Introducció A La Ciència Política

INTRODUCCIÓ A LA
CIÈNCIA POLÍTICA
Guillem Sindreu i Cladera
Universitat Pompeu Fabra

Ciències Polítiques i de l’Administració
1r Curs – 1r Trimestre
2018/2019
Professor: Lluís Pérez Lozano
Introducció a la Ciència Política Guillem Sindreu i Cladera
2
Índex
0. Ciència Política i Política. Introducció ................................................................................. 5
0.1. La Disciplina ...................................................................................................................... 5
0.1.1. Què és la Ciència Política ............................................................................................... 5
0.1.2. La Ciència Política com a professió ................................................................................ 6
0.1.3. Quan neix la Ciència Política? ........................................................................................ 7
0.1.4 Ruptura entre pensament clàssic i pensament polític modern ..................................... 7
0.1.5. Ruptura entre pensament modern i Ciència Política .................................................... 8
0.1.6. Cronologia del sorgiment de la Ciència Política .......................................................... 10
0.1.7. Els camps de la Ciència Política: .................................................................................. 10
0.1.8. El quadrat politològic ................................................................................................... 11
0.1.9. Dicotomies clàssiques de la Ciència Política................................................................ 11
0.2 Què és la política ................................................................................................................. 12
0.2.1. Origen del terme.......................................................................................................... 12
0.2.2 Dues dimensions complementàries de la política ........................................................ 12
0.2.3. Nivells de la política ..................................................................................................... 12
0.2.4. Quatre conceptes de la política ................................................................................... 13
0.2.5. Tres aspectes de la política .......................................................................................... 13
0.2.6. Ètica i política ............................................................................................................... 13
1. Poder ........................................................................................................................... 14
1.1 Organització social i relacions de poder.............................................................................. 14
1.1.1. Poder i política ............................................................................................................. 14
1.1.2. Dues visions del poder (visions no excloents) ............................................................. 14
1.1.3. Tres fonts i tres tipus de poder ................................................................................... 14
1.2. Fonaments biològics del poder .......................................................................................... 15
1.3. La revolució neolítica.......................................................................................................... 15
1.4. Evolució del poder polític pre-modern (Europa) ............................................................... 16
1.5. Poder, legitimitat i legalitat ................................................................................................ 17
1.5.1. Poder i legitimitat ........................................................................................................ 17
1.5.2. Tipus de legitimitat ...................................................................................................... 18
1.5.3. Legalitat: les lleis.......................................................................................................... 19
3
1.5.4. Legitimitat vs Legalitat ................................................................................................. 19

2. Estat ................................................................................................................................ 20
2.1. Què és l’Estat? .................................................................................................................... 20
Trets fonamentals de l’Estat .................................................................................................. 21
2.1.3. Funcions de l’Estat en l’actualitat ................................................................................ 23
2.1.4. Estats fallits .................................................................................................................. 23
2.2. Evolució i transformació de l’Estat ..................................................................................... 24
2.2.1. Evolució del poder polític modern .............................................................................. 24
2.2.2. Transformacions de l’Estat .......................................................................................... 27
2.3. Les tradicions ideològiques ................................................................................................ 28
2.3.1. El republicanisme......................................................................................................... 29
2.3.2. El liberalisme................................................................................................................ 31
2.3.3. El conservadorisme...................................................................................................... 34
2.3.4. El socialisme................................................................................................................. 36
2.3.5. El feminisme ................................................................................................................ 39
2.3.6. El nacionalisme ............................................................................................................ 41
2.3.7. L’Estat democràtic modern ......................................................................................... 43
2.2. Tipus d’organització territorial de l’Estat ........................................................................... 44
3. Democràcia ..................................................................................................................... 46
3.1. Democràcia antiga i democràcia moderna ........................................................................ 46
3.1.1. Democràcia atenenca .................................................................................................. 46
3.1.2. La democràcia moderna .................................................................................................. 50
3.2.1. Separació de poders .................................................................................................... 51
Annex: Les democràcies – Ferran Requejo ............................................................................ 52
1. El període arcaic (s. VIII – VI aC) ............................................................................................ 52
2. Les reformes democratitzadores del segle VI aC a Atenes ................................................... 54
3. La democràcia atenenca: guerres mèdiques i el període de Pèricles ................................... 57
4. La crisi de la democràcia atenenca en la guerra del Peloponès i la segona sofística ........... 61
5. Democràcia antiga i democràcia contemporània ................................................................. 66
6. Democràcia liberal i Estats del Benestar ............................................................................... 68
8. Democràcia liberal i ciència política ...................................................................................... 74
4
0. Ciència Política i Política. Introducció

0.1. La Disciplina
Ciència política: Ciència social que intenta trobar el poder entre les relacions socials. És l’estudi
científic de la política.
És una disciplina diferenciada, amb connexions amb la resta, però amb perfil propi.
La Ciència Política té unes fronteres borroses amb les altres CCSS (Economia, Antropologia,
Sociologia...). Existeix una interrelació o solapament entre aquestes. Exemples:
 Les crisis econòmiques comporten crisis polítiques i impacten la societat.

 Les relacions familiars afecten la política, “lo personal és polític”.
 Les Constitucions (Política) afecten economia. Why nations fail: nacions extractives
(menys incentius personals en dictadures fan anar malament l’economia, propi de
dictadures) i nacions inclusives.
Conclusió: les CCSS tenen fronteres artificials, però els que es dediquen a diferents branques,
veuen les coses de manera diferent. Per exemple. en una relació entre dues persones:
 Un economista es fixaria en els intercanvis de capital entre les dues persones.

 Un politòleg es fixaria en les relacions de poder entre les dues persones.
0.1.1. Què és la Ciència Política

Norberto Bobbio aporta dues definicions:
 En el sentit ampli, és l’estudi de la política, que es remunta a l’època Clàssica. És com

s’organitza una societat.
 En el sentit estricte, neix a finals del S XIX i és l’estudi estrictament científic de la política.
S’utilitzen mètodes estàndards científics per a demostrar hipòtesis i es posen a prova teories
mitjançant l’empirisme (contrastar dades per l’experiència sensible ≈ experimentació).
Minimitzar biaixos1. No hi ha veritats d’autoritat absolutes (religió). Tot és refutable.
Karl Popper (Viena): “Allò que caracteritza els científics és que no intenten demostrar teories,
sinó refutar-les. Busquen fets que les contradiguin.
En Ciència Política és més difícil aplicar aquest mètode. Tot i així, la Ciència Política s’intenta
apropar a la lògica científica: contrastar, i no inventar justificacions que expliquen per què les
proves han fallat.
1
Biaix: error sistemàtic a l’hora de comprendre la realitat, inclinant-se sempre cap al mateix costat. Els
biaixos més importants són els inconscients. Cal tenir cura de les eines que es fan servir al estudiar la
realitat.
5
Miquel Caminal troba dues concepcions de la Ciència Política:
 Concepció globalista: La CP no existeix com a disciplina, sinó que és un punt de trobada

entre les diferents disciplines de les CCSS.
 Concepció secessionista: La CP és una disciplina, tot i que interactua amb les altres
disciplines de les CCSS.
Hipòtesi
Resposta provisional a una pregunta causal; preguntar-se per què passa una cosa, pensar en les
causes i donar una resposta especulativa. En ciència, les hipòtesis es sotmeten a experiments
que intenten refutar-la.
Una hipòtesi ha d’informar: la informació exclou possibilitats; com més afirmativa, més
possibilitats exclou.
 Demà plourà o no plourà: poca info, moltes possibilitats

 Demà plourà: més info, menys possibilitats
 Demà plourà de 12 a 14h amb x intensitats: deixa poques possibilitats.
o Fer una hipòtesi molt informativa, amb poques possibilitats, és més fàcil que
falli. Si tot així es compleix, la hipòtesi és molt valuosa.
Popper: refutabilitat de la ciència. No hi ha veritats revelades, sempre és possible descobrir
nova informació que refuti les hipòtesis més establertes.
Els científics intenten donar explicacions (hipòtesis informatives, que excloguin possibilitats),
sotmetre-les a experiments.
0.1.2. La Ciència Política com a professió

-Institucions polítiques o assessor de governs (comunicació, polítiques públiques...),
administració pública (alts funcionaris, dedicats a polítiques públiques).
-Sector privat – polític: Organitzacions privades o no governamentals (sindicats, ONG, lobbies...)
representant els seus interessos. Convèncer polítics o institucions.
-Sector privat (ànim de lucre): poden tenir vinculació amb la política (assessoria, consultoria,
gestió) o no (realització d’estudis demoscòpics...)
-Ensenyament i recerca: universitats, instituts de recerca. Molta precarietat. Positivament, fer
recerca sobre política no te costos gaire elevats (no es necessita instruments). Es pot
compaginar amb altres feines.
-Mitjans de comunicació: com a periodista o analista: fer comprensible la informació.
-Relacions internacionals: diplomàcia, funcionariat Parlament Europeu, ONU...
6
0.1.3. Quan neix la Ciència Política?

Comparats amb els científics, és molt més difícil recollir proves empíriques.
Daniel Bell: als 70, va preveure que les societats deixarien de ser industrials i començarien a ser
terciàries (Societat post industrial). “La política sempre precedeix la racionalitat, i sovint la
pertorba”:
Primer es fa política, i després s’estudia. Per poder estudiar la democràcia, aquesta ha
d’haver existit, no al revés. Sovint la pertorba: dir “revolució”(tant a la francesa com a la
russa, tot i que són molt diferents (però tenen característiques comunes). Combatre la
singularitat. Nocions que teníem assumides, la política posa elements nous sobre la
taula que fan que tot s’hagi de repensar. Cada esdeveniment trenca els esquemes i
obliguen a crear noves teories.
Efecte Hawthorne: els científics socials, quan estudien els comportaments dels humans, fan que
aquests canviïn de comportament. E.g. en les enquestes preelectorals, alguns partits
s’autodesignen pitjors resultats per a fer que més gent els voti a les eleccions. Per tant, a
l’estudiar el comportament dels humans, convé que aquests no sàpiguen que estan sent
investigats.
Les prediccions que havien estat certes es poden convertir en falses amb el pas del temps.
Miquel Caminal: la CP es diferencia de les altres ciències per la seva “dependència de la
informació i pluralisme inherent a la interpretació”:
 Depenent de la informació que l’objecte d’estudi prefereixi. Per què hi ha revolucions

que acaben en democràcies i en dictadures? Comparació entre revolucions Francesa i
Americana. Es poden fer hipòtesis que expliquin per què van acabar diferent, però no es
pot fer un experiment, ja que és un fet passat. Sí que es pot agafar la informació i buscar
casos similars, però pot ser que no n’hi hagi. Problema permanent de les CP per la
dependència i necessitat d’informació. Pluralisme inherent a la interpretació: quan
estudiem la realitat social, ens podem trobar que diverses hipòtesis diferents expliquin
una realitat. No queda molt clar quina és la correcta, i totes poden conviuen.
CP com a ciència imperfecta. Quan es comença a estudiar com a punt de vista científic?
0.1.4 Ruptura entre pensament clàssic i pensament polític modern

El Pensament Polític Clàssic
El Pensament polític clàssic no veu la política com a esfera autònoma (tot i que la distingeix de
les altres). Consideraven que la política és tota l’activitat social en si mateixa, fortament lligada
amb la resta d’esferes de la vida social (e.g. la religió). És difícil diferenciar la anàlisi de la CP de
la del conjunt de la societat.
7
Política ve de polis (grup de persones convivint en societat o comunitat política): Quan Aristòtil
parla de política no només parla de govern o classes, sinó de la societat en general
(administració de la casa, relació amb esclaus...). Una persona podia dur a terme diverses
funcions socials al llarg de la seva vida (societat poc complexa). Vida en societat: l’home és un
animal social (zoon politikon).
Pensament polític modern

La política i l’Estat es desvinculen de les altres esferes de la societat. La societat es fa més
complexa i les esferes es van especialitzant. Contraposició entre allò públic i allò privat.
Preocupació de com funciona realment el govern, les relacions de poder i com mantenir-lo. No
busca legitimitat, sinó el manteniment del poder.
Maquiavel (El Príncep): Compromès amb una certa idea de llibertat i democràcia. Concepció
realista, estudia quan les repúbliques poden funcionar i quan no. Estudia la política tal i com és,
no com hauria de ser (positiu vs normatiu). Venint d’una societat teocràtica, Maquiavel diu que
la moral, la religió i la política (i l’Estat) són esferes separades i independents. Amb els canvis
socials, els canvis a la política fan que les assumpcions del món es trenquin.
La societat es torna més complexa (auge de les rutes comercials, enriquiment de les societats), i
neixen professions que s’ocuparan de governar el país. Concepció de la diferència de la política
i la religió. Laïcitat, provinent de França. Per Maquiavel, la Religió ha d’estar separada de l’Estat.
Concepció medieval de l’edat mitjana: sistema feudal i patrimonial (les terres són del senyor
feudal, que jura fidelitat al Rei).
Edat Moderna: el poder deixa de ser patrimonial (el país no és propietat dels reis), i es
centralitza. Els polítics (i els reis) són servidors públics. Lluís XIV: L'État, c'est moi (no). Hobbes
no diu que el rei és legítim per dret de conquesta, sinó que s’ha de seguir al rei perquè és el
més fort, i el país en necessita un.
0.1.5. Ruptura entre pensament modern i Ciència Política

El descobriment de l’autonomia de la política no condueix cap a un mètode científic. No hi ha
un plantejament d’hipòtesi i experiència (empirisme). Maquiavel descobreix l’autonomia de
l’Estat, però no l’estudia científicament. Això és així per que els Estats moderns (i els liberals)
són estats elitistes. El poder està en mans d’una minoria molt petita. Monarquies absolutes o
repúbliques amb sufragi molt limitat, sense contar amb les masses.
No hi ha necessitat pràctica per justificar les idees i la forma en la que funciona la política, ja
que les masses no són actors. Les idees es recolzen en el sentit comú i evidència anecdòtica
(demostrar idees utilitzant exemples passats). Elitistes que s’alimenten d’idees d’elitistes (en
l’època clàssica només els rics podien escriure). L’Elitisme no té una necessitat pràctica de
convèncer a ningú.
8
Mitjans de S XIX: Ruptura entre pensament polític modern i la Ciència Política.

L’Estat es comença a democratitzar. Les monarquies absolutes veuen revolucions que les fa
caure. Fenòmens que faciliten el naixement de la Ciència Política:
 Introducció del sufragi universal (primer tots els homes treballadors, després les dones).
 Reconeixement del pluralisme polític, per la introducció del Sufragi Universal.
Possibilitat de canalitzar demandes polítiques legítimes per accedir al Govern de l’Estat.
Sistema pluralista legítim. Tothom reconeix la legitimitat de les ideologies.
 Les classes socials s’inclouen en la polític, particularment la obrera. Els treballadors i les
dones canvien molt la política.
 Configuració de les democràcies en sistemes de partits (S XIX). Lligat al pluralisme. A la
societat hi ha interessos diversos, i per tant els partits polítics es normalitzen. Alguns
responen als interessos de la classe treballadora (la classe obrera necessita partits que la
representi).
Conseqüències d’aquests fenòmens:
 De resultes de la democratització, la política és present a la societat, i s’evidencia que la

societat influeix a la política (i viceversa).
 La política es fa anònima: la capacitat de cadascú per tenir influència política es dificulta.
El sentit comú és insuficient per estudiar-la: es necessita mètode científic empíric. Es
necessita saber com pensa el gruix de la societat. Enquestes quantitatives i qualitatives.
 Preguntes normatives passen a dependre del coneixement polític: en ciència es
distingeix entre teories normatives (estudis que tenen a veure en com haurien de ser les
coses) i teories positives (estudi sobre com són les coses). La ciència comporta la
promesa de no autoenganyar-se. Reconeixement d’evidència contrària.
El focus d‘estudi de la Ciència Política passa de ser l’Estat al Sistema polític. L’Estat és un
element més que es relaciona amb elements inferiors (sindicats, societat, església) i superiors
(altres Estats, organitzacions internacionals)
Sistema Polític: esfera que engloba diversos elements relacionats entre ells.
Noció de Sistema: conjunt integrat per elements que tenen entre si relacions estables
(canviables, però estables) que poden ser tancats (no tenir relacions amb elements de fora del
sistema) o oberts (intercanvi d’elements). Pot ser físic (partícules, planetes...), biològic, social
(elements són persones), polític (elements són persones agrupades, però hi existeixen relacions
de poder). Aquestes relacions estables són l’estructura del sistema (econòmic, polític...). Els
sistemes canvien amb el temps, però tenen certa estabilitat.
Un sistema ha de tenir relacions estables entre els seus elements. En un sistema polític, les
relacions són de poder. El sistema tancat (amb l’exterior) és una possibilitat teòrica, però tots
són, en un grau, oberts i relacionats amb l’exterior.
9
Les fronteres del sistema polític no són clares (e.g. la frontera entre les grans corporacions
econòmiques i partits polítics tampoc ho són: influències, lobbies, portes giratòries). Els
sistemes poden ser econòmics i polítics (empresa: hi ha intercanvi de recursos (hores x salari),
però també hi ha relacions de poder). Tots tenen en comú que estan formats per les relacions
entre persones.
0.1.6. Cronologia del sorgiment de la Ciència Política

Al contrari que a l’economia o a la sociologia, no hi ha una “obra fundacional”.
1872: Emilie Boutmy funda l’Escola Lliure de Ciència Política.
1870-1950: consolidació molt lenta. Associada al dret i a la filosofia política. S’estudien els
Estats Units (pau) i no l’Europa de les revolucions i les Guerres Mundials.
1904: Creació de l’APSA (American Political Science Association), la primera associació política.
1906: Es publica el primer número de l’American Political Science Review.
1950-70: Behavioral revolution: es comença a estudiar com es comporta la gent en situacions
diferents (parlamentarisme, presidencialisme...). Tècniques qualitatives i quantitatives.
1970: Creació ECPR (Consell de Recerca Europea en Ciència Política)
0.1.7. Els camps de la Ciència Política:

Teoria Política
El camp menys científic. Problemes conceptuals i normatius de la CP.
Conceptuals: fer CP amb conceptes recollits anteriorment; s’agafen conceptes poc definits i que
han canviat en el temps (democràcia grega =/= democràcia moderna).
6 formes de política segons Aristòtil, que han anat canviant al llarg del temps.
Normatius: la CP no dona resposta sobre si un sistema és bo o no. Científic.
Frontera borrosa amb la filosofia política.
Comportament polític
Estudi del comportament dels actors polítics: votants, vaguistes, polítics, empresaris...
Ús de tècniques quantitatives. Estadística causal (buscar fenòmens causa-efecte).
Política comparada
Comparar diferents sistemes i institucions polítiques. (Comparar el comportament dels
individus segons les circumstàncies...). Descobrir patrons generals dels sistemes polítics.
Anàlisi de polítiques públiques

Estudiar de manera causal les polítiques públiques. Motivacions de canvis, com es produeixen,
com avaluar polítiques públiques, transparència, presa de decisions.
10
Ciència de l’Administració
Executar polítiques públiques. Paper de la burocràcia. Estructura de règims administratius.
Relacions Internacionals
Estudis entre les relacions entre Estats, en totes les seves variants (relacions directes
interestatals o indirectes).
0.1.8. El quadrat politològic

Claredat conceptual Perspectiva històrica. Al contrari de les Ciències
(conceptes ben definits per fer-nos entendre, Naturals, les CCSS són variants. Els fenòmens i els
evitar ambigüitats) conceptes evolucionen.
Exemples i números (dades empíriques). Tenir en Política comparada. Per entendre les causes d’un
ment les dades. Revisar literatura empírica per no fenomen, comparar fenòmens similars.
perdre de vista la realitat.
0.1.9. Dicotomies clàssiques de la Ciència Política

 Positiu (com són les coses) / Normatiu (com haurien de ser les coses)
o Es poden confondre. Un estudi positiu es pot mal interpretar. Entendre com són
les coses per a canviar les coses.
 Natura (els comportaments humans són innats) / Criança (els comportaments humans
són modulats per la societat)
o Diferents graus de naturalitat/criança
 Estructura (relacions estables determinen el comportament humà i perspectives sobre
comportaments. L’estructura social té molta influència) / Agència (capacitat per
prendre decisions, després d’analitzar els entorns. Els agents socials (individuals o
col·lectius) condicionen l’estructura)
o Ou o gallina? Les estructures formen els agents i els agents les estructures.
 Holisme (prové del grec hollos (el Tot) la unitat d’anàlisi de la societat humana són els
col·lectius (Estats, Nacions...)) / Individualisme (la unitat d’anàlisi són les persones).
o Durkheim (holisme): La psicologia s’ocupa dels comportaments individuals, la
sociologia dels comportaments globals.
o Popper (individualisme): La guerra no existeix, és la suma d’assassinats de moltes
persones. Individus concrets maten a individus concrets, sense ser part d’un
fenomen global.
o Graus. No hi ha extrems absoluts.
11
0.2 Què és la política

Política (prové de Polis): conjunt dels afers propis de la societat. A Grècia, s’utilitza per a
designar la societat en general. Antropologia aristotèlica: Zoon Politikon. “Un home que no
visqui en societat o és una bèstia (idiotes) o un Déu”. La participació en política és pròpia de
l’home (polites).
Definició massa ampla. Ho abasta tot. Impossibilitat de definir un objecte d’estudi propi
d’una ciència. L’autonomia de la bombolla política es descobreix amb Maquiavel i Hobbes.
0.2.1. Origen del terme

Held i Letfwich: “La política no tracta del govern, o només del govern. De fet, no hi ha res més
polític que els intents constants d’excloure certs tipus de problemes de la política”
Només per expulsar alguns aspectes socials (esports, cultura...) de la política, s’està fent
política per a conservar l’hegemonia en aquell camp.
Abba Lerner: “Una transacció econòmica és un problema polític resolt. L’economia s’ha guanyat
el títol de Reina de les CCSS per escollir com a domini els problemes polítics resolts”
L’economia agafa els intercanvis econòmics ignorant les relacions i desigualtats de
poder. La política, en canvi, té a veure amb el poder.
0.2.2 Dues dimensions complementàries de la política

 Dimensió vertical: Comprèn les diferencies de poder, i com els poderosos
l’aconsegueixen, el mantenen i el legitimen. Com s’aconsegueix que els de baix acceptin
obeir. Poder no com a cooperació de les persones, sinó com a relacions d’obediència.
 Dimensió horitzontal: s’analitza la forma en la que les persones organitzen el poder com
a iguals. No interessa qui mana i qui obeeix, sinó les normes que s’estableixen en la
societat. Interessa la forma en la que els individus participen en la comunitat política.
Participació dels individus, tant en cooperació voluntària o autoafirmació egoista. Free-
rider: participa en l’activitat social, però no comparteix els costos (en vaga, per
exemple).
0.2.3. Nivells de la política

 Governs i institucions públiques (propietat del poble): lleis, decrets, governs.
 Actors privats formalment no polítics: Hi ha sectors privats que diuen que no formen de
l’esfera pública, però que a la pràctica ho fa. Lobbies, petits comerciants (associacions,
diaris locals, manifestacions...). Busquen marc legal que protegeixin els seus interessos.
 Societat civil (a cavall entre els altres dos): composta per associacions voluntàries que
admeten des del principi (a diferència dels actors privats formalment no polítics)
intentar intervenir en la política (sense ànim de lucre). Església, ONG, associacions.
12
0.2.4. Quatre conceptes de la política

 La política com el control sobre persones i recursos. És polític tot fenomen vinculat a
formes de poder o domini sobre els altres, imposant conductes que no són
espontàniament adoptades. Maquiavel, Dahl.
 La política com a activitat desenvolupada a través d’un sistema d’institucions públiques.
La política és tota activitat feta dins d’institucions (Estat).
 La política com a activitat regida pels valors de l’ordre i l’equilibri social. Tota activitat
encaminada a fomentar el bé comú o l’interès general, mitjançant la redistribució de
valors. Aristòtil, Locke, Parsons, Easton.
o Funcionalisme: cada part ajuda a que l’organisme funciona. Tothom té una
funció.
 La política com a activitat de poder vinculada a la defensa de la comunitat contra una
amenaça exterior. La preparació per la guerra i l’organització militar com a origen de
l’activitat política. Influeix a la concepció de la política interna, que l’entén com una
lluita permanent “nosaltres contra ells”. Política de confrontació, distinció entre amic i
enemic, que es resol amb la força. Schmitt (3r Reich): part fosca de la política. Tot
govern legítim és el resultat d’una usurpació de poder.
0.2.5. Tres aspectes de la política

 Polity (política com a estructura): estructura d’un sistema polític d’una comunitat
determinada. S’estudia com s’organitza el poder (democràcia o dictadura, separació de
poders, funcions del parlament, govern, cap d’estat, república o monarquia...). No cal
que sigui a nivell estatal (polity europea, comunitat internacional, ONU).
 Politics (política com a procés): Comportament dels diferents actors d’un règim polític,
que tenen per objectiu aconseguir poder i administrar-lo. Lluita pel poder (eleccions,
partits, votants, evolució, sindicats, vagues, actors privats en formalment no polítics...).
 Policy (política com a resultat -política pública): resultat del sistema. Un cop tenim un
règim determinat, que fan els actors: quines polítiques duen a terme.
0.2.6. Ètica i política

Dues esferes o activitats relacionades. La política té una part de lluita del poder per tenir poder
(power for power’s sake), però també és normal que s’iniciïn per motius ètics. L’actor vol posar
en marxa mesures que considera bones per la societat.
El polític entra en política amb causes per defensar. L’elecció de mitjans també implica
eleccions ètiques (lluitar des de dins o des de fora, pacífica o violentament). Maquiavel: ètica i
política són esferes independents. La idea de que la història va encaminada al bé és ingènua.
Com que són diferents, qui vulgui entrar en política ha d’afrontar contradiccions: pactes amb
grups que no considera correctes (e.g. Lincoln). Dissenyar institucions públiques que premiïn
qui es comporta moralment.
13
1. Poder
1.1 Organització social i relacions de poder
Els sistemes polítics són sistemes socials en els quals les persones es relacionen en relació al
poder. El poder és un substancial a la naturalesa humana perquè l’espècie humana es mou en
un context de recursos escassos i interessos en conflicte. Per a resoldre’ls, el govern decideix
com s’organitza (en dictadura, democràcia...). Fins i tot, en la forma més horitzontal de poder
també hi ha relacions de poder. Àcrata (sense poder) en un context de recursos escassos és
impossible.
1.1.1. Poder i política

El poder és la capacitat d’aconseguir l’obediència d’altres. “Té poder aquell que aconsegueix
que altres facin o deixin de fer el que ell vol” (individu, grup, estat...).
Doble naturalesa del poder: poder és l’instrument per aconseguir coses (policies). També, però,
és un valor en sí mateix, a l’home li agrada el poder. El poder funciona a la vegada com a mitjà i
com a fi (passa el mateix amb els diners; són un mecanisme d’intercanvi però també una
finalitat -acumular riquesa).
1.1.2. Dues visions del poder (visions no excloents)

 “El poder és poder” (Cersei Lannister): Poder vist com a recurs: extern als éssers
humans, els individus s’apoderen d’aquest. L’anàlisi ha de buscar on és el poder. El
poder depèn de l’estructura de classes de la societat (Marx: “els factors de producció
determinen el poder”).
 “El poder resideix on els homes creuen que resideix” (Lord Varys). Poder vist com una
relació social: no és un recurs (força, riquesa), sinó un efecte de la relació entre
persones des d’una posició de més o menys poder. Consentiment: acceptació de que la
actual distribució de rols és justa i inevitable. Els diners són vàlids perquè són acceptats.
1.1.3. Tres fonts i tres tipus de poder

 Poder coercitiu: neix de la coerció, de l’amenaça de l’ús de la força física. Una diferència
de força bruta fa que un obeeixi a l’altre. Hi ha molts graus, el més extrem és la mort. En
l’actualitat, l’Estat n’exerceix el monopoli (si l’Estat és dèbil, surten més amenaces).
 Poder persuasiu: neix de la ment i actua sobre ella. Capacitat d’obtenir obediència fent
coincidir les creences o preferències amb les del que mana. Modificar preferències i
creences per influir en les decisions de la gent. En casos que el poder coercitiu de l’estat
és inapel·lable, el poder persuasiu pot funcionar (e.g. propaganda). Molt important avui
en dia, en un context de política de masses.
 Poder retributiu (a cavall entre els altres dos): capacitat de repartir recompenses (i
càstigs) a canvi d’acceptació (o omissió) de les ordres. E.g: empresa: el cap no té poder
coercitiu, el persuasiu és limitat, però té poder retributiu, directament econòmic.
14
1.2. Fonaments biològics del poder

1.3. La revolució neolítica
Cronologia de l’Edat de Pedra
 Paleolític: fa 3M d’anys (sorgiment gènere Homo, a l’Àfrica) – 9600 aC. 99% de
l’existència de l’espècie. Són caçadors i recol·lectors. Societats inestables, economia de
subsistència.
 Mesolític: 9600 aC – 6000 aC. Transició de l’economia de caça i recol·lecció a l’economia
agrícola.
 Neolític: 6000 aC – 3500 aC. Revolució neolítica. Inici de l’economia agrícola i ramadera,
que porta al sedentarisme. Per primer cop, apareixen excedents. Acaba amb l’inici de
l’Edat de Coure. Sorgeixen ciutat – estats. Amb l’edat del bronze, apareix l’escriptura i
les grans civilitzacions.
La revolució neolítica: descripció

Els éssers humans passen a viure en societats agrícoles. Apareixen a tot el món, en temps
diferents: Índia, Xina, Centre i Sud Amèrica, Creixent Fèrtil (Iraq, Egipte, Palestina: Rius Èufrates,
Tigris i Nil). Forma d’organitzar el poder en societats agrícoles: excedents i sedentarisme.
Excedents
Part de la producció que queda un cop cobertes les necessitats bàsiques i el consum corrent. En
l’Edat de Pedra, l’economia no era d’excedents. Caçaven el que podien, i es movien en busca de
menjar. Quan l’home comença a conrear i controlar allò que produeix, es generen més aliments
dels necessaris. Conseqüències:
 Creixement demogràfic, ja que més gent es pot alimentar.

 Apareix el comerç entre individus i sobretot, societats.
 Divisió de treball més complexa.
 Noves professions que no tenen a veure amb l’obtenció de recursos: sacerdots
(s’organitzen religions), militars (protegir els que treballen la terra)...
Sedentarisme
Forma de vida en societat per la qual aquesta ocupa de manera estable un territori. Causat pel
conreu en una terra fixa. Conseqüències:
 Noció de propietat (col·lectiva). Distinció entre allò d’una tribu i allò d’una altre. Apareix
la temptació de robar terres d’una altra tribu, causada per l’augment de població i la
dificultat per a repartir. Conquesta com a protecció. Dilema de seguretat, emergència de
la guerra tal i com la coneixem: fabricació d’armes, tàctiques, estament militar.
 Apareixen les primeres ciutats, que comporten la pèrdua de la noció de societat familiar.
Sorgiment d’autoritats polítiques estables: necessitat de legitimació del poder. Que la
gent accepti que tens poder sobre ells. “S’han guanyat el lloc on estan”.
15
1.4. Evolució del poder polític pre-modern (Europa)

Societats acèfales
 Economia: caça i pesca, supervivència sense excedents
 Societat: nòmada, senzilla i basada en la família. Tribus familiars, lligams sanguinis i
tradicionals. Control social basat en el llinatge, la tradició i la supervivència.
 Poder polític: escassament separat de la societat, poc jeràrquic. No hi ha autoritat
política estable. Líders (solen ser els més vells) sotmesos a la tradició.
Societats segmentàries
Societats que sorgeixen de la revolució neolítica.
 Economia: societats agrícoles, poc desenvolupades. Aparició d’excedents econòmics.

 Societat: sedentària i tribal, però comença a contemplar lligams no familiars. Augmenta
la societat, sorgeixen desigualtats (es justifiquen amb la religió, que també limita el
poder dels rics)
 Poder polític: senzilla, però apareixen les figures dels palaus, els temples, reis i
sacerdots. Estabilització del poder: elits polítiques basades en el llinatge, la riquesa i la
tradició, i justificades per la religió.
Ciutats-Estat
Sorgeixen amb l’aparició de l’escriptura (Mesopotàmia)
 Economia: basada en l’agricultura, però creix l’artesania i el comerç.

 Societat: noció de societat, ja no de família. Sentiment de pertinença en la societat.
Apareix la noció de ciutadania, A l’Atenes democràtica, les condicions per a ser membre
de la polis augmentaven paral·lelament a la seva hegemonia. Especialització de les
professions, i les autoritats governants agafen independència respecte la societat.
 Poder polític: es creen els governs, que pertanyen a la societat però són una esfera
diferent. Tenen la tasca específica de defensar les tribus i administrar la societat. En
alguns casos hi ha participació civil en els afers polítics (Atenes democràtica i Roma
republicana).
Imperi burocràtic
 Economia: agrícola, amb expansió del comerç i l’artesania. Depèn de grans obres i
infraestructures que necessiten molta coordinació per a ser efectives.
 Societat: composta per súbdits units per creences religioses i lleialtat a la dinastia
imperial. Vincle directe entre la persona i l’emperador (justificació religiosa).
 Poder polític: poder centralitzat per a coordinar les grans infraestructures (e.g. imperi
dels faraons, una macroestructura política per explotar a la gent; es justifica dient que
els faraons “són fills dels déus”). També s’ocupen de protegir les fronteres (Roma). Les
lluites de poder es donen dins el palau. L’emperador no és inviolable (molts cops eren
assassinats).
16
Feudalisme
 Economia: retrocés econòmic: economia agrícola, resultat de la ruïna dels imperis per
l’excessiva demanda del centre i la incapacitat de la perifèria de sostenir-lo. Economia
de subsistència.
 Societat: No hi ha distinció entre esferes pública i privada. Els soldats abandonen Roma i
neixen els Senyors Feudals. L’imperi burocràtic desapareix, només hi ha senyors de la
guerra, lligats per una cadena de vassallatge que arriba fins al rei.
 Poder polític: descentralitzat territorialment. Cada senyor té un exèrcit, potestat de
recaptar impostos. Poder patrimonial: els poderosos són propietaris de les terres,
seguint la cadena. L’Església legitima i modera el poder.
Les ciutats-estat que han sobreviscut s’escapen del poder dels senyors feudals (nord d’Itàlia) o
actuen de contrapesos al poder feudal. Són el focus de comerç i artesania.
Els primers Estats moderns (Europa)

 Economia: creixen les ciutats i amb elles el comerç, ja que el territori es torna més
segur. Disminueix la importància de l’agricultura, i per tant, la dels senyors feudals.
Quan Constantinoble cau a mans dels turcs, que es queda amb les rutes comercials. Els
europeus busquen rutes alternatives: exploració a Amèrica, Àfrica, Xina...
 Societat: es manté l’estratificació feudal
 Poder polític: el creixement del comerç afecta positivament el poder dels reis. El poder
es concentra en la Cort, on hi van els nobles buscant el poder. L’Estat modern neix amb
la idea del poder patrimonial reial, però al cap del temps, el rei és un servidor més de
l’Estat (despotisme il·lustrat).
1.5. Poder, legitimitat i legalitat

1.5.1. Poder i legitimitat
Legitimitat: justificació del poder. Un govern (o institució) és legítim quan el fet que tingui lloc
està justificat.
 És diferent a pensar que són justos, positius o eficients (un govern pot ser positiu o
eficient, però no tenir legitimitat).
 La legitimitat permet exercir el poder sense recórrer a l’amenaça permanent. És
important pels poderosos, per que és més fàcil exercir el poder si la gent considera que
és legítim. Acceptat com moralment correcte per aquells que hi estan sotmesos. La
legitimitat aporta estabilitat al sistema.
17
Dos significats de legitimitat:
 Sentit ètic, concepte normatiu: quan un creu que un govern és legítim.

 Sentit descriptiu (analític): La legitimitat es dona quan un govern és reconegut com a
legítim per més o menys gent. Crisi de legitimitat: els governs democràtics tenen
dificultats per aconseguir lleialtat de les seves poblacions.
Contractualisme: sense una forma organitzada de poder, l’home viu en estat d’anarquia (estat
de perill, per alguns filòsofs). Per a evitar-ho, les persones firmen un contracte, renuncien a ser
“jutges i executors de les lleis” i accepten formar part d’una societat, i constitueixen un govern
que serà el jutge i executor de les lleis. Entreguen la llibertat a canvi de seguretat.
Spinoza: “el govern se suposa que pot fer qualsevol cosa, però no és així: el govern no pot
controlar els pensaments de la gent, i per tant no pot garantir la seva estabilitat”. La persona és
lliure quan és subjecte a la raó. És impossible per un govern que la societat trobi legítimes
certes coses que fa. Per a que la societat sigui autònoma, ha de ser subjecte a la por. Abusar el
poder porta a transformar la por en indignació. La legitimitat és vital per a tots els governants.
1.5.2. Tipus de legitimitat

El poder assoleix la legitimitat des del moment que les seves decisions s’ajusten als valors i
creences que dominen en una societat. 3 tipus de poder: Coercitiu, persuasiu, retributiu.
Tipus ideal: categoria general sota la qual s’apleguen molts fenòmens particulars a base de
destacar allò que tenen en comú (tendències) i de descartar allò que els diferencia.
Tipus (fonts) ideals de legitimitat, segons Max Weber:
 Tradició: el que justifica un lideratge, una decisió o una institució és que s’ajusta als
costums del passat. Tipus de legitimitat més històrica. Molt habitual en les societats pre-
modernes (monarquies medievals, faraons egipcis...) Els precedents fan que els
monarques pugin calcular què els passarà segons el que faci.
 Racional-legal: les decisions dels governs es legitimen al trobar-se dins un marc legal
existent. Problema de la sobirania: el marc legal el redacta el sobirà, però qui decideix
qui és el sobirà? Al final, la sobirania és una qüestió de força, més que de legitimitat.
 Carisma: Justificació d’una decisió, d’un govern o d’una institució que es troba en la
qualitat excepcional de la persona que els formula o els autoritza. Justificació associada
a les democràcies representatives però essencial per entendre règims autoritaris. El
líder té un atractiu entre les masses, donant una visió de futur i de grandesa. Legitimitat
irracional, basada en la capacitat de seducció del líder. E.g. Hitler.
 Legitimitat per rendiment (no de Weber): Justificació d’una decisió, d’un govern o d’una
institució que es troba en que condueixin a resultats jutjats com a positius tenint en
compte els objectius de la societat. E.g. Els Bancs Centrals tenen una dubtosa legitimitat
i són molt controvertits en els capitalismes. La societat desconfia dels BC, però tot i així
18
sobreviuen, ja que produeixen resultats desitjables (sobretot en el control de crisis

financeres). La institució es legitima mentre el resultat es manté.
1.5.3. Legalitat: les lleis

Una llei és una norma jurídica (que és un tipus de norma).
 Norma: és una regla de comportament humà, no sotmesa a sancions (a banda de tenir

mala consciència, o causar males impressions).
 Norma jurídica: el seu incompliment comporta una sanció per una autoritat externa. Tot
i així, és voluntària. Per exemple, en un partit polític s’ha d’obeir unes normes, però si et
dones de baixa ja no t’afecten.
 Llei: norma jurídica de caràcter general que afecta a tota la societat i d’obligat
compliment per a tothom.
El principi de Legalitat
Principi de legalitat: les relacions (i conflictes) entre persones els regeixen les lleis, més que les
persones (tot i que les lleis les fan i les defensen les persones). La llei, però, s’ha d’interpretar, i
no preveu tots els casos possibles. S’ha de conèixer el cas, escoltar les dues parts... És un
principi ideal i limitat a la pràctica. El principi de legalitat es contraposa a l’arbitrarietat de la llei
del més fort.
Per a que es compleixi el principi de legitimitat, hi ha d’haver separació de poders,
independència judicial i imparcialitat dels jutges.
1.5.4. Legitimitat vs Legalitat

Legalitat: noció jurídica
Legitimitat: noció ètico-política
Amb la legitimitat racional legal, les dues s’entrellacen. Les dues, però, poden estar en
contradicció (entre el que la societat considera legítim i el que les lleis diuen que és legal).
Vies per a superar la contradicció

 Canvi legislatiu: les lleis es canvien utilitzant mitjans democràtics. Exemple: sufragistes
femenines als EEUU s’organitzen per aconseguir canvis legislatius.
De menys a més rupturista
 Protesta: fora de les institucions, es protesta al carrer. Manifestacions, propaganda...

 Desobediència civil: Es deixa d’obeir una llei que és considerada injusta, però a la vegada
no es discuteix l’autoritat de les institucions que tenen dret a imposar càstigs -s’accepta.
 Resistència pacífica: La desobediència ataca la legitimitat del poder coercitiu. L’objectiu
no és la força, sinó les ments de la gent. Utilitzat quan apareix l’impremta: els diaris fan
ressò de les protestes i la violència policial.
 Rebel·lió: No ataca únicament la legitimitat del poder, també ataca la part bruta del
govern i intenta treure-li el poder. Es vol substituir a l’Estat: crear tribunals. Es desafia la
llei i no s’accepten les conseqüències voluntàriament.
19
2. Estat
Estat: forma d’organitzar el poder polític. Democràcia: forma d’organitzar l’Estat.
2.1. Què és l’Estat?

Jean Bodin: “un conjunt de famílies [pater familias, en el sentit més genèric, i que inclou els
esclaus] i les seves possessions comunes governades per un poder de comandament segons la
raó”. La política orientada a l’obtenció del bé públic.
En context de monarquies absolutes, és el pare del concepte modern de sobirania. Teòric de
l’Estat modern. Els individus són previs a la societat, la societat són els pactes entre individus.
Max Weber: “L’estat és aquella comunitat humana que, dins un determinat territori, reclama
(amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima. Allò específic del nostre temps és
que a totes les altres associacions i individus només se’ls concedeix el dret a la violència física en
la mesura que l’Estat ho permet. L’Estat és l’única font del dret a la violència”.
 A l’Estat li hem atorgat el monopoli de la violència física legítima (és important

que sigui legítima).
 La força no és l’únic mitjà d’un Estat, pot ser un signe de debilitat. En general,
poder persuasiu > poder coercitiu. En darrera instància, però, l’Estat utilitza la
violència (legítima, en teoria) per aconseguir els seus objectius.
 La legitimitat depèn tant de que l’atorguin els ciutadans com que la reconeguin
els altres Estats.
 Que l’Estat tingui el monopoli de la violència legítima no significa que sigui l’únic
que faci servir la violència de manera legítima dins el territori: seguretat privada,
defensa pròpia legítima (EE UU, en el cas més extrem).
 Exemple de monopoli de la violència legítima: si quatre persones segresten una
persona, serà un segrest. Si aquestes persones van vestides de policia, serà una
detenció.
Susan Strange: “autoritat territorialment definida que afirma la seva independència i sobirania
respecte la resta”. El tret fonamental de l’Estat és la sobirania sobre altres estats.
Dues visions de la paraula “Estat”

 Visió genèrica: comunitat política dotada de govern i instruments coercitius. Engloba la
Roma Clàssica, EE UU, Europa feudal...
 Visió estreta: l’Estat Modern, amb fronteres, població i institucions estables. Forma
moderna d’organitzar el poder.
20
Trets fonamentals de l’Estat

Territori i població
 En política pre-moderna, les fronteres entre regnes són borroses i inestables.
o Poblacions frontereres tenien un caràcter especial (e.g. Cardona).
o Aquestes poblacions canviaven de control molt sovint, resultat de guerres
permanents.
 Amb els Estats moderns, les fronteres s’estabilitzen (tot i que no són fixes) i només
canvien després d’una guerra.
Sobirania
Autoritat última i inapel·lable, particularment sobre un territori.
 Sobirania interna: supremacia de l’Estat sobre un territori i població determinats (Bull).

 Sobirania externa: independència d’un Estat respecte els altres Estats i organitzacions
internacionals (Bull).
 Qui és el sobirà?
o Sobirania reial: el sobirà d’un Estat és el Rei (només en casos de monarquia
absoluta, feudalisme, etc., en la que els reis tenen el poder).
o Sobirania popular: els “propietaris” de l’Estat són les persones que hi viuen.
Propi de les democràcies.
o Sobirania nacional: avui en dia, sinònim de sobirania popular, però no sempre
serà així. Durant la Revolució Francesa, els partidaris de restringir el sufragi
defensaven la sobirania nacional. Distinció del poble (població) i la nació (conjunt
dels ciutadans de ple dret, és a dir, propietaris).
Govern
3 significats. Sigui quin sigui, l’Estat no es redueix a l’Estat, però no hi ha Estat sense govern.
Acceptacions:
 Sinònim de règim polític: conjunt d’institucions que creen, guarden i executen les lleis.
E.g. US Federal government (totes les branques). L’executiu és “administration”.
 Govern com a poder executiu, en règims parlamentaris.
 Conjunt de la classe política
Administració i burocràcia
 Executa les decisions del govern. Està sota el control dels poders legislatiu i judicial.
 Burocràcia: “govern” de les oficines. Conjunt del funcionariat que desenvolupa aquesta
funció executora. Característiques, segons Max Weber (estudiós de la burocràcia):
o Jerarquia clara
o Funcions molt definides
o No-propietat dels mitjans d’execució (un funcionari públic executa la voluntat
del govern amb mitjans que no són seus.
21
o Estructura fixa (basada en el mèrit) o estructura canviant (càrrecs a dit).

 En teoria, la burocràcia executa les decisions del govern. A la pràctica, la burocràcia
desenvolupa una funció política. Els càrrecs més alts, sobretot, determinen com
s’executen les polítiques del govern.
Marc legal
 Conjunt de lleis que limiten i emmarquen les accions dels governs
 Els Estats moderns són fruit de la legalització del poder. La llei la decideix el rei
(absolutismes) o el conjunt del poble (democràcies).
 La legitimitat de l’Estat basada en el marc legal.
 A la pràctica, els Estats sempre s’escapen de la llei en certa mesura, sobretot en
moments d’excepcionalitat. Quant més s’allunya del marc lleial, menys es conforma el
requeriment del marc legal.
 Mecanismes per a la seva pròpia modificació (més exigents com més profunda sigui:).
 Les Constitucions estableixen les normes sobre les quals es fan la resta de les lleis. A
diferència de les lleis ordinàries, la Constitució necessita ampli consens popular per ser
efectiva.
Instruments coercitius
 Conjunt d’instruments per exercir el monopoli de la violència legítima
 Policia, sistema penitenciari, exèrcit. No sempre són forces armades pròpies: Andorra
(protegida per ESP i FR), Costa Rica (protegida per USA), Islàndia...
 El poder del govern depèn de:
o El respecte de la població cap al govern i les lleis
o La por de la població (saben que si incompleixen les lleis seran sancionats)
Identitat
 Els Estats (normalment de manera conscient) són creadors d’identitat: seleccions
esportives, llengües oficials, banderes, himnes, cultura i història pròpies...
o La selecció alemanya de futbol va guanyar un mundial durant la unificació, això
va ajudar a crear un fort sentiment d’identitat.
 Fenomen intangible expressat en el llenguatge de les nacions i els nacionalismes, tot i
que no sempre.
 La identitat més forta és la que no es visualitza com a tal. Nacionalisme banal: aquell
que és poc important, prescindible; que no crida l’atenció però que fa entendre que hi
ha una nació conjunta. (Michael Billig).
22
2.1.3. Funcions de l’Estat en l’actualitat

Criteris estàndard, alguns són posats en dubte.
 Defensa: l’Estat protegeix a la població de les agressions d’altres Estats

 Seguretat i ordre públic: associat amb policia i presons. També hi influeixen polítiques i
administracions (Glasgow va reduir la criminalitat ajudant en la reinserció a la societat).
 Protecció i promoció dels DDHH bàsics (més teoria que realitat). En els estats
democràtics, més o menys es compleix. És fàcil comprovar si l’Estat respecta drets civils,
però més difícil fer-ho amb els drets socials.
o El seu compliment depèn en gran mesura dels pressupostos.
o Els estats no només han de respectar els DDHH, també els ha de garantir (no
deixar que altres els violin).
 Promoció del creixement econòmic (associat amb el PIB – valor monetari dels
productes i serveis produïts a l’Estat): l’Estat sigui capaç de crear cada vegada més
riquesa material per la seva població.
o Alguns corrents teòrics diuen que en darrera instància el creixement econòmic
depenen dels recursos naturals limitats.
o Es parla de desenvolupament sostenible, altres diuen que el creixement
econòmic porta a exhaurir els productes del planeta (explotació > regeneració) i
proposen el decreixement: ser capaços de viure amb menys.
 Redistribució de la riquesa: se sobreentén que el capitalisme, per molt que creï riquesa,
crea també desigualtats. L’estat ha de redistribuir la riquesa a través de serveis públics
per pal·liar desigualtats. Inclús en Estats molt liberals, hi ha uns mínims (SMI).
 Provisió de determinats bens públics bàsics pel funcionament de la societat (ex.
Infraestructures): serveis que la iniciativa privada no proveirà (cursa espacial -excepte
Elon Musk-, carreteres, beques per a investigació...).
2.1.4. Estats fallits

A partir d’aquestes funcions, es pot determinar quins estats funcionen millor i pitjor. Categoria
d’Estat fallit (intenta ser un Estat, però no se’n surt). Els Estats són “fallits” de manera gradual.
Índex de funcionalitat de l’Estat. Criteris de Fund for Peace per determinar si un Estat és fallit:
 Dificultats per exercir el monopoli de la violència sobre el seu territori. Pèrdua de

control sobre la població de manera permanent.
o E.g. a Colòmbia hi havia zones del país on l’autoritat eren guerrilles, càrtels...
 Erosió de l’autoritat legítima en la presa de decisions: a vegades, l’Estat no és qui
realment pren les decisions. Incapacitat per governar sense poders locals (càrtels,
institucions econòmiques, warlords).
o Ex: l’exercit de Turquia donava cops d’Estat quan no estaven d’acord amb el
govern. El govern cau per que hi ha algú que mana més que el govern.
 Incapacitat per subministrar serveis bàsics (electricitat, aigua...).
23
o Somàlia: el govern no governa, warlords controlen el territori, no arriben serveis

bàsics...
 Incapacitat per interaccionar amb la resta de la comunitat internacional amb plena
normalitat. A Somàlia, l’única part que funciona (no hi ha “fallida”) és un Somalilàndia,
un Estat no reconegut per la comunitat internacional. Taiwan.
Si institucions internacionals (FMI, BM, UE...) pressionen a un Estat, aquest no deixa de ser
sobirà, ja que la sobirania té a veure amb el monopoli de l’ús de la força. L’FMI no amenaça
amb força, sinó amb mesures econòmiques. A la pràctica però, la força només és una part del
poder. Els estats sempre han estat condicionats per equilibris de poder entre les grans
potències.
2.2. Evolució i transformació de l’Estat

2.2.1. Evolució del poder polític modern
Els primers Estats moderns
 Economia: increment del comerç (colonialisme), creixen les ciutats i el poder dels reis,
que centralitzen el poder. Disminueix l’agricultura, i amb ella els senyors feudals.
 Societat: es manté l’estratificació feudal però guanya pes la burgesia urbana i
comercial. Estat pre-liberal. La posició política depèn dels status socials. Drets i privilegis
també.
 Poder polític: disminueix el poder feudal, creix el poder reial. Neix la burocràcia, que al
principi serveix al rei però després acaba sent una estructura autònoma. Crisi dels estats
absolutistes basats en ordre jurídic estamental medieval.
Estat liberal (finals XVIII – inicis XIX)

Revolució francesa i altres revolucions burgeses. Les monarquies absolutes entren en
bancarrota, pugen els impostos. Classes socials emergents: plebs i burgesos (són rics però no
tenen poder polític, no tenen lloc a la Cort). La coalició entre burgesia i altres classes socials
(poble, part de la noblesa...) fan caure les monarquies absolutes (algunes es reformen). Sorgeix
l’Estat liberal.
 Economia: transit definitiu al capitalisme, a partir de la Revolució Industrial. Neix la

indústria i decreix l’agricultura. S’eliminen les terres comunals i es crea la propietat
privada. Política econòmica de laissez-faire, sobretot a UK (EE UU, en canvi, promou el
proteccionisme).
 Societat: desaparició del feudalisme, i ascens de la burgesia. Igualtat formal davant la
llei. Conflicte de la burgesia amb les noves classes socials (mitjana, treballadora).
 Poder polític: Estat representatiu amb poders limitats, que representa el conjunt de la
nació. No són democràcies (restriccions de gènere i de classes). Estats liberals pre-
democràtics (Estats representatius, però només les elits podien votar).
24
La crisi de l’Estat liberal (mitjans XIX – mitjans XX)

 Economia: Transformacions econòmiques a partir de la 2a revolució industrial (petroli,
automòbil), que comporta una reconfiguració del poder global.
o Amèrica es converteix en la 1a potència política per proveir Europa de petroli.
o Capitalisme de laissez-faire (deixar fer: lliure mercat), no hi ha regulació del
comerç (sobretot dels EE UU).
o GB tanca mercats per protegir-se de les noves potències econòmiques (EE UU i
Alemanya), els altres Estats també ho fan.
o El proteccionisme porta a la cursa colonial: conquerint territoris militarment
dèbils amb l’objectiu d’exportar els seus productes.
 Societat: polarització social. La burgesia posseeix els mitjans de producció i els antics
petits propietaris es converteixen en assalariats (no poden competir).
o Èxode massiu de camperols a les ciutats per treballar a les fàbriques.
o Moviments en la línia de la democratització: moviment obrer (aconsegueixen el
sufragi universal masculí), feminisme (Olympe de Gouges: declaració dels drets
de la dona).
o Qüestió nacional en els estats que s’identifiquen en un poble. Sorgeixen els
nacionalismes a partir de polítiques que incentiven el sentiment de pertinença
nacional, com ara unificació de la llengua -França, GB-. Nation building.
o Neix la societat de masses: les masses accedeixen a la literatura, música, cine...
 Poder polític: democratització: sufragi universal (només masculí). Alguns es
democratitzen de manera gradual i pautada (EEUU, GB, França), en altres països, de
manera sobtada i traumàtica (Rússia, Alemanya). Sistemes pseudodemocràtics.
Inestables, la 1a Guerra Mundial els enfonsa. Concepte autocràtic de la política.
o Respostes revolucionàries (comunisme) i contrarevolucionàries (feixisme, que
lluita contra el nou ordre internacional dels EEUU) als reptes de la política de
masses. Aliança incòmoda entre democràcies liberals i bloc comunista; derroten
el feixisme i després s’enfronten indirectament entre ells.
L’Estat democràtic modern (després de la Segona Guerra Mundial fins avui)

 Economia: Divisió del món: comunisme – capitalisme. Intervenció de l’Estat a
l’economia capitalista per controlar qüestió social (neixen els drets socials) i crisis
econòmiques.
o Posterior auge neoliberal.
o Post-industrialisme.
o Consens antifeixista: per evitar-ho, l’Estat ha de controlar l’aparició de
desigualtats. Keynes (economista liberal britànic): després del crac, explica que
l’Estat ha de controlar la tendència del capitalisme cap a les crisis per evitar auto-
destruir-se.
o Comunisme: l’Estat controla els mitjans de producció i a les persones (decideix
qui estudia i què) i gestiona racionalment l’economia.
25
o Europa occidental: mitjans de producció privats, economia de mercat. L’Estat

intervé de forma agressiva a l’economia. (EEUU: el Govern Federal prohibeix
monopolis bancaris per evitar especulació financera).
o Capitalisme reformat: mantenint l’economia de mercat, l’Estat té 2 funcions:
 Controlar l’aparició de crisis. Pot prevenir-les i acabar-les: l’Estat pot
treure diners per la força de la gent i posar-los en circulació (Keynes).
 Evitar l’aparició de grans desigualtats. L’Estat garanteix una mínima
igualtat d’oportunitats i redueix les desigualtats inherents del
capitalisme.
 L’Estat té empreses públiques, ha de tenir dèficit en certs moments (en
recessió).
 Aquest capitalisme entra en crisi als anys 70 (gran inflació i gran nivell
d’atur, que segons Keynes eren incompatibles).
 Neix el neoliberalisme, que diu que si l’Estat “regala” coses a la gent, no
hi haurà incentius per produir. Clinton elimina la llei que prohibia
monopolis bancaris.
 Societat: polarització mundial entre països desenvolupats i en vies de
desenvolupament.
o Les colònies s’independitzen, però segueixen sent dependents de les metròpolis.
o URSS: desigualtats econòmiques desapareixen, però hi ha desigualtats de poder.
o En el bloc occidental n’hi ha, però es redueixen: societat de classe mitjana, que
estabilitza l’economia i la política.
o Augmenten les desigualtats entre 1r i 3r món. Avui en dia, les desigualtats entre
classes creixen, i les desigualtats entre països es redueixen.
 Poder polític: al 1r món, la democràcia es consolida. Moderació de les diferències entre
esquerra i dreta. Divisió del món entre EE UU i URSS, amb el triomf del primer.
o Trànsit del món bipolar a un de multipolar, amb pes de les organitzacions
internacionals.
o A la resta del món, EEUU i URSS lluiten per a no perdre suports a través de
guerres civils locals.
o A partir dels 70, auge del neoliberalisme: Thatcher, Reagan.
o Economia global posada en dubte per l’extrema dreta (Trump, Bolsonaro...).
Retorn al proteccionisme.
26
2.2.2. Transformacions de l’Estat

Del poder patrimonial al poder públic
 A l’Edat Mitjana, territoris i govern són possessió personal dels nobles, sent el Rei un
més. Algunes institucions són no-patrimonials (e.g. alguns parlaments), però recolzats
en la realitat patrimonial i societat estamental. El Rei és propietari de totes les terres, les
cedeix a comptes que les cedeixen a senyors feudals . . .
 L’Estat modern no és patrimoni personal de ningú, ni tan sols en les seves formulacions
més antidemocràtiques. Els dirigents estatals no es consideren propietaris, sinó
“servidors” de l’Estat.
Dels poders universals a l’Estat-Nació sobirà

 A l’Edat Mitjana conviuen dos poders amb pretensió de superioritat universal: l’Imperi
(n’hi ha de diferents, que pretenen estar per sobre dels altres estats) i el Papat.
o Es consideren per sobre dels reis. Carlemany fa un pacte amb el Papa per a
coronar-se emperador.
o Els reis germànics sovint intentaven coronar-se emperadors fent acords amb el
Papa (l’Emperador el protegeix i el Papa el justifica): sacre-imperis alemanys.
o Poder universal. Els dos poders entren en conflicte (Papa vs Emperador). Ningú
guanya, emergeixen els reis absoluts com a protagonistes. El conflicte entre
protestants i catòlics acaba amb la Pau de Westfalia: cada Estat té la sobirania
dins de les seves fronteres, i els altres Estats no s’implicaran en afers interns.
 Amb la Modernitat i l’aparició de la sobirania nacional, l’Estat passa a considerar-se la
màxima autoritat legítima sobre el seu territori.
o Existència de dret i organitzacions internacionals moderen, però no anul·len,
aquesta pretensió.
 EE UU: política de “bon veïnatge” (tracta bé a l’Amèrica Llatina). Ficció
jurídica. Tot i que els Estats són sobirans, els DDHH limiten les actuacions.
De la unió Estat-Església a la secularització

 A l’Edat Mitjana, poder es basa en concepció teocèntrica de la vida, on la religió és el
fonament de tota moralitat i , per tant, de tota política legítima.
o La República romana té un fonament religiós.
o Les monarquies absolutes es justifiquen per “l’origen diví” dels reis.
 La Modernitat, en canvi, deslliga el poder polític del religiós, en part com a resultat de
segles d’intolerància i guerres religioses.
o S’estén la tolerància religiosa i la separació entre Església i Estat.
o Variacions del grau i tensions inacabades al respecte.
o Neix la idea de tolerància religiosa: la forma de garantir el respecte pel dret a la
vida, propietat privada, seguretat, felicitat... és evitant que l’Estat es fiqui en
religió i la religió es fiqui en política (Spinoza).
o No sempre és respectat (franquisme, Aràbia Saudita, EE UU)
27
Dels súbdits a la ciutadania

 A l’Edat Mitjana, la relació política entre individus es dona invariablement en termes de
vassallatge: des de la serf de la gleva fins a Déu passant pel rei o els nobles. L’ésser
humà existeix políticament en tant que súbdit. Obligacions i drets.
 A partir de les revolucions americana i francesa, s’estableix una diferenciació entre
ciutadà i súbdit, sent el primer el gran “protagonista” del relat polític modern.
Naturalesa patriarcal (posteriorment discutida) del concepte de ciutadania. Ciutadania
amplia o excloent (Alemanya nazi, que exclou els jueus de la ciutadania).
De la política d’elits a la política de masses

 A l’Edat Mitjana, les masses populars no compten políticament. Són odiades i
silenciades per les elits, més que adherides. L’únic que fan les masses és revoltar-se.
 Amb l’adveniment de l’Estat modern, i especialment a partir de la seva democratització,
la política s’universalitza a les masses.
o Comença a ser necessari guanyar el seu suport, fins i tot en contextos no
democràtics (com els règims totalitaris, que utilitzen propaganda per a guanyar-
se el suport de la població).
o Revolució francesa: la burgesia s’alia amb les masses, que són necessàries per la
revolució. Segueix sent una societat elitista, però els individus comencen a ser
actors polítics (sobretot amb el naixement del feminisme, moviments socials...).
2.3. Les tradicions ideològiques

Ideologia política: un conjunt integrat de valors, creences, objectius i propostes referides a
l’àmbit polític en general. L’Estat del Benestar és una combinació entre ideologies i resultats
subòptims de la lluita política.
Tradició ideològica: grans agrupacions que engloben ideologies que comparteixen trets
fonamentals. Les ideologies s’agrupen en grans tradicions amb un cert “aire de família”. En
realitat no existeix el liberalisme, el socialisme o el conservadorisme, sinó liberalismes,
socialismes i conservadorismes. Una “ideologia” és molt específica, les tradicions ideològiques
agrupen ideologies similars.
“Els polítics pràctics (els més tecnòcrates) solen ser els esclaus d’algun economista mort” –
Keynes
28
2.3.1. El republicanisme
Panoràmica
 Llocs comuns sobre el republicanisme: l’absència de rei o reina , la República Francesa,
el calaix de sastre dels “valors republicans” que no hi caben en altres ideologies.
 Tradició política en la que es relacionen els valors:
o Llibertat
o Independència (personal i econòmica)
o Autogovern (participació en l’elaboració de les lleis)
o Virtut cívica (areté (grec) / virtus (llatí) - excel·lència): virtut del ciutadà. Ser bon
ciutadà i participar en la vida pública buscant l’interès general. Contra l’aïllament
(idiotés) i l’egoisme. Manera de salvaguardar la llibertat.
 Llibertat republicana: diferents visions
o Terme jurídic: distingeix esclaus amb homes lliures. Utilitzat per primer cop pels
sumeris (ama-gi – tornar a casa, quan s’acabava l’esclavatge). A Roma, libertas
significava no pertànyer a una altra persona. En certes situacions, però, moltes
persones han d’obeir a una altra sense ser esclau.
o Llibertat negativa (Isaiah Berlin): no interferència: “soc lliure en la mesura que
cap persona interfereix en les meves decisions”. Es refereix bàsicament a la
interferència per força bruta. L’adversari bàsic de la llibertat és l’Estat.
o Sandel: la llibertat consisteix en participar en el govern de la societat (directa o
indirectament).
o Pettit: la llibertat republicana consisteix en l’absència de dominació (ser
invulnerable de qualsevol poder arbitrari (poder públic o privat que pot prendre
decisions que m’afecten sense tenir en compte els meus interessos i opinions)).
L’ésser humà és social.
 La no interferència és inevitable i utòpica, però la diferència és si un pot
controlar les forces (el poder) que l’afecten. Hi ha graus de llibertat.
Qui ha de tenir la llibertat republicana? (diferents graus)
 Republicanisme democràtic: com que hi ha desigualtats, s’ha de donar poder polític als
pobres per tal de protegir-se dels poderosos i tallar amb les dependències (Pèricles,
Demòstenes). Tot i així, els demòcrates grecs estan totalment en contra en el sufragi
femení (T. Jefferson també).
 Republicanisme oligàrquic: només governa una minoria elitista. Els pobres estan més o
menys protegits, però no participen en el poder polític (Aristòtil).
29
Evolució del republicanisme

 Període clàssic (Roma i Grècia). Preocupacions:
o Evitar la tirania: moltes repúbliques comencen amb tiranicides.
o Equilibri entre faccions: evitar que el poder estigui monopolitzat per una sola
facció o classe social, rics o pobres).
 Aristòtil: a Grècia hi ha oligarquies i democràcies. Es diferencien per qui
mana (rics o pobres). Proposa que els pobres tinguin la sensació de
manar, però que realment no manin. Assemblea popular com a contrapès
pel govern dels rics.
o Dispersió de poder i Governs col·lectius: diversos càrrecs es controlen entre ells.
Separació de poders
o Lligam entre propietat i llibertat: les persones dependents econòmicament no
són realment lliures. Un propietari amb instruments per defensar-se és
independent del poder arbitrari.
o Sempre hi ha persones excloses de la ciutadania: dones (excepte les espartanes
riques), esclaus i estrangers (a Atenes va anar variant).
 Republicanisme renaixentista i barroc: Maquiavel, Spinoza, Harrington. Aconsellen al rei.

o Els preocupen els mateixos problemes del republicanisme clàssic, però també:
o Gestió del pluralisme religiós, en una societat cada cop més diversa (protestants
vs catòlics).
 Spinoza (llibertat de pensament) proposa la separació Església/Estat.
o Organització d’una societat progressivament basada en el comerç proto-
capitalista
o Admiració a la República Romana i d’Esparta (oligarquies)
o Menysteniment d’Atenes (democràcia)
 Republicanisme contemporani:
o Lluita contra les monarquies absolutes, la nova forma de tirania. L’absolutisme
pot ser substituït per un govern col·lectiu.
o Els dubtes sobre el comerç s’agreugen pel capitalisme comercial. Les solucions
clàssiques republicanes a la falta d’independència individual es tornen obsoletes.
 Discussió sobre propietat.
 Neixen noves tradicions (liberalisme i socialisme). El socialisme comença
a representar els ideals republicans, i molts republicans se’n tornen. La
paraula república comença a associar-se amb la manca de rei (abans
existien crowned republics). L’esdeveniment fundacional de les
repúbliques són les revolucions i les guillotines.
30
o Rousseau diu que les repúbliques són millors en ciutats-estat. La manera de dur
a terme la república és amb democràcia directa, per tant és imprescindible que
sigui en una ciutat.
o EE UU: la sobirania és dels Estats i el Govern Federal. Madison rebutja el govern
centralista per que el territori és massa gran. El federalisme busca dispersar el
poder.
2.3.2. El liberalisme
Panoràmica
Terme polisèmic: El seu significat varia segons el context cultural i geogràfic
Un liberal a Espanya vol una menor intervenció de l’Estat, un liberal a EE UU és un
socialdemòcrata.
Defensa de l’espai privat i la pròpia presa de decisions. El liberal americà també accepta la
propietat privada.
David Miller: absència en la naturalesa d’una guia moral positiva, prioritat de la llibertat per
sobre l’autoritat, secularització de la política, promoció de constitucions i principis de dret que
estableixin els límits del govern i determinin els drets dels ciutadans enfront d’ell”
Anàlisi: “Absència en la naturalesa d’una guia moral positiva (no hi ha una única forma de ser
feliç, és una cosa molt personal), prioritat de la llibertat sobre l’autoritat (sempre han d’estar
sotmeses amb la idea de llibertat de que ningú pot dir a ningú com ha de viure la seva vida),
secularització de la política (contemplat pels nous republicanismes; la religió té a veure amb els
estils de vida), promoció de constitucions i principis de dret que estableixin els límits del govern i
determinin els drets dels ciutadans enfront d’ell (lleis que limitin el poder del govern i
protegeixin l’individu de l’arbitrarietat estatal)”.
 Basat en la tolerància religiosa i els estils de vida.

 Igualtat, en algun sentit: Tots els éssers humans neixen lliures en drets i dignitat.
John Stuart Mill (liberal, sufragista femení): a favor de la autoregulació del mercat, acaba la
carrera sent quasi socialista (socialisme de cooperatives: els treballadors s’organitzin en
cooperatives i les empreses siguin controlades pels propis treballadors per evitar mals tractes;
l’estat té un poder limitat). Defensa SMI, 8h.
Contradiccions: esclavatge (Thomas Jefferson), colonialisme (“civilitzar els indígenes”)
Llibertat en el liberalisme:
 Berlin: distingeix entre llibertat positiva (capacitat d’autodomini) i llibertat negativa (no-
interferència física entre persones; l’Estat és la màxima amenaça).
 Van Parijs (marxisme -> liberalisme igualitari): concepte de la renda bàsica (subsidi bàsic
pel fet de ser ciutadà): llibertat real consisteix en que un tingui els recursos suficients
31
per poder dur a terme els plans de vida. Diu que la llibertat de Berlin és “llibertat
formal”.
Hobbes (1588 – 1679)

Absolutista del XVII (UK: parlament vs rei, parlament guanya, rei executat, dictadura d’Olliver
Cromwell, quan mor torna la monarquia).
 Leviatan: concepte negatiu de la llibertat i pessimisme antropològic

o Un dels primers autors en parlar de llibertat negativa, ho argumenta contra els
republicans.
o Contractualista: els homes cedeixen els seus drets i llibertats al sobirà a canvi de
seguretat (sense autoritat, la societat és caòtica).
 Rebutja la idea de separació de poders, defensa la centralització en el monarca.
 La llibertat consisteix en l’absència de violència, per tant, tant és si un país és una
monarquia o república. Garantia de pau i seguretat en monarquies.
 Secular: no basa les teories en la religió, sinó en la utilitat humana. Defensa la
monarquia perquè té una utilitat per la població. Religió com a mitjà per a fer política.
 El monarca està per fora del dret per a protegir els que estan a dins.
Locke (1632 – 1704)

 Segon Tractat del Govern Civil
 Concepte de llibertat a cavall entre la llibertat negativa i la republicana: neutralitat (i
ambientalisme) antropològica, creu que la ment humana és una tàbula rasa.
 Contractualista: Creu que l’estat de la naturalesa comporta inseguretat. Els éssers
humans signen un contracte social per instituir un govern representatiu que asseguri la
vida, la llibertat i la propietat.
 Per a protegir-se de l’arbitrarietat dels que manen, vol un govern sotmès a l’imperi de la
llei: separació de poders, lleis, governs representatius (capacitat de fer fora els
governants). Govern anglès de principis de segle XVIII.
o Voten els homes amb propietats.
o Fora de la llei hi ha tirania.
o Govern que garanteixi la pau, llibertat i propietat de la gent.
32
Evolució
 XVIII: liberalisme associat a la il·lustració. S’oposa a:
o Absolutisme (que va contra llibertat individual)
o Feudalisme (que va contra visió igualitarista)
o Intolerància religiosa (que va contra la llibertat de culte)
o Mercantilisme (que defensa la apropiació de la riquesa per part dels Estats:
exportar molt i importar poc; guerres per conquerir mercats, colonialisme).
 XIX: liberalisme mira de consolidar el Nou Règim, liberal i individualista (no democràtic).
o Liberalisme radical (Jeremy Bentham): va a l’arrel dels problemes assenyalats pel
liberalisme, i defensa:
 El sufragi universal,
 La llibertat religiosa total,
 L’utilitarisme (la societat justa és la que garanteix la major felicitat pel
major nombre de persones).
o Liberalisme conservador (Benjamin Constant): moderat, defensa la monarquia
però vol garantir que el rei no s’extralimiti dels seus poders, llibertat religiosa
però no tant (en contra de l’Estat laic).
 Lligat al republicanisme democràtic i oligàrquic.
 XX i XXI: liberalisme democràtic, capitalisme industrial. Oposat al feixisme, al

comunisme i a l’extremisme religiós.
o Liberalisme progressista (John Rawls): l’Estat no ha d’intervenir en termes socials
o culturals (matrimoni gay, avortament), però ha d’intervenir en l’economia per
garantir repartir riquesa, la igualtat.
o Liberalisme conservador (Von Hayek): no té confiança en que l’Estat intervingui
en l’economia per repartir riquesa, les possibles intervencions socials les haurien
d’assumir organitzacions privades (Església). Conservadors en el que té a veure
amb la moral (matrimoni gay, avortament).
o Llibertarianisme (libertarian, en anglès): l’Estat només ha de garantir l’ordre
públic i les fronteres, però no l’economia, termes socials i culturals.
 Molt característic dels EE UU actuals.
33
2.3.3. El conservadorisme
Panoràmica
Distinció de Mannheim (1926) entre tradicionalisme i conservadorisme. El segon seria un
concepte polític específicament modern, contraposat al progressisme.
Actitud de resistència al canvi. Sempre ha existit el tradicionalisme; el conservadorisme és un
fenomen nascut en el món modern com a reacció davant l’igualitarisme liberal, l’optimisme
social del racionalisme il·lustrat i el republicanisme democràtic modern.
No és la oposició al canvi per inèrcia, sinó un escepticisme conscient contra els canvis profunds,
raonant-ho. Consideren que el canvi és inevitable, però s’ha d’anar amb cura.
 Pessimisme antropològic: els homes són dolents.

 Confiança en el costum i les jerarquies establertes: els costums donen pautes que
permeten posar ordre en el caos de les nostres passions.
 Creença en la desigualtat natural entre els humans: n’hi ha de millors i de pitjors, que
són la majoria i necessiten l’autoritat dels excel·lents per evitar que la societat caigui en
l’anarquia.
 Prudència i escepticisme vers la democràcia: escepticisme de les masses (excepte la
democràcia cristiana, tot i que interpreta la democràcia de manera limitada: democràcia
és escollir representants).
 Prudència i escepticisme vers el canvi social: els canvis; pocs, poc profunds, graduals i
amb molt consens social.
Edmund Burke (1729 – 1797)

Diputat, a cavall entre el liberalisme i el conservadorisme. Està a favor de la Revolució
Americana, i en contra de la Revolució Francesa, amic de Thomas Paine (independentista
americà, que també està a favor de la Revolució Francesa).
 Revolució americana: Burke diu que els americans s’han dotat d’institucions que s’han
anat instaurant poc a poc al Regne Unit, i veu una afirmació de costums i llibertats
tradicionals dels anglesos. Per tant, no és un trencament radical amb la tradició, que
segueix sent la mateixa (amb banderes diferents).
 Revolució Francesa: Burke creu que és un trencament massa radical amb la tradició
política del país. És un trencament en que s’entrega el govern als elements més baixos
de la societat, sota la pretensió (per ell absurda) de que és possible fer tabula rasa del
passat i reconstruir la societat mitjançant el guiatge de la raó.
 La societat no és una màquina, sinó un organisme complex: les institucions, normes i
costums heretats hi són com a fruit de segles d’assaig i error. Quan es canvia un
organisme, el resultat serà catastròfic. La societat és prèvia als individus, i no viceversa.
“Cada vegada més gent entrarà al govern, i la societat caurà en l’anarquia fins que un
militar instauri una dictadura” (és precisament el que va passar a França).
34
 Burke no és tradicionalista: no s’oposa per principi als canvis, sinó als que es produeixen
de manera radical, fora de les normes establertes.
Evolució
 Finals XVIII – inicis XIX: conservadorisme reaccionari a les Revolucions Francesa i
Americana.
o Conservadorisme elitista, anti-democràtic i aliè al nacionalisme (el llenguatge
nacionalista està lligat a les revolucions anti-monàrquiques).
o No proposen tornar a l’Antic Règim, simplement s’oposa a les formes del Nou
Règim (socialisme, il·lustració radical, liberalisme radical).
o Creuen que els excessos de les revolucions indiquen que han anat massa lluny.
 Mitjans XIX – inicis XX: S’identifiquen en la nació i busquen harmonia interna per guanyar
vots.
o Nacionalistes i imperialistes, s’oposen al socialisme, al republicanisme
democràtic i al liberalisme radical.
o En el sud dels EEUU, diuen que l’esclavitud beneficia tant a l’amo com a l’esclau,
que no podrà sobreviure sense l’amo.
 Inicis XX – anys 80: oposició a la socialdemocràcia, al liberalisme progressista, al comunisme

i als moviments de reforma social i cultural.
o Conservadorisme amb sentit social: reconeixen que el capitalisme genera
desigualtats injustes, i la societat ha de tenir un paper per alleugerir les
desigualtats i donar més oportunitats. La diferència és la forma i la intenció de
desenvolupar aquesta tasca social:
 Estat del Benestar (Quebec).
 En altres casos, a través d’institucions amb intenció social però també de
mantenir tradicions. Arriben a concessions amb els obreres per evitar una
deriva socialista.
o En alguns casos, deriva feixista
o En d’altres, deriva democràtica antifeixista.
 A partir dels anys 80: auge (retòric i teòric) del conservadorisme neoliberal, amb diferents
modalitats.
o Eisenhower accepta l’Estat del Benestar, Reagan s’hi oposa (don’t be poor) i
busca crear riquesa, més que distribuir-la.
 Avui en dia: etapa de transformació del conservadorisme. Trump és neoliberal en alguns

aspectes (no Health Care), però no ho és en altres (proteccionisme i nacionalisme). Debat
de la immigració.
35
2.3.4. El socialisme
Panoràmica
 Terme polisèmic: Depenent del context geogràfic, cultural i polític significa diferents
coses.
 En general, el terme remet a la idea que els mitjans de producció estiguin, d’alguna
manera, controlats per la societat. Definició molt general, engloba a tothom.
 En el sentit més estricte, aquest control és directe: la propietat dels mitjans passa a ser
social (cooperativa, propietat Estatal...). Això deixa fora a molts moviments socialistes.
 Principis d’igualtat i comunitat (Cohen):
o Igualtat, en 3 formes:
 Llibertat formal (tothom té els mateixos drets.- E.g. dones, minories...).
 Igualtat d’oportunitats lliberal: la igualtat davant la llei (formal) no és
suficient (sostre de vidre). Tothom ha de tenir les mateixes oportunitats
 Principi d’igualtat socialista: algunes desigualtats tenen a veure amb el
medi i no tenen a veure amb la responsabilitat (e.g. un cec no és
responsable d’haver nascut cec).
 Els desavantatges naturals (no socials) són desavantatges
objectius però no són fruit d’una decisió. Igualtat socialista
justifica molt poques desigualtats.
o Comunitat: són animals socials, i hem d’atendre les necessitats de la resta de
les persones no pel que puguem obtenir a canvi, sinó pel simple fet que són
persones i tenen necessitats.
o Cadascú fa el millor la seva feina per aportar al màxim a la societat.
Marx distingeix socialisme i comunisme: en socialisme, el principi de
distribució és de cadascú al seu treball (depèn del que un s’esforci, la
societat donarà més o menys). El comunisme diu que cadascú rebrà
tant com necessiti.
o Cohen diu que el model del ‘campament’ no es pot traduir en una
gran societat. No es pot prescindir del mercat, però es pot organitzar
per que s’assembli al ‘campament’: Socialisme de mercat (el mercat
és un mal menor, però és impossible eliminar-lo).
 Una certa idea de llibertat lligada a la independència econòmica (lligam amb
republicanisme democràtic).
o Marx diu que els mitjans de producció i les terres no són menys font de riquesa
que el treball. En una societat de no-propietaris, la gent només pot treballar (i
viure) amb el permís dels propietaris.
 Tensió amb la propietat privada i, per tant, amb el capitalisme. Oscil·lació entre el
reformisme dins el capitalisme i el rupturisme anti-capitalista.
o Dues institucions capitalistes: mercat (anticomunitari) i propietat privada (crea
desigualtats, que s’accentuen si no es fa res).
36
Evolució
 Inicis XIX – mitjans XIX: aparició del terme, lligat a propostes utòpiques, intel·lectuals,
apolítiques (Owen). Es busca solucionar els problemes socio-econòmics originats pel
capitalisme i dissenyar una societat ideal utòpica amb tots els beneficis de la indústria
però sense les desigualtats. Connotació similar a “hippy” d’avui en dia.
 Mitjans XIX – finals XIX: socialisme polític, apareix el marxisme i l’anarquisme.

o Es creen moviments polítics i obrers.
o Lligat amb el republicanisme democràtic internacional. Amb les onades
revolucionàries europees, es trenca l’aliança classe obrera - burgesia.
o Revolucions de 1948: onada revolucionària democratitzadora (sufragi masculí) i
amb contingut social: els programes revolucionaris defensen SMI, 8h...
o 1a Internacional: trencament entre marxistes i anarquistes (discrepància en la
qüestió de l’Estat: els dos veuen l’Estat com a eina de dominació de classe, però
l’Anarquisme el vol abolir directament; el marxisme vol prendre’n el control,
acabar amb el capitalisme, la propietat privada i les classes socials, i finalment,
l’Estat acabarà desapareixent per sí sol.
 Finals XIX – inici XX: socialdemocràcia marxista i II internacional. La socialdemocràcia

marxista s’expandeix a Europa i es creen partits socialdemòcrates que busquen entrar
en parlaments democràtics (Bundestag). 3 branques:
o Esperar la revolució i “anar fent”.
o Preparar la revolució, que no arribarà sola. Actuació clandestina i preparació de
la gent per quan arribi el dia.
o La revolució no arribarà, per guanyant eleccions es poden aconseguir reformes
dins la classe treballadora.
 Inicis XX – mitjans XX: Socialdemocràcia reformista i comunisme. Es trenca la II

Internacional i apareixen les Internacionals Comunista i Socialista. Revolució Russa
 Mitjans XX – finals XX: Comença la Guerra Freda. El món queda dividit en blocs. En el
món oriental domina el comunisme mentre que en la part occidental els
socialdemòcrates s’han convertit en un partit del sistema.
o A partir dels anys 1980, el model econòmic de Keynes s’esgota i a occident
s’aposta per mesures neoliberals.
o La socialdemocràcia està alineada amb Occident i és la promotora de l’Estat del
Benestar. Els socialdemòcrates han d’optar per mesures d’aquest caire per
arribar al poder. Només persegueix la repartiment de riquesa però no fer més
gran el moviment obrer ni el comunisme.
o En el bloc de comunisme, els partits es van separant de la URSS.
37
 Finals XX: enfonsament del comunisme i crisi de la socialdemocràcia.

o Crisi del socialisme per l’auge del neoliberalisme, que posa en dubte la
socialdemocràcia, i per l’enfonsament del bloc soviètic.
o Avui en dia, el socialisme està en un procés de canvi i el comunisme com a força
política ha deixat d’existir.
Corrents principals del socialisme

 Marxisme ortodox: materialisme històric. El socialisme serà resultat de contradicció
entre forces productives i relacions de producció, i entre la burgesia i el proletariat
(lluita de classes).
o Lluita de classes i desenvolupament de les forces de producció.
o Capitalisme: establiment de relacions de producció: persones que dirigeixen i
persones que fan la feina (sense veu). Això durà a la lluita de classes.
o Eliminació de les relacions de classe i la propietat privada.
o S’instaura un règim socialista: els mitjans de producció en mans de l’Estat.
o El proletariat prendrà el control de l’Estat, i aquest s’extingirà en un comunisme
d’abundància.
 Comunisme leninista: marxisme voluntarista.
o Lluita voluntària i revolucionària: la revolució no arribarà sola.
o Major importància de l’acció dels revolucionaris organitzats en un partit
d’avantguarda, que duran els treballadors cap a la revolució.
o Menyspreu a la democràcia moderna “burgesa”. L’Estat és burgès o proletari, no
democràtic o antidemocràtic.
o Règim de partit únic: l’Estat sorgeix de la revolució impulsada pel partit.
 Socialdemocràcia reformista: revisionisme i abandonament del materialisme històric.
“Socialisme dins el capitalisme”: economia mixta i Estat del Benestar. S’accepta la
democràcia moderna.
o Economia mixta i Estat del Benestar.
o Acceptació de la democràcia moderna liberal
o Tasca reformista, es busca un programa per incloure obrers i classe mitjana
 Altres corrents: anarco-col·lectivisme, feminisme socialista, sionisme socialista,
socialisme de mercat, ecosocialisme...
38
El socialisme d’avui
Està dins d’un procés de transformació interna, igual que el conservadorisme.
 Crisi d’imatge, discurs i identitat de la socialdemocràcia. Costa distingir-los dels liberals

d’esquerres. No queda clar ni que els uneix entre ells ni que els separa de liberals i fins i
tot de conservadors. Aposten per mesures reformistes com el repartiment de riquesa i
se centren en el fet social.
 Crisi de projecte de l’esquerra anti-capitalista. Desaparegut el comunisme soviètic, no
queda clara quina és l’alternativa a la combinació entre economia mixta i l’Estat del
Benestar.
o Confusió entre els partits anti-capitalistes i els partits socialdemòcrates. Fan
mesures que es poden titllar d’insuficients. Exemple: Chávez diu que “no sólo
reconocemos a la propiedad privada, sino que la apoyamos y la impulsamos” (si
és de benefici públic).
2.3.5. El feminisme
Panoràmica
 És el conjunt de moviments i corrents teòrics que treballen per la igualtat entre homes i
dones. El feminisme treballa per diagnosticar les desigualtats i les seves causes i trobar
les solucions necessàries per fer-les desaparèixer.
 Té una vessant teòrica: trobem ciència política o economia feminista. La teoria feminista
té per objectiu descobrir i entendre els diferents aspectes en que es manifesta la
desigualtat entre homes i dones.
Evolució històrica del feminisme
Distingim en tres onades de pensament que es van superposant. Tots comparteixen les
preocupacions de les primeres onades però cada vegada s’amplien.
 Primera onada (1790-1940)

o Centrada en drets civils i polítics (e.g. sufragisme).
o Mary Wollstonecraft, Olympe de Gouges
o Resultat de les revolucions liberals i democràtiques, on les dones hi participaven
però no obtenien la seva recompensa.
o No qüestiona els rols tradicionals de la dona però sí que qüestionen drets com
l’educació, el món laboral i la participació política.
o Procés d’emancipació durant les guerres mundials (sobretot en el món laboral),
però a l’acabar les guerres no han avançat en grans aspectes.
o Mal sense nom: les dones no estan satisfetes amb la vida que se suposa que han
de portar. Betty Friedan, La mística de la feminitat.
39
 Segona onada (1950-1980):

o Estén atenció als rols de gènere, sexualitat, drets reproductius, desigualtats de
facto (polítiques, econòmiques), denunciat per les feministes liberals.
o Feminisme radical (60’s): la dominació és un tret essencial en tots els aspectes de
la vida de les dones. Totes les desigualtats polítiques tenen un origen en les
relacions personals: “allò personal és polític”.
 Tercera onada (des del 1980):

o El feminisme es pluralitza i pren diferents formes. No totes les dones tenen les
mateixes desigualtats. No hi ha un tret denominador únic. No hi ha una única
forma de dominació i injustícia en les quals les dones són víctimes de
desigualtats.
o Diversificació teòrica: els diversos problemes exigeixen diverses solucions.
L’essència és la voluntat de diversificació i entendre totes les formes de
dominació sobre les dones. Dues feministes d’aquestes onada són Rebecca
Walker, Judith Butler.
Alguns conceptes clau
Són conceptes introduïts en la Segona Onada
 Gènere: conjunt de característiques que la societat assigna a cadascú segons el seu

sexe. D’un fet biològic passem a un fet social.
o Sexe: categoria biològica; Gènere: categoria cultural
 Patriarcat: sistema social on les categories de gènere s’utilitzen per implementar un
sistema de dominació, concretament per la part masculina.
o És doncs, un sistema social a través del qual la diferència biològica s’eleva a
categoria política establint relacions de poder entre els dos sexes.
 Perspectiva de gènere: conjunt de metodologies i perspectives teòriques que miren
d’examinar l’impacte del gènere en l’organització de la societat, la distribució
d’oportunitats i les interaccions personals.
o És una perspectiva transversal ja que es pot usar en qualsevol fenomen social.
Per exemple, com el gènere condiciona les polítiques públiques.
40
2.3.6. El nacionalisme
Panoràmica
 Terme polèmic i polisèmic. Significa coses diferents segons el context, el lloc i el
moment.
o Contrari a la globalització
o Persona contra la immigració, minories...
 Barreja entre xenòfob i proteccionista.
 Definició temptativa: “un moviment ideològic amb l’objectiu d’assolir i mantenir
l’autonomia, unitat i identitat d’un grup humà que segons alguns dels seus components
constitueix, de fet o en potència, una nació” (Anthony D. Smith). Caldria afegir-hi la
prosperitat de la nació.
o No és només un sentiment, és una ideologia.
o Autonomia (autogovern, que no independència)
o Unitat (nacionalisme com a motor d’unificació
o Les nacions són construccions socials
 Diferència amb altres tradicions ideològiques: no parla només sobre com s’ha de
governar, sinó també (i especialment) sobre qui s’ha de governar.
Conceptes fonamentals
 Nació. Es pot entendre de tres maneres:
o Jurídica: Conjunt de ciutadans d’un Estat (sovint d’un Estat democràtic). No
tothom que viu sota la sobirania de l’Estat forma part de la seva Nació, e.g.
Alemanya. Nacionalitat associada al passat de cadascú.
 Ius Sanguinis i Ius Soli
o Política: el conjunt de persones amb voluntat d’autogovern; és a dir, que tenen
voluntat de viure en conjunt sota unes mateixes lleis i un mateix Estat.
o Cultural: conjunt de persones amb identitat compartida: tenen una sèrie de trets
culturals similars, independentment de les fronteres dels Estats i de la seva
voluntat. Difícil d’identificar.
 Principi de nacionalitat: a cada nació, un Estat; a cada Estat, una nació. Les fronteres
d’Estat i nació han de coincidir. El concepte col·lapsa quan s’analitzen nacions dividides
en dos Estats (e.g. Alemanya partida en dos durant la guerra freda, Corea del Nord/Sud).
 Principi d’autodeterminació: principi segons el qual les nacions tenen dret a decidir el
seu futur mitjançant l’autogovern.
o Comença com a concepte individual, quan sorgeixen els nacionalismes, es
considera el dret de tots els ciutadans d’una nació a decidir el seu futur. “El
poble no pot decidir fins que algú no decideix qui és el poble”.
o Autodeterminació “interna” (i.e. dret a l’autogovern dins un Estat)
o Autodeterminació “externa” (i.e. dret de secessió).
41
 Nation-building: procés mitjançant el qual un Govern (estatal o subestatal) fa ús del

poder polític per crear consciència nacional entre els membres del grup humà al que
defineix com a nació (bandera, himne, educació, llengua...). Us/them. Diferent d’state-
building.
o Ernest Renan: “la nació és un plebiscit diari” (la nació és un fenomen de la
voluntat de reconèixer connacionals. Conflicte quan una persona no s’identifica
en la nació.
o Jürgen Habermas: “el que ens identifica com Alemanys és que formem part de
l’Estat alemany, i tenim una constitució”. Nacionalisme jurídic.
Tipus de nacionalisme
 Nacionalisme estatal vs nacionalisme sub-estatal.
o Dins aquest últim: nacionalisme autonomista vs nacionalisme secessionista.
 Nacionalisme orgànic (nació com a unitat cultural) vs nacionalisme cívic (fet d’estar
vinculat o no a una comunitat política. Noció de ciutadania).
o Dins d’aquest últim: nacionalisme estaticista vs nacionalista voluntarista
 Intents de síntesi entre nacionalisme orgànic i cívic:
o John Stuart Mill (cívic): reunió d’homes amb simpaties mútues.
o Mancini (orgànic): qüestions objectives: llengua, història compartida. El fet de
ser una nació no justifica tenir un Estat.
Evolució
Liah Greenfeld
 XVII: sorgiment i evolució de la idea moderna de nació a Anglaterra. Neix amb les
revolucions liberals.
 Finals XVIII – mitjans XIX: sorgiment nacionalismes americà i francès, de caràcter cívic i
estatal. Significat polític: treure poder al rei i atorgar-lo al poble. Vinculat a la sobirania
nacional.
 Mitjans XIX – inicis XX: Expansió del nacionalisme a tot Occident. Sorgiment dels
nacionalismes ètnico-culturals. Reconeixement de la “qüestió nacional”. Sorgiment de
nous Estats-nació, bé per independència (Grècia), bé per unificació (Itàlia, Alemanya).
Sorgiment dels principis de nacionalitat i autodeterminació. Qui és el poble?
o Napoleó: alguns estan d’acord amb les seves idees reformistes, alguns estan a
favor de les seves reformes però no volen viure sota l’Imperi Napoleònic.
42
 De la 1GM a la 2GM: enfonsament dels Imperis Centrals (Alemanya, Àustria-Hongria,

Rússia, Imperi Otomà). La 1GM es fa en clau imperialista. Neixen molts Estats-nació,
sorgeixen de l’enfonsament dels Imperis Centrals (Polònia, Hongria, Irlanda...). Aparició
dels feixismes a Itàlia, Alemanya i Espanya.
 De la 2GM fins als anys 70: nacionalismes anti-colonials. Acaben amb les colònies amb
l’ajuda de USA o URSS, depenent del bàndol.
 Dels anys 70 endavant: ressorgiment dels nacionalismes sub-estatals no-colonials: serbi,

basc, català, quebequès, escocès...
o Minories nacionals que volen un Estat propi o molt autogovern.
o Controvèrsia en els nacionalismes d’Estat (anti-europeisme, anti-OTAN, anti-
ONU...), plantegen reptes a la consolidació de la societat internacional.
2.3.7. L’Estat democràtic modern

 L’Estat sorgit de les revolucions francesa i americana és un Estat liberal políticament
oligàrquic.
o Es reconeixen drets civils negatius (no garanteixen drets civils, però sí que ho fan
davant la llei).
o Estat de Dret (regeix el principi de legalitat, al qual estan sotmesos governants i
governats).
o Els reis també han de respectar la llei (sobirania compartida de la Constitució de
Cadis).
 A causa dels moviments democratitzadors (obrer, progressismes), sorgeixen Estats amb
llibertats polítiques (sufragi -primer masculí i després universal) i Estats socials (deixa de
garantir únicament drets negatius i polítics, i passen a garantir drets independentment
del nivell adquisitiu de la població: sanitat, educació...).
o L’Estat té una responsabilitat amb els ciutadans. A partir d’aquí sorgeix l’Estat del
Benestar.
o Redistribució de la riquesa: des de la 2GM, el mainstream polític es caracteritza
per la defensa d’un cert caràcter social.
 Transformació del concepte de ciutadania (dret a tenir drets). Els súbdits es transformen
en ciutadans de ple dret. El fet de ser membre d’un Estat dona dret a tenir drets,
garantits per l’Estat.
o Drets negatius però drets polítics creen dues classes polítiques: ciutadans actius
(dret a sufragi i a participar) i ciutadans passius (només tenen drets negatius).
 Drets humans vs drets ciutadans.
43
2.2. Tipus d’organització territorial de l’Estat

Organització de la sobirania estatal i del poder polític sobre el model territorial.
Estat Unitari (França)

 La sobirania de l’Estat correspon a tot l’Estat. El poder està establert a les institucions
centrals, escollides democràticament (en cas de democràcia), que tot i que es troben a
la capital, representen a tot el país. Poder centralitzat, amb un cert grau de
descentralització administrativa per a executar millor les decisions per tot el territori.
Estat federal (EEUU, Suïssa, Alemanya, Canadà)

 L’Estat federal és un terme mig entre Estat unitari i confederació2.
 Federació: sobirania compartida entre el poble del conjunt de la federació i el poble de
cada estat de la federació. La sobirania compartida es tradueix en que cada Estat no pot
modificar el conjunt de la federació, i el conjunt de la federació tampoc pot canviar les
constitucions internes d’algun dels Estats (EEUU: per canviar la Constitució, s’ha
d’aprovar a les 2 cambres i a 2/3 dels Estats). Pacte entre cada Estat i pacte entre els
ciutadans.
o EEUU: La Cambra de Representants representa el conjunt del país (els
representants varien segons la població de cada Estat). El Senat té un pes molt
important, ja que representa els Estats (2 senadors per Estat). Pes en la política
exterior: ha de ratificar els Tractats Internacionals del POTUS (va anul·lar els 14
punts de W. Wilson). Els jutges del SCOTUS també han de ser aprovats pel Senat.
Ara s’escullen els Senadors per eleccions directes, però abans eren els governs
estatals els que els seleccionaven. “Club dels milionaris”.
o Bundesrad representa els landes alemanys, i ha de aprovar les lleis que afectin
les competències dels Estats federats per que entrin en vigor.
 Self-rule vs shared rule
o Self-rule: autogovern
o Shared rule: govern compartit: participar conjuntament del govern de la
federació. Al Canadà, el Senat no té poder real, però els estats són essencials per
aprovar reformes constitucionals.
Estat regional (Regne Unit, Espanya, Itàlia)

 Punt entremig entre estat federal i unitari. El poder no està centralitzat per que així ho
ha decidit el propi sobirà. El parlament britànic (el sobirà) cedeix certes competències a
Escòcia, però si així ho decideix, pot retirar-les. França comença a tenir unitats
territorials amb molt autogovern (Còrsega), tendència cap a la descentralització.
2
Confederació: la sobirania no recau en el conjunt de la confederació, sinó en els diferents estats.
44
Altres
 Estat lliure associat: quasi independent, però sota la protecció i el control d’un Estat
major E.g. Puerto Rico: està sota el control del govern dels EE UU. La constitució dels
EEUU es pot canviar sense Puerto Rico, no voten al president... però es poden
independitzar (o annexionar completament) si així ho decideixen.
o Irlanda del Sud era un estat lliure associat a UK abans de la seva independència.
 Unions personals: monarquies constitucionals (s. XIX, reis amb poder però no absolut),
una forma d’Estat en la qual cada territori tenia el seu propi govern, units per la figura
del Rei.
45
3. Democràcia
3.1. Democràcia antiga i democràcia moderna
Concepte polisèmic i políticament carregat. Moltes dictadures es consideren “democràcies”.
 Franco: “democràcia orgànica”

 Stalin: “democràcia popular”
Abans del s. XVIII, democràcia tenia connotació negativa (populisme, govern del poble baix...).
La democràcia i les seves crítiques (Robert Dahl).
Sistema de presa de decisions on tots i totes prenem decisions que ens afecten a tots i totes.
Avui en dia, democràcia és sinònim de “democràcia moderna” o liberal (o burgesa, pels
marxistes), però el model antic és molt diferent.
3.1.1. Democràcia atenenca

Història de la democràcia atenenca
 La democràcia dura des del 507 aC fins al 322 aC, amb interrupcions i canvis.
 Reformes de Soló. S’aboleix l’esclavitud per deutes, es milloren les condicions del demos
o Es crea l’Heliea (TS) i els fonaments de la democràcia.
 La democràcia neix com a conseqüència de l’assassinat dels fills de Pisístrat, l’oligarca

que va robar el poder als aristòcrates (sistema polític timocràtic, manen els rics).
Pisístrat ajuda als pobres per escapar del control dels aristòcrates. Els seus fills, de
mentalitat més tirana, perden la legitimitat de la seva població, i els acaben assassinant.
 Clístenes aconsegueix el poder, i per garantir la supervivència d’Atenes, busca una

forma en la que el poble d’Atenes participi en la presa de decisions. Anomena aquest
sistema Isonomia (igualtat davant la llei).
o Democràcia limitada: només hi participen ciutadans atenencs de ple dret
(homes, locals, no esclaus). Al final, només hi participa la classe mitjana o alta,
els que tenen temps.
o Es reforça el poder de l’Ekklesia
o Magistratures per sorteig
o Ostracisme
o Isonomia, isegoria i isocratia.
 Guerres mèdiques: els grecs derroten els perses (Platea) al Mar Egeu. Els atenencs
derroten els perses en batalla naval (Salamina) gràcies a Temístocles, que construeix
muralles al voltant d’Atenes i una gran flota.
46
 A partir d’aleshores, Atenes es torna una potència hegemònica al Mar Egeu, i augmenta
el comerç, protegit per l’armada. Els pobres, que eren els que sostenien l’imperi (duien
els vaixells), donen suport a Efialtes
 Efialtes aprova lleis que treuen el poder a l’assemblea dels aristòcrates (Areòpag), i es
comencen a decidir governants per sorteig. S’aprova un salari pels polítics per tal que els
pobres puguin i vulguin ser Magistrats. Efialtes és assassinat.
 Pèricles passa a dirigir Atenes en el punt àlgid de la ciutat, que es converteix en un focus
de riquesa, cultura i prosperitat.
 En la Guerra del Peloponès, Pèricles busca una estratègia de defensa i desgast (bloqueig
marítim), però la gent mor de pesta negra, que mata a Pèricles, i els seus successors
duen a terme una estratègia ofensiva que fracassa. Esparta saqueja Atenes.
 Cop d’Estat orquestrat per Esparta: s’aboleix la democràcia i s’hi instal·la el Govern dels
Trenta Tirans, que no dura gaire (opinió popular contrària).
 Trasibul es revolta contra els oligarques i instaura la democràcia.

o Es reforcen els tribunals, com a contrapesos del poder de l’Ekklesia, i desapareix
l’Ostracisme.
 Atenes es manté com a potència mitjana fins al segle IV aC. Els grecs s’enfronten a
Macedònia (s’havia beneficiat de les guerres internes guerres), Macedònia acaba amb la
democràcia atenenca. Atenes continua auto-governant-se, però de manera més
aristocràtica.
El model atenenc
 Objectiu: evitar l’hybris: falta de mesura, supèrbia, associada al poder. Associada als
grans herois. Els atenencs pensen que l’hybris és un problema de disseny institucional
(evitar que els poderosos abusin el seu poder). Per controlar l’hybris en el poble, el
poder de l’Assemblea està equilibrat per altres institucions (Areòpag).
 També volen evitar el govern de minories privilegiades, que tendien abusar del seu
poder. Tothom té la mateixa influència política en l’esfera pública, independentment de
l’esfera privada (Isegoria).
 Ciutadania restringida: només els homes atenencs lliures eren ciutadans de ple dret. No
existien, però, les restriccions de classe pròpies d’altres ciutats. Com més poderosa es
torna Atenes, més restrictiva és la ciutadania.
47
 Legalització del poder polític: les institucions atenenques funcionen més en el que diuen
les lleis que en el que diuen els poderosos (amb excepcions). Cada cop les lleis guanyen
més pes (l’ideal atenenc és la Isonomia, la igualtat davant la llei).
 Democràcia directa: els ciutadans de ple dret podien assistir a l’assemblea, però no hi
anava molta gent. En aquest sentit, model idealitzat de democràcia.
 Valors fonamentals de la democràcia atenenca:

o Llibertat: al ser una ciutat comercial, la concepció de llibertat és diferent a altres
ciutats. Llibertat en l’esfera privada.
o Igualtat entre ciutadans, concretada en:
 Isonomia: igualtat davant la llei
 Isegoria: Igualtat de Paraula -no només llibertat d’expressió, també
igualtat d’expressió (totes les veus s’han d’escoltar per igual,
independentment del poder adquisitiu o la família). El nom prové de
l’Àgora, on es reuneix l’Assemblea d’Atenes.
 Isocratia: Igualtat de poder (és un ideal, no es compleix) i influència
política.
Institucions atenenques
 Areòpag: assemblea dels aristòcrates, herència pre-democràtica que perd poder al llarg
del temps, fins que acaba com a cambra judicial. Amb les reformes, només cobreix
delictes relacionats amb la religió (no n’hi havia gaires, ja que era una societat politeista.
La ciència neix a Atenes gràcies a la seva tolerància i multiculturalitat.).
 Ekklesia: assemblea popular de participació directa. Epicentre del poder atenenc. Fa de
contrapès als tribunals. Poder gairebé absolut, però té contrapesos (Magistrats,
Tribunals...).
 Ostracisme: institució que evita l’aparició de tirans: quan una persona esdevé massa
popular o poderosa, se’l podia expulsar. L’ostracisme es torna un instrument partidista
per expulsar rivals polítics. Cau en desús quan veuen que l’assemblea també pot caure
en l’Hybris.
 Tribunals: el més important era l’Heliea. Triats per sorteig (no calen professionals ja que
la llei és senzilla). A partir de 415 aC, revisa la legalitat de les decisions de l’Ekklesia
(similar al Tribunal Suprem actual). Tenen molt poder, que creix a mesura que es
legalitza la política. Neixen els advocats de professió, que redacten les defenses davant
el Tribunal. Bons oradors.
48
 Nomothetai (legislador): triats per sorteig, ratifiquen

*Lleis i decrets
lleis* aprovades a l’Ekklesia.
 Boulé: Consell dels Cinc-cents. Triats per sorteig i Decret: decisió immediata
renovats periòdicament. sobre el control de la ciutat
o Representaven els districtes urbans d’Atenes. (impostos). Votats en
Consell que servia per ajudar a l’assemblea en l’Ekklesia.
l’execució de les funcions. Garantia el Lleis: normes de caràcter
compliment de les decisions de l’assemblea. general que regulen la
També recollia les idees de la gent, i elaborava convivència a Atenes. Els que
l’ordre del dia. Òrgan de suport a l’assemblea. proposin canvis a la legislació,
 Magistratures: poder executiu d’Atenes. Executen les s’ha de votar en assemblea i
ordres de l’Assemblea: generals, tresorers... Càrrecs després ha de ser aprovada
designats per sorteig (excepte en generals de guerra i pels Nomothetai, que “jutgen”
tresorers, que s’escullen per votació, ja que no tothom la llei i l’adopten o no.
sap fer-ho).
Crítiques al model atenenc

 Poca preparació dels ciutadans a l’hora de prendre i executar decisions. No tothom val
per governar, és una virtut que s’ha de desenvolupar. Argument del tutelatge (Dahl):
votació com a selecció d’elits, no com a govern del poble.
 Irracionalitat i irreflexivilitat de les assemblees, que esdevenen presa fàcil dels
demagogs. Davant manifestacions falses però molt populars, hi ha persones que les
acaben acceptant per sumar-se a la majoria.
 Irresponsabilitat política: si les decisions surten malament, ningú pren responsabilitats.
Es castiga responsables que no ho són.
 Desequilibri de classe (Aristòtil, Plató): promou la tirania de la majoria dels pobres
contra els rics (tot i que la propietat dels rics era respectada, i no hi havia gaire
redistribució de riquesa, excepte per orfes de guerra).
Respostes
o Models utòpics (Plató): disseny de la ciutat ideal, molt estamental: treballadors,
guardians i filòsofs-governants (triats entre els guardians).
o Educació (Eurípides): la gent que va a les assemblees no està educada. Educació
per a millor el funcionament. Educació al teatre (obres educatives).
o Governs mixtos (Aristòtil): els problemes de la democràcia són similars als de
l’oligarquia, ja que els dos models donen al poder a una classe social. Si es
mesclen, el poder de classe s’estabilitza.
 Càrrecs per elecció (per tal que guanyin els rics): els pobres no estan
preparats per manar, però han de participar en les decisions polítiques
per garantir l’estabilitat de la societat.
49
3.1.2. La democràcia moderna

 Lligada a l’Estat-nació, i per tant d’extensió superior al municipi (al contrari que la Grècia
democràtica, organitzada en Ciutats-Estat).
 Democràcia constitucional:
o Impera el principi de legalitat (fins i tot la voluntat del poble està subjecta a les
lleis). La constitució n’és la bàsica (normalment un document escrit, però no a UK
i Atenes: normes fonamentals en lloc d’un únic document).
o Impera el principi de separació de poders (legislatiu, executiu i judicial).
o Democràcies equilibrades: el poble organitza una estructura de poder amb
òrgans més o menys subjectes a la voluntat popular. Òrgans que fan de
contrapès al poder democràtic. Els contrapesos anti-democràtics estan fets per
regular possibles voluntats anticonstitucionals del poble.
 Democràcia representativa (la principal diferència amb Grècia): assemblees de
representats, que han estat votats per la gent. La sobirania popular no decideix
directament.
 Democràcia electoral i de partits: representació via eleccions lliures i plurals (a
diferència de la Grècia democràtica), i organització dels representants dels partits.
 Democràcies socials: una de les funcions de l’estat és intervenir en l’economia per
fomentar un cert tipus de justícia social.
 Separació entre espai privat i espai públic, lligada a la secularització. A mida que avança
la democratització, es critica aquest concepte (sobretot pel feminisme: “allò personal és
polític”. El contracte sexual, C. Pateman).
 Paper important de la societat civil (2 significats):
o Mitjancera entre l’individu i l’Estat.
o Sentit estricte: entitats i associacions que no són ni entitats públiques (no
representen a tot el poble) ni privats (no són negocis amb ànim de lucre). Tenen
l’objectiu de promoure un benefici social des de l’associació voluntària.
50
3.2.1. Separació de poders

Poder legislatiu
 Poder que fa les lleis.
 Es diposita en una assemblea de representants electes (que en sistemes
presidencialistes s’anomena Congrés; en parlamentarismes, Parlament).
o Origen: parlaments medievals (Lleó, Bretanya, França, Corts Catalanes...). Molt
diferents dels actuals: No representaven la nació com a conjunt (no existia), sinó
als tres estaments en que estava dividida la societat (noblesa, església, poble -
burgesos, camperols...).
 Mandat3 imperatiu: mandat particular, no lliure, i revocable.
 Particular en el sentit que la finalitat del poder és molt concreta
(e.g. ordre de fer la guerra contra un país).
 No lliure: la persona que mandata té dret a dir a la persona que
rep el mandat com ha de fer-lo (control).
 Revocable: El mandatari pot treure el poder al representant si
desobeeix ordres (e.g. relació client-advocat).
o Avui en dia, representen la societat (nació, regió, ciutats...).
 Mandat representatiu (l’imperatiu sol està prohibit): general, lliure i
irrevocable.
 General: el mandatari ja no té control sobre el representant; el
poder de representar és del representant, valga la redundància.
 Lliure: el mandatari no pot evitar que el representant utilitzi
determinats mètodes.
 Irrevocable: el mandatari no pot revocar el mandat. No podem fer
fora un diputat pel fet que no compleixi promeses.
o Sí que és revisable (cada 4 anys), però mentrestant no es
pot expulsar.
3
Mandat: delegació de poder del mandatari al seu representant
51
Annex: Les democràcies – Ferran Requejo

PRIMERA PART: LA DEMOCRÀCIA EN LA GRÈCIA CLÀSSICA
No entra
1. El període arcaic (s. VIII – VI aC)
No coneixem molts detalls de l’època, només d’Atenes (finals del segle VI aC - segona meitat s
IV aC)
VIII aC – relacions jerarquitzades, les minories aristòcrates prenen les decisions polítiques.
Superioritat aristòcrata justificada per una naturalesa especial basada en la seva hegemonia en
les activitats socials (legislació, guerra, economia...)
Territori dividit en unitats jeràrquiques que formen un sistema piramidal que afecta a les
decisions polítiques i la defensa militar.
Comerç: irregular i escàs. Economia agrícola local.
1.1. Crisi als valors aristocràtics tradicionals

La teoria política preclàssica es desenvolupa a partir de la crisi del sistema polític, a partir de la
segona meitat del segle VIII aC (dura 2 segles)
Diké: justícia, defensa del dèbil emparada en la divinitat.
Es redueixen les separacions entre l’aristocràcia i el demos.
Areté (virtut cívica, excel·lència). Concepció homèrica: triomf -> reconeixement social -> glòria
Èxit: riquesa i felicitat, base de la distinció del noble respecte al demos.
 Capacitat d’expressar opinions qualificades.

 Capacitat de portar una vida material i espiritual superior.
Aquests valors coexisteixen amb d’altres que faciliten canvis decisius en la mentalitat social.
Comportaments dotats d’aidos (respecte).
El procés de racionalització de la cultura grega comporta:
 Sophrosyne: ideal de mesura racional d’autodomini. Element de control i predicibilitat

en els ideals de l’acció política (contraposat per l’hybris: excés i supèrbia, lligat a la figura
del tirà, contrària a la moderació del dirigent aristòcrata).
 Allunyament de l’esfera religiosa respecte l’esfera humana. Universos humà i diví
dominats per logos (racionalitat comú).
o El logos comú presenta tots els homes com a iguals, independentment de la
classe.
52
1.2. L’emergència de la Polis

Consolidació d’una nova forma d’organització política: la polis
 Autosuficiència econòmica
 Autogovern independent
 Paper actiu del demos: infanteria (hoplites -milícia ciutadana) i tasques de navegació
 No existeixen els drets individuals ni la distinció entre esfera pública i privada
o Llibertat política com a llibertat de la polis (no dels ciutadans)
 S. VIII aC: processos colonitzadors, es funden nous nuclis urbans al Mediterrani oriental.
o Auge del comerç: intercanvis entre colònies i metròpolis
o Contacte cultural: cultures no gregues amb un major grau d’organització social i
econòmica.
 L’aristocràcia segueix controlant-ho tot, però hi ha canvis en la jerarquia
aristocràtica. Triomfen tiranies aristòcrates, ajudades pels hoplites: canvi
d’hegemonia entre diferents clans aristocràtics.
1.2.2. El cas d’Esparta

Creació de disposicions legal-constitucionals que regulen càrrecs i institucions del poder polític
o Neixen a Esparta (inicis s. VII aC): procés de despersonalització del poder polític.
 Separació fonamental entre ciutadans espartans i ilotes ( esclaus, sense
drets polítics).
 Organització del demos espartà:
o Assignació a cada ciutadà d’un lot de terra (kleroi) i d’ilotas per a treballar-la
(esclavatge).
o Vinculació a una de les tres tribus de tradició dòria, subdividides en fratries (que
conformaven unitats militars i educatives)
o Igualtat dels ciutadans espartans davant la llei (homoioi – “iguals”)
 Sistema rígid d’educació i entrenament militar
 Els ciutadans participen en les institucions de govern
 Característiques del sistema espartà a partir de les reformes del segle VII aC:
o Vinculació de les institucions de govern a disposicions legals (per sobre de qui té
el poder).
o Predicibilitat de la conducta de la demos (els individus tenien fixats un conjunt de
drets i obligacions estrictes)
 Esparta va tenir presència com a potència bèl·lica internacional fins a l’època dels
imperis macedònic i romà.
 No tenim notícia de l’existència de tirans a Esparta.
53
2. Les reformes democratitzadores del segle VI aC a Atenes

2.1. Les reformes de Soló (594 aC)
Segle VII aC: a Atenes no hi ha una reorganització econòmica i política (al contrari que Esparta)
 Atenes no participa en les colonitzacions.

 Poder concentrat en els eupatridai, un conjunt de famílies aristocràtiques que
controlaven l’Areòpag ( institució que agrupava dirigents locals i tenia atribucions
generals a tota la polis.
 Hektemoroi: camperols vinculats a aristòcrates, si no complien les obligacions, eren
convertits en esclaus.
Codi de Dracó (624 aC, abans de les reformes de Soló): codi establert després d’un intent
frustrat de cop d’Estat per Ciló.
Crisi econòmica a finals del VII aC, Soló accedeix al poder (càrrec d’Arcont) i impulsa una
reforma política i econòmica que culmina en el sistema democràtic clàssic. La majoria de les
reformes foren dirigides per aristòcrates.
Reformes de Soló:
1. Seisakhtheia: abolició dels hektemoroi, i prohibició de fer préstecs sobre la base de la
llibertat personal.
2. Creació de quatre classes (només ciutadans), amb diferents drets i obligacions
polítiques:
o Pentakosiomedimnoi
o Hippei (genets): tenien diners per a comprar cavalls i integrar-se a la cavalleria.
o Zeugitai: camperols amb armes, actuen de Hoplites
o Thetes: treballadors sense bens
o No ciutadans: dones, homes lliures no ciutadans, esclaus.
3. Reforma institucional
o Reunions de l’Assemblea ara seran periòdiques, els temes es votaran. Tots els
ciutadans hi poden participar.
o El demos comença a intervenir en qüestions judicials
 Actuen a l’Heliea (tribunal d’apel·lacions)
 Dret a iniciar un procés acusatori
o Els Nou Arconts (instaurats el segle anterior) queden restringits a les 2 primeres
classes.
o Es manté el sistema de les quatre tribus de tradició jònia, que escullen el Consell
dels Quatre-cents (els thetes n’eren exclosos). Competències inexactes.
A banda, es mantenen estructures i institucions del segle anterior que condicionen el
funcionament pràctic de la política atenenca:
54
 Es mantenen les quatre tribus i el sistema de fratries, amb les seves relacions
jeràrquiques.
 Es manté l’Areòpag, dominat per aupàtridas (aristòcrates)
Les reformes constitucionals de Soló suposen:
 Creació d’un entramat legal que controla el poder polític, que despersonalitza el poder.
 Ampliació del rol del demos en les institucions (exclusió de les dues classes econòmiques
més baixes)
 Manteniment de figures tradicionals com l’Areòpag i les tribus, amb les que
l’aristocràcia manté l’hegemonia local.
Timocràcia (els càrrecs polítics són reservats per als rics). Canvis en la situació aristocràtica
tradicional en un context de creixement econòmic.
No és una demokratia, però constitueix la base de les reformes democratitzadores futures.
Anarquia (no hi ha arconts), ús de la força per a fer complir la legislació.
2.2. La tirania a Atenes: Pisístrat i Hipias (564 – 511 aC)

Pisístrat, un dirigent de la facció aristòcrates de la muntanya, accedeix al poder polític d’Atenes
imposant-se militarment als aristòcrates rivals. Accés al poder per mètodes no constitucionals,
però la seva tirania i la dels seus dos fills van contribuir a la democratització d’Atenes:
1. Ruptura amb el sistema constitucional de Soló. Els alts càrrecs administratius són
ocupats per col·laboradors, però la demos participa al Consell i als Tribunals (les lleis no
canvien).
2. Auge de la cultura (teatre, música, festivals...). Política centralitzadora, es treu poder a
les fratries i a les tribus.
3. Seguretat econòmica. Els camperols més pobres reben ajuts (impostos sobre
l’agricultura, que augmenta quantitativament). Expansió comercial per l’Egeu,
consolidació de la moneda atenenca a tota Grècia.
No es tracta d’una ruptura frontal amb les reformes de Soló, sinó una continuació.
Els fills de Pisístrat continuen amb les reformes.
55
2.3. El sistema polític i administratiu de Clístenes (511 aC)

Quan els fills de Pisístrat són assassinats, Clístenes arriba el poder amb el suport popular
després de 3 anys de conflicte.
Les reformes polítiques de Clístenes, en un context d’auge econòmic i cultural. Procés
democratitzador: reforma de l’administració i les institucions, i Ostracisme4 per a controlar els
principals càrrecs.
1. Reforma administrativa: tribus i fratries són substituïdes per una nova organització
territorial: els trittyes (costers, de l’interior i urbans – 10+10+10), que agrupaven cada
un deu nuclis urbans (o demos). La unitat administrativa major eren les tribus, de caire
territorial i amb un pluralisme d’interessos, i no de caràcter familiar.
2. Canvis institucionals: es manté l’Assemblea com a institució central del sistema polític.
Reunida a la Pnix, decideix sobre guerra, pau, nomena ambaixadors, estrategues...
 Votacions: no es feien recomptes, era molt aproximat.
 Per a incentivar la participació (molt baixa), hi ha compensacions econòmiques
(dracma).
 Consell dels Cinc-cents (boulé), que representa les deu tribus urbanes. Cada
ciutadà podia estar al Consell durant un any (màxim 2 en la vida).
 El Consell prepara les sessions de la Assemblea, proposa mesures per adoptar a
la Assemblea, s’ocupa de la política exterior, de la supervisió de magistratures i
defensa.
 L’exèrcit està format per unitats, dirigides pels strategoi, que estan sota el
comandament d’un arcont polemarc, escollit per l’Assemblea d’entre les 2
primeres classes solonianes.
 Es mantenen:
o Areòpag, amb característiques solonianes.
o Tribunals de participació ciutadana directa de les 10 tribus (escollits per
sorteig entre voluntaris).
o Heliea (tribunal d’apel·lacions): mandats anuals, defensen les normes
aprovades a l’Assemblea i el Consell. Tribunals de 501 membres (sempre
imparell), es jutgen causes públiques i privades. La compensació
econòmica va causar que molts pobres es presentessin voluntaris.
 Vot secret dels membres.
 Si l’acusació no guanyava, era multada.
 Ingressos econòmics procedien de:
o Mines de plata i or
o Multes administratives i judicials
4
Ostracisme: institució que evita l’aparició de tirans, quan una persona esdevé massa popular o poderosa, se’l
podia expulsar. L’ostracisme es torna un instrument partidista per expulsar rivals polítics. Hybris popular. Cau en
desús quan veuen que l’assemblea també pot caure en l’Hybris
56
o Adquisicions de guerra
o Lloguers de propietats públiques
o Donatius i préstecs
o Impostos a les ciutats aliades de la Lliga de Delos.
3. Ostracisme: fórmula de control de càrrecs públics realitzada per l’Assemblea.
S’inhabilitava aquells membres que acumulaven tant poder, riquesa o ambició que
amenaçaven la llibertat d’Atenes.
 Utilitzada com a arma de desprestigi i anul·lació entre líders rivals. Va caure en

desús en el segle IV aC.
Les reformes de Clístenes van fer augmentar la subjecció del poder polític a les normes
constitucionals. S’amplia el pes de les estructures de la ciutat sobre els poders locals
tradicionals.
Tot i que els ciutadans eren iguals davant la llei (participació del demos a l’Assemblea, el Consell
i els tribunals), eren els aristòcrates els que tenien els càrrecs principals. Tot i així, el demos
tenia a l’abast mecanismes de control polític (Ostracisme) i judicial (Heliea, tribunals locals).
Valors del sistema atenenc (s. VI aC):
 Isonomia: igualtat davant la llei

 Isegoria: igualtat ciutadana de l’ús de la paraula a l’Assemblea.
 No apareix la paraula demokratia fins al segle V aC.
3. La democràcia atenenca: guerres mèdiques i el període de Pèricles

3.1. Democràcia i guerres mèdiques (490 – 462 aC)
Abans de les reformes democràtiques d’Efialtes l’any 462 aC, no tenim molta informació
Petites reformes, entre les quals la nova designació de l’arcont (sorteig entre candidats
escollits, de les 2 primeres classes). Devalua la importància dels Arconts, contra els strategoi,
escollits anualment però reescollibles.
Evolució de la demokratia atenenques es troba a la política internacional (abans de les guerres
mèdiques no hi havia cap organització política que agrupés moltes ciutats gregues).
Clístenes va iniciar una aproximació a l’imperi persa (va fracassar), i més endavant es va donar
suport a una sublevació de les ciutats gregues orientals contra els perses (va fracassar).
Tampoc hi havia cap institució centralitzada de defensa per evitar conquestes perses
Saqueig d’Atenes (i altres ciutats gregues) per Xerxes, batalla de Salamina. Esparta participa a la
segona guerra mèdica (480-479 aC) a Termòpiles (480 aC).
Els grecs guanyen a Salamina (marítima) i a Platea (terrestre).
57
Després d’alliberar les ciutats caigudes, es forma la Lliga marítima (300 membres), dirigida per
Atenes). Això motiva la consolidació de democràcies en altres ciutats de l’Egeu.
Política expansionista atenenca: la llibertat col·lectiva d’Atenes es contraposa a la disminució de
llibertat col·lectiva dels seus aliats.
Temístocles reforça Atenes amb una muralla i una flota, reforçant l’hegemonia grega.
Cimó: política antipersa. Víctima de l’ostracisme per actuar en contra les polítiques de
Temístocles.
Marc conceptual d’Atenes (primera meitat s. V aC)

 Juxtaposició entre valors aristocràtics i consideració de la polis com a unitat pròpia
lliure.
 Equilibri entre el demos i la aristocràcia.
 Areté (èxit) vinculada a la diké (justícia).
o Això legitima l’organització política de la polis (demokratia de Clístenes) i
corrobora la justícia de la causa atenenca contra els perses. La victòria en les
guerres mèdiques serveixen per justificar la superioritat del sistema polític de les
reformes de Soló, Pisístrat i Clístenes.
 Herodot (va introduir el terme demokratia) considera la guerra un combat entre llibertat
i tirania, en que sempre guanya la llibertat. Quan Atenes perd contra Esparta, problema
de legitimació.
 Valors tradicionals aristocràtics es mantenen, però “democratitzats” (les llibertats s’han
estès a la demos) i han de conviure amb un ideal de justícia (diké)
3.2. Les reformes d’Efialtes i Pèricles (462 – 429 aC).

Efialtes i Pèricles: programa de política exterior similar al de Temístocles. Segueix
l’enfrontament amb Esparta. Atenes s’alça en potència hegemònica de la Grècia central.
Atenes torna a vèncer a Perisa, que reconeix en la Pau de Calias l’hegemonia atenenca a l’Egeu.
Direcció militar i tributària de la Lliga de Delos, però Atenes no convenç a Esparta per fer un
congrés panhel·lènic.
Atenes firma una pau de 30 anys amb Esparta, reconeixent l’hegemonia espartana sobre el
Peloponès. Estabilitat.
Política interna:
 Disminució de les atribucions de l’Areòpag

o Només actuarà com a tribunal en casos de delictes de sang i matèria religiosa.
o Les altres competències es desplacen a altres institucions (Assemblea, tribunals,
consell dels 500)
58
 Compensació econòmica als càrrecs públics (tribunals, Consell, Heliea...).

 L’Heliea passa a ser la instància jurisdiccional central d’Atenes.
 La tercera classe (Zeugitai) és admesa per a ser Arconts
 El comportament d’un càrrec públic és susceptible d’implicar una causa judicial en
contra.
Característiques de la democràcia al segle V aC

 Assemblea com a institució central de participació directa del sistema polític
 Ús de sorteig en el nomenament de càrrecs públics (entre els que s’hi presentaven).
 Rotació de càrrecs (un any, irrepetible si hi ha altres alternatives - excepte en
estrategues)
 Revocabilitat de les autoritats “executives”
 Paper dels tribunals als que accedien directament dels ciutadans
 Paper de l’Ostracisme durant el s V (després ja no)
 Permanent desconfiança sobre l’exercici pràctic col·lectiu
 Desconfiança del sistema d’elecció, que a la pràctica distorsionava la realitat
 La democràcia directa combina la participació directa a l’Assemblea amb l’elecció per
sorteig a membres del Consell i tribunals.
 Baixa participació a l’Assemblea ( = 6.000, de total de 30.000)
 Distribució de funcions de l’interès general de la polis entre Consell i Assemblea.
 Popularització dels processos decisionals
o Assemblea i Heliea: principals legitimadors, sota el lideratge de Pèricles
 Pèricles manté l’equilibri demos-aristocràcia
 Després de la mort de Pèricles, augmenta en nombre de demagogs, que influeixen en la
presa de decisions de l’Assemblea però no tenen cap càrrec de responsabilitat.
o Raó de desprestigi de la democràcia atenenca dels segles posteriors
o Base de propostes de reforma dels intel·lectuals de finals de V i segle VI aC.
(Tucídides, Isòcrates, Aristòtil)
Economia
 Amplia llibertat comercial (amb excepcions, productes importants regulats per
institucions)
 No hi ha impostos directes, sinó recaptacions a partir de:
o Mines de Laurió i Taso
o Taxes duaneres
o No ciutadans
o Contribucions de la Lliga de Delos
 Política de grans construccions públiques (Acròpolis, temples...)
 Inversions en programes navals
 Promoció d’assentament a noves colònies
 Mesures assistencials: construcció de banys públics, finançament espectacles teatrals.
59
Igualtat
 Valor repetit en totes les formes de democràcia
 Igualtat en què? Igualtat per a qui? (pregunta formulada en totes les democràcies)
o Isonomia i Isegoria
Llibertat
 Nivell individual: contraposició esclau – Home lliure
 Nivell col·lectiu: la polis ha de ser lliure (no poder extern), participació dels ciutadans
(Assemblea i tribunals) i control popular del poder polític (càrrecs, rotació i ostracisme)
3.2.2. La primera sofística

Moviment intel·lectual que condueix a canvis en la legitimació del sistema democràtic.
 Accent sobre la concepció de la naturalesa humana, de caràcter racional.

 Els sofistes intenten educar en racionalitat, sense tradicions (obstacles per a la òptima
contribució de cada ciutadà a la polis).
 Es genera un individualisme, que no és percebut com a contradictori amb l’interès
col·lectiu.
 Constant perfectibilitat del sistema polític basat en aquest caràcter racional.
 Es desconsideren elements egoistes i anticooperatius de la naturalesa humana.
 Virtut pública (diferent graus entre individus): permet decidir qui està més capacitat per
a ocupar càrrecs de govern, independentment de la classe social.
 Tothom, però, ha de participar en les decisions de la ciutat (Assemblea i tribunals)
 Objectiu: garantir i perfeccionar la vida col·lectiva a partir del respecte a unes lleis
racionals que permeten la convivència entre individus.
 Perfeccionar el sistema a partir de perfeccionar els ciutadans a través de l’educació i
debats públics.
 Pèricles: convenciment de la compatibilitat entre els interessos individuals i els de la
polis.
o Amb un procediment correcte, es pot trobar allò “convenient” per a ambdós
interessos.
 Antropologia ingènua
 Tot i així, són conscients que en el món pràctic, la raó serveix més per
aconseguir decisions argumentades que per a “descobrir alguna veritat”.
 L’àmbit polític i moral està presidit per un plantejament sobre les possibilitats de la raó i
per la confiança en el continu perfeccionament del sistema democràtic i del ciutadà
(educació).
 Tot i això, les lleis aprovades durant el període de Pèricles foren més conservadores del
que es podria esperar.
60
o Predominaven els valors aristocràtics i tradicionals per sobre dels valors de la

il·lustració.
o Nomos (normes legals) allunyades del logos (racionalitat) de la sofística.
 Per a Pèricles, llibertat significa, a part de llibertat de paraula, llibertat de la polis, és a
dir, la autonomia d’Atenes.
o Argument esgrimit per les ciutats de la Lliga de Delos, que tot i que formalment
posseeixen aquesta autonomia, a la pràctica estan sotmeses a l’hegemonia
atenenca.
 Cosmopolitisme i igualitarisme
4. La crisi de la democràcia atenenca durant la guerra del Peloponès i les

concepcions polítiques de la segona sofística
4.1. Guerra del Peloponès (431-404 aC) i crisi democràtica. La II sofística
Evolució de la democràcia atenenca a l’últim terç del segle V aC va ser marcada pel conflicte
bèl·lic amb Esparta.
Absència del que Pèricles representava: es dona un desequilibri institucional i entre demos i
aristocràcia.
Un cop acaba la guerra, Atenes s’ha empobrit i les diferències de classe han augmentat. Crisi del
sistema democràtic: es substitueix per règims oligàrquics.
Quan Pèricles mor (429 aC, plaga d’Atenes), el substitueix Cleó, que rebutja una oferta de pau
d’Esparta per acabar morint a mans dels Espartans, que conquereixen ciutats de la Lliga de
Delos.
L’Assemblea vota una expedició marítima contra Sicília (aliada d’Esparta), però fracassa. Amb
això, comença el final definitiu de l’hegemonia d’Atenes.
Guerra civil atenenca: ruptura entre els interessos dels diversos sectors socials i els de la polis.
411 aC: cop d’estat oligàrquic dels sectors aristocràtics, fracassa per la oposició de l’exèrcit.
Es restaura la democràcia, i Esparta no ha aprofitat els problemes interns.
Alcibíades (estratega) rebutja una altra oferta de pau, i acaba derrotat.
Lisandre d’Esparta aconsegueix la victòria definitiva a Egospòtam (405 aC), primera potència
grega.
Finals V aC: Govern dels Trenta Tirans (intent oligàrquic orquestrat per Esparta). Sistema
repressiu d’un any
403 aC: la democràcia és reinstaurada per Trasibul. No recuperarà a l’anterior prestigi, però es
mantindrà fins a l’inici de l’hegemonia macedònica (338 aC)
61
La guerra del Peloponès és influenciada per demagogs, líders amb molta acceptació popular a
l’Assemblea que no eren controlats al no tenir cap responsabilitat política.
Creació de dos grups (“partits”), que plasmen el trencament de la societat atenenca.
Crítiques al model atenenc

La majoria d’intel·lectuals critiquen la democràcia atenenca i proposen reformes.
 Poca preparació dels ciutadans per a la decisió de qüestions polítiques. Ignorància i

incompetència.
o Crítica al sistema de sorteig per a la nominació de càrrecs públics.
o Importància de l’educació per a augmentar la qualitat de la ciutadania.
 Riscs de prendre decisions a l’Assemblea: posicions emotives, irracionals... acció dels
demagogs.
 Falta de responsabilitat política quan una decisió presa per molta gent porta a mals
resultats.
Respostes:
 Educació (Protàgores, Aristòtil, Eurípides)

 Reformes constitucionals (Aristòtil, Isòcrates): temperar les institucions obertes a la
participació ciutadana amb altres institucions que permetin als magistrats (els més
preparats) decidir les principals qüestions d’interès col·lectiu de la polis.
o Conservar la participació popular, reduint els seus perills.
o Elecció de càrrecs públics (contra el sorteig).
o L’acció de l’Assemblea és de control dels magistrats (no tant de caràcter
decisori).
o Isòcrates demana l’augment de poder de l’Areòpag
o Tots els processos polítics responen al principi de legalitat
 Per fer front al despotisme, l’interès particular de les faccions, i les lluites
internes.
 El millor règim (Politeia) combina:
 Respecte a les lleis
 Participació del poble
 Excel·lència dels millors a les magistratures
 La democràcia és una forma desviada de la politeia (actua en favor dels
pobres).
62
Teoria política
Radicalització ideològica. Crisi de la concepció de la polis com a unitat. Retorn d’antics valors
aristocràtics.
Quatre tendències amb les que la concepció democràtica mantindrà unes difícils relacions.
 Individualisme a favor de la emancipació de l’home (sobretot en l’àmbit privat). Antifont

o Cultiu de virtuts (elements irracionals de l’individu)
o Radical igualtat de la naturalesa humana (dilueix les diferències aristocràcia-
demos, grecs-bàrbars).
o Nomos: mal necessari que s’ha de complir pel risc de càstig.
o No es considera allò col·lectiu i legal-sancionador.
o Plaer com a font d’alliberament i d’emancipació individual.
o Socialització econòmica
o Concepció cosmopolita
 “Domini del més fort”: concepció amb base individualista que posa l’accent en les
diferències personals (potenciades per l’educació) des de les quals es pot aconseguir
èxit individual (independentment de si coincideix amb els interessos de la polis.
o Calicles: vell ideal agonístic (competició agressiva) de l’aristocràcia, ara
universalitzat a tots els individus.
o Relativisme radical dels valors morals: exaltació o condemna d’un mateix
comportament segons els interessos propis.
 Teoria realista enfocada a la optimització dels interessos col·lectius mitjançant un càlcul
racional de beneficis, costos i riscos de les decisions, independentment de la idea de la
justícia.
o Tucídides
o Idees amb un paper polític integrador en la societat
 Valors democràtics (llibertat) i tradicionals (èxit col·lectiu)
 Racionalisme sense guies ètiques, amb vinculació a la ciutat.
o Actitud propera a la primera sofística
o Pot legitimar una organització política democràtica o una oligarquia.
o Tudídides defensa, amb escepticisme, la democràcia atenenca.
 Plantejament socràtic
o Vol recuperar el prestigi perdut de la raó
o Riscos de les concepcions racionals que han implicat el desenvolupament del
irracionalisme de Calicles.
o No defensa les antigues virtuts del valor o l’èxit en el comportament extern, sinó
que es centra en l’interior de l’individu
o Salut de l’ànima individual, concretada en la virtut interior
o Manté la visió tradicional de la unitat de valors morals (justícia)
o Pretensió de reduir el món de la pràctica, ètica i política a criteris teòrics
63
 Allunyament de l’àmbit polític empíric.

 La primera sofística volia facilitar una fonamentació teòrica i
racional de la demokratia.
o Defensa del nomos
o Concepció més ordenada de la vida humana.
o Justícia com a virtut única, que no depèn del consens fàctic dels ciutadans sinó
del seu coneixement.
 El sorteig de càrrecs públics és absurd, també que la “millor” posició
coincideixi amb la majoritària.
 Importància de l’educació (adoctrinament)
o Individualisme de la moralitat, s’intenta moralitzar la política.
o Lluny de propiciar una renovació de la legitimació del sistema democràtic de
finals de segle V aC.
4.2. Plató i Aristòtil en front de la demokratia

Plató
Sistema d’organització política basada en el coneixement científic (episteme), i no en la mera
opinió (doxa).
 Busca la millora ètica dels ciutadans

 Profunda desconfiança amb l’individu normal i corrent
 La “reforma moral” només està dirigida per aquells que coneguin la virtut.
 La “Teoria de les Idees” serà el marc teòric que, presidit per la “Idea del Bé”, garanteix el
triomf de la racionalitat i la estabilitat.
 Aquells que tinguin el coneixement de la Idea del Bé seran els únics capaços d’entendre
i dirigir el món.
 Qui té el coneixement (filòsofs) té el poder polític.
 La política es torna en una qüestió d’experts: techné
 Demokratia, Isegoria i Isonomia no tenen cabuda, tampoc la legalitat com a fonament i
limitacions en el poder polític.
 Només així s’assegura l’estabilitat de la polis en front de les irracionalitats de la
democràcia.
 Més endavant, Plató diu que la democràcia és “la menys dolenta de les formes de
govern degradades, juntament amb la tirania i la oligarquia”.
 Les innovacions que posin en qüestió els valors tradicionals tenen conseqüències
nefastes: es protegeixen les concepcions religioses i es prohibeix l’ateisme (pena de
mort).
64
Aristòtil
La Constitució dels Atenencs: anàlisi de la democràcia atenenca. Aspectes principals:
1. Enfoc realista i empíric, fuig de racionalismes i plantejaments utòpics.
2. Sistematització de les concepcions i sistemes polítics comparats.
3. Vinculació de l’organització política al benestar social i a l’estabilitat de la polis.
3.1. La consideració de les qüestions econòmiques
3.2. Distinció entre les funcions de les institucions
4. Combinació entre la participació ciutadana i dels més capacitats a les institucions.
5. Principi de legalitat
6. Existència d’una sola classe mitjana
 Arribar a la felicitat participant en ciència i política

 Esclavitud és necessària per al bé comú (tot i que costa legitimar-la).
 Aristòtil es centra en la polis.
 Zoon politikon: home com a animal cívic
 Virtut dels governants: phrònesi: coneixement i experiència empírica
65
SEGONA PART: LES DEMOCRÀCIES CONTEMPORÀNIES
5. Democràcia antiga i democràcia contemporània

5.1. Un mateix nom per a diferents realitats
 Democràcia actual lligada a l’organització liberal dels Estats (en contraposició de la
polis).
 Algunes continuïtats:
o Processos de despersonalització i de control del poder polític
o Persistència de valors legitimadors: igualtat, llibertat i legalitat.
 Realitats molt allunyades:
o Diferents maneres d’organitzar políticament una societat
o Diferents valors i institucions.
o El liberalisme: drets individuals, llibertat política negativa (protegeix un àmbit
provat en front de l’acció del poder polític i dels altres individus).
o El liberalisme estableix un poder polític limitat a través d’institucions i tècniques
constitucionals (no pot actuar a discreció).
o Avui en dia hi ha una separació de poders, Parlaments electes, partits polítics...
o Esclavatge
 L’ús d’un mateix nom indueix a pensar que són dues variants d’una única forma
d’organitzar el govern d’una col·lectivitat.
 Seria més adequat utilitzar dos noms diferents.
 Concepcions de llibertat:
o Antiga: Com més temps consagrem per a l’exercici dels drets polítics, més lliures.
o Ara: com més temps lliures pels nostres assumptes privats ens deixi l’exercici
dels drets polítics, més lliures ens considerem.
 Rousseau: elements associats a l’enfocament liberal clàssic:
o Protecció de l’individu i llibertats individuals
o Regulació jurídica del poder
o Influència a Robespierre
o Reivindicació de les llibertats i drets polítics participatius (similar a Atenes).
Democràcia liberal
Dos condicions per a garantir el concepte modern de llibertat individual
 Regulació legal del poder de l’Estat (despersonalització)

 Llibertat política negativa (limitació de l’actuació del govern en la regulació dels
moviments externs dels ciutadans.
66
5.2. Liberalisme polític i Antic Règim

Liberalisme: moviment contrari a la organització política dels Estats absolutistes de l’Època
Moderna, sorgits a partir de la centralització econòmica, jurídica i militar (substitueix al
feudalisme).
 Estaments sotmesos a un monarca (diferents a les classes socials).

o Organització legitimada per un sistema legal de desigualtats.
o La burgesia (sorgeix com a classe social dins el tercer estat) no ho accepten i
proclamen la igualtat de tots els ciutadans davant la llei.
 Legitimació de caràcter teocràtic
 El monarca controla les activitats econòmiques, tributàries i comercials.
o Estat: única instancia capaç d’assegurar la sobirania del regne i el bé comú
col·lectiu: mercantilisme.
o Riquesa controlada per l’Estat, ja que els agents privats són incompatibles pel
benestar de la societat.
 Procés de modernització.
o Capitalisme (organització econòmica dirigida a un mercat per a obtenir un
benefici, s’imposa a Occident a partir de la revolució industrial).
o Liberalisme polític (paper legitimador del capitalisme), basat en els objectius de:
 Limitar el poder
 Protegir l’individu en front d’aquest poder a través de cartes de drets
recurribles davant els tribunals.
 Oposició al mercantilisme i a l’absolutisme polític
o Il·lustració teòrica del pensament polític
o Canvis tecnològics associats a la revolució industrial.
 El sistema mercantil-absolutista de l’Antic Règim es substitueix paulatinament per el
sistema productiu capitalista i per l’Estat liberal de dret (primer a GB, EEUU, FR; després
per tot Occident; ara és l’organització dominant al món).
Democràcia als Estats liberals

Regulació liberal de la protecció dels ciutadans en front de les actuacions de l’Estat: limitació
del poder de la força coactiva de l’Estat. Principals mecanismes:
1. Proclamació de drets i llibertats individuals, basats en els valors de la llibertat i igualtat, i
inclosos a les Constitucions.
a. Presentats com a “naturals” i “prepolítics”: anteriors a l’Estat, que els ha de
protegir.
2. Separació de poders en les institucions de l’Estat (Locke, Montesquieu).
a. Rousseau ho considera contradictori amb la indivisibilitat de la sobirania popular.
3. Limitada participació ciutadana en l’elecció d’un òrgan legislatiu (sufragi censatari o
limitat)
4. Els poders públics han d’atendre a les normes jurídiques.
67
Les llibertats són reconegudes jurídicament; pretenen defensar al ciutadà de l’acció estatal
(llibertat negativa). Constitucionalització de la llibertat negativa, per primer cop.
 Tot i així, la realitat fàctica no es corresponia amb la solemnitat dels principis aprovats.
o Les garanties jurídiques eren insuficients i de difícil aplicació
o Lasseiz-faire: “s’arriba al màxim benestar possible si es deixa actuar al mercat
productiu”.
 Lliure d’obstacles estatals
 Regulat per les lleis de la competència. Contradicció d’interessos:
 Articular el bé comú i l’egoisme individual privat.
 Contrarevolucions conservadores van diluir els principis organitzatius del liberalisme.
6. Democràcia liberal i Estats del Benestar

Després de la IIGM, les democràcies liberals han presenciat grans canvis estructurals.
Nous fenòmens:
 Burocratisme i tecnocratisme creixent

 Accés dels ciutadans als serveix socials
 Creixement del pluralisme cultural i minories nacionals
 Revisió de les teories polítiques prèvies, busca d’inconsistències.
Trànsit de les democràcies liberals a unes democràcies socials marcades pel pluralisme cultural i
nacional.
A part del liberalisme i la tradició democràtica, entra en joc uns components social i cultural.
Estat social, Estat del Benestar, neocapitalisme d’intervenció pública, Welfare State...
6.1. La revisió social de les democràcies liberals. Els Estats del Benestar
Sense una dimensió social que elimini la dependència fàctica dels ciutadans que estan per sota
de certs límits socioeconòmics, la lògica democràtica no té una base efectiva per a realitzar-se.
Estat del Benestar i Estat social

Sentit ampli (Estat Social): organització política estatal, desenvolupada en països capitalistes
industrialitzats, associada a una sèrie de mesures intervencionistes per part dels poders públics
que trenca amb la noció liberal de la independència del mercat com a principal agent regulador
de l’economia.
Sentit restringit (Estat del Benestar): estructures polítiques vigents en els sistemes democràtics
de tradició liberal, a partir de la segona guerra mundial.
68
Articulació de tres dimensions bàsics dels sistemes polítics occidentals:
 Dimensió liberal
 Dimensió democràtica Procés de modernització de les societats occidentals.
 Dimensió social
o Element més destacat d’aquest procés.
Parlar de democràcies socials vol dir tenir
presents:
 Aspectes no socials de la democràcia

 Aspectes no estrictament liberal-
democràtics del component social
El nucli normatiu de la dimensió social ve
donat per dos valors bàsics:
 Seguretat en front de situacions

extremes d’inseguretat material
 Igualtat socioeconòmica
Aquests dos valors, de lògica contrària a la
lògica liberal, s’intenten compatibilitzar amb
les altres dues dimensions (liberal i
democràtica).
Es busca un equilibri entre les tres dimensions
i, sense maximitzar-ne cap, s’intenten
optimitzar.
6.1.1. L’Inici de la dimensió social (finals segle XIX – 1a GM)

Irrupció de la dimensió social (intervenció continuada sobre els processos de producció) en el
sistema polític a partir de l’últim quart del segle XIX (fins a la primera guerra mundial).
Alemanya (poc després de la seva unificació): país de referència. França, Anglaterra i EEUU
després.
Les primeres mesures d’intervenció social són un contrapès de les conseqüències negatives del
capitalisme.
Justificacions diferents:
 Socialisme: limitats avanços que no havien de substituir l’objectiu final: organització

socialista dels mitjans de producció.
69
 Liberalisme: mitjà de millora socioeconòmica dels sectors més pobres, que quasi no
interfereix en la lògica general del mercat.
 Conservadorisme: reforç per al manteniment de l’ordre social.
Tots els moviments defensaven el valor de la seguretat en l’ordre públic i de condicions
materials dels ciutadans.
En les etapes posteriors, les polítiques i serveis socials aniran dirigits a una major seguretat
social: educació, sanitat... Caràcter paternalista i “caritatiu”.
Nou tipus de drets: els drets socials, que s’integraran als drets liberals i democràtics.
6.1.2. La consolidació de la intervenció social (1a GM – 1950)
A partir de la influència de la revolució soviètica (1917) i la pressió de sindicats socialistes, es
crea un conjunt de polítiques socials més articulades, que s’imposen a les democràcies liberals
com un element fix.
La intervenció social es consolida per a establir unes mínimes condicions socioeconòmiques i
controlar la evolució de les crisis econòmiques.
La intervenció social és considerada com a estímuls i correccions per al sistema econòmic.
6.1.3. L’expansió de la intervenció socioeconòmica (1950 – 1975) i Estats del Benestar
Període d’auge de la perspectiva social. Fase sense precedents de l’intervencionisme públic.
Elements clau:
1. Pacte polític (pacte social-liberal) sobre els principals objectius polítics i socioeconòmics
(en un context de reconstrucció postbèl·lica: Pla Marshall). La política intervencionista la
duen a terme tant governs socialdemòcrates com conservadors.
a. Institucionalització de conflictes polítics
2. Constitucionalització dels drets socials i mecanismes d’intervenció dels poders públics.
a. Serveis socials
b. Regles de regulació del sistema de mercat (economia social de mercat)
3. Polítiques econòmiques basades en la concepció keynesiana de previsió i moderació de
la crisi a partir d’un augment de la despesa pública.
a. Produir un augment de la demanda efectiva com a incentiu general de la
producció i la redistribució de la riquesa (vinculació del creixement econòmic a
l’augment del dèficit públic i a les polítiques redistribuïdores.
b. Augmenta el PIB en tots els països occidentals, i el % del PIB destinat a despesa
pública augmenta encara més.
c. No sempre existeix una relació directa entre dèficit i despesa pública (depenent
del pes del poder estatal en la producció directa.
4. Generalització del fordisme (treball en cadena que abarateix els productes)
a. Consolidació de sindicats de masses (gran capacitat negociadora).
70
5. Emergència d’acords i institucions econòmiques internacionals (FMI, CEE), que

coordinen les accions dels diversos Estats del Benestar.
6. Mecanismes de distribució
 Distribució primària: la distribució varia segons grup de renda i estat civil
 Distribució secundària: contribucions per impostos indirectes
Tipus principals d’actuacions:
a) Elenc de serveis públics amb incidència als mecanismes de mercat (educació,
sanitat, assistència social i habitatge
b) Política de crèdits i deduccions fiscals
c) Subvencions directes en els supòsits bàsics d’absència involuntària del
mercat de treball (atur).
Aparició de valors:
 Eficàcia (capacitat de trobar solucions als problemes més importants)

 Eficiència (capacitat d’implementar mesures adequades per a aconseguir els objectius
fixats
 Estabilitat del sistema en conjunt
Valors legitimadors del sistema polític
6.1.4. La revisió de la intervenció socioeconòmica en els Estats del Benestar
Anys 70: crisi econòmica de caràcter estructural. Les solucions keynesianes d’estímul de la
demanda ja no funcionen.
Anys 80: els governs de les democràcies socials prenen decisions macroeconòmiques
orientades al control de la inflació i de l’atur. Les “mesures d’ajustament” busquen reequilibrar
la balança de despeses.
Mesures:
 Contenció de despeses
 Control d’augments salarials
 Revisió de polítiques distributives
 Reestructuració dels sectors productius ineficaços
71
6.2. La revisió democràtica de les democràcies liberals

6.2.2. La teoria. Algues actituds crítiques de l’etapa de revisió de les democràcies liberals
Les crítiques neoconservadores
 Crítica a la crisi cultural de les societats occidentals, pèrdua de valors tradicionals.

 Busca la recuperació dels vincles entre individus
 Ascesi intramundana: valors com iniciativa individual, disciplina, austeritat, estalvi...
 Vincles no coercitius entre els individus i el conjunt social
 Nova hybris: pràctiques irracionals de consum, els Estats socials van col·laborar-hi amb
els seus estímuls a la demanda, la política creditícia...
 Crítica a l’augment de la presència de l’administració pública a l’economia
o L’Estat qüestiona els mecanismes del mercat i la propietat privada
o Ho veuen com una amenaça totalitària i un paternalisme autoritari
 Insisteixen en que el sistema capitalista és una condició de la democràcia liberal.
o Argumentació històrica i cultural
 Mecanismes de mercat, darwinisme social i individualisme insolidari: dificultats
funcionals i legitimadores.
o Es veu més o menys bé la intervenció estatal, però es busca mantenir-la estable.
 Limitar la dimensió social dels Estats del Benestar
 Estats sobrecarregats: el neoconservadorisme vol una despolitització de la realitat
socioeconòmica i disminuir el plantejament universalista dels serveis socials.
 Defensa de valors tradicionals: en front de la modernització, retorn als valors
tradicionals i a l’individualisme solidari. Paper de la família, escola, església.
Les crítiques neoliberals

 Atac frontal de caire econòmic a les democràcies liberals
 Característiques del liberalisme tradicional
o Els individus (entitats autònomes) estan protegits de l’arbitrarietat dels poders
públics (llibertat negativa, separació de poders, principi de legalitat...)
o Sistema productiu basat en el mercat, que ofereix el major benestar possible.
Harmonia empírica entre allò convenient per l’individu i per a la societat
 Crisi de l’economia keynesiana: Els Estats del Benestar són fortament criticats (són “la
causa principal dels problemes econòmics”)
 Administració pública: costosa, ineficient.
 No es vol combatre la desigualtat, sinó restaurar l’eficàcia dels mecanismes de mercat i
fer retrocedir l’activitat de l’administració pública
 Buchanan defensa l’inevitable existència coercitiva del dret [Estat] per assegurar el
respecte de certs límits (a diferència del que diuen els anarcocapitalistes (libertarianism)
 Nozick: defensa d’un Estat mínim. Diu que no està justificada cap opció en favor de la
col·lectivitat que resulti lesiva pels individus. Estat mínim que garanteixi l’ordre públic.
72
 També hi ha algunes posicions a favor de mantenir l’estructura bàsica dels Estats del
Benestar: igualitarisme liberal (Rawls)
o Economia mixta descentralitzada per assegurar cotes suficients de benestar per
el major nombre de ciutadans (similar a la socialdemocràcia).
o Dahrendorf: societat més lliure i liberal:
 Major gamma real d’eleccions personals (life chances), oportunitats vitals
 Els individus puguin dotar d’un sentit social a aquestes eleccions.
Les crítiques de la Tradició Marxista

 Els marxistes veuen els Estats del Benestar com a productes funcionals del capitalisme o
com a productes històrics, les conquestes socials dels quals són irreversibles però
insuficients.
 Estats del Benestar com a instruments de la acumulació capitalista que marquen una
revisió superestructural de la dominació inherent de la acumulació
o La dimensió social de les democràcies liberals és un mitjà d’integració de les
classes treballadores per a garantir l’estabilitat global del sistema i evitar una
lluita de classes.
 O’Connor i Wolfe troben contradiccions entre les dimensions normatives de la
democràcia liberal, que provoquen escissions entre les necessitats econòmiques del
sistema i les expectatives democratitzadores dels ciutadans i un creixent dèficit de
legitimitat.
 Habemas: “les crisis més agudes són ara originades en els sistemes polític i sociocultural.
 Derivacionistes (Hirsch, Müller): deriven lògicament les funcions dels Estats capitalistes
a partir de les estructures del capital.
o Accepten el caràcter autònom dels Estats respecte l’economia
o “Mentre existeixi capital privat, existirà la escissió entre la societat civil
(econòmica) i la política.
73
8. Democràcia liberal i ciència política

8.2. Dues tipologies de les democràcies liberals contemporànies
Condicions mínimes d’un sistema democràtic liberal:
Tres postulats:
1. Els ciutadans poden formular les seves preferències
2. Aquestes preferències han de poder ser expressades als altres i al govern mitjançant
accions individuals i col·lectives
3. Aquestes preferències s’han de considerar amb una igualtat de tracte sense que es
diferenciï pel seu origen o contingut
Vuit garanties institucionals
1. Llibertat d’associació
2. Llibertat d’expressió
3. Llibertat de vot
4. Dret de competir en busca de suport electoral
5. Existència de fonts alternatives d’informació
6. Dret d’elegibilitat per als càrrecs públics
7. Eleccions lliures i objectives
8. Existència d’institucions i de polítiques dependents del vot i d’altres expressions de
preferència
74
8.2.1. Les democràcies liberals segons la seva forma de govern

Forma de govern: diferents funcions i posició recíproca que posseeixen les principals
institucions de la direcció política d’un Estat.
Els sistemes presidencialistes (e.g. EE. UU.)

Tres condicions:
1. L’existència de dos processos electorals diferents, que escullen dos institucions de
govern de forma independent: el parlament i el cap d’Estat.
2. El cap d’Estat és, a la vegada, president del Govern
3. Separació funcional molt rígida (sobretot de caire jurídic) entre el parlament i l’executiu.
El parlament té una gran autonomia respecte l’executiu.
a. El govern no pot dissoldre el parlament, i el parlament no pot expulsar al govern.
 El parlament nord-americà ha
consolidat la seva posició en front d’un
president que ha anat acumulant majors
competències polítiques.
 La rígida separació de poders
estabilitza el govern.
 Dificultats d’obtenir una solució quan hi ha grans desacords entre les dues institucions:
bloqueig institucional.
Els sistemes parlamentaris (e.g. Regne Unit)

1. Elegibilitat directa del parlament, però no del govern
2. Separació física i funcional entre la prefectura de l’Estat i la presidència del govern
3. Forta dependència entre poders legislatiu i executiu: el president del govern és escollit
pel parlament, que el pot obligar a dimitir. El govern també pot dissoldre el parlament
anticipadament.
Manca d’equilibri institucional
Predomini d’una de les institucions sobre
l’altra.
La posició institucional del cap d’Estat és
dèbil i simbòlica (sobretot en
monarquies). Paper moderador i
d’arbitratge.
Forma de govern “mixta” o “semipresidencialista”

 Relacions entre el parlament i el govern similars a sistemes parlamentaristes.
 Executiu bicèfal amb poder real del cap d’Estat (sufragi directe).
75
8.2.2. Models de la democràcia majoritària i de la democràcia de consens
Les democràcies de consens són més

adequades en societats plurals, amb
divisions de caire religiós, cultural,
ètnic o ideològic (e.g. Suissa).
Les democràcies majoritàries són més
adequades en societats homogènies,
amb només discrepàncies de caràcter
socioeconòmic (e.g. Regne Unit)
76
77

Introducció A La Ciència Política

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Introducció A La Ciència Política

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

INTRODUCCIÓ A LA

Universitat Pompeu Fabra

1.5.4. Legitimitat vs Legalitat ................................................................................................. 19

0. Ciència Política i Política. Introducció

 Les crisis econòmiques comporten crisis polítiques i impacten la societat.

 Un economista es fixaria en els intercanvis de capital entre les dues persones.

0.1.1. Què és la Ciència Política

 En el sentit ampli, és l’estudi de la política, que es remunta a l’època Clàssica. És com

Miquel Caminal troba dues concepcions de la Ciència Política:

 Concepció globalista: La CP no existeix com a disciplina, sinó que és un punt de trobada

 Demà plourà o no plourà: poca info, moltes possibilitats

0.1.2. La Ciència Política com a professió

0.1.3. Quan neix la Ciència Política?

 Depenent de la informació que l’objecte d’estudi prefereixi. Per què hi ha revolucions

0.1.4 Ruptura entre pensament clàssic i pensament polític modern

Pensament polític modern

0.1.5. Ruptura entre pensament modern i Ciència Política

Mitjans de S XIX: Ruptura entre pensament polític modern i la Ciència Política.

 De resultes de la democratització, la política és present a la societat, i s’evidencia que la

0.1.6. Cronologia del sorgiment de la Ciència Política

0.1.7. Els camps de la Ciència Política:

Anàlisi de polítiques públiques

0.1.8. El quadrat politològic

0.1.9. Dicotomies clàssiques de la Ciència Política

0.2 Què és la política

0.2.1. Origen del terme

0.2.2 Dues dimensions complementàries de la política

0.2.3. Nivells de la política

0.2.4. Quatre conceptes de la política

0.2.5. Tres aspectes de la política

0.2.6. Ètica i política

1.1.1. Poder i política

1.1.2. Dues visions del poder (visions no excloents)

1.1.3. Tres fonts i tres tipus de poder

1.2. Fonaments biològics del poder

La revolució neolítica: descripció

 Creixement demogràfic, ja que més gent es pot alimentar.

1.4. Evolució del poder polític pre-modern (Europa)

 Economia: societats agrícoles, poc desenvolupades. Aparició d’excedents econòmics.

 Economia: basada en l’agricultura, però creix l’artesania i el comerç.

Els primers Estats moderns (Europa)

1.5. Poder, legitimitat i legalitat

Dos significats de legitimitat:

 Sentit ètic, concepte normatiu: quan un creu que un govern és legítim.

1.5.2. Tipus de legitimitat

sobreviuen, ja que produeixen resultats desitjables (sobretot en el control de crisis

1.5.3. Legalitat: les lleis

 Norma: és una regla de comportament humà, no sotmesa a sancions (a banda de tenir

1.5.4. Legitimitat vs Legalitat

Vies per a superar la contradicció

 Protesta: fora de les institucions, es protesta al carrer. Manifestacions, propaganda...

2.1. Què és l’Estat?

 A l’Estat li hem atorgat el monopoli de la violència física legítima (és important

Dues visions de la paraula “Estat”

Trets fonamentals de l’Estat

 Sobirania interna: supremacia de l’Estat sobre un territori i població determinats (Bull).

o Estructura fixa (basada en el mèrit) o estructura canviant (càrrecs a dit).

2.1.3. Funcions de l’Estat en l’actualitat

 Defensa: l’Estat protegeix a la població de les agressions d’altres Estats

2.1.4. Estats fallits

 Dificultats per exercir el monopoli de la violència sobre el seu territori. Pèrdua de

o Somàlia: el govern no governa, warlords controlen el territori, no arriben serveis

2.2. Evolució i transformació de l’Estat