Autoria ]
TELEGRAMA
Josep Maria Miró
CARLES, home d’uns 40 anys.
LOURDES, dona de més de 75 anys.
/ a final de rèplica indica que la rèplica següent
talla immediatament el que s’està dient.
(...) indica una rèplica o reacció no verbal.
Potser només un sospir, una mirada o un
petit gest.
Una habitació de parets blanques, sense fines-
tres ni cap tipus de decoració, il·luminada amb
llum blanca de fluorescent.
Al centre només hi ha una taula, no gaire gran.
Arrambades a la paret i una al costat de l’altra
hi ha tres cadires de plàstic. Una de les cadires
és diferent. LOURDES està asseguda amb el cap
baix. Porta una bossa i també un carretó d’anar
a comprar. CARLES està palplantat davant seu.
CARLES: M’escolta?
LOURDES: (...)
CARLES: Si us plau...
LOURDES: (...)
CARLES: Podria fer –si us plau– el que li he
demanat?
LOURDES: (...)
Pausa.
CARLES: M’agradaria... No m’ho faci tornar a
repetir. Fa molta estona que estem així.
LOURDES, aixeca el cap i l’observa: Si li dius
la veritat a la gent, fes-ho amb gràcia o et
mataran.
CARLES: Què?
LOURDES: (...)
CARLES: Què ha volgut dir? (Pausa.) Miri... No-
més li estic demanant que... Ja ho sap... Faci
les coses fàcils. Si continua així em veuré
obligat...
LOURDES s’aixeca.
LOURDES: No acostumo a anar al cinema.
Abans sí. Ara ja no. El cinema s’ha tornat
molt dolent. Potser és una excusa que m’he
inventat. Potser sí. Sempre m’ha agradat
però ja no hi vaig.
CARLES: (...)
LOURDES: Abans feien pel·lícules precioses en
blanc i negre. Billy Wilder deia que si li dius
la veritat a la gent, ho has de fer amb gràcia o
et mataran. Que si un actor entra per la porta
no tens res, però si ho fa per una finestra ja
tens la situació. M’agraden les pel·lícules.
També les revistes on els directors expliquen
aquest tipus de coses. Ara cada cop hi ha
menys pel·lícules bones. Tampoc revistes on
puguis llegir coses així. Hauria preferit entrar
per una finestra però aquest lloc ni tan sols
en té. Només hi havia una opció: la porta.
CARLES: Miri... Seria millor que.../
LOURDES: Sí... Sí... És clar... L’he entès perfecta-
ment. (Agafa la bossa i la deixa sobre la taula.
Acte seguit es posa davant de l’home i estira
els braços. CARLES l’escorcolla mentre ella con-
tinua parlant.) Crec que s’equivoca. Encara
està a temps de deixar-me marxar. Quan
se n’adoni li sabrà greu. Sembla del tipus
de persones que quan comprovi que s’ha
equivocat li sabrà greu. Estic segura que hi
ha gent que també li diu que és un error, que
s’ha confós... i que després comprova que
intentava enganyar-lo. No és el meu cas.
CARLES ha acabat d’escorcollar-la.
CARLES: No porta res al damunt. Ara hauria
d’obrir la bossa.
LOURDES: Pot fer-ho vostè mateix.
CARLES: Jo no puc fer-ho. Les normes... Ha de
ser vostè qui l’obri i m’ensenyi què hi ha
dins.
LOURDES, mirant-lo fixament als ulls: (...)
63
Entreacte 202, tardor de 2018
CARLES: Ha deixat la bossa damunt la taula. Ara
hauria d’obrir-la i ensenyar-me què hi ha
dins.
LOURDES: Carles?
Pausa.
CARLES: Com sap el meu nom?
LOURDES: Soc la senyoreta Lourdes. Em dèieu
així. Sempre m’han dit així... Senyoreta...
Fins que em vaig jubilar. Encara, de tant en
tant, si em trobo algun exalumne, pares o....
em continuen dient senyoreta Lourdes. Et
vaig ensenyar a llegir i a escriure.
CARLES: (...)
LOURDES: (...)
Pausa llarga.
CARLES: Senyoreta Lourdes...
LOURDES: Com estan els pares?
CARLES: La mare bé. El pare va morir fa tres
anys.
LOURDES: No era tan gran.
CARLES: Un infart. De cop.
LOURDES: Quina mala sort.... La mare està bé?
CARLES: Sí. Això del pare ha estat... (Pausa.)
Anar tirant. Però bé.
LOURDES: Encara deu ser jove, quina edat té?
CARLES: Seixanta-dos.
LOURDES: Encara treballa? Treballava d’infer-
mera, no?
CARLES: Quina bona memòria...
LOURDES: De seguida he vist que eres tu. Tu, en
canvi, no m’has reconegut.
CARLES: Sí. Encara treballa d’infermera. Al
mateix lloc.
LOURDES: Està contenta?
CARLES: D’aquella manera. Per sort es podrà
jubilar abans d’hora. A finals de l’any vinent.
LOURDES: Els han ben escanyat a la sanitat, oi?
CARLES: Sí...
LOURDES: Em sap molt greu això del teu pare.
T’acompanyo en el sentiment.
CARLES: Moltes gràcies.
LOURDES: No sabia que vivies al barri.
CARLES: No hi visc. Vaig trobar aquesta feina
aquí.
LOURDES: T’agrada?
HOME, arronsant-se d’espatlles: De moment
és el que hi ha. Suposo que ja sortirà alguna
cosa més endavant.
64
LOURDES: Segur. Ja veuràs com sí. (Pausa.) Deu
fer poc que hi treballes. No t’havia vist abans.
CARLES: No acostumo a estar al supermercat.
Estic en una habitació on hi ha els monitors.
Només baixo si s’ha de portar algun client
aquí.
LOURDES: Ja ho sé que només baixeu al super-
mercat en cas que... Però no t’havia vist mai
abans.
CARLES: (...)
LOURDES: Ara no hi ha ningú a la sala de mo-
nitors?
CARLES: Sempre som dos. Ara hi ha el meu
company. Sempre hi ha d’haver algú mirant
els televisors.
LOURDES: Hi ha finestres?
CARLES: No.
LOURDES: Però... Us hi passeu moltes hores, no?
CARLES: Sí. Força hores.
LOURDES: Hauríeu de demanar que sigui una
habitació amb finestres. Si us hi passeu tanta
estona... És bo tenir una mica de llum. (Li
toca la galta.) Que bé que hagis baixat tu. Si
hagués estat el teu company no t’hauria vist.
Creu-me que em fa il·lusió veure’t després de
tants anys. També que em sap greu això del
teu pare.
CARLES: Ara... Hauria d’obrir la bossa i ense-
nyar-me el que hi ha a dins.
LOURDES: És clar. Sí... És clar... No et vull entre-
tenir. El teu company... dius que sempre hi
ha d’haver algú a l’habitació dels televisors.
Si ara veu algú agafant alguna cosa, com ho
fa?
CARLES: Si l’altra persona no hi és, com ara, tru-
ca a l’extensió de qui hi hagi a la caixa on hi
ha la persona que ha vist agafant alguna cosa
i li demanen que s’esperi. Quan l’altra ha
acabat d’aquí va a buscar aquesta persona.
També es pot donar el cas que avisi a algú
del personal del supermercat que no estigui
fent res perquè l’acompanyi fins aquí.
LOURDES: Us haurien de posar més gent. Una
habitació amb finestres –per això que et deia
de la llum– i també algú més de reforç. No-
més dues persones és molt just per poder-ho
fer tot. Segur que alguns dies s’acumula més
feina de la que podeu fer i no podeu donar el
tracte que us agradaria.
CARLES: (...)
LOURDES: Si ara fan pujar algú, em trobaré
aquesta persona i ella em veurà a mi?

CARLES: No, estigui tranquil·la. Evitem sempre
la coincidència. Per respecte a la intimitat de
la persona que hi ha aquí.
LOURDES: Ben fet. Trobo que feu molt bé.
Segons quina situació podria ser incòmoda,
una mica desagradable. Però heu de dema-
nar que us posin algú més.
CARLES: Quan hagi comprovat que no hi ha
res estrany a la seva bossa, l’acompanyaré i
podrà anar-se’n per una sortida sense haver
de passar pel supermercat i que ningú vegi
que surt d’aquí dins. (Pausa.) Ara... podria
obrir la bossa, si us plau, i deixar-me veure
què hi ha a dins?
LOURDES: Això que dius... de sortir per aquesta
sortida... també està bé. Però ja m’han vist
entrar, Carles. M’has vingut a buscar a la
caixa i la gent que hi havia ha vist com te
m’enduies cap aquí.
CARLES: De moment... No tenim altra manera
de fer-ho.
LOURDES: No passa res. Tampoc em sembla que
conegués ningú de la cua. Però, segons com,
podria ser una mica violent. Hauríeu de trobar
una manera una mica més delicada de fer-ho
per evitar donar una imatge equivocada d’al-
gú. Penseu-hi, i també en això d’una habitació
amb una mica de llum i algú de reforç.
LOURDES s’acosta a la taula on ha deixat la
bossa.
L’agafa. Va per obrir-la. La deixa estar.
LOURDES: Carles... has dit que quan hagis com-
provat que no hi ha res estrany a la bossa
podré marxar per una sortida perquè no em
vegi ningú i sense haver de tornar a entrar al
supermercat.
CARLES: Pot estar tranquil·la. La sortida és a
la part de darrere i per una porta que ni tan
sols associen al supermercat. Pot obrir la
bossa. Estic segur que tot plegat ha estat un
desafortunat malentès.
LOURDES: No. Volia dir... Has fet servir l’expres-
sió “comprovar que no hi hagi res estrany”.
CARLES: Sí. No ho sé. Dec haver dit això. No sé
exactament les paraules que he fet servir.
LOURDES: Vaig ser molt pesada quan us vaig
ensenyar a llegir amb la importància del
significat de cada una de les paraules. No
te’n recordes?
CARLES: (...)
Telegrama, Josep Maria Miró
LOURDES: Has dit “res estrany”.
CARLES: (...)
LOURDES: Un paquet de pernil dolç envasat...
pasta per rentar les dents... un paquet de
macarrons i... una pastilla de sabó... (Pausa.)
Això et semblaria una cosa estranya dins de
la meva bossa?
CARLES: Quan he dit “res estrany” em referia...
a qualsevol producte del supermercat que
sigui a la seva bossa i que no hagi passat per
caixa.
LOURDES: Ja...
CARLES: (...)
LOURDES: Si hi ha qualsevol d’aquestes coses
que no ha passat per caixa. Puc tornar-la?
CARLES: No.
LOURDES: Tampoc deixar-la aquí a sobre la
taula i anar-me’n per aquesta sortida que
m’has dit?
CARLES: No. Tampoc.
LOURDES: Per què no?
Pausa.
CARLES: Si dins la bossa hi ha algun producte
que s’ha endut sense pagar-lo, l’haurà d’abo-
nar. Les coses funcionen així.
Pausa.
LOURDES, treu el moneder de la butxaca de
l’abric, l’obre i observa què hi porta: Què pas-
sa si no porto els diners que costa això?
CARLES: Ho haurà d’abonar amb la targeta de
crèdit.
LOURDES: No es pot tornar i... anar-me’n?
CARLES: Ho ha de pagar. Si no vol pagar-ho, el
pas següent és trucar a la policia.
LOURDES: Quan has dit “res estrany” m’han
passat pel cap un munt de coses estranyes.
Ni pernil dolç... ni sabó... ni res per l’estil...
Portar una bomba seria una cosa estranya
o... però... no m’ho sembla cap d’aquestes
coses que t’he dit.
CARLES: Senyoreta Lourdes...
LOURDES: Abans els treballadors del supermer-
cat sortien per la part de darrere –potser per
aquesta sortida discreta de què parlaves– i
deixaven caixes amb els productes caducats.
Ja fa temps que no ho fan.
CARLES: L’empresa va decidir no fer-ho. Són els
nous protocols.
65
Entreacte 202, tardor de 2018

LOURDES: Fa quatre dies encara...
CARLES: Un treballador es va saltar els proto-
cols. Un dels meus companys... feia la matei-
xa feina que jo... Sabia que els nous protocols
eren tirar els productes caducats però no
deixar-los al carrer perquè els pogués recollir
qualsevol persona. Un treballador del su-
permercat va continuar fent-ho. L’home que
substitueixo ho va encobrir uns dies. L’altre
company ho va explicar a l’empresa. Van
acomiadar qui els deixava fora i també qui va
fer els ulls grossos.
LOURDES: Quan portes aquí?
CARLES: Dues setmanes.
LOURDES: Els productes no es poden tornar a la
prestatgeria i dir que ha estat un error?
CARLES: Ha quedat enregistrat als vídeos. Em
podria costar la feina, senyoreta Lourdes.
Només fa dues setmanes que treballo aquí.
LOURDES: T’agrada aquesta feina?
CARLES: Ja l’hi he dit... Suposo que aviat trobaré
alguna cosa millor.
LOURDES: Et vaig ensenyar a llegir i escriure.
CARLES: Li agrairé sempre. (Pausa.) Faig la
meva feina. Intento complir. Fer-la el millor
possible. M’agradaria que les coses fossin
diferents. També que a mi m’anessin millor,
però... Em sembla... M’agradaria equivo-
car-me... que això fos un simple malentès...
que a la seva bossa... potser... però em
sembla que... s’ha endut alguna cosa sense
passar-la per caixa.
LOURDES: (...)
CARLES: Jo no puc fer-ho. Són els protocols.
L’ha d’obrir vostè i anar traient una per una
cada cosa que hi hagi. Ho ha de fer vostè,
si no, podria haver-hi la suspicàcia que jo
hagués posat alguna cosa a la seva bossa.
LOURDES: No ho faries mai això, oi?
CARLES: No. Mai. No ho faria.
LOURDES: (...)
CARLES: Si no hi ha cap producte del supermer-
cat que hagi intentat endur-se sense passar
per caixa no hi haurà cap problema. Podrà
marxar i jo em disculparé pel malentès.
Si no, haurà d’abonar la quantitat del que
s’hagi endut.
LOURDES: Si hi ha alguna cosa “estranya”... i no
porto diners... Si la targeta de crèdit no em
funciona... Em deixaràs trucar a una veïna?
CARLES: Sí, és clar.
LOURDES: Porto el seu telèfon apuntat en un
paper. Em marcaràs el número?
CARLES: Sí, és clar.
LOURDES: A les pel·lícules sempre pots entrar
i sortir per una finestra. Sempre pot ha-
ver-hi solucions inesperades. Abans feien
pel·lícules precioses. Billy Wilder també deia
que si volgués transmetre un missatge, faria
un telegrama. Quant fa que la gent va deixar
d’enviar telegrames?
CARLES: Hauria de...
LOURDES: Recordes si vaig ser una bona pro-
fessora?

Pausa llarga.

CARLES: Senyoreta Lourdes, recorda si vaig ser

un bon alumne?
LOURDES: És més fàcil que vosaltres us recor-
deu de mi que jo de vosaltres. Tu no m’has
reconegut. Jo sí. Me’n van passar tants que...
T’enganyaria. Sempre intento pensar que
a tots els ha anat bé i que deuen haver tret
profit d’allò que els vaig ensenyar. Vaig inten-
tar fer-ho tan bé com vaig saber.
CARLES: Volia ser astronauta. O descobrir algu-
na vacuna important per a la humanitat.
LOURDES, riu. Torna a tocar-lo: No diguis bes-
tieses.
CARLES: Hauria d’obrir la bossa i ensenyar-me
què hi ha.
LOURDES: Pots obrir-la tu mateix.

66