David González Vivó

HISTORIAS NACIONALES

En les albors del segle XIX, les nacions encara no havien estructurat un relat
concret, coherent i hegemònic de la seua història. No existia, doncs, un discurs
institucional sobre el naixement de la nació i l’evolució d’aquesta. Emperò, a finals de
segle, les nacions ja comptaven amb una història concreta i continua que, a més, estava
determinada per un “geni nacional”, un caràcter propi i idiosincràtic que movia a la nació
cap a noves fites. Així mateix, es va conformar el naixement de la nació a partir d’un mite
fundacional, i l’evolució d’aquesta es va relatar sovint com una progressió cap a la
llibertat i enfront del despotisme. En definitiva, a la fin de siècle, la comunitat, per fi,
estava imaginada. Ara bé, com es va aconseguir aquesta construcció històrica de la nació
en un interval tan curt de temps?

La novel·la va ser l’eina més efectiva per a les primeres elaboracions del passat
nacional i també per a la seua difusió més en enllà de cercles erudits. Tot naix amb Walter
Scott, que amb la publicació l’any 1814 de l’obra Waverley enceta un nou gènere
romàntic, la novel·la històrica. Tanmateix, aquesta obra compta amb una innovació
radical, que es convertirà en una característica habitual en la novel·la decimonònica: la
descripció detalla dels decorats, objectes, personatges, elements... L'obra de Scott, que és
realment fructífera, té usualment com a fons la lluita entre la modernitat i l’arcaisme, que
sempre es resol cap al progrés. A més, demostra que es pot reconstruir el passat evitant
les narracions èpiques o de caràcter mitològic. La seua obra és fins a cert punt didàctic i
pretén rehabilitar els elements materials del passat (vestimenta, objectes, espais...) d’una
forma fidedigna. Scott, endemés, va enfervorir a una nova generació d’historiadors,
apassionats per la idea d’una nació que es desplega a través dels segles i per tot l’espai
social. Emperò, aquesta revolució literària i historiogràfica no hauria sigut possible sense
l’augment exponencial de la producció de llibres i la diversificació d’una nova massa
d’àvids lectors.

Per altra banda, el teatre també va servir com un espai privilegiat per a les noves
històries nacionals. Així mateix, en un primer moment, es van generalitzar una sèrie
d’esdeveniments i personatges històrics de signe inequívocament nacional, però que van
ser utilitzats per autors d’altres nacions, evitant així tractar la seua pròpia història, ja fora
per evitar la censura o perquè el públic preferia els grans episodis d’esperit liberal. Cal
destacar que, en aquell moment, els teatres eren l’espai més idoni per a l’expressió
política. Per altra banda, l’evolució de la tramoia i l’obertura de noves possibilitats
1
 David González Vivó

tècniques van permetre convertir els escenaris en impactants i detallats decorats històrics.
De la mateixa forma, l’òpera també va servir com difusora de la identitat nacional, encara
que les obres no solien inspirar-se les grans històries nacionals. Això no obstant, sí que
es van introduir missatges polítics de caràcter liberal que, d’una forma o altra, evocaven
sentiments patriòtics. Pel que fa a la pintura, en la segona meitat del segle XIX es van fer
tremendament populars els quadres amb una temàtica nacional, especialment aquells que
evocaven la lluita de la nació per la seua llibertat.

Fins i tot nacions amb un naixement recent, com Bèlgica, van tenir la possibilitat
de crear una història nacional pròpia. D’aquesta forma, es va mostrar la insurrecció de
1830, on naix l’estat belga, com la culminació d’un procés de lluita per la llibertat que es
remunta a segles i segles enrere. Igualment, nacions que havien perdut el seu territori,
com Polònia, també van construir un relat històric multisecular i únic, a pesar que els
polonesos, a l'estar disgregats en diversos territoris, havien acabat tenint experiències
històriques molt diverses. Aquests processos són possibles gràcies a la confluència i
interrelació de les diferents expressions artístiques suara esmenades, que es posaren al
servei dels relats històrics nacionals. Un altre element essencial a destacar són els museus
nacionals, que intensificaren la seua activitat al llarg del segle. A banda de la seua funció
didàctica, dits museus buscaven congregar en un espai concret el patrimoni propi i
essencial de la nació.

Altrament, és simptomàtic d’aquest procés el renovat interés per les construccions

medievals que es revela ostensible en aquest període. Així, es van realitzar construccions
d'acord amb el patrimoni material medieval. Els constructors del XIX ho són del present
però també del passat. Els edificis antics, tanmateix, amb el sorgiment de la idea de nació
es converteixen en importants actius del patrimoni nacional i, per tant, s’han de protegir
i conservar. A partir d’ara, qualsevol atac al patrimoni comú és considerat com un acte de
vandalisme que atempta contra el conjunt de la nació. Per altra banda, són els edificis
medievals els que es prenen com a referència per a les construccions contemporànies, ja
que era poc comuna la troballa d’edificis anteriors a la dita època, excepte aquells països
que sofriren una romanització. Tanmateix, el procés de determinar el patrimoni que s’ha
de conservar implica un assenyalament i descripció d’aquells monuments elegits i,
endemés, la seua difusió a partir d’elements pedagògics. Aquest procés no és immediat i
requereix uns recursos que sovint l’estat no podia concedir.

2
 David González Vivó

En aquest moment, a més, l’arquitectura medieval es revesteix d’una pàtina

nacional, primerament a Alemanya, que troba en la catedral de Colònia la seua màxima
expressió. Emperò, poc després, França descobreix el potencial nacional de Notre-Dame,
una catedral medieval construïda a París, i, consegüentment, s’estableix que allí està
l’origen de l’art gòtic, i no en Alemanya. En definitiva, es produeix una revitalització de
l’art gòtic i una lluita pel seu reconeixement. Per últim, queda assenyalar la importància
dels difusors i vertaders constructors de la nació, sent especialment remarcables les
associacions culturals, formades principalment per estudiants, professors i clergues. A
més, altres associacions més neutres, com aquelles dedicades a sectors de saber com la
història o geografia, també varen esdevenir claus en la protecció i difusió del patrimoni
nacional. Ara bé, tampoc es pot menysprear el paper dels consumidors, que, en última
instància, foren els que sustentaren l’activitat dels difusors.