Wuolah-free-Apuntes Completos. Dret Civil de La Persona-3

Apuntes Completos. Dret Civil de la P...
Edu_F
Dret Civil de la Persona
1º Grado en Derecho
Facultad de Derecho
Universidad de Barcelona
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
UNIVERSITAT DE BARCELONA (UB)
DRET CIVIL DE LA PERSONA
Grado de Derecho 1º Curso

KEVIN MARTÍNEZ LÓPEZ
Del 10-02-2015 al XX-06-2015
(imagen)
Profesoras: Lidia Arnau y Esperanza Ginebra
Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Índex
BLOC I. INTRODUCCIÓ
Tema 1. El Dret civil
1. La norma jurídica.....................................................................................................................................................pàg. 3
2. El Dret civil com a Dret privat general ....................................................................................................................pàg. 6
3. La distribució sistemàtica del Dret civil...................................................................................................................pàg. 8
Tema 2. La codificació civil. La pluralitat d’ordenaments civils a l’Estat espanyol com a resultat d’un procés
històric
1. L’evolució de la codificació espanyola i la “qüestió foral”. La “conservació” dels drets civils territorials.............pàg. 10
2. El reconeixement dels Drets territorials a la Constitució espanyola de 1978.........................................................pàg. X
3. La legislació civil catalana. Especial consideració del Codi civil de Catalunya.........................................................pàg. X
4. La relació entre el dret civil català i el dret civil estatal a Catalunya.......................................................................pàg. X
5. La relació entre el dret civil català i els altres drets civils territorials. Els anomenats “conflictes interregionals”..pàg. X
6. El Dret comú a Catalunya........................................................................................................................................pàg. X
Tema 3. L’ordenament jurídic. Les fonts i els elements complementaris

1. El concepte i les característiques de l’ordenament jurídic....................................................................................pàg. 18
2. Les fonts................................................................................................................................................................pàg. 19
3. La jurisprudència...................................................................................................................................................pàg. 27
4. El Dret de la Unió Europea i la seva influència en el Dret intern...........................................................................pàg. 28

5. L’equitat ................................................................................................................................................................pàg. 28
BLOC II. PART GENERAL

Tema 4. La personalitat civil
1. Els components: la capacitat jurídica i la capacitat d’obrar..................................................................................pàg. 29
2. La persona física....................................................................................................................................................pàg. 30
3. La persona jurídica. L’atribució de la personalitat: criteris. Les classes de persona jurídica. Especial consideració de
les associacions i les fundacions..................................................................................................................................pàg. X
Tema 5. La capacitat d’obrar

1. La minoria d’edat...................................................................................................................................................pàg. 36
2. La majoria d’edat...................................................................................................................................................pàg. 37
3. L’emancipació: causes i efectes.............................................................................................................................pàg. 38
4. El menor de vida independent..............................................................................................................................pàg. 39
5. La incapacitació.......................................................................................................................................................pàg. X
6. La declaració de prodigalitat...................................................................................................................................pàg. X
Tema 6. Les institucions civils de protecció de la persona

1. Els fonaments de la protecció................................................................................................................................pàg. X
CAMPUS 2. L’extensió de la protecció: els àmbits personal i patrimonial.................................................................................pàg. X
3. Les institucions protectores....................................................................................................................................pàg. X
Tema 7. Els criteris personals d’aplicació de les normes

1. La nacionalitat espanyola........................................................................................................................................pàg. X
2. El veïnatge civil........................................................................................................................................................pàg. X
Tema 8. La localització de la persona

1. El domicili, la residència i el parador.......................................................................................................................pàg. X
2. L’absència................................................................................................................................................................pàg. X

Tema 9. Els béns
1. La distinció entre cosa i bé ...................................................................................................................................pàg. 50
2. La classificació dels béns .......................................................................................................................................pàg. 50
3. Els fruits. Les classes .............................................................................................................................................pàg. 51
4. Les despeses en els béns.......................................................................................................................................pàg. 52
5. Les universalitats. Especial consideració del patrimoni: les seves funcions; patrimonis especials.......................pàg. 52
Tema 10. La relació jurídica i les situacions jurídiques subjectives

1. La relació jurídica ..................................................................................................................................................pàg. 53
2. Les situacions jurídiques subjectives.....................................................................................................................pàg. 53
3. Els límits del dret subjectiu....................................................................................................................................pàg. 57
Tema 11. El temps i els seus efectes jurídics

1. El temps com a fet jurídic. Els seus efectes...........................................................................................................pàg. 58
2. La computació del temps......................................................................................................................................pàg. 58
3. La prescripció extintiva..........................................................................................................................................pàg. 58
4. La preclusió ...........................................................................................................................................................pàg. 61
5. La caducitat...........................................................................................................................................................pàg. 62
BLOC III. EL NEGOCI JURÍDIC

Tema 12. El negoci jurídic
1. El concepte de negoci jurídic: del fet jurídicament rellevant al negoci jurídic......................................................pàg. 64
2. La classificació dels negocis jurídics.......................................................................................................................pàg. 64
Tema 13. L’estructura del negoci jurídic

1. La declaració de voluntat negocial .......................................................................................................................pàg. 67
2. La forma. Classes...................................................................................................................................................pàg. 69
3. La causa. Concepte i funcions. Tipus de negocis en funció de la causa...................................................................pàg. X
4. Els elements accidentals: la condició, el termini i el mode.....................................................................................pàg. X
5. La interpretació del negoci jurídic...........................................................................................................................pàg. X
Tema 14. La ineficàcia del negoci jurídic

1. La ineficàcia originària. La inexistència. La nul·litat absoluta o insanable. Les causes. La conversió del negoci nul. La
nul·litat parcial...........................................................................................................................................................pàg. 82
2. La ineficàcia sobrevinguda. L’anul·labilitat o nul·litat sanable. Les causes. La convalidació. La rescissió.............pàg. 83
BLOC IV. LA REPRESENTACIÓ

Tema 15. La representació
1. El concepte............................................................................................................................................................pàg. 84
2. Les fonts: la llei i la voluntat...................................................................................................................................pàg. xx
3. La representació voluntària...................................................................................................................................pàg. 84

Tema 1. El Dret civil
1. La norma jurídica
Concepte: regla de caràcter general que tendeix a regular la vida social i que és susceptible de ser imposada
coactivament. A vegades s'identifica la norma jurídica amb un text legal escrit però no sempre és així, perquè
hi ha normes jurídiques que no estan recollides en un text legal (com el costum, que normalment no està
recollit per escrit). Les seves característiques són:
- Imperativitat: això a vegades pot quedar clar i altres no. Hi ha normes que estableixen uns determinats
efectes quan es produeix un determinat supòsit de fet. Per exemple:
 Art. 542-21.1 CCC: "Los objetos de valor extraordinario que han permanecido ocultos y cuyos propietarios son
desconocidos pertenecen a los propietarios de la finca donde se hallan". Per tant si es troba un tresor en una
finca, en principi és propietat del propietari de la finca.
Aquest caràcter imperatiu no està tan clar en altres normes, perquè hi ha normes que l'únic que fan és
permetre una determinada actuació. Per exemple:
 Art. 44 CC: "El hombre y la mujer tienen derecho a contraer matrimonio conforme a las disposiciones de este
Código".
 Art. 421-3 CCC: "Pueden testar todas las personas que, de acuerdo con la ley, no sean incapaces para hacerlo".
Altres normes sí que són més clarament imperatives, aquelles que contenen mandats o prohibicions, per

tant aquelles que ordenen o prohibeixen coactivament una determinada conducta, i en aquests casos lo
normal és que es prevegi una sanció.
- Coercibilitat: els poders públics són els que vetllen pel compliment d'aquestes normes i poden imposar la
sanció que prevegi l'ordenament en el cas que s'incompleixi aquesta norma imperativa. Per exemple:
 Art. 1902 CC: "El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a
reparar el daño causado". La idea és que està prohibit fer mal als altres, però si algú causa un dany, haurà
d'indemnitzar.
- Caràcter general: la norma és un mandat general que va dirigida a la comunitat, però potser no a tota.
Algunes normes van dirigides només als funcionaris, a les víctimes del terrorisme, etc. La norma no es
refereix a relacions o a casos concrets.
- Abstracte: el supòsit de fet s'ha de desvincular de tota situació real concreta. La norma ha de descriure una
situació hipotètica (actual o futura), que sempre que es produeixi ha de donar lloc a la conseqüència que
preveu la norma. Aquesta norma és susceptible de ser aplicable sempre que es doni algun supòsit concret
que encaixi en aquesta situació descrita a la norma.
Classes de normes:
- Generals: són aquelles que contenen una norma general, per tant en principi van dirigides a tothom.
- Especials: van dirigides a uns casos especials o classes especials de persones. Ho fa per adaptar millor el
criteri que segueix la regla general a casos o persones concretes, no s'aparta de la regla general (no la
contradiu).
 Art. 51 CC (norma general): "Será competente para autorizar el matrimonio el Juez encargado del Registro Civil y
el Alcalde del municipio donde se celebre el matrimonio o concejal en quien éste delegue".

 Art. 52.2 y.3 CC (norma especial): "Podrá autorizar el matrimonio del que se halle en peligro de muerte: respecto
de los militares en campaña, el Oficial o Jefe superior inmediato; y respecto de los matrimonios que se celebren a
bordo de nave o aeronave, el Capitán o Comandante de la misma" .
- Excepcionals: aquestes normes sí que contradiuen la norma general. Per tant parteixen d'un criteri diferent
de la general. Per exemple:
 Art. 1459 CC: "No podrán adquirir por compra, aunque sea en subasta pública o judicial, por sí ni por persona alguna
intermedia: los mandatarios, los albaceas, los empleados públicos, etc.". Per tant la norma general és que pots
comprar i vendre béns sense límits, però la norma excepcional diu que alguns no poden adquirir cert bens
per càrrec que ocupa.
Per altre banda, les normes també es poden classificar en:
- Imperatives: també s'anomenen normes de ius cogens o normes necessàries. Els particulars no poden evitar
en qualsevol cas. Manen o prohibeixen fer quelcom. Per exemple:
 Art. 552-6.3 CCC: "Ningún cotitular puede modificar el objeto de la comunidad, ni siquiera para mejorarlo o hacerlo
más rentable, sin el consentimiento de los demás".

 Art. 6.3 CC o art. 111-6 CCC.
- Dispositives: són aquelles que preveuen una regulació pel cas que el particular no hagin previst res al
respecte ("salvo caso en contrario...") o res diferent. Són normes que només s'apliquen en defecte de una
manifestació de voluntat especifica per part dels subjectes. Si els subjectes no preveuen res, aquella norma
dispositiva s'aplica com si fos imperativa (aleshores sí que obliga). Per exemple:
 Art. 1465 CC: "Los gastos para la entrega de la cosa vendida serán de cuenta del vendedor, y los de su transporte o
traslación de cargo del comprador, salvo el caso de estipulación especial" .
 Art. 1171 CC: "El pago deberá ejecutarse en el lugar que hubiese designado la obligación. // No habiéndose
expresado y tratándose de entregar una cosa determinada, deberá hacerse el pago donde ésta existía en el momento
de constituirse la obligación. // En cualquier otro caso, el lugar del pago será el del domicilio del deudor". Per tant
primer allò que hagin dit les parts. Si no s'ha dit res, aleshores el que digui l'article.
 Art. 1485 i 1711 CC, 531-6, al final, CCC
La seva estructura:
a) Supòsit de fet: la descripció d'uns fets formulada de manera abstracta i general. Si es dóna aquest supòsits,
determinarà l'aplicació d'aquella norma. Aquest supòsits de fets pot estar integrat per fets de naturalesa
molt diferent:
 Actes humans: per exemple el contracte de compravenda. Hi ha dos persones que arriben a un acord.
 Actes humans i el pas del temps: la usucapió (una persona que posseeix un bé, per tant un acte humà,
durant un determinat període de temps).
Altres vegades el supòsit de fet està descrit de manera totalment objectiva. Per exemple ens dóna igual com
s'ha mort una persona (accident, suïcidi...).
b) Conseqüència jurídica: és allò que es pot derivar del supòsit de fet. Sempre que es produeixi aquest supòsit
de fet, es produirà la conseqüència jurídica. Per exemple si es mor una persona hi haurà la successió, o si algú
causa un dany a un altre haurà d'indemnitzar. La relació que es produeix entre aquests és una relació
d’imputació legal. En el sentit que és contingent, arbitraria... davant del mateixos fets un ordenament pot dir
una cosa i l'altre una cosa. Per tant no és una relació necessària ni de causalitat (si llanço un llibre, cau).
5
2. El Dret civil com a Dret privat general
Dret civil: és el conjunt de regles que regulen la “matèria civil” (obj.) La matèria civil la trobem esmentada en
moltes normes:
- Art. 149.1.8 CE: "El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias: Legislación civil".
- Art. 129 EAC: "Corresponde a la Generalitat la competencia exclusiva en materia de derecho civil...".
- Art. 6.5 de la Llei 29/2002, de 30 de desembre, primera llei del Codi Civil de Catalunya: "Los decretos legisla-
tivos relativos a materias de derecho civil deben elaborarse...".
- Art. 1976 CC: "Quedan derogados todos los cuerpos legales, usos y costumbres que constituyen el Derecho civil común
en todas las materias que son objeto de este Código...".
Per tant el dret civil seran totes aquelles normes que tracten d'aquesta matèria civil. Aquesta també apareix
en diferent efectes. A vegades ens apareix la matèria civil com a criteri per a determinar la competència
judicial. Alguns articles (com el 9, el 22 i ss, el 56.1, el 82.2 i .3 i el 85 LOPJ) defineixen diferents ordres dintre
de la jurisdiccional (civil, penal,...) en funció de la matèria que se li atribueix a cadascun d'aquests òrgans.
Descripció de continguts: una primera aproximació perquè fa al contingut la trobem en l'art. 22 de la LOPJ:
"En el orden civil, los Juzgados y Tribunales españoles serán competentes: derechos reales, arrendamientos, etc.". Dóna
un munt de matèries que estan regulades per l'ordre civil. Les normes de dret internacional privat (art. 9, 10 i
11 CC) també ens diuen què podem comprendre dintre de la matèria civil (persona, capacitat, successió,

família... obligacions, drets reals... formes de testament, negoci jurídic....).
El centre de gravetat absolut del Dret civil és la persona. Matèria que té com a punt de referència la persona,
ja sigui:
- En si mateixa considerada, com a subjecte de dret (naixement, mort, capacitat jurídica i d’obrar...).
- Com a titular de béns i drets (drets reals, constitució, adquisició, extinció...).
- Com a titular de relacions jurídiques (les seves relacions amb els altres):
 De caràcter patrimonial (relacions obligatòries, contractes...).
 De caràcter familiar (matrimoni, relacions de convivència, filiació...).
2.1. La distinció entre el Dret privat i el públic

¿Com ubiquem el Dret civil dintre de les coordenades de Dret privat i Dret públic? El Dret Civil pertany al Dret
privat. De fet és el Dret privat general. Dos plantejaments teòrics entorn de la distinció:
1. Teoria del interès: té el seu origen en Ulpià (D.1.1.1). Es fixa en la naturalesa del interès protegit. El Dret
públic serveix al interès públic, i el Dret privat serveix al interès privat o particular. Actualment aquest
criteri no resulta vàlid en la mesura que està clar que el Dret privat també a vegades serveix en Dret públic.
L'art. 35 CC deixa això clar quan ens enumera les persones jurídiques de Dret privat:
- "1. Las corporaciones, asociaciones y fundaciones de interés público reconocidas por la ley" . Per tant aquestes
associacions que persegueixen interès públic són persones jurídiques de Dret privat.
- "2. Las asociaciones de interés particular, sean civiles, mercantiles o industriales...". Aquestes també són persones
de dret privat. Aquesta teoria no ens serveix.

2. Teoria de la qualitat de la persona. Té en compte només qui és el titular de les institucions (que s'establei-
xen dintre del Dret públic o del Dret privat).
- Dret públic: seria l'estatut característic i típic de les persones jurídiques de Dret públic. De manera que
quan actuen aquestes persones d'acord amb el Dret públic es situen en una posició de superioritat, dotades
d'imperium o de potestat pública.
 S'ocupa de les institucions el titular de les quals només pot ser una persona pública (dotada d’impe-
rium).
 És el conjunt de regles que regulen l’organització i activitat de l’Estat i la resta d’ens públics i les seves
relacions, en tant que ens públics, entre ells o amb els particulars (quan es relacionen amb els particulars
ho fan situades des d'una relació de superioritat, com a dotades d’imperium).
- Dret privat: seria aquell estatut característic de les persones físiques i jurídiques de Dret privat. Aquest
dret contempla a les persones des d'un punt de vist d'igualtat.
 S'ocupa de les institucions el titular de les quals pot ser una persona privada o una pública. Si és pública,
intervé fent abstracció d’aquesta qualitat, sense imperium (amb igualtat entre els particulars). L'Ajunta-
ment de Barcelona pot actuar dintre del Dret públic (atorgant llicencies...) però també ho pot fer en el
Dret privat (comprar un local per establir unes oficines). Quan compra, lloga... es situa amb els particulars
a peu d'igualtat, en principi els particulars poden negociar les condicions, i l'Ajuntament no està situada
en una posició de superioritat ni actuar amb imperium. Té com una doble personalitat.

 És el conjunt de regles que regulen el referent als particulars i a les relacions d’aquests entre ells, o bé,
quan hi intervinguin ens públics, aquests ho facin fent abstracció d’aquesta qualitat.
2.2. El Dret privat general i els especials:

El Dret civil no és tot el Dret privat (per exemple el mercantil i el laboral també formen part del Dret privat).
TIPUS DE DPrivat DRETS COM VEU A LA PERSONA
Persona sense qualificació
Dret privat general DRET CIVIL (Qualsevol persona pot actuar dintre de
l'àmbit del Dret civil)
DRET PRIVAT Comercial o empresari...
Dret mercantil
Treballador no autònom...
Dret privat especial Dret laboral
Treballador de la terra...
Dret agrari
Persona amb una qualificació especial
DRET PÚBLIC Dret polític, administratiu, penal, fiscal...
La relació que s'estableix entre el DP general i el DP especial és una relació de supletorietat. Per exemple si el
Dret mercantil preveu una capacitat concreta per celebrar un determinat contracte, doncs s'aplicarà el que
preveu. Ara bé, si no diu res perquè considera que aquell contracte no requereix cap especialitat, entrarà el
Dret privat general i s'aplicaran els seus criteris (perquè està sempre present a totes).
Aquesta relació que s'estableix entre els dos drets privats queda molt clara en alguns articles:
- Art. 2 COCO: "Los actos de comercio, sean o no comerciantes los que los ejecuten, y estén o no especificados en este
Código, se regirán por las disposiciones contenidas en él; en su defecto, por los usos del comercio observados
generalmente en cada plaza, y, a falta de ambas reglas, por las del Derecho común".

- Art. 50 COCO: "Los contratos mercantiles, en todo lo relativo a sus requisitos, modificaciones, excepciones,
interpretación y extinción y a la capacidad de los contratantes, se regirán en todo lo que no se halle expresamente
establecido en este Código o en Leyes especiales, por las reglas generales del Derecho común". Amb dret comú es
refereix al Dret privat general, el Dret civil.
El Dret civil com a “Dret comú” (activitat):
La STS 28-juny-1968: un home català té una tenda d'electrodomèstic i compra una partida de electrodomèstics a
una societat anònima (Tarragona S.A.). Aquest home comerciant està casat i la dona avala les lletres de canvi
que es firmen per pagar aquesta partida. La legislació aplicable era la que havia en 1968. Les lletres per pagar
aquest electrodomèstics no es paguen, de manera que el creditor (l'empresa) embarga els béns de la dona.
Paral·lelament la dona era deutora d'un creditor que vol cobrar els seus deutes, i ho vol fer executant els béns
que té la dona, i es troba amb l'embarg.
Aquesta companyia (el creditor) demanda a la parella i a Tarragona S.A. dient que aquella fiança prestada per
la dona era nul·la, per tant els embargs no procedien i devien caure, i que ell tenia un dret preferent per cobrarse
contra aquelles finques. Donen la raó a Tarragona S.A., per tant consideren que aquells embargs eren legítims i
que estaven ben fets. El creditor recorre en prestació i el TS li acaba donant la raó i declara nul l'aval i els
embargs, perquè entenia que la capacitat de la dona casada per molt que fossin avals i contractes mercantils,
com que no es deia res, s'havia de regir per les normes del Dret civil (com diu l'art. 50 COCO). D'acord amb el Dret
civil, aquella fiança era nul·la i la dona no podia prestar fiança respecte al marit.
A partir d'aquesta sentencia (i la STS 16-febrer-1987) es posa de manifest que aquest "Dret comú" no és el
del Codi Civil, sinó que és el Dret civil, el que toqui (espanyol, català, gallec...). Fins aquell moment la tendèn-

cia era entendre que el Dret comú era el CC. La paraula "Dret comú" es fa servir de manera molt ambigua, i a
vegades voldrà dir Dret civil i altres vegades CC. Però quan l'estem contemplant com a supletori del DP
especial (com en la sentència), en aquest cas el Dret comú és el Dret civil.
També parla del Dret comú: l'art. 111-4 CCC i 4.3 CC. 19:30
Contrasteu el concepte de "Dret comú" que utilitzen:
- Els arts. 14.1 i 1976 CC:
- L'art. 111-4 CCC: quan parla de Dret comú està reivincicant la funció__.
3. La distribució sistemàtica del Dret civil

Hi ha diversos criteris de classificació del Dret civil. Bàsicament hi ha dos:
- Pla de Gayo (o romà-francès): classificava la seva obra en persones, coses i accions. Aquesta classificació va
influir en la sistemàtica del Codi Civil francès (1804). Aquest tenia persones i coses, però va considerar que
les accions eren matèria de Dret processal, que no correspondria al Dret civil, i llavors es va establir en 3º lloc
els modes d'adquirir la propietat (contractes, donacions...). També es trasllada d'alguna manera i amb
matisos al Codi Civil espanyol (1889). La diferència amb el CCF és que es separa els contractes dels modes
d'adquirir al propietat (cal la tradició per transmetre la propietat). Per tant en el CC tenim: persones, coses,
modes d'adquirir la propietat, i obligacions i contractes.
- Pla de Savigny (o alemany): distingeix la persona i el món exterior. La persona és la part general, i el món
exterior és la resta. Aquest pla és el que s'ha traduït als plans d'estudis de les Universitats o el manuals. Té
una part general i una especial (obligacions, drets reals, família, successió hereditària) (≈ → BGB)
La sistemàtica que fa servir el CCC la dissenya l'art. 2 i l'art. 3 de la Llei 29/2002, de 30 de desembre. L'art. 2
diu que el CCC s'estructura en 6 llibres, i l'art. 3 diu quins són aquests llibres:

- Llibre 1r: disposicions generals: dret comú, preferència, supletorietat, caducitat i prescripció, etc.
- Llibre 2n: persona i família: persona física
- Llibre 3r: persona jurídica: associacions, fundacions...
- Llibre 4t: successions
- Llibre 5è: drets reals
- [Llibre 6è: obligacions i contractes (encara no està aprovat, per tant es mira el CC)]
L'art. 6 de la mateixa llei diu: "El CCC està elaborat en forma de codi obert mitjançant l'aprovació de diferents lleis".
Això vol dir que a diferència del CC, que es va publicar tot en bloc, el CCC té la particularitat que s'ha anat
aprovant en diferents lleis, i fins i tot de forma desordenada (l'ordre va ser: 1r -> 5è -> 3r -> 4t ->2n).
L'enumeració del CCC està estructurada en base a 2 números. L'art. 5 ho regula: "Els articles del CCC duen 2
números separats per un guionet, llevat de les disposicions addicionals, transitòries i finals.
- El 1r nº és integrat per tres xifres, que indiquen respectivament el llibre, el títol i el capítol.

- El 2n nº correspon a la numeració contínua que, començant per l'1, s'atribueix a cada article dins de cada capítol" .
Per exemple l'art 542-X és el Llibre 5è, Títol 4, Capítol 2, i a partir del guionet és la numeració normal. Es poden
anar afegint articles sense alterar la numeració que ve enrere (en el CC hi ha que posar bis...)
Tema 2. La codificació civil. La pluralitat d’ordenaments civils a l’Estat
espanyol com a resultat d’un procés històric
1. L’evolució de la codificació espanyola i l’anomenada “qüestió foral”. La “conservació” dels drets
civils territorials
A l'Estat espanyol hi ha una pluralitat de drets civils territorials. La unificació política dels diferents territoris de
la península (Catalunya amb Aragó, i aquests amb Castella) no va suposar la unificació del Dret privat, sinó que
cada territori tenia el seu dret.
A principis del s. XVIII, els Decrets de Nova Planta deroga els drets territorials però els acaba restablint
(excepte el dret valencià), amb una diferencia, i és que el Dret català es queda sense fonts de producció. Amb
això arribem al segle XIX, a l'etapa de la Codificació. Aquesta s'inicia aleshores però no tenim un CC Espanyol
fins l'any 1888-1889 (el francès va sorgir el 1804). La codificació espanyola va trigar per la qüestió floral. Hi ha
4 etapes perquè fa al codificació espanyola:
1. L'etapa dels Projectes unitaris
2. L'etapa de les lleis especials
3. L'etapa del Codi Civil integrador
4. L'etapa on es codifica el dret de castellà i s'estableix un sistema de apèndix.

1. L'etapa dels Projectes unitaris
Hi ha diversos projectes de CC espanyol de caràcter unitari (1821, 1836 i 1851).
El projecte més paradigmàtic és el de l'any 1851, que es coneix com el projecte de García Goyena. Consti-
tueix la base de tots els posteriors (tot i que no prospera). És la base de la que es parteix. Pretenia codificar
només el dret castellà i estendre-ho a tot el territori espanyol, i a partir d'aquí derogar tots els altres drets
territorials.
Hi ha reaccions des de tots els territoris que tenien dret propi perquè no volien que es suprimís el propi dret
i no volien que se'ls imposés uns drets desconeguts. El projecte es va quedar aturat. Es va posar de manifest la
idea de que establir un codi civil unitari seria complicat. S'atura la codificació en el sentit de que es veu que
potser hi ha algunes matèries concretes en les quals és més fàcil arribar al consens i arribar a establir una
regulació general. Entrem a la següent etapa:
2. L'etapa de les lleis especials

Pretén identificar algunes matèries que fossin poc conflictives i establir una normativa general per a aquestes
matèries en tot l'Estat. Es diu que són especials perquè ho són per raó de la matèria (es centren en matèries
concretes), però en canvi són generals en el sentit que les tindrà tot l'Estat. Hi ha dues èpoques:
- 1a època: dedicada a la propietat immobiliària. Es dicten dues lleis importants:
 Ley Hipotecaria de 8-febrer-1861 (no està vigent actualment) i el Reglament general per a la seva
execució, de 21-juny-1861.
 Ley del Notariado de 28-maig-1862 (sí que està vigent). Aquestes lleis reconeixen l'existència de drets
especials, per tant no van trobar cap problema perquè l'admetessin. A més la llei hipotecaria donava
publicitat i seguretat a la propietat immobiliària, per tant va ser ben rebuda al territori català.
10

- 2a època: matèries referent a la persona
 Ley provisional del Registro civil de 17-juny-1870: regulava la publicitat dels trets més importants de la
persona física (data de naixement, mort...) i suposava que l'Estat es fes càrrec d'aquesta publicitat. Fins
aquell moment la publicitat estava a l'església (abans eren els registres parroquials els que recollien
aquestes dades).
 Ley provisional del matrimonio civil de 18-juny-1870: va establir un sistema de matrimonis obligatori.
Aquesta llei va tenir força reaccions en contra perquè la societat a la que s'imposava aquesta regulació no
estava preparada. Intenta establir de manera radical canvi de sistema. El únic matrimoni reconegut per la
legislació civil era el matrimoni civil. L'any 1875 es deroga aquesta llei, es canvia de sistema, i qui professa la
religió catòlica s'havia de casar per l'església obligatòriament.
Són provisionals perquè acabava de caure la monarquia d'Isabel II i hi havia un govern provisional, i aquestes
tindrien que ser confirmades pel govern que es consolides. També eren lleis especials per raó de la matèria i
generals perquè es feien per tot el territori.
En el Congreso de Jurisconsultos de 1863 (Madrid) es comença a veure que no resultaria fàcil unificar la
legislació civil partint únicament del Dret castellà. Això és el punt de partida de que es dicti el Decret de 2
febrer 1880.
El Projecte de CC de 1869 (Llibre 1r). El restabliment de la Comisión General de Codificación [no dice nada de

este proyecto]
3. L'etapa del CC integrador

És integrador perquè és vol incorporar en el CC alguna cosa dels drets territorials.
- Decret de 2-febrer-1880 (ÁLVAREZ DE BUGALLAL): pretén adscriure a la Comissió General de Codificació un
representant (un vocal) per cadascun dels territoris que tenia dret propi (Catalunya1, Aragó, Navarra,
províncies basques, Balears i Galícia). Els representants tenien que redactar una Memòria i un text articulat
d'aquest dret propi. Tenien que recollir aquelles institucions de dret propi que fos fonamental conservar i
que es poguessin incorporar al CC espanyol com a Dret Civil general (“com excepció per les respectives
províncies”).
- Dintre d'aquesta etapa es fa el 1º Projecte de Llei de Bases de 22-octubre-1881. El fa Alonso Martínez, que
es el ministre de justícia. Pretén aconseguir un CC únic però traslladant al CC aquelles institucions forals que
es poguessin incorporar al CC general. Per tant vol agafar les institucions que es poguessin generalitzar (de
les memòries d'abans) i incorporar-les al CC integrador. Es preveia que es conservaria "por ahora" aquelles
institucions dels Drets forals que pel fet d'estar molt arraigades no es poguessin suprimir. Pretenia era
suprimir els drets pretoris de cadascuns dels drets territorials (els Drets forals). El CC actual arrossega coses
d'aquest projecte, però arrossega més del següent.
4. L'etapa en la que es pretén codificar el dret de Castella i unificar el sistema d'apèndix
1
Duran y Bas era un catedràtic de dret mercantil i penal que se li encarrega que faci una memòria. se la considera com a
punt de partida de la compilació catalana.
11

- Hi ha un nou Projecte de Llei de Bases de 7-gener-1885. El fa Francisco Silvela, el Ministre de Gracia i Justícia.
Pretén codificar exclusivament el Dret castellà, per tant que el CC reculli només aquest Dret, i derogar només
aquest Dret. Subsistència provisional ("por ahora") dels Drets forals (territorials), és a dir que els mantenen
però en el futur s'hauran d'eliminar. La diferència amb el Projecte anterior és que el de 1885 respectava el
Dret supletori que tingués cadascun d'ells.
Silvela diu que els drets forals es mantenen, però ara bé, el CC espanyol (que només conté CC castellà)
passarà a ser segon supletori dels territoris que tenen dret propi (dret foral). Amb això es pretenia estendre
la vigència del Dret castellà a tot l'Estat. Va ser un gol que Silvela va marcar als partidaris del dret forals. Els
juristes catalans van dir que tan es perquè no s'aplicarà mai el segon supletori perquè entre els dos següents
es resoldrà tot.
S'anirien elaborant sistemes d'apèndixs de cada un dels drets territorials, que una vegada elaborats
s'ajuntarien al final del CC espanyol. La idea d'apèndixs ja implicava la idea de subordinació.
- Llei de bases d'11 de maig de 1888: Alonso Martínez torna a ser Ministre de Gracia i Justícia. És la llei de
bases amb la qual s'elabora el CC que encara tenim avui vigent. Alonso pren com a base els treballs del 1885
però canvia alguna cosa. Aquesta llei de bases pretén codificar només el Dret castellà, per tant que només
aquest quedi derogat.
Respecte al Dret foral, l'art. 5 LB diu que: "Las provincias y territorios en que subsiste derecho foral, lo conser-
varán por ahora en toda su integridad [...]". Conservació del dret supletoris de cadascun d'aquets drets forals,
per tant recull moltes idees de Silvela. El CC és un segon supletori en defecte del que ho sigui de cada Dret

foral.
Art. 6 Llei de Bases: "El Gobierno [...] presentará a las Cortes [...] los apéndices del CC, en los que se contengan las
instituciones forales que conviene conservar en cada una de las provincias o territorios donde hoy existen". Encara
continua el sistema d'apèndixs. L'únic apèndix que es va acabar aprovant va ser l'aragonès, al 1925.
Es preveu una nova via d'expansió del Dret castellà a tot l'Estat (la primera via va ser posar-lo com a segon
supletori) en la mesura que aquesta Llei de Bases preveu que determinades disposicions del CC espanyol
havien de ser obligatòries a totes les províncies del Regne. Aquestes disposicions són:
- Les del Títol preliminar del CC, “en cuanto establezca los efectos de las leyes y de los estatutos y las reglas
generales para su aplicación”.
- Les disposicions que es dictin per a desenvolupar la Base 3ª, referida a les formes del matrimoni.
S’estén la vigència del Dret castellà a tot l’Estat per la via de l’aplicació “obligatòria” (directa) i “supletòria”.
El CC va tenir dues edicions:

- La 1ª edició va entrar en vigor l'1 de maig de 1889. Però alguns articles de la CC van generar molta polèmica
(aixecaments, queixes, articles del diari...). Especialment els articles 12 i 15 CC.
- El 26 de Maig de 1889 una llei va ordenar que es públiques una segona edició del CC amb modificacions.
Aquesta 2ª edició va entrar en vigor el 27 de juliol de 1889. La primera edició va estar vigent molt poc temps.
L'art. 15 definia només qui era castellà (els fills de pare castellà era castellà...). Es van començar a queixar els
juristes perquè deien que només regulaven unilateralment qui era castellà i a més ho feia amb criteris
clarament absorbents, de manera que aniria buidant de gent els drets territorials. Aquí no es deia com es
guanyava veïnatge. Això va aixecar revoltes. Dos canvis importants que hi van haver en la segona edició van
ser:
12

- Aquells criteris que s'utilitzaven unilateralment per definir qui era castellà, es bilateralitzen (també es
defineix qui era subjecte dels drets d'altres territoris). Ara es definia qui era castellà, català, etc.
- Apareix el veïnatge civil, es defineix com es guanya veïnatge (10 anys vivint en un territori sense consideració
en contra, o 2 anys manifestant a favor de que vols el veïnatge civil d'aquell territori).
L'art. 12 CC parlava sobre la subsistència del dret foral "por ahora" en les províncies i territoris on subsistís. És
mante el supletori de cadascun d'aquests drets forals, i el CC com a segon supletori. També hi havia caràcter
obligatori a totes les províncies del Regne de:
- Les disposicions del Títol Preliminar CC, “en cuanto determinan los efectos de las Leyes y de los estatutos y las
reglas generales para su aplicación”
- Les disposicions del Títol IV, Llibre 1r CC (“Del matrimonio”).
A partir d'aquí tenim una Llei de Bases i un CC vigent, que hi confluïa una doble condició:
- D'una banda era el dret propi de castellà, d'aquelles províncies i territoris de dret comú, i en aquest sentit es
contraposava als drets especials forals.

- D'altra banda era el dret general d'Espanya, en la mesura que s'estenia la seva vigència a tot l'Estat, per la via
de l'aplicació supletòria de segon grau, o bé per la via de l'aplicació obligatòria en determinades matèries.
El CC no es modifica fins molts anys més tard però pel mig van passant coses:
A l'any 1946 hi ha un Congrés Nacional de Dret civil (a Saragossa) i les conseqüències d'aquest congres es
recullen en el Decret de 23 de maig de 1947. Suposa un canvi de sistemes. Passem del sistema d'apèndixs (que
és el que deia el CC espanyol) al sistema de compilacions. A partir d'aquest Decret es comencen a fer diverses
compilacions de Dret territorial. L'objectiu final d'aquest sistema continuava sent la unificació del dret. Els
apèndixs es justificaven en si mateixos, en canvi el sistema de compilació es preveia com un pas intermedi
entre la unificació però amb un salt qualitatiu respecte al sistema d'apèndixs en la mesura que, si el sistema
d'apèndixs implicava contemplar els drets territorials des d'un punt de vista restrictiu perquè fa al contingut
(institucions concretes), les compilacions intentaven contemplar els drets forals com un sistema.
La primera compilació que es va aprovar va ser la de Biscaia i Alava a l'any 1959, la segona és la catalana a
l'any 1960; i l'ultima va ser la navarresa a l'any 1973.
La Compilació de Dret civil especial de Catalunya de 1960 (CDCEC): “substitució” de les normes del Dret civil
especial de Catalunya, escrit o consuetudinari, principal o supletori, vigents a la promulgació de la CDCEC (DF
1a CDCEC); CC com 1r supletori (art. 1 i DF 2a CDCEC).
Art.1.I CDCEC: “De conformitat amb el que estableix l’art. 12 del CC, les disposicions d’aquesta Compilació del Dret Civil
especial de Catalunya regiran amb preferència al dit Cos legal”.
DF 1a CDCEC: “Les normes del Dret Civil especial de Catalunya, escrit o consuetudinari, principal o supletori, vigents a la
promulgació d’aquesta Compilació, queden substituïdes per les que hi són contingudes”.
DF 2a CDCEC: “En allò no previst en aquesta Compilació regiran els preceptes del Codi civil que no s’hi oposin i les fonts
de dret d’aplicació general”.
Aquesta Compilació s'aprova mentre està vigent l'art. 12 CC. La Compilació deroga tot el dret anterior,
principal o supletori, i el CC queda supletori a la Compilació. No és el mateix que diu l'art. 12 CC. El CC en esta
dient que ell és el 2º supletori, però la Compilació ens diu que el CC és el 1º supletori. En la Compilació guanya
una posició perquè fa a l'aplicació a Catalunya.
13
Va haver-li una reforma del títol preliminar del CC (la Llei 3/1973, de 17 de març, “de Bases para la modifica-
ción del Título Preliminar del CC”, aquesta llei de bases va suposar que el govern ha de dictar un Decret que
reformi el CC espanyol, el Decret 1836/1974, de 31 de maig).
A l'any 1974 la situació dels drets territorials és molt diferent. S'han anat aprovant les diverses compilacions
de manera que el drets territorial ja no es veuen com un problema que s'ha de resoldre, sinó com una
premissa de la que s'ha de partir. Amb el Decret de 1974 s'estableix:
- El “pleno respeto a los derechos especiales o forales” (art. 13.2 CC, aquest article era l'antic art. 12), tot i que
l’objectiu final continuava essent assolir un CC general.
- El CC és el 2º supletori (art. 13.2 CC) (la Compilació catalana continua dient que el CC és 1º supletori).
- Aplicació general i directa a tota Espanya (art. 13.1 CC) de les disposicions...:
 Del T. Preliminar, “en cuanto determinan los efectos de las leyes y las reglas generales para su aplicación”.
 Del Títol IV, Llibre 1r (“Del matrimonio”), “exceptuant les normes referents al règim econòmic matrimonial”.
Una altra novetat que introdueix la reforma de l'any 1974 és que es modifica l'art. 16 CC, de manera que
s'introdueix en aquest article la idea de coexistència de Drets civils (d'igualtat entre ordenaments), que ens
permet situar-nos en certa manera en peu d'igualtat: "Los conflictos de leyes que puedan surgir por la coexistencia
de distintas legislaciones civiles en el territorio nacional se resolverán según las normas".

2. El reconeixement dels Drets territorials a la CE de 1978
La següent reforma ens la proporciona la CE de 1978. Suposa un salt qualitatiu important en aquesta matèria,
perquè suposa el fi del monopoli legislatiu, i a partir d'aleshores apareixen una pluralitat de centres de produc-
ció normativa (per exemple hi haurà CCAA que tindran competències en matèria civil).
La disposició addicional 1ª de la CE ens diu: "La Constitución ampara y respeta los derechos históricos de los
territorios forales". Amb el que diu aquesta disposició veiem que la unificació (a partir de llavors) no només
deixa de ser una aspiració, sinó que es podria considerar en contra de la pròpia CE. Qualsevol intent d'unificar
es podria considerar com a anticonstitucional.
El sistema que dissenya la CE suposa contemplar els diversos drets que consisteixen a l'estat espanyol, de
manera que s'estructuren en la CE a partir dels principis de territorialitat i competència. Per tant la idea de la
CE és que no hi ha un dret millor que un altre. Hi haurà matèries que si que estaran regulades sobre les bases
d'un Dret comú. Els diferents drets s'estructuren des d'un punt de vista d'igualtat.
A partir d'aquí, el punt central i definitiu de la competència en matèria civil d'algunes CCAA en la CE és el de
l'art. 149.1.8a CE: "El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias: (…)
8.ª Legislación civil, sin perjuicio de la conservación, modificación y desarrollo por las CCAA de los Derechos civiles,
forales o especiales, allí donde existan. En todo caso, las reglas relativas a la aplicación y eficacia de las normas jurídicas,
relaciones jurídico-civiles relativas a las formas de matrimonio, ordenación de los registros e instrumentos públicos,
bases de las obligaciones contractuales, normas para resolver los conflictos de leyes y determinación de las fuentes del
Derecho, con respeto, en este último caso, a las normas de derecho foral o especial".
El model que es pren a l'hora de redactar aquest article és l'art. 15 CE (1931), que era força més senzilla:
"Corresponde al Estado español la legislación penal, social, mercantil i procesal, i en cuanto a la legislación civil, las formas
de matrimonio, la ordenación de los registros e hipotecas [...]" . Si comparem els dos articles veiem que hi ha coses
comunes però la redacció del segon és més senzilla. Diu que correspon al l'Estat per que fa a la legislació civil
14

algunes matèries en específic, i d'aquesta manera evita totes aquestes complicacions d'ordres i contraordres
que conté l'art. 149.1.8 CE.
Partint d'aquesta base. ¿Què ens diu l'art. 149.1.8a CE? Està dedicat a les competències de l'Estat. En l'article
anterior (el 148) estan regulades les competències de les CCAA, i allà no hi les matèries civils. No ho van fer a
l’article anterior perquè si l’estat esta reconeixen la competència estaria en el 148, i per tant pressuposa que hi
son les competències de les CCAA, no es que els hi estigui reconeixen la competència sinó que presuposa que
estan allà, a quines CCAA reconeix competència? Aquelles que tenen dret foral propi en aquell moment quan
es va aprovar la CE . No s'està reconeixen competències per legislar matèries civils a totes les CCAA, si no que
només s'està reconeixent competències per legislar en matèria civil a aquelles CCAA que tenien Dret civil quan
es va a aprovar la CE. Aquestes CCAA són les que tenien una compilació aprovada i vigent en aquell moment.
No es reconeix competències a totes les CCAA sinó allà “donde existe”. L’origen d’aquest article es l’article 15
de la CE de l’any 1931.
Hi havia un límit a aquestes competències, que són la "conservació incorporar a la legislació autonòmica
les conservacions <z, modificació i desenvolupament ". Hi ha 3 interpretacions sobre el que això
significa:
- Teoria foralista: entén que d'aquest article només es desprèn que el legislador català no pot anar més enllà

de allò contingut a les compilacions. Per tant, a la Compilació determina un límit que el legislador autonòmic
no pot superar, només pot moure aquelles institucions que estan contingudes a la pròpia compilació. La
critica a aquesta teoria es que el propi 149.1.8a CE es permet el desenvolupament, per tant anar més enllà.
- Teoria autonomista: defensen que el legislador català pot legislar qualsevol matèria del dret civil, exceptuen
el "en todo caso" a les competències exclusives de l'Estat.
- Teoria intermitja: el TC es va quedar en el terme mig. El TC l'interpretava amb les teories de les institucions
connexes. Es reconeixia tot allò que hi havia a la constitució però el desenvolupament suposava un
reconeixement orgànic, però amb el límit de que allò que regules mantingues alguna relació amb allò que ja
hi havia regulat a la compilació.
L'art. 149.3 CE: "... El derecho estatal será, en todo caso, supletorio del derecho de las CCAA ". Per tant es veu aquí la
supletorietat del dret estatal enfront el de les CCAA.
L'Estatut d'Autonomia del 1979 ens està dient el que ja ens deia la CE.
Art. 9.2 EAC 1979: “La Generalitat de Catalunya té competència exclusiva sobre les matèries següents:… 2.
Conservació, modificació i desenvolupament del Dret civil català...” .
Art. 26 EAC 1979: “En matèria de competència exclusiva de la Generalitat, el Dret català és l’aplicable en el seu
territori amb preferència a qualsevol altre.- 2. En defecte de Dret propi, el Dret de l’Estat serà d’aplicació supletòria...” .
Art. 7.1 EAC 1979: “Les normes i disposicions de la Generalitat i el Dret civil de Catalunya tindran eficàcia territorial, sens
perjudici de les excepcions que puguin establir-se en cada matèria i de les situacions que s’hagin de regir per l’estatut
personal o altres normes d’extraterritorialitat.” Reconeix l'eficàcia territorial del dret català, Per tant el dret civil
català que es dicti dins d'aquestes_ regira exclusivament en el territori català. Per tant tenim un dret català en
el seu territori i un dret estatal que estarà vigent a tot l'Estat
15

3. La legislació civil catalana. Especial consideració del CC de Catalunya
6. El Dret comú a Catalunya
El primer que es fa constitucionalitzar aquesta Compilació i integrar-la a l'ordenament jurídic català. Això es fa
a través de 2 lleis:
- La Llei catalana 13/1984, de 20 de març . Es modifica la llei estatal de la Compilació per tal d'adaptar-la a
les necessitats catalanes i a les Constitucions. Conté una habilitació per actualitzar al govern _ que ordeni
les normatives. Es fa un text refós a l'any 84.
- El Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, pel qual s’aprova el Text Refós de la Compilació del Dret civil de
Catalunya.
 Art.1.1 CDCC: “De conformitat amb el que estableixen la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, les disposicions del
Dret Civil de Catalunya regiran amb preferència al CC i a les altres disposicions d’igual aplicació general” .
 DF 4a CDCC: “Conformement al que disposa l’arti.1 d’aquesta Compilació, sens perjudici de les normes de directa
aplicació general, en el que no preveuen les disposicions del Dret Civil de Catalunya regeixen supletòriament els
preceptes del CC i de les altres lleis estatals de caràcter civil, en la mesura que no s’oposin a aquelles disposicions o

als principis generals que informen l’ordenament jurídic català” .
La segona fase és aquella en la qual es dicten lleis civils especials (lleis de garanties...) i dintre d'aquesta etapa
es fa un pas més quan es comencen a fer determinats codis sectorials:
- Llei 40/1991, de 30 de desembre, Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya;
- Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família.
Es passa directament a la tercera etapa, que es la que dóna entrada a l primer Codi Civil de Catalunya.
També cal destacar:

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 [EAC 2006]
Art. 129 EAC 2006: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de dret civil, excepte en les
matèries que l’art. 149.1.8 de la Constitució atribueix en tot cas a l’Estat. Aquesta competència inclou la determinació
del sistema de fonts del dret civil de Catalunya”
STC 31/2010, de 28 de juny (FJ 76)

Art. 14.1 EAC 2006: “1. Les normes i les disposicions de la Generalitat i el dret civil de Catalunya tenen eficàcia
territorial, sens perjudici de les excepcions que es puguin establir en cada matèria i de les situacions que s’hagin de regir
per l’estatut personal o per altres normes d’extraterritorialitat”
Art. 110.2 EAC 2006: “El dret català, en matèria de les competències exclusives de la Generalitat, és el dret aplicable
en el seu territori amb preferència sobre qualsevol altre”
4. La relació entre el dret civil català i el dret civil estatal a Catalunya

Tots dos estan vigents i son aplicables ¿Quin dels dos apliquem en cada cas?
16

4.1. L’aplicació “directa” del dret civil estatal
Hi ha determinades matèries és d'aplicació necessari i directa el CC. Això ens lo diu:
Art. 13 CE: "Las disposiciones de este título preliminar, en cuanto determinan los efectos de las leyes y las reglas
generales para su aplicación, así como las del título IV del libro I, con excepción de las normas de este último relativas al
régimen económico matrimonial, tendrán aplicación general y directa en toda España” . Les disposicions catalanes
han d'estar incompletes. Per exemple les formes de matrimoni el CC és d'aplicació directa en tot l'Estat. A
part d'aquestes matèries, la CE ens afegeix:
Art. 149.1.8ª CE: "... aplicación y eficacia de las normas jurídicas, relaciones jurídico-civiles relativas a las formas de
matrimonio, ordenación de los registros e instrumentos públicos, bases de las obligaciones contractuales, normas para
resolver los conflictos de leyes y determinación de las fuentes del Derecho, con respeto, en este último caso, a las normas
de derecho foral o especial”.
El dret civil català es incomplet. Perquè aquestes matèries no les pot regular

4.2. L’aplicació “preferent” del dret civil català
¿Com s'estructura en la resta de matèries? El dret civil català s'aplica a Catalunya i el dret civil estatal es
supletori. Això resulta de:
Art. 111-5 CCC: “Preferència i supletorietat
Les disposicions del dret civil de Catalunya s'apliquen amb preferència a qualssevol altres. El dret supletori només regeix
en la mesura que no s'oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l'informen.”
Art. 111-3.1 CCC: “Territorialitat

1. El dret civil de Catalunya té eficàcia territorial, sens perjudici de les excepcions que es puguin establir en cada matèria
i de les situacions que s'hagin de regir per l'estatut personal o altres normes d'extraterritorialitat…”
Art. 14.1 EAC 2006: “1. Les normes i les disposicions de la Generalitat i el dret civil de Catalunya tenen eficàcia
territorial, sens perjudici de les excepcions que es puguin establir en cada matèria i de les situacions que s’hagin de regir
per l’estatut personal o per altres normes d’extraterritorialitat.”
Art. 110.2 EAC 2006: “El dret català, en matèria de les competències exclusives de la Generalitat, és el dret aplicable
en el seu territori amb preferència sobre qualsevol altre.”
4.3. L’aplicació “supletòria” del dret civil estatal

Que cal per aplicar el dret supletori?
- Que hi hagi una llacuna. Un supòsit no contemplat per el sistema jurídic català.
- Segons l'art. 111-5 CCC, que aquella norma del dret supletori que aplicarem, no contradigui l'ordenament
jurídic català ni els principis generals que l'informen.
5. La relació entre el DC català i els altres DCs territorials. Els anomenats “conflictes interregionals”
Les normes de conflicte resolen els conflictes entre diferents territoris.
17
Tema 3. L’ordenament jurídic. Les fonts i els elements complementaris 6/03
1. El concepte i les característiques de l’ordenament jurídic
El concepte d'ordenament jurídic (OJ) és un concepte relativament modern, que no estava en circulació quan
es va publicar el CC espanyol. S'utilitza per primera vegada al CC a partir de la reforma de 1974. Per que fa a la
Compilació del Dret civil de Catalunya tampoc en la versió originaria es parlava mai d'ordenament, però si que
ho fa a partir de l'any 1984.
L'OJ és aquell conjunt ordenat i abstracte de regles, emanades de les seves fonts, que esta vigent en un lloc i
en un moment determinats. Es parla de conjunt abstracta de regles en dos sentits:
- Es fa abstracció de la matèria (no es parla d'ordenament civil, penal...). Dins de l'ordenament s'inclou tot i es
fa abstracció de la matèria concreta sobre la que recauen les normes.
- No ens dediquem a enumerar cadascuna de les lleis i normes que integren l'OJ si no que les interpretem a

partir de les seves fonts.
Art. 1.1 CC: "Las fuentes del OJ español son la ley, la costumbre y los principios generales del derecho".
Art. 111-1 CCC: "El Derecho civil de Cataluña está constituido por las disposiciones del presente Código, las demás
leyes del Parlamento en materia de Derecho civil, las costumbres y los principios generales del derecho propio".
El fet de que unes determinades regles estiguin vigents en un lloc i en un moment determinats implica el deu-
re d'aplicació per part dels tribunals (art. 1.7 CC: "Los Jueces y Tribunales tienen el deber inexcusable de resolver en
todo caso los asuntos de que conozcan, ateniéndose al sistema de fuentes establecido").
Si parlem d'OJ és evident que cal una ordenació. L'ordenament està format per:
- Regles heterogènies (lleis, costums...).
- D'altra banda les normes jurídiques es van promulgant constantment.
L'ordenació es manifesta a través del principi de no contradicció. En un mateix ordenament no hi poden haver
regles contradictòries. Si hi ha dues regles contradictòries, una ha d'excloure a l'altre.
Seguint aquest principi podem parlar de la reordenació que integra l'OJ en 2 direccions:
Ordenació estàtica
Ordenació dinàmica
S'aconsegueix a través de 2 criteris:
(1) Defectivitat (2) Jerarquia
Es refereix a totes les regles que Es refereix només a la llei. La Opera a partir del criteri de
integren l'OJ (lleis, costums i prin- norma de rang superior preval temporalitat. El principi imposa
cipis generals). Inaplicabilitat de sobre la inferior. Aquesta serà que la llei posterior derogui
la font inferior quan el supòsit contradictòria si contradiu la su- l'anterior contradictòria. Aquest
està regulat per la font superior. perior. Serà invàlid un reglament criteri l'hem de vincular amb el
que contradiu una llei. de rang.
18

Si una llei anterior contradiu la Es deroguen per altres poste-
R Art. 1.3 CC: "La C. sólo regirá en de- CE no hi ha cap problema, però si riors del mateix rang o superior,
E fecto de ley aplicable, siempre que no és posterior entrarà en joc el TC.
si es inferior no la pot derogar.
G sea contraria a la moral o al orden
U público y que resulte probada".
L Art. 1.4 CC: "Los PG del D se Art. 1.2 CC: "Carecerán de validez
A aplicarán en defecto de ley o C., sin Art. 2.2 CE: "Las leyes sólo se de-
las disposiciones que contradigan
T perjuicio de su carácter informador rogan por otras posteriores. [...]".
otra de rango superior".
del OJ".
Característiques de l'OJ:
1. Pretensió d'integritat: tot OJ pretén esgotar tots els possibles casos que es puguin plantejar. El jutge no pot
dir que com que no hi ha cap norma que ho resol, ell no ho resoldrà. Això ho regula l'art. 1.7 CC: "Los Jueces y
Tribunales tienen el deber inexcusable de resolver en todo caso los asuntos de que conozcan, ateniéndose al sistema de
fuentes establecido". És impossible que tots els casos estiguin plantejats i previstos a la llei. Per aquest motiu
existeixen dos mecanismes per integrar l'OJ:
 Heterointegració: es conserva encara en els ordenaments territorials, en els drets forals. Anar a buscar la
solució dels casos que no estiguin previstos al sistema de font català a un ordenament extern i supletori. El
Dret català té com a supletori el dret estatal. Aquesta idea resulta de:
Art. 13.2 CC: "En lo demás y con pleno respeto a los derechos especiales o forales de las provincias o territorios en
que están vigentes, regirá el CC como derecho supletorio, en defecto del que lo sea en cada una de aquéllas, según

sus normas especiales".
Art. 111-5 CCC: "Las disposiciones del derecho civil de Cataluña se aplican con preferencia a cualesquiera otras. El
derecho supletorio sólo rige en la medida en que no se opone a las disposiciones del derecho civil de Cataluña o a los
principios generales que lo informan".
 Autointegració: va sorgir la idea de que un OJ per si mateix fos complet, sense haver de recórrer a fora. Es
rebutja la idea d'acudir a un dret extern i supletori. S'intenta buscar la solució dintre de l'ordenament amb
la inducció i deducció de las pròpies normes de l'OJ. Això es fa a través de l'elaboració dels principis
generals del dret. Aquests són regles de l'OJ que s'extreuen per abstracció a partir d'altres normes que
integren l'OJ. ¿Com? A través de la anologia iuris (mecanisme on el jutge fa un procés d'inducció i deducció
i n'extreu un principi general).
L'únic OJ complert a Espanya que busca la solució en si mateix es l'estatal, perquè els altres drets
territorials acudeixen a la heterointegració. El Dret català utilitza els dos mecanismes.
2. Unitat: conseqüència de l'anterior. L'OJ estatal es presenta com a unitari en la mesura que conté per si
mateix tots els mecanismes per integrar-se, no acudeix mai a fora.
3. Creativitat: l'OJ conté i crea regles, perquè els principis generals s'obtenen a partir de les altres regles de l'OJ.
Partint d'això tenim que el OJ català compleix la característica de la creativitat, però cal anar a la heterointe-
gració per completar l'OJ i per tant no compleix la característica de la unitat. Alguns autors diuen que l'OJ
català no és un autèntic ordenament perquè no compleix amb les 3 característiques. En contraposició, altres
autors diuen que la característica important per poder parlar d'ordenament és la creativitat.
2. Les fonts
Les fonts de l'OJ a Espanya són la llei, la costum i els principis generals del dret (art. 1.1 CC). El Dret català
segueix el mateix esquema tot i que no ho diu tan clar (a l'art. 111-1 CCC).
19

Tipus de fonts
Font formal Font material
És el mitja o la manera d'establir les regles que inte- Aquells organismes que tenen la potestat de crear
gren l'OJ. Respon a la idea de com s'estableix la regla normes. Respon a la pregunta de qui estableix el
(en forma de llei, de costum o de principi general). dret.
 Llei L'Estat o la CCAA
 Costum La pròpia societat
 Principi general del dret El jutge (a través del mecanisme de la analogia iuris)
2.1. La llei
Quan parlem de llei com a font de l'OJ es fa servir un concepte molt ampli de llei. En aquest concepte s'inclou:
1 Constitució Espanyola
2 Lleis Orgàniques Disposicions que provenen de les Assemblees legislatives Art. 81 CE
3 Lleis Ordinàries (lleis pròpiament dites, que provenen del Poder Legislatiu)
4 Decrets legislatius Disposicions amb força de llei dictades pel Poder Executiu Art. 82 y 85 CE
5 Decrets-llei Art. 86 CE
Disposicions de rang inferior, conseqüència de l’exercici de la
6 Decrets...
potestat reglamentària

Característiques:
1. Procedeix del poder constituït (ja sigui estatal o autonòmic).
2. Escriptura: no és exclusiu de la llei perquè els costums també poden estar per escrit. El característic és el
valor que se li dóna a la escriptura en relació a la llei. Per a què existeixi i estigui vigent s'ha de publicar (al
BOE...) i només és publicable allò que està escrit i perquè les paraules de la llei són la norma essencial per
interpretar el seu sentit.
3. La llei té primacia (preval) sobre els costums i els principis generals. Això passa tant en l'OJ estatal com en el
català. La llei té el monopoli de la pèrdua de vigència de ella mateixa, és a dir perquè només es poden
derogar per una altra llei posterior (art. 2.2 CC). Hi ha una excepció en el Dret navarrès, on una costum pot
derogar una llei.
4. La llei reconeix que està incompleta institucionalment, perquè ens diu que "en defecte de llei s'aplicarà els
costums i els principis generals". És conscient de que no ho pot preveure tot.
5. Té capacitat d'autointegració a través dels principis generals del dret.
2.1.1. Vigència i aplicabilitat. Àmbit temporal i territorial de vigència. Aplicabilitat de les lleis no vigents
La formació de la llei entesa en sentit ampli ha de complir determinats tràmits administratius i de publicitat:
- L'existència de la llei ve constituïda essencialment per la promulgació. Una vegada que s'han complit els trà-
mits que toquen en funció del tipus de norma de que es tracti (ordinari, orgànica...), la norma es promulga. A
partir de llavors la norma existeix però encara no està vigent.
- Cal la publicació perquè la norma estigui vigent. La publicació es descompon en 2 fases:
 Publicació efectiva: es publica en el BOE o en el Diari de la CA que es tracti.
20

 "Vacatio legis": és una fase elàstica, es pot modificar. Hi ha lleis que es publiquen al BOE i entren en vigor
l'endemà de la seva publicació, i hi ha altres lleis que entren en vigor al cap de X mesos. Si no es diu res, la
llei entra als 20 dies (això ho diu l'art. 2.1 CC). A l'àmbit català no hi ha norma de vacatio legis (abans si que
hi havia una norma que es va derogar que també deia 20 dies), per tant hem d'aplicar supletòriament
l'article del CC. Normalment es deixa una vacatio legis més llarga.
¿Les lleis catalanes es publiquen al DOGC o al BOE? Als dos. Les lleis autonòmiques es publiquen també al BOE.
¿L'entrada en vigor de les lleis catalanes es compta a partir de...? Es publiquen primer al DOGC i al cap d'uns
dies al BOE. Regeix la data de publicació al DOGC (art. 65 EAC 2006).
La validesa:
Té a veure amb el principi de jerarquia normativa. Art. 1.2 CC: "Carecerán de validez las disposiciones que contra-
digan otra de rango superior". Si un reglament contradiu una llei, és invàlid el reglament. El propi TC pot declarar
il·legal un reglament. Perquè fa a les normes amb rang de llei:
- Si són normes preconstitucionals: la disposició derogatòria de la Constitució derogaria la llei anterior contra-
dictòria, per tant operaria el que es coneix com inconstitucionalitat sobrevinguda. A vegades el propi TC s'ha

pronunciat sobre aquestes normes. Tot i que lo normal és que la Constitució (llei posterior i de rang superior)
deroga tot l'anterior contradictori.
- Si són normes posteriors a la Constitució, el jutge pot posar:
 Qüestió d’inconstitucionalitat: el jutge atura el procés, al·lega la qüestió al TC i aquest dirà si la llei poste-
rior a la Constitució és o no és constitucional.
 Recurs d'inconstitucionalitat: és diferent a la qüestió. S'aprova una llei i és pública. Hi ha determinades
persones que estan legitimades per interposar aquest recurs al TC. El TC pot dir que és inconstitucional la
norma, que és constitucional si s'interpreta d'una determinada manera, etc.
La vigència i l’aplicabilitat: 13/03/2015

Tota norma vigent és aplicable, per tant l'aplicabilitat va lligada el terme de vigència. Una norma vigent és
aplicable per si mateixa.
La vigència la podem desdoblar en:

Territorial Tota norma està vigent en un espai territorial. Per que fa a l'espai, la vigència de les normes
depèn de la competència del poder polític que las ha creada. Per exemple les competències de
la Generalitat de Catalunya estan limitades al territori català, i les seves normes també.
Està lligat com a màxim a l'àmbit territorial de les competències de l'òrgan que les ha creada,
això vol dir que poden tenir un àmbit més reduït. Aquesta vigència territorial és una dada que
el Dret civil català comparteix amb la resta de drets civils espanyols.
Temporal Es situa entre l'entrada en vigor i la derogació (o pèrdua de vigència). Tota norma està vigent
en un moment determinat. El més normal és que les normes tinguin una vigència indefinida.
De manera que la norma esta vigent fins que es derogada per una norma posterior de mateix
rang o superior que:
- Ho declari expressament (derogació expressa). "Es deroga la llei..." i fa tota una numeració de
lleis que es deroguen.
- Sense establir-lo expressament, aquesta norma posterior regula la mateixa matèria d'una
manera totalment incompatible amb la norma anterior (derogació tàcita). Moltes vegades el
dret català, en lloc d'utilitzar la paraula derogació fa servir la paraula substitució. Això pot
servir perquè una norma substituïda torni a aparèixer
21
V. tem. indefinida Lo normal.
Tenen un termini de vigència limitat perquè fixen un termini final o perquè
V. tem. limitada aquest termini es dedueix dels objectius o finalitats que persegueix la norma (per
exemple una llei que fixi unes taxes per un determinat període).
La norma vigent és la norma aplicable per si mateixa. És molt important fixar a partir de quin moment entra en
vigor perquè això determinarà quins supòsits queden sota l'empara de la nova regulació. El fet de que una
norma entri en vigor implica que aquesta norma es d'aplicabilitat immediata.
Ens podem trobar per exemple la LAU (Llei d'Arrendaments Urbans) de 1994 que entra en vigor l'1 de Gener
de 1995, però ens podem trobar que hi hagi contractes d'arrendaments que s'han celebrat abans. A vegades
es confonen el concepte d'aplicabilitat immediata amb el concepte de retroactivitat de la llei. La norma des de
que es vigent és aplicable. Per tant tot el que passi a partir de l'1 de Gener és aplicable. ¿Què passa amb els
contractes que continuen desplegant efectes però que s'havien celebrat amb la llei anterior? Poden entrar en
lloc el que diguin les disposicions transitòries.
Retroactivitat de la llei en grau...

Aplicar la nova regulació als efectes que tot i que derivin d'efectes esdevinguts tras l'entrada de
la regulació anterior neixen sota la nova (?)
...mínim
P.e seria si apliquem la nova regulació (la LAU del 95) a les rendes que neixen a partir de l'entrada en vigor
de la nova llei. Però això pròpiament no és una autèntica retroactivitat.
Aplicar la nova llei a efectes nascuts sota la regulació anterior però executable sota la nova llei.

...mig P.e. seria aplicar la nova normativa a rendes que han nascut abans de l'entrada en vigor de la nova llei,
però que s'executen o es reclamen durant la vigència de la nova. Tampoc és una retroactivitat.
Aquesta seria l'autèntica retroactivitat. Suposaria aplicar la nova regulació a fets produïts i execu-
...màxim tats durant la vigència de la llei anterior. És anticipar la vigència de la nova llei. Les altres dues
(grau mínim i mig) són conseqüències de l'aplicabilitat immediata de la nova normativa.
Norma vigent --> aplicable per si mateixa

Norma no vigent --> no aplicable per si mateixa. Però pot ser aplicable, cal una norma instrumental
- Territorialment no vigent: cal una norma de conflicte. La nacionalitat no ens serveix per resoldre els conflic-
tes interregionals. Hem de substituir en aquests conflictes la nacionalitat pel veïnatge civil. Això és el que diu
l'art. 16 CC. També diu que els conflictes interregionals es resolen per la mateixa regla que els conflictes
internacionals, però les normes que regulen aquests conflictes ara només serveixen pels interregionals
perquè tenim reglaments europeus, etc.
- Temporalment no vigent: cal una norma de dret transitori.
2.1.2. La interpretació. Les classes

[manual] La interpretació és un pas previ a l'aplicació de la norma.
2.1.3. L’aplicació
Les normes s'han d'aplicar sempre que es compleix allò previst en el supòsit jurídic de fet. Ara bé, les normes
es poden aplicar més enllà de lo previst en el supòsit de fet.
En relació al supòsit de fet de la norma podem distingir 2 àmbits d'aplicació:

Específic Quan les circumstàncies encaixen perfectament en el supòsit de fet de la norma.
22

Anar una mica més enllà. Això ens porta a la idea de analogia legis (no confondre amb l'analogia
Analògic
iuris, que és l'operació intel·lectual a través de la qual s'obtenen els principis generals del Dret).
2.1.3.1. L’analogia legis

Està reconeguda expressament en l'art. 4.1 CC: "Procederá la aplicación analógica de las normas cuando éstas no
contemplen un supuesto específico, pero regulen otro semejante entre los que se aprecie identidad de razón". Aquesta
norma prové de la reforma de 1974. La norma ara derogada deia que s'aplicava la costum del lloc i els
principis generals del Dret, i no s'admetia l'aplicació analògica. En canvi, a partir de l'any 1974 s'admet.
¿Quina importància té això?
- S'amplia l'àmbit d'aplicació de la norma (no només a aquells casos exactament previstos a la norma, sinó
que s'admet l'aplicació analògica).
- Es redueix la noció de defecte de llei. Abans acudies al costum i als principis generals del Dret si no hi havia
norma directament aplicable. Has de continuar mirant en les lleis, no passes al costum.
L'analogia legis és una operació reservada a l'aplicació de la norma. Els seus pressupòsits serien:
1. Ens trobem davant d'un cas que no té una llei especifica aplicable.
2. El supòsit no regulat presenta semblances o similituds a un altre supòsit que si que està específicament
regulat en una norma.

3. Entre els 2 supòsits, existeixi identitat de raó.
Per exemple si una llei parla del matrimoni però no de la parella de fet (dos persones que viuen junts).
Art. 4.2 CC. Límits a l'aplicació analògica de les normes: "Las leyes penales, las excepcionales y las de ámbito tem-
poral no se aplicarán a supuestos ni en momentos distintos de los comprendidos expresamente en ellas".
2.1.3.2. L’equitat com a criteri de moderació

L'equitat serveix per fer un resultat just d'acord amb criteris extrajurídics. Es té en compta en l'aplicació de
les normes. Però no és font de llei.
L'art. 111-9 CCC: “L'equitat s'ha de tenir en compte en l'aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden
fonamentar llurs resolucions exclusivament en l'equitat quan la llei ho autoritza expressament” (i a Espanya
s'aplicaria l'art. 3.2 CC).
Funcions de l'equitat
Com a regla aplicable a un cas:
P.e. art. 111-9 CCC: "La equidad debe tenerse en cuenta en la aplicación de las normas, si bien los tribunales
solo pueden fundamentar sus resoluciones exclusivamente en la equidad cuando la ley lo autoriza expresamente".
1 A vegades l'equitat compleix una funció similar a la font del dret, però la llei ho ha de dir expressa-
ment. El cas més clar és el de l'arbitratge d'equitat. Aquells supòsits en els quals hi ha un conflicte i se
l'encomana a un àrbitre buscar la solució. La llei de l'arbitratge diu que els casos s'han de resoldre
d'acord amb dret però les parts també poden encomanar que resolguin amb equitat.
Com a criteri d'aplicació i moderació:
P.e. art. 236-22.1 CCC: "Los hijos tienen el deber de contribuir proporcionalmente a los gastos familiares,
2 mientras convivan con la familia, con los ingresos que obtengan de su actividad, con el rendimiento de sus bienes
y derechos y con su trabajo en interés de la familia, siempre y cuando este deber no sea contrario a la equidad". El
jutge pot modular aquest deure de contribuir d'acord amb l'equitat. Es té en compta l'equitat com a
criteri quantitatiu. A l'hora d'aplicar la norma ens dóna una certa discrecionalitat per valorar amb
23

criteris extrajurídics que l'aplicació d'aquella norma té al cas concret.
Integració de negocis aliens: funció molt menor.
P.e. art. 427-9.4 CCC: "El causante puede encomendar al arbitrio de equidad de un 3º la determinación
del legado y de su subsistencia, siempre y cuando el causante exprese la finalidad del legado. Para
3 cumplir este encargo, el 3º disfruta del plazo establecido por el art. 429-13. El legatario puede pedir a la
autoridad judicial que decida, en caso de que el 3º no cumpla el encargo o actúe de modo evidente
contra la equidad". És un cas molt concret, en el qual una persona fa un llegat i s'encomana al arbitri
d'un tercer la subsistència del propi llegat i el seu contingut.
2.1.4. L’eficàcia
L’eficàcia de la llei en relació als subjectes. ¿Quina és l'actitud dels particulars davant de la norma jurídica?
Tipus d'eficàcia
Ordinària Normalment els particulars compleixen les normes voluntàriament.
Extraordinària Quan la norma no és complerta voluntàriament pels particulars.
Art. 111-6 CCC. Llibertat civil: "Les disposicions d'aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ésser objecte
d'exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que
aquesta es dedueixi necessàriament de llur contingut. L'exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en
poden resultar perjudicats".
Classificació de les normes

1. Referides a Imperatives/prohibitives/sancionadores Dispositives
la voluntat No donen entrada a l'autonomia de la voluntat. Donen entrada a l'autonomia de la voluntat.
Programàtiques Reactives
2. No referides Defineixen o enuncien principis del sistema. Es justifiquen a si mateixes com a reacció
a la voluntat P.e. les que estableixen el títol i el mode per la davant del que preveia la norma anterior.
transmissió dels drets reals. Serveixen per "eliminar" la legalitat anterior.
2.1.4.1. La infracció de la norma. L’acte contra llei 27/03/2015

La primera eficàcia extraordinària. L'acte contra llei és la contradicció més frontal al incompliment de la norma.
Aquests actes estan regulats a l'art. 6.3 CC: "Los actos contrarios a las normas imperativas y a las prohibitivas son
nulos de pleno derecho, salvo que en ellas se establezca un efecto distinto para el caso de contravención". Cal:
- Un acte voluntari (pot ser una acció o una omissió).

- Contrari a una norma imperativa, que contingui un mandat o una prohibició. Serà per via d'acció quan es
tracti d'una norma prohibitiva; en canvi serà per via d'omissió quan sigui una norma imperativa.
- S'ha de tractar d'una veritable contradicció del acte que realitza respecte al que la norma estableix.
La conseqüència que la llei vincula a l'acte contra llei és la nul·litat de ple dret (per tant un efecte automàtica
que no es pot subsanar, que no prescriu...). Respecte a això hem de fer 2 precisions:
1. Parlar de nul·litat de ple dret tindrà sentit quan la infracció de la norma hagi tingut lloc per via d'acció, però
no té tant sentit quan estem davant d'una omissió.
2. El propi art. 6 CC preveu que la pròpia norma infringida pugui preveure un efecte diferent pel cas de
contradicció (que sigui l'anul·labilitat, una sanció...).
24

2.1.4.2. L’evitació de l’aplicació:
1/3. La ignorància de la llei i l'error de dret:
No es pot fer dependre l’aplicació de la llei de situacions subjectives o d’actituds psicològiques, del fet que els
particulars no la coneguin o l’hagin entès malament
Art. 6.1.I CC: "La ignorancia de las leyes no excusa de su cumplimiento". El jutge ha de conèixer el dret, i els parti-
culars el poden desconèixer. Però d'aquest desconeixement no en pot dependre que s'apliqui o no la norma.
Les normes que estan vigents s'han d'aplicar independentment de que els subjectes la coneguin o no.
L'error de dret és quan el particular té una percepció errònia dels efectes que produirà un acte. Per exemple si
li deixes a algú un cotxe en dipòsit i aquest l'utilitza (el dipositari no tindria dret a utilitzar el cotxe).
Art. 6.1.II CC: "El error de derecho producirá únicamente aquellos efectos que las leyes determinen". La regulació de
l'error de dret no estava contemplada en la redacció originaria del CC. Es va introduir en la reforma de 1974.
Fins aquell moment la regulació de l'error de dret, es vehiculava a través de la norma de la ignorància.
L'error de dret no produeix efectes. Només en els casos en els quals la llei vincula determinats efectes a

l'error és quan llavors produirà efectes.
En principi, el coneixement erroni de la norma tampoc n’excusa el compliment, és irrellevant. Si que és cert
que la tendència és de donar rellevància a l'error de dret en aquells supòsits en els quals el legislador dóna
rellevància a l'error en general. Quan el CC no distingeix i parla d'error, llavors té cabuda tant l'error de fet
com l'error de dret. Per exemple l'art. 1265 CC parla d'error en general, per tant es refereix a les dues
categories.
2/3. Frau a la llei:
És una norma d'autoprotecció de l'ordenament (perquè amb el frau es persegueix un resultat prohibit per
l'ordenament). També va sorgir de la reforma de 1974. Utilitzes una norma que està pensada per una altra
cosa, per vulnerar-ne una altra.
Per tant en tot frau de llei hi solen haver dues normes implicades:
Norma de cobertura És la norma que utilitzes per una finalitat diferent de la que està pensada.
És aquella norma a la que en principi no podem acollir-nos però a la que ens acollim
Norma defraudada
per fer una maniobra fraudulenta.
Art. 6.4 CC: "Los actos realizados al amparo del texto de una norma que persigan un resultado prohibido por el ordena-
miento jurídico, o contrario a él, se considerarán ejecutados en fraude de ley y no impedirán la debida aplicación de la
norma que se hubiere tratado de eludir".
Requisits:
1. Acte voluntari
2. Realitzat a l’empara del text d’una norma [norma de cobertura]
3. Que persegueix un resultat prohibit per l’ordenament o contrari a ell (infracció de l’ordenament jurídic)
[norma defraudada]
¿Cal intenció de defraudar? La STC de 1959 diu que no cal la intenció de defraudar. Però l'art. 6.4 CC diu "que
persigan", i en un altre lloc deia "con el propósito de".
25
Efectes: aplicació de la norma que s’hagués intentat eludir (art. 6.4 CC)
Un cas típic de frau de llei serien els matrimonis de complaença (un immigrant que es casa amb un nacional
espanyol per tenir papers, per terminis de la nacionalitat, etc.):
- La norma cobertura: seria la del matrimoni (el consentiment matrimonial és un consentiment que incorpora
tot el que la constitució matrimonial representa).
- La norma defraudada: las normes de permís de residencia i de nacionalitat.
3/3. L'exclusió voluntària de la llei aplicable:
Fins ara ens hem estat referit a l'eficàcia de la norma quan eren normes imperatives i prohibitives; ara ens
referim a les normes dispositives, perquè l'exclusió voluntària de la llei aplicable només s'admet en relació a
normes dispositives. L’aplicació de les lleis imperatives i prohibitives és irrenunciable.
Límits:
- Art. 111-6 CCC: "...L'exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a 3ºs si en poden resultar perjudicats".
- Art. 6.2 CC: "...només seran vàlids quan no contradiguin el interès o l'odre públic ni perjudiquin a 3ºs".
Conseqüències: no aplicació al cas concret.

2.2. El costum
Són normes imposades per la pròpia societat. Respecte de la llei, s'ordena en base al principi de defectivitat
(és a dir que només s'aplica en defecte de llei aplicable). Si les parts no volen no s'aplicarà el costum, sinó que
passarem als principis generals del Dret.
Tradicionalment s'han distingit 2 elements del costum

Ús social que fa la societat o un determinat grup davant d'un determinat supòsit (p.e. qui s'ha de
Element
fer càrrec de determinades despeses en un lloc). Pot ser un grup de base territorial o de base
material
més personal (grup productiu...).
L'opinio iuris. Els membres d'aquell grup han de tenir la convicció de que creen dret, de que
Element
realment s'ha de fer d'aquella manera. Consideren que allò és una norma. Aquest és l'element
espiritual
que distingeix el costum dels altres usos socials (aquests tindrien només element material).
En el CC s'ha ampliat la definició de costum. Abans només s'admetia com a font del dret el costum del lloc, ara
no es precisa el costum del lloc, per tant qualsevol grup social por crear costum.
Art. 1.3 CC: "La costumbre sólo regirá en defecto de ley aplicable, siempre que no sea contraria a la moral o al orden
público y que resulte probada. // Los usos jurídicos que no sean meramente interpretativos de una declaración de volun-
tad tendrán la consideración de costumbre...". S'han equiparat els usos jurídics als costums (sense opinio iuris).
N'hi ha prou amb la pràctica social (amb l'element material) perquè això pugui ser tingut en compta com a
costum.
A part d'això es poden distingir determinats requisits:

Requisits pel valor No pot ser contrari ni a la licitud (art. 1.3 CC: ni a la moral o a l'ordre públic).
jurídic del costum Ni a la legalitat.
Requisits per a Principi de defectivitat (cal que no tenim llei aplicable). Hi ha excepcions que diuen que
l'aplicació hem d'aplicar primer el costum (com l'art. 1580 CC: "En defecto de pacto especial, se estará a
26

la costumbre del pueblo para las reparaciones de los predios urbanos que deban ser de cuenta del
propietario. En caso de duda se entenderán de cargo de éste"). És una excepció relativa perquè
és la pròpia llei la que ens diu això.
Necessitat de prova: ha de ser al·legat i provat. El jutge no ha de conèixer els costums.
En el Dret Català ens podem plantejar si quan es parla de costum es contempla també els usos socials o no.
L'art. 111-1 CCC es limita a parlar dels costums. En el Dret català el costum és autèntic costum, amb els dos
elements (l'element material i espiritual).
2.3. Els principis generals del Dret. L’analogia iuris
Funcions
- Són un mecanisme d'autointegració de l'OJ.
- Principi de defectivitat (s'aplica en defecte de llei i de costum).
- L'analogia iuris és aquella operació intel·lectual que fa el jutge a partir de la qual, a
1 De font del dret
través de la pròpia llei, obté principis generals del Dret. El jutge es troba davant d'un
supòsit que no està regulat, veu que hi ha determinats articles del qual es pot despren-
dre algun principi i a partir d'això pot resoldre el cas.
Compleix una funció interpretativa-integradora del Dret català (art. 111-2.1 CCC: "En su
Interpretativo-
2 aplicación, el derecho civil de Cataluña debe interpretarse y debe integrarse de acuerdo con los
integradora
principios generales que lo informan, tomando en consideración la tradición jurídica catalana").

Compleix una funció selectiva per què fa al Dret supletori. No es pot aplicar si contradiu
els principis generals del Dret català. És un peix que es mossega la cua perquè si no
Selectiva de
podem acudir al Dret supletori si no hem esgotat el sistema de font del Dret català, vol
3 l'aplicació del
dir que només acudim al Dret supletori quan no tenim principis generals. Aquesta
Dret supletori
funció selectiva tenia sentit a l'any 1984 amb la Compilació, perquè aquesta no contem-
plava els principis generals del Dret com a font del Dret.
3. La jurisprudència
No és font de dret. No té caràcter vinculant. Té una funció de complementació de l'OJ. Ens estem referint a la
jurisprudència del Tribunal Suprem o dels Tribunals Superiors de Justícia de les CCAA (res a veure amb la
jurisprudència del TC).
Art. 1.6 CC: "La jurisprudencia complementará el OJ con la doctrina que, de modo reiterado, establezca el TS al inter-
pretar y aplicar la ley, la costumbre y los principios generales del Derecho". Si partim d'aquest article, tenim que
calen 2 requisits per poder parlar de jurisprudència:
1. Reiteració: cal que hi hagi 2 o més sentències que interpretin de la mateixa manera o que resolguin una
qüestió de la mateixa manera. Per tant que apliquin les fonts del dret en un mateix sentit.
2. Que aquella aplicació que es faci s'utilitzi com a fonament de la decisió. A vegades hi ha fonaments que no
són determinants per la decisió.
El propi art. 1 CC enumera les fonts i les separa de la jurisprudència. És una forma privilegiada d'entendre les
fonts del Dret, però no és l'única (també està la doctrina), així que a aquesta se li concedeix una autoritat
important.
La jurisprudència no vincula ni als òrgans inferiors, ni al propi òrgan que l'ha dictada. Si el TS ha dit una cosa,
si no ho diu una llei, els òrgans inferiors no estan vinculats a complir això.
27

La jurisprudència del TC:
Art. 38.1 LOTC: "Las sentencias recaídas en procedimientos de inconstitucionalidad tendrán el valor de cosa juzgada,
vincularán a todos los poderes públicos y producirán efectos generales desde la fecha de su publicación en el BOE".
- Interpretació autèntica del text de la CE.

- Aquesta jurisprudència sí que vincula a tots els poders públics, i s'ha d'interpretar com aquesta digui.
- Fins i tot es publica al BOE.
4. El Dret de la Unió Europea i la seva influència en el Dret intern
Un tractat internacional firmat per l'Estat espanyol no passa a formar part de l'ordenament intern fins que no
es publica al BOE.
Art. 96.1 CE: “Los TTII válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del
ordenamiento interno...”.
→ Art. 1.5 CC: “Las normas jurídicas contenidas en los TTII no serán de aplicación directa en España en tanto no
hayan pasado a formar parte del ordenamiento interno mediante su publicación íntegra en el BOE”.
Depèn del contingut de quins convenis, fins i tot l'Estat necessita prèviament autorització de les Corts
Generals.
Art. 94.1 CE: “La prestación del consentimiento del Estado para obligarse por medio de tratados o convenios requerirá

la previa autorización de las CG, en los siguientes casos: tratados de carácter político, tratados o convenios de carácter
militar; que afecten a la integridad territorial del Estado o a los derechos y deberes fundamentales establecidos en el
Título I; que impliquen obligaciones financieras para la Hacienda Pública; que supongan modificación o derogación de
alguna ley o exijan medidas legislativas para su ejecución..."
Si comporta una cessió de sobirania, es requerirà una autorització mitjançant Llei orgànica.
Art. 93 CE: “Mediante LO se podrá autorizarla celebración de tratados por los que se atribuya a una organización o
institución internacional el ejercicio de competencias derivadas de la CE. Corresponde a las CG o al Gobierno, según los
casos, la garantía del cumplimiento de estos tratados y de las resoluciones emanadas de los organismos internacionales
o supranacionales titulares de la cesión”.
Per celebrar un tractat que contradigui la CE, prèviament cal revisar la pròpia CE (va passar una vegada, amb el
tractat de Maastricht).
Art. 95.1 CE: “La celebración de un TI que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión
constitucional".
Art. 95.2 CE: "El Gobierno o cualquiera de las Cámaras puede requerir al TC para que declare si existe o no esa
contradicción”.
El Dret europeu interfereix en el sistema de fonts espanyol, i català. Per una banda tenim:
1 Dret originari Tractats constitucions, amb les seves modificacions.

Dret derivat Subordinat al dret originari. Hi ha diverses categories de normes (reglaments, directives,
2
decisions, recomanacions i dictàmens). Ens interessen dues:
No confondre amb el reglament del dret espanyol. En el mateix moment en el que es
Reglament publica en el diari oficial de la UE, i transcorre el període de vacatio legis previst, es
directament aplicable als Estats Membres.
Directiva Obliguen a l'EM destinatari en quant al resultat que s'ha d'aconseguir, deixant a les autori-
tats nacionals l'elecció de la forma i dels mitjans. Moltes vegades estableixen límits (sobre
28

el IVA...). És una norma dirigida a l'Estat perquè aquest decideixi com incorpora el que diu
aquella directiva a l'ordenament intern. No tenen efectes directes, tot i que a vegades se'ls
ha reconegut eficàcia directa vertical (quan la directiva reconeixia drets als particulars
enfront l'Estat, i aquest s'ha retardat indegudament en transposar la directiva).
La decisió serà obligatòria en tots els seus elements. Quan designi destinataris, només serà obligatòria per
aquests. Les recomanacions i els dictàmens no seran vinculants.
5. L’equitat
[el mateix que abans]
Tema 4. La personalitat civil

Des del punt de vista jurídic és persona tota entitat a la qual un OJ determinat atribueix personalitat civil. Qui
es persona ho estableix cada OJ, en la mesura que estableix personalitat a determinades entitats. La personali-
tat és la qualitat que permet a la persona ser considerada com a subjecte de drets i, per tant, ser titular de

drets i deures de caràcter jurídic.
Entre les persones o entitats a les quals s'atribueix personalitat civil podem distingir...
Actualment els ordenaments moderns atribueixen personalitat a tot esser humà (abans no era
Persona
1 així, per exemple els esclaus a Roma). Art. 211-1 CCC: "La personalidad civil es inherente a la
física
persona física desde su nacimiento".
Entitats, organitzacions socials.., a les quals un ordenament pot atribuir una personalitat jurídica
diferenciada dels membres que la composen. Poden ser:
Persona - Entitats de base personalistes (societats anònimes...).
2
jurídica - Entitats que tenen una base patrimonial (fundacions...).
L'associació, entitat... podrà ser titular de drets i obligacions, d'un patrimoni..., al marge de la
personalitat que tenen cadascú dels associats.
Per tant hi ha aquestes dues categories dins de la personalitat civil. Estan regulades: en el CC (arts. 29-34 la
persona física; i arts. 35-39 la jurídica), i en el CCC (Llibre II la persona física; i Llibre III la persona jurídica).
1. Els components: la capacitat jurídica i la capacitat d’obrar

Es solen distingir 2 components perquè fa a la personalitat:
Capacitat jurídica Capacitat d'obrar

Aptitud per a ser titular de drets i obligacions que té Aptitud per a realitzar actes jurídicament vàlids i
tota persona pel fet de ser-ho. eficaços.
Qualitat essencial No és un element essencial de la personalitat
1
La té tota persona des del naixement. El recent nascut no la té. Pot ser inexistent i limitada.
Concepte igualitari És variable i no igual
2
Igual per a totes les persones, i igual sempre. No és necessàriament idèntica en totes les persones.
Abstracte i uniforme Concreta i no uniforme
3 La té tothom que és persona i es manté intacta mentre s’és Està en funció de les condicions de maduresa del subjec-
persona, des del naixement fins a la mort. te i de la transcendència jurídica de l’acte pel subjecte.
Immodificable Gradual i graduable
4 No admet gradacions; s’adquireix amb el naixement i
només s’extingeix amb la mort.
29
Individual De caràcter relacional
5 Persona considerada aïlladament. Permet a la persona entrar en contacte amb els altres
(contractar, fer negocis jurídics, etc.).
Concepte estàtic Factor dinàmic
Es refereix a la persona considerada aïlladament. → Eficàcia De relació amb els altres
6 unificadora i centralitzadora de les situacions i relacions que
tenen com a titular la persona (patrimoni, herència... 411-1
CCC; 659, 1911 CC)
Un nen que acaba de néixer té personalitat civil i capacitat jurídica, però no té capacitat d'obrar (hi ha diversos
estadis dins la capacitat d'obrar, i el primer seria la capacitat natural). La personalitat civil comporta sempre la
capacitat jurídica. La capacitat natural és l'ús i raó, la capacitat d'entendre i voler. No es situa en una edat
determinada, cadascú la té en un moment diferent (aprox. 12 anys). El jutge valorarà en cada cas.
Al costat de la capacitat jurídica a vegades es distingeix una capacitat jurídica especial. Per exemple amb
caràcter general, per poder adoptar cal que l'adoptant tingui com a mínim 25 anys. Alguns diuen que es
capacitat jurídica especial i altres que diuen que és capacitat d'obrar. Hi ha excepcions, perquè quan es tracta
d'una adopció conjunt, només cal que un dels dos tingui més de 25 anys. Altre exemple serien els 14 anys
necessaris per ser cònjuge.
Tipus de capacitats d'obrar (estadis)

Activa (capacitat natural) Passiva (plena capacitat d'obrar) Neutra
Actes que només tenen efectes Actes que només tenen efectes Actes neutres des d’un p. d. v. pa-

beneficiosos per la persona, des perjudicials, des del p. d. v. trimonial. Cada supòsit fixa l'edat
d'un p. d. v. patrimonial. No hi ha patrimonial. Als 18 anys. concreta (14 anys....)
edat fixada. P.e contreure matrimoni o fer testa-
P.e. assumir obligacions, desprendre's ment (la persona no es desprèn de béns,
P.e. Adquisició de la donació. de béns... només amb la mort).
Fins fa poc temps amb aquests 3 estadis en teníem prou, però actualment tenim supòsits de consentiment.
L'edat per prestar aquest tipus de consentiment són els 16 anys (però també abans si la persona té capacitat
suficient per adonar-se de l'abast i comprendre la intervenció).
Art. 212-2 CCC: "Las personas mayores de 16 años y las menores que tengan una madurez intelectual y emocional sufi-
ciente para comprender el alcance de la intervención en su salud deben dar el consentimiento por sí mismas, salvo en los
casos en que la legislación de ámbito sanitario establece otra cosa".
Si es compleix el requisit de validesa, l'acte serà vàlid. Per exemple si requereix els 14 anys i no els té, l'acte
serà invàlid. En principi serà anul·lable. Un acte que requereix plena capacitat d'obrar i resulta que l'ha fet una
persona que no la té però si que com a mínim té capacitat natural. Aquí hi ha consentiment i l'acte serà
anul·lable. És un acte no ferm perquè pot ser impugnat dins dels terminis que preveu la llei. Si resulta que
aquella persona no té capacitat natural, aleshores ja no hi ha ni consentiment, és un acte inexistent. Hi ha
determinats actes que també requereixen poder de disposició (no és requisit de validesa, sinó que és un
requisit d'eficàcia).
2. La persona física
Tot esser humà és persona.
2.1. La personalitat
2.1.1. L’adquisició de la personalitat
30

La personalitat comença amb el naixement i acaba amb la mort de l'home (art. 211-1 CCC). En això es va
avançar el CCC al CC. Quan es va aprovar el Llibre II del CCC dient això, l'art. 30 CC (ara ja derogat) deia: "La
personalidad se adquiere en el momento del nacimiento con vida, una vez producido el entero desprendimiento del seno
materno" (i afegia que amb figura humana i passades 24 hores). A l'any 2011 encara es deia que devien passar
24 hores des del naixement. La Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil va modificar aquest article, i van
treure les 24 hores i la figura humana.
Hi ha normes internacionals que també ho regulen:
- Art. 7.1 de la Convenció sobre els drets del infant (1989, ratificada per Espanya l'any 1990).
- Art. 24.2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966).
Avui en dia no es necessita tenir figura humana ni que hagin passat 24 hores per adquirir personalitat. Perquè
t'apuntin en el Registre Civil havien de passar les 24 hores.
L'art. 31 CC fa referència a què passa en els parts múltiples: "La prioridad del nacimiento, en el caso de partos
dobles, da al primer nacido los derechos que la ley reconozca al primogénito" . Biològicament el més gran és el que
neix més tard, i jurídicament és a l'inrevés. En el Dret català no hi ha norma que faci referència a això.
El nasciturus:
Els nasciturus és el concebut però no nascut. ¿Què passa en relació amb els fills pòstums? Es parteix de que
per succeir algú s'ha d'estar viu en el moment que el causant mor.

Art. 211-1.2 CCC: "El concebut té la consideració de persona als efectes que li siguin favorables, sempre que arribi a
néixer". Això no suposa atribuir personalitat al nasciturus. Es fa "com si" hagués nascut. És d'aplicació aquesta
ficció en alguns casos.
Art. 29 CC: "El nacimiento determina la personalidad, pero el concebido se tiene por nacido para todos los efectos que
le sean favorables siempre que nazca con las condiciones que expresa el artículo siguiente" . Aquest article no es va
modificar (l'art. 30 CC sí). Si neix, se'l considerarà com si hagués nascut en el moment de la mort del causant,
i el podrà succeir.
Tenim dues manifestacions expresses en les que s'aplica aquesta regla:
- Successions. Art. 412-1 CCC: "Tienen capacidad para suceder todas las personas que en el momento de la apertura de
la sucesión ya hayan nacido o hayan sido concebidas y que sobrevivan al causante". De fet primer es va tenir aquest
article i després l'article del Llibre II que regula el mateix. I abans s'aplicava supletòriament l'art. 29 CC.
- Donacions: Art. 531-21.3 CCC: "Las personas que serían los representantes legales de los concebidos si ya hubiesen
nacido pueden aceptar las donaciones que se efectúen a favor de estos". Si es fa la donació a un nasciturus, els
representants legals d'aquest poden acceptar la donació. Això seria revocable, per tant el donant ha de
conservar aquell bé a l'espera de que si efectivament acaba naixent el concebut.
A l'art. 13.1 de la Llei 6/2000, de 19 de juny, de pensions periòdiques també es parteix de la mateixa idea.
El concepturus:
El que no ha estat ni concebut. No se li aplica la ficció d'abans. En certs casos sí que es poden establir drets a
persones futures. Atribuir drets a persones que no han estat ni concebudes. Com l'hereu gravat. Abans era
molt comú per protegir el patrimoni de la família. Per exemple:
31

Art. 531-19.4 CCC. La figura de la donació relacional permet que determinats bens estiguin destinats a no
concebuts: "Mientras no se cumpla la condición o el plazo establecidos, los donantes pueden revocar o modificar la
reversión ordenada a favor de 3ªs personas. Si la reversión se establece bajo plazo o bajo la condición del nacimiento
efectivo de los hijos beneficiarios que deben nacer, concebidos o no, del primer donatario o donataria, los donantes
pierden esta facultad una vez han conocido la aceptación hecha por los donatarios gravados con la cláusula de
reversión".
2.1.2. L’extinció de la personalitat: la mort i la commoriència. La declaració de mort

Art. 211-1.3 CCC: "La personalitat civil s'extingeix amb la mort". Qui mor deixa de ser persona. L'extinció de la
personalitat comporta el fi de les relacions jurídiques que tenen com a pressupòsits inexcusable l'existència de
la personalitat. Des de l'àmbit:
- Personal: la mort comporta la dissolució del matrimoni (art. 85 CC), l'extinció de la pàtria potestat, de la
tutela, etc. D'aquelles relacions de caràcter personal.
- Patrimonial: hi ha drets que s'extingiran, com els personalíssims. Els que no s'extingeixen es transmeten (es
converteixen en herència i es transmeten per vies successòries). Es transmetran tan drets com deutes de
caràcter patrimonial.
- Hi ha drets que no tenen caràcter patrimonial, sinó caràcter extrapatrimonial i que subsisteixen (com el dret
de l'honor i el dret moral d'autor). La llei encomana a determinades persones la protecció de l'honor de la

persona que ha mort (LO 1/1982 de protecció civil honor, intimitat i imatge)
El cos passa a ser un bé de caràcter extrapatrimonial, un simple bé.
El moment de la mort ha d'anar acompanyada d'una apreciació mèdica. En l'àmbit en el que està més regulat
la fixació del moment de la mort és l'àmbit dels transplantaments mèdics. Aquesta comprovació s'ha de fer per
diversos facultatius, diferent a la persona que ha de dur a terme el transplantament, etc.
La declaració de mort:
Una persona ha desaparegut i no tenim noticies seves durant un llarg període de temps (aeronaus caigudes,
conflictes bèl·lics...). En aquests casos entra en lloc la declaració de mort. Es contraposaria al supòsit de mort
comprovada. Requereix determinats requisits:
- Processals: requereix una declaració judicial. És un procediment que s'ha d'iniciar per qualsevol persona
interessada o per Ministeri Fiscal. La declaració de mort és potestativa. Aquest procés acabarà amb una
interlocutòria que determinarà la data a partir de la qual s'ha produït la mort de la persona. És un tipus de
procediment que esta sotmès a molts requisits de publicitat. S'atura la declaració si algú li diu al jutge on esta
la persona. Hi ha dos terminis.
- Materials: arts. 193-194 CC. El termini general de la desaparició d'una persona de la qual no s'han tingut
noticies durant molt de temps, cal que hagin transcorregut 10 anys des de les últimes noticies o des de la
desaparició. Són 10 anys excepte que la persona, a l'acabar el termini, ja hagi complert els 75 anys, llavors
són 5 anys:
Regulat Procedeix la declaració de mort:

1 Art.193 (1) CC Han passat 10 anys... ...des de les últimes noticies de l'absent (o des de la seva desaparició).
...des de les últimes noticies (o des de la seva desaparició) si a l'expirar aquest
2 Art.193 (2) CC Han passat 5 anys...
temps hagués complert els 75 anys.
32

Aquest termini compta des de l'aspiració de l'any natural en el que s'ha produït la desaparició. Per exemple si
desapareix el 10 de febrer de l'any 2015, no començarà a comptar el termini des del 31 de Desembre de l'any
2015.
Altres exemples:
...des de que s'ha firmat el tractat de pau (o des de la declaració oficial del fi de la guerra)
Art. 194 Han passat
3 2 anys...
d'una operació de campanya i la persona ha desaparegut en aquesta (i formava part d'un
(1) CC
contingent armat).
...des de la comprovació d'un naufragi (o des de la desaparició sense haver tingut noticies
Han passat
dels desapareguts) i la persona es trobava a bord d'aquesta nau que ha desaparegut per
Art. 194 3 mesos...
4 immersió en el mar.
(2) CC Han passat
...des de les ultimes noticies rebudes (o des de la data de sortida de la nau del port), i es
6 mesos...
presumeix el naufragi si el "buque" no ha arribat al seu destí o no té punt fixa d'arribada.
En un accident d'avió per exemple és diferent si s'han trobat els cossos o restes humanes o si no s'han trobat.

Efectes que produeix la declaració de mort = l'equiparació amb la mort
L'extinció d'aquelles relacions que s'extingirien amb la mort de la persona, i l'obertura de la successió.
S'obre la successió però com que no tenim constatació de la mort, s'estableixen determinades limitacions
als hereus.
1 P.e. no poden disposar a títol gratuït fins passat 5 anys després de la declaració de mort (art. 196 CC). A títol onerós si,
però els diners que s'obtenen de la venda d'un bé de l'herència del declarat difunt passarien a formar part del patrimoni
del difunt.
Els legataris també poden reclamar el seu dret fins que transcorrin aquells 5 anys, exceptuen algunes coses.
Per garantir la integritat d'aquest patrimoni, l'art. 196 CC exigeix que es faci un inventari de tots els béns.
L'extinció del matrimoni
2 La sola declaració de mort comporta la dissolució del matrimoni (art. 85 CC). Abans la declaració de mort
només produïa efectes patrimonials, i no matrimonials. Si reapareixia el difunt, revivia el matrimoni perquè
no s'havia extingit (i s'havia casat, aquest matrimoni era il·legítim). Actualment si reapareix, ja s'ha extingit.
La declaració de mort es pot revocar per 2 circumstàncies:
- Comprovació de la mort: es constata la mort efectiva, i en aquest cas cessaran les mesures dels 5 anys (per
exemple si es troba al cap de 3 anys).
- Aparició de l'absent o comprovació de la seva existència: recupera els béns en l'estat amb el qual es trobin.
Tindrà dret als béns del títol onerós. No podrà reclamar els fruits i les rendes que s'hagin obtingut abans de la
seva reaparició, que se les quedaran els hereus.
La commoriència:
En determinats casos, la transmissió de drets d'una persona a una altre depèn de que un dels dos hagi sobre-
viscut a l'altre. Quan mor el pare i el fill a la vegada. Exemple: el pare de 65 anys està casat, i el fill de 30 anys
també està casat. Tots dos moren en el mateix avió. ¿Com es transmeten els béns? Això ho regula d'una banda
el CC i per altre el CCC.
- Art. 33 CC. Presumpció de commoriència: "Si se duda, entre 2 o más personas llamadas a sucederse, quién de ellas
ha muerto primero, el que sostenga la muerte anterior de una o de otra, debe probarla; a falta de prueba, se presumen
muertas al mismo tiempo y no tiene lugar la transmisión de derechos de uno a otro " . Si no es pot acreditar que un ha
33
mort després que l'altre, aleshores el successor del pare no serà el fill perquè no podem acreditar que ha
mort després que el pare, i l'herència del pare aniria a la seva esposa.
Tenim prova de que ha mort més tard per exemple si té alguna lesió pulmonar que no s'hagués pogut pro-
duir si no ha sobreviscut una mica més de temps. Si s'acredita això, deduïm que ha sobreviscut al causant, es
trencaria la successió de commoriència, s'obriria el patrimoni del pare, i l'herència d'aquest aniria al fill.
- Art. 211-2 CCC. Commoriència: "La crida a una successió o la transmissió de drets a favor d’una persona que depenen
del fet que hagi sobreviscut a un altra només tenen lloc si aquella ha viscut al menys 72 hores més que la persona a qui
havia de sobreviure". Estableix una regla legal que no té res a veure amb el CC. Si apliquem la regla que tenim
en el Dret català podríem trobar-nos per exemple que un pare mor en China d'un atac a cor, i el fill mor a
Barcelona en un accident de trànsit al cap de 2 dies. Si apliquem l'art. ens trobaríem amb que el fill no podria
succeir al seu pare per molt que hagin passat 2 dies.
La regla catalana prescindeix de la situació de dubte. També prescindeix de que es tractin de persones que
s'hagin de succeir recíprocament. Amb aquest article també s'amplia el supòsit de fet perquè parla de més
coses que de successió. No es va valorar bé aquest article quan es va fer, i es va copiar una norma nord-
americana (allà s'estableix un termini de 120 hores).
2.2. La identificació de la persona: el nom

Des d'un punt de vista el nom comprendria tan el nom propi com el nom de família o cognoms. És una dada
que permet la identificació de la persona.

Perquè fa a la naturalesa jurídica del nom, a vegades es discuteix si es tracta d'un dret de la personalitat o
simplement d'una manera d'identificar a la persona.
El nascut té dret al nom des del naixement, per tant podem considerar-lo com un dret de la personalitat. La
Llei de Drets i oportunitats de la infància i l'adolescència també ho reconeix com a dret del infant des del
mateix moment de néixer.
Nom propi:
- El seu objectiu es identificar o individualitzar la persona en relació a la resta de persones de la seva família.
Aquest objectiu s'ha de complir des del mateix moment del naixement, i per això ha de constar obligatòria-
ment a la inscripció de naixement (art. 54 Llei del Registre Civil).
- Elecció del nom: no correspon al interessat. No té ni capacitat natural. Correspon a les persones que tenen
pàtria potestat.
- Aquesta identificació es tan necessària que d'acord amb l'art. 53 de la LRC, si en el moment de la inscripció
no s'expressa el nom (o aquest és inadmissible), llavors el encarregat del registre donarà 3 dies als interessats
per posar el nom, i si no ho fixarà ell mateix.
- A diferència del cognom, el nom pot ser elegit lliurament. Pot ser elegit en qualsevol idioma, i ha de seguir
algunes regles:
 No es podrà fer constar més d'un nom compost, i més de 2 simples (ha de ser un simple o un compost).
 Són inadmissibles alguns noms perjudicials ("tia").
 Noms que fessin confusa la identificació (per exemple posar-li Marc a una dona).
 També es prohibeix posar el nom d'un dels germans (a no ser que aquest hagués mort), ni el mateix nom
amb un altre idioma (Joan y Juan).
34

Cognoms:
- Venen determinats per la filiació, per tant no es poden elegir.
- Ara els progenitors poden elegir l'ordre dels cognoms (primer el de la mare i després el del pare). Si no es
tria, primer seria el del pare i després el de la mare. El fill pot invertir l’ordre a l’arribar a la majoria d’edat (o
en emancipar-se).
- Si només es coneix 1 progenitor: els dos del conegut, podent canviar l’ordre.
- Si s’ignoren els 2 progenitors: els imposa l’encarregat del Registre Civil.
- Hi ha regulació especifica perquè fa als menors en adopció. La regulació catalana anava més avançada
respecte a la de l'espanyola.
- El canvi de cognoms no és fàcil, però es pot fer.
2.3. Els estats i les condicions civils de la persona. El Registre civil

Són conceptes referits a les persones físiques. L'estat civil a vegades s'utilitza en sentit genèric per referir-se a
la condició civil de la persona (solter, casat...). Però són coses diferent:
Actualment hi ha 2:

- Veïnatge civil [Tema 7]
- La situació del menor/major d'edat.
Té caràcter general. Tothom que té nacionalitat espanyola té un determinat veïnatge civil. Hi
havia un estat civil que era molt clar, que era la filiació. Els legítims tenien molts més drets que
1 Estats civils els altres. A partir de la reforma de 1981 (i amb la CE) es va separar la filiació i ja no és un estat
civil.
Opera com a element de discriminació o de diferenciació entre les persones físiques,
atribuïnt-los un determinat règim jurídic. Repercuteixen en la capacitat d'obrar o en l'atribució
d'un determinat règim jurídic. És una qualitat inseparable de les persones físiques, i és
permanent i necessari (no vol dir que sigui immodificable o indefinit).
Condicions Tenen caràcter particular, no són categories generals. Atribueix un determinat estatut jurídic.
2
civils
Els dos són:
- Oposables erga omnes.
- Tema de Dret civil cogent, inderogable per la voluntat de les parts.
- D'ordre públic.
2.4. Els drets de la personalitat

[manual, aunque no sale en el examen]
3. La personalitat jurídica
[no sale]
35

Tema 5. La capacitat d’obrar
En aquest tema estan totes les situacions en les que es pot trobar una persona tenint en compte la capacitat
d'obrar (minoria d'edat, majoria d'edat, emancipació, incapacitació...). És un concepte gradual, no és un con-
cepte abstracte, etc.

1. La minoria d’edat
És aquella limitació de capacitat d'obrar que deriva de l'evolució natural de la persona. La capacitat d'obrar es
va adquirint de forma progressiva fins que als 18 anys es passa a tenir plena capacitat. Per tant no es tracta
d'una situació homogènia sinó que engloba categories o realitats molt diverses.
Un recent nascut no tindrà capacitat d'obrar, però hi ha un primer estadi que és la capacitat natural (que no
s'assoleix a cap edat concreta). És aquella capacitat d'obrar activa que ja vam veure (adquirir béns per
usucapió, etc.). També tenim els passius i els neutres.
Perquè fa a drets de la personalitat, la capacitat d'obrar necessària es relaciona també amb la capacitat
natural (art. 3 de la LO de protecció del honor de 1982). Perquè fa a intervencions en l'àmbit de la salut, es
relaciona amb la capacitat natural, i fins i tot abans [ja s'ha vist].
Tota limitació a la capacitat del menor d'edat s'ha d'interpretar de manera restrictiva.
Art. 2.2 de la LO 1/1996 de Protecció Jurídica del Menor: "Las limitaciones a la capacidad de obrar de los meno-
res se interpretarán de forma restrictiva".
Art. 17.1 de la Llei catalana 14/2010, dels Drets i les Oportunitats en la Infància i l'Adolescència: "Els infants i
els adolescents poden exercir i defensar ells mateixos llurs drets, llevat que la llei limiti aquest exercici".
Hi ha determinats actes que el menor d'edat no pot fer perquè no té la capacitat que s'exigeix. El menor d'edat
està sempre subjecte a una institució de protecció, que és la pàtria potestat (o potestat parental). Subsidià-
riament, en defecte de progenitors, és la tutela. La situació del menor d'edat suposa una manca de plena
d'autonomia i limitació de capacitat d'obrar. Per això com a mesura protectora està subjecta a aquestes
institucions de protecció.
Aquesta institució de protecció va lligada a un règim de representació legal o de substitució (en canvi, el
menor emancipat té un règim de complementació o d'assistència, no de substitució). ¿Què passa amb aquells
actes que el menor d'edat no pot fer perquè no té capacitat d'obrar suficient per fer-los? Els representants
36

legals actuen en lloc del menor. Tindrà efectes en el patrimoni del menor. L'actuació del representant legal
està subjecte a determinades regles d'actuacions i no pot actuar de determina forma. Els actes que fa el menor
sense tenir capacitat d'obrar, aquells actes seran anul·lables (és un requisit de validesa del negoci jurídic).
¿Quina diferència hi ha entre un menor d'edat i un emancipat a l'hora de vendre algú bé del menor? Hi ha
determinats actes que el menor emancipat no podrà fer per ell sol, però tot i així serà ell qui ven. Se'l equipara
amb el menor d'edat, però amb limitacions. Podrà actuar l'emancipat amb el consentiment dels pares o
curador. En el cas del menor d'edat, els pares substitueixen als fills.
Art. 211-5 CCC. Ens enumera els actes que queden exclosos de la representació legal: "El menor puede hacer
por sí solo, según su edad y capacidad natural, los siguientes actos:
a) Los relativos a los derechos de la personalidad, salvo que las leyes que los regulen establezcan otra cosa (com
contraure matrimoni).
b) Los relativos a bienes o servicios propios de su edad, de acuerdo con los usos sociales.
c) Los demás actos que la ley le permita".
.¿Un menor d'edat que té 13 anys té capacitat d'obrar per anar a comprar el pa? És un contracte perjudicial

perquè el contracte de compravenda li genera l'obligació de pagar el preu. Estaria dintre de l'apartat b) de
l'art. 211-5 CC, és un bé propi de la seva edat d'acord amb els usos socials.
A vegades pares i tutors necessiten autorització legal per fer determinats actes. Per fer actes d'especial
transcendència pel menor s'exigeix una autorització judicial.
Art. 222-43 CCC. Actes que requereixen autorització judicial: "El tutor y el administrador patrimonial necesitan
autorización judicial para los siguientes actos: enajenar bienes inmuebles o derechos reales sobre estos bienes, enajenar
o gravar valores, acciones, renunciar a créditos, a donaciones, herencias o legados, dar y tomar dinero en préstamo o a
crédito, avalar, prestar fianza, etc.".
Si es fan sense autorització judicial, aquests actes seran anul·lables.

També hi ha limitació de la representació legal dels pares en aquells casos que hi ha conflictes d'interessos
entre els pares i el fill.
Dret d'audiència:
Quan els pares o tutors prenen aquestes decisions (o el jutge quan estableix la guarda i custodia d'aquell
menor a un progenitor en crisis matrimonial) han d'escoltar al menor. Això és el dret d'audiència.
- Decisions que afectin al menor.
- Que tingui 12 anys o més, o que tingui menys de 12 anys però tingui prou coneixement (capacitat natural).
Art. 211-6.2 CCC: "El menor de edad, de acuerdo con su edad y capacidad natural y, en todo caso, si ha cumplido 12
años, tiene derecho a ser informado y escuchado antes de que se tome una decisión que afecte directamente a su
esfera personal o patrimonial".
No té caràcter vinculant en cap cas, però sí que suposa reconèixer aquesta capacitat en el menor.
2. La majoria d’edat
El CC es refereix a la majoria d'edat amb diferents expressions, com plena capacitat d'obrar. No ha coincidit
sempre la majoria d'edat amb el Dret català i l'espanyol, actualment sí.
A l'Estat espanyol s'ha anat rebaixant progressivament
37
1889 23 anys
1943 21 anys
1978 18 anys
A l'any 1978 no es modifica per la CE, sinó que es modifica abans. Es modifica pel Real Decret-Llei 33/1978, i es
recull a l'art. 12 CE. Per canviar la majoria d'edat cal modificar la Constitució.
En Catalunya la majoria d'edat estava als 25 anys, però a l'època de la 2ª república es va rebaixar als 21 anys,
i a finals de la 2ª República va sorgir un Decret al 1936 que la va rebaixar als 18 anys. Es va derogar el D.1936 i
va sorgir el ritme de la CE de 1978.
En matèria de majoria d'edat hi ha una regla concret de còmput (tant en el Dret català com en l'espanyol):
Art. 211-4 CCC: "El día del nacimiento se considera entero para el cómputo de la edad".
Efectes de la majoria d'edat: suposa la possibilitat plena de realitzar autònomament tot tipus d’actes juridics
(fins i tot perjudicials) i l’adquisició de plena independència personal i patrimonial. La persona pot governar-se
per si mateixa. Doble eficàcia:
- Extinció de la institució de protecció (potestat parental, tutela o curatela). Cessa l’activitat substitutòria dels
representants legals i el complement de capacitat dels emancipats. Amb algunes excepcions, per exemple un
menor d'edat que ha estat incapacitat durant la minoria d'edat, es preveu que no s'extingeixi la potestat
parental, sinó que està previst de prorrogar-la.
- Plena capacitat d'obrar: a partir d'aquell moment assoleix la capacitat d'obra passiva per fer actes perjudi-

cials. Pot fer tots els actes jurídics excepte aquells en que la llei estableix que es requereix una capacitat
jurídica especial (per exemple adoptar).
Qualsevol límit de la capacitat d'obrar s'haurà d'entendre restrictivament. Si no es diu el contrari, el major
d'edat té capacitat d'obrar per fer tots els actes i negocis jurídics de tot tipus.
3. L’emancipació: causes i efectes

Hi ha dues situacions que s'equipara a la minoria d'edat. Abans el Codi de Família distingia les dues:
1. L'emancipació en sentit estricte: es referia als menors d'edat en pàtria potestat
2. L'habilitació d'edat: anava referida a menors d'edat subjectes de tutela.
Les dues s'engloben a la categoria genèrica de l'emancipació (Llibre II de CCC). Actualment encara tenim en el
CCC preceptes que distingeixen les dues situacions.
El emancipat s'equipara al menor d'edat però amb limitacions. Abans el Codi de Família només regulava els
efectes de l'emancipació, i no les causes. Devíem anar de buscar als arts. 314 i ss CC. Actualment el Llibre II ha
ampliat la regulació de l'emancipació i ja regula les seves causes. O fa amb moltes similituds i criteris que el CC.
Una diferencia entre el CC i el CCC, és que el CC utilitza un concepte amplíssim d'emancipació.
Art. 314 CC: "La emancipación tiene lugar: por la mayor edad, por el matrimonio, por concesión de los que ejerzan la
patria potestad y por concesión judicial".
Una causa d'emancipació és la majoria d'edat, que des del punt de vista estricte no és causa d'emancipació,
perquè en principi l'apliquem només als menors d'edat.
El dret català només contempla 3 causes:
Matrimoni del El matrimoni contret vàlidament és una causa automàtica d'emancipació. Hi ha una
a) certa contradicció amb el que diu el CC, perquè l'art. 46.1 CC diu que no poden
menor
contraure matrimoni els menors d'edat no emancipats. En canvi l'art. 314 CC diu que
38

el matrimoni emancipa. ¿Com lliguem un article amb l'altre?
Aquesta contradicció la podem resoldre amb l'art. 48.2 CC, que contempla la
possibilitat de contraure matrimoni sense emancipat a partir dels 14 anys. Per tant,
aquest és el matrimoni que emancipa.
A partir dels 14 es pot estar emancipat al matrimoni. Les altres dues causes
requereixen que el menor tingui com a mínim 16 anys.
Cal que el menor tingui al menys 16 anys. Cal el consentiment del menor, els tutors o
Per consentiment pares no poden emancipar a un menor que tingui al menys 16 anys sense el seu
dels qui coneixement.
b) exerceixen la
potestat parental Els tutors requereixen una autorització judicial amb informe del Ministeri Fiscal, en
canvi els pares no ho necessiten. S'ha de fer per escriptura publica o per
o la tutela
comparecença davant de l'encarregat del Registre Civil.
Aquí pren la iniciativa el propi el menor. Es el que està legitimat per instar aquesta
Per resolució
c) resolució, sempre que tingui coma mínim 16 anys, i que concorrin alguna de les causes
judicial
que diu l'art. 211-10 (causes que fan impossible la convivència amb els pares...).
En tot cas es irrevocable i s'ha de fer constar al Registre Civil.
La situació del menor de vida independent s'equipara amb el emancipat, està en una situació similar, però no
està formalment emancipat, per tant també és un menor que viu independentment dels pares amb el seu
consentiment, però amb un consentiment que es irrevocable.
Efectes:

1. S'extingeix la institució de protecció (potestat, tutela...).
2. Repercuteix en la capacitat d'obrar del menor. El menor emancipat actua jurídicament com si fos major
d'edat, per tant se'l equipara al major d'edat però amb certes limitacions: necessita el complement de capa-
citat. Els actes pels quals el menor emancipat requerirà el complement de capacitat són aquells mateixos
actes pels quals els pares necessitaven autorització judicial (renunciar a crèdits, llogar un immoble per un
temps superior a X anys...). No és una substitució ni una representació legal, només una complementació de
capacitat. Si un menor ven un immoble sense aquest complement, serà anul·lable.
4. El menor de vida independent

Esta regulat en el CC i en el CCC de manera bastant semblant. És una situació de fet, no hi ha emancipació
formal. S'equiparà al emancipat quan concorren les circumstàncies de l'art. 211-11 CCC.
Art. 211-11.1 CCC. Vida independent del menor: "El menor de más de 16 años se considera emancipado si vive de
modo económicamente independiente de los progenitores o el tutor, con su consentimiento. Este consentimiento puede
revocarse".
Art. 211-11.2 CCC: "En el caso a que se refiere el apartado 1, el menor necesita el complemento de capacidad para los
mismos actos que el menor emancipado".
Els requisits que requereix són:

1. Que el menor tingui al menys 16 anys (s'està pensant pels contractes de treball).
2. Que visqui d'una manera econòmicament independent dels progenitors (¿requereix la independència del
domicili? La doctrina majoritària creu que no).
3. Consentiment dels pares. Pot tenir consentiment exprés o tàcit.
39

Això comporta una suspensió de la potestat parental, però no comporta l'extinció. Aquest consentiment
respecte dels pares és revocable.
Art. 319 CC: "Se reputará para todos los efectos como emancipado al hijo mayor de 16 años que con el consentimiento
de los padres viviere independientemente de estos. Los padres podrán revocar este consentimiento" .
Es tracta més d'una protecció als tercers que contracten amb ell, que no pas d'una norma de protecció al propi
menor. Farà que els negocis que faci no siguin anul·lables.
Art. 70.4 de la Llei del Registre Civil del 2011: "La emancipación tácita o por vida independiente podrá inscribirse
mediante la acreditación documental de la situación de independencia y el consentimiento de quienes ejercen la patria
potestad. // La concesión de emancipación y la emancipación por vida independiente, así como el beneficio de la mayor
edad, no producirán efectos frente a terceros mientras no se inscriban en el Registro Civil".
5. La incapacitació
La incapacitació afecta a la capacitat d'obrar de la persona. És en benefici del propi incapacitat (i la prodigalitat
s'estableix en benefici de tercers).
És una limitació de la capacitat d'obrar que deriva d'una sentencia. La causa que pot donar lloc a la incapa-
citat la regula l'art. 200 CC (no tenim regulació catalana del procediment ni de les causes de la incapacitació, si

que es parla en alguns articles de la incapacitació plena, relativa..): "Son causas de incapacitación las enfermedades
o deficiencias persistentes de carácter físico o psíquico, que impidan a la persona gobernarse por sí misma". Per tant es
tracta de malalties o deficiències persistents de caràcter físic o psíquic, però el que ens importa és la conse-
qüència que deriva d'aquestes malalties o deficiències, i es que la persona no es pugui governar per si mateixa.
Les causes que estableix aquest article són molt obertes. Abans de la reforma de 1983 s'establien causes
taxades de incapacitat. És un concepte molt obert que obeeix a la idea de que la incapacitació es pretén que
sigui un concepte modulable, graduable que s'hagi d'adaptar en cada cas al grau de capacitat de cada persona.
Admet intensitats amplies o limitades. La causa en la que es fonamenta sempre té un caràcter de tipus biològic
o psicològic.
Afecta a... En benefici/protecció de... Causa de caràcter...

Incapacitació La capacitat d'obrar El propi incapacitat Biològic o psicològic
Prodigalitat El poder de disposició Tercers Econòmic o patrimonial
Allò que es limita es la capacitat d'obrar de la persona, que deriva de sentencia. La capacitat d'obrar que corr-
espon per raó de l'edat només es pot veure limitada per sentencia judicial, en canvi la prodigalitat afectaria al
poder de disposició, per tant a la possibilitat de realitzar actes jurídicament vàlids sobre els propis béns que té
el pròdig.
Actualment poden ser declarats incapacitats tant els majors d'edat com els menors d'edat (abans no es
contemplava la possibilitat d'incapacitar menors d'edat, però actualment si). Tot i que l'eficàcia de la sentencia
només entrarà en joc una vegada comenci la majoria d'edat. L'art. 201 CC permet actualment incapacitar
menors d'edat, quan tenen una malaltia o deficiència que impedirà que es puguin valer per si mateixos.
Mentre son menors d'edat continua funcionant la pàtria potestat. La idea d'incapacitar menors d'edat es
garantir la continuïtat de la protecció de la persona. Que no hi hagi cap parèntesis de desprotecció de la
persona entre la minoria i la majoria d'edat.
40

La declaració judicial de la incapacitació:
El punt de partida de la incapacitació serà la sentència.
El procediment està regulat a la Llei de Enjudiciament Civil de l'any 2000. és un procediment especial que es
regula pels tràmits del judici verbal (arts. 748 i ss LEC).
Pel que fa a la legitimació activa per promoure la incapacitació, l'art. 757 LEC ens diu que pot promoure la
incapacitació: "La declaración de incapacidad puede promoverla el presunto incapaz, el cónyuge o quien se encuentre en
una situación de hecho asimilable, los descendientes, los ascendientes, o los hermanos del presunto incapaz". I si aques-
tes persones que estan instades per promoure la incapacitació no ho fan, ho pot fer el Ministeri Fiscal (alguna
altre persona informa a aquest de la situació d'aquella persona). Per que fa als menors d'edat, la legitimació
per instar la incapacitació és més restringida perquè només la pot instar els que exerceixen la pàtria potestat o
la tutela. El legitimat passiu serà el presumpte incapaç.
En el procediment es preveu que intervingui sempre un defensor del incapaç. Aquest serà el Ministeri Fiscal
(sempre que no hagi estat ell el que ha instat la incapacitació). El propi incapaç pot actuar en el procediment
amb la seva pròpia defensa. El jutge ha d'arribar a la convicció de que es incapaç, i per això es preveu tràmits

d'audiència, proves, etc. I també s'ha de convèncer del grau d'intensitat d'incapacitat que té la persona.
El títol constitutiu de la condició civil d'incapaç és la sentència. La sentencia s'inscriu al registre civil, al marge
de la inscripció de naixement. Abans hi havia 2 procediments, en el primer es deia si era incapaç i en el segon
es determinava un representant, un curador... Actualment es pot fer en el mateix procediment. La sentència
d'incapacitació es podrà modificar, en funció de quina sigui l'evolució de la persona.
El concepte d'incapacitació és un concepte modulable, que s'ha d'adaptar a la situació de la persona. De
manera que el jutge haurà de prendre 2 decisions: si incapacita o no; i s'incapacita quins límits té la
incapacitació, quina és la intensitat de la incapacitació, i quin es el règim de protecció que sotmet a la persona.
Són qüestions que estan connectades. La sentència pot dir quins actes pot fer l'incapacitat per si sol, quins no
pot fer per si sol. Pot referir-se a drets concrets (dret a sufragi, si pot sol anar a votar o no, si pot fer testament
etc...). Aquest són els límits i extensions de la incapacitació.
Per què fa a la intensitat, la sentencia pot establir la incapacitació plena o limitada
Incapacitació... Explicació
- És més intensa: perquè suposa sotmetre a la persona a un règim de substitució, un regim
de representació legal, i suposa designar-li un tutor. Allò que el subjecte no pot fer, ho farà
...plena el representant legal en nom seu, però hi hauran actes exclosos i altres actes que neces-
sitaran autorització judicial (i la sentència pot dir que alguns actes sí que els podrà fer).
- És més extensa: perquè abasta tant l'àmbit patrimonial com personal.
- És menys intensa: en el sentit que no comporta un règim de substitució, sinó que compor-
ta un règim de complementació o assistència. Aquells actes que no pugui fer l'incapacitat,
...limitada o el farà ell, però no per si sol, sinó que necessitarà el complement de capacitat d'algú, que
relativa en principi serà un curador. En principi podrà fer tot, excepte el que la sentència digui que
no pot fer.
- És menys intensa: perquè abasta només l'àmbit patrimonial.
¿Quines conseqüències tindrà si un incapaç amb incapacitat plena realitza un acte que no podria fer, o si un
incapaç amb incapacitat limitada realitza un acte sense la complementació del curador? En els dos casos serà
un vici que afecta a la validesa de l'acte. Perquè fa a la incapacitació relativa, la conseqüència està a l'art. 223-
8 CCC, i diu que aquests actes seran anul·lables ("Los actos realizados sin la asistencia del curador, si es necesaria,
son anulables a instancia del curador, o de la persona puesta en curatela en el plazo de 4 años a partir del momento en
que sale de la curatela"). Perquè fa a la incapacitació absoluta, si el que fa l'acte no té cap mena de capitat
41
d'obrar podríem arribar a dir que l'acte és inexistent perquè no hi ha ni consentiment. En tot cas és un vici de
validesa.
S'ha d'instar un nou procediment per modificar el grau de capacitat de la persona o fins i tot per extingir-la
(un de tutela passa a curatela, un de curatela passa a tutela...). Està legitimitat per instar la modificació la
pròpia persona incapacitat (si l'ha recuperat), el MF, les persones que estaven legitimades per instar la
incapacitació.
6. La declaració de la prodigalitat
No és un cas que afecti a la capacitat d'obrar, sinó que afecta al poder de disposició. Al pròdig se'l tracta com si
fos un incapacitat perquè se'l sotmet a una institució de protecció, que és la curatela. No és un incapacitat,
perquè no afecta a la capacitat d'obrar.
Persona que dilapida el seu patrimoni. Però amb això no n'hi ha prou. Al Dret Civil li dona igual que una
persona llenci el seu patrimoni, a no ser que amb aquesta dilapidació, comprometi la subsistència de
determinades persones que tindrien dret a reclamar aliments a aquell que està dilapidant el seu patrimoni. Per
tant no n'hi ha prou amb que es gasti el patrimoni. Si no té ningú que depengui res, no es declara la
prodigalitat. És en benefici de tercers. La podran instar determinats persones que tenen dret d'aliment
respecte al pròdig (parents amb dret a aliments o que estiguin en situació de reclamar-los).
La legitimació activa està regulada a l'art. 757.5 LEC: " La declaración de prodigalidad sólo podrá ser instada por el

cónyuge, los descendientes o ascendientes que perciban alimentos del presunto pródigo o se encuentren en situación de
reclamárselos y los representantes legales de cualquiera de ellos. Si no la pidieren los representantes legales, lo hará el
MF". No està previst que ho puguin instar els germans. La legitimació passiva serà el pròdig.
El pròdig pot comparèixer amb la seva pròpia defensa i representació, i si no ho fa, actuarà el MF. La senten-
cia haurà de dir quins actes no pot fer el pròdig sense l'assistència del curador. S'estableix sempre un règim de
complementació (de poder de disposició de la persona).
Art. 223-4.3 CCC: "La sentencia que declare la prodigalidad o la incapacidad relativa debe determinar el ámbito en que
la persona afectada necesita la asistencia del curador. En cualquier caso, esta asistencia es necesaria para los actos a que
se refiere el art. 222-43 y para otorgar capítulos matrimoniales".
Només abasta l'àmbit patrimonial.

L'art. 297 CC preveu una certa retroactivitat de la declaració de prodigalitat: "Los actos del declarado pródigo
anteriores a la demanda de prodigalidad no podrán ser atacados por esta causa". Els anteriors a la demanda no
poden ser atacats. Els posteriors sí.
42

Tema 7. Els criteris personals d’aplicació de les normes
1. La nacionalitat espanyola
La nacionalitat és el vincle que determina a pertinença d'un individu a la població d'un determinat Estat. Cada
Estat ho estableix per si mateix. Aquí només veurem les regles del Estat espanyol.
La funció de la nacionalitat perquè fa a l'aplicació de les normes es manifesta també en cas de conflictes de

llei. Pot determinar quin altre ordenament (no vigent a Espanya) s'ha d'aplicar. Compleix aquesta funció
instrumental de determinar l'ordenament que s'aplicarà. La regulació actual de la nacionalitat espanyola prové
d'una llei del 1990, del 1995 i del 2002. Per tant la regulació actual és un barreja entre les 3 lleis.
Art. 149.1.2ª CE: "El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias: nacionalidad, inmigración,
emigración, extranjería y derecho de asilo". L'Estat té competència exclusiva sobre això.
L'art. 11.1 CE és el punt de partida de la nacionalitat en el nostre ordenament: "La nacionalidad española se
adquiere, se conserva y se pierde de acuerdo con lo establecido por la ley". Reserva de llei perquè fa a la nacionalitat.
1.1. La condició d’espanyol “d’origen”

L'art. 11.2 y 11.3 CE. fixen la condició d'espanyol d'origen, que no hem de confondre amb l'adquisició origina-
ria de la nacionalitat espanyola. No és el mateix. La condició d'espanyol d'origen es un tipus de nacionalitat
més intensa, però no necessàriament s'ha adquirit de manera originaria, pot ser derivativa. ¿Per què és més
intensa? És com un plus.
Art. 11.2 CE: "Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad". Qui té la condició d'espanyol
d'origen no pot ser privat de la nacionalitat, els que no tenen la condició, si que podrien ser privats de la
nacionalitat (art. 25 CC: " Los españoles que no lo sean de origen perderán la nacionalidad:
a) Cuando durante un período de 3 años utilicen exclusivamente la nacionalidad a la que hubieran
declarado renunciar al adquirir la nacionalidad española;
b) Cuando entren voluntariamente al servicio de las armas o ejerzan cargo político en un Estado extranjero
contra la prohibición expresa del Gobierno").
Art. 11.3 CE: "El Estado podrá concertar tratados de doble nacionalidad con los países iberoamericanos o con aquellos
que hayan tenido o tengan una particular vinculación con España. En estos mismos países, aun cuando no reconozcan a
sus ciudadanos un derecho recíproco, podrán naturalizarse los españoles sin perder su nacionalidad de origen". També
es intensa per aquest article. La condició d'espanyol d'origen comporta que es pot adquirir la nacionalitat de
43

determinats Estats que es consideren de la nostra mateixa comunitat històrica sense perdre la nacionalitat
espanyola d'origen. Normalment veurem que es requisit de validesa de la nacionalitat espanyola a l'altra
nacionalitat.
1.2. L’adquisició, la conservació, la pèrdua i la recuperació de la nacionalitat espanyola

L'adquisició originaria és la primera que adquireix una persona, normalment vinculada amb el naixement. La
derivativa es quan ja té una determinada nacionalitat i amb posterioritat adquireix un altre. és un supòsit de
canvi. Normalment, si la que adquireix derivativament és l'espanyola, haurà de renunciar a l'anterior,
exceptuant alguns casos.
Hi ha casos molts clars en els quals s'adquireix la condició d'espanyol d'origen de manera derivativa, no
originaria. Per exemple l'art. 19.1 CC: "El extranjero menor de 18 años adoptado por un español adquiere, desde la
adopción, la nacionalidad española de origen". Un menor que té una nacionalitat i és adoptat per un espanyol.
Altre cas, art. 19.2 CC: "Si el adoptado es mayor de 18 años, podrá optar por la nacionalidad española de origen en el
plazo de 2 años a partir de la constitución de la adopción".
Criteris d'adquisició
Ius sanguinis (criteri principal, art. 17.1a CC: "Los nacidos de padre o madre españoles").
Ius soli ("insuficient per si sol", es a dir que necessita una cosa més):
O Art. 17.1b CC: " Los nacidos en España de padres extranjeros si, al menos, uno de ellos, hubiera nacido también
R

I en España. Se exceptúan los hijos de funcionario diplomático o consular acreditado en España. ". Naixement a
G Espanya de naixements estrangers, que al menys un dels dos hagi nascut a Espanya.
I Art. 17.1c CC: "Los nacidos en España de padres extranjeros, si ambos carecieren de nacionalidad o si la
N legislación de ninguno de ellos atribuye al hijo una nacionalidad ". És una regla que pretén evitar que el fill
À
R no sigui apàtrida.
I Art. 17.1d CC: "Los nacidos en España cuya filiación no resulte determinada. A estos efectos, se presumen
A nacidos en territorio español los menores de edad cuyo primer lugar conocido de estancia sea territorio
español". En aquest cas, és una atribució provisional de la nacionalitat espanyola, perquè si s'acaba
descobrint que no ha nascut a Espanya caurà.
D a) Automàtica
E
R
I b) Per declaració de voluntat:
V
A
T c) Per concessió de l'Estat:
I - Per carta de naturalesa
V
A - Per residència
a) Automàtica:
Art. 19 CC [ja vist abans]. És irreversible. Encara que s'extingeix l'adopció, aquell menor no perd la nacionalitat
espanyola (art. 180.3 CC).
b) Per declaració de voluntat:

Es dóna quan la persona es troba davant d'una situació determinada davant la qual se li dona una facultat
d'opció. Si es dóna el supòsit de fet i la persona exerceix dins del termini se li ha de concedir la nacionalitat
espanyola. Es concedeix:
44

Art. 17.2 CC: "La filiación o el nacimiento en España, cuya determinación se produzca después de los 18 años de edad,
no son por sí solos causa de adquisición de la nacionalidad española. El interesado tiene entonces derecho a optar por la
nacionalidad española de origen en el plazo de 2 años a contar desde aquella determinación". Persona que es creia
que ha nascut a un lloc però en realitat no, o que els seus pares eren uns, però en realitat no.
Art. 19.2 CC: "Si el adoptado es mayor de 18 años, podrá optar por la nacionalidad española de origen en el plazo de 2
años a partir de la constitución de la adopción".
Art. 20.1.a CC: "Tienen derecho a optar por la nacionalidad española: las personas que estén o hayan estado sujetas a
la patria potestad de un español".
Art. 20.1.b CC: "Tienen derecho a optar por la nacionalidad española: aquellas cuyo padre o madre hubiera sido
originariamente español y nacido en España".
¿Qui pot fer la declaració d'opció? Art. 20.2 CC [MIRAR]. Si és un menor de 14 anys el seu representat legal,
si és un major de 14 anys la pot fer ell però assistit pel representant legal, etc.
Requisits de validesa: (1) que juri o prometi fidelitat al rei i a la Constitució. (2) Que renunci a la nacionalitat
que tingues fins aquell moment (exceptuen aquells països iberoamericans, amb la nostra nacionalitat

històrica). (3) I que s'inscrigui al registre civil.
c) Per concessió de l'Estat:

- Per carta de naturalesa. Art. 21.1 CC: "La nacionalidad española se adquiere por carta de naturaleza, otorgada
discrecionalmente mediante Real Decreto, cuando en el interesado concurran circunstancias excepcionales". Decisió
discrecional mitjançant Real Decret. És una atribució administrativa que fa el Rei a proposta del Ministeri de
Justícia. No es pot impugnar.
- Per residència: típic cas d'adquisició de la nacionalitat espanyola. Cas dels estrangers que viuen aquí i en un
període de temps passen a tenir la nacionalitat. La concessió l'atorga el Ministeri de Justícia, que es pot
denegar per motius d'ordre públic o interès nacional. En l’expedient cal justificar bona conducta cívica i
suficient grau d’integració en la societat espanyola. Art. 22.1 CC: "Para la concesión de la nacionalidad por
residencia se requiere que ésta haya durado 10 años. Serán suficientes 5 años para los que hayan obtenido la
condición de refugiado y 2 años cuando se trate de nacionales de origen de países iberoamericanos, Andorra, Filipinas,
Guinea Ecuatorial o Portugal o de sefardíes". Art. 22.2 CC: " Bastará el tiempo de residencia de 1 año para:
a) El que haya nacido en territorio español.

b) El que no haya ejercitado oportunamente la facultad de optar.
c) El que haya estado sujeto legalmente a la tutela, guarda o acogimiento de un ciudadano o institución españoles
durante 2 años consecutivos, incluso si continuare en esta situación en el momento de la solicitud.
d) El que al tiempo de la solicitud llevare 1 año casado con español o española y no estuviere separado legalmente o de
hecho.
e) El viudo o viuda de española o español, si a la muerte del cónyuge no existiera separación legal o de hecho.
f) El nacido fuera de España de padre o madre, abuelo o abuela, que originariamente hubieran sido españoles".
La residència ha de ser legal (amb el permís de residencia corresponent), continuada (no es poden sumar
períodes saltejats) i immediatament anterior a la petició (no es pot dir que fa anys vas viure a un altre país).
Requisits comuns d'adquisició per carta de naturalesa i per residència:
- Cal una sol·licitud de l'interessat. ¿Qui la pot fer? Art. 21.3 CC: " En uno y otro caso la solicitud podrá formularla:
a) El interesado emancipado o mayor de 18 años.
b) El mayor de 14 años asistido por su representante legal.
45
c) El representante legal del menor de 14 años.
d) El representante legal del incapacitado o el incapacitado, por sí solo o debidamente asistido, según resulte de la
sentencia de incapacitación.
En este caso y en el anterior, el representante legal sólo podrá formular la solicitud si previamente ha obtenido
autorización conforme a lo previsto en la letra a) del apartado 2 del artículo anterior".
- Ambos concessions caduquen als 180 dies següents a la notificació, si en aquest temps no es compleixen els
requisits de l'art. 23 CC: " Son requisitos comunes para la validez de la adquisición de la nacionalidad española por
opción, carta de naturaleza o residencia:
a) Que el mayor de 14 años y capaz para prestar una declaración por sí jure o prometa fidelidad al Rey y obediencia a la
Constitución y a las leyes.
b) Que la misma persona declare que renuncia a su anterior nacionalidad. Quedan a salvo de este requisito los
naturales de países mencionados en el art. 24.1 CC.
c) Que la adquisición se inscriba en el Registro Civil español".
Tema 8. La localització de la persona (no hecho por mí)

1. El domicili, la residència i el parador
2. L’absència

o Falta de presència (desaparició del domicili o del lloc de la seva última residència: 181.1 CC)
o Manca de comunicació (manca de noticies [181.I CC])
 Abandonament dels interessos propis
3 situacions possibles (desaparició de la persona sense tenir-ne noticies  abandonament interessos)

o Persona simplement desapareguda: 181 CC
o Adopció de mesures provisionals: defensor del desaparegut que representi i empari al desaparegut
en els assumptes greus, no es dubta de que estigui morta i que tornarà, segon estadi seria. 181 CC
o Absència declarada es perllonga més temps, a més a més, es comença a dubtar si esta viva o no i en
aquests propòsits es demanen mesures més fortes i se li nomena un representant que haurà de
protegir el patrimoni i li correspon realitzar averiguacions a efectes de trobar a la persona. En el cas
de l’absència declarada la personalitat queda paralitzada i aquest desaparegut no pot adquirir drets i
tampoc s’obre la successió perquè no sabem si és mort o no. 182-192 CC
o Declaració de mort: 193-197 CC [Lliçó, pt.2.1.2]
2.1. La defensa del desaparegut

1. Desaparició (desaparició de domicili o del lloc de la seva última residència, sense tenir-ne notícies: 181.I
CC)
2. Afers urgents pendents de resoldre (181.I CC “juicio... o... negocios que no admitan demora sin perjuicio
grave”)
3. Manca de representant legal o voluntari (181.I CC)
46

4. Que algú insti (181.I CC”a instancia de parte interesada o del MF”; 2033 LEC 1881) al Jutge posarà unes
mesures provisionals de defensa del desaparegut. Procediment  Interlocutoria  Defensor del
desaparegut (181.I i II CC; 2032 i 2033 LEC 1881)
a. Defensor legal
i. Cònjuge (major d’edat, no separat legalment): “defensor nato”
ii. Parent més proper fins 4t grau (major d’edat)
b. Defensor datiu (tercer: “persona solvente y de buenos antecedentes”)
Inscripció al RC (89.2 LRC, 286 i 287 RRC)
Obligacions i facultats: 181 CC, 2031, 2033 i 2037 LEC 1881
Efectes personals de la desaparició: 232-33.4, 236-10 CCCat, 2034 i 235 LEC 1881,156.4 i 1388 CC.
Cessament: aparició/ noticies (es té constància que res justifiqui que hi hagi un altre que actuï per ell o que
prosperi la relació de mort i posarà fi a la relació amb el defensor del desaparegut)/ mort o declaració de
mort/ declaració d’absència
2.2. L’absència declarada

Pressupòsits declaració d’absència i nomenament de representant

1. Desaparició del domicili o del lloc de la seva última residència, sense tenir-ne notícies: 181.I CC
2. Terminis (183 CC)
a. 1 any sense noticies (181.I.1r i II CC)
b. 3 anys sense notícies si deixa apoderat per administrar tots els seus béns (183.I.2n CC)
3. Declaració judicial d’absència (per protegir a l’absent i en la declaració de defunció no hi ha obligats per
instar-la, però en aquest cas d’absència si que hi ha obligats a instar-la). (182-192 CC; 2032, 2038 i 2039
LEC 1881)
Obligats a promoure-la (182.I CC): cònjuge; parents consanguinis fins 4t grau; MF: Pot promoure-la (182.II
CC): tercer interessat béns de l’absent.
Publicitat (2038. III LEC 1881)
Interlocutòria: denegació/ declaració d’absència i nomenament de representant (2039 LEC 1881);
inscripció al RC (46 LRC, 89.II LRC, 287. IV RRC)
 Dubte sobre l’existència de la persona
Aquest procediment està envoltat per tots uns requisits de publicitat per si algú té noticia o posi en
coneixement del jutge i se’l declari o no, el procediment acaba amb una interlocutòria que la pot denegar
sense cap problema o bé declarar l’absència i se li nomenarà un representat i tot això s’inscriu al Registre
Civil. Ens trobem en la situació de paralització de la personalitat i no podrà adquirir drets, per això s’ha de
comprovar que la persona estava vivia quan se li atorgava.
Situació patrimonial i personal de l’absent: efectes
47

o Àmbit patrimonial  paralització personalitat civil (no pot adquirir drets [190 CC]; no s’obre la
successió) El patrimoni s’ha de conservar (administrador temporal i conservativativa representant) i no
pot passar als hereus (185.1 i 186 CC) No pot adquirir drets (190 CC: “Para reclamar un derecho en
nombre de la persona constituïda en ausenci, es preciso probar que esta persona existía en el tiempo en
que era necesaria su existencia para adquirirlo” [195.1 CC]; herència a la que és cridat l’absent: 191 i 192
CC)
o Àmbit personal
CC: presumpció de vida (195.1 CC[190 CC?])
Efectes específics: 222-48.d, 223-9.3, 226-5.1.a 236-32.d [però: 236-10] CCCat; CC (189, 1393.1 i 1415):
cònjuge pot demanar separació de béns
Des de l’àmbit patrimonial es paralitza i no es pot obrir la successió, el patrimoni s’ha de conservar, no pot
adquirir drets per reclamar aquests ha de dir que estava viu. Aquest article sembla que contradigui l’article
195. En l’àmbit personal sembla que presumeix que la persona està vivia però l’article 190 sembla que
estava morta, a efectes personals de la declaració d’absència són un munt, s’extingeix la curatela, la pàtria
potestat, la tutela...
El representant de l’absent

Nomenament judicial  184 CC:
A) Representants Legítims
a. Privilegiats (185.I:2n i 186.I CC; 2046.I LEC 1881): cònjuge major d’edat no separat; fill menor
d’edat (preferència pels que hi convivien i els més grans als menors); ascendents més pròxims
de menys edat
b. No privilegiats (186.II CC i 2046.II LEC 1881): germans majors d’edat que hi ha conviscut
B) Representants datius (185.II CC): persona solvent de bons antecedents
 187 CC, 2039 LEC 1881
Estatut Representants obligats/ facultats

Obligacions:
a) Comunes (de tos els representants)
a. Respecte de la persona (184 CC: “... corresponde la representación del declarado ausente, la
pesquisa de su persona...”).
b. Respecte del patrimoni:
i. Fer inventari dels béns mobles i descriure els immobles (185.I:1r CC i 2045 LEC 1881)
ii. Complim. Obligacions (184 i 186 CC)
iii. Protecció i administració [conservativa] béns de l’absent (184, 185.I.3r i 4t i 186.III CC)
b) Particulars (dels representants legítims no privilegiats o dels representants datius):
a. Prestar garantia (185.I.2n CC i 2046.LEC 1881)
48

b. Rendir comptes semestralment al jutge (2046.II LEC 1881)
c. Ajustar-se a la quantia assenyalada pel jutge quant als actes d’admissió que pot fer sense
llicència judicial (2047.III LEC 1881)
d. Als datius se’ls apliquen les regles d’exercici de la tutela i les causes d’inhabilitat, remoció i
excusa dels tutors (185.II CC)
Facultats
o Administrar els béns (184 i 185 CC i 2046 LEC 1881): Representants legítims privilegiats (àmplies
facultats) /representants datius o legítims no privilegiats (limitació)
o Posseir els béns i percebre’n els fruit (representants legals: privilegiats [186.I CC] i no privilegiats
[186.II CC])  administració de béns aliens en interès propi
o Dret a retribució (representants legítims: a càrrec dels fruits [186.I i II CC]/ representants datiu: mera
retribució [185.II CC  274 CC; 168 CF])

2.3. La fi de la situació d’absència
1. Certesa de la mort o declaració de mort  188.1 i 195 CC

2. Reaparició de l’absent o notícies seves: 187.2 i 1299.II CC i 2043.I i II LEC 1881
 Esfera patrimonial
Cessa la representació
Recuperació del patrimoni, però no productes percebuts, llevat m.f. representant [187.II CC]
Possibilitat exercitar drets (reclamar herències [191 CC]...)
Possibilitat rescindir NJ realitzats en frau dels drets: 1291.2 i 1299.II CC
Aquí es nomena el representant i ho fa mitjançant una interlocutòria poden parlant de representants legítims
(privilegiats: cònjuge, fills majors d’edat, majors d’edat que han convingut amb ell o un tercer que sigui
persona solvent i bons antecedents) i representants datius. Realitzar una conservació del patrimoni i al marge
d’això hi ha determinades obligacions legítims o dels datius com prestar garantia o rendir comptes
semestralment al jutge, ajustar a la quantia i aplicar les regles de la tutela. Les facultats, el representant ha de
administrar els béns, els privilegiats amb facultats molt amples que no ha de rendir comptes ni donar garantia,
si es tracta d’un datiu si que ho ha de fer i s’ha d’ajustar amb e que digui la interlocutòria, el representant pot
posseir els béns i percebre els fruits, el representant esta administrant béns aliens i propis, es quedarà en mes
o menys mesura dependent de la retribució, en el cas dels legítims en càrrec de fruits, si no es privilegiat no
pot superar els dos terços i si es datiu la mera retribució es la que fixi el jutge segons consideri adequat. Per
certesa de la mort o declaració de mort de la persona, per reaparició de l’absent, o declaració de mort s’obra
la successió o amb limitació si es un cas de declaració de defunció. Recupera patrimoni i exercir els drets que
podrà adquirir, podrà adquirir herències que no podia mentre era declarat absenti podrà instar la rescissió si
son rescindibles els representants legals. La tercera situació es la declaració de mort.
49
Tema 9. Els béns
1. La distinció entre cosa i bé
Aquests conceptes es recullen a l'art. 511-1.1 CCC (Llibre V): "Se consideran bienes las cosas y los derechos
patrimoniales". El concepte de bé és més ampli que el de cosa. El bé inclou les coses i els drets patrimonials
Béns = Coses + Drets patrimonials

- Les coses estan regulades a l'art. 511-1.2 CCC: "Se consideran cosas los objetos corporales susceptibles de
apropiación, así como las energías, en la medida en que lo permita su naturaleza". Per exemple finques, diners, etc.

- Els drets patrimonials: per exemple el dret de propietat, d’usdefruit, o de servitud que podem tenir sobre
una finca; o el dret de crèdit de A davant de B en virtut del qual li pot exigir el lliurament d’una quantitat de
diners.
Per ser considerat bé ha de tenir:
- El caràcter patrimonial: ha de tenir un valor econòmic i que formi part del patrimoni de la persona.
- El caràcter apropiable: que pugui ser objecte de tràfic jurídic.
Els drets de la personalitat (com el de l'honor) no són béns perquè no tenen aquests caràcters. Són drets que
tenim des de que naixem i per tant no tenen valor econòmic. Tot i que quan hi ha un accident hi ha uns
barems per indemnitzar.
2. La classificació dels béns

Les classificacions ens interessen perquè d'aquestes en derivaran conseqüències jurídiques. Hi ha determinats
actuacions jurídiques, contractes o drets que només poden recaure sobre un tipus de béns i no sobre altres.
D'aquí que és important conèixer aquestes classificacions.
Per exemple la hipoteca només pot gravar béns immobles, o un contracte de comodat només pot recaure
sobre béns mobles no fungible, etc. Les principals classificacions:
Béns mobles/immobles:
L'art. 511-2.1 CCC ens classifica els béns mobles i immobles: "Los bienes, por su naturaleza o por su destino, pueden
ser inmuebles o muebles". Tots els béns (sigui cosa o dret) són moble o immoble, tots tenen cabuda. Hi ha una
norma legal que ens diu que és un bé moble i un immoble. L'art. 511-2 CCC ens defineix el bé immoble. Els
podem classificar:
50

Classificació dels béns immobles. Bé immoble...
Per naturalesa (511-2.a / 511-2.b) Per destinació (511-2.c) Per analogia (511-2.d)
"El suelo, las construcciones y las "Los derechos reales y concesiones
obras permanentes" "Los bienes muebles incorporados de administrativas que recaen sobre
forma fija a un bien inmueble del que bienes inmuebles, puertos y refugios
"El agua, los vegetales y los minerales,
no pueden ser separados sin que se náuticos, así como los derechos de
mientras no sean separados o deterioren"
extraídos del suelo" aprovechamiento urbanístico"
Ponts, cases, etc.. Una estàtua en el jardí. El dret d'usdefruit quan recaigui en
un bé immoble.
Tot el que no estigui en aquestes lletres serà un be moble (la norma de tancament de l’art. 511-2.3 CCC). ¿El
dret de crèdit que tinc per exigir al venedor que compleixi amb el contracte? Bé moble. El meu dret no recau
sobre la cosa que em ven. Els drets de crèdit sempre són béns mobles.
A part de la classificació entre bé moble i immoble, els béns també es poden classificar:
Classificació de béns
1 Bé fungible Bé no fungible
Un bé substituïble per un altre de la mateixa Per la seva identitat no es poden substituir per un
espècie i qualitat (el tantundem). altre. M'hauran de retornar la mateixa cosa.
P.e. un full de paper, una poma, els diners P.e. Las Menines, un cotxe de segona mà
2 Bé consumible Bé no consumible

Desapareixen amb el seu ús o que perden la seva Perduren més enllà del seu ús, no es fa inservible
individualitat s'ha d'utilitzar conforme al seu destí per l'ús.
P.e. guix, llet / una pintura al pintar la paret. P.e. una porta, un aparell de radio.
3 Cosa simple Cosa composta
2
Té una unitat natural o artificial (cavall , camisa). Té una unitat però dins es poden distingir parts
Es poden distingir diferents parts, però en el tràfic que, més enllà de la cosa composta, tenien abans
jurídic no tenen una individualitat pròpia. Consti- la seva individualitat (en un cotxe hi ha el volant,
tueixin una cosa diferent a la que pertanyen. les rodes…).
4 Parts integrants Pertinences Accessoris
Formen part de la cosa Béns mobles destinats de Coses posades al servei d'una altra
composta. manera duradora al servei d'una per voluntat d'un subjecte, i entre
P.e. les rodes, el volant…. altre. les dues coses no hi ha vinculació
P.e. la roda de recanvi del cotxe; objectiva inicial.
aquest ja funciona sense la roda. P.e. les eines de treball a una finca
rústica.
No cal distingir entre les pertinences i els accessoris perquè aquesta idea d'estar al servei d'una altra és
comuna en les dues. Quan en una norma trobem que diu que la persona ha de retornar l'objecte amb el
seu accessori, aleshores estarà obligat a retornar els accessoris i també les pertinences.
Per exemple tinc un cotxe amb catifes, ràdios, roda de recanvi, etc. La norma diu que he de tornar el
cotxe i els seus accessoris. Hauré de lliurar el cotxe també la roda de recanvi i totes les pertinences. Els
problemes ens els podem trobar quan una norma parli de la cosa i les seves pertinences.
3. Fruits
2
Tractar un animal de cosa depèn de la susceptibilitat del legislador. L'art. 511-1.3 CCC: "Los animales, que no se
consideran cosas, están bajo la protección especial de las leyes. Solo se les aplican las reglas de los bienes en lo que
permite su naturaleza". En Catalunya no es consideren coses. Per exemple es pot llogar un cavall.
51

Classificació de fruits
D'una cosa D'un dret
Art. 511-3.1 CCC: "[...] son sus productos y los demás Art. 511-3.2 CCC: "[...] son los rendimientos que se
rendimientos que se obtienen de la misma de acuerdo obtienen del mismo de acuerdo con su destino y los que
con su destino". produce en virtud de una relación jurídica".
P.e. els ous de les gallines, la llet de la vaca, o la P.e. els diners que obtinc per cedir a un tercer el meu
collita d’enciams. dret a usar un bé….
El tema dels fruits té importància quan per exemple tinc una finca amb un contracte de lloguer i arriba un dia
que l'haig de retornar. ¿Què s'ha de fer amb els fruits pendents? En aquestes situacions, anomenades de
liquidació de la situació possessòria, hem de veure si hi havia fruits pendents, si els fruits s'han percebuts
correctament, si hi havia dret als fruits, etc.
4. Despeses
Són les quantitats que s'inverteixen en una cosa. La finalitat pot ser diversa. Els tipus de despenses són:
TIPUS
Necessàries Útils o millores De luxe o d'ornamentació
Despesa que cal fer perquè la Augmenten el valor, rendiment o Qüestions d'estètica.
cosa pugui servir per el seu ús. les milloren (no són necessàries pel
Garantir-ne el manteniment, fun- seu funcionament o conservació).
P.e posar poms d'or a les portes
cionament i correcta conservació. P.e posar la calefacció, instal·lar aire

Aquesta necessitat pot derivar de acondicionat…
l'ús que se'n fa:
Ordinàries Extraordinàries
Ús que se'n fa ordinàriament. Ús que se'n fa extraordinàriament
P.e. arreglar una aixeta, canviar un pany…. P.e. arreglar la teulada pels desperfectes generats per
una gran ventada…
5. Les universalitats. Especial consideració del patrimoni: les seves funcions. Els patrimonis especials
Són unions ideals de diferents coses, de la mateixa naturalesa o no, que té, com a principal virtualitat, sotme-
tre a totes elles a un mateix regim jurídic més enllà del que seria aplicable si es consideressin totes aïlladament
i independentment les unes de les altres. No és una unió material, idealment considerem que aquestes coses
són una mateixa cosa. Per exemple una col·lecció de llibres. Cal un únic negoci per regalar els llibres, no cal fer
un per cada llibre.
Classificació
Universalitat de fet Universalitat de dret
Mobles Tot tipus de béns i deutes
P.e. un ramat d'ovelles. P.e. el patrimoni d’una persona (format per
tot allò que té, tan béns com deutes).
La construcció legal de dret d'una persona serveix per dues coses:
a) Permet donar explicació del fenomen de la transmissió hereditària: tots els béns i deutes del causant són
adquirits pel successor en virtut d'un únic acte (acceptació de l'hereu) sense necessitat d'actes adquisitius
diferents. No s'han de fer diferents transmissions, només una. Principal funció d'aquesta construcció.
52

b) Ajuda a entendre la idea de “responsabilitat patrimonial universal”: l'art. 1911 CC diu que les persones
responem dels nostres deutes amb tot el nostre patrimoni (l'actiu). El patrimoni del deutor garanteix el
compliment de les obligacions. Ara bé, en aquest cas, la garantia només la dóna l'actiu patrimonial.
Patrimonis especials: supòsits que no segueixen la regla general (1 persona = 1 patrimoni)
Patrimonis sense titular Patrimonis separats Patrimonis col·lectius
(0 persones = 1 patrimoni) (1 persona = 2 patrimonis) (2 o + persones = 1 patrimoni)
Patrimonis que van sols per la vida. Tenen la seva unitat i autonomia. Pertany a més d'una persona (tam-
Per exemple l’herència jacent (pa- La llei permet fer l'acceptació en bé tenen el seu, per tant també hi
trimoni que deixa la persona que benefici d'inventari (l'hereu conserva ha un patrimoni separat).
mor mentre algú l'accepta). el seu i té el del causant; i els deutes El patrimoni comú pertany als còn-
s'han de pagar amb aquest patrimoni). juges casats en règim de comunitat.
Els patrimonis col·lectius no es poden confondre amb el patrimoni d'una persona jurídica, que també pot estar
integrat per una col·lectivitat de persones físiques. Però el patrimoni de la persona jurídica pertany a ella (no a
les físiques). Per tant es compleix la regla general (1 persona (jurídica) = 1 patrimoni).
Tema 10. La relació jurídica i les situacions jurídiques subjectives

1. La relació jurídica
És un vincle entre una o més persones, que esta prevista i regulada per la norma. Que una relació sigui jurídica
o no dependrà de si l'ordenament en el que ens trobem la contempla o no. No cal que la contempli en totes
les seves facetes però si en les més importants. Per exemple una relació conjugal, una relació contractual, una
relació entre veïns... En principi dos persones que van a viure juntes no és una relació jurídica tret que
concorrin altres requisits que ens permetin parlar d'una parella de fet.
2. Les situacions jurídiques subjectives

La posició que ocupa cada subjecte dins d'aquesta relació jurídica serà la seva situació jurídica. S'acostuma a
parlar de:
- Posició jurídica activa: qui jurídicament està legitimat per exigir una conducta o realitzar una determinada
actuació. Aquella persona que pren la iniciativa en determinades accions, pot exercitar determinats
documents o pot desenvolupar determinades conductes.
- Posició jurídica passiva: està sotmès a aquell que ocupa una posició jurídica activa. No sempre tenim una
paraula o categoria jurídica per descriure totes les possibles relacions o posicions jurídiques passives. No hi
ha una correspondència perfecte entre les dos posicions.
Hi ha conseqüències jurídiques per aquests conceptes.
2.1. Les situacions jurídiques actives

a) Les potestats:
Exemple: la potestat parental. És la potestat que tenen els pares respecte dels fills menors. És la pàtria potes-
tat. Aquell conjunt de facultats, d'eines, d'instruments... en virtuts dels quals els pares vetllen pels seus fills. La
llei els atorga la pàtria potestat, que és la capacitat de sotmetre als fills a les seves decisions.
La potestat parental està regulat a l'art. 236-17 CCC: "Los progenitores, en virtud de sus responsabilidades
parentales, deben cuidar de los hijos, prestarles alimentos en el sentido más amplio, convivir con ellos, educarlos y propor-
cionarles una formación integral. Los progenitores tienen también el deber de administrar el patrimonio de los hijos y de
53
representarlos". La particularitat d'aquesta potestat (com a posició jurídica que és) és que no és una cosa per a
que jo em senti realitzat, sinó que és una cosa que tinc en interès del meu fill, per tant no és una cosa que puc
fer servir o no segons m'interessi. D'aquí que sigui un deure.
Els fills estan subjectes personalment als pares, és a dir que tenen el deure d'obeir als pares.
b) El dret subjectiu:
És un dret patrimonial, i per tant són béns. Com que són béns poden formar part del nostre patrimoni. És un
poder que l'ordenament jurídic crea per atorgar a les persones, i que en definitiva són unes eines perquè
nosaltres podem assolir els nostres objectius. Es reconeixen a la persona perquè puguin actuar en interès
propi. Tipus:
- Drets de crèdit: drets que tinc davant d'una determinada persona, i en virtut de la qual li puc exigir que faci,
no faci o lliuri alguna cosa.
- Drets reals: són aquells que es tenen sobre la cosa.
El comprador té un dret de crèdit davant del venedor en virtut del qual li pot exigir el lliurament de la cosa, i
quan aquesta cosa se li hagi el dret de crèdit s'haurà extingit perquè ja s'haurà complet, i el comprador deixarà
de ser comprador i ara és propietari, i per tant tindrà un dret real. L'arrendador també té un dret de crèdit, pot
exigir el pagament del lloguer; i l'arrendatari pot exigir que li deixi la cosa tot el temps que duri l'arrendament.
L'exercici d'aquests drets mai és un deure perquè sempre es tendeix a satisfer el interès propi de la persona.

La persona li pot reclamar a una altra els diners o no fer-lo. És una facultat.
Els drets subjectius poden ser uns drets que durin en el temps o no. Normalment tenen (o no) una durada.
Per exemple el dret...:
- D'usdefruit és de durada, fins al punt que en el Dret català (si no es diu altra cosa) s'entén que és vitalici
(desapareix quan mor la persona, els seus hereus no seran usufructuaris).
- De la propietat no és un dret de durada. Continua quan la persona es mor, i el rep els hereus.
c) Les facultats (en sentit ampli):

És tot allò que pot fer en concret el que és titular d'un dret subjectiu. Cada cosa que pot fer el titular és diu
facultat. Les concretes possibilitats d'actuacions que pot fer el titular del dret subjectiu. Algunes d'aquestes
facultats poden rebre una qualificació més especifica (d). Per exemple:
- L'arrendatari pot posseir el bé, fer alguna millora, assumir les despeses ordinàries.
- El propietari pot usar, gaudir, disposar, modificar...el bé (facultats en sentit ampli).
d) Les facultats de configuració jurídica (o drets potestatius):

Algunes de les facultats que pot tenir un subjecte per ser titular d'un dret subjectiu poden ser aquestes. No
totes les facultats tenen aquesta categoria. La persona, actuant de la manera que li permet la facultat, alterarà
la realitat jurídica, no la material. Per exemple:
- L'arrendatari te el dret de crèdit en virtut del qual pot exigir que l'arrendador li permeti l'ús i possessió de
l'immoble. Però la posició jurídica de l'arrendatari li permet fer altres coses, com fer ús del bé (no s'altera
jurídicament res).
54

- En canvi, si l'arrendador no compleix amb el previst en el contracte, l'arrendatari pot resoldre el contracte
(s'extingeix). Pot acabar amb el contracte per incompliment de l'altra part. La resolució del contracte suposa
una alteració jurídica (i no material) perquè s'altera la realitat jurídica (perquè abans teníem un contracte i
ara ha desaparegut).
Es important distingir aquestes facultats perquè quan la llei ens digui que una determinada facultat s'ha
d'exercir en un determinat temps, les normes que aplicarem a aquest temps (la seva naturalesa) no són les
mateixes segons el tipus de facultat:
- Les facultats de configuració jurídica normalment tenen un temps per exercitar-se, i aquest termini és un
termini de caducitat (l'arrendatari té un termini per resoldre el contracte). Això vol dir que és un termini que
funciona amb unes determinades regles.
- Quan sigui una facultat en senti ampli i la llei ens digui que s'ha de exercitar durat un determinat període de
temps, aquest període serà simplement un termini de vigència.
L'exercici de les facultats de configuració jurídica pot ser judicial o extrajudicial. Aquestes facultats es poden
executar extrajudicialment si a l'altra part li va bé, i si no es pot fer judicialment.
Els drets potestatius són tipus de drets subjectius que tenen com a característica que amb el seu exercici, una
persona altera la realitat jurídica. Per exemple el dret de propietat permet usar, gaudir (el pot vendre), dispo-
sar, modificar... el bé. Per vendre-ho cal una altra persona. Per alterar la realitat jurídica no n'hi ha prou amb la
voluntat del propietari, caldrà la voluntat de la persona que el vol adquirir. És el mateix que les facultats

anteriors però del dret subjectiu en si mateix.
Per exemple el dret real d'opció és un dret subjectiu. Si la persona fa ús del seu dret real d'opció, la propietà-
ria passarà a ser ella. Amb el seu exercici altera la realitat jurídica, perquè el bé era nostra i ara és seu. Fruit
només de la seva voluntat. El d'opció és potestatiu perquè el seu contingut fonamental es descriu en termes
d'alteració de la realitat jurídica, però com a dret subjectiu que és, està integrat d'altres facultats (inspeccionar
el bé...). La llei diu que el dret real d'opció s'ha d'exercitar durant un determinat termini, el termini de
caducitat (perquè els terminis dels drets potestatius tenen aquest termini). Aquests drets caduquen. Per això
és important identificar els drets potestatius de entre els drets subjectius, i les facultats de c. jurídica de entre
les facultats en sentit ampli.
e) Les pretensions:
És la facultat d'exigir un comportament (que faci, no faci o doni alguna cosa) a una determinada persona. No
és una facultat de configuració jurídica perquè no s'altera la realitat jurídica exercitant-la. Aquesta facultat pot
provenir de:
- Un dret real. Per exemple el propietari té dret a reclamar la possessió del bé a qui la té indegudament. El
propietari té dret a reivindicar (a exigir a aquell que té indegudament la cosa que li doni). No és una facultat
de configuració jurídica, sinó que és una pretensió perquè s'adreça a una persona i li permet reclamar el
lliurament d'una cosa.
- Un dret de crèdit. Atorga al creditor a exigir al deutor allò que té dret a reclamar. Es solapen les definicions
de dret de crèdit i de pretensió. ¿És el mateix un dret de crèdit i una pretensió? No és el mateix.
- Una legitimació per a reclamar. No és titular d'un dret real ni d'un de crèdit, però tinc la legitimació per
reclamar-te que facis o no facis una cosa (la llei m'ho permet).
Per exemple una persona fa un testament i diu que vol que el seu hereu sigui A, però si accepta haurà de
fer alguna cosa (això és un mode). A més de beneficiar a una persona, també està obligat a fer el que li
55

demana. ¿Qui vetllarà perquè aquesta persona faci el que forma part del mode? Es pot assignar a una altra
persona (marmessor) perquè l'hereu dugui a terme el que se li ha imposat. Aquest executor testamentari no
té ni un dret real ni de crèdit, simplement té la facultat de reclamar a l'hereu el compliment d'aquell mode.
També es poden exercitar judicial o extrajudicialment. Si alguna persona li deu 1000€ a una altra, aquesta li
demana els diners, i sinó li vol pagar anirà al jutjat i exercitarà la pretensió.
Diferències entre les pretensions i les facultats de configuració jurídica

Si tinc un determinat temps per reclamar el que Han de tenir un destinatari, la persona a
Pretensions em deus, aquest temps té un tractament legal, està la que li estàs exigint que faci o no faci
sotmès a les regles de la prescripció. Prescriuen alguna cosa.
Facultats de El temps que tinc per resoldre un contracte segueix Es veu afectat per el canvi jurídic però
c. jurídica les regles de la caducitat. Caduquen no li exigeix res.
La segona diferència és bàsica per saber quan estem davant d'una pretensió o d'una facultat de configuració
jurídica.
f) Les accions:
Estem exercitant judicialment una facultat. Pot tractar-se de:
Tipus Explicació Exemple. Acció...

Facultat No s'altera judicialment res, només té una projecció ...de delimitació i fitació que tenen

material. els propietaris (es posen límits no-
més amb senyals).
Facultat de La persona es veurà vinculada si el jutge resol el contracte. ...de resolució o anul·lació d'un
c. jurídica contracte.
Pretensió Es busca una condemna, que aquesta persona hagi de fer o ...reivindicatòria, acció negatòria
no fer alguna cosa (pagar-me en aquest cas). o acció de compliment.
Quan trobem una norma jurídica que ens parli "d'acció" hem de suprimir sempre aquesta paraula perquè pot
ser que en realitat es tracti d'una facultat de configuració jurídica, d'una pretensió...
Diferència entre acció i excepció. La diferència entre fer servir una simple facultat, una facultat de configu-
ració jurídica o una pretensió depèn de la teva actitud proactiva o reactiva. Per exemple A deu a B 1000€ en
virtut d'un contracte, però A no paga voluntàriament perquè creu que el contracte és nul. Hi ha la possibilitat
d'anul·lar el contracte si creus que és nul, i així deixa de produir efectes, i és una facultat de configuració jurídi-
ca perquè afectarà a l'altra part. Pot passar:
- Si A adopta una posició activa, serà A el que imposarà una acció de nul·litat.
- Si B reclama judicialment els 1000€ tindrem una acció d'una facultat (una acció de compliment). A reacciona.
Per no pagar pot al·legar la nul·litat d'aquest contracte. La facultat de configuració jurídica en que consisteix
anul·lar el contracte s'interposa en seu judicial però no en forma d'acció, si no en forma excepció, per
paralitzar l'acció que ha interposat l'altre.
2.2. Les situacions jurídiques passives. Classes:

No hi ha una exacta correspondència entre els actius i els passius.
56

Situació passiva Es correspon a...
a) Subjecció personal Les potestats
b) Deute o obligació El dret de crèdit
Aquella persona que ha de fer alguna cosa però sense poder dir que
c) Càrrega té una obligació en sentit tècnic. Per exemple una persona li dóna a
l'altre un bé immoble amb la càrrega o el mode de que cada dia faci
alguna cosa.
Una càrrega és una obligació de fer una cosa, i si no la fem, l'altra persona no pot demanar al jutge que ens
condemni a fer-la, perquè la llei reacciona d'una altra manera. Preveu un altre tipus d'accions. El compliment
forçós no és possible en la càrrega. Si ens dóna un cotxe perquè a canvi fem una activitat, i si no fem això, es
pot revocar l'obligació i el cotxe torna a ser del propietari. La nostra responsabilitat es podrà fer efectiva,
pagant el que no hem fet.

3. Els límits del dret subjectiu
Límits que fan referència a la seva satisfacció i al seu exercici.
- Límits extrínsecs: no puc fer amb el meu dret el que vulgui perquè hi ha altres persones que també tenen
altres drets. De manera que no pots aconseguir la teva finalitat, perquè aquests drets poden col·lisionar.
Per exemple A té un patrimoni per valor de 20€. Li deu 30€ a B i 40€ a C. Els dos són titulars de dos bens de
crèdit en virtut del qual poden reclamar cadascun el seu. Els dos creditors tenen interès en atacar aquell
patrimoni però, com que és insuficient, no podran cobrar tot el que se'ls deu. A és insolvent.
- Límits intrínsecs: no fa falta que hi hagin altres drets, sinó que és un límit en si mateix. El fonament últim és
la idea de bona fe, d'acord amb la que s'ha d'exercitar tot dret. La bona fe és un criteri jurídic d'exercici dels
béns. La llei no diu que hagis de ser bona persona, és un límit del exercici del dret. Art. 111.7 CCC: "En las
relaciones jurídicas privadas deben observarse siempre las exigencias de la buena fe y de la honradez en los tratos". Hi
ha 2 aplicacions específiques:
 Abús de dret. L’acte d’exercici d’un dret subjectiu té únicament el propòsit de causar un dany. Per exemple,
el propietari d’una finca construeix una paret molt alta per tal de privar les vistes del seu veí. Ha abusat
perquè la finalitat que persegueix no és conforme a la bona fe.
 La doctrina dels propis actes. Recollit a l'art. 111-8 CCC: "Nadie puede hacer valer un derecho o una facultad que
contradiga la conducta propia observada con anterioridad si ésta tenía una significación inequívoca de la cual derivan
consecuencias jurídicas incompatibles con la pretensión actual". No pots anar en contra dels teus actes. No pots
demostrar una cosa i després fer el contrari.
Per exemple si a A li deuen un objecte i n'hi lliuren un de diferent i l'accepta (sent visible que no era
l'objecte degut). La qüestió que es plantejaria seria si es podria reclamar per incompliment tal vegada que
A va acceptar-ne el lliurament. La reclamació d'una altra cosa que t'han venut aniria en contra del teu
comportament previ (acceptar).
Tot això és molt difícil d'aplicar perquè és molt difícil demostrar que el veí ha aixecat una paret per molestar.
Hi ha normes que t'estalvien tot això perquè estan directament inspirades en la bona fe, i no has de
demostrar totes aquestes teories.
Activitats del tema 9 i 10:

57
Bé fungible no consumible:_____
Bé consumible però no fungible:_____
At. 337 CC: "__". Els diferents pisos no són fungibles, perquè un bé immoble, només per la seva naturalesa són
sempre no fungibles (per la seva ubicació).
A és propietari d’una vivenda però B en té el dret a usar-la i posseir-la (via arrendament, via usdefruit). Qui creus
que s’hauria de fer càrrec de les despeses ordinàries i de les extraordinàries de conservació?
Hi ha normes que ja s’inspiren en la bona fe i, en concret, pressuposen un possible abús de dret. La reacció legal,
aleshores, ja està prevista a la norma i no cal fer aplicació dels límits vistos. Convé llegir, per exemple, els art.
542-11 i 542-12 CCC.
Imaginem el següent cas: A i B són veïns. A construeix dins del seu terreny però envaeix, sabent-ho, una part de
la del seu veí. B és coneixedor de tot plegat però, pensa, que la millor manera de molestar al seu veí i, a més,
treure´n un profit és deixar-lo que acabi la construcció. Quan ho hagi fet demanarà l’enderrocament i, a més, la
indemnització corresponent. Que li aconsellaries?
Tema 11. El temps i els seus efectes

El temps és un fenomen jurídic en si mateix perquè el pas del temps té conseqüències jurídiques. Estudiarem
la prescripció, la caducitat i la preclusió.

1. La computació del temps
¿Com es calcula civilment el temps? Hi ha diferents sistemes per calcular el temps.
Al Dret català no tenim unes normes generals que ens digui com es calcula el temps (al espanyol sí que hi ha).
Tenim unes normes (art. 121.23-2 i 3 CCC i 122.5-2 i 3 CCC) que ens diuen com es calculen els terminis de
prescripció i de caducitat, i d'aquestes normes en podem extreure unes normes generals de la manera de
calcular el temps al Dret català. Hi han 3 regles relatives a com es calcula el temps per dies, per mesos o per
anys:
1. En el còmput civil del temps en general no s'exclouen ni els dies festius ni els dies inhàbils. Per tant el còmput
civil del temps coincideix amb el còmput natural del temps (perquè no s'exclou cap dia). Si ens diuen 15 dies
són 15 dies, sense excloure per exemple diumenges. A efectes processals és diferent.
2. "Per dies": el primer dia s'exclou del càlcul i es comença a comptar a partir del dia següent. "D'aquí a 14
dies", no es comptarà el dia inicial i el dia final es compta tot sencer. No es compta dia a dia.
3. "Per mesos o per anys": es calcula de data a data."D'aquí a 2 mesos" seria el mateix dia (numero). Per tant si
estem a 3 de març, serà fins al 3 de maig.
2. El temps com a fet jurídic. Els seus efectes

El pas del temps no és un només un fenomen natural sinó que és un fenomen jurídic perquè te conseqüències
jurídiques (efectes). Per classificar-lo es parla dels efectes negatius i positius del temps:
- Negatius: prescripció (extintiva)i, caducitat i preclusió (Llibre I CCC). El pas del temps priva al subjecte a dur a
terme alguna determinada conducta.
58

- Positius: prescripció (adquisitiva) o usucapió (Llibre V CCC). La usucapió et permet ser propietari d'un bé si
passa un determinat temps.
3. La prescripció extintiva (art. 121-1 a 121-13 CCC)

Si algú exigeix una certa conducta a una persona i aquesta no la fa, l'aparença que dóna és que ja no ho vol
reclamar. Si la seva passivitat perdurà en el temps, arribarà un moment que si vol reclamar, l'altre li podria dir
que ja ha passat el temps de prescripció i per tant això no és exigible. Aquest fenomen del pas de temps
s'anomena prescripció. Els conceptes per entendre la prescripció extintiva són:
- La idea de passivitat en l'exercici d'una pretensió.
- La possibilitat per part de la persona a la que s'adreçaria aquesta pretensió d'al·legar la prescripció.
¿Què prescriu? ¿Què s'esdevé paralitzable? Les pretensions. Per exemple la prescripció paralitza el dret a
reclamar. La pretensió es pot exercitar judicialment i extrajudicialment. La pretensió era la facultat d'exigir a
algú una acció o omissió, i normalment està integrat dintre d'un dret real, d'un dret de crèdit o d'un cas
anòmal (aquest el deixem de banda ara).
¿Quina diferència hi ha entre la facultat d'exigir a algú una determinada conducta (pretensió) i el dret de
crèdit? La prescripció ens demostra que no són el mateix. Perquè la prescripció si s'al·lega a aquell per qui es
reclama, fa inexigible allò que es demanda, però no exigeix el dret.

Això vol dir que jo sóc titular d'un dret de crèdit. En virtut d'aquest tinc dret a rebre el preu. Per fer efectiu
aquest dret tinc una pretensió (possibilitat de exigir els diners). Ha passat cert temps i no els he reclamat, però
arriba un dia que els reclamo. Com que ha passat el termini de prescripció, l'altra part pot paralitzar la
prescripció. Aquesta conducta ja no es pot exigir i cap jutge em condemnarà a pagar si o al·lego aquesta
excusa. Que no m'ho puguis exigir no vol dir que jo ja no ho dec ni que l'altra part ja no tingui dret a rebre-ho.
Vol dir que no m'ho pots exigir però si jo voluntàriament et pago, aquest pagament serà un pagament correcte
perquè el dret continua existint i el deute també; l'únic que el creditor no m'ho pot exigir. Si la prescripció
(com a conseqüència del pas del temps) ha extingit el dret, i li pago, aleshores no estaria pagant res, i en un
futur li puc dir que em retorni els diners.
La prescripció és una defensa que té el subjecte passiu de la pretensió. Ho pot fer servir o no. El jutge d'ofici
no la pot exigir.
Diferents maneres d'explicar què passa quan diem que una prescripció prescriu:
A deu 300€ a B en virtut d'un dret de crèdit. Ha passat el termini de prescripció, i B reclama a A i aquest paga.
1. Si la prescripció extingís el dret de crèdit, A quan paga, hauria satisfet una quantitat que no devia, i com que
seria una quantitat que no devia, A podrà anar a B i dir-li que li retorni els 300€. Seria un pagament del
indegut.
2. Si la prescripció extingís només la pretensió, B ja no podria reclamar res i el jutge podria apreciar aquesta
prescripció d'ofici. Encara es conservaria el dret de crèdit.
Al dret català la prescripció se'n va per una tercera via:
3. La prescripció no extingeix ni el dret de crèdit ni la pretensió, només dóna un instrument a la persona
reclamada per paralitzar la prescripció. Com que no extingeix la prescripció:
- El creditor pot continuar reclamant (pretensió).
59

- Qui deu pot paralitzar la reclamació al·legant prescripció. Però si no l’al·lega, o l’al·lega i després satisfà el
deute, el pagament estarà ben fet.
El "problema" de les pretensions no prescriptibles és que hi ha casos en els quals la llei ens diu que una deter-
minada pretensió no prescriurà mai, és una prescripció imprescriptible. Regulat a l'art. 543.3 CCC. "La acción
reivindicatoria no prescribe, sin perjuicio de lo establecido por la presente ley en materia de usucapión". Això vol dir que
el propietari sempre pot reclamar a aquell que té indegudament la cosa que li retorni (no ha de trigar molt
perquè si no l'altre pot usucapir). Al Dret català l'acció reivindicatòria és imprescriptible.
El problema ve donat perquè l'art. 121.2 CCC diu "No prescriben las pretensiones que se ejercen mediante acciones
meramente declarativas [...]". Una acció merament declarativa serveix per exemple per declarar que algú es
l'hereu en una determinada successió. Hi ha un problema perquè en una acció merament declarativa (on el
jutge només ha de declarar una situació, no li estàs dient al jutge que condemni a algú a fer o no fer alguna
cosa) no hi ha pretensió. No pot prescriure perquè no hi ha pretensió.
Regles dels terminis:

1. Si tenim una norma especifica que diu que una acció prescriu en un determinat termini, aquest serà el
termini que es segueix. Si diu "L'acció per reclamar el temps serà X temps". Serà aquest temps.

2. ¿Què succeeix si tenim una determinada pretensió i no tenim un termini específic per ella? El CCC ens dóna
uns terminis que apliquem subsidiàriament i que varien (10, 3 o 1 anys) en funció de la naturalesa de la
pretensió. La norma per defecte són 10 anys (si no tenim una norma especifica, o no siguin 1 o 3 anys).
- L'art. 121-22 CCC regula les que prescriuen a l'any: "Las pretensiones protectoras exclusivamente de la posesión
prescriben al cabo de un año". Interdictes. Algú m'ha pres alguna cosa que tenia en possessió.
- L'art. 121-21 CCC regula les que prescriuen als 3 anys: "Les prescripcions...
a) "...relativas a pagos periódicos que deban efectuarse por años o plazos más breves (un lloguer).
b) ...relativas a la remuneración de prestaciones de servicios y de ejecuciones de obra (un salari).
c) ...de cobro del precio en las ventas al consumo (si vaig a comprar una cafetera, d'aquest contacte en derivaran
dos drets de crèdit:
- El del comprador: té dret a exigir la cafetera. Té un termini de X anys per dir-li que li retorni la cafetera
(en aquest article no ho posa).
- El del venedor: té dret a exigir el preu. Té un termini de 3 anys per exigir-li el preu de la cafetera.
d) ...derivadas de responsabilidad extracontractual" (una persona deu una determinada indemnització però per
mig no hi ha cap contracte. Això passa quan fem mal a algú (amb violència física, accidents de trànsit...). A
Catalunya, el que ha patit el dany te un termini de 3 anys per reclamar-li. En el CC les pretensions relatives
a aquesta responsabilitat prescriuen al cap d'un any).
- L'art. 121-20 CCC regula les que prescriuen als 10 anys: "Las pretensiones de cualquier clase prescriben a los 10
años, a menos que alguien haya adquirido antes el derecho por usucapión o que el presente Código o las leyes
especiales dispongan otra cosa".
Els terminis de prescripció és un dret disponible, són pactables:
60

Art. 121-3 CCC: "Las normas sobre prescripción son de naturaleza imperativa. Sin embargo, las partes pueden pactar
un acortamiento o un alargamiento del plazo no superiores, respectivamente, a la mitad o al doble del que está
legalmente establecido, siempre y cuando el pacto no comporte indefensión de ninguna de las partes". A diferència del
dret imperatiu hi ha flexibilitat i es poden pactar de forma diferent del que preveu a la llei.
¿Quan comencem a comptar els terminis de prescripció? La norma general està en el art. 121-23 CCC: "El plazo
de prescripción se inicia cuando, nacida y ejercible la pretensión, la persona titular de la misma conoce o puede conocer
razonablemente las circunstancias que la fundamentan y la persona contra la cual puede ejercerse". Comença a córrer
en el moment en que el titular de la pretensió sap que la pot exercitar. Normalment quan neix ja es pot
exercitar.
Hi ha casos on saber que tens el dret de reclamar i saber que pots reclamar no és tan immediat (i l'exemple
ideal és el de la responsabilitat extracontractual).
Aquests terminis es poden interrompre (esborrar el temps que ja ha passat i començar des de 0) i suspendre
(transcorregut el temps que hagi passat, obrim un parèntesis i el temps que passi dins del parèntesis no el

tenim en compta. Paralitzem el còmput del temps. No comença des de 0).
Causes d'interrupció: art. 121-11 CCC:

a) "El ejercicio de la pretensión frente a los tribunales, aunque sea desestimada por defecto procesal (el Corte Inglés
posa una demanda).
b) El inicio del procedimiento arbitral relativo a la pretensión o la interposición de la demanda de formalización judicial del
arbitraje.
c) La reclamación extrajudicial de la pretensión.
d) El reconocimiento del derecho o la renuncia a la prescripción de la persona contra quien puede hacerse valer la preten-
sión en el transcurso del plazo de prescripción" (que l'altra part reconegui el que deu durant aquests anys. Per
exemple si va al Corte Inglés i diu que sap que deu els diners de la cafetera).
Causes de suspensió:
Art. 121-15 CCC: "La prescripción se suspende si la persona titular de la pretensión no puede ejercerla, ni por ella misma
ni por medio de representante, por causa de fuerza mayor concurrente en los 6 meses inmediatamente anteriores al
vencimiento del plazo de prescripción (per exemple si tinc un accident i estic 2 mesos en coma).
Los efectos de la suspensión no se inician en ningún caso antes de los 6 meses establecidos por el apartado 1, aunque la
fuerza mayor sea preexistente" (només actua quan la força major succeeix dins dels 6 últims mesos del període
de prescripció).
Art. 121-16 CCC.:En les pretensions entre... ¿Quan?

a) Mentre no disposin de representació legal o no hagin
[Pretensions] on els titulars són menors d'edat o
nombrat a un apoderat (d'acord amb l'art. 222-2.1, en
incapaços.
l'àmbit de les seves funcions).
b) Cònjuges. En el matrimoni (fins la separació judicial o de fet).
c) Membres d'una parella estable. En convivència.
d) El pare o la mare i els fills en potestat. Fins que la potestat s'extingeix per qualsevol causa.
61
e) La persona que exerceix els càrrecs de tutor,
curador, administrador patrimonial, defensor ...es manté la seva funció corresponent.
judicial o acollidor i la persona menor o incapaç.
f) La persona protegida i l'apoderat, d'acord amb l'establert en l'art. 222-2.1, en l'àmbit de les seves funcions.
4. La preclusió
Passats 30 anys d'ençà que va néixer el dret, la pretensió s'extingeix, en qualsevol cas. És apreciable d'ofici. Per
exemple el Corte Inglés va trucant cada 2 anys per interrompre la prescripció, i per tant sempre es va aplaçant
el termini i sempre hi ha els 3 anys per reclamar. Quan passen 30 anys des del moment en que es fa aquella
compravenda, la pretensió s'extingeix, tot i que el dret perviu.
Art. 121-24 CCC: "Cualquier pretensión susceptible de prescripción se extingue en todo caso por el transcurso ininter-
rumpido de 30 años desde su nacimiento, con independencia de que hayan concurrido en la misma causas de suspensión
o de que las personas legitimadas para ejercerla no hayan conocido o no hayan podido conocer los datos o las
circunstancias a que hace referencia el art.121-23, en materia de cómputo de plazos".
5. La caducitat

Altre fenomen jurídic associat al pas del temps. El fonament de la caducitat no té res a veure amb el compor-
tament de les persones sinó que és un tema de seguretat jurídica. La llei dóna unes possibilitats d'actuació que
el legislador considera que no poden ser indefinides, de manera que si vols fer unes determinades actuacions
tens un cert temps.
L'objecte de la caducitat actua sobre les facultats de configuració jurídica i els drets potestatius (art. 122-1.1
CCC). És important saber si estem davant d'una facultat, d'una pretensió o d'una facultat de configuració
jurídica, perquè segons que sigui el temps que tens per exercitar-lo té una naturalesa o té una altra.
El règim dels terminis de caducitat:

Si tenim una facultat de configuració jurídica o un dret potestatiu i la llei li associa un determinat període
d'exercici el període de caducitat serà aquest. ¿Què succeeix quan no tens una norma especifica que et doni
un termini? Tens una facultat però no tens termini. ¿Quan caducarà? El problema és que no tenim terminis de
caducitat generals subsidiaris.
¿Què faig si la llei em diu que tinc una facultat i no em diu quin termini tinc per exercitar-la? Veurem un
mecanisme d'aplicació de les normes que es diu analogia (aplicar a un cas no previst, el que la llei ens dóna per
un cas molt semblant). Haurà que buscar una facultat semblant a la que la llei si que associí un termini de
caducitat, i s'haurà d'aplicar per analogia.
¿Quan comencem a comptar el règim de caducitat? Si hi ha una norma especifica que ens diu a partir de quin
moment es comença a comptar, doncs a partir d'aquell moment. Per exemple el moment de celebració o de
consumació del contracte. Si no, l'art. 122-5 CCC diu que a partir del moment en que la persona titular de la
facultat de configuració jurídica té coneixement de que és titular i la pot exercitar.
¿Els terminis de caducitat tenen causa de suspensió i d'interrupció? La llei distingeix si la facultat de configu-
ració jurídica fa referència a una relació disponible o una indisponible:
62

- La relació jurídica indisponible fa referència al règim jurídic (determinades facultats) que la llei no permet de
cap de les maneres que quedin a mans dels particulars. No poden pactar sobre aquests temes.
Per exemple les accions de filiació. La filiació fa referència a l'estat civil de la persona, i la llei no permet que les
persones pactin sobre això No puc demanar al jutge que digui que una persona és el meu pare.
Si en aquest àmbit hi ha una facultat de configuració jurídica, passarà que els terminis de caducitat no es
poden suspendre (i es poden apreciar d'ofici). Per exemple si l'acció de filiació caduca als 2 anys, aquests
anys no es podran suspendre passi el que passi. En aquests temes, a més del interès del particular hi ha el
interès públic. Un interès que va més enllà del subjecte implicat, el interès general.
- En els altres casos (sobretot d'accions que deriven de contractes i de drets reals) la facultat de configuració
jurídica s'emmarquen dins de les relacions jurídiques disponibles. La llei admet els pactes i el interès dels
particulars. En principi les relacions jurídiques són disponibles, perquè el Dret civil és instrumental, és un
mitja al servei de les persones.
Les facultats de configuració jurídiques que entren dins de les relacions jurídiques disponibles, els terminis
de caducitat es poden suspendre per les causes que vam veure en seu de prescripció (força major...). Els
efectes de la suspensió és la mateixa. No és apreciable d'ofici. Per tant el règim de la caducitat és diferent al
de la prescripció, i dintre de la caducitat és diferent si és una relació jurídica disponible o indisponible. També
actua la preclusió (als 30 anys s'extingirà).
Activitats:

A devia a B 1000€ en virtut d’un contracte pel que B es va obligar a fer unes obres a casa de A. Els 1000€ s’havien
de pagar el dia 1 de gener de 2005. A no paga.
- El dia 1 de juny de 2005, B reclama el pagament via burofax sense èxit.
- El dia 1 de setembre de 2005, A li manifesta a B a que no té diners per pagar-li els 1000€ que li deu.
- El dia 1 de desembre de 2009, B reitera la reclamació. A no paga.
- El dia 1 de gener de 2012, B reclama judicialment i A oposa prescripció. Té raó?
1. ¿Prescripció o caducitat? Prescripció. Pagament d'un preu
2. Termini de prescripció. 3 anys perquè està en la llei (remuneració d'obra).
3. Analitzar els fets.
A partir de l'1 de juny del 2005 torna a començar, per tant ara prescriurà l'1 de Juny del 2008. El 1 de Setembre
reconeix que li deu diners. Per tant, aquest comportament torna a interrompre la prescripció (1 de Setembre del
2008). Al 2009 ja ha prescrit, i A pot al·legar prescripció sempre. Sí té raó al 2012.
A i B són molt bons amics. El dia 1 d’agost del 2010, A li ven a B un vehicle. B, de moment, no paga el preu.
- El dia 1 de juny del 2011, A i B es casen.
- El dia 1 de novembre de 2011, A reclama a B el pagament del preu.
- El dia 1 d’octubre de 2013, se separen.
¿De quin termini disposa encara A per reclamar el pagament del preu?
El termini corre del 1 d'agost del 2010 fins al 1 de juny del 2011 (10 mesos). A partir de juny es casen i per tant no
compta el termini. és irrellevant que A reclami el pagament perquè el termini no compta. El parèntesis es taca quan
es separen. Li quedaran 9 anys i 2 mesos perquè el termini de prescripció es de 10 anys (perquè no està en la llista
del 1 any i dels 3 anys).
63

A li ven a B un rellotge, per bé que l’enganya dient-li que té més de 100 anys. Era 1/09/2012. El 1/10/2014, A
reconeix l’engany (o dol). De quin temps disposa B per anul·lar el contracte? (Cal consultar l’art. 1301 CC).
Anul·lar un contracte és una facultat de configuració jurídica perquè li estàs dient al jutge que declari que aquell
contracte es nul, que afectar al venedor, però no tindrà que fer o no fer alguna cosa. La norma diu que des de la
consumació del contracte (quan el contracte s'executa, per tant des del moment que li van donar el rellotge). 4
anys. Per tant el 1 de Setembre del 2016.
¿Aquest reconeixement que fa el venedor de l'engany té alguna influencia en aquest termini? No
Falta 1 any (3/03/2016) perquè prescrigui la pretensió de A davant de B. A, arran d’un accident, pateix un coma.
- Si succeeix (entra i supera el coma) abans dels darrers 6 mesos del còmput, no té cap rellevància.
- Si succeeix dins dels darrers 6 mesos (encara que el coma s’hagi iniciat abans), el termini es pararà fins a
recuperar la capacitat.
1. Si entra en coma el 3 d’octubre fins el 3 de novembre de 2015? Hi haurà prescripció d'un mes.
2. Si entra en coma el 3 d’agost fins el 10 de setembre de 2015? 7 dies
3. Si entra en coma el 3 de febrer de 2016 fins el 3 d’abril de 2016?
Tema 12. El negoci jurídic

1. El concepte de negoci jurídic: del fet jurídicament rellevant al negoci jurídic
Per definir el negoci jurídic hem de veure un sistema esglaonat de categories:
Fet natural -----> Acte jurídic -----> Negoci jurídic
Un fet natural és qualsevol fet que passa en la realitat. Existeix en l'àmbit purament material. Aquest fet es pot
transformar en un fet jurídic tan bon punt la llei li atribueix un efecte jurídic. Per exemple el temps o la mort
d'una persona (que comporta l'obertura de la successió).
Un acte jurídic també serà un fet jurídic. Coses que passen a las que la llei li atribueix uns efectes jurídics. A
diferència del fet jurídic, l'acte està format per un comportament humà, voluntari, al que la llei li atribueix un
determinat efecte. No és el pas del temps, perquè demana una conducta humana. Es distingeix entre:
- Actes jurídics en sentit estricte: aquella conducta humana que produeix un efecte jurídic. La particularitat és
que aquest efecte es produeix amb independència de si l'actor que ha dut a terme aquest comportament
volia assolir aquest resultat o no. La llei prescindeix de la voluntat del subjecte.
Per exemple, la reclamació de pagament al deutor produeix l’efecte d'interrompre la prescripció, encara que
el creditor no persegueixi aquest efecte (generalment, el que vol és cobrar el crèdit).
- Declaracions de voluntat: es tracta d'una conducta humana en la que el subjecte declara voler una cosa
(d'aquí ve el nom). L'efecte que la llei atribueix a aquesta declaració és precisament el que vol el subjecte. No
es prescindeix del que vol, al contrari, l'efecte que la llei dóna a aquesta conducta humana és l'efecte que vol
el subjecte provocar.
Per exemple, si el testador institueix hereu a A en el seu testament, està emetent una declaració de voluntat
i l’ordenament reconeix la seva eficàcia precisament cridant a A a la seva herència. Els efectes de la
declaració de voluntat són, per tant, ex voluntate
La diferència entre un acte jurídic en sentit estricte i una declaració de voluntat és la relació que hi ha entre la
conducta humana i els efectes que provoquen. Només en les conductes humanes que qualifiquem com a de-
64

claracions de voluntat els hi aplicarem tot allò que anem veient al llarg d'aquests dies. Tots els negocis jurídics
sempre han de estar formats per una declaració de voluntat (com a mínim), però poden tenir més (en un
contracte de compravenda hi ha dos declaracions de voluntat, un que vol comprar i l'altre que vol vendre).
2. El negoci jurídic: la seva estructura. Naturalesa jurídica de l’acte negocial. Els seus efectes. Els
límits de l’autonomia de la voluntat
El negoci jurídic és una formulació doctrinal abstracte perquè els diferents ordenaments jurídics no tenen
articles dedicats a ell. La llei regula diferents tipus de negocis jurídics (contractes, matrimoni, testament...)
però no el negoci jurídic com a tal. D'aquets tipus se’n pot extreure la teoria general del negoci jurídic.
Es pot definir com un acte jurídic lícit (gènere proper), constituït almenys per una declaració de voluntat,
tutelat pel dret, que el reconeix com a fonament/base per a la producció dels efectes que el dret ordena que
es generin en congruència amb la declaració (efectes ex voluntate). Els seus elements són:
- Elements essencials: són elements sense els quals no pot haver el negoci jurídic. Per exemple en un contrac-

te de compravenda són les dues declaracions de voluntat; o el testament requereix una forma específica, i si
no es fa amb aquesta forma no hi ha testament.
- Elements accidentals: són elements que poden donar-se en un negoci jurídic concret accidentalment, és a
dir perquè les parts l'han decidit posar. Però si aquest element accidentat no hi fos, igualment hi hauria
negoci perquè aquests elements no són essencials. Estudiarem 3 elements: condició, termini i mode.
Per exemple, si les parts no han establert una altra cosa, el compliment de l’obligació de pagar el preu en el
contracte de compravenda s’ha de dur a terme de manera immediata (és una obligació pura); poden, però,
condcionar el pagament del preu al lliurament de la cosa (obligació condicional) o ajornar-lo fins a determinada
data (obligació a termini). En una donació, el donant pot establir que el donatari hagi de destinar part dels béns
rebuts a una determinada finalitat (donació modal).
- Elements naturals: en lloc d'un element del negoci, és un efecte. Aquests elements es refereixen més als
efectes que no als elements (entesos com a requisits o pressupòsits) del negoci. Són els efectes naturals que
produirà aquell negoci jurídic tret que es pacti el contrari.
Per exemple el venedor respon pel sanejament per evicció en una compravenda, llevat que es pacti el contrari.
Fases del negoci jurídic (la vida del negoci jurídic):
Fase Explicació ¿Quan es produeix?

Depèn del tipus de negoci jurídic de que es tracti. Es perfecciona quan
Perfecció Fase de concorren els elements essencials.
(formació o naixement
1 P.e. hi ha matrimoni quan diuen que volen; hi ha testament quan el testador
conclusió) del negoci
manifesta la seva voluntat de la forma prevista; hi ha un contracte de
jurídic.
compravenda quan dues persones es posen d'acord.
Producció El negoci La norma general és que el contracte genera efectes quan es perfecciona.
d'efectes jurídic ha de P.e. El contracte és un tipus de negoci jurídic bilateral que es caracteritza perquè
2 genera obligacions (en el de compravenda hi ha l'obligació de donar la cosa i de
(Eficàcia del
produir
efectes. pagar el preu). L'eficàcia d'un contracte fa referència al sorgiment de les
negoci)
obligacions.
Per tant no hi haurà cap mena d'interval entre la perfecció del negoci i la producció d'efectes, sinó que la
segona derivarà directament de la primera. Tot i que això no té perquè ser sempre així.
P.e. el testament produirà efectes quan la persona es mori. L'eficàcia del testament és cridar a la persona que el
65
testador ha triat (que accepti o no és una altra historia).
Hi ha casos en l'àmbit del contracte on hi ha una separació entre la perfecció i la producció d'efectes. Són
els supòsits d'eficàcia posposada. Hi ha un contracte de compravenda però no produirà efectes fins un
moment posterior. En un contracte es poden separar els dos moments per l'existència d'elements
accidentals. Per exemple A ven un cotxe a B només si el Barça guanya la lliga, hem d'esperar fins que acabi
la lliga; això seria una eficàcia condicionada (l'eficàcia a terminis seria si es diu un dia concret que arribarà
segur) L'eficàcia del negoci jurídic pot presentar altres particularitats o anomalies:
1. Eficàcia claudicant: tenim un contracte que s'ha perfeccionat, produeix efectes, i neixen les obligacions,
però aquesta eficàcia por desaparèixer de cop. Per exemple si em diuen que un rellotge és molt antic, el
compro i és mentida. En aquests casos la llei permet anul·lar el contracte si vull. Aquell contracte estarà
produint efectes fins que no s'anul·li.
2. El negoci només té una aparença d'eficàcia:
P.e. A i B atorguen un contracte de compravenda en virtut del qual, A ven a B drogues il·legals. B reclama el
lliurament de la droga i l'altre reclama el lliurament del preu. Hi ha una aparença d'eficàcia, perquè com que les
drogues és un objecte il·legal, aquell negoci serà nul i no haurà produït cap mena d'efectes.
L'execució P. e. en un contracte quan el venedor hagi lliurat la cosa i el comprador hagi
3 Consumació pagat el preu.
del negoci
El Dret civil no és una finalitat en si mateixa, sinó que és una eina a disposició de la persona. Des d'aquesta
perspectiva, en principi, es poden dur a terme tots aquells negocis jurídics que em pugui arribar a imaginar per
assolir els meus objectius. Hi ha uns límits (no es poden vendre drogues, òrgans vitals...) que venen donats per

lloc on regeix el nostre ordenament, pels valors d'una societat en un moment determinat, etc. La idea general
és el de la autonomia de la voluntat, podem fer crear els negocis que ens convinguin.
Classificació del negoci jurídic
Típics Atípics
Previstos en la llei. La llei els nomena d'una manera i Negocis que es realitzen amb el principi de la lliure
els hi associa un regim jurídic. Aquest negoci té unes autonomia de la voluntat, i que no estan previstos
normes. en la llei. Pot passar que un negoci atípic es
1 repeteixi molt, llavors es comenci a regular a la llei
P.e. el testament, el contracte de compravenda, de
préstec, etc. i passi a ser típic.
Aquests dos negocis tenen el mateix valor i eficàcia. Però els negocis atípics tenen un problema a l'hora
de resoldre els possibles problemes que puguin comportar, ja que no estan regulats.
Solemnes No solemnes
S'han de fer d'una determinada manera perquè hi Dóna igual la forma en que es faci el negoci.
hagi negoci. La forma de fer el negoci és un element
essencial.
2
P.e un testament és important fer-lo de la manera en
el que ho preveu la llei.
La norma general és que els negocis són no solemnes. La forma normalment no és un element essencial.
Normalment quan es demana forma és perquè es vol donar seguretat.
Inter vivos Mortis causa
Estan cridats a produir efectes en vida. Per la seva naturalesa estan cridats a produir
Pot generar efectes postmortem. efectes amb la mort (no cal que es digui
3 expressament).
P.e. A ven una casa a B. Però no hi haurà lliurament
fins que A es mori. Han tingut que pactar l'eficàcia
postmortem (és un termini, no una condició, perquè P.e. testament.
necessàriament passarà).
4 Familiars Patrimonials
Generen efectes o es mouen en l'àmbit personal o Tenen un contingut pròpiament econòmic i no
familiar d'una persona (matrimoni, nomenar tutor...). demana un nucli familiar o personal.
No tenen un contingut patrimonial, sinó personal P.e. la compravenda
66

5 Principals Accessoris
Aquests no poden existir per ells sols. Es complementen. El principal està format pels accessoris.
P.e. el contracte de compravenda que una persona fa a una altra seria el principal, i l'accessori seria el
contracte de fiança que hi pogués haver. El de fiança no pot existir sol.
6 Unilateral Plurilateral
Format per una sola declaració de voluntat. Format d'una declaració de voluntats
P.e. testament o l'apoderament (autoritzo a una
persona a que actuï en nom meu).
7 Onerosos Gratuïts Neutres
Una persona rep un benefici i Una part rep una atribució sense Pot ser onerós o gratuït. La llei
pateix un sacrifici. Ha de ser un fer cap sacrifici. Altre persona ens diu como serà. Preveu que hi
negoci amb més d'una part. s'ha empobrit. hagi o no hi hagi preu.
P.e. compravenda P.e. donació P.e. dipòsit
L'onerositat demana només l'existència d'aquests beneficis i sacrificis recíprocs, però no demana que
entre aquests hi tingui que haver una relació d'equivalència (la gent paga el que vol per les coses).
8 De disposició D'obligació
No generen cap obligació, sinó que generen Quan es perfecciona la seva eficàcia es descriu en
automàticament una pèrdua o un guany. Generen termes de producció d'obligacions.
un efecte real per si mateixos. P.e. en la compraventa lliurar la cosa i pagar el preu.
P.e. una donació no genera obligacions
Tema 13. L'estructura del negoci jurídic

1. La declaració de voluntat negocial

La declaració de voluntat és allò que una persona declara que vol. És un tipus específic d'acte jurídic. La llei
farà que aquell subjecte aconsegueix allò que ha declarat voler. És un comportament humà que consisteix en
declarar voler alguna cosa, la llei el detecta i et dóna el que tu vols.
És aquell element que sempre serà essencial en qualsevol negoci jurídic, aïllat o amb altres elements (altres
declaracions de voluntat, forma...).
Hi ha 3 aspectes en tota declaració de voluntat

Voluntat interna Voluntat declarada Voluntat de declarar
Es allò que jo vull. Els Es allò que has tret de dintre teu Dur a terme un determinat
pensaments. perquè ho has declarat. comportament (pronunciar unes
paraules) que faig amb la intenció de
expressar un voler.
El fet de realitzar una conducta
essent conscient que el
comportament té valor negocial.
En un supòsit normal, quan una persona emet una declaració de voluntat ("vull comprar aquesta revista"), la
voluntat interna coincidirà amb la voluntat declarada. La persona declara que vol una revista. Per tant:
Voluntat interna = voluntat declarada = voluntat de declarar
Però poden haver situacions estranyes:
1. Voluntat interna ≠ voluntat declarada. Parlem aleshores de divergència, que pot ser:
- Conscientment: he declarat una cosa que no vull. Per exemple dir que sí en una boda quan no volies.
- Inconscientment: vull una cosa per dintre, però dic una altra. Per exemple comprar una revista que no vols
perquè estàs despistat.
67

El problema és veure quina importància té que hagis declarat una altra cosa de la que volies realment. La
norma general diu que aquestes coses no han de tenir importància. Perquè la seguretat del tràfic jurídic es
veuria afectada si les persones anessin dient que no volien fer aquell negoci.
2. Voluntat interna (formada en una situació no ideal) = voluntat declarada. Per exemple voler comprar un
rellotge que t'han dit que és molt antic però es mentida. Aquests negocis seran anul·lables pel vici del con-
sentiment. Hi ha que provar el vici del consentiment (que m'han enganyat). És a dir, hi ha que provar que mai
hagués comprat el rellotge si hagués sabut la veritat. La persona que ha sofert el vici podrà anul·lar el negoci.
Com que el pot anul·lar, serà una facultat de configuració jurídica i per tant caducarà.
Classes de declaració de voluntat
Receptícia No receptícia
Per la seva mateixa naturalesa tenen un destinatari. Són aquelles declaracions que es fan sense que
Van adreçades a algú, ja sigui una persona concreta vagin adreçades a ningú en concret. No cal que el
i determinada, o una persona indeterminada. Es fan contingut hagi arribat a ningú.
1
perquè les rebi algú. Es perfeccionen (existeixen) en P.e. el testament no va adreçat a ningú a concret
el moment en el que arriben al seu destinatari. (existirà i es perfeccionarà tan bon punt emeti la seva
P.e Les dues declaracions de voluntat que formen part declaració de voluntat).
d'un contracte (oferta i acceptació).
Expressa Tàcita Presumpta
Es produeixen quan la La persona exterioritza la seva voluntat Fan ús del mecanisme de les
persona que declara la seva per mitja d'un comportament que no presumpcions1.

voluntat ho fa per un mitja permet cap dubte que exterioritza la Supòsits en els quals la llei, a
directa. voluntat. Cal que es doni uns fets indub- partir d'un fet base, presumeix
2 P.e. el mitja més directa que
tables, un comportament d'aquella una declaració de voluntat.
tenim és la paraula, ja sigui persona que no permeti cap mena de Aquest fet pot ser de qualsevol
escrita o de forma oral. dubte de que la seva voluntat és una. tipus, ni tan sols ha de ser un
P.e. la persona que abandona una cosa comportament.
s'entén que aquesta està renunciant a ser P.e art. 569-19.3 CCC. La
titular de la cosa. Si em deixo l'ordinador, penyora2
això no seria un fet concloent.
Les declaracions de voluntat presumptes sempre admeten prova al contrari; les expresses i les tàcites
mai, perquè deriven directament d'un comportament que no admet dubte, i les presumptes són coses
que la llei presumeix a partir d'un fet.
1
Totes les presumpcions legals en qualsevol àmbit del dret tenen la mateixa estructura:
- Un fet base: ha de passar alguna cosa, un fet que s'ha de provar.
- Un fet presumpte: és el que la llei considera o presumeix que ha passat. A qui li interessi, no ha d'aportar cap
provar perquè la llei ja presumeix que això ha passat.
- Un nexe: entre els dos fets ha d'haver un alta probabilitat de que les coses hagin passat d'aquesta manera. La
llei presumeix que si ha passat això és tan probable que hagi passat això altre que ja ho presumeix, no cal
que la persona ho hagi de provar. La norma legal és que les presumpcions legals són iuristantum, és a dir que
a qui li interessi pot portar prova al contrari al fet presumpte, demostrar que el fet presumpte no ha passat.
2
La penyora és un dret real de garantia. Sempre és un bé moble. Garanteix que pagaré. "Li dec 300€, i en
garantia li dono el meu anell". Si no pago els diners, l'altre pot vendre l'anell. Per tant la penyora implica que
una persona, el deutor, deu a una altre una determinada prestació (diners..), i en garantia, el deutor li ha
lliurat un bé moble (una penyora) que la té el creditor.
68

Art. 569-19-3 CCC: "S'entén que s'ha renunciat al dret de penyora si el bé empenyat es troba en mans del seu
propietari o propietària". ¿Quin és el fet base i el fet presumpta?
- Fet base: el propietari (deutor) torna a tenir la penyora
- Fet presumpta: es presumeix que el creditor ha renunciat a la garantia. Això la llei ho dedueix de que el
propietari torna a tenir la penyora. Aquesta presumpció beneficia al propietari, i no es basa en un compor-
tament del creditor, sinó que es basa en la situació de que torna a tenir la penyora. La llei pensa que el més
probable és que hagi renunciat al dret. Però poden haver passat altres coses (l'ha robat, li ha caigut...). La
declaració de voluntat que es presumeix aquí és la de la renuncia al dret de garantia, però això la llei ho
dedueix d'un fet objectiu (el propietari torna a tenir l'anell). Això admet prova al contrari. El creditor hauria
de demostrar que no ha renunciat al dret de penyora.
Perfecció i substantivitat de la declaració de voluntat

És important distingir entre una declaració de voluntat recepticia i una no recepticia rau en el fet de que les
primeres es perfeccionaran en el moment en que arribin al seu destinatari; mentre que les segones es perfec-

cionaran (existiran) tan bon punt s'emet. Normalment la perfecció va seguida de l'eficàcia del negoci jurídic,
però es possible que no hi hagi aquesta correlació.
¿Què passa quan una declaració de voluntat recepticia forma part d'un negoci jurídic format per altres decla-
racions de voluntat? De tal manera, que és possible que una de les declaracions de voluntat es perfeccioni en
un determinat moment (quan arriba al seu destinatari) però que en canvi no s'hagi perfeccionat el negoci
jurídic del que forma part. Per exemple un contracte, on han d'haver com a mínim 2 declaracions de voluntat.
Per tant podrem distingir entre el moment en el que es perfecciona una declaració, l'altra declaració, i el
contracte. El que hem de saber és quins efectes provoca que hi hagi una declaració de voluntat perfecte en un
negoci que no és perfecte ell mateix.
Aquesta qüestió s'acostuma a tractar a partir de l'art. 1262 CC: "El consentimiento se manifiesta por el concurso
de la oferta y de la aceptación sobre la cosa y la causa que han de constituir el contrato.
Hallándose en lugares distintos el que hizo la oferta y el que la aceptó, hay consentimiento desde que el oferente conoce
la aceptación o desde que, habiéndosela remitido el aceptante, no pueda ignorarla sin faltar a la buena fe. El contrato, en
tal caso, se presume celebrado en el lugar en que se hizo la oferta. // En los contratos celebrados mediante dispositivos
automáticos hay consentimiento desde que se manifiesta la aceptación" .
Aquest article prové del CC en la seva versió originaria. Ens intenta explicar quan hi ha contracte, quan s'ha
perfeccionat, i per tant, quan serà eficaç, quan les parts estan obligades i quan et poden exigir alguna cosa. A
partir d'aquest article, la doctrina extreu també tot el procés de perfecció del contracte i per tant intenta
estudiar les distintes fases prèvies. Hem de mirar què passa en tots els moments del contracte.
Casos. Contractació...
...entre presents ...entre absents ...electrònica
Hi ha una comunicació directa i Hi ha una distancia física, però que a Comunicació entre absents, amb
immediata entre els dos declarants més no permet una comunicació distancia física (?)
(presencia física o per telèfon). directa.
P.e un comprador i un venedor que P.e. el venedor està a l'aula 32 i el
parlen directament. comprador a la 31. No es senten.
Necessiten una carta, un colom...
Retirada Si et penedeixes abans de perfeccionar la teva declaració.
69
Revocació Quan ja s'ha perfeccionat la declaració, però no el negoci.
Declaració de voluntat del venedor:

Entre presents: el procés de contractació comença quan l'oferent emet la seva declaració de voluntat. Quan
l'emet, aquesta es perfecciona perquè els altres estan davant i ho senten. Es recepticia, per tant no hi ha un
instant lògic que separi l'emissió de la recepció, sinó que és instantani. No hi ha possibilitat de retirar-la.
Les declaracions receptícies ja perfectes (han arribat al seu destinatari) sempre es poden revocar, mentre no
s'hagi perfeccionat el negoci del que formen part.
Entre absents: la declaració de voluntat es perfeccionarà quan arribi el missatge. Hi ha un lapse temporal entre
l'emissió i la seva perfecció. Quan hi ha aquest lapse, aquesta declaració de voluntat es pot retirar (la persona
la pot retirar, sempre ABANS de la seva perfecció). Si agafa al missatger, li pot dir que no faci arribar el
missatge.
Per tant, en els dos casos, si algú ofereix un portàtil per 300€ i el comprador encara no ha dit res, falta la
declaració de voluntat del comprador i per tant el venedor sempre és a temps de revocar (és a dir, de penedir-
se). Sempre es pot fer abans de perfeccionar el contracte.
Declaració de voluntat del comprador:

També és una declaració de voluntat recepticia.
Entre presents: s'haurà perfeccionat quan arribi al venedor. Igual que la declaració del venedor. Si arriba al
venedor, no es pot retirar. No es pot revocar perquè la norma general és que en el moment en el que es
perfecciona l'acceptació, es perfecciona també el contracte. De manera que l'acceptant no pot revocar. No hi
ha un espai entre la perfecció de la seva declaració de voluntat i la perfecció del contracte, i per tant no té la
possibilitat de revocar.
Entre absents: també es pot retirar.
Electrónica: també són declaracions de voluntats receptícies:
- L'oferta: té el mateix règim. Sempre es pot revocar tret que algú hagi acceptat.
- L'acceptació: amb l'emissió de la declaració de voluntat ja es perfecciona el contracte (no cal que l'altra
persona estigui davant de l'ordinador, no cal que arribi a coneixement de l'altra). Des de que s'emet, no cal
que arribi a coneixement, tot i que sigui receptiva, ho fa perquè arribi a la botiga, però anticipa la perfecció
de l'acceptació i per tant anticipa la perfecció del contracte.
Substantivitat de la declaració de voluntat:

Algú fa una oferta a unes persones. Aquestes persones han de pensar que fan. El venedor pot revocar. Però no
ho fa, sinó que mor o queda incapacitat.
Si mor, ¿la seva oferta formarà part del seu patrimoni hereditari, i per tant els comprador si diuen que si
volen comprar l'ordinador li podran reclamar als seus hereus? ¿Sobreviviu l'oferta? ¿La declaració té substanti-
vitat pròpia? Alguns diuen que sí (sobreviviu) i altres que no (mor també amb la persona). No hi ha cap norma
legal que ho aclareixi.
70

1.2. Les relacions entre la voluntat negocial i la seva declaració
1.2.1. Idea general sobre les relacions entre la voluntat negocial i la seva declaració
Es tracta d'afrontar aquelles situacions en què la voluntat interna del subjecte no coincideix amb la voluntat
declarada. ¿Què ha prevaldre la voluntat interna o la declarada? Hom pot distingir entre:
- Divergència conscient: sap molt bé que està dient una cosa que no vol. Hi ha 3 casos de divergència
conscient: la declaració no feta seriosament, la reserva mental i la simulació.
- Divergència inconscient: s'entrebanca, està pensant en una altra cosa... inconscientment diu una altra cosa
de la que vol.
No tots estan regulats.
2.2. La divergència conscient

2.2.1. La reserva mental
El declarant, voluntàriament, emet una declaració de voluntat que no es correspon amb allò que vol. És un cas
de divergència unilateral perquè ho pateix només la persona i en principi ho coneix només ella.
La norma general és que la reserva mental, si després s'al·lega, en principi és irrellevant jurídicament (perquè
la llei intenta protegir a l'altra part, a la que li has dit que si o que no). La seguretat en el tràfic jurídic patiria si
un dia diem una cosa i a l'endemà diem que no volíem dir això. No et vol protegir a tu, sinó als tercers i al tràfic

jurídic, per això és irrellevant jurídicament.
En general, la reserva mental és irrellevant i, per tant, el negoci serà vàlid: la culpa de la divergència és del
declarant, el tercer confia justificadament en la declaració i, si es permetés que el declarant impugnés, el
declarant en tindria prou amb preconstituir una prova abans de celebrar el negoci per tal de poder després
impugnar-lo, amb la qual cosa la seguretat jurídica en sortiria molt ressentida. Però si l’altra part coneixia la
reserva mental, el negoci és nul, atès que no ha pogut generar cap tipus de confiança. Per tant no té cap
efecte.
L'excepció es troba en l'atorgament del consentiment matrimonial. Aquest negoci és l'únic en el que la
persona que "ha patit" la reserva mental el podrà anul·lar. Si he dit que sí que em vull casar amb una persona
però realment no volia, després podré anul·lar aquest matrimoni al·legant reserva mental. Si prova la reserva
mental, el jutge pot anul·lar el matrimoni. S'accepta en el matrimoni perquè no hi ha ningú al que cal protegir.
En canvi si compro moltes coses, al dia següent no puc anar a la tenda i dir que no ho volia.
2.2.2. La simulació
Es com una reserva mental però compartida. Implica acord (no és unilateral). La diferència amb la reserva
mental és que aquesta la pateix una part del negoci i no té rellevància jurídica perquè hem de garantir la
seguretat de l'altre part, mentre que en la simulació són les dues parts les que estan d'acord en dir una cosa
que realment no volen. En la simulació, les parts emeten declaracions negocials que realment no volen, creant
l’aparença d’un negoci no volgut.
Classes de simulació
Absoluta Relativa
L'únic que tenim és un negoci simulat (matrimoni, A més del negoci simulat, tenim un negoci dissimulat,
compravenda...). Com que és una cosa que que és el negoci que hem volgut fer però que ens ha
realment no es vol, sempre és nul. No hi ha 3º amb interessat amagar-lo (i l'hem amagat fent veure que
71

bona fe al que cal protegir. La nul·litat pot ser fèiem un altre, el simulat).
demandada pels que han participat i per 3ºs (per P.e. fem veure que comprem un castell (haurà que
l'Estat). pagar menys impostos que si es regales).
Perquè el negoci dissimulat sigui vàlid o no dependrà de cada cas, perquè caldrà veure que han realitzat les
parts, i si amb allò que han realitzat es pot entendre o no que hi havia un negoci dissimulat vàlidament atorgat.
Si les parts van anar al notari, van atorgar una escriptura i realment una volia donar i l'altre acceptar la
donació, la jurisprudència entén que el negoci simulat és vàlid. Compraventa nul·la, però la donació no serà
nul·la.
Si la simulació és relativa i encobreix, per tant, un altre negoci, el negoci dissimulat pot valer si compleix tots
els requisits que l’ordenament jurídic exigeix per a aquest. La conseqüència de la simulació és la nul·litat
absoluta o de ple dret del negoci simulat (bé per manca de consentiment (art. 1261 CCE), bé per falsedat de la
causa (arts. 1261, 1275 i 1276 CCE). En tractar-se d’una nul·litat de ple dret, podrà sol·licitar-ne la declaració
qualsevol tercer o qualsevol de les parts i, a més, el jutge la podrà apreciar d’ofici. L’acció no prescriu.
2.2.3. La declaració no feta seriosament

Per exemple si la professora diu que ven un castell i un alumne diu que accepta i va al jutjat. No hi ha
declaració de voluntat per part del "venedor". El problema que es planteja es quan algú es pot arribar a creure
aquesta declaració.

Amb aquesta expressió, es fa referència a supòsits en què el declarant emet una declaració en broma o amb
finalitats didàctiques o per cortesia; no vol realment all que manifesta. El negoci que s’arribi a celebrar en
aquestes circumstàncies és nul; segons alguns, ni tan sols hi ha declaració de voluntat.
Els problemes sorgeixen si, degut al context de la declaració, aquesta provoca la confiança justificada de
tercers, que la prenen seriosament. Per a alguns, el negoci és nul, però el declarant haurà d'indemnitzar; per a
altres, és preferible mantenir la validesa del negoci
2.3. La divergència inconscient: l'error obstatiu

Aquells casos en que la voluntat interna es una i la declarada és una altre, però aquesta manca de coincidència
no és intencionada, és inconscient. Perquè les paraules que s’expressen, en ignorar el declarant el seu
significat, no manifesten la seva voluntat real. Per exemple, en compte de dir que t'ho venc per 1000€, dic que
t'ho venc per 100€.
El nom tècnic és error obstatiu. No està expressament previst a la llei, no té una regulació. Això planteja el
problema del seu règim jurídic. ¿Què passa si una persona s'equivoca i diu que ho ven per 100€? ¿Aquest
negoci és nul, anul·lable...?
L'únic error que està previst per la llei és l'error vici del consentiment. Quan algú pateix una percepció
errònia de la realitat. Coincidència entre la voluntat interna i la declarada, però formació anòmala de la
voluntat interna.
P.e. em penso que el rellotge és d'or blanc i com és el que vull, el compro. Però en realitat és de plata.
La persona que ha patit l'error, si vol pot anul·lar aquell negoci. Aquests negocis tenen l'anomenada eficàcia
claudicant. El negoci comença a produir efectes però la persona legitimada, si vol pot anul·lar. Aquest és el
règim jurídic que passa quan una persona pateix un error d'aquests, però no ens diu què passa quan hi ha un
error obstatiu.
72

S'acostuma a dir que la persona que ha patit un error obstatiu té també la possibilitat d'anul·lar el negoci.
Però no perquè la llei digui que és així, sinó per no diferenciar el tracte entre un error i l'altre.
1.3. Els vicis del consentiment
La voluntat interna coincideix amb la voluntat declarada però la interna s'ha formulat amb unes circumstàncies
que no són les ideals a ull del legislador. Això rep el nom de vicis del consentiment. La decisió que s'ha pres no
s'ha pres amb unes circumstàncies adequades. ¿Quines circumstàncies la llei pren per considerar això? Tenint
en compte els vicis del consentiment que contempla el nostre ordenament, podríem dir que aquestes
circumstàncies afecten a 2 elements:
- Al coneixement de la realitat que la persona té a l'hora de prendre la seva decisió.
- A la llibertat: que una persona sigui lliure de prendre la decisió que ella cregui convinent.
Quan el legislador creu que no ha tingut el coneixement o la llibertat per prendre la decisió que ha pres,
aleshores apareixen els vicis del consentiment. Per exemple en seu de contractes, el CC preveu 4 vicis del

consentiment: intimidació, violència, dol i error. Circumstàncies que afecten a la llibertat en la presa de la
decisió o al coneixement.
El règim jurídic sempre és el mateix, és uniforme per tots els vicis, i a més a més està a la llei. És un règim
més o menys controlat. La persona que ha patit el vici, si vol el podrà anul·lar. Aquell negoci haurà nascut
invàlid perquè la declaració de l'únic declarant (o d'uns dels declarants) s'ha fet amb un vici del consentiment.
Però no serà una invalidesa de les més greus, sinó que farà que aquell negoci, malgrat haberse produït amb un
vici del consentiment, pugui produir efectes, i serà una eficàcia claudicant. De tal manera que la persona que
ha patit el vici, amb els terminis i els efectes que diu la llei, pot anul·lar-lo; i el jutge el podrà declarar nul, amb
els efectes que ja veurem [Tema 14.2].
El règim jurídic del negoci anul·lable per vici del consentiment pràcticament coincideix amb el règim jurídic
del negoci anul·lable per un problema de capacitat (per un menor d'edat per exemple).
¿Quins són els vicis del consentiment que permeten anul·lar un determinat negoci jurídic? Primer hem de
veure de quin negoci jurídic estem parlant i buscar el règim jurídic d'aquest negoci, per veure si hi ha normes
especifiques en matèria de vicis de consentiment. Si no hi ha específics per aquella matèria, ens haurem d'anar
a la teoria general del negoci jurídic. Les normes generals del negoci jurídic no hi són en cap lloc, si no que la
teoria general es construeix a partir dels concrets negocis jurídics que sí que preveu la llei. En el CC, en matèria
de contractes, hi ha una norma que ens diu quins són els vicis del consentiment, i a partir d'aquesta fem una
abstracció i quan no tinguem una norma especifica, extraurem la solució del cas d'aquí.
Els vicis del consentiment previstos en el CC en matèria de contracte, que ens permet generar una teoria
general del negoci jurídic. Aquesta norma general és l'art. 1265 CC: "Será nulo el consentimiento prestado por
error, violencia, intimidación o dolo". Els vicis de tota la vida.
Vicis del consentiment (art. 1265 CC):

Afecten a la llibertat que una persona té a l'hora de prendre una decisió.
Violència i
La intimidació és l'amenaça de patir un mal greu a una persona, béns, cònjuges, ascen-
intimidació (o
1 dents, etc. Ha de ser una amenaça creïble i suficient perquè prenguis una decisió que en
violència moral)
altres casos no hagués pres.
(art. 1267-68)
La violència fa referència a la violència física.
73
Una persona amenaça a una altra i li diu que vengui la casa. ¿Què passa en aquests casos? El legislador creu
que quan passa això, la persona vol vendre per si mateixa, i simplement declara el que vol. No fa una cosa
diferent del que pensa (és a dir que la voluntat interna coincideix amb la declarada) [això sembla incoherent].
És la conducta activa o passiva de l'altre part, que m'enganya, de tal manera que l'error
Dol
2 que provoca és determinant de la declaració de voluntat (en base a aquest error crec una
(art. 1269)
cosa que no es veritat i emeto la meva declaració).
3 Error És la falsa creença o representació de la realitat.
En els dos hi ha un error. La diferència entre els dos és que en el dol, l'error el provoca l'altre part necessà-
riament; mentre que en l'error, aquest l'ha provocat un tercer o he sigut jo sol que m'he muntat la pel·lícula.
Una diferència que tindrà són les seves conseqüències.
Hi ha diverses maneres d'enganyar:
- De manera activa: l'engany té el seu origen en un comportament actiu (fent determinades conductes). Per
exemple si et diuen alguna cosa falsa.
- De manera passiva: per exemple callant.
Perquè el dol sigui un vici del consentiment i tingui suficient força per anul·lar el negoci, cal que es tracti d'un:
Dol És aquella conducta activa o passiva de l'altre part que provoca en tu un error determinant en la
causal voluntat (ha sigut decisiu per prendre aquesta decisió).

És aquell comportament enganyós de l'altre part que provoca en tu un error, que pot haver tingut
Dol inci- alguna influència, però no ha estat determinant. De tal manera que si s'hagués sabut la veritat, igual-
dental ment haguessis pres aquella decisió i s'hagués fet el negoci. L'únic que es pot fer es demanar una
indemnització de danys i perjudicis si es pot provar els danys que aquest engany ha pogut generar.
Quan l'error el faig jo o me'l provoca un tercer (però no forma part del negoci jurídic), perquè aquest error pu-
gui esdevenir invalidant de la declaració (sigui un vici del consentiment), cal que es tracti d'un error excusable.
Si és un error que haguessis pogut superar amb una mínima diligencia, hi ha un error però no és excusable, no
es pot anul·lar el negoci jurídic, t'hauries hagut d'haver espavilat una mica.
Un error excusable implica que la persona va ser mínimament diligent, no se li podia demanar més diligencia
i aquest error el podria haver patit qualsevol. Si és inexcusable, s'haurà d'empassar el negoci perquè no el
podrà anul·lar.
Quan l'error prové del dol, la voluntat d'enganyar que té l'altre persona fa que el meu error només ha de ser
determinant però no cal que sigui excusable.
P.e. confio en el que em digui un professional en una tenda quan em diu que ven un rellotge d'or (i en realitat és de
plata).
Però això té un petit matis, que ve donat en aquells casos de dol bo. Són supòsits en els que hi ha una
estratègia per provocar en tu un error, però que es fan servir normalment en l'àmbit publicitari. Fan servir
exageracions, de tal manera que no pots confiar en que aquests anuncis estan dient la veritat. El casos de dol
bo són exageracions en les quals no és raonable que pensis que el que et diuen t'ho estan dient de veritat.
P.e. si surt un anunci que diu que amb una crema semblaràs una noia de 20 anys... no t'ho creguis.
El dol o engany de l'altre part que permeti anul·lar el negoci ha de generar un error determinant (que hagi
estat la causa per la qual jo he pres una decisió) i ha de ser un dol dolent (l'altre part, a l'hora de fer aquesta
afirmació falsa tenia la suficient serietat per enganyar).
Hi ha diversos tipus d'error, que recauen sobre diferents dimensions:

74

- Error en la substancia: si pensava que era d'or blanc i és de plata.
- Error en la qualitat: si és un error en una qualitat o característica de la cosa.
- Error en la persona: pensar que algú és cosí teu.
Per tant l'error és complexa. Hi ha molts elements en el que una persona pot recaure en error.
Perquè un error pugui anul·lar el consentiment, caldrà que sigui:

Essencial Sense aquest error jo no hagués pres la meva decisió.
Excusable Que utilitzant una mínima diligencia l'hagués pogut esvair.
P.e. jo vaig comprar un rellotge d'or blanc, i finalment és d'or blanc. Em penso que el comprador és el cosí d'un veí
meu. Però després descobreixo que és una altre persona. He patit un error en la persona, però és evident que això no
ha condicionat la meva declaració de voluntat. L'error que vaig patir NO és essencial.
P.e2. L'error en la persona sí que seria essencial sí m'estic cassant amb una persona i després descobreixo que és el
meu germà.
En determinats negocis hi hauran errors que mai seran essencials.

El que en cap cas té rellevància en dret i és absolutament irrellevant són els errors en el motius.
P.e. vaig a comprar un rellotge per regalar a la meva amiga, perquè em penso que és el seu aniversari, però més
tard descobreixo que no ho és.
No es podrà anul·lar aquell negoci perquè els motius no tenen cap mena de rellevància. Només es podrà

anul·lar si s'ha utilitzat alguna eina o instrument jurídic que permet incorporar els motius al negoci. Haig de
tenir l'habilitat d'incorporar el motiu a l'àmbit del dret. Segons com el incorpori, tindrà una eficàcia o una altra.
P.e. vaig a comprar un rellotge i li dic al venedor "compro aquest rellotge només si aquesta setmana es l'aniversari
de la meva millor amiga". S'ha incorporat un motiu dintre del negoci, s'ha posat una condició suspensiva. Com que
de les condicions efectives depenent l'eficàcia del negoci jurídic, del fet que aquesta setmana sigui l'aniversari de la
meva millor amiga dependrà l'eficàcia del negoci jurídic. SI aquesta setmana no és el seu aniversari, no es podrà
anul·lar el negoci. No hi ha que anul·lar res, simplement no produirà res.
Avui en dia aquest són els vicis del consentiment. Hi ha diferents moviments que tendeixen a modernitzar el
nostre dret. En l'àmbit del de espanyol una d'aquestes propostes és va fer a l'any 2009 i consisteix en incorpo-
rar un altre vici del consentiment (que en altres drets europeus hi és), que és l'explotació injusta o l'avantatge
injust. Posa en dubte la llibertat de la persona, més que el coneixement. Situació d'urgència i necessitat que
pot arribar a tenir una persona i que fa que atorgui un negoci, de manera que l'altre persona, coneixent
aquestes circumstàncies d'urgència, se n'aprofita. No existeix de moment a Espanya.
2. La forma. Classes
En un sentit ampli la forma d'un negoci jurídic és la manera de realitzar-se aquell negoci. Si aprofundim,
podem distingir entre forma, formalitats i fórmules, que poden arribar a intervenir en un negoci jurídic:
- Forma: seria la manera d'emetre la declaració de voluntat (oralment, document públic, privat, etc.). Tota
declaració de voluntat té una forma perquè s'ha de declarar d'una determinada manera. Per tant la idea de
forma és essencial a tota declaració de voluntat. A vegades, en determinants negocis jurídics se'ns demana, a
més de la forma, altres formalitats.
- Formalitats: presencia de persones, etc. que va més enllà de la manera d'expressar la meva voluntat però
d'aquestes formalitats també es poden derivar efectes jurídics.
75

P.e cal que vinguin 2 testimonis quan et cases; cal testimonis quan fas un testament.
- Fórmules: ja no n'hi ha de formules. Es com si et diguessin que per casar-te has de dir "si vull", i si dius un
altre cosa no val això. Normalment la llei no et diu que facis servir una fórmula determinada.
Negocis
Negocis on la declaració de voluntat s'ha de fer necessariament d'una determinada
Solemnes
manera, no ho pots fer com vulguis.
No solemnes Negocis que es poden fer de qualsevol forma, que seran igualment vàlids i eficaços.
En el nostre ordenament, la regla general és que els negocis són no solemnes. L'excepció són un seguit de
negocis que són solemnes, que si no es fan d'una determinada manera, aquells negocis no són vàlids, són nuls,
no produeixen cap efecte.
P.e. en la donació necessàriament hem d'anar al notari, i aquest ho té que registrar en escriptura pública.
En matèria de contractes la norma general és la de llibertat de forma, que està recollida a l'art. 1278 CC: "Los
contratos serán obligatorios, cualquiera que sea la forma en que se hayan celebrado, siempre que en ellos concurran las
condiciones esenciales para su validez". Per tant la manera com els contractants declaren la seva voluntat no és un
requisit essencial, no són negocis solemnes. Per tant si vaig a comprar ho puc fer de paraula, per escrit en un
document privat, amb suport material, etc. Principi de llibertat de forma.
En matèria de contractes hi ha una altra norma inquietant, que és l'art. 1279 CC: "Si la ley exigiere el otorgamien-

to de escritura u otra forma especial para hacer efectivas las obligaciones propias de un contrato, los contratantes podrán
compelerse recíprocamente a llenar aquella forma desde que hubiere intervenido el consentimiento y demás requisitos
necesarios para su validez ". Quan requereixi un document públic o qualsevol altre forma, les parts es poden
obligar recíprocament a utilitzar aquesta forma (coneguda com forma ad probationem).
Aquest article deixa immaculat el principi de llibertat de forma, no l'altera per res, perquè el contracte
continuarà sent vàlid i eficaç amb independència de la forma. Està dient que qualsevol de les parts si vol, pot
obligar a l'altre a que aquell contracte (que ja és vàlid i eficaç) s'hagi de formalitzat en un document públic
(anar a un notari i dir-li que A i B han atorgat un contracte). Però si no es fa, el contracte seguirà sent vàlid i
eficaç. Això es fa:
- Per poder demostrar que aquell negoci realment es va atorgar.
- També pot interessar quan aquell contracte comporta la transmissió (o modificació) d'un dret real sobre un
bé immoble.
P.e. si compro a A una casa tenim un contracte vàlid i eficaç, i soc propietari si em dóna les claus. Però a mi
m'interessa que el meu dret (la meva adquisició) consti en el Registre de la Propietat, perquè els drets que consten
en el registre adquirits per aquestes persones són "intocables". Així puc anar segur per la vida sense que vingui
ningú dient que la casa seva (perquè l'anterior propietari hagi venut la casa a un altre).
El problema el tenim quan una norma ens diu que un negoci s'ha de fer en document públic. Però la norma no
acaba de precisar si és un criteri de validesa o no (podria ser una forma ad probationem). Quan hi ha una
forma pot ser un requisit de validesa o com a efecte de prova.
3. La causa. Concepte i funcions. Tipus de negocis en funció de la causa

És un altre dels elements essencials de tot negoci jurídic. En matèria de contractes, l'essencialitat de la causa
deriva de l'art. 1261 CC: "No hay contrato sino cuando concurren los requisitos siguientes: consentimiento de los
contratantes, objeto cierto que sea materia del contrato y causa de la obligación que se establezca".
76

La causa del contracte s'intenta explicar amb diverses teories:
La causa del negoci és allò que es vol fer quan s'atorga un determinat negoci. Es la finalitat
econòmica objectiva.
a) Objectiva
P.e quan s'atorga un contracte de compravenda, la causa és el canvi de cosa per preu; d'un
lloguer d'un bé, és tenir el ús d'una cosa durant un determinat temps a canvi d'un preu.
Seria els motius psicològics, la raó per la qual s'ha atorgat aquella negoci. Els motius perso-
b) Subjectiva nals. De tal manera que en cada negoci de compraventa tindrem motius diferents, perquè
cadascú compra per motius diferents.
Una barreja dels dos anteriors. És aquella finalitat econòmica objectiva, i en determinades
c) Unitària
circumstàncies es poden tenir en compta els motius personals.
Nosaltres partirem de la premissa de que en principi els mòbils subjectius són una qüestió no jurídica, tant se
val per que es fan les coses. Es descarta la b) i la c), i per tant haurem de ser partícips de les teories objectives.
La causa sempre serà la mateixa.
Funcions de la causa:

1. Serveix com element fiscalitzador de la validesa d'un negoci. És un requisit del negoci jurídic, de tal manera
que si aquest requisit no es dona, no hi ha negoci. Ha de ser d'una causa licita i certa. Si es il·lícita és un negoci
nul, i si és incerta (falsa) també serà un negoci nul.
Per tant la seva licitud i certesa és un paràmetre a l'hora de determinar si un negoci jurídic es vàlid o no:
Que no sigui una causa falsa, que no sigui mentida, que en realitat les parts no volen allò.
Certa
P.e. en un negoci simulat la causa és falsa
Una causa licita és una causa que no impliqui la comissió d'un delicte, d'un fet antijurídic o repro-
vable des del punt de vista de l'ordenament. Els negocis que poden arribar a ser nuls per il·licitud
Licita de la causa només poden ser negocis atípics. ¿Per què els negocis típics no poden ser nuls perquè
la seva causa sigui il·lícita? Perquè si no el legislador ja l'hagués recollit, els típics estan previstos
en la llei. Tenen que ser un negoci que A i B s'han inventat.
Tot i això, convindria fer 2 matisos de la licitud:
- Si faig un contracte de compravenda en el que venc alguna cosa il·legal, ¿seria nul o vàlid? Seria nul per raó
de l'objecte, no de la causa.
- Un venedor de productes químics ven un determinat producte legal a una persona, sabent que l'usarà per
fer una bomba. Causa licita. Els mòbils del comprador són irrellevants jurídicament. Si l'enxampen, el vene-
dor vol reclamar el preu dels productes químics (encara no ha cobrat). Penalment tindria conseqüències
d'alguna manera.
La jurisprudència diu que no pot ser que aquest contracte sigui vàlid i eficaç, i tenen que buscar un motiu
jurídic per atacar-lo. Ha dit que la licitud de motius compartits converteixen en il·lícita la causa. és adir, s'ha
donat entrada en alguns casos a una mena de teoria unitària. Quan els motius son compartits i coneguts pels
dos, aquests s'incorporen a la causa.
2. Per raó de la causa, s’acostuma a distingir entre negocis onerosos i gratuïts
4. Els elements accidentals: la condició, el termini i el mode
77
Son elements que no tenen perquè donar-se perquè existeixi el negoci jurídic. Les parts, voluntàriament, les
poden incorporar. Els 3 elements accidentals són: la condició, el termini i el mode.
Elements accidentals
El que toquem del negoci jurídic és la seva eficàcia. Un contracte eficaç desprèn els seus
efectes, i aquestes efectes són que generi obligacions.
1 Condició
P.e Quan posem una condició en un contracte de compraventa és l'obligació del venedor o del
comprador.
Podem fer trontollar l'eficàcia (les obligacions no començaran fins a un determinat moment),
o la seva exigibilitat (hi ha obligacions però no seran exigibles fins a un determinat dia).
2 Termini
P.e. el creditor té un dret de crèdit (a obtenir una cosa) per ò no la pot exigir fins que arribi a un
determinat termini.
No es toca ni l'eficàcia ni l'exigibilitat, no toquem el negoci. Tenim un negoci, i el que fem és
3 Mode
exigir-li una obligació accessòria, però el negoci com a tal no el toquem.
Condició:
Una condició és un esdeveniment incert del que en fem dependre l'eficàcia del negoci. Per tant tenim un
negoci que existeix i s'ha perfeccionat però l'eficàcia la fem dependre d'una condició. Que de la condició en
depengui l'eficaç es pot explicar de diferents maneres en funció del tipus de condició de que es tracti.

Hi ha dues qüestions fonamentals per saber que estem davant d'una condició:
1. La incertesa: no sabem si l'esdeveniment del que depèn una condició es produirà o no. Ha de ser un fet
incert per les dues parts. Una incertesa de caràcter futurible, ha de passar. També pot ser un fet passat (o un
fet present), però aquest fet ha de ser incert per les parts. La mort d'una persona mai pot ser una condició,
perquè tothom mor.
2. L'arbitrarietat o voluntarietat: que hagi estat incorporada per les parts, que sigui una condició voluntària.
Això ens permet distingir de les condicions pròpiament dites de les condicions legals (conditio iuris). Aquestes
són circumstàncies que la llei exigeix a fi que un determinat negoci tingui eficàcia (no són condicions per falta
de voluntarietat o arbitrarietat). L’art. 1116 CC prohibeix les condicions contràries als bons costums i a les
lleis, de manera que si s’estableixen, anul·len l’obligació.
P.e algunes persones abans de casar-se fan capítols matrimonials, i aquests només seran eficaços si s'acaben casant.
Això és una condició legal.
Classificacions de les condicions

1 Suspensives Resolutòries
Els efectes del negoci es suspenen fins que es Tenim un negoci que està produint efectes, però si
compleixi la condició. es compleix la condició deixarà de produir-los.
P.e. Et venc el cotxe si el Barça guanya. Fins que no P.e. una empresa em paga uns materials, i hem
guanyi, aquesta compraventa no és eficaç (no està pactat u termini de durada del contracte de 5 anys.
obligat a vendre el cotxe ni l'altre a pagar el preu).
2 Positives Negatives
Les condicions consistents en què s’esdevingui algun Les que consisteixen en què no es produeixi el fet
fet (art. 1117 CC) (art. 1118 CC)
3 Casuals Potestatives Mixtes
78

El fet del que depèn la condició L'esdeveniment en que consisteix la Depenen en part de la voluntat
depèn de l'atzar o d'un tercer. condició depèn de la voluntat de la i en part d’altres circumstàncies
P.e. aquest contracte serà eficaç si persona implicada en el negoci. P.e. esdevenir enginyer de
plou o si el barça guanya la lliga. P.e. una persona fa un contracte en virtut telecomunicacions.
del qual una persona ven un bé immoble
si l'altre part canta una cançó.
Aquesta classificació fa referència a la relació que hi ha entre la persona directament afectada per la
condició i l'esdeveniment que succeeix.
Les condicions potestatives poden ser:
- Purament potestatives: quan aquesta condició consisteix en la pura voluntat. Depenen només del voler.
- Simplement potestatives: depèn de la voluntat, però cal alguna cosa més que el voler.
P.e. cantar una cançó. Han de voler i també han de cantar.
Aquesta distinció te importància quan aquesta condició depèn de l'eficàcia d'una obligació perquè la llei el que
no admet les condicions purament potestatives que depenen de la voluntat del deutor. Quan una obligació
està condicionada, i la condició consisteix en que el deutor vulgui, la condició i l'obligació condicionada són
nul·les, no hi ha obligació. Si és del creditor si que es vàlida.
P.e. Jo us dono un be immoble si voleu ¿és vàlid o nul·la? Vàlid, perquè depèn del creditor. Si fos "us dono el bé
immoble perquè vull" llavors sí que seria nul.

Fases del negoci condicional:
Quan parlem de condició parlem d'un negoci que ja existeix, per tant que ja s'ha perfeccionat.
Tindríem 2 fases:
El temps que hi ha entre la perfecció del negoci i el moment en que es compleix o no la
condició. En aquesta fase tindríem:
- Un negoci que ja s'ha perfeccionat però que encara no produeix efectes (si és suspensiva),
- Un negoci que ja s'ha perfeccionat i està produint efectes (si és resolutòria).
Fase de
pendència La llei ofereix determinades precaucions.
P.e. si ens diu que ens donarà un bé immoble si el barça guanya la lliga, l'ordenament jurídic
intenta protegir la nostra esperança de que el barça guanyi la lliga, i aleshores el bé serà nostre.
Però fins que aquell negoci no tingui eficàcia, el bé immoble el pot vendre o regalar.
Acaba quan la condició es compleix.
- Incompliment: el negoci jurídic no arribarà a produir efectes (c. suspensiva); o no deixarà de
Compliment / produir-los (c. resolutòria).
incompliment
de la condició - Compliment: el negoci jurídic produeix efectes (c. suspensiva); o deixa de produir-los (c.
resolutòria).
La llei ens diu que s'ha de tenir en compta per valorar si la condició s'ha complert i o no, el temps
raonadament volgut per les parts. És important acotar temporalment el temps durant el qual s'ha de complir o
no la condició. "Si el barça guanya la lliga", ja sabem quan acaba la lliga.
Termini:
A diferència de la condició, és un moment que necessàriament arribarà. No hi ha incertesa. S'assembla a la
condició en el fet de que del termini en pot dependre l'eficàcia del negoci jurídic (o producció d'efectes).
79

Partint d'un negoci que ja s'ha perfeccionat i existeix. El que passa es que li posem una falca entre el moment
de la perfecció i el moment de l'eficàcia.
Classes de terminis
Termini inicial Termini final
1 Celebrem un contracte però no produirà efectes Produeix efectes i els deixarà de produir d'aquí 3
fins que la setmana que ve. mesos
Termini d'eficàcia Termini d'exigibilitat
2 Fins que no es compleix no hi ha efectes. I si no hi No paralitza l'eficàcia del negoci. Es paralitza el
ha efectes, difícilment serà exigibles. concepte d'exigibilitat de l'obligació. Fins que no es
compleixi aquest termini, no tindran pretensió.
Tenim un contracte en virtut del qual m'obligo a donar a unes persones uns béns immobles d'aquí a una
setmana (termini inicial). Si aquest termini és d'eficàcia, vol dir que fins que no arribi la setmana que ve, no
neix cap obligació, no estic obligat a donar-li res. D'aquí a una setmana estaré obligat a donar un bé immoble, i
en conseqüència, com haurà nascut el meu deute i el seu dret de crèdit, i no hi ha res que ho impedeixi, ells
podran exigir-me que els hi lliuri el bé immoble (una pretensió). A partir d'aquest moment tenen una
pretensió, i per ells corre un termini per exigir-me el lliurament del bé immoble, que és un termini de
prescripció.
Si aquest termini és d'exigibilitat (de l'obligació que ja existeix). Per exemple atorguem un contracte avui en
el qual jo m'obligo ja des d'avui (per tant negoci perfecte i eficaç) a donar-li un bé immoble, però aquesta

obligació que ja tinc, no serà exigible fins la setmana que ve. Tindrem un dret de crèdit. Fins que no arriba la
setmana que ve no tindrà la pretensió, perquè fins l'arribada d'aquell moment no me és exigible el que jo ja
dec. Per tant no corre el termini de prescripció.
[Compraventa. Fases: 1º. Ens posem d'acord en l'objecte i el preu. 2º. Eficàcia. Podem paralitzar una obligació
o les dues. El que paralitzem és l'exigibilitat de les obligacions ja existents].
Exemple 1. A i B atorguen un contracte en virtut del qual A s'obliga a lliurar un bé immoble a B a partir de la
setmana que ve. Sigui un termini d'eficàcia o d'exigibilitat, ¿A pot renunciar al termini i dir a B que ha renun-
ciat al termini i que li lliura el bé immoble, i B ha d'acceptar (i per tant pagar ja)? ¿I si aquest termini només
es va fixar perquè a A li interessava aquests dies i a B li donava igual? ¿I si s'establia el termini al contrari?
Depèn de a qui beneficia el termini. Si beneficia al deutor, aquest pot renunciar i imposar el pagament; si
beneficia al creditor, aquest podrà exigir al deutor la prestació; i si beneficien als dos s'han de posar d'acord.
La part a la que benefici el termini pot renunciar-li, i pot imposar el compliment a l'altre.
Exemple 2. A (deutor) ha de retornar a B (creditor) 3000€ en 2 mesos (préstec gratuït) ¿Pot A renunciar e
imposar un pagament anticipat? Aquest termini beneficia a A, perquè té 2 mesos per aconseguir aquests
diners i retornar-los, i no beneficia a B perquè no té els diners durant aquests mesos. Per tant A podrà anar i
retornar els diners quan vulgui.
I si també hagués de retornar un % en conceptes d'interessos (préstec onerós). En aquest exemple, el
termini s'estableix a favor de les dues parts: a favor de A perquè li dóna temps a obtenir el capital; i també a
B perquè el compliment del termini li dóna rendibilitat que esperava, per tant en aquest cas s'haurien de
posar d'acord. L'art. 1127 CC entén que el termini beneficia a totes dues parts, tret que resulti de les
circumstàncies del cas que s’ha establert en benefici d’una o altra part (p.e retornar el capital prestat en un
determinat termini).
Mode:
80

No afecta ni a la perfecció, ni a l'eficàcia, ni a l'exigibilitat, ni a l'execució... no afecta a res del negoci jurídic. Es
com una mena d'afegit. Els altres són elements que poden acompanyar a qualsevol negoci jurídic (tret casos
excepcionals, com la condició de hereu), en canvi el mode és un element accidental que només pot acompa-
nyar a negocis gratuïts o a atribucions accessòries (o atribucions que es reben a canvi de res). Només es pot
imposar un mode a una persona que rep gratuïtament una cosa.
P.e. si vaig a comprar un cotxe, el venedor no em pot dir que em ven un cotxe amb un mode, i aquest consisteix en
que cada cap de setmana li hagi d'acompanyar a algun lloc. Els modes són incompatibles amb els negocis onerosos.
El mode serà una obligació accessòria que assumirem nosaltres, del tal manera que haurem rebut el bé
immoble però amb la càrrega de fer cada diumenge alguna cosa.
El mode obliga però no suspèn res, si ho convertim en una condició (suspensiva), aquesta suspèn però no
obliga. Si ho convertim en una condició no estem obligats a fer-lo. Si el mode fos una obligació normal no hi
hauria creditor perquè seria una obligació rara.
Es discuteix si al mode li són aplicables les regles pròpies de les obligacions, que permeten al creditor exigir el
compliment forçós. La doctrina es troba molt dividida al respecte. D’una banda, tractant-se d’una obligació,

sembla que no hauria d’excloure’s la possibilitat d’exigir el compliment; de l’altra, es diu que el mode no és
pròpiament una obligació, sinó una càrrega, que troba sanció específica en seu de revocació. Segons aquesta
darrera postura, l’únic que podria fer el disponent en cas d’incompliment del beneficiari gravat amb el mode
seria revocar l’atribució.
Si no es compleix el mode, es pot revocar l'obligació, es podrà interposar una acció de revocació en virtut del
qual el jutge si ho considera, podrà fer que perdem el bé immoble. La revocació només es pot produir per les
causes que permet la llei (que estudiarem en tercer). Una de les causes és el incompliment de càrrega. La
revocació és una acció que es pot interposar quan el mode no es compleix i es retorn el bé. És una facultat de
configuració jurídica perquè altera la realitat jurídica (revocar). Si no retorna el bé, pot interposar una acció
reivindicatòria (que prescriu, perquè és una pretensió, ja que condemna a fer alguna cosa).
Si en lloc de donar una càrrega, això ens ho deixa en testament, llavors ¿que passa si incomplim la càrrega? El
mode successori es el que està mes coix, en el sentit de que si el legislador no preveu algun tipus de reacció, la
cosa no es soluciona. Els hereus no poden revocar perquè podria ser que aquests siguin els que tenen que
complir el mode.
5. La interpretació del negoci jurídic

[Mirar al campus, però no entra a l'examen].
81
Tema 14. La ineficàcia del negoci jurídic
1. Idees generals
Tenim un negoci jurídic perfecta però no produeix efectes. La ineficàcia pot ser:
- Originaria: el negoci mai ha produït efectes. Per exemple perquè tenim una condició suspensiva que no s'ha
arribat a complir. Pot ser també que no hagi produït mai efectes perquè sigui invàlid. Un tipus d'invalidesa de
les més greus. Tan greu que no ha permès que produeixi cap mena d'efectes. Per exemple que sigui nul
(nul·litat gravíssima). Mai ha produït efectes, malgrat que sembla que hagi produït. Com el venedor que ven
drogues il·legals al comprador, van fent. Un dia el comprador no paga el preu, i el venedor va al jutge per dir-
li que pagui. Civilment es un negoci nul, no ha hagut mai efectes, perquè el problema que ha hagut es
gravíssim. Pot donar l'aparença de que hi hagut efectes.
- Sobrevinguda: un negoci s'ha perfeccionat, ha començat a produir efectes i d'una manera sobrevinguda
deixa de produir-los.
P. e. una condició resolutòria, un negoci anul·lable quan s'impugna, o un negoci que es rescindeix.
Es pot anul·lar un negoci pels vicis de consentiment o per problemes de capacitat. No són problemes tan
greus com per fer que aquell negoci no produeixi efectes, sinó que el que es fa es permetre que produeixi
efectes, i la persona que ha patit el problema, pot impugnar si vol.
2. La invalidesa
La nul·litat. Els problemes més greus que fan que aquells negocis no produeixi efectes. Quan passa alguna
d'aquestes causes, ¿tenim un negoci nul o un negoci inexistent? (Inexistència del negoci o nul·litat del negoci)
- Causa il·lícita.
82

- Causa no certa: un negoci nul per aquesta causa és el negoci simulat.
També seran nuls tots aquells negocis en els que el problema gravíssim afecta a l'objecte. Objectes...:
- ...il·lícits: com drogues, tràfic d'òrgans, tràfic d'espècies protegides...
- ...impossibles.
- ...no determinable: pot ser un objecte indeterminat però hi ha mecanismes que permeten la determinació.
Això no és nul. Quan és indeterminat e indeterminable (no s'ha previst la manera de determinar l'objecte),
llavors serà nul.
Un altre causa de nul·litat és la manca de consentiment. Un menor que ven un bé als 14 anys,... ¿és un negoci
nul o anul·lable? Nul, perquè no hi ha ni capacitat natural, no sap ni lo que està fent. Pot ser molt llest, però la
llei, per protegir-lo, no li permet. No hi ha declaració de voluntat.
El negoci nul no produeix efectes, però pot semblar que si. A algú li pot interessar que hi hagi una sentència
que digui que realment allò és nul, i mai ha produït efectes. La sentència del jutge no canvia res, simplement
es limita a declarar que aquell negoci mai ha produït efectes. Per tant l'acció que pot interposar la persona i la
sentencia del jutge són declaratives (simplement declarant el que hi ha, no canvien res). No només les perso-
nes que han participar en el negoci jurídic poden interposar l'acció de nul·litat, sinó que la poden interposar
qualsevol persona que tinguin un interès legítim.
Quan el negoci sigui anul·lable (per un problema de consentiment o per un vici), la sentencia sí que produirà
un canvi, perquè produïa efectes i ara ja no. Serà una sentencia constitutiva, i serà un supòsit d'eficàcia

sobrevinguda.
Altra diferència entre la nul·litat i l'anul·labilitat, serà que en els casos d'anul·labilitat ¿qui pot posar l'acció?
qui pateix el problema (el vici o capacitat)
83

Tema 15. La representació

1.Idea general. Classes de representació. La representació i les seves figures afins
La representació es una activitat substitutòria. Això vol dir que qui actua no és el titular dels assumptes, sinó
que aquesta persona substitueix a una altra. Si atorgo un contracte de compravenda per mitja d'un represen-
tant vol dir que jo no l'atorgo, sinó que està el representant. La diferència amb el menor és que van els dos, el
menor i el representant.
Aquest representant, en la mesura en que atorgui el negoci jurídic d'una determinada manera, provocarà
que els efectes d'aquest negoci jurídic es produiran no entre les persones que han atorgat el contracte (el
tercer i el representant), sinó que produiran entre el tercer i la persona representada.
P.e. A li diu a B que compri un CC, ¿a qui podrà reclamar el preu la llibreria? ¿Qui queda obligat a pagar el preu? A.
Els efectes d'un contracte de compravenda (el naixement d'obligacions) es produeixen entre el tercer i la persona
representada (A). B no queda obligat a pagar el preu.
Perquè els efectes del negoci jurídic es produeixen entre el tercer i el representat, cal que el representant actuï
en aquest negoci. d'una determinada manera. Aquesta manera es que actuï en nom i en interès de la persona
representada. Perquè actuï en nom de la persona representada, el representant ha d'estar autoritzat a fer-lo
(perquè si no aniríem per la vida contractant en nom de qui ens semblés). Cal que hi hagi autorització. Que la
autoritza la persona o la llei.
L'article clau en aquest punt és l'art. 1259 CC: "Ninguno puede contratar a nombre de otro sin estar por éste
autorizado o sin que tenga por la ley su representación legal. // El contrato celebrado a nombre de otro por quien no
tenga su autorización o representación legal será nulo, a no ser que lo ratifique la persona a cuyo nombre se otorgue
antes de ser revocado por la otra parte contratante". Pot ser la llei la autoritza als pares (tutors) per actuar en nom
dels fills menors.
2. La representació voluntària
84

¿De quina manera la persona representada pot autoritzar a una altra (el representant) per actuar en nom i
interès seu? La representació té molt a veure amb la confiança. Això es el que s'anomena la legitimació
preexistent. Si parlem de representació voluntària (perquè ho ha volgut la persona, en contra de la legal), hi ha
dues maneres per autoritzar a una altra persona::
Per mitja d'un... Característiques

Una persona li diu a una altra que vagi a la llibreria.
- Té un caràcter unilateral. Només hi participa una persona en aquest negoci jurídic.
Només depèn de la persona que apodera, i l'altre part no cal que estigui d'acord (si no
volen, no anirien a la llibreria)
- És una declaració de voluntat recepticia, és a dir que es perfecciona quan arriba al
coneixement de la persona.
Negoci jurídic - No genera obligacions (no estem obligats a anar a la llibreria). Perquè és unilateral. Són
1
d'apoderament els contractes els que generen obligacions (que tenen dues declaracions de voluntats).
- Lliurament revocable. Com que només depèn de la voluntat d'una persona, pot
autoritzar i desautoritzar.

- És un negoci de legitimació. No es un negoci dispositiu. Consisteix en que una persona
permet a una altra persona que si actua en noms i interès de la primera, els efectes
d'aquell negoci jurídic li afectaran.
- No formal.
Un contracte en virtut del qual una persona (mandatari) s'obliga a actuar en interès d'una
altra (mandant).
- Obligatori. S'obliga a fer el que pactessin. A realitzar una determinada gestió. Confereix
poder.
- Negoci jurídic bilateral (perquè tot contracte ha de ser bilateral).
- En interès d'una persona sí que pot, ¿i en nom d'una altra? De tal manera que vincularà al
tercer i al mandant, o només pot actuar en interès (i no en nom d'una altra). L'article clau
per respondre a aquesta pregunta és l'art. 1725 CC.
Art. 1725 CC: "El mandatario que obre en concepto de tal no es responsable personalmente a la
parte con quien contrata sino cuando se obliga a ello expresamente o traspasa los límites del
Contracte de mandato sin darle conocimiento suficiente de sus poderes".
2
mandat Si B compra un apartament i ho fa com mandatari d'A, aquest contracte de compraventa ¿a
qui vincularà? Pel simple fet de ser mandatari, la seva actuació ja vincularà al mandant i al
tercer. Sempre i quan actuïs com a mandatari. La seva actuació equival a actuar en nom
seu. Els efectes són els mateixos. Està fent us d'una autorització implícita que tens quan
atorgues un contracte de mandat. El mandatari pot actuar de dues maneres:
2. Dient que són mandataris de A.
3. Dient que actuen en nom de A.
També pot actuar en nom seu, aleshores no està fent servir aquesta legitimació que té. Si
actua en nom seu (quan tenia que comprar una cosa en interès d'A), hi haurà un contracte,
i A, com a creditora, pot demanar l'execució del contracte. Estaria incomplint el contracte
de mandat.
Els requisits imprescindibles per tal que es produeixi l’efecte representatiu, és a dir, que els efectes del negoci
celebrat entre el representant i el tercer reverteixin sobre el representat són:
1. La legitimació preexistent.
85
2. L’actuació del representant en nom aliè o contemplatio domini. És tenir present a la persona a la qual es
representa. L’actuació del representant consisteix en realitzar la gestió del representat en el seu nom. El
representant ha d’actuar en nom del representat, de tal manera que els tercers saben des del primer
moment que la seva intervenció no comporta que quedin vinculats personalment amb el representant, sinó
que el representat es limita a actuar per una altra persona que és el representat.
¿Què passa si una persona actua en om 'd'una altra i no està legitimada? La persona no quedarà afectada. El
venedor pot demanar responsabilitat per danys i perjudicis. Hi ha una manera perquè allò que es fa sense
estar autoritzat acabi afectant a la persona representada. Aquesta manera de subsanar la falta de legitimació
prèvia és mitjançant la ratificació. És un negoci jurídic unilateral. Es com una legitimació sobrevinguda. Allò
que ha fet algú en nom d'una altra persona, aquesta ho assumeix. Els efectes són els mateixos que si la
persona hagués legitimat a l'altre amb caràcter previ. Ho acaba assumint el representant.
La ratificació també serveix per altres casos, que són els casos d'exercici extralimitat del poder.
P.e. Una persona està legitimada per comprar 5 llibres si no valen més de 10€, però acaba comprant 20 llibres i
valen més que aquest preu. Sí que està legitimat. S'ha extralimitat, no ha seguit les seves instruccions. No quedaria
obligada perquè s'han extralimitat. Llevat que ho ratifiqui. Assumiria tota la gestió que ha fet la persona
representant.

La capacitat d'obrar de l'apoderat:
P.e. A li diu a B que vengui un apartament que A té a la platja. ¿Quina capacitat cal que tingui A i B perquè A pugui
apoderar a B i perquè després aquest negoci sigui eficaç, i per què vinculi al tercer?
- A haurà de tenir la capacitat necessària per poder dur a terme vàlidament la gestió que s'encomana a la persona
representada (el que A no pot fer sol, no ho pot fer amb un altre).
- B ¿cal que tingui capacitat suficient per fer aquell negoci jurídic? ¿Un menor de 15 anys podria vendre un bé
immoble d'A? Poden ser representants els menors d'edat. El risc lo assumeix A. Això és tot el contrari al que diu
l'art. 1716 CC. Sembla que només el menor emancipat pot ser mandatari, per tant el menor no emancipat no.
[PDF del campus]:

Com ja hem assenyalat, l’apoderament és un negoci jurídic unilateral i per tant només caldria analitzar la capacitat
d’obrar de la persona que atorga el poder. Això no obstant, cal plantejar-se la capacitat d’obrar de l’apoderat.
Com a regla de principi, podem afirmar que per a ser apoderat es requereix la mateixa capacitat d’obrar que es
necessitaria si el negoci es celebrés per a un mateix. De conformitat amb el que disposa l’art. 1263 CC, la doctrina
entén que l’apoderat necessita la capacitat d’obrar corresponent a l’acte de què es tracti (compravenda, préstec,
etc.). Però per al tema de la capacitat dels menors com a mandataris cal estar al que estableix l’art. 1716 CC. Segons
aquest precepte: “El menor emancipado puede ser mandatario, pero el mandante sólo tendrá acción contra él en
conformidad a lo dispuesto respecto a las obligaciones de los menores”. Aquest precepte planteja diversos interrogants,
atès que el seu primer incís parla de menors emancipats, mentre que el segon es refereix simplement a menors; a
més, sembla que al menor emancipat se li apliqui primer la regulació pròpia dels majors i després la dels menors.
Per a salvar aquesta contradicció hem de saber que vol dir aquest article. I per això, hem de dir que aquest article
prové del CC Francès, de l’art. 1990, on aquest precepte sí que té sentit perquè el menor emancipat és un menor de
edat al qual, excepcionalment, per al mandat, se li dóna capacitat d’obrar per ser-ho. En canvi, a Espanya,
l’emancipació es considera un avenç de la majoria d’edat. Per tant, el que va succeir és que el contingut de l’art.
1990 del Code francès es va dur a un sistema diferent. Adaptant-lo al nostre sistema, cal entendre que l’art. 1716 CC
atribueix al menor d’edat (emancipat o no) la capacitat per a ser representant, atès que l’actuació que realitzi com a
86

tal mai no el pot perjudicar, ja que els efectes no es produiran en el seu patrimoni, sinó en els del representat
(recordem que les regles relatives a la capacitat dels menors d’edat s’estableixen per protegir el menor i no a
tercers; si el representat li ha atribuït poder sabent que és menor, és el seu problema, i en les relacions contractuals
derivades del mandat, el menor respondrà dins dels límits propis de la seva edat).
3. L’anomenada representació indirecta

[PDF del campus]: Quan el representant actua, ho pot fer de 2 maneres:
a) En nom aliè, és a dir, en nom del seu representat. Si el representant actua en nom del representat, serà el
representat qui quedarà obligat davant del tercer per la gestió del representant. (art. 1725 CC).
b) En nom propi. Si el representant actua davant de tercer en nom propi, és a dir, en nom d’ell mateix, el
representat no queda obligat per aquesta actuació (art. 1717 CC).
Per a alguns autors, la representació indirecta no és veritable representació. Per a altres, en canvi, sí que ho és, en
la mesura que, per bé que les relacions obligacionals es produeixen únicament entre el representant i el tercer,
altres efectes (com ara la transmissió de drets) operen directament entre el tercer i el representat. Per exemple, si
A, representant indirecte de B, compra per a aquest una cosa de C en nom propi, les obligacions que genera la
venda es produeixen entre A i C, però quan C lliura la cosa a A, qui n’adquireix la propietat és B, sense que calgui,
per tant, un nou acte transmissiu entre A i B. A més, fins i tot poden donar-se efectes obligacionals entre B i C; així,
quan el negoci celebrat per A tingui per objecte “coses pròpies del mandant” i quan, havent-se-li revelat la
representació, C l’accepti, cas en el qual s’entén que A desapareixeria de la relació.

4. El negoci del representant amb ell mateix. L’autocontractació
[PDF del campus]: Aquest fenomen es produeix quan el representant atorga 2 declaracions de voluntat diferents
en el mateix negoci. Això pot passar si representa a totes 2 parts o bé si actua per compte propi en una posició
negocial i per compte aliè en l’altra. Per exemple, si el representant vol comprar el bé que pot vendre per compte
del representat.
En tots dos casos, l’admissibilitat d’aquesta “autocontractació” es qüestiona pel possible conflicte d’interessos que
planteja. Aquest semblaria ser el fonament de l’art. 1459 CC, quan estableix que els mandataris no poden adquirir
per compravenda els béns que se’ls ha encomanat vendre.
87

Wuolah-free-Apuntes Completos. Dret Civil de La Persona-3

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah-free-Apuntes Completos. Dret Civil de La Persona-3

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Apuntes Completos. Dret Civil de la P...

Dret Civil de la Persona

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Profesoras: Lidia Arnau y Esperanza Ginebra

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Tema 3. L’ordenament jurídic. Les fonts i els elements complementaris

Reservados todos los derechos.

BLOC II. PART GENERAL

Tema 5. La capacitat d’obrar

Tema 6. Les institucions civils de protecció de la persona

Tema 7. Els criteris personals d’aplicació de les normes

Tema 8. La localització de la persona

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Tema 10. La relació jurídica i les situacions jurídiques subjectives

Tema 11. El temps i els seus efectes jurídics

BLOC III. EL NEGOCI JURÍDIC

Reservados todos los derechos.

Tema 13. L’estructura del negoci jurídic

Tema 14. La ineficàcia del negoci jurídic

BLOC IV. LA REPRESENTACIÓ

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

 De caràcter familiar (matrimoni, relacions de convivència, filiació...).

2.1. La distinció entre el Dret privat i el públic

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

2.2. El Dret privat general i els especials:

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

3. La distribució sistemàtica del Dret civil

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

2. L'etapa de les lleis especials

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

3. L'etapa del CC integrador

4. L'etapa en la que es pretén codificar el dret de Castella i unificar el sistema d'apèndix

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

El CC va tenir dues edicions:

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

6. El Dret comú a Catalunya

Reservados todos los derechos.

També cal destacar:

STC 31/2010, de 28 de juny (FJ 76)

4. La relació entre el dret civil català i el dret civil estatal a Catalunya

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

Art. 111-3.1 CCC: “Territorialitat

4.3. L’aplicació “supletòria” del dret civil estatal

Reservados todos los derechos.

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita

Reservados todos los derechos.

Descarga la app de Wuolah desde tu store favorita