MAX WEBER

Sociologia de l’Educació

Noms: Sandra Llagostera

Laura Serra
Rosa Vila

08/04/2010
UAB – Curs 2009/2010
 ÍNDEX

Pàg.

1. Biografia 3

2. Corrent en què es mou l’autor: l’Estructuralisme 5

3. Influències en l’autor 7

4. Idea central que desenvolupa l’autor 8

5. Relació de la idea central amb l’educació 15

6. Aspectes positius del pensament de l’autor 19

7. Aspectes negatius del pensament de l’autor 20

8. Comparació amb altres autors segons la percepció del

concepte d’educació 22

9. Bibliografia 23

Página 2
 1. Biografia
Max Karl Emil Maximilian Weber va néixer a Erfurt, Prússia, el 21 d'abril de 1864.
Es va criar en una família de vuit germans, sent ell el més gran. El seu pare era
advocat i polític, i pertanyia al partit liberal-nacional. Al 1893 Max es va casar amb
Marianne Schnitger, una cosina seva i coneguda autora que posteriorment va ser
capdavantera del moviment feminista a Alemanya.

Va estudiar Dret, Economia, Filosofia i Història en Heidelberg i Estrasburg, i al 1889

va obtenir un doctorat en lleis. Va treballar com a advocat i després va exercir de
professor. Primer a Berlín (1892), i més tard va ensenyar economia política en les
universitats de Friburg (des de 1894) i de Heidelberg (des de 1897). Va ser editor,
durant alguns anys, de l'influent diari alemany de sociologia "Arxius de Ciència Social
i Benestar Social". En aquest va publicar alguns dels seus més cèlebres articles.

A partir del 1897, i suposadament a causa de la mort del seu pare, va patir una greu
i perllongada crisi nerviosa, per la que va haver de deixar la docència entre 1898 i
1903. Una vegada recuperat, es va encarregar per complet a la investigació i a la
redacció dels seus principals assaigs. El 1905 publicà el més famós dels seus
estudis, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, i amb ell va intentar demostrar
que els valors ètics i religiosos havien exercit una important influència en el
desenvolupament del capitalisme. Al 1909 va fundar l'Associació Sociològica
Alemanya.

Posteriorment, va tornar a exercir com professor a Viena (1918) i a Munich (1919).

En aquesta última ciutat va dirigir el primer institut de sociologia de la universitat
alemanya, però cal destacar que mai va exercir una càtedra de sociologia.

Respecte a la política, Weber va ser un liberal democràtic i reformista que va

contribuir a fundar el Partit Demòcrata Alemany. Va criticar els objectius
expansionistes del seu país durant la Primera Guerra Mundial, i després de perdre-
la, va ser membre del comitè d'experts que va acudir en representació del govern
alemany a la Conferència de Pau de París (1918) i va ser col·laborador d'Hugo
Preuss en la redacció de la Constitució republicana de Weimar (1919).

Página 3
Max Weber va morir de pneumònia a Munich el 14 de juny de 1920.
Ha d'aclarir-se que molts dels treballs que ara es coneixen, van ser reunits i publicats
pòstumament, anys després de la seva mort.

Página 4
 2. Corrent en què es mou l’autor : l’Estructuralisme
Aquest corrent apareix a la fi dels anys cinquanta i està integrat per un grup de
psicòlegs i sociòlegs que es dediquen a estudiar el comportament humà, el principal
exponent del qual és l'economista alemany Max Weber. El corrent estructuralista
pretén equilibrar els recursos de l'empresa, parant esment tant a la seva estructura
com al recurs humà, abordant aspectes tals com la correspondència entre
l'organització formal i informal, entre els objectius de l'organització i els objectius
personals i entre els estímuls materials i socials.

Té com a objectiu principal estudiar els problemes de les empreses i les seves
causes prestant especial atenció als aspectes d'autoritat i comunicació. Considera
que hi ha quatre elements comuns a totes les empreses: autoritat, comunicació,
estructura de comportament i estructura de formalització.

A continuació posarem especial atenció en les aportacions que Weber va

proporcionar a l'administració i a l'escola estructuralista, centrant els seus estudis en
la racionalització, la democràcia, el comportament i l'autoritat, i la burocràcia de la
qual realitza un model burocràtic.

Weber va ser el primer sociòleg que va estudiar les organitzacions d'acord a models
ideals de comportament i va desenvolupar un model burocràtic, el qual considerava
aplicable a les societats capitalistes com així també a les de tipus socialista.
Considera a la burocràcia com l'únic mitjà per a maximitzar l'eficiència, el rendiment
de qualsevol ordre d'organitzacions.

Max Weber va endinsar la seva anàlisi en aquelles àrees d'interès en que l'economia
i la sociologia es relacionaven per a així poder interpretar les motivacions de la
conducta. Va centrar la seva atenció en el poder i la legitimació de l'autoritat. Es
fonamenta en un concepte d'autoritat legítima, a diferència del concepte clàssic
d'autoritat d'origen diví. Considera que és una eina per a imposar la voluntat d'una
persona sobre el comportament d'unes altres i que hi ha qui poden exercir-la i qui no.

Weber distingeix tres tipus fonamentals autoritat:

Página 5
 1. Autoritat tradicional: considera que l'acceptació de l'autoritat es basa en que
sempre s'ha procedit d'aquesta forma, la habitualitat dels usos i costums li
confereix legitimitat. Se centra en el principi del costum i sol reflectir-se en
institucions polítiques amb càrrecs hereditaris. Qui ostenten l'autoritat estan
legitimats per la força del costum i gaudeixen des d'un temps immemorial d'un
status especial, els canvis solament poden produir-se si una porció
determinada de la població ho desitja.
2. Autoritat carismàtica: L'acceptació de l'autoritat prové de la influència personal
del superior. Es basa en les condicions personals de qui exerceix l'autoritat.
Aquesta és la pròpia del líder: el cap és reconegut com a tal per les seves
qualitats personals excepcionals, tals com l'heroisme, la santedat, el geni.
Weber va indicar que l'autoritat carismàtica, amb el temps, tendeix a convertir-
se en autoritat tradicional. El Vaticà, el Papa, els cardenals i els bisbes són
exemples de carisma rutinari de la successió apostòlica.
3. Autoritat legal-racional: Els individus accepten l'autoritat perquè creuen
racionalment en la legitimitat de les normes que concedeixen l'exercici del
poder. Aquestes normes regulen el dret dels individus que són subjectes
actius de l'autoritat a exercir aquesta en el context de les normes Està basada
en el dret positiu, en el principi de legalitat.

Els tres tipus d'autoritat es donen, amb major o menor força, en totes les societats
polítiques. Fins i tot els règims més purament carismàtics busquen l'aparença de la
legalitat, i en un gran nombre dels quals basen legitimitat principalment en l'ordre
legal-racional hi ha importants elements tradicionals.

El model de Weber és absolutament formal i rígid. L'autoritat està determinada pels

llocs que ocupa cadascú i no per les persones, i totes les relacions que fixa entre les
persones són les formals, oblidant-se de l'individu i dels seus comportaments. Així
Weber va transformar el concepte clàssic d'autoritat en un de tipus legal, amb el
transcurs del temps aquestes regles acaben formalitzant-se en normes legals que
haurien de determinar la base a la convivència social, política econòmica.
Aquestes autoritats són les quals conformen l'estructura de les organitzacions.

Página 6
 3. Influències en l’autor
La idea central de Max Weber, apareix a partir de la influència que van tenir autors
anteriors a ell com Karl Marx i altres explicacions fonamentades en construccions
metafísiques.

De Karl Marx, Max Weber va intentar combatre el materialisme i determinisme

històric, una idea del pensament de Marx que va heretar de Hegel.

Aquesta idea, segons Hegel, consistia en creure que la història estava determinada i
tenia final. Així doncs, la història era controlada per les negacions i les negacions de
les negacions de la seva dialèctica idealista.

Marx va tornar a utilitzar aquesta dialèctica però a més a més li va donar un sentit en
el present i en el futur. Així doncs, va substituir el final i les lleis hegelianes de la
història pel socialisme i les lleis econòmiques. A més, la nova dialèctica ara era
conduïda per la lluita de classes. Amb aquest esquema Marx heretava la teologia i el
determinisme històric.

Página 7
 4. Idea central que desenvolupa l’autor
Max Weber, un dels principals "pares de la sociologia" va contribuir al nostre
coneixement de la perspectiva sociològica, de la naturalesa del canvi social i de la
naturalesa de la desigualtat social. Va aplicar la investigació sociològica a diversos
camps: política, dret, economia, música i religió. Al costat de Karl Marx, Vilfredo
Pareto, Ferdinand Tönnies i Émile Durkheim, Max Weber va ser un dels fundadors
de la sociologia moderna.

Com a pensador, Weber resumeix les tradicions polítiques de l'Alemanya de la seva

època: va ser liberal, es va implicar en el pensament social cristià i al 1919 va acabar
en el Partit Democràtic Alemany (Deutsche Demokratische Partei, DDP), després
d'haver estat vinculat a la socialdemocràcia, que li desagradava per burocràtica.

Va ser precisament Weber qui es va interessar per examinar les influències de

l’ètica, la religió i l'educació en les seves vinculacions amb la política. Una de les
seves principals contribucions va consistir en indagar sobre els orígens del
capitalisme, que ell atribueix especialment a l'ètica protestant i, més particularment,
al calvinisme.

Weber va crear i va treballar en una tradició anti-positivista, idealista i hermenèutica.

Aquests treballs van iniciar la revolució anti-positivista en les ciències socials, que va
marcar la diferència entre aquestes i les ciències naturals, especialment a causa de
les accions socials dels homes. Els primers treballs de Weber estaven relacionats
amb la sociologia industrial, però són més coneguts els seus últims treballs sobre
sociologia de la religió i sociologia del govern

Les seves idees sobre la relació del protestantisme i el desenvolupament del

capitalisme són extraordinàriament polèmiques.

Es va oposar a la utilització del raonament abstracte pur, preferint sempre una

investigació empírica i sovint històrica. La seva metodologia modela la seva
investigació i la combinació d'ambdues fonamenta la seva orientació teòrica.

Página 8
Afirmava que la clau per a entendre el procés d'anàlisi de la realitat social era el
concepte que la sociologia ha de ser una comprensió interpretativa (o Verstehen) de
l'acció social. Defensava la sociologia com a ciència històrica que ha d'apartar-se de
tota classe de dualismes i, en conseqüència, no cal fundar tampoc el seu mètode a
partir de les ciències de la naturalesa, com pretenien els positivistes. El que Weber
entenia per “acció social” és pot resumir en un paràgraf de la seva pròpia obra:

«La sociologia interpretativa o comprensiva considera a l'individu i la seva

acció com la seva unitat bàsica. Com el seu àtom, si puc permetre'm emprar
excepcionalment aquesta discutible comparança. Des d'aquesta perspectiva,
l'individu constituïx també el límit superior i és l'únic dipositari d'una conducta
significativa... En general, en sociologia, conceptes tals com «estat»,
«associació», «feudalisme», etc., designen categories determinades
d'interacció humana. En conseqüència la teoria de la sociologia consisteix a
reduir aquests conceptes a «accions comprensibles», és a dir, sense excepció,
aplicables a les accions d'homes individuals participants».

Els dos conceptes que permeten comprendre el desenvolupament de la sociologia

weberiana són els de «actor socialitzat» i «acció instituïda»; ambdós permeten
superar el tòpic del “individualisme sociològic” que, com veurem, és més complex del
que la seva explicació elemental suggereix. Parlar de «actor socialitzat», suggereix
que l'individu forma part d'una sèrie de xarxes de relacions socials, fora de les quals
no pot ser comprès. El punt de vista del «actor socialitzat», és a dir, la comprensió
que els propis actors tenen de la seva pròpia funció és sociològicament fonamental.
Aquests actors, organitzats, són la base de tota acció social.

Weber distingeix entre “classes socials”, “grups d'estatus” i “partits polítics”, estrats
diferents que corresponen respectivament als ordres econòmic, social i polític.

Així, a diferència de Marx, en Weber les classes són únicament una de les formes de
l'estratificació social, atenent a les condicions de vida material, i no constituïxen un
grup conscient de la seva pròpia unitat més enllà de certes condicions de vida. Els
“grups d'estatus” es distingeixen per la seva manera de consum i per les seves
pràctiques socials diferenciades que depenen alhora d'elements objectius

Página 9
(naixement, professió, nivell educatiu) i d'uns altres purament subjectius
(consideració, reputació...). Aquests “grups d'estatus” es distingeixen uns dels altres
per estils o “maneres de vida” (concepte que cal comprendre per oposició a “nivell de
vida”). Finalment, els “partits polítics” expressen i unifiquen en forma institucional
interessos econòmics i estatus socials comuns, encara que la seva creació pot
fonamentar-se també en altres interessos (religiosos, ètics, etc...).

Aquest anàlisi tridimensional posa en relleu que en les societats modernes hi ha

diversos criteris de jerarquització dels grups socials. Entre les diverses maneres de
pertinença a un grup, el “grup d'estatus” posseeix una especial rellevància: és aquí
on s'adquireixen i es comparteixen els valors, les normes de comportament i les
pràctiques significatives que els especifiquen. Una teoria de l'acció social ha
d’explicar la forma com uns individus interaccionen amb uns altres per a modificar
els seus comportaments (que no necessàriament es produeix de forma racional).

Per aquest motiu la sociologia ha d’explicar també l’«acció instituïda» que no és

únicament la pura “elecció racional” del suposat individualisme metodològic.
L'elecció dels valors, que incumbeix a l'individu, es refereix implícitament al seu “grup
d'estatus”.

Promocionar, o no, determinats valors depèn d'un grup que sempre és institucional.
Si parlem d'un actor socialitzat i una acció instituïda és perquè l'elecció de valors
dels individus és social, elaborada en institucions que de per si mateix són
jeràrquiques. La conformitat o disconformitat respecte a una regla constituïx a
l'individu. De fet actuar segons la regla equival a ser instituït per ella. Però és
l'individu, i no una totalitat “holística”, el que explica l'acció. Més que elaborar teories
holístiques, que pel seu alt nivell de generalització no expliquen gens, del que es
tracta és d'elaborar un pensament complex sobre l'individu. L’ instituït s'expressa en
el seu actor.

L’ individualisme metodològic no ha de confondre's, doncs, amb l’ individualisme

social, propi d'algunes societats liberals que animen a ser “diferents”; ni amb l’
individualisme ètic que s'oposa al “col·lectivisme”. Ambdós veuen a l'individu com

Página 10
enfrontat al grup, o “des-socialitzat”, mentre que l’ individualisme metodològic
s'exerceix en el context d'una societat i d'unes institucions.

Weber en la famosa primera frase d'Economia i Societat, defineix la sociologia com

a: «... una ciència que es proposa comprendre per interpretació l'activitat social
interpretant-la, i a partir d'aquí explicar causalment el seu desenvolupament i els
seus efectes». D'aquí es deriven les tres etapes de tota sociologia: comprensió,
interpretació i explicació, que no han de considerar-se com esglaons d'una escala
sinó com formes d'anàlisis convergents de la realitat social, sense que càpiga
considerar que una és “superior” a una altra.

«Comprendre» l'acció social significa optar per la “neutralitat axiològica”, tant per
raons morals com per la pròpia especificitat de la teoria. No és necessari posar-se
en la pell dels actors socials per a comprendre'ls. La neutralitat axiològica és
imprescindible per al bon resultat de l'anàlisi ja que sense aquesta no hi ha
comprensió científica de la societat.

Com es veurà, l’«ètica de la responsabilitat» sorgeix de l'exigència de comprensió

per sobre del prejudici i de la utopia. «Interpretar» l'acció social arriba si pot ser
mitjançant la construcció de “ideals tipus” (“tipus ideals” o “tipologies”). Un “ideal
tipus” és una construcció abstracta, d'estatut provisional, susceptible d'ordenar el
caos, la infinita diversitat del real.

No expressen “la” veritat, sinó un dels seus aspectes, a través d'accentuar els trets
qualitatius d'una realitat. El seu valor és, doncs, utilitari, ja que permet una major
intel·ligibilitat d’allò real.

El “ideal tipus” coincideix amb una «imatge mental obtinguda per racionalitzacions de
naturalesa utòpica», és a dir, sense contingut empíric, que reprèn la distinció
kantiana entre el “concepte” [veritat] i allò “real” [realitat]. Es tracta així d'evitar tant la
confusió positivista entre veritat i realitat quant la dimissió conceptual del pur
relativisme empirista. En les seves pròpies paraules:

Página 11
«S'obté un “ideal tipus” a l'accentuar unilateralment un o diversos punts de
vista i encadenar una multiplicitat de fenòmens aïllats difusos i discrets que es
troben en major o menor nombre i que s'ordenen segons els precedents punts
de vista triats unilateralment per a formar un quadre de pensament homogeni» .

El concepte de l’“ideal tipus” serveix a Weber per a superar la contradicció entre la

subjectivitat inherent a la selecció de materials que ha de plantejar qualsevol
sociòleg i l'objectivitat que s'exigeix a si mateix com a científic que ha d'actuar des de
paràmetres de “neutralitat axiològica”.

I encara més, l’“ideal tipus” és una eina a través de la qual és supera la contradicció
entre els fets històrics singulars i la generalització que obliguen les regles socials.
Finalment, un “ideal tipus” és també útil per a la reconstrucció racional de les
conductes socials.

Quatre constants Weberianes:

1 L’especificitat del Racionalisme occidental: L'específic del racionalisme occidental
és que la seva obra vincula formes econòmiques, estructures socials i institucions
polítiques. No es tracta que Weber sigui “etnocèntric”: com hem dit defensa
metodològicament el pluralisme causal; però la veritat és que el cúmul de
circumstàncies que duen a la racionalització a Occident no sorgeix en cap altre lloc.
Amb tot, ha de destacar-se que Weber mai creu que existeixi cap tipus de
desenvolupament lineal de les societats, ni que altres cultures hagin de “progressar”
cap al model occidental.

2 L'ordenació de la conducta i construcció d’un “ordre vital”: Un segon gran tema

weberià és el de la forma com les religions construeixen el “ethos” dels individus, és
a dir, l'ordre normatiu interioritzat, que dóna forma a la conducta. Per a Weber és
important destacar que aquest “ethos” no constitueix alguna cosa purament limitat a
les idees, sinó que té conseqüències socials i, a més, no sorgeix d'individus aïllats
sinó de grups que consideren la seva ètica com un signe distintiu explícit en l'acció
social. Les relacions socials i les formes simbòliques no poden ser separades, i
constituïxen un ordre vital que identifica a determinats “tipus ideals”. Mecanismes
subjectius i eficiència social no només no resulten contradictoris, sinó que es

Página 12
necessiten, i s'expliquen mútuament. Aquesta és la intuïció que subjeu a l’ètica
protestant i l’esperit del capitalisme.

3 La tensió entre racionalitat i irracionalitat: És un dels temes bàsics del món

modern. Una part bàsica dels estudis històrics weberians està orientada a mostrar
com el racional emergeix de l'irracional, de manera que no resulta possible mantenir
una escissió entre ambdós nivells; de fet ni tan sols poden ser nítidament
diferenciats. Allò “irracional” fascina a la seva època: Freud, menjo Th. Mann i
WEBER ho investiguen i es senten atrets pel seu estudi. Això no significa que l'obra
Weberiana pugui confondre's amb un “irracionalisme” sinó que ens mostra l’
extraordinàriament complex, i fins i tot l’ambivalent, de la noció mateixa de
racionalitat.

4 La influencia de les disposicions ètiques: És l'altra gran constant del pensament

social weberià. La burgesia, a més (i per damunt) de ser un sistema econòmic, o una
classe social amb una sèrie de drets jurídics és un “ethos”, en ruptura amb els
principis tradicionals, centrada en la consciència professional i que situa el treball
com valor central que dóna sentit a la vida. El “ethos” protestant pot semblar
contradictori (acumula riquesa però manté la prohibició radical de gaudir-la) i
constitueix un ascetisme secular per oposició al ascetisme religiós. A través de
l'educació aquest “ethos” s'acabarà estenent a altres grups socials, inclosos els
obrers, per a convertir-se en una espècie de sentit comú de les societats occidentals.

L'ètica calvinista, puritana i l'esperit capitalista, units estretament formen el nucli del
món modern. «Una conducta vital caracteritzada per un racionalisme pràctic»
expressió que prenem de la seva Sociologia de la Religió (1920), és tan necessària
com una tecnologia racional o com un dret racional per a l'extensió del capitalisme.

Per a comprendre l'originalitat de Weber tant enfront del marxisme com al

marginalisme de Carl Menger, convé recordar que per a Weber hi ha hagut un
capitalisme no racional (el de les ciutats de l'Edat Mitjana), per oposició al
capitalisme racional, orientat pel mercat i per la racionalitat calvinista. De fet, el
capitalisme va necessitar per a triomfar que la família deixés de ser l'eix no racional
de la societat i que mitjançant processos com la societat anònima per accions sigui

Página 13
l'empresa el model racional de l'acció social. No pot, doncs, explicar-se el
capitalisme ni per la pura lògica monetària de l'economia (Menger), ni per la lluita de
classes (Marx) que, sent elements significatius, no esgoten la seva pluralitat de
significacions.

Página 14
 5. Relació de la idea central amb l’educació
Weber no va escriure mai cap llibre dedicat a la vida escolar en concret, però, no
obstant, si que existeixen nombroses reflexions sobre l’ensenyança, disperses al
llarg dels seus llibres i assajos i que es centren en tres idees essencials relacionades
amb l’educació: les formes de dominació, la estratificació social i el
desenvolupament de la ciència en els marcs universitaris.

En els seus textos l’educació hi apareix com un element més del teixit social, uns
cops encadenada a la política (a les formes de dominació) i unes altres a l’economia,
al dret, a la religió o a la ciència. Però sempre amb ímpetus particulars segons les
demandes socials i els interessos dels grups en qüestió.

L’autor assenyala diferents escenaris institucionals que promouen els processos

educatius; als temps més recents escoles, col·legis i universitats, i als temps passats
i remots casernes, tallers, internats i monestirs. Totes, però, amb la funció de
transmetre coneixements i creences mitjançant una relació disciplinada entre el que
ensenya i el que aprèn. El propòsit de Weber era mostrar les múltiples formes per
les quals es reprodueix un tipus social desitjat en estreta relació amb l’organització
del poder en la societat. Per això, va proposar una tipologia sociològica dels
objectius i mitjans pedagògics, derivada de la seva teoria de les formes de
dominació.

Weber va fer la distinció entre tres tipus de dominació basats en diferents fonts de
legitimitat:

La legal (o racional): Típica de les societats modernes. Es manifesta en l’exercici de

l’autoritat mitjançant l’acatament de lleis prèviament establertes i acceptades pels
membres de la societat.

La tradicional: Pròpia (però no exclusiva) de l’era patriarcal i del món medieval. Està
lligada a la creença en la santedat dels mandats del poder senyorial i s’obeeix a una
persona en virtut d’una dignitat santificada per una tradició que passa de generació
en generació.

Página 15
La carismàtica: És la temuda adversària de les autoritats legal i tradicional,
fonamenta la seva influència en les dots sobrenaturals de les persones o de les
institucions: l’heroisme, en les facultats màgiques, en el do de la revelació, en la
capacitat de l’oratòria i el talent intel·lectual. El major exemple és el profeta, el
revolucionari i el demagog, homes i dones que es senten estrets en l’ambient en el
qual els hi ha tocat viure.
S’obeeix a aquest cap (que pot prendre forma de “caudillo”) no per la seva dignitat
tradicional o el pes d’una costum o d’un estatut jurídic, sinó pel seu carisma i les
seves qualitats singulars i úniques. Però aquesta dominació carismàtica és inestable
i tendeix a decaure, arribat un moment pot deixar de influir en les masses i els seus
seguidors.

Aquesta diferenciació ajuda a observar els fets i les situacions concretes, però com
sempre, la realitat es més complexa i combinar aquests tres tipus en una graduació
no és sempre fàcil de determinar.

Weber va fixar la seva atenció en els mecanismes de reproducció de les formes

d’autoritat. Tot i que en la seva època el sistema escolar s’estava estenent a tots els
estrats de la societat, l’educació en els seus nivells de secundaria i superior, es
trobava encara unida a les classes altes i a les ocupacions directives, fet que va
provocar que l’autor es centrés sobretot en la preparació de la classe política de
major rang i la formació dels seus immediats col·laboradors.

Va distingir clarament dos objectius formatius contraposats:

 El que buscava despertar qualitats particulars en els joves (corresponent a
l’estructura carismàtica de dominació).
 El que insistia en una formació especialitzada dels aprenents (corresponent a
l’estructura burocràtica racional, típica de les societats modernes).

Weber defensava la idea d’entrenar aquests dots carismàtics i particulars, l’acció

educativa era indispensable per despertar les facultats “amagades” del principiant.
Així doncs, l’educació carismàtica té lloc en internats i escoles especials que
separen a l’aprenent de la família i els ambients quotidians. El sotmeten a una

Página 16
disciplina intensa fins que l’entrenament acaba amb la recepció solemne del
candidat en el cercle dels seus mestres.

L’educació que nodreix l’autoritat tradicional té un èmfasis diferent. És cultiva en el

educand un estil de vida associat amb l’ideal cultural d’un estrat dominant (un
estament). L’objectiu d’aquest modalitat educativa és l’adquisició de les maneres i
els coneixements característics del estrat al que es pertany o al que es pretén
arribar. Aquí el “cultiu” i el fet de posseir el coneixement i la cultura es percebut per
les masses com la font última de diferenciació social. El coneixement general es
definit com a font d’enriquiment i ornament de personalitat.

Aquesta autoritat tradicional es cuida sempre de triar als membres dels seus
quadres administratius des de dalt.

L’educació racional arrasa amb els fins més volguts del tradicional i del carismàtic.
La seva meta és la instrucció especialitzada, funcional i útil. És l’educació de la
civilització capitalista per excel·lència que posteriorment heretaren els projectes
socialistes. Els coneixements útils, raonadament controlats, s’han instal·lat en la
cultura i han deixat de banda les conductes lúdiques que recreaven l’univers dels
estaments directius. En la societat moderna el que es valora es el coneixement
científic especialitzat i la preparació tecnològica, tot això a expenses de la cultura
humanística.
El ideal educatiu de l’era burocràtica és la persona idònia, no l’home culte.

Tal i com passa amb els tipus de dominació referents a aquest models educatius,
cap d’ells és presenta mai en estat pur.

Així doncs, el que hem vist anteriorment constituiria un resum de tot el que va
aportar Weber sobre educació. Existeix en aquest una marcada tendència a veure
l’educació i la seva institució (l’escola) com a una organització conservadora que
reprodueix allò ja establert i que inculca conductes per preservar el teixit de la
societat o la vida de grups i la permanència d’institucions. Al subordinar-se a altres
formes, la seva acció transformadora es veu disminuïda, grava en les ments dels

Página 17
joves idees, comportaments i aspiracions d’honor i prestigi aplaudides per la
societat, però poques vegades promou el canvi.

Però, per una altra banda, Weber sabia que la situació i l’època en la que es trobava
l’educació estaven canviant i que cada cop es democratitzava més profundament la
participació en els bens de la cultura. Els processos de democratització en les
esferes del coneixement la política i el treball arrasaven amb les dispenses i
exaltaven la idoneïtat, el talent, i els assoliments per fora de l’origen de classe. Ara
els sistemes educatius tallaven les seves antigues amarres i els grups negativament
privilegiats, anteriorment exclosos de l’ensenyança, ingressaven massivament a
l’escola, als col·legis i als instituts superiors en possessió de bens considerats com a
propis de les classes altes.

Per últim ens trobem amb que Weber també ens va parlar de la universitat, afirmant
que tenia també una funció addicional a la formació de funcionaris i professionals.
Transmet sens dubte habilitats i experiències (educació racional), però, a més a
més, contribueix al desenvolupament del saber, un tret més proper a l’essència
sediciosa i subversiva del carisma que a les conductes rutinàries. A més a més,
Weber afirma que ha estat a les aules universitàries on s’ha allotjat la ciència com a
instrument de coneixement més segur per a resoldre els misteris de la naturalesa i
els enigmes de la dinàmica social.

Página 18
 6. Aspectes positius del pensament de l’autor
No hi ha cap dubte que Max Weber fa influir en altres autors. Cal afegir, que si es
van seguir portant a terme en èpoques posteriors va ser perquè eren aspectes que
van trobar positius i interessants del autor i que creien que calia mantenir.

Així doncs, les principals característiques de l’organització burocràtica de Weber va

influenciar sobretot en els treballs de Fayol, H. i en els seus principis.

A més, a partir de la dècada dels anys 20 del segle XX es va poder identificar un

moviment de la direcció científica i, dos o tres dècades més tard, es va reconèixer la
direcció com a disciplina i professió.

Un altre aspecte, que cal remarcar positivament de Max Weber va ser que va iniciar
la revolució antipositivista de les ciències socials, assolint marcar la diferència entre
aquestes i les ciències naturals, especialment a causa de les accions socials dels
homes.

Página 19
 7. Aspectes negatius del pensament de l’autor
Com tots els autors, Max Weber també va tenir aspectes considerats negatius i
criticats per altres autors contemporanis o posteriors a ell.

En primer lloc, cal realitzar diverses crítiques a la metodologia de Max Weber, ja que
es tracta d’un sociòleg sense experiència de camp, és a dir, tots els seus
coneixements són elaborats sense haver estat en els llocs dels quals parla, a través
només d’un gran coneixement enciclopèdic del tema, treballant a partir d’una
extensa bibliografia i amb l’ajuda de mètodes estadístics, que poden ser la raó per la
qual certes apreciacions d’altres religions no cristianes s’aproximin al grau de
precisió que té en aquestes degut al seu major coneixement.

També cal recordar, que ell mateix creu que tracta aspectes superficials, en alguns
casos, d’allò que estudia, la qual cosa ens porta a dubtar de les seves conclusions,
moltes vegades obtingudes a través d’inferències.

D’altra banda, el propi Max Weber va percebre que realment no podia existir un tipus
d’organització ideal. Per tant, la burocràcia real serà menys òptima i efectiva que el
seu model ideal.

Creiem que és un aspecte negatiu que podia haver-se evitat degut a la ja percepció
que en va tenir el propi autor, ja que aquest concepte de burocràcia pot degenerar i
pot degenerar de diverses maneres com són:
- La jerarquia vertical d’autoritat pot no ser suficientment explícita, de manera
que causi confusió i conflictes de competència.
- Les competències poden ser poc clares i utilitzades contràriament a les
regles.
- Nepotisme, corrupció, enfrontaments polítics i altres degeneracions poden
contrarestar la regla de la impersonalitat, creant així un sistema de
contractació i promoció no basat en mèrits.
- Els funcionaris poden eludir responsabilitats.
- La distribució de funcions poden ser inefectiva, produint així, excessiva
activitat regulatòria, duplicant els esforços i la ineficiència.

Página 20
Però tot i així, Max Weber va afegir que encara que la burocràcia no degenerés,
podria veure’s afectada pe certs problemes, tals com:
- La sobre – especialització.
- La rigidesa i inèrcia en els processos, prenent-los amb lentitud o essent
impossible aplicar-les al presentar-se casos inusuals, la qual cosa provocaria
un retràs pels canvis d’adaptació dels vells processos a les noves
circumstàncies.
- La suposició de que el sistema és sempre perfecte correcte, provocant que la
seva organització sigui poc acceptadora al canvi i a l’autocrítica.
- La poca estima per les opinions dissidents.
- La creació de noves regles i processos, augmentant la seva complexitat i
disminuint la seva coordinació, i això pot facilitar la creació de regles i idees
contradictòries.

A més a més, trobem autors com Eric Voegelin que critiquen a Max Weber per la
relació que estableix entre la ciència i els valors, ja que en definitiva, el que Max
Weber fa és una distinció entre veritat i política, ser i haver de ser, fets i valors, amb
la qual cosa, ataca el nucli del concepte aristotèlic de política.

Página 21
 8. Comparació amb altres autors segons la percepció del concepte d’educació

WEBER MARX DURKHEIM

No es un autor educatiu, No es un autor educatiu, Defineix l’educació com a

però parla de l’educació i
n’estableix diferents tipus a
partir de relacionar-la amb
les diferents formes de
dominació
però si es clau en aquest socialització.
àmbit. Reivindica la unió L’educació ha d’inculcar la
d’ensenyança i producció capacitat de conviure en
societat

Defensa l’educació per a Defensa l’educació per a Defensa l’educació per a

tothom i critica l’ideal
burocràtic en busca de la
persona idònia (útil) i no de
l’home culte.
tothom, on es creïn
homes que exercitin les
seves aptituds en tots els
sentits
tothom però diferenciada
per la societat i pel que
estàs determinat en el
medi (educació
reproductora).

Està en contra de Educació capaç de Estudia l’educació des de

l’educació i l’escola com a vincular els coneixements fora, com a fet objectiu i
organització conservadora adquirits a l’escola amb el positivista
que reprodueix allò ja món de la producció
establert

Degut a que la comparació amb aquests autors concretament podria haver-se

comparat des de diversos punts de vista, hem cregut interessant comparar-los des
del punt de vista de l’educació, que és l’àmbit més proper a nosaltres i, per tant, el
que més ens pot interessar.

Així doncs, tal i com es pot observar en la taula anterior, hem fet un quadre resum on
es comparen i contraposen les tres idees bàsiques sobre el concepte d’educació de
tres grans autors, importants en sociologia, com són Durkheim, Karl Marx i Max
Weber, autor estudiat en aquest treball.

Página 22
 9. Bibliografia
- Álvarez – Uría, F. (2007). Sociologia y educación: Textos e intervenciones de los
sociólogos clásicos: Karl Marx, Max Weber y Emile Durkheim. Madrid: Ediciones
Morata, S. L.
- Botella, J. (2002). Materialismo y determinismo histórico. En: Papeles para el
progreso (nº 3).
- Franzé, J. (2006). Verdad y política: la crítica de Eric Voegelin a Max Weber sobre
la relación entre ciencia y valores. Astrolabio: Revista Internacional de filosofía, nº
3.
- Fariñas Dulce, M. J. (1989). La sociología del derecho de Max Weber. México:
Universidad Nacional Autónoma de México.
- Giddens, A. (1976). Política y sociología de Max Weber. Madrid: Alianza.
- Marsal, J. F. (1978). Conocer Max Weber y su obra. Barcelona: Dopesa.
- Piedras Monroy, P. A. (2004). Max Weber y la crisis de las ciencias sociales.
Madrid: Akal Ediciones.
- Weber, M. (1995). Max Weber: una biografía. València: Edicions Alfons el
Magnànim.
- Weber, M. (2001). La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Barcelona:
Península.

Página 23