Lírica trobadoresca i occitana

Lírica és poesia cantada, el trobador les compon i els joglars les canten e interpreten. El
trobador és un creador, un inventor de melodies i poemes. Trobador trop figures
retòriques/ a través d’una frase melòdica construir altres frases, joc de vocalitzacions i
repeticions. El trobador, doncs, és el que fa trops i així invent uns resultats poètics.

A l’Edat Mitjana un dels pesos més importants de la cultura és el cant. La literatura, llevat de la
novel·la, es cantava: la poesia, el teatre, l’èpica, etc. Les novel·les de Chrétien de Troyes es
llegien davant d’un auditori, és el creador de la novel·la moderna.

Un trobador és algú que ha anat a classe de cant, però és un cant liberal. Les set arts lliberals
són la planificació de matèries que es feien servir per l’ensenyament. Consta de dos grups: el
quadrívium (música, aritmètica, geografia i astronomia) i el trívium (gramàtica, dialèctica i
retòrica). Després del trívium venia el cant. Els trobadors s’especialitzaven en cant i entraven
en el món dels trops. El cant s’aprenia en els monestirs degut a la decadència de l’Imperi
Romà, era allà on aprenien els trobadors i on es feia tota la feina de cultura, com
l’ensenyament.

Un trobador canta a un amor absolutament profà amb un sistema après en un monestir. Creen
un codi de l’amor. Ho van fer amb unes bases que formaven part dels ensenyaments dels
monestirs de la cultura cristiana. A l’escola cantorum aprenien a fer trops, que vol dir tercets
en el qual reforçar la melodia.

Occitana és la llengua d’Occitània, en el sud de França, perquè el nord era França, terra dels
francs. El sud era dels visigots i es diu Occitània perquè per dir sí, deien oc, que prové del
demostratiu llatí hoc, això ho diu Dante a De Vulgari Eloquentia. Occitània és un derivat de oc,
que vol dir terra de sí, d’allà on són els trobadors.

Allà van començar a compondre els poetes, cantors i compositors que van escampar una
poesia per tot el món occidental europeu. Es va escampar la poesia per tot arreu, es van sentir
encisats per una poesia nova, amb una riquesa de composició, de cant i lèxica. Els visigots
respectaven la cultura romana, seguiran ensenyant el trívium i el quadrívium. L’escola
medieval és una escola romana i només ensenya en llatí. Per aprendre llatí han de practicar
amb els textos llatins.

El trobador canta un amor fora d’un matrimoni, és un amor nou, autèntic, un sentiment. No té
res a veure amb un contracte de matrimoni ni res que s’assembli, això ho composarà servint-se
d’un cant litúrgic. Ho cantarà en un món profà, en sales de gent preparada culturalment
capaços d’entendre les meravelles del cant. Es canta a les sales de les corts, per els cortesans,
habitants de les corts, classes elevades.

Dins l’Occitània hi ha formes lingüístiques diverses, per tant hi ha diferents tipus de trobadors.
S’estén també a la corona d’Aragó, la de Castella, Navarra, Galicia, Portugal, etc. També s’estén
cap a França, cap el nord d’Itàlia, on donarà la base del dolce stil novo, i cap Alemanya.

Conjunt de comtats de l’època medieval que tenen característiques lingüístiques diferents dins
d’una mateixa llengua que és l’occità. La poesia és cantada per un joglar i composada per un
trobador que té una formació important per poder-ho fer. No és una poesia simple, tant la
forma com el contingut és complicat, amb una gran elaboració. Un trobador està format en les
lletres i li dona a un joglar la seva composició perquè la canti. El joglar pot ser propi d’un
trobador o que fa feina per varis. També pot arribar el cas que el propi trobador canti la
composició o que un joglar aprengui l’ofici i es converteixi en trobador.

És poesia moderna perquè és nova, diferent del que s’havia fet fins aquell moment. A l’Edat
Mitjana l’aprenentatge es fa en llatí, que és l’única llengua que serveix per la transmissió
cultural, no s’escriu en cap altra llengua. Els trobadors saben llatí, gramàtica, retòrica i tot el
que es necessita per composar una cançó, però quan composen, ho fa en llengua vulgar.

També és moderna perquè és laica i de tema profà. Aprenen dins de la institució eclesiàstica
però composen en profà. Trenca amb el món que li dona origen, trenca els esquemes. Per això
diem que és poesia moderna, tot el que compon no s’escriu en cap llibre, es canta i la
transmissió és completament oral. Aquesta és la causa que la forma de la composició tingui
uns determinats trets. Està pensada per ser cantada davant d’un públic que escolta.

És una de les poques tendències poètiques que té un principi i un final que coneixem.
Comencen en els últims anys del segle XI i acaben en els últims anys del XIII. El primer trobador
conegut és Guilhem IX d’Aquitània (últims anys del segle XI). Duc d’Aquitània, de família noble.
Té dins la seva protecció abadies i monestirs del seu territori, protegia i finançava les seves
despeses. Autor de 10 poemes (alguna dubtosa).

Hi ha algunes obres d’atribució dubtosa. Guilhem és el conservat en els manuscrits com a

primer, no significa que fos el primer realment, sinó que els altres no estan documentats. Ell
era un gran senyor i no era d’ofici, la seva feina era ser comte. Però els trobadors són els
poetes d’ofici, professionals de la poesia. Un poeta d’ofici escriu sempre ja que ho necessita
per viure, no té cap altre professió. Guilhem protegeix els poetes i els acull a la seva cort.
Formen part del seu seguici i els manté, participen en els seus moments d’oci, de la seva
diversió.

El mitjà natural de transmissió és el cant. L’entrada a un manuscrit és per la importància del

personatge o per la fama de la composició. Aquesta és una poesia culta, elaborada, escolar. La
cort és el principal centre de difusió, és poesia cortesana. Els trobadors i els joglars es mouen
d’una banda a una altra cercant corts que els acullin. La cort d’Aquitània queda lligada
permanentment a la cultura medieval, la seva dinastia és la dels protectors de la literatura. La
neta de Guilhem, Leonor d’Aquitània, va promoure obres de Chrétien de Troyes.

Els trobadors tot i no ser nobles participaran en la vida cortesana. Per entrar en aquest món
se’ls exigirà que siguin bons compositors, però hauran de participar en hàbits, costums i
formes de vida de cortesans. Amor cortès, una forma d’amor que surt de la cort. Els trobadors
soldaders són els que viuen del seu ofici i es guanyen la vida component.

L’últim trobador conegut és Guiraut Riquier (1292), últim que compon dins aquest món, que
encara es troba en una cort. Després vendran altres escoles, però ja no tindran aquestes
característiques, perquè les corts acaben desmantellades al final del segle XIII. La lírica
trobadoresca necessita la cort per viure.

Hi ha tres períodes:
-1r: va dels orígens a 1140, etapa inicial de la lírica trobadoresca. Els trobadors representatius
son Guilhem IX d’Aquitània, Jaufre Rudel (també un comte i senyor) i Marcabru (trobador
d’ofici i creador d’una sèrie de composicions. Ell mateix diu que és un soldader, fill d’una
fornera, va anar a la cort del fill de Guilhem IX. Quan Guilhem X va morir, es va posar a les
ordres de la seva filla Leonor d’Aquitània. Però Leonor es va casar i va marxar a la cort de
França, per tant Marcabru va marxar a Hispania, a la corona de Castella i d’Aragó). Donaran
grans tòpics de la poesia moderna posterior.

-2n: període clàssic, arriba fins a 1250. Els trobadors representatius son Bernat de Ventadorn,
Giraut de Bornelh, Rimbaut d’Aurenga, Arnaut Daniel, Bertran de Born, Raimon de Miraval,
Peire Vidal.

-3r: fins la fi del segle XIII. Els trobadors més representatius són Cerverí de Girona, Peire
Cardenal i Guiraut Riquier. Els tres acaben en corts que no son occitanes i repetiran moltes
coses dels altres períodes.

Els 4 primers textos que ens ha donat son de Guilhem IX d’Aquitània, avi de Leonor d’Aquitània
i sense ella no existiria el Lancelot. Aquesta família és la protectora i mecenes de la literatura
medieval. La creació de tractaments i tòpics de l’amor que trobarem en els trobadors es
troben en aquest text. Inicia una part del lèxic i dels conceptes que nosaltres hem de veure en
el tractament de l’amor cortès. Determina la poesia amorosa del futur.

En els trobadors, quan es parla de l’amor que ells creen, es parla de la fin’amor. En occità antic
amor és femení. Els conceptes abstractes acabats en -or son femenins. El primer que comença
a utilitzar aquest tòpic és Guilhem. És un amor fi, molt treballat, amb una gran capa de
formació. Els trobadors ens parlen d’un amor refinat. Només l’entenen els que estan dins del
cercle i aquest està compost per els que viuen a la cort, d’aquí que es digui després amor
cortès.

L’etapa següent formarà un cercle molt més ampli d’entesos de l’amor fi. És una manera de
viure l’amor, tot el gran concepte que revoluciona la literatura parteix d’aquesta idea. Entra en
un món d’entenedors que entenen aquella gran elaboració d’un sentiment, intel·lectualment
elaborat que procedeix d’una manera d’entendre el món i la vida. Entre ells s’ho entenen, la
composició i la recepció estan en el mateix ambient. Tots tenen un comportament refinat, hi
ha unes normes i uns codis d’honor, és el codi de funcionament d’un determinat nivell de vida.
Això en el món medieval és la cortesia, una manera de vida i d’entendre el món.

Aquest codi el trobem a la literatura, no està escrit a cap altre lloc. La base del Lancelot és la
fin’amor. Ell no l’anomenarà així perquè no és occità, sinó francès. Es basa en el codi de l’amor
que rep dels trobadors. Envairà tot el territori poètic de l’amor durant molt de temps. Guilhem
ens descriu les característiques de la fin’amor d’un poema a un altre. La fin’amor tenia més
èxit en els llocs on vivien les dones. Només tres poemes de Guilhem parlen de la fin’amor, tots
els altres parlen dels seus companys o son himnes litúrgics.

Text 5.Autor: Jaufre Rudel. Se li atribueix la creació del tòpic de l’amor de lluny, sense haver
vist a l’estimada. Només l’estima a través del que ha sentit explicar d’ella, algú sentia explicar
alguna cosa d’alguna dona i s’enamorava. Li va donar un impuls tan gran que encara arriba al
segle XXI. Només té set composicions de les quals a la majoria parla sobre aquest amor. Aquest
tòpic va entrar dins la poesia amorosa i va ser dels més utilitzats, és més ampli tot el que
s’arriba a escriure sobre el tòpic que el que va escriure ell mateix.

Text 6. Autor: Marcabru. És un trobador d’ofici, un soldader, ells s’ho diuen a ells mateixos. Va
anar a la cort del fill de Guilhem i després de Leonor, però ella el va deixar plantat perquè es va
casar amb el rei de França. Després d’un temps, Leonor es va cansar d’ell i es va anar amb el rei
anglès, Enric Plantagenet. Mentrestant, Marcabru es va anar a les corts espanyoles, però va
treballar al servei de l’Església per fer propaganda de les creuades, que finalment van ser un
fracàs per Europa, va arruïnar les seves corts. Aquest vers se’l coneix pel vers del “lavador”, del
rentat. Fa un vers explicant que els cristians han d’anar a les creuades i deixar-se matar perquè
així obtindran l’indulgencia plenària, tot quedarà perdonat i aniran directes al cel. Molts dels
tòpics i temes literaris van venir d’Orient a través de les creuades. És el primer cant de creuada
que existeix, tots els poetes posteriors anomenen aquest vers.

Text 7. Autor: Bernart de Ventadorn. Poeta lleu que tot ho diu obertament. És un trobador
d’ofici de l’època clàssica. Practica el trobar lleu, no utilitza termes complicats, però és un dels
grans creadors dels tòpics. És un dels trobadors més importants del període clàssic. Metàfora
de jo soc l’enamorat i vassall de la meva enamorada, ja la comença Guilhem però Bernart la
consagra. La senyora és un senyor i el trobador és un vassall, aquesta metàfora és la submissió
de l’amor davant del domini i procedeix del món feudal. Per designar a la dama utilitzen la
paraula midons, que ve del llatí meus dominus, el meu senyor.

Text 8. Autor: Arnaut Daniel. Era un trobador d’ofici jueu i és el poeta de la complicació. Crea
un sistema de rimes i composició que tornarà bojos a tots els poetes posteriors, els seus
poemes son el resultat de jocs amb les paraules. La Divina Comèdia el col·loca com un dels
grans artificiosos de la poètica. Té una estructura complicadíssima i rigorosíssima, perfecció
mètric i melòdica. Unió de forma, melodia i concepte.

Text 9. Autor: Guiraut de Bornelt. Un dels soldaders de l’època clàssica amb 80 composicions
conservades. Ell mateix un dia diu que ha de compondre molt per garantir la seva posició dins
la cort. Quan feia fred, ensenyava retòrica a altres trobadors que la necessitaven per crear
poesia i a l’estiu s’anava per les corts a cantar cançons.