preveure la dicotomia entre dos temes contrastats (rítmic i melòdicament), que ens anuncia la

futura sonata clàssica. Per primera vegada ens trobem amb un virtuosisme al teclat amb
creuament de mans, atacs i arpegis vitals pel desenvolupament tècnic dels instruments de tecla.
Les seves sonates uneixen la gràcia i agilitat italianes amb el caràcter hispànic, de ritme alegre i
amb girs melòdics-modals, amb certa complexitat harmònica.

El Pare Antoni Soler (1729-1783) és potser el compositor espanyol més conegut del segle XVIII.
Neix a Olot, per d’infant passar per l’Escolania de Montserrat. Obté un parell de càrrecs a Lleida,
per acabar professant al Monestir de l’Escorial, on gràcies als seus contactes podrà estudiar a la
cort amb Scarlatti. Autor del tractat teòric La clau de la modulació, compondrà sis concerts per
dos violins, viola i clavecí, així com els concerts per a dos orgues i les seves importants 80 Sonates
per clavecí. Aquestes, al igual que les de Scarlatti, presenten un únic moviment amb dos seccions
(forma binària), amb un caràcter espanyol més contundent que el de Scarlatti.

5.6.3 La música instrumental a Portugal

A Portugal la figura més important de la música instrumental és Seixas, organista de la Sé de

Coimbra, a la Capella Reial i a la Sé Patriarcal de Lisboa. Les seves toccates per orgue i les sonates
bipartides no son una imitació de l’estil de Scarlatti, tot i que la influència es evident. També
destacaran Frei Jacinto i Sousa Carvalho (preeminent en el camp operístic). Xavier Baptista es
troba com a figura pont entre Seixes i el classicisme vienès.

6. El Barroc: Bach i Handel

6.1 La culminació del Barroc

El Barroc troba els seu punt culminant en les figures dels alemanys Bach i Handel. Tot i que no
inventaran noves formes i estils nous, perfeccionaran la música existent fins a arribar a un punt
exaltant, sabent amalgamar les diferents escoles europees per fer d’ells uns músics universals.
El nom de Bach, respectat immensament en la música, contrastà amb la intimitat que va viure.
La seva influència en el món clàssic ha estat immens, i es part de tots cànons genèrics en els
quals es va desenvolupar.

6.2 Bach

6.2.1 La seva vida

La vida de Johann Sebastian Bach (1685-1750) és molt severa. Estimat i apreciat com a organista
en vida, la seva música caurà en oblit durant 80 anys per ser ressuscitat per Mendelssohn al
1829. Provinent d’una família extremadament musical (entre tiets i fills podem traçar una
llinatge de 200 anys d’influència musical). Bach neix a Eisenach, al centre d’Alemanya. A l’edat
del 10 anys queda orfe d’ambdós pare i mare. Amb el seu germà, Christoph, organista, continua
els seus estudis de violí i orgue. Als 15 anys, abandona la casa del seu germà per ser cantor de
cor a Sant Miquel de Lüneburg, on estudia amb J. Böhm.

Acabats els seus estudis retorna a Turíngia on passarà alguns mesos com a violinista a servei del
Príncep de Weimar, fins que obté el càrrec d’organista a la església de Arnstadt. Al 1707 deixa
Arnstadt per la posició d’organista a Sant Blas, a Mühlhausen. Al mateix any es casa amb la seva
segona cosina, Maria Bàrbara Bach, amb qui tindrà 7 fills. Al 1708 retorna a la Cort de Weimar,
primer com a organista i després com a director de la orquestra de cambra. Des d’aquí rebrà
invitacions per tocar en altres ciutats i corts. La seva fama com a virtuós del clavecí i l’orgue
s’estendrà arreu. És aquí on compondrà molt música religiosa de cambra.

Després de nou anys a la Weimar, es trasllada a la cort del príncep Leopold de Cöthen. El príncep,
clavecinista, impulsarà la producció de música de cambra de Bach. És aquí on produirà algunes
de les seves obres mestres com sonates, suites, concerts, El clavecí ben temprat, etc. Viu en un
ambient extremadament familiar, però al 1720 mor la seva esposa. Bach, amb 4 fills vius, es
casarà aviat amb Ana Maria Wilcken, una soprano de la cort. Junts tindran tretze fills dels que
en sobreviuran cinc. Al 1722, amb la mort de Kuhnau, Bach es trasllada a Leipzig, on romandrà
la resta de la seva vida. Viatjarà poc i dedicarà la seva atenció a la composició de cantates i cors,
així com a l’educació musical d’infants i joves. Luterà, i profundament creient, superarà les
adversitats amb el cor de l’església.

El seu llegat musica serà excepcional, amb 6 fills i 4 filles que també es dedicaran a la música. Al
1748, comença a presentar ceguesa, que serà total a moment de la seva mort. Alguns dels seus
fills seran compositors eminents del període clàssic, con Philipp Emanuel, Frederick o Christian.

6.2.2 Característiques de la seva obra

Bach resumeix el passat dels dos segles precedents a la seva música. Amb un alt coneixement
del contrapunt i el moviment lineal de les veus, prolongant la polifonia gòtica-renaixentista amb
gran mestressa a través de la imitació, el cànon i la fuga, amb un repertori inexorable i
inigualable en aquest aspecte, reflectit en la música de la segona meitat de segle, que davant la
impossibilitat de superar les seves obres derivarà en nous terrenys. Al mateix temps que Bach
tanca un període, iniciarà també un nova època caracteritzada pel domini de l’expressió i les
construccions musicals. La riquesa harmònica de les seves obres i la formalitat d’aquestes són
encara els pilars de la música actual. De caràcter simbolista, Bach no es limita a decorar un text
amb frases boniques, sinó que posa èmfasi en el contingut de les paraules, l’expressió de les
quals intenta graduar mitjançant l’ús d’imatges sonores. Així doncs, el dolor és expressat per
una línia descendent cromàtica; la repetició de notes en moviment ràpid expressen terror; el
sentit d’eternitat o quietud també són expressats mitjançant imatges musicals, presents en els
seus preludis corals com en la seva música vocal.

La seva música posseeix l’austeritat de la música alemanya, però també la suavitat i quietud
típicament italianes. L’ús de dissonàncies dosificades en el relat harmònic sempre es resolen
feliçment, sense deixar a l’oient amb una sensació d’ansietat. La línia melòdica, combinada amb
notes ràpides està extremadament mesurada. Obres plenes d’emoció, misticisme i profunditat
constitueixen un repertori immens, que recorda a les construccions gòtiques. És veritat que la
seva obra conté dificultats interpretatives, per estar dirigida a instruments avui en desús; per
exigir virtuosismes encara avui difícils de superar, per la falta d’indicacions musicals, etc., però
també és un obra accessible, per la seva puresa i simplicitat, i la seva intensitat expressiva. És
per això, que els seus contemporanis el consideren un virtuós i no un líric de sentiment. Amb
raó però Goethe l’anomena oceà més que no pas riu, per la immensitat de seu geni.

6.2.3 Música vocal

L’obra vocal de Bach es redueix quasi tota ella al gènere religiós, ja que no escriu buscant la
glòria i l’interès del públic. Profundament humà, , místic i cristià, col·loca per sobre de tot
l’esperança de Déu i l’amor per la família. Les seves funcions com a mestre de capella es
redueixen a compondre series d’obres litúrgiques (cantates, passions, corals, etc.), que
s’executaven únicament a l’ocasió per les que s’havien composat.

La seva música religiosa pot arribar a ser molt dramàtica, que sense ser descriptiva, ens parla
amb lirisme i humanitat de l’alegria i sofriment dels cristià. El primer que cal considerar en la
seva producció religiosa són les seves 371 corals. Es tracta de melodies senzilles, a quatre veus,
amb o sense acompanyament d’orgue, en estil homofònic o vertical. Les Cantates potser
representen la part més extensa de la seva producció vocal. Algunes escrites pel culte luterà, i
altres, per diferents circumstàncies de la cort (cantates profanes). De les primeres escriurà 5
cicles complets per a diumenges i festius, sobrepassant el nombre de 300 obres. A vegades, com
la cantata-coral, un tema va saltant pels diferents veus i instruments per acabar amb un
majestuós coral harmonitzat. D’aquestes cal remarcar l’anomenada Acte tràgic.
D’altra part, cal remarcar que l’Oratori de Nöel no és més que una sèries de 6 cantates, on
s’alternen grans corals amb moments de repòs i meditació. Relacionades amb aquesta estan les
Passions de Sant Joan i Sant Mateu (d’entre les 5 que va compondre). La de Sant Mateu
constitueix una catedral sonora, de gran extensió: conté dos orquestres, dos orgues, dos cors i
solistes. Aquestes obres s’executaven durant els cultes de Setmana Santa, i un llibretista
confeccionava lliurement el text basat en el relat evangèlic.

Finalment, dintre la seva producció religiosa cal remarcar les seves quatre misses protestants i
especialment la seva Missa en si menor, composta per la cort catòlica de Dresden, i que
representa un compendi del millor material de l’autor.

6.2.4 Música instrumental

Bach va compondre també per gairebé tots les combinacions i gèneres instrumentals llavors en
ús, i on va aplicar els principis de imitació, cànon i fuga. Les seves preferències musicals es
centren, però, en l’orgue, i després el clavecí i l’orquestra de cambra. Al principi es veurà
influenciat per Pachelbel i Buxtehude. Més endavant, a Weimar escoltarem la influència de
Frescobaldi i també la de Corelli i Vivaldi a Cöthen. Tot això configurarà l’estil i personalitat única
de Bach, associada a la seva estada a Leipzig.

Les obres per orgue s’acostumen a desenvolupar en dos parts: el preludi (substituït a vegades
per una fantasia o toccata) i la fuga. La primera part, més lliure, mentre que la fuga era més
elaborada. La seva producció orgànica inclou 60 peces d’aquest tipus, també sis sonates a 3 veus
i unes 150 corals, transcripcions de cinc concerts per orgue. Cal destacar la Passacaglia en Do
menor i fuga, que són com unes variacions sobre un tema obstinat que precedeix a la fuga.

És considerable també la seva producció per clavecí. Les seves obres solen revestir la forma de
preludi i fuga o la de sonata i suite. Entre les primeres ressalten els 48 preludis i fugues en dos
llibres del Clavecí ben temprat, escrit pel seus alumnes. Pel que fa a les seves sonates, engloben
diversos estils i influències: sis suites franceses, sis suites angleses i sis suites alemanyes que
anomena partites), on predomina l’estil de l’època, una sèrie de danses estilitzades amb divisió
de dos seccions per cada. Destaquen també les invencions i simfonies, a dos i tres veus
respectivament. Finalment estan les immenses Variacions de Goldberg, 30 variacions d’un tema
escrit pel seu deixeble.

Pel que fa a la música de cambra, Bach deixa un repertori d’obres per a diferents combinacions
instrumentals: sonates per a violí, sonates per a clavecí i flauta, per a clavecí i viola, etc. Els
concerts, en forma de diàleg, constitueixen un part important del seu repertori. Destaquen els
sis Concert de Brandenburg, o els concert per a violí.

L’extensa obra de Bach i la seva genialitat poden resumir-se en dos obres gairebé pòstumes de
Bach. Són l’Ofrena Musical i l’Art de la fuga. La primera és una col·lecció de peces a l’estil
contrapuntístic, molt refinat, basades sobre un tema per improvisar que li va donar el rei
Frederic II de Prússia. La segona obra és una col·lecció de fugues i cànons basats sobre un mateix
tema, que esgota tècnicament totes les combinacions imaginables. L’obra està inacabada, però
l’última fuga, presenta un tema secundari que inicia amb el propi nom de BACH.

6.3 Handel

6.3.1 La seva vida

Georg Friedrich Händel (1685-1759) és l’altra gran figura alemanya i barroca contemporània a
Bach. Neix a Halle, fill d’un cirurgià amb poc interès a la música. A l’edat dels 12 anys, el seu pare
es mor i podrà dedicar-se a la música. Influenciat per Mattheson, aviat escriurà les primeres
òperes pel teatre d’Hamburg. Entre el 1707 i 1710 visita Itàlia, on representarà amb èxit
bastantes òperes, i acabarà passant per Londres, on brillarà com a organista i operista, fins a ser
considerat com el successor de Purcell. Compartirà així la seva vida entre Anglaterra i la Cort de
Hannover a Alemanya, al que estava adscrit, fins que l’Elector d’aquesta Cort queda proclamat
Rei d’Anglaterra. Amb aquest fet situarà definitivament la seva residència a Londres. Aquí
fundarà la Reial Acadèmia de Música, per la representació d’òperes, a la que s’afegiran altres
companyies particulars a base de músics italians. Amb elles desplegaria una gran activitat
operística.

Al voltant de 1740, Handel abandona l’òpera davant l’èxit que van tenir els seus primers oratoris,
gènere que li donaria gran fama. Seguirà donant concerts fins poc abans de la mort tot i la seva
ceguesa, i al morir, els anglesos l’enterraran a l’Abadia de Westminster.

6.3.2 El seu estil

Es difícil definir l’estil handelià, ja que aquest geni fou capaç d’adaptar-se amb facilitat a tots els
estil, circumstàncies i llocs pel que va passar, assimilant-los per fondre’ls com un potent i
personal creativitat. Així la seva obra combina la gracia operística italiana amb la majestuosa
brillantor anglesa. Moltes de les seves obres estaran supeditades als gusts i les modes del públic,
ja que Handel buscarà el clam del públic, i als recursos instrumentals i vocals dels que disposava.
En general però, la majoria de la seva producció, especialment els oratoris, es caracteritzen per
la brillantor i teatralitat, la sonoritat clara i la justesa rítmica. Aquesta pompositat que defineix
al Barroc de l’època, no significa afectació i artifici, sinó potència, brill i equilibri. Amb mitjans
simples va aconseguir obtenir els efectes més grandiosos, capaços d’aixecar l’entusiasme de les
grans masses.

6.3.3 La seva obra

La producció operística serà el centre de l’obra de la Handel durant la primera etapa de la seva
vida, fins al punt de compondre entre dos i tres òperes per any. L’influencia italiana,
determinada pel l’interès del públic anglès, és clara en les òperes d’aquest, però evitant escapar
de la banalitat i l’artifici napolità, que es centrava en àries i recitatius. Imposant les seves visions
dels recitatius, el confrontament amb les seves pròpies companyies serà constant. En
contraposició de aquest Handel imperatiu, hi ha el Handel religiós i caritatiu. Moltes d’aquestes
òperes s’han perdut avui en dia.

Molt diferent serà la seva voluminosa producció instrumental, que segueix executant-se encara
avui. La suite i el concerto grosso, amb tocs italians, seran les seves formes preferides. Així escriu
40 suites per clavecí, 37 sonates i trios per música de cambra, especialment per violí. Especial
menció mereixen els 12 Concerts per orgue i orquestra, que sovint interpretava ell mateix i
també els 22 concerti grossi, en els que preval la corda com a solista. Cal sumar a tot aquest
repertori a Música aquàtica que el reconciliarà amb el rei d’Anglaterra.

No podem depreciar la seva música religiosa de salmos, motets, al·leluies, etc., però on més
destaca és en els seus oratoris. En aquest donarà gran importància als cors, que en les seves
òperes italianes quedaven molt reduïts. Són celebres les impressionants masses corals que
mobilitzava arreu d’Anglaterra. El Messies és el meix conegut d’aquests oratoris, compost en
només 24 dies, es considera un punt de trobada entre l’art alemanys amb l’art italià. La
grandiositat d’aquest oratoris indica potència i profunditat d’aquest compositor religiós i
profundament humà.