El Noucentisme i les avantguardes (1906-1939)

1. Les primeres dècades del segle XX

El balanç força positiu del segle XIX, amb creixement econòmic, progrés científic i
constitució de règims polítics més representatius, havia despertat la il·lusió que
el XX podia ser un segle de pau i benestar social. Però no va ser així, ans al contrari:
d'una banda, l'expansió del nacionalisme agressiu va fer impossible l'entesa entre els
països i va causar les guerres més mortíferes que mai no s'havien produït; i de l'altra, el
comunisme i les dictadures militars van implantar en alguns països sistemes totalitaris
fortament repressius de les llibertats individuals i associatives.

Fets més destacats de la primera meitat del segle xx

●• La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va posar en evidència el fracàs de la política
europea i de les idees de progrés, respecte i entesa. La guerra va causar uns deu milions de
morts i uns trenta milions de ferits.

●• Un nacionalisme excloent i agressiu s'expandeix per diversos països i fa possible el

naixement dels partits feixistes i nazis.

●• La Revolució Russa (1917) va implantar un règim polític totalitari basat en els principis

del comunisme: la dictadura del proletariat.

●• L'any 1929 es produeix una gran crisi econòmica mundial, anomenada la «Gran

Depressió».

●• La Segona República (1931) va instaurar, per primera vegada a Espanya, un règim

veritablement democràtic. Però la Guerra Civil (1936-1939) estronca l'experiència i s'inicia
un llarg període de dictadura militar de caire feixista (1939-1975).

●• La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va ser la més intensa i destructiva: hi van morir

uns seixanta milions de persones. Uns sis milions eren jueus assassinats cruelment en
camps d'extermini.
2. El Noucentisme, un programa cultural per al nou segle

El Modernisme, com hem vist en el bloc anterior, va ser un moviment innovador,

protagonitzat principalment per artistes rebels i molt creatius que, partint de la
inspiració personal i del domini dels recursos tècnics, cercaven en la modernitat
superar la tradició. Però l'arrelament i la difusió del moviment van despertar un gran
rebuig entre molts membres de la burgesiaconservadora catalana, més partidària de
l'ordre, l'autoritat, l'harmonia i les formesclàssiques. I així va ser com va néixer el
moviment del Noucentisme, que va ser hegemònic entre el 1906 (data de la publicació
del llibre de poemes Els fruits saborosos de Josep Carner) i el 1923 (data del cop d'estat
del general Primo de Rivera).

Si ens fixem en algunes de les construccions arquitectòniques més representatives,

podem veure com eren de diferents l'estètica modernista i l'estètica noucentista.
Als modernistes els agradaven les formes circulars, ogivals o ovalades, l'ornamentació i
els colors brillants, el maó i la ceràmica; als noucentistes, en canvi, els agradaven les
formes rectilínies, les façanes amb frontó imitant els temples clàssics i les parets
discretament adornades amb sanefes o figures en baix relleu, amb colors suaus i
discrets.
 El programa cultural del Noucentisme
Enric Prat de la Riba (1870-1917), el líder polític de la Lliga Regionalista (partit catalanista
conservador), i Eugeni d'Ors (1881-1954), l'intel·lectual més influent de principis del segle XX, van
ser els promotors del programa cultural del Noucentisme. Aquest programa es basava en
aquests principis:

●• Classicisme. Enfront de l'esperit explorador i imaginatiu del Modernisme, el Noucentisme

vol tornar a l'ordre clàssic.

●• Autoritat. Enfront de la llibertat i l'espontaneïtat de l'artista, el Noucentisme defensa

l'autoritat política i el dirigisme cultural.

●• Civilitat. Enfront de l'interès pel ruralisme i el primitivisme que caracteritzava els narradors
modernistes, el Noucentisme reivindica els valors de la civilitat: civisme, racionalitat, respecte,
bones maneres...

•● Acció política. Contra el poder centralitzat i uniformador de l'estat espanyol, el Noucentisme

reclama l'autonomia de les institucions polítiques catalanes i una política cultural pròpia.

Actuacions culturals del Noucentisme

● La creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) va permetre dur a terme una política
cultural autònoma dirigida a millorar la formació de la gent, la creació d'escoles universitàries i
professionals i l'obertura de biblioteques populars i museus.

●• La creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) va representar la instauració d'una autoritat

lingüística i va fer possible l'aprovació de les normes ortogràfiques, gramaticals i
lèxiques. Pompeu Fabra (1868-1948) va ser l'autor de les obres normatives de la llengua
catalana: les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general
de la llengua catalana (1932).

●• La Fundació Bernat Metge i editorials com Editorial Catalana o Edicions Proa van fer una
tasca important d'edició i divulgació d'autors clàssics i moderns.

●• L'activitat periodística es va consolidar amb l'edició de diaris, com La Veu de Catalunya,

i revistes, com Monitor, La Revista de Catalunya o el Patufet.
Des del 1906 fins al 1920, Eugeni d'Ors, ideòleg del Noucentisme, va publicar al diari La Veu de
Catalunya una glosa diària. En aquests articles, de gènere assagístic i didàctic, l'autor
expressava les seves reflexions sobre qüestions socials i culturals d'actualitat, i anava dibuixant
així els principis generals del pensament noucentista.

2.1. La primacia del gènere poètic

En l'àmbit de la literatura, el Noucentisme va donar la primacia indiscutible a la poesia;

la novel·la i el teatre van ser considerats gèneres menors i, per tant, de poc prestigi.

La poesia noucentista encaixa plenament dins el programa social i cultural del

moviment, ja que el poeta assumeix un paper educatiu i ètic, exemplar; en aquest
sentit, el poeta noucentista transmet, a través de la seva creació, una sèrie de valors,
com són la cultura, el civisme, l'ordreo l'harmonia.

En l'aspecte formal, la poesia noucentista es caracteritza per l'intent d'aconseguir un

alt grau de perfecció: expressió rica i precisa, ús d’imatges i figures literàries, mètrica
exacta i ritme harmònic i musical

 3. Josep Carner, príncep dels poetes

Josep Carner va ser el poeta més representatiu del Noucentisme;

per això fou reconegut com el primer dels poetes catalans, és a dir,
el «príncep dels poetes».

3.1. Biografia

Josep Carner va néixer a Barcelona l'any 1884 en una família liberal

i amb inquietuds culturals: el seu pare era periodista i la seva mare
el va iniciar ja de petit en la lectura dels autors clàssics. Amb dotze anys, ja escrivia
poemes i articles en revistes d'adults; amb quinze va guanyar un segon premi als Jocs
Florals; amb divuit, es va convertir en col·laborador del diari La Veu de Catalunya, i
amb vint, ja havia acabat dues carreres universitàries, la de Dret i la de Filosofia i
Lletres.
Professionalment, Carner es va dedicar primer al periodisme, escrivint articles d'opinió
i ressenyes literàries, i a la traducció d'obres d'autors com Shakespeare, Molière o
Dickens, entre d'altres; i a partir de 1920, a la carrera diplomàtica, fent de cònsol
d'Espanya a diverses ciutats d'Europa, Amèrica i el Pròxim Orient. L'any 1938, en plena
guerra, va ser cessat del càrrec.

Després de la Guerra Civil, va haver de viure exiliat a Mèxic (1939-1945) i a Brussel·les

(1945-1970), on va exercir de professor universitari.

La seva obra poètica consta de més de trenta llibres, dels quals destacarem Els fruits
saborosos (1906), Auques i ventalls (1914), El cor quiet (1925), Nabí (1941)
i Arbres (1953). També va escriure obres de teatre i contes.

Va morir exiliat a Brussel·les l'any 1970. Uns mesos abans havia fet una visita a
Barcelona, la ciutat natal que no visitava des de feia trenta anys.

3.2. La poesia de Josep Carner

Josep Carner inicia un nou camí en la poesia catalana caracteritzat pel classicisme,

la mesura, el domini del llenguatge i la perfecció formal.

Els temes principals de la poesia de Carner

●•  Natura. Descripció força idealitzada d'espais naturals, normalment modelats per la
intervenció humana (jardins, parcs, horts...).
●•  Escenes quotidianes. Narració més o menys irònica de petites escenes quotidianes, fruit
d'una observació atenta i d'un sentit de l'humor molt fi i intel·ligent. Sovint esdevenen
caricatures amables i alliçonadores.
●•  Sentiments. Expressió, amb mesura i contenció, dels sentiments més vius, com l'amor, la
tendresa, la soledat, l'enyorança de la terra, la incertesa del futur i la por de la mort o de
l'oblit.
●•  Pensaments. Reflexió sobre el civisme, la cultura, el país o la llengua.
●•  Espiritualitat. Expressió de les inquietuds més profundes, metafísiques o religioses.