ATENES I ESPARTA A L’ÈPOCA ARCAICA

Esparta

Esparta (també anomenada Lacedemònia o Laconia) és un cas singular entre les poleis gregues a causa del seu
militarisme, el qual constitueix la base de la seva organització social i política i la condiciona absolutament. Les
pobres restes arqueològiques que s’hi han trobat contrasten espectacularment amb l’esplendor d'Atenes, ja
que es redueixen a unes poques parets i un nombre reduït d'objectes A la vista d'aquestes ruïnes, ningú no
diria que durant molt de temps Esparta va rivalitzar amb Atenes pel predomini sobre la Hélade.

Situada al sud-est del Peloponès, a la vall del riu Eurotas, res feia sospitar en els seus inicis el rumb que
prendria a partir del segle VI aC, i que la caracteritzaria i diferenciaria de les altres ciutats estat. En efecte, fins
a aquell moment Esparta estava oberta al comerç i a les influències exteriors, i fins i tot participava amb els
seus poetes Tirteu i Alcmà (actius ambdós al segle VII aC) en el gran moviment literari de l'època arcaica. Però
en la data indicada Esparta es va tancar en si mateixa.

Sembla que les causes cal buscar-les en la seva peculiar manera de solucionar la seva stenokhoría, o manca de
terres, davant l'augment demogràfic. Mentre altres ciutats fundaven colònies, Esparta va conquistar les seves
terres veïnes, és a dir, Messènia, regió agrícola i ramadera de certa importància. Dues llargues guerres contra
els messenis (de cronologia incerta, però que en tot cas haurien conclòs abans de l'any 600), van convertir els
espartans en senyors d'un ampli territori que dominaven per la força i en el qual eren minoria respecte als
dominats. Només una fèrria disciplina i una forta organització estatal els van permetre continuar sent els
dominadors.

Segons la tradició, un sol personatge va ser el creador de les institucions espartanes, el savi legislador Licurg,
que hauria viscut al segle IX aC. Conscient de les dures condicions que imposava als seus conciutadans, però
convençut alhora de la seva necessitat, va aconseguir arrencar del poble la promesa que les mantindria vigents
fins que ell tornés d'un viatge, i tot seguit es va internar en el temple de Ártemis Ortia i es va deixar morir de
gana. Així la seva constitució romandria sempre inalterable. La realitat, però, és que l’organització sociopolítica
d’Esparta es va anar forjant en un procés que degué durar segles.

El grup dominant entre els lacedemonis eren els espartiates, d’origen dori encara que potser barrejats amb els
descendents de l'aristocràcia aquea. Eren els ciutadans de ple dret, però també tenien obligacions molt dures
ja des de la infantesa.
D'entrada, si un nen neixia feble era exposat en la veïna muntanya del Taïget, on se’l deixava morir. Els nens
vivien a la casa on havien nascut només fins als set anys, i a partir d'aquesta edat l'estat se’n feia càrrec per
educar-los en una clara orientació guerrera. Aprenien a llegir i escriure, una mica de dansa i música, i poc més.
El nen formava part de companyia en la qual imperava una fèrria disciplina. Als dotze anys havia de procurar-
se part del seu aliment robant el menjar, però havia de fer-ho sense que el sorprenguessin, sota pena de ser
castigat. Després, havia de sotmetre’s anualment a la prova dels assots amb fuet, en la qual vencia qui més
resistís sense queixar-se. Als vint anys ingressava oficialment en l'exèrcit, als trenta accedia a la ciutadania, i
fins als seixanta seguia en servei. Aleshores se'l considerava deslligat de les seves obligacions militars, després
de tanst anys dedicats gairebé en exclusiva la les armes i a l’entrenament físic i amb les arnes, ja que li estaven
prohibits el treball manual i el comerç.

En els exercicis gimnàstics participaven també les noies, cosa insòlita a l’antiga Grècia, ja que les dones i filles
dels ciutadans acostumaven en les altresc a romandre recloses en casa. De fet, les dones se sentien també
partícips d'aquell esperit militar; és coneguda la frase torna amb el teu escut o sobre ell que una mare va dirigir
al seu fill que marxava a la guerra per recordar-li l'obligació de tornar victoriós o mort.

En la piràmide social d’Esparta, el següent grup el constituïen els periecs (περίοικοι), o habitants del voltant,
que no tenien dret de ciutadania però sí certs drets civils, com els de mantenir una organització autònoma en
les seves aldees, posseir la seva pròpia terra i formar part de l'exèrcit en temps de guerra. Els periecs eren els
qui s'encarregaven del comerç (reduït a l'estrictament necessari) i de les tasques artesanals. La seva situació
no degué ser desesperada, perquè no hi ha constància de rebel·lions ni tan sols en els moments més crítics i
propicis per a això.

Finalment, el grup dels desheretats estava constituït pels hilotas (εἱλῶται), una àmplia capa de la població
reduïda a un estat de semi-esclavitud i a un tracte brutal. La majoria eren messenis i treballaven els lots de
terra dels espartiatas en molt dures condicions, rebent una petita part del producte. Atès el seu número, i per
evitar revoltes i tenir-los ben controlats, els espartiates organitzaven anualment les anomenades criptias, que
consistien a perseguir, sorprendre i caçar els hilotas que potencialment poguessin representar un perill (es
comprèn que aquests aprofitessin qualsevol situació favorable per a revoltar-se).

Esparta no va ser mai una ciutat en el sentit físic de la paraula, sinó que la conformaven cinc viles amb
santuaris i llocs de reunió comuns, i fins a l'època hel·lenística no va teir de muralles (“les nostres muralles són
els nostres pits”, deien orgullosos els espartans als visitants). L'estat era amo de tots els béns i tenia un
caràcter comunal del qual es beneficiaven els espartiates principalment: evitava les desigualtats en el
repartiment de la riquesa i assignava als ciutadans kléroi o lots de terra treballats per hilotas per al seu
manteniment. No tenien moneda de plata o bronze, com les altres ciutats, sinó tan sols peces de ferro bastes i
incòmodes que feien impossible l'acumulació de riquesa (com dissimular, atès el pes i volum del metall, el seu
emmagatzematge en una casa particular?)

Al capdavant de l'estat esparta hi havia (veritable tret d'arcaisme) dos reis al mateix temps, i amb poders molt
limitats malgrat el prestigi d'aquesta institució. Els cinc èfors, triats anualment (un per cada vila), eren els
veritables governants, i vigilaven (també pel que fa als reis) el compliment de les lleis i i el respecte dels
costums tradicionals. L'assemblea, anomenada apel·la, estava constituïda per tots els espartiates majors
d'edat, i no tenia caràcter decisori però sí consultiu, de manera que constituïa un excel·lent baròmetre per
conèixer el grau d'acceptació de determinades propostes (no es votava, però aquella proposta que provocava
una aclamació superior a les altres era considerada la preferida). Finalment, la gerusía o consell d'ancians,
format pels dos reis i vint-i-vuit espartiates majors de seixanta anys, s'encarregava dels assumptes judicials i de
preparar les propostes que serien plantejades a l'assemblea.

Alguns pensadors atenesos van sentir una gran admiració per Esparta, com l’historiador Xenofont i el filòsof
Plató (ambdós coetanis i a cavall entre els segles V i IV aC) o més endavant el filòsof Aristòtil (segle IV aC). En
principi, resulta difícil comprendre com aquests ciutadans de l'estat que va aconseguir el grau més alt en el
desenvolupament d’una constitució democràtica van poder considerar com a model una altra polis que
simbolitzava la negació de la llibertat individual i la submissió d'aquesta a l’estat (precisament, si haguessin
nascut a Esparta, no haurien pogut desenvolupar la seva labor intel·lectual). Potser aquesta incoherència es
pot explicar si es té en compte que aquests pensadors van viure la crisi del sistema democràtic en la seva polis
(que van considerar demagògic), i haurien vist en Esparta –amb la seva disciplina, la seva moral sana i les seves
institucions inamovibles– un exemple de com evitar la decadència i la corrupció. Però res més lluny de la
realitat: quan, després de la Guerra del Peloponnès, la victòria d’Esparta va fer que molts dels seus ciutadans,
com a funcionaris o soldats, haguessin de traslladar-se a altres ‘estats corromputs’, aviat va poder comprovar-
se amb quanta facilitat resultava possible corrompre’ls, enlluernats per les novetats i les riqueses.

Els primers temps de l'estat atenès

La península de l'Àtica, el territori de la ciutat d’Atenes, no era una de les zones mes afavorides de la Grècia
continental. El seu sòl rocós només permetia una agricultura difícil, excepte en unes planes no gaire extenses
(la central, la de Eleusis i la de Marató). En els primers segles de la seva història no va sobresortir entre les
poleis contemporànies, i el seu paper sembla haver estat de segona fila. No obstant això, en un moment donat
es va convertir en la primera de les poleis. Va exercir un paper tan important en els segles V i IV aC que fins i
tot avui dia es confon la història de Grècia amb la història d’Atenes, i més concretament la democràcia grega
amb la democràcia atenesa. Aquest va ser el gran assoliment que no ha deixat d'admirar als investigadors de
totes les èpoques i segueix sent avui motiu d'interès i discussió. A més, aquesta culminació de la seva evolució
política es va veure acompanyada d'un gran moment econòmic i sobretot literari i artístic, com poques
vegades s'ha produït en la història. La cultura occidental no podria explicar-se sense aquesta extraordinària
aportació de l’antiga ciutat d’Atenes.

Les excavacions de finals del segle XIX en l'acròpolis van evidenciar que en el lloc hi va haver un assentament
micènic, del qual no se sap gairebé res. Per als segles següents les notícies són escasses. Aristòtil, que en el
segle IV aC va escriure una Constitució d'Atenes, va recollir la tradició llegendària segons la qual els atenesos
van poder deslliurar-se de la invasió dels doris i també el relat segons el qual Teseu –l'heroi que va donar mort
al Minotaure a Creta– va ser el responsable del sinecisme de les diverses poblacions de l'Àtica en una polis
que es va dir Atenes (nom en plural de la patrona, Atena), la qual cosa hauria tingut lloc cap al segle XIII aC. La
realitat, però, és que aquest sinecisme es va dur a terme més tard, com en la resta del món grec.

Es pot assumir que Atenes hauria conegut en època micènica un sistema de govern monàrquic, substituít
després pel règim aristocràtic que hom troba en la primera meitat del segle VII fet a la mesura dels eupàtrides
(εὐπατρίδαι o de bon llinatge), terratinents d’origen noble que triaven els arconts o suprems magistrats i
dirimien les causes judicials a través del tribunal de l’Areòpag (Ἄρειος πάγηος o turó d’Ares). Els eupàtrides
tenien a ells supeditada la resta de la població, que a l’epoca arcaica ja comprenia en Atenes tres classes
socials ben diferenciades (en consonància amb la mateixa divisió vigent en altres societats entre homes lliures i
esclaus, i dels primers entre aquells que gaudien o no del dret de ciutadania):

 Ciutadans (πολῖται)
Εls ciutadans eren els individus que gaudien de tots els drets civils (dret de propietat, comerç,
matrimoni…) i polítics (si més no en teoria dret de votar i de ser escollit per a càrrecs pùblics). Per
adquirir el dret de ciutadania es requeria haver nascut d'un pare i una mare amb aquest estatus i haver
complert divuit anys. Constituïen una minoria dins el gruix de la població, però tots eren iguals en
drets i deures, si bé entre ells hi havia grans diferències socials i econòmiques, de manera que sempre
hi hagué ciutadans relativament pobres.

 Metecs (μετοῖκοι)
Els metecs eren homes lliures que no gaudien del dret de ciutadania. Generalment eren grecs nascuts
en altres ciutats, ο bé estrangers (ξένοι), i menys sovint esclaus que havien aconseguit la llibertat.
Havien de ser presentats a la comunitat per un ciutadà que se’n fes responsable, i havia de constar la
seva domiciliació en algun démos (barri de la ciutat o demarcació del territori). Els metecs solien estar
ben considerats perquè la majoria d'ells es dedicaven a oficis especialitzats, com l'artesania, el comerç,
la banca ο l'educació, i també perquè pagaven impostos com els ciutadans, tot i que no gaudien dels
drets d'aquests últims. No podien posseir bens immobles en territori atenès (cases o terres) ni casar-se
amb la filla d’un ciutadà.
 Esclaus (δοῦλοι)
Els esclaus no tenien drets civils ni polítics, i podien ser venuts i comprats, cedits ο llogats. Tampoc no
podien tenir patrimoni ni casar-se (les seves unions no es consideraven matrimonis). Eren, a tots els
efectes, una propietat, o bé d’un ciutadà o un metec, el seu amο ο senyor (κύριος), o bé de l’estat (i en
aquest cas podien tenir feines més o menys incómodes o molt dures, com els tracis que feien de
policia per a la vigilància dels carrers durant la nit o els esclaus que treballaven als camps o en
pedreres o mines com ara les de plata al mont Làurion). Malgrat tot, sembla que la situació dels
esclaus, com a mínim a Atenes, no fou de les pitjors de l'antiguitat, i una gran majoria realitzava
tasques suportables, com els que es dedicaven al servei domèstic (cuiners, porters, criats, pedagogs…)
o a diversos oficis (artesans, flautistes, metges, logògrafs, professors, funcionaris,…). A més –i al
contrari del que passava en altres llocs–, l'amo, que com a molt podia fuetejar-lo, no tenia dret de vida
ο mort sobre l’esclau, i fins i tot l’esclau que s'escapava d'un amo inhumà podia refugiar-se al santuari
de Teseu, on, protegit pel dret d'asil, podia exigir que l'amo el posés a la venda.

La condició d’esclau s’heretava (per ser fill d’una esclava) o s’adquiria per circumstàncies diverses,
principalment pel fet de ser presoner de guerra (els vençuts i els seus béns es consideraven propietat
del vencedor),1 haver estat capturat per pirates (en un cas i l’altre els captius podien acabar sent
comprats en els mercats als mercaders que els portaven de països llunyans com ara Tràcia o Frígia),
haver estat condemnat per algun crim a la pèrdua de llibertat, haver esta abandonat o venut de nen
pels propis pares, o fins i tot haver decidit vendre’s hom mateix, davant una situació de pobresa
extrema, a canvi de ser mantingut i alimentat pel propietari. 2

D’altra banda, els esclaus podien esdevenir lliures, bé per voluntat expressa de l'amo que els
alliberava, bé perquè ells mateixos compraven la llibertat amb els estalvis que haguessin pogut reunir
(el petit jornal dels esclaus pertanyia a l'amo, però normalment es permetia que se'l quedessin).
L'esclau alliberat, però, quedava lligat al seu patró per una sèrie d’obligacions, com ara portar el seu
nom o passar-li una part del que guanyava.

Atenes va posseir la població global més important d’esclaus, els quals van representar al segle V aC
més de la meitat de la població en general (es creu que sempre hi hagué prop de 80.000 durant els
segles VI i V, i que una gran majoria dels ciutadans posseïa almenys un esclau).

Per als grecs en general era normal tenir esclaus, i en cap moment es va qüestionar el fet que una
persona fos propietat d’una altra. Fins i tot el filòsof Aristòtil va intentar demostrar que l'antítesi amo /
esclau era natural, ja que uns individus serien amos per naturalesa i uns altres haurien nascut per ser
esclaus. 3
Al llarg del segle VII aC els latifundis dels eupàtrides es van anar fent eren cada vegada més extensos, en
perjudici dels petits agricultors, que davant un any de males collites es veien obligats a demanar un préstec,
després veien confiscades les seves terres si no aconseguien retornar-lo i a més podien caure legalment per
aquest motiu en l'esclavitud. Les tensions socials degueren anar en augment, però potser no més que en altres
poleis, com es dedueix de la circumstància que Atenes no participés en el colonitzador i també del fet que el
poble no secundés l’any 640 aC l’intent de Ciló per esdevenir tirà d’Atenes. En qualsevol cas, la situació va
empitjorar, i en l’augment de la crisis social va tenir també un pes considerable la importància cada vegada
major per a l’economia que anaven tenint els ciutadans que es dedicaven al comerç i l’artesania, els quals
volien participar també en el govern de la ciutat, encara que només fos per a defensar els seus interessos,
força contraposats en diversos punts als dels terratinents.

Així, l’any 621 aC es va decidir que l’arcont Dracó –o Dracont– redactés com a legislador el primer codi de lleis
d’Atenes, fins aleshores mai no posades per escrit i subjectes a la interpretació exclusiva dels eupàtrides.
Malgrat el seu rigor –draconià és avui dia un terme aplicable a qualsevol mesura o disposició molt cruel o
rigorosa–, sembla que aquest codi va ser no tant una obra personal com una recopilació de les antigues lleis
transmeses oralment, però també s’hi troben alguns trets de modernitat que podrien ser innovacions i que
mostren fins a quin punt les normes vigenst en la societat atenesa de l'època es caracteritzaven encara per un
notable primitivisme (per exemple, a partir d’aleshores es va començar a distingir entre homicidi fortuït i
intencionat, o es va fer responsable d'un assassinat a qui l'hagués comès i no a tota la seva família).

El codi de Dracó va mostrar aviat la seva insuficiència, i ja en el 594 aC es va encarregar a l'arcont Soló elaborar
també com a legislador un nou codi de disposicions legals, que va incloure mesures de major abast, tant en
l’àmbit social, amb l’abolició dels deutes dels petits agricultors i la prohibició que sota qualsevol concepte un
ciutadà pogués caure en l'esclavitud, com en l’àmbit econòmic, amb disposicions que coincidien amb l’aparició
de la moneda encunyada i de gran importància per al futur, com la prohibició d'exportar blat i la protecció del
cultiu de l'olivera i la vinya (el primer constituïria en endavant la base de la riquesa atenesa).

Però el que va donar més fama a Soló entre els seus contemporanis –perquè va reduir els privilegis de
l’aristοcràcia– fou la seva divisió dels ciutadans en quatre grups o classes segons el seu nivell de riquesa,
expressat en medimnes de blat i referit al rendiment anual de la producció agricola o als diners pel mateix
valor (un μέδιμνος era una mesura de capacitat per a àrids, o gra sec, que en Atenes equivalia a dues àmfores,
uns 52 litres aproximadament). Així l’origen familiar deixava de comptar decisivament i es feia possible que qui
posperés econòmicament ho fes també en l’escala social.
Aquests quatre grups o classes socials de Soló van ser

 els pentacosiomédimnoi, ciutadans amb una renda anual de com a mínim 500 medimnes (πεντακόσιοι
μέδιμνοι)

 els triacosiomédimnoi, ciutadans amb una renda anual de com a mínim 500 medimnes (τριακόσιοι
μέδιμνοι), i també anomenats híppeis (ἵππεις), genets o cavallers, perquè també havien de ser
capaços de matenir com a mínim dos cavalls

 els diacosiomédimnoi, ciutadans amb una renda anual de com a mínim 200 medimnes (διακόσιοι
μέδιμνοι), i també anomenats zeugítai (ζευγῖται) perquè podien mantenir la parella de bous necessàris
per llaurar la terra units sota el jou (ζυγόν), o potser per la manera tancada que tenien de lluitar, com
si estiguessin units per un jou –junyits o jovats– en la falange

 els thétes (θῆτες), ciutadans sense cap propietat ni ingressos fixos, i designats amb un terme que sol
traduir-se com obrer o jornaler i derivat del verb θέω, córrer en el sentit d’afanyar-se o per un premi

La pertinença d’un ciutadà a un o altre d’aquests quatre grups va constituir aleshores el criteri emprat per
establir quin grau de participació tenien els ciutadans / podia tenir un ciutadà en la vida política i també en
l’organització de l’exèrcit, el qual estava compost per ciutadans –no n’hi havia de professional– que havien de
costejar-se el seu propi equipament:

• els membres de la primera i la segona classe integraven els comandaments i la cavalleria

respectivament, i eren els únics ciutadans que podien ser escollits com a arconts i formar part de
l’Areòpag

• els membres de la tercera classe integraven la infanteria pesant dels hoplites (ὁπλῖται), i pogueren
formar part més endavant de la bulé (βουλή) o consell (segons alguns textos antics Sólo en va crear un
de quatre-cents membres, però els historiadors d’avui dia el rebutgen)

• els membres de la quarta classe servien com a remers en la flota o integraven la infanteria lleugera
dels psiloí (ψιλοί), i no tenien det a escollir els arconts però sí podien participar en l’ekklesía (ἐκκλησία)
o assemblea del poble i en el tribunal popular i multitudinari de l’Heliea (Ἠλιαία) creat per Soló

Les reformes de Soló, que seria inclòs entre els sets savis de Grècia, i quetambé va conrear la poesia lírica
(justifica la seva labor política en algunes de les seves elegies), no donaren lloc en rigor a un sistema
democràtic (només una part reduïda dels ciutadans podien ser escollits arconts), però sí van representar un
avanç considerable en el camí cap a la democràcia.

Després de Soló va sobrevenir una etapa d'anarquia. Hi havia tres tendències principals: la dels paralis
(παράλιοι) o habitants de la costa (bàsicament comerciants i naviliers), la dels pediecs (πεδιάκοι) o habitants
de la plana (feu dels nobles), i la dels diacris (διάκριοι) o habitants de la muntanya (la part més pobra de
l'Àtica). Amb el recolzament d’aquests últims, Pisístrat, després de dos intents fallits, va aconseguir l’any 547
aC instaurar la seva tirania.

De la tirania a la democràcia

Paradoxalment, la tirania de Pisístrat va suposar la consolidació de les institucions existents i va aplanar així el
camí cap a la democràcia. En efecte, no va suprimir l'obra soloniana (només es va procurar que els principals
càrrecs fossin ocupats per simpatitzants), i d'altra banda el dilatat període de pau que va representar el seu
govern va servir per assentar aquestes innovacions. Així mateix, va augmentar la producció de vi i sobretot
d’oli, i va incrementar el comerç, garantint el subministrament de metalls des de la península Calcídica i de blat
des del nord de la Mar Negra (actual Ucraïna). Va ser inusualment benèvol amb els seus enemics i va protegir
els més pobres, especialment els pagesos. Amb ell Atenes va començar veritablement a ser una polis
important: la seva política d'obres públiques –amb la qual lluitava contra l'atur– es va concretar especialment
en la construcció d'un temple en honor a Atena (el primitiu Partenó), i la seva política religiosa i cultural en la
institució de les festes Panatenees i Grans Dionísies. Segons la tradició, va ser en aquestes últimes que Tespis
va representar el 535 aC la primera tragèdia de la literatura grega. Pisístrat també va fer posar per escrit la
Ilíada i l'Odissea, poemes transmesos oralment fins a aleshores.

A la seva mort, en el 528 aC, van succeir a Pisístrat els seus fills Hípias i Hiparc. L'assassinat d'aquest últim,
encara que va ser un crim passional, aviat va adquirir el valor d’un símbol de la lluita contra la tirania. Hípias,
impopular per la seva radicalització arran de la mort del seu germà, finalment va marxar a l'exili en el 510 aC i
així la tirania va ser acabar a Atenes.

Dos anys després Clístenes va ser investit per portar a terme una profunda reforma administrativa que superés
les ancestrals divisions de la societat atenesa, i que va significar pràcticament la instauració de la democràcia.
Bàsicament, aquesta reforma va consistir a dividir tota la població atenesa en deu tribus, que van substituir
l’organització anterior en quatre tribus i que responien en la seva configuració ja no a criteris de parentesc sinó
a criteris estrictament geogràfics. 4 D’aquesta forma, els ciutadans eren adscrits a una tribu ο una altra en
funció del lloc on vivien, i ja no considerats membres d’una tribu determinada segons de qui fossin fills (una
organització aquesta semblant a la dels actuals districtes electorals). Α més, i per acabar d'eliminar tot vincle
de sang en l'estructura social, el territori atenès va ser dividit en tres sectors (la ciutat, Ia costa i el camp), i
Clístenes va establir que cada tribu tingués un terç de població, les anomenades tritíes (τριττύες), de cada un
dels tres sectors. Així, una tribu estava formada per tres tríties, una de la ciutat, una altra de la costa i una altra
del camp. D'aquesta manera, un ciutadà que visqués, per exemple, al port del Pireu (sector de la costa) era
assignat aleatòriament a una tribu, de la qual formaven part també pagesos (sector del camp) i residents a
Atenes (sector de la ciutat), amb els quals ara es veia obligat a relacionar-se. Això no només fomentava la
igualtat política, sinó també Ia cohesió social entre diferents estaments que, altrament, haurien estat molt
distanciats.

A mes d’això, Clístenes va crear una bulé o consell de cinc-cents membres que es va convertir en l'òrgan
constitucional més important, ja que preparava les sessions de l’ekklesía o assemblea del poble, i va establir
que tots els ciutadans sense cap distinció puguessin optar a participar tant en l’un com l’altre organismes. Amb
això va quedar instaurada la isonomia, és a dir, la igualtat de tots els ciutadans davant la llei.

Per garantir el bon funcionament de la democràcia i evitar els intents de poder personal, Clístenes també va
instituir l'ostracisme, que consistia en la possibilitat d'enviar a l'exili per deu anys a qualsevol sospitós
d'atemptar contra l'ordre constituït, per mitjà d'una votació anual en l'assemblea en què cada ciutadà podia
escriure en un óstrakon (tros d'una peça ceràmica trencada) el nom que desitgés; qui obtenia més vots sobre
un quòrum mínim de sis mil votants es veia obligat a abandonar el país.

La democràcia quedava, doncs, assentada. Pocs anys després, tota Grècia en general, i Atenes en particular,
haurien de passar la dura prova de les guerres Mèdiques contra els perses (també anomenats medes), que van
tenir el seu antecedent en la revolta dels jonis d’Àsia Menor contra el rei Darios (499-494 aC) i es van
desenvolupar en la Grècia continental durant l’any 490 aC (primera guerra Mèdica) i els anys 480-479 aC
(segona guerra Mèdica).
1
A. Bonnard, Civilisation grecque. De l’Iliade au Parthénon (1954)
Per què l'esclavisme? En un principi, l'esclavisme, per molt paradoxal que sembli, apareix com un
progrés. En les tribus gregues primitives no hi havia esclaus. Quan aquestes tribus guerrejaven
entre si, mataven els presoners. [...] L'esclavisme apareix quan hom s'estima més conservar la vida
del presoner, no per humanitat, sinó pel que produeix en treballar, ο bé, quan ja s'ha iniciat el
comerç, hom ven els presoners per diner ο per qualsevol altre bé. És probable que, quan els homes
començaren a comerciar, una de les primeres mercaderies amb què van traficar fossin els mateixos
homes. En definitiva, era un progrés, una mena de suavització —per interès— de la brutalitat
primitiva dels costums guerrers.

2
A més, durant un temps –fins a la prohibició al respecte del legislador Soló– també hi hagué
l’esclavatge per deutes, que s’esdevenia quan un ciutadà no podia fer front als seus deutes i havia
de respondre amb la seva pròpia persona davant del creditor.

3
Aristòtil, Política, I:
Què és l'esclau? És una criatura humana que per naturalesa no es mestressa de si mateixa, sinó que
pertany a altri. És una propietat que viu, un utensili que és un home [...]. Aquells homes que
difereixen tant dels altres com el cos de l’ànima ο la bestia de l'home són esclaus per naturalesa, i
per a ells es millor ser manats. [...]. És, doncs, esclau per naturalesa qui pot pertànyer a un altre (i
per això és d’un altre) perquè sols pot percebre la raó quan un altre la hi mostra, però sense
posseir-la ell mateix [...]. Els altres animals, en canvi, no obeeixen la raó, de la qual res no perceben,
sinó els seus instints. La utilitat dels esclaus, a més, difereix poc de la dels animals; d'uns i altres, així
dels esclaus com dels animals domèstics, rebem ajuda corporal en les nostres necessitats [...]. La
ciència de l’amo consisteix a saber usar els esclaus, ja que un no és amo pel fet d’adquirir esclaus,
sinó perquè els sap fer servir [...]. Hi ha encara qui estableix com a justa l’esclavitud per motius de
guerra […]. Aquells que són considerats de noble naixença podran ser esclaus i encara fills d'esclaus
si han estat capturats i venuts [...], però només els bàrbars poden ser esclaus d'aquesta forma.

4
Una tribu (en grec, φυλή) era una agrupació de fratries, i al seu torn una fratria (φρατρία) era un
conjunt de diversos genos (γένος), un terme aquest amb el qual es designava el llinatge o clan
familiar integrat per diverses famílies que es consideraven descendents d’un avantpassat comú al
qual es retia culte. En l’Atenes de l’època arcaica, quan es creia que la seva població representava
tan sols quatre tribus, trenta famílies formaven una fratria i tres fratries formaven una tribu.