TEMA 5

Geografia La Indústria

La indústria és el conjunt de processos necessaris per transformar matèries primeres en productes

elaborats o semielaborats.

Elements del procés industrial

Els elements que intervenen en el procés industrial són:
• Les matèries primeres. Són els recursos que ofereixen la natura i que són transformats,
mitjançant un procés industrial, en productes elaborats.
• Les fonts d’energia. Són forces que s’obtenen de la natura i que serveixen per
transformar les matèries primeres.
• El treball. És l’activitat que fan els treballadors i professionals a canvi d’un salari.
L’empresari és la persona que dirigeix la indústria o n’és la propietària.
• El capital. Perquè l’activitat industrial siga possible cal inventar diners en les
instal·lacions i en la fabricació i la comercialització dels productes, part s’obté dels
beneficis de la venda del productes. Els beneficis s’aconsegueixen de vendre productes
a un preu superior al de fabricació.
• La tecnologia. És el conjunt de la maquinària i els materials necessaris per a la
producció, així com els coneixements indispensables per utilitzar-los.
• L’organització de l’empresa. Per assegurar la producció industria és indispensable una
organització i una gestió que combine amb eficiència tots els elements amb la
finalitat d’obtindre productes de qualitat a un preu raonable.
 Tipus d’indústries
Classifiquen segons la destinació dels productes:
• Les indústries de béns de producció elaboren productes que
no són consumits directament per les persones, sinó que són
productes semielaborats, que serveixen com a matèria per a
altres indústries. Aquest tipus d’indústria també s’acostuma a
anomenar indústria pesant, ja que manipula quantitats
enormes de producte i necessita instal·lacions de grans
dimensions, molt mà d’obra i una forta inversió de capital.
• Les indústries de béns d’ús i consum produeixen articles
que van destinats directament al mercat i als consumidors,
aquestes indústries també es coneixen com a indústries
lleugeres, perquè les instal·lacions acostumen a ser més
menudes i necessiten menys mà d’obra i capital que les
indústries pesants.

Les grans empreses

Característiques més destacades de les grans empreses:

• Acostumen a tindre diversos propietaris i formen societats

limitades i anònimes
• Tenen equips directius o executius que les gestionen i
consells d’administració que les orienten en la presa de
decisions.
• Per finançar les despeses i disposar de capital, sovint
emeten accions, constitueixen societats i sol·liciten crèdits i
ajuts l’Estat.
• De vegades, tenen els seus propis equips de recerca, per
poder millorar i renovar els productes i tècniques
d’elaboració.
• Normalment disposen d’equips d’estudi, per conèixer millor
els mercats, així poder vendre més i en millor condicions..
• En general, tenen molts empleats amb diferents nivells
d’especialització, els treballadors s’organitzen per els seus
representants sindicals en els comitès d’empreses .
 Les empreses cooperatives
Una cooperativa és una associació autònoma de persones que s´han unit voluntàriament per dur a
terme alguna activitat econòmica, social o cultural. Per formar-la, creen una empresa de propietat
conjunta que és controlada i gestionada per tots els treballadors, que actuen com a socis propietaris.

La indústria va significar un grau de transformació tan extraordinari en l’economia i e n la

societat preexistents que qualifiquen aquets canvis a la revolució industrial.

Primera revolució industrial

A mitjan del Segle XVIII, en algunes regions europees es va començar a fer :
Producció artesanal industrial. Treball manual màquines
Treball industrial als tallers fàbriques Fàbriques prop dels rius ciutats
Indústria textil de Gran Bretanya va ser la primera en impulsar el canvis.
Gràcies a que les màquines fabricaren molts productes iguals de manera ràpida, el preu del producte
era més baix i aixó va provocar la ruïna dels tallers artesanals.
El canvi de producció (artesanal-industrial) va ser un gran canvi per als treballadors, també va produir
gran canvis en la forma de vida de les persones i en els paisatges urbans..
La revolució industrial va impulsar el capitalisme com a sistema econòmic basat en la recerca del
màxim benefici com a motor de l’economia, i la llei de l’oferta i la demanda.
 Segona revolució industrial
Va tindre lloc cap al 1870, quan el sistema capitalista ja estava consolidat. La producció industrial
es va diversificar i altres països es van sumar a aquesta forma de producció.
Nous invents i màquines augmenta el ritme de industrialització
Molts països occidentals, la industria va esdevenir l’activitat econòmica principal, i va condicionar
les relacions socials i polítiques.
Les persones s’identificaven i s’organitzaven col·lectivament.
Al Segle XX, la industrialització es va imposar com a motor per al desenvolupament i com a
indicador de progrés, aquest va tindre uns costos socials i ambientals molt elevats.

El fordisme
El fordisme és un sistema de producció industrial que pren el nom de l’empresa automobilística
Ford. Aquesta companyia va aplicar per primera vegada, al començament del segle XX, la cadena de
muntatge en la fabricació de cotxes.
AVANTATGES: Ford va dividir el muntatge en tasques especialitzades. A través de cintes
transportadores, les peces arribaven automàticament al treballador, que feia la seua part del
muntatge i tornava a deixar les peces a la cinta transportadora, l’obrer que el seguia duia a terme
la tasca següent del procés de muntatge.
Aquest sistema de producció ben prompte es va estendre a la majoria d’indústries, també va
afavorir el consum massiu dels productes elaborats, gràcies al seu preu reduït i la publicitat
consumista que se’n feia.

Les indústries necessiten dotar-se de tecnologia avançada i saber utilitzar de manera adequada la
informació i el coneixement.
 La Tecnologia al servei de la indústria
La indústria actual es caracteritza per l’automatització i la sofisticació dels processos de producció en
els quals la informàtica i la robòtica són imprescindibles.
La publicitat o la ràpida distribució dels productes és clau per l’èxit d’una indústria, com també ho és la
seua capacitat d’innovació. La informació i el coneixement són factors més importants que el procés de
fabricació.
Internet i la informàtica permeten obrir nous mercats per als productes industrials, i també fa possible
la coordinació la producció repartida al món.

El postfordisme
El caràcter rígid i estandarditzat del fordisme, de manera que el postfordisme es caracteritza hui dia
per un gran flexibilitat en:
• Els contractes dels treballadors, que ja no treballen durant anys a la mateixa fàbrica realitzant
les mateixes activitats, sinó que sovint ho fan en tasques canviants i amb contractes precaris
(treballen molt i cobren poc).
• Els sistemes de producció, el procés d’elaboració d’un mateix producte pot estar repartit entre
moltes fàbriques a diferents llocs del món.
• Els elements produïts, ja no hi ha producció massiva i estandarditzada, sinó que depèn de la
demandada, les modes i la publicitat.

La divisió tècnica i social del treball

El treball industrial requereix l’acció en equip i el resultat depèn de la coordinació adequada de tots els
que hi participen, com també de la maquinària que hi intervé. Aquesta coordinació és l’anomenada divisió
tècnica del treball.
Aquesta divisió tècnica també implica una divisió social del treball, ja que s’estableixen unes jerarquies
de comandament i de decisió d’uns treballadors respecte als altres i dels obrers envers del propietaris
dels mitjans de producció.
 Les condicions laborables
Durant la primera industrialització, els obrers van viure en unes condicions deplorables: llargues jornades
laborals, el treball era insegur i els salaris molt baixos, tota la família haguera de treballar i tots els
infants de pocs anys.
Amb el temps, els obrers es van organitzar en sindicats i van aconseguir que la seua situació general
millorara.
La millora salarial i de nivell de vida va provocar que els obrers es convertiren, en es principals
consumidors de productes industrials.
Un dels motius per iniciar processos de desestructuració i deslocalització industrial cap a certes zones
dels països subdesenvolupats ha estat la possibilitat de trobar-hi unes condicions laborals més flexibles,
de vegades això a implicat l’aparició de noves situacions de greu explotació laboral.
La crisis econòmica de l’última dècada també ha comportat una gran precarització de les condicions de
treball en alguns països desenvolupats.

Les industries s’estableixen als llocs que ofereixen unes condicions més favorables per al seu funciona-
ment.

Els factors tradicionals de localització

Durant la primera revolució industrial, el principal
criteri de localització era la proximitat a les fonts
d’energia.
Quan els problemes vinculats al transport
d’electricitat es van resoldre, les ciutats van
esdevenir l’àmbit preferent per situar-hi les
industries, ja que s’hi podia trobar mà d’obra
abundant i eren els principals llocs de consum.
Així mateix, les ciutats estaven ben dotades per al
transport de les matèries primeres i per a la
distribució dels productes elaborats.
La concentració d’empreses industrials
A mesura que els processos industrials es van fer més complexos, es van incrementar la necessitat
d’especialitzar la producció, és a dir, dedicar-se només a una part del procés.
La finalitat de concentrar empreses és fer-les més competitives reduint despeses o repartint
alguns dels seus costos fixos, ja que s’aconsegueix un vo lum més gran de producció.
La concentració d’empreses industrials pot ser:
• Horitzontal: Unió de diverses empreses d’un mateix sector que centre la seua activitat en
una mateixa fase del procés productiu, per exemple, la refinació del petroli.
• Vertical: Unió de diverses empreses d’un mateix sector però que realitzen fases diferents
del procés productiu; per exemple, en el sector tèxtil , s’agrupen empreses dedicades a la
filatura, la teixidura, la confecció i la comercialització.

Els criteris actuals de localització

La localització més convenient per a una empresa industrial és la que permet reduir despeses i
augmentar beneficis.
D’aquesta manera, algunes industries mantenen la seua localització tradicional perquè disposen de
bones infraestructures, de la col·laboració d’indústries complementàries i de serveis tècnics de tot
tipus.
Les indústries que necessiten molts treballadors però poc especialitzats i s’estableixen en països
amb mà d’obra barata.
Les indústries que requereixen tecnologia i recerca s’instal·len allà on la mà d’obra és més
especialitzada: a prop de les universitats i els parc tecnològics i, en general les grans ciutats
occidentals.
Deslocalització, desconcentració, desestructuració
La informàtica, les noves tecnologies, el transport i les comunicacions han facilitat a les empreses
la desconcentració (deixar de produir en una única factoria) o la desestructuració (separar el
procés productiu en fàbriques repartides arreu del món).
Hi ha empreses que tendeixen a instal·lar les seues fàbriques en països amb mà d’obra abundant i
barata, que no posen massa restriccions a la contaminació ambiental o que oferisquen avantatges
fiscals i impostos baixos.
Aquestes són algunes de les raons per les quals l’Europa Occidental, els Estats Units i el Japó han
deixat de ser les principals regions industrials del món, ja que moltes empreses s’han deslocalitzat.

Al segles XIX es va iniciar el desenvolupament industrial a Espanya, però amb un cert endarreriment
respecte a altres països d’Europa occidental. No va ser fins a la segona meitat del segle XX quan es
va aconseguir un creixement i una expansió notables de l’activitat i ndustrial.
Espanya actualment, amb un sistema industrial modernitzat, pertany al conjunt del països
industrialitzats del món.
La localització industrial i els desequilibris territorials
En el teixit industrial espanyol destaquen l'eix del Mediterrani i l'eix de la vall de l'Ebre, que
concentren aproximadament el 50% del volum total del negoci del sector industrial, i l'àrea de
Madrid. Aquesta concentració industrial en tres grans zones mostra una localització molt irregular:
• L'eix de la vall de l'Ebre: Es connecten l'àrea basca amb la catalana, a través dels nuclis o
modes de Saragossa i Logronyo. A més, aquest eix tendeix a vincular-se amb l'àrea industrial
de Madrid.
• L'eix del Mediterrani: Uneix les activitats industrials de Catalunya, el País Valencià i la Regió
de Múrcia. Aquest es prolonga cap a França i es connecta amb l'eix mediterrani europeu, que
arriba fins al nord d'Itàlia. Per la vall del Roine, amb les regions industrials més actives
d’Europa.
• L’àrea industrial de Madrid: atrau sectors d'alta tecnología (aeronàutica) i capital inversor
estrangeres.
• . Andalusia.: En conjunt presenta un bon nivell de negoci industrial (un 10% del total espanyol).
Les industries tendeixen a concentrar-se a l'Andalusia occidental (Sevilla, Cadis, Huelva)
mentre que l'Andalusia oriental presenta menys industrialització.
• La cornisa cantàbrica i Galícia: És un eix secundari amb un 10% del volum del negoci
industrial, basat sobretot en la siderúrgia i en els productes metàl·lics, sectors avui en crisi.
Malgrat que té zones molt actives, hi ha àrees discontínues sense industrialitzar.
• El centre peninsular: Amb una mica més del 40% del territori espanyol, sobrepassa
escassament el 10% del volum total de negoci industrial. Es concentra a Valladolid i Burgos.
• Illes Balears i Canàries: els arxipèlags tenen un pes industrial menor.
 Els desafiaments de la indústria
La indústria Espanyola presenta diversos problemes que dificulten la seua competitivitat respecte a
l’economia internacional. Aquests problemes són:
• La productivitat industrial és inferior a la Unió Europea. Per millorar la productivitat industrial, un
dels recursos és l’aplicació d’innovacions derivades de les TIC, cosa que comporta augmentar la
inversió
• El nivell d’inversió en R+D+I no és suficient. Amb prou feines l’1,4 % d’indústries manufactures
espanyoles tenen un nivell alt d’intensitat tecnològica.
Les principals empreses fabriquen amb patents estrangers, que són una font d’ingressos per als
països que les creen, però una despesa enorme per a països com ara Espanya, que han de pagar
la seua aplicació.
Aleshores és fonamental dedicar un percentatge més elevat del PIB a R+D+I i fomentar la
millora del sistema educatiu i la formació tècnica laboral.

La situació actual de la indústria

La indústria Espanyola ha tingut un bon ritme de
creixement fins que la crisis financera del 2007, que va
començar als Estats Units, va afectar l’economia
mundial.
L’activitat industrial va anar perdent importància dins
del conjunt de l’activitat econòmica a causa de la
terciarització general de l’ocupació.
Les empreses multinacionals són les que tenen presència a diferents països. Duen a terme una
estratègia global per obtindré el màxim benefici.
Compren les matèries primeres allà on els siga més barat, localitzen les seues fàbriques en països on
obtinguen avantatges (econòmics, socials, fiscals, laborals, ambientals. . .) i venen els seus productes a
qualsevol racó del món.

A. Característiques principals
Les característiques principals de les multinacionals són aquestes:
• Dimensions: Acostumen a ser grans o molt grans.
• Projecció geogràfica plurinacional: la seva activitat es reparteix entre diferents països.
• Organització: les seues estructures organitzatives es troben molt descentralitzades.
• Innovació: inverteixen molt en R+D+I.
• Màrqueting: gasten molts diners en publicitat.
• Plantilla: el nombre de treballadors que fan tasques administratives es molt destacable.
• Comerç: bona part de la seua producció és per a l’exportació.

B. Les empreses de l’IBEX 35

L’índex de l’IBEX 35 (Índex Borsari Espanyol) és el principal índex de referència de la borsa
espanyola i és elaborat per Borses i Mercats Espanyols (BME). Està format per les 35 empreses que
cotitzen a les quatre borses espanyoles (Madrid, Barcelona, Bi lbao i València).

C. Els centres de distribució i logística

Un centre de distribució és una infraestructura logística on s’emmagatzemen els productes que
posteriorment seran distribuïts. Es caracteritzen pel fet de ser un complex sistema automatitzat on el
disseny de l’espai, l’organització i la incorporació de la tecnologia permet una ràpida i eficient distribució
de les mercaderies.
Tota la producció, independentment del lloc on s’haja fabricat, es rep als centres logístics per ser
distribuïda arreu del món.
 D. Important grup de moda que distribueix arreu del món
Inditex és un dels grans grups de distribució de moda més importants del món, que va nàixer el 1963.
Actualment, aquesta empresa d e moda disposa de huit formats comercials amb més de 6460 botigues a
88 mercats dels cinc continents.
El 1975 es va obrir la primera botiga Zara. A partir del final dels anys huitanta es va iniciar la seua
expansió internacional.
Un eficient sistema logístic radicat a Espanya porta a totes les botigues del grup productes nous d ues
vegades per setmana, permet mantenir inalterable l’objectiu.

L’objectiu de les empreses és ser competitives i obtindré beneficis. Per a això, algunes trien països on la
mà d’obra és abundant i més barata i on les condicions els són avantatjoses.
Aquesta situació pot conduir a l’explotació laboral dels treballadors, quan no hi ha una legislació que els
protegisca.

A. La indústria maquiladora a Mèxic

Al nord de Mèxic, molt a prop de la frontera amb els Estats Units, ha esdevingut molt important la
instal·lació de maquiladores.
Les maquiladores són indústries en les quals s’acoblen peces importades que, després, són reexportades.
Es dediquen principalment al muntatge, és a dir, l’etapa que requereix un cost de mà d ’obra molt baix.
Els principals sectors industrials són l’electrònica i l’automoció.
Aquesta forma d’industrialització està escassament integrada amb la r esta de l’economia del país i tan
sols afavoreix les regions que reben inversions directes del mercat mun dial.
El principi factor d’atracció, que és el baix cost de la mà d ’obra, s’aguanta per un fil quan la presència
cada vegada més estesa de la robotització rebaixa encara més els costos.

B. El treball femení a l’Índia

L’Índia és un dels països amb una taxa més baixa de participació femenina.
Un d’aquests sectors és l’extracció manual de substàncies químiques a partir d’algunes marines. Aquesta
feina la duen a terme dones de les zones costaneres del país.
Altres exemples de demanda de treball femení són la fabricació manual de cigarrets, coneguda per les
miserables condicions laborals, i la indústria tèxtil.
El col·lectiu tèxtil és un altre sector que també es caracteritza per les precàries condicionals del treball.
Aquest col·lectiu s’ha mobilitzat per exigir que el salari mínim femení s’equipare amb els dels homes.

C. El treball infantil als forns de carbó de smokey

mountain
A prop de Manila hi ha Smokey Mountain, on existien uns 200 forns de carbó.
Per treballar als forns, les famílies acostumaves a recórrer a la mà d’obra extra i barat dels xiquets de
Smokey Mountain. La feina depenia de la edat: els més menuts anaven de forn en forn, carregats amb
sacs que omplien amb claus, frontisses, caragols, xicotetes peces, etc., i amb això aconseguien traure
una mica menys d’un dòlar per sac.
La vida als forns provoca moltes malalties infeccioses i respiratòries que reduïen l’esperança de vida a
40 anys.

D. L’organització internacional del treball (OIT)

Des de que es va crear el 1919, un dels objectius de l’Organització Internacional del Treball (OIT) ha estat
l’adopció de les normes internacionals dels treball per part dels Estats membres i el control de la seva
aplicació.
L’OIT té una estructura tripartida, en el qual participen organitzacions d ’empresaris , de treballadors i de
governs.
 E. L’organització de cooperació i desenvolupament econòmic
(OCDE)
L’OCDE, fundada el 1961, agrupa 34 països membres i té per missió promoure polítiques que milloren el
benestar econòmic i social d e les persones d’arreu del món.
L’OCDE treballa per entendre què produeix el canvi econòmic, social i ambiental, i mesurar la productivitat
i els intercanvis comercials i d’inversió.

ESTHER BRESÓ CÓCERA