LA VIDA PRIVADA DELS ATENESOS

La casa (οἰκία)

Al mateix moment en què a Atenes es construïen bellíssims temples en les àrees religioses (l'acròpolis), edificis
civils admirables a l'àgora, i tot un impressionant complex comercial i militar al Pireu, les àrees de residència
(ásty) oferien, en canvi, un pobre aspecte. Els carrers eren caòtics, sense empedrar ni il·luminar a la nit i tenien la
canalització per als residus a cel obert. Les cases particulars de la majoria dels atenesos eren molt senzilles:
constaven d'una planta baixa amb solament dues o tres habitacions i el terrat. Les finestres eren molt petites, si
n'hi havia, però les parets eren de tovots (maons de fang assecats al sol) i els lladres podien entrar foradant la
paret.

Evidentment les cases dels atenesos més benestants eren força diferents. Per començar la planta, més o menys
quadrada, estava centrada en un pati (aulé) amb l'altar principal de la casa, al qual donen les habitacions, sovint a
través d'un porxo sostingut per columnes (peristil). La casa tenia una o dues plantes. Les cambres principals eren:
• l'oíkos o menjador, amb la cuina adossada,
• l'andrón era la sala més ben decorada, precedida per un vestíbul. Estava destinat als banquets dels homes
(sympósia).
• el gynaikón o gineceu eren les habitacions destinades a les dones i als infants. Ocupaven la part més
allunyada de l'entrada o el primer pis.

La decoració i el mobiliari de les cases riques va anar enriquint-se des de l'austeritat del s. V a.C. al luxe de l'època
hel·lenística, en la qual l'interior s'omple de mosaics, vasos, frescos. Els mobles eren llits de menjador i de dormir,
petites taules, tamborets, baguls per guarda-hi la roba, etc...

Els banquets o simposis (συμοπόσια)

Sovint una colla d'homes es reunien al vespre, a casa d'un d'ells, per celebrar alguna festa familiar o un triomf
esportiu, polític o literari, o per festejar la tornada o la marxa d'algun amic. Es pagava cadascú la seva part o un
d'ells, si era prou ric, convidava els altres.

La festa es feia a la millor cambra de la casa, l'andrón, on menjaven i bevien mig ajaguts en llits (klíne)
normalment per dues (biclinis) o tres persones (triclinis). La primera part de la reunió era el sopar, però el
symposion en si començava en havent sopat, quan s'anava prenent el vi en rondes successives. N'assenyalava
l'inici una libació de vi en honor dels déus, sobretot de Dionís, en la qual es vessaven unes gotes al terra tot
invocant el nom de la divinitat. Tot seguit s'escollia a l'atzar el symposiarchós o rei del banquet, que fixava la
proporció de la barreja de l'aigua i el vi, i decidia també quantes copes havia de beure cada convidat. Si algú el
desobeïa, havia de pagar penyora -per exemple, ballar nu.

Un amfitrió ric solia contractar per al simposi ballarines, flautistes, citaristes, acròbates i de vegades també
cortesanes. En tot cas els mateixos participants podien cantar, tocar algun instrument o recitar poemes. Eren
també freqüents els jocs, fossin d'enginy com endevinalles o bé d'habilitat. El més practicat dels jocs d'habilitat
era el cótabos, consistent a encertar un recipient amb les últimes gotes de la copa, dient el nom de l'estimada o
l'estimat. En cas d'encertar, es considerava un presagi favorable. De qualsevol manera el principal mitjà
d'entreteniment solia ser la conversa sobre qualsevol tema, trivial o seriós, fins al punt que una de les principals
obres de Plató es diu El banquet (en grec Sympósion) justament perquè transcorre en una d'aquestes reunions.
Després del sympósion, molts convidats havien de ser acompanyats a casa, perquè no s'aguantaven drets de tant
beure.

La dona atenesa

El matrimoni

Les noies vivien recloses dins el gineceu, sense poder sortir ni a penes al pati interior de la casa. En el gineceu rep
de la mare o de l'àvia tota la seva educació. Li ensenyen a cuinar, a treballar la llana i el teixit i a portar la casa. De
vegades fins i tot aprèn rudiments de lectura i música. Solament surten per assistir a festes religioses, amb motiu
de les quals alguns cops participen en processons i cants, però sempre separats dels nois.

Quan arriben a l'edat de casar-se, 14 o 15 anys, el cap de família decideix amb qui es casen, normalment sense
que els nuvis es coneguessin d'abans. També el nuvi, que sol tenir vint anys o més, segueix les indicacions del seu
pare i els interessos familiars i no pas les seves inclinacions. El futur sogre acorda amb ell donar-li amb la seva filla
el dot, una elevada quantitat de diners. En cap moment del compromís o del casament la núvia es demana el
consentiment de la núvia. De fet la dona és tractada per la llei d'Atenes com un ésser dependent, igual que un
esclau o un menor d'edat, primer està sota la potestat del seu pare o algun altre familiar, després sota la del seu
marit, i fins i tot, si enviuda, pot quedar sota la del seu fill.

Un cop casada, la noia viu a casa del marit en la mateixa reclusió d'abans del matrimoni. Fins i tot és el marit que
va a comprar al mercat si no hi van els esclaus. Així, home i dona tenen vides totalment separades. L'home es
passa el temps fora de casa, a l'assemblea o l'àgora, participant en la política de la ciutat, o en el gimnàs, trobant-
se amb els amics, mentre que la dona resta a la casa, sense més companyia que les altres dones de la família,
treballant i tenint cura que els esclaus facin la seva feina. Fins i tot quan els amics del marit vénen algun vespre a
celebrar un simposi ella ho prepara tot, però no hi participa.

Tanmateix només la minoria de dones que pertanyien a les classes mitjanes i altes vivien tan apartades. Els homes
pobres no es podien permetre el luxe de mantenir tancades a casa les seves mullers, i aquestes havien de fer fer
moltes de les feines que a les famílies més riques feien els nombrosos esclaus, per exemple anar a buscar aigua a
les fonts públiques. A més sovint havien de treballar per contribuir a sostenir la família: a pagès, al costat del
marit; a ciutat fent de dida, llevadora o venedora al mercat.

A la societat atenesa, com en moltes altres, hi havia una doble moral, diferent per a l'home i per a la dona.
Mentre que l'adulteri de la dona rebia la condemna social més severa, el marit gaudia de la més gran llibertat
sexual. Un marit tenia sempre el dret de repudiar la seva muller, tot i que l'en retenia l'obligació de retornar el
dot al seu sogre. Per això els motius habituals per repudiar l'esposa eren l'adulteri o l'esterilitat. En canvi, una
dona només podia esperar aconseguir el divorci en un cas extrem -normalment per mals tractes- i, en aquest cas,
estava obligada a queixar-se davant l'arcont, que permetia el divorci o no després d'una investigació.

L’amor i el sexe

Per als homes, com per a les dones, el matrimoni és una obligació social. Els nois són generalment forçats a casar-
se per tenir fills legítims que perpetuïn l'estirp i la transmissió del patrimoni familiar. Si a això afegim les vides
separades que menaven espòs i esposa, no és estrany que l'atenès busqui la satisfacció sexual fora del matrimoni.
Les possibilitats eren diverses.

En primer lloc un atenès podia tenir permanentment una concubina (pallaké). Es tractava habitualment d'una
noia venuda pel seu pare perquè no la podia mantenir i que era tinguda a casa com una segona esposa. Però
potser s'estimava més cercar una relació fàcil i ràpida amb una prostituta (pórne) del carrer o d'un bordell per un
preu mòdic. Així mateix, sovint quan es contractava una citarista o una flautista, se n'esperaven també serveis
sexuals.

També podia llogar per un temps llarg, fins a arribar a instal·lar-la a casa, la companyia d'una hetera (hetaíra). Les
heteres eren cortesanes esclaves o lliures que havien rebut ja des de nenes una educació destinada a fer-les
atractives, amb lliçons de música, dansa, maquillatge i elegància. Moltes vivien luxosament i, com que
acompanyaven en públic els homes a tot arreu, es relacionaven amb els filòsofs i polítics, participant sense
complexos en les seves converses i els seus simposis, amb la qual cosa sovint atenyien un bon nivell intel•lectual i,
per tant, podien oferir als homes no solament una sofisticada bellesa sinó també un esperit cultivat. Tenien accès,
doncs, a allò que era barrat a les mullers dels ciutadans atenesos: llibertat, educació, una vida de plaer i de luxe i
fins la companyia dels seus marits.

La forta divisió existent entre els dos sexes explica que en les classes altes de la societat grega s'acceptés l'amor
homosexual, però sempre que fos entre un home fet i un adolescent. La pederàstia solia néixer en els gimnasos,
on molts homes madurs tenien l'oportunitat de contemplar els joves mentre feien exercici físic totalment
despullats. Allà triaven un noi i el festejaven amb atencions i regals fins que acceptava les seves proposicions. En
la relació que s'establia llavors al jove li tocava el paper passiu i a l'home l'actiu, no solament en l'aspecte sexual,
sinó també en l'espiritual, puix que el pederasta s'encarregava d'educar-lo en les virtuts de l'home lliure (areté).
Aquest repartiment de papers és mostrat pels noms que rebien l'adult (erástes 'el que estima') i el jovenet
(erómenos 'l'estimat'). Alguns joves, fins i tot de classe alta, relliscaven d'aquestes relacions socialment
acceptades a la prostitució.

Els fills

L’educació

Els fills podien ser rebutjats abans del naixement -avortament- o bé després -exposant-los en qualsevol banda fins
que algú els recollia o morien de fam. Les raons del refús normalment eren la dificultat de mantenir-los o bé el
desig de no tenir massa hereus que dividissin el patrimoni. Les nenes se les abandonava amb més freqüència que
no pas els nens. Però al setè dia l'infant era acollit definitivament en el seu grup social en una festa en la qual era
dut corrent per tota la casa. L'infant vivia al gineceu fins als set anys. En aquesta edat els nens començaven
l'escola, mentre que les nenes continuaven sense sortir del gineceu.

Els pares eren lliures de dur els fills al mestre que volguessin, el qual ensenyava a la seva pròpia casa. Entre els
ciutadans era general un certa educació elemental, almenys saber llegir i escriure, però pocs podien seguir pagant
els mestres en l'adolescència. A les famílies benestants quan el nen començava a anar a classe l'acompanyava el
pedagog (παιδαγωγόσ), un esclau que li duia els estris i que tenia el deure d'ensenyar-li bona educació.

El primer mestre era el gramàtic (γραμματιςτήσ), amb el qual la mainada aprenia a llegir i a escriure -el nom ve de
γράμμα 'lletra'). Els nens escrivien en tauletes de cera amb un punxó que tenia una punta esmolada i l'altra
aplanada per esborrar. Quan sabia llegir i escriure havia d'aprendre poemes de memòria, sobretot la Ilíada i
l'Odissea. Els grecs consideraven Homer un educador global: amb ell aprenien poesia, moral, religió i la manera
com un ciutadà s'havia de comportar en la política, la diplomàcia, la guerra, etc.

El gramàtic també ensenyava aritmètica. Els infants aprenien a comptar usant els dits per a càlculs senzills i l'àbac
per als més complicats. L'àbac és una planxa en la qual es col·loquen unes fitxes amb un valor o un altre segons la
columna on són.

Més tard els nois començaven la seva formació en dues matèries que gaudien d'un gran prestigi: la música i la
gimnàstica. Certament la música ocupava un lloc important en la vida dels grecs. Acompanyava els homes en la
feina (hi havia cants de forners, ferrers, etc.), en les festes privades (les celebracions familiars i els simposis), en
els festivals religiosos, en què es feien concursos musicals, en el teatre, en el qual s'alternaven les parts cantades i
les parlades, en l'entrenament militar i atlètic.

Els instruments musicals més usats en l'ensenyament eren la cítara i la lira, ambdós de corda, perquè eren
considerats els més nobles. Tots dos tenien un nombre variable de cordes (4-11) i caixa de ressonància. La cítara
és una derivació de la lira, sent aquesta més ampla i profunda que aquella, i, per tant, més sonora. Un altre
instrument de gran importància, però considerat poc adequat per a l'educació i deixat en mans dels músics
professionals, era l'aulós, una flauta doble amb orificis i una llengüeta.

Alhora que aprenien a tocar, els nois aprenien també cant i d'aquesta manera podien participar en els cors que,
durant els festivals religiosos, cantaven les composicions dels grans poetes en honor a un déu. L'ensenyament
musical es feia d'oïda, ja que no s'utilitzava gairebé mai un sistema d'anotació.

L'ensenyament superior apareix a Atenes a mitjans del segle V aC, a càrrec dels sofistes i dels filòsofs. Els sofistes
solien ser conferenciants itinerants, que els seus alumnes seguien de ciutat en ciutat. Sota el nom de filosofia
ensenyaven tota classe de coneixements avançats: geometria, física, astronomia, medicina i sobretot retòrica i el
que avui s'entén per filosofia. La seva finalitat era formar l'elit de cada ciutat, ensenyant-los l’areté o qualitats que
fan sobresortit un home, sovint sense tenir en compte el bé i el mal. Els sofistes famosos com Protàgoras, Hípias i
Gòrgias cobraven preus molt elevats per les seves lliçons i, quan n'arribava algun a una ciutat, els joves acudien
entusiasmats a sentir-los. Els sofistes van convertir els gimnasos en lloc de reunions intel·lectuals, i, així Plató va
fundar una escola superior al costat d'un gimnàs, en els jardins de l'Acadèmia, als afores d'Atenes. Més tard, el
seu deixeble Aristòtil va crear el Liceu.

L'ensenyament promogut per sofistes i filòsofs va portar a poc a poc a sobrevalorar l'educació intel·lectual en
detriment de la física i la musical.