ESCENA 2 Vida de la depressiva

Llum davant la zona de boira. Apareix la DEPRESSIVA tota sola,

caminant. Es dirigeix a l'espectador. Apareix gent al seu voltant.
DEPRESSIVA: Em vull morir. Però no ara, no. Ja fa temps que em
vull morir. Des que vaig néixer. La meva mare sempre m'ho
recorda. Tot just sortir de la seva panxa, en lloc de plorar com
qualsevol nadó vaig cridar a ple pulmó... Nooooooo! I la meva
mare va dir a la comadrona...
MARE FAMOSA, apareixent des de la foscor i tallant-la- Me la
canvia per una altra?
DEPRESSIVA: La meva mare sempre ha estat la reina del
mam-bo. És una actriu famosíssima de teatre i cine. L'única
catalana que ha estat nominada a l'Oscar a la millor actriu.
Secundària. I la meva tieta… com la seva ombra, enganxada
com una pegatina, sempre al seu darrere maquillant-la,
pentinant-la… uff!!(pausa) La mare quan estava embarassada
de mi, declarava a totes les revistes...
MARE FAMOSA, tallant-la: Ser mare m'ajudarà a ser millor
actriu.
DEPRESSIVA: Vaig trigar molt a parlar. Als tres anys, quan els
nens i nenes de la meva edat ja deien: «tinc caca, tinc pipi, tu
calla gilipolles», jo només deia «no». I plorava. Plorava de dia, de
nit, menjant, jugant, cantant, mirant vídeos..
TIETA: NO t'ha agradat aquesta pel·li on surt la mama?
DEPRESSIVA, plorant Nooooo!
MARE FAMOSA: Si és la millor que he fet!, hi estic estupenda!
Te'n poso una altra?
DEPRESSIVA: NOOOO! (ES calma bruscament.) Per aquella
època, la mama va declarar a les revistes:
MARE FAMOSA: «Per a una actriu, ser mare és una gran pu-tada.»
DEPRESSIVA: Doncs ser filla i marit d'una actriu, ni t'ho explico.
Oi, papa? (Apareix el PARE.) El dia que vaig fer quatre anys el
meu pare em va dir:
 PARE: Encara que només obres la boca per plorar i per dir que
no, ets la meva reina. Saps que avui fas quatre anyets? Vols un
regalet? Em fas un petonet?
DEPRESSIVA: «No, no i no.» Hi vaig afegir la «i». Es va posar
contentíssim.
MARE FAMOSA: Potser no és retardada, la nena, Ramon, potser
només és una mica... negativa.
TIETA: Sí, sí… tens raó. Avui estàs guapíssima!!!
Meravellosa!!!
DEPRESSIVA: Un dia, als cinc anys, de cop i volta vaig parlar. El
papa em va despertar i em va dir com cada dia:
PARE: «Estàs bé carinyo»
DEPRESSIVA: No, papa, no estic bé, estic malament, molt
malament, em sento gran, sola, incompresa, el món és absurd i
només tinc ganes de matar-me.
MARE FAMOSA: Ramon, porta-la al psicòleg ara mateix! Jo t'hi
acompanyaria però estreno demà i no puc estar ara pels
problemes existencials de la nena.

Apareix el PSICÒLEG.
PSICÒLEG: La seva filla té una depressió de cavall.
MARE FAMOSA: Si té cinc anys!
PSICÒLEG: Gràcies a les investigacions recents se sap que fins
i tot un fetus pot patir depressió.
DEPRESSIVA: ÉS clar! Era això! Jo allà dintre la panxa ja
notava com era la mare que m'anava a parir i em va agafar una
de pre de cal déu.
TIETA: Pot ser hereditari?
PSICÒLEG: SÍ. (El PSICÒLEG desapareix.)
MARE FAMOSA: Això ho ha tret de tu, Ramon! És clar!, els
teus espermatozous deuen ser tan ensopits com tu, i ja veus, ens
ha sortit una filla més morta que viva!
DEPRESSIVA: Pobre papa. Va morir al cap de molt poc. En un
accident molt estrany. La mama li va dir que pugés a la teulada
a arreglar l'antena perquè feien una pel·li seva, i es veia la
 imatge descomposta. I va caure. Però jo estic convençuda que
es va tirar perquè no podia més. Ni amb la mama ni amb mi.
MARE FAMOSA: El teu pare no tenia valor per treure's la vida. Va
morir per patós. Oh. Va ser horrible. Encara em persegueix la
imatge del pobrissó caient al buit. Saps què va dir mentre
queia? No me n'oblidaré en ma vida:
PARE: Cuida la nenaaa! (El PARE desapareix.)
DEPRESSIVA: Va ser horrible. Ara, a la mama li va anar de perles,
perquè passava per una època fluixa de feina i això la va
catapultar a l'estatus...
MARE FAMOSA: ...d'estrella tràgica...
TIETA: Meravellosa!!! Espectacular!!
DEPRESSIVA: JO em volia matar. Però no ho vaig fer per no donar
encara més publicitat a la mama. Aleshores va fer la pel·lícula
de la seva vida. Nominada a l'Oscar. I cap a Hollywood. (Mira
la MARE.) Puc venir amb tu, mama?
MARE FAMOSA: No, vida meva, que si estàs a prop meu, segur
que no el guanyo.
DEPRESSIVA: Ah, a més de depressiva, també sóc gafe7. Noooo.
(Plora.)
MARE FAMOSA: És claaar! Tots els gafes són depressius!
DEPRESSIVA: Però no tots els depressius som gafesl(Pausa.) I no
vaig anar a Hollywood. Però la mama no va guanyar l'Oscar. I no
va poder dir el discurset que havia estat assajant cada dia durant
un mes…
MARE FAMOSA: «Thank you Ramon, who is in heaven, and
thank you to the Academy, and thank you to my country,
Catalonia, and a little kiss to my charming baby.»
TIETA: Això últim anava per tu, nena.
DEPRESSIVA: HO veus com no sóc gafe No era amb tu i no te'l
van donar.
MARE FAMOSA: Però vas mirar la cerimònia per la tele!
DEPRESSIVA, admetent-ho, fent que sí i plorant: D'acord, sóc
ga-fe. Tens unes tisoretes ben afilades?
MARE FAMOSA: Per què fer?
DEPRESSIVA, plorant: Per tallar-me les venes! És que ara tinc re
mordimeeents!
PSICÒLEG, torna a aparèixer: Com a psicòleg que sóc els he de
dir que la relació mare-filla que tenen és de «càgate lorito», eh?
MARE FAMOSA: I què! Vostè no n'ha de fer res!
PSICÒLEG: Perdó. Jo vull el millor per a la seva filla... I per a
vostè... Per cert, estava increïble en aquella pel·lícula. No
entenc com no li van donar l'Oscar.
MARE FAMOSA: Ah. El convido a sopar. (El PSICÒLEG
desapareix.)
DEPRESSIVA: Se'l va tirar. Unes quantes vegades. Van passar els
anys. Jo no parava de plorar. Als quinze anys, encara anava al
psicòleg.
PSICÒLEG: Vostè té depressió aguda traumàtica amb ideació
autolítica...
DEPRESSIVA: Déu meu, això de la «ideació autolítica» sonava
fatal. Em va venir al cap la idea d'autoliquidar-me allà mateix. Té
una pistola, senyor psicòleg?
PSICÒLEG:Tinc una cosa millor. Et receptaré... res, unes
pastilles per quan et despertis, unes per l'esmorzar, unes altres per
després de l'esmorzar... per totes les hores del dia, vaja!
DEPRESSIVA: Però la mare va considerar que la dosi era massa
fluixa perquè em despertava plorant a les quatre de la matinada i
la funció de l'endemà li sortia malament per culpa meva o sigui
que a les nits em feia prendre tres tranquimazins, dos vàliums-10
i quatre prozacs. A partir d'aquell dia vaig dormir d'una tirada.
Pràcticament es pot dir que vaig créixer dormint... Als divuit anys
la mare em va enxufar d'assistent de vestuari al teatre on actuava.
Però no va anar bé. Quan la gent parlava amb mi es deprimia. La
funció va ser el fracàs més gran de la mare en tota la seva carrera.
(Plora.)
MARE FAMOSA: Ets gafe, ara està claríssim.
DEPRESSIVA: SÍ, mama. (Neutra.) Tens una corda, o un cable
d'acer o fil de pescar?
MARE FAMOSA: Per què fer?
DEPRESSIVA, somiquejant: Per penjar-me de la biga del meu
quarto.
MARE FAMOSA: No diguis tonteries que et foto un calbot,
t'esclafo el cap contra la paret.
DEPRESSIVA: Ah, d'acord, mata'm tu i un problema menys.
TIETA: Però què dius? Vols que acabi els seus dies fent teatre a
la presó per drogoaddictes, assassines i putes.

La DEPRESSIVA plora dient: «nooo!» però fa que sí amb el cap.

DEPRESSIVA: I em vaig buscar una altra feina en una clínica
privada. Com a auxiliar d'infermera a la planta de pal·liatius.
MARE FAMOSA: Pal·liatius?
DEPRESSIVA: SÍ, mare, la secció de moribunds. Una feina ideal
per a mi. I va anar molt bé. Els pacients m'estimaven, però se'm
morien de seguida. M'explicaven les penes i jo els deia: «No hi
ha res a fer, assumeixi-ho, li falta poc per la mort. I punt.» Ells
m'agraïen la sinceritat, però s'impressionaven i se n'anaven a
l'altre barri abans del que preveien els metges.

Apareix el DOCTOR.
DOCTOR: Des que has entrat a treballar aquí, ha augmentat el
nombre de pacients. Per cert, sóc el Doctor Josep Maria Vila,
voldries sopar amb mi?
MARE FAMOSA: SÍ, gràcies.
DOCTOR: Perdoni, no parlava amb vostè. (A la DEPRESSIVA:)
Sopem?
DEPRESSIVA, a la MARE: Fote't. (Pausa.) I em va convidar. A
mi. La primera vegada a la vida que algú em convidava a sopar. I
un home! Ell era... com un heroi de pel·lícula: intel·ligent, culte,
sensible, guapo, i em deia unes coses...
DOCTOR: La teva cara, els teus ulls, la teva dolçor, la teva
sensibilitat em tornen boig.
DEPRESSIVA: Has begut massa, oi?
DOCTOR: Mai he conegut una dona tan sincera, tan tendra, tan
 poc frívola, tan excitant com tu.
DEPRESSIVA: Ah. Et drogues.
DOCTOR: La meva única droga ets tu. M'agradaria fer-te l'amor.
DEPRESSIVA: HO vam fer. Va ser una experiència al·lucinant.
Què és això?
DOCTOR: Un anell. T'estimo. Et vols casar amb mi?
DEPRESSIVA: Què? Jo? «Deixa'm uns dies per pensar-m'ho.» I
ara què li dic? M'ha tractat com ningú ho ha fet a la vida. És
tendre, carinyós, amable, detallista, bon amant i millor amic...
És l'home perfecte! (Somriu de felicitat.)
DOCTOR: Què hi dius, estimada?
DEPRESSIVA, va a dir que sí: Que... que... (Sobtadament, plora.)
...que noooo!
DOCTOR, plorant a llàgrima viva: Però... per què?
DEPRESSIVA, plorant: Perquè no em puc creure que pugui ser
possible tanta felicitat, no hi estic acostumada, ho sento, sóc
així, no ho puc evitar! (El DOCTOR desapareix, sanglotant.) I
quan vaig arribar a casa, em vaig adonar que havia comès la
gran equivocació de la meva vida. Havia nascut dient «no» a la
vida, i aquest «no» em perseguiria fins a la fi dels meus dies. I,
per fi, ho vaig fer. Deu tranquimazins, dotze vàliums-10 i divuit
prozacs.
MARE FAMOSA: Et vaig dir que havies d'augmentar la dosi, nena,
però tant?
DEPRESSIVA: I vaig tornar a la clínica, però com a pacient, a la
planta dels suïcides.

La mare desapareix.
SUÏCIDA 1 : Què, és la primera vegada?
DEPRESSIVA: Sí…
SUÏCIDA 2: Nosaltres ja som veteranes.

SUÏCIDA 3: Aquí és com si estiguéssim a casa nostra, coneixem a

tothom.
DEPRESSIVA: Ahh! I tu?

SUÏCIDA 4: Jo ja en porto divuit i no hi ha manera, tu. Sempre

em surt fatal. La primera vegada, als tretze anys. Els meus pares
es van divorciar i em vaig tallar les venes amb el ganivet del
pernil però es veu que tinc la sang superespessa i la ferida em
va cicatritzar en deu minuts.
DEPRESSIVA: Vaja.
SUÏCIDA: La segona, pastilles, com tu. Quan em va deixar la
primera nòvia. Tres pots sencers del primer que vaig trobar. Els
laxants del meu pare. Una mica més i em surten els pulmons pel
cul, però res.
DEPRESSIVA: La tercera?
SUÏCIDA: Quan vaig suspendre la «sele». Penjat amb un cinturó
de la biga del meu quarto.
DEPRESSIVA: Ai, que bé!, jo també em vaig voler matar així! I
què va passar?
SUÏCIDA: La biga va petar, el sostre es va ensorrar i la veïna de

dalt va caure al meu costat i es va trencar les cames, la pelvis i

tres costelles. I jo, il·lès.
DEPRESSIVA: Escolta, escolta... tu a més de suïcida i depressiu...
ets gafe, oi?
SUÏCIDA: Ei, a mi no m'insultis!, jo només sóc suïcida i gafe, de
depressiu, res! No tots els gafes som depressius, no fotem!
DEPRESSIVA: Ah, és que jo sóc suïcida, depressiva i gafe.
SUÏCIDA: Carai, tia, quin carrerón.
DEPRESSIVA: I aquesta... última vegada... com ho vas intentar?
(Excitada.) Ai, m'ho deixes endevinar? (El SUÏCIDA somriu i fa
que sí.) Tirant-te a un riu? (Ell fa que no.) Electrocutat amb un
cable d'alta tensió? («No.») Escanyant-te amb les teves mans?
(«No.») No ho has provat mai així? («No.») Doncs jo sí i déu
n'hi do, eh?, quasi ho vaig aconseguir, però esclar, vaig haver
d'afluixar perquè una mica més i m'ofego!

Tots dos es posen a riure.

SUÏCIDA: Tia, em sembla que me'n vaig...
DEPRESSIVA: Ara? Ja? Però... per què?
SUÏCIDA: ÉS que tant parlar de suïcidis me n'han entrat
ganes...
DEPRESSIVA: I què, què? Com ho faràs?
SUÏCIDA: He vist que han instal·lat un circ a la plaça de toros. Hi
aniré i entraré a la gàbia dels lleons. Què et sembla? Això pot
ser definitiu, no?
DEPRESSIVA: SÍ, suposo que sí... (El SUÏCIDA surt. Ella li fa adéu
amb la mà.) Que tinguis molta sort! Però tampoc se'n va sortir i
els lleons no li van fer res. Ara, l'amo del circ va quedar tan
impressionat que el va contractar com a número estrella:
«L'increïble home suïcida.» El número que fa és una passada:
es llança del trapezi sense xarxa, es crema a lo bon-zo, fica el
cap dins la boca dels lleons, dels cocodrils, de la mujer
barbuda... I sempre sobreviu. Però com que no podia ser que
una cosa m'anés bé a la vida, doncs... al cap de poc, el meu
amic suïcida se'n va anar de gira amb el seu circ i no va tornar.
Cada dues setmanes vaig a la plaça a veure si ha tornat el circ. I
res. Però ahir vaig saber que finalment venien. Tenia tantes
ganes de veure'l, li volia dir... Mama… tieta… quin dia és avui?
TIETA: El... de... de... t(Diu la data del dia de la representació.)
Per què?
DEPRESSIVA: Perquè crec que avui... és un dia especial... oi?
MARE FAMOSA: Oh, i tant, és el teu aniversari. En fas
trenta-cinc, una edat horrible, nena; la dona que no té parella als
trenta-cinc es mor soltera i sense fills o sigui que vés-te fent a la
idea. A les onze passo per casa teva amb un regalet, i ho
celebrem, eh, amor de la meva vida?
DEPRESSIVA: SÍ, mama. (Pausa. Plora sobtadament.) Nooooo!...

Fosc.