AVLVLARIA

LA COMÈDIA DE L’OLLA

PERSONATGES

El déu lar, Pròleg.

Euclió, vell.
Estàfila, vella serventa d’Euclió, dida de Fèdria.
Eunòmia, germana de Megador, mare de Licònides.
Megador, vell.
Estrobil, esclau de Megador.
Àntrax )
_ > cuiners.
Congrio )
Frígía I flautistes.
Elèusia J
Pitó dic (?), esclau.
Estrobil (?), esclau de Licònides.
Licònides, enamorat de Fèdria.
Fèdria, filla de Megador.

L’escena, a Atenes.
 ARGUMENT I

Euclió, un vell avar que amb prou feines es fia d’ell mateix,
ha trobat enterrada a casa seva una olla tota plena de riqueses.
Després de tornar-la a amagar ben endins, pàl·lid i fora de
seny, la vigila. La seva filla ha estat posada en compromís per
5 Licònides. En això, el vell Megador, a qui la seva germana
ha donat entenent que es casés, demana la mà de la filla del
nostre avar. El vell gasiu hi accedeix amb penes i treballs i,
tot poruc per la seva olla, després d’haver-la treta de casa
io l’amaga en diferents indrets. Tot ho guaita l’esclau d’aquell
que ha posat en mal pas la donzella, Licònides; i Licònides
mateix prega al seu oncle Megador de cedir-li per muller
aquella que ell estima. Poc després, Euclió, que per un en­
gany havia perdut l’olla, havent-la trobada inesperadament,
i5 tot joiós atorga a Licònides la filla.

ARGUMENT II

(Acròstic)

Havent trobat una olla plena d’or, Euclió posa tot el seu
afany a guardar-la, afligit de contínues angoixes. Licònides
ha abusat de la filla d’aquest home. Megador la vol prendre
sense dot, i perquè el pare hi consenti forneix cuiners i pro­
5 visions de boca. Euclió passa una por terrible pel seu or;
l’amaga fora de casa. L’esclau del qui ha posat en mal pas
la noia, havent-ho vist tot, va i roba el tresor. Licònides el
torna a Euclió i rep d’ell: or, muller i un fill.
 PRÒLEG1

El Déu Lar

Ningú no es pregunti qui sóc: ho diré en poques paraules.

Jo sóc el Lar domèstic d’aquesta casa d’on m’heu vist sortir.2
Aquestes parets, ja fa molts anys que hi sóc establert i hi ha-
5 bito, del temps del pare i de l’avi d’aquest que a hores d’ara hi
viu. Doncs bé, l’avi d’aquest home, amb grans precs va con-
fiar-me un dipòsit d’or, d’amagat de tothom: va enterrar-lo
al bell mig de la llar, suplicant humilment que l’hi guardés.
L’home es mor i, mireu si n’era de gasiu!, mai no volgué
io revelar-ho al seu fill: s’estimà més deixar-lo privat de recur­
sos que indicar-li — al seu propi fill! — la situació d’aquell
tresor. Li deixà un magre tros de terra perquè anés tirant
15 amb penes i treballs. Quan hagué desaparegut qui em confià
aquell or, vaig posar-me a observar si el fill em tractaria
amb més honrament que no m’havia tractat el seu pare.
Però, el que és ell, cada vegada es donava menys d’ànsia
20 a ocupar-se de mi i a retre’m culte. A canvi d’això, jo vaig
fer-li el mateix joc: tal com havia viscut, tal va morir. Va

1 Sobre la significació del prologus, vegi’s el vol. I, Intro d., pàg. ix, i la nota 2
de la mateixa pàgina.
2 No tenim indicis de com era disposada l’escena per a Aulularia, per bé que
havien de figurar-hi les cases d’Euclió i de Megador, en la proximitat del temple de
la Bona Fe, una ara exterior del qual havia de veure’s.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - PRÒLEG 12

deixar un fill, el qui ara viu ací, idèntic, pels costums, al pare
i a l’avi. Aquest té una filla única; ella cada dia em fa ofrena
o d’encens o de vi o d’alguna cosa; m’obsequia amb coro-
25 nes. Per consideració a ella, vaig fer que Euclió descobrís
el tresor, a fi que, si aquest és el seu desig, la casés més fàcil­
ment. Car l’ha deshonrada un jove de molt alta naixença.
Ell, el minyó, no ignora pas qui és, aquella que ell deshonrà;
30 però ella no el coneix, ni el pare tampoc no sap que hagi
estat deshonrada. Jo avui faré que el vell d’aquí al costat
(assenyalant la casa de Megador) la demani per muller. Ho faré
per això, per tal de facilitar que aquell que l’ha deshonrada
s’hi casi. I aquest vell que la demanarà per muller és justa-
35 ment l’oncle d’aquell minyó que, de nit, la violà, la revetlla
de Ceres.1 Però, vet aquí que el vell ja crida, allí dins, com
té per costum. Treu de casa la vella, que no s’assabentés
del secret. Em penso que vol donar una mirada a l’or, no fos
cas que li haguessin fet córrer.

1 No havent-hi en el culte romà contemporani cap cerimònia pública nocturna en

honor de Ceres, hem de pensar que Plaute, seguint l’original grec, es refereix aci
a una de les solemnitats del culte de Demèter, probablement de les Eleusínies. Les
paraules d’excusa que el seductor, Licònides, diu en el vers 737: deus tnihi impulsor
fuit..., i el que diu en el vers 744: que va obrar sota l’acció del vi i l’amor, fan sos­
pitar que no es tractés de la processó d’Iaccos, cerimònia en la qual intervenien
els no-iniciats en els misteris de Demèter i que tenia característiques d’orgia. Tot
això és, però, molt insegur. — El caire llicenciós dels sacra nocturna, en general, és
mencionat per Ciceró (De legibus II, 14).
 ACTE I

ESCENA I

Euclió, Estàfila

40 Euclió (traient de casa la seva vella criada). — Surt d’aqui,

et dic! Au, surt! Per Hèrcules, que sortiràs d’aqui, tu que
sotges pertot arreu amb els teus ulls espietes.
Estàfila. — Però éper què em pegues, desgraciada?
Euclió. — Doncs, perquè siguis una desgraciada, i perquè
tinguis una mala vellesa, digna de la teva maldat.
Estàfila. — Però éper quin motiu m’has tret, ara, de casa?
45 Euclió. — <Que t’he de donar explicacions, plantació de
burxades? Passa cap allí, lluny de la porta! Cap allí, vaja!
—Mireu-la com camina.—éSaps què t’espera? Per Hèrcules,
si avui prenc una vara a la mà, o un agulló, he d’allargar-te
aquest pas de tortuga!
50 Estàfila (a part). — Tant de bo els déus em constrenyin
a penjar-me, abans de servir a casa teva en aquestes con­
dicions.
Euclió (a part). — Però, com mormola, la malvada, entre
dents! — (A Estàfila.) Per Hèrcules, aquests ulls teus, ber­
ganta, he de buidar-te’ls, perquè no em puguis espiar cada
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE I U

55 cosa que faig. Fes-te enllà, encara més, encara més... Més!...
Ei, atura’t aquí. — Per Hèrcules, si et mous d’aquest lloc un
través de dit o l’amplada d’una ungla, o si et gires a mirar
fins a tant que no t’ho hauré manat, per Hèrcules que tot
seguit et lliuraré a la creu, perquè aprenguis ! (A part.} No
60 sé pas que hagi vist mai dona més criminal que aquesta vella;
molta por em fa que, anant de traïdor, no em faci del blanc
negre quan més refiat estaré, o no ensumi l’or on és ama­
gat. Fins al clatell té ulls, la mala pècora! Ara deixa’m anar
65 a veure si l’or és tal com vaig desar-lo. Pobre de mi, que
me’n dóna de neguits, aquest! (Entra a casa seva.}

Estàfila (sola al carrer}. — No, per Castor! Quina des­

gràcia diré que li ha vingut al damunt, al meu amo, o quina
follia; no ho sé pas trobar. Talment, trista de mi!, sovint
70 deu vegades en un sol dia em treu d’aquesta manera de la
casa. No sé, per Pòl·lux, quina rauxa l’ha agafat, aquest home.
Es passa en vetlla les nits de cap a cap; i el que és de
dies, com un sabater coix s’està assegut a casa tot el dia.
I tampoc no sé pas veure com amagaré per més temps la
75 deshonra de la filla de l’amo, que és a punt d’infantar. El
millor que puc fer, em penso, és fer de mi una I majús­
cula,1 un cop hagi estret el meu coll amb un llaç escor-
redor.

1 Littera longa era la I alta, usual en epigrafia. Sobre aquest element epigràfic,
vegi’s el que diu L. Havet, Le Prix des Anes (París, «Les Belles Lettres», 192$)
Introd. § 9. — Cf. Ausoni epigr. 128,10.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE I

ESCENA II

Euclió, Estàfila

Eüclió (sortint de casa).— Surto de casa amb el cor des-

80 carregat, ara que he vist que dins tot és a bon salvament. —
(A Estàfila.) Torna ara dins i guarda l’interior.
Estàfila (tota ironia). — Ben entès! éQue guardi l’inte­
rior? é Potser perquè algú no s’emporti les parets? Perquè
el que és aquí, a casa nostra, no hi poden pas venir a cercar
res més els lladres; talment és ple tot de buit i teranyines.
85 Eüclió. — Ben estrany que, per la teva bona cara, Júpiter
no faci de mi un rei Filip, o un Darius, tres vegades metzinera!
—Jo, aqueixes teranyines, vull que me les guardin. Sóc pobre,
ho dic ben alt, m’hi conformo: el que els déus envien, ho prenc.
Vés dins; tanca la porta.1 De seguida seré aquí. Mira que no
90 deixis entrar a casa cap persona estranya. Perquè ningú no
demanés foc, vull que l’apaguis; així no hi haurà de què nin­
gú et faci requesta. El que és si el foc crema, tu t’apagues a
l’instant. Després, l’aigua, diràs que s’ha escapat, si algú en
95 demana. El ganivet, la destral, la mà de morter, el mor­
ter, els estris que els veïns sempre estan manllevant, diràs que
han vingut lladres i se’ls han emportats. Ben clar: a casa
meva, quan jo no hi sóc, no vull que s’hi deixi entrar ningú.
100 I fins i tot això et dic: si la Bona Fortuna vingués, no la
deixis entrar.
Estàfila. — Per Pòl·lux, crec que ella mateixa poc es preo-

1 Fer ostentació de la seva aparent pobresa és una veritable dèria en Euclió, d’en­
çà que ha trobat el tresor. Cf. més avall, els versos 109-117.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE I 16

cupa de tenir entrada, perquè mai no ha posat els peus a casa

nostra, tan a la vora que s’està.1
Euclió. — Calla i vés dins!
Estàfila. — Callo i entro.
Euclió. — Fes el favor de tancar la porta amb doble forre­
llat. De seguida seré aquí. (Estàfila entra a la casa.} — Em
105 destroça l’ànima que em calgui anar-me’n de casa. Hèrcules
sap com me’n vaig a contracor. Però jo sé el que em faig.
Car el nostre president, el de la nostra cúria,2 ha anunciat una
distribució d’una moneda d’argent per barba. Si me’n deixo
i no reclamo la meva part, tots, al moment, sospitaran, jo
110 crec, que tinc or a casa. No és versemblant que un pobre es
doni de menys de reclamar una moneda, per poc que sigui.
Perquè el que és ara, tant com m’escarrasso per tenir-ho
amagat a tothom, perquè no ho sàpiguen, tothom sembla
115 estar-ne al corrent, i tots em saluden amb més amabilitat que
no em saludaven abans. M’emprenen, s’aturen, encaixen; em
pregunten com me trobo, què faig, com me van les coses...
Ara deixa-me’n anar cap on anava; després tornaré a ficar-
me a casa tan de pressa com pugui.

1 Aquesta al·lusió a Bona Fortuna hem d’entendre-la referida al veïnatge del ric
Megador? No se’ns diu en cap altre indret que el temple d’aquesta divinitat, com és
el cas per al temple de Fides, sigui a la proximitat de la casa d’Euclió.
2 La cúria, divisió de la primitiva tribus romana, establia entre els seus compo­
nents lligams basats, més que en relacions de veïnatge local, en una comunitat de
culte o d’origen. Era presidida pel curio o curio nus, que pròpiament era l’encarregat
dels sacrificis religiosos. Els curiones formaven un col·legi sacerdotal presidit per un
curio maximus.
3 - PLAUTE. COMÈDIES II
 ACTE II

ESCENA I

Eünòmia, Mçgador

120 Eünòmia. — No voldria pas, germà, que veiessis en això

que dic altra cosa que l’interès del meu afecte i del teu benes­
tar, com escau en una veritable germana. Bé que no em passa
per alt que som tingudes per carregoses; car amb raó som
considerades totes molt bocamolles, i, ben cert, diuen que
125 ara ni mai no s’ha pogut trobar cap dona que fos muda.
Amb tot, germà, considera només una cosa: que jo sóc el
teu parent més acostat, i que de la mateixa manera tu ho ets
de mi. Doncs, just és que allò que nosaltres creguem d’inte­
130 rès, tu per a mi i jo per a tu, ho aconsellem i donem de parer,
i que no ho amaguem ni ens ho tinguem callat per por, de
manera que jo no t’ho faci saber, tant com tu a mi. Per això
ara t’he fet sortir reservadament aquí fora, per tal de parlar-te
del que interessa la teva casa.
135 Megador. — Vinga la mà, dona excel·lent!
Eünòmia. — On és? < Qui és aquesta dona excel·lent?
Megador. — Tu !
Eünòmia. — è « Tu », dius ?
Megador. — Si dius que no, dic que no.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II l8

Eunòmia. — Certament, a un home com tu escauria de

parlar amb veritat. Perquè, per excel·lent, cap dona no pot
140 ésser escollida. L’una és pitjor que l’altra, germà.
Megador. —Això mateix penso jo, i no hi ha pas por que
mai et contradigui sobre aquest punt, germana.
Eunòmia. — Apa, fes la mercè d’escoltar-me.
Megador. — T’escolto; disposa i mana, si res vols.
145 Eunòmia. — És allò que em sembla més convenient al teu
interès, el que he vingut a aconsellar-te.
Megador. — Germana, és ben bé el teu tarannà.
Eunòmia. — Voldria que fos un fet.
Megador. — éDe què es tracta, germana?
Eunòmia. — Que la teva felicitat sigui eterna: a fi que
puguis procrear fills...
Megador (amb ironia). — Els déus ho volguessin!
Eunòmia (continuant). — ...vull que duguis una muliera
casa teva.
150 Megador. — Ai, sóc home mort!
Eunòmia. — I per què?
Megador. — Perquè, pobre de mi!, el que dius em sotra­
ga el cervell: les teves paraules són pedres.
Eunòmia. — Apa! Fes el que et diu la teva germana.
Megador. — Si em vingués de gust, no dic pas que no.
Eunòmia. — És en benefici teu.
Megador. — Sí, que em mori abans que no em casi! —
155 Si en tens alguna de pensada, la prendré, però amb aquesta
condició : demà vingui, i passat-demà se l’emportin estirada.
Amb aquesta condició, la que tu vulguis donar-me, vinga!
Ja pots fer els preparatius per a la boda.
Eunòmia. — Te’n puc donar una amb un dot d’allò més
gran, germà. Però ja és entrada en anys: és una dona de
160 mitja edat. Si em dius que te la demani, germà, te la de­
manaré.
Megador. — èEm deixes fer-te una pregunta?
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTÈ II 19

Eunòmia. — Ja ho crec ! Pregunta, si res se t’ofereix.

Megador. — Quan un home que ja comença a tenir anys
pren una muller de mitja edat, si per una d’aquelles coses el
vell fa una criatura a la vella, èno et sembla clar que l’infant
té, per endavant, un nom a punt: Pòstum? — Però jo, ger-
165 mana, puc estalviar-te i aplanar-te aquesta feina. Gràcies
als déus i als nostres avantpassats, sóc un home prou ric.1 No
em diuen res aquests grans partits, aquests fums, aquests dots
esplèndids, aquest xivarri, aquests aires de comandament,
aquestes carretel·les de vori, aquests mantells, aquesta porpra,
que amb la despesa que porten redueixen els marits a escla­
vitud.
170 Eunòmia. — Digues-me, t’ho prego, équi és la que vols
prendre per muller ?
Megador. —T’ho diré, é Coneixes aquest vell Euclió
d’aqui al costat, el pobret ?
Eunòmia. — El conec. Una bella persona, per Castor.
Megador. — Doncs, la seva filla, una donzella, desitjo que
em sigui donada en casament. No em vinguis amb discur­
sos. Sé el que vas a dir: que és pobra. Em plau, pobra
com és.
175 Eunòmia. — Que els déus ho girin en bé!
Megador. — Així ho espero.
Eunòmia. — Què? «jSe t’ofereix alguna cosa de mi, ara?
Megador. — Que estiguis bona.
Eunòmia. — Tu també, germà. (Se’n va.)
Megador. — Aniré a trobar Euclió, si és a casa. — Però
mira-te’l. L’home torna no sé d’on, cap a caseta.

a Les mateixes paraules en Captiui, v. 324.

 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 20

ESCENA II

Euclió, Megador

Euclió (a part). —Ja em deia el cor, en sortir, que me

n’anava per res. Per això me n’anava de mala gana. En
efecte, no ha vingut cap dels membres de la cúria, ni el pre-
180 sident a qui pertocava de repartir els diners. Ara no veig
el moment d’entrar a casa; perquè, si jo sóc ací, el meu
pensament és a casa.
Megador. — Salut! i sort que tinguis sempre, Euclió !
Euclió. — Els déus et guardin, Megador !
Megador. — Tu è què ? è Vas bé i tal com tu vols ?
Euclió (a part). — No és pas perquè sí que un ric adreça
185 paraules amables a un pobre. Aquest home ja ha sentit dir
que jo tinc l’or i per això em saluda tan afectuosament.
Megador. — Digues é et trobes bé ?
Euclió. — Per Pòl·lux, no massa bé... de diners.
Megador. — Per Pòl·lux, si tens tranquil·litat, ja en tens
prou per a viure bé.
Euclió Ça part). — Per Hèrcules, la vella li ha dit alguna
cosa de l’or: prou que es veu. Quan sigui a casa, he de
tallar-li la llengua i buidar-li els ulls!
190 Megador. — éQuè t’enraones, tot sol?
Euclió. — Em queixo de la meva pobresa. Tinc una noia
gran, sense dot i incasable, i no sé pas a qui donar-la.
Megador.—No diguis això! Tranquil·litza’t, Euclió. Li
serà fet un dot; jo t’ajudaré. Digues, si res et cal; mana.
Euclió Ça part). — Ara demana, tot fent oferiments. Es
195 mor de ganes de devorar el meu or. Amb l’una mà té la pe­
dra, amb l’altra ensenya el pa.1 No em fa gens de bona es­
pina, un ric que afalagui tant un pobre. Allí on posa cordial-
1 Cf. el mateix proverbi en St. Jeroni, que en dóna dues versions (Ep. 48,13 :
panem... ostendere, lapidem tenere; Ep. 81,1: altera manu lapidem tenere, panem of­
ferre altera).
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 21

ment la mà, deixa caure algun perjudici. Els conec jo, aquests
pops que, quan han tocat alguna cosa, no la deixen anar.
Megador. — Escolta’m una estoneta. Hi ha, Euclió, quel­
com, referent al nostre bé comú, tan meu com teu, de què
vull parlar-te en poques paraules.
200 Euclió (a part}. — Ai, pobre de mi! L’or, allí dins, ja
me l’han afanat. Ara aquest, com si ho veiés!, vol arreglar
amb mi la cosa. Però, deixa’m anar a casa, a veure. (Es
fica corrents a casa seva.}
Megador. — On vas?
Euclió. — Tot seguit torno; he de veure quelcom a casa.
Megador (sol}. — Estic segur, per Pòl·lux, que bon punt
205 li hauré indicat que em doni la seva filla en matrimoni, es
pensarà que em ric d’ell. No hi ha ningú, avui, més prim­
mirat, a causa de la seva pobresa.
Euclió (tornant a sortir}. —Els déus em valen. La cosa és
a salvament: salvat és allò que no s’ha perdut.1 Quin tip de
patir! Abans d’entrar era el mateix que mort. — (A Mega­
dor.} Torno a tu, Megador; si res vols de mi...
210 Megador. — Mercè que em fas ! — Et prego que no et faci
quimera de parlar del que jo et pregunti.
Euclió. — Mentre no preguntis res de què em faci quimera
parlar...
Megador. — Digues-me, équé penses del meu llinatge?
Euclió. — Bo*.
Megador. — él de la meva solvència?
Euclió. — Bona.
Megador. — <1 de la meva conducta?
Euclió. — Ni dolenta ni denigrant.
Megador. —* Saps l’edat que tinc.
Euclió. — Sé que és crescuda, com el teu capital.
215 Megador. — El que és jo, per Pòl·lux, sempre t’he consi­
derat un ciutadà sense cap mena de tara, i ara t’hi considero.
1 Vegi’s la contraposició d’aquest proverbi en Cistellaria, v. 36: quod periit, periit.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 22

Eüclió (a part). — Aquest ensuma l’or —(J Megador.)

I ara é què em vols ?
Megador. —Ja que tu em coneixes tal com sóc, i jo a tu —
tant de bo que la cosa reeixís per a mi i per a tu i la teva filla!
— et demano la teva filla per muller. Promet que serà així.
220 Eüclió. — Ai, Megador! El que fas no escau al teu caràc­
ter: riure’t de mi, un pobre home que no t’ha fet cap mal, ni
a tu ni als teus! El que és de tu, no m’ho he pas merescut
ni amb els meus actes ni amb les meves paraules, que fessis
el que fas.
Megador. — Però jo, per Pòl·lux, ni he vingut a riure’m
de tu, ni me’n ric, ni te’n considero digne.
Eüclió. — Doncs èper què em demanes la noia?
225 Megador. — Perquè gràcies a mi tu vagis millor, i jo vagi
millor gràcies a tu i els teus.
Eüclió. — Això se m’acudeix, Megador : tu ets un home
ric, de posició; jo sóc, en canvi, un home pobre, pobrissim.
Si ara et donés la meva filla, em fa l’efecte que tu fores el
bou i jo fóra l’aset: bon punt fos junyit amb tu, no podent
230 sostenir el pes com tu, jo, l’ase, m’aclofaria en el fang, tu, el
bou, no em miraries pas amb més consideració que si mai no
hagués existit. Tu em tractaries malament, i jo seria la riota
de la gent del meu braç. De cap de les dues bandes no tin­
dria estable segur,1 si hi hagués divorci: els ases m’esquin­
çarien a mossegades, els bous m’envestirien amb les banyes.
235 Aquest gran perill hi ha, en passar dels ases als bous.
Megador (a part). — Com més de la vora et lligues amb
les bones persones, millor! — ÇA Eüclió.) Accepta aquesta
proposta; vulgues escoltar-me i promet-me-la.
Eüclió. — Però no tinc dot per a donar-li !
Megador. — No li’n donis. Mentre vingui amb bons cos­
tums, ja té prou dot.2
1 Noti’s l’aliiteració en l’original: stabile stabulum.
2 Cf. els versos 478 i següents, en especial els 491-493.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 23

240 Eüclió. — T’ho dic perquè no et pensessis que he trobat

tresors.
Megador. — Ho sé, no cal que m’ho expliquis. Promet-
me-la.
Eüclió. —Sigui! —(Sent cops de rnagall per allí prop.}
Però, per Júpiter! è És que sóc home mort?
Megador. — éQuè et passa?
Eüclió (sense escoltar Megador}. — é Què ha dringat, com
un ferro, fa un moment? (Fuig cap a la casa.}
Megador. — Aquí a casa he fet cavar el jardí.—(Adonant-se
de la desaparició dfEüclió.) Però èon s’ha ficat aquest home ? Se
245 n’ha anat sense dir-me res en ferm. Es dóna de menys de trac­
tar amb mi, perquè veu que cerco la seva amistat: són així la
gent! Si un ric va a sol·licitar la bona gràcia d’un pobre, al pobre
li fa feresa d’acostar-se: la por li ho esguerra. Allò mateix,
quan ja n’ha passat l’ocasió, després ho voldria, però ja és tard.
Eüclió (tornant; des de la porta de casa seva, a Estàfila}. —
250 Per Hèrcules ! Si no faig que t’arrenquin la llengua de soca
i arrel, mano, i me’n faig responsable, que em facis sanar per
qui vulguis.
Megador. — Veig, per Hèrcules!, Eüclió, que em prens
per un home fet a posta per a rifar-se’l, malgrat els seus anys.
No m’ho tinc merescut.
Eüclió. — Per Pòl·lux, Megador: ni ho faig ni, que vol­
gués, tinc diners per a esmerçar en rifes.1
255 Megador. — Bé, <i què? <Em promets la teva filla?
Eüclió. — Amb aquella condició, amb el dot que t’he dit.
Megador. — é Me la promets, doncs ?
Eüclió. — Te la prometo.
Megador. — Els déus ho girin en bé!
Eüclió. — Els déus ho vulguin ! — Procura no oblidar que
hem convingut que la meva filla no et portarà dot.
1 En l’original, el joc de mots es fa a base del sentit equívoc de F expressió ludos
facere, que pot significar «burlar-se», o «pagar jocs públics».
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 24

Megador. — No ho oblido.
Euclió. — És que jo sé la manera que teniu d’embolicar
2Ó0 les coses, vosaltres : el que ha estat pactat no ha estat pactat,
el que no ha estat pactat ha estat pactat, segons com us plau.
Megador. — Cap qüestió no tindré amb tu. Però è hi ha
res que ens privi de celebrar la boda avui ?
Euclió. — Al contrari, per Hèrcules ! Visca!
Megador. — Me n’aniré, doncs, a fer els preparatius. èSe
t’ofereix alguna cosa ?
Euclió. — Això: que segueixis bé.
Megador (cridant cl seu esclau), — Au, Estrobil, afanya’t
de seguir-me cap al mercat. Cuita! (Sen va.}
2Ó5 Euclió (sol}.—Se n’ha anat. Déus immortals — si us
plau,—vet aqui què pot l’or! Estic convençut que aquest
home ja ha sentit dir que tinc un tresor a casa. El cobeja;
per això ha tingut tant d’interès en aquest casament.

ESCENA III
Euclió, Estàfila

Euclió (acostant-se a la porta de casa seva, i cridant}. — i On

ets tu, que ja has anat xerrant a tots els veïns que jo havia de
donar dot a la meva filla? Ei, Estàfila, que et crido ! éNo ho
270 sents ? — (Estàfila surt a la porta.} Afanya’t a esbandir ben
bé, aqui dins, les escudelles.1 He promès la filla: avui la dono
en casament a Megador, d’aquí al costat.
Estàfila. — Els déus ho girin en bé! Però, per Castor,
no és pas possible : ve massa de sobte.
Euclió. — Calla i vés. Fes que tot estigui a punt quan
tornaré del fòrum. I tanca bé la casa. De seguida seré aquí.
(Se'n va.}
275 Estàfila. — è Qüè faré, ara? Ara sí que estarem ben posa-
1 Vascula; no es tracta dels vasos sagrats per al sacrifici, sinó de la pobra vaixella
d’Euclió.
4 - PLAUTB. COMÈDIES II
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 25

des, jo i la filla de l’amo. Ja s’acosta el moment que la seva

deshonra i el part es faran públics. El que fins ara ha passat
dissimulat i ocult, ara ja no ho pot ésser. Aniré dins perquè
allò que l’amo ha manat sigui fet, quan ell arribi. El que és
jo, per Castor, molta por em fa que no em toqui beure dany
barrejat amb tristesa.

ESCENA IV

Estrobil (de Megador), Antrax, Congrio, Frígia, Elèusia

280 Estrobil. — Després d’anar a plaça i de llogar els cuiners

i aquestes flautistes al fòrum, l’amo m’ha donat l’encàrrec de
partir-ho tot plegat en dos.1
Antrax. — El que és a mi, per Hèrcules, et diré ben alt
que no m’ho faràs pas; si vols que tot sencer vagi en alguna
banda, estic a les teves ordres.
285 Congrio (per Antrax). — Ai, el bell i púdic noiet a la
disposició de qualsevol! Després, si algú vol fer-t’ho no
seràs pas tu qui no ho vulgui.
Estrobil. — Això, Àntrax, ho havia dit en un altre sentit,
no el que tu denuncies. Sinó que, saps?, l’amo avui celebra­
rà les seves bodes.
Antrax (a Estrobil). — < Amb la filla de qui es casa?
290 Estrobil. — Amb la del nostre veí Euclió, d’aqui al cos­
tat. Per això ha manat donar-li la meitat d’aquesta vianda,
un dels cuiners i, igualment, una de les flautistes.
Antrax. —Doncs é la meitat aquí (assenyala la casa d"Eu­
clió) i la meitat a casa teva ?
Estrobil. — Tal com tu dius.
Antrax. — Què? El vell èno podia de la seva butxaca
295 fer les compres per al casament de la filla?
1 L’expressió dispertire bifariam es presta a equívoc; d’aqui el verb diuidere, aci
usat en sentit obscè. Així s’explica el que tot seguit diu Congrió.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 26

Estrobil. — Uix!
Antrax. — èQuè l’en priva?
Estrobil. — èQuè l’en priva, preguntes? La pedra tosca
no és pas tan eixuta com aquest vell.
Antrax. — De debò ?
Congrio. — è És com tu dius?
Estrobil.—Jutja per tu mateix... {Llacuna.}... que ho
3oo ha perdut tot i que està a l’escapça. Més: tot seguit invoca
la fe dels déus i dels homes, si un poc de fum s’escapa de la
seva teulada.1 Encara més: quan va a dormir, es lliga una
bossa de cuiro davant la boca.
Antrax. — I per qué ?
Estrobil. — No fos cas que perdés res del seu bleix,men­
tre dorm.
Antrax. — è Que també es tapa la boca de baix, no fos
305 cas que perdés res del seu bleix, mentre dorm ?
Estrobil. —Just és que et fiïs de la meva paraula, em
penso, com jo em fiaria de la teva.
Àntrax {irònicament}. — I tant com me’n fio !
Estrobil.—I èsaps què, encara? Per Hèrcules, que
plora, quan es banya, per la quantitat d’aigua que vessa!
Antrax. — é Et sembla que, pidolant, es pot aconseguir
3io d’aquest vell que ens doni un bon talent per a comprar-nos la
llibertat?
Estrobil. — Per Hèrcules, si li demanaves la Fam a man­
lleu, no te la donaria. És més : l’altre dia el barber li havia
tallat les ungles; ell que sí, arreplega els retallons i se’ls em­
porta tots.
Antrax. — Pòl·lux ! Parles d’un home gasivament gasiu.
3i5 Estrobil. — èEt sembla creïble, amb franquesa, que un
home pugui ésser tan gasiu i viure tan com un miserable?

1 El mateix tret en l’Esmícrines (r’E'ni'upÉ·novTec;, de Menandre, segons la refe­

rència de Corici de Gaza: «... SpiKpívqq... ó SeSiòc; pf) tl tgòv ev8ov ó
k(xtcvò<; ol^olto (pÉpcov. » (Vegi’s Noticia preliminar, pàg. 7, nota 10).
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 27

L’altre dia, un milà va i li arrabassa el tall. L’home corre

tot plorós cap al pretor; allí vinga demanar, plorant, udo­
lant, que se li permetés de fer una citació contra el milà.
320 Te’n contaria a centenars, si hi hagués lleure.
— Però èquin de vosaltres és més bon feiner? Digues.
Antrax. — Jo, i el millor; de molt.
Estrobil. — Pregunto : com a cuiner, no com a lladre.
Antrax. — Doncs, com a cuiner parlo.
Estrobil (a Congrio). — I tu équè hi dius?
Congrio. — Sóc tal com tu veus.
Antrax. — Aquest? És un cuiner de fira: cada nou dies1
325 sol posar-se a cuinar.
Congrio (a Àntrax). — éTu em bescantes? Home de sis
lletres: lladre 1
Àntrax. — Tu, lladre; i sis vegades penjat!
Estrobil (a Àntrax). — Calla d’un cop tu; i de tots dos
anyells, aquest que és el més gras... (Llacuna.)
Antrax. — Sigui!
Estrobil. — Tu, Congrio, carrega’t aquell i entra’l allí
dins (assenyalant la casa d’Euclió). — (Adreçant-se alternativa­
ment als dos grups en què ha dividit el servei.) Vosaltres se-
330 guiu-lo. I vosaltres veniu per aqui, a casa nostra.
Congrio (a Estrobil). — Per Hèrcules, has repartit molt
malament! Aquests han agafat l’anyell més gras.
Estrobil. — En canvi, a tu et donaran la flautista més
grassa. Vés amb ell, Frígia. I tu, Elèusia, vés cap a dins,
amb nosaltres.
335 Congrio. — Ah Estrobil, engalipaire ! < Aquí m’has arre-
conat, a casa d’aquest vell tan rata ? Si demano alguna cosa,
demanaré fins a enrogallar-me, abans no em donin res.
Estrobil (com si ho digués t>er a ell mateix). — Tanmateix
1 En el calendari romà les nundinae separaven els períodes de vuit dies, que ve­
nien a ésser per als romans el mateix que són per a nosaltres les setmanes. Era
en aquestes diades que es celebraven els mercats; l’afluència de forasters obligava,
segurament, a muntar al Fòrum cuines de menjar a bon preu.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 28

ets ben ximple, i no val pas la pena que facis lavors, si el que
fas no serveix per a res!
Congrio. — Com és això?
Estrobil. — Ho preguntes? Per començar, en aquesta
340 casa no hi tindràs renou: si necessites res, no has de fer sinó
portar-ho amb tu de casa teva; no et cal pas perdre el temps
demanant. Ací, en canvi, a casa nostra, tot és renou i gent
de la casa, mobiliari, joiells, vestits, argenteria. Si res es fa
345 fonedís — d’això sé que fàcilment te’n saps estar, si no hi ha
resa l’abast de la mà, — diran: «Els cuiners ho han pres,
agafeu-los, garroteu-los, vergassegeu-los, tanqueu-los al so­
terrani! J)1 Res d’això no et passarà aquí, perquè no hi ha res
que puguis fer córrer. — Segueix-me per aquí!
Congrio. — Et segueixo. (Se'n van tots dos, i la resta del
personal corresponent, cap a la casa d’Euclió.')

ESCENA V
Estrobil (de Megador), Estàfila, Congrio

350 Estrobil. — Ei, Estàfila, vina i obre la porta!

Estafila. — Qui demana?
Estrobil. — Estrobil.
Estàfila. — Què vols?
Estrobil. — Que et facis càrrec de la gent de la cuina,2
de la flautista i de les provisions per a les bodes. Megador
ha manat de portar tot això a Euclió.
Estàfila. — è Que són les bodes de Ceres3 les que van a
celebrar-se, Estrobil?
Estrobil. — Per què?
1 Cf. més avall, v. 36$.
2 Tant Congrio com Antrax van acompanyats d’ajudants de cuina. Això explica
el plural coquos.
8 Al·lusió al refús que Ceres (Demèter) va fer de la copa de vi que Metanira, mu­
ller de Cèleos, va oferir a la deessa quan, adolorida aquesta per la desaparició de la
seva filla Persèfone, va fer estada a casa seva. La mixtura que va consentir a beure
la deessa (cyceon) venia a ésser la beguda pròpia als iniciats al seu culte.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 29

355 Estàfila. — Perquè veig que no heu portat gens de vi.

Estrobil. — Ja en portaran quan ell hagi tornat del fòrum.
Estàfila ÇA Congrio}, — Llenya, ací a casa, no n’hi ha
pas gens.
Congrio. — Hi ha bigues?
Estàfila. — Si, per Pòl·lux!
Congrio. — Doncs, hi ha llenya; no la vagis a cercar fora.
Estàfila. — Digues, poca-solta, baldament siguis un en-
360 tusiasta de Vulcà èper aquest sopar o per assegurar-te la
paga, demanaràs que calem foc a la casa?
Congrio. —No ho demano pas.
Estrobil ÇA Estàfila}. — Fes-los entrar.
Estàfila. — Seguiu.

ESCENA VI
PlTÒDIC 1

ÇSortint de casa de Megador}. — Doneu-vos ànsia! —Jo

mentrestant miraré què fa la gent de la cuina. Per Pòl·lux!,
365 vigilar-los, avui, és tota una feinada. Si doncs no faig això :
que coguin el sopar al soterrani; quan estigui cuit el puja­
rem dalt, en paneres. Però, si allí baix es mengen tot el
que hauran cuit, els de dalt2 es quedaran sense sopar, i els
de baix, sopats. Però, m’entretinc en raons, com si no hi
370 hagués res a fer, havent-hi tants pispes per la casa...

ESCENA VII
Euclió, Congrio

Euclió Çtornant del fòrum}, — Avui, finalment, he volgut

fer el cor fort i treure el ventre de pena, en ocasió de les bodes
1 Vegi’s Notícia preliminar, pàg. 7.
a Les expressions superi i inferi amaguen aci un equívoc entre «els de dalt» i
«els de baix» de la casa, i les divinitats celestials i infernals.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II 30

de la meva filla. Vaig a plaça, pregunto a quant va el peix :

375 me’l posen car; l’anyell, car; car el bou, la vedella, la to­
nyina, el porc: tot car. I vet aquí per què era tot més
car: no hi havia diners. Surto d’allí enfurismat, perquè
no hi ha de què comprar. Així els he ben servits, aquesta
trepa de poca-vergonyes! — Després, tot fent camí, m’he
380 posat a rumiar : si fas el pròdig a les festes, cal que vagis curt
els dies de cada dia, si no has estalviat. Després d’haver fet
aquesta reflexió a la meva panxa i a la meva consciència,
he tornat a la meva decisió de donar la filla en matrimo-
385 ni amb tan poca despesa com pugui. Ara he comprat aques­
ta mica d’encens i unes corones de flors; seran posades sobre
el foc en honor del nostre Lar, perquè faci feliç la boda de la
noia. — (Adonant-se del desori que regna a casa seva.) Però èquè
veig? é Oberta la nostra casa? I quin brogit per dins! Des­
graciat, èvols-t’hi jugar que em saquegen?
390 Congrio (dins, a Estàfila). — Demana, si pot ésser, una
olla més gran als veïns. Aquesta és petita; no hi cap res.
Euclió (a part). — Pobre de mi! Sóc mort, per Hèrcu­
les : em prenen l’or, cerquen l’olla! [M’han ben mort, si no m’afa­
nyo a córrer ben de pressa, cap aquí dins!]1 Mercè, Apol’lÓ; SOCOr-
395 re’m i ajuda’m! Travessa amb les teves sagetes aquests
lladres de tresors, si ja socorregueres algú en un cas sem­
blant abans d’ara.2 — Però < m’entretinc en comptes de cór­
rer, abans no m’hagin acabat de matar? (Se n'entra corrents
a casa.)

1 Interpolació assenyalada per Ussing.

8 (»Es refereix, potser, a l’episodi contat en la Iliada, cant I, versos 43-52? E. J.
Thomas veu en aquestes paraules una al·lusió a la victòria sobre els gals a Delfos
(any 279 a. de J. C.), obtinguda amb l’ajut d’ApoHó. Una referència a aquest esdeve­
niment de la història grega resultaria, però, un xic massa obscura per al públic romà.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE II

ESCENA VIII

Antrax

(J la porta de la casa de Megador). — Dromó, escata els pei­

xos ! Maquerió, desespina el congre, la morena, tan de pressa
400 com es pugui fer! Jo vaig a manllevar el motlle de coure
el pa aquí al costat, a Congrio. I tu, si saps el que et fas, em
tornaràs aquest gall més llis que un ballarí depilat! (Sentint
remors i veus a casa d’Euclió.') Però équè és aquesta cridòria
que surt d’aquí al costat? Per Hèrcules!, em penso que els
405 cuiners fan de les seves. Fujo cap dins, no fos cas que aquí
esclatés un aldarull semblant.
 ACTE III

ESCENA I

CONGRIÓ

(Sortint escapat de la casa d’Euclió). — Ajuda, ciutadans,1

connaturals, habitants de la ciutat i de la rodalia, forasters,
tots: feu pas, que pugui fugir; feu que tots els carrers em
siguin desembarassats! Mai, si no avui, no havia anat a fer la
cuina a una casa de boigs, en plena bogeria.2 Talment, a mi—
malaurat! — i als meus ajudants, ens han estovat a garrotades.
410 Estic tot adolorit, i sóc ben mort: en tanta de manera aquest
vellot ha fet de mi el seu gimnasi. Enlloc del món no he
vist repartir llenya amb tant d’aire; el que és a tots plegats, a
mi i a ells, ens ha fet sortir carregats de bastó! — (Adonant-se
que Euclió surt a perseguir-lo.) Ai, mort sóc, per Hèrcules,
trist de mi! El boig obre. Ja és aquí. M’empaita! Sé el
que em toca fer: ell mateix m’ho ha ensenyat, com a mestre.

1 El text és insegur.
2 En el text, en comptes de boigs i bogeria, bacants i bacanal. El sentit, però, és
equivalent a la traducció que hem donat.
5 - FLAUTE. COMÈDIES II
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE III 33

ESCENA II
Euclió, Congrio
Euclió (a Congrio, que fuig). — Torna cap aqui! < On fu­
ges, ara? — Agafeu-lo, agafeu-lo !
415 Congrio. — èPer què crides, idiota?
Euclió. — Et vull denunciar tot seguit als tresvirs.1
Congrio. — I per què ?
Euclió. — Perquè portes un ganivet.
Congrio. — No té res d’estrany, en un cuiner.
Euclió. — Per què m’amenaçaves?
Congrio. — En això crec haver fet mal fet, de no haver~
te foradat el costat.
Euclió. — No viu avui al món un trapella més gran que
420 tu; ni que jo, deliberadament, maltractés més de gust.
Congrio. — Per Pòl·lux! Encara que ho callessis, prou
que es veu : la cosa mateixa es fa de testimoni. Talment, a
garrotades, m’has deixat més tou que qualsevol noi-tendre.
Però é quin dret tens de tocar-nos, captaire ?
Euclió. — Quin? éEncara ho preguntes? e?er ventura
perquè he fet menys del que havia de fer?
425 Congrio. —Deixa! Que, per Hèrcules, això et costarà
car, si aquest cap és com cal.2
Euclió. — Per Pòl·lux! Jo no sé pas el que vindrà després;
de moment el' teu cap és com calia. Però vejam ! < Què hi
tenies a fer a casa meva, essent jo fora, sense que jo ho ma­
nés? Vull saber-ho.
Congrio. — Doncs, calla. Hem vingut a cuinar per a les
bodes.
430 Euclió. — èQuè n’has de fer, malvat, si jo menjo cru o
cuit? èEts per ventura el meu tutor?
Congrio. — Vull saber si ens hi deixes 0 no coure el sopar.
1 Els tresuiri capitales, oficials superiors de policia.
’ Si hoc caput sensit = «si aquest cap té seny». En el vers següent Euclió dóna
ul mateix verb sentire el valor de «ressentir-se dels cops».
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE III 34

Euclió. — I jo vull saber, igualment, si el que és meu es­

tarà sense dany a casa meva.
Congrio. — Tant de bo jo pogués, baldament fos treure
sense dany el que he portat de meu a la teva casa. No em
reca pas de no haver el que és teu!
Euclió {irònicament}. — Ho sé; no m’ho diguis: ho conec.
435 Congrio. — < Quin motiu hi ha, perquè ens privis de
coure-hi el sopar ? Qué hem fet ? è Què t’hem dit altrament
de com volies?
Euclió. — è Encara ho preguntes, pillet, després d’haver-
vos-em ficat per tots els recons de casa, per totes les cambres?
Si haguessis estat allí on era la teva feina, als fogons, no te
440 n’aniries amb el cap badat. Es ben teu! — I ara, perquè no
puguis desconèixer el que tinc decidit: si fas una passa cap
a la porta sense que jo t’ho mani, et faré el més desgraciat
dels mortals. Ara ja coneixes la meva decisió. {Entra.}
Congrio {a Euclió}. — On vas ? Torna! — {Sol.} Aixi em
445 vulgui mal Laverna,1 si, en cas que no em manis tornar les
cassoles, deixo per a més endavant de moure un xivarri aqui,
davant de casa teva. — {Sol.} Què faré ara? Per Pòl·lux!
Quina mala hora he tingut de venir aquí: m’he llogat per una
moneda, i ia hauré de gastar més de metge.

ESCENA III
Euclió, Congrio

Euclió {que torna a sortir, tenint abraçada Volia sota el man­

tell}.—Això, per Hèrcules, vagi allí on jo vagi, vindrà amb mi,
1 Divinitat obscura, però que cal relacionar amb la més antiga religió romana.
Sembla haver tingut sota la seva protecció el que hom feia en secret. Tenia un altar
a la costa de 1’Aventi, vora la porta anomenada, precisament a causa d’aquesta
proximitat, Lauernalis, i, segons sembla, al N. de Roma tenia, vora la Via Salaria,
al fons d’un bosc, una mena de santuari, a redós del qual els lladres acostumaven a
trobar-se, de nit, per repartir-se el botí. D’aquí que hom la tingués com advocada
dels lladronicis. En tot cas és aquest el seu paper, a jutjar per la manera com és ci­
tada en les obres literàries.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE III 35

450 ho portaré amb mi. No permetré pas mai que estigui aquí
enmig d’uns perills tan grans. — (J Congrio.) Ara ja podeu
entrar tots, cuiners i flautistes. Fes passar dins, encara, si
vols, baldament sigui tot un ramat d’esclaus en venda. D’ara
endavant, cuineu, treballeu, afanyeu-vos tant com us plagui.
Congrio. —En bona hora; després que m’has deixat el
cap tot ple dels verdancs del garrot.
455 Euclió. — Vés dins; se us ha llogat perquè treballéssiu, no
perquè xerréssiu.
Congrio. — Ai, el vell! Per Hèrcules, que he d’exigir que
em paguis per les garrotades: M’he llogat per cuinar jo, no
pas per rebre.
Euclió. — Tira’m pels tribunals i no em donis tabarra.
Vés, cou el sopar, o vés-te’n d’aquesta casa, a fer-te crucifi­
car d’una vegada.
Congrio. — Vés-te-n’hi tu.

ESCENA IV

Euclió

460 (Estrenyent Volia contra el seu pit). — Se n’ha anat. Déus

immortals, en bon embolic es fica, qui, essent pobre, es posa
a tenir tractes o negoci amb home ric! Megador, per exem­
ple, em fa la traveta de totes les maneres possibles, infeliç de
mi! Ha fet veure que, per fer-me cortesia, enviava aquí els
cuiners. Per això els ha enviats: perquè me la prenguessin,
4ój pobre de mi! I encara — com era del cas ! — el meu gall, allí
dins — vull dir el gall que era propietat de la vella — ha vin­
gut d’un fil com no m’ha llançat a perdre. On aquesta (desig­
nant Volia) era enterrada, per allí al voltant s’ha posat a escar-
botar amb les ungles, è Què hi calen paraules? El cor m’ha
fet un bot. Prenc una vara i estaborneixo el gall, lladre en
470 flagrant delicte. Per Pòl·lux, estic segur que els cuiners han
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE III 36

ofert una recompensa al gall, si els ho descobria. Els he

ben arrencat l’eina de la mà! [éQuè hi calen paraules? El gall ha
portat el pes de la batalla].1—Però, mira Megador, el meu gendre,
que ve del fòrum. Ara ja no gosaria passar davant seu sense
aturar-m’hi i parlar-li.

ESCENA V

Megador, Euclió

475 Megador (sense adonar-se del seu futur sogre'). — A molts

amics he fet saber la meva resolució respecte d’aquest esde­
veniment. Es desfan en elogis de la filla d’Euclió; troben
que he obrat sàviament i amb molt bon encert. Perquè el
meu parer és que, si tothom fes el mateix, que els rics pren­
480 guessin per mullers, sense dot, les filles dels pobres, la ciutat
estaria molt més avinguda, seriem menys objecte d’enveja
que no som ara; elles tindrien més por que no tenen de la
485 malanança i nosaltres no faríem tanta despesa. És el millor
per a la majoria; les raons vénen d’uns quants cobejosos,
l’esperit de cobdícia i la voracitat dels quals no hi ha llei
ni sabater que poguessin posar a la mesura. I si algú diu:
490 «èAmb qui es casaran les riques, amb dot, si hom atorga
aquest privilegi a les pobres ? » Que es casin amb qui vul­
guin, mentre el dot no els faci d’acompanyament. Si això es
fes així, adquiririen uns costums millors, per a portar-los en
comptes del dot que ara porten. Ja faria jo que llurs mules,
495 ara més cares que els cavalls, anessin a més baix preu que
els cavalls capons de la Gàl·lia.
Euclió (apart). — El déus em vulguin bé com jo me l’es­
colto de gust! D’això se’n diu parlar en favor de l’estalvi!

Interpolació. Sembla contenir un equívoc a base de gallus (gall 0 gal).

 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE III 37

Megador. — Cap d’elles no diria: «è No t’he portat un dot

superior, de molt, al capital que tenies? Doncs, ben just és
500 que em forneixis porpra i joiells, minyones, mules, mulaters,
lacais, vailets missatgers, carretel·les que em passegin! »
Eüclió (a part}. — Que bé coneix el que fan les senyo-
rasses! Aquest, jo voldria que el fessin prefecte dels costums
femenins.1
505 Megador. — Ara, vés on vagis, veuràs més carros per les
cases que a pagés, quan vas a la masia. Però això encara
dóna bo de veure, en comparança amb el moment que vénen
a presentar els comptes. Compareix el bataner, el brocater,
l’orfebre, el teixidor de lli, els marxants de franges, de roba
510 interior, els tintorers en escarlata, en violeta, en groc, o els
giponers, o els perfumadors de sabates,2 els corredors de llen­
ceria, els tapiners, els sabaters de calçat de carrer, que treba­
llen asseguts; ja són aquí els qui fan sandàlies, ja hi són els
515 tintorers en malva; demanen els qui treuen taques, demanen
els sargidors; aquí tens els dels sostenidors, aquí tens igual­
ment els de les faixes. Ja et penses ésser quiti d’aquesta
gent: s’acosten, demanen altres tres-cents, i aquí tens, pels
rebedors, els bossers, els passamaners, els capsetaires. Els
520 fan passar, pagues; ja et penses ésser-ne franc, quan arriben
els tintorers en safrà... Sempre hi ha una mala creu o altra
per a demanar alguna cosa 1
Eüclió (a part}. — Com l’interrompria, si no em fes por
que s’aturarà de passar en revista els costums de les dones...
Val més deixar-lo, ara.
525 Megador. — Bon punt has enllestit amb tots aquests pro­
veïdors de futeses, vet aquí que, per acabar, ve el soldat i
demana la paga.3 Te’n vas, passes comptes amb el banquer.
1 Al·lusió al «ginecònomos», magistrat atenès que tenia a la seva exclusiva cura
vigilar els costums de les dones.
8 Manulearii eren, en realitat, els qui es dedicaven a la confecció de túniques o
bruses provistes de mànigues (manicatae, manuleatae tunicae). — El significat de
murobatharii és, en canvi, molt incert. El mot mateix és insegur.
3 Aquest soldat que passa a casa del ric a recollir la seva paga és tal vegada un
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE III 38

El soldat s’està allí, sense dinar, cregut que en tocarà de fres­

530 cos. Una vegada el banquer ha fet els comptes, és un mateix
qui està en deute amb el banquer. Al soldat, se li diu que
«un altre dia serà». — Aquestes — i moltres d’altres — són,
en els grans dots, les molèsties i despeses insostenibles. En
canvi, una dona sense dot roman sota l’autoritat de l’home;
535 les que vénen amb dot, amb dany i perjudici gratifiquen els
marits. — (Adonant-se d" Euclió.) Però, heus aqui el meu so­
gre, a la porta de casa seva. — Com te va, Euclió?

ESCENA VI

Euclió, Megador

Euclió (A Megador). — Que de bon grat he devorat el teu

discurs !
Megador. — Ah, <m’has sentit?
Euclió. — Des del començament, mot per mot.
Megador. — Amb tot, si m’has d’escoltar, faries millor
540 de posar-te un xic més mudat per a les bodes de la teva filla.
Euclió. — Els qui mantenen l’elegància a l’altura del capi­
tal i el lluïment a l’altura de la fortuna, no obliden pas d’on
són eixits. I per Pól·lux, Megador, jo, ni cap pobre, perquè
la gent s’ho pensi, no vol pas dir que anem gaire grassos
a casa.
545 Megador. — Prou que hi aneu; i els déus facin que, aug­
mentant-ho més i més, et conservin el que ara tens.
Euclió (a part, fent-se enrera). — Aquesta parauleta no m’a­
grada: «el que ara tens»! Sap tan bé com jo mateix el que
tinc : la vella ho ha xerrat.
plebeu, categoria social que podia allistar-se a les legions, d’ençà que, al voltant
del setge de Veies (any 348 abans de J. C.), el Senat havia reorganitzat l’exèrcit a
base d’admetre mercenaris. Cf. Titus Livi V, 8.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE III 39

Megador (a Euclio). — èPer què et retires a soles, de

l’aplec?
550 Eüclió — Per Pòl·lux, estava rumiant com havia de fer-te
retrets que mereixes.
Megador. — èDe fluè te ^es heus?
Eüclió. — què me les hec, em preguntes, tu que m’has
omplert de lladres — pobre de mi! —tots els recons de casa,
tu que has ficat a casa meva cinc-cents cuiners, amb sis mans
555 cadascun, la nissaga de Gerió?1 Si els vigilava Argus,2 que
era tot ulls, aquell que en altre temps Juno posà per senti­
nella a lo, mai no seria capaç de vigilar-los. A més d’això,
una flautista que, ella sola, m’eixugaria, si en ragés vi, la
560 font coríntia de Pirene.3 Després, quant a provisions de
boca...
Megador. — Per Pòl·lux, si n’hi ha per a un regiment!
Fins un anyell he fet enviar.
Eüclió. — L’anyell? Prou estic segur que mai no hi ha
hagut bèstia més « gananciosa ».
Megador. — Voldria que m’expliquessis què és un anyell
« gananciós ».
Eüclió. — Si tot és pell i ossos : tan decandit el té la gana,
565 i l’ànsia.4 I encara, se li poden consultar els budells con­
traclaror, de viu en viu: és tan transparent com una llanterna
púnica.
Megador. — Jo he pagat perquè el matessin.
Eüclió. — Doncs el millor que pots fer és pagar perquè
l’enterrin, perquè em penso que ja és mort.

1 Gerió, fill de Crisàor i CaHírroe, monstre de tres cossos del ventre en amunt,
senyorejava Filla Eritia, on Euritió, auxiliat per Ortros, gos amb dos caps, i per un
dragó de set caps, pasturava els seus bous. Fou mort per Hèrcules.
3 Argus, l’omnivident, fill d’Agènor, posat per Juno com a vigilant d’lo, que ella
havia transformat en vaca, fou mort per Mercuri. Juno ornà amb els seus innombra­
bles ulls la cua del pagó.
3 La font Pirene alimentava la part alta de Corint. Segons la llegenda, el caval
Pegàs s’hi abeurava quan BeHerofont el muntà per anar a combatre la Quimera.
4 Hem intentat donar un equivalent d’aquest innocent joc de mots, altrament in-
traduïble, fet a base de les paraules curio i cura.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE III 40

Megador.—El que és avui vull fer beguda amb tu, Eüclió.

570 Eüclió. — Jo no beuré pas, per Hèrcules !
Megador. — Doncs jo manaré portar de casa una olla de
vi ranci.
Eüclió. —No, per Hèrcules!, que tinc per norma beure
aigua.
Megador. — Doncs jo avui et deixaré ben xop, si tinc
vida, senyor aiguader.
575 Eüclió (a part}. — El veig venir. Per atuir-me a força
de vi s’ho agafa per aquesta banda; perquè després el que és
ben meu canviï de domicili. No m’agafarà desprevingut!
Ho amagaré en un altre indret, fora de casa. Jo li faré perdre
alhora la feina i el vi.
Megador. — Si no vols res de mi, vaig a banyar-me, per
tal de fer el sacrifici. (Se'n va.}
580 Eüclió (sol}. — Per Pòl·lux, olla, si n’arribes a tenir d’ene-
mics, tu i aquest or que se t’ha confiat! Ara el millor que
puc fer, olla, és que te m’emporti al temple de la Bona Fe:1
veuràs si t’hi sabré amagar! — Bona Fe, em coneixes, i jo a
585 tu! Mira d’ésser digna de tu mateixa: no canviessis de nom,
si poso això sota la teva guarda. Aniré cap a tu, oh Bona
Fe, refiat en la confiança que et tinc posada. (Entra al temple.}

1 La deessa de l’equitat i la lleialtat en les convencions públiques o privades.

Era una divinitat exclusivament romana. Per als grecs era Zeus qui vetllava per la
integritat de la paraula donada; però en certs aspectes, l’equivalent grec d’aquella
deessa eren Temis o Dike.
6 - PLAUTE. COMÈDIES II
 ACTE IV

ESCENA I

Estrobil (de Licònides)

Heus ací la conducta d’un esclau com cal: fer allò de què
jo m’ocupo, no prendre’s amb triga ni enuig les ordres de
l’amo. Perquè a l’esclau que desitja servir el seu amo pun-
590 tualment, li escau de preocupar-se de l’amo en primer lloc,
d’ell mateix en últim terme. Si té son, dormi talment que
pensi que és esclau. Perquè quan un esclau és al servei,
com ara jo, d’un amo enamorat, si veu el seu amo vençut per
l’amor, jo crec que, per a l’esclau, l’obligació és aquesta:
retenir-lo perquè se’n surti amb vida, no empènyer-lo allí on
595 és abocat. Es com les criatures que aprenen de nedar, que
els posen carbasses1 perquè no es cansin tant i moguin més
fàcilment les mans; de la mateixa manera jo trobo que l’es­
clau ha de servir de carbasses al seu amo enamorat, perquè
es sostingui i no s’enfonsi com un escandall. Tingui’s ben
apresa la voluntat de l’amo, de tal manera que els ulls sàpi-
600 guen llegir el que vol el front. El que ell manarà, que s’a­
fanyi a enllestir-ho més rabent que les ràpides quadrigues.
1 En el text scirpea ratis. Era una mena d’estora de jonc que es lligava al voltant
del cos per tal que el nedador surés més fàcilment.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 42

Qui se’n captingui no haurà de saber què val el vit de bou,

ni a costes de la seva suor traurà llustre als grillons. — El fet
és que el meu amo està enamorat de la filla d’aquest pobre
pelat d’Euclió; ara li han dit que la donen a Megador, d’aqui
605 (n3assenyala la casa), en matrimoni. M’ha enviat ací a obser­
var, que li faci saber què passa. Doncs bé, sense que s’ho
maliciïn, m’asseuré en aquesta ara sagrada. D’aquí estant
podré inspeccionar què fan, a l’una banda i a l’altra. (Puja a
ïara i s’hi ajeu.)

ESCENA II

Euclió, Estrobil (de Licònides)

Eüclió (surt del temple). — No revelessis a ningú, sigui qui

sigui, que el meu or és aquí, oh Bona Fe! No tinc pas por
que ningú el trobi: tan ben desat és a l’amagatall. Per Pòl-
610 lux, que faria bella presa qui la trobés: una olla plena d’or!
Però, per favor, et demano d’impedir-ho, Bona Fe! — Ara
prendré un bany, a fi d’ocupar-me del sacrifici; que el meu
gendre no s’hagi d’esperar. Així, bon punt ell passi avís, tot
seguit s’endurà la meva filla a casa seva. — Veges, Bona Fe,
veges sobretot, ara, que pugui tornar-me’n intacta de vora
615 teu la meva olla. A la teva lleialtat he refiat el meu or; dins
el teu bosc i el teu temple resta dipositat. (Se’n va.)
Estrobil (eixint del seu amagatall). — Déus immortals!
é Què acabo de sentir dir a aquest home? Que ha amagat una
olla plena d’or, aquí dins, al temple de la Bona Fe! Oh,
tu, et guardaràs — fes el favor! — d’ésser-li més fidel que a
mi! Aquest és el pare, em sembla, de la noia que el meu
620 amo estima. — Deixa-m’hi entrar; escorcollaré el temple, per
si en una banda o altra el trobo, aquest or, mentre ell està en­
feinat. Però, el que és si li poso les mans al damunt, oh
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 45

Bona Fe!, tindràs una gerra de porró plena de vi melat.1

Paraula, que la tindràs ! Ara, que me la beuré jo, una vegada
feta l’ofrena. (Entra al temple de la Bona Fe.)

ESCENA III
Euclió

(Tornant cap al temple). — No és pas perquè sí que el corb

625 em canta ara a mà esquerra. Rautava alhora la terra amb les
potes, mentre grallava amb tota la seva veu. De seguida el
meu cor s’ha posat a moure una dansa i a fer-me bots dins
la caixa del pit. — Però équè faig, que no corro?

ESCENA IV
Euclió, Estrobil (de Licònides)

Euclió (surt del temple arrossegant Estrobil). — Passa fora,

llambric que a rossegons acabes de sortir de sota terra! Tu,
que fa un moment no se’t veia en lloc: ara que apareixes,
650 pereixes. Per PòHux, escamotejador, que et faré una mala
rebuda!
Estrobil. — Què rediantre t’arbora? éQuè hi ha entre
tu i jo, vell? Per què m’empenys? Per què m’estires? <Per
quin motiu em pegues ?
Euclió. — Sac de garrotades, <i encara ho preguntes, tu,
no lladre : tres vegades lladre ?
Estrobil. — Jo? Què t’he robat?
Euclió. — Torna-m’ho aquí, vaja!
Estrobil. — Què vols que et torni?
Euclió. — I ho preguntes?
635 Estrobil. — Si no t’he pres res, a tu!
Euclió. — Però el que has pres per a tu, vinga! Ho fas?
1 Noti’s en el text el joc de mots, intraduïble, entre fidelia i Fides.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 44

Estrobil. — Faig, què?

Euclió. — El que és d’emportar-t’ho, no t’ho emportaràs
pas 1
Estrobil. — é De què te les heus?
Euclió (arremangant-se el mantell). — Posa-m’ho aquí!
Estrobil. — Ah, quant a això, bé crec que hi estàs avesat,
gueto!1
Euclió. — Amolla això, vaja! Prou graciositats; no estic
pas per bromes, ara.
Estrobil. — i Què he d’amollar, jo? Anomena-ho pel
640 seu nom, el que sigui. Per Hèrcules, que no he pres ni he
tocat res !
Euclió. — Ensenya’m les mans, apa!
Estrobil (presentant totes dues mans'). — Té, ja te les ense­
nyo : mira-les!
Euclió. —Ja les veig. Ensenya’m ara la tercera, vinga!
Estrobil. — Mals esperits, fogots i rauxes el tenen domi­
nat, aquest vell. — èVeus com em fas una injustícia?
Euclió. —Ho reconec, i grandissima, de no haver-te fet
penjar de seguida. Però això ja vindrà, si no confesses.
Estrobil. — è Què t’he de confessar?
645 Euclió. — è Què te n’has emportat d’aquí?
Estrobil. — El déus em matin si jo m’he emportat res del
teu... (a part) i si no he tingut la intenció d’emportar-m’ho.
Euclió. — Apa, espolsa’t la capa !
Estrobil. — Com et sembli.
Euclió. — Que no ho portessis entre la roba. ( Va per pal­
par-lo.)
Estrobil. — Palpa per on et vingui de gust.
Euclió. — Mira el trapella, com fa la farina blana, perquè
em pensi que no ho ha pres. — Les conec, aquestes murrieries.
Apa, altra vegada: ensenya’m la mà dreta !
1 En l’original l’equivoc és fet a base del doble sentit de pone i del freqüentatiu
datare.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 45

650 Estrobil.— Té!

Euclió. — Ara ensenya’m l’esquerra!
Estrobil (oferint les mans). — Aquí les tens totes dues.
Euclió. — Ja no vull escorcollar més. Torna-m’ho.
Estrobil. — Que et torni què?
Euclió. — Au!, que estàs carregat de cançons. Ho tens,
segur!
Estrobil. — Que jo ho tinc? Quétinc?
Euclió. — No ho diré pas; vols que et recreï les orelles.
Tinguis el que tinguis de mi, torna-ho.
Estrobil. — No estàs bé del cap. M’has escorcollat com
t’ha plagut, i res de teu no has trobat en el meu poder. (Fa
com qui se’n va.)
655 Euclió. — Atura’t, atura’t!... Qui hi ha allí? èQui era
juntament amb tu aquí dins? (A part.) Sóc mort, per Hèr­
cules ! L’altre ara fa de les seves. Aquest, si el deixo, tocarà
el dos d’aquí. En últim terme, aquest ja l’he escorcollat; no
porta res. — (A Estrobil.) Vés on et plagui!
Estrobil. — Júpiter i tots els déus et desfacin!
Euclió. — Bona manera té de donar les gràcies, aquest! —
Entraré, i el que és el teu company, he de cargolar-li el coll.
660 é Fuges o no d’aquí davant dels meus ulls ? è Te’n vas, sí o no?
Estrobil. — Me’n vaig.
Euclió. —Ves que no et torni a veure! (Torna cap al
temple.)
ESCENA V
Estrobil (de Licònides)

M’estimaria més morir de mala mort, que deixar de fer-li

alguna mala passada avui, a aquest vell. L’or, ja no gosarà
tornar-l’hi a amagar; se l’emportarà, em penso, i el canviarà
665 d’amagatall.—Ahà, la porta ha grinyolat: vet aquí que el vell
treu el seu or. M’arrambaré un momentet cap aquí, contra
la porta.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 46

ESCENA VI
Euclió, Estrobil (de Licònides)

Euclió (surt del temple portant l’olla). — Em pensava que

la Bona Fe era mereixedora de tota la confiança: ha anat
d’un pèl com no m’ha plantat la llufa.1 Si no hi arriba a acudir
el corb, estava llest, pobre de mi! Per Hèrcules, com vol-
670 dria que em vingués a trobar aqueix corb que ha donat el
crit d’alarma, per dir-li almenys alguna bona paraula; per­
què, el que és donar-li alguna cosa de menjar, o llençar-
ho, seria tot u! Ara estic pensant un lloc desert on amagar
això. Hi ha el bosc de Silvà,2 fora la muralla, apartat de
675 cami, tot espès de salzes: allí triaré l’indret. Decididament
he de fiar-me més de Silvà que no de la Bona Fe. (Se’n va.)
Estrobil (sortint del seu recer). — Visca, visca! Els déus
em salven i em preserven. Deixa’m passar-li davant, corrent,
i enfilar-me dalt d’un arbre. D’allí dalt espiaré on amaga
680 l’or, el vell. — Per bé que l’amo m’havia manat d’estar-me
aquí, és cosa resolta: val més que em decideixi per unes gar­
rotades amb guany. (Surt pel mateix costat que Euclió.)

ESCENA VII
Licònides, Eunòmia, Fèdria

Licònides.—Vet-ho aquí tot, mare! Coneixes el meu

cas amb la filla d’Euclió tan bé com jo mateix. Ara, mare,
685 et prego una i dues vegades el que fa un moment t’he
suplicat: fes-ne esment a l’oncle, mare.
1 Literalment: «m’ha pintat la cara». Segons sembla es refereix a un joc que
consistia a pintar o emmascarar la cara d’una persona adormida. Cf. Noni, De pro­
prietate sermonum (ed. Lindsay, pàg. 65).— He preferit, com a més expressiu, l’equi­
valent donat per C. Riba en la seva versió catalana.
2 Déu d’origen llatí, protector dels boscos i les masies. S’ha suposat que, origi­
nàriament, no fos un dels aspectes del déu Mart: Mars Siluanus, «el Mart Agrest».
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 47

Eünòmia.—Ja saps que els teus desigs són els meus.

I això, confio aconseguir del meu germà que hi consenti.
A més la teva petició és justa, si la cosa és tal com tu
dius: que vas violar aquella verge trobant-te embriagat.
690 Licònides. — éEt mentiria a la cara, mare?
Fèdria (de dins estant). —Ai dida, que em moro ! Per fa­
vor, el ventre em fa mal! Juno Lucina, val-me !1
Licònides. — Sents, mare : aqui tens fets més que no pas
paraules ! Ja crida; va de part.
Eünòmia. — Entra amb mi, fill meu, a casa del meu ger-
695 mà. No he de sortir-ne si no és havent aconseguit això que
tu em demanes.
Licònides. — Vés, ja et segueixo, mare. — (Es queda sol
al carrer.) Però, el meu esclau Estrobil, em pregunto on
pot ésser. Jo bé li he manat que m’esperés aci. — Ben sos­
pesat, si treballa en favor meu seria mal fet d’enrabiar-m’hi!
700 Deixa’m anar dins, on es celebra un consell per decidir sobre
el meu cap.

ESCENA VIII
Estrobil (de Licònides)

(Arriba corrent). — Els grius,2 que habiten muntanyes

d’or, jo tot sol els supero en riqueses. Perquè, el que és
de tots aquests reietons, ni vull parlar-ne: la pobrissalla de
l’espècie humana! Jo sóc aquell gran rei Filip. Oh, dia
705 benaurat! Quan he partit d’aqui no fa gaire, he arribat
allí, de molt, el primer, i de molt abans m’he instal·lat
dalt d’un arbre, i d’allí estant espiava en quin indret entafo­
rava l’or, el vell. Així que ell se n’ha anat, jo que em deixo
anar arbre avall, desenterro l’olla plena d’or, i tot seguit toco
1 Invocació usual de Juno, com a protectora de les dones que infanten.
2 Animals fabulosos: de mig cos en avall eren com lleons, de mig cos en amunt
com àguiles. La llegenda els situava a l’extremitat N. de la terra, en una regió que es
trobava més enllà del poble fabulós dels Hiperboris. Guardaven l’or, abundosíssim
en aquells paratges. Sembla que aquesta llegenda era d’origen escític.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 48

710 pirandó. Veig com el vell se’n torna cap a casa; però ell
no m’ha vist. Perquè jo m’he fet una miqueta enllà, fora
del camí. — Ahà, mireu-vos-el en persona. Me n’aniré a
desar això a casa. (Se’n va,)

ESCENA IX

Euclió, Licònides

Eucliò. — Estic perdut, mort, assassinat! On correré?

On no correré? — Agafeu-lo, agafeu-lo! Però, agafar <a
qui? I èqui l’agafarà? No sé ni veig res; vaig com a cec
i, ben cert: cap on vaig, o on sóc, o qui sóc, no puc arribar
715 atreure’n l’entrellat. — (Adreçant-se als espectadors.) Per fa­
vor, vosaltres, us prego, us conjuro de posar-vos de la meva
banda i d’indicar qui me l’ha presa. — (A un del públic.)
è Què hi dius, tu? Estic decidit a creure’t; perquè, que ets
persona de bé, amb la cara t’ho conec. Què hi ha? éPer
què rieu? Us conec a tots, jo: sé que això és ple de
lladres que s’amaguen sota la vestidura i l’enguixat,1 i seuen
720 com si fossin gent honrada. Què, <ningú d’aquests no la té?
M’has mort! Digues, doncs èqui la té?... No ho saps?
Ai, pobre, pobre de mi! Jo sí que estic perdut i ben guar­
nit! Tant d’afany, de mal i de tristesa m’ha portat aquest
dia : fam i misèria! No hi ha al món ningú tan arruïnat com
jo. Què se me’n dóna, de la vida! Tot l’or he perdut que
amb tanta de cura jo guardava! He prescindit de mi mateix,
725 del meu gust, del meu tarannà, i ara d’altres fan alegrois de
la meva desgràcia i de la meva ruïna! No sé pas si podré
resistir-ho!
1 Els romans es servien d’una creta d’Umbria (cimolia o Vmbrica terra) per donar
a les togues un aprest i una blancor de bon to. La toga preparada així venia a ésser
el vestit d’etiqueta de les classes altes (boni homines).
7 - PLAUTE. COMÈDIES II
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 49

Licònides (a part, sortint de casa del seu oncle'). — < Qui és

aquest home que, aquí, davant de casa, es queixa gemegant,
ple de tribulació? — Però, si és Euclió, em sembla. Ara sí
que estic ben llest! La cosa s’ha descobert. Si no m’erro, ell
730 ja sap que la seva filla ha parit. No sé pas si anar-me’n o
quedar-me, acostar-m’hi o fugir-ne. Què faré? Per Pòl-
lux, no ho sé pas!

ESCENA X

Euclió, Licònides

Euclió. — éQui enraona per aquí?

Licònides. — Sóc jo, un desgraciat.
Euclió. —Jo sí que ho sóc, i arruïnat irremissiblement;
jo, sobre qui ha vingut tant de mal i de tribulació!
Licònides. — Anima’t!
Euclió. — Sí! é Com podria animar-me?
Licònides.—Aquesta malifeta que t’atueix, jo en sóc l’au­
tor; ho confesso.
Euclió. — Què sento ?
Licònides. — El que és veritat.
735 Euclió. —é Quin mal t’he fet, jove, perquè obressis així i
em tiressis a perdre, a mi i als meus?
Licònides. — Un déu m’hi va empènyer; ell és qui m’ar­
rossegà cap a ella.
Euclió. — Com ?
Licònides. — Contesso que he obrat malament, i no em
passa per alt que sóc mereixedor que m’ho tirin en cara; per
això vinc a pregar-te que, pacientment, em vulguis perdonar.
740 Euclió.—é Com has tingut l’atreviment de fer semblant
cosa, de tocar el que no era teu?
Licònides.—é Què vols fer-hi? Ja està fet. Adobar-ho
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV 50

com si res no hagués passat, ja no és possible. Jo estic con­

vençut que aquesta era la voluntat dels déus; perquè si ells
no ho haguessin volgut, no hauria passat, n’estic segur.
Euclió. — Doncs jo estic convençut que el que els déus
volen és que et faci morir estacat a casa meva!
Licònides. — No parlis així!
Euclió. — Doncs èper què la tocaves, si jo no ho volia?
Era ben meva.
745 Licònides. — Ho vaig fer per culpa del vi i de l’amor.
Euclió. — Ah, cúmul d’atreviment! éAmb aquest dis­
curs goses venir-me a trobar, desvergonyit? Si això és llei,
talment que te’n poguessis tenir per excusat, no hauríem
de fer sinó anar, a ple dia, a arrencar a les dones llurs joiells,
públicament. Després, si ens agafaven, diríem per excusa
750 que ho havíem fet impulsats per l’amor. A massa bon preu
van el vi i l’amor, si a l’embriac i a l’enamorat els és permès
de fer impunement els que els vingui de gust!
Licònides. — Però, si per pròpia voluntat vinc a posar-me
humilment a la teva disposició, per la meva atzagaiada!
Euclió. — No m’agraden les persones que, una vegada fet
el mal, surten amb excuses. Tu, prou sabies que no era
teva; no l’havies de tocar per res.
755 Licònides. — Doncs, ja que m’he atrevit a posar-li les
mans a sobre, no al·lego altra cosa sinó el desig que tinc de
guardar-la, per damunt de tot.
Euclió. — é Que tu la guardaràs contra el meu voler, es­
sent meva ?
Licònides. — No demano pas d’obtenir-la contra la teva
voluntat; però considero que em pertany. Endemés, Euclió,
et dic que tu mateix et convenceràs tot seguit de la conve­
niència que ella sigui meva.
Euclió. — Ben cert, tot seguit, per Hèrcules!, jo t’arros­
segaré davant del pretor, i t’asseguro que et faré encartar, si
no tornes...
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV $1

760 Licònides. — Jo? èQuè he de tornar-te?

Euclió. — Allò que m’has robat i era meu.
Licònides. —é Que jo t’he robat res que fos teu? On?
O équè és?
Euclió (irònicament}. — Júpiter em vulgui tant de bé com
tu ho ignores!
Licònides. — El que és, si tu no em dius qué reclames...
Euclió. — L’olla d’or, et dic, és el que t’exigeixo; aquella
que tu mateix has confessat haver-me pres.
Licònides.—Per Pòl·lux, ni ho he dit ni he fet semblant cosa!
Euclió. — Ho negues?
765 Licònides. —Ja ho crec! I m’hi faig fort. L’or, ni
aquesta olla de què em parles, no sé pas què cosa és, ni n’he
sentit parlar.
Euclió. — Vejam! Aquella que t’has emportat del bosc
de Silvà. Au, torna-la: m’avindria a partir-me-la amb tu,
meitat per meitat. Encara que a ulls meus tu siguis un lla­
dre, no he pas d’inquietar-te. Au, vinga: torna-la!
Licònides. — Tu no estàs bé del cap, de tractar-me de
lladre. Jo, Euclió, em pensava que eres al corrent d’una
770 altra qüestió que em concerneix. Es una cosa important, de
la qual desitjo parlar amb tu, amb tota calma, si hi ha lleure.
Euclió. — Digues, en bona fe: èno has robat aquell or?
Licònides. — En bona fe !
Euclió. — é I no saps qui l’ha pres ?
Licònides. — En bona fe, tampoc!
Euclió. — I si sabessis qui l’ha pres, è m’ho diries?
Licònides. — No deixaria de fer-ho.
775 Euclió. — él tampoc no n’acceptaries una part, d’aquell
que ho té, ni encobriries el lladre?
Licònides. — Exacte!
Euclió. — è I si m’enganyes?
Licònides. — Aleshores, el gran Júpiter faci de mi el que
vulgui.
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV $2

Euclió.—Ja em basta. Vinga, ara: digues el que et

plagui.
Licònides. — Si tu no saps qui sóc, de quin llinatge vinc,
aquí hi ha el meu oncle matern, Megador (assenyalant-ne la
casa.) El meu pare era Antímac; jo em dic Licònides, la
780 meva mare és Eunòmia.
Euclió. — Conec la familia. Però èquè se t’ofereix? No
demano saber altra cosa.
Licònides. — Tu tens una filla.
Euclió. — Ja ho crec: aquí és, a casa.
Licònides. — L’has promesa, tinc entès, al meu oncle.
Euclió. — Ets al corrent de tot.
Licònides. — Ell ara m’ha encarregat de fer-te saber que
se’n desdiu.
Euclió (furiós). — Se’n desdiu, quan tot és a punt, la ce-
785 rimònia preparada! Que tots els déus immortals i deesses,
tots plegats, el perdin! Per culpa seva, pobre de mi, he
perdut avui tot aquell or 1
Licònides. — Tranquil·litza’t! No diguis paraulotes.—Ara,
perquè la cosa es giri en bé i feliçment per a tu i per a la
teva filla, digues: « Així els déus ho vulguin!»
Euclió. — Així els déus ho vulguin!
Licònides. — I així els déus ho vulguin també per a mi!
790 —Escolta ara. Quan un home s’ha permès una mala obra,
no hi ha ningú tan roí que no se n’avergonyeixi i no procuri
justificar-se’n. Pel que més vulguis t’ho prego, Euclió : si en
la meva follia res de mal jo he fet contra tu o contra la teva
filla, perdona-m’ho i cedeix-me-la per muller, com la llei
mana. Ho reconec; vaig abusar de la teva filla, la revetlla
795 de Ceres :1 el vi, l’abrivament de la joventut...
Euclió. — Ai è què escolto ? Quina mala notícia !
Licònides. — èDe què gemeges? Jo he fet que ja siguis

Vegi’s nota a la pàg. 12.

 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE IV

avi a les bodes de la teva filla! Perquè la teva noia ha des­

lliurat, als nou mesos: treu els comptes! Vet aquí per què
el meu oncle ha tornat la seva paraula, per mi. — Entra;
800 assabenta’t si és o no tal com jo dic.
Euclió. —Sóc home a l’aigua! Tantes desgràcies s’afe­
geixen a la meva desgràcia! Entraré per saber què hi ha
d’això. (Entra a casa seva.)
Licònides. — Vinc ara mateix. — (Sol.) La cosa sembla ja
a les aigües primes d’un bon salvament. Però no sé pas on
805 deu ésser, el meu esclau Estrobil. Hauré d’esperar-me ací
una estoneta; després aniré dins, amb .Euclió. Ell mentres­
tant tindrà temps d’informar-se del meu fet per boca de la
vella que acompanya la noia, la seva dida. Ella sap com va
anar tot plegat.
 ACTE V

ESCENA I

Estrobil Çde Licònides), Licònides, Euclió

Estrobil. — Déus immortals, quines alegries més grans

em doneu! Tinc una olla de quatre lliures carregada d’or.
8io èQui és més ric que jo? éHi ha ara, a Atenes, persona a qui
els déus siguin més favorables?
Licònides Ça part). — Sí, m’ha semblat sentir per aquí la
veu d’algú que enraonava.
Estrobil Ça part). — Ep ! èNo és el meu amo aquest que
miro ?
Licònides. — èNo és el meu esclau aquest que veig?
Estrobil. — Ell en persona!
Licònides. — No en conec d’altre!
Estrobil. — L’aniré a trobar.
815 Licònides. — Deixa’m apressar el pas. Em penso que, com
li he manat, deu haver-se vist amb la vella, la dida de la
noia.
Estrobil. — é?er Què no Ü diria que he trobat aquell
boti? (Llacuna.) En conseqüència, li pregaré que em ma-
numiteixi. Vaig a parlar-li. —ÇA Licònides.) He trobat...
 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE V 55

Licònides. — é Què has trobat?

Estrobil. —No pas el que els infants criden haver trobat
dins una fava.1
Licònides. — è Ja fas el plaga, com tens per costum ? (Fa
com qui sen va, enutjat.}
820 Estrobil. — Amo, espera’t! T’ho vaig a contar. Escolta.
Licònides. — Vinga, doncs : parla.
Estrobil. — Avui he trobat, amo, un tresor d’allò més
gran.
Licònides. — Però èon?
Estrobil. — Una olla, et dic, de quatre lliures, carregada
d’or.
Licònides. — Què em dius!
Estrobil. — L’he robada a Euclió, el vell d’aquí.
Licònides. —■ éOn és aquest or?
Estrobil. — En una caixa, a casa. — Ara desitjaria que
em manumitissis.
825 Licònides. — è Que jo et manumiteixi, encimbellament de
males obres ?
Estrobil. — Prou, amo; ja veig quins són els teus propò­
sits ! Per Hèrcules, que he provat bé els teus sentiments!
Ja t’aparellaves a arrencar-m’ho. Doncs è què faries, si ho
hagués trobat de debò?
Licònides. — No hi valen històries ! Au, vinga l’or!
Estrobil. — é Que jo torni l’or?
Licònides. — Vinga, et dic, per tornar-lo al seu amo!
Estrobil. — Or? é D’on vols que en tregui?
830 Licònides. — El que ara mateix deies que tens desat en
una caixa.
Estrobil. — Per Hèrcules, èque no em coneixes, que solc
dir falòrnies...? (Llacuna.}... Paraula!
Licònides. — Saps què?

1 Cf. Llucià de Samòsata, V. auctio, 6.

 LA COMÈDIA DE L’OLLA - ACTE V 56

Estrobil. —Ni que em matessis, per Hèrcules!, no ob­

tindràs pas res de mi!...

(Manca l’acabament S)1

FRAGMENTS

I. Pels draps color de safrà, les cotilles, les despeses de la

muller.
II. Quina queixalada que se n’ha endut, el sorge!
III. Jo cavava per dia deu clots.
IV. Ni de nit ni de dia no estava mai tranquil: ara dormiré.
V. Els qui em serveixen la verdura crua, que hi posin amani-
ment.

FRAGMENTS DUBTOSOS

I. è Per què, Estrobil, no m’estalvies aquest front teu, tan ple

d’arrugues ?
II. ...però vet aquí que surt, l’alcavot: des d’ací pescaré el
que ell digui.

1 A causa de mutilacions, manquen en els manuscrits la fi à’Aululària i el comen­

çament de Bacchides, la comèdia següent. El final de l’obra es dedueix, però, dels
fragments conservats per Noni i Gel·li. Sobre els acabaments donats a l’obra per hu­
manistes del Renaixement, vegi’s Notícia preliminar, pàg. 7.
8 - PLAUTE. COMÈDIES II