2n QUADRIMESTRE

T8: L’ESPAI RURAL................................................................................................... 5

1. DE L’AGRICULTURA TRADICIONAL A L’AGRICULTURA DE MERCAT 5
1.1. De l’economia de subsistència a l’economia de mercat............................... 5
LA CAPITALITZACIÓ DEL CAMP............................................................6
1.2. La terra i l’estructura de les exportacions.....................................................6
GRAN EXPLOTACIÓ O LATIFUNDIS.......................................................7
PETITA EXPLOTACIÓ O MINIFUNDI.................................................................... 7
EXPLOTACIONS DE GRANDÀRIA MITJANA........................................ 8
2. LA POBLACIÓ RURAL I LES FEINES AGRÀRIES........................................ 9
2.1. La població rural i la població agrària..........................................................9
LA DISPERSIÓ DE LA POBLACIÓ URBANA A LES ZONES RURALS.
10
2.2. Les feines agràries...................................................................................... 10
DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LA FEINA AGRÀRIA......................................11
3. LA PRODUCCIÓ I EL COMERÇ AGRARIS................................................................ 12
3.1. La producció agrícola.......................................................................................... 12
ELS CONREUS DE SECÀ................................................................................... 12
ELS CONREUS DE REGADIU............................................................................ 12
2.2. La producció ramadera....................................................................................... 13
3.3. La comercialització dels productes agraris......................................................... 14
4. ELS PAISATGE AGRARIS D’ESPANYA: ATLÀNTIC I D’INTERIOR........................... 15
4.1. El paisatge agrari................................................................................................ 15
4.2. Paisatge agrari atlàntic........................................................................................15
4.3. Paisatge agrari d’interior..................................................................................... 16
5. ELS PAISATGE AGRARIS D’ESPANYA: MEDITERRANI, DE MUNTANYA I INSULAR.
18
5.1. Paisatge agrari mediterrani................................................................................. 18
5.2. El paisatge agrari de muntanya...........................................................................19
5.3. Paisatge agrari de les Canàries.......................................................................... 21
6. LA POLÍTICA AGRÀRIA DE LA UE............................................................................. 22
6.1. La política agrària comunitària............................................................................ 22
6.2. Les ajudes a l’agricultura.....................................................................................23
7. L’ACTIVITAT PESQUERA............................................................................................ 24
7.1. Caladors dels vaixells de pesca espanyols.........................................................24
7.2. La pesca a Espanya............................................................................................25
Tema 9. La indústria i la construcció........................................................................ 26
1. El Procés d'industrialització a Espanya...............................................................26
Anys clau......................................................................................................26
 1.1 Els Inicis de la industrialització a Espanya..................................................26
Desenvolupament de la indústria fins al 1900............................................. 26
La indústria Espanyola fins al 1939............................................................. 27
L’estancament de la indústria espanyola (1939-59)..................................... 27
1.2. Espanya és converteix en un país industrial (1959-1975).......................... 28
El canvi de la política industrial...................................................................28
1.3. Distribució territorial de la indústria espanyola fins al 1975......................29
2. La reestructuració industrial a Espanya.............................................................. 31
2.1. La indústria espanyola del 1975 al 1985.................................................... 31
La crisi mundial del model industrial fordista............................................. 31
La crisi industrial a Espanya........................................................................ 31
La reestructuració de la indústria espanyola................................................ 32
2.2. El model actual de desenvolupament industrial......................................... 33
3. El teixit industrial................................................................................................ 34
3.1. D'un model nuclear a un teixit difós i interconnectat................................. 34
3.2. La localització industrial i els desequilibris territorials..............................34
3.3. Situació actual de la indústria espanyola.................................................... 35
3.4. Els desafiaments de la indústria espanyola.................................................35
4. Els sectors industrials a Espanya.................................................................................37
4.1. Els sectors industrials a Espanya........................................................................37
Els sectors industrials madurs..............................................................................37
Els sectors dinàmics.............................................................................................38
Els sectors de tecnologia punta............................................................................38
4.2. El sector de la construcció.................................................................................. 38
La importància del sector de la construcció en l'economia espanyola.................39
La crisi de la construcció...................................................................................... 39
5 Els canvis tecnològics, científics i organitzatius............................................................ 41
5.1. Canvis tecnològics.............................................................................................. 41
5.2. Canvis en l'organització empresarial i en la planificació industrial...................... 42
5.3. Canvis en la localització laboral del les empreses.............................................. 42
5.4. Canvis en els processos productius....................................................................43
La fragmentació i la dispersió de la producció..................................................... 43
La diversificació dels productes............................................................................43
6. La indústria espanyola en el context europeu..............................................................45
6.1. La integració d'Espanya a la CEE....................................................................... 45
Les polítiques ambientals i l'activitat industrial..................................................... 45
6.2. Les directrius industrials de la UE en l'actualitat................................................. 46
6.3. Els espais industrials espanyols en un món global............................................. 47
Globalització i deslocalització...............................................................................47
T10: LES ACTIVITATS DEL SECTOR.................................................................................. 49
1. CARACTERÍSTIQUES I CLASSIFICACIÓ DELS SERVEIS....................................... 49
 1.1. Característiques del sector..................................................................................49
1.2. Indicadors per a l’estudi del sector de serveis.................................................... 49
CLASSIFICACIÓ DE SERVEIS............................................................................49
1.3. El sector dels serveis a Espanya........................................................................ 50
DISTRIBUCIÓ DELS SERVEIS PER SUBSECTORS......................................... 50
2. EL COMERÇ I ELS INTERCANVIS. EL COMERÇ EXTERIOR ESPAÑOL................ 51
2.1. Les característiques principals del comerç......................................................... 51
2.2. El creixement del sector comercial......................................................................52
2.3. El comerç internacional....................................................................................... 52
El comerç internacional espanyol.........................................................................52
2.4. La balança de pagaments................................................................................... 53
La balança de pagaments a Espanya.................................................................. 53
3. LES CARACTERÍSTIQUES DEL COMERÇ INTERIOR A ESPANYA......................... 55
3.1. Els canals de comercialització............................................................................ 55
Els canals de distribució dels béns d'equipament................................................ 55
Els canals de distribució dels béns de consum.................................................... 55
3.2. Distribució del comerç interior al territori............................................................. 56
3.3. Les jerarquies urbanes i les àrees comercials.................................................... 57
4. EL TRANSPORT: FUNCIONS I PROBLEMÀTIQUES................................................. 58
4.1. El transport i les seves funcions..........................................................................58
4.2. La relació entre els transports i l'activitat econòmica.......................................... 59
4.3. Problemàtiques ambientals dels transports........................................................ 59
5. ELS MITJANS DE TRANSPORT A ESPANYA............................................................ 61
5.1. El transport terrestre............................................................................................61
La xarxa de carreteres..........................................................................................61
La xarxa d'alta capacitat....................................................................................... 62
La xarxa ferroviària...............................................................................................63
Característiques de la xarxa d'alta velocitat......................................................... 63
6. La logística i el transport intermodal.............................................................................66
6.1. La gestió logística................................................................................................67
6.2. El transport intermodal........................................................................................ 68
El transport intermodal a Espanya....................................................................... 68
7. Els serveis relacionats amb el turisme, la cultura i l’oci............................................... 69
7.1. Importància del turisme....................................................................................... 69
7.2. Espanya, una potència turística.......................................................................... 69
Origen i destinació dels visitants estrangers........................................................ 70
7.3. Turisme nacional i mobilitat temporal.................................................................. 71
7.4. L'impacte social i econòmic del turisme.............................................................. 71
7.5. El turisme i el seu impacte sobre el paisatge...................................................... 72
7.6. Noves polítiques per al desenvolupament del turisme........................................73
8. ELS SERVEIS A LA SOCIETAT DEL BENESTAR.......................................................74
8.1. L'administració pública........................................................................................ 74
8.2. L'educació........................................................................................................... 75
8.3. La sanitat............................................................................................................. 75
 8.4. Altres activitats del sector terciari........................................................................ 76
9. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ..... 77
9.1. Els mitjans de comunicació................................................................................. 77
9.2. La xarxa Internet................................................................................................. 78
9.3. La comunicació i la publicitat...............................................................................79
T8: L’ESPAI RURAL
1. DE L’AGRICULTURA TRADICIONAL A
L’AGRICULTURA DE MERCAT
Com a conseqüència del procés d'industrialització un considerable nombre de
persones van abandonar el camp per anar a treballar a la indústria. Desde llavors,
l’agricultura ha abastat aquesta població urbana creixent i això ha afavorit la
producció d’excedents i la seva comercialització. L’agricultura s’ha supeditat a
l’economia de mercat.

1.1. De l’economia de subsistència a l’economia de mercat

La utilització de noves tècniques agrícoles i la introducció de nous conreus van
permetre augmentar la producció agrària i així poder obtenir excedents per a
alimentar una població creixent. Alhora, els grans propietaris de les terres
obtenien uns ingressos més alts per invertir desprès a la indústria.

Amb el desenvolupament de la indústria i el creixement de les ciutats, la

demanda d’aliments va anar augmentant, però els productes indutrials arruïnaven
la petita artesania rural. Els pagesos, per poder adquirir aquests productes
necessitaven diners, que només podien obtenir venent les collites al mercat. Com a
conseqüència d’aquest procés econòmic, una part cada vegada més considerable
del sector agrari va entrar en els circuits de l’economia de mercat, en que el
pagès era venedor i comprador.
L’agricultor és un venedor que obté el màxim benefici amb els seus productes i en
conrea aquells que tenen més demanda. Alhora també es un comprador de béns
industrials per augmentar les collites en quantitat i en qualitat. Aquest procés
obliga cada vegada a especialitzar-se en un pocs conreus, i per tant, s’han de
comprar al mercat aquells aliments que es deixen de produir.

Avui, a Espanya, l’agricultor ha abandonat quasi totalment l’agricultura

tradicional orientada al seu consum, economia de subsitstencia, i destina la
producció, tota o en gran part, al mercat. El resultat ha estat una transformació de
la població rural, de les feines agràries i de la producció i la comercialització dels
productes.

LA CAPITALITZACIÓ DEL CAMP

L’agricultura tradicional es basava fonamentalment en dos factors de producció: la
terra i la feina. Aquesta situació es va mantenir mentre la mà d’obra va ser
abundant i barata. Quan la indústria va necessitar mà d’obra i el ferrocarril va
facilitar les comunicacions va començar un procés d’èxode rural.

Per poder adaptar-se a l’economia de mercat, els agricultors han adoptat noves
tecnologies i han invertit el capital per augmentar la superfícies de regadiu, per
comprar maquinària, per adquirir bestiar de raça o adaptar les instal·lacions. Per
facilitar la capitalització, els agricultors han disposat de crèdits a un interès baix i
subvencions estatals i autonòmiques, i també ajudes de la Unió Europea.

1.2. La terra i l’estructura de les exportacions

Segons les darreres estadístiques, el nombre d’explotacions agràries inferiors a
5ha representen 51,2% del total, però només ocupen el 5%de la superfícies
agrària. Les explotacions de més de 100ha comprenen el 5,5% del total i disposen
del 57% de la superfícies agrària. Per tant, n’hi ha moltes de petites, el conjunt de
les quals ocupa poca superficie, mentre que hi ha poques explotacions grans que
reuneixen una part molt important del sòl conreable.
GRAN EXPLOTACIÓ O LATIFUNDIS
Els latifundis són explotacions de grans dimensions on es practica una
agricultura extensiva. A Espanya predominen Castella la Manxa, Extremadura i
Andalusia.

Tradicionalment, el latifundi estava associat a una agricultura de baix rendiment

que necessitava un gran nombre de treballadors i en la qual era habitual
l’absentisme del propietari de l’explotació. Avui els antics latifundis estan en una
situació econòmicament favorable, disposen de grans extensions de terra que es
poden mecanitzar i s’hi obtenen collites importants, i la comercialització de les
quals produeix beneficis elevats. Aquestes grans explotacions creen un nou tipus
de feina especialitzada en el maneig de la maquinària.

PETITA EXPLOTACIÓ O MINIFUNDI

Els minifundis són explotacions de petites dimensions, acostumen a fer menys de
10ha. Predominen a la meitat del nord de la península, com també als dos
axripèlags. Actualment els minifundis acusen canvis profunds perquè l’economia
de mercat fa que s’hagi d’abandonar l’autoconsum i augmentar la producció i la
rendibilitat.

Però la grandària reduïda de les parcel·les dificulta la mecanització i l’escàs

volum de la producció no en permet una bona comercialització perquè ha de
competir amb l’augment de preu dels productes industrials d'ús agrari.

Actualment la petita explotació és rendible només si s’hi practica de forma

intensiva o molt científica; aquest és el cas del conreu de plantes ornamentals en
hivernacles a la costa mediterrània, o als conreus primerencs d’horta en regadiu o
protegits per plàstic a Almeria.
EXPLOTACIONS DE GRANDÀRIA MITJANA
A Espanya hi han augmentat les explotacions de grandària mitjana (30 ha). Els
organismes competents de la UE han afavorit les explotacions de grandària
mitjana familiar i han fomentat la pràctica d’una agricultura intensiva amb la
finalitat d’obtenir productes de qualitat per a un mercat cada vegada més exigent.

És per això que han incentivat el reagrupament de parcel·les d’una mateixa

explotació i l’augment de les dimensions mitjançant crèdits, han concedit primes a
les produccions i desgravacions d’impostos han assegurat preus avantatjosos per a
la comercialització dels productes.
2. LA POBLACIÓ RURAL I LES FEINES
AGRÀRIES
En línies generals, actualment la població agrària disminueix d’una manera
progressiva a causa de mecanització de les feines agrícoles i de la baixa
rendibilitat que obtenen els agricultors. Però, a partir de les darreres dècades del
segle XX, alguns habitant de les ciutats van començar a traslladar-se a municipis
rurals, ja fos per buscar-hi una millor qualitat de vida o també per a la millora de
les comunicacions, que faciliten els desplaçaments; aquest èxode urbà ha fet
pujar, encara que hagi estat poc important, la població que viu al camp.

2.1. La població rural i la població agrària

Aquesta nova població resident, sumada a la població urbana que visita els
municipis rurals en períodes de vacances i de caps de setmana, ha afavorit la
creació d’activitats no agrícoles amb l’augment consegüent de les rendes i del
benestar. Això obliga a diferenciar entre la població rural, aquella que viu en una
zona rural encara que treballi en el sector secundari o terciari, i la població
agrícola, la que treballa en el sector primari.

D’una manera quasi paral·lela, i contràriament al que havia passat fins fa poc
temps, les estadístiques mostren un cert creixement de la població activa agrària
compresa entre 16 i 40 anys, en la qual hi ha un gran percentatge d'immigrants
contractats com a assalariats fixos o temporals. Malgrat aquest canvi de
tendència incipient, que reté al camp agricultors joves gràcies a la modernització
de les explotacions i a la facilitat de les comunicacions, hi continua predominant
la població agrària de més de 40 anys.
Hi ha, però, algunes zones rurals espanyoles que mantenen les explotacions molt
tradicionals, en les quals les persones que es dediquen a l’agricultura solen ser
gent d’una certa edat i la mà d’obra jove, entre 18 i 25 anys, abandona el camp i
se'n va a la ciutat, on troba feina en la construcció o en els serveis poc
especialitzats, o bé engruixeix els índex d’atur urbà. Aquest procés afecta fins i tot
a les zones rurals més aïllades, llocs que són coneguts com a rurals profunds.

LA DISPERSIÓ DE LA POBLACIÓ URBANA A LES ZONES RURALS

La dispersió d’una part de la població urbana pel territori respon a diverses raons:
la possibilitat de disposar d’habitatges amb més espai i més barats, per la facilitat
que ofereix el cotxe per als desplaçaments, perquè moltes activitats industrials i de
serveis també s’han situat fora de la ciutat. A més, hi ha una percepció positiva de
la cosa rural, encara que els serveis i llocs de feina es troben en una zona urbana.

2.2. Les feines agràries

A les finques petites i mitjanes els propietaris son els qui treballen la terra amb
l’ajuda de la família (explotació familiar), o amb la participació d’un assalariat
fix o d’uns quants.

A les estadístiques de les feines agràries, generalment no hi comptabilitzen la

feina de de les dones pageses, les quals no sols tenen al seu càrrec la feina
domèstica i familiar, sinó que ben sovint es cuiden de l’hort, dels animals del
corral, de la venda dels productes de l’horta, o fan anar els tractors. Aquestes
tasques, que representen una jornada completa, es comptabilitzen, en el millor dels
casos, com a ajuda familiar a temps parcial.
A causa dels baixos rendiments, de la creixent especialització i mecanització dels
conreus i del nivell d’educació de tota la població, cada vegada és més freqüent
que a l’explotació agrícola hi treballi el cap de família, mentre que la dona i els
fills tenen unes altres activitats econòmiques. També és més habitual cada dia que
el petit propietari treballi al camp a temps parcial; això significa que es combinen
les feines agrícoles amb feina a la indústria, la construcció o els serveis; així es pot
obtenir un segon sou en aquestes activitats.

Actualment, a les finques grans augmenta la gestió directa i disminueix la

parceria i l’arrendament de parcel·les perquè la maquinària pessant necessita
unss grans espais. La mecanització també ha provocat la disminució del nombre
de treballadors assalariats fixos i ha augmentat la demanda de treballadors
eventuals.

DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LA FEINA AGRÀRIA

A la cornisa cantàbrica i Galícia hi predomina la feina familiar pel que fa al treball
assalariat, cosa que es pot identificar amb una agricultura i una ramaderia menys
capitalitzades i unes explotacions no tan orientades en funció dels mercats.

Pel que fa a la feina eventual sobre el treball assalariat s’hi veu clarament una
frontera històrica invisible que té l’origen en la Reconquesta: al nord d’aquesta
frontera hi predominen les explotacions petites i mitjanes en que les famílies
pageses exploten les terres que tenen a càrrec seu, i al sud d’aquesta frontera
(Andalusia, Extremadura, Murcia) hi predominen les grans explotacions i la feina
assalariada eventual.
3. LA PRODUCCIÓ I EL COMERÇ AGRARIS
La producció agrícola depèn de la superfície que hi ha dedicada a cada conreu, la
qualitat dels sòls i la intensitat dels conreus.

3.1. La producció agrícola

Contràriament al que passa a les terres de secà, la superfície dedicada al regadiu
va augmentant gràcies a la progressiva construcció de séquies i canals i a l’intensa
explotació de l’aigua subterrània. L'aportació d’aigua és un factor bàsic per
augmentar la productivitat de la terra i és imprescindible per als conreus d’horta.
Actualment es reguen conreus tradicionalment de secà perquè amb regatges
oportuns es poden salvar les collites en anys de sequera o de pluja a deshora.
També s’ha estès el reg per degoteig per les oliveres, cosa que en multiplica el
rendiment.

ELS CONREUS DE SECÀ

Els conreus de secà més estesos són els cereals, la vinya i les oliveres. Els cereals
generalment es conreen de manera extensiva, la feina està molt mecanitzada i se
seleccionen bones llavors; el blat era el cereal predominant a tota la península,
però actualment augmenten les superfícies destinades a cereal per al pinso. La
vinya i les oliveres no admeten un grau tan alt de mecanització com el dels cereals
i l’obtenció de productes de qualitat exigeix més atencions, encara que les feines
que requereixen són estacionals.

ELS CONREUS DE REGADIU

Entre els conreus de regadiu sobresurt la producció furtícola i hosrticultura. Els
fruiters cítrics que aconsegueixen un alt rendiment per hectàrea conreada tenen un
gran pes en les exportacions. Els fruiters de grana i pinyol competeixen en el
mercat europeu gràcies a la maduració primerènca.
2.2. La producció ramadera
Espanya és el segon país de la UE per la seva importància ramadera. Es tracta
d’un sector tecnificat i molt relacionat amb la indústria transformadora. La
ramaderia espanyola representa un 40% de la producció final agrària. Aquesta
participació va créixer significativament en la dècada de 1960 i s’ha mantingut
estabilitzada o en lleuger descens fins avui.

L’explotació ramadera que es practica a Espanya combina sistemes de producció

tradicional, amb formes de producció intensiva que disposen de les tecnologies
més avançades. Les produccions més destacades s’obtenen a partir de quatre tipus
diferents de bestiar:
- Bestiar boví: És un dels pilars de la ramaderia nacional; a més, Espanya és el
tercer país de la UE per nombre de caps. La tendència dels darrers anys mostra
un descens del nombre de ramaders i una especialització creixent de la
producció de carn i llet.
- Bestiar oví: Les pràctiques tradicionals de cria de bestiar de oví s’han
abandonat i han obert pas a una progressiva professionalització del sector. La
producció de llana és residual i avui interessa especialment la producció de
carn i de llet.
- Bestiar porcí: Ha aconseguit un desenvolupament important, un alt grau
d'industrialització i d’intensificació esportiva. La cria de bestiar porcí es destina
al consum fresc i a la fabricació d’embutits.
- Avicultura: La producció avícola està molt industrialitzada, amb uns
rendiments elevats. El nombre d'aus sacrificades continua sense variacions
sensibles, però el preu en viu que reben els ramaders ha augmentat
progressivament des del 2001. La producció d’ous es manté, igual com el
rendiment per gallines ponedores.
3.3. La comercialització dels productes agraris
Es va considerar que l’entrada d’Espanya a la CEE seria molt beneficiosa per a
l’agricultura: els preus dels productes eren més alts a la Comunitat Europea, es
podrien vendre els excedents de vi i oli i, a més, s’assegurava el mercat per a les
hortalisses i la fruita, especialment les taronges. Espanya ven a la UE el 75% de
les exportacions agràries, però compra el 57% de les importacions d’aliments.

La comercialització òptima dels productes agraris depèn del grau de

desenvolupament de la indústria agroalimentària, perquè un percentatge
important dels aliments que es consumeixen són productes industrials. A escala
mundial, les indústries agroalimentàries estàn molt concentrades en empreses
multinacionals d’elevada productivitat que ofereixen cada vegada més aliments
molt elaborats.
4. ELS PAISATGE AGRARIS D’ESPANYA:
ATLÀNTIC I D’INTERIOR
Un paisstge agrari té un càire integrador perquè reuneix el marc físic, l’activitat
humana i l’organització social, i per això, ofereix una visió geoecològica.

4.1. El paisatge agrari

Els paisatges agraris resulten de la combinació de factors físics i factors humans
derivats de les activitats agràries que duu a terme l’ésser humà.

Els elements més visibles d’un paisatge agrari són les àrees productores: el tipus
de coberta vegetal de les zones conreades, la grandària i el tipus d’explotació, la
presència de ramaderia… També la fisonomia de l'hàbitat humà i la seva
disposició i la presència de les comunicacions.

Segons com es combinen els diversos factors físics, socials i culturals, els
paisatges agraris espanyols s’agrupen en 5 grans tipus: paisatge atlàntic, d’interior,
mediterrani, de muntanya i paisatge de les Illes Canàries.

4.2. Paisatge agrari atlàntic

Els paisatges atlàntics són propis dels espais litorals i prelitorals de la cornisa
cantàbrica i de les terres gallegues. Hi predominen les zones muntanyoses, i per
tant, el relleu és accidentat.

El clima és oceànic plujós, amb temperatures suaus, cosa que afavoreix la

presència de prats i boscos caducifolis. Els boscos han estat explotats d’una
manera intensiva per obtenir-ne fusta o per ampliar la superficie dedicada als
prats. Actualment s’hi fan repoblacions forestals d’espècies més productives.
L’agricultura ocupa poca extensió. Actualment la policultura orientada a
l’autoconsum ha desaparegut quasi totalment; aquest sistema tradicional es manté
solament a algunes zones de l’interior de Galícia.El prats es dediquen a pastures
per a la ramaderia de boví o bé a la producció de fenc per farratge. La
monocultura que ocupa més superfícies és el blat de moro farratger. També són
tradicionals les pomeres per a la producció de sidra.

La ramaderia està orientada a la cria de bestiar boví per produir llet al País
Basc, Cantàbria i Astúries. Per tal de millorar-ne la producció, s’ha incrementat la
cabanya ramadera amb la introducció de noves races, com les vaques frisones, de
les quals s’obté més llet i més bona. A Galícia la producció de bestiar de boví es
destina prioritàriament a carn.

L’estructura agrària és minifundista, sobretot a Galícia, en els agricultors

posseeixen petites parcel·les disseminades; per això s’ha estimulat la concentració
parcel·lària. Les explotacions ramaderes són petites, tant en superfície com en
caps de bestiar i per això hi predominen l’explotació familiar i les petites
empreses, totes elles relacionades amb la indústria làctia o càrnia.

La dedicació ramadera explica que la població agrària visqui dispersa en caseríos

o poblets. Actualment les facilitats de les comunicacions permeten als ramaders
viure en pobles propers, i aluns caseríos es van convertint en residències d’estiu o
de cap de setmana.

4.3. Paisatge agrari d’interior

El clima és de tendència continental amb altes temperatures estivals i hiverns freds
amb glaçades freqüents. La falta de precipitacions a gairebé totes aquestes zones
limita el tipus d’agricultura i els creixement dels boscos. El terreny forestal es
escàs, a vegades associat amb conreus herbacis o guaret i amb les pastures, com és
el cas de les deveses.
Les terres d’interior tenen en comú el conreu de cereals, amb rotacions de
conreus de tipus biennal i triennal. En el passat el blat havia estat el cereal
principal, però avui ha estat substituït per l’ordi, que permet fer rotacions més
curtes i es desina prioritàriament a aliment del bestiar. La feina del camp està molt
mecanitzada; s’hi utilitzen adobs químics i llavors de qualitat, cosa que ha permès
reduir el guaret. A la riba dels rius hi ha petites explotacions hortofructícoles i
captacions d’aigua per regar ocasionalment els cereals, amb la finalitat d’obtenir
el benefici més gran amb el mínim consum.

A les zones de secà hi predomina el bestiar oví, que aprofita els prats de
muntanya. A la rodalia dels nuclis urbans hi ha naus d’explotacions de ramaderia
industrial, mentre que a les deveses extremenyes i salmantines hi ha ramaderia
extensiva industrial.

Tradicionalment, l’estructura agrària era de terres molt parcel·lades amb una

densa xarxa de camins amb centre en pobles grans. Avui a les zones de secà i als
camps de la vora del Guadalquivir hi predominen les explotacions grans amb una
agricultura extensiva mecanitzada. A les zones de regadiu la propietat és mitjana;
però es va substituint per propietats extenses i tecnificades la producció de les
quals es destina a la indústria agroalimentària.

La població és escassa; hi predomina la població envellida a causa d’un èxode

rural elevat. L'hàbitat es concentra tant en petits nuclis rurals com en ciutats de
llarga tradició agropecuària.
5. ELS PAISATGE AGRARIS D’ESPANYA:
MEDITERRANI, DE MUNTANYA I INSULAR
El paisatge mediterrani, el de muntanya i l’insular de les Canàries són els que han
tingut més transformacions els darrers temps, resultat de les intenses accions que
els humans hi hem exercit.

5.1. Paisatge agrari mediterrani

La majoria són llocs de relleu accidentat, però hi ha planes litorals i valls
sedimentàries amb sòls fèrtils. El terreny forestal, tot i que té una extensió
important, és poc productiu, perquè la proporció de muntanya per extreure’n fusta
és escassa. En general, les àrees arbrades s’han anat degradant, igual que les
arbustives.

El clima es caracteritza per les precipitacions escasses. La sequera s’aguditza

durant l’estiu, quan les temperatures són més altes. Aquestes condicions
climàtiques justifiquen la pràctica d’una agricultura de secà, on els conreus
principals són els cereals, la vinya i les oliveres, que formen la trilogia
mediterrània. Uns altres conreus mediterranis són els ametllers, els avellaners i
els garrofers.

En aquelles zones on les temperatures són més suaus i els sòls fèrtils s’hi practica
l’agricultura de regadiu, amb tècniques sofisticades de reg, difusió
d’hivernacles, esmerada selecció de planters i ús de tota mena de productes
fitosanitaris.
La ramaderia ovina i cabruna és extensiva a les zones de secà. La bovina i la
porcina tenen caràcter intensiu a Catalunya, perquè estan destinades a abastar la
nombrosa població dels nuclis urbans. L’estructura agrària es caracteritza per
explotacions de grandària mitjana, encara que a Andalusia hi predominen els
latifundis. A les planes litorals les explotacions són de petites dimensions i
conreades de manera intensiva.

La població, molt nombrosa, tendeix a concentrar-se en pobles grans, tot i que

també hi ha l’hàbitat dispers.

5.2. El paisatge agrari de muntanya

Els paisatges agraris de muntanya se situen en altituds altes i mitjanes. Són zones
de relleu costerut on el clima és fred, amb precipitacions en forma de neu i amb un
contrast considerable entre el vessant sud, més càlid, i el vessant nord, amb
temperatures més baixes.

Les activitats agropecuàries i silvícoles es caracteritzen per l’esgraonament dels

usos del sòl segons l’altitud i la insolació. A les muntanyes del nord de la
península els paisatge són samblant al model alpí, amb terres de pastura, hortes i
conreus al fons de les valls, boscos als vessants i prats d’altura. A les muntanyes
del sud peninsular els conreus s’esgraonen fins a 1500 i 2000 metres a la part
solana. Els vessants baixos estàn treballats en bancals, avui molt abandonats per la
dificultat d’utilitzar.hi maquinària.

L’explotació forestal s basa en l’aprofitament dels faigs i dels castanyers, la fusta

dels quals és molt apreciada. Són espècies de creixement lent; per això s’ha estès
la repoblació de pins i d’eucaliptus. La ramaderia és bovina i ovina, criada de
manera extensiva. La ramaderia ovina manté una transhumància local.
L’estructura agrària és de petites propietats d’àrees conreades en valls i al peu
de les muntanyes, mentre que molts superfícies forestals continuen sent de
propietat municipal o mancomunada entre uns quants municipis.

El poblament és escàs i es concentra en petits nuclis de les valls, que també

articulen les comunicacions. En general, les valls i les terres situades al peu de la
muntanya estan molt parcel·lades i separades per tanques i camins arbrats. Alguns
boscos s’han aclarit en nivells baixos per a pastures.

Actualment els paisatges de muntanya estan canviant sensiblement a causa de

l’impacte del turisme i l’abandonament quasi total de les activitats agràries, de les
quals es manté únicament la explotació ramadera. Aquesta activitat rep ajudes
comunitàries importants perquè es tracta, en general, de les zones rurals pobres.

Als ambients de muntanya hi creix un sector terciari dependent dels espais urbans
que es concreta en turisme d’hivern i d’estiu i en la urbanització, sovint poc
controlada, del territori.
5.3. Paisatge agrari de les Canàries
El paisatge agrari de les Canàries presenta aquestes característiques:
- Factors físics: L'arxipèlag, de sòls volcànics, té un relleu costerut; per tant,
s’han d’aprofitar per l’agricultura barrancs, cims i vessants. El clima és càlid
subtropical, amb tan poca pluviositat que a vegades els conreus s¡han de fer
sota arenaments per mantenir al màxim l’humitat.
- Sistemes agrícoles ramaders: El primer producte continuen sent els plàtans.
El segon producte són els tomàquets d’exportació i després les patates. Per
augmentar el rendiment s’han instal·lat superfícies importants de conreus
protegits sota plàstic que aconsegueixen bones collites d’hortalisses, de
tomàquets d’exportació, i de fruiters a Gran Canària i de fruiters i plàtans a
Tenerife.
- Estructures agràries: El tipus de propietat és variat. En zones de llarga
tradició d’economia de subsistència la propietat és petita, en canvi, a la costa hi
ha propietats extenses destinades a la comercialització de la producció. La
població agrària està en clar retrocés i la dedicada a la pastura és una població
envellida. L'hàbitat rural és concentrat.
- Explotació forestal: Els boscos canaris van patir en el passat unes tales
abusives per poder-los explotar o per aconseguir més espai agrícola.
Acctualment una bona part de la superfície forestal està protegida.
6. LA POLÍTICA AGRÀRIA DE LA UE
Des de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 les decisions
comunitàries en política agrària han esdevingut molt importants per al nostre país.
Avui els conceptes clau d’aquesta política comuna són la seguretat alimentària, la
preservació del medi ambient rural i la relació qualitat-preu. A aquestes directrius s’hi
han d’adaptar el desenvolupament rural i la producció agrícola i ramadera a Espanya.

6.1. La política agrària comunitària

Al començament, va potenciar l’agricultura amb la finalitat d’aconseguir abastar els
països comunitaris i fer pujar les rendes agràries; per això es subvencionaven els
productes i se'n compraven els excedents. Espanya va entrar a la CEE precisament
quan es va canviar de política, cosa que va provocar una certa desorientació en els
agricultors espanyols, que havien fet un gran esforç per intensificar els conreus i
augmentar la productivitat.

La política comunitària necessitava una adaptació a les noves circumstàncies perquè

les ajudes econòmiques provocaven la sobreproducció i la compra d'excedents
mantenia els preus agraris comunitaris per damunt dels preus del mercat internacional.
D'altra banda, l’entrada a la UE de països amb rendes agràries més baixes exigia
disminuir l’ajuda a països desenvolupats, com Espanya.

L’any 2003 la PAC va modificar l’orientació en favor d’una competitivitat més gran i
una adaptació a la demanda i va restringir les ajudes econòmiques. A Espanya això
va obligar a limitar moltes de les inversions previstes i van desaparèixer àrees de
conreus subvencionats, com el tabac i el cotó. L’any 2004 es van unir a la UE 10
països més que van beneficiar a l’estabilitat dels preus i de les ajudes econòmiques,
però l’increment de les terres de conreu va obligar a replantejar l’agricultura
comunitària.
Per al període 2014-2020 la UE va assignar a Espanya una ajuda de 7.451M € a travès
del Programa Nacional de Desenvolupament Rural aprovat finalment el 2015. Aquest
programa té aquests objectius essencials:
- Augmentar la productivitat de l’agricultura i la silvicultura.
- Desenvolupar la indústria agroalimentària.
- Millorar el medi ambient i l’entorn rural.

6.2. Les ajudes a l’agricultura

Actualment des de la PAC es concedeixen ajudes econòmiques per a joves agricultors
i per agricultors d’edat, com ara assistència a la jubilació; i també, per a la recuperació
de zones forestals, per a millores pel qufa al benestar dels animals o per a casos
específics, com ara catàstrofes naturals. Es controla el compliment de les normatives
d'higiene, sanitat i conservació del medi i es fomenten la qualitat i la competitivitat
amb la creació de l'etiquetatge de qualitat de la UE.
7. L’ACTIVITAT PESQUERA

7.1. Caladors dels vaixells de pesca espanyols

En general les plataformes continentals són uns bons caladors, i també zones on hi ha
corrents marins freds rics en plancton i les zones on s’estableix un contacte entre
corrents marins càlids i freds.

Les plataformes continentals espanyoles són poc adaptades per a la pesca. La costa
cantàbrica i la gallega tenen una plataforma exhaurida. La plataforma del Golf de
Cadis és extensa, però queda limitada per les aigües territorials del Marroc; i la costa
mediterrània també està molt empobrida i les seves aigües són massa salades i
calentes.

A causa d’aquesta situació, la flota pesquera espanyola fa anys que busca caladors
rics en altres llocs. A mar del Nord hi feinejaven tradicionalment les flotes d’altura del
Cantàbric i de Galícia, però la UE ha establert limitacions de captures i temporades de
veda. Les aigües de Terranova són freqüentades des de ben antic pels vaixells
espanyols de gran altura, en campanyes de pesca que duren molts mesos i que es
dediquen preferentment a la captura de bacallà i d'halibut, però el Canadà imposa
restriccions.

Els vaixells espanyols també pesquen en aigües del corrent fred que circula per les
costes orientals de les Canàries, a l’anomenat banc saharià, però els conflictes
freqüents amb els països africans limítrofs han fet necessari signar acords amb el
Marroc, Senegal i Mauritània. A causa de tot aquest seguit de dificultats, s’han buscat
noves destinacions en llocs llunyans.
7.2. La pesca a Espanya
A les aigües que envolten la península i les illes s’hi solen diferenciar aquestes zones:

- Regió nord-oest: Inclou totes les costes gallegues. És la regió més important,
tant pel volum de pesca desembarcada com per el valor que té. El Port de Vigo
és el primer d’Espanya i on té la base una bona part de la flota congeladora i
bacallanera. A la seva rodalia hi ha situades les principals drassanes de vaixells
de pesca, una bona part de la indústria conservera i moltes empreses pesqueres
i distribuidores.
- Regió cantàbrica: S'estén des del riu Eo fins al Bidasoa i és segona en tonatge
de pesca desembarcada. Les portes de Pasaia, Ondarroa, Bermeo, Donostia.San
Sebastián, i Gijón serveixen de base a vaixells que pesquen en aigües
comunitàries.
- Regió Mediterrània: Té ports pesquers poc actius. En general són pobres en
pesca, i a vegades han d’importar peix, principalment durant l'època turística.
- Regió canària: Hi ha el port important de Las Palmar i d’Arrecife. S’hi
practica la pesca d'altura i de gran altura a les costes africanes, però tenen
problemes amb països africans limítrofss amb el banc saharià.
- Regió sud-atlàntica: S’estén d’Ayemonte a la Línia de Concepción i compren
els ports de Cadis, Huelva i Algesires, on desembarquen espècies de gran valor
econòmic, sovint procedents de les costes africanes.
 Tema 9. La indústria i la construcció.
1. El Procés d'industrialització a Espanya.
El procés arriba tard. No començara fins a la segona meitat del segle XX.

Anys clau
- 1832: Jose Bonaplata utilitza el vapor com a força motriu a la indústria
cotonera.
- 1842: Tolosa, primera fàbrica de paper continu.
- 1848: Primer alt forn de coc a Trubia (Oviedo)
- 1855: Fundació a Barcelona de La Maquinista Terrestre i Marítima, societat de
la industria mecánica.
- 1857: Banc de Bilbao, entitat promotora d'empreses industrials.
- 1860/70: Concentración de la indústria llanera a Sabadell i Terrassa.
- 1865: Expansió de les exportacions de ferro de Biscaia i de Carbó d'Astúries.
Naixement de la siderúrgia basca.
- 1873: Primera central elèctrica a Espanya: Barcelona.
- 1882: Creació de la societat Alts Forns i Fàbriques de Ferros i Acers a Bilbao.
- 1888: Naixement de Drassanes del Nerbion per a la construcció de vaixells
amb buc d’acer.
- 1898: Expansió de la indústria sucrera com a conseqüència de la pèrdua de
Cuba i Filipines.
- 1898: La societat Tudela Veguín instal·la a Astúries la primera fàbrica de
ciment a portland.

1.1 Els Inicis de la industrialització a Espanya.

Desenvolupament de la indústria fins al 1900.
Es va iniciar timidament a partir del 1830 gràcies a uns pocs empresaris
emprenedors, a les posteriors inversions estrangeres en el ferrocarril i a la mineria
i capitals repatriats a Cuba i de Filipines.
Industria basada en la força motriu de l’aigua i més endavant del vapor.
Lleis protecciones que aseguren el mercat interior i gravaven amb forts impostos
les importacions afavorien la indústria local.

Procés industrial es va localitzar preferentment al nord i al nord-est peninsular:

1. Siderúrgia i industria mecanitzada.
- Explotació del ferro a Biscaia.
- El carbó a Astúries.
2. Industria textil
- Cotó a Barcelona
- Llana a Sabadell, Terrassa i Béjar.

La indústria Espanyola fins al 1939

Es va començar a accelerar al primer terç del segle XX gracias al creixement
demografic que va proporcinar més mà d’obra abundant i barata.
Durant la Primera Guerra Mundial el mercat de la industria textil i siderurgica
estava en els països bel·ligerants. Després és va sofrir una etapa de ressecio que és
va agraujar per la crisi econòmica mundial dels anys trenta: és van enfonsa les
exportacions espanyoles.
La Guerra Civil va provocar un retrocés en l’economia, perquè es van destruir els
mitjans de producció, en especial les indústries i les infraestructures.

L’estancament de la indústria espanyola (1939-59)

Després de la Segona Guerra Mundial els Estats democràtics van sotmetre
Espanya a un aïllament polític i econòmic. La dictadura franquista va imposar una
política d’autarquia, que consistia en l'autoabastiment i la reducció mínima
d’intercanvis amb l’exterior.
Això va asegurar a Espanya un mercat interior sense competencia que va dificultar
la importació de matèries primeres, va impedir la modernització tecnològica i va
permetre la creació de petites indústries que abastien un mercat molt limitat.
Es va crear el Institut Nacional d'Indústria (INI) per fomentar el
desenvolupament de la indústria amb l’intervenció de l’Estat.
L’INE va adquirir llicències estrangeres per instal·lar grans indústries de base,
com alts forns, siderúrgies, drassanes, centrals hidroelectriques, automobils o
química bàsica.

1.2. Espanya és converteix en un país industrial (1959-1975)

El Pla d’Estabilització de 1959 va presentar la fi de la política d’autarquia i
l’inici de la liberalització de l’economia espanyola, que fins llavors havia
monopolitzat l’Estat.
L'obertura d’Espanya a l’exterior va ser gràcies als Estats Units perquè estava
interessat en la integració d'Espanya al bloc capitalista.

El canvi de la política industrial.

A partir d'aquell moment, Espanya va viure un gran creixement econòmic i in-
dustrial grâcies a l'eliminació de bona part de les barreres aranzelàries al comerc
exterior. La liberalització va permetre comprar béns d'equip amb els quals van
augmentar la productivitat industrial i l'exportació. En el grup de sectors expor-
tadors figuraven:
- Les indústries dedicades a la fabricació de béns de consum: calçat, cuir, suro,
mobiliari, paperera i editorial.
- Entre les indústries bàsiques destacaven la del cautxú (pneumâtics), la ma-
quinària, la mineria i la indústria naval.
La liberalització va coincidir amb un període de gran expansió econòmica
mundial que va afavorir que un bon nombre de companyies multinacionals
s'instal·lessin en territori espanyol per causes diverses: la mà
d'obra que emigrava del camp a la ciutat era abundant i barata, la conflictivitat
laboral era inexistent donat el control que exercia la dictadura franquista, la
permissivitat era elevada i el mercat interior es desenvolupava ràpidament amb
una demanda creixent de productes industrials.
Es van realitzar inversions industrials amb capital exterior, de les quals poc més
del 40 % corresponien a empreses nord.americanes, un 30% a empreses de la
Comunitat Economica Europea i un 20 % a capital suis En aquest període, les
principals indústries van ser les automobils electromagnètiques i la química
juntament amb la fabricació de cotxes, la instal·lació de refineries de petroli i la
diversificació de productes químics i farmacèutics.

1.3. Distribució territorial de la indústria espanyola fins al 1975

El model tradicional de la indústria espanyola es va basar en nuclis poc
concentrats entre els quals destacaven Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid.

- Catalunya. El cas català era el resultat de l'existència d'una classe burgesa

empresarial que havia acumulat capital gràcies al comerç, a l'agricultura i a les
manufactures. Aquesta burgesia va invertir el seu capital en la producció de filats i
teixits de llana i cotó per abastir el mercat espanyol. Aquella indústria no
comptava ni amb matèries primeres ni amb carbó, que calia importar d'altres
països, fet que explicaria la seva concentració prop de ports. Posteriorment es va
sumar a la tèxtil la fabricació de maquinària, productes químics, material
ferroviari i automòbils.

- País Basc. Al país Basc s'havia format una classe empresarial industrial gràcies
a l'extracció del mineral de ferro, que s'exportava a Anglaterra en vaixell. A la
tornada, necessitaven carregar llast i per això transportaven a baix cost hulla
anglesa transformada en coc. Això va fer possible el desenvolupament de la
indústria siderúrgica del Nerbion, prop de Bilbao, que al seu lloc va donar origen a
una important indústria mecànica.

- Astúries. L'activitat extractiva asturiana es va desenvolupar a causa dels

importants jaciments de minerals i la seva proximitat als ports que permetien
l'exportació. El desenvolupament de la mineria va suposar només l'extracció del
mineral i la seva venda, ja que les companyies estrangeres realitzaven la
transformació del mineral al propi país. Es va desenvolupar a Astúries una
siderúrgia de capital francès, a Mieres i la Felguera, que utilitzava hulla asturiana,
la qualitat del qual, però, va limitar-ne el creixement.

- Madrid. L'àrea industrial de Madrid es va veure afavorida per factors de

localització vinculats a la capitalitat de l'Estat com la proximitat a llocs de presa
de decisions, l'existència d'un mercat urbà important i la disposició de mà d'obra
abundant i barata procedent de l'emigració rural.

A partir del 1959 l'Estat va fomentar la creació d'altres nuclis urbans a través dels
pols de desenvolupament (Saragossa, Burgos, Vigo, La Corunya, Sevilla...).
Encara que hi va haver ciutats que van tenir un creixement industrial notable, com
ara Valladolid, no es va conseguir atraure la indústria cap a les regions mancades
d'aquesta. Així es va mantenir l'acusat desequilibri entre les zones tradicionalment
molt industrialitzades i la resta del territori espanyol amb una escassa presència
industrial.
2. La reestructuració industrial a Espanya.
2.1. La indústria espanyola del 1975 al 1985
La crisi mundial del model industrial fordista
Entre les causes de la crisi cal destacar:
- Els empresaris industrials necessitaven cada cop més mà d'obra per incrementar la
producció, això va provocar que, progressivament, accedissin a les peticions dels
treballadors que exigeixen millors salarials, jornades de treball dignes i contractes
fixos. Com a conseqüència, els salaris van augmentar i els beneficis van disminuir.
- La crisi industrial es va precipitar amb la crisi energètica. L'Organització de Països
Exportadors de Petroli (OPEP) va aconseguir arribar a un acord per disminuir la seva
producció i augmentar el preu del barril de petroli. La producció industrial es basava
en un gran consum d'energia barata i, en conseqüència, amb la pujada del preu del
petroli els productes industrials es van encarir; això va provocar la caiguda de les
vendes i va disminuir la circulació de capital, amb el conseqüent encariment del
crèdit.
- Els països industrials començaven a patir la competència dels Nous Països
Industrialitzats (NPI) que competien en el mercat internacional amb productes a millor
preu.

La crisi industrial a Espanya

A Espanya, als anys setanta van coincidir tres factors: la crisi mundial, una situació
industrial deficient i la crisi política del final de la dictadura franquista i la transició a
la democràcia. El país va concentrar els esforços en els aspectes polítics de manera
que es van retardar les mesures econòmiques necessàries per a fer cara a la crisi
industrial.

La indústria espanyola arrossevaga un retard tecnològic important, una estructura poc

competitiva provocada per la política proteccionista, un consum excessiu d'energia i
una dependència econòmica de l'exterior. La crisi es va manifestar en una inflació
galopant per la pujada salaris i del petroli i en l'encariment dels preus dels productes
industrials.

El pas següent va ser la caiguda de la demanda interior i de les exportacions per

manca de competitivitat. Nombroses indústries van haver de tancar i l'atur va
augmentar de manera incessant. Del 1975 al 1980 es van perdre més de 800000 llocs
de treball i els nivells d'atur van ser els més alts d'Europa.

La reestructuració de la indústria espanyola

Durant els primers anys de la dècada dels vuitanta es va promoure el desenvolupament
industrial amb la creació de l'Institut de la Petita i Mitjana Empresa Industrial i es van
facilitar crèdits a noves empreses. Malgrat això, l'autèntica reforma industrial es va
iniciar amb el Decret llei de reconversió industrial de juny de 1981, i va continuar el
juliol del 1984 amb la Llei per a la reconversió industrial i reindustrialització.

Les mesures més importants van ser:

- La reconversió dels sectors menys productius, que va afectar en especial la
siderúrgia i les indústries que en depenen, com les drassanes (Bilbao, Vigo,
Ferrol) i l'automòbil (reconversió de SEAT).
- L'eliminació de les empreses amb demanda insuficient com les indústries de
línia blanca d'electrodomèstics i les tèxtils de calçat per la forta competència
dels NPI.

Per reduir la despesa de petroli es va fomentar l'explotació de carbó i es va augmentar

la capacitat de les hidroelèctriques i les tèrmiques. Es van pactar jubilacions
anticipades per facilitar el sanejament de l'economia de les empreses.

També es van establir Zones d'Urgent Reindustrialització (ZUR) amb el fi de reactivar

algunes àrees industrials i evitar-ne el declivi econòmic. Se'n van beneficiar Galícia
(Ferrol i Vigo), Astúries, País Basc (àrea industrial de Bilbao), Catalunya (àrea
metropolitana de Barcelona), Andalusia (badia de Cadis) i Madrid (zona d'Henares i
àrea metropolitana). Es van concedir avantatges fiscals i econòmics a aquelles
empreses que es traslladaven a aquestes zones i hi generaven nous llocs de treball. La
finalitat era potenciar la creació de sectors industrials més competitius i ben dotats
tecnològicament. Malgrat això, aquestes mesures van consolidar les àrees industrials
ja existents com Madrid i Barcelona i es van mantenir els tradicionals desequilibris
territorials.

2.2. El model actual de desenvolupament industrial

La crisi industrial de 1974, que va evidenciar la necessitat de canviar els sistemes de
producció, va coincidir amb la revolució tecnològico-informàtica. Es va desenvolupar
així una nova etapa anomenada postindustrial o informacional i, també, tercera
revolució industrial, que ha donat pas a nous models d'empreses amb una importància
creixent de les noves tecnologies, la innovació i la investigació.

La dimensió i la localització de les empreses industrials

Les empreses tenen uns objectius clars: augmentar l'índex de producció industrial,
mantenir la competitivitat en un món d'intercanvis globalitzats i oferir productes
d'última generació. Per això es tendeix a formar xarxes d'empreses mitjanes, atentes
als canvis constants de la tecnologia punta. Per aconseguir-ho és fonamental comptar
amb científics i tècnics altament preparats i qualificats i una inversió considerable en
R+D.

Per tant, sorgeixen nous factors de localització com ara la proximitat als centres d'alta
tecnologia i l'existència d'infraestructures de telecomunicacions. Al mateix temps
disminueix la importància de la localització a prop dels recursos naturals del mercat a
causa de l'abaratiment dels costos de transport i de la facilitat en les
telecomunicacions; mentrestant, es prioritzan els baixos costos laborals. Aquelles
empreses situades a zones no competitives, o bé per la seva baixa productivitat o
perquè la mà d'obra és cara, acaben per traslladar-se a països menys desenvolupats on
disposen d'un gran nombre de treballadors escassament remunerats i poc conflictius.
3. El teixit industrial
3.1. D'un model nuclear a un teixit difós i interconnectat
El model territorial industrial espanyol es caracteritza per la importància del teixit
industrial previ, basat en nuclis industrials, a les grans ciutats, els eixos industrials que
els uneixen. Aquests nuclis tendeixen a créixer i a formar àrees metropolitanes
industrials, com ara Madrid i Barcelona. Les aglomeracions industrials garanteixen
l'existència d'infraestructures bàsiques (comunicacions, energia, disponibilitat d'aigua,
xarxes de desguàs, etc.). Les seus socials i de gestió de les empreses es situen a les
àrees centrals de les ciutats on hi ha els serveis estratègics: finances, d'assessorament,
d'investigació, etc.
L'aglomeració d'aquestes activitats atreu les indústries i els serveis auxiliars. Com a
result, les activitats industrials es disseminen al voltant de la ciutat, i es crea un espai
urbà difós, amb polígons industrials i naus d'emmagatzematge i redistribució. Alhora,
té lloc un procés de dispersió, provocat per l'elevat preu del sòl industrial i pels
problemes derivats d'aquesta concentració, com ara la conflictivitat laboral i la
saturació de comunicacions. Així, algunes indústries abandonen l'espai urbà i se situeu
seguit els eixos de comunicació per tal d'estar a prop de la ciutat central.

3.2. La localització industrial i els desequilibris territorials

El creixement industrial uneix les grans zones industrials amb les complementàries,
com a conseqüència de l'intercanvi que existeix entre unes i altres, i densifica els eixos
de desenvolupament a prop de les autopistes i autovies. En el teixit industrial espanyol
destaquen les zones de desenvolupament següents:
- L'eix de la vall de l'Ebre. Connecta l'àrea basca amb la catalana, a través dels nuclis o
nodes de Saragossa i Logronyo. A més, aquest eix tendeix a vincular-se amb l'àrea
industrial de Madrid.
- L'eix del Mediterrani. Uneix la Regió de Múrcia, la Comunitat Valenciana i
Catalunya. S'allarga fins a França i la connecta amb l'eix mediterrani europeu, que
arriba fins al Nord d'Itàlia. Per la vall del Roine enllaça amb la gran dorsal europea, la
que reuneix les àrees industrials més actives d'Europa.
- L'àrea industrial de Madrid. Per la seva centralitat, atreu sectors d'alta tecnologia i
capital inversor estranger. Aquesta concentració mostra una localització molt irregular
amb clars desequilibris territorials, ja que la resta d'Espanya presenta una
industrialització notablement inferior.

3.3. Situació actual de la indústria espanyola

Després de l'entrada a la UE la indústria espanyola va viure un procés de
modernització productiva, encara que va haver de superar un període de crisi a partir
del 1990. A mitjans dels anys noranta, ja recuperada, era ja el sector més competititu
gràcies a la moderació salarial i a la flexibilitat en la contractació laboral. L'economia
espanyola per sobre de la mitjana europea, augmentava la inversió es- mèrica als
països de la UE i a Portugal, nord d'Àfrica i Hispanoamèrica s'hi instal·laven empreses
espanyoles.

La indústria ha tingut un bon ritme de creixement de vendes, producció i demanda

encara que va perdent importància dins del conjunt de l'activitat econòmica a causa de
la terciarització general del treball. La crisi financera nord-americana del 2007 que
afecta l'economia mundial es reflecteix a la UE amb una tendència baixista general, i a
Espanya amb una recessió de la cartera de comandes, un augment dels estocs i una
desacceleració del treball.

3.4. Els desafiaments de la indústria espanyola

La indústria espanyola presenta diversos problemes estructurals que afecten
negativament la seva competitivitat davant l'economia europea i la global:
- Dominen les petites i mitjanes empreses, que s'adapten millor a les demandes del
mercat i presenten menys conflictes laborals, tot i que no permeten tenir economies
d'escala, ni grans despeses en nivells tecnològics.
- La productivitat industrial és inferior a la de la UE, fet que incrementa el cost
laboral. Per millorar la productivitat és necessari invertir en les TIC, però la despesa
espanyola en aquest sentit és molt inferior a la de la UE.
- El nivell d'intensitat tecnològica és baix i el percentatge d'inversió en R+D és
insuficient (només l'1,5% de les indústries manufactureres espanyoles presenten un
nivell alt d'intensitat tecnològica i únicament 26 empreses figuren a la llista de les mil
empreses comunitàries que més intervéenen en innovació).
- Això provoca una balança tecnològica deficitària: les principals empreses
d'automòbils, maquinària elèctrica, aparells electrodomèstics i productes farmacèutics
fabriquen majoritàriament amb patents estrangeres, que són una bona font d'ingressos
per als països que les creen, però comporten una despesa enorme per a països com
Espanya que han de pagar per la seva aplicació. És fonamental, per tant, dedicar un
percentatge més elevat del PIB a R+D i fomentar la millora del sistema educatiu i la
formació tècnica laboral.
4. Els sectors industrials a Espanya.
Sota l'epígraf "industrial" s'acostumen a considerar activitats molt diverses que tenen
en comú la transformació d'unes matèries primeres o d'uns productes en uns altres.

4.1. Els sectors industrials a Espanya

A Espanya, la producció industrial presenta una sèrie de diferències segons els sectors
industrials: madurs (d'intensitat tecnològica baixa i demanda escassa), dinàmics (de
tecnologia mitjana i bones expectatives de mercat) i de tecnologia punta (amb una
demanda creixent).

Els sectors industrials madurs

El primer grup d'aquest sector l'integren la metal·lúrgia, productes minerals no
metàl·lics i productes metàl·lics, excepte maquinària. Malgrat els problemes de
reconversió del negoci industrial. Té un pes concentrant quasi el 20% del volum de
negoci industrial. Té un pes decisu al País Basc i a Astúries, on ocupa més del 25% de
l'activitat industrial.

La branca alimentària (alimentació, begudes i tabac) ha reduït el seu pes als últims
anys, encara que el seu percentatge en volum de negoci segueix sent important (un
14% el 2010) i algunes empreses han optat per productes competitius d'alta qualitat.
És la indústria dominant a zones poc industrialitzades com Castella i Lleó, Castella-La
Manxa i Extremadura, on representa quasi un terç del volum industrial.

La indústria tèxtil, de confecció, cuir i calçat, amb poc volum sobre el total (un 3%),
està en clar retrocés a gairebé tot l'Estat. És un mercat dividit: d'una banda empreses
de marca blanca (productes bàsics i sense publicitat) amb una forta competència dels
països emergents; de l'altra, grans marques amb un avançat desenvolupament de
disseny i moda.
Els sectors dinàmics
Tenen una elevada demanda, major productivitat i tecnologia intermèdia o alta. Forma
part d'aquests sectors la indústria de l'automòbil que, producte d'un llarg procés de
reconversió, va esdevenir en el sector amb major xifra de negoci. Últimament passa
per una fase de recessió com a conseqüència de la crisi econòmica.

El sector químic és important en la indústria espanyola i es concentra especialment a

Catalunya. Inclou la refinació de petroli, l'obtenció de productes plàstics, pasta de
fusta i cautxú i la química dels bens de consum com ara l'obtenció de fibres sintètiques
i artificials i productes farmacèutics, que tenen una forta participació de capital
estranger.

Els sectors de tecnologia punta

És tracta d'un sector molt localitzat (Madrid, Catalunya, Andalusia, País Basc) on es
inclou les tecnologies de la informació, automatització, aeroespacial i
desenvolupament farmacèutic, i altres serveis avançats. El sector té un desenvolupar a
Espanya a partir de la seva incorporació a la UE. El sector té una forta dependència
exterior pel que fa a investigació i tecnologia a causa de la seva tardana implantació i
l'insuficient nivell d'inversions en R+D. Per aquest raó el pes del sector punta
espanyol és molt inferior al dels països de la UE. Alemanya per exemple representa el
35% de l'Europa; del Regne Unit, el 30%, mentre que l'espanyola representa només el
2,5%.

4.2. El sector de la construcció

El sector econòmic de la construcció s'acostuma a classificar dins dels activitats
industrials, tot i que aquesta activitat transforma una sèrie de materials en un edifici.
Tot i això, la construcció està relacionada amb el sector immobiliari, les
característiques del qual la inclouen entre les activitats de serveis.
La importància del sector de la construcció en l'economia espanyola
L'economia espanyola ha viscut, des del 1998 fins al 2007, un període de ràpid
creixement a causa, en gran part, del boom immobiliari, un fenòmen que arribava a
suposar el 18% del PIB total de l'economia. Si tenim en compte els sectors associats a
la construcció, aquesta xifra arribaria a situar-se en un 30%. Ahora que augmentava
l'oferta d'habitatges, també s'en va multiplicar el preu, que entre 1999 i 2008 es va
multiplicar per 2.8. La població activa en el sector de la construcció també va créixer;
en l'any 2007 era de 2911200 persones, mentre que a la resta d'indústries hi havia
3416000 treballadors.

Les causes que expliquen la desproporció del creixement immobiliari són múltiples:
les expectatives irreals segons els quals el preu de l'habitatge seguiria creixent
indefinidament, els enormes guanys que s'obtenien amb l'especulació immobiliària, els
subsídids públics destinats a la compra d'habitatge i el fàcil accés al crèdit amb
interessos molt baixos.

La desmesura en la construcció ha afectat en particular les zones turístiques

costaneres, on ha causat greus danys ambientals.

La crisi de la construcció
La crisi financera mundial, declarada a partir del 2007, va provocar la fi de
l'anomenada bombolla immobiliària i la brusca desacceleració del sector de la
construcció, la crisi del qual va agreujar sensiblement la situació d'Espanya davant la
profunda recessió que afectava l'economia mundial.

Només el 2008 l'atur va augmentar d'1100 000 persones i va afectar no només els
paletes, sinó que, en cadena, també va involucrar els sectors relacionats amb la
construcció, com ara els materials per a la construcció, fusta, pintura, mobles,
sanitaris, fontaneria o electrodomèstics. No ha estat fins al 2014 que s'han començat a
crear llocs de treball nets en aquest sector, el que per a alguns analistes significa el
final de la crisi.
L'atur i l'endeutament de les famílies va tenir conseqüències en diversos sectors, ja
que va suposar una disminució del consum de tot tipus de béns, el comerç va baixar
les seves vendes i els bancs van veure augmentar la morositat en el pagament de les
hipoteques, i per tant, es van restringir els crèdits.
5 Els canvis tecnològics, científics i organitzatius
Les primeres investigacions que van donar lloc al canvi tecnològic de la tercera
revolució industrial van tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial. Malgrat això
els avenços no van tenir gran difusió fins a la dècada dels setanta.

5.1. Canvis tecnològics

El primer pas va ser el transistor (1948) que posteriorment es va miniaturitzar i va
donar pas als circuits integrats (xips); aquests es van aplicar a la microelectrònica, i es
va aconseguir el primer microprocessador (1971). A partir d'aquest moment els
fabricadors de maquinària van substituir els grans ordinadors derivats dels
computadors de primera generació. En vint anys es va passar de la inexistència dels
microprocessadors a tenir milions en 1990 i avui en dia tenen un nou i propi sector
industrial: electrònica i informàtica. Al mateix temps els ordinadors es van convertir
en un mitjà de treball imprescindible en els processos industrials.

Les noves tecnologies i la telemàtica han suposat, d'una banda, el naixement d'un nou
sector industrial amb la introducció de nous materials aplicats al desgast volumpartíc
de la microelectrònica (fibra òptica) i de les TIC (tecnologies de la informació i la
comunicació) i, de l'altra, han provocat una autèntica revolució en els sistemes de
producció industrial, ja que, per exemple:

- Automatitzen els processos productius gràcies als robots que pinten, carreguen,
manipulen i s'autoreparen en cas d'avaria.
- Permeten controlar l'evolució de les empreses des de qualsevol lloc del món.
- Detecten instantàniament l'evolució de la demanda i així poden reajustar
immediatament la producció.
- Faciliten la fragmentació dels processos productius i la seva dispersió geogràfica.
- Fan possible la comunicació entre els establiments i la seu central de l'empresa en
temps real.
5.2. Canvis en l'organització empresarial i en la planificació industrial
Les innovacions tècniques permeten obtenir molta informació i transmetre-la a grans
distàncies en temps real i per poder ser aplicables tant en l'estratègia i industrials com
en el mateix procés productiu i fins i tot en l'emmagatzem i la distribució dels
productes.

Els canvis tecnològics han representat les facilitats en les comunicacions i les noves
tecnologies de la informàtica permeten actualitzar els fluxos materials de mercaderies
i persones i, d'una altra, fluxos immaterials de capital i informació que es creuen en
xarxes cada cop més extenses i complexes en el món del comerç.

La gestió i l'estudi de com i on s'ha d'invertir el capital per obtenir-ne els màxims
beneficis són qüestions decisives. S'estudien els sistemes de producció, així com una
infinitat de renda a per poder planificar i predirne les conseqüències, amb tota classe
de facilitats.

Els centres d'estudi reuneixen a investigadors i empreses en parcs tecnològics, amb

tota classe de facilitats, on els tècnics especialitzats donen resposta i ajuts per
processos nous de productes.

5.3. Canvis en la localització laboral del les empreses

Les indústries que requereixen mà d'obra poc qualificada es desplaçaran a països en
desenvolupament, amb salaris més baixos i amb prou feines existien clares avantatges
avantatges fiscals, amb lleis conjuntures socials i laborals més solts menys soviets
baixos. Això posa en perill les conquestes laborals, aconseguides als països
desenvolupats, com la regulació dels contractes laborals, les prestacions per
desocupació, jornada laboral.

Els empreses prefererien reduir la mà d'obra i augmentar la inversió en tecnologia

avançada i la contractació de tècnics qualificats en disseny, control de qualitat,
màrqueting, etc. D'aquesta manera les activitats industrials tendeixen a convertir-se en
activitats de serveis o terciaritzar-se.

5.4. Canvis en els processos productius

El capital industrial es concentra i s'internacionalitza mitjançant empreses o compra
d'una empresa multinacional. Es forma així una trama densa de grans empreses
multinacionals el mercat en les quals compren el conjunt del planeta i que tenen com a
objectiu la supremacia del benefici privat com a motor del funcionament empresarial.
Fruit d'aquesta globalització és l'adaptació dels sistemes de producció i la
diversificació dels productes.

La fragmentació i la dispersió de la producció

El procés de producció es fragmenta i es dispersa de manera que es redueix la mida de
l'establiment per evitar la concentració de la producció i dels obrers. Les empreses
multinacionals divideixen la producció en diversos establiments situats a vegades en
països, que s'especialitzen en la fabricació d'alguns components en models específics.

Les empreses tendeixen a una producció globalitzada: una determinada part del procés
és realitzat per la fàbrica més eficient, encara que estigui lluny de la seu central, cosa
que comporta a un procés de deslocalització. Altres empreses externalitzen
operacions: es desprènen de processos i serveis que puguin subcontractar (la
comptabilitat, l'emmagatzematge, la distribució del producte...).

Aquestes estructures empresarials fan que l'empresa adquireixi una gran flexibilitat
tant en la localització dels seus establiments com en la relació amb les empreses
auxiliars o contractades.

La diversificació dels productes

Existeixen grans empreses globals que venen els mateixos productes estandarditzats,
fabricats en sèrie i orientats a un consum massiu, promocionats amb insistents
campanyes publicitàries.
Altres empreses, tecnològicament molt avançades, tenen una producció flexible;
observen el producte que té una major demanda i fabriquen segons la demanda amb
ella, ja que disposen d'un centre d'adequació que canvia el producte que es fabrica
mitjançant una reprogramació. Així eviten costos d'emmagatzematge i l'acumulació
d'estocs invendibles.
6. La indústria espanyola en el context europeu.
6.1. La integració d'Espanya a la CEE
Espanya va haver de fer un gran esforç per abandonar la seva política proteccionista i
reconverter les seves empreses per fer-les competitives a escala mundial. Quan el
1985 es va signar el tractat d'adhesió a la CEE les regions industrials espanyoles
presentaven una notable falta de modernització, un nivell d'innovació molt baix, greus
deficiències en les infraestructures i problemes ambientals greus.

L'Europa més desenvolupada va tenir un paper fonamental com a element

dinamitzador de l'economia espanyola, ja que Espanya es va convertir en receptor de
recursos procedents del pressupost comunitari. Aquests fons es van invertir
principalment en la millora de les infraestructures bàsiques, la formació i
desenvolupament tecnològic, l'aplicació de polítiques ambientals, la modernització de
projectes rendibles i la integració en projectes internacionals d'investigació.

Les millores anaven dirigides a augmentar la competitivitat industrial per tal de no

perdre quota de mercat interior, per la lliure entrada de productes industrials europeus,
i a aconseguir una quota més gran als països de la UE.

El liberalisme econòmic imposat per la Comunitat Europea va suposar la progressiva

privatització de les empreses públiques creades per l'INI. L'Estat va sanejar aquestes
empreses amb grans inversions realitzades amb fons públics i les va privatitzar. Les
empreses inviables van passar a formar part de la Societat Estatal de Participacions
Industrials (SEPI), en part finançades per l'Estat.

Les polítiques ambientals i l'activitat industrial

La Unió Europea exigeix als Estats membres que controlin la contaminació i les
emissions de CO2. Per això, finança polítiques ambientals de protecció territorial,
avaluant els impactes ambientals, promocionant l'aplicació de tecnologies nets
(indústria verda) i proposa auditories ambientals i operacions de rehabilitació.
Espanya es troba entre els països amb emissions elevades de CO2, a causa de la
combustió de carbó en plantes siderúrgiques i en termoelèctriques. Encara que mostra
el seu acord amb les polítiques, resulta difícil aconseguir els objectius proposats i la
indústria espanyola segueix sent molt contaminant.

6.2. Les directrius industrials de la UE en l'actualitat

A l'inici de la dècada dels vuitanta del segle passat, la CEE havia facilitat la seva
política industrial en els problemes sectorials que plantejaven la indústria siderúrgica,
la construcció naval i la tèxtil i del calçat; a més havia fomentat el suport a les petites i
mitjanes empreses (PIME).

Però en el món globalitzat la indústria europea té greus problemes: la desacceleració

de la productivitat, la competència dels nous països emergents en els sectors
tradicionals i en els sectors d'innovació i les TIC. Aquesta globalització ha afavorit la
deslocalització tant d'empreses tradicionals, que ocupen molta mà d'obra, com
d'indústries d'alta tecnologia.

Davant d'això, els plantejaments de la UE han canviat. La indústria europea ha de ser

capaç de competir a escala mundial i necessita:
- Un augment continuat i sostenible de la productivitat a base d'innovació i esperit
empresarial.
- Professionals millor preparats, amb una formació laboral equiparable a la dels Estats
Units o del Japó.
- Una inversió en I+D més gran i aconseguir un major nombre de patents europees i
més indústries d'alta tecnologia.
- Fomentar la cooperació tecnològica.
6.3. Els espais industrials espanyols en un món global
El teixit industrial espanyol s'ha anat incorporant a la globalització econòmica, de
manera que les nostres zones industrials es configuren com ara punts d'una xarxa de
producció a escala mundial.

Aquesta xarxa es caracteritza per la concentració de capital i de decisió en poques

empreses multinacionals molt poderoses, es redueix així el paper de l'economia
estatal. Nombroses decisions es prenen fora d'Espanya, ja que aquí hi ha poques seus
centrals de grans empreses. Això explica que, malgrat ser una potència industrial,
Espanya no tingui cap paper rellevant en l'economia mundial.

Globalització i deslocalització
En una economia globalitzada les empreses busquen la competitivitat per a augmentar
la seva quota de mercat; d'aquí es deriven les causes de la deslocalització: busquen
menors costos laborals i millors condicions fiscals i tècniques.

D'altra banda, la localització dels establiments industrials s'ha flexibilitzat de manera

que l'empresa pot deslocalitzar part del procés productiu. Aquest és el cas d'algunes
fàbriques tèxtils espanyoles que han desplaçat al nord d'Àfrica o al sud i sud-est
asiàtics els processos que exigeixen una considerable mà d'obra, mentre que el disseny
dels teixits, que és procés de valor afegit més gran, es fa a Espanya.

Les conseqüències de les deslocalitzacions són l'augment de l'atur i la pèrdua

d'ocupació del sector secundari, que cada cop més tendeix a terciaritzar-se. Les
polítiques industrials dels governs proporcionen ajudes a les empreses per a frenar el
procés de deslocalització i l'augment de l'atur.
T10: LES ACTIVITATS DEL SECTOR
1. CARACTERÍSTIQUES I CLASSIFICACIÓ
DELS SERVEIS
El sector terciari o de serveis comprèn el conjunt de prestacions orientades a satisfer
les necessitats i les demandes de la societat. És un sector molt heterogeni format per
activitats molt diverses.

1.1. Característiques del sector

- Activitats intangibles i immaterials: El que s'ofereix i es valor és la qualitat
de la prestació que es fa.
- Activitats impossibles d’emmagatzemar: Els serveis es presten quan calen o
quan són demanats, de manera que solen localitzar-se a prop dels possibles
usuaris.
- Activitats molt diverses: Gran varietat d’activitats.
Actualment es tendeix a diferenciar dos subsectors: terciari clàssic i terciari
superioro quaternari, que aplega les activitats més qualificades: recerca,
telecomunicacions, alta tecnologia…

1.2. Indicadors per a l’estudi del sector de serveis

Per analitzar la importància del sector serveis se sol utilitzar:
- El percentatge que aporta el sector serveis al PIB.
- El percentatge de treballadors ocupats en el sector de serveis.

CLASSIFICACIÓ DE SERVEIS
- Serveis de consum final: adreçats directament als consumidors.
- Serveis de producció i distribució: orientats a empreses o a professionals,
serveis financers, comerç a l'engròs, transports.
- Serveis públics: en mans d’administracions diverses, o comercialitzables, que
depenen d’una empresa privada.
 - Serveis estancats: que no poden augmentar la seva productivitat, perquè no
poden reduir mà d’obra com ara els serveis socials.
- Serveis progressius: en els quals és possible un estalvi en els factors de
producció.

1.3. El sector dels serveis a Espanya

A Espanya, el 2015 el sector terciarri ocupava més del 76% de la població activa.
Aquest valor, però, varia segons les difernts comunitats autònomes. Els percentatges
més en ocupació terciaria corresponen a:
- La Comunitat de Madrid, pel gran nombre de serveis públic d’àmbit estatal.
- Les comunitats autònomes de Canàries i les Illes Balears, per l’activitat
turística.
- Les ciutats de Ceuta i Melilla, que mostren el valor més alt de població
ocupada en els serveis per manca d’altres tipus d’activitat productiva i pel pes
de l'exèrcit i el funcionariat.

DISTRIBUCIÓ DELS SERVEIS PER SUBSECTORS

En desglossar el sector terciari s’observen els següents fets:
- Els subsectors de serveis socials tenen molt pes laboral i s troben repartits de
manera força equitativa al territori. Aquest és el cas dels serveis administratius,
sanitaris o educatius, tot i que hi ha comunitats més ben situades que d’altres.
- El subsector de les comunicacion, les finances i els serveis a empreses està
molt relacionat amb els nivells de renda i amb la concentració de la població,
les empreses i les institucions.
- La major concentració d’empreses comercials es dona a Andalusia, Catalunya,
Comunitat de Madrid i Comunitat Valenciana.
2. EL COMERÇ I ELS INTERCANVIS. EL
COMERÇ EXTERIOR ESPAÑOL
Actualment el volum creixent de la producció i del consum comporta un increment
molt actiu de mercaderies que es traslladen i es comercialitzen ininterrompudament
arreu del món. El desenvolupament dels mercats i els consumidors, cobstant, es
correspon en les necessitats mercaderies que no es poden pal·liar amb estocs o
excedents. S'engeguen mercaderies a un mercat que moltes vegades creix.

2.1. Les característiques principals del comerç

En l'activitat comercial es destaquen aquestes característiques:
· La forta concentració de demanda a les zones urbanes i industrials.
· El gran volum de la demanda permet una especialització creixent del comerç i de la
facilitat de mercaderies cada dia diferent, oferix més facilitats de venda i distribució.
· L'augment notable del volum total dels intercanvis, que fa que es comercialitzi tota
mena de productes, encara que sigui de partit més o men volum. La facilitat, la
capacitat, l'especialització i el baix preu del transport han permès un increment gran a
curt distància i un comerç ampli de navegació activa i global.
· Es fan estudis comercials per tenir un coneixement més gran sobre la tendència i les
preferències de la demanda, amb la finalitat de millorar la distribució de mercaderies a
tot el món.

· Al llarg del procés d'intercanvi, el producte passa per diferents intermediaris (agents
comercials minoristes, transportistes...) i intervenen entitats financeres o
asseguradores.

· La creació de grans empreses comercials, de vegades multinacionals, que dominen

gran part del procés de comercialització.
2.2. El creixement del sector comercial
L'expansió dels intercanvis internacionals es deu bàsicament a dos factors:

· La liberalització del mercat. L'eliminació progressiva de barreres al lliure comerç va

ser impulsada en primer lloc per l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT) i,
després, per l'Organització Mundial del Comerç (OCM). La supressió de molts
aranzels ha permès a les empreses crear xarxes d'intercanvis cada vegada més denses i
extenses.

Però, malgrat la mundialització del comerç, aquest es distribueix de manera desigual

atès que, tant el comerç interior com l'exterior, es concentren més intensos als països i
els blocs econòmics que formen la Unió Europea, als Estats Units, a la Xina i al
Japó-Corea del Sud.

· Les noves tecnologies. Les noves tecnologies de la informació i de la comunicació

han permès tenir coneixement dels mercats i de les seves peculiaritats, comprar i
vendre a temps real i realitzar cobraments i pagaments a través de la xarxa informàtica
bancària amb nivells de fiabilitat molt alts.

2.3. El comerç internacional

El comerç internacional representa l'intercanvi de béns i mercaderies de cada país amb
altres països.

El comerç internacional espanyol

Espanya està inclosa en el bloc comercial de la Unió Europea, el recer país comeciant
i el tercer en importacions. Com a membre de la Unió Europea, realitza els seus actes
comercials amb aquest bloc.
Espanya comercia dins de la UE al voltant del 70% de els seves exportacions i el 59%
de les importacions. La relació comercial més intensa es concentra amb els països
Alemanya, França i Itàlia. La resta de les importacions espanyoles són amb altres
països de l'àrea espanyola que estan més enllà del bloc comecial, com ara Amèrica i
els comerç que Espanya manté amb altres països representen una total al 24%.
Mesuren entre els grans països del comerç, però cal destacar les importacions de
petroli procedents de països del golf Pèrsic.

2.4. La balança de pagaments

La balança de pagaments indica el conjunt de transaccions econòmiques que un país
establix amb l'exterior. Es divideix en:

➢ Balança de comerç. Explica l'exportació i importació de béns i serveis.

➢ Balança de capital. Inclou les transferències de capital públic i privat entre
països. Pot contemplar tant amb el capital permanent com temporari.
➢ Balança de serveis. És pot registrar les transaccions que es produeixen en
l'àmbit del turisme, els serveis financers, entre altres.
➢ Balança de compte financer. Registra entrades directes i financeres i reserves
del bancs nacionals, entre altres.
➢ Balança per compte corrent. Comptabilitza ingressos i pagaments realitzats pels
serveis, rendiments i transferències. S'hi inclouen:
○ Balança comercial. Registra la compra i la venda de mercaderies.
○ Balança de serveis. Inclou serveis, assegurances, serveis informàtics i
patents.
○ Balança de rendes. Compta amb els rendiments o els beneficis de
capital de treball, etc.
○ Balança de transferències. Conté les tramesses de capital d'immigrants,
donacions i ajudes al desenvolupament.

La balança de pagaments a Espanya

La balança de pagaments a Espanya tradicionalment mostra un saldo negatiu:
 - La balança comercial presenta un dèficit elevat pel valor de la importació de
productes energètics (petroli).
- La balança de vendes també sol ser deficitària, a causa de l'endeutament extern
de l'economia espanyola.
- La balança de serveis sol tenir superàvit gràcies al turisme.

Els darrers anys, la disminució en el dèficit de la balança comercial és conseqüència

de la davallada del consumació general per la crisi econòmica mundial: els productes
d'importació han estat substituïts per productes fabricats a Espanya, han augmentat les
exportacions i ha baixat el dèficit energètic.
3. LES CARACTERÍSTIQUES DEL COMERÇ
INTERIOR A ESPANYA
El comerç interior d'Espanya presenta dues característiques bàsiques: és un sector amb
nombroses empreses petites que estan distribuïdes de manera desigual.

3.1. Els canals de comercialització

El comerç interior espanyol es caracteritza per la dualitat, de manera que hi
coexisteixen un gran nombre d'empreses petites juntament amb empreses comercials
grans, de capital nacional o multinacional.

A Espanya, la distribució comercial, per mitjà dels canals de comercialització genera

al voltant del 10% del valor afegit total i el 16% de l'ocupació.

Els canals de distribució dels béns d'equipament

Els béns d'equipament no necessiten gaires intermediaris perquè les instal·lacions
industrials, maquinària pesant, màquines eines, maquinària tèxtil, vehicles de gran
tonatge o vehicles elèctrics de passatgers i fàbriques completes (clau en mà) es
fabriquen per encàrrec.

En la comercialització d'aquests béns de gran valor econòmic sovint el lloguer, que

consisteix a llogar la maquinària per a un projecte renda amb possibilitats de compra, i
el renting, que inclou el manteniment i l'assegurança de despeses inesperades però
sense possibilitat de compra especificada en el contracte. En aquest subsector
sobresurt la venda i lloguer de maquinària (Madrid, Barcelona, València, Bilbao...).

Els canals de distribució dels béns de consum

Els aliments frescos exigeixen una cadena comercialització ràpida i, en general, la
dimensió reduïda de les explotacions explica que hi hagi en aquest cas, una llarga
cadena d'intermediaris; això fa que se'n vagi carregant el preu inicial, de manera que
de vegades el consumidor acaba pagant-ho cinc vegades més car que en l'origen. Això
ha afavorit la creació de cooperatives i agrupacions de productors que s'encarreguen
de la comercialització i la venda directa a les grans superfícies o als mercats centrals,
com ara Mercabarna o Mercamadrid.

La comercialització de béns de consum duradors, com ara ali­ments enllaçats i

conserves, confeció, electrodomèstics, mobles, etc., continua molt atomitzada en petits
comerços que ofereixen l'avantatge d'un servei personalitzat. Van guanyant terreny les
grans superfícies comercials, els supermercats, els hipermercats i els grans magatzems
que poden oferir preus més ajustats perquè con­tracten grans comandes, ofereixen
marques blanques i fan promocions i rebaixes.

Sovint la implantació d'una gran superfície ha comportat el tancament de petits

comerços que no podien competir amb la imatge i els preus d'aquests grans centres, i
aquest fet ha provocat una degradació de la funció comercial de molts centres urbans.
Actualment es limita l'obertura de nous centres comercials o se'n promou la
instal·lació si es combinen amb mercats i comerços tradicionals.

3.2. Distribució del comerç interior al territori

La distribució del comerç interior depèn bàsicament del desenvolupament econòmic,
de l'existència d'un cert grau de un poder adquisitiu suficient i de la disponibilitat d'un
mercat amb transport eficient.

Aquests factors afavoreixen que el comerç es localitzi predominant a les comunitats

amb més renda per capita, com és el cas, per exemple, de la Comunitat de Madrid,
Catalunya, Navarra i el País Basc, a les localitats que es troben ben connectades i amb
alta densitat de població i als barris urbans.

Si es té en compte el pes de les empreses en el conjunt nacional, hi destaquen

Catalunya, Andalusia, la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana. El conjunt
d'aquestes quatre autonomies suma més de la meitat de les empreses comercials
espanyoles.
3.3. Les jerarquies urbanes i les àrees comercials
L'economia i la geografia s'interessen a conèixer les àrees comercials; és a dir, l'espai
geogràfic al qual va la població preferentment per adquirir els articles que no són de
primera necessitat, com ara electrodomèstics, mobles, llibres, cosmètica, articles de
regal, etc., o també serveis especialitzats com, per exemple, notaria, estudis superiors
o serveis culturals.

El fet de conèixer a quin lloc va la població d'un territori per fer les compres o per
demanar serveis permet establir una jerarquia urbana, delimitar unes àrees d'atracció i
planificar el comerç possible d'un producte o un servei.

En la jerarquia més alta hi ha les grans ciutats: Madrid, Barcelona, València, Sevilla,
Saragossa o Bilbao, amb una àrea d'atracció que supera la de la comunitat autònoma
corresponent. Les capitals de província i alguns centres comercials molt actius són
centres d'atracció menor.
4. EL TRANSPORT: FUNCIONS I
PROBLEMÀTIQUES
Els transports connecten persones i llocs i fan possibles els intercanvis de tota mena
(financers, artístics, empresarials...). A més, la intervenció qualitativa i quantitativa de
transports d'un país són indicadors del nivell de desenvolupament econòmic.

4.1. El transport i les seves funcions

El sistema de transport permet el desplaçament de persones i mercaderies d'un indret a

un altre. Les infraestructures (carreretes, vies fèrries, ports, aeroports) són necessàries
per a la circulació dels mitjans de transport (camions, trens, vaixells, avions...), que
són cada vegada més ràpids i eficients.

Els transports ens connecten ten assenyalades tres funcions importants:

- Presten un servei que respon a la necessitat o al desig de desplaçament de les

persones. Aquesta mobilitat ocasiona una gran intensitat de circulació causar del
desplaçament cada vegada més gran i més freqüent entre el lloc de residència i els
llocs de treball, de serveis o d'oci.
- La mobilitat obligada (per raons de treball o d'estudi) crea grups ben polars de
circulació a les grans ciutats, especialment en les anomenades hores punta, com passa
a Madrid, Barcelona, Bilbao o València.
- Satisfan les necessitats econòmiques perquè posen en contacte la producció amb el
mercat i fan possible la distribució de béns i serveis.
- La globalització estructura l'estat de treball relacionada amb el nivell econòmic. Per
això, la densitat i la qualitat de les comunicacions, les vies de comunicació
directament relacionats amb les àrees de desenvolupament i urbà i econòmic.
- Contribueixen a integrar els diferents grups socials i la difusió de les idees, les
tècniques i les cultures. Actualment, la televisió o Internet són una revolució en la
facilitat del transport de la informació, essencial en el procés de globalització
econòmica.

4.2. La relació entre els transports i l'activitat econòmica

Hi ha una estreta correlació entre fluxos i activitat econòmica, cosa que és evident en
l'anonament arc mediterrani i Madrid. Tantabé es remarcable a forta incidència del
veinatge: dels 15 fluxos principals entre comunitats autònomes, noms un circula entre
comunitats no frontereres.

El transport per carretera indica en gran manera la tendència a la mobilitat general a

Espanya en un termini mitjà, perquè representa el 88% del transport interior de
viatgers (mesurat en viatgers/km) i el 94,3% del transport interior de mercaderies
efectuat en els modes terrestres. A més, es un indicador fiable del que passa en altres
sectors de l'activitat econòmica: així, entre el 2007 i el 2014, la davallada en el
transport de mercaderies (-33%) i de viatgers (-12%) reflecteix la situació de crisi
econòmica viscuda aquest període.

La caiguda del transport de mercaderies per carretera és especialment intramunicipal

(-73%) i intraregional (-43%), i és menor en el transport internacio-nal (-4%).

També és significatiu que les mercaderies que més han deixat de transportar-se són els
materials de construcció, fet que reflecteix la forta relació entre el boom de la
construcció i la seva contracció sobtada.

4.3. Problemàtiques ambientals dels transports

El transport és el principal sector consumidor d'energia final a Espanya (42%), xifra
que supera la mitjana europea (33%). En consonància amb això, les emissions de
gasos d'efecte hivernacle procedents del transport també són a Espanya (24%)
superiors als emesos a Europa (20%): això ens dóna una idea de la importància del
paper que el transport ha de tenir en la lluita contra el canvi climàtic.
Entre els anys 2007 i 2012, el consum energètic procedent del transport es va reduir
d'una mica més del 20% i les emissions que va generar ho van fer d'un 25%. Això,
però, va ser degut a una millora lleu en l'eficiència ambiental del consum energètic i a
la caiguda de l'activitat econòmica i de la mobilitat durant el periode de crisi.

Per modes, la carretera és la gran responsable del consum energètic del transport i de
les seves emissions, atesa la seva preponderància en la mobilitat interna i la seva
dependència dels combustibles fòssils.

Per sota, se situen el transport marítim (21% de l'energia) i el transport aeri; el

ferrocarril és el mode de transport més sostenible.

Per desenvolupar tots els mitjans de transport i millorar-ne les infraestructures, s'opta
per la intermodalitat.
5. ELS MITJANS DE TRANSPORT A ESPANYA
El transport de mercaderies a Espanya es caracteritza pel fet de ser majoritàriament
nacional, amb una quarta del 70,9% davant del 29,1% internacional. El mode
predominant és la carretera (72,8%), seguit del marítim (25,7%), del ferrocarril (1,5%)
i de l’aeri (0,04%).

En l’àmbit internacional és el mode marítim el que té una major representació

(79,7%).

5.1. El transport terrestre

La xarxa de carreteres

El sistema de transport espanyol, tant de viatgers com de mercaderies, dóna un

protagonisme indiscutible a la xarxa de carreteres, que ha esdevingut un element
fonamental de l'organització de l'espai i de l'economia; aquest fet ha provocat un
desenvolupar en el sistema de transport, perquè s'hi ha invertit més que en la xarxa
ferroviària, a diferència del que ha passat als altres països europeus. Les
conseqüències són:

- Una alta congestió de la circulació, especialment a les zones més poblades (Madrid,
Barcelona, València, Saragossa...).
- Una demanda constant de noves vies a causa de l’augment de la circulació.
- Un gran impacte ambiental, tant visual com acústic i de contaminació atmosfèrica.

La xarxa de carreteres d'Espanya tenia, 1 de gener del 2015, 166.284 quilòmetres,

26.124 dels quals estan gestionats per l'administració central i absorbeixen el 51,2%
del tràfic total i el 62,8% del tràfic pesant. A més, hi ha 71397 km que estan gestionats
per les comunitats autònomes i que suporten el 42,8% del tràfic, i 68763 que són
gestions per les diputacions, que suposen el tràfic restant.

Durant molts anys, la xarxa estatal de carreteres ha estat bàsicament radial per
permetre una connexió fàcil de la perifèria amb Madrid, però ha desatès els contractes
entre els eixos radials. Aquesta situació es va corregint progressivament mitjançant la
introducció d'una millor connectivitat entre els radis.

La xarxa d'alta capacitat

La xarxa d'alta capacitat canalitza els itineraris d'interès general i connecta els fluxos
de tràfic interregionals, internacionals i els ports i els aeroports de gran circulació, i
comunica totes les capitals de província. Suporta al voltant de la meitat del tràfic total,
comptant-hi carreteres, autovies i autopistes de peatge. Hi ha trams interirors amb poc
trànsit però, a les àrees més urbanitzades, industrials o turístiques, hi ha una
sobrecàrrega enorme.

De la totalitat de la xarxa de carreteres, 15048 km són vies d'alta capacitat (autopistes

de peatge, lliures i autovies), de manera que Espanya és, actualment, el país europeu
amb més longitud d'aquest tipus de vies. Les autopistes admeten més vehicles i
permeten trajectes més ràpids i més segurs.

La xarxa ferroviària
A diferència de la xarxa de carreteres, la ferroviària mai no va ser tan radial i va
constituir la xarxa bàsica de comunicacions fins a la Guerra Civil espanyola
(1936-39), quan les seves infraestructures van quedar greument malmeses.

El 1941 es van nacionalitzar la majoria de les empreses ferroviàries existents i es va

crear l'empresa Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (Renfe), que connectava
totes les capitals de província. Actualment, Renfe ja no té el monopoli de la xarxa
ferroviària i hi ha empreses d'àmbit autonòmic, com ara els Ferrocarrils de la
Generalitat de Catalunya, els de la Generalitat Valenciana o l'Eusko Tren a Bilbao,
entre d'altres.

La xarxa ferroviària espanyola presenta problemes diversos:

· L'amplada de la via espanyola és d'1,67 m, mentre que la majoria dels països
europeus tenen una amplada d'1,42 m; això obliga a fer transbords costosos a les
fronteres, o a adaptar els eixos dels seus solucions tècniques que permetrin els trens
circular indistintament per una trama de l'una i l'altra amplada.
· Molts dels trens són de via única, i això redueix la velocitat i la freqüència dels
ferrocarris.
· A causa del mal estat d'algunes infraestructures i de la poca demanda de passatgers,
molts trams antics estan infrautilitzats.

Característiques de la xarxa d'alta velocitat

La Unió Europea considera que el transport de passatgers per ferrocarril té futur
perquè és més ràpid, més de 200-600 km, quan uneix grans ciutats i viatge d'usuari
s'incrementa. Per això a Espanya es promocionen trens rapids i còmodes com l'Altaria
(Madrid-Càdis) o l'AVE. Són trens que faciliten l'accés dels viatjants al centre de la
ciutat estalviant-se els desplaçaments a l'aeroport.
Entre els anys 2007 i 2015 hi ha hagut un creixement del 6% en el nombre de viatgers
ferroviaris (que s'explica per l'augment del 23% d'usuaris de l'alta velocitat, amb la
posada en servei de connexions noves), així com l'estabilització del tràfic ferroviari de
mercaderies. El 2014, els usuaris de ferrocarril van superar, per primera vegada, els
viatgers de transport aeri.

5.2. El transport aeri

Els avions són un mitjà de transport en gran expansió, especialment després de la
irrupció de les companyies de baix cost (low cost), que necessiten uns terminals ferms
anomenats aeroports, on hi ha de coexistir les zones de recepció de passatgers, els
serveis per als passatgers i la càrrega, que actualment tendeixen a separar els avions
que transporten exclusivament passatgers; actualment, però, el més estès és tenir a la
vista, han d'estar equips amb hangars per gatzemar i redistribuir la càrrega.

Després de la liberalització del tràfic aeri i la fi del monopoli de les companyies

estatals, el tràfic d'Iberia, han estat freqüents les fusions o la compra de línies aèries i
la creació de companyies molt poderoses com a Iberia participada per Iberia fins a
unió Europea 879,4 milions de passatgers, volum que es traspassat, però l'han situat
comença amb el 2013 i de 16,19 en relació amb el 2009.

La xarxa d'aeroports espanyola

A Espanya, la construcció i l'ampliació dels aeroports ha facilitat l'increment del
turisme, que ha estat d'un 70% els darrers 20 anys, ha contribuït amb un 61% del PIB i
ha generat un 13% dels llocs de treball, per damunt de la mitjana dels països europeus.

L'aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas és molt important, perquè comunica tots els
estats espanyols entre ells, amb a d'altre amb, amb vols directes cap a les altres
barriades, i transoceànics. El segon en freqüència és l'aeroport de Barcelona-El Prat,
que absorbeix la major part del tràfic internacional a Espanya.
Destaquen també els aeroports de les zones turístiques importants: Palma de Mallorca,
Tenerife, Las Palmas, Màlaga, Alacant i Eivissa, així com els afegit el reconeixement
de Lanzarote, Fuerteventura, Menorca i la Palma.

El transport de viatgers als aeroports nacionals i de la UE

El transport aeri espanyol ha reduït el nombre de viatgers des de l'any 2007 d'un 35%,
però els viatgers internacionals han crescut d'un 6% en els desplaçaments per Europa i
d'un 11% en les altres destinacions, que ja són majoritàries per a aquest mitjà.

El trànsit als aeroports espanyols va augmentar d'un 5,9% el 2015, fins a assolir els
207,4 milions de moviments de passatgers.

A Europa, l'aeroport amb més circulació de passatgers és Londres-Heathrow, amb

73,4 milions. Els que segueixen Paris-Charles de Gaulle, amb 63,7 milions de
passatgers, Frankfurt-Main, amb 59,4 milions, Amsterdam-Schiphol, amb 55,0
milions i l'Adolfo Suárez Madrid-Barajas, amb 41,5 milions.

L'aeroport de Barcelona-El Prat hi figura en novena posició, a Europa, amb 37,4

milions de passatgers.

5.3. El transport marítim

Actualment, el transport marítim és rendible per desplaçar grans volums de càrrega a
llarga distància.

Les empreses marítimes, per aconseguir augmentar la rendibilitat, han d'utilitzar grans
vaixells i reduir-ne el temps d'immobilizació en operacions de càrrega i de descàrrega,
i això obliga a condicionar els ports amb infraestructures molt costoses que faciltin
l'emmagatzematge dels contenidors i el transport combinat per tal de, posteriorment,
distribuir la càrrega, ja sigui en camió o en ferrocarril.
A més, els ports competeixen entre ells per atreure el tràfic i reindistribueixen els
contenidors (ZAL) on emmagatzemen i posteriorbain escassos i de nivell mitjà a
escala europea, centres industrials.

El model portuari espanyol

El transport marítim de mercaderies ha guanyat quota de mercat en els fluxos
d'exportació per comptar comab l'any 2000, fins a representar, per 2012, un 67% dels
vols total de comerç exterior. Això ha estat possible per l'obertura de mercats
emergents més llunyans, principalment a Àsia i Amèrica del Sud, on el mode marítim
és gairebé l'única opció viable.

El volum més important del transport marítim correspon als líquids a doll: productes
petroliers en ports propers a refineries o centrals tèrmiques (com ara Algecires,
Bilbao, Tarragona i Cartagena), gas natural, olis, greixos, vins, productes químics...

Els segueixen en importància:

- Els sòlids a granel (carbó, minerals, ciment, adobs, pinso, farratge...) amb
càrrega i descàrrega a Gijón, Tarragona, el Ferrol i Huelva.
- La mercaderia general (automòbils, productes siderúrgics i químics, fruites,
hortalisses, fusta, paper...) als ports d'Algecires, Barcelona, València, Las
Palmas i Bilbao.
- Els contenidors, amb un alt moviment al port de València.

També el nombre de viatgers per via marítima ha crescut a un ritme d'un 5% anual
l'última dècada a causa, essencialment, dels viatgers de creuers.
6. La logística i el transport intermodal
Les activitats logístiques fan d'enllaç entre la producció i els mercats i asseguren la
distribució correcta dels productes i els serveis. L'objectiu final de la logística és, per
tant, assegurar el lliurament d'un producte determinat en el moment i el lloc indicats,
amb la menor despesa de temps i de cost.

Coordinar el procés logístic comporta el control de diferents processos, com ara el de

gestió, emmagatzematge, proveïment, control i planificació de la producció, el
transport, la distribució i el reciclatge, entre molts d'altres.

6.1. La gestió logística

La logística té un paper fonamental en la productivitat de la indústria i del comerç,
perquè els costos logístics totals constitueixen al voltant d'un 6,5% del volum de
negoci de les indústries. D'altra banda, la logística s'ha d'entendre com a motor de
desenvolupament i creixement econòmic del país, amb una contribució al voltant del
3% del PIB i 630 000 llocs de treball l'any 2013.

Tot i que la logística evoluciona cap a la inclusió d'un nombre més gran d'activitats
relacionades al llarg de la cadena d'abastament-producció-distribució de béns, el
transport en sentit estricte continua representant la part més important de la logística,
perquè constitueix al voltant del 60% dels costos logístics totals dels sectors
productius principals.

El Ministeri de Foment ha establert les línies i les actuacions prioritàries en matèria

logística per consolidar el posicionament d'Espanya a escala global, tot aprofitant-ne,
d'una banda, l'excel·lent localització geogràfica, tant a nivell continental com insular, i
d'una altra, un sistema de transport modern que Espanya posseeix infraestructures de
primer nivell en tots els modes de transport (carretera, ferrocarril, transport marítim i
aeri).
6.2. El transport intermodal
Per aconseguir un sistema de transport més equilibrat, eficient, sostenible i competitiu,
cal aprofitar els avantatges de cada mode de transport i, alhora, complementar-ne les
febleses i reforçar-ne les fortaleses en cada cas.

El transport intermodal està format per línies de distribució en xarxes on s'ubiquen les
plataformes logístiques o nodes on s'organitza tot el procés.

La intermodalitat permet mecanitzar i agilitzar les operacions de carregament de

manera que ningú calgui manipular la càrrega; això s'aconsegueix mitjançant el
transport de la càrrega en unitats intercanviables, com, per exemple, els contenidors.

L'impuls de la intermodalitat en el transport de mercaderies suposa acabar amb el

predomini del transport per carretera i fomentar l'eficàcia de les xarxes de transport,
perquè evita la duplicitat d'infraestructures.

El transport intermodal és, també, més eficaç del punt de vista energètic i menys
contaminant, perquè combina els modes de transport més eficients per a cada cas.

El transport intermodal a Espanya

A l'Estat espanyol ja s'hi han establert algunes mesures específiques per afavorir el
ferrocarril en les cadenes logístiques i potenciar-ne l'ús combinat tant amb el transport
per carreteres com amb el transport marítim.

La quota de cadenes multimodals al nostre país ha passat de representar el 10,4% de

les cadenes de transport el 2007 al 17,1% el 2013. Aquestes xifres demostren que
la oferta de transport multimodal resulta una alternativa cada vegada més eficaç i
rendible per als operadors logístics, especialment en el cas de grans fluxos de
mercaderies i de recorreguts de llarga distància.
7. Els serveis relacionats amb el turisme, la cultura i
l’oci.
Les activitats d'oci han esdevingut un fenomen de masses, que fa una aportació cada
vegada més gran a l'economia.
Dins d'aquest ampli sector hi destaca el turisme, que a Espanya té una rellevància
especial.

7.1. Importància del turisme

El turisme és una forma tradicional d'oci que durant anys va ser practicada per una
minoria que disposava d'un poder adquisitiu elevat. Però, a partir de la segona meitat
del segle XX, el turisme va esdevenir un fenomen de masses.

En l'etapa de gran creixement econòmic que va caracteritzar les dècades del 1950 i el
1960, els sindicats europeus van aconseguir el reconeixement de les vacances pagades
com a dret laboral.

D'aleshores ençà, els desplaçaments a l'estranger per turisme han anat en augment. El
sud d'Europa, i especialment el litoral mediterrani, van esdevenir destinació preferent
per l'atractiu de les platges d'aigües càlides, els preus baixos i un cert exotisme.

Aquest fet va ser afavorit per l'augment del nivell de vida, les millores socials, la
generalització de les vacances pagades per les empreses, el progrés dels mitjans i dels
sistemes de transport que permeten desplaçaments a preus assequibles, i una
informació fluïda.

7.2. Espanya, una potència turística

La gran expansió turística a Espanya va tenir lloc a partir del 1960. Basada en una
oferta de preus baixos, va créixer de manera espectacular durant més de deu anys, fins
a la crisi del petroli i el moment històric de la transició.
Actualment, Espanya continua sent un país amb un gran potencial turístic, al qual
arriben cada any milions de visitants. Ocupa un lloc destacat entre les cinc primeres
destinacions turístiques del món, tant pel nombre de visitants que rep com pel volum
d'ingressos que aquests aporten; per això el turisme té una gran importància
econòmica.

Els turistes gasten en viatges, allotjament, restauració, diversió, compres... A més,

aquesta activitat crea un gran nombre de llocs de treball (construcció, comerç,
hoteleria, restauració i serveis diversos), de manera que les zones turístiques
concentren un bon nombre de serveis. Les comunitats autònomes amb més
treballadors en turisme són la Comunitat de Madrid, Catalunya, Andalusia, la
Comunitat Valenciana, Canàries i les Illes Balears.

A les Canàries i a les Illes Balears, l'ocupació en turisme és cabdal per a l'economia
respectiva. Més del 20% dels assalariats treballa en el sector, una xifra molt alta si la
comparem amb la mitjana nacional (menys de l'11%).

El turisme més destacat que es fa a Espanya és l'anomenat "de sol i platja". Molts
d'aquests viatges estan organitzats per empreses turístiques, companyies aèries,
cadenes hoteleres, agències de viatges o tour operadors.

Origen i destinació dels visitants estrangers

Els turistes que visiten Espanya procedeixen majoritàriament d'altres països de
l'Europa occidental: el Regne Unit, Alemanya i França. Actualment també destaca
l'arribada de turistes procedents de l'Europa oriental i de Rússia, així com de la Xina.
La majoria d'aquests turistes arriben a Espanya per via aèria, durant els mesos de
juliol, agost i setembre.

Els llocs de destinació principals són les comunitats del litoral mediterrani (sol i
platja) i la Comunitat de Madrid, que atreu un turisme de tipus urbà i cultural. La resta
de comunitats autònomes participen d'un percentatge turístic discret però creixent.
Les condicions climàtiques han convertit el nostre país en destinació elegida per
persones jubilades de països del nord d'Europa, que han fixat aquí la seva residència.
A més, les noves tecnologies de la informació i de la comunicació permeten a molts
estrangers viure a Espanya i treballar al seu país.

7.3. Turisme nacional i mobilitat temporal

L'augment del nivell de vida dels espanyols ha comportat una mobilitat més gran de la
població, tant en caps de setmana com en viatges de vacances. La generalització de
l'ús de l'automòbil i la millora de les vies de comunicació terrestres (carreteres i
ferrocarrils) han incrementat els desplaçaments de cap de setmana.

Les activitats turístiques que provoquen desplaçaments de cap de setmana són els
esports d'aventura, esquí, golf, turisme cultural, turisme rural o espectacles esportius.
Sovint, les activitats esportives i d'oci estan fortament relacionades amb promocions
urbanístiques: construeixen urbanitzacions residencials que completen l'oferta d'oci,
alhora que suposen una major ocupació del territori.

Pel que fa a destinacions vacacionals, la majoria dels espanyols viatgen dins de la

pròpia comunitat i en les àrees limítrofes. El turisme cap a l'exterior va cap a França,
Portugal, Itàlia i el Regne Unit.

7.4. L'impacte social i econòmic del turisme

En l'Espanya de la dècada del 1960, el turisme va contribuir notablement a la
transformació social, atès que va comportar l'arribada de modes noves, costums
diferents i formes de vida que eren pròpies de les societats democràtiques i avançades
europees. Encara avui el turisme és considerat un factor notable de transmissió de
valors, idees i productes.

L'aportació que durant les dècades del 1950 i el 1960 va tenir el sector turístic per a
l'economia espanyola va resultar fonamental, perquè l'entrada de divises va contribuir
a l'arrencada de l'economia. Aquesta contribució continua sent molt important avui per
la seva alta participació en el PIB.

Malgrat això, continua sent predominant el model de vacances massives i barates a

causa, en gran part, de l'accés dels operadors, que forcen un preus molt baixos per
poder tenir més clients captius recol·lectats dels seus llocs d'origen.

Tot i que Espanya és una gran potència turística, un percentatge molt alt d'empreses
del sector estan molt atomitzades, de manera que més del 90% és considerat
microempreses, la major part dedicades a la restauració i amb pocs empleats.

El treball en el sector turístic sol tenir una durada estacional i moltes de les ocupacions
es consideren banals, i això afavoreix que els salaris dels cambrers, els ajudants de
cuina, el personal de neteja i de manteniment sigui molt baixos. Són feines que ocupen
un percentatge molt alt de dones i població immigrant.

Els resultats de l'activitat turística l'any 2015 demostren que aquest sector és el que
més creix en l'economia espanyola i el que genera més ocupació. El producte interior
brut turístic va experimentar un increment del 3,7% i va assolir el nivell més alt dels
darrers 15 anys.

7.5. El turisme i el seu impacte sobre el paisatge

A les zones de la costa hi ha una urbanització abusiva del litoral amb la construcció
d'edificacions sovint desordenades. D'una banda, la construcció de camps de golf
planteja problemes de subministrament d'aigua, sobretot a l'estiu, quan el nivell dels
aqüífers és més baix. Aquesta manca d'aigua, que en molts casos s'ha resolt amb la
perforació de pous, ha provocat una salinització dels aqüífers. També sorgeixen
problemes d'eliminació de residus i de contaminació de les aigües marines.

D'altra banda, la construcció de ports esportius, amb dics que s'endinsen al mar, altera
la direcció dels corrents marins, que deixen d'aportar sorra a les platges.
7.6. Noves polítiques per al desenvolupament del turisme
El sector turístic espanyol comença a registrar alguns canvis a conseqüència de certes
transformacions i tendències: descens de la despesa mitjana per turista, estades de
menys durada, irrupció de les companyies aèries de low cost, contractació de viatges
per Internet, sorgiment de noves destinacions turístiques competidores, etc.

Ara, la crisi econòmica recent ha afectat notablement el sector, perquè les activitats
d'oci són molt sensibles a la inestabilitat econòmica i a l'augment de l'atur. Tot això
obliga a plantejar polítiques turístiques orientades a replantejar els tres tipus principals
de turisme a Espanya:

- Turisme de sol i platja. Es proposa un pla per millorar-ne la qualitat mitjançant

la limitació de la construcció, la modernització hotelera i el foment de la
qualitat ambiental. A l'hora, s'opta per la diversificació de les ofertes d'oci a
llocs d'estiuig en un moment en què el turisme es mostra més actiu i
participatiu.

- Turisme cultural i de ciutat. Espanya és el segon país del món amb un nombre
més gran de conjunts històrics de valor artístic declarats patrimoni de la
humanitat per la UNESCO. També destaca l'oferta espanyola de museus i
col·leccions d'art, que atreuen un turisme més selecte, menys estacional i que
arriba a qualsevol indret de la geografia espanyola.

- Turisme esportiu. Espanya ocupa el primer lloc en oferta esportiva de golf i

disposa d'infraestructures nàutiques que promocionen el turisme de iot i de
vela. Les estacions d'esquí atreuen un gran nombre de turists nacionals. Certs
esdeveniments esportius, a més d'atreure molt públic directe, suposen una gran
promoció atesa la projecció mediàtica que comporten.
8. ELS SERVEIS A LA SOCIETAT DEL
BENESTAR
Els països desenvolupats garanteixen una sèrie de serveis que són considerats de
primer àmbit per a la ciutadania: l'administració pública, la sanitat, l'educació, la
justícia, la seguretat i l'atenció a la dependència.

L'Estat, ja sigui directament o a través d'empreses privades, estableix aquests serveis

per proporcionar a la població un cert grau de benestar.

8.1. L'administració pública

El model d'organització vigent a Espanya ha vertebrat l'administració pública en tres
nivells: administració general de l'Estat, administració autonòmica i administració
local. Aquesta descentralització s'ha traduït en el conjunt de funcionaris públics que
pertanyen a les comunitats autònomes, més del 50% del total.

Amb data 1 de gener del 2014, la plantilla d'empleats públics a Espanya era de
2.522.306 persones i el nombre de les persones residents a Espanya en empleats
públics representava el 5,5% de la població.

El nombre tan alt de funcionaris ha comportat una major burocràcia i una despesa
pública molt elevada. Per això, a Espanya hi ha pendents reformes de raó profunda i
gestió del sistema, així com preparar i incentivar el personal públic.

D'altra banda, s'ha de destacar que els anys recents de crisi i de retallades han limitat
l'augment en el nombre de funcionaris i de serveis públics, i han afavorit també un
procés creixent de privatització d'alguns serveis.
8.2. L'educació
En les últimes dècades, l'educació a Espanya ha realitzat molts progressos amb
objectius diversos, com ara aquests:

L'educació obligatòria. L'existència d'un model igualitari que oferix a tots els
ciutadans la mateixa major igualtat d'oportunitat per a tots els nivells noves
tecnologies.

L'educació postobligatòria. Són ja tres les dècades en què el nombre d'estudiants i de

centres educatius ha crescut notablement en els nivells de batxillerat, de formació
professional i d'estudis universitaris.

El 2015, el percentage de joves entre 25-35 anys amb estudis superiors és del 41%,
una xifra superior a la de la Unió Europea (36%).

La despesa pública en educació. Malgrat que els darrers anys s'ha incrementat,
continua encara per sota de la mitjana de molts països de la UE, i és molt inferior a la
inversió que hi fan alguns d'aquests països, que obtenen més bons resultats en les
avaluacions de nivells educatius.

8.3. La sanitat
D'acord amb la Constitució espanyola tots els ciutadans tenen dret a rebre atenció
mèdica pública. També tenen dret als serveis sanitaris tots els residents a Espanya i
tots aquells que estiguin empadronats en un municipi espanyol.

La universalització dels serveis sanitaris constitueix, indubtablement, un progrés

social, igual com la generalització de l'educació, però representa una despesa pública
important, sempre en augment, a causa de les millores constants, de la diversificació
de les prestacions i del nivell dels serveis.
Les comunitats autònomes, responsables de la sanitat, han de fer cara al problema del
finançament de la demanda creixent d'aquest servei amb la creació consequent de llocs
de treball, ambulatoris i hospitals.

La despesa en sanitat l'any 2013 va assolir el 6% del PIB espanyol, en davallada

constant des del 2008, quan les retallades pressupostàries van començar a afectar
greument les inversions públiques en aquest sector. El 2013, la despesa pública per
habitant en sanitat va ser de 1393 euros, una xifra que suposa aproximadament el 14%
de la despesa pública total.

A Espanya, la sanitat pública és de molta qualitat; a més, el país és pioner en

trasplantament d'òrgans. Malgrat tot, la manca de personal mèdic genera llargues
esperes per a certes visites mèdiques i per a algunes intervencions quirúrgiques,
provoca malestar entre els usuaris i afavoreix l'auge del sector sanitari privat.

8.4. Altres activitats del sector terciari

Altres activitats del sector terciari importants a Espanya són aquestes:
- Les activitats financeres, que són les relacionades amb la banca i amb les
finances. Els darrers anys, el sistema financer espanyol ha hagut de fer cara a
reptes importants de resultes del procés de liberalització, del desenvolupament
de la informàtica i de l'augment de la competència.
- Els serveis assistencials, que serveixen per cobrir les necessitats específiques
de les persones grans, dels infants i de les persones amb discapacitats, etc.,
també han crescut de manera espectacular. Aquest fet és un exponent d'una
societat pròspera i desenvolupada.
9. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LES
TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ
Els mitjans de comunicació impresos, audibles o visuals (prensa, ràdio, televisió,
Internet) fan possible que les notícies fluïxin i que la població estigui informada. A
més, exerceixen una gran influència social en la conducta dels ciutadans i en l'opinió
sobre els valors socials i sobre les preferències de consum.

9.1. Els mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació, com ara la prensa, la ràdio i la televisió, afecten un gran
nombre de persones i serveixen mitjans tècnics molt sofisticats, una xarxa de
periodistes per cobrir tots i programes, un gran nombre de lectors, oïdors o
espectadors i captar els ingressos econòmics que representi la publicitat.

Són grans empreses els que solen mantenir un diari o una cadena de televisió, i això fa
que molts mitjans de comunicació de masses estiguin en mans de ressos particulars o
partidistes o bé siguin empreses estatals. També existeixen una sèrie i unes emissores
lliures o independents, al marge d'aquests poders, però solen ser minoritaries.

En general, el gran públic no és conscient del poder que tenen a les seves mans els qui
dominen la informació. En general hi ha una programació amb unes exigències de
veracitat o rigor i ètiques més exigents que d'altres. N'hi ha que són sensacionalistes i
persegueixen la imatge o la notícia més sorprenent o més escandalosa, i, per tal de
captar lectors, oïdors o espectadors, ofereixen programes banals. També hi ha mitjans
que analitzen les temàtiques, fan una crítica ponderada, ofereixen espais i programes
de qualitat. Per això, és molt important saber seleccionar la informació que rebem.

La televisió continua sent el mitjà d'informació i d'entreteniment de masses principal.

El seu desenvolupament ha estat espectacular, si es té en compte que la primera
emissió normalitzada de televisió es va fer a Alemanya el 1952. A altres països, com
ara els Estats Units, les televisions pertanyen a empreses privades molt poderoses,
propietàries de cadenes tan importants com la NBC o la Fox, que, a més, són centres
de producció i d'exportació de programes i dominen els satèl·lits de comunicacions.

A Espanya, l'oferta televisiva està formada per la televisió pública, en obert (propietat
de l'Estat i de les comunitats autònomes) i per la televisió privada (en obert o de
pagament). El senyal pot arribar a l'audiència per cable, via satèl·lit o via digital
terrestre.

9.2. La xarxa Internet

Internet ha transformat radicalment els mitjans de comunicació i els seus continguts;
és un conjunt descentralitzat de xarxes de comunicació interconnectades que utilitzen
protocols del tipus TCP/IP. Això garanteix que les xarxes heterogènies o diferents
funcionin com una xarxa lògica única d'abast mundial. Els seus orígens es remunten al
1969, quan es va establir la primera connexió entre ordinadors, anomenada Arpanet,
entre tres universitats de Califòrnia.

Un dels serveis que utilitzen Internet com a mitjà de transmissió i que ha tingut més
èxit ha estat la World Wide Web (WWW o web).

Hi ha molts altres serveis i protocols a Internet, a més de la web: l’enviament de

correu electrònic, la transmissió d’arxius, les converses en línia, la missatgeria
instantània, la transmissió de continguts i de comunicació multimèdia (com ara
telefonia, televisió), l’accés remot a altres dispositius, els jocs en línia, etc.

Això implica que, a més del sorgiment de nous mitjans i tecnologies noves (telèfons
de nova generació, miniaturització de portàtils, etc.), els mitjans tradicionals s'adapten
a aquestes circumstàncies. Així, la televisió, els diaris i la televisió poden connectar-se
a Internet i projectar mundialment el seu abast i la seva dimensió.

Segons dades del 2016, l’ús d’Internet a Espanya ha augmentat en temps de connexió
mitjana de l'usuari de 4 hores per comparació amb l’any 2013. Més del 57,5% dels
usuaris utilitzen les xarxes socials diàriament. D’entre elles, destaquen Facebook
(87,4% de penetració), seguida de Twitter (46,9%) i Instagram (30,7%).

La xarxa de cobertura 4G a Espanya ha estat exponencial, i ja representa el 57,7% de

les connexions mòbils que realitzen els usuaris per mitjà del mòbil.

9.3. La comunicació i la publicitat

La publicitat és una activitat de serveis que ha conegut un gran desenvolupament. A
causa de la necessitat de connectar el seu i de fer-ho de tal manera que resulti
imprescindible o desitjable per al consumidor potencial.

Les agències de mitjans són la peça clau entre els anunciants i els mitjans de
comunicació. Aquestes empreses estratègia a seguir, decideixen el mitjà de
comunicació idoni per promocionar el producte, produeixen l’anunci i fan el
seguiment de l'impacte publicitari al mercat.

Malgrat un descens lleuger a causa de la crisi, el 2013 la inversió registrada pel mercat
publicitari espanyol es va situar en 10,4613 milions d'euros, més de la meitat dels
quals corresponien a mitjans no convencionals (merchandising, bústia, mecenatege).
La televisió continua sent el principal mitjà per volum de negoci, amb una participació
del 40,0% d'entre els mitjans convencionals (cinema, diaris, televisió, Internet).