Modulo 6

Conseqüències
jurídiques del
delicte
PID_00225845
Marc Salat Paisal

Carolina Villacampa Estiarte
© FUOC • PID_00225845 Conseqüències jurídiques del delicte
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 7
1. Concurs de delictes............................................................................ 9
1.1. Introducció. El concurs de delictes com a fenomen de
pluralitat delictiva ....................................................................... 9
1.2. Concurs real ................................................................................ 9
1.3. El concurs ideal de delictes i medial de delictes ......................... 12
1.4. Delicte continuat i delicte massa ................................................ 16
2. Sistema de sancions penals: aspectes generals........................... 18

2.1. Monisme i dualisme .................................................................... 18
2.2. Classes de penes .......................................................................... 20
2.2.1. Classes de penes segons la seva naturalesa .................... 20
2.2.2. Classes de penes segons la gravetat ............................... 21
2.2.3. Penes principals i accessòries ........................................ 22
2.2.4. Penes imposables a les persones jurídiques (i
conseqüències accessòries) ............................................ 22
2.3. La determinació de la pena ........................................................ 23
2.3.1. Regles per a determinar la pena .................................... 23
2.3.2. Determinació qualitativa i quantitativa de la pena ....... 25
2.3.3. Les circumstàncies modificatives de la
responsabilitat criminal i la determinació de la pena .... 27
2.3.4. La individualització judicial de la pena ........................ 31
2.3.5. La determinació de la pena en els delictes lleus, els
delictes imprudents i en la pena de multa .................... 31
2.3.6. Regles aplicables a la determinació de les penes
imposables a les persones jurídiques ............................. 32
3. Penes privatives de llibertat........................................................... 33

3.1. Pena de presó permanent revisable ............................................ 33
3.2. Pena de presó .............................................................................. 35
3.3. Pena de localització permanent .................................................. 37
3.4. Responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de
la pena de multa ......................................................................... 39
3.5. Penes privatives de llibertat: alternatives i aspectes
relacionats amb l'execució .......................................................... 40
3.5.1. Suspensió de l'execució de les penes privatives de
llibertat ........................................................................... 41
3.5.2. Expulsió d'estrangers ..................................................... 46
3.5.3. Suspensió de l'execució de la resta de la pena de

presó o llibertat condicional ......................................... 46
4. Penes privatives de drets................................................................. 50

4.1. Penes interdictives de funcions o facultats ................................. 50
4.2. Penes d'allunyament ................................................................... 52
4.3. Treballs en benefici de la comunitat .......................................... 54
5. La pena de multa............................................................................... 57
5.1. La pena de multa com a pena patrimonial ................................ 57
5.2. El sistema de dies multa ............................................................. 58
5.3. La multa proporcional ................................................................ 59
6. Les mesures de seguretat................................................................. 62

6.1. Pressupòsits d'aplicació de les mesures de seguretat ................... 63
6.2. Classes de mesures ...................................................................... 64
6.3. Sistema de compliment .............................................................. 65
6.4. Trencament de la mesura de seguretat ....................................... 66
6.5. La nova mesura de llibertat vigilada .......................................... 67
7. Punibilitat............................................................................................ 72
Resum............................................................................................................ 74
Glossari......................................................................................................... 77
Bibliografia................................................................................................. 78
© FUOC • PID_00225845 5 Conseqüències jurídiques del delicte
Introducció
En els mòduls precedents s'han estudiat els elements que conformen el con-
cepte de delicte i, per tant, el pressupòsit de la responsabilitat criminal. Aques-
ta estructura, integrada en les tipicitats concretes de la part especial del Codi,
permet determinar si s'ha produït un supòsit de fet mereixedor, en principi,
de pena.
Però el supòsit de fet no és res més que una part de la norma penal. Per al
cas que hi concorri, la norma secundària preveu una conseqüència jurídica.
En aquest mòdul n'estudiarem la segona part: les conseqüències jurídiques re-
lacionades amb el delicte i les penes, o simplement les conseqüències relacio-
nades amb la comissió d'un injust típic i revelador de perillositat, és a dir, les
mesures de seguretat.
Per a això, el mòdul s'inicia amb el desenvolupament del problema de la uni-

tat o pluralitat de delictes, ja que el concurs de delictes rep un tractament pe-
nològic diferent segons la seva naturalesa (concurs real, ideal, delicte continu-
at). D'acord amb aquesta idea elemental, veurem els principis d'acumulació
material, acumulació jurídica, absorció amb agreujament, exasperació, com a
criteris penològics en aquest àmbit, i la solució que adopta el CP espanyol.
Seguidament entrarem en l'estudi de les classes de penes que preveu el Codi,

d'acord amb la seva naturalesa i gravetat, i caracteritzarem breument cada una,
també les que, a partir del 2010, són aplicables a les persones jurídiques. Veu-
rem que el Codi parteix d'una classificació tripartida en funció de la gravetat
(penes greus, menys greus i lleus) i s'articula entorn de tres grans classes de
penes segons la seva naturalesa: penes privatives de llibertat, penes privatives
de dret i multes. El seu contingut fonamental s'esbossarà de manera singula-
ritzada en aquest mòdul.
El procés de determinació legal i judicial de la pena també centrarà la nostra

atenció. Analitzarem les fases per les quals, a partir d'un marc penal abstracte,
s'arriba a la pena concreta imposada en una sentència: determinació qualitati-
va, quantitativa (amb el paper que hi exerceixen les circumstàncies modifica-
tives de la responsabilitat criminal) i finalment individualització judicial, que
posa fi al procés de concreció.
El mòdul també dedica una part substancial a l'estudi de les mesures de segu-
retat. Veurem que el dret penal espanyol assumeix un sistema dualista flexi-
ble, que propugna una utilització articulada tant de penes com de mesures al
servei d'un objectiu pròxim: la rehabilitació de l'autor. Analitzarem els pressu-
pòsits d'imposició de les mesures, les garanties que n'envolten l'execució i les
diferents classes de mesures disponibles. La nova mesura de llibertat vigilada,
introduïda per la LO 5/2010, rebrà una atenció preferent.
Finalment, el mòdul conclou amb una referència somera a la punibilitat o

penalitat, en la qual cal situar diferents elements en què l'Estat renuncia, per
raons de política criminal alienes a l'injust culpable del fet, a la imposició d'una
pena.
Objectius
1. Conceptuar el concurs de delictes, identificar els diferents tipus de con-

curs i conèixer-ne el tractament legal.
2. Conèixer els diferents tipus de sancions penals, els seus propis pressupò-
sits d'aplicació i el seu règim de concurrència.
3. Identificar les classes de penes i aprehendre'n la configuració.
4. Estudiar la individualització legal i judicial de la pena.
5. Identificar les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.
6. Diferenciar les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal

de les eximents incompletes.
7. Conèixer les regles per a determinar la pena.
8. Identificar les penes privatives de llibertat i les alteratives al seu compli-

ment.
9. Definir les penes privatives de drets.
10. Aprehendre el concepte de multa i les seves classes.
11. Singularitzar les classes de mesures de seguretat que es poden imposar

d'acord amb el Codi penal.
12. Exposar el concepte i conèixer els tipus de condicions objectives de pu-

nibilitat.
1. Concurs de delictes
A continuació veurem què passa quan un subjecte és condemnat per diversos

delictes. Aquesta situació planteja tres ordres de problemes. El primer, establir
quan, realment, estem en presència d'una pluralitat de delictes i no davant una
sola infracció malgrat les aparences. En segon lloc, establir com es relaciona,
en l'aspecte fàctic, aquesta pluralitat delictiva, que remet al problema de la
distinció entre concurs ideal o medial, concurs real i fins i tot delicte continuat.
En tercer lloc, quines han de ser les conseqüències jurídiques en cada cas.
1.1. Introducció. El concurs de delictes com a fenomen de

pluralitat delictiva
El problema dels concursos de delictes és un problema de comptar�delictes

(quants n'ha comès el subjecte, si només un o diversos). Hi ha concurs de
delictes quan el subjecte ha comès diversos delictes, tots han estat enjudiciats
en un sol procediment i, en conseqüència, ha correspost condemna per a tots
ells.
En definitiva, concurs de delictes equival a pluralitat�delictiva.
A partir d'aquesta pluralitat de delictes, el legislador distingeix diversos supò-

sits en funció del caràcter únic o plural del substrat fàctic que és a la base de
les diferents infraccions. En funció, doncs, de com es relacionen les valoraci-
ons amb els fets que les han originat. Quan malgrat la pluralitat de delictes, el
subjecte ha comès un sol fet, hi haurà concurs ideal. Quan siguin diversos els
fets comesos que, en conseqüència, donen lloc a diversos delictes, parlarem
de concurs real.
1.2. Concurs real
El cas més comú és aquell en què el subjecte ha realitzat diversos fets indepen-
dents que donen lloc a diversos delictes. El concurs real està regulat en l'article
73 del Codi penal:
Al responsable de dos o més delictes o a faltes se li han d'imposar totes les penes corres-
ponents a les diverses infraccions perquè les compleixi simultàniament, si fos possible,
per la naturalesa i efectes d'aquestes.
Amb caràcter previ, és imprescindible distingir el concurs real autèntic dels

supòsits de concurs real aparent, en què la pluralitat d'actes o fets només es pot
veure des d'un prisma naturalístic o prejurídic, però que conformen realment
un sol fet injust –un sol delicte– des d'una òptica normativa. Així, el torrent de
paraules injurioses, o la successió de cops, quan es produeixen contra una sola
víctima i en un context espaciotemporal estret, no donen lloc a un concurs

real –homogeni– d'injúries o lesions, sinó a un sol delicte d'injúries o lesions,
respectivament.
El criteri bàsic és que els actes impliquin una mera intensificació de la

mateixa lesió o posada en perill del bé jurídic –mer increment quanti-
tatiu de l'injust.
Aquests casos d'aparent –i per tant d'inexistent– concurs real la doctrina antiga
els denominava supòsits d'unitat�natural�d'acció.
Una vegada afirmada l'existència del concurs real, la solució penològica que
adopta el Codi espanyol és la de l'acumulació�material. És a dir, s'imposen to-
tes les penes corresponents als delictes comesos (quot delicta, tot poenae, d'acord
amb el brocardus romà: tants delictes, tantes penes). Penes que es podran com-
plir de manera simultània si són de diferent naturalesa (per exemple, una pena
de presó i una inhabilitació especial), però que s'hauran de complir de manera
successiva, per ordre de la seva respectiva gravetat, si són homogènies (diver-
ses penes de presó).
Però, sobre l'adopció del principi d'acumulació material de penes, el legislador

espanyol ha establert uns límits temporals a l'acumulació. Límits que tracten
d'evitar l'exasperació punitiva a què podria conduir la suma de múltiples pe-
nes, el compliment de les quals està sotmès lògicament a límits. Sens dubte,
el biològic –la vida d'una persona dóna de si el que dóna de si–, però tam-
bé límits axiològics, com el principi de dignitat de la persona i la proscrip-
ció de tractes inhumans i degradants. I una pena de durada excessiva –i més
encara, perpètua– sense possibilitat de revisió seria probablement contrària a
l'article 15 de la CE. Justament per això l'article 76 del Codi penal estableix
límits al compliment efectiu de la condemna imposada. Aquesta limitació al
principi d'acumulació material és el que es coneix com a sistema o principi
d'acumulació�jurídica.
Aquests límits són de dues classes:
• D'una banda, la suma de les penes no pot excedir, amb caràcter general, el
triple del temps de durada de la pena més greu imposada. Es tracta, com
es veu, d'un límit�relatiu.
• Però, a més, aquest límit no pot sobrepassar tampoc determinats màxims.

Amb caràcter general, el temps de compliment no pot excedir els 20 anys,
encara que, excepcionalment, atesa la gravetat dels delictes, el límit es pot
situar en 25, 30 i fins a 40 anys, en els casos previstos en el mateix article
76.1 CP. Es tracta ara de límits�absoluts.
Article 76
1. No obstant el que disposa l'article anterior, el temps màxim de compliment efectiu

de la condemna del culpable no pot excedir el triple del temps pel qual s'imposi la pena
més greu d'aquelles en les quals hagi incorregut, i s'han de declarar extingides les que
escaiguin des que les imposades cobreixin el màxim, que no pot excedir els 20 anys.
Excepcionalment, aquest límit màxim és:
a) De 25 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i algun
d'aquests estigui castigat per la llei amb una pena de presó de fins a 20 anys.
b) De 30 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i algun d'ells
estigui castigat per la llei amb una pena de presó superior a 20 anys.
c) De 40 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més i, almenys,
dos d'aquests estiguin castigats per la llei amb una pena de presó superior a 20 anys.
d) De 40 anys, quan el subjecte hagi estat condemnat per dos delictes o més referents
a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del títol XXII
del llibre II d'aquest Codi i algun d'aquests estigui castigat per la llei amb una pena de
presó superior a 20 anys.
e) Quan el subjecte hagi estat condemnat per dos o més delictes i, almenys, un d'ells
estigui castigat per la llei amb pena de presó permanent revisable, s'està en allò que es
disposa als articles 92 i 78 bis.
2. La limitació s'aplica encara que les penes s'hagin imposat en diferents processos si ho
han estat per fets comesos abans de la data en què van ser jutjats els que, essent objecte
d'acumulació, ho van ser en primer lloc.
El sistema d'acumulació jurídica és el que explica les diferències de vegades

incompreses socialment entre la durada nominal de la pena i el seu compli-
ment efectiu. Diferència agreujada en el CP de 1973, que, com que no tenia
regla ad hoc, s'estimava que els límits derivats de l'acumulació jurídica impli-
caven en realitat una nova pena sobre el màxim de la qual s'havien de calcular
tots els beneficis penitenciaris (així, el compliment de les tres quartes parts
per a accedir a la llibertat condicional, per exemple). Aquesta interpretació ha
estat rebutjada posteriorment pel Tribunal Suprem arran de la coneguda com
a doctrina�Parot, que interpreta ara els límits de l'acumulació (del Codi de
1973) com a límits de compliment efectiu i no de condemna nominal, i els
còmputs s'han de referir a la suma global de les penes imposades. Doctrina que
ha estat derogada després de la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Hu-
mans, assumpte Del Río Prada contra Espanya, de 21 d'octubre de 2013. Sens
dubte, amb aquesta doctrina a la mà el legislador de 1995 ni s'hauria plante-
jat l'actual article 78 CP, que tracta justament de temperar, en casos extrems,
els resultats de l'entesa tradicional dels límits derivats de l'acumulació (com a
límits, també, de la condemna).
En efecte, l'article 78 disposa que, si a conseqüència d'aquests límits, la pena

que s'ha de complir és inferior a la meitat de la suma total de les imposades,
el jutge o tribunal pot acordar que els beneficis penitenciaris, els permisos de
sortida, la classificació en tercer grau i el còmput de temps per a la llibertat
condicional es refereixin a la totalitat de les penes imposades en les sentències.
Un subjecte condemnat a cinc penes de deu anys cada una, per aplicació de l'article 76,
no pot complir més de vint anys. Com que aquest límit és inferior a la meitat de la suma
de les imposades (25 anys), llavors el jutge pot acordar que els càlculs es facin sobre els 50
anys. Així, per exemple, haurà complert el període de seguretat, per a poder ser classificat
en tercer grau, als 25 anys. Com que als 20 ja haurà complert, el sistema garanteix en
alguns casos el compliment efectiu i íntegre de la condemna en règim ordinari.
Aquest sistema és facultatiu (el jutge el pot acordar o no) i reversible (el jutge
de vigilància el pot revocar i acordar el règim normal de compliment, atès el
pronòstic favorable de reinserció social del penat).
No obstant això, fins a l'entrada en vigor de la reforma del CP operada per la LO 1/2015,
el jutge, preceptivament i sense possibilitat de revertir-se, havia d'acordar que els càlculs
s'efectuessin sobre el total de les penes imposades en els casos en què un dels delictes
estigués castigat amb pena de fins a 20 anys.
A més, per a evitar que en aquests casos els intents resocialitzadors del penat
siguin perfectament inútils, en infracció de l'article 25.2 CE, l'article 78 preveu
un règim especial: poden accedir al tercer grau o a la llibertat condicional quan
quedi una cinquena part del límit màxim per complir o una vuitena part,
respectivament.
Article 78 en casos de límit de 40 anys
A la pràctica, a qui li hagi estat aplicat l'article 78 en casos de límit de quaranta anys,
haurà d'afrontar trenta-dos anys de compliment en règim ordinari, i trenta-sis fins a poder
accedir a la llibertat condicional, sense cap possibilitat de remissió. Un règim sens dubte
més sever que la «nominal» condemna a perpetuïtat, que en la majoria de països europeus
és de revisió obligada transcorreguts quinze o vint anys.
1.3. El concurs ideal de delictes i medial de delictes
1)�El�concurs�ideal
Existeix concurs ideal quan un sol fet constitueix dos o més delictes.
El concurs ideal és, doncs, un supòsit de pluralitat delictiva, només que co-
mesa mitjançant un mateix substrat fàctic. L'aplicació dels diversos delictes és
necessària per a captar completament el desvalor jurídic de la conducta –prin-
cipi de valoració íntegra del fet– i això s'efectua sense minva del principi de
prohibició de doble valoració –non bis in idem–, per tal com que el fonament
de totes dues infraccions és diferent.
Les lesions greus a un agent de l'autoritat constitueixen, d'una banda, un delicte de lesi-
ons (per exemple, art. 150 CP), i, de l'altra, un delicte d'atemptat (art. 550 CP). La sola
aplicació de les lesions deixaria sense preveure l'injust específic que representa l'atemptat,
mentre que l'atemptat sol prescindiria de la lesió concreta contra la integritat física.
El principal problema que susciten la interpretació i l'aplicació del concurs

ideal és determinar-ne el pressupòsit: la unitat de fet.
Per a alguns, per unitat de fet n'hi ha prou amb la unitat d'acció, és a dir, el
moviment corporal que resulta d'una única decisió de la voluntat –per exem-
ple, posar una bomba que causa diverses morts; concurs ideal (homogeni) de
tants assassinats com morts. Qui identifica la unitat de fet amb la unitat d'acció
atorga un camp d'actuació més gran al concurs ideal.
Per a un altre sector doctrinal, la unitat de fet reclama la unitat no solament

de l'acció, sinó també la causal i resultativa (identitat total del substrat fàctic
subjacent). A la pràctica, aquesta segona opció, malgrat que s'adapta millor a
la literalitat de l'article 77 CP, limita extraordinàriament l'aplicació de l'institut
–al marge de l'exemple assenyalat d'atemptat i lesions, gairebé no es podrien
localitzar més supòsits.
Altres autors sostenen que n'hi ha prou amb la identitat parcial del substrat
fàctic subjacent a tots dos tipus. Els tipus actuen com plantilles que retallen
un sector de la realitat. Quan tots dos tipus retallen un sector comú, llavors
existeix concurs ideal. A la pràctica, aquest criteri pot patir restriccions norma-
tives, com de fet fa el Tribunal Suprem espanyol quan, tractant-se de delictes
dolosos, nega el concurs ideal en cas de diverses morts.
Així el terrorista que posa una bomba respondria per concurs real, no ideal, d'assassinats.
L'argument normatiu és obvi: no s'hauria de premiar l'«estalvi» calculat d'energia crimi-
nal. Exemple: un pare disposat a matar els seus bessons llança el cotxet on estan tots
dos al riu (concurs ideal?). Variant: primer en treu un del cotxet i el llança al riu. Treu
després el segon i el llança (concurs real?). Per a solucionar el disbarat es proposa que en
cas de dol directe o fins i tot eventual, l'acció tingui una significació plural en dirigir-se
a la pluralitat de resultats volguts.
2)�El�concurs�medial
Hi ha concurs medial quan una infracció és el mitjà necessari per a co-

metre l'altra.
D'acord amb la doctrina majoritària, el concurs medial és, materialment,

una classe de concurs real –ja que pressuposa una pluralitat d'accions– que
s'assimila penològicament al concurs ideal.
Per a perpetrar un robatori en una joieria, els lladres practiquen un «allunatge» i provo-
quen uns danys a l'aparador de vidre reforçat de milers d'euros. Concurs medial de roba-
tori amb força i danys. La importància dels danys causats no en permet aquí la subsump-
ció, sense més ni més, en el concepte de fractura exterior del robatori amb força, ja que
excedeixen el que és normal. Altrament –danys de poca importància–, seríem davant un
concurs aparent de normes per consumpció –actes simultanis copenats.
La relació�d'instrumentalitat�o�necessitat s'ha d'establir en concret, plante-

jada ex ante i en consideració al pla de l'autor, no en abstracte. Atès que en
abstracte una infracció és sempre necessària per a cometre'n una altra, llavors
entre totes dues infraccions només hi pot haver una relació de concurs apa-
rent de normes penals –concurs de lleis– sigui per especialitat lògica o per con-
sumpció.
Així, per exemple, la coacció sempre és necessària per a cometre el robatori amb violència
o intimidació, i per això existeix un sol delicte, el robatori, altrament s'infringiria el non
bis in idem en valorar per partida doble la compulsió en la voluntat de la víctima.
Concretant encara més, el delicte instrumental està en relació de necessitat

quan constitueix una possible manifestació d'un element genèric del delicte-fi.
Així, per exemple, l'estafa comesa mitjançant la falsificació d'un document públic.
El delicte de falsedat és una de les formes de manifestar-se, en concret, d'un

element típic de l'estafa: l'engany. Justament és per això que s'ha volgut veure
en el tractament del concurs medial el reflex del principi de prohibició de
doble valoració: per a compensar el fet de gravar per partida doble un mateix
element típic, una vegada en la seva genericitat (l'engany) i una altra en la
seva concreció (la falsedat), s'adopta la pena del delicte més greu en la seva
meitat superior.
3)�Tractament�penològic
Tant el concurs ideal com el medial escapen a la disciplina de l'acumulació

material i jurídica.
El concurs ideal es tracta d'acord amb el principi d'absorció� amb� agreuja-

ment. És a dir, s'imposa la pena del delicte més greu –marc absorbent– en la
seva meitat superior –agreujament. Si es tracta d'un concurs ideal homogeni,
qualsevol dels marcs en joc, lògicament.
En el cas del concurs medial, el legislador de 2015 ha pretès sotmetre la dis-

ciplina del concurs medial a un tractament més sever que el que regeix per
al concurs ideal. Ha abandonat el principi d'absorció amb agreujament i l'ha
substituït pel principi�de�simple�exasperació. En concret, s'ha d'imposar una
pena superior a la que hauria correspost, en el cas concret, per la infracció més
greu. Una solució que contrasta amb el manteniment de la regla de l'absorció
–a resguard de l'exasperació facultativa del delicte continuat, que finalment
no ha estat reformat tot i que se'n preveia la modificació al Projecte elevat a
les Corts.
D'acord amb la nova regla, per al concurs medial de delictes regeix el següent.
En primer lloc, per a la determinació del marc legal abstracte d'aquest complex
concursal s'ha de partir de la pena concreta de la infracció penada amb més gra-
vetat. Per a la determinació de la pena concreta, el jutge o tribunal, en primer
lloc, ha de determinar el marc penal abstracte de la infracció, que s'estableix
tenint en compte si escau la concurrència de tipus qualificats i/o agreujants
específics previstos a la part especial del Codi.
(1)
Sobre aquest marc ha d'articular les regles que regeixen en matèria d'iter crimi- Només es podran tornar a va-
lorar aquells elements atenuants
nis, en primer lloc, i autoria i participació, en segon lloc. D'aquí sorgeix el marc
d'acord amb el principi de non bis
penal abstracte sobre el qual s'ha d'operar per a obtenir el marc penal concret, in idem material.
que resulta de l'aplicació de les regles contingudes als articles 66 i següents

del Codi penal. Aquest marc penal concret resultant ha de ser, després, con-
cretat tenint en compte els principis que assenyala l'article 66.7 –gravetat del
fet i personalitat de l'autor–. D'aquí sorgeix la pena concreta a què es refereix
el precepte, a la qual simplement s'ha de sumar un dia de presó, un dia mul-
ta, o un dia de privació de dret, depenent de la naturalesa de la pena, per a
l'obtenció del límit mínim. El límit màxim és la suma de les penes concretes de
tots i cadascun dels delictes comesos que conformen el concurs medial. Final-
ment, un cop determinat el nou marc penal, s'ha d'anar novament a les regles
1
de l'article 66 CP per a individualitzar la pena a imposar .
Imaginem un concurs medial entre falsedat de document mercantil i estafa per valor de (2)
Vegeu la pena resultant de
40.000 euros. Imaginem a més que hi concorre una circumstància atenuant de reparació l'aplicació de la regla del concurs
del dany. El jutge, en primer lloc, ha de concretar la pena del delicte de falsedat. D'acord medial fins a la reforma de 2015.
amb l'art. 392 CP en relació amb l'art. 390.1 correspon un marc penal de presó de sis En aquest mateix supòsit, d'1 any i
mesos a tres anys. L'atenuant és aplicable, ja que la circumstància 21.5 només exigeix 9 mesos a 2 anys, 4 mesos i 15 di-
reparar el dany ocasionat, i és obvi que el dany patrimonial també ha estat conseqüència es, com que és superior a la seva
de la falsedat. En aplicació de la regla continguda a l'art. 66.1 CP, el marc penal concret suma per separat s'hauria d'aplicar
que en resulta és el següent: pena de sis mesos a un any i nou mesos que addicionalment la regla del concurs real.
cal concretar, adoptant els criteris que assenyala l'art. 66.6 CP, per la qual cosa el jutge
decideix imposar la pena en el seu grau mínim –sis mesos–. Després ha de concretar
també la pena del delicte d'estafa. D'acord amb l'art. 248 –com que no concorre cap
tipus qualificat de l'art. 250 CP– la pena que en resulta és també pena de sis mesos a
tres anys, i en resulta un marc penal concret de sis mesos a un any i nou mesos (per la
concurrència de l'atenuant) i, d'acord amb la gravetat del fet, ha de decidir que, com que
la quantia s'apropa a l'establerta a la circumstància 5a de l'art. 250 CP, imposa una pena
de nou mesos. Així, tenim, d'una banda, el límit mínim: pena de nou mesos i un dia
(pena superior a la que hauria correspost per la infracció més greu). D'altra banda, el límit
màxim: pena d'un any i tres mesos (la suma de les penes concretes: 9 + 6 mesos). Aquest
marc penal hauria de ser concretat de nou. Per tant, en concórrer-hi un atenuant –per
molt que ja hagi estat utilitzat– s'ha de tornar a tenir en compte per a imposar la pena
en la seva meitat inferior: de nou mesos a un any2.
Només, doncs, en aquells casos en què la fixació de la pena concreta s'apropa

al límit màxim del marc penal en abstracte, la nova regla té efectes perjudicials.
Fins a l'entrada en vigor de la LO 1/2015, aquest marc era el límit infranqueja-
ble (absorció amb agreujament del marc penal abstracte). Com més amplitud
tingui el marc penal abstracte i més s'allunyi del límit màxim la pena imposa-
da al delicte més greu, més possibilitats que la nova regla sigui beneficiosa per
al reu. Aquesta distribució desigual dels efectes agreujants del concurs medial
no té cap fonament, en conseqüència, des del punt de vista axiològic, ja que es
fa dependre de dues circumstàncies, una de les quals és absolutament erràtica:
l'amplitud del marc penal abstracte disposat pel legislador.
En tots dos casos, tant en el concurs ideal com el medial, quan la pena cal-
culada d'acord amb les regles establertes excedeixi la que hauria de resultar
de la suma de les penes concretes imposades –acumulació material–, llavors
s'han de sancionar les dues infraccions separadament. En definitiva, no es pot
convertir el que se suposa que ha de ser un benefici en quelcom més costós
per a l'infractor.
1.4. Delicte continuat i delicte massa
Una excepció al principi d'acumulació jurídica que regeix el concurs real de

delictes el constitueix el delicte continuat, que regula l'article 74 del CP. Aques-
ta figura deu l'origen històric a la praxi jurisprudencial medieval, que consi-
derava que en cas de reiteració de petits furts se'n podia en realitat apreciar un
de sol en determinades circumstàncies, per a evitar així la pena capital lligada
al tercer furt.
Parteix, doncs, de la ficció jurídica de considerar un sol delicte el que no és res

més que una pluralitat d'infraccions homogènies realitzades, o bé en conside-
ració a un pla conjunt (dol conjunt), o bé per aprofitament d'idèntica ocasió.
Els requisits per a apreciar continuïtat delictiva són els següents:
• En primer lloc, que es tracti de la comissió d'infraccions de naturalesa

homogènia –és a dir, que lesionin o posin en perill el mateix bé jurídic.
L'article 74 concreta aquesta exigència en el fet que «infringeixin el mateix
precepte penal o preceptes d'una naturalesa igual o semblant».
• No és necessari que aquestes infraccions es cometin en un context espaci-

otemporal concret.
• Se n'exclou la continuïtat quan les infraccions ofenguin béns jurídics per-

sonalíssims, amb la sola excepció d'honor i llibertat i indemnitat sexual
que afectin el mateix subjecte; aquí dependrà de les circumstàncies del fet
per apreciar o no delicte continuat. Així, no és possible un delicte conti-
nuat de lesions, o d'homicidi, o de robatori amb violència i intimidació.
Sí que és possible un delicte continuat d'abús sexual de prevalença amb
la mateixa víctima, i no ho és un delicte continuat d'agressió sexual amb
violència.
• Des del punt de vista subjectiu, es necessita la presència d'un sol con-
junt o designi criminal comú, o alternativament, un dol d'aprofitament
d'idèntica ocasió.
Si es tracta d'infraccions patrimonials (primer incís de l'article 74.2 CP), la pe-

na del delicte continuat s'imposa tenint en compte el perjudici total causat, la
qual cosa determinarà el salt de delicte a falta si la suma total de les diferents
sostraccions o defraudacions excedeix els 400 euros (delicte de furt o estafa
continuats). En aquests casos, de conformitat amb la jurisprudència del Tribu-
nal Suprem, no és possible agreujar la pena del delicte continuat resultant, si
aquest s'ha conformat per l'addició singular de faltes, ja que això comportaria
valorar per partida doble aquests elements singulars (non bis in ide.), una ve-
gada per a fer «el salt» al delicte, i l'altra, per a agreujar-lo.
Si en la primera versió del Codi el delicte continuat rebia la imposició de la Sistema d'exasperació de
pena de la infracció més greu en la seva meitat superior (sistema d'absorció la pena
amb� agreujament), després de la reforma efectuada per la LO 15/2003, és Aquest sistema regeix per a
possible aplicar-hi la pena superior en grau, concretament es pot arribar fins tota classe de delicte conti-
nuat, inclosos els patrimoni-
a la meitat inferior de la pena superior en grau (sistema�d'exasperació�de�la als, després de l'Acord del ple
no jurisdiccional de la Sala Pe-
pena). nal del Tribunal Suprem de
30 d'octubre de 2007. Abans
d'aquest Acord, la jurisprudèn-
El denominat delicte� massa constitueix realment una modalitat agreujada cia sostenia que en els delic-
tes patrimonials continuats
de delicte continuat patrimonial, per raó de la gravetat notòria del perjudici es podia recórrer la pena, en
consideració al perjudici total
causat i el fet d'haver irrogat perjudici a una generalitat de persones. Així, per causat, en tota la seva exten-
exemple, les grans estafes immobiliàries. En aquests casos, el jutge o tribunal sió, és a dir, sense necessitat
d'agreujar la pena en la seva
pot imposar motivadament la pena superior en un o dos graus, en l'extensió meitat superior.
que consideri convenient3.

(3)
Vegeu l'article 74 CP.
2. Sistema de sancions penals: aspectes generals
2.1. Monisme i dualisme
Penes i mesures de seguretat han constituït, tradicionalment, les dues formes

que pot tenir la reacció juridicopenal. Si la primera es lliga a la culpabilitat de
l'autor per la realització del fet antijurídic, la segona tracta de neutralitzar la
perillositat criminal de l'autor manifestada en el mateix fet. Es diu, doncs, que
la pena, sigui privativa de llibertat, de drets o de contingut patrimonial, té na-
turalesa retrospectiva. Mira, doncs, el passat i pretén, entre altres coses, retri-
buint l'autor pel delicte o falta comès (la pena és inflicció d'un mal), prevenir
comportaments futurs i confirmar la validesa de la norma infringida. La mesu-
ra de seguretat té naturalesa prospectiva, tracta fonamentalment d'evitar que
la perillositat de l'autor –potencialitat– es resolgui en la comissió d'un delicte.
Al marge d'altres categories de conseqüències jurídiques que ara no vénen al

cas, es pot dir que el legislador ha administrat tots dos instruments històrica-
ment de manera desigual. Parlem així de monisme per a referir-nos a la utilit-
zació, en exclusiva, d'una conseqüència o altra. Així, mentre que per a les le-
gislacions liberals del segle XIX no escau més recurs que la pena, essencialment
la pena de presó, per a retribuir la culpabilitat de l'autor, des dels postulats
de l'Scuola Positiva italiana es va pretendre substituir totalment les penes per
mesures de seguretat, ja que s'entenia que només la neutralització del delin-
qüent tenia l'aval científic en la lluita contra la criminalitat. A la pràctica, en
la major part de països europeus es va estendre el dualisme –penes i mesures–,
que combinava totes dues conseqüències. En el cas espanyol es va arribar fins
i tot a parlar de dualisme�extrem, arran del sistema instaurat al nostre país
en el Codi penal de 1928; sistema que adquireix plena presència en la Ley de
vagos y maleantes de 1933 i que es perpetua amb la Llei de perillositat i reha-
bilitació social de 1970, fins i tot després de la seva reforma de 1978. Un siste-
ma dualista que es caracteritzava, entre altres coses, per la divergència radical
en el fonament d'una reacció i altra, la qual cosa cristal·litza històricament en
un concepte de perillositat no necessàriament lligat a la comissió prèvia d'un
delicte –perillositat�predelictual– i l'objecte del qual, a més, no es contreu
exclusivament a la probable futura comissió de delictes, sinó que inclou qual-
sevol conducta disfuncional al sistema social: perillositat�social, concepte ge-
nèric que inclou, encara que no l'esgota, la perillositat criminal en sentit es-
tricte. Un sistema basat, a més, en el funcionament independent i acumulatiu
de tots dos tipus de reaccions, que els imposaven òrgans judicials diferents.
Aquest sistema va ser derogat de facto per la jurisprudència del Tribunal Cons-
titucional, recaiguda en recursos d'empara (STC 14 febrer 1986 [RTC 1986, 22]
i 19 febrer 1987 [RTC 1987, 21]), que va deixar només intactes les mesures
previstes per a inimputables i semiinimputables, en declarar la il·legitimitat de

les mesures de seguretat que no subseguissin la condemna penal prèvia per la
comissió d'un fet tipificat com a delicte (mesures predelictuals), com la seva
imposició posterior afegida a una pena privativa de llibertat (non bis in idem).
El Codi penal de 1995 deroga la Llei de perillositat social i limita les

mesures de seguretat a inimputables i semiinimputables per la comissió
prèvia d'un delicte, úniques mesures previstes a partir d'ara en la nostra
legislació.
Al seu torn, l'elenc de garanties de què s'envolta la imposició de les mesures

d'acord amb el nou només és comprensible des d'una consideració d'aquestes
com a reaccions en què, per molt que el seu contingut definidor graviti sobre la
finalitat terapèutica i rehabilitadora, no es deixa de donar un contingut aflic-
tiu i limitador de drets. En definitiva, conseqüències que pel seu contingut
material s'integren en la previsió del núm. 1 de l'article 25 de la CE. Segons
això, el Tribunal Constitucional ha considerat com a condemna la imposició
d'una mesura de seguretat, la qual cosa exigiria la comissió prèvia d'un fet tipi-
ficat com a delicte. Aquesta interpretació tanca l'admissibilitat constitucional
de la perillositat predelictual i es consagra als articles 6 i 95.1 del Codi penal, ja
que requereix la comissió prèvia d'un «fet previst com a delicte» com a única
exteriorització admissible de la perillositat criminal que legitima la imposició
de la mesura.
Al seu torn, la imposició de les mesures de seguretat s'envolta d'una sèrie de

garanties pròpies de la pena: només escau una mesura de seguretat privativa
de llibertat quan el delicte comès està comminat amb una pena de la mateixa
classe i la mesura de seguretat no pot tenir una durada superior a la pena
«abstractament aplicable al fet comès», ni «excedir el límit del que és necessari
per prevenir la perillositat de l'autor» (art. 6).
Aquestes garanties només són comprensibles des d'un denominat dualisme

flexible o nou� monisme teoritzat per un sector de la doctrina espanyola.
Aquest procés s'inicia amb el notable acostament de continguts entre pena
i mesura de seguretat, tendents totes dues a la reeducació i reinserció soci-
al; es desenvolupa amb un sistema de relació entre totes dues que exclogui
l'acumulació –alternativitat i/o principi vicarial– i culmina, en el Codi penal
de 1995, amb l'extensió a les mesures de seguretat de les garanties que tradi-
cionalment han envoltat la imposició de les penes.
Les reflexions anteriors són predicables del sistema de mesures actualment vi-
gent, a excepció, com veurem, del «cos estrany» que representa la introducció,
després de la LO 5/2010, de 22 de juny, de la mesura de seguretat denominada
llibertat vigilada, el pressupòsit d'aplicació de la qual s'estén també a subjectes

plenament imputables, i el compliment de la qual és acumulatiu i sobrevingut
al compliment de la pena de presó.
2.2. Classes de penes
El conjunt de penes que estableix el Codi penal ha estat tradicionalment clas-

sificat, no solament a efectes didàctics, sinó també per a aclarir qüestions de
tanta transcendència com el termini de prescripció, el tribunal competent per
a conèixer la comissió del delicte al qual s'imposa la corresponent pena o la
possibilitat que les penes siguin susceptibles de complir-se simultàniament.
Tradicionalment les penes s'han classificat, segons la naturalesa, en penes pri-

vatives de llibertat, penes privatives d'altres drets i pena de multa. A aquest
criteri classificatori s'ha afegit el relatiu a la gravetat de les penes, i també el
referit a la circumstància de si s'imposen com a principals o constitueixen pe-
nes que acompanyen aquestes. Després de l'última de les modificacions efec-
tuades en el Codi penal de 1995, l'articulada mitjançant la LO 5/2010, de 22
de juny, que incorpora la responsabilitat penal de les persones jurídiques, a les
classificacions històriques esmentades s'hauria d'afegir la relativa a si les penes
són imposables a les persones físiques o a les jurídiques.
2.2.1. Classes de penes segons la seva naturalesa
(4)
Atenent la naturalesa, les penes es classifiquen4 en penes�privatives�de�lliber- L'article 32 CP estableix la classi-
ficació esmentada.
tat, penes�privatives�de�drets i pena�de�multa.
El criteri seguit per aquesta norma pren en consideració l'interès o bé jurídic del
mateix penat, que es veu compromès tant en el disseny com en la imposició i
l'execució de la pena corresponent. Així, les penes privatives de llibertat són les
que impliquen la privació de la llibertat ambulatòria, i les de multa, aquelles la
finalitat de les quals se centra a produir una disminució patrimonial del penat.
La resta de penes es classifiquen d'acord amb un concepte que representa un
calaix de sastre, atès que s'empra la referència a penes privatives d'altres drets
–o penes privatives de drets– per mera contraposició a les penes privatives de
llibertat.
Són penes privatives de llibertat la presó permanent revisable, la presó, la localització

permanent i la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de
multa, segons l'art. 35 CP.
Són penes privatives de drets, segons l'art. 39 CP:
a) La d'inhabilitació absoluta.
b) Les d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic, professió, ofici, indústria o
comerç, o altres activitats determinades en aquest Codi, o dels drets de la pàtria potestat,
tutela, guarda o curatela, tinença d'animals, dret de sufragi passiu o qualsevol altre dret.
c) La suspensió de feina o càrrec públic.

d) La privació del dret a conduir vehicles de motor o ciclomotors.
e) La privació del dret a tenir i portar armes.
f) La privació del dret a residir en determinats llocs o anar-hi.
g) La prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones

que determini el jutge o tribunal.
h) La prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres
persones que determini el jutge o tribunal.
i) Els treballs en benefici de la comunitat.
j) La privació de la pàtria potestat.
De conformitat amb l'art. 50 CP, la pena de multa és una sanció pecuniària que s'imposa,
per regla general, d'acord amb el sistema de dies multa.
2.2.2. Classes de penes segons la gravetat
(5)
Segons la seva gravetat, les penes es classifiquen5 en greus, menys�greus i lleus, Aquesta classificació penològica
figura en l'article 33 CP.
en funció de la naturalesa i la durada. Les penes greus són les que s'imposen als
delictes greus. Les penes menys greus són les que s'imposen als delictes menys
greus. Finalment, les penes lleus són les que s'imposen als delictes lleus (les
faltes fins a la reforma del Codi penal de 2015).
La classificació esmentada té importància per a determinar els terminis de pres- Lectures recomanades
cripció tant del delicte com de la sanció corresponent. Així mateix és operativa
Vegeu l'atribució de compe-
per a establir la competència dels tribunals penals, en què la de l'Audiència tència que estableix per a
Provincial es correspon, si més no parcialment en l'actualitat, amb el coneixe- les audiències provincials i
als jutjats penals l'article 14,
ment dels delictes a la comissió dels quals correspon la imposició d'una pena núm. 3 i 4 LECrim.
greu. Sobre els terminis de pres-
cripció de la infracció penal
i de la pena, vegeu respecti-
vament els articles 131 i 133
CP.
Les penes que tenen la consideració de greus són per regla general les
que tenen una durada superior als cinc anys, inclosa la pena de presó.
Excepcions a aquesta regla general les constitueixen algunes penes privatives

de drets, com la pena d'inhabilitació absoluta i la pena de privació de la pàtria
potestat, que sempre són penes greus. En els mateixos termes, totes les penes
imposables a les persones jurídiques, amb independència de la durada, tenen
la consideració de penes greus (art. 33.7 CP). La pena de multa és menys greu
o lleu segons la durada, llevat de la proporcional, que sempre és una pena
menys greu.
Són penes greus:
a) La presó permanent revisable.
b) La presó superior a cinc anys.
c) La inhabilitació absoluta.
d) Les inhabilitacions especials per un temps superior a cinc anys.

e) La suspensió de feina o càrrec públic per un temps superior a cinc anys.
f) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps superior
a vuit anys.
g) La privació del dret a tenir i portar armes per un temps superior a vuit anys.
h) La privació del dret a residir en determinats llocs o anar-hi, per un temps superior a
cinc anys.
i) La prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones

que determini el jutge o tribunal, per un temps superior a cinc anys.
j) La prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres
persones que determini el jutge o tribunal, per un temps superior a cinc anys.
k) La privació de la pàtria potestat.
2.2.3. Penes principals i accessòries
Les penes principals són les que s'apliquen de manera autònoma, que apa- Penes accessòries
reixen com a penes imposables als delictes i les faltes en els preceptes cor-
A la pena de presó igual o su-
responents del llibre II CP. Per contra, les penes accessòries són les penes perior a deu anys correspo-
d'inhabilitació que acompanyen la pena principal. Es tracta de penes acom- nen com a accessòries la pe-
na d'inhabilitació absoluta o
panyants que, partint del seu caràcter fonamentalment infamant, originària- la inhabilitació especial per a
l'exercici de la pàtria potestat,
ment acompanyaven de manera automàtica la imposició de determinades pe- tutela, curatela, guarda o aco-
lliment, o bé la privació de la
nes de presó, i no s'imposaven pel delicte comès, sinó per la pena principal pàtria potestat quan aquests
imposada. En l'actualitat, la seva imposició no és automàtica en tots els casos, drets hagin tingut una relació
directa amb el delicte comès.
però continuen tenint la durada que correspon a la pena principal. Juntament amb les dues últi-
mes penes esmentades, algu-
nes altres penes privatives de
Les penes accessòries a la pena de presó es preveuen en els articles 55 i 56 CP, drets es preveuen com a acces-
sòries a la presó inferior als deu
i varien en funció que la pena de presó assoleixi o no els deu anys de durada. anys.
L'art. 57 CP6 estableix un règim d'accessorietat sui generis per a les penes (6)
Sobre aquest, vegeu més avall
d'allunyament. l'apartat 6.2.
2.2.4. Penes imposables a les persones jurídiques (i conseqüències

accessòries)
(7)
Les penes imposables a les persones físiques són les que s'han enumerat quan L'article 33.7 CP enumera les pe-
nes que es poden imposar a les
ens hem referit a les classes de penes segons la naturalesa. Juntament amb
persones jurídiques.
aquestes, en el precepte que determina la classificació de les penes per la gra-
vetat, el Codi penal7, després de la reforma de 2010, indica quines penes són
imposables a les persones jurídiques.
Es preveu la possibilitat, per a ens amb personalitat jurídica, de les penes següents:
a) Multa per quotes o proporcional.
b) Dissolució de la persona jurídica. La dissolució produeix la pèrdua definitiva de la

personalitat jurídica, així com la de la capacitat d'actuar de qualsevol manera en el tràfic
jurídic, o dur a terme qualsevol classe d'activitat, encara que sigui lícita.
c) Suspensió de les activitats per un termini que no pot excedir els cinc anys.
d) Clausura dels locals i establiments per un termini que no pot excedir els cinc anys.
e) Prohibició de dur a terme en el futur les activitats en l'exercici de les quals s'hagi co-
mès, afavorit o encobert el delicte. Aquesta prohibició pot ser temporal o definitiva. Si és
temporal, el termini no pot excedir els quinze anys.
f) Inhabilitació per a obtenir subvencions i ajuts públics, per a contractar amb el sector
públic i per a gaudir de beneficis i incentius fiscals o de la Seguretat Social, per un termini
que no pot excedir els quinze anys.
g) Intervenció judicial per salvaguardar els drets dels treballadors o dels creditors pel
temps que s'estimi necessari, que no pot excedir els cinc anys.
(8)
Al marge de la pena de multa i de la d'inhabilitació per a obtenir subvencions i Les conseqüències accessòries
s'estableixen en l'article 129 CP.
ajuts públics, i per a contractar amb el sector públic i per a gaudir de beneficis
o incentius fiscals, la resta de sancions previstes ara com a penes ja eren im-
posables com a conseqüències accessòries a les persones jurídiques abans que
s'articulés un sistema de responsabilitat penal d'aquests ens. De fet, la major
part d'aquestes penes –llevat de la de multa i la dissolució– encara són impo-
sables com a conseqüències accessòries8 als ens sense personalitat jurídica.
2.3. La determinació de la pena
En la part especial del dret penal, les penes previstes per a cada delicte o falta
no consisteixen en una sanció de quàntum absolutament determinat, sinó en
un marc penal sobre el qual s'han d'efectuar diverses operacions per tal de de-
terminar la sanció. Aquest procés requereix, en primer terme, la determinació
del marc penal abstracte; seguidament, es concreta el marc penal legal, i, final-
ment, es procedeix a la individualització judicial de la pena, que constitueix
l'última de les fases, de la qual resulta la pena concreta.
2.3.1. Regles per a determinar la pena
Al llarg del procés de determinació de la pena, en alguna de les seves fases, pot
ser necessari determinar la pena inferior o superior en grau a una pena deter-
minada, o la determinació de la pena en la meitat inferior o superior en una
pena determinada. Totes dues són operacions identificades, en el primer cas,
amb la determinació qualitativa de la pena, i en el segon, amb la quantitativa.
La determinació qualitativa de la pena implica la formació d'un marc

penal diferent d'aquell del qual es parteix. En contraposició, la determi-
nació quantitativa implica que el marc de partida no es modifica i es
duen a terme les operacions de mesura sense modificar la xifra màxima
o mínima del marc penal sobre el qual s'actua.
(9)
Les penes superior i inferior en grau9 a un marc penal donat es conformen Els límits de la pena superior en
grau i de la pena inferior en grau
com s'indica a continuació: s'estableixen respectivament en els
articles 70.2 i 71 CP
1) La pena superior en grau es forma partint de la xifra màxima assenyalada per

la llei per al delicte corresponent i augmentant-li la meitat de la seva quantia. El
resultat d'aquesta suma constitueix el màxim del nou marc punitiu. El mínim
es determina pel màxim del marc penal de què es partia incrementat en un
dia o en un dia multa.
(10)
2) La pena inferior en grau es calcula fent el procés invers que hem descrit El mètode per al còmput de
la pena inferior i superior en grau
abans, és a dir, partint de la xifra mínima de la pena de partida, deduint
s'estableix en l'article 70.1 CP.
d'aquesta la meitat de la seva quantia. El resultat de l'esmentada operació10 De
resta constitueix el límit mínim de la pena inferior en grau. El seu màxim és
constituït pel mínim de la pena de què es partia, reduït en un dia o en un dia
multa. En el cas de la presó permanent revisable la pena inferior en grau és
la presó de 20 a 30 anys.
La determinació de la meitat inferior o superior de la pena, o la seva determi-

nació quantitativa, es produeix usualment en reflectir l'efecte que en la res-
ponsabilitat penal tenen les circumstàncies modificatives de la responsabilitat
criminal ordinàries, de conformitat amb les regles de determinació de la pena
de l'article 66 CP. El procés de càlcul de la meitat inferior i superior de la pena
no apareix exposat en el Codi penal, perquè és obvi. Consisteix a dividir el
marc penal abstracte en dues porcions exactament de la mateixa durada, de
manera que la meitat inferior serà el marc penal comprès entre el mínim de la
pena i la meitat de la durada d'aquesta, i la meitat superior, el marc comprès
entre aquest moment i el que es correspon amb el màxim de la pena.
No obstant això, aquest procés no és possible en el cas de la pena de presó

permanent revisable. Aquesta situació és, d'una banda, lògica, perquè com que
aquesta té una durada indeterminada no es pot determinar la meitat del marc
penal en abstracte. Tanmateix, d'altra banda, fa que no es puguin reflectir, si
és el cas, la concurrència d'atenuants a la pena concreta a imposar.
Partim de la pena del delicte d'homicidi: presó de deu a quinze anys.
• Pena superior en grau a la del delicte d'homicidi: de quinze anys i un dia a vint-i-dos
anys i sis mesos (15 anys +7 anys i sis mesos –que és la meitat de 15 anys–).
• Pena inferior en grau a la del delicte d'homicidi: de cinc anys (10 anys menys 5 anys
–que és la meitat de deu anys–) a deu anys menys un dia.
• Pena del delicte d'homicidi en la meitat inferior: de deu anys a dotze anys i sis mesos.
• Pena del delicte d'homicidi en la meitat superior: de dotze anys i sis mesos a quinze
anys.
2.3.2. Determinació qualitativa i quantitativa de la pena
Partint de la pena abstracta, que és la que estableix la llei per a cada delicte,
la determinació del marc legal de pena es produeix tenint en compte les re-
gles relatives a l'iter criminis, a la participació delictiva, als concursos i a les
circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.
Amb caràcter general, les penes imposades en la part especial del Codi penal
s'imposen a l'autor dels delictes consumats. No es contemplen per a cada de-
licte les penes que corresponen als diferents partícips ni a les fases d'execució
anteriors a la consumació. Per aquest motiu, enfront d'un delicte intentat o
per determinar la responsabilitat penal del còmplice, deguem, partint de la
pena abstracta fixada en la llei per al corresponent delicte, operar amb les re-
gles de determinació qualitativa de la pena amb l'objecte de fixar el marc legal
de la mateixa, en els següents supòsits:
(11)
1) A les temptatives de delicte els correspon la imposició d'una pena inferior en Vegeu art. 62 i 64 CP.
un o dos graus a l'assenyalada per la llei per al delicte consumat, en l'extensió
que s'estimi adequada, atenent el perill inherent a l'intent i al grau d'execució
assolit, excepte en els casos en què la temptativa estigui especialment penada
per la llei11.
(12)
2) Si bé als partícips en el delicte que integren el concepte legal d'autor els cor- Vegeu art. 63 i 64 CP.
respon la mateixa pena que a l'autor, als còmplices se'ls ha d'imposar la pena
inferior en grau a la fixada per la llei per als autors d'aquest delicte, excepte en
els casos en què la complicitat estigui especialment penada per la llei12.
(13)
3) Després de les previsions relatives al grau de realització del delicte i a la Vegeu art. 73 i seg. CP.
participació, és procedent aplicar-hi les regles concretes per als supòsits de
concurs de delictes13.
Com que som davant supòsits de determinació legal del marc penal, la qual cosa deixa
fora del supòsit els casos de concurs real de delictes, fonamentalment es tracta d'aplicar-
hi les regles penològiques que conté l'article 74. 1 i 2 per al delicte continuat i l'article
77 CP per al concurs ideal i medial de delictes.
4) Finalment, és procedent aplicar-hi les regles de determinació que correspo-

nen a la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat
criminal. Aquest tipus de regles impliquen la determinació qualitativa de la
pena quan del que es tracta és de determinar la pena que correspon imposar
en supòsits d'eximents incompletes; en alguns d'aquells en què concorrin di-
verses circumstàncies agreujants o l'agreujant de multireincidència, i també
quan concorrin diverses circumstàncies atenuants o un fonament qualificat
d'atenuació. Però, usualment, impliquen exemples de determinació qualitati-
va de la pena en els altres supòsits.
(14)
Una vegada determinada qualitativament la pena, es planteja la qüestió de si Així sembla que es dedueixi del
que disposa l'article 66.8 CP en els
en la seva determinació quantitativa, els jutges estan vinculats per les regles
casos en què els jutges apliquin la
que conté l'article 66 CP. Les opinions de la doctrina són en aquest cas diver- pena inferior en més d'un grau.
gents. Tanmateix, hi ha supòsits en què la mateixa llei sembla prendre partit

en el sentit que l'operador jurídic pot recórrer la pena en tota la seva extensió14
una vegada determinada qualitativament.
Determinació�qualitativa
• Si hi concorre una eximent incompleta, l'article 68 CP disposa l'aplicació d'una pena

inferior en un o dos graus a l'assenyalada per la llei, atesos el nombre i l'entitat dels
requisits que faltin o que hi concorrin, i les circumstàncies personals del seu autor,
sense perjudici que s'hi apliquin les regles de l'article 66 CP.
• Si hi concorren dues o més circumstàncies atenuants, o una o diverses de molt qua-

lificades, i no en concorre cap d'agreujant, s'hi ha d'aplicar la pena inferior en un
o dos graus a la que estableix la llei, tenint en compte el nombre i l'entitat de les
circumstàncies atenuants esmentades (art. 66.1.2a. CP).
• Si hi concorren més de dues circumstàncies agreujants i no hi concorre cap

d'atenuant, es pot aplicar la pena superior en grau a la que estableix la llei, en la seva
meitat inferior (art. 66.1.4a. CP).
• Si hi concorre la circumstància agreujant de reincidència amb la qualificació que el

culpable, en delinquir, hagués estat condemnat executòriament, almenys, per tres
delictes dels compresos en el mateix títol d'aquest Codi, sempre que siguin de la
mateixa naturalesa (multireincidència), s'hi pot aplicar la pena superior en grau a la
que preveu la llei per al delicte de què es tracti, tenint en compte les condemnes
precedents i la gravetat del nou delicte comès (art. 66.1.5a.).
• Si hi concorren circumstàncies atenuants i agreujants, els jutges les han de valorar

i compensar racionalment per a la individualització de la pena. Tanmateix, en cas
que persisteixi un fonament qualificat d'atenuació, han d'aplicar la pena inferior en
grau (art. 66.1.7a.).
Determinació�quantitativa
• Si hi concorre només una circumstància atenuant, s'ha d'imposar la pena en la meitat

inferior (art. 66.1.1a.).
• Si hi concorren una o més circumstàncies agreujants, s'ha d'imposar la pena en la

meitat superior (art. 66.1.3a.).
• Concurrència de circumstàncies de divers signe persistint un fonament qualificat

d'agreujament (art. 66.1.7a.).
• Quan no es consideri adequada l'aplicació de la regla 5a. de l'article 66.1 per a la

multireincidència, la pena s'ha d'aplicar en la meitat superior (art. 66.1.3a.), com
quan concorrin tres o més circumstàncies agreujants sense atenuants i no es consideri
pertinent aplicar-hi la pena superior en grau.
(15)
En els casos en què no concorrin circumstàncies atenuants ni agreujants, el Vegeu l'art. 66.1.6a. CP.
jutge té un ampli marge de discrecionalitat per a determinar quantitativament
la pena. En aquests casos pot imposar la pena que consideri adequada atenent
les circumstàncies personals del delinqüent i la major o menor gravetat del
fet15.
2.3.3. Les circumstàncies modificatives de la responsabilitat

criminal i la determinació de la pena
Atès que, com es dedueix de l'apartat anterior, l'apreciació de les circumstàn-

cies modificatives de la responsabilitat criminal constitueix un element capi-
tal per a la determinació qualitativa i essencialment quantitativa de la pena,
aquest constitueix el lloc adequat per a abordar aquesta temàtica.
1)�Aspectes�generals�de�la�teoria�general�de�les�circumstàncies�modificati-
ves�de�la�responsabilitat�criminal
Les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal consti-

tueixen elements accidentals que, sense afectar l'essència del delicte,
concorren en la seva execució o posteriorment i, o bé incideixen en la
modulació dels seus elements integrants –l'injust i la culpabilitat–, o bé
constitueixen la positivació de criteris politicocriminals que poden te-
nir un efecte atenuant o agreujant.
Quant a les classes, es distingeixen, pels seus efectes, les circumstàncies�ate-

nuants (art. 21 CP), les circumstàncies�agreujants (art. 22 CP) i la circums-
tància�mixta (art. 23 CP), que, segons els casos, pot atenuar o agreujar la res-
ponsabilitat criminal.
Amb referència a la seva comunicabilitat, és a dir, a si s'apliquen a tots els

intervinents en un fet delictiu o únicament a les persones en què concorrin,
l'article 65 CP estableix el règim de comunicabilitat. En virtut d'aquest precep-
te, les circumstàncies de caràcter material o objectives, és a dir, les que con-
sisteixin en l'execució material del fet o en els mitjans emprats per dur-la a
terme són comunicables, per tal com agreugen o atenuen la responsabilitat
dels que n'hagin tingut coneixement en el moment de l'acció o de la seva co-
operació per al delicte. Per contra, les personals, és a dir, les que consisteixin
en qualsevol causa de naturalesa personal, no es comuniquen, ja que atenuen
o agreugen la responsabilitat penal només d'aquells en què concorrin.
Entre les circumstàncies objectives s'inclouen, per exemple, la traïdoria, l'acarnissament,

la disfressa o l'aprofitament de circumstàncies de temps i lloc. Es considera que són cir-
cumstàncies personals l'arravatament, el preu, recompensa o promesa, l'abús de confi-
ança, el parentiu, l'addicció a substàncies tòxiques, la reincidència o la prevalença de
caràcter públic, entre altres.
Juntament amb la comunicabilitat de les circumstàncies modificatives de la Observació

responsabilitat criminal, l'article 65.3 CP estableix una regla ad hoc per a de-
Tradicionalment la doctrina
terminar la responsabilitat penal dels partícips extraneus en delictes especials, ha discutit si en aquests casos
i disposa la possibilitat d'imposar una pena inferior en grau a la dels autors. s'havia de mantenir o de tren-
car el títol d'imputació. La LO
15/2003 va introduir aquest
apartat en l'article 65 CP i hi va
L'article 65.3 disposa: «Quan en l'inductor o en el cooperador necessari no concorrin les
oferir una solució legal.
condicions, qualitats o relacions personals que fonamenten la culpabilitat de l'autor, els
jutges o tribunals poden imposar la pena inferior en grau a la que assenyala la llei per
a la infracció de què es tracti».
Juntament amb els aspectes esmentats, un altre aspecte al qual s'ha de fer refe-
rència, en una breu introducció a la teoria general de les causes de justificació,
és el principi� d'inherència, que constitueix una manifestació concreta del
principi non bis in idem. La possibilitat que aquest principi pugui ser vulnerat
en apreciar una circumstància modificativa de la responsabilitat criminal ge-
nèrica coincident amb l'específica prevista en un tipus delictiu està vetada per
l'article 67 CP. En virtut d'aquest precepte, les regles de determinació de la pena
de l'article 66 CP no s'apliquen a les circumstàncies agreujants o atenuants que
la llei hagi tingut en compte en descriure o sancionar una infracció, ni a les
que siguin de tal manera inherents al delicte, que sense la seva concurrència
no es podria cometre, en referència tant a la inherència tàcita com a l'expressa.
La inherència expressa es produeix quan la circumstància genèrica està específicament

prevista com a circumstància qualificadora específica. Així, la circumstància agreu-
jant genèrica de traïdoria és específicament prevista com a circumstància que qualifica
l'homicidi i el converteix en assassinat en l'article 139 CP. La inherència tàcita es produ-
eix en els supòsits en què la circumstància modificativa no es troba específicament con-
tinguda com a tal en la descripció del corresponent tipus delictiu, però és de tal manera
consubstancial al delicte que si no hi concorre no es podria cometre. Habitualment es
considera que la circumstància agreujant d'abús de confiança (art. 22.6a.) és inherent al
delicte d'apropiació indeguda (art. 252 CP).
Les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal són

d'apreciació obligatòria quan concorrin els supòsits de fet que s'hi preveuen,
estan legalment determinades –a excepció del marge que a l'apreciació judici-
al atorga la previsió de la circumstància atenuant analògica– i tenen efectes
taxats (els que disposa l'article 66 CP).
2)�Eximents�incompletes�i�circumstàncies�atenuants
Constitueixen circumstàncies atenuants les que estableix l'article 21 CP. Tan-

mateix, no totes les circumstàncies que preveu aquest precepte integren aques-
ta categoria conceptual, ja que el núm. 1 del precepte es refereix al que es co-
neix com a eximents incompletes.
L'article 21.1 CP disposa que són causes atenuants les «1a. Les causes expressades en el
capítol anterior, quan no hi concorrin tots els requisits necessaris per a eximir de respon-
sabilitat en els casos respectius».
(16)
Qualsevol de les causes eximents a què es refereix l'article 20 CP pot consti- Així, per exemple, l'absència de
necessitat de defensa en concret
tuir una eximent incompleta quan falta la concurrència d'algun o d'alguns
en l'eximent de legítima defensa
dels elements considerats accidentals. L'absència d'un dels elements essencials de l'article 20.4 CP.
16
conduiria a l'absència d'apreciació de l'eximent, tant en la seva versió com-
pleta com en la incompleta.
Les eximents incompletes, tot i que estan previstes en l'article 21.1 CP, tenen Diferenciació
una naturalesa diferent de les circumstàncies atenuants, perquè els correspon
S'ha de diferenciar, doncs,
la mateixa naturalesa que la predicada de la corresponent eximent en relació entre causes de justifica-
amb la qual representen una versió incompleta. Impliquen, doncs, una dismi- ció incompletes i causes
d'inimputabilitat o exculpació
nució efectiva de l'injust o de la culpabilitat. Impliquen sempre una rebaixa incompletes.
preceptiva de la pena; incideixen sempre, doncs, en la mateixa determinació

qualitativa de la pena, i la seva concurrència no es pot veure compensada amb
la de circumstàncies agreujants, a diferència del que passa amb les circumstàn-
cies atenuants ordinàries.
En relació amb les circumstàncies�atenuants, són les previstes des de la 2a

fins a la 6a de l'article 21 CP. Se n'estableixen les següents:
• Que el culpable actuï a causa de la seva greu addicció a begudes alcohòli-

ques, drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques o altres
que produeixin efectes anàlegs (art. 21.2a. CP).
• La d'actuar per causes o estímuls tan poderosos que hagin produït arrava-
tament, obcecació o un altre estat passional d'entitat semblant (art. 21.3a.
CP).
• Confessió de la infracció a les autoritats: que el culpable, abans de conèixer

que el procediment judicial es dirigeix contra ell, hagi confessat la infrac-
ció a les autoritats (art. 21.4a. CP).
• Reparació a la víctima: que el culpable hagi reparat el dany ocasionat a la

víctima, o n'hagi disminuït els efectes, en qualsevol moment del procedi-
ment i amb anterioritat a l'acte del judici oral (art. 21.5a. CP).
(17)
• Atenuant analògic17: qualsevol altra circumstància d'anàloga significació Exemples�d'atenuant�analò-
gic: casos de comissió del delic-
que les anteriors (art. 21.6a. CP). te a causa de patir una ludopatia
o supòsits de confessió dels fets a
les autoritats després que es cone-
Les persones jurídiques tenen un elenc de circumstàncies atenuants específic, gui que el procediment es dirigeix
contra el culpable, però que hagin
el contingut en l'article 31 bis.4 CP, referides totes a actuacions produïdes des-
estat útils.
prés de la comissió de delicte tendents a facilitar l'acció de l'Administració de
justícia o a minimitzar els efectes del delicte.
Les circumstàncies atenuants previstes són:
a) Haver confessat, abans de saber que el procediment judicial es dirigeix contra ella, la
infracció a les autoritats.
b) Haver col·laborat en la investigació del fet aportant proves, en qualsevol moment del
procés, que fossin noves i decisives per a aclarir les responsabilitats penals dimanants
dels fets.
c) Haver procedit, en qualsevol moment del procediment i abans del judici oral a reparar
o disminuir el dany causat pel delicte.
d) Haver establert, abans del començament del judici oral, mesures eficaces per a preve-
nir i descobrir els delictes que en el futur es puguin cometre amb els mitjans o sota la
cobertura de la persona jurídica.
3)�Circumstàncies�agreujants
Les circumstàncies agreujants són aquelles l'efecte de les quals sobre la respon-
sabilitat penal és de caràcter qualificador. Això explica que, a diferència de les
circumstàncies atenuants, no hi hagi una circumstància d'anàloga significació
que les anteriors, que podria comportar el risc d'oposar-se a la prohibició de
l'analogia in malam partem. L'absència d'aquesta circumstància agreujant ana-
lògica fa que el nombre de les circumstàncies agreujants que preveu l'article 22
CP sigui superior al de les atenuants –encara que inferior al que tradicional-
ment havia constituït el contingut de l'article 10 CP 73. Tanmateix, malgrat
el nombre més alt de circumstàncies, l'arbitri judicial a l'hora d'apreciar-ne la
concurrència es troba més restringit per la lletra de la llei.
Les circumstàncies que preveu l'article 22 CP són les que es detallen a conti-
nuació:
1a. Traïdoria.
Es considera que aquesta concorre quan es comet qualsevol dels delictes contra les per-
sones utilitzant en l'execució mitjans, maneres o formes que tendeixin directament o
especialment a assegurar-la, sense el risc que per al culpable pugui procedir de la defensa
per part de l'ofès.
2a. Executar el fet mitjançant una disfressa, amb abús de superioritat o aprofi-
tant les circumstàncies de lloc, temps o auxili d'altres persones que afebleixin
la defensa de l'ofès o facilitin la impunitat del delinqüent.
Es parteix d'un concepte funcional de disfressa, que l'identifica amb l'ús de mitjans que
en dificultin la identificació (una mitja que cobreixi la cara o l'ús d'un passamuntanyes,
per exemple).
3a. Executar el fet mitjançant un preu, una recompensa o una promesa.
4a. Cometre el delicte per motius racistes, antisemites o una altra classe de
discriminació referent a la ideologia, religió o creences de la víctima, l'ètnia,
la raça o nació a què pertanyi, el seu sexe o orientació sexual, o la malaltia o
minusvalidesa que pateixi.
5a. Acarnissament.
Que normativament es caracteritza com augmentar deliberadament i inhumanament el

patiment de la víctima, causant-li sofriments innecessaris per a executar el delicte.
6a. Actuar amb abús de confiança.
7a. Prevaler-se del caràcter públic que tingui el culpable.
8a. Reincidència.
Es considera agreujant únicament la reincidència homogènia, que es produeix quan, en

delinquir, el culpable hagi estat condemnat executòriament per un delicte comprès en el
mateix títol del Codi, sempre que sigui de la mateixa naturalesa. No es poden computar
els antecedents penals cancel·lats o que hagin de ser-ho. Tampoc es poden computar els
antecedents derivats de les condemnes per la comissió de delictes lleus.
4)�Circumstància�mixta�de�parentiu
(18)
La circumstància mixta de parentiu, que pot agreujar o atenuar la responsabi- És establert en l'article 23 CP.
litat criminal, segons la naturalesa, els motius i els efectes del delicte, s'aplica
en els delictes comesos contra persones que tenen una determinada relació de
parentiu amb l'autor o amb el cònjuge o convivent18 d'aquest.
La víctima ha de ser cònjuge o una persona que estigui o hagi estat lligada de manera
estable per anàloga relació d'afectivitat a l'ofensor, ascendent, descendent o germà per
naturalesa o adopció d'aquest, o del seu cònjuge o convivent.
2.3.4. La individualització judicial de la pena
(19)
Una vegada determinada qualitativament i quantitativament la pena, encara Així es disposa en l'article 72
CP.
no s'ha arribat a la fixació d'una pena concreta a complir. La determinació del
quàntum concret de la pena constitueix l'última fase del procés, que depèn en
major mesura de la discrecionalitat de jutges i magistrats. La discrecionalitat
judicial requereix, tanmateix, una fonamentació jurídica i ha de trobar reflex
en la motivació de la sentència19.
Els criteris a què s'ha d'atenir l'operador jurídic per a fixar concretament la Efectes agreujants
pena són els relatius a la major o menor gravetat del fet comès i a les circums- i atenuants de la
circumstància mixta de
tàncies particulars del delinqüent. parentiu
Tradicionalment, la circums-
2.3.5. La determinació de la pena en els delictes lleus, els delictes tància mixta de parentiu ha
tingut efectes agreujants en
imprudents i en la pena de multa delictes contra les persones, i
efectes atenuants en delictes
contra el patrimoni, tant és ai-
Tant en els delictes lleus com en els imprudents, la determinació de la pena xí que en alguns d'aquests úl-
tims casos pot funcionar fins
no queda sotmesa a les regles que estableix l'article 66 CP, de manera que els i tot com a causa personal
d'aixecament de la pena (art.
jutges apliquen la pena segons el seu prudent arbitri.
268 CP).
La determinació de la pena de multa sí que requereix l'aplicació de les regles

que conté l'article 66 CP, entre altres preceptes. Tanmateix, hi ha algunes espe-
cialitats en relació amb la multa proporcional. La determinació d'aquesta s'ha
de fer no solament tenint en compte les circumstàncies modificatives concur-
rents, sinó també la situació econòmica del reu (art. 52.2).
2.3.6. Regles aplicables a la determinació de les penes imposables

a les persones jurídiques
(20)
La introducció en el Codi penal de la responsabilitat penal de les persones ju- Així ho disposa l'article 66 bis
CP, paràgraf primer.
rídiques ha comportat la previsió d'un sistema parcialment específic de deter-
minació de la pena. En aquest sentit, l'aplicació de la pena de multa –per quo-
tes o proporcional– a les persones jurídiques se sotmet a les regles de determi-
nació que estableix l'article 66 CP, llevat de la referida a la multireincidència20.
Tanmateix, quan la pena sigui qualsevol altra de les imposables a les persones
jurídiques, a més de les regles esmentades, per a decidir ja no solament sobre
l'extensió, sinó també sobre quina pena s'ha d'imposar a les persones jurídi-
ques, s'han de tenir en compte les consideracions següents:
a) La necessitat de la pena imposada per a prevenir la continuïtat de l'activitat

delictiva o dels seus efectes.
b) Les seves conseqüències econòmiques i socials, i especialment els efectes

per als treballadors.
c) El lloc que en l'estructura de la persona jurídica ocupa la persona física o

l'òrgan que va incomplir el deure de control.
La durada d'aquestes altres sancions, quan s'imposin amb una durada limitada,
no pot excedir la durada màxima de la pena privativa de llibertat prevista per
al cas que el delicte sigui comès per una persona física.
(21)
S'estableixen limitacions ulteriors21 per a imposar les sancions esmentades per Aquestes limitacions ulteriors les
preveu l'article 66 bis.2a. CP.
un període superior als dos anys, que encara es tornen més exigents tant en
els supòsits de dissolució com en aquells altres en què les sancions temporals
s'acordin per més de cinc anys.
3. Penes privatives de llibertat
(22)
De conformitat amb el que s'ha indicat anteriorment, les penes privatives de Vegeu l'article 35 CP.
llibertat són les que impliquen una privació de la llibertat ambulatòria. Entre
aquestes figuren la pena de presó, la de localització permanent i la responsa-
bilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa22.
Les penes privatives de llibertat que estableix el CP de 1995 no sempre han es-
tat les que hem esmentat abans. Si des d'un inici van tenir aquesta consideració
la pena de presó i la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament
de la pena de multa, la localització permanent constitueix una pena introduï-
da en el CP mitjançant la reforma efectuada per la LO 15/2003. Abans d'aquell
moment, completava l'elenc de penes privatives de llibertat l'arrest de cap de
setmana, introduït ex novo pel CP de 1995 com a alternativa a les penes curtes
de presó, que no va resultar realment operativa, entre altres raons perquè el
seu compliment ininterromput en el cas de delinqüents que havien estat con-
demnats a penes de presó va desvirtuar completament aquesta sanció. Final-
ment, en l'última reforma del Codi penal, operada a través de la LO 1/2015,
s'ha introduït la pena de presó permanent revisable en l'ordenament jurídic
penal espanyol.
3.1. Pena de presó permanent revisable
Una de les reformes més importants esdevingudes amb la reforma del Codi
penal de 2015 ha estat la introducció d'una nova pena privativa de llibertat:
la presó permanent revisable.
Aquesta nova pena privativa de llibertat es troba prevista, encara que amb
noms diversos, en un bon nombre d'ordenaments jurídics europeus i consis-
teix en la privació de llibertat en un centre penitenciari (com si es tractés de
la pena de presó) per un període –aquí es produeix la diferència principal– in-
determinat i que fins i tot pot arribar a ser perpetu.
Entre altres països, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia, Noruega, Suècia, Dinamarca o
Finlàndia preveuen una pena d'aquesta naturalesa.
La seva imposició és possible per a uns pocs delictes. En concret, la pena de

presó permanent revisable es preveu com a pena única per a la nova figura
d'assassinat qualificat o l'assassinat de dues o més persones (art. 140 CP), en el
delicte d'homicidi al rei o al príncep (art. 485 CP), en el delicte d'homicidi d'un
cap d'Estat estranger o persona internacionalment protegida (art. 605.1 CP) i
en el delicte de genocidi amb mort, agressió sexual o lesions molt greus (art.
607.1 CP). Els delictes afectats no disten gaire d'aquells pels quals es preveu la
mateixa pena en el Dret comparat europeu. Tanmateix, sí que s'ha de criticar,
en aquest punt, el fet que el legislador espanyol hagi previst la nova pena de
cadena perpètua com a pena única i no com a alternativa a la pena de presó,
de manera que la seva imposició quedés reservada per als supòsits més greus.
La presó permanent revisable té, com a conseqüència de la seva durada inde-

terminada, un règim d'execució particular. A diferència de la pena de presó,
no es preveu una durada màxima que no es pugui superar en cap cas. Al seu
torn, es preveu un període de seguretat durant el qual el condemnat ha de ro-
mandre privat de llibertat en un centre penitenciari en règim ordinari o tancat
(art. 36.1 CP). Així, amb caràcter general el període de seguretat esmentat té
una durada de 15 anys, encara que en els casos en què s'hagi comès un delicte
de terrorisme (capítol VII del títol XXII del llibre II) aquest període s'amplia
fins als 20 anys. Així mateix, en cas de concurs de delictes, en virtut de l'art.
78 bis, si un d'ells està castigat amb la presó permanent revisable, el període
de seguretat és de 18 anys si les altres penes excedeixen dels 5 anys de presó,
de 20 anys si la resta de penes sumen més de 15 anys, i de 22 anys si hi ha
més d'un delicte castigat amb pena de presó permanent revisable o la resta de
penes que integren el concurs de delictes sumen un total de 25 anys o més.
Solament una vegada complert el període de seguretat esmentat en règim de

privació de llibertat és possible accedir al tercer grau penitenciari. Per a això,
a més, s'exigeix un pronòstic individualitzat i favorable de reinserció social i
que sigui autoritzat pel tribunal sentenciador, una vegada escoltats el Ministeri
Fiscal i l'administració penitenciària.
Al rigor en l'accés al tercer grau penitenciari s'ha de sumar la limitació de l'accés al con-
demnat a la possibilitat de gaudir de permisos ordinaris, pels quals s'exigeix que el sub-
jecte hagi complert un mínim de 8 anys a la presó, període que s'estén fins als 12 en els
casos de terrorisme.
Finalment, l'execució de la pena de presó permanent es pot suspendre una

vegada el condemnat ha estat complint la pena durant un període de temps
determinat, que són 25 anys, encara que es pot ampliar fins als 30 en deter-
minats supòsits de concurs de delictes. A més, han de concórrer dos requisits
més: que el penat estigui classificat en tercer grau i que el tribunal pugui fun-
dar l'existència d'un pronòstic favorable de reinserció social. En delictes de
terrorisme, s'ha d'afegir el fet que el penat mostri signes inequívocs d'haver
abandonat l'activitat terrorista i hagi col·laborat amb les autoritats (vegeu art.
92.2 CP). El procediment és el següent: passats 25 anys (o 30 en els supòsits
esmentats més amunt) de compliment de la pena de presó permanent, el tri-
bunal, sempre que a més es compleixin la resta de requisits, acordarà la sus-
pensió de l'execució de la pena i sotmetrà el penat a un règim de semillibertat
durant un període d'entre 5 i 10 anys, durant els quals es pot imposar alguna
de les regles de conducta establertes en l'art. 83 CP per a la suspensió de les
penes privatives de llibertat. Si, per contra, transcorreguts 25 anys (o 30 anys)
no es compleixen la resta de requisits necessaris per a acordar la suspensió de
la pena, el tribunal haurà de verificar, almenys cada 2 anys, el compliment de
la resta de requisits o no per procedir a acordar la suspensió, així com dicta-

minar sobre les peticions de suspensió i concessió conseqüent de la llibertat
condicional que faci el penat.
3.2. Pena de presó
La pena de presó constitueix la pena privativa de llibertat per excel·lència.

També constitueix la sanció a què més es recorre en el nostre dret positiu.
Es podria caracteritzar com la conseqüència jurídica del delicte consis-

tent en una privació de llibertat d'una durada continuada, executada
generalment en un establiment penitenciari i realitzada essent sotmès
el penat a un determinat règim d'activitats.
(23)
El règim que imposa el compliment de la pena implica, a més d'una limitació L'execució de la pena de presó
es troba detalladament regulada
evident de la llibertat ambulatòria del penat, limitacions com la referent al lloc
en la LOGP.
de residència del penat o les relatives a la manera de distribuir el seu temps.
Amb tot, d'acord amb l'article 25.2 CE, el penat gaudeix dels drets fonamen-
tals, a excepció dels que es vegin específicament limitats pel contingut de la
decisió condemnatòria, el sentit de la pena i la llei penitenciària. Els reclusos
tenen dret en tot cas a una feina remunerada i als beneficis corresponents a
la Seguretat Social, i a l'accés a la cultura i al desenvolupament integral de la
seva personalitat. També per mandat constitucional, les penes privatives de
llibertat, entre aquestes la presó23, han d'estar orientades a la reeducació i la
reinserció social.
Malgrat que és la sanció més habitualment prevista en el Codi penal espanyol

i en la major part dels que integren el nostre entorn jurídic, la imposició de
la pena de presó no es va generalitzar fins al segle XVIII. Tradicionalment les
formes de reclusió havien tingut denominacions diverses originades pel tipus
d'establiment en què es complia la pena. Aquest era el motiu que en l'anterior
Codi penal encara es fes referència a penes com la reclusió major i menor, la
presó major i menor i l'arrest major i menor. Aquestes reminiscències històri-
ques no tenia sentit mantenir-les, atès que ja no es distingien diversos tipus
d'establiments de compliment. Per aquest motiu, el Codi penal actual es refe-
reix únicament a la pena de presó.
Quant a la seva extensió, la regla general és que la seva durada mínima és

de� tres� mesos i la seva durada màxima� de� vint� anys. Les penes curtes de
presó, entre les quals es consideren incloses les que tenen una durada infe-
rior als sis mesos, tenen tan sols efectes negatius, ja que al desarrelament i
l'estigmatització social annexos a la imposició de qualsevol pena de presó, i al
contagi carcerari, s'hi afegeix la impossibilitat de dissenyar tractaments orien-
tats a la reeducació en execucions penals de durada tan curta.
(24)
Quan per aplicació de les regles de determinació de la pena, el resultant sigui Vegeu l'article 36.2 CP.
24
una pena de presó inferior als tres mesos , escau la substitució ope legis –art.
71.2 CP.
Conscient dels efectes negatius de les penes de presó de curta durada, el legislador de
1995 establia el límit mínim de la pena de presó en sis mesos; tanmateix, el legislador de
2003 va rebaixar aquest límit als tres mesos, amb la confessada finalitat que la privació
de llibertat de curta durada pogués complir la seva funció de prevenció general adequada
als delictes d'escassa importància.
La durada màxima de la pena de presó per regla general assoleix els vint anys.
Es considera que les penes de presó de llarga durada –les superiors als quinze
anys de presó– tenen un efecte de desocialització tan acusat que és pràctica-
ment impossible que el penat sigui capaç de desenvolupar de nou la seva vida
en llibertat amb normalitat. Malgrat això, les excepcions a la regla general de
durada màxima de la pena de presó en vint anys són nombroses en la part
especial. Sense anar més lluny, l'article 76, en determinar la durada màxima de
les privacions de llibertat en supòsits d'acumulació jurídica propis del concurs
real, supera en diverses ocasions aquest màxim.
Segons l'article 76, el límit màxim de compliment efectiu de la pena pot arribar als vint-
i-cinc anys, als trenta i fins i tot als quaranta anys en alguns casos.
A la duresa punitiva del nostre text punitiu deduïda dels preceptes abans
esmentats s'afegeix la possibilitat de compliment�íntegre�de�la�pena�de
presó quan, a conseqüència de l'aplicació de les limitacions que preveu
l'article 76 CP, la pena que s'ha de complir és inferior a la meitat de la
suma total de les imposades.
Així, per exemple, al delicte d'assassinat doblement circumstanciat li correspon una pena
de presó de vint a vint-i-cinc anys (art. 139.2).
La pena de presó té la consideració de greu si supera els cinc anys, i de menys greu si la
durada és entre tres mesos i cinc anys.
Aquest acord, aplicable en els supòsits de concurs real de delictes, és en tot cas
potestatiu. Tanmateix, aquesta possibilitat es va establir des de la seva intro-
ducció, mitjançant la LO 7/2003, i fins a la reforma del Codi penal de 2015,
com a preceptiva per als casos en què el màxim esmentat superi els 20 anys.
Aquesta preceptivitat admet excepcions únicament en els supòsits en què el
jutge de vigilància, amb el pronòstic individualitzat i favorable previ de rein-
serció social, i valorant, en el seu cas, les circumstàncies personals del reu i
l'evolució del tractament reeducador, una vegada escoltats el Ministeri Fiscal,
les institucions penitenciàries i les altres parts, acordi l'aplicació del règim ge-
neral de compliment.
El que es denomina compliment íntegre de condemnes implica l'acord que els beneficis
penitenciaris, els permisos de sortida, la classificació en tercer grau i el còmput de temps
per a la llibertat condicional es refereixin a la totalitat de les penes imposades en les
sentències.
Tanmateix, ni tan sols en aquestes circumstàncies no és possible l'excepció a l'acord obli-

gatori d'aquest règim més onerós de compliment en els casos de delictes referents a orga-
nitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del títol XXII del llibre
II del Codi o les comeses al si d'organitzacions criminals, en què la possibilitat d'aplicar
el règim general de compliment se circumscriu al tercer grau penitenciari quan quedi
per complir una cinquena part del límit màxim de compliment de la condemna i a la
llibertat condicional només quan quedi per complir una vuitena part del límit màxim
de la condemna.
(25)
Per concloure, ni tan sols en els supòsits d'aplicació del règim de compliment El període de seguretat està re-
gulat en l'article 36.2 CP.
general –és a dir, fins i tot al marge dels supòsits d'aplicació del règim de com-
pliment íntegre–, la dita LO 7/2003 va permetre que el règim de compliment
de penes de presó greus es pogués flexibilitzar. Per a aquests casos va incloure
el denominat període�de�seguretat25, en virtut del qual en els casos en què
la durada de la pena de presó imposada sigui superior als cinc anys, el jutge
o tribunal pot ordenar que la classificació del condemnat en tercer grau del
tractament penitenciari no s'efectuï fins a la meitat del compliment de la pe-
na imposada. Com a excepció, a partir de l'entrada en vigor de la LO 1/2015,
es preveu la possibilitat d'acordar la progressió a tercer grau amb anterioritat
al compliment de la meitat de la pena per raons humanitàries i de dignitat
personal.
La regulació del període de seguretat es fa encara més exigent després de la reforma de

2010, en què la seva imposició esdevé ja preceptiva quan els delictes comesos siguin els
referents a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme del capítol VII del
títol XXII, delictes comesos al si d'una organització o grup criminal, delictes de l'article
183 CP, i delictes del capítol V del títol VIII quan la víctima sigui menor de tretze anys.
En aquests casos, el jutge de vigilància pot acordar excepcionalment el règim general de
compliment.
3.3. Pena de localització permanent
La pena de localització permanent va ser introduïda entre les penes privatives

de llibertat per mitjà de la LO 15/2003, una vegada que aquesta va suprimir la
pena d'arrest de cap de setmana del catàleg de penes previstes en el Codi penal.
Pròpiament no es pot considerar que aquesta pena ompli el buit generat, com
a alternativa a les penes curtes de presó, mitjançant la supressió de la pena
d'arrest de cap de setmana, ja que la introducció d'aquesta nova sanció va ser
tímida, inicialment tan sols prevista com a pena lleu, i les penes d'arrest de cap
de setmana van ser majoritàriament substituïdes per penes curtes de presó.
Tampoc no va ser en el seu moment una sanció que es considerés de cap ma-
nera innovadora, ja que encara que la seva denominació és poc explícita sobre
el contingut de la pena, aquest recorda molt l'antiga pena d'arrest domiciliari.
(26)
Malgrat haver estat prevista inicialment únicament com una pena imposa- Vegeu la regulació d'aquesta
pena en l'article 37 CP.
ble únicament a les faltes i amb una durada màxima de dotze dies, l'àmbit
d'aplicació de la pena s'ha vist incrementat mitjançant la LO 5/2010. D'una
banda, perquè es tracta en la nova redacció d'una sanció que pot tenir una
durada de fins a sis mesos. D'altra banda, perquè, a més d'actuar com a forma
de compliment de la responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament
de la pena de multa, cosa que ja s'admetia abans de la reforma de 2010, després
de la nova redacció que en fa l'article 88 CP pot actuar com a pena substitutiva
26
de la pena de presó que no excedeixi els sis mesos . Pel que fa a la durada de
la localització permanent, després de la LO 1/2015 torna als seus orígens, de

manera que la nova regulació la situa en els 3 mesos i, per tant, s'ha de classi-
ficar, en tot cas, com a pena lleu de possible imposició com a pena principal,
substitutòria de penes de presó de durada inferior a 3 mesos (art. 71 CP) o com
a forma d'execució de la responsabilitat personal substitutòria (art. 53 CP).
El principal problema d'aquesta pena, l'àmbit d'aplicabilitat de la qual s'ha vist

ampliat, tant en els supòsits en què actua com a pena principal com en aquells
altres en què funciona com a substitutiva, és l'absència de caracterització legal
de la forma d'execució en el Codi penal. El Codi penal es limita a indicar que:
«el seu compliment obliga el penat a romandre en el seu domicili o en un lloc determinat
fixat pel jutge en una sentència o posteriorment en una interlocutòria motivada».
És òbvia la intenció del legislador d'evitar el contagi criminal annex a les penes
curtes privatives de llibertat. Tanmateix, l'absència de contingut positiu per
dotar la restricció de llibertat no lliga amb l'increment de durada de la pena,
que ha passat a ser d'un màxim de dotze dies a sis mesos; ara tres mesos. Els
consegüents efectes nocius des del punt de vista de la prevenció especial que
el lacònic disseny d'aquesta sanció pugui comportar, si té una durada pròxima
al semestre, es poden veure agreujats per l'absència de previsions legals que
compatibilitzin l'execució de la pena amb les diferents situacions convivenci-
als del penat.
Així, per exemple, en privacions domiciliàries de llibertat que poden arribar als tres me-
sos, s'hauria de preveure algun mecanisme en virtut del qual el penat que visqui sol pugui
garantir el seu aliment sense trencar la pena.
En aquest sentit, la previsió incorporada el 2010 en relació amb la previsió de

l'ús de mitjans mecànics o electrònics per a la localització del reu, per tal de
respondre a una demanda doctrinal, norma l'ús de mecanismes que permeten
controlar el trencament de la pena, però no dota la seva execució de cap con-
tingut positiu.
L'article 37.4, introduït mitjançant la LO 5/2010, disposa el següent:
«Per garantir el compliment efectiu, el jutge o tribunal pot acordar la utilització de mit-
jans mecànics o electrònics que permetin la localització del reu».
El lloc de compliment de la sanció amb caràcter general és el domicili del penat

o un altre lloc determinat que el jutge hagi fixat en la sentència. Aquest altre
lloc, com ja havia estat apuntat abans fins i tot de la reforma de 2010, pot ser
el centre penitenciari més pròxim al domicili del penat, ja que així ho disposa
el paràgraf segon de l'article 37.1 CP. Tanmateix, mitjançant la LO 1/2015,
s'ha derogat l'únic supòsit en què es preveia aquesta possibilitat. És possible,
també, complir la condemna durant els dissabtes i diumenges o de manera no
continuada quan el reu ho sol·liciti i les altres circumstàncies ho aconsellin,
un cop escoltat el Ministeri Fiscal.
L'article 37.1, segon paràgraf, incorpora un supòsit ad hoc de compliment els dissabtes,
diumenges i dies festius d'aquesta sanció en el centre penitenciari més pròxim al domicili
del penat que sembla implicar una reintroducció de la pena d'arrest de cap de setmana, i
persegueix atorgar més efecte punitiu a la sanció aplicable a delinqüents reincidents. Els
pressupòsits d'aplicació d'aquesta forma de compliment específica parteixen que la pena
sigui prevista com a principal, atenent la reiteració de la comissió de la infracció i sempre
que ho disposi expressament el precepte concret que hi sigui aplicable.
3.4. Responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de

la pena de multa
(27)
La tercera de les penes privatives de llibertat que preveu l'article 35 CP és la La regulació d'aquesta institució
figura en l'article 53 CP.
responsabilitat personal subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa.
Aquesta condueix, tant si l'impagament es produeix per voluntat del condem-
nat com si aquest no satisfà l'import de la sanció per via de constrenyiment, a
substituir l'impagament de la multa per una responsabilitat personal subsidi-
ària les regles d'equivalència de la qual estan establertes normativament27.
La constitucionalitat d'aquesta institució va ser discutida ja en vigència de l'anterior Co-

di penal. S'ha indicat que ens podríem trobar davant un supòsit de presó per deutes, i
la possible inconstitucionalitat s'ha basat en una vulneració del principi d'igualtat i pro-
porcionalitat. L'STC 19/1985, de 16 de febrer, va declarar constitucional aquesta institu-
ció i va basar la seva argumentació en el principi d'inderogabilitat de la pena. En virtut
d'aquest principi, orientat a la finalitat legítima que cap transgressió de l'ordenament
jurídic no quedi sense pena, la substitució de l'impagament de la pena de multa per una
responsabilitat personal subsidiària quedaria legitimada.
(28)
Som davant una pena privativa de llibertat28, per la qual cosa la seva imposició No s'imposa als condemnats
una pena privativa de llibertat su-
requereix la submissió a totes les garanties de compliment i còmput d'aquest perior a cinc anys.
tipus de penes, i s'ha de trobar fixada en la sentència.
Pel que fa a la regla de conversió, aquesta varia en funció que ens trobem da-
vant una multa determinada d'acord amb el sistema de dies multa o una multa
proporcional. En el primer dels casos, s'imposa un dia de privació de llibertat
per cada dues quotes impagades que, si es tracta de faltes, es pot complir mit-
jançant una localització permanent.
Que el legislador sembla no haver pres consciència de l'ampliació aplicativa de la pena de

localització permanent després de la reforma de 2010 ho demostra el fet que en l'article
53.1 CP, primer paràgraf, es continua fent referència al fet que el compliment de la res-
ponsabilitat personal subsidiària en forma de localització permanent no té en compte la
limitació que per a la seva durada estableix l'article 37.1 CP, probablement pensant en
quan aquesta era de dotze dies.
En tot cas, i no solament en els supòsits de falta, encara que sempre amb la
conformitat prèvia del penat, es pot acordar que la responsabilitat personal
subsidiària es compleixi mitjançant treballs en benefici de la comunitat; en
aquest cas, cada dia de privació de llibertat equival a un dia de treball.
En els supòsits de multa proporcional, són els jutges, segons el seu prudent ar-
bitri, els que determinen la responsabilitat personal subsidiària que sigui pro-
cedent. A diferència, doncs, del que passa amb la multa establerta d'acord amb
el sistema de dies multa, la durada de la responsabilitat personal subsidiària
en cas d'impagament de la pena de multa proporcional amb prou feines es
determina en la llei penal, excepte en el cas de l'article 53.4 CP, que indica que
no pot excedir l'any de durada. També en aquest segon cas, amb la conformi-
tat prèvia del penat, es pot acordar que es compleixi en forma de treballs en
benefici de la comunitat.
Quan per aplicació de les regles de conversió que estableix l'article 53 s'acaba
imposant una pena privativa de llibertat inferior als tres mesos, s'ha plante-
jat si no s'hi hauria d'aplicar obligatòriament la substitució automàtica de
l'esmentada privació de llibertat inferior als tres mesos, aplicant-hi analògica-
ment el que disposa l'article 71.2 CP.
Tanmateix, aquesta possibilitat xoca amb l'escull que el compliment de la responsabilitat

personal subsidiària com a localització permanent únicament és possible quan la multa
s'ha imposat per una falta. I per això aquesta responsabilitat únicament es pot complir
en forma de treballs en benefici de la comunitat, i la seva imposició requereix sempre
el consentiment del penat.
La inclusió de la pena de multa entre les aplicables a les persones jurídiques

també ha conduït a la previsió legal per a aquests supòsits d'un mecanisme
alternatiu de compliment de la sanció pecuniària. Malgrat que no es tracta
d'un supòsit de responsabilitat personal subsidiària que impliqui la privació de
llibertat, i per tant no som davant una pena privativa de llibertat, el legislador
del 2010 ha inclòs un últim número a l'article 53 CP per tal de preveure un
sistema alternatiu de compliment.
L'art. 53.5 CP disposa: «Pot ser fraccionat el pagament de la multa imposada a una persona
jurídica, durant un període de fins a cinc anys, quan la seva quantia posi provadament en
perill la seva supervivència o el manteniment dels llocs de treball existents en aquella, o
quan ho aconselli l'interès general. Si la persona condemnada no satisfà, voluntàriament
o per via de constrenyiment, la multa imposada en el termini que s'hagi assenyalat, el
tribunal en pot acordar la intervenció fins al seu pagament total».
3.5. Penes privatives de llibertat: alternatives i aspectes

relacionats amb l'execució
Les penes privatives de llibertat, en especial la pena de presó, constitueixen

sancions que es troben en crisi permanent, malgrat que són les sancions pe-
nals a les quals més es recorre. Un cop s'ha pres consciència de les dificultats
annexes a l'execució d'aquest tipus de sancions, s'articulen una sèrie de me-
canismes legals que tendeixen a evitar els efectes perjudicials sobretot per al
compliment de finalitats preventives i especials que puguin comportar tant la
imposició com l'execució.
Amb aquesta finalitat, per a evitar la imposició de penes privatives de llibertat

de curta durada, s'han dissenyat contemporàniament instruments orientats a
evitar ingressos a la presó que poden ser contraproduents per a la consecució
de finalitats resocialitzadores, però que alhora tracten de donar un compli-
ment alternatiu a les funcions inherents a la pena. Es tracta dels substitutius
penals o les alternatives a la presó pròpiament dites.
Per tal d'evitar els efectes perjudicials que l'execució de penes llargues privati-
ves de llibertat pugui comportar per a la consecució de finalitats resocialitza-
dores, mentre es tracten d'observar les finalitats preventives generals inherents
a la previsió de penes de presó d'una durada més llarga, s'articula normativa-
ment un sistema d'execució de la pena de presó que prevegi, com a últim dels
estadis d'aquesta, la llibertat condicional.
La llibertat condicional no constitueix exactament una alternativa a

l'execució de la pena de presó, sinó que es configura com una fase
d'execució d'aquesta.
En aquest aspecte, la reforma del CP operada per la LO 1/2015 ha fet una de

les modificacions més importants. L'institut de la llibertat condicional passa
a formar part de l'institut de la suspensió, de manera que el que fins ara era
una fase d'execució de la pena de presó ara s'ha d'entendre com una forma de
suspensió de l'última part de les penes de presó.
3.5.1. Suspensió de l'execució de les penes privatives de llibertat
(29)
La seva regulació s'estableix en
29
La suspensió de l'execució de les penes privatives de llibertat integra un els articles 80 i següents CP.
instrument que permet suspendre, tant l'ingrés a la presó com l'execució

d'altres penes privatives de llibertat, i sotmet el beneficiari a un deter-
minat període probatori que, si finalitza adequadament, produeix la re-
missió de la pena.
Disposa l'art. 87.1: «Transcorregut el termini de suspensió fixat sense que el subjecte hagi
comès un delicte que posi de manifest que l'expectativa en la qual es fundava la decisió
de suspensió adoptada ja no es pot mantenir, i complertes de forma suficient les regles
de conducta fixades pel jutge o tribunal, aquest ha d'acordar la remissió de la pena».
El model de suspensió adoptat en el Codi penal espanyol constitueix un híbrid

entre el model francobelga –que implica la suspensió de l'execució, però es
manté l'antecedent penal, sense que el reu tingui assistència durant l'execució
d'aquesta mesura alternativa– i la probation anglosaxona, en què el jutge no
arriba a dictar sentencia, de manera que si qui és sotmès al substitutiu observa
una conducta adequada durant el període probatori mai no s'arriba a dictar
sentència, i no li consten antecedents penals.
Fins a l'entrada en vigor de la LO 1/2015, les alternatives a les penes privatives

de llibertat eren dues: la suspensió de les penes privatives de llibertat i la subs-
titució de la pena de presó. El legislador de 2015 ha reformat els articles 80 i
següents CP, relatius a suspensió, substitució i llibertat condicional, de manera
que els tres instituts queden integrats en un de sol: la suspensió.
Les penes la suspensió de les quals es pot produir són les privatives de lli- Lectura recomanada
bertat inferiors a dos anys. Se'n dedueix, doncs, que hi ha la suspensió de
Aquesta última possibilitat va
l'execució de qualsevol de les esmentades en l'article 35 CP excepte de la pena plantejar alguns dubtes doc-
de presó permanent revisable. És a dir, la de la pena de presó, la de la localit- trinals, malgrat que l'opinió
majoritària era afirmativa.
zació permanent, i fins i tot la de la responsabilitat personal subsidiària en cas Amb tot, no deixa de semblar
absurd que no calgui suspen-
d'impagament de la pena de multa.
dre l'execució de la pena de
multa i sí la de la responsa-
bilitat personal en cas que
En relació amb la forma de procedir a la suspensió, s'indica que aquesta s'ha s'incompleixi la primera.
d'acordar, sempre que sigui possible, de forma motivada en la mateixa sentèn- Sobre aquest tema, vegeu
Gracia�Martín (coord.); Alas-
cia condemnatòria. En cas contrari, es procedeix en el mateix sentit que es feia tuey�Dobón (2004). Lecciones
fins a l'entrada en vigor de la LO 1/2015. És a dir, un cop declarada la fermesa de consecuencias jurídicas del
delito (pàg. 297 i seg.). Valèn-
de la sentència i prèvia audiència a les parts, el jutge o tribunal es pronuncia cia: Tirant lo Blanch.
sobre la concessió o no de la suspensió de l'execució de la pena.
Com que l'adopció d'aquest substitutiu és potestativa per part del jutge,
s'indica que en la dita resolució motivada (la mateixa sentència o interlocu-
tòria posterior) s'ha de tenir en compte fonamentalment les circumstàncies
del delicte comès, les circumstàncies personals del penat, els antecedents, la
conducta posterior al fet –en particular l'esforç per reparar el dany causat–, les
circumstàncies familiars i socials pròpies i els efectes que es poden esperar de
la suspensió de l'execució i del compliment de les mesures que s'hi imposen.
Quant a les modalitats de suspensió es poden diferenciar les quatre següents:
a) Suspensió ordinària,
b) Suspensió excepcional o suspensió substitutiva,
c) Suspensió extraordinària en cas de malalts greus,
d) Suspensió extraordinària en cas de drogodependents.
(30)
D'acord amb la suspensió ordinària, es condiciona a la concurrència de tres Vegeu l'article 80.2 CP.
30
requisits :
1)�Primarietat�delictiva
No es tenen en compte a aquest efecte ni les condemnes anteriors per delic-

tes imprudents o per delictes lleus, ni els antecedents penals que hagin estat
cancel·lats o hagin de ser-ho segons el que disposa l'article 136 CP. Tampoc
es tenen en compte els antecedents penals relatius a delictes que, per la seva
naturalesa o circumstàncies, no siguin rellevants per a valorar la probabilitat
de comissió de delictes futurs.
Així, no es poden tenir en compte per acordar la suspensió o no d'una pena de presó d'1
any per la comissió de delicte de tràfic d'influències (art. 428 CP) els antecedents penals
per la comissió d'un delicte de lesions (art. 147 CP).
2)�Que�la�pena�o�penes�imposades,�o�la�suma�d'aquestes,�no�superi�els�dos
anys
La suma s'efectua només en relació amb les penes que s'han imposat en el
mateix procés, no de les imposades en diversos processos, malgrat que es re-
fereixin a delictes connexos.
3)�Que�s'hagin�satisfet�les�responsabilitats�civils�que�s'haguessin�originat
i�s'hagi�fet�efectiu�el�decomís
Aquest requisit s'entendrà que s'ha complert quan el penat assumeixi el com-
promís de satisfer les responsabilitats civils d'acord amb la seva capacitat eco-
nòmica i de facilitar el decomís acordat, i sigui raonable esperar que es com-
plirà en el termini prudencial que determini el jutge o el tribunal.
La segona modalitat integrada en l'institut de la suspensió és la suspensió ex-

cepcional o suspensió substitutiva. D'acord amb aquesta segona modalitat, no-
més es poden suspendre les penes de presó (no la resta de penes privatives de
llibertat) encara que no concorrin el primer i el segon requisit exigit per a la
suspensió ordinària. En el seu lloc, s'exigeix que aquestes penes de presó no
excedeixin individualment dels dos anys, que el reu sigui no habitual i que
es consideri adequat acordar la suspensió, d'acord amb les circumstàncies per-
sonals del reu, la naturalesa del fet delictiu, la seva conducta i, en particular,
l'esforç per reparar el dany.
(31)
En aquests casos, la suspensió, a banda que es condiciona a la reparació efec- En els supòsits en què s'hagi
comès un delicte en què la vícti-
tiva del dany o a la indemnització del perjudici causat, ha d'exigir o bé el pa-
ma sigui algun dels subjectes es-
gament d'una multa31 o bé la realització de treballs en benefici de la comuni- tablerts en l'art. 173.2 CP només
escau la imposició del pagament
tat. L'extensió de la mesura que s'imposi ha de tenir una durada, una vegada d'una multa en els casos en què
s'acrediti que entre l'agressor i la
tinguts en compte els criteris de conversió, d'entre 1/5 part fins a 2/3 parts de víctima no hi ha relacions econò-
la pena suspesa. miques derivades d'una relació
conjugal, de convivència o filiació,
o de l'existència d'una descendèn-
Criteris de conversió: cia comuna.
1 dia de presó = 2 quotes de multa

(32)
Vegeu l'art. 80.4 CP.
1 dia de presó = 1 jornada de treball
La tercera modalitat fa referència a la suspensió extraordinària per raons hu-

manitàries. En aquest supòsit, es pot acordar la suspensió de qualsevol pena
imposada, sense subjecció a cap requisit32, quan el penat té una malaltia molt
greu amb patiments incurables.
L'única limitació imposada a aquest supòsit consisteix en el fet que el penat, en el mo-
ment de cometre el delicte, ja tingui una altra pena suspesa pel mateix motiu.
(33)
Diferent és la modalitat de suspensió per als que han comès el delicte a causa La regulació d'aquest règim
s'estableix en l'article 80.5 CP.
de la seva dependència a les substàncies que preveu el núm. 2n de l'article
2033. En aquest cas, si bé no s'exigeix que els beneficiaris no siguin delinqüents
primaris ni que el límit de pena susceptible de suspensió no es xifri en els

dos anys –hi pot haver suspensions de penes de fins a cinc anys– sí que es
requereix el compliment de la responsabilitat civil derivada del delicte, a la
qual s'afegeixen altres exigències que fan que, tot i ser un règim més permissiu
en alguns aspectes, sigui més exigent en altres.
Així, l'acord sobre la suspensió es condiciona al fet que se certifiqui suficientment que
el condemnat està deshabituat o sotmès a un tractament deshabituador en el moment
de decidir sobre la suspensió; s'estableix un únic període probatori de més durada que el
corresponent al règim general, i a les condicions generals s'afegeix, quan sigui procedent,
la de l'absència d'abandonament del tractament deshabituador. Com a novetat, la refor-
ma operada mitjançant la LO 1/2015 precisa que no s'entendrà com a abandonament
les recaigudes en el tractament si aquestes no evidencien un abandonament definitiu del
tractament de deshabituació.
(34)
L'acord de la suspensió, que depèn del compliment dels requisits esmentats El termini de suspensió el deter-
mina el jutge tenint en compte les
més amunt, implica que qui està sotmès a la mesura ha d'observar una sèrie de
circumstàncies personals del delin-
condicions durant un determinat període de temps, la durada del qual depèn qüent, els seus antecedents, les cir-
cumstàncies del delicte comès, la
de la gravetat de la pena suspesa. Si es tracta d'una pena lleu, el termini de seva conducta posterior i els efec-
suspensió va dels tres mesos a l'any. Si som davant una pena imposada per un tes que s'esperin de la suspensió
(art. 81 CP).
delicte però inferior als dos anys, el termini de suspensió34 és d'entre dos i cinc
anys. Finalment, en la modalitat de suspensió extraordinària en cas de drogo-
dependents, el termini és de tres a cinc anys. En aquest últim supòsit també
es pot prorrogar el termini de suspensió per un temps no superior a dos anys
en aquells casos en què un cop extingit aquest termini calgui la continuació
del tractament.
(35)
En el període de temps esmentat, el reu que tingui suspesa l'execució de la Vegeu l'article 86 CP.
pena ha d'observar una sèrie d'obligacions. L'essencial i preceptiva en qualse-
vol supòsit de suspensió és que el reu no delinqueixi durant el període de sus-
pensió. Aquesta condició s'entendrà incomplerta en cas que el subjecte sigui
condemnat per la comissió d'un delicte comès durant el període de suspensió
i això posi de manifest que l'expectativa en la qual es fundava la decisió de
suspensió adoptada ja no es pot mantenir. L'incompliment d'aquesta condi-
ció condueix a la revocació de la suspensió, amb la consegüent execució de
la pena suspesa35.
Juntament amb la prohibició de delinquir el jutge pot (amb caràcter potesta-

tiu) imposar l'observança d'una sèrie de regles de conducta, les que preveuen
els articles 83 i 84 CP, que seran controlades per les Forces i Cossos de Seguretat
i el servei de gestió de penes i mesures alternatives. A més, durant el període
de suspensió de la pena, el jutge o tribunal pot modificar la decisió adoptada
en relació amb les regles de conducta a seguir. En concret, pot alçar totes o
algunes de les regles de conducta o prestacions imposades, o modificar o subs-
tituir-les per unes altres de menys oneroses (art. 85 CP).
Les regles a complir poden ser alguna de les següents:
1a. Prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones
que determini el jutge o tribunal, als seus domicilis, als seus llocs de treball o a altres
llocs que freqüentin habitualment, o de comunicar-s'hi per qualsevol mitjà. La imposi-
ció d'aquesta prohibició sempre es comunicarà a les persones en relació amb les quals
s'acordi.
2a. Prohibició d'establir contacte amb persones determinades o amb membres d'un grup
determinat, quan hi hagi indicis que permetin suposar amb fonament que aquests sub-
jectes li poden facilitar l'ocasió per a cometre nous delictes o incitar-lo a fer-ho.
3a. Mantenir el seu lloc de residència en un lloc determinat amb prohibició d'abandonar-
lo o absentar-se'n temporalment sense autorització del jutge o tribunal.
4a. Prohibició de residir en un lloc determinat o d'acudir-hi, quan hi pugui trobar l'ocasió
o motiu per a cometre nous delictes.
5a. Comparèixer personalment amb la periodicitat que es determini davant del jutge o
tribunal, dependències policials o servei de l'Administració que aquests assenyalin, per a
informar de les seves activitats i justificar-les.
6a. Participar en programes formatius, laborals, culturals, d'educació viària, sexual, de

defensa del medi ambient, de protecció dels animals, d'igualtat de tracte i no-discrimi-
nació i altres de semblants.
7a. Participar en programes de deshabituació al consum d'alcohol, drogues tòxiques o

substàncies estupefaents, o de tractament d'altres comportaments addictius.
8a. Prohibició de conduir vehicles de motor que no disposin de dispositius tecnològics

que en condicionin l'engegada o el funcionament a la comprovació prèvia de les condi-
cions físiques del conductor, quan el subjecte hagi estat condemnat per un delicte contra
la seguretat viària i la mesura sigui necessària per a prevenir la possible comissió de nous
delictes.
9a. Complir els altres deures que el jutge o el tribunal consideri convenients per a la re-
habilitació social del penat, amb la conformitat prèvia d'aquest, sempre que no atemptin
contra la seva dignitat com a persona.
Quan es tracti de delictes comesos sobre la dona per qui sigui o hagi estat el seu cònjuge,
o per qui hi estigui o hi hagi estat lligat per una relació similar d'afectivitat, fins i tot
sense convivència, s'imposaran sempre les prohibicions i deures indicats en les regles 1a,
4a i 6a de l'apartat anterior.
També es podrà condicionar la suspensió al compliment d'alguna o algunes de les pres-

tacions o mesures següents:
1a. El compliment de l'acord assolit per les parts en virtut de mediació.
2a. El pagament d'una multa.
3a. La realització de treballs en benefici de la comunitat.
(36)
El seu incompliment no condueix amb caràcter general a la revocació de la Vegeu l'article 86 CP.
suspensió, sinó que es faculta el jutge perquè, o bé substitueixi la regla impo-
sada per una altra, o bé prorrogui el termini de suspensió –sense que pugui
passar dels cinc anys–, o bé, finalment, revoqui la suspensió únicament en su-
pòsits d'incompliment reiterat o greu36. Finalment, també es revoca la suspen-
sió si el reu facilita informació inexacta o insuficient sobre el parador de béns o
objectes el decomís dels quals hagi estat acordat, o no compleix el compromís
de pagament de les responsabilitats civils a les quals hagi estat condemnat,
tret que no tingui prou capacitat econòmica per a pagar-les.
3.5.2. Expulsió d'estrangers
La reforma del Codi penal operada mitjançant la LO 1/2015 ha reformat àm-

pliament l'expulsió d'estrangers prevista i regulada en l'article 89 CP. Malgrat
que la institució regulada en aquest precepte es prevegi com un supòsit de
substitució de la pena de presó, de fet s'ha de considerar com un instrument
de control de fluxos migratoris.
(37)
Per regla general, l'expulsió s'aplica als condemnats a penes de presó de més Se n'exceptuen els supòsits en
què, d'acord amb les circumstànci-
d'un any imposades a ciutadans estrangers, amb indiferència de la seva situ-
es del fet i les personals de l'autor,
ació administrativa37. Sorprèn aquesta amplitud, atès que fins a l'entrada en l'expulsió resulti desproporcionada.
Tampoc, encara que amb excepci-
vigor de la reforma de 2015, només es podia acordar als estrangers no residents ons, quan el reu sigui nacional eu-
ropeu.
legalment a Espanya.
(38)
Excepcionalment es podrà acor-
D'acord amb el dret positiu, les penes de presó de més d'un any de durada s'han dar, per motius de prevenció gene-
de substituir per l'expulsió del territori espanyol per un període d'entre cinc i ral positiva, l'execució d'una part
de la pena (fins als 2/3) i substituir
deu anys38. En els casos en què la condemna a pena de presó sobrepassi els cinc la resta.
anys de durada, s'acorda, tanmateix, l'execució de la pena de presó i només

quan s'accedeixi al tercer grau penitenciari o es concedeixi la llibertat condi-
cional, se substitueix la part restant per l'expulsió. Com a excepció, no escau
la substitució de les penes de presó per l'expulsió quan aquestes s'haguessin
imposat per la comissió d'un delicte de tràfic de persones, un delicte de tràfic
il·legal de mà d'obra, el delicte de determinació o afavoriment de la immigra-
ció o el delicte de tràfic de persones.
3.5.3. Suspensió de l'execució de la resta de la pena de presó o

llibertat condicional
Finalment, juntament amb les institucions substitutives de les penes privatives
(39)
de llibertat, el Codi penal preveu la llibertat condicional39; institut que mitjan- La llibertat condicional i els seus
diversos règims apareixen previstos
çant la LO 1/2015 ha modificat la seva naturalesa, de manera que s'incorpora en els articles 90 i següents CP.
com una modalitat de suspensió d'una part de la pena de presó.
Aquest canvi de naturalesa jurídica no només té efectes teòrics que afecten el

fonament i el mateix fi de la llibertat condicional, a més de les consegüents
contradiccions que genera la nova regulació en relació amb el que estableix la
normativa penitenciària, sinó sobretot efectes pràctics.
(40)
El principal efecte derivat d'aquesta nova naturalesa és que el temps passat Vegeu l'article 90.5 CP, que fa
una referència expressa als articles
en règim de llibertat condicional no computa com a temps d'execució de la
83, 86 i 87 CP.
pena de presó i, per tant, en cas que es revoqui, s'ha de complir la part de
la pena suspesa sense que el temps passat en llibertat condicional es pugui
descomptar. A més, pel que fa a l'execució i revocació de la institució, s'ha

d'acudir, en tot allò que no estigui específicament regulat en l'article 90 CP, a
les regles generals de la suspensió40.
1)�Règim�general
Els requisits que configuren el règim general per a l'acord preceptiu de la lliber-
tat condicional són els que estableix l'article 90.1 CP:
a) Que el penat es trobi classificat en tercer grau penitenciari;
L'accés al tercer grau penitenciari –de conformitat amb l'article 77.5 LOGP– requereix, a
més dels requisits que estableix el CP, que el penat hagi satisfet la responsabilitat civil de-
rivada del delicte, considerant a aquests efectes la conducta efectivament observada amb
vista a restituir el que s'ha sostret, reparar el dany i indemnitzar els perjudicis materials i
morals; les condicions personals i patrimonials del culpable, a l'efecte de valorar la seva
capacitat real, present i futura per a satisfer la responsabilitat civil que li correspongui; les
garanties que permetin assegurar la satisfacció futura; l'estimació de l'enriquiment que el
culpable hagi obtingut per la comissió del delicte, i, si escau, el dany o destorb produït al
servei públic, i també la naturalesa dels danys i perjudicis causats pel delicte, el nombre
de perjudicats i la seva condició.
b) Que s'hagin extingit les tres quartes parts de la condemna imposada;
c) Que s'hagi observat bona conducta.
Per resoldre si s'ha observat o no bona conducta, el jutge de vigilància peni-

tenciària valora la personalitat del penat, els seus antecedents, les circumstàn-
cies del delicte comès, la rellevància dels béns jurídics que es podrien veure
afectats per una reiteració delictiva, la seva conducta durant el compliment
de la pena, les seves circumstàncies familiars i socials i els efectes que cal es-
perar de la mateixa suspensió de l'execució i del compliment de les mesures
que s'hagin imposat.
Aquest tercer requisit no s'entén complert si el penat no ha satisfet la respon-

sabilitat civil derivada del delicte en els supòsits i d'acord amb els criteris que
estableix l'article 72.5 i 6 LOGP.
(41)
A més, la reforma de 2015 introdueix un apartat quart al nou article 90 CP que Cal tenir en compte, tanmateix,
que la reparació del dany econò-
estableix, d'una banda, la possibilitat de denegar la suspensió de la resta de la
mic a què es refereix l'article 90.4
pena en aquells casos en què el penat, o bé doni informació inexacta o insu- CP in fine forma part, segons la re-
gulació de l'article 126 CP, de la
ficient sobre el parador de béns o objectes el comís dels quals s'hagi acordat responsabilitat civil derivada del
o directament per a evitar que s'executin, o bé no compleixi amb el compro- delicte, i, per tant, ja es tenia en
compte sense necessitat que el le-
mís de pagament de les responsabilitats civils d'acord amb la seva capacitat. gislador de 2015 hagués establert
aquesta clàusula de forma expres-
D'altra banda, també possibilita que la suspensió es denegui en aquells casos
sa.
en què el penat hagi eludit el compliment de la pena de multa imposada o la
reparació del dany econòmic causat a l'Administració a la qual hagi estat con-
demnat a reparar, sempre que hagi estat condemnat per la comissió d'algun
dels delictes previstos en el títol XIX del llibre II del CP, relatius als delictes
contra l'Administració Pública41.
En els supòsits relacionats amb delictes de terrorisme i les comeses al si Observació

d'organitzacions criminals, s'estableix un règim de llibertat condicional espe-
Observeu que el compliment
cífic per costós, en el sentit que el pronòstic de reinserció social tan sols es de la responsabilitat civil de-
considera concurrent quan el penat mostra signes inequívocs d'haver abando- rivada del delicte s'exigeix
per partida doble: d'una ban-
nat els objectius i els mitjans de l'activitat terrorista i, a més, ha col·laborat da, per a poder accedir al ter-
cer grau de compliment i, de
activament amb les autoritats. l'altra, per a considerar obser-
vada bona conducta i procedir
al pronòstic favorable de rein-
Ha d'haver col·laborat amb aquestes, o bé per a impedir la producció d'altres delictes per serció, cosa que resulta tauto-
part de la banda armada, organització o grup terrorista, o bé per a atenuar els efectes lògica.
del seu delicte, o bé per a la identificació, captura i processament de responsables dels
delictes terroristes, per a obtenir proves o per a impedir l'actuació o el desenvolupament
de les organitzacions o associacions a què hagi pertangut o amb què hagi col·laborat,
la qual cosa es pot acreditar mitjançant una declaració expressa de repudi de les seves
activitats delictives i d'abandonament de la violència i una petició expressa de perdó a
les víctimes del seu delicte, i també mitjançant els informes tècnics que acreditin que el
pres està realment desvinculat de l'organització terrorista, i de l'entorn i de les activitats
d'associacions i col·lectius il·legals que l'envolten, i que certifiquin la seva col·laboració
amb les autoritats.
2)�Règims�privilegiats
Pel que fa als règims privilegiats d'obtenció de la llibertat condicional, que

exceptuen la necessitat d'haver complert les tres quartes parts de la condemna,
avançant la possibilitat de gaudir d'aquesta situació de llibertat, són els que
preveuen els articles 90.2 i 3.
Juntament amb aquests, es preveu un règim també privilegiat per raons humanitàries
en l'article 91 CP. És aplicable als penats que hagin complert l'edat de 70 anys o que la
compleixin durant l'extinció de la condemna, i als malalts molt greus amb patiments
incurables.
D'acord amb el règim privilegiat que preveu l'article 90.2 CP, es pot avançar la
concessió de la llibertat condicional a les dues terceres parts de compliment de
la condemna –si hi concorren els altres dos requisits a què es refereix l'article
90 CP–, sempre que no es tracti de delictes de terrorisme i les comeses al si
d'organitzacions criminals, quan els sentenciats mereixin aquest benefici per-
què han fet continuadament activitats laborals, culturals i ocupacionals.
(42)
Fins i tot es pot avançar en major mesura la concessió d'aquest benefici, i es Vegeu l'article 90.2 CP.
pot acordar una vegada complerta la meitat de la condemna imposada, en els
mateixos termes abans esmentats –si es compleixen la resta de requisits que
estableix l'article 90.1 i a excepció dels delictes de terrorisme i les comeses al si
d'organitzacions criminals– quan el penat, a més d'haver fet de manera conti-
nuada les activitats esmentades en el paràgraf anterior, acrediti la participació
efectiva i favorable en programes de reparació a les víctimes o programes de
tractament o desintoxicació42.
Finalment, el legislador de 2015 ha introduït un nou règim privilegiat i de ca-

ràcter excepcional per a subjectes primaris que hagin estat condemnats a una
pena de presó de fins a tres anys. En aquest cas, es pot acordar la suspensió
de l'execució de la resta de la pena i concedir la llibertat condicional una ve-
gada extingida la meitat de la seva condemna si acredita haver observat bona
conducta i haver desenvolupat durant el compliment de la pena activitats la-
borals, culturals o ocupacionals. S'excepciona la concessió a aquells individus
que hagin comès delictes de terrorisme o delictes contra la llibertat i indem-
nitat sexuals.
Per delinqüent primari s'ha d'entendre el que no ha complert amb anterioritat cap pena
de presó. Per tant, no s'han d'incloure les penes de presó complertes per delictes que en
el moment que es resol la concessió de la llibertat condicional ja no formen part dels
antecedents penals del subjecte per haver estat cancel·lats o cancel·lables. Tampoc s'han
d'incloure les penes de presó imposades amb anterioritat però l'execució de les quals
s'hagi suspès íntegrament.
4. Penes privatives de drets
El concepte de penes privatives de drets està integrat per les que estableix
l'article 39 CP. Es tracta d'un conjunt de sancions penals que no estan gaire
determinades legalment, i que semblen tenir com a únic element aglutinant
el fet que constitueixen sancions diferents de la presó i de la multa i que, per
tant, priven de drets diferents de la llibertat ambulatòria i el patrimoni, amb
l'amplitud de facultats per limitar que això comporta.
Tanmateix, per tal d'intentar sistematitzar les penes incloses en aquesta deno-
minació, es poden diferenciar les penes interdictives de l'exercici de funcions
o facultats –que impedeixen que el penat pugui fer determinades activitats o
exercir determinades facultats–, les denominades penes d'allunyament –que
restringeixen la llibertat de moviments del penat i limiten les seves possibili-
tats de contacte amb la víctima o amb determinades persones– i la pena de
treballs en benefici de la comunitat, que imposa obligacions positives al penat.
4.1. Penes interdictives de funcions o facultats
Començant per les penes interdictives de funcions o facultats, som davant un

conjunt de sancions que essencialment representen restriccions a l'exercici de
funcions de caràcter polític, o bé de facultats civils o professionals.
Per tant, limiten la lliure capacitat de participació del penat en la vida

social.
Es tracta en alguns casos de sancions tradicionalment previstes en el nostre

ordenament jurídic; en altres casos es tracta de sancions recentment incorpo-
rades al catàleg de penes, i en alguns supòsits tenen un clar component infa-
mant –aquest és el cas de la inhabilitació absoluta. Al marge d'aquest efecte
interdictiu, de prohibició de realització d'activitats, constitueixen sancions de
contingut heterogeni, el nombre de les quals s'ha incrementat en el Codi pe-
nal de 1995. A més de l'efecte interdictiu –de prohibició de realització de de-
terminades activitats–, en els casos en què la pena incideix sobre una relació
de prestació de serveis normada prèviament existent que el Codi penal declara
finalitzada en imposar la sanció, tenen un efecte extintiu.
• Exemple de pena privativa de drets tradicional: la pena d'inhabilitació absoluta.
• Exemple de pena privativa de drets de recent incorporació: la pena de privació de la

pàtria potestat.
Tradicionalment, aquest tipus de sancions van fer fonamentalment de penes

accessòries, amb la finalitat de produir fins i tot la mort�civil del penat. En
l'actualitat, malgrat que es tracta majoritàriament de penes que continuen ac-
tuant com a accessòries, tenen funcionalitat així mateix com a penes princi-
pals. El seu paper emergent com a penes alternatives a la presó ha fet no sola-
ment que en el Codi penal de 1995 siguin més profusament previstes com a
penes principals, sinó que s'hagi incrementat el catàleg d'aquest tipus de san-
cions. Això últim fins i tot amb la reforma de 2010, que ha afegit a aquest
catàleg la pena de privació de la pàtria potestat.
Entre aquestes penes s'inclouen les que es detallen a continuació:
1)�Inhabilitació�absoluta
(43)
Produeix la privació definitiva de tots els honors43, feines i càrrecs públics que Vegeu art. 41 CP.
tingui el penat, encara que siguin electius, i també la incapacitat per a obte-
nir-los o per a obtenir qualsevol altre honor, càrrec o feina públics, i la de ser
elegit per a un càrrec públic durant el temps de la condemna. Té tant efecte
extintiu com interdictiu.
2)�Inhabilitacions�especials
• Inhabilitació especial per a feina o càrrec públic.
(44)
Produeix la privació definitiva de la feina o càrrec44 sobre el qual recaigui, en- Vegeu art. 42 CP.
cara que sigui electiu, i dels honors que li siguin annexos, i també la incapa-
citat per a obtenir la feina o càrrec o altres d'anàlegs, durant el temps de la
condemna. Té tant efecte extintiu com interdictiu.
• Inhabilitació especial per a professió, ofici, indústria o comerç o altres ac-

tivitats determinades en el Codi penal o qualsevol altre dret.
(45)
El dret de què es tracti s'ha de concretar en la sentència; es tracta d'una sanció Vegeu art. 45 CP.
45
que priva el penat del dret a exercir la professió , ofici, indústria o comerç o
una determinada activitat o dret que es disposi en la sentència. No té efecte
extintiu, sinó només interdictiu.
• Inhabilitació especial dels drets de la pàtria potestat, tutela, guarda, cura-

tela o tinença d'animals.
(46)
Priva el penat dels drets inherents a la primera46, i implica l'extinció de les Vegeu art. 46 CP.
altres, i també la incapacitat per a obtenir el nomenament per als càrrecs es-
mentats durant el temps de la condemna. Té efecte tant extintiu com inter-
dictiu respecte de la tutela, curatela, guarda i la possibilitat de tenir animals,
però només interdictiu en relació amb la pàtria potestat.
• Inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu.
(47)
Priva el penat del dret a ser elegit47 per a càrrecs públics durant el temps de Vegeu art. 44 CP.
la condemna. Tanmateix, no es pot privar el penat del dret de sufragi actiu –

del dret a elegir.
3)�Suspensió�de�feina�o�càrrec�públic
(48)
Priva el penat del seu exercici48 durant el temps de la condemna. No té, doncs, Vegeu art. 43 CP.
efecte extintiu, sinó només interdictiu, a diferència de la corresponent inha-

bilitació especial.
4)�Privació�del�dret�a�conduir�vehicles�de�motor�o�ciclomotors
(49)
Inhabilita el penat per a l'exercici de tots dos drets49 durant el temps fixat en Vegeu art. 47 CP.
la sentència. Si la pena s'imposa per un temps superior a dos anys, té efecte

extintiu, ja que comporta la pèrdua de vigència del permís o la llicència que
habilita per a la conducció.
5)�Privació�del�dret�a�la�tinença�i�port�d'armes
(50)
Inhabilita el penat per a l'exercici d'aquest dret50 durant el temps de la con- Vegeu art. 47 CP.
demna, però, igual com la pena anterior, té efecte extintiu quan s'imposa per
un termini superior a dos anys.
6)�Privació�de�la�pàtria�potestat
(51)
Es tracta d'una sanció incorporada per la LO 5/2010, per a permetre que, da- Vegeu art. 46 CP.
vant la comissió de determinats delictes es pugui imposar una pena que tingui
efecte extintiu en relació amb la pàtria potestat51. Es disposa que aquesta pena
implica la pèrdua de la titularitat de la pàtria potestat i que subsisteixen els
drets dels quals sigui titular el fill respecte del penat.
4.2. Penes d'allunyament
Amb aquesta denominació es fa referència a les penes que estableix l'article

48 CP, que van ser introduïdes ex novo en el Codi penal de 1995 i que gradu-
alment han estat dotades, en successives reformes penals efectuades sobre el
text punitiu, de més amplitud.
Originàriament, en l'article 48 CP s'establia com a pena únicament la privació

del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi, però amb la reforma efectu-
ada per la LO 14/1999 es van incloure les dues penes restants, que ara són pre-
vistes en els números 2 i 3 de l'article 48 CP. Posteriorment, la LO 15/2003 va
tornar novament a modificar el precepte regulador d'aquest tipus de sancions,
en va determinar el contingut i va establir la preceptivitat de la seva imposició
en determinats supòsits. Novament, la reforma efectuada per la LO 5/2010 ha

incidit en la regulació d'aquestes sancions i n'ha ampliat l'àmbit d'aplicació,
en concret en relació amb la pena de privació del dret a residir en determinats
llocs o anar-hi, que ara impedeix residir no solament en el lloc on s'ha comès
el delicte, sinó també la falta.
Les penes d'allunyament constitueixen sancions penals de factura clara-

ment victimològica, la finalitat essencial de les quals es determina per
la prevenció d'atacs ulteriors a qui ja ha estat victimitzat o és en risc de
ser victimitzat pel reu.
(52)
Aquest component clarament victimològic explica que aquestes sancions tam- Sobre les mesures cautelars
d'un contingut semblant a les pe-
bé es prevegin com a mesures de seguretat no privatives de llibertat i, sobretot,
nes esmentades, vegeu els articles
que algunes es puguin adoptar com a mesures cautelars52 ja des de les primeres 544 bis i 544 ter LECrim.
diligències.
En relació amb quines i quin contingut tenen les denominades penes

d'allunyament se circumscriu a algun dels següents:
1)�Privació�de�residir�en�determinats�llocs�o�d'anar-hi
Impedeix al penat residir en el lloc en què hagi comès el delicte o a aquell en

què radiqui la víctima o la seva família, si són diferents.
2)�Prohibició�d'aproximar-se�a�la�víctima�o�a�aquells�dels�seus�familiars�o
altres�persones�que�determini�el�jutge�o�tribunal
Impedeix al penat apropar-se a aquestes persones, en qualsevol lloc on es tro-

bin, i apropar-se al seu domicili, als seus llocs de treball i a qualsevol altre
que sigui freqüentat per ells, i respecte dels fills, queda en suspensa el règim
de visites, comunicació i estada que s'hagi reconegut en sentència civil fins al
compliment total d'aquesta pena.
3)�Prohibició�de�comunicar-se�amb�la�víctima�o�amb�aquells�dels�seus�fa-
miliars�o�altres�persones�que�determini�el�jutge�o�tribunal
Impedeix al penat establir amb elles, per qualsevol mitjà de comunicació o

mitjà d'informàtic o telemàtic, contacte escrit, verbal o visual.
(53)
D'això es dedueix que són penes més restrictives del dret a la llibertat ambula- Fonamentalment el legisla-
dor pensava en mitjans de con-
tòria que privatives de drets diferents d'aquesta. Justament per a fer possible el
trol monitoritzat de penats. Sobre
control en execució d'aquest tipus de restricció, s'indica en el mateix precepte l'execució d'aquestes penes, vegeu
l'RD 515/2006, de 6 de maig.
regulador d'aquestes penes que es pot acordar que el control de les mesures es
faci a través dels mitjans electrònics53 que ho permetin.
(54)
En relació amb els delictes a què correspon la imposició d'aquest tipus de san- El règim d'aplicabilitat
d'aquestes penes es preveu en l'art.
cions, no constitueixen penes la imposició de les quals s'estableixi en el lli-
57 CP.
bre II CP. Es tracta de penes que sempre fan d'accessòries; tanmateix, el règim
54
d'accessorietat en aquests supòsits no és el general o tradicional –pena que
acompanya la pena principal i que dura el que dura aquesta–, sinó especial, ja
que s'imposen en funció del delicte comès.
Es tracta de penes que es poden imposar potestativament, atenent la gravetat

dels fets o el perill que el delinqüent representi, en els delictes d'homicidi,
avortament, lesions, contra la llibertat, de tortures i contra la integritat moral,
tràfic d'éssers humans, contra la llibertat i indemnitat sexuals, la intimitat, el
dret a la pròpia imatge i la inviolabilitat del domicili, l'honor, el patrimoni
i l'ordre socioeconòmic. Tenen una durada que no pot excedir els deu anys
en delictes greus, ni els cinc en delictes menys greus ni els sis mesos en els
delictes lleus.
En els casos en què aquestes sancions s'imposin acumulativament amb la pena

de presó, es preveu un règim de compliment simultani amb aquesta pena i
després successiu, en el sentit que la durada de la pena d'allunyament ha de
superar entre un i deu anys la durada de la presó en els delictes greus i entre
un i cinc anys en els delictes menys greus.
Malgrat que la regla general és la imposició potestativa d'aquest tipus de sanci-

ons, s'estableix la imposició preceptiva de la pena de prohibició d'aproximació
quan el subjecte passiu dels delictes abans previstos sigui algun dels subjectes
passius del delicte de violència habitual en l'àmbit familiar (art. 173.2 CP).
L'aplicació preceptiva d'aquest tipus de sanció en supòsits de violència familiar ha plan-

tejat ingents problemes interpretatius i jurisprudència contradictòria en els casos en què
el subjecte passiu consent en l'acostament, i pot arribar a induir, o si més no, cooperar a
la comissió del corresponent delicte de trencament de condemna. La polèmica jurispru-
dencial sobre si el consentiment del supòsit beneficiari de la mesura en aquests supòsits
pot tenir algun tipus de virtualitat d'exempció de la responsabilitat criminal s'ha vist de
moment tancada mitjançant l'acord del Ple de la Sala Segona de caràcter no jurisdiccio-
nal, de 25 de novembre de 2008 (reflectit, entre altres, en l'STS 39/2009, de 29 de gener),
en el sentit que el consentiment de la víctima no pot tenir cap efecte, ja que no es con-
fereix en el delicte de trencament de condemna cap rellevància al perdó de l'ofès.
4.3. Treballs en benefici de la comunitat
La pena de treballs en benefici de la comunitat va constituir una de les nove-

tats més transcendents en el catàleg de penes del Codi penal de 1995. Inicial-
ment va ser introduïda de manera molt tímida pel legislador, ja que únicament
s'havia previst com a pena substitutiva de la desapareguda pena d'arrest de cap
de setmana. Tanmateix, amb el transcurs del temps s'ha anat consolidant com
a alternativa a les penes privatives de llibertat, malgrat les dificultats en l'oferta
d'activitats que han de fer els penats, i ha passat a ser ja pena principal mitjan-
çant la LO 15/2003. En un sentit de consolidació d'aquest paper protagonista
en el catàleg de penes s'han de veure les modificacions efectuades en aquesta
pena mitjançant la LO 5/2010, que introdueix modificacions en la regulació

d'aquesta pena redreçades a possibilitar una oferta suficient d'activitats que
han de fer els penats.
Les bondats d'aquest tipus de sancions, de molta més tradició en el món an-
glosaxó –mitjançant les community sentences i community orders– que en països
de l'Europa meridional, no es discuteixen.
Lectura recomanada
Es parteix de la idea que aquest tipus de penes consistents en la realitza-
ció d'activitats útils per a la comunitat, evitant la separació del penat de Sobre les característiques
d'aquesta sanció, vegeu Tor-
la societat, permeten la vinculació del delinqüent amb els interessos ju- res�Rosell (2006). La pena de
trabajos en beneficio de la co-
rídics, en fer-lo partícip en activitats de reparació a la societat, cosa que
munidad. València: Tirant lo
afavoreix la confrontació del reu amb el dany produït pel delicte comès. Blanch.
Actualment, doncs, la pena de treballs en benefici de la comunitat és tant una

pena principal com una forma de compliment de la responsabilitat personal
subsidiària en cas d'impagament de la pena de multa. Es preveu també com a
prestació o mesura la realització de treballs en benefici de la comunitat com
a condició de la suspensió de la pena de presó. La seva durada general oscil·la
entre el dia i l'any –art. 40 CP. Pot ser pena menys greu o lleu en funció de
la durada.
(55)
Quant a la caracterització normativa que estableix el Codi penal per a aquest Vegeu l'article 49 CP.
tipus de sanció, es disposa en el text punitiu que els treballs en benefici de
la comunitat obliguen el penat a prestar la seva cooperació no retribuïda en
determinades activitats d'utilitat pública que poden consistir, en relació amb
delictes d'una naturalesa similar a la comesa pel penat, en tasques de reparació
dels danys causats o de suport o assistència a les víctimes, i en la participació
del penat en tallers o programes formatius o de reeducació, laborals, culturals,
d'educació viària, sexual i altres de similars55.
La possibilitat que les tasques consisteixin en la realització de tallers ha estat introdu-

ïda en aquesta pena per la LO 5/2010. Sembla constituir una estratègia mitjançant la
qual defugir les dificultats de trobar tasques en què ocupar aquest tipus de penats. Aques-
ta previsió ofereix cobertura legal a una previsió que l'executiu ja havia assajat, mitjan-
çant la modificació introduïda a l'article 6.4 RD 515/2006, de 6 de maig, regulador de
l'execució d'aquesta pena, per obra de l'RD 1849/2009, de 4 de desembre, substituït per
l'RD 840/2011.
La imposició d'aquesta pena, per a evitar la infracció de la prohibició cons-

titucional del treball forçat, requereix sempre el consentiment del penat. La
jornada laboral no pot excedir les vuit hores i ha d'observar una sèrie de con-
dicions d'execució que estableix l'article 49 CP.
Entre aquestes es troben les següents:
1) L'execució s'ha de desenvolupar sota el control del jutge de vigilància penitencià-

ria, que, a aquest efecte, ha de requerir els informes sobre l'acompliment del treball a
l'Administració, entitat pública o associació d'interès general en què es prestin els serveis.
2) No ha d'atemptar contra la dignitat del penat.
3) El treball en benefici de la comunitat l'ha de facilitar l'Administració, la qual pot esta-

blir els convenis oportuns a aquesta finalitat.
4) Ha de gaudir de la protecció dispensada als penats per la legislació penitenciària en

matèria de Seguretat Social.
5) No s'ha de supeditar a l'obtenció d'interessos econòmics.
6) Els serveis socials penitenciaris, un cop fetes les verificacions necessàries, han de co-
municar al jutge de vigilància penitenciària les incidències rellevants de l'execució de la
pena i, en tot cas, si el penat:
a) S'absenta de la feina durant almenys dues jornades laborals, sempre que això suposi
un rebuig voluntari per la seva part al compliment de la pena.
b) Malgrat els requeriments del responsable del centre de treball, té un rendiment sensi-
blement inferior al mínim exigible.
c) S'oposa a les instruccions que se li doni el responsable de l'ocupació referides al desen-

volupament d'aquesta o les incompleix de manera reiterada i manifesta.
d) Per qualsevol altra raó, té una conducta tal que el responsable del treball es nega a
continuar mantenint-lo al centre.
Una vegada valorat l'informe, el jutge de vigilància penitenciària pot acordar la seva exe-
cució al mateix centre, enviar el penat perquè finalitzi l'execució en un altre centre o
entendre que el penat ha incomplert la pena.
En cas d'incompliment, s'ha de deduir testimoni per a procedir de conformitat amb

l'article 468.
7) Si el penat falta a la feina per una causa justificada no s'ha d'entendre com un abandó
de l'activitat. No obstant això, la feina perduda no se li computa en la liquidació de
la condemna, en la que s'han de fer constar els dies o jornades que efectivament hagi
treballat del total que se li hagi imposat.
El desenvolupament de la regulació de l'execució de la pena de treballs en benefici de la

comunitat figura en el ja esmentat RD 515/2006, de 6 de maig.
5. La pena de multa
5.1. La pena de multa com a pena patrimonial
Juntament amb les penes privatives de llibertat i les privatives d'altres drets,
el Codi penal preveu la multa (art. 32 CP) com a tercera gran classe de pena
que es pot imposar. La pena de multa és una species del genus pena patrimonial,
entesa aquesta última com una pena que afecta en sentit ampli el patrimoni
del condemnat, concebut com un conjunt de drets i d'obligacions del subjecte
de contingut econòmic.
Quan l'afectació patrimonial es tradueix en l'obligació de pagament

d'una suma de diners, parlem de pena de multa o pena pecuniària.
El nostre dret no coneix actualment cap més pena patrimonial que la pena de
multa, davant altres sistemes que sí que preveuen penes patrimonials diferents
de la multa (o davant el sistema del CP de 1973, que preveia la caució, o el
comís, allà on aquest es configura com a pena –no en el nostre Codi, que es
conceptua ara com a conseqüència accessòria).
La multa com a conseqüència penal es distingeix de l'administrativa, més en-

llà de la qüestió formal que fa referència a qui competeix la seva imposició,
en la dada que el seu impagament comporta una responsabilitat personal (pe-
na personal subsidiària per impagament de multa, ja analitzat). En definitiva,
l'execució de la pena de multa queda garantida amb la llibertat del subjecte.
Sobre la pena de multa ha descansat bona part de les expectatives generades

pel moviment de reforma penal emprès a Europa després de la Segona Guerra
Mundial. En efecte, s'ha vist en la pena de multa una alternativa idònia per a
eludir la utilització de les penes curtes de presó (pena alternativa en abstracte,
davant la suspensió, concebuda com una alternativa en concret).
La pena de multa té dos indubtables avantatges sobre la presó.
• En primer lloc, no afecta cap bé personalíssim com la llibertat. Afecta en

primera línia el patrimoni.
• En segon lloc, no té els efectes desocialitzadors de les curtes penes de presó,

ja que no arrenca el subjecte del seu entorn familiar i social ni el priva de
la seva feina o mitjans de subsistència.
Però aquest procés de substitució de les penes curtes de presó ha resultat en

part fracassat. És fàcil constatar que la major part de les penes de multa que
preveu el nostre Codi s'articulen com a penes acumulatives o alternatives, i
no, llevat de comptades excepcions, com a penes principals úniques.
5.2. El sistema de dies multa
Amb caràcter general, les multes s'imposen sota el sistema�de�dies�multa, tal

com proclama l'article 50.2 CP. Aquest sistema té l'origen als països escandi-
naus i s'ha estès a molts països europeus.
El sistema implica distingir conceptualment entre l'extensió�de�la�pena,

entesa com el nombre�de�quotes que s'imposaran a l'infractor –la qual
cosa al seu torn dependrà de la gravetat de la infracció– i la quantia�de
la�quota, que dependrà del patrimoni del subjecte.
D'aquesta manera, el sistema tracta de garantir dues coses: d'una banda, que
l'extensió o gravetat concreta de la pena depengui de la gravetat de la infracció
comesa (de l'entitat de l'injust-culpable), i se satisfaci així el principi de propor-
cionalitat. I de l'altra, que la pena sigui igual d'aflictiva al marge de la fortuna
del reu. El principi d'igualtat�d'impacte satisfà així les exigències del principi
d'igualtat en el seu vessant material (tractar el desigual de manera desigual).
D'aquesta manera es tracta d'aconseguir un sistema més equitatiu, evitant que
la multa sigui una càrrega impossible d'assumir per a qui no tingui ingressos
o els tingui reduïts, amb la consegüent conversió en pena personal subsidià-
ria. Justament és per això que es preveu la possibilitat que el jutge ajorni el
pagament –fins a dos anys–, o bé d'una vegada, o bé en terminis (principi de
flexibilitat en l'execució) (art. 50.6), i fins i tot que si després de dictada la sen-
tència el penat empitjora econòmicament, el jutge, de manera excepcional,
pugui reduir l'import de les quotes o ampliar terminis (art. 51 CP).
1)�Extensió�de�la�pena
L'article 50.3 CP assenyala que l'extensió mínima és de deu dies i la màxima,

de dos anys, excepte que es tracti d'una multa imposable a la persona jurídica,
que té una extensió màxima de cinc anys. Sempre que s'imposi per mesos o
anys, s'entén que els mesos són de trenta dies i els anys de tres-cents seixanta
(art. 50.4 CP).
Per a determinar l'extensió dins dels límits fixats per a cada delicte, és a dir, per
a determinar el nombre de quotes, el jutge o tribunal actua amb les mateixes
regles ja explicitades per a determinar la durada d'una pena de presó –aquest
és l'avantatge de temporalitzar la multa.
Per exemple, la pena per a la defraudació d'electricitat (exart. 255) és d'una multa de
3 a 12 mesos. La pena per al reincident, per un delicte en grau de temptativa, seria: 1.
Temptativa: pena de multa de quaranta-cinc dies a 3 mesos (suposarem la rebaixa en un

grau –compareu art. 62 i 70.1 2a–). 2. Agreujant de reincidència: pena en la seva meitat
superior: de 68 dies a 90 (compareu art. 66.1.3; 70.2 CP). El jutge, si no hi concorre cap
dada més, imposarà una pena probablement de 68 dies multa, llevat que motivi que
circumstàncies addicionals fan més greu el fet.
2)�Determinació�de�l'import�de�la�quota
Si es tracta de persones físiques, la quota diària té un import mínim de dos i

un màxim de quatre-cents. Per a les persones jurídiques la quota s'eleva: un
mínim de trenta i un màxim de 5.000 euros. Per a fixar l'import concret, el jut-
ge o tribunal ha d'atendre aquí, exclusivament, la situació econòmica del reu,
deduïda del seu patrimoni, ingressos, obligacions i càrregues familiars, i altres
circumstàncies personals. En conseqüència, el sistema obliga que el jutge dis-
posi d'aquesta informació econòmica, almenys l'essencial, cosa que no sempre
és el cas, fonamentalment si es tracta judicis ràpids o judicis per faltes en què
no s'ha tramitat cap peça de responsabilitat civil. Així les coses, en molts casos
la quota s'imposa d'acord amb un automatisme que el legislador de 1995 va
voler evitar, de vegades amb base en la sola declaració de l'acusat –que, per des-
comptat, es pot negar a declarar–, de vegades en indicis derivats de l'aparença
de riquesa externa. Altres vegades, davant la falta d'informació, s'imposen les
quotes mínimes o properes al mínim (el TS ha arribat a avalar la imposició del
tram inferior a una presumpta divisió en deu trams STS 11.7.2001). La praxi,
doncs, està impedint que la multa respongui a la seva filosofia: que s'imposin
penes de multa que el subjecte pugui complir, perquè estan adaptades a la se-
va situació econòmica, però que siguin prou aflictives per a privar-lo tempo-
ralment –aquesta és la idea– de capacitat de consum supèrflua. En tot cas, la
individualització de la quota ha de ser motivada (STS 7.12.1998).
3)�L'obligació�de�pagament�de�la�multa
El sistema anteriorment descrit no significa que es condemna el reu a pagar

cada quota diària –mensual o anual– de manera independent i successiva. De
cap manera. Només es tracta d'un mètode de càlcul que finalment es resol en
la condemna a un pagament únic, llevat que excepcionalment el jutge o el
tribunal acordin l'establiment de terminis, tal com hem vist.
La decisió d'una sentència podria ser del tenor següent: «Condemno tal a una pena de
trenta dies multa a raó de cinc euros de quota, la qual cosa fa un total de cent cinquanta
euros, que haurà d'abonar d'una sola vegada, un cop la sentència sigui ferma».
5.3. La multa proporcional
A més del sistema general, el Codi penal espanyol preveu excepcionalment

multes proporcionals.
És a dir, multes que es fixen en proporció amb tres paràmetres possibles:

al dany causat pel delicte, al valor de l'objecte del delicte o al benefici
obtingut per la comissió del delicte.
El manteniment de la multa proporcional en el CP de 1995 s'ha justificat amb

l'argument que, en alguns casos, el benefici obtingut per la infracció podria ser
molt superior a l'import de la multa calculada sobre el sistema de dies multa,
la qual cosa no descoratjaria suficientment la seva comissió, ja que l'eventual
multa s'imposaria com un cost potencial més del negoci il·lícit planejat.
L'article 52 del Codi penal preveu així l'existència d'aquestes multes, quan es-
tiguin específicament previstes per al delicte corresponent. Exemples de delic-
tes que preveuen penes de multa proporcionals són els delictes contra la Hi-
senda pública (així, el delicte fiscal de l'art. 305 CP, que preveu, a més de la
pena de presó, una pena de multa des de l'import de la quantia defraudada
fins al sèxtuple) o els delictes de tràfic de drogues (vegeu art. 368 CP: multa
des de l'import del valor de la droga objecte del delicte fins al triple).
Dins dels límits de cada multa (exemple de l'import de la droga amb què s'ha
traficat fins al doble o el triple), els jutges o tribunals han d'optar per la quantia,
com assenyala l'art. 52.2 CP, atenent no solament les circumstàncies atenuants
i agreujants del fet, sinó principalment la situació econòmica del subjecte.
Imagineu que el condemnat per un delicte de tràfic de drogues al detall (venda

al detall) (art. 368 CP) no té recursos econòmics, la droga confiscada –cocaï-
na– està valorada en quatre-cents euros i no es donen circumstàncies modifi-
catives de la responsabilitat criminal. En aquest cas la multa imposable seria,
simplement, l'import del valor de la droga, és a dir, multa de quatre-cents eu-
ros. Si s'acredita prou capacitat econòmica, la multa podria ser de vuit-cents
(el doble).
L'orientació de la multa proporcional a la capacitat econòmica del reu, en de-

triment de la gravetat concreta del fet –que queda subordinada– es posa de
manifest amb la previsió d'una regla de flexibilitat similar a la prevista per a
la multa d'acord amb el sistema de dies multa. El jutge o tribunal pot efecti-
vament, de manera excepcional, també reduir l'import de la multa o establir
terminis si després de la sentència el reu empitjora respecte a la seva situació
econòmica.
(56)
Finalment, cal esmentar que la LO 5/2010, en establir la responsabilitat de les Vegeu l'article 52.4 CP.
persones jurídiques, ha dissenyat un règim subsidiari especial per al cas que,
prevista la pena de multa proporcional, no sigui possible calcular el benefici
obtingut o facilitat, el perjudici causat o el valor de l'objecte o la quantia de-
fraudada o indegudament obtinguda. Quan aquesta base és impossible de cal-

cular, es preveu la substitució de la pena proporcional per una pena de multa
d'acord amb el sistema de dies multa56.
Cal destacar la regulació deficient de les regles de determinació de la multa

proporcional, que no té regles específiques per a la degradació o elevació en
grau. El Tribunal Suprem, en l'Acord del Ple de la Sala Segona de 22.07.2008,
ha assenyalat que aquesta falta de regla impedeix elevar en grau la pena. Tan-
mateix, és admissible, mitjançant l'aplicació analògica de la regla que preveu
l'article 70 CP, la degradació.
6. Les mesures de seguretat
Com s'ha dit en l'apartat 4.1 d'aquest mòdul, juntament amb les penes, el CP
preveu mesures de seguretat per als qui, tot i haver comès un fet típicament
antijurídic, la seva imputabilitat sigui negada o disminuïda. Després de la re-
forma de 2010, una classe de mesura de seguretat, la llibertat vigilada, també
és imposable als plenament imputables.
Les mesures de seguretat, després del CP de 1995, se sotmeten a una sèrie

de garanties bàsiques, i a la concurrència d'uns pressupòsits essencials que
n'habiliten la imposició, derivats del principi de legalitat i proporcionalitat
que descrivim tot seguit.
1) En primer lloc, les mesures se sotmeten al� principi� de� legalitat, en tots
els seus vessants: garantia material (art. 1 CP: només es poden imposar quan
concorrin els pressupòsits que estableix la llei); garantia penal i d'execució
(art. 3: no es pot executar cap mesura de seguretat si no és en virtut d'una
sentència ferma, ni es pot executar en cap altra forma que la prevista en la
llei); prohibició de retroactivitat, llevat que sigui favorable al reu (art. 2.1 CP).
2) Contrastant amb la regulació precedent de l'article 8.1 CP/1973, segons el

tenor literal del qual n'hi havia prou amb provar la concurrència de l'eximent
–causa d'inimputabilitat– per a aplicar la mesura de seguretat, a partir d'ara
aquests només serà procedent un cop comprovada, addicionalment, la peri-
llositat criminal de l'autor, i serà necessària l'existència dels informes que el
jutge consideri convenients. Aquest principi, doncs, és d'estricta necessitat de
la mesura. Com veurem, aquest principi actua de manera matisada en la nova
mesura de llibertat vigilada.
3) Només escau una mesura de seguretat privativa de llibertat quan el delicte

comès està comminat amb una pena de la mateixa classe, la qual cosa no
significa que a la inversa es pugui imposar una mesura no privativa de llibertat,
ja des d'un principi, fins i tot quan el delicte està comminat amb una pena
de presó. Tampoc no escau una mesura de seguretat privativa de llibertat en
cas de substitució per trencament d'una de no privativa (art. 100) quan el fet
base que va originar la primera mesura no tingui prevista una pena privativa
de llibertat. Principi, doncs, de proporcionalitat�en�abstracte amb el fet base
que fonamenta la perillositat.
4) En tot cas, la mesura de seguretat no pot tenir una durada superior a la pena
«abstractament aplicable al fet comès», ni «superar el límit del que és necessari
per a prevenir la perillositat de l'autor» (art. 6). Principi de proporcionalitat
en�concret. Si es tracta d'una mesura d'internament, la mesura no pot durar
més del que hauria durat la pena de presó en cas d'haver estat imposada efec-
tivament al subjecte (vegeu art. 101, 102, 103), i el jutge o el tribunal ha de

fixar en una sentència aquest límit màxim. El legislador tracta, doncs, de no
fer de pitjor condició l'inimputable que el plenament imputable.
6.1. Pressupòsits d'aplicació de les mesures de seguretat
L'article 95 del Codi penal fa dependre la imposició de la mesura de dos ele-

ments essencials: l'existència comprovada d'una perillositat «postdelictual», i
que aquesta perillositat sigui de naturalesa criminal, entesa com a probabilitat
de comissió futura de nous delictes.
a)�La�perillositat�postdelictual:�la�comissió�prèvia�d'un�fet�«previst�com�a
delicte»
Aquesta és una conseqüència obligada del principi, segons el qual tota reacció
punitiva estatal, sigui de la classe que sigui, només és constitucionalment ad-
missible per raó del fet comès. La sola perillositat, privada d'aquest referent
previ, no justifica una intervenció de naturalesa penal, perquè l'article 25.1
CE ho impedeix, segons la jurisprudència del Tribunal Constitucional («... no
són procedents mesures de seguretat sobre qui no hagi estat declarat culpable
de la comissió d'un il·lícit penal...», STC 23/1986 [RTC 1986, 23] i 21/1987 i
131/1987 [RTC 1987, 21 i 131]).
Per fet previst com a delicte no n'hi ha prou d'entendre la realització objectiva
d'una conducta abstractament prevista en el precepte penal corresponent, sinó
que es pot exigir la realització d'un fet típic, objectivament i subjectivament,
a més d'antijurídic, la qual cosa implica descartar la concurrència de causes de
justificació que emparin la realització del fet típic.
b)�El�judici�de�perillositat�criminal
L'article 95.1.2a. exigeix que, a més de l'existència provada d'un fet previst com
a delicte, es pugui deduir, tant d'aquest com de les circumstàncies personals
del subjecte, un «pronòstic de comportament futur que reveli la probabilitat
de comissió de nous delictes». La perillositat criminal del subjecte s'erigeix així
en una condició addicional a la imposició d'una mesura de seguretat.
La doctrina ha establert dos moments conceptuals en el judici de perillosi-

tat. En primer lloc, la comprovació de la qualitat simptomàtica de perillós (di-
agnòstic de perillositat), i en segon lloc, la comprovació de la relació entre
aquesta qualitat i el futur criminal del subjecte (prognosi criminal) (vegeu Ro-
meo Casabona). Tots dos elements s'han d'explicitar en la sentència que deter-
mini la submissió del subjecte a la mesura de seguretat, degudament motivats.
La imposició de la mesura ha d'estar precedida dels «informes que consideri
convenients» el jutge o tribunal. Els jutges i tribunals no estan vinculats per

les conclusions dels pèrits, però tampoc no es poden apartar, sense fonaments
basats en coneixements científics, de les conclusions medicolegals.
6.2. Classes de mesures
El Codi penal classifica les mesures de seguretat en dues classes: privatives de

llibertat i no privatives de llibertat.
De conformitat amb l'article 96.2 del CP, les mesures privatives de llibertat són
les següents:
(57)
• Internament� en� un� centre� psiquiàtric57. Prevista per als casos Vegeu art. 101 i 104 CP.
d'inimputabilitat de l'article 20.1 –exempció completa per anomalies o al-

teracions psíquiques, o bé incompleta.
(58)
• Internament�en�un�centre�de�deshabituació58. Prevista per als supòsits Vegeu art. 102 i 104 CP.
de l'article 20.2 –exempció, completa o incompleta per intoxicació o sín-

drome d'abstinència greu per addicció a substàncies tòxiques.
(59)
• Internament�en�un�centre�educatiu�especial59. Prevista per als supòsits Vegeu art. 103 i 104 CP.
de l'article 20.3 CP –alteració en la percepció des de naixement o infantesa

amb alteració greu de la consciència de la realitat.
De conformitat amb l'article 96.3 del CP, les mesures de seguretat no privatives
de llibertat són les següents:
1) La inhabilitació professional.
2) L'expulsió del territori nacional d'estrangers no residents legalment a Espanya.
3) La llibertat vigilada, que ha de ser objecte d'un desenvolupament específic.
4) La custòdia familiar. El sotmès a aquesta mesura queda subjecte a la cura i vigilància

del familiar que es designi i que accepti la custòdia, el qual l'ha d'exercir en relació amb
el jutge de vigilància penitenciària i sens detriment de les activitats escolars o laborals
del custodiat.
5) La privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors.
6) La privació del dret a la tinença i portament d'armes.
Totes aquestes mesures no privatives de llibertat estan indicades –amb igual-

tat respecte de les mesures d'internament– per als qui estiguin incursos en les
eximents completes dels números 1, 2 i 3 de l'article 20, i per als semiinimpu-
tables, segons el que es desprèn dels articles 101, 102, 103 i 104 CP. En tots
aquests articles també es preveu la imposició ab initio de les mesures que pre-
veu l'article 96.3, és a dir, mesures no privatives de llibertat, incloent-hi la no-
va llibertat vigilada.
(60)
Al contrari que les mesures privatives de llibertat, la durada de la qual depèn Vegeu art. 105 i 107 CP.
de la que hauria resultat de la pena de presó imposada si el subjecte no hagués
estat declarat inimputable, les mesures de seguretat no privatives de llibertat
tenen límits temporals propis, segons la classe de mesura –de fins a cinc o fins
a deu anys– desvinculats de la pena (art. 105 i 107). Tot això sense perjudici,
com veurem, que atesa l'evolució favorable del sotmès, el jutge o el tribunal
pugui acordar el cessament de la mesura abans del compliment del termini60.
6.3. Sistema de compliment
1)�Sistema�vicarial�en�cas�de�mesures�de�seguretat�privatives�de�llibertat
imposades�a�semiinimputables
Quan el subjecte és declarat només parcialment responsable, perquè hi con-

corre de manera incompleta una eximent de les expressades en els números 1,
2 i 3 de l'article 20 CP, el jutge o el tribunal poden imposar, a més de la pena
corresponent, una mesura de seguretat d'internament, sempre que el delicte
estigui castigat amb la pena privativa de llibertat. En aquests casos, l'article 99
del Codi penal consagra el denominat sistema vicarial, que consisteix a orde-
nar primer el compliment de la mesura, que s'abonarà per al compliment de
la pena. Així, el temps que s'hagi complert d'internament es descompta del
temps de la pena de presó que queda per complir, i fins i tot es preveu que si,
una vegada alçada la mesura, l'execució de la pena pot fer perillar els resultats
de la mesura, es pugui suspendre el compliment de la resta de la pena de presó
–per un termini no superior a la durada d'aquesta– o fins i tot aplicar-hi sim-
plement una mesura de seguretat no privativa de llibertat. El sistema vicarial
descansa en la convicció que pena i mesura són en definitiva instruments que
han de ser administrats flexiblement al servei d'un objectiu comú: la rehabi-
litació del subjecte.
2)�Compliment�de�les�mesures:�el�principi�de�flexibilitat
El compliment de les mesures de seguretat se sotmet al principi d'estricta ne-

cessitat, adequació, flexibilitat. Això significa que el seu manteniment està per-
manentment sotmès a la clàusula rebus sic stantibus: qualsevol alteració subs-
tancial de les circumstàncies –perillositat– que van motivar tant el si com la
classe de mesura imposada s'ha de traduir en una adaptació en fase d'execució.
Recordeu que ja es va dir que la mesura de seguretat se sotmet a un límit ma-
terial: dura el que sigui imprescindible per a prevenir la perillositat de l'autor
(art. 6 CP). En conseqüència, si aquesta desapareix, és procedent acordar la
cessació de qualsevol mesura. Però també escau la substitució d'una mesura
per l'altra, si aquesta última és més idònia a les noves circumstàncies, o resol-
dre la suspensió condicionada de l'execució de la mesura imposada. Si les cir-
cumstàncies no varien, és procedent el manteniment de la mesura. Llevat de
la cessació, la resta de decisions són reversibles durant l'execució.
Article 97 CP
Durant l'execució de la sentència, el jutge o tribunal sentenciador ha d'adoptar, seguint

el procediment que estableix l'article següent, alguna de les decisions següents:
a) Mantenir l'execució de la mesura de seguretat imposada.
b) Decretar la cessació de qualsevol mesura de seguretat imposada quan desaparegui la

perillositat criminal del subjecte.
c) Substituir una mesura de seguretat per una altra que consideri més adequada, entre
les previstes per al supòsit de què es tracti. En cas que sigui acordada la substitució i el
subjecte evolucioni desfavorablement, s'ha de deixar sense efecte la substitució i s'ha de
tornar a aplicar la mesura substituïda.
d) Deixar en suspens l'execució de la mesura en consideració al resultat ja obtingut amb

la seva aplicació, per un termini no superior al que resti fins al màxim assenyalat en la
sentència que la va imposar. La suspensió queda condicionada al fet que el subjecte no
delinqueixi durant el termini fixat, i es pot deixar sense efecte si novament és acreditada
qualsevol de les circumstàncies que preveu l'article 95 d'aquest Codi.
Per a fer possible la decisió del jutge o el tribunal sentenciador sobre el mante-
niment, cessació, substitució o suspensió de la mesura, l'article 98 CP disposa
que quan es tracti de mesures d'internament o de la llibertat vigilada que s'hagi
de complir després del compliment de la pena de presó, el jutge de vigilància
elevi, almenys amb una periodicitat anual, una proposta en aquest sentit, i
valori els informes emesos pels facultatius o professionals que hagin assistit
qui està sotmès a la mesura de seguretat, o els realitzats per les administraci-
ons públiques competents. Si es tracta d'altres mesures, el jutge o el tribunal
sentenciador ha de demanar directament a aquells els informes oportuns, per
a valorar la situació i l'evolució de qui està sotmès a la mesura, el seu grau de
rehabilitació i el pronòstic de reincidència o reiteració delictiva.
Les decisions sobre manteniment, cessació, substitució o suspensió de pena

s'han de fer mitjançant una resolució motivada –interlocutòria– amb la inter-
venció del Ministeri Públic i un cop escoltada la persona condemnada, i tam-
bé les altres parts, incloent-hi la víctima del delicte encara que no s'hi hagi
personat si ho han sol·licitat.
6.4. Trencament de la mesura de seguretat
Com tota condemna penal, el compliment de la mesura de seguretat no

solament està garantit mitjançant la seva execució forçosa, sinó també via
responsabilitat criminal per delicte de trencament de condemna exart. 468
CP. L'única excepció a aquesta responsabilitat té a veure amb la negativa a
sotmetre's a un tractament mèdic o a continuar amb el que s'ha consentit ini-
cialment, que només dóna lloc a la substitució d'aquesta per una altra mesura.
(61)
Però atesa la naturalesa d'aquestes condemnes, el Codi penal61 preveu conse- Vegeu art. 100 CP.
qüències específiques. Així, si es tracta de mesures de seguretat privatives de

llibertat, el trencament dóna lloc a ordenar el reingrés del subjecte en el centre
del que s'hagi evadit o en un altre que correspongui al seu estat. Si es tracta
d'altres mesures, el jutge o el tribunal poden acordar la substitució de la mesura

inicialment imposada per la d'internament, sempre que hagués estat possible
acordar aquesta ab initio.
6.5. La nova mesura de llibertat vigilada
La LO 5/2010 ha inclòs en el catàleg de mesures de seguretat no privatives de

llibertat la nova mesura de seguretat de llibertat vigilada. Es tracta d'una decisió
inaugural en molts sentits, però fonamentalment perquè implica, per primera
vegada des de 1995, la previsió d'una mesura disposada, també, per a subjectes
plenament imputables, i en aquest cas es compleix de manera acumulada�i
posterior a la pena de presó imposada en la sentència. Un procés justament
contrari al que comporta el sistema vicarial per als semiinimputables. Com
que s'imposa en una sentència i forma part de la condemna, no es pot parlar,
com es fa de vegades, de compliment sobrevingut al de la condemna, sinó que
s'ha de parlar de compliment sobrevingut a l'execució de�la�pena�de�presó –
que no exhaureix el contingut total de la condemna mateixa.
El legislador s'ha volgut dotar d'un instrument de gestió del risc pensant en
una categoria concreta de subjectes (la icona dels quals és el depredador�se-
xual) que es llicencien definitivament, després de complir íntegrament la pe-
na de presó imposada, i en què subsisteix un pronòstic de reinserció pèssim,
per l'alta probabilitat de reincidència. De fet, la mesura s'impulsa davant els
successius escàndols mediàtics propiciats per l'excarceració de coneguts delin-
qüents sexuals. Cal dir que la pràctica totalitat de països del nostre entorn
cultural disposen d'un ampli arsenal d'instruments normatius per a atendre la
perillositat subsistent postcompliment –custòdia de seguretat alemanya, lleis
registre, suivi sociojudiciaire, notification orders, protection orders, etc. Es tracta,
doncs, d'atendre una necessitat concreta: determinats subjectes necessiten una
fase intermèdia de control entre el compliment en el règim ordinari de presó
i la llibertat definitiva, davant la més que probable inexistent llibertat condi-
cional de què no gaudiran.
1)�Naturalesa�i�contingut�de�la�mesura�de�llibertat�vigilada
La llibertat vigilada es configura com una mesura de seguretat no privativa

de llibertat (article 96.3 CP) que, d'una banda, passa a conformar-se absorbint
part de les mesures previstes anteriorment en aquest article, substancialment
les que comporten la restricció de moviments, i de l'altra, afegeix noves obli-
gacions o prohibicions que no existien. Es tracta, com indica l'article 106 CP,
de sotmetre el condemnat a «un control judicial», que s'haurà de dur a terme
per mitjà del compliment d'alguna o d'algunes de les mesures que indica el
mateix precepte. La previsió facultativa de conformar la llibertat vigilada, en
el seu contingut concret, amb mesures de factura diversa, algunes no neces-
sàriament vinculades amb la idea de control –com les prohibicions de comu-
nicar, per exemple–, permet que la mesura pugui tenir continguts totalment
dispars segons els casos, sense que hi hagi un sol element d'imposició neces-
sària que unifiqui la mesura i hi doni un sentit unitari (com podria haver es-
tat, per exemple, si s'hagués generalitzat l'obligació d'estar sempre localitzable,
mitjançant ordres de notificació de canvi de lloc de residència, feina o fins i
tot de realització de viatges a altres localitats, incloent-hi en casos més proble-
màtics el seguiment permanent mitjançant aparells electrònics).
El catàleg d'obligacions i prohibicions que es poden imposar, de manera acu-

mulativa o alternativa, és un catàleg tancat. No es poden conformar obligaci-
ons no previstes, per la virtualitat que poden tenir sobre el control o la vigilàn-
cia de la llibertat del penat. Aquesta conseqüència no escapa a les exigències
del principi de legalitat i a la necessitat de preveure estrictament el contingut
de la mateixa mesura.
L'elenc de mesures imposables és de naturalesa molt variada. Algunes mesures

es connecten pròpiament amb funcions�de�vigilància�o�control�genèrics�de
la�llibertat�del�sotmès�a�la�mesura.
Aquest és el cas de la que preveu l'apartat 1 de l'article 106: «L'obligació d'estar sempre
localitzable mitjançant aparells electrònics que en permetin el seguiment permanent» (es
tracta d'una mesura sense precedents en el CP previ a la reforma, que no existia en l'ara
simplificat catàleg de l'article 96.3 CP) o de la mesura que conté la lletra b): «L'obligació
de presentar-se periòdicament al lloc que el jutge o tribunal estableixi», mesura inspirada
en l'article 503 de la LECrim com a mecanisme de control de la llibertat provisional.
També de mesura amb finalitat de control s'ha de qualificar la que preveu la lletra c): «La
de comunicar immediatament, en el termini màxim i pel mitjà que el jutge o tribunal
assenyali a aquest efecte, cada canvi del lloc de residència o del lloc o de la feina», mesura
inspirada en les conegudes notification orders del dret anglosaxó, encara que amb efectes
menys estrictes, ja que no sembla obligar a comunicar qualsevol trasllat temporal –viatge,
etc.– com sí que passa en la major part dels països. Finalment, en la idea de control genèric
es basa la prohibició, ja continguda en l'article 96.3 abans de la reforma, d'«absentar-se del
lloc on resideixi o d'un determinat territori sense l'autorització del jutge o del tribunal».
Altres mesures pretenen funcions�de�control�específiques, incidint en els fac-

tors de risc de reincidència, evitant el contacte amb ambients precipitants, o
bé neutralitzant-los mitjançant programes ad hoc.
A aquesta idea responen tant la «prohibició d'exercir determinades activitats que puguin
oferir-li o facilitar-li l'ocasió per a cometre fets delictius de naturalesa similar» (lletra i) o
«l'obligació de participar en programes formatius, laborals, culturals, d'educació sexual o
altres de semblants» (lletra j), respectivament. La primera de les mesures no tenia prece-
dents en el nostre Codi penal; no és el cas la segona, fosa ara en la nova mesura.
Juntament amb les mesures de control genèric o específic del penat, altres
mesures pretenen simplement protegir�la�víctima.
La primera d'aquestes mesures la preveu la lletra e): «La prohibició d'aproximar-se a la

víctima, o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal».
Una prohibició que amb un abast similar preveia l'article 105.g) del Codi previ a la refor-
ma, si bé ara s'escindeix en dues prohibicions diverses, i així sintonitza amb les penes de
la mateixa naturalesa, la prohibició d'aproximació d'una banda i la prohibició de comu-
nicació de l'altra, que preveu la lletra f) («prohibició de comunicar-se amb la víctima, o
amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal»).
També –encara que no solament– en clau innocuïtzadora, de�neutralització

de�perills per a la víctima o tercers, es poden interpretar algunes mesures.
Així, «la prohibició d'acudir a determinats territoris, llocs o establiments», de la lletra g).
L'obertura i indefinició dels «llocs» o «establiments» tracta probablement de permetre la
màxima adaptació; escau la prohibició quan en el «lloc» o l'«establiment» no solament hi
poden haver víctimes potencials, sinó també estímuls inapropiats precipitants del delicte
(parcs infantils en cas de pederastes, per exemple).
Finalment, la mesura que preveu la lletra h) té exclusivament finalitat�pro-

tectora�de�la�víctima�o�els�seus�familiars. La «prohibició de residir en deter-
minats llocs» estava prevista ja en l'article 96.3.4a.
(62)
Davant el que hem exposat, en el catàleg d'obligacions i prohibicions concre- Sobre l'elenc d'obligacions o
prohibicions que conformen la me-
tes prevalen les funcions asseguratives de la mesura sobre les correctives. Una
sura, vegeu l'article 106.1 CP.
menció especial mereix la mesura que preveu la lletra k), «l'obligació de seguir
un tractament mèdic extern, o de sotmetre's a un control mèdic periòdic». La
seva inclusió va venir precedida d'un intens debat a propòsit de la mal ano-
menada «castració�química» (rectius: teràpies de reducció hormonal reversi-
bles). La mesura planteja inevitables dubtes de constitucionalitat en cas d'una
simple lectura formal, quan s'apliqui a subjectes plenament responsables –im-
putables. Sens dubte, en queda exclòs el tractament forçós que impliqui la
ingerència corporal o la ingesta de medicació, d'acord amb una interpretació
sistemàtica (cohonesta amb l'article 2 de la Llei 41/2002, de 14 de novembre,
bàsica reguladora de l'autonomia del pacient) de l'article 100 CP, que exclou el
delicte de trencament: el jutge ha de demanar el consentiment del condem-
nat, per a la qual cosa és legítim «oferir a canvi» un quadre menys restrictiu
de mesures de control62.
2)�Pressupòsits�d'aplicació�en�la�sentència
Dos són els supòsits en què és procedent l'aplicació de la mesura de seguretat:

d'una banda, com si de qualsevol altra mesura de seguretat es tractés, es pot
imposar a l'empara dels articles 101 a 104 als declarats inimputables o semii-
nimputables. El que és substancial d'aquest primer supòsit és que s'exigeixen
els requisits generals que per a la imposició de mesures de seguretat estableix
l'article 95 del CP: comissió del delicte i, addicionalment, existència d'un pro-
nòstic de perillositat criminal.
El segon supòsit, que constitueix l'autèntic leitmotiv de la reforma en aquest

àmbit, és la seva aplicació a subjectes plenament imputables en els casos que
el Codi preveu expressament. Aquest sistema de numerus�clausus�o�taxat� de
moment s'ha concretat en només dos àmbits: els delictes contra la llibertat i
indemnitat sexuals del títol VIII (article 192) i els delictes de terrorisme (secció
segona del capítol VII del títol XXII del llibre II; art. 579.3 CP), als quals s'ha
de sumar a partir de l'entrada en vigor de la LO 1/2015 els delictes d'homicidi
(art. 140 bis CP), els delictes de lesions en els quals la víctima sigui alguna de
les contingudes en l'art. 173.2 (art. 156 ter CP) i els delictes de maltractaments
habituals (art. 173.2 CP). Per al cas en què s'hagi comès un delicte contra la
llibertat sexual o de terrorisme no s'exigeix cap judici de perillositat en la sen-
tència. El legislador parteix així d'una presumpció iuris et de iure de perillositat,
automatisme que només es veu temperat en cas que es tracti d'un delinqüent
primari i el delicte comès no sigui greu. En aquest cas, el jutge o tribunal pot
imposar la mesura o no imposar-la. En la resta de delictes (homicidi, lesions
i maltractaments habituals) el jutge o tribunal té la discrecionalitat d'acordar-
ne la imposició o no acordar-la d'acord amb la perillositat criminal que pre-
senta el subjecte.
En tot cas, el jutge o tribunal haurà d'imposar en sentència, i juntament amb la

pena de presó, la mesura de seguretat de llibertat vigilada, que serà executada
una vegada extingida la pena privativa de llibertat.
3)�Determinació�judicial�de�la�mesura�després�del�compliment�de�la�pena
de�presó
Quan s'imposen a imputables per delictes sexuals o de terrorisme, la mesu-

ra només s'activa en el seu contingut concret, i fins i tot en la seva aplica-
ció mateixa, una vegada s'ha complert la pena de presó i davant el pronòstic
postpenitenciari del penat. L'article 106. 2 assenyala a aquest efecte que «al-
menys dos mesos abans de l'extinció de la pena privativa de llibertat, de mane-
ra que la mesura de seguretat de llibertat vigilada es pugui iniciar en aquell ma-
teix moment, el jutge de vigilància penitenciària, pel procediment que preveu
l'article 98, ha d'elevar la proposta oportuna al jutge o tribunal sentenciador,
que, d'acord amb el procediment esmentat, ha de concretar, sense perjudici
del que estableix l'article 97, el contingut de la mesura fixant les obligacions
o prohibicions enumerades en l'apartat 1 d'aquest article que ha d'observar el
condemnat». Quan el condemnat imputable hagi de complir successivament
diverses penes privatives de llibertat –en consideració al règim que estableix
l'article 75 amb el complement indispensable de l'article 76.2–, s'entén que
totes són una de sola, als efectes del còmput del termini dels dos mesos.
El jutge no anticipa, doncs, en la mateixa sentència el contingut de les prohi-

bicions, obligacions o mesures, ja que aquestes s'han d'adaptar a la situació
incerta del subjecte en un futur potser molt llunyà.
4)�Execució�de�la�mesura:�principi�de�flexibilitat
La versatilitat de la mesura no solament es manifesta en el diferiment al com-

pliment de la pena de presó per tal que el jutge de vigilància proposi al jutge
o al tribunal sentenciador, i aquest acordi el contingut concret de la llibertat
vigilada, davant els informes dels responsables de tractament penitenciari. A
més d'aquesta proposta inicial, el jutge de vigilància ha d'informar, almenys
anualment, sobre la necessitat de modificar la mesura, en consideració a les
necessitats que presenti el condemnat. Aquesta «adaptació» pot consistir en
la modificació del nombre i la classe de mesures, en la reducció del temps de
compliment de la pena, o fins i tot a posar fi a la mesura mateixa, declarant-la
extingida, sempre que el pronòstic positiu de reinserció social «consideri in-

necessària o contraproduent la continuïtat de les obligacions o prohibicions
imposades».
La possibilitat més rellevant que té el jutge o tribunal és la de «deixar sense

efecte la mesura quan la seva innecessarietat es doni en el moment de con-
creció de les mesures que regula el número 2 d'aquest article». En definitiva,
aquesta possibilitat converteix la mesura de seguretat imposada en sentència
en una mesura sotmesa a condició resolutòria: depèn que en el moment de
la seva aplicació les circumstàncies personals del condemnat, en definitiva les
necessitats de control davant el pronòstic de reinserció social, subsisteixin o
no.
De conformitat amb l'article 106.4 CP, l'incompliment de les obligacions en

permet la modificació, i només quan es tracti d'un incompliment reiterat se'n
pot deduir testimoni per delicte de trencament de condemna.
7. Punibilitat
La imposició de la pena en sentència se sotmet de vegades a requisits que en

rigor no tenen res a veure amb l'absència de tipicitat, antijuridicitat i culpabi-
litat. Dit en altres termes: el delicte sempre és una condició necessària, però
no sempre suficient, per a la imposició d'una pena. Quan aquesta es condici-
ona a la concurrència d'elements addicionals, aliens a l'injust culpable del fet
(mereixement de la pena), i entronca més amb la necessitat politicocriminal
de la seva imposició, parlem de punibilitat o penalitat. Es tracta, doncs, més
que d'una categoria addicional a la clàssica estructura del delicte, d'un calaix
de sastre on incloure circumstàncies heterogènies que condicionen, per raons
diverses i diferents, la imposició d'una pena.
La doctrina sol distingir entre diverses classes d'elements, sense que les dife-
rències entre els uns i els altres sempre siguin pacífiques.
1)�Condicions�objectives�de�punibilitat. Són elements que condicionen en

un delicte concret la possibilitat d'imposar la pena. Es distingeixen de les
d'exclusió o aixecament de la pena (excuses absolutòries) en el fet que, si hi
falta la condició, el fet resulta impune per a qualsevol que hi intervingui. Així
per exemple, en els delictes contra el dret de gent (art. 605 i 606, el fet que el
país al qual correspon la persona ofesa tingui assenyalada una penalitat recí-
proca, ja que, altrament, es castigarà, per exemple, com a homicidi o assassi-
nat comú, no com a magnicidi).
2)� Condicions� objectives� de� perseguibilitat. En aquest cas no es tracta de

condicionar la punició d'un delicte concret, sinó de condicionar-ne simple-
ment la persecució processal. Així, per exemple, l'exigència d'una resolució
ferma del jutge que hagi conegut el delicte imputat en l'acusació i denúncies
falses (art. 456. 2 CP), o la necessitat d'interposar una denúncia o querella de
l'ofès en determinats delictes (compareu art. 228, 296 CP, entre altres).
3)�Excuses�absolutòries. Es tracta de circumstàncies que, ja sigui perquè estan

vinculades a la persona de l'autor, ja sigui per la realització d'una conducta
posterior a l'execució del fet, eximeixen de pena per causes alienes a la justifi-
cació o exculpació. Altres autors parlen de causes personals d'exclusió de pena
i causes d'aixecament de pena, respectivament. Un exemple de les primeres és
l'excusa absolutòria de parentiu de l'article 268 en cas de delictes patrimonials
sense violència o intimidació. Un exemple de les segones és la regularització
tributària que preveu l'article 305.4 CP, malgrat que la infracció ja està consu-
mada. En tots dos casos són raons politicocriminals les que expliquen la deci-
sió del legislador de no castigar.
Així, en el primer exemple, el legislador decideix que el conflicte es resolgui, sense trans-
cendir, en l'àmbit familiar. En el segon exemple, el legislador tracta d'incentivar la regu-
larització fiscal, anteposant finalitats recaptadores a les repressives.
(63)
4)�Causes�d'extinció�de�la�responsabilitat�criminal. Algunes de les causes Vegeu l'art. 130 CP.
d'extinció de l'article 130 CP es poden veure –no lògicament el compliment
de la pena– com a pertanyents també a aquesta «categoria» de casos en què,
per raons diferents de l'injust culpable, es decideix renunciar a la imposició
de la pena. Aquest és el cas, significadament, de la prescripció del delicte, del
perdó de l'ofès o fins i tot l'indult63.
Resum
El concurs de delictes és un supòsit de pluralitat delictiva. Hi ha concurs

quan un o diversos fets constitueixen dos o més delictes i és imprescindible
l'aplicació de tots ells per a valorar íntegrament el fet en totes les seves dimen-
sions jurídiques. Quan diversos fets donen lloc a diversos delictes, es parla de
concurs real i s'imposa la totalitat de les penes corresponents (acumulació ma-
terial), però amb els límits que estableix l'article 76 CP (acumulació jurídica).
Hi ha concurs ideal quan un sol fet dóna lloc a dos o més delictes, i concurs
medial quan un delicte sigui el mitjà necessari per a cometre'n un altre. En el
primer cas, s'imposa la pena del delicte més greu en la seva meitat superior, tret
que la suma de les penes concretes sigui més beneficiosa (principi d'absorció
amb agreujament). En el segon, s'ha d'imposar una pena superior a la que
hauria correspost per la infracció més greu, amb el límit de la suma de les pe-
nes concretes que han estat imposades separadament. El delicte continuat, el
mateix que la seva modalitat de delicte massa, constitueixen supòsits d'unitat
normativa de delicte sobre la base d'una pluralitat d'infraccions homogènies
comeses amb dol conjunt o aprofitament d'idèntica ocasió. Se n'exceptuen les
regles del concurs real, i s'imposa la pena del delicte més greu en la seva meitat
superior, que pot arribar fins a la meitat inferior de la pena superior en grau.
D'acord amb la naturalesa, en el Codi les penes es classifiquen en penes priva-

tives de llibertat, penes privatives de dret, i multa. D'acord amb la gravetat, les
penes poden ser greus, menys greus i lleus. Segons que es prevegin específica-
ment o es lliguin genèricament a la imposició d'altres penes, parlem de penes
principals o accessòries.
Són penes privatives de llibertat la pena de presó permanent revisable (previs-

ta per a l'assassinat qualificat, determinats delictes de genocidi i els delictes
d'homicidi d'un cap d'Estat), la pena de presó, la pena de localització perma-
nent (prevista com a pena substitutiva de penes de presó i com a pena princi-
pal d'algunes faltes) i la pena personal subsidiària per impagament d'una mul-
ta. Les penes privatives de llibertat inferiors a dos anys poden ser suspeses amb
la satisfacció prèvia de la responsabilitat civil, i la suspensió està condiciona-
da a no delinquir durant un termini determinat i de vegades a complir deter-
minats deures o obligacions. Per als qui estan en el tercer grau de tractament
penitenciari, han extingit les tres quartes parts de la condemna i han observat
una bona conducta, escau la suspensió de l'execució de la resta de la pena i la
consegüent concessió de la llibertat condicional.
Són penes privatives de drets les penes interdictives de funcions o facultats (in-
habilitació absoluta o especial, suspensió, privació del dret a conduir, a portar
i tenir armes, a la pàtria potestat), les d'allunyament (prohibicions de residir,
aproximar-se o comunicar-se) i la pena de treballs en benefici de la comunitat.
La pena de multa, que consisteix en la imposició d'una sanció pecuniària, se-

gueix amb caràcter general el sistema de dies multa, que distingeix entre el
nombre de quotes i la fixació del seu import com a aspectes diferenciats. Ex-
cepcionalment, també es preveuen multes proporcionals.
En el procés de determinació de la pena cal distingir entre una determinació

legal (iter criminis, autoria i participació, circumstàncies modificatives de la
responsabilitat criminal) i la individualització pròpiament judicial. També cal
distingir entre la determinació qualitativa, que provoca l'obtenció d'un marc
penal diferent de l'inicial, i la determinació quantitativa, que implica la con-
creció de la pena dins el marc genèric, en la seva meitat inferior o superior.
En la determinació quantitativa de pena tenen un paper fonamental les cir-

cumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, que modulen la in-
tensitat dels diferents elements del delicte, l'injust o la culpabilitat del fet, o
simplement accentuen o esmorteeixen la necessitat del quàntum de pena en
consideració a funcions politicocriminals diverses. Per a això, el Codi penal
ha previst un catàleg de circumstàncies atenuants (que s'han de distingir con-
ceptualment de les eximents incompletes) i un altre d'agreujants, i també una
circumstància mixta (de parentiu). Tant les unes com les altres són d'apreciació
obligatòria, una vegada provades, i d'efectes taxats (penes en la seva meitat
superior o inferior, per regla general).
Les mesures de seguretat es fonamenten en la perillositat criminal postdelictu-

al i se sotmeten a garanties similars a les penes. No poden ser més costoses ni de
més durada que la pena abstracta aplicable al fet comès. El Codi penal distin-
geix entre mesures privatives de llibertat (internament en un centre psiquià-
tric, de deshabituació o educatiu especial) i mesures no privatives de llibertat,
la durada de les quals no pot ser superior a la pena de presó que s'hauria pogut
imposar al subjecte si hagués estat declarat imputable. Si l'internament s'aplica
al semiinimputable, juntament amb la pena de presó, la mesura s'executa
d'acord amb el sistema vicarial. Entre les mesures de seguretat no privatives
de llibertat, hi destaca la llibertat vigilada, introduïda el 2010, que també és
aplicable a imputables en què subsisteix un pronòstic de perillositat criminal
després del compliment de la pena de presó. S'imposa en la mateixa sentència
i és prevista per a uns quants delictes.
Per acabar, cal dir que no sempre la comissió d'un delicte comporta una pena.
De vegades, el legislador condiciona la seva imposició a raons politicocrimi-
nals, no vinculades a cap causa d'exempció –justificació o exculpació. Això
passa quan es precisen condicions objectives de punibilitat o de procedibili-

tat, hi concorren excuses absolutòries o determinades causes d'extinció de la
responsabilitat criminal ja nascuda.
Glossari
circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal f pl Elements acci-
dentals que, si afecten la presència del delicte –que es manté inalterat–, concorren en la re-
alització del fet i incideixen en la modulació dels diferents elements –de l'injust o la culpa-
bilitat– o, sense fer-ho, responen a criteris politicocriminals, amb el consegüent reflex en la
determinació de la pena.
concurs de delictes m Cas en què la qualificació d'un o diversos fets d'acord amb diversos
delictes constitueix una necessitat per a qualificar el desvalor complet de la conducta.
concurs ideal de delictes m Cas en què un sol fet constitueix dos o més delictes.
concurs medial m Una de les infraccions constitueix el mitjà necessari per a cometre'n
una altra.
concurs real de delictes m Supòsit en què diversos fets constitueixen diversos delictes.
conseqüències accessòries f pl Sancions aplicables a ens sense personalitat jurídica.
determinació qualitativa de la pena f Formació d'un marc substancialment diferent

del de referència inicial.
determinació quantitativa de la pena f Determinació que es produeix quan el marc

de partida es respecta i es produeixen operacions de mesura sense modificar la xifra màxima
o mínima de pena prefixada.
individualització judicial de la pena f Fixació de la quantia definitiva de pena per

part de l'òrgan judicial.
mesures de seguretat f pl Conseqüències jurídiques del delicte que s'apliquen a inimpu-

tables i semiimputables (de manera cumulativa amb la pena).
multa f Pena pecuniària que es pot imposar tant a persones físiques com a persones jurí-
diques, o bé d'acord amb el sistema de quotes o dies multa, o bé de caràcter proporcional.
pena abstracta f Pena que estableix la llei per a cada delicte.
penes privatives de drets f pl Penes que priven de l'exercici de drets diferents de la

llibertat ambulatòria i el patrimoni.
penes privatives de llibertat f pl Penes que priven de l'exercici del dret a la llibertat
ambulatòria.
suspensió f Substitutiu de les penes privatives de llibertat, consistent a suspendre'n

l'execució sotmetent el penat a un període probatori que, si és superat amb èxit, condueix
a l'extinció de la pena.
Bibliografia
García Albero, R. (1995). «Non bis in idem»: material y concurso de leyes penales. Barcelona:
Cedecs.
Quintero Olivares, G. (dir.) (2011). Comentarios al Código penal español (5a ed.). Pamplona:
Thomson-Aranzadi.
Quintero Olivares, G. (dir.) (2015). Comentario a la reforma penal de 2015 (1a ed.). Pam-
plona: Thomson-Aranzadi.
García Arán, M. (1997). Fundamentos y aplicación de penas y medidas de seguridad en el Código

penal de 1995. Pamplona: Aranzadi.
García Pérez, O. (1997). La punibilidad en el Derecho penal. Pamplona: Aranzadi.
González Cussac, J. L. (1988). Teoría general de las circunstancias modificativas de la respon-

sabilidad criminal. València: Universitat de València.
Gracia Martín, L. (coord.); Baldova Pasamar, M. A.; Alastuey Dobón, M. C. (2004).

Lecciones de consecuencias jurídicas del delito (3a ed.). València: Tirant lo Blanch.
Mapelli Caffarena, B. (1990). Estudio jurídicodogmático sobre las llamadas condiciones obje-
tivas de punibilidad. Madrid: Ministeri de Justícia.
Sanz Morán, A. (1986). El concurso de delitos. Aspectos de política legislativa. Valladolid: Uni-
versidad de Valladolid.
Tamarit Sumalla, J. M. (coord.) (2009). Las sanciones penales en Europa. Pamplona: Thom-
son Aranzadi.
Torres Rosell, N. (2006). La pena de trabajos en beneficio de la comunidad. València: Tirant

lo Blanch.
Villacampa Estiarte, C.; Torres Rosell, N.; Luque Reina, E. (2006). Penas alternativas
a la prisión y reincidencia: un estudio empírico. Pamplona: Thomson-Aranzadi.

Modulo 6

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Modulo 6

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Conseqüències

Marc Salat Paisal

2. Sistema de sancions penals: aspectes generals........................... 18

3. Penes privatives de llibertat........................................................... 33

3.5.3. Suspensió de l'execució de la resta de la pena de

4. Penes privatives de drets................................................................. 50

6. Les mesures de seguretat................................................................. 62

Per a això, el mòdul s'inicia amb el desenvolupament del problema de la uni-

Seguidament entrarem en l'estudi de les classes de penes que preveu el Codi,

El procés de determinació legal i judicial de la pena també centrarà la nostra

Finalment, el mòdul conclou amb una referència somera a la punibilitat o

1. Conceptuar el concurs de delictes, identificar els diferents tipus de con-

3. Identificar les classes de penes i aprehendre'n la configuració.

4. Estudiar la individualització legal i judicial de la pena.

5. Identificar les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.

6. Diferenciar les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal

7. Conèixer les regles per a determinar la pena.

8. Identificar les penes privatives de llibertat i les alteratives al seu compli-

9. Definir les penes privatives de drets.

10. Aprehendre el concepte de multa i les seves classes.

11. Singularitzar les classes de mesures de seguretat que es poden imposar

12. Exposar el concepte i conèixer els tipus de condicions objectives de pu-

A continuació veurem què passa quan un subjecte és condemnat per diversos

1.1. Introducció. El concurs de delictes com a fenomen de

El problema dels concursos de delictes és un problema de comptar�delictes

En definitiva, concurs de delictes equival a pluralitat�delictiva.

A partir d'aquesta pluralitat de delictes, el legislador distingeix diversos supò-

1.2. Concurs real

Amb caràcter previ, és imprescindible distingir el concurs real autèntic dels

víctima i en un context espaciotemporal estret, no donen lloc a un concurs

El criteri bàsic és que els actes impliquin una mera intensificació de la

Però, sobre l'adopció del principi d'acumulació material de penes, el legislador

Aquests límits són de dues classes:

• Però, a més, aquest límit no pot sobrepassar tampoc determinats màxims.

1. No obstant el que disposa l'article anterior, el temps màxim de compliment efectiu

El sistema d'acumulació jurídica és el que explica les diferències de vegades

En efecte, l'article 78 disposa que, si a conseqüència d'aquests límits, la pena

Article 78 en casos de límit de 40 anys

1.3. El concurs ideal de delictes i medial de delictes

El principal problema que susciten la interpretació i l'aplicació del concurs

Per a un altre sector doctrinal, la unitat de fet reclama la unitat no solament

Hi ha concurs medial quan una infracció és el mitjà necessari per a co-

D'acord amb la doctrina majoritària, el concurs medial és, materialment,

La relació�d'instrumentalitat�o�necessitat s'ha d'establir en concret, plante-

Concretant encara més, el delicte instrumental està en relació de necessitat

El delicte de falsedat és una de les formes de manifestar-se, en concret, d'un

Tant el concurs ideal com el medial escapen a la disciplina de l'acumulació

El concurs ideal es tracta d'acord amb el principi d'absorció� amb� agreuja-

En el cas del concurs medial, el legislador de 2015 ha pretès sotmetre la dis-

que resulta de l'aplicació de les regles contingudes als articles 66 i següents

Només, doncs, en aquells casos en què la fixació de la pena concreta s'apropa

1.4. Delicte continuat i delicte massa

Una excepció al principi d'acumulació jurídica que regeix el concurs real de

Parteix, doncs, de la ficció jurídica de considerar un sol delicte el que no és res

Els requisits per a apreciar continuïtat delictiva són els següents:

• En primer lloc, que es tracti de la comissió d'infraccions de naturalesa

• No és necessari que aquestes infraccions es cometin en un context espaci-

• Se n'exclou la continuïtat quan les infraccions ofenguin béns jurídics per-

Si es tracta d'infraccions patrimonials (primer incís de l'article 74.2 CP), la pe-

que consideri convenient3.

2. Sistema de sancions penals: aspectes generals

2.1. Monisme i dualisme

Penes i mesures de seguretat han constituït, tradicionalment, les dues formes

Al marge d'altres categories de conseqüències jurídiques que ara no vénen al