2.

El Barroc: Context i principals característiques

2.1 Context històric

2.1.1 Context general i desenvolupament a Itàlia

El terme Barroc (del port. Barroco ‘pedra irregular’) es difon al segle XVIII amb el significat de
superlatiu de l’estrany i excés del ridícul. L’art barroc, sobrecarregat i extravagant, és considerat
una creació de mal gust, i en conseqüència desestimat durant els anys venidors. No serà fins a
finals de segle XIX, que la paraula haurà perdut la seva connotació negativa i serà utilitzada per
denotar el període històric que segueix al Renaixement i precedent de la Il·lustració. Situem
doncs el Barroc entre la segona meitat del segle XVII i els inicis del segle XVIII. Després d’una
etapa d’art classicista, neix sota una agitació explosiva un nou art, sumptuós i recarregat, tant
en les lletres com en les arts.

El Barroc neix a Roma, i per alguns historiadors esta lligat amb la Contrareforma de l’Església
catòlica. La seva primera expressió serà l’Església del Gesú de Vignola, i l’art serà difós pels
jesuïtes. Juntament amb el Manerisme (també influenciat per l’Església), es tracta de dos estils
que interpreten expressions extremes d’exaltació mística i que troben el seu exponent en la
pintura. Ara bé, el Barroc neix com un suprem esforç per injectar realisme a la corrent idealista
que representa el Manerisme. Tot i aquest misticisme, el Barroc coincideix amb una època de
laïcisme on abundaran tant els temes profans com els religiosos. La unitat religiosa es
contraposa a la llibertat de creences i la multiplicitat d’església nacionals protestants. D’altra
banda la Revolució científica iniciada al Renaixement troba els seus exponents en Newton,
Harvey, Bacon, Liebniz, Descartes etc. La unitat teològica perd terreny davant la pluralitat
científica.

L’etapa es caracteritza pel dinamisme que presentarà l’arquitectura, que analògicament veurem
expressat pel naturalisme i la mobilitat de figures en l’escultura i la pintura. L’èxtasi místics, la
teatralitat, el dramatisme.... Trobem doncs, tres corrents estètiques dintre la pintura italiana: la
tendència eclèctica i classicista dels Carraci, Reni, etc.; el realisme i tenebrisme clarobscurista de
Caravaggio; o l’escola veneciana i Pietro da Cortona amb els seu estil decoratiu.

El Barroc en la música arriba de forma endarrerida. Fins al segle XX, sota l’estudia de Riemann,
Adler, Moser i Sach no s’identifica aquest estil a nivell musical. Davant de la qüestió d’establir
un paral·lelisme entre les arts plàstiques i la música, trobem aquesta conjunció en la Camerata
Florentina renaixentista. Conseqüència d’aquesta reunió de poetes, músics i artistes a la
Acadèmia platònica, sota la protecció dels comtes Bardi i Corsi, és la voluntat de fer ressorgir la
tragèdia grega. Així doncs, a finals del segle XVI naixerà l’òpera, que florirà al llarg de segle XVII
i posteriors, amb influència de la literatura i poesia humanista. De temàtiques mitològiques, serà
en aquest incipient art on sorgirà l’estil musical que marcarà el Barroc.

El Barroc musical i artístic trobaran el seu paral·lelisme en diferents aspectes estilístics. En el pla
del color, es perd el valor de la línia i el pla renaixentista, que són substituïts pels afectes
lluminosos del clarobscur. El colorisme i lluminositat de l’escola veneciana de Tizziano tindrà la
seva influència en la escola musical que naixerà a finals del segle XVI, que ja portarà empremta
del Barroc. Igual que el pintor aprèn la importància del color com a forma d’expressió i
d’intensitat cromàtica, el músic aprèn també a utilitzar diferents grups tímbrics com a resultat
multicolorista de l’expressió. Del tenebrisme de Caravaggio, que busca la llum per a destacar
objectes, es desprèn l’ús d’efectes sonor-tímbrics que un conjunt produeix (abandonant
l’individualisme i els grups aïllats). La superficialitat renaixentista, on les línies es juxtaposen
sobre una superfície, sense jerarquia es substitueix per una noció complexa de la profunditat.
La jerarquia arquitectònica es anàloga a la supremacia que presentarà una de les línies
melòdiques sobre un fons harmònic (melodia acompanyada) que es desenvoluparà durant
aquest període. Envers l’estaticisme renaixentista apareix la dinàmica barroca. El agitat
moviment de la pintura, entrats i sortints arquitectònics, frontons trencats, etc. En la música
aquesta dinàmica es veu expressada a través de sonoritats fortes i pianos, en contrast de les
línies estàtiques i equilibrades de la polifonia del Renaixement.

El dramatisme, intens però amb un rerefons realista, esdevindrà també una característica
inherent del Barroc. Es busca representar, tan artísticament com musicalment, el sofriment
d’una època agitada a través d’expressions extremes. La tensió i contrast en l’òpera o de l’oratori
bíblic es troba també en la contraposició solista-orquestra (concerto grosso) i altres formes
musicals. En conseqüència de l’humanisme renaixentista, no només es busca l’expressió
emocional dintre l’obra, sinó que també es revalora la figura individual de l’artista. Es trenquen
amb els cànons artístics, i el músic virtuós substitueix al grup de coristes. L’expressió col·lectiva
canvia a favor de l’expressió dramàtica individualitzada. Es dona llibertat a l’artista, que és capaç
de trencar amb les formes clàssiques. Lligat a aquest individualisme està el virtuosisme i
l’ornamentació barroca, conseqüència de la llibertat d’expressió. L’exuberància decorativa en
l’arquitectura barroca, els interiors sumptuosos, la immensitat de la pintura, el sobrecarregat
decorat mural, etc., també es troba en la música, sobretot aquella eclesiàstica com en la teatral,
la instrumental i la vocal. La capacitat d’improvisació per part del músic està a l’ordre del dia,
que ha de ser capaç d’ornamentar i generar variacions al moment.
En conseqüència de l’exuberància barroca, aviat es podrà sentir en totes les arts un abús
ornamental. Aquest abús acabarà desvirtuant la línia constructiva d’aquest període artístic. El
desig de generar estupor es natural en els artistes del Barroc. Tot i això, les exageracions
virtuosístiques en alguns instruments i l’àmbit vocal van ajudar al desenvolupament tècnic
d’alguns instruments.

2.1.2 El Barroc a França

A través del segle XVII el Barroc es difondrà fora d’Itàlia i tindrà diversos graus d’influència d’un
país a un altre. A França però, el Barroc serà completament diferent a la resta del continent.
França es convertirà al segle XVII en el baluard del classicisme, predicant la simetria i la
proporció envers les exageracions barroques.

Sota el regnat de Lluís XIV, França viurà el segle de les lletres franceses, influenciant el
neoclassicisme a la resta d’Europa al segle venidor. Son les Acadèmies Franceses i la aristocràcia
franca les que dictaran les normes clàssiques (tres unitats de Boileau). Dintre d’aquest marc es
produiran les obres de Corneille, Racine i Molière, noms molt relacionats amb la música. D’altra
banda, en el camp artístic serà Le Brun qui dictamini les normes a seguir, mentre que en
l’arquitectura, Mansart i Perrault dominaran el camp. La màxima expressió en serà el Palau de
Versalles. Contrasta amb aquesta estètica classicista la exuberant decoració dels interiors. Neix
així també un nou gènere, el de l’escultura decorativa, al servei de l’ornamentació, sense
contingut i que girarà al voltant de la immensitat de Versalles.

En la pintura però, la influència del barroc italià, juntament amb la influència flamenca (Rubens),
posarà a França en debat entre l’estètica barroca i l’esperit classicista. Ens trobem amb una clara
influència de dues escoles italianes: el tenebrisme de Caravaggio i l’eclecticisme del Carracci.

La música també veurà afectada pel debat artístic, entre el barroc sumptuós o el classicisme
equilibrat. Totes les activitats artístiques, incloses les musicals, es centraran a la cort del Rei Sol.
S’importaran els models operístics italians, davant l’entusiasme per les comèdies-ballet de
Molière, amb música de Mazzarino, però que triomfaran amb Lully. Aquestes òperes, juntament
amb el gust per la dansa i el ballet facilitaran el desenvolupament de música instrumental i
cerimonial.

El segle XVIII francès estarà dominat pel Rococó, l’art refinat de saló del regnat de Lluís XV.
França esdevé al segle XVIII el far moral i intel·lectual que guiarà Europa, amb la seva llengua,
literatura, ideologia, vestits, etc. Les Acadèmies de Belles Arts estaran calcades a les de França.
La música de Remeau i Couperin serà interpretada i imitada a Alemanya i Itàlia, i Gluck triomfarà
a París.

El Rococó, l’art decoratiu i ornamental d’interiors farà un ús d’elements irregular, asimetries i

ondulacions, porcellana, etc. Exteriorment es manté el classicisme de Lluis XIV, però l’art es veu
influenciat per l’estil interior. La pintura es lliure de les regles del segle XVII, substituint grans
decoracions per tapissos i escenes bucòliques, pastorals i florals. L’art i l’ambient també
influenciaran la música, de caràcter més galant, frívol i sensual, d’ambient més lleuger i elegant.
El dramatisme i l’exaltació barroca s’oposen a la diversió i el joc de l’amor, a la gracia, la finesa i
la primor francesa.

2.1.3 El Barroc a Alemanya i el nord d’Europa

El Barroc penetra Alemanya de forma tardana, però fou acollit de forma molt favorable. La
primera meitat del segle XVII fou dominat pels factors politico-religiosos conseqüència de la
Guerra dels Trenta Anys. Degut a aquesta inestabilitat política, Alemanya es deixa influenciar
per corrents exteriors, com el barroc italià. Al nord es perfila el domini protestant, amb
influència també d’Holanda i Versalles. Al sud, el catolicisme triomfa per la seva proximitat amb
Viena (Fischer i Hildebrandt) i Baviera, on arriba la influència del jesuïtes. És des d’aquesta regió
que el Barroc es trasllada a Bohèmia. Musicalment, la influència italiana operística s’escamparà
des de Munich i Dresden (estil imitatiu italià). Només a Hamburg trobarem una escola nacional
d’òpera.

Al segle XVII però, la influència decorativa francesa serà major, fins a adquirir personalitat
pròpia, sobretot en el gènere instrumental. La primera meitat de segle serà dominada pels noms
de Handel i Bach, que representaran la culminació del Barroc, evolucionat de l’estil italià a l’estil
alemany, en la que la cantata, l’oratori i l’òpera es barregen amb la coral, la fuga i altres formes
instrumentals alemanyes.

Als Països Baixos, les lluites religioses del segle XVI també produiran una escissió en dos regions
i escoles. La flamenca, de caràcter catòlic estarà representada per Rubens i Jordaens. La
holandesa, protestant, trobarà el seu exponent en Rembrandt.

A Anglaterra, no serà fins la entronització de la Casa Hannover (1714) que la inestabilitat

religiosa i política, conseqüència de separació de l’església catòlica i la anglicana, no cessarà. El
gòtic haurà perdurat fins el segle XVII, barrejat amb influencies classicistes i manieristes. Fins al
segle XVIII doncs, la principal font artística i cultural es d’origen flamenc i francès. No serà fins a
Hogarth, Raynolds i Gainsborough, que apareix una escola anglesa, no del tot independent
encara. Així doncs, aquesta escena es pot transportar a la música, que al 1640 acaba amb
l’esplendorós madrigal, per substituir-lo amb “mascarades teatrals”, que acabaran sent meres
successions de danses sense valor substancial. La entronització de Carles II però, aporta
influència estrangera, sobretot francesa. Sota la influència de Purcell però, es produirà la invasió
operística italiana, amb Geminiami i Bonocini. La música anglesa, durant l’època de Handel
trobarà el gust en allò espectacular i grandiloqüent, representat per la música cerimonial i el
espectacle teatral de l’òpera.

2.1.4 El Barroc a Espanya

L’impacte cultural serà que és el Barroc serà molt notable a Espanya. Nascut del calor de Trento,
a Espanya aquest període estarà íntimament lligat a la Contrareforma, amb recolzament de la
Corona i la Companyia de Jesús. Igual que el Manierisme, el Barroc espanyol farà una
interpretació extrema de les expressions. Políticament, el Barroc coincideix amb la decadència
de l’Imperi espanyol. A mitjans del segle XVII l’hegemonia francesa s’haurà imposat
completament a l’espanyola. Així doncs, es donen dos postures. Representada per Quevedo, el
pessimisme i el fracàs es reflecteixen en les seves obres. Per contra, hi haurà aquells com Lope
de Vega, que preferiran refugiar-se en un món de ficció. El pessimisme serà representat pel
Conceptismo, de caràcter individualista, que durà a la representació de la corrupció moral de la
societat espanyola, mitjançant el teatre i la literatura (Tirso de Molina, Alarcón, Zorrilla,
Quevedo). D’altra banda, el Culteranismo, la evasió de la realitat, durà a un idealisme formal,
d’estètica sonora i literària, amb una gran musicalitat (Góngora). La Edat d’Or espanyola trobarà
el seu punt culminant amb Lope de Vega, Calderón de la Barca i Tirso de Molina, noms units a la
música (algunes de les seves obres anaven acompanyades d’aquesta).

El Barroc espanyol beu d’un misticisme dramàtic que té els seus precedents en Santa Teresa, El
Greco i Tomás Luis de Victoria. La pintura espanyola ocuparà un lloc preferent al segle XVIII, amb
exponents com Ribera, Murillo o Zurbarán. El pla realista-idealista dona lloc a un materialisme
hedonista però també a un visió ascètica de la vida, que es veurà reflectit en personatge de lacra
social (Lazarillo de Tormes). El realisme respon l concepte barroc de trobar plaer en el dolor. Així
doncs, es representarà el palpitant dolor de les verges i els Crists.

Així doncs, l’art i la música barroca buscaran emocionar i alhora asserenar l’ànima. Mentre que
a principis del Barroc encara s’admira l’estil clàssic, a finals de segle XVII i principis del XVIII, es
tendeix a l’exageració i la dinàmica. Així doncs, el segle XVIII serà una barreja d’influències
italianes i franceses, predominant aquestes últimes. Espanya acceptarà l’estil rococós, de
caràcter decoratiu. La relació amb França es fortificarà amb l’ascens de la dinastia borbònica.
Sota Felip V, el panorama musical patirà pressió per crear una escola nacional, encarnada pel
sainet i la Zarzuela.

2.2 Principals característiques

- La música profana domina sobre la religiosa.

- La música instrumental pren importància, independitzant-se de l’estil vocal.

- Major demarcació territorial i aparició de moltes escoles nacionals.

- Importància de les formes dramàtiques: òpera, oratori, cantata, etc.

- Preval la textura vertical i homofònica, però sense prescindir de l’estil polifònic.

- Es substitueixen els modes eclesiàstics pels modes moderns.

- Importància de compositor, que es consagra en els quatre generes: sagrat, profà, vocal i
instrumental.

- Ús del baix xifrat.

- Acompanyament de clavecí o orgue amb el reforç d’un instrument de corda greu (viola de
gamba o tiorba).

- Melodies amples, variades i amb ornamentació.

- Ritme vibrant amb dissenys persistents.

- Apareixen agrupacions d’estil concertant.

- Noves formes instrumentals: sonata, trio sonata, solo concerto, concerto grosso, obertura,
fuga. Es perfecciona la coral, la tocata, el preludi, la fantasia, la variació, etc.

-Noves formes vocals: Òpera, oratori, cantata (d’estils recitatius, amb i sense acompanyament).
Es perfecciones les formes renaixentistes com l’anthem, la mascarada, la missa, el motet o el
madrigal.