HISTORIA DE LA BRUGUERA

GEMMA

IVÁN

DANI

INTRO

L'escola Bruguera és com es coneix a les publicacions i els dibuixants i guionistes que es van
dedicar al còmic humorístic des de la postguerra fins a mitjans dels 80 en l'Editorial què va
fundar el barceloní Joan Bruguera Teixidó.

Publicacions com Pulgarcito, tiovivo, DDT o Más Madera, van regnar en els quioscos durant 40
anys, i personatges com Mortadelo, Superlópez, Carpanta, Zipi i Zape o Anacleto, van ser
reflexos tant de la societat com de les penúries dels mateixos autors, dins d'una dictadura que
només deixava l'eixida de l'humor absurd.

Aquesta és la història de la Editorial Bruguera.

SALUTACIONS

Ens remuntarem als orígens , on Joan Bruguera Teixido fonga l'editorial “El Gato Negro” en
1910, i pública llibrets infantils, cromos, tot això que fins fa no massa anys encara es trobaven
en els quioscos. En 1917 una fita, apareixeria la revista TBO, que donaria nom al còmic a
Espanya. Així que com a bon empresari, quan veu l'èxit d'aquesta publicació copia la idea i en
1921 es llança a crear la seua pròpia publicació de Pulgarcito. Però no com ens l'imaginem ple
de pàgines a color, sinó que eren només 8 pàgines, i la meitat en blanc i negre. Va ser un èxit
total.
Joan Bruguera moriria en 1933 i els seus fills recollirien del relleu, i en la postguerra canviarien
el nom per Editorial Bruguera i a part de Pulgarcito anirien afegint més capçaleres, com Magos
de la risa, super Pulgarcito, i especialment el DDT, el nom complet seria el DDT contra las
penas, i donava un gir al seu públic objectiu, ja que era una publicació més adulta. A més, no
sols contenia còmic sinó seccions d'acudits, fórmules més pròximes al que podem entendre hui
com memes. Ah, i Diálogo Para Besugods, que els més grans encara s'acordaran. I ja veurem
per ací un joveníssim Vázquez, amb La Família Cebolleta, a Escobar amb Doña Tula, a Raf, Oli,
Cifré o Gin (sí, el *Gin d'El Jueves).

Però no sols dels magazins d'humor va viure Bruguera, sinó que tenim també monogràfics de
moda de l'època com el Capitán Trueno o el cachorro.

I tot anava bé en l'editorial, almenys de cara al públic, ja que és conegut que la Bruguera no és
que tinguera un tracte exquisit amb els dibuixants. Per a l'editorial no eren els artistes que hui
reconeixeríem, sinó mers jornalers, amb condicions molt draconianes, fent moltes hores, i
sense reconéixer el seu talent. Eren una peça més de la maquinària. I això de reconéixer els
drets d'autor sobre les seues obres, això ja ni des de lluny. Així que diversos autors, Peñarroya,
Escobar, Conti , Cifré i Giner, van decidir eixir-se de l'empresa i crear pel seu compte la
cooperativa de Dibujantes Españoles Reunidos.

Ho explica molt bé Paco Roca en la seua obra “L'hivern del dibuixant” d’Astiberri edicions.

I van crear Tiovivo,

que segur que et sona.

Doncs sí, i és que Tiovivo semanario de humor para mayores, que és el seu nom complet, en
realitat s'inspirava més en Tipo Rico, una revista argentina d'humor en aqueix moment en la
seua edat daurada. El gran problema amb què es trobaria Tiovivo, és que els personatges que
estaven triomfant en el DDT no van poder portar-li'ls a la nova publicacií, així que haurien de
començar de nou a acostumar al seu públic a un nou personatge, encara que foren clons del
que feien abans al Pulgarcito. Així per exemple Peñarroya, conegut per Don Pío o Don
Berrinche, crearia la família Pi, que clar, que semblava molt a don Pío. Escobar, crea Blasa,
portera de su casa, a imatge i semblança de Petra, criada para todo. Encara que segons
sembla els nous personatges no arriben a la qualitat de Bruguera. Sembla que tindre un
supervisor dur darrere, espavilava el talent.

I Bruguera va contraatacar, canviant el DDT, renovant el seu disseny, i augmentant el seu

contingut.
Pulgarcito va tindre una penetració important, però acabe fracassant empresarialment i acaba
sent adquirida per la pròpia Bruguera, que també absorbiria de nou, als mateixos dibuixants. I
és que li havia eixit molt bé, perquè l'única revista del moment, encara que amb un to més
adult, que podia fer-li competència en aquest moment, era Tiovivo. Li l'havien quedada, i així
assegurava el monopoli del seu sector. Una cosa semblant com quan van crear el Jabato , una
competència pròpia del Capitán Trueno, però que en la pràctica evitava que qualsevol altra
publicació del tipus poguera fer-li ombra. Com si una mateixa marca tinguera alhora la Coca-
Cola i la Pepsi Cola.

I com eren els anys 60 en el mercat del còmic espanyol?

Els anys 60 és considerat com una època de profunda crisi per a la creativitat espanyola, i
especialment en el còmic. Segons el teòric de la historieta el lleidatà Salvador Vázquez de
Parga en la Historia de los Cómics de la Tountain, "moltes de les revistes dedicades a aquest
gènere," (l'humor s'entén) "sucumbirien a les noves estructures econòmiques per a l'edició de
còmics que havia portat amb si la societat de consum, amb una sèrie de mitjans
d'entreteniment que d'alguna manera van competir amb aquells. Les més populars, o les més
sòlides d'aquestes publicacions van sobreviure, tanmateix, a l'evident canvi social, si bé per a
això van haver de modernitzar les directrius humorístiques que les regien o llanguir en el
record de temps millors per a elles." La mateixa Pulgarcito que havia arribat a ser crítica fins i
tot en la postguerra, encara que de manera defugida, degué cedir a aquesta travessia pel
desert cultural. Salvador Vázquez apunta " l'editorial (Bruguera) va renovar la seua trajectòria
en comptar amb nous col·laboradors que apuntaven més o menys directament a una mena
d'humor absurd, paròdic a vegades, que va abundar des de llavors en totes les revistes de
l'editorial, el número de la qual s'ampliava o reduïda a cada moment d'acord amb la resposta
dels lectors. Francisco Ibáñez, RAF, Roberto segura, Sanchís, Íñigo, Gin, Figueras, Rojas, Estivill
etcètera van unir els seus noms als ja clàssics de Cifré, Peñarolla, Escobar, Conti, Vázquez,
Nadal i Schmith"

I mira va ser al 1958 al Pulgarcito on Francisco Ibáñez crearia Mortadelo i Filemó, possiblement
el summum de l'humor absurd dels nostres kioskos. I no oblidem al Capitán Trueno de Víctor
Mora i Ambrós , on per fi l'editorial ficava un gol a Roberto Alcázar i Pedrín. I no sols en
vendes, sinó en el pla polític. Recordem l'enfocament que li va donar Mora, militant del PSUC i
exiliat a la fi dels 60 a França, al Capità. Triomfava el defensor de la justícia i del poble, enfront
del missatge nacional-catolic.

Caldria contextualitzar una mica explicant que el gruix d'artistes de l'editorial en els 50, 60 i 70,
eren pròxims a l'esquerra catalana.

I mentrestant, la Bruguera es convertia en un gegant, i la seua etapa regna seria sens dubte els
70.

Doncs Sí, i crearien revistes Magazine amb el nom dels seus personatges principals, així per
exemple teníem a Lili (hereua directa de Sissí), Zipi i Zape i Mortadelo com a setmanals a 7
pessetes i 32 pàgines. I en un format més extens, i també cal dir-ho, amb molta reedició pel
mig, la sèrie Super. Així que tindríem super Pulgarcito, súper tiovivo, super DDT, super
Mortadelo, súper Rompetechos, súper Lily...  I van començar les recopilacions, la famosa
col·lecció Olé que encara es reedita per Penguin Random House

Però fora del que s'ha donat a dir l'escola Bruguera, l'editorial també trauria moltíssima
novel·la. Les popularíssimes novel·letes de vaquers, com les més de 1000 novel·les de Marcial
Lafuente ESTEFANÍA, o la reina de la novel·la rosa del moment, Corin Tellado. Però també
clàssics de la literatura com Gabriel García Márquez, Un jove Juan Marsé, o Jorge Luis Borges
entre altres.

Més encerts, doncs les novel·les d'aventures, amb el segell Joyas Literarias Juveniles
Bruguera, on podíem trobar a clàssics com l'illa del tresor, història de dues ciutats o 20.000
llegües de viatge submarí.

Arribe a tindre el seu propi premi literari de prestigi, i a obrir-se a nous horitzons, on trobarem
a Bruguera Mexico, que encara existeix, encara que, no la reconeixeries.

Estava llançada Bruguera eh?

I tant, i a més la seua estructura depenia poc de tercers, ja que a més de la típica editorial,
tenien les seues pròpies rotatives, i la seua pròpia distribuïdora que també arribava a tota
Llatinoamèrica. Mexico, com hem dit, Veneçuela, l'Argentina, Colòmbia, els Estats Units, o el
Brasil. La seua facturació es comptava en milers de milions de pessetes però, a mitjans del 82,
la Bruguera tanca les portes, per primera vegada. No seria l'última en els 80.

El 7 de juny d'aqueix any, en el jutjat número 10 de Barcelona, presenta suspensió de

pagaments. Així ho va relatar la notícia del diari El País del 9 de juny

"

Editorial Bruguera, SA, va presentar suspensió de pagaments en la vesprada del passat dilluns,
davant el jutjat número 10 de Barcelona Segons portaveus de l'empresa, la crisi s'ha produït,
fonamentalment, per dificultats en el seu mercat llatinoamericà. L'editorial va acreditar un
actiu de 10.072 milions de pessetes enfront d'un passiu de 3.909 milions de pessetes.
Conjuntament ha presentat suspensió de pagaments davant el jutjat número 1 Llibres i Revistes
SA (*LIBRESA), que també pertany al grup Bruguera. L'actiu de *LIBRESA és de 1.225
milions de pessetes, mentre que el passiu s'eleva a 867 milions de pessetes. Bruguera i
LIBRESA totalitzen uns 1.200 treballadors i durant l'any 1981 van tindre una facturació
aproximada de 10.000 milions de pessetes.

Els rumors sobre la possible suspensió de pagaments d'editorial Bruguera eren freqüents en els
últims mesos, però en mitjans editorials s'opinava que la citada suspensió no es produiria fins a
passat l'estiu; no obstant això, la conjunció de la situació llatinoamericana, !especialment
Mèxic i l'Argentina, països als quals Burguera exporta una abundant quantitat de publicacions,
més la falta de liquiditat, han mogut a l'editorial a procedir immediatament. Les dificultats
econòmiques de Bruguera tenen el seu origen, segons Jorge Gubern, director de l'editorial, en
diversos punts. En primer lloc la rescissió del contracte amb l'empresa editora de la revista
Interviú que significava per a Bruguera uns ingressos d'uns mil milions de pessetes anuals. En
segon lloc, la devaluació del pes mexicà en un 78%, mentre que s'espera una pròxima
devaluació de l'ordre del 35% per a el mes vinent. En tercer lloc, la prohibició d'eixida de
divises de l'Argentina.

A això s'afig el fet que Bruguera té un crèdit internacional de set milions de dòlars, rebut quan
el dòlar es cotitzava entorn de les seixanta pessetes i que està retornant a les cent pessetes
actuals.

Però al conjunt de motivacions externes s'afigen les internes. Un alt càrrec de l'editorial va
reconéixer a aquest diari que l'estructura de l'editorial és inadequada a les necessitats actuals,
la qual cosa s'agreuja davant el fet que l'empresa, que és unifamiliar, no disposa del capital
suficient per a afrontar la necessària reestructuració.

Durant els últims mesos hi ha hagut freqüents negociacions amb Rumasa, que estava
interessada a comprar part de l'editorial, però no han arribat a fructificar. Ara han quedat
paralitzades fins a l'elaboració del pla de reestructuració que es calcula durarà uns sis mesos.

Quant al futur immediat, els directius es plantegen per damunt de tot la continuïtat de
l'empresa. "Hi haurà reestructuració", va declarar Gubern, a aquest diari, "però procurarem
que els qui perden l'ocupació el facen en condicions pactades i dignes". El personal afectat
serà fonamentalment el de tallers i el de la xarxa comercial.

Les vendes de Bruguera es repartien entre el mercat interior -un 70% aproximadament- i el
mercat sud-americà -el 30% restant-. A América els països amb els quals mantenia major
volum de negoci eren Mèxic i l'Argentina.

El primer ha imposat contingents a la importació de publicacions, el segon les ha prohibides

per a evitar l'eixida de divises davant la greu situació econòmica que travessa el país, al marge
fins i tot de la guerra de les Malvines."

Anteriorment l'editorial havia pensat a traure a bossa mil milions de pessetes en obligacions,
però els tècnics ho van desestimar per la pròpia dificultat econòmica de la Bruguera
Una altra lectura d'aquesta notícia que amb el temps van donar els responsables i treballadors
de l'empresa anys més tard, va anar que les inversions per a l'expansió van ser desmesurades i
assumint un risc molt alt.

I què passa amb els treballadors, dibuixants...?

Doncs que a partir del sindicat d'empresa, OITEBSA, una immensa majoria dels treballadors,
més de 1000, es van associar en forma de cooperativa per a salvar l'empresa, que segons ells
feia temps que era mal gestionada. Era bastant obvi. Però tal vegada no van arribar al fons de
la qüestió. En aqueixa època es compre la capçalera TBO, i es va rellançar amb un nou disseny i
amb bastant èxit. També es va promoure un dels millors personatges de l'editorial, l'últim dels
grans: Superlópez, del dibuixant d'ascendència cubana Jan.

I l'última aposta l'any 86, va ser "Más Madera", que faltant ja la gran majoria de grans autors,
l'acabe dibuixant al que es coneix com a Equipo Butirarra. Bé, Equipo Butirarra cal
puntualitzar que no és que apareguera en Bruguera, si no que és un col·lectiu que es va formar
en el 75 amb un munt d'autors hui dia ben coneguts, però als que Bruguera va encarregar està
capçalera de manera externa. Es va subcontractar, vaja.

Però els grans dibuixants, els que de veritat venien en Bruguera, van anar marxant-se, ja que
en comptes d'apostar per una aventura cada vegada més incerta, es deixarien temptar per
contractes bastant més segurs i ben pagats.

L'estrella absoluta era sense dubtar-ho Ibáñez, que es va anar en el 85 per a fitxar per Grijalbo,
una de les editorials germen de l'actual Pinguin España. En realitat Bruguera estava vivint molt
de les reedicions de Mortadelo, i era amo dels seus personatges. L'editorial va posar llavors a
altres dibuixants i guionistes a treballar en Mortadelo, però el material es va ressentir
moltíssim artísticament. Serien els “mortadelos apòcrifs” del “Bruguera equip”.

Però Ibáñez va aconseguir que un tribunal prohibira a Bruguera publicar cap Mortadelo, i això
va ser la punta. Compte, no sols això, sinó que la gestió d'una Bruguera que arrossegava una
herència difícil de superar, la baixa qualitat d'alguna de les seues novetats, o que el mercat
començava a canviar, van acabar abocant a la segona caiguda de l'editorial.

Al rescat va arribar l'empresa editora d'Asensio Pizarro, ediciones Zeta, en aqueix moment
propietària de Interviú, el Periodico de Catalunya, diari Sport, la Gaceta de los Negocios o el
setmanari satíric El Jueves. Un autèntic hòlding molt potent que precisament en aqueix any
començava una expansió important. Ho va convertir en Edicions B, i va desaparéixer el gat del
logotip, el gat de Bruguera, que al·ludia als seus orígens amb El Gato Negro.
Grupo Zeta tenia la suficient solvència com per a rellançar a l'editorial, fins i tot va recuperar
als seus dibuixants principals com Ibáñez , Escobar o Vázquez. Però el mercat estava canviant a
marxes forçades. El seu públic objectiu començava a compartir els còmics d'humor “de tota la
vida” amb les videoconsoles, i en el camp del còmic, el manga havia arribat per a quedar-se. I
obres com el doctor slump, Bola de Drac o els Cavallers del Zodíac, començaven a abarrotar els
quioscos ajudats per les seues sèries d'animé que treien el cap per les autonòmiques, con la
TV3. I el format de còmic Magazine anava llanguint a poc a poc en favor de formats
monogràfics. I això va passar, ja que a mitjans del 90 totes les seues capçaleres principals
havien tancat, i només Mortadelo i un ja establert Superlópez, produïen vendes de l'antic fons
de la Bruguera. Forse la Història d'Edicions B mereix un altre podcast, ja que és un clar
exemple de la transició (o la no transició) de d’indústria moderna del còmic a Catalunya, però
de moment la deixarem en què l'hereua de Bruguera desapareix en 2017.

I és que aqueix any, la Penguin Random House, en aqueix moment ja l'editorial més important
d'Espanya per damunt de Planeta, compra per 40 milions Ediciones B i tot el seu fons. El grup
editorial ho dona tot, reedita i rellança a les seues millors espases, tant en els clàssics Guerrero
del Antifaz o el Jabato, amb edicions de col·leccionista de luxe, i absolutament tota la
col·lecció Olé. També recuperen, compra els drets vull dir, l'antic logotip del gat. No es sols
còmic Ediciones B, eh? també és novel·la amb autors tan coneguts com Juan Gómez Jurado,
Sarah Lark, o Anne Rice.

Però ara que me’n adono encara no hem parlat de l'Escola Bruguera

Be, és que l'escola Bruguera que és un terme made in Terenci Moix, no és un arquetip de
dibuixant o de guionista, sinó que té una història molt més àmplia i no sols podem trobar-ho
en els dibuixants de la pròpia editorial. També hauríem de parlar d'Editorial Valenciana,
Marco Ediciones, n o el propi TBO.

i mereixeria un altre episodi? jo crec que sí, que la influència que ha tingut en l'art popular, fins
i tot en l'actual, ja són números suficients per a dedicar-li un episodi complet i aprofitem per a
parlar d'Ibáñez , Vázquez, Jan, Escobar i alguns altres, així que apuntat per a la pròxima
temporada.

Però mentrestant, dir-te que existeixen diversos articles per internet on podem indagar en la
història de Bruguera, però volíem ressaltar un contingut audiovisual, que es fa realitat gràcies
al micromecenatge, què és el DVD Generación B, una producció on entrevisten els últims
artistes del còmic de l'humor espanyol de finals dels 80, i estem parlant, clar, de dibuixants de
Burguera i d'Ediciones B.

Per cert quin és el teu autor o el teu personatge preferit de Bruguera?

RESPON

I el teu?

RESPON

I tu (al oïdor), quin és el teu?

COMIAT I TANCAMENT