En els pulmons:

-La quantitat de nitrogen es manté invariable, aquest gas no intervé en els intercanvis de gasos
-La pressió parcial d’O2 de l’aire atmosfèric és superior a la d’aquest gas en sang. Això significa
que l’O2 es difon de l’aire cap a la sang
-La sang conté més CO2 que no pas l’aire atmosfèric, això vol dir que el CO 2 és expel·lit cap a
l’exterior
-Els intercanvis de gasos es produeixen per difusió, segons els gradients de pressió parcial
-Les parets dels alvèols pulmonars i dels capil·lars sanguinis són molt primes i a través d’elles
els gasos es difonen des del medi en la pressió parcial del gas és més elevada al medi en la
pressió parcial és més baixa
-En els pulmons l’O2 passa de l’aire dels alvèols pulmonars a la sang, i el CO 2, de la sang a l’aire
alveolar. La difusió és més ràpida gràcies a la gran superfície de contacte entre els capil·lars i
els alvèols, que s’estima en uns 70 m2 per adults

En els teixits
-En les membranes cel·lulars dels teixits són també permeables als gasos respiratoris que es
difonen d’acord amb el gradient de les pressions parcials
-No estan en contacte directe amb el plasma sanguini, sinó que es comuniquen a través de la
limfa intersticial que actua d’intercanvi.

Factors que intervenen en l’intercanvi de gasos

-El 98% de l’O2 és transportat a totes les cèl·lules del cos per l’hemoglobina present en els
eritròcits. La fixació de l’O2 a l’hemoglobina depèn de la pressió parcial d’aquest gas, de la del
CO2, de la temperatura i el pH del medi. Les diferències entre la pressió parcial d’O 2 i CO2 entre
la sang i l’aire es mantenen gràcies a dos mecanismes dinàmics, la circulació sanguínia i la
ventilació pulmonar. Si s’interrompen, les pressions parcials s’igualen i no hi ha difusió gasosa