TEMA 5 – Equilibris iònics heterogenis

Els reactius i els productes es

troben en estats diferents
Els productes es troben
en estat iònic

Estudiarem la solubilitat de les substàncies:

Sals solubles : En dió aquosa, dissocien totalment.

Es comporten com àcids
NaCl (aq) Na⁺ + Cl⁻
forts. NO hi ha equilibri.
0,1M

- 0,1M 0,1M
Kps = ∞

Sals insolubles : En dió aquosa, dissocien parcialment. Sempre que tingui Kps serà
insoluble.
AgCl (s) Ag⁺ (aq) + Cl⁻ (aq)
Kps = Ks

Sòlid es dissol Sòlid Ions

R P
Sòlid precipita

Com més petita la Kps → menys soluble → tenim més reactiu

Com més gran la Kps → més soluble → tenim més producte

Na⁺ NH⁺
K⁺ NO₃⁻ Sals solubles
Tots els nitrats

1. Entalpia de dissolució:
Calor intercanviada (a Pcte) quan es dissol completament un mol de solut per formar una
dissolució 1M. Es mesura en KJ/mol.

Sòlid o cristall iònic (s) + H₂O Catió (aq) + Anió (aq)

∆Hº dió ˂ 0 exotèrmic

AX (s) + H₂O A⁺ (aq) + X⁻ (aq)
∆Hº dió ˃ 0 endotèrmic
Podem determinar les entalpies de dissolució de dues maneres diferents:

Material necessari: Magnituds que cal mesurar:

• Calorímetre (aïllant tèrmic) • mH₂O

• Balança • T0 (temperatura inicial)
• Termòmetre • mSal
• Sal • Tf (temperatura final)
• H₂O destil·lada
Experimentalment

Procediment:

❶ Pesar a la balança una massa d’H₂O (mH₂O) coneguda.

❷ Mesurar la temperatura inicial (T0) d’aquesta H₂O.
❸ Pesar una massa de la sal (mSal) a la balança i posar-la al calorímetre.
❹ Agitar perquè es dissolgui la sal.
❺ Mesurar la temperatura final (Tf) de la dissolució.

-Q
Qdió = mdió · Ce · (Tf – T0) ∆Hº dió =
n

J o KJ ºC o K
mols de sal
mH₂O + mSal
(g o Kg)
Ce H₂O =
4,18 KJ (mSal → massa molar → mols sal)
Kg · K

La calculem a partir de dues ∆Hº tèrmiques:

• ∆Hº reticular → Energia que es desprèn en la formació d’1 mol de

sòlid cristal·lí a partir dels seus ions en estat gasós.

A⁺ (g) + X⁻ (g) AX (s) ∆Hº ret ˂ 0

• ∆Hº hidratació → Energia que es desprèn en la hidratació de 2 ions

Teòricament

en estat gasós (s’envolten en ambient aquós).

A⁺ (g) + X⁻ (g) A⁺ (aq) + X⁻ (aq) ∆Hº hidr ˂ 0

sempre

∆Hº dió AX (s) + H₂O A⁺ (aq) + X⁻ (aq)

∆Hº ret A⁺ (g) + X⁻ (g) AX (s)

∆Hº hidr A⁺ (g) + X⁻ (g) A⁺ (aq) + X⁻ (aq)

∆Hº dió = ∆Hº hidr - ∆Hº ret

 2. Corbes de solubilitat:

Solubilitat propietat que indica si la sal (compostos iònics) es dispersa en un dissolvent:

➔ Soluble = es dissol
➔ Insoluble = es dissol, però poc

DIÓ SATURADA: Dissolució que conté la màxima quantitat de solut per

certa quantitat de dissolvent.

S: Concentració de solut (sal) en una dió saturada a certa temperatura.

S (PbCl₂, 25ºC) = M (molaritat)

La solubilitat depèn de la temperatura →

T = Solubilitat

CORBES DE SOLUBILITAT: Representació gràfica de com varia la solubilitat

respecte la temperatura. Aquesta indica el punt de saturació d’un compost
a cada temperatura i té la forma següent:

Exemple:
110g KNO₃ dió saturada
S (KNO₃, 60ºC) =
100g H₂O

130g KNO₃ dió sobresaturada

Si la dió és =
100g H₂O

Hi haurà 20g de KNO₃

que precipitaran
 3. Solubilitat (S) i producte de solubilitat (Ks o Kps):
(Sal insoluble) AgBr (s) Ag⁺ (aq) + Br⁻ (aq)

Kps = [Ag⁺] · [Br⁻] No tenim en compte els sòlids

Les Kps (25ºC) tenen valors molt petits (Kps˂1), perquè només tenen Kps les sals insolubles
l’equilibri de les quals està molt desplaçat cap a reactius.

La Kps no té unitats.

4. Relació entra la solubilitat i el Kps:

➔ Sals AB (AgCl, PbS, CaCO₃, BaSO₄…)

HgS (s) Hg⁺² (aq) + S⁻² (aq) Kps sals AB = S²

S S

Kps = [Hg⁺²] · [S⁻²] = S · S = S²

➔ Sals A₂B o AB₂ (PbCl₂, HgI₂, Cu₂SO₄, Au₂CO₃…)

PbCl₂ (s) Pb⁺² (aq) + 2Cl⁻ (aq)

Kps sals A₂B o AB₂ = 4S³

S 2S

Kps = [Pb⁺²] · [Cl⁻]² = S · (2S)² = 4S³

5. Reaccions de precipitació:

Solubles AgNO₃ (aq) + NaCl (aq) AgCl + NaNO₃ (aq)

Soluble
Substància
insoluble
Depenent de quines siguin les concentracions,
precipitarà o no. Hem de fer uns càlculs: PRECIPITA

AB (s) A⁺ + B⁻ (Kps AB)

Subst.
insoluble
Qs ˂ Kps = NO es forma precipitat
Qs = [A⁺] · [B⁻]
Qs ˃ Kps = Formació de precipitat
 6. Efecte de l’ió comú:
Tenim efecte de l’ió comú quan a la dió hi ha una sal soluble, on un dels ions d’aquesta sal és el
mateix que el de la sal insoluble que estem estudiant.

L’efecte de l’ió comú sempre provoca la disminució de la solubilitat de la sal insoluble. Al

augmentar la concentració de ions, l’equilibri es desplaça cap a reactius i això provoca que la
sal precipiti i la solubilitat disminueixi.

Precipita i S baixa

CuS (s) Cu⁺² (aq) + S²⁻ (aq) Si a aquest equilibri li afegim…

Es dissol i S puja

Cu(NO₃)₂ Na₂S
(Té un ió comú amb el Cu⁺²) (Té un ió comú amb el S²⁻)

c Cu⁺² c Cu⁺²

D’aquesta manera, segons el principi de Le Chatelier, estem augmentant

la concentració d’algun dels productes i fent que l’equilibri es desplaci cap
a reactius per tal de compensar la pertorbació. Això fa que el sòlid precipiti.

La solubilitat de l’H₂O (S) és sempre més gran que la de l’ió comú (S’):

S ˃ S’

7. Efecte de l’ió salí:

Es dona quan a la dissolució que conté la sal insoluble que estem estudiant se li afegeix una sal
soluble, on un dels ions d’aquesta forma un compost insoluble amb un dels ions de la sal
insoluble estudiada.
Precipita i S baixa

ZnS (s) Zn⁺² + S²⁻ Si li afegim… Pb(NO₃)₂

Es dissol i S puja

Al afegir Pb(NO₃)₂, el Pb⁺² formarà un compost insoluble

amb el S²⁻ de la sal estudiada → (PbS ), de manera que
la concentració de reactiu augmentarà i l’equilibri es
desplaçarà cap a productes, dissolent part de ZnS.
 8. Precipitació fraccionada:
Veure si, en una dissolució que conté 2 o més ions, podem aconseguir separar-los
quantitativament. Aconseguir que un ió precipiti pràcticament del tot, mentre que l’altre encara
no ha començat a precipitar.

Exemple: Fe⁺²

[CO₃²⁻] 0,02M Kps del FeCO₃ = 2,1 · 10⁻¹¹

Kps del FeS = 1 · 10⁻¹⁹

0,01M [S²⁻]

❶ Calcular la [Fe⁺²] que es necessita per iniciar la precipitació de cadascun dels ions. Volem
saber quin ió precipitarà primer:

FeCO₃ Fe⁺² + CO₃²⁻ FeS Fe⁺² + S²⁻

Kps = [Fe⁺²] · [CO₃²⁻] Kps = [Fe⁺²] · [S²⁻]

Kps 2,1 · 10⁻¹¹ Kps 1 · 10⁻¹⁹

[Fe⁺²] = = [Fe⁺²] = =
[CO₃²⁻] 0,02M [S²⁻] 0,01M

[Fe⁺²] CO₃²⁻ = 1,05 · 10⁻⁹ M [Fe⁺²] S²⁻ = 1 · 10⁻¹⁷ M

Concentració de Fe⁺² necessària Concentració de Fe⁺² necessària

perquè l’ió CO₃²⁻ comenci a perquè l’ió S²⁻ comenci a
precipitar. precipitar.

A partir dels resultats, podem interpretar que precipitarà abans el que ens doni una concentració
més baixa, és a dir, el que necessita menys Fe⁺² per començar a precipitar. En aquest cas el
FeCO₃.

❷ Calcular la quantitat que quedarà de sulfur sense precipitar:

Kps 1 · 10⁻¹⁹
[S²⁻] = = = 9,5 · 10⁻¹¹ M
[Fe⁺²] 1,05 · 10⁻⁹

9. Dissolució de precipitats:
Per desplaçar l’equilibri cap a productes, i d’aquesta manera disminuir la concentració dels ions,
ho podem fer de dues maneres diferents:
a) Afegint dissolvent.

b) A partir de reaccions químiques:

- Efecte ió sallí → Un dels ions formarà un compost insoluble.

- Reaccions àcid-base → Carbonats i hidròxids:

Ca(OH)₂ Ca⁺² + 2OH⁻ OH⁻ + H⁺ H₂O

Disminueix la concentració d’OH i augmenta medi àcid (HCl,

la d’H₂O. HNO₃…)

- Reaccions de formació de complexes → Un complex és un compost format per

un metall de transició unit de forma covalent a un lligand [M-lligand]

AgCl Ag⁺ + Cl⁻

+
NH₃ [Ag-NH₃] [Ag⁺] Equilibri es
desplaça cap
a productes