Harry, Rosemary Timperley
No li vaig poder treure res més, així és que li vaig donar una mica de llet i pastís i
Hi ha coses del tipus més corrent que em fan por: la claror del sol, les ombres
retallades damunt l’herba, les roses blanques, els nens amb cabell de color de
panotxa… i un nom, Harry… un nom tan corrent com aquest.
La primera vegada que Christine va esmentar aquest nom vaig tenir una
premonició de la por.
Christine tenia cinc anys i al cap de tres mesos havia de començar a anar a
l’escola. Era un dia esplèndid i calorós i ella jugava tota sola al jardí, com tenia per
costum. La vaig veure ajaguda de bocaterrosa damunt de l’herba, recollint
margarides i confeccionant garlandes de flors amb delectació laboriosa. El sol
resplendia en els seus cabells d’un to vermellós clar que li feien semblar la pell
més blanca. Els ulls blaus i enormes estaven dilatats per la concentració.
De sobte va girar els ulls cap a un roser ple de roses blanques que projectaven
l’ombra sobre l’herba i va somriure.
— Sí, sóc Christine — va dir.
Va aixecar-se i, lentament, es va dirigir cap al roser amb les seves cametes
molsudes, indefenses i juganeres, que sortien per sota d’una faldilleta blava de
cotó, un xic massa curta. Creixia molt de pressa.
— Amb la mare i el pare —va dir amb tota claredat i, després de fer una
pausa—oh, però són el pare i la mare!
En aquell moment es trobava dins l’espai d’ombra que projectava el roser. Com si
hagués sortit del món de la llum i hagués penetrat en la foscor. Inquieta, sense
saber ben bé per què, la vaig cridar:
— Chris, què fas?
— No res —va dir la seva veu, que va sonar molt llunyana.
— Doncs vine aquí dintre. Aquí fora fa massa calor.
— No fa massa calor.
— Vine aquí dins, Chris.
— Ara he d’entrar —va dir—. Adéu... —i tot caminant lentament, es va ficar
a casa.
— Chris, ¿amb qui parlaves?
— Amb Harry —va dir.
— Qui és Harry?
— Harry.
vaig llegir-li una estona en veu alta fins que va ser l’hora de ficar-se al llit. Mentre
escoltava, la seva mirada vagarejava pel jardí. Una vegada va fer un somriure i un
gest de salutació amb la mà. Vaig respirar amb tranquil·litat quan vaig acotxar-la
al llit i em va semblar que estava segura.
Quan Jim, el meu marit, va arribar a casa, li vaig parlar d’aquell misteriós «Harry»
i ell es va posar a riure.
— Ah, ja ha començat la gresca, oi?
— Què vols dir, Jim?
— No és gens estrany que els nens que estan sols es fabriquin un company
imaginari. Hi ha nenes que parlen amb les nines. Chris no ha estat mai gaire
aficionada a les nines i, com que no té germà ni germana ni tampoc cap company
de la seva edat, se l’imagina.
— Però, ¿per què ha escollit aquest nom en particular?
Jim va encongir les espatlles.
— Els nens, ja saps, tenen maneres pròpies de fer les coses. No sé per què
t’amoïnes tant, t’ho dic de veritat, no ho entenc gens.
— Tampoc ho entenc jo. El que passa és que em sento responsable d’ella.
Més que no pas si fos la seva mare de debò.
— Ja ho sé, però la nena està perfectament. Chris és una criatura magnífica:
és maca, té bona salut, és intel·ligent... coses, totes, en les quals tu tens una bona
part.
— Tu també n’hi tens. És veritat, quins pares més formidables que som!
— I que en som de modestos!
Vam esclatar en una rialla i Jim em va fer un petó. Em vaig sentir consolada.
Fins a l’endemà de matí.
El sol tornava a refulgir sobre el tros d’herba i sobre les roses blanques. Christine
estava asseguda a la gespa, amb les cames plegades i mirant de fit a fit el roser
curull de roses. Somreia.
— Hola! —deia—. Desitjava que vinguessis... perquè m’agrades. ¿Quants
anys tens...? Jo només en tinc cinc i un bocinet més... No sóc petita! Aviat aniré a
l’escola i em compraran un vestit nou. Un vestit verd. ¿Que vas a l’escola tu...?
¿Què fas, doncs?
1
Va quedar-se un moment en silenci, movent el cap com si assentís, escoltant,
totalment absorta.
Allà, dreta a la cuina, jo sentia que el fred m’anava envaint.
— Vinga, no siguis bleda! —em repetia desesperadament—. Són molts els
nens que tenen companys imaginaris. Fes com aquell que res. No escoltis, no
siguis ximpleta...
Però vaig cridar Chris més aviat que els altres dies per fer-li prendre la llet de mig
matí.
— Tens la llet a punt, Chris! Vine!
— Un minut!
Una resposta ben curiosa, ja que generalment li faltava temps per ficar-se a casa i
engolir, gormanda, la llet i les galetes especials de crema, que jo sempre li tenia
preparades.
— Vine de seguida, nineta! —vaig dir-li.
— I Harry? Que pot venir, també?
— No! —vaig cridar, abrupta, sorprenent-me a mi mateixa.
— Adéu, Harry. Quina llàstima que no puguis entrar! M’he d’anar a beure la
llet—va dir Chris, abans de ficar-se corrents a casa.
— I per què Harry no pot beure llet?, ¿eh? —em va dir, tota provocadora.
— Qui és Harry, nena?
— Harry és el meu germà.
— Però Chris, tu no en tens de germà. El pare i la mare només tenen una
filleta i aquesta filleta ets tu. Harry no pot ser el teu germà.
— Harry és el meu germà. Ell ho diu —va dir abaixant el cap sobre el got de
llet i tornant-lo a alçar amb tot el llavi de dalt empastifat de blanc.
Després va esgarrapar unes quantes galetes. Bé, almenys «Harry» no li havia fet
perdre la gana.
Així que es va acabar la llet, li vaig dir:
— Ara anirem a comprar, Chris. ¿Vols venir a comprar amb mi, Chris?
— Vull quedar-me amb Harry.
— Doncs no pot ser. Has de venir amb mi.
— Que pot venir Harry?
— No!
En posar-me el barret i els guants, les mans em tremolaven. Hi feia fred en
aquella casa, com si tot d’una s’hi projectés una ombra de fredor malgrat el sol
que lluïa a fora. Chris va venir amb mi força submisa però, quan ja érem carrer
avall, va girar-se a saludar amb la mà.
Aquell vespre no vaig fer cap comentari a Jim, perquè sabia que si li’n feia, es
tornaria a riure de mi. Malgrat tot, a mesura que anaven passant els dies i s’anava
perllongant aquella fantasia de Chris, la situació m’anava atacant els nervis. Fins i
tot odiava i temia aquells dies d’estiu, massa llargs. Desitjava cels grisos, pluja,
desitjava que les roses blanques es marcissin, s’assequessin. Tremolava com una
fulla quan sentia la veueta de Chris xerrotejant pel jardí. Perquè ara ja parlava
amb Harry com si parlar-hi fos la cosa més natural del món.
Un diumenge, Jim, en sentir-la, va dir:
— Et diré una cosa pel que fa als companys imaginaris: que ajuden a parlar
els nens. Ara Chris parla amb molta més fluïdesa que no pas abans.
— Sí, i amb un accent tot especial —vaig saltar jo.
— Un accent especial?
— Sí, un lleuger accent de barriada.
— Nena, tots els nens de Londres parlen amb un lleuger accent de barriada.
Encara serà pitjor quan vagi a l’escola i parli amb tota mena de criatures.
— Però nosaltres no parlem amb accent de barriada. ¿D’on l’ha tret? ¿Qui
l’hi pot haver ensenyat si no és Ha...? —em va ser impossible pronunciar el nom.
— Doncs el forner, el lleter, l’escombriaire, el carboner, l’home que neteja els
vidres... ¿vols que te’n digui més?
— No, no cal —vaig riure, una mica a contracor.
Jim em feia ballar l’enteniment.
— I he de dir-te —va afegir Jim— que jo no he observat accent de barriada
a la seva veu.
— No, no el té quan parla amb nosaltres, només quan parla amb... amb ell.
— Amb Harry. Saps una cosa? Aquest Harry m’està agradant. Què et sembla
si un dia traguéssim el nas i el veiéssim?
— No! —vaig cridar—. Ni ho diguis! Em pren el son. Hi penso de nit i de dia.
Jim, no ho podré suportar gaire temps...
Em va mirar bocabadat.
— Tota aquesta història de Harry t’està afectant de debò, oi?
2
— I tant! No hi ha dia que no senti el mateix: que si Harry això, que si Harry
allò, que si Harry diu, que si Harry pensa, que si n’hi puc donar una mica a Harry,
que si Harry també pot venir... tu com que et passes tot el dia al despatx... però jo
ho visc cada dia... estic... estic espantada, Jim. És tan estrany!
— Em sembla que ja sé què et pot tranquil·litzar.
— Què?
— Portar la Chris al Dr. Webster demà mateix. Que ell parli una miqueta amb
ella.
— Creus que pot estar malalta...? Vull dir malalta del cap.
— Mare meva, això sí que no! Però quan una persona es troba amb un fet
que està al marge de qualsevol explicació, convé que escolti el parer d’un
professional.
A l’endemà vaig portar Chris a casa del Dr. Webster. La vaig deixar a la sala
d’espera, mentre jo parlava breument amb el metge i el posava al corrent de la
situació. L’home va moure el cap amb posat comprensiu i va dir:
— És un cas força curiós, senyora James, però no pas únic. He conegut
alguns casos de companys imaginaris de nens que han esdevingut tan reals per a
aquests que els pares han acabat posant-se nerviosos. Suposo que la nena deu
ser més aviat solitària, oi?
— No coneix cap més nen. Fa poc temps que vivim al barri, comprèn? Però
la cosa canviarà quan la nena comenci a anar a l’escola.
— A mi em sembla que quan vagi a l’escola i conegui altres nens, aquestes
fantasies desapareixeran. Comprengui que els nens necessiten companys de la
seva edat i que, si no els tenen, se’ls inventen. Els vells, quan estan sols, parlen
amb ells mateixos, cosa que no vol dir que estiguin bojos, sinó que necessiten
parlar amb algú. Els nens són més pràctics. Com que consideren que parlar amb
un mateix és una ximpleria, s’inventen algú. Considero sincerament que no té
motius per preocupar-se.
— Això és el que diu el meu marit.
— I té raó. De tota manera, tindré una petita conversa amb Chris, ja que me
l’ha portada. Deixi’ns sols, si li plau.
Vaig anar a la sala d’espera a buscar Chris. Estava mirant per la finestra.
— Harry s’està esperant —va dir.
— On és, Chris? —vaig preguntar-li amb veu pausada, sentint tot d’una que
volia veure’l amb els seus ulls.
— Allà, al costat del roser.
El metge també tenia un roser de roses blanques al seu jardí.
— Allà no hi ha ningú —vaig dir, tot rebent de Chris un esguard de
menyspreu gens infantívol—. Escolta, nineta, el Dr. Webster et vol veure —vaig
dir-li amb veu nuada—. Et recordes d’ell, oi? ¿Et recordes que et donava caramels
quan vas posar-te bé de la verola borda?
— Sí —va dir i va entrar, tota contenta, al gabinet de consulta del metge.
Jo l’esperava tota angoixada. A través de la paret sentia una mica les veus... sentia
que el metge deixava anar alguna rialleta i que Christine reia com una boja.
Parlava amb el metge d’una manera diferent de com parlava amb mi.
En sortir, el metge va dir:
— No li passa res. Només que és una moneta plena d’imaginació. Li vaig a
donar un consell, senyora James: deixi-la parlar amb Harry, deixi que s’acostumi a
confiar en vostè. He vist que vostè li demostra que no aprova aquest «germanet»
i per això ella no li’n parla. Harry fa joguines de fusta, oi, Chris?
— Sí, Harry fa joguines de fusta.
— I sap llegir i escriure, oi?
— I nedar i enfilar-se als arbres i pintar... Harry ho sap fer tot. És un germà
molt maco —va dir, mentre la seva careta s’enrojolava d’adoració.
El metge, tot donant-me uns copets a l’espatlla, em va dir:
— Ja veu que Harry és un germanet magnífic. Fins i tot té els cabells de color
panotxa, com tu, oi Chris?
— Harry té els cabells de color de panotxa —va dir Chris, tota orgullosa—,
més vermells que els meus. I gairebé és tan alt com el pare, però més prim. És tan
alt com tu, mare. Té catorze anys. Ell diu que és molt alt per l’edat que té. ¿Què
vol dir que és molt alt per l’edat que té?
— La mare t’ho explicarà mentre aneu cap a casa —va dir el Dr. Webster—.
Passi-ho bé, senyora James. I no s’amoïni, cregui’m. Deixi-la que enraoni. Adéu,
Chris. Records a Harry.
— És aquí —va dir Chris, assenyalant el jardí del metge—. M’està esperant.
El Dr. Webster va posar-se a riure.
— Són incorregibles, no li sembla? —va dir—. Sé el cas d’una pobra mare els fills
de la qual es van imaginar una tribu d’indígenes que dirigien la casa amb els seus
ritus i tabús. Encara està de sort, senyora James!
3
Vaig mirar de consolar-me amb aquelles paraules, però no ho vaig aconseguir.
Esperava sincerament que, quan Chris comencés a anar a l’escola s’acabaria d’una
vegada aquell maleït patir.
Chris va posar-se a córrer davant meu.
Anava mirant al seu costat, com si hi tingués algú. Tot d’una, el temps que dura un
breu, un espantós segon, vaig veure, projectada sobre el paviment, al costat de la
seva, una ombra... una ombra llarga i prima, com l’ombra d’un noi. Després va
desaparèixer. Vaig córrer per atrapar Chris i la vaig dur tota l’estona agafada de la
mà fins que vam arribar a casa. I fins i tot en la relativa seguretat de casa
—aquella casa que s’havia tornat tan estranyament freda malgrat la calor que
feia—, no la vaig perdre un sol moment de vista. Tot i que se n’adonava, no es
comportava diferentment, per bé que en realitat s’anava allunyant de mi. Aquella
nena havia esdevingut una estranya a casa meva.
Per primera vegada d’ençà que Jim i jo l’havíem adoptada, vaig preguntar-me: ¿qui
és?, ¿de quin lloc ha sortit?, ¿qui són els seus vertaders pares?, ¿qui és aquesta
criatureta, que tant estimo i que tinc per filla?, ¿qui és Christine?
Va passar una altra setmana. Harry continuava, sempre Harry. El dia abans de
començar a anar a l’escola, Chris va dir:
— No vull anar a l’escola.
— Demà vas a l’escola, Chris. Saps que és així. Saps que hi has d’anar. Hi trobaràs
molts nens i nenes.
— Harry diu que ell no hi pot anar.
— Però tu no vols que Harry hi vagi, perquè ell... —m’esforçava amb tota
l’ànima a seguir els consells del metge i a fer veure que creia en Harry— és massa
gran. No li agradaria anar amb nens i nenes que són més petits que ell... ell, un
xicot de catorze anys.
— Jo no aniré a l’escola si no hi va Harry. Jo vull estar amb Harry —i va
posar-se a plorar sorollosament, tristament.
— Chris, ja n’hi ha prou d’aquesta ximpleria. S’ha acabat!
I la vaig sacsejar enèrgicament, agafant-la pel braç.
Va callar al moment i em va fitar amb els seus ulls blaus, esbatanats i
espantosament glaçats. Aquella mirada de persona gran em va fer estremir.
— Tu no m’estimes, Harry m’estima —va dir-me—. Harry vol estar amb mi,
diu que no puc anar-me’n i deixar-lo.
— No vull sentir a parlar més d’això! —vaig cridar, tot odiant aquella rabior
que traslluïa de la meva veu, tot odiant-me pel fet d’enrabiar-me amb una nena
petita... la meva nena... la meva...
Vaig caure de genolls a terra i vaig obrir-li els braços.
— Chris, estimada meva, vine!
Lentament va acostar-se.
— Si jo t’estimo... —vaig dir-li—. Jo t’estimo Chris. I jo sóc de veritat.
L’escola és de veritat. Vés a l’escola i complau-me.
— Si hi vaig, Harry se n’anirà.
— Tindràs altres amics.
— Jo vull Harry —i novament va tornar a desfer-se en llàgrimes, aquesta
vegada humitejant-me l’espatlla.
La vaig estrènyer fort contra el meu pit.
— Estàs cansada, petita. Vés al llit.
Va adormir-se amb les llàgrimes rajant-li cara avall.
Encara era de dia. Em vaig acostar a la finestra per tirar la cortina. Al jardí hi havia
ombres daurades, llenques allargassades de sol. I de sobte, com si somiés, vaig
veure, retallada, allargada i prima, l’ombra d’un nen al costat del roser de roses
blanques. Com si m’hagués tornat boja, vaig obrir la finestra de bat a bat i vaig
cridar:
— Harry! Harry!
Em va semblar veure una llampada vermella entre les roses, quelcom que podia
ser els rulls roigs dels cabells d’un nen. Després, res.
Quan vaig explicar a Jim aquella crisi sentimental de Christine, em va dir:
— Pobra petita! Això de començar l’escola és una cosa ben traumatitzant.
Quan hi vagi, li passarà tot. Com més temps passi, menys sentiràs a parlar de
Harry.
— Harry no vol que vagi a l’escola.
— Què dius? Sembla que tu també creguis en l’existència de Harry!
— De vegades hi crec!
4
— Creus en esperits del mal, a la teva edat? —va furgar-me.
Però la preocupació s’havia instal·lat als seus ulls. Li semblava que jo fugia
d’estudi i que li traslladava la responsabilitat.
— A mi Harry no em sembla l’esperit del mal —vaig dir—. No és altra cosa
que un nen. Un nen que no existeix si no per a Christine. I Christine, qui és
Christine?
— Això sí que no! —va dir Jim, tot picat—. Quan vam adoptar Christine vam
decidir que seria la nostra filla, que no escorcollaríem el passat, que no ens faríem
cap pregunta ni ens amoïnaríem. Que no hi haurien misteris. Chris és tan nostra
com si hagués nascut de la nostra car. Ves qui ha de ser Christine! T’ho diré: és la
nostra filla, tingues-ho present!
— Sí, Jim, tens raó. De veritat que tens tota la raó.
Havia parlat amb tanta empenta que no li vaig dir què pensava fer a l’endemà,
quan Chris seria a l’escola.
A l’endemà Chris estava tota sorruda, amb cara de pomes agres. Jim li va fer
brometa i va mirar d’animar-la, però l’única cosa que va aconseguir és que mirés
per la finestra i digués:
— Harry se n’ha anat.
— Ara ja no necessitaràs Harry, perquè ara aniràs a l’escola —va dir Jim.
Chris, aleshores, se’l va mirar amb aquella mirada de menyspreu, aquell esguard
de persona gran que a mi m’havia dirigit de vegades.
Ni ella ni jo no vam dir paraula mentre anàvem camí de l’escola. Jo em sentia les
llàgrimes als ulls. Malgrat que estava contenta de dur-la a l’escola, semblava que
me l’arrencaven. Em sembla que totes les mares senten el mateix el primer dia
que duen un fill a l’escola. És el final de la infantesa d’un nen, el començament de
la vida real, la vida amb la seva crueltat, la seva novetat, la seva barbàrie. A la
porta de l’escola, la vaig acomiadar amb un petó i li vaig dir:
— Dinaràs a l’escola amb els altres nens, Chris, i jo et vindré a buscar quan
s’acabi, a les tres.
— Sí, mare —i em va estrènyer la mà molt fort.
Anaven arribant altres nens, també nerviosos, acompanyats de pares igualment
nerviosos. Va aparèixer a la porta una mestra jove i afable, de cabells rossos i amb
un vestit de fil blanc, que, aplegant els nens nous al seu voltant, els va conduir cap
a dins. En passar pel meu costat, em va somriure amb posat comprensiu i em va
dir:
— La tractarem molt bé.
Vaig sentir-me força alleujada en sortir de l’escola, sabent que Chris estaria bé i
que jo no havia de preocupar-me’n.
I va començar la meva missió secreta. Vaig agafar un autobús cap a la ciutat i em
vaig dirigir a l’edifici immens i sever que feia més de cinc anys que no visitava. Les
altres vegades hi havia anat amb Jim. El pis de dalt de tot estava ocupat per la
Societat d’Adopció Greythorne. Vaig pujar a peu els quatre pisos que me’n
separaven i vaig trucar a la porta que m’era familiar, amb la pintura escrostonada.
Una secretària de cara desconeguda em va fer entrar.
— Que puc veure la senyoreta Cleaver? Sóc la senyora James.
— Que té hora?
— No, però és molt important.
— Ja entenc.
La noia em va deixar i va retornar al cap d’un segon.
— La senyoreta Cleaver la rebrà de seguida, senyora James.
La senyoreta Cleaver, una dona alta, prima, de cabells grisos, somriure amable,
rostre senzill i cordial i front tot travessat d’arrugues, va sortir a rebre’m.
— Senyora James, quina alegria de veure-la. Com està Christine?
— Està molt bé, senyoreta Cleaver. Serà millor que li expliqui de seguida el
que fa al cas. Ja sé que normalment vostè no revela als pares adoptius l’origen
d’un nen i a l’inrevés, però jo he de saber qui és Christine.
— Sí que em sap greu, senyora James —va començar—, però les normes...
— Permeti’m que li expliqui tota la situació i aleshores veurà que no es
tracta de simple curiositat.
Vaig parlar-li de Harry.
En acabat, va dir:
— És molt estrany. Realment estrany, senyora James i, encara que només
sigui per una vegada, trencaré les normes. Vaig a dir-li, amb tota confiança, d’on
ve Christine: va néixer en un barri molt pobre de Londres i la seva família estava
formada per quatre persones: el pare, la mare, el fill i Christine.
— El fill?
5
— Si, tenia catorze anys quan... quan va passar.
— Quan va passar què?
— Deixi’m que comenci pel començament. Els pares de la nena no la volien.
La família vivia en una única habitació a dalt de tot d’una casa vella que, si vol que
li digui el que jo penso, hauria d’haver estat condemnada per la Inspecció de
Sanitat. Les coses ja eren prou difícils quan eren tres, però amb l’arribada d’un
altre fill van esdevenir insuportables. La mare era una dona neuròtica, deixada,
infeliç, excessivament grassa. En néixer la nena, va desinteressar-se’n
completament. El germà, en canvi, adorava la petita des que va néixer. Fins i tot
va abandonar l’escola per poder-la atendre més bé, cosa que li va portar greus
problemes.
»El pare tenia una feina fixa en un magatzem, i encara que no li donava gaires
diners, li’n proporcionava els suficients per anar tirant. Després, però, va caure
malalt, va romandre-hi unes quantes setmanes i va perdre la feina. Havia
d’estar-se en aquella cambra, tota desendreçada, malalt, carregat de
preocupacions, amb el nyic-nyic de la seva dona, inquietat pels plors del nen i
amb l’etern neguiteig del noi per la seva germaneta... Com ja es pot suposar,
aquests detalls me’ls van donar els veïns després de tots els esdeveniments. Com
també em van informar que l’home havia travessat un mal moment durant la
guerra i que va haver de ser ingressat una colla de mesos en un hospital, afectat
dels nervis, abans d’estar en condicions de tornar a casa seva després de la
desmobilització. Però un dia les coses van fer-se massa aclaparadores per poder
ser suportables.
»Un matí, a trenc d’alba, una dona que vivia a la planta baixa, arran de carrer, va
veure quelcom que passava davant de la finestra. Va sortir a guaitar i va veure,
estassat a terra, el fill de la família de dalt. Tenia Christine als braços. S’havia
trencat el cap: era mort. La petita tenia tota la cara blava, però encara respirava
feblement.
»La dona va despertar tots els veïns de la casa, que van avisar la policia i el metge
i es van traslladar a l’habitació de dalt. Van haver de tirar la porta a terra, perquè
estava tancada per dins amb pany i clau. Malgrat que la finestra era oberta, va
sortir a rebre’ls una intensa olor de gas.
»Van trobar l’home i la dona morts al llit i una nota del marit que deia: “Ja no puc
continuar. Els mataré tots”.
»La policia va deduir que l’home havia tancat la porta i les finestres i que havia
obert l’aixeta del gas mentre tota la família dormia, que després s’havia ajagut al
costat de la seva dona fins que havia perdut la consciència i havia entrat en la
mort. Però segurament el fill s’havia despertat, potser havia mirat d’obrir la porta
sense aconseguir-ho i probablement, massa feble per cridar, tot el que havia
pogut fer havia estat forçar les tanques de la finestra, obrir-la i llançar-s’hi, amb la
seva estimada germaneta ben estreta als braços.
»És un misteri que Christine no es morís de resultes del gas. Potser tenia el capet
sota els llençols, prop del pit del seu germà... ja que dormien tots dos junts. En
qualsevol cas, la nena va ser traslladada a l’hospital, després a la casa on vostè i el
senyor James la van veure... Quin dia més feliç no va ser aquell per a la petita
Christine!»
— ¿Així que el seu germà va morir per salvar-li la vida? —vaig dir.
— Sí. Va ser un heroi.
— Potser no va pensar tant a salvar-la com a tenir-la al seu costat. Mare
meva! Això no sembla gaire agradable, cosa que no entre en les meves
intencions. Escolti, senyoreta Cleaver, ¿com es deia aquell nen?
— Hauré de mirar-ho —va dir, tot dirigint-se a un dels arxius.
Per fi va dir:
— El cognom de la família era Jones i el nen de catorze anys es deia Harold.
— Tenia els cabells de color de panotxa? —vaig preguntar, en un murmuri.
— Això sí que no ho sé, senyora James.
— Però es diu Harry... El nen es diu Harry... ¿Què vol dir tot això? No ho
entenc.
— No és fàcil, però jo diria que potser, en el fons de la seva consciència,
Christine s’ha recordat sempre de Harry, el company de la seva infantesa. No crec
pas que els infants tinguin gaire memòria, però deu haver-hi imatges del passat
que queden entaforades en algun lloc d’aquests caparrons. Christine no se l’ha
inventat, aquest Harry. El recorda, i d’una manera tan precisa que gairebé l’ha fet
tornar a la vida. Ja sé que és inversemblant, però tota aquesta història és tan
estranya que no hi trobo cap altra explicació.
— ¿Que em podria donar l’adreça de la casa on van viure?
Se sentia molt contrària a donar-me aquella informació, però vaig aconseguir de
convèncer-la i per fi vaig poder localitzar el número 13 de Canver Row, on Jones
havia volgut posar fi a la seva vida i a la vida de tota la família i gairebé ho havia
aconseguit.
6
La casa semblava abandonada. Estava bruta i deixada, però tenia una cosa que no
em cansava de mirar: un jardí minúscul. Les taques de terra fosca estaven
esquitxades d’herba, que hi creixia irregularment, per bé que el jardinet posseïa
una glòria estranya que no tenia cap de les altres cases d’aquell carreró pobre i
trist: un roser ple de roses blanques, roses que hi florien exuberants i feien una
intensíssima aroma.
Vaig quedar-me al costat del roser i vaig mirar la finestra de dalt de tot. De sobte,
una veu va deixondir-me:
— Què hi fa, aquí?
Era una vella, que treia el nas per la finestra de la planta baixa.
— Em pensava que la casa era buida.
— Ho hauria d’estar, perquè és una casa condemnada. Però a mi no em
poden treure. No tinc cap lloc on anar. I no me n’aniré. Els altres van marxar a
corre-cuita quan va passar allò i no hi ha ningú que vulgui tornar-hi. Diuen que la
casa està embruixada. I tenen raó. Però, ¿per què s’ha de fer tant d’enrenou per
aquesta mena de coses? La vida, la mort... són molt a prop l’una de l’altra. Quan
et fas vella te n’adones. Viure, morir... ¿on és la diferència?
Va mirar-me amb els seus ulls groguencs i sangonosos i va afegir:
— El vaig veure passar per davant de la finestra. Aquí mateix, va caure, entre
les roses. I encara hi ve. Jo l’hi veig. No se n’anirà mentre no la trobi.
— De qui està parlant?
— De Harry Jones. Un nen d’allò més maco. Tenia els cabells de color de
panotxa... era tot esprimatxat... però massa decidit. Sempre volia fer la seva.
Estimava massa la Christine. Va morir aquí, entre les roses. Tenia el costum
d’estar-s’hi assegut, al costat de les roses, hores i hores, amb la nena. I va haver-hi
de morir. Però, ¿que potser es mor la gent? L’església ens ho hauria de respondre,
però no ho fa. No ens ho respon ningú que ens el puguem creure. Vagi-se’n, que
aquest lloc no és per a vostè. És per als morts que no són morts i per als vius que
no són vius. ¿Estic morta o estic viva? Digui-m’ho, perquè jo no ho sé.
Aquells ulls embogits que em fitaven des de sota l’esbullat serrell de cabells
blancs m’espantaven. La gent boja causa espant. Els pots compadir, però et fan
por.
— Ja me’n vaig. Adéu —vaig mormolar, mirant d’avançar de pressa a través
de carrers difícils, de paviments que cremaven, malgrat que em sentia les cames
feixugues i mig paralitzades, com si estigués vivint un malson.
El sol queia com un plom sobre el meu cap, tot i que jo gairebé no me n’adonava.
Mentre caminava, ensopegant contínuament, vaig veure que havia perdut
totalment el sentit del temps i del lloc on em trobava.
De sobte, però, vaig sentir quelcom que em va gelar la sang.
Un rellotge tocava les tres.
A les tres jo havia de ser a la porta de l’escola esperant Christine.
On es trobava? A prop de l’escola? Quin autobús havia d’agafar?
Vaig posar-me a fer preguntes frenètiques a tots els vianants, que em miraven
atemorits, com jo havia mirat la vella. Segurament es pensaven que estava boja.
Per fi vaig agafar l’autobús que pertocava i, bruta de pols, marejada de l’olor de
benzina, dels fums, de por, vaig arribar a l’escola. Vaig travessar corrents el pati,
ara buit i xardorós. Dins una classe, una mestra jove que duia una bata blanca
estava recollint els llibres.
— Vinc a buscar Christine James. Sóc la seva mare. Em sap molt de greu
d’haver fet tard. On és? —vaig preguntar.
— Christine James? —va dir la noia tot arrufant les celles.
Tot d’una va respondre amb vivesa:
— Ah, sí! Ja me’n recordo... la petita que té els cabells de color de panotxa.
No s’amoïni, senyora James. L’ha vingut a buscar el seu germà. Com s’assemblen!
I que ben avinguts que estan! És bonic això de veure un nen d’aquesta edat tan
afectuós amb la seva germana. ¿El marit de vostè té el mateix color de cabells
que els nens?
— ¿Què ha dit... el seu germà? —vaig preguntar-li amb veu gairebé
inaudible.
— No ha dit res. Quan jo li he parlat, s’ha limitat a somriure. A hores d’ara ja
deuen ser a casa. Escolti, ¿es troba bé?
— Sí, gràcies, he d’anar a casa.
A través de carrers que bullien amb la xafogor de la tarda, vaig anar corrents fins a
casa.
— Chris! Christine, on ets? Chris! Chris!
De vegades encara sento la meva veu cridant per la casa freda.
— Christine! Chris! On ets? Respon-me! Chriiiiis!
I també:
7
— Harry! No te l’enduguis. Torna! Harry! Harry!
Enfollida, corria cridant pel jardí, mentre el sol em travessava com una daga de
foc. Florien les roses, totes blanques. L’aire estava tan encalmat que em semblava
estar en un lloc innominable, fora del temps. Un moment em va semblar estar
molt a prop de Christine, tot i que no podia veure-la. Després les roses van
posar-se a dansar davant els meus ulls i van esdevenir vermelles. El món també va
esdevenir vermell. Vermell de sang. Vermell humit. Va ser aleshores que vaig
caure dins el vermell, que aquest va esdevenir negre i que el negre va esdevenir
no-res... mort, gairebé.
Vaig estar unes quantes setmanes al llit, malalta d’insolació i amb una forta
febrada. Durant tot aquell temps Jim i la policia van buscar Christine endevades.
La inútil recerca va perllongar-se mesos. Els diaris anaven plens de l’estranya
desaparició del «germanet» que havia anat a buscar-la. Els diaris parlaven de
segrest, de rapte, d’assassinats d’infants.
Després, tot aquell sensacionalisme es va anar apaivagant: un misteri més als
arxius policials.
Només hi havia dues persones que sabien què havia passat: una vella boja que
vivia en una casa abandonada i jo.
Han passat els anys, però encara tinc por.
Hi ha coses del tipus més corrent que em fan por: la claror del sol, les ombres
retallades damunt l’herba, les roses blanques, els nens amb cabells de color
panotxa... i un nom, Harry... un nom tan corrent com aquest!