Índex

1.- Biografia........................................................................................ 2

2.- Teoria............................................................................................ 2

3.- Pierre Bourdieu relacionat amb l’educació................................... 3

3.1.- Els estudiants i la cultura..................................................... 3

3.2.- La reproducció...................................................................... 4

4.- Critica sociològica a l’educació.................................................... 6

5.- Influències d’altres autors............................................................. 7

6.- Conclusions.................................................................................. 8

7.- Bibliografia................................................................................... 9

8.- Webgrafia.................................................................................... 9

1
1.- Biografia

Pierre Bourdieu va néixer al 1930 a Denguin, als Pirineus Atlàntics francesos. Va

estudiar filosofia a París a “l’École Normale Supérieure”. Bourdieu va morir a
conseqüència d’un càncer al 2002.

Segons el diari parisenc “Le Monde” va ser l’intel·lectual francès més citat a la premsa
mundial a l’any 1969. Al 1964 va publicar juntament amb Jean-Claude Passeron, dos
dels seus primers i més importants textos relacionats amb l’educació: “Les étudiants et
leurs études i Les héritiers”.

Bourdieu va aconseguir el seu major èxit amb el llibre “La misére du monde”, escrit al
1993, en el qual denuncia el sofriment social i fa, en una combinació de sociologia i
antropologia, una radiografia de l’exclusió social, dels desheretats de la modernització,
el progrés tecnològic i la globalització.

2.- Teoria

Bourdieu va ser un dels sociòlegs més rellevants de la segona meitat del segle XX. Les
seves idees són de gran rellevància, tant de la teoria social com de la sociologia
empírica, especialment les relacionades amb la sociologia de la cultura, de l’educació i
dels estils de vida. Podríem dir que la seva teoria és un intent de superar la dualitat
tradicional de la sociologia davant les estructures socials i l’objectivisme i l’acció
social i el subjectivisme. Per això crea dos conceptes nous, el de habitus, el de camp, i
re inventa el concepte de capital.

Per habitus s’entenen les formes d’actuar, pensar i sentir que estan originades per la
posició que una persona ocupa en l’estructura social.

Per camp, entenem l’espai social que es crea al voltant de la valoració dels fets socials,
així com l’art, la ciència, la religió, la política, entre d’altres.

Aquests espais estan ocupats per agents amb diversos habitus, i tenen capitals
diferents, que competeixen tant pels recursos materials com simbòlics del camp.
Aquests capitals, a part de l’econòmic, estan formats pel capital cultural, social, i per
qualsevol que sigui percebut com a “natural”. Aquesta forma de capital es denomina
capital simbòlic.

1
Els agents amb els habitus i amb els recursos de que disposen interaccionen en els
diferents camps socials i en aquesta interacció contribueixen a reproduir i transformar
l’estructura social.

D’aquesta manera, en el treball empíric de Bourdieu es destaca especialment tota la

seva feina de crítica a la cultura manifestant que la distinció cultural no és més que una
forma oculta de denominació, la qual va anomenar complicitat ontològica entre el
camp i el habitus.

D’altra banda, a la segona meitat dels anys 90 es destaquen les critiques de Bourdieu
dirigides als mitjans de comunicació i a la política en general. Per tant, podem dir que
la teoria de Bourdieu està construïda per un conjunt de conceptes relacionats entre sí.

3.- Educació

Bourdieu és un sociòleg que parla molt sobre l’educació, i per a descriure la seva teoria
relacionada amb l’educació ho farem a través de referències a dos dels seus llibres més
importants que parlen sobre l’educació, posant més èmfasi en el segon d’aquests.

El primer llibre és Els estudiants i la cultura, i el segon llibre s’anomena La

reproducció publicats a l’any 1964. L’autor dels dos llibres és el mateix Pierre
Bourdieu juntament amb Jean-Claude Passeron.

3.1.- Els estudiants i la cultura

Es tracta d’un treball sobre els estudiants universitaris francesos a la dècada dels
seixanta. En aquest llibre s’analitza en què consisteix el privilegi universitari i què és el
que es valora en l’ensenyament superior.

Així els estudiants més afavorits aporten hàbits, maneres de comportar-se i actituds del
seu medi social d’origen que els hi són enormement útils en les seves tasques escolars.
Hereten sabers i gustos que els hi dóna una rendibilitat escolar molt eficaç.

El privilegi cultural es fa patent quan tractem d’esbrinar el grau de familiaritat amb les
obres artístiques o literàries, que només poden adquirir per mitjà d’una assistència
regular a espectacles de caire artístic. Per tant, es pot dir, que qualsevol classe
d’ensenyament pressuposa implícitament un conjunt de sabers i una facilitat
d’expressió que són patrimoni de les classes cultes.

1
 3.2.- La reproducció
És l’obra més important de Bourdieu relacionada amb l’educació. Podem veure que
l’escola exerceix una violència simbòlica sobre els seus usuaris. Aquesta violència és
la implantació de sistemes de simbolismes i de significats sobre classes de manera que
tal imposició es concep com legítima.

La legitimitat enfosqueix les relacions de poder, el que permet que la imposició tingui
èxit. En la mesura que és acceptada com legítima, la cultura afegeix la seva pròpia
força a les relacions de poder, contribuint a la seva reproducció sistemàtica. Això
s'assoleix per mitjà del procés mitjançant el qual les relacions de poder es perceben no
com són objectivament, sinó com una forma que es converteix en legítima per a
l'observador.

D’altra banda, la cultura és arbitrària en la seva imposició i en el seu contingut.

D’aquesta manera, el que denota la noció d'arbitrarietat és que la cultura no es pot
deduir a partir del que sigui apropiat o del seu valor relatiu. D’aquesta manera, certs
aspectes de la cultura no poden explicar-se a partir d'una anàlisi lògica ni a partir de la
naturalesa de l'home. Així, podem dir que l’actor principal de l'exercici de la violència
simbòlica és l'acció pedagògica, la imposició de l'arbitrarietat cultural, la qual es pot
imposar per tres vies:

- Educació difosa: té lloc en el curs de la interacció amb membres competents

de la formació social en qüestió. Un exemple podria ser el grup d'iguals.

- Educació familiar: té lloc en l’àmbit familiar.

- Educació institucionalitzada: un exemple d’aquesta és l'escola.

Totes les cultures tenen arbitrarietats culturals i és amb el procés de socialització quan
s'adquireixen aquestes arbitrarietats .

En una societat dividida en classes coexisteixen diferents cultures. El sistema educatiu

conté les seves pròpies arbitrarietats culturals, les quals són les arbitrarietats de les
classes dominants. La conseqüència d'això és que els nens de les classes dominants, a
diferència dels de les classes dominades, troben intel·ligible l'educació.

D’altra banda, el sistema educatiu reprodueix perfectament l'estructura de la

distribució del capital cultural entre les classes així també l'acció pedagògica

1
reprodueix les relacions de poder. D’aquesta manera, per Bourdieu l'autoritat
pedagògica és fonamental i l'èxit diferencial de l'acció pedagògica està en funció de
cada grup o classe. Amb això, Bourdieu es refereix a una disposició cap a la pedagogia
o l'educació que és resultat de l'educació familiar i un reconeixement de la importància
donada a l'educació. Així, a causa de la importància del treball pedagògic, l'acció
pedagògica precisa temps i requereix consistència, distingint-se, d'aquesta manera,
d'altres formes de violència simbòlica. La funció o efecte a llarg termini del treball
pedagògic és la producció de disposicions que generen les respostes correctes als
estímuls simbòlics que emanen de les agències dotades d'autoritat pedagògica.
D’aquesta manera, un element clau que explica les desigualtats educatives és el del
capital cultural.

Bourdieu va desenvolupar el concepte de capital cultural per a analitzar les diferències

en els resultats educatius que no eren explicats per les desigualtats econòmiques. Els
béns culturals o simbòlics difereixen dels béns materials que el consumidor solament
pot consumir-los comprenent el seu significat. El procés d'acumulació de capital
cultural comença en la família i adopta la forma d'una inversió de temps. Aquesta
inversió produeix dividends en l'escola i en la universitat, en contactes socials, en el
mercat matrimonial i en el mercat de treball. El capital cultural no solament existeix en
la forma de disposicions incorporades, sinó que també ho fa en la forma de títols
acadèmics.

En resum, una institució encarregada de la transmissió dels instruments d'apropiació

de la cultura dominant que esbiaixa de manera sistemàtica la transmissió dels
instruments indispensables per a l'èxit escolar és el monopoli de les classes socials
capaces de transmetre pels seus propis mitjans els instruments necessaris per a la
recepció del seu missatge.

L’escola valora allò que ella mateixa no és capaç de transmetre. Així al convertir les
jerarquies socials en jerarquies acadèmiques, el sistema educatiu compleix una funció
de legitimació cada vegada més necessària per a la perpetuació de l'ordre social.

Bourdieu suggereix que els capitals culturals es produeixen, es distribueixen i es

consumeixen en un conjunt de relacions socials relativament autònomes d'aquelles que
produeixen altres formes de capital. La noció de habitus assenyala el seu desmarcatge
pel que fa al marxisme estructural i es defineix com un sistema de disposicions que

1
intervenen entre les estructures socials i l'activitat pràctica, sent modelat per les
primeres i regulat per l'última.

4.- Crítica sociològica a l’educació

Bourdieu ens fa una crítica sociològica de l’educació, i a través d’aquesta ens proposa
anomenar a l’educació com a ritus d’instrucció, ja que aquesta explota les diferencies
prèvies de la naturalesa social. aquest ritus d’instrucció no actua sobre el buit, sinó que
treballa, per a un major èxit de la seva estratègia, sobre divisions “cum fundamento in
re”, fent passar, això sí, el que és una desigualtat de fet per a una discrepància de dret,
és a dir, que l’institució s’encarrega de descriure, gairebé indeleblement, els hàbits
mentals, verbals i corporals dels agents la diferencia que els és pròpia i constitutiva, i
insta categòricament als desplaçats a que assumeixin com una incapacitat personal allò
que no és més que un efecte d’una assignació social.

Per tant, l’institució escolar és l’encarregada d’administrar i implementar legítimament

la ideologia del do, que és aquella vivència popular que creu que la competència
cognitiva està irregularment distribuïda segons els designis indesxifrables de la
naturalesa i que el conèixer no pot ser una altre cosa que l’ interiorització dels límits
establerts per les estructures socials, no es fa una altre cosa que reforçar la solidaritat
originaria entre estructures cognitives i socials, és a dir, que no es farà una altre cosa
que reproduir les condicions necessàries per a reproduir les diferencies de classe que
estan a la base de la producció de les diferents aptituds cognitives.

L’ordre acadèmic assegura, d’aquesta manera, l’ordre social, perquè mentre l’escola
reafirmi, mitjançant el treball pedagògic dirigit a consolidar els hàbits cognitius i de
feina d’una classe, les competències que ja es tenien adquirides d’abans d’entrar en
ella, la discriminació social no semblarà deure res a interessos socials i sí a
discapacitats naturals.

Les investigacions estadístiques demostren que el fracàs escolar incideix en gran

manera en aquells grups socials que les seves condicions de producció del enteniment
estan particularment minvades, és a dir, que d’una manera natural, els infants dels
grups socials més desfavorits interioritzen de manera primerenca els límits de la seva
condició social, de manera que refusen activament integrar-se en un projecte que no és
el seu, auto excloent-se i auto eliminant-se.

1
El component lògic d’aquesta actitud és l’actitud que els pares expressen respecte al
avenir dels seus fills, ja que no sobre passa més que molt excepcionalment el grau
aconseguit per aquests.

La ideologia del do comparteix complicitat amb un instrument que és el llenguatge, i la

idea del “comunisme lingüístic” , que és la distribució i repartició uniforme i igualitària
de la competència lingüística. El llenguatge rep el seu poder no d’alguna cosa que
resideix en un mateix, sinó en d’alguna cosa que resideix fora d’ell, rep el seu poder a
la posició social de qui l’utilitza.

Bourdieu també ens parla del concepte d’assignació estatuària . Les institucions
reparteixen reconeixements oficials entre tots aquells que ja porten inscrits en el seu
projecte de realització personal un projecte construït a partir d’unes condicions
objectives particulars que porten a escollir aquell conjunt de pràctiques i objectes que
més s’adeqüin a la condició, és adir, l’individu que rep un títol, acomoda
completament el seu ser a el ser del títol que rep. Transforma tant com siguin
necessaris els seus hàbits fins a harmonitzar-los amb els que exigeixi la condició
assignada pel títol.

5.- Influències d’altres autors

El pensament de Bourdieu rep bastants influencies d’altres autors.

Bourdieu rep influència de l’estructuralisme de Levi-Strauss. També rep influència de

la teoria de la reificació del marxisme, del relacionisme metodològic de Durkheim i
Weber, i del psicoanàlisi i del simbolisme.

Tot i així, ens centrarem amb l’influencia relacionada amb l’educació, i farem una
petita comparació del que és l’educació per Bourdieu i de l’educació de Durkheim.

Durkheim te molts aspectes en comú amb Bourdieu. Ambdós van mostrar

preocupació pel tema de l'educació, camp al que li van dedicar una enriquidora
reflexió.

Durkheim refuta l'ideal kantià que proposa com a fi de l'educació el desenvolupament

de totes les facultats humanes. Bourdieu en canvi diu que l l'acció educativa és una
acció de violència simbòlica ja que tracta de fer passar una forma particular de pensar,
de fer i d'actuar per una forma universal en un món indefinit de possibilitats culturals.

1
D’altra banda, Durkheim afirma que l'educació no pot reproduir patrons de vida
uniformes ja que és necessària una divisió de les funcions dels membres de la societat.
Per a Bourdieu en canvi, el problema de l’objectivació i estandardització de
significacions culturals particulars, està més relacionada amb el procés de reproducció
de les relacions desiguals entre les classes que conformen la societat.

6.- Conclusions

El impacte de la sociologia de l'educació en la configuració del sistema educatiu actual

és més aviat escàs. No obstant, en l’època de Durkheim va ser bastant influent. Com
vam veure, la seva sociologia va contribuir a assentar la política educativa de la III
República francesa.

Avui dia, especialment en el cas de la reforma educativa espanyola, la sociologia no

sembla estar ocupant un paper clau, tot i que conjuntament amb la pedagogia, la
psicologia i l'epistemologia constitueix un dels suports de l'educació.

La sociologia de l'educació no s'ha revelat especialment útil en el treball quotidià del

professor, així s'ha convertit en un element de desmobilització. D’aquesta manera,
s’hauria de treballar per a que l’educació no provoqui desigualtats socials, i les que hi
puguin haver, solucionar-les.

1
7.- Bibliografia

JENKINS, R.(1992). Pierre Bordieu. Londres: Routledge.

BORDIEU, P.(2000). Poder, derecho y clases sociales. Bilbao : Desclée de Brouwer.

RODRÍGUEZ, J. (2002). Pierre Bourdieu sociología y subversión. Madrid:

Ediciones de la Piqueta.

BORDIEU, P. (1994). Per a una sociologia reflexiva. Barcelona: Editorial Herder

8.-Webgrafia:

 Info Amèrica

http://www.infoamerica.org/teoria/bourdieu1.htm

(Consultada el 5 de Febrer de 2010)

 ParaLibros

http://www.paralibros.com/biograf/autores/bg2010bu.htm

(Consultada el 10 de Febrer de 2010)

 Robertexto

http://www.robertexto.com/archivo3/teor_socol_educac_4.htm

(Consultada el 10 de Febrer de 2010)