EL CONTE DE LA BOLA DE L’ARBRE DE NADAL

Hi havia una vegada una bola menuda i daurada posada en un abre de Nadal molt i molt
gran, al bell mig de la plaça de la ciutat.

La boleta estava posada al capdavall del arbre, i com que aquest, tenia tantes branques
i tantes altres guarniments de colors, doncs passava que la pobra boleta daurada, per
més que s’esforçava no podia veure l’estrella lluminosa, que havia dalt de tot del abre,
just a la punxa.
- Aixx… si la pogués veure només una miqueta – sospirava la boleta-

Però per mes que ho intentava no podia alçar-se ni un centímetre del lloc on era. A
vegades aconseguia girar-se una micona i aixecant els ulls tan amunt com podia,
arribava a veure l’espurneig de l’estrella blanca i lluminosa.

- Com en deu ser de bonica, si fa aquesta llum – murmurava la boleta-

Tots els nens i nenes que venien a veure l’arbre es quedaven bocabadats de tan bonic
que era, però ningú se’n adonava compte de la boleta daurada.

En una nit de festes, la boleta daurada va tancar els ulls i amb totes les seves forces es
va donar un impuls molt i molt gran per poder veure aquella estrella blanca que
ressaltava sobre el gran arbre. Però malauradament, la única cosa que va aconseguir
va ser despenjar-se de l’arbre i rodolar i rodolar carrer avall, sense parar, fins que va
ensopegar amb una vorera tota plena de deixalles.

Abatuda i trista, va tancar els ulls, convençuda de que acabaria dins una bossa
d’escombraries i que definitivament mai podria veure la bonica estrella, blanca i
lluminosa.

Però vet aquí, que ben entrada la nit, quan la boleta ja s’havia adormit de tant plorar, els
reis mags, sense que ella sen adones, la van agafar amb molta cura, la van netejar i la
van posar de nou a l’arbre.
Quan la llum del sol començava a bressolar les cases de la ciutat, la nostra boleta
daurada es va despertar estranyada. No s’ho podia creure, no entenia que havia passat,
estava posada de nou a l’arbre de Nadal. Però sabeu que? La boleta era a dalt de tot
del arbre i davant els seus ulls, la preciosa estrella blanca i lluminosa li somreia, amb un
somriure tan gran i tan immens, que la boleta mai va poder oblidar.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!

Glòria Vendrell i Balaguer.