Ètica en la psicologia clínica

Imperícia (sale en examen): aquelles gambades que es fan quan es comença a intervenir, quan es fan errors per ser
un principiant, falta d'experiència, de coneixement... O bé, la imperícia la pot fer una persona que porta molt anys
exercint, però que no s’ha actualitzat.

Imprudència: fer de més, més coses que no pertoquen.

Negligència: fer-ne de menys. No es fa una intervenció que s’hauria de fer.

NOTA: si ens mirem la normativa i el codi deontològic no caldria contestar un qüestionari sense el psicòleg present.
Èticament no és correcte, però es fa a la vida quotidiana laboral.

Què significa ser competent?

Disposar de coneixements actualitzats:

- Científics i tècnics confirmats per la comunitat científica
- Legals i ètics capaços de suportar l’escrutini públic. Ex: Parlar de persones amb addició i no
d’addictes.

Conèixer els propis límits, que poden ser:

- Professionals (tipus de teràpia, pacients o tècniques). Ex: Si jo estic especialitzat en addicions
però la causa de l’addició del nostre pacient es deu a abusos sexuals infantils, un tema que gaire bé
desconec, seria negligent abordar aquest tema sense consultar a un especialista (però, també seria
negligent no abordar-ho de ninguna manera). NOTA: El nostre servei d’assistència a la salut mental està
massa parcel·lat i per això resulta tant important saber quina és la xarxa/circuit apropiat per informar-se i
acudir en base a cada cas.
- Personals (no exercir sota la influència d’un trastorn mental, inclòs l’alcoholisme o
altres addiccions). Si tu a la teva vida personal no estàs en el teu millor moment (ex: burnout) no
hauries d’exercir ni tractar altres persones. En definitiva, no hauríem de treballar si no ens trobem en
condicions. Tampoc es poden abordar trastorns associats a les nostres vivències, es a dir, si hi ha
problemes personals que no s’han resolt poden influir en el nostre treball. NOTA: Fatiga per compensació:
fa referencia a aquells casos on sento tanta pena per un col·lectiu que m'és difícil tractar-ho.

Així doncs, ser competent és saber molt d’allò que fas i saber reconèixer quan no saps alguna cosa.

Implicacions

Deure de formar-se. Existeixen 3 tipus de mala pràctica per incompetència:

- Imperícia: La manca d’una formació adequada i actualitzada pot provocar prejudici en
la persona. Cometre errors en la pràctica clínica per la falta d’experiència i/o per
haver-se quedat desfasat de la pràctica clínica actual (falta de reciclatge). Ex: Si jo com a
psicòloga amb molta experiència empro tècniques de fa 20 anys que han quedat desfasades estic
cometent imperícia.
- Imprudència: Es fan servir tècniques i/o procediments que requereixen unes
pràctiques o coneixements que el/la professional no en té. NOTA: Quan no sabem fer una
cosa és millor no fer-la perquè podríem fer més dany del que hi havia al principi => Iatrogènia
(intervencions psicològiques no innòcues).
- Negligència: Tot i conèixer una determinada tècnica o procediment beneficiós per la
persona, el/la professional no la posa en pràctica o ho fa de forma poc eficient. Ex: no
donar informació important és un acte de negligència.

La negligència consisteix en deixar de fer alguna cosa que s’hauria de fer mentre que la
imprudència i la imperícia consisteixen en fer més del que cal. En el cas de la imprudència es
sap que no s’està preparat per fer alguna cosa però en la imperícia la persona no sap que allò
que fa no és adequat (ja sigui per falta de pràctica o per falta de reciclatge). Així doncs, quan
s’és conscient de que es disposen d’altres alternatives però, conscientment, no es fan servir, és
imprudència. Per tant, les imprudències solen ser més greus que les imperícies (que són errors
petits en aspectes concrets). NOTA: Si vol que contestem imperícia en l’examen ens especificarà que l’error
és per ser novell o per falta de reciclatge professional. Si vol que contestem imprudència ens dirà que la persona és
conscient de que està fent una cosa per la que es requeriria més planificació.

Tenim l’obligació de:

- Derivar quan no s’és competent. NOTA: Com que això no sol ser fàcil, també és sempre una opció
acudir a l’estratègia de formació.
- Alertar al col·legi professional si coneixem el cas d’algun company que no actua de
forma competent. De fet, la nostra obligació d’elevar queixes no és només una qüestió
personal sinó que es realitza per evitar que la disciplina perdi prestigi. Per això, en cas
que un pacient vulgui denunciar a un col·lega hem de proporcionar-li la informació
requerida al respecte.

Confidencialitat

La confidencialitat és el mecanisme pel qual el clínic garanteix la intimitat del client. NOTA: El
pacient té dret a que es respecti la seva intimitat, com qualsevol altra persona (dignitat
humana).

En la relació establerta amb el psicòleg el client proporciona la informació privada necessària

per a que el professional pugui abordar i tractar la seva problemàtica.

La regla bàsica de la confidencialitat fa referència al tractament de la informació rebuda: El

psicòleg té l’obligació de mantenir en secret les confidències obtingudes en el transcurs de la
seva activitat professional. Fins i tot després de la mort del pacient è Secret professional.
NOTA: Hi ha, però, excepcions. Per exemple, quan hi ha un bé superior a la intimitat del pacient que cal protegir.

Excepcions
Ex: A la tardor de 1969, Prosenjit Poddar, ciutadà indi estudiant d'enginyeria naval del Campus de Berkeley de la
Universitat de Califòrnia va disparar contra Tatiana Tarasoff i la va apunyalar fins a la mort. Poddar havia fet
psicoteràpia amb un psicòleg del servei sanitari de la universitat. El professional havia arribat a la conclusió de que
Poddar era molt perillós. Poddar mostrava una obsessió patològica per Tatiana (que l’havia rebutjat) i el psicòleg
tenia proves de que pretenia comprar un arma. Després de consultar-ho amb el seu supervisor, el psicòleg va
notificar a la policia oralment i per escrit, que Poddar era perillós, i els va sol·licitar que fos ingressat en un hospital
en observació. La policia va interrogar a Poddar però les seves respostes racionals els van convèncer de que no era
perillós i el van deixar anar amb la promesa de que es mantindria allunyat de Tarasoff. Però Poddar va convèncer al
germà de Tarasoff per compartir un apartament a prop de la casa de la noia, i quan Tatiana va tornar d'unes
vacances a Brasil, la va assassinar. La família va demandar a la direcció de la universitat, als professionals del centre
mèdic i a la policia per “haver permès que Poddar quedés lliure sense haver advertit a la família” (Tarasoff estava en
aquell moment fora del país).

El tribunal superior de Justícia de Califòrnia va considerar que havia existit una negligència
professional i va dictaminar que “quan un terapeuta decideix, o seguint els estàndards de la
seva professió conclou que el seu pacient representa un seriós perill per a una altra persona, té
l'obligació de prendre's molèsties raonables per protegir a la víctima contra aquest perill”.

Aquesta obligació inclou les següents mesures, segons el cas:

- Notificar-ho a la policia.
- Avisar directament a la víctima potencial o a altres persones que puguin prevenir-la. En
aquest sentit, però, convé no oblidar que la valoració del risc potencial i fins a quin punt hem
d’avisar a la víctima no és sempre fàcil i clar. NOTA: El que és obligatori és avisar a la policia,
parlar amb la víctima pot ser recomanable però opcional.
Codi Penal: marc jurídic espanyol

Dret a la intimitat: "El professional que, amb incompliment de les seves obligacions de sigil i
reserva, divulgui els secrets d'una altra persona, serà castigat amb les penes ...". Però:
- No existeix el privilegi (com en el cas de sacerdots, advocats o procuradors): dret a no ser
sancionat si es nega a revelar confessions del pacient.
- Llei d'enjudiciament criminal: "Els que per raó dels seus càrrecs, professions o oficis
tinguin notícia d'algun delicte públic, estan obligats a denunciar immediatament ... "
- Càstig: "El que, podent fer-ho amb la seva intervenció immediata i sense risc propi o
aliè, no impedís la comissió d'un delicte que afecti a les persones en la seva vida,
integritat o salut, llibertat o llibertat sexual serà castigat (...) En les mateixes penes
incorre qui podent fer-ho, no acudeixi a l'autoritat o als seus agents perquè impedeixin
un delicte dels previstos ... "

Es trenca la confidencialitat:
- Per autorització del pacient. Ex: parla tu amb els mossos que jo ara no puc.
- Per protegir un bé superior. Ex. Algú et confessa una violació, algú et confessa que tanca als seus
fills en una habitació 5 hores fins que es calmen, una persona amb ideació suïcida...
- Per mandat legal (ordre judicial). Ex: es requereix d’un informe i/o se’ns demana que testifiquem.
- Comunicació entre companys per millorar (però sense dades que permetin la identificació).

En qualsevol cas, convé destacar, però, que en tots els casos és molt important donar la
informació mínima necessària (ni més ni menys).

En cas de conflicte entre normes deontològiques i legals, prevalen les legals. De fet, la llei està
sempre per sobre del codi deontològic i/o ètic de qualsevol professió. Ex: la llei de protecció
del menor preval per sobre de la confidencialitat. NOTA: Una avantatge d’estar colegiat es que podem
elevar el nostre cas a la comissió deontològica perquè ens ajudin a prendre una decisió.

La llei protegeix l'actuació del psicòleg.

- El deure de denunciar
- El deure d’advertir

Les relacions duals

El psicòleg es troba mantenint amb el pacient, a més a més de la relació terapèutica, una
relació diferent. Així doncs, les relacions duals són totes aquelles relacions entre el terapeuta i la persona que va
a teràpia que no són adequades. NOTA: Estan recollides en el codi deontològic.

Temporalitat
- Actual: de forma simultània a la teràpia
- Consecutiva: ja finalitzada la relació terapèutica (fins i tot després d’uns anys).

Modalitat
- Relacions financeres i de negocis
- Intercanvi de serveis
- Amb treballadors
- Amb amics i familiars
- Trobades casuals
- Assistir a esdeveniments especials
- Amistat amb pacients
- Sexual
Codi deontològic del COPC:
- Article 7. El psicòleg no pot utilitzar la seva posició en la relació professional com a
situació de poder o superioritat en benefici propi o de tercers.
- Article 32. El psicòleg no es prestarà a situacions confuses en què el seu paper i les
seves funcions siguin equívocs o ambigus. Ha de tenir en compte les causes de
recusació que estableix la llei i ha de rebutjar les intervencions que siguin
incompatibles.

Meta-Codi de l’EFPA: 3.4.4. Conflicte d’interessos i explotació

- i) Consciència dels problemes que poden derivar-se de les relacions duals i l’obligació
d’evitar aquestes relacions duals que redueixen la distància professional necessària o
poden provocar conflictes d’interessos o explotació d’un client.
- ii) Obligació de no explotar una relació professional amb altres interessos personals,
religiosos, polítics o d’altres ideologies.
- iii) Consciència que el conflicte d’interessos i la desigualtat de poder en una relació
encara poden residir després de finalitzar formalment la relació professional i que
encara es poden aplicar responsabilitats professionals.

Codi APA: 10.08 Intimitats sexuals amb antics clients / pacients de la teràpia. NOTA: Entre un 6-14%
terapeutes masculins i menys d'un 3% de terapeutes femenins reconeixen haver tingut relacions sexuals amb pacients.
- (a) Els psicòlegs no mantenen intimitats sexuals amb antics clients / pacients durant
almenys dos anys després del cessament o la finalització de la teràpia.
- (b) Els psicòlegs no mantenen intimitats sexuals amb antics clients / pacients fins i tot
després d'un període de dos anys excepte en les circumstàncies més inusuals. Els
psicòlegs que sí realitzen aquesta activitat , després dels dos anys posteriors al cessament o la
finalització de la teràpia i al no tenir cap contacte sexual amb l’antic client/pacient durant aquest temps ,
tenen la càrrega de demostrar que no hi ha hagut explotació (...).

Estratègies per evitar transgredir els límits è Identificació i maneig de situacions de risc:
- Lloc de trobada
- Temps
- Honoraris
- Regals
- Comunicacions personals (auto-revelacions)
- Contacte físic no sexual

Així doncs, sempre ens hem de trobar amb el pacient a consulta, hem de procurar ser estrictes
amb el temps (ja que la gent pot malentendre que li donem més minuts dels estipulats), hem de mantenir
els honoraris tal i com s’establiren a l’inici de la consulta, hem de procurar no acceptar regals ,
hem de tenir en compte que les auto-revelacions (explicar-li a la persones coses teves personals i/o amb
les que t’identifiques) poden tornar-se en contra nostra (i, per això, no són el més aconsellable) i,
finalment, hem d’evitar entrar en contacte físic amb el client. NOTA: Hem d’evitar tractar a persones
de la mateixa família (excepte si es du a terme un enfoc familiar sistèmic).

Deures associats a l’avaluació psicològica

Relacionades amb la competència:

- Portar a terme l’avaluació en el context professional. No és ètic que els pacients
responguin els test a casa. NOTA: Tot i que podem fer aclariments sobre el significat d’alguns termes
(per evitar malentesos dels ítems), mai podem intervenir en la seva resposta.
 - No errar en la selecció de procediments, tècniques i mètodes. Hem de saber quines
proves usarem i perquè. A més a més, es recomanable que consultem la fitxa tècnica d’un test
abans de passar-ho, ja que generalment allà s’assenyala si es requereix o no entrenament previ
per fer-ho. NOTA: A vegades aquest entrenament consisteix en llegir un manual i/o un parell de casos.
- Basar la pràctica en l’evidència (Cochrane Library)
- Interpretar acuradament les dades obtingudes.
- Conèixer i minimitzar la influència del propi avaluador
- Comunicar els resultats de forma clara i acurada. Hem de tenir molta cura a l’hora de
comunicar els resultats dels tests i el diagnòstic ja que hem d’intentar reduir l’estigma tot el
possible. A més a més, hem d’assegurar-nos de que la persona té prou maduresa mental i prou
capacitat cognitiva per entendre allò que està realitzant.
- Assumir la responsabilitat de l’avaluació (també mitjançant tècniques automatitzades o online).
NOTA: És responsabilitat nostra protegir els tests.
- No creure que els mètodes psicològics no poden fer mal. Hem de tenir clar que passar
certs instruments pot produir efectes en les persones per això hem de valorar si les avantatges
de l’aplicació superen o no els inconvenients.

NOTA: Per un bon ús dels instruments consultar: Directrices internacionales para el uso de los test (ITC y COP,
2000).

Realitzar afirmacions d’algú a qui no s’ha visitat

Evitar les situacions en les què pot semblar que existeixen certs interessos en els resultats de
l’avaluació. Ex: persones que vulguin que les avaluïs perquè el que volen es un determinat resultat de
personalitat perquè es volen presentar a unes oposicions, persones que volen simular una patologia per rebre un
paga X. En aquests casos el millor és no accedir a fer l’avaluació que no considerem necessària i derivar a
la persona als especialistes d’avaluació de l’àrea indicada.

Esforçar-se per evitar qualsevol tipus de mal o perjudici a les persones avaluades. Ex: fer un
anàlisis d’un problema psicològic per un treball d’investigació pot ser perjudicial pel procés terapèutic de la persona
afectada.

NOTA: -> 5. Deontologia i ètica associada a la pràctica de la Psicologia Forense.

Obligació de lliurar informes si es sol·licita

La legislació vigent (Llei 21/2000 sobre els drets d’informació del pacient) i les normes deontològiques
(tant COPC, EFPA o APA) deixen clara l’obligatorietat de devolució. NOTA: La nova legislació va encaminada
a abandonar el “paternalisme”.
- Excepcions: Que no sigui oportú comunicar de forma immediata el resultat (p. e. estat de
màxima alteració o episodi psicòtic).

El client té dret legal a accedir a la documentació de l’avaluació (o la història clínica) i a obtenir

una còpia de les dades que hi figuren. NOTA: En el cas d’un menor, encara que l’hagi encarregat un
dels pares, ambdós progenitors tenen dret a disposar d’una còpia.

No té dret a conèixer les dades de terceres persones que figurin a la història (ja que sinó estaríem
trencant la confidencialitat d’una altra persona).

No té dret a conèixer observacions o anotacions subjectives realitzades pels professionals.

Lliurar les dades d’un test

La persona avaluada té dret a conèixer els apunts que el psicòleg hagi fet en el formulari de
respostes.
Si es sol·licita una fotocòpia del test, es taparà els ítems que conformen la matriu bàsica del
test per preservar la seguretat futura de l’ús de l’instrument i els corresponents drets d’autor
(Fraça-Tarragó, 2012). Així doncs, el que no ha de veure la persona són els ítems però sí que pot veure les fulles de
resposta. És a dir, que la persona després obtingui el test perquè està a internet ja no té res a veure amb nosaltres.
En qualsevol cas no s’ho podem donar directament.

Deures associats a la intervenció clínica

Situacions de risc per pràctiques poc ètiques:

- Interrupció de la teràpia: abandó, amenaces, qüestions econòmiques. El consell és
contactar i fer una trucada de seguretat per assegurar-nos de que no li hagi passat res però no
podem insistir perquè torni a teràpia.
- Conflicte de valors entre pacient i terapeuta: valors familiars, avortament, preferència
sexual, etc. La meva subjectivitat pot fer que la intervenció no sigui l’adequada (mala praxis).
- Utilització de tècniques no contrastades científicament: tècniques de regressió hipnòtica
per reviure etapes prèvies en la vida, substàncies o herbes amb suposat poder terapèutic, grups
de teràpia nudista, etc. Quan es tracta d’una intervenció psicològica s’han d’emprar tècniques
que estiguin validades per consens en la comunitat científica.
- Qüestions financeres: no lligar l’èxit del tractament a l’honorari, no cobrar per
derivacions, competència deslleial (“rebentar preus”), desprestigi honorari de la professió,
no derivar de pública a privada (és a dir, no podem fer derivacions a un servei concret però sí
podem aportar informació respecte als recursos limitats de la pública, per que sàpiguen que tenen l’opció
de tractar-se a nivell privat).
- Respecte per altres professionals: no intromissió en el tractament (ex. psiquiatra), ni
desacreditació (per corrents teòriques).
- Comunicació: publicitat breu, responsabilitat en els mitjans de comunicació.

Intervenció sobre menors

Quan es considera un menor prou madur per prendre decisions? Actualment la majoria d’edat
està establerta als 18 anys i l’emancipació als 16. Els estudis de psicologia evolutiva apunten
que la major part dels adolescents arriben a la maduresa moral abans de l’edat d’emancipació.
A partir dels 12 anys cal escoltar la seva opinió.

Confidencialitat Equilibri entre el menor i els pares o tutors. Cal establir-la al principi de la
teràpia indicant les situacions que poden trencar-la (p. e. riscos per la vida del menor). Hem
d’establir una aliança terapèutica de confiança amb l’adolescent. En aquest sentit, important establir uns acords
previs perquè el jove sàpiga que si diu algunes coses haurem d’informar. A vegades, però, és difícil assenyalar el
límit a partir del qual hem de compartir amb els tutors legals la informació aportada pel pacient.

Consentiment informat En cap cas es considera la minoria d’edat com una excepció per no
realitzar el consentiment informat. Ja sigui signat pel propi menor i/o representants.
NOTA: -> 5. Deontologia i ètica associada a la pràctica de la Psicologia Escolar.

Consentiment informat

Ha d’assegurar el respecte a l’autodeterminació, la informació i la llibertat, incloent:

- Formació del psicòleg, supervisió
- Objectius
- Tipus de psicoteràpia: característiques (en què consisteix? medicació? implicació familiars?
grup?), riscos i beneficis. NOTA: Si durant la teràpia veiem que una tècnica no valorada al
principi pot venir bé podem canviar el contracte terapèutic. És a dir, no és rígid.
 - Agenda: durada i freqüència de les sessions, període de vacances, absències
justificades, honoraris, forma de pagament, etc.
- Tractament de la informació: confidencialitat i les seves excepcions (evidència
d'amenaça real per a la seva vida o la de tercers, ordre judicial, etc.), la forma en què es
registraran les dades i qui i com podran tenir accés, en cas de clients múltiples
especificar com es gestionarà la informació.
- Alternatives?

Protocols, pautes i criteris deontològics

Codis deontològics:
- Codi deontològic del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC, 2015)
- Código deontológico del Consejo General de Psicología de España (COP, 2010)
- Meta-Code of Ethics of the European Federation of Psychologists' Association (EFPA, 2005)
- Ethical Principles of Psychologist and Code of Conduct (APA, 2010)

Llei Catalana d’Autonomia del Pacient

Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la
documentació clínica

Dret a: (1) la informació (2) el consentiment informat i (3) l’accés a la informació clínica.
dels ciutadans de Catalunya en l’àmbit sanitari (...) del reconeixement ampli del principi
d’autonomia.

Tractaments involuntaris: Les úniques persones que poden acabar en tractaments involuntaris
són aquelles que es consideren un perill pels altres o per sí mateixes.
- Risc per la salut pública.
- Risc immediat greu de la integritat física o psíquica del malalt.

Consentiment per representació:

- Pacients que no siguin capaços de prendre decisions o el seu estat no ho permeti.
- Pacients incapacitats legalment.
- Pacients menors d’edat que no siguin intel·lectual o emocionalment competents.
Hem d’anar en compte quan arriben a consulta persones que estan tutelades. En aquests casos, a nivell
de firmes, s’ha de parlar directament amb tutor o organització tutoral. NOTA: Hi ha diferents graus de
tuteles.