Palau de la Música Catalana

El Palau de la Música Catalana és un

auditori de música situat al barri de Sant Palau de la Música Catalana
Pere (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera)
de Barcelona. Va ser projectat per
l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i
Montaner, un dels màxims representants
del modernisme català. La construcció es
va portar a terme entre els anys 1905 i
1908, amb solucions a l'estructura molt
avançades, amb l'ús dels nous perfils
laminats, una estructura central metàl·lica
estabilitzada pel sistema de contraforts i
voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb
l'aplicació de grans murs de vidre i la
integració de totes les arts aplicades:
escultura, mosaic, vitrall i forja.[1]
Domènech i Montaner va comptar amb els
artistes habituals a la seva obra: el
mosaïcista Lluís Bru, els ceramistes Josep Vista de l'interior amb el vitrall d'Antoni Rigalt
Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la Nom en la (ca) Palau de la Música Catalana
casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic llengua original
de la casa Escofet.[2] I entre els escultors, Dades
Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Masana Tipus Sala de concerts
i Pau Gargallo. Part de Palau de la Música Catalana i
Hospital de Sant Pau de
Barcelona
L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó
Arquitecte Lluís Domènech i Montaner
Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Oscar Tusquets Blanca
Amadeu Vives, perquè fos la seva seu. Va Construcció 1905
ser sufragat per industrials i financers Obertura 1908
catalans, il·lustrats i amants de la música, Cronologia
estament que seixanta anys abans ja havia 1982 – 1989 renovació
finançat el teatre d'òpera i ballet Gran Característiques
Teatre del Liceu. L'auditori va ser destinat Estil modernisme català
a concerts de música coral, orquestral i arquitectònic
instrumental, així com a interpretacions Superfície Patrimoni de la Humanitat: 0,13
corals i de cantants. Actualment continua ha
zona tampó: 1,74 ha
complint totes aquestes funcions, tant a
Ubicació geogràfica
l'àmbit de la música clàssica com el de la
música moderna. L'any 1997 la UNESCO Entitat territorial Sant Pere, Santa Caterina i la
administrativa Ribera (Barcelonès)
va incloure l'edifici a la seva relació del
Localització C. St. Pere més alt, 11 - c.
Patrimoni Comú de la Humanitat. Amadeu Vives, 1.

Contingut
Història
 El projecte
Inauguració
Les dictadures
Fets del Palau
Camí a la normalitat
Cas Millet
L'edifici
Arquitectura
Exterior
Façana lateral
Façana principal actual
Interior
Vestíbul
Sala Lluís Millet
Wikimedia | © OpenStreetMap
Sala de concerts
Escenari  41° 23′ 16″ N, 2° 10′ 31″ E
Orgue
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Petit Palau
CentreData
de Documentació 1997
de l'Orfeó
Català Bé d'Interès Cultural
Data
Història artística 25 novembre 1971
Identificador
Estrenes RI-51-0003864 (https://heritage.to
olforge.org/api/api.php?action=se
Vegeu també arch&srcountry=es&format=html&
srid=RI-51-0003864)
Escultura de Lluís Millet i Pagès Referències Bé Cultural d'Interès Nacional
fundador de l'Orfeó Català
Bibliografia
Tipus monument històric
realitzada per Josep Salvadó
Jassans. EnllaçosData
externs 25 novembre 1971
Identificador 61-MH-EN
IPAC 65 (http://invarquit.cultura.gencat.
Història cat/Cerca/Fitxa?index=0&consult
a=&codi=65)
Lloc web palaumusica.cat (http://www.pala
umusica.cat/)
El projecte

Comença a l'octubre de 1904 amb l'encàrrec d'un projecte de l'Orfeó Català a l'arquitecte Lluís
Domènech i Montaner per construir un edifici destinat a ubicar la seva seu social.[3] Aquest
projecte, encarregat per l'aleshores president de l'entitat en Joaquim Cabot, i el seu pressupost
corresponent, havia estat aprovat per l'assemblea el 31 de maig de 1904. Abans d'acabar l'any es
realitzà la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de 1.350,75 m²
i a un preu final de 240 322,60 pessetes, amb la intenció de destinar aquest espai a la
construcció de l'edifici.[4] L'any següent, concretament el 23 d'abril de 1905, es realitzà l'acte de
col·locació de la primera pedra de les obres, finançades amb un emprèstit de 600 000 pessetes
en obligacions amortitzables, al portador, en dues sèries de 500 i 1000 pessetes, a l'interès
anual del 4%.[5]

Domènech i Montaner era aleshores una de les figures de referència de Catalunya, tant pel que
fa al seu ofici com en relació a la seva activitat política i cultural. Com a arquitecte, ja havia
firmat l'Editorial Montaner i Simon (l'actual Fundació Tàpies), el popularment anomenat
Castell dels Tres Dragons, i diverses obres de menys volada. Tanmateix, també havia estat un
home clau en la presa de consciència política del catalanisme de finals del segle  XIX quan va
col·laborar en la fundació de la Lliga de Catalunya o, com a president de la primera assemblea
de la Unió Catalanista, va signar les Bases de Manresa. A més a més, va presidir els Jocs Florals,
l'Ateneu Barcelonès o l'Acadèmia de Bones Lletres.[6]

Inauguració

Tres anys més tard, el 9 de febrer de 1908, se celebrà la seva inauguració. L'obra va ser
guardonada en el Concurs anual d'edificis artístics, promogut per l'Ajuntament de Barcelona,
com a millor edifici de l'any, amb aquests arguments:

«
Ha estat relativament fàcil la feina confiada a aquest jurat, car, entre els edificis
acabats durant l'any 1908, un d'ells s'ha sobreposat, naturalment i sense
vacil·lacions, a tots els altres. El superb edifici de l'Orfeó Català compleix plenament
la primera condició per optar al premi del Concurs, car es pot dir ben bé que, per ell
mateix, embelleix no sols el seu propi emplaçament, sinó que irradia l'ambient d'art,
animació i bellesa a tota la seva barriada...
»
L'auditori va ser destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a
interpretacions corals i a recitals de cantants. Tanmateix, al Palau han tingut també cabuda
actes culturals, polítics, obres de teatre i, naturalment, les més variades actuacions musicals.
Ara com ara continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música culta com al
de la música popular.

L'acústica de l'auditori és destacable, especialment per a la música coral i de cambra; en

conjunts simfònics grans, presenta alguns problemes en les zones altes. Els millors intèrprets i
batutes del món de l'últim segle (des de Richard Strauss fins Daniel Barenboim, passant per
Ígor Stravinski i Arthur Rubinstein i els catalans Pau Casals i Frederic Mompou) han desfilat pel
Palau, autèntic santuari de la música de Catalunya i, alhora, sala de concerts de referència en el
panorama artístic internacional.

El Palau de la Música Catalana va ser declarat Monument

Nacional l'any 1971. Amb aquest motiu es van realitzar
àmplies obres de restauració sota la direcció dels
arquitectes Joan Bassegoda i Jordi Vilardaga.

En la dècada del 1980, l'Orfeó Català decideix efectuar una

gran reforma arquitectònica i també jurídica i, així, es va
constituir el 1983 el Consorci del Palau de la Música
Catalana, mantenint la propietat l'Orfeó però intervenint
L'escenari
l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el
Ministeri de Cultura d'Espanya. Pel que fa a les obres de
l'edifici s'encarregà el projecte a Òscar Tusquets i Guillén.
Aquestes obres van durar set anys, portant-se a terme tot el projecte de Tusquets, que va ser
reconegut amb el Premi FAD 1989 d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions. Lluís Domènech
i Girbau, arquitecte i net del primer arquitecte del Palau, Domènech i Montaner, va escriure
sobre aquestes obres elogiant-les:

«
La rehabilitació de la sala i els accessos, l'edificació d'un nou edifici annex pels
serveis (…) han donat com a resultat una obra coherent i creativa, perfectament al
dia pel que fa a seguretat i especificacions de confort i acústica, dintre de l'esperit
innovador radical i amant del detall que Domènech i Montaner hauria desitjat.[7]
»
L'any 1990 es va formar la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana pels actes del
centenari de l'Orfeó i, a més a més, per aconseguir recursos privats amb activitats organitzades
al Palau.

Les dictadures

Al llarg de la seva història, el Palau també ha acollit actes no

relacionats amb la música. La vida política catalana hi ha
trobat una evident manifestació simbòlica que arriba fins
avui i passant per les assemblees de Solidaritat Catalana,
per la clausura de quatre mesos ordenada per la dictadura
de Primo de Rivera entre el 24 de juny i el 13 d'octubre de
1925, i per la dura postguerra, moment en què el seu nom és
castellanitzat i pel gentilici.[6] Així, el 2 d'abril de 1940, la La sala de concerts des de
Falange organitza un festival amb la intervenció del l'escenari
«Orfeón que dirige el maestro Millet» -segons deia el
programa i per evitar escriure el nom real- que va haver de
començar amb l'himne feixista Cara al sol, que Millet va dirigir amb els braços immòbils contra
el cos.[6]

La vida del Palau va anar tornant a la normalitat encara que amb actes entremig que celebrava
la nova Espanya feixista, com ara un concert de militars russos (el programa aclaria que eren de
l'antic exèrcit del tsar) i un altre del Cor de les Joventuts Hitlerianes el 1943.

Tanmateix, hi havia més música, i per exemple el 9 de novembre de 1940 s'hi va estrenar el
famós Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo. El 31 de març de 1944, Eduard Toldrà hi feu
el seu primer concert amb l'Orquestra Municipal de Barcelona, l'actual Orquestra Simfònica de
Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que fins a la inauguració de l'Auditori (1999) va ser la
principal llogatera del Palau.

El 19 de maig de 1944 hi va debutar la soprano Victòria dels Àngels. L'Orfeó Català no va

reaparèixer fins al 1946, dirigit per Lluís Maria Millet, fill del fundador, que va interpretar el
Requiem de Mozart.

Fets del Palau

Els Fets del Palau van succeir el 1960 coincidint amb una visita de Francisco Franco a
Catalunya. S'havia aconseguit l'autorització per interpretar El cant de la Senyera al Palau, amb
motiu de la celebració del centenari de Joan Maragall. La prohibició governativa en l'últim
moment per part de les autoritats va fer que part del públic assistent es posés dret a cantar
aquest himne i es llancessin fulls contra el cap de l'Estat Espanyol; per aquest fet va haver-hi
detencions, d'entre les quals la del futur president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i
que, malgrat no trobar-se al local, fou sotmès a un consell de guerra.[8] Fins a l'any 1967 no hi
va poder ser interpretat El cant de la Senyera legalment.

Camí a la normalitat

Amb la realitat sempre present, com per exemple quan la Falange va decidir fer-hi un acte
commemoratiu de la seva fundació, als anys 60 el Palau comença a veure la llum d'una certa
normalitat amb diverses iniciatives com la representació d'obres de teatre en català, amb noves
entitats organitzadores de concerts, de la música clàssica al jazz, passant per la Nova Cançó.

Comencen a haver-hi tímids intents de llibertat. Així, El Cant de la senyera es va poder tornar a
escoltar al Palau en el concert del centenari del naixement de Lluís Millet, el 18 d'abril de 1967.
Els grans intèrprets catalans hi comencen a actuar sovint, com ho fa Frederic Mompou el 1969
en el seu 75è aniversari.

Cas Millet

El cas Millet, també conegut com el cas Palau o el saqueig del Palau de la Música,[9][10] va ser
essencialment un desfalc realitzat durant la primera dècada del segle XXI per Fèlix Millet i
Tusell, president del patronat de l'Associació Orfeó Català-Palau de la Música (una fundació
erigida pel mateix Fèlix Millet el 1990), amb la implicació d'alguns dels seus col·laboradors.[11]
El desfalc no es va conèixer públicament fins que, el juny de 2009, la fiscalia de Barcelona va
presentar una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i Tusell i tres
responsables i directius més del Palau. De seguida va originar consternació en la societat civil
catalana per la importància simbòlica del Palau de la Música Catalana. Els principals imputats
d'aquest cas també ho estan pel cas Hotel del Palau, la investigació judicial per la requalificació
urbanística irregular d'un solar proper al Palau per construir-hi un hotel de luxe.[12]

L'edifici

Arquitectura

L'arquitectura de
Domènech i Montaner
és de gran qualitat i
originalitat, ressaltat
d'una banda en
l'estructura de ferro que
permet la planta lliure
tancada per vidre, i de
l'altra la integració a
l'arquitectura de les
arts aplicades.[13] Dues
decisions
arquitectòniques
demostren la tipologia i
la innovació tecnològica
del projecte: la primera,
la solució del pati a la Entrada principal
Antiga taquilla original de Lluís mitgera del solar amb
Domènech i Montaner realitzada a l'església, perquè la sala
l'interior d'una columna amb de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i
trencadís de Lluís Bru. entrada de llum. La segona va ser la resolució de situar
l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa
pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan
efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per
oficines de l'Orfeó.

A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements
arquitectònics de caràcter modernista barroc. A l'interior, l'arquitecte va combinar
magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari
formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. L'escenari està dominat a la seva
part superior pels tubs de l'orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu.
L'embocadura de l'escenari està emmarcada per il·lustracions escultòriques espectaculars,
ambdues al·legories de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van
Beethoven entre columnes dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix la cavalcada
de les valquíries (clara referència al wagnerisme imperant llavors entre el públic català); a
l'esquerra, unes noies vora una font i al peu d'un salze, entre les branques del qual apareix el
bust de Josep Anselm Clavé, constitueixen una al·legoria al text de la cançó Les flors de maig
d'aquest autor.

Entre 1982 i 1989 es va realitzar una gran restauració i ampliació sota la direcció dels
arquitectes Òscar Tusquets i Carles Díaz, iniciant-se la segona part l'any 2000, dotant al palau
amb un edifici adossat de sis pisos d'alçada on se situen els camerinos, l'arxiu, la biblioteca i una
sala de reunions, i obrint-se a una plaça gràcies a l'enderroc de l'església de Sant Francesc de
Paula, que havia sofert un incendi durant la Guerra Civil espanyola i havia estat reconstruïda
sense valor arquitectònic. A la segona fase es van realitzar reformes interiors i una nova
ampliació amb una sala d'audició i assaig així com un restaurant.[6]

Exterior

Façana lateral

Està situada en el carrer Sant Pere més Alt, únic accés fins a
l'any 1989, fa cantonada amb el carrer Amadeu Vives, que
es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó
popular catalana, de l'artista Miquel Blay i reproduïda a
mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan
representats un Sant Jordi, sota una figura femenina en el
centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria
de la música, envoltada d'un grup de personatges que
Façana primitiva. Detall del grup
representen el mariner, els camperols, l'ancià i els nens. És
escultòric La cançó popular
considerada l'obra cabdal de l'escultor Blay, amb una
catalana de Miquel Blay.
sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia.[14] Segons
consta a una inscripció al peu de l'escultura, va ser pagada
pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d'Amat), i
va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La
complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa
difícil la visió completa del conjunt.

Altres elements d'aquesta façana són els arcs amb grans

columnes de maó vermell i ceràmica. Dins de dues
d'aquestes columnes es trobaven les taquilles originals. Al
primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze
columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb
Façana principal coberta amb la
dibuix diferent; al segon pis els busts dels músics sobre pantalla de vidre d'Òscar Tusquets i
columnes, realitzats per Eusebi Arnau: d'esquerra a dreta Guillén.
són Palestrina, Bach i Beethoven; passat el grup escultòric
de la cantonada es troba el bust de Wagner ja al carrer
Amadeu Vives. A la part superior d'aquesta façana un gran frontó en mosaic de Lluís Bru[15]
simbolitza la senyera de l'Orfeó d'Antoni Maria Gallissà i en el centre una reina presidint una
festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons, amb
música del compositor Amadeu Vives, una peça de les que més interpretava l'Orfeó i que des de
1996 és l'himne oficial de Mallorca.[16]
Façana principal actual

En aquesta façana es troba l'entrada habitual des de l'any

1989, mitjançant una nova esplanada a la qual s'accedeix
des d'un carrer que des de l'any 2006 es denomina amb el
nom de Palau de la Música.

La façana realitzada per Domènech i Montaner sorprèn per

la seva construcció, que es va realitzar com si anés a la vista,
malgrat que estava completament cega per la posició en tot
el seu frontal de l'església de Sant Francesc de Paula. Per
aconseguir l'entrada de llum a través dels finestrals
d'aquesta façana, l'arquitecte va construir un pati d'uns tres
metres d'amplada que feia de límit amb l'església i encara
que no era vista, la va realitzar amb gran riquesa de
materials i disseny, l'obra de maó vermell vist, baranes de
ferro forjat, cornises i capitells esculpits i amb uns vitralls
de colors iguals que a la resta de l'edificació. Segons unes
dades aportades per Pere Artís, el pressupost inicial de les
obres del Palau era de 450.000 pessetes, que es van arribar Extrem de la façana nova. Angle
a duplicar, existint alguna fricció entre el client i l'arquitecte amb el carrer de Sant Pere més Alt.
a causa de la seva tossudesa per acabar aquesta façana igual
que la que estava a la vista i per tant l'encariment de
l'obra.[17]

A la part esquerra de la façana es troba l'edifici de serveis, realitzat pels arquitectes Òscar
Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz a l'última vintena del segle  XX, amb una torre amb la base
esculpida com si es tractés d'una gran palmera; és també per on hi ha l'entrada dels artistes. A la
part dreta es troba sobre unes escales l'escultura dedicada a Lluís Millet, de l'escultor Josep
Salvadó Jassans, realitzada el 1991, i l'entrada al restaurant del Palau, anomenat Mirador i
realitzat com una capsa de vidre. En aquest extrem de la façana, l'angle amb el carrer de Sant
Pere més Alt també es resol a manera de proa com a la façana antiga, representant en maó
vermell i en baix relleu un gran "Arbre de la Vida" realitzat per l´escultor Naxo Farreras.

Tota la façana central recuperada ha estat coberta per una altra nova fent pantalla de vidre amb
el nom de l'edifici Palau de la Música Catalana gravat a les portes d'entrada.

Interior

La rajola de València, les peces ceràmiques motllurades i el mosaic, revesteixen tot l'edifici, una
gran intervenció de diferents productes ceràmics, així com de diversos artesans i fabricants van
ser els que van subministrar a Domènech i Montaner durant la construcció del Palau. La major
part dels mosaics que es troben als murs i cobrint els fusts de les columnes, tant exteriors com
interiors van ser realitzats per Lluís Bru.

Vestíbul

Fins a la reforma de l'equip de Tusquets de l'any 1989, a la planta baixa del Palau es distribuïen
diverses dependències de l'Orfeó, que tenien la seva entrada pel carrer Amadeu Vives.

Per l'antiga entrada del carrer Sant Pere més Alt el primer que es veu és una gran escala doble
cap al primer pis, amb il·luminació de grans fanals; la barana està ricament treballada en pedra
i amb els balustres de vidre, els arrambadors són de
ceràmica vidrada i amb relleus de flors, igual que
l'ornamentació dels sostres. Ja en aquesta entrada es pot
recordar a l'escriptor Robert Hughes referint-se al Palau:

«
Mai més es construirà a Barcelona res que es
pugui semblar des del punt de vista
d'atreviment conceptual, brillantor formal,
simbolisme i efecte decoratiu.[18]
»
Vestíbul de l'antiga entrada del
Palau de la Música.
Sala Lluís Millet

Situada al primer pis, davant de la sala de concerts, i

dedicada al mestre Millet, músic i fundador de l'Orfeó
Català, és el que s'anomena una sala d'espera o descans
amb una imponent làmpada modernista de ferro; també en
aquest sentit Domènech i Montaner demostrava un gran
domini en el seu aspecte teòric donant autèntiques lliçons
als artesans i involucrant-se en tots els treballs de forja
durant les obres del Palau.[19] Com a decoració de la sala,
s'han anat col·locant diversos bustos de bronze de Un finestral de la sala Lluís Millet
personalitats vinculats a la institució (el 2015: els fundadors
Lluís Millet i Amadeu Vives (tots dos per Joan Matamala),
el president Joaquim Cabot (per Eusebi Arnau) i els músics Pau Casals (per Brenda Putnam),
Eduard Toldrà, Joan Massià (per Eva Moshack), Frederic Mompou (per Joan Rebull), Xavier
Montsalvatge (per Manolo Hugué), Alícia de Larrocha (per Ramon Cuello), Rosa Sabater (per
Josep Maria Subirachs) i Victòria dels Àngels) i unes pintures modernistes de Joan Brull i
Vinyoles (1863 - 1912), protagonitzats per figures femenines amb caràcter simbolista.

A l'època modernista es va comptar amb l'art del vitrall per part dels arquitectes com una
activitat decorativa per les seves construccions. Domènech i Montaner ho fomentà en tots els
seus edificis, però al Palau de la Música, a més a més d'aquesta decorativitat té una funció
material arquitectònica. És en aquesta obra on s'expressa la gran realitat del vitrall català, en
aconseguir una perfecta unió entre l'arquitecte i el vitraller Antoni Rigalt i Blanch.[20]

Les portes són de vidre amb vitralls de temes florals ací com el llarg finestral que separa aquesta
sala de la terrassa de vidre transparent a la part superior i emplomat de vidre de color d'element
floral com un arrimador a la part baixa, sobre el vidre transparent corre un fris de vitral imitant
el trencadís. A la terrassa ens trobem les columnes decorades amb mosaics que donen al carrer
Sant Pere més Alt; totes les columnes són diferents en color i decoració. Aquesta sala també està
destinada per celebrar actes socials o conferències de premsa.[21]

Sala de concerts

En accedir a la sala des del primer pis fa l'efecte d'una entrada fosca, trobant-se, tot seguit, amb
un gran efecte teatral, amb l'explosió de llum i color que té la gran sala; els vitralls, a tots dos
costats, corren des del terra al sostre amb el primer i segon pis de butaques com si fossin unes
safates, columnes decorades amb mosaics de colors com el sostre amb roses vermelles i
blanques de ceràmica vidrada. A la intersecció dels arcs superiors s'aprecien uns mosaics en
semicercle representant cues de paons reials amb tota la seva esplendor i colorit.

Els vitralls són emprats per diferenciar diversos àmbits i per complementar elements
constructius. A la sala d'audició, on la gran cortina de vidre tamisa la llum, són els vitralls més
 importants pel que fa a
grandària i vistositat,
estan col·locats en deu
finestrals en els murs
laterals de la sala de
concerts. Es troben
separats per quatre
columnes i cinc vitralls
per banda, formats per La sala de concerts des de la
grans peces de «vidre segona graderia
catedral»[22] rosat,
amb garlandes de fulles
i flors, lligats amb plom i que passen d'un finestral a l'altre
enllaçant uns motius heràldics que es van repetint, el de
Catalunya i el de Sant Jordi. A la part alta, resseguint la
línia dels arcs d'estil Tudor, hi ha una franja de vidres
hexagonals en tons ocres pàl·lids i grisos, com si es tractés
d'un trencadís. Al primer pis es repeteixen les garlandes
amb uns llaços de vidres blaus i a la platea es troba el vidre
rosa amb un fris floral a la part superior.[23]
Columnes del segon pis amb
mosaics de Lluís Bru Al centre del sostre hi
ha gran claraboia de
vidre, amb sortida a
l'exterior, la qual cosa permet l'entrada de llum natural i,
quan no n'hi ha, la il·luminació artificial, com si fos un llum.
Fou realitzada per Antoni Rigalt i Blanch, com si fos un
gran sol amb forma d'esfera invertida, de vidres daurats en
el centre i envoltat d'altres, amb tons més suaus blaus i
blancs representant busts femenins amb les cares El gran vitrall central d'Antoni Rigalt
dibuixades amb grisalla, i els cabells amb unes petites i Blanch
garlandes de roses i una cinta amb una ciba[24] blava al
mig. L'espai fou concebut com una immensa caixa de vidre
coronada amb una gran claraboia central de colors. Els vitralls multicolors estan compostos per
dues fileres circumcèntriques d'àngels o donzelles disposades en dos rengles concèntrics.
Encara que aquests tinguin les boques closes, sembla que evoquin una agrupació coral. La
translucidesa de l'exterior defineix un concepte que encara es reforça més a la sala de concerts,
amb els vitralls i el gran lluernari central, la fusió de la llum daurada de la claraboia amb la
rosada dels finestrals laterals dona una claror ambiental única que ha atret l'atenció de tothom
qui ha estudiat aquest edifici singular. Alhora, el joc de diafanitat entre uns espais i altres,
separats amb grans portes de vidre, assegura la visualització consecutiva dels espais.[25]

Al damunt de la graderia hi ha dos pegassos, cavalls alats esculpits per Eusebi Arnau.

En cada una de les voltes compreses entre els pilars i els murs de vidre, recoberts de rajola
rosada en trencadís, hi ha un medalló de rajola blanca, orlada de fulles verdes de llorer, amb el
nom d'un gran músic. A l'esquerra de l'escenari, partint des d'ell: Palestrina, J. S. Bach,
Carissimi, Beethoven i Chopin; a la dreta: Victoria, Haendel, Mozart, Gluck i Wagner. Al mur
que forma el desnivell entre els sostres de la sala principal i el de la part posterior del segon pis
de la mateixa sala, hi ha quatre medallons ceràmics més, que sintetitzen la història de la música
catalana: Brudieu, Fletxa, Viola, Terradellas i Clavé.

L'aforament de la sala de concerts és de 2049 persones distribuïdes en:

 !"Platea: 688.
!"Primer pis: 321.
!"Segon pis: 910.
!"Galeries de l'orgue: 82.
!"Reservades: 48.

Escenari
Pegàs al començament del segon
pis, esculpit per Eusebi Arnau
A la boca de l'escenari,
d'onze metres
d'amplada, es troba el
grup escultòric de Diego Massana Majò i continuat pel jove
Pau Gargallo,[26] que representa a la part dreta el bust de
Una part de les muses de l'escenari. Beethoven flanquejat per dues columnes dòriques sota la
cavalcada de les Valquíries amb una clara simbologia de la
música clàssica centre-europea de Wagner (en l'honor de
qui l'any 1901 es va fundar l'Associació Wagneriana de Barcelona)[27] i la representació de la
música popular catalana al costat esquerre, amb el bust de Josep Anselm Clavé sota un gran
arbre als peus del qual es troba un grup de noies, personificant la cançó Les flors de maig. La
magnitud d'aquesta obra escultòrica fa que a la seva part superior s'acostin ambdós costats,
quasi fins a tocar-se, només separats, o units, pel relleu amb el segell de l'Orfeó Català.

A la part del semicercle posterior de l'escenari, es troben

divuit muses modernistes en mosaic i en relleu des de la
cintura que sembla que estan dansant sortint dels murs,
realitzades per Eusebi Arnau (la part escultòrica superior) i
per Mario Maragliano i Lluís Bru (el trencadís de les
faldilles); totes són portadores de diferents instruments
musicals, sota un fons de tessel·les irregulars de color
rogenc i sobre seu es troba instal·lat l'orgue. Al centre de
l'escenari, entre les muses, Domènech i Montaner va manar Escultures a la boca d'escenari de
col·locar, en homenatge el seu gran amic Antoni Maria la Sala de concerts.
Gallissà mort poc abans, la imatge de la senyera que
Gallissà havia dissenyat per l'Orfeó Català, envoltat de
simbologies medievalistes sobre un fons blau, que va ser realitzada en mosaic per Lluís Bru[28] i
visible des de tots els punts de vista de la sala.[29]

A la part superior d'aquest hemicicle sobre les muses, hi ha una continuació dels vitralls laterals
de la sala, consta de sis vidrieres amb el mateix motiu de garlandes florals.

Orgue

L'adquisició de l'orgue es feu a la casa alemanya Walcker, de Ludwigsburg, l'any 1908. El primer
concert realitzat amb ell, per Alfred Sittard (organista de la catedral de Dresden), va suposar
escoltar per primera vegada un concert d'orgue a Barcelona en un recinte diferent d'una
església. L'any 2003 es va tornar a restaurar gràcies a les aportacions realitzades per particulars
(en una campanya de mecenatge consistent en l'«adopció» de tubs d'orgue) i empreses
privades.

Petit Palau
 Projectat per l'arquitecte Òscar Tusquets, el nou edifici a
continuació de l'entrada pel carrer Sant Pere més Alt, es
troba a onze metres de profunditat i va ser inaugurat el 22
d'abril de l'any 2004. Té una capacitat teatral per
538 persones i una perfecta acústica, excel·lent per a música
de cambra, i a més es realitzen en el seu espai tot tipus
d'actes socials i culturals, pels que està dotat de grans
avenços tecnològics.[30]
El Petit Palau projectat per Òscar
Tusquets des de l'escenari
L'any 2007 fou un dels cinc projectes guardonats amb el
premi Uli Awards For Excellence europeus en
reconeixement al disseny i valor arquitectònic.[31]

Centre de Documentació de l'Orfeó Català

Iniciada la col·lecció per l'Orfeó l'any 1891, consta de diversos llegats amb manuscrits del
segle VI, i una gran quantitat de volums, la majoria d'ells de temes musicals; hi ha partitures i el
repertori que ha cantat el cor des de la seva fundació.

La biblioteca també conserva molts dels programes originals, i una sèrie de curiosos documents,
primer manuscrits i després mecanografiats durant dècades amb paciència monacal per un
treballador del Palau, Carles Pascual, que fins a l'any de la seva mort (1974) va anar anotant dia
a dia tots els concerts i la resta d'activitats del Palau.[6]

El Centre de Documentació de l'Orfeó Català es va posar en marxa el setembre del 2012, per
aglutinar els fons de la Biblioteca i de l'Arxiu de l'Orfeó Català. Des d'aleshores, s'han realitzat
diverses exposicions al Foyer del Palau, que han permès veure documents fotogràfics, musicals,
administratius o artístics, vinculats a la institució.[32]

Història artística
El Palau és la seu social de l'Orfeó Català: des de la inauguració, hi ha ofert els seus concerts. A
més, l'any 1990 es va crear també com a formació resident el Cor de Cambra del Palau de la
Música Catalana i més tard, el 1999, l'Escola Coral de l'Orfeó Català on es proporciona la
formació musical dels components de l'orfeó.

Molts dels millors solistes i cantants del segle  XX han actuat al Palau de la Música Catalana,
entre ells: Pau Casals (hi debutà el 10 d'octubre de 1908), Eugène Ysaye, Albert Schweitzer,
Enric Granados, Blanche Selva, Arthur Rubinstein (des de 1916), José Iturbi, Wilhelm Backhaus
(hi debuta el 1921), Jacques Thibaud, Alfred Cortot (tots dos, amb Casals, hi actuaren per
primer cop el 1922),Emil von Sauer, Wanda Landowska, Clara Haskil, Fritz Kreisler, Andrés
Segovia, Claudio Arrau, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Alícia de Larrocha, Victòria
dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Elisabeth Schwarzkopf, Henryk Szeryng,
Barbara Hendricks, Arturo Benedetti Michelangeli, Alfred Brendel, Wilhelm Kempff (1963),
Sviatoslav Richter, Nikita Magalov, Vladímir Aixkenazi, Maurizio Pollini, Maria João Pires,
Jean-Pierre Rampal, Martha Argerich, Jessye Norman, Daniel Barenboim, etc.

Grans orquestres i directors han visitat l'auditori des del seu primer any de funcionament (les
dates entre parèntesis són les del debut): Berliner Philharmoniker amb Richard Strauss (hi
debutaren el 15 de maig de 1908), Herbert von Karajan (1968), Claudio Abbado i Mariss
Jansons; Wiener Philharmoniker, amb Carl Schuricht, Karl Böhm, Zubin Mehta i Leonard
Bernstein (1984); Amsterdam Concertgebouw amb Eugen Jochum, Antal Dorati i Mariss
Jansons; Berliner Kammerorchester amb Hans von Benda; Israel Philharmonic i Zubin Mehta;
Staatskapelle Berlin i Chicago Symphony amb Daniel Barenboim, New York Philharmonic amb
Kurt Masur, Münchner Philharmoniker amb Sergiu Celibidache, Cleveland Orchestra amb
Lorin Maazel, Philharmonia Orchestra amb Carlo Maria Giulini, Concentus Musicus Wien amb
Nikolaus Harnoncourt, NDR Sinfonieorchester amb Christoph von Dohnányi; Václav Neumann,
Mario Rossi, Jordi Savall, Philippe Herreweghe, etc., i cors com: Escolania de Montserrat,
Capella Sistina di Roma, Orfeón Donostiarra, Wiener Sängerknaben, Wiener Singverein, etc.

De 1920 a 1936 el Palau va ser la seu de l'Orquestra Pau Casals, on va ser dirigida per Pau
Casals, Richard Strauss, Vincent d'Indy, Ígor Stravinski, Arnold Schönberg, Anton Webern,
Arthur Honegger, Manuel de Falla, Ottorino Respighi, Eugène Ysaye, etc. Durant anys, de 1947
a 1999, l'orquestra resident del Palau va ser l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de
Catalunya. Des del 2000 hi resideix amb temporada estable l'Orquestra Simfònica del Vallès.

Compositors i músics importants hi han interpretat o dirigit llurs pròpies obres (les dates entre
parèntesis són les del debut): Enric Granados, Richard Strauss (ambdós des de 1908), Serguei
Prokófiev (1923), Maurice Ravel (1924), Vincent d'Indy, Manuel de Falla i Ernesto Halffter
(1925), Arnold Schönberg (1925, dirigint Pierrot lunaire), Ígor Stravinski (1933), Serguei
Rakhmàninov (1935), Anton Webern, Robert Gerhard, Silvestre Revueltas (1937),[33] George
Enescu, Ildebrando Pizzetti, Darius Milhaud, Francis Poulenc (1958), Jacques Ibert, Karel
Ančerl, Arthur Honegger, Frederic Mompou, Joaquín Rodrigo, Krzysztof Penderecki, Witold
Lutoslawski, Pierre Boulez, etc.

Altres artistes, actors, ballarins, músics de jazz, cantants i grups de música popular, rock, etc.,
també han actuat al Palau: Vittorio Gassman, Maurice Béjart, Ángel Corella, Charles Aznavour,
Ella Fitzgerald i Duke Ellington (1966), Tete Montoliu, Oscar Peterson, Woody Allen, Keith
Jarrett, Michel Camilo, Tamara Rojo, Paco de Lucía, Bebo Valdés, Luis Eduardo Aute, Jorge
Drexler, Cassandra Wilson, Vicente Amigo, Anoushka Shankar, Norah Jones, Sinéad O'Connor,
Ute Lemper, etc.

El Palau va convertir-se en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al

Palau («fer un Palau») va ser una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel
Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., hi han
cantat. El 1913 es va crear el nadalenc Concert de Sant Esteve, celebrat al Palau de la Música
Catalana.[34]

Durant alguns anys també s'hi van representar amb una certa freqüència obres de teatre
-sobretot teatre experimental o d'autors que no podien representar-se en altres locals-:
companyies com el Teatre Experimental Català, la Companyia Adrià Gual o l'Agrupació
Dramàtica de Barcelona (1955-1963) van fer del Palau la seu de les seves estrenes, entre les
quals van destacar espectacles com l'estrena de la Primera història d'Esther d'Espriu, la d'El
Ben Cofat i l'altre de Josep Carner, la del Pigmalió de Joan Oliver o les d'obres de Joan Brossa,
etc.

Estrenes

Com a principal auditori de Barcelona durant anys, el Palau ha estat l'escenari de moltes
estrenes absolutes d'obres musicals -i algunes de teatre-, incloent-hi (en negreta s'indiquen les
obres més destacades):

!"1908 Glossa de Felip Pedrell (26 de febrer); Dante, poema simfònic d'Enric Granados
(maig)
!"1909 Les mosques de Sant Narcís, del llibre Glossa de la cançó popular, i Breçant l'orfanet,
 dues obres originals d'Ònia Farga.
!"1911 El primer llibre de la suite de piano Goyescas d'Enric Granados, i els seus Allegro de
concierto i Cant de les estrelles; Azulejos, preludi per a piano d'Isaac Albéniz, acabat per
Enric Granados (11 de març).[35]
!"1914 Tonadillas, cicle de cançons d'Enric Granados (27 de juny).[36]
!"1915 El pelele, peça per a piano d'Enric Granados (el 1914 havia estrenat una improvisació
sobre el tema de l'obra al Teatre Principal de Terrassa) (1 de març).[37]
!"1917 Garraf, òpera de Josep Garcia Robles (en versió de concert) (25 de març)
!"1918 L'infantament meravellós de Schahrazada, per a veu i piano (22 de gener) i Trio núm.
1 (25 d'abril) de Robert Gerhard; Impressions de joventut per a orquestra de corda (febrer),
Nova Catalònia: simfonia núm. 1 per a gran orquestra (versió definitiva) (3 de març) i
Quintet per a piano i cordes "Lui et elle" en do menor (25 de juny) de Joan Manén.
!"1921 Vistes al mar, quartet de corda d'Eduard Toldrà (31 de maig); La Celestina, òpera de
Felip Pedrell (22 d'octubre)
!"1922 Trio núm. 2 de Robert Gerhard (2 de març)
!"1923 Impressions camperoles per a cobla, de Joaquim Serra i Gracieta de Josep Blanch i
Reynalt, glossa per a cobla (1 de maig); Sonata en fa per a violoncel i piano de Juli Garreta
(3 de maig);[38] Cant dels infants, Birondon i La non-non dels blats d'Apel·les Mestres,
Bressant, El nen inquiet i A la joventut de les escoles de Manel Borgunyó, cançons per a
cor (9 de maig); Glosses de cançons de Francesc Pujol (2 de juny);[39] Les Illes Medes de
Juli Garreta (18 d'octubre); Glosses de cançons populars de Francesc Pujol (21
d'octubre);[40] 'La mare, drama líric de Cassià Casademont i Busquets (selecció, 28
d'octubre)
!"1924 Quatre poemets per a veus i piano d'Antoni Planàs (29 de març); Vell madrigal de
Francesc Pujol (25 d'abril); Scherzo humorístic de Joaquim Zamacois i Sardana de Juli
Garreta (22 d'octubre); Sonata en re per a violoncel i piano de Climent Lozano (13 de
novembre); Tres arias para soprano y piano de Joaquín Turina (19 de desembre)[41]
!"1925 Psyché de Manuel de Falla (9 de febrer);[42] Charmes núm. 4-6, amb Frederic
Mompou (19 de maig);[43] Concert en sol menor per a violí i orquestra de Juli Garreta (23
d'octubre)
!"1926 Concert per a violoncel i orquestra de Gaspar Cassadó (12 de maig); Carme gentil de
Cassià Casademnt (23 de maig); Idilis per a cor , i La balanguera per a cor i orgue
d'Amadeu Vives (29 de maig); Sonata per a violí i piano de Jaume Pahissa (25 de juny);
Empúries (invocació a l'Empordà) d'Eduard Toldrà (23 d'octubre); Suite intertonal de Jaume
Pahissa (24 d'octubre); Càntic d'amor, poema simfònic de Josep Maria Pagès (28
d'octubre); Dos canciones de Joaquín Turina (29 d'octubre); el Concert per clavecí i cinc
instruments de Manuel de Falla (5 de novembre); L'estudiant de Vic, glossa per a cor
d'Eduard Toldrà (5 de desembre).
!"1927 La maledicció del comte Arnau d'Eduard Toldrà, per a tres cobles i timpani (1 de
gener); Sis cançons de carrer d'Enric Morera (2 de gener); Cançó incerta de Frederic
Mompou i Excelsior de Robert Gerhard, per a veu i piano (23 de gener); Canciones
epigramáticas d'Amadeu Vives (29 de maig); Davant la Verge d'Enric Morera (16 d'octubre);
Margaridó de Joaquim Zamacois (17 d'octubre).
!"1928 Tres comptines de Frederic Mompou, per veu i piano (27 de gener); Trio en mi major
de Joaquim Serra (20 de març); l'òpera d'Eduard Toldrà El giravolt de maig, amb llibret de
Josep Carner; Ritmos: fantasia coreográfica per a orquestra (23 d'octubre) i Evocaciones
per a piano (29 d'octubre) de Joaquín Turina.
!"1929 L'infantó no vol dormir, glossa orquestral d'Antoni Massana (14 d'abril); Dansa índia
de Montserrat Campmany, per a percussió, vent i piano (16 d'abril); Concertino per cordes,
Quintet de vent, Sardana i Set hai-kai de Robert Gerhard (22 de desembre).
!"1930 Concert núm. 2 da camera per a violí i orquestra de corda de Joan Manén (25 de
març); Scherzo en re menor d'Antoni Massana (21 de maig); Obertura per a Terra baixa de
Francesc Pujol (12 d'octubre); Variacions concertants per a piano i orquestra de Gaspar
 Cassadó (2 de novembre).
!"1931 El cant del poble per a cor, d'Amadeu Vives (18 d'abril); Variacions per a piano i
orquestra de Joaquim Serra (22 d'octubre);[44] Un prat, ballet (fragments) de Ricard Lamote
de Grignon (29 d'octubre); Sis cançons populars catalanes per a veu i orquestra, de Robert
Gerhard (1 de novembre); El poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, poema recitat
(25 de desembre)
!"1932 Romança de Juli Garreta, per a violoncel (28 d'abril); El rapte de les sabines de
Manuel Blancafort (19 d'octubre) (altres obres de Blancafort s'hi estrenaren després: Ermita
i panorama (1946), Concert omaggio a Franz Liszt (1944), Concert ibèric (1950), Simfonia
en mi (1951), Cantata Verge Maria (1968), Rapsòdia catalana (1972), etc.); Dos petits
poemes per a soprano i orquestra de Ricard Lamote de Grignon (23 d'octubre)
!"1933 Campanas de primavera, per a recitador i piano, Invocació, per a recitador i orgue, i
Medea, monodrama per a recitador, piano, orgue i orquestra de corda, de Joan Manén (29
de gener); Montserrat, poema per a soprano, cor, orgue i orquestra d'Antoni Massana (13
de novembre)[45]
!"1934 Lionor, o La filla del marxant, d'Eduard Toldrà, suite orquestral per al drama d'Adrià
Gual (16 d'octubre)
!"1936 La rosa de Nadal de Renée Dubois i Carlo Boller (6 de gener); El Concert per a violí i
orquestra, a la memòria d'un àngel d'Alban Berg; suite Fragmente aus dem Bühnenwerk
Karl V, op. 73a, de l'òpera d'Ernst Krenek; suite del ballet Ariel de Robert Gerhard (totes
tres el 19 d'abril); Don Lindo de Almería, ballet de Rodolfo Halffter (22 d'abril)
!"1938 Albada, interludi i dansa de Robert Gerhard.
!"1940 El Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo, per a guitarra i orquestra (9 de
novembre).
!"1945 Les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge (primera presentació de les
quatre primeres cançons del cicle; l'obra completa es va donar poc després a l'Ateneu
Barcelonès; altres obres de l'autor també s'han anat estrenant al Palau); Concert per a violí
i orquestra núm. 3 "Ibèric" de Joan Manén (14 de maig).
!"1946 Quatre cançons en llengua catalana i Tríptic de Mossèn Cinto de Joaquín Rodrigo,
cicles de cançons per a soprano i orquestra; Zapateado de Vicent Asencio (27 d'abril);
Concert per a oboè i orquestra de Joan Manén, op. A-39 (22 de novembre).
!"1947 La rosa als llavis, cançons sobre textos de Joan Salvat-Papasseït, d'Eduard Toldrà
(14 de novembre).
!"1949 La Simfonia mediterrània de Xavier Montsalvatge (18 de novembre).[46]
!"1950 Concert ibèric per a piano i orquestra, de Manuel Blancafort.
!"1951 Tríptico toledano, poema simfònic de Jacinto Guerrero[47]
!"1952 Cantar del alma, versió coral, de Frederic Mompou (10 de maig).
!"1953 24 preludios per a piano de Salvador Bacarisse (18 de febrer)
!"1954 Concert per a piano i orquestra núm. 3 de Salvador Bacarisse.
!"1957 Primera història d'Esther, obra de teatre de Salvador Espriu; Romança mística per a
violí i orquestra de corda, de Joan Manén (6 de juny).
!"1958 Concert per a piano i orquestra núm. 4 de Salvador Bacarisse (14 de febrer).
!"1959 Don Juan, ballet de Joaquim Nin-Culmell (27 de febrer); Aránzazu, poema simfònic de
Francisco Escudero (30 d'octubre).
!"1960 El Càntic espiritual de Xavier Montsalvatge (9 d'abril).
!"1961 Les Variacions sobre un tema de Chopin per orquestra, de Frederic Mompou;
Sinfonietta progresiva de Carmelo Bernaola (27 de juliol); Els condemnats, obra de teatre
de Baltasar Porcel; Or i sal, obra de teatre de Joan Brossa.[48]
!"1962 Espacios variados de Carmelo Bernaola (4 de novembre);[49] Ulisses a l'Argòlida de
Nicolau Maria Rubió i Tudurí i Bearn de Llorenç Villalonga, drames (19 de desembre)
!"1963 Nocturno de los avisos de Xavier Benguerel (3 d'octubre), per a veu i orquestra, sobre
 lletra de Pedro Salinas; Llibre d'alquímia I de Jaume Padrós i Montoriol, per a piano (15
d'octubre); Desintegració morfològica de la xacona de J. S. Bach de Xavier Montsalvatge
(17 d'octubre); l'obra de teatre de Josep Carner El Ben Cofat i l'altre.
!"1964 Quetzalcoalt de Josep Soler, per a flauta i conjunt de cambra (8 d'octubre);
Abstracciones de Salvador Pueyo, "sis moviments sobre Yerma" per a orquestra (29
d'octubre)
!"1965 Invenció de Joaquim Homs, per a orquestra (2 d'octubre); Concert per a violí i
orquestra de Xavier Benguerel; Orpheus de Josep Soler i Sardà (23 d'octubre).
!"1966 El Quartet de corda núm. 6 de Joaquim Homs (4 d'octubre); altres obres d'Homs
també van estrenar-s'hi: Presències per orquestra (1970), Dos soliloquis (1976), Simfonia
breu (1978), Nonet (1979); Sinfonia de Josep Soler (29 d'octubre); Sinfonia per a un festival
de Xavier Benguerel i Godó (30 d'octubre).
!"1967 La Passió de Cristòfor Taltabull i Balaguer, per a cor i orquestra (27 de setembre).
!"1968 Simfonia per a gran orquestra de Xavier Benguerel (2 d'octubre)
!"1969 Suite del ballet Els cinc continents de Joan Guinjoan (23 de març)
!"1971 Prelude (versió definitiva) de Krzysztof Penderecki; Simetries de Jordi Alcaraz,
Isorritme d'Albert Sardà, Styx de David Padrós, Esclat d'Anna Bofill, Amalgama de Carles
Guinovart, Contaminació de Joan Lluís Moraleda (17 d'octubre); Magma de Joan Guinjoan
per a 16 instruments (19 d'octubre)
!"1972 Elementalis, peça per a orgue de Lleonard Balada; Concert per a violoncel i orquestra
d'Enric Casals i Defilló (3 de juny); Tocs d'ordenança de Manuel Valls i Gorina, Referència a
Picasso de Jordi Alcaraz, per a conjunt de cambra (1 d'octubre); Quartet de Josep Soler (11
d'octubre); Quasi una fantasia per a violoncel i orquestra, i Arbor, per a veus i orquestra, de
Xavier Benguerel (22 d'octubre); Ho sap tothom i és profecia, cantata de Narcís Bonet (5 de
desembre).
!"1973 Nebulosa de Claudio Pietro (20 de febrer); Impromptu-rondino d'Òscar Esplà i Toccata
de Francisco Escudero, ambdues per a orgue (21 de febrer); Reflexus obertura i Serenata
per a Lídia de Cadaqués (versió per a flauta i orquestra) de Xavier Montsalvatge (27 de
setembre); Secuencia per a percussió d'Andrés Lewis-Richter, Talking drums de Siegfried
Fink (27 d'octubre).
!"1974 Ab origine de Joan Guinjoan per a orquestra (30 de març); Oedipus et Iocasta, òpera-
oratori de Josep Soler i Sardà (30 d'octubre, en versió de concert); Oración a Platero, per a
cor i orquestra, de Cristóbal Halffter (15 de desembre).[50]
!"1975 Concert per a la mà esquerra, opus 11 per a piano, de Leonora Milà (23 de gener)[51]
!"1977 Sonata alla breve, per a violoncel i piano, de Joaquín Rodrigo; Tiempos de Carmelo
Bernaola (maig).
!"1978 Metamorphose I" d'Enric Raxach (25 de febrer); Recyclage de Jordi Alcaraz (1 d'abril);
Concert per a quatre guitarres i orquestra de Lleonard Balada; Simfonia breu de Joaquim
Homs.
!"1979 La rosa dels vents (segona versió), per a cor i orquestra, de Joan Guinjoan (3 de
març).
!"1980 Música per a violoncel i orquestra de Joan Guinjoan (26 de setembre).
!"1981 Nocture (Spanish dreams) de James Sellars, per a piano (4 de juliol)
!"1982 Fantasies en forma de concert per a flauta i orquestra de corda, de Manuel Valls (8 de
maig); Simfonia dicòtoma de Salvador Brotons (4 de desembre).
!"1984 Concert núm. 1 per a piano i orquestra de Joan Guinjoan (26 de maig); Rebroll de
Salvador Brotons.
!"1985 Vers l'infinit, obra simfònica de Jordi Cervelló (19 de gener); Ataràxia de Salvador
Brotons.
!"1986 Simfonia pletòrica de Salvadors Brotons (11 de gener)
!"1987 Trio de Salvador Brotons
!"1988 Absències de Salvador Brotons.
!"1990 Interrogants de Salvador Brotons
!"1991 Conflicte entre forces adverses, obra simfònica de Jordi Cervelló (9 de febrer);
Divertimento alla Mozart de Salvador Brotons.
!"1992 Obstinació de Salvador Brotons.
!"1994 Les quatre estacions de Salvador Brotons.
!"1997 Concert per a trombó i orquestra de Salvador Brotons; No-res, cantata per a cor i
orquestra de Lleonard Balada (18 d'octubre).
!"1998 Simfonia d'Israel David Martínez (13 de març); Preludi i danses del Penedès de Josep
Soler (17 d'abril); Nadales catalanes de Salvador Brotons; Blue mosaics de Robert
Patterson (27 de novembre); Simfonia núm. 2 Ciutat de Tarragona de Joan Guinjoan (4 de
desembre).
!"2001 Concert per a trombó baix i orquestra de Joan-Albert Amargós; Concert per a tuba i
orquestra de Pere Josep Puértolas (27 d'abril); Simfonia esparsa de Manuel Oltra (22 de
setembre)
!"2003 Concert trobadoresc per a violoncel i orquestra de Salvador Brotons (5 d'abril).[52]
!"2005 Gran concierto obligado per a contrabaix i orquestra de Pere Valls i Duran (15 de
gener, compost en 1906).
!"2008 Arrels per a cobla, de Joan Guinjoan; Jo tem la nit... per a cor mixt i piano, de Benet
Casablancas (17 de desembre, al Petit Palau).
!"2012 Darkness visible: nocturn per a orquestra de Benet Casablancas (27 de febrer)
!"2013 Obertura festiva: en homenatge a Xavier Montsalvatge de Benet Casablancas (7 de
març); Pau al cor per a cor, de Ramon Humet (26 de desembre).
!"2014 Bach im Himmel de Bernat Vivancos (25 de setembre).[53]
!"2015 O lux beata, obra coral de Bernat Vivancos (15 de maig) ; Diàlegs, per a orquestra i
big band, de Lluís Vidal (14 de juliol) ; Requiem de l'oubli d'Agustí Charles (15 de
novembre)
!"2016 Veni Creator Spiritus, obra coral de Josep Vila i Casañas (8 de maig) ; Un secret, obra
per a piano d'Hèctor Parra (5 de juny) ; Trio per a clarinet, viola i piano d'Adrián García
Planells (6 d'octubre) ; Fiat lux, obra simfònica de Joan Guinjoan (21 d'octubre) ; Quartet
número 2 de Salvador Brotons (24 d'octubre) ; Oda infinita, op. 137, obra coral de Salvador
Brotons (26 de novembre)
!"2017 Cantata de Randa de Salvador Brotons (28 de gener) ; La gran impostura, obra per a
veu i cordes d'Eduard Iniesta (13 de febrer) ; Scherzo de Russalka, obra per a orgue de
Marc Migó (20 d'octubre) ; Estris de llum, obra per a quatre saxos de Joan Magrané (30 de
novembre)
!"2018 Rèquiem d'Albert Guinovart (28 de gener) ; Lent comme un rêve, obra per a cor
d'Hèctor Parra (4 de febrer) ; Adagio i rondó, obra orquestral d'Albert Guinovart (5 d'abril)
!"2019 The strange case of the Emporium Epic Bells, peça per a cobla de Marc Timón i
Barceló (21 de gener) ; Ad limine caelum, obra simfònica de Núria Giménez-Comas ; La
llum naixent, peça per a piano de Joan Guinjoan (26 de març) ; obra coral de David Lang
(10 de maig) ; Jardín seco de Josep Maria Guix (29 de maig) ; Les oiseaux de nuit d'après
Edward Hopper, obra per a arpa de Clermont Pépin (17 de juny)
!"2021 Andrómeda encadenada, monodrama d'Agustí Charles amb llibret de Marc Rosich (28
d'octubre, al Petit Palau)

Vegeu també
!"Arquitectura de Barcelona
Referències
1. Volum 9, Historia Universal del Arte, El siglo XX, 1989, Barcelona, Editorial Planeta,
pàg.96-97 ISBN 84-320-6689-3
2. «Centenari del Palau de la Música Catalana». "coup de fouet". La revista de la Ruta
Europea del Modernisme. Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida. Ajuntament de
Barcelona, 11, 2008, pàg. 20.
3. Roig, 1995, p. 155.
4. García-Martín, 1987.
5. Memòria Orfeó Català 1904, pàg. 9.
6. Cararach, 2007.
7. Domènech i Girbau, Lluís, L'arquitectura del Palau, 2000, Barcelona, Lunwerg Editores,
pàg.29, ISBN 978-84-7782-715-3
8. Records dels Fets del Palau per Jordi Pujol. (http://www.elmundo.es/2000/05/21/catalunya/2
1N0016.html)
9. MAIGÍ, Raül; CUYÀS, Manuel. «El saqueig del Palau, de la «A» a la «Z» (http://www.elpunt.ca
t/noticia/article/5-cultura/19-cultura/85429-el-saqueig-del-palau-de-la-lar-a-la-lzr.html)». El
Punt, 27-09-2009. [Consulta: 20 octubre 2009].
10. «Especial: El saqueo del Palau de la Música (http://www.elpais.com/articulo/cultura/ESPECI
AL/saqueo/Palau/Musica/elpepucul/20090929elpepucul_6/Tes)». El País, 27-09-2009.
[Consulta: 20 octubre 2009].
11. «El juez concluye que CDC recibió 5,1 millones en comisiones de Ferrovial (http://ccaa.elpai
s.com/ccaa/2013/07/16/catalunya/1373968197_956833.html)» (en castellà). El País,
16-07-2013. [Consulta: 4 gener 2014].
12. «La jutge de l''hotel Millet' limita el cas a l'ajuntament (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/
politica/20100702/jutge-lhotel-millet-limita-cas-lajuntament/360803.shtml)». El Periódico de
Catalunya, 02-07-2010. [Consulta: 28 febrer 2015].
13. Volum 15, La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62, ISBN 84-297-5443-1
14. Fontbona, 2003, p. 212.
15. Bru va tenir treballant en exclusiva fins a 14 tècnics durant varios anys. Per tota la façana va
cobrar 9.000 pessetes. Font:Lluís Permanyer. La Vanguardia 19-04-1987 (http://hemerotec
a.lavanguardia.es/preview/1987/04/19/pagina-17/32995803/pdf.html?search=lluís%20bru).
Entrevista a Lluís Bru i Borrell net de Lluís Bru i Salelles.
16. PI DE CANAMYES, Oriol. Cases modernistes de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1992,
p. 53. ISBN 84-297-3607-7.
17. Artís i Benach, 1998, p. 32.
18. Hughes, Robert, Barcelona, 1996, Galàxia Gutemberg, pàg.336-340 ISBN 84-8109-082-4
19. GARRUT, Josep M. (Josep Maria). «Decoració». A: Infiesta Monterde, José Manuel.
Modernisme a Catalunya. Vol. 2. Barcelona: Nou Art Thor, 1982, p. 284. ISBN 8473270525.
20. Vila-Grau i Rodon, 1982, p. 110.
21. Planta de la Sala Lluís Millet. (http://wwww.palaumusica.org/docs/2007/11/08/09190001_4_4
_0.pdf)
22. Vidre llis per una cara i lleument irregular per l'altra per tal de donar-hi textura i vibració a la
llum.
23. Vila-Grau i Rodon, 1982, p. 144.
24. vidre en forma de disc de diferent gruix amb color més intens al centre
25. Vila-Grau i Rodon, 1982, p. 145.
26. García-Martín, 1987, p. 72-77.
27. «Associació Wagneriana de Barcelona. (https://web.archive.org/web/20120614085405/htt
p://associaciowagneriana.com/asociacionwagner.asp?parent=1&cat=2)». Arxivat de
l'original (https://web.archive.org/web/20120614085405/http://associaciowagneriana.com/as
ociacionwagner.asp?parent=1&cat=2) el 2012-06-14. [Consulta: 30 maig 2008].
28. PERMANYER, Lluís. «Lluís Bru,primer mosaísta catalá (http://hemeroteca.lavanguardia.com/p
review/1987/04/19/pagina-17/32995803/pdf.html)». La Vanguardia p. 17, 19-04-1987.
[Consulta: 26 gener 2015].
29. Fontbona, 2003, p. 78.
30. «Planta del Petit Palau. (https://web.archive.org/web/20090205155312/http://wwww.palaum
usica.org/docs/2007/11/08/09160001_4_4_0.pdf)». Arxivat de l'original (https://web.archive.
org/web/20090205155312/http://wwww.palaumusica.org/docs/2007/11/08/09160001_4_4_0.
pdf) el 2009-02-05. [Consulta: 2 juny 2008].
31. Font: Europa press, publicació: 5-06-2007. (http://www.construnario.com/notiweb/noticia_ext
erna.asp?id=456407)
32. «El Centre de Documentació de l'Orfeó Català (CEDOC) (http://sonograma.org/2015/10/cen
tre-de-documentacio-de-lorfeo-catala/)». Sonograma Magazine, 29-10-2015. [Consulta: 5
juliol del 2018].
33. "silvestre%20revueltas" Crítica a la premsa (http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/19
34/10/26/pagina-3/33127433/pdf.html?search=)
34. CERVANTES, Xavier «El concert de Sant Esteve fa 100 anys». Ara, 24-12-2013, pp. 30 – 31.
35. «Goyescas (http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/ProgPMC/id/4245/show/424
2/rec/1)».
36. «Programa de mà del concert d'Enric Granados (http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/c
ollection/ProgPMC/id/6180/show/6178/rec/4)».
37. «Programa de mà d'Enric Granados (http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/Pr
ogPMC/id/203/show/201/rec/1)».
38. https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/10070/rec/5
39. https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/10138/rec/9
40. https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/10217/rec/11
41. «Tres arias para soprano y piano de Joaquín Turina (https://web.archive.org/web/20180205
012812/http://www.joaquinturina.com/opus26.html)». Arxivat de l'original (https://web.archiv
e.org/web/20180205012812/http://www.joaquinturina.com/opus26.html) el 2018-02-05.
42. https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/11081/rec/45
43. «Programa de mà de Frederic Mompou (http://mdc.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection
/ProgPMC/id/11256/show/11254/rec/1)».
44. https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/15886/rec/1
45. https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/18078/rec/2
46. «Orquestra Municipal de Barcelona (http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1949/12/1
8/pagina-12/32823964/pdf.html)». La Vanguardia, 20-10-1949, pàg. 12.
47. [1] (http://jacinto.fundacionguerrero.com/obras/triptico-toledano)
48. VALLS, Miquel «Aproximació a una cronologia del teatre català. De la postguerra al segle
XXI (http://www.raco.cat/index.php/AssaigTeatre/article/view/146429/233340)». Assaig de
teatre: revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, Núm.: 68-69, 2008,
pàg.82.
49. «Programa de mà Carmelo Bernaola (http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/ProgPM
C/id/42770/rec/1)».
50. SOLIUS «Un gran éxito en el estreno de la "Oración a Platero" de Cristóbal Halffter (http://he
meroteca.lavanguardia.com/preview/1974/12/18/pagina-62/34263702/pdf.html)». La
Vanguardia, 18-12-1974, pàg. 62.
51. «Programa de mà de Leonora Milà (http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/ProgPMC/i
d/43390/rec/1)».
52. «Programes de concert del Palau de la Música Catalana (http://mdc.csuc.cat/cdm/compoun
dobject/collection/ProgPMC/id/52762/rec/201)». Centre de Documentació del Palau de la
Música Catalana. [Consulta: 5 maig 2019].
53. Programa del concert de 25/9/2014 (http://www.palaumusica.cat/prog-m%C3%A0-anne-sop
hie-mutter_231313.pdf)
Bibliografia
!"ARTÍS I BENACH, Pere. Pedres vives. Barcelona: Barcino : Fundació Orfeó Català-Palau de
la Música Catalana, 1998. ISBN 84-7226-682-6.
!"JARIOD, Pere Andreu. Historia musical del Palau. Barcelona: Huygens, 2018.
ISBN 9788415663928.
!"CARANDELL, Josep Maria; PLA, Ricard; VIVAS, Pere. El Palau de la Música Catalana.
Barcelona: Fundació Orfeó Català Palau de la Música : Triangle Postals, 1997.
ISBN 84-8478-097-X.
!"CARARACH, Joan Anton. El Palau de la Música Catalana: simfonia d'un segle. Barcelona:
Edicions 62, 2007 (Vida i costums dels catalans). ISBN 978-84-297-6037-8.
!"DOMÈNECH I GIRBAU, LLUÍS. El Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner.
Barcelona: Lunwerg, 2000. ISBN 978-84-7782-715-3.
!"FONTBONA, Francesc (dir.). El Modernisme. Vol. 2. A l'entorn de l'arquitectura. L'Isard, 2003.
ISBN 84-89931-23-2.
!"GARCÍA-MARTÍN, Manuel. Benvolgut Palau de la Música. Barcelona: Catalana de Gas, 1987.
ISBN 84-404-0431-X.
!"ROIG, Josep L. Historia de Barcelona. Barcelona: Primera Plana, 1995. ISBN 84-8130-039-X.
!"Sabat, Antoni. Palau de la Música Catalana. Barcelona, Editorial Escudo de Oro, 1991.
ISBN 84-378-1453-7.
!"VILA-GRAU, Joan; RODON, Francesc. Els vitrallers de la Barcelona Modernista. Barcelona:
Polígrafa, 1982. ISBN 84-343-0365-5.
!"Volum 9. Historia Universal del Arte. El siglo XX. Barcelona, Editorial Planeta, 1989.
ISBN 84-320-6689-3.
!"Volum 15. La Gran Enciclopèdia en català. Barcelona, Edicions 62, 2004.
ISBN 84-297-5443-1.

Enllaços externs
!"Palau de la Música Catalana (http://wwww.palaumusica.cat/)
!"Planta de la sala de concerts i l'escenari (http://wwww.palaumusica.org/docs/2007/11/08/09
150001_4_4_0.pdf) Arxivat (https://web.archive.org/web/20091007012240/http://wwww.pala
umusica.org/docs/2007/11/08/09150001_4_4_0.pdf) 2009-10-07 a Wayback Machine..
!"Auca del Palau de la Música (http://www.auques.cat/auques.php?auca=palau)
!"Vídeo El Palau de la Música Catalana (http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18133&p_ex
=el%20palau%20de%20la%20m%FAsica)
!"El Palau de la Música, a Patrimoni.gencat (http://www20.gencat.cat/portal/site/Patrimoni/me
nuitem.6a2dec9a300f68a8cd0181dfb0c0e1a0/?vgnextoid=beeaf4a3876b0110VgnVCM100
0000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=beeaf4a3876b0110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&
vgnextfmt=default)
!"Guia temàtica Biblioteca ETSAB : Ampliació del Palau de la Música Catalana : arquitecte
Òscar Tusquets

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Palau_de_la_Música_Catalana&oldid=28557706»

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 6 nov 2021 a les 20:00.
El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual; es poden aplicar
termes addicionals. Vegeu les Condicions d'ús. Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia
Foundation, Inc.