1

COMENTARI DE TEXT 7:

Doncs bé, si del fet de poder jo treure del meu pensament la idea
d'una cosa, se segueix que tot el que percebo clarament i
distintament que pertany a aquesta cosa, li pertany en efecte, no
puc extreure d'aquí un argument que provi l'existència de Déu?
Certament, jo trobo en mi la seva idea –és a dir, la idea d'un ser
summament perfecte–, no menys que trobo la de qualsevol figura
o nombre [...] I, per tant, [...] jo hauria de tenir l'existència de Déu
per alguna cosa tan certa, com fins aquí he considerat les veritats
de les matemàtiques, que no concerneixen sinó a nombres i
figures; encara que, en veritat, això no sembli al principi del tot
palès, presentant més aviat una aparença de sofisma. Doncs, tenint
per costum, en totes les altres coses, distingir entre l'existència i
l'essència, em persuadeixo fàcilment que l'existència de Déu pot
separar-se de la seva essència, i que, d'aquesta manera, pot
concebre's a Déu com no existint actualment. Però, tanmateix,
pensant en això amb més atenció, trobo que l'existència i l'essència
de Déu són tan separables com l'essència d'un triangle rectilini i el
fet que els seus tres angles valguin dos rectes, o la idea de
muntanya i la de vall; de manera que no repugna menys concebre
un Déu (és a dir, un ser summament perfecte) al que li falti
l'existència (és a dir, al que li falti una perfecció), del que repugna
concebre una muntanya a la qual li falti la vall.
Descartes, Meditacions metafísiques, V

Exercici 1, pregunta I. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules)

les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Al darrere d’aquest text s’amaga la prova ontològica de l’existència de

Déu, ja defensada al segle XI per Anselm de Canterbury. Breument la
podem definir com aquella prova “racional”, no de fe, que postula que si la
ment humana pot pensar un ésser “summament perfecte” com ara Déu, no
té sentit que a dintre d’aquestes perfeccions no sigui present l’“existència”,
comparant-la al fet que si pensem una muntanya, aquesta no pot ser
pensada sense concebre-la amb una vall en llur base. La prova ontològica
(a priori), es combina amb les proves a posteriori: d’“infinit” i de
 2

“perfecció”: el ser humà és finit, però Déu li permet pensar quelcom

d’infinit, no és perfecte, però pot pensar la idea de perfecció. Hume i Kant
les criticaran.

Exercici 1, pregunta II. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en

cada cas), el significat que tenen en el text els mots i l’expressió següents:
[1 punt]

a) “clarament i distintament”
b) “distingir entre l'existència i l'essència”

a) Percepció d’un fet de manera palesa, sense cap dubte, però també; de
manera separada, retallada de la resta de coses.
b) Diferenciar una cosa que pot ser només pensada (monedes d’or en un
somni), d’altra pensada i real: tenir-les a la mà.

Exercici 1, pregunta III. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i

les raons que René Descartes ofereix en les Meditacions metafísiques per a
afirmar-la: “de manera que no repugna menys concebre un Déu (és a dir, un
ser summament perfecte) al que li falti l'existència (és a dir, al que li falti
una perfecció), del que repugna concebre una muntanya a la qual li falti la
vall.” (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de
Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en
el text.) [3 punts]

Aquesta frase és en realitat la pedra angular de la filosofia cartesiana, atès

que Descartes intenta fonamentar-la recorrent a un Déu que li doni
garantia. Si després del dubte radical ha trobat en la raó l’única via vàlida
d’accés al coneixement, i a dintre de la raó les “idees innates” com aquelles
que li permetran un coneixement depurat dels errors que provenen de la
sensibilitat, “idees adventícies”, i de la imaginació, “idees factícies”, és
precisament Déu qui li atorga aquestes idees innates des del moment de la
concepció com a ésser humà. Sense Déu, sense llur garantia no és possible
el coneixement vertader: és un Déu que no ens pot enganyar, perquè a
dintre de les seues perfeccions està el ser sempre vertader, honest i no un
Déu de la falsedat. Les proves de l’existència de Déu, però no
necessàriament el Déu del catolicisme o del protestantisme, són
fonamentals perquè permeten assegurar-nos que estem en el bon camí del
coneixement ja que Déu ens ha dotat de capacitat per a pensar, la qual cosa
 3

no tenen els animals, la resta d’éssers vivents. Som un ser imperfecte, però
així i tot posseïm pensament, raó, “som essencialment una cosa que pensa”,
i tenim idees, les innates, que el propi Déu ens ha transmet en venir al món,
idees que ens permeten, si fem seguir les regles del coneixement
correctament: 1) evidència, 2) anàlisi, 3) síntesi i, 4) comprovació, accedir
al coneixement de la realitat. Si el ser humà comet errors ha estat no per la
raó, pel “enteniment”, que si bé és limitat en ell, ho està més per causa de la
possibilitat en el ser humà de tenir “voluntat”, o sigui, lliure albir,
possibilitat de triar entre totes les coses que l’enteniment li ofereix: Déu ha
preferit que el ser humà tingui llibertat encara que aquesta llibertat el porti
a cometre errors per precipitació o per una mala direcció de la seua ment.
Si Déu ens hagués creat de tal forma que mai féssim errors, en realitat ens
hauria privat de llibertat, semblant a màquines dissenyades per a fer coses
programades, autòmats que sols fan allò que ha estat ja determinat. Contra
l’error i a favor de la voluntat que en fa lliures, Descartes salva a l’home
proposant el seguir unes regles, un mètode correcte, sabent dirigir la
voluntat “pel bon camí del coneixement”.

Però tot això no seria possible sense un Déu que “avali” la possibilitat d’un
coneixement vàlid, científic, inqüestionable com ara el de les matemàtiques
que tants avanços ha portat en la ciència del moment com per exemple els
descobriments de Galileo Galilei i els seus avanços en astronomia: “La
filosofia està escrita en aquest gran llibre contínuament obert davant dels
nostres ulls (em refereixo a l'univers); però no la podem entendre si abans
no aprenem a comprendre la llengua en què està escrit. Està escrit en
llenguatge matemàtic i els seus signes són els triangles, cercles i altres
figures geomètriques, sense les quals és humanament impossible entendre
res; sense ells és com endinsar-se vanament en un laberint ben fosc”.
Aquesta frase de Galileo Galilei la fa seua Descartes, i buscarà en el
mètode de les matemàtiques la clau per a obrir els misteris de l’univers, un
univers que Déu ha format i que deixa en mans dels éssers humans per a
que l’exploren amb les idees innates que ha posat en ell, essent la principal
idea innata precisament la de pensar, i creure, en un Déu que ha format
l’univers i el manté, i a dintre d’aquest univers, la seua principal creació,
l’ésser humà, creat a semblança d’Ell.
 4

L’existència de Déu permet confiar en el coneixement, permet acceptar que

existeix un món fora del nostre pensament, perquè Déu així ens ho fa notar
amb la multitud de sensacions que hi percebem, però també amb
l’autoconsciència del nostre propi pensament que reflexiona sobre tot el
que l’envolta. Confirmar l’existència de Déu, “provar-lo”, significa no tenir
ja cap dubte sobre el món, perquè si fem servir correctament de la nostra
raó, de les nostres idees innates (divines), podrem anar accedint al
coneixement de l’obra de Déu.

Posteriors filòsofs com Hume o Kant rebutjaran les proves de l’existència

de Déu, més quan amb aquestes proves s’intentava construir l’edifici del
coneixement. Hume, des de l’empirisme criticarà les idees innates, afirmant
que no existeixen, Kant, manifestant una postura integradora entre
racionalisme i empirisme dirà molt de temps després de Descartes: “Sense
sensibilitat cap objecte ens seria donat, i sense enteniment, cap seria
pensat. Els pensaments sense continguts són buits; les intuïcions sense
conceptes són cegues. Per això és tan necessari fer sensibles els conceptes
(és a dir, afegir-los l'objecte de la intuïció) com fer intel·ligibles les
intuïcions (és a dir, sotmetre-les a conceptes)”. La qual cosa significa que
sense capacitat de percepció sensorial res podem conèixer, però a la
vegada, sense una ment, un enteniment que els doti de sentit, que els
organitzi i els faci comprensibles, les sensacions sols serien un caos sense
poder conèixer res.

Ja per a acabar, la idea de justificar el coneixement gràcies al fet de

“demostrar racionalment” l’existència, no sols l’essència de Déu per part de
Descartes, és semblant a les quimeres de Plató amb el seu Món de les
Idees, sols concebut en la ment de Plató, però inexistent en la realitat. Tant
Plató com Descartes necessiten d’un ésser sobrenatural per a justificar i
explicar la realitat. Després de Descartes, la idea d’un Déu que sigui la
garantia del coneixement gairebé desapareixerà i Déu ja no serà necessari.
Una anècdota ho reflecteix de la millor manera:

Napoleó, referint-se a l'obra Exposition du système du monde, va

comentar a Laplace: “M'expliquen que ha escrit vostè aquest gran
llibre sobre el sistema de l'univers sense haver esmentat ni una sola
vegada al seu Creador”. Al que Laplace va contestar “Sire, mai he
 5

necessitat aquesta hipòtesi”. Aquesta resposta de Laplace feia

referència al fet que, un segle abans, quan Newton va aplicar al
sistema solar la seua llei de gravitació, al no ser capaç d'explicar les
anomalies dels moviments de Júpiter i Saturn, va argumentar que
aquestes anomalies es devien a la voluntat divina. Laplace semblava
voler mostrar, a més d'una certa superioritat sobre Newton, que les
seves teories només estaven basades en la ciència positiva. Quan
Napoleó, divertit per la resposta de Laplace, li va comentar l'anècdota
a Lagrange, aquest últim va exclamar “Ah! [Déu] És una bella
hipòtesi que explica moltes coses”. Napoleó també li va explicar això
a Laplace, al que aquest molt astutament va argumentar: “Encara que
aquesta hipòtesi pugui explicar tot, no permet predir res”. Aquestes
anècdotes revelen l'ateisme de Laplace.

Exercici 2: compara la concepció de Descartes sobre el paper de Déu en la

fonamentació del coneixement amb la concepció sobre aquesta mateix
qüestió d’un altre autor destacat de la història de la filosofia occidental. [2
punts]

Farem la comparació amb David Hume, un filòsof empirista escocès del

segle XVIII.

Hume nega rotundament les idees innates defensades per Descartes, i entre
elles les de “Jo”, “Déu” i “Món”, considerant-les com pseudoconceptes,
“falsos conceptes o falses idees” que no són en absolut “idees innates”,
quelcom que ha estat en nosaltres pel fet de ser humans, des del moment de
la concepció. Per a Hume, la idea de Déu sols és una creació de la
imaginació humana, una cosa que pot tenir “essència”, si per essència
entenem un concepte “fabricat” per la ment humana, però no “existència”,
perquè mai s’ha constatat empíricament aquesta existència; seria com
parlar de les sirenes, però que cap mariner ha vist, i sols és mitologia,
folklore, fantasia de la ment humana i res més. Dir que Déu ha posat la idea
de Déu en nosaltres és un argument circular, viciós, el que s’anomena com
la “fal·làcia de petició de principi”: Fal·làcia que es comet, en un
raonament, quan en una de les premisses es dóna per descomptat o com a
veritable allò que vol demostrar-se en la conclusió. Dir que Déu és el ser
més perfecte i que llavors a dintre de la seua perfecció absoluta està
 6

l’existència, seria com dir: “Jo mai menteix, llavors tot el que dic és
veritat”, però falta per demostrar la meua absoluta veracitat, de la mateixa
manera que al dir que Déu és absolutament perfecte falta demostrar-ho per
igual.
Hume pensa que la demostració de Déu mitjançant proves, en especial
l’ontològica, és un absurd que només comporta errors com ara pensar que
existeixen idees innates en nosaltres perquè Déu ens les ha posat en el
nostre pensament. Comporta errors perquè pensem que podem conèixer
científicament l’univers sense necessitat d’altres fons de coneixement com
ara el coneixement sensorial, però essencialment perquè ens dona una falsa
confiança al creure que sabrem com és l’univers perquè Déu, en dipositar
en nosaltres les idees innates ens ha donat de les eines necessàries, i
acabem suposant que sols hem de seguir a la nostra ment per a extraure’n
aquelles idees que ens “il·luminaran” sobre el cosmos creat per Déu, com si
aquest ens facilités les coses per a conèixer la seua creació.

Newton encara va caure en aquest error quan no podia explicar, i llavors

predir, els moviments de Júpiter i Saturn. El científic pot tenir creences
religioses, fe en un Déu, però aquesta fe, aquestes creences religioses no
poden impedir que sigui fidel a un mètode d’investigació on, com deia
Laplace, no sigui necessari l’argument de Déu per a explicar i predir
científicament l’univers. Si ho féssim, estaríem fent teologia però no
ciència.

Exercici 3. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació

següent: “L’univers no ha estat creat del no-res; si és llavors etern,
sense un principi, si sempre ha existit, hem de pensar que alguna força
absolutament poderosa és la responsable d’aquesta eternitat i
infinitud. Dir-li “Déu” no és una manera de descriure a aquesta
energia?” Responeu de manera raonada. [2 punts]

Estaria d’acord en anomenar Déu a aquest poder, però difícilment podria

compartir la idea d’un Déu més enllà d’una pura energia. En realitat, la
paraula Déu té fortes connotacions religioses, teològiques que van més
enllà d’aspectes cosmològics, científics, entrant en el terreny de les
creences en una vida més enllà de la mort, en uns ritus i cerimònies
destinades a manifestar l’adoració, la devoció, sovint la renúncia de moltes
 7

coses tot amb l’esperança d’una vida que sols ha estat en el pensament dels
profetes, dels predicadors, dels sacerdots, però mai ha estat constatada,
verificada a no ser mitjançant l’escatologia en els mites com ara el d’Er al
final de la República de Plató sobre la transmigració de les ànimes, o en
altres religions com ara la cristiana o l’islamista, les quals parlen de
l’ànima, la resurrecció i el paradís. Aquesta connotació de Déu és la que em
faria rebutjar l’explicació de la vida, del cosmos relacionant-la amb el
concepte de divinitat, de Déu que habitualment tenim. Acceptaria que per a
definir el concepte de vida còsmica, eterna, infinita, se’n parlés de Déu,
però com a sinònim d’energia, de força, de vitalitat, però sense aquelles
connotacions religioses que abans he esmentat. El cosmos, la vida que en
ell existeix no ha ser patrimoni sols de les religions, de les teologies que
intenten explicar-ho, també pot ser explicat des d’un punt materialista,
ateu..., per què no dir-ho així?. L’agnosticisme estaria un punt entremig:
tenim dubtes i no és quedem en ninguna de les explicacions. La vida, el
cosmos, la seua eternitat i infinitud plantegen una “aporia” o antinòmia: un
atzucac, un sense sortida del pensament que no pot saber, amb absoluta
certesa, sobre una determinada cosa. Kant ho expressa a la perfecció en la
seua primera antinòmia: “Les Antinòmies de la raó pura són quatre. La
primera Antinòmia diu: Tesi: “El món té un començament en el temps i pel
que fa a l'espai està tancat també en límits”. Antítesi: “El món no té
començament, ni límits en l'espai, sinó que és infinit, tant en el temps com
en l'espai”. De moment no ho podem verificar, i llavors parlar d’un Déu
que intervé en el cosmos, en la vida i en el ser humà és també una espècie
d’antinòmia, quelcom que deixem que expliquen per igual, amb les seues
diferències, tant les creences de les persones religioses com les opinions de
les no creients.