100625 - LLATÍ

EXERCICIS I MATERIALS

CURS 2023-2024

PROF. ÓSCAR DE LA CRUZ (oscar.delacruz@uab.cat)

PROF. ULISSE CECINI (ulisse.cecini@uab.cat)

1
 Llatí curs 2023-2024
Dt. – Dv. 11.30h-13.00h

ORGANITZACIÓ I PROGRAMA

Calendari de programació d’activitats

Dt. Dv.
setembre 12 acollida de Facultat 15
19 22
25 29
octubre 3 sense activitat docent des de 12.00h 8
10 CLASSE JUNTS 13
17 20 - 1a prova (33%)
24 27
31
novembre 3
7 10
14 17
21 24 - 2a prova (33%)
28
desembre 1
5
12 15
19 22
gener 9 12 – 3a prova (34%)
16 19
23 26
30
febrer 2 proves de recuperació
6 9
13 16

Programa
[en negreta, la formulació del Programa tal com apareix a la Guia Docent]

Propedèutica i metodologia:
I1. Presentació d'instruments per a l'estudi de la filologia clàssica.
Manuals de literatura llatina
Edicions de textos clàssics llatins
Col·leccions de textos clàssics llatins
Diccionaris de llengua llatina
Obres enciclopèdiques (per a l’estudi del món clàssic)
Diccionaris de llatí on-line

Temes de gramàtica:
G1. Prosòdia llatina: la pronunciació del llatí i la seva lectura (en prosa i vers).
G2. El llatí com a llengua flexiva: declinacions i conjugacions llatines.
La declinació dels substantius i adjectius
Preposicions llatines

2
 La conjugació llatina (veu activa)
El participi
Sintaxi de l’adjectiu. Graus comparatius i superlatiu
Pronoms personals
Pronoms demostratius
Mode subjuntiu
Verbs “irregulars” i compostos del sum
Veu passiva i verbs deponents
G3. Fonaments de sintaxi llatina clàssica.
Infinitiu i sintaxi de l’infinitiu: oracions completives
Pronoms relatius. Oració de relatiu
Pronoms indefinits
Pronoms interrogatius i oracions interrogatives
Numerals
Oracions amb cum
Oracions amb ut

Temes de lingüística:
[Lg.0: El llatí, les llengües indoeuropees i les llengües romàniques.]
Lg.1: Etapes històriques de la llengua llatina amb introducció dels
conceptes de lingüística comparada i llatí vulgar.

Temes de literatura:
[Lt1. Gèneres literaris llatins.
Introducció a la mètrica llatina]
Lt2. Principals obres literàries clàssiques (gèneres, temes, personatges,
tòpics) i la seva tradició.

La majoria d’exercicis gramaticals són de creació pròpia. Alguns altres han estat inspirats o copiats de les
obres recollides a la bibliografia següent:

Gramàtiques llatines i per a l'estudi de l'evolució del llatí (selecció):

J. Alberich - M. Ros (1993), La transcripció dels noms propis grecs i llatins, Barcelona.
M. Batlle - J. Martí i Castell - J. Moran - J.A. Rabella (2016), Gramàtica històrica de la
llengua catalana, Abadia de Montserrat.
Ll. Cabruja - P. Casanellas - M.À. Massip (1987), Història de la llengua catalana
(Síntesi, textos i exercicis), Barcelona. (19933).
X. Espluga i Corbalán – M. Miró i Vinaixa (s.d.), Llengua llatina. Morfologia, sintaxi i
traducció del llatí, UOC.
P.M. Lloyd (1987), Del latín al español, trad. cast. Madrid: Gredos.
J. Martí i Castell (2001), Els orígens de la llengua catalana, Barcelona.
J. Marouzeau (19542), Introduction au latin, Paris.
J. Marouzeau (19554), La prononciation du latin (histoire, théorie, pratique), Paris.
R. Menéndez Pidal (1904), Manual de gramática histórica del español, Madrid.
S. Segura Munguía (2004), Gramàtica llatina, Barcelona (UB) (traducció catalana).
M.J. Torres Álvarez (2007), Evolución e historia de la lengua española, Madrid.
E. Valentí Fiol (19938), Gramática de la lengua latina, Barcelona.
E. Valentí Fiol (198717), Sintaxis latina, Barcelona.

3
Manuals de literatura llatina (selecció):

Bickel, E. (1982), Historia de la literatura romana, Madrid.

Bieler, L. (1969), Historia de la literatura romana, Madrid.
Büchner, K. (1968), Historia de la literatura latina, Barcelona.
Cavallo, G. - Fedeli, P. - Giardina, A. (1989-2005), Lo spazio letterario di Roma antica.
Vols. I-VI, Roma.
Codoñer, C. (ed.) (1997), Historia de la literatura latina, Madrid.
Fuhrmann, M. (ed.) (1985). Literatura romana. Madrid.
Gómez Pallarès, J. (2003), Studiosa Roma. Los géneros literarios en la cultura romana,
UAB-Bellaterra (Barcelona).
Grimal, P. (1965), La littérature latine, Paris. Reescrito en Paris, 1994
Von Albrecht, M. (1992), Geschichte der römischen Literatur. 2 vols. München-New
York-London-Paris. (trad. esp. D. Estefanía-A. Pociña, Barcelona, vol. I, 1997; vol. II,
1999: Historia de la literatura romana).
Zehmacker, H. - Fredouille, J.C. (1993), Littérature latine, Paris (20013).

4
 I1. Presentació d’instruments per a l’estudi de la filologia clàssica (llatina)

La tradició filològica clàssica (parlem-ne ara especialment de la filologia llatina)

disposa d’una enorme i venerable (o millor dit, inveterada) producció. Una part no
despreciable d’aquesta producció instrumental continua sent útil –i, fins i tot,
imprescindible– en l’actualitat, malgrat haver estat creada fa més d’un segle o inclús
més. Anomenem ara “producció instrumental” a aquelles fonts (bàsicament llibres) que
són de consulta habitual o imprescindible per a l’estudi de la filologia llatina.
Podriem distingir tres tipus d’instruments: 1) bibliografia secundària: és a dir, estudis
sobre aspectes diversos sobre la llengua, la literatura i la cultura llatina; 2) edicions de
textos llatins; 3) diccionaris o lèxics de consulta sobre la llengua llatina i les realia del
món llatí. En aquest apartat, deixarem de banda el primer punt, de manera que no farem
presentació sobre la bibliografia secundària, excepte amb una enumeració de manuals
de literatura llatina:

Manuals de literatura llatina

Per a la descripció dels treballs principals, es poden consultar els resums de K. Büchner, "Römische
Geschichte und Geschichte der römischen Literatur", ANRW I.2 (1972), pp. 759-780 - G.F. Gianotti, "Per
una storia delle storie della letteratura latina", Aufidus 5, 1988, pp. 47-81 y 7, 1989, pp. 75-103.
Naturalment, s'han de revisar tenint en compte les aparicions posteriors.

Els manuals de literatura llatina més accesibles (sigui per la llengua, sigui per la major
facilitat de la seva adquisició) són els següents,

BAYET, J. (1966), Literatura latina, Barcelona. - BICKEL, E. (1982), Historia de la

literatura romana, Madrid. - BIELER, L. (1969), Historia de la literatura romana,
Madrid. - CODOÑER, C. (ed.) (1997), Historia de la literatura latina, Madrid. -
GÓMEZ PALLARÈS, J. (2003), Studiosa Roma. Los géneros literarios en la cultura
romana, UAB-Bellaterra (Barcelona). - GRIMAL, P. (1965), La littérature latine, Paris.
Reescrito en Paris, 1994. - Von ALBRECHT, M. (1992), Geschichte der römischen
Literatur. 2 vols. München-New York-London-Paris. (trad. esp. D. Estefanía-A. Pociña,
Barcelona, vol. I, 1997; vol. II, 1999).

entre els quals, recomanem especialment el de C. Codoñer y el de M. von Albrecht.

Edicions de textos clàssics llatins

L’existència d’obres clàssiques llatines al català o castellà és ingent. En canvi, els

estudiants de filologia han de tenir accés al text llatí original, de manera que és
imprescindible conèixer les col·leccions de textos llatins existents i les seves
característiques per tal de recollir amb seguretat la font llatina. En general, les
col·leccions de textos clàssics llatins poden ser bilingües o no (és a dir, només oferint el
text llatí). S’ha de dir que, en general, qualsevol col·lecció bilingüe (amb el català,
castellà o qualsevol altra llengua) ofereix una traducció correcta del text, vist que el
lector podrà comprova al seu costat el text original. Per tant, és una bona idea llegir
traduccions de textos clàssics en edicions bilingües.
També cal dir que el filòleg hauria de preferir per a la seva feina les edicions
crítiques. Una solució òptima és també fer servir més d’un exemplar, acudint a edicions

5
crítiques llatines i, per altra banda, a la seva traducció (millor si és anotada) de manera
simultània.

Edicions crítiques

Com a introducció a la filolgia (clàssica) cal distingir entre una edició crítica i una
edició anotada. Són coses ben diferents.
Una edició anotada és simplement un text literari acompanyat de notes aclaratòries,
les quals notes poden ser de mena molt diversa, però en general estan destinades a
aclarir aspectes del text que no són evidents per al lector mitjà. Aquestes notes solen
aparèixer en peu de pàgina.
En canvi, una edició crítica ofereix una fixació del text a partir de tots els testimonis
conservats, especialment si es conserven de tradició manuscrita. Les edicions crítiques,
de fet, solen prescindir de les anotacions aclaratòries al text, tot i que també poden
aparèixer. La feina del filòleg, doncs, a l’hora d’establir una edició crítica és la de
comparar sistemàticament totes les paraules que apareixen als testimonis conservats
(collatio), anotar les variants textuals que detecti i finalment decidir sistemàticament
quines de les paraules que ha anat detectant pertanyen al model original. Una part del
sistema de fixació del text és la d’assignar una lletra (siglum, pl. sigla) a cada testimoni
de la col·lació i registrar en l’espai de peu de pàgina anomenta aparat crític les variants
que no han estat escollides per a la fixació del text. El criteri principal per escollir la
variant que fixa el text depen de la determinació del stemma o arbre de relació entre els
testimonis.
Per exemple:

6
 L’elaboració d’edicions crítiques també s’aplica als textos romànics i, per tant, el
filòleg ha de pretendre també la lectura dels textos en edicions crítiques.

Existeixen altres tipus d’edicions científiques dels textos. Són d’especial interés les
edicions paleogràfiques o diplomàtiques, en les quals els editors pretenen transcriure
el text d’un testimoni mantenint les seves formalitats originals.
Per exemple:

7
 Finalment, no s’ha de confondre aquest últim tipus d’edició amb les edicions
facsímils o facsimilars, en les quals s’ofereix la reproducció fidel d’un testimoni, sense
la interpretació filològica.

Existexen diverses col·leccions d’edicions de textos llatins, algunes de les quals

bilingües. Les més destacades són les següents: Teubner (Alemanya); Alma mater
(Madrid, amb trad. al castellà); Fundació Bernat Metge (Barcelona, amb trad. al català);
Budé (França, amb trad. al francès); Loeb (Anglaterra); Oxford (Anglaterra). No
esmentem ara col·leccions imprescindibles per a l’estudi, per exemple, de l’epigrafia
(com ara el Corpus Inscriptionum Latinarum CIL), de textos històrics (com ara els
Monumenta Germaniae Historica) o de textos cristians (com ara la Patrologia Latina
de Migne o el Corpus Christianorum, Turhnout: Brepols), etc.
Finalment, existeixen pàgines web que ofereixen textos llatins, resultat de l’adopció
dels textos a partir d’edicions existents. Resulten molt completes les pàgines web
Thelatinlibrary (http://www.thelatinlibrary.com) i Perseus
(http://www.perseus.tufts.edu/), aquesta última, a més, dotada de textos grecs. És molt
important recordar que l’ús d’aquestes (o altres) pàgines web per a l’obtenció dels
textos no pot eximir la citació de l’edició que ha estat recollida, informació que sempre
ofereixen les mateixes pàgines citades. Per exemple, si es recull de Thelatinlibrary un
text de Virgili, no és suficient recollir a la bibliografia la font
“www.thelatinlibrary.com”, sinó que sʼha de citar que és l’edició Konrad Schroder a
partir de J. B. Greenough, Bucolics, Aeneid, and Georgics of Vergil (Boston: Ginn &
Co., 1900), presa de www.thelatinlibray.com, informació aquesta que ve donada a la
pestanya interior “credits”.

8
Diccionaris de llengua llatina

Existeixen alguns diccionaris de llatí-català o castellà de tipus escolar, qualsevol d’ells

recomanables per a iniciar-se en l’estudi del llatí. Tots ells es caracteritzen per haver
estat fets a partir del buidatge dels principals autors d’època clàssica (Ciceró, Titus Livi,
Virgili, Horaci, etc.). Ofereixen un llatí molt gramaticalitzat i solen oferir exemples de
l’ús de les paraules amb textos clàssics. Alguns disposen d’il·lustracions. A més, solen
indicar la quantitat vocàlica de manera suficient per deduir la seva prosòdia. La majoria
dels diccionaris de tipus escolar venen acompanyats d’un apèndix gramatical, amb un
recull de paradigmes nominals i verbals. Si es vol disposar d’un bon diccionari de llatí
(clàssic), val la pena tenir en compte el Gaffiot, el qual, tot i ser llatí-francès, resulta ser
un dels més complets de entre els diccionaris escolars.
En canvi, s’ha de remarcar que aquests diccionaris no resultaran suficients a l’hora
d’enfrontar estudis detallats sobre els mateixos autors clàssics o sobre textos arcaïcs o
bé medievals o posteriors. Tampoc resultaran suficients per a l’estudi diacrònic de la
llengua llatina ni, per tant, per als estudis sobre la romanística. En aquests casos, s’han
de tenir en compte diccionaris especialitzats, com ara el Blaise, l’Ernout-Meillet, el Du
Cange, el Niermeyer o el Quicherat (per citar uns quants imprescindibles) –veure la
llista següent–.
Tot i que no és un diccionari de llatí, la romanística no pot prescindir del Diccionari
etimològic de Joan Coromines (del català i del castellà).
Finalment, els mètodes d’aprenentatge de la llengua llatina amb tècniques de
“llengua viva” han fet aparèixer diccionaris llatins visuals, en els quals es poden
consultar veus sobre objectes o realia del món contemporani.

Obres enciclopèdiques (per a l'estudi del món clàssic)

A més dels diccionaris de llengua llatina, existeixen molts altres instruments de

consulta sobre la llengua i la cultura llatina, en forma de diccionaris enciclopèdics.
Solen fer-se servir per consultar aspectes de les realia, però també nombrosos temes de
cultura clàssica (com ara mitologia, política, religió, etc.). Solen venir acompanyats
d’il·lustracions que aclareixen la materialitat dels objectes d’estudi (edificis, sistemes
d’ingenieria, monedes, etc.). Entre ells, la Real-Encyclopädie de Pauly-Wissowa
continua sent l’instrument més complet, del qual existeix una versió resumida i molt
assequible en 5 volums. És també imprescindible conèixer el Daremberg-Saglio. Pel
que fa a la mitologia clàssica, destaca el Diccionari de P. Grimal i, més especialitzat, el
de Lavedan.

Diccionaris de llatí on-line

Alguns dels diccionaris citats o recollits a les llistes existeixen en versió on-line. Als
enllaços següents es troben accesibles en forma de llistat:
https://latinonline.es/recursos/diccionarios-de-latin-online/
http://www.clasicasusal.es/portal_recursos/index.php/textos-diccio/diccionarios/280-
dic-lat

9
 G1. PROSÒDIA LLATINA: LA PRONUNCIACIÓ DEL LLATÍ I LA SEVA LECTURA
(EN PROSA I VERS)

La prosòdia llatina és l’estudi de la correcta pronunciació del llatí i és un aspecte més

dels estudis gramaticals sobre aquesta llengua. El coneixement la prosòdia no només
permet una correcta pronunciació i lectura accentual, sinó també és un instrument
gramatical per a l’estudi de l’evolució històrica de la llengua llatina i, a més, per a
l’estudi de la poesia llatina. En aquest moment ens centrarem en el primer aspecte, és a
dir, en la correcta pronunciació del llatí.
Llegim el text següent, en el qual hem indicat algunes quantitats vocàliques com a
suport:

Sal·lusti, La guerra de Catilina [Bellum Catilinae], 5 (text adaptat):

L(ucius). Catilīna, nobĭli genĕre natus, fuit magna vi et anĭmi et corpŏris, sed
ingenio malo pravōque. Huic ab adulescentia bella intestīna, caedes, rapīnae,
discordia civīlis grata fuēre ibīque iuventūtem suam exercuit. Corpus patiens
inediae, algōris, vigiliae supra quam cuiquam credibĭle est. Anĭmus audax,
subdŏlus, varius, cuius rei libet simulātor ac dissimulātor, alieni adpĕtens, sui
profūsus, ardens in cupiditatĭbus; satis eloquentiae, sapientiae parum. Vastus
anĭmus inmoderāta, incredibilia, nimis alta semper cupiēbat. Hunc post
dominatiōnem L(ucii) Sullae libĭdo maxĭma invasĕrat rei publĭcae capiundae;
neque id quibus modis adsequerētur, dum sibi regnum parāret, quicquam pensi
habēbat. Agitabātur magis magisque in dies anĭmus ferox inopia rei familiāris et
conscientia scelĕrum, quae utrăque iis artĭbus auxĕrat, quas supra
memorāvi. Incitābant praeterea corrupti civitātis mores, quos pessĭma ac diversa
inter se mala, luxuria atque avaritia, vexābant.

Lectura del VOCALISME llatí:

En llatí les vocals poden ser llargues o breus. A aquest fenomen fonètic se li diu
“quantitat vocàlica” i es representa afegint un guionet o un semicercle a sobre de la
vocal corresponent: ā/ă, ē/ĕ, ī/ǐ, ō/ŏ, ū/ŭ. La quantitat vocàlica tenia valor fonològic i és
fonamental per a l'estudi de l'evolució del llatí i la seva derivació en les diverses
llengües romàniques. També és fonamental per a l'estudi de la mètrica i, per tant, de la
poesia llatina, la qual basa els seus esquemes mètrics en la quantiat vocàlica [veure la
introducció a la mètrica llatina].
En realitat, la pronunciació del llatí és convencional i reconstruïda històricament (per
Erasme de Rotterdam: De recta Latini Graecique sermonis pronuntiatione, Basilea,
1528), de manera que és fàcil percebre diferències de pronunciació del llatí segons la
llengua pròpia del parlant (sigui un català, un alemany, un francès, etc.). Com que les
llengües romàniques van perdre la quantitat vocàlica, adoptant el nostre sistema de
pronunciació tonal (tòniques i àtones), el cert és que no sabem ben bé com es
pronunciava el llatí clàssic. Ens en podem fer una idea, però, en comparació amb
aquelles llengües que tenen un sistema similar, com ara l'àrab.
Per pronunciar correctament el llatí (de manera convencional, però filològicament
documentada) cal tenir present la quantitat vocàlica. Com que el llatí no fa ús de l'accent
(cast. la tilde), les normes per esbrinar la quantitat vocàlica són moltes, basades quasi
sempre, en l'estudi etimològic del llatí. Ara recollim algunes directrius generals:

10
 Els diftongs llatins tenen quantitat llarga i són els següents: ae, au, oe.
En llatí cap paraula no es pronuncia aguda; per tant, totes les paraules bisíl·labes són
planes.
Quan una paraula té tres síl·labes o més, es poden aplicar les normes següents:
quan la penúltima síl·laba és llarga, la paraula es pronuncia plana: v.gr. disciplínis, ja
que disciplīnis
quan la penúltima síl·laba és breu, la paraula es pronuncia esdrújula: v.gr. música, ja
que musǐca.

Per deduir la quantitat vocàlica es poden aplicar les normes següents:

Una vocal davant d'una vocal és breu: liberalǐum
Una vocal davant doble consonant és llarga: loquēndi. Són excepció els grups
d'oclusiva i líquida (muta cum liquida) (-tr-, -dr-, -cl-, -gl-, etc.).

En general, qualsevol diccionari escolar ajuda en l’estudi de la quantitat vocàlica,

però cal llegir a les pàgines preliminars els criteris amb els quals han estat indicades les
quantitats vocàliques dintre del diccionari.
Per exemple, el Diccionario ilustrado latino-español español-latino «Spes» ofereix
les entrades següents (p. 43 col. b):

ascrībo -scripsi -scriptum

ascripticius -a -um
ascriptio -ōnis
ascriptor ōris
Asdrubal
asella -ae
asellus -i
Asia -ae
asilus -i
asina -ae
asinus -i

Tenint en compte els criteris sobre la indicació de la quantitat vocàlica que redacta al
capítol inicial titulat «Observaciones para el manejo de este Diccionario» podrem
pronuniar correctament aquestes paraules. Aquest diccionari només indica la quantitat
llarga de la penúltima síl·laba, quan no s’atén a les normes que hem dit abans. Per tant
ens està indicant que hem de pronunciar: ascríbo, ascriptícius, ascríptio, ascríptor,
Ásdrubal, etc.
A banda que hi ha diccionaris més o menys complets quant a la informació de la
prosòdia llatina, és recomenable conèixer el diccionari de llatí clàssic redactat
específicament per a l’estudi de la prosòdia llatina1, en base de la literatura poètica: L.
Quicherat, Thesaurus poeticus linguae latinae. Dictionnaire prosodique et poétique de
la langue latine contenant tous les mots employés dans les ouvrages ou les fragments
qui nous restent des poètes latins, Paris, 18501. La mateixa llista anterior, al Quicherat
apareix amb les entrades següents:

āscrībo [NB. la -o final subratllada indica que es tracta d’una síl·laba anceps, és a dir,
que pot ser llarga o breu]
1
Tot i que no és l’únic que existeix, com ara el de G.E. Koch, Gradus ad Parnassum siue Thesaurus
Latinae Linguae Poeticus et Prosodicus, Leipzig, 1879 (reed. en Hildesheim, 1965)

11
[ascripticius -a -um
ascriptio -ōnis
ascriptor ōris] aquests entrades no hi són, al Quicherat
Āsdrŭbăl, ălĭs
ăsēllă -ae [indicant que el diftong ae és llarg]
ăsēllŭs -ī
Ăsĭă -ae
ăsīlŭs -ī
ăsĭnă -ae
ăsĭnŭs -ī

Sobre el text donat de Sal·lusti:

Lectura del CONSONANTISME llatí: Estudiar la lectura de la resta de fenòmens possibles:

grup <ci>; <sc-/sp-> <qu/gu>; <ll>; <v/u>; <ce>; <ph>

1. Indica amb un accent les síl·labes que es tonuncien tòniques.

2. Aïlla les paraules que obeeixen a les normes següents:

2.1. vocal llarga davant dues consonats o consonant doble:
2.2. vocal breu davant vocal (vocalis ante vocalem, corripitur):

3. Dedueix la quantitat de totes les sil·labes que puguis, aplicant les normes donades
sobre la prosòdia llatina.

4. Estudi sobre l’evolució de les paraules del text amb pronunciació esdrúixola:
ATENCIÓ: l’estudi diacrónic en evolució cap el català i el castellà dels substanius i
adjectius llatins es fa a partir de la forma en acusatiu:

nobĭli:
genĕre:
anĭmi:
corpŏris:
credibĭle:
etc.

Nota sobre la lectura dels textos llatins en vers

Naturalment, les normes descrites sobre la lectura del llatí també afecten als textos
poètics. Tanmanteix, l’estudi de la mètrica llatina en depén rigurosament de la prosòdia
llatina. Ara bé, com que la distribució dels vers llatí queda definit musicalment per
seqüències regulars de síl·labes llargues i breus i també per la pronuciació ritmada sobre
la síl·laba arsis del peu mètric, caldrà fer una introducció especial a la lectura dels
versos llatins. Vegi’s al tema Lt1: «Introducció a la mètrica llatina».

12
 G2. EL LLATÍ COM A LLENGUA FLEXIVA: DECLINACIONS I CONJUGACIONS LLATINES

LA DECLINACIÓ DELS SUBSTANTIUS I ADJECTIUS

El concepte de “declinació” afecta el sistema morfològic no-verbal, especialment els

substantius, adjectius i pronoms. El concepte s'aplica igualment a la resta de categories
no-verbals, quan diem que els adverbis, interjeccions, preposicions i conjuncions són
“indeclinables”. En llatí no hi ha articles, tot i que els de les llengües romàniques
provenen de pronoms i, per tant, aquests pronoms sovint es tradueixen per articles.
La declinació fa evident que el llatí és una llengua flexiva, és a dir, que disposa d'un
sistema morfològic que serveix per indicar no tan sols el nombre i el gènere, sinó també
la funció sintàctica de la paraula. Els morfemes de la declinació es diuen desinències.
Així, en llatí, la sèrie dominus, dominum, domini, domino, cum domino, dominis,
domina, dominarum, etc. significa, respectivament, ‘el senyor, al senyor, del senyor, per
al senyor, amb el senyor, amb els senyors, la senyora, de les senyores’, etc. Per entendre
millor en el concepte de declinació podem pensar que les llengües romàniques
mantenen amb força fidelitat un sistema equivalent als verbs. Així, quan diem: penso,
penses, pensen, pensavem, pensaràs, etc., apliquem en posició contínua a l'arrel verbal
un sistema morfològic que indica persona, nombre, mode i temps verbal. Igualment en
els pronoms jo, a mi; nosaltres, ens, -nos; etc.
En llatí hi ha dos nombres: singular i plural. En època arcaica, hi havia el nombre
dual, que indicava parells de coses, però el seu ús ja havia decaigut en època clàssica.
Les nostres paraules duo o cast. ambos, guarden restes morfològiques de l'antic dual.
En llatí hi ha tres gèneres: masculí, femení i neutre, d'acord amb el concepte natural
(sovint arbitrari) de la paraula.
Les desinències de la declinació de les paraules tenen noms especials d'acord amb la
funció sintàctica que volen marcar. Son els següents (descrits amb les funcions més
habituals):

Nominatiu (abreujat, N.): morfemes que indiquen funció de subjecte (Subj.)

Vocatiu (abreujat, Voc.): funció de vocatiu o exclamació (Voc.)
Acusatiu (abreujat, Ac.): funció de complement directe (CD)
Genitiu (abreujat, G.): funció de complement del nom (CN)
Datiu (abreujat, D.): funció de complement indirecte (CI)
Ablatiu (abreujat, Abl.): funció de complement circumstancial (CC)

Cal tenir present que els substantius es busquen al diccionari de llatí pel Nominatiu. El
diccionari indicarà la morfologia en Genitiu. Així, la paraula militibus (Dat./Abl. plural)
no es troba entrada al diccionari, de manera que caldrà cercar miles. El diccionari
donarà l'enunciat miles, -tis, és a dir la seva forma en N. i G. sing.
En el cas dels adjectius, també es busquen en Nominatiu, però en aquest cas el
diccionari indicarà les formes de Nominatiu per als gèneres masculí-femení-neutre.
Així, per trobar bonorum (G. plural) caldrà buscar bonus, i hi trobarem l'enunciat
bonus-a-um, és a dir la seva forma en N. sing. masc.fem.n.

Esquemàticament, les desinències són les següents:

N. sing. -Ø; -m / -s; pl. ī / -s / -ă

Voc. -Ø > adopta les formes del N. / -e
Ac. sing. -m / -ă; pl. -s ; pl. -ns > -s / -ă

13
G. sing. -ī / -s / -ĕs; pl. -sŏm > rum / -ŏm > um
D. sing. -ei > -ae / ō / ī ; pl. -is / -bŏs > -bus
Abl. sing. -d > -Ø / -e; pl. -is / -bŏs > -bus

NB. Observa que l'italià ha triat la forma de plural a partir del N., com ara, fanciulle,
politici, mentre que el cat. i cast. ho han fet a partir de l'Ac.: nenes, cast. niñas, polítics,
cast. políticos.

SUBSTANTIUS

Aquestes desinències del sistema no-verbal, doncs, es col·loquen en posició final. Però
el contacte entre l'arrel i les desinències es podia donar directament o bé apareixia una
vocal de contacte, a la qual s'anomena “vocal temàtica”, que només poden ser les vocals
o/e, anomenades en la lingüística indoeuropea “vocals plenes”. Els diversos efectes
produïts per aquest contacte van permetre classificar l'estudi de la morfologia nominal
llatina, distingint 5 grups de paraules anomenades “declinacions”.
Per identificar a quina declinació pertany un substantiu, s’indica el seu enunciat en
Nominatiu i Genitiu (singular, excepte en les paraules que només existeixen en plural).

La PRIMERA DECLINACIÓ es diu “de tema en -a”: en rigor és una declinació atemàtica,
però, ser similitud, el seu estudi es compara millor al de la segona declinació. Són
paraules femenines; també inclou noms d'ofici acabats en -ta: llat. artista, poeta, etc.
són, doncs, paraules masculines de la primera declinació.

El paradigma d'estudi pot ser la paraula rosa, -ae:

sing. pl.
N. rosa < rosa-Ø rosae < rosa-ī
V. rosa rosae
Ac. rosam < rosa-m rosas < rosa-ns
G. rosae < rosa-ī rosarum < rosa-sŏm
D. rosae < rosa-ei rosis < rosa-is
Abl. rosā < rosā-d rosis < rosa-is

Quan s'anuncia una paraula nominal en llatí, s'ha d'indicar el N. i G.

D'on es dedueix que, històricament: aī > ae i d'aquí la monodiftongació > e (rose).
L'evolució del G. pl. rosasŏm > rosarum és produeix per un fenomen fonètic
anomenat “rotacisme”, pel qual una -s- situada entre vocals tendeix a convertirse en -r-
(en grec rō, d'on prové la paraula rotacisme, és a dir, ‘conversió en rō’). El fenomen es
dóna també en les llengües romàniques: v.gr. cast. amara/amase (imperf. de subj.).
L'evolució del D. sing. és -a-ei > -āi > -ae.

La SEGONA DECLINACIÓ es diu “de tema en -o” i, per tant, una declinació temàtica. Són
paraules masculines i neutres; també inclou alguns femenins, com ara noms de plantes.
El paradigma d'estudi per a les paraules masculines pot ser la paraula dominus, -i:

sing. pl.
N. dominus < dominŏ-s domini < dominŏ-i
V. domine < dominŏ-e Domini

14
 Ac. dominum < dominŏ-m dominos < dominŏ-ns
G. domini < dominŏ-ī dominorum < dominŏ-sŏm
D. domino < dominŏ-ei dominis > dominŏ-is
Abl. domino < dominō-d dominis > dominŏ-is

L'evolució del D. sign. és -o-ei > -ōi > -ō

El paradigma d'estudi per a les paraules neutres pot ser la paraula templum, -i:

sing. pl.
N. templum templă
V. templum templă
Ac. templum templă
G. templi < templŏ-ī templorum < templŏ-sŏm
D. templo < templŏ-ei templis > templŏ-is
Abl. templo < templō-d templis > templŏ-is

La desinència -ă del neutre plural és històrica en llatí i afecta per igual a totes les
declinacions amb paraules en neutre (segona, tercera i quarta).
El N. V. i Ac. del neutre és igual per a totes les declinacions.

La segona declinació conté també les paraules acabades en N. -er, G. -ri, que
provenen de un final -ro- i que ha evolucionat enormement amb l'aparició d'una vocal
de suport -e- per a certes formes de la declinació: v.gr. ager, agri: N. agro-s> agrs >
ager; puer, pueri: puero-s > puers > puer; pulcher, pulchri: pulchrŏ-s > pulchrs > pulchr
> pulcher.

La TERCERA DECLINACIÓ es diu “de tema en consonant”, és a dir, que entre l'arrel
nominal i les desinències el contacte és directe o bé apareixen unes “vocals de suport”
que no formaven part ni de l'arrel ni de la desinència.
Poden ser temes en masculí, femení o neutre.
S'ha d'observar que el contacte d'arrel en consonant podia prendre contacte amb la
(primera) vocal de la desinència o amb la (primera) consonant de la desinència. I també
que el contacte entre consonants provoca conseqüències fonètiques diverses. Per
sistematitzar l'estudi es té en compte els grups consonàntics següents:

oclusives: bilabials: p / b
dentals: d / t
guturals: g / k
líquides: l / r
nasal: n
sibilants: s

A partir del paradigma següent i aplicant els fenòmens corresponents, es pot deduir
la declinació de les paraules de tema en consonant.

sing. pl.
N. miles < milet-s milites
V. miles milites
Ac. militem milites
15
 G. militis < milet-ĕs militum
D. militi militibus
Abl. milite militibus

Estudiar els fenòmens esdevinguts en miles, militis.

Estudiar la declinació de tema en consonant, tenint en compte que:

oclusives: bilabials: p / b + -s > ps / bs : princeps, principis / plebs, plebis

dentals: d / t + -s > -s : pes, pedis / miles, militis ped+s>pes
guturals: g / [k = c] + -s > x : dux / ducis
líquides: l / r + -s > l / r : consul, consulis / praetor, praetoris
nasal: n (-en / -on) + -s > -en / -o : carmen, carminis / leo, leonis : leon+s>leo
sibilants: s + -s > s > mos, moris: mos+s> mos; mos+is> moris; corpus+s> corpus;
corpus+is> corporis

1. Dedueix l'enunciat dels acusatius següents: mortem - virtutem - capitem - nationem -

flumen

La QUARTA DECLINACIÓ es diu “de tema en -u” i contenen paraules de gènere masculí,
femení i neutre. El paradigma és el següent, tenint en compte que exercitus, -us és
masculí; i cornu, cornus és neutre:

sing. pl.
N. exercitus / cornu exercitus / cornua
V. exercitus / cornu exercitus / cornua
Ac. exercitum / cornu exercitus / cornua
G. exercitus / cornus exercituum / cornuum
D. exercitui / cornui exercitibus / cornibus
Abl. exercitu / cornu exercitibus / cornibus

S'ha de veure que les seves característiques queden paleses per les explicacions de la
segona i tercera declinació.

La CINQUENA DECLINACIÓ és de “tema en -e” i quasi totes les paraules són femenines. El
seu paradigma pot ser el següent:

sing. pl.
N. dies dies
V. dies dies
Ac. diem dies
G. diei dierum
D. diei diebus
Abl. die diebus

En la història de la llengua llatina, les declinacions van tendir a agrupar el seu

paradigma, de manera que la quarta i cinquena declinació aviat varen ser absorbides per
la segona i la primera declinació respectivament.
16
 Igualment, els casos van anar assimilant-se entre ells, de manera que tendien a la
forma de l'acusatiu i a un ús molt més intensiu de la preposició. Per aquesta raó, sempre
que s'estudia una evolució del llatí al romànic o en sentit invers, hem de partir o tendir a
referir-nos a la forma d'acusatiu.
Per exemple, quant a l'evolució de les desinències veiem que:
constitució < constitutionem : constitutione > constitution > constitutió
d'on es demostra que sense la forma d'acusatiu no es pot explicar la forma del cast.
“constitución” o de l'it. “constituzione”. Per a l'evolució del grup -ti- > -ci- [-si-/-qi-, -zi-
etc.] cal estudiar el fenomen fonètic de l'asibilació (J. Martí i Castell, 2001, 70-71).

1. Indentifica amb un nombre volat a quina declinació pertanyen els substantius i

adjetius el poema de Marcial X, 47 (en endecasíl·labs falecis: xx -uu- u-u-x):
per exemple: Vitam1 (primera declinació)

Vitam1 quae faciant beatiōrem3,

iucundissime Martiālis, haec sunt:
res non parta labore, sed relicta;
non ingratus ăgĕr, focus perennis;
lis numquam, toga rara, mens quieta; 5
vires ingĕnuae, salubre corpus;
prudens simplicĭtas, păres amici;
convictus facĭlis, sine arte mensa;
nox non ebria, sed solūta curis;
non tristis tŏrus, et tamen pudīcus; 10
somnus, qui faciat breves tenēbras:
quod sis, esse velis nihilque malis;
summum nec metuas diem nec optes.

Les coses que fan la vida més feliç,

estimadíssim Marcial*, són aquestes: *es tracta de l’amic del poeta, Juli Luci Marcial
una hisenda no aconseguida amb esforç, sinó heredada;
un camp no ingrat; una llar permanent;
cap pleit, poques togues, un esperit tranquil;
forçes pròpies, un cos saludable;
una senzillesa adeqüada, amics semblants;
un tracte fàcil, una taula sense artifici;
la nit no èbria, però lliure de preocupacions;
un llit no trist, però púdic;
una son que faci breus les foscors:
allò que ets, que vulguis ser-ho i no pretenguis res més;
i no temis el final del dia ni el desitgis.
(trad. pròpia)

1. Aïlla tots els substantius i expressa’ls en el nombre contrari, però mantenint el cas (no
et preocupis si queda alterat el significat del text: fixem-nos ara només en la morfologia
nominal):
exemple: Vitam -> Vitas

17
LA REDUCCIÓ DELS CASOS LLATINS

Per a una descripció de les característiques generals del llatí tardà i vulgar, D. Norberg,
Manuel practique de latin médiéval, Paris, 1968, 14-25: n'extraiem el passatge següent
(ibid. 23 -traducció pròpia al català-):

‟Al terreny de la morfologia i de la sintaxi, el llatí parlat va conèixer canvis bastant

considerables. Les fonts escrites ens permeten constatar l'inici de la crisi del neutre, el
qual va ser substituït pel masculí (vinum > vinus; hoc vinum > hic vinum); en canvi el
plural neutre en sentit col·lectiu es transformà en femení (folium > folia, it. foglia, cast.
hoja, fr. feuille [N.B. cat. fulla]) [N.B. no va afectar a neutres no-col·lectius, com ara
templa].
‟Els substantius de la 4a declinació van passar a la 2a; aquells de la 5a van passar a
la 1a (fructus, G. fructi com ara murus, muri; glacies > glacia). A partir del tipus niger,
nigra, nigrum, es comença a declinar acer, acra, acrum; pauper, paupera, pauperum.
Quan no es podia distingir entre ōs, ōris ‘boca’ i ŏs, ossis ‘os/ cast. hueso’, aquest últim
substantiu va ser reemplaçat per ossum, -i, una forma acceptada per sant Agustí (s. IV).
A l'interior de la 3a declinació, els substantius imparisil·làbics2 del tipus bos, bovis; lac,
lactis cedeixen a una tendència a l'anivellament i obtenen un nou nominatiu bovis et
lacte.
‟El sistema de casos comença a trontollar. El vocatiu està en ple declivi, reemplaçat
pel nominatiu. Les expressions preposicionals [N.B. siguin construïdes amb Ac. o Abl.],
sobre tot amb de, ad, per, cum es substitueixen cada cop amb més freqüència pel
genitiu, datiu i ablatiu. Desprès d'una preposició, es tendeix a generalitzar l'aparició de
l'acusatiu; trobem ja a les inscripcions pompeianes [N.B. és a dir, màxim de l'any 79
d.C.] a pulvinar, cum discentes suos. En singular, l'evolució dels sons finals tendeixen a
fusionar l'acusatiu i l'ablatiu: portam > porta; murum > muru; canem > cane [N.B. un
fenomen també documentat en el llatí arcaïc de Plaute i Terenci, per mitjà de la sinalifa
a travès de <m> final + vocal]. Aquestes inestabilitats es constaten també en algunes
construccions. Deixa de distingir-se amb claretat entre ubi i quo, in provincia i in
provinciam, in civitatibus i in civitates; l'acusatiu comença a fer-se servir com a CD dels
verbs uti, egere, maledicere, nocere, persuadere i d'altres, i reemplaça de vegades el
genitiu de preu (vendere aliquid decem solidos, etc.); apareix un acusatiu absolut en
comptes d'un ablatiu.

ADJECTIUS

En llatí els adjectius concorden amb el seu substantiu en gènere, nombre i cas. Atenció:
la declinació de l’adjectiu és independent del problema de la seva concordança.
Per tant, els adjectius s’han de poder expressar en el mateix nombre, gènere i cas que
el seu substantiu, raó per la qual els adjectius llatins també es declinen. L’enunciat dels
adjectius és sempre donant les formes de Nominatiu (no de Genitiu).

2
Són paraules imparisíl·labes (o bé imparisil·làbiques) aquelles que no tenen el mateix nombre de
síl·labes al Nom. que a la resta de la declinació. El cas contrari es diu ‟parasil·làbic”.

18
 Els adjectius anomenats “del primera classe” es declinen, per raons temàtiques, de
manera anàloga a la primera i segona declinació. Així tenim, el tipus que es declina per
la primera i segona (declinació), enunciat bonus, -a, -um:

sing. pl.
m. f. n. m. f. n.
N. bonus bonă bonum boni bonae bonă
V. bone bonă bonum boni bonae bonă
Ac. bonum bonam bonum bonos bonas bonă
G. boni bonae boni bonorum bonarum bonorum
D. bono bonae bono bonis bonis bonis
Abl. bono bonā bono bonis bonis bonis

També declinat per la primera i segona declinació està el tipus pulcher, -chra, -chrum,
caracteritzat pel les formes de masculí en -er (del tipus substantiu puer, -ri):

sing. pl.
m. f. n. m. f. n.
N. pulcher pulchră pulchrum pulchri pulchrae pulchră
V. pulcher pulchră pulchrum
Ac.
G.
D.
Abl.

Els adjectius anomenats “de segona classe”

Hi ha els adjectius de tema en -i, que es declinen, per raons temàtiques, amb el
paradigma de la tercera declinació. A més, en tenim de tres tipus: uns mantenen una
mateixa forma per al m. i f. i una per al n., del tipus amabilis, -e:

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. amabilis amabile amabiles amabilia
V. amabilis amabile amabiles amabilia
Ac. amabilem amabile amabiles amabilia
G. amabilis amabilis amabilium amabilium
D. amabili amabili amabilibus amabilibus
Abl. amabili amabili amabilibus amabilibus

Uns altres, com ara el tipus acer, acris, acre, que manté formes diverses per al Nom.
m. f. i n. [m. pl. acria]. I n’hi d’una sola forma per al m. f. i n., com ara felix, -cis.

Són també adjectius de segona classe alguns de tema en consonant, del tipus
prudens, prudentis (en aquests casos s’accepta l'enunciat en Nom. Gen.): es tractaria
d’un adj. de tema en -t-, declinat:

19
 sing. pl.
m. f. n. m. f. n.
N. prudens prudens prudens prudentes prudentes prudentia
V. prudens prudens prudens prudentes prudentes prudentia
Ac. prudentem prudentem prudens prudentes prudentes prudentia
G. prudentis prudentis prudentis prudentium prudentium prudentium
D. prudenti prudenti prudeni prudentibus prudentibus prudentibus
Abl. prudenti prudenti prudenti prudentibus prudentibus prudentibus

Altres exemples d’adjectius de tema en consonant serien: vetus, -eris [n. pl.: vetera;
Abl. s. vetere]; velox, -ocis [n. pl.: velocia; Abl. s.: veloci].

Suetoni, Biografia de Virgili [C. Suetonii Tanquilli Vita Vergilii] (text

adaptat)

P(ublius) VERGILIUS MARO Mantuanus parentibus modicis fuit ac

praecipue patre, quem quidam opificem figulum, plures Magi cuiusdam
viatoris initio mercennarium tradiderunt, egregieque substantiae silvis
coemendis et apibus curandis auxisse reculam. Natus est Gn(eo) Pompeio
Magno M(arco) Licinio Crasso primum consulibus Iduum Octobrium die in
pago qui Andes dicitur et abest a Mantua non procul. Praegnans eo mater
somniavit enixam se laureum ramum, quem contactu terrae coaluisse et
excrevisse ilico in speciem maturae arboris refertaeque variis pomis et
floribus, ac sequenti luce cum marito rus propinquum petens ex itinere
devertit atque in subiecta fossa partu levata est. Ferunt infantem ut sit editus
neque vagisse et adeo miti vultu fuisse, ut haud dubiam spem prosperioris
geniturae iam tum daret. Et accessit aliud praesagium, siquidem virga
populea more regionis in puerperiis eodem statim loco depacta ita brevi
evaluit tempore, ut multo ante satas populos adaequavisset, quae arbor
Vergilii ex eo dicta atque etiam consecrata est summa gravidarum ac fetarum
religione suscipientium ibi et solventium vota.
Initia aetatis Cremonae egit usque ad virilem togam, quam XV anno natali
suo accepit iisdem illis consulibus iterum duobus, quibus erat natus,
evenitque ut eo ipso die Lucretius poeta decederet. Sed Vergilius a Cremona
Mediolanum et inde paulo post transiit in urbem. Corpore et statura fuit
grandi, aquilo colore, facie rusticana, valetudine varia; nam plerumque a
stomacho et a faucibus ac dolore capitis laborabat, sanguinem etiam saepe
reiecit.

1. Llegeix el text, intentant pronunciar-lo correctament (repàs de prosòdia llatina).

2. Identifica cinc paraules que es pronuncien com a esdruíxoles.

3. Confecciona un llistat dels adjectius del text, indicant el substantiu amb el qual
concorden i describint la concordança (gènere, nombre i cas).
per exemple: Mantuanus: P(ublius) VERGILIUS MARO Mantuanus – Nom.
sign. m.
modicis: parentibus modicis – Abl. pl. m.

4. Tradueix les frases següents, resultat de l’adaptació del text:

20
P(UBLIUS) VERGILIUS MARO MANTUANUS PARENTIBUS MODICIS FUIT

adaptació) P(ublius) VERGILIUS MARO Mantuanus habuit parentes modicos

AC PRAECIPUE PATRE, QUEM QUIDAM OPIFICEM FIGULUM, PLURES MAGI CUIUSDAM

VIATORIS INITIO MERCENNARIUM TRADIDERUNT, EGREGIEQUE SUBSTANTIAE SILVIS
COEMENDIS ET APIBUS CURANDIS AUXISSE RECULAM.

1) Vergilii pater fuit praecipue modicus

2) Plures tradiderunt quod pater Vergilii fuit opifex figulus.

3) Plures tradiderunt quod pater Vergilii fuit initio mercennarius cuiusdam viatoris
Magi

4) Plures tradiderunt quod pater Vergilii auxit egregiae substantiae reculam silvis
coemendis et apibus curandis

NATUS EST GN. POMPEIO MAGNO M. LICINIO CRASSO PRIMUM CONSULIBUS IDUUM
OCTOBRIUM DIE IN PAGO QUI ANDES DICITUR ET ABEST A MANTUA NON PROCUL.

1) Vergilius natus est sub Gneo Compeio Magno et Marco Licinio Craso
consulibus

2) Vergilius natus est iduum Octobrium die

3) Vergilius natus est in pago qui Andes dicitur

4) Pagus qui Andes dicitur abest a Mantua non procul.

Observacions gramaticals:
* Igual que en català o castellà, en llatí l’atribut concerta amb el substantiu subjecte
(en gènere, nombre i cas): p. ex. pater fuit modicus
* El llatí presenta en general un ordre de les paraules diferent respecte al cat. o
cast., tendint a col·locar el verb en posició final. Però l’ordre de les paraules no
altera la seva sintaxi: p. ex. pater Vergilii = Vergilii pater

21
PREPOSICIONS LLATINES

El llatí fa ús de les preposicions quan vol especificar certs matisos sobre el

sintagma circumstancial. De fet, l’ús de les preposicions es va estenent en la
història de la llengua llatina; però ja era enormement present als textos clàssics.
Bàsicament, en llatí hi ha preposicions que regeixen el cas Acusatiu o Ablatiu, i
també unes poques que poden expressar-se en un dels dos casos, però aportant
matisos diversos. Cal observar, a més, que de vegades les preposicions es poden
traduir com adverbis en cat. o cast., de manera que també es veu en llatí la
proximitat entre preposició i adverbi.

Preposicions d’Acusatiu:

ad: ‘a’, ‘per a’. Amb expressions de gerundiu indiquen finalitat: aqua ad
bibendum: ‘aigua per beure’ ad domum
adversus: ‘contra’ adversus enemicos
ante: ‘davant’
apud: ‘junt’, a casa de’, ‘a les obres de’
circa / circum: ‘al voltant’
contra: ‘en contra de’
erga: ‘cap a’
extra: ‘fora’
infra: ‘sota’
inter: ‘entre’
intra: ‘dins de’
iuxta: ‘proper a’, ‘segons’
ob: ‘a causa de’, ‘per motiu de’
per: ‘a través de’
post: ‘desprès de’
praeter: ‘a més de’
prope: ‘aprop de’
secundum: ‘segons’
trans: ‘a l’altre banda de’
ultra: ‘més enllà de’
versus: ‘en direcció de’

Preposicions d’Ablatiu:
a / ab: ‘de’, ‘des de’ (també construeix el compl. règim de la veu passiva: ‘per’)
absque: ‘sense’ a Barcino - ab + vocal
coram: ‘en presència de’
cum: ‘amb’
de: ‘sobre’ (= angl. about)
e / ex: ‘de’, ‘a partir de’
prae: ‘davant’ ‘en comparació amb’
pro: ‘per’ ‘davant de’ ‘a favor de’
sine: ‘sense’

Preposicions d’Acusatiu o Ablatiu. En aquest cas, aquestes preposicions indiquen

direcció de moviment:

22
in + Ac: ‘cap a’ (sentit de direcció); ‘en contra de’
in + Abl: ‘a’ ‘dintre de’

sub + Ac: ‘cap a baix’

sub + Abl: ‘sota’

super + Ac: ‘cap a dalt’

super + Abl: ‘sobre’

in - intus (compartiu) - interior - intimus

iuventus

1. Aïlla els sintagmes preposicionals del text anterior i tradueix-los al català o

castellà.
Per exemple: in pago ‘a un poblet’

LA CONJUGACIÓ LLATINA (VEU ACTIVA)

Característiques generals de la conjugació llatina.

Com les nostres llengües, el llatí clàssic un sistema verbal força estable, amb poques
irregularitats. Es dóna que algunes característiques aparentment irregulars en realitat
obeeixen a explicacions fonètiques i morfològiques de caire general.
En llatí hi ha quatre conjugacions, per a l'estudi de les quals es poden acceptar els
paradigmes següents:

1. amo
2. habeo
3. rego
4. audio

Els verbs llatins s'han de buscar al diccionari entrant per la primera persona del
singular d'indicatiu del verb (no per l'infinitiu, com als diccionaris de les llengües
modernes). Així hem de buscar amo, habeo, rego, audio, davant els quals els
diccionaris indiquen amb un nombre la conjugació a la qual pertanyen.

Per tal de sistematitzar l'estudi del paradigma verbal, cal partir de la idea que el verb
llatí es distribueix en dues nocions: si l'acció és acabada (tema de perfecte o perfectum,
és a dir pretèrit perfet, pretèrit plusquamperfet, futur perfet) o si l'acció no és acabada o
s'està portant a terme (tema de no-perfecte o infectum, que inclou el present i les formes
d'imperfet i de futur imperfet). Això tant a l'indicatiu (mode reial) com al subjuntiu
(mode hipotètic).
Per tant, cal veure que les conjugacions es caracteritzen per disposar de l'anomenat
“tema de perfet”, per indicar la noció de l'acció del verb:

per-fectum (v. facio)

aspecte verbal : situació en el temps

23
tema de no-perfet tema de perfet

1. am- am[a]-v-
2. habe- hab-u-
3. reg- rex-
4. audi- audi-v-

A partir d'aquest dos temes, els verbs també adquireixen unes desinències de perfecte
per a les formes de perfecte:

tema de no-perfet tema de perfet

1a sing. -o -i
2a sing. -s -isti
3a sing. -t -it
1a pl. -mus -imus
2a pl. -tis -istis
3a. pl. -nt -erunt / -ere

Com que le present és un ‟tema pur de no-perfecte” i també el pretèrit perfet és un

‟tema pur de perfecte”, ja podem deduir les formes d'aquests dos temps verbals:

present d'indicatiu:

1.amo 2.habeo 3.rego 4.audio

amas habes regis audis
amat habet regit audit
amāmus habēmus regǐmus audīmus
amātis habētis regǐtis audītis
amant habent regunt audiunt

pretèrit perfet d'indicatiu (completa la sèrie):

1.amāvi 2. habui 3. rexi 4.audivi

amavisti habuisti rexisti audivisti
amāvit
amavǐmus
amavistis
amavērunt/amavēre

Pel que fa a les característiques del tema de no-perfecte, es pot estudiar el quadre
següent, d'on es deduiran les formes corresponents:

Present:
R + desinències (des.): am-o - habe-o

= ego (jo) : estimo jo/yo

Pretèrit imperfet:

24
Arrel (R) + bā + desinències (des.): am[a]-ba-m, amabas... amabant; habebam,
habebas...; audiebam, audiebas... audiebant.

amabāmus

Futur imperfet:

1.2. R + b + des. de futur: amabo, amabis...amabunt; habebo, habebis... habebunt.

3.4 R + des. de futur: regam, reges... regent; audiam, audies... audient.

Pel que fa a les formes de no-perfet, cal partir del tema de perfet més els morfemes
característics de temps:

Pretèrit perfet:

1. amav-Ø-i...;

Pretèrit plusquamperfet:

Tema de perfet + era- des.: amaveram, amaveras... amaverunt; habueram... habuerant;

rexeram... rexerant; audiveram... audiverant.

Futur perfet:

Tema de perfet + ero/i - des.: amavero, amaveris... amaverint; habuero, habueris...

habuerint; rexero... rexerint; audivero... audiverint.

Vistos els paradigmes de les quatre conjugacions per a l'indicatiu, cal entendre que
molts altres verbs semblen irregulars, però es poden explicar les seves característiques
amb nocions generals. Entre les quals, destaquem les següents:

* el verb sum té com arrel simplement *s-; però alterna durant la conjugació el
vocalisme en grau Ø (com ara: s-[u]-m) o en grau ple (com ara es-t). s-u-m - esp-es
* sobre el verb sum actua un fenomen fonètic molt comú anomenat ‟rotacisme” (canvi
de la -s- intervocàlica en -r-: com ara en cast. amara, amase). El pateix quan la seva
arrel *s- en grau ple es troba entre vocals per l'adicció de les desinències. Així, el
pretèrit imperfet: eram < es-a-m pel fenomen del rotacisme.
amav-eram - amav-ero

Amb aquestes dues característiques, s'entenen millor la major part de les

característiques del verb sum:

Present Imperfet Futur

sum eram ero
es eras eris
est erat erit

sumus eramus erimus

estis eratis eritis
sunt erant erunt

25
,i

*fu- < *bhu- fusis (natura) - to be

Pel que fa a les formes de perfet, cal veure que el tema és fu-. Per aquesta raó, el verb
sum és un verb compost etimològicament de diverses arrels (*s- i *fu-), cosa que és una
irregularitat tot i que també es dona en altres verbs (veure a continuació). Per aquest
motiu, les seves formes de perfet són les següents:

Pretèrit perfet Pretèrit pluscuamperfet Futur perfet

fui fueram fuero
fuisti fueras fueris
fuit fuerat fuerit
fuimus fueramus fuerimus
fuistis fueratis fueritis
fuerunt (fuere) fuerant fuerint

* Altres verbs llatins compostos de més d'una arrel (en cast. anomenats sovint,
‟polirrizos”) són els següents: fero, tuli; eo, ivi; volo, volui (i els seus compostos malo,
nolo) (inf. velle); edo, edi (inf. esse) i alguns pocs altres.

* Alguns verbs caracteritzen les formes de perfet amb una alternància vocàlica plena a
l'arrel: així: facio, feci; capio, cepi.

* Altres verbs redupliquen l'arrel al perfet: do, dedi; pario, peperi.

Els verbs llatins s'anuncien al complet indicant les formes següents: 1a sing. pres.
ind. - 2a sing. pres. ind - infinitiu present - 1a sing. perf. - supí: tipus: amo, amas,
amare, amavi, amatum. D'aquesta manera es té tota la informació necessària per
conjugar-ho en qualsevol de les seves formes.

1. Identifica amb creuetes les formes verbals següents, indicant en la primera columna
el verb i la seva conjugació:

conj. v. persona nombre temps verbal

1r 2a 3a sing. pl. pres. p.imperf. fut. p. fut. p.
imperf. perf. perf. plusq.
2.habeo habebam x x x
rego
audiam
audimus
reximus
rexeram
habuerunt
habuere

26
 fuisti
audiebant
regent
habuerint
rexerunt
audivisti
audiunt
habes
habuerant
rexere

Gai, Primer comentari a les lleis [Gaii Institutionum commentarius primus, II,
8-III, 9-11]

[II. De iuris divisione.] 8. Omne autem ius, quo utimur, vel ad personas
pertinet vel ad res vel ad actiones. Sed prius videamus de personis.

[III. De condicione hominum.] 9. Et quidem summa divisio de iure

personarum haec est, quod omnes homines aut liberi sunt aut servi. 10. Rursus
liberorum hominum alii ingenui sunt, alii libertini. 11. Ingenui sunt, qui liberi
nati sunt; libertini, qui ex iusta servitute manumissi sunt.

Codex Iustinianus, liber I, tit. II (partim):

DE IURE NATURALI, GENTIUM ET CIVILI. Ius naturale est quod natura

omnia animalia docuit. nam ius istud non humani generis proprium est, sed
omnium animalium, quae in caelo, quae in terra, quae in mari nascuntur.

1. Indica les formes verbals no estudiades (no explicables com a formes d’indicatiu o en
veu activa).

2. Tradueix les versions adaptades de les frases del text següents:

OMNE AUTEM IUS, QUO UTIMUR, VEL AD PERSONAS PERTINET VEL AD RES VEL AD
ACTIONES.

adaptació) omne ius pertinet ad personas vel ad res vel ad actiones

ET QUIDEM SUMMA DIVISIO DE IURE PERSONARUM HAEC EST, QUOD OMNES HOMINES
AUT LIBERI SUNT AUT SERVI.

adaptació) Haec est summa divisio de iure personarum: homines sunt liberi aut
servi.

RURSUS LIBERORUM HOMINUM ALII INGENUI SUNT, ALII LIBERTINI.

adaptació) Alii homines sunt liberi, alii (homines sunt) libertini.

27
INGENUISUNT, QUI LIBERI NATI SUNT; LIBERTINI, QUI EX IUSTA SERVITUTE
MANUMISSI SUNT.

adaptació) (Homines) ingenui sunt qui liberi nati sunt; (homines) libertini sunt qui
manumissi sunt ex iusta servitute.

DE IURE NATURALI, GENTIUM ET CIVILI.

(no cal adaptació)

IUSNATURALE EST QUOD NATURA OMNIA ANIMALIA DOCUIT. NAM IUS ISTUD NON
HUMANI GENERIS PROPRIUM EST, SED OMNIUM ANIMALIUM, QUAE IN CAELO, QUAE IN
TERRA, QUAE IN MARI NASCUNTUR.

adaptació) natura docuit ius naturale omnibus animalibus. Ius non est proprium
humani generis, sed omnium animalium.

EL PARTICIPI

Els participis de present són adjectius verbals de tema en -t-, amb desinències iguals per
al masculí i femení: amans, -ntis. La forma en neutre adquireix desinències dels temes
en -i: amantium, -ntia.

-NT-: amans - amantis : dominus amans, domina amans, templum amans || G. pl.
amantium

Els participis de passat (perfecte passiu) es declinen per la primera i segona

declinació: amatus ,-a, -um.
-T- : amatus, -a, -um : dominus amatus, domina amata, templum amatum

amatus + sum: v.passiva

el nen estimat creix feliç - puer amatus crescit felix

puer amans crescit felix
puer amaturus crescit felix

amant = que és estimat || amans = qui amat/quae/quod

Els participis de futur es declinen per la primera i segona declinació: amaturus ,-a, -
um.

-TUR- : amaturus, -a, -um

nasciturus

28
1. Completa:

v. part. concordància
amo amans, -ntis + Petrus = Petrus amans
amo amatus, -a, -um + Mariae = Mariae amatae
amo amaturus, -a, -um + Arabes = Arabes amaturi; Arabes
amaturos
habeo habiturus, -a, - + causis = causis habituris
um
destruo = templa destructa
morior = omnibus morituris
poenito = causam poenitentem
cognosco = magistrorum cognoscentium
loquor = lingua loquens
sum = siglorum futurorum
habeo = omnia habentia

fu-TUR-orum : v. sum
futurus

Cal recordar, a més, que el participi passat + v. sum forma les formes passives de
perfecte: per exemple: amatus sum: ‘sóc estimat’; amatus eram ‘havia estat estimat’;
amatus ero ‘hauré estat estimat’.

També és important la construcció del sintagma anomenat “ablatiu absolut”,

construït per un substantiu en Ablatiu + participi concertat (en Ablatiu); a més, mai
porta preposició. Aquestes construccions adquireixen un significat “absolut”, és a dir,
l’acció recollida és acabada. Podem ser traduïts igualment com una forma temporal:
per exemple: sole occidente: ‘quan el sol es pon’ ‘en sortir el sol (en present)’; militibus
interfectis: ‘(un cop) morts els soldats’, ‘quan els soldats varen morir’.
occidens : cat. occident : occido 'caure, morir'
oriens: v. orior 'sortir, aixecar-se'

Les formes de participi poden resultar equivalents a expressions de relatiu, igualment

com en cat. o cast, del tipus: els habitants = els qui habiten : habitantes = qui habitant.
Aquesta equivalència s’estudia, però, desprès de conèixer la construcció de relatiu en
llatí.

1. Completa les concertacions:

Plato sapi____
nautae navigant__
gladiatores moritur______ (te salutant)
hominibus capt_____
amantissimus amat______

29
Graecia capt _____
his dict____
Homini nihil agent____ dies est longus.
Rex vulnerat____ cecidit.

2. Tradueix:

Regem vulneratum hostes ceperunt :

Rege vulnerato, omnes fugerunt :
Sole oriente, agricolae finierunt labores suas :
Sol oriens, agricolae finiunt labores suas :
Me praesente, Cato sermonem in senatu pronunciavit :
Signo dato, omnes currunt per silvas :

Tàcit, Annales I, 2:
Tiberii Gaique et Claudii ac Neronis res florentibus ipsis ob metum falsae,
postquam occiderant, recentibus odiis compositae sunt. inde consilium mihi pauca
de Augusto et extrema tradere, mox Tiberii principatum et cetera, sine ira et
studio, quorum causas procul habeo.
Postquam Bruto et Cassio caesis nulla iam publica arma, Pompeius apud
Siciliam oppressus exutoque Lepido, interfecto Antonio ne Iulianis quidem
partibus nisi Caesar dux reliquus, posito triumviri nomine consulem se ferens et
ad tuendam plebem tribunicio iure contentum, ubi militem donis, populum
annona, cunctos dulcedine otii pellexit, insurgere paulatim, munia senatus
magistratuum legum in se trahere, nullo adversante, cum ferocissimi per acies aut
proscriptione cecidissent, ceteri nobilium, quanto quis servitio promptior, opibus
et honoribus extollerentur ac novis ex rebus aucti tuta et praesentia quam vetera et
periculosa mallent. neque provinciae illum rerum statum abnuebant, suspecto
senatus populique imperio ob certamina potentium et avaritiam magistratuum,
invalido legum auxilio quae vi ambitu postremo pecunia turbabantur.

1. Tradueix les frases ara adaptades del text:

TIBERII GAIQUE ET CLAUDII AC NERONIS RES FLORENTIBUS IPSIS OB METUM FALSAE,

POSTQUAM OCCIDERANT, RECENTIBUS ODIIS COMPOSITAE SUNT.

adaptació) Tiberii/de Tiberio et Gai et Claudii et Neronis res compositae sunt falsae ob
metum ipsis; (sed) postquam occiderant, compositae sunt odiis recentibus.

Nota: res compositae: = obres de tipus historiogràfic: biographia - vitae - historia - res
gestae/res compositae

30
POSTQUAM BRUTO ET CASSIO CAESIS NULLA IAM PUBLICA ARMA,

adaptació) nulla publica arma fuerunt, Bruto et Cassio caesis,

Nota: caesis: part. pas. caedo: 'caure, morir'

POMPEIUS APUD SICILIAM OPPRESSUS (FUIT/EST)

sense adaptació)

EXUTOQUE LEPIDO, INTERFECTO ANTONIO NE IULIANIS QUIDEM PARTIBUS NISI CAESAR

DUX RELIQUUS,

adaptació) et exuto Lepido, interfecto Antonio, Iulianis partibus interfectis, Caesar

reliquus est dux

POSITO TRIUMVIRI NOMINE CONSULEM SE FERENS

adaptació) Caesar (Augustus) se ferens consulem, posito nomine triumviri,

ET AD TUENDAM PLEBEM TRIBUNICIO IURE CONTENTUM,

adaptació) Caesar se ferens contentum ad tuendam plebem tribunicio iure

UBI MILITEM DONIS, POPULUM ANNONA, CUNCTOS DULCEDINE OTII PELLEXIT,

adaptació) Caesar pellexit militem donis, populum annona, cunctos dulcedine otii

INSURGERE PAULATIM, MUNIA SENATUS MAGISTRATUUM LEGUM IN SE TRAHERE, NULLO

ADVERSANTE,

(adaptació) Caesar insurgit paulatim trahendo in se munia senatus, magistratuum legum

nullo adversante

SINTAXI DE L’ADJECTIU. GRAUS COMPARATIUS I SUPERLATIU

Fins ara hem revisat les declinacions dels adjectius, però en el seu grau positiu: és a dir,
altus, -a, um = ‘alt, alta, alt’; brevis, -e: ‘breu’. En canvi, les formes comparatives i
superaltives de l’adjectiu adquireixen en llatí una morfologia particular: altior, -ius:
‘més alt, més alta’; altissimus, -a,- um ‘el/la/allò més alt’.

31
 L’adjectiu en grau comparatiu té dues desinències: una per al masculí i femení (-ior, -
iōris) i una per al neutre (-ius, -ōris), i es declina com un tema en -i:

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. altior altius altiōres altiōra
V. altior altius altiōres altiōra
Ac. altiōrem altius altiōres altiōra
G. altiōris altiōris altiōrum altiōrum
D. altiōri altiōri altiōribus altiōribus
Abl. altiōre altiōre altiōribus altiōribus

L’adjectiu en grau superlatiu es declina com els de la 1a i 2a declinació: amplissimus,

-a, -um.

Al quadre següent, però, es recullen quatre casos irregulars en la formació dels

comparatius i superlatius:

positiu comparatiu superlatiu

bonus, -a, -um melior, -ius optimus, -a, -um
malus, -a, -um peior, -ius pessimus, -a, -um
parvus, -a, -um minor, minus minimus, -a, -um
magnus, -a, -um maior, -ius maximus, -a, -um

1. Completa:

Positiu singular plural

N. Ac. G. D. Abl. N. Ac. G. D. Abl.
altus, -a, -um altiorem x
fortis, -e fortius
prudens, - prudentiore
ntis
pulcher, - pulchriorum
chra, -chum
bonus, -a, - meliori
um
parvus, -a, - minore
um
magnus, -a, maiorum
-um
bonus, -a, - melius
um

Recorda que l'adjectiu en grau comparatiu o superlatiu concerta amb el seu

substantiu igual que el grau positiu, és a dir, en gènere, nombre i cas. Per exemple: puer
altus ‘el nen alt’; puer altior ‘el nen (és) més alt (que...)’; puer altissimus ‘el nen més alt

32
(de tots)’; templum altum ‘el temple alt’; templum altius ‘el temple (és) més alt (que...)’;
templum altissimum ‘el temple més alt (de tots)’.

En la majoria de casos, trobarem expressat l’adjectiu en grau comparatiu dintre d’una

sintaxi d’oració comparativa, del tipus “la nena és més alta que el nen”: puella altior
quam puer (est) o bé puella altior puero (est).
En llatí, doncs, hi ha dues maneres de construir el comparatiu:

I terme de la comparació + quam + II terme de la comparació en el mateix cas que

l'anterior:
Petrus melior quam Marius
En Pere és millor que en Mario

I terme de la comparació + Ø + II terme de la comparació en Abl.:

Petrus melior Mario
En Pere és millor que en Mario

2. Tansforma amb quam o sense les frases comparatives següents i tradueix-les:

Maria est Marco fortior. ---

Haec verba sunt Varronis, hominis doctioris quam Claudii. ---

Caesar felicior quam Pompeius. ---

3. Completa:

Optim_____ sororis.
Humanissimis dolor______
Strenu_____ nautam.
Gravior_____ simulacra.
Celer______ exercitui.
Prior_____ quaestionibus.
Opulentissim_____ aciem.
Maior_____ auctoritate.

4. Tradueix els passatges següents:

Galli erant fortes; Carthaginienses Gallis erant fortiores; Romani autem omnium erant
fortissimi.

33
Claudia sagacissima erat et numquam sapientior mulier Romae* fuit. Scripta sua
meliores orationibus Ciceronis, versibus Vergilii et dramatibus Plauti. Mens Claudiae
clarior quam Platonis et os suum dabat consilia utiliora quam Catonis. Pulchritudo
Claudiae maxima, oculi sui plus quam Sol lucebant.
[*N.B. Romae: loc. = in Roma]

Plato sapientissimus Graecorum; Cicero Romanorum. Philosophi Graeci antiquiores

Romanis, sed Latini sapientes subtiliores in materia politica fuerunt. Non fuit in Graecia
materies iuridica altior quam in Italia, ius nam Romanum extensius quam Graecum.

5. Detecta les errades i proposa la forma correcta:

Arbores umbram habent longiores quam altitudinem suam.

Umbra altioris arboris longius erit.

Umbra arboris altissimi longa quam turris est.

Umbra arboris altissimi longior turris est.

Homines numquam aedificaverunt turres altiores quam arboribus.

6. Lectura:

1. Cic., Cat. I, 3: Fuit, fuit ista quondam in hac re publica virtus, ut viri fortes acrioribus
suppliciis civem perniciosum quam acerbissimum hostem coercerent.

2. Cic., Cat. I, 6: Luce sunt clariora nobis tua consilia omnia.

3. Isid. Etim. I, 7, 27: [27] Secunda pars nominis conparatio. Conparatio dicta quia ex
alterius conparatione alterum praefert. Cuius gradus tres sunt: positivus, conparativus,
[et] superlativus. Positivus dictus quia primus ponitur in conparationis gradu, ut
"doctus". Conparativus ab eo, quod conparatus positivo praefertur illi, ut "doctior’; plus
enim novit quam doctus. Superlativus eo, quod conparativo superferatur, ut
"doctissimus’; plus enim scit quam doctior.

4. Hor. Carm. III, 30, 1-2:

Exegi monumentum aere perennius
regalique situ Pyramidum altius

En llatí, algunes preposicions o adverbis van adoptar formes de comparatiu o

superlatiu, de manera que (potser ja sense plena conciència etimològica) han arribat
construïts a les llengües romàniques de manera plena. Al diccionari etimològic
d’Ernout-Meillet, veiem alguns exemples:

34
 La preposició in ‘dintre’ explica etimològicament l’adverbi intus ‘adins’. A partir de
la forma adverbial intus aparegué la forma de comparatiu interior (‘interior’,
etimològicament ‘més endins’) i la forma de superlatiu intĭmus (‘íntim’,
etimològicament ‘el més adintre prossible’).
El mateix passa, per exemple a partir de la prep. i adv. ante, amb anterior (que arribà
a substituir la forma preferent clàssica prius i priusquam), que no tingué forma de
superlatiu, però sí el derivat substantiu anteritas i anterioritas. A partir de la prep. i adv.
post es forma posterior, amb la forma de superlatiu postrēmus. A partir de posterior
aparegué el substantiu posteritas i posterioritas.

PRONOMS PERSONALS

El pronom personal de tercera persona és dit en llatí a travès dels pronoms

demostratius. En canvi, sí que disposa de la forma de reflexiu, excepte per al Nominatiu
(ja que és inconcebible).
La sintaxi llatina requereix que el pronom personal es pugui declinar, ja que en
algunes construccions el sujecte s’expressa en Acusatiu (veure les oracions d’infinitiu),
o bé l’acció recau de manera indirecta o circumstancial sobre el subjete: ‘per a mi, amb
mi’. En canvi, és freqüent que no s’utilitzi la forma de Nominatiu en les construccions
gramaticals, a no ser que es vulgui remarcar la persona de l’acció. És similar al l’ús del
cat. i del cast. amb les frases llegeixo un llibre / jo llegeixo un llibre || llegeixes / tu
llegeixes, etc.
Les formes de Genitiu plural nostrum, vestrum s’utilitzen en sentit partitiu ‘de entre
nosaltres’; i nostri, vestri com a formes de possessiu: ‘de nosaltres, nostre’.

singular plural
1a pers. 2a pers. 3a pers. 1a pers. 2a pers. 3a pers.
reflexiu –
reflexiu
N. ego tu ----- nos vos -----
Ac. me te se nos vos se
G. mei tui sui nostrum/nostri vestrum/vestri sui
D. mihi tibi sibi nobis vobis sibi
Abl. me(cum) te(cum) se(cum) nobis(cum) vobis(cum) se

El pronom reflexiu se pot aparèixer reduplicat sese, però es tradueix sense cap matís
diferencial.
Les formes de pronom personal poden aparèixer reforçades amb el sufix -met
(egomet, tibimet, etc.) que volia donar èmfasi al pronom, de manera que admet la
traducció egomet: ‘jo mateix’, tibimet ‘per a tu mateix’. Aquest ús emfàtic també es pot
trobar amb l’acompanyament d’un pronom demostratiu, especialment ipse, -a, -um: del
tius ego ipse ‘jo mateix, en persona’; mihi ipsi noceo ‘em perjudico a mi mateix’.

Històricament el llatí va tendir a reduir l’ús del pronom personal a la forma de

Nominatiu ego per a la funció de subjecte (que etimològicament explica les formes cat.
jo, cast. yo) i la forma me per a la resta de complements. La gramaticalització de la
llengua va evitar l’extensió de la forma ego a la resta de funcions; però ja en llatí vulgar

35
trobem el fenomen de reducció que encara es viu a la llengua parlada, del tipus: jo em
sembla que... (sic) en comptes de a mi em sembla que...

PRONOMS DEMOSTRATIUS

Per al pronom personal de tercera persona (ell/ella, ells/elles) es fan servir els pronoms
demostratius. Depenent del grau de proximitat amb el subjecte, van aparèixer diversos
pronoms demostratius, com ara en cat. aquest, aquell; cast. este, ese, aquel.
La característica general dels pronoms (també els indefinits, relatius, interrogatius) és
la formació del Genitiu sing. en -īus i el Datiu sing. en –ī, per als tres gèneres:

Pronom demostratiu anafòric al referent (referent ja dit anteriorment):

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. is ea id ei/ii eae ea
Ac. eum eam id eos eas ea
G. eius eorum earum eorum
D. ei eis eis eis
Abl. eo ea eo eis eis eis

i/e: ei > ii > i

eis > iis > is

is + dem
idem 'el mateix'

Le formes alternatives ei / ii són etimològiques, però van conviure en llatí clàssic.

Aquest pronom té una forma enfàtica amb el sufix indeclinable -dem: Pronom
demostratiu anafòric enfàtic al referent (completa la sèrie):

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. idem eadem idem eidem/iidem eaedem eadem
Ac. eundem eandem idem eosdem
G. eiusdem eorundem
D. eisdem
Abl.

Igualment, existeix el pronom demostratiu enfàtic ‘(jo) mateix, (aquest) mateix’:

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. ipse ipsa ipsum ipsi ipsae ipsa
Ac. ipsum ipsam ipsum ipsos ipsas ipsa
G. ipsīus ipsōrum ipsārum ipsōrum
D. ipsi ipsis ipsis ipsis

36
Abl. ipso ipsa ipsis ipsis ipsis ipsis

Nota: (ego) amo te ipsum/te ipsam

ego ipse / ego ipsa vidi eadem ...

Pronom demostratiu amb proximitat inmediata al referent, deíctic (completa la sèrie):

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. hic haec hoc hī hae haec
Ac. hunc hanc hoc has
G. huius horum
D. huic
Abl. hoc hiis/hīs

La forma llatina hic també pot ser un adverbi de lloc: ‘aquí’, com a l’expressió hic et
nunc: ‘aquí i ara’.
De la forma llatina hoc deriva la forma oc (l’afirmatiu ‘sí’) a algunes formes de la
Gàl·lia.

Pronom demostratiu amb molta proximitat al referent (completa la sèrie):

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. iste ista istud isti istae ista
Ac.
G.
D.
Abl.

D’aquesta forma iste prové directament la forma del cast. este.

El català aquest s’explica a partir del reforç prefixat eccu iste, que fa servir una forma
adverbial poc freqüent en llatí clàssic ecce i eccu ‘vet aquí’. En canvi les formes del cat.
aquell prové del pronom eccu-ille.

ecce homo : ecce iste > aquest

Pronom demostratiu amb menys proximitat amb el referent (completa la sèrie):

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. ille illa illud illi illae illa
Ac.
G.

37
D.
Abl.

És obviament la forma etimològica de l’article del cat. i cast. el, la (lo). Aquesta
evolució del pronom > article demostra també que els pronoms van anant perdent el seu
valor etimològic, raó per la qual també van aparèixer formes que els “reafirmaven”,
com ara el citat ecce ille. La forma nosaltes, vosaltes del cat. és un cas similar, a partir
de la forma reforçada nos alios / nos alteros > nosaltres; vos alios / vos alteros:
vosaltres.

1. Completa:

singular plural
N. Ac. G. D. Abl. N. Ac. G. D. Abl.
eidem x
ipsorum
ista
ipsos
eis
eisdem
eadem
illis

2. Lectura

Isidor de Sevilla, Etym. I, 8, 1-5: VIII. DE PRONOMINE. [1] Pronomen dictum, quia
pro vice nominis ponitur, ne fastidium faciat nomen ipsud dum iteratur. Nam cum
dicimus, "Vergilius scripsit Bucolica" addimus pronomen, "ipse scripsit Georgica’;
sicque varietas significationis et fastidium tollit et ornatum inducit. [2] Pronomina
autem aut finita sunt, aut infinita. Finita pronomina dicta eo, quod definiunt certam
personam, ut "ego’; me enim statim intelligis. Infinita dicuntur, quia non sunt certae
personae. De absentibus enim dicitur et incertis, ut "quis" "quae" "quod" minus quam
finita appellantur quia commemorationem faciunt notae personae, ut "ipse" "iste"
certum est enim de quo dicitur. [3] Possessiva vocantur eo, quod aliquid nos possidere
ostendunt. Nam dum dico "meus" "tuus" definio aliquid meum esse, vel tuum. Relativa
dicuntur, quia ad interrogationem referuntur, ut "quis est?’ respondetur, "is est"
Demonstrativa, eo quod habent demonstrandi significationem. Aliquem enim
praesentem his demonstramus, ut "hic" "haec" "hoc’: quae tria et articuli nominantur.
[4] Articuli autem dicti, quod nominibus artantur, id est conligantur, cum dicimus "hic
orator" Inter articulum autem et pronomen hoc interest, quod articulus tunc est, quum
nomini coniungitur, ut "hic sapiens" Cum vero non coniungitur, demonstrativum
pronomen est, ut "hic et haec et hoc" [5] Omnia autem pronomina aut primogenia sunt
aut deductiva. Primogenia dicta sunt quia aliunde originem non trahunt. Haec viginti et

38
unum sunt. Finita tria: "ego" "tu" "ille" Infinita septem: "quis" "qualis" "talis" "quantus"
"tantus" "quotus" "totus" Minus quam finita sex: "iste" "ipse" "hic" "is" "idem" "sui"
Possessiva quinque: "meus" "tuus" "suus" "noster" "vester". Reliqua autem deductiva
dicuntur, quia ex istis deducta atque conposita existunt, ut "quispiam" "aliquis" et
reliqua.

3. Ciceró, Discurs contra Catilina (Oratio in Catilinam), I, 3 i 9:

[3] O tempora, o mores! Senatus haec intellegit. Consul videt; hic tamen vivit.

hic: per l’ús d’aquesta forma de pronom per adreçar-se a Catilina es pot interpretar que Catilina és present
durant el discurs de Ciceró, de manera que ara és assenyalat amb el dit quan pronuncia aquesta paraula
(funció deíctica).

[9] O di inmortales! ubinam gentium sumus? in qua urbe vivimus? quam rem publicam
habemus? Hic, hic sunt in nostro numero, patres conscripti, in hoc orbis terrae
sanctissimo gravissimoque consilio, qui de nostro omnium interitu, qui de huius urbis
atque adeo de orbis terrarum exitio cogitent!

Nota: hic : adv 'aquí' : hic et nunc 'aquí i ara'

Hic, hic sunt in nostro numero: observa que la forma hic (iterada retòricament) no pot ser el subjecte de
sunt (ja que hic no és una forma de Nom. pl.); és, per tant, la forma esmentada d’adverbi de lloc: ‘Aquí,
aquí estan entre nosaltres...’

Pronoms possessius

És fàcil deduir la forma dels pronoms possessius:

meus, mea, meum. Cal observar que només aquest té un Vocatiu mi
tuus, tua, tuum
suus, sua, suum
noster, nostra, nostrum
vester, vestra, vestrum
(per a la tercera persona del plural, podem trobar les formes de plural de suus, -a, -um; i
la seva expressió a través de ei, eae, ea).

Però el possessiu s’utiliza normalment quan cal especificar el possessor, ja que

habitualment el context ho indica: per exemple, la frase parentes diligo es pot traduir
com ‘estimo els meus pares’.
El pronom possessiu, igual que en cat. o cast., pot fer les funcions d’adjectiu
possessiu: liber meus: ‘el meu llibre’; o bé de pronom: Meus est melior: ‘el meu és
millor’.
El possessiu estava en competència amb la forma is, ea, id, sobre tot en la forma de
Genitiu eius ‘d’ell, d’ella’. La norma general és que quan el poseïdor no és el mateix
que el del subjecte de l’oració, suus es substitueix per la forma is, ea, id. Aquest ús és
força regular en llatí clàssic, però molt inestable en textos més tardans.

39
1. Tradueix les frases següents (preses de H. Schintzler, Nuevo método para aprender el
latín, Barcelona, 199824, 41-43):

Mercator sua laudat, aliena culpat.

Puer vobis carus est, sed sororem eius/suam non amatis.

Non omnes semper sui memores sunt.

Omnes puellae patrem non habent; omnes eis benigni sunt.

Nos vestri sumus memores; sed nemo vestrum nostri memor est.

Mater tua non est tibi carior quam meus pater mihi.

Nos laudamus aliena, nostra non curamus.

Amicus iste fratrem suum non amat.

Huic equum, illi canem, isti asinum pigrum agricola dat.

In te ipso fons est laetitiae.

Non idem donum nautis et agricolis gratum est.

Homeri et Vigilii opera vobis nota sunt; ille Graecus erat, hic Romanus.

40
 MODE SUBJUNTIU

Igual que a les formes d’indicatiu, també el mode subjuntiu distingeix l’acció perfecta
(formes de perfet) de no-perfecta (present i imperfet). Ara bé, en llatí no va existir la
forma de futur de subjuntiu.

verb sum

Present Imperfet
sim essem
sis esses
sit esset

simus essemus
sitis essetis
sint essent

Pretèrit perfet Plusquamperfet

fuĕrim fuissem
fuĕris fuisses
fuĕrit fuisset

fuĕrimus fuissemus
fuĕritis fuissetis
fuĕrint fuissent

Sobre les formes habituals de les quatre conjugacions, el paradigma del subjuntiu és el
següent:

Present de subjuntiu (completa les sèries):

1. amEm, ames, amet...

2. habeAm, moneat, moneat...
3. regAm, regas, regat...
4. audiAm, audias, audiat...

Observa que els verbs de la 3a. i de la 4a. conjugació fan igual la primera persona del
singular del futur d’indicatiu, respectivament regam i audiam, que la primera persona
del singular del present de subjuntiu regam i audiam. En canvi, no es poden confondre
la resta de formes verbals.

Imperfect de subjuntiu (completa les sèries):

1. amaREm, amares...
2. habeREm, haberes...
3. regeREm, regeres...
4. audiREm, audires...

41
 Observa que aquest morfema temporal-modal -re- és el mateix que el de la forma del
verb sum: essem, tot i que en aquestes conjugacions ha patit el rotacisme.

Pertèrit perfet (completa les sèries)

1. amavERIm, amaveris...
2. habuERIm, habueris...
3. rexERIm, rexeris...
4. audivERIm, audiveris...

Pretèrit plusquamperfet (completa les sèries)

1. amavISSEm, amavisses...
2. habuISSEm, habuisses...
3. rexISSEm, rexisses...
4. audivISSEm, audivisses...

S’ha d’aplicar la mateixa morfologia temporal-modal a la resta de verbs que

recorreixen a diversos sistemes de perfet, com hem dit respecte a l’indicatiu.

1. Descriu a la graella els verbs següents del mode subjuntiu:

conj. forma persona nombre temps

1r 2a 3a sing. pl. pres. p.imperf. p. perf. p. plusq.
1 amo amavissem x x x
audirent
sint
regeremus
ament
habuissent
haberent
fuerint
rexerimus
fuissetis
audiat
habeamus
regam

2. Lectura i traducció

Ciceró, Sobre l’estat (De re publica) VI, 9: Escipió explica la seva trobada amb el rei
Masinissa, amic de la família.

Scipio: Cum in Africam venissem hoc M.' Manilio consule ad quartam legionem
tribunus, ut scitis, militum, nihil mihi fuit potius, quam ut Masinissam convenirem
regem, familiae nostrae iustis de causis amicissimum. Ad quem ut veni, complexus me
42
senex collacrimavit aliquantoque post suspexit ad caelum et: 'Grates', inquit, 'tibi ago,
summe Sol, vobisque, reliqui Caelites, quod, antequam ex hac vita migro, conspicio in
meo regno et his tectis P. Cornelium Scipionem, cuius ego nomine ipso recreor; ita
numquam ex animo meo discedit illius optimi atque invictissimi viri memoria.' Deinde
ego illum de suo regno, ille me de nostra re publica percontatus est, multisque verbis
ultro citroque habitis ille nobis consumptus est dies.

CUM IN AFRICAM VENISSEM M.' MANILIO CONSULI AD QUARTAM LEGIONEM TRIBUNUS,

UT SCITIS, MILITUM, NIHIL MIHI FUIT POTIUS, QUAM UT MASINISSAM CONVENIREM REGEM,
FAMILIAE NOSTRAE IUSTIS DE CAUSIS AMICISSIMUM.

(adaptació) Cum in Africam venissem, hoc Manilio consule, nihil mihi fuit potius quam
ut Masinissam convenirem regem, familiae nostrae iustis de causis amicissimum.

AD QUEM UT VENI, COMPLEXUS ME SENEX COLLACRIMAVIT ALIQUANTOQUE POST

SUSPEXIT AD CAELUM ET: 'GRATES', INQUIT,...

(adaptació) ut veni ad quem (=istum), complexus me senex collacrimavit et post

suspexit ad caelum et inquit: «Grates...

'GRATES', INQUIT, 'TIBI AGO, SUMME SOL, VOBISQUE, RELIQUI CAELITES, QUOD,
ANTEQUAM EX HAC VITA MIGRO, CONSPICIO IN MEO REGNO ET HIS TECTIS P. CORNELIUM
SCIPIONEM, CUIUS EGO NOMINE IPSO RECREOR; ITA NUMQUAM EX ANIMO MEO DISCEDIT
ILLIUS OPTIMI ATQUE INVICTISSIMI VIRI MEMORIA.'

(adaptació) Grates tibi ago, summe Sol, et vobis, reliqui caelites, quod, antequam ex hac
vita migro, conspicio in meo regno et his tectis Publium Cornelium Scipionem, et cum
nomine ipso ego recreor. Numquam ex animo meo discedit illius optimi atque
invitissimi viri memoria.

DEINDE EGO ILLUM DE SUO REGNO, ILLE ME DE NOSTRA RE PUBLICA PERCONTATUS EST,
MULTISQUE VERBIS ULTRO CITROQUE HABITIS ILLE NOBIS CONSUMPTUS EST DIES.

(adaptació) Deinde ego percontatus sum illum de suo regno et ille percontatus est me de
nostra re publica, et ille dies comsumptus est nobis multis verbis ultro citroque habitis.

43
 VERBS “IRREGULARS” I COMPOSTOS DEL SUM

En general, es consideren verbs irregulars aquells que alternen el vocalisme de la seva

arrel per a la seva conjugació (sobre tot el verb sum) o que fan servir més d'una arrel per
a la seva conjugació. Se n’ha parlat anteriorment en la composició de les formes de
perfet. Aquests últims sobre tot fan servir una arrel per a les formes de no perfecte i una
altra per a les formes de perfecte (i, de vegades, per a les formes de participi).
Alguns dels verbs irregulars més importants són els següents:
fero, fers, tuli, latum
eo, is, (imperf. ibam), ivi, itum

També cometen certa irregularitat uns verbs que, degut al seu significat i ús, no
disposen de totes les formes verbals. Aquests verbs “incomplerts” es diuen en la
gramàtica llatina “verbs defectius”, com ara: inquam; aio, quaeso, possum, fulget.
Dintre d’aquest grup cal destacar aquells que signifiquen diversos graus d'obligació:
oportet: ‘convé, és convenient’
libet: ‘agrada’
refert: ‘importa’
licet: ‘està permés’
decet: ‘està bé, és adequat’
necessarium est / necesse est: ‘és absolutament necessari’

A partir del verb sum, afegint-hi prefixos, el llatí va construir una sèrie de verbs de
significat divers. Tots ells, tanmateix, comparteixen la mateixa morfologia. Els més
destacats són els següents:
possum, potui : ‘poder’
prosum, prodes, profui ‘aprofito’
absum, abfui : ‘estar absent’
adsum, adfui : ‘estar present’

En llatí hi ha tres verbs, anomenats ‘verbs de voluntat” que complementen el seu

significat i comparteixen la seva naturalesa i, per tant, característiques morfològiques:
volo, vis, velle, volui: ‘voler’
nolo, non vis, nolle, nolui: ‘no voler’
malo, mavis, malle, malui: ‘preferir’.

1. Completa:

persona nombre
verb 1r 2n 3a sing. pl. descripció temporal-modal
possum possumus x x present d'indicatiu
volebam
adfui
prosimus
tulisse
ferres
poteram
fierem

44
 non vis
ivi
it
ferrent
fiat
sit
adest

VEU PASSIVA I ELS VERBS DEPONENTS

També en el cas dels verbs conjugats en veu passiva cal tenir present la distinció entre
perfet i no-perfet.
Les formes de no-perfet (present, imperfet i futur imperfet) mantenen la morfologia
de la veu activa, però amb desinències de veu passiva (marca desinencial de veu
passiva). Aquesta norma s’aplica igualment al mode indicatiu i subjuntiu.
Les desinències de no-perfet de la veu passiva són les següents:

singular plural
1a -r -mur
2a -ris / -re -mĭni
3a -tur -ntur

Les desinències de segona persona singular -ris / -re s’utilitzen indistintament en llatí
clàssic. En canvi hem de recordar que la desinència -re mai crea confusió amb les
formes d’infinitiu (veure l’estudi de l’infinitiu).

Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra!

abutor ‘abusar’ : DEPONENTS. dep.
video ‘veure’ - videor ‘sóc vist’: ‘semblar’

1. Identifica amb una creu les formes verbals següents (veu passiva):

indicatiu subjuntiu
present imperfet futur present imperfet
facerentur x: 3a pl.
monebamur
capiar
regar
auditur x: 3a sing.
dicantur
amaveris
amavere

En canvi, la construcció de les formes de perfet de la veu passiva és perifràstica, de

manera que acudeix a la forma de participi de passat + verb sum
Per tant, la forma de passiva perfecta concerta la forma verbal amb el subjecte (en
gènere, nombre i cas). Per exemple: Petrus amatus est/fuit: ‘Pere ha estat estimat’;

45
Petrus amatus erat/fuerat: ‘Pere havia estat estimat’; Petrus amatus ero/fuero: ‘Pere
haurà estat estimat’.
És una qüestió estilística que els autors hagin fet servir una de les formes del verb
sum que admet la perífrasi (sum/fui; eram/fueram/ ero/fuero).

completa la sèrie

indicatiu

pret. perf. pret. plusq. futur perfet

1a amatus, -a, -um sum/fui amatus, -a, -um eram/fueram amatus, -a, -um ero/fuero
2a amatus, -a, -um es/fuisti
3a amatus, -a, -um est/fuit

1a amatus, -a, -um sumus/fuerimus

2a amatus, -a, -um estis/fueritis
3a amatus, -a, -um sunt/fuerunt/fuere

Igualment per a la resta de conjugacions:

2. habitus, -a, -um sum/fui; habitus, -a, -um eram/fueram; habitus, -a, -um ero/fuero
3. regitus, -a, um sum/fui etc.
4. auditus, -a, -um sum/fui etc.

completa la sèrie

subjuntiu

pret. perf. pret. plusq.

1a amatus, -a, -um sim/fuerim amatus, -a, -um essem/fuissem
2a amatus, -a, -um sis/fueris amatus, -a, -um esses/fuisses
3a

1a
2a
3a

I el mateix per a la resta de verbs.

2. Completa el quadre següent:

persona nombre
verb 1r 2n 3a sing. pl. descripció temporal-modal
amo amati sunt x x pretèrit perfecte d'indicatiu
audiebar
regetur
habitus erat x x plusq. ind.
amemini
habebimur
auditus est
rectis sunt

46
 amati essent
amarentur
audirer
regerentur
recti fuissent
regebar
habentur

Sintaxi de la veu passiva: el complement règim

L’estructura fonamental de l’oració passiva és: Subj. pacient – V. pass. – Compl. règim,
expressat en Abl. (amb preposició a/ab davant noms propis o éssers animats, sense
preposició en la resta):

La policia va detenir el lladre

El lladre va ser detingut per la policia

Els homes estimen Déu : homines amant Deum

Déu és estimat pels homes : Deus amatur ab hominibus / amatus est/fuit

Una llança va ferir el cavall : hasta vulneravit equum

El cavall va ser ferit per una llança : equus vulneratus est/fuit hasta

2. Converteix en veu activa o passiva les frases següents:

1. Brevis a Deo hominibus vita data est :

2. Alexander Magnus nodum Gordii cecidit gladio :
3. Deum agnoscimus ex operibus eius :
4. Discipuli Athenienses a Platone philosopho docti sunt :
5. Milites ab hostibus occisi fuerunt :

Tradueix al llatí:
L'assignatura de Llatí és estudiada pels alumnes excel·lents a la Universitat
Els alumnes excel·lents estudien (=studio) l'assignatura (=materia) de Llatí a la
Universitat

VERBS DEPONENTS

En llatí hi ha un nombre força important de verbs que es conjuguen en passiva, però

tenen significació activa: es diuen verbs en veu deponent o bé verbs deponents. ex.:
nascor ‘neixo’; loquor ‘parlo’; hortor ‘exhorto, animo’; miror ‘m’admiro’, etc. La

47
sintaxi d’aquests verbs és com la de la veu activa, és a dir, poden ser verbs deponents
transitius: per exemple: Caesar hortatur milites: ‘César anima els soldats’.
Els diccionaris, doncs, entren els verbs deponents només amb la forma de la
morfologia passiva, i indiquen que són verbs deponents (abreviatura DEP.)
Cal observar que alguns verbs deponents tenen significats especials. Potser el cas
següent és el més freqüent: si video significa ‘veig’, la forma deponent videor significa
‘semblar’ i l’expressió videtur mihi s’ha de traduir per ‘em sembla’.

Lectura i traducció:

Juli Cèsar, La guerra civil (De bello civili), I, 19: LITTERIS PERLECTIS DOMITIUS
DISSIMULANS IN CONSILIO PRONUNTIAT POMPEIUM CELERITER SUBSIDIO VENTURUM
HORTATURQUE EOS, NE ANIMO DEFICIANT QUAEQUE USUI AD DEFENDENDUM OPPIDUM
SINT PARENT.

(adaptació) Litteris perlectis, Domitius pronuntiat quod Pompeius veniat celeriter et

hortatur eos (=milites) ne animo deficiant

Caes. La guerra civil (De bello civili), III, 82:

(sense adaptació) Pompeius paucis post diebus in Thessaliam pervenit contionatusque

apud cunctum exercitum suis agit gratias, Scipionis milites cohortatur, ut parta iam
victoria praedae ac praemiorum velint esse participes...

48
 GE. FONAMENTS DE SINTAXI LLATINA CLÀSSICA

INFINITIU I SINTAXI DE L’INFINITIU: ORACIONS COMPLETIVES

L’infinitiu és una forma substantiva del verb, igual que el participi n’és una forma
adjectiva. Com que té, doncs, funcions verbals i substantives, l’infinitu llatí té veu
(activa i passiva), temps (present, passat i futur). Aquestes propietats permenten a
l’infinitiu construir estructures diverses, que anirem veient.
Des del punt de vista de les llengües romàniques, sembla difícil traduir l’infinitiu en
el seu aspecte (temporal), però serà la sintaxi de la frase la que determini la manera de
traduir-lo.
El paradigma de l’infinitiu en veu activa és el següent:

present passat futur

1 amo amare amavisse amaturum, -am, -um esse
2 habeo habere habuisse habiturum, -am, -um esse
3 rego regere rexisse regiturum, -am, -um esse
4 audio audire audivisse auditurum, -am, -um esse
sum esse fuisse fore o futurum, -am, um esse

amavissem, -es, -et : plusq. subj.

amavissem / amavisse

amaturum esse
amaturus, -a, um participi futur
amaturi

Pel que fa a la veu passiva (i verbs deponents):

present passat futur

1 amo amari amatum iri / amandum, -am, -um esse amatum, -am, -um esse
2 habeo haberi habitum iri / habendum, -am, -um esse habitum, -am, -um esse
3 rego regi rectum iri / regendum, -am, -um esse rectum, -am, -um esse
4 audio audi auditum iri / audiendum, -am, -um esse auditum, -am, -um esse

loquor 'parlar' : loqui / loquere : fut. imperf. 2a pers. sing.

morior 'morir': mori / *morire

Cal observar que les formes tipus amatum, -am, -um esse (incloses les de la veu passiva)
no tenen declinació més enllà d‘aquestes tres formes del singular.
Per exemple: satis constat Achivos saevitum esse in ceteros Troianos: ‘hi ha prou
constància que els aqueus van enfurismar-se amb la resta dels troians’, en la qual frase
el subjecte de saevitum esse [infinitiu passat en veu passiva de saevio] és Troianos.

Funcions sintàctiques de l’infinitiu

Entre les funcions de l’infinitiu, destaquem les següents:

* Igual que en cat. o cast., l’infinitiu llatí pot fer la funció de subjecte de la frase:

49
errare humanum est : ‘equivocar-se és humà’.

En aquests casos, l’atribut de l’infinitiu o els seus adjectius (per exemple: errare
multum: ‘equivocar-se molt’) van en acusatiu neutre.

* També com a les llengües romàniques, l’infinitiu pot tenir la funció de complement
d’un verb, normalment CD del verb transitiu, amb freqüència possum ‘puc’, debeo
‘dec’, coepio ‘començo’, soleo ‘solc’ etc.

te occidere possunt : ‘poden matar-te’; Soles occidere et redire possunt: ‘els Sols poden
pondre’s i tornar a sortir’

En aquests casos, l’infinitiu pot anar acompanyat del seus complements.

* L’infinitiu construeix d’una manera alternativa les oracions completives, en una

estructura anomenada “oració d’infinitiu”.

La construcció amb conjunció d’una oració completiva (anomenada “en forma

personal”) acudeix a les conjuncions ut i quod (més tardanament quia, llatí cristià):

memento, homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris: ‘recorda, home, que ets pols i
en pols et convertiràs’

Però aquesta estructura podia ser alternativa a la construcció d’infinitiu, en la cual la

sintaxi prescindeix de la conjunció i el verb de l’oració subordinada s’expressa amb
infinitiu, sent el seu subjecte en Acusatiu.

iuramos nos esse innocentes : ‘jurem que som innocents’ = iuramus ut nos sumus
innocentes

La negació de la conj. ut és ut non o bé ne.

instituimus vos non esse innocentes ‘decidim que vosaltres no sou innocents’ =
instituimus ne (=ut non) vos estis innocentes

Aquesta expressió d’infinitiu es manté a les llengües romàniques en la sintaxi del

tipus: creiem ser innocents = creiem que som innocents

Per a la comprensió i traducció de l’infinitiu llatí s’ha de tenir en compte que:

present significa ‘acció contemporània a la del verb principal’.
passat significa ‘acció anterior al del verb principal’.
futur significa ‘acció posterior a la del verb principal’.
A les correlacions de tipus aspectual entre el verb principal i el verb subordinat es diu
consecutio temporum, però aquesta norma sobre la contemporaneitat del present,
l’anterioritat del passat i la posterioritat del futur ajuda a traduir correctament les formes
verbals de l’infinitiu dintre de la frase.
Per exemple:

video te scribere : ‘veig que (tu) escrius’ = video ut/quod tu scribes

50
 video te scripsisse : ‘veig que (tu) vas escriure’
video te scripturum esse : ‘veig que (tu) escriuràs’

vidi te scribere : ‘vaig veure que escribies’

vidi te scripsisse : ‘vaig veure que havies escrit’
vidi te scripturum esse : ‘vaig veure que escriuràs / que hauràs escrit’

videbo te scribere : ‘veuré que escriuràs’

videbo te scripsisse : ‘veuré que havies escrit’
video te scripturum esse : ‘veuré que hauràs escrit’

ASPECTE VERBAL

Observa que la traducció de l’infinitiu se situa amb contemporaneïtat, anterioritat o

posterioritat respecte al verb principal. D’aquesta manera també es veu que la mateixa
forma d’infinitiu (per exemple, la forma de present scribere) pot ser traduïda de manera
molt diferent (escrius, escribies, escriuràs).

1. Tradueix:

Dixit se scire illud verum esse :

Vidi te scribere :
Gaudeo te valere :
Belgae [populi Romani exercitum hiemare in Galli]subord. completiva moleste ferebant :
Hadrianus finem imperii esse voluit Euphratem :
Caesar milites pontem facere iussit :
Homerus caecus fuisse dicitur :
Romulus primus rex Romanorum fuisse putatur :

2. Tansforma en el seu equivalent les oracions completives següents (en forma de

subordinada personal o en oració d'infinitiu):

Vos moneo ut his aliquando consulatis :

Peto et oro ne religionis iocum faciatis :
[Omnibus bonis expedit] salvam esse rem publicam :
Plato dixit felix esse/fuisse :
Saepe audivi poetam bonum neminem sine inflammatione animorum existere :
Naturae lex prohibet ne quid falsi dicere audeamus :

51
3. Lectura i traducció

Catul, 5:

Vivamus mea Lesbia, atque amemus,

rumoresque senum severiorum
omnes unius aestimemus assis!
soles occidere et redire possunt:
nobis cum semel occidit brevis lux,
nox est perpetua una dormienda.
da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut ne quis malus invidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.

Plini, Història natural (Naturalis historia), II, 1:

Mundum et hoc quodcumque nomine alio caelum appellare libuit, cuius

circumflexu tegunt cuncta, numen esse credi par est, aeternum, inmensum, neque
genitum neque interiturum umquam. huius extera indagare nec interest hominum
nec capit humane coniectura mentis.

Titus Livi, Des de la fundació de Roma (Ab Vrbe condita), I, 1:

Iam primum omnium satis constat Troia capta in ceteros saevitum esse Troianos,
duobus, Aeneae Antenorique, et vetusti iure hospitii et quia pacis reddendaeque
Helenae semper auctores fuerant, omne ius belli Achivos abstinuisse; casibus
deinde variis Antenorem cum multitudine Enetum, qui seditione ex Paphlagonia
pulsi et sedes et ducem rege Pylaemene ad Troiam amisso quaerebant, venisse in
intimum maris Hadriatici sinum, Euganeisque qui inter mare Alpesque incolebant
pulsis Enetos Troianosque eas tenuisse terras. Et in quem primo egressi sunt
locum Troia vocatur pagoque inde Troiano nomen est: gens universa Veneti
appellati.

IAM PRIMUM OMNIUM SATIS CONSTAT TROIA CAPTA IN CETEROS SAEVITUM ESSE
TROIANOS, DUOBUS, AENEAE ANTENORIQUE, ET VETUSTI IURE HOSPITII ET QUIA PACIS
REDDENDAEQUE HELENAE SEMPER AUCTORES FUERANT, OMNE IUS BELLI ACHIVOS
ABSTINUISSE

(adaptació) Troia capta, satis constat Achivos saevitum esse in ceteros Troianos.
(adaptació) satis constat Achivos abstinuisse omne ius belli duobus, Aeneae et Antenori.

CASIBUS DEINDE VARIIS ANTENOREM CUM MULTITUDINE ENETUM, QUI SEDITIONE EX

PAPHLAGONIA PULSI ET SEDES ET DUCEM REGE PYLAEMENE AD TROIAM AMISSO
QUAEREBANT, VENISSE IN INTIMUM MARIS HADRIATICI SINUM, EUGANEISQUE QUI INTER
MARE ALPESQUE INCOLEBANT PULSIS ENETOS TROIANOSQUE EAS TENUISSE TERRAS

52
(adaptació) casibus deinde variis, satis constat Antenorem cum multitudine Enetum
venisse in initium maris Hadriatici sinum.
(adaptació) satis constat Enetos et Troianos tenuisse eas terras.

ET IN QUEM PRIMO EGRESSI SUNT LOCUM TROIA VOCATUR PAGOQUE INDE TROIANO
NOMEN EST: GENS UNIVERSA VENETI APPELLATI.

(adaptació) locum in quem primo Euganei egressi sunt vocatur Troia et inde pago
Troiano nomen est: gens universa Veneti appellati (sunt).

53
 PRONOMS RELATIUS. ORACIÓ DE RELATIU

Observa que la morfologia del pronom relatiu es pot comparar amb la del pronom
demostratiu:

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. qui quae quod qui quae quae
Ac. quem quam quod quos quas quae
G. cuius quorum quarum quorum
D. cui quibus quibus quibus
Abl. quo qua quo quibus quibus quibus

El pronom relatiu concerta amb el seu antecedent en gènere i nombre, però no

necessariment en cas:
per exemple:
Caesar, qui princeps est, imperat dominium : ‘Cèsar, que és el president, goberna el
territori’
Caesar, cui potestatem datam est, imperat : ‘Cèsar, al qual li ha estat donat el poder,
goberna’

Observa que el mateix succeix amb les gramàtiques del cat. i cast.: la nena que llegeix
és llesta; la nena amb la qual estudio és llesta.

Per aquest motiu les frases de relatiu s’anomenen també oracions adjectives.

Per tant, l’oració de relatiu pot fer qualsevol funció sintàctica a la frase, sigui com a
subjecte o qualsevol tipus de complement. Per exemple:

ignavi sunt milites qui fugiunt : ‘els soldats que fugen són covards’ : en funció adjectiva
del subjecte milites

ignavi sunt qui fugiunt : ‘els que fugen són covards’ : en funció de subjecte de sunt

ignavi sunt milites cum quibus fugimus : ‘els militars amb els quals hem fugit són
covards’ : en funció de complement circumstancial.

La traducció d’algunes expressions de relatiu poden aportar matisos de concessives o

condicionals (consultar les gramàtiques llatines).

1. Completa amb el pronom relatiu adequat:

1.Mercatores ______ ad tabernam cottidie descendunt, magnam pecuniam celeriter

auferunt.

54
2. Custodes concurrunt ex agris _____ sunt apud fanum ac ducem militesque hostium in
fugam impellunt.
3. Allobroges, ______ trans Rhodanum uicos possessionesque habebant, fuga se ad
Caesarem recipiunt.
4. _______ dii diligunt, adulescens moritur.
5. _______ quaerit, inuenit.
6. Nullus dolor est ________ non longinquitas temporis minuat atque molliat.
7. Duas vias occupavit _______ ad portum fereant.

L’expressió amb pronom relatiu té equivalència semàntica amb formes de participi i,

de fet històricament, les formes de relatiu es van preferir a les formes de participi (llatí
cristià):
qui descendunt ad inferos = descendentes ad inferos

Aquestes equivalències, però, requereixen de les formes de present, passat i futur del
participi.

2. Transforma el participi en oració de relatiu o a la inversa les frases següents:

1. Hi qui dicunt falsitates, falsi sunt : dicentes falsitates, falsi sunt

2. Hi qui dicebant falsitates, falsi erant :
3. Hi qui dicebunt falsitates, falsi erunt :
4. Amantes, felices sunt :
5. Amati, felices erant :
6. Amaturi, felices erunt :

3. Lectura i traducció

Plini, Cartes (X libri Epistularum), I, 1:

C. PLINIUS SEPTICIO <CLARO> SUO S.

Frequenter hortatus es, ut epistulas, si quas paulo curatius scripsissem,
colligerem publicaremque. Collegi non servato temporis ordine — neque enim
historiam componebam —, sed ut quaeque in manus venerat. Superest ut nec te
consilii nec me paeniteat obsequii. Ita enim fiet, ut eas quae adhuc neglectae
iacent requiram et si quas addidero non supprimam. Vale.

55
 PRONOMS INDEFINITS

La majoria de pronoms indefinits comparteixen la seva naturalesa amb la del pronom

relatiu, amb la morfologia del qual és evident la semblança.

1. Completa les sèries:

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. quicumque quaecumque quodcumque quicumque quaecumque quaecumque
Ac.
G.
D.
Abl.

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. quis quae/qua quid/quod qui quae quae/qua
Ac.
G.
D.
Abl.

singular plural
m. f. n. m. f. n.
N. aliquis aliquae/aliqua aliquid/aliquod aliqui aliquae aliquae/aliqua
Ac.
G.
D.
Abl.

Altes pronoms indefinits són

aliquis, -a, -id

quisque, quaeque, quidque
unusquisque, unaquaeque, unumquidque/unumquodque
uterque, utraque, utrumque
quisquam (m. i fem.) quicquam/quidquam (n.)
quivis, quaevis, quidvis/quodvis
ullus, -a, -um

1. Lectura i traducció:

Psalm quicumque vult (o Credo de s. Atanasi), fragm.:

[I] Quicumque uult saluus esse, ante omnia opus est ut teneat catholicam fidem, quam,
nisi quisque integram inuiolatamque seruauerit, absque dubio in aeternum peribit.

56
[II] Fides catholica haec est: ut unum Deum in Trinitate, et Trinitate in unitate
ueneremur, neque confundentes Personas, neque substantiam separantes.
[III] Alia est enim Persona Patris, alia Filii, alia Spiritus sancti, sed Patris et Filii et
Spiritus sancti una est diuinitas, aequalis gloria, coaeterna maiestas.
[IV] Qualis Pater, talis Filius, talis Spiritus Sanctus.

Ramon Llull, Liber Tartari et Christiani, 1, 10: Quadam die dominica, iste Tartarus, qui
quaerendo Blaquernam ualde laborauerat, ascendit montem, ubi Blaquerna conuersabat,
et inuenit eum circa horam primam in ecclesia, dicentem psalmum Quicumque uult et
induentem se sacerdotalibus indumentis, ut missam Deo celebraret.

Ramon Llull, Liber Tartari et Christiani, 4, 15: Tunc Blaquerna tradidit ei librum
psalmorum, ubi scriptus est psalmus Quicumque uult saluus esse et cetera, et dixit ei:
"Ecce fides nostra in hoc psalmo sub uerbis breuibus continetur".
Tartarus autem, accepto libro, legit Quicumque uult saluus esse et cetera. Cum
perlegisset totum, dixit: "Domine, omnia quaecumque hic inuenio per modum
suppositionis sunt, et uidentur etiam impossibilia: si tamen ipsa mihi probare poteris,
quae dicis esse fidem uestram, uisa uera conclusione, christianus efficiar".

PRONOMS INTERROGATIUS I ORACIONS INTERROGATIVES

Els pronoms interrogatius comparteixen les característiques morfològiques dels

pronoms indefinits: quis/qui, quae, quid/quod
Altres pronoms interrogatius són uter, utra, utrum; qualis, quale; quantus, -a, -um
El llatí indica l’inici de l'oració interrogativa amb pronoms interrogatius, adverbis
(ubi, cur, num, quando, quot, quomodo) o partícules interrogatives, especialment an; -
ne (enclític amb la primera paraula que obre la interrogació).

1. Lectura i traducció:

Cic., Cat. I, 1: Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? quam diu etiam
furor iste tuus nos eludet? quem ad finem sese effrenata iactabit audacia? Nihilne te
nocturnum praesidium Palati, nihil urbis vigiliae, nihil timor populi, nihil concursus
bonorum omnium, nihil hic munitissimus habendi senatus locus, nihil horum ora
voltusque moverunt? Patere tua consilia non sentis, constrictam iam horum omnium
scientia teneri coniurationem tuam non vides? Quid proxima, quid superiore nocte
egeris, ubi fueris, quos convocaveris, quid consilii ceperis, quem nostrum ignorare
arbitraris?

Igualment, el llatí pot construir oracions interrogatives indirectes acudint als

mateixos recursos que per a l’estil directe (pronoms interrogatius, adverbis interrogatius
o partícules interrogatives):

Nescio quis sis : ‘no sé qui ets’

Dic mihi ubi sitis : ‘diga’m on sou’
ex te quaero nonne me verum dixisse putes : ‘et pregunto si creus que jo he dit la veritat’
Dubito num idem tibi suadere quod mihi debeam : ‘dubto si t’haig de convèncer del que
jo crec’

57
 Ego instare ut mihi responderet quis esset : ‘jo haig d’insistir per tal que em digués qui
era’

NUMERALS

xifres cardinals ordinals distributius adverbis

I-1 unus, -a, -um primus, -a, -um singuli, -ae, -a semel
II -2 duo, -ae, -o secundus, -a, -um bini, -ae, -a bis
III -3 tres, tria tertius, -a, -um terni ter
IV - 4 quattuor quartus, -a, -um quaterni quater
V-5 quinque quintus, -a, -um quini quinquies
VI - 6 sex sextus, -a, -um seni sexies
VII - 7 septem septimus, -a, -um septemi septies
VIII - 8 octo octavus, -a, -um octoni octies
IX -9 novem nonus, -a, -um noveni novies
X - 10 decem decimus, -a, -um deni decies
XI - 11 undecim undecimus, -a, - undeni undecies
um
XII -12
XIII -13
XIV - 14
XV - 15
XVI -16
XVII - 17
XVIII -18
XIX - 19
XX - 20 viginti vicessimus, -a, - viceni vicies
um
XXX - 30
XL - 40
L - 50
LX - 60
LXX - 70
LXXX - 80
XC - 90
C - 100 centum centessimus, -a, - centeni centies
um
CC - 200
CCC - 300
CD - 400
D - 500
DC - 600
DCC - 700
DCCC - 800
CM - 900
M - 1000 mille millessimus, -a, - singula milia milies
um

58
 ORACIONS AMB CUM

S'ha de tenir en compte que cum és, a més de conjunció, una preposició d'Ablatiu. Per
tant, quan trobem un Abl. davant cum el més probable és que es tracti de la preposició,
sobre tot en el sentit de companyia (amb algú) o instrument (amb alguna cosa).

Valors més habituals de la conjunció cum:

1) conj. temporal:
cum Caesar in Galliam uenit... : ‘quan Cèsar ve a la Gàl·lia...’

2) conj. temporal-modal: sempre construït amb subjuntiu (cum històric):

Cum ciuitas armis ius suum exequi coneretur, Orgetorix mortuus est. : ‘Com que la
ciutat s’esforçà a defendre amb les armes el seu dret, Orgetòrix va resultar mort’

3) conj. concessiva: amb subjuntiu:

Socrates, cum facile posset educi e custodia, noluit. : ‘Sòcrates, malgrat que fàcilment
podia haver estat tret de la presó, no va voler’

1. Traducció:

Cic. Cat. I, 4: occisus est cum liberis M. Fulvius consularis.

Cic. Cat. I, 8: cum te Praeneste Kalendis ipsis Novembribus occupaturum nocturno
impetu esse confideres, sensistin illam coloniam meo iussu meis praesidiis, custodiis,
vigiliis esse munitam? Nihil agis, nihil moliris, nihil cogitas, quod non ego non modo
audiam, sed etiam videam planeque sentiam. Recognosce tandem mecum noctem illam
superiorem.
Cic. Cat. I, 11: Cum proximis comitiis consularibus me consulem in campo et
competitores tuos interficere voluisti, compressi conatus tuos nefarios amicorum
praesidio et copiis nullo tumultu publice concitato.

ORACIONS AMB UT

Valors més habituals d'ut:

1) conj. completiva (veure el tema sobre les oracions completives)

2) conj. temporal: ut Pompeius perorauit, surrexit Gaius
2) conj. modal: ut dicit Aristotiles (= sicut)
3) consecutiva: ita... ut; adeo... ut
4) conj. final: sempre construït amb subjuntiu: edo ut vivam

La negació d'ut és ut non o bé ne: edo ne moriar

1. Traducció:

59
Cic., De Rep. 6, 16: Iam ipsa terra ita mihi parva visa est, ut me imperii nostri, quo
quasi punctum eius attingimus, paeniteret.

Cic. Cat. I, 3: Fuit, fuit ista quondam in hac re publica virtus, ut viri fortes acrioribus
suppliciis civem perniciosum quam acerbissimum hostem coercerent.

Cic. Cat. I, 4: Decrevit quondam senatus, ut L. Opimius consul videret, ne quid res
publica detrimenti caperet.

Cic. Cat. I, 16: Nunc vero quae tua est ista vita? Sic enim iam tecum loquar, non ut odio
permotus esse videar, quo debeo, sed ut misericordia, quae tibi nulla debetur.

Cic. Cat. I, 20: Non referam, id quod abhorret a meis moribus, et tamen faciam, ut
intellegas, quid hi de te sentiant.

2. Lectura:

Cic. Cat. I, 20: Quamquam quid loquor? te ut ulla res frangat, tu ut umquam te corrigas,
tu ut ullam fugam meditere, tu ut ullum exilium cogites? Utinam tibi istam mentem di
inmortales duint! tametsi video, si mea voce perterritus ire in exilium animum induxeris
quanta tempestas invidiae nobis, si minus in praesens tempus recenti memoria scelerum
tuorum, at in posteritatem impendeat. Sed est tanti, dum modo ista sit privata calamitas
et a rei publicae periculis seiungatur. Sed tu ut vitiis tuis commoveare, ut legum poenas
pertimescas, ut temporibus rei publicae cedas, non est postulandum. Neque enim is es,
Catilina, ut te aut pudor umquam a turpitudine aut metus a periculo aut ratio a furore
revocarit.

60
 LG1. EL LLATÍ, LES LLENGÜES INDOEUROPEES I LES LLENGÜES ROMÀNIQUES
PANORAMA DE LES GRANS CULTURES ANTIGUES: LA ZONA DE INFLUÈNCIA INDOEUROPEA. LES CULTURES INDOEUROPEES A EUROPA
Geografía de les llengües del món (R.Breton, Geografía de las lenguas,1979)
familias población mundial % grupos población mundial % lenguas principales
INDOEUROPEO 49,5 Indio 15 Hindi-Urdu
Bengalí
Marathi

Español
Románico 12,5 Portugués
Francés
Italiano

Inglés
Germánica 12,5 Alemán

Ruso
Eslavo 7,5 Ucraniano
Polaco

Iranio 1,5
CHINOTIBETANO 24,0 China 20,0 Mandarín
Wu
Yue
Xiang
Min

Tibetobirmano 1,3
Kam-Tai 1,3 Tai
Vietnamita
URALOALTAICA 6,5 3,0 Japonés
1,3 Coreano
1 Turco
AUSTRONESIA 5,0 2,0 Bahasa
CAMITOSENITICA 4,5 3,5 Arabe
NEGROAFRICANA 4,5
DRAVITICA 4,0 1,5 Telegu
1,0 Tamil
OTRAS 2,0

61
Esquema de les llengües indoeuropees (copiat de http://pericvlvm.org/wp-
content/uploads/2011/06/Indoeuropeo.jpg)

Per veure exemples de vocabulari estudiat des del punt de vista de l’indoeuropeu
(abreujat i.e. o bé ide.):
https://es.wikipedia.org/wiki/Vocabulario_indoeuropeo_(sustantivos)

Creiem que també la romanística ha d’acudir als estudis d’i.e., sobre tot als seus
estudis de fonètica històrica o de semàntica històrica. Per exemple, sovint els
diccionaris no aporten prou informació donant simplement la forma etimològica llatina
de la paraula que es consulta. L‘aprofundiment en l’estudi de la forma i.e. ajudarà
moltes vegades a completar la informació etimològica i a establir relacions entre
paraules que ha resultat de significat divers, però amb arrels comunes.
Per exemple:
AMBROSIA: del grec ἀμβροσία adaptat al llatí ambrosia. Definit (en resum) com a
‘aliments dels Déus’.
L’estudi etimològic ens dona que la seva formació és a partir de l’arrel *mer-
(‘mort’) amb una alfa privativa inicial: *a-mort-ia > ambrosia. [El fenomen -mr- > -
mbr- no és extrany en gramàtica històrica, com ara costum(e) – costumbre; ome > om’re
> hombre, etc.] Per tant ambrosia és, etimològicament, ‘allò (aliment) que dona la
inmortalitat’.

La forma de perfecte FUI prové de l’arrel i.e. *bhu- ‘brotar, sortir del terra’ i d’aquí
‘existir’. Per tant, va ser fàcilment utilitzada pel llatí per a la forma de perfecte de sum.

62
Aquesta arrel arriba a pronunciar-se en grec φυ-, sent l’arrel de φύσις ‘natura’; però
també l’arrel de la forma del verb anglès ‘(to) be’.

Disposem de diversos diccionaris etimològics, però potser el més complet –tot i que
requereix de certs coneixements d’i.e. per ser consultat– és el de Julius Pokorny (1959),
Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch: https://indo-european.info/pokorny-
etymological-dictionary/index.htm
Pel que fa al llatí, és recomenable visitar el de Ernout-Meillet (1932), Dictionnaire
étymologique de la langue latine, consultable en pdf a:
https://archive.org/details/DictionnaireEtymologiqueDeLaLangueLatine

LG2. ETAPES HISTÒRIQUES DE LA LLENGUA LLATINA AMB INTRODUCCIÓ DELS

CONCEPTES DE LINGÜÍSTICA COMPARADA I LLATÍ VULGUAR.

Tenint en compte que el llatí podia haver existit des del s. VIII-VII aC. i que a
l'actualitat encara és una llengua utilitzada (si més no, per a l'estudi, a nivell acadèmic, i
en la vida oficial de l'Estat Vaticà, a més d'activitats més o menys aïllades, com l'ús viu
a internet, a la ràdio, etc.) el llatí és una llengua amb més de 2500 anys d'història.
El llatí va ser llengua viva i majoritària a occident fins, almenys i amb certa
seguretat, el s.VI dC., quan el seu procès de dialectalització comença a derivar cap a les
llengües en un estat protorromànic. Recordem que els primers documents escrits en
romànic són de mitjans del s. IX (el primer, els Juraments d'Estrasburg o Sacramenta
Argentariae, datat a l'any 842). Des de aleshores, el seu ús va anant quedant restringit a
la vida oficial i acadèmica, però en aquests àmbits, especialment l'acadèmic, va tenir un
ús imponent fins el s. XIX.
L'ampli aspecte temporal i territorial de la llengua llatina permet entendre la
dificultat i els convencionalismes a l'hora de descriure un panorama de la seva evolució.
A més, cal tenir en compte la històrica política i cultural d'occident durant tot aquest
període. En resum, es poden admetre les etapes següents:

LLATÍ ARCAIC (inic. - s. II a.C.): Els primers documents llatins conservats són datats al
s. VI a.C.: la inscripció trobada al 1899 del Niger lapis, una inscripció romana que conté
una fòrmula de protecció de recinte sagrat; la del vas de Duenos, descobert sobre el
Quirinal al 1880; i la del Lapis Satricanus, trobat al 1977. Hi ha una polèmica oberta
sobre la fibula de Preneste, un objecte per al vestit (una pinça per a la túnica) datada c.
600 a.C., que, de ser autèntic, seria el doc. llatí més antic conservat, però sobre el qual
hi ha dubtes d'autenticitat.
A partir d'aquestes dates, es comencen a tenir documents llatins més segurs, sempre
en inscripció. Ara bé, cal tenir en compte que alguns textos conservats de manera
directa o indirecta més tardanament existien temps enrere. Així, per exemple, les Leges
XII tabularum, conservades a través de cites indirectes en època clàssica, però que
remetrien a realitats de mitjà del s. V a.C. Igualment altres documents de caire jurídic,
com la tabula dealbata, un registre dels principals esdeveniments públics anotats pel
pontifex maximus, de la qual Ciceró (De Orat. II, 52) deia que remontaven ab initio
rerum Romanarum. Els esdeveniments de substitució de la monarquia a principis del s.

63
V a.C. comporta un increment accelerat i ús divers de l'escriptura en època republicana,
que s'allargarà fins el s. I a.C.
Tots els antecedents, certament abundants, conformarien la base literària per als
primers textos considerats literaris, és a dir, la funció dels quals no era restringida a una
finalitat pragmàtica. De fet, en admetre que Livi Andrònic, amb la seva traducció llatina
de la Odyssia feta pública a l'any 240 a.C., dóna lloc a la literatura llatina –com passa a
la majoria de manuals de literatura llatina– posa de manifest, en primer lloc, que sovint
s'utilitza un concepte matisat de “literatura” o de “literarietat” 3. És a dir, hem de
reflexionar sobre si la “literatura” és, en realitat, “les belles lettres” o bé comporta
qualsevol document escrit, incloent-hi inscripcions, documents jurídics, lemes a les
monedes, etc. Aquest debat, encara obert, ja existia en època romana i, de fet, el
reconeixement de Livi Andrònic com a primer autor romà va quedar fixada per Horaci,
Epist. II, 1, 61-62: "... Roma potens habet hos [sc. los poetas citados] numeratque
poetas / ad nostrum tempus Liui scriptoris ab aeuo".
Es pot considerar que l'evolució cultural que va implicar el contacte de Roma amb
Grècia, augmentat des del s. III a.C., va comportar l'evolució mateixa del llatí a
expressions menys dialectalitzades i amb estructures més fixes. Els autors de comèdia
Plaute i Terenci mantenen molts trets del llatí anterior al llatí clàssic, pero el seu llatí
amb dificultat es pot catalogar simplement com a llatí arcaic.

LLATÍ CLÀSSIC (s. III-II a.C. - s. IV-VI d.C.): Aquesta època coincideix amb la
preeminència de Roma a la Mediterrània i a Occident. Cal destacar el període del s. I.
a.C - I d.C., sovint referit com a “època augústea”, on trobem un esplendor literari degut
a la política i l'interés cultural de l'emperador Octavi August. La majoria d'autors llatins
de gran trascendència pertanyen a aquest període.
Es considera que durant aquesta època clàssica es desenvolupa al màxim la llengua i
la literatura llatina, que es caracteritza per una homogeneitat d'ús o gramatical que fa
difícil percebe el nivell d'ús no escrit. També cal recordar que durant aquest període
apareix el cristianisme, que va requerir nous expressions i referències culturals per a les
seves doctrines i rituals, fent evolucionar la cultura llatina respecte a la història anterior.
Els límits posteriors del període són discutits i depenen de les dates o esdeveniments
culturals que es vulguin considerar, entre les quals potser la més famosa sigui l'any 476,
considerat l'any “de la caiguda de l'imperi romà” quan l'emperador romà Romul August
entrega el poder de l'imperi en mans de la dinastia goda del rei Odoagre. També es
poden defensar les dates d'autors clarament clàssics o classizitzats, com ara Boeci, mort
a 525.
A tot el període postclàssic sovint se li diu “llatí tardà”. També aquesta expressió pot
fer referència al llatí de la última etapa d'època imperial (tardoantiguitat).

LLATÍ MEDIEVAL (s. IV/VI - s. XIV/XV): Un cop cristianitzat l'occident llatí, ara en
mans de reialmes diversos enormement inestables, les institucions polítiques que havien
garantit l'actitivat cultural han desaparegut. En canvi, l'Església, que comença a
organitzar-se institucionalment, se n'adona de la necessitat de llegir i escriure en llatí, si
més no per accedir i mantenir la doctrina cristiana. Els monestirs passen, doncs, a ser els
centres d'alta cultura, fins al segle IX, quan a la cort apareixen les escoles per a laïcs i al
XII les primeres universitats europees.

3
C. Santini en P. Pocceti et al. (1999), p. 236: "È infatti troppo evidente che la data del 240 a.C., che nei
manuali di storia letteraria segnala con la rappresentazione di un'opera drammatica di Livio Andronico
l'origine della letteratura latina, non va considerata come l'effetivo punto di partenza della lingua
letteraria, visto il carattere di codificaizione manualistica che a tale data va ascritto".

64
 Pot ser el més destacat d'aquesta època és la literatura cristiana de tipus teològic,
racionalista i enormement desenvolupada, anomenada Patrística i que compta amb
centenars d'autors i textos imprescindibles per a la història cultural medieval i posterior.
El llatí medieval, en contra del llatí clàssic, apareix dialectalitzat i cada cop més
restringit a l'ús polític i culural, però no quotidià. Per a l'estudi de les llengües
romàniques, cal tenir en compte aquesta realitat lingüística que obliga a l'estudi de
l'anomenta LLATÍ VULGAR.

El LLATÍ VULGAR és, en resum, el llatí parlat. Efectivament no es restringeix al llatí

medieval -ja que, en ser parlat, ha existit sempre, també en època arcaica-, però per
aquesta època el llatí parlat ofereix moltes explicacions de l'evolució del llatí cap a les
llengües romàniques. El llatí vulgar, per definició, és un llatí oral i, per tant, esperavem
no documentat. Tanmateix, l'estudi minuciós dels trets que ofereix el dialectalisme
d'època medieval i l'aparició dels primers testimonis romànics permeten esberinar
aspectes fonamentals de la realització del llatí i de la història de la llengües romàniques.
Per a l'estudi del llatí vulgar d'època clàssica resulten molt valuoses les inscripcions
espontànies trobades a les ciutats de Pompeia i Herculà, que denoten trets agramaticals
(equivalent, diriem ara, a les “faltes d'ortografia”) que pertanyen a una realització
parlada de la llengua llatina i diferent de la documentada en els textos literaris i oficials.
El mateix mètode s'aplica al llatí vulgar d'època medieval, segons documents notarials,
cartes, trets dialectals, etc. tot plegat, per demostrar l'evolució del llatí cap a les diverses
llengües romàniques.
L'estudi del llatí vulgar resulta fonamental per explicar l'evolució del llatí a les
llegües romàniques, ja que, sovint, el llatí clàssic o el llatí escrit de l'alta cultura es
presenta gramaticalitzat i no transparenta fenòmens d'evolució. De manera similar passa
en lingüística comparada: per exemple, la forma castellana gramaticalment correcta los
ojos impideix percebre que en la zona d'Andalusia oriental la pronúncia és [lͻh oxͻh], és
a dir amb aspiració i vocal <o> oberta.

LLATÍ HUMANÍSTIC (s. XIV/XV-XVIII): Les aportacions culturals de l'Humanisme van

permete fer evolucionar, lingüísticament i literària, la producció romànica, però va
mantenir l´ús del llatí, sobretot en l'àmbit de l'alta cultura oficial i acadèmica. En
aquesta època el llatí ja és una llengua artificial, és a dir, parlada en àmbits restringits
gràcies al seu estudi i no per ser una llengua materna o familiar. Aquest ús de llatí fa
que quasi sempre sigui molt correcte, gens dialectalitzat, amb expressions que tendeixen
a l'erudició. Tot i això, les persones cultes d'aquest període, escriguin o no en llatí, el
saben: per exemple, el científic Isaac Newton (mort al 1727) va escriure la major part de
la seva obra en llatí, la qual, a més, no era de tema científic -raó per la qual és més
conegut-, sinó de tema teològic i filosòfic. I aquest no és una excepció!

NEOLLATÍ (s. XIX-XXI): Es diu “neollatí” al llatí més actual. Quan, des del s. XIX, el
llatí queda gairebé restringit al seu aprenentatge, però gairebé no s'utilitza per a la nova
producció (ni tan sols acadèmicament), apareix un ús del llatí que, en general, té una
finalitat didàctica i, per tant, com a mètode per a l'estudi del llatí clàssic i medieval. L'ús
del llatí amb referències a la realitat actual (neollatí) ha requerit paraules i expressions
noves, com ara totes aquelles relacionades amb els avenços científics o amb les noves
tecnologies.

65
 LT1. GÈNERES LITERARIS LLATINS

Definició de “gènere literari”.

Gian Biagio Conte (1981, 154) [“A proposito di modelli in letteratura”, MD 6 (1981),
147-160] defineix gènere literari com “l'apparato che a determinante costruzioni
ideologico-tematiche fa corrispondere stabilmente specifiche strutture espressive” [citat
per J. Gómez Pallarès (2003, 65) [Studiosa Roma. Los géneros literarios en la cultura
romana, UAB-Bellaterra (Barcelona), 2003]. Continua J. Gómez afirmant aquesta
definició dient: “son, en efecto, estas relaciones biunívocas entre contenido y formas de
expresión adecuadas a él, las que otorgan su función crítica al concepto de género
literario. Si se presentan disociadas al estudiante, difícilmente entenderá éste las formas
literarias de la civilización romana”.
Per tant, la relació entre els modes d'expressió que tria l'autor i les idees que transmet
són una clau principal (si no, simplement, la clau) per al desenvolupament de la
literatura llatina. J. Classen (1977, 128-129) [“El estudio de la literatura latina”, en
Emerita 45/1 (1977), 125-148.] parteix del mateix principi: "La primera característica de
la literatura latina que quiero destacar es su tradicionalismo, el hecho de que el autor
individual no escribe desde una posición de aislamiento, sino que se sitúa abierta e
intencionadamente dentro de la corriente de una tradición (...) Al utilizar el término
'tradición' en relación con la literatura antigua, me refiero, en primer lugar, a los géneros
literarios, cuyas características desarrollaron los griegos con notable precisión
definiéndolos también teóricamente, conscientes siempre de cualquier innovación o
desviación de la norma. De este modo, la elección de un determinado género literario
constituye invariablemente un indicio valioso de la intención de un autor sin que quepa
comprender y apreciar adecuadamente la literatura antigua si se ignora lo que un autor
expresa meramente a través de la forma de su obra". D'aquí deduïm una consideració
que hem d'afegir a la definició de gènere literari (llatí) abans citada: la tradició en la
qual se situa un autor (sigui més o menys conservador o innovador amb ella) quan tria
una forma per expressar uns continguts, és a dir, quan decideix desenvolupar les
relacions biunívoques a què es referia J. Gómez, abans citat.

“Liberalització” dels gèneres literaris llatins.

Una de les característiques més destacades de la literatura llatina és la seva vinculació

amb la producció grega, cronològicament anterior. Cal notar que, per exemple, la
distància entre Plató i Aristòtil i Ciceró o Virgili és de quatres segles. Per tant, per als
autors llatins d'època clàssica la major part dels grans noms de la literatura grega eren
“clàssics”, és a dir, els havien estudiat a escola i funcionaven com a models literaris. Per
tant, la influència de la literatura grega sobre la llatina és evident i comporta una
característica ressenyable.
Ara bé, a diferència de la producció grega, la literatura llatina es va mostrar més
lliure a l'hora de distribuir els temes entre els diversos gèneres literaris; i, per tant, no hi
va haver un rigor tan gran en la distribució prosa/vers. Al mateix temps, la distribució
entre dialectes i gèneres que caracteritza la literatura grega no es va donar en llatí, que
va tendir a homogeneïtzar el model lingüístic en la literatura.
Una manera d’aproximar-se a l'enorme panorama literari llatí és pensar la distribució
entre prosa i vers de la seva producció.

66
GÈNERES LITERARIS EN PROSA I EN VERS

Cal tenir present l'esquema ofert a l'apartat Lg.2: “Cuadro sinóptico...”.

Hi ha gèneres que es conreen en prosa o en vers: epistolografia, certs tractats de tema

científic. A més, la sàtira –que sovint es considera l'únic gènere literari genuinament
romà– barreja prosa i vers. La mateixa barreja es troba a la novel·la i el conte, però
poden ser estudiats en relació amb la sàtira. Recordem que Apuleu anomenava la seva
novel·la Les metamorfosis satyra menipea.

GENERES LITERARIS EN VERS: els principals gèneres literaris conreats en vers són els
següents (a definir a l'aula). Per estudiar-los, es pot observar el la Introducció a la
mètrica llatina.

Carmina o himnes arcaics

Teatre (comèdia o tragèdia)
Èpica
Epigrama
Elegia
Poesia lírica
Epístoles
Faula
Bucòlica
Gèneres de tema tècnico-científic: geografia, gromàtica, ciències naturals, agricultura,
medicina i farmacologia, arquitectura, estratègia, gramàtica, dret, filosofia (que inclou la
religió)

Cal destacar la importància de l'hexàmetre i el seu ús en gèneres diversos.

GÈNERES LITERARIS EN PROSA:

Gèneres historiogràfics: Annales - Historiae - Vitae - Memoriae

Tractats de retòrica i textos d'oratòria
Epístoles
Novel·la i conte
Gèneres de tema tècnico-científic: Textos legals: Les lleis de les XII taules (Leges XII
tabularum); astronomia.

LA LITERATURA LLATINA POSTCLÀSSICA

En una presentació del panorama de la literatura llatina cal tenir present la producció
posterior a l'època clàssica, especialment medieval i d'època humanística.

Notes sobre la LITERATURA MEDIEVAL

La literatura llatina medieval es diferencia de la literatura clàssica fonamentalment per

la influència del cristianisme. A més, el canvi de realitat política i social desprès del s.
IV implica canvis substancials en la manera de produir textos i en els respectius àmbits
de producció i publicació. També és substancial l'aflorament de l'estat parlat de la

67
llengua llatina (llatí vulgar), la qual, en raó de l'aparició de les noves llengües
romàniques, comença a competir i haver de triar entre formes vulgars o literàries.
Recordem que el cristianisme és un fenomen cultural (idea que inclou l’espiritualitat)
que arrenca articuladament a partir de la meitat del s. I d.C., considerant la predicació de
san Pau (c. 50 d.C.) l'origen del corpus teòrico-doctrinal del cristianisme. És a dir, el
cristianisme és un fenomen contemporani a l'època clàssica i, per tant, no ha de quedar
al marge –com sovint ocorre– dels estudis de literatura clàssica. Alguns dels grans noms
de la literatura cristiana són autors que van estar envoltats d'un ambient pagà, com ara
Tertul·lià (s. II), sant Agustí o san Jeroni (ambdós del s. IV).
També cal tenir present que la Bíblia es va tenir traduïda al llatí de manera completa
al s. IV (san Jeroni), tot i que existien versions llatines anteriors de la major part dels
llibres canònics de la Bíblia.
El panorama llatí medieval, a més, no tan sols continua amb la majoria de gèneres
existents en època clàssica –sovint tractats amb tema cristià–, sinó que en crea de nous,
també escindits de la tradició anterior: hagiografia (vides de sants), Actes de màrtirs,
sermons, literatura patrística (teologia), etc. Al mateix temps, tot aquest cúmul de
gèneres (antics i nous o renovats) afecten la literatura romànica, en la qual tradició
llatina trobarà un model: cançons de gesta, poesia trobadoresca, poesia èpica medieval,
etc. El panorama romànic aporta o bé desenvolupa noves formes literàries que eren
marginals en llatí: així el romancero - cançons populars, poc documentades en llatí
medieval-, la novel·la, que es considera un gènere modern (especialment amb el
Quixot).
Per a l'estudi del llatí medieval (no tan sols del panorama literari, sinó també de
l'estat de la llengua llatina) és imprescindible tenir en compte el concepte especial de
“llatí cristià”.

INTRODUCCIÓ A LA MÈTRICA LLATINA

L’estudi de la mètrica llatina aporta el coneixement dels esquemes de composició dels

ritmes, els quals són la base de la musicalitat del poema. Aplicats a la prosa, aporten una
lectura més harmònica i retòricament més eficaç. Els ritmes que adopten les composicions
accentuen psicològicament i estètica els temes que tracten i contribueixen a l’èmfasi dels
textos. Com és sabut, si no hi ha ritme, no hi ha poesia.
Es pot començar per l’exposició de les lleis de la prosòdia, per les quals sabem que una
síl·laba té un valor musical determinat (síl·labes llargues, breus o indiferents –anceps–), i
també pel comportament rítmic que causa el contacte de les síl·labes (contactes vocàlics,
finals consonàntics seguits de vocal, etc.). Aquests princiis quantitatius, naturals en les
llengües clàssiques, aporten, a més, un coneixement etimològic i fonològic de les paraules,
però també una pronunciació del llatí que és convencional des del Renaixement (Erasme).
Uns dels problemes més senyalats de la mètrica llatina, que continua sense haver estat
resolt, és el de la sonoritat de la quantitat vocàlica, ja que les llengues modernes han perdut
aquesta característica. El problema és greu, perquè l’estudi de la mètrica hauria de ser
l’estudi de la sonoritat o musicalitat de la composició literària. Sense consciència exacta de
la sonoritat, la mètrica llatina es converteix en una exposició dels recursos “mecànics” de
l’esquema mètric. Habitualment la perfecció en la composició mètrica d’un poema es jutja
per la regularitat i el rigor amb què el poeta fa ús de l’esquema mètric.
Aquest problema repercuteix en el nostre coneixement de tot el sistema mètric. En
ocasions (per exemple, als versos de la comèdia) es possible detecar un esquema mètric o

68
un altre, depenent de l’agrupació de metres que hem establert. Per exemple, una sèrie
iàmbica (—) pot considerar-se també una sèrie trocaica (—). En el cas de l’arcaic vers
saturni, els problemes són múltiples.
Els esquemes mètrics llatins, la majoria imitats del grec, s’han pogut classificar sobre la
base de la pesència clau d’un metre determinat: la mètrica de base dactílica (amb la
presència del dàctil, —), la mètrica de base iàmbica (—) i trocaica (—), i la mètrica
de base eòlica (amb la presència del coriambe ——). Cada esquema fonamental
aportaría un ritme més o menys ràpid o solemne adeqüat per al tema que es tracta. El llatí,
més flexible en aquest sentit que el grec, no ha reservat estrictament l’esquema dactílic per
al tema heroic, els iambes i trocaics per a la comèdia ni l’eòlic per a la lírica, ja que la
relació que s’estableix entre tema i forma sol ser més desigual (que en grec).
Veurem els esquemes mètric més importants de les composicions clàssiques, ja que la
producció medieval planteja problemes especials. Quan el llatí perd el seu component
quantitatiu, mantingut artificialment fins al final de la baixa Edat Mitjana, quan, ja amb
seguretat, s’havia modificat en favor del tònic/àton, el llatí acueix a nous recursos mètrics,
com ara la rima i el nombre sil·làbic, que caracteritzaran, a continuació, la mètrica romanç.

Bibliografia sobre mètrica llatina:

F. Crusius, Iniciación en la métrica latina, Barcelona, 1987. - Dexler, Einführung in die römische Metrik,
Darmstadt, 1967. - G.E. Duckworth, Vergil and classical hexameter Poetry. A study in metrical variety,
Ann Arbor, 1969. - C. de Grande, Elementi di metrica latina, Nàpols, 1960. - J. W. Halporn-M. Ostwald,
The Meters of Greek and Latin Poetry, Londres, 1963. - V.J. Herrero Llorente, La lengua latina en su
aspecto prosódico, Madrid, 1971. - W.J.W. Koster, Traité de métrique grecque, suivi d'un précis de
metrique latine, Leyden, 1966. - S. Mariner, "Principales esquemas métricos de ritmo dactílico, yámbico
y trocaico. Estrofas líricas más importantes", EClás. 22 (1978), pp. 237-259. - Marzorati (ed.),
Introduzione allo studio della cultura classica, vol.II, Milà, 1973. - J. Medina (set. 1978), ‟L'hexàmetre i
el dístic elegíac en la poesia catalana”, Els marges, 3-30. - D. Norberg, Introduction a l'étude de la
versification latine medievale, Estocolm, 1958. - D. Norberg, "La rétitation du vers latin",
Neuphilologische Mitteilungen, 66, (1965), pp.496-508. - Nougaret, Traité de métrique latine classique,
Paris, 1963. - G.B. Pighi, Studi di ritmica e metrica, Torino, 1970. - Quicherat, Thesaurus poeticus
linguae latinae, Paris, 1968. - A. Setti, "Ictus e verso antico", AATC, 27 (1962-1963), PP. 133-189. - A.
Schmitt, Musikalischer Akzent und antike Metrik, Münster, 1975. - L.P. Wilkinson, Golden Latin Artistry,
Cambridge, 1963.

1. Llegeix i escandeix els hexàmetres següents:

Virg. Aen. II, 1-20:

Cōntĭcŭ|ēr(e) ōm|nēs īn|tēntī|qu(e) ōră tĕ|nēbānt [DSSS]

inde toro pater Aeneas sic orsus ab alto:
Infandum, regina, iubes renouare dolorem,
Troianas ut opes et lamentabile regnum
eruerint Danai, quaeque ipse miserrima uidi 5
et quorum pars magna fui. quis talia fando
Myrmidonum Dolopumue aut duri miles Vlixi
temperet a lacrimis? et iam nox umida caelo
praecipitat suadentque cadentia sidera somnos.

69
sed si tantus amor casus cognoscere nostros 10
et breuiter Troiae supremum audire laborem,
quamquam animus meminisse horret luctuque refugit,
incipiam.
Fracti bello fatisque repulsi
ductores Danaum tot iam labentibus annis
instar montis equum diuina Palladis arte 15
aedificant, sectaque intexunt abiete costas;
uotum pro reditu simulant; ea fama uagatur.
huc delecta uirum sortiti corpora furtim
includunt caeco lateri penitusque cauernas
ingentis uterumque armato milite complent. 20

70
Esquema de métrica latina
1. Versificación dactílica (dáctilo: -uu :: espondeo: --)
1.1 Hexámetro: -uu -||tr uu -||p uu -||h uu ||buc -uu -x
1.2 Pentámetro: -uu -uu -||-uu -uu x 1.3 Dístico elegíaco: 1 Hexám. + 1 Pentam.
2. Versificación yambo-trocaica (yambo: u- :: troqueo: u- :: espondeo tríbraco: uuu)
2.1 Trímetro yámbico: x- u-| x- u-| x- u-
2.2. Tretrámetro trocaico: -u -x|-u -x| -u -x|-u -x
3. Versificación anapéstica (anapesto: uu- :: metro anapéstico: uu- uu- :: proceleusmático: uu uu ::
dáctilo :: espondeo)
3.1. Dímetro anapéstico: uu- uu-| uu- uu-
3.2 Tetrámetro anapéstico cataléctico: uu- uu-|uu- uu-| uu- uu-|uu- -
4. Créticos, báquicos, docmios (crético: -u- ~ peón ascendiente: uuu- ~ peón descendiente: -uuu ::
báquico: u-- :: docmio: u-- u- ~ uuu- u- ~ u-uu u- ~ uuuuu uuu)
5. Lírica yámbica y dactílica
5.1 Yambos líricos: dímetro yámbico: u- u- | u- u- trímetro yámbico: u- u- | u- u- | u- u-
trímetro yámb. hiponacteo, coliambo o escazonte: x- u- | x-u- | u--x trímetro
yámbico arquiloqueo: x- u- | u-u- | x-u-
aristofánico: -u u-| u- -
eneasílabo coriámbico: -u u- | u- u- |-
5.2 Troqueos líricos: dímetro trocaico: -u -u | -u -u
lecythion: -u -u | -u -
itifálico: -u -u | --
hipodocmio: -u -u | -
5.3 Dáctilos líricos: dímetro dactílico:-uu -- :: trímetro dactílico: -uu -uu -uu
hemiépes: -uu -uu -
prosódiaco: - -uu -uu -
tretrámetro: -uu -uu -uu --
5.4 Líricos jonios: jonio a minore: uu-- ~ molosos: uu uu - ~ uu - uu
dímetro jónico a minore:uu-- uu-- ~ trímetro jónico a minore, etc.
jonio a maiore: --uu ~ etc.
5.5 Lírica eólica: (crético: -u- :: coriambo: -uu-)
5.5.1 dímetro coriámbico A: -uu- xxxx
aristofánico: -uu- uu-
adonio: -uu- u
dímetro coriámico B: xxxx -uu-
5.5.2 gliconio: xx -uu- xx
ferecracio: xx -uu- x
priapeo: xx -uu- xx | xx -uu- x
reiziano: x -uu- x
hiponacteo: xx -uu- xx x
asclepiadeo menor: xx -uu- -uu- xx
ascelpiadeo mayor: xx -uu- -uu- -uu- xx
endecasílabo sáfico: -u-x | -uu- | u--
endecasílabo alcaico: x-u-x | -uu- |u-
endecasílafo falecio: xx -uu- u-u-x
galiambo uu- u- u-- || uu- uuu ux
5.5.3 estrofa sáfica: 3 endecasílabos sáficos + 1 adonio
estrofa anacreóntica: 3 gliconios + 1 ferecracio
estrofa alcaica: 2 ascl. men. + 1 gliconio +1 ascl. menor
6. Claúsulas ciceronianas: [no recomienda ni coriambos, ni dáctilos ni proceleusmáticos (uu uu)]
dicoreo o doble troqueo: -u -u
crético (-u-): 2 créticos: -u- -ux (nulla suspicio)
crético + espondeo: -u- -x (bella gesserunt) :: espondeo + crético (expectauimus)
crético + dicoreo: -u- -u -x (filii comprobauit)
crético + dispondeo: -u- -- -x (ambitu defendisset)
peón asc-/desc.+ espondeo: -uuu/-uuu -x (esse uideatur/est propria libertas) :: espondeo + peón: - - -
uux (Mutinam circumsedeat)
peón + crético: uuu- -ux (scelere non possumus) :: crético + peón: -u- -uux (principes defuerunt)
dispondeo: -- -x (commedentis)
espondeo + dicoreo: -- -u-x (coniurationem)

71
LT2. PRINCIPALS OBRES LITERÀRIES CLÀSSIQUES (TEMES, PERSONATGES, TÒPICS) I
LA SEVA TRADICIÓ

Seguint l’esquema anterior dedicat a l’enumeració dels gèneres en vers i en prosa, ara
destaquem els autors i les obres més importants de la producció clàssica llatina. És
evident que alguns autors no esmentats són igualment importants, però o bé s’han
conservat fragmentàriament (com ara, per exemple, Enni, Nevi, Cató el Vell) o bé no
han format par del cànon fins a època moderna (com ara, Silvi, Estaci, Juvenal). Hi ha
també grans buits no esmentats, com ara la poesia epigràfica llatina (Carmina Latina
Epigraphica), els Carmina Priapea o els poemes de l’Appendix Vergiliana. Cal
observar, a més, que alguns autors apareixen en més d’un gènere literari.

GÈNERES LITERARIS EN VERS:

TEATRE (comèdia o tragèdia)

Plaute: Titus Macc[i]us(?) PLAVTVS [Pl.] (Sarsina -Umbria- c. 250 - Roma, 184 a.C.):
Amphitruo - Aulularia - Asinaria - Bacchides - Captivi - Casina - Cistellaria -
Curculius - Epidicus - Menaechmi - Mercator - Miles gloriusus - Mostellaria - Persa
- Poenulus - Pseudolus - Rudens - Stichus - Trinummus - Truculentus - Vidularia
Terenci: Publius TERENTIVS AFER [Ter.] (Cartago?, 195-4 o 185-4 a.C. - 160 a.C.):
Adelphoe - Andria - Eunuchus - Heautontimoroumenos - Hecyra - Phormio
Sèneca: Lucius ANNAEVS SENECA [Sen.ph.] (Seneca philosophus) (Còrdova, c. 4
a.C. - 65 d.C.): Agamemnon - Hercules furens - Medea - Octauia praetexta - Oedipus
- Phaedra - Phoenissae - Thyestes - Troades

ÈPICA
Virgili: Publius VERGILIVS MARO [Verg.] (Màntua/Andes, prox. Màntua 70-
Brindisi, 19 a.C.): Aeneis
Ovidi: Publius OVIDIVS NASO [Ov.] (Sulmo, prox. Roma, 43 a.C. - (relegatus) 17
d.C.): Metamorphoses
Lucà: Marcus Annaeus LVCANVS [Luc.] (Córdoba, 39 - 65 d.C.): Pharsalia

EPIGRAMA
Catul: Caius Valerius CATVLLVS [Catul.] (Verona, 87 - post. 54 a.C. / 84 - 54 a.C.):
Carmina
Marcial: Marcus VALERIVS MARTIALIS [Mart.] (Bilbilis, c. 40 - 103/104 d.C.):
Epigrammata

ELEGIA
Catul: Carmina
Tibul: Albius TIBVLLVS [Tib.] (Roma seu prope Romam c.55/60 a.C. - 19/18 a.C.):
Carmina
Properci: Sextus PROPERTIVS [Prop.] (Umbria, (Assisi), c. 50 a.C. - princ. I d.C.):
Carmina
Ovidi: Amores, Ars amatoria, Remedia amoris

POESIA LÍRICA
Catul: Carmina
Horaci: Quintus HORATIVS FLACCVS [Hor.] (Venusia, Apulia, 65 - Roma, 8 a.C):
Carmina - Epodon - Saturae seu Sermones

72
EPÍSTOLES
Horaci: Epistulae
Ovidi: Epistulae ex Ponto - Heroides - Tristia - Halieuticon

FAULA
Fedre: Caius Iulius PHAEDRVS [Phaed.] (c. 15 a.C. - 55 d.C.): Fabulae Aesiopiae

BUCÒLICA
Virgili: Bucolicae

Gèneres de tema tècnico-científic

Lucreci: Titus LVCRETIVS CARVS [Lucr.] (c. 96 - 53 a.C / 98 - 55 a.C.): De rerum
natura
Ovidi: Fasti - Medicamina faciei feminae
Virgili: Georgicae

GÈNERES LITERARIS EN PROSA:

GÈNERES HISTORIOGRÀFICS
Nepot: CORNELIVS NEPOS [Nep.] (Galia Cisalpina o Ticinum, c. 100 a.C. - post. 27
a.C.): De viris illustribus
Juli Cèsar: Caius IVLIVS CAESAR [Caes.] (Roma, 100 a.C. - 15.III.44 a.C.): Bellum
Gallicum - Bellum civile - Corpus Caesarianum
Titus Livi: TITVS LIVIVS [Liv.] (Pàdua, 59 seu 64 -17 d.C.): Ab Vrbe condita
Sal·lusti: Caius SALLVSTIVS CRISPVS [Sall.] (Amiterno -Sabina-, 86 - 35-34 a.C.):
Coniuratio Catilinae - Bellus Iugurthinum
Suetoni: Caius SVETONIVS TRANQVILLVS [Suet.] (Hippo Regius -N. de África- c.
70 - post. 130 d.C.): Vitae Caesarum - De grammaticis et rhetoribus - De poetis
Tàcit: (Publius seu Gneus) CORNELIVS TACITVS [Tac.] (Pàdua seu Gallia? c.55 -
c.117 d.C.): Annales - Historia - Agricola - Germania

Tractats de RETÒRICA i textos d’ORATÒRIA

Anònima: Rhetorica ad Herennium
Ciceró: Marcus TVLLIVS CICERO [Cic.] (Arpino, 106 - 43 a.C.): Orationes -
Rhetorica: Brutus - De inventione - De optimo genere oratorum - De oratore - De
partitione oratoria - Orator - Topica
Tàcit: Dialogus de oratoribus
Quintilià: Marcus FAVIVS QVINTILIANVS [Quint.] (Calahorra c. 35- c. 96 d.C.):
Institutio oratoria

EPÍSTOLES
Ciceró: Epistulae
Plini el Jove: Caius Caecilius PLINIVS SECVNDVS, Minor [Plin. s.] (61-62 - c. 115
d.C.): Epistulae
Sèneca: Epistulae ad Lucilium

NOVEL·LA I CONTE
Petroni: Titus PETRONIVS ARBITER [Petr.] (sub Nerone imperatore ?): Satyricon

73
Gèneres de tema TÈCNICO-CIENTÍFIC:
Textos legals: Les lleis de les XII taules (Leges XII tabularum)
Ciceró: Philosophia: Academica - Cato maior seu De senectute - De divinatione - De
fato - De finibus bonorum et malorum - De gloria - De legibus - De natura deorum -
De officiis - De re publica - Hortensius - Laelius seu De amicitia - Paradoxa
stoicorum - Timaeus - Tusculanae disputationes
Plini el Vell: Caius PLINIVS SECVNDVS (Plinius Maior) [Plin. m.] (23/24 - 24 agosto
de 79 d.C.): Naturalis historia
Sèneca: Epistulae morales - Dialogi - Naturales quaestiones - De beneficiis - De
clementia

TRADICIÓ LITERÀRIA

De la mateixa manera que no és suficient tenir el compte l’estat de la llengua llatina

d’època clàssica (que és la que descriu aquest dossier) per explicar les formes
romàniques –i, no cal dir-ho, tanmateix és imprescindible conèixer-lo–, el panorama
literari d’època romànica tampoc depèn completament de la tradició literària d’època
clàssica, tot i que és igualment imprescidible conèixer-la.
A grans línies, el que distancia la producció literària entre el món clàssic i la
producció romànica –ja des dels seus inicis, amb seguretat el s. IX– és la presència del
cristianisme. Es podria dir que la Bíblia (en la versió vulgata llatina produïda per s.
Jeroni al s. IV) es manifesta com el text més trascendent de la cultura europea fins a
l’actualitat, incloent en aquesta consideració el seu text com a model literari. El
cristianisme, des del punt de vista de la història de la cultura, és un món substitutiu del
món clàssic, amb el que implica d’haver-se imposat sobre els grans models culturals del
període clàssic llatí.
Ara bé, per molt que el món en el qual apareixen les llengües romàniques (i per tant
la seva literatura) sigui el del cristianisme llatí, resulta evident una tradició d’època
clàssica (a la qual ara podriem dir “pagana”) que es manté viva. Com es sabut, durant
els grans períodes de l’Antic Règim (fins al s. XVIII) l’interès pels autors d’època
clàssica serà desigual, veient-se un increment per la recuperació dels autors clàssics a
partir d’època Humanística.
El punt de vista, doncs, en què ens hem situat, és a dir, tenint en compte la relació
entre tradició romànica i la tradició d’època clàssica, ens permet identificar uns quants
autors que van “traspassar” les vicisituds culturals i van ser d’interès incessant des
d’època clàssica i durant tota la producció literària romànica. Bàsicament, les raons que
expliquen que alguns autors “pagans” mantinguessin el seu interès per al món cultural
medieval i, per tant, continuessin sent influents en la cultura de la producció romànica
són diverses i complexes. Sens dubte, el seu ús en la formació (sempre al costat del text
Bíblic i de alguns dels principals autors de la Patrística, com ara s. Agustí, Boeci o s.
Isidor) és, probablement, la raó principal. És a dir, si podem destacar –sempre des del
punt de vista de la tradició literària romànica– la influència d’alguns autors pel davant
de molts altres és, sens dubte, per la seva presència a l’escola durant tot el període
medieval i humanístic (que és com dir, tot el període de l’Alta cultura europea).
Quins autors podriem destacar, doncs? Assumint el risc de deixar de banda grans
noms, és segur que no podem prescindir de la importància de Virgili –indiscutiblement
situat en primera posició–, Ciceró, Ovidi i Sèneca –dits cronològicament, però en
aquests casos, en un ordre de trascendència més discutible–. Però no volem d’esmentar

74
l’enorme trascendència per al món romànic des de la seva fundació a Terenci, Horaci,
Titus Livi, Quintilià, a més d’alguns autors que fa temps no formen part del canon
literari, com ara Varró o Plini el Vell. És possible que encara estigui per reivindicar
també l’enorme importància de Plaute, Lucreci i Fedre.

75
 Cuadro sinóptico de los principales autores y cronología, organizado por géneros literarios
FECHAS
GÉNEROS inic– s. IV s. III a.C. s. II a.C. s. I a.C. s. I d.C. s. II d.C. s. III d.C. s. IV d.C. ss. V-VI
a.C. d.C.
Carm. Antiq.
Lit. arcaica
Sátira Enn. (239-169)
Lucil. (c.180-101)
Varr. (116-27a.C.)
Hor. (65-8a.C)
Sen.ph. (c.4a.C.-65d.C.)
Pers. (34-62)
Petr. (sub. Ner.?)
Iuv. (60-130)

76
Historiografía

Annales Ann. Antiq. (ss. III-II)

Cat. (234-149)

Historiae Poll. (76-5d.C.)

Liv. (c.59-17d.C.)
Ius. (35-14d.C.)
Vell. (c.20a.C.-30d.C.?)
Val.Max. (s.Tib.)
Flor. (sub. Domit.)
Tac. (c.55-117)
Vitae
Nep. (c.100-27)
Curt. (sub. Tib. seu Vespas.?)
Suet. (c.70-130)
Hist. Aug. (imp. 117-284)
Amm. (s. IV)

Memoriae Caes. (100-44)

Sall. (86-34)
Aug. Imp. (63-14d.C.)
Aur. Vict. (s. IV)

Teatro Liv. Andr. (s.240-200)

Naev. (235-201)
Pl. (c.250-184)
Enn. (239-169)
Caecil. (c.230-167)
Pacuv. (220-130)
Ter. (c.195-160)
Acc. (c. 170-84)
Var. (70-15a.C)
Sen.ph. (c.4a.C.-65d.C.)

77
Épica Naev. (235-201)
Enn. (239-169)
Verg. (70-19a.C.)
Ov. (43-17d.C.)
Sil. (c.23-101d.C.)
Luc. (39-65)
Stat. (c.40-96)
V. Flac. (m.c.96)
Claud. (c. 370-404)
Epigrama Mart. (c.40-104)
Elegía C. Gal. (70-26)
Tib. (c.60-18a.C.)
Prop. (c.50-Id.C.)
Lírica Catul. (c.87-54)
Hor. (65-8a.C)
Ov. (43-17d.C.)
Stat. (c.40-96)
Aus. (c.310-400)
Claud. (c. 370-404)
Perv. Ven. (fort.
s.IV)
Ret. - Cat. (234-149)
Oratoria Rhet.Her.(c.86-82)
Cic. (106-43)
Sen.rh. (c.58a.C.-32d.C.)
Quint. (c.35-96)
Plin.s. (c.61-115)
Front. (c.100-175)
Apul. (c.125-180)

78
Epistolografía Cic. (106-43)
Hor. (65-8a.C)
Ov. (43-17d.C.)
Sen.ph. (c.4a.C.-65d.C.)
Stat. (c.40-96)
Plin.s. (c.61-115)
Symm.
(c.340-402)
Fábula Phaed. (c.15a.C.-55 d.C.)
Avian. (fin. III-IV)
Novela-cuento Petr. (sub. Ner.?)
Apul. (c.125-180)
Bucólica Verg. (70-19a.C.)
Calp. (s. Nero)
C. Eins. (s. Nero)
Nemes. (med. III)

79
Lit. técnica

Astron. Cic. (106-43)

Manil. (s. Aug.-Tib.)
Hyg. (s. Aug.)
Sen.ph. (c.4a.C.-65d.C.)
Plin.m. (23-79)
Avien. (305-370)
Macr.
(fin. s. IV-V)
Música
Macr.
Geografía (fin. s. IV-V)

Mel. (s.Claud.)
Gromática Avien. (305-370)

Cienc. Natur. Frontin (c. 35-104)

Lucr. (c.96-55)
Ov. (43-17d.C.)
Sen.ph. (c.4a.C.-65d.C.)
Plin.m. (23-79)
Agricultura Apul. (c.125-180)

Cat. (234-149)
Varr. (116-27a.C.)
Verg. (70-19a.C.)
Medicina- Col. (s. Tib.-Claud.)
Farm.
Ov. (43-17d.C.)
Arquitectura – Cels. (s.Tiberio)
Ingeniería
Vitr. (s.Caes-Aug..)
Estrategia Frontin (c. 35-104)

Gramática Frontin (c. 35-104)

Varr. (116-27a.C.)
Derecho Iust. (35-14d.C.) 80
Gai. (s. II)
Filosofía Gell. (c. 130-170)
(Religión) Cic. (106-43)
81