0.

Grècia i Roma
El nom de la música, prové de la paraula Mousiké: el art de les muses. Ens situem al
entre el segle VIII i III abans de Crist. Les muses eren deesses inspiradores. La creació
artística la feien a través dels humans les muses i les divinitats, en particular Euterpe és
la musa de la música, juntament amb Terpiscore.

0.1. La música prèvia al logos

La mitologia grega representa la religió oficial de la nació grega. Al segle V aC. es passa
analitzar certs fenòmens de forma racional. Però el mite no desapareix, i es manté com
a part important de la civilització precristiana.

El mite busca respostes a fets que els humans no sabien respondre. El nom de la
música, prové de la paraula Mousiké: el art de les muses. Ens situem al entre el segle
VIII i III abans de Crist. Les muses eren deesses inspiradores. La creació artística la
feien a través dels humans les muses i les divinitats, en particular Euterpe és la musa
de la música, juntament amb Terpsícore (de la dansa).

Les muses són filles de Zeus i Mnemòsine, deessa de la memòria. Cal tenir en compte
que és una cultura oral, on la memòria està molt ben considerada, i es molt necessària
per a transmetre el coneixement. La música es relaciona principalment amb les arts de
les paraules, com la poesia èpica, ja que música i poesia anaven agafades de la mà.

Les muses inspiren als aedos eren artistes que cantaven epopeies acompanyats de un
instrument, la cítara. Més endavant apareixen els rapsodes, que tan sols reciten obres
d’altres autors, mentre que els aedos componien les seves pròpies obres. [Nota 0]

Els poemes se’ls considera amb ritme propi, i estan molt relacionats amb la música. La
Ilíada és un exemple de la concepció de la creació poètica a l’antiga Grècia. Homer
demana a la deessa que canti a través seu.

El ritme del text i la música ajuda a memoritzar. Sorgeix el concepte de peus mètrics.
Els rapsodes doncs, emfatitzaven amb el bastó el ritme implícit. Sorgeixen molts mites
relacionats amb la música:

El mite d’Orfeo:
[Orfeo i Euridice]
Fill d’Apol·lo i Calíope. Aconsegueix domar els humans amb la seva lira. S’enamora
d’Euridice, etc.

Mite de les sirenes

La tragèdia per exemple sorgeix dels rituals per a Dionís. En l’educació paideia, també
era bàsica la música per l’educació espiritual.

0.2. El pas al logos

La música des del punt de vista de la teoria musical grega.
 - Harmonia de les esferes: Pels pitagòrics, un dels fonaments de la música era la
Tetraktys, les proporcions més simples 1:2:3:4. Amb aquestes proporcions es
poden expressar els intervals consonants, com l’octava (1:2), la cinquena (2:3)
etc. Es pensava que aquests intervals descansava l’harmonia del món.

Existeix la idea, que els planetes al girar al voltant de la terra, emetien un so,
que corresponia als intervals, l’harmonia de les esferes. [Nota 0], i això es veu
reflectit amb el microcosmos (l’humà). L’ànima humana pura esta afinada amb
l’harmonia de les esferes.

- Elements harmònics, Aristoxen (354-300 a.C.): Tractat principal d’harmonia. Ús

de modes (tonoi i harmonia) [Nota 0]. També hi havia diferents gèneres.

- Teoria del ethos: Els grecs pensaven que la música podava influir en el caràcter
de les persones, i per tant la música té una funció social. [Textos de Plató i
Aristòtil, Nota 0]. Certa música ens genera catarsis.

Exemple: Epitafi de Seikilos: És la composició més antiga que es conserva sencera, del
segle I d.C. Escrita en làpida, sobre el text escrit hi ha petites notacions musicals. El
ritme depèn del text. És una obra fúnebre, en modo frigi, amb ethos equilibrat. Unió
de lletra, música i ethos.

1. Monodia medieval

Trobem els orígens de la monodia medieval en la tradició musical judeocristiana. Es

pot establir un clar paral·lelisme entre Orfeu i el rei David. [Tema 1].

- El rei David és el creador del Llibre dels Salms. Es tracta d’un conjunt de
cants en alabança a Déu, que són essencials en el desenvolupament de la
litúrgia.

Trobem 4 formes en la litúrgia jueva:

- Pregàries: Són un conjunt de textos recitats de memòria, amb un cert grau
de llibertat melòdico-rímtic.
- Cantilacions: És la recitació cantada del text bíblic. El canta un solista que
canta amb ritme lliure i canviant l’entonació segons els accents del text (te
amin).
- Salmodies: Una cantilació senzilla, amb bipartició de versos, que pot ser
cantat a uníson, amb solista en estil responsorial (solista + cor) o en estil
coral.
- Himnes: Cantats sobre melodies fixes.

1.1. A partir del segle IV

Context:
 - Edicte de Milà (313 d.C.): Llibertat religiosa a l’imperi romà.
- Concili de Nicea (325 d.C): Considerat el primer concili ecumènic, busca
aglutinar diverses expressions religioses).
- Edicte de Tessalònica (380 d.C.): Teodesi converteix el Cristiansme en
religió oficial.
- Divisió de l’imperi romà (395 d.C.): Imperi romà d’occident va perdent
terrenys fins a la desaparició el 450, amb l’imposició dels bàrbars i el
sistema feudal.

[Mapa de litúrgies]

Regla de Sant Benet (480-543): S’estableix l’ofici diví: un horari de les diferents
litúrgies que es fan al llarg de dia. Diferenciem entre missa (es combrega, és a dir,
s’administra el sagrament de l’Eucaristia) i l’ofici (litúrgies al llarg del dia).

De les misses distingim:

Propi: Part variable pròpia de cada missa, que depèn del dia, festivitat, etc.
(Introito, Gradual, Al·leluia, Tractus, Ofertori, etc).
Ordinari: Parts de la missa que pertanyen a totes les misses. Son parts
invariants que acostuma a fer el cor (Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus, Benedictus,
Agnus Dei).

Dels oficis, diferenciem entre hores majors i hores menors [Nota Tema 1].
Sant Gregori Magne (540-604): El papa Gregori I destaca per reglar els cants
gregorians, unificant i normalitzant el seu ús a través de la Schola Cantorum. [Nota
Tema 1].

1.2. Evolució del pensament musical a l’Edat Mitjana

Fins al segle VII es produeix una translació de la teorització grega al desenvolupament

eclesiàstic. És entre els segles VIII i X, que es produeix una homogeneïtzació real del
cant gregorià (especialment amb l’Imperi Carolingi, on s’intenta unificar culturalment
l’Imperi). A partir del segle XI es quan es desenvolupa la polifonia, especialment amb la
teorització d’aquesta.

Martianus Capella (380 – 429): Les bodes de Mercuri i la Filologia. Es classifiquen les
arts liberals, amb dos grups:
- Trivium: Les arts de la paraula (gramàtica, retòrica i dialèctica)
- Quadrivium: Ciències (aritmètica, geometria, astronomia i música).
Boeci (480-524): Teòric musical que considera que la música prové de les relacions
matemàtiques. Escriu De institutione musica, on divideix la música en 3 estils diferents:
- Mundana: Mai escoltada per l’home excepte per Pitàgores. És l’harmonia
del macrocosmos, resultat de les relacions numèriques, ordres determinats
per la situació dels planetes i la naturalesa.
 - Humana: És l’harmonia del microcosmos. Existeix dins l’home i representa
la unió entre el cos i l’ànima.
- Instrumental: Música feta per l’humà (vocal i instrumental). És una imitació
imperfecte de les músiques superiors. És la més material i una mala imitació
de les altres.

Aquest marc estableix una distinció entre dos tipus de música al llarg de l’Edat
Mitjana:
- Música especulativa: Prové de l’harmonia de les esferes.
- Música pràctica: Música produïda per l’ésser humà.

1.3. Evolució de la notació musical

Notació Pneumàtica (s. IX-X): És adiastemàtica (a camp obert, sense un marc

d’escriptura). Es recordaven les notes per transmissió oral.
Notació Pneumàtica “in campo aperto” (s. X-XI): Introduïda per Sant Gall.
Notació Pneumàtica amb relació d’altures (s. XI): evolució cap a la música
diastemàtica.

[Nota Tema 1 Completar!!!]

1.4. Evolució del cant gregorià

Amb l’evolució del cant gregorià, la pràctica d’aquest introdueix nous elements,
especialment a partir del segle IX, posterior a la unificació cultural que va suposar
l’imperi carolingi. És basen en embellir el cant original i aquestes innovacions donen
lloc a molts gèneres:
- Tropos (A Sankt Gallen i San Marcial de Limoges): són formes musicals que
prolongaven i embellien la litúrgia afegint text, música o ambdós.
Freqüentment s’afegia música ja existent, especialment melismes d’origen
grec o romà. Es podien embellir de 2 maneres:
o Mitjançant tropos melismàtics.
o Afegint text

[Nota 1: Atenció als tipus de tropos! Diferenciar entre tropo melismàtic, kyrie tropat i
introito tropat]

- Seqüències: Tipus de tropos que acaben sent composicions diferenciades.

S’afegia text a la memorització! Derivaven principalment de l’Al·leluia.

- Al·leluia (salms) responsorials: Solista que canta versicles i el cor repeteix.

S’interpreta la lectura bíblica, i el cant solista es cada cop més adornat.
o Resposta (solista amb Schola)
o Versicle (solista)
o Resposta (Schola)
 - Al·leluia: Es tracta de cants anteriors a l’Evangeli. És el cant més melismàtic i
molt florit. El solista entona la paraula Al·leluia i el cor segueix amb el
iubilus, el melisma sobre la síl·laba final.
o Alleluia (solista)
o Iubilus (schola)
o Versicle
Busca representar l’expressió principal del moment (naixement de Crist). És
una mostra de alegria, que es veu reflectit en una expansió lírica.

Amb el dies de celebració s’improvisen dos melismes nous, el sequentia

(que segueix l’Al·leluia), tropo molt melòdic i que amplia l’anterior, que
s’acaba convertint en un cant independent.

- Drama litúrgic: Obres dramatitzades de caràcter bíblic, que es canten en

festes litúrgiques importants o bé la missa, i tenen el seu origen en els
tropos, i es desenvolupen tropos dialogats. Les primeres obres conservades
són:
o Quem quaeritis?
o Ordo prophetarum
o Officium pastorum
o Ordo stellae
o Depositio
o Ordo virtutum (Hildegarda von Bingen)

1.5. Monodia profana

[Exemples Llibre Vermell de Montserrat o el Codex Calixtinus]

Partim de la cançó monòdica (monodia profana). A partir d’aquesta, distingim

diferents gèneres:
- Cançons de Goliards: Escrits al segle XI i XII. Els autors eren estudiants,
rodamóns que anaven d’un centre cultural a un altre. Tractaven temes com
el vi, les dones, sàtira, etc. El manuscrit més important que es conserva és el
Carmina Burana. El seu patró era el bisbe Golias.
- Conductus: Eren peces que tenien relació amb les processons. D’origen
litúrgic, acaben sent de caràcter profà.
- Cançons de gesta: Cançons que expliquen heroïcitats i mites del passat (El
mio Cid o La Chanson de Roland).
- Càntigues: Temàtica religiosa tractada de forma trobadoresca. Els
protagonistes eren autors i transmissors.

Les figures encarregades de transmetre aquestes peces eren els joglars

(=rapsode). D’altra banda, els trobadors (aeodos) eren compositors, principals
autors de la monodia profana. Eren compositors amb un elevat nivell literari de
la llengua occitana o provençal. Tracten principalment l’amor cortès.

Cantigues de Santa Maria (1250-1280)

Cançó monòdica, probablement acompanyada, de lírica trobadoresca però adaptada a
temes religiosos. Al segle XIII es reivindica la figura de la Verge Maria, i d’aquí aquestes
cantigues. En situem a la cort d’Alfons X el Savi, un cort d’una elevada cultura. Escrites
en galaicoportuguès.

La cantiga 100, Strela do día, té una estructura molt senzilla, tornades (cantades pel
cor) i cobles (per solista al ser més complicades vocalment). Té ritme binari, amb
melodia modal, en mode dòric. Escrit en notació mensurada, funciona principalment
en graus conjunts excepte la primera part de la cobla, en una tessitura més aguda i
melodia més complexa.

1.6. Polifonia medieval: Ars antiqua

A partir del segle IX trobem les primeres obres polifòniques, amb el Musica
Enchiriadis: “Rex Coeli, Domine Maris” (possible autor: Otger de Saint Armand). S’hi
expliqen els principals recursos usats:
- Doblant la melodia a una segona veu amb un interval consonant diferent
de l’octava s’obte una melodia de so agradable.
- L’harmonia agradable és la de les veus d’homes, dones i nens creuen cantar
al uníson i executen l’octava i la doble octava.

- Organum: Tipus de polifonia per moviment paral·lel a distància d’octava,

quarta i cinquena. Format per dos veus:

o Cantus firmus: cant gregorià de base

o Vox organalis: més simple per fer polifonia.

A partir del segle XI, la veu principal de l’organum perd importància, i es

busquen nous mètodes per generar veus organals.

- Discantus: Polifonia per moviment contrari.

- Organum florit: A mitjans del segle XII l’evolució de l’organum és evident, i
es presenta una veu organalis molt més complexa i adornada, molt
melismàtica.

A finals del segle XII s’inicia la construcció de Notre-Dame, ordenada pel bisbe Maurice
de Sully. Això genera un cercle cultural molt important amb dos compositor molts
crucials per aquesta escola.

Escola de Notre-Dame
Es situem en un context de zenit cultural, al finals de segle XII, on s’abandona el
romànic a favor del gòtic, i hi ha el primer èxode cap a les ciutats. Es desenvolupa el
comerç i comença a aparèixer la burgesia. A Notre-Dame apareixen dos personatges:
- Leonin (1159-1201): Optimus organista (compon organa) i es el compostor
del Magnus liber organi.
- Perotin (1170-1236): Primer compositor de compon per a més de dos veus
independents: Organum triplum o quadruplum.
o Viderunt omnes (1198)
A l’escola de Notre-Dame s’organitza el ritme i apareix la notació modal. Destaquen
diferents gèneres:

- Conductus polifònic: Desenvolupat principalment per Franco de Colònia

(Ars Cantus Mensurabilis, 1260). Venia de cançons professionals del cantus
firmus, i a la segona meitat del segle XII, incorporen tècniques avançades
dels organums. La veu principal (vox principalis) del tenor marca les veus
que simultàniament interpreten el mateix ritme i text.
“El conductus és una composició polifònica per a una nova melodia (vox
principalis) a la que se li afegeix una segona (duplum) a l’estil de discantus.
S’hi poden afegir fins a tres o quatre melodies, consonants amb les
anteriors.”
Era un estil homofònic.

- El motet: Sorgeix del organum, al que s’hi afegeixen clàusules (parts del
discantus). Fragments d’antics organa als que s’hi afegeix text que explicava
el cant, com un tropo vertical i polifònic. És de caràcter profà.
o Motet Franconià: No és homofònic, profà i politextual, amb una
jerarquia de veus. Es tracta d’una veu al que se li afegeix més text
 Bajo: sovint amb instruments
 Mig (motetus): La veu lírica
 Alta (triplum): És la veu superior, amb notes molt àgils i més
complexitat.

El text era en poesia provençal, l’amor cortès o lírica trobadoresca.

[Evolució de la notació. Notació Modal, Notació mensural. Nota 2].

1.7. Polifonia medieval: Ars Nova

Al segle XIV es pren consciència d’estar creant alguna cosa nova. Apareixen dos
tractats:
- Ars nova: Philippe de Vitry, 1322-1323.
- Ars novae musicae: Jean de Muris, 1321
La principal novetat es el tractament dels ritmes i la notació [Nota 2: Figures de la
notació mensural].

La primera obra que trobem de l’ars nova, és el Roman de Fauvel. S’imposa l’estil del
motet isorítmic. Destaca l’exemple de Vitry: Garrit gallus- In nova fert [Link Nota 2]

- El patró rítmic rep el nom de talea

- El patró melòdic és el color
-
És tracta doncs d’un motet isorítmic i isomèlic. És manté la politextualitat. El tenor
manté la talea constant.

El principal compositor de l’Ars Nova és Guillaume de Machaut (ca. 1300-1377). Desta

la Missa de Notre Dame, considerada precursora de la missa cíclica, i la primera escrita
per un únic compositor. L’obra presenta moviments isorítmics (Kyries, Sanctus, Agnus
Dei i el Ite missa est), i d’altres en estil de conductus (Gloria i Credo), que al ser més
llargs presenten un estil més homofònic. En el Kyrie, destaca la construcció del tenor,
que usa una talea de 4 notes. També hi veiem l’aparició del contratenor, com a veu
contraposada al tenor.

Dintre la música profana però, tenen molt d’èxit les formes fixes, les tres formes
franceses més típiques del segle XIV: ballade, rondeau, virelai. Són peces de literatura
trobadoresca. Destaca el cas de Dame ne regardes pas de Machaut. [Link Nota 2]

Cada estrofa esta organitzada en pes (2+2+3 (Cauda)). Els primers pes (ouvert i clause)
tenen la mateixa música però amb final suspensiu o conclusiu. La cauda ja té una
música diferent, i l’última frase de cada estrofa es repeteix.

Ars subtilior
Sovint considerat la continuació de l’ars nova, és caracteritzar en estil per una gran
complexitat rítmica i refinament, resultat de la progressiva evolució rítmica i la
subtilesa de la música de l’ars nova a finals del segle XIV. Es dona una creixent
tendència contrapuntística del contratenor, i va en direcció a una igualació de les 4
veus. S’usen divisions rítmiques molt complicades, i proporcionals. S’imposa el motet
com a forma principal, i destaca especialment el compositor Baude Cordier. També
s’imposa una notació, amb estils enigmàtics i exagerats, i es creu que la música estava
composta per a músics especialitzats.

2. El Renaixament

El Renaixement és un moviment sociocultural que es desenvoluparà al llarg d’Europa

des de mitjans del segle XV fins a principis del segle XVII. El nom, assignat al segle XVII,
fa referència a l’objectiu dels artistes i filòsofs del moment a recuperar tot aquell art i
coneixement provinent de les societats grecoromanes. S’imposa la corrent de
l’Humanisme: es tracta de fer renéixer tota una cultura ofuscada durant mil anys per la
presència omnipotent de l’Església. Tot i que la religió segueix sent molt important en
aquest període, de forma tímida comença a aparèixer també l’art profà. Aquest
moviment tindrà la seva seu a Itàlia, i tot i que no representa un trencament total amb
els costums de l’Edat Mitjana, el Renaixement és un moment d’expansió artística-
cultural, que sota la figura del mecenatge veu el seu esplendor en l’art plàstic i visual
(Ghiberti, Donatello, Botticelli, Michelangelo....) , així com en el camp arquitectònic
(Brunelleschi, Alberti...) o el literari (Dante Alighieri, Petrarca...).
A nivell cultural però, el Renaixement implica un canvi radical amb la enfoscació de
l’Església. És durant aquest període que la ciència i la filosofia es desdiuen de la fe
cristiana. Apareixen grans pensadors revolucionaris (Galileu Galilei, Nicolau Copèrnic o
Giordano Bruno), que tots i ser amenaçats (i alguns assassinats) pel poder religiós,
presentaran una de les teories més revolucionaries i importants, l’Heliocentrisme. Per
primer cop es comença a qüestionar l’hegemonia eclesiàstica, s’intenta acabar amb el
monopoli del coneixement, i creixen les universitats i centres d’aprenentatge. Sorgeix
també, a conseqüència de les noves ciutats una nova classe social, la burgesia, que
permetrà donar un impuls al comerç en tot el continent. I per primer cop, l’art secular
haurà de rivalitzar amb l’art profà. Tots aquests fets, juntament amb el descobriment
d’Amèrica, tindran grans efectes en la societat al llarg del segle XVI i XVII. D’altra
banda, la Reforma protestant tindrà conseqüències inimaginables tant en l’àmbit
politico-social com en l’àmbit musical, des d’on s’impulsarà la música per que arribi a
les classes populars (màxim exponent amb Bach).

Històricament, reconeixem tres períodes artístics: el prerenaixement (segona meitat

del segle XV), el Renaixement (primera meitat del segle XVI) i el Manerisme (segona
meitat del segle XVI).El prerenaixement troba el seu origen a Florència, on el gòtic fou
menys intens i on la cultura grecoromana era més present. Sota el mecenatge dels
Mèdici, naixerà el moviment a nivell literari (Dante, Petrarca, l’Acadèmia Platònica),
així com en el camp artístic (Giotto, Botticelli, Donatello o Verrocchio) i l’arquitectònic
(Brunelleschi). A nivell musical, sota el mecenatge dels comtes Bardi i Corsi naixerà en
la Camerata el drama operístic. D’altra banda, Josquin des Près anticiparà la expressió
humana en les seves composicions.

El Renaixement veu com el centre artístic es distribueix entre Florència i Roma (Seu
Pontifícia). S’imposa el domini clàssic i monumental, i apareixen els exponent del
moviment (Michelangelo, Leonardo da Vinci, Rafael, Corregio...). Paral·lelament en la
música, aquesta serenitat i equilibri es troba representada per l’escola polifònica
romana, d’estil palestrinià (Palestrina, Morales, Guerrero).

Finalment, durant el Manerisme, Florència perd el seu esplendor, i Venècia i Roma

sorgeixen com a capitals. S’imposa el colorisme i la lluminositat (Tizziano, El Veronès) i
el dinamisme de Tintoretto. En la música també trobem un analogisme en la
sumptuositat i el colorisme vocal-instrumental dels Gabrielli, o el dramatisme i
misticisme de Tomás Luis de Victoria.

2.1. Característiques
- Es glorifica l’humà: sofriment, alegries i esperances
- A nivell melòdic s’imposa un caràcter líric, amb motius que són tractats de
forma imitativa mitjançant el fraseig (anticipació de la fuga i simfonia)
- El ritme esdevé més regular, seguint encara les flexions dels textos
- S’amplia el registre tonal i apareix de forma tímida la concertació
d’instruments
- Es manté una harmonia d’estil contrapuntístic, però amb passatges
d’harmonia vertical. Es produeix un pas gradual d’un estil a l’altre.
 - A nivell de dinàmiques, s’amplia el contrast i la mobilitat.
- A nivell estructural, la música adopta un patró poètic.
- Exaltació de lo vocal (principalment la polifonia vocal). Es formen també
conjunts instrumentals i es desenvolupa el llaüt, el virginal i alguns
instruments de vent.
- Es precisa en la personalitat del compositor.
- La música profana creix en importància. Cultivada principalment per la
noblesa.
- La música religiosa roman, cultivada principalment a l’església. La Reforma
protestant crea un nou tipus de música: el coral.
- Uniformitat d’estils entre les diferents escoles europees. El lideratge es
situa a Itàlia.
- Romanen els estils eclesiàstics, però amb una tendència clara cap els modes
major i menor.

2.2. Primera generació: Escola anglesa i borgonyona (1410-1450)

Destaca l’aportació de l’escola anglesa a la polifonia renaixentista. L’escola anglesa,

des del segle XIII ja mostrava un tendència a favor de la textura homofònica i amb
l’aparició d’intervals de sextes. Destaquen compositor com Dunstable. A principis del
segle XV canvia de nou el significat de Motet, i retorna a ser una peça de caràcter
religiós. Especialment important es l’ús del faburden. Es tracta d’una pràctica
improvisatoria que es partia d’una veu amb una melodia (la veu central), sobre la qual
s’improvisava sobre el baix (faburdener), que cantava intervals a uníson o una tercera
per sobre del cant preexistent, i sobre aquesta nota figurada, havia de cantar una
cinquena més greu. Així apareixen acords amb sisenes, que caracteritzen la sonoritat
anglesa.

Aquesta tècnica passa al continent a l’escola de borgonya, sota el nom de fauxbordon,

que consistia en un cantus firmus i altres dos cants un sisena i una quarta per sota
d’aquest. S’usa en petites parts de les composicions. Un exemple és Ave Maris Stella,
motet de Guillaume Dufay (1397-1474), principal compositor de l’escola de borgonya.
Primerament se’ns presenta el tenor, i ràpidament adopta la tècnica de l’estil anglès,
amb un control de la dissonància, i l’ús d’acords invertits que donen aquesta sonoritat
de sextes.

Al segle XIV els principals centres musicals es situen al nord de França: Avinyó i Itàlia.
Durant el regnat de Valois, Borgonya es l’àrea més prominent del nord-oest francès, i
entre les seves terres s’inclou la zona flamenca. El centre musical es centren
principalment a Brussel·les, Bruges, Arràs, etc. La cort de Carles I de Borgonya la cort
pren caràcter internacional i té molta influència en l’establiment de les formes
musicals europees i representa l’estil internacional europeu.

Dufay, d’origen belga, va formar part de moltes capelles musicals. La seva obra destaca
per mantenir característiques de l’estil medieval i també innovacions renaixentistes.
Una altra obra seva és el motet Nuper rosarum flores. Aquest motet fou compost per
consagrar la Catedral de Santa Maria dei Fiori, amb la seva nova cúpula de
Brunelleschi. I la composició es un motet isorítmic, que busca fer una clara referència a
la construcció de la catedral fent ús d’aquest estil més antiquat. S’usa l’organització de
4 veus. [PDF Nota 3 Alan Atlas Capítol 17.]

Al segle XV es desenvolupa la missa cíclica, a partir de material preexistent.

- Missa de cantus firmus: Totes les parts de l’ordinari tenen el mateix tema
amb el tenor.
- Missa de paràfrasis: Totes les parts de l’ordinari de la missa parteixen del
mateix cantus firmus usat de manera polifònica
- Missa de paròdia: Totes les parts de l’ordinari de la missa utilitzen material
preexistent provinent d’una mateixa obra polifònica.

De Dufay, cal destacar la missa de paròdia, L’homme armé, extremadament popular en

el seu moment d’estrena, i basada en un cant popular.

2.3. Segona generació: Escola franco-flamenca (1450-1480)

Destaca a Ockeghem, principal compositor de l’escola flamenca, en ple renaixement

musical. S’arriba a culminació de la complexitat de l’escola franco-flamenca. El seu estil
fa un ús elevat de recursos tècnics i destaca pel pensament horitzontal, amb una
important independència de veus i un estil més contrapuntístic. No hi ha ja un
predomini del cantus. Destaca la Missa Prolationum.

Ockeghem fa ús de diferents mensuracions en la mateixa obra generant un cànon

entre les pròpies veus, que s’interpreten amb els diferents compassos indicats alhora.

2.4. Tercera generació: Escola franco-flamenca (1480-1520)

El principal compositor d’aquesta escola és Josquin des Prez (també destaquen Brunel
o Richafort).

Destaca l’Ave Maria... Virgo Serena de des Prez. Josquin usa un elevat nombre de
recursos per a l’entrada en contrapunt imitatiu de les veus. Destaca també l’ús de
l’estil anglès. [Alan Atlas Capítol 18]

Se trata de uno de los motetes más famosos de su autor, y quizá una de las obras más
conocidas del Renacimiento. Esta obra fue considerada por Glareanus como modelo
del modo hipojonio no transportado, con finalis en do, modo XII en la clasificación en
doce modos que este autor realizó en su obra Dodecachordon (1547). Este modo, junto
con su pareja auténtica, el modo jonio, son los antecesores de nuestro do mayor.

Aquest estil es anomenat pel teòric Glareanus, com l’ars perfecta, al seu tracat
Dodecachordon (1547). Es caracteritza per la tècnica d’imitació continua com a
element estructural bàsic de les obres, substituint el que havia estat una relació
jeràrquica entre veus per a un sentit de més homogeneïtat. És un estil vertical, acordal,
amb un major sensibilitat per a centres tonals.

Destaca de Josquin també la Missa Pange lingua.

2.5. Quarta generació: Escola francesa i flamenca (1520-1550)

Generació post-josquin. Destaquen Clemens, Gombert i Cristóbal de Morales. S’imposa

completament la missa de paròdia. Es recupera una certa complexitat i densitat prèvia
a Josquin. Un exemple és la Missa Quaeramus cum pastoribus, inspirada en un motet
de Jean Mouton. [Nota 3.2]

2.6. Cinquena generació (1550-1600)

La cinquena generació es veu molt afectada pel context del segle XVI.

 XVI: crisis ideológica y espiritual.

o (ya antes) 1453: Cisma entre Iglesia Oriental (ortodoxa) e Iglesia
Occidental (catolicismo)
o Alemania: Martín Lutero
 1517: 95 tesis de Wittemberg.
 1524: crea los Achtliederbuch (corales alemanes para la liturgia).
 1530: se implanta la reforma (dieta de Augsburgo).
o Francia: Calvino.
o Inglaterra: Enrique VIII (reinó entre 1509-1547):
 1535: rompe con la Iglesia Católica y forma la Iglesia Anglicana.
 Book of Common Prayer (música de Marbeck). --> Anthem
 CONTRARREFORMA: EL CONCILIO DE TRENTO
o Se convocó en 1536 y después entre 1545 y 1563.
o Música: sesión XXII (también en sesiones XXIV y XXV y clausura), y en los
sínodos provinciales (post-trento).
o Preces pro Concilio de Jacques de Kerle.

Al concili es debat el paper de la música en la religió católica. Es crítica el dens

contrapunt i es busca prioritzar el text. S’acaba imposant l’estil clar de Palestrina, gran
representat de l’escola romana. Desenvolupa principalment el gènere religiós. Des del
concili s’estableix evitar música profana i música instrumental a la litúrgia, i prioritzar
el text. Palestrina és la continuació de Josquin Desprez.

2.7. La música profana al segle XVI

El renaixement es caracteritza per generar escoles nacionals a nivell de música

profana. Sense estar sotmesa a tantes normes, permet desenvolupar més recursos i
són obres més experimentals.
A França destaca per exemple la chanson, amb Janequin com a representat de l’escola
francesa: La guerre: la bataille de Marignon. La música profana presenta unes textures
més clares i senzilles, més acordals, i en especial es fa ús de la representació icònica.

A Espanya destaquen dos gèneres: el villancico (gènera paralitúrgic, en forma de

cobles) i la ensalada, amb Mateo Flecha el Viejo com a representant. Eren obres que
presentaven una combinació d’estils i idiomes.

A Itàlia destaca la frottola, la villanella i el madrigal. Sovint aquestes obres eren escrites
per veu i llaüt o instrument de corda polsada.

2.7.1. Innovacions principals: Retòrica i expansió tonal

Al voltat 1550 es pren consciència de novetat, que es troba manifest en:

- L’antica musica ridotta alla moderna practica, 1555, Nicola Vicentino
- Musica nova, 1559, Adriaan Willaert.

Tècnicament es produeix una expansió de l’espai tonal. S’experimenta amb les

diferents afinacions, i es desenvolupen nous sistemes. Es produeix una especialització
dels cantors i instrumentistes. Un clar exemple és l’Archicembalo, de Vicentino. En el
seu tractat, Vicentino defensa recuperar les pràctiques de la música grega i romana, i
justifica l’ús dels gèneres cromàtics i enharmònics.

L’expansió tonal està relacionada amb la retòrica. Al segle XVI es posa de moda el
Instituciones oratorias de Quintilià. Dels fragments dedicats a la música, se’n desprèn
que cal relacionar la música amb el text, la música ha de causar afectes.
[Text de Quintilià Nota 3.3]

La música passa a ser part de les arts escrites, i es deixa de relacionar amb les ciències.
Es desenvolupen normes de retòrica, i se’n troben també a la música.

Principalment trobem aquesta relació entre música i text en el madrigal. Sorgeix de la

frottola, però molt més refinat i amb textos més complexes, amb predilecció per a
poemes de Petrarca. Es desenvolupa principalment a finals del segle XVI i a principis
del segle XVII.

Un exemple de la segona generació de madrigalistes és Luca Marenzio: Scaldava il sol:

Els madrigals segueixen dues tendències, la representada per Carlo Gesualdo i la de
Claudio Monteverdi.

Gesualdo destaca per tenir un estil exagerat, i porta la retòrica, dins d’un llenguatge
renaixentista, fins a un extrem. Es un estil molt peculiar, que es justifica amb el fet de
ser aristòcrata i no necessita mecenes. Destaca l’obra Moro, lasso (1611):

Gesualdo alterna passatges més homofònics amb d’altres de textura més

contrapuntística. Fa un ús elevat del cromatisme, i mitjançant l’ús de la atonalitat
triàdica, per ser acords tríades sense una direcció concreta, i amb una intenció
clarament retòrica. Un exemple es el principi. Destaquen però altres passatges, com el
Echi mi può dar vita, que té un moviment que representa amb un melisma sobre la
paraula vita.

Se’l considera el màxim exponent del manierisme musical. Aquest estil surt d’imitar
l’estil dels grans mestres, que posteriorment s’entén com una reacció contra l’ideal de
bellesa classicista.

3. Barroc
3.1. Primer barroc: Monteverdi (1567-1643) i l’òpera

Destaca la controvèrsia Monteverdi-Artusi. El teòric Artusi, crítica el madrigal Cruda

Amarilli. Al 1607, el germà de Monteverdi, publica com a resposta, una defensa de
Monteverdi i basant l’ús de la dissonància en la retòrica, i on fa diferència entre la
prima prattica i la secunda prattica. [Nota 3.3].

Històricament anem cap al poder absolutista. L’art esdevé polític, i molt recarregat. És
un art extremadament teatral, que busca connectar amb les emocions, mitjançant la
retòrica, els clarobscur, etc. Es més artificial.

[Comparació de Bukofzer Nota 4.1] Es desenvolupa el baix continu (un instrument

harmònic i un instrument baix) , i diferents estils més propers als nostres.
Cronològicament tenim:
1. Primer barroc: 1600-1630
2. Barroc mitjà: 1630-1680
3. Últim barroc: 1680-1730
4. Transició: 1730-1750

L’escola veneciana
Destaca per la policoralitat, que desenvolupa un estil antifonal. Destaca Willaert com a
primer en usar la sonoritat de Sant Marc de Venecia. Després destquen especialment
els Gabrielli [https://es.wikipedia.org/wiki/Estilo_policoral_veneciano]. D’aquí sorgeix
el stile concertato. [https://ca.wikipedia.org/wiki/Concertato]

L’altre estil que destaca es el stile rappresentativo:

Estil vocal sorgit del conjunt de peces dramàtiques de les primeres dècades del segle
XVII en què les paraules havien de ser acompanyades per una única melodia que donés
rellevància als sentiments continguts en el text. Fou un dels principis de la Camerata
Fiorentina i G. Caccini usà aquest terme per primera vegada l’any 1600 en el títol i
dedicació de la seva òpera Euridice. De fet, en el decurs del primer terç del segle XVII
era una denominació més o menys intercanviable amb la de stile recitativo. Fou C.
Monteverdi qui, amb les seves obres dramàtiques, anà més enllà en l'stile recitativo -
narratiu- i el transformà en l'stile rappresentativo -descriptiu-, que permetia més
flexibilitat en l’ús dels recursos compositius, com ara el tractament de la dissonància i
de les tonalitats com a expressió d’esdeveniments, sentiments i emocions,
expressivitat que quedava corroborada, també, amb l’ús de la llibertat rítmica i de les
irregularitats en el fraseig, llibertats compositives que estaven en clara consonància
amb l’estètica barroca dels sentiments.

L’estil representatiu esta clarament relacionada amb el naixement de l’òpera. Trobem

la cuna en la Camerata Fiorentina (1573-1587/1588).
Es busca acabar amb el contrapunt a favor de la melodia. Galilei diu que per poder
expressar realment els sentiments amb la música (retòrica) cal abandonar el
contrapunt. S’ha de prioritzar la melodia.
D’aquests experiments sorgeix la primera òpera: Daphne (1598) de Peri, així com la
que es conserva, Euridice (1600). La camerata busca recuperar la tragèdia grega.
També destaca l’obra de Emili de Cavalieri, considerat el primer oratori de la història.

L’estil recitatiu és un estil que pretén imitar les inflexions de la veu parlada. Sovint són
en compàs binari, i amb certa llibertat del tractament dels compassos. [Text del pròleg
de Peri, Nota 4.1].

Al 1607, sota les ordres del duc de Mantua, escriu l’Orfeo, amb llibret de Striggio.
Monteverdi deixa més de costat l’estil recitatiu fent ús de formes tancades (forma
chiusa). És combinen aquestes formes, que aporten varietat a l’òpera (poden ser àries,
cors, duets, etc.). Amb Orfeo Monteverdi escriu la primera obertura de la història,
usant el toc de caça del duc. S’imposa un efecte estereofònic iniciat amb la
policoralitat veneciana. Destaca el fet que Monteverdi especifica els instruments, amb
cordes, vent metall i el baix continu (entre els quals hi ha Orgue de regalia). Arias molt
virtuosístiques. L’òpera, a partir del barroc mig, esdevé popular, i que es programa en
teatres públics. Sobretot es situa a Venecia i Nàpols, amb una barreja de serietat i
còmica. Es produeix una èmfasi en la veu.

Monteverdi acaba desenvolupant un llenguatge molt propi, i desenvolupa el stile

concetato, per poder expressar el sentiments de agitació. [Nota 4.1]. Però també
desenvolupa a fons també el stile concertato. N’acaba fent un síntesi d’aquests estils, i
un exemple és Lamento della nimfa, amb text de Rinuccini. El trobem al vuitè llibre de
madrigals, 1638. Madrigal amb 3 veus (4 quan entra la soprano), i baix continu,
clarament estil barroc. Amb una clara influència de la retòrica, amb l’entrada de nimfa,
canvia l’estil, i apareix el baix de lament, que es tracta del tetracordi frigi, que apareix
de forma obstinada. I la nimfa, canta com si fos un recitatiu, el seu lament.

3.2. El barroc francès

El barroc francès esta vinculat amb la dansa i el ballet, de molta importància en la cort
francesa. La dansa esdevé primordial sota el regnat de Lluis XIV (1638-1715), que rep el
nom del rei Sol a l’interpretar a Apol·lo al Ballet de la nuit, al 1653 (ballet de 13 hores).
Passa a identificar-se amb Apol·lo, el centre de l’univers.

França és un estat molt centralista, i la cort determina l’estètica que predomina al

territori. La cort de Lluís XIV tenia diverses institucions dedicades a la música:

- Musique de la Grande Ècurie

El conjunts de vents i percussió que principalment tocaven a l’aire lliure en
festivitats. És crea l’instrument de l’oboè i el fagot. També és molt
important l’ús de la trompeta, que amb la seva sonoritat militar,
influenciarà l’obertura francesa.
- Musique de la Chambre
o Els 24 violins del Rei
Considerada la primera orquestra professional de la història. Lully
esdevé director, i n’amplia les dimensions [Nota 4.2]
 o La bande des Petits violons
L’orquestra que acompanyava el rei en els seus viatges.

Lully escriu en textura de 5 parts, adaptada a aquestes orquestres. A la cort

també es desenvolupa música per a instrument solista, especialment el
clavecí i la viola de gamba.

- Chapelle Royal (música religiosa)

- Académie Royal de la Musique (1669)

La principal figura del barroc francès és Lully. Desenvolupa l’estil d’obertura francesa,
que trobem el seu origen en Lully. L’obertura té 3 moviments, un aire lent, pompós,
marcial. El segueix un aire ràpid, normalment fugat a 3 veus. Finalment es torna a
repetir el aire lent. És produeix també la inegalitê.

Es desenvolupen també tres gèneres al teatre musical:

- Ballet de cour: Comprenia musica vocal, instrumental, poesia i recitals.
[https://es.wikipedia.org/wiki/Ballet_cortesano]

- Comédie-ballet: Sorgeix amb Molière. És drama musical que barreja dansa i

música en una acció única. Molière col·labora molt amb Lully i Beauchamp, i
les obres presenten personatges quotidians.

- Tragédie lyrique: Sorgeix com a reacció a l’òpera italiana. El cardenal

Marenzio intenta introduir l’estil italià sense èxit. Davant d’aquests intents,
apareix la proposta francesa Pomone, de Cambert i amb llibret de Perrin.
Davant l’èxit, i la predelicció del rei, Lully obté el monopoli de la producció
operística. Lully, amb text de Quinault (amb qui col·laborarà molt) fa les
primeres tragédie en musique, la obra Cadmus et Hermione. El gènere
presenta totes les característiques franceses, amb personatges mitològics, i
temes que busquen alabar el rei. La dansa segueix tenint un paper molt
important, s’imposa l’estructura de 5 actes, i destaca en especial el
tractament del text. Els recitatius francesos s’escriuen amb canvis de
compàs. La base del recitatiu francès és la prosòdia de l’idioma.

La dansa té influència també en la música instrumental: la forma de la suite:

- Preludi o obertura (simfonia) a l’estil de l’obertura francesa
- Allamande: temps moderat
- Courante
- Sarabande
- Gigue

[Nota 4.4]

3.3. Òpera seria i teoria dels afectes

L’òpera italiana al segle XVII: Òperes molt variades, amb molta acció, sovint de caràcter
mitològic. El centre artístic era Venècia, especialment per l’època del carnaval. Destaca
el teatre de San Cassià (primer teatre públic per representar òperes), tot i que també
arriba a altres ciutats.

Es desenvolupa una òpera argumentalment difícil, amb moltes trames, i una barreja
d’òpera còmica i seria. Destaca La Calisto de Francesco Cavalli, venecià, i principal
compositor d’òperes italianes del segle XVII.

Degut a aquest caos i laxitud moral, a finals del segle XVII es produeix una reforma de
l’òpera per part de La Accademia degli Animosi (1680-1706), amb Apostolo Zeno i
Pietro Metastasio al capdavant (Metastasio i Zeno, grans llibretistes, molt influents) .
Reforma de caràcter neoclàssic, recuperant les unitats que s’atribuien a Aristòtil:

- Unitat temàtica
- Unitat local
- Unitat temporal

Separació clara d’òpera còmica i seria. La separació duu l’òpera seria a identificar-se el
caràcter barroc més antic, mentre que la còmica s’associa al nou estil galant.

L’òpera seria prioritza una temàtica mitològica, sense temes còmics, i que busca
justificar el sistema absolutista. Té una estructura molt clara, una alternança entre
àries i recitatius (menys moviment o més moviment). Prenen moltíssima importància
els afectes. Es busca ajustar la música a les passions de cada trama.

[Carta Scarlatti Evernote]

Les àries busquen representar una única emoció, són estàtiques i busquen una
exagerar per transmetre sensacions al públic. O en alguns cops, 2 emocions molt
contrastades.

[Tractat de les passions de l’ànima, Descartes]

Ària de Giulio Cesare in Egitto (Händel): “Piangerò la sorte mia”

Handel contraposa 2 elements, fent ús de l’ària da cappo, amb forma ABA, i la segona
repetició amb més lluïment vocal.

Contraposició de 2 emocions clarament diferenciades. A nivell de context, Cleòpatra es

presonera i creu que Cèsar a mort. Ens trobem amb un recitatiu sec, que desenvolupa
la perdició.

La primera part representa el plor (3 primeres estrofes) i la segona part, precedida per
un ma (però), tenim un caràcter completament diferent.
Tenim un adagio lent en Mi major! Modulem a Si M. Handel representa el plor i el dol,
amb un baix semblant al baix de lament. (Que a apareix més endavant).

La segona part es agitació, amb una acompanyament instrumental agitat (similar a

l’estil concitato de Monteverdi). Busca agitar als seus enemics com a fantasma.

3.4. La música instrumental italiana de l’últim barroc

A Itàlia es produeix un progres important amb els instruments de corda. Es

desenvolupa un nou estil instrumental (desenvolupat principalment per Corelli) que té
molta influència als compositors posteriors, i també principalment pel
desenvolupament de formes musicals molt rellevants per a la història de la música (el
concerto grosso i el concerto per a solista).

S’impulsa la família dels violins, amb importants luthiers a la conca del Po (Cremona,
Bolonya, Venecia, etc.).

Corelli destaca per l’estil harmònic normalitzat: un estil amb cadències molt clares,
unes resolucions molt clares de les dissonàncies mitjançant progressions harmòniques,
claretat melòdica i dinamisme rítmic. Gasparini, alumne de Corelli, plasma la seva
aportació amb l’obra L’armonico practico al cimbalo, 1707. [Nota 4.4]. També
desenvolupa el tipus de frase, que anomenem Fortspinnung. Pren importància a tot
Europa, i en especial al barroc alemany.
- Antecedent: exposició del motiu
- Fortspinnung: desenvolupament del motiu (per progressions sobretot)
- Epíleg: secció cadencial

D’altra banda, les frases de obres provinents de aires de danses són més quadrades i
fixes, regular.

3.4.1. Principals formes

- Trio sonata: Normalment dos violins i baix continu (violoncel + clavecí/orgue)
o Sonata da chiesa: Moviment de caràcter abstracte: lent, fugat,
andantes, etc. Acompanyades d’orgue.
o Sonata da camera: Basades més en les danses de la suite. (Partita a
Alemanya)
- Sonata per a violí (no són sonates clàssiques!): desenvolupen de les tècniques
virtuosístiques.
- Concerto grosso: El primer l’atribuïm a Stradella (1680), però Corelli és qui el
formalitza i li dona el nom. Són obres que provenen del stile concertato, i es
produeix un diàleg entre l’orquestra (ripieno) i un grup d’instruments solistes
(concertino). Un exemple és l’Op. 6 núm. 9 de Corelli. El concertino podia tenir
el seu propi continu. Corelli influencia molt les generacions següents.
- Concert per a solista: Un o dos instruments solistes acompanyats d’un conjunt
de corda. Els primers escrits per a trompeta, Torelli, 1690 (escola trompetista
 de Bolonya), destaquen també els seus experiments, el primer en escriure
concerts per a violí.
Seguidor d’aquest estil fou Antonio Vivaldi (1678-1741). És important l’ús del
ritornello en els concerts de Vivaldi. També s’imposa l’estructura de ràpid-lent-
ràpid.

Op. 3 núm. 3: Concert per a violí, primer moviment:

El ritornello inicial presenta temes molt importants pel desenvolupament de
l’obra. El tema B es en estil clarament de fortspinnung. [Esquema Nota 4.4].

Destacar les formes desenvolupades al barroc (binaria/ternària)