AQUÍ NO PAGA NI DÉU

Original de

Dario Fo
 Personatges
ANTÒNIA MARGA
JOAN LLUÍS
DONA1 MARIA
DONA2 OBRER1
DONA3 OBRER2
DONA4 OBRER3
DONA5 OBRER4
DIRECTOR OBRER5
MOSSO D’ESQUADRA GUÀRDIA URBÀ
POLICIA 1 POLICIA2
PARE DEL JOAN
 ACTE PRIMER

ESCENA PRIMERA (A)

(Entra ANTÒNIA seguida de MARGA. Vénen carregades de paquets i bosses del supermercat
que deixen damunt de la taula)

ANTÒNIA. — Ai, MARGA, filla, gràcies per ajudar-me!

MARGA. — A mi m’agradaria saber d’on has tret tot això. Ahir et queixaves que no et quedava ni un
duro.

ANTÒNIA. — Ja t’ho he dit: m’ha tocat la rifa del súper!

MARGA. — Sí? Quina rifa?

ANTÒNIA. — No t’ho creus?

MARGA. — Doncs no, i me’n vaig! Adéu!

ANTÒNIA. — No, no, espera. Et diré la ventat Tanca la porta, tanca!

MARGA. — Vinga, conta-m’ho tot!

ANTÒNIA. — Mira, resulta que he anat al supermercat i me l’he trobat ple de dones que protestaven per
l’augment dels preus...

(S’aparten i queden en escena les dones al supermercat.)

ESCENA PRIMERA (B)

DIRECTOR. — Que jo no puc fer-hi res. És la direcció qui estableix els preus i ha decidit apujar-los

DONA 1. — Amb el permís de qui?

DIRECTOR. — Amb el permís de ningú, perquè és legal: lliure comerç, lliure competència.

DONA 2. — Lliure competència? Amb qui? Amb nosaltres?

DONA 3. — I haurem d’aguantar-nos sempre?

DONA 4. — La bossa o ia vida, no?

DONA 5. — Bandolers!

DONA 1. — Desvergonyits!

DONA 2. — Ja n’hi ha prou! Des d’ara els preus els fixarem nosaltres: pagarem el mateix preu que l’any
passat

DONA 3. — I si algú protesta, no pagarem. Està clar?

DONA 4. — No cal pagar mai més!

DIRECTOR. — (Desesperat.) Esteu boges! Cridaré la policia! (I se’n va cap al telèfon però les dones li barren
el pas.) Per favor, sisplau, deixin-me passar al meu despatx. (I intenta obrir-se pas entre les
dones.)

DONA 5. — Ai!, ai!, tros d’ase! M’ha fet molt de mal!

(I es deixa caure a terra fingint-se molt malferida.)

DONA 4. — Covard! Malparit!

DONA 1. — Has agredit aquesta pobra dona que ben podria estar embarassada. Si arriba a perdre el
xiquet, sabràs qui som nosaltres.

DONA 3. — Això! Et tancaran a la presó. Assassí!

LES 5 DONES. — ln-fan-ti-ci-da! In-fan-ti-ci-da! In-fan-ti-ci-da!

ESCENA PRIMERA (C)

MARGA. — I com va acabar tot allò?

ANTÒNIA. — al final el director ens va deixar pagar com vam voler, i moltes se’n van anar sense pagar res
de res.

ESCENA PRIMERA (D)

DIRECTOR. — Està bé, està bé! Calmin-se

(Les dones arrepleguen amb tot el que poden.)

DONA 5. — Que ve la poli! De pressa!

DONA 4. — Que vingui! No podem pagar, no pagarem!

ANTÒNIA. — (Incorporant-se al grup.) Noies, que pagui qui pugui!

DONA 2. — Aquí no paga ni Déu!

TOTES LES DONES. — No paguem! No paguem! No paguem!

(Arriba la policia i totes surten fugint esperitades.)

ESCENA PRIMERA (E)

MARGA. — Quina meravella!

ANTÒNIA. — Ja ho crec que sí! Ha sigut molt bonic perquè estàvem totes juntes fent una cosa justa i molt
valenta contra els patrons. Quin toc que els hem pegat! Imagina que en alguns
supermercats ja han abaixat els preus!
 (S’asseuen.)

MARGA. — Heu fet molt ben fet! Però què li penses explicar al teu home? La història de la rifa?

ANTÒNIA. — No se la creuria, oi?

MARGA. — Crec que no.

ANTÒNIA. — Sí, és una miqueta forta. Ai, no sé! Com que és tan legal! Quin numeret que em muntaria! I,
a sobre, avui m’he acabat de gastar els pocs quartos que em quedaven i demà no podré
pagar ni la llum ni el gas. Del lloguer ja ni en parlo... en dec quatre mesos!

MARGA. — Jo ja fa cinc mesos que no el pago i, a sobre, encara no he pogut anar a comprar...

ANTÒNIA. — Saps que et dic? Que tot això s’ha acabat. I tu, fes-me el favor d’endur-te una miqueta de
menjar.

MARGA. — No, gràcies, no en vull.

ANTÒNIA. — Vinga, no siguis poca-solta. Si és regalat! Va, agafa’n!

MARGA. — I què li dic a en Lluís? És menjar mig robat, saps? Em mataria!

ANTÒNIA. — El meu no em mata perquè ho prohibeix la llei, però ja estic farta de les seves històries: que
si abans morir-se de fam que anar contra la llei, que si l’honor de la família... que si ell ha
pagat sempre tot, que si pobrets, però honradets! I que vol portar la cara ben alta. I vinga a
martiritzar-me! (Riuen.)

ESCENA PRIMERA (F)

ANTÒNIA. — Però què és això? “Carn preparada per a gossos i gats” Fixa-t’hi!

(Li passa una llauna.)

MARGA. — “Aliment complet, equilibrat i natural per a gossos exigents” Per què l’has agafat?

ANTÒNIA. — No ho sé. Amb el cacau que hi havia, he agafat la primera cosa que m’ha caigut a les mans.
Ah! I mira això altre: “Gra selecte per a canaris” Sort que no ho he pagat, que si no
m’agafava un atac! I mira “caps de conill congelats”.

MARGA. — Què dius?

ANTÒNIA. — Mira, “deu caps per a completar l’alimentació dels seus cadells” 4€

MARGA. — No voldràs que m’emporti això?

ANTÒNIA. — No, dona, si a mi els caps de conill m’encanten; són una cosa molt delicada. És que tu no hi
entens gens. Vinga, emporta’t això: arròs, oli... Com que el teu home treballa de nits,
tindràs temps d’amagar-ho.

MARGA. — I si a la policia li dóna per anar a buscar casa per casa?

ANTÒNIA. — No diguis barbaritats, dona! Haurien de rebuscar per tot el barri i no acabarien mai. (Mira
per la finestra.) Ostres! El meu home. Va agafa tot això i vés-te’n. Va, amaga-ho!

(I li fica dins de l’abric)

(MARGA i JOAN es creuen.)

MARGA. — Hola, Joan.

JOAN. — Hola, Marga! Com va això?

MARGA. — Bé, gràcies. Adéu, Antònia, ja ens veurem.

ANTÒNIA. — Sí, sí. Records al Lluís.

(En JOAN es mira la MARGA amb la boca oberta i l’ANTÒNIA deixa la capsa de gra per als
canaris a l’aparador.)

ESCENA SEGONA

ANTÒNIA. — Però, Joan, què fas plantat con un estaquirot? Ja era hora que tornessis. Es pot saber on
t’havies ficat?

JOAN. — Què li passa a la Marga?

ANTÒNIA. — Què li passa, de què?

JOAN. — Que la trobo molt inflada per davant... Té una panxa enorme.

ANTÒNIA. — I què? És la primera vegada que veus una dona casada amb panxa?

JOAN. — Vols dir que està embarassada?

ANTÒNIA. — I què vols que li passi? Si ho fa...

JOAN. — Però quant de temps fa? La vaig veure diumenge passat i no em va semblar...

ANTÒNIA. — Què sabràs tu de dones?

JOAN. — Escolta, que jo no sóc ruc. I, amés, el seu home no me n’ha dit res!

ANTÒNIA. — Algunes coses no s’expliquen.

JOAN. — Què dius? És que no vol que se sàpiga? És que ara tenir un fill és una vergonya?

ANTÒNIA. — És que no t’ho podia contar perquè ni ell mateix no ho sabia.

JOAN. — Com? Que encara no ho sap?

ANTÒNIA. — Com ho sents. Està clar que ella no li ho ha dit.

JOAN. — Per què?

ANTÒNIA. — Perquè en Lluís sempre diu que encara és aviat per tenir fills i que, amb això de la crisi, si es
queda embarassada. La despatxaran de la feina. (Pensa un moment.) Per això la feia
prendre la píndola.

JOAN. — Ah, doncs si prenia la píndola, com és que s’ha quedat embarassada?

ANTÒNIA. — És possible que noli hagi fet efecte; de vegades passa...

JOAN. — Ah, doncs, si de vegades passa, per què no li ho vol dir al seu home?

ANTÒNIA. — Perquè segurament la píndola no li ha fet efecte perquè no se la prenia. I si una dona no
pren la píndola, és ben fàcil que es quedi embarassada.

JOAN. — Però, què estàs dient?

ANTÒNIA. — Ai!!!! Mira, que la Marga és molt catòlica, saps? I com que el Papa ha dit que prendre la
píndola és pecat mortal...

JOAN. — Tu estàs bé del cap? La píndola no li fa efecte perquè no se la pren, el Papa pel mig, ella
amb una panxa de nou mesos... I el seu home a la figuera!

ANTÒNIA. — No podia descobrir-ho perquè ella... ella... ella... s’embenava. Apa, no t’ho volia dir, però ja
ho he dit.

JOAN. — Però, com que ella s’embenava!?

ANTÒNIA. — Sí, home, s’ajustava ben fort amb moltes benes perquè no se li notés. I precisament avui li
he dit: “Marga, tu estàs boja! És que vols perdre el xiquet? L’asfixiaràs. Desembena’t de
seguida. Quina importància té el treball? El xiquet és el xiquet.” He fet bé?

JOAN. — Sí, molt bé, Antònia.

ANTÒNIA. — Així que ella s’ha desembenat i hala!, la panxa a l’aire. I jo li he dit: “Mira, Marga, si el teu
home es posa pesadet, li dius que vingui a casa, que el meu Joan li dirà quatre veritats ben
dites! He fet ben fet?

JOAN. — És clar que sí!

ANTÒNIA. — De veritat?

JOAN. — Que sí Antònia, que sí, dona!

ANTÒNIA. — Ai, fill! Et passa alguna cosa amb mi? Què t’he fet, jo?

JOAN. — No és culpa teva. És per la fàbrica.

ANTÒNIA. — Què ha passat?

JOAN. — Que al migdia, quan hem baixat a dinar, quatre o cinc provocadors han començat a armar
gresca amb el menjar... Que si era una merda, que si era un fàstic...

ANTÒNIA. — I segur que era boníssim!

JOAN. — I és clar que no! Era un desastre! Però no calia que es posessin tots així.

ANTÒNIA. — Si has dit que només eren tres o quatre...

JOAN. — Això era al principi. Després se n’han afegit uns altres i se n’han anat sense pagar.

ANTÒNIA. — Ells també!

JOAN. — Com que ells també?

ANTÒNIA. — Vull dir que no eren només els del principi...

JOAN. — I encara hi ha més! Resulta que quan venia he vist unes dones que fugien del supermercat
carregades de bosses i cridant, que es veu que n’han marxat sense pagar res.

ANTÒNIA. — No!

JOAN. — Sí. Elles també. I es veu que han arribat a maltractar l’encarregat.

ANTÒNIA. — Quin encarregat? El del súper o el del menjador?

JOAN. — Tots dos.

ANTÒNIA. — Quin horror! No m’ho puc creure!

JOAN. — Ni jo. I és clar, després ens diuen lladres i ens acusen de robar als patrons.

ANTÒNIA. — Però això no té res a veure amb els obrers; eren les seves dones.

JOAN. — Sí però ells després callen a casa i fan com si res o, encara millor, segur que són capaços de
dir-los que han fet ben fet en comptes de tirar-los les bosses al cap. Perquè jo, si m’arribés
a assabentar que tu havies fet una cosa així...

ANTÒNIA. — Ja ho sé, ja ho sé que tu no ho toleraries això.

JOAN. — I pitjor encara, me’n vaig de casa, ja t’ho dic. Faig la maleta i demano el divorci.

ANTÒNIA. — Mira Joan, jo abans de portar a casa menjar robat... et deixo morir de fam!

JOAN. — Molt bé, així m’agrada.

JOAN. — Parlant de menjar... Què hi ha per sopar?

ANTÒNIA. — Això! (Deixa sobre la taula dues llaunes de menjar per a animals.)

JOAN. — Què és?

ANTÒNIA. — Que no saps llegir? (Llegeix) “Carn selecta per a gossos exigents”

JOAN. — Com?

ANTÒNIA. — És boníssima!
JOAN. — Segur... però per als gossos!

ANTÒNIA. — No hi havia res més. I, a més, és barata, molt nutritiva i enriquida amb vitamines. És un
aliment per a gourmets. Mira ho diu aquí.

JOAN. — Menja-t’ho tu si tant t’agrada. Jo m’estimo més un got de llet amb sucre.

ANTÒNIA. — Sense sucre i sense llet, perquè no n’hi ha.

JOAN. — Què vol dir que no n’hi ha?

ANTÒNIA. — Avui s’ha apujat la llet i uns extremistes han assaltat el camió repartidor i l’han regalada pel
carrer. Volies que agafés llet robada?

JOAN. — I tant que no! Molt bé, no beurem llet. Què més hi ha?

ANTÒNIA. — Puc fer-te una sopeta.

JOAN. — De què?

ANTÒNIA. — De llavors selectes per a canaris.

JOAN. — Què?

ANTÒNIA. — Són bones per a la diabetis.

JOAN. — Però jo no sóc diabètic!

ANTÒNIA. — I quina culpa en tinc jo que no ho siguis? L’arròs estava més car i per això he comprat
llavors per a canaris que costen la meitat.

JOAN. — Escolta, ja n’hi ha prou! Primer em tractes com a un gos i ara com a un canari.

ANTÒNIA. — Però si està molt bo, ignorant! Empar, la veïna d’aquí al costat li’n fa cada dia al seu home i
diu que està boníssima. Mira, el secret està en el sabor; per això he comprat caps de conill
congelats. La sopa de llavors es fa amb caps de conill congelats. Si es que no saps res de res!

JOAN. — Sí, sí, està tot més clar que l’aigua! Au, me’n vaig!

ANTÒNIA. — On vas?

JOAN. — On vols que vagi? A qualsevol bar!

ANTÒNIA. — Amb quins diners, si es pot saber?

JOAN. — Ah, tens raó. Dóna’m diners.

ANTÒNIA. — Quins diners?

JOAN. — No te’ls deus haver gastat ja tots!

ANTÒNIA. — No, però demà hem de pagar la llum, el gas i el lloguer. O vols que ens facin fora de casa i
ens tallin el subministrament?
JOAN. — No, no. Això no.

ANTÒNIA. — Doncs res de bars. Però tranquil que ara ho arreglo. (Es posa l’abric.)

JOAN. — On vas?

ANTÒNIA. — A casa la Marga que avui anava al mercat. Li demanaré alguna cosa. Tu quedat a llegir el
diari a veure quin ministre diu que ens arreglarà la crisi i ens farà a tots rics! (Se’n va.)

ESCENA TERCERA

JOAN. — Molt graciosa! Amb la gana que tinc! (Agafa la llauna.) “Un menjar exquisit per al seu millor
amic” Ho tastaré. Com es deu obrir? Ah, ja veig; és de rosca... Per a gossos exigents els fan
de rosca. (Obre la llauna.) Ja està. No fa pas mala olor! (Ensuma.) Sembla bo.

(Se sent soroll.)

Què és aquest enrenou? (Mira per la finestra.) La policia! Quina barbaritat! Quantes
furgonetes! Serà per allò del supermercat? Però què fan? Entren a les cases! Apa que si
busquen res aquí ho tenen magre, que la meva dona és incapaç de robar res. Prefereix
posar-me caps de conill congelats per sopar! Sí, congelats! I, a més, la pobreta no ha tingut
ni temps d’anar a comprar perquè ha hagut d’anar a desembenar una amiga perquè el seu
home no vol que es quedi embarassada però ella ha fet cas al papa i la píndola no li ha fet
efecte i en una setmana s’ha inflat moltíssim! (Torna a mirar més atentament per la
finestra.) Carai, això és un autèntic assalt! Sembla que van casa per casa. Ara que si entren
aquí, em sentiran.

(Piquen a la porta.)

ESCENA QUARTA

JOAN. — Qui és?

MOSSO. — La policia!

JOAN. — La policia? I què vol?

MOSSO. — Inspecció en totes les cases. Aquí té l’ordre.

JOAN. — I què busquen?

MOSSO. — Escolti, no es faci el desmenjat. Busquem les coses que han robat al supermercat del barri.

JOAN. — I vénen a buscar-les a casa meva? Això és acusar-me de lladre!

MOSSO. — I a mi que em conta? Jo no en tinc la culpa. Jo sóc un manat i em limito a complir les ordres.

JOAN. — Molt bé, molt bé. Faci, faci. Ara, que quedi clar que això es una provocació i que no hi ha
dret. Ens fan morir de gana i, a sobre, se’n riuen.

MOSSO. — Què diu?

JOAN. — Que no tenim ni per menjar i, a sobre... Home! Miri, miri què tinc per sopar: “Menjar
equilibrat per a gossos exigents.” Olori, olori,..

MOSSO. — I vostè s’ho menja?

JOAN. — Sap per què? Perquè tot costa un ull de la cara. O millor dit, un cap de conill... Tasti’l: és
boníssim per a la diabetis.

MOSSO. — No gràcies, no menjo res quan estic de servei.

JOAN. — O vol una sopeta de llavors selectes per a canaris?

MOSSO. — La veritat és que em fan llàstima aquestes dones que han assaltat el supermercat. Jo les
entenc.

JOAN. — Però què diu ara?

MOSSO. — Vostè es creu que a mi m’agrada anar casa per casa molestant el veïnat?

JOAN. — Vostè és policia, no? O és que fa comèdia?

MOSSO. — Comèdia? Això el que és, és una tragèdia!

JOAN. — Un policia! Quines coses de dir! No li fa vergonya?

MOSSO. — Vostè es creu que els policies no pensem? Que no tenim sentiments? Jo penso molt les
coses i no m’agrada que es pensin que som un ramat d’ovelles analfabetes que ens movem
a toc de xiulet com si fóssim gossos.

JOAN. — Home, home!

MOSSO. — Gossos! Gossos que defensen els patrons! Ells sí que roben! Entenc perfectament que el
poble es defensi.

JOAN. — I si pensa això, com és que es dedica a aquest ofici?

MOSSO. — Que no veu com està el pati? Ja em dirà com és que vostè ha triat un menú de gossos i
canaris!

JOAN. — Perquè no hi havia una altra cosa!

MOSSO. — Per a mi tampoc no hi havia una altra cosa! O quedar-me al poble i treballar per al patró o
fer-me policia. Vostè que hauria fet?

JOAN. — Sí, és difícil. Ara que la policia és necessària., si no això seria el caos i el desordre

MOSSO. — Vostè creu? I si les lleis només beneficien els rics?

JOAN. — Home! Per això tenim el parlament, la democràcia... Les lleis es poden reformar...

MOSSO. — Reformar? Com a màxim modernitzar! Escolti, les úniques reformes profundes les haurà de
fer la gent pel seu compte perquè si no aquí no canviarà res de res.
 (Comença a escorcollar.)

JOAN. — Molt bé, home! Primer em fa un discurs extremista i després es posa la gorra, i hala, a
buscar els draps bruts dels pobres!

MOSSO. — Té raó! Només parlo i parlo. Em falta valor i consciència!

JOAN. — Sí, em sembla que parla massa! Hauria pogut emigrar o escombrar els carrer...

MOSSO. — Sap què li dic? Que potser un dia els policies ens negarem a fer la feina bruta. O fins ens
passarem a l’altre bàndol!

JOAN. — Vinga home!

MOSSO. — Adéu, i que li faci profit!

JOAN. — Ei! No pensarà anar-se’n sense fer la inspecció? M’ofendria. Miri a sota del llit o a dins de
l’armari!

MOSSO. — Què vol? Que em trobi un pot de cola per empaperar el piset? No, gràcies, adéu! (Surt.)

ESCENA CINQUENA

JOAN. — Només em faltava veure això: un policia d’extrema esquerra. Abans em trobava feixistes,
sàdics, fanfarrons...

(Entra l’ANTÒNIA amb la MARGA, que continua amb la panxa inflada. Mira un moment per la
porta i recula immediatament)

ESCENA SISENA

ANTÒNIA. — Han vingut?

JOAN. — Qui?

MARGA. — Que no has vist que la policia inspecciona casa per casa?

JOAN. — Sí, ja ho sé.

MARGA. — Han detingut els de baix i els del tercer pis. Han trobat menjar en moltes cases i l’han
confiscat.

JOAN. — Molt ben fet. Que els escarmentin!

MARGA. — Però és que també s’han emportat menjar que sí que havien pagat!

JOAN. — Això passa quan algun espavilat es passa de la ratlla, que paguen justos per pecadors. Però
aquí han vingut...

ANTÒNIA. — Que han vingut aquí?

JOAN. — Clar! I jo els he dit: “vinga, vinga, busqueu on vulgueu, a sota el llit, a dins de l’armari...

MARGA. — I què han trobat?

JOAN. — Què vols que trobin?

ANTÒNIA. — Que t’ho deixen ells mateixos per comprometre’t. No seria pas el primer cop.

MARGA. — Al fill de la Rosa, la veïna del quart de casa meva, sense anar més lluny, el van anar a buscar
i pam! Li van col·locar una pistola i un munt de pamflets a sota del llit.

JOAN. — No hi havia pensat! De manera que vénen aquí i ens posen arròs i sucre a sota del llit.

MARGA. — Home! Això de sota del llit és un dir!

JOAN. — No se sap mai. Ho miraré igualment!

ANTÒNIA. — No!

JOAN. — Per què no?

ANTÒNIA. — No... toquis el cobrellit que l’acabo de rentar. Ja ho miraré jo. (S’inclina i la MARGA es deixa
caure plorant al llit.)

ESCENA SETENA

JOAN. — Però Marga, què tens?

ANTÒNIA. — La pobra estava sola a casa i en veure entrar a sac tants policies s’ha emportat una
impressió... Imagina que un d’ells, un desvergonyit, volia palpar-li la panxa!

JOAN. — Què cabró! I per què?

ANTÒNIA. — Per si en comptes de criatura, portava arròs i farina! Ves!

JOAN. — La mara que el va parir!

ANTÒNIA. — Jo li he dit que vingués a casa. He fet ben fet, Joan?

JOAN. — Molt bé Antònia. Ajuda-la a treure’s l’abric.

MARGA. — No gràcies.

JOAN. — Vinga, dona, com si estiguessis a casa teva.

ANTÒNIA. — Ai, deixa-la tranquil·la. I si té fred?

JOAN. — Però si fa calor!

ANTÒNIA. — Farà calor per tu, però ella té fred. Jo crec que té febre i tot!

JOAN. — Que està malalta?

ANTÒNIA. — És clar: va de part.

(La MARGA fa un vot quan sent això.)

JOAN. — Ja?

ANTÒNIA. — Com que ja? Què sabràs tu d’embarassos?

JOAN. — És que em sembla... com t’ho diria? Una miqueta prematur!

ANTÒNIA. — Torna-hi! Tu què saps si és prematur o no? És que vols saber més que ella? Prematur!

JOAN. — Escolta, si va de part, caldria trucar una ambulància.

MARGA. — No!

ANTÒNIA. — Tens unes idees! Què vols, que voltem per tots els hospitals a veure si hi ha un llit lliure en
algun? Que no saps que els de la Seguretat Social hem de reservar llit com a mínim un mes
abans?

MARGA. — Sí, sí, com a mínim!

JOAN. — I per què no l’heu reservat?

MARGA. — Això. Molt bé, sempre ho hem de fer tot nosaltres!

ANTÒNIA. — I per què no l’ha reservat el seu home, eh?

JOAN. — Però si no ho sabia!

ANTÒNIA. — Quina excusa!

MARGA. — Ai, ai! (Plorant desconsolada.)

(L’ANTÒNIA va a consolar-la.)

JOAN. — Però a veure... Des de quan està prenyada la MARGA?

ANTÒNIA. — I a tu què t’importa?

(La MARGA plora més fort.)

JOAN. — Dona! És que només fa cinc mesos que s’han casat!

(La MARGA plora encara més fort.)

ANTÒNIA. — I què? No poden haver fet res abans?

JOAN. — En Lluís m’ho hauria dit!

MARGA. — (Plorant desconsolada.) Ai, el meu Lluís va contant les nostres intimitats! Ai, Senyor!

ANTÒNIA. — No m’ho puc creure! Homes!

JOAN. — Escolta, jo sóc el seu millor amic... i em demana consell sempre perquè sóc més gran que ell
i tinc més experiència!

MARGA. — Ai, ai, Déu meu! (Vinga a plorar.)

ANTÒNIA. — S’han de sentir unes coses!

(Piquen a la porta.)

ESCENA VUITENA

MARGA. — (Espantada) Qui és?

GUÀRDIA. — L’autoritat! Obrin!

JOAN. — Un altre cop?

MARGA. — Ai senyor! Ja ho sabia, jo!

(En Joan obre i entra un guàrdia urbà.)

JOAN. — Bona nit. Un altre cop?

GUÀRDIA. — Com diu?

JOAN. — Vostè perdoni, és que ja han vingut abans!

GUÀRDIA. — Qui?

JOAN. — L’inspector dels mossos d’esquadra!

GUÀRDIA. — Això és un altre cos!

JOAN. — Ja ho veig. Què vol?

GUÀRDIA. — He vingut a fer una inspecció ocular.

JOAN. — Però si ja l’han feta abans els seus amics!

GUÀRDIA. — És igual. Jo la tornaré a fer.

JOAN. — Ah, és clar! No es fien. I després vindrà la marina, els serveis secrets, la infanteria, els tancs,
els paracaigudistes i les brigades especials.

GUÀRDIA. — Ja n’hi ha prou de fer el graciós. Deixi’m treballar.

ANTÒNIA. — Fes alguna cosa, Joan.

JOAN. — Dona, el pobre home només fa la seva feina. Són els gossos guardians dels patrons.

GUÀRDIA. — Escolti, què vol dir això de gossos guardians.

JOAN. — Doncs això, que vostès només són esbirros dels patrons.

GUÀRDIA. — (Traient-se les manilles.) Està detingut!

MARGA. — Ai, Déu meu!

JOAN. — I això per què?

GUÀRDIA. — Per ofenses i insults a un oficial públic.

MARGA. — (Plorant fort.) Senyor, senyor!

JOAN. — Quins insults? Si això no ho he dit jo! Això ho ha dit un amic seu dels mosso d’esquadra.

GUÀRDIA. — Ah, bé... Si els dels mossos se senten gossos guardians és cosa seva. Però alerta amb les
comparacions! Està advertit. (Es guarda les manilles.)

JOAN. — (A part, a l’ANTÒNIA.) Vaja, com estan de separats aquests cossos separats!

(El guàrdia va cap al llit on s’asseu la MARGA i l’ANTÒNIA li fa gestos perquè continuï plorant.)

ANTÒNIA. — Més fort, queixa’t.

MARGA. — Auuuu! Oh, Déu meu! Aiiiii!

GUÀRDIA. — Què li passa?

ANTÒNIA. — Que va de part, la pobra!

JOAN. — Part prematur: de cinc mesos!

ANTÒNIA. — Fa un moment ha tingut una crisi perquè un policia volia tocar-li la panxa, a la pobra.

GUÀRDIA. — Tocar-li la panxa?

JOAN. — Sí, per comprovar si el bebè era de veritat i no pas un grapat de macarrons.

MARGA. — Aiiii! Auuuuu!

ANTÒNIA. — Au, dona, que no n’hi ha per tant!

GUÀRDIA. — Han avisat ja l’ambulància?

(La MARGA deixa de queixar-se en sec.)

ANTÒNIA. — Ambulància?

GUÀRDIA. — No poden deixar parir aquí aquesta pobra dona. Si el noi és prematur, el podria perdre.
(Parla pel seu walkie talkie.)

JOAN. — Té raó, té tota la raó.

ANTÒNIA. — (Fulminant el seu marit amb la mirada.) Ja t’he dit que no havia reservat llit a l’hospital i jo
sense llit reservat no començo a voltar i voltar d’hospital en hospital fins que ens deixin
quedar-nos.

MARGA. — No, no, millorem quedo aquí amb vosaltres!

(Se sent la sirena d’una ambulància.)

GUÀRDIA. — (Mira per la finestra.) És l’ambulància que he demanat per a la senyora. És un servei molt
ràpid. Ajudin-me a baixar-la.

ANTÒNIA. — No es molesti.

MARGA. — (Histèrica.) No vull anar a l’hospital.

ANTÒNIA. — Ho veu? No hi vol anar.

JOAN. — És que és prematur.

MARGA. — Sí, sí, sóc prematura, jo.

GUÀRDIA. — Doncs per això mateix!

MARGA. — Vull veure el meu home. Aiiiii! Auuuuu!

ANTÒNIA. — Ho sent? Sense el consentiment del seu home, que no està aquí ara perquè treballa de nits,
nosaltres no assumim la responsabilitat.

MARGA. — No l’assumim, no!

GUÀRDIA. — I volen assumir la responsabilitat de deixar que mori aquí?

ANTÒNIA. — Vol dir-me com pot sobreviure un bebè de cinc mesos només ni que sigui a l’hospital?

GUÀRDIA. — És evident que vostès desconeixen els progressos de la medicina moderna. No han sentit
parlar mai del part in vitro?

JOAN. — Però és massa petitet.

GUÀRDIA. — Vostès no saben res de res. Vostès no estan al corrent dels avenços de la ciència! Però en
quin país creuen que vivim? Fa uns mesos vaig veure com feien un transplantament.

JOAN. — Un transplantament de què?

GUÀRDIA. — De prematur! Treuen el xiquet del ventre de la dona que no pot tenir-lo i el posen al ventre
d’una altra dona.

JOAN. — Al ventre?

GUÀRDIA. — Sí, sí. És com una cesària. Després tornen a cosir i als quatre mesos neix el petit com si res.
De categoria!
ANTÒNIA. — Jo també ho he llegit. És increïble: un nadó que neix dues vegades! Un bebè amb dues
mares!

MARGA. — No vull, no vull!!!! No dono el meu consentiment!

ANTÒNIA. — Ja ho sent. No dóna el seu consentiment, de manera que no ens la podem endur a la força.

GUÀRDIA. — Jo dono el meu consentiment. Assumiré tota la responsabilitat. No vull problemes per falta
d’assistència mèdica.

ANTÒNIA. — Però escolti, això és un abús de poder. Ja que no podem viure com cal, deixi’ns almenys
morir on vulguem.

GUÀRDIA. — No senyora, no poden morir on vulguin.

JOAN. — Vaja, hem de dinyar-la on digui la llei!

GUÀRDIA. — Alerta amb els comentaris. Queda advertit!

JOAN. — I què si faig comentaris?

ANTÒNIA. — Deixa-ho córrer, Joan, que la cosa s’ha posat lletja. Au, baixem la Marga!

MARGA. — No!

GUÀRDIA. — Demano que pugin la llitera?

ANTÒNIA. — No, baixarà pel seu propi peu. Apa, posem-la dreta.

MARGA. — (Subjectant-se fort la panxa.) No, no! Que em cau, que em cau!

ANTÒNIA. — Vaja! Facin el favor de sortir un momentet que he de vestir la meva amiga, que no duu res a
sota.

GUÀRDIA. — No faltaria més... (Agafa el Joan del braç i surten.)

ANTÒNIA. — Mira que ets figa, filla. Que em cau, que em cau, com si els xiquets caiguessin del cel!

MARGA. — Però si em cau, em cau, no?

ANTÒNIA. — Calla i arregla’t les bosses. Ah, i camina com una prenyada. Que no n’has vist mai cap?
Mira... (Imita la manera de caminar de les embarassades.)

MARGA. — Ja sabia jo que això acabaria malament. Què passarà si a l’hospital comproven que estic
embarassada d’arròs i macarrons?

ANTÒNIA. — No res perquè no anirem a l’hospital.

MARGA. — És clar perquè on anirem és a la presó!

ANTÒNIA. — Tu sempre tan optimista, reina! Els nois de l’ambulància deuen ser dels nostres. Ja veuràs
com ens ajudaran.
MARGA. — I si no ho són i ens denuncien?

ANTÒNIA. — Ai, mira que ets pesada! Va, posa’t bé la panxa.

MARGA. — Ai, que se m’escapa una bossa!

ANTÒNIA. — Aguanta-la. Quin desastre de dona!

MARGA. — No m’ho lliguis tan fort! Òndia, s’ha trencat! I em sembla que era d’olives!

JOAN. — (Entrant tot preocupat amb el GUÀRDIA.) Què passa?

MARGA. — Que se’m surt tot!

JOAN. — Que se li escapa el xiquet! Ràpid, ràpid!

GUÀRDIA. — Deixeu-me a mi!

(El JOAN i el GUÀRDIA l’agafen pel cap i els peus.)

ANTÒNIA. — Molt bé, aguanteu-la així, horitzontal.

GUÀRDIA. — Però per què està tota mullada?

ANTÒNIA. — Deu haver trencat aigües!

JOAN. — Afanyem-nos, que parirà aquí!

ANTÒNIA. — Tranquils, a poc a poc.

MARGA. — Que se m’escapa, que se m’escapa....

JOAN. — Jo agafo la caçadora i em vinc amb vosaltres.

ANTÒNIA. — No! Queda’t aquí. Això és cosa de dones. Tu agafa la fregona i neteja tot això.

(Se’n van tots tres i el JOAN mira per la finestra amb la fregona a la mà.)

ESCENA NOVENA

JOAN. — Mare meva, quin enrenou! Quan en Lluís torni a casa demà i es trobi que és pare, així de la
nit al dia, li vindrà un atac. I si li diuen que el seu fill l’han trasplantat al ventre d’una dona...
ai, collons!, li vindrà un altre atac i quedarà mort. Li ho hauré d’explicar jo. L’aniré
preparant a poc a poc, però no sé pas com.

(Va recollint.)

Quanta aigua! I de quin color! Si sembla vinagre! Sí, sí... salmorra, exacte! No sabia jo que
els nens vinguessin en salmorra. Però què és això? Una oliva! Òndia! Venim al món en
salmorra i amb olives! Quina barbaritat!

(Es mira l’oliva com si no n’hagués vist mai cap.)

 Espero que tot vagi bé! Però d’on haurà sortit l’oliva? Ah, mira, una altra! Dues olives? Si no
fos perquè són d’origen incert, me les menjaria... Tinc més gana que un gos abandonat. I si
em faig una sopeta amb el menjar dels canaris?

(Comença a feinejar a la cuina.)

Això està fet! Li posaré una pastilleta per donar-li gust. (Obre l’armari.) Ja m’ho pensava, ni
pastilleta, ni ceba, ni res! Doncs li posaré els caps de conill congelats.

ESCENA DESENA

(Apareix per la porta en LLUÍS, que toca des de dins.)

JOAN. — (Sense mirar.) Qui és?

LLUÍS. — Sóc jo, en Lluís.

JOAN. — (Girant-se de cop tot preocupat.) Què fas tu aquí a aquestes hores?

LLUÍS. — Ara t’ho explico. Saps alguna cosa de la Marga? He anat a casa i tot està obert, com aquí,
però no hi ha ningú.

JOAN. — Sí, sí, la teva dona ha estat aquí fa un momentet i després ella i l’Antònia han marxat.

LLUÍS. — On? Perquè?

JOAN. — Coses de dones!

LLUÍS. — Quines coses de dones?

JOAN. — Coses de dones. No ens interessen.

LLUÍS. — És clar que m’interessen!

JOAN. — Ah, sí? I si t’interessa, com és que no has reservat llit fa un mes?

LLUÍS. — Llit? Quin llit?

JOAN. — És clar, són coses de dones, oi? Molt típic: les deixem prenyades i després ja te les
arreglaràs. I el petit per a elles, que el portin a la guarderia...

LLUÍS. — Què dius?

JOAN. — Dic que tenen raó: som tan explotadors com els patrons.

LLUÍS. — Però que pinta la Marga en tota aquesta història? S’ha deixat la casa oberta i no ha escrit ni
una mala nota.

JOAN. — I per què t’hauria de deixar una nota? Tu hauries de ser a la fàbrica treballant ara. Com és
que ja has tornat?

LLUÍS. — És que hem bloquejat el tren.

JOAN. — Qui?

LLUÍS. — Tots. Han apujat els bitllets un trenta per cent, així que hem tocat l’alarma i hem baixat a
les vies per bloquejar les línies.

JOAN. — Creus que heu actuat bé?

LLUÍS. — L’empresa hauria de pagar els bitllets i també el temps que passem al tren perquè no fem
pas turisme, nosaltres; són hores perdudes per al patró.

JOAN. — Segur que t’ha convençut algun extremista.

LLUÍS. — No. He arribat jo sol a aquesta conclusió. S’ha acabat. Hem de canviar les coses nosaltres
mateixos...

JOAN. — Escolta, Lluís... Tu no hauràs parlat amb un mosso d’esquadra?

LLUÍS. — Qui?

JOAN. — Un de provocador que diu que convé atracar els supermercats.

LLUÍS. — No sé qui és.

(En LLUÍS se’n va cap a la cuina i observa la sopa que cou i la llauna oberta. Hi fica un dit i se’l
llepa.)

LLUÍS. — Humm! No està malament el paté. De què és?

JOAN. — Has tastat això?

LLUÍS. — Sí... Perdona’m, però és que tinc gana.

JOAN. — Segur que està bo?

LLUÍS. — Molt bo.

JOAN. — (Ho tasta.) Bé, pensava que seria pitjor.

LLUÍS. — De què és?

JOAN. — (Llegeix.) “Un menjar exquisit per al seu millor amic”. És com un paté per a gossos exigents.

LLUÍS. — Què? Tu estàs tocat de l’ala?

JOAN. — No, home, no. És cuina de disseny! Vinga, tasta la sopa.

LLUÍS. — No està malament. Amb què l’has feta?

JOAN. — És una de les meves especialitats: llavors selectes per a canaris amb suc de caps de conill
congelats.

LLUÍS. — (Escopint.) Però si no els has tret l’escorfa!

JOAN. — Precisament aquest és el secret: les llavors sense pelar i els caps dels conills ben pelats.
T’asseguro que els caps peluts no són tan gustosos...

(En LLUÍS agafa una de les olives de sobre la taula i se la menja.)

JOAN. — Però per què et menges l’oliva?

LLUÍS. — Que no puc?

JOAN. — És clar que no! Era l’oliva del teu fill! Com ets, Lluís! Pobre fill!

LLUÍS. — Què vols dir amb “l’oliva del meu fill”? Quin fill?

JOAN. — Que no saps que quan naixem...? Sí, home, això de la salmorra... Tant és, anem a poc a poc i
comencem pel Papa.

LLUÍS. — Joan, a tu et passa alguna cosa, oi?

JOAN. — I les coses que dius tu què, eh?

LLUÍS. — Jo no parlo pas del Papa!

JOAN. — Tu no, però la teva dona sí... Ja m’entens.

LLUÍS. — Per què carai emboliques la meva dona amb el Papa, ara?

JOAN. — Tu saps què li diu el papa en somnis a la teva dona?

LLUÍS. — El Papa parla amb la Marga de nit? I què li diu?

JOAN. — Que no es prengui la píndola.

LLUÍS. — Però si la Marga no se la pren...

JOAN. — Ah, ja ho sabies! Qui t’ho ha dit?

LLUÍS. — Ningú. Ho sé i prou. No li cal perquè no pot tenir fills. Té una malformació...

JOAN. — Tu sí que tens una malformació al cap! La teva dona està saníssima i pot tenir fills! La prova
és que en té un...

LLUÍS. — Que la Marga té un fill? Des de quan?

JOAN. — Des d’ara. Potser ha nascut ja... Prematur, de cinc mesos.

LLUÍS. — Però què dius? Cinc mesos... si no té panxa ni res...

JOAN. — No en tenia perquè s’embenava. L’Antònia l’ha desembenada i què ha aparegut? Una panxa
de nou mesos! O de dotze!

LLUÍS. — Que em vols prendre el pèl?

JOAN. — Vinga va, home! La meva dona ha anat a acompanyar-la a l’hospital amb l’ambulància... Si
quasi ha tingut rel nadó aquí, a casa.

LLUÍS. — Que quasi ha tingut un bebè aquí?

JOAN. — Sí. Ha trencat aigües. Mira jo les hi he eixugades.

LLUÍS. — Les aigües?

JOAN. — No exactament perquè era salmorra i un parell d’olives com la que t’has menjat tu.

LLUÍS. — Ja n’hi ha prou, Joan! On és la Marga?

JOAN. — Ja t’ho he dit: a l’hospital.

LLUÍS. — Quin?

JOAN. — I jo què sé. Si haguessis reservat llit un mes abans, ara ho sabríem.

LLUÍS. — N’estic fart! (Amenaçant-lo) O em dius on és la Marga o te la foto!

JOAN. — ja t’he dit que no ho sé. Potser han anat al centre ginecològic.

LLUÍS. — Al centre ginecològic?

JOAN. — Sí, home. On fan els transplantaments de prematurs.

LLUÍS. — Transplantaments de prematurs?

JOAN. — Sííí! Però tu en quin món vius? Com es nota que no saps res dels avenços científics. És com
una cesària i li posen el xiquet a una altra dona.

LLUÍS. — I a mi què m’importa la teva cesària i les altres dones! Vull anar al centre ginecològic de la
punyeta? Tens una guia telefònica?

JOAN. — No.

LLUÍS. — Perquè no?

JOAN. — Perquè no tinc telèfon, jo!

LLUÍS. — Anem al bar, que allà sí que en tenen.

JOAN. — Espero que l’Antònia no s’hagi prestat perquè li passin el bebè a la seva panxa. És ben bé
capaç d’oferir-s’hi!

FI DEL PRIMER ACTE

 ACTE SEGON

ESCENA PRIMERA (A)

ANTÒNIA. — Apa, ja som a casa. Joan, Joan! No hi és. Haurà anat a treballar? Ja? Quina hora deu ser? Si
són dos quarts de sis! Mare meva! Hem estat fora de casa més de cinc hores!

MARGA. — Ai, Déu meu! I quin merder que hem muntat!

ANTÒNIA. — No siguis bleda. A veure, què hem fet nosaltres? Res. Mira com els de l’ambulància ens han
volgut ajudar de seguida. Si ens han felicitat i tot! Ha s de confiar més en la gent, ja t’ho dic
jo.

MARGA. — Si tu ho dius... (Es deixa caure damunt del llit.) Estic morta de gana.

ANTÒNIA. — Doncs dóna’m els fideus que en faré una sopeta.

(La MARGA se’ls treu de sota l’abric. L’ANTÒNIA va cap a la cuina i hi veu la cassola.)

ANTÒNIA. — Què és això? Òndia! Les llavors per a canaris. Mira que n’és de ximplet el meu Joan que ha
acabat fent-se la sopeta amb les llavors i els caps de conill.

(La MARGA s’aixeca a mirar-s’ho de prop i totes dues riuen.)

MARGA. — Si és que no se li pot dir res, que s’ho creu tot.

ANTÒNIA. — I després diu que no li agraden els meus menjars. D’ara endavant penso posar-li caps de
conill a totes hores... Caps de conill farcits de llavors per a canaris!

(Totes dues es peten de riure)

MARGA. — Mira, millor no facis res per menjar que estic tan nerviosa que sento l’estómac tot encongit
i encara se’m posaria malament.

ANTÒNIA. — Anima’t, dona, que no n’hi ha per a tant. (La MARGA comença a desfer-se la panxa.) Però
què fas, ara?

MARGA. — Trec els paquets. No voldràs que els dugui així tota la vida!?

ANTÒNIA. — Aquí no te’ls treguis, eh? A casa meva no vull res robat. Millor ho portem a casa del meu
sogre, que té un hortet i un petit cobert.

MARGA. — (Cansada.) Està be, d’acord. (Torna a fer-se la panxa.)

ANTÒNIA. — Mira, saps què? Jo també em prepararé una bona panxa de nou mesos i així, en un sol
viatge ja hem acabat.

(S’ajup i treu dos bosses de sota el llit.)

MARGA. — No, Antònia, ja no puc més. Estic feta pols i no vull continuar. Jo t’ho deixo tot aquí i ja en
faràs el que tu vulguis.
ANTÒNIA. — Ai, filla, mira que ets poqueta cosa. En fi, com vulguis.

(La MARGA ho deixa tot damunt del llit i se’n va cap a la porta.)

ESCENA PRIMERA (B)

MARGA. — (Girant-se de cop.) Ara diguem, tu que ets tan espavilada, què li he de dir ara al meu marit
quan em vegi sense panxa i sense nen.

ANTÒNIA. — Dona, això ja ho tinc pensat. (L’agafa pel braç i fa porta a seure en una cadira.) Li direm que
has tingut un embaràs histèric!

MARGA. — Histèric?

ANTÒNIA. — Sí! Una dona imagina que està embarassada i s’ho creu tant que se li infla la panxa i tot.

MARGA. — I per què he de tenir jo un embaràs histèric?

ANTÒNIA. — Perquè el Papa se t’apareixia en somnis i et deia que una bona cristiana ha de ser mare.
(Mentre parla s’ha anat fabricant una bona panxa.) Va, vigila la sopa, que torno de seguida.

MARGA. — Estic cansada. Per què no deixem estar les panxes i ho portem tot en les bosses?

ANTÒNIA. — Perquè si ens trobem la policia ens detindran. (L’arrossega a la finestra.) Mira, veus aquells
dos homes allà a la cantonada? Són polis! Són com tigres esperant caçar una presa.

MARGA. — Mira, per allà va la Maria. I també està prenyada!

ANTÒNIA. — Vaja! En aquest barri tens una idea genial i te la copien de seguida! No si d’aquí no res
veurem tots els homes que s’han tornat geperuts.

MARGA. — Dones prenyades i homes geperuts!

ANTÒNIA. — M’agradaria veure la cara que posa la poli!

MARGA. — M’ho he repensat! (Torna a fer-se la panxa.) T’acompanyo.

ANTÒNIA. — Va, doncs afanya’t. Saps una cosa? Em fa il·lusió dur panxa. Em recorda quan esperava el
meu petit.

MARGA. — El teu petit?

ANTÒNIA. — Sí, ja sé que ara ja té divuit anys, però què vols? Per a mi sempre serà el meu petitó.

MARGA. — Au, va, passa!

(Surten.)

ESCENA SEGONA
 (Canvi d’escena. Passem una mampara. JOAN i LLUÍS entren en escena com si anessin pel
carrer. LLUÍS treu una gorra i se la posa.)

LLUÍS. — I ara es posa a ploure. Només ens faltava això!

JOAN. — Estic rebentat. Tinc els peus inflats. Si no haguessis volgut recórrer tots els hospitals...

LLUÍS. — Almenys m’han dit que no està ingressada.

JOAN. — Bé, me’n vaig a treballar que encara em descomptaran una hora.

(Mira al pati de butaques.)

Ep! Què és allò? Un accident!

LLUÍS. — Sembla que na bolcat un camió.

ESCENA TERCERA (A)

MOSSO. — Enrere! Aparteu-vos, que és perillós. Podria ser que dugués algun material inflamable i
explotés tot de cop.

JOAN. — Hola, inspector. Sempre ens trobem en situacions agradables, eh?

MOSSO. — Ah, és vostè! Com va això? Vaja, quina vida la nostra. (Mira cap al fons del pati de
butaques.) Però què fan aquells bojos? No us acosteu al camió!

JOAN. — És que són masoquistes, inspector.

LLUÍS. — Que el coneixes?

JOAN. — Sí, és un amic; un extremista dels pitjors. Per a mi que és un infiltrat.

LLUÍS. — Dins de la policia?

JOAN. — És clar! Ei, inspector, miri que diu aquí: “sosa càustica”. Això no explota.

MOSSO. — Ja ho sé. Però això ho diu a fora i no sabem pas què hi ha a dins.

JOAN. — Miri que és desconfiat, vostè! Jo de vostè començaria a fer retirar els sacs perquè està
plovent, i la sosa càustica amb l’aigua comença a bullir i crema, no ho sabia?

MOSSO. — Té raó. Sempre m’ha agradat la gent amb iniciativa. Vinga, ajudeu-me.

JOAN. — Collons! Per què hauré parlat?

LLUÍS. — Perquè tens la llengua massa llarga, tanoca.

MOSSO. — (Cridant els obrers.) Eh, vosaltres, ajudeu-nos a apartar aquests sacs.

(Els obrers comencen a passar-se els sacs en cadena.)

 ESCENA TERCERA (B)

MOSSO. — Algú d’aquí és dels camioners?

LLUÍS. — Òndia té raó. A veure si han quedat atrapats a la cabina!

MOSSO. — No, no. S’han salvat. Però han sortit volant.

JOAN. — I això?

MOSSO. — Perquè aquests sacs en realitat contenen farina, sucre i arròs.

JOAN. — Vol dir que són robats?

MOSSO. — I tant. Han fet com les dones del supermercat d’aquest matí.

JOAN. — Però és que no hi ha ningú honrat en aquesta ciutat?

MOSSO. — Ep vosaltres! (Els OBRERS s’escapen amb els sacs) Però on van aquests? S’emporten els sacs!
Ei!

(Surt perseguint l’OBRER 5.)

ESCENA TERCERA (C)

(Entren els OBRERS 1, 2, 3 I 4.)

LLUÍS. — Escolta, Joan, jo seria partidari d’endur-me a casa un parell de sacs d’aquests. Què et
sembla?

JOAN. — Però que dius?

OBRER 1. — El noi té raó, aquí tirats a terra no s’aprofiten.

JOAN. — Però seria robar!

OBRER 2. — I que no ens roben els patrons a nosaltres?

LLUÍS. — Jo bé que ho penso, això.

OBRER 3. — Afanyeu-vos ara que ha marxat.

JOAN. — Però això no és pas nostre!

OBRER 4. — El que passa és que no teniu el que s’ha de tenir.

OBRER 3. — Les nostres dones sí que ho han fet bé aquest matí.

OBRER 1. — La meva Maria ja ha omplert el rebost de tota la família.

LLUÍS. — Va, Joan, no t’ho pensis més que no tenim tot el dia.
 (Entren l’OBRER 5 i la MARIA.)

OBRER 5. — L’hem despistat.

MARIA. — Però encara sou aquí? Em pensava que ja hauríeu fet desaparèixer tot això.

OBRER 2. — Aquests, que no saben de quina banda posar-se.

LLUÍS. — Jo m’hi apunto.

JOAN. — És que ja ningú no té principis?

ESCENA QUARTA

(Entra el brigada de la GUÀRDIA URBANA.)

GUÀRDIA. — Què passa aquí?

JOAN. — Vaja! Però si és el brigada de la guàrdia urbana!

(Es produeix una desbandada general i en LLUÍS i en JOAN resten sols amb el brigada.)

GUÀRDIA. — Eh, vosaltres! Quiets allà! (Es treu una pistola.) Deixeu els sacs o disparo! Maleïda púrria! Se
m’han escapat! I, a vosaltres, qui us ha donat permís per a tocar aquests sacs?

LLUÍS. — Vaja, home, si encara ens clavarà un tret!

JOAN. — Un col·lega seu ens ha dit que els recollíssim.

GUÀRDIA. — Quin col·lega?

LLUÍS. — Un mosso d’esquadra que ha sortit disparat perseguint un parell de lladregots.

GUÀRDIA. — Això és un altre cos.

JOAN. — Ah, sí, que són cossos la mar de separats!

GUÀRDIA. — Vostè no es faci el graciós.

JOAN. — No, si jo només deia que els cossos...

GUÀRDIA. — Fora d’aquí!

LLUÍS. — Amb molt de gust. (Arrossegant en JOAN cap a una banda mentre el BRIGADA se’n va per
l’altra.) I ara què fem?

JOAN. — És una miqueta bèstia, però en el fons és bona persona. Va ser ell qui es va preocupar per la
teva doneta i el teu fillet i qui demanar l’ambulància...

(En LLUÍS es deixa caure a terra tapant-se la cara amb les mans i sanglotant.)

JOAN. — I ara què passa? Segur que està la Marga, home!

LLUÍS. — No és això, Joan. És que no t’ho havia dit, però, a partir de demà ens fan fora de la fàbrica a
tots.

JOAN. — Però què dius? Si la fàbrica va com una seda!

LLUÍS. — Sí però la traslladen al Brasil que allà la mà d’obra és més barata.

(Moment de silenci. En JOAN pensa i pren una decisió.)

JOAN. — Passa’m aquell sac d’allà. I aquell altre, també.

LLUÍS. — Però no deies...

JOAN. — Arriba un moment, que fins els imbècils recapaciten. Au, va, carrega i anem cap a casa.

(Se’n van carregadíssims i se sent la veu del BRIGADA que crida.)

GUÀRDIA. — Ei, vosaltres! On aneu amb això? Alto! Alto! Que disparo!

ESCENA CINQUENA

(Entra el BRIGADA pistola en mà i corrents.)

GUÀRDIA. — Cabrons! Desvergonyits! Poca-soltes! No dèieu que ajudàveu?

ESCENA SISENA

(Canvi d’escena. Carrer. En JOAN i en LLUÍS van carregats amb els sacs.)

JOAN. — Au, que ja arribem! Espera! Davant de casa hi ha una furgoneta de la policia!

LLUÍS. — Mira! Aquelles dones que travessen el carrer, no són les nostres?

JOAN. — Impossible! No poden ser elles!

LLUÍS. — Ara entren al portal i una d’elles està prenyada.

JOAN. — No, no. Mira bé: totes dues estan prenyades.

LLUÍS. — Ah, és veritat. Així no poden ser elles.

JOAN. — Mira!

LLUÍS. — Què passa?

JOAN. — No ho veus? El guàrdia civil ens ha seguit. Serà cabró! Amb la quantitat de gent que ha
robat sacs i justament ens ha de seguir a nosaltres. Segurament és perquè hem robat massa
poc!

LLUÍS. — És lògic! Sap on vius. Segur que va a casa teva.

JOAN. — Tens raó. Doncs anem a la teva.

LLUÍS. — D’acord. Anem per aquesta banda i el despistarem.

(Se’n van per un cantó i el GUÀRDIA surt per l’altre.)

ESCENA SETENA

(Tornem a ser a ca L’ANTÒNIA. Hi arriben les dues dones amb panxes ben plenes.)

ANTÒNIA. — Entra i tanca la porta.

MARGA. — Estic cansada de carregar i descarregar.

ANTÒNIA. — Ai filla! Tu sempre queixant-te. Ests una de les dones més plorones que conec.

MARGA. — (Descordant-se l’abric.) Aquí tenim verdures per tot un mes.

ANTÒNIA. — Potser ens hem passat una miqueta, però no hi havia més remei. (Va cap a la cuina) Ai, la
sopa! Es deu haver emplastrat! (Obre l’olla.) Com és això? Però si ni tan sols ha bullit... S’ha
apagat el foc, i el gas obert! Ai, Déu meu que volarem! Obre la finestra que es ventili tot
això!

MARGA. — No, si encara explotarem.

ANTÒNIA. — Tu notes l’olor del gas?

MARGA. — No

ANTÒNIA. — (Prova d’encendre el gas.) És que no n’hi ha. Ja me l’han tallat. I aviat em tallaran la llum, ja
ho veuràs.

(Sona el timbre de la porta)

Qui és?

GUÀRDIA. — Un vell amic.

ANTÒNIA. — De qui?

GUÀRDIA. — Sóc un company del seu marit i li porto un encàrrec

ANTÒNIA. — Ai, Senyor! Que li ha passat res al meu Joan? (Obre la porta)

MARGA. — (Li agafa la mà abans que obri del tot.) Espera un moment que jo em torno a cordar per si
de cas

ANTÒNIA. — Un moment sisplau, que no estic vestida.

(S’arreglen les dues i obre. Entra el GUÀRDIA URBÀ.)

ESCENA VUITENA
ANTÒNIA. — Vostè?

GUÀRDIA. — Totes dues quietes que us he ben pillat. Així que ara, de sobte, estan les dues prenyades.
Últimament no faig més que veure dones embarassades.

ANTÒNIA. — Però què diu aquest home?

MARGA. — (Deixant-se caure al llit.) Ho sabia, ho sabia!

GUÀRDIA. — (A MARGA.) Veig que no ha perdut el seu fill. I vostè, senyora, enhorabona: en cinc hores ha
fet l’amor, s’ha quedat embarassada i ja està a punt de parir. Quina velocitat!

ANTÒNIA. — Està ben boig. Em pot dir de què parla?

GUÀRDIA. — No es faci la llesta, que ja han intentat de prendre’m prou el pèl. Els homes roben saques de
menjar i les dones es fabriquen panxes amb el material robat. Fins i tot una velleta de
vuitanta anys he vist amb els meus propis ulls embarassada com si en tingués vint.

ANTÒNIA. — Ah, ja! Però tot això és per la santa patrona.

(La MARGA es queda amb la boca ben oberta.)

GUÀRDIA. — Quina santa patrona?

ANTÒNIA. — Sí, home, santa Eulàlia, sap? Era una santa que no podia tenir fills i, quan va complir
seixanta anys, Déu li va concedir de quedar-se embarassada. Un miracle.

GUÀRDIA. — Amb seixanta anys?

ANTÒNIA. — Sí, i el marit en tenia més de vuitanta. L’home va morir al poc temps, pobre! De manera
que, per recordar-ho, totes les dones del barri passegen durant tres dies amb panxes
postisses.

GUÀRDIA. — I quina tradició més preciosa, oi? Justament coincidint amb els assalts als supermercats!
Creieu que sóc imbècil? Au, va, ensenyeu-me les coses que heu robat!

(MARGA mira desesperada l’ANTÒNIA, que no perd la calma.)

ANTÒNIA. — I què farà, eh? Ens arrencarà la roba? L’aviso que si ens posa la mà al damunt serà víctima
de la maledicció.

GUÀRDIA. — Ara sí que em fa riure! Quina maledicció?

(La MARGA cada cop més sorpresa.)

ANTÒNIA. — La mateixa que va caure sobre l’home de la santa. Com que era un incrèdul, li va dir: “Santa
Eulàlia, vine aquí i ensenya’m la panxa i no em diguis mentides perquè jo no sóc el pare
d’aquesta criatura” Aleshores la santa es va obrir el vestit i, SEGON MIRACLE, del ventre li
van sortir tot de roses... una cascada de roses!

GUÀRDIA. — Molt bonic, el miracle!

ANTÒNIA. — Encara no s’ha acabat. El vell es va quedar cec de cop. “No m’hi veig, no m’hi veig” cridava, i
“estic cec; Déu m’ha castigat”. “Així, doncs, ara ja t’ho creus?”, li preguntava la santa, i
aleshores, TERCER MIRACLE, quan el marit va dir “sí que m’ho crec”, d’entre les roses va
aparèixer un bebè de deu mesos que ja parlava i amb la maneta va dir: “pare, Déu et
perdona, ja et pots morir tranquil”. I es va morir.

GUÀRDIA. — Apa, senyora... Ja ha acabat? Doncs ja pot ensenyar-me les roses.

(La MARGA fa una cara d’espantada que no pot més.)

ANTÒNIA. — Molt bé. De manera que vostè també és un descregut?

GUÀRDIA. — Sí, molt.

ANTÒNIA. — No li fa por la maledicció?

GUÀRDIA. — Gens ni mica.

ANTÒNIA. — Com vulgui, però després no em digui que no l’he avisat. (Va capa MARGA i la fa aixecar-se.)
Vinga, aixeca’t, que ens obrirem al mateix temps.

(Totes dues han de recitar alhora.)

Santa Eulàlia del bon tracte,

Qui no cregui en el miracle,

Caigui en la maledicció.

Qui faci la mala acció

De voler mirar les panxes,

Que s’atingui a les conseqüències.

Fes que tingui, santa honrada,

Nit i boira en la mirada.

(Totes dues s’obren l’abric i hi cau tot de verdura.)

GUÀRDIA. — Què és això?

ANTÒNIA. — Jo diria que és verdura.

GUÀRDIA. — Verdura...

MARGA. — Sí, sí: enciams, bledes i cols.

ANTÒNIA. — Enciams, bledes i cols. I pastanagues!

GUÀRDIA. — Però es pot saber per què han amagat totes aquestes verdures?
ANTÒNIA. — Nosaltres no hem amagat res de res.

MARGA. — És un miracle!

GUÀRDIA. — Sí, el miracle de les cols. Que no havien de ser roses?

MARGA. — És que van molt cares...

ANTÒNIA. — (Donant un cop de colze a MARGA.) Miri, senyor guàrdia, cadascú fa els miracles segons
l’estació de l’any. (Li assenyala la porta de casa) Adéu siau, passi-ho bé!

GUÀRDIA. — Com que adéu? Vull saber, exigeixo saber per què duien totes aquestes verdures a les
panxes.

ANTÒNIA. — Ja li ho hem dit.

MARGA. — Sí, per la santa...

ANTÒNIA. — I qui no s’ho cregui, més tard o més d’hora serà víctima de la i maledicció.

MARGA I ANTÒNIA. — Santa Eulàlia del bon tracte...

(Se’n va la llum.)

ESCENA NOVENA

GUÀRDIA. — I ara què passa? Se n’ha anat la llum?

ANTÒNIA. — Quina llum?

GUÀRDIA. — La llum! Que no veu que s’ha fet fosc?

ANTÒNIA. — Però què diu? Jo m’hi veig perfectament. Tu no, Marga?

MARGA. — Dona, jo... (L’ANTÒNIA li trepitja un peu.) Ai, sí, sí, perfectament.

ANTÒNIA. — Miri, nosaltres hi veiem com abans. Això és que a vostè se li ha anat la vista com en la
llegenda

GUÀRDIA. — Deixis estar de bromes, senyora. On hi ha l’interruptor?

ANTÒNIA. — Al seu costat, no el veu? (Li agafa la mà i el fa moure l’interruptor.) Ara està apagat, ara està
encès... Ho veu?

GUÀRDIA. — No, no veig res

ANTÒNIA. — Ai Santa Eulàlia, que s’ha quedat cec.

MARGA. — Ai, pobre!

GUÀRDIA. — Ja està bé, obri la finestra!

ANTÒNIA. — Si ja està oberta...

MARGA. — Sí, sí que està oberta...

ANTÒNIA. — Vingui, vingui per aquí. (L’agafa del braç i el fa ensopegar amb la cadira) Mirí per on va,
home.

GUÀRDIA. — I com he de mirar si no m’hi veig?

MARGA. — Ai, pobre, té raó.

ANTÒNIA. — Si. Pobrissó, si no s’hi veu. Quina desgràcia! (El porta fins a l’armari.)

Miri aquí està la finestra. Recolzis que ara obriré la persiana. Toqui, toqui. Veu? Ah, sempre
m’ha encantat la vista des d’aquesta finestra!

MARGA. — (Des de l’altra punta de l’habitació amb les mans esteses perquè tampoc no s’hi veu gens.) I
quanta llum que hi ha al carrer avui. És clar, com que és la festa de la santa, hi ha posat tot
de llumetes. No ho veu?

GUÀRDIA. — M’he tornat cec!

ANTÒNIA. — Fa molta estona que li ho hem dit.

MARGA. — És la maledicció.

GUÀRDIA. — On és la porta? Vull marxar!

ANTÒNIA. — Esperi que l’acompanyo. (El deixa directament al davant de la paret.)Ja té la porta oberta.
Ala, ara tot recte.

(El GUÀRDIA topa contra la paret i cau a terra.)

GUÀRDIA. — Auuuuuu!

MARGA. — Òndia! S’ha trencat el cap.

GUÀRDIA. — (Mig inconscient.) Què ha passat?

ANTÒNIA. — S’ha desmaiat.

MARGA. — Segur que no és mort?

ANTÒNIA. — Doncs no ho sé.

MARGA. — Ai, mareta, que hem mort un urbà!

ESCENA DESENA

ANTÒNIA. — I ara què fem?

MARGA. — I a mi què em dius? És cosa teva. Jo me’n vaig a casa. On hauré posat les claus?
ANTÒNIA. — Quina amiga! I em deixaràs aquí plantada amb un mort a casa?

MARGA. — (Troba les claus.) Aquí hi ha les claus, però aquestes no són les meves. Són les del Lluís. Deu
haver vingut a buscar-me aquí i se les ha deixades.

ANTÒNIA. — Aleshores tornarà a buscar-les.

MARGA. — I si s’ha trobat el teu home, el Joan li deu haver dit que estic prenyada. I què li dic jo ara? Jo
no sóc com tu que t’inventes històries. Mira, ja li ho explicaràs tot tu.

ANTÒNIA. — Clar que sí, dona, ja ho faré jo. Sempre ho he de fer tot jo. (S’ajup a mirar el guàrdia.)
Escolta, que està mort de debò.

MARGA. — Ho veus? Tu i els teus miracles!

ANTÒNIA. — Jo l’he avisat: alerta amb la maledicció. (Agafa el GUÀRDIA per les aixelles i mira d’aixecar-lo.)

MARGA. — Què fas?

ANTÒNIA. — No es desperta, no. Caldrà fer-li la respiració artificial.

MARGA. — I et posaràs a besar-lo, ara?

ANTÒNIA. — Fes-ho tu, que has vist més pel·lícules que jo.

MARGA. — Ni parlar-ne. No tens alguna cosa per a donar-li oxigen?

ANTÒNIA. — Què vols que tingui, jo?

MARGA. — Doncs, mira, m’estranya molt que no tinguis més recursos ara, tu que tens tanta
imaginació!

ANTÒNIA. — Calla, calla, que encara farem alguna cosa? (Va cap a l’armari i en treu una bomba d’aire.)

MARGA. — Què és això? Què fas?

ANTÒNIA. — Li entaforo la bomba d’inflar el matalàs de la platja per la boca?

MARGA. — Però tu estàs segura...?

ANTÒNIA. — Mira, jo no el beso. O es recupera amb això o... ell mateix!

MARGA. — Està bé, t’ajudo.

(Totes dues comencen a bombar.)

ANTÒNIA. — Mira, ja comença a respirar!

MARGA. — A mi em sembla que només se li infla la panxa i prou.

ANTÒNIA. — Que no, que respira.

MARGA. — Que no, que el faràs explotar! Treu-li el tub de la boca.

ANTÒNIA. — No puc. El prem amb els llavis.

MARGA. — És el rigor mortis.

(Les dues estiren.)

MARGA. — Ja està.

ANTÒNIA. — Reina santíssima! I quina panxa que se li ha posat!

ESCENA ONZENA

(Cal JOAN i l’ANTÒNIA.)

ANTÒNIA. — Bé, mira aprofitem per guardar tot aquest menjar.

MARGA. — Quina barra que tens! Tenim un mort a la casa i tu preocupada per on guardarem tot el
menjar.

ANTÒNIA. — Si està mort, està mort, no? I nosaltres hem d’amagar tot això. Però mira, em fa gràcia que
ell també estigui embarassat.

MARGA. — Tu burla’t, burla’t, que ja veuràs la que ens espera.

ANTÒNIA. — Vinga, ajuda’m a amagar-lo per si ve algú.

MARGA. — I on vols que el posem?

ANTÒNIA. — Dins de l’armari. Ho he vist en les pel·lícules policíaques. Els morts... sempre a l’armari.

(L’arrosseguen entre les dues.)

MARGA. — Si tu ho dius... Caram, com pesa! Realment, és un pes mort!

ANTÒNIA. — Mira li passo un penjador per l’abric i així s’aguantarà dret. Així, perfecte! Però té la panxa
tan inflada que no puc tancar la porta. (Fa força) Ara, ja està.

MARGA. — Mira, s’està fent de dia... I plou.

ANTÒNIA. — Em poso les botes i agafem un paraigua i marxem.

ESCENA DOTZENA

(S’obre la porta i entra en LLUÍS.)

LLUÍS. — No hi ha ningú

MARGA. — Qui és? Ah ets tu? Per què parles tan baix?

LLUÍS. — Marga, amor meu... per fi! Com estàs? Deixa’m que et miri... Però si no tens gens de panxa?
I el bebè? L’has perdut?
MARGA. — No, no, tot ha anat perfectament.

LLUÍS. — De debò? I tu? Estàs bé? Conta-m’ho tot.

MARGA. — Tot?

LLUÍS. — Tot.

MARGA. — Després carinyo. I potser millor encara si t’ho conta l’Antònia.

LLUÍS. — Joan entra, que no hi ha perill.

(S’obre la porta de l’armari i es veu el GUÀRDIA penjat a dins. La Marga corre a tancar-la.)

ESCENA TRETZENA

JOAN. — Ja han tornat les nostres dones?

MARGA. — (Anant cap a dins.) Antònia, Antònia, vine , corre, afanya’t.

ANTÒNIA. — (Des de dins.) Però què passa? Per què crides tant?

LLUÍS. — Sí, sí, Joan. Tot ha anat bé.

JOAN. — Té. Amaga els dos sacs darrera el llit.

LLUÍS. — D’acord.

MARGA. — (Des de dins.) Però Antònia, vine que t’he de dir una cosa.

ANTÒNIA. — (Des de dins.) Ja va, ja va...

MARGA. — (Sortint a escena.) Mira, t’espero a la sala. Ah, hola Joan.

JOAN. — Hola. Lluís m’ha dit que tot ha anat perfectament. Ha nascut la criatura o no?

ANTÒNIA. — (Entrant com una fletxa i amb panxa d’embarassada.) Què és tanta pressa? Ah! Si heu
tornat!

JOAN. — Antònia! Quina panxa! T’has fet el transplantament?

ANTÒNIA. — Una miqueta.

JOAN. — Una miqueta?

MARGA. — (A l’ANTÒNIA.) Però per què t’has tornat a fer la panxa?

ANTÒNIA. — Doncs...

JOAN. — T’han fet la cesària?

ANTÒNIA. — Sí, és clar, ara les fan molt ràpides.

LLUÍS. — (A la MARGA.) I a tu també te l’han feta?

MARGA. — Doncs no ho sé. Antònia, a mi me l’han feta?

LLUÍS. — Però per què li ho preguntes a ella? Que no ho saps tu?

ANTÒNIA. — És clar que no, home. L’han adormida.

JOAN. — (Horroritzat.) Que a tu te l’han feta desperta?

ANTÒNIA. — Ja n’hi ha prou! Què és tot aquest interrogatori? Nosaltres ens hem aixecat del llit i em
vingut encara convalescents per no preocupar-vos i vosaltres no pareu de marejar-nos amb
preguntes desconfiades i...

JOAN. — Tens raó, carinyo, perdona’m

LLUÍS. — Sí, sí. Antònia mai no podré pagar-te això que has fet pel nostre fillet i per la meva Marga.

JOAN. — Sí, reina, ets un exemple de solidaritat.

LLUÍS. — Marga, dóna-li les gràcies a l’Antònia.

MARGA. — (Molt sarcàstica.) Gràcies Antònia. Ets una amiga.... única!

ANTÒNIA. — Prou, prou, que encara em fareu plorar.

JOAN. — Però no et quedis dreta que això de la cesària, ja se sap. T’hauries d’haver quedat més dies
a l’hospital.

ANTÒNIA. — Si estic molt bé. No m’han fet patir gens.

JOAN. — Sí que tens bona cara, sí. Redéu quina panxa tan grossa que t’han deixat. Si fins em sembla
que es mou.

LLUÍS. — Sí? Antònia, em deixes tocar una miqueta?

MARGA. — Tu no toques res de res, home!

LLUÍS. — Escolta, que també és el meu fill.

JOAN. — És clar, ara som parents prematurs.

MARGA. — I jo què, eh? És que ja no pinto res en tot això? Un zero a l’esquerra i totes les festes per a
ella, no?

ANTÒNIA. — Té raó. Ella també s’ho mereix. Au va, deixeu-me passar que he d’anar al bany un moment.

JOAN. — Què dius? Tu et quedes aquí al llitet ben tapadeta.

ESCENA CATORZENA

(La porta està oberta i entra un VELLET.)

VELL. — Molesto?

JOAN. — Pare! Quina sorpresa! Passa, passa.

ANTÒNIA. — Com està pare?

JOAN. — Ja coneixes els meus amics, oi? La Marga i el seu home, en Lluís.

VELL. — Ah, sí, sí, molt de gust. (Anant cap a la MARGA.) Com estàs Antònia, maca? Et trobo molt
més jove!

JOAN. — Pare, que aquesta és la Marga, l’Antònia és al llit.

VELL. — I què hi fas al llit? Que està malalta, fill?

JOAN. — No. És que espera un fill.

VELL. — Ah! I on ha anat? No et preocupis Antònia, ja veuràs com torna aviat. (Es tomba cap a en
LLUÍS.) Ho veus? Ja és aquí. Noi, no està bé fer esperar una mare!

JOAN. — Pare, pare, si aquest és el meu amic Lluís, no te’n recordes?

VELL. — Així m’agrada, els pares han de ser amics del fills. Però he vingut a dir-vos que estan a punt
de fer-vos fora de casa.

JOAN. — Qui?

VELL. — Doncs qui ha de ser? El propietari. S’han equivocat i han deixat la notificació a casa meva.
Aquí la teniu. Diu que fa quatre mesos que no pagueu el lloguer. Té, llegeix.

JOAN. — Però no és possible. Si l’Antònia ha pagat religiosament cada mes.

ANTÒNIA. — Home, religiosament...

VELL. — És igual. Anireu al carrer. Tots. Vull dir tots els veïns perquè es veu que en aquest barri no
paga ningú i si algú paga només hi posa la meitat del lloguer.

JOAN. — Com ho saps?

VELL. — El comissari que se n’encarrega de la investigació. Es veu que aniran pis per pis i no crec que
triguin massa a arribar aquí.

JOAN. — (Llegint.) Doncs és veritat. Antònia, vols explicar-me què és això que no has pagat res...

ANTÒNIA. — No em cridis! Espantes el xiquet.

JOAN. — Perdona. Però m’ho pots explicar?

ANTÒNIA. — Doncs, au, té: no he pagat ni el lloguer, ni la llum, ni el gas... i ens han tallat el
subministrament.

JOAN. — Que ens han tallat el subministrament? Però per què no has pagat?
ANTÒNIA. — Perquè entre els dos no arribem a res.

MARGA. — Lluís, et confesso que jo estic igual.

LLUÍS. — Doncs mira que bé!

MARGA. — Som unes desgraciades... com totes les dones del barri.

JOAN. — Però per què no ens ho havíeu dit?

ANTÒNIA. — I què hauries fet? Robar? (Comença a plorar.)

JOAN. — Au, no ploris que farà mal al bebè.

VELL. — No patiu que tot s’arreglarà. Coses pitjors vam passar la teva mare i jo, noi. Ah, per cert, us
he deixat al replà tot un munt de coses que he trobat a la caseta que tinc a l’hortet i que
segur que són vostres.

LLUÍS. — (Sortint al replà.) Hi ha mantega, farina, arròs, sucre, pots de tomàquet...

ANTÒNIA. — Jo no en sé res!

JOAN. — No pare, això no és pas nostre.

VELL. — Sí, segur que sí perquè jo he vist aquestes noies sortir de l’hort aquest matí.

ANTÒNIA. — D’acord. Ho vaig comprar ahir en unes rebaixes.

JOAN. — Al supermercat?

ANTÒNIA. — (Atrapada.) Sí. D’acord, ho vaig robar.

JOAN. — Que tu...?

ANTÒNIA. — Sí.

LLUÍS. — I tu, Marga?

MARGA. — També.

ANTÒNIA. — No és veritat. Ella no en sabia res. Només m’ha ajudat.

JOAN. — Has robat i no has pagat i, a sobre estem al carrer. Desgraciada!

ANTÒNIA. — Això, totes les culpes per a mi, que sóc una qualsevol. Doncs, au, té: això del xiquet tampoc
no és veritat. (Es treu la panxa.) Mira què porto a la panxa: macarrons, oli, verdures... tot
robat.

JOAN. — Però jo et mato, el mato!

VELL. — Bé, nois, jo me’n vaig a casa. Adéu siau. (Surt.)

LLUÍS. — (Aguantant-lo.) Joan, atura’t.

JOAN. — Embolicadora, m’has enganyat.

ANTÒNIA. — Mata’m, va, mata’m. Jo també estic farta de tot. I sobretot de tu i de la teva honradesa i del
teu socialisme. Doncs mira, tu el que ets és un covard!

JOAN. — Covard, jo? Jo sóc un idealista. Però està clar que en aquesta societat no hi ha lloc per a
gent com jo. I encara que no t’ho sembli, jo també estic fart.

ANTÒNIA. — Però Joan, ets tu qui parla?

LLUÍS. — T’has deixat convèncer per aquell extremista, oi?

JOAN. — No, però no m’atrevia a dir en veu alta el que pensava en el fons. (Silenci) Antònia, t’he de
confessar que jo també he robat.

MARGA. — Impossible!

LLUÍS. — Sí, quan li he dit que ens tancaven la fàbrica. Ho hem amagat tot darrera el llit.

JOAN. — Ajuda’m, Lluís. Ho durem a l’armari.

MARGA. — No!

ANTÒNIA. — No toqueu el meu armari!

(Ells ja han arribat amb els sacs a l’armari i l’obren. Surt el guàrdia ja reviscolat.)

JOAN I LLUÍS. — El policia amb bigoti!

GUÀRDIA. — M’hi veig! M’hi veig! Santa Eulàlia m’ha perdonat i m’ha tornat la vista. I aquesta panxa?
Déu meu, estic prenyat! Oh santa Eulàlia, et dono les gràcies per tots els teus miracles. Sóc
mare! SÓC MARE!!!!! SÓC MARE!!! (Surt.)

ESCENA FINAL

JOAN. — Però què és això? Un guàrdia prenyat? Antònia, em vols explicar...?

ANTÒNIA. — T’ho explicaré. Joan: Resulta que vaig anar al supermercat i me’l vaig trobar ple de dones
que protestaven per augment dels preus...

Es repeteix l’ESCENA PRIMERA B

i l’acció acaba paralitzada.