1. Escolliu un dels protagonistes o gèneres i expliqueu qui o què era.

Comenteu la seva relació amb la música i dansa i com apareixen a la

pel·lícula.

Jean Baptiste Lully (1632-1678), violinista, passà del més humil ofici de punxí de
Maria de Borbó-Montpensier a ser l’amo musical de tota França. Dansaire i músic de
Lluis XIV, acabarà sent compositor de cambra i director dels ballets reals
(Sobreintendent de la Música de Lluis XIV). Lully i Molière van col·laborar en la creació
de la comèdia-ballet, unió de música, poesia i dansa, produint obres com El burgès
gentilhome. Lully, habituat aquest estil, al principi fou contrari a l’òpera francesa. Tot i
això, amb el triomf de Cambert i Perrin, va canviar d’opinió. Comprarà així el privilegi
de Perrin sobre l’Acadèmia per poder representar òperes a Paris. També obtindrà
l’exclusiva d’impressió, convertint-se en un oligarca de tota la música francesa. Així
doncs, durant la seva tirania musical no sonarà el nom de cap músic destacat.

El nou estil que adoptarà que anomena tragédie lyrique, superarà a nivell poètic a les
òperes italianes, amb llibrets de F. Quinault, que partien d’obres cèlebres dels literats
Corneille i Racine. Destaquen entre les seves òperes Armida, Cadmo i Alceste. Es
característic del seu estil la importància de la melodia i l’expressió dramàtica: àries
breus, importància i major freqüència de les danses, major ús de música instrumental
(sobre tot de cordes) i major comesa als cors. A Lully se li atribueix el
desenvolupament de l’obertura instrumental en l’òpera: introduïda per un primer tros
lent i rítmic, seguit per un de més mogut i melòdic (i contrapuntístic), per retornar al
primer. Aquesta obertura, diferent de l’obertura italiana, serà utilitzada per Bach i
Handel.

Després de la mort de Lully és produirà un certa tensió entre els partidaris de l’estil
italià
(Charpentier, que composarà la música del Malalt imaginari) i els seguidors de l’òpera
francesa lullysta (Colaisse, Campra...) i que s’allargaran fins al segle següent amb
Rameau i la guerra del bufons, fins a Gluck.

Tot i que Lully és recordat principalment per la seva contribució a la música religiosa i
la música d’escena, en vida fou un ballarí reconegut (havent participat en la
representació de Le Ballet de la Nuit on Lluís XIV rebé el sobrenom de Rei Sol). Al
accedir a la cort francesa, Lully impulsarà el ballet com art seriosa, al mateix temps
que es crea l’Acàdemia de la Dansa. Al voltant de la seva figura es reuneix un cercle
artístic molt prolífic i important, del que en destaca especialment la combinació
Molière, Lully i Beauchamps, reconegut coreògraf, amb els qui desenvoluparà la ja
esmentada Comédie-ballet i més endavant l’Opéra-ballet. Entre les seves
contribucions també es troba la creació d’una companyia de dansa com a part de
l’Académie Royale de Musique (1669), actualment coneguda com el Ballet de l'Opéra
national de Paris, la companyia de ballet més antiga encara en funcionament.

A la película Le roi danse podem observar de forma clara tots aquests aspectes de la
vida de Lully. La importància de la dansa per al compostior es veu plasmada des del
primer moment, amb l’escena inicial, amb un Lully convalescent degut a la grangena, i
negant-se a que li amputin la cama. La pel·lícula es desenvolupa principalment al
voltant de la figura de Lluís XIV, i el progressa a través de les etapes de la vida rei.

Per a mi, la pel·lícula representa de manera versemblant tot el caràcter polític de la

cort, i com les guerres de poder afecten tot el món cultural de la societat francesa.
Se’ns presenta un Lully que comença com a protegit del jove rei, en un caràcter
primordialment cerimonial. No és fins que Lluís s’imposa a la seva cort de ministres
que Lully desenvolupa tot el seu potencial. És durant aquest període que Lully
desenvolupa una relació amb Molière, relació que es primordial en l’obra del
compositor. No és fins que es comença a perdre el vistiplau del rei que les coses
trontollen. Davant d’aquest perill, amb un rell més envellit, i sense interès aparent cap
a la dansa, veiem com Lully dóna l’esquena a Molière per assegurar-se el favor del rei
(especialment perquè Molière es cada cop més controvertit).

Amb aquest pas, neix la tragédie en musique (o tragédie lyrique), el tipus d’òpera que
predominarà a l’escena francesa al llarg del segle 17 i gran part del 18. Es destaca
per la seva estructura, de 5 actes i especialment per la intensitat dramàtica de la
música. Lully aconsegueix la unitat dramàtica al unir música amb comèdia i ballet. Cal
destacar el paper polític de l’obra, sovint precedida de pròlegs que buscaven enaltir la
figura del monarca (Lluís XVI). Lully va escriure la seva primera òpera Cadmus et
Hermione al 1673. És potser aquesta la part la que surt menys representada a la
pel·lícula.

2. Quin paper creus que tenien la música i la dansa a la cort de Lluís XVI?

És evident que la música, dansa i teatre jugaven un rol crucial a nivell polític a la cort
francesa. En la pel·lícula es veu reflectit el debat moral que segueix les obres de
Molière. D’altra banda, Lluís XIV és va caracteritzar per acumular poder i deixar enrere
el feudalisme a favor de l’absolutisme. La principal manera en que va aconseguir
reduir poder de la casta noble francesa fou recloure-la al Palau de Versalles. Aquí se’ls
feia participar en una espècie de competició (en general de ball i acompanyada de
música) per aconseguir els favors dels reis. Al voltant de la cort es professionalitza el
ballet i s’impulsa el caràcter nacional de música francesa, amb el desenvolupament de
gènere estrictament restringits a França. Així doncs la música i dansa no només era un
acte cultural, sinó una eina de control intern i una proclamació nacional enfront la resta
de potències europees.

3. Fonts
 The Australian Ballet (3 de gener de 2022), Ballet’s grandfather: Jean-Baptiste
Lully, australianballet.com
https://australianballet.com.au/behind-ballet/ballets-grandfather-jean-baptiste-lully
 Pérez, Mariano (2002), El universo de la música, Musicalis S.a, pp. 294-296,
ISBN 9788493006013
 Hilton, Wendy. “Dances to Music by Jean-Baptiste Lully.” Early Music, vol. 14,
no. 1, Oxford University Press, 1986, pp. 51–63,
http://www.jstor.org/stable/3127598.
 Warrack, John and West, Ewan (1992), The Oxford Dictionary of Opera, 782
pages, ISBN 0-19-869164-5
 Graham Sadler. Tragédie en musique. Grove Music Online. Oxford Music Online.
14 Feb. 2010