L’ATENES DE PLATÓ

PLATÓ (Atenes 427a.C. – 347 a.C.)

PER ANAR-HI PENSANT

1. Existeixen veritats morals o el que està bé o malament depèn sempre del punt de
vista, del moment històric o de la cultura?
2. En democràcia totes les opinions són defensables? I si allò que es proposa
atempta contra la Declaració Universal dels Drets Humans? Tot és opinable o hi ha
qüestions intocables, límits absoluts?
3. Idees com les de cavall o taula són conceptes de la ment o bé són entitats
objectives?
4. Què vol dir conèixer una cosa? Creus que el coneixement és d’alguna manera
innat o bé penses que tot ho aprenem de nou?
5. Creus que cada persona neix amb unes capacitats diferents i que per naturalesa hi
ha persones més dotades per manar i d’altres per obeir?
6. Seria just obligar cada persona a dedicar-se a aquella tasca per la qual està més
ben dotada?
7. Qui ha de governar? La gent més ben preparada, experta o tècnica en les
qüestions polítiques, o bé aquelles persones que tenen l’aprovació de la societat?

1
1. LA DEMOCRÀCIA ATENENCA.

Des de l’època arcaica, les cinc mil polis o ciutats-estat que configuraven el que avui

entenem per Grècia van evolucionar cap a diferents sistemes d’organització política.

Dues polis van emergir esdevenint punts de referències i d’admiració: Atenes, obrint-

se camí cap a un sistema polític democràtic, i Esparta, al sud-est del Peloponès,

establint a poc a poc un règim aristocràtic de caràcter militarista. Dos models

d’organització social amb valors ben diferenciats: Atenes proclamava la igualtat de tots

els ciutadans davant la llei (ciutadans eren els homes d’origen Atenenc; dones,

esclaus i estrangers quedaven fora de la ciutadania). Esparta, per la seva banda,

proclamava l’ordre i la disciplina, l’eficàcia, la resistència física i l’ascens basat en les

capacitats militars en una societat fortament jerarquitzada.

L’accés a la democràcia per part d’Atenes i altres polis fou un camí llarg i conflictiu. En

l’època arcaica, l’aristocràcia tenia un poder absolut a les seves mans. Però al segle V

aC., aprofitant una sèrie de reformes que s’havien anat produint, es viuen els 50 anys

coneguts com la època daura d’Atenes que coincideix amb el govern de Pèricles

(461-429 aC.) on la democràcia viu el seu millor moment.

La qüestió del poder del poble s’entenia en un sentit tan estricte que no existia la

delegació del poder en representants ni tampoc es confiava amb una burocràcia

professional. Els ciutadans havien d’implicar-se en el govern de la polis de

manera directa i sense excuses de cap mena.

L’Assemblea (ekklesia) era la institució principal de
l’Estat. Integrada per tots els ciutadans (uns 40.000)
es reunia un cop per setmana. De fet, qualsevol hi
podia intervenir, discutir i presentar-hi afers a debat. Hi
De fet la democràcia d’Atenes era
efectiva i directa, proclamava la
igualtat (iso) en quatre àmbits:
-Isonomia: igualtat davant la llei
-Isogoria: igualtat a l’àgora, és a
dir, igual dret a parlar.

havia també òrgans especialitzats: -Isoteleia: igualtat d’impostos.

-Isocràcia: igualtat d’accés als

càrrecs públics.

2
 • El Consell: format per 500 ciutadans que preparaven les sessions de

l’Assemblea.

• L’Heliea que constituïa els tribunals i el poder judicial.

En una peculiar manera d’entendre la igualtat i el compromís democràtica amb la

ciutat, la pertinença a aquests òrgans s’escollia de forma atzarosa. L’únic càrrec que

era designat per l’Assemblea era el Estrateg, que era un individu que concentrava els

principals poders administratius, executius i militars. Seria el més pròxim a un

president actual.

Però, malgrat els seus indubtables mèrits i avantatges, el sistema de govern atenès

distava molt de ser una autèntica democràcia. Dins de la metròpoli no tothom gaudia

dels mateixos drets. De fet, no governava el poble sinó els ciutadans, un col·lectiu que

suposava aproximadament el 20% de la població. El 80% restant estava privat de

drets polítics i quedava exclòs de tota participació en els afers públics.

Els metecs eren el primer gran grup d’exclosos. Eren els estrangers afincats a Atenes,

homes lliures que podien tenir negocis propis i que pagaven impostos, tot i que

estaven privats dels drets del ciutadà. Probablement van ser els principals contribuents

a la grandesa d’Atenes. Protàgores, Gòrgies o Aristòtil són exemples de grans filòsofs i

pensadors claus en Atenes que mai van ser considerats ciutadans.

3
Un segon grup d’exclosos eren les dones, nul·les a
efectes de la participació política i social. Tret de
comptades excepcions, la majoria vivien recloses en la
intimitat de la llar, alienes a les qüestions del govern
de la polis.
Finalment hi havia els esclaus que van arribar a se
uns 80.000 i que tenien orígens diversos: presoners de
guerra, nens abandonats, fills d’esclaus, comprats a
l’estranger... Els esclaus constituïen l’autèntica base
LA BASE ECONÒMICA ATENESA
Els ciutadans atenesos estaven sempre
ocupats entre les assemblees, els
sorteigs de càrrecs i les contínues
iniciatives militars. A més, hi havia
constantment festival públics, teatre,
concerts, competicions esportives... De
fet la major part de ciutadans no
treballaven. Els més rics vivien de
rendes i els menys afortunats vivien de
tallers amb treballadors esclaus. Els més
pobres havien de viure de l’Estat
ocupant càrrecs públics o, en el pitjor
dels caos, allistant-se a la flota.

Els diners per mantenir aquesta

de l’economia grega, la seva principal mà d’obra, i
desenvolupaven tot tipus de feines: treballs a les
mines de plata, al camp, als tallers o al servei
domèstic. Es consideraven meres possessions del seu
propietari sense cap tipus de dret econòmic o polític.
estructura social sortien bàsicament dels
tributs de les colònies, de les mines de
plata i els impostos que pagaven els
metecs. Per tal de mantenir aquesta
sistema Pèricles va promoure lleis on
només els fills de ciutadans podien
convertir-se en ciutadans.

De fet, Aristòtil arriba a dir que per tal de poder aconseguir la felicitat un dels primers

requisits és no néixer esclau, ja que tenen una naturalesa inferior.

En resum, quatre cinquenes parts de la població treballaven per tal que la resta

tingués temps lliure per dedicar-se a l’oci, a la filosofia i a la política. Als efectes de la

història del pensament cal dir que aquest sistema polític va afavorir durant dos segles

un impressionants desenvolupament cultural del qual, encara avui dia, en recollim els

fruits.

4
2. SOFISTES, ELS PROFESSORS DE LA DEMOCRÀCIA.
Pàgina 9-10 llibre.

Coincidint amb aquesta eclosió de la democràcia, Atenes viu un autèntic segle d’Or

cultural i artístic convertint-se en el centre neuràlgic de Grècia i en la polis més

avançada i rica. Arquitectes, escultors, dramaturgs, poetes, filòsofs, matemàtics... tots

fan cap a Atenes i comencen a intercanviar idees i coneixements. El grup de filòsofs

que en aquest moment històric expressaren aquesta situació cultural són els sofistes.

Si fins llavors l’objecte d’estudi prioritari havia estat la natura, els sofistes preferiran

l’esfera social i política convertint l’ésser humà i el seu entorn en el centre de les

seves reflexions. Per tant, els sofistes és una etiqueta que fem servir per referir-nos a

un conjunt de filòsofs que, malgrat tractar temes diferents des de múltiples punts de

vista, tenen una sèrie de trets en comú. A continuació destaquem els més importants:

• Importància de l’habilitat retòrica. Feta la llei feta la trampa. Malgrat

l’afirmació que tot ciutadà era igual en la paraula i que el càrrecs fossin fruit de

l’atzar això no evitaria, evidentment, que els personatges més brillants

dominessin la vida política de la ciutat. Per triomfar en política i defensar els

propis interessos era imprescindible el domini de recursos retòrics i de les

tècniques de persuasió, a més d’uns sòlids coneixements sobre administració,

lleis, fonaments del dret... Cal tenir en compte que cadascú havia de parlar per

si mateix, no podia delegar la seva intervenció. Els sofistes es converteixen en

mestres de la retòrica i, a canvi de la quantitat acordada, oferien classes,

discursos, recursos i eines de tot tipus per poder dominar el llenguatge.

El poder de la paraula té la mateixa relació amb la disposició de l’ànima que la regulació

de les medicines amb la naturalesa del cos. Ja que, així com els diversos fàrmacs eliminen
del cos diversos humors, i alguns fan cessar la malaltia, i d’altres la vida, de la mateixa
manera els discursos, els uns produeixen dolor; d’altres goig, d’altres terror, d’altres
disposen els oients a la gosadia, d’altres enverinen i fetillen l’ànima amb alguna
persuasió malvada.

Gòrgies, Elogi d’Helena.

5
 • Relativisme. La filosofia, amb només 150 anys d’història, havia donat lloc a

una gran multiplicitat d’explicacions diferents sobre la natura, moltes d’elles

totalment contradictòries i excloents entre si. Això sumat a la idea democràtica

de que cadascú té la seva opinió igualment vàlida en un context on Atenes és

punt de trobada de múltiples cosmovisions dona com a resultat un fort

relativisme. Els sofistes constaten la dificultat d’establir un coneixement sobre

la natura o la societat que fos segur i universal de manera que cadascú té la

seva veritat. Dit d’una altra manera, la veritat, el coneixement, el bé, la justícia,

són relatius a cadascú i per tant són subjectius i igualment vàlids.

• Escepticisme. Alguns sofistes, com Gòrgies, tenien actituds encara més

radicals i pensàvem que no podem estar segurs de res, ni tant sols d’allò que

pensem nosaltres mateixos. D’aquesta posició se’n diu escepticisme i

consisteix en negar la possibilitat del coneixement i afirmar que la veritat ni

existeix ni es pot arribar a saber mai. Quin sentit té parlar de veritat si cadascú

té el seu punt de vista? De què serveix perseguir què és el bé, la justícia o la

veritat si nosaltres només tenim simples opinions?

La conseqüència política d’aquest plantejament sofístic és que les lleis depenen de

cada societat. Per tant, no hi ha normes correctes basades en una suposada

naturalesa humana sinó que les lleis són una mena de conveni, una espècie de pacte

al qual hem arribat entre tots.

QUI EREN ELS SOFISTES?

La paraula sofista prové del grec sophistés, que vol dir “savi”, “expert”. Es definien a si mateixos com a
mestres de virtut i ensenyaven l’art de l’oratòria a canvi de grans sumes de diners. Així, tot i no poder
participar en política per la seva condició de metecs, van exercir una influència indirecta l’agenda política.

Malgrat la seva fama, Plató els considerava “hàbils enganyadors” i Aristòtil “savis aparents”. El fet de
qüestionar les bases tradicionals de la religió i la societat atenesa els va enfrontar a sectors tradicionals.
Se’ls va acusar de la decadència moral d’Atenes com a causa de la derrota davant Esparta. Tot i que un
judici més objectiu ens presenta els sofistes com el motor d’una il·lustració grega fonamental per la història
del pensament occidental.

6
 3. SÒCRATES: “NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES”.
Pàgina 10-12 llibre.

Què podem dir de les tesis d’algú com Sòcrates (470 – 399 a.C) que mai no va

escriure res? Xenofont, que en va ser seguidor alguns anys, ens n’ofereix una

perspectiva elogiosa, i recull alguns episodis de la seva vida a l’obra Records de

Sòcrates. Aristòfanes, en canvi, el tracta com un sofista entabanador i en fa burla a la

comèdia Els núvols, el títol de la qual es refereix al lloc on, segon l’autor, viuen els

filòsofs. D’altra banda, Plató, ple d’amor pel seu mestre, el fa protagonista de les seves

obres, i és la seva imatge la que ha estat incorporada de manera dominant a la

tradició. Per tant, per parlar de Sòcrates hem de saber des d’on ho fem i, en el nostre

cas, serà des de l’òptica de Plató.

Plató ens presenta un Sòcrates intel·ligent, rigorós amb la veritat, humil, irònic,

generós i coherent fins a la mort. Des d’aquesta perspectiva, Sòcrates es diferencia

radicalment dels sofistes convertint-se en la seva antítesis: rebutja tant el seu

escepticisme com el seu relativisme. Donat que les inclinacions sofístiques eren

majoritàries, aquesta oposició de Sòcrates el converteix en una figura crítica i polèmica

en la democràcia atenenca. El seu optimisme vers la raó humana el porten a creure en

l’existència de lleis establertes, unes lleis naturals que poden ser descobertes gràcies

a la raó. També defensa l’existència de la veritat i, sobretot, l’existència d’una veritat

moral que dona com a resultat uns valors ferms i estables.

(Parla Sòcrates) Jo, atenesos, us aprecio i us estimo, però obeiré el déu més que les vostres ordres i,
mentre em quedi alè i sigui capaç de fer-ho, no deixaré de filosofar, d’exhortar-vos i de manifestar-me
amb aquell de vosaltres amb qui em trobi dient-li el que acostumo a dir: “Bon amic, sent atenès, de la
ciutat més gran i amb més prestigi en saviesa i poder, no t’avergonyeixis de preocupar-te de com
obtenir les majors riqueses i la fama més gran i els més grans honors, i en canvi no et preocupes, ni hi
prens interès, per la intel·ligència, per la veritat i per com la teva ànima pot esdevenir el millor
possible?”. I si algú d’entre vosaltres discuteix i diu que ja se’n preocupa, no penso pas deixar-lo a
l’instant i marxar, sinó que l’interrogaré, l’examinaré i el refutaré, i si em sembla que no ha adquirit la
virtut i diu que sí, li recriminaré que valora poc allò que val molt, i que valora molt allò que val poc.

Plató, Apologia de Sòcrates, 29d-30a

7
Malgrat tot, si existia una preocupació compartida amb els sofistes: l’educació i la

persecució de l’areté (excel·lència). Però la seva preocupació és diferent: Sócrates

creu que l’excel·lència és igual al coneixement. Les pretensions sofístiques són

absurdes: pretenen ensenyar i al mateix temps neguen el coneixement. Què poden

ensenyar llavors? Si no saben res perquè no es pot saber res, que es pot explicar?

EL MÈTODE SOCRÀTIC

Ens explica Plató que la pítia de l’oracle de Delfos va dir que no hi havia ningú més

savi que Sòcrates. En assabentar-se’n , Sòcrates va anar a la recerca dels homes més

savis per parlar amb ells utilitzant el seu mètode: poetes, dramaturgs, artesans,

sofistes... I sempre va arribar a la mateixa conclusió: només ell sabia que no sabia res.

I això és molt més que pensar que saps quan no saps res.

Però, en què consisteix el mètode socràtic? Era, l’art del diàleg, l’art de fer les

preguntes adequades conduint la discussió cap a un objectiu determinat. Aparentment

semblava una investigació conjunta però, en realitat, Sòcrates anava conduint al seu

interlocutor fins a un carreró sense sortida, de manera que hagués d’admetre la seva

ignorància.

Sòcrates ironitza contra qualsevol persona que està segura del seu saber. Amb un

aire ingenu i innocent pregunta simulant o A Sòcrates li agradava explicar que era fill
d’una llevadora, i que, tal com la seva mare
fingint que no sap, de manera que ajudava les dones a parir, ell ajudava els
altres a trobar respostes. Sòcrates comparava
l’interlocutor comença a donar les seves tots dos processos perquè pensava que la
veritat es troba d’alguna manera al nostre
explicacions. Tot seguit, Sòcrates fa més interior, tot i que no sempre en som
conscients.
preguntes en funció de les respostes
Però, aquest coneixement que tots portem
obtingudes i poc a poc el condueix a dintre només sorgeix quan algú és capaç de
guiar-nos de manera adient per fer qu es
contradiccions lògiques. Davant d’aquesta manifesti. Aquesta és al feina del filòsof, que
mitjançant el diàleg pot ajudar-nos a trobar
contradicció els sofistes, com a bons la veritat que portem amagada dins l’ànima.

8
relativistes, no hi veien cap problema. En canvi, per a Sòcrates la contradicció

implicava rebutjar la tesi inicial, el punt de partida de la discussió. Per tant, l’interlocutor

de Sòcrates es creia molt savi però era una saviesa plena de contradiccions, un savi

que es pensa saber però que no sap res.

Un cop arribada a la contradicció i acceptada, és el moment de començar la recerca

de la veritat. Aquesta segona fase del procés es coneix com a maièutica i consisteix

en un camí inductiu que va de l’exemple a la definició general, perquè només en la

definició general podem copsar realment l’essència, allò que defineix el tema que

estem tractant. És a dir, per entendre què és la justícia cal partir de l’estudi de casos

concrets que considerem justos o injustos.

Sòcrates tenia un caràcter clarament pedagògic. Creia fermament que la veritat residia

en el nostre interior i que mitjançant el diàleg som capaços de treure-la a la llum.

Conèixer la veritat també ens condueix a actuar correctament. Per Sòcrates, qui fa el

mal és, en el fons, perquè no s’adona que allò és un mal. Comprendre que una acció

és incorrecta és la clau per deixar-la de fer. Quan nosaltres coneixem quina és l’acció

correcta, quina és la bona no podrem no escollir-la. Aquest posicionament es coneix

com intel·lectualisme moral.

Com us podeu imaginar, actuant d’aquesta manera Sòcrates es va anar guanyant

molts enemics. Imagineu un ciutadà grec, més aviat lleig i no precisament el més ben

vestit de tots, acompanyat per un seguici d’alumnes joves que l’admiraven, caminant

per l’àgora grega i ridiculitzant, amb el seu mètode, a La intoxicació per cicuta era la
forma habitual a Grècia per
tots els aristòcrates, sofistes i companyia... Sòcrates executar les sentències a mort.
De fet, el seu ús era molt estès i
no era precisament el més popular de la ciutat, es va el propi govern de cadascuna de
les Polis sovint facilitava cicuta
convertir en algú que molestava perquè feia preguntes per aquelles persones que volien
posar fi a la seva vida.
incòmodes i demostrava la ignorància de la resta. Un L’eutanàsia, a la Grècia
Clàssica, era una pràctica molt
grup de ciutadans es van unir per denunciar-lo
habitual.

9
acusant-lo de no creure en els déus i de

corrompre a la joventut. Sòcrates, fidel al seu estil

i al seu mètode, utilitza el judici per seguir fent

allò que feia: demostrar que els acusadors i el

jutges, en el fons, no sabien res. Aquesta fou,

segurament la seva darrera provocació. L’any

399 a.C. un tribunal democràtic el va sentenciar

a mort mitjançant la ingesta de cicuta. La Flors de cicuta

democràcia havia condemnat i matar a l’home més savi de Grècia, i això és quelcom

que marcarà tota la vida de Plató i bona part de la seva proposta filosòfica.

ACTIVITAT

Llegeix el següent fragment i contesta les preguntes:

-(Sòcrates) Vine’m aquí, doncs, Meletos, i era el qui els corrompia, que sóc, pel que dius, jo,

respon-me: és cert que tens pel més important de i em duus a la justícia i m’acuses; au, doncs,

tot que els joves esdevinguin millors? digues qui és el qui els fa millors, anomena’l

públicament. Veus, Meletos, com calles i no saps

-Ben cert que sí.
què dir? És que això no et sembla vergonyós i
-Vinga, doncs, digues a aquest homes qui és que
alhora una prova suficient del que jo dic, que mai
els pot fer millors. Per què és evident que ho

saps, ja que t’ocupes d’això. Ja que has trobat qui

10
no t’has ocupat d’aquestes coses? Digues, bon -I ben bé que dic això.

amic, qui els fa millors?

-Qui fatalitat m’atribueixes! I bé, respon-me: et

-Les lleis. sembla que pel que fa als cavalls passa el

mateix? Els que els fan millors són tots els

-Jo no et pregunto això, excel·lent amic, sinó
homes i qui els fa malbé un de sol? O la veritat
quin home és que els fa millors, coneixent primer
és tot el contrari, que només un home, o almenys
les lleis.
molt pocs, els bons cavallistes, tenen capacitat
-Aquests, Sòcrates, els jutges.
per a fer-los tornar millors, mentre que la major

-Què dius, Meletos, els jutges poden educar els part dels homes, si se’ls acosten i els fan servir,

joves i fer-los millors? els fan malbé? No et sembla que això és així, pel

que fa referència als cavalls i a tots els altres

-Sí.
animals? Així és, en efecte, tant si tu i Ànitos ho
-Però tots, o bé uns sí i d’altres no?
concediu com si no. Quina felicitat, en canvi, per

-Tots. als joves, si un homes sol els fes malbé, i en

canvi tots els altres els fessin millors! Però la

-D’això se’n diu parlar bé, per Hera, de bons
veritat és, Meletos, que estàs demostrant que no
educadors no ens en mancaran. I bé, doncs,
has pensat mai en els joves manifestes ven clara
aquests que ens escolten, poden fer tornar millors
la teva indiferències per ells, i que res d’allò per
o no?
què em duus davant del tribunal no t’ha
.Aquests també poden. preocupat mai.

-I els membres del Consell?

Plató, apologia de Sòcrates, 24d-25c

-També els membres del Consell.

-I els homes de l’assemblea popular, corrompen

1. Com resumiries el punt d’arribada d’aquest
tal volta els joves? O bé tots ells també els fan
diàleg dirigit?
millors?
2. Sòcrates fa referència a la natura, als cavalls:
-També els fan millors. només pocs homes els milloren i la major

-Tots els atenesos, doncs, pel que es veu, fan part els fan malbé. Et sembla adequat aplicar

perfecta la gent, llevat de mi sol, que són l’únic als humans situacions com la doma o

corruptor. És això el que dius? l’educació dels cavalls?

11
4. PLATÓ, ENTRE ATENES I ESPARTA

Parlàvem més amunt que la rivalitat entre Atenes i Esparta és bàsica per entendre el

context en el qual es desenvolupa Plató (428-347 aC.) qui formava part d’una família

aristocràtica amb notable interès per la política d’Atenes. El seu pare, Aristó, era

descendent de reis. Els primers anys de la seva vida estan marcats per les Guerres

del Peloponés (431-404 aC.) que enfrontaren Atenes amb Esparta. Com ja hem dit,

Atenes es constituïa com una societat fonamentalment de comerciants sent un punt de

trobada de múltiples cultures que apostava per un desenvolupament artístic i cultural i

per un sistema polític en el qual tots els ciutadans tenien el mateix dret a vot. Per tant,

l’entrenament i l’aprenentatge es centraven en les habilitats discursives i en l’art de la

persuasió. Era una societat fonamentalment política.

Per la seva banda, els espartans, rebien una molt eficient preparació per a la guerra.

En escoles militaritzades, es fonamentava la disciplina, els exercicis físics, la fortalesa i

la resistència del cos a través del patiment, el sofriment i el dolor. Gaudir de

comoditats o portar abric a l’hivern era mal vist i degradant. També ho era treballar la

terra, comerciar o posseir or i argent. El resultat eren homes ciutadans austers,

resistents, superbs, conservadors i amb poca o nul·la preocupació per la cultura o la

política, però perfectament preparats per a la guerra. També cal senyalar que la dona

gaudia de molta més autonomia, veu i participació en la societat espartana on rebien

una educació molt més encarada a l’art i la política a diferencia dels homes. Es

important senyalar que, a diferencia d’Atenes on l’educació es considerava un tema

personal de cada família, Esparta entenia l’educació com una necessitat d’Estat, de

manera que era feina de tota la polis (no de les famílies o de professors particulars)

educar els seus infants.

Malgrat aquesta diferència evident entre les dues Polis i la lectura en clau filosòfica de

dos models oposats que entren en conflicte, no podem perdre de vista la realitat.

12
L’objectiu darrera de qualsevol conflicte armat és una lluita pel poder, el domini

territorial i un enriquiment de la potència guanyadora. Més enllà del conflicte ideològic,

que hi era, Esparta veia amb preocupació la creixent influència d’Atenes que anava

imposant la democràcia a les polis un cop les ajudava a lliurar-se del domini persa.

Malgrat ho vestissin sota la bandera de la democràcia, Atenes acabava dominant

econòmicament aquestes polis alliberades en una clara expansió imperialista.

Aquest conflicte i la victòria d’Esparta afecta directament a Plató ja que el seu origen

és aristòcrata. Per tant, malgrat ser atenenc, la seva família veia amb bons ulls l’ordre,

l’educació i l’eficàcia espartana i desconfiaven de la democràcia. De fet, quan Esparta

guanya la guerra l’any 404 a.C., imposen un règim conegut com els Trenta Tirans. En

aquest govern autoritari hi van prendre part familiars directes de Plató. El propi Plató,

amb 24 anys, fou convidat a formar-ne part però, a pesar de la seva forta crítica al

sistema democràtic anterior, va rebutjar-ho a causa dels excessos i el despotisme dels

nous dirigents. La ineficàcia d’aquest govern tirànic i una sèrie de revoltes populars

van tornar a imposar la democràcia tant sols uns anys després. És durant aquesta

restauració, durant la tornada dels exiliats i la repressió contra els trenta tirants, que la

democràcia atenenca jutja i condemna a mort a Sòcrates. Aprofiten l’avinentesa per

eliminar tot adversari polític que es mostrés crític o fos una amenaça. Això suposa el

segon daltabaix polític per a Plató. De nou, desencantat amb la política, el filòsof va

decidir abandonar tot intent d’intervenir-hi directament i es retirar a una esfera molt

més teòrica.

Així doncs, Plató es presenta com un reformador polític. Es tracta d’un ciutadà

desencisat amb l’evolució de la política atenenca i estarà especialment en contra de

qui, segons el seu punt de vista, són els principals responsables d’aquest declivi: els

sofistes i el seu relativisme. Ells són els causants de la major injustícia que s’ha produït

mai, la condemna a Sòcrates, i la recerca d’un sistema política just serà un dels seus

temes fonamentals.

13
SEMBLANÇA BIOGRÀFICA

Plató, va néixer l’any 427 a.C. a Atenes, en una de

les famílies aristocràtiques atenenques més

importants. De fet, el seu nom autèntic era Aristocles

i sembla que Plató era un sobrenom que venia de

les seves espatlles molt amples (Platys). Marcat pels

orígens familiars i per l’experiència de la condemna

de Sòcrates, de qui va ser deixeble, Plató fou

incapaç de veure amb bons ulls la incipient

democràcia atenesa.

Probablement fugint del seu ambient, Plató va iniciar un temps de viatges. A Itàlia va

rebre influència del pitagòrics Arquitas per que fa a la importància de les

matemàtiques, i a Egipte va entrar en contacte amb doctrines religioses orientals, que

són fonamentals per entendre la seva concepció de l’ànima. D’aquesta etapa són les

anomenades obres de joventut, entre les quals hi ha Apologia de Sòcrates, Eutifró,

Protàgores, Gòrgies i Menó.

Els seus viatges el van dur a Siracusa (Sicília), on va intentar sense èxit influir el tirà

Dionís I per poder implantar-hi la seva utopia política. Després d’una accidentada

fugida, Plató va tornar a Atenes i hi va fundar l’Acadèmia, la institució intel·lectual més

prestigiosa de la Gràcia clàssica. D’aquest període daten les anomenades obres de

maduresa, entre les qual s’han destacat el Convit, Fedó, Fedre i la República.

A la mort de Dionís I, Plató va intentar per dues vegades, l’any 367 aC. i el 361 aC.

influir en Dionís II, amb idèntic resultat que l’obtingut amb el seu predecessor. Entre

aquestes dues dates, escriu les anomenades obres de vellesa, en què matisa idees

anteriors: Parmènides, Teetet, el Sofista, el Polític, Timeu i Fileb. Després de l’últim

fracàs sicilià, Plató va viure a Atenes fins a la seva mort, l’any 347 aC.

14
COM APRENDREM PLATÓ?

Per tal de facilitar-ne la comprensió, exposarem el pensament de Plató dividit en el

següents temes:

1. La Teoria de les Idees, que és la seva visió de la realitat (ontologia).

2. La forma en com accedim a les Idees que es la seva teoria del coneixement

(epistemologia).

3. La seva concepció sobre l’ésser humà i l’ànima (antropologia).

4. L’ordenació política del seu estat ideal (Política).

Hem de tenir en compte que Plató mai estructura i divideix els temes com hem fet

nosaltres, sinó que aquests apareixen sempre barrejats i estretament lligats els uns

amb els altres. Els seus escrits són diàlegs i com a tal el seu pensament es va teixint a

mesura que avancen aquests diàlegs.

ACTIVITAT

Jo, que al principi estava ple d’entusiasme per dedicar-me a la política, quan vaig
fixar la meva atenció en la vida pública i la vaig veure arrossegada en totes
direccions i per corrents de tota mena, vaig acabar atacat pel vertigen, i si bé no
vaig prescindir de reflexionar sobre la manera de poder introduir una millora en
aquesta vida pública i, en conseqüència, en la totalitat del sistema polític, sí que
vaig deixar d’esperar oportunitats successives d’intervenir-hi activament.

Plató, Carta VIII, 326b.

1. Què és el que va dissuadir Plató de dedicar-se activament a la política?

2. Quina relació estableix Plató entre democràcia i relativisme?

3. Creus que la crítica a la política que fa Plató en aquest text és aplicable als nostres dies?

15
5. LA TEORIA DE LES IDEES (ONTOLOGIA)
Pàgina 22-26 llibre

Dos i dos fan quatre. Aquesta afirmació no és relativa, i no depèn de la perspectiva

que es miri. De fet, fins i tot si els humans desapareguessin, continuaria sent certa. El

sofistes negaven aquesta possibilitat tot identificant veritat i opinió i defensant que

l’únic que diferencia una opinió d’una altra és el seu grau d’acceptació. Plató, com va

fer Sòcrates, discrepa: si totes les opinions valen igual i cap no és més veritable que

una altra, aleshores el concepte mateix de veritat desapareix. I amb ell desapareix la

possibilitat d’establir unes referències imprescindibles per a garantir l’ordre social.

Aquesta reflexió porta a Plató a afirmar que existeixen veritats independents de la

nostra opinió i fins i tot de la nostra existència: veritats absolutes, universals,

immutables i eternes. Qui arriba a conèixer aquestes veritats disposa d’un

coneixement realment digne d’aquest món, d’un coneixement que val per tothom i per

sempre. Així doncs, Plató postula que existeixen realitats que, tot i no ser materials, tot

i que no les podem veure o tocar, existeixen i són eternament presents: les idees. En

l’existència d’aquestes idees basarà tot el seu pensament l’autor atenenc.

Per tant, tot i que no podem oblidar que l’objectiu de Plató és fonamentalment pràctic o

polític, també és conscient que aquest objectiu requereix primerament l’anàlisi d’altres

qüestions filosòfiques com ara establir com és la realitat (ontologia) i com s’hi pot

accedir (epistemologia). La proposta de Plató serà la primera gran síntesis de totes les

anteriors concepcions. En Plató hi ha un esforç molt gran per generar una teoria capaç

d’integrar les posicions aparentment oposades de Parmènides i Heràclit, per atacar i

desmentir el relativisme sofístic i fonamentar l’optimisme socràtic vers la capacitat

humana de obtenir coneixement. Com a rerefons de totes aquestes conciliacions i

síntesis tenim les certeses matemàtiques pitagòriques, exemples evidents de veritats

eternes, i les influències òrfiques relacionades amb la immortalitat de l’ànima. Així que

millor anem a pams.

16
EL MÓN DE LES IDEES I EL MÓN DE LES COSES

Quan observem el món que ens envolta, constatem un món com el que descriu

Heràclit: veiem temporalitat, és a dir, coses que canvien i flueixen constantment, coses

que no perduren. Però, què passa si miro amb els ulls de la ment? Veure amb els ulls

de la ment vol dir veure, per exemple, més enllà d’aquell bell rostre i observar la

perfecta bellesa. També significa veure taules amb diferents formes, colors i materials i

reconèixer-les a totes com a taula. O que tots estiguem d’acord en que allò que teniu a

les mans és un bolígraf malgrat són tots molt diferents entre ells. En altres paraules:

veure amb els ulls de la ment és conèixer els models, les formes, l’essència de les

coses, allò que tenen en comú tots els objectes del mateix tipus: la seva idea.

Com ja hem dit, i no estar de més recordar, la teoria de les idees de Plató afirma

l’existència d’unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i

independents del món físic. Aquestes realitat són les idees (també anomenades

formes o essències). Per tant, des del punt de vista ontològic, Plató té una posició

dualista ja que afirmar l’existència de dos nivells de realitat.

D’una banda, existeix un món material,

imperfecte, canviant, múltiple, amb

tendència al desordre que descobrim pels

sentits. L’anomena món sensible. Però

resulta imprescindible afirma que també

existeix un segon tipus de realitat, una

realitat a la qual no podem accedir gràcies

als sentits sinó pel pensament. A aquesta

segona l’anomena món intel·ligible o món

de les idees.

17
Per més que les coses materials canviïn, les definicions que ens permeten dir què és

cada cosa no canvien. Una persona prima pot esdevenir grassa, però els conceptes

Gras i Prim són anteriors a aquest canvi i són precisament els que ens permeten

expressar-lo. Només l’accés a definicions immaterials ens permet definir i ordenar.

Com establirem la diferència entre una circumferència ben feta i una mal feta? Doncs

perquè una s’assemblarà més que l’altra a la definició pura de Circumferència. Cap de

les dues serà idèntica a una circumferència ideal (fixeu-vos que popularment fem

servir terminologia platònica) però totes dues s’hi aproximaran. Ara bé, el que sí

podem dir és que totes aquelles circumferències que jo dibuixi les reconeixerem

com a tal perquè participen de la idea Circumferència.

El mateix s’esdevé amb els éssers naturals, i també amb les qüestions estètiques,

ètiques o polítiques. Perquè un edifici és una casa? Perquè participa de la idea de

Casa. Perquè un acte és injust? Perquè no participa de la idea de Justícia. Perquè em

sento trist avui? Perquè el meu estat anímic participa de la idea de Tristesa. Ara bé, la

meva casa, l’acte injust o la tristesa pel teu comiat són canviants i contingents: la casa

es pot ensorrar, algú pot impartir justícia, la tristesa esvair-se... Ja que només són

còpies o imitacions que participen de la idea. En canvi, la idea de Casa, de Justícia o

de Tristesa serà sempre la mateixa ja que existeix de forma independent i separada

tant de les coses materials com del meu pensament.

Essent les coses així, cal admetre que existeix una primera realitat: tot el que té una forma
immutable, que de cap manera neix i mor, que mai no admet en si mateix cap element
vingut de fora, que mai no es transforma en cap altra cosa, allò que no és perceptible i
per la vista ni per cap altre sentit, que només l’enteniment (intel·ligència) pot comprendre.
Hi ha una segona realitat que duu el mateix nom: és semblant a la primera, però cau sota
l’experiència dels sentits, és engendrada, sempre està en moviment, neix en un lloc
determinat i tot seguit desapareix, és accessible a l’opinió unida a la sensació.

Plató, Timeu, 52.

18
ACTIVITAT

1. Redacta la segona part del text següent, la que fa referència al món de les idees. Fixa’t

que gairebé només et cal substituir les paraules subratllades amb les seves oposades:

• El món de les coses és el món sensible, el món secundari o de les aparences. Els

nostres ulls físics ens permeten d’accedir al seu coneixement. Quines són les qualitats

o característiques dels objectes d’aquest món? Doncs aquestes: són objectes

engendrats i mutables, que són perceptibles pels sentits, i que són tots imitació d’una

altra realitat superior.

• El món de les idees és el món intel·ligible, ........

Agafem com exemple una estàtua d’Atenea. Perquè és bella? Segons Plató perquè

participa de la forma pura i absoluta de Bellesa o, dit des del punt de vista de les idees,

aquestes es manifesten en una gran diversitat de coses. Ho fan de la mateixa manera

que un paisatge o una persona es manifesta en la còpia (retrat, pintura). Per tant, la

Bellesa es manifesta en l’estàtua d’Atenea que participa de la seva idea, però també

en quadres, persones o un poema. La forma, la idea, és un model ideal que les coses i

fenòmens sensibles imiten imperfectament ja que mai podran igualar-ho en perfecció.

-Vols que comencem les nostres investigacions seguint el mètode acostumat? Tenim per
costum aplicar una idea general a la multitud d’éssers que, si bé tenen una existència
diferent, designem amb el mateix nom. Comprens?

-Ho entenc.

-Referim-nos ara a la multitud que tu vulguis. Per exemple, si et sembla bé, a la multitud
de llits i a la multitud de taules.

-Molt bé.

-Però aquestes dues espècies de mobles estan compreses, l’una, sota la idea de llit, i
l’altra, sota la idea de taula.

-Sí

-També tenim el costum d’afirmar que l’artesà de cadascun d’aquests mobles fa el llit o la
taula a partir de la idea, ja que no és la idea mateixa la que fabrica l’artesà; això és
impossible. 19
Plató, La República, X, 496..
LA VESSANT METAFÍSICA DE LES IDEES

Arribats en aquest punt cal que ens aturem un moment i intentem entendre que ens

està intentant dir realment Plató. Agafem l’exemple d’una flor. Ja ens ha quedat clar

que una flor és una flor perquè participa de la idea de Flor. Per tant, la idea es

manifesta de forma imperfecta en la flor. Plató ens diu que aquesta idea és eterna i

immutable i que té més realitat que les coses. Què implica aquesta afirmació

realment? Doncs que encara que mai ningú descobrís aquella flor, aquella flor seguiria

sent una flor. Que encara que rebentem el planeta Terra i desaparegui tota classe de

vida humana i no hi hagi ningú sobre la Terra capaç de fer coneixement, una flor

seguirà sent una flor. I el mateix passa amb conceptes més elevats com per exemple

la justícia. Un acte serà just o injust. I ho serà perquè existeix una idea del que és

justícia. I si nosaltres com a espècie viatgem fins a l’altra punta de l’univers i descobrim

una altra societat intel·ligent que té les seves pròpies normes i on tot és diferent, un

acte seguirà sent just o injust i la justícia serà el mateix pels dos. Perquè la idea de

justícia no depèn de nosaltres, és quelcom que existeix per si mateix, que és etern,

invariable, i l’únic que fem es aplicar-la a situacions i contextos i valorar si són o no

justes.

En el fons Plató ens està dient que si el que volem es trobar uns valors universals que

dotin d’estabilitat l’ordre polític i superin el relativisme sofístic, hem de postular

l’existència d’un tipus de realitats immutable sobre les quals el nostre judici, si està ben

formulat, no canviï mai. És a dir, que en pugui proporcionar un coneixement absolut i

definitiu. I aquestes realitats no visibles però si intel·ligibles a través de la raó són les

Idees. D’això es desprèn que nosaltres no inventem o creem idees noves, sinó que

aquestes sempre estan present si es manifesten encara que nosaltres no ho

sapiguem. A l’època dels dinosaures ja existia la idea Electró encara que ningú ho

sabes. O a les societat prehistòriques existia una falta de paritat, encara que no

sabessin quin significat tenia aquesta paraula.

20
JERARQUIA DE LES IDEES

En el nostre món sensible, les coses no tenen pas la mateixa importància: el Sol que

ens il·lumina ocupa un lloc més rellevant que la sargantana que s’hi escalfa. Segons

Plató, les idees també tenen un ordre, un sentit i unes relacions. Aquest ordre és

anomenat Bé per Plató. El Bé és la idea suprema que atorga realitat i sentit a la resta

del món intel·ligible i, en conseqüència, al món material.

Per sota del Bé se situen les idees ètiques i estètiques, com la justícia, la veritat o la

bellesa, és a dir, els grans ideals morals que donen sentit a la vida i constitueixen

l’horitzó vers el qual orientem la nostra acció.

En un nivell inferior hi trobem els conceptes matemàtics, com el nombre, la igualtat, la

circumferència i, en general, les relacions numèriques i les figures geomètriques. La

seva funció és familiaritzar la ment amb les entitats abstractes i preparar-la així per la

contemplació de les idees superiors i del Bé.

Aquest Bé, però, no s’ha d’entendre com la bondat en el sentit de la moral i de la

convivència humana, sinó com una bondat radical que consisteix en el fet que cada

cosa ocupa el lloc que li pertoca, una bondat que representa l’ordre racional. De fet,

només perquè estem convençuts que la realitat està ordenada i que obeeix unes lleis

té sentit conèixer-la. Si la realitat fos un caos completament atzarós, que és el que

podríem conèixer?

Tanmateix Plató és conscient que si vol ser coherent amb la teoria, que afirma que els

coses existeixen en virtut de la seva participació de la idea corresponent, bé caldrà

acceptar l’existència d’idees de coses banals com pedra o arbre, o fins i tot de realitats

negatives com maldat i lletjor. Admetre això significa acceptar l’existència d’una

perfecta lletjor o d’un crim perfecte. És a dir, les coses dolentes ho són perquè

participen d’un ideal de maldat. Incloure la maldat en una jerarquia orienta cap al Bé

suprem és complicat i acabarà plantejant profunds maldecaps al plató de maduresa.

21
Convé també fer una altra advertència. Molts pensadors (especialment els Cristians)

han volgut identificar aquesta idea de Bé amb Déu. De fet, la relació de Plató amb el

Cristianisme és molt evident. D’alguna forma, el corpus central del Cristianisme, la

seva teologia, és una simplificació i vulgarització de les idees platòniques per tal que

puguin ser enteses per la majoria de gent que és, en general, ignorant i manipulable.

Nietzsche, autor del segle XIX que estudiarem més endavant afirmar que el

“Cristianisme es platonisme per al poble”. Quan Plató parla de la idea de Bé no ho fa

pensant en un Déu tot poderós i creador, per molt que el Cristianisme s’hagi esforçat a

manipular el pensador grec. Plató simplement ens diu que el Bé dona sentit a l’univers,

que l’ordena. S’ha de vigilar molt amb les interpretacions, sobretot medievals, que es

van fer tant de Plató com d’Aristòtil ja que el seu principal objectiu era utilitzar els dos

autors grecs per fonamentar la teologia cristiana. No podem perdre de vista que entre

Plató i Jesús hi ha més de 400 anys de diferència.

ACTIVITAT

A mi les coses em semblen d’aquesta manera: a la regió del coneixement, la idea

del Bé és la última i la més difícil de veure; però, un cop vista, es comprèn que és la
causa de totes les coses rectes i belles: a la regió del visible, hi engendra la llum i
l’astre que la posseeix i, a la regió de l’intel·ligible, és la sobirania única que
produeix la veritat i l’enteniment.

Plató, Carta VIII, 326b.

1. Creus que tot segueix un ordre i que per tant tot es pot arribar a entendre?

2. Es pot comparar la idea platònica del Bé amb l’acceptació cristiana de la realitat. Al

Gènesi 1,31 llegim que un cop finalitzada la creació “Déu va veure que tot estava bé”.

Quines semblances trobes entre totes dues concepcions de la bondat?

22
6. CONEIXEMENT I REMINISCÈNCIA (EPISTEMOLOGIA)

DOS NIVELLS DE CONEIXEMENT (Pàgina 26-29 llibre)

Per a Plató, igual que per a nosaltres, el coneixement és apropament a la veritat, un

cop superats la ignorància, l’engany i la confusió. Ara bé, on resideix aquesta veritat?

On podem torbar-la? Ja hem vist que, per oposició al món canviant i confús que ens

envolta, la veritat es troba en el món ideal o intel·ligible. Per això, el coneixement

s’entén com un procés d’apropament i contemplació de les idees.

Així doncs, ningú no té dret a afirmar que posseeix un coneixement cert, o que pot

accedir a l’autèntica veritat, mentre no sigui capaç d’enlairar-se per sobre del món

sensible. En el millor dels casos, podrà tenir allò que Plató anomena opinió raonable.

Per l’altra banda, l’episteme, intel·lecció o ciència és el coneixement veritable que

obtenen aquells que són capaços d’accedir al món de les idees, grau suprem de

realitat. L’epistemologia (també anomenada gnoseologia o teoria del coneixement) de

Plató està estretament vinculada a la seva ontologia (teoria sobre la realitat). El grau

de validesa del nostre coneixement dependrà del tipus de realitat estudiada.

ACTIVITAT

Ara bé, hem d’afirmar que la intel·lecció i l’opinió són dues coses diferents, ja que
tenen orígens diversos i es comporten de maneres diferents. La primera, la
intel·lecció, es produeix en nosaltres per acció de l’ensenyament científic; la segona,
es produeix en nosaltres per la persuasió. La primera va sempre acompanyada
d’una veritable demostració, la segona no. L’una és immune a la persuasió, l’altra
pot ser modificada per ella. Cal dir que tot home participa de l’opinió, mentre que
de la intel·lecció només en participis els déus i, d’entre els homes, tan sols un petit
nombre.

Plató, Timeu, 51e

Plató, Carta VIII, 326b.

1. Com caracteritza Plató els dos nivells de coneixement: intel·lecció i opinió?

23
Per tant, de la mateixa manera que existeixen dos mons segons el seu grau de realitat,

existeixen dos graus de coneixement segons el seu grau de certesa, que corresponen

als dos mons: el coneixement intel·ligible, que té per objecte les Idees i la seva certesa

és màxima (episteme=coneixement), i el sensible, l’objecte del qual és el món material,

que és pura creença (doxa=opinió). En cada un d’ells poden distingir-se dos graus tal

com apareix en el següent esquema:

L’àmbit de la creença o opinió (doxa):

• La eikasia són aquelles afirmacions que es recolzen només en la percepció

sensible “La Lluna creix i minva”, “els pals es torcen quan els posem a l’aigua”.

• La pistis també es basa en l’observació sensible però ho fa d’una manera

crítica, intentant donar raons dels fenòmens a través d’hipòtesis explicatives i

observacions acurades. És una opinió versemblant.

L’àmbit de l’intel·lecte (episteme):

• La diànoia és coneixement perquè es refereix a objectes intel·ligibles

(matemàtics) però encara necessitat representacions sensibles.

• La noesi és el saber absolut, visió directa i intuïtiva de les Idees. S’hi accedeix

mitjançant la Dialèctica, és a dir, estudiant l’ordre jeràrquic i trobant el lloc que

hi ocupa cada idea. Per fer això és bàsic haver compres la idea de Bé.

24
 EL MITE DE LA CAVERNA

Plató constitueix una de les mostres més evidents de la possibilitat d’explicar i

ensenyar filosofia de manera més atractiva. Per a transmetre alguna de les seves

teories més complexes sovint recorria a la metàfora, el símil o el mite. Ara veurem el

que, segurament, és el més famós. Cal tenir en compte que el Mite de la caverna

engloba, en bona mesura, moltes de les idees fonamentals del pensador grec.

que hauran vist res més que les ombres

(Parla Sòcrates) -Imagina’t, doncs, uns homes en
un antre subterrani com una caverna –amb
l’entrada que s’obre cap a la llum-, on es troben des
de la infància i lligats de cames i coll, de manera
que han de mirar sempre endavant, sense poder
girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que,
darrere d’ells, a una certa distància i a una certa
altura, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre
aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el
camí, com els paperets que els xerraires de fira
posen entre ells i els espectador per amagar les
trampes i mantenir en secret les meravelles que
mostren.
-M’ho imagino- va dir.
Afigura’t ara, al llarg d’aquesta tàpia, uns homes
que porten tot tipus d’objectes que són molt més
alts que el mur, els uns amb forma humana, d’altres
amb forma d’animals, fets de pedra, de fusta i de
tota mena de materials; i, com és natural, els qui
transporten els objectes, els un s’aturen
conversar i d’altres passen sense dir res.
projectades pel foc cap al lloc de la cova que hi ha
davant seu?
-No pot ser de cap altra manera si estan obligats a
mantenir llurs caps immòbils tota la vida.
-I què me’n dius, dels objectes transportats? No
creus que succeeix això mateix?
-Sens dubte.
-No creus que si els objectes tinguessin la capacitat
d’enraonar entre ells, els presoners creurien que els
ombres que venen són objectes reals?
-És clar.
-I que passaria si la presó tingués un eco a la paret
del davant dels presoners? Cada vegada que un
dels vianants enraonés, no creus que ells pensarien
que són les ombres les qui enraonen?
a
-Per Zeus, jo bé que ho crec –digué.

-Certament –vaig continuar jo-, aquests homes no

-És estranya –digué- l’escena que descrius, i són
poden considerar cap altra cosa com a vertadera
estranys els presoners.
que les ombres dels objectes.
-S’assemblen a nosaltres –vaig dir jo-; en efecte,
-Així ha de ser.
aquests, després d’ells mateixos i dels altres, creus

25
-Examina ara –vaig continuar jo- què els passaria, a
aquests homes, si se’ls deslliurés de les cadenes i
se’ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de
seguida fos obligat a aixecar-se i a girar el coll, i a
caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquest
moviments experimentaria dolor, i a causa de la
llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres
dels quals havia vist. Què creus que respondria el
presoner si algú li deia que el que veia abans no
tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim
de la realitat i que està girat vers coses més reals,
hi veu més correctament? I si, finalment, fent-li
mirar cadascuna de les coses que li passen pel
davant, se l’obligués a respondre què veu? No
creus que romandria astorat i que li semblaria que
el que havia vist abans era més vertader que les
coses mostrades ara?
-Així és –va dir.
-Així, doncs, si, a aquesta mateix, l’obliguessin a
mirar el foc, els ulls li farien mal i desobeiria, girant-
se una altra vegada cap a aquelles coses que li era
possible de mirar, i continuaria creient que, en
realitat, aquestes són més clares que les que li
mostren?
-Sens dubte seria així- va dir.
-I –vaig prosseguir-, si aleshores algú per força,
l’arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el
deixés anar abans d’haver arribat a la llum del Sol,
no és cert que patiria i que es revoltaria en ser
tracta així, i que, un cop arribat a la llum del Sol,
s’enlluernaria i no podria mirar cap de les coses que
nosaltres diem que són vertaderes?
-No podria –digué-, almenys no de cop.
-Necessitaria acostumar-s’hi, si volia contemplar les
coses de dalt. De primer, observaria amb més
facilitat les ombres; després, les imatges dels
homes i de les coses reflectides a l’aigua; i a la fi,
els objectes mateixos. Després, tot aixecant la vista
cap a la llum dels astres i de la Lluna, contemplaria,
de nit, les constel·lacions i el firmament mateix, molt
més fàcilment que no pas durant el dia, el Sol i la
llum del Sol.
-És clar que sí.
-Finalment, penso que podria mirar el Sol, no tan
sols la seva imatge reflectida en les aigües ni en
cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar-lo tal
com és en ell mateix i de contemplar-li allà on
veritablement és.
-Necessàriament –digué.
-I després d’això ja podria començar a raonar que el
Sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és
qui governa tot el que hi ha a l’espai visible, i que
és, en certa manera, la causa de tot el que els seus
companys contemplaven a la caverna.
-És evident –digué- que arribaria a aquestes coses
després d’aquelles altres.
-I doncs, què? Ell, en recordar-se del seu estatge
anterior i de la saviesa d’allà i dels qui aleshores
estaven encadenats, no creus que se sentiria feliç
del canvi i compadiria els altres?
-Certament.
-I creus que envejaria els honors, les lloances i les
recompenses que allà sota donaven a qui millor
observava el pas de les ombres, a qui amb més
seguretat recordava les que acostumaven a desfilar
al davant, al darrere o al costat d’unes altres, i que,
per aquest motiu, era capaç d’endevinar d’una
manera exacta el que vindria? Tu creus que
desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics
companys que gaudeixen de poder o són més
honorats, o bé preferiria, igual que l’Aquil·les
26
d’Homer, “passar la vida al servei d’un pagès i -Sí certament digué.
treballar per a un home sense béns” i suportar
qualsevol mal abans de tornar a l’antic estat? -Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, es
aplicable exactament a la condició humana,
-Jo bé que ho crec així –digué-, que més equiparant, d’una banda, el món visible amb
s’estimaria qualsevol sofriment que no pas tornar a l’habitacle de la presó i, de l’altra, la llum d’aquell
viure d’aquella manera. foc amb el poder del Sol. I si estableixen que la
pujada i la visió de les coses de dalt són l’ascensió
-I pensa també això que et diré. Si aquest home de l’ànima vers la regió intel·ligible, no quedaràs
tornés una altra vegada a la cova i s’assegués a la privat de conèixer quina és la meva esperança, ja
seva antiga plaça, no es trobaria com cec, en que desitges que parli. Déu ho sap si em trobo en el
arribar de sobte de la llum del Sol a la fosca? cert, però a mi les coses em semblen d’aquest
manera: en la regió del coneixement, la idea del bé
-Si, certament –digué.
és la darrera i més difícil de veure; però, un cop és
vista, es comprèn que és la causa de totes les
-I si hagués de tornar a donar la seva opinió sobre
coses rectes i belles: en la regió del visible
les ombres per competir amb aquells homes
engendra la llum i l’astre que la posseeix, i, en la
encadenats, mentre encara hi veu confusament
regió de l’intel·ligible, és la sobirana única que
abans que es ulls no se li habituïn a la fosca –i el
produeix la veritat i l’enteniment, i cal que la
temps per habituar-s’hi seria llarg-, no és cert que
contempli aquell qui es disposi a actuar
faria riure i que dirien d’ell que, per haver, volgut
assenyadament tant en la vida privada com el la
pujar, tornava ara amb els ull malmesos, i que no
pública.
valia la pena ni tan sols d’intentar l’ascensió? I a qui
intentés deslligar-los i fer-los pujar, si el poguessin
Plató, La República, VII, 514a-517a.
prendre amb les seves pròpies mans i el poguessin
matar, no el matarien?

ACTIVITAT

1. En un mite les coses que s’expliquen, els personatges i esdeveniments que es produeixen

acostumen a ser símbols o metàfores d’altres realitats. En aquest mite de Plató passa

exactament això. Intenta descobrir que representen cadascun d’aquests elements:

Caverna. Ombres Presoners alliberats

Sol, objectes, flors. Presoners Exterior de la caverna.

2. La relació amb la teoria de les idees de Plató és molt evident però es poden extreure altres

lectures. Creus que el Mite de la Caverna serveix com al·legoria d’alguna situació propera a

tu, ja sigui personal o d’algun conegut? Escriu una lectura alternativa a la platònica.

27
REMINISCÈNCIA

Tenint en compte que en moltes ocasions la distància entre un objecte i la seva idea

és com un gran abisme, és pertinent preguntar-nos: com arribem a aquestes idees tant

allunyades de les coses? La resposta de Plató és que en nosaltres, des de sempre, hi

ha com adormides o en estat latent, empremtes, senyals d’aquestes idees. Per tant

l’únic que cal fer és desvetllar, fer emergir allò que ja és en nosaltres. En

conseqüència aprendre i conèixer no és res més que recordar aquestes idees

que ja tenim dins.

Conèixer és recordar. Aquesta tesi esdevé imprescindible per a Plató i encara que

pot resultar estranya, ben mirat no ho és tant com sembla. El que defensa Plató és una

posició innatista pel que fa al coneixement. No aprenem del món material nocions com

la unitat o la justícia, sinó que és en la nostra ment on poder descobrir el reflex

d’aquestes realitats pures i eternes.

Segons Plató, si estem ben dirigits, i aquesta és la funció de l’autèntic mestre, tenim la

capacitat de trobar en nosaltres mateixos coneixements que mai ningú ens ha

ensenyat. D’on provindria, si no fos així, el coneixement de les veritats matemàtiques o

dels valors morals? Seria un error contestar que són fruit de l’experiència. Mai hem

observat una circumferència perfecta o la Justícia en si mateixa. Han de provenir del

món ideal que és només accessible per la raó i aquest coneixement ha d’estar, en

certa mesura, dins nostre.

Un dels exemples més clar d’això el trobem en el diàleg Menó on Sòcrates dialoga

amb un esclau i l’interroga sense donar mai les respostes a allò que pregunta. Poc a

poc el va conduint fins que és el propi esclau qui assoleix i anuncia algunes propietats

matemàtiques malgrat que les desconeixia prèviament. L’amo assegura que el seu

esclau, nascut a casa seva, mai no havia rebut instrucció. Plató conclou que si aquest

28
coneixement no l’ha adquirit en aquest vida, és que ja el tenia amb anterioritat i no ha

fet més que recuperar-lo. Aquest procés és el que anomenen reminiscència.

ACTIVITAT

SÒCRATES -Per tant, la ciència que ara aquest té, o la va rebre en un moment donat, o l’ha
tinguda sempre?

MENÓ -Sí.

-Ara, si l’ha tinguda sempre, és que sempre l’ha sabuda; i si la va rebre en un temps
determinat, és que no l’ha rebuda en aquesta vida. O algú li ha ensenyat geometria?

-El que jo sé és que ningú mai no l’ha ensenyat.

-Si no les ha adquirides en aquesta vida, no és evident que les tenia apreses en un altre temps?

-Ho sembla.

-Aquest temps no és aquell en què no era home?

-Sí. Plató, Timeu, 51e

1. A quina conclusió arriba el text? Per mitjà de quina argumentació?

2. Què en penses tu de la possibilitat d’un coneixement innat?

Aquesta idea del mestre que ens guia per extreure de nosaltres una veritat que ja

teníem dins és una influència molt clara i directa de Sòcrates. El coneixement es va

extraient poc a poc, com la lenta ascensió de la caverna, alliberant-nos de les

cadenes. Però per entendre la reminiscència és necessari parla també de la influència

orficopitagòrica que es va produir en el sud d’Itàlia.

Segons aquesta tradició, l’ànima humana, que és la seu de la raó, és immortal i es

troba atrapada en el nostre cos, com si fos una presó. Quan el cos mor, si l’ànima no

s’ha purificat i no ha adquirit coneixement, torna a reencarnar-se en un altre cos

(transmigració) en un cercle de reencarnacions que pot ser etern. Plató situa l’ànima

originàriament en el món de les idees i és per aquest motiu que les pot conèixer

directament. Quan l’ànima cau al món sensible mitjançant una reencarnació, aquesta

29
oblida bona part de tot allò que coneixia. Però només ho oblida, no desapareix queda

de forma latent.

Per tant, quan abans explicàvem que conèixer és recordar, ho dèiem precisament

perquè tenim una ànima que es capaç de recordar allò que ja havia contemplat

en el món de les idees. L’ànima (que és on es troba la raó), és l’enllaç amb el món de

les idees. De nou, es important no contaminar-nos per les nocions més tradicionals

d’arrel cristiana respecte l’ànima. Si Plató hagués nascut en el nostre segle és molt

probable que en comptes de fer servir la paraula “ànima” utilitzes alguna expressió

com “subjecte” o “jo”. Però Plató és fill del seu temps i la paraula escollida és ànima.

De fet, com serà l’ànima esdevindrà fonamental per comprendre què és l’ésser humà i

com ens hem d’organitzar social i políticament. Així que millor passem directament a

l’antropologia.

30
7. DUALISME ANTROPOLÒGIC
Pàgina 30-33 llibre

Fins ara, Plató ha sostingut l’existència d’una realitat originària i immutable que dona

sentit al nostre món. Ara bé, podria passar que aquesta realitat existís, però que no

disposéssim de cap facultat per descobrir-la. Per tant, si el món de les idees ha de

tenir alguna influència sobre la vida i l’acció humana caldrà justificar la possibilitat

d’accedir-hi.

Si ens preguntem com podem els humans entrar en relació amb el món immaterial de

les idees, la resposta de Plató és que una part d nosaltres ja en forma part: l’ànima.

Aquesta ànima, com ja hem vist, preexisteix al cos i s’uneix a ell de manera

accidental de manera que quan es fa càrrec del cos adquireix funcions menys nobles.

Per tant ens trobem davant d’una posició clarament dualista. Per una banda tenim un

cos i per l’altra una ànima que al mateix temps ens serveix per fer de nexe entre les

dues realitats, la sensible i la intel·ligible.

Ara bé, malgrat tots tenim ànima no tots els humans mostrem les mateixes facultats.

En uns domina més el seny, en d’altres l’energia o les passions. Plató atribueix

aquestes diferències a una tripartició de l’ànima amb tres facultats ben diferenciades.

És important senyalar que aquesta tripartició serà clau per entendre la seva concepció

política.

• L’ànima racional, situada al cap, és l’anima pròpiament dita i l’encarregada de

dirigir el conjunt d’acord amb la raó.

• L’ànima irascible, radicada al pit, és la

seu de l’impuls noble, del valor, de la

força de voluntat.

• L’ànima concupiscible, més lligada a la

terra i al desig, té la seva seu al ventre.

31
Plató diu que el cos és la presó de l’ànima, el culpable de les seves limitacions i

lligams. Fins i tot a l’hora d’exposar la distribució al cos de les diverses parts o funcions

de l’ànima -cap, pit, ventre-, Plató afirma que la part concupiscent de l’ànima va ser

lligada pels déus com una fera salvatge a sota del diafragma, per tal d’allunyar-la al

màxim de la nostra part deliberativa i evitar que la trasbalsi amb l’agitació que provoca.

La lliçó és clara: els apetits corporals ens esclavitzen i mentre no puguem deslliurar-

nos-en, cal mantenir-los sota el control de la part racional.

Us ho explicaré. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està veritablement lligada i
enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per mitjà del cos, com a través d’una
fosca presó, i no pas per ella mateixa, coneixen perfectament que la força d’aquest llaç
corporal consisteix en les passions, que fan que l’ànima encadenada contribueixi ella mateixa
a estrènyer els lligams que l’encadenen.

Plató, Fedó, 82 d-e

Perquè, d’on neixen les guerres, les revoltes i els combats? Del cos amb totes les seves
passions. En efecte: totes les guerres no tenen altra procedència que el desig d’amuntegar
riqueses, i ens veiem forçats a atresorar-ne a causa del cos, per servir-lo com a esclaus de les
seves necessitats. Vet aquí per què no tenim temps per pensar en la filosofia...

Plató, Fedó, 66 c-e

1. Escriu amb les teves paraules les idees principals d’aquestes textos. Comparteixes el

punt de vista que exposen? Per què?

2. L’actual culte al cos ens allibera o és una nova forma d’esclavitud?

Segles més tard, la tradició judeocristiana, que valorava la persona en el seu conjunt i

que a penes diferenciava en el llenguatge entre cos i ànima, es va fusionar a Occident

amb l’antropologia platònica, menyspreadora del cos. El resultat d’aquesta confluència

és ben conegut. Durant segles (i encara avui dia), a occident s’hi va instal·lar una

concepció pessimista de la vida terrenal, sovint vista com un trist exili del qual només

la mort ens pot alliberar. La vivència culpable del propi cos, considerat per molts

l’origen de tot mal, ha representat un element amb molt pes en la nostra cultura.

32
EL MITE DEL CARRO ALAT

Imaginem-nos, doncs, que l’ànima s’assembla a una força en la qual van naturalment units un
auriga i una parella de cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots
bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a
nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores,
un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altre és el
contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és
necessàriament difícil i desagradable.

Plató, Fedre, 246 a-b

1. Estableix la relació entre les parts de l’ànima, les seves funcions i la seva localització

corporal, i la representació que se’n fa al text en el mite del carruatge alat.

El mite compara l’ànima humana a un carro alat. L’auriga condueix un carro tirat per

una parella de cavalls un dels quals és blanc, bell i bo; l’altre, negre, lleig i dolent.

• L’auriga (el conductor) simbolitza la par racional de l’home, el lloc on es troba

la raó. Situada al cap es mou pel desig de coneixements.

• El cavall blanc simbolitza les tendències positives de l’home, les passions

nobles com el coratge, el valor, la ira (rebel·lió davant l’injust), l’esperança.

S’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima. Situada al pit es mou pel

desig d’honor i fama.

• El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’home, els desitjos més

baixos, l’instint de conservació, la sexualitat. S’acostuma a anomenar part

concupiscible. Situada al ventre es mou pel desig de satisfer les

necessitats corporals.

L’ànima, simbolitzada en el carro alat, viu i es mou en el món de les idees; aquest és el

seu lloc i casa seva. Si l’auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies al

poder propi de les ales, d’enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les

33
idees. Ara bé, si els cavalls se li revolten i no sap enlairar-los ho tindrà tan difícil per

contemplar les idees.

De vegades, una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima,

perdent també les ales, cau al món de les coses. Aquesta ànima caiguda, sense ales i

empresonada en un cos terrestre, es troba estranya i fora del seu element. El seu

anhel més gran és retornar al seu món original. El retorn de l’ànima al seu món natural

requereix de fer renéixer les ales. Només aquestes ales li permetran d’enlairar-se

novament.

A LA RECERCA DE QUÈ ÉS L’AMOR

En l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. El banquet és un diàleg

dedicat bàsicament a fer un elogi de l’amor o els sis convidats exposen la seva visió de

l’amor o eros. Aquí pots veure una petita mostra del que es diu en el diàleg:

Fedre: Elogia la figura de l’amant que està posseït per una força divina que el fa capaç de realitzar

proeses; en conseqüència, l’amor és la força inspiradora de grans gestes.

Pausànies: És el següent a parlar, concep l’amor com una força que transforma la pròpia

personalitat. L’enamorat se sent estimulat a desenvolupar, guiat per l’amat, la seva persona.

Erixímac: Des d’una perspectiva mèdica i biològica, elogia el poder o força generadora de l’amor:

tota la natura, diu, està impregnada d’amor.

Aristófanes: Veu l’amor com el desig de trobar el que ens manca. L’amor neix de la mancança i

aspira a la seva totalitat. Cada meitat cerca la seva altra meitat i només quan la trobem serem feliços.

Agató: L’amor és el desig de rebre, propis de les persones que es creuen dignes de ser estimades.

Sòcrates: L’amor és un desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell. Neix com

admiració als cossos bells i s’ennobleix envers les ànimes justes i belles. L’autèntic amor és vers el Bé.

34
ACTIVITATS

1. Reflexiona sobre l’amor:

• De les concepcions de l’amor que exposa Plató, indica quina s’ajusta més a la teva

idea personal de què és l’amor.

• Explica en poques línies, no més de cinc, la teva visió de l’amor.

2. L’expressió “amor platònic” és emprada, encara avui, fins i tot per aquells que no saben

res de Plató. Aquesta perdurabilitat és un exemple de la importància i originalitat de la

idea platònica de l’amor.

• Després del que hem vist, explica que entenem actualment per “amor platònic”

i connecta-ho amb un o varis dels protagonistes del banquet.

Qui vulgui atènyer aquest coneixement pel camí recte, ha de començar des de jove cercant els
cossos bells. [...] Ha de considera després que la bellesa de l’ànima és més preciosa que la del
cos [...]. Així necessàriament es veurà obligat a contemplar la bellesa és a tot arreu idèntica a
si mateixa, i com a conseqüència arribarà a tenir en poca estima la bellesa corpòria. De les
accions humanes haurà de passar a les ciències per contemplar-ne la bellesa, i llavors, en
contemplar allò bell en tota la seva extensió, ja no romandrà mai més encadenat com un esclau
en el limitat amor de la bellesa d’un jove, d’un home o d’una acció, sinó que es tornarà cap a
l’oceà de la bellesa, [...] fins que, enfortit i engrandit en esperit per aquesta sublim
contemplació, ja no percebrà més que una ciència, la d’allò bell.

Plató, Banquet, 51e

1. Resumeix el trajecte que a través de l’amor ens du al coneixement veritable.

2. Quin paper tenen els sentits en la via eròtica cap al coneixement? Es pot assolir a través

d’ells el coneixement de la bellesa pura? Justifica la teva resposta.

3. El tipus d’amor que predomina a la nostra societat s’assembla molt, poc o gens a l’eros

platònic? Argumenta la teva posició.

35
8. TOTHOM NO ÉS IGUAL
Pàgina 34-36 llibre

Hem vist el relativisme moral que es va instaurar en la democràcia atenesa i també la

resistència que Plató hi oposava. Ara és el moment de veure les conseqüències

sociopolítiques que el filòsof extreu de les tesis que defensa. No és difícil de preveure-

les i són fàcils de resumir: ha de manar qui en sap. El model d’estat que Plató exposa

en el diàleg La República és un model ideal que hauria de servir com a exemple (com

la idea de Estat). En aquest sentit La República platònica és una utopia ja que no es

va arribar a produir mai (malgrat Plató ho van intentar en un parell d’ocasions a la

península itàlica). Es tracta d’un model de societat ideal que funciona com a model a

seguir que pretén assolir el Bé i la justícia de la societat per garantir la felicitat dels

seus membres.

Podríem pensar que qualsevol persona, degudament instruïda, podria abandonar la

caverna i accedir al coneixement necessari per governar-se ella mateixa. Però no és

així. Plató acaba dient que, un cop han entrat en un cos, no totes les ànimes tenen la

mateixa qualitat.

L’estructura de l’ànima, almenys durant el seu pas pel món material, és tripartida. En la

major part dels individus, la puresa originària de l’ànima es veu dominada per la

concupiscència, per l’arrelament a la terra. Alguns, més selectes, destacaran pel seu

coratge i predisposició a la lluita. El grup menys nombrós i més elevat, gaudiran d’un

predomini de la racionalitat. Segons Plató, tan sols aquestes últims de naturalesa

excepcional tindran la possibilitat de trencar amb les cadenes i assolir el coneixement

necessari per governar.

Segons Plató, hi ha entre els éssers humans una desigualtat originària que,

necessàriament, s’ha de traduir en una organització de la societat desigual i

jerarquitzada. Dit d’una altra manera, en cadascú de nosaltres, de manera natural, hi

predomina més un tipus determinat d’ànima i aquesta predisposició ens fa més aptes
36
per unes determinades tasques que no pas unes altres. Els individus no som iguals,

estar clar, però aquesta desigualtat no depèn d’elements externs (com les riqueses)

sinó de capacitats més físiques i, sobretot, intel·lectuals. D’aquesta manera, la teoria

política està estretament lligada amb l’antropologia que al seu temps ho estava amb la

epistemologia i la ontologia.

Com ja va sent habitual, Plató utilitza un nou mite per exposar aquesta tripartició:

Certament, és natural, vaig dir. Tanmateix, escolta també la resta del mite. En efecte, tots
aquells que viviu a la ciutat sou germans [...], però el déu, en modelar aquells de vosaltres que
són aptes per governar, els barrejà or en el llinatge, per això són els més valuosos; als que són
aptes per a auxiliars, els barrejà argent; i ferro i bronze als pagesos i als altres artesans. Pel
fet de ser tots d’un mateix origen, la majoria de vegades engendreu fills semblants a vosaltres
mateixos, però de vegades és possible que, de l’or, en neixi un descendent d’or, i que així
mateix en tots els altres casos, els uns neixin dels altres. Així doncs, la primera cosa i la més
important que prescriu el déu a aquells que governen és que de res no sigui tan bons guardians
ni guardin res tan severament com guarden els seus descendents.

Plató, República, 415a-b

1. Què és el que pretén justificar Plató en aquest text? De quina manera ho fa?

2. Has sentit a parlar de l’eugenèsia? En què consisteix? Cerca informació sobre pràctiques

eugenèsiques que s’hagin dut a terme a diferents llocs al llarg de la història. Quina

opinió et mereix aquesta política?

Tenim individus formats d’or, altres de plata i altres que tenen bronze o ferro.

Cadascuna d’aquestes tipologies compleix una funció diferent i es obligació de l’Estat i

la societat seguir aquesta

naturalesa. La justícia, màxima

virtut, està directament relacionada

amb l’harmonia i equilibri de

cadascuna de les parts que

componen l’individu i la societat. En

37
la polis hi haurà justícia quan cada classe realitzi la funció que li es pròpia per

naturalesa. Els governants governen sàviament i els governats es deixen conduir pels

primers. En aquesta harmonia i equilibri resideix la justícia i, per tant, la felicitat i

bondat de tots i cadascun dels individus. “La justícia consisteix a fer cadascú el que

li és propi sense barrejar-se en els assumptes dels altres” afirma Plató.

EL GOVERN DELS FILÒSOFS

Aquesta desigualtat originària en les predisposicions dels individus, lluny de ser un

inconvenient, permet, mitjançant l’ensinistrament adequat, que la ciutat pugui disposar

de les persones adequades per a les diverses necessitats. La primera d’aquestes

necessitat és evidentment la producció de béns materials. Un cop garantit el nivell

necessari de benestar, caldrà també assegurar la defensa de la ciutat enfront de

possible invasors. Finalment, la ciutat necessita d’un bon govern capaç de dirigir-la

amb justícia.

Tot i que ja ho hem comentat, no està de més tornar-hi a insistir: la ciutat necessita de

bons productors, de bons guardians i de bons governants. Tres eren precisament

les facultats de l’ànima i en un predominava més l’arrelament a la terra, ens uns altres

el coratge i en una minoria la racionalitat. Així doncs, l’estructura social reprodueix i

amplifica, de manera natural, les peculiaritats de l’ànima humana.

La feina de governar és compromesa i, segons Plató, no és a l’abast de tothom. En

benefici de tots, val més que només s’ocupin dels afers públics els qui en saben. No

ens ha de sobtar que un plantejament tan intel·lectualista com el platònic estigui lligat a

una concepció social profundament elitista. Existeixen unes veritats universals i alguns

escollits tenen la possibilitat de descobrir-les. Són aquests els que han de regir els

destins col·lectius amb vistes a la realització de la justícia i del bé. No hi ha, segons

38
Plató, qüestions a debatre o a decidir per majoria. Coneixement i política s’han de

donar la mà i, mentre això no passi, no hi haurà solució per als problemes de la

societat.

Ara bé, com aconseguim aquests bon governants? La paraula clau és l’educació.

Només amb un bona educació podrem fomentar una societat millor. Ara bé, com ha de

ser aquesta educació? Plató descriu tota una sèrie d’estrictes mesures que només

caldrà aplicar a les classes superiors, guardians i especialment als governants, que

són els qui prendran les decisions. Aquesta educació ha de consistir en un control de

lectures i de cants, la pràctica de la gimnàstica i de la música. A més, els millors en

aquestes disciplines, estudiaran matemàtiques i astronomia i només els millors de tots

seran preparats per a governa en l’exercici de la dialèctica, el mètode platònic per

arribar al coneixement de les idees. Per si tot això no fos suficient, la vida dels

guardians i governants està molt controlada per l’Estat. Absència de propietat privada,

vida comunitària, matrimonis concertats... aquestes seran algunes de les mesures per

garantir l’honestedat i la incorruptibilitat dels governants. Si no existeix el desig

personal o l’ambició (produïda per l’afany de propietats privades o el desig de les

passions més bàsiques) és impossible que un governant no pensi en el bé de tota la

societat. Aquesta serà la tasca dels filòsofs i, sovint per això, s’anomena, amb certa

impressió, la dictadura del filòsof-rei.

Tret que els filòsofs regnin en els estats, o que aquells que ara són anomenats reis i governants
filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder
polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separades per cada un
d’aquests camins les múltiples naturaleses que actualment així ho fan, no hi haurà, estimat
Glaucó, final per als mals dels estats, ni tampoc, crec, per al gènere humà.

Plató, República, 473d

1. Estableix la relació entre els grups en què Plató divideix la societat, el mite dels metalls
i el mite del carruatge alat.

2. “Ha de manar qui coneix la veritat”.. Que passa a les nostres democràcies?

39
JERARQUIA DE RÈGIMS POLÍTICS

L’Estat perfecte que Plató suggereix és un Estat utòpic. Es tracta d’un Estat aristocràtic

en el sentit més original del mot aristocràtic: d’aristos, “els millors”, mot emparentat

amb areté, “excel·lència”, i de kratos, “poder, força”. En el llibre VIII de La República

parla d’altres règims polítics que són quatre possibles malalties de l’Estat o

degeneracions de l’Estat perfecte o aristocràcia.

La timocràcia té l’origen en la degeneració de l’aristocràcia i està governada pels

homes d’acció, la classe dels militars. Es caracteritza per l’ambició de la classe

militar que no mira pel bé i la felicitat comuns, sinó per la prosperitat personal.

L’oligarquia té l’origen en la degeneració de la timocràcia i està governada per la

classe dels poderosos i adinerats. Es caracteritza per la cobdícia de la classe

dirigent, que només busca el propi enriquiment. Aquesta classe es converteix en

explotadora de les altres.

La democràcia té l’origen en la degeneració de l’oligarquia i està governada pel

poble. Es caracteritza per la llibertat i la igualtat. Això no és positiu ja que tothom fa i

diu el que vol. A més, els pobres s’igualen als rics, els ignorants als savis, els

corruptes als virtuosos. La direcció de l’Estat no es reserva a les mans més

preparades i millors.

La tirania té l’origen en la degeneració de la democràcia i està governada per un

líder ambiciós i carismàtic. És la degeneració política extrema, conseqüència de les

baralles i guerres civils fruit de la democràcia. En aquest clima d’inestabilitat, s’alça un

“salvador” que s’acaba convertint en omnipotent, corrompent i atemorint els altres.

40
TANCANT PLATÓ

Els savis han de governa la ciutat, i aquest compromís no és tan sols un consell. Plató

el considera una exigència. Les naturaleses més ben dotades que han arribat a

comprendre l’ordre de la realitat han de ser obligades a posar el seu coneixement al

servei de la ciutat.

No tothom pot dirigir la societat, i cal que la veritat s’imposi. Plató ja anunciava la

disconformitat que produiria aquesta idea, i ens recordava amb el mite de la caverna

que aquesta reacció podia conduir fins i tot a la mort del millor dels homes.

De fet, quan aquesta mena d’idees, crítiques amb la democràcia i amb la llibertat

individual, s’expressen sense reserves ni dissimulació generen també en l’actualitat el

rebuig de la majoria.

Tanmateix, plató valora per sobre de tot la veritat, per més dura i exigent que pugui

ser. Reconforta saber que és ella que ens guia. El problema és que on hi ha una

veritat no n’hi caben dues. Tractant de combatre el relativisme sofístic, Plató peca de

dogmàtic. Com evitar el dogmatisme sense caure en l’apatia moral? Vet aquí el repte,

ben actual, que ens planteja Plató.

41
ACTIVITATS DEL LLIBRE

Les següents activitats les podràs trobar també a la pàgina 38 del teu llibre de filosofia.

2. Quines diferències hi ha, segons Plató, entre les coses i les Idees? Quines característiques té

cadascun d’aquests dos àmbits de la realitat?

4. En què consisteix la teoria d ela participació de què parla Plató en la seva metafísica? Posa

algun exemple concret per aclarir la resposta.

8. A què es refereix Plató quan parla de l’ascensió dialèctica? Cap a on ens porta aquest procés

d’ascensió? Tothom està capacitat per poder portar-lo a terme? Explica i justifica les

respostes.

9. En què consisteix el dualisme antropològic de Plató? Quina relació creus que té aquesta

teoria amb el dualisme ontològic que caracteritza la metafísica platònica?

13. Completa la informació que falta a la taula, en la qual es recull la divisió tripartida de

l’ànima proposada per Plató (consulta llibre).

14. D’acord amb Plató, com ha d’organitzar-se l’Estat si volem construir una societat justa i

adequada? Quina relació hi ha entre aquesta teoria política i la visió antropològica

defensada per Plató?

15. A qui considera Plató que cal confiar la responsabilitat de governa? Quins arguments

utilitza? Hi estàs d’acord?

17. Quin paper té l’educació en el sistema polític de Plató? Què opines tu d’aquesta visió del

sistema educatiu?

També pots fer la pàgina 43, una avaluació tipus test.

42
 ACTIVITATS PER SINTETITZAR

1. Per què criticava Sòcrates als sofistes? Quins aspectes de la forma de vida i el

pensament dels sofistes rebutjava Sòcrates? Quines diferències didàctiques hi havia

entre elles? En què variava la seva visió ètica i política?

2. Relaciona la teoria del coneixement de Plató amb la seva antropologia i la seva

metafísica.

3. Quin valor atribueix Plató al coneixement sensible? I al coneixement racional? Quin

dels dos pot ser considerat com un coneixement científic, veritable? Extreu les

conseqüències que es deriven d’aquesta concepció del coneixement i de la ciència.

4. Acaba d’omplir el mapa conceptual amb els termes següents:

Ànima Ciència Guardians Ontologia Productors

Antropologia Concupiscible Heràclit Opinió Racional

Argent Democràcia Intel·ligible Or Sensible

Aristocràcia Gnoseologia Irascible Parmènides Sòcrates

Caverna Governants Metalls Política

43
PER ANAR MÉS ENLLÀ

I. Per a algunes religions, corrents filosòfics, etc., la vertadera felicitat no es troba a

l’exterior sinó en el recolliment interior. Si la filosofia de Plató és d’aquestes, com

sembla, com s’explica llavors la seva obsessió per intervenir en la societat?

II. Creus que actualment Plató mantindria la seva mateixa actitud respecte la democràcia?

Seria més benèvol o encara més crític? Aprovaria una dictadura de dretes? I

d’esquerres?

III. Creus que les diferències que mostren els éssers humans tenen un fonament innat o són

purament ambientals? Si són ambientals, perquè es condemna al criminal i no al seu

entorn? Si són innates i no es poden corregir, quina solució hi pot haver?

IV. Raó voluntat i desig. Et sembla una bona descripció de la nostra constitució psíquica?

Quina importància relativa atribueixes a aquestes tres funcions en la determinació de la

conducta humana? Hi ha altres elements que s’escapen d’aquests tres?

V. Amb un bon ensenyament, tothom podria arribar a rendir intel·lectualment igual? Si

creus que no, se’n poden extreure les conseqüències que treu Plató o bé unes altres?

VI. Estàs d’acord amb el principi platònic que cadascú hauria d’acomplir a la societat

aquella funció per a la qual està més ben dotat? Pot ser aquesta idea compatible amb la

llibertat d’una societat democràtica?

VII. Creus que es possible realitzar la República Platònica? Seria desitjable? Realment

estaríem davant d’una utopia o una distòpia?

44
EXÀMENS DE SELECTIVITAT

Examen Juny de 2019

—El nostre principi que deia que el qui per naturalesa és sabater ha de fer
sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una
semblança de la justícia; i, per això, ens ha estat profitós.
—Ho sembla.
—I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions
exteriors de l’home, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si
mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és
propi de les altres, i tot posant ordre en la seva pròpia casa, amb domini d’ell mateix i
amb disciplina, està en pau amb ell mateix, i posa les tres parts en concòrdia,
ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi
hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple
d’harmonia, i sigui una unitat i no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui
fer, ja sigui treballar per enriquir-se, o tenir cura del seu cos, o actuar en política. En
tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat
de l’ànima, i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament,
anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que inspira
aquesta acció.
—Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell.
—D’acord —vaig dir—; crec que no es diria que mentim si afirmem que hem
descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells.

Plató. La República, llibre iv

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i
com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen
en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «accions exteriors de l’home»

b) «la seva pròpia casa»

45
3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de Plató per a afirmar-la:
«hem descobert l’home just i la ciutat justa». (En la resposta, us heu de referir als
aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin
explícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu la concepció de Plató sobre l’ànima (o el jo) amb la concepció sobre

aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia
occidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Les persones

especialment dotades i preparades per a poder gestionar els assumptes que són
d’interès públic no sols haurien de tenir l’oportunitat, sinó que tenen l’obligació moral,
de dedicar-se a la política (si no hi ha altres persones tant o més ben preparades que
elles que s’hi dediquin), encara que fer-ho els suposi tenir menys guanys econòmics o
haver d’afrontar, a vegades, riscos personals.» Responeu d’una manera raonada. [2
punts

Examen Setembre de 2016

—Tota aquesta imatge, estimat Glaucó —vaig dir-li—, cal que l’enllacis amb el
que hem dit abans, la regió que ens és revelada per la vista l’has de comparar amb
l’estança de la presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si ara
compares la pujada i la contemplació de les coses de dalt amb l’ascensió de l’ànima
cap al món intel·ligible, no t’apartaràs de la meva conjectura, ja que és aquesta la que
vols sentir, i la que sols el déu sap si és o no correcta. És aquesta, doncs, la meva
manera de veure la qüestió: al cim del món cognoscible, i encara amb un gran esforç,
s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de
tot el que és bell i recte, per tal com genera en el món visible la llum i el sol, i en el món
intel·ligible per tal com crea ella sola, com a sobirana, la veritat i l’enteniment. I el qui
vulgui actuar assenyadament en privat o en públic cal que contempli aquesta idea.

Plató. La República, llibre vii

46
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i
com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen
en el text el mot i l’expressió següents: [1 punt]

a) «ànima»

b) «món visible»

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «al cim
del món cognoscible, i encara amb un gran esforç, s’hi veu la idea del bé.» (En la
resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents,
encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu la concepció de Plató sobre la fonamentació del poder polític amb la

concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la
filosofia occidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Ningú no pot

dubtar que els nombres (el nombre 3, el nombre 7, etc.) existeixen. Però sembla obvi
que no existeixen en cap lloc del món físic (ningú no podria anar allà on hi ha el
nombre 7 i tocar-lo!). Per tant, han d’existir en un altre lloc, o d’una altra manera. Això
ens dóna una bona raó per a creure que hi ha un món de les idees similar al que va
descriure Plató.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

47
PLATÓ ENS CONVIDA A PENSAR...

Poden existir realitats immaterials amb independència i separades del nostres pensament?

Com podem distingir el que és real del que és aparença?

Es pot conèixer sense necessitat de recórrer a la informació que ens proporcionen els sentits?

Existeixen les idees innates? Conèixer és recordar?

Existeix una idea universal i única que sigui la idea certa o tot coneixement és relatiu?

Les ciències empíriques ens proporcionen coneixement universal o són només una opinió?

Existeix l’ànima? I si ho fa què i com és? Quina relació té amb el cos? En forma part?

Hem de ser sempre racionals i allunyar-nos de les necessitats del cos?

La personalitat d’un individu està definida naturalment o per la influència de l’ambient?

Com podem determinar què és el bé? Saber què és el bé equival a actuar bé?

Existeixen valors ètics universals o tots tenen un caràcter relatiu? Si són relatius, tot s’hi val?

És possible establir uns valors comuns compartits? A partir de quin criteri?

És millor actuar bé que seguir els propis impulsos o interessos?

Han de governar els més savis? Són la Veritat, la Justícia i el Bé els principis rectors de qui

governa? Ho haurien de ser?

S’han d’assignar a cadascú aquelles tasques per les quals està més dotat o que facin allò que els

agradi?

Les decisions s’han de prendre en base a l’opinió de la majoria o en funció d’experts?

La democràcia sempre acaba degenerant en demagògia? Com evitar aquest risc?

És lícit que els governants utilitzin la mentida si és per satisfer l’interès comú?

48