VALENCIÀ

JULIÁN I L’ARBRE DE
POMES
Era un dia assolellat quan Julián es
va despertar a les 7 del matí, com tots
els dies, per a anar a escola.
Es va alçar del llit, es va posar els seus
sabates d’osset i va anar a desdejunar
amb la seua família, com tots els dies.

Com tots els dies, va acabar el seu bol

de xocolatada i dues torrades amb
llard i es va rentar les dents; es va
vestir, va carregar la seua motxilla i
es va anar caminant a l’escola pels
mateixos carrers de sempre, saltant les
mateixes rajoles fluixes de tots els dies.
Va acomiadar a la seua
mare i va entrar a l’escola,
la mateixa escola a la qual
va des de primer grau.
 Es va asseure en el seu
mateix banc de tots els
dies i va començar la
classe.
“Una altra vegada comptes, fraccions,
lectures avorrides, anglés, el mateix de
sempre” – va pensar Julián. El que
no s’imaginava era que eixe dia tenia
una cosa especial.
La mestra havia preparat una classe
sorpresa en la qual convidava als
xiquets i xiquetes a compartir
experiencies amb la resta de la classe.
Julián va obrir ben gran els ulls i va
començar a tremolar (el que no els
vaig comptar és que és molt tímid i
no li agrada per a res parlar en
públic, i menys si hi ha molta gent).

Mentre anaven passant els seus

companys contant histories fabuloses
que havien viscut, a Julián no se li
ocorria res per a dir, els nervis li
havia esborrat la memoria.

Pero, per a sorpresa novament de

Julián, en el moment de passar al
capdavant es va recordar de la seua
activitat preferida i es va oblidar de la
vergonya i la timidesa. El que més
gaudia Julián era el seu arbre de
pomes i, com per art de magia, van
començar a eixir milers de paraules
de la seua boca.
Entusiasmat, va relatar com ho
cuidava i ho veia créixer i canviar
durant tot l’any, ja que ell l’havia
plantat quan era només una
bramqueta xicoteta i feble.
A la primavera, quan el sol
començava a calfar
s’omplia de flors, fulles
verdes i ocellets que
s’acaronaven, també en
aquesta estació Julián es
dedicava a plantar llavors
al seu jardí.
A l’estiu, cada floreta es
convertia en una roja i
deliciosa poma. L’arbret
s’omplia de fulles molt
verdes i Julián gaudia de
belles lectures ficat al llit
sota la seua ombra.
A la tardor, les
fulletes de l’arbre es
pintaven de groc,
taronja i marró.
Quan bufava el vent
les fulletes queien i
volaven per tot el
corriol.
 A l’hivern, a causa del
fred, el pomeret ja no
tenia fulletes i les seues
branques s’omplien de
neu.
I així, Julián comptava que feliç ho
feia veure com creixia i canviava el
seu pomeret en cada estació de l’any
Quan va acabar el seu relat va rebre
un gran aplaudiment dels seus
companys i un reconeixement per
part de la seua mestra per aquella
experiencia tan enriquidora.
Aqueix dia que va començar com
qualsevol altre, va ser inoblidable per a
Julián.

CUENTA-CUENTO:
https:/ / www.youtube.com/ watch?v=Oz
StgqA6PPc