M1- EL PROBLEMA DE L’EXISTÈNCIA DEL DRET

1. PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA

Una altra forma d'expressar la idea que el dret és un fenomen social és afirmar que, d'alguna
manera que després caldrà concretar, la seva existència depèn de fets socials.
2. LA TESI SOCIAL
Tesi per a donar compte del dret com a fenomen social i segons la qual l'existència del dret
depèn de l'existència de determinats fets socials.
2.1. Un model simple: uns manen i altres obeeixen
2.1.1. Sobirà i hàbit d'obediència
Si algú es posa a reflexionar sobre quins poden ser els fets que cal tenir en compte per a
considerar el dret com a fenomen social, és gairebé segur que li semblarà fora de tot dubte el
següent: si en una societat diem que hi ha dret (si existeix un determinat sistema jurídic) és
perquè algú ha dictat normes que els altres obeeixen. Aquesta nova intuïció que tots tenim és
la que constitueix la base de la resposta teòrica que van desenvolupar al segle XIX Bentham i
Austin.
Per a Austin, per exemple, el dret és un fenomen propi de societats de mida gran i que tenen
un sobirà. El sobirà és una persona o grup de persones que té el poder últim en una societat.
Algú té el poder últim de la societat si, i només si, és obeït majoritàriament de manera habitual
per la resta dels membres de la societat i, al seu torn, no presta una obediència semblant a
ningú.
L'existència d'un sobirà és el primer fet al qual cal fer atenció per a saber si s'ha constituït un
sistema jurídic en una determinada societat. Alhora, el sobirà pot ser identificat amb
independència de si ocupa aquesta posició legítimament o no. Aquesta teoria, que sol rebre
el nom d'imperativa, es pot caracteritzar per dos trets: el seu monisme i el seu caràcter
reductiu.
El fet que es tracti d'una teoria monista significa que totes les normes jurídiques obeeixen a
un únic model: serien normes del sobirà que imposen obligacions als seus súbdits, sota
l'amenaça de sanció en cas d'incompliment.
La teoria imperativa també és reduccionista. És així perquè sosté que el llenguatge
normatiu utilitzat a l'hora de descriure i usar el dret (quan parlem d'autoritats, drets,
obligacions, etc.) pot ser analitzat, sense perdre comprensió del fenomen jurídic, en termes no
normatius, mitjançant enunciats sobre el poder i l'obediència D'aquesta manera, s'hauria
reduït el llenguatge normatiu a llenguatge no normatiu.

1
EX. teoria imperativa. Teoria del dret que concep la pràctica jurídica en funció de l'emissió de
mandats del sobirà i l'hàbit d'obediència dels destinataris.
La teoria imperativa del dret és monista. Vertader. Segons aquesta teoria, totes les normes
jurídiques s'ajusten a un mateix model, que les redueix a ordres emeses pel sobirà i
recolzades per amenaça de sanció en cas d'incompliment.
2.1.2. Algunes objeccions
En concret, hi hauria regles molt importants de tot sistema jurídic les funcions de les quals
quedarien sense explicar o molt enfosquides si haguessin de ser reconstruïdes com a ordres.
Entre aquestes regles es trobarien les que possibiliten els canvis normatius, les que faculten
determinades autoritats a resoldre els casos aplicant-hi el dret i les que recollirien els criteris
d'identificació de les normes que formen part del sistema.
Hart, al seu torn, també subscriu aquesta crítica a Austin, si bé ho fa dient que explicar
l'existència de les normes jurídiques en termes d'hàbits d'obediència és confondre els hàbits
amb les regles.
2.2. Cap a un model més sofisticat
El model imperatiu, doncs, és excessivament simple, encara que molt intuïtiu. No hi ha dubte
que, quan el dret existeix en una societat, hi ha qui mana i qui obeeix. Però la realitat social
que pressuposa l'existència del dret és més complexa que la que esbossa aquest model.
2.2.1. Fets naturals i fets socials
Doncs bé, encara que d'una manera molt més complexa, els ordenaments jurídics tenen una
existència també institucional, són semblants a les cues i no a la pluja. És per aquesta raó que
ens sembla una obvietat la tesi social: L'existència del dret en una societat depèn d'un conjunt
de fets socials. Els fets es poden dividir en naturals i socials. Els primers són aquells
l'existència dels quals és independent de qualsevol estat intencional (creences,
desitjos, actituds), mentre que els segons existeixen només si existeixen certs estats
intencionals.
EX. c) L'existència de fronteres naturals, com ara muntanyes o rius, que divideixen
políticament dos països, és un fet natural. Fals. L'existència de muntanyes i rius sí que són
fets naturals, però per si sols són incapaços de dividir políticament a dues comunitats si no
se'ls assigna aquesta funció col·lectivament. En aquest sentit, les fronteres (a diferència dels
rius o les muntanyes en sentit estricte) són fets socials.
Ara bé, els fets socials es poden dividir, al seu torn, en fets convencionals i fets no
convencionals.
EX. Sortir a passejar els diumenges és un fet convencional. Fals, és un fet social, atès que,
pròpiament, passejar depèn de l'existència de comportaments, actituds i creences de les

2
persones, però no convencional ja que no reuneixen les condicions d'existència dels fets
convencionals.
2.2.2. Fets convencionals (O FETS SOCIALS EN PARTICULAR)
En sentit general, amb l'expressió fets socials es faria referència als comportaments,
actituds i creences de les persones que viuen en societat. En sentit particular, l'expressió fet
social es reservaria per a una subclasse d'aquests comportaments, actituds i creences,
caracteritzada per la presència, entre altres trets, de coneixement mutu. Si això és així, hi ha
una bona raó per a traçar la distinció entre fets socials en general i fets socials en sentit
particular, que podem anomenar fets convencionals. Les condicions d'existència d'un fet
convencional, en relació amb un determinat grup social, serien les següents:
1) La majoria dels membres d'un determinat grup realitza una determinada conducta quan es
donen determinades circumstàncies.
2) La majoria dels membres del grup creu que es dóna 1.
3) La creença que es dóna 1 constitueix una raó per a realitzar aquesta conducta en aquestes
circumstàncies.
4) Hi ha un coneixement mutu entre la majoria dels membres del grup del que es diu en les
clàusules anteriors. És a dir, les coneixen, coneixen que els altres les coneixen, coneixen que
els altres coneixen que ells les coneixen, etc.
2.2.3. La creació de realitat social
Els fets socials, siguin convencionals o no, conformen la realitat social. Com que els fets
socials es constitueixen a través d'estats intencionals (creences i actituds), es pot afirmar que
la realitat social depèn d'estats intencionals.
3. CONDICIONS D'EXISTÈNCIA DELS SISTEMES JURÍDICS
Proveïts amb les distincions precedents, ens podem formular directament la pregunta següent:
quines són les condicions d'existència d'un sistema jurídic? Per respondre-la podem prendre
com a punt de partida la visió de Hart, segons el qual es requereixen dues condicions perquè
es pugui dir que un sistema jurídic existeix:
1) Que existeixi una regla de reconeixement que permeti conèixer quins són els criteris de
pertinença de les altres regles del sistema.
2) Que el gruix de la població compleixi generalment les regles identificades a partir de la
regla de reconeixement. (eficàcia normativa).

3
3.1. La primera condició: l'existència d'una regla de reconeixement
Entendrem la primera condició d'existència dels sistemes jurídics com una tesi
convencionalista, la formulació de la qual seria la següent: TC: en tot sistema jurídic hi ha una
convenció amb una dimensió constitutiva, a partir de la qual es pot establir una regla tècnica la
funció de la qual és identificar el dret d'una determinada comunitat.
EX- La regla de reconeixement és una regla tècnica per a identificar el dret. Fals. És una regla
convencional que té un caràcter constitutiu, i a partir d'ella es pot formular una regla tècnica
per a identificar el dret, però no és ella mateixa una regla tècnica.
3.1.1. La regla de reconeixement com a convenció
Això es pot interpretar dient que l'existència de la regla de reconeixement com a regla social
és un fet convencional.
EX. 4. El model de Hart redueix el dret a fets socials. Veritable, en sostenir la tesi de la
separabilitat, encara que no és reduccionista en el sentit d'Austin
5. El model d'Austin redueix el dret a fets socials. Veritable, en el sentit que fa referència als
actes d'obediència dels individus.
L'existència de la regla de reconeixement necessàriament és una qüestió de fet, ja que no pot
derivar d'altres normes del sistema. Però, a més, es tracta d'un fet convencional, a causa de la
necessària coordinació que s'ha de donar a l'hora d'identificar el dret d'una determinada
societat: sense una pràctica coordinada d'identificació, no existiria el dret com a fenomen
social.
a- La validesa de la regla de reconeixement depèn de què els funcionaris apliquin
convencionalment els mateixos criteris per a identificar el dret.
Fals. La regla de coneixement existeix de fet o no existeix, però no és vàlida ni invàlida, sinó
que és el fonament de validesa de la resta de les regles del sistema.
d) La validesa de la regla de reconeixement depèn de que sigui practicada o utilitzada pels
funcionaris públics corresponents.
Fals. La regla de reconeixement comprèn els criteris mitjançant els quals s'atorga validesa a
les normes jurídiques d'una comunitat, però no té sentit preguntar-se per la validesa de la
pròpia regla de reconeixement. En si mateixa no és ni vàlida ni invàlida, sinó que la seva
existència és una qüestió de fet.
La seva conducta fa possible l'existència de la regla; però és la regla la que els fa autoritats.

4
3.1.2. La dimensió constitutiva de la regla de reconeixement
les raons per a seguir una regla que és una convenció estan fortament unides al fet que
d'altres també la segueixen. No tindria sentit seguir una regla convencional si no és practicada
realment per la comunitat pertinent, ja que no serviria per a resoldre el problema de
coordinació que és a la base.
EX. 5. La regla de reconeixement té una naturalesa convencional i constitutiva. Veritable, la
seva naturalesa és convencional en el sentit de Lewis i alhora determina què conta o no com
a dret.
És útil distingir dos tipus de regles: regulatives i constitutives. Les regulatives són les
normes que prohibeixen o obliguen una determinada conducta. Les regles constitutives, en
canvi, tenen la virtut de contribuir a la "creació" de la realitat social i obeeixen a la fórmula
canònica "X compta com a Y en el context C", tal com hem vist anteriorment.
3.1.3. La regla tècnica per a identificar el dret
Si acceptem que l'existència d'una determinada regla de reconeixement és un fet
convencional i com a tal té una dimensió constitutiva, podem concloure que amb ella es crea
una realitat social. Sense aquesta convenció, no existirien criteris d'identificació del dret d'una
determinada societat (i, per extensió, no existiria el dret com a pràctica normativa autònoma).
Si s'accepta aquest plantejament, llavors és possible construir, sobre la base d'aquestes
proposicions les regles tècniques corresponents, la formulació canònica de les quals podria
ser: "Si es vol identificar el sistema jurídic de S, utilitzeu els criteris C1, C2... Cn".
3.1.4. Identificació i autonomia del dret
El problema de coordinació que resol una regla de reconeixement és el de constituir un
conjunt de criteris a partir dels quals podrem saber quin és el dret d'una determinada societat.
Sense aquests criteris no hi hauria el dret com a fenomen social en una determinada societat,
ni podríem identificar-lo. Ara bé, determinar quins són en cada cas concret aquests criteris és,
per descomptat, una qüestió que incumbeix a la història institucional d'aquesta societat.
3.2. Algunes possibles objeccions
Malgrat que la visió convencionalista del dret està molt estesa, no deixa de tenir els seus
crítics. Entre ells destaca Ronald Dworkin. governants. Segons Dworkin, per identificar el dret
d'una societat donada, ens hem de comprometre en un argument polític i moral que sigui
consistent amb una interpretació de les seves pràctiques jurídiques i que les mostrin sota la
seva millor interpretació, justificada davant aquell ideal.

5
3.2.1. Els principis existeixen al marge de les convencions?
En concret, aquest autor insisteix en la presència en els nostres ordenaments jurídics de
principis jurídics al costat de les normes jurídiques (que ell denomina legal rules). Dworkin
creu que aquests, a diferència de les normes jurídiques, no es poden identificar pel seu origen
sinó pel seu contingut. Atès que, segons el seu parer, la regla de reconeixement únicament
permet identificar estàndards normatius pel seu origen, llavors aquesta regla social no
permetria identificar principis. En canvi, els principis jurídics formen part indubtable de les
argumentacions que els jutges utilitzen quotidianament per a justificar les seves decisions. Si
això és així, hi ha almenys una part molt rellevant del dret (entès a la manera dworkiniana)
que no es pot identificar per referència a una regla de reconeixement.
Arran d'aquesta constatació, posada en relleu per Dworkin, alguns autors positivistes com el
mateix Hart han reaccionat mantenint que la regla de reconeixement sí que pot donar compte
dels principis. Aquests, i a través d'ells la moral, poden ser de compliment obligat per part dels
jutges però només si la regla de reconeixement els pren com a criteris de validesa. Si això és
veritat, que aquests principis formin part o no d'un determinat sistema jurídic seria una qüestió
contingent, és a dir, dependria justament del que disposi la regla de reconeixement.
3.2.2. És possible una convenció amb desacords?
Segons Dworkin, hi hauria una profunda controvèrsia entre juristes i entre jutges sobre com
caldria decidir casos jurídicament determinats. La presència D'aquesta controvèrsia portaria a
la conclusió que el dret no pot raure en un consens oficial com el que sembla seguir-se de
l'existència d'una regla de reconeixement. Pel que fa a la segona qüestió, cal recordar que no
tota controvèrsia que es produeix en una seu judicial és rellevant per a posar en qüestió
l'existència d'una regla de reconeixement. Moltes d'aquestes controvèrsies són sobre
l'atribució de significat a determinades formulacions normatives i es poden resoldre apel·lant a
consensos més o menys establerts dins la comunitat jurídica (amb al·legació d'arguments que
no necessàriament al·ludeixin a principis ni tinguin forçosament un component moral). Però
les úniques controvèrsies que serien rellevants per a la crítica que aquí analitzem són les que
afecten els criteris de validesa jurídica (que formen una regla de reconeixement concreta).
3.3. La segona condició: l'eficàcia general de les normes jurídiques
Aquest requisit al·ludeix en definitiva a l'eficàcia de les normes jurídiques. És una intuïció
compartida pels juristes que l'estudi del dret es basa en l'anàlisi dels sistemes jurídics que
reben un cert grau d'obediència general per part de la població, que és tant com dir que en
general són eficaços.

6
3.3.1. Quan és eficaç un sistema jurídic?
Pel que s'acaba de dir, l'eficàcia d'una norma o d'un sistema de normes depèn de l'obediència
que rebi per part dels destinataris. Una norma pot ser més o menys eficaç, en funció del grau
de compliment que obtingui, és a dir, de l'amplitud del conjunt de persones que l'obeeixin en
relació amb el conjunt dels destinataris i de la quantitat d'actes d'obediència que generi.
Quan els destinataris de la norma es comporten d'acord amb el que aquesta disposa, i els
motius del seu comportament són irrellevants, direm que la norma té eficàcia normativa. En
canvi, si els individus es comporten com disposa la norma perquè així ho exigeix la norma ,
llavors som davant un cas d'eficàcia causal.
Així, es podria dir que una norma N és eficaç si, i només si, es compleix generalment per part
dels ciutadans i, en els casos d'incompliment, generalment els jutges apliquen la sanció
corresponent.
EX. d- És condició necessària per a l'eficàcia de la norma N, pertanyent al sistema jurídic S,
que satisfaci els criteris de validesa de S. Vertader. Si no satisfà els criteris de validesa de S
no pot ser una norma que pertany a S. No obstant això, no és una condició suficient, donat
que per a ser eficaç ha de ser a més obeïda per la majoria dels seus destinataris (o, si no, els
jutges han d'aplicar les sancions corresponents).
3.3.2. Eficàcia i autoritat
Es pot dir que una autoritat normativa és una classe d'autoritat pràctica, és a dir, una autoritat
sobre les accions que els individus han de dur a terme.
Per a les nostres finalitats, quan algú pretén autoritat és que pretén tenir dret a ser obeït.
3.3.3. Eficàcia i validesa
Una norma és vàlida en relació amb un determinat sistema jurídic si, i només si, compleix
algun dels criteris que formen la regla de reconeixement d'aquest sistema. En aquest sentit,
utilitzem el terme validesa com a sinònim de pertinença a un determinat sistema jurídic, sense
incloure-hi l'anomenada força obligatòria.
Una norma és eficaç si, i només si, és obeïda de manera general pels seus destinataris i, en
cas d'incompliment, els jutges apliquen la sanció corresponent.
L'eficàcia d'una determinada norma en relació amb un determinat sistema jurídic no és una
condició necessària de la seva validesa, llevat que així s'estableixi en la regla de
reconeixement.
EX. 5. L'eficàcia d'una norma no depèn de la seva validesa. Veritable, en el sentit que
l'eficàcia apunta al seu compliment, però la seva validesa és una precondició, és a dir, si
compleix amb els criteris que formen la RR d'aquell sistema

7
 M2- EL PROBLEMA DE LA RELACIÓ ENTRE EL DRET I LA MORAL
1. PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA
La constatació de dues situacions conegudes pot servir de punt de partida per a explicar el
sentit de les discussions sense fi sobre la relació entre el dret i la moral, i pot contribuir a
precisar-ne l'abast. D'una banda, està el fet innegable que l'àmbit moral i el jurídic
comparteixen un cert vocabulari. De l'altra, tot sistema jurídic sembla incorporar certs valors
morals. Parlem tot seguit d'aquests dos aspectes.
1.2. El contingut moral del dret
Ningú no posa en dubte que les normes morals influeixen en el contingut d'un determinat
sistema jurídic. Els valors morals que imperen en una determinada societat tendeixen a ser
imposats mitjançant el mecanisme coactiu institucional que és el dret. Les observacions
anteriors posen en relleu algunes relacions entre el dret i la moral. Ara bé, en tots dos casos
es tracta de la relació del contingut d'un determinat sistema jurídic (el que les normes
jurídiques consideren prohibit o obligatori) amb la moral positiva o social.
La moral positiva d'una comunitat consisteix en el conjunt de principis i valors compartits pels
seus membres. I, com a tal, pot ser canviant en dos sentits. En un sentit, perquè diferents
societats poden tenir morals positives amb contingut diferent; en un altre sentit, perquè, dins la
mateixa societat, el contingut de la seva moral positiva pot variar amb el pas del temps. Sobre
l'existència d'aquestes relacions no hi ha desacord. Llavors, on és el problema de la relació
entre el dret i la moral? Per començar, la relació sobre la qual s'indaga no és la del dret amb la
moral positiva, sinó amb la moral crítica. Aquesta consisteix en el conjunt de criteris o
estàndards objectius aptes per a avaluar la correcció de les accions o institucions humanes.
EX: 3. La moral crítica són els valors correctes acceptats universalment. Fals, es tracta dels
valors morals correctes, però no tenen per què estar acceptats universalment.
Per a uns autors, el fet que el contingut d'un determinat sistema jurídic coincideixi amb la
moral crítica, o almenys que no hi sigui contrari, és purament contingent, en el sentit que es
pot donar o es pot no donar. Tanmateix, per a altres, aquesta relació es dóna de manera
necessària, fins al punt que conceptualment no conceben que es pugui definir el terme dret
sense que faci referència als valors morals que formen part de la moral crítica. Per tant,
podem concloure que el problema que es planteja en aquest cas és si tot sistema jurídic té
una relació necessària amb la moral crítica.
2. LA TESI DE LA CONNEXIÓ NECESSÀRIA AMB LA MORAL CRÍTICA
TCN: la determinació d'allò que és el dret depèn de la seva adequació a la moral crítica.
Es poden trobar almenys tres versions diferents d'aquesta tesi. La primera es correspondria a
grans trets amb el que sosté el jusnaturalisme clàssic; la segona, la trobaríem reflectida en

8
algun autor pertanyent al jusnaturalisme contemporani; la tercera, reflecteix principalment la
posició de Ronald Dworkin.
2.1. Jusnaturalisme clàssic: Una norma immoral no pot ser jurídica
2.1.1. Plantejament
En primer lloc, aquesta tesi no constitueix per si sola una definició de "dret positiu", ja que
únicament estableix una condició necessària, però no suficient, de l'existència del dret positiu:
la seva adequació amb la moralitat. Els jusnaturaliste sempre han afegit a aquesta tesi una
altra segons la qual l'existència del dret positiu també depèn de l'existència de determinats
fets social.
En segon lloc, el dret natural és el conjunt de principis i estàndards independents de l'activitat
humana que guien el comportament dels éssers humans e societat. El dret natural no
exhaureix tot el contingut de l'ordre moral, sinó només la part referida a la virtut de la justícia.
En aquest sentit, l'adequació a la moralitat que sosté la tesi jusnaturalista s'ha d'entendre com
l'adequació a la part de l'ordre moral coneguda com a dret natural.
2.1.2. Balanç crític
La importància i influència d'aquestes posicions no s'ha de menysprear. Als seus postulats
devem grans avenços a l'hora de possibilitar la crítica de sistemes jurídics injustos.
Constitueixen el fonament de la gran tradició dels drets humans com a conquestes davant les
possibles arbitrarietats del poder i que han donat lloc a les grans declaracions de drets, que
posteriorment han estat incorporades a moltes de les constitucions contemporànies.
2.2. Jusnaturalisme contemporani: El dret positiu té valor moral
2.2.1. Plantejament
Alguns autors contemporanis han posat en dubte que el nucli de la tesi jusnaturalista es trobi
en aquesta definició estipulativa de dret. Segons aquests autors, la tesi de la connexió
necessària entre el dret i la moral no s'ha de comprendre en el sentit que les normes injustes
no són jurídicament vàlides, sinó en el sentit que l'existència del dret positiu té necessàriament
algun valor moral.
2.2.2. Balanç crític
La tesi de la necessitat que en tot dret es doni aquest contingut moral sembla casar bé,
almenys a primera vista, amb algunes de les nostres intuïcions. Aquesta tesi parteix de la idea
que el dret pugui ser acatat, ja que altrament no compliria la seva funció de guia de
comportament. Això, en principi, sembla raonable. Però, fins aquí, encara no s'ha mostrat cap
connexió amb la moral. En canvi, quan entrem en l'anàlisi del contingut d'aquesta moral
interna, sembla que es produeixen aquestes connexions.

9
2.3. Dworkin: El dret com a integritat
2.3.1. Plantejament
Dworkin, a diferència d'aquestes posicions, no manté que el contingut moralment acceptable
sigui una condició de validesa jurídica de cada norma. El que sosté, més aviat, és que
identificar el que el dret és en els casos particulars inevitablement depèn de consideracions
politicomorals sobre el que el dret ha de ser.
Els principis jurídics tenen tres característiques importants que els diferencien de les normes
jurídiques (o regles, en la terminologia d'aquest autor). En primer lloc, mentre que les regles
funcionen en el moment de l'aplicació per part dels jutges amb l'esquema de tot-o-res (o
s'apliquen o no s'apliquen), els principis tenen una dimensió de pes. En segon lloc, a l'hora
d'identificar les regles jurídiques es pot procedir mitjançant criteris relatius al seu origen (si les
han dictat determinats òrgans, per exemple); en canvi, en el cas dels principis, aquesta
possibilitat no existeix, ja que aquests només es poden identificar per mitjà del seu contingut.
Aquesta seria una raó per a criticar la regla de reconeixement.
EX. d.- El dret com integritat es distingeix del positivisme incloent en tant assumeix que les
consideracions morals tenen lloc en el raonament jurídic necessàriament. Vertader. En tant
que el dret està compost per regles i també per principis, la validesa depèn del seu contingut, i
per tant les exigències jurídiques no poden identificar-se només per l'origen de les regles.
2. Com en tots els sistemes jurídics hi ha principis, el positivisme incloent no pot distingir-se
del dret com a integritat. Fals, sí que poden distingir-se, perquè podem, d'una banda, imaginar
sistemes on els principis no siguin rellevants i, d'altra banda, imaginar sistemes on la lectura
d'aquests principis s'ajusti a la moral positiva i no a la crítica, el que aniria contra el dret com a
integritat, però no contra el positivisme incloent.
La tesi de Dworkin en aquest punt es podria resumir d'aquesta manera. El dret d'un determinat
país conté, a més de regles, principis. Els principis no s'identifiquen només pel seu origen,
sinó també pel seu contingut. Però el contingut dels principis té forçosament un component
moral. Per tant, si volem identificar el dret d'un determinat país necessàriament haurem de fer
referència a qüestions morals, almenys a les necessàries per a identificar els principis.
Segons Dworkin, un principi jurídic existeix si se segueix de la millor interpretació política i
moral de les decisions legislatives i judicials passades en l'àmbit de què es tracti.
Els principis jurídics, doncs, ocuparien un espai intermedi entre les regles jurídiques i els
principis morals. Les regles jurídiques són creades per les institucions pertinents i la seva
validesa deriva de l'origen, és a dir, de la font del dret de què es tracti (la legislació, el costum,
etc.). Els principis morals són el que són purament pel seu contingut, i la seva validesa també
està relacionada únicament amb el seu contingut.

10
Si s'admeten aquestes dues premisses, llavors la conclusió és la tesi de la connexió
necessària: la determinació del que el dret és depèn de la seva adequació a la moralitat. Per
tant, amb Dwokin s'arriba a aquesta tesi a través d'una teoria interpretativa.
EX. 1. Com que els sistemes jurídics poden no contenir principis, la tesi de Dworkin no es pot
distingir del positivisme incloent. Fals: Segons Dworkin, encara que els sistemes no contin
formalment amb principis, els principis tenen un rol determinant en el raonament jurídic.
2.3.2. Balanç crític
Dworkin sosté que és possible identificar el dret sense recórrer a una regla de reconeixement i
que allò que sigui el dret ha d’aparèixer de la millor interpretació que puguem fer de la pràctica
jurídica d’una determinada comunitat. Ara bé, la pregunta és: com identifiquem aquesta
pràctica “jurídica”? Si apliquem la seva pròpia definició, l’argument és circular: per a saber què
és jurídic hem d’anar a mirar, de totes les pràctiques de la societat, quines són “jurídiques”,
però per a saber això ja hauríem de saber què es allò jurídic. Hi ha una altra possibilitat, que
és la de recórrer a criteris independents. Però això és el que justament fa la regla de
reconeixement. Per tant, sense aquesta regla no podem identificar el dret d’una societat, a
diferència del què pensa aquest autor.
3. DOCTRINES JUSPOSITIVISTES: LA TESI DE LA SEPARABILITAT
Les doctrines juspositivistes es poden comprendre com les que neguen la tesi de la connexió
necessària, sostenint així la tesi de la separabilitat entre el dret i la moral crítica, és a dir:
TDS: la determinació del que el dret és no depèn de la seva adequació a la moral crítica.
Almenys, hi ha tres maneres de comprendre aquesta tesi. Segons la primera versió,
l'expressió no depèn en TDS s'ha d'interpretar com "no pot dependre", és a dir, és
necessàriament el cas que la determinació del dret no depèn de la seva adequació a la
moralitat. Segons la segona versió, en TDS "no depèn" s'ha de llegir com "no necessita
dependre", és a dir, no és necessàriament el cas que la determinació del dret depengui de la
seva adequació a la moralitat. La tercera versió de la tesi exigeix llegir en TDS "no depèn"
com "no ha de dependre", d'aquesta manera TDS té una lectura prescriptiva: recomana una
forma d'identificar el dret, una forma que pressuposa que el dret pot ser de tal manera que
sigui possible identificar-lo sense recórrer a la moralitat.
3.1. Positivisme exclusiu: El dret no pot dependre de la moral
La primera forma de comprendre TDS és la següent: la determinació del que el dret és no pot
dependre de la seva adequació a la moral crítica. Aquesta tesi, pròpia de l'anomenat
positivisme exclusiu –i que podem trobar en autors com Kelsen, Ross i Raz.
El problema que presenta aquesta tesi és que les normes jurídiques sovint incorporen
conceptes morals. És per això que, per a identificar el que demanen les normes esmentades,

11
sembla que és necessari acudir al raonament moral. Per això, quan ens trobem amb casos
com aquests, els tribunals tenen discreció ja que el dret no regula les seves decisions.
Ex. 4. Segons el positivisme excloent, el dret no inclou el raonament moral. Cert, en el sentit
que encara que hagi discursos en aparença morals, això no suposa que el raonament moral
s’incorpori al dret, sinó que en aquests casos hi ha discreció.
b- Segons el positivisme jurídic excloent, el dret no pot remetre a la moral. Fals. El dret pot
remetre a la moral, i en efecte moltes vegades ho fa. El que passa és que atès que el dret no
pot conceptualment dependre del que exigeixi la moral, aquestes remissions s'han d'entendre
com una concessió de discreció perquè els jutges prenguin la decisió que considerin més
adequada.
EX. b) Segons el positivisme excloent, no pot ser el cas que el dret remeti la moral. Fals. El
dret sí que pot remetre a la moral, però en aquest cas, com segons aquesta concepció el dret
no pot conceptualment dependre del que exigeixi la moral, el que passa és que els jutges
tenen discreció per prendre les seves decisions.
Ara bé, si això és cert, els tribunals tenen discreció en molts casos perquè els nostres
ordenaments jurídics actuals contenen moltes disposicions que remeten a la moralitat.
Ex- 3. D’acord amb el positivisme excloent, el dret no incorpora mai referències a la moral.
Fals: Defensen que el dret pot fer referència (remetre) a consideracions morals, però que si
ho fa, es tracta de remissions a l’activitat discrecional dels jutges.
3.2. Positivisme inclusiu o "incorporacionisme: El dret no necessita dependre de la
moral
La segona forma de comprendre TDS és la següent: la determinació del que el dret és no
necessita dependre de la seva adequació a la moral crítica.
Segons TDS2, la validesa jurídica de les normes pot dependre de la seva validesa moral d'una
manera contingent: si existeixen preceptes jurídics que incorporen conceptes morals o que
requereixen l'argumentació moral per a ser aplicats, llavors la validesa jurídica d'algunes
normes depèn de la seva adequació a la moralitat; si no existeixen els preceptes jurídics
esmentats, llavors la validesa jurídica no depèn de la moralitat.
Ex. 2. D’acord amb els positivistes incloents, el dret depèn de la moral, donat que els
enunciats de la moral s’incorporen a les regulacions jurídiques. Vertader, però amb la
matisació consistent en què, segons ells, la dependència és contingent.
En realitat, el positivisme jurídic inclusiu es pot contemplar com la resposta juspositivista a les
crítiques que Ronald Dworkin va formular al positivisme hartià, i que ja hem vist. Contra la tesi
social, Dworkin addueix que hi ha estàndards aplicables jurídicament, els principis, l'existència
dels quals no té l'origen en un fet social.

12
Ex- 2. Com en tots els sistemes jurídics hi ha principis, el positivisme incloent no pot distingir-
se del dret com a integritat. Fals, sí que poden distingir-se, perquè podem, d'una banda,
imaginar sistemes on els principis no siguin rellevants i, d'altra banda, imaginar sistemes on la
lectura d'aquests principis s'ajusti a la moral positiva i no a la crítica, el que aniria contra el dret
com a integritat, però no contra el positivisme incloent.
1. Com que els sistemes jurídics poden no contenir principis, la tesi de Dworkin no es pot
distingir del positivisme incloent. Fals: Segons Dworkin, encara que els sistemes no contin
formalment amb principis, els principis tenen un rol determinant en el raonament jurídic.
El positivisme inclusiu acusa recepció de la presència de principis amb component moral i,
fent-ho, sembla reconstruir millor que el positivisme exclusiu la pràctica dels nostres drets
actuals, sobretot la pràctica d'aplicació del dret per part dels jutges i tribunals que, sovint, han
de recórrer a l'argumentació moral per a prendre decisions.
Ex. b.- El positivisme incloent exigeix necessàriament que els jutges s'involucrin en
raonaments morals per tal de determinar el contingut del dret. Fals. Segons el positivisme
incloent, el dret pot remetre contingentment a la moral, i quan ho faci, els jutges han de
realitzar un raonament moral, però no és conceptual o necessàriament que sigui així, ja que el
dret pot no remetre’s a la moral.
3.3. Positivisme ètic o normatiu: El dret no ha de dependre de la moral
La tercera versió de la tesi proposa llegir TDS de la manera següent: la determinació del que
el dret és no ha de dependre de la seva adequació a la moral crítica.
Ex. 2. El positivisme normatiu exigeix necessàriament que els jutges s'involucrin en
raonaments morals per tal de determinar el contingut del dret. Fals. Segons el positivisme
normatiu, el dret pot remetre contingentment a la moral, i quan ho faci, els jutges han de
realitzar un raonament moral, però̀ no es conceptual o necessari que sigui així́, ja que el dret
pot no remetre a la moral. I, d’acord amb la seva tesi central, és bo que no remeti a la moral.
TDS3 pressuposa l'acceptació de TDS2, és a dir, pressuposa que és possible que la
determinació del contingut del dret depengui d'arguments morals; tanmateix, considera que el
nucli del positivisme jurídic es troba en aquesta tesi normativa: el dret ha de ser de tal manera
que es pugui identificar el que prescriu sense recórrer a la moralitat. De tal manera, els jutges
podran aplicar el dret d'una manera propera al formalisme, ja que podran identificar els
comportaments prescrits pel dret sense recórrer al raonament moral.
Ex. 1. El positivisme incloent pressuposa la veritat del positivisme normatiu. Fals, és el
normatiu el que pressuposa que el incloent és vertader (no ha de dependre perquè pot
dependre de la moral).

13
c.- El positivisme normatiu no pressuposa cap tesi conceptual, sinó que és una teoria
purament ètica sobre com ha de ser el dret. Fals. Pressuposa la tesi conceptual del
positivisme incloent. Que el dret no hagi de dependre de la moral pressuposa que pot
dependre d’aquesta.
3. El positivisme normatiu pressuposa la veritat del positivisme excloent. Fals. Pressuposa la
tesi conceptual del positivisme incloent. Que el dret no hagi de dependre de la moral
pressuposa que pot dependre d’aquesta.
4. El positivisme normatiu pressuposa la veritat del positivisme incloent. Vertader. Pressuposa
la tesi conceptual del positivisme incloent. Que el dret no hagi de dependre de la moral
pressuposa que pot dependre d’aquesta.
4. Els positivistes incloents i els normatius defensen la mateixa tesi a nivell conceptual.
Vertader, donat que tots dos reconeixen que el dret pot dependre de la moral.
c) El positivisme ètic o normatiu assumeix que el positivisme incloent és veritable. Vertader.
Aquesta posició postula que el dret no ha de dependre de la moral, però no té cap problema
per admetre que, com a qüestió de fet, el dret pot dependre de la moral. És més, aquesta
posició constitueix precisament una reacció o crítica a allò que els seus defensors consideren
com a una excessiva dependència de la moral dels sistemes jurídics actuals: el dret actual
depèn excessivament de la moral, i no hauria de dependre d'ella.
3.4. Balanç crític
Els defensors del positivisme ètic parteixen de la base de què hi ha una enorme discrepància
en matèria moral. Per això, si desitgem preservar la seguretat jurídica, hauríem de tenir
normes que no facin referència a aspectes morals. Ara bé, ens hem de preguntar per què és
important la seguretat jurídica. Segurament ho és per la seva connexió amb l’autonomia
individual: saber què se’ns prohibeix i què se’ns permet, fa que puguem triar el nostre pla de
vida sabent-ne les conseqüències.

14
 M3 EL PROBLEMA DE LA DETERMINACIÓ DEL DRET
2. PROBLEMES D'INDETERMINACIÓ
2.1. La interpretació jurídica
La interpretació jurídica és la interpretació de textos, ja sigui com a activitat de descobrir o
decidir el significat d'algun document o text jurídic, o el resultat o producte d'aquesta activitat,
és a dir, al que s'arriba a través d'aquella activitat.
El fet d'entendre l'activitat interpretativa com una activitat de descobriment, de decisió o una
combinació de totes dues, permet diferenciar diferents teories de la interpretació.
2.2. Problemes derivats del llenguatge
Aquests problemes són l'ambigüitat, la vaguetat i la textura oberta del llenguatge. Una paraula
és ambigua si, segons l'ús que en fa una determinada comunitat lingüística, té més d'un
significat. Normalment, l'ambigüitat es pot resoldre pel context lingüístic en què apareix la
paraula i per la situació empírica en què va ser usada. És per això que centrarem la nostra
atenció en els problemes de vaguetat i de textura oberta.
d) Els problemes d'ambigüitat en el dret són menys importants que els de vaguetat i textura
oberta. Vertader. Perquè en general el context o la situació fàctica serveixen de guia o pauta
per a la interpretació, fent que certes interpretacions, encara que possibles, semblin ridícules.
2.2.1. Vaguetat
Qualitat d'un concepte que té límits imprecisos, és a dir, si la seva denotació no està clara en
relació amb la seva connotació.
EXEMPLE 1. En els problemes de vaguetat, els termes generals expressen diversos
significats. Fals, els problemes de vaguetat es prediquen dels conceptes, no dels termes, i a
més els casos de diversos significats són casos d'ambigüitat, no de vaguetat.
4. Tota paraula vaga és ambigua, atès que pot dir-se que té diversos significats.
Fals, en el sentit que la vaguetat es predica dels significats i no dels enunciats, però també
vertader, en el sentit que un significat vague pot ser reconduït a un cas de dubte entre dos
significats possibles del mateix enunciat i, per tant, a un problema d'ambigüitat.
En els casos de vaguetat, la decisió respecte de si un objecte està o no inclòs en el camp
d'aplicació de la paraula passa a ser el resultat d'un acte de voluntat i no implica un acte de
coneixement basat en un saber lingüístic. Una persona amb gran competència lingüística
continua tenint el mateix problema: ha de prendre una decisió basada en raons
extralingüístiques en els casos que cauen a la zona de penombra.

15
EXEMPLE a) Quan un concepte jurídic és vague, el jutge s'enfronta amb un problema per
conèixer si un objecte està dins o fora del camp d'aplicació de la norma que l'inclou.
Fals. El problema no és de coneixement, sinó de decisió. El jutge ha de decidir si l'objecte està
dins o fora i, per tant, ha d'exercir la seva discreció.
2.2.2. La textura oberta del llenguatge
Aquest fet implica que les paraules del legislador en una norma són generals i abstractes, per
lo que els jutges poden fer diferents interpretacions d’una mateixa norma.
El fet de no tenir dubtes sobre l'aplicació d'una paraula o haver eliminat la vaguetat a través de
la decisió a què s'ha al·ludit abans, no ens ha de portar a pensar que hi ha conceptes
generals que no són vagues, perquè tots ho són, encara que sigui potencialment. El
desconeixement que tenim de les propietats que poden arribar a tenir en el futur els objectes
fa possible aquesta vaguetat potencial.
2.3. Teories de la interpretació jurídica
Com que interpretar consisteix a determinar el significat d'una formulació normativa donada,
es pot anomenar "enunciat interpretatiu" una expressió de la forma "F significa S", en què F
representa una formulació normativa determinada i S un significat definit.
2.3.1. Concepció cognoscitivista de la interpretació: El dret sempre està determinat
Per a la concepció cognoscitivista, interpretar una formulació normativa F és, en qualsevol
cas, detectar el significat de F, informant que F té el significat S. D'acord amb aquesta
concepció, la interpretació del dret té com a resultat enunciats interpretatius proposicionals,
susceptibles de veritat o falsedat.
Es tractaria del formalisme jurídic i de la doctrina de la resposta correcta de Ronald Dworkin.
El formalisme jurídic en les seves diferents versions acaba veient la tasca del jutge com la
d'algú que aplica de manera mecànica un sil·logisme pràctic en què la premissa major
consisteix en una norma de dret legislat, la premissa menor és la descripció d'un fet concret, i
la conclusió és una norma individual que consisteix en l'aplicació de la conseqüència jurídica
prevista pel legislador en una norma general a un supòsit particular.
Per tant, la visió de Dworkin en aquest punt coincideix amb la formalista, quan sosté que hi
ha una solució predeterminada per al cas concret i que la missió del jutge és descobrir quina
és. Però difereix del formalisme, ja que entén que aquesta activitat de descobriment no és
purament mecànica, ja que requereix un esforç interpretatiu.
EXEMPLE 1. Dworkin és formalista, ja que entén que sempre hi ha una resposta correcta.
Fals, atès que també entén que el jutge ha de ponderar els diferents valors en joc, pel que la
seva tasca no és mecànica.

16
c) Dworkin és un formalista perquè creu que sempre hi ha una resposta correcta.
Fals. Per a Dworkin, encara que creu que sempre hi ha una resposta correcta, determinar-la
no és una tasca mecànica, ja que requereix d'un esforç interpretatiu.
6.Dworkin no és formalista ja que entén que sempre hi ha una resposta correcta.
Fals, no és formalista atès que també entén que el jutge ha de ponderar els diferents valors en
joc, pel que la seva tasca no és mecànica.
2.3.2. Concepció no cognoscitivista: El dret mai no està determinat
Segons la concepció no cognoscitivista, interpretar una formulació normativa F és, en
qualsevol cas, adjudicar un significat a F, estipulant que F té el significat S.
D'acord amb aquesta concepció, la interpretació del dret té com a resultat enunciats
interpretatius no proposicionals, mancats de valors de veritat. La interpretació del dret no és
una activitat cognoscitiva, sinó una activitat decisòria o estipulativa. Consegüentment, cap
qüestió jurídica no té una resposta correcta prèvia a la decisió judicial, per la senzilla raó que
els textos legals són radicalment indeterminats.
2.3.3. Concepció intermèdia: El dret de vegades està determinat
Per als representants de la concepció intermèdia, interpretar una formulació normativa F és,
segons el cas, detectar el significat de F, informant que F té el significat S, o adjudicar un
significat a F, estipulant que F té el significat S.
D'acord amb aquesta concepció, en determinades circumstàncies l'activitat interpretativa és
una activitat cognoscitiva i en altres una activitat decisòria. Consegüentment, alguns enunciats
interpretatius són susceptibles de veritat o falsedat i altres no. Els textos legals, doncs, serien
parcialment indeterminats, i, per tant, hi ha respostes correctes per a certs casos: en els casos
típics, el dret està determinat i hi ha resposta correcta per a ells; en els casos atípics, en canvi,
el dret no està prèviament determinat i no hi ha resposta correcta per a ells.
2.4. Els conceptes essencialment controvertits
Una subclasse de conceptes vagues és la formada pels anomenats conceptes essencialment
controvertits que es defineixen per les característiques següents:
a) Són valoratius, en el sentit que atribueixen als casos d'aplicació del concepte la possessió
d'un valor positiu o negatiu.
b) La seva estructura interna és complexa, de manera que permet criteris diferents que
competeixen entre si per reconstruir el seu significat.
c) Hi ha alguns casos, reals o hipotètics, que són paradigmes de l'aplicació d'aquests
conceptes.

17
EXEMPLE C. El concepte de democràcia és un concepte essencialment controvertit. Vertader.
És valoratiu (positiu), té una estructura interna complexa i hi ha casos paradigmàtics.
3. El terme "dictadura" expressa un concepte essencialment controvertit Vertader, ja que es
compleixen les tres condicions: és valoratiu (negatiu), la seva estructura interna és complexa i
hi ha casos paradigmàtics.
9. Tot concepte essencialment controvertit és vague atès que pot dir-se que té diversos
significats. Fals, en el sentit que sí són vagues però això suposa que, donat un significat, hi ha
casos que plantegen dubtes.
3. PROBLEMES DE SUBDETERMINACIÓ: LES LLACUNES
Amb relació a un determinat sistema jurídic, existeix una llacuna si un supòsit de fet no està
correlacionat amb cap conseqüència jurídica. Un sistema normatiu S és complet si, i només si,
no té llacunes normatives.
En la teoria jurídica s'ha considerat que determinats arguments poden servir per a omplir les
llacunes, per exemple, l'argument a contrario i l'argument per analogia.
Encara que hi ha diverses versions de l'argument a contrario, potser la més emprada és la
que considera que, del fet que una norma atribueixi una determinada conseqüència normativa
a una determinada classe de subjectes, s'ha d'entendre que, només a aquesta classe de
subjectes i no a altres, s'ha d'aplicar aquella conseqüència normativa.
EXEMPLE S'hi interpreta a sensu contrario l'article 25.3 de la Constitució, que diu:
"L'Administració civil no pot imposar sancions que, directament o subsidiàriament, impliquin
una privació de llibertat". Del tenor literal d'aquest precepte, que parla només de
l'Administració civil, l'alt tribunal conclou a contrario que l'Administració militar (sobre la qual,
fixem-nos-hi bé, no diu res) té la potestat d'imposar sancions que impliquin una privació de
llibertat.
L'estructura d'un argument analògic és la següent. En primer lloc, es parteix del fet que un
determinat supòsit de fet o cas (C1) no està regulat per les normes d'un determinat sistema
jurídic, és a dir, que no ve establerta una solució normativa, la qual cosa significa que hi ha
una llacuna normativa. En segon lloc, s'assumeix que un altre supòsit de fet o cas (C2), que té
una semblança rellevant amb l'anterior, sí que està regulat en aquest mateix sistema (aquest
estableix una determinada solució normativa): "Si C2, llavors S". En tercer lloc, es conclou que
per analogia cal atribuir a aquell primer supòsit (C1) la solució normativa que el sistema jurídic
preveu per al segon (C2): "Si C1, llavors S".
Els arguments esmentats sempre van en sentit invers. Si s'utilitza l'argument a contrario, es
justifica (encara que no sigui d'una manera lògicament vàlida) l'aplicació a un determinat
supòsit d'una solució normativa (per exemple, que la conducta p està permesa). En canvi, si
s'utilitza l'argument per analogia en el mateix cas de llacuna, es justifica (tampoc en sentit

18
lògic) la solució normativa contrària (en aquest cas que la conducta p està prohibida). Decidir-
se per una via o l'altra no està prèviament determinat per les normes jurídiques d'un sistema
jurídic concret. Per això, en aquests casos es pot dir que la decisió del jutge és discrecional.

4. PROBLEMES DE SOBREDETERMINACIÓ: ELS CONFLICTES NORMATIUS

Hi ha una antinòmia o contradicció normativa en relació amb un determinat sistema jurídic
si un supòsit de fet concret està correlacionat amb almenys dues solucions incompatibles
entre si. Un sistema que no té antinòmies és un sistema consistent.
Els més importants i coneguts d'aquests criteris són els tres següents:
1) Lex posterior derogat legi priori. Aquest criteri, també conegut com a criteri cronològic,
estableix que entre dues normes antinòmiques preval la posterior en el temps.
2) Lex superior derogat legi inferiori. Aquest criteri, també conegut com a criteri jeràrquic,
estableix que entre dues normes antinòmiques preval la superior jeràrquicament.
3) Lex specialis derogat legi generali. Aquest criteri, que també es denomina criteri
d'especialitat, estableix que entre dues normes antinòmiques preval la norma especial. La
relació d'especialitat s'ha d'entendre com la que es dóna entre dues normes N' i N'' tals que la
classe denotada pel supòsit de fet de N' està inclosa pròpiament en la classe denotada pel
supòsit de fet de N''. En aplicar aquest criteri, la norma especial funciona com a excepció de la
norma general.
D'altra banda, aquests criteris poden entrar en conflicte entre si. Bàsicament, es poden donar
tres supòsits de conflicte:
a) Conflicte entre el criteri cronològic i el jeràrquic. Aquest conflicte té lloc quan una norma
anterior i superior és incompatible amb una norma posterior i inferior. Si s'aplica el criteri
cronològic, s'ha de preferir la segona norma; si s'aplica el jeràrquic, la primera. En aquest
conflicte, el criteri jeràrquic preval sobre el cronològic.
b) Conflicte entre el criteri d'especialitat i el cronològic. Té lloc quan una norma anterior i
especial és antinòmica amb una norma posterior i general. El criteri d'especialitat prefereix la
primera norma, mentre que el cronològic selecciona la segona.
c) Conflicte entre el criteri jeràrquic i el d'especialitat: es produeix quan una norma superior i
general és incompatible amb una altra d'inferior i especial.

19
5. EL FUNCIONAMENT DELS PRINCIPIS
5.1. Els principis jurídics com a pautes no concloents
Per a alguns autors, que segueixen una distinció proposada per Dworkin, entre les normes
jurídiques prescriptives es poden distingir dues subclasses: la classe de les regles, que tenen
establertes les seves condicions d'aplicació de manera tancada en el seu supòsit de fet, i la
classe dels principis, que tenen establertes les seves condicions d'aplicació de manera oberta,
o bé perquè algunes de les seves condicions d'aplicació són implícites, o bé perquè totes són
implícites. Per aquesta raó, Dworkin afirma que mentre que les regles s'apliquen tot-o-res, els
principis s'apliquen segons la seva dimensió de pes en l'argumentació.
EXEMPLE:3. Els principis no són més que regles vagues.
Fals. Encara que els principis solen tenir un major nivell d'abstracció i ser més vagues que les
regles, aquest no és l'element fonamental per a distingir-los. Les regles tenen condicions
d'aplicació tancades i s'apliquen de manera “tot o res”, no són ideals i no es ponderen quan
entren en conflicte.
Doncs bé, algunes vegades els principis jurídics són interpretats d'aquesta manera com a
pautes no concloents, que poden entrar en conflicte amb altres pautes. En la teoria jurídica, tal
com veurem en l'apartat següent, el mecanisme pel qual és possible transitar des dels
principis jurídics, que estableixen conseqüències no concloents, fins a les conseqüències
jurídiques concloents es coneix com a ponderació.
5.2. Els principis com a regles ideals
En la terminologia de Von Wright (Von Wright, 1963). En aquest sentit, els principis establirien,
mitjançant normes constitutives, determinades dimensions dels estats de coses ideals que el
món ha de tenir per a ser conforme al dret.
En aquest sentit, les regles ideals s'han de complementar amb mecanismes que estableixin el
grau acceptable en què s'han de donar aquestes condicions i eliminin els conflictes, de
manera que també en aquest cas és necessària la ponderació. Entesos d'aquesta manera, els
principis jurídics són pautes que estableixen no el que s'ha de fer, sinó el que ha de ser.
5.3. La col·lisió de principis
Hi ha dues diferències entre les regles i els principis a què ja hem al·ludit i que en aquest punt
són rellevants. Les regles tenen condicions d'aplicació, mentre que els principis no.
Aquesta diferència en l'estructura de totes dues classes de disposicions té el seu reflex a
l'hora d'aplicar-les a casos concrets. Sense establir en quines condicions s'aplicarà una
determinada conseqüència jurídica, no és possible la resolució d'un cas determinat. Per tant,
en el cas dels principis, que per definició no tenen aquestes condicions, s'ha d'establir un
mecanisme el resultat final del qual sigui una regla que sí que les tingui. Les regles funcionen

20
de la forma tot-o-res, mentre que els principis es comporten en funció del seu pes
El fet que els nostres ordenaments jurídics continguin disposicions que es comporten com a
principis posa de nou sobre la taula la possibilitat que la moral s'acabi incorporant al dret. I
això per dues raons. En primer lloc, pel fet que aquests principis solen contenir en la seva
enunciació conceptes essencialment controvertits (honor o intimitat, per exemple),en
l'argumentació. En segon lloc, encara que ja haguéssim identificat el contingut dels principis,
queda per dirimir quins són els criteris que permetran establir la relació de precedència
necessària per a procedir a la seva ponderació. I sembla que, almenys en la majoria dels
casos, aquests criteris han de ser morals.
Una posició radical sobre això és la de Dworkin. Per a aquest autor, la presència de principis
en els ordenaments jurídics suposa la vertadera clau per a construir tota una teoria general del
dret alternativa al positivisme. L'existència dels principis i el seu funcionament en les
argumentacions jurídiques, sobretot en el moment de l'anomenada aplicació del dret,
mostraria segons aquest autor que, per la seva naturalesa peculiar, no es poden identificar
mitjançant una simple remissió a fets socials, ja que també formen part del dret i principalment
pel seu contingut. A més, com que l'establiment del seu contingut sempre remet a una
argumentació moral, llavors caldria abandonar la tesi de la separabilitat entre el dret i la moral.
D'altra banda, lluny que aquestes circumstàncies mostrin que els jutges tenen en aquests
casos discreció, un mètode com el de la ponderació seria la prova que existeix una resposta
correcta, encara que sigui difícil trobar-la.
Per als que sostenen una teoria de la interpretació no cognoscitivista, el fet que es
requereixin conceptes essencialment controvertits per a identificar el contingut dels principis i
la forma que es dugui a terme la ponderació en el cas de col·lisió entre aquests principis,
segurament el consideraran una prova més a favor de les seves tesis. Aquest fenomen
donaria suport a la idea d'una indeterminació radical del dret.
Les concepcions intermèdies, per la seva banda, podran dir que en els supòsits analitzats hi
ha discrecionalitat perquè els jutges decideixin. Ara bé, dins d'aquesta posició potser es
podrien establir diferències en funció de l'amplitud major o menor que es pugui atorgar a
l'objectivitat en matèria moral.

21
 M4. EL PROBLERMA DE L’OBEDIÈNCIA AL DRET
1.2. Legitimitat de l'estat i obligació d'obeir el dret
El problema de l'obligació política té a veure amb les raons que podem donar per a obeir el
dret i fins on s'estendrà aquesta obediència. Per la seva banda, el problema de la legitimitat es
refereix a les raons que justifiquen el poder coercitiu de l'estat i fins on s'estendrà aquest
poder.
Aquesta distinció permet mantenir posicions en què es pugui afirmar, d'una banda, que l'estat
està legitimat per a imposar el seu poder coercitiu i, alhora, negar que hi hagi una obligació
per part de tots els individus d'obeir les seves normes. Hi ha tres possibilitats.
La primera opció és considerar que tots dos problemes (el de l'obligació i el de la legitimitat)
són equivalents. Per exemple, en el text següent de Jonathan Wolf no es distingeix entre
ambdós problemes.
La segona possibilitat és afirmar que sense la justificació de l'obligació d'obeir el dret no
tindríem un estat just, encara que pot ser que amb això no n'hi hagi prou per a assolir-lo. En
aquest cas, se sosté que la solució del problema de l'obligació és una condició necessària,
encara que no suficient, per a resoldre el problema de la legitimitat de l'estat. Aquesta sembla
ser la posició de Dworkin.
Una tercera possibilitat passa per entendre que l'existència d'un estat just és un requisit
perquè neixi l'obligació d'obeir les seves normes, encara que potser no sigui suficient. Com ha
dit Rawls.
2. VOLUNTARISME: MAI SENSE EL MEU CONSENTIMENT (EXPRÉS, TÀCIT, HIPOTÈTIC)
Voluntarisme: Teoria que sosté que les institucions polítiques estaran legitimades i/o hi haurà
el deure d'obeir les seves normes només si els destinataris d'aquestes han prestat el seu
consentiment.
Per tant, per a aquestes doctrines, només com a conseqüència dels nostres actes voluntaris
es pot crear un poder polític que estigui legitimat per a imposar per la força les seves normes
(com a resposta al problema de la legitimitat) i davant el qual tinguem un deure d'obediència
(com a resposta al problema de l'obligació).
EXEMPLE 2. Els partidaris de les concepcions voluntaristes estan subjectes a la crítica del
requisit de particularitat Fals, poden justificar el deure d'obediència cap a les pròpies
institucions.
2.1. Consentiment exprés
Si es pogués mostrar que cada individu ha subscrit un contracte amb l'estat, o amb els altres
individus per a crear un estat, el problema quedaria aparentment resolt; s'hauria mostrat que

22
l'estat obté autoritat universal, és a dir, sobre cada un de nosaltres, i es faria de l'única manera
possible:
Algú podria dir que en règims democràtics el consentiment l'expressem cada vegada que
votem. Els que voten a favor del partit que governarà donen el seu consentiment perquè els
governi; els que voten pels partits que acabaran en l'oposició donen el seu consentiment al
sistema en el seu conjunt. Però defensar aquesta idea té algunes dificultats. N'hi hauria prou
d'abstenir-se per no quedar vinculat per les lleis de l'estat.
2.2. Consentiment tàcit
Quan es pren en consideració la idea que per mitjà del vot es consent, ja s'està entrant de ple
en la problemàtica que planteja el consentiment tàcit. La tesi bàsica és que mitjançant el gaudi
silenciós de la protecció de l'estat es consent tàcitament a acceptar la seva autoritat. Amb això
n'hi hauria prou per a obligar l'individu a obeir el dret.
Estem obligats a obeir no pel fet de rebre beneficis per pertànyer a un estat, com en el cas del
joc net, sinó perquè en rebre aquests beneficis estem donant tàcitament el nostre
consentiment.
EXEMPLE1. Si gaudeixo dels serveis públics, he de complir amb les normes perquè presto el
meu consentiment tàcitament. Vertader, en el sentit que el gaudi es pot veure com la
manifestació del meu consentiment tàcit. L'afirmació seria, en canvi, falsa, si s’entén que si
gaudeixo dels serveis he de complir amb la meva part, ja que en cas contrari m’estaria
aprofitant.
2.3. Consentiment hipotètic
L'argument seria el següent. Si suposem que no ens trobem sota l'autoritat d'un estat, sinó en
un estat de naturalesa (on regeix la lluita de tots contra tots en la versió de Hobbes) i som
racionals, faríem tot el possible per crear un estat mitjançant el contracte social. Si és cert que
tots els individus racionals en l'estat de naturalesa farien lliurement aquesta elecció, llavors
sembla que aquest és un bon argument per a justificar l'estat.
Una possibilitat és afirmar que el contracte hipotètic és una manera de dir que determinats
tipus d'estat mereixen el nostre consentiment. L'altra possibilitat potser podria salvar el
caràcter voluntarista de la teoria del contracte hipotètic. Consistiria a tractar la qüestió en
termes disposicionals.
EXEMPLE 1. La obligació política d'obeir el dret no pot ser justificada pel consentiment
hipotètic, ja que com a molt l'únic capaç d'obligar-nos és el consentiment exprés o tàcit.
Vertader: cal pensar que si el consentiment hipotètic servís per obligar, quedaríem obligats a
qualsevol negoci que fos racionalment convenient, ja que tindríem la disposició a acceptar-lo;
evidentment això no és així. Només ens obliga allò que efectivament vam acceptar. No el que
hauríem d'acceptar com a qüestió de racionalitat.

23
3. CAL JUGAR NET (JOC NET)
3.1. Plantejament
Es podria sostenir que, amb independència que les persones prestin el seu consentiment a
l'estat, és injust que unes gaudeixin dels beneficis que l'existència d'aquest estat comporta
sense acceptar les càrregues necessàries per a produir-los. Seguint aquest raonament, es
podria dir que qualsevol que surti beneficiat de l'existència d'un estat té el deure d'obeir les
seves lleis.
EXEMPLE D’acord amb la fonamentació del joc net, en gaudir dels beneficis de l’estat els
individus consenteixen tàcitament. Fals: El fonament és diferent; intenta evitar que els
individus se n’aprofitin, sense que el seu consentiment sigui rellevant.
1. El joc net és equivalent al consentiment tàcit. Fals, en el sentit que l'èmfasi del joc net no és
la idea del consentiment (la voluntarietat no importa), sinó que el central és que un no pot
aprofitar-se sense contribuir.
Aquesta posició pot semblar una versió del consentiment tàcit. Tanmateix, ja hem dit abans
que no és així. Rebre beneficis obliga davant l'estat, però no perquè sigui una manera de
consentir tàcitament.
La força de l'argument consisteix a assenyalar que no és just obtenir els beneficis de l'estat si
no s'està disposat també a compartir una part de les càrregues per al seu manteniment.
EXEMPLE 6. El joc net constitueix una posició voluntarista. Fals, encara que guarda
similituds amb el consentiment tàcit, és una posició que no se centra en el consentiment.
11. No es pot diferenciar el joc net del consentiment hipotètic. Fals, sí es poden diferenciar
perquè en un importen els beneficis i en l'altre el que consentiríem en determinades
situacions.
3.2. Tal com som
L'al·lusió a aquestes veritats òbvies sobre la condició humana serveix per a mostrar que,
mentre els éssers humans continuïn essent com són, i si entre els seus propòsits continua
ocupant un lloc central la supervivència, tota societat compartirà un mínim comú normatiu del
qual tots es beneficien.
3.3. Es pot descartar el consentiment?
Encara que acceptem el que s'ha dit anteriorment, el que s'ha mostrat com a màxim és que és
racional dotar-se de determinades normes. Es pot preguntar ara si d'aquesta circumstància
pot sorgir el deure moral d'obeir l'estat.

24
4. ANARQUISME: NINGÚ NO EM POT OBLIGAR A OBEIR-LO
Teoria política que no considera possible legitimar l'estat ni justificar el deure d'obeir-lo.
D'una banda, l'anarquisme que podem anomenar ingenu subratllarà més la incapacitat de les
altres teories per a trobar raons vàlides que legitimin el poder coercitiu de l'estat . D'altra
banda, l'anarquisme filosòfic apuntarà les seves crítiques principalment contra la possibilitat
que hi hagi un deure general o l'obediència al dret.
4.1. L'anarquisme ingenu
Els anarquistes critiquen que es proposi la creació d'un estat com a remei a la conducta
antisocial de lluita de tots contra tots, adduint que, generalment, l'existència del poder polític
és la causa d'aquesta conducta. Aquesta crítica sol anar acompanyada d'una visió un pèl
idíl·lica de les capacitats dels éssers humans per a ser capaços de viure sense un organisme
que monopolitzi l'ús de la força física en una determinada societat. Sovint, i de maneres molt
diferents, aquesta tesi es fonamenta en la pretensió que els éssers humans són bons per
naturalesa i que és l'estat el que els corromp.
EXEMPLE 8. L'anarquisme ingenu subscriu una posició voluntarista sobre el deure
d'obediència
Fals, l'anarquisme assumeix la centralitat del consentiment, però no subscriuen que tinguem
el deure d'obeir sinó tot el contrari.
4.2. L'anarquisme filosòfic
L'anarquisme filosòfic porta fins als últims extrems la idea de les posicions voluntaristes que
hem vist anteriorment. Hi coincideix en el fet que l'única manera de poder justificar l'obligació
política és mitjançant el consentiment que puguem prestar. Se n'aparta en pensar que cap
d'aquestes posicions no ha aconseguit ni aconseguirà mai el seu objectiu.
EXEMPLE 3. L'anarquisme filosòfic constitueix una concepció voluntarista pel que fa al deure
d'obediència al dret. Vertader, en el sentit que el consentiment és determinant, encara que
des del seu punt de vista això condueix a no poder reconèixer l'existència d'un deure general
d'obediència.
7. L'anarquisme filosòfic subscriu una posició voluntarista sobre el deure d'obediència. Fals,
l'anarquisme filosòfic assumeix la centralitat del consentiment, però no subscriuen que
tinguem el deure d'obeir sinó tot el contrari.
b) L’anarquisme filosòfic és una concepció voluntarista. Vertader: Dóna rellevància al
consentiment, però entén que aquest no es produeix.
Wolff. creu que l'únic govern legítim seria el que pogués ser consistent amb el concepte
d'autonomia individual i que sorgís de l'exercici d'aquesta. Per això opina que únicament una

25
democràcia directa en la qual regeixi la presa de decisions per unanimitat compliria aquesta
exigència.
EXEMPLE: 2. Una democràcia directa a l'estil dels cantons suïssos no seria rebutjada per un
anarquista filosòfic com una manera legítima d'autoritat estatal. Fals: l'anarquista filosòfic
només acceptaria un sistema de democràcia directa amb una regla d'unanimitat per a la presa
de decisions.
5. TEORIA NO VOLUNTARISTA: EL CONSENTIMENT NO IMPORTA
Una teoria és no voluntarista si sosté que els principis que justifiquen l'autoritat jurídica o el
deure d'obediència són independents de l'elecció o voluntat dels destinataris de les normes.
Hi ha diverses concepcions no voluntaristes. A continuació analitzarem en primer lloc dues
teories que es poden denominar instrumentals, en el sentit que per a totes dues l'important a
aquests efectes és si amb el deure d'obediència s'obté algun tipus d'avantatge. Aquestes
teories es poden identificar amb l'utilitarisme i amb els que defensen que l'autoritat es justifica
perquè presta un servei.
5.1. UTILITARISME: Sempre que les conseqüències siguin bones (teoria instrumental)
L'utilitarisme és una de les doctrines que sostenen que les accions no són bones o dolentes
per si mateixes (com sostindrien les anomenades doctrines morals deontològiques), sinó que
ho són en relació amb les seves conseqüències, per la qual cosa es denominen doctrines
conseqüencialistes. Els autors utilitaristes tracten de justificar el deure d'obediència en termes
dels mitjans que serveixen per a assolir algun objectiu. Aquest objectiu es considerarà valuós
a causa del principi d'utilitat, segons el qual s'ha de maximitzar la felicitat o la utilitat general.
EXEMPLE 9. D'acord amb l'utilitarisme de la regla, tenim el deure d'obeir el dret atès que això
maximitza la nostra utilitat. Fals, tot depèn de si les conseqüències generals de fer-ho són
bones.
8. D'acord amb l'utilitarisme de l'acte, tenim el deure d'obeir el dret atès que això maximitza la
nostra utilitat- Fals, tot depèn de si les conseqüències generals de l'acte de compliment són
bones.
5.2. UTILITARISME: Quan l'autoritat presta un servei (teoria instrumental)
L'utilitarisme és una forma instrumental de justificar l'obediència al dret. Però hi ha, almenys,
una altra manera d'intentar justificar instrumentalment l'autoritat, com a mitjà per a ajudar que
les persones acabin fent el que han de fer. Segons Raz, l'autoritat fa un servei en la mesura
que els destinataris de les normes compleixen millor les raons subjacents d'aquestes normes
guiant-se per les directrius de l'autoritat que per la pròpia deliberació sobre les raons
aplicables a un cas determinat.

26
D'aquesta idea, Raz infereix el que ha denominat la tesi de la justificació normal: les autoritats
són legítimes només si les seves normes ens permeten actuar d'acord amb les raons que han
de guiar les nostres accions de millor manera o d'una manera més encertada que el que
podríem aconseguir sense elles.
5.3. Deure institucional (deure d’obediència). ANTIVOLUNTARISME
Els deures institucionals són els que una persona té en virtut del rol o paper que exerceix dins
una determinada institució. Tota institució es defineix a través d'una sèrie de normes. Així, la
mare podria tenir deures com a persona (deure natural), deures com a mare i deures com a
ciutadana d'un estat (deures institucionals). El deure d'obediència al dret seria, llavors, un
deure institucional que recau en els membres d'un estat pel fet de ser-ho.
5.3.1. Trets característics
Els que defensen que l'obligació política consisteix en un deure institucional tenen en comú el
seu antivoluntarisme. La tesi voluntarista sosté que les nostres obligacions polítiques poden
sorgir únicament a partir de les nostres eleccions voluntàries. Però els antivoluntaristes
responen dient que les societats polítiques reals en què vivim no són associacions voluntàries.
No hem elegit on naixem, ni hem elegit lliurement participar-hi ni ser-ne els membres.
Aquestes circumstàncies fan difícil justificar l'obligació política i el deure d'obediència del dret
basant-se en la teoria del consentiment
5.3.2. El compromís comú
Aquesta idea s'aplicaria a l'obligació política de la manera següent. En la majoria dels països,
els governats es descriuen a si mateixos com una espècie de subjecte plural; així, per
exemple, parlen d'"els espanyols" o "els francesos", i es refereixen al seu país com "el nostre
país". Aquest llenguatge expressaria, segons Gilbert, el compromís comú de tots ells en
relació amb la "seva" comunitat política i ajudaria a explicar la seva experiència moral
compartida de sentir obligacions d'obediència i suport especials respecte de la seva comunitat
o govern.
5.3.3. La identitat social de les persones
La tesi de la identitat social de l'individu es podria resumir així: alguna de les nostres
obligacions es justifiquen pel fet que negar-les implicaria negar la nostra identitat com a éssers
constituïts socialment. El que fa que algú sigui qui és, amb els seus valors i objectius, té a
veure, almenys en part, amb certs rols socials que ocupa. Però el fet d'ocupar aquests rols
implica conceptualment tenir certs deures institucionals lligats a ells.
5.4. Deure natural
Entendrem per deure natural el que sorgeix pel mer fet de ser persona, amb independència
del consentiment prestat, de la posició concreta que s'ocupi en la societat i de les

27
conseqüències de les nostres accions. Un exemple paradigmàtic de deure natural seria no
danyar-ne d'altres, ja que no es basa ni en el consentiment que l'obligat hagi donat, ni en cap
relació especial de l'obligat respecte a la persona que no s'ha de danyar i perquè existeix amb
independència de les conseqüències que l'acció danyosa pugui ocasionar.
EXEMPLE 2. Els qui defensen el deure natural de complir amb les normes tenen problemes
per satisfer la condició de particularitat. Vertader, en el sentit que tenen dificultats per
fonamentar que tenim l'obligació de complir amb les normes del nostre estat (en comptes del
d’un altre estat o a d’ altres individus o grups).
Alguns autors han defensat que només es pot justificar un deure d'obediència al dret dins un
règim just. És per això que qualifiquen el deure d'obeir el dret com un deure natural de donar
suport a les institucions justes que se'ns apliquen.
El requisit de particularitat consisteix en l'estipulació que una justificació adequada de
l'obligació política ha d'explicar el deure que una persona té d'obeir les lleis del seu propi estat
en particular. Les justificacions de l'obligació política en termes de deure institucional tenien
una resposta òbvia a aquesta demanda, ja que justament aquesta obligació naixia del fet de
ser ciutadans d'un determinat estat. Però si es defensa l'obligació política com un deure
natural, ja que aquest no sorgeix de cap vinculació especial, llavors l'exigència de particularitat
requereix explicació.
EXEMPLE 9. Els partidaris del deure natural estan subjectes a la crítica del requisit de
particularitat. Veritable, tenen problemes per justificar el deure d'obediència cap a les pròpies
institucions.
6. LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL
6.1. Les característiques de la desobediència civil
Hi ha un ampli consens a considerar que quan parlem de desobediència civil ens referim a
actes voluntaris, no violents, oberts i públics, d'incompliment de normes, la intenció dels quals
és aconseguir algun tipus de millora moral o política en la societat i la realització dels quals es
considera un deure moral, i s'accepta el càstig que el sistema jurídic imposi.
EXEMPLE 3. El cas dels okupes és un cas de desobediència civil. Vertader o fals, segons es
fonamenti. Si s'entén que els okupes pretenen fer caure el sistema, llavors els seus actes són
de desobediència revolucionària. En cas contrari, poden ser caracteritzats com de
desobediència civil.
a)Són actes voluntaris d'incompliment d'una norma, la intenció de la qual és aconseguir algun
tipus de millora moral o política de la societat. Així doncs, aquest tipus de desobediència té un
caràcter instrumental, ja que es duu a terme amb aquesta finalitat de millora.
b) La seva realització es considera un deure moral. La desobediència pot ser directa, si

28
s'incompleix la normativa que es considera injusta i que es pretén canviar. Però, de vegades,
això es fa molt difícil o és poc operatiu. Llavors, sorgeix la possibilitat de desobeir una llei justa
per a protestar contra la llei injusta. Aquest és un supòsit de desobediència indirecta.
c) Són oberts i públics. Que siguin actes oberts significa que no s'exclogui ningú que hi vulgui
participar. A més, són actes públics, com a oposats a actes secrets o clandestins.
EX: 4. A la desobediència civil els actes han de ser oberts i públics, fet que suposa estar
disposat a que d’altres protestin d'una manera similar.
Fals, el primer és un requisit perquè es doni la desobediència, i apunta a què no s'exclogui a
ningú de dur a terme l'acte, i al fet que no sigui clandestí, i en canvi el segon element
determina, segons Rawls, que estigui justificat.
d) Se sol acceptar voluntàriament el càstig.
e) Són actes no violents. La justificació d'aquesta característica pot ser de dos tipus diferents,
instrumental o moral.
6.2. Altres tipus de desobediència
La desobediència criminal és la que du a terme el delinqüent comú. En aquest cas els actes
de desobediència clarament no tenen les característiques a) la intenció de la qual és
aconseguir algun tipus de millora moral o política de la societat, c) Són oberts i públics i d) Se
sol acceptar voluntàriament el càstig. El delinqüent comú no pretén amb els seus actes
canviar cap llei ni pràctica que consideri injusta. Tampoc no fa els seus actes de manera
pública, sinó més aviat pretén ocultar-los. Igualment, tampoc no accepta de bon grau el càstig
imposat.
La desobediència revolucionària es caracteritza per pretendre fer caure l'ordre jurídic
establert i substituir-lo per un altre. El revolucionari no pot acceptar voluntàriament el càstig
que se li imposi perquè no considera que el sistema sigui just, ja que és per això que el vol
canviar. D'altra banda, encara que de vegades es parla de revolucions no violentes, el cert és
que els revolucionaris la major part de les vegades fan, o estan disposats a fer arribat el cas,
actes violents per a aconseguir els seus objectius. Per tot això, la desobediència
revolucionària no comparteix amb la desobediència civil les notes a)Són actes voluntaris
d'incompliment d'una norma, la intenció de la qual és aconseguir algun tipus de millora moral o
política de la societat., d) Se sol acceptar voluntàriament el càstig. e) Són actes no violents
EX: 3. El cas dels okupes és un cas de desobediència civil. Vertader o fals, segons es
fonamenti. Si s'entén que els okupes pretenen fer caure el sistema, llavors els seus actes són
de desobediència revolucionària. En cas contrari, poden ser caracteritzats com de
desobediència civil.

29
En el cas de l'objecció de consciència, es tracta de la violació pacífica d'una norma per part
d'algú que considera que li està moralment prohibit obeir-la en virtut del seu caràcter general
(el cas dels pacifistes absoluts i l'obligació de fer el servei militar) o perquè s'estén a casos
que no hauria de cobrir (per exemple, servei militar i objectors selectius o assassinat i
eutanàsia). La nota distintiva principal d'aquest supòsit respecte a la desobediència civil és
que l'objector, en general, no aspira a modificar la llei en qüestió, sinó que circumscriu l'efecte
de la seva desobediència al cas particular. Per tant, l'objecció de consciència i la
desobediència civil no comparteixen el tret a). En canvi, totes dues coincidirien sens dubte en
les característiques b) DEURE MORAL i e) ACTES NO VIOLENTS, encara que segurament
no compartirien en tots els casos les notes c) oberts i públics i d) acceptar el càstig.
EX. 4. L'objecció de consciència és una forma de desobediència civil per raons de moral
personal. Fals, no és una forma de desobediència civil. És una forma de desobediència que
comparteix trets, però que també es distingeix, de la desobediència civil.
6.3. La justificació de la desobediència civil
Des del punt de vista jurídic sembla estrany que es pugui justificar la desobediència civil,
precisament perquè es tracta d'un cas de desobediència de les normes d'un sistema jurídic.
EX. c) La desobediència civil no pot estar justificada. Fals: Jurídicament és difícil que ho
estigui, però moralment s’ha defensat que està justificada si es donen determinats requisits.
Segons Rawls, perquè un acte de desobediència civil estigui moralment justificat s'han de
donar quatre condicions (Rawls, 1969):
a) S'han d'haver intentat prèviament les vies normals de modificació de les lleis.
b) Els assumptes sobre els quals es protesta han de ser violacions substancials i clares de la
justícia.
c) Cal estar disposat a admetre que qualsevol altra persona subjecta a una injustícia similar
pugui protestar de manera similar.
EX. 4. A la desobediència civil els actes han de ser oberts i públics, fet que suposa estar
disposat a que d’altres protestin d'una manera similar. Fals, el primer és un requisit perquè es
doni la desobediència, i apunta a què no s'exclogui a ningú de dur a terme l'acte, i al fet que
no sigui clandestí, i en canvi el segon element determina, segons Rawls, que estigui justificat.
d) L'acte de desobediència ha de ser tal que posi de manifest raonablement els objectius dels
que protesten.

30