Apuntes Història Doble Cara-2

HISTÒRIA ECONÒMICA I DE
L’EMPRESA II
Microsoft Office User

adrij.adrij.11@gmail.com
Adriana Jiménez Ambel
1. Contenido
Tema 1: Primera Guerra Mundial I Recuperació Postbèl·Lica ...............................6
1. Introducció (1914-1918) ..................................................................6
2. El Paper De L’estat ........................................................................6
3. Una Guerra Econòmica De Desgast .....................................................7
4. El Cost I El Seu Finançament ............................................................7
4.1. Bons.......................................................................................8
4.2. Finançament Extern....................................................................8
5. Cost En Vides Humanes I Propietats ....................................................9
5.1. Mortalitat ................................................................................9
5.2. Destrucció De Capital Físic ...........................................................9
6. Les Conceqüències Econòmiques De La Guerra ......................................9
7. Les Conceqüències Econòmiques De La Pau ........................................ 10
8. Dificultats De L’estabilització Financera I Monetaria ............................. 12
8.1. Hiperinflació Alemanya .............................................................. 12
8.2. Diferències Entre Països ............................................................. 12
9. El Retorn Del Patró Or .................................................................. 13
9.1. Les Falles Del Patró Or Restaurat .................................................. 14
10. Desequilibris De L’economia Internacional ......................................... 14
Tema 2: La Gran Depressió ..................................................................... 16
1. La Catàstrofe Econòmica Més Gran En Temps De Pau ............................. 16
1.1. La Catàstrofe Econòmica ............................................................ 16
2. Els Orígens De La Depressió............................................................ 17
3. De La Recessió A La Depressió. La Política Económica Governada Pel Patró Or
18
4. Les Crisis Bancàries ..................................................................... 19
5. La Desintegració Del Sistema Monetari I Financer Internacional ................ 20
6. Desglobalització ......................................................................... 20
Tema 3: L’empresa En El Període D’entreguerres: Càrtels, Governança I
Multidivisionalització ............................................................................ 22
1. Càrtel ...................................................................................... 22
2. Governança De Les Empreses.......................................................... 23
3. L’empresa Multidimensional ........................................................... 25
Tema 4: L’espanya D’entreguerres I En Guerra ............................................. 28
1
1. Cícles ...................................................................................... 28
2. L’impacte Econòmic De La I Guerra Mundial ....................................... 28
2.1. L’impacte Macroeconòmic: Efectes Reals ........................................ 28
2.2. Impacte Macroeconòmic: Efectes Nominals...................................... 29
3. Un Cicle De Prosperitat Als Negocis .................................................. 29
4. La Crisi De Post Guerra ................................................................. 30
5. La Prosperitat Dels Anys 1920 ......................................................... 30
5.1. El Fi ..................................................................................... 31
6. La Gran Depressió A Espanya .......................................................... 32
6.1. Una Crisi Menys Intensa Que La Soferta Per La Majoria De Països ........... 32
6.2. Una Crisi Duradora ................................................................... 32
7. Una Economiaen Guerra Civil ......................................................... 33
Tema 5: Segona Guerra Mundial, Reconstrucció I Nou Ordre Internacional ........... 36
1. La Segona Guerra Mundial ............................................................. 36
1.1. El Conflicte Armat Més Gran I Devastador ....................................... 36
1.2. Esforç Productiu I Costos De La Guerra ........................................... 36
1.3. La Balança Del Poder Economic I De Poder Militar ............................. 36
1.4. Mobilització Econòmica I Eficiència Organitzativa De Les Grans Potències 37
6.1. 5. La Mancomunitat Aliada ......................................................... 37
2. La Reconstrucció ........................................................................ 37
2.1. La Reconstrucció Ben Diferenciada De La Reconstrucció De La Primera
Guerra Mundial .............................................................................. 38
2.2. La Política De Reconstrucció A Nivell Europeu: El Pla Marshall ......... 38
2.2.1. Pla Marshall (1948-1951) ......................................................... 39
10.1.1. Impacte Macroeconomic Del Pla Marshall .................................. 39
3. El Nou Ordre Internacional............................................................. 40
Tema 6: L’edad Daurada (1945-1973) ......................................................... 44
1. Una Època De Creixement Econòmic Extraordinari ................................ 44
2. Una Primera Aproximació Als Fonamemnts: La Comptabilitat Del Crexiement
44
3. El Potencial De Creixement I La Convergència ..................................... 45
4. Les Forces Impulsores De L’oferta .................................................... 46
4.1. Inversió ................................................................................. 46
4.2. Preus Estables Del Petroli I Primeres Materies .................................. 46
2
4.3. Industrialització De L’agricultura .................................................. 46

4.4. Millora De Capital Humà ............................................................ 46
4.5. La Liberalització De L’economia Internacional: ................................. 47
5. La Tracció De La Demanda ............................................................. 47
5.1.1. El Paper De La Política Econòmica ............................................. 47
5.1.2. Renda Familiar ..................................................................... 48
5.1.3. Consum De Béns Duradors........................................................ 48
5.1.4. Demanda Exterior ................................................................. 48
6. L’estat Del Benestar .................................................................... 48
Tema 7: Multinacionals, Grups Empresarials I Empresa Pública .......................... 50
1. Les Empreses Multinacionals .......................................................... 50
2. Grups Empresarials. ..................................................................... 53
3. L’empresa Pública....................................................................... 54
Tema 8: Espanya, De L’autarquia Al Desenvolupament.................................... 56
1. 1939-1950: Primera Dècada Del Franquisme........................................ 56
1.1. La Primera Dècada De Postguerra, La Gran Depressió Espanyola Del Segle Xx
56
1.2. Causes Suposades I Reals De La Depressió Dels 1940 ........................... 56
2. 1950-1959, Un Periòde D’acceleració Econòmica Que És La Recuperació Fallida
En Els 1940 ........................................................................................ 58
2.1. Els Factors Claus Del Creixment Dels 1950 ....................................... 59
3. 1960-1973: El Miracle Econòmic Español: D’economia Semi-Industrialitzada A La
Decena Potència Mundial ....................................................................... 60
3.1. Els Factor De Creixement ........................................................... 61
3.2. La Maduració De La Industrialització .............................................. 61
Tema 9: Les Crisis Del Petroli I La Fi De L’edat Daurada .................................. 62
1. L’exhauriment Del Model De Creixement De Postguerra ......................... 62
1.1. L’exhauriment ........................................................................ 62
2. La Caiguda De L’ordre Monetari De Bretton Woods ............................... 63
3. Les Crisis Petrolieres .................................................................... 64
4. L’estaflagió ............................................................................... 64
5. La Nova Política Econòmica ........................................................... 65
Tema 10: Crisi Econòmica, Transició Politica A Espanya I Integració A La Ue ......... 66
1. Una Estagflació Més Intensa Que La Del Nostre Entorn ........................... 66
3
2. La Política Econòmica De La Crisi .................................................... 66

3. Crisi Industrial I Atur Massiu ........................................................... 67
4. Les Reformes Estructurals ............................................................. 68
4.1. El Sanejament Del Sector Bancari ................................................. 69
5. La Integració A La Ue ................................................................... 69
Tema 11 El Cicle De L’urss I De L’europa De L’est: Del Comunisme I La Planificació
Centralitzada A La Transició Al Capitalisme ................................................. 70
Guió Del Tema .................................................................................... 67
1. La Formació D’una Economia No Capitalista: L’urss ............................... 70
2. L’extensió Del Model A L’europa De L’est .......................................... 72
3. Creixement I Canvi Estructural Durant L’edat Daurada ........................... 72
3.1. El Model Estalinista D’industrialització Forçada ................................ 73
4. Frens Al Creixement: Les Fallades De La Planificació Centralitzada ........... 73
5. El Col·Lapse Del Model Soviètic ....................................................... 74
5.1. El Factor Catalitzador: La Política Reformista De Gorbatxov ................. 75
6. La Transició Cap Al Capitalisme I La Reintegració Dels Països De L’est En
L’economia Europea ............................................................................. 76
Tema 12: Del Comunisme De Mao A La Revolució Industrial Xinesa ..................... 78
1. El Ressorgiment De Xina Com A Gran Potència: .................................. 78
2. El Model Maoista D’economia Planificada ........................................... 78

3. La Transició Cap Al Mercat............................................................. 80
3.1. La Primera Fase De Reforma I De Transició ...................................... 80
3.2. La Segona Fase De La Transició Cap Al Mercat .................................. 81
3.3. Les Relacions Entre L’economia Xinesa I La Resta Del Món ................... 81
Tema 13: La Segona Onada Globalitzadora .................................................. 82
1. Quan Comença I Quan Acaba .......................................................... 82
2. Les Forces Impulsores De La Globalització .......................................... 82
3. La Intergració Dels Mercats De Béns ................................................. 83
4. La Formació Del Mercat De Capitals Global ......................................... 84
5. La Globalització Incompleta: Les Migracions Internacionals ..................... 86
Tema 14: Tercer Món I Desigualtat A L’economia Global.................................. 88
1. El Creixement Econòmic De Les Diverses Regions Del Món ....................... 88
2. Desigualtat Entre Països ................................................................ 89
3. Desigualtat Dintre Dels Països ......................................................... 91
4
4. La Desigualtat Global ................................................................... 91
5
TEMA 1: PRIMERA GUERRA MUNDIAL I

RECUPERACIÓ POSTBÈL·LICA
1. INTRODUCCIÓ (1914-1918)
Des del primer moment va ser una ruptura, on es va posar fi amb l’ordre econòmic
liberal i el començament de l’era de les catàstrofes.
La primera guerra mundial va trencar amb el capitalisme liberal. El patró or es va
aturar el primer dia que aquesta va començar, així com van trencar les borses.
Va inaugurar la primera era de catàstrofes de tot tipus, donant lloc a la segona guerra
mundial vinguda d’aquestes, on entre elles trobem la gran depressió.
Aquesta guerra va suposar un canvi respecte a les anteriors ja que es parla de guerra
total, sent una mobilització a gran escala dels recursos econòmics amb el propòsit
de guanyar la guerra.
Començant per la població, on els homes són militaritzats, així com són forçats a
treballar en indústries de producció de béns necessaris per la guerra, també trobem
una pressió a la població femenina per ocupar els llocs de treball desocupats pels
homes. Si posem un exemple, en el cas d’alemanya el 85% dels homes passaran a
formar part de l’exèrcit, en el cas de França és el 75%.
D’altra banda va ser consumidora de recursos, on gairebé tota la despesa pública va
ser despesa militar, veient a la taula l’augment en una gran magnitud d’aquesta,
quintuplicant-se en el cas de França i Alemanya, consumint la meitat del PIB del país.
2. EL PAPER DE L’ESTAT
L’Estat s’implica íntegrament en la fabricació, distribució i consum dels béns de
guerra. Per tant, trobem una reassignació del consum de determinats béns, així com
la importació, per prioritzar la producció dels béns militars. Per exemples, indústries
dedicades a la producció d’automòbils passen a la fabricació de tancs i avions, reduint
la producció d’automòbils a 0.
Trobem una gran reducció del consum privat i de la inversió del PIB, passant a
augmentar el consum públic.
Com parlàvem anteriorment, l’Estat racionarà les primeres matèries i els aliments
(gràcies al control de les importacions i exportacions) per assegurar que es produeixin
els béns necessaris per la guerra.
6
3. UNA GUERRA ECONÒMICA DE DESGAST

Si la guerra hagués estat curta el vencedor s’hagués decidit per la capacitat de
l’exèrcit dels bàndols. En aquest cas hagués guanyat Alemanya ja que tenia una gran
capacitat militar, així com unes estratègies per la guerra, sent el país precursor i
esperant la seva arribada des de feia anys.
Com aquesta va durar més de l’esperat es va marcar per la capacitat de mobilitzar
recursos. Com exemple trobem quan va esclatar al guerra es va trobar un empat en el
front occidental, on els dos bàndols aniran consumint els seus recursos, on una línia de
trinxeres es formà i es mantingué durant els anys que va durar la guerra.
Arriba un punt en el que les països no poden mobilitzar més recursos, on aquesta
mobilització monopolitza el PIB d’aquests fins a finalitzar per una caiguda del PIB, per
tant veiem que aquesta economia és incapaç de sostenir econòmicament l’esforç que
aquesta requereix.
Rússia n’és un exemple d’això degut a que ja es trobaven en una economia endarrerida,
arribant fins a un col·lapse l’any 17, que precipita la revolució russa, amb la pressa del
poder pel partit comunista.
Podem observar la decadència de la despesa d’Alemanya i UK.
A l’any 1918 Alemanya demana un alt al foc per poder preservar l’exèrcit ja que temia
per una revolució d’aquest. Posteriorment es parla d’una derrota d’Alemanya per una
punyalada per l’esquena dels partits del país, provocant una revolució interna.
Els països que no patiran de primera mà aquest col·lapse van ser els aliats (França,
Anglaterra i Rússia) i gràcies a que amb la unió d’EUA va donar un suport la balança es
va decantar totalment.
4. EL COST I EL SEU FINANÇAMENT

La guerra es extremadament cara. El cost total s’estima que va ser d’un 209 mil milions
de $. Aquesta finançament es dona per part de l’estat amb diferents formes:
▪ Pujada d’impostos.
▪ Endeutaments, a través de tres formes:
o Monetització del deute.
o Emissió del deute a llarg termini.
o Endeutament exterior.
Els Estats bel·ligerants van renunciar a la primera opció diferents raons. En primer
lloc perquè la implantació d’un impost té un treball important darrera. En l’àmbit
moral, aquests implantació significava un doble sacrifici per part del poble, ja que a
més de pagar amb sang al front, hauríem de pagar, per tant defensaven que era més
lògic que es cobri econòmicament les generacions posteriors, ja que aquestes ja estan
cobrint el seu preu. Com a motiu econòmic es defensa que l’impost canviaria i
estacionaria l’economia. Trobem també un motiu polític, on es plantejava que quan
es guanyés la guerra es farien pagar les deutes al país vençut.
7
Amb la implantació de la monetització del deute es va produir el seu conseqüent

impacte inflacionari que va estar estacionada amb la guerra i va aparèixer de forma
posterior.
4.1. BONS
Els governs bel·ligerants fan unes grans campanyes o macro-emissions de publicitat als
ciutadans per promoure la compra de bons per part dels mateixos per poder disposar
de fons per la guerra.
Aquestes campanyes van tenir èxit, ja que aquests bons tenien efectes anti-
inflacionaris degut que amb aquests s’absorbia l’estalvi líquid.
En canvi, aquests van ser majoritàriament obtinguts pels bancs, per tant aquest efecte
ant-inflacionari no es compleix.
4.2. FINANÇAMENT EXTERN

Els països bel·ligerants fan una reconversió de les indústries enfocant-les a la producció
d’armament, per tant les exportacions cauen. D’aquesta forma veurem que es produirà
un dèficit comercial que s’haurà de finançar de forma externa. Encara això Alemanya
aconseguirà finançar aquesta diferencia entre exportacions i importacions a través del
comerç dels països neutrals.
Aquest mateix fet succeeix en els aliats, però els bel·ligerants decideixen bloquejar-
los de forma naval i econòmica; degut a això les potencies no podran accedir als
mercats internacionals.
Els Estatus Units seran el fet diferenciador entre aliats i bel·ligerants, finançant als
aliats i lliurant-los d’aquest dèficits. Això ho fa a través de Gran Bretanya i França, on
Anglaterra està disposada a donar crèdit als països aliats tot i que no comprin a la
mateixa Anglaterra sinó que ho comprin a Estats Units.
D’aquesta forma Gran Bretanya continuarà sent el banquer mundial, encara no
trobant-se en les condicions per fer-ho.
Estats Units encara fer de finançador dels aliats, ho fa quan aquests es troben en
situació límit, creant-se una xarxa de deutes entre els mateixos aliats. Aquests fins
que els aliats no han liquidat una part important dels seus actius, EUA no considera
que hagi de ajudar a aquests països.
Per aquests motiu Gran Bretanya, així com França es van veure obligats a vendre’ls,
gairebé 1/3, i podem dir que va ser el principi del seu declivi com inversor
internacionals.
En resum podem dir que la que la guerra va provocar un gran endeutament públic.
Anglaterra per la seva banda va intentar finançar tot el possible a través d’impostos,
en canvi França no es fa esforçar de la mateixa manera.
8
5. COST EN VIDES HUMANES I PROPIETATS

5.1. MORTALITAT
La guerra mundial és una autèntica carnisseria perquè es una guerra industrial, el que
vol dir que s’utilitza una gran quantitat d’armes, com és l’armeria pesada com els
canons de gran calibre i las metralladores. Per tant, aquest tipus d’armament genera
una gran quantitat de mortaldat, per fer-nos una idea les pèrdues es compten amb
milers.
Les xifres de pèrdues significatives diuen gairebé 10.000.000 de soldats morts, que
representaria 1/6 dels soldats que van anar al front. A aquestes xifres hem de sumar
els homes que van acabar amb invalideses.
Per altra banda, la població civil va morir per la fam en la seva majoria. La grip de
1918 també va causar una alta mortalitat i va ser conseqüència de la guerra que
aquesta es transmetés. Podem dir que és la última epidèmia que va patir la humanitat,
un terç de les poblacions va patir la grip y un 5% de la població mundial va morir.
5.2. DESTRUCCIÓ DE CAPITAL FÍSIC

La destrucció de capital física van ser limitades (3%-4% de l’estoc), en termes globals
la destrucció va ser petita, en canvi va donar-se una gran destrucció en punts
concentrats, com Bèlgica, França i Europa de l’Est.
6. LES CONCEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES DE LA GUER RA

Tot un seguit de factors, des de l’abandonament de l’agricultura fins al bloqueig
econòmic i naval, així com la desorganització que genera, destruccions, les dificultats
de reassignació de recursos, acaba portant a una caiguda del PIB dels països europeus.
No tots els països europeus pateixen caigudes (en el cas d’Anglaterra aquest augmenta)
però aquells que les pateixen son caigudes de gran magnitud. En total a Europa
Occidental el PIB decau un 13%.
Si parlem a escala mundial veurem que va haver-hi una caiguda d’un 4%. El país que
més s’enriqueix amb la caiguda del PIB Europeu es Estats Units, ocupant el lloc que va
deixar vuit Europa en els mercats de tot el món. Un altre país que troba un gran
creixement va ser el Japó.
La guerra també va donar lloc a canvis estructurals desestabilitzadors en l’economia
internacional, destaquem els tres principals.
1. Augment de la producció de béns primaris als països no europeus. Degut a
l’abandonament de l’agricultura, han de satisfer la necessitat de primeres
matèries a través de la importació. Per tant, els països no europeus que són
gran productors de bens primaris van augmentar els seus nivells productius per
abastir-los.
9
2. Aquelles indústries amb capacitat productiva de les indústries bàsiques

europees per atendre la demanda d’equipament bèl·lic creixen molt en els
països bel·ligerants, on en un futur trobem un problema d’excés d’oferta difícil
de corregir.
3. La guerra és una força impulsora de la industrialització fora d’Europa. Aquells
països en vies de desenvolupament que tenien una industria poc
desenvolupada, amb la guerra tenen una oportunitat de crear una indústria
pròpia substitutiva de la importació.
El que veurem es que aquells mercats abandonats per Europa en gran mesura es
perdran ja que no es podrà retornar a la producció prèvia a la guerra, enfrontant-se a
una situació difícil en els mercats exteriors.
Una altre conseqüència de la guerra és els grans trastorns socio-polítics, on trobem
l’ensorrament dels imperis no democràtics.
7. LES CONCEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES DE LA PAU

Durant la guerra els aliats no van concebre un pla per la postguerra, on aquests quan
aquesta va finalitzar no volien una altre cosa que tornar a la normalitat. Això no va ser
possible per diverses raons.
La primera la trobem en la reassignació de recursos, ja que es una cosa molt complexa
que requereix temps. Caldrà tancar indústries i reobrir altres, reassignant també als
empresaris i treballadors a la economia de pau, a més si el capital escasseja el canvi
és més difícil.
Un altre motiu per el qual no serà possible retornar a la situació anterior es troba en
els Tractats de Pau. Aquests tractats de pau tindran greu conseqüències econòmiques
en els anys 20. Les veiem a continuació:
1. Es reconfigura el mapa polític Europeu. Només 5 de tots els països europeus
mantenen les seves fronteres intactes, a més d’aparèixer 12 països nous. De
l’imperi rus es desmembren 5 estats, així com la divisió d’austrohongria.
a. Cadascun d’aquests estats independents crearà unes duanes, seguint
polítiques molt nacionalistes i proteccionistes, implantant grans barreres de
comerç, creant un sistema fiscal propi, amb una nova moneda, en molts casos
amb grans dificultats.
b. La fragmentació política resultant va implicar una desintegració econòmica,
donant-se pèrdues d’eficiència.
c. Arribem doncs a una etapa d’economies fràgils, on trobem grans problemes
macroeconòmics i financers, on trobem grans dèficit públic, problemes amb
l’estabilitat de les seves monedes que provocarà que aquestes economies
siguin molt febles.
10
2. Les reparacions de guerra i els deutes interaliats. Els anglesos i els francesos
tenien clar que quan guanyaran la guerra farien pagar els deutes als alemanys, per
tant marquen molt clarament que Alemanya és la responsable de la guerra i ha
d’indemnitzar pels danys que ha ocasionat Alemanya als seus socis i als països
aliats.
a. Trobem la firma del Tractat de Versalles que estableix que Alemanya ha
d’indemnitzar als aliats pels danys causats. La comissió de Reparacions
n’estableix (1921) la quantitat que ha de pagar. Els alemanys diuen que
aquesta quantitat és impagable i significaria condemnar a Alemanya a la seva
ruïna per generacions. En molts llibres es parla de un tractat que provoca la
ruïna d’alemanya que provocà la ruïna d’Europa. La carrega que li volen fer
pagar representa el gairebé el PIB alemany, que sumades al deute intern que
té Alemanya aquesta suposa 2,5 vegades el PIB alemany.
b. Aquest fet va portar a una indignació de la població, considerant intolerable
aquesta imposició, per tant aquesta indignació no es només de les elits sinó
dels propis ciutadans.
c. A més es planteja un problema de transferència, que és el primer intractable,
ja que ha de pagar en bons i no en marcs. Per tant, per alemanya era
impossible assolir la capacitat exportadora per atendre aquests deutes.
Alemanya comença pagant, desembre de 1922 deixa de pagar i França ocupa
una part d’Alemanya.
d. Francesos i Anglesos haurien estat menys exigents si els nord-americans
haguessin sigut més tolerants amb el deute interaliat, però aquests no estan
disposats a perdonar-lo. Aquest fet es degut a que EEUU consideren que han
sigut arrossegats a la guerra i el que volen és desentendre’s de Europa i del
conflicte. Aquests fets porten a Alemanya al caos, entrant en la hiperinflació.
e. Quan Alemanya deixa de pagar el govern dels EEUU va concedir un préstec

oficial d’Alemanya (degut al Pla Dawes al 1924) que obrirà la porta de la
inversió privada d’Europa en general, on capital d’EEUU va cap a Alemanya,
fet que li permet pagar les reparacions de guerra als aliats.
f. El cessament de la inversió exterior dels EUA provocarà la cancel·lació del
pagament per part d’Alemanya.
11
8. DIFICULTATS DE L’EST ABILITZACIÓ FINANCER A I

MONETARIA
8.1. HIPERINFLACIÓ ALEMANYA
Quan la guerra acaba el gran repte que tenen els governs era com manejar aquest
deute gegantí que havien assumit durant la guerra, trobant-se obligats a pujar
impostos i rebaixar despesa per anar aconseguint disminuir aquets. Això serà
extremadament difícil per raons polítiques i socials. Els governs s’esmerçaran molt
però aconseguiran poc, ja que trobaran una gran resistència social a la pujada
d’impostos i a la disminució de despesa.
Aquesta dificultat es troba per els conflictes distributius i de les despeses públiques
extraordinàries (pensions de guerra, programa de reconstrucció). A més els sindicats,
així com els partits socialistes demandaven un augment de la despesa del estat.
A part d’una resistència a la pujada d’impostos trobem una major resistència a una
pujada de preus. Per tant, si aquests volums de deutes van anar disminuint va ser
gràcies a la inflació, on el valor real del deute va disminuint.
8.2. DIFERÈNCIES ENTRE PAÏSOS

No tots el països troben les mateixes dificultats.
Podrien dividir els països en tres blocs.
▪ Els que no tenen problemes amb la inflació.
▪ Els que no poden controlar la seva inflació
degut a que no poden controlar els seus
dèficits.
▪ Els que perden totalment el control de la
inflació torbant un descontrol total de les
seves finances públiques, trobant-se en la hiperinflació. Hi ha 5 països en aquest
grup, dels quals el més important és Alemanya. Quan la inflació augmenta en un
50% mensual es considera híper-inflació.
Alemanya entra en la hiperinflació a l’estiu del 22 i a la tardor arriba al 1000%
mensual, on la economia alemanya es converteix en una economia de “trueque”,
on la moneda no té cap valor. El govern alemany la atribueix a les repressions
de guerra, on les exigències dels altres estats provoquen aquesta inflació. Aquesta
idea és falsa, ja que les repressions de guerra no van representar mai més del
30%. La raó real va ser que el govern era dèbil, fet que provocà que sigui incapaç
de convèncer als ciutadans de que la guerra s’ha perdut i que per tant, s’ha de
pagar el deute.
El que busca Alemanya és argumentar que no pot pagar el deute. La hiperinflació
alemana és absolutament traumàtica per la societat, degut a les conseqüències
socials i polítiques, on es dona l’empobriment d’aquells que tenien estalvis, on
aquest fet dona l’ascens del partit nazi.
12
9. EL RETORN DEL PATRÓ OR

El món va viure, per primera vegada, durant 1919-1925 en un règim internacional de
tipus de canvi flotants, és a dir, que oscil·len i molt les cotitzacions de les diferents
monedes. Aquest fet es va donar degut a la gran inflació durant els anys de la guerra,
per tant a l’any 1919 amb el retorn a la “normalitat” trobem una gran incertesa
respecte exactament quant poder de compra ha perdut cada moneda i quant perdrà
fins que s’estabilitzi.
Tots aquests fets porten a pensar que s’ha de reimplantar el patró or. Apareix una
institució supra-nacional que intenta trobar una cooperació entre les nacions, aquesta
és la Societat de Nacions (1920-1922) (precursora de Nacions Unides).
Aquesta fa dues conferencies econòmiques on es parla d’aquest retorn al patró or, en
canvi aquestes fracassen i només s’aconsegueix materialitzar la idea del patró de
canvis-or. Aquest patró vol dir que es dona als països la oportunitat de canviar les
seves divises fortes a or. Una altra diferència que trobem entre el patró or i els canvis-
or veiem que en aquesta segona no hi ha un lligam tan fort com abans, ja que es treuen
les monedes d’or del mercat i ja no es comercialitza amb or.
El procés desordenat de restauració del sistema monetari metàl·lic; amb tot, els països
van prendre una de les tres opcions:
1. Restablir la paritat de pre-guerra que tenien les seves monedes amb l’or:
Aquest grup de països és una gran minoria, on trobarem per una banda petites
economies que es caracteritzen per haver-se mantingut neutrals a la guerra, que
gràcies a això no va patir els baixos financers que van passar els participants.
A banda d’aquests trobem dos països que també aconsegueixen restablir aquesta
paritat. En primer lloc trobem als britànics que per recuperar la seva reputació
internacional va optar per aquesta opció, per aconseguir seguir sent el centre
financer europeu. El segon país que es troba aquí és Estats Units.
2. Establir una estabilització entre el 10-30% de la paritat de pre-guerra.
Aquest fet va obligar als governs a aplicar polítiques deflacionistes (contractives)
per aconseguir reduir els preus i arribar a aquesta paritat. El problema que
trobem aquí es que hi ha una priorització en baixar els preus i el preu a pagar,
per això trobem un baix rendiment, un baix creixement econòmic i una baixa
producció.
3. Prioritzar la reconstrucció econòmica, per tant estabilitzen la paritat en un
percentatge inferior al 10%. Aquests països opten per polítiques de poc rigor
pressupostari, intentant que el diner sigui barat. A conseqüència les monedes
d’aquests països es depreciaran més, per tant seran monedes infravalorades, que
els portarà a ser molt competitius al mercat internacional a més de per la seva
estimulació del creixement amb les polítiques expansives aplicades.
13
9.1. LES FALLES DEL PATRÓ OR RESTAURAT

El sistema de canvi-or és molt fràgil, fet que el fa ensorrar-se a 1929. Les falles
principals van ser:
1. Retorn a l’or descoordinat: cada país s’incorpora quan li sembla convenient.
2. Elecció individual de la paritat segons els interessos nacionals.
3. D’aquestes dues anteriors les conseqüències van ser que els tipus de canvi estaven
en constant fluctuació, fet que va portar a la sobrevaluació/infravaluació, que
esdevé un problema estructural per al irreversibilitat de les paritats i el mal
funcionament dels mecanismes d’ajust. Doncs els països amb monedes
infravaluades tenen una balança de pagaments amb superàvit, en canvi aquells
amb monedes sobrevaluades tenen una balança deficitària. Aquests fets són
irreversibles degut a que un cop escollida la paritat aquesta no es pot modificar.
És doncs quan els països han d’intentar reestructurar la seva economia a través de
polítiques que no solucionen el problema.
4. Absència de lideratge en la conducció del sistema. Aquest fet es dona degut a
que la economia americana té la posició més forta, metre que Gran Bretanya no es
dona per vençuda i intenta recuperar aquest lideratge.
5. Cooperació insuficient entre els bancs centrals. En el període de després de les
guerres els bancs centrals anteposen els interessos nacionals, això farà que la
cooperació entre els bancs centrals sigui inferior.
6. Incompliment de “les regles del joc” per part dels bancs centrals. Trobem uns
països amb enormes excedents a la balança de pagaments. Aquests són Estats Units
i França, tenint les seves monedes devaluades i unes balances amb grans
superàvits. Seguint les regles del joc amb aquesta abundància aquests països
haurien d’haver baixat els interessos, així com haurien de cedir diners als països
importadors. La obsessió de l’època era no caure en la inflació, per contrarestar
doncs les grans entrades d’or i evitar aquesta, el que fan és donar liquiditat venent
bons. Per tant, els països amb dèficit exterior han de fer un gran esforç
7. El sistema de canvi-or implicava una piramidació de les demandes d’or que va
ocasionar un problema de liquiditat (dels saldos en lliures). La estabilitat del
sistema depenia dels països que tenien les monedes claus: la lliura esterlina, com
a principal divisa de reserva, el dolar i el franc francès. El problema és que algun
d’aquests pilars del sistema pot fallar, si no es capaç d’estabilitzar les balances.
10. DESEQUILIBRIS DE L’ECONOMI A INTERNACIONAL

Als anys 20 es dona un període d’expansió econòmica a tot arreu.
Tots els continents, a excepció d’Àsia, que es manté, tenen una expansió econòmica,
sent aquest un efecte de recuperació.
Són anys de prosperitat econòmica, amb un gran augment de la productivitat. En el
cas dels EEUU, derivats del canvi tècnic, mecanitzant aquest processos productius que
no estaven mecanitzats, amb el motor elèctric, que també comença a aparèixer en la
evolució del transport .
14
No obstant, la dinàmica de l’economia internacional va estar dominada per dues fonts

de desequilibris:
1) La saturació dels mercats mundials de productes, també anomenada
sobre-oferta. Es troba majoritàriament en els productes primaris, ja que com ja
hem vist, els països europeus durant la guerra es van centrar en la producció de
materials de guerra, sortint dels mercats, i no poden retornar després de la guerra.
L’agricultura va ser la més afectada, en la seva majoria el blat, on trobem una
gran caiguda dels preus vinguda de la sobre oferta.
2) Els fluxos de capital internacional a curt termini. Els països exportadors primaris
van haver d’obtenir crèdit exterior per subvencionar les exportacions, finançar
l’acumulació d’estocs i cobrir el dèficit de la balança de pagaments de curt termini,
que van recórrer finalment al finançament extern.
Els anys 1920, un període d’esplendor dels moviments de capital comparable al de la
Belle Époque. Però amb importants diferències:
▪ Predomina la inversió a curt termini, amb crèdits bancaris d’entre 3 i 6 mesos, per
tant que es pot retirar molt ràpidament.
▪ El gran creditor principal va ser EEUU: Gairebé 2/3 del capital internacional el
porta els EEUU. En canvi, els mercats de capitals nord-americans no estan
especialitzats en conèixer la solvència dels deutors, ni tampoc seran prou
vigilants en que els préstecs s’inverteixin correctament.
▪ El deutor principal va ser Alemanya, que acapara 1/3 del capital. Altres
economies dependents de la inversió exterior (en forma de préstecs) van ser els
països de nova creació (petites economies de l’Europa de l’Est), on trobem uns
països extremadament necessitats de capitals, que per tant recorren a remunerar
a tipus d’inversió altíssims als països que inverteixin en ells.
▪ Les economies deutores no utilitzen el capital obtingut de forma correcta per
poder retornar el deute, arribant a préstecs no autoliquidables (que amb l’alta
producció és podien pagar), és a dir, que per poder pagar els préstecs anteriors
demanaven nous préstecs. Aquest tipus de deute creix com una bola de neu fins a
que el préstec es fa impagable.
▪ La banca dels països europeus infligeix el fet bàsic com a banc que consisteix en
que un banc no pot endeutar-se a curt termini per poder concedir crèdit als
empresaris o demandants de crèdit financer a llarg termini.
15
TEMA 2: LA GRAN DEPRESSIÓ

1. LA CATÀSTROFE ECONÒM ICA MÉS GRAN EN TEMPS DE PAU
Una comparativa amb la Gran Recessió ens dóna una primera indicació de la gravetat
de la Gran Depressió.
Recessió Depressió
Trobem un gran temor a entrar en una Es va produir una violenta caiguda dels
espiral deflacionista, d’altra banda hi preus, gairebé del 30%. A més després
ha un manteniment de la estabilitat de d’aquesta caiguda comencen a recuperar-
preus. se per mai ho fan igual.
Del 7% al 8% l’atur. L’atur s’enfila per damunt del 30%,

baixant lentament on encara als anys 30
està pel 15%.
Caiguda sobtada del comerç mundial Caiguda del comerç mundial del 20%.
però amb immediata recuperació.
1.1. LA CATÀSTROFE ECONÒMICA

Es va donar un xoc de demanda potentíssim, on trobem un ensorrament de les
exportacions, els preus i la producció.
El comerç mundial va decaient amb cada mes que passa des del 1929 fins al 1933. La
producció va decaure de forma exagerada a l’àmbit industrial, així com també ho va
fer a l’àmbit dels productes primaris.
Els països avançats per protegir els seus agricultors tanquen immediatament el seu
mercat nacional, que es suma a aquesta ruïna de les exportacions de primeres
matèries. La producció dels aliments no cau degut a que per evitar la caiguda dels
ingressos els agricultors augmenten la seva producció, fet que produeix una major
caiguda de preus.
L’altre fet més important és la crescuda massiva de l’atur, on veiem que les dues
grans potències industrials de l’època (EEUU i Alemanya) registren unes taxes d’atur
al voltant del 40%. Això és un cataclisme social perquè en aquesta època no hi havia
subsidis d’atur o eren molt modestos i de poca durada, això abocarà a ambdues capes
de la població a una situació d’absoluta misèria. Per tant apareix un gran malestar
social que significarà la ruïna de moltes democràcies, l’ascens de partits extremistes i
la instauració de sistemes no dictatorials.
16
2. ELS ORÍGENS DE LA DEPRESSIÓ

No trobem les causes només en el crash de la borsa de nova York de l’octubre de 1929.
Hi ha altes moments en el que la borsa havia patit unes conseqüències semblants, en
canvi no es va notar, per tant veiem que els orígens són:
1. El cessament de les exportacions del capital dels EUA.
Trobem dos efectes importants.
▪ Degut a la forta pujada de les accions (bombolla) els inversors es
despendran dels actius financers, ja que tenen poca confiança en aquestes
economies estrangeres i compren actius d’accions que tenen unes
expectatives de revaloratització altes.
▪ La reserva federal actua i ho fa davant de la reserva financera, decidint
canviar de política monetària i passar a una política de pujada de tipus
d’interès repetida per tal de punxar la bombolla, però abans de fer-ho la
inflarà més. Això es degut a que amb la pujada d’interès els accionistes
canvien les inversions en capital exterior i les reinverteixen en bons
nacionals ja que són més segurs.
El tall del flux inversor aboca les economies endeutades i amb dèficit exterior
a la recessió.
2. La recessió de l’economia nord-americana.
Els EEUU, sent el país que estava sostenint a la resta, deixa d’exportar capital, de
fet es produeix unes exportacions de capital negatives, és a dir, el capital que
entra és major que el que surt. Aquest fet té un efecte immediat a les economies
endeutades. Als bancs de la FED no els hi queda més remei que pujar els tipus
d’interès de forma ràpida i forta. Aquestes economies entren en recessió abans del
29, i quan EEUU entra en recessió (crack del 29) totes es veuen arrastrades a la
recessió.
D’altra banda l’ensorrament de la demanda nord-americana de béns primaris i
dels preus que paga per ells té un impacte brutal en les economies exportadores
de béns primaris i en els mateixos agricultors nord-americans.
17
3. DE LA RECESSIÓ A LA DEPRESSIÓ. LA POLÍTICA ECONÓMICA

GOVERNADA PEL PATRÓ OR
La política econòmica i no pas els mercats, és el que va marcar el rumb de l’economia
internacional.
El patró or era el marc de totes les polítiques econòmiques que eren aplicables. Per
tant, el patró or governarà les accions que prenen els governs i bancs centrals a
l’hora de respondre a la crisis econòmica.
Hem de recordar que en el patró or el mecanisme d’ajust d’un desequilibri extern és
la devaluació interna, ja que no es poden modificar les paritats (tipus de canvi), per
poder equilibrar el dèficit intern.
Una devaluació interna s’aconsegueix a través de polítiques deflacionistes o de caire
contractiu, destinades a una reducció dels preus interns, que consistiran en retallar la
despesa pública i pujar els impostos. El banc central reduirà els tipus d’interès que
provocaran una rebaixa de la demanda interna, la qual cosa hauria de comportar una
baixada dels preus.
Les polítiques deflacionistes nacionals foren el mecanisme de propagació i
aprofundiment de la crisi a nivell internacional. Quan els països apliquen aquestes
polítiques la demanda exterior d’exportacions disminuirà, com això ho fan tots els
països té un efecte en cadena, o un efecte global.
Doncs si un país té un dèficit comercial i els seus compradors que es troben amb el
mateix problema apliquen polítiques deflacionistes, disminuiran la seva demanda
d’exportacions i en conseqüència entrarem en un cicle que aprofundirà la crisi.
En el moment en el que s’adonen de que les polítiques no funcionen, el que fan es
doblar les polítiques deflacionistes, amb la convicció de que aquestes són les polítiques
que havien funcionat al patró or i que per tant funcionaran.
Per tant tot i tenir grans costos socials i econòmics, es van mantenir i intensificar fins
que van resultar políticament insostenibles.
Aquest fet de persistir té un límit degut a que alimenten forces antisistema i generen
un gran malestar social. Els primers països en arribar a aquest límit són aquells que
depenien més fortament de les exportacions.
18
4. LES CRISIS BANCÀRIES

Les crisis bancàries sistèmiques van convertir la crisi del 29 en una gran depressió. Tot
un seguit de països enfrontaran crisis bancàries financeres.
Els dos grans focus de les crisis bancàries son:
1. Els EEUU: La caiguda del sistema bancari nord-americà:
Quatres onades de fallides entre 1930 i 1933 redueixen el nombre de bancs de 24,6
milers a 15 milers.
La majoria de bancs eren d’oficina única, per tant eren poc capitalitzats,
vulnerables i dependents de la situació econòmica local. Aquest fet es dona degut
a que en molts estats d’EEUU havia una llei que prohibia als bancs tenir sucursals
per evitar que els bancs tinguessin un gran poder. Molts d’ells tenien entitats molt
petites i eren tant limitats que tenien per sota el llindar que havia posat en el
sistema de la reserva federal, i per tant no s’havien de sotmetre a cap norma
imposada, però no tenien dret a finançament (estaven al marge), amb la qual cosa
no podran ser rescatats.
Per altra banda, la reserva federal (FED) no comptava amb gaire experiència,
encara això no va fer esforços per actuar com a prestamista.
A més es pensa que aquesta caiguda dels bancs petits era una purga que netejava
el mercat financer. Això va comportar una por als ciutadans que el que fan es
extreure tots els seus dipòsits. En resum:
a. El sistema monetari excloïa els bancs petits.
b. La política monetària de la FED estava guiada exclusivament per la demanda
creditícia del comerç-producció.
Com la FED no subministrarà liquiditat al sistema per afrontar els pànics bancaris
es va donar una brutal contracció de l’oferta monetària (fins a 1/3).
2. Europa Central: El col·lapse del sistema bancari dels països de l’Europa central i
oriental (Àustria, Hongria, Bulgària, Iugoslàvia, Txecoslovàquia i Alemanya).
El primer problema es troba en que la banca d’aquests països està en una situació
molt vulnerable, deguda a la forta vinculació a la indústria i agricultura, així com
la dependència del crèdit estranger.
Hi ha un altre problema i és que hi ha un gran volum dels seus crèdits que està
impagat, per tant tenien una dependència forta del crèdit estranger.
La insolvència latent de la banca va ocasionar finalment una crisis de confiança,
vinguda per una retirada massiva de dipòsits i de crèdits, que Europa decideix
frenar, congelant els comptes. A Àustria no li queda més remei que abandonar el
patró or.
A juliol del 31 aquesta crisi arriba a Alemanya. Els bancs que decauen (4 dels 5
bancs importants d’alemanya) són rescatats pel govern.
Però, per què van fallar els bancs centrals i la comunitat financera internacional
com a prestamistes en darrera instància?
19
El principal fet va ser que aquests bancs si no es saltaven les regles del patró or no
podien fer de prestamistes, ja que havien de posar bitllets al mercat que no estaven
raspallats amb or, per tant van decidir prioritzar en el patró or i complir les regles.
L’ajuda financera exterior era poc possible ja que la cooperació entre països era
complicada ja abans de la crisi i quan s’ofereix aquesta ja és massa tard, havent
països encara que oferien tractes injustos.
5. LA DESINTEGRACIÓ DEL SISTEMA MONETARI I FINANCER

INTERNACIONAL
Es dona un intens deteriorament dels comptes exteriors dels països deutors i
exportadors de béns primaris. Aquests són els països més dèbils i de la perifèria, on el
valor de les seves exportacions cau una tercera part del que era, mentre al mateix
temps estan molt endeutats.
Aquests països només podrien mantenir-se en el sistema si no rebien igual o més capital
exterior, en canvi aquest es va tancar. Els països que abans els finançaven comencen
a importar capital en comptes de exportar-lo.
La resposta inicial de les autoritats d’aquests països va ser l’impuls de les exportacions
i polítiques restrictives severes, però aquesta no va donar resultat.
El que veiem és que poc a poc els països que no poden mantenir-se, sortiran del
patró or a partir del 31. Llatinoamèrica n’és un exemple, on 18 de 20 països abandonen
el patró or per suspensió de pagaments, fet que deprecia la moneda.
La insolvència financera de les economies altament endeutades va despertar la
malfiança dels inversors envers la convertibilitat de la lliura esterlina.
L’abandonament britànic del patró or (20/09/1931) marca la desintegració del
sistema monetari internacional. Anglaterra portava dos segles al patró or, era
inimaginable que ho abandonés. Això té un efecte devastador, podem dir que a partir
d’aquí el sistema es destrueix. 24 països segueixen els passos d’Anglaterra, països que
tenen les seves reserves constituïdes en lliures esterlines, vinculant el tipus de canvi
de la seva moneda de l’or a la lliura esterlina. La lliura patirà una gran devaluació.
6. DESGLOBALITZACIÓ
El més greu de la depressió va ser que va deixar de funcionar la màquina que portava
la economia internacional, donant pas a un procés de desglobalització econòmica.
Els governs van aixecar barreres a la circulació dels béns, els capitals i les persones,
tornant així el proteccionisme aranzelari, una política practicada per tots els països,
arrossegats per les economies líders.
Tots els països adopten aquest tipus de polítiques per aconseguir reequilibrar les seves
balances comercials. Un dels primers en fer-ho és EEUU, aprovant un aranzel (Smooth-
Hawley) que és l’aranzel més gran dels EEUU, fent que els productes importats es
marquin amb un 40%.
20
Es fa doncs un boicot als productes nord americans de part dels altres països, en canvi
és un fet hipòcrita ja que fins i tot Anglaterra adopta una política proteccionista.
Aquestes polítiques tenen un resultat de trencament del comerç internacional.
Els danys del proteccionisme es van multiplicar per l’aplicació de mesures restrictives
més extremes, fent restriccions quantitatives, control de canvis, etc. per la
substitució del comerç multilateral pel bilateral. El que proliferen són tractats entre
països que estableixen sistemes de canvi, és a dir, sistemes de compensació entre el
que un ven a l’altre i a la inversa, per tal d’estalviar al màxim en divises.
Les estratègies no cooperatives es van traslladar a l’àmbit monetari a mesura que els
països abandonaven el patró or. Es parla d’una política “d’empobrir al veí”, on els
països que abandonen el patró or devaluant la seva moneda s’aprofiten del fet que les
seves exportacions siguin més barates, en canvi els que es mantenen al patró fan
mesures per “castigar” aquest aprofitament. Aquesta política va realimentar l’espiral
proteccionista. Això es converteix en un joc de suma negativa. Tot comporta una
malbaratació de l’eficiència en termes globals.
El nacionalisme econòmic va impedir la cooperació internacional, per tant, no hi hagué
una acció col·lectiva per superar la Gran Depressió.
21
TEMA 3: L’EMPRESA EN EL PERÍODE

D’ENTREGUERRES: CÀRTELS, GOVERNANÇA I
MULTIDIVISIONALITZACIÓ
1. CÀRTEL
El càrtel és un acord entre les empreses per actuar de forma monopolística i aconseguir
maximitzar els seus beneficis, fent fora a la competència.
Normalment tenen que veure en la fixació d’un preu, però hi ha una gran variació de
càrtels on es fixa la producció, les vendes, altres en els que es reparteix el mercat,
etc.
Hi ha una debilitat intrínseca dels càrtels, ja que hi ha un incentiu dels participants a
un comportament oportunista enganyant o no complint els termes acordats. En primer
lloc degut a que el càrtel no és un contracte legal, per tant infringir-lo no té grans
conseqüències.
Els orígens històrics de la cartelització són anteriors, trobant-se als inicis de la segona
revolució industrial, a les dècades finals del segle XIX, arran les tecnologies de la
Segona Revolució Industrial i la baixada dels preus. Per tant, en aquesta època el fet
principal és que els preus dels béns manufacturats tendeixen a caure, així doncs les
empreses que es mantenen fan acords de càrtel per no fer-se competència.
Els càrtels van ser efectius quan:
1. El nombre d’empreses era reduït.
2. Hi havia elevades barreres d’entrada a participar al mercat.
3. El producte no era fàcilment substituïble ni diferenciable.
En el període d’entre guerres la cartelització arriba al seu punt àlgid degut a:
1. La difusió de la producció en massa.
2. Els excessos de capacitat productiva resultants de la primera guerra mundial,
per tant com les empreses es troben en una situació d’excés d’oferta busquen
eliminar la competència.
3. La gran inestabilitat macroeconòmica del període. Les empreses busquen
estabilitzar les seves vendes i els seus beneficis.
4. El proteccionisme comercial. Aquesta és una opció que prenen tots els països i
per tant, si els mercats deixen de ser oberts facilita la cartelització, perquè
eliminen la competència.
A Europa el procés de cartelització es difon extensament prèviament a la guerra, sent
països tolerants i fent que aquest fenomen fos ben vist pel govern.
Trobem una gran difusió dels càrtels internacionals, per les mateixes causes que els
càrtels nacionals, trobant més d’un centenar.
Això va portar a que les grans empreses difícilment podien seguir estratègies de
creixement mitjançant la integració vertical i la transnacionalització.
22
Els càrtels internacionals van controlar el comerç mundial de la majoria de recursos

naturals i de béns intermedis, de béns de capital i d’equipament (química, ferro i acer,
construcció mecànica, etc.). No hi ha cap empresa líder que no participés en un acord
de càrtel. Les grans empreses que haurien pogut créixer conquerint nous mercats ja
no ho tindran possible, ja que els mercats estan altament tancats a la competència.
El cicle de la cartelització es va tancar amb la II GM, a causa:
1. La presència de l’economia nazi.
2. La política contrària als càrtels dels EUA.
3. El canvi a les polítiques, on es fomenta la liberalització i obertura de les
economies europees per permetre un creixement posterior. Les mateixes
empreses es prenen això com una possibilitat de creixement i renuncien a aquests
acords de cartel ja mal vistos pels governs.
4. El fort i sostingut creixement econòmic de postguerra.
2. GOVERNANÇA DE LES EM PRESES

Procés gradual d’ascens del «capitalisme gerencial»: els gestors professionals (els
gestors que estan deslligat a la propietat de les empreses) prenen el control de les
decisions estratègiques. Per tant trobem una etapa en la que es deslliga la gerència de
la possessió.
Arriba doncs la gestió professionalitzada, vinculada al desenvolupament de la gran
empresa moderna i al seu finançament bancari. El primer tipus d’empresa moderna
són les empreses ferroviàries, a la resta d’empreses arriba després, quan les
estructures de les empreses comencen a ser molt extenses, fet que impossibilita el
control per part dels propietaris.
Aquest fet està lligat al finançament d’aquestes empreses industrial per part dels
bancs, juntament amb la creació de les societats anònimes. El que fan els bancs que
finançaran les empreses participaran també en la promoció d’aquestes, havent països
on no apareixerà una nova empresa sense un banc que li doni finançament a ll/t.
Degut a això els bancs tenen lloc en la presa de decisió de les empreses, per tenir
informació interna sobre aquestes i assegurar-se de que el seu finançament va a un
bon camí.
Aquests gestors professionals guanyen autonomia sobre les decisions estratègiques, ja
que sense propietaris o amb propietaris amb una capacitat de control limitada, poden
prendre les decisions sense ser vetades.
La difusió del capitalisme gerencial va ser diversa als EUA, Europa i Japó, però arreu
es va anar imposant la separació entre propietat i control de les empreses.
23
Als EEUU això funciona a gran velocitat, en canvi a la resta de països el procés va anar
més lent. En el cas del Japó és interesant ja que anteriorment el fet consisteix que els
gestors dels grans grups no formaven part de les famílies propietàries. Aquests eren
empleats que portaven tota la seva trajectòria professional a l’empresa, i s’havien
guanyat la confiança per lleialtat davant les famílies propietàries. En canvi a aquesta
etapa els gestors eren joves que havien estudiat i s’havien format en el món de
l’empresa.
Això lliga amb un canvi doble que es produeix al àmbit industrial.

El canvi en el govern va estar relacionat amb les transformacions en l’organització
industrial: l’organització científica del treball (taylorisme) i el treball en cadena
(fordisme).
Parlem de taylorisme com el fet de fragmentar el procés de treball en les fases
productives més petites que sigui possible, identificant la tasca a cada una
d’aquestes fases, i establir un control de temps sobre aquestes i sobre els moviments
que ha de fer el treballador i la màquina. Aquesta tècnica busca millorar el treball en
velocitat i qualitat. Passant doncs a un treballador poc qualificat fent una tasca simple
totalment coordinat amb la màquina.
El fordisme va ser introduït per Henry Ford i consisteix en la cadena de muntatge,
posant-se en marxa en 1913, fabricant l’automòbil. Parteix on el procés de producció
es pot maximitzar amb una cadena en moviment amb peces de fàcil muntatge (cadena
de muntatge).
L’organització científica del treball i la cadena de muntatge reforcen el paper dels
enginyers en la alta direcció i la direcció intermèdia. L’organització científica del
treball s’implanta fortament en el període d’entre guerres, en canvi la cadena de
muntatge gairebé no s’havia difós fora dels estats units abans de la segona guerra
mundial.
24
3. L’EMPRESA MULTIDIMEN SIONAL

En el període d’entreguerres, el model predominant de gran empresa era la de forma
unitària (empresa multifuncional o U-form). Estan constituïdes per tot un seguit
d’unitats productives i un seguit d’unitats funcionals.
Les empreses van augmentant, el que provoca que els directius ja no puguin tenir el
control i una bona supervisió, podent adoptar les decisions estratègiques ben
adaptades (gestió centralitzada).
El desenvolupament de la gran empresa passava per la diversificació productiva:
1. Explotació d’economies de diversificació productiva, que consisteix en
l’aprofitament de l’avantatge competitiu gràcies de les capacitats acumulades i
els recursos interns. Es descobreixen altres béns que poden produir-se amb els
recursos que es tenen. En primer lloc, trobarem una diversificació molt
relacionada, amb béns semblants amb els que ja produïen. En canvi més tard,
trobarem empreses que produiran productes que no tenen a veure amb els que ja
es produïen.
2. Estratègia de protecció front la inestabilitat macroeconòmica. Per fer front a la
caiguda de la demanda dels béns que produeixen.
25
L’estructura multidivisional (M-form) respon a la lògica organitzativa de divisions

independents encarregades d’una línia de productes o d’una àrea de negoci.
Es creen divisions on cadascuna es dedica a una línia de producció, amb un gestors

propis que prenen decisions estratègiques per aquesta línia. Els gerents de divisió
tenen una autonomia en la gestió de la seva divisió, supervisant i prenen decisions
pròpies sobre aquesta.
Per altra banda, l’alta direcció encarregada de trobar la visió total, tenint la capacitat
de decidir si s’ha d’augmentar una línia o una altre, prenent decisions de forma global.
En canvi aquesta forma no predomina a les empreses fins a després de la segona
guerra mundial.
26
27
TEMA 4: L’ESPANYA D’ENTREGUERRES I EN

GUERRA
1. CÍCLES
Espanya no participa en la primera guerra mundial i en la segona encara sent al bàndol
dels bel·ligerants, no s’implica.
En canvi la gran tragèdia Espanyola la trobem a la Guerra Civil (1936-1939).
2. L’IMPACTE ECONÒMIC DE LA I GUERRA MUNDIAL

Els Països Escandinaus, Suïssa i Espanya seran els únics tres països que no participen a
la primera Guerra Mundial. Espanya es manté neutral degut a que té una guerra pròpia,
amb el protectorat nacional al Marroc, guerra que consumeix a l’exèrcit espanyol.
D’altra, banda està molt dividida en bàndols, hi ha mig país germanòfil, i l’altra banda
francòfil.
La posició de neutralitat serà positiva per a Espanya, degut a que va poder jugar un
paper de proveïdor amb els països en guerra propers ja que es trobava en una posició
privilegiada, tenint doncs un bon paper al comerç exterior. En canvi no es fàcil degut
a que els costos de transport s’eleven.
De tota manera, Espanya acumularà un superàvit comercial de grans dimensions i
durant molt temps, es dona més degut a la gran caiguda de les importacions i no tant
per la pujada de les exportacions.
A més havia aconseguit un cert grau d’industrialització, per poder subministrar des de
motors d’aviació fins a calçat.
Les activitats beneficiades van ser aquelles que:
▪ Van aconseguir exportar.
▪ Van substituir les importacions.
En canvi hi ha altres activitats que són perjudicades per aquesta guerra:
▪ L’agricultura i la mineria d’exportació, sent productes voluminosos i cars de
transportar, que van fer gairebé impossible la seva comercialització.
▪ Aquelles indústries que depenien de les primeres matèries d’importació.
2.1. L’IMPACTE MACROECONÒMIC: EFECTES REALS

Es produeix un estancament del producte total (0,1% anual) i una caiguda del PIB per
càpita (-0,9% anual).
Trobem també una gran caiguda de la inversió, en un -10% anual. El fet de que no
pugui importar maquinaria va portar a que la inversió s’ensorri.
28
Trobem també una disminució de la productivitat del treball, degut a que amb la
falta de maquinaria, per augmentar la productivitat s’havien d’augmentar les hores de
treball, així com van aparèixer empreses poc productives per substituir productes
importats.
Malgrat tot, trobem una convergència vers l’Europa Occidental. Aquesta es dona
perquè mentre Espanya no creixia els altres països retrocedien.
2.2. IMPACTE MACROECONÒMIC: EFECTES NOMINALS

Un gran impacte nominal que va patir Espanya va ser la inflació.
Deguda al gran superàvit en la balança per compte corrent, aquests es va materialitzar
en un fort augment de l’estoc d’or i divises que va ampliar la base monetària (gran
increment de la quantitat de la moneda) sense un augment de producció. Tot això
portarà a una gran inflació, encara que no per sobre de la que trobem en la resta de
països.
3. UN CICLE DE PROSPERI TAT ALS NEGOCIS
Els anys de guerra i post guerra

van ser uns anys de prosperitat
per als negocis. En primer lloc
perquè el PIB global estava
augmentant, així com els preus,
fet que va portar a les empreses
a tenir un marge major.
En canvi aquesta inflació castiga aquells

sectors que no segueixen el ritme de
l’augment de la inflació, afectant molt
als contemporanis, que reaccionen
tard. Per tant, la inflació permet grans
beneficis per les rendes de capital i en
canvi ocasiona una reducció de les
rendes del treball.
En aquesta conjuntura veurem doncs
aquest increment de la desigualtat de
renda.
Això desfermarà una forta mobilització obrera, que es comença a veure més clarament
a la crisi de post guerra.
29
4. LA CRISI DE POST GUERRA

La fi de la guerra mundial no suposa només la fi dels beneficis extraordinaris, també
la caiguda de preus, l’augment de la competència i una gran mobilització i
radicalització obrera, iniciant una vaga general del 1917.
Aquest ambient s’aguditzarà un cop acabada la guerra, amb la post-guerra. Els
treballadors es mobilitzen degut a la baixada dels seus salaris mentre veien que els
empresaris augmentaven la seva riquesa. Aquest fet porta a una espiral de violència
entre empreses si sindicats extremistes que acaba justificant la intervenció militar.
Els empresaris demanen al govern protecció i repressió sense contemplació el
moviment obrer que resulta amenaçador. La resposta és molt contundent, trobant una
crisi política, on es dona el cop d’estat de Primo de Rivera i la instauració d’un règim
dictatorial.
5. LA PROSPERITAT DELS ANYS 1920

La dècada es va caracteritzar pel creixement econòmic i els canvis estructurals
(malgrat la crisi dels primers anys). El PIB creix a una taxa del 4% durant tota la
dècada. No els trobem abans a la història d’Espanya, per tant hi ha una acceleració
econòmica clara.
El creixement està impulsat per forces exògenes i endògenes.
Forces exògenes:
▪ L’expansió de l’economia internacional.
▪ La incorporació de noves tecnologies. És un període de gran canvi tècnic i per a
una economia com l’Espanyola, que estava una mica endarrerida en aquest sentit,
rep les innovacions tecnològiques a la importació, per exemple, tot el que té a
veure amb l’electricitat.
Forces endògenes:
Vist des de la banda de la demanda, la força tractora de l’economia és la inversió i el
seu creixement, amb taxes d’un 10,6% anual. Hi havia hagut una demanda d’inversió
continguda a la primera guerra mundial.
Trobem també un important canvi estructural, tenint el primer cicle de mobilització
de la població del camp (agricultura) a la ciutat (indústria). Hi havia massa mà d’obra,
que ja no treballava degut als canvis de les indústries, per tant aquest moviment té un
efecte positiu. Aquesta gent és atreta per una demanda de treball que augmenta a les
ciutats, degut a la demanda de la indústria. La indústria Espanyola durant la dècada
dels 20 fa un salt endavant, ja que era una indústria endarrerida en els anys enrere
comparat amb altres països. Aquest fet produeix una economia espanyola semi
industrial.
La indústria és un dels punts forts en la aportació del PIB, de fet, és la protagonista
d’aquesta expansió econòmica.
30
Els factors causants de l’expansió són els següents:

1. L’efecte retard de la Gran Guerra. En primer lloc, per els inversors que no van
poder invertir a la primera Guerra Mundial, com ara podran fer-ho utilitzaran tot
el capital acumulat durant aquesta tenint un efecte impulsor.
2. El boom de la construcció. Degut al gran corrent migratori camp → ciutat.
Naturalment aquesta gent que ve del camp, demanda habitatge, fet que comporta
la construcció de vivendes.
3. El salt endavant del procés d’electrificació. L’electrificació s’ha iniciat abans de
la guerra mundial però després d’aquesta es donarà un pas endavant en la
electrificació. D’una banda la inversió de capital civil a les grans centrals
hidroelèctriques. De l’altra banda tenim el fet de que l’industria espanyola
s’electrifica massivament, canviant la maquinaria i instal·lacions per utilitzar
motors elèctrics.
4. La difusió dels guanys de productivitat derivats de las economies d’escala i
d’aglomeració de les noves tecnologies. Els efectes de difusió i arrossegament de
les tecnologies no queden limitat només a aquells sectors que incorporen aquestes
noves tecnologies sinó que afecta també a la resta de sectors. Degut al guany de
productivitat dels sectors que apliquen les innovacions, aquest afecta a la resta
per la correlació entre sectors.
5. El programa d’inversions públiques de la Dictadura i els seus efectes cap enrere
(als productors) i cap endavant (cap als consumidors). És un programa centrat en
les infraestructures de transport i comunicació, que també inclou en aquestes les
centrals hidroelèctriques.
5.1. EL FI
El creixement s’acaba degut a les següents raons:
1. L’arribada de la depressió internacional. L’economia espanyola es veurà afectada
com totes les economies capitalistes.
2. L’esgotament del cicle inversor.
3. El descrèdit del Govern (de la dictadura) en la gestió de les polítiques
econòmiques. Això es produeix perquè el dictador, que era el més entusiasta,
juntament amb el ministre Carlos Otelo (d’hisenda), sostenien que aquest
programa s’estava fent sense ocórrer en dèficit pressupostari, en canvi això era
fals ja que generava un gran dèficit que s’ocultava fins que arribà un moment en
el que surt a la llum. Aquest fet desacredita al govern, juntament amb el fet de
que una de les polítiques en les quals la dictadura havia donat importància era unir
a la pesseta al patró or a una paritat alta, en canvi el règim serà incapaç d’entrar
en el patró or. L’efecte que té això es que va entrar molt capital a curt termini
estranger per poder unir la pesseta, però quan aquest es veu molt difícil els
inversors extreuen el seu capital i comporta una depreciació. Aquests fets porten
a la dimissió de Primo de Rivera.
31
4. Les commocions polítiques: de la Dictadura a la segona República. El període

entre el 30 i el 31, des de que el dictador dimiteix fins la proclamació de la segona
república, genera moltes incerteses (tant a la població com als inversors), fins
afectar a la dinàmica econòmica del país.
6. LA GRAN DEPRESSIÓ A ESPANYA

L’economia espanyola queda sumida a una crisi deguda a la depressió, que comparada
amb altres països no va ser forta però sí duradora.
6.1. UNA CRISI MENYS INTENSA QUE LA SOFERTA PER LA MAJORIA DE

PAÏSOS
Espanya, estava al marge del patró or i amb una posició exterior molt sòlida (amb gran
volum de reserves d’or). El fet de no formar part del patró or fa que Espanya no
estigui obligada a baixar l’interès ni baixar els preus ja que no necessiten mantenir
una paritat.
L’altre raó la trobem en el gran pes que té l’agricultura així com que era una
agricultura molt tradicional, que per tant depèn molt del temps. El que succeeix es
que hi han anys en aquest període en el que hi han molt bones collites.
El país es troba també en un relatiu aïllament econòmic, amb una menor dependència
de la demanda externa.
Un altre factor són les fortes alces de salaris, que contrabalancen les forces
depressores de la demanda agregada. Hi ha enormes augments dels salaris nominals,
que tindran un efecte compensador de l’ensorrament de la inversió. Aquesta pujada
salarial també evita que Espanya caigui en un espiral deflacionaria, evitant que els
preus caiguin en gran mesura, mantenint-se més o menys estables.
6.2. UNA CRISI DURADORA

Espanya no surt de la crisi per motius socio-polítics. Són els següents:
▪ El caràcter contradictori de les polítiques econòmiques sectorials i l’orientació
anti-empresarial d’alguna d’elles.
▪ El pes decisiu dels factors socio-polítics:
o Expectatives molt pessimistes dels empresaris, propietaris i inversors.
o Agitació obrera i accions revolucionàries i contrarevolucionàries, amb
reformes estructurals no consentides per les classes dirigents. Amb polítiques
reformistes en l’àmbit econòmic s’intentà corregir les grans desigualtats
econòmiques existents i això es concretarà a la reforma agrària. Aquesta
genera unes expectatives molt grans per part dels treballadors de la terra,
a més d’una desaprovació per part dels propietaris de qualsevol reforma
agrària, trobant aquesta com una expropiació. Els propietaris juntament amb
altres grups no estan disposats a sotmetre’s a aquesta reforma, juntament
amb altres reformes, s’uneixen contra la república.
32
7. UNA ECONOMIAEN GUERR A CIVIL

La gran fractura del segle XX va ser la Guerra Civil. Espanya no reprendrà el ritme
d’innovació i creixement fins passat dues dècades. Per tant per el país la gran depressió
va venir amb la guerra civil.
Durant aquest anys trobem dues Espanyes que es contraposen, amb dues economies
molt diferents.
En primer lloc valorem com funciona l’economia franquista (nacional). Aquest bàndol
va tenir tot un seguit d’avantatges econòmics front el bàndol republicà que el va fer
guanyar. Aquests van ser:
1. La superioritat militar, comptant amb la immensa major part dels oficials
espanyols (Alzamiento Nacional), on la república només té 4 caps i un exercit
molt limitat amb uns guerrers voluntaris (milicians).
2. El control de les zones agrícoles, per tant el problema de l’abastiment el va
tenir resolt des del primer moment.
3. Suport d’empresaris i directius, que fugen al bàndol controlat pel règim
franquista, que va significar capacitació tècnica i tecnològica a més de
contactes.
4. Suport de les potències de l’Eix. Presten una ajuda molt important i des del
primer moment, quan el bàndol franquista no comptava amb armament ni tenia
la capacitat de produir-lo.
L’encert de la direcció econòmica va ser enforcar-la mitjançant un intervencionisme
extrem, amb un règim de terror.
Si la victòria hagués depès dels recursos econòmics que tenien cada bàndol, el
desenllaç hauria estat molt clar, hauria guanyat la república. La qual cosa es interesant
perquè es va veure que no era tant la quantitat sinó la forma d’utilitzar els recursos
dels que es disposen.
Els republicans no van utilitzar els seus com tocava ja que tenien dos objectius, crear
la revolució i guanyar la guerra, tenint a més diverses opinions sobre com s’hauria
d’instaurar la revolució, fet que va dividir la força interna. Com els franquistes només
tenien un objectiu van tenir-ho millor per focalitzar tots els seus recursos en aquest.
Els problemes que va tenir la república van ser:
1. L’estrangulament en l’abastament de les primeres matèries i els aliments per
part de Franco, ja que van anar afegint dificultats als béns d’abastiment.
2. La posició de “no intervenció” de les potències democràtiques. Aquesta
posició va afavorir al bàndol franquista. L’abstinència és per el temor dels
països democràtics de que si guanya la República s’instaurarà un sistema
comunista. Serà només la Rússia d’Stalin l’únic proveïdor de armament a la
república.
33
3. La revolució social i econòmica que va haver a la zona republicana, arran a

l’aixecament militar. Aquesta va significar:
o La manca d’una direcció centralitzada, amb un estat descomposat a la
zona republicana.
o El cost de l’experiment de la col·lectivització. No desapareix la propietat
privada, però les PiMEs son col·lectivitzades, és a dir, passen a mans dels
propis treballadors d’aquestes empreses. Això passa en moltes ocasions
perquè els amos van marxar i en altres amb violència per apropiar-se de
les empreses. Aquesta dona mals resultats econòmics, a més que com no
estan sotmeses a cap autoritat es dona una descoordinació entre les
industries i empreses.
El fracàs de l’economia de guerra de l’Espanya republicana va fer inevitable la victòria
del bàndol franquista.
34
35
TEMA 5: SEGONA GUERRA MUNDIAL,

RECONSTRUCCIÓ I NOU ORDRE INTERNACIONAL
1. LA SEGONA GUERRA MUN DIAL
1.1. EL CONFLICTE ARMAT MÉS GRAN I DEVASTADOR
La Segona Guerra Mundial és el conflicte bèl·lic de major magnitud a nivell Mundial,
participant el doble de països, sent una guerra planetària on gairebé qualsevol punt
del planeta es focus de guerra. Aquesta és molt més destructiva perquè la quantitat
d’armament és major al doble del de la primera.
1.2. ESFORÇ PRODUCTIU I COSTOS DE LA GUERRA

La II Guerra Mundial consumeix i destrueix una quantitat gairebé inconcebible de
recursos econòmics. Durant els anys àlgids més d’un terç del PIB mundial es destrueix.
Uns % inversemblants del PIB de cada país es destinen a la guerra, trobem doncs que
els recursos es van obtenir de:
1. Un augment del PIB: Es busca un augment per incrementar la producció.
Mobilitzen el total de factors productius, primerament al treball, doncs es
pressiona a la població a treballar per que col·laborin a les necessitats
patriòtiques, fent una utilització massiva d’aquesta força, traient el màxim profit
als recursos.
Hi ha un increment del PIB però és un creixement modest (15-20%). La única
economia de les participants a la guerra que experimenta un increïble creixement
és la d’EEUU, sent al terminar la guerra més d’un terç del PIB mundial.
2. La substitució de la producció per a usos civils a usos militars. Hi ha un control
estatal sobre l’assignació de recursos.
3. Contractació del consum privat.
4. La postergació de la inversió.
5. A les potències feixistes es dona també de l’explotació despietada dels països
ocupats.
1.3. LA BALANÇA DEL PODER ECONOMIC I DE PODER MILITAR

Va ser la balança del poder econòmic la que va fer que es decantés el resultat final
cap al bàndol dels aliats, encara que això es va donar molt avançada la guerra. Va ser
la entrada de la URSS i dels EEUU el fet que va decantar aquesta balança.
En canvi, la victòria aliada hauria pogut no produir-se si les potències aliades no
haguessin aixecat economies de guerra més eficients que les de les potències feixistes.
Durant una primera fase de la guerra (1939-1941), l’Eix aconsegueix conquerir el
continent europeu (Alemanya) i la conca del pacífic (Japó) mercès la seva superioritat
militar. Les dues superpotències militars feixistes es reforcen econòmicament en
esdevenir imperis. Alemanya té una força militar tan gran que conquereix una gran
part del territori europeu amb gran velocitat.
36
1.4. MOBILITZACIÓ ECONÒMICA I EFICIÈNCIA ORGANITZATIVA DE LES

GRANS POTÈNCIES
A les economies bel·ligerants l’assignació de recursos es dona sota el control de l’estat.
Van fer una mobilització productiva total per maximitzar la producció d’armament.
El model de mobilització bèl·lica alemany no va aprofitar el potencial econòmic, a
causa del burocratisme i la prevalença dels criteris militars.
Stalin va dir “la producció industrial guanyarà la guerra”, i així va ser, guanyant els
aliats però amb grans esforços per combatre els bel·ligerants degut a la seva gran
producció d’armament. La mobilització bèl·lica soviètica fou heroica i decisiva per a
la victòria aliada a Europa.
El model de mobilització bèl·lica dels EUA va ser alhora extremament eficient, ja que
gaudien d’una capacitat de producció armamentística incomparable.
Un element addicional decisori per a la victòria aliada va ser el control dels recursos
estratègics.
Aquests eren els minerals metàl·lics utilitzats per produir armament, i el petroli. Els
aliats controlen gairebé el 90% del petroli i les grans extraccions de minerals, fet que
va marcar una gran diferencia, ja que fins i tot Alemanya va haver de produir petroli
artificial a través del carbó degut a aquesta falta.
1.5. LA MANCOMUNITAT ALIADA

Els aliats van posar en comú els seus recursos econòmics, a diferència de les potències
de l’Eix.
Els EUA va treure una lliçó clara de la primera guerra mundial, per tant a la segona el
que va fer és ser l’arsenal (així com a l’anterior), la diferència està en que no cauran
en el error de prestar aquesta ajuda econòmica als seus aliats fent-los pagar aquest
béns que hi proveeixen com a deute.
Els subministrament del material bèl·lic per part dels EUA va ser massiu, a través de
l’esquema de préstec i arrendament. El que fan els EUA és fer veure que estan prestant
aquests béns i que els aliats hauran de retornar-los o pagar-los, però això no es cert ja
que no van deixar deutes entre els aliats ni van haver de retornar aquests béns, que
en la seva majoria van quedar destruïts.
Tothom sabia que aquests béns no s’haurien de retornar però si no s’hagués posat
aquest nom no s’hagués convençut el govern.
1. LA RECONSTRUCCIÓ
De la segona guerra mundial apareixen dos grans vencedors, els EEUU i la URS. Aquestes
són dues superpotències, capitalisme contra comunisme, que faran que es divideixi
Europa en dos blocs. L’Europa occidental en l’òrbita dels EEUU, i l’Europa central
entraran al comunisme amb la URS.
37
A. LA RECONSTRUCCIÓ BEN DIFERENCIADA DE LA RECONSTRUCCIÓ DE

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL
Els costos humans de la II Guerra Mundial van ser molt elevats. Va ser una guerra més
devastadora que la primera, estant bastant condicionada per la gran pèrdua de capital
humà, on les xifres parlen de 60 milions de morts, on la major part és població civil.
Per tant, parlem d’una població castigada, on la major exemplificació la trobem a
l’holocaust, amb 6 milions de jueus exterminats.
Aquest fet no s’ha de tenir en compte com les pèrdues econòmiques, sinó pel trauma
que va representar per la societat, que va fer sortir la població de la guerra que va
promoure una consciencia d’evitar que tornés a succeir un fet semblant.
Les pèrdues materials directes van ser menys importants de les aparenta. La capacitat
productiva industrial va créixer a nivell europeu, per tant, malgrat les destruccions,
els països surten de la guerra amb una capacitat productiva que no va minvar. La
capacitat productiva de l’agricultura si va minvar, però les destrosses es van centrar
en les vivendes i en les infraestructures de transports i de comunicació.
Aquest fet porta a un atur de l’activitat econòmica, però no es deu tant a les
destruccions materials sinó com al fet dels greus problemes a l’abastament de béns
materials bàsics. Els baixos nivells productius del 1945 no eren deguts a la destrucció
de l’estoc de capital sinó als estrangulaments en l’oferta de béns primaris.
A l’Europa del 1945, la recuperació dels nivells prebèl·lics apareixia com una tasca
inabastable. Tanmateix, la reconstrucció va ser molt ràpida i reeixida: la segona
postguerra va ser totalment diferent a la primera.
Mentre la recuperació de la I GM és una recuperació lenta que termina amb la gran
depressió, la recuperació de la II GM comporta un hipercreixement econòmic.
B. LA POLÍTICA DE RECONSTRUCCIÓ A NIVELL EUROPEU:

EL PLA MARSHALL
Sense la massiva importació d’un seguit de béns essencials per a la reconstrucció,
Europa no podrà dur-la amb èxit. El problema es troba en que encara que els nivells
de producció siguin superiors als previs de la guerra, Europa necessita tota una sèrie
de béns que només podran ser proporcionats pels EEUU, però té poca capacitat per
poder comprar-los.
En menys de dos anys s’esgoten les reserves de dòlars (dolar gap), per tant Europa es
troba en una crisi en la balança de pagaments, i doncs han de deixar de comprar
productes, d’aquesta manera la reconstrucció no tirarà endavant.
Als EEUU Marshall planteja un sistema d’ajuda, en el que el govern nord americà dona
ajuda als països Europeus per la seva recuperació.
Els països occidentals, excepte Espanya, en serien els beneficiaris (16 països). Degut
que la URS diu que no a aquesta ajuda, augmenta la divisió d’Europa en dos blocs.
38
L’objectiu del Pla Marshall (European Recovery Program) per al donant eren tres:
1. Desencallar la reconstrucció de les economies europees. Temien que la economia
nord-americana patís una recessió després de la guerra, per tant s’ajuden a ells
mateixos contribuint a la recuperació Europea per evitar la seva crisi per
l’ensorrament de la demanda.
2. Cohesionar les democràcies europees front l’amenaça comunista. Es visibilitzen
clarament els dos blocs i podríem dir que amb la posada en marxa del Pla Marshall
comença la guerra freda. Per tant, el que busca els EEUU és que els països
d’occident siguin capaços de fer front al atac comunista.
3. Evitar una crisi econòmica domèstica (dels EEUU).
I. PLA MARSHALL (1948-1951)

El pla Marshall és una transferència de recursos sense contraprestació econòmica, al
90% de donació, amb un 10% de préstec a crèdit molt lleu.
La ajuda està repartida en quatre anys (1948-1951), concentrada sobretot en el
primer. Els EUA lliuren els béns sol·licitats pels europeus. El primer que es fa és
demanar als governs europeus que facin una carta a l’administració americana,
coordinant-se per fer una petició comú. Amb aquesta i el Pla, EEUU lliura els béns
sol·licitats pels europeus.
Els governs europeus s’encarreguen de vendre els béns als seus respectius empresaris
a canvi de moneda nacional (fons de contrapartida). La major part d’aquest fons seran
destinat a la inversió pública en infraestructures i en despesa publica. Aquest fet es
dona perquè amb moneda nacional podien pagar, però en dòlars no.
10.1.1. IMPACTE MACROECONOMIC DEL PLA MARSHALL

Des d’una perspectiva macroeconòmica, l’ajuda (13 mm $) no fou impressionant,
representant pel conjunt dels 16 països el 2.7% del PIB anual (acumulada, 5%-10% del
PIB de l’any 1950). Doncs encara ser significatiu, no es tant extraordinari com podríem
imaginar, ja que es va magnificar l’impacte d’aquest per Europa.
En canvi el Pla Marshall va significar una gran ajuda pels països europeus.
Les claus de l’èxit van ser:
1. Normalització del funcionament de l’aparell productiu, en resoldre els
estrangulaments per falta de béns de consum.
2. És una potent palanca en la cooperació de les economies europees i el procés
d’integració europeu, portant a una gran cooperació entre els països, que
comporta una integració ja no econòmica sinó política. Es va donar la constitució
de l’OECE (amb funció de coordinar els països europeus) i després del OCDE, l’any
1950 es crea la Unió Europea de Pagaments (es crea un comerç multilateral,
trencant el comerç bilateral que es tenia fins ara) i a continuació la CECA i la CEE
(on es posen en comú el carbó i l’acer).
39
2. EL NOU ORDRE INTERNACIONAL

Els orígens del nou ordre va ser tal i com el coneixem degut a les lliçons de la història.
Aquestes lliçons venen dels errors dels tractats de Pau, la Gran Depressió i la política
aïllacionista dels EUA.
Aprenen que no s’ha de castigar als països vençuts sinó ajudar-los a la seva recuperació
econòmica.
També es treuen lliçons sobre el que van representar les polítiques proteccionistes,
sent conscients de que van destruir en el seu moment la prosperitat econòmica a nivell
internacional.
Els dirigents són conscients també de que no s’ha de reinstaurar el patró or ja que es
massa rígid, buscant doncs un sistema que sigui més flexible.
Per la seva banda els EEUU té molt clar que no pot caure en l’actitud aïllacionista,
quan es van replegar i van actuar per si mateixos. Per tant, entenen que han de jugar
un paper de lideratge, aprofitant la seva posició d’hegemonia, per tant de crear un
ordre econòmic internacional sobre unes bases nobles.
El sistema de Bretton Woods fou l’ordre econòmic dissenyat durant la guerra (quan
els EEUU no han entrat encara, a l’any 40) per regular les relacions econòmiques
internacionals a la postguerra, basades en dos principis: un sistema monetari estable
i retorn al comerç multilateral i lliure. Es va crear juntament amb Gran Bretanya
(encapçalada per Keynes), ja que aquesta és la capçalera de la lliura esterlina, per
tant no poden aplicar el seu pla sense l’ajuda d’aquest país. Doncs aquests dos països
entren en una lluita per buscar com volen que sigui el futur de la postguerra.
En primer lloc coincideixen en el sistema monetari estable i el retorn al comerç
multilateral i lliure però difereixen en altres, encara que finalment es va aplicar el pla
americà proposat per White.
Els altres països no posaran objeccions a l’aplicació del pla americà ja que voldran
comptar tots amb la seva ajuda.
El sistema es basa en 3 institucions.
FMI: FONS MONETARI INTERNACIONAL
És el pilar fonamental de l’ordre econòmic de postguerra. En ell es troba el sistema

de pagaments internacional. Si miréssim els estatuts del Fons trobaríem els principis
bàsics d’aquest sistema:
1. Que les monedes són convertibles unes amb les altres, en les transaccions per
ordre de compte corrent. Aquesta paritat es fixa amb el dolar, per tant és un
patró dòlar-or, ja que només el $ es converteix en or.
2. Sistema de tipus de canvis fixos (segons la paritat amb el dòlar de cada moneda)
però ajustables. Els països no poden devaluar unilateralment sinó que han de
concretar-lo i fer-ho amb el Fons. Això és un estímul al comerç internacional.
40
3. Mecanismes de cooperació monetària per evitar que els països amb dèficit
extern hagin d’aplicar severes polítiques deflacionistes, o bé devaluacions
unilaterals. El que es vol fer és promoure que els països sàpiguen que compten
amb una ajuda proporcionada pel Fons. El dèficit persistent en la balança
exterior s’anomena desequilibri fonamental. Encara això les ajudes que dona el
fons són condicionades, per tant es signa una mena de contracte en virtut del
qual el país ha d’aplicar les mesures que el fons el mana (programes d’ajusts i de
reforma estructural)
El fons fa una doble funció:
1. Guardià del compliment de les regles per part dels estats membres
2. Donar assistència financera als estats que s’enfronten a un dèficit.
El règim monetari de Bretton Woods era
diferent als sistemes monetaris
internacionals anterior (patró or) i
posterior (tipus de canvi flexibles): una
opció davant el trilema de les economies
obertes. Per tant, no pot tenir al mateix
temps tipus de canvis fixos, moviments
lliures de capital o una política monetària
autònoma.
Amb el patró or es sacrifica la política
monetària autònoma i amb els tipus de
canvi flexibles renunciem a tipus de canvis
fixos.
En canvi amb Bretton Woods tenim un sistema de tipus de canvi fixe i de autonomia a
les polítiques monetàries, en canvi es perd la lliure mobilitat de capital.
BM: BANC MUNDIAL
El Banc Mundial es veia com una institució de segon ordre. Tenia dos objectius:
1. Ajudar a la reconstrucció de les economies devastades per la guerra. Aquesta
funció la va fer marginalment ja que la reconstrucció Europea la van fer els
Americans, i les economies que van ser ajudades no van ser significants, per tant
es concentra en el segon objectiu.
2. Contribuir al desenvolupament dels països de renda baixa proporcionant-los
finançament a llarg termini per a projectes d’inversió.
El BM tenia un volum de fons relativament reduït, fet que va constrènyer el seu paper
com a finançador. En canvi es va mobilitzar per poder prestar recursos als països
desenvolupats, augmentant el seu capital.
41
GATT: GENERAL AGREEMENT ON TARIFFS AND TRADE
Ocupa el lloc que hauria d’ocupar la Organització del Comerç Internacional (ITO,
Interantional Trade Organization).
Aquesta organització no termina de néixer perquè els seus estatuts no van ser subscrits
pels EEUU, ni tampoc per altres països, elaborats entre el 46 i el 48, on es preveia que
aquesta organització tingués un gran poder institucionari, per tant els EEUU no volien
que existís. El seu lloc l’ocuparà el GATT. Era un instrument molt més modern, sent
un acord intergovernamental dels països que firmen, sense un caràcter institucional
fort, que perviurà durant gairebé mig segle i serà substituïda per l’Organització
Mundial del Comerç (WTO).
Té un principis bàsics:
1. No discriminació en el tracte comercial.
2. Reciprocitat, o avantatge recíproc mutu.
3. No prendre mesures unilaterals (represàlies).
4. L’aranzel és l’única barrera de comerç acceptable. Les altres barreres no són
acceptables perquè no són transparents.
Pretén en general, obrir el comerç internacional. El problema es troba en que no
aconsegueix que hi hagi un comerç no discriminatori, ni eliminar els càrtels, etc. En
canvi si que aconsegueix una cosa que és important per la direcció que marca.
Aconsegueix la mobilitat dels països, fent que actuessin en la direcció de liberalitzar
el comerç exterior. Un dels fets que va marcar la diferencia van ser les rondes de
negociació, a través de les quals els països negocien la rebaixa d’aranzels.
L’acció del GATT va tenir moltes limitacions (al món occidental o als països avançats),
ja que els països del tercer món tenen una forta resistència a eliminar les polítiques
proteccionistes.
42
43
TEMA 6: L’EDAD DAURADA (1945-1973)

1. UNA ÈPOCA DE CREIXEM ENT ECONÒMIC EXTRAOR DINARI
Es parla d’edat daurada perquè aquest és el període de major creixement del PIB per
cap de la història amb diferència, i també és el període de més prosperitat econòmica,
amb l’excepció de l’Àsia (excepte Japó que té un creixement explosiu, quadruplicant
la seva taxa de PIB per cap).
El creixement del PIB resulta que, contràriament al que es pensa, no van ser les
economies riques les que van créixer més durant l’edat daurada, sinó que van haver-
hi regions del tercer món que encara van créixer més (Llatinoamèrica, Àsia, etc).
Els països del tercer món van tenir un gran creixement demogràfic, que disminueix
el creixement del PIB per cap, és per això que malgrat créixer més que les economies
avançades, ha augmentant la bretxa entre ambdós. En canvi, s’ha produït una
convergència entre els països avançats.
Hi ha dos aspectes importants a destacar d’aquest període, en primer lloc, un
creixement molt estable amb una taxa d’inflació moderada (no hi ha efecte
distorsionador dels preus), que es caracteritza a més a més per la desaparició de
l’atur, on les economies desenvolupades gaudeixen d’una taxa d’atur del 3% de mitja
a Europa, i del 2% al Japó, per tant convertint-se en economies de plena ocupació.
2. UNA PRIMERA APROXIMACIÓ ALS FONAMEMNTS: LA

COMPTABILITAT DEL CR EXIEMENT
El càlcul de comptabilitat de creixement ens mostra quina importància ha tingut
cadascun dels factors sobre el creixement del PIB.
Calculant la comptabilitat del
creixement s’obté un residu
que correspon a la contribució
de la PTF (Productivitat Total
dels Factors), doncs veiem
reflexat a l’increment del PIB
el fet de fer-se més eficient en
els factor de producció.
Les dues principals economies
que van ser França i Alemanya
van tenir un creixement anual
del PIB al voltant del 3% degut
a aquesta PTF.
Un dels factor també important en aquest creixement és la inversió en capital

productiu.
44
Tenim quatre elements que entrarien en aquest increment de la PTF que van ser
claus en aquest període:
1. Convergència de la tecnologia: apropament econòmic a l’economia líder (EEUU).
2. Liberalització del comerç internacional: dinamisme del comerç exterior, factor
clau particularment a les economies europees.
3. El canvi estructural: Traspàs massiu de mà d’obra de sector de baixa
productivitat a sector d’alta productivitat, generalitzant, el pas de l’agricultura
a les indústries.
4. Les economies d’escala en la producció: economies d’escala per part de les
indústries dels països avançats, lligat a l’adopció del model tecnològic i
organitzatiu americà.
Aquest serien els factors generals que encara que no arriben a explicar tota la PTF,
ens permet reconèixer i identificar alguns dels elements.
3. EL POTENCIAL DE CREI XEMENT I LA CONVERGÈNCIA

La catàstrofe econòmica que havien sofert les economies europees i japonesa oferia
l’oportunitat d’un ràpid creixement, en el cas europeu portava 30 anys amb un
creixement molt per sota del corresponent, així com al Japó li va afectar molt
fortament la Segona Guerra Mundial.
Hi ha tres possibles escenaris de recuperació econòmica després d’una catàstrofe:
1. El primer escenari seria una reconstrucció feta a un context no gaire favorable.
Trobaríem que la inversió i el PIB haurien pogut recuperar la taxa de creixement
anterior a la catàstrofe però no haurien aconseguit tornar al mateix punt, tenint
una pèrdua econòmica de manera permanent.
2. El segon escenari seria un enfocament neoclàssic, que mostra una acceleració de
la taxa de creixement, que al llarg del temps recupera el creixement i la
tendència anterior a la catàstrofe.
3. El tercer i últim ens mostra un augment del creixement després de la catàstrofe
que termina amb un creixement superior al anterior a la catàstrofe.
1er escenari 2n escenari 3er escenari

Dels tres escenaris possibles de recuperació d’una catàstrofe aquestes economies van
seguir la trajectòria més favorable, trobant-nos en el tercer escenari.
“Com més avall estàs a l’any 50, com més per sota està la renda per càpita, més
augmenta la taxa de creixement del país, gràcies a les possibilitats que hi ha
d’avançar-se amb la importació del model tecnològic americà.” Xavier Tafunell.
45
Si ens preguntem perquè les economies amb potencial de creixement no van créixer
com els països desenvolupats, veurem que va ser degut a que no tenien la capacitat
social per poder adoptar el model americà.
4. LES FORCES IMPULSORES DE L’OFERTA

4.1. INVERSIÓ
Els factors que impulsen el creixement per la banda de l’oferta és, amb principal
importància, la inversió. Durant aquest període trobem una gran caiguda de la taxa
d’inversió durant el període de guerres i prèvia a aquest, on en el moment de la
immediata postguerra es duplica a la taxa anterior.
Aquesta taxa ve donada per les altes expectatives respecte el futur de que es
mantindrà una alta rendibilitat empresarial, ja que els costos de producció es
mantenen continguts, així com els salarials, els costos de les primeres matèries i de
l’energia.
Per altra banda, aquestes expectatives venen donades perquè preveuen que la
demanda es mantindrà amb el temps.
4.2. PREUS ESTABLES DEL PETROLI I PRIMERES MATERIES

És en aquest període on realment es dona el canvi del carbó al petroli, on aquest passa
a ser la font d’energia principal. En el cas d’aquest hi ha una caiguda del preu en
termes nominals, on veiem els preus del petroli i de les primeres matèries industrials
que portarà a que les economies industrials es facin molt dependents al petroli.
4.3. INDUSTRIALITZACIÓ DE L’AGRICULTURA

La industrialització de l’agricultura és un altre factor clau, en termes de guany de
productivitat experimenta guanys majors que la mateixa industria.
Això ve degut a la gran industrialització del sector, augmentant la maquinaria i així
la productivitat per treballador. Aquí trobem la revolució verda, augmentant les
varietats de llavors, els sistemes d’irrigació, transformant-se en un abans i un després
del sector. Aquet avenç també es dona a la resta del món.
La millora de la productivitat genera un transvasament massiu de la mà d’obra.
Aquest canvi estructural fou un ingredient bàsic de la PTF degut a la mobilitat de
treballadors d’aquest sector a la resta.
4.4. MILLORA DE CAPITAL HUMÀ

La flexibilitat de l’oferta de treball i la millora en la qualitat d’aquest, és a dir, una
clara millora de capital humà.
La mà d’obra es torna abundant en els sectors més dinàmics, gràcies a
a) L’increment de la taxa d’activitat (increment de la dona al mercat de treball).
b) El traspàs de treballadors subocupats del sector agrari.
c) Els corrents d’emigrants de l’Europa perifèrica.
46
L’abundor de mà d’obra facilita la contenció salarial, gracies també al pacte social

treballadors-empresaris-Estat, és a dir, hi ha acords a tres bandes entre sindicats,
organitzacions patronals i l’Estat, amb el trade-off entre mantenir les taxes
contingudes mentre els empresaris es comprometen a invertir i mantenir aquest
treball constant. Doncs veiem que encara que aquest salari augmenti, ho fa per sota
de l’augment de la productivitat, fet que va ajudar a les taxes altes d’inversió.
El desplegament de l’Estat del Benestar (educació i sanitat universals) va augmentar
el capital humà.
4.5. LA LIBERALITZACIÓ DE L’ECONOMIA INTERNACIONAL:

El sistema de Bretton Woods i el procés d’integració europeu va impulsar la
multilateralització i la liberalització del comerç entre els països desenvolupats.
En canvi la tendència mitjana de creixement que hi havia a les exportacions no es
torna a recuperar fins a l’any 1970 (a la Segona Globalització).
Per a Europa Occidental i el Japó, la liberalització comercial va impulsar el
creixement per l’explotació d’economies d’escala i l’estímul d’una major
competència. Es dona una gran importància a les exportacions en el cas de
l’economia Japonesa, fins i tot parlant del factor de major importància, ja que eren
uns grans competidors amb els seus productes en l’economia mundial.
A l’economia europea es dona una creixent integració de les economies, trobant un
impuls intern entre els països, sense limitar-se a dependre del mercat intern.
5. LA TRACCIÓ DE LA DEMANDA
La demanda agregada va tirant de l’oferta productiva, sent de gran importància per
entendre aquest creixement.
5.1.1. EL PAPER DE LA POLÍTICA ECONÒMICA

La nova política (keynesiana) persegueix el creixement econòmic i la plena ocupació,
per davant del control de la inflació i de l’equilibri extern. Les polítiques macro
econòmiques per les que s’enfoquen els governs s’orienten també cap a evitar caigudes
com les anteriors.
El consens social dictava que els govern havien de resoldre les fallades del mercat i
corregir les desigualtats generades per aquest (Estat del Benestar), on s’ha
d’encarregar de redistribuir.
Les polítiques macroeconòmiques discrecionals van promoure el creixement econòmic,
directament i indirectament, per tant, anaven en la línia de corregir aquesta
subocupació dels factors productius, que és possible perquè amb les polítiques fiscals
podien augmentar la demanda agregada i estabilitzar-la.
Això es dona a través de la política pressupostaria o fiscal, i també a través dels
estabilitzadors automàtics que aporta l’estat del benestar.
47
La mateixa creació d’aquest estat ja actua com una força estabilitzadora del consum
privat. Els dos estabilitzadors econòmics fonamentals són, en primer lloc el impost
sobre la renda i el subsidi d’atur, que permeten suavitzar el cicle econòmic.
5.1.2. RENDA FAMILIAR

Trobem una crescuda de la renda familiar que ajuda a aquest creixement de la
demanda, vinguda en primer lloc per l’alça salarial, però també per la incorporació de
la dona al mercat laboral que augmenta el nombre d’assalariats per família.
5.1.3. CONSUM DE BÉNS DURADORS

Es dona una major propensió al consum de béns duradors (béns superiors com
productes electrònics, automòbils, etc.). Aquest fet es important ja que aquests béns
són aquells amb majors economies d’escala, per tant si les preferències porten al
consum d’aquests tipus de béns, comporten una rebaixa important del costos de
producció i per tant una baixada dels preus, que comporta doncs un augment de la
demanda. Per tant, tenim una retroalimentació.
Aquesta major propensió al consum s’ha de relacionar també amb la fe de la xarxa de
seguretat de l’Estat del benestar.
Al mateix temps trobem també uns baixos incentius per estalviar deguts als
moviments inflacionaris de les monedes, fet que comporta un augment del consum.
5.1.4. DEMANDA EXTERIOR

A més a més dels factors anteriors, el creixement de l’Edat Daurada fou originat per
les institucions afavorides del creixement nacional (pacte social) i internacionals
(sistema de Bretton Woods), que promovien la liberalització e internacionalització dels
mercats.
6. L’ESTAT DEL BENESTAR

L’estat del benestar i l’economia mixta sorgeixen per corregir les fallades del mercat
i la iniquitat generada pel mercat.
Les falles de mercat poden venir per les grans externalitats de béns i serveis, que
comporten ineficiència social, asimetries en la informació, etc. Aquestes justifiquen
la intervenció de l’Estat.
L’Estat del Benestar no surt del no-res: els seus orígens es situen a finals del S XIX.
Els pilars de l’Estat del benestar venen donats per:
1. Sistemes nacionals de sanitat (Seguretat Social) i d’educació: Es fa una
educació extensiva, augmentat els anys d’educació obligatòria.
2. Prestacions socials i altres transferències (preus de garantia dels productes
agraris, subsidis d’atur, ajuts familiars, etc.): Això està destinat a proveir per
part de l’Estat una renda que asseguri qualsevol contingència, juntament a
assegurar unes rendes mínimes.
48
Hi ha també grans canvis en la composició de la despesa i en el sistema tributari

(cotitzacions socials, impost sobre la renda i altres personals).
Per tant hem de tenir en compte que l’Estat del Benestar té uns grans impactes sobre
el creixement:
Els principals impactes positius:
1. La reducció de les desigualtats i l’exclusió social.
2. L’esmorteïment del cicle econòmic (estabilització del consum privat)
L’impacte negatiu: l’augment de la despesa pública tendeix a desbordar la capacitat
de finançar-la amb impostos.
49
TEMA 7: MULTINACIONALS, GRUPS EMPRESARIALS

I EMPRESA PÚBLICA
Dues de les tres qüestions han generat molta polèmica. Sobretot el tema de les
multinacionals i l’empresa pública.
1. LES EMPRESES MULTINACIONALS

Existeix una visió crítica que comença als anys 60, que argumenta que les empreses
multinacionals condemnen al 3r món a viure en la pobresa. Aquesta visió es manté viva
actualment.
Les EMN són les organitzacions més fortes de l’economia internacional (des del segle
XIX) i els principals vehicles dels fluxos transfronterers de comerç, d’inversió i de
coneixement.
No és una institució recent, no la podem situar després de la segona Guerra Mundial,
estem parlant del món de postguerra però se situa molt més enrere.
Ens podem situar en els anys centrals del segle XIX on trobem les primeres
multinacionals. De fet, durant la segona meitat del segle XIX, les multinacionals són
les protagonistes de la globalització. Són empreses que normalment es dediquen a
l’explotació dels recursos naturals i a la creació d’infraestructures de transport i
telecomunicacions, encara que també hi ha de caràcter industrial.
Definició d’Empresa Multi Nacional: l’empresa que posseeix actius productius en
més d’un país (per adquisició d’una empresa existent, o bé, inversió de bell nou,
greenfield investment).
Els factors explicatius de la existència de EMNs són:
1. Els avantatges competitius de l’empresa (tecnologia, organització,
coneixement, capital humà, finançament, dimensió, etc.). Les empreses locals
tenen alguns avantatges, com el coneixement de la legislació, el mercat, de tipus
cultural. En canvi, les empreses que esdevenen multinacionals ho fan degut als
avantatges de l’empresa, com la tecnologia, que és millor i produeix a costos més
baixos, millor coneixement, capital humà molt més qualificat, accés a
finançament més abundant i més barat, etc.
2. Els factors de localització: Trobem doncs avantatges competitius segons els
països. Un clar són les barreres d’entrada, és a dir, si els mercats estan oberts
no cal obrir una filial, però si resulta que aquest país estableix barreres d’entrada
com aranzels, llavors és un incentiu poderós per obrir una filial i poder sortejar
les barreres d’entrada i vendre des de dins el mercat. Per altra banda les
polítiques públiques que incentivin o no la inversió estrangera. Altres factors
podrien ser les pròpies característiques del mercat com la mida, en nivell de
renda, el potencial de creixement del país, etc. També trobem aquí els costos
en els inputs, costos salarials, mà d’obra barata,etc.
3. Alts costos de transacció (costos de negociació, compliment de contractes, etc.),
que indueixen a la internalització. Si són alts incentiven a la multinacionalització
perquè una empresa que vol treballar en un mercat veurà el profit en internalitzar
els processos amb la integració vertical.
50
L’EMN fou protagonista de la primera onada de globalització econòmica (v. la IED com
a % del PIB). Ens falta informació estadística sobre la multinacionalització, ens hem
d’agafar amb una variable amb una bona Proxy, que tots els autors utilitzen per seguir
la rellevància que té la multinacionalització. Aquesta és la inversió estrangera directa
en termes absoluts i normalment referit al PIB. En aquest sentit tenim dades des del
1913 a nivell mundial.
La inversió estrangera directa suposa un 9% del
PIB. Aquest percentatge no es torna a repetir
fins al 1990. En l’etapa de la post segona
guerra mundial té poca importància. En la
segona globalització, fa un canvi espectacular,
la multinacionalització té una rellevància molt
superior a la que havia tingut abans sense
precedents.
Si mirem les dades absolutes el que observem és que hi ha hagut un augment

considerable del pes de la inversió estrangera directa al llarg del segle XX. És veritat
que aquestes dades, són valors nominals, s’hauria d’eliminar l’efecte de la inflació.
Tot i amb això, ens trobaríem que al 1960 la inversió estrangera directa ja seria més
gran que al 1914 i que al final de l’edat daurada seria 3.5 vegades més superior a nivell
mundial. En termes absoluts hi ha un augment important de la multinacionalització.
Si miréssim la quantitat de empreses filials i empreses que esdevenen multinacionals
a l’any 1950-1960 veurem un gran augment d’aquestes. Situats als anys 70 si repassem
la nòmina de les empreses multinacionals, són moltes les que van esdevenir
multinacionals després de l’edat daurada.
L’edat daurada, un període de nou desenvolupament de l’EMN, encara quan aquesta
assumeix una presència aclaparadora és després, a la segona globalització.
El patró de multinacionalització durant l’edat daurada és diferent al de la primera
globalització. Trobem una multinacionalització centrada en les economies avançades,
en particular Europa occidental. Hi ha un canvi significatiu en quant al canvi en el
patró de la globalització. Entre la primera globalització i l’època daurada.
51
Durant la primera globalització les empreses estan establertes de manera significativa

al 3r món, sent 2/3 del total. Per tant, la implantació va ser bàsicament a les
economies subdesenvolupades. Després de la II Guerra Mundial, la
multinacionalització és un fenomen confinat al món desenvolupat, sobretot Europa.
A la taula, als anys 1960-1970, 2/3 de la inversió estrangera directa a nivell mundial,
correspon als països desenvolupats. Les cases matrius són EUA i obren filials als països
europeus occidentals perquè són molt receptius al model tecnològic i model de negoci
nord-americà, ja que els europeus volen aprendre del model nord-americà.
Causes del canvi de patró seguit fins als 60 van ser:
1. Hostilitat a les EMN per part de les ex-colònies: Amb el fenomen de la

descolonització on les antigues colònies s’independitzen, aquestes no estan
interessats en la inversió estrangera, sinó que són mercats tancats. Les polítiques
que tenen no estan enfocades a rebre empreses multinacionals.
2. Extensió del comunisme i de la intervenció estatal als països no desenvolupats:
Es converteixen en economies totalment tancades. Altres països llatinoamericans,
africans i asiàtics es pensen que poden ser colonitzats per les multinacionals i
degut a que els estats tenen molt poder, eviten l’entrada d’aquestes.
3. Nacionalització dels recursos naturals controlats per les EMN fora d’Occident:
Occident no ho pot evitar, sobretot en el cas de petroli, ja que les fonts de petroli
són nacionalitzades i per tant, les EMN perden aquests actius.
4. Receptivitat d’Europa occidental al model tecnològic i organitzatiu de les grans
empreses dels EUA.
El patró de multinacionalització va canviar de nou a partir de la dècada de 1980:
▪ Obertura de gairebé totes les economies a l’EMN; els governs intenten atreure-
les oferint incentius a la IED. Tots els països estan desitjosos de tenir inversió
estrangera a llarg termini, volen multinacionals.
▪ Creixent presència de les EMN d’economies emergents (Sud-est asiàtic, Xina,
algunes llatinoamericanes).
▪ Les empreses globals localitzen les diferents parts de la seva cadena de valor
en diversos punts del Planeta. És el canvi mes important que fa la situació més
complexa és que s’ha trencat la lògica de la multinacionalització.
Tradicionalment el que teníem en les EMN, era una integració vertical i
horitzontal molt gran. El que ha succeït en les dècades recents és que les EMN
han optat per externalitzar la seva producció subcontractant empreses perquè els
fabriquin un component del procés productiu. Les empreses filials, poden estar
fabricant un component determinat de producte final, que fabriquen per totes
les empreses a nivell mundial, o poden estar sent ensambladores de productes
d’altres empreses filials. Això fa que el procés sigui molt gran. Ex: Apple és la
arca però a darrere hi ha mils de fabricants situats en diferents països, cada un
fa un component del mòbil. Això significa que el comerç mundial es multiplica
perquè hi ha molts productes intermedis que circulen arreu del món. Per altra
banda el paper que juga la matriu de l’EMN centrat en les funcions de marca,
gestió i disseny.
52
2. GRUPS EMPRESARIALS.
Els grups empresarials (GE) són característics de les economies endarrerides que
intenten industrialitzar-se després de la II Guerra Mundial. És una realitat diferent a
la multinacionals. Els trobem a les economies del sud d’Europa sobretot, Amèrica
Llatina, també en bona part de l’Àsia i també a l’Africa.
Definició de GE: un conjunt d’empreses jurídicament independents que operen en
múltiples sectors i estan sota el control d’un seguit de famílies. Estem parlant de un
conjunt d’empreses que tenen entitat jurídica pròpia, amb un vincle fort entre elles..
El vincle es troba a través dels propietaris, sent un conjunt de famílies amb algun tipus
de lligam i que tenen l’alta direcció d’aquestes empreses.
Un aspecte característic és que aquestes empreses tenen un notable poder de mercat
en els sectors en els que operen.
El factor explicatiu clau dels GE el trobem a les fallades del mercat pròpies dels països
en desenvolupament (risc, incertesa i costos de transacció molt elevats). La creació
respon a falles de mercat que tenen a veure amb costos de transacció molt alts, així
com als països en els que els riscos són elevats , juntament amb la incertesa econòmica
i política. En aquests contextos les empreses busquen internalitzar els processos
productius.
Els GE internalitzen els costos de transacció mitjançant la integració vertical, aprofiten
doncs els avantatges competitius que tenen en determinats factors productius.
D’altra banda, aprofiten el seu accés i disponibilitat de recursos escassos per
expandir-se a través de la diversificació (relacionada i no relacionada).
Un ingredient essencial en el desenvolupament del GE és la connexió amb l’Estat.
El GE només pot mantenir el seu avantatge competitiu si es preserven les barreres a
l’entrada en l’accés de recursos escassos. A la llarga només sobreviuen si continuen
tenint el control sobre aquests recursos, a través de contactes amb empreses
estrangeres que proporcionen llicències i tecnologies, capital, etc.
En la relació entre els GE i l’Estat s’observen dues grans variants, que donen lloc a
trajectòries de desenvolupament oposades:
1. L’experiència llatinoamericana, o l’estratègia de desenvolupament cap endins
(ISI). GE forts a costa de fer l’economia ineficient i no innovadora. Aquests grups
empresarials prosperen sobre la base de la connexió potent amb el govern, tant
que es produeix una captura de l’Estat que permet a aquestes empreses actuar
com a eficaços buscadors de rendes. Busquen les subvencions públiques i a més
tenen influència sobre el govern perquè aquest faci una legislació que els resulti
favorable als seus interessos. El preu d’això porta a economies molt poc eficients
en termes de producció, actuant com a monopolistes.
2. L’experiència del sud-est asiàtic. L’Estat promou GE amb capacitat de convertir-
se en actors globals després de consolidar la seva posició en el mercat intern. És
l’Estat el que promou els grups, encoratjant a les empreses a que entrin a aquestes
noves activitats i proporcionant finançaments i privilegis amb la condició que siguin
dinàmiques i que un cop estiguin consolidades al mercat intern, surtin al mercat
extern. Un cop acabat el termini les empreses han de ser prou competitives per
sobreviure a mercats oberts. Exemple: Hyundai, Samsung...
53
L’experiència d’Espanya és una altra: els GE van desaparèixer arran de l’obertura

dels mercats i la integració en la UE. No encaixaven amb els altres models, perquè en
el nostre cas els grups que van progressar mentre es va mantenir el franquisme amb
una economia tancada, quan aquesta s’obre a l’exterior i amb la integració a la UE, no
tenen capacitat per sobreviure. Els que sobreviuen són minoria i es refugien en una
línia de producció i allà aguanten, però la majoria desapareixen.
3. L’EMPRESA PÚBLICA.
Parlem de l’empresa pública i de la seva presència a l’Europa Occidental ja que només
és rellevant dins del món avançat, encara que als EEUU no tenen gran importància.
Els orígens històrics de l’empresa pública (EP) són anteriors a la II Guerra Mundial. Dins
del món occidental avançat, l’Empresa Pública és una particularitat d’Europa.
La primera etapa de desenvolupament de l’EP precedeix la industrialització: les
Reals Fàbriques. Aquestes primeres no tenen continuïtat, les fan les monarquies i són
liquidades quan es duen a terme les revolucions liberals.
En l’era liberal, l’EP subsisteix en els monopolis fiscals (tabac) i on l’Estat era
propietari d’actius que generaven rendes (mineria).
El desenvolupament de les indústries de xarxa (aigua, ferrocarrils, telègrafs,
electricitat) va propiciar la seva creació, tot i que generalment l’Estat va regular els
monopolis naturals a través del sistema de concessió de servei públic. Això planteja un
dilema als estats liberals de com administrar aquests monopolis naturals. Aquest
s’administren com a concessions públiques, es concedeixen a una empresa privada i
l’Estat posa un preu al servei, la qualitat, etc. per evitar que els consumidors siguin
explotats pels monopolistes. Les administracions públiques locals, fan empreses per
poder explotar els monopolis enlloc de donar-los a concessions públiques.
En el període d’entreguerres, el sector públic empresarial (SPE) creix per altres raons
(reconstrucció, salvament d’empreses fallides, busca d’autarquia), a part del fet que
en els llocs feixistes si les empreses privades no col·laboren el govern creará empreses.
Al període 1944-1980 trobem la plenitud de l’EP.
L’ampliació del SPE, resultat d’una combinació de factors polítics, ideològics, socials
i econòmics:
▪ Situació d’emergència al 1945 (reconstrucció).
▪ Incorporació dels sindicats i partits d’esquerra en els consensos socials.
▪ Pèrdua de confiança en el mercat i revalidació de l’Estat.
▪ Les nacionalitzacions com a solució als problemes estructurals d’alguns sectors i
per garantir el subministrament universal i equitatiu de serveis públics.
▪ Creació d’empreses públiques per combatre monopolis o per contrarestar el
poder d’EMN.
L’abast del SPE:
Trobem una altra concentració en el sector dels transports i comunicacions, i una
molt menor, en l’energètic, l’industrial i el financer. El SPE va ser en tot moment molt
minoritari respecte el sector privat empresarial, en termes agregats.
54
La performance de l’Empresa Pública (europeo-occidental): Fins a quin punt és

eficient i té bons resultats econòmics?
L’evidència empírica disponible (insuficient) apunta, tot i la gran varietat
d’experiències nacionals, que l’EP va aconseguir guanys de productivitat tan grans
com l’empresa privada fins 1973.
En termes d’eficiència productiva fent la comparació amb països i sectors, les EP eren
tan eficients com les privades fins al 1973.
La rendibilitat de l’EP va ser clarament inferior a la de l’empresa privada. Era
inevitable, degut a:
1. La política de preus.
2. El compliment d’objectius econòmico-socials imposats pels governs a les EP.
55
TEMA 8: ESPANYA, DE L’AUTARQUIA AL

DESENVOLUPAMENT
1. 1939-1950: PRIMERA DÈCADA DEL FRANQUISME
1.1. LA PRIMERA DÈCADA DE POSTGUERRA, LA GRAN DEPRESSIÓ
ESPANYOLA DEL SEGLE XX
Parlem de la primera dècada del franquisme com una autarquia pura i dura, misèria,
fracàs i de la Espanya de la fam.
Entre el 1939 i principis dels 50 trobem aquesta primera depressió extremadament
duradora i profunda. Esperàvem taxes de creixement fortes però ens trobem que
aquest creixement no es recupera fins al 59, i en el cas del PIB per cap encara cau un
any més, fins al 52.
Durant la primera dècada de post-guerra el que trobem és un fracàs de la recuperació
econòmica, que és la gran diferència entre els països del entorn.
Àrea del PIB perdut per

la Guerra i el fracàs de
la post-guerra
Es veu bastant clar en aquest supòsit, podem veure que hauria passat si la tendència
de creixement del PIB no hagués variat perquè no haguéssim tingut la guerra. Encara
això, és un supòsit molt optimista pensar que hagués crescut d’igual forma.
Tenim doncs 20 anys perduts de creixement econòmic.
1.2. CAUSES SUPOSADES I REALS DE LA DEPRESSIÓ DELS 1940

En primer lloc es parla de les destrosses del conflicte (fetes pels rojos) argumentant
amb aquestes la causa dels problemes de la desconstrucció econòmica. Això ha quedat
demostrat fals degut a que les destrosses dels països que van participar en la II Guerra
Mundial van ser molt superiors que les que va patir Espanya, i per tant no és possible.
Aquestes destrosses només expliquen un 12% de la caiguda del PIB, a més el règim no
s’implica en restituir aquestes pèrdues de capital. El règim es va centrar en la compra
d’armament per evitar una invasió aliada en terminar la segona guerra mundial.
56
Un altre mite va ser el d’un boicot internacional, encara que la posició d’Espanya
durant la segona Guerra Mundial és neutral. Aquest fet també és fals ja que Espanya
es troba en posició no bel·ligerant, a més d‘intentar participar en la guerra encara no
poder finalment. Cert és que queda marginada de la comunitat de nacions i altres
mesures que es prenen de forma diplomàtica, però no hi ha boicot internacional.
Aquest va ser un mite que el règim va aprofitar políticament.
L’arrel del problema està en que la economia espanyola està funcionant molt per sota
de la capacitat que té. Les causes d’aquest fet van ser:
1. Repressió i política de rendes, que enfonsen els salaris reals i la demanda de béns
de consum de masses. La quantitat de baixes que havia provocat la guerra civil no
pot explicar els problemes econòmics, però si sumem tots aquelles persones que el
règim va excloure tant del mercat de treball com les que va eliminar, això si que
va afectar de forma significativa. A més cal destacar que els sectors amb major
necessitat de capital humà van ser els més afectats.
El règim estableix un sindicat únic, suprimeix els sindicats, prohibeix el dret de
vaga i els salaris son fixats administrativament. La política dels salaris del govern
va ser:
▪ Baixar els salaris.
▪ Les pujades salarials sempre van per darrera de la inflació.
El salari real cau a la meitat per aquest motiu en els anys 40, aquest fet significa
que la població es veu en una situació de misèria, sent salaris de pura
subsistència. El consum privat s’ensorra, situant-se en el nivell del 1900, i canvia
l’estructura del consum. La indústria de béns de consum duradors s’ensorra.
2. Un altre causa molt important és el col·lapse del comerç exterior. Els volums dels
intercanvis dels anys 40 va començar a ser anormalment baix, portant a que faltava
de tot. En primer lloc energia, maquinaria, béns intermedis o primeres matèries
industrials, etc. Tot allò sumat va ser un factor més que va bloquejar la
reconstrucció. El motiu de per què s’importa tant poc va ser en primer lloc per les
polítiques, on el règim pretén que Espanya sigui autosuficient, sent això una
insensatesa. Espanya no podia ser autosuficient però el règim intenta posar el país
en aquest camí. Per altre banda, la inversió estrangera està prohibida, per tant
no hi ha aquest recurs de conversió de divises que es podien utilitzar per importar.
Un altre motiu és que Espanya no formarà part de les ajudes que es dona als països
europeus (com el pla Marshall). Per tant la seva capacitat importadora es mesurarà
amb la seva capacitat exportadora, i el que resultarà és que amb la pesseta
altament sobrevalorada no exportarà grans quantitats de béns.
3. L’intervencionisme econòmic extremat. La intervenció del règim podríem dir que
és gairebé militar, pensant que els mercats es poden disciplinar, per tant hi ha un
intervencionisme extrem que representa un obstacle insuperable per la
reconstrucció.
57
El control es produeix per dos bandes:

▪ La fixació administrativa dels preus afecta molt negativament el
funcionament dels mercats: mercats negres i escassetats generalitzades. Es
fixen els preus també dels béns estratègics, com l’energia, els productes
industrials, etc. Els preus oficials se situen en un nivell extremadament baix.
Suposadament és per beneficiar els consumidors dels productes deguts a les
males condicions en les que es troben. Això va produir una desviació de l’oferta
als extraperlos que son mercats negres on els preus son molt majors als de
mercat, on els oferents d’aquests béns es diuen extraperlistes. Això va
perjudicar fortament als consumidors ja que béns bàsics van haver-se de
comprar molts cops als extraperlos degut a que l’oferta dels mercats no es
suficient, sense control de qualitat i alts preus. A més aquesta mesura va
produir una disminució de l’oferta total.
▪ En l’assignació de recursos.
o Els cupos i les llicències d’importació (control de canvis). El cupo donava
dret a les famílies a comprar la quantitat x de producte al mercat al preu
oficial. Aquest cupos no son igualitaris sinó que hi ha molta distinció entre
els diferents ciutadans, seguint una política d’aquesta assignació gens
transparent i totalment arbitrària que impera al favoritisme. Lligat amb
això estan les llicències d’importació, amb un monopoli de les divises per
part de l’estat, on els importadors han de demanar permís a l’estat per
importar. Aquesta assignació també es dona de forma arbitrària i amb
favoritismes.
o Reglamentació de la inversió privada. Es necessiten permisos per tota
ampliació, millora tecnològica, etc. de les empreses.
o La creació d’un sector públic empresarial (INI). Es crea un sector públic
empresarial important per nacionalització d’empreses privades ja
existents, i sobretot per creació de noves empreses. Són empreses que van
orientades clarament a les finalitats que vol el règim, on moltes d’elles
són militars o de doble ús. A més aquestes empreses no van orientades a
resoldre els problemes que tenia Espanya per la seva reconstrucció.
2. 1950-1959, UN PERIÒDE D’ACCELERACIÓ ECON ÒMICA QUE

ÉS LA RECUPERACIÓ FALLIDA EN ELS 1940
Els anys 50 van ser algo més que la recuperació post-bél·lica remuntada dels 50.
Es visualitza clarament el creixement de la indústria, que creix a un 8% anual, sent en
aquests anys el motor del creixement econòmic i guanyant centralitat. L’aportació que
fa la industria al PIB augmenta en 10 punts, desbancant l’agricultura com a sector
principal.
En tot cas l’any 50 és un tombant ja que hi ha una inflació en el ritme de creixement.
58
2.1. ELS FACTORS CLAUS DEL CREIXMENT DELS 1950

1. El trencament de l’aïllament exterior: la reinserció d’Espanya en la comunitat
internacional (bloc liderat pels EUA). En el context de la guerra freda els que
havien estat els aliats canvien la percepció d’Espanya, deixant-la de veure com un
país no bel·ligerant i passen a veure-la com un país que pot fer una aportació
important per la seva posició geogràfica, tenint els EEUU molt interès en arribar
un tracte bilateral per poder instal·lar bases militars a Espanya.
L’ajuda nord-americana ve de la mà de Mr. Eisenhower, on EEUU vol arribar a un
pacte amb el govern de Madrid per instal·lar aquestes bases, pels quals arribarà al
pacte de instal·lar 4 bases militars en posició estratègica per controlar la
mediterrània. A canvi d’aquesta concessió els americans donen ajuda a Espanya.
L’ajuda en termes de PIB és inferior a la del Pla Marshall, a més no incorpora a
Espanya als organismes de cooperació europea. L’ajuda comença a finals del 53, i
no és el que activa la recuperació espanyola.
La signatura dels pactes de Madrid va ser un suport per part dels EUA al règim
franquista, fet que va comportar unes majors expectatives, una generació de
confiança entre els empresaris del país.
2. El factor que realment rellança l’economia espanyola va ser el boom exportador
del 1950-1953, que va ser la peça clau d’aquesta reactivació econòmica.
La causa principal de l’auge exportadors és el supercreixement de les economies
veïnes. El problema és que a partir del 54 hi ha una desacceleració de les
exportacions. Això es degut a la força inflació, i la sobrevaloració de la pesseta.
3. La rectificació de la política econòmica (limitada), just la necessària per escapar
de la depressió permanent. Es dona un tombant a la política econòmica, fent-se
menys autàrquica i menys intervencionista.
a. Relaxament dels controls sobre els mercats de béns. Es deixa que els mercats
funcionin més o menys lluirement, fet que fa desaparèixer els mercats negres.
b. Més facilitats per importar. Allò que bloquejava el creixement econòmic de
les empreses es redueix en gran mesura.
c. Millor orientació de la inversió pública. Les inversions s’enfoquen a indústries
que milloren el creixement econòmic del país.
d. Pujades salarials. Hi ha pujades salarials molt fortes imposades pel govern que
augmenten el consum.
Mes divises i unes dosis de racionalitat en la política econòmica faciliten la ISI. El model
ISI vol dir que el que fa el país és crear una base industrial àmplia, una indústria que
cobreix tot el espectre productiu, fet que per si sol ja genera un creixement econòmic
important. El problema és sostenir aquest model.
L’ISI es va revelar insostenible, tenint un dèficit comercial creixent a causa de l’alta
inflació que provoca i la ineficiència del sistema productiu. És un sistema amb altes
taxes d’inflació, no exporta gairebé res i no obstant això, per continuar creixent
necessita més importacions. Aquest tipus de model en general fan caure l’exportació
i les necessitat importadores són igualment necessàries, per tant arribant a un
col·lapse. D’aquí apareix el dèficit comercial.
59
L’ajuda americana tapa aquest dèficit comercial, per al 1957, i quan aquesta
disminueix comença una època amb gran dèficit.
El desbordament del dèficit exterior va dur a una crisi de balança de pagament: el
juny de 1959 s’esgoten les divises.
En aquest moment que considerem que és un límit important, s’aplica el Pla
d’Estabilització (juliol 1959), amb el suport de l’FMI i L’OCDE: el pla té un doble
caràcter:
1. Mesures d’ajusts macroeconòmic (monetàries, fiscals, canviàries) destinades a
la correcció del dèficit per compte corrent. Funciona extremadament bé (de fet
el fons monetari ho posarà durant molts anys com a model).
2. Mesures de reforma estructurals per evitar futures crisis de pagaments:
liberalització i obertura de l’economia.
En pocs mesos Espanya sortirà d’aquesta situació.
3. 1960-1973: EL MIRACLE ECONÒMIC ESPAÑOL:

D’ECONOMIA SEMI-INDUSTRIALITZADA A LA DECENA
POTÈNCIA MUNDIAL
Aquesta és l’autentica edat daurada de l’economia espanyola. Tenim un híper
creixement, triplicant el PIB en tres anys. Passem de ser una economia encara no
industrialitzada a la 10a potència en termes de PIB.
El que fa Espanya en aquests anys és acurtar les distàncies amb els països del voltant.
És el Pla d’Estabilització el que assenta les bases d’aquest creixement, ja que gràcies
a aquests ens reintegrem a l’economia internacional per dues vies, la comercial i la
financera. Aquesta reintegració es dona de la forma següent:
1. La pesseta entra al sistema de Bretton Woods, per tant es restableix la
convertibilitat.
2. Liberalització del comerç exterior: l’Estat deixa de decidir les importacions i
exportacions i ho fan les empreses. Encara això, existeixen aranzels, per tant no
és una total liberalització.
3. Liberalització de la inversió estrangera: més contundent que la liberalització de
comerç. El règim decideix obrir la porta al capital estranger, posant molt poques
restriccions.
També trobem una liberalització interna vinguda de:
1. Supressió d’organismes interventors i dels controls de preu (incloent el mercat
laboral).
2. Eliminació de la reglamentació de la inversió privada.
El sector públic empresarial va quedar també relegat a un paper subsidiari del sector
privat.
60
3.1. ELS FACTOR DE CREIXEMENT

Com a factor de creixement trobem una utilització més productiva del treball gràcies
a un transvasament massiu de la mà d’obra agrícola a la indústria.
A més es dona una capitalització intensíssima, mitjançant la importació.
Les fonts de finançament de les importacions entren en un cercle virtuós del
creixement, aquest ve vingut de:
▪ L’onada d’emigració als països europeus més desenvolupats.
▪ La «revolució́» del turisme.
▪ La recepció́ massiva d’inversió estrangera directa.
La inversió estrangera, a banda de la seva aportació a l’equilibri exterior, jugà un
paper clau en la modernització econòmica:
▪ Aproximació a la frontera tecnològica.
▪ Ampliació de les possibilitats productives.
▪ Importació de mètodes de producció́ i de gestió més eficients.
3.2. LA MADURACIÓ DE LA INDUSTRIALITZACIÓ

Les forces impulsores de l’acceleració industrial per la banda de la demanda:
1. El decantament dels consumidors cap als béns superiors (rendiments creixents
d’escala).
2. Les oportunitats dels mercats exteriors: d’una economia exportadora de béns
primaris a exportadora de béns industrials.
3. El paper de la demanda intraindustrial: la indústria crea el seu propi mercat.
Les forces impulsores per la banda de l’oferta:
1. Les empreses que innoven augmenten la seva productivitat.
2. Els guanys de productivitat es difonen a altres sectors mitjançant la reducció de
preus.
3. Les empreses que fan servir aquests productes com a inputs rebaixen costos i
incrementen la seva oferta a preus decreixents.
61
TEMA 9: LES CRISIS DEL PETROLI I LA FI DE

L’EDAT DAURADA
1. L’EXHAURIMENT DEL MO DEL DE CREIXEMENT DE
POSTGUERRA
A partir de 1973 tenim una nova era
de creixement més lent i inestable.
S’inicia una nova era, les taxes de
creixement són substancialment més
baixes, a més de ser força més
volàtils.
En el cas d’Europa Occidental i el
Japó és on trobem els països més
afectats, trobant un decreixement
del PIB. Pel que fa a les economies
no desenvolupades (tot el món menys els països de la OCB) entren en una dinàmica de
decreixement.
1.1. L’EXHAURIMENT
Els factors de creixement de l’edat daurada deixen d’operar o esdevenen ara frens del
creixement:
1. Oferta abundant i barata d’energia i primeres matèries.
2. Sistema monetari estable.
3. Convergència tecnològica. En casos com els EEUU trobem que el seu creixement
es basava en la ràpida assimilació del model tecnològic, en canvi el Japonesos i
altres països adapten ràpidament el model americà. A més no hi hauran durant
aquest període un gran avanç tecnològic.
4. Transvasament massiu de mà d’obra cap a sector de molt alta productivitat.
Aquest procés s’esgota, ja no hi ha moltes possibilitat de que continuï
augmentant aquesta mà d’obra.
5. Altes taxes d’inversió i de les exportacions. Les taxes d’inversió privada
experimenten una absoluta depressió, esdevenint molt baixes durant el període
d’una dècada. A més es produeix un estancament de les exportacions. El procés
de liberalització dels 70 va cap enrere, amb el neoproteccionisme.
Sense negar que el xoc de la pujada del preu del petroli va ser clau per l’ensorrament
del creixement econòmic, no es la única causa.
62
2. LA CAIGUDA DE L’ORDR E MONETARI DE BRETTON WOODS

Aquest sistema monetari internacional aixecat el 1944 s’ensorrà entre 1971 i 1973.
Tenia falles intrínseques que afectaven el mecanisme d’ajust, el proveïment de
liquiditat i la confiança:
1. L’ajust: la ineficiència d’un sistema de canvi fixos ajustables. Aquest sistema
monetari no té un sistema eficient ja que encara tenir un sistema de canvi fixos
amb paritats ajustables, aquest funciona com si no poguessin ajustar la paritat.
Això es dona per la força resistència dels països a modificar la paritat. Els ajustos
entre les monedes és inevitable degut a la inflació i la productivitat dels països, i
si això es dona de forma persistent obliga a donar canvis en la moneda. El que passa
és que els països que tendien a tenir una balança amb superàvit comercial i baixa
inflació es resistien a revaluar les monedes. Aquest fet els faria perdre
competitivitat en les exportacions i a més el FMI fa polítiques per fomentar els
tipus de canvis fixos, però al no fer-ho produeix aquesta ineficiència i fa el sistema
insostenible. Tal i com estava dissenyat el sistema no havia lloc per a especulació,
ja que els governs tenien la capacitat de controlar els moviment de capital. El
problema ve a la pràctica ja que cada cop es fa més difícil pel govern controlar
aquests moviments ja que els operadors els amaguen. Doncs es produeixen apostes
de capital internacional sobre la devaluació d’algunes monedes.
2. La liquiditat: el dòlar desplaça l’or, fent insostenible la paritat fixa entre ambdós.
El dòlar tenia un preu fix en termes d’or (1 onza d’or 35 dolars), el problema és
com es subministra la moneda internacional a mesura que va creixent l’economia,
però la oferta d’or monetari és una oferta petita que no és suficient per atendre
les demandes de liquiditat de l’economia mundial. Per tant aquesta demanda la
assumeix EEUU tenint un dèficit a la seva balança exterior que la liquida a través
d’aquestes exportacions de dòlars. Els EEUU es troba en una posició privilegiada,
tenint una balança deficitària sense problema emetent dòlars que els altres països
utilitzen la seva moneda com a divisa internacional. D’aquesta manera els bancs
mundials tenien reserves en dòlars, posant en perill una de les bases del sistema,
que és un patró or-dolar on qualsevol país pot demanar a la Reserva Federal
convertí les seves divises en or, però s’arriba a un punt d’insostenibilitat ja que no
hi ha or suficient.
3. La confiança: es trenca quan (1971) els EUA suspenen unilateralment la
convertibilitat en or del dòlar. El fet que parlàvem amb anterioritat terminarà
afectant la confiança que és té en el sistema, arribant a un moment en el que el
govern nord-americà suspèn la convertibilitat en or del dòlar (com va fer Anglaterra
al 31), amb la qual cosa s’ensorra una part del sistema, passant a sobrevalorar-se
l’or.
El règim monetari internacional s’acaba d’ensorrar quan col·lapsen els canvis fixos
entre les monedes (1973), portant a un nou sistema amb canvis variables.
Aquest fet és important ja que comencem un sistema on no hi ha ancora a la que
adherir-se, sent un sistema totalment fiduciari (tenir fe en la moneda).
63
Quan això succeeix es genera una enorme incertesa i desconcert respecte a com
evolucionarà el sistema econòmic internacional, que per tant afecta molt a les
expectatives de la gent durant la dècada dels 70. A més a més és important perquè
quan es trenquen aquests lligams els governs es senten lliures de dur a terme polítiques
monetàries i fiscals ultraexpansivas com a resposta a la crisi (fet que agreuja el
problema).
3. LES CRISIS PETROLÍFERES

La dècada 1973-1983, profundament marcada per l’explosió dels preus del petroli.
Els països industrialitzats tenien una gran dependència del petroli, que era la font
principal d’energia (entre 2/3 i les ¾) i primera matèria bàsica per a la fabricació
d’una àmplia gamma de béns industrials.
Les crisis del petroli de 1973 (OPEP-I) i 1979-80 (OPEP-II) foren xocs d’oferta
potentíssims.
El preu va ser molt estable durant l’edat daurada. Es va multiplicar per quatre al 1973
i de nou al 1979-1980, multiplicant-se per 2,5. Per un atac de Israel a països aràbics
aquests decideixen deixar de subministrar petroli als aliats d’Israel, prenent el
control d’aquest. Després dels primer xoc el preu s’estabilitza fins que ascendeixen al
poder dels aiatol·là i es dona una guerra entre Iraq i Iran, sent aquests països els dos
majors exportadors del món.
L’alça exorbitant del preu va causar una disminució de la demanda mundial, a més
de suposar una pèrdua de riquesa internacional d’un 6-7%. Els països de la OPEP posen
un preu molt superior que produeix aquesta caiguda de la demanda mentre
s’enriqueixen de la pujada de preus.
A les economies occidentals, l’alça del preu va deprimir alhora la demanda i l’oferta
agregades (minva el consum i la inversió: es dona l’obsolència de les industries energia
intensives).
Per als consumidors s’encareixen tots els productes i en conseqüència es troben en
menor capacitat de compra de béns. Per altra banda, per les empreses això es un
encariment de costos que produirà l’encariment de la inversió, ensorrant-se aquesta,
fet que augmentarà l’atur i per tant, disminuirà el consum privat.
Trobem un fenomen de desindustrialització a les empreses.
4. L’ESTAGFLAGIÓ
L’estagflació és un nou tipus de crisi econòmica que es caracteritza per un
estancament (atur massiu) combinat amb inflació.
Si parlem de les economies occidentals eren economies de plena ocupació i per primer
cop trobarem a taxes d’atur del 10% a començament dels anys 80.
La particularitat d’aquest període és que aquest nivell d’atur es combina amb altes
taxes d’inflació. A Europa occidental trobem unes taxes d’inflació superiors al 10%.
64
Anteriorment el que trobàvem era que quan les economies tenien taxes d’atur altes,
en compensació trobàvem preus estables o en disminució, i viceversa.
El nou fenomen contradiu el paradigma de les polítiques macroeconòmiques dels
governs occidentals, on la corba de Philips i el keynesianisme parlen d’una relació
inversa entre atur i inflació.
A més les taxes d’atur són molt més altes, així com la inflació que també ho es. Es
genera l’índex de misèria macroeconòmica, que s’obté de la suma de la inflació i la
taxa d’atur.
L’estagflació, resultat de la combinació de xoc d’oferta brutals, la desacceleració de
la productivitat i els augments salarials. Trobem doncs un trencament del cercle
virtuós de creixement que havia fet compatible l’alça dels salaris i els beneficis
empresarials amb plena ocupació.
5. LA NOVA POLÍTICA ECO NÒMICA

Hi ha un canvi de paradigma, passant a política de ortodòxia econòmica, que està
relacionat amb el trencament del pacte social i de la competitivitat dels treballadors.
Durant els anys 1970, els governs occidentals van persistir en aplicar polítiques
keynesianes, agreujant la crisi i retardant la seva resolució (augmentant la inflació).
El fracàs del keynesianisme davant l’estagflació va dur a l’ascens de l’ideari econòmic
conservador, que encara ser divers, és antikeynesià:
1. Negació de la funció estabilitzadora de l’Estat.
2. Idea de l’Estat com a principal obstacle per al creixement: Estat massa gran i
massa interventor (intervé massa en l’economia). Es dona doncs una idea liberal,
deixant que els mercats actuïn sense interferència i sense traves, des del mercat
de béns, mercat labora, comerç exterior, etc.
3. Defensa d’una forta reducció dels impostos. Aquest Estat massa gran està
capturant molta renda dels agents privats (famílies i empreses) a través del sistema
fiscal, fent que els recursos no s’assignin de forma eficient. S’argumenta que
disminuint els impostos s’augmentarà la capacitat productiva, fet que
incrementarà la recaptació.
4. Defensa d’una extensa desregulació econòmica.
L’ascens al poder de M. Thatcher (1979) I D. Reagan (1980) dóna pas a la redefinició
del paper de l’Estat: controlar la inflació i facilitar el lliure funcionament dels
mercats, per això es dona autonomia als bancs centrals.
65
TEMA 10: CRISI ECONÒMICA, TRANSICIÓ POLITICA

A ESPANYA I INTEGRACIÓ A LA UE
1. UNA ESTAGFLACIÓ MÉS INTENSA QUE LA DEL N OSTRE
ENTORN
L’economia espanyola és més durament colpejada per la crisis del 70 que les economies
del entorn. Per Espanya les crisis del petroli tenen un impacte devastador
econòmicament, ho podem veure en la inflació i l’atur.
En aquests anys trobem unes taxes d’inflació molt elevades (les més altes de l’historia
espanyola), un 16% per sobra de la mitjana europea.
També es pateix una taxa d’atur molt elevada, per sobra de la mitjana europea.
Aquests fets porta a la divergència de l’economia europea.
Espanya es veu més afectada per la crisi per quatre factors:
1. La gran dependència del capital estranger, el turisme i les remeses en la balança
exterior. Espanya mantenia un alt ritme de capitalització que compensava el seu
gran dèficit comercial, però aquestes s’assequen amb l’entrada d’aquesta crisi.
2. A l’estructura espanyola tenen molt pes sectors industrials que depenen d’un
gran consum d’energia (particularment de petroli) degudes a les inversions del
règim franquista en aquest tipus d’indústries, per tant aquesta dependència (20
punts per sobre de la mitjana de l’OCD) la porten a una major afectació.
3. Els condicionaments institucionals heretats del règim franquista. El cost de la
instauració del franquisme va ser alt tant quan es va imposar com quan va
finalitzar. El franquisme promovia una estructura institucional molt rígida amb
poca capacitat d’adaptació a canvis en l’economia, per tant la reconversió
productiva va ser molt difícil.
4. El procés de transició política, llarg i difícil (prioritat dels problemes polítics sobre
els econòmics). És un procés que dura pràcticament una dècada, quan es produeix
l’assassinat de Carrero Blanco (al mateix moment que s’està produint la crisi del
petroli), comença un procés cap el canvi. Per les autoritats la gent de polítiques
està per davant de la gent d’econòmiques, i en els moment difícils que van arribar
per al país es va donar més importància a les decisions polítiques que a les
econòmiques. Per tant, la resposta a la crisi està condicionada a aquest procés de
transició.
2. LA POLÍTICA ECONÒMICA DE LA CRISI

La política econòmica de la crisi passa clarament per tres etapes.
1. Primera fase (1973-1977): No s’adopten polítiques d’ajust, al contrari, se
segueixen amb polítiques expansives o prefereixen no aplicar cap política. El
govern no reaccionava portat que per decisions polítiques, on veiem que no hi ha
govern que es vegi amb la capacitat d’aplicar mesures, ja que confien en que la
situació retorni a l’anterior.
66
2. Segona fase (1977-1981): Ja en una situació de risc s’adopten polítiques d’ajust

i (algunes) de reforma amb el major consens. Fan que els governs participin en
un acord anomenat Pactes de la Moncloa. La inflació estava desbocada, amb risc
de que els preus escapin del control, i el desequilibri extern porta a córrer el risc
de quedar-se sense reserves. En aquest moment ja tenim un govern legitimat (no
amb majoria absoluta però sí escollit per vot). Els pactes de la Moncloa
consisteixen en:
▪ Prioritat de la política deflacionista, basada en la contenció salarial. El
major objectiu és trencar la política de preus per evitar el seu descontrol.
Apliquen una política de contenció dels salaris, buscant una moderació de les
pujades salarials a través d’un canvi en els índex de la pujada de salaris a la
inflació prevista (no a la inflació anterior, com estava fet).
▪ La devaluació de la pesseta és el segon pilar de la política estabilitzadora.
Aquesta mesura permetrà reequilibrar la balança exterior, economitzant les
importacions i fent més competitives les exportacions.
Aquestes polítiques funcionen mitjanament, ja que la taxa d’inflació
continuarà ser bastant alta, per tant el procés de deflació és un procés llarg.
Encara això, les polítiques estaven tenint efecte, però amb el segon impacte
de la crisi del petroli (1979) tornem a la reaparició dels equilibris anteriors.
3. Tercera fase (1982-1985). El primer govern del PSOE (fi de la transició) reprèn
les polítiques d’ajust i aprofundeix en el programa de reformes per fer front a la
segona crisi petroliera.
3. CRISI INDUSTRIAL I ATUR MASSIU

La crisi a Espanya es pateix fortament degut a que la indústria era el motor de
creixement principal dels últims anys.
La indústria Española pateix més que la indústria de països més avançats de l’entorn.
Això es degut en primer lloc a que estava centrada en activitats i sectors de baixa
demanda o de demanda feble. Les característiques eren:
▪ Indústries intensives en energia i mà d’obra poc qualificada.
▪ Indústries molt afectades per la competència dels nous països industrialitzats.
Més enllà d’això tenim el fet que la indústria espanyola s’enfrontarà a tres xocs
d’oferta.
▪ Una explosió dels preus del petroli (i altres primeres matèries).
▪ L’explosió salarial. A partir del 73 i durant els primers anys de la transició
democràtica els salaris registren pujades anuals del 20%. Aquestes pujades
salarials tant extremes són el resultat a els grans moviments dels treballadors
deguts a les aspiracions de millorar les seves condicions de vida després de la
dictadura. Aquest augment porta a les empreses a uns endeutaments molt
elevats (motivades per uns tipus d’interès reals molts negatius a més de les
exigències dels treballadors). Amb aquesta crisi les empreses han de liquidar i/o
reduir les seves plantilles, i fins i tot tancar.
67
▪ Una pujada dels tipus d’interès.

Per tant el resultat va ser un atur massiu, perdent-se més d’un 25% dels llocs de
treball. Les regions més afectades van ser les que tenen una major especialització
industrial.
4. LES REFORMES ESTRUCTURALS

Les reformes estructurals pretenien repartir equitativament els costos de la crisi, que
volien compensar aquest sectors socials que havien estat afectats més fortament.
També un altre dels motius d’aquestes reformes era modernitzar l’economia
espanyola.
Van haver-hi tres reformes:
1. Reforma fiscal (1978): establiment d’un sistema tributari més equitatiu i
homologable amb els dels països de la UE. El sistema tributari espanyol estava
heretat del franquisme, per tant sent gens equitatiu, basat en la imposició directa.
El sistema es canvia i es crea un sistema tributari amb dos pilars fonamentals:
o Imposició directa basada en un IRPF fortament progressiu (tipus creixent amb
la renda). S’implementa com impost de control.
o Imposició indirecta basada en l’IVA, un impost neutral i universal.
Amb aquests canvis s’aconsegueix una molt major capacitat recaptatòria, la
qual cosa era indispensable per poder ampliar les despeses públiques (demanat
per la ciutadania).
La reforma fiscal va ser la base sobre la qual s’aixeca l’Estat del benestar, vingut
d’un enorme augment de la despesa pública (22,7% del PIB, 1973; 42,5% del PIB al
1985) per potenciació de les despeses socials (pensions, sanitat, educació, subsidi
d’atur). Espanya estava molt lluny d’aquest estat del benestar, per tant els governs
fan un gran esforç de convergència cap aquest model en un moment difícil. Aquest
esforç porta a un dèficit públic amb grans deutes, encara que la seva aplicació
porta a una reducció de les desigualtats socials.
2. La reconversió industrial s’empren molt tard: fins 1983, política de socialització
de pèrdues, no de reestructuració. Els governants concedeixen ajudes de forma
totalment arbitrària, sense cap pla de racionalització, i moltes vegades el que fa
és nacionalitzar aquestes empreses. Per tant, amb recursos públics es sosté a
aquestes empreses sense cap pla estratègic.
El programa de reconversió endegat el 1984 permet un tancament ordenat
d’empreses i de sectors inviables. Per tant, arribem a un pla de tancament
d’indústries senceres i grans empreses.
La política de reconversió industrial és costosa (8-12% del PIB) però serveix per
contenir la conflictivitat social.
68
4.1. EL SANEJAMENT DEL SECTOR BANCARI

La magnitud del problema és que ens trobem davant una crisi sistèmica, i una de les
crisis bancàries més greus de l’OCDE durant la segona meitat del segle XX.
Les causes van ser:
▪ Crisi industrial.
▪ Liberalització del sistema financer (que es produeix a finals del 77). Un dels
pactes del Pacte de la Moncloa consistia en aquesta liberalització. Des del
moment que es produeix aquesta liberalització es genera una cursa per guanyar
quota de mercat creant més xarxa, augmentant els seus costos quan comença
una deterioració dels seus passius.
▪ Manca de supervisió del sistema per part de les autoritats monetàries.
Per tant aquí trobem la tercera reforma, sent la reforma del sistema financer, on
apareixen els mecanismes de salvament del sector (Corporación Bancaria i Fondo de
Garantía de Depósitos) que eviten el col·lapse del sector bancari, que s’encarregaran
d’assegurar la solvència de les entitats així com de la millora del seu funcionament.
5. LA INTEGRACIÓ A LA UE
Amb l’entrada a la CEE (1/1/1986) i per tant, des del moment en que Espanya entra
a la Unió Europea, es marcarà la trajectòria del país. És en aquest moment en el que
el país fa un primer pas real de globalització, la qual cosa és igual a fer un pas cap a
la modernització.
Si observem com
evoluciona el cicle de la
economia espanyola i de
la Unió Europea.
El cicle de la economia
espanyola es sincronitza
amb el cicle de
l’economia europea, per
tant d’ara en endavant
sempre anirà així.
El cicle de l’economia europea és fort, però el cicle econòmic espanyol és de major
intensitat que l’europeu, per tant en els cicles expansius Espanya tindrà un major
creixement, i a la inversa, patint les crisis de manera més intensa (tendim a caure en
uns desequilibris econòmics que no podem sostenir, i això ens obliga a fer polítiques
de correcció, per tant a patir amb més intensitat).
69
TEMA 11
EL CICLE DE L’URSS I DE L’EUROPA DE L’EST: DEL
COMUNISME I LA PLANIFICACIÓ CENTRALITZADA A
LA TRANSICIÓ AL CAPITALISME
1. LA FORMACIÓ D’UNA ECONOMIA NO CAPITALIST A: L’URSS
La Revolució bolxevic (1917) triomfa pel descontentament social causat per la
participació del país en la I Guerra Mundial i per la promesa de repartiment de la terra
entre els pagesos que no en tenen.
L’economia de la Rússia tsarista era tan endarrerida que no podia afrontar-se a
Alemanya, de manera que aquesta Rússia cau en caos econòmic i una desorganització
que aixeca un profund malestar social que aprofitarà molt bé el partit comunista rus
que aconseguirà un gran suport popular amb una programa que té dos objectius:
1. Sortir unilateralment de la guerra i signar tractat de pau amb Alemanya siguin
quines siguin les condicions que imposi Alemanya.
2. Repartir la terra dels grans terratinents entre la pagesia. Amb aquest programa
prenen suficient suport per prendre el poder.
Aquest va ser un fet històric que ha influït molt en la història del món del segle XX.
Aquesta revolució política, econòmica i social suscita expectatives de canvi de què
s’exportarà a la resta del món i alhora suscita reaccions en contra que tindran gran
pes.
La Revolució es torna un canvi econòmic, social i polític radical, degut a que instaura
un nou tipus de règim totalitari (dictadura del proletariat) i aboleix la propietat
privada del capital.
El règim dictatorial suposadament havia de desaparèixer un cop desapareguessin les
classes socials però acabarà tenint un únic dirigent amb poder absolut, primer va ser
Lenin i després Stalin.
Els trets bàsics del nou model econòmic van ser:

▪ L’Estat és el propietari dels mitjans de producció. Els antics propietàries
(empresaris) se’ls expropia sense cap compensació i aquesta propietat passa a ser
gestionada per l’Estat, qui assignarà el recursos.
▪ Els recursos són assignats de forma centralitzada per una burocràcia (el Pla, en
comptes del mecanisme dels preus i del mercat).
En aquesta assignació de recursos, els preus no juguen cap paper, tot s’assigna en
termes físics. El Pla (quinquennal) especifica la quantitat de recursos que s’invertiran,
es consumiran i es produiran, globalment, per sectors i per cada empresa.
70
El Pla és global (engloba tota la economia) i alhora extremadament detallat, ja que

cada empresa té assignada una producció que ha de complir en els següents 5 anys.
També assignarà els factors productius necessaris (capital, treballadors, primeres
matèries…). Per tant estem a una economia planificada.
Una altra característica diferenciadora és l’esquema d’incentius, ja que en comptes
dels incentius econòmics oferts pel mercat els trobem en el compliment dels objectius
fixats pel Pla (combinant disciplina i repressió. Els incentius dels treballadors és que
estan obligats a fer-ho, perquè sinó seran durament castigats. En el cas dels directius
de les empreses passa el mateix: han d’esforçar-se i complir exactament el que diu el
Pla.
El repartiment de la terra entre el camperolat crea un greu problema vingut de la
disminució dels excedents comercialitzats (a causa de la caiguda de la productivitat i
els baixos preus oficials).
La promesa del repartiment de la terra la compleixen de primer moment, tenint en
compte a més que en aquell moment la població era molt agrària.
La primera opció dels governants és el recurs a la violència. Aquest no dóna resultat i
causa milions de morts.
En un primer moment els pagesos són petits propietaris de la terra, però
immediatament la producció s’ensorra. Això es degut a:
1. Aquestes petites extensions de terra són poc productives.
2. Els petits productors tendeixen a retenir producció per a l’autoconsum (degut a
que ho havien passat molt malament i perquè les autoritats donaven molt poc pels
aliments per afavorir a la població urbana). Davant d’això, els governants fan ús
de la força, requisen collites i això provoca milions de morts, ja que els agricultors
es queden sense aliments suficients per a viure. Però això no resol el problema.
La solució radical de Stalin és abolir la propietat privada (a partir del 28) i imposar la
col·lectivització agrària (dissolució de les explotacions individuals pageses).
Els agricultors es veuen obligats a aportar la seva mà d’obra i recursos a les granges
col·lectives. Això comporta un altre vegada milions de morts. La col·lectivització de
l’agricultura és una peça clau en l’estratègia d’industrialització forçada staliana.
Stalin pretenia que l’agricultura es posés al servei de la industrialització forçada, volia
que l’URSS es convertís en una potència industrial (per defensar-se de les potències
capitalistes).
La idea era augmentar la rendibilitat de l’agricultura, per tenir més aliments i després
alguns agricultors passessin al món de la indústria.
La col·lectivització agrària va tenir costos socials elevadíssims. Ara bé, va ajudar
efectivament a la ràpida industrialització del país, d’economia agrària endarrerida a
la tercera potència industrial del món quan entra a la II Guerra Mundial, al 41 (quan
és ocupada per Alemanya).
71
2. L’EXTENSIÓ DEL MODEL A L’EUROPA DE L’EST

El control del territori per l’Exèrcit Roig (soviètic) el 1944-1945 facilità la implantació
de règims totalitaris comunistes (democràcies populars) a la immediata postguerra.
A mesura que recupera territori quan acaba la guerra ocupa Europa de l’est. Els EUA i
Gran Bretanya ho permet ja que Stalin comunica la intenció (sent un truc) d’eradicar
idees dels nazis.
Es van establir règims comunistes clònics del soviètic, és a dir, es donà la instauració
immediata del model d’economia de planificació centralitzada.
Igualment, primer es dona el repartiment de la terra entre el camperolat. Després,
s’endegà la col·lectivització agrària, però no va ser completa, la trobem només en
alguns països ja que la resistència pagesa era molt forta, o abans que anar a una
granja col·lectiva preferien moure’s a una zona urbana (Exemple: Polònia).
El repartiment va durar poc ja que s’haurà de sacrificar l’agricultura per tal
d’augmentar la industrialització. Per tant, també s’acaba col·lectivitzant la terra,
però a diferència de la URSS o Xina, tot i que el govern fa pressió a que els pagesos
s’endinsin a granges col·lectives, no els obligarà.
3. CREIXEMENT I CANVI ESTRUCTURAL DURANT L’ EDAT

DAURADA
L’edat d’or de les economies capitalistes també ho va ser per a les economies del bloc
soviètic. Però, quant va ser el seu creixement? Les xifres oficials del PIB no s’ajusten
a la realitat ja que la comptabilitat nacional només té en compte la producció material
(agricultura i indústria) sense tenir en compte el sector dels serveis.
De totes maneres trobem un creixement del PIB, entre 1950 i 1973, tan fort (4,8%
anual) com el d’Europa Occidental, però no tant en termes de PIB per càpita (3,5%).
A diferència d’Occident, a l’Europa oriental no hi va haver (gairebé) convergència de
les economies més endarrerides envers les més avançades, ja que els nivells de PIB
d’aquests països eren molt inferiors als dels països desenvolupats del món occidental.
A més, els països més endarrerits no creixen més que els més avançats.
72
3.1. EL MODEL ESTALINISTA D’INDUSTRIALITZACIÓ FORÇADA

La unió soviètica va tenir l’edat daurada després de la recuperació de la II Guerra
Mundial.
Els països de l’Europa de l’est apliquen un model d’industrialització forçada on els
recursos s’aboquen a l’industria. Doncs, la industria és clarament el sector privilegiat
en aquest règim comunista, fins a arribar a nivells majors que els que es trobaven en
el món capitalista.
L’aportació mundial passa de ser menys d’un 15% fins a un 30% de la industria. Es
prioritza absolutament les industries de béns de capital (Sector A).
Aquest Sector A creix molt per sobre del Sector B, que correspon als béns de consum.
Per tant ens trobem en un creixement desequilibrat. Per aquest països aquest
creixement es busca per ser una potencia de la industria i una potencia militar.
Podríem dir que el consum es sacrifica buscant un benestar major pel futur, on als
treballadors se’ls imposa un esforç superior per arribar a un futur molt prometedor.
Els salaris reals no pateixen gaire moviments, però si aquests augmenten es veuen
forçats a estalviar degut al comunisme, ja que els bens de consum son d’escassa
varietat i d’escassa disponibilitat ja que estaven racionalitats.
4. FRENS AL CREIXEMENT : LES FALLADES DE LA

PLANIFICACIÓ CENTRALITZADA
Era un creixement de tipus extensiu on els augments marginals de producció
s’aconsegueixen utilitzant quantitats addicionals de recursos. Aquest tipus de
creixement és insostenible a la llarga ja que la oferta no es pot ampliar
indefinidament ja que els inputs s’esgoten.
Aquesta és una de les falles essencials del sistema però no es la única.
Trobem també una falla en la assignació de recursos. El Pla assigna les primeres
matèries i factors productius i fixa la producció en quantitats físiques. No hi ha
incentius per estalviar costos o millorar la qualitat del producte.
Un altre falla són els incentius als treballadors. En aquest tipus d’economia no es donen
gaire al·licients per un major esforç, l’esquema d’incentius és contrari a qualsevol
innovació tècnica o organitzativa.
Els objectius del Pla (imperatius) duen a anteposar el curt termini (nivells de
producció) sobre el llarg termini (productivitat).
Col·lusió entre els directius de les empreses i els buròcrates dels Ministeris per
acaparar més recursos. Aquest fet va fer que s’arribés a falsificar per part dels
directius per aconseguir una major quantitat ja que havien de complir el Pla, però això
provoca una disminució de la productivitat.
73
Aquest tipus d’economies també té una gran fallida en el punt que va portar a la unió
soviètica a una situació autàrquica, és a dir, arriba al punt de ser autosuficient. El
problema és quan això es va intentar aplicar als països de centre Europa i de Europa
de l’est, ja que no tenia sentit degut que la reassignació de recursos era molt costosa.
Aquesta lògica respon al model stalinià, que volia transformar aquest tipus de països
en uns països autosuficients amb indústries de totes les activitats productives.
Els costos de l’estratègia d’autosuficiència econòmica eren enormes:
▪ Assignació de recursos tremendament ineficient.
▪ Cessament de la transferència de tecnologia de les economies més avançades.
Això es degut a que els EEUU va treballar perquè això fos així ja que es volia
evitar la transferència de tecnologia que pogués tenir un ús militar.
El comerç dins del bloc (COMECON, en anglès, CMEA) no va ser un motor de creixement,
per tant, s’estableix un bloc comercial compartir pels països comunistes.
El problema d’aquest model és un gran fracàs de la divisió socialista del treball,
trobem a més un número reduït de exportacions que es considera un sacrifici per
finançar l’economia. Les economies planificades no s’especialitzen segons el seu
avantatge comparatiu.
5. EL COL·LAPSE DEL MODEL SOVIÈTIC

El sistema s’enfonsa de manera molt sobtada i en un temps relativament curt (en
qüestió de 6 setmanes) al 1989 a l’Europa de l’Est i al 1991 amb un cop d’estat fallit a
l’URSS.
Des de la dècada de 1970 comencen a veure’s les fallades, diverses forces minen el
sistema i duen a l’estancament econòmic.
Trobem l’esgotament de les forces impulsores de l’època daurada. Aquest fet es
dona per el traspàs massiu de mà d’obra de l’agricultura cap a la indústria entre altres
coses.
Un altre factor és la inadaptació absoluta al xoc del petroli. Aquí cal diferenciar entre
la primera crisi del petroli i la segona.
La primera no la noten ja que la unió soviètica està venent el petroli al mateix preu
que abans de la crisi, per tant com no els afecta no aprenen res i no es preparen per
a una era de petroli extremadament car. Aquestes indústries malbaraten l’energia,
sent 8 vegades superiors en intensitat energètica que la mitjana europea. A ran de la
segona crisi la unió soviètica canvia la seva política ja que si que repercuteix a la seva
compra de petroli. Així doncs rep un impacte brutal a la seva indústria fet que els
porta a endeutar-se per poder finançar la seva economia.
Tenim doncs un gran endeutament amb Occident, que va portar a la crisi del deute.
Aquestes economies s’endeuten a partir dels 70 ja que el seu creixement estava
desaccelerant-se i s’adonen que han de comprar tecnologia moderna al mon
capitalista degut que no tenen capacitat de produir-la.
74
L’estratègia que tenen els dirigents d’aquests països és que si aquestes tecnologies
s’apliquen al seu país podran aprofitar-se de la seva mà d’obra especialitzada per
produir béns i vendre’ls a Europa. Aquesta estratègia no funcionarà ja que aquests
països no seran capaços de produir béns amb una bona relació qualitat preu, per tant
cauran al parany de l’endeutament. El crèdit era molt barat així que agafaran les
facilitats que els hi donen els bancs europeus i acaben endeutant-se. Amb les pujades
del tipus d’interès la devolució es fa gairebé impossible ja que han de demanar més
deute per finançar l’anterior. Aquest fet acaba portant a un a situació d’impagament.
El dèficit extern i la crisi del deute va obligar a imposar programes d’austeritat que
restringeixen el consum. El descontentament social s’aguditzà i acabà desbordant als
règims comunistes per l’efecte de demostració de l’URSS.
5.1. EL FACTOR CATALITZADOR: LA POLÍTICA REFORMISTA DE

GORBATXOV
L’ensorrament d’aquestes economies comença amb les polítiques aplicades per un
dirigent jove de nom Gorbatxov. Aquesta nova diligència té por de la baixa
productivitat del sistema, les falles evidents i sobre tot el declivi de la unió soviètica
com a súper potència militars. Per evitar-ho apliquen diverses reformes.
Regan decideix fer una aposta que resulta ser guanyadora en la que diu que la URSS
no té capacitat por arribar al poder militar que està assolint els EEUU amb les millores
militars.
Gorbatxov aplica una reforma per l’obertura política (glasnot: política que dona
transparència als medis per parlar sobre el govern i la situació mundial) es torna en
contra del règim, passant de la crítica al funcionari corrupte a la crítica al sistema.
Així fa també una reestructuració econòmica (perestroika), o l’intent impossible de
conciliar pla i mercat. Es dona un fracàs absolut sobre ambdues coses ja que s’acaba
perdent el mercat i el pla.
Es prova a donar una certa autonomia a les empreses sense eliminar la planificació,
on els buròcrates que estan en el pla dediquen tots els seus esforços en boicotejar
aquest mercat. El que es produeix és una evolució molt ràpida cap al declivi econòmic.
Des del 1989, l’URSS davalla cap al caos econòmic.
Es dona un efecte imprevist de la política reformista, aquest són les revoltes populars
anti-sistema incitades pels canvis a l’URSS. Davant d’aquesta gran mobilització el
govern decideix no intervenir militarment, a diferencia del que havia fet sempre la
unió soviètica anteriorment, que havia acabat amb totes les revoltes.
Arribats aquest punt el règim termina en qüestió de setmanes donant-se una caiguda
en efecte dominó. A l’agost del 91 va arribar la fragmentació de la unió soviètica.
75
6. LA TRANSICIÓ CAP AL CAPITALISME I LA REI NTEGRACIÓ

DELS PAÏSOS DE L’EST EN L’ECONOMIA EUROPEA
Després de la revolució es troba un doble repte:
1. Instaurar una democràcia de tipus occidental.
2. Convertir l’economia planificada en una economia de mercat.
La transició de la planificació centralitzada al capitalisme fou un procés dolorós i
complex. Al començament, la transició va ser traumàtica, en termes econòmics i
sobretot en termes socials:
▪ Una profunda depressió del PIB durant els 4 primers anys (89-93), la caiguda
és més forta que la gran depressió.
▪ Caiguda catastròfica dels salaris reals i altres rendes. Això es degut a que els
primers anys de transició la inflació es dispara.
▪ Les desigualtats econòmiques augmenten desmesuradament. Aquests països
tenien uns nivells de desigualtats molt baixos, en canvi quan s’entra al
capitalisme aquestes societats s’enfronten a uns grans nivells de desigualtat.
Els governs afrontaven tres grans desafiaments:
1. L’estabilització macroeconòmica.
2. La fundació d’una economia de mercat.
3. La modernització econòmica.
Aquests països buscaven ajuda per part dels països europeus, aquesta ajuda no va
arribar.
L’FMI-BM van oferir préstecs i crèdits a canvi de sotmetre’ls a reformes estructurals i
controls, la UE va concedir ajuda limitada durant la transició, ara bé la inversió
estrangera (europea) jugà un paper crucial.
L’FMI-BM volien assegurar amb aquestes reformes:
1. L’estabilització macroeconòmica. Greus desequilibris: dèficit públic en balança
de pagaments per compte corrent, amb una molt elevada inflació. Tanmateix
l’estabilització macrofinancera s’aconsegueix aviat.
2. Una tasca molt complexa perquè el capitalisme es basa en un entramat
d’institucions que no es poden crear de la nit al dia. En sentit contrari, es crea el
crony capitalism (economia suposadament capitalista on els èxits dels negocis
dependent de la relació de les empreses amb el govern) a Rússia i resta de CIS, que
genera una oligarquia que té una estreta connexió de les empreses e indústries
amb els dirigents polítics.
Els països que van formar part de la Unió Europea en una dècada han fet una ràpida
transició a les institucions capitalistes. Aquest fet ha sigut gràcies a la seva
integració a la UE. Encara que la seva incorporació no s’ha donat fins 15 anys
després les seves institucions segueixen les directius de la UE.
La privatització de les empreses estatals va ser la pedra angular del procés de
transició.
76
3. El repte: una reconversió i reestructuració productiva de gran abast. S’havia de

fer una transformació a gran escala del sistema productiu. Per aconseguir el que
es va fer va tornar a ser decisius el paper de la UE.
▪ La modernització es va dur a terme amb èxit en poc temps.
▪ Aquest procés de modernització accelerat només s’explica per la perspectiva
de l’entrada a la UE (2004, per a 8 països; 2007, per a dos més, i 2013 per al
darrer).
77
TEMA 12: DEL COMUNISME DE MAO A LA

REVOLUCIÓ INDUSTRIAL XINESA
1. EL RESSORGIMENT DE XINA COM A GRAN POTÈ N CIA:
Xina, de nou, un gegant econòmic. El creixement i desenvolupament de Xina és el
major cas d’èxit econòmic en un període similar. El pes de la industria xina de la
producció industrial mundial és d’un terç, parlem doncs de la Xina com la fabrica
del món.
El procés de transició cap al capitalisme xinès ha estat molt diferent del seguit per
l’antic bloc soviètic, des del moment en que la Xina comença la transició cap a una
economia de mercat, el seu creixement segueix extraordinari, a diferencia de la
URSS que cau en decadència.
La Xina, que ja és la primera economia del mon en termes del PIB, té un PIB per càpita
relativament baix. La seva renda mitjana és exactament la de l’economia en el mon
en el seu conjunt.
2. EL MODEL MAOISTA D’ECONOMIA PLANIFICADA

L’economia dirigida comunista de l’era de Mao Zedong (1949-1978) copia i adapta el
model estalinista. Durant els anys 20 i 30, el partit comunista Xinés va controlant parts
més grans del territori poc a poc a través de guerrilles, prometent al proletariat que
quan arribi al poder els hi entregarà terres mitjançant una reforma agrària.
Al 1946 la victòria es decanta pel partit comunista xinés que copien/compren el model
estalinista i per tant, els 2 principis basics del sistema són els mateixos:
1. S’aboleix la propietat privada dels béns de producció (les empreses grans i les
fàbriques queden immediatament nacionalitzades, l’estat es fa amb el control
d’aquestes empreses.
2. Els recursos són assignats per l’Estat segons un esquema de planificació
centralitzada, o bé per orgues públics de maner descentralitzada però ajustant-se
a les directius del Partit Comunista.
El principal tret diferenciador va ser la preponderància acaptadora de l’agricultura i
el medi rural. Hi ha una part important del teixit productiu que no forma part del pla,
això està descentralitzat, controlat per òrgans polítics. Estan fora del Pla ja que a
aquest només entren les empreses estatals.
Dins del sector agrícola, inicialment els dirigents comunistes compleixen la seva
promesa i al 1949-1950 expropien les terres als terratinents i la reparteixen als
camperols. Encara això la felicitat dels camperols dura poc. Tres anys més tard les
autoritats decideixen que han d’aplicar la col·lectivització agrària per avançar el més
ràpid possible cap a una economia industrial.
78
Primer ho fan amb publicitat, intentant persuadir als camperols. Més tard els obliguen
a fusionar-se amb les granges col·lectives, i en un any es produeix la col·lectivització
forcada (encara no ser tan violenta com la de Rússia).
Les autoritats a traves del pla el que fan és concentrar els recursos en la industria,
particularment en la industria pesant. Volen crear una base industrial completa però
la gama de productes fabricats és molt limitada (la industria de béns de consum queda
limitada).
Aquest model econòmic té les mateixes falles que el model soviètic. Les empreses no
tenen interès en innovar, la qualitat no importa i el cost tampoc, els directius
intenten exagerar les seves demandes per tal de acaparar mà d’obra i recursos per així
poder complir més fàcilment amb els objectius del Pla.
Encara això, trobem unes característiques especifiques del model xinés:
1. Autarquia en la seva màxima expressió, per tant negació de l’especialització
productiva. La cerca de l’autosuficiència es busca a escala regional i local.
2. La descentralització. Els dirigents, i amb bon criteri, van entendre que s’havia de
tenir una estructura menys rígida donant més marge. Així doncs les granges
col·lectives i la industria rural es posen al marge del Pla, tot i que seguiran sota el
control del Partir Comunista.
3. Un estricte control social: el control sobre la mobilitat de la població, tenint una
restricció absoluta (no pots marxar d’on has nascut).
En canvi el model xinès aplica estratègies econòmiques profundament errònies que
van tenir grans costos socials i econòmics:
1. L’experiment d’enginyeria socioeconòmica del “Gran Salt Endavant”. Una
iniciativa que es pren a partir del 1959.
▪ La retirada massiva i instantània de mà d’obra agrícola va provocar un tràgic
ensorrament de la producció d’aliments. Mao va decidir retirar gent de
l’agricultura perquè es dediquessin a la industria per la qual no tenien cap
qualificació (moltes vegades el que produeixen era inutilitzable).
▪ El resultat va ser la crisi de subsistències més gran del XIX (25-30 milions de
morts de fam, més un dèficit de 30 milions de naixements).
2. La “Revolució́ Cultural” o la depuració́ del model (1966). Decideix fer una gran
purga de la gent que es desvia de la ideologia. En el millor dels casos aquesta gent
era enviada a camps de reeducació, i en el pitjor dels cassos eren assassinats.
El resultat va ser un reforçament de la militarització i l’eliminació d’incentius. Va
suposar una destrucció de talent i del personal més qualificat.
3. El programa del “Tercer Front” (1969). Respon al temor que tenien els dirigents
xinesos a que hi hagués una guerra nuclear. Decideix fer una re-localització
industrial a gran escala, instal·lant l’aparell industrial en les províncies
muntanyoses de més de l’interior ja que així estarien més protegides.
Això porta a la localització anti-economica de les fabriques en zones remotes i
poc accessibles, fet que representava un encariment de transport. Té uns costos
evidents que no seran reconeguts però que frenen el creixement de l’economia.
79
3. LA TRANSICIÓ CAP AL MERCAT

Singularitats de la transició Xinesa cap al mercat:
1. Xina és el primer país en fer aquesta transició.
2. Aquesta transició serà molt gradual i cautelosa, front l’estratègia de Big Bang del
bloc soviètic, on amb la transició es tracta d’avançar el màxim possible cap a una
economia capitalista. Els Xinesos fan el contrari, van poc a poc.
3. Els resultats xinesos són espectacularment millors. Dividends extraordinaris en
termes de creixements.
4. La diligencia del Partit Comunista aconsegueix mantenir intacte el régim
autoritari.
La transició, comandada per Deng Xiaping, s’inicia el 1978.
El procés de reforma econòmica i de transició cap al mercat es realitza en dues etapes:
En la primera etapa (1978-1993) s’introdueix progressivament el mercat sense
desmantellar el pla (sistema de “doble via”).
En la segona etapa (1993-?) es liquida l’economia dirigida i es canvien les institucions
econòmiques per adequar-les al capitalisme.
3.1. LA PRIMERA FASE DE REFORMA I DE TRANSICIÓ

En la primera etapa, els primers 15 anys, les reformes tenen dos eixos fonamentals.
Aquests són les reformes rurals i les Zones Econòmiques Especials (SEZ, en angles).
Les reformes rurals:
▪ L’Estat facilita l’augment dels ingressos dels camperols a traves de la reducció de
les quotes de productes que havien d’entregar al propi Estat, l’augment dels
preus que l’Estat pagava per aquests productes i a més, autoritzen la venda lliure
de la producció extra que els camperols són capaços de produir.
▪ L’Estat tolerarà que les granges col·lectives experimentin noves maneres
d’explotar els recursos i que cedeixin la terra a les famílies camperoles, per tant
trobem la privatització de facto de la terra.
▪ La liquidació de la col·lectivització agrària va tenir un gran impacte positiu sobre
la productivitat i la producció.
▪ El segon pilar de les reformes rurals: la industria rural. Aquesta industria rural era
una industria generalment publica però era rural (no estatal, no entrava dins del
pla).
Industria rural:
L’Estat deixarà autonomia de gestió i presa de decisions: permetran que els
empreses puguin dedicar la seva activitat allà on vegin més oportunitats de negoci.
Les industries rurals aprofitaran molt bé els avantatges competitius que tenen sobre
les industries estatals (com per exemple, que disposin molta mà d’obra molt barata,
estan ben localitzades i paguen menys impostos que les industries estatals) per
especialitzar-se en la producció́ de bens manufacturats intensius en treball.
80
Les industries rurals van ser les empreses creadores de mercat.

L’altre pilar de la primera onada de reformes van ser les SEZ. Les SEZ son àrees de
lliure comerç on les empreses inversores estrangeres obtenen facilitats per
processar/ensamblar béns destinats als mercats exteriors. Amb les SEZ i altres
categories similars totes les províncies costaneres es van abocar a produir per al mercat
internacional.
3.2. LA SEGONA FASE DE LA TRANSICIÓ CAP AL MERCAT

Al 1993, la cúpula del PC decideix aprofundir la política de reformes posant fi a la
coexistència entre el pla i el mercat. El lema oficial és “construir una economia de
mercat socialista”, o sigui, canviar les institucions econòmiques per permetre el
funcionament del capitalisme.
Entre les nombroses reformes administratives i normatives, posa, el focus en la
reforma de la governança corporativa.
S’aprova una nova legislació mercantil per la qual totes les empreses públiques passen
a ser Societats Anònimes i s’han de regir per la legislació de les SA. Això permet la
privatització. Les SOE es converteixen en societats anònimes similars a les privades;
el govern talla (gairebé) els lligams entre l’Estat i les SOE.
Les reestructuració́ de les SOE provoca una davallada de l’ocupació pública i el
desmantellament de l’estat del benestar intern. Això planteja la qüestió (acadèmica)
dels guanyadors i els perdedors en la transició́ al capitalisme.
Qui guanya i qui perd amb la reforma?
Un guany espectacular: la dràstica reducció de la pobresa extrema (n’han sortit més
de 600 milions). Tanmateix, Xina ha passat de ser una de les societats més igualitàries
a ser una molt desigual.
3.3. LES RELACIONS ENTRE L’ECONOMIA XINESA I LA RESTA DEL MÓN

Actualment veiem a la Xina la característica essencial de la reforma i el canvi de
model, de l’aïllament a una obertura excepcional. Les SEZ i la inversió estrangera han
sigut forces impulsores de la integració d’aquesta en els mercats mundials.
La incorporació a l’OMC (2001) l’ha
convertit en un dels grans actors de
l’economia global. La Xina desafia avui el
lideratge tecnològic i econòmic a les
potencies occidentals, trobant-se en la
lluita pel lideratge tecnològic en l’actual
revolució industrial.
81
TEMA 13: LA SEGONA ONADA GLOBALITZADORA

1. QUAN COMENÇA I QUAN ACABA
La globalització s’encunya als anys 60 però comença a parlar-se realment als anys 90
amb el terme “globalització”. És també quan la gent pren consciencia de que la
globalització afecta a las seves vides, ja que encara que s’associa amb termes financers
i de comerç en molts ordres de vida es senten afectats per aquesta.
Sent rigorosos parlem de globalització quan parlem d’integració dels mercats, és a
dir, es connecten i es fan mútuament dependents. Per tant el que comporta és
interdependència econòmica.
Un indicador del grau d’integració és la convergència de preus, de manera que quan
hi ha integració de mercats els preus nacionals tendeixen a convergir amb els preus
internacionals, a més de reduir-se la variabilitat.
Evidentment la globalització també comporta uns fluxos massius internacionals en el
mercat de factors, de moviments de capital, desplaçaments de les persones, etc.
El punt d’arrancada del fenomen és al voltant del 1980, que és quan s’aixeca el control
de capitals i permet aquesta convergència entre Gran Bretanya i EEUU.
En primer lloc es dona en les economies desenvolupades però poc a poc s’uneixen tot
tipus d’economies.
L’experiència de la primera globalització ens diu que una catàstrofe no econòmica pot
tombar aquesta globalització (amb la primera Guerra Mundial i el remat de la Gran
Depressió).
En primer lloc, es pot especular que les globalitzacions, tot i que el balanç global sigui
positiu, tenen guanyadors i perdedors. Doncs els que són perdedors es mobilitzen en
contra d’aquesta, sabem doncs que aquests estan sent una amenaça per la segona
globalització.
Tenim un altre factor de l’historia respecte la primera globalització que seria el
desafiament d’una hegemonia d’una potencia (en el cas de la primera globalització
va ser Gran Bretanya), en aquesta serà EEUU que es veu afectada per el creixement
de Xina, per tant aquesta lluita també podria portar al seu fi.
2. LES FORCES IMPULSORES DE LA GLOBALITZACI Ó

Parlem dels factors com el mercat de béns, la globalització financera (mercat de
capitals global) i la globalització dels corrents migratoris.
Hi ha dos tipus de forces impulsores: tecnològica i política.
1. La tecnològica té a veure amb la reducció dels costos de transport. La majoria
d’historiadors no pensa que aquest hagi sigut un factor realment important. Quan
parlem de costos de transport hem de enfocar-nos en el transport marítim ja que
les mercaderies es transporten majoritàriament d’aquesta forma, per tant si veiem
la reducció de costos no ha sigut tan important, però ha sofert canvis.
82
Centrant-nos en el transport terrestre i marítim veurem que es va donar la

revolució dels contenidors que va implicar una reducció dels costos (en un 23%
sobre el preu final de les mercaderies) i un augment de la velocitat.
El transport aeri té una reducció més dràstica, encara que el està més limitat per
les condicions de mercaderies, però aquelles que poden desplaçar-se via aèria
noten una gran reducció. A més aquesta millora ha fet un augment de la facilitat
de emigració e immigració, a més del turisme de masses.
2. La revolució dels TIC (tecnologies de la informació i la comunicació). Aquesta
revolució redueix virtualment a zero el cost de transmissió de la informació, a
més de fer-se de manera instantània. Per altra banda es dona un accés massiu a la
informació i al coneixement. S’explica per exemple el BIG BANG en els mercats
borsaris, que produeix un canvi total de les operacions borsàries, que ja no es
donen físicament.
També s’està donant un augment dels serveis que ara poden operar en mercats
globals.
3. Les polítiques econòmiques. Es fonamental el canvi a les polítiques dels governs,
que comencen en els països desenvolupats i es segueixen per la resta de països, on
s’apliquen polítiques d’integració a l’economia internacional i es trenquen les
barreres. Aquest fet va lligat amb la caiguda del sistema de Breton Woods.
Els governs dels països trenquen els tipus de canvis fixos, podent mantenir les
polítiques monetàries i a més aixecar el control dels capitals. Aquest fet es dona
perquè mantenir el control de canvis és creixentment costós. Les empreses
internacionals a més troben les maneres d’eludir aquest control de capitals, jugant
amb els preus, per tant això dificulta al govern tenir un control actiu de capitals.
Això dona un tom cap a les polítiques pro-mercat (neoliberalisme), que aposten
per mercats oberts.
Per tant el que es produeix és un aixecament del control de canvis.
Els països poc desenvolupats s’apunten a aquest tipus de polítiques perquè es va
veure que les aplicades a la post-guerra no van donar bon resultats, fins i tot han
portat a una crisi profunda a aquestes economies. Doncs com no és possible per
aquests països la suspensió de pagaments del deute (fortes pressions), no els hi
queda més remei que augmentar les exportacions i el capital, per augmentar les
divises en les quals pagar el deute. Aquest és el fet que es dona implementant les
polítiques globalitzadores.
3. LA INTERGRACIÓ DELS MERCATS DE BÉNS

Si veiem la evolució de les exportacions de 1870 fins a l’actualitat s’observa un
creixement del comerç mundial a un ritme molt més ràpid que qualsevols del períodes
anteriors. El que passa és que la devastació dels anys 1920-1970 va produir una gran
disminució d’aquest, i el volum del comerç mundial no assoleix la tendència que
portava fins al començament de l’edat daurada, fins a superar aquest al 1980.
El grau d’obertura (discontinua) arriba a un màxim al 1913 i no es recuperarà fins a
finals de l’edat daurada (finals del 1970). Després, durant el període de la segona
globalització, és més alt, però no significativament.
83
Si ens referim només de la producció de béns, estan molt més obertes i abocades al
mercat internacional i molt més exposades del que ho han estat mai.
No estem més a prop del lliure comerç ara que fa un segle sinó que estem més lluny.
Això es degut a que abans les barres al comerç eren els aranzels, en canvi ara tenim
barreres de molts tipus: tipus sanitari, mesures antidumping, restriccions voluntàries
en les exportacions, etc.
També observem que la majoria de països rics són molt protectors de la seva
agricultura, amb fortes barres, fet que evidentment perjudica a les economies no
desenvolupades.
De tota manera, entre 1980 i 2000 va haver una forta liberalització comercial,
sobretot per part de les economies en desenvolupament. Aquestes redueixen els seus
aranzels gairebé en un terç, i en el cas de les barreres no aranzelàries es rebaixen de
forma radical, gairebé suprimint-les. Per tant, aquestes fan un esforç per obrir-se a
les economies poc desenvolupades.
La liberalització i obertura comercials han canviat el patró d’especialització productiva
dels països, on el comerç mundial s’ha convertit bàsicament en comerç
intraindustrial (fi de la gran especialització). Més del 50% de les exportacions és donen
a nivell industrial.
El punt clau és el canvi que han sofert les economies poc desenvolupades, que
passaren de comercialitzar productes primaris a comercialitzar productes industrials
(un 60% de les seves exportacions). Aquest canvi s’explica amb la comercialització dels
països endarrerits cap als països industrialitzats.
Trobem doncs una fragmentació dels processos de fabricació de béns industrials, on
les cadenes de valor global (l’especialització vertical) provocaren el canvi en les
exportacions de tots els països. Aquesta fragmentació que compon la cadena de valor
global multiplica lògicament els intercanvis a nivell internacional, sobretot deixant
que economies poc desenvolupades participin en aquest comerç.
Podríem pensar que el comerç exterior permet sortir de la pobresa als països
desenvolupats, però aquest no es l’únic factor.
L’impacte de l’expansió i transformació del comerç internacional en les economies
desenvolupades han portat a la deslocalització industrial, la desindustrialització.
Les industries intensives de treball han tendit a localitzar-se allà on la mà d’obra es
barata, per tant parlem de la desindustrialització dels països desenvolupats.
4. LA FORMACIÓ DEL MERCAT DE CAPITALS GLOBAL

La segona globalització ha aportat un grau d’integració financera superior a la primera
considerant el capital a llarg termini, i enormement superior si tenim en compte els
fluxos de capital a curt termini.
84
El indicador que utilitzem per mesurar quin

ha sigut l’avenç d’aquests globalització
mirarem l’estoc d’inversió estrangera sobre
el PIB mundial. Encara aquesta mesura és
bastant imperfecta, per tant els mateixos
autors del càlcul creen una línia (punts
blancs) que seria més realista.
Es superen els nivells de la primera globalització que es dona a partir dels anys 90. El
problema és que amb aquest càlcul només es té en compte la inversió al llarg termini,
i el que passa a aquesta globalització és que es donen grans moviments de capital a
curt termini (mercat de divises, que mouen l’ordre de 1.000.000.000.000 € a l’any).
Per tant amb aquesta imatge no veiem la realitat de la mobilitat financera.
El que ens dona una visió diferent són els saldos de les balances de compte corrent,
o sigui, l’estalvi dels països rics no està disponible per finançar de forma massiva i
duradora la inversió dels països pobres. Aquest fet en la primera globalització era molt
més observable, per exemple Gran Bretanya va tenir un superàvit durant molts anys.
Veiem al gràfic la diferencia entre actius
i passius financers, que han anat creixent
en paral·lel, per tant trobem que el saldo
entre aquestes dues magnituds és un saldo
que toca el 0 i és pràcticament pla.
Això vol dir que el grup de països més
desenvolupats no es exportador de capital
en termes nets. El fet de que vagin
augmentant els seus actius i passius
financers és perquè es dona una inversió
entre els mateixos països rics, per tant la
inversió financera predominant es dona d’altres països rics, amb motius de
diversificació, invertint els seus actius en països desenvolupats.
Si veiem la comparativa entre les globalitzacions veiem que en la primera una part
molt significativa de la inversió estrangera era finançament de desenvolupament, en
canvi a la segona podem observar que aquesta es concentra en els països de renda
alta.
La globalització financera es caracteritza pel caràcter fortament inestable dels
mercats, observable amb les crisis financeres.
Fins la crisis del 2007, les crisis financeres havien estat originades per fort
endeutament de economies de països emergents, on la banca ha tendit a contraure un
alt deute amb moneda estrangera i destinar el finançament a fets il·lícits.
85
La crisi del 2007-2008 és una crisi protagonitzada per les economies desenvolupades.
És resultant de l’excés de despesa i d’endeutament d’aquestes economies (EUA, RU,
perifèria de l’Eurozona).
EEUU és l’economia més endeutada a nivell mundial i és finançada per les economies
menys desenvolupades, així com altres països desenvolupats.
5. LA GLOBALITZACIÓ INCOMPLETA: LES MIGRACI ONS

INTERNACIONALS
En contrast entre la primera i la segona globalització, la primera es va donar amb
migracions massives i la segona amb moviments d’abast limitat.
Estan guanyant importància els fluxos migratoris però per les polítiques migratòries
estan limitades. Això a la primera globalització no era així ja que aquestes polítiques
eren liberals, en canvi a l’any 1921 EEUU va començar a implementar uns pagaments i
això va obrir el canvi a nivell global.
L’incentiu a emigrar va ser la diferencia salarial, en la globalització actual trobem el
mateix encara que aquest és molt més fort.
La política immigratòria restrictiva conté els corrents migratoris però aquesta no ho es
prou com per tancar totalment la immigració, ja que va en contra de la política liberal.
Doncs hi ha moviments migratoris que tenen un impacte a les economies tan
d’emigració com d’immigració. Aquest impacte és econòmic i social, on a les
economies desenvolupades es dona un augment de les desigualtats en la distribució
de la renda. Això porta també a una convergència en els salaris de feines no
qualificades a nivell internacional.
Aquest corrent migratori ha generat un moviment anti-immigració, que està posant en
qüestió la globalització del mercat de treball.
86
87
TEMA 14: TERCER MÓN I DESIGUALTAT A

L’ECONOMIA GLOBAL
1. EL CREIXEMENT ECONÒM IC DE LES DIVERSES REGIONS DEL
MÓN
Els països de renda baixa-mitjana han crescut més que els de renda alta, en canvi si
observem la bretxa entre el PIB per cap dels Estats Units i el país més pobre del món
veurem que està creixent amb els anys.
Per poder seguir veient aquest fet veurem els ritmes de creixement dels països a través
de les taxes de creixement anual del PIB i el PIB per càpita. El que resulta més
interesant és observar que el PIB dels països que són de renda baixa i mitjana ha
crescut a una taxa anual del 4.4%, que és una taxa dos punts superior al creixement
de les economies de renda alta. A més aquest diferencial s’ha fet més gran respecte
la última dècada.
També és cert que si ho mirem de PIB per habitant aquest no és tan gran en la dècada
anterior, però continua sent major a la dècada actual.
Per tant, les desigualtats estan disminuint durant les quatre últimes dècades.
Entre els països desenvolupats també trobem diferències, per exemple nord-americà
creix més que Europa, però aquesta diferencia desapareix en PIB per càpita.
En canvi dins de les economies del tercer món les diferències són enormes. En l’extrem
superior i sobresortint molt tenim el creixement de l’Àsia Oriental i del Pacífic (no
inclòs Japó), amb unes taxes del 8% del PIB i del 7% en el PIB per cap.
En l’altre extrem tenim l’Àfrica subsahariana, amb un creixement del 3-4%, que encara
sent lleugerament superior a la mitjana mundial, quan ho considerem en PIB per cap
veiem que el creixement és molt petit, amb un comportament pitjor que Amèrica
Llatina.
Per tant destaquem que el tercer món ha crescut més que el primer món i que aquest
creixement del tercer món ha estat protagonitzat per Àsia.
88
Cal destacar també que la població del Àsia representa la meitat de la població
mundial, i juntament amb la resta de països de renda baixa i mitjana formen el 80%
d’aquesta.
Aquest creixement ha estat important degut a que són les que estan fent créixer el PIB
mundial. Des de la crisi del 2007 l’aportació de les economies emergent protagonitza
més de la meitat del creixement mundial.
És aquest ressorgiment d’Àsia el que ha posat fi a la Gran Divergència.
2. DESIGUALTAT ENTRE PAÏSOS

Si es prenen tots els països fent abstracció de la seva mida, trobem una absència d’una
tendència definida des de 1950.
En canvi, si es té en compte la població dels països trobem una clara convergència des
de 1990.
Les desigualtats dels països s’haurien de comparar a través de les desigualtats de PIB
per cap, així com les desigualtats dins del mateix país. Per tant, el que importa ja no
és en quina família neixes sinó en quin país neixes.
Abans de la revolució industrial no depenia del país sinó només de la família, però
actualment la importància la té el país. D’aquí que tendim a pensar que les
desigualtats entre països és basen en les diferencies del PIB per cap.
Si considerem el PIB per cap de tots els països indistintament veurem que la primera
globalització s’està produint un procés de creixent desigualtat entre els països, per
tant durant el segle XIX i la primera meitat del segle XX el creixement d’aquesta ha
sigut major. La tendència a llarg termini és plana, per tant les desigualtats no
augmentaran ni disminuiran.
Aquest càlcul no té gaire sentit ja que per les diferencies poblacionals aquesta
comparativa fan que no siguin comparables.
89
Si ponderem el PIB per càpita en comptes del PIB observem una tendència més marcada
que va fins a 1950, a partir dels 50 observem una estabilització. A partir de l’any 90,
en el últim quart de segle, s’ha produït un gran procés de la disminució de les
desigualtats en el PIB.
Si parlem de Xina i la Índia, que sumen el 35% de la població mundial, podem veure
que si les excloem d’aquesta comparativa les desigualtats no disminueixen en tanta
mesura, encara que havent-s’hi produït una disminució.
D’altra banda si excloem l’Àfrica veurem que la pendent de decreixement de les
desigualtats augmenta. Podríem dir que el món ha arribat a un punt semblant al que
hi havia a l’inici.
El que podem veure, pel que fa a la desigualtat que s’explicaria per la disparitat entre
els països de la OCDE i la resta del món, veiem que té una importància creixent dels
anys 19 fins al 50, per tant aquesta explicaria les diferència entre els diferents països
fins aquestes dates.
En canvi, des de els anys 80, la diferencia que pesa més, són les disparitats de renda
dintre dels països desenvolupats, i dintre els països de renda baixa i mitjana.
90
3. DESIGUALTAT DINTRE DELS PAÏSOS

Les desigualtats dintre de cada país són creixents. Aquest s’ha convertit en tema de
debat a les societats avançades, fent que la associació col·lectiva de tots els grups
socials estigui fomentada per una lluita per la disminució d’aquesta desigualtat.
No hi ha dubte de que ha sigut així en el cas dels països avançats, on des de els anys
80 aquestes s’han fet més grans. En tots menys un país de la OCD les desigualtats són
més grans, en graus molt diversos.
La creixement iniquitat tendeix a atribuir-se a la segona globalització, però aquest fet
també ha vingut marcat per la revolució tecnològica.
El canvi tecnològic comporta desigualtat perquè aquest significa demanda de treball
qualificat i substitueix els treballadors poc qualificats per tecnologia.
Hi ha un debat fomentat per Piquetí llençant una teoria (amb una aportació empírica)
que diu que les societats avançades als anys 70 van tornar al funcionament normal,
que segons ell vol dir que la globalització porta a un augment de les desigualtats.
Aquest fet està molt discutit per analistes socials.
La globalització també fomenta aquest creixement ja que es basa en una disminució
del poder negociador dels treballadors no qualificats, a més d’una disminució dels
seus salaris. Això es degut a que els béns primaris es produiran en països de renda
baixa, i els treballadors locals es quedaran sense feina.
En el si dels països del tercer món les desigualtats haurien de tendir a disminuir ja
que augmenta el treball i els salaris del treball no qualificat. En canvi això ha passat
però no en gran mesura, per exemple veiem que la Xina no s’ajusta a aquest postulat,
en canvi el que si podem dir es que si les desigualtats han augmentat ha estat perquè
la part del país que s’ha connectat a l’economia mundial ha estat només una regió. En
el cas de la Xina, les regions costeres, en canvi les centrals han quedat gairebé
desconnectades, enxampant-se molt les diferencies a nivell regional. Això mateix es
observable en altres economies.
A la resta podem dir que les desigualtats han augmentat perquè les regions com Àfrica
o altres riques de recursos naturals, la globalització ha sigut una força desigualadora.
Aquells països amb gran creixement han fet una gran demanda de recursos que ha
produït que siguin els propietaris d’aquests recursos o els governs els que s’han enriquit
d’aquesta. Per tant, les desigualtats han tendit a augmentar.
4. LA DESIGUALTAT GLOBAL
El càlcul de la desigualtat global es fa amb els pressupostos familiars que en alguns
casos son pressupostos familiars d’ingressos i en altres són de despeses.
El Banc Mundial ha aconseguit que tots els països del món elaborin les dates dels
pressupostos familiars.
91
Amb aquestes dades podem veure qui ha guanyat i qui ha perdut amb la globalització.
Es representa amb percentils quan ha augmentat la renda real de les famílies de tot el
món entre 1988 i 2008, finals dels 80 perquè per abans no es té una mostra prou
representativa, fins a la crisi financera.
En aquests percentils 9 de cada 10 corresponen a les classes mitjanes de les economies
emergents asiàtiques, sent el punt A. El percentil C són els rics dels països
desenvolupats, per tant han augmentant les seves riqueses amb la globalització.
Cap percentil ha vist disminuïda la seva renda en termes reals, però els
no guanyadors d’aquesta globalització (punt B) són les classes mitjanes-baixes del
món desenvolupat.
La informació restant per poder veure que ha passat en la actualitat no està disponible
perquè les dades no estan treballades.
Fins a quin punt el PIB per cap es una figura prou fina per representar el benestar de
la població. Si bé es cert que el PIB per cap no capta prou bé el desenvolupament
humà, s’han buscat mesures alternatives però no han estat exemptes de critiques.
Una mesura que s’ha creat anomenada índex de desenvolupament humà (IDH) està
formada pel PIB per cap, una mesura de salut que és l’esperança de vida al néixer, i
una mesura de l’educació a través dels anys d’escolarització.
92
En el cas de l’IDH es parteix d’uns nivells de desigualtat més alts, però a partir de la
Guerra Mundial entra en una tendència descendent que dura gairebé tot el segle XX,
portant que al 1980 el índex de Ginni ha disminuït a la meitat (una disminució de les
desigualtats immensa).
La disminució d’aquestes desigualtats es deguda en part al desenvolupament dels
països subdesenvolupats, com la canalització de l’aigua potable, clavegueres i
millores en salut.
Aquesta disminució s’ha estabilitzat degut a que els avenços actualment són de major
dificultat.
93

Apuntes Història Doble Cara-2

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apuntes Història Doble Cara-2

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

HISTÒRIA ECONÒMICA I DE

Microsoft Office User

4.3. Industrialització De L’agricultura .................................................. 46

2. La Política Econòmica De La Crisi .................................................... 66

1. El Ressorgiment De Xina Com A Gran Potència: .................................. 78

2. El Model Maoista D’economia Planificada ........................................... 78

4. La Desigualtat Global ................................................................... 91

TEMA 1: PRIMERA GUERRA MUNDIAL I

3. UNA GUERRA ECONÒMICA DE DESGAST

4. EL COST I EL SEU FINANÇAMENT

Amb la implantació de la monetització del deute es va produir el seu conseqüent

4.2. FINANÇAMENT EXTERN

5. COST EN VIDES HUMANES I PROPIETATS

5.2. DESTRUCCIÓ DE CAPITAL FÍSIC

6. LES CONCEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES DE LA GUER RA

2. Aquelles indústries amb capacitat productiva de les indústries bàsiques

7. LES CONCEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES DE LA PAU

e. Quan Alemanya deixa de pagar el govern dels EEUU va concedir un préstec

8. DIFICULTATS DE L’EST ABILITZACIÓ FINANCER A I

8.2. DIFERÈNCIES ENTRE PAÏSOS

9. EL RETORN DEL PATRÓ OR

9.1. LES FALLES DEL PATRÓ OR RESTAURAT

10. DESEQUILIBRIS DE L’ECONOMI A INTERNACIONAL

No obstant, la dinàmica de l’economia internacional va estar dominada per dues fonts

TEMA 2: LA GRAN DEPRESSIÓ

Del 7% al 8% l’atur. L’atur s’enfila per damunt del 30%,

1.1. LA CATÀSTROFE ECONÒMICA

2. ELS ORÍGENS DE LA DEPRESSIÓ

3. DE LA RECESSIÓ A LA DEPRESSIÓ. LA POLÍTICA ECONÓMICA

4. LES CRISIS BANCÀRIES

5. LA DESINTEGRACIÓ DEL SISTEMA MONETARI I FINANCER

TEMA 3: L’EMPRESA EN EL PERÍODE

Els càrtels internacionals van controlar el comerç mundial de la majoria de recursos

2. GOVERNANÇA DE LES EM PRESES

Això lliga amb un canvi doble que es produeix al àmbit industrial.

3. L’EMPRESA MULTIDIMEN SIONAL

L’estructura multidivisional (M-form) respon a la lògica organitzativa de divisions

Es creen divisions on cadascuna es dedica a una línia de producció, amb un gestors

TEMA 4: L’ESPANYA D’ENTREGUERRES I EN

2. L’IMPACTE ECONÒMIC DE LA I GUERRA MUNDIAL

2.1. L’IMPACTE MACROECONÒMIC: EFECTES REALS

2.2. IMPACTE MACROECONÒMIC: EFECTES NOMINALS

3. UN CICLE DE PROSPERI TAT ALS NEGOCIS

Els anys de guerra i post guerra

En canvi aquesta inflació castiga aquells

4. LA CRISI DE POST GUERRA

5. LA PROSPERITAT DELS ANYS 1920

Els factors causants de l’expansió són els següents:

4. Les commocions polítiques: de la Dictadura a la segona República. El període

6. LA GRAN DEPRESSIÓ A ESPANYA

6.1. UNA CRISI MENYS INTENSA QUE LA SOFERTA PER LA MAJORIA DE

6.2. UNA CRISI DURADORA

7. UNA ECONOMIAEN GUERR A CIVIL

3. La revolució social i econòmica que va haver a la zona republicana, arran a

TEMA 5: SEGONA GUERRA MUNDIAL,

1.2. ESFORÇ PRODUCTIU I COSTOS DE LA GUERRA

1.3. LA BALANÇA DEL PODER ECONOMIC I DE PODER MILITAR

1.4. MOBILITZACIÓ ECONÒMICA I EFICIÈNCIA ORGANITZATIVA DE LES

1.5. LA MANCOMUNITAT ALIADA

A. LA RECONSTRUCCIÓ BEN DIFERENCIADA DE LA RECONSTRUCCIÓ DE

B. LA POLÍTICA DE RECONSTRUCCIÓ A NIVELL EUROPEU:

I. PLA MARSHALL (1948-1951)

10.1.1. IMPACTE MACROECONOMIC DEL PLA MARSHALL