La majoria de llibres de Virus editorial es troben sota llicències

lliures i per la seva lliure descàrrega. Però els projectes autoges-

tionaris i alternatius, com Virus editorial, necessiten un impor-
tant suport econòmic. En la mesura que oferim bona part del
nostre treball pel comú, creiem important crear també formes de
col·laboració en la sostenibilitat del projecte. Subscriu-t’hi!!

La mayoría de libros de Virus editorial se encuentran bajo li-

cencias libres y para su libre descarga. Pero los proyectos au-
togestionarios y alternativos, como Virus editorial, necesitan de
un importante apoyo económico. En la medida en que ofrecemos
buena parte de nuestro trabajo para lo común, creemos impor-
tante crear también formas de colaboración en la sostenibilidad
del proyecto. ¡Subscríbete!

https://www.viruseditorial.net/es/editorial/socios
 Crítiques pràctiques
per desarmar la marca

Tinc TanT
 Creative Commons
LLICÈNCIA CREATIVE COMMONS
autoria - no derivats - no comercial 1.0 ÍNDEX
Aquesta llicència permet copiar, distribuir, exhibir i interpretar aquest text, sempre
que es compleixin les condicions següents:
Autoria-atribució: s’haurà de respectar l’autoria del text i de la seva traducció.
Sempre es farà constar el nom de l’autor/a i el del traductor/a.
No comercial: aquest treball no es pot utilitzar amb finalitats comercials.
No derivats: no es pot alterar, transformar, modificar o reconstruir aquest text.
Els termes d’aquesta llicència hauran de constar d’una manera clara per a
qualsevol ús o distribució del text. Aquestes condicions es podran alterar només
amb el permís explícit de l’autor/a.
Aquest llibre té una llicència Creative Commons Attribution-NoDerivs-
NonCommercial. Per consultar les condicions d’aquesta llicència es pot visitar
creativecommons.org/licenses/by-nd-nc/1.0/ o enviar una carta a Creative
Commons, 559 Nathan Abbot Way, Stanford, Califòrnia, 94305, EUA.
© 2023 dels textos, les autories
© 2023 d’aquesta edició, Virus Editorial
MAPES I ESTRATÈGIES 11
Barcelona, una marca sense model 13
Una ciutat-mercaderia (per al consum globalitzat) 29
Títol:
Barcelona metròpoli-empresa. Crítiques pràctiques per desarmar la marca La Catalunya desenvolupista. Apunts sobre el procés
de colonització del territori català 45
Edició i maquetació: Virus Editorial
Correcció: Concepció Marco Santclement Comarques del sud: zones de sacrifici del (i la) capital 55
Disseny de coberta: Virus Editorial Un gran solar. Polítiques de sòl per a la reexplotació
Primera edició: novembre del 2023 del territori 71
Territori start-up. Nous (i no tan nous) paradigmes
de la vella col·laboració público-privada 87
ISBN: 978-84-17870-30-0
Dipòsit legal: B-19185-2023
PECES 107
Marcelona. Una revisió dels darrers vint anys
de la ciutat marítima 109
Disputar la transició: contra l’ecologia del capital
a Barcelona 125
Mobilitat i mobilització: captives i invisibilitzades 141
Virus Editorial i Distribuïdora, sccl Alimentant la bèstia amb les merdes de Catalunya 155
C/ Junta de Comerç, 18, baixos
Privatització i mercantilització del coneixement. El nou
08001 Barcelona
Tel. / Fax: 934 413 814 règim d’organització social de la ciència i les universitats 171
editorial@viruseditorial.net
www.viruseditorial.net
El model Barcelona. Control policial i criminalització
de la misèria, les migracions i la protesta 183
RESISTÈNCIES 203
Feminismes anticapitalistes reinventant
la vaga metropolitana 205
Migració i cures des de cuerpas racialitzades.
Experiències situades a Barcelona 217
Nou cicle en les lluites per l’habitatge 231
Turisme. Crònica d’un dissens anunciat 247
Resistències contra l’ocupació aeroportuària
i la metròpoli-hub 261
Port de Barcelona, de la confrontació al consens (apunts
sobre la conflictivitat laboral al Port de Barcelona) 273

Aquest llibre ha estat coordinat per l’APU (Amigues de la Patu­leia

Urbana), una parella d’agitadors urbans. Encara que sembla que
l’APU, en aquell curt estiu de l’anarquia, va ser l’Administració
Po­pular Urbana.
El contingut dels diferents capítols és divers i heterogeni, i les
aportacions, de vegades, fins i tot resulten un punt contradictò­
ries entre si. Trobem, però, que està bé que sigui així, que desafini
una mica —a prop de la cacofonia— en conformitat amb la ri-
quesa de les mirades divergents que el nodreixen. Ara bé, també
de forma conseqüent, la responsabilitat en les perspectives i opi-
nions expressades és exclusiva de les autores que els signen.
 MAPES I ESTRATÈGIES

Imatge de la pàgina anterior: Pedro Mata / Fotomovimiento

 BARCELONA, UNA MARCA
SENSE MODEL

Ja fa gairebé vint anys de la primera versió de Barcelona marca re-

gistrada, i més de trenta d’aquells jocs olímpics —«l’objectiu de
tots», deien—; també n’han passat prop de cinquanta del llibre-
interrogant Barcelona on vas?. I passa el temps, se succeeixen els
anys, i Barcelona segueix sense anar enlloc. Com qualsevol altre
no-lloc de l’imperi, s’ha acabat convertint, per reducció, en poc
més que un ambient propici, una interfície plena de forats negres
colonitzada per la lògica dels negocis del capitalisme global. No-
més un decorat, especialment performat per les maniobres d’uns
quants, siguin forans que aterren o espavilats emprenedors, ater­
rats de sempre, en contuberni. Ja en aquells temps, la ciutat —o
més aviat, el discurs personificat dels falsos ventrílocs que sem-
pre parlen per boca seva—, en l’afany de ser única, va crear i pro-
jectar la seva marca. Volia distingir-se per esdevenir global, però
finalment ha acabat engolida per la uniformitat, l’homogeneïtat i
la monotonia de sempre-el-mateix, i ha perdut, per saturació,
qualsevol tret distintiu diferencial. Volent ser original i exclusi-
va, des de la necessitat pueril de captivar els inversors, ha acabat
essent un tòpic, indiferent i poc més que un producte en sèrie per
consumir, una pantalla més d’un videojoc temàtic, una mera mar-
ca buida, com la closca inhòspita i abandonada d’un cargol.

13
 barcelona metròpoli-empresa
Tampoc nosaltres, des del nostre racó, sabent on ens toca v­ iure,
sabem ben bé cap on volem tirar. Tenim les nostres limi­tacions.
Les contradiccions ens disloquen i tenallen diàriament, mentre
intentem sobreviure, en una pugna essencial pel territori com un
lloc per viure-hi, d’una forma senzilla, en equilibri amb la comu-
nitat i el medi, en uns barris i pobles convertits en hubs d’un enor-
me parc empresarial. Un escenari totalment vampiritzat per la
lògica crematística dels negocis i l’enriquiment accelerat d’uns
quants a costa de l’empobriment de la resta. La ferida és oberta i
supura, és el suport mutu o la lluita per l’existència, una disjuntiva
gravada a foc com una petjada atàvica.
En aquest mar de contradiccions, algunes encara maldem i
lluitem per intentar viure d’una manera diferencial, erigint al-
ternatives col·lectives —de vegades, potser minúscules o insigni-
ficants—, per intentar desarmar una metròpoli que no és model
de res. Per això, en aquest Barcelona metròpoli-empresa, des de la
coralitat, plantegem unes crítiques pràctiques per desmarcar-nos
de la marca. Una eina d’anàlisi que procura construir una mirada
col­lec­tiva, en temptativa, per poder entendre i entreveure el re-
vers de la marca, les profunditats metabòliques i quotidianes de
la ciutat, més enllà de la superfície. Perspectives entrellaçades,
diverses i múltiples, que convergeixen de forma calidoscòpica
amb l’esperan­ça de ressuscitar o fer audibles les altres moltes
Barcelones, encara existents, malgrat el vernís del lucre genera-
litzat que sembla que ho cobreix tot. Veus rebels, desertores i
díscoles, acoblades en una fràgil complicitat, que simbolitzen el
testimoni d’altres formes de vida que no només sempre han exis-
tit tradicionalment a la nostra ciutat, sinó que l’han —l’hem—
construït amb les pròpies mans.
I pensem que potser no hi ha model de metròpoli. Barcelona
va, malament, sense saber on va. Sense brúixola ni nord ni destí, a
la deriva; és un territori-recurs, un laboratori del lucre i l’acumu­
lació per a alguns, per descomptat; de precarietats múltiples i con­
trol obsessiu per a nosaltres també. Així, desmuntar el model?
Quin model?
La qüestió és si en temps d’allò que anomenen alguns, els mar-
xians, el domini del circuit secundari, es poden articular estratègies
14
barcelona, una marca sense model
que vagin més enllà de la servitud de cada lloc a les dinàmiques
globalitzades. És a dir, com Barcelona —i Catalunya, la rereme-
tròpoli (impossible entendre l’una sense l’altra)— pot superar
una dinàmica entregada a l’especialització funcional del capital,
sigui en forma de districtes tecnològics, àrees logístiques i polí-
gons, zones de sacrifici o resorts de monocultiu turístic, amb el
desplegament i manteniment dels seus nodes i les seves infra­es­
tructures bàsiques, amb enllaços acceleradors, com ara ports,
aero­ports, AVE, xarxes d’alta tensió, cables i autopistes. Si existeix
alguna cosa similar a un model de desenvolupament territorial
del capital és aquesta. Ara, més que mai, el territori és la matriu,
un dels puntals de l’economia, atès que les metròpolis dels països
del Nord han deixat de ser preferentment fàbrica per a la produc-
ció, per constituir-se bàsicament en empresa, per planificar, ges-
tionar i pacificar l’espai econòmic de la realització del capital a
partir de la circulació dels productes d’una cadena productiva
dilatada territorialment per tot el món.
El refinament de l’espoli: la metròpoli-plataforma
A la Barcelona de les darreres dècades, fruit de l’enèsima rees­
tructuració econòmica i financera, assistim a la recomposició
de les formes d’acumulació i d’agregació estratègica del capital, al
voltant dels grups inversors globals. Les elits locals, en consonàn-
cia i sincronia amb l’extractivisme i el capitalisme rendista domi-
nants, han hagut de reposicionar-se dins les cadenes globals de
valor per tal d’atreure, atrapar i capturar els fluxos d’inversió,
moltes vegades focalitzats en la (sobre)producció i l’explotació
del territori, mitjançant el desenvolupament geogràfic desigual,
camuflat, ara també, de capitalisme verd. Segurament, la qüestió
fonamental per al comandament en la conjuntura actual és saber
combinar, d’una banda, les formes d’extracció de renda basades
en la financerització i radicades a l’esfera de la distribució i circu-
lació del capital —això és, la reproducció ampliada del capital
sobre els recursos naturals, l’ecosistema, el sòl, l’entorn construït,
les infraestructures, el coneixement o les cures—, que pugui
15
 barcelona metròpoli-empresa
garantir la realització del (sobre)valor; i d’altra banda, saber resi-
tuar-se respecte a les transformacions de la geopolítica mundial.
És a dir, com obtenir la plena integració regional en les cadenes de
subministrament i logística global, garantint la captació directa o
indirecta de plusvàlues, amb la crisi energètica i climàtica, l’expan­
sió de la distopia tecnològica i el declivi de l’anomenada globalit-
zació i l’hegemonia nord-americana.
Tothom sap que l’estratègia d’acumulació i la circulació del ca-
pital contemporani van vinculades inextricablement amb l’alta
rendibilitat dels tripijocs financers —d’altra banda, ben reals—
del capital fictici. El comandament econòmic, incapaç de produir
valor en el circuit primari, alterna i juga amb els cicles econòmics
i financers, en la dialèctica dels marges empresarials i els diferen­
cials de renda, l’interès i l’oportunitat, i es projecta cap al futur, al
ritme de la (des) i (sobre)inversió, l’especulació, el crèdit i l’endeu­
tament generalitzat que promet, vincula, obliga i encadena. Mal­
grat la volatilitat, no obstant, l’engranatge de tant en tant neces­sita
tocar terra, territorialitzar-se, per no devaluar-se, li cal immo­bi­
litzar-se. Un exemple clar, és l’acceleració adaptativa dels circuits
immobiliaris en funció de les oportunitats de lucre —de les hipo-
teques als lloguers, des dels hotels de luxe fins als apartaments
turístics estacionals o les residències d’estudiants—, sempre en
con­nivència amb els plans urbanístics i els marcs legals. Però el
circuit no s’acaba en la valoració del sòl immobiliari o en la cons-
trucció d’infraestructures, sinó que va més enllà. La localització,
la imatge de marca, el capital simbòlic i els avantatges geogràfics
són mobilitzats i posats a treballar amb el desenvolupament de la
indústria d’atracció de visitants i les seves diferents capes: del
­turisme fast-food i low cost com a depredació intensiva i sistematit-
zada del nostre entorn quotidià, passant pels macrocreuers de
luxe, fins a la potenciació de la ciutat dels congressos —per què
organitzar uns jocs olímpics cada vint anys, quan podem celebrar
un Mobile World Congress cada any?, per què celebrar només un
congrés anualment, quan en podem organitzar un cada mes?—,
que, de retruc, retroalimenten la restauració, el comerç, la logísti-
ca i altres serveis; però també, l’augment de la demanda d’energia,
aigua, les emissions i els residus contaminants.
16
barcelona, una marca sense model
Fins aquí les formules són més o menys les-de-sempre, les-
que-ja-sabíem. Ara bé, ens temem que avui assistim a una intensi-
ficació en tota regla de les formes d’acumulació de capital i de
perfeccionament dels mecanismes de domini i d’extracció de ren-
da de les elits, amb factors com, entre d’altres, la implantació
del capitalisme de plataforma com a paradigma organitzatiu. La
­plataforma, com a nova forma d’enclosure digital, permet produir
­dades a través de la captura de les nostres predileccions quotidia-
nes i extreure’n valor. Registrar i anticipar la demanda, a canvi
de serveis i productes, que ens «milloren la vida» amb tota mena
d’aplicacions i serveis —quant trigarà a venir l’autobús?, quant
tar­­daré a arribar a tal lloc i quina és la millor ruta?—, a canvi de
docilitat i obediència entusiasta —ens encanta el Primavera
Sound i la immediatesa d’Amazon. El mecanisme permet la sin-
cronització en-temps-real de l’oferta i la demanda, la coordina-
ció operativa i el control online de les cadenes de producció i
logística, la reducció de despeses en capital variable (salaris) i el
control i la fiscalització del temps de treball, entre molts altres
efectes.
El desenvolupament tecnològic del comandament i els seus
gad­gets i dispositius formen part de l’última croada del capitalis-
me neoliberal per refinar les formes d’extracció de valor i assaltar
la vida, saltant fronteres i obrint mercats a través de la captura del
gust i de les emocions —l’algoritme sap, perquè li ho diem a tra-
vés del mòbil, què és el que ens agrada i com—, la corporalitat i la
mobilitat —com i cap a on ens movem, saltant els embussos—;
o les relacions comunitàries —per què, si no, les promocions
­d’ha­bitatge o les residències d’estudiants de luxe s’articulen a la
­manera de les gated communities, amb tota mena de serveis com-
partits: co-working, piscina o gimnàs? Darrere d’aquesta «millora»
dels mecanismes d’oferta dirigits a la service class global, hi ha les
pistes per desvelar els dispositius de captura i disciplinament
d’un futur proper. La ciutat-emprenedora exigeix rendiment, que
construïm una marca personal i un perfil, que siguem emprene-
dores i innovadores, i estiguem cent per cent amatents, connecta-
des, presents i disponibles. Això només genera estrès i fatiga, així
com la propagació de tota mena de patologies correlacionades, i
17
 barcelona metròpoli-empresa
les contraimatges fantasmagòriques corresponents de fuga apa-
rent, del misticisme a l’autoajuda.
Sembla que el subjecte automàtic del capital, fonamental per a
l’autoreproducció del sistema, s’ha distribuït en milions d’algo­rit­
mes preventius i omniscients instal·lats arreu per tots els objectes
(Internet de les coses o IOT), disposats en xarxa i dissenyats per
anticipar-se als usos reproductius del territori a partir de la cade-
na de producció de big data, una producció anticipada del conei-
xement al servei del capital. Un procés sense cap cervell ni direcció
aparent, però que, de manera inversemblant, continua essent ca-
paç d’implantar nous nínxols de mercat i noves formes d’extracció
de rendibilitat a partir de l’organització en plataforma —tecnolo-
gia (IA, Blockchain, Metavers...)—; l’extensió i intensificació de la
precarietat —la demanda de connectivitat permanent del mercat
laboral primari bascula cap a la desresponsabilització empresarial
definitiva sobre la força de treball en el precaritzat mercat laboral
secundari—; i els (ab)usos sobre el territori —tematització, espe-
culació i ecologia funcional a l’acumulació.
Podríem preguntar-nos si la ciutat —és a dir, la metròpoli sence-
ra— no va camí de convertir-se, si no ho és ja, en una plataforma
d’intermediació, una interfície d’extracció i consum de valor i de ren-
des. Una versió analògica de les grans plataformes digitals online, per
coordinar mil·limètricament els circuits de producció, dis­tri­bució i
consum. Preveure i estimular la demanda a partir de la captura i pro-
ducció de dades mitjançant algoritmes; la creació d’entorns de natu-
ralesa autogenerativa a partir de les preferències dels clients-usuaris
—siguin residents o turistes— i la tendència a crear rendes monopo-
lístiques del consum d’experiències, de productes o de llocs concrets.
El model també facilita i promou estratègies d’integració i desenvo-
lupament empresarial del territori: la cooperació entre clústers, si-
guin territorials o per sectors, fomentant l’adaptació i imbricació de
la formació acadèmica i els negocis (Universitat-empresa, R+D+i),
juntament amb la integració ver­tical o horitzontal dels vectors em-
presarials estratègics (per exemple, el tecnològic-digital amb el crea-
tiu, o l’economia verda amb la salut i la indústria farmacèutica).
Vivim de manera grotesca i especular en un malson distòpic
que forma part del somni utòpic de les classes dominants. Una
18
barcelona, una marca sense model
metròpoli-empresa uberitzada i plataformitzada, basada en l’ex­
trac­ció de renda i la financerització de la ciutat, el turisme, els
ser­veis i la logística, cent per cent flexibilitzada i precaritzada, que
gira l’esquena permanentment a les necessitats de la majoria
de la població i que, aparentment, ja ni s’ha de preocupar per la
­re­p­ro­ducció de la força de treball ni del medi en el qual s’insereix.
Sem­­bla que arriba el temps de l’automatització de la desigualtat i
l’ex­­plo­tació, l’externalització definitiva, el súmmum de la desper­
so­­nalització. Volen fer-nos creure que ens exploten els algoritmes,
no les classes directives. Sense comandament a la vista i reconei­
xible, aparentment no hi ha responsables de les relacions d’explo­
tació. Benvingudes a la màquina sense maquinista...
Una màquina sense maquinista (a la deriva)
Ara més que mai, la urbs i les seves circumstàncies, no són el re-
sultat d’una suma de fenòmens aïllats, sinó que conformen una
totalitat complexa en la qual cada cosa depèn de les altres, i on no
es pot entendre cada element en si mateix, si ni és en relació amb
la resta, en conjunts i acoblaments, més o menys efímers, més o
menys sistèmics. La ciutat-empresa, convertida en metròpoli-em-
presa, continuadora de la ciutat-fàbrica pretèrita, ja fa temps que
s’ha escampat pel territori, ha colonitzat definitivament el medi,
construint paisatges prefabricats —ni els parcs naturals se n’esca­
pen—, especialitzats temàticament i funcionalment, units per
llargs passadissos de formigó, ara sense peatges, destrossant la flo­
ra, la fauna, la població autòctona i els sabers mil·lenaris. La ciutat-
accelerada ha aniquilat l’espai a tempo de bits, connectant el món a
través dels satèl·lits i de les xarxes quilomètriques de filaments de
coure i fibra òptica, nodes, servidors, ones i freqüències. Ha culminat
el somni del telègraf, que ha permès l’acceleració elèctrica de les co-
municacions, però també de les operacions mercantils i financeres
en sincronia, així com la uniformització cultural capitalista i el
màxim grau de control social de la història de la humanitat, que de
manera inversemblant sembla que, tirant d’aquiescència, ja a penes
necessita la disciplina i el càstig per imposar la submissió.
19
 barcelona metròpoli-empresa
En aquesta direcció, el nou marc digital ha permès el desenvo-
lupament i la sofisticació dels mecanismes preventius de domesti-
cació lucrativa. A través dels algoritmes, la captura i la producció
de dades pretenen assolir circuits virtuosos per dur a terme la co-
lonització plena del mecanisme del desig i l’experiència. Potser el
més greu, el més incontestable, és la realització de la servitud vo-
luntària que semblen permetre/fomentar aquestes tecnologies de
control. En relació amb això, segurament el conjur més difícil
de contrarestar és la colonització endòtica1 i introspectiva de les
men­talitats, la lògica de la calculabilitat, la rendibilitat, en el mer-
cat, en les relacions, en les emocions, en els vincles, atès que
aquests dispositius de la ubiqüitat s’han inoculat en el sentir i el
pensar de bona part de la població.
La ciutat-dels-prodigis ha fet explotar les seves costures as­
solada pels fluxos, el crèdit a mort i les cadenes d’endeutament
globals, amb el beneplàcit de les classes servils i servicials repre­
sentades per la burgesia local, tant més provinciana com més glo-
bal vol esdevenir, mentre la seva projecció-representació, la ciutat
marca, s’ha sobresaturat de tal manera que ni litres d’innovadora
retòrica neoliberal en poden ja tapar el tuf de lucre i expropiació.
Si encara no ens han robat tota la ciutat i el que l’envolta, els que-
da poc per fer-ho. Les elits locals, desitjoses d’agradar i d’atreure
desesperadament les inversions globals, no han fet més que treure
partit de l’últim metre quadrat encara sense (re)valorar, de la dar­
rera gota d’aigua privatitzada, de l’últim pam de costa per espoliar,
del darrer racó de muntanya per triturar. En tot cas, cal anar amb
compte; podria ser que de manera sobredeterminada, també la crí-
tica ens quedi provincianitzada?
Fa un temps, i no pas gaire, des de corrents crítics de la urba-
nística es parlava de «sistema de govern metropolità». Bàsicament
traspuava la crisi de la ciutat-fàbrica i s’anunciava l’enfortiment
de la metròpoli-empresa. Entre altres aspectes es reflectia la des-
industrialització del nord, per desplaçament de la producció cap
1. Aquest concepte el va encunyar Georges Perec al seu llibre L’infra-ordinaire en
plan­tejar una antropologia de les coses comunes: endòtic és l’oposat a l’exò­tic.
(N. de l’E.)
20
barcelona, una marca sense model
als suds a causa de la nova divisió internacional del treball i els
seus efectes. Avui els gestors de la metròpoli ja no procuren com-
plir les regles d’assegurar les dites «condicions generals de la pro-
ducció» i per tant els mínims de la reproducció social de la força
de treball, sinó que s’obren els espais urbanitzats, en si, com a
font de negoci, sigui com a refugis de valor, per a extracció de be­
ne­ficis o per pur lucre. El territori, tot, posat a la venda, com un
agent econòmic més, resulta l’alternador dels cicles del capital, el
veritable recurs de reserva per mor del segon circuit, des de la pre­
missa que no s’aturi la màquina del capital quan el motor d’acu­
mulació gripa i ja no funciona.
Parlar de sistema de govern metropolità implicava reconèi-
xer que la capacitat de decisió sobre la producció, organització i
gestió dels àmbits urbanitzats (i que va més enllà de les ciutats
en termes administratius municipals) no residia en els aparells
de l’administració pública, en cada una de les moltes escales
impli­cades. Al capdavall, l’Estat és reticular i vertical, i sempre
cus­todiat i subordinat al capital. Apareixia així la concertació
publico-­privatitzada com a mode gerencial. La gestió de la ciutat-
empresa, en la qual impera el criteri de la rendibilitat, es compas-
sava a l’emergència d’un urbanisme concertat, on s’estrenyia la
cooperació del capital públic i el capital privat sota els patrons
d’un capitalisme assistit on sempre han prevalgut els interessos
del sector privat. I rere la seva petja apareixia la planificació es-
tratègica, sinònim de desregulació urbanística. Adeu als plans ge-
nerals, esmicolats com a lletra morta, i benvinguts els projectes i
els seus DAFO. S’arribà així a la governança, que alguns pretenen
disfressar de democràtica, però que torna a consolidar, posant-la
al dia, l’aliança invariant entre l’elit empresarial, l’administració
pública i la corrua d’experts al seu servei.
En el trànsit del sistema de govern de la metròpoli a la go­
vernança (democràtica), s’entronitza l’aliança d’un tripartit de
co­mandament molt hàbil en les portes giratòries. És la coalició,
ocul­tada a la gent, entre els empresaris o emprenedors (el capital
amb totes les seves escales i variants, i farcida d’acords i desacords
entre les diverses fraccions); els representants fàctics de les mol-
tes institucions escampades pel territori (i entre aquests, no
21
 barcelona metròpoli-empresa
escollits, però amb un poder de decisió inabastable i una durabili-
tat sempiterna, hi ha els alts càrrecs de la tecnoburocràcia geren-
cial); i, finalment, tota la colla d’experts glorificada per la seva
cientificitat (think tank). I aquest tripartit, per assegurar el crei­
xement econòmic —és a dir, que no trontolli l’acumulació de
­ca­pital— amb els seus dispositius tècnics, o garantir la pau o do­
mes­ticació social amb el seu discurs o paraules del poder, compta
amb tota una plèiade de mediadors socials. Entre aquests, els sin-
dicalismes laborals o veïnals de concertació —reconeguts, només
faltaria, com a majoritaris—, les ONG, i bona part de la miríada, de
vella o nova generació, escorada com a tercer sector, encara que
molt subvencionada pel mercat o l’administració. Entre els uns i
els altres, sigui per governar o per mediar, s’imposa el criteri d’es­
borrar o envernissar les contradiccions, neutralitzar o desviar els
conflictes i, sobretot, erradicar i invisibilitzar l’antagonisme, es­
pecialment el que adopta formes més disruptives.
Finalment, sembla clar que en els darrers anys, la Barcelona
metròpoli-empresa està esdevenint plataforma. Una màquina sen-
se maquinista, a la deriva, que s’accelera vertiginosament, sobre
un rail de via morta que no porta enlloc, que tampoc permet altres
direccions i que castiga els qui es desvien. Un tren de direcció úni-
ca, una força cega incapaç de responsabilitzar-se dels processos
socials i ambientals que genera, i tanmateix amb uns clars (ir)res-
ponsables, que cal assenyalar. De nou, la clau està clavada a terra;
perquè, de qui són les vies i qui les ha construït? Qui segueix insis-
tint a transitar-hi una vegada i una altra? A seguir xutant la pilota
del creixement i el lucre il·limitat?
La correlació i l’equilibri de forces
La ciutat del present no és més que el resultat d’un combat inve­
terat i permanent que expressa una correlació de forces deter­
minada. Ara bé, quin és l’estat actual del camp de batalla?, quina
evol­ució i quins paràmetres caracteritzen avui el combat?, i quin
balanç es pot realitzar d’aquesta relació de forces a la ciutat de
Barcelona? En tot cas, l’anàlisi i les respostes no poden escapar de
22
barcelona, una marca sense model
la complexitat i les contradiccions derivades de la gestió territo-
rial (política, social, econòmica i cultural) d’una metròpoli com
Barcelona que —això diuen— ha esdevingut global, amb totes les
conseqüències que té això.
Després de la pandèmia, sota la invocació d’una mena de re-
tour à la normale per part del comandament, podem apreciar com
s’han refermat i agreujat les desigualtats socials a escala metropo-
litana, s’han disparat els preus dels lloguers i els desnonaments
—prop de vint desnonaments i llançaments cada dia—, i el ­capital
ha colonitzat massivament barris sencers de la ciutat. La ciutat
segueix essent un camp de batalla violent, sociòfug i int­ran­si­gent
per a les famílies de baixos ingressos, especialment les d’origen
migrant, sotmeses a una pressió immobiliària sense precedents,
vinculada a l’explosió de la bombolla dels lloguers. Uns nivells
de violència immobiliària amb conseqüències repressives del tot
des­conegudes entre nosaltres, i a més, molt difícil d’afrontar amb
noms i cognoms, pel fet que la perpetren uns responsables opacs,
anònims i invisibles com són els grups d’inversió —Blackstone,
Cerberus o Lone Star.
L’entrada i fluctuació de capital global ha comptat amb el be-
neplàcit i la concertació de les elits locals, especialment durant la
darrera dècada, en què l’acceleració tecnològica ha permès, al ma-
teix temps, combinar la deslocalització productiva de certs àm-
bits amb la relocalització residencial (una autèntica invitació a la
service class global a treballar amb sous centreeuropeus i jornades
flexibles i residir en un clima mediterrani). Un envit a la gentrifi-
cació tecnològica perpetrada a l’uníson pels projectes urbanís-
tics, els moviments empresarials i els nòmades digitals. En aquesta
direcció, en l’aspecte urbanístic, la violència es manifesta en la
tendència aparentment irrefrenable a la tematització i especialit-
zació funcional dels nous-vells límits de la ciutat amb la recon-
versió dels districtes fabrils en districtes tecnològics. Servil i
benèvol amb el capital global, i inclement i d’esquena a les neces-
sitats de la població. Perquè al mateix temps, aquests moviments
del capital i les seves demandes, també han generat una tendència
creixent a la mobilització forçada de la classe treballadora metro-
politana per cobrir —encara que no ho reconeguin— posicions
23
 barcelona metròpoli-empresa
essencials i insubstituïbles en el mode de (re)producció. Les tas-
ques-més-dures, les que ningú-vol-fer, que convergeixen a expli-
car la feminització i racialització evident de la força de treball
metropolitana. D’aquí la centralitat de la reacció, el racisme i el
patriarcat per al capitalisme global i local per sostenir i mantenir
la jerarquia funcional i el (des)ordre social.
En el camp de la representació municipal, si alguna cosa po-
dem treure de l’experiència del consistori dels darrers dos man-
dats és que ens ha ensenyat els límits de les costures de l’acció
municipalista «alternativa» en una ciutat global. Més enllà de va-
lorar-ne l’acció concreta de govern, que sobretot ha destacat en el
desplegament d’algunes polítiques tàctiques de contenció dels
efectes de la misèria, s’ha vist del tot impotent per imposar barre-
res, desplegar i mobilitzar una alternativa estratègica plausible a
la Barcelona del gran capital. Al centre de la ciutat, com a mostra,
davant la falta d’estratègia i de mitjans consistents per frenar
l’eclosió de la ciutat neoliberal, s’ha invocat l’urbanisme tàctic
com a recepta per tapar incapacitats i l’absència de sobirania de
les ciutats globals contemporànies mitjançant operacions cos-
mètiques. A les ciutats funcionalment interconnectades en les
quals vivim, qualsevol acció, per benintencionada que sigui, pot
lubrificar i retroalimentar els circuits de generació de valor i
­l’afa­ny de rapinya de l’economia política del capital i dels inver-
sors globals, si no va acompanyada de mesures integrals i pre­
ventives. No es poden activar polítiques de protecció contra els
des­nonaments i, al mateix temps, convocar i esperonar macroes-
deveniments; no es pot intentar desplegar polítiques actives d’ha­
bitatge social públic i al mateix temps fomentar la promoció
eco­nòmica amb el desenvolupament de districtes tecnològics o de
la innovació (la conversió del Poblenou en 22@ o la transformació
del barri de la Marina en l’Àre@8).
D’aquesta manera, els engranatges i els rudiments de l’eco­
nomia política de la ciutat han continuat funcionant si fa no fa
igual que sempre, sota les mateixes famílies i sota el comandament
de sempre. L’eix del combat de la correlació de forces segueix or-
bitant al voltant de premisses de més o menys espoli, més o menys
en­ri­quiment, més o menys captura dels interessos públics o
24
barcelona, una marca sense model
comuns per part dels interessos privats. Una lògica de contenció,
de límits i d’assumir contradiccions, però no de discussió, d’autèn­
tica i efectiva bel·ligerància. En el marc actual d’injustícia social
sistèmica patriarcal, racista, capitalista, qualsevol consistori amb
una certa vocació de transformació social, com a part de l’estruc­
tura estatal, es trobarà necessàriament atrapat en la disjuntiva
contradictòria d’haver de governar per a tothom, incloses les clas-
ses dominants, o bé en nom de la justícia social i les classes popu-
lars. La revolució és improbable, però el reformisme és impossible,
inviable.
Davant d’aquesta situació, és més urgent que mai que s’actuï
sobre les causes i no sobre les conseqüències. Segurament, el
més per­niciós és justament el doble joc i el reforç inconscient de
les po­lítiques neoliberals que han promocionat determinades
­accions municipals des de l’esquerra progressista, que han sigut
inca­paces de frenar la transformació de la política urbana en
­empresarialisme, emprenedorisme urbà i promoció econòmica.
Smart cities, «ciutats creatives i innovadores», hubs d’atracció de
talent, «ciutat oberta», open data... són conceptes eufemístics, sig-
nificants buits que amaguen relats i que neguen les dures rela-
cions d’explotació i sotmetiment, desplaçant els significats cap a
relacions més «suaus» de pacificació urbana, urbanisme tàctic,
higienisme light, soft control i exclusió social; embolcallant la rea-
litat amb relats més o menys atractius, que van des de la innova-
ció social i l’atracció de talent, la tecnologia, la ciutat cuidadora o
l’emergència climàtica per, en darrer terme, legitimar-ne l’acti­
va­ció i la realització. És a dir, buidor i intranscendència sota el
­decorat de la promoció urbana i el màrqueting, atenuada per una
tímida política de redistribució de rendes del tot insuficient.
En definitiva, assistim a un capitalisme més agressiu que mai
però de rostre amable, que es vanta de millorar-nos la vida a cops
­d’algo­ritme, però que invisibilitza com sempre l’explotació i el
patiment, i ens subjecta de manera aclaparadora al regne de la
sub­mis­sió i la impotència.
25
 barcelona metròpoli-empresa
Afilar la crítica per (re)articular les Barcelones rebels
El panorama no resulta gaire encoratjador per a les classes populars
de la ciutat i de tot el planeta. Vivim una ofensiva reaccionària a
tots els nivells fruit d’una reestructuració del mode de producció i
una transició dels poders globals, i en els clarobscurs, ja se sap, crei-
xen els monstres. En l’entretant, el fet és que l’antagonisme es mos-
tra, si de cas, per canals subterranis, com a supervivències indòmites
o desercions atomitzades. De moment, les xarxes de resistència
semblen pul·lular entre afinitats efímeres, i les altres Barcelones re-
bels sovint restem desconnectades, com múltiples illots que no arri-
bem a conformar arxipèlags. Una situació problemàtica i complexa
contra la qual no hi ha receptes infal·libles, sinó tan sols intuïcions
que guien l’experiència viscuda dels combats quotidians.
A la metròpoli-empresa anem fent, anem tirant. Aquí i allà, tenim
alguns petits exemples que escapen de la disciplina del valor —espais,
moviments i lluites—, gests heroics plens de dignitat i de resistèn-
cia, com els sindicats i grups d’habitatge que aturen desnonaments i
­basteixen estructures populars de suport mutu als barris i vil·les; les
migrants il·legals que s’autoorganitzen per sobreviure i per ser re­
cone­gudes com a persones; les feministes de guerrilla quotidiana que
avancen posicions, i de tant en tant guanyen batalles socials impor-
tants; els nous sindicalismes que aprenen a combatre els deliris de la
plataforma; els ecologistes de vella i nova fornada que empenyen per
la defensa del territori cap a la transició ecosocial; les ruralitats que
ens fan veure i viure el camp i la muntanya d’una manera nova; les
cooperativistes que fan-el-que-poden per articular altres economies
per resoldre necessitats, com crancs dins el mar turbocapitalista. En
definitiva, encara som moltes les que no hem estat cooptades i resis-
tim a la metròpoli-empresa, però, de moment, no aconseguim perfi-
lar-nos de forma plural com un bloc antagonista, i aquest llibre, amb
les seves veus dissonants, n’és una petita mostra.
Necessitem, és urgent, desarticular l’ofensiva del capital i els seus
efectes, i només ho podrem fer analitzant els moviments estratè-
gics de l’enemic, creant un llenguatge compartit que assumeixi les
diferències, prenent consciència de les submissions i com subver­
tir-les, cavant trinxeres quotidianes, erigint projectes alternatius i
26
barcelona, una marca sense model
emancipadors i pugnant arreu tàcticament per la transformació so-
cial. Només teixint aliances fructíferes per ampliar la potència de
les nostres forces podrem contrarestar la imposició abassegadora
de la Barcelona global. L’escletxa segueix essent diàfana. Coopera-
ció social o comandament capitalista, proletaris o mercaders, comu­
nalitzar o privatitzar. La barricada està traçada des de fa molt de
temps. Cal alçar, de nou, des de l’inici, prenent consciència, autore-
coneixent-se, fent-se presents sense caure en la representació, la
contrapart del Nosaltres anònim, dels Ningú que puguin fer front a
la metròpoli dels poderosos, els d’ahir i els d’ara, els de sempre.
Abans que sigui massa tard, i ens expropiïn i robin les ciutats, els
pobles, els barris, els territoris de vida sencers, primer menystenint-
nos, després invisibilitzant-nos i, finalment, expulsant-nos-en.
El futur i el benviure de la gent proletaritzada en aquesta
metròpoli-empresa passa per (re)establir i reconstruir els contac­
tes i les connexions, alimentar les afinitats i la solidaritat, i cons­
ti­tuir-se en fronts amplis i plurals que puguin oposar-se a l’expro­
piació del territori. La teoria és fàcil, ho sabem, la pràctica no
tant. De moment, contra la màquina sense maquinista tan sols
ens queda activar el fre d’emergència i demostrar que hi ha altres
vies possibles, que no són mortes i que, encara que soterrades,
estan ben vives. Tant de bo que amb l’esforç mancomunat, entre
totes, puguem aconseguir caminar cap a la construcció d’una
ciutat més justa i digna més enllà del capitalisme.
Marc Dalmau i Pere López
27
 UNA CIUTAT-MERCADERIA
(PER AL CONSUM
GLOBALITZAT)

Durant els anys vuitanta del segle xx, les principals ciutats dels
països capitalistes «desenvolupats» van engegar un procés de
transformació de la seva activitat econòmica, des de la producció
industrial tradicional cap a l’extensió dels serveis (terciarització);
una «deslocalització» productiva induïda per la caiguda dels be-
neficis en els sectors industrials que implicava la recerca de nous
jaciments de rendibilitat en l’explotació de la força de treball dels
nous països industrialitzats i la commutació dels circuits d’extrac­
ció de valor amb l’orientació de les inversions cap a les activitats
financeres, òbviament especulatives (borsa, camp immobiliari, fons
d’inversió, compravenda d’empreses).
Aquest trànsit fou només l’inici del procés de financerització
del capitalisme global —que, tot just ara, toca sostre—, que abocà
a la recomposició econòmica global i a l’especialització funcional
de les ciutats i els països en les activitats econòmiques a escala
pla­ne­tària, amb la qual els països del «Nord» s’especialitzaren en
aquells serveis (a saber, de comandament, direccionals, tecno­lò­
gics, logístics), que han anat més enllà de les activitats terciàries
tradicionals. El resultat, en un primer moment, fou la generació
de xifres exorbitants de beneficis nominals i uns fluxos des­
fermats de capital —fictici o improductiu— arreu del món. De

29
 barcelona metròpoli-empresa
manera que les metròpolis (des)industrialitzades passaren a compe-
tir per la captació i col·locació de l’excedent financer mundial pro­
vinent de les activitats borsàries i de les operacions especu­­la­tives,
en general, però també dels mercats i les activitats emergents no
convencionals (tràfic de drogues, de persones, d’armes, d’òrgans,
d’explotació sexual, etcètera), atès que el sector turístic i les activi-
tats subsidiàries acostumen a afavorir el blanqueig i l’aflo­rament
dels diners, reconvertits en inversions de l’economia con­ven­cional.
Així doncs, primer de tot cal dir que l’economia de la ciutat-
mercaderia respon a un model de negoci característic del capita-
lisme financeritzat en declivi, que combina l’explotació laboral de
tota mena, els moviments especulatius a curt termini, el blanqueig
de capitals i uns efectes devastadors sobre el territori i els ­recursos.
La ciutat-mercaderia és un model d’activitat econòmica t­ ípicament
improductiva, passiva o extractiva, amb totes les con­no­ta­cions ne-
gatives que té un model d’aquestes característiques. Malgrat tot,
l’anomenada terciarització ha estat celebrada per la propaganda
oficial com un factor de modernitat i progrés, expressió d’una no­
va­fase de creixement lligada al capitalisme «immaterial» i l’oferta
de serveis de tota mena que, en darrer terme, recau sobre la pro-
moció de la mobilitat (turisme) i la mobilització de l’immobiliari
(urbanització i especulació immobiliària). El resultat d’aquest
­mo­viment planetari, quatre dècades després, ha estat, a més de la
concentració de la riquesa mundial en les àrees d’urbanització
­ac­celerada, la formació d’una estructura econòmica en què les
­activitats improductives predominen aclaparadorament sobre
les acti­vitats productives que van caracteritzar les societats in­
dustrials de la segona postguerra mundial. Aquest canvi de la ciu-
tat industrial cap a la ciutat de serveis suposa, tanmateix, molt
més que una mutació urbanística perquè som al bell mig d’un can-
vi qua­litatiu que comprèn la funció i la noció de ciutat, esdevingu-
da en si mateixa mercaderia.
De fet, la situació actual de la ciutat de Barcelona és conse­
qüèn­cia directa del canvi d’orientació estratègica que promogué
la burgesia barcelonina i catalana des de la dècada de 1980, cap a la
desindustrialització, i que provocà la seva reconversió de burgesia
industrial a burgesia rendista i financera. El procés de deslocalització
30
una ciutat-mercaderia (per al consum globalitzat)
de les dues darreres dècades del segle xx, en un ambient de priva-
tització massiva, afavorí un cicle d’acumulació de capital —fi-
nancer— fruit de la venda d’empreses i les xarxes de distribució
del mercat ibèric a les empreses estrangeres desitjoses d’implantar-
s’hi, després de la plena integració de l’Estat espanyol al Mer-
cat Comú —ara Unió Europea— l’any 1986, que va anar a parar al
totxo, a la borsa i als paradisos fiscals.
Després, ja entrat el segle xxi, la financerització intensiva
de les activitats econòmiques donà pas a l’obertura creixent de la
ciutat-mercaderia als fons d’inversió, amb una incidència parti-
cular en el mercat immobiliari i turístic. Tot plegat, ha fet de la
ca­pital catalana, com de la resta del país, una estructura econòmi-
ca dependent financerament, tecnològicament i culturalment,
volàtil i tèrbola (economia de la droga, tràfic de cossos de dones,
etcè­tera), gestionada per una oligarquia gestora composta de les
restes de la vella burgesia, de la burgesia emergent lligada a la
«nova economia» digital i els fons d’inversió, així com a les activi-
tats comercials i del lleure,1 a més dels professionals del sistema
de representació política.
Economia de la mobilitat
Sigui com vulgui, un cop esgotat el cicle d’acumulació de capital
de l’automòbil, la dinàmica de l’economia globalitzada, hegemo-
nitzada per la fracció financera del capitalisme mundial, donà
lloc a un mercat d’abast planetari on les ciutats competeixen en
l’oferta de serveis que atreguin la màxima quota de participació
possible dins dels fluxos financers mundials lligats als sectors
emergents de l’economia de la mobilitat (transport, logística) i el
1. Dos exemples, entre d’altres, de la capacitat de decisió dels lobbies empresarials
els proporcionen, d’una banda, la reforma i l’eixamplament de les voreres de la
Diagonal, i de l’altra, la intervenció de la patronal de l’anomenat oci nocturn,
que aparegué com a grup corporatiu en defensa dels seus interessos particulars
en oposició a les mesures sanitàries que es van prendre durant la pandèmia de
covid-19.
31
 barcelona metròpoli-empresa
lleure (turisme). És així com les ciutats d’antiga industrialització,
abocades a una cursa permanent per la recaptació d’efectiu, alhora
que esdevenen mercaderia a vendre en el mercat dels serveis glo-
balitzats, basteixen sobre la «indústria» de la mobilitat un dels
eixos fonamentals de la seva raó d’ésser econòmica.
No hi ha dubte que en el capitalisme financeritzat, la indústria
de la mobilitat mou diners, és a dir, afavoreix els fluxos dineraris
transnacionals i, per a les ciutats i països de segon nivell en la ca­
de­na d’acumulació mundial, és una oportunitat de negoci, car el
turisme suposa prop del 10  % del PIB mundial i el desplaçament
d’uns mil milions de persones que viatgen anualment fora dels
seus països, segons dades de l’Organització Mundial del Turisme.
Barcelona —igual que Catalunya— des del 1992 entrà de ple
en la cursa per aconseguir una quota creixent d’aquest mercat de
la mobilitat que té en el turisme la clau de volta, en la mesura que
impulsa activitats d’un ampli ventall de sectors econòmics, des del
lleure, el transport i la logística, les fires i congressos, la prostitució,
l’economia de la droga i els serveis del blanqueig de capitals, fins a
la indústria alimentària. Ara bé, l’impacte del turisme sobre el PIB,
avaluat a la ratlla del 12  %, és també un inductor d’activitat que
transfereix a beneficis privats els costos reals, socials, del cicle in­
te­gral del negoci empresarial, que repercuteixen sobre l’admi­
nistració pública per la via del dèficit i l’endeutament.
Malgrat tot, les xifres de la mobilitat turística apareixen com a
indicadors d’una pretesa bona salut econòmica i nodreixen el
miratge de futur de la ciutat-mercaderia. Així, pel que fa a Barcelona,
segons AENA, l’any 2019, cim de l’escalada turística fins a la pandè­
mia, per l’aeroport del Prat hi van passar 52,7 milions de pas­sat­
gers, 38,7 milions dels quals corresponents al trànsit internacional.
Aques­tes dades donen a Barcelona el sisè lloc dels aeroports euro­
peus, mentre assoleix el primer lloc de la Mediterrània quant a la
recepció de turistes en creuers (3,1 milions el 2019).
L’impacte negatiu de la pandèmia ha fet que l’esforç de la classe
gestora barcelonina s’adreci a «recuperar» xifres i posicions,2 fins i
2. L’any 2021 l’aeroport del Prat acollí 18,875 milions de passatgers i 163.682 ope­
racions, és a dir, un 64,2  % i un 52,5  %, respectivament, en comparació a l’exercici
32
una ciutat-mercaderia (per al consum globalitzat)
tot anteposant el negoci turístic a la salut de la població i l’admi­nis­
tració del sistema sanitari, com ha quedat reflectit en la gestió de la
pandèmia. És així com l’aposta per l’economia de la mobilitat i del
turisme de les elits gestores barcelonines desqualifica al mateix
temps tota la seva xerrameca entorn de la sostenibilitat.
El producte Barcelona
D’aquesta emergència de la ciutat-mercaderia en l’actual fase del
capitalisme financeritzat en crisi, Barcelona n’és un bon exemple,
el punt d’arrencada del qual va ser la macrooperació del formigó
lligada als Jocs Olímpics del 1992. D’ençà que es va llançar l’ope­
ració olímpica, Barcelona va iniciar la seva conversió en ciutat
aparador abocada al consumidor internacional, concebuda i de­
senvolupada com a producte, de manera que la ciutat mateixa ha
esdevingut una marca, un producte per vendre.
Des d’aleshores, una operació de promoció de Barcelona —i
Ca­talunya— s’estengué arreu del món. El seu cost caldrà esbri­
nar-lo en els viaranys de l’«enginyeria comptable» dels pressu­pos­
tos públics, però va tenir com a resultat un parc temàtic i de con­
sum de lleure per al viatger passavolant, com ara també per a la
no­va burgesia itinerant i l’aristocràcia obrera globalitzada de treba­­
lla­dors qualificats lligats a les activitats del fordisme dispers i el
teletreball.
Així, doncs, el recorregut de les diferents fórmules propagan-
dístiques de promoció de Barcelona en el mercat internacional,
des de la ciutat-empresa, la consolidació de la marca Barcelona i
«la millor botiga del món», etcètera, fins a la plena conversió en
el parc temàtic actual, respon a les iniciatives de la burgesia ges-
tora catalana, que, en aliança amb els capitals financers transna-
cionals, intenta aprofitar les oportunitats de negoci del mercat
global que és el turisme i la seva demanda diversificada d’oci ba-
rat de platja, de luxe i «exclusivitat» i de mercaderia cultural produïda
anterior a la pandèmia. Pel que fa al període gener-juny del 2022, les dades mi­
llo­ren els resultats de l’any anterior.
33
 barcelona metròpoli-empresa
ad hoc ni que sigui inventant-se museus, festivals, espectacles, i
privatitzant monuments i edificis emblemàtics.
Vivim així un canvi qualitatiu de la ciutat industrial pol·luïda
cap a la ciutat igualment emmetzinada, generadora de nocivitat i de
tota mena de deixalles. És aquesta la manera com la retòrica del
pretès valor afegit de la ciutat-mercaderia amaga la realitat de la
producció afegida de residus. En realitat, des del punt de vista con-
ceptual i estructural, la Barcelona mercaderia segueix la pauta
d’evolució de la producció de nocivitat de l’antiga ciutat industrial,
ara transformada en la sobreproducció de mercaderia cultural es-
pectacular. Això sí, sempre d’acord amb el postulat del «creixe-
ment», els efectes devastadors del qual són dramàticament palesos i
agreujats a més a més pels problemes de subministraments bàsics,
com ara l’aigua.3
Una estructura feble i dependent
Les iniciatives de la classe gestora barcelonina persegueixen mi-
llorar la posició de la capital catalana en les llistes que publiquen
periòdicament les ciutats mercaderia per promocionar-se.4 És a
dir, el projecte de Barcelona consisteix en la projecció cap en­
davant d’un model de desenvolupament que vol continuar esti-
rant la bombolla financera, ara amb l’aprofitament dels fons Next
­Generation (275 milions d’euros per al període 2022-2024) per
­millorar les condicions de negoci que ofereix en un context inter-
nacional cada vegada més competitiu.
En aquest sentit, els projectes d’ampliació del port i l’aeroport,
per tal de reforçar el paper de Barcelona en el trànsit marítim i
aeri transcontinental, s’han d’entendre com a part de l’estratègia
convergent dels diferents lobbies econòmics dins del model de
3. En aquest punt cal preguntar-se com encaixen els períodes de sequera, cada ve­
gada més freqüents i llargs, i els problemes de subministrament d’aigua que se’n
deriven, amb els projectes d’atracció i consum turístic creixents.
4. Vegeu l’Observatori Barcelona de la Cambra de Comerç i Indústria, que recull
els resultats de l’enquesta World’s Best Cities de Resonance Consultancy.
34
una ciutat-mercaderia (per al consum globalitzat)
ciutat-mercaderia. En el cas de l’aeroport i de la seva importància
estratègica són prou significatives les paraules d’un dels empleats
polítics de l’oligarquia gestora quan reconeix que «en l’ampliació
de l’aeroport ens hi juguem el model de ciutat».5
Així, doncs, independentment de la presa de posició concreta
de les diferents entitats de representació política sobre aquest
tema, el fet és que l’ampliació de l’aeroport, a banda de les agres­
sions mediambientals que suposa, pretén reforçar la posició su­
bor­dinada de la ciutat de Barcelona en el mercat de la mobilitat i
dels fluxos de capital en l’escala planetària, així com la depen­
dència envers els lobbies que apleguen empresariat autòcton, fons
d’in­versió i bancs, incloent-hi el capital bancari «nacional», com
podem veure en la llista de creditors de l’Ajuntament de Barcelo-
na. És a dir, en el millor dels casos, un desplaçament de la depen-
dència del país des del centralisme administratiu espanyol cap a la
subordinació als interessos dels volàtils capitals financers trans­
nacionals.
Tanmateix, les pretensions de l’oligarquia gestora barcelonina
per convertir l’àrea metropolitana en plataforma aèria i portuària
dels intercanvis comercials transoceànics tenen limitacions ob-
jectives en la competència d’altres plataformes més ben posicio-
nades dins de la cadena de subministrament mundial, sigui pel
que fa al trànsit marítim asiàtic (Liorna, el Pireu, València, Alge-
sires, com ara també Rotterdam, afavorit pel desgel de l’Àrtic), o
bé al trànsit aeri (on Madrid és el nus de connexió cap a l’Amèrica
Llatina i Frankfurt, Londres, París, Amsterdam, etcètera, ho són
cap a tots els continents).
Siguin quines siguin les consideracions que puguem fer sobre
els projectes i il·lusions de la classe dominant barcelonina, s’ha de
tenir en compte que el turisme, pel seu impacte devastador del
territori (construcció i generació de residus) i sobre el consum de
recursos (aigua, energia, infraestructures) i la vida de la gent, en
general, es pot considerar una de les formes del colonialisme cor­
responent al capitalisme del benestar en declivi que respon a la
5. «Jaume Collboni: Hay que ampliar el aeropuerto de Barcelona, nos jugamos el
modelo de ciudad», entrevista a El País, 8 d’agost de 2022, lc.cx/dfz9vP.
35
 barcelona metròpoli-empresa
demanda de consum de mobilitat i exotisme de la població d’un
ampli ventall social dels països beneficiats de la globalització i de
les oligarquies dominants dels països espoliats.
Caldrà recordar-ho un cop més: la «indústria» turística depèn
de la recaptació de l’excedent dinerari (estalvis, rendes) de les po-
blacions benestants del món, incloent-hi els segments més baixos
de la població assalariada, afavorida per la promoció d’activitats
subvencionades (vols low cost i paquets vacacionals). En aquest
sentit, Barcelona descriu la fesomia característica de ciutat depen-
dent, «improductiva», o plaça de mercat extractiu, amb negocis de
gran volatilitat lligats a l’immobiliari, el turisme i la rotació del
comerç minorista; volatilitat que vol dir debilitat estructural, com
hem vist a propòsit de la pandèmia o, més recentment, amb la in-
vasió russa d’Ucraïna i el descens de turistes russos i ucraïnesos.
Això no obstant, l’imaginari de les elits governants que impul-
sen el model de ciutat-mercaderia segueix ancorat en la inèrcia
men­tal que propugna el creixement6 i projectes delirants com ara
els jocs olímpics d’hivern i l’ampliació de l’aeroport anorreant els
darrers reductes naturals del delta del Llobregat i les terres de
conreu adjacents i sacrificant, un cop més, país i territori als inte-
ressos especuladors. Però ni així Barcelona deixarà de ser una ciu-
tat de baix nivell competitiu, a causa de la seva posició subordi­nada
dins la cadena mundial de subministrament.
Per bé que l’operació Jocs Olímpics 92 reeixí d’acord amb els
desigs dels seus promotors, la conjuntura actual és força diferent
de la del cicle expansiu financer dels anys noranta.7 Barcelona
competeix en un mercat continu que respon als moviments hiper­
accelerats del capital financer i a les necessitats de diversificació
d’una oferta especialitzada que combina el turisme de masses i el
6. Malgrat les greus evidències, la inèrcia mental de les classes dirigents segueix
lli­gada a la tendència econòmica, social, política i bioclimàtica declinant del ca­
pitalisme, és a dir, encaparrada en el creixement. Fins i tot PIMEC i la Diputació
de Barcelona impulsen programes com ara «Accelera el creixement».
7. Això sense parlar de les costoses operacions espectacle (Expo 92 Sevilla, Saragos­
sa Parque del Agua i Expo 2008) fallides o mig fallides per a la conversió de la
ciutat en mercaderia, com queda reflectit en el deute de ciutats com Saragossa
(prop d’1 milió d’euros per capita).
36
una ciutat-mercaderia (per al consum globalitzat)
de «qualitat» (luxe) de les elits transnacionals, beneficiàries
d’espais de lleure i de compra segurs i confortables.
A més a més, la competència internacional esperona l’es­
pe­c ia­lització en aquells avantatges competitius de la ciutat
amb l’ofer­ta de serveis anomenats de valor afegit, per no dir-ne
elitistes i clas­sistes, entre els quals cal esmentar el turisme sani-
tari, benefi­ciari de la privatització més o menys encoberta del
sistema i la in­fra­estructura pública de salut, mitjançant la con-
certació publico­privada que atorga a Barcelona un lloc rellevant
en el mercat dels tractaments de malalties greus per a la burgesia
planetària. Un sector, aquest del turisme sanitari i reproductiu,
que, atesa la laxa legislació existent a l’Estat espanyol, és també
un motiu d’atracció de fons d’inversió estrangers.8
Dèficit i endeutament, inviabilitat del model
La ciutat-mercaderia és cara, improductiva des del punt de vista
de la valoració de capital, i un negoci ruïnós per al conjunt de la
població, que, malgrat els llocs de treball temporals que genera,
«paga el beure», és a dir, la despesa del model és a càrrec seu, car
darrere l’enriquiment de les elits i faccions de la burgesia de ser-
veis autòctona, associades en grau divers als capitals financers
transnacionals, hi ha la realitat d’un tipus de negoci que empo-
breix la ciutat com a espai de la vida pública i social, i polaritza la
població.
Barcelona és cara en un doble sentit, en el seu cost de produc-
ció com a producte i ciutat-mercaderia (infraestructures, recur-
sos i serveis) i com a producte de consum d’un mercat mundial que,
malgrat la competència a la baixa en els preus d’oferta, tendeix a
8. Les inversions dels fons financers internacionals segueixen la línia d’evolució
de la diversificació de l’oferta de la ciutat-mercaderia; per això no es limiten a
les adquisicions immobiliàries i d’hotels, sinó que també intervenen en el profi­
tós mercat dels serveis sanitaris. Vegeu, per exemple, Gemma Garcia, «Un fons
d’in­versió suec pren el control de quatre centres sociosanitaris de Barcelona»,
Directa, 13 de juliol de 2022, lc.cx/74xM7F.
37
 barcelona metròpoli-empresa
augmentar els costos de producció i els preus de mercat, com qual-
sevol mercaderia produïda en condicions capitalistes.
Rere les xifres que s’esbomben a tort i a dret sobre els calés que
«deixen» esdeveniments firals («el Mobile» n’és emblemàtic), me-
gaconcerts, milions de turistes, etcètera, cal preguntar-se quina és
realment la distribució entre el conjunt dels habitants d’aquests
beneficis estadístics i —encara més important— quin és el balanç
comptable integral de tot plegat quant al cost en infraestructura,
mitjans i recursos (agua i energia) públics, comuns o com se’n vul-
gui dir, que es posen en joc per a l’execució del negoci privat.
La ciutat-mercaderia és un producte car perquè exigeix despe-
ses creixents en infraestructures i ofertes de serveis, seguretat, ne-
teja, etcètera, és a dir, per crear les condicions de mercat òptimes
per a la realització del benefici privat. Aquest caràcter ruïnós i
su­bordinat del negoci de la ciutat-mercaderia apareix reflectit en
el fet que és una mercaderia deficitària la producció de la qual és
de saldo negatiu en el compte de resultats. Per bé que els beneficis
van a butxaques privades, el dèficit pressupostari apareix com a
deute públic que assumeixen els ciutadans i que té implicacions
directes sobre les retallades de les despeses de manteniment del
benestar col·lectiu dels habitants.
La propaganda ofega l’anàlisi del cost real de producció de la
mercaderia ciutat i amaga la realitat del seu caràcter deficitari i, al
capdavall, inviable fins i tot en termes de l’economia política do-
minant. La ciutat-mercaderia, perquè és un producte de mercat del
capitalisme en crisi, descriu un estat de crisi permanent; sempre
sota la pressió de l’abaratiment del producte ciutat per tal d’atraure
clients/turistes, empreses, inversions, etcètera. Si d’una ban­da els
preus d’oferta dels serveis es rebaixen mitjançant subvencions, avan­
tatges fiscals per a les empreses i inversions públiques (dèficit i deu-
te), cal recordar que aquest model està suportat en darrer terme per la
sobreexplotació de la força de treball al llarg de la cadena de submi-
nistrament, des del sistema agroindustrial local o inter­nacional, el
transport i la logística fins al servei de terrassa del bar/restaurant.
La ciutat-mercaderia comparteix el desequilibri estructural
del mateix sistema capitalista financeritzat en què s’inscriu però
també el desequilibri social, perceptible en la segregació territorial i
38
una ciutat-mercaderia (per al consum globalitzat)
social de la població cap a la perifèria i les activitats de baixa qua-
lificació.
Al capdavall, la ciutat mercaderia és una opció deficitària
econòmicament en què les despeses operatives de les empreses
dels serveis improductius s’exclouen dels comptes de resultats de
les empreses privades perquè es deriven cap a la despesa pública.
És per tant un negoci inviable a miitjà termini, com ja queda re-
flectit en el creixement del dèficit i de l’endeutament municipal.
El deute de Barcelona l’any 2021 pujava a 817,50 milions d’euros,
mentre que el dèficit aquell mateix any era de 49,2 milions euros.
D’altra banda, les previsions oficials per a l’any 2022 assenyalaven
un augment del deute fins a 967,76 milions d’euros (31,7  % sobre
els ingressos), a partir d’un pressupost d’una mica més de 3.400 mi-
lions d’euros.
En realitat, el deute és una vertadera bomba de rellotgeria que
llasta el futur de les economies de les ciutats i països financerit-
zats.9 Les ciutats del capitalisme global ja fa temps que han im-
plosionat seguint una tendència de declivi marcat pel desgavell
quant a la gestió física, social i econòmica de la megaurbanitza-
ció. En la seva escala, la metròpoli barcelonina, un cop més, n’és
un exemple. Les dificultats de la gestió pressupostària, sota les
determinacions del Pla d’Estabilitat Financera, són una altra ma-
nera de reconèixer la tendència desfermada d’augment de l’endeu­
tament públic (municipal, regional, nacional, internacional) i de
desestabilització general de l’ordre econòmic actual.
La qüestió no rau tant en l’esforç de transparència pressu­
postària de les destinacions de les despeses com en el fet d’es­
bri­nar fins a quin punt les despeses d’ordre general, que milloren
les con­dicions d’habitabilitat i circulació urbana, responen a les
ne­cessitats reals concretes dels habitants o simplement estan su-
bordinades a les necessitats de millora de la ciutat per al consumidor
global, tal com sembla a l’hora de contrastar el triomfalisme
9. Només cal veure el deute acumulat de l’àrea metropolitana barcelonina l’any
2021: Badalona, 26,79 milions d’euros; Cornellà 40,51 milions d’euros; l’Hos­pi­
talet de Llobregat, 57,77 milions d’euros; Santa Coloma de Gramenet, 43,21 mi­
lions d’euros..., segons dades del Ministerio de Hacienda del Govern central.
39
 barcelona metròpoli-empresa
propagandístic de les autoritats administradores amb l’experiència
quotidiana del vianant.10
Consens i límits d’un model en declivi
La dimensió política de ciutat-mercaderia té un caire diferent al
de la ciutat fordista en la mesura que és capaç de renovar el con-
sens ciutadanista d’una part de la població sobre noves promeses
de sostenibilitat del progrés i del benestar, embadalida per la crea-
ció de llocs de treball, la cantarella que sembla justificar qualsevol
bestiesa pseudoeconòmica, i les oportunitats d’emprenedoria per
a una part de la població gens escrupolosa pel que fa a l’exercici de
l’especulació.
Qualsevol acostament que es pretengui crític a la ciutat-mer-
caderia ha de tenir en compte l’important factor de legitimació i
suport actiu d’una part de la població, que troba la seva oportuni-
tat d’esgarrapar uns calés, sigui mitjançant l’especulació amb els
pisos turístics i rellogant habitacions, o bé en la participació, d’una
manera o d’una altra, d’aquest gran festival cultural i de l’en­tre­
teni­ment que és la ciutat de Barcelona.
Perquè cal no oblidar que els Jocs Olímpics del 1992 van ser la
gran cortina de fum que va fer possible alhora la reconversió de
Barcelona en ciutat-mercaderia i la legitimació popular de l’ope­
ració. Al cap i a la fi, el projecte olímpic donava peixet i enlluerna-
va una part de la ciutadania que fins i tot estava disposada a
treballar gratis (voluntaris). El fet és que gràcies a la cadena de
subcontractació que donà feina i oportunitats de negoci a un re-
guitzell de petites empreses, per bé que també patiren les prime-
res conseqüències (impagaments) en els nivells més baixos de
10. Encara que el projecte de pressupost de l’Ajuntament de Barcelona giri entorn de
les polítiques de caràcter social (Ajuntament de Barcelona, Pressupostos 2022.
Memòria explicativa, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2022, p. 3), les partides
pressupostàries queden lluny de les necessitats actuals derivades de l’empobriment
d’amplis segments de la població, tal com recullen els informes de Càritas o fins i
tot l’esmentat Observatori de la Cambra de Comerç i In­dús­tria.
40
una ciutat-mercaderia (per al consum globalitzat)
subcontractació, les veus que s’alçaren contra aquest exercici de
modernització dependent foren més aviat escasses.
Això no obstant, caldrà reconèixer que l’operació de posar
Barcelona —i de retruc, Catalunya— al món reeixí, malgrat la
pèrdua de capacitat quant a la generació de riquesa i acumulació
de capital, com reconeix Francesc Cabana, qui, des de la seva bea-
tífica i casolana visió del capitalisme, retreu a la burgesia catalana
la seva manca de compromís de país. Malgrat el cofoisme de la
propaganda oficial, el fet és que aquesta estratègia de creixement
de la burgesia catalana de les darreres dècades ha dut a la subordi-
nació funcional de la ciutat (Barcelona) i del país (Catalunya)
dins del mercat de les ciutats mercaderia.
En el context del declivi general del mode de reproducció
­social capitalista, les classes dominants troben cada vegada més
dificultats a promoure projectes engrescadors per a una part sufi­
cient de la població capaç de garantir l’estabilitat social. És així
com es posen en marxa mecanismes adreçats a la creació de nous
consensos que, en el cas de Barcelona, aspirant a plataforma lo-
gística de la Mediterrània occidental entorn de l’eix vertebrador
del corredor mediterrani, el que pretén ser una renovada promesa
de futur és, en realitat, una fugida cap endavant en el manteni-
ment d’un model de ciutat inviable des del punt de vista econò-
mic, social i habitacional. Perquè no es tracta només —com ens
vol fer creure la propaganda oficial— de la fallida d’un model
determinat de turisme (massiu), sinó del model de ciutat-merca-
deria econòmicament deficitari i socialment desequilibrat i des-
equilibrador.
Dualització de la ciutat-mercaderia
Com a producte de consum per al turisme en les seves variants
(lleure, fires, congressos, esdeveniments esportius i culturals, se-
xual, espai liberalitzat de consum de drogues i alcohol), la ciutat
és un supermercat envaït pels passavolants on no hi té cabuda la
vida quotidiana de la gent que hi habita. Per als gestors de la ciu-
tat capitalista, la ciutat és un producte, una mercaderia susceptible
41
 barcelona metròpoli-empresa
de donar beneficis econòmics comptables per al capital privat, on
el benestar dels habitants resta en segon terme i sempre subordi-
nat al benefici econòmic.
Barcelona és una ciutat —de fet, un conjunt de ciutats dins
d’una àrea metropolitana— feta per al consumidor planetari i no
per a l’habitant ciutadà ni per a la gent de l’entorn. La població
treballadora precaritzada dels serveis al turisme és desplaçada a la
perifèria metropolitana i mantinguda sota mínims de despesa as-
sistencial. Com en qualsevol sector econòmic capitalista, la com-
petència a la baixa en preus del servei passa necessàriament per
l’abaratiment de la força de treball del servei turístic, és a dir, per
la precarització extrema, els límits de la qual els hem començat a
veure amb la manca de mà d’obra als serveis turístics un cop veri-
ficada la caiguda dels salaris per sota del nivell mínim de repro-
ducció/supervivència, agreujada a més a més per la forta pujada de
la inflació.
Una ciutat que és baluard i representació d’una realitat urbana
i de país sotmesa a les vel·leïtats dels consumidors planetaris in-
dueix un canvi en el concepte mateix de ciutat. Barcelona com a
mercaderia transnacional no depèn dels seus ciutadans, com pre-
tén la demagògia ciutadanista, sinó de la conxorxa d’interessos fi-
nancers i empresarials transnacionals que la burgesia autòctona,
inclosa la representació institucional, gestiona en la seva condició
de beneficiària subsidiària del sistema socioeconòmic mundial.
El resultat de tot plegat és una dualització creixent, entre eixa
població autòctona beneficiària del model i la població volàtil de
feines ben pagades i consumidora de lleure, de restauració i de la
simulació comercialitzada de l’estil de vida mediterrani, d’una
banda, i la munió de força de treball dels serveis de la infraestruc-
tura turística i de les activitats induïdes, de baixa remuneració i
pobladora de les bosses d’habitatges atapeïts dels barris. Una rea-
litat que la pandèmia va fer aparèixer de manera dramàtica.
Fins i tot una lectura de l’Observatori de la Cambra de Comerç
pot donar idea d’aquesta dualització de la ciutat-mercaderia que,
d’una banda, ofereix atractiu a una determinada força de treball
qualificada del mercat, oportunitats de formació amb escoles de
negoci elitistes (Esade, IESE), escoles de cinema, disseny i moda,
42
una ciutat-mercaderia (per al consum globalitzat)
etcètera, i alhora plans de formació i requalificació d’una massa
creixent de població proletaritzada i amb coneixement que s’ha
d’adaptar als requeriments dels nous serveis. Tot això combinat
amb una taxa d’atur i de risc de pobresa i d’exclusió social del
22,8  % i una inflació descontrolada malgrat les maniobres de con-
tenció de les autoritats monetàries del Banc Central Europeu.
Això no obstant, l’Observatori és un bon indicador de l’equi­
libri impossible entre la ciutat competitiva dins del mercat de les
ciutats mercaderia i la ciutat habitacional, malgrat la partida de
gairebé el 50  % del pressupost municipal destinada a serveis so-
cials i promoció social (370 milions d’euros el 2022). I això és un
límit objectiu per assolir i sostenir el consens social necessari per
al desenvolupament del model de ciutat-mercaderia.
Hi ha una contradicció lògica i estructural en la proposta de
l’Ajuntament entre «fer front a l’emergència social, impulsar la re-
cuperació econòmica i social dels sectors més afectats per la pandè-
mia i l’adaptació de la ciutat per superar els nous reptes...».11 No es
tracta només d’assignació de partides pressupostàries o de procedir
a una mena de readaptació del model turístic cap al consumidor
elitista que minimitzi l’impacte ja insuportable del consum mas-
siu. És la ciutat-mercaderia, continuadora del model urbà de la so-
cietat industrial, la que fa fallida com a ens de reproducció social.
A hores d’ara, la disjuntiva entre ciutat-mercaderia, en concur­
rència mundial, i ciutat entesa en termes d’espai habitacional/
convivencial és clara; altrament dit, és la disjuntiva entre el mo-
del urbà dels lobbies gestors de la ciutat-mercaderia o la ciutat dels
habitants. El repte no és aconseguir un turisme sostenible que,
per molt que s’adobi amb llocs comuns publicitaris («la ciutat de
les persones»), no deixa de ser un contrasentit, de la mateixa ma-
nera que no hi ha creixement o desenvolupament sos­tenible que
s’aguanti més enllà de les consignes publicitàries.
La inviabilitat del fet urbà —sigui en la modalitat de serveis o
industrial— rau en el fet que la ciutat ja no és simplement el ter­
ritori passiu per al desplegament de la intervenció del capital
11. Ajuntament de Barcelona, Pressupostos 2022..., op. cit., p. 31.
43
 barcelona metròpoli-empresa

(inversions industrials, comercials, etcètera) sinó que ella mateixa LA CATALUNYA

és un producte, una mercaderia, un actiu més dins l’oferta del mercat
mundial i del procés d’acumulació de capital. És per això que la
DESENVOLUPISTA
inviabilitat de Barcelona —com de qualsevol altra metròpoli— és Apunts sobre el procés de colonització
conseqüència de la inviabilitat del mode de reproducció social del territori català
sota les condicions de la crisi estructural rampant del capital.
L’alternativa, doncs, no passa per un nou model de ciutat capita-
lista sinó per desplegar estratègies adreçades a desmuntar aquesta
megamàquina urbanística, el cost de la qual és ja insuportable des
del punt de vista econòmic, social i biològic.

Corsino Vela

La urbanització intensiva de Catalunya ha acabat per configu-

rar un territori caòtic, hiperurbanitzat, desteixit i esmicolat. As-
sistim impotents davant les forces destructores i dissolvents del
capital al trasbalsament més gran que l’espai català ha patit mai.
La transformació del territori en camp de l’economia ha estat
com­pletament realitzada i convertida en el factor principal de
l’acu­mulació capitalista al país. Sigui en nom del progrés, del fu-
tur o de la nació, la burgesia local ha conservat un instint aca­
balador que l’ha portada —amb l’ajut de gairebé tot l’estament
po­lític— a un nivell de depredació mai vist. El fet més sorprenent
d’aquest procés que arrenca en el període més fosc de la dictadura
franquista és la seva continuïtat sense entrebancs gairebé fins avui.
Encara que les administracions hagin anat canviant, els protago-
nistes del pillatge territorial d’ara són fonamentalment els ma-
teixos d’ahir (o els seus hereus). No hi ha cap diferència entre
l’activitat especuladora i rapinyaire sota el franquisme i la corres-
ponent sota l’anomenada democràcia. El model de creixement basat
en el negoci immobiliari brut i el transport privat és el mateix, i

44 45
 barcelona metròpoli-empresa
l’ocupació desordenada de sòl es manté com a característica prò-
pia. En conjunt, la plutocràcia catalana ha demostrat al llarg de la
història una pràctica agabelladora invariable i una adaptabilitat
política a l’altura de la seva avidesa.
Si ens remuntem a l’inici de la regressió territorial, com­
pro­va­rem que la involució va ser conseqüència de l’expansió de
­Bar­ce­lona, la capital industrial de l’Estat espanyol («la fàbrica
d’Es­pa­nya»). A mesura que la industrialització avançava, el terri-
tori català, lluny de beneficiar-se del creixement del centre, va
anar perdent autonomia i supeditant-se als imperatius d’una dinà-
mica urbana cada vegada més fagocitadora, plasmada en el Pla Ge-
neral Metropolità de 1976, document tècnic i ideològic per a la
regularització de l’expansionisme barceloní que alguns comparen
amb el pla Cerdà. Els anys setanta foren decisius per a la metropo-
litanització del territori: una munió de constructors, promotors i
directius de banc, ben connectats amb les esferes dirigents locals,
acapararen les obres dels túnels, cinturons, autopistes, polígons
industrials, promocions turístiques i blocs d’habitatges populars a
la recerca del màxim benefici possible en el mínim temps. El fort
increment de la demanda d’aigua implícit en la tempesta desenvo-
lupista es va intentar solventar amb pantans i transvasaments. El
subministrament energètic —destorbat per la crisi del petroli—
va donar peu a la construcció de les primeres refineries, centrals
tèrmiques i nuclears. Els problemes que plantejava l’evacuació
dels residus foren resolts amb l’abocador majúscul del Garraf. Al-
hora que ho feia la burgesia especuladora de casa, es va consoli-
dar l’àrea metropolitana de Barcelona, mentre s’escampava pel
ter­reny circumdant i l’interior una allau de segones residències,
com una dècada abans ho havia fet pel litoral. El benestar econò-
mic abastava relativament les classes mitjanes, que imitaven com
podien el comportament privat de les classes altes. El predomini
del sector serveis, orientat cap a la promoció i el turisme, sobre la
producció industrial, encarada al mercat espanyol, posà fi a aques-
ta primera etapa desenvolupista, i obrí pas a un consum desbocat
de territori acompanyat d’una intensa motorització de masses, trets
il·lustratius de l’aposta per la propietat i el vehicle privat. La carretera
va esdevenir l’única manera d’estructurar el desordre perifèric.
46
la catalunya desenvolupista
Així es conformava un sistema urbà jerarquitzat que parasitava
tot Catalunya i l’agenollava davant dels seus pretesos dirigents i
inversors de tota mena. El país estava a un sol pas de la suburba-
nització.
Durant la dècada dels vuitanta, anys de transició política, de
terciarització i de l’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea,
es perpetuaren les pràctiques especulatives de la dictadura de
Franco, ben arrelades en la classe dominant catalana. En aquesta
fase expansiva es gestionava el territori únicament segons criteris
de rendibilitat a curt termini, ignorant la mínima legislació. El
reformisme urbà dels socialistes fou anul·lat per l’ús massiu de
l’automòbil i la gentrificació dels barris antics. La protesta veï-
nal, responsable d’aturar diversos plans desenvolupistes, s’esvaí
per manca de suport polític. El 1983 es va promulgar una llei del
­ter­ritori no gaire ordenancista. Llavors, els objectius d’un pla ge-
neral territorial que no s’aprovaria fins al 1995, en plena crisi de
la indústria i bufant vents neoliberals, no indicaven altre remei
a la degradació que el creixement, les noves tecnologies i la pre-
paració per a la competència amb altres regions europees. No cal
dir que hom va deixar prou fora del planejament i de la llei la
­muntanya, la costa, les lleres dels rius i les zones rurals. Es va
apostar pels ports esportius i els camps de golf, i a més, es repren-
gueren projectes desenvolupistes del franquisme. Les considera-
cions ­relatives a l’habitatge de lloguer assequible, la protecció
dels espais naturals, l’ordenació coherent del territori i la correc-
ció dels ­innumerables desequilibris passaren a segon pla i no fo-
ren tingudes massa en compte. Un desenvolupisme pervers, més
pendent de l’am­pliació de la xarxa viària i de la quantitat de sòl
urbanitzable que dels abocadors incontrolats i la sobreexplotació
dels rius i els aqüí­fers, deixà de banda l’urbanisme de les bones
intencions, mentre que al camp la indústria agroalimentària ge-
nerava molts més guanys que la petita i mitjana empresa agrícola
o ramadera, i per tant, tendia a anorrear-la. Finalment, les grans
superfícies s’apoderaven a bon ritme de la distribució d’aliments
en detriment del comerç de proximitat. S’acabava de formar so-
bre la capital una segona corona, donant lloc a una anomenada
regió metropolitana de Barcelona de més de quatre milions
47
 barcelona metròpoli-empresa
d’habitants. La mobilitat privada s’intensificava empesa pel Pla
de Carreteres de 1984; entraren en funcionament rondes, túnels,
nusos, potes i autopistes noves de peatge (la gestió privada es deri-
vava de la manca d’inversió estatal). La construcció, el turisme i
l’agroindústria es perfilaven com a motors capdavanters de l’eco­
nomia catalana i, per tant, com a factors principals de la mercan-
tilització i, consegüentment, de l’esquarterament del territori. El
caciquisme convergent hi donava el beneplàcit. Així doncs, sobre
una febre desenvolupista amb greus conseqüències ambientals i
fortes desigualtats, es fusionaven els interessos polítics autonò-
mics amb els econòmics.
Els noranta foren els anys de la informàtica, i doncs, de la
globalització. I per consegüent, de la desaparició, tant de l’activitat
agrària tradicional, com de les mateixes terres de conreu. L’única
sortida a l’abandó i el despoblament semblava que era el turisme
rural i el residencialisme, o sia, la integració al món urbà. Els Jocs
Olímpics del 92, darrere dels quals s’amagava una gran intervenció
urbanística, constituïren una fita en el desenvolupisme català que
la revolta veïnal del Besòs de dos anys abans havia posat entre in­
terrogants. Els dirigents —i els hotelers, constructors i finan­
cers— van triar la «marca Barcelona» —la conversió de la capital
en parc temàtic— per posicionar-se davant dels executius euro­
peus. També era l’any del Tractat de Maastricht. El turisme de
masses fou l’eina de la transformació total del territori en merca­
deria, la qual cosa portava la Generalitat a planejar obres consi­
derades estratègiques com l’ampliació del port i l’aeroport, els
eixos, accessos i variants, el quart cinturó, el tren d’alta velocitat,
les línies d’alta tensió, l’abocador de Cardona i el pantà de Rialb.
Era el moment de PortAventura, les tèrmiques de cicle combinat,
els transgènics i les incineradores. Mentrestant, la deslocalització,
o millor, la centrifugació de l’activitat econòmica de la metròpoli,
escampava cap al territori conjunts residencials, polígons indus­
trials, plataformes logístiques, centres comercials, plantes de reci­
clatge, i tot un munt d’activitats suburbanes. La mobilitat de la
població s’incrementava fins a extrems mai coneguts. La Catalunya
cen­tral, repleta d’infraestructures (reals o en projecte), i el cor­
redor prelitoral esdevenien veritables espais de circulació privilegiada
48
la catalunya desenvolupista
dels afers forans. En resum, el fenomen metropolità —o la follia
del ciment— s’estenia més enllà de la mateixa regió barcelonina,
fent créixer les ciutats mitjanes o petites, urbanitzant zones
camperoles i originant uns espais intermedis amb el camp que els
experts anomenaren periurbans. Aleshores, amb la fusió de tot
plegat en una única aglomeració, la separació entre el món rural
i l’urbà va perdre sentit. Ja no hi haurà ciutat, només un procés
ur­banitzador sense fi; un procés a més a més artificialitzador i
con­taminant, decidit per les cúpules dirigents urbanes. La metrò­
poli s’unificarà amb un conjunt periurbà dispers, però força
connectat, jerarquitzat, policèntric i plurifuncional. I recípro­ca­
ment, el territori es configurarà com un únic sistema urbà difús i
fragmentat, satèl·lit d’un centre administratiu i polític, proveïdor
de matèries primeres, d’aliments, de treballadors, de lleure, de sòl
requa­lificable, de paisatge, d’aigua i d’energia. En l’etapa post­
olím­pica, Catalunya s’havia submergit en l’economia global i es
posava a disposició dels grans fons inversors i de les empreses
trans­na­cionals que visitaven Barcelona.
A finals dels setanta del segle passat van començar les mo­bi­
litzacions populars contra el model català de transformació van­
dà­lica de l’espai, és a dir, contra la urbanització incontrolada,
l’abo­cador del Garraf, la tèrmica de Cubelles, i per damunt de tot,
con­tra la construcció de centrals nuclears. El moviment nasqué
independentment de la política, ja que els partits i els sindicats,
desenvolupistes com ningú, eren partidaris d’un creixement bru­
ta­litzador que, encara que generés greus problemes ambientals i
mal­metés el territori, els proporcionava una clientela suficient a
les conurbacions. És més, per causa de la seva estructura centra­
litzada i caciquil, sense arrels, el sistema de partits era incompati-
ble amb els moviments de base organitzats horitzontalment, que,
a sobre, demanaven la participació en les decisions. El primer
ecologisme català va ser menystingut com a moviment marginal,
però la destrucció del territori era massa salvatge per no aixecar
pro­testes cada vegada més nombroses. Es denunciaren els abo­
caments tòxics, com el dels purins de les granges, la contaminació
agrícola per pesticides i morques i la pol·lució atmosfèrica, les
emi­s­sions de la incineració de residus, la construcció abusiva, la
49
 barcelona metròpoli-empresa
desforestació, la despoblació del camp, el desviament del riu Llo­
bre­gat, les grans infraestructures inútils (com la MAT, el TAV i les
auto­pistes), etcètera, etcètera. La defensa del territori trobà l’au­
xili d’uns quants investigadors i homes de ciència que propor­
cionaven informes rigorosos d’impacte, necessaris per als litigis
amb les empreses i l’administració. A causa dels conflictes inaca-
bables, i sobretot de la mobilització multitudinària de l’Alt Camp
i la Conca de Barberà l’any 1990 contra el Pla de Residus, la qües-
tió territorial va resultar tan manifesta que fou impossible d’ama­
gar. Aleshores els partits recolliren la part més assimilable de les
rei­­vindicacions no desenvolupistes, l’ecologisme es va institucio­
nalitzar i la mateixa Generalitat va crear un departament de medi
am­bient amb la intenció d’adaptar moderadament i tan lentament
com fos possible la nova normativa verda europea a l’arti­culat
­le­gislatiu c­ atalà. El moviment popular en defensa del ter­ritori d’ales­
ho­res era prag­màtic, i en lloc d’arrenglerar-se entorn d’un programa
antide­senvolupista màxim, s’inclinava per exigir una moderació del
creixement, la protecció de la natura, el reciclatge efectiu de residus,
l’agricultura biològica i l’ús del transport públic i de les energies re-
novables. Aprofitant el discurs oficial, que a partir de la Conferència
de Rio i del Protocol de Kyoto era ambientalista i sostenibilista, s’es­
forçava a promoure una «nova cultura política» procurant que l’ad­
ministració assimilara en certa mesura les seves propostes i facilitara
mecanismes paral·lels de participació. Aquest «realisme» feu gua­
nyar al moviment bastantes lluites locals, però no va lliurar cap
­batalla que alterés un borrall la mentalitat dirigent i la marxa de­­
predadora del capitalisme a Catalunya; qüestionava només de parau-
la el desenvolupisme econòmic i no deia res de la seva base política,
el sistema de partits. El document de la Unió Europea que fixava les
pautes del nou desenvolupisme «a la violeta», l’Estratègia Territorial
Europea, va ser paper mullat i els polítics van seguir donant el visti-
plau a projectes aberrants. La preuada «nova cultura del territori»
dels capitostos semblava més aviat una cultura del trinxat.
En el canvi de segle, la qüestió del territori, lluny de conduir a una
gestió «prudent» dels recursos i a un desenvolupament alhora soste-
nible i competitiu (hom vivia en un període econòmic expansiu), tal
com recomanaven les directrius europees, s’agreujava amb el
50
la catalunya desenvolupista
projecte de transvasament d’aigües de l’Ebre cap a València i
Múrcia que es preveia en el Pla Hidrològic Nacional, origen de la
mobilització més gran coneguda a Catalunya en defensa del ter­
ritori. La consciència de la pèrdua del control de l’entorn per part
dels habitants de les comarques i la constatació dels efectes
­no­cius d’allò que el búnquer políticoempresarial anomenava
­«pro­grés», esclataren en centenars de conflictes dirigits per pla­ta­
­for­mes, agrupacions d’associacions i entitats que cap «cultura del
dià­leg i la col·laboració» va poder aturar. Si els interessos del sec­
tor agroindustrial, de les grans constructores, de la banca o de les
elèctriques quedaven al descobert amb el Pla Hidrològic Nacio­
nal, el mateix passava en altres projectes amb els interessos dels
ope­radors privats de l’energia, de les promotores immobiliàries,
de les indústries contaminants, de l’economia logística o dels ges­
tors de residus. En conseqüència, la gent es mobilitzava contra
totes les nocivitats que li sortien al davant: contra les infraes­­
tru­c­tures de gas natural i la proposta de noves centrals tèrmiques
a pobles tarragonins; contra la línia de Molt Alta Tensió i la cons-
trucció de l’eix Vic-Olot a les comarques de Girona; contra la
­urbanització intensiva de la Costa Brava i dels Pirineus, els vessa-
ments o fuites de productes tòxics, el macroabocador de Tivissa o
la planta de tractament de residus de la Vall Fera. El ­desgast po­
lític va ser aprofitat pels partits de l’oposició per desban­car el
pujolisme. Força presents a les plataformes, no dubtaren a apro-
piar-se del programa ecologista i prometre una nova política
­ambiental en el conegut com a Pacte del Tinell de desembre
del 2003. El Govern del Tripartit s’inclinà cap a la tan desatesa
or­denació territorial i la posada a punt de plans parcials i secto-
rials. Si ens quedem només en el llenguatge emprat (que parlava
de corredors eco­lògics, infraestructures verdes i transició ener-
gètica), creuríem que érem en el més sostenible dels mons, però
la realitat era ben diferent. No hauria calgut el Fòrum de les Cul-
tures per adonar-se que el canvi de tendència del nou govern era
foc d’encenalls i que la promoció de la marca barcelonina tirava
cap endavant tant com el turisme a cabassades (l’any 2005 Cata-
lunya fou la primera destinació turística de l’Estat espanyol). La
«cultura del pla» governamental tan sols tractava de polir el
51
 barcelona metròpoli-empresa
paisatge, o millor, la metropolitanització, dissimulant el desarrela-
ment, i en veritat, tractava de racionalitzar la mundialització capita-
lista. Ni es va decretar cap reforma tributària conservacionista, ni
es crearen jutjats especialitzats en medi ambient. Tampoc es va ga­
rantir l’accés a l’habitatge dels perjudicats pels augments sense pre­
cedents dels lloguers i dels preus dels pisos. No es va decidir cap
mo­ratòria urbanística, i encara menys es va posar en marxa cap me-
canisme de participació ciutadana efectiva. La mobilitat i els mals
usos de l’aigua, del sòl i de l’energia van seguir les pautes desenvolu-
pistes acostumades. Les agressions al territori ja produïen danys
irreversibles. Amb tot, les forces dels agents de l’economia eren mas-
sa poderoses per ser destorbades per una intervenció pública qualse-
vol. L’assumpte de la MAT va seguir com si res, així com l’estació de
l’AVE a la Sagrera, els cabals espremuts dels rius, les urbanitzacions
innecessàries, els aparcaments il·legals i alguna deixalleria. La inaugu-
ració del túnel de Bracons culminà aquesta mena d’ambien­talisme «de
progrés», en sintonia teòricament amb el capitalisme verd, que no
aconseguí sinó accelerar la coor­dinació dels defensors del territori.
La crisi del 2008, malgrat que va posar fi provisionalment a
l’expansionisme metropolità, va aguditzar la dèria desenvolupista,
en veure el creixement com l’única sortida al defalliment econòmic.
D’aquesta manera, les desigualtats socials i les tendències insosteni-
bles en el transport privat, el consum de sòl, l’extracció de recursos
naturals, el malbaratament energètic, la contaminació i la sobrepro-
ducció de residus, fou la tònica dominant. Els nous governs sobira-
nistes posteriors al 2010, tot i haver creat un pompós departament
de territori i sostenibilitat amb competències en matèria de residus,
habitatge, gestió de l’aigua i transport, van seguir la petja del model
extractivista i especulatiu que havia caracteritzat el desenvolupis-
me català i que havia determinat la metropolitanització desverte-
bradora del país. Malgrat un fort moviment en contra, van mantenir
els peatges. També van ignorar els vessaments, contaminacions i
pudors del complex petroquímic de Tarragona, denunciats perma-
nentment. A més a més, van intentar atreure el complex ludico­
turístic Eurovegas cap al parc agrari del Baix Llobregat, aviat
subs­tituït per l’equivalent BCN World. Van autoritzar prospec-
cions de gas de fracking i van aprovar el projecte Zèfir, primer pas
52
la catalunya desenvolupista
de les multinacionals de l’energia per construir un parc eòlic faraò-
nic a les comarques del sud amb diners públics. Amb l’ajut d’una
eina mortal, els plans directors, la confluència entre empresaris de
la construcció, polítics locals i fons «voltor» es va materialitzar en
un munt de projectes urbanístics a la regió metropolitana, als Pi-
rineus i al litoral, que implicaven el saqueig de recursos naturals i
la ­destrucció de terres de conreu, boscos, rieres i espais prote-
gits. Tan­mateix, el llenguatge ecologista que s’emprava denotava
una orien­tació desenvolupista «verda» en la ideologia dominant.
Així doncs, l’avant­projecte de la nova llei del territori parlava d’una
«gestió adaptada a un territori divers i a unes circumstàncies can-
viants situant la sostenibilitat ambiental, social i econòmica com a
marc de la presa de decisions» i la llei del canvi climàtic del 2019,
d’acord amb els acords de París a la COP21, es proposava «reduir
l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle», disminuir la dependència
energètica i començar la transició cap a un model neutre en emissions,
descarbonitzat i desnuclearitzat. Tota una rentada verda de cara, un
green­washing, com diuen a Europa. Evidentment, les ambigüitats in­
tro­duïdes pels termes de «competitivitat», «innovació», «eficiència»,
«llocs de treball» i d’altres, no dissimulaven la mà del capitalisme de
sempre, insostenible i depredador, que realment tenia més a veure
amb el benefici privat que amb l’ús d’energies renovables.
Passat el parèntesi paralitzador de la pandèmia, la declaració
oficial de l’estat d’emergència climàtica ens va confirmar la contra-
dicció palesa entre les proclames sostenibilistes de la Ge­ne­­ralitat i
l’abundància de plans i intervencions agressives vers el ter­­ri­tori
que es continuaven aprovant. La MAT i la massificació eòlica a ins-
tàncies de l’oligopoli energètic desacreditaven la «nova cu­ltura de
l’energia» governamental, tant com ho feien els diversos transvasa-
ments i les pistes de neu artificial amb l’estalvi de l’aigua o les plan-
tes incineradores amb la gestió de residus; el desequilibri territorial
i l’anomia social s’accentuaven com mai gràcies a les incessants ur-
banitzacions, les proposicions de noves carreteres o l’opció indefu-
gible pel transport privat desmentien la trompetejada mobilitat
sostenible. No havia canviat res: un model de creixement indefinit,
propi d’un capitalisme basat en el turisme de masses, i doncs, sense
gaire mirament pels atemptats al medi i les desigualtats socials, ha
53
 barcelona metròpoli-empresa

acabat dominant a Catalunya i arreu. La conurbació barcelonina de COMARQUES DEL SUD:

cinc milions i mig d’habitants cada dia es menja més terreny, tal
com darrerament ho exempli­fiquen el Pla de Ponent al Baix Llobre-
ZONES DE SACRIFICI DEL
gat, el Centre Integrat de Mercaderies al Penedès o les propostes (I LA) CAPITAL
d’ampliació del port i l’aero­port. Encara que l’organització de noves
plataformes opositores és constant, el territori català continua
amenaçat per nombroses operacions, com la fallida candidatura
Pirineus-Barcelona 2030, els macroparcs eòlics marins que volen
construir al delta de l’Ebre i a l’Empordà, o, last but not least, el com-
plex Barcelona World, que sota diversos noms continua sortint en
mig de totes les negociacions entre dirigents. Catalunya és presa
d’un capitalisme mundialitzat, i com a tal és estructurada per les
seves abstraccions i dirigida cap al creixement econòmic i l’acumu­
lació de cabals, situació que impregna i determina tota mena d’acti­
vitat, a banda d’emmarcar i banalitzar tots els aspectes de la vida
quotidiana dels seus habitants. El llenguatge ambientalista dels di-
rigents indica que la mateixa destrucció ha començat a ser explota- Barcelona devora territori
ble, i que la porta cap al negoci verd o autoproclamat verd és oberta.
Això és part de l’estratègia del caos actual del capitalisme en fase Barcelona, com a conurbació metropolitana, concentra una po­blació
crítica. La lluita urbana i la defensa del territori han de tenir en de tres milions de consumidors que, per a la seva subsistència diària
compte aquesta realitat i no caure en els paranys típics de la tran- (aigua, menjar, energia, habitatge i mobilitat), necessiten el sub­mi­
sacció. El canvi tan reivindicat cap a un model descentralitzat i par- nistrament de recursos de l’exterior. L’àrea metropolitana acumula,
ticipatiu de societat fonamentat en la comunitat local, l’economia en el 5  % del territori, el 70  % de la població. Aquest monstre urbà es
circular i l’autogestió no pot ser fruit d’una transició negociada per comporta com una capital que colonitza els espais exteriors per pro-
organismes transversals prou delimitats, perquè cap règim vol auto­ veir-se. Com a centre de poder econòmic im­por­ta re­cursos del plane-
des­truir-se. El model comunitari de ciutat, de mobilitat, de produc- ta i del territori, acumulant deutes eco­lògics i crims ambientals en
ció i distribució, de relació amb la natura i, finalment, de país, és cadascuna de les commodities (mer­caderies) que devora.
incompatible a tots els nivells amb el règim capitalista. Les victòries A Catalunya, la Barcelona capital es vincula amb els capi-
que s’obtinguin contra aquest sempre seran precàries, ja que no es tals corporatius per dur a terme l’acaparament territorial. Es
tracta de resoldre uns quants conflictes més o menys e­ mprenyadors, creen aliances entre les elits polítiques i financeres per executar
sinó de reconstruir un espai per a la convivència igua­litària, fora el saqueig. En un context d’aproximar-se temeràriament als límits
dels condicionants econòmics i els emmirallaments po­lítics. Així d’es­go­tament dels recursos, el model barceloní segueix apostant ce­
doncs, cal guanyar una guerra, cosa que, de moment, és una qüestió ga­ment pel creixement, la massificació turística i la il·lusió digi­
de desobediència i de força, o millor, d’un ús intel·li­gent de totes talitzada, molt smart. Mentrestant, les comarques rurals del sud
dues, o sigui, un assumpte de classes. de Catalunya, per la seva condició de nuclis rurals, de poca ­po­blació
i a la perifèria del poder i de l’accés als mitjans de comu­nicació,
Miquel Amorós han sigut el punt de mira per implantar projectes industrials

54 55
 barcelona metròpoli-empresa
tòxics i perillosos, necessaris per sostenir aquest projecte de fugi-
da endavant.
El sud rural és com el Sud global
En aquest sentit, les comarques de Tarragona es poden comparar
amb els països del Sud, on les poblacions reben els impactes de
l’extractivisme de petroli, minerals o indústria bruta. Amb la im-
plantació industrial, els territoris es transformen en receptors de
pas­­sius ambientals i processos de degradació accelerada de la quali-
tat de vida (salut, alimentació, espai, aigua). L’aposta industrial ve
acompanyada de mecanismes de clientelisme a les elits governants,
negació i manipulació de la informació i política de fets consumats.
La qualitat de vida i els drets de la població són deteriorats i aques-
ta, a mesura que l’emprenyament s’articula, activa processos de de-
núncia i resposta. Els atacs al territori, un cop consumats, generen
llargs processos per accedir a la justícia i reparació ambiental en-
frontant-se a un cos jurídic fet a mida de les companyies. La injustí-
cia ambiental, com el vent mestral que bufa rere els Ports, plana per
les comarques del sud amb una força indomable.
Una acumulació de greuges històrics amb profundes cica­trius
al paisatge i la memòria impregna aquesta percepció de po­bla­ció pe­
rifèrica que viu sobre territoris destinats a la devasta­ció. Durant dè­
cades, les comarques de Tarragona s’han hagut de con­formar a ser el
«vàter de Catalunya»: centrals nuclears (Ascó i Van­­de­llòs), munta­
nyes massificades d’aerogeneradors, un projecte de cemen­teri nuclear
i diversos abocadors industrials, el magat­zem de gas Cas­tor, un trans­
vasament de l’Ebre cap al sud i un cap al nord, in­dústries verinoses,
l’embassament de Flix convertit en una muntanya tòxica sota l’aigua,
centrals tèrmiques projectades i cablejats de molt alta tensió. Per re­
matar aquest sinistre panorama, la dinàmica de sacrifici del territori
s’agreu­ja i continua amb el nou model de transició energètica a mans
dels oligopolis per tal d’afe­gir, que no substituir, més kilowatts a uns
mercats elèctrics molt rendibles.
Malgrat tot, els pobles s’han organitzat i han plantat cara al centra-
lisme extractiu que vampiritza comarques per poder surar en el model
56
comarques del sud: zones de sacrifici del (i la) capital
de ciutat gentrificada i turistitzada que és Barcelona. Repassem la his-
tòria ambiental d’un sud que diu prou i s’organitza en lluites que, en
llur resistència, articulen una proposta de vida als territoris.
Les ferides de la batalla nuclear
Corrien temps d’eufòria nuclear i el complex tecnoindustrial tar-
dofranquista cercava a Catalunya ubicacions amb disponibilitat
d’aigua i població escassa per implantar centrals nuclears. Vande-
llòs primer i Ascó després foren les ubicacions escollides. Aquests
pobles van ser escenari d’una batalla desigual i a contracorrent,
nodrida a base d’esglais radioactius.
La central de Vandellòs I es va construir l’any 1967 i s’engegà
l’any 1972. L’any 1989, una avaria a la turbina va derivar en una fui-
ta d’hidrogen i una explosió, que generà un incendi a l’alter­nador; es
van produir danys a la xarxa elèctrica, l’ordinador central i la junta
de dilatació de la canonada de refrigeració, i el reac­tor es va escalfar.
Una gran descoordinació va acompanyar les tasques d’extinció, i va
anar d’un pèl que no es generà una catàstrofe de gran magnitud,
perquè la temperatura del reactor va estar a tres graus de produir
un vessament radioactiu. La gravetat d’aquest accident va alertar la
gent dels pobles del Baix Camp. Mobilitzacions de diferents escales
i actors es van posar en marxa als pobles veïns. Entre aquestes, una
vaga general i un referèndum a l’Amet­lla de Mar, manifestacions
estudiantils a Reus i Tarragona, manifestacions massives a Tortosa,
Sant Carles de la Ràpita i Barcelona, una marxa de 20.000 persones
a les portes de la central i una acció a l’interior del Parlament de
Catalunya, del qual foren expulsats membres del Comitè Antinu-
clear. En uns mesos el Parlament de Catalunya es pronuncià de­
manant el tancament de Vandellòs I i més tard el Govern central
anun­ciava el tancament i desmantellament del reactor.
Pel que fa a Vandellòs II, coneguda com una «central nuclear
de joguina» pels repetits accidents que ha protagonitzat,1 la construcció
1. Un informe del col·lectiu Tanquem les Nuclears - 100  % Renovables, informava
que el conjunt de centrals d’Ascó i Vandellòs havien protagonitzat 177 successos
57
 barcelona metròpoli-empresa
es va iniciar l’any 1981 i set anys després s’iniciava l’operativitat
comercial. Actualment, després de privatitzacions i absorcions de
Fecsa, Enher i Hidroelèctrica de Catalunya, pertany a Endesa
(72  %) i Iberdrola (28  %). El juny del 2007 aquesta central va regis-
trar un incident de nivell 2, per la corrosió dels tubs de refreda-
ment. La central va ser sancionada amb una multa d’1,6 milions
d’euros. L’agost del 2008 un incendi a l’edifici de turbines va obli-
gar a aturar la central. Deu anys després, una fuita d’aigua obligà
a tancar de nou la central. Inicialment, aquesta central esgotava la
seva vida útil l’any 2020, però avui dia segueix funcionant. La llei
catalana sobre canvi climàtic 16/2017 preveu el tancament de to-
tes les centrals en un termini de deu anys.
Més al sud, en un revolt de riu Ebre del municipi d’Ascó, l’any
1974 es va decidir plantar-hi dos reactors nuclears. La construcció
durà deu anys i fins l’any 1986 no es van connectar a la xarxa elèc-
trica. Endesa és propietària de la totalitat del reactor Ascó I i com-
parteix el 25  % del reactor d’Ascó II amb Iberdrola. La lluita d’un
poble unit —liderada per un alcalde pagès, una mestressa i un ca-
pellà— va ser un exemple de dignitat i resistència en un camp de
batalla d’una desigualtat de poder tremenda. Com sempre, la des-
informació i les falses promeses jugaven en contra d’una població
afectada per un enemic desconegut: se’ls «informà» de la instal·la­
ció d’una fàbrica de xocolata. Engegats els reactors, el poble d’Ascó
es va veure involucrat en diferents incidents que han posat en
alerta la població per la perillosa proximitat amb la central. Entre
el 2007 i el 2015 els dos reactors han hagut de fer aturades impre-
vistes per l’obstrucció per algues del riu Ebre als sistemes de refri-
geració i diferents peces defectuoses; es varen detectar partícules
radioactives fora de la planta i, mesos després, es va descobrir que
s’havien manipulat els detectors per tal de reiniciar prematura-
ment el reactor.2
entre els anys 2007 i 2014. Eloi Nolla, «Vandellós: historia de dos centrales», El
Salto, 21 de maig de 2018, lc.cx/R7h8DD.
2. Marc Sogues, «Central Nuclear d’Ascó (2008)», Societat Catalana d’Observació
del Territori, lc.cx/K75Q13.
58
comarques del sud: zones de sacrifici del (i la) capital
La nocivitat del camp de Tarragona
El 14 de març de 1971, el consell de ministres franquista aprovà la
construcció de la Refinería de Petróleos de Tarragona i cinc anys
després s’inaugurava una planta industrial proveïda de dos crac-
kers d’etilè que transformarien per sempre els pobles agrícoles del
Morell, Constantí i la Pobla de Mafumet. Les millors terres de
cultiu van ser sepultades per tones d’acer i formigó mentre es
bombaven els aqüífers fins a deixar-los eixuts.
Més endavant serà sacrificat el riu Gaià, amb un pantà exclu-
siu de Repsol, que en deixa eixut el curs fluvial, i com que tampoc
n’hi ha prou, es construeix el «mini» transvasament de l’Ebre per
abeurar l’assedegada indústria. Els anys passen, les privatitzacions
converteixen el polígon en la gallina d’ous d’or de Repsol, hi arri-
ben noves empreses auxiliars com BASF, Shell i Dow, i la taca in-
dustrial acorrala encara més pobles. La població ha de conviure
amb un aire brut i cancerigen, respirant diàriament compostos
com el benzè, 1,3-butadiè, fenilmercuris i òxids nitrosos. En epi-
sodis de males olors, l’emissió de contaminants es multiplica.
Com tota activitat industrial que genera llocs de treball, una part
de la població respira silenciosament els fums i s’agafen ferms als
llocs de treball que la química els brinda o als patrocinis de les
festes majors. Són municipis atrapats en un cercle viciós letal i
corromput. Les relacions de clientelisme de la filantropia corpo-
rativa són encara la norma de molts pressupostos municipals.
Quan hi ha una fuita o un accident «imprevist», són les autoritats
primer i la premsa després les que en minimitzen els danys, ren-
dint declarat acatament a la poderosa corporació.
A Tarragona, algunes entitats han pogut trencar el mur infor-
matiu que envolta el tema de la contaminació atmosfèrica de
Repsol. La plataforma Cel Net,3 formada per joves de les pobla-
cions afectades directament, ha denunciat i repetit fins a l’afonia
els resultats dels controls químics realitzats pel laboratori del Cen-
tre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya
3. Plataforma Cel Net, celnet.cat.
59
 barcelona metròpoli-empresa
sobre l’entorn del polígon de Repsol Química. Aquestes anàlisis
revelen que en episodis puntuals de pudors es registren concen-
tracions elevades de compostos irritants i tòxics amb efectes po-
tencials sobre la salut. També revelen la presència de compostos
que no s’haurien de detectar en una àrea urbana, com fenol, cre-
sol, bifenil, acetat de vinil, hidrocarburs aromàtics policíclics, bro-
moform, acetonitril o N-dimetilformamida, entre altres.
La sensació de viure en un polvorí s’actualitza en cadascun dels
episodis accidentals que posen en risc la població. Per citar-ne els
darrers, l’any 2013 explotà un reactor d’etilè al polígon nord de
Repsol, el 2015 hi va haver una fuita d’amoníac de NitricoMax, el
2019 una altra de Carburos Metálicos, on morí un treballador i
15 persones van resultar ferides, i el 2020, per la brutal explosió
d’un reactor d’etilè de l’empresa IQOXE van morir dos treballadors
i un veí a qui li va entrar la tapa del reactor per la finestra del
menjador. De manifestacions n’hi va haver, tant a Tarragona com
a les barriades més afectades, però l’statu quo petroquímic ha se­
guit tenyint de taronja les nits del Camp de Tarragona.
Aigües tèrboles al port de Tarragona
El pantalà de Tarragona és un moll construït als anys setanta davant
les platges de la Pineda (Vila-seca) per facilitar les maniobres dels més
de 500 petroliers anuals. Una infraestructura que gestiona Repsol,
que hi descarrega més de 9 milions de tones de combustible a l’any.
Els vessaments de petroli són habituals, perquè, tal com va reconèi-
xer l’any 2011 el president de la companyia, Antoni Brufau, davant
els alcaldes i altres autoritats de les comarques tarragonines, «el risc
zero no existeix». En episodis de mala mar, els riscos es multipliquen.
Un dels accidents més sonats va ser l’any 1993: el petrolier danès Ro-
bert Maerks, carregat amb 22.000 tones de carburant, va xocar amb el
pantalà i va originar una de les pitjors marees negres a les platges de
la Costa Daurada. A part, una pràctica habitual dels vaixells petro-
liers, un cop descarregats, és rentar amb aigua marina per desallotjar
els gasos romanents. La presència d’hidrocarburs al Mediterrani el
converteix en un dels mars més contaminats del planeta.
60
comarques del sud: zones de sacrifici del (i la) capital
La gestió dels vessaments, tant per part de Repsol com de les
autoritats, desprotegeix la població tant pel que fa a la veritat
com a la salut. La pràctica de volatilitzar les taques de petroli do-
nant les gràcies a les forces de la natura, és una pràctica habitual.
Així es va fer el Nadal del 2010, davant d’una fuita de 1.900 hec-
tàrees per un descuit humà a la plataforma petroliera de Casa-
blanca, propietat de la companyia, situada a 53 quilòmetres de la
costa de Tarragona. Com en ocasions anteriors, la companyia va
obtenir de les autoritats públiques, representades per la delegada
del Govern a Tarragona, un suport explícit quan, hores després de
l’abocament d’almenys 180.000 litres de cru, declarà que les con-
dicions meteorològiques òptimes havien afavorit l’evaporació del
petroli.4
Aquesta manera particular de manejar les contingències am-
bientals, argument repetit per organismes públics en altres acci-
dents contaminants provocats per Repsol, ha generat en l’opinió
pública una desconfiança sobre la seva pretesa neutralitat. Orga-
nitzacions de pescadors, com la Confraria de Pescadors de Tarra-
gona, han denunciat nombroses vegades que en lloc d’eliminar el
cru, els vaixells de Salvament Marítim el que fan és dissoldre’l
amb productes químics perquè desaparegui de la superfície.
Petroli a part, la resta d’indústria química també fa servir
­martingales per desentendre’s dels residus tòxics. Sense anar gai-
re llu­ny, l’any 2022, durant la investigació judicial arran de
l’accident d’IQOXE es va descobrir la conxorxa de la direcció i els
tècnics per idear uns sistema per abocar 2.000 tones de contami-
nants, xifra que multiplicava per 17 el límit permès, i rebre l’apro­
vació de les inspeccions de l’Agència Catalana de l’Aigua.5
4. Marc Gavaldà, «En seis años Repsol ha provocado ocho vertidos de petróleo en
el Mediterráneo», Rebelión, 9 de gener de 2011, lc.cx/UhosyT.
5. Rafa Marrasé, «IQOXE va abocar anualment 2.000 tones de contaminants que
multiplicaven per disset el màxim permès», Porta Enrere, lc.cx/upmHng.
61
 barcelona metròpoli-empresa
Flix, una muntanya tòxica en remull
De totes les injustícies ambientals que emmagatzemen les comar-
ques del sud de Catalunya, la de Flix no pot sinó ocupar un lloc
destacat. Seu de la primera indústria química de l’Estat, l’any 1897
la Sociedad Electroquímica de Flix ja contaminava amb clor les
aigües de l’Ebre. A la dècada de 1940 es començaren a fabricar mo-
lècules organoclorades (PCB, CFC i pesticides), generant un cicle
de toxicitat a la llera i les ribes del riu, del qual encara no se n’ha
sortit. La construcció d’una presa l’any 1945 riu avall va obstruir el
transport de sediments, fet que generà els fonaments d’una «mun-
tanya de merda submergida» que durant dècades ha acumulat una
toxicitat inabastable. Passaven els anys i la indústria química in-
troduïa innovacions tecnològiques que, lluny de fer-la més innò-
cua, diversificaven l’enverinament. El mercuri feia aparició i anys
més tard el fosfat bicàlcic afegia a la barreja els residus radioac-
tius.6
El canvi de segle ha deixat al poble uns nivells elevats de
­contaminació, amb un còctel de residus químics de tota mena
­enterrats a la llera del pantà. L’any 2003 una sentència judicial
­con­dem­nava l’empresa Ercros per delicte ambiental. Tanmateix,
aquesta no ha reconegut ni els impactes produïts, ni els passius
ambientals generats, i que han estat estimats en aquesta recerca de
l’ordre de 400 a 500 milions d’euros. El cinisme ambiental impactà
de nou a la contrada arran de les tasques de descontaminació, que
generaren corrupteles milionàries entre els implicats.
El poble de Flix ha viscut molts anys un consens silenciós de
no denunciar les empreses de les quals depenen llocs de feina.
Fins que no va tancar la darrera indústria de clor l’any 2013, la
població i el consistori de Flix no van adoptar una actitud més
bel·ligerant cap a l’empresa, i només una petita associació de veï-
nes indignades, FlixNet, ha aixecat tossudament la veu contra el
tòxic despropòsit.
6. Marta Garriga Pujadas, La creació d’un passiu ambiental a Catalunya. Història de
la planta química de Flix al riu Ebre (1897-2013), tesi doctoral, ICTA-UAB, Bar­celo­
na, 2015, lc.cx/WwZWGp.
62
comarques del sud: zones de sacrifici del (i la) capital
Gairebé un segle després, quan la indústria química ha migrat
cap a altres zones menys restrictives on pot contaminar, els pas-
sius ambientals que ha deixat són el llegat enverinat que hereta-
ran les noves generacions. Una quantificació aproximada dels residus
de l’embassament de Flix parla d’una acumulació de metalls pe-
sants de fins a 18 tones de mercuri, 76 de crom, 24 de níquel i 40 de
zinc. Pel que fa als organoclorats, s’han quantificat fins a 3 tones
de pentaclorobenzè i 7 d’hexaclorobenzè, i centenars de tones de
radionúclids d’urani, plom i radi.7
La defensa del riu
Durant la legislatura del binomi de governs Pujol i Aznar es va
aprovar el Pla Hidrològic Nacional, que pretenia transferir aigua
des de la conca del riu Ebre a Barcelona, Castelló, València, Ala-
cant, Múrcia i Almeria. Aquest projecte de saqueig d’aigües ame-
naçava el ja malmès equilibri costaner del delta de l’Ebre, que ja
estava en recessió, i va generar un fort rebuig social.
El 15 de setembre de l’any 2000 va néixer la Plataforma en De­
fensa de l’Ebre (PDE), en una assemblea a Tortosa convocada com
a resposta a les intencions d’aprovar el Pla Hidrològic Nacional. 8
L’any 2014 el Consell de Ministres va aprovar el nou Pla Hi-
drològic de la Conca de l’Ebre, que reservava un «cabal ecològic»
per sobre dels 3.000 hectòmetres cúbics per poder proveir 450.000
noves hectàrees de regadiu. Un volum que les organitzacions lo-
cals consideraven insuficient per evitar la regressió del Delta.
El 7 de febrer del 2016, a Amposta, es va fer una concentració
multitudinària, més de 50.000 persones, sota el lema «L’Ebre sen-
se cabals és la mort del Delta», per reclamar un cabal ambiental
digne per al tram final del riu Ebre. La mobilització donà ales i
legitimitat a un moviment popular que, des del sud arrosser de
7. Joan O. Grimalt, Albert Palanques i Pere Masqué, Els compostos orgànics per­sis­
tents i altres contaminants en els sistemes aquàtics de Catalunya, Departament de
Medi Ambient i Habitatge, Barcelona, 2004.
8. Plataforma en Defensa de l’Ebre: ebre.net.
63
 barcelona metròpoli-empresa
Catalunya, escampava una nova cultura de l’aigua basada en la ra-
cionalitat i l’equilibri de les conques fluvials. L’orgull i la dignitat
dels pobles de l’Ebre cobrava protagonisme. amb un lema llaurat
en cada pam d’una terra custodiada per la pagesia: «Lo riu és vida».
Castor, un malson gasífer
La petjada d’hidrocarburs a les costes del Sénia es remunta a la
dècada de 1980, quan es va explotar el petit jaciment de petroli
anomenat Amposta, davant de la costa sud del delta de l’Ebre. La
bombolla gasífera que es va inflar a l’Estat espanyol amb la cons-
trucció a mansalva de plantes de cicle combinat, va inspirar una
oportunitat de negoci: l’emmagatzematge de gas per revendre’l se­
gons els capricis del mercat. El projecte Castor, liderat per la flo-
rentina ACS i finançat a base de crèdits europeus, aprofitaria l’any
2012 aquesta cavitat per injectar-hi gas i crear una reserva estratè-
gica per especular amb el subministrament de gas al mercat ga­
sístic espanyol en cas de fluctuacions a les importacions.
La implantació del projecte va requerir la construcció d’una
plataforma marina a 20 quilòmetres de la costa, des d’on es van
perforar 13 pous dirigits al jaciment que es troba a 1.700 metres de
profunditat. Vuit pous estan destinats a la injecció i extracció de
gas, quatre es dediquen a controlar les pressions i el restant a eva­
cuar els líquids que es produeixin (aigua i traces de petroli) en els
moments d’extracció del gas. A la costa, en el cor de la fèrtil plana
de tarongers dels Canareus, es va construir una planta de compres­
sió de gas i separació de CO2 i SH2, connectada a la xarxa de gaso­
ductes que Enagas té creuant la geografia peninsular. La connexió
de la planta terrestre a la plataforma marítima va requerir la cons­
trucció d’un gasoducte de 30 quilòmetres, 22 dels quals sota les
aigües de la mar.
La Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia sostenia una
batalla legal tenaç, presentant al·legacions i recursos en els quals
ja advertien el 2010 de la «inexistència d’estudis sismològics mal­
grat el risc d’augmentar l’activitat sísmica de la zona per la proximitat
64
comarques del sud: zones de sacrifici del (i la) capital
d’una falla a la plataforma marina».9 També va ser criticada la di­
fícil convivència entre el sector industrial dels hidrocarburs amb
la resta de sectors econòmics primordials a la regió, com és el
pesquer, l’agrícola i el turístic. Les confraries de pescadors de­nun­
ciaven la prohibició de pescar en una circumferència de mitja mi­
lla al voltant de la plataforma i el descens de captures de llagostins
i dorades.
Però les mobilitzacions massives a Vinaròs i Alcanar van
tenir lloc després que en les primeres injeccions de gas es produïren
més de cent tremolors, alguns dels quals arribaren a la magnitud
de ter­ra­trèmol. De nit, la gent atemorida sortia als carrers a picar
cas­soles. No podien dormir si les cases es movien. Els treballs d’in­
jecció es van paralitzar el 16 de setembre i investigacions pos­te­
riors demostraren que els terratrèmols els havien produït les ope­
racions de gas.
Malgrat el desmantellament parcial de l’obra, que ha deixat
cicatrius a l’horitzó i al territori, la compensació milionària que
es va embutxacar l’empresa promotora de l’obra, i que pagaran a
la factura els consumidors, ha deixat un sentiment de frustració i
injustícia que demostra, un cop més, els mecanismes de poder i
impunitat incrustats en un model energètic amb vasos comuni-
cants entre els poders públics i les elits financeres.10
La massificació renovable
A la xarxa elèctrica hi guspireja un dels grans desequilibris terri-
torials de Catalunya. Mentre les comarques del Camp de Tarra-
gona i les Terres de l’Ebre tenen el 61  % de la potència elèctrica
instal·lada, només en consumeixen un 13  %, i a l’extrem oposat hi
ha les comarques de la regió metropolitana de Barcelona i les co-
marques centrals, amb una potència instal·lada del 26  % i un con-
sum del 65  %.11
9. Vegeu l’arxiu de comunicats i al·legacions a: plataformapelsenia.blogspot.com/.
10. Jordi Marsal, Castor: la bombolla sísmica, Saldonar, Barcelona, 2014.
11. Dades del 2008. Sergi Saladié, «Conflictes territorials al voltant del procés
65
 barcelona metròpoli-empresa
Així, es claven projectes eòlics i fotovoltaics sense consultar les
necessitats de la gent i el territori on s’implanten. La conflictivitat
al voltant de la implantació de molins ja va arrencar quan, l’any
1998, la Generalitat de Catalunya va elaborar un pla director on
identificava 75 emplaçaments susceptibles d’aprofitament eòlic, el
69  % dels quals afectaven zones del Pla d’Espais d’Interès Natural
(PEIN), especialment a les serralades meridionals de Catalunya.
Aquest fet va motivar la constitució de plataformes socials d’àmbit
comarcal que s’aglutinaren al voltant de la Coordinadora de Plata-
formes Meridionals, la qual, a més de la massificació de parcs
eòlics, s’oposava als projectes de noves centrals tèrmiques a Móra
la Nova i l’Hospitalet, i al transvasament de l’Ebre. Aquest cicle de
mobilitzacions, si bé no va aturar tots els projectes, sí que va poder
preservar els espais PEIN i salvar algunes serres emblemàtiques,
com la del Montsant. En aquell moment, el debat sobre la massifi-
cació eòlica va generar processos de consulta popular en alguns
pobles de la Terra Alta, una de les comarques més afectades.12
Sigui com sigui, vint anys després d’aquest cicle de mobilit­
zacions, la concentració d’aerogeneradors afecta clarament les
­comarques del sud. Avui dia, el 71  % dels aerogeneradors que ja
fun­cionen al país es troben en cinc comarques: el Baix Ebre, la
Terra Alta, l’Anoia, les Garrigues i la Conca de Barberà.
Energia grisa, capitalisme verd
La transició energètica cap a les renovables ha nascut amb una
tara de naixement. Aquest procés no ha sortit del debat polític per
la necessitat vital d’abandonar l’energia bruta i contaminant que
condemna el planeta a la crisi climàtica, sinó que l’ha engegat el
mateix oligopoli energètic fòssil quan s’ha vist encaramel·lat per
d’implantació de centrals eòliques a les comarques meridionals de Catalunya»,
Diez años de cambios en el mundo, en la geografía y en las ciencias sociales, 1999-
2008. Actas del X Coloquio Internacional de Geocrítica, Universitat de Barcelona,
26-30 de maig de 2008, lc.cx/yZjuQd.
12. Íd.
66
comarques del sud: zones de sacrifici del (i la) capital
la morterada de diners de la Next Generation EU.13 Així, l’ac­ce­
leració en la implementació de la transició energètica, més que
significar una substitució de la indústria del petroli, carbó o nu-
clear, és un negoci més que serveix de captador de subvencions i
ecoblanqueig o greenwashing. Les plaques i els molins augmenten
—i no substitueixen— l’oferta de kilowatts a una societat cada cop
més electroaddicta. Només cal recordar algun dels anuncis d’al­
guna de les corporacions més contaminants: aspes giravoltant
sobre un cel blau, venent-nos el futur. Però malgrat l’apropiació
del discurs de transició per part del capitalisme verd, la massifica-
ció de renovables segueix una lògica industrial extractivista i co-
lonitza i transforma territoris.
En aquest nou cicle desaforat d’alts preus del kilowatt i fi­
nan­çament europeu, les sol·licituds per aixecar nous molins els
prò­xims anys dibuixen de nou una forta concentració, que afecta
tam­­bé comarques com la Segarra (153 nous molins), el Segrià (150) o
la Ribera d’Ebre (143).
Pel que fa a les plantes fotovoltaiques, el 63  % de la superfície
afectada per nous projectes es concentren en set comarques, i al-
gunes coincideixen a liderar també la massificació eòlica. El Se-
grià n’és la més afectada, seguida de prop per la Ribera d’Ebre i a
més distància per l’Anoia, l’Alt Camp, les Garrigues i la Conca de
Barberà. De nou es reflecteix la dinàmica de territoris rurals des-
tinats al sacrifici.
El 2021 es va aprovar un decret per accelerar el desplegament
de les energies renovables a Catalunya. Malgrat tot, la previsió és
que, si no es capgira la situació, el 94  % dels objectius d’energia
renovable que té Catalunya per al 2030 sols es podran cobrir amb
importacions de fora de Catalunya, sobretot de Terol, d’on es
­preveu importar 7.000 MW a través de noves línies de molt alta
tensió (MAT). Mentre la importància del potencial eòlic o de ra-
diació solar sigui l’únic criteri per decidir els emplaçaments, sen-
se considerar les prioritats locals ni les voluntats de la població, la
13. «Declaración de Teruel, En respuesta al modelo de transición energética en
Catalunya i Aragón», Xarxa per la Sobirania Energètica, Plataforma por los
Paisajes de Teruel i 53 entitats adherides, 4 de juny de 2022, lc.cx/A7PHeS.
67
 barcelona metròpoli-empresa comarques del sud: zones de sacrifici del (i la) capital

colonització territorial, encara que tenyida de verd maragda, con-
tinuarà.
L’explosió de projectes de línies MAT va arribar l’estiu del 2021,
via decret en ple agost. De moment, han sorgit deu projectes rela-
cionats amb el transport d’energia en territori rural, la majoria
dels quals de l’empresa Forestalia, la mateixa que impulsa projec-
tes de massificació renovable i que ha donat sou i cadira a excon-
sellers de la Generalitat.
En total, aquests projectes comportarien la instal·lació de gai-
rebé 1.300 quilòmetres de noves línies MAT, que s’afegirien a les ja
existents, per tal d’acostar els kilowatts generats en àrees rurals de
l’Aragó i el sud de Catalunya cap a la voraç consumidora àrea me-
tropolitana de Barcelona. Entre els projectes més llargs podem
trobar la línia de Cucalón (de Terol a Begues), de 280 quilòme-
tres, o la de Tramaced (d’Osca a Masquefa), de 260 quilòmetres.
Les afec­cions d’aquesta lògica de producció i distribució allunya-
da dels centres de consum són òbvies: fragmentació del territori,
mortalitat de fauna i radiació electromagnètica in eternum per a
les poblacions que hi hauran de conviure forçosament.
model urbanocèntric energívor que implanta polítiques de racis-
me ambiental vers les poblacions de les comarques despoblades.
Però la distància als centres de poder les perjudica. Per això, són
rellevants les aliances amb els moviments socials (des de baix) de la
ciutat per acompanyar aquests processos de lluita. I articular estra-
tègies d’incidència i comunicació en els respectius camins de resis-
tència, reparació i justícia ambiental que enfronten els pobles del
sud. Perquè en un moment històric de cruïlla de crisis multidimen-
sionals (climàtica, energètica i de biodiversitat), les comarques ru-
rals, amb pagesia activa que conserva i gestiona territori, seran
protagonistes de la transició cap a la sobirania alimentària i ener-
gètica. La ciutat devora, però en sortirà indigestada.
Marc Gavaldà

Les resistències al sacrifici

Hidrocarburs, urani radioactiu, tones d’acer i formigó, compostos

tòxics de tota mena, columnes de fums de diferents colors o
l’invisible i cancerigen electromagnetisme són les externalitats amb
què han de conviure les poblacions rurals del sud de Catalunya i
l’Aragó per tal que la conurbació de Barcelona continuï planejant en
trajectòria ascendent de disbauxa consumista. Els destins d’aquestes
comarques han estat sacrificats des d’un despatx en alguna cèntrica
avinguda de la capital catalana per tal que el capital aliat avanci sen-
se obstacles. Noves fronteres extractives es retiren i els territoris són
devorats mentre es desposseeix els pobles de projectar un futur arre-
lat a la terra, perquè aquesta, degradada o destruïda, perd capacitat
productiva i esdevé simple paisatge o espai buit a colonitzar.
Malgrat tot, afortunadament, un teixit d’organitzacions locals
encara presenten batalla. Dignitat i resistència que s’enfronta a un

68 69
 UN GRAN SOLAR
Polítiques de sòl per a la reexplotació
del territori

Sòl i política en la construcció metropolitana

És coneguda la relació difícil entre la construcció de la metròpoli

barcelonina i el caràcter accidentat de la seva orografia, el princi-
pal condicionant per transformar el seu sòl en funció de les ne-
cessitats desenvolupistes. És així des de l’absorció gradual de les
diferents viles pel terme municipal de Barcelona i la colonització
d’indrets urbans exteriors a la Barcelona metròpoli, fins als cicles
en què la ciutat central es devora i es vomita a si mateixa per rege-
nerar-se.
Per citar només un fet significatiu en aquest sentit, l’annexió
el 1920 del 50  % de l’aleshores terme municipal de l’Hospitalet
amb la finalitat de l’ampliació del port de Barcelona (mitjançant

71
 barcelona metròpoli-empresa
una llei signada per Alfons XII), i per la qual van ser alienades «900
hectàrees de terres de conreu»,1 sintetitza els trets tant del passat
com del present d’aquesta relació d’explotació: apropiació de sòl,
reconversió del territori i dels seus usos, i estratègies de posiciona-
ment econòmic dels actors i les baules locals del capital.
El sòl, com a matèria primera, no és ni ha estat només la superfí-
cie terrestre ni això que anomenem descampats. Les remodelacions
successives de l’espai litoral per optimitzar-lo des del punt de vista
turístic, logístic o privatitzador mitjançant els ports esportius, han
tractat la mar com un tros de terra més.2 Així com el subsol s’utilitza
per aprofundir en la producció de plusvàlues, el cel és també un
gran solar, no només com a escurabutxaques de metres quadrats,
sinó com una infraestructura viària on les expectatives especulati-
ves de la connectivitat a deu mil peus d’altura i arran de terra estan
cada vegada més interrelacionades. Fins i tot el sostre s’acaba recon-
vertint en sòl (com en el cas de les cèlebres «remuntes» barceloni-
nes), i el patrimoni arquitectònic els usos del qual han quedat
obsolets, acaba tractat pràcticament com a solars que esperen la
revaloració.
Malgrat la dimensió política evident de tot això i que
­ac­tualment les polítiques de sòl i d’ordenació del territori són
­pro­ba­blement una de les competències més exclusives de les ad­
ministracions locals, autonòmiques i alguns ens supramunicipals
com l’Àrea Metro­politana de Barcelona (AMB), generalment es
presenta com un àmbit eminentment tècnic. En realitat, però, és
un dels espais polítics per excel·lència, perquè concreta en inter-
vencions específiques el projecte dominant: protegir, possibilitar
o rescatar els interessos i les projeccions estratègiques dels actors
locals del capital, satisfer i atreure les necessitats del capital glo-
bal, i disposar el territori per a les aspiracions de les classes inte-
grades.
1. Jesús A. Vila, Quan l’Hospitalet va perdre la platja. Espoliació, impunitat i negoci: un
segle de la segregació de la Marina, Nèctar, l’Hospitalet de Llobregat, 2020,
p. 18-19.
2. Vegeu el capítol «Marcelona. Una revisió dels darrers vint anys de la ciutat ma­
rítima».
72
un gran solar
Per això, al voltant de la seva gestió s’han pogut veure històri-
cament algunes de les principals polaritats de poder i clientelis-
me: al segle xix, amb la mobilització i requalificació massiva de
sòl de l’alcalde Rius i Taulet, que va entrellaçar la burgesia indus-
trial amb l’especulació urbanística; durant el franquisme amb
l’estreta relació entre Ajuntament, Diputació, poder financer i
propietaris industrials i constructors; o durant el període olímpic
i postolímpic, amb figures com Oriol Bohigas i Jordi Borja com a
ideòlegs, la superposició entre els projectes de reforma interior i
els processos de gentrificació —sobretot a Ciutat Vella i el Poble
Nou— que va atiar l’economia especulativa immobiliària mit­
jançant l’acció publicoprivatitzada.
Ja al període 1978-2015, a més dels protagonistes de sempre,
organismes com sindicats i associacions de veïns hi van ser inclo-
sos, en una lliga més modesta econòmicament però políticament
significativa, a través del sòl per a cooperatives d’habitatge.3 Fins
i tot al cicle 2015-2023 podem llegir, en les modestes (quanti­ta­
tivament parlant) noves operacions de sòl per a habitatge coope­
ratiu, una mobilització de sòl pensada per a les noves classes
inte­grades identificades políticament i electoralment amb la no­
va subelit governant de Barcelona en Comú. Amb altres models
de tinença, com la cessió d’ús, i a priori no travessades per la ge­
neració de plusvàlues, però conformades per un perfil socioeco­
nòmic, generacional i de capital cultural identificat amb les no­ves
figures de representació política, aquesta ha estat una de les apos-
tes polítiques de gestió del sòl del Govern municipal entre 2015
i 2023.
La gestió del sòl, entesa com les polítiques d’apropiació i re­
apropiació d’aquest, és, per tant, una qüestió política central i en
l’absència de debat al seu voltant hi ha potser la principal prova.
3. Una operació que sintetitza de manera força eficaç aquest nou repartiment és
l’operació Illa Robador: 12.000 m2 de sòl repartits entre un hotel de la cadena
Barceló, edificis del sindicat UGT i cooperatives d’habitatge dels dos sindicats
majoritaris (CC OO i UGT), i l’Associació de Veïns del Raval, que va donar suport
a les més de dues dècades de reforma i violència urbanística executades des
del 1988.
73
 barcelona metròpoli-empresa
Petita memòria del règim urbanístic del 76
En els paràmetres dominants, el territori en general i el sòl com la
seva matèria primera, són contemplats com una fàbrica de «valor
afegit», un actiu econòmic les possibilitats del qual cal optimitzar.
Això s’ha fet fonamentalment mitjançant un procés de fortíssima
urbanització que ha anat acompanyat de la reconversió dels usos,
les funcions i les relacions entre els diferents ecosistemes. Des del
1956 fins el 2011, l’àrea metropolitana va passar d’una ocupació
del territori d’un 17  % a un 48  %: d’11.388 a 22.497 hectàrees urba-
nitzades entre 1956 i 1977, fins a abastar pràcticament la meitat de
la seva superfície (30.000 hectàrees) entre 1977 i 2006.4
Encara que podríem pensar que aquest procés és fruit d’una
requalificació massiva de sòl no urbanitzable a urbanitzable, el cert
és que, tot i que els processos de requalificació són el nostre pa de
cada dia, des de 1976 això ha passat majoritàriament en terrenys
urbans o ja qualificats com a urbanitzables pel Pla General Me-
tropolità vigent d’aquell any. Això no ens ha de sorprendre g­ aire si
pensem que els mateixos redactors del PGM, després es conver­
tirien en peces clau de les administracions municipals i auto­
nòmiques,5 que polítics com el mateix Pasqual Maragall (la tesi
doctoral del qual tractava sobre els preus del sòl) ja van treballar
per a l’ajuntament franquista de Porcioles, i que els principals
promotors i acaparadors locals del període neoliberal (Núñez, Sa-
nahuja, la nissaga Marsà i la seva llave de oro...) van créixer a l’escola
de negocis del franquisme i el tardofranquisme.
4. Josep Maria Carreras, Montserrat Otero Vidal, Ernest Ruiz, «L’ocupació del ter­
ritori a l’àrea i la regió metropolitana de Barcelona, 1956-2006», Àrea Metro­
politana de Barcelona, Barcelona, 2013; Àrea Metropolitana de Barcelona: «In­
for­mació sobre el grau d’ocupació del territori metropolità elaborada a partir de
la interpretació de fotografies aèries i ortofotos», bit.ly/3evg3q5.
5. Per citar-ne només tres noms: els dos directors de l’equip de redacció, Albert Ser­
ratosa i Joan Antoni Solans, van treballar per a l’Ajuntament de Barcelona i la Ge­
neralitat, en diferents períodes entre 1977 i 2000, i un dels arquitectes de l’equip
de redacció, Xavier Sust, va treballar per al consistori barceloní en projectes de
reforma del Raval, la Barceloneta o l’última reforma del Port Vell.
74
un gran solar
Durant aquest temps, s’ha produït el que podríem descriure com
una mena de relegació metropolitana de les terres de conreu i
l’expulsió pràcticament total d’aquestes del nucli central metropoli-
tà, llevat del parc agrari del Baix Llobregat. Entre 1956 i 2015 «el sòl
agrícola va patir una clara dinàmica regressiva, amb una pèrdua
del 79  % de la seva superfície, que majoritàriament ha passat a urbà
(el 66  %) i a forestal (el 31  %)».6 A part del Baix Llobregat, actualment
només el Vallès Oriental i l’Alt Penedès, a més d’un arxipèlag de ban-
tustans agraris al Maresme i al Garraf, mantenen terres d’activitat
agrícola qualitativament i quantitativament significatives dins la re-
gió metropolitana. A banda, l’ex­ten­sió d’infraestructures viàries pen-
sades per a la mobilitat motoritzada i sobretot per a la mobilitat de
mercaderies, al servei del teixit (cada vegada menys) industrial i (cada
vegada més) logístic, ha anat esquarterant els territoris i les seves fun-
cionalitats. En aquest context, l’increment en les últimes dècades dels
parcs urbans, la massa forestal i els espais protegits, no parla d’un pro-
cés de transformació ecològica del metabolisme metropolità, com es
vol transmetre des del discurs oficial, sinó de la formalització d’espais
de servei amb dues finalitats: territoris funcionals en el procés d’urba­
nit­zació (tant per a les mateixes necessitats dels creixements urbanís-
tics com en resposta a les noves demandes de «qualitat am­biental» de
les classes mitjanes urbanes); i en el cas del que po­dem anomenar «fo-
restal periurbà», de formes lleurístiques d’explotació del territori. No
en va els plans estratègics parlen sense embuts de «preservar el paisat-
ge com un valor social i un actiu econòmic del territori»,7 la protecció
del qual es justifica en bona part per la seva rendibilitat i reproducti-
bilitat com un bé consumible.
Justament, la contratendència de l’arraconament agrari és l’ex­
tensió territorial dels serveis que, a més dels efectes sobre el parc
d’habitatges i en paral·lel al procés de deslocalització de les indús­
tries manufactureres i de descentralització cap a la perifèria me-
tropolitana dels polígons industrials i logístics, han arribat també a
6. Avanç del pla director urbanístic metropolità, AMB, Barcelona, 2020, p. 68.
7. Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana de Barcelona, Pla Territorial
Metropolità de Barcelona. Memòria general I, Generalitat de Catalunya, Secretaria
de Planificació Territorial, Barcelona, 2010.
75
 barcelona metròpoli-empresa
ocupar àmplies superfícies de sòl als polígons industrials (La Roca
Village, un macrocentre comercial al Polígon Can Massaguer de la
Roca del Vallès, n’és un exemple paradigmàtic). Si bé les xifres ofi-
cials sobre ocupació territorial terciària són confuses, n’hi ha algu-
nes que ens poden orientar. El Pla Territorial Metropolità xifra en
un 74,89  % el creixement d’«equipaments i terciari»8 i, d’una manera
una mica més precisa però encara confusa, l’avanç del Pla Director
Urbanístic indica que «les gairebé 1.300 ha de sòl industrial i terciari
que hi havia el 1956 es multipliquen per 2,5 el 1977 i arriben a les
4.515 ha el 2011».9
Aquest procés de desruralització, ultraurbanització i tercia­rit­
za­ció dels usos del sòl, és el llegat del que podem anomenar règim
del 76, que, com el seu germà gran del 78 i el seu primogènit del 92,
sembla que mai acaben de morir.
2008-2022. Mobilització de sòl i transfusions al mercat
immobiliari
A partir de la crisi del 2008, la crisi immobiliària va suposar també
una crisi fiscal dels ajuntaments, els quals, a banda dels que ja te-
nien un deute acumulat insostenible, van veure en la davallada del
mercat immobiliari un efecte immediat en les seves fonts directes
d’ingressos provinents dels impostos a l’activitat immobiliària i
cons­tructora o la venda de sòl. El pla Ẽ del Govern de Zapatero,
en­tre altres mesures, va generar una transferència de liquiditat als
ajuntaments, que tenia com a última finalitat crear una bossa d’aire
per al sector de la construcció a través de l’execució d’infraes­truc­
tures o equipaments. En els diferents nivells de govern, aquesta va
ser l’única recepta de sortida de la crisi, que passava per la intensi-
ficació de l’activitat econòmica i l’acceleració de les diferents for-
mes d’explotació, i exacerbava el paper de les administracions com
a font de respiració assistida del sector privat.
8. Una agrupació força ambigua si pensem que pot incloure des d’hotels i oficines
fins a centres sanitaris.
9. Avanç del pla director urbanístic metropolità, op. cit.
76
un gran solar
Per veure la continuïtat entre èpoques i entre partits, la Genera-
litat presidida per Artur Mas va impulsar entre el 2009 i el 2010
dotze plans directors d’«Àrees Residencials Estratègiques» (ARE),
aplicant el decret llei 1/2007 aprovat pel tripartit presidit per José
Montilla. Aquestes ARE, destinades a posar en marxa processos
d’edificació, només a la regió metropolitana abasten 69,7 milions de
metres quadrats de superfície en 18 municipis. D’aquestes, l’operació
més gran i que podem posar a manera d’exemple, és Can Duran, a
Montcada i Reixac: 438.943 m2, un 78,5  % dels quals de propietat
pública, amb una previsió de 189.000 m2 de sostre residencial, del
qual només un 50,7  % estava reservat per a habitatges de protecció
oficial (sembla que majoritàriament destinat a compra llevat d’un
petit programa públic de lloguer jove), i tota la resta de mercat lliu-
re. Aquest repartiment entre protegit i lliure no és un tret específic
d’aquesta operació sinó el patró que estableix la mateixa llei.
A hores d’ara, en aquestes operacions ja hi participen algunes
de les baules dels fons voltor, com és el cas de l’ARE dels terrenys
de l’antiga fàbrica de Montesa a Esplugues de Llobregat. Neinor
Homes, una de les societats capdavanteres en els processos d’espe­
culació en el mercat de lloguer (build to rent, al seu argot) dels úl-
tims anys, construirà i gestionarà 14.000 m2 i més de 800 habitatges
en aquest indret.10 Justament, Neinor i CEVASA11 són dos dels
protagonistes de l’enèsima societat anònima publicoprivada, Ha-
bitatge Metròpolis Barcelona,12 la principal innovació de l’ideòleg
de les polítiques d’habitatge dels Comuns: Javier Burón. Desti­
nada a l’activació de sòl per a habitatge (per ara sobretot a la
10. La Vanguardia, 19 d’octubre de 2022, bit.ly/3z10EVq.
11. Fundada el 1968 i propietària del macroedifici de l’Hipercor de la Meridiana,
és propietària de 2.200 habitatges, la majoria dels quals de lloguer i de protec­
ció oficial. Malgrat que procedeix d’un model de negoci més clàssic, el 2021 es
va aliar amb la multinacional Via Celere, un altre dels agents especulatius del
mercat de lloguer.
12. Una de les iniciatives estrella dels Comuns en l’àmbit metropolità, impulsada
des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sobretot a partir de la legislatura
2019-2023. Intenta traslladar l’experiència de Javier Burón al Govern del País
Basc, basada en la construcció d’habitatge públic mitjançant l’acord amb
gestors privats.
77
 barcelona metròpoli-empresa
primera corona metropolitana), i amb el lloguer assequible com a
senya d’identitat, la informació sobre aquesta societat és escassa.
Sabem que els socis privats disposen del 50  % de les accions, que
l’acord inclou que la propietat dels terrenys no deixarà mai de ser
pública i que l’objectiu és la construcció de 4.500 habitatges de
llo­guer assequible en vuit solars de Barcelona, Sant Boi, Montgat
i Sant Adrià. No obstant, en els estatuts de la societat criden l’aten­ció
dos aspectes: la destinació principal a lloguer es disposa «sens per-
judici de la possibilitat de destinar-los, si escau, a la venda, o bé a
d’altres transmissions»; i es permeten les transmissions internes
entre «societats que pertanyin al mateix grup de societats que
l’Accionista Privat», cosa que obre escenaris possibles certament
inquietants.13
En tot cas, és important pensar en quins territoris s’està mobi-
litzant el sòl, en quin context i amb quins interessos. Considerant
que «els motius econòmics o forçats per l’habitatge són els que
més han crescut en els darrers anys (del 5,7  % l’any 1995 al 14,4  %
l’any 2017)» en els desplaçaments de població14 i veient la geogra-
fia d’aquestes promocions, no és difícil trobar la ressonància amb
els fils històrics de l’urbanisme barceloní: si substituïm el terme
«lloguer assequible» pel concepte de «cases barates» (més enllà de
la qualitat final de les edificacions), veiem que s’està preparant el
terreny per a un procés de desplaçament de població expulsada.
Re-creació de nous i vells indrets perifèrics (Sant Andreu - la Sa-
grera o la Marina del Prat Vermell són més que simbòlics en
aquest sentit), mobilització de sòl per a habitatge accessible en
previsió dels processos d’expulsió social del mercat, convertint les
polítiques públiques novament en una palanca del negoci privat.
13. Un fet significatiu és que, davant de possibles conflictes entre la part pública
del capital de la societat i la privada, s’ha designat com a conseller «inde­pen­
dent» José Ramón Montserrat Miró, alt càrrec de La Caixa durant quaranta
anys, entitat que va arribar a representar en els òrgans de la SAREB.
14. 
Dinàmiques de mobilitat residencial i transformació dels barris a l’àmbit metropolità
de Barcelona, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, desem­
bre del 2018, bit.ly/2G6pNlp. Aquest mateix estudi assenyala que aquests des­
pla­çaments s’estan produint dins les perifèries internes dels mateixos muni­ci­
pis i no entre municipis.
78
un gran solar
D’altra banda, com es veurà al proper apartat, aquests indrets són
part, a la vegada, d’operacions més àmplies, on els interessos i so-
bretot les perspectives de negoci privat són l’eix principal, i l’ha­
bitatge lliure, lluny de desaparèixer, pot arribar a mantenir una
quota d’entre el 40  % i el 50  % de l’habitatge construït. Podem
preguntar-nos, vist el perfil global de les operacions, el pes de
l’habitatge «lliure» i la gestió d’almenys una part del parc d’ha­bi­
tatges assequibles en mans d’empreses que formen part dels cir-
cuits d’inversió del capital global, pels efectes a llarg termini
d’aquest camí. El lloguer «assequible» que pagaran els desplaçats
pel mercat, d’alguna manera serà una bossa de liquiditat per a
certs actors de mercats especulatius, i això generarà molt proba-
blement noves i obscures dependències. És potser aquesta la via
reformadora de la nova governança progressista en la seva nego-
ciació amb el capital global dominant?
Sòl residencial i terciari per al capital global turístic i
tecnològic
Mentre es preveu el desplaçament espacial de les classes expul­
sades, les polítiques de sòl i patrimoni en cap moment han deixat
de privilegiar una transformació gradual cap a un tipus molt
­determinat d’activitat, que vol reproduir la utopia de l’economia
urbana desmaterialitzada: turisme, atracció de les noves classes
glo­­bals, indústries tecnològiques i mercat del coneixement. En el
cas concret de Barcelona ciutat, un aspecte que ha quedat immu-
table davant les promeses de canvi és la qualificació i distribució
d’usos del sòl, que no ha estat sotmès a cap revisió crítica general.
El creixement de les residències d’estudiants (que han passat
de 51 amb 6.500 places l’any 2016 a 79 amb 10.000 places el 2022,
moltes de les quals en sòls qualificats d’equipament),15 la mobilització
15. El Govern municipal va esperar fins l’any 2022 per aprovar-ne una regulació
específica, i va permetre durant una legislatura i mitja una expansió i ocupació
de sòl d’aquesta activitat, que estava sent denunciada des de diferents àmbits
veïnals i els moviments socials.
79
 barcelona metròpoli-empresa
de terrenys i de patrimoni per a les empreses tecnològiques16 i l’ex­
pansió del mercat del coneixement (universitats privades, també
públiques, ens mixtos...) com una política d’implantació d’acti­
vitats de «valor afegit», dona una continuïtat amb escassos mati-
sos a les línies mestres marcades a principis de la dècada del 2000.
Si bé el 22@ ha estat el disseny paradigmàtic d’aquesta concepció,
això sembla ja un patró, que s’aplica a diferents remodelacions o
teixits urbanístics de nova creació. A la Marina del Prat Vermell
l’ano­menada Are@8, amb «15.000 m² de centres de processament
de dades, amb més de 1.200 treballadors d’una cinquantena d’em­
preses del sector de les telecomunicacions [...] ha esdevingut un
dels principals data centers del sud d’Europa».17 El PDU Granvia-
Llo­bregat, destinat a l’edificació d’un campus biomèdic a l’Hospi­
talet, repeteix aquest esquema amb els seus propis paràmetres:
«400.000 metres destinats a activitats econòmiques i docents (uni-
versitàries i postuniversitàries) com el gran paquet, juntament
amb altres parts destinades a comercial i restauració, residencial
no permanent (hotels) i residències d’estudiants».18 Aquest model
es repeteix en el projecte d’urbanització dels antics terrenys de la
Mercedes al Bon Pastor, gestionat per Conren Tramway,19 amb
«una edificabilitat total de 200.667 metres quadrats: 116.667 per a
habitatge (el 40  % amb preu protegit) i 84.000 per a activitat
eco­nòmica»,20 on es volen implantar universitats privades com
l’Eli­sava o la Universitat de Vic o «noves empreses tecnològiques
vin­cu­lades a les indústries creatives i 4.0».21
Aquestes transferències de sòl, dels beneficis de les quals espe-
ren participar-ne a posteriori els ajuntaments via compensacions o
16. «Hubbisme de Barcelona», Masala, núm. 82, juny del 2021, bit.ly/3eVG81A.
17. Barcelona Regional, «Una estratègia per a la Marina», 29 de juny de 2016,
lc.cx/6_RWkZ.
18. José Carlos Sorribes, «L’Hospitalet reactiva el PDU Granvia-Llobregat y su
clúster biomédico», El Periódico, 25 d’abril de 2022, bit.ly/3z3FfLo.
19. Aquesta mateixa societat és la propietària de l’antic patrimoni d’Endesa a les
Tres Xemeneies del Paral·lel.
20. Es preveu que només la meitat del total d’habitatges siguin de lloguer.
21. Maria Ortega, «El minibarri que es vol construir al Bon Pastor posa en guàrdia
els veïns», Ara, 6 de maig de 2022, bit.ly/3N1Md9s.
80
un gran solar
cobrament d’impostos, van associades també a una renúncia tàci-
ta o explícita (molt pròpia de l’administració pública a l’Estat neo­
liberal) a la seva capacitat de recuperar en algun moment aquests
terrenys, per a allò que anomenem convencionalment l’«interès pú-
blic». Les situacions derivades de les pujades dels preus de mercat
arriben a casos en què les mateixes requalificacions i canvis d’usos
implementats per l’administració disparen de tal manera els preus
de mercat que hi ha àrees que són avui inexpropiables o irrecupera-
bles en la pràctica, gràcies a l’eventual cost indemnitzatori associat.
Aquest és el cas de dos solars erms del barri de les Drassanes que,
després d’enderrocar els habitatges i els tallers que els ocupaven a
finals de la dècada del 1990 i de nombroses requalificacions i un can-
vi d’usos del Govern Trias, van ser adquirits per 22 milions d’euros a
preu de mercat.22
Solucions espacials: nous eixamples per les avingudes
infinites de la regió metropolitana
Tots aquests esforços per transformar el territori i mobilitzar el
sòl per produir i reproduir valor, no amaguen la realitat que la
superfície de l’àrea metropolitana pràcticament està esgotada.
L’any 2011 el Pla Territorial Metropolità de Barcelona ja reconei-
xia que «gairebé la meitat del creixement de la regió metropolita-
na tendiria a localitzar-se en els municipis més petits, donant
com a resultat una multiplicació de nuclis amb dimensions insu-
ficients per garantir la dotació eficient de determinats serveis i
equipaments».23 Això no impedeix, però, que l’anomenada «reno-
vació» o «remodelació» urbana siguin pretextos per a la interven-
ció sobre territoris consolidats per habilitar processos de gentrificació.
22. «Una història de fracking urbanístic», Masala, 9 d’abril de 2021, bit.ly/3gkgB2j.
Aquest cas està pendent actualment d’un recurs contenciós administratiu pre­
sentat per la plataforma Habitem les Drassanes, per diferents irregularitats
munici­pals i la llicència per a la construcció d’una residència d’estudiants apro­
vada per l’Ajuntament.
23. Pla Territorial Metropolità de Barcelona, op. cit., p. 114.
81
 barcelona metròpoli-empresa
En aquest sentit, a falta d’un nou cicle de destrucció i recons-
trucció interior gens descartable, els plans de futur que s’estan
definint des dels despatxos insisteixen en un model que, alhora
que utilitza termes com «connectivitat ecològica», «transició eco-
lògica», «economia circular», «ocupació inclusiva»..., projecta una
ordenació del territori sobre les mateixes bases que l’estan portant
a una situació crítica: increment del procés de terciarització, ex-
pansió a les perifèries de la regió metropolitana del procés d’urba­
nització, i ampliació d’infraestructures en bona part assumint, no
sols el creixement de la població resident, sinó l’augment expo-
nencial de la població flotant. Això últim queda palès quan s’apos­
ta, per exemple, per unes infraestructures associades a un sistema
aeroportuari que «hauria de permetre el trànsit d’un mínim de
cin­quanta milions de passatgers anuals, i permetre arribar als no­
ranta».24 Aquest aspecte defineix, a més, el paper del node Barcelo-
na en la cadena de valor internacional, com a baula de distribució
i redistribució de mercaderies, inclosa com una mercaderia més la
població turística.
Per resoldre-ho, per ara es planteja una intensificació de l’ex­
plotació del territori més enllà de les ciutats de la primera corona,
convertint diferents punts de la regió metropolitana en el principal
pol de desenvolupament mitjançant «nous eixamples a les ciutats
que poden fer un salt de rang, a l’escala de moltes ciutats europees»:
el model urbà nodal enriquiria el mapa de les ciutats ca-
talanes de més de 100.000 habitants (Barcelona i les del seu
entorn, així com Terrassa, Sabadell, Mataró i, fora de l’àmbit
metropolità, Tarragona, Reus, Lleida i el continu urbà de Gi-
rona) amb la seva potenciació, així com la de quinze o setze
ciutats més d’aquest mateix rang, unes a dintre i altres fora
de la regió metropolitana de Barcelona, a més d’altres petites
capitals comarcals que també incrementarien el seu rang. Es
tracta de ciutats com Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès,
Martorell, Granollers, etc. dins de la regió metropolitana, i,
24. Ibíd., p. 112.
82
un gran solar
per exemple, d’Igualada, Manresa, Vic i el Vendrell a les
co­marques immediatament veïnes.25
El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, que recull la
l­ ògica de les anomenades Àrees de Nova Centralitat definides
a la dècada de 1980 i ara ampliada a tota la regió metropolitana,
­plan­teja creixements d’entre un 30  % i un 60  % de la superfície
urbanitzada dels municipis, i considera aquest interval com a in­
cre­ment entre moderat i mitjà, per a la creació de nous centres
ter­ritorials. Però això no es planteja només ampliant la urbanit-
zació de ciutats i pobles (principalment a les àrees de Vilanova i
la Geltrú, Martorell i Granollers), sinó també utilitzant determi-
nats eixos viaris com a rius d’asfalt o línies ferroviàries al voltant
de les quals fa créixer la taca edificatòria mitjançant la «conti-
nuïtat urbana». Les zones assenyalades per a això són: l’Alt Pe­
nedès, seguint el traçat de la N-340 i la R-4 de Rodalies, i el Vallès
Oriental, seguint el traçat de la R-1 de Rodalies. Es tracta, doncs,
d’ei­xamplar aquestes trames urbanes al llarg i a l’ample, urbanit-
zant aquells espais actualment lliures entre els municipis.
Transversals a tot això però amb la mateixa noció d’obrir es-
pais de nova construcció, són les anomenades «avingudes metro-
politanes», que:
s’han de convertir en els principals eixos estructuradors de la
metròpolis i garantir els fluxos i la continuïtat de la mobilitat sos-
tenible (el transport públic col·lectiu i la mobilitat activa), un espai
públic de qualitat, la relació amb la infraes­tructura verda i una
intensitat més gran d’usos en el seu entorn en continuïtat al llarg
de la via [...] seran els eixos de referència de la mobilitat, per recu-
perar i proporcionar lli­gams i sentiment de pertinença als ciuta-
dans, posar en va­lor les traces històriques i cohesionar nuclis i
centres metropolitans. Tot i que aquestes vies garantiran la conti-
nuïtat del vehicle motoritzat privat, la seva vocació principal serà
la de canals del transport públic en superfície (bus i/o tramvia).
25. Ibíd., p. 153.
83
 barcelona metròpoli-empresa
Concretament es tracta sobretot de quatre grans avingudes, uti-
litzant vies ja existents, de Sitges a Premià de Mar travessant Barcelo-
na pel sud, de Sitges al Masnou travessant Barcelona pel nord, de
Sitges a Esparreguera pujant per la vora del Llobregat, i una gran «U»
entre Sant Andreu de la Barca i Sabadell-Terrassa amb el vèrtex al
passeig de Colom de Barcelona, totes amb diferents derivacions i en-
creuaments. No obstant, el seu objectiu no té a veure en exclusiva
amb la mobilitat, sinó amb construir nous indrets, illes o barris en
aquells espais ara no urbanitzats entre les zones que recorre aquest
dibuix. Plantejades a priori amb el somni de traçar un territori passe-
jable o transitable de manera ininterrompuda, no poden, però, deixar
d’evocar les grans vies infinites i inhòspites de les megalòpolis.
En conjunt es tracta d’un eixamplament i una intensificació de
l’ocupació del territori, difícilment compatible amb la retòrica de
la sostenibilitat. En aquestes avingudes metropolitanes i els seus
nous assentaments, més que l’aire fresc durant un passeig en bici-
cleta, el que es pot olorar és la barreja entre nous creixements del
negoci immobiliari i la configuració de noves perifèries per als pro­
ces­sos d’expulsió urbana.
Contrapolítiques de sòl contra les polítiques de valor
afegit
Segurament els qui estan dissenyant aquesta enèsima distopia
­metropolitana consideren que aquests objectius són l’únic camí a
­seguir. Probablement no s’ha considerat mai la possibilitat, per
exemple, de fer una revisió profunda de les qualificacions, els usos
i les destinacions del sòl, amb l’objectiu de rebaixar-ne els preus de
mercat almenys en la part que depèn de la relació entre la destina-
ció que s’hi dona i les expectatives de negoci. Els ajuntaments no
poden limitar el preu de l’habitatge però sí regular els usos del sòl,
tot i que també és cert que això entraria en contradicció oberta
amb el model actual de finançament municipal.
No obstant, tots els processos històrics i els processos contem-
poranis tancats o encara oberts que hem tractat de resumir aquí,
no s’han desenvolupat exempts de conflicte social. Bona part del
84
un gran solar
que hem analitzat parcialment, són espais en els quals els usos i
les destinacions han estat en disputa o encara ho estan. Espais
que havien quedat temporalment fora dels circuits de valoració
del mercat (antigues zones industrials, solars erms i en desús, tei-
xits urbans incomplets o desestructurats des de la tecnocràtica
mirada racionalista...) o territoris que formen part d’intervencions
amb dècades de violència urbanística al darrere. Són camps de
conflicte entre la seva recuperació social i comuna i l’intent de la
conjunció administracions-capital per reincorporar-los al mercat.
Fora de la ciutat central, una part d’aquest conflicte es pro-
dueix entre la resistència doble que ha de lliurar el teixit agrari:
davant de projectes d’urbanització i remodelació aeroportuaris o
d’oci, i la mateixa substitució del sòl agrari per l’apropiació inten-
siva de l’agroindústria. El Parc Agrari del Llobregat ha estat un
dels territoris centrals d’aquest conflicte, que, a més, ha deixat
força palès el paper de les administracions com a actor no neutral
en favor de l’interès privat.
Justament en aquest context d’apropiació de territori i re­
cursos per amos sense rostre, reconèixer el sòl com a espai de
con­flicte és també veure un camp de resistència i sabotatge dins
el ter­ritori davant de les lògiques del capital. Citem-ne només
­quatre casos de caire diferent: a l’Àgora Juan Andrés, la SAREB
di­rec­tament va renunciar a l’espai i va retirar la demanda de de­s­
al­­lotjament del solar; la resistència de Can Vies literalment va
canviar la línia de codi redactada pels planificadors per al fu-
tur de la zona; a Can Batlló, la reivindicació social sostinguda
­du­rant anys no ha aturat les expectatives de negoci d’un sucós
po­lígon però sí que hi ha posat límits; i la resistència al projec-
te ­Eurovegas - BcnWorld - Hard Rock no ha modificat les intencions
o les ex­pec­tatives però, ara per ara, sí la velocitat de transformació
del territori.
A falta de canvis de context més favorables, probablement les
resistències innegociables són el nostre millor avantatge davant
del maleït regne del valor afegit.
Miguel Martín
85
 TERRITORI START-UP
Nous (i no tan nous) paradigmes de la vella
col·laboració publicoprivada

l’équilibre seul détruit, annule la force.

Simone Weil, 1909-1943

Las estrategias espaciales urbanas son hoy en día un

elemento clave en la política de los agentes económicos y
sociales.
Pasqual Maragall, 1990

La col·laboració entre el poder municipal i la iniciativa

privada ha estat un element clau en la història d’èxit de
Barcelona.1

Avui, tres dècades després dels jocs olímpics, sembla que vivim
en­mig d’una autèntica ofensiva de la reacció del comandament
polític i empresarial a la ciutat de Barcelona. Mentre la majoria
de la població intentem no-perdre-l’equilibri en un escenari d’en­
ca­de­nament de crisis múltiples de (re)producció social, amb resultats

1. «Colau i els empresaris» (editorial), La Vanguardia, 22 de desembre de 2021.

87
 barcelona metròpoli-empresa
cumulatius i efectes que s’entrecavalquen i s’entortolliguen de ma­
nera complexa i retorçada —crisi pandèmica i de les cures,
­ali­mentària i de supervivència, residencial, ecològica, energètica,
lo­­gís­tica, inflacionista i d’endeutament generalitzat—, els com-
bats del comandament social, com de costum, no semblen ser els
nostres. Les elits locals, malgrat el vernís de neollengua innovado-
ra —sigui emprenedora, verda o tecnològica—, continuen insis-
tint en les velles receptes i models de desenvolupament obsolets
de sempre. Invoquen a tort i a dret la col·laboració publico­privada,
l’especialització funcional, la innovació i la captació de talent
—en relació amb els cants de sirena del solucionisme tecnològic i
di­­gital—, el turisme i l’atracció de visitants. I ho combinen amb la
generació de macroesdeveniments per captivar i atreure els inver-
sors globals, mobilitzar i impulsar l’acceleració del creixement,
quan precisament ha sigut aquest modus operandi el que ens ha
portat fins aquí.
La seva dèria de fer aparèixer la ciutat als rànquings globals,
l’ànsia per esdevenir una comarca local i regional del capitalisme
neoliberal —encara que de segona fila—, s’inscriu en la necessitat
de participar servilment i funcionalment dels circuits globals per
poder rapinyar les engrunes de les cadenes d’extracció de renda,
en plena reestructuració geopolítica del capitalisme a tot el pla­
neta. I tot i que les noves paraules pretenguin amagar els antics
sig­nificats de les relacions de dominació, les elits extractives se­
gueixen refinant mecanismes de justificació i legitimació social,
continuen necessitant activar engranatges i coartades com la col­
la­boració publicoprivada. Mentre exigeixen una adhesió cega, la
seva obsessió per la rendibilitat i el rendiment, el posicionament,
el networking, els marges i els beneficis empresarials, va percudint
contra la població i la sostenibilitat de la vida, fent impossible la
reproducció social i la cobertura de les necessitats elementals bà-
siques.
Les nostres crisis, doncs, no sembla que siguin les seves, però
sí que en són conseqüència, i cal llegir-les com a unides inextri­
­ca­blement a la crisi fonamental, estructural i sistèmica, que ens
travessa: l’aprofundiment i intensificació de l’economia política
ca­pi­talista. L’afany d’acumulació i d’obertura de nous mercats està
88
territori start-up
obrint noves fronteres de conquesta, inaugurant noves vies per
rendibilitzar integralment els nostres cossos i les nostres formes
de vida: la colonització de l’experiència, de les relacions, de la co-
municació, de l’atenció, de les emocions i, en definitiva, de tota
racionalitat humana. Serem capaces de conjurar un equilibri que
pot anul·lar la força, com invocava Weil?
Com la concertació publicoprivatitzada ha esdevingut
governança2
A l’esfera pública institucional, els successius canvis conjuntu-
rals fruit dels diferents tints partidistes no semblen transmutar
el funcionament dels engranatges fonamentals de la maqui­nà­
ria ­estatal i de la «política real», que segueix operant bàsica-
ment a ­partir de dues grans lògiques o tendències, no exemptes
de ­con­tra­diccions. D’una banda, la sofisticació i predominança de
la ­tecnoburocràcia, inherent al gerencialisme i al mecanisme de
l’agència estatal com a forma de govern, vinculada al desenvolu-
pament d’una implacable lògica administrativa i de fiscalització.
Tot un món de tràmits i certificats, vitalitzat per un extens cos
burocràtic i tècnic, adscrit de manera consubstancial a les admi-
nistracions i que va travessant governs.3 De l’altra, l’extensió de
l’empresarialisme i la consolidació de l’anomenada col·laboració
publicoprivada, un mecanisme primordial de gestió empresarial
de la vida i dels recursos públics, plenament instal·lat i operatiu
des de fa dècades, en el qual tot es mescla sota la lògica empresa-
rial dominant en nom de la pretesa eficiència tècnica i la rendibi-
litat econòmica, ocultant l’externalització, l’extracció de lucre i la
privatització encoberta dels recursos públics.
2. Ara es parla molt poc de concertació, i molt més de col·laboració. La segona
indica una entesa entre les parts, des d’una presumible condició d’igualtat. La
primera, en canvi, fa ressaltar la desigualtat en el tracte, implica la subordinació
d’una de les parts al vector dominant.
3. Una figura emblemàtica d’aquest gerencialisme és Jordi Martí, exgerent mu­
nicipal de l’ajuntament de Barcelona en Comú, exregidor del PSC i exgerent de
l’ICUB des del 1999.
89
 barcelona metròpoli-empresa
Dels plans urbanístics a l’obra pública, de la logística al control
i la vigilància —allò que ara en diuen seguretat—, dels hospitals a
la salut pública, de la neteja a les escoles i a les escoles bressol, de
l’administració dels serveis socials a l’habitatge social... Tots els
serveis, béns i recursos públics són infiltrats per la lògica de la
mixticitat publicoprivada. En tenim molts exemples, una mostra
són les grans estructures de gestió urbana,4 que conformen un
conglomerat i batibull intricat d’institucions, consorcis, empreses,
societats mixtes en els seus consells d’administració, que s’imbri­
quen amb la intervenció d’empreses, start-ups, bancs i multina­cio­
nals privades en l’execució dels projectes, en els quals resulta com­
plex distingir entre operadors segons la naturalesa jurídica, i això
es tradueix a no poder escatir on comencen i on acaben l’interès
pú­blic i el privat, l’interès general o el restringit.
L’expansió d’aquest model de gestió està tan consolidada que
ha esdevingut una de les receptes elementals del programa de
l’eco­nomia i de l’urbanisme neoliberal per generar marcs socio­po­
lítics que possibilitin «cercles virtuosos» d’acumulació de capital.
Però, d’on ha sorgit tot això? Per quin procés i amb quin origen?
La col·laboració publicoprivada va néixer com una fórmula de
ges­tió administrativa, el new public management, concebuda a An-
glaterra entre les dècades de 1980 i 1990, com a mecanisme de
«comptabilitat creativa» per tal d’esquivar les restriccions estatals
keynesianes, equilibrar els pressupostos, flexibilitzar contracta-
cions i ocultar l’endeutament públic.5 A Barcelona, en una història
que ja és coneguda, el punt d’inflexió per a la implantació d’aquest
tipus de gestió van ser els Jocs Olímpics de 1992. La designació
olímpica de la ciutat l’any 1986, amb Samaranch —i els seus
4. Barcelona Regional, SA (Ajuntament, Àrea Metropolitana de Barcelona, Trans­
ports Metropolitans de Barcelona, SA i Ferrocarril Metropolità de Barcelona,
SA, el Consorci de la Zona Franca, ADIF, el Port i Mercabarna, SA); la «societat
privada municipal» Barcelona d’Infraestructures Municipals, SA; Barcelona de
Serveis Municipals, SA o la recent creació de l’Institut Municipal de l’Habitatge
i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB), en són només una mostra entre moltes.
5. Nicola Scherer i Rubén Martínez, Las colaboraciones público-privadas (CPPs) co­mo
herramientas de privatización. El caso del Estado español, Observatori del Deute en
la Globalització, setembre del 2019.
90
territori start-up
interessos immobiliaris—, Josep Maria Abad i Pasqual Maragall
al capdavant del Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona, sig-
nificà l’afluència de capital transnacional, acompanyada de la
inoculació progressiva d’un relat d’ineficiència de la gestió pú­
blica, que legitimà l’onada privatitzadora i obrí la veda a l’em­
pre­sa­rialisme urbà. El 1988 es va crear la primera empresa
mixta publicoprivada, Nova Icària, SA, per construir, promoure i
­co­mercialitzar la Vil·la Olímpica.6 A partir d’aleshores, la gestió
­publicoprivada proliferà en sectors estratègics de tota mena, es­
pe­cialment en l’àmbit de l’anomenada renovació urbana, l’ex­pro­
piació sistemàtica i la remodelació destructiva dels barris del centre
de la ciutat. La rendibilitat passà a ser el criteri fonamental i la
guia de les anomenades polítiques públiques, i no la viabilitat, la
qualitat dels serveis o el benestar de la població. Un element sig-
nificatiu del domini de la lògica publicoprivatitzadora i el seu ús
com a coartada per a l’espoli dels béns comuns s’exemplifica i es
personifica resseguint les portes giratòries de les trajectòries pro-
fessionals dels antics alts càrrecs municipals de la política «olím-
pica» cap al món immobiliari: des dels arquitectes en cap com
Josep Antoni Acebillo fins als gerents d’urbanisme com Ramon
Garcia Bragado, o directament, els exalcaldes Joan Clos o Jordi
Hereu.
Durant el transcurs de les darreres dècades, aquesta recepta ha
esdevingut la forma predominant de gestió dels recursos públics,
fet que expressa a la perfecció l’emergència de l’Estat emprenedor,
o dit d’una altra manera, la legitimització de la gestió capitalista
del territori, que tan bé condensa la noció de governança, i que
implica la caiguda definitiva de les barreres protectores dels béns
públics, de la lògica redistributiva i de l’obertura a la captura
privada del valor d’aquests béns. La complexitat de l’acoblament
institucional-empresarial públic i privat, a més, en tots els camps,
però especialment en l’urbanístic, genera indefensió, opacitat,
manca de transparència i la invisibilització de la responsabilitat,
6. El percentatge majoritari dels accionistes privats (60  %) en el capital social de
Nova Icària fou un factor determinant del tipus d’operació immobiliària i de la
sectorització de la demanda.
91
 barcelona metròpoli-empresa
atès que la fragmentació de tasques i departaments dificulta la
ren­dició de comptes i no permet identificar els i les responsables
de la mala gestió, per exemple, en un cas d’expropiació.
Per tots aquests motius, la noció de governança ha acabat esde­
venint la tecnologia de govern hegemònica, entesa a dreta i esquer­
ra com a simple sinònim o paradigma de gestió o de govern, ha
subs­tituït el terme i ha garantit la vella governabilitat. En aquest
sentit, la col·laboració publicoprivada com a forma elemental o
marc primordial de governança només és l’expressió de l’acord i el
consens de les elits socioeconòmiques per rendibilitzar el territori
i la seva població en benefici de la sistematització de l’extracció
de lucre i el guany, la imposició definitiva de la disciplina del
­valor als règims de regulació política, així com la privatització i
expro­piació organitzada de la riquesa comuna. La governança pu-
blicoprivada simbolitza el darrer grau d’hibridació entre el mercat
i l’Estat, la democràcia i el capitalisme, una coalició o combinació
de potències per governar i transformar el territori afavorint l’ex­
tractivisme rendista de les elits locals.
La restauració maragallista
Si hi ha alguna cosa en què coincideixen la gran majoria de partits
polítics barcelonins, al govern o a l’oposició, és en la vindicació de
la figura i el mandat de Pasqual Maragall. De fet, sembla que una
de les claus de la darrera victòria electoral de les elits a les munici-
pals ha passat per aquesta identificació i la capacitat d’ostentar
l’autèntica i legítima herència de Maragall. L’activació nostàlgica
d’un passat idíl·lic s’ha demostrat una bona arma d’agitació políti-
ca en el present, i aquesta, i no una altra, és la funció que encarna
la recuperació de l’antic alcalde. Però, quina era la ciutat que volia
i va ajudar a construir el net del poeta, el germà de l’Ernest, però
també —no ho oblidem— d’en Pau Malvido?7 I què la fa tan «re-
cuperable» per a les elits dels nostres dies?
7. Vegeu Pau Malvido, Nosotros los malditos, Barcelona, Anagrama, 2006. El germà
de­saparegut i «invisibilitzat» de la família Maragall.
92
territori start-up
L’any 1990, el mateix Maragall, convidat per Manuel Castells
a donar una conferència a Baltimore, ciutat on estudià i que li va
servir de model d’inspiració confés i reconegut —sobretot en la
creació de la coalició per a la captura privada del front marítim—,8
ens explicava de manera clara el seu punt de partida conceptual:
«En una palabra, podríamos decir que las ciudades son empresas
que compiten para atraer inversiones y residentes, vendiendo a
cambio localizaciones. Y ello implica también un cambio en la
consideración territorial del papel de la administración local.»9
En la mateixa ponència, Maragall manifestava que la conver-
sió de les administracions locals en agents econòmics era una
«exigència» derivada del seu paper de «motors del desenvolupa-
ment econòmic». Encara anava més lluny, amb reminiscències i
ecos que arriben fins avui, i indicava la importància de «l’economia
de la innovació», «l’estratègia de l’especialització econòmica» i el
paper clau dels «poders locals dins un context de complementa-
rietat públic/privat». Si en una cosa tenen raó els que avui es re-
clamen hereus i continuadors de l’obra de Maragall, és que el que
tenim es va començar a gestar, més o menys a foc lent, aleshores.
I que més enllà dels jocs olímpics, la qüestió important de fons
era inocular certes lògiques d’administració dels recursos públics
en nom de la competitivitat global per atreure capital i captar
inversors. Des d’aleshores, la ciutat està permanentment en ven-
da, amb nosaltres, els bichos, a dins.10
Més enllà de les aparences, doncs, la lògica subjacent de la res-
tauració maragallista, per molt que es recicli, remodeli o es renovi,
no és altra que recuperar la vella recepta de les elits locals per
«redinamitzar» el territori, posar-lo a treballar i arrencar-ne va-
lor. Construir les precondicions per escenificar un consens fictici
entorn d’objectius estratègics, amb la voluntat de generar marcs
polítics de governança —ara també en diuen ecosistemes— que
8. Per conèixer el model Baltimore us recomanem que mireu la sèrie The Wire.
9. Pasqual Maragall, «Las ciudades en el desarrollo económico», Universidad de
Verano Menéndez Pelayo, 1990, p. 9.
10. Vegeu, per exemple, Helena López, «De inquilino a bicho de la noche a la ma­
ñana», El Periódico, 20 de març de 2017, lc.cx/CMqkKS.
93
 barcelona metròpoli-empresa
possibilitin la materialització de projectes estratègics, amb la unió
de totes les administracions (locals, provincials, diputacions, auto­
nòmiques, administració central i europees) i els principals agents
socioeconòmics (cambres de comerç, gremis, lobbies i cercles empre-
sarials patronals, universitats, sindicats, ONG...) en un sol front, per
maximitzar la rendibilitat i eficiència econòmica del territori. La
clau radica a generar grans coalicions de creixement urbà, per fer
he­ge­mònics els principis i objectius que es plantegin —per exem-
ple, ara, «ser la capital digital i tecnològica d’Europa»—, fent
pas­sar l’in­terès particular per interès general, mitjançant una retòri-
ca ­le­­gi­timadora i la invocació d’un community spirit que mobilitzi
emo­cionalment les energies de la ciutadania, i que, sobretot, silenciï
o invisibilitzi qualsevol intent d’oposició perquè no pugui ser trans-
cendent i no obstaculitzi els designis de la disciplina del valor.
La qüestió, doncs, més enllà de la nostàlgia pel passat, és gene-
rar un entorn, un clima-ambient, un ecosistema o un marc socio-
polític idoni que possibiliti i legitimi el rellançament econòmic, la
mobilització de la ciutadania i els recursos adients. Una maqui­
nària de creixement local que pugui captar i dinamitzar les inver-
sions de manera sincrònica i en conjunció amb les oportunitats
dels cicles econòmics i financers globals per fomentar el desenvo-
lupament urbà. O amb les nostres paraules, per reorganitzar, per-
feccionar i legitimar la requisa de la metròpoli.
El salt olímpic: una estratègia metropolitana
Al llarg de les darreres tres dècades de domini de la col·laboració
publicoprivada, per catalitzar i realitzar els cercles virtuosos d’acu­
mu­lació de capital, ha sigut fonamental la capacitat d’imposició
d’una planificació estratègica que pogués saltar del pla al projecte
i de l’escala de ciutat a la metropolitana. La mirada estratègica ha
permès dibuixar, apuntalar i legitimar un marc de governança
­publicoprivada —«multinivell», en diuen— amb la capacitat de
fixar objectius, missions i visions, traçar fulls de ruta a curt i a
llarg termini, i marcar l’agenda socioeconòmica sobre el territo-
ri, sota criteris «aparentment» tècnics, neutrals. No ens hauria
94
territori start-up
d’estranyar que la planificació estratègica nasqués durant la ma-
teixa època que les formes d’administració publicoprivada, just a
l’època del salt i l’enlairament olímpic. El procés es va començar
a plasmar el 1988 amb la creació del Pla Estratègic Barcelona 2000,
i la gestació dels primers plans estratègics a escala de ciutat (1990,
1994 i 1999). Els plans mencionats estaven enfocats especial-
ment tant per condicionar i preparar el territori per a l’esde­veni­
ment olím­pic com per resoldre la situació de crisi postolímpica.
­Uti­litzant els Jocs de catapulta, remarcaven l’aspiració a la inter­­
na­cionalització —«consolidar Barcelona com una metròpoli em­
pre­nedora europea»— en la disputa de l’hegemonia macroregional
de Barcelona per l’any 2000. De manera paral·lela es va crear l’as­
sociació del mateix nom, Pla Estratègic Barcelona 2000 —paradig­
ma de col·laboració publicoprivada, on no hi faltava quasi nin­gú—,
integrada per l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç,
el Cercle d’Economia, la Comissió Obrera Nacional de Catalu­
nya, el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona, el Fo-
ment del Treball Nacional, el Port de Barcelona, la Unió General
de Treballadors i la Universitat de Barcelona.
Durant el tombant de segle, l’any 2000, es va fer el salt d’escala,
el pla estratègic esdevingué metropolità i es refundà l’associació
—privada i sense ànim de lucre—, a la qual s’incorporà AENA i
algunes institucions metropolitanes. D’aquella conjuntura, en
sorgiren el I Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (2003) i el
Barcelona Visió 2020 (2010), uns plans d’abast metropolità, ja
centrats en l’atracció de «talent innovador» que es caracteritzà
per: «—Una forta inversió en infraestructures que asseguressin la
competitivitat de la metròpoli (nou aeroport i fira de mostres,
ampliació del port, noves infraestructures culturals, etcètera).
—L’impuls de pols de coneixement i de transferència de tecnolo-
gia (Districte 22@). —La millora dels barris de la metròpoli i del
transport públic (inversions i integració tarifària), amb l’objectiu
de reduir les desigualtats territorials existents».11 No sabem si per
millorar i per reduir les desigualtats es referien a la conquesta
11. Barcelona demà. Compromís metropolità 2030, Pla Estratègic Metropolità de
Bar­celona, 2022, p. 8, lc.cx/OvYpj-.
95
 barcelona metròpoli-empresa
definitiva per part de les classes benestants de tot el litoral barce-
loní amb la creació del barri «exclusiu» del Fòrum, a la tematitza-
ció funcional i conquesta de les fronteres nord i sud al voltant dels
rius Besòs i Llobregat, o a l’expulsió massiva de persones d’ingres­
sos reduïts de la primera corona metropolitana i del centre de la
ciutat.
La dinàmica es troba plenament consolidada. L’actualització dels
plans estratègics metropolitans s’ha materialitzat recentment amb
l’inici del procés de gestació del Compromís Metropolità 2030, que,
per descomptat, incorpora els Objectius de Desenvolupament Sos­
tenible de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, així com la pre­o­cu­
pació per la reducció de les desigualtats i la segregació urbana.12 Tal
com el mateix document indica, una de les qüestions fonamentals
és l’obertura cap a l’àmbit de la ciència i la recerca, la coordinació
entre l’àmbit empresarial i l’acadèmic, que ells anomenen R+D o
«transferència recerca-empresa». Els responsables de l’estratègia
2030 ens parlen de la necessitat de travar l’aliança «quíntuple hèlix»:
administració pública, acadèmia, mitjans de comunicació, empreses
i ciutadania, com a nou motor impulsor de la governança metropo-
litana. I parlen dels plans estratègics de tercera generació, que per-
meten: «l’organització flexible dels actors per donar resposta de
manera col·laborativa a unes missions comunes».13
Ara bé, lluny de deixar-nos despistar per la innovació en els
conceptes, caldria apuntar que aquest factor de concertació
em­pre­sarial i acadèmica no és nou, tan sols cal recordar el paper
de di­na­mitzador i animador clau de l’aliança publicoprivada de la
Cá­tedra Liderazgos y Gobernanza Democrática d’Esade. Creada el
2006 sota el titular de la càtedra Jordi Pujol i Soley, amb un con-
sell assessor format, entre altres, per Antonio Garrigues Walker,
Felipe González, Andreu Mas-Colell, Miquel Roca i Junyent o
Adolf Todó, i un grup promotor amb Salvador Alemany (Abertis),
12. En l’aspecte urbanístic, per exemple, després d’un llarg procés, s’ha produït
l’aprovació inicial del Pla Director Urbanístic Metropolità, que haurà de subs­
tituir la vigència de més de quaranta anys de l’antic Pla General Metropolità
(1976).
13. Barcelona demà..., op. cit., 2022, p. 31.
96
territori start-up
Artur Carulla (Agroalimen), Isidre Fainé (La Caixa), Salvador Ga-
barró (Gas Natural) o Josep Maria Rubiralta (Izasa), malgrat que
algunes relíquies i peces-de-museu ja no hi siguin, la càtedra en-
cara manté plena vigència.14
Noves aliances empresarials per depredar, encara més,
la metròpoli
A l’esfera privada, en el camp empresarial, el moment es carac­
teritza pel rejoveniment i el relleu generacional, la recomposició
de les àrees de negoci —o fonts d’extracció de renda— i l’arti­
culació de noves aliances estratègiques. Un exemple d’aquestes
formes emergents en el camp de la sempre-pomposa-governança
podria ser Barcelona Global, organització responsable d’haver
«acon­seguit» la celebració de la Copa Amèrica 2024 a la ciutat.15
Inspirada en referents internacionals com London First o Part-
nership for New York City, entre altres aliances privades de go-
vernança metropolitana, en origen, va néixer cap a l’any 2011 de
l’impuls de l’empresària andorrana Maria Reig.16 Entre el 2018 i el
2020 fou dirigida pel net de Cambó, l’hoteler Pau Guardans, i a
14. Cátedra Liderazgos y Sostenibilidad, lc.cx/JGIJZt.
15. Un altre exemple il·lustratiu d’aquestes «noves» formes corporatives d’artic­u­
lació patronal, aliances, coalicions urbanes o lobbies, en aquest cas d’eixos co­
mer­cials i comerciants, podria ser Barcelona Oberta: barcelonaoberta.cat/.
16. Maria Reig és presidenta de Reig Capital Group i accionista principal de
Crèdit Andorrà, el banc més gran d’Andorra, que ostenta la principal riquesa
del país del Pirineu i també de Barcelona (tabac, hotels de luxe, mitjans de
comunicació, esquí i promoció immobiliària). Destaca per ser la propietària de
l’immoble de l’hotel Mandarín, al passeig de Gràcia. Entre altres càrrecs, ha
es­tat patrona de la Fundació del Conservatori del Liceu, del MACBA, membre
de la junta del Círculo Ecuestre, del Consell Social de la Universitat In­ter­
nacional de Catalunya, presidenta de la Comissió de Prospectiva del Pla
Estratègic Me­tropolità de Barcelona, patrona de la World Art Service Founda­
tion (WASF), que presidia Isidre Fainé (lc.cx/8jjbvY). Vegeu també Miquel
Macià i Pep Martí, Els que manen. Vida i obra de les 50 famílies que mouen els fils de
Catalunya, Saldonar, Barcelona, 2022, p. 643; Andreu Farràs i Pere Cullell, L’oasi
català. Un recorregut per les bones famílies de Barcelona, Planeta, Barcelona, 2001.
97
 barcelona metròpoli-empresa
partir del 2020 ha estat dinamitzada especialment per Aurora Catà,17
figura empresarial pública i visible del procés d’atracció de la compe-
tició de vela. Amb un cert viratge des de la influència con­vergent pri-
merenca fins a l’òrbita socialista, actualment la presi­dèn­cia l’ocupa
Maite Barrera,18 amb un equip directiu format per Òscar Pierre, el
fundador de Glovo; Oriol Pinya, dels grups in­versors de capital ven­
ture Spaincap i Abac Capital; Juan Antonio Alcaraz, director general
de negoci de Caixabank; el filantrop far­macèutic Sergi Ferrer-Salat o
l’exfutbolista empresari Gerard Piqué, entre d’altres.
Barcelona Global, amb la doble funció de lobby i think tank, es
de­fineix com: «una associació privada, independent i sense ànim
de lucre, formada per 242 de les empreses, centres de recerca, em­
prenedors, escoles de negocis, universitats i institucions culturals
líders de la ciutat, i més de 930 professionals que volen fer de Bar-
celona una de les millors ciutats del món per al talent i l’activitat
econòmica».19 Si bé només amb aquestes línies de presentació ja
ens haurien d’explicar molt bé com es conjuga el fet de ser una
entitat privada sense ànim de lucre amb la dinamització econòmi-
ca i l’atracció de talent, la seva intenció i objectius se’ns mostren
de manera diàfana sense necessitat de massa cavil·lacions. I més,
quan comprovem qui són els seus membres. Entre els socis corpo-
ratius protectors, hi apareix la flor i nata de l’empresariat de la
ciutat: Abertis, Accenture, Agbar, Agroaliment, Applus, Banc de
Sabadell, Clear Channel, Colonial, Cuatrecasas, Deloitte, Esteve,
Fira de Barcelona, Freixenet, Grifols, el Grup Godó, La Caixa,
­Planeta, Catalana Occident, el FC Barcelona.... i un llarg etcètera
d’«entitats», aquesta vegada sí, amb ànim de lucre.20
17. Catà fou presidenta de BG del 2020 al 2022 i actualment és vicepresidenta de la
companyia America’s Cup Events Barcelona (ACE Barcelona), després de for­
mar­-se a l’IESE i d’una llarga trajectòria professional en diverses empreses
(Bank of America, Nissan, RTVE, Planeta, Content Arena, Repsol, Banc Sa­ba­
dell, Cell­nex...).
18. Fundadora i consellera de Bluecap Management Consulting, adquirida per l’argentina
Globant, i membre de la junta directiva del Cercle d’Economia, entre d’altres.
19.  lc.cx/EEMpaz. Vegeu també Marc Font, «Barcelona Global, el lobby neoliberal
sense complexos», Carrer, núm 161, octubre del 2022.
20. Dins d’aquest entramat, cal destacar també l’articulació de Barcelona & Partners,
98
territori start-up
La seva missió no és cap altra que rearticular i conjurar les
forces empresarials —al costat, o més enllà de les associacions
patro­nals arquetípiques, com el Cercle d’Economia, el Círculo
Ecuestre, Foment del Treball o la Cambra de Comerç— per ac-
tualitzar i re­editar el «cercle virtuós» de la Barcelona Olímpica
ma­ragalliana, o, si més no, que almenys hi rimi. El seu objectiu és
rellançar la marca i el desdibuixat model Barcelona, reimpulsar
una gran aliança estratègica metropolitana a partir de la col·la­
boració publicoprivada per reengreixar el règim urbà o màquina
econòmica de creixement, remobilitzar el territori com a motor
de desenvolupament i reactivar l’atracció del capital. Si posem
tant d’èmfasi en el prefix re- és perquè remarca la necessitat, qua-
si-religiosa, de renaixement, de reactualització i de reinici; i ­també,
perquè rima a la perfecció amb esdeveniments com el Bar­­ce­­lo­na
React, unes jornades de reactivació econòmica impulsades des del
2021, per portar a terme el que han anomenat Barcelona Green
Deal,21 que vol ser un nou pla ­estratègic bussiness friendly, impul-
sat conjuntament per l’aliança ­entre les administracions i el teixit
patronal, per fomentar la re­surrecció del creixement entorn del
capitalisme tecnològic, amb el pretext legitimador de l’energia
verda i renovable. Els Green New Deal ens apareixen, des dels
Estats Units fins a la Unió Europea, com el nou patró i el camí
una agència d’inversió privada nascuda amb l’objectiu d’atreure empreses de
l’òrbita global a la ciutat, sota el lema emfàtic de: «Barcelona, the European
Hub for innovative companies», barcelonaandpartners.com.
21. En aquesta direcció, el Barcelona Green Deal identifica set sectors estratègics:
el digital, el creatiu, l’economia de proximitat, l’economia del visitant, la in­
dús­tria 4.0, l’àmbit de salut bio i l’economia verda i circular. Amb deu objectius
associats, repetitius en els cants d’internacionalització i no sempre congruents
entre si: 1) Ser la capital digital i tecnològica d’Europa; 2) Ser un hub de re­
ferència per al talent nacional i internacional; 3) Protegir l’estabilitat i la se­
guretat de l’economia de proximitat; 4) Transformar el model turístic cap al
va­lor i la sostenibilitat; 5) Ampliar la presència de Barcelona en l’àmbit in­
ter­­na­cional; 6) Ser la ciutat líder en matèria d’emprenedoria i innovació;
7) Ga­r antir la qualitat de la feina i l’ocupabilitat dels ciutadans; 8) Fer créixer
i en­fortir el teixit d’empreses i iniciatives d’economia social i solidària a Bar­ce­
lona; 9) Fomentar l’economia circular i la transició ecològica; 10) Ser la ciutat de
referència per a nous pols d’activitat econòmica. Barcelona Green Deal. Una no­va
agenda econòmica per a la Barcelona del 2030, abril del 2021, lc.cx/Gn2gWI.
99
 barcelona metròpoli-empresa
estratègic del comandament publico­privat per reactivar els cir-
cuits econòmics.
En aquestes narratives, les administracions públiques de la fa­
se neoliberal apareixen com a garants i agents econòmics de pri-
mer ordre, dinamitzadors i preparadors del territori —com qui llau­­ra
un camp— i sobre els quals recau la responsabilitat d’as­sumpció
de riscos d’inversió —que assumim, doncs, entre totes, sense sa-
ber-ho—, per gestionar la ciutat i la metròpoli com una empresa
del segle xxi, sota els criteris de rendibilitat, eficiència, flexibili-
tat, competitivitat i productivitat. Si durant les darreres tres dèca-
des del segle passat la ciutat-fàbrica esdevingué metròpoli-empresa,
en les dues del nou s’està convertint en la metròpoli-plataforma.22
En aquesta, no tan sols hi ha transferència privada de risc cap a
l’àmbit públic, sinó també la demanda d’agència i de suport finan-
cer estatal per a les operacions privades; l’exigència empresarial de
lideratge municipal per fer funcionar els cicles del capital. Un al-
tre vector de les transformacions en curs és l’emergència de la
metròpoli-emprenedora, que, en un recargolament pervers, impli-
ca l’externalització i la delegació de la responsabilitat cap a la for-
ça de treball mateixa. D’aquesta manera, la contrapart —sempre
oculta(da)— d’aquesta metròpoli-plataforma, no és cap altra que
la indefensió, l’enduriment de les condicions materials dels i les
treballadores, especialment de les encarregades de les cures i la
reproducció social —llegiu-hi dones i migrants—, les insubstituï-
bles «treballadores essencials». Això suposa la flexibilització ex-
trema i l’externalització de tota responsabilitat i de les despeses
sobre els i les treballadores. S’incorpora una força de treball ultra-
precaritzada, una mena de jornalers del segle xxi —amb escombra,
bicicleta o patinet— en condicions laborals del segle xix, per in-
tensificar la depredació del valor sobre el territori.
22. Sobre la metròpoli-plataforma vegeu el capítol 1. Sobre el capitalisme de plata­
forma: Nick Srnicek, Platform capitalism, Wiley, New Jersey, 2017 (En castellà:
Ca­pitalismo de plataformas, Caja Negra, Buenos Aires, 2018) i «The challenges of
plat­form capitalism: understanding the logic of a new business model», Junc­
ture, núm. 23(4), p. 254-257; Aaron Shapiro, «Dynamic exploits: calculative asym­
metries in the on‐demand economy», New Technology, Work and Employment,
núm. 35(2), p. 162-177.
100
territori start-up
És en aquesta direcció que també cal entendre la reacceleració
de les propostes estratègiques per part de la manifestació local
del capitalisme global, sigui en forma de macroesdeveniments: la
consolidació de tot el calendari anual de fires i congressos, la can-
didatura dels jocs olímpics d’hivern o de qualsevol competició
esportiva (Mundial de futbol femení, Ryder Cup...), l’ampliació
de l’aeroport, la internacionalització del port i la conversió
d’aquest en un hub de l’economia blava amb la celebració de la
Copa Amèrica com a pretext. O bé en forma de dinamització i
reordenació del territori, amb la transferència pública del risc
d’inversió per promocionar la intensificació dels fluxos econò-
mics: l’especialització, tematització i clusterització funcional tec-
nològica, amb la reconversió dels vells districtes industrials en
districtes tecnològics (al nord el 22@ i al sud l’Are@8 de la ciutat);
la creació de barris residencials exclusius d’alt standing al voltant
d’aquests districtes d’innovació; o també l’expansió —amb el pre-
text de descentralitzar— dels impactes de la metàstasi turística
per tot el territori. I, igualment i de forma relacional, la millora i
acceleració de les connexions, el projecte del quart cinturó, el
sempitern corredor mediterrani, el gasoducte Midcat per fer
front a la crisi del gas, la implantació del 5G en la transmissió de
dades, l’adaptació tecnològica amb la implantació de la smart city,
i un llarg etcètera d’autopistes de direcció única per accelerar els
fluxos i la connectivitat. Sempre des de l’eterna aspiració d’esde­
venir un node o hub significatiu per als circuits globals.
La disjuntiva del moment: seguir greixant la màquina
de creixement?
Tot i les transformacions en curs derivades de la conversió en metrò-
poli-emprenedora i l’articulació de la metròpoli com a plataforma, la
insistència en la col·laboració publicoprivada segueix essent plena-
ment vigent i un dels cavalls de batalla principals de l’empresariat
barceloní contemporani per legitimar la seva depredació. Necessi-
ten erigir coalicions i tota l’acumulació de forces possible per res-
pondre a la necessitat d’articular entorns facilitadors per a l’extracció
101
 barcelona metròpoli-empresa
i realització de rendes, els negocis i els seus objectius. La directora
general de Barcelona Global, Mercè Conesa, expresidenta del Port de
Barcelona, exalcaldessa de Sant Cugat pel PDCAT i exdirectora de
l’Incasol, durant un acte per celebrar el Nadal del 2022, «Barcelona
on the Global Map», ho afirmava sense embuts: «Podemos levantar la
Ciudad desde la colaboración público-privada; es el instrumento
para conseguir la máxima eficacia y eficiencia».23 En aquesta línia,
l’octubre del 2022, en el marc de la Barcelona New Economy Week,
se celebrà una taula rodona amb el significatiu títol de «Public-Priva-
te collaboration: America’s Cup», en la qual es certificava com la
col·laboració publicoprivada havia estat clau per a la cooptació de la
celebració de la 37a edició de la competició a la ciutat. Segons el
­convergent Damià Calvet, en aquell moment president del Port de
Barcelona,24 la Copa Amèrica «es un claro ejemplo de esta positiva
colaboración entre las administraciones públicas y privadas [...], y ha
sido el motivo de que se celebre en la capital catalana [...] es el tercer
acontecimiento deportivo más visto del planeta [...] será la primera
ciudad que ha acogido los tres acontecimientos deportivos mundia-
les más importantes».25 Resulta evident que sense el beneplàcit i el
consens, o millor, subordinació, de les administracions i la seva afini-
tat normativa és menys fàcil generar aquests cercles virtuosos. El ca-
pital necessita entorns jurídics i legislatius que possibilitin i facilitin
les inversions, i en tot cas, que el legitimin. La sempre diligent Aurora
Catà ha insistit molt en la necessitat de millora dels incentius i la
fiscalitat per a les empreses, i per aquest motiu ha impulsat la llei
de start-ups (Llei de foment de l’ecosistema d’empreses emergents),
aprovada el desembre del 2022 per facilitar, lubrificar i donar suport
al que anomenen «Ecosistema emprendedor».26
23. Barcelona Global, «Podemos levantar la ciudad desde la colaboración público-
privada», The New Barcelona Post, 22 de desembre de 2022, lc.cx/g_rIo6.
24. I abans director de l’INCASOL (2013-2018) o conseller de Territori i Soste­nibi­
litat, entre altres càrrecs.
25. En referència al Mundial de Futbol de 1982, als Jocs Olímpics de 1992 i ara a la
Copa Amèrica: «Damià Calvet: “Después de la pandemia necesitábamos re­
construirnos y tener un evento como la Copa América”», El Canal marítimo y
logístico, 6 d’octubre de 2022, lc.cx/bXsDdr.
26. La llei suposa l’habilitació d’un marc legal idoni per flexibilitzar i sistematitzar
102
territori start-up
Ara bé, no sempre els vents són favorables al gran capital.
L’octubre del 2021, davant el bloqueig de la proposta d’ampliació
de l’aeroport, l’ínclit president del Cercle d’Economia Javier Faus
es queixava amargament que: «Administracions i societat civil no
anem junts, i el sistema no és prou fort per imposar-se i aplicar
mesures».27 És a dir, que només es lloa la col·laboració publicopri-
vada sempre que convingui a l’interès empresarial privat, això és,
sempre que sigui concertació.28 En tot cas, aquestes lamentacions
són un senyal d’una certa debilitat i que no-tot-està-perdut, i que
no ho tenen sempre tan fàcil per imposar la seva lògica i el mot
d’ordre d’una ciutat al servei dels negocis.
De vegades l’«equilibri», amb milers de persones i col·lectius
del territori empenyent i articulant quotidianament formes de
vida antagonistes i la protesta en nom de la justícia social i am-
biental, pot «anul·lar la força». Del feminisme al cooperativisme,
del sindicalisme de barri als grups d’habitatge, de la lluita antira-
cista a l’autoorganització migrant, dels manters a l’autodefensa
laboral de les kellys i riders, de les lluites laborals als nous sindica-
lismes, del dret a l’habitatge a la defensa del territori, etcètera. Si
totes aquestes instàncies s’articulessin de manera convenient, si
es conjuguessin com a vector bel·ligerant; si sumessin la seva po-
tència col·lectiva, podríem fins i tot arribar a impugnar i contra-
restar la força de l’ofensiva del capital de la Barcelona Global.
Ara mateix, es fa difícil ni tan sols pensar-hi. El disciplina-
ment social es perfecciona, integra, coopta, divideix i fragmenta
l’antagonisme. Ens condemna a l’individualisme que no-pot-res,
als pocs pedaços legals que s’arrenquen a l’Estat, o com a molt, ens
deixa escletxes insignificants per a minúscules resistències col·lec­
tives. En aquests temps reaccionaris que corren, és més urgent que
mai crear les condicions per tractar d’esdevenir horitzontalment
la transferència de recursos públics cap a les empreses privades mitjançant les
exempcions fiscals. Per exemple, amb l’increment de la base exempta de
tributació de les stock options fins els 50.000 €, o la baixada del 25  % al 15  % dels
impostos als inversors no residents, tant per a l’Impost de Societats com a
l’IRPF, durant quatre anys, lc.cx/mrhyUe.
27. Alberto Prieto, «Barcelona es pensa massa», 8 d’octubre de 2021, lc.cx/414dZL.
28. Vegeu la nota 2.
103
 barcelona metròpoli-empresa

iguals, humanament diferents i totalment lliures, com va deixar

dit Rosa Luxemburg. Només així seria possible constituir un front
comú de contrapoder que, conjugant les diferències, mobilitzi
l’antagonisme per lluitar per la reproducció de la vida, contra
l’explotació i les desigualtats. Una força com aquesta, de ben se-
gur, seria capaç d’engegar, remuntar i culminar un altre cicle de
protesta que ens portés a imaginar i dur a terme els passos neces-
saris cap a un horitzó possible de transformació social.
No obstant, per poder fer efectiva aquesta força conjuntural i
assolir la plena realització dels cicles de protesta, també resulta
imprescindible generar, en paral·lel, estructures populars que pu-
guin plantejar de orgànicament altres-maneres-de-fer i de relacio-
nar-se, en la resolució de necessitats del dia a dia. Això és, propiciar
la generació d’espais propis horitzontals de gestió de la vida i man-
comunitat de recursos que puguin confluir en circuits econòmics
sense lucre i esferes autònomes públiques no estatals, que amb la
seva simple existència ja plantin cara al totalitarisme del capital.
Només així constituirem un punt de partida col·lectiu practicable
des d’on poder traçar tàctiques i estratègies conjuntes, i a partir
d’aquí, sempre des de baix, procurar la proliferació d’alternatives
integrals, locals i populars arreu, que puguin ajudar a estendre
l’autogestió generalitzada de manera distribuïda, per superar i
transcendir les lògiques de l’Estat i el mercat. En podríem dir, per
exemple, democràcia comunal, una nova forma d’articulació que
ens porti a generar un espaitemps diferencial, més enllà del realis-
me capitalista, fins a vèncer.29
De moment, som molt lluny, tot està per fer. Caldrà seguir es-
forçant-se per mantenir l’equilibri.

Marc Dalmau

29. Desenvolupar tot això ja s’escapa de les pretensions d’aquest capítol.

104
 peces

Imatge de la pàgina anterior: Preservem Maresme

 MARCELONA
Una revisió dels darrers vint anys
de la ciutat marítima

Introducció

Et proposem un experiment. Posa a qualsevol buscador la paraula

Barcelona i mira les imatges que s’obtenen. Segur que com a mí-
nim una de les cinc primeres (sense comptar les del club de fut-
bol, que és la icona més rellevant de la imatge barcelonina) tindrà
de fons el mar o les platges de la ciutat. Però aquesta associació
entre Barcelona i el paisatge costaner no sempre va ser així.
Durant dècades la ciutat va tenir una relació difícil amb el
mar i el seu litoral. Sobretot a la zona nord, la costa era el que els
geògrafs anomenen una zona d’exclusió, d’ús prioritari d’infra­
habitatge i industrial.
Perquè te’n facis una idea, a mitjans del segle xx al litoral bar-
celoní hi havia censades més de 2.400 barraques, habitades per
unes 15.000 persones i distribuïdes per la costa de l’actual Barce-
lona i Sant Martí. Era una situació que ja venia de lluny, hi ha
constància de barraquisme costaner des de 1875, i va tenir una
expansió ràpida arran del segon gran esdeveniment global de la
ciutat, l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. El barraquis-
me litoral va assolir el màxim als anys cinquanta i es va prolongar

109
 barcelona metròpoli-empresa
fins a finals dels anys seixanta, quan les autoritats franquistes van
desplaçar els habitants del front marítim per renovar-lo urbanísti-
cament.
Però la difícil relació de Barcelona amb l’entorn litoral no es va
acabar amb la creació del front marítim i la reubicació de les barra-
ques a finals dels anys seixanta. La ciutat també heretava una ges-
tió ambiental força deficient. Des del segle xviii, tant a la zona del
­Poblenou com a la de Sant Martí s’hi havien desenvolupat moltes
­activitats industrials, especialment les vinculades al tèxtil, que re­
querien l’ús de nombrosos productes químics. La gestió ambiental
inadequada havia deixat un llegat de residus molt notable tant al
riu Besòs com a la seva llera, una situació que es va anar agreujant
amb el temps, sobretot amb l’abandonament progressiu de la indús-
tria de la zona i el deteriorament de parts importants de la façana
litoral Besòs, fins a assolir uns nivells de degradació ambiental
i con­ta­minació força considerables (no hi ajudava tampoc l’abo­ca­
ment de fangs i residus del clavegueram de la ciutat a la costa lito-
ral). Ara per ara, encara arrosseguem els efectes d’aques­ta degradació
ambiental, com es va evidenciar amb el tancament l’any 2021 de la
platja de Sant Adrià pel risc sanitari que suposen els alts nivells de
contaminació de les capes inferiors de la sorra de la platja.
A partir dels anys seixanta i durant les dècades següents es
van continuar anunciant diversos projectes municipals de
­transformació, sempre amb tres idees de base: aconseguir platges
­funcionals, posar fi a la contaminació litoral i marina i millorar la
con­nectivitat del litoral amb la ciutat. Val a dir, però, que gairebé
cap de les transformacions anunciades es va portar a terme. No va
ser fins el gran impuls dels Jocs Olímpics del 1992 quan va veure
la llum el que havia estat llargament anunciat: es van crear les no-
ves platges, es va transformar de nou el front litoral amb la cons-
trucció de la ronda litoral i la transformació de la dàrsena portuària
del Moll Nou fins a Colom —l’anomenat Port Vell—, es van acce-
lerar els canvis en els sistemes de recollida i depuració d’aigües de
la ciutat, es va enderrocar una bona part del patrimoni industrial
existent (en una operació que tot sovint ha estat criticada per ex-
cessiva) i es construí tot un nou barri orientat a les rendes altes,
que ara es coneix com la Vila Olímpica.
110
marcelona
En paral·lel, es van posar les bases de fenòmens que han tingut
posteriorment gran rellevància per a la relació ciutat-mar: la pro-
moció i turistització de la ciutat, l’especialització en les activitats
econòmiques de serveis, i la conversió de la ciutat en un focus
d’inversió financer internacional vinculat especialment al desen-
volupament urbanístic. Aquest fou un procés de transformació
molt ampli, no mancat de conflictes i tensions amb el veïnat, que
ja ha estat molt estudiat i ens remetem als treballs ja existents. El
que seguirà en aquest capítol, una vegada establert el marc his-
tòric, és traçar algunes pinzellades del procés de transformació
postolímpic centrant-nos en els darrers vint anys. Un procés que
té l’especificitat que es porta a terme en una franja territorial
d’interlocució local-estatal que no es produeix a l’àmbit interior
de la ciutat, però que s’ha d’interpretar, perquè hi està totalment
condicionat, segons l’evolució de la ciutat en conjunt i en el con-
text de les seves relacions socioeconòmiques globals.
Pinzellades de transformacions en la relació
­ciutat-mar
La revaloració del litoral
Després de la fase de reordenació dels anys noranta, el litoral bar-
celoní es converteix en un espai preuat on a les darreres dues dè-
cades s’han anat acumulant les pressions del capital inversor local
i global alhora que creixia l’ús de les platges i en general la façana
litoral.
D’una banda, hi ha una continuïtat operativa en la idea de
gran esdeveniment - captació d’inversió - transformació urbanís-
tica - rellançament del cicle econòmic. El darrer procés important
es va tractar de materialitzar en el fallit Fòrum de les Cultures del
2004, en què el partenariat publicoprivat es va establir en termes
afavoridors de generació de plusvàlua per garantir l’entrada d’in­
versió exterior amb la finalitat de dur a terme les promocions
­urbanístiques que es volien impulsar. Els condicionants del capi-
tal financer global i la manca de prudència (o potser connivència)
111
 barcelona metròpoli-empresa
per part de les administracions del moment van acabar impulsant
un procés de transformació del litoral de la zona nord del Besòs,
amb importants deficiències tant en l’àmbit social, com urbanísti-
ques i de patrimoni, com, per exemple, la creació del barri del
Fòrum, un dels més elitistes de la ciutat, o la clusterització de la
zona Besòs.
Des del punt de vista ambiental, la resposta institucional pos-
terior a la gran reordenació de la façana litoral als noranta es ca-
racteritza per una segmentació territorial, reforçant la creació
d’espais de conservació i la recuperació natural d’espais específics
(les lleres del Besòs, i la llera i el delta del Llobregat) que són al
mateix temps i de manera permanent pressionats i assetjats per la
resta d’activitats socioeconòmiques que la mateixa administració
promou o permet.
El que succeí al Delta és emblemàtic d’aquesta dinàmica. Així,
alhora que l’any 2003 s’aprovava el primer Pla Especial de Protecció
i Millora del Parc Agrari del Baix Llobregat, l’ampliació del port —i
la Zona d’Activitats Logístiques associada—, promoguda per totes
les administracions, va forçar un desviament de la llera del riu Llo-
bregat l’any 2004, el qual modificà greument l’ecosistema existent,
així com totes les platges del Baix Llobregat, i produí una proble-
màtica socioambiental que encara continua oberta. A més, més en-
llà de la desviació del riu, l’ampliació del port continua avui en dia
pressionant l’ecosistema deltaic i la zona de l’antiga llera per impul-
sar la creació de noves infraestructures —siguin carreteres o bé vies
de tren— per treure les mercaderies, en detriment dels usos agraris
i naturals del Delta. De fet, actualment hi ha en discussió l’ampliació
de la infraestructura ferroviària sobre l’antiga llera.
Passa un cas semblant amb l’ampliació de l’aeroport de Barce-
lona, amb la nova terminal sud i sobretot amb la tercera pista, que
va finalitzar l’any 2004 amb una important afectació al Delta. Di-
vuit anys després hi continua havent pressions amb intents de no-
ves ampliacions de l’aeroport sobre espais especialment protegits
d’aquest sistema deltaic únic en l’entorn metropolità, i en el con-
junt de tota la zona central catalana.
En paral·lel amb les estratègies de zonificació de les darreres
­dècades, s’han portat a terme polítiques de millora en la gestió de
112
marcelona
residus i en els tractaments de final de canonada, que han afectat
positivament els ecosistemes marins. El tancament de diversos
emissaris i les millores progressives en la gestió del clavegueram
han suposat reduccions significatives dels abocaments directes de
residus tant als rius dels entorns de Barcelona com al fons litoral.
Aquest procés ha permès la recuperació de les platges per al bany,
però està inconclús, ja que encara avui en dia es continuen produint
abocaments per desbordament de la capacitat de tractament actual
(especialment vinculats als dies de pluja torrencial) i es continuen
incomplint alguns llindars màxims en termes de qualitat d’aigua.
Des del punt de vista institucional-econòmic, als darrers vint
anys s’ha accentuat el paper de l’administració portuària contro-
lada per l’Estat, i en acord institucional amb la Generalitat, com
a principal actor que executa una política clarament orientada al
creixement econòmic i l’explotació econòmica del litoral. Primer
en termes de volumetries i orientat al creixement de la circulació
de mercaderies (ampliació del port a la llera sud) i posteriorment
en termes de creixement creuerístic (promoció de la creació i im-
puls de noves terminals) i del turisme en general (IMAX, discote-
ques, etcètera). Un procés que als darrers anys ha mostrat un
ni­vell d’esgotament important (decaïment de l’oci nocturn i difi-
cultats per continuar creixent amb la mateixa estratègia, com
l’ara per ara fracassat projecte d’instal·lació d’una franquícia del
museu Hermitage), i sobre el qual es vol portar a terme una re­
orientació cap al segment de l’activitat empresarial orientada al
luxe i a l’alta capacitat adquisitiva. Un procés d’elitització que de
fet ja s’havia iniciat en paral·lel amb el del turisme de masses (au-
torització de l’hotel Vela, creació de la Marina del Fòrum i reubi-
cació de iots de luxe, en substitució del frustrat projecte del
mateix tipus al Port Fòrum, possible desenvolupament del pro-
jecte Liceu marí, etcètera). A més, s’ha aprofitat la localització
privilegiada de la ciutat a escala europea i el posicionament del
city branding al món de les start-ups per promoure el desenvolupa-
ment de hubs empresarials. En línies generals, la reconversió del
front marítim de Barcelona, a l’àmbit del port de Barcelona, ha con-
tinuat, amb un procés progressiu d’apropiació, privatització i mer-
cantilització de l’espai públic, desposseint la ciutadania d’alguns
113
 barcelona metròpoli-empresa
espais costaners per servir a les estratègies d’acumulació del capi-
tal. Els projectes de transformació i ocupació tant al Port Vell
(marina de luxe) com als espais al costat de l’hotel Vela en són al-
guns exemples.
En relació amb l’habitatge, els darrers vint anys es caracteritzen
pels processos de tensió-especulació-inversió immobiliària tant al
22@ (molt afavorit pel creixement del sector digital) com a la zona
de la Barceloneta, on s’han accentuat processos especulatius arran
de la pressió turística sobre el conjunt de la ciutat. D’altra banda, en
aquest període alguns processos urbanístics en segona línia litoral
han fracassat, com per exemple el projecte de creació d’una zona de
luxe —amb pista de neu inclosa— al barri de la Marina.
El pas següent de la transformació litoral a gran escala que pos-
siblement tindrà lloc és l’enllaç Barcelona-Besòs, on es vol reorde-
nar un gran espai paralitzat des dels anys noranta, i sobretot la
transformació de la zona de les tres xemeneies al Besòs, on hi ha
diversos projectes sobre la taula amb grans tensions immobiliàries,
i on les tres administracions implicades (Ajuntament de Sant Adrià
del Besòs, Autoritat Metropolitana de Barcelona i Generalitat de
Catalunya) tenen idees divergents sobre el volum i tipus d’habitatge
a implantar (cosa que repercuteix directament en els ingressos es-
perats), un clar exemple de la continuïtat de les problemàtiques i les
lògiques d’inversió entre Barcelona-Badalona i Sant Adrià.
Finalment, cal assenyalar que en aquest període s’ha perdut una
gran oportunitat per reorientar nombrosos espais de propietat es-
tatal a primera línia de mar i que en finalitzar la concessió l’any
2021 van ser privatitzats, de manera que s’aprofundí en el model
turístic existent en lloc de reaprofitar-los per diversificar-ne l’ús.
Resta també resoldre la problemàtica de quines platges volem
a les dècades vinents. Des de la fabricació de les platges actuals als
anys noranta, i malgrat la gestió activa de la sorra i la instal·lació
de diverses estructures (espigons principalment), les platges no
han deixat de perdre sorra. Això força a fer-ne recàrregues periò-
diques: només al període 2002-2011 les platges s’han hagut de re-
generar artificialment amb més d’un milió de metres cúbics de
sorra. Les inversions que es van fer en el període 2006-2011 van
superar els 33 milions d’euros. El ministeri està preparant la
114
marcelona
licitació d’una nova recàrrega de sorres per a les platges com a
única via per mantenir-les a curt termini en una situació similar
a l’actual, malgrat els impactes ambientals que genera l’obtenció
de les sorres i la impossibilitat de mantenir les estructures actuals
a llarg termini. Quin serà el futur d’aquestes platges, tenint en
compte els impactes creixents del canvi climàtic, com ara la re-
gressió de les platges? Aquest serà un dels reptes futurs que caldrà
determinar a la ciutat pel que fa a la seva relació amb el litoral.
Barcelona, hub global marítim. Menys pesca local i més comerç
global de peix
Els darrers vint anys Barcelona s’ha convertit en un gran hub
­global marí en quatre dimensions: mercaderies, creueristes, pro-
ductes marins (transformació de Mercabarna) i reparació i mante­
ni­ment de iots de luxe (com el grup MB92).
La discussió sobre el rol com a hub global de mercaderies i creue­
ristes, així com en l’àmbit de la reparació i manteniment de iots de
luxe, es tracta en altres capítols; per tant, aquí només ens cen­trarem
en el rol de la ciutat com a hub global de productes pesquers.
Els darrers vint anys l’activitat pesquera pròpiament dita a la
ciutat ha disminuït —tot i que amb fluctuacions—, tant en termes
d’embarcacions com de captures. Això és degut, en bona part, a la
impossibilitat de mantenir la competitivitat de la flota en un
context clar de sobrepesca a la zona nord-occidental de la Medi-
terrània, on la flota amarrada a Barcelona és activa, davant dels
preus més baixos del producte importat.
Des del punt de vista del consum de productes marins, Bar­
celona és altament dependent del peix exterior. La mitjana cata-
lana de consum de peix és de prop de 25 kg per persona (25,7
l’any 2020), per la qual cosa el volum descarregat al port —que
es co­­mercialitza a tot Espanya— és aproximadament un 5  %
del vo­lum que es consumeix a la ciutat. Al conjunt de Catalunya
les da­des són similars: les captures de la flota catalana represen-
ten l’11  % de la totalitat de producte pesquer consumit.
Així doncs, és clar que Barcelona —i Catalunya en general— es
nodreix majoritàriament de producte marí de tot el món que arriba
115
 barcelona metròpoli-empresa
al consumidor principalment a través de cadenes de distribució
(que compren directament el peix a les llotges de tot Europa,
mitjançant acords directes amb empreses de pesca, o compren a
majoristes) i peixateries especialitzades que compren principalment
a través dels majoristes del mercat central del peix a Mercabarna.
En els darrers vint anys hem vist com es reduïa la quota de
mercat de les peixateries (del 39  % l’any 2008 al 27  % l’any 2020) en
116
marcelona
benefici dels supermercats i hipermercats, i com la quota de peix
consumit fresc baixava enfront de l’elaborat.
Això —conjuntament amb les dificultats per modernitzar-se i
adaptar-se a les necessitats de les peixateries i el sector de la res-
tauració— ha fet que el mercat central del peix de Barcelona hagi
disminuït el volum de comercialització en un 17  % els darrers deu
anys. Actualment, es comercialitzen unes 70.000 tones anuals, és
a dir, unes 35 vegades el peix que pesquen els pescadors de Barce-
lona.
En paral·lel, ha crescut l’activitat de transformació i comercia-
lització de productes marins a la Zona d’Activitats Complemen-
tàries (ZAC) del Peix de Mercabarna, on treballen una trentena
d’empreses i que es nodreix principalment (prop del 85  %) de peix
refrigerat o congelat que ve de tot el món, i es torna a redistribuir
una vegada tractat, tant a tot Espanya com a la resta del món, per
comercialitzar-lo principalment a través de cadenes de distribu-
ció i restauració. Actualment, mou tant de volum de negoci com
el Mercat Central del Peix, a la ratlla de 70.000 tones anuals.
El darrer pas en aquest procés de globalització del sector pes-
quer a la ciutat ha estat la incorporació de SeaFood Global, la fira
117
 barcelona metròpoli-empresa
internacional més gran del món orientada al comerç global de
peix, entre les fires que s’organitzen en el marc de Fira de Barce­
lona.
Altres activitats de la ciutadania en relació amb el mar
Els darrers vint anys els ciutadans de Barcelona han contactat amb la
part litoral especialment a través de l’ús de la platja. El volum d’usua­
ris a la temporada de platja no deixa de créixer (si el 2004 s’estimava
en 2,5 milions d’usuaris, l’ocupació havia augmentat a 3,8 milions
l’any 2018), igual que l’ús com a espai esportiu gratuït (tardor-prima-
vera). La majoria són residents a Barcelona (62  %) però també les uti-
litzen usuaris provinents de la resta de la província de Barcelona
(un 14,5  %), d’altres parts de l’Estat (5  %) o de l’estranger (18,5  %).
L’espai litoral s’ha convertit també en un espai d’ús massiu per a
grans esdeveniments culturals, tant a la platja com al litoral (concerts
Cervesa Damm, la Mercè, Primavera Sound), i això ha creat conflictes
veïnals pel soroll de les activitats nocturnes i impactes sobre la qualitat
de la platja. Alhora, ha permès obtenir grans beneficis eco­nòmics a al-
guns dels seus promotors, en particular els vinculats als macrofestivals.
Aquesta activitat creixent ha creat tensions en l’ús de l’espai pú-
blic de la zona de platja (cosa que ha forçat a retirar-ne algunes guin-
guetes, seguint la mateixa línia de l’eliminació dels xiringuitos que es
va dur a terme a la dècada de 1980), així com sobre les ca­rac­terístiques
de l’ús (per exemple, en la creació de zones de gossos en un molt no-
table context de presència creixent d’aquests animals a la ciutat).
També des del punt de vista dels usos, s’ha intensificat l’ocu­
pació de la zona marítima per portar-hi a terme activitats econò-
miques poc o gens regulades a l’espai públic (activitats esportives,
balls...) i ha estat font de tensions associades a la venda de manters.
En paral·lel, s’ha avançat relativament poc en la integració cul-
tural de l’àmbit marítim a la ciutat. En aquest aspecte, destaca en
positiu el paper del club de vela, però encara hi ha camp de millo-
ra en la integració de les tasques d’institucions tan importants
com l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), universitats diver-
ses, ports, zoològic o aquari. L’activitat del Museu Marítim també
segueix sense desenvolupar-se plenament.
118
marcelona
L’aterratge del concepte d’economia blava
En els darrers vint anys s’ha produït una gran expansió de la ma-
joria d’activitats vinculades a l’economia marítima, sense una or-
denació integrada, al llarg de tota la costa mediterrània espanyola,
incloent-hi Barcelona, al mateix temps que altres activitats tradi-
cionals com la pesca es reduïen de manera molt notable. Aquest
fenomen segueix una tendència global d’«acceleració blava» de
l’activitat econòmica marítima dels països costaners durant les
darreres dècades.
L’estancament general del creixement als països del Nord, així
com l’escassetat i l’encariment dels recursos naturals terrestres, ha
portat a la reemergència de l’interès per l’oceà com a nova frontera
econòmica global. Encara que cobreix dos terços de la superfície
del planeta i en suposa la pràctica totalitat en volum de l’espai ha-
bitable, la major part de l’oceà resta inexplorat, sobretot en les pro-
funditats. Això ha revifat durant la darrera dècada l’imaginari de la
cornucòpia marina, és a dir, de l’oceà com a contenidor de riquesa
abundant en forma de recursos naturals i serveis ecosistèmics, amb
la capacitat de seguir impulsant el creixement econòmic. La mine-
ria submarina, l’explotació de dipòsits de gas natural, l’extracció de
material genètic per a la biotecnologia, l’obtenció d’energia reno-
vable a gran escala, l’expansió de l’aqüicultura, el desenvolupament
del turisme marítim i costaner, la logística portuària i el transport
marítim, entre d’altres, són alguns dels sectors i activitats que se
solen proposar com a constitutius de l’emergent «economia blava».
Aquest concepte va aparèixer de manera prominent a escala
internacional l’any 2012 a la Conferència de les Nacions Unides
sobre el Desenvolupament Sostenible, Rio+20, on es va proposar
com a versió marítima dels conceptes més populars d’economia i
creixement verds. Des de llavors, institucions intergovernamen-
tals, think tanks, lobbies econòmics, administracions i algunes ONG
han estat promocionant l’economia blava com el nou marc de re-
ferència per a l’impuls del «creixement econòmic sostenible en
l’àmbit marí» a escala global, regional i nacional. Atès que és
­impossible créixer infinitament en un planeta amb recursos finits
man­tenint l’actual sistema socioeconòmic, la idea darrera, l’expansió
119
 barcelona metròpoli-empresa marcelona

contínua de l’economia blava (o

verda), és el supòsit que, gràcies al
progrés tecnològic i la innovació
em­presarial, es pot desacoblar el
creixement econòmic dels seus im-
pactes ambientals (essencialment
l’ús de matèria i energia d’una ban-
da, i la generació d’im­pac­tes am-
bientals de l’altra) a una escala i
ve­locitat suficients per evi­tar el
col·lapse ecològic (del qual la crisi
climàtica n’és una deri­vada, però
n’hi ha d’altres, com la contami­
nació o la pèrdua de bio­diversitat).
Tan­mateix, aquests tipus de supò-
sits manquen a ho­res d’ara de
­l’evi­dència empírica necessària per
con­siderar-los sòlids.
A Catalunya, el concepte d’eco­
nomia blava ha rebut l’impuls
d’institucions governamentals com­
la Comissió Europea, el Ministerio
de Agricultura, Pesca y Alimenta-
ción i el Departament d’Acció
­Climàtica, Alimentació i Agenda
Ru­ral (el qual l’ha establert com a
marc base de l’Estratègia marítima
Catalunya 2030), així com de pa-
tronals com la CEOE o d’ ONG com
WWF.
A Barcelona, la Unió pel Me-
diterrani, una organització in­
ter­g o­vernamental conformada
per estats de les dues ribes crea-
da el 2008 i amb seu al Palau
Reial de Pedralbes, promou acti-
L’acceleració blava de la Mediterrània espanyola (lc.cx/tDg_PQ) vament l’economia blava a la conca

120 121
 barcelona metròpoli-empresa
mediterrània, a través del desenvolupament de la Plataforma
d’Ac­tors de l’Economia Blava al Mediterrani o la celebració de
grans esdeveniments, com la primera gran conferència internacio-
nal sobre «finances blaves», celebrada a la ciutat el juny del 2022.
En termes d’aliances empresarials amb altres actors, també el 2022, el
World Ocean Council, l’organització empresarial de referència
internacional de la indústria i les finances marítimes «sosteni-
bles», va arribar a un acord amb l’Ajuntament i l’Autoritat Por-
tuària per establir la seva seu central a Barcelona, i s’anuncià la
celebració d’un seguit de cimeres globals de sostenibilitat maríti-
ma i finances blaves al World Trade Center.
En aquest context, l’any 2021 l’Ajuntament de Barcelona va
posar en marxa la mesura de govern «Impuls de l’economia blava
a Barcelona» (en el context del Pla Litoral) per tractar d’endreçar
les activitats econòmiques que es porten a terme en l’àmbit marí
—amb l’excepció del creuerisme i l’ampliació o no del port de
Barcelona, que no s’hi tracten— i promoure més activitat econò-
mica en aquest àmbit. Resta veure com evoluciona aquesta pro-
posta, que pel seu disseny permet una gran flexibilitat en termes
de ­priorització de les actuacions.1 Cal assenyalar que en l’àmbit
de l’emprenedoria, Barcelona Activa ha posat en marxa un pro-
grama específic «blue-up Barcelona», que va tenir la primera edi-
ció l’any 2022, orientat a l’impuls d’start-ups. Aquest programa
reprodueix un format comú en les iniciatives de promoció de
l’economia blava arreu d’Europa, en què es busca convèncer el
capital financer del potencial econòmic i la rendibilitat latent
de l’emergent sector marítim sostenible. Fins ara, en termes ope­
ratius, l’Ajuntament de Barcelona, a través de Barcelona Activa
com a principal actor municipal, vol posicionar la ciutat com a
centre de referència de l’economia blava al Mediterrani. S’està
actuant des de múltiples vectors i mitjançant acords amb organit-
zacions diverses, entre les quals destaca l’Autoritat Portuària de
Barcelona, que s’ha convertit en l’actor estratègic principal per
aconseguir aquest objectiu, promocionant la ciutat com a hub
1. Més informació: lc.cx/gqeEPa.
122
marcelona
logístic i d’innovació empresarial de l’economia blava a través de
la creació d’un blue district.
En termes territorials, destaca la posada en marxa de proces-
sos com la renovació del Port Olímpic, que canviaran la façana
d’aquesta zona els pròxims anys, la qual es vol convertir en un hub
d’innovació substituint una part de les activitats d’oci fins ara
existents. En la mateixa línia, recentment s’ha acordat eliminar
una discoteca de la primera façana marítima i substituir-la per
una ampliació de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), una
iniciativa que pot ajudar a desenvolupar la proposta Ocean Cities
de Nacions Unides i a millorar l’expansió del coneixement cientí-
fic de l’àmbit marí a la ciutat. En aquest context, el Centre de
Convencions Internacional de Barcelona serà la seu de la Con-
ferència del Decenni de l’Oceà 2024, organitzada per la UNESCO.
Finalment, en l’àmbit del posicionament internacional de la
marca «Marcelona», l’Ajuntament de Barcelona, en aliança amb
el lobby Barcelona Global, ha promogut l’arribada a la ciutat de la
Copa Amèrica de Vela l’any 2024 com a via d’atracció de l’atenció
global cap a les activitats marítimes de Barcelona. Després dels
Jocs Olímpics i el Mundial de Futbol, la Copa Amèrica es consi-
dera el tercer esdeveniment periòdic esportiu més important del
món en termes de visibilitat. Algunes veïnes s’han mobilitzat en
contra d’aquest macroesdeveniment, organitzades en la platafor-
ma No a la Copa Amèrica atès el seu caràcter elitista, l’efecte que
tindrà en l’aprofundiment de les lògiques especulatives i de gen-
trificació de la ciutat, així com la ingent inversió de fons públics
que requereix o els impactes ambientals que pot suposar.
Conclusions
La relació entre les activitats econòmiques i l’entorn litoral i
l’àmbit marí és una dinàmica que canvia amb el temps i està for-
tament condicionada per les tendències macroeconòmiques i po-
lítiques del que succeeix a terra.
Els darrers vint anys, al litoral de Barcelona s’ha generat un
en­torn complex amb múltiples interessos i processos que tenen
123
 barcelona metròpoli-empresa

lloc en paral·lel. Malgrat que és una ciutat on s’han produït canvis DISPUTAR LA TRANSICIÓ:
radicals a les darreres dècades, en línies generals es pot concloure
que s’ha parat poca atenció a l’evolució integrada d’aquest espai
CONTRA L’ECOLOGIA DEL
territorial-econòmic-ciutadà tant des de la perspectiva analítica CAPITAL A BARCELONA
com des de l’atenció prioritària per part de les entitats, adminis-
tracions i moviments socials, atès que les poques mobilitzacions
socials i anàlisis crítiques que s’han fet han estat centrades en ac-
tivitats o sectors de manera desconnectada.
Quant a l’anàlisi de l’evolució de les activitats econòmiques,
s’ha basat en una visió excessivament focalitzada en l’impacte
sobre el creixement de l’economia, però tot sovint s’han ignorat, o
tractat amb menys interès, altres derivades socials o ambientals de
les activitats econòmiques, malgrat que existeixen eines (per
exemple, les promogudes en el marc de l’economia dònut o
l’economia ecològica, entre d’altres) per avaluar d’una manera més
completa l’evolució de l’activitat econòmica maritimoterrestre.
Impulsats per potents vectors interns i externs (creixement La metròpoli capitalista, més que fer ús de la naturalesa, és una
creuerístic, pressió d’inversió exterior, etcètera), i en un context de manera de produir-la i organitzar-la. Les posicions dominants en
promoció de l’economia blava com a nou pol econòmic, actualment l’economia mundial construeixen la seva pròpia ecologia: seguint
estem entrant en una nova fase d’atenció, transformació i pressió l’imperatiu de l’espiral de creixement, organitzen, valoren o igno-
creixent vers l’àmbit costaner de la ciutat, que pot generar noves ren selectivament el conjunt de relacions humanes i no humanes,
tensions socials i estressos ambientals. Quina serà l’evolució? No ho el treball, les matèries primeres, els fluxos energètics i els residus.
podem saber. El que és clar és que aconseguir que els veïns i veïnes A més d’acumular i revolucionar la producció de mercaderies, el
tinguin més coneixement de la importància de la costa i el mar i capital també ha de buscar maneres de produir «naturaleses bara-
augmentar la focalització social i ambiental sobre les relacions tes»: un corrent creixent d’aliments, treball humà, energia i matè-
economicomarines de la ciutat és clau per garantir que l’evolució ries primeres que, en conjunt, configuren la unitat d’explotació
sigui en benefici del bé comú i compatible amb un bon estat del capitalisme.1
costaner i marí. Hi ha un llarg camí a recórrer. Responent a la seva tendència inherent a la crisi, el capitalis-
me busca obrir nous cicles d’acumulació amb la producció d’espai,
construint una geografia adaptada a les seves necessitats. En els
Miquel Ortega (icm-csic), Borja Nogué (icta) mo­ments de crisi sistèmica, intenta desplaçar temporalment o
i Marta Coll (icm-csic)2 ­físicament les seves contradiccions mitjançant la destrucció, la

1. L’enfocament del capitalisme com una manera d’organitzar la naturalesa i con­

2. Marta Coll i Miquel Ortega volen agrair el suport dels projectes EU Grant ceptes com el de naturaleses barates són de l’historiador mediambiental Jason
Agreement (GES4SEAS project) i EU GA 101059407 (Marine Plan project) per a W. Moore, en obres com El capitalismo en la trama de la vida. Ecología y acu­
l’elaboració d’aquest capítol. mulación de capital, Traficantes de Sueños, Madrid, 2020.

124 125
 barcelona metròpoli-empresa
producció o la reconstrucció d’espai. No es tracta només de cons-
truir edificis, carreteres, macroprojectes, aeroports o polígons ur-
bans, sinó de relacions i processos d’explotació laboral, d’expansió
territorial i de saqueig de béns comuns.2
Aquestes dinàmiques han tingut una concreció singular a Bar-
celona al llarg de l’últim mig segle, durant la resposta a la crisi dels
setanta i en els intents per prendre posició en la divisió interna-
cional del treball. L’espectacular canvi que ha anat avançant al
territori metropolità barceloní ha estat motivat principalment
per la urbanització, punta de llança del capital per construir un
paisatge funcional als circuits dels diners.
Urbanització i metabolisme capitalista a la metròpoli
barcelonesa
L’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) comprèn 636 km² i està
habitada per 3,2 milions de persones, gairebé el 50  % de la població
de Catalunya. L’ecosistema d’aquest territori inclou la nostra inter­
acció i dependència amb els deltes del Llobregat i del Besòs i amb el
parc natural de la serra de Collserola, però això és només una part
del conjunt de relacions que conformen un metabolisme molt més
complex. El procés d’urbanització que s’ha estès durant les darreres
dècades ha transformat radicalment aquest ecosistema.
Un any abans de la inauguració de les Olimpíades de Barce­
lona del 1992, l’economista Joan Martínez Alier analitzava
l’operació immobiliària de la Vila Olímpica i tota l’obra urbanísti-
ca que s’estenia darrere de Collserola, entre el delta del Llobregat
i el M
­ aresme.3 No hem d’oblidar la revenja històrica que contenia
2. Aquest procés és el que el geògraf angloamericà David Harvey anomena spatial
fix, que, si bé perd part de la capacitat explicativa de l’expressió, podem traduir al
català per ‘solució espacial’. Podeu trobar una explicació detallada d’aquest con­
cep­te clau per entendre les relacions entre crisis, producció d’espai i nous cicles
d’acumulació, així com altres aportacions de Harvey, a Diecisiete contradicciones y
el fin del capitalismo, Traficantes de Sueños, Madrid, 2014.
3. Joan Martínez Alier, «Urbanismo y ecología en Barcelona», Papers. Revista de
Sociologia, vol. 38, p. 73-89, Barcelona, 1991.
126
disputar la transició
aquesta operació que va inaugurar una fase d’intensificació del
neoliberalisme barceloní. Ens referim, per exemple, a l’ani­qui­la­
ció del Contraplà de la Ribera de 1974, centrat en el barri del
Poblenou, i que va ser una eina de denúncia del moviment veï-
nal. El seu diagnòstic resultava inequívoc: el Pla de Regeneració
Urbana de Ribera SA, aprovat per l’ajuntament fran­quista de
Porcioles el 1968, era un atac a l’ús públic del territori i a les ne-
cessitats de les classes populars. Es denunciava que el pla de Ri-
bera SA era una cessió de les plusvàlues generades per inversions
públiques a una societat privada formada per entitats financeres
i grans propietaris del sòl. Enfront de la devaluació del terreny
industrial, volien especular amb el seu valor immobiliari. Els in-
tents de requalificació de la zona es van denunciar com una re­
apropiació per part de les classes altes d’una àrea habitada per la
classe treballadora. La paralització d’aquest pla va donar la pri-
mera gran victòria al moviment veïnal. No obstant, dècades més
tard, les seves línies generals es van tornar a incloure en el Pla
General Metropolità i, especialment, després de l’anunci de les
Olimpíades, en el Pla Especial de la Vila Olímpica. La reconques-
ta del litoral cap al Besòs es va materialitzar definitivament amb
la transformació del front marítim del Poblenou i la creació del
barri de Diagonal Mar.
A partir de l’anàlisi detallada de totes aquestes operacions ur-
banístiques i dels noms propis que les comandaven, Alier oferia
una doble conclusió. En primer lloc, la victòria d’un urbanisme
d’ocupació progressiva de la perifèria, amb zones «literalment
trinxades, obliterades per la lògica de la renda diferencial mesu-
rada únicament en termes crematístics». Una producció urbana
dissenyada per circular de manera massiva amb transport privat i
que necessita quantitats enormes d’energia, especialment elèc­trica
i de combustibles fòssils, així com de materials, siguin aliments,
aigua o béns de tota mena. En segon lloc, un rebuig del pla­neja­
ment urbanístic regional seguit per una aposta cega per l’urba­
nisme per fragments, totalment aliè a una ecologia inte­grada. El
resultat és un territori modelat per la cerca de rendes diferen-
cials i l’imperatiu immobiliari, una lògica que s’inaugurà a prin­
cipis dels anys seixanta. Tal com afirmava Alier, «el mite de la
127
 barcelona metròpoli-empresa
Barcelona dels fabricants ha de substituir-se per la realitat de l’es­
peculació del sòl urbà». Efectivament, el canvi d’usos del sòl més
important en termes absoluts en els últims trenta anys en la me-
tròpoli de Barcelona ha estat l’expansió urbana, que ha augmentat
un 70  % a la regió metropolitana de Barcelona (RMB) i un 37  % a
l’AMB. En el cor d’aquest procés, hi trobem un augment d’in­fra­
estructures i d’àrees urbanes.
Comprendre la interdependència dialèctica entre l’espai cons­
truït i l’espai obert és imprescindible per a un planejament ade­
quat del sistema metropolità de Barcelona. Un estudi actual sobre
aquestes dinàmiques alerta sobre l’impacte de la crisi climàtica i el
canvi en les cobertes i els usos del sòl sobre el funcionament del
territori metropolità i la seva capacitat per integrar biodiversitat i
proveir béns i serveis ecosistèmics.4 Respecte al canvi climàtic,
s’assenyala un patró recurrent al llarg del temps. En els últims
anys hi ha un efecte sostingut d’anomalia en la temperatura, que,
des del 2014, ha estat almenys 1 °C per sobre de la mitjana del pe­
ríode 1961-1990. Respecte als canvis en els usos del sòl a causa de
la urbanització, la conclusió d’aquest estudi és que han produït
una important fragmentació del territori i la pèrdua consegüent
de funcionalitat ecològica del paisatge. Però encara més rellevant
en termes de superfície ha estat l’abandonament de l’activitat
agrària, amb una caiguda constant en la superfície agrícola, que,
entre 1987 i el 2017, es va reduir un 25  % a l’AMB i un 18  % a la
RMB. Aquest procés ha comportat una reducció progressiva de la
so­birania alimentària de la regió, qüestió clau per tancar els cicles
metabòlics del sistema urbà. Un altre indicador destacable és el
consum d’ener­gia: els combustibles fòssils representen gairebé el
80  % enfront del consum d’energies renovables, que oscil·la entre
el 10  % i el 12  %, se­guides per l’energia nuclear. Les emissions di­
rectes de CO2 associades al consum d’energia no mostren pa­trons
de descens.
4. Joan Marull, Roc Padró, Javier Gordillo, Tarik Serrano, Pau Guzmán, María José
La Rota-Aguilera i Joan Pino, «El funcionament socioecològic del territori me­
tropolità de Barcelona en deu indicadors», Barcelona Societat, vol. 27, Ajuntament
de Barcelona, Barcelona, 2020, p. 24-38.
128
disputar la transició
Totes aquestes dinàmiques són, en gran mesura, producte
d’una reorganització intensiva del territori, iniciada a mitjans
dels vuitanta i que es radicalitza a partir dels noranta, basada en
la deslocalització de l’activitat fabril i el disseny d’entorns
especialitzats en serveis. Una època en la qual s’incrementa la
rellevància del turisme, així com dels circuits basats en el consum
i dels sectors vinculats a la promoció immobiliària. El port de
Barcelona, la Zona Franca i l’aeroport de Barcelona - el Prat es
van consolidar com a centres de gravetat de l’activitat logística i
econòmica de la ciutat. La re­no­vació d’aquests pols a cops de
macroesdeveniments i la «posada en valor» de la zona litoral es
van incorporar a les estratègies d’adap­tació al nou escenari global.
Derivat d’aquests processos, es van anar incrementant els problemes
d’accés a l’habitatge, la pri­vatització de l’espai públic o la falta
d’equi­paments en barris peri­fè­rics. Mai no es va complir la promesa
dels governs socioliberals de reservar sòl públic durant aquelles
grans operacions.
Seguint els patrons de les urbs modernes, els llocs per habi-
tar, treballar o per a l’oci han tendit a estar físicament separats
en espais monofuncionals. Les perifèries, tant regionals com
trans­­na­­cionals, han estat convertides en maquiles, rebosts o abo-
cadors del nucli urbà. Si bé de manera moderada en comparació
amb les grans metròpolis del planeta, a la regió metropolitana
s’ha anat creant un gran nucli, Barcelona, que necessita una en-
trada ingent d’aigua, energia i aliments que expulsen una enor-
me quantitat de residus. El 2022 es van produir a la AMB un total
de 1,51 milions de tones de residus (438 kg per persona), dels quals
només se’n va reciclar un 26,4  % i se’n va compostar un 12  %.
Respecte als residus gasosos, el territori metropolità emet uns
13 milions de tones de CO2 anualment.5 D’altra banda, el meta-
bolisme energètic de Barcelona té una forta dependència de
l’exterior, amb fluxos energètics (incloent-hi els alimentaris)
que provenen de fonts que es troben a milers de quilòmetres de
distància de la ciutat.6 Barcelona té un metabolisme energètic
5.  AMB, dades estadístiques, lc.cx/56wOCx.
6. Luis González Reyes, «La incidencia del cambio climático sobre las ciudades en
129
 barcelona metròpoli-empresa
amb una elevada i àmplia influència negativa a l’exterior de les
seves fronteres.7
Aquesta reordenació del territori i el metabolisme resultant
no produeixen «impactes socials» com si es tractés d’una conse-
qüència externa. En realitat, la lògica causal és més aviat inversa:
les dinàmiques de desigualtat socioespacial són una condició in-
dispensable per al desenvolupament de la metròpoli capitalista.
A escala regional, en les últimes dècades s’han accelerat les dinà-
miques de segregació urbana, i s’ha incrementat la separació de
grups socials amb origen i renda diferents tant per barris com
especialment per municipis. La segregació entre rics i pobres que
sempre havia existit dins dels pobles i de les ciutats ha estat
sotmesa a un canvi d’escala. El resultat són municipis sencers de
la regió metropolitana que s’han especialitzat a ser territoris resi-
dencials d’urbanitzacions disperses i cases per a classes mitjanes i
altes.8
El continu creixement del turisme a la ciutat ha anat lligat a la
privatització del territori, l’obertura de mercats de sòl, l’accele­
ració del consum fòssil i l’explotació de força de treball barata,
amb sous propers a la meitat de la mitjana salarial de la ciutat. La
terciarització de l’economia i la precarietat estructural del treball
obliguen les classes treballadores a nodrir-se amb menjar barat, a
moure’s intensament d’una zona a una altra i a consumir més
energia fòssil. No és producte de preferències individuals, sinó de
condicions de vida estructurals. A aquest còctel ecocida s’hi ha de
sumar la predilecció del capital per una de les mercaderies amb
més valor d’ús.
un contexto de crisis sistémica», Barcelona Societat, vol. 27, Ajuntament de
Barcelona, Barcelona, 2020, p. 39-50.
7. Pablo Cotarelo, «Metabolisme de Barcelona. Cap a un nou model energètic que
no generi anticooperació», Observatori del Deute de la Globalització, Barcelona,
2015.
8. Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e
innovación social en Cataluña, Tirant lo Blanch, Barcelona, 2018.
130
disputar la transició
La mercaderia preferida de l’ecologia del capital:
l’habitatge (i la vida)
Des de fa més de mig segle, s’insisteix que l’única manera d’obtenir
ingressos i escalar socialment és mitjançant la inversió immobi-
liària. Contràriament, si alguna cosa perfila més les causes de la crisi
ecosocial i la seva relació amb els processos intensius d’urbanització
és l’accés a l’habitatge. A l’AMB les despeses relacionades amb el
lloguer o la hipoteca suposen de mitjana el 37  % dels ingressos d’una
economia domèstica. Sumant-hi factures d’aigua, llum i gas, viure
sota un sostre s’emporta una mica més del 50  % dels ingressos. Si
hi afegim el necessari per viure, com ara aliments, roba i millores
de l’habitatge, i per treballar, com el transport o el telèfon, gaire-
bé el 90  % dels ingressos van a despeses per a la supervivència. Aquest
mateix consum domèstic és el tercer sector que més CO2 emet
(20,4  %), per darrere dels serveis (20,59  %) i del transport (27,41  %),
indispensable per viure i treballar en una regió amb alts índexs de
mobilitat tant interna com externa.9
En paral·lel, avança un procés que cada vegada farà augmentar
més l’escletxa social. Ens trobem en un escenari sense precedents,
en el qual la generació nascuda a partir dels vuitanta té molt més
complicat accedir a la propietat que les dues anteriors.10 Això ex-
plica que a l’AMB la majoria dels menors de 45 anys ja visquin de
lloguer. Tot apunta a una polarització creixent entre qui ha de
viure de lloguer en un sector privat, car i insegur (en un cercle
viciós que dificulta l’estalvi i l’accés a un habitatge de compra) i
qui ha pogut accedir a la propietat, amb la capacitat consegüent
per acumular més actius i estalviar. El que definirà la mida d’aquesta
bretxa és l’herència: qui rebrà una propietat, o una ajuda familiar
per accedir-hi, i qui no. La realitat és que 7 de cada 10 llogaters no
esperen heretar cap habitatge en el futur.11
9. Dades de la Regidoria d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat de
l’Ajuntament de Barcelona, /lc.cx/xdUH9H.
10. Jaime Palomera, «Barcelona: de la societat de propietaris a la gran esquerda»,
Crític, 31 de gener de 2023, lc.cx/U21F7j.
11. IDRA, Generació llogatera: la gran esquerda social. Enquesta sobre les condicions de
131
 barcelona metròpoli-empresa
L’increment de la segregació social i les desigualtats, directa-
ment vinculades a un mercat de treball estructuralment precari, als
sous baixos i a una xarxa de serveis públics que més que barrejar
classes socials, aguditzen la segregació, també es reprodueix territo-
rialment. Només cal mirar la situació dels propietaris d’habitatges
de lloguer: són un 13,21  % de les llars, molt per sota del 41  % que
paguen un lloguer. Cada cop menys mans concentren més propie-
tats, gràcies a una transferència de rendes dels segons cap als pri-
mers, que permet adquirir més habitatges i posar-los a lloguer.12
La conclusió de tot plegat és esfereïdora. Resulta que treballar
més de vuit hores al dia, incloent-hi les hores que es cobren i les que
no, amb prou feines garanteix una vida precària per a la majoria
social. Una vida inscrita en un model que supera els límits plane­
taris i que reprodueix les desigualtats. Cossos vulnerables i des­
posseïts, espècies en extinció, matèries primeres i fluxos d’energia
mo­­no­politzats i en declivi: tot forma part de la mateixa unitat
d’explotació. La crisi ecològica és una crisi climàtica lligada als pro-
cessos intensius d’urbanització, a l’explotació laboral, a l’apropiació
colonial i a milions d’hores no pagades de treball reproductiu, per
garantir l’acumulació de capital.
La creativitat d’un capitalisme en crisi
La devastació del medi ambient i el desenvolupament d’un meta-
bolisme inestable són dinàmiques lligades íntimament a l’abarati­
ment del treball i l’encariment de la vida, sotmesa a la dinàmica de
l’enriquiment de pocs. Aquesta és una tendència que, si bé ja hem
vist que s’expressa amb les seves particularitats en el territori bar-
celoní, avança com a regla general en les economies capitalistes
avançades. Mentre l’impacte mediambiental creix un 6  % per cada
augment del 10  % del PIB global, la participació de les rendes del
vida a Barcelona (2018-2022). Resultats preliminars, Institut de Recerca Urbana
de Barcelona (IDRA), Barcelona, 2023.
12. Javier Gil, Lorenzo Vidal i Miguel Ángel Martínez, ¿Cómo afectará el control del
precio de los alquileres a los caseros?, IDRA, Barcelona, 2023.
132
disputar la transició
treball en la renda nacional no ha parat de caure des de la dècada
dels setanta.13 En paral·lel, les activitats no remunerades relacio-
nades amb les cures, exercides de manera predominant per dones,
continuen sent la base de l’apropiació capitalista: a Espanya su-
men més hores anuals (43.000 milions) que les registrades en ocu-
pacions remunerades (38.000 milions).14
L’increment actual de l’explotació i de l’apropiació no coinci-
deix amb una fase d’esplendor del capitalisme, sinó més aviat al
contrari: un model que ha estat dominant durant els últims se-
gles, que, per respondre a la seva crisi permanent, revifa les seves
dinàmiques de despossessió. El problema per al capital és que
l’extracció de plusvàlua i el saqueig gratuït ha entrat en una espi-
ral d’encariment, fent que el mateix capital no pugui reproduir-se
a si mateix. En tenim l’exemple perfecte en l’emergència climàti-
ca: l’escalfament global i el caos climàtic que amenaça la vida a la
Terra també és una amenaça per a l’acumulació capitalista. El ca-
pital topa amb una enorme contradicció: esgota i destrueix les
seves fonts de riquesa. Tanmateix, això no significa que ens diri-
gim cap a una manera de viure desitjable, sostenible i just. Un
món sense el domini del capital no és sinònim d’un món sense
apropiació i explotació. Els processos d’abaratiment del treball,
d’encariment de la vida i de devastació del medi ambient bé po-
den seguir en un escenari on es multipliqui la polarització social
i es dissenyi un govern plutòcrata de l’escassetat. En quina direc-
ció apunta si no l’actual règim de guerra?
Tant si el 2050 s’incrementa la temperatura mitjana 2 °C o 3 °C
sobre els nivells preindustrials com si no, o baixa la capacitat ad­
quisitiva un 15  % en els pròxims mesos o un 30  % en els pròxims
anys, què impossibilita els circuits del capital de buscar la re­pro­
ducció ampliada per altres vies que les existents? No pot continuar
13. Rubén Martínez i Isidro López, La Solución Verde. Crisis, Green New Deal y
relaciones de propiedad capitalista, IDRA, Barcelona, 2022, lc.cx/0RYpYa.
14. Luis González Reyes, Adrián Almazán, Ángel Lareo, Walter Actis, Luis Miguel
Bueno, Carmen Madorrán, Emilio Santiago Muiño i Cristina de Benito, Es­
cenarios de trabajo en la transición ecosocial 2020-2030, Ecologistas en Acción,
Madrid, 2019, lc.cx/oEcp85.
133
 barcelona metròpoli-empresa
disciplinant la força de treball? No pot buscar el canvi tecnolò-
gic i especular sobre els resultats esperançadors d’implementar-lo
mas­sivament? No pot buscar ampliar l’imperi del règim de propie-
tat privada i llançar models de capitalisme popular ecofeixista?
No pot continuar ampliant el deute dels estats en la seva cerca de
liquiditat en els mercats financers? No poden els estats continuar
integrant part de la societat, especialment les classes mitjanes en
descomposició, sota noves formes de pacificació social que diluei-
xin els fronts amplis de lluita?
Tot això pot avançar i no només sota formes ja conegudes o
pròpies de posicions capitalistes subordinades, com poden ser les
propostes d’ampliació de l’aeroport de Barcelona o de suspensió
de polítiques d’habitatge públic. També apareixeran estratègies més
sofisticades i enverinades per produir divisions en els blocs de po-
blació no propietària o lumpenitzada, buscant més bretxes socials
i més grans. En realitat, el que s’anomena transició ecològica tam-
bé va prenent aquesta forma, com, per exemple, amb la promesa d’un
canvi de balanç radical i accelerat en el consum energètic a favor de
les renovables que, alhora, adopta la forma d’una nova solució capita-
lista amb excuses verdes. Dit més fàcil: els rics ja estan disputant la
transició des de la seva posició i sota els seus interessos. L’econo­
mista experta en macrofinances Daniela Gabor denomina «con-
sens de Wall Street» el paradigma d’eliminació de riscos conduït
per aliances publicoprivades lligades a la transició cap a econo-
mies baixes en carboni.15 Tant les infraestructures com la natura
passen a ser modelades com a actius financers seguint els criteris
dels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU. D’aquesta
manera, els administradors d’actius dels països del Nord poden
absorbir fons dirigits als països pobres i prendre decisions d’as­sig­
nació a escala global. L’estructura financera de les renovables en
països com, per exemple, el Senegal reprodueix els patrons colo-
nials, racials i capitalistes de les fases anteriors. Vist a escala plane­
tària i tenint en compte les dinàmiques extractivistes de minerals,
re­sulta evident que la subordinació a les finances i el règim neocolonial
15. Daniela Gabor, «The Wall Street Consensus», Development and Change,
núm. 52:3, 2021, p. 429-459.
134
disputar la transició
ja són trets distintius de la transició.16 Aquestes tendències són
una expressió més d’un canvi profund en l’organització mundial
de l’economia. El desplaçament del centre de gravetat de la pro-
ducció capitalista a la Xina va deixant en una posició de relegació
les societats capitalistes que van comandar el sistema-món. Una
de les reaccions a aquesta hegemonia són els plans de reindustria-
lització verda, com el Next Generation a Europa o la Inflation
Reduction Act als Estats Units. Les finances i les empreses glo-
bals aspiren a controlar tant aquestes inversions com el deute es-
tatal, en moments en què la incapacitat de competir amb la Xina
provocaria un fort ajust global, amb cadenes de fallides transna-
cionals.17
En aquest sentit, cal ser molt conscients que les posicions ca-
pitalistes no s’aturen i no ignoren l’actual canvi d’època. També
que el capital no és un bloc monolític i que les disputes en el seu
interior, tant sectorials com territorials, han de formar part de
la nostra anàlisi per intervenir estratègicament i crear aliances
transnacionals. No hi ha cap determinació termodinàmica que
ens porti de manera lineal al col·lapse final, però davant de les
seves pròpies contradiccions, els laboratoris capitalistes compten
amb una alta capacitat creativa i d’aliança estratègica i combinen
un gran poder de negociació amb una força coercitiva enorme.
Pluralitat estratègica per a un ecologisme de classe
És difícil preveure els conflictes socials que s’aniran obrint en el
nostre context, però alguns es poden entreveure més o menys. En
diferents nivells, al conflicte de la pujada de lloguers i als efectes
que se’n deriven és probable que s’hi sumin nous problemes de
famílies hipotecades i que la reestructuració econòmica combi-
nada amb l’atur aprofundeixi aquests conflictes. També és previsible
16. Rubén Martínez, «El nou ecologisme dels rics - I», Crític, 3 de març de 2023,
lc.cx/d2V2EB.
17. Isidro López, «Crisis ecológica, crisis capitalista, crisis del ecologismo po­lí­ti­
co», El Salto, 22 de juny de 2023, lc.cx/AjXTYM.
135
 barcelona metròpoli-empresa
que la inflació i l’augment de preus afecti de manera severa el con-
sum i que hi pugui haver escalades cícliques en els preus de l’ener­
gia i els combustibles.
Enfront d’aquests conflictes i tendències i contràriament al
que és desitjable, els esclats i revoltes socials que se succeiran no
es donaran sota consignes purament ecològiques o relatives als
lí­mits biofísics del planeta.18 Fins i tot poden tenir una dimensió
reaccionària que enfronti arribar a final de mes amb evitar la fi del
món.
Segons algunes anàlisis polítiques lligades a la tradició au­tò­
noma, aquest escenari de nous moviments grisos i ambivalents
­ne­cessitarà alguns elements importants per poder desenvolupar
no­ves formes sindicals.19 D’una banda, espais de debat i orientació
estratègica més formals, on la discussió política mateixa sigui el
nucli d’activitat. De l’altra, construir apostes sindicals que escapin
de la sectorialitat i en les quals el sindicalisme social deixi de con-
templar-se com l’elaboració de mecanismes concrets, temàtics i de
metodologies específiques i es comenci a entendre com un mo­
viment capaç d’intervenir amb diferents intensitats i amb eines
­pròpies en cadascun d’aquests conflictes. La conclusió d’aquestes
posicions és que el sindicalisme social està obligat a treballar for-
malment sota els pressupòsits de les històriques federacions locals
del moviment anarcosindicalista. En resum, l’aposta organitzati-
va, segons aquestes anàlisis autònomes, hauria de ser articular en
diverses escales l’activitat i l’agenda de centres socials, rebosts soli-
daris, escoles populars, habitatges ocupats, xarxes de suport mutu i
sindicats d’índole diferent.
Des del nostre punt de vista, aquesta perspectiva organitzativa
i estratègica rupturista ha de ser cabdal, però lligada a una visió
realista de la correlació de forces existents. Santi López Petit afir-
mava que el poder obrer acumulat durant el període franquista
era «massa elevat» per ser del tot integrat, però «massa poc» per
18. Joana Bregolat i Martín Lallana, «Salir con todo, ¿cómo y hacia dónde?», El
Salto, 14 d’octubre de 2022, lc.cx/B2zGKQ.
19. Pablo Carmona, «El sindicato de la crisis» (versió esborrany), Fundación de los
Comunes, 2023.
136
disputar la transició
constituir-se com a contrapoder generalitzat.20 Si prenem una
mètrica idèntica, aquest mateix «massa poc» resulta terriblement
generós com a mesura de la potència dels moviments socials exis-
tents. Salvant les distàncies, l’autoorganització social actual no
aguanta una sola comparació amb la potència del moviment veï-
nal-obrer sorgit entre els cinquanta i els setanta. D’altra banda,
ara per ara no té massa sentit esperar que una cosa similar pugui
emergir de manera espontània en les perifèries de Barcelona. Al-
hora, hi ha molts elements per entreveure una «revolució passi-
va», on els canvis que més semblen agregar socialment conserven
el poder de la classe dominant i reforcen, quan no les amplien, les
seves fronteres d’exclusió en programes de tall reaccionari i neo-
feixista.
Enfrontar-se a l’ecologia del capital planteja la necessitat de
noves aliances estratègiques per a un ecologisme de classe que
planti cara al saqueig del temps de treball i a l’apropiació dels re-
cursos essencials per a la subsistència de tot ecosistema biofísic.
Per a una transició ecològica desitjable cal organització, debat i
pensament estratègic i un programa propi enfront del que ja avança
com una transició capitanejada per la competència entre capitals.
És urgent discutir de manera profunda les estratègies perquè, en
la pràctica concreta, es constitueixi un subjecte polític allunyat
dels imaginaris i les pràctiques de moviments monotemàtics que
competeixen defensant la seva centralitat política. No obstant
això, construir aquest ecologisme popular requereix estratègies
diverses més que la mera idealització d’un poder popular antica-
pitalista, anarcosindical i autònom. La subjecció social al marc
capitalista i a les apostes reaccionàries indica que les estratègies
per escapar del model dominant han de ser variades i, sense per-
dre un horitzó comú, han de poder interpel·lar un espectre ampli
de la població. Si bé aquest horitzó ha d’apostar per un canvi ra-
dical i emancipador, les estratègies a curt termini han de guiar-se
per la defensa de polítiques parcials, que permetin acumular
20. Santiago López Petit i José Antonio Díaz Valcárcel, El discreto encanto de la
política y Crítica de la izquierda autoritaria en Cataluña, 1967-1974, Barcelona,
Icaria, 2016.
137
 barcelona metròpoli-empresa
poder de negociació en la disputa de reformes estructurals, al ma-
teix temps que s’organitzen pràctiques de boicot i d’autogestió
que estirin i mantinguin viu el poder social. Hem de ser conscients
de quines demandes tenen possibilitats a curt termini de ser acon-
seguides, i quines necessiten un camí previ de victòries i transfor-
macions per ser assolibles. Exclamar que tot anirà a pitjor i que
fan falta canvis estructurals incompatibles amb el capitalisme
sense esbossar més passos que la necessitat imperiosa d’un poder
autònom, massiu i rebel, més aviat alimenta la impotència i el ni-
hilisme. D’acord amb Thea Riofrancos,21 «quedar-se esperant el
moment de ruptura revolucionària, sempre postergat, és a efectes
pràctics equivalent a la inacció».
Necessitem configurar la pluralitat estratègica necessària
per construir un ecologisme de classe. Una pluralitat que tingui
l’ener­­gia i rotunditat de l’estratègia rupturista, basada en una dis-
continuïtat brusca amb les estructures existents per mitjà de la
confrontació directa, però també la virtuositat de les estratègies
de desmantellament del capitalisme, per obligar l’Estat a introduir
un altre tipus d’estructures en el seu interior. Al mateix temps,
hem de poder combinar-les amb les accions de resistència, per mit­
jà de la protesta directa davant determinats problemes, i amb les
de fugida del capitalisme, amb la creació de formes alternatives
en els intersticis de la societat existent. Estratègies per desman­te­
l­lar i resistir que en conjunt erosionen el capitalisme i que, a llarg
ter­mini, tinguin com a horitzó escapar-ne a través d’estratègies de
ruptura i fugida.22
Sens dubte pot haver-hi tota mena d’inèrcies, malentesos i con­
tra­diccions insalvables en el disseny i l’aplicació concreta d’aquests
pressupostos basats en les reformes estructurals i en la combina-
ció d’estratègies transformadores. Afortunadament, hi ha espais
21. Thea Riofrancos, «Plan, estado de ánimo, campo de batalla - Reflexiones sobre
el Green New Deal», Contra el Diluvio, 24 d’octubre de 2019 (publicat origi­nal­
ment a Viewpoint Magazine), lc.cx/uj-5Y3.
22. La tipificació de les diferents estratègies per erosionar el capitalisme i la pro­
posta de combinar-les provenen de les aportacions d’Erik Olin Wright, es­pe­
cialment les que es recullen al seu assaig pòstum Cómo ser anticapitalista en el
siglo xxi, Akal, Madrid, 2020.
138
disputar la transició
com l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial, que s’està
organitzant amb el desig de ser un front comú per impulsar una
transició ecològica justa i democràtica.23 Creiem que aquesta
mena d’espais poden ser un bon context per afinar, discutir i con-
cretar la diagnosi i l’estratègia que hem esbossat aquí.
Rubén Martínez Moreno
Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA)
Bibliografia
Blanco, Ismael, i Nel·Lo, Oriol (ed.), Barrios y crisis. Crisis económica, segregación
urbana e innovación social en Cataluña, Tirant lo Blanch, Barcelona, 2018.
Bregolat, Joana, i Lallana, Martín, «Salir con todo, ¿cómo y hacia dónde?»,
elsaltodiario.com, Madrid, 2022.
Carmona, Pablo, «El sindicato de la crisis», Fundación de los Comunes, 2023
(esborrany).
Cotarelo, Pablo, «Metabolisme de Barcelona. Cap a un nou model energètic
que no generi anticooperació», odg, Barcelona, 2015.
Gabor, Daniela, «The Wall Street Consensus», Development and Change,
núm. 52(3), 2021, p. 429-459.
Gil, Javier; Vidal, Lorenzo; Martínez, Miguel Ángel, ¿Cómo afectará el control
del precio de los alquileres a los caseros?, Institut de Recerca Urbana de
Barcelona (idra), Barcelona, 2023.
González Reyes, Luis, «La incidencia del cambio climático sobre las ciudades
en un contexto de crisis sistémica», Barcelona Societat, núm. 27, p. 39-50,
Barcelona, 2020.
González Reyes, Luis; Almazán, Adrián; Lareo, Ángel; Actis, Walter; Bueno,
Luis Miguel; Madorrán, Carmen; Santiago Muiño, Emilio; De Benito,
Cristina, Escenarios de trabajo en la transición ecosocial 2020-2030, Eco-
logistas en Acción, Madrid, 2019.
Harvey, David, Diecisiete contradicciones y el fin del capitalismo, Traficantes de
Sueños, Madrid, 2014.
23. Eva Vilaseca, «Futurs (im)possibles en construcció: Catalunya ecofeixista o Ca­
talunya ecologista?», Crític, Barcelona, 2023.
139
 barcelona metròpoli-empresa

idra,Generació llogatera: la gran esquerda social. Enquesta sobre les condicions de

vida a Barcelona (2018-2022). Resultats preliminars, Institut de Recerca MOBILITAT I MOBILITZACIÓ:
Urbana de Barcelona (idra), Barcelona, 2023.
López, Isidro, «Crisis ecológica, crisis capitalista, crisis del ecologismo políti- CAPTIVES I
co», elsaltodiario.com, 22 de juny de 2023, lc.cx/RDKUeI.
López Petit, Santiago, i Díaz Valcárcel, José Antonio, El discreto encanto de la INVISIBILITZADES
política y Crítica de la izquierda autoritaria en Cataluña, 1967-1974, Ica-
ria, Barcelona, 2016.
Martínez Alier, Joan, «Urbanismo y ecología en Barcelona», Papers: Revista
de Sociologia (Barcelona), núm. 38, 1991, p. 73-89.
Martínez Moreno, Rubén, «El nou ecologisme dels rics - I», Crític, 3 de març
de 2023, lc.cx/d2V2EB.
Martínez Moreno, Rubén, i López, Isidro, La solución verde. Crisis, Green New
Deal y relaciones de propiedad capitalista, Institut de Recerca Urbana de
Barcelona (idra), Barcelona, 2022.
Marull, Joan; Padró, Roc; Gordillo, Javier; Serrano, Tarik; Guzmán, Pau; La
Rota-Aguilera, María José; Pino, Joan, «El funcionament socioecològic
del territori metropolità de Barcelona en deu indicadors», Barcelona So-
cietat (Barcelona), núm. 27, 2020, p. 24-38.
Moore, Jason W., El capitalismo en la trama de la vida. Ecología y acumulación
de capital, Traficantes de Sueños, Madrid, 2020.
Olin Wright, Erik, Cómo ser anticapitalista en el siglo xxi, Akal, Madrid, 2020.
Palomera, Jaime, «Barcelona: de la societat de propietaris a la gran esquerda», Crítica a la mobilitat androcèntrica i masclista: la
Crític, 31 de gener de 2023, lc.cx/U21F7j.
Riofrancos, Thea, «Plan, estado de ánimo, campo de batalla - Reflexiones
velocitat motoritzada per davant de la vida
sobre el Green New Deal», Contra el Diluvio, 24 d’octubre de 2019 (pu-
blicat originalment a Viewpoint Magazine), lc.cx/uj-5Y3. Les ciutats on vivim s’han configurat a partir dels mandats d’una
Vilaseca, Eva, «Futurs (im)possibles en construcció: Catalunya ecofeixista o societat clarament capitalista, patriarcal i colonial que ha invisi-
Catalunya ecologista?», Crític, 2023, lc.cx/HdYwvh.
bilitzat i devaluat la cura de les persones i la naturalesa i la repro-
ducció de la vida. Aquests sistemes han penetrat en tots el àmbits
de la societat i també han influït en la manera com s’han cons-
truït els territoris on vivim, tant en l’aspecte urbanístic com en la
planificació de la mobilitat i el transport. A través de les políti-
ques de planificació urbana s’han reproduït jerarquies, rols i des-
igualtats socials i de gènere. La manera en què es planifica una
ciutat, el tipus de model d’habitatge, la distribució d’equipaments
o espais públics, així com el sistema de mobilitat que es prioritza,
tenen un impacte directe en la vida quotidiana de les persones.
La xarxa de mobilitat de l’àrea metropolitana de Barcelona —que
inclou tant la xarxa pròxima a escala de barri o municipi, que es pot
recórrer a peu o en bicicleta, com els desplaçaments i connexions
que es fan amb transport públic o transport privat, per accedir a
les activitats que no es troben en l’escala pròxima— exemplifica

140 141
 barcelona metròpoli-empresa
clarament que les decisions que es prenen respecte a les inver-
sions, els itineraris, els horaris, la intermodalitat, no són neutres,
sinó que s’adopten prioritzant determinats interessos i sectors de
població. En concret, les polítiques de mobilitat s’han dissenyat
promovent una mobilitat androcèntrica, sovint centrada en els pa-
trons d’un home blanc adult de classe mitjana amb feina remunera-
da i sense cap discapacitat, prioritzant els desplaçaments lineals i
individuals per motiu laboral i en vehicle motoritzat. I Barcelona no
se n’ha salvat, d’aquesta manera de pensar la mobilitat, com la his-
tòria de la mobilitat o el transport a l’àrea metropolitana evidencien.
Aquest model de mobilitat ha perpetuat un urbanisme que res-
pon a dinàmiques patriarcals, perpetuant la segregació espacial
entre l’àmbit públic i el privat en el disseny del transport i la mo-
bilitat. És per això que en l’actualitat tenim una ciutat on s’ha
prioritzat la mobilitat ocupacional en vehicle privat, on el cotxe i
la moto, tot i ser només el 20  % de la mobilitat interna, ocupa el
70  % de l’espai públic, en detriment de la mobilitat de cures soste-
nible a peu i en transport públic que desenvolupem en àmplia ma-
joria les dones d’aquesta ciutat.
L’àmbit de la planificació urbana, i encara més el del transport,
ha estat dominat històricament per homes, centrat en decisions pu-
rament quantitatives i en relació amb la mobilitat laboral, sempre
allunyat de la vida quotidiana de les persones. Les polítiques de mo-
bilitat han basat les decisions en estudis quantitatius a nivell macro
sense una anàlisi de gènere, que prioritzen allò que és important per
a la societat capitalista i patriarcal, sense incorporar dades qualitati-
ves, que donen informació de les diferents escales i que donen veu a
les necessitats de les persones per sobre dels beneficis econòmics.
Les (in)connexions i (im)mobilitats metropolitanes
L’AMB és una de les regions metropolitanes més grans d’Europa,
la vuitena més poblada i la més densa de la regió. Alberga la meitat
de la població catalana (3,2 milions d’habitants, de 7,5 milions), en
un petit territori de 636 km² i 36 municipis, el 48  % del qual està
urbanitzat i el 52  % són boscos, espais naturals i agrícoles. La seva
142
mobilitat i mobilització: captives i invisibilitzades
situació geogràfica i la seva topografia singular en determinen
l’alta densitat. La gran proporció de sòl natural i les característi-
ques geogràfiques de la zona n’han limitat el creixement i han
fomentat una alta densitat de població, fet que la converteix en
l’àrea metropolitana europea més densa, i en una de les més con-
taminades a causa de la gran concentració de vehicles motoritzats
per quilòmetre quadrat.
Tot i que Barcelona és una ciutat compacta i d’usos mixtos
ma­joritàriament, propícia per privilegiar la mobilitat a peu, amb
bici i transport públic, la història de les infraestructures de mobi-
litat reflecteix que la mobilitat a peu i en transport públic va per-
dre protagonisme al segle xx, sobretot amb la dictadura.
Les infraestructures de transport col·lectiu van aparèixer a la
ciutat al segle xix, gestionades de manera privada des del 1860 fins
al 1940. Fins als anys cinquanta del segle xx els tramvies dominaven
el transport col·lectiu; el 1906 va començar el servei de bus i el
1920 es començà a dissenyar el sistema de metro. Durant la cons-
trucció del sistema de transport públic, les companyies privades
ja van prioritzar la jerarquia centre-perifèria, i van crear un siste-
ma radial que afavoria l’ús del vehicle motoritzat privat per
part de la burgesia. Després de la Guerra Civil, amb la dictadura
­franquista, es privilegia l’ús del cotxe privat i es comença a margi-
nar el transport públic. Quan als anys cinquanta el transport pú-
blic deixa de generar beneficis a les empreses privades, l’Estat
passa a fer-se’n càrrec, però sense cap interès per millorar les
­infra­estructures de transport. Aleshores es comencen a llançar
cam­panyes de descrèdit, i el transport públic va adquirint mala
fama. És en aquest període que el govern franquista desmantella
la xarxa de tramvies que havia funcionat durant més de cent anys,
en el mateix moment que a l’Estat espanyol el SEAT 600, el primer
cotxe assequible per a la classe obrera, es començava a fabricar. El
cotxe es va convertir en un mitjà de transport hegemònic als anys
seixanta, conduït majoritàriament per homes, ja que el percentatge
de dones amb carnet de conduir no es va incrementar fins ben bé a
finals de la dècada de 1990 i principis de la del 2000. Aquest model
anava acompanyat, entre el 1958 i 1978, de polítiques d’inversió en
la construcció d’autopistes d’accés, i de l’adopció d’un model de
143
 barcelona metròpoli-empresa
mo­bilitat nord-americà vinculat a les polítiques territorials de
construcció que anaven de bracet amb les polítiques de promoció
del transport privat.
Amb l’expansió de la ciutat cap a la metròpoli, als anys seixan-
ta es comença a coordinar millor el sistema ferroviari de Renfe i
FGC, però seguint una xarxa radial, reforçant la centralitat de la
ciutat i reforçant la connexió de la perifèria amb el centre, però
no la connexió entre els municipis metropolitans.
Pel que fa a la mobilitat a peu, segons Carme Miralles-Guasch,
els carrers com a espais per a vianants van ser dissenyats en dos
períodes: el primer en la reforma de Ciutat Vella al segle xviii i el
segon amb l’expansió de l’Eixample al segle xix, quan els carrers
van passar a incloure diferents modes de transport, des de tram-
vies fins als vianants. Però entre mitjans del segle xix i la fi del
­segle xx, les polítiques de mobilitat i transport van ignorar la mo-
bilitat a peu com a part del sistema de mobilitat. No va ser fins la
dècada de 1980, amb l’arribada de la democràcia, que l’espai públic
es va considerar un espai central per revitalitzar la ciutat.
Amb la planificació estratègica i urbana vinculada als Jocs
Olímpics de 1992, la ciutat i la regió van tenir una oportunitat
per millorar el transport públic, però novament es va prioritzar la
mobilitat motoritzada, amb la construcció de les rondes, noves
­autopistes i vies d’entrada a Barcelona. El boom immobiliari del
tombant de segle tornà a reforçar el model de mobilitat centrada
en el cotxe amb una forta inversió i construcció de zones residen-
cials de baixa densitat fora de la ciutat. Per tant, es continuava
invertint molt més en el transport privat que en infraestructures
de transport públic. Aquesta tendència va continuar amb l’ope­
ració urbanística vinculada a l’esdeveniment del Fòrum 2004, en
què es va promoure una nova terminal de l’aeroport i l’arribada de
l’AVE, i noves zones d’aparcament per a cotxes. Les noves línies de
metro i la xarxa de bus ortogonal han intentat contrarestar l’es­
truc­tura radial existent per connectar millor els barris i les ciutats
metropolitanes. Però encara avui moltes connexions metropolita-
nes passen pel centre de la ciutat.
A l’última dècada, tot i la consolidació de la situació d’emer­
gència climàtica i les promeses polítiques del Govern actual de
144
mobilitat i mobilització: captives i invisibilitzades
reduir l’espai dels cotxes i les motos a la ciutat, aquesta i la seva
àrea metropolitana continuen privilegiant la mobilitat mo­to­
ritzada. L’expansió de la zona de baixes emissions (ZBE) o la im­­
plementació de mesures per restringir l’entrada de vehicles
mo­to­ritzats s’han vist truncades per interessos econòmics i per
un lobby de la mobilitat motoritzada, encara amb molt de pes com
a sector d’activitat, que privilegia la mort per davant de la vida. La
ZBE ha forçat la renovació de bona part del parc de vehicles atès
que es restringeixen els més antics, i això ha significat més vendes
de vehicles nous per a la indústria. Aquesta aprofita el green­
washing per fer veure que la mobilitat sostenible passa per can-
viar el cotxe per un d’elèctric, sense debatre l’impacte d’aquest
model de mobilitat. Però no posar límit a la quantitat de vehicles
motoritzats que circulen o accelerar objectivament l’obsolescència
dels vehicles existents, comporta nombroses contradiccions. A
això s’hi sumen unes polítiques que han donat via lliure a conduc-
tes totalment invasives i agressives de motos, han privatitzat l’espai
públic i han contribuït a la contaminació per soroll i partícules.
A Barcelona, un de cada quatre desplaçaments dels homes és
amb cotxe o amb moto,1 però l’ús d’aquests vehicles per part d’aquest
sector de la població no és per necessitat, sinó que respon als rols
de gènere hegemònics i a un sistema de transport que encara con-
cedeix als homes el privilegi de poder-ho fer. La mobilitat andro-
cèntrica ha reforçat el fet que el vehicle privat motoritzat, que és
el mode de transport més violent, que també impacta en la segu-
retat de les persones, sigui el que consumeix més recursos econò-
mics, naturals i espacials en els entorns urbans, però alhora sigui
el mode menys accessible per a les dones i altres grups amb patrons
de mobilitat més sostenible. De fet, segons un estudi d’àmbit estatal,
les dones produïm el 10  % menys d’emissions de CO2 que els ho-
mes, i això és degut principalment al transport i a l’alimentació.2
L’espai que ocupa el vehicle privat és desmesurat i ha contribuït
a la crisi climàtica i a nivells de contaminació altíssims que tenen
un impacte negatiu sobre la salut, sobretot de dones, infants i
1. Enquesta de mobilitat en dia feiner (EMEF), 2021.
2. Cartografía Carbono 2020, lc.cx/-Ngfiu.
145
 barcelona metròpoli-empresa
gent gran. A més a més, els contaminants ambientals tenen un im­
pacte més alt en les dones, atès que hi estem més exposades com a
vianants, i també perquè determinats contaminants que s’absor­
beixen a través del teixit adipós tenen un efecte més important
sobre el cos de les dones.3
A la ciutat de Barcelona, el 85  % dels desplaçaments de les do­
nes es fan a peu, en transport públic i en menor proporció en
bicicleta.4 Aquestes dades són una tendència que podem veure en
moltes altres ciutats del món i que està vinculada amb els rols i les
relacions de gènere. Les dones ens movem per més quantitat de
motius, entrellaçant activitats laborals, de cures, comunitàries i
personals en distàncies més pròximes a casa nostra. A causa de la
doble i triple jornada (treball, tasques domèstiques i de cura, i la
se­va gestió), fem desplaçaments poligonals enllaçant activitats, i
recorrem menys distància en cada viatge, però al cap del dia
recorrem més distància a peu o en transport públic.
Per tant, la visió parcial i esbiaixada de la mobilitat centrada en
un model masculí hegemònic ha tingut conseqüències negatives
en la mobilitat de les dones, que som les que majoritàriament ens
desplacem de manera més sostenible i en més proporció per desen­
vo­lupar tasques domèstiques i de cures; però també ha afectat
­altres sectors de població, com ara infants, joves, persones amb
di­versitat funcional, gent gran, població migrada, de classe treba-
lladora, que per motius d’accessibilitat i assequibilitat depenen
més de la mobilitat a peu i amb transport públic. Així doncs, a
través de les polítiques de mobilitat s’ha privilegiat a pocs en de-
triment d’unes moltes i s’han reproduït desigualtats de gènere que
han aguditzat la degradació social i ambiental del nostre territori.
Les dones veiem limitats els nostres drets socials, econòmics i
culturals per la manca d’un sistema de mobilitat que estigui dis-
senyat des d’una perspectiva feminista interseccional. Això fa que,
per exemple, no puguem accedir a unes oportunitats laborals i de
desenvolupament professional determinades perquè no tenim
3. Carme Valls-Llobet, Mujeres invisibles para la medicina, Capitán Swing, Madrid,
2020.
4. Enquesta de mobilitat en dia feiner (EMEF), 2022.
146
mobilitat i mobilització: captives i invisibilitzades
cotxe per arribar-hi, o que el nostre temps de cura personal i oci
sigui més reduït que el dels homes o, sovint, inexistent. O que
tinguem una mobilitat més sostenible i diversa durant el dia, però
que es veu moltes vegades restringida i paralitzada de nit per por
a les violències sexuals.
Encara que des dels anys setanta, des de diferents disciplines
urbanes es reivindica la integració d’una mirada de gènere en la
mobilitat, des de les àrees de transport encara hi ha moltes defi-
ciències a l’hora d’incloure variables d’anàlisi com la identitat de
gènere o la racialització. Cada vegada més es recullen dades de mo-
bilitat segregades per gènere i edat, però no necessàriament se’n fa
una anàlisi des d’una perspectiva de gènere i feminista. Fins i tot,
des del paradigma de la mobilitat sostenible, històricament no
s’ha valorat ni prioritzat els models de mobilitat de les dones. La
noció de mobilitat sostenible (com la de sostenibilitat en general)
s’ha tornat ambivalent. Serveix per defensar les estratègies per a la
sostenibilitat del model de societat o mobilitat que defensa el ca-
pitalisme verd, o per dir que el capitalisme no és sostenible, però
al final tothom utilitza el terme sostenible per al seu camp.
La geògrafa feminista Susan Hanson proposa que, per desenvo-
lupar models de mobilitat sostenible, caldria prendre com a exem-
ple els patrons de mobilitat de les dones, perquè a més de ser
sos­tenibles, els rols de gènere condicionen la manera com es mouen
les persones a la ciutat depenent de les seves diversitats i de les se-
ves responsabilitats de cura.5 Tot i que aquest és un debat al qual
les feministes han fet aportacions des de la dècada de 1990, encara
a la del 2020 el debat sobre canvi climàtic i transport ignora la pers-
pectiva de gènere. En conseqüència, el que nosaltres proposem és
parlar d’un model de mobilitat feminista, que trenqui l’ambivalència
del terme sostenibilitat i se centri en els valors feministes que posen
la vida al centre.
5. Susan Hanson, «Gender and mobility: new approaches for informing sus­tain­
ability», Gender, Place & Culture, núm. 17, setembre del 2010, p. 5-23, lc.cx/
gnUQQm.
147
 barcelona metròpoli-empresa
Mobilitat feminista per davant de la velocitat
androcèntrica
Totes les desigualtats de què hem parlat fins ara des d’una pers-
pectiva conceptual, es poden veure clarament plasmades sobre els
cossos de dones com la Karina, la Juana, la Magda i la Sonia.
La Karina és una treballadora de la neteja del torn de nit d’un hos-
pital de l’Hospitalet que surt a les 5 del matí de treballar. Viu a Corne-
llà, a quatre quilòmetres de la feina. Tot i la proximitat geogràfica,
triga una hora a arribar a casa, ja que per connectar la feina amb el seu
barri ha d’agafar dues línies de metro, una que l’obliga a entrar a Bar-
celona, on canvia de línia per tornar a l’àrea metropolitana. Amb cotxe
trigaria 10 minuts. Durant el seu trajecte, la Karina viatja en el primer
vagó del metro, prop de la cabina de conducció, per por de comentaris
i agressions masclistes i racistes que ja ha viscut en el passat per
part d’homes que tornen de festa. La Karina és una treballadora
nocturna que viu les conseqüències d’una planificació de la mobi-
litat que no té en compte les necessitats quotidianes de les dones.
La Juana és un altre exemple de dona que pateix les conseqüèn-
cies d’un sistema de mobilitat androcèntric. És cuidadora d’una se­
nyora gran en una urbanització d’un municipi metropolità. Ha de
sor­tir puntual de la feina perquè a les 15.05 passa l’únic bus
d’aquesta hora que la portarà a una estació de tren, on prendrà un
tren i després un metro per arribar a casa. Si perd el bus, camina tres
quilòmetres per arribar al tren. En transport públic, triga una hora
i mitja. Amb cotxe trigaria 30 minuts. La Juana és una treballadora
de la cura que també pateix una planificació androcèntrica de la
mobilitat que no ha tingut en compte les zones de treball o activi-
tat vinculades a l’esfera domèstica i de les cures.
La Magda és usuària de transport públic, és sorda signant i ens
explica que els sistemes de SOS i ajuda no són accessibles per a les
persones sordes. Els botons SOS només funcionen amb àudio i no
tenen un sistema que permeti comunicar-se en cas d’emergència.
El cas de la Magda mostra que també l’accessibilitat i la diversitat
funcional s’han pensat des de la parcialitat i el desconeixement de
la realitat encarnada de les persones amb discapacitat o amb diver-
sitat funcional, de cossos i d’estats de salut.
148
mobilitat i mobilització: captives i invisibilitzades
La Sonia és una noia que viu a Santa Coloma de Gramenet a
qui li agrada sortir de festa a la nit, com a la majoria de gent de la
seva edat. Va deixar de sortir de nit perquè l’únic mitjà de trans-
port assequible a prop de casa era el metro d’una línia nova molt
moderna però a la qual s’accedeix baixant sis pisos amb ascensor
a una andana sense personal i amb un metro que funciona de ma-
nera automàtica. Va tornar a sortir de nit quan el servei de bus
nocturn va instaurar un servei de parada a demanda que li permet
baixar a 100 metres del portal de casa seva.
Aquestes són algunes de les històries que hem recollit en al-
guns projectes de mobilitat en els quals el Col·lectiu Punt 6 hem
treballat per analitzar la mobilitat quotidiana des d’una perspec-
tiva feminista en sistemes de transport metropolità. Reflectei-
xen patrons, dinàmiques i necessitats de mobilitat, vinculades
també a una planificació urbana, que tenen un impacte de gènere
sobre les dones, que, malgrat que som el 50  % de la població i les
que tenim una mobilitat més sostenible, som les més castigades
per unes polítiques de mobilitat que han privilegiat el cotxe pri-
vat i una mobilitat masculina hegemònica, que respon a un mo-
del d’urbanisme patriarcal, capitalista i insostenible. Les dones
seguim tenint menys accés als vehicles motoritzats, per qüestions
socials però també per consciència ambiental.
Aquesta realitat encarnada ens permet també veure la hipo-
cresia i la parcialitat d’unes polítiques que parlen de cures sense
pensar com es baixa al territori; d’ecologisme des d’un model que
segueix planificant grans projectes absurdament insostenibles
com l’expansió de l’aeroport o l’ampliació de carrils a les autopis-
tes sense fer inversions en el transport públic que no penalitzin
la gent que viu a les perifèries; i de salut, sense restringir l’accés i
l’ús dels cotxes i les mercaderies a la ciutat i sense eliminar els
privilegis de privatització de l’espai públic que les motos han ad-
quirit a la ciutat de Barcelona.
Garantir el dret a la mobilitat de les persones és essencial per
millorar-ne la qualitat de vida en termes de temps i salut, i poder
garantir els seus drets socials, econòmics i culturals. És per això
que treballar cap a una mobilitat més sostenible, justa i equitativa
requereix treballar cap a una mobilitat feminista que proposa un
149
 barcelona metròpoli-empresa
canvi de paradigma cap a un model enfocat en la vida quotidiana de
les persones, que valora i posa en el centre els patrons de mobilitat
sostenible de les dones, i prioritza la mobilitat a peu, amb bicicleta
i en transport públic, no sols perquè són mitjans més sostenibles i salu-
dables, sinó perquè també són més equitatius. La mobilitat feminis-
ta treballa per la transformació en tres àmbits: garantir un abor­datge
integral de la mobilitat quotidiana; ampliar el concepte de la segu-
retat en la mobilitat, i tercer, avançar cap a l’equitat de gènere en el
sector.
Abordatge integral de la mobilitat quotidiana
Incloure una perspectiva feminista en les polítiques de mobilitat
implica deixar d’analitzar la mobilitat com una decisió individual
i els desplaçaments com a unidireccionals, per analitzar les pràcti-
ques i els patrons de mobilitat complexos de les activitats quoti-
dianes en l’esfera productiva, reproductiva, comunitària i pròpia,
i que reflecteixin els components socials i culturals.
El barcelocentrisme i les deficiències d’intermodalitat a l’àrea
metropolitana entre diferents transports públics des del punt de
vista de l’horari, la senyalització, l’accessibilitat, la visibilitat i la
seguretat impacten majoritàriament en els desplaçaments de les
dones, per la falta de temps, de recursos econòmics i per les neces-
sitats de conciliar tasques quotidianes. No obstant això, no totes
les dones es mouen de la mateixa manera. Mobilitat feminista tam-
bé significa tenir en compte com la diversitat de cossos condiciona
les opcions de mobilitat (persones amb mobilitat reduïda, infants,
persones grans, joves, persones trans, persones de diferents pesos i
mesures). La manera en què s’ha planificat la mobilitat metropoli-
tana tampoc ha tingut en compte el cicle de les 24 hores del dia i
els set dies de la setmana, és a dir, no reconeix les diferents dinà-
miques temporals de mobilitat, la mobilitat nocturna quotidiana
de les persones i com es veu condicionada pel gènere, la percepció
de por, la freqüència més baixa de transport públic o una conne-
xió intermodal deficient. És imprescindible recollir dades quanti-
tatives i qualitatives que proporcionin informació sobre mobilitat
150
mobilitat i mobilització: captives i invisibilitzades
nocturna i en cap de setmana i festius, ja que aquestes mobili-
tats no es tenen en compte en moltes de les enquestes que es rea-
litzen.
Ampliar el concepte de seguretat en la mobilitat
Aplicar una perspectiva feminista interseccional implica anar més
enllà de l’actual concepte de seguretat en la mobilitat i analitzar
com les violències masclistes i altres delictes d’odi (racisme, LGTBI-
fòbia, capacitisme) limiten el dret de les dones i persones amb al-
tres identitats no binàries a una mobilitat lliure i autònoma. Tot i
que les dones tenim una mobilitat més sostenible, diversa i com-
plexa que els homes, es veu restringida i paralitzada a la nit per por
a agressions sexuals i masclistes. Dades de l’enquesta d’assetjament
sexual feta per l’ATM a la província de Barcelona l’any 2020 mos-
tren que el 57  % de les usuàries habituals del transport públic han
viscut algun tipus d’assetjament sexual en els darrers dos anys. En-
tre les dones joves d’entre 16 i 25 anys, aquest percentatge és supe-
rior al 90  % i el perfil d’agressor és un home adult que viatja sol.
A les dones ens continuen socialitzant per tenir por a l’espai
públic, a les persones desconegudes i sobretot a moure’ns soles de
nit, encara que la majoria d’agressions continuen passant en l’àm­
bit de la llar i per persones conegudes. La por a l’espai públic tam-
bé es veu alimentada per les experiències d’assetjament verbal i
sexual que vivim les dones quotidianament. Dades qualitatives
provinents de projectes del Col·lectiu Punt 6 sobre mobilitat i
percepció de seguretat en els darrers deu anys mostren que la per-
cepció de por s’incrementa a la nit i que el cas de la Karina no és
aïllat, ja que hi ha dones que viuen quotidianament la por a una
agressió sexual mentre es mouen.
A més dels factors socials, polítics, econòmics i culturals que
condicionen la nostra percepció de seguretat, la configuració fí-
sica i social de l’espai també influeix en les nostres pors. Millores
en el disseny de sistemes i infraestructures de mobilitat poden
reduir la percepció d’inseguretat de les dones. Quan es pensa en in-
fraestructures de mobilitat, cal aplicar els sis principis de seguretat
151
 barcelona metròpoli-empresa
de les dones perquè sigui un entorn «vital» (diversitat d’activitats i
per­sones), «vigilat i cura» de manera formal i informal (accés a ajuda
i suport mutu), «equipat» (manteniment i planificació), «senyalit-
zat» (saber on ets i on vas), «visible» (veure i ser vista) i «comunitari»
(desenvolupat amb la participació activa de les dones).
Equitat de gènere en planificació, disseny i gestió
És essencial abordar les desigualtats de gènere a l’interior de la
gestió del sistema de mobilitat. L’àmbit del transport i la mobilitat
ha estat un sector altament masculinitzat i dominat per persones
amb una perspectiva exclusivament tècnica. Aquest fet també ha
estat un condicionant important per a la falta d’una perspectiva
de gènere i feminista en les polítiques de mobilitat.
D’una banda, és necessari establir polítiques de gènere dins
de les institucions i companyies de transport, per incrementar els
percentatges de treballadores. En l’àmbit europeu, les treballado-
res del sector del transport representen només el 22  % i si es mira
només el transport terrestre, el percentatge cau fins al 14  %. Si les
dones no hi som, hi ha temes que continuaran sent invisibles i
obviats.
És essencial incrementar el nombre de dones, amb tota la diver-
sitat, en els òrgans de participació i els consells de mobilitat, així
com en els processos participatius que es duguin a terme en el marc
del desenvolupament de noves infraestructures. A Barcelona i l’àrea
metropolitana els òrgans consultius de mobilitat encara són massa
masculinitzats i no es fa una revisió de les dinàmiques androcèntri-
ques en els processos de decisió. L’experiència de les dones grans,
famílies monomarentals, dones cuidadores, treballadores domèsti-
ques i dones amb diversitat funcional s’ha d’incloure de manera ex-
plícita en totes les convocatòries, pels coneixements i diversitats
que acumulen. També, hem d’incorporar una perspectiva feminista
en la dinamització dels òrgans consultius i dels processos participa-
tius, per adaptar horaris, espais, dinàmiques i te­mes a la diversitat
de persones, incloure-hi els valors de la mobilitat quotidiana i de
cures, visibilitzar el valor afegit de l’experiència de mobilitat
152
mobilitat i mobilització: captives i invisibilitzades
quotidiana de les dones i garantir que no se silenciïn unes certes
veus ni es desenvolupin dinàmiques de condescendència masclista
o de lideratges hegemònics.
Un exemple és la manca de perspectiva feminista en la tarifi­
cació del transport públic. La tarificació actual penalitza les dones,
perquè no té en compte la mobilitat de les cures. Per exemple, les
actuals rebaixes en transport públic s’han aplicat majoritàriament
en títols individuals i no en títols que permetin que et puguis mou-
re amb la teva unitat familiar amb un mateix títol. O bé, tenint un
títol integrat casual, si una cuidadora acompanya un infant a l’es­
cola amb una línia de bus que utilitzarà d’anada i tornada, hagi de
pagar doble, mentre que si canviés de bus a un altre transport (me-
tro, tren, tramvia) pagaria només una vegada.
El món de la mobilitat necessita el feminisme, una mirada
transformadora que ens permeti millorar la vida de les persones
amb tota la diversitat i complexitat, trencant privilegis i jerarquies
i capgirant el sistema. Perquè el model de mobilitat no es canvia
posant pintura a terra ni amb accions puntuals d’un urbanisme
tàctic molt centrat en l’Eixample i no en una àrea metropolitana
desequilibrada. El model de mobilitat no es canvia sense fer un
canvi radical del sistema, sense sacsejar-lo i girar-lo al revés. Sense
feminisme no hi ha sostenibilitat, ni en la mobilitat ni enlloc.
Col·lectiu Punt 6
Bibliografia
«Cartografía Carbono 2020, observatory of spanish population carbon foot-
print», The Planet App, 2021.
Col·lectiu Punt 6, Entornos habitables. Auditoría de seguridad urbana con pers-
pectiva de género en la vivienda y el entorno, Col·lectiu Punt 6, 2017.
—Urbanismo feminista. Por una transformación radical de los espacios de
vida, Virus Editorial, Barcelona, 2019.
—Movilidad cotidiana con perspectiva de género. Guía metodológica, Ed.
CAF, Caracas, 2021.
—«Reivindicando una mirada feminista en la movilidad cotidiana», El
Salto, 21 d’octubre de 2022, lc.cx/NZAi_K.
153
 barcelona metròpoli-empresa
—Nocturnas. La vida cotidiana de las mujeres que trabajan de noche en el
amb, Col·lectiu Punt 6, 2017.
Hanson, Susan, «Gender and mobility: new approaches for informing sus­
tainability», Gender, Place & Culture, núm. 17, setembre del 2010, p. 5-23,
lc.cx/iHLC_s.
iermb, Enquesta de mobilitat quotidiana en dia feiner 2021, atm / iermb.
Miralles-Guasch, Carme, «Modelos de movilidad en la Barcelona contempo-
ránea», a Salvador Rueda (ed.), La ciutat sostenible, Centre de Cultura
Contemporània, Barcelona, 1998.
—«Barcelona: la ciudad policéntrica», en Ciudad y transporte: el binomio
imperfecto, Ariel, Barcelona, 2002.
Ortiz Escalante, Sara, Planning the everyday/everynight. A feminist participa-
tory action research with women nightshift workers, University of British
Columbia, 2019.
—«Hacia una movilidad feminista», Crítica Urbana, núm. 19, 20 de ju-
liol de 2021, lc.cx/05TTqO.
Valls-Llobet, Carme, Mujeres invisibles para la medicina, Capitán Swing, 2020.
154
ALIMENTANT LA BÈSTIA AMB
LES MERDES DE CATALUNYA
L’agroindústria no tan sols forma part dels negocis més rendi-
bles del planeta; també és un dels causants principals de la crisi
­climàtica, ecològica i social a escala mundial. Producte de la Re­
vo­lució Verda promoguda per la Fundació Rockefeller als anys
cin­­quanta del segle passat, va impulsar la mecanització de l’agri­
cultura, la producció i distribució industrials de llavors, fertilit-
zants, pesticides, i l’extensió global de monocultius. L’extensió de
l’agroindústria és consubstancial a la penetració del capitalisme a
tots els aspectes de la vida i condició prèvia de la seva globalit­
zació.
El complex agroindustrial està en mans d’un grup molt reduït
d’empreses transnacionals amb capacitats suficients per de­ter­­­­
mi­nar les polítiques agropecuàries nacionals i supranacionals.
­Ca­pa­citats que apliquen profusament per imposar llavors ge­­nè­­ti­
ca­ment modificades, pesticides i altres elements que augmenten
la rendibilitat de les seves mercaderies. A causa de les altes taxes
de rendibilitat que ofereix la producció de monocultius a gran
escala, els fons d’inversió i altres instruments dels mercats finan-
cers han intensificat darrerament la compra massiva de terres
cultivables per convertir-les en grans plantacions de monocul-
tius, generalment destinats a l’exportació.
La ramaderia industrial catalana —i molt especialment la por-
cina— posa el seu gra de sorra regional a aquesta dinàmica global.
És la responsable principal de la contaminació de les aigües amb
155
 barcelona metròpoli-empresa
nitrats i un emissor destacat de gasos d’efecte d’hivernacle. A més,
està tan hipertrofiada que provoca problemes seriosos a la salut
pública, alhora que constitueix l’obstacle principal per assolir la
sobirania alimentària del país.
La integració vertical de la indústria càrnia catalana
La integració vertical és un sistema de producció de porcs, pollas-
tres i vedelles en el qual una sola empresa (la integradora) submi-
nistra el pinso i els animals joves, disposa el tractament veterinari,
sacrifica els animals als seus escorxadors i els transforma en un
producte carni. El ramader hi posa la granja i les seves instal·lacions,
i paga la llum, l’aigua, etcètera. S’encarrega de l’engreix del bestiar,
de la gestió de les dejeccions i de l’eliminació dels animals morts
«prematurament», normalment prop del 10  %. Segons la modalitat
del contracte, rep un sou fix o un percentatge de la venda del bes-
tiar. En tot cas, ha d’assumir la part més gran dels riscs del negoci.
El sistema d’integració vertical el van impulsar els grans fabri-
cants de pinso nord-americans, que buscaven un mercat estable per
als seus productes (principalment soja i blat de moro). Dels Estats
Units va arribar a Europa. Sobretot va quallar a l’Espanya franquista,
i particularment a Catalunya, on es va imposar a les zones de secà de
les províncies de Barcelona (Osona) i Lleida (Noguera, Segrià, Segar­
ra, Urgell).
L’aparició dels supermercats i les grans cadenes de distribució
a partir dels anys setanta va comportar l’eclosió del mercat de
carn i de productes carnis processats, mentre que l’ampliació de la
­xarxa de transport, així com les innovacions tecnològiques succes-
sives, van facilitar un salt de les capacitats de producció i proces­
sament del sector. D’aquesta manera es va iniciar una espiral de
pressió d’augment de productivitat i reducció de costos sobre els ra-
maders integrats, que va provocar un augment important del nombre
de bestiar per granja i una reducció constant de les explotacions ra-
maderes.
Segons dades oficials, el 1995 a Catalunya hi havia 10.554 gran-
ges de porcs amb un total de 4.390.484 caps de porcí. El 2016 el
156
alimentant la bèstia amb les merdes de catalunya
nombre de porcs havia augmentat a 6.700.000 exemplars, mentre
que les granges s’havien reduït a 4.288. Si el 1994 encara hi havia
uns 50.000 pagesos, el 2006 la xifra s’havia reduït a la meitat. No
hi ha dades oficials sobre el nombre actual de pagesos i de gran-
ges, però és clar que la tendència descendent ha continuat.1 Se-
gon un estudi d’Ecologistes en Acció, també s’ha reduït el nombre
d’habitants en la majoria de poblacions amb granges.2
L’any 2021 la xifra de porcs va arribar a 8.020.892 i se’n van
sacrificar 24.041.540, pel fet que les innovacions genètiques ha-
vien reduït la «vida útil» dels porcs d’engreix a 4,5 mesos. En ac-
celerar-se per 2,5 el cicle d’engreix anual s’ha multiplicat de
manera equivalent la demanda de pinso, la baula més cara de la
cadena, sobretot quan la seva matèria primera s’ha d’importar.
Les granges actuals acostumen a tenir capacitats entre 1.500 i
3.000 porcs. A Catalunya el límit legal per granja ascendeix a 7.200
porcs. Una explotació d’aquestes característiques necessita un mí-
nim de 31 milions de litres d’aigua a l’any,3 gairebé el doble que un
municipi de 400 habitants, mentre que genera la barbaritat d’uns
30.000 litres de purí al dia, atès que un porc d’engreix en produeix
entre 4 i 7 litres diaris.
Ja des de finals dels anys vuitanta, l’aplicació d’una economia
d’escala a la producció ramadera ha estat provocant crisis cícli-
ques de sobreproducció i baixades de preus. Aquestes crisis es van
saldar, d’una banda, amb un augment de la concentració d’em­
preses, i amb el recurs creixent a l’exportació de l’altra. En les
pri­­meres dècades van ser països europeus com França, Itàlia, Ale­
manya o Holanda els importadors principals de la carn catalana;
més tard s’hi van afegir la Xina, el Japó i altres països asiàtics.
D’acord amb un informe de la Cambra de Comerç de Bar­ce­
lona, el 2015 prop del 65  % de la carn porcina produïda a Catalunya
1. En trobareu més informació a Gustavo Duch, Patricia Dopazo i Carles Soler,
«Què cal saber de la producció de la carn des d’una perspectiva política», Crític,
24 de juliol de 2019, lc.cx/-ms05G.
2. Ganadería industrial y despoblación, Ecologistas en Acción, Madrid, 2021, lc.cx/
Tw2KtK.
3. Trobareu més informació sobre macrogranges a Antonio Delgado i Ana Tudela,
«La fábrica industrial de cerdos», Datadista, 30 d’octubre de 2021, lc.cx/iy3DUT.
157
 barcelona metròpoli-empresa
es va exportar. El 2021, l’exportació de productes carnis va re­pre­
sentar el 35,7  % de les exportacions del sector agroalimentari,
mentre que la indústria càrnia s’havia convertit en el quart sector
industrial del país en volum de vendes.
Les grans integradores catalanes
Els grans impulsors i beneficiaris d’aquest procés han sigut les
principals integradores i els agroempresaris que hi estan vincu-
lats. Tot i tenir models de negoci molt diferents, originalment van
ser empreses familiars que amb el temps s’han convertit en grups
accionarials, sense que els membres de les famílies fundadores
n’hagin perdut el comandament. Les dues integradores que lide-
ren el rànquing català són:
Vall Companys, fundada el 1956, és la primera empresa càrnia
de l’Estat espanyol i la segona d’Europa. Té unes 2.100 granges
integrades a tot l’Estat. L’any 2021 va facturar 2.279 milions
d’euros, un 28  % més que el 2018. Vall Companys es caracteritza
per una estratègia molt agressiva de compra d’empreses dedicades
a l’elaboració de productes carnis, i per fer-ho se serveix de socie-
tats d’inversió i altres instruments financers creats per a l’ocasió.
D’aquesta manera el consorci s’ha convertit —entre altres co-
ses— en el propietari dels tres escorxadors principals de l’Estat
—Cinco Villas, Frivall i Patel—, amb capacitat de matar cinc mi-
lions d’animals a l’any. Mentre que la publicitat del grup justifica
aquesta política de concentració per la necessitat d’augmentar la
sostenibilitat i la qualitat del sector, l’escorxador de Patel, situat
a la comarca d’Osona, està imputat en un procediment judicial
—impulsat el 2020 pel Grup de Defensa del Ter— per l’abocament
reiterat d’aigua molt contaminada al Ter. També les seves formes
de compra d’empreses els ha causat problemes amb la justícia. A
més, Vall Companys ha ocupat un lloc destacat en l’escàndol de la
subcontractació de falsos cooperativistes per reduir les despeses
de les persones que treballen, en unes condicions infrahumanes i
per sous de misèria, als escorxadors de les integradores. En la im-
mensa majoria es tractava de persones migrades subjectes a tota
158
alimentant la bèstia amb les merdes de catalunya
mena de vexacions.4 Després d’una vaga molt dura durant l’any
2015, Vall Companys i la resta de la flor i nata de la indústria càr-
nia catalana es van veure obligats a passar 2.500 persones a plan-
tilla.
No obstant aquests afers, els tres germans hereus de l’empori
continuen treballant des dels seus despatxos de luxe situats tres
plantes per sota de l’ambaixada de Suïssa de Madrid per assolir el
seu objectiu central: controlar tota la cadena de valor de la indús-
tria càrnia, a fi de poder imposar les seves condicions als diferents
segments i dictar-ne els preus des d’una posició de monopoli. Es
veu que encara no en tenen prou amb els més de 100 milions
d’euros de beneficis que obtenen cada any fent matar i processar
animals a mansalva.5
Àrea de Guissona: Mentre que Vall Companys actua amb sigil,
la Corporació Alimentària de Guissona, SA, té desplegada tota
una estratègia de publicitat per presentar-se com una empresa
que representa l’essència de l’agricultura i la ramaderia catalanes.
La seva xarxa de supermercats Bon Àrea es troba en expansió
constant: en l’actualitat n’hi ha 410 repartits per tot el territori
català (i 130 més a la resta de l’Estat). A determinades hores del
dia, a l’A2 i en altres vies principals, hi ha un trànsit constant de
camionetes que llueixen un gran plat de carn amb guarnició, epi-
grafiat amb l’eslògan «Directe del camp».6 Els murs exteriors del
seu centre de sacrifici i processament de Guissona estan decorats
amb una representació gegantina de vaques i porcs que salten ale-
grement sobre un gran prat verd sota un cel blau esquitxat de
núvols blancs, mentre que a l’altra banda dels murs es maten uns
quants milers d’animals cada dia. A uns 200 metres de distància, i
ben visible des de la carretera, trobem la depuradora d’aigües
4. Josep Comajoan, «Les amenaces i coaccions de tres directius d’Esfosa contra la
COS arriben a judici», El Setembre, 16 d’octubre de 2017, lc.cx/zgc78G.
5. En trobareu més informació a Carles Ballfugó, «El crecimiento del grupo Vall
Companys alarma al sector cárnico», Crónica Global, 26 de setembre de 2019,
lc.cx/­ciM08X.
6. Caldria afegir-hi «de concentració», ja que els porcs —igual que la immensa
majoria dels altres animals processats per la indústria càrnia— només veuran el
camp una vegada a la vida: en el camí a l’escorxador!
159
 barcelona metròpoli-empresa
residuals rodejada de casetes de fusta, arbres i gespa com si fos un
paradís d’estiueig.7
D’acord amb el seu últim informe anual, l’empresa va tenir unes
vendes rècord de 2.250 milions d’euros,8 amb uns beneficis declarats
de 65,46 milions, un 15  % inferior a l’exercici del 2020. Una caiguda
que era deguda principalment a l’augment de les despeses energèti-
ques i a la reducció abrupta de les exportacions a la Xina.9 Gairebé
una quarta part del seu personal són «empleats d’empreses de ser-
veis». No se sap què cobren ni en quines condicions treballen aques-
tes persones, però segons l’informe «How Clean Are Europe’s Food
Supply Chains?»,10 la subcontractació a empreses de serveis fora de
Catalunya —i, per tant, no subjectes als convenis catalans— ha si-
gut la resposta de la ramaderia industrial catalana a l’obligació judi-
cial d’admetre els «falsos cooperativistes» en plantilla. Heus aquí el
nou destí de les persones migrades.
En una memorable entrevista titulada «Una empresa no és una
democràcia»,11 Jaume Alsina, el patriarca de la corporació alimen-
tària i últim alcalde franquista de Guissona, explicà —de vegades
bastant eufemísticament— la seva «filosofia» i els seus secrets d’èxit.
En forma part el seu afany indomable d’expansió constant. Per
aquesta raó, i atès que ja no podran créixer més a Guissona, Alsina i
els seus estan fent construir un nou centre a l’Aragó, força més
gran que el de Guissona. Hi van atrets per les subvencions i altres
fa­cilitats que els proporcionen els responsables polítics d’aquesta
7. Trobareu més informació sobre el model de negoci de l’Àrea de Guissona a
Horts Rost i Edu Nus, «Grup Alimentari Guissona, història d’un petit imperi»,
Directa, 12 de juliol de 2016, lc.cx/IQd1-_.
8. Aquesta poca diferència amb els resultats de Vall Companys és deguda al fet
que la producció i el processament de carn no és l’única activitat del grup.
Produe­i­xen i comercialitzen altres productes de consum humà i animal, i tenen
una ca­dena de benzineres low cost amb més de setanta estacions de servei.
9. Després d’haver recuperat part de les capacitats de producció de carn porcina
caigudes a causa de la pesta porcina, l’octubre del 2021 el Govern xinès va
decretar una reducció dràstica de les importacions d’aquesta carn.
10. En trobareu més informació a Thin Lei Win, «How clean are europe’s food
sup­­ply chains?», Open Society Foundation, 2021, lc.cx/ofjYlS.
11. Àlex Font Manté, «Jaume Alsina, presidente de BonÀrea: “Una empresa no es
una democracia”», Ara, 8 de novembre de 2021, lc.cx/uUNxmg.
160
alimentant la bèstia amb les merdes de catalunya
comunitat autònoma, al mateix temps que segueixen l’empremta
de Vall Companys i altres integradores, tant catalanes com de la
resta de l’Estat.12
Altres trets característics de la fauna que pul·lula dins
del sector
La comarca d’Osona és un altre exemple de la hipertròfia de la
indústria càrnia i de la devastació del territori que provoca. Aquí
hi domina la Casa Tarradellas, la tercera integradora càrnia més
gran de Catalunya. De manera semblant a l’Àrea de Guissona, ven
tradició i proximitat amb el seu nom de marca. A més, co­mer­
cialitza els seus productes processats sota la marca blanca Ha­cen­
dado, propietat de Mercadona. Gràcies a les grans facilitats
d’ex­­por­­ta­ció, també ha pogut internacionalitzar el seu negoci
porcí. En l’actualitat, la concentració de granges de porcs integra-
des i la contaminació de l’aire i les aigües són tan extremes a Oso-
na que una part important de la indústria càrnia ha traslladat el
pes de la seva activitat a la província de Girona (Alt Empordà, la
Garrotxa).
Les grans integradores són només la punta d’iceberg d’una in-
dústria que s’estén com una taca d’oli per gran part del territori.
Determina la vida i les activitats econòmiques allà on s’instal·la.
Les macrogranges altament automatitzades ofereixen molt pocs
llocs de treball. Però sí que atreuen indústries auxiliars relaciona-
des amb la construcció i el transport, així com altres feines poc
qualificades. I sobretot constitueixen una font d’ingressos fabu-
losa per als municipis petits i els seus gerents.
El boom de l’última dècada que ha proporcionat l’explosió de
les capacitats exportadores també ha contribuït a un creixement
exponencial del negoci dels agroempresaris locals, que d’un dia
per l’altre han vist la possibilitat de convertir-se en propietaris de
12. Trobareu més informació sobre la situació a l’Aragó a Ana Tudela i Antonio
Delgado, «Aragón, tierra de megaproductores mundiales de cerdo», Datadista,
24 de juliol de 2022, lc.cx/D7lnu9.
161
 barcelona metròpoli-empresa
grans mansions i SUV d’última generació. Un dels casos més es-
pectaculars d’aquest ascens social trepidant es troba a Ruidarenes,
un petit poble de l’Empordà que s’ha convertit en el segon muni-
cipi més ric de l’Estat espanyol.13
Analitzar detalladament les implicacions socials, culturals i
polítiques d’un enriquiment tan sobtat va molt més enllà d’aquest
treball. Però és obvi que l’aura de diners fàcils que envolta el nego-
ci de la ramaderia industrial a les zones rurals on té un paper he-
gemònic també marca la vida de la gent que hi viu. Un entorn
sociocultural que dona facilitats —i prestigi— per fer-se ric a base
de matar el màxim nombre possible d’éssers vius no augmenta preci-
sament les qualitats humanes d’uns agroempresaris atrets per aques-
tes possibilitats. Sobretot quan es tracta de persones que tenen la
sensació que poden actuar amb tota impunitat.
En aquesta trampa va caure recentment un «ramader» d’un
­poblet de Lleida propietari de granges amb centenars de milers
de pollastres. Com que tenia relacions familiars dins del consell
­d’ad­ministració de la principal integradora de la zona no veia
­problema a instal·lar una «planta de compostatge de dejeccions
ra­­ma­deres» de grans dimensions dins d’una zona protegida. Molt
segurament aconsellat pel departament tècnic de la integradora,
va presentar el projecte poc abans de l’entrada en vigor d’una nova
llei de protecció ambiental que prohibia expressament la cons-
trucció d’instal·lacions com la seva en zones protegides. Creient-
se intocable va construir la instal·lació tot i sabent que hi havia un
recurs contenciós administratiu en curs promogut per diferents
entitats ecologistes de la zona. Amb gran sorpresa per part seva, va
perdre en totes les instàncies judicials i ara està pendent de l’ordre
d’execució de la sentència.14
Per finalitzar, un altre exemple de com va la cosa en les zones
dominades per la indústria càrnia: a uns deu quilòmetres d’una
«planta de compostatge», al bell mig d’una agrupació d’11 pobles
anomenada Plans de Sió, amb una població total de 500 persones
13. A. Plaza i N. Garcia, «El secret que explica que Riudarenes sigui el segon poble
més ric d’Espanya: el porc», Empordà, 16 d’octubre de 2022, lc.cx/2_OR5N.
14. Més informació a lc.cx/6Em-YS.
162
alimentant la bèstia amb les merdes de catalunya
(rodejades de 51.000 porcs, 634.224 pollastres i 47.000 galls dindi),
un promotor amb vincles familiars a la zona ha engegat a princi-
pis de l’any 2022 un projecte de construcció d’una macrogranja
d’uns 9.600 porcs, saltant-se, de passada, el límit legal de 7.200
porcs. És fill i hereu de l’agència immobiliària barcelonina Fin-
ques Cos, especialitzada en la compravenda de masies amb en-
cant natural. Té relacions excel·lents amb l’alcalde, afiliat a ERC,
que dona suport al projecte. El seu únic problema és haver com-
prat els terrenys per construir la monstruositat a prop del Canós,
l’únic poble del municipi sense granges.15 Tot i tenir tot el poble
mobilitzat en contra seu, no vol desistir dels seus plans d’aprofitar
les grans oportunitats que ofereixen una economia i un país fets
a mida de la indústria càrnia. No sabem si aquesta caricatura d’un
empresari capitalista s’ha assabentat de les dimensions de la crisi
del sector; en tot cas, depèn de tots i totes que no pugui sortir-se
amb la seva.
Les aportacions de les institucions a la creació del
monstre hipertrofiat
El creixement exponencial de la ramaderia intensiva catalana
hau­ria sigut impossible sense el foment decidit per part del Go-
vern català i dels poders fàctics de la metròpoli globalitzada.
­Nascut a l’empara del nepotisme polític i burocràtic del tardo­
franquisme, el model de la integració vertical es va poder de­
senvolupar durant vint anys amb molt pocs impediments legals i
restriccions ambientals fins a convertir-se en un «sector estratègic»
de l’economia del país.
L’aparició de protestes públiques contra la contaminació
dels rius i de les aigües freàtiques a les zones afectades va su­
posar els primers entrebancs per al sector i els seus aliats polítics.
Però lluny de fer passos cap a la internalització de les despeses
ecolò­giques i socials del règim d’integració, les administracions
15. Més informació a lc.cx/6FuDpX.
163
 barcelona metròpoli-empresa
responsables van decretar mesures tecnocràtiques de protecció am­
biental que afectaven principalment els ramaders petits i mitjans,
mentre que els seus amos en sortien indemnes. Per torna, aquesta
política ha permès que les integradores es poguessin presentar com
els salvadors de la pagesia i la ramaderia, utilitzant les seves influèn­
cies polítiques i capacitats tècniques per «suavitzar» aquestes me­
sures.
Al mateix temps, la pretensió d’abordar problemes estructu-
rals de fons amb «solucions» tècniques parcials està fent augmen-
tar constantment les exigències tecnològiques i higièniques que
han de complir les granges. D’aquesta manera s’han incrementat
considerablement les despeses fixes de les explotacions i s’ha con-
tribuït a aguditzar encara més l’endeutament endèmic del sector,
especialment per a les petites explotacions familiars que encara
subsisteixen.
Pel que fa a la promoció de l’exportació de carn de porc i altres
productes de la indústria càrnia catalana, la legislació ambiental
permissiva amb aquesta indústria s’ha d’entendre com un avantatge
competitiu que la marca Catalunya posa a disposició dels caps de la
integració vertical. Les principals entitats públiques encarregades
de la promoció de les capacitats exportadores del sector són ACCIÓ
(Agència per la Competitivitat de l’Empresa) i PRODECA (Promo-
tora d’Exportacions Agroalimentàries), així com el Departament
d’Economia i Hisenda. En el cas de la ciutat de Bar­ce­lona, hi desta-
quen la Cambra de Comerç i, sobretot, el Port de Barcelona.
El Port de Barcelona és una peça doblement clau en el foment
de les activitats nefastes del sector. D’una banda, constitueix la
porta d’entrada de la fava de la soia, un dels cultius principals per
a la producció de pinso, ja que el pinso autòcton no és suficient
per cobrir la demanda de la indústria càrnia. La meitat de la soia
procedeix del Brasil, en concret, de cultius en terres desforestades
de la regió d’El Cerrado, on es desforesta anualment una superfí-
cie que equival al 14  % de la massa forestal de Catalunya. La soia
importada ingressa en les instal·lacions de Cargill i Bunge que els
dos gegants de l’agroindústria global tenen als molls del port. Per
poder fer-se una idea de les dimensions: el gra i la farina de soia
importats anualment —en la immensa majoria, per a la indústria
164
alimentant la bèstia amb les merdes de catalunya
càrnia— requereixen una superfície conreada anual que equival
al 75  % de la superfície agrària de Catalunya.16
A més a més, el Port de Barcelona és la principal via d’exporta­
ció de la carn porcina al continent asiàtic. El 2020 ha sigut el
­primer producte d’exportació embarcada, amb la Xina com el prin­­
cipal destí. Des de la reducció abrupta de les exportacions a la
Xina, les autoritats portuàries de Barcelona estan fomentant les
exportacions de carn porcina a Corea del Sud i altres països del
sud-est asiàtic. Així i tot, és molt poc probable que trobin mercats
que puguin suplir la pèrdua del mercat xinès.
Sigui com sigui, l’antic Departament d’Agricultura —reba­te­
jat hipòcritament com Departament d’Acció Climàtica, Ali­men­­
tació i Acció Rural— continua sent el principal promotor
ins­­ti­­tu­cional de la ramaderia industrial. Dels seus despatxos en
surten els plans de desenvolupament rural, les característiques de
les granges i del bestiar que s’engreixarà i un llarg etcètera d’altres
qüestions d’importància crucial per a la indústria càrnia i l’agroin­
dústria en general. A més, el Departament és el principal avalador
institucional dels interessos del sector en totes les qüestions rela-
cionades amb la protecció del medi ambient. I, no caldria sinó,
constitueix un exemple destacat de la política de portes gira-
tòries.
Quan el barat surt car
Ha quedat clar que a la ramaderia industrial catalana s’hi apli-
ca tot menys el principi de «qui contamina la paga», igual que
en altres sectors considerats estratègics per les administracions
«pú­bliques». Per falta d’espai, a continuació només inclourem
una breu ressenya de les nombroses externalitats negatives d’aques­
ta indústria, que perjudiquen el benestar de la població en ge­
neral.
16. Trobareu més informació sobre aquesta problemàtica a El paper de Catalunya i
el Port de Barcelona en la construcció d’un sistema alimentari (in)sostenible, Grain,
març del 2021, lc.cx/mJ9nOW.
165
 barcelona metròpoli-empresa
• La contaminació de les aigües amb nitrats és la conseqüèn-
cia més coneguda de la hipertròfia del sector. D’acord
amb les anàlisis de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA)
del 2019, les aigües freàtiques de 422 municipis catalans
—el 42  % del total— estaven altament contaminades per
nitrats. Prop del 25  % superava el límit de 50 mg/l a partir
del qual el seu ús no és apte per al consum humà. Una si-
tuació que ha exigit inversions milionàries —pagades de
l’erari públic— per garantir un mínim de potabilitat de
l’aigua als municipis més afectats. El juliol del 2019 es
va decretar una moratòria temporal de l’ampliació de les
gran­ges existents i de la creació de noves en els 66 mu­
nicipis catalans més afectats. Tot i així, a causa de la inac­
tivitat dels governs locals, se seguien —i segueixen— fent
am­plia­cions de granges fins i tot en aquests «municipis vul­
nerables». Una permissivitat que sovint es deu al fet que les
mateixes autoritats o familiars seus estan directament
im­plicats en el negoci de les granges. El febrer del 2022,
el Parlament de Catalunya va rebutjar una de­manda de
convertir la moratòria en definitiva i d’estendre-la a tots
els municipis del país. Només la CUP i En Comú van do-
nar suport a la moció.
• La contaminació de l’aire amb amoníac és una altra caracte-
rística de la indústria porcina i avícola. D’acord amb un
informe de Greenpeace del 2019, l’augment de les emis-
sions d’amoníac a l’Es­tat espanyol és paral·lel a l’augment
de les capacitats de producció d’aquestes indústries. Tal
com ja ha passat en el cas dels nitrats, la UE ha obert un
expedient sancionador per obligar l’Estat a reduir subs-
tancialment aquestes emissions tòxiques.
El mes de juliol del 2022 es va saber que la Generalitat vol modificar
el decret actual de les dejeccions ramaderes perquè els ramaders pu-
guin emmagatzemar, tractar i abocar els purins més a prop de cases,
centres de treball i punts de captació d’aigua. Se su­posa que amb aques-
ta mesura es pretén tranquil·litzar els ramaders amoïnats per l’explosió
de les despeses i la baixada de la cotització de la carn de porc.
166
alimentant la bèstia amb les merdes de catalunya
La indústria càrnia també destaca com un dels principals emis-
sors de gasos d’efecte d’hivernacle. D’acord amb un informe de
Greenpeace de l’octubre del 2021, la ramaderia espanyola produeix
el 9  % de les emissions de l’Estat, i la de Catalunya hi contribueix
quasi amb el 30  %.17 Aquestes dades no tenen en compte les emis-
sions causades per les grans necessitats de transport ni l’important
consum energètic del sector, tant a les granges com a les instal·la­
cions de processament. Per exemple, en el cas de la Corporació Ali-
mentària de Guissona, els increments dels preus d’electricitat i gas
van gravar els seus comptes anuals del 2021 amb uns 25 milions
d’euros. D’acord amb un informe de l’ONG GRAIN18 del 2018, «les
cinc principals corporacions productores de carn i lactis del món,
són responsables d’un nombre d’emissions anuals de gasos d’efecte
d’hivernacle més grans que Exxon, Shell o BP».
Per si no n’hi hagués prou amb aquestes externalitats tòxi-
ques, la carn de la ramaderia industrial fa emmalaltir les persones
que en consumeixen massa. Segons les recomanacions de l’OMS i
agències nutricionals nacionals i internacionals, el consum de
carn vermella (totes les parts de la carn de porc, vedella i xai) i ela­
borats carnis hauria de ser ocasional i no superar els 125 grams
per persona a la setmana, mentre que no s’hauria de menjar més
de 325 grams de carns blanques (pollastre, gall dindi, conill) per
persona a la setmana. A Espanya i, per extensió, a Catalunya se
superen àmpliament aquestes recomanacions: amb un consum de
carn vermella fresca deu vegades superior al que es recomana, que
en el cas de la carn processada és vuit vegades superior.19
La publicació de les recomanacions de l’OMS —que no tenien
en compte altres efectes secundaris del consum dels productes de
la indústria càrnia, com l’elevat grau d’antibiòtics, conservants,
17. Més informació a Macrogranjas, veneno para la España rural. Efectos ambientales
de la ganadería industrial, Greenpeace, lc.cx/z2iGBN.
18. Més informació a «Emisiones imposibles: cómo están calentando el planeta
las grandes empresas de carne y lácteos», Grain, 2 d’agost de 2018, lc.cx/9llPQA.
19. Una important investigació dedicada a les nocivitats intrínseques de la indús­
tria càrnia i de gran part dels seus productes l’han fet Ferran García i Javier
Guz­­mán a Carne de cañón. A l’enllaç següent podeu trobar el dossier de premsa
de l’informe, publicat l’any 2019 i editat per Justícia Alimentària: lc.cx/kbzzB7.
167
 barcelona metròpoli-empresa
etcètera— va causar un gran enrenou en el sector i els seus lobbies. Hi
ha poques coses pitjors que li podrien passar a una indústria que deu
la seva existència al fet de poder vendre la màxima quantitat de carn
tan barata com sigui possible. Una part central de la seva «contra­
ofensiva» fou la difusió massiva d’informes d’aca­dèmics i entitats
«científiques» finançats pel sector que real­çaven les bondats dels
seus productes. Implantar la denominació «carn blanca» per a deter-
minades carns porcines (i també de vedella) va ser un dels principals
cops d’efecte que van aconseguir. Així i tot, els últims anys ha dismi-
nuït notablement el consum de carn, especialment de porc.
Com a súmmum de tots els despropòsits que encarna la
ramaderia industrial, cal saber que deu una part important dels
seus «èxits» a les subvencions de la PAC (Política Agrària Europea),
dissenyada des del principi com a mecanisme de foment del
complex agroindustrial. Gràcies a aquestes subvencions, les grans
integradores van poder impulsar la destrucció de l’agricultura
mixta tradicional (oliveres, ametlles, vinya, horta i cereals) de les
seves zones d’influència per convertir-les en deserts de monocultiu
de cereals, que, d’altra banda, només se sosté gràcies a les subvencions
de la PAC.20 Cal destacar en aquest context que la hipertròfia del
sector ha provocat que al voltant del 70  % de la producció de
cereals a Catalunya es dediqui a l’alimentació animal —molt
especialment dels porcs— mentre que més del 60  % del menjar
que es ven als supermercats, a part de dolent, és importat.
Horitzons de crisi
El futur immediat no pinta gaire bé per a la indústria càrnia: a la
reducció dràstica de les exportacions a la Xina s’uneixen el gran
augment de les despeses energètiques, de combustibles, de fertilit-
zants, així com les dificultats de subministrament de cereals deri-
vades de la guerra a Ucraïna. Cal destacar que aquests augments
20. D’acord amb l’informe mencionat més amunt, les ajudes i subvencions de la
PAC constitueixen el 57  % dels ingressos totals en cereals i proteaginoses, el
90  % en la carn bovina i el 18  % en la carn de porc.
168
alimentant la bèstia amb les merdes de catalunya
de preus —agreujats per l’especulació que els acompanya— estan
afectant seriosament la sostenibilitat de l’elaboració de produc-
tes tan bàsics com el pa. A més, la sequera i els episodis de canvis
bruscos de temperatura ocasionats per la crisi climàtica reduei-
xen considerablement la productivitat dels camps autòctons, ja
en si mateixos esgotats per la sobreexplotació. No hi ha cap dubte
que aquestes circumstàncies aniran a mal.
D’altra banda, el monocultiu de cereals destinats a la indústria
càrnia ha implicat la pèrdua d’autonomia dels pagesos afectats.
De fet, els ha convertit en una mena de mecànics que entenen
més de tractors que del cultiu de plantes. Falsos autònoms que
ballen segons el so de les «recomanacions» dels departaments tèc-
nics de la integradora corresponent. Una dependència i servitud
que frega els límits del que és suportable en el cas dels petits ra-
maders integrats sotmesos als vaivens de llotges com Mercolleida
(controlades per les grans empreses del sector) i les últimes tenti-
nes d’una administració pública.
És inadmissible que una indústria tan nociva com la ramaderia
industrial segresti gairebé tres quartes parts de les terres cultiva-
bles quan la possibilitat de provisió d’aliments sans i de proximitat
s’està convertint en una qüestió de supervivència de cara al futur.
Per capgirar aquesta situació, caldrà retallar dràsticament la caba­
nya porcina, reduir a la meitat la cabanya de la ramaderia intensiva
bo­vina actual i convertir-la en ramaderia extensiva. Només d’aquesta
manera es podrien alliberar prou terres per al cultiu de llegums i
altres plantes profitoses per al consum humà.
Evidentment, vistes les circumstàncies, els polítics i buròcra-
tes no estan gaire interessats en aquesta tasca, netament anticapi-
talista. Ben al contrari: faran cas a les pressions de l’agroindústria
per mantenir al màxim els seus marges de benefici i socialitzar les
pèrdues ecològiques, socials i culturals del seu negoci.
Actuar contra la bèstia
Conscients d’aquestes circumstàncies, no ens queda cap altra ­sorti­­da
que organitzar-nos fora i contra el mercat. Hem de superar la
169
 barcelona metròpoli-empresa
separació artificial entre la qüestió agrícola i la qüestió ­alimentària
creant nou vincles entre el camp i la ciutat. Necessitem estructu-
res comunitàries i cooperatives que possibilitin la distribució
directa d’aliments i altres productes de primera necessitat amb
l’objectiu d’assolir un màxim d’autonomia alimentària dels nostres
pobles i comunitats. Rehabitem zones despoblades i recuperem te-
rres agrícoles abandonades. Donem suport decididament a totes les
persones disposades a posar en pràctica tècniques agrícoles sosteni-
bles com l’agroecologia i l’agricultura regenerativa.
D’altra banda, caldria potenciar i ampliar els mercats locals de
proximitat i no restringir-los com ho pretén l’Ajuntament de Barce-
lona. S’han d’estendre criteris agroecològics en la gestió de Merca-
barna que vagin molt més enllà del seu mercat majorista Biomarket,
que, en definitiva, no té cap altra funció que cultivar un nínxol bio
en un mar de mercaderies de l’agroindústria global que no sap res
de temporades ni de proximitats. Tampoc no serveixen de res ini-
ciatives com Terra Pagesa si es desenvolupen sota el control de la
Unió de Pagesos, que continua sent una defensora ferma del model
agroindustrial. A part de decretar mesures econòmiques que possi-
bilitin que els pagesos puguin apostar per cultius agroecològics i
recuperar l’autonomia, també cal reduir la burocratització de la
seva activitat.
Atès que la ramaderia industrial està disposada a morir matant,
cal pensar en iniciatives que ajudin a reduir la producció i el consum
de les seves mercaderies. El que més els molesta és la difusió de les
seves activitats i les conseqüències del consum dels seus productes.
A més, cal impedir costi el que costi l’ampliació i la construcció
de noves granges, falses plantes de compostatge i qualsevol altre
element que la indústria càrnia necessiti per mantenir viu el seu
negoci de la mort. Per sort, la consciència sobre la nocivitat de les
seves activitats s’està estenent en capes cada vegada més àmplies
de la població, tant a les grans ciutats com a les zones directament
afectades. Un fet que augmenta considerablement les possibilitats
d’èxit dels moviments d’oposició.
Silvio Ros
170
PRIVATITZACIÓ I
MERCANTILITZACIÓ DEL
CONEIXEMENT
El nou règim d’organització social de la
ciència i les universitats
Des de l’anomenada revolució científica dels segles xvi-xvii la ciència
ha travessat diferents fases o règims històrics caracteritzats per for-
mes diferents d’organització, de finançament i d’en­caix amb altres
àmbits socials. Des de principis dels vuitanta del segle xx, hem entrat
en una nova fase històrica de l’organització de la ciència i de les seves
relacions, principalment, amb la indústria, les finances i l’Estat. Les
transformacions a què ens referim han estat concep­tualitzades du-
rant els darrers anys amb expressions com «capi­talisme acadèmic»,
«acadèmia accelerada», «capitalisme cognitiu», «universitat-empre-
sa» o «ciència neoliberal». Totes elles posen l’èmfasi, d’una banda, en
la subordinació creixent de la ciència als interessos privats (princi-
palment, d’empreses i grans corporacions), i de l’altra, en la reestruc-
turació de l’acti­vitat científica en base a la lògica de la competència i
la comercialització dels seus resultats.
Catalunya ha estat, durant les darreres tres dècades, un exem­
ple paradigmàtic d’aquestes transformacions i, en molts sentits,
ha esdevingut capdavantera del procés a l’Estat espanyol. Com
veurem, la situació actual, tant de la recerca científica com de les
universitats catalanes, és en gran part conseqüència de les decisions,
171
 barcelona metròpoli-empresa
de tarannà clarament neoliberal, que es van prendre en política
científica durant el darrer govern de l’era Pujol, a principis del nou
mil·lenni. Successius governs autonòmics han mantingut, lloat o,
fins i tot, aprofundit en les mateixes línies d’acció, amb noves mesures
i amb la creació de noves entitats o programes per sustentar-les.
L’actual règim de producció del saber, tal com l’anomena l’his­
toriador Dominique Pestre, ha trencat el delicat equilibri entre
recerca pública i recerca privada, que va existir al llarg de la major
part del segle xx. Aquest trencament ha perjudicat el pol més frà-
gil, la ciència pública, en benefici del més poderós, la privada.
Efectivament, segons dades de l’OCDE, més de dos terços de la in-
vestigació científica actual són de caràcter privat: o bé es du a terme
al si d’empreses i organismes privats, o es desenvolupa amb fons
privats, dins d’institucions públiques com les universitats. De fet,
s’observa un decreixement continu a escala global en el finança-
ment públic de la investigació durant les darreres tres dècades.
Segons dades de l’Eurostat del 2018, a Catalunya es van destinar
1.351 milions d’euros a recerca i innovació des del sector públic i
2.162 des del sector privat. Després de la crisi del 2008, les aporta-
cions públiques en innovació, recerca i desenvolupament van pas-
sar del l’1,9  % del PIB l’any 2009, a l’1,47  % l’any 2014. Van patir,
doncs, en cinc anys un decreixement del 35  % i, en tot cas, el percen-
tatge resultant es troba molt lluny del 3  % del PIB que la Unió Eu-
ropea s’havia marcat com a objectiu a assolir el 2020. La xifra actual,
1,56  %, està manifestament per sota de la mitjana europea (2  %), tot
i que supera clarament la mitjana espanyola (1,25  %).
Polítiques de l’excel·lència
El model català de recerca ha estat fortament marcat per l’etapa
de l’economista Andreu Mas-Colell al capdavant de la Conselleria
d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (2000-2003) de
la Generalitat. Mas-Colell va desplegar un model de política cien-
tífica basat en dos eixos: la creació d’infraestructures i la «capta-
ció de talent». Ambdues línies van ser anunciades en aquell
moment —i ho continuen sent ara— sota l’emblema de la cerca de
172
privatització i mercantilització del coneixement
l’«excel·lència», un tret distintiu de les aproximacions neoliberals a
la recerca. Per a la captació de talent es va crear l’ICREA, una fun-
dació per facilitar la contractació d’investigadors d’alt nivell inter-
nacional, amb sous i condicions laborals molt favorables. Respecte
a les infraestructures, Mas-Colell va decidir crear tot un seguit de
centres de recerca (actualment agrupats sota la institució CERCA),
segons un model de gestió privada, independents de les universi-
tats, amb personalitat jurídica pròpia i cofinançats mitjançant
contractes-programa amb la Generalitat.
La creació d’aquests instituts ha condicionat, de manera delibe-
rada, el suport públic a la ciència a Catalunya durant més de dues
dècades, perquè ha suposat, en primer lloc, concentrar més de la
meitat de la despesa governamental en recerca de la Generalitat
en un reduït nombre de centres i, per tant, en un grup força petit
d’investigadors. De fet, Catalunya, que sovint es compara en
l’àmbit científic amb altres països europeus, no compta com la ma-
joria d’aquests amb una veritable convocatòria pública de projec-
tes de recerca —l’actual convocatòria de grups de recerca (SRG), a
banda d’oferir ajuts molt petits, genera més soroll i maldecaps bu-
rocràtics que autèntics beneficis científics. En segon lloc, l’aposta
pels centres CERCA ha deixat la recerca als departaments universi-
taris, on treballen la immensa majoria d’investigadors a Catalunya,
al marge del suport directe de la Generalitat, amb conseqüències
greus per a la seva activitat investigadora. Fins i tot, els centres
CERCA han gaudit d’un nombre desproporcionat de professors
ICREA, de beques de diferents tipus i de fons de dinamització,
comparats amb els minsos ajuts que reben els seus anàlegs univer-
sitaris. No s’ha fet mai una avaluació sistemàtica i rigorosa del re-
sultat d’aquesta e­stratègia política d’hiperconcentració dels
recursos, comparant la productivitat dels centres amb la dels bons
departaments uni­ver­sitaris, tenint en compte la gran disparitat en
els costos. A més, el model ha acabat esdevenint clarament infla-
cionari i actualment compta amb 42 centres, un bon nombre dels
quals són considerats per molts especialistes massa cars i poc pro-
ductius en termes c­ ientífics.
Les polítiques de l’excel·lència han servit per alimentar i
legitimar aquest desequilibri flagrant. Com ha passat en altres
173
 barcelona metròpoli-empresa
països, amb l’excusa de fomentar la qualitat, s’han encobert r­ e­­ta­
l­lades evidents en el finançament total de la recerca i s’han con­
centrat els recursos minvats en un grup cada cop més petit de
centres i investigadors. En mans dels gestors i polítics, la cursa cap
a l’excel·lència ha representat una estratègia de màrqueting per
disfressar la reducció dels costos del sistema.
La lògica del mercat i la privatització de la ciència
L’excel·lència, d’altra banda, està molt lligada a un altre tret bàsic
del nou règim de la ciència: la instauració de la competència —el
mecanisme bàsic del mercat— com a valor fonamental. Tot i que
l’activitat científica, des dels seus orígens, ha comptat amb certes
dosis de competència entre els científics (per la primacia en els
descobriments o per aconseguir més reconeixement), la coopera-
ció, l’intercanvi de resultats i la propietat comunal de les idees i
troballes (allò que el sociòleg Robert Merton, en la seva anàlisi de
l’ethos científic, va anomenar «comunisme») han estat molt més
importants i, de fet, cabdals per a la construcció col·lectiva de nou
coneixement. Tanmateix, en el nou règim, la competència —entre
científics, entre grups de recerca o entre institucions científiques
i acadèmiques— ha esdevingut el valor suprem. Les polítiques de
l’excel·lència han incentivat l’ús de sistemes d’avaluació com­pa­
rativa, basats en indicadors numèrics simples —proveïts en molts
casos per empreses privades amb mètodes poc transparents—, i
han esperonat la creació de sistemes burocràtics i entitats d’acre­
ditació i certificació que intenten traslladar a la ciència els estils
de càlcul del rendiment i la productivitat de les escoles de negoci
i del sector empresarial. L’ús d’aquesta mena de mètriques i la pro-
liferació consegüent de rànquings de tota mena (d’univer­sitats,
d’investigadors, de centres, de països...) són indispensables, tant
per redistribuir els recursos públics, cada cop més escassos, i con-
centrar-los en els primers classificats, com per introduir la lògica
del mercat en el si de l’activitat científica.
Un altre dels trets distintius del nou règim de la ciència és la
privatització creixent del coneixement científic. Aquest procés
174
privatització i mercantilització del coneixement
s’ha facilitat i accelerat, principalment, a través de l’enfortiment
de les lleis de propietat intel·lectual. Actualment s’estan patentant
i privatitzant no només els resultats, sinó les eines i els instruments
de recerca (tests, procediments de mesura, tècniques de diagnosi,
etcètera). L’altre mecanisme bàsic ha estat la creació de meca­nis­
mes legals, financers i institucionals per promoure l’entrada de
capital privat en el si de la recerca, cosa que es justifica sovint
com a manera de compensar la davallada de la inversió pública.
Les institucions acadèmiques i els governs promouen cada
cop més la creació d’iniciatives empresarials al voltant de la cièn­
cia pública: start-ups, spin-offs, contractes i convenis amb em­pre­
ses, partenariats publicoprivats, però també parcs tecnològics i
parcs científics on les empreses ocupen sovint un lloc preferent i
mar­quen l’agenda de la recerca. I paral·lelament, les agències na­
cionals de recerca, que tradicionalment finançaven la recerca bà­
sica, ara encoratgen els científics a «traduir» els seus descobriments
a productes comercialitzables. Per fer-ho, creen nous organismes
i entitats destinades exclusivament a facilitar aquest tràfic, que
dis­fressen amb diferents eufemismes (recerca «translacional»,
«trans­formativa» o amb «impacte»). A Catalunya, com a exemple
paradigmàtic, el Govern de la Generalitat, juntament amb les
universitats públiques, alguns centres de recerca i la indústria
farmacèutica, van crear fa quinze anys la fundació Biocat, que té
com a missió «l’impuls de la innovació, el foment de l’empre­
nedoria i el desenvolupament empresarial». Però també cal es­
mentar mol­tes altres iniciatives, com la xarxa de Parcs Científics
i Tecnològics, la xarxa Tecnio d’Acció (l’Agència Pública per la
Competitivitat de l’Empresa, creada per la Generalitat el 2010)
o el programa Tecniospring Industry de la mateixa entitat, que
­fi­nança el 100  % de la contractació d’investigadors per part d’em­
preses amb l’objectiu «d’impulsar l’R+D a les empreses i la trans­­
ferència tecnològica» —un projecte similar al Programa de
Doctorats Industrials de la Generalitat. Per la seva banda, les uni-
versitats han creat nombroses càtedres-empresa i diferents orga-
nismes per fomentar la transferència de coneixement al sector
privat. Un exemple pioner és de la Fundació Bosch-Gimpera a la
Universitat de Barcelona. Totes aquestes iniciatives representen
175
 barcelona metròpoli-empresa
mecanismes per transferir la recerca finançada amb fons públics
al sector empresarial, sovint mitjançant convenis que asseguren
l’explotació privada dels resultats o amb acords de confidenciali-
tat que limiten la circulació lliure del coneixement.
En les diferents fases històriques de la ciència, sempre ha exis-
tit una disciplina capdavantera en el canvi: la imbricació incipient
de la recerca i la indústria de finals del xix va ser protagonitzada
per la química, mentre que el lligam amb els militars, característic
de l’època de la guerra freda, ho va ser per la física i l’electrònica.
El nou règim de privatització de la ciència està sent liderat per
l’àmbit biomèdic. En aquest terreny les empreses biofarmacèuti-
ques subcontracten les parts més arriscades de la innovació a les
universitats, els grups de recerca de les quals es converteixen so-
vint en petites start-ups de les quals les empreses són socis in­
versors. Es tracta d’un procés promogut pels estats i per entitats
su­pranacionals com la Unió Europea, mitjançant grans programes
de finançament que potencien els partenariats publicoprivats i la
filosofia subjacent dels quals no és altra que la de socialitzar el risc
i privatitzar els beneficis. El programa europeu Innovative Medi-
cines Initiative, iniciat el 2008, representa un exemple paradig-
màtic en aquest sentit.
La universitat-empresa
La transformació neoliberal de la ciència contemporània afecta
especialment les universitats, que es conceben i gestionen, cada
vegada més, com a empreses o corporacions multinacionals. Un
primer tret important de la reestructuració actual de la universi-
tat és el gerencialisme: el pes creixent dels gestors —directors, ge-
rents, vicegerents, etcètera— dins l’estructura organitzativa de les
universitats, acompanyat de l’auge concomitant dels mètodes de
gestió empresarial en el món acadèmic. Efectivament, en un pro-
cés lent però ferm, els organismes de decisió i de poder a la univer-
sitat estan passant del sector acadèmic a l’administratiu. Als EUA,
per exemple, des del 2006 el percentatge de personal fix al sector
administratiu supera l’acadèmic a la majoria de les universitats i,
176
privatització i mercantilització del coneixement
en aquest, s’aprecia una polarització creixent entre una petita elit
de professors ben pagats i amb recursos i una majoria de personal
acadèmic precaritzat i amb recursos escassos.
La precarització de la carrera acadèmica és, sens dubte, una
altra de les conseqüències més destacables i punyents del nou rè-
gim d’organització de la ciència i es fa particularment palesa a
Catalunya. Un 59  % del personal docent i investigador (PDI) a les
universitats i centres de recerca catalans treballa amb contractes
temporals —per al personal investigador la xifra arriba al 68  %.
Entre el professorat universitari, prop del 45  % està contractat
com a professorat «associat», una modalitat de contractació tem-
poral amb sous molt baixos, que s’utilitza de manera «inapropia-
da» segons els nombrosos informes oficials al respecte. Catalunya
és líder destacat en el percentatge d’associats que, en la resta de
l’Estat, se situa en el 25  %. De fet, durant els darrers anys, la gran
majoria de nous contractes han estat d’aquesta mena i això ha
provocat un envelliment alarmant en les plantilles de PDI de les
universitats catalanes (en algunes la mitjana d’edat s’apropa als
60 anys). El joves investigadors tenen cada cop més dificultats per
iniciar i consolidar la seva carrera, que, en molts casos, es conver-
teix en una concatenació traumàtica de contractes temporals en
funció de la capacitat del seu centre per aconseguir fons externs.
S’està produint igualment una separació creixent entre la fun-
ció docent de les universitats i la investigadora —fet que a Cata-
lunya es manifesta clarament en l’estratègia del programa CERCA
que ja hem comentat. Les universitats competeixen entre si per
captar estudiants (tractats com a «clients»), les titulacions es con-
sideren «productes» a comercialitzar i el llenguatge i les tècniques
pròpies del management inunden tots els racons de l’aca­dèmia. De
fet, les universitats inverteixen cada cop més recursos en màrque-
ting per posicionar-se millor al mercat global de l’educació supe-
rior. Alguns estudis mostren fins i tot com les universitats de
menys prestigi hi inverteixen més que la resta: fins a un 20  % del
seu pressupost. La comunicació i la publicitat esdevenen instru-
ments clau per vendre la marca i enfortir la imatge corporativa.
Un altre aspecte d’aquesta tendència, que a Catalunya ha tin­
gut un impacte especial, és l’èmfasi en l’anomenada «tercera
177
 barcelona metròpoli-empresa
missió» de les universitats. Si la primera missió i la segona han
estat tradicionalment la docència i la recerca, la tercera fa referèn-
cia a la seva vessant com a proveïdora d’un «servei social» —assu-
mint implícitament que les dues primeres no ho són o no ho són
prou—, és a dir, a la seva contribució al «benestar social». Tanma-
teix, en un gir molt significatiu, la majoria d’universitats catalanes
acaben interpretant aquesta tercera missió, sovint de forma explí-
cita, en termes de transferència cap al sector empresarial i reduei-
xen la funció de la universitat en aquest àmbit a la producció
d’innovació tecnològica i al foment de l’emprenedoria. Ambdues
tasques es consideren essencials perquè les institucions universi-
tàries contribueixin realment al desenvolupament i al benestar
social, que ja no es xifren en termes de construcció de la ciutada-
nia, democratització del coneixement o reducció de la desigualtat
social, sinó com a estímul bàsic del creixement econòmic. És
­significativa, en aquest sentit, la peripècia de la responsabilitat
política sobre les universitats en el Govern català i els canvis en
la denominació dels successius departaments: de la conselleria
d’Uni­versitats, Recerca i Societat de la Informació (2000-2006), es
va passar a la d’Innovació, Universitats i Empresa (2006-2010), a la
d’Economia i Coneixement (2010-2016) i, finalment, a la d’Empresa
i Coneixement (2016-2022).
Aquesta submissió gradual de les universitats a la lògica del
mercat i a l’àmbit de l’empresa ha acabat posant en qüestió, com
era previsible, els òrgans i sistemes de govern tradicionals de les
universitats públiques, basats en el sufragi per part de la comuni-
tat universitària (professorat, estudiants i PAS). Durant la darrera
dècada, diferents governs catalans han promogut debats i encarre-
gat dictàmens i ponències encaminades a plantejar la reforma de
la governança de les universitats, amb caràcter urgent, per tal
«d’acostar la societat al govern de la universitat». Tot i que un dels
objectius últims és minimitzar o eliminar el caràcter democràtic
de l’elecció dels rectors, s’han introduït ja nous òrgans (consells
socials, a les públiques, i patronats, a les privades) que tenen un pa­
per cada cop més determinant en el govern de les universitats. La
majoria d’aquests òrgans estan presidits per empresaris —en alguns
casos amb un profund desconeixement de l’entorn universitari i de
178
privatització i mercantilització del coneixement
l’activitat científica— i en la seva composició, el sector privat em-
presarial acostuma a estar molt ben representat.
Efectes epistèmics
Molts estudis recents han posat de manifest que els diferents
­règims històrics d’organització de la ciència n’han condicionat
també els continguts, el tipus de recerca que han produït, les pre-
guntes formulades i els mètodes per respondre-les. Per posar-ne
un exemple notori, sabem que el fet que Galileu treballés succes-
sivament per a una universitat, a continuació per a la República
de Venècia i, finalment, a la cort del gran duc de la Toscana va
tenir una influència directa en el tipus de coneixement que va
produir en cada etapa: en els objectius i temes que va perseguir i
en els mètodes i aproximacions que va utilitzar. La transformació
neoliberal de la ciència contemporània és, anàlogament, molt
més que un simple canvi en el model de finançament de la ciència
i està incidint de manera palesa sobre els seus continguts, és a dir,
sobre el coneixement científic mateix: des dels mètodes fins als
resultats.
En l’àmbit biomèdic, la tendència a la privatització i a la mer­
cantilització del coneixement es retroalimenta amb un sistema
català de salut fortament medicalitzat i hospitalocèntric. La recerca
biomèdica s’orienta molt més al tractament farmacològic que a la
prevenció i, a més, la recerca sobre nous medicaments es focalitza
en les malalties que afecten poblacions riques i amb recursos, i
desatén la resta. Es calcula que només un 10  % dels fons de tota la
recerca mèdica global s’ocupa del 90  % de la càrrega de malaltia
del món (un concepte que té en compte tant la morbiditat —el
nombre de persones afectades— com la mortalitat).
Els vincles creixents entre la recerca i els interessos privats
estan causant també un augment preocupant del frau científic i
del que eufemísticament s’anomena «pràctiques qüestionables»,
especialment en l’àmbit biomèdic. Una forma habitual de frau
con­sisteix a no declarar en les publicacions els conflictes d’inte­
ressos flagrants —el cas, per exemple, d’un investigador que
179
 barcelona metròpoli-empresa privatització i mercantilització del coneixement

estudia l’eficàcia d’un medicament mentre rep una remuneració i la transformació dels seus resultats a formats discrets, visuals i
encoberta per part d’una empresa farmacèutica interessada a co- digitals, que puguin ser comercialitzats. Pel camí es reclama un
mercialitzar-lo. Un estudi recent mostra que més del 15  % dels cien- canvi en els mètodes de recerca, per deixar de banda les perspec-
tífics a l’Estat espanyol tenen alguna publicació, en els darrers dos tives interpretatives i les visions crítiques i políticament dissi-
anys, on es declara un determinat conflicte d’interessos; i això és dents, a favor de la generació de dades, pretesament «neutres», i
segurament molt inferior a la dada real, tenint en compte que, espe- de la producció d’arxius i programari digitals. Tot allò que no es
cialment en la recerca mèdica, molts d’aquests conflictes no es de- consideri potencialment encaminat a l’obtenció de rendiments
claren. El 25  % dels que declaren ho fan per vincles amb les grans econòmics es titlla de qüestionable o obsolet.
corporacions farmacèutiques. En efecte, sabem que dels vuit inves- En l’àmbit de la ciència no existeix, però, un passat ideal o una
tigadors espanyols que més cobren de les farmacèutiques, tots han pretesa època daurada d’esplendor i autonomia. A més, en una socie-
ingressat més de 50.000 euros a l’any d’alguna d’aquestes, i alguns tat com la catalana, que ha passat en pocs anys d’una universitat
superen els 160.000 euros en total. Bona part estan relacionats amb franquista —corrupta, ideològicament retrògrada i irrellevant cien-
la investigació oncològica i tres, a més, assessoren l’Agencia Espa- tíficament— a un entorn acadèmic dominat per les polítiques
ñola de Medicamentos y Productos Sanitarios (AEMPS), l’entitat ­neo­liberals, la temptació de la nostàlgia té poc sentit. La ciència, es-
encarregada d’avaluar i autoritzar els medicaments. pecialment la moderna i des dels seus mateixos orígens, sempre ha
De fet, alguns casos notoris de conflicte d’interessos s’han tingut vincles estrets amb el poder —amb el mercat, amb l’estament
­convertit en veritables escàndols per la rellevància dels científics militar, amb els governs, etcètera. Però això no justifica que menys-
im­plicats. Jerzy Aleksander Krupinski, cap de neurologia de l’Hos­­ tinguem els canvis que estem observant des de la dècada dels vuitan-
pital Universitari Mútua de Terrassa (Barcelona) i professor de la ta del segle passat, perquè, tant en profunditat com en escala, són
Universitat de Barcelona i de la Manchester Metropolitan Uni- realment transcendentals i apunten cap a un gir radical en l’or­ganit­
versity, va publicar entre 2017 i 2018 diversos estudis que afavo- zació i la naturalesa mateixa de la ciència contemporània.
rien els interessos dels Laboratoris Ferrer, que li van pagar més de
60.000 euros per diferents conceptes. I encara més clamorós va ser
el cas de Josep Baselga, professor de la UAB, antic director de Eduard Aibar
l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO) i Premi Internacio-
nal Catalunya (2016), que va haver de dimitir com a director mèdic
del prestigiós Memorial Sloan Kettering Cancer Center (NY), per
no haver declarat, en més de cinquanta articles científics, que ha-
via rebut milions de dòlars d’empreses mèdiques i farmacèutiques.
Però tot i que l’exigència de reconfigurar la recerca per pro-
duir resultats en forma d’elements discrets comercialitzables afec-
ta, per damunt de tot, l’àmbit biomèdic, també s’està produint en
altres camps tradicionalment menys propensos a l’obtenció de
ren­diments econòmics. En el terreny humanístic, per exemple,
gran part de les iniciatives que s’engloben sota el terme d’humani­
tats digitals, tenen com a objectius explícits l’adaptació de la in-
vestigació i la formació humanística a les «necessitats del mercat»

180 181
 EL MODEL BARCELONA
Control policial i criminalització de la
misèria, les migracions i la protesta

Introducció

La representació de la Barcelona cosmopolita que atrau turistes,

empreses, negocis i grans esdeveniments, té un revers popular, el
dels habitants que hi viuen i treballen. Aquests habitants són, en
bona mesura, els que ofereixen els serveis necessaris a tots els vi-
sitants, més o menys benestants, que la consumeixen i gaudeixen.
Per tant, com a tota ciutat hi conflueixen diferents interessos que
la configuren com un espai dinàmic, de desigualtat i de conflicte.
En aquest territori en disputa el manteniment de l’ordre és sem-
pre una batalla fonamental. Aquesta batalla es juga també en el
camp simbòlic, on veiem com recurrentment els actors econò-
mics i polítics amb més poder fan crides a «recuperar» la ciutat i la
seva imatge de la seva hipotètica degradació. Així, ja des de prin-
cipis de la dècada del 2000, Barcelona va ser definida àmpliament
com una ciutat incívica, i darrerament s’ha donat veu de nou a les
denúncies que la descriuen com una ciutat insegura a causa de l’aug­
ment de la criminalitat (rellotges milionaris, estrebades, manters
i ocupacions). Davant d’aquest context, actors socials i institucionals

183
 barcelona metròpoli-empresa
de diferents veus i colors polítics, esperen i reclamen que sigui la
policia qui retorni el control de la ciutat, sense tenir prou en
compte les conseqüències dels enfocaments exclusivament poli-
cials. Aquestes crides a l’ordre en l’espai urbà no es poden deslligar
de la necessitat de tenir un espai públic pacificat que afavoreixi
l’atracció d’inversions i el retorn dels beneficis esperats. La marca
Barcelona és avui una peça importantíssima, dins d’una estratègia
més àmplia d’acumulació de capital que requereix un espai públic
endreçat i orientat a aquest objectiu.
En aquest capítol mostrarem com més enllà de les estratègies
de criminalització tradicionals, en els darrers anys s’han consoli-
dat una sèrie d’estratègies aparentment de baix perfil o de baixa
intensitat que han creat un contínuum criminalitzador de la po-
bresa, les migracions i la dissidència política per generar una mena
de disciplina social quirúrgica que arribi allà on les formes tradi-
cionals de càstig no aconsegueixen impactar. En aquest context,
les ordenances municipals i les normes administratives s’han con-
vertit en una eina de control policial que s’ha anat expandint per
a la pacificació de la ciutat, i Barcelona ha sigut l’avantguarda
d’aquest nou model. Per adaptar-se a la realitat sociopolítica de la
ciutat, els discursos securitaris sovint s’han presentat com a progres-
sistes, però un cop instaurats s’han exportat arreu amb l’etiqueta de
la marca Barcelona.
Com tothom sap, el dret penal i les institucions de justícia pe-
nal només representen la part més visible o cridanera de l’Estat
penal (o carceral state), però com apunten Katherine Beckett i Nao-
mi ­Murakawa1 el poder punitiu sovint es canalitza mitjançant una
combinació de normes —administratives, civils, penals—; per tant,
jurídicament, és més ampli i més divers del que normalment es re-
coneix. La detenció en un CIE d’acord amb la llei d’estrangeria, l’en­
trada a presó per l’impagament d’una pena-multa, però també les
infraccions administratives que sancionen comportaments relacio-
nats amb la protesta, alguns usos de l’espai públic o la pobresa, com
1. Katherine Beckett i Naomi Murakawa, «Mapping the shadow carceral state: to­
ward an institutionally capacious approach to punishment», Theoretical Crimi­
nology, núm. 16(2), 2012, p. 221-244.
184
el model barcelona. control policial i criminalització
ara les multes a les persones sense llar, són criminalitzadores de
col·lectius desfavorits i operen més enllà del sistema penal, però
igualment són experimentades com a mesures punitives. Aquesta
expansió de l’Estat penal constitueix l’anomenat Estat penal a l’om­
bra (shadow carceral state),2 que reprodueix el fun­cionament dels sis-
temes punitius tradicionals, però a la vegada suposa l’am­pliació dels
espais i motius de detenció i sanció. L’Estat penal a l’ombra opera
amb un perfil baix criminalitzant grups marginals i discriminats
racialment i com que no es basa en delictes pròpiament dits, evita
l’aplicació de les garanties pròpies del procés penal amb les perso-
nes afectades.
A continuació, després de posar en context els orígens de les
funcions policials, descriurem els tres mecanismes principals
que conformen el model Barcelona d’ordre social, i s’han utilitzat
com a formes de criminalització de perfil baix o infrapenalitat:
la ­criminalització de la pobresa, la migració i la dissidència, per
mostrar finalment com aquestes estratègies han contribuït a l’ex­
pansió del control i extensió de la vigilància policial.
L’origen i les funcions de la vigilància policial
La vigilància policial no ha estat mai relacionada únicament amb
la llei i l’ordre. La funció de la policia en les societats capitalistes
ha sigut molt més àmplia que el control de la delinqüència; con-
sisteix sobretot en regular les relacions socials. Els orígens d’una
força de policia unificada als estats europeus està fundada par-
cialment en la necessitat de controlar una classe treballadora ur-
bana creixent que podia amenaçar tant els drets de propietat
(règim de propietat) com l’ordre públic.3 De fet, els orígens de les
diverses formes organitzatives dels cossos de seguretat per fer com-
plir la llei (law enforcement) que actualment anomenem «policia»
es troben en el desenvolupament econòmic dels mercats, fàbriques,
2. Íd.
3. Peter Linebaugh, The London hanged: crime and civil society in the eighteenth
century, Verso, Londres/Nova York, 2003.
185
 barcelona metròpoli-empresa
ports i ferrocarrils.4 Les forces policials uniformades que van im-
posar els nous codis penals, que s’havien redactat a l’Europa de
finals del segle xviii, van ser necessàries per assegurar la complexa
transició social del feudalisme al capitalisme.5 Les lleis sobre pro-
pietat, les lleis sobre mendicitat, les lleis sobre lloguers, i les lleis
sobre llocs de feina van requerir noves formes de magistratura i de
policia per sostenir-les i assegurar que la transició social fos viable.6
Les forces policials modernes, per tant, van tenir les arrels en el pro-
cés de ràpida transició cap a un nou ordre econòmic i social.
La criminalització massiva d’aquelles que s’alcen davant la llei
o que les seves formes de vida no quadren en la gramàtica de la
generació de valor, ha tingut sempre un paper clau en la vigilància
i les funcions policials. Alguns d’aquells grups que s’han situat
fora de la llei no amenacen únicament l’ordre legal, sinó que tam-
bé es considera que amenacen l’ordre econòmic i social. La pro-
ducció d’aquests enemics interiors permet als estats capitalistes
d’oscil·lar entre la imposició de la repressió crua i la construcció
d’un consens popular per a la funció repressiva de l’Estat.7 De fet,
el procés de criminalització ha sigut una característica invariant
de la capacitat policial per produir activament o fabricar l’ordre
social.8 Aquesta criminalització és potser l’eina clau en la llarga
història entre les tècniques de control policial colonial que van
ser testades i emprades sobre els subjectes colonials, i que després
van ser importades a les metròpolis per controlar la classe treba-
lladora, i, posteriorment, les comunitats migrants.9
4. Bernard E. Harcourt, The illusion of free markets: punishment and the myth of
natural order, Harvard University Press, Londres, 2011.
5. Dario Melossi, Controlar el delito, controlar la sociedad, Siglo XXI, Buenos Aires,
2018.
6. Clive Emsley, «The origins of the modern police», History Today, núm. 49(4),
1999, p. 8-14.
7. Phil Scraton, Law, order and the authoritarian state, Open University Press, Mil­
ton Keynes, 1987.
8. Mark Neocleous, Maderos, chusma y orden social, Katakrak, Iruñea, 2021.
9. Emma Bell, «Normalising the exceptional: British colonial policing cultures
­co­me home. Mémoire(s), identité(s), marginalité(s) dans le monde occidental con­
tem­­porain», Cahiers du MIMMOC, núm. 10, 2013; Mark Brown, Penal power and
­co­­lonial rule, Routledge, Londres, 2014.
186
el model barcelona. control policial i criminalització
Fins i tot, quan sembla que les forces policials estan única-
ment fent complir la llei, garantint l’ordre legal, és difícilment un
ordre legal allò que es busca: són les divisions socials, les desigual-
tats de classe, gènere o racialitat les que han estat mantingudes a
través d’un sistema de vigilància policial que criminalitza els
grups gairebé automàticament.10 Certament, la construcció d’un
altre criminal és una part integral del sistema de vigilància poli-
cial, però és igual d’important la incapacitat de contemplar la cri-
minalització d’altres grups com ara els criminals de coll blanc o
els usuaris de drogues de classe mitjana.11 Mantenint certs crite-
ris legals per damunt d’uns altres, i focalitzant sobre uns grups
«perillosos», el procés de criminalització assegura que les divi-
sions socials es mantinguin, i que els agents de policia siguin ben
socialitzats en el coneixement de qui és el seu enemic.12
La criminalització pot adoptar diverses formes, però és sem-
pre una estratègia de poder, que ha de ser entesa d’acord amb les
jerarquies polítiques i socials pròpies del context en el qual emer-
geix. El control policial no busca un ordre en el moment imme-
diat, sinó un ordre durador, un ordre que observi l’obediència al
poder. Fent això, sempre es redueix qualsevol crisi d’ordre imme-
diata (la protesta, la manifestació massiva, el disturbi, la vaga) al
nivell de l’amenaça a la llei i l’ordre. En el moment que és crimi-
nalitzada, una protesta política esdevé merament una amenaça a
la pau pública: se’n treu el contingut polític13 i es converteix en
un problema de seguretat.14 A la vegada, aquesta redefinició de les
crisis està condicionant els actors que s’espera que la resolguin (la
policia) i la possible resposta (el sistema punitiu). Per exemple, en
10. Alex S. Vitale, La fi del control policial, Tigre de Paper, Manresa, 2021.
11. Anne Alvesalo i David Whyte, «Eyes wide shut: the police investigation of
safety crimes», Crime, Law and Social Change, núm. 48, 2007, p. 57-72.
12. Phil Scraton, The state of the police, Pluto Press, Londres, 1985.
13. Deanna Dadusc, «The criminalisation of squatting: discourses, moral panics
and resistances in the Netherlands and England and Wales», Moral rhetoric
and the criminalisation of squatting, Routledge, Londres, 2014, p. 108-131.
14. Ignasi Bernat i David Whyte, «Spain must be defended: explaining the
­cri­minalization of political dissent», State Crime Journal, núm. 9(1), 2020,
p. 100-112.
187
 barcelona metròpoli-empresa
el moment en què es criminalitza un disturbi contra el racisme
policial, i és reduït a pillatge o saqueig, a una violència sense
­sentit, es buida del seu contingut social i es reclama una resposta
policial. La finalitat en aquestes situacions no és castigar els ciu­­ta­
dans individuals per una transgressió legal específica. L’objectiu
del control policial d’una amenaça a l’ordre públic, com una vaga
o un moviment social als carrers, és l’extensió de la criminalitza-
ció, una manera d’imposar el control social sobre un grup ampli
de població al mateix temps. Les estratègies per estendre la crimi-
nalització, però, són sempre arriscades, ja que poden produir an­
tagonismes i fer créixer la resistència a l’ús desproporcionat del
poder i a la violència policial. En algunes crisis d’ordre, els estats
confien en aquestes estratègies perquè en l’aspecte ideològic te-
nen una gran capacitat de despolititzar la lluita col·lectiva, i des
del punt de vista pràctic, mobilitzen la capacitat i legitimitat vio-
lenta dels estats per neutralitzar les dissidències. Però com veu-
rem en els apartats següents, el recurs al dret penal no és sempre
l’estratègia més flexible, més ràpida, ni la més adient per neutralit-
zar les dissidències polítiques i socials que amenacen l’ordre de la
ciutat, especialment a Barcelona.   brossa resultant de la festa de la nit anterior. Davant la imatge de
Civisme: criminalització de la pobresa a l’espai públic
L’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència
ciu­tadana en l’espai públic de Barcelona va ser aprovada el de­
sembre del 2005 i va entrar en vigor l’any 2006. Es tracta d’una
norma d’àm­bit municipal que regula les conductes permeses i les
prohi­bides a l’espai públic i d’aquesta manera habilita l’actuació
policial criminalitzadora i sancionadora davant de conflictes re­­
lacio­nats amb la diversitat d’usos de l’espai públic sovint vinculats
amb la pobresa i l’exclusió social.
L’aprovació d’aquesta norma no va sorgir del no-res, sinó d’un
procés a través del qual el concepte civisme passà a ser la forma
legitimada per parlar de la convivència a l’espai públic de Barce­
lona. Aquest procés ha de ser entès com el resultat reeixit de
188
el model barcelona. control policial i criminalització
l’actuació de diferents empresaris morals,15 per imposar una agen­
da política que beneficiés el seu marc i el seu discurs interpretatiu
de la realitat. A través de la invocació normativa d’un compor­
tament acceptat i acceptable, un saber-estar a l’espai públic com
a escenari que coadjuvés a la realització de plusvàlues, al mateix
temps, s’anomenaven els monstres socials o els pànics morals, que
atempten o suposen una amenaça per al capitalisme neoliberal
hegemònic.
Aquest procés per transformar un fenomen social en un nou
problema social que requereix la intervenció de les administra-
cions públiques sempre té dues vessants. La primera fa referència
a una fase d’alarma mediàtica, en la qual es presenta la situació a
l’espai públic de Barcelona com a caòtica i anòmica. En concret,
va ser principalment La Vanguardia —llavors el diari vinculat
política­ment amb el principal partit de l’oposició (Convergència
i Unió)—, juntament amb certs lobbies econòmics (els empresaris
morals), la que va transmetre aquesta idea per desgastar el Govern
municipal. Aquesta fase de pànic moral16 va començar per Sant
Joan del 2003 amb unes fotos de la platja de Barcelona plenes de
desgovern que es donava reiteradament als mitjans de comunica-
ció, l’Ajuntament de Barcelona «es va veure obligat» a emprendre
un conjunt de mesures per fer front a la situació de descontrol.
Aquestes mesures assumeixen en un primer moment un caràcter
educatiu i informatiu que es deriva del «Pla de Promoció del Ci-
visme» aprovat el setembre del 2003. Fan referència a la neteja, al
soroll, les platges, la mobilitat i els animals de companyia. Mal-
grat tot, la campanya de pressió mediàtica no disminueix, sinó
que va en augment a mesura que s’apropen les eleccions, i té el
punt àlgid l’any 2005, amb diversos incidents a les festes de Grà-
cia. Això portarà a l’aprovació de l’ordenança del civisme. Però a
l’ordenança no només s’hi aproven qüestions de caràcter «tou»,
15. Howard Becker, Outsiders. Hacia una sociología de la desviación. Siglo XXI, Bue­
nos Aires, 2009.
16. Stanley Cohen, Demonios populares y pánicos morales [1973], Gedisa, Barcelona,
2017.
189
 barcelona metròpoli-empresa
com ara la prohibició d’escopir, col·locar pancartes al balcons, o de
beure alcohol a la via pública, sinó que s’hi van incloure aspectes
de naturalesa molt diferent, vinculats a problemes socials i col·lec­
tius en risc d’exclusió, com ara la sanció de la prostitució, la
­mendicitat o la venda ambulant. D’aquesta manera es facilita la
ca­pacitat d’intervenció de la policia en la gestió de l’espai públic,
però serà sempre una intervenció de caire punitiu i sota l’amenaça
de la sanció.
Aquesta construcció del problema va produir una nova geo­
grafia moral en la qual determinats comportaments i pràcti­ques
que tinguessin lloc a l’espai públic podrien ser jutjats com a cor­
rectes o incorrectes, com a cívics o incívics en funció del mo­ment
de l’any en què es faci, del barri de la ciutat, dels llocs dins del barri
(rambla del Raval), de la franja horària dia-nit i de les identitats
socials implicades (rastes, ocupes, venedors ambulants, migrants i
altres persones «no blanques» perfilades racialment). És a dir, ge­
nera una etiqueta (incívic) que permet desqualificar i criminalitzar
amb perfil baix uns comportaments determinats a l’espai públic i
d’aquesta manera, convertir-los en una problemàtica policial.
Així, el lloc, el moment, la identitat social i la selectivitat policial
són els eixos que vertebren la territorialització normativa del (in)
civisme i, per tant, dels seus efectes ideològics i punitius de control
social i de reproducció de les relacions de desigualtat entre grups
i classes socials. Per tant, el civisme ha esdevingut una nova eti­
queta per mantenir velles exclusions i desigualtats.
Vint anys més tard d’aquelles alarmes mediàtiques relaciona-
des amb l’incivisme, l’ordenança de convivència s’ha consolidat con
una eina policial per a la gestió quotidiana de la ciutat. L’in­for­me
que es va elaborar sobre la seva aplicació17 mostrava: 1) que la nor-
ma conté una important manca de claredat sobre les infraccions i
la definició dels béns protegits (la convivència? el civisme? els
bons costums?) que genera una gran inseguretat jurídica i sensa-
ció d’injustícia entre les persones sancionades; 2) que més enllà
17. Cristina Fernández Bessa i Andrés Di Masso, «Deu anys de civisme “a cop
­d’or­denança”», a Barcelona Societat, núm. 22, Ajuntament de Barcelona, 2018,
p. 27-50.
190
el model barcelona. control policial i criminalització
del seu contingut sancionador, anys més tard la norma s’ha con-
vertit en un marc de referència socioeducatiu sobre els límits i els
usos legítims de l’espai públic, definits en un context molt dife-
rent de l’actual, per tant, en certa mesura desactualitzats; 3) que
les multes de civisme s’imposen en un espai determinat i en rela-
ció amb activitats específiques, ja que més del 50  % del total de
sancions que es van imposar durant el període estudiat van ser a
Ciutat Vella i en relació amb la venda ambulant; 4) que la seva
aplicació sobrepenalitza persones en situació de desigualtat eco­
nò­mica i/o social, intensifica l’estigma de col·lectius vulnerables,
reforça el control social i criminalitza diverses situacions de po-
bresa o exclusió; i finalment, 5) que l’elevat índex d’impa­ga­ment
de les sancions mostra la ineficàcia de la mesura. En resum, aques­
ta ordenança de convivència, que pretén gestionar els conflictes a
l’espai públic mitjançant la imposició de multes, no dona una
resposta adequada als problemes de convivència; en canvi, ha su-
posat l’augment de les actuacions policials i l’extensió dels àmbits
de les seves actuacions a aspectes no relacionats amb la crimi­
nalitat.
L’ordenança de convivència de Barcelona va constituir un mo-
del per a un gran nombre de municipis espanyols (com ara Sara-
gossa, Sevilla, Valladolid, Algesires, i un llarg etcètera), que van
dotar les seves policies municipals d’una norma que permetia la
gestió punitiva d’un gran nombre de comportaments que tenen
lloc a l’espai públic, sota el paraigua del civisme i la convivència.
El model Barcelona en la gestió de la seguretat ha implicat una
extensió del poder policial i una ampliació dels marges de discre-
cionalitat, que en ocasions poden comportar arbitrarietat de les
actuacions sota uns discursos vinculats a valors pretesament uni-
versals, que en dificulten la crítica. Amb el temps, gran part de les
normes incloses en aquestes ordenances van passar a ser regula-
des per la llei orgànica de seguretat ciutadana (LOPSC) del 2015,
més coneguda com la llei mordassa per la sanció de les conductes
relacionades amb la protesta social que va incorporar. Tot i que
les regulacions relacionades amb el civisme van passar més de­s­
apercebudes en les crítiques a la norma, van suposar la consolida-
ció a escala estatal de la lògica del civisme per a la gestió de l’espai
191
 barcelona metròpoli-empresa
públic. D’aquesta manera, la LOPSC i les ordenances de civisme
suposen l’habilitació legal d’espais d’intervenció policial preven-
tius que amplien els marges de discrecionalitat de les actuacions
policials i escapen del control judicial.
Crimigració: criminalització de la migració   La crimigració és un terme proposat per la jurista estatunidenca
Barcelona és una ciutat global, diversa i multicultural, però a la
vegada el seu espai públic també constitueix un espai d’exclusió
en què es repliquen les fronteres quotidianament per a molts dels
seus habitants. La llibertat de moviment és un dret exclusiu del
qual només en gaudeix un grup de la població, que majoritària-
ment són nacionals dels països del Nord; aquells que en quedin
fora s’enfronten a situacions perilloses per tractar de creuar les
fronteres, vulneracions i restriccions de drets fonamentals, condi-
cions d’explotació en el mercat laboral, controls policials, etcète-
ra. Així, a l’era de la mobilitat, les fronteres s’han multiplicat i
apareixen en els espais quotidians, i produeixen el que Bauman18
va definir com a «jerarquia de la mobilitat»: una jerarquia que re-
produeix les estratificacions socials, polítiques, econòmiques i
culturals contemporànies, dificultant la mobilitat (física i social)
dels subjectes no occidentals, sovint racialitzats. Les fronteres no
eviten la mobilitat internacional, sinó que estableixen qui i en
quines circumstàncies les pot creuar i qui no, i d’aquesta manera,
es converteix les grans desigualtats de l’ordre global en una qües-
tió de «papers», és a dir, una qüestió de legalitat.19
El règim de fronteres, el dret d’estrangeria i el sistema penal
són els instruments jurídics mitjançant els quals es legalitzen les
desigualtats i se’n legitima el manteniment. En aquest context, la
distància social produïda per les restriccions legals entre diferents
grups que habiten en un mateix context impacta amb nivells més
18. Zygmund Bauman, La globalización. Consecuencias humanas, Fondo de Cultura
Económica, Ciutat de Mèxic, 2001.
19. Cristina Fernández Bessa, Los centros de internamiento de extranjeros (CIE). Una
introducción desde las ciencias penales, Iustel, Madrid, 2021.
192
el model barcelona. control policial i criminalització
alts de criminalització de la població migrant. Aquesta crimina-
lització està impulsada per polítiques punitives més dures, des de
la policia fins a l’empresonament, i assegura la manca de mobili-
tat ascendent i la frustració econòmica. En aquest context, la re-
lació clàssica entre desigualtat i penalitat també cal buscar-la en
les desigualtats globals.
Juliet Stumpf,20 que es refereix a la fusió, tant en l’aspecte material
com en el processal, entre el dret penal i el dret d’estrangeria. Aquesta
fusió ha donat lloc a una sèrie de canvis legals i polítics, entre els
quals destaca la importació d’algunes característiques del sistema
penal al dret d’estrangeria, deixant al marge el seu sistema de ga­
ranties, així com la utilització dels instruments jurídics del dret d’es­
trangeria, com ara els CIE i la deportació, amb finalitats de prevenció
del delicte, més que per a la seva funció originària relacionada amb
el control migratori.21
A la pràctica, la crimigració significa la utilització de les di­
ferents institucions del dret penal o d’estrangeria, les seves regles
de funcionament i els seus procediments, com a instruments in­
tercanviables, segons la seva utilitat davant del cas concret, inde­
pendentment de la seva adequació formal als fets. La crimigració
converteix aquests dos àmbits jurídics en una caixa d’eines perquè
els operadors jurídics (policies, fiscals, jutges) seleccionin estra­
tègicament la normativa que utilitzaran ad hoc segons les circums­
tàncies del cas. És a dir, permet optar per unes o altres (o bé una
combinació de totes dues) segons el resultat que es pugui obtenir.
Aquest «instrumentalisme ad hoc»22 permet que els instruments
de control migratori (per exemple, l’expulsió administrativa i
l’in­ter­nament en el CIE per trobar-se en situació irregular) es pu­
guin utilitzar per fer front més eficaçment a persones estrangeres
sospitoses d’estar vinculades amb la criminalitat, sense necessitat
20. Juliet Stumpf, «The crimmigration crisis: immigrants, crime, and sovereign
power», International Organizations Law Review, núm. 56, 2006, p. 356-420.
21. Cristina Fernández Bessa, Los centros..., op. cit.
22. David Alan Sklansky, «Crime, immigration and ad hoc instrumentalism», New
Criminal Law Review, núm. 15(2), 2012, p. 157-223.
193
 barcelona metròpoli-empresa
de recórrer a un procediment penal, normalment lent, que reque­
reix comptar amb defensa lletrada, un procediment contradictori,
la presentació de proves, etcètera.
Durant l’estiu del 2019 la premsa es va fer ressò d’un exemple
paradigmàtic de com el model Barcelona ha incorporat la crimi-
gració i les seves pràctiques instrumentals per a la gestió de la in-
seguretat. En un context marcat per una pretesa onada de petita
delinqüència que estava afectant el centre de Barcelona i especial-
ment el metro,23 les forces policials van reaccionar portant a terme
una sèrie de batudes a gran escala dirigides a persones estrangeres
que van rebre una publicitat especial. Tot i que l’objectiu principal
d’aquestes operacions estava relacionat amb el control de la crimi-
nalitat, la majoria de les persones sospitoses detingudes (per exem-
ple, 30 de 31 el 26 d’agost; 11 de 13 el 4 de setembre; 18 de 24 el 27 de
novembre) no van ser processades penalment, sinó que van ser
sotmeses a procediments d’estrangeria, és a dir, van ser enviades al
CIE de la Zona Franca per ser expulsades.24 Per tant, tot i l’aparença
d’aquestes operacions de batudes tradicionals per combatre els
furts, els cossos policials van recórrer a les pràctiques instrumentals
pròpies de la crimigració, per treure de circulació els sospitosos ha-
bituals d’acord amb la nacionalitat, independentment de les seves
accions concretes.25
Llei mordassa i criminalització de la protesta
L’expansió de la criminalització de la protesta en general, i dels mo-
viments socials en concret, és una altra constant del control policial
a les ciutats, però que s’accentua en els moments de crisi econòmica
23. Redacción, «Así operan los carteristas en el metro de Barcelona», La Vanguardia,
18 de juliol de 2019, lc.cx/iw3voW.
24. EFE, «24 carteristas detenidos en dos horas en el metro de Barcelona», El
Periódico, 28 de novembre de 2019, lc.cx/iseXPG; EFE, «Trece detenidos en un
dispositivo contra los robos violentos en Barcelona»; La Vanguardia, 5 de
setembre de 2019, lc.cx/JVAoCS.
25. José Ángel Brandariz, «Criminalization or instrumentalism? New trends in the
field of border criminology», Theoretical Criminology, núm. 26(2), 2022, p. 285-303.
194
el model barcelona. control policial i criminalització
i social. Aquests processos criminalitzadors sovint segueixen un
patró similar. Primer, emergeix una lluita social i política en un
estat amb poca legitimitat. Normalment això ho precipita un canvi
en les condicions socials i polítiques, canvis que creen les raons
per organitzar un desafiament al poder institucional (a casa nostra
això pot incloure austeritat i crisi fiscal, desigualtats en ascens,
pràctiques repressives contra sobirania política, el rebuig a l’ex­
pressió política). Col·lectivament aquestes condicions presenten
un repte per a la legitimitat de l’Estat. Aquest repte, en el cas de
Catalunya s’expressa en un ventall de moviments socials (anti­aus­
teritat, antifeixista, feministes, contra els desnonaments, indepen-
dentistes...). Segon, l’Estat utilitza les categories del dret penal per
atacar i denigrar les persones que lideren o visibilitzen aquests mo-
viments i, en conseqüència, per desacreditar la seva lluita. Això
permet descriure els actes i motivacions d’aquests lideratges com a
«criminals», posar en qüestió la legitimitat política i social de la
seva lluita i reforçar la legitimitat de l’Estat (una funció clau de
l’Estat és, al cap i a la fi, controlar els criminals). No obstant, crimi-
nalitzar els lideratges dels moviments d’oposició a l’ordre establert
només pot ser una estratègia parcial. No n’hi ha prou d’enfocar la
criminalització en les persones visibles, perquè aquestes no són la
font del poder dels moviments. Tercer: la fase següent, per tant, és
que l’Estat desplaça el seu punt de mira cap als sectors més actius
de la població que desafia el seu poder. Si s’enfoca únicament els
lideratges, es corre el risc de crear figures simbòliques que reforcin
la base i la solidaritat del moviment. Així, la criminalització s’estén
cap a les bases dels moviments socials. De fet, els elements d’aquells
moviments que connecten les dimensions polítiques i socials de la
lluita han de ser neutralitzats per tal d’afeblir qualsevol oposició.
Aquí no hi ha només el dret penal, sinó també tot el repertori del
dret administratiu punitiu. Quart, la criminalització és una eina
central utilitzada de manera continuada i permanent, que permet
mantenir un ordre social i polític inestable.26  Aquest procés de
26. Ignasi Bernat i David Whyte, «Criminalization as a strategy of power», a Va­
leria Weis (ed.), Criminalization of activism. Historical, present and future
perspectives, Routledge, Londres, 2021.
195
 barcelona metròpoli-empresa
criminalització transforma el centre de la discussió política, que ja
no serà al voltant dels límits i les mancances del model social, eco­
nòmic o polític, sinó sobre l’amenaça que representen els «crimi-
nals».
En aquest sentit, el 31 de marc de 2015 es va aprovar la contro-
vertida Ley orgánica 4/2015, de 30 de marzo, de protección de la
seguridad ciudadana, més coneguda com a llei mordassa, pel con-
junt de mecanismes que s’hi van incloure, que dificulten la protes-
ta i faciliten la impunitat policial, atès que aquesta norma de dret
administratiu sanciona, entre altres coses, el fet d’enregistrar la
policia en el moment de la seva actuació. És precisament el con-
text en qual neix la llei i les activitats que regula i sanciona el que
ens permet entendre que els seus objectius poc tenen a veure amb
la seguretat ciutadana, sinó amb el manteniment de l’ordre pú-
blic. Un ordre públic que es basa en el funcionament normal de
les institucions i que no ha de ser alterat per l’actuació ciutadana.
Aquesta llei és el que en tots els règims autoritaris es coneix com
a llei d’ordre públic, una mena de codi policial que amplia la dis-
crecionalitat sense supervisió judicial per consolidar l’statu quo i
d’aquesta manera mantenir les jerarquies i les relacions socials de
desigualtat. Tots els comportaments nous sancionats tenen a veu-
re, d’una banda, amb les noves pràctiques dels moviments socials
sorgides arran del 15M i la PAH, principalment, i de l’altra, amb la
intensificació del control migratori i de la gestió de la frontera
amb tota la seva violència. Per exemple, la llei mordassa preveu
fins a 30.000 euros de multa per aturar un desnonament, «escrat­
xar» algú o envoltar el Congrés; la mateixa quantitat per no pagar
els peatges o gravar la policia; així mateix, permet les anomenades
«devolucions en calent» de persones migrants a les fronteres. Al-
guns exemples de l’aplicació de la llei són una bona mostra de la
seva lògica subjacent. Per exemple, la sanció a la fotoperiodista
Mireia Comas per no esborrar una fotografia en un control poli-
cial al barri de Ca n’Anglada,27 ja que la policia no vol la seva
27. Gemma Garcia, «Sancionen la fotoperiodista Mireia Comas amb la llei mor­
dassa per negar-se a esborrar una imatge», Directa, 21 de gener de 2022, lc.cx/
jVpjPm.
196
el model barcelona. control policial i criminalització
actuació sotmesa a escrutini públic. Però també la sanció a seixan-
ta persones de cop que, entre d’altres, intentaven evitar el desallot­
jament del Bloc Llavors, al barri del Poble-sec de Barcelona,28 o els
més de 200.000 euros de multes per l’aplicació de la llei mordassa
contra el moviment per l’habitatge per aturar desnonaments.29 L’ús
desproporcionat d’aquesta llei per part de la policia mostra que un
dels seus objectius principals és intimidar la gent que participa en
els moviments socials. D’aquesta manera, la llei de seguretat ciu­
tadana permet protegir les elits de l’Estat i garantir les relacions
­socials de dominació. Mitjançant la criminalització dels compor­
taments i les accions que les problematitzen, es pretén que els
­problemes socials quedin en estat latent, dessocialitzar-los i despo-
lititzar-los; en definitiva, invisibilitzar el conflicte social i conver-
tir-lo en un problema de seguretat que, per tant, requereix una
resposta policial. Aquest procés securitari és al darrere de gran part
dels discursos polítics hegemònics que avui en dia reclamen sem-
pre més control policial a la ciutat de Barcelona.
Clarament, la voluntat d’aquesta llei és que el procediment no
estigui controlat —només en segona instància— per un jutge,
però amb l’augment de les taxes judicials es dificulta molt fins i
tot presentar un recurs. Com que qui sanciona és la policia, es
desdibuixa encara més la separació de poders, però a més es dona
molt més poder a la policia instituint el seu testimoni com a veri-
tat processal que cal desmuntar. La policia podrà sancionar mol-
tes més persones d’una forma molt més ràpida quan es vulgui
evitar que la gent es concentri o porti a terme una acció de pro-
testa.
Aquest és el parany de les lleis, que un cop aprovades oblidem
el context històric de lluites i de relacions socials sota les qual van
ser aprovades; se solidifiquen i produeixen efectes materials
que perduren en el temps. La pacificació ha sigut imposada a base
de multes de 30.000 euros. Una nova geografia de la repressió
28. Gemma Garcia, «Mossos aplica la llei mordassa a una seixantena de mani­
festants del Bloc Llavors», Directa, 25 de maig de 2021, lc.cx/9g3_T0.
29. Gemma Garcia, «Més de 206.000 euros en sancions per la llei mordassa per
intentar aturar desnonaments», Directa, 13 d’octubre de 2021, lc.cx/HtZZrI.
197
 barcelona metròpoli-empresa
articulada mitjançant aquestes eines tindrà la capacitat de disci-
plinar un nombre més gran de persones amb menys recursos i evi-
tar que la gent es mobilitzi amb l’amenaça de sancions desorbitades.
I d’aquesta manera, silenciar la protesta. Així, davant d’un espai
públic pacificat ja no sabrem si aquest és resultat de l’acceptació
de l’ordre o de la por a protestar.
Conclusions
En aquest capítol hem tractat de mostrar com les diferents estratè-
gies de criminalització, no estrictament penals, permeten l’expansió
del control policial a la ciutat. En concret, mitjançant l’ordenança
de convivència, la crimigració i la llei mordassa s’han ampliat els
poder i la discrecionalitat policials, de manera que els motius de
sanció i detenció s’han multiplicat, més enllà del que permetien els
sistemes punitius tradicionals relacionats amb el delicte i la crimi-
nalitat. D’aquesta manera, Barcelona s’ha convertit en un escenari
privilegiat de les manifestacions de l’Estat penal a l’ombra, en el
qual aquesta ampliació de les formes de control legal (administratiu
i penal) s’ha convertit en una eina eficient per a la gestió i regulació
dels conflictes socials a l’espai públic i la pacificació de la ciutat.
Així doncs, a la tensió entre un poder institucional que dema-
na més formes i mecanismes més potents de criminalització, per
pacificar la ciutat en contra de les diverses manifestacions dels
conflictes socials que soscaven aquest poder, de vegades, de forma
oberta i explícita, i en altres ocasions de forma velada i tàcita.
Però, més enllà d’acceptar el conflicte social d’una manera acrítica
i naïf com a expressió de les relacions socials en una societat com-
plexa, cal tenir en compte que les diferents formes de violència
legal són constitutives de les desigualtats socials.
En el recull que hem fet en aquest text, es pot observar que
tant en el camp de la gestió de la pobresa com en la migració i la
dissidència política, el model Barcelona se serveix de les eines le-
gals que li permeten estendre i expandir l’ús de les sancions, so-
bretot de caire administratiu, per tal d’arribar als espais on el dret
penal no arriba o «no els pot tocar». Així, aquests processos de
198
el model barcelona. control policial i criminalització
criminalització construeixen una infrapenalitat que permet in-
cloure més comportaments, més grups, més llocs, dels quals supo-
sadament la dimensió sancionadora i repressiva de l’Estat hauria
de quedar-ne al marge. L’Estat penal a l’ombra produeix una cri-
minalització de baixa intensitat que, tot i que arriba a àmbits vi-
tals i formes de protesta que abans no eren objecte de repressió,
es caracteritza per una repressió no tan explícita: la tramitació
d’un procediment administratiu, que es pot allargar més o menys,
i que no és clar si acabarà amb una sanció, amb una expulsió, o
com passa sovint, en res. Aquesta incertesa sobre el moment i la
forma de repressió, sens dubte, refreda l’ambient i dificulta
l’articulació de la resistència col·lectiva. Conèixer, qüestionar i
denunciar l’expansió i les noves formes del poder policial, tal com
ens mostren les campanyes de «Defund the Police» (sorgides als
Estats Units en el si del moviment Black Lives Matter) que recla-
men l’abolició i el «desfinançament» de la policia, podria ser una
estratègia per recuperar la vida social lluny de les intromissions
policials.
Cristina Fenández i Ignasi Bernat
Bibliografia
Alvesalo, Anne, i Whyte, David, «Eyes wide shut: the police investigation of
safety crimes», Crime, Law and Social Change, núm. 48, 2007, p. 57-72.
Bauman, Zygmunt, La globalización. Consecuencias humanas, Fondo de Cultu-
ra Económica, Ciutat de Mèxic, 2001.
Becker, Howard, Outsiders: hacia una sociología de la desviación, Siglo XXI,
Buenos Aires, 2009.
Beckett, Katherine, i Murakawa, Naomi, «Mapping the shadow carceral
state: toward an institutionally capacious approach to punishment»,
Theoretical Criminology, núm. 16(2), 2012, p. 221-244.
Bell, Emma, «Normalising the exceptional: British colonial policing cul­
tures come home. Mémoire (s), identité (s), marginalité (s) dans le mon-
de occidental contemporain», Cahiers du MIMMOC, núm. 10, 2013.
Bernat, Ignasi, i Whyte, David, «Spain must be defended: explaining the
199
 barcelona metròpoli-empresa

criminalization of political dissent», State Crime Journal, núm. 9(1),

2020, p. 100-112.
—«Criminalization as a strategy of power», Criminalization of activism,
Routledge, Londres, 2021.
Brandariz, José A., «Criminalization or instrumentalism? New trends in the
field of border criminology», Theoretical Criminology, núm. 26(2), 2022,
p. 285-303.
Brown, Mark, Penal power and colonial rule, Routledge, Londres, 2014.
Cohen, Stanley, Demonios populares y pánicos morales [1973], Gedisa, Barcelo-
na, 2017.
Dadusc, Deanna, «The criminalisation of squatting: discourses, moral panics
and resistances in the Netherlands and England and Wales», Moral rhe-
toric and the criminalisation of squatting, Routledge, Londres, 2014, p. 108-131.
Emsley, Clive, «The origins of the modern police», History Today, núm. 49(4),
1999, p. 8-14.
Fernández Bessa, Cristina, Los centros de internamiento de extranjeros (cie). Una
introducción desde las ciencias penales, Iustel, Madrid, 2021.
Fernández Bessa, Cristina, i Di Masso Tarditi, Andrés, «Deu anys de civisme
“a cop d’ordenança”. Estudi sobre l’aplicació de l’Ordenança de Convi-
vència a l’espai públic de Barcelona», Barcelona Societat. Revista de conei-
xement i anàlisi social, núm. 22, 2018, p. 27-50.
Harcourt, Bernard E., The illusion of free markets: punishment and the myth of
natural order, Harvard University Press, Londres, 2011.
Linebaugh, Peter, The London hanged: crime and civil society in the eighteenth
century, Verso, Londres - Nova York, 2003.
Melossi, Dario, Controlar el delito, controlar la sociedad, Siglo XXI, Buenos Ai-
res, 2018.
Neocleous, Mark, Maderos, chusma y orden social, Katakrak, Iruñea, 2021.
Scraton, Phil, The state of the police, Pluto Press, Londres, 1985.
—Law, order and the authoritarian state, Open University Press, Milton
Keynes, 1987.
Sklansky, David A., «Crime, immigration and ad hoc instrumentalism», New
Criminal Law Review, núm. 15(2), 2012, p. 157-223.
Stumpf, Juliet, «The crimmigration crisis: immigrants, crime, and sovereign
power», International Organizations Law Review, núm. 56, 2006, p. 356-420.
Vitale, Alex S., La fi del control policial, Tigre de Paper, Manresa, 2021.

200
 RESISTÈNCIES

Imatge de la pàgina anterior: Ramon Serra/Fotomovimiento

 FEMINISMES
ANTICAPITALISTES
REINVENTANT LA VAGA
METROPOLITANA

«Ha valgut la pena viure fins avui per veure això», va dir-me, amb els
ulls plens de llàgrimes i la veu trencada, una feminista septuagenària,
tot mirant al seu voltant. Era el 8 de març de 2018, durant la primera
jornada de vaga feminista laboral, social, estudiantil, de consum i de
cures convocada a escala internacional pel moviment feminista de
base de 170 països, a la capçalera de la manifestació de Barcelona, en
un passeig de Gràcia desbordat per les riuades de gent. L’organització
de la vaga, que aplegava més de trenta assemblees i comitès de barris,
viles i ciutats de l’àrea metropolitana, va comptabilitzar 600.000 as-
sistents a la marxa.
Després de quaranta anys, materialitzàvem un somni comú: la
proposta de vaga feminista mundial que la xarxa internacional
Les Dones Compten (1985), sorgida de la Campanya Internacio-
nal per un Salari per al Treball de la Llar (1972), portà a l’Estat
espanyol a finals dels anys noranta, des de la seva seu al barri del
Poble-sec de Barcelona. A la metròpoli barcelonina, la vaga
fou el resultat del treball constant, articulat i distribuït de dife-
rents generacions de feministes per construir ciutats i vides vi­
vibles i combatre la marca Barcelona, paradigma de les «ciutats

205
 barcelona metròpoli-empresa
globals», des d’on, com descriu Sassen,1 s’articula l’economia capi-
talista globalitzada, que acull transnacionals com AGBAR, que es
lucren amb l’espoli dels països del Sud, i on es reuneixen les mul-
tinacionals del mòbil o els fons voltor que depreden les metròpo-
lis europees. Com explica Sassen, el capitalisme no tan sols es basa
en la divisió social del treball sinó també en la sexual, interètnica
i internacional, i s’ha globalitzat, i ha generat noves classes de ser-
vitud (dones i migrants) que sobreviuen a les anomenades «con-
trageografies» de la globalització: el treball informal (per exemple,
de la llar i les cures), la migració legal i il·legal (tràfic i contraban
de persones), la prostitució i la indústria del sexe o l’agricultura de
subsistència.
Fruit de dècades d’acció, reflexió i incidència social i políti-
ca, la vaga feminista desborda la noció obrera de vaga laboral i
con­voca les dones, lesbianes i trans a no treballar en l’àmbit labo-
ral, e­ studiantil, comunitari, domèstic, reproductiu i de cura i no
consu­mir durant 24 hores, per visibilitzar la seva aportació essen-
cial a l’economia. Les seves reivindicacions2 són un full de ruta per
superar el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme extractivista
i depredador d’ecosistemes amb accions com repartir totes les fei-
nes, reconèixer els drets socials i laborals de totes les treballado-
res, incloses les de la llar i les cures i les sexuals, i desmuntar les
desigualtats de gènere, classe, ètnia, Nord-Sud, que sustenten les
violències contra dones, nenes, nens i persones trans.
Eixamplar la noció de treball, economia, vaga i
sindicalisme
La vaga feminista és una proposta política i estratègica bastida des
dels feminismes de base a escala local, nacional, estatal i mundial,
que ha estat possible per un procés gradual d’acumulació de for-
ces, basat en la construcció d’aliances horitzontals davant de les
1. Saskia Sassen, Contrageografías de la globalización. Género y ciudadanía en los cir­
cuitos transfronterizos, Traficantes de Sueños, Madrid, 2003.
2. Podeu consultar-les a vagafeminista.cat/.
206
feminismes anticapitalistes reinventant la vaga metropolitana
hegemonies d’estructures partidistes o sindicals, el treball des-
centralitzat de comitès i assemblees en barris, viles i ciutats, lluny
de dirigismes i verticalismes, i la construcció i discussió conjunta
de continguts i accions.
L’any 2014 nasqué a Barcelona la Vaga de Totes (VdT), que el
maig del 2015 impulsà una jornada de vaga productiva, reproduc-
tiva, de cura i de consum als Països Catalans i una ocupació del
Cercle d’Economia a Barcelona. El 2017, VdT se sumà a la crida
de Ni una Menos Argentina, que per segon any consecutiu con-
vocava una aturada mundial contra les violències masclistes amb
el lema «Si les nostres vides no valen res, produïu sense nosal-
tres»: a Barcelona, centenars de feministes van tallar el trànsit de
les principals entrades a la ciutat a les 8 del matí del 8 de març i el
personal de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona va secundar
aturades de dues hores. El 2018, els talls de trànsit matinals es
repetiren a Barcelona, es van estendre arreu del territori i els pi-
quets feministes van tancar botigues i supermercats, escoles, ins-
tituts i facultats a Barcelona i Bellaterra, i també intervingueren
als transports: a Vallcarca, l’acció #StopPujades aixecà els torni-
quets del metro i a Sant Cugat un piquet feminista va interrom-
pre el trànsit dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya
durant dues hores.
A l’espai Ca la Dona de Barcelona, l’Agència 8M articulà co-
municadores, periodistes, corresponsals i activistes dels comitès
de vaga d’arreu del territori en una cobertura multimèdia minut
a minut de la jornada. Segons la CNT, del 25 al 30  % dels treballa-
dors i treballadores assalariades de l’Estat espanyol van secundar
la vaga laboral de 24 hores, convocada per sis sindicats (CNT,
CGT, Intersindical, CIG, COBAS i COS) i més de sis milions de
persones, les aturades parcials convocades per UGT i CC OO. Des-
prés de sis anys sense convocar una vaga general, les grans cen-
trals sindicals van sumar-se a la convocatòria tres mesos abans,
per la pressió de les secretaries de gènere i de la dona i de sindica-
listes feministes que amenaçaven amb donar-se de baixa si no ho
feien.
Amb la seva lògica de procés a llarg termini, d’aliances basades
en el reconeixement entre feministes d’espais diversos (en alguns
207
 barcelona metròpoli-empresa
casos fins i tot enfrontats) i de treball nodal en xarxa, la vaga
feminista hackejà la lògica dels sindicats, acostumats a processos
finalistes i verticalitzats. En la darrera dècada, els feminismes au-
tònoms d’arreu de l’Estat han donat suport i bastit un sindicalis-
me incipient que posiciona el treball reproductiu, domèstic i de
cura com a base de l’economia productiva, així com la intersecció
entre la classe, el gènere, l’ètnia i l’origen com l’arrel de les des-
igualtats laborals i socials, liderat per les mateixes treballadores
organitzades en col·lectius de base sense tutela ni control de grans
estructures. Entitats metropolitanes com el sindicat de treballa-
dores de la llar Sindillar (creat el 2011 a Barcelona) i Mujeres
Pa’lante (una associació de migrades de l’Hospitalet de Llobregat
nascuda el 2007 i impulsora d’una cooperativa de cura i restaura-
ció) han treballat per la ratificació del Conveni Internacional de
Treball Decent per als i les Treballadores de la Llar de l’Organització
Internacional del Treball del 2011, l’entrada del treball de la llar al
règim general de la Seguretat Social i l’equiparació dels seus drets
amb els de la resta d’assalariades. El 2016 les cambreres de pisos
dels hotels van crear el primer node associatiu de Las Kellys («las
que limpian los hoteles») a Barcelona (i en cinc ciutats turístiques
més de l’Estat) per visibilitzar l’explotació dels macrohotels.
Des de la primeria de la dècada del 2000, les prostitutes han
reivindicat els seus drets laborals i socials amb campanyes com
Prostitutes Indignades (2012) contra l’ordenança del civisme de
Barcelona de l’any 2006, que perseguia l’oferta i la demanda de
serveis sexuals al carrer, amb el suport d’entitats d’atenció com
Genera o Àmbit Dona, Ca la Dona i xarxes feministes autònomes.
Organitzades en espais com LICIT (Línia d’Investigació i Coo­pe­
ració amb Immigrants i Treballadores Sexuals, 2001), Putes Lli­
bertàries del Raval (2012), Aprosex (2015), OTRAS, el sindicat de
treballadores del sexe (2018), i la Red Colectiva Disputa (2021),
que reivindica l’autogestió del treball sexual sense intermediaris,
han aconseguit que el moviment els doni suport. El 2019, un grup
d’abolicionistes que neguen que la prostitució sigui un treball i la
consideren una forma d’esclavisme qüestionà la participació de
les treballadores sexuals a la comissió laboral de la vaga feminista
i va voler forçar una votació per excloure-les, com havien fet a
208
feminismes anticapitalistes reinventant la vaga metropolitana
Madrid. L’assem­blea ho va debatre i acordà que, tot i les dife­rèn­
cies entre visions abolicionistes, prohibicionistes i prodrets, la lliu­re
organització de les treballadores sexuals i el reconeixement dels
seus drets són indiscutibles.
A les mobilitzacions contra els ajustos estructurals, els femi-
nismes han visibilitzat la centralitat del treball no assalariat i el
treball dels ecosistemes en el sosteniment de l’economia produc-
tiva. A la vaga general del 2010, la Casa de la Vaga (un edifici ocu-
pat expressament per a l’ocasió a la plaça de Catalunya de
Barcelona) acollí un debat sobre necessitats i treball de cures en-
tre treballadores de Mujeres Pa’lante i persones amb diversitat
funcional del Fòrum de Vida Independent.
Durant el 15M, l’assemblea de Feministes Indignades de l’acam­
pada de Barcelona denuncià que els ajustos derivats del rescat esta-
tal als bancs després del crack del 2008 augmenten les dificultats
per sostenir les cures a les persones; per exemple, amb retallades
en àmbits clau per al sosteniment de la vida com la llei de depen-
dència, les lleis i polítiques d’igualtat de gènere i lluita contra les
violències masclistes, o les reformes laborals del 2010 i el 2012,
que han propiciat l’atur femení i la temporalitat, parcialitat i pre-
carietat laboral de les dones, i els han dificultat encara més la
conciliació de la vida personal, laboral i familiar, per poder conti-
nuar assumint la cura a l’àmbit familiar. També s’impulsà la crea-
ció de la Vaga de Totes, una proposta a llarg termini per superar
la dinàmica de mobilitzacions a curt termini i seguir situant la
visió i les pràctiques feministes com a pilars d’un nou cicle polític
marcadament anticapitalista, teixint aliances inclusives entre els
espais feministes preexistents i emergents.
A les dues vagues generals del 2012, Feministes Indignades i
grups com Gatamaula van visibilitzar totes les treballadores que
no poden fer vaga laboral i van convocar a la de cures; el 14N,
l’Assemblea Feminista per la Vaga General, Social, de Consum i
de Cures convocà un piquet feminista que va expropiar aliments
i productes bàsics d’un supermercat. A l’Agència 29N de mitjans
lliures i independents que cobrí les dues vagues, es van fer infor-
matius feministes en què van intervenir les associacions de ví-
dues i agricultores i ramaderes, mobilitzades contra la reforma
209
 barcelona metròpoli-empresa
del sistema de pensions del 2011 i per accedir a pensions dignes, ja
que cotitzen menys pel fet d’haver-se dedicat en exclusiva a les
tasques de cura i/o no ser titulars de les explotacions agrícoles. La
participació d’agricultores i ramaderes i de les cooperatives de
consum agroecològic, altament feminitzades, o de xarxes com Ac-
ció Ecofeminista (2020) a les vagues feministes i la participació
del moviment feminista a la Vaga General pel Clima del 29 de se-
tembre de 2019, així com en iniciatives en defensa del territori,
com la campanya contra l’ampliació de l’aeroport del Prat, palesen
que el sosteniment de la vida al planeta i els ecosistemes és un eix
clau de l’agenda feminista de base.
El repte d’articular feminismes diversos, autònoms,
anticapitalistes i antiracistes
La vaga feminista cristal·litza dècades d’aliances entre xarxes i
grups que conjuguen teoria i praxi per articular un feminisme an-
ticapitalista que no vol reformar el sistema econòmic, sinó capgi-
rar-lo: el grup Dones i Treballs (1993) de Ca la Dona, creat per
economistes i activistes ecofeministes referents, ha estat clau per con-
ceptualitzar tota la feina que possibilita la producció. L’emergència
dels feminismes autònoms des de finals de la dècada de 1990 fins
a mitjans de la del 2000, i l’aliança de grups de diversos corrents
—Unides i Enemigues del Patriarcat (UEP), Les Tenses, Grup de
Lesbianes Feministes de Barcelona, Las Chalás, Les Ovàriques,
les Maules (independentistes) i les Daliles (anarcofeministes)—
­coordinats a la Coordinadora Feminista Autònoma (CFA) ha estat
determinant per a l’articulació d’un discurs i acció feminista i anti­ca­
pitalista d’àmbit metropolità. La CFA aplegà feministes d’espais
­polítics diversos que, per damunt de diferències o conflictes ideo­
lògics, compartien la fita comuna de posicionar el feminisme com
a eix innegociable d’acció i reflexió en els moviments socials mix-
tos i l’anticapitalisme en el moviment feminista.
Així, la CFA participà activament en el cicle de mobilització i
articulació contra els actors i processos de globalització neoliberal;
per exemple, organitzà les jornades «Que Tremoli el Patriarcat»
210
feminismes anticapitalistes reinventant la vaga metropolitana
durant la visita del Banc Mundial a Barcelona l’any 2001 i l’acció
«No volem ser com les dones del Poder» durant la celebració del
Fòrum Mundial de Dones a Barcelona el 2004. També va fer
accions contra la intervenció de l’OTAN a Kosovo l’any 1999 i la
desfilada de l’exèrcit espanyol a Barcelona l’any 2000.
Grups i activistes de la CFA participaren a les assemblees con-
tra l’atur i la precarietat laboral; a les mobilitzacions de l’1 de
Maig alternatives a les dels sindicats oficials per respondre a les
reformes laborals de 1994 i 1997, que introduïren la temporalitat,
la parcialitat i els contractes porqueria al mercat laboral espa­
nyol, així com a la vaga general del 2002; també van organitzar
ac­cions contra les empreses de treball temporal (ETT), l’ex­pro­
piació de compreses a les jornades Trenquem el Silenci del maig
de 1999, convocades amb motiu de la trobada del G-7 a Colònia, o
l’ocupació coordinada d’oficines de treball de la Generalitat per
denunciar la desigualtat i la discriminació de les dones al mercat
laboral.
A més, van impulsar les primeres mobilitzacions de suport a
les preses a Wad Ras el dia de Cap d’Any, i van participar a les
marxes i accions contra els actes de grups feixistes a Barcelona
amb motiu del 12 d’octubre, autoritzats repetidament pel consis-
tori des dels anys vuitanta, així com en campanyes i actes de su-
port a les persones detingudes i represaliades, entre les quals hi
havia activistes feministes.
L’any 2001, després de l’entrada en vigor de la llei d’estrangeria
del 2000, en aplicació del Tractat de Schengen, van donar suport
a la tancada de dones migrades a l’església de Sant Pau del Camp,
durant les tancades d’àmbit estatal que van aconseguir la regula-
rització extraordinària per arrelament de milers de persones sen-
se papers. A Sant Pau, les migrants denunciaven les discriminacions
de gènere específiques de la llei d’estrangeria, una fita clau en el
seu procés d’articulació. El 2004 es va crear l’associació de dones
migrades Jemanjà a Barcelona i el 2013 la Xarxa de Dones Mi­
grades de Catalunya. El 2016 van néixer Las Oscuras i el 2017
l’espai TIC TAC (Taller d’Intervencions Crítiques Transfeminis-
tes, ­Anticolonials i Combatives) i Sindillar participà en una nova
tancada mixta a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. L’abril
211
 barcelona metròpoli-empresa
del 2018 s’obrí un nou tancament migrant a l’antiga escola Massa-
na de Barcelona, durant el qual diverses dones i feministes par-
ticipants van fer una trobada d’un cap de setmana amb feministes
blanques, en la qual es va abordar la violència institucional i racis-
ta que s’exerceix sobre les dones, lesbianes i trans migrades i refu-
giades.
Durant els darrers anys les feministes no blanques han promo-
gut una transformació i revisió profunda de les desigualtats d’èt­
nia, origen i classe dins el moviment. A la vaga feminista, fe­ministes
de la Xarxa de Dones Migrades van participar en la comissió de
migrades. Grups com TIC TAC decidiren no secundar la vaga i es
van articular amb les jornades d’acció feminista autònoma i no
mixta Se va a armar la Gorda, que des de l’any 2010 organitzen la
marxa nocturna La nit és nostra del 7 de març, entre altres acti-
vitats. El 2018, feministes antiracistes van intervenir a la capçale-
ra de la manifestació de la vaga amb una pancarta que duia el lema
«526 anys de genocidi».
Feminisme és ocupar i aturar desnonaments:
l’ocupació, un espai físic i polític clau per al moviment
L’ocupació d’edificis públics i privats per fer front a la necessitat
d’habitatge i d’espais associatius autogestionats i denunciar l’espe­
cu­lació immobiliària ha estat una pràctica feminista cabdal en l’àm­
bit metropolità, ja que ha dotat el moviment d’espais on han sor­git i
proliferat els grups i les xarxes i pràctiques feministes autònomes i
anticapitalistes. El 1987, el moviment ocupà un pis al barri del Po-
ble-sec de Barcelona per exigir espais a l’Ajuntament. Aquest, el
1989 els cedí un espai a la Gran Via, on va néixer l’as­sociació Ca la
Dona (CLD). CLD, que ara està al carrer de Ripoll, ha allotjat més de
cinquanta grups i ha estat seu de la Coordinadora de Grups de Do-
nes de Catalunya, sorgida de les Jornades Catalanes de la Dona de
1976, que el 1996 es transformà en la Xarxa Feminista de Catalunya
i ha impulsat les jornades feministes de 1986, 1996, del 2006 i el 2016,
i totes les mobilitzacions del 8 de març, vaga feminista inclosa.
CLD inaugurà una tradició d’ocupació d’espais feministes no
212
feminismes anticapitalistes reinventant la vaga metropolitana
mixtos i per a dones, lesbianes i trans que seguiren MAMBO (Mo-
mento Autónomo de Mujeres y Bolleras Osadas, 2006) o La Revolto-
sa (2007). Al moviment feminista, l’estratègia separatista que
practiquen espais històrics llogats (com La Nostra Illa, 1987) co­
existeix amb la d’utilitzar els centres socials ocupats (CSO) mix-
tos per reunir-s’hi i fer activitats. De fet, l’any 1997 la Comissió 8
de Març organitzà la festa feminista al CSO l’HAMSA (1996-2004),
on començà la relació entre activistes feministes i del moviment
d’ocupació. El Grup de Dones del Guinardó utilitzà el Kasal Popu-
lar (1994-2007) i els grups UEP (1995-2002) i Les Tenses (1998-
2003) van organitzar actes a l’HAMSA, Kan Titella (1997-2001), Kan
Pasqual (1996-actualitat) o Les Naus (1994-2004), com ho van fer
l’Octubre Trans (2010) o l’Espai Feminista de Sants, sorgit de
l’assemblea de les vagues feministes, en espais com el CSO La Ri-
maia (2011-2017) o el CSO Can Vies (1997-actualitat), respectiva-
ment.
Durant la dècada de 1990, en plena efervescència del movi-
ment després de la criminalització de l’ocupació per la inclusió
del delicte d’usurpació al Codi penal de 1995, més de 300 habitat-
ges i centres socials ocupats arreu de l’àrea metropolitana con-
fluïen a l’Assemblea d’Okupes de Barcelona (1995). Entre aquests,
una dotzena d’habitatges ocupats per dones i feministes en dife-
rents barris: Les Warriars (1993), el Susto i el Sustillo (1995) a Grà-
cia; Can Warmi (1995), la Gatada (1998) o La Llamborda (2012) al
Guinardó; La Morada (1997-1998), La Freska (1998-actualitat), Les
Bruixes (2000) o La Breva (2003) a Sants; Palermo (1998) al Raval o La
Gorda (2005) a Sant Andreu.
Els habitatges i els CSO han dotat d’infraestructura espais fo-
namentals de la cultura popular com les festes majors alternati-
ves de Cornellà, Nou Barris, Gràcia, Sants, el Guinardó, Vallcarca,
el Poble-sec o Sant Andreu (que té les seves pròpies festes femi-
nistes), algunes de les quals tenen prop de trenta anys d’història,
s’hi han impulsat protocols d’abordatge de les violències masclis-
tes a l’oci nocturn com els de Gràcia i el Poble-sec, i hi han nascut
espais de suport davant les agressions com els punts lila.
Amb l’esclat de la bombolla immobiliària el 2008, dones d’espais
ocupats com Miles de Viviendas (2004-2010) o l’Espai Mag­dalenes
213
 barcelona metròpoli-empresa
(2006-2010) van impulsar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca
(PAH). La PAH inaugurà un nou cicle en la defensa del dret a l’ha­
bitatge i des dels inicis va ser un espai altament feminitzat i amb
un notori lideratge femení,3 com ho han estat el Sindicat de Llo-
gateres, creat el 2017 per fer front als desnonaments per impa­
gament de lloguer, i els sindicats de barri o grups d’habitatge.
L’any 2019, un debat del Primer Congrés d’Habitatge de Catalu­
nya qualificava aquesta lluita de «nova trinxera del feminisme».
L’any següent, més de 200 dones van participar a la primera tro-
bada no mix­ta del moviment per l’habitatge. El 2020 i el 2021 la
campanya Fem Llars Feministes ocupà una dotzena de cases per a
dones dels grups i sindicats d’habitatge de Barcelona.
Anticapitalisme i economia social i feminista:
horitzontalitat, equitat i cooperació social
Des de la dècada de 1970, han sorgit associacions i cooperatives
que aposten per l’organització horitzontal, la resolució directa de
necessitats i l’autogestió i apliquen l’equitat salarial, la propietat i
la presa de decisions col·lectives i altres principis transformadors
de l’economia social i solidària (ESS) i el cooperativisme.
Aquest és el cas de cooperatives deganes en el camp de la
representació de gènere en l’audiovisual com Drac Màgic
(1970), impulsora de la Mostra Internacional de Films de Do-
nes. També, de projectes inspiradors dels recursos municipals
d’atenció a dones, com el Centre de Planificació Familiar (CPF)
de Sant Boi de Llobregat (1977), nascut com a cooperativa de
dones i capdavanter de la xarxa de planning de Catalunya i
l’Estat. Impulsats per les vocalies de dones de les associacions
de veïns, la xarxa Dona, Anticoncepció i Avortament (DAIA) i la
Comissió pel Dret a l’Avortament de la Coordinadora de Do-
nes, els CPF van acabar sent absorbits per la xarxa sanitària pú-
blica.
3. Joana García Grenzner, «Dones resistint a la marca Barcelona», Pikara Magazine
(Bilbo), 27 d’octubre de 2021, lc.cx/2cUG_d.
214
feminismes anticapitalistes reinventant la vaga metropolitana
Un altre referent és la cooperativa Tamaia, viure sense violèn-
cia (1996), sorgida d’un grup d’ajuda mútua entre supervivents de
violència i professionals de la primera casa d’acollida per a dones
de Barcelona (1983). Creadora d’un model d’abordatge integral de
les violències masclistes basat en el protagonisme de les afectades,
en prop de trenta anys de trajectòria, Tamaia ha format centenars
de professionals de serveis municipals i nacionals d’atenció i ha
assessorat en el procés de promulgació de la llei catalana contra les
violències masclistes. L’any 2020 van decidir plegar per la precarie-
tat derivada de la crisi de la covid-19 i de «l’estructura institucional
que no mobilitza prou recursos i deixa a la intempèrie les que estan
en primera línia d’atenció a les supervivents de violència».4 Des del
2008, les retallades han impactat fortament en les entitats espe­
cialitzades en gènere que treballen amb les administracions, sigui
amb convenis o subvencions. En les entitats socials i de dones ver-
ticalitzades, a més de precaritzar les condicions laborals de les tre­
ba­l­­ladores, això ha propiciat situacions d’abusos laborals i vul­neració
dels seus drets.
Durant els darrers vint anys han proliferat cooperatives de
treball o projectes d’autoocupació impulsats per dones i/o amb
perspectiva feminista en l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme,
com ara Punt 6 (2004); en l’educació amb visió de gènere, com
Candela (2004); en l’acció i producció cultural, la formació i la
recerca com La Ciutat Invisible (2005); en l’acompanyament de
processos col·lectius, com Fil a l’Agulla (2009); en l’advocacia com
Iacta (2012); en la criança compartida com Babàlia (2012); en la
tecnologia com Cooptècniques (2014); en la comunicació, com La
Tremenda, Clara Comunicació, Almena Feminista, La Pera o La
Concèntrica; en l’àmbit cultural com el bar-llibreria transfemi-
nista i antiespecista La Raposa (2017), o en el de l’habitatge amb
iniciatives com La Morada (2018), la primera cooperativa femi-
nista LGTBQi+ d’habitatge en cessió d’ús de l’Estat espanyol.
El 2014, l’espai cedit i autogestionat pel veïnat de Sants Can Bat-
lló acollí la Primera Fira d’Economies Feministes, que marcà l’inici
4. «Posem la nostra vida al centre de la política», Tamaia, viure sense violència,
juny del 2020, tamaia.caladona.org/
215
 barcelona metròpoli-empresa

d’un procés d’articulació i incidència d’àmbit metropolità que ha as- MIGRACIÓ I CURES DES DE
solit fites com la inclusió d’indicadors de gènere al balanç social de
les entitats de la Xarxa d’Economia Social de Catalunya (XES), que
CUERPAS1 RACIALITZADES
des del 2018 s’adherí a les vagues feministes; la creació de la Co- Experiències situades a Barcelona
missió d’Economies Feministes de la XES (2015), de la Comissió Fe-
minista de la Federació de Cooperatives de Treball o del Cercle
d’Economies Feministes de Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Bar-
celona o la Xarxa Cura Digna de professionals de la salut i la cura,
impulsora de la campanya Proveïm Cura Digna, o la creació de la
xarxa de cooperatives feministes La Insòlita (2021). També s’ha
aconseguit que òrgans de desenvolupament locals com Barcelona
Activa impulsin programes per crear cooperatives de dones; que el
consistori barceloní apliqui clàusules de gènere a la contractació, i
que l’Estratègia 2030 de l’ESS a escala municipal tingui com a sector
estratègic el sector de l’atenció i la cura de les persones, i subvencio- Introducció
ni projectes per dignificar-lo com Formalitzem Cura Digna.
La crisi sistèmica i la nova era postcovid plantegen reptes ge- Aquest text està escrit en dues parts. A la primera, Florencia ex-
gants als feminismes autònoms i anticapitalistes metropolitans. Per plica què entenem per racialització de les cures i a la segona, Pau-
exemple, garantir la sostenibilitat i la continuïtat d’espais d’acció la reflexiona sobre la trajectòria de la lluita de dones migrantes
com el 8M i la vaga feminista, ja gairebé mainstream, en un moment organitzades en la defensa dels seus drets com a treballadores
de carestia creixent de la vida en què molt poques treballadores po- de la llar i les cures (TLC). Lluites que estan connectades amb xar­
den fer vaga laboral i de cures; pensar i hackejar amb / des del feminis- xes més àmplies de suport, aliances i acompanyament. En espe­cial,
me les vagues d’educació i sanitat públiques; articular-nos des de la fa referència a l’experiència de l’associació Mujeres Mi­grantes Di-
nostra diversitat i diferències, racialitzades i blanques, migrades i no versas, que va sorgir a Barcelona l’any 2016. L’associació estava ini­
migrades, autònomes i participants a sindicats, partits, institucions... cialment composta per dones hondurenyes i després se n’hi van
per desmuntar les desigualtats i les relacions de poder que ens traves- anar incorporant d’altres d’orígens diversos. En l’actualitat, al vol-
sen i sotmeten i combatre la reacció antifeminista mundial, sub­ja­cent tant de 600 dones migrantes participen de les seves activitats.
en ofensives politicodiscursives com la transexcloent, per trencar el Vam decidir separar el text per deixar que cadascuna parli des
moviment. de la seva experiència i amb les seves pròpies paraules, tot i que
és fruit de sabers i un caminar compartit des de fa anys, una de
Joana García Grenzner tantes llavors que va sembrar Berta Cáceres,2 malgrat els intents

1. Aquest article, escrit originalment en castellà, feminitza termes masculins com

una opció política lingüística. Hem traslladat això també a la traducció i, on no
hi havia alternatives adients, hem deixat el terme en castellà en cursiva.
2. Berta Cáceres va ser una líder indígena lenca hondurenya, feminista i defen­
sora del medi ambient. L’any 2016 va ser assassinada per oposar-se al projecte

216 217
 barcelona metròpoli-empresa
de silenciar-la amb el seu assassinat. Sabem que som diferents i,
des d’aquestes diferències, ens acompanyem per qüestionar el mo-
del civilitzatori racista, capitalista i patriarcal en el qual vivim.
Aquest recorregut és el que ens uneix i ens motiva per continuar
caminant juntes. Per caminar preguntant, com ens ensenyen les
zapatistes.
Esperem que aquestes reflexions generin noves preguntes, que
ajudin a comprendre aquest tenebrós present i, sobretot, que con-
vidin a l’acció per fer front a l’actual model civilitzatori, que gene-
ra mort i destrucció no només a persones i comunitats sinó també
a altres éssers vivents i a la nostra mare terra.
Què entenem per racialització de les cures?
Per parlar de racialització de les cures hem d’explicar prèviament
des d’on mirem i com entenem l’articulació entre el patriarcat, el
capitalisme i el racisme.
Actualment, hi ha diferents aproximacions per explicar el
­racisme. Des de l’àmbit legal, sovint s’entén com una actitud o
un comportament de menyspreu envers determinats col·lectius o
per­sones segons el seu origen, procedència, idioma, color de pell,
nacionalitat, etcètera. Se’l descriu com una ideologia segons la
qual es produeixen determinats comportaments o es generen certs
resultats. El que és problemàtic d’aquestes aproximacions és que
apel·len a una mirada individual del racisme, però obvien la seva
relació amb processos històric i materials que es van gestar en la
modernitat i continuen vigents.
La perspectiva descolonial que guia la nostra anàlisi explica
que la colonització del que es va anomenar Amèrica, no només va
generar les condicions materials per a la mundialització del siste-
ma capitalista, sinó que va establir noves jerarquies entre la pobla-
ció mundial. Per a Quijano, mitjançant el desenvolupament de la
hidroelèctric Agua Zarca. Va ser un feminicidi polític. El 2021, un dels directius
de l’empresa DESA va ser declarat culpable com a coautor de l’assassinat. Per
més informació sobre seu cas: lc.cx/TdtfVb.
218
migració i cures des de cuerpas racialitzades
categoria raça, els pobles colonitzats van ser inferioritzats en tots
els àmbits de la seva vida. Això va permetre consolidar la distinció
de la humanitat entre éssers inferiors i superiors, irra­cionals i
racionals, primitius i civilitzats, tradicionals i moderns, vi­vibles i
prescindibles, etcètera.
Així mateix, les feministes descolonials d’Abya Yala3 han no-
drit aquesta perspectiva estudiant amb profunditat la relació en-
tre la colonització i la imposició del sistema colonial de gènere,
binari i heterosexual. Les seves anàlisis evidencien que a les socie­
tats precolombines, les relacions socials no estaven necessària-
ment marcades pel sexe-gènere, ni es regien sota el paradigma de
la dualitat del sexe ni de l’heteronormativitat.
María Lugones ensenya que el gènere i la raça no poden ser
entesos de manera separada, sinó que es constitueixen mú­
tuament. En aquest nou model civilitzatori, les persones seran
­classificades segons el treball, la raça i el gènere. Aquestes clas­
sificacions no estan separades, sinó que operen de manera con-
junta, responen a una mateixa matriu colonial i produeixen, en­tre
altres coses, la racialització en la divisió del treball.
Aquestes idees brinden eines per comprendre el context ac­
tual de l’Estat espanyol i Catalunya en relació amb el treball de la
llar i les cures. A Catalunya, el 65 % de les persones que fan aques-
ta feina són dones migrantes, xifra que s’eleva al 92 % en el cas
d’aquelles que treballen com a internes a les llars. La tasca de la
llar i les cures ocupa el 4,5 % del total de dones treballadores i
s’estima que, a tot l’Estat, 70.000 de les dones que el duen a terme
es troben en situació administrativa irregular.
Aquestes dades mostren que el sector de la neteja i les cures
està altament racialitzat i generitzat. A Barcelona, el 73,7 % de les
dones estrangeres que treballen en aquest sector provenen de
l’Amèrica Llatina. Aquesta feina s’emmarca, a més, en un règim
jurídic «especial» que permet, per exemple, que les treballadores
3. Abya Yala és la manera com el poble kuna, de Panamà i Colòmbia, anomena el
continent americà abans de la conquesta i la colonització. En l’actualitat,
aquesta expressió la utilitzen alguns moviments indígenes i socials per ano­
menar-lo així en oposició al nom imposat pels colonitzadors.
219
 barcelona metròpoli-empresa
internes tinguin una jornada laboral de fins a seixanta hores setma-
nals. A això cal afegir-hi que la llei d’estrangeria obliga a restar en
situació administrativa irregular durant tres anys per poder comen-
çar el procés de regularització. Aquesta situació posa en evidència
que les desigualtats que enfronten les dones migrantes estan empa-
rades per un marc normatiu profundament desigual i injust.
Per la seva banda, la racialització de les cures té un impacte
econòmic: genera pobresa per a unes i guanys per a altres. Veiem
que gairebé el 60 % de les treballadores llatinoamericanes de la llar
a Barcelona guanyen menys de 8.871 € anuals. És a dir, tenen in-
gressos per sota del llindar de la pobresa definit per a una llar uni-
personal. Només el 2 % de les enquestades asseguren que reben
algun tipus de préstec social.4 Això en una ciutat com Barcelona,
on el salari mitjà anual de les dones espanyoles el 2021 va ser de
30.485 €, i de 37.487 € per als homes espanyols, Davant de 18.553 €
per a les dones de l’Amèrica Llatina i 38.061 € per als homes de la
resta de la Unió Europea.5 És a dir que la diferència salarial entre
un home de la UE i una dona llatinoamericana és de 19.508 € anuals i
de 19.294 € amb un home espanyol.
Aquestes dades permeten advertir que l’explotació del treball
migrant genera riqueses i benestar a les societats europees, ja que
els permet desentendre’s de tasques elementals per al sosteniment
de la vida. En el cas de l’Estat espanyol i de Catalunya, són dones
migrantes precaritzades, que es veuen obligades a dur a terme les
feines de cura, poc reconegudes i mal pagades, perquè són les úni-
ques sortides laborals que troben. Això malgrat que el 60 % de
les dones llatinoamericanes residents a Barcelona compten amb
«Ba­t­­xillerat superior, CFGM de grau mitjà i estudis universitaris».6
Així mateix, permet resoldre qüestions que ni amb l’auge
dels moviments feministes blancs s’ha aconseguit desestabilitzar:
4. CITE, Condicions de vida de les treballadores de la llar i les cures centreamericanes a
Barcelona, Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers, Barcelona, 2020,
p. 18, lc.cx/kudeKq.
5. Ajuntament de Barcelona, «Evolució dels salaris mitjans 2010-2021», lc.cx/
zdB5oQ.
6. CIMB, La participació de dones llatinoamericanes en processos migratoris a Barcelona,
Casa Iberoamericana de la Mujer, Barcelona, 2015, p. 17.
220
migració i cures des de cuerpas racialitzades
la cura i el sosteniment de la vida. Per això, seguint Françoise
Vergès, proposem analitzar l’explotació racialitzada. És a dir, te-
nir en compte les formes que avui adquireix el capitalisme racial
i el patriarcat racial per qüestionar el «benestar que descansa so-
bre la ceguesa de les condicions de producció d’una felicitat il·
lusòria».7
Un altre aspecte important que cal esmentar és que el 82 % de les
dones hondurenyes i el 77,5 % de les dones bolivianes que viuen a
Catalunya són treballadores de la llar.8 Això permet advertir que la
inserció laboral no afecta de manera homogènia totes les dones lla-
tinoamericanes. El seu país d’origen és rellevant en aquest sentit.
Alhora, feministes gitanes denuncien la manca d’accés a
aquestes feines, a causa del racisme que existeix envers el seu po-
ble, perquè les veuen massa perilloses per entrar a les cases blan-
ques/paies. Així, mentre les dones llatinoamericanes són vistes
com a «alegres», «curoses» i «amoroses», les dones gitanes són lle-
gides com a «perilloses». Aquests exemples reflecteixen no tan
sols que el gènere i el treball estan racialitzats, sinó també la je-
rarquització que la racialització produeix entre les comunitats,
pel fet de considerar que algunes són més properes i, per tant,
menys perilloses que altres.
Finalment, quant a l’habitatge, a Barcelona gairebé el 80 % de
les treballadores llatinoamericanes de la llar viuen de lloguer o
rellogades i paguen, de mitjana, 293,50 € mensuals. Això significa
que, respecte al seu salari mitjà, en dediquen a l’habitatge gairebé
el 40 %. A més, la majoria es troben en condicions d’inhabitabili-
tat, com ara soterranis o baixos.9
També la violència immobiliària que afronten moltes perso-
nes a Barcelona té a veure amb qüestions relacionades amb el ra-
cisme estructural i social. Un informe de SOS Racisme Catalunya
assenyala que la discriminació racista a l’àmbit de l’habitatge és
estructural i està molt normalitzada. No es concreta només en
7. Françoise Vergès, No todas las feministas son blancas, La Vorágine, Santander,
2021, p. 59.
8. CITE, Condicions de vida…, op. cit., p. 10.
9. Ibíd., p. 24.
221
 barcelona metròpoli-empresa
l’accés sinó també en el gaudi i el manteniment de l’habitatge. Al
seu informe anual del 2020 adverteix que el 21 % dels casos de dis-
criminació en l’accés a drets socials respon a vulneracions del dret
d’accés a l’habitatge. Al mateix temps, en el 54 % dels casos entre
particulars, la tipologia de racisme més denunciada és la que es
produeix dins de l’escala de veïns.10
Aquesta situació s’agreuja si tenim en compte que a Barcelona
els principals percentatges de discriminació es donen per temes de
racisme (31 %) i LGTBI-fòbia (25 %). No és casual que siguin preci­sa­
ment dones, dissidències sexuals i persones trans* migrantes, racia-
litzades i empobrides les que no poden accedir a habitatges en
con­dicions dignes, ni que siguin elles les que sostenen les seves co-
munitats i s’organitzen per crear xarxes de suport als seus barris.
En aquest sentit, les diferents formes de violència que enfron-
ten les dones i persones trans* migrantes a Barcelona s’emmarquen
en processos migratoris internacionals relacionats amb el funcio-
nament del sistema capitalista i les relacions colonials. Analitzar
les violències des d’un context local ens permet tenir en compte
els efectes que aquests sistemes generen sobre les vides concretes
de les dones i, al mateix temps, pensar estratègies per fer-hi front.
Per exemple, en situacions de violència masclista a moltes dones
migrantes els manquen mitjans econòmics i xarxes de suport fa-
miliars que els permetin separar-se del seu agressor, alhora que
depenen d’aquest des del punt de vista legal, sigui per a permisos
de residència o en temes relacionats amb la custòdia de les seves
criatures.
Aquesta breu presentació de la situació a Catalunya i del marc
teòric que hem utilitzat, cerca contextualitzar el treball i l’expe­
riència d’organització de les treballadores de la llar i les cures, en
especial de l’associació Mujeres Migrantes Diversas. En els apar-
tats següents, elles comparteixen la seva experiència d’organitza-
ció i resistència a Barcelona.
10. 
SOS Racisme Catalunya, Invisibles. L’estat del racisme a Catalunya 2020, SOS
Racisme, Barcelona, 2020, p. 15.
222
migració i cures des de cuerpas racialitzades
Migració i cures des de cuerpas racialitzades
Som éssers humanes que emprenem un viatge, amb processos
­migratoris diferents i a la vegada molt semblants, perquè tenim
famílies, amistats, projectes de vida, que són fonamentals per al
desen­vo­lupament de les comunitats, pobles, ciutats, estats. Totes
tenim un objectiu comú, que és brindar als nostres éssers estimats
i a nosaltres mateixes el benestar necessari per sostenir la vida.
I a partir del sentit que donem a la vida, es defineixen els nostres
interessos sobre la cura i el valor que donem al desenvolupament
que marca el capitalisme. Ja que, des del moment en què naixem,
te­nim plantejats paradigmes existencials que, al capdavall, sempre
estan administrats i dirigits per les estructures del sistema, els con-
textos socials i polítics en els quals vivim segons el país d’origen i la
classificació imposada per les condicions de classe. Aquests paradig-
mes sembla que hagin estat pensats per crear els conflictes existents
i provocar desplaçaments forçats que, a la vegada, els serveixen per
justificar assassinats i feminicidis de defensores de la vida.
En analitzar el nostre viatge, és de summa importància esmen-
tar, amb una mirada àmplia, la Cadena Global de les Cures. És a
dir, hauríem de pensar, practicar les cures amb una relació intrín-
seca entre la mare terra i les nostres maneres de viure. Assenya-
lant les pressions sistèmiques, mediambientals, que ens obliguen
i impulsen a moure’ns soles o amb les nostres famílies.
Com a conseqüència de la migració provocada, les migrantes
hondurenyes ens organitzem l’any 2015 per fer denúncia pública
internacional, des de Barcelona, del desfalc a la Seguretat Social a
Hondures i perquè tenim present la responsabilitat de tots els es-
tats-nació als quals migrem. Quan aquests validen des de l’exterior
governs que vulneren els drets humans dels nostres pobles, fins i
tot l’incompliment dels tractats internacionals que han signat, per-
metent que empreses transnacionals imposin treballs pretesament
per al desenvolupament dels nostres països, són corresponsables
de totes les violacions de drets que es produeixen.
Aquest desenvolupament no només perjudica les nostres
­comunitats i el medi ambient amb projectes de mort, com els va
anomenar Berta Cáceres. Per això, algunes migrantes hondurenyes i
223
 barcelona metròpoli-empresa
altres aliades amb consciència sobre la problemàtica sociopolítica
internacional que vivim, hem unit forces per denunciar interna-
cionalment aquest feminicidi d’Estat. Seguint l’exemple de la te-
nacitat de la Berta en la seva lluita per la vida, la justícia i la
recuperació dels nostres territoris (cuerpa i terra), hem decidit
continuar teixint entre nosaltres com a dones migrantes valorant
el treball en xarxa amb aliades, generant sinergies sense deixar de
banda la nostra lluita pels drets al treball de la llar i les cures (TLC).
Quan arribem a Barcelona ens trobem amb una ciutat que en
principi ens mostra una acollida càlida, però a mesura que anem
coneixent els circuits que hem de recórrer, ens anem trobant dife-
rents barreres, que sovint es contradiuen entre si, i que vivim al
llarg de tot el nostre procés migratori i d’arrelament.
Com a dones migrantes, en arribar a Europa ens trobem amb
les mans lligades per la burocràcia existent en un sistema regit per
un ordre estructural racista des dels seus inicis, amb una llei d’es­
trangeria que ens limita, obligant-nos a viure sense documentació
en regla durant tres anys. Aquest només és el punt de partida d’un
conjunt d’eines de control racistes, xenòfobes, capitalistes i pa-
triarcals, d’una llei que ens estigmatitza i vulnera els nostres drets
quotidianament. Mentre passa aquest temps, continuem sent part
del motor de l’economia, que circula de forma legal i també il·legal
a l’economia submergida, per sostenir un sistema per al qual exis-
tim només per pagar multes però no per exercir drets fonamen-
tals. Això fa que la nostra vida sigui més complexa i que tinguem
difícil l’accés a les garanties que un estat democràtic hauria d’acreditar
a totes les persones que hi resideixen.
Davant de tot això, l’únic que ens garanteixen són certificats
estigmatitzadors que afecten la salut d’una ésser humana. Hem de
demostrar que hem estat aquí aquests tres anys mitjançant un in-
forme d’arrelament que depèn d’un empadronament al qual enca-
ra ens costa accedir; després hem de sol·licitar la targeta sanitària,
fer cursos de català bàsic (1 i 2) i ara també el mòdul b de coneixe-
ment laboral i el mòdul c de coneixements de la societat catalana
i el seu marc jurídic. Un itinerari difícil de seguir per la precarit-
zació del nostre temps que provoca la feina que fem de treball de
la llar i les cures.
224
migració i cures des de cuerpas racialitzades
Cal dir clarament que se’ns exposa a vulneracions de drets hu-
mans. Nosaltres sentim a les nostres cuerpas tots els eixos trans-
versals que ens travessen, i ens violenten en moments importants
de les nostres vides. A més de ser excloses d’un sistema de cures,
de drets laborals, ens veiem obligades a exercir feines precaritza-
des, se’ns demana que en tot moment ens justifiquem, i acabem
somatitzant totes aquestes vivències en les nostres cuerpas, em-
malaltim, i quedem exposades a una vida encara més complexa.
El TLC dins de l’economia submergida informal és un sector fe-
minitzat i precaritzat, i és pràcticament l’única font de feina on la
majoria de les dones migrantes trobem l’oportunitat per sostenir la
nostra vida i la de les persones que tenim al nostre càrrec, per no
dependre de cap servei social. Perquè tenim clar el que volem, que és
feines dignes per tenir autonomia, emancipació econòmica i cobrir
amb seguretat les necessitats bàsiques dels nostres éssers estimats.
Europa té clar que hi ha un dèficit de cures per a les persones
en edat «no productiva»: gent gran, joves o la canalla. Se sap que
les cures d’aquesta ciutat són sostingudes per les nostres cuerpas
gairebé invisibles, dones migrantes i racialitzades, majoritària-
ment sense una situació administrativa regular, que cuidem en
condicions d’extrema precarietat i amb greus dificultats d’accés a
l’habitatge i a treballs dignes.
Som cuidadores de la vida, que sostenim i mantenim actiu el
treball reproductiu mal remunerat. Cuidem des d’un desgast vital
que parteix de la descurança de tota una societat que necessita
aquestes cures fonamentals, mentre ens continua segregant i des-
valora els sabers del nostre país d’origen coneguts al llarg de la
història, la nostra formació professional.
Així, dones migrantes hondurenyes, des del desconeixement
dels nostres drets laborals, hem reconegut que el tracte que se sol
donar al sector del treball de la llar i les cures és una manera de
continuar perpetuant pràctiques colonialistes que sotmeten les
persones a una forma d’esclavatge, de servitud, i negar els drets
humans que tenim totes les persones.
225
 barcelona metròpoli-empresa
L’organització de la cura i nous reptes
És pel que vivim que ens sorgeix la necessitat d’autoorganitzar-nos
entre dones, una proposta que vam pensar l’any 2011 mentre tre­
ballàvem d’internes, i mentre ens manifestàvem al carrer per la vio­
lència a Hondures i per la sembra de Berta Cáceres. Vam trobar
l’opor­tunitat d’acomplir la nostra intenció de treballar conjunta-
ment per visibilitzar i canviar el que passava i continua passant a les
nostres societats. I mentre participàvem en espais en què es va resig-
nificar l’ésser des de la nostra pròpia veu i el valor dels nostres temps
com a dones migrantes treballadores de la llar i les cures, ens vam se-
guir organitzant i ens vam constituir com a Asociación Mujeres Mi-
grantes Diversas (MMD) l’any 2017: fent xarxes i creant sinergies per
impulsar alternatives davant la complexitat de les diverses situacions
que ens trobem.
Vam anar creixent com un organisme viu; ara som més de sis-cen-
tes dones migrantes que practiquem l’autoorganització, ens coordi-
nem i ens informem mitjançant whatsapp i trucades, ens acompanyem
mútuament en els diferents processos migratoris, creem espais de
trobada i participació col·lectiva, facilitem tallers i gestionem forma-
cions els caps de setmana per a les nostres companyes que encara tre-
ballen com a internes.
Emfatitzem que, des dels nostres inicis, hem donat un valor
vital a les tasques en xarxa des de diferents espais, com la tancada
migrant del 2018, la xarxa antiracista o l’articulació de moviments
feministes per al 7 M, el 8 M i el 25 N. D’aquesta manera, treballem
amb diferents organitzacions per fer incidència sociopolítica, vi-
sibilitzar causes i conseqüències de la migració, i lluitar contra tot
el marc històric en el qual s’inclou.
Per això defensem, amb veu pròpia i organitzades, el nostre
dret a la participació ciutadana, per pensar sobre el TLC a Bar­
celona. Com a associació, MMD vam participar en l’elaboració
de recomanacions a l’Ajuntament de Barcelona sobre política
pú­blica per a l’atenció del TLC el desembre del 2017 i vam fer
acompanyament col·lectiu de dones amb realitats complexes que
evoquen la resiliència, que ens ensenyen a cultivar per seguir
sent motor econòmic dins de l’economia il·legal que practiquen
226
migració i cures des de cuerpas racialitzades
molts empleadors en sectors laborals precaritzats i invisibilit-
zats.
L’any 2019 vam participar en diferents trobades i vam teixir
una xarxa organitzada d’àmbit estatal de treballadores de la llar i
les cures, per exigir conjuntament la ratificació del conveni 189
de l’OIT i que es deixin de vulnerar els nostres drets. Així ens arri-
bà la notícia del confinament obligatori, el març del 2020, per la
pandèmia de la covid-19. Per a les migrantes i dones del TLC que
ja vivien un confinament forçat per les seves condicions laborals,
les injustícies que ja patien es van aprofundir molt més en aquell
moment. Molts empleadors van aprofitar per incrementar la
­precarització: acomiadaments injustificats, manca de pagament
just, més internaments a les cases, aprofundint en la discrimina-
ció e­ structural que suposa l’exclusió del règim general de la Segu-
retat Social, i la denegació de l’Ingrés Mínim Vital per a les dones
en si­tua­ció migratòria irregular.
Ens van declarar públicament un sector essencial per a la cura
de la vida, sense mencionar les vulneracions a les quals ens sotme-
ten els empleadors i també un Estat democràtic, perquè el funcio-
nariat que se n’encarrega fa els ulls grossos, entretingut en altres
coses mentre les nostres vides van passant. Per això, vam tornar a
reactivar-nos per enviar col·lectivament una carta pública amb
les nostres demandes al Govern d’Espanya davant la situació
d’emergència que deixava fora de les garanties de protecció social
moltes éssers humanes.
La resposta va ser la possible aprovació d’un subsidi extraordi-
nari per desocupació per al sector, a causa de la crisi sanitària,
però que va deixar fora moltes companyes que no hi van poder
accedir per les complexitats del nostre sector. Només va poder
pal·liar la situació la Caixa de Resistència de les THC que vam
posar en marxa preveient el que passaria i que vam activar per fer
front a l’estat d’emergència, i va donar resposta a les conseqüèn-
cies econòmiques de la pandèmia en habitatge o alimentació. Va
ser així ens vam cossolar entre Mujeres Migrantes Diversas i les
persones amb consciència social que hi van col·laborar econò­
micament durant el confinament. Davant d’aquesta realitat, que
suposa una profunda injustícia, des de MMD ens preguntem
227
 barcelona metròpoli-empresa
sempre: és possible la centralitat social i la democratització de les
cures si ningú cuida les que cuiden?
I per trencar aquestes lògiques d’una descurança irreparable,
MMD hem hagut de buscar la creació d’alternatives com a proves
pilot a Catalunya, perquè almenys unes quantes dones migrantes
puguin accedir a un habitatge digne i puguin avançar en els seus
projectes de vida, promovent un nou model, propi i comunitari,
de cures antiracistes amb una perspectiva feminista, interseccio-
nal i emancipadora. A la nostra col·lectiva va sorgir la necessitat
de crear un espai residencial propi, que combina l’acollida auto-
gestionada feminista amb cures comunitàries, espais de tallers i
formació, que consoliden el procés d’empoderament de capacitats
de les treballadores.
Gràcies a l’esforç de l’associació i al suport del Proyecto Libres,
aquesta casa feminista comunitària de TLC està en funcionament
com a prova pilot des del 15 de febrer de 2021 i el 2022 va entrar a
la segona fase d’autogestió. El projecte actual vol enfortir aquest
model residencial de cures comunitàries i avançar en la sostenibi-
litat a llarg termini d’aquesta iniciativa. «Cuidar les que cuiden»
és fonamental en una ciutat que aposta per posar la vida i la cura
al centre de les polítiques públiques.
Des que vam iniciar aquest camí, vam creure en l’autoor­ganit­
zació i la força col·lectiva, que es crea per fer pressió amb la inci-
dència política i la generació de canvis. Posem èmfasi en el cossol
entre nosaltres, per com són d’importants i necessàries les denún-
cies col·lectives o individuals davant la vulneració dels nostres
drets. Com va ser el cas de la companya que va arribar al Tribunal
de Justícia de la UE, en què es va considerar que l’exclusió del rè-
gim general de la Seguretat Social suposa de facto una discrimina-
ció per raó de sexe, i s’assenyala l’Estat espanyol per l’incompliment
dels drets laborals en el sector del TLC.
Com podreu corroborar, després van arribar els assoliments
col·lectius de totes les treballadores que ens hem pronunciat i au-
toorganitzat per fer incidència política: a Barcelona, la «targeta cui-
dadora», en l’àmbit estatal, aconseguint la ratificació del conveni 189
de l’OIT l’any 2022, que es va consolidar mitjançant el Reial decret-
llei 16/2022 i es va fer efectiu l’octubre del mateix any.
228
migració i cures des de cuerpas racialitzades
Ara com ara recordem totes les dones del TLC que ja han mort
en aquest país i fem memòria de l’exemple de lluita que ens va
deixar Elsa Oblitas, portaveu de Las Libélulas fins a la seva mort,
el novembre del 2017. Dones migrantes diverses sense homoge-
neïtzar el nostre discurs, que des de la nostra pròpia veu i repre-
sentació convidem a pensar-nos com a dones i reconsiderar els
nostres privilegis, preguntant-nos què estem disposades a fer-ne.
I així, deixarem de reproduir pràctiques paternalistes, assisten-
cialistes, que no contribueixen al nostre enfortiment, apodera-
ment i emancipació.
Reflexionem des d’una mirada antiracista feminista comuni-
tària, acompanyem-nos, donem-nos suport i construïm juntes des
d’altres espais, amb les diversitats i pluralitats que ens travessen,
i cadascuna fent la tasca que li correspongui col·lectivament des
de l’espai on habiti. Busquem les alternatives! Nosaltres decidim
i els canvis vindran des de l’alegria, l’amor i ser companyes. ENS
VOLEM VIVES!!!
Florencia Brizuela i Paula Santos
Bibliografia
Ajuntament de Barcelona, Evolución de los salarios medios 2010-2021, lc.cx/
zdB5oQ.
Buitrago, Maritza, i Santa Cruz, Úrsula, Aproximación a la caracterización de
las violencias machistas en Barcelona, en las mujeres provenientes de Perú,
Ecuador y Bolivia, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2019.
Castro-Gómez, Santiago, i grosfoguel, Ramón (ed.), El giro decolonial. Re-
flexiones para una diversidad epistémica más allá del capitalismo global,
Siglo del Hombre, Bogotà, 2007.
cimb, La participació de dones llatinoamericanes en processos migratoris a Barce-
lona, Casa Iberoamericana de la Mujer, Barcelona, 2015.
cite, Condicions de vida de les treballadores de la llar i les cures centreamericanes
a Barcelona, Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers, Barce-
lona, 2020, lc.cx/kudeKq.
229
 barcelona metròpoli-empresa

Dussel, Enrique, 1492. El encubrimiento del otro: hacia el origen del «mito de la NOU CICLE EN LES LLUITES
modernidad», Plural, Centro de Información para el Desarrollo, La Paz,
1994. PER L’HABITATGE
—Política de la liberación. Historia mundial y crítica, Ed. Trotta, Madrid,
2007.
Espinosa, Yuderkis; Gómez, Diana; Ochoa, Karina (ed.), Tejiendo de otro modo:
Feminismo, epistemología y apuestas descoloniales en Abya Yala, Universi-
dad del Cauca, Popayán, 2014.
Quijano, Aníbal, «Colonialidad del poder y clasificación social», Journal of
World Systems Research, núm. 2, estiu-tardor del 2000.
Lugones, María, «Colonialidad y género», Tabula Rasa (Bogotà), núm. 9, ju-
liol-desembre del 2008.
Marcos, Liliana, et. al., Esenciales y sin derechos. O cómo implementar el Convenio
189 de la OIT para las trabajadoras del hogar, Oxfam Intermón, Madrid,
2021.
SOS Racisme Catalunya, Invisibles. L’estat del racisme a Catalunya 2020, sos
Racisme, Barcelona, 2020.
Vergès, Françoise, No todas las feministas son blancas, La Vorágine, Santander,
2021.
La reconfiguració del paisatge immobiliari-financer després de la
crisi immobiliària del 2008 ha posat l’habitatge al centre de les
lluites socials a Barcelona. En un primer moment, entorn de la
lluita dels hipotecats, en el marc de la Plataforma d’Afectats per
la Hipoteca (PAH). En un segon moment, entorn de les proble-
màtiques de les creixents capes de la població excloses de la pro-
pietat immobiliària i abocades a viure de lloguer o ocupant en
precari. Aquest capítol es centra en aquest segon moment i par-
teix de l’experiència organitzativa compartida dels autors al Sin-
dicat de Barri del Poble-sec. Es presenta una breu reflexió sobre
els aspectes organitzatius i polítics que han marcat les lluites en-
torn de l’habitatge a la ciutat els darrers anys, incidint en els im-
portants, i alhora modestos, avenços en l’organització popular, i
en les contradiccions i mancances de l’aposta electoral d’una part
del moviment. Tot i estar més ben organitzades i tenir antigues
companyes de lluita al Govern municipal, les condicions de
l’habitatge a la ciutat de Barcelona no han deixat d’empitjorar.
Des de la desfeta de la bombolla hipotecària, la ciutat ha patit
una concentració de la propietat immobiliària i un increment
­generalitzat dels preus dels lloguers. Els pisos de les execucions
­hipotecàries van passar a mans dels bancs creditors i aquests els
van vendre en grans paquets a fons internacionals d’inversió im­
mobiliària, els anomenats «fons voltor». Alhora, fons i empreses

230 231
 barcelona metròpoli-empresa
immobiliàries nacionals i internacionals han aprofitat un context
legal i econòmic favorable per comprar edificis de propietat ver­
tical. El canvi de cicle el van aprofitar també propietaris petits i
mitjans per comprar habitatges després de la crisi, quan eren barats,
i sumar-se al creixent sector del lloguer com a rendistes. L’apa­rició
de plataformes digitals d’allotjament turístic, com ara Airbnb, a
més, ha proporcionat oportunitats addicionals per extreure’n ren-
dibilitats extraordinàries. Amb una part de l’estoc residencial des-
viat cap al turisme per aprofitar-ne l’estacionalitat i una població
abocada al lloguer de manera creixent, els propietaris han aprofi-
tat per inflar preus i començar a desnonar totes aquelles persones
que no s’han pogut permetre les pujades.
Del 2013 al 2021 van ser desnonades a Barcelona 55.325 perso-
nes.1 Durant aquest període, el 3,3  % de la població de la ciutat ha
patit un dels 2.549 desnonaments que s’han produït de mitjana
anualment.2 Més del 80  % d’aquests desnonaments els han patit llo-
gateres i entorn d’un 10  % són desnonaments per execucions
hipote­càries. Entre la categoria restant, «altres», s’hi inclouen tam-
bé els casos d’ocupació en precari. Aquestes xifres no reflecteixen
els anomenats «desnonaments invisibles», els de les persones que
marxen de casa abans que els arribi una ordre judicial de desnona-
ment. Aquestes expulsions són conseqüència majoritàriament del
fet que l’a­rrendador no vol renovar el contracte de lloguer o d’una
pujada inas­sumible del preu. En el mateix període, els preus del llo-
guer a Barcelona van créixer gairebé un 50  %. Als desnonaments «vi-
sibles» i «invisibles», per tant, s’hi suma una creixent transferència de
riquesa de la població llogatera cap als arrendadors.
La web MapHab, implementada l’any 2023, ha sistematitzat i
mapat dades produïdes pels col·lectius que han estat plantant ba-
talla durant aquest cicle.3 En els dos anys previs a la pandèmia, es
feien de mitjana dues convocatòries per aturar desnonaments a
1. Guillem Domingo Utset i Irene Escorihuela Blasco, Qui desnona a Barcelona?
Anà­lisi del paper dels grans propietaris privats en les expulsions de la ciutat, Ob­
servatori DESC, Barcelona, 2022, p. 12.
2. Íd.
3. cmmm-maps.eu/barcelona/.
232
nou cicle en les lluites per l’habitatge
porta a Barcelona i rodalia per dia laborable. El moviment per
l’habitatge ha arribat a desplegar un grau de mobilització que es
podria caracteritzar gairebé com una guerrilla urbana de baixa
intensitat. Hi destaquen com a punts calents entre el 2018 i el
2022 els barris de Ciutat Vella i el Poble-sec, on els efectes de la
turistització i la gentrificació han topat amb sindicats de barri
fortament organitzats i mobilitzats, així com Ciutat Meridiana,
coneguda popularment com a «Villa Desahucio», defensada per
una associació de veïns històrica. Més de la meitat dels desnona-
dors als quals s’enfronta el moviment són persones jurídiques, la
representativitat de les quals als desnonaments està molt per so-
bre del seu pes proporcional en l’estoc d’habitatge de lloguer a la
ciutat. Cerberus, Blackstone i la SAREB lideren aquest rànquing.
Els dos primers són «fons voltor» americans que van comprar als
bancs milers d’habitatges provinents d’execucions hipotecàries
arran de la crisi financera. El tercer és una entitat publicoprivada
popularment coneguda com el «banc dolent» i dedicada també a
treure profit dels «actius tòxics» de la desfeta financera.
En aquest context, a la ciutat de Barcelona, entre el 2016 i el
2017 sorgeixen en paral·lel dues apostes. D’una banda, els grups
d’habitatge, alguns dels quals comencen a parlar directament de
sindicalisme de barri, i de l’altra el Sindicat de Llogateres. Les
dues apostes tenen línies estratègiques amb punts en comú i al-
tres de més específics. En comú: la lluita sindical davant de pro-
pietaris, específicament, la creació de comunitat i arrelament al
territori més enllà la incidència institucional.
No sorgeixen del no-res; l’una i l’altra beuen de l’experiència
de la PAH i en compartiran moltes pràctiques, però sí que creixe-
ran al caliu d’un cert fi de cicle per part de la gent que va protago-
nitzar la lluita vinculada a les hipoteques, de la qual una bona
part dels quadres militants van passar a integrar-se a l’Ajuntament
—des de l’alcaldia fins a diferents càrrecs—, gràcies a la victòria
del partit dels Comuns, en una aposta que havia de servir per fer
des de les institucions allò que no s’estava podent fer des del car­
rer. Una aposta, però, que s’ha notat poc a peu de carrer.
També el bloc polític de l’esquerra independentista aposta, a
posteriori de la derrota de l’1 d’octubre i els CDR, per incidir en el
233
 barcelona metròpoli-empresa
moviment social de l’habitatge català. A partir d’una reflexió in­
terna sobre quins són els fronts de lluita més actius, l’esquerra
independentista decideix enviar els seus militants a sumar-se als
grups locals ja existents i a crear-ne de nous en els territoris que
encara no estaven organitzats al voltant del conflicte per l’habitatge.
Aquesta decisió impulsa els sindicats d’habitatge amb la vinguda de
nous integrants però n’amenaça també l’autonomia i heterogeneïtat,
per la creació d’espais de coordinació aliens al mateix moviment i
amb una agenda política pròpia que tendeix a veure el moviment
per l’habitatge com un instrument, com una eina útil a les seves
apostes estratègiques, com veurem més endavant.
Organitzant als marges
L’aposta inicial era clara. Partir de les necessitats bàsiques per
obrir processos de politització que anessin més enllà del subjecte
activista blanc i que permetessin reteixir els barris en conflicte,
creant comunitats de lluita. L’Oficina d’Habitatge de Gràcia i el
Sin­dicat de Barri del Poble-sec disparen el tret de sortida, i en
pocs anys a cada barri hi sorgeix un sindicat d’habitatge.
Al voltant d’una assemblea en què es fa assessoria col·lectiva i
amb l’aturada de diversos desnonaments a la setmana, en els barris
més tensionats, s’articula un subjecte híbrid format principal-
ment per una nova fornada de joves militants precàries que es tro-
ben en molts casos ocupant i per famílies en situació límit, a punt
de perdre un habitatge que fa temps van deixar de poder pagar o
directament el van ocupar per no estar-se al carrer. Famílies repre-
sentades majoritàriament per dones migrades i els seus fills que
comencen a ser habituals a les assemblees. Es promou activament
la participació de totes aquestes persones en l’organització, sigui
assistint a les assemblees d’assessoria, formant part de comissions
o assumint tasques a les accions. Malgrat tot, són les persones mi-
litants les que tenen més coneixements legals o capacitat interpre-
tativa, fan més ús de la paraula per tenir habilitats d’oratòria i
també una representació d’autoritat reconeguda pel grup sobre
què cal fer i com. S’estableixen inevitablement rols entre les que
234
nou cicle en les lluites per l’habitatge
hi poden dedicar més temps, tenen més recorregut i trajectòria
militant, i aquelles que acaben d’arribar, desesperades per la seva
situació i amb poc temps per formar-se. Això ha suscitat tota me­
na de debats interns, que es resolen dient que totes som afectades,
que ens cal més formació o que cal perfeccionar l’estructura, en
un treball d’autocrítica i millora que ha de ser constant i que sa-
bem ens acompanyarà mentre aquesta lluita segueixi en peu.
Tot i que aquesta relativa divisió entre militants i afectades enca-
ra es manté, l’experiència compartida de fer front a l’amenaça d’un
desnonament i el fet de posar el cos conjuntament cada setmana da-
vant la policia, van esvaint diferències. Es generen comunitats de
lluita i vincles que transformen profundament les vides de qui en
forma part i el territori on es despleguen. El barri comença a ser un
territori amic, es crea un orgull de barri a través de la lluita per no ser
expulsades, fins i tot en persones que fa molt poc que hi han arribat
i que ho han fet de manera més aviat atzarosa.
En aquesta transformació de les formes de vida, pren un lloc
central el procés d’apoderament de les dones que es fan càrrec de la
responsabilitat de fer front a la situació límit que suposa la pèrdua
d’habitatge, i que, en simbiosi amb un moviment feminista que tra-
vessa un moment puixant, dona lloc al sorgiment de grups de do-
nes des dels quals s’aborden situacions de maltractament, es fan
ocupacions feministes per allotjar víctimes de violències masclis-
tes (coincidint amb el 8M), es despleguen es­tratè­gies de regularit-
zació de papers, etcètera. Per exemple, al Poble-sec detectem que és
en les dones en qui recauen les tasques emocionals. Una de les ini-
ciatives que impulsa el Sindicat és doncs crear un grup de dones
per trobar-se, parlar, intercanviar i empoderar-se. Fruit d’això es
decideix fer tallers no mixtos de comunicació amb la premsa i
d’expressió en públic amb la intenció que les portaveus siguin do-
nes, cosa que s’aconsegueix i es manté en l’actualitat.
La hipòtesi barrial també es desenvolupa en les anomenades
estructures populars: xarxes d’aliments, escoles populars, gimna-
sos, classes de català..., estructures autogestionades de resolució
de necessitats i de reproducció social, des de les quals es pot se-
guir agregant força sense la pressió de la urgència del desnona-
ment.
235
 barcelona metròpoli-empresa
La batalla del lloguer
Amb una posada en escena que va aplegar més de 400 persones, es
presenta una aposta que ja des de l’inici traça un canvi de paradigma
organitzatiu: constituir un Sindicat de Llogateres amb una dinàmica
d’afiliació que busca ser massiva, una estructura organitzativa més
madura, que si bé manté l’assemblea com a forma quotidiana no ho
fia tot a aquesta, i n’allibera part de les tasques; amb una estratègia
comunicativa molt més solvent, basada en portaveus clars i identifi-
cables. A més, un treball constant amb la premsa li permet plantar
batalla de manera molt més eficaç en el terreny de l’opinió pública, i
convertir-se en un subjecte de referència tant socialment com per a
les diferents administracions i partits polítics, tot i que com a figura
legal encara s’està batallant per ser reconegut al mateix nivell que un
sindicat laboral, com en altres punts d’Europa.
Quant als objectius estratègics, manté dos fronts oberts. D’una
banda, l’organització de les llogateres i la lluita sindical. De l’altra,
la introducció de canvis legislatius —la famosa regulació dels llo­
guers—, que posin fi a l’«anomalia» espanyola respecte a la despro­
tecció de les llogateres, i amb la desmercantilització de l’habitatge
com a horitzó.
Pel que fa a l’organització sindical, es treballa amb un marc
ter­ritorial de nivell ciutat (que es replica a diferents ciutats de
l’àrea metropolitana de Barcelona principalment) i s’apel·la a un
es­trat social que, si bé el comparteix en bona part amb els sin­di­
cats d’ha­bitatge, en molts casos no es troba en una situació límit
(ocupant o en precari a punt de quedar literalment al carrer) sinó
que són veïnes que es resisteixen a canviar de barri o a una si­
tuació de clara injustícia: clàusules abusives o obscenes pujades
de llo­guer i els anomenats desnonaments invisibles que això pro­
voca.
Cal destacar la capacitat per organitzar blocs sencers, on real­
ment és possible posar contra les cordes els fons d’inversió, guanyar
el control de l’edifici i produir una dinàmica de politització i suport
mutu, en sectors socials tendents a un cert individualisme i que
també acaben sent transformats, i es dona peu a vincles comunitaris
d’escala de veïnat, molt més densos i rics.
236
nou cicle en les lluites per l’habitatge
Quant a la incidència política, es fa una pressió en curt a to­­­­
tes les instàncies governamentals, i s’arranquen algunes lleis
breu­ment esperançadores, però insuficients com veurem més
avall.
Un oasi a cada barri
En aquests darrers anys també hem viscut l’eclosió del cooperati-
visme d’habitatge, després d’anys de desenvolupament a través de
Sostre Cívic i projectes iniciàtics com La Borda al barri de la Bor-
deta (Sants), i, mitjançant una feina de pressió suau però sostin-
guda, el creixement en els darrers anys vehiculat en gran part a
través de la fundació La Dinamo ha sigut notable.
S’han aconseguit alguns solars en altres barris, fet que ha passat
de ser un cas excepcional a una pràctica encara molt minoritària,
però que també té el seu pes des del punt de vista simbòlic. Formant
part, en sentit ampli, del moviment, les cooperatives suposen una
demostració pràctica que un altre model d’habitatge i de propietat
(col·lectiva) és possible. També duen a terme una tasca de pressió a
les institucions, amb la perspectiva d’arrencar solars del mercat, i de
construcció de comunitat amb un cert grau de politització que pot
funcionar com a «rereguarda» estable en alguns barris.
Tot i això, ara mateix el cooperativisme d’habitatge no suposa
un alleugeriment de la pressió habitacional que pateixen àmplies
capes de la població, tant pel reduït nombre de promocions i ha-
bitatges disponibles —percentualment minúscul—, com pels
­requeriments per formar-ne part. Aquests són tant de tipus eco­
nòmic (menors que la compra d’un pis, això sí) com relacional i de
consolidació al territori. Alhora, actualment són pràctiques total-
ment dependents de la cessió municipal de terrenys públics, amb
les limitacions que això suposa per a la seva expansió, tant per
l’escassetat d’aquests com per la submissió en darrera instància a
la bona voluntat del govern de torn.
Veurem si s’incorporen i estenen mesures de finançament públic
que puguin produir un accés més ampli a les cooperatives i que
aquestes no acabin derivant en una salvació col·lectiva-individual
237
 barcelona metròpoli-empresa
per a militants, ben situats, dels moviments socials barcelonins;
tant pel que això tindria d’elitista i segregador, com per l’efecte
desmobilitzador que pot produir que s’estabilitzin uns perfils que
podrien ser de gran valor lluitant colze a colze als sindicats.
Autoreconeixement en la diversitat... de moment
El punt àlgid d’aquest nou cicle de lluites per l’habitatge es dona
al Primer Congrés d’Habitatge de Catalunya, celebrat a la tardor
del 2019 a la Fabra i Coats de Sant Andreu. Després d’un procés de
preparació de més d’un any, s’aconsegueix reunir sota un mateix
sostre tant els sindicats de barri i d’habitatge com el Sindicat de
Llogateres i les PAH catalanes, que, tot i mantenir el seu propi es-
pai de coordinació català i estatal, accedeixen a formar part del
congrés. Més enllà dels resultats des del punt de vista organitza-
tiu, el congrés consolida una autoconsciència del moviment que ja
s’ha­via anat gestant en el dia a dia a través de convocatòries com-
partides, visites de suport a altres barris en cas de desnona-
ments com­plicats, etcètera.
La forma escollida, un congrés i no unes simples jornades, amb
les ponències, esmenes i votacions corresponents, denota la pulsió
organitzativa que recorre la lluita per l’habitatge. Tot i això, no
dei­xa de ser un primer intent i no s’hi encaren temes realment po­
lè­mics, com la creació d’instàncies organitzatives o estratègiques
superiors, i els acords es limiten a posar en escena un protoprograma
polític a manera de línies de treball per als propers anys, que no
són més que voluntàries, i algunes comissions conjuntes, desenvo­
lupades de més a menys proporció en l’ordre següent: formació,
jurídica, guerra a Cerberus i base de dades.
Des de l’octubre del 2022, s’ha iniciat el procés per a un segon
congrés que hauria d’abordar aquestes qüestions. La situació i els
ànims, però, són prou diferents. Mentre al primer congrés va im­
posar-se un cert sentit comú a l’hora de no forçar el moviment a
po­sicionar-se de manera ideològica homogènia, les perspectives
actuals no semblen tan fèrtils quant a la possible consolidació d’un
moviment divers però organitzat.
238
nou cicle en les lluites per l’habitatge
Com dèiem a l’inici del capítol, a banda de la capacitat per fer
ressaltar les contradiccions inherents al capitalisme o de la seva
condició actual de principal trinxera en el conflicte capital-vida,
el moviment per l’habitatge és identificable fàcilment com un es-
pai d’agregació de forces en el qual moltes joves comencen el seu
camí militant, fet que el converteix en objectiu de projectes polí-
tics que hi veuen la possibilitat d’enquadrament ideològic i orga-
nitzatiu que nodreixi les seves organitzacions.
Aquesta ambició, que pot ser legítima i compartida des de
­diferents corrents polítics, s’ha traduït en pràctiques poc respec-
tuoses, si no directament abusives, per part, primer, de l’or­ga­
nitza­ció de l’esquerra independentista Endavant, i posteriorment
de l’escissió d’una part d’aquesta al voltant de la publicació Horit-
zó Socialista.
Objectius com apostar pel trencament amb les pràctiques i
espais titllats de socialdemòcrates (principalment el Sindicat de
Llogateres) i mitjans, com la cooptació de la Comissió de Forma-
dores del primer congrés i la l’autoatribució de funcions conse-
güent (formació ideològica), semblen tendir cap a fer esclatar la
diversitat en una política de fronts i batalles per l’hegemonia ideo-
lògica, i prenen com a justificació la superació de les limitacions
actuals del moviment i la —segons el seu parer— necessitat de
passar a una retòrica de confrontació de classe molt més accen-
tuada en termes de proletariat i burgesia.
El rostre humà del desnonament
L’entrada a les institucions, per la porta gran, de la cúpula diri-
gent de la PAH de Barcelona, des de l’alcaldessa fins a un seguit de
càrrecs i alliberades que, al control d’àrees com la regidoria d’ha­
bitatge, havien de suposar un impuls per avançar vers alguna cosa
semblant al dret a l’habitatge, ha quedat molt lluny de les expec-
tatives. Ni s’han aturat els desnonaments, ni s’ha lliurat una bata-
lla cultural diàfana per posar en qüestió el mercadeig amb
l’habitatge que tant de patiment està generant a la ciutat. Les
competències d’àmbit municipal són limitades, però s’ha optat
239
 barcelona metròpoli-empresa
per governar aquesta petita parcel·la de poder en comptes
d’utilitzar-la com a palanca per aprofundir en una guerra de posi-
cions contra el règim.
Les eines que ja existien, com la mesa d’emergència, s’han mos-
trat insuficients per donar l’abast tant quantitativament, amb
unes llistes d’espera de mesos o anys, com qualitativament, inca-
paces d’evitar el desarrelament al qual aboquen els reallotjaments
fora del barri de famílies ja per si mateixes vulnerabilitzades. La
implementació de noves eines, com un servei de mediació (la SIPHO),
un traster municipal i banderoles al carrer que anuncien que l’ha­
bitatge és un dret, sovint no són més que un petit complement per
fer més «amable» el drama que suposa un desnonament.
Aquesta pretesa cara amable amb la qual principalment s’in­
tenta vendre un fals alineament entre el moviment per l’habitatge
i l’Ajuntament, totalment esbiaixat, no té res a veure amb la reali-
tat del periple administratiu que han de travessar les persones que
s’enfronten a un desnonament.
Un dels primers passos és aconseguir un certificat de vulnera-
bilitat amb el qual s’inicia un procés amb serveis socials, on són
tutoritzades de manera obertament classista i racista per part de
les treballadores. Durant les cites per fer seguiment del «cas», les
companyes, majoritàriament dones migrants, són pressionades
per «posar-se les piles» i trobar una habitació per poder-hi anar abans
que arribi el desnonament. També s’inicia un procés de control
mitjançant cites, trucades durant períodes de vacances per validar
que la persona es troba al pis, que acaben amb amenaces d’expulsar-
les de les llistes d’emergència, esbroncades paternalistes, etcètera.
Aquestes pràctiques activen explícitament mecanismes de cul-
pabilització davant d’uns abusos que, des de la mateixa institució,
no només no s’estan aturant sinó que es continuen alimentant en
forma de processos gentrificadors, com la promoció turística, i
s’externalitza la pròpia impotència cap a les víctimes de la violèn-
cia immobiliària, conformant una pinça macabra amb la vessant
legal-executora (jutjats, advocades d’ofici —amb algunes excep-
cions— i comitiva judicial).
A tot això també s’hi fa front des del moviment, i, lamentable-
ment, una part no menyspreable de l’acció sindical es destina a fer
240
nou cicle en les lluites per l’habitatge
pressió a aquests pretesos serveis de suport a la ciutadania via
ocupacions i concentracions a les portes, per contrarestar la pre-
potència i deixadesa amb què actuen, tant pel que fa a Serveis
Socials com a les oficines d’habitatge.
En l’aspecte legal, les poques iniciatives que s’han dut a terme,
bàsicament sancions —en vigor les que no han estat tombades
directament per instàncies superiors de govern—, no s’estan apli-
cant per falta d’un cos tècnic suficient o per inèrcies heretades.
En l’entretant, en l’àmbit urbanístic i turístic, tot i que no s’han
donat grans reformes que obrin pas a grans operacions especula-
tives com en altres èpoques, tampoc s’ha posat en marxa una po-
lítica de transformació del model de ciutat. El model marca
Barcelona segueix més vigent que mai, la ciutat es continua ve-
nent com a destí ideal per als treballadors expat d’alt poder adqui-
sitiu europeus, com a oportunitat per a l’adquisició d’un habitatge
des del qual invertir o retirar-se. En conseqüència, l’expulsió de
veïnes ja no només es concentra en alguns barris especialment
susceptibles pel seu caràcter de destinació turística, sinó que s’ha
ampliat a la resta de la ciutat en un moviment centrifugador, que
de retruc ha provocat una alça dels preus i una onada d’exilis for-
çats a tota l’àrea metropolitana i més enllà.
Dosificant el malestar
Que l’habitatge és un dels principals problemes i preocupacions
d’una part gens minoritària de la població és un fet que revelen les
mateixes enquestes de l’Ajuntament, però és clar que no ho és ni per
a l’Ajuntament, ni per a la Generalitat ni per al Govern central.
Passant-se la pilota de l’un a l’altre, l’abordatge de la qüestió
de l’habitatge per part dels tres nivells de govern es caracteritza
per uns trets similars: cara amable a l’hora de negociar, bones pa-
raules i promeses aparentment voluntarioses de fer canvis subs-
tancials, però a la pràctica cap canvi legislatiu contundent en
relació amb l’habitatge i el manteniment de les mateixes políti-
ques repressives per a aquelles que posen el cos per dignitat da-
vant el fracàs institucional.
241
 barcelona metròpoli-empresa
A tots els nivells. La unitat antidisturbis de la Guàrdia Urbana
que havia de desaparèixer encara desnona famílies, els Mossos
d’Esquadra segueixen identificant i denunciant desenes d’activistes
als desnonaments, s’investiga com a grups extremistes militants an-
tidesnonaments des de la Conselleria d’Interior, la llei mordassa
segueix tan vigent com quan es va aprovar, i el moviment per l’ha­
bitatge encapçala, amb diferència, el nombre de sancions per aques-
ta llei, segons els darrers informes. Lluny de derogar-la, ha estat
ampliada amb les darreres modificacions del Codi penal amb la in-
troducció del delicte de «desordres agreujats», que sota el marc de la
reforma del delicte de sedició ha fixat les condicions per a un aug-
ment de la repressió en els propers temps per a una part important
del repertori d’accions del moviment.
D’ençà de la pandèmia, i la crisi accelerada per la guerra d’Ucraï­
na, es va produint un degoteig de mesures temporals a tall de vàl-
vula per regular la pressió del que és suportable. Una limitació de
les pujades dels contractes per l’IPC, una suspensió temporal i par-
cial dels desnonaments que es va prorrogant cada sis mesos i que
no protegeix ni de bon tros totes les afectades, però ni rastre de la
llei d’habitatge promesa que hauria de servir per plantejar com a
mínim una regulació dels lloguers.
I és que ningú vol perdre el poder, i tot i que segons les darreres
enquestes un percentatge molt elevat de la població veuria amb
bons ulls una regulació dels lloguers, el poder dels fons d’inversió
i l’extensió de les pràctiques rendistes per part de petits propieta-
ris sembla que ha abocat la situació a un carreró sense sortida en
l’àmbit institucional.
El sotmetiment dels Comuns i Podemos als socialistes a escala
municipal i estatal, incapaços de ser conseqüents a risc de sortir del
govern o perdre l’alcaldia, i un govern d’ERC que fa servir tota la seva
capacitat negociadora amb l’Estat per seguir mantenint-se al capda-
vant de la Generalitat dins el marc independentista, sobre el qual en-
cara pivota la política institucional catalana, fan molt difícil confiar
en cap millora des de dalt en els propers temps amb l’actual correla-
ció de forces al carrer.
242
nou cicle en les lluites per l’habitatge
Aprofundint en la crisi
A aquest panorama «per dalt», cal afegir-hi una situació d’impasse
en la lluita per l’habitatge. A mesura que es va esvaint del tot la
boira de la pandèmia i amb l’encavalcament de la guerra, la inci-
pient crisi climàtica i la vertiginosa crisi social i econòmica en
què sembla que estem entrant, ens trobem amb el perill, cada cop
més evident, de cronificar una dinàmica d’impotència, per molta
dignitat que s’estigui posant sobre la taula a cada assemblea, des-
nonament o cas particular.
Perquè, si bé és cert que la lluita per l’habitatge ha estat un
dels pocs moviments contestataris a la ciutat i que milers de per-
sones han passat pels diferents espais de lluita, i n’han transfor-
mat en més o menys grau la politització, no podem negar que
l’acumulació de forces és més aviat minsa, si no minvant, en els
darrers anys i que els cicles de militància són molt curts, tant per
a la majoria d’«afectades», marcades sovint pels cicles judicials
(ocupació, denúncia, desnonament o lloguer social), com per a les
militants sotmeses a un alt nivell d’implicació emocional i uns
ritmes d’urgència insostenibles que acaben produint una quanti-
tat important de militants cremades.
Davant d’això, s’imposa fer balanç des del sindicalisme social
sobre les apostes que s’han fet i trobar una sortida a les limita-
cions que els dos fronts de lluita s’estan trobant, pels canvis legis-
latius i per la resistència dels barris.
A continuació esbossem algunes de les vies que es podrien ex-
plorar per seguir avançant:
• Desplegar formes organitzatives que permetin les millors mane-
res d’acumular experiència i augmentar la potència col­·lec­tiva.
En l’àmbit del moviment, amb el que es pugui fer en el se­gon
Congrés d’Habitatge, en el debat entre el man­teniment de
l’actual «coordinació feble» (bàsicament ­an­ti­re­pressiva) i
un hipotètic sindicat únic homogeni, es po­drien plantejar
formes confederals que man­tinguin l’autonomia i les ads-
cripcions ideològiques de cada sindicat, però que permetin
crear estructures i estratègies més consistents. A escala
243
 barcelona metròpoli-empresa
local / de barri, on encara avui segueix sent difícil no caure
en dinàmiques d’emergència, purament reactives, que ten-
deixen a tancar-se sobre si mateixes, és necessari buscar ma-
neres d’aprofundir en la pràctica d’afiliació i orquestrar de
forma efectiva les d ­ iferents intensitats d’implicació i sim-
patia. Per aconse­guir-ho és clau ampliar la capacitat per
actuar en altres ca­suís­ti­ques més enllà dels desnonaments i
esdevenir una força legítima, reconeguda i de confiança per
a la majoria de la població i el teixit comunitari.
• Intensificar els conflictes amb les diferents instàncies gover-
namentals i econòmiques que controlen l’habitatge. Més enllà
de la pressió mediàtica i per xarxes socials, sembla que l’aparent
sensibilitat que han mostrat quasi tots els partits de les
diferents instàncies de govern d’aquests darrers anys i les
diferents rondes d’engrunes i pedaços amb què han acon-
seguit que la situació no esclati del tot, ha derivat en una
confrontació «civilitzada», força suau i dialogada, amb les
institucions i partits polítics. Aquesta amabilitat, deixant
de banda el cada cop més innocu assenyalament públic i
les proclames de venjança a les xarxes socials, caldrà tren-
car-la més d’hora que tard.
• Recuperar l’ambició per a una batalla cultural en relació amb
l’habitatge com a mercaderia i el qüestionament de la propie-
tat privada com a inversió econòmica. Tot i formar part dels
discursos que s’han anat generant durant aquests anys, el
centre sobre el qual ha pivotat el debat polític i mediàtic
no és la impugnació del mercat immobiliari sinó la cor­
recció dels excessos (de grans propietaris, fons voltors,
mossos d’esquadra, etcètera) i la reivindicació d’una sorti-
da humanitària a les situacions de misèria. Alhora, altres
forces han sabut situar al centre el debat securitari i en
contra de l’ocupació. Tot això conforma un marc polític
que ens arracona en una posició defensiva, amb poques
probabilitats de victòria en una societat on la propietat
privada de l’habitatge es troba totalment naturalitzada i
244
nou cicle en les lluites per l’habitatge
conforma una de les principals fonts de seguretat i pro-
grés familiar. Reconèixer-ho hauria de servir per a una
revisió urgent de les nostres estratègies comunicatives,
sortir del possibilisme i la urgència, i explorar vies per
trencar l’aïllament actual i qüestionar el caràcter de mer-
caderia de l’habitatge.
• Ampliar el marc de lluita cap a una confluència estratègica i
operativa amb el camp laboral, feminista i antiracista. Ho
veiem cada setmana a les assemblees, la intersecció de les
opressions de classe, gènere i raça és la tríada que apuntala
les situacions més dramàtiques. A banda del treball intern,
necessari, per no seguir reproduint-les en el nostre funcio-
nament, cal ser capaces de reconèixer-nos sota una mateixa
dinàmica d’explotació, que anirà en augment, i trobar alian-
ces programàtiques, comunicatives i d’acció directa amb
altres moviments i organitzacions sindicals més enllà del
suport puntual. En els darrers anys, experiències com les
ocupacions de les «llars feministes» amb motiu de les va-
gues del 8M han permès esbossar cap a on es podria apun-
tar. Tot i això, tot està per fer.
Amics de Feliciano4
4. En els primers anys del Sindicat de Barri del Poble-sec el cas de Feliciano va
mar­car un abans i un després. Resistia tot sol en un pis envoltat d’unes obres
per rehabilitar un edifici comprat pel fons d’inversió Norvet. Per primer cop
fèiem una investigació d’un fons voltor, organitzàvem una resistència i mo­bi­
litzàvem el barri, alhora que ens coordinàvem amb altres sindicats afectats per
la mateixa empresa.
245
 TURISME. CRÒNICA D’UN
DISSENS ANUNCIAT

La Barcelona postolímpica va créixer veient el turisme i els seus

impactes des de lluny, com un rumor. La ciutat encara podia ser
explicada sense ell. En el millor dels casos, es considerava un sub-
fenomen que n’acompanyava d’altres amb més entitat, com la
gentrificació. Avui, però, ens trobem en un escenari diferent. El
mercat turístic no només ha fet seu el centre de la ciutat, com
amenaçava de fer vint anys enrere; la seva influència arriba a tot
arreu, fins i tot a la que semblava que era l’última de les seves
fronteres: l’habitatge/l’espai domèstic. L’hotel ja no és l’epicentre
d’un menú amanit amb visites guiades, museus i circuits, ni el
turisme és una cosa arribada de fora, que es pot evitar en el dia a
dia. Aquell model fordista dels noranta ha quedat desbordat per
la proliferació de companyies aèries de baix cost i l’aparició de
plataformes digitals (les de lloguer turístic, però també les de
l’anomenat turisme experiencial) que han facilitat la filtració
arreu d’allò turístic. Ha arribat un punt en què la comparació re-
current de Barcelona amb un parc temàtic s’ha fet curta.
L’escenari actual, com veurem, sorgeix fonamentalment de la
tensió entre diverses forces, en alguns casos oposades i irrecon­
ciliables, en altres contradictòries, i sempre desiguals: el desen­vo­
lupament capitalista del turisme, les dependències econòmiques
que genera, l’amenaça a l’existència del veïnat i de la ciutat ma­
teixa, i la crítica social del model.

247
 barcelona metròpoli-empresa
Vint anys sense frens
El Fòrum de les Cultures va ser el capítol final de la sèrie d’es­
deveniments que van marcar la dècada dels noranta. El seu estre-
pitós fracàs va deixar al descobert les vergonyes de la seva veritable
naturalesa, la qual, cal dir, ja havia estat anunciada per la crítica
social que es va aglutinar al voltant de la plataforma Fotut 2004.
El discurs recurrent que associa turisme amb diversitat, progrés,
benestar i desenvolupament econòmic flaqueja, i es va consoli-
dant una sensació general de col·lapse i malestar cap al turisme i la
política d’espectacle. La situació de dependència econòmica en-
vers sectors com l’hostaleria o la integració dins l’economia turís-
tica de les classes mitjanes polipropietàries, no fa sinó agreujar la
situació.
Als poders polítics i turístics de la ciutat no els queda altra
opció que moure fitxa i canviar de pas; el Pla Estratègic de Turisme
(2010-2015) serà la primera d’una llarga llista de «promeses» de
do­mesticació de la bèstia i de fer compatible la gallina dels ous
d’or amb la qualitat de vida dels residents. El pla s’encarrega al
Con­sorci de Turisme de Barcelona, ens publicoprivat creat l’any
1993 i finançat per l’Ajuntament, que té com a comesa la gestió de
la promoció turística de la ciutat; tot queda a casa. Amb Turisme
de Barcelona s’oficialitza i consolida la lògica neoliberal del perío­
de olímpic, cedint al sector privat el pes majoritari de la governança
del turisme. Tot i que l’Ajuntament en conserva gairebé la meitat
de la representació, la totpoderosa Cambra de Comerç —amb
menció especial per al Gremi d’Hotelers— i la Fundació Barcelona
Promoció hi sumen més vots.
Joan Clos es va acomiadar de l’Ajuntament proclamant que ha-
via arribat l’hora dels barris. Aquell 2006 s’establiren les bases
d’una nova estratègia, de «proximitat», orientada a fer veure que a
Barcelona es viu «molt B» i que l’Ajuntament gestiona la ciutat
des del foment de la participació activa, colze a colze amb els seus
habitants. Amb un llegat de 295 hotels, 54.036 llits i 75.000 turistes
per quilòmetre quadrat, el Pla Estratègic de Turisme del seu suc-
cessor, Jordi Hereu, va apostar per la desconcentració i la promo-
ció turística dels barris com a via per «garantir la sostenibilitat i la
248
turisme: crònica d’un dissens anunciat
continuïtat de l’èxit turístic barceloní»; calia, segons els experts,
«esponjar la ciutat de la càrrega turística que pateix» i cercar nous
espais d’interès turístic, a més dels tradicionals, i fomentar la dis-
tribució de la presència del turisme arreu de la ciutat. Tancava
l’informe introductori d’aquell pla fent una crida a «fer pedago-
gia» amb la ciutadania, i a valorar «l’efecte positiu d’un impacte
econòmic rellevant per al conjunt de la població», «la revitalitza-
ció de les indústries culturals, els equipaments o els serveis diver-
sos de la ciutat», i «la difusió de la imatge i del nom de la ciutat a
escala internacional». Tot i ser un pla de turisme, per tant, de fo-
ment i gestió del turisme, per primer cop es problematitzava el
model de creixement dels darrers anys. Però com passa tan sovint,
les paraules se les emporta el vent i les polítiques públiques el
mercat.
La promoció i la canalització d’un turisme que creix siste­
màticament any rere any es va configurant gradualment sota
una forta aliança estratègica entre els estaments governamen-
tals i el conjunt d’actors que conformen el mapa del poder tu­
rístic a la ciutat: des dels històrics, com el conglomerat Cambra
de ­Comerç / Gremi d’Hotelers / Fira de Barcelona o el Port de
Bar­celona, fins a altres com la patronal Apartur, l’Associació
d’Agents Consignataris, l’Aeroport, el Gremi de Restauració o les
associacions Barcelona Oberta, Barcelona Comerç i Barcelona
Global, aquesta última de caire netament empresarial, ben enxar-
xada i amb un tarannà més modern. Tota aquesta xarxa empresa-
rial se sobreposa a les diferents capes polítiques i s’hi relaciona,
no necessàriament en els àmbits públics creats a aquest efecte.
Esgotada la via de l’esdeveniment esportiu-cultural com a coar-
tada per a la transformació urbana, a l’espai que aquests deixen hi
van creixent productes turístics de caràcter efímer que malden per
diversificar l’oferta i atreure a la ciutat segments específics de visi-
tants. Festivals com el Sònar, el Summercase o el Primavera Sound,
dissenyats per a una franja de mercat jove, consumidora de música
i festes i que es considera «alternativa», apleguen desenes de milers
de persones, un percentatge elevadíssim de les quals són turistes.
La seva importància no és intranscendent: l’any 2022 el Sònar rebia
126.000 espectadors, un 30  % estrangers; el Primavera Sound,
249
 barcelona metròpoli-empresa
210.000, el 65  % dels quals, també estrangers. Es tracta d’esde­veni­
ments que, alhora que «fan marca», rendibilitzen unes característi-
ques ja associades a un «model moral»: el pretès caràcter pro­gressista,
cultural i modern de la ciutat. Una altra dada que no pot ser menys-
tinguda quan parlem de la posició que ocupa la ciutat en termes
d’imaginaris «cap enfora», són els 30.000 estudiants estrangers que
venien —i venen— cada any.
Com a la resta de l’Estat i del món, la crisi econòmica i financera
comença a colpejar durament la ciutat a mitjans del 2008. Para-
doxalment, però, el turisme es manté amb unes xifres importants i
l’activitat econòmica no s’atura. Aquesta (és una) tendència, genera-
litzada a Europa —pugen les pernoctacions i puja la pressió turísti-
ca relativa—, però (encara ho és) més marcada a Barcelona, una
ciutat moderadament dependent del turisme internacional. Factors
com la inestabilitat política de determinats països de l’arc mediter­
rani o la política de preus d’Espanya, afavoreixen el creixement de
la demanda estrangera a ciutats com Barcelona, concebuda ja inter-
nacionalment com una destinació urbana de sol i platja. Ara bé,
molts comerços de petita escala no són capaços d’aguantar la crisi
—ni les polítiques d’austeritat imposades—, fet que en provoca la
depuració i la concentració consegüent de l’oferta en mans de grans
empreses o inversors. En aquest nou escenari, com veurem, sorgei-
xen també noves formes d’explotació econòmica i laboral.
La victòria del convergent Xavier Trias l’any 2009 posà fi a tres
dècades de consistoris socialistes. En aquest context de creixe-
ment turístic generalitzat, la seva política aconsegueix obrir la
ciutat en canal. Són els anys de la llei òmnibus, de la irrupció mas-
siva dels pisos turístics, del 345  % d’augment de places hoteleres a
Ciutat Vella, i de la sagnia veïnal a mans de grans especuladors i
plataformes com Airbnb. La bèstia torna a embogir. Les bones in-
tencions es perden en el temps com llàgrimes sota la pluja.
Amb l’entrada en vigor de la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge,
el nombre d’habitatges turístics a la ciutat es triplica en tan sols
un any, i passa de 632 a 2.349. Però l’aprovació, el 2011, de l’ano­
me­nada llei òmnibus (dirigida a «simplificar» l’administració i, en
el tema que ens ocupa, a liberalitzar la concessió de llicències)
deixa aquesta xifra en una simple broma. Entre el 2011 i el 2014, el
250
turisme: crònica d’un dissens anunciat
nombre d’habitatges amb llicència d’ús turístic passa de 2.680 a
9.606. La proliferació de pisos turístics arreu de la ciutat és tan gran
que milers de veïnes passen a conviure literalment amb l’activitat
turística dins la seva finca, quan no les expulsa directament. Amb
els anys, l’eufemisme de la desconcentració fa créixer el turisme
en àrees molt més vastes de la ciutat, i empeny les lògiques d’expulsió
veïnal i destrucció del comerç de proximitat. El desgavell és arri-
ba al punt que el mateix govern de Trias es veu obligat a impulsar
una congelació en l’atorgament de noves llicències.
L’únic camí que va trobar l’alcalde per evitar que el moviment
veïnal forcés una audiència pública monogràfica sobre turisme
va ser convocar-la ell mateix. Va ser un acte fallit, dissenyat per
apaivagar veus i que no va acontentar ningú. Però el gir en la mi-
rada de la ciutat cap al turisme ja estava llançat: les candidatures
de la CUP i de Barcelona en Comú a les eleccions municipals in-
cloïen en els seus programes part de les reivindicacions veïnals, la
qual cosa va ajudar que el turisme es fes un lloc important en la
campanya en general. El primer moviment de l’alcaldessa Colau
després de ser nomenada va ser establir una moratòria hotelera
temporal que permetés la redacció del que seria el PEUAT (Pla
Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics), un pla que dividia
la ciutat en diferents zones, impedia la concessió de nous establi-
ments en algunes i imposava condicions més dures a la resta. El
PEUAT va ser, probablement, la mesura més valenta quant a polí-
tiques sobre turisme a la ciutat. El resultat, però, no va satisfer
gaire els moviments veïnals, que exigien com a mínim una atura-
da definitiva en la concessió de qualsevol nova llicència i en recla-
maven el decreixement. Malgrat tot, suposava una novetat en
termes de ciutat, ja que fins aleshores només s’havia experimen-
tat al districte de Ciutat Vella, amb el pla d’usos de la regidora
Itziar González (2010), que incloïa la moratòria de nous allotja-
ments turístics. Tot plegat, però, ha acabat portant a nous escena-
ris d’especulació: decidits a no resignar-se amb el mercat «poc
flexible» del lloguer residencial, nombrosos propietaris han optat
per imposar contractes de curta durada —amb una lògica de tempo-
rada— que han encarit encara més els preus de lloguer. L’any 2018,
Barcelona se situava com la ciutat europea amb la diferència de
251
 barcelona metròpoli-empresa
guany més alta entre lloguer residencial i lloguer vacacional.1 Com a
toc final, a l’última dècada s’han disparat altres negocis de plataforma
(transport amb cotxe, repartiment a domicili, paqueteria, etcètera)
que comparteixen el mateix objectiu de produir beneficis econòmics
a costa de precaritzar condicions laborals, o d’eliminar, fins i tot, el
caràcter laboral de la relació empresa-treballador.
A principis del 2017 es presenta el Pla Estratègic de Turisme 2020,
un document ambiciós que vol deixar enrere la centralitat que ocupa
la promoció, introdueix noves formes de regulació i impulsa l’anàlisi
i el coneixement exhaustiu de fenòmens relacionats amb el turisme.
Tot i que s’hi introdueixen elements i perspectives noves, el gir no és
sencer: encara comparteix objectius i lògiques de gestió amb el del
2010. Aquest nou pla, a més, reforça la centralitat del turisme dins la
quotidianitat de la ciutat, així com la impossibilitat d’imaginar-la
sense turistes i serveis turístics. S’ha acabat parlar de «ciutat amb
turistes»; Barcelona ha esdevingut una ciutat turística, on aquest ja
no és un agent extern sinó un component estructural.
En aquest mateix període es va intentar impulsar una normati-
va de terrasses més restrictiva, però finalment va ser censurada per
diversos grups municipals i poders fàctics, ben guiats per l’insa­cia­
ble Gremi de Restauració. La normativa acabaria sent encara més
liberalitzadora que l’anterior, i marcaria la línia de les polítiques
sobre turisme en endavant. Davant dels atacs sistemàtics, fos per
preservar la seva imatge pública de cara a les eleccions següents o
com a conseqüència d’un equilibri de forces insuficient, el Govern
Colau aniria cedint en fronts com ara l’aval municipal a la cons-
trucció de terminals de creuers (Barcelona és l’any 2018 la ciutat
europea on arriben més turistes en creuer), la nova estratègia de
màrqueting turístic de Barcelona, o la renúncia a una veritable
reforma del Consorci de Turisme de Barcelona, símbol de l’opa­
citat imperant. A més, la pretesa reformulació de la taxa turística
no va més enllà d’una rentada de cara. La immensa majoria de la
seva recaptació s’inverteix en promoció turística i grans esdeveniment
1. Anna Bornioli, Antonio Paolo Russo, Susan Vermeulen, Riccardo Valente, The
spatial articulation and local effects of tourism and associated mobilities, SmartDest,
2020, p. 48, lc.cx/HhYwJD.
252
turisme: crònica d’un dissens anunciat
com la Copa Amèrica, mentre una petita partida és destinada a
projectes de barri que poden ajudar a desconcentrar el turisme o
que són fàcilment capitalizables per aquest.
Aquest veritable declivi de l’empenta municipal quant a polí-
tiques de control i regulació turística es veuria confirmat a les
eleccions següents; en el repartiment de carteres del Govern mu-
nicipal, BeC cedia la de turisme al seu soci PSC, l’ideòleg i en­
ginyer històric de la política turística de Barcelona, sempre en
sintonia amb la indústria del sector.
Menys d’un any després de l’inici del mandat, arribava la co-
vid-19 per capgirar-ho tot. El confinament va eliminar completa-
ment l’activitat turística, com moltes altres, posant en evidència
l’excessiva dependència econòmica del turisme a què aboca aquest
monocultiu, i perjudicant especialment les treballadores i treba-
lladors del sector, ja molt precaritzades prèviament. Els dos estius
subsegüents han tingut una activitat turística molt per sota de
l’habitual, i només l’any 2022 les xifres s’apropen a aquelles prè-
vies. Tant els poders públics com els privats s’han afanyat a parlar
de «recuperació», però la comparació de les xifres del 2019 i el 2022,
que en altres ciutats mostra creixement i nous rècords, resulta
aquí en una baixada que hauria estat titllada de catastròfica en
qualsevol altra circumstància. Un cop passat l’ensurt, però, tor-
nen —inclús amb forces renovades— la promoció turística, els
discursos proturístics i l’obediència a un sector privat més des­
acomplexat i exaltat que mai; s’endureixen encara més les condi-
cions laborals i s’augmenten els preus per salvar els seus beneficis,
en un moviment que apunta cap a l’elitització de l’activitat turís-
tica. L’Ajuntament, atordit, se centra a reprendre la promoció,
desplegar petites mesures de gestió i renovar una terminologia
referent al turisme que ja ni encisa ni convenç.
L’organització d’una crítica social davant de la
capil·larització de l’economia turística a la ciutat
Tenim la tendència, ben apresa, de parlar de turisme fent menció
únicament d’allò que formalment té a veure amb el desplegament
253
 barcelona metròpoli-empresa
de la indústria sobre un territori, els seus impactes i la pràctica
mateixa dels turistes. D’alguna manera, amb una cosa i l’altra, tin-
dríem el que cal per elaborar una explicació més o menys articula-
da del turisme. Fent això, però, en cap moment sortim del marc
mental on es belluga la indústria i els sector públic que l’alimenta.
Ara bé, si expandim la mirada i hi introduïm altres elements
menys turístics, entrem en un terreny molt més polític, on la pug-
na i, fins i tot, les escletxes, són possibles.
En aquest sentit, tenia raó Corsino Vela fa vint anys en afirmar
a Barcelona, marca registrada que, quan l’especialització turística
de Barcelona fes necessari intensificar l’expropiació dels ciuta-
dans —i l’encariment de la vida—, provocaria una escletxa en els
fonaments del consens.2 A principis de la dècada del 2000, les mo-
bilitzacions al voltant del turisme i els seus impactes eren escasses
i reduïdes; institucionalment eren ignorades, quan no titllades
directament de bajanades. Tot i així, en aquells anys ja van emer-
gir les primeres mobilitzacions contra la construcció d’hotels, contra
el transvasament d’habitatges d’ús residencial a ús turístic, i tam-
bé sortiren a la llum casos com el d’Itziar González, regidora de
Ciutat Vella entre 2007 i 2009, que va dimitir després de rebre amena-
ces i coaccions en el conegut cas de tràfic de llicències, principal-
ment de pisos turístics. Però tot i que el brou de cultiu estava
prenent forma i l’enuig era creixent (crisi del 2008 pel mig), en cap
cas hi havia una coordinació a escala de ciutat i una crítica inte-
gral a la indústria turística.
La inauguració, el 25 d’octubre de 2013, dels controls d’accés
al Park Güell va suposar el tancament en fals del primer gran
­conflicte obert entorn de la turistització de l’espai. Uns anys abans
s’havia format la Plataforma Defensem el Park Güell, des d’on es
defensava el dret a un parc públic i gratuït, i des d’on s’impulsaren
propostes alternatives a tancar-lo. El tancament, però, s’imposà i el
Park Güell va passar a ser una infraestructura turística més, ­governada
i gestionada en exclusiva per agents econòmics i administratius. Tot
2. Corsino Vela, «Apunts urbans: algunes reflexions a propòsit de la conflictivitat
a la metròpoli», UTE [Unió Temporal d’Escribes], Barcelona Marca Registrada. Un
model per desarmar, Virus, Barcelona, 2004, p. 108.
254
turisme: crònica d’un dissens anunciat
i que el discurs institucional insistia en que aquest model benefi-
ciaria a tothom, a la pràctica, el seu ús quotidià —el dret al Park—
va quedar en mans del turisme. Si al principi la zona tancada
ocupava 1,7 hectàrees, ara n’ocupa 12, pràcticament tota la mun-
tanya.
La mobilització del Park Güell va ser un escalfament del que
vindria. L’estiu del 2014 serà recordat per sempre a la Barceloneta
com el de la lluita antituristització. El descontentament va mate-
rialitzar-se en una sèrie de mobilitzacions diàries durant més
d’un mes, que van recórrer el barri assenyalant culpables i exigint
solucions. La plataforma que aglutinava aquestes forces, La Bar-
celoneta Diu Prou, va sumar aliances fins a organitzar una gran
manifestació que «va anar a Barcelona», concretament a Sant Jau-
me, per tal de fer sentir les seves reclamacions. Amb l’arribada de
la tardor part del descontentament es contrau, però el turisme ja
és considerat un eix de lluita en l’agenda dels moviments socials
de la ciutat.
L’any 2015 va néixer l’Assemblea de Barris per un Turisme
Sostenible (ABTS),3 un espai de coordinació, crítica i mobilització
integrat per assemblees i organitzacions de barris afectats per la
sobreexplotació turística de la ciutat, així com per algunes enti-
tats de ciutat. En el seu manifest fundacional, es posaven sobre la
taula quatre qüestions fonamentals en les quals el turisme i les
lògiques que l’acompanyen tenen molt a dir: l’expulsió de veïnat,
l’augment de la precarització laboral, l’afebliment del teixit social
i econòmic i la privatització i sobreocupació de l’espai públic de
Barcelona. Però allò que veritablement va ser un salt qualitatiu
en la crítica al turisme respecte a les mobilitzacions del Park
Güell i la Barceloneta, va ser tant la determinació per visibilitzar,
3. L’any 2019 l’ABTS va anunciar un canvi de nom; va deixar el d’Assemblea de Bar­
ris per un Turisme Sostenible i va adoptar el d’Assemblea de Barris pel Decrei­
xement Turístic (ABDT). En fer-ho, l’organització va voler fer palès que la seva
reivindicació sempre havia estat el decreixement turístic, que el turisme soste­
nible no es podia donar en contextos saturats com el de Barcelona i que aquella
primera denominació va ser una elecció estratègica per fer sentir la seva veu i
evitar ser desqualificada d’entrada, en un moment en què el relat i els discursos
sobre el turisme eren molt diferents.
255
 barcelona metròpoli-empresa
assenyalar i fer front als lobbies turístics i els poders fàctics, com
l’esforç per transcendir el debat sobre el «model de turisme» i par-
lar sense embuts del model econòmic de la ciutat.
Els primers anys de vida de l’ABTS van ser frenètics; davant de
la dificultat de dur a terme grans mobilitzacions, s’aposta per una
acció directa i visible: ocupació de pisos turístics i d’hotels, mani-
festacions contra creuers, bloqueig d’autobusos turístics, etcètera.
En paral·lel, estenen la seva crítica a diferents barris, estableixen
aliances amb altres moviments de ciutats afectades per la turistit-
zació i amb sectors de la ciutat vinculats a la lluita per l’habitatge,
l’emergència climàtica o els drets laborals, aquests darrers perso-
nificats en el moviment de Las Kellys («las que limpian los hote-
les»), un moviment que en aquell moment estava en plena expansió
per tot l’Estat.
La suma de moltes d’aquestes organitzacions va possibilitar la
que probablement hagi estat la mobilització més massiva a la ciutat
amb relació al turisme. Sota el lema «Barcelona no està en venda»,
més d’un miler de persones van recórrer la Rambla el 28 de gener de
2017 manifestant-se contra el model turístic i econòmic, i pel dret a
viure a la ciutat. Pocs mesos després, i per primera i única vegada, el
turisme era assenyalat com la principal preocupació de la població
al baròmetre municipal. Va ser també aquell estiu quan Arran, jo-
vent de l’esquerra independentista, va emprendre una campanya
d’accions contra la turistització. Més contundents i menys obertes
a la participació, van ser utilitzades pels mitjans de comunicació
per impregnar l’opinió pública amb els mals de la turismofòbia.
Un breu peu de pàgina per explicar l’esperpent aquell. L’any
2017 té lloc una contraofensiva mediàtica en què mitjans d’aquí i
d’ar­reu escampen als quatre vents l’amenaça d’una nova patologia
social, la turismofòbia. El «perills de la turismofòbia», deien. Aques­
ta reacció irracional, obsessiva, reprovable i malaltissa (d’aquí el su-
fix -fòbia) que tenien certs sectors crítics cap als turistes havia fet
saltar les alarmes en una de les principals indústries del regne. En el
calaix de la turismofòbia hi podia entrar tothom: moviments so-
cials, associacions veïnals, polítics, tertulians, no importa; qualsevol
crítica al turisme era titllada de turismofòbia. Com va quedar palès
un cop passada l’espiral de notorietat, la seva presència en el debat
256
turisme: crònica d’un dissens anunciat
públic era un nou intent per deslegitimar la crítica i criminalitzar
la mobilització social enfront del model urbà i econòmic que
s’estava imposant des de feia dècades a ciutats com Barcelona. Pa-
radoxalment, el que va mostrar la turismofòbia no va ser altra cosa
que la imatge d’un sector turístic en un preocupant estat de deliri.
Però les previsions esmentades de Corsino Vela sobre l’esquer­
dament del consens no van arribar tan lluny com caldria esperar.
L’economia turística ha arrelat a la ciutat i ha generat tot un se-
guit de relacions de dependència difícilment desmuntables. El
turisme continua sent una font d’ingressos per a l’administració
pública, un escenari d’expectativa de beneficis per a les classes
mitjanes polipropietàries, i inclús es percep com una oportunitat
per a alguns sectors veïnals. Aquestes i altres dependències apun-
talen un consens que, si bé és més feble que fa unes dècades, en-
cara emergeix com un factor que cal tenir en compte a l’hora
d’analitzar la situació i posar en context les estratègies de contra-
model econòmic a la ciutat. Amb un consens ferit, però viu, el
«període feliç» del turisme a Barcelona fa aigües. El relat, hege-
mònic durant dècades, que defensava que «el turisme era bo per a
tothom» ja no convenç tant i, encara que el decreixement tampoc
genera l’acord que caldria, el sector turístic deixa d’estar lliure de
sospites. Això va quedar demostrat, per exemple, amb l’arribada
del projecte Hermitage Barcelona: una conxorxa d’inversors rus-
sos i de vividors locals es posa d’acord amb el Port de Barcelona
per instal·lar, a l’òrbita de l’hotel Vela, una nova icona turística,
un projecte especulatiu revestit amb oripells pseudoartístics que
aixeca veus a favor i en contra, tant en l’àmbit veïnal com en el
polític, i que, llastrat per la polèmica, mai no ha arribat a concre-
tar-se.
I llavors, com ja hem dit, arriba el col·lapse. L’extensió de la
covid-19 arreu del món atura l’activitat turística global de manera
inesperada i sobtada. A Barcelona, els moviments socials ­dediquen
les forces a pal·liar els impactes de la pandèmia i el confi­nament
en els grups socials més vulnerables, entre els quals ca­sualment es
compten moltes treballadores del turisme. Mentre el sector es de-
dica al victimisme i a reclamar ajudes i rescats públics, el movi-
ment antituristització es centra a posar sobre la taula mesures
257
 barcelona metròpoli-empresa turisme: crònica d’un dissens anunciat

fins llavors titllades d’impossibles i que ara estan posant en pràc-
tica molts governs d’arreu del món (tancament dels ports als
creuers, ús d’allotjaments turístics per a emergència...). Ningú es
podia haver imaginat mai un moment tan inspirador per demanar
una redefinició i reorganització de l’economia de la ciutat, on el
pes del turisme fos menor i l’esforç per generar i impulsar altres
sectors més justos fos més gran. Tant és així, que fins i tot algunes
veus d’àmbits públics i privats juguen (això sí, amb una certa
malaptesa) a defensar mesures de decreixement. Però com també
calia esperar, tot queda en un bluf; els vents de canvi es revelen
com a meres retòriques un cop han passat els moments més durs
de la pandèmia. La realitat mostra que ni l’administració pública
ni la indústria turística estan disposades a emprendre una via de
decreixement i reorganització econòmica, i que si aquesta acaba
donant-se no serà per una acció conscient i voluntària per la seva
banda, sinó per una suma de lluita social i de circumstàncies ad-
verses, com la crisi energètica i econòmica que ja tenim a sobre.
jugada va sortir bastant bé en termes de consens. Potser caldria
preguntar-nos també ara, en el context d’incertesa que viu el sec-
tor —la recuperació no acaba d’arribar ni s’espera que arribi—,
fins a quin punt l’exclusivització del turisme serà la nova clau de
volta per mantenir-se a flotació. Som ja davant d’un nou movi-
ment renovador que vol posar l’anomenat «turisme de luxe» en el
mateix lloc de contrast que al seu dia va ocupar el turisme de
qualitat? Quins nous mecanismes d’explotació social es posaran
en marxa per consolidar aquesta sortida classista? Quin paper
tindran els nous mecanismes de control social, com, per exemple,
la intel·ligència artificial, en el manteniment i l’ampliació de les
lògiques de la ciutat turistitzada? Quin lloc ocuparà tot plegat en
la crítica social i la lluita dels moviments socials? Haurem
d’esperar de nou vint anys per saber-ho?
Daniel Pardo i Sergio Yanes

Retorn al futur

La recent fugida cap endavant del sector ha deixat entreveure una

estratègia de recuperació i creixement continuista. De tots els me-
canismes que s’han posat en marxa per seguir creixent, n’hi ha un
que resulta particularment interessant en un context d’emergència
climàtica i decadència capitalista com l’actual. Es tracta d’un mo-
viment de «renovació ideològica» basat en l’elevació d’uns turis-
mes determinats i la condemna d’altres. Va passar fa unes dècades
amb el turisme «de masses» i el turisme «de qualitat». La introduc-
ció del segon (una simple introducció en el relat) no va ser fútil; en
molts casos va permetre alinear en una mateixa direcció el con-
flicte entre lobbies i veïns. En el marc d’aquest debat qualitatiu
(masses enfront de qualitat), els primers van definir el problema
delegant sobre els turistes —del «turisme de masses»— la res­
ponsabilitat pel desastre urbà i ecològic que es duia a terme; la
­degradació va passar a ser obra d’aquests milions d’estiuejants ir­
respon­sables: «amb un turisme com cal, això no hauria passat». La

258 259
 RESISTÈNCIES CONTRA
L’OCUPACIÒ
AEROPORTUÀRIA I LA
METRÒPOLI-HUB

Gairebé vint anys després de la finalització del Pla Delta, el seu

greu impacte social i ambiental perdura i continuen, una darrere
l’altra, les diferents propostes d’infraestructures i actuacions que
comporten la destrucció del territori, alts índexs de contamina-
ció i grans desequilibris sobre el seu malmès ecosistema. A grans
trets, el Pla Delta va implicar l’any 2004 el desviament del riu
Llobregat 2,5 quilòmetres cap al sud, i això va permetre doblar la
superfície marítima i terrestre del port de Barcelona. Va compor-
tar també l’ampliació de l’aeroport de Barcelona amb la tercera
pista i la Terminal 1, i va possibilitar la construcció de noves in-
fraestructures viàries i ferroviàries. Tot plegat va suposar la des-
trucció total de nombrosos camps de conreu i espais protegits
ambientalment a escala europea (Xarxa Natura 2000 o XN2000).1 En
definitiva, més agressions sobre un delta del Llobregat que ja es
troba en un 60  % sota el ciment, si tenim en compte que aproxi-
madament fa 10.000 hectàrees, el parc agrari actual unes 3.400, i
per tant, els espais naturals terrestres no arriben a les 1.000 hec-
tàrees.

1. Natura 2000 Viewer, lc.cx/kBNhym.

261
 barcelona metròpoli-empresa
L’herència del Pla Delta
El mateix any de la inauguració del desviament del riu, el Tribunal
Suprem va declarar-lo nul per un defecte de forma arran d’una
denúncia de la Comunitat d’Usuaris d’Aigües del Riu Llobregat,
sentència que arribava tard i quan el gruix de l’obra ja estava exe-
cutat. Tot i això, les protestes que van començar als anys setanta
del segle passat, van continuar quan pocs mesos després es va de-
tectar un increment de la salinització dels aqüífers del Delta, pro-
vocat per la sobredimensió de la nova llera i l’escàs cabal del riu
consegüent. Aquest fet comportà que el nou llit fluvial experi-
mentés un fort procés de rebliment, de manera que la seva funció
per contenir les inundacions es veié compromesa. No obstant,
tam­bé és cert que això va fer, en canvi, que aquest espai hagi esde-
vingut un valuós ecosistema deltaic. Per «solucionar» la salinitza-
ció de les aigües subterrànies, poc després es va crear una gran
barrera hidràulica; amb aquest sistema, mitjançant una caríssima
infraestructura de purificació i canalització d’aigua des de la de-
puradora del Prat de Llobregat, s’injecta aigua ultrapura a l’aqüífer
inferior a través d’una quinzena de pous.
Després del desviament del riu, l’antiga llera del Llobregat va
passar a estar sota jurisdicció del Port de Barcelona i es va conver-
tir en una llacuna més del Delta, alimentada per la surgència de les
mateixes aigües freàtiques. Fins a l’any 2016, va ser utilitzada com
a zona d’hivernada, descans, estiatge, reproducció i alimentació
per una gran varietat d’espècies d’aus i altres animals; però aquell
any va ser dessecada completament per estendre-hi les obres de
precàrrega iniciades el 2006 i que avui continuen,2 i l’espai es va
omplir amb materials nous. Malgrat la destrucció intencionada
d’aquest espai, actualment encara conserva nombrosos i destaca-
bles valors ambientals.
Així mateix, AENA (Aeropuertos Españoles de Navegación Aé-
rea), la gestora de l’aeroport, ha estat denunciada davant la Fiscalia
2. Amb aquest procés, s’omple l’espai amb materials per consolidar el terreny, ja
que els materials del Delta són tous (perquè hi havia el riu i sortien llacunes no­
ves), i a sota hi ha el mantell freàtic.
262
resistències contra l’ocupació aeroportuària i la metròpoli-hub
de Medi Ambient per la construcció de tres pàrquings sobre una
zona protegida, la qual, a hores d’ara, continua ben cimentada i
sense restaurar ecològicament.3
També convé recordar que el Pla Delta va ser finançat, en una
part important, amb fons públics, i els seus pretesos «beneficis» o
rendiments no han anat a parar precisament només a mans públi-
ques. En efecte, als terrenys que es van «guanyar» amb la desviació
del riu Llobregat, s’hi va construir la Zona Logística (ZAL) al Prat
de Llobregat, la qual és gestionada per una empresa que té entre els
seus accionistes la SOCIMI Merlin Propierties, una de les grans
empreses immobiliàries de l’IBEX 35 i que actua de facto com a ges-
tora principal de la ZAL. I al nou moll que es va crear, s’hi va
instal·lar anys després (2012) el grup xinès Hutchinson Ports BEST,
un dels operadors de contenidors més importants del món. Aquest
grup té una concessió de més de quaranta anys i pactes perquè el
Port continuï ampliant-li la terminal de contenidors en 38 ha més
de ter­reny. En aquest context, cal recordar també l’escàndol majús-
cul que van suposar les obres d’aquest moll, que el 2007, estant a
mig construir, es va desplomar completament al mar i es va haver
de refer de nou. Arran d’aquests fets, el 2014 les constructores
­Ferrovial, Construcciones y Estudios (Cyes), Dravo, Flota Proyec-
tos Singulares, Sociedad Anónima Trabajos y Obras (SATO) i
Construcciones y Obras J. Loren, van ser condemnades a pagar 21
mi­lions d’euros, i el Port de Barcelona va ser considerat responsa-
ble del sinistre en un 70  %.4
Totes aquestes obres públiques, anunciades com a «necessà­
ries» per a la ciutat i el país, i pagades per tota la ciutadania, han
acabat beneficiant, bàsicament i com és habitual, els grans capi-
tals privats depredadors, que mai no paren d’exigir més i més. La
gran quantitat d’externalitats i problemes que causen s’amaguen
3. Antonio Cerrillo, «¿Qué se puede hacer con unos parkings que ocupan un
espacio natural protegido?», La Vanguardia, 1 de març de 2021, lc.cx/ZLEklf;
Antonio Cerrillo, «La sorprendente historia de unos aparcamientos para taxis
en un espacio natural», La Vanguardia, 26 de febrer de 2021, lc.cx/Fgbugd.
4. Marcos Lamelas, «Condenadas seis constructoras a pagar 21 millones por el
hun­dimiento del Muelle Prat», elconfidencial.com, 5 d’octubre de 2014, lc.cx/
R3UVyV.
263
 barcelona metròpoli-empresa
de manera sistemàtica, i sembla que no importin, negligentment,
a cap de les administracions, les quals, mentrestant, no paren de
planificar noves infraestructures sota els paràmetres obsolets de
creixement il·limitat.
L’expansió de les infraestructures de la metròpoli-hub
contra el territori
El darrer intent de continuar l’expansió de les grans infraestruc-
tures al Delta ha estat la proposta —de moment fallida— de ream-
pliació de l’aeroport de Barcelona impulsada el 2021 per AENA, el
primer gestor aeroportuari del món per nombre de passatgers. En
aquest cas, la inversió prevista de 1.700 milions d’euros la feia la
mateixa AENA dins el marc del Document de Regulació Aeropor-
tuària (DORA) 2022-2026, que s’aprovà al Consell de Ministres, ja
que el 51  % d’aquesta empresa és de capital públic. Les accions
restants, però, estan en mans de grans fons d’inversió i bancs in-
ternacionals (Blackrock, Fidelity, Deustche Bank, Morgan Stan-
ley...), és a dir, capitals que acaben orientant les inversions pú­bliques
en funció únicament del seu benefici i la rendibilitat de les seves
accions. De nou, una «bona» col·laboració publicoprivada per tal
de continuar destruint un terreny «buit i desaprofitat» al costat
de la conurbació de Barcelona, indret d’èxit total per als grans in-
versors especuladors, com ho demostra l’enorme penetració que
han tingut en tota l’activitat econòmica d’aquesta àrea.
Als interessos d’aquests capitals internacionals, s’hi sumen els
del país, molt interessats en les obres de grans infraestructures, ja
que les aprofiten per obtenir fons europeus i espanyols per fi-
nançar-se; a més, hi participen tota mena d’empreses constructo-
res, enginyeries, entitats financeres i consultores, que veuen la
possible reampliació com una oportunitat molt important per
atreure inversions, visitants i divises, i accelerar l’obtenció de be-
neficis ben sucosos. Així, no podem oblidar que el projecte de re-
ampliació promogut per AENA va tenir el suport de patronals i
lobbies econòmics, grans empreses, grups de comunicació, con-
tractistes d’obres i immobiliàries, grups hotelers... és a dir, el més
264
resistències contra l’ocupació aeroportuària i la metròpoli-hub
selecte de l’empresariat català. L’ofensiva va ser liderada, i conti-
nua sent-ho, pel president de Foment del Treball, Josep Sánchez
Llibre —exdiputat d’Unió Democràtica—, que va comptar amb el
suport de nombrosos polítics catalans i de la ministra de Trans-
ports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez, del PSC.
Aquesta reampliació, que continua sent defensada pel president
d’AENA, Maurici Lucena (PSC), implicava: l’allargament de la tercera
pista de l’aeroport per sobre dels terrenys protegits de la llacuna de
la Ricarda (catalogats com a XN2000); la construcció d’una nova ter-
minal satèl·lit; diversos equipaments més, com un nou aparcament i
un túnel de connexió entre terminals. I tot plegat lligat als plans
immobiliaris de la nova «ciutat aeroportuària», que està previst si-
tuar algun dia entre l’aeroport i el Prat de Llobregat, i en la qual es
voldrien construir hotels, centres comercials, restaurants, oficines,
un parc logístic, etcètera. És a dir, un altre pol de desenvolupament
sota el paradigma anacrònic del creixement il·limitat i la connectivi-
tat global màxima de la mobilitat del capital de la metròpoli-hub.
AENA i els grups de pressió justificaven reiteradament la ream­
pliació amb la necessitat de descongestionar el trànsit de pas­satgers
de l’aeroport i evitar-ne el «col·lapse imminent». L’objectiu era pas-
sar dels 52 milions de passatgers de l’any 2019 als 70 milions, gràcies
a l’increment previst, del 8 al 15  %, dels vols intercontinentals. Afe-
gien a aquesta necessitat els mateixos motius que per a l’ampliació
anterior, com són la «creació de llocs de treball», «l’atracció de noves
inversions» i «la possibilitat d’esdevenir un pol d’atracció de talent».5
Deliberadament, però, feien poques al·lusions als greus problemes
socials i ambientals que es generarien, a l’augment del turisme (el
sector més beneficiat de l’am­plia­ció anterior) i al fet que aquest
nou projecte implicaria un in­cre­ment desmesurat de les emissions
de gasos amb efecte d’hiver­nacle de l’activitat de l’aeroport, que pas-
sarien dels 8,4 milions de tones de CO2 anuals (2019) als 11,3.6 Ob-
viant aquesta important dada, es va voler vestir de «verd» la nova
5. 
ACN, «Manifest de diverses entitats econòmiques a favor de l’ampliació de l’ae­
ro­port del Prat», Vilaweb, 30 de maig de 2021, lc.cx/LPyD92.
6. Encaix ambiental de l’Aeroport de Barcelona - el Prat Josep Tarradellas, Barcelona
Regional, Barcelona, juny del 2021, lc.cx/ntwFAb.
265
 barcelona metròpoli-empresa
infraestructura. Així doncs, per «complir» els acords climàtics inter-
nacionals i els compromisos ambientals encara pendents del Pla Del-
ta, el projecte de reampliació va incorporar compensacions d’espais
naturals i va preveure unes noves instal·lacions sostenibles per acon-
seguir «l’aeroport més ecològic d’Europa». D’aquesta manera, es pre-
tenia compensar la zona afectada de la Ricarda amb altres espais
deltaics (unes 280 hectàrees), coincidents en gran part amb els que la
Generalitat preveu protegir, a requeriment d’Europa, per reparar els
incompliments de l’ampliació anterior. I és que l’any 2021, la Comis-
sió Europea va adreçar una carta de procediment d’infracció a Espa­
nya pel deteriorament del Delta, en la qual s’exigia que s’apliquessin
les compensacions pendents i s’alertava de la contaminació i els
danys als hàbitats de la zona.
Cal tenir en compte, a més, que nombrosos/es científics/ques
han alertat de la impossibilitat real de «traslladar» espais naturals,
que són únics i no reproduïbles, i han advertit que l’augment de
cimentació que ha comportat aquest pla al Delta implica també una
afectació sobre la xarxa de drenatge, els aqüífers i l’activitat agrícola,
elements per si mateixos molt malmesos i menystinguts.7 A més,
com hem dit, la carta de la Comissió Europea requereix que s’es­
tenguin els límits dels espais protegits de la XN2000 —Zones d’Es­
pecial Protecció per a les Aus del Delta (ZEPA)—, fet que implica la
protecció i el blindatge de noves zones, que han de coincidir amb les
delimitades com a Important Bird Area (IBA), la classificació tècnica
de referència per a la designació de les ZEPA. A hores d’ara, la Ge­
neralitat ha presentat un projecte d’ampliació de les ZEPA del Delta
molt inferior al que exigeix la Comissió Europea i que deixa fora
de­terminades àrees IBA, que, curiosament, ja estan compromeses per
a infraestructures (per exemple, marges de l’aeroport o l’antiga llera
del riu Llobregat) i plans urbanístics. Així, moltes entitats eco­
logistes i socials del Delta, com la Plataforma SOS Baix, que re­
presenta més de cinquanta entitats del Baix Llobregat, DEPANA i Les
Agulles, han presentat al·legacions a aquesta proposta de la Ge­
neralitat, per incompleta.
7. Laura Massó Ferrerons, «La riquesa ecològica que podríem perdre amb l’am­
pliació de l’aeroport d’El Prat», A l’Aguait, 3 de gener de 2023, lc.cx/qN3LGi.
266
resistències contra l’ocupació aeroportuària i la metròpoli-hub
En relació amb les ampliacions que hi ha actualment en marxa
al Port de Barcelona, aquestes se centren en tres àmbits, i en con-
junt suposaran un increment enorme en la capacitat de gestió de
contenidors i el trànsit de creuers, així com més interconnexions
terrestres. En aquest sentit, i gràcies a l’acord signat l’any 2018
entre l’Ajuntament de Barcelona i el Port amb la intenció d’«allu­
nyar la contaminació de la ciutat», s’està ampliant el Moll Ados-
sat per construir-hi dues noves terminals de megacreuers. En
paral·lel, es continua l’ampliació de la Terminal Prat, gestionada,
recordem, pel grup Hutchison Ports BEST, a fi d’augmentar-ne la
capacitat anual de 2,7 a 3,4 milions de contenidors.
Finalment, l’obra més gran prevista (i la més opaca) és la vincula-
da al Pla Director Urbanístic (PDU) de la Terminal Logística Inter­
modal: implica construir tres terminals ferroviàries a l’an­tiga llera
del riu Llobregat i una altra a tocar de la nova llera, la qual fa temps
que hauria d’estar ben protegida, tal com indica la declaració d’im­
pacte ambiental del desviament del riu del 1998; l’obra també in­clou
dos nous eixos viaris de quatre carrils pels dos marges de l’antiga lle-
ra juntament amb nusos viaris de diverses mides i nivells d’altura. En
aquests moments, els diferents pro­jec­tes s’estan tramitant amb les
respectives declaracions d’impacte ambiental caducades des de fa
anys; i a més a més, aquestes actuacions s’estan planificant sobre els
terrenys IBA de l’antiga llera, que, segons la Comissió Europea i la
jurisprudència, haurien d’acabar convertint-se en XN2000. Per si tot
això fos poc, el PDU preveu la creació de «nous espais verds», però
una gran part d’aquests no s’inseriran dins l’àmbit del port, sinó que
es traslladen a sòls agrícoles del Prat de Llobregat que ja són «verds»
actualment. Per tant, s’elimina el potencial agrícola futur d’aquests
sòls convertint-los en parcs urbans i equipaments, mentre es conti-
nuen destruint espais naturals al Delta amb projectes faraònics sen-
se cap mena de transparència, sense les mínimes garanties ambientals
i sense valorar-ne rigorosament les múltiples afectacions. La part fi-
nal del riu Llobregat, allunyada de la mirada pública, continua es-
sent el pati del darrere del port, i s’hi continuen fent tota mena de
disbarats ambientals, sense que, malauradament, hi hagi cap respos-
ta realment contundent per part de les administracions o la ciutada-
nia organitzada.
267
 barcelona metròpoli-empresa
La fi d’un model caduc
Ja fa anys que l’economia catalana, a remolc dels ritmes globals,
segueix un model econòmic basat en el creixement il·limitat i la
construcció d’infraestructures mastodòntiques, la planificació de
grans esdeveniments i el foment del turisme massiu com a impul-
sors de «progrés», i menysprea les afectacions al territori i la resta
de sectors socioeconòmics.
A més, en plena emergència ambiental global i crisi energètica
pel pic del petroli, convé recordar que l’aviació i els creuers fan ser­
vir combustibles fòssils, són els mitjans de transport més contami-
nants per passatger i quilòmetre, i, paradoxalment, són els que reben
més ajudes en forma de subvencions i exempcions fiscals. Els cre­
u­ers i els grans vaixells utilitzen un fueloil pesant que és cent vega-
des més contaminant que el dièsel dels automòbils i els camions,
però, en canvi, està exempt d’impostos; i a aquesta realitat també cal
sumar-hi el fet que moltes companyies navilieres col·loquen bande-
res de conveniència als seus vaixells per no ha­ver de pagar impostos
als països on fan negoci. El sector de l’aviació també compta amb
privilegis fiscals, subvencions, i molt sovint es rescaten companyies
aèries amb fons públics. Així doncs, es posen en marxa ampliacions
d’infraestructures dels transports més contaminants que a sobre
reben ajuts i exempcions. Per contra, altres sectors vitals més soste-
nibles i menys dependents de grans quantitats d’energia, com el de
la pagesia del Delta, s’arraco­nen i es desatenen sistemàticament.
Un altre Delta i una pagesia forta són possibles si es té en
compte i es valora l’economia local i la capacitat d’autoproveir-
nos d’aliments; si es creu veritablement en la funció del Parc
Agrari del Baix Llobregat com a dinamitzador de la pagesia i s’hi
inverteix, i si es promou el relleu en la pagesia i es fomenta la
formació de nous pagesos i pageses. Unes de les terres més fèrtils
de la zona estaven situades a la ZAL Prat, però van desaparèixer
amb la desviació del riu i ara es troben sota el ciment de naus
logístiques i industrials. Aquesta és la dinàmica que s’ha d’evitar
i revertir: que zones agrícoles de les més fèrtils de la Mediterrà-
nia passin a estar sota el ciment. Altrament, el potencial alimen-
tari del Delta (i la seva rodalia) continuarà donant cobertura
268
resistències contra l’ocupació aeroportuària i la metròpoli-hub
només, com passa avui, a les necessitats d’uns quants milers de
persones.
Tots els projectes d’ampliacions d’infraestructures que hem
descrit incideixen en el mateix de sempre: un model que no deixa
de promoure una hipermobilitat basada en el transport continu i
massiu de persones i mercaderies d’un extrem a l’altre del món, i
que ja mostra símptomes ben clars d’estar esgotat. Entre moltes
altres, les conseqüències més immediates i tangibles que se’n de-
riven són: més precarietat laboral, més contaminació, augment
dels preus dels habitatges, gentrificació, riscos sanitaris i una in-
creïble i irresponsable destrucció del territori. No pot ser que la
nostra classe política sigui tan curta de mires i que ni tan sols es
plantegi un model econòmic i social diferent, que no malmeti el
territori, que descentralitzi i diversifiqui les inversions, que aten-
gui a les necessitats reals de les persones i la resta dels éssers vius
i en tingui cura. I cal un model així, sens falta, per poder desenvo-
lupar les mesures imprescindibles que serveixin efectivament per
mitigar els greus impactes de les diverses crisis globals que ja vi-
vim (ambiental, climàtica, energètica...).
Resistències socials per un Delta viu i resilient
Les envestides destructives al Delta no s’han aturat mai, però les
onades de resistències tampoc ho han fet. Poc després d’enllestir-
se el desviament del riu Llobregat, es va fer una campanya per
reclamar la preservació de l’antiga llera encapçalada per DEPA-
NA, diverses entitats ecologistes i entitats veïnals del Baix Llobre-
gat, ja que la nova llacuna que s’hi va formar es va consolidar
ràpidament com un indret de gran biodiversitat i valor ecològic.
Fruit de la darrera ampliació de l’aeroport, la creació de la tercera
pista també va posar en peu de guerra el veïnat de Gavà, Castelldefels
i la plataforma Prou Soroll, que van experimentar com la contami­
nació acústica ocasionada pel pas dels avions es disparava en els seus
municipis, en horari nocturn i diürn. Així, després de mobilitzacions
nombroses i variades, i també de diverses querelles i denúncies con­
tra AENA i el seu president, van aconseguir que es creés la Comissió
269
 barcelona metròpoli-empresa resistències contra l’ocupació aeroportuària i la metròpoli-hub

de Seguiment de l’Impacte Ambiental de l’Ampliació de l’Aeroport i, recursos energètics i materials, i amb els diferents compromisos i
finalment, canviar la configuració de les pistes, fet que reduïa acords de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle.
notablement la problemàtica sonora que patien. La plataforma, juntament amb la Xarxa per la Justícia Climàtica, va
L’any 2012 va aparèixer una nova i absurda amenaça al Delta, aconseguir aglutinar el descontentament social que s’havia generat
promoguda directament pel Govern de la Generalitat de Conver- per la proposta de reampliació de l’aeroport de Barcelona i, alhora,
gència i Unió. El projecte Eurovegas, que havia d’ocupar 800 hec- doblegar el discurs del gran poder econòmic que hi havia darrere,
tàrees al bell mig del delta del Llobregat per fer-hi una «ciutat del de manera que al final el projecte no es va incloure dins del DORA
joc i l’oci», va activar de nou i massivament els moviments de de- 2022-2026. I tot i que la proposta ja estava descartada, la platafor-
fensa del territori, agrupats al principi en la plataforma SOS Delta ma no va deixar de convocar la ciutadania a la gran acció de força
i més endavant a Aturem Eurovegas. Aquest moviment va comp- política que va tenir lloc en la manifestació celebrada el 19 de se­
tar amb un gran suport al Baix Llobregat i l’àrea metropolitana de tembre del 2021.
Barcelona, i va esdevenir clau per difondre els perills reals del pro- La lluita de totes aquestes plataformes i moviments socials no
jecte i la necessitat bàsica de preservar els espais naturals i agraris és fàcil en un territori que és molt desitjable per als grans capi-
del Delta. Amb la seva tasca persistent i rigorosa, va aconseguir tals, i on aquests disposen de tots els mitjans, tant econòmics com
aglutinar una gran oposició social al projecte, la qual va resultar polítics i comunicatius. Es tracta d’una lluita de David contra Go-
determinant per impedir-lo. liat, i només la perseverança i la constatació que en plena crisi
Però els projectes urbanístics i especulatius al territori i al ambiental global el Delta s’ha de defensar com mai fins ara, fan
Baix Llobregat no s’han pas aturat. Per això, més de seixanta enti- que el missatge de la necessitat vital i estratègica de preservar-lo
tats socials, veïnals i activistes s’han unit des de l’any 2019 en la tingui una vigència absoluta i sigui més intens que mai.
plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, a fi de denunciar els
projectes d’especulació immobiliària que hi ha a tots els munici- Ariadna Cotén i Joan Manel del Llano
pis de la zona i els que s’han fet o estan previstos de fer en corre- Plataforma Zeroport i Ecologistes en Acció
dors ecològics, rieres, zones boscoses i agrícoles o zones naturals
protegides. Per primer cop i de forma organitzada, tots els territo-
ris afectats estan aglutinant les seves forces per reclamar una mo-
ratòria urbanística, un procés participatiu per decidir el model
territorial i una reorientació total de l’urbanisme metropolità.
Finalment, l’any 2019 es va crear també la plataforma Zeroport,
pel decreixement del port i l’aeroport de Barcelona. Amb més de
cent entitats que van signar el seu manifest, la plataforma va sorgir
davant la nova ampliació de la terminal de creuers del port i pel fet
que la reampliació de l’aeroport estava sobre la taula d’AENA i era
defensada per la majoria de partits polítics i organitzacions empre-
sarials del país. Les demandes de decreixement en les línies de vols i
rutes de transport marítim i d’aturada de les ampliacions, parteixen
del fet que aquestes activitats i projectes són incompatibles amb
la crisi ecològica local i global, amb la disponibilitat limitada de

270 271
 PORT DE BARCELONA, DE LA
CONFRONTACIÓ AL
CONSENS
(apunts sobre la conflictivitat laboral al Port
de Barcelona)

Els ports marítims, que han estat clau en el desenvolupament capita-

lista, han guanyat encara més importància dins de l’ordre econòmic
global promogut durant les tres dècades finals del segle xx. Aquest
període ha estat caracteritzat per la contenidorització de la càrre-
ga, la liberalització de les aigües internacionals i el final del règim
­oligopolístic secular de les «conferències», impulsat per les noves
companyies navilieres (outsiders) que operen al transport marítim
trans­con­tinental. De fet, la seva innovadora organtizació de les rutes
de transport, amb naus portacontenidors cada vegada més grans que
fan la volta al món i amb poques escales (una o dues per continent),
ha provocat la transformació física, funcional i laboral dels ports,
alhora que ha contribuït a reforçar el paper econòmic de les ciutats
portuàries.
D’altra banda, els canvis en l’organització mundial de la pro-
ducció (deslocalització) i la distribució de les mercaderies ha fet
que el port hagi deixat de ser el punt de ruptura de càrrega tradi-
cional per esdevenir nus de connexió intermodal, és a dir, centre
de convergència dels diferents modes de transport (carretera, fe-
rrocarril) amb una alta composició de tecnologia en la gestió de

273
 barcelona metròpoli-empresa
rutes i càrregues. Per això, també, la competitivitat del port en el
mapa mundial de la competència rau en la seva condició de centre
de redistribució de càrrega transcontinental (transbord).
Pel que fa a la força de treball, aquesta transformació radical del
transport marítim significa una requalificació que deixa en un se-
gon pla l’esforç físic per privilegiar els coneixements tècnics de ma-
nipulació de mitjans mecànics i sistemes de transmissió i gestió de
la informació. En realitat, la informatització i la mecanització de
les activitats portuàries fan que la força de treball portuària tingui
un paper determinant en la cadena de subministrament que és la
raó de la conflictivitat del transport marítim de les últimes dècades.
Tot aquest conjunt de canvis tecnològics, organitzatius i finan­
cers descriu un procés de reestructuració de l’activitat portuària
d’abast mundial, pel control efectiu sobre el procés de treball als
molls. L’autonomia relativa de què gaudia la força de treball poc
qualificada, informal i fàcilment intercanviable en el port tradi-
cional, suposava un problema a l’hora d’optimitzar rutes, terminis
de lliurament de les mercaderies i operacions eficients en el nou
marc organitzatiu del transport marítim altament tecnologitzat.
Per això, l’ofensiva del capital navilier i estibador passa a tenir com a
objectiu reduir el grau de control dels treballadors portuaris sobre
les activitats de transport. S’obria així un cicle de lluites, les con-
seqüències del qual encara s’arrosseguen.
El port de Barcelona, per la seva banda, també s’integra en
aquest corrent de reestructuració, en la mesura que el desplaçament
dels fluxos de trànsit marítim cap a l’Extrem Orient atorga un nou
paper als ports mediterranis i per consegüent també és escenari de
la conflictivitat laboral que s’estén als ports d’arreu del món, en un
moment que a l’Estat espanyol coincideix amb el final de la dicta-
dura franquista.
Cicle de confrontació
Per la seva importància estratègica en el conjunt de l’economia
(més del 65  % de les importacions i exportacions passen pels
ports) i pel seu caràcter espontani i autònom, les vagues del port
274
port de barcelona, de la confrontació al consens
de Barcelona,1 malgrat que tenen lloc en una data relativament
tardana del cicle del moviment obrer autònom, de seguida apare-
gueren com a casos emblemàtics de la resistència obrera a la rees-
tructuració durant les dues dècades finals del segle xx.
Encara que la conflictivitat laboral al port començà l’any 1974,
no va ser fins el 1976 quan l’organització autònoma i assem­bleària
agafà l’embranzida suficient en el marc de l’extensió de la conflic­
tivitat laboral a la resta de ports i l’acció conjunta en la negociació
dels convenis; un procés que abocaria dos anys després a la forma­
ció de la Coordinadora Estatal de Estibadores Portuarios (la Coor­di­
nadora). S’ha de tenir en compte, a més a més, que la Coordinadora
neix en un context marcat pel final del franquisme, els intents de
reconversió del sindicat feixista (Central Nacional Sindicalista),
que tenia una presència notable als ports, i l’emergència del sindi­
ca­lisme antifranquista.
De tota manera, la lluita pel control del port de Barcelona
entre la patronal ANESCO (Asociación Nacional de Empresas
Esti­ba­­doras y Consignatarias de Buques) i els estibadors (Coordi­
nadora) començà obertament la dècada de 1980 i tingué dues fa­
ses; una primera de caire estrictament laboral, en què el marge de
manio­bra de la força de treball sobre les operacions als molls li
permeté un avantatge tàctic en el pols amb la patronal, que,
finalment, reconegué la seva derrota. Això sí, per passar tot seguit
a una segona fase en què ANESCO va dur a terme un canvi de
tàctica i va passar a la «batalla política». És a dir, intentar obtenir
del Govern espanyol, en mans dels tardofranquistes reformistes
de la UCD, un reial decret que modifiqués les condicions de
treball aconseguides durant les vagues del conveni. Des de llavors,
es pot dir que la conflictivitat del port barceloní —com la resta de
ports— ha tingut com a rerefons els diferents decrets emesos pel
govern central de torn (PSOE i PP).
Això no obstant, el més rellevant de la conflictivitat portuària
ha estat, a més de fer palesa una relació de forces entre capital i tre­ball
que conjunturalment afavoria els estibadors, va ser la creativitat
1. Una plantilla de 986 persones al sector dels estibadors enguany. L’any 1979 el
nombre d’estibadors era de 1.555.
275
 barcelona metròpoli-empresa
desplegada en les formes de lluita. La posada en marxa de vagues
selectives contra les empreses que no respectaven el conveni
vigent acabà obrint escletxes en el bloc patronal, entre les grans
empreses i les petites, amenaçades pel procés de concentració.
Les vagues selectives i intermitents significaven que cada dia
l’assemblea decidia a quines empreses s’anava a treballar, de mane-
ra que, a més de crear mala maror al si d’ANESCO, es va poder
crear una caixa de resistència que permeté allargar el període de
vaga indefinidament, atès que els salaris que obtenien els 2.300
estibadors barcelonins varen ser socialitzats. És a dir, qui treballa-
va —i cobrava al final de la jornada— dipositava cada dia els di-
ners obtinguts a la borsa comuna improvisada a la taula d’una
taverna portuària, de manera que tothom cobrava diàriament
la part ­corresponent de salari decidida per l’assemblea, hagués
treballat o no.
Durant aquests primers anys de conflictes hi va haver enfron-
taments molt durs —com mai no havien tingut lloc en cap con-
flicte laboral—, en resposta sobretot als intents de la patronal de
substituir la mà d’obra per esquirols reclutats entre l’extrema dre-
ta, alguns dels quals integrants de la «guàrdia de Franco» (milícia
civil formada per falangistes armats que s’encarregaven de tasques
de protecció del dictador quan sortia de Madrid). Tot i que no ve
al cas entrar en detalls del grau de violència a què es va arribar,
posem a tall d’exemple que els esquirols van ser perseguits a les
cobertes dels vaixells i llançats a l’aigua, assaltats en els lloc on
anaven a menjar i fins i tot abordats als seus barris.
Tanmateix, malgrat la protecció policial dels esquirols, no
aconseguiren evitar la paralització de les activitats ni el bloqueig
dels accessos per carretera a les instal·lacions portuàries que van
dur a terme els estibadors. Aquesta capacitat de control sobre el
moll aparegué també com a forma de solidaritat real en l’acció
internacional (durant la vaga del port britànic de Liverpool, per
exemple), de manera que els estibadors adscrits a la Coordinadora
(12.000 a finals dels anys vuitanta) es negaven a operar els vaixells
que havien estat carregats per esquirols en qualsevol port.
Les plataformes reivindicatives, creades a partir de les as­sem­
blees, recullen un ampli ventall de reivindicacions, com ara la
276
port de barcelona, de la confrontació al consens
cotització a la Seguretat Social pel 100  % del salari, per millorar
les condicions de baixa i jubilació, l’establiment d’un fons d’ajut
a les vídues i orfes, i augments salarials i de les feines a preu fet.
Una conquesta remarcable va ser el manteniment del nombre
d’estibadors en la composició de les manos (grups de treball) i les
tarifes que, amb la mecanització creixent de les activitats, millorà
substancialment els ingressos dels portuaris; a més de mantenir el
control sobre l’accés al cens d’estibadors i un marge considerable
d’autoorganització en les operacions de càrrega i descàrrega a peu
de moll, que, al capdavall, era —i continua sent— la raó profunda
del conflicte.
Un altre aspecte central de la conflictivitat portuària d’aquells
anys va ser la lluita per l’estabilitat laboral en tots els ports; és a
dir, el manteniment de la unitat de tots els col·lectius portuaris
—dels ports grans i dels petits— entorn d’una única entitat re-
presentant dels seus interessos comuns davant d’una empresa pú-
blica. Això, de retruc, significava la defensa de l’empresa pública
als ports contra les iniciatives de patronal i Govern espanyol per
a la disgregació del col·lectiu portuari mitjançant convenis pro-
vincials, i alhora carregar-se l’empresa pública; un cas exemplar
de l’acció unitària de classe des de les primeres iniciatives vers la
privatització dels ports.
D’altra banda, el ritme de la reestructuració internacional dels
ports marítims continuà de manera desigual, depenent de les
­cessions i contrapartides (especialment econòmiques) que obte-
nien els treballadors per renunciar a la seva quota de poder sobre
l’orga­nització i gestió de l’activitat portuària. En aquest punt, cal
dir que tot i que la dimensió econòmica (salarial) dels conflictes
apareix sovint en el primer pla, la realitat és que el salari estiba-
dor en la composició del preu final del transport no és un factor
de­terminant. El que és clau en l’economia del transport és el
temps o, més ben dit, la garantia de fluïdesa dels fluxos per tal
d’escurçar els temps de la seqüència global del transport i reduir
el temps de rotació de naus i unitats de càrrega (contenidors).
D’això en depèn la productivitat i el benefici de l’empresa navi-
liera i l’estibadora i la competitivitat del port en la cadena de sub-
ministrament mundial.
277
 barcelona metròpoli-empresa
Cicle de concertació: llums i ombres
Això explica que la dimensió econòmica del conflicte passés a un
segon terme i tant l’estratègia patronal com la sindical s’orientessin
cap a un nou consens o pacte social que, en el cas de la Coordi­
nadora, suposà el canvi d’un sindicalisme de confrontació cap al
­sindicalisme de concertació, circumstància que obrí un cert debat
dins del col·lectiu portuari barceloní.2 En realitat, podem dir que
va ser la signatura del Conveni de 1988 el que marcà un punt
­d’in­flexió en les relacions laborals del port barceloní que, si bé no
resolgué la situació ni va posar fi a la conflictivitat, suposà l’es­­ta­
bliment d’un marc de negociació que enquadrava i rebaixava la
radicalitat dels anys precedents. A partir d’aleshores, com a la res-
ta del sindicalisme, la burocratització guanyà terreny a l’as­semblea
al mateix temps que en el procés de negociació van guanyar prota-
gonisme advocats, sociòlegs, economistes, etcètera.
D’altra banda, aquesta reconversió sindical cap a la concessió
de quota de poder a canvi d’avantatges econòmics (com la pos­sibi­
litat de doblar jornades de treball) i de preservació de les condicions
de treball per a la vella generació estibadora en detriment de les
noves incorporacions (ara també dones), així com la precarització
de les condicions de treball a canvi de la possibilitat de guanyar
més diners, s’inscriu dins la tònica general del capitalisme en crisi
consistent a desplegar mesures de gestió segmentada dels diferents
estrats de la població assalariada (vella classe treballadora, funcio­
naris, joves, dones, etcètera).
Ara bé, pel que fa a la consolidació d’aquest nou pacte social
entre empreses i treballadors portuaris, les dificultats i contra­dic­
cions que s’arrosseguen del temps de la «confrontació» encara hi
són presents avui dia, malgrat els esforços d’ambdues parts per
as­solir acords que, d’una manera més o menys declarada, definei-
xen in­teressos comuns entre treballadors, empreses estibadores i au-
toritats portuàries per l’atracció de càrrega. Comunitat d’interes­sos
concretada en el compromís de l’organització sindical per la millora
2. Vegeu, per exemple, els dos articles apareguts al número 55 de La Estiba, 1990,
p. 8.
278
port de barcelona, de la confrontació al consens
de la competitivitat del port, que esdevé objectiu prioritari, amb
les conseqüències que això suposa quant a la productivitat i les
condicions de treball. Tanmateix, una mostra del clima de con-
sens neocorporatiu que regna al port de Barcelona és el fet que
els estibadors aprovessin l’acord de l’OEPB, secció local de la
Coordinadora, i la patronal per aportar part del seu salari per
compensar la caiguda de tràfics durant la pandèmia de la covid.3
Aquesta mena de front comú de patronal i treballadors entorn
de la competitivitat del port és un factor de trencament de la
solidaritat efectiva en la mesura que introdueix la competència
entre els treballadors dels ports per la via de la renúncia a con­
questes laborals del passat, per tal de guanyar quota de càrrega en
el mercat mundial del transport marítim. Un nou corpo­ra­tivisme
que, amb tot, implantar-lo també planteja problemes. Si més no,
és el que cal concloure de l’evolució recent de la conflictivitat
portuària.
Conflictivitat i acords parcials
Malgrat els avenços en els acords obtinguts entre algunes empreses
i estibadors, el port de Barcelona visqué un cicle de vagues l’any 2017
com a conseqüència de l’anunci d’un nou decret llei de reforma del
sector de l’estiba per part del Govern central que recollia les dispo-
sicions referents a la liberalització del sistema de contractació, per
acomplir la condemna contra l’Estat espanyol pronunciada pel
Tribunal de Justícia de la Unió Europea l’any 2014.
Fins aleshores, el Govern espanyol hi havia estat donant
­al­largs i, tot i que la patronal semblava disposada a arribar a un
acord amb la representació sindical, la sentència del tribunal eu-
ropeu impedia incloure els termes dels convenis i acords secto-
rials en el decret esmentat. D’altra banda, cal dir que a Barcelona,
entre altres ports, els acords bilaterals entre grans empreses asso-
ciades d’ANESCO i els estibadors, pràcticament havia fet efectiva
3. Vegeu Anuario de Coordinadora 2020, lc.cx/LYLohg.
279
 barcelona metròpoli-empresa
la reestructuració pel que fa a la composició de manos i producti-
vitat, entre altres aspectes, atès que els estibadors van oferir una
reducció del 10  % dels salaris. És per això també que fins a un cert
punt l’aplicació del decret llei de reforma del sector de l’estiba
impulsada des d’Europa trencava l’equilibri de forces i la pau so-
cial que s’havia aconseguit al port barceloní.
I així va ser. Al llarg de l’any 2017, les vagues, boicots i sabotat-
ges se succeïren. Un cop més es va posar de manifest la divergèn-
cia d’interessos entre les grans empreses estibadores i les petites,
que, en un moment determinat del conflicte, amenaçaren d’aban­
donar la representació patronal ANESCO. Al cap i a la fi, per a les
grans empreses del transport marítim internacional que operen al
port de Barcelona l’important és mantenir l’operativa sense inter­
rupció dins la cadena de subministrament mundial i no les picaba-
ralles polítiques del Govern espanyol amb la burocràcia de la Unió
Europea.
L’eix del conflicte era la liquidació de la SAGEB (Sociedad Anó-
nima de Gestión de Estibadores Portuarios, que ja és una entitat
privada) que exigia la Comisión Nacional de Mercados y la Com-
petencia (CNMC), seguint les directrius europees, per tal de per-
metre a les empreses portuàries la lliure contractació de la força
de treball. Fins aquest moment, les empreses portuàries havien de
contractar els estibadors d’una entitat, la SAGEB, que era una
mena de cogestió en el sistema de contractació i gestió de la força
de treball al port, compartida per empreses i representants sindi-
cals. Aquest poder compartit dels treballadors sobre la gestió de la
seva força de treball era precisament el que el decret de reforma
volia liquidar.
Un cop aprovat el decret pel Parlament espanyol, i a causa dels
seus compromisos amb algunes de les grans empreses, els estiba-
dors es van trobar en una situació contradictòria que impedí apro-
fitar la divergència entre els interessos immediats de les empreses
per mantenir l’activitat i el Govern obligat a imposar el decret de
reforma, d’acord amb les disposicions de Brussel·les.
El mes de maig del 2017, després d’aprovat el decret, paradoxal-
ment, semblava que la resolució del conflicte anava per bon camí, un
cop els estibadors confiaven que la patronal acceptaria garantir els
280
port de barcelona, de la confrontació al consens
llocs de treball en els CEP (Centros Portuarios de Empleo)4 i les
ETT que substitueixen la SAGEB, a canvi d’una reducció del 10  %
dels salaris superiors als 2.230 euros mensuals. Així mateix, els
estibadors es comprometien a acceptar mesures de flexibilitat i
canvis en l’organització del treball i els torns que permetessin mi-
llorar la productivitat.
Tanmateix, aquests acords es van pactar només entre una part
de la patronal —les grans empreses que constitueixen ANESCO—
i el sindicat portuari, però no amb les petites, fet que abocà al
trencament d’ANESCO i la constitució d’ASOPORT (Asociación
Estatal de Empresas Operadoras Portuarias) per part de les em-
preses dissidents. Pel que fa als estibadors, malgrat aquesta presa
de posició en favor d’una facció de les empreses, s’intensificà la
batalla mediàtica, un cop més dictada per la manipulació i la in-
toxicació informativa, amb el suport dels informes de les con­
sultores, que obligà la Coordinadora a adoptar una posició
de­fen­siva en els seus comunicats, justificant que el 80  % del salari
de l’estibador està lligat a la productivitat, afirmant que el cost de
manipulació d’un contenidor en els ports espanyols és competi-
tiu en comparació amb els ports estrangers, i adduint dades de
l’Observatori de Ports de l’Estat.
Després dels problemes de l’any 2017, la normalitat anà tor-
nant al port mentre s’encetaven les negociacions pel V Acord
Marc del sector que —com gairebé tot—, es van veure afectades
per la irrupció de la pandèmia de covid-19. El mes de maig del
2022 el BOE publicava els acords entre patronal (ANESCO) i sin-
dicats recollits en el V Acord Marc per a la regulació de les rela-
cions laborals en el sector de l’estiba portuària, un acord que ha
portat ASOPORT a presentar un recurs —com ja va fer amb el
IV Acord Marc— davant l’Audiència Nacional.
Sigui com sigui, a començament del mes de juliol del 2022,
els representants de les organitzacions signants del V Acord
4. Els CEP/SAGEB ja estan operant en els ports de l’Estat espanyol des del 2018
sota els acords del sindicat amb les empreses estibadores i gestionen 6.481 llocs
de treball, mentre que les empreses en gestionen directament 2.950 i les ETT,
306. Vegeu Anuario de Coordinadora 2020, op. cit.
281
 barcelona metròpoli-empresa
Marc anunciaven la constitució de la comissió paritària que con-
solida la gestió corporativa del port i posa fi a un cicle de conflic-
tivitat caracteritzat, malgrat les diferències aparents, per la recerca
comuna de la concertació.
L’estira i arronsa entre estibadors i patronal d’aquests darrers
cinc anys ha estat en realitat més aviat un pols per la preservació
dels interessos de la representació sindical i del seu paper institu-
cional (comissió paritària en la gestió dels CPE, formació, etcète-
ra) que no pas una veritable expressió d’antagonisme de classe. El
gir de la Coordinadora cap al sindicalisme de concertació ja havia
començat a donar fruits quant a la consolidació institucional del
sindicat en el nou model corporatiu de cogestió de la pau social al
port, fins el punt d’assumir la retòrica i la pràctica de millora de la
productivitat i de la competitivitat del port en concurrència, en
un primer pla, amb els altres ports de la Mediterrània.
De fet, el consens portuari és si fa no fa el correlat del consens
ciutadanista i una peça fonamental en la construcció de la ciutat-
mercaderia que és Barcelona i els seus nous vincles de dependèn-
cia. La forta concentració del transport marítim en un grapat de
firmes transcontinentals, al mateix temps que esperona la compe-
tència entre els ports, també intensifica la dependència d’aquests
respecte del capital hegemònic de la cadena de subministrament
mundial. Són les companyies navilieres les que, al capdavall, im-
posen les condicions de condicionament d’infraestructures, taxes
i operacions laborals. És aquest el context en què es mou el port de
Barcelona, que, això no obstant, i més enllà del trànsit de creuers,
ha perdut pistonada en la seva activitat comercial més rendible i
significativa des del punt de vista estratègic, que és el moviment
de contenidors, i va per darrere d’Algesires i València.5
Potser un aspecte que crida l’atenció de la conflictivitat por-
tuària és la durada, amb moments més o menys intensos, del pro-
cés de reestructuració a causa de la resistència del col·lectiu
5. En relació amb els ports de la façana mediterrània de la península Ibèrica, segons
el moviment de contenidors, el port barceloní ocupa el tercer lloc, amb 2,9 mi­
lions de TEU (unitat equivalent a contenidors de 20 peus) moguts, darrere de
Va­lència (5,4 milions de TEU) i Algesires (5,1 milions de TEU).
282
port de barcelona, de la confrontació al consens
treballador. A diferència d’altres conflictes laborals de la rees-
tructuració industrial de la dècada de 1980, que implicava sectors
d’activitat en declivi (siderúrgia, drassanes, mineria) i que, per
això mateix, limitava l’efecte de l’acció de classe, la vaga portuària
repercuteix directament sobre un sector econòmicament clau i
amb una conjuntura expansiva, com és el transport marítim dins
l’economia mundialitzada.
En aquest sentit, cal tenir en compte la complexitat de les ca-
denes logístiques multimodals en el transport de contenidors
porta-a-porta, on la gestió del temps a cada baula de la cadena és
determinant no només de l’execució física del servei, sinó també
d’importants interessos financers (companyies d’assegurances),
atès que els retards, incidents, etcètera es tradueixen en penalit-
zacions i indemnitzacions, a més de pèrdues en els productes fi-
nancers que tenen capital navilier dins la seva composició. Això
ha estat un factor decisiu a l’hora d’exercir pressió sobre la patro-
nal i és el que explica les vicissituds de les negociacions i el relatiu
èxit obtingut pels estibadors en la conservació d’una capacitat
d’intervenció determinada en la contractació dels treballadors
portuaris, mitjançant la participació en els CPE.
Algunes reflexions finals
Si té cap sentit el recordatori de les lluites del passat, no és pas per fer
un exercici de memòria històrica autocomplaent, com tampoc des-
qualificador d’aquestes experiències de conflictivitat laboral. Més
aviat al contrari, es tracta de reconèixer, juntament amb els assoli-
ments, els límits i les contradiccions d’un sindicalisme de concerta-
ció que, d’altra banda, a mesura que s’agreuja la crisi estructural del
capitalisme financeritzat, esgota el seu temps històric.
En tot cas, l’experiència del port de Barcelona exemplifica ben
bé les limitacions objectives del sindicalisme de concertació tal
com apareixen en la seva submissió a les directrius patronals,
perceptibles, entre altres punts, en el fet que el V Acord Marc
consolida la doble escala salarial i de condicions de treball entre
els treballadors amb contracte antic i els nous contractats. Un
283
 barcelona metròpoli-empresa

mecanisme per a la divisió salarial i d’acció del col·lectiu estibador

i millora de la productivitat i de la quota de benefici empresarial.
D’aquesta manera, una facció de la classe treballadora obté avan­
tatges en detriment d’una altra facció (nous contractes).
La conflictivitat del port de Barcelona és sobretot una història
exemplar de la mutació «reeixida» del sindicalisme de confronta-
ció al de col·laboració amb el capital i de la formació d’una aristo-
cràcia obrera afavorida per la conjuntura expansiva del trànsit
marítim i l’acumulació de capital resultant de l’explotació de la
força de treball i dels recursos dels nous països industrialitzats.
En aquest sentit, també és un motiu de reflexió política so-
bre l’antagonisme de classe en el capitalisme en crisi i les seves
­expressions pràctiques, perquè el recorregut de la conflictivitat
portuà­ria transita de l’autonomia del primer cicle de lluites al col­
la­­boracionisme neocorporatiu actual, en paral·lel amb la desapari-
ció dels aspectes de caire més social, autònom, participatiu, en
favor de la dependència de buròcrates sindicals instal·lats dins
l’estructura institucional de l’Estat juntament amb la patronal i
els professionals de la representació política.
I ho ha fet d’una manera no lineal ni absent de dificultats,
però sí amb una relativa continuïtat evolutiva, la qual cosa genera
­in­terrogants entorn de com la institucionalització de la repre­
sentació de la força de treball i la rutina administrativa de la
­re­presentació en els moments de baixa conflictivitat indueixen a
l’esclerosi ­organitzativa, la inhibició de treballadors i treballado-
res per mitjà de la delegació i l’emergència d’una capa de mediació
obrera que ine­vitablement mena a la burocratització, el liderisme i
l’oportu­nisme. Aquesta vella qüestió, que persisteix al llarg de la
història de la conflictivitat social i de classe, reapareix en la cir-
cumstància actual amb nous trets i tendències.

Nexo Autonomia

284
Imprès a l’octubre de 2023
a Gráficas Iratxe
Orkoien