Suplement setmanal de llibres i art Dijous, 31 de març del 2011

5
Entrevista
a Care
Santos
Céline Cinquanta anys de la mort
d’un escriptor únic

6
Història
Els crims
‘legals’ de
la guerra

12
Crítica
J.M. Puyal,
teòric del
periodisme

17
Art
El fotògraf
‘voyeur’

3 Emili Teixidor
Efectes
de la retallada

9 Manuel Cuyàs
Antoni Comas,
‘fill’ il·lustre

15 David Castillo
Els duels
d’Erri de Luca
 2 31 DE MARÇ DEL 2011
Céline, encara polèmic?
DAVID CASTILLO coordinador
editorial
P
ocs escriptors contemporanis
poden concentrar tants
sentiments contraposats com
Louis-Ferdinand Céline. Heroi
de la Primera Guerra Mundial i
ressort per a les noves generacions
amb llibres extraordinaris com
Viatge al fons de la nit (Proa) i Mort
a crèdit (Edicions 62), Céline va
esdevenir un dels personatges
més detestats de la postguerra. La
suposada col·laboració amb els
nazis durant l’ocupació alemanya i,
sobretot, la publicació el 1937 de
Bagatelles pour la massacre, un
catàleg d’antisemitisme, se li
girarien en contra després de la
victòria aliada. Perseguit,
empresonat i condemnat a perdre
Céline amb el seu lloro a la casa de Meudon, París ARXIU
fins i tot els drets d’autor dels seus
llibres, Céline va renéixer al final de
la dècada de 1950. Alguns dels
intel·lectuals que l’havien atacat el van
reivindicar, va ser reeditat per Gallimard,
però la trilogia alemanya, tot i la bilis i
l’estil cada cop més nerviós i punyent, no
MOTELBARSTOW
RAFAEL VALLBONA
Els mons llunyans
N
o sé com me n’hauria sortit si
Audrey Hepburn m’hagués de-
manat que li regalés un colla-
ret, però és veure una foto seva,
i pensar en dos dels seus personatges:
Holly Golightly, la jove buscavides d’Es-
morzar al Tiffany’s, i la princesa Ann de
Roman Holiday. Però, com jo no sóc
Paul Varjak, ni el passeig de Gràcia és la
cinquena avinguda, he decidit agafar el
costum d’esmorzar assegut a la meva
Vespa, i a veure què passa. La bellesa
I passa que ni la pel·lícula de William
Wyler ni la de Blake Edwards són d’Audrey
d’aquest món. Ja no per la llunyania en el
temps (1954 Roman Holidays i 1961 Hepburn
Breakfast at Tiffany’s), ni tan sols per la
ja inexistent distància entre la Roma ens va fer
emergent dels anys daurats de Cinecittà
o la Nova York capital del capitalisme, i
veure que
aquella pobra, bruta, grisa i derrotada
Barcelona de quan el franquisme s’havia
érem d’un
imposat a les ments. No. Probablement
era la bellesa natural, gairebé domèstica i
altre món
virginal, de Hepburn, la que ens va fer
veure a tots que érem d’un altre món:
recuperaria l’esplendor de les dues obres
mestres que el van catapultar a la glòria
literària. El personatge, tanmateix, ha
transcendit per la barreja contradictòria
entre humanisme i misantropia.
A part de tots els debats que genera
habitualment en la premsa francesa, més
ocupada en els casos concrets de
deserció que en la rendició total que va
AVUITOCA...
brut, gris i derrotat, com el país
quan es va portar al cinema la genial
miniatura novel·lada de Capote.
Esmorzar al Tiffany’s (Proa) va ope-
rar d’efecte mirall en molts lectors.
Mira què hi ha al davant i et veuràs
com ets. A partir d’aquí els dubtes
ens van assetjar. Era tan pervers el
món americà com el proselitisme co-
munista volia fer-nos creure? Hi ha-
via una possibilitat, tot i que remota,
de fer alguna mena de revolució que
portés tots els proletaris del món a
poder posar al coll d’una dona com la
Hepburn un collaret com els de Tif-
fany’s? La resposta, no per evident,
va causar més estralls entre molts
dels joves afectes a les causes perdu-
des que les letals sessions del trentè
congrés del PCUS. A Nova York hi
passaven coses i a Moscou gairebé
no. Quedaria la capital russa com a
refugi d’una educació sentimental, i
buscaríem els dubtosos plaers de la
vida a Manhattan; fos cert el que ex-
plicava Capote o no. ❋
condicionar França a la Segona Guerra
Mundial, Céline va ser reivindicat pels
escriptors nord-americans heterodoxos,
que el van considerar una ànima amiga. El
primer a parlar del “fantasma de
Céline” va ser Henry Miller.
Posteriorment, els beatniks el van
entronitzar com a referent, fins a
l’extrem que Allen Ginsberg i
William Burroughs anirien a
visitar-lo a la seva residència de
Meudon, malgrat que el narrador
francès els va rebutjar iradament.
També Charles Bukowski el va
declarar un dels seus mestres.
Ferit de gravetat durant la
Primera Guerra Mundial, Céline va
haver de renunciar a ser cirurgià per
acabar tenint una petita consulta
als afores de París, on atenia els
necessitats. El seu amor pels
animals, la novel·la sobre un heroic metge
hongarès –Semmelweis– i les cartes
d’amor ofereixen una perspectiva
desconeguda de l’escriptor. La seva obra
guanya amb els anys. ❋
LLUÍS LLORT
SeXocolata
La xocolata és un poderós producte energètic, però
també estimulant, sobretot gràcies a tres dels seus
elements: cafeïna, teobromina i feniletilamina. En-
tre el rigor científic i el mite eròtic (només cal veure
alguns anuncis de xocolata, que semblen de preser-
vatius), circulen enquestes sobre si és millor el sexe o
la xocolata. I guanya la xocolata! Us trio algunes de
les conclusions (les menys grolleres) en què se sosté
aquesta afirmació. Pots menjar xocolata dins del cot-
xe sense que et detingui la policia. També en pots
menjar davant dels teus pares i/o fills. Si queixales
amb força un tros de xocolata, no xiscla. Si la xocola-
ta no és dura, satisfà igual. Dues persones del mateix
sexe poden menjar xocolata juntes i en públic sense
cridar l’atenció dels moralistes de torn. La xocolata
no es queixa si l’acabes en un moment. Mai som mas-
sa joves ni massa vells per menjar xocolata. La mida
de la rajola no importa, si en tens alguna més al re-
bost. Un matrimoni mai fracassa per falta de xocola-
ta. Pots menjar xocolata qualsevol dia de la setmana
i a qualsevol hora tants cops com vulguis. Després de
menjar-te la rajola de xocolata no et cal abraçar el pa-
per que l’embolica... tot i que hi ha qui ho fa, decidint
si repeteix, perquè no cal esperar gairebé una hora
per menjar-se una segona presa de xocolata. ❋

JOCNOU
La retallada
A
mb el xarrabascat que ha
provocat l’anunci de la reta-
llada del pressupost dedi-
cat a cultura hi ha hagut de-
claracions de tota mena, gairebé to-
tes en contra de la rebaixa, tot i que
algunes aprofitaven per demanar un
replantejament del model, i entre les
veus crítiques n’hi havia una que ex-
pressava el sentiment de molts
creadors. Era la de l’activista cultural
Lluc Mayol, que declarava: “El model
és mafiós” i seguia criticant que
s’evita el debat sobre la responsabi-
litat de molts personatges en la
construcció d’un model insostenible
desconnectat de la realitat.
O sigui que els que patiran seran
les associacions gremials i entitats
de més o menys pes, molts funcio-
naris culturals, però els creadors so-
litaris, de peu pla, sense padrins ni
carnets, seguiran el camí eixut com
fins ara. Uns escriptors amb què
parlo desconeixien, per exemple,
que s’atorguessin ajuts a la creació:
Quan es convoquen? Com es conce-
ELTRASTER
Desavinences culturals i de classe
E
s tracta de la història de la huma-
nitat. Per alimentar-se, per gua-
nyar-se les garrofes, la gent ha
d’anar d’un lloc a un altre. El meu
besavi va fer el farcell i un bon dia va dei-
xar Pratdip per anar a Barcelona. Es diu
que a conseqüència de la fil·loxera. Es va
instal·lar primer a Hostafrancs (barri de
profunda arrel gitana catalana) i més
tard a Sants, a tocar la plaça Víctor Bala-
guer, anomenada del Ninyu per una font
amb una escultura d’un nen. El ninyu
era una mena de catalanització murcia-
na de niño. A Sants hi havien arribat
molts murcians als anys vint. Van deixar
el poble i el camp per treballar a les obres
del metro. Encara vaig ser a temps, quan
era un nen, de contactar amb aquesta
emigració. El senyor Campillo, d’ofici
barber, era murcià, tot i que quan parla-
va dels catalans sempre ho feia en prime-
ra persona.
Cap als cinquanta i seixanta a Catalu-
nya va arribar una altra gran onada
d’emigració. Gent d’Andalusia i Extre-
madura, però també de Castella, Aragó,
deixen? Com es valoren els resul-
tats? Segurament és un problema
de comunicació, de transparència,
però el fet és aquest. Com controla i
avalua el govern, la conselleria si vo-
leu, la gestió bona o dolenta dels
grans equipaments culturals? Ara
mateix, amb el canvi de govern, al-
guns gestors d’aquests equipa-
ments canviaran, els del partit gua-
nyador desbancaran els del perde-
dor, però qui demanarà els resultats
als gerents que surten? “Hi ha un
submón que viu sense subvencions,
amb una mà al davant i l’altra al dar-
rere, i fa les coses amb imaginació”,
afirma l’escriptor Jordi Puntí.
El mateix dia que tothom lamen-
tava les retallades, TV3 donava el
partit Real Madrid-Olympique de Lió.
Hem de pagar amb els nostres im-
postos una tele que ens costa mi-
lions per veure un partit –igual que
fos el Barça-Sevilla– que podríem
veure en qualsevol altra televisió pri-
vada? I el mateix podríem dir de tot
de programes que no ajuden gens a
Galícia i València. Va arribar gent
que aviat van convertir-se en “los
catalanes”, quan anaven al seu
poble, quan aquí els anomenaven
“els castellans”, si no es feia ser-
vir una expressió de molt més
menyspreu, que era la de xarne-
gos. El recull d’articles que acaba
de treure l’escriptor Jordi Puntí
(L’Avenç) m’ha fet pensar en els
prejudicis que tenien les famílies
catalanes en relació amb les cas-
tellanes en el meu entorn d’infan-
tesa. Hi havia llocs que tenia pro-
hibits perquè eren territori xar-
nego. Un d’aquests, els futbolins.
Aquesta mena de prejudici era
palpable en tots els àmbits. Als
Maristes de Sants hi havia una
categoria de migpensionistes que
se’ls anomenava soperos. Menja-
ven a la cuina el que les seves ma-
res els ficaven en una carmanyo-
la d’alumini. L’escola hi posava el
plat de sopa. Els soperos gairebé
sempre eren fills de l’emigració.
31 DE MARÇ DEL 2011 3
EMILI TEIXIDOR
elevar el nivell cultural del país. Hi ha Pot ser és el mo-
una discriminació entre els periodis- ment de repensar
tes que treballen a la tele i els que el model cultural,
treballen en diaris catalans, uns molt aprofitant l’enre-
més subvencionats que els altres, nou que ha provo-
uns com si visquessin en un país ric i cat l’anunci d’una
sense problemes i els altres sempre retallada de pres-
en precari. I els exemples es podrien supostos. Són
multiplicar. Potser és el moment de moltes les pre-
repensar el model. Les subvencions guntes que que-
als teatres, un altre exemple, han de den enlaire i pot-
Hi ha una ser per a autors estrangers i obres
comercials i d’èxit segur que si no
ser caldria més
transparència i
discriminació fan ells faran els empresaris privats?
Imaginem què passaria si les obres
més informació
entre els representades les interpretessin
sempre actors i directors estran-
periodistes de gers! Tothom diria que l’obligació de
les institucions nacionals és amb els
la tele i els artistes d’aquí, de casa, amb la nos-
tra cultura: i els autors d’aquí, no
que treballen compten? En fi... és el moment de
fer la llista, de passar comptes,
en diaris d’exigir transparència. I de recomen-
çar o redefinir moltes empreses i
catalans empresaris... Confiem en la conse-
lleria de Cultura. ❋
JAUME VIDAL
Més enllà d’aquestes situacions crea-
des per l’alerta que sempre provoquen
els que són diferents i pels prejudicis
classistes més que els racistes, mai he
sentit que el racisme arrelés en la so-
cietat catalana.
La pel·lícula Catalunya über alles, de
Ramon Térmens, presentada aquesta
setmana al festival de cinema de Màla-
ga, planteja el tema de si hi ha racisme
a Catalunya. És cert que les convivèn-
cies de cultures són difícils, però histò-
ricament el balanç que hem de fer és
força positiu. Catalunya ha estat inte-
gradora. I el fet que aquest film plante-
gi el debat sobre el racisme demostra
que som capaços d’analitzar-nos de
manera crítica.
El problema que es pot derivar
d’aquesta polèmica, si es desvia per al-
tres finalitats, és no entendre que la
convivència entre cultures implica l’es-
forç de tots. I tant racisme provoca el
qui menysprea el nouvingut com el
nouvingut que es nega a respectar la
Precarietat en l’habitatge JOAN GUERRERO cultura del país acollidor. ❋
 4 31 DE MARÇ DEL 2011

UNMOMENTSISPLAU

BERNAT SALVÀ

Parlar del que et pertany

Les primeres pel- s inevitable que les pel·lícules,

É
lícules en solitari els llibres i les cançons parlin
de Cesc Gay te- d’aquests conflictes: explica-
nien una mena de da per algú altre, la felicitat és
lògica geogràfica: essencialment avorrida. En el cas de
Krámpack trans- Ficció, la pel·lícula que ens ocupa
corria al costat avui –i en concret, l’escena final–, el
del mar; A la ciu- conflicte gira al voltant d’un cineasta
tat, al centre de en crisi que va a passar uns dies a la
Barcelona, i Fic- Cerdanya. El 2007, en una entrevis-
ció, a la munta- ta a l’Avui, Cesc Gay feia seves unes
nya. Però no era paraules de Javier Cercas: “Deia que
una coherència és incapaç de començar una novel·la
intencionada, ni si sap on va, i vaig pensar: «Grà-
tenien gaires ele- cies!». Arran d’aquell dia he disfrutat
ments en comú, més d’escriure”. En el cas de Ficció,
més enllà de par- pel·lícula estrenada el 2006, explica-
lar de l’amor i d’al- va: “Hi ha una voluntat meva de fugir
tres sentiments i de l’entorn urbà”. “Volia portar el
de la dificultat de personatge, en aquest cas un crea-
trobar la felicitat. dor en crisi, a un entorn de munta-
O no trobem la nya i veure què li provocava”.
persona a qui es- Eduard Fernández encarna el
timar, o la trobem protagonista d’aquesta història, un
però no ens esti- director que intenta acabar el seu
ma, o ja està atra- nou guió i se’n va a passar deu dies
pada per una altra a la muntanya, a casa del seu amic
relació. I si els Santi (Javier Cámara). En comptes
sentiments i el ca- de la inspiració, hi acaba trobant
lendari ens són l’amor amb Mònica (Montse Ger-
favorables, ens mán), Però, en una pel·lícula, i més
assetgen altres si és de Cesc Gay, no és un amor
perills com el tedi convencional: tenen parella i fills, i
són incapaços d’expressar-lo.
Només al final, quan ella ja marxa
amb el cor encongit, amb la tristesa
dels comiats per sempre, ell deixa
de costat la seva timidesa i la se-
gueix amb el cotxe. Aturats enmig
de la carretera, amb les imponents
Montse Germán i Eduard Fernández, en l’escena que expliquem avui FILMAX
muntanyes de la Cerdanya al fons,
es fan un primer i darrer petó. Un
petó que és alhora una declaració
d’amor i un comiat. Àlex no ha escrit
ni una pàgina del guió que té a mit-
ges. Però ha trobat la inspiració per
a la seva pròxima pel·lícula: la matei-
xa que acabem de veure.
La identificació de Cesc amb el
protagonista és evident, i s’emmar-
ca en l’etapa que va viure als anys
Ficció
Director:
Cesc Gay
Intèrprets:
Eduard
Fernández,
Montse
Germán,
Javier Cámara,
Àgata Roca,
Carme Pla
Gènere: Drama
Catalunya,
2006
Edició: Filmax
(DVD)
2000 (ara ha fet un tomb inesperat: cosa que no em pertany”. El que li
prepara una pel·lícula d’animació, pertany, en aquest cas, és una bella
Les tres bessones i la màquina del història d’amor continguda fins al
món). “Jo sempre he parlat des de darrer alè de la pel·lícula, que en el
mi, he fet un cinema bastant egoista seu moment va passar injustament
en aquest sentit, sobretot a A la ciu- desapercebuda. Molts s’hi veurien
tat i Ficció –explicava–. Suposo que emmirallats. ”La gràcia d’una pel·lí-
m’explico a mi mateix a través de les cula, una novel·la o una cançó –con-
pel·lícules, parlo de les coses que clou– és que et col·loca en un lloc on
sento o em passen pel cap. I mai he et reconeixes. I això és molt satisfac-
sentit la necessitat de parlar d’una tori, perquè t’ajuda a entendre’t”. ❋

LESRADESGRISES
Una bruixa i un manuscrit misteriós
L
a nord-americana Deborah Hark-
ness, historiadora especialitzada
en les bifurcacions dels rituals
màgics i la ciència entre els segles
XVI i XVIII a Europa, i gran aficionada
als vins –condueix un reconegut bloc so-
bre el tema–, irromp en el camp de la fic-
ció narrativa amb El descobriment de les
bruixes (Edicions 62). És la seva primera
novel·la, i ja s’ha traduït a 30 idiomes.
Bona coneixedora de les biblioteques de
les universitats angleses, la protagonista
(que assumeix trets personals de l’es-
criptora) se situa en aquest àmbit, con-
cretament a Oxford. La doctora Diana
Bishop és una acadèmica reputada que
veu alterada la seva rutina d’estudi sobre
alquímia medieval pel descobriment
d’un manuscrit misteriós, l’Ashmole 782
(que en la realitat es troba desaparegut).
Tot i que ella sempre ha volgut amagar la
seva condició, prové d’una família de
bruixes. Conviu amb els humans amb
normalitat i sempre ha refusat utilitzar
les habilitats heretades dels seus avant-
passats. L’aparició del manuscrit posa en
Deborah Harkness MARION ETTLINGER
RAÜL MAIGÍ
alerta altres éssers com ara dèmons i
vampirs, que consideren que el llibre
amaga claus de passat i futur. Bishop
haurà de decidir si aclucar els ulls i se-
guir la seva vida ordinària, o bé actuar en
sintonia amb la seva autèntica naturale-
sa. L’aventura està servida: junt amb el
vampir Matthew Clairmont –que com-
parteix amb l’autora la passió pel vi–, la
protagonista començarà un viatge per
descobrir els secrets del llibre, que pot
posar en risc la convivència entre els hu-
mans i altres criatures. ❋

UNTROSDECONVERSAAMB
Care Santos
C.S. Jo això d’escriure sempre
m’ho he pres seriosament, però ara
m’estic quedant estabornida, amb
la repercussió d’aquest llibre.
A.C. Però ja està fet amb vo-
cació de best seller, oi?
C.S. Em costa identificar-me
amb aquesta etiqueta. Sí que volia
fer una gran història, mirant de se-
duir, amb un gran argument, un
gran escenari, amb un munt de per-
sonatges, però en primera instància
tot es tractava d’una autoseducció.
És curiós perquè, com a lectora, jo
admiro les històries simples. Tinc
tres fills i no tinc temps per llegir sa-
gues.
A.C. No tens temps per llegir-
les, però sí per escriure-les!
C.S. Sí, és una contradicció. De
vegades alguna companya em diu:
“He comprat la teva novel·la”, i jo
penso, pobra. Però el cas és que ai-
xò és el que em surt del cap: un
trencaclosques que em diverteix. Jo
començo amb un parell o tres d’his-
tòries i el que m’agrada és lligar-les.
A.C. Per què la burgesia bar-
celonina? Sembla que aquest
Sant Jordi sigui el tema estel·lar:
Pau Faner n’explica els orígens
amb els mercaders del segle XIII,
tu en fas un fresc des del moder-
nisme fins ara i Cristian Segura
n’explica la decadència.
C.S. M’atreia la Barcelona del
gran creixement i de la gent que la
va fer possible. Tinc una admiració
pels burgesos fets a si mateixos,
que podien imaginar una nova ciu-
tat amb clarividència i pensant en el
futur.
A.C. Aquesta època també
l’han retratada Mendoza a La ciu-
dad de los prodigios, i Baulenas a
La felicitat. Què aportes de nou, a
part de la teva veu, és clar?
C.S. Era un problema perquè, si
ets responsable i mendoziana... Pe-
rò crec que la meva novel·la té un
toc femení claríssim. No es fica tant
en la crítica a la burgesia i en les
anècdotes. Se centra més en els pe-
tits detalls de la vida domèstica dels
que mouen el món. Jo crec que sóc
molt de sentiments.
A.C. La gelosia n’és l’estrella.
C.S. Sí, és un dels sentiments de
la meva vida. L’he viscut de molt a
prop. De fet, sempre escrius de tu.
A.C. També has fet que Viole-
ta fos artista per poder escriure
del procés creatiu?
C.S. El germen de la novel·la va
ser la reflexió sobre la feblesa de la
memòria i què transmetem a les ge-
neracions futures. Dels besavis, la
majoria de gent no en sap ni el nom,
ni tan sols que en va tenir vuit. Els
fills dels meus fills no sabran com es
deia la meva mare. Nosaltres, com
a escriptores, deixarem més coses,
però això que deixem, fins a quin
punt ens defineix? Mostro de mi
mateixa la part que vull.
A.C. I una de les parts és la
maternitat. Un tema molt poc
tractat i que ara les dones escrip-
tores comencem a abordar.
C.S. Crec que canviarà la visió de
la maternitat que fins ara hem rebut
a través de la literatura perquè la
nostra generació és un tema que ja
afronta sense problema i quan el
reivindiquem es posa tothom ner-
viós perquè la majoria de crítics són
homes. La literatura s’alimenta
d’allò que et surt més de dins i ja em
diràs com es pot obviar aquest te-
ma! La Pardo Bazán té un conte on
explica un part, amb molta elegàn-
31 DE MARÇ DEL 2011 5
ADA CASTELLS
cia, sense carregar tintes, però al Escriptora
cap i a la fi, és un part. Els crítics se li Care Santos es-
van tirar a sobre com si no fos un ar- tà pletòrica amb
gument vàlid com qualsevol altre. el desplega-
ment que està
A.C. A la novel·la fins i tot t’has fent Planeta i
atrevit a resoldre el cas de l’in- Columna de les
cendi dels magatzems El Siglo. seves Habita-
cions tancades,
C.S. M’he passat quinze anys una novel·la que
col·leccionant objectes de tota me- li ha permès re-
na relacionats amb aquests grans córrer la història
magatzems, els primers que hi va de Barcelona
haver a Barcelona. La primera eta- des de la intimi-
pa era pur glamur i després ja van tat d’una casa
ser més de baratillo. burgesa. Hi ha
aplicat tota la
A.C. Una altra de les desco- maduresa de
bertes del llibre és el personatge narradora gua-
d’El Santet, un jove venerat pels nyada a pols
seus miracles. amb sis novel-
les per a adults
C.S. Investigant vaig trobar que publicades, una
havia treballat a El Siglo i em va qua- vintena de juve-
drar tot. Vaig haver de fer una inves- nils, diverses sa-
tigació gairebé policial perquè la se- gues infantils i
va partida de naixement era a la un parell de lli-
parròquia de la Concepció, que es bres de poemes.
va cremar durant la Guerra Civil. No Què més volem!
hi ha esquela, ni partida de defunció,
i la seva tomba no paga taxes muni- FOTO: ROBERT RAMOS
cipals. Hi ha un element misteriós
que té molta gràcia.
A.C. Al llibre fas una barreja de
gèneres. Per què?
C.S. Utilitzar els mails o les car-
tes em permet una aparença de
versemblança. Havia de donar mol-
ta informació i així no només ho fa la
veu del narrador. Aquests escrits
també m’han permès donar molta
emoció: m’interessava disparar al
cor i res millor que fer-ho amb una
carta. No n’hi ha gaires, però sí en
moments determinants. Per escrit
t’atreveixes a dir coses que, mirant
als ulls, costen més.
A.C. Es ven com la teva novel-
la més ambiciosa. Tu també ho
veus d’aquesta manera?
C.S. Sí, en aquest cas és cert i
estic una mica espantada. Ara què
faré?
A.C. Sol passar.
C.S. Sí, però per ara dono tom-
barelles d’alegria.
A.C. Felicitats! ❋
 6 31 DE MARÇ DEL 2011

Avançament editorial

EXECUCIONS
IRREGULARS
A LA GUERRA
L’editorial DAU publica ‘Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1037)’
que recull les actes del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la Junta
de Seguretat Interior i la Conselleria de Seguretat Interior. Us oferim dues
d’aquestes actes, datades el 25 de març i el 10 d’abril del 1937

P
rotesta per execu- un màxim de setanta-dues ho- a vós aquest document perquè Tomàs Fàbregas
cions irregulars res a les seccions respectives, a s’exigeixin les responsabilitats (Segells del Secretariat
Barcelona, 25 de març fi que aquestes poguessin por- corresponents a aquells que en de la Junta de Seguretat
del 1937. tar a cap les investigacions ne- siguin mereixedors, ja que, de Interior de les Patrulles
A l’Honorable Conseller Pri- cessàries, ja que un cop comple- no fer-se així, la dimissió dels de Control de la Generalitat
mer de la Generalitat de Catalu- tades, els presos haurien de pas- nostres càrrecs seria irrevoca- de Catalunya, del Cap de
nya, Josep Tarradellas. sar a disposició d’una comissió ble, atès que no estem disposats Serveis de la Comissaria
Els sotasignats, a vós atenta- integrada per un element de ca- que l’ambient que ofega les Pa- General d’Ordre Públic de la
ment EXPOSEN: da una de les tres organitza- trulles, de descrèdit, recaigui de Generalitat de Catalunya i
Que amb data 13 del corrent, cions, E.R.C., C.N.T. i P.O.U.M., la mateixa manera damunt dels de “Concedit. El cap de Ser-
amb motiu d’una visita que la qual actuaria en el Secreta- que s’ho mereixen i d’aquells veis d’O.P.” amb la seva sig-
efectuà el Conseller Primer, Jo- riat General de Patrulles, des que sols han treballat per do- natura)
sep Tarradellas, en funcions de d’on, a criteri de la dita Comis- nar-los un prestigi.
Conseller de Seguretat Interior, sió, els detinguts serien allibe-
Ordre públic i violència
acompanyat del Secretari Ge- rats o bé lliurats a la Comissaria El Delegat de la Junta Fets de Bellver
a Catalunya (1936-1037)
neral de la Junta de Seguretat, General d’Ordre Públic amb el de Seguretat de Cerdanya
Autor: Comitè de Mílicies
Aureli Fernández, i dels mem- corresponent atestat. El Secretari General Abril de 1937
Antifeixistes
bres de la dita Junta Joan Pons, Amb data d’avui, el Cap Dele- El Delegat responsable A les 14 hores i trenta mi-
Editorial: DAU
Cristòfol Rebull i Tomàs Fàbre- gat de la Secció 7a de Patrulles, d’Esquerra Republicana nuts del dia 27 d’abril es presen-
Barcelona, 2011
gas a l’exconvent de Sant Elies, Pere Raventós Solé, s’ha pre- de Catalunya taren davant de Bellver, en el
Pàgines: 440
presó preventiva de les Patru- sentat a l’esmentada comissió tros de la carretera de Lleida a
Preu: 39 euros
lles de Control, i reunits amb tot investigadora i li ha donat Puigcerdà comprès entre la ca-
el Secretariat del Departament compte que anit, sense el seu Ordre de registre seta dels carrabiners de Bellver
de Patrulles, compost per tots coneixement, havien estat trets Barcelona, 10 d’abril i la Farga Vella, un centenar
els representants de les organit- de la secció i assassinats els de- del 1937 d’homes armats que procedien
zacions que l’integren, el Conse- tinguts Gregori Maldonado, Jo- Autoritzem els companys de Puigcerdà en actitud d’explo-
ller Primer ordenà, amb l’assen- sep Olivella i Emili Vallès, sense portadors d’aquesta carta per a ració i preparació d’atac.
timent de tots els reunits, que tenir-ne tampoc coneixement efectuar un registre i detenció, Immediatament va córrer
tots els detinguts que en aquella la comissió abans esmentada. si pertoca, en el domicili del ciu- per la població de Bellver la veu
data es trobessin en l’esmentat Per tant, com que no ens po- tadà francès E. Martignole, que d’alarma, varen tocar les cam-
edifici fossin traslladats imme- dem solidaritzar amb actes viu a l’Av. Montserrat, n. 2. Els panes i els pocs homes que en
diatament a la Comissaria Ge- d’aquesta naturalesa, que te- dits companys han de donar aquella hora s’hi trobaven, junt
neral d’Ordre Públic. nim sospites prou fonamenta- compte immediatament a amb els policies i milicians que
Així mateix, es convingué des per creure que no són els aquest Departament del resul- d’ençà dels darrers esdeveni-
que els detinguts romandrien únics que s’han produït, elevem tat de les gestions realitzades. ments hi feien guàrdia, varen

Un camió de la CNT a la plaça Espanya i, sota, un sopar amb Josep
Tarradellas, al centre, entre d’altres ARXIU MONTSERRAT TARRADELLAS
apressar-se a defensar la pobla-
ció.
Simultàniament, un altre
grup d’homes, procedents de la
Seu d’Urgell, en nombre d’uns
cinquanta i armats de fusells
metralladors, màusers, metra-
lladores i bombes de mà, baixa-
ren d’uns camions i autos prop
de Casa Samión, en la carretera
dita de Lleida a Puigcerdà, tra-
vessaren el Segre nedant pel
lloc conegut per Ripoll i, mentre
141085-1029320J
els uns s’enfilaren a dalt del
monticle de Montarrés, els al-
tres ocupaven els camins que
van de Bellver a Pi, Santa Eugè-
nia, Olià i Nas, per tal de privar
que els veïns d’aquests agregats
acudissin en auxili de Bellver.
A la mateixa hora, un altre
grup d’homes armats, en nom-
bre també d’una cinquantena,
procedents de la part de Das i
Alp, va baixar d’uns camions en
el Pla de Tomeu i, estenent-se
per la carretera que va de Bell-
ver a Alp, van ocupar els punts
d’entrada a la població per a im-
pedir que acudissin en auxili de
Bellver els agregats de Baltarga,
Beders, Bor i Pedra i el poble veí
de Riu.
Cap a les 14 hores i quaranta-
cinc minuts, encerclada per
complet la població de Bellver,
el grup d’homes que ocupava la
carretera entre Bellver i la Far-
ga Vella, després d’engegar dos
trets i formats en guerrilles, van
avançar vers Bellver pel pont
sobre el riu Segre, encapçalats
per Antoni Martín, de Puigcer-
dà.
Al travessar el dit pont, Mar-
tín va engegar un tret (que de-
via ésser la senyal d’atac), el
qual fou contestat immediata-
ment pels que defensaven Bell-
ver. Simultàniament, va entau-
lar-se un nodrit tiroteig en tots
els fronts de lluita, del qual va-
ren resultar diversos morts i fe-
rits, la quantitat dels quals no
pot precisar-se perquè diversos
foren evacuats pels mateixos
agressors.
Cap a les 19 hores, va anar
declinant el tiroteig fins a extin-
gir-se totalment a les 22 hores,
en què varen retirar-se els
agressors.
Els que defensaven Bellver
romangueren tota la resta de la
nit en situació d’alerta i a les 4
hores de la matinada del dia 28
arribà de Lleida el comissari
Viadiu, junt amb unes forces de
guàrdies d’Assalt, i regnà tota la
nit la calma més completa.
A la matinada del dia 28, els
veïns de Bellver, junt amb els
policies, milicians i guàrdies
d’Assalt, varen explorar els con-
torns de la població per tal de
recollir les baixes que haguessin
ocorregut. Recolliren dos cadà-
vers, la identificació dels quals
no fou possible, encara que pot
assegurar-se que tots dos perta-
nyien als agressors. També fo-
ren recollits tres ferits lleus de
veïns de Bellver, dos dels quals
31 DE MARÇ DEL 2011
Amb una
guerra,
la primera
cosa que
arriba
és la por
El llibre
inclou
documents,
mapes
i imatges
foren ferits amb traïdoria per
agressors en trobar-se treba-
llant en el camp i l’altre, a con-
seqüència de la lluita.
Diversos ferits i algun mort,
entre els quals hi figurava Anto-
ni Martín de Puigcerdà, no fo-
ren trobats a la matinada, per la
qual cosa se suposa que foren
retirats pels mateixos agressors
aprofitant la foscor de la nit.
Es calcula en dos-cents el
nombre dels agressors i d’una
cinquantena el nombre dels que
defensaven Bellver, ja que els
pobles veïns i els veïns de Bell-
ver que es trobaven fent les fei-
nes del camp no pogueren acu-
dir en defensa de la població
atacada perquè aquesta es tro-
bava completament encerclada,
i hagueren de limitar-se a hosti-
litzar els agressors per la rere-
guarda amb mitjans rudimenta-
ris.
L’armament utilitzat pels
atacants era modern i ben mu-
nicionat. En canvi, els que de-
7
fensaven Bellver solament te-
nien escopetes de caça, a excep-
ció dels pocs policies i milicians
que s’hi trobaven.
Els agressors abandonaren
sobre el terreny, a més dels dos
cadàvers esmentats, quatre mil
cartutxos de màuser metralla-
dor, un màuser metrallador,
dues bombes de mà, cent car-
tutxos diversos, les despulles de
set pernils i vint botelles buides
de vins de marca.
Cap a les 11 hores del matí
del dia 28 arribà el diputat Lluís
Bru Jardí, Delegat Especial del
Conseller de Governació per a
les comarques de la Cerdanya,
junt amb unes forces de guàr-
dies nacionals, d’Assalt i Carra-
biners, en un nombre aproxi-
mat de dos-cents.
A partir de les 22 hores del
dia 27, en què, com queda dit,
cessaren les hostilitats, i durant
l’estada a la població de les for-
ces armades procedents indis-
tintament de Lleida, Barcelona
i Ripoll, no s’ha produït ni un sol
acte de violència contra perso-
nes ni coses.
Antecedents: Anteriorment
s’havien produït ja diversos ac-
tes d’agressió per part dels mili-
cians de Puigcerdà contra la po-
blació de Bellver, que motivaren
un moviment de defensa gene-
ral de la comarca en front de
Puigcerdà, incident en el qual
intervingué la Generalitat en-
viant diverses comissions d’in-
vestigació i de mediació i final-
ment nomenant Delegat Espe-
cial el senyor Carles Martí Fe-
ced. En els moments actuals
semblava ja resolt el dit conflic-
te davant de la promesa dels ele-
ments de Puigcerdà de no im-
miscuir-se en els assumptes de
Bellver i de la seguretat donada
per ambdues parts de no tenir
la intenció d’agredir-se mútua-
ment fins que, inesperadament
i sense que ningú preveiés
aquesta nova agressió, s’han
produït els greus i luctuosos fets
ressenyats. ❋
8 31 DE MARÇ DEL 2011

Narrar per als ulls

ISIDRE GRAU

A
Opinió
ls antípodes del turista japonès, el foto-
periodista que no únicament pretén ex-
plicar una història en cada imatge, sinó
transmetre el sentit de la Gran Història
al darrere de tota la seqüència. Ell sap que lluita
contra la fugacitat de l’instant irrepetible i que
només disposa d’un enquadrament per enquibir-
hi uns quants elements narratius. El seu mèrit ve
de saber-los reconèixer, prioritzar i combinar en
el rectangle de la càmera. Una tensió que no té
res a veure amb la lleugeresa dels caçadors
d’imatges anodines, ràpidament oblidades.
Rere la fotografia testimonial, hi ha prop de
dos segles d’un art que no ha parat d’evolucionar
tècnicament i crear noves formes de sensibilitat.
Dels seus inicis a Barcelona, ara mateix en dóna
fe l’exposició Els Napoleon. Un estudi fotogràfic,
de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, amb un recor-
regut pels 116 anys d’un estudi fundat el 1850 a
la rambla de Santa Mònica, 115, i tancat defini-
tivament el 1966, a l’establiment del carrer Pe-
lai, 34. En la seva major part són retrats d’es-
tudi, amb personatges o grups familiars que
buscaven notorietat –o qui sap, una mica
d’immortalitat– a mans d’un fotògraf que
sabia conjugar el seu carisma amb l’esce-
nari i els elements que els pogués donar més re-
lleu. Són captacions estàtiques, minuciosament
preparades, però que, a tanta distància, encara
ens parlen de la idiosincràsia de cadascú, dels
gustos de l’època, a més d’una perspectiva social i
dels canvis de mentalitat. Un passeig per una his-
tòria no gaire llunyana més que recomanable.
Barcelona és pròdiga en la difusió de la foto-
grafia, tant documental com artística. Del niu
d’institucions i cen-
tres privats que sovint n’exhibeixen, ara voldria
destacar la labor continuada del Centre de Cultu-
ra Contemporània de Barcelona, i molt en con-
cret, l’actual exposició Desapareguts, de Gerva-
sio Sánchez, que s’hi pot visitar fins a l’1 de maig,
i que certifica la desaparició forçosa de tanta
gent anònima amb motiu de conflictes armats a
10 països de l’Amèrica Llatina, Àsia i Europa.
Gervasio Sánchez (Còrdova, 1959) és un dels
més rigorosos exemples d’aquest periodisme inde-
pendent especialitzat
no tant en l’actua-
litat dels conflic-
tes armats com
en el segui-
ment de les
seves con-

Il·lustració: Guillem Cifré

Gervasio Sánchez
és un dels més
rigorosos
exemples del
fotoperiodisme
independent

Catalunya vista per Bolaño

MAR JIMÉNEZ

A
vegades ens falta audàcia i
prou perspectiva per ado-
nar-nos d’allò que tenim
més a prop i per posar-ho
en valor.
El juliol del 2010, Patti Smith va
visitar Catalunya per presentar el
seu últim treball. A l’escenari, quan
va cantar Black Leave, s’hi va in-
corporar un jove amb els cabells
llargs per tocar la guitarra. Era
Lautaro, fill de Roberto Bolaño.
Pocs dies abans, la cantant va insis-
tir per conèixer la dona de l’escrip-
tor nascut a Xile, Carolina López,
que encara viu a Blanes, on el ma-
trimoni es va instal·lar el 1985.
Smith va poder visitar la casa de la
família, on, explica Enrique Vila-
Matas, no va parar de plorar. La
nord-americana no va conèixer Bo-
laño. Va morir el 2003 a Barcelona,
als 50 anys. Ha arribat a ell a través
de la seva literatura. I ha quedat
atrapada.
Smith va quedar encisada amb
Bolaño després de llegir Los detec-
tives salvajes. L’entenc. També
aquest va ser el meu primer Bola-
ño. És una de les millors novel·les
que s’ha escrit els últims anys. És
immensa en tots sentits. Després
de Los detectives salvajes, res és
igual. No hi ha res semblant als
mons que va imaginar aquest es-
criptor. Després de Bolaño l’acte de
la lectura canvia. Bolaño entra a la
teva vida i ja no en sortirà. És un
dels més grans escriptors de les úl-
times dècades. I és català. Preneu-
vos l’afirmació anterior com una
boutade. O no. Perquè si hi ha al-
gun escriptor que avui és llegit al
món amb passió, aquest és Bolaño,
que, nascut a Xile, va viure bona
part de la seva vida a Blanes. Un es-
criptor que a la seva literatura par-
la de Catalunya. Alguns dels seus
personatges viuen a Catalunya, pa-
teixen a Catalunya, s’enamoren a
Catalunya, emmalalteixen a Cata-
lunya, moren a Catalunya. Bolaño,
escriptor de culte arreu del món,
dóna a conèixer a través dels seus
llibres el nostre país. A Los detecti-
ves salvajes era habitual trobar Fe-
lipe Müller al Bar Cèntric, al carrer
Tallers; El Tercer Reich transcorre
en una petita localitat de la Costa
Brava; Los sinsabores del verdade-
ro policía, excel·lent novel·la pòstu-
ma que s’acaba de publicar, s’inicia
a Barcelona on Amalfitano, un exi-
liat Xilè, és professor de literatu-
ra... I és a Barcelona on un dels per-
sonatges somia amb un Barça-Ma-
drid de bàsquet. I és a Barcelona on
viu Padilla, amant d’Amalfitano. A
Barcelona, Rosa Amalfitano té un
professor expert en Ferrer i Guàr-
dia. I en un somni els nacionalistes
catalans lluiten contra l’exèrcit es-
panyol... Sense desmerèixer la tas-
ca dels escriptors catalans nascuts
catalans en la difusió de la catalani-
tat, la literatura de Bolaño ens por-
ta al món i ens situa al centre de la
contemporaneïtat. Li devem molt.
Per la seva immensitat com a es-
criptor. I pel deute que tenim amb
ell com a país. Ho repeteixo, és un
dels més grans escriptors de les úl-
times dècades. Posem-lo en valor a
Catalunya. Va ser casa seva. ❋
 31 DE MARÇ DEL 2011 9
seqüències; és a dir, en les seqüeles perdurables
en les víctimes quan les càmeres de la televisió
deixen d’ocupar-se d’uns desastres que ja no
ENTRESETMANA
són notícia. Ell ha documentat exhaustivament
el setge de Sarajevo i la deportació de Kosova,
durant les llargues guerres balcàniques; ell ha
mostrat els efectes irreversibles de les mines

antipersones, des d’Àfrica fins a l’Amèrica Cen-
tral; ell ha parlat del trist paper de la infància a
les guerres i de la proliferació dels nens soldat;
ell va denunciar les víctimes de Pinochet amb la
lamentablement famosa caravana de la muer-
te. Un cop d’ull a la seva bibliografia és la millor
prova de la diversitat i profunditat dels seus ob-
jectius professionals. Però, d’una manera espe-
D
cial, voldria fer ressaltar la seva coordinació,
junt amb Manuel Leguineche, del llibre Los ojos
de la guerra (2001), un recull amb textos dels
més prestigiosos fotoperiodistes internacio-
nals, en homenatge al català Miguel Gil, caigut
a Sierra Leone el maig del 2000. Aquest llibre,
junt amb l’oportunitat de tractar un sobri Ger-
vasio Sánchez, em va ser de gran utilitat en un
moment en què intentava documentar-me so-
bre la realitat d’una professió tan arriscada.
Desapareguts, mostra presentada simultà-
niament a Barcelona, Madrid i Lleó, és una oca-
sió de posar cares a les víctimes oblidades sota
l’acumulació de conflictes i als familiars que, dè-
cades després, continuen lluitant per aclarir el
destí de tanta gent esfumada en els primers re-
molins dels conflictes. Rostres i escenaris que
suggereixen més enllà del que ensenyen, com
els bons relats.
Sens dubte, aquesta capacitat de denúncia
de la fotografia és aprofitada constantment per
les organitzacions humanitàries, potser perquè
saben que la imatge és la manera més ràpida i
eficaç de fer entrar pels ulls les situacions d’in-
justícia vigents arreu del planeta, malgrat que
aviat farà 63 anys de la Declaració Universal
dels Drets Humans. Just per recordar el seu in-
compliment, fins al 20 d’abril els de Gramenet
Imatge Solidària presenten al Centre d’Art
Contemporani Can Sisteré la mostra Drets hu-
mans, amb fotografies de Joan Guerrero, Fran-
cesc Melción, Bru Rovira i Vicenç Semper, en-
tre d’altres. Una altra ocasió de fer-nos solidaris
amb realitats del món menys amables que la
nostra. ❋
MANUEL CUYÀS
Antoni Comas, fill il·lustre
imecres de la setmana pas-
sada l’Ajuntament de Mata-
ró va convocar els ciutadans
sota l’enteixinat de Josep
Puig i Cadafalch que corona el sostre
del saló de sessions per assistir a l’ac-
te de proclamació del doctor Antoni
Comas i Pujol (Mataró, 1931-Barcelo-
na, 1981) com a fill il·lustre de la ciu-
tat. La distinció comporta que l’ho-
menatjat tingui un retrat a l’oli en la
galeria de fills igualment considerats
il·lustres que l’han precedit. Des d’ara
Comas fa companyia precisament a
Puig i Cadafalch, entre altres.
L’alcalde Josep Antoni Baron va fer
la introducció i tot seguit la glossa de
l’homenatjat va quedar a càrrec d’Au-
gust Bover i Font, catedràtic emèrit
de filologia catalana de la Universitat
de Barcelona, president de la Societat
Catalana de Llengua i Literatura i dei-
xeble de Comas.
Antoni Comas i Pujol, diguem-ho
aviat, va ser, el 1965, el primer a ocu-
par la càtedra de Llengua i Literatura
Catalana de la Universitat de Barcelo-
na –l’única que hi havia a Catalunya–
que el règim franquista s’havia avin-
gut a crear després del procés “libera-
litzador” del règim iniciat a principi
dels seixanta. Abans, no hi havia a la
universitat catalana una càtedra de la
llengua del país. I més abans, a la Re-
pública, n’hi havia hagut una, també
molt tardana, que havia finalment
ocupat Pompeu Fabra. O sigui que po-
dem dir que Antoni Comas va ser el
successor del Mestre, del Mestre en
majúscula, cosa que per si sola és més
honor que cap honor.
Antoni Comas va ser el primer,
també, a posar en discussió que el se-
gle XVIII fos de decadència, en ter-
mes literaris i culturals. Una consta-
tació que Jaume Vicens Vives i Pierre
Vilar ja havien fet en el pla econòmic i
social i que l’historiador i arquitecte
Albert Garcia Espuche ha demostrat
amb els seus estudis recents sobre les
restes de Barcelona descobertes sota
l’antic mercat del Born. Si reculéssim
al segle XVII, Narcís Feliu de la Penya,
en el seu Fénix de Cataluña ja havia
parlat de la Catalunya renaixent que
al XVIII d’alguna manera es consoli-
daria. Narcís Feliu de la Peña, per
cert, tenia arrels mataronines. Tot
queda a casa. L’Ajuntament, que és la
casa de tots, podria fer Feliu de la Pe-
ña fill il·lustre adoptiu.
August Bover i Font va anar repas-
sant la figura d’Antoni Comas: els
seus llibres, els seus estudis, la seva
personalitat professoral, la seva cèle-
bre timidesa, fins que al final es va
aturar en l’Antoni Comas memoria-
lista, que és la seva faceta més desco-
neguda. Va fer molt bé d’aturar-s’hi.
Resulta que Antoni Comas, un dia
que havia de prologar el llibre d’un
historiador local sobre indianos ma-
resmencs, es va despenjar amb uns
apunts autobiogràfics que res tenien
a veure amb el llibre que en teoria in-
troduïa ni amb el seu autor. Aquests
apunts que parlen de la seva família i
de la seva infantesa a Mataró els va
continuar després en el pròleg d’un
altre llibre. Tots dos pròlegs es poden
llegir, aplegats, en una publicació
d’homenatge a Comas que la Univer-
sitat de Barcelona va publicar amb
motiu del vint-i-cinquè aniversari de
la seva mort, el 2006. Hi despunta el
Comas gran escriptor. No ho diem
nosaltres. Vegin el comentari de Mar-
tí de Riquer, amb qui Comas havia
col·laborat: “La gran bondat d’Antoni
Comas, el seu cor net i generós, la se-
va ferma fe de creient i fins i tot la se-
va tan característica timidesa aparei-
xen diàfanament en aquestes notes
tan ben escrites on rememora la seva
vida de minyó”.
Dolors Lamarca, vídua d’Antoni
Comas i actual directora de la Biblio-
teca de Catalunya, va llegir textos
igualment elogiosos cap a ell d’Espriu,
Pla, Joan Fuster o Terri i ens va recor-
dar que aquell dia, 23 de març del
2011, feia exactament trenta anys
que Antoni Comas, que només en te-
nia cinquanta, havia mort de manera
sobtada. ❋

MOTACIONS L’ULL DE L’AGULLA

DANIEL BOADA

MÀRIUS SERRA
Escotorit?
Els qualificatius insultívols de dubtosa comprensió abunden a totes les
contrades. Ja vam veure quina curiosa mutació patia el cognom Alonso al
Camp de Tarragona, per derivació de l’ós (l’onso), però en d’altres in-
drets el repertori de qualificatius que fan anar quan et volen dir ruc, aturat
o carallot és espectacular. Per exemple, a les Garrigues et diuen que ets
un matalot i a la Seu d’Urgell que ets un orc o un pamort. L’Alcover-Moll
fins i tot recull un parell de qualificatius que fan ballar la be alta i la ve bai-
xa: vestrús (beneitó o curt d’enteniment) i bestrús (informal o de poc en-
teniment).
A l’altre extrem també n’hi ha uns quants, tot i que potser no tants, per
dir-te espavilat. Els empordanesos, per exemple, fan anar l’adjectiu esco-
torit per assenyalar algú que és molt eixerit, trempat i vivaç. És un terme
prou expressiu des d’un punt de vista fonètic, però encara resulta més
fascinador el seu origen etimològic. Perquè escotorit té el mateix origen
que càustic. Eiximenis ja el feia anar, derivant-lo del llatí excauterire (de
cauterium, l’agent per a cremar teixits orgànics) que va donar el català
antic escaltrit i d’aquí escotorit. Visca la causticitat empordanesa! ❋
 10
Reportatge Glòria Farrés
un escriptor salvatge
L
ouis-Férdinand Céline
(1894-1961) és, com
cap altre autor modern,
l’escriptor revoltat. A di-
vuit anys es va enrolar voluntari
a l’exèrcit i va participar a la Pri-
mera Guerra Mundial, on va ser
greument ferit. Una quinzena
d’anys més tard i com a reacció
a aquesta vivència escriu Viatge
al fons de la nit (1932). Amb
una escriptura d’una gran fero-
citat, hi narra les emocions vis-
cudes al front i les dificultats
posteriors per adaptar-se a la
societat. Escriu amb un estil pe-
netrant, esmolat, molt treba-
llat, ple d’argot, en alguns mo-
ments delirant, que arriba al
fons de la realitat per desem-
mascarar els aspectes més per-
versos de la condició humana.
Metge amb idees antisemites,
tant la seva vida com la seva
obra són un atac frontal contra
la societat del seu temps. Ara
bé, després de Proust, és l’es-
criptor francès del segle XX més
traduït i difós al món. Enguany
es commemora el cinquantè
aniversari de la seva mort.
Abans de publicar Viatge al
fons de la nit, va redactar el
1924 la seva tesi doctoral sobre
el metge hongarès Semmel-
weiss. Aquest escrit, que té més
l’aspecte d’una novel·la que
d’una tesi, es publicarà el 1936
amb el títol Vida i obra de Phi-
lippe-Ignace Semmelweis. És
un text gairebé èpic, que posa
en relleu la vocació mèdica de
l’autor, un element essencial en
la seva obra. Céline creu en la
medicina, en la seva capacitat
de curar i d’alleugerir el dolor.
De fet, el que es remou al fons
de la seva escriptura, el que el
31 DE MARÇ DEL 2011
Aquest
any es
commemora
revolta i el solleva, és que hi ha
el 50è una humanitat que pateix i que
aniversari mor per res. Se sent metge
abans que escriptor.
de la mort El seu enfocament se centra
en el cos sofrent, turmentat per
de Céline, la malaltia, la decrepitud, el de-
sig sexual o la solitud. És la mi-
pseudònim rada d’un metge aliè per origen i
formació al món literari, la mi-
de Louis- rada d’un home rebel i salvatge
Ferdinand que tindrà el poder d’usar una
llengua fresca i violenta que re-
Destouches volucionarà la literatura del seu
temps. En aquest sentit, se sent
hereu de Rabelais, metge tam-
bé, que usava un llenguatge per
a tothom i democratitzava la
Potser llengua. Hereta de gust aquesta
manca de correcció i l’objectiu
la reflexió d’atraure el públic parlant com
ell, així com també els elements
d’un home carnavalescos i grotescos de Ra-
belais.
decebut, Viatge al fons de la nit
pessimista Viatge al fons de la nit conté
una fúria i una lucidesa abasse-
i rancorós gadores. Per bé que té un gran
component autobiogràfic, no
només és fruit del seu autor, si-
nó de tota una època: sorgeix de
la destrucció i el dolor produïts
per la Gran Guerra. Com asse-
nyala el títol, és un viatge a la
Dues obres foscor, a la coneixença d’allò
més sòrdid i horrorós de la guer-
seves ra i, per tant, a l’infern dels ho-
mes. Potser cap altre text ens fa
van ser entrar d’una manera tan pene-
trant en allò que va ser la guerra
traduïdes de trinxeres. La nit esdevé el
símbol de tot el mal que fa l’ho-
al català me empaitat per la por, la gana
o el desig. Ens diu gairebé a
als 80 l’inici de l’obra: “Som verges de
l’horror com ho som de la volup-
tat”. Hi ha una virginitat ama-
gada, la de l’horror, i una vegada es queda aquí, potser traeix el
conegut, no hi ha retorn. La no- veritable pensament d’aquest
vel·la narra això, el descobri-
ment de l’horror, l’experiència
escriptor. Certament és un text
esfereïdor, no hi trobem mai un
absurda i atroç de la guerra, i
sobretot la manera com, a par-
bri de compassió o de misericòr-
dia i això esgarrifa. Tanmateix,
tir d’aquesta experiència límit,
el protagonista Bardamu adqui-
hi ha moments d’un gran afany
de tendresa i d’humanitat. Del
reix la capacitat d’anar a l’es- camp de batalla passa als hospi-
sencial. La guerra li fa descobrir tals, després fuig a l’Àfrica colo-
molt íntimament com estima la nial, d’allà a Amèrica i final-
vida, la vida més biològica i sen-
sual, i com detesta les idees que
ment torna a Europa per fer de
metge en una barriada pobra de
l’han dut fins allà. Viure enmig
del combat demana ser covard,
París. En tots aquests escena-
ris, Bardamu és l’espectador
però aquesta és la veritable va- atònit d’una societat que amaga
lentia en el món de bojos que és un podriment i un malestar
la guerra. congènit i, a través de la misèria
En la línia més estrictament
racionalista del pensament,
i de la fragilitat del cos, mostra
l’egoisme i la mentida que la
l’autor interpel·la directament
la intel·ligència del lector amb
sustenten. No ens estalvia res
amb la seva mirada despietada i
lucidesa i ironia. Així se suma al
corrent pacifista que neix de la
el seu to desencisat i, no obs-
tant això, Bardamu no cobra les
Gran Guerra, i fa una dissecció
de mots com ara pàtria, justí-
visites mèdiques als pobres, aju-
da el seu amic Robinson, lamen-
cia i amor. Descobreix que tots
són un engany i que cal anar
ta la mort del nen Bébert o es
commou per la bondat de la
molt amb compte per no deixar-
se enredar. Ho diu escopint les
prostituta Molly.
El crític francès Gaëton Pi-
paraules, com si escrivís amb con dirà d’aquesta obra que és
espasa, al límit de l’escatologia, “un dels crits més insuportables
la pornografia i l’insult. El pro- que l’home hagi fet mai”. Certa-
tagonista mira d’escapar de la ment, cal entendre aquesta veu
nit, però la nit és arreu on va, a que s’enfonsa en la nit com un
la societat colonial d’Àfrica, a la
societat capitalista d’Amèrica, a
crit, com una veu de ranera que
diu el que potser no s’ha dit mai
la postguerra europea en un
barri pobre de París, i cada cop
tan clarament. És un crit tràgic
i maníac, que tan aviat sembla
entra una mica més al fons de la
nit.
clamar desesperadament fra-
ternitat com fugir de l’home i de
Llegir aquesta novel·la és un
revulsiu tan extraordinari que,
si mateix: “La gran fatiga de
l’existència potser és, de fet,
quan el lector s’hi enfronta, té la
gran temptació de veure-hi no-
aquesta feinada que tens de ro-
mandre raonable vint anys,
més la reflexió d’un home dece-
but, profundament pessimista,
quaranta anys o més, per no ser
simplement, profundament tu
rancorós i reivindicatiu. Però si mateix, és a dir, immund, atroç,

absurd. El malson d’haver de
presentar sempre com un ideal
universal, superhome del matí a
la nit, el subhome claudicant
que se’ns ha donat”.
Els pamflets antisemites
El 1936 publica Mort a crèdit,
un relat de la seva infantesa
que, pel que fa a l’estil, potser
encara és més agosarat que
Viatge al fons de la nit, per bé
que no té la seva força. Hi retra-
ta el món de la infantesa no com
el paradís perdut, sinó com l’in-
fern originari sobre el qual es
construiran els altres inferns.
La còlera del pare i l’actitud pie-
tosa de la mare martiritzen Fér-
dinand i li forgen un caràcter
rebec, taciturn i violent.
Immediatament després es-
criurà els furibunds pamflets
antisemites: Bagatel·les per a
una massacre (1937), L’escola
dels cadàvers (1938) i Els llen-
çols bonics (1941). Aquests es-
crits, que no es reediten però
que se’n poden trobar frag-
ments a internet, són esborro-
nadors. Quan els presenta, ell
mateix es declara racista i ene-
mic número u dels jueus i dels
francmaçons. Molts lectors re-
fusen l’obra completa de Céline
a causa d’aquests escrits. De fet,
quan llegim aquests fragments,
no podem evitar compartir ple-
nament la indignació i el dis-
gust dels qui el rebutgen. Però
alhora tampoc no podem evitar,
quan retornem a la majoria dels
seus textos, retrobar l’admira-
ció per la qualitat literària i la
capacitat d’expressar la mons-
truositat.
Quan acaba la Segona Guer-
ra Mundial, Céline haurà de fu-
gir a Dinamarca, d’on, per sort
seva, no l’extradiran, sinó que
l’empresonaran un any. Retor-
31 DE MARÇ DEL 2011
narà a França el 1955 i viurà
apartat a Meudon, en el suburbi
parisenc. A partir d’aquest mo-
ment publicarà altres textos,
entre els quals hi ha la trilogia
alemanya: D’un castell l’altre
(1957), Nord (1960) i Rigodon
(1969), tres parts d’una única
novel·la en la qual l’escriptor
narra el seu exili.
Polèmica
La polèmica anirà sempre lliga-
da al nom de Céline perquè no
es pot excusar o relativitzar el
seu antisemitisme. Enguany, a
França, amb l’efemèride del cin-
11
Céline, pseudònim de Louis-
Ferdinand Destouches, un
autor lligat a la polèmica
AVUI
quantenari de la seva mort, la
polèmica torna a revifar amb
força fins al punt que el minis-
tre de Cultura, Frédéric Mitter-
rand, ha decidit a darrera hora
no incloure’l en el recull de cele-
bracions nacionals del 2011. Ai-
xò no deixa de ser una hipocre-
sia política, tenint en compte
que el mateix president Sarko-
zy el reconeix com el seu autor
preferit.
De fet, seguint aquest criteri,
no es podrien commemorar ani-
versaris d’escriptors com Rous-
seau o el Marquès de Sade, en-
tre tants d’altres. Especialistes
en la seva obra com Frédéric Vi-
toux o Henri Godard, escriptors
com Philippe Sollers o el filòsof
Alain Finkielkraut han criticat
aquesta censura al·legant que
es barregen coses de naturalesa
diferent. Potser s’ha perdut una
bona ocasió per explicar a fons
l’obra i la personalitat de Céline.
Traduccions catalanes
Les primeres dues novel·les van
ser versionades al català als
anys vuitanta per dos grans tra-
ductors: Joan Casas va traduir
Mort a crèdit (1987) i Estanis-
lau Vidal-Foch, Viatge al fons de
la nit (1988). Ambdues traduc-
cions són excel·lents, tenint en
compte, a més, la dificultat de la
llengua original, una llengua vi-
va, profundament arrelada a la
parla, ignorada pels diccionaris,
amb mala sintaxi i plena d’ar-
got. El 2007, l’editorial Proa va
reeditar la traducció de Viatge
al fons de la nit i encara es troba
a les llibreries, però Mort a crè-
dit està exhaurida. Fóra bo que
per celebrar la commemoració
es reedités i, aprofitant l’avi-
nentesa, es traduís el bonic text
Semmelweiss o alguna part de
la trilogia alemanya.
I és que val la pena llegir les
novel·les de Céline, perquè, si bé
ens fan escruixir fent-nos en-
trar en els dominis de la nit i de
les coses sinistres, no deixen de
contenir al mateix temps, com
les pintures negres de Goya, un
crit d’esperança. Ens mostren
que el que es cou a la vida inte-
rior dels homes, tant allò més
excels com allò més aberrant,
és inaccessible i queda enterrat
sota la pompa social. Céline ens
hi fa entrar gairebé per força, i
per això no és una lectura fàcil i
confortable. Però com ell ma-
teix diu en el Viatge al fons de la
nit: “Decididament tot el que és
interessant té lloc a l’ombra. No
sabem res de la veritable histò-
ria dels homes”. ❋
12 31 DE MARÇ DEL 2011
Assaig Toni Vall
Crítiques
El retrovisor
P
otser perquè sóc un exage-
rat o un neuròtic compul-
siu, mai m’he cregut gaire
aquells anomenats investi-
gadors que la comunicació i el pe-
riodisme que han pontificat i ponti-
fiquen en l’àmbit teòric sobre la
professió sense haver trepitjat en
sa vida la redacció d’un mitjà de co-
municació. D’exemples n’hi ha a
cabassos. No m’entenguin mala-
ment, no pretenc desacreditar
d’arrel totes les seves aportacions.
Seria absurd i temerari, ja que n’hi
ha de molt valuoses i de molt lúci-
des. No obstant, però, en el seu dis-
curs s’hi acostuma a detectar un
rastre d’impostura, d’abstracció
forçada i argumentació coixa. L’es-
tudi i observació dels mitjans, dels
seus continguts i dinàmiques, pot
ser apassionant però l’aprofundi-
ment, el coneixement de les seves
especificitats, funcionament i idio-
sincràsia, em temo que només s’as-
soleix quan un hi treballa.
És clar que potser estic equivo-
cat, no matiso convenientment i
parteixo d’una visió esbiaixada i un
pèl envejosa, sens dubte provocada
per la meva incapacitat per a la
concentració que requereix tota in-
vestigació teòrica. Doncs bé, dit ai-
xò, no puc sinó celebrar que Joa-
quim Maria Puyal hagi fet el viatge
Novel·la Jordi Capdevila
Alta tensió narrativa
U na història de somni, amb
personatges reals i ficticis,
un ritme trepidant, una ciu-
tat il·lusionada i un món on el bé i el
mal es poden confondre són els in-
gredients essencials de La ciutat
vertical. Una novel·la d’una autora
jove però no primerenca, que s’ha
endinsat en la seva estada a Nova
York dels últims anys per recrear el
deliri americà de tants europeus que
van anar-hi a cercar fortuna ara fa
un segle. Un temps en què la ciutat
va deixar de mirar només a terra per
aixecar-se verticalment cap al cel.
Una història molt americana però
també molt catalana. S’inicia quan
en Daniel, fill de Joan Casas, un emi-
grant del barri de Gràcia, rep una
trucada urgent del seu pare, que fa
18 anys que no hi ha parlat, dema-
nant que el vagi a veure urgentment
per un afer important. En arribar a
Puyal ha
escrit un llibre
apassionant
de teoria
periodística
casa seva, un pis ple de pols a la cin-
quena avinguda de Nova York, se’l
troba mort amb dos trets de pistola:
“El seu cadàver jeu a terra amb el
rostre neutre, sense expressió de
por o de sorpresa, com si hagués
esperat aquest desenllaç”. Al seu
costat hi ha el diari que ha deixat es-
crit el progenitor, explicant la seva
vida des que va deixar el barri de
Gràcia per anar a viure, encara ado-
lescent, a Nova York, on va aconse-
guit una bona reputació professional
com a periodista.
La novel·la alterna la narració de
la vida del protagonista, amb tot de
secrets, amb les peripècies de tota
mena que viu el fill de l’emigrant per
triomfar com a arquitecte a Nova
York, on participa activament de la
febrada que viu la ciutat per créixer
cada vegada més amunt en plena
crisi mundial pel crac del 1929.
descrit, però ben bé a l’inrevés.
Després de Vostè jutja, Vostè pre-
gunta, La vida en xip, Un tomb per
la vida i amb dècades de futbol en
català a les espatlles, Puyal ha es-
crit un llibre. Un llibre de teoria pe-
riodística, de reflexió densa i medi-
tada a l’entorn de l’acció i la reacció
comunicativa. Un llibre apassio-
nant. Es diu Aicnàlubma i és possi-
ble que a hores d’ara el lector ja sà-
piga per què. Mantinguem però el
suspens i que cadascú, si així ho de-
sitja, ho descobreixi per si sol. Si al-
guna cosa queda claríssima durant
la intensa i molt exigent lectura
que el llibre proposa és que Puyal
ha experimentat un viatge d’apas-
sionament professional, que la pra-
xi mediàtica –com ell l’anomena–
ha comportat amb el pas dels anys
un progressiu interès per l’estudi i
la sistematització de les dinàmi-
ques que hi intervenen.
Impossible donar compte aquí,
ni tan sols resumint-ho, ni de la
quarta part de les reflexions relle-
vants que habiten al llibre. Em per-
meto mencionar les que més
m’han interessat. Subtil i alhora
punyent, la crítica als intel·lectuals
del país que menystenen la televi-
sió. M’hauria agradat que s’hi es-
plaiés una mica més. Aprofundeix
amb exhaustivitat en els –pocs– in-
La ciutat
vertical
Autora:
Bea Cabezas
Premi
Carlemany Bea Cabezas
Editorial: va guanyar
Columna el premi
Barcelona, Carlemany
2011 amb la seva
Pàgines: 333 segona
Preu: 19,95 novel·la
euros JOSEP LOSADA
tents que la televisió, tant l’estatal
com la catalana, ha fet per trans-
cendir l’univers simbòlic propi. Ele-
va una suspicàcia amb la tendència
dels professionals catalans que han
fet el salt a la primera divisió en
castellà.
Qüestiona, amb molt bon criteri,
la dependència que algunes televi-
sions han generat respecte a la par-
ticipació de l’espectador encara
que no tingui res a dir. Reivindica el
que a hores d’ara sembla una qui-
mera: una televisió privada catala-
na amb cara i ulls. Dedica esforços i
arguments a criticar els continguts
que les emissores privades –o gra-
tuïtes, com també les anomena–
emeten en el seu prime time. Ho fa
amb notable vehemència, però jo
afegiria: ¿quan han brillat per la se-
va exigència qualitativa els contin-
guts d’aquestes empreses?
En el mateix sentit, destaca re-
petitivament la seva submissió a
les dinàmiques econòmiques, alho-
ra que precisa entre línies que la
distinció sistemàtica públic-privat
amaga un conformisme analític
tan fal·laç com trampós. Parla de
l’educació com a arma fonamental
per a garantir l’accés i la compren-
sió òptims dels missatges televi-
sius. No podria estar-hi més
d’acord.
Fa anys no crec que fos necessa-
ri però veient la –injusta, quasi
sempre absurda– llista de greuges
que investigadors, sociòlegs, pares i
mares d’aquí i d’allà atribueixen a
la televisió, no seria gens descabe-
llat suggerir una assignatura sobre
mitjans de comunicació a l’ESO i/o
el batxillerat. La televisió és una
institució decisiva i fonamental de

FOTO: JUANMA RAMOS
Les dues històries paral·leles, de
pare i fill, permeten bastir un retaule
global d’una ciutat entestada a do-
minar el món amb la conquesta
constant de l’espai sense fi cap al cel
i la lluita per conquerir el món sota
terra, guanyant també superfície
amb el transport subterrani. Com
més extensió aèria i soterrada con-
quereixen els ciutadans, més aug-
menta l’afany de poder i cobdícia
d’una societat que es basteix sobre
la base del domini econòmic sense
concessions. Mentre els gratacels
s’enlairen cap a un nou futur, les
màfies més violentes, el crim planifi-
cat, engreixen tota la seva maquinà-
ria de destrucció humana. Una gran
ciutat on no hi marge d’error.
I en aquesta doble atmosfera vital
es mourà Joan Casas des del seu
amaratge a Nova York el 1880 fins a
la seva mort violenta el 1929. La ga-
na i el desarrelament el portaran
sense ni adonar-se’n a les clavegue-
res més violentes de la nova socie-
tat, on restarà enganxat en la tera-
nyina del terror sense escapatòria,
fins que trobarà un fil per esmunyir-
Aicnàlubma
Autor:
Joaquim
M. Puyal
Editorial:
Columna
Barcelona,
2011
Pàgines: 352
Preu: 23,50
euros
se i emprendre una nova vida, parti-
cipant en la conquesta del nou espai
mai trepitjat pels humans. El seu
ADN d’immigrant farà que no pugui
trobar el seu lloc en la nova societat.
Cal no oblidar que hi va arribar enca-
ra adolescent i, a més d’iniciar-se vi-
talment, es va haver d’integrar en un
món de transformació constant on
el treball t’obria moltes portes però
la ciutat també tenia massa tram-
pes. No cal dir que una societat tan
convulsa i sorprenent també donarà
prou sorpreses i terrabastalls senti-
mentals al protagonista.
La petjada catalana a NY
Amb un valor afegit: la novel·la re-
crea la petjada catalana que va tro-
bar Joan Casas a Nova York, des
que hi va arribar i va cercar recer a
la redacció de la revista La Llumane-
ra, fins a la trobada casual amb l’ar-
quitecte valencià Rafael Guastavino,
que va traslladar a la ciutat vertical la
reconeguda tècnica constructiva
com volta catalana i que va partici-
par en obres com la Grand Central
Station. Una nova etapa que el por-
la modernitat i saber relacionar-se
amb ella no és cap broma. Quan en-
cara la recta final, el llibre s’ocupa
d’alguns aspectes cabdals. L’autor
no s’està de criticar la política de
concessió de llicències de la Gene-
ralitat de Catalunya i la gestió deci-
siva però en alguns moments errà-
tica de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió.
Em sorprèn també que un puris-
ta del ritme i la narrativa com
Puyal faci fins a 257 notes explica-
tives que, no es pot negar, incidei-
E ntre les quatre categories de crític que T.S.
xen decisivament en la cadència de
la lectura i la fan molt més densa.
Opino que bastants podrien haver-
se integrat al text central sense
perjudici de contingut ni d’interès.
El gruix de totes afegeix, però, una
profunditat i una precisió al·luci-
nants, cosa que les converteix en
indispensables.
L’autor remet en reiterades oca-
sions a idees i objectes de comenta-
ri i d’estudi que, segons ell, no per-
tanyen als objectius estructurals
del llibre. Tal vegada el més relle-
vant de tots ells siguin els formats,
camp en què l’autor és subjecte ac-
tiu –activíssim– ja que n’ha creat
alguns de ben importants i in-
fluents. “Ja en parlarem en una al-
tra ocasió”, escriu sovint. Doncs bé,
desitgem que aquesta “altra oca-
sió” no sigui merament una mane-
ra de parlar, una excusa que s’allar-
gui en el temps. La tan preuada
concreció puyaliana serà bo que es
manifesti de nou ben aviat en un
nou llibre, si pot ser tan imprescin-
dible com aquest. Cap aicnàlub-
ma ens distraurà. El retrovi-
sor serà a partir d’ara i per
sempre un amic fidel. ❋
tarà a fer de reporter en el diari prin-
cipal de Nova York. També hi és ben
present l’amic seu i gàngster famós
de l’època, Frankie Carbó, que al-
guns historiadors asseguren que va
néixer a Manlleu.
A més de tots els ingredients d’in-
triga, tensió, dinamisme i sorpresa,
la novel·la té el valor afegit d’una re-
dacció trepidant, on el diàleg directe,
teatral, connecta molt bé amb uns
protagonistes molt ben retratats i un
món prou detallat amb accions di-
nàmiques ben descrites. Una escrip-
tura coherent amb l’atmosfera que
recrea l’autora i que et fica directa-
ment en una narració que t’obliga a
llegir-la sense pausa.
Bea Cabezas va fer els primers
passos de periodista a l’Avui, i des-
prés va anar a completar estudis de
teatre i periodisme a Nova York. La
seva primera novel·la, El monestir de
les ombres, la va etiquetar de jova
promesa. La ciutat vertical la conso-
lida com una autora ja feta, amb un
domini global de la llengua i l’escrip-
tura i una alta tensió narrativa que
augura un futur prometedor. ❋
31 DE MARÇ DEL 2011 13
Poesia
El nou
Màrius Torres
D. Sam Abrams
Eliot va establir hi havia l’entusiasta, aquell que
escrivia motivat, sobretot, per la passió que
sentia per l’obra d’un autor. I és justament com a cri-
tics with gusto eliotians que han actuat Jordi Julià i Pe-
re Ballart a l’hora de construir Les coses tal com són,
un minuciós retrat de Màrius Torres a partir d’una ex-
tensa tria de fragments de la seva obra: cartes, anota-
cions de dietari, notes de quadern, poemes originals i
traduccions en vers.
La passió crítica de Julià i Ballart els ha dut a crear
un llibre altament reivindicatiu. Per una banda, els crí-
tics reivindiquen la solidesa i coherència de Torres
com a intel·lectual i artista. De fet, es podria dir que
Les coses tal com són és una biografia intel·lectual del
poeta escrit per ell mateix. Per assolir la seva finalitat,
els dos curadors del volum han distribuït els frag-
ments en set grans blocs monotemàtics, de menys a
més abstracte, ordenats cronològicament: la natura i
els llocs; caràcter, ètica i moral; amor
i espiritual; política,
guerra i exili; l’estètica i
les arts; literatura i pen-
sament, i escriptura i
poesia.
L’efecte transversal és
impressionant i serveix
per trencar qualsevol tò-
pic sobre la poca consis-
tència i rigor de Torres.
Màrius Torres emergeix
com un intel·lectual dedi-
cat, versàtil, complex i in-
tel·ligent.
De l’altra banda, Julià i
Ballart han volgut reivin-
Les coses tal com són
dicar la innegable qualitat
Autor: Màrius Torres
artística de la prosa de
A cura de: Jordi Julià
Torres, que sempre ha
i Pere Ballart
merescut un tracte ex-
Editorial: Acontravent
cessivament marginal,
Barcelona, 2011
com si es tractés de ma-
Pàgines: 501
terial merament comple-
Preu: 24,50 euros
mentari o residual. Nova-
ment, a través d’una tria
impecable de passatges,
perfectament seqüen-
ciats, els dos curadors
han demostrat per sem-
pre més que hem de
canviar el perfil massa
restrictiu que hem here-
tat de Màrius Torres per
reservar un espai per al
prosista.
Sense cap mena de
dubte, Les coses tal com
són és una contribució de
primera magnitud al co-
neixement més real i ponderat de la figura i l’obra de
Torres. Ben usat, tant per especialistes com per lec-
tors generals de poesia, aquest volum està destinat a
marcar un abans i un després en la recepció de la per-
sonalitat artística de Torres. Encara que Jordi Julià i
Pere Ballart han encapçalat el volum amb un docu-
mentadíssim estudi que proposa una lectura del llibre,
acaben cedint l’última paraula als lectors de Torres
perquè cadascú tingui la llibertat de definir els seus iti-
neraris personals. A més, han demostrat que Man
s’equivocava greument quan negava la possibilitat del
discurs autobiogràfic sostingut. ❋
 14 31 DE MARÇ DEL 2011
Poesia Roger Costa-Pau
...per tenir llengua i per fer-ne
H i ha hagut uns quants llibres, en
cosa de pocs mesos, la lectura
dels quals m’han empès a no dei-
xar de fer incursions en vertical en l’obra
de Paul Celan: la relectura de Des d’ara, de
Víctor Sunyol; la relectura també d’aquella
mena de trilogia paraparèmica de Carles
Hac Mor (formada per Metafonia, Cabrafi-
ga i Ad libitum); a continuació, un primer
llibre valent, Com l’últim joc de mai, de
Montserrat Garcia Ribas; i ara aquest pre-
sent Desertar, d’Arnau Pons (Felanitx,
1965), en què la presència de Celan hi és
gairebé física a través d’uns versos del seu
poema “Elogi de la llunyania” que fan “No-
més desertor sóc fidel. / Jo sóc tu quan jo
sóc jo”... Però observin com arrenca –des-
prés d’una citació d’Antoni Bauçà que diu
“Finalitz la vida amb la boca closa. Abans
d’acabar la saliva escopiré en el calze”–
aquest poema relat i/o renec perfecta-
ment metrificat des del començament fins
al final i escrit posem-hi que a la manera
del Nabí de Carner o de la Primera història
d’Ester d’Espriu i publicat per primera ve-
gada el 1997 (més ben dit, autopublicat en
edició de bibliòfil, amb poca circulació, pe-
rò que l’any següent va ser traduït magní-
ficament per Annie Bats al francès i publi-
cat de seguida al número 86 de la revista
Poesie): “Vengué un morent de sol, i fou
després amb or el seu eixir: un dia nou, ja
no tan gris. Finalment havia arribat aquell
nou dia per tal de tenir un or diferent dels
altres. Potser per això, ell, l’home que vivia
dins un trast de la tenebra, s’havia desper- tornar en cendra el terreny fallat de la nit.
tat tan boca-sec, estret de pit. Finalment, Acabava de sortir d’un sol d’alba, infestat
sí, tan sec de boca i estret també de pit, es de crits, i ara –ben sec de boca i sec tam-
despertava. A fora, la llum, i no només la bé de pit– sentia com la saliva l’abandona-
llum, començava a desminvar; i l’home va de per dins”. Etcètera.
que patia dins el cor del que era negre va Veuran que tot el poema és travessat,
veure com aquella brega dels retorns feia perforat, per alguns fragments o passat-
Viatges Marta Monedero
El cor de les paraules
D esprés d’un periple de dos
anys des dels Balcans fins a
Kabul, que quedaria reflectit
a Los caminos del mundo, Nicolas
Bouvier (1929-1998) fa una parada
de set mesos a Ceilan (avui Sri Lan-
El pez escorpión ka) per refer-se. És el 1955 quan,
Autor: malalt i exhaust, a l’espera d’obtenir
Nicolas Bouvier uns papers i curt de diners, l’escrip-
Traducció: tor suís s’aboca a una espiral de so-
Glenn Gallardo ledat i depressió, una baixada als in-
Editorial: Altaïr ferns en la ciutat colonial de Galle,
Barcelona, 2011 que recull a El pez escorpión, un bri-
Pàgines: 125 llant relat, cruel i tendre alhora, que
Preu: 15 euros irradia un exotisme dolorós i que no
publicaria fins a 26 anys més tard.
El pez escorpión supera les des-
cripcions pintoresques i els estats
ges breus i incisius del Llibre de Job. I no hi
apareixen pas en hebreu o en català, sinó
en alemany. L’explicació és que Pons ha
rescatat la traducció que els filòsofs Mar-
tin Buber i Franz Rosenzweig van fer de la
Bíblia a aquesta llengua per als alemanys,
entre altres raons perquè no haguessin
d’ànim meravellats sota pretextos
banals de molta literatura de viatges
per oferir-nos una alquímia elabora-
da amb el fervor d’un miniaturista.
Bouvier destil·la un univers íntim a
partir de minúsculs detalls i referèn-
cies erudites gràcies a una narració
depurada, màgica, amb fragments
delirants (també amb alguna pirueta
críptica) que ens empenyen a un
viatge més profund, a un trànsit pel
cor de les paraules.
Un microcosmos de colors
Fotògraf, poeta, guia turístic i gaire-
bé pintor en la seva escriptura, Bou-
vier il·lumina la seva prosa amb es-
planades color cuir, llums canyelles,
Desertar
Autor: Arnau Pons
Traducció al francès:
Annie Bats
Epílegs:
Sebastià Perelló
i Annie Bats
Editorial: Lleonard
Muntaner
Palma, 2010
Pàgines: 110
Preu: 11 euros
El poeta,
assagista i
traductor Arnau
Pons ha reeditat
‘Desertar’
taques malves, tons havans, un Indi-
go Street de carmins i violetes... Un
microcosmos en què el temps cami-
na sense avançar entre penombres
que conspiren. Bouvier sap arrancar
la poètica fins i tot dels insectes de la
tronada habitació de l’hotel barat on
s’està. En aquest sentit, la seva es-
criptura recorda la d’una altra viat-
gera suïssa de sensibilitat exacerba-
da, la tràgica Annemarie Schwarzen-
bach (Mort a Pèrsia, Todos los cami-
nos están abiertos). Ambdós coinci-
deixen en una veu narrativa estripa-
da, la recreació de paisatges conver-
tits en mirall de les pròpies pors i
una ingent capacitat a l’hora de
crear imatges.
d’anar a raure a Luther... En els epílegs ex-
traordinaris de Sebastià Perelló i de la ma-
teixa Annie Bats s’explica amb detall la re-
ferència del personatge de Job en el poe-
ma: l’home posat a prova, l’home culpabi-
litzat, i aterrat per un Déu que l’ha col·locat
en la desgràcia i en la maledicció.
Carner, Espriu, Foix o Celan (hi afegi-
ríem més noms) funden, des de la seva
cosmogonia, una llengua pròpia i inconfu-
sible. Hem de llegir la gènesi i la textura de
la paraula desertar des d’aquesta clau de
sentit. Pons no ens parla d’un desertar
com a sinònim de fugida; ben al contrari.
Ni tampoc d’algun convenciment latent
del fet, per exemple, que la constatació de
les ruïnes de la poesia i de la realitat recla-
ma un esforç diguem-ne moral de recons-
trucció. Fet i fet, Desertar no pot ser re-
construcció perquè ja és construcció pura,
és a dir, refús i actitud crítica. Però és tam-
bé rescat i, essencialment, hàlit i respira-
ció. El renec i la rebel·lia vénen d’aquí, com
també la necessitat de fer llengua i/o poe-
sia i pensament; de desertar per tenir llen-
gua i per fer-ne. Així ho ha manifestat el
mateix poeta: “De vegades convé la deser-
ció, l’abjurament, el renec, la distància o la
llunyania per poder ser més fidel a les cau-
ses que s’abracen. Per acostar-se com a
mínim al camí de ser un mateix. Per ser al-
tre, veritablement. Lluny de la fusió col·lec-
tiva. És la tasca del poeta, al meu parer.
Avui hi ha una gran confusió entre poesia i
poetització”.
L’eclipsi del tu, el problema de la latèn-
cia o l’enfosquiment del tu dins la multipli-
citat del jo conformen una de les altres lí-
nies d’investigació del poema. En aquest
sentit, desertar és també cruïlla, diàleg,
transparència, pèrdua i encontre. També
estranyesa, però no pas retirada de res. ❋
Tal vegada per això, El pez escor-
pión, títol amb el rerefons d’un des-
engany amorós, dóna més del que
demana. D’obligatòria lectura pau-
sada, el text desprèn la higiene de la
curiositat, però sobretot la intros-
pecció d’un relat d’al·lucinada belle-
sa. Bouvier viatja, no tant per desco-
brir mons com per conèixer-se inte-
riorment. “Ningú m’havia ensenyat
el que estic descobrint aquí”. Amb
tot, l’autor també transmet l’atracció
per l’illa en forma de llàgrima, que
mereix “alguns retrets, però una rei-
na tèrmit pot viure-hi cent anys i do-
nar a llum trenta mil subjectes cada
dia. Que em trobin un Borbó o un
Grimaldi capaç de fer el mateix”. ❋
 31 DE MARÇ DEL 2011 15
Narrativa David Castillo

Duel incert a la muntanya

D es dels seus inicis, la trajec-
tòria del napolità Erri de Lu-
ca (1950) ha estat associa-
da a un tipus de narrativa breu im-
pactant, en què la poesia sura per
paraules mínimes, la història an-
cestral de la mort, des de la pers-
pectiva del botxí i de la víctima.
En alguns moments recorda el
Jean Giono més inspirat, en altres
sobre dels relats. Dirigent de Lotta el determinisme l’acosta al Her-
Continua i exconvicte, De Luca és mingway més cruel. La tensió de la
una de les aportacions més riques narració condensa l’instant nuclear
El pes de la
de l’actual panorama de la literatu- on sorgeix la poesia nua com la
papallona
ra italiana. El primer títol que ens va llum enfocada d’un clarobscur. El
Autor: Erri De Luca
arribar en català va ser Pedres de pes de la papallona conté el mala-
Traducció: Anna
volcà, traduïda per 3i4 el 1993, barisme de l’isard i la precisió del
Casassas
quan la col·lecció de narrativa la di- tret sec del caçador que trenca el
Editorial: Bromera
rigia Josep Piera. Durant el nou se- silenci espès del paisatge.
Alzira, 2011
gle han aparegut Tu, meu, Tres ca-
Pàgines: 66
valls, Montedidio i El contrari d’un,
Preu: 12,95 euros
Morts d’un sol tret
publicats per Empúries i La Magra- Amb una Magnum 300 i bales
na. Ara, Bromera l’incorpora al seu d’onze grams, el caçador no deixa-
catàleg amb El pes de la papallona, va cap animal ferit, els matava d’un
una petita obra mestra, narrada sol tret. La persecució del dia defi-
amb geni i essencialitat. Es tracta nitiu domina les planes del relat,
d’una faula gairebé clàssica prota- El napolità Erri que es complementa amb un altre,
gonitzada per un caçador, que ha De Luca torna d’alta muntanya, en forma d’epíleg,
abatut més de 300 peces, i un en català amb on la mirada d’Erri De Luca, alpinis-
isard, tots dos vells, que s’enfron- ‘El pes de la ta expert, deixa petja en la sensibili-
ten al destí de les seves vides. La papallona’ tat del lector. El napolità sap crear
brevetat del text no oculta la gran- MARCO LONGARI clímax com ningú. El pes de la pa-
desa de la història, contada amb les (AFP) pallona n’és la prova. ❋
134502-1028660L
 16
Còmic Xavier Roca
L’aventura quotidiana
L ittle Nemo, de Windsor
McCay, és considerada
amb tota justícia –i mal-
grat els més de cent anys trans-
correguts des que es va comen-
çar a publicar– com una de les
grans obres mestres de la histò-
ria del còmic de tots els temps.
L’inabastable talent grà-
fic del seu autor
en va fer
Els més venuts a les llibreries lk situació respecte a la setmana passada 2 setmanes seguides en llista
1 02
Si tu em dius vine ho deixo
tot... però digue’m vine
Albert Espinosa
ROSA DELS VENTS
1Q84
2 Haruki Murakami
L’arqueòleg
3 Martí Gironell
L’home de la maleta
4 Ramon Solsona
Pa negre
5 Emili Teixidor
Mar de foc
6 Chufo Lloréns
Amb la col·laboració de les llibreries: Abacus, Alibri, Bertrand, Casa del Llibre, Catalònia, Documenta, Fnac, La Central, Laie, Proa Espais (Barcelona), Llibreria 22 (Girona),
La Gralla (Granollers), Caselles (Lleida), Robafaves (Mataró), La Rambla (Tarragona), La Tralla (Vic) i L’Odissea (Vilafranca del Penedès)
31 DE MARÇ DEL 2011
una formidable oda a la capacitat
imaginativa de l’ésser humà i,
particularment, dels infants.
Salvant totes les distàncies
–possiblement la comparació fa-
ria enrojolar els seus autors–, en
la mateixa tradició se situa Odi’s
Blog, un àlbum publicat primer a
França –a l’editorial Dargaud– i
ara aquí, en una nova mostra de
com s’han de buscar la vida els
autors espanyols que volen
FICCIÓ
EMPÚRIES
COLUMNA
COLUMNA
ROSA DELS VENTS
guanyar-se la vida publicant.
I és que Odi’s Blog és també
un recull de pàgines de to oníric
on la seva protagonista –una
noia amb un curiós pentinat– viu
seus responsables la llibertat
narrativa de trencar els límits de
l’enquadrament i aconseguir una
notable agilitat i fluïdesa gràfica.
En les històries, la protagonista
éssers vius; un cefalòpode ge-
gant que apareix del fons d’una
banyera; una excursió en vehi-
cles de Lego; un vaixell pirata
que irromp en una platja; una
diverses aventures a través de la –ocasionalment acompanyada sargantana mutada en drac de
seva desbordada imaginació. Es del seu innominat xicot– s’eva- Sant Jordi; una bola de gelat com
tracta d’un conjunt d’historietes deix de diverses situacions quoti- a superfície per practicar l’esquí;
absolutament mancades de dià- dianes deixant-se portar per la uns gnoms que viuen sota uns
legs i en què les vinyetes prescin- fantasia i transformant els objec- bolets comprats al mercat; una
deixen de l’habitual marc, tes domèstics que l’envolten en pinacoteca de quadres amb vida
la qual cosa facilita als un attrezzo fantàstica- pròpia; una acampada a la sala
ment delirant. Tot plegat, d’estar de casa; una lluita contra
conjugant un amable els virus a l’estil de Viatge al·luci-
sentit de la ironia amb nant, i un ascensor estratosfèric,
una poètica reivindica- són algunes de les coses diver-
ció del sentit màgic de ses que desfilen per aquesta pe-
l’existència que entron- tita delícia. ❋
ca amb clàssics com ara
l’Alícia de Lewis Carroll o El
màgic d’Oz de L. Frank
Baum, explícitament ho-
menatjat en una de les
històries.
Odi’s Blog
Així, una taula de planxar
Autors: Sergio García
que serveix per surfejar en-
i Lola Moral
tre ones de camises i
Editorial: Dibbuks
pantalons; les grues
Madrid, 2011
d’una obra trans-
Pàgines: 118
formades en
Preu: 15 euros
gegantins
Imatge d’una de les pàgines
d’aquest còmic DIBBUKS
NO-FICCIÓ
1 02
lk Indigneu-vos lk
Stéphane Hessel
DESTINO
Córrer o morir
06
k
2 Kilian Jornet ARA LLIBRES
01
k
No sé com aprimar-me
02
k
3 Pierre Dukan LA MAGRANA
08
k
Blanc bo busca negre pobre
PROA
05
lk
4 Gustau Nerín LA CAMPANA
02
k
Espanya, capital París
06
l
5 Germà Bel LA CAMPANA
06
k
Quan la vida puja a la bàscula
01
k
6 Pilar Senpau PÒRTIC
01
k
 31 DE MARÇ DEL 2011 17
El fotògraf ‘voyeur’
PILAR PARCERISAS
Art

E l nou estil nord-americà, la fo-

tografia de carrer (Street
Photography) pren cos en al-
guns fotògrafs dels anys cinquanta i
seixanta del segle XX que trenquen
amb la transcendència de la fotogra-
fia com a escenari de grans veritats i
prenen la realitat com a espai de
transacció de la mirada.
Això és el que posen en evidència
les fotografies de Garry Winogrand
(Nova York, 1928-1984) de l’àlbum
Women are beautiful, format per 85
fotografies preses entre el 1960 i el
1975, de la col·lecció de Lola Garrido.
“Fotografio una cosa per saber a
què s’assembla, un cop fotografia-
da”, diu Winogrand. La lectura literal
de la realitat, l’exhibició nominal
d’una vivència urbana, canviant i hu-
manista alhora, aconsegueix que la
imatge es concentri en el gest, en
l’anarquia del moviment vital i la fo-
tografia prengui un caràcter gairebé
etnogràfic.
Aquesta mirada no s’hauria pro-
duït sense els antecedents d’alguns
fotògrafs clau en la fotografia nord- ‘World’s Fair’ obra del 1964 de Garry Winogrand THE ESTATE OF GARRY WINOGRAND, CORTESÍA FRAENKEL GALLERY, SAN FRANCISCO
americana, com ara Walker Evans,
Dorothea Lang i, sobretot, Robert 1988 una gran retrospectiva, Fig- idea, el concepte, a partir d’una mi- de la multitud i captar l’ambient del
Frank i William Klein. Els llibres Ame- ments from the Real World (Quime- rada fresca sobre la realitat femeni- carrer d’una ciutat com Nova York,
rican Photographs (1938), de Walker res del món real). na d’aquest moment històric sense tan rica en vianants.
Garry Evans, i The Americans (1958), de L’àlbum Women are beautiful precedents. Van ser més de 10.000 fotogra-
Winogrand Robert Frank, van ser cabdals per aporta quelcom més que la mirada La desinhibició femenina és foto- fies les que Winogrand va realitzar
Women are definir la identitat de la nova fotogra- d’un autor. Enfront de la identitat, grafiada a tort i a dret, als carrers, als d’aquesta temàtica, una lectura que
Beautiful fia nord-americana. I amb ells també busca l’anonimat, el gest de les do- parcs, en converses entre amigues, no va ser ben acceptada per les fe-
Diane Arbus, amiga de Winogrand, nes que canvien de comportament, als bars, etcètera. Winogrand foto- ministes, perquè veien en la seva cà-
Fundació amb qui compartí algunes experièn- actitud i imatge pública en les dèca- grafia el canvi de moral, dones amb mera un ull xafarder, un ull malsà, se
Fotocolectania cies fotogràfiques al Central Park de des dels seixanta i setanta. Els movi- jerseis ajustats, marcant pit sense sentien observades per un voyeur.
Julián Romea, Nova York. ments d’alliberament sexual i pro sostenidors, cossos sense cotilles, Ara, però, són un testimoni impaga-
6, baixos L’any 1963, el MoMA de Nova avortament, les dinàmiques feminis- dones en pantalons curts, oberts a ble d’una època i un retrat sociològic
Barcelona York començà a exhibir el seu treball tes o la desimboltura de la dona al noves experiències, que marquen la incomparable. A Winogrand no li in-
Fins al 4 de juny i el 1967 el convidà a participar a carrer és el que converteix l’home seva llibertat sexual en la roba, els teressava ni el nom ni la identitat de
Comissària: l’exposició New Documents, al cos- en un voyeur, i la càmera fotogràfica, gestos, els moviments del cos i la mi- les persones fotografiades, tampoc
Lola Garrido tat de Diane Arbus i Lee Friedlander. en un instrument enregistrador que rada desafiant, fumant, prenent una les seves vides, tan sols el tret comú,
Posteriorment, li dedicà dues expo- dóna la temperatura social d’una copa o tan sols un cafè. El fotògraf se la insinuació de les seves energies, el
sicions monogràfiques, The Animals època. Winogrand no busca la pure- situava a la sortida de les oficines per relat, anònim, de què parla tota
(1969) i Public Relations (1976), i el sa o la bellesa de la imatge, sinó la veure el moviment de les noies enmig imatge. ❋

ART&CO
Patrimoni i fotografia
Un segle fotogràfic. El
riu de tinta que ha fet cór-
rer el cas Centelles conti-
nua. Després del fet, les ac-
tituds. La patrimonialitza-
ció de la fotografia i, per ex-
tensió, de les obres d’art en
general, no ha disposat mai
en aquest país d’una autèn-
tica política d’adquisicions,
donacions o regulació pa-
trimonial i quan l’ha tingut
per mínims ha estat feble i
poc estructurada. Els fotò-
grafs dels anys cinquanta i
seixanta són els que més
s’han mogut per valorar la
seva contribució testimo-
nial a la memòria social i
l’art del país.
Una bona notícia. Da-
vant l’endarreriment de la
societat a considerar la fo-
tografia un art, ni tan sols
és reconeguda com a capi-
tal a l’hora de crear ens jurí-
dics com ara fundacions en
competència amb altres
arts, és una bona iniciativa
la del Macba d’acollir el fons
del fotògraf Xavier Mise-
rachs i és admirable el gest
de les seves filles d’haver di-
positat al museu 80.000 fo-
tografies, que apleguen el
treball de Miserachs des del
1954 fins al 1998, amb el
compromís de divulgar, es-
tudiar i difondre l’arxiu del
qual ja en podem trobar
350 imatges penjades a la
plataforma en línia Flickr, a
través de la xarxa social
d’internet del mateix nom.
Un pas enrere.
Sembla que s’ha precipitat
una notícia a la premsa,
que no ha estat ni confir-
mada ni desmentida: la do-
nació de 400 fotografies de
Joan Colom al MNAC (El
País, 24-III-11). Els museus
estan prenent lloables ini-
ciatives al marge d’una co-
ordinació cronològica entre
el MNAC i el Macba i de polí-
tiques globals que haurien
de contemplar el paper de
l’Arxiu Nacional. Són uns
gestos magnífics que no po-
den quedar aïllats d’una
perspectiva global en matè-
ria patrimonial ordenadora
del discurs artístic, a risc de
crear incoherències en les
col·leccions públiques. ❋
 18 31 DE MARÇ DEL 2011

Exposicions Conxita Oliver

El dibuix com a escriptura

P ioner en les pràctiques
experimentals dels anys
seixanta al voltant de l’art
conceptual i l’art pobre, la crea-
ció transgressora i radical d’An-
SOS: senyals
de fum des
toni Llena (Barcelona, 1942)
d’un subsòl
qüestiona els límits artístics i les
categories estètiques. Hereva de
Antoni Llena
la tradició d’investigació plàstica
Tecla Sala
tridimensional iniciada als anys
Av. Josep
trenta a Catalunya per Miró, Fer-
Tarradellas, 44
rant o Cristòfol, i de l’exploració
L’Hospitalet
matèrica i espacial de Tàpies, el
de Llobregat
seu quefer constitueix una crítica
Fins al 19 de juny
radical a tot dogmatisme forma-
lista. El procés en la concepció
de l’obra –provinent d’una in-
trospecció intel·lectual– és defi-
nitori en el cas de Llena, que s’in-
teressa pel despullament, la lleu-
geresa i la fragilitat; en l’essen-
cialitat d’un treball minimalista,
carregat de contingut poètic. En
aquest continu desprendre’s de
la materialitat, amb un mínim
gest i amb una breu i lleu inter-
venció, aconsegueix extreure de
les coses més nímies i vulgars la
màxima plasticitat, tot metamor-
fosant els detritus en elegants Una de les obres del projecte ‘Viatges d’hivern’, d’Antoni Llena
obres d’art.
El projecte expositiu que pre- llenguatge de la plàstica, ha rea- i dialoguen, posant de manifest la vern; un conjunt de trenta-vuit dels records i de la fugacitat. En
senta a Tecla Sala té la voluntat litzat més de quatre mil dibuixos inflexió que relliga el tot. Un exer- caixes finestra que s’arrengleren contraposició i com a idea inver-
de fer realitat una antiga idea de sobre un paper del mateix for- cici reflexiu, un acte privat que es unes darrere les altres, confor- sa –com si fossin les restes d’un
l’artista, proposant una lectura mat, volgudament modest i pre- carrega de tot el seu sentit com a mant seqüències i juxtaposició naufragi–, les peces de la suite
àmplia de la seva trajectòria. En cari, en què paper i obra són in- extensió del seu íntim treball grà- d’imatges, permetent que l’es- La blancor de la balena (en al·lu-
un muntatge que estableix diàleg destriables. Accions cal·ligràfi- cies a la dessacralització i humili- pectador les travessi amb la mi- sió a Moby Dick, la novel·la de
i confrontació, reuneix un conjunt ques que, d’una manera expansi- tat de la seva presentació: situats rada. Tot i poder tenir una vida Herman Melville) conformen un
molt significatiu de la seva darre- va i en permanent dissolució, són a terra, els dibuixos segueixen el autònoma, cadascun d’aquests viatge de dins cap a fora, en un
ra producció amb algunes obres enteses com l’escriptura de les perímetre de les parets, com una diorames s’encadena amb el se- espai acotat que defuig la multi-
anteriors. En els darrers tres pàgines d’un llibre. A la mostra hi mena de riu que flueix indefinida- güent, s’introdueix en l’altre, tot plicació. És la lluita per abastar
anys, l’artista ha dut a terme una són presents centenars de dibui- ment. diluint-s’hi. Unes construccions allò que no es pot aconseguir
tasca quotidiana, rutinària i exi- xos que l’artista concep com a vulnerables i febles, fetes amb sense destruir. El recorregut es
gent que ha consistit a dibuixar obra única, com un relat o narra- Viatge interior i utòpic materials desestructuradors i completa amb la reproducció
dia rere dia, utilitzant el dibuix ció que es prolonga en seqüèn- Tot i que formalment són abs- pobres, que creixen i es reforcen d’una acció que va fer a l’Aliança
com a escriptura del pensament cies que es van reconsiderant al traccions, en realitat aquest amb la interrelació, tot reivindi- Francesa de Lleida el 1969, en
i com a metàfora de les sensa- llarg del temps. Concebuts per exercici dibuixístic és la continua- cant el buit i el silenci. Un viatge què, en lloc d’exposar escultures,
cions. Amb l’objectiu de definir- parelles, taques de color, línies i ció d’un incís conceptual que va interior i utòpic; un trajecte cap va dibuixar a la paret l’ombra que
se com un acèrrim defensor del buits, s’interpel·len, es relacionen encetar amb la sèrie Viatge d’hi- endins que explora la pervivència projectaven les peces. ❋

TRUQUEN!
Esmenar el culpable, no destruir-lo
L
a societat occidental s’ha investit
d’un alt sentit de la moralitat: el
culpable cal esmenar-lo però no
destruir-lo; se li ha de cridar
l’atenció sobre les errades que fa, però no
s’ha d’eliminar la seva sagacitat en fer
coses, la moralitat de les quals serà judi-
cada en funció dels resultats globals
aconseguits.
És allò que els coneixereu per les seves
obres: si tot surt com s’esperava i no ha
provocat gaire estralls, endavant!, doncs.
Fita assolida, obra beneïda.
Si les coses s’entenen així, qui s’atre-
veix a impedir l’actitud o l’acció de qui
s’empeny en realitzar un objectiu? La
moral oficial ens diu que els pecats són
qüestió de consciència individual, al
marge dels efectes col·lectius provocats;
si aquests esdevenen escandalosos, a la
societat escau corregir els resultats, però
no els autors.
Com que amb paraules tot pot sem-
blar massa abstracte, anem al cas cor-
rent i coent de Gaddafi. Fins que una
part de la gent sota opressió seva no s’ha
Disseny sense errors RABIH MOGHRABI / EPA
ARNAU PONS
atrevit a dir res, s’han acceptat les obres
i les facècies del personatge; quan algú
ha aixecat el cap per contradir l’estruc-
tura, se l’ha esclafat. Aleshores la moral
occidental ha dit que aquest detall opera-
tiu no es podia acceptar i calia rectificar i
començar de nou, però sense cap més
canvi estructural.
Conjugar error i esmena. Picasso, un
dia, posat a prova, l’emprengué a pintar
amb lliure decisió; com que les coses no
sortien com esperava, va pensar: no val!.
Esborrà i començà de nou. ❋

DESDELAFRONTERA
Oda a la sorra
H
i ha una certa tendèn-
cia malaltissa, endèmi-
ca diria jo, d’una certa
intel·lectualitat literària
a menystenir l’art contemporani.
L’odien, així de clar. L’ataquen de
la manera més vulgar, argumen-
tant allò tan suat que “el meu fill
de cinc anys podria pintar un Mi-
ró” –podria, però no ho fa, llàsti-
ma!–, encara que ho vesteixin de
paraules erudites. El troben una
impostura. Veuen tot l’art con-
temporani com si fos una gran
estafa. Tot sencer. No diuen:
“Damien Hirst és un farsant”. O
“Jeff Koons és un tarambana”. O
“Kiefer està sobrevalorat”. I què
sé jo. Tot l’art contemporani és, a
parer d’aquests savis de les lle-
tres, un engany i un insult a la
història i a la tradició de l’art.
Sembla estrany que persones
tan cultes puguin arribar a deixar
anar bestieses d’aquest nivell i
quedar-se tan amples: “Ara qual-
sevol tira sorra al terra i és art”.
Així ho creu, i així ho ha dit, l’es-
criptor Michael Cunningham, tal
com recollia un article de Valèria
Gaillard que va publicar aquest
diari l’11 de març passat. La sen-
tència, per si mateixa, ja es pot
desmuntar: un qualsevol mai no
és un artista. Si una persona
qualsevol tira sorra al terra, mai
CADÀVERSEXQUISITS
La imponent victòria de l’amor
L
a història de l’art ha re-
tratat moltes batalles.
Les imatges bèl·liques
han cobert moltes teles i
papers i estampat molt paper fo-
togràfic. Però més enllà de les
guerres de violència, hi ha altres
guerres més subtils, en què tam-
bé hi pot haver hipotètics vence-
dors i vençuts.
En aquest sentit, Mart i Venus
(1483), una petita tela de forma
molt apaïsada de Sandro Botti-
celli, plasma la guerra de l’amor.
El pintor renaixentista, tan famós
per la seva Venus que neix d’una
conquilla enmig del mar i per la
seva increïble representació de la
primavera, va retratar en aques-
ta deliciosa pintura el moment
posterior de la batalla amorosa.
La tela està encara repleta de
misteris que els experts no aca-
ben d’esbrinar, i és precisament
aquesta impossibilitat de saber-
31 DE MARÇ DEL 2011
MARIA PALAU
no serà art. I si ho fa un artista?
Potser Cunningham sí, però jo no
conec cap artista que, de tirar
sorra al terra, en digui art. Si en
lloc de tirar sorra, l’escriptor ha-
gués dit, posem pel cas, pipes,
llavors sí que en conec un que ho
fa, Ai Weiwei, que ha cobert els
mil metres quadrats del terra del
hall de la Tate Modern de Lon-
dres amb més de 100 milions de
pipes. Weiwei –un tocat del bo-
let, deu pensar Cunningham–, és
un artista que cada dia es juga el
coll perquè el seu art incomoda
els governants xinesos. Els mo-
lesta perquè, com un disc ratllat,
Weiwei fa servir l’art en una es-
tratègia sibil·lina per culpar-los
de tanta misèria que ha sofert el
país –de petit, l’artista només te-
nia quatre pipes mal comptades
per omplir l’estómac.
Però no, no són les pipes, és la
sorra el que no entén Cunning-
ham que pugui ser material artís-
tic. Autor del celebrat llibre Les
hores, nascut a Cincinnati el
1952, està promocionant una no-
vel·la nova, Quan cau la nit (Edi-
cions 62), en què es posa en la
pell d’un galerista que s’adona
que el món de l’art és del tot “ba-
nal” –només el món de l’art és
banal?– i que està regnat per
Les famoses siluetes d’Ana Mendieta a la sorra gent a la qual només interessen
‘Mart i Venus’ (1483), de Botticelli. De format horitzontal molt allargat, probablement va ser encarregat
per la família Vespucci per decorar la capçalera d’un llit. Els sàtirs jugant amb el casc i la llança de Mart
estan inspirats en un quadre grec perdut que descriu l’escriptor Llucià de Samòsata NATIONAL GALLERY
ho tot sobre ella el que la fa més una mena de freakie del Renaixe- tologia grecoromana. Com és
fascinant. ment, es va inspirar en la història habitual, el déu més bel·licós de
Botticelli (1445-1510), que d’amor adúltera entre els déus l’Olimp, Mart, va triar la més bella
veient la seva biografia era com de l’amor i de la guerra de la mi- de les deesses, Venus. No el va
19
els diners –en això sí que coinci-
dim plenament, i em fa molta
gràcia que digui: “Al costat del
sector de l’art, Hollywood és un
conte de fades”. Ara, m’agrada-
ria que hagués fet també la com-
paració amb el món de la litera-
tura, per curiositat.
Cunningham se’n faria creus,
de la quantitat d’artistes que han
fet servir i fan servir sorra a les
seves obres, sigui com a solu-
cions pictòriques, per traçar di-
buixos, per erigir escultures, per
treballar sobre el paisatge, per
elaborar discursos conceptuals...
En espera que el seu nou llibre si-
gui un èxit, que no dubto que ho
serà, li dedico una llista d’artistes
entusiastes de la sorra, perquè
es repensi la visió de l’art con-
temporani: Picasso, Braque, Dalí,
Carl André, Domenico Gnoli, Jan-
nis Kounellis, Walter de María, Ci-
ro Beltrán, Francis Alÿs, Mario
Merz, Robert Smithson, Fina Mi-
ralles, Ana Mendieta, Jim Dene-
van, Bill Vazan, Christo, Wilfredo
Prieto, Jean Dubuffet, Vermeer,
Alfred Reth, Miró, Robert Long,
Marcel Broodthaers, Anselm Kie-
fer, Pep Fajardo, Diego Rivera,
Barceló, Pollock, André Masson,
Miquel Navarro, Tàpies... Quin
greu que ja no em quedi espai
per afegir-hi més artistes. ❋
MONTSE FRISACH
aturar el fet que ella estigués ca-
sada amb Vulcà, ni sembla que a
ella això la preocupés gaire. Bot-
ticelli ens mostra els dos amants
moments després d’haver fet
l’amor, quan habitualment al
mascle corresponent li sol venir
una son inaguantable. Un Mart
bellíssim i seminu dorm abando-
nat i indolent. Venus, en canvi,
està luxosament vestida i obser-
va el seu amant amb posat
triomfant. La victòria de l’amor
sobre la guerra.
La magnífica i moderna línia
del dibuix de Botticelli es mostra
aquí en tota la seva esplendor. El
quadre és hipnòtic i les teories
sobre ell no s’aturen. L’última és
que un dels sàtirs de l’escena
sosté a la seva mà una herba de
l’espècie Datura stramonium, co-
neguda a l’època com l’“herba
del diable”, que hauria deixat ben
drogat el guerrer Mart. ❋