L’estranya parella

(Versió femenina)

per Neil Simon

Traduïda i adaptada per

Toni Nerín Toboso

Pàgina 1 de 74
Personatges

(Per ordre d’aparició)

Sylvie

Mickey

Renée

Vera

Olive Madison

Florence Unger

Manolo Costazuela

Jesús Costazuela

Pàgina 2 de 74
Sinopsi d’escenes

Temps: El present

Lloc: L’apartament en el Riverside Drive d’Olive Madison.

Acte I

 Una calorosa nit d’estiu.

Acte II

 Escena 1: Dues setmanes després, cap a les 23 h.

 Escena 2: Uns dies després, cap a les 20 h.
 Escena 3: L’endemà al vespre, sobre les 19:30h.

Pàgina 3 de 74
Acte Primer

Època: Una calorosa nit d’estiu.

Escena: L’apartament d’Olive Madison. Un d’aquells assumptes de sis habitacions

a Riverside Drive, Nova York, als anys vuitanta. L’edifici té una antiguitat d’uns
cinquanta anys i encara conserva vestigis del seu passat gloriós. Sostres alts, armaris
encastats i parets gruixudes.

Estem en la combinació saló-menjador. Dos esglaons amunt hi ha la porta principal

i al costat, un armari del vestíbul. Una finestra a S.L. 1 amb l’aire condicionat trencat.
Cap al centre del darrere, una porta condueix a la cuina. A S.R., un passadís
condueix als dormitoris posteriors i al bany.

L’apartament és bastant desconcertat. Els llibres són un embolic a les prestatgeries.

Revistes i diaris antics als pisos i taules. El correu sense obrir i els paquets de
bugaderia sense obrir es troben.

S’aixeca el teló: Una taula de menjador a S.R. s’utilitza per al joc setmanal de Trivial
Pursuit de les noies. Quatre dones estan a la taula jugant, dues a cada costat.
Renée i Sylvie, una fumadora compulsiva, d’una banda; Vera i Mickey, una policia
uniformada, de l’altra. El menjar i les begudes, res massa apetitós, són a taula.
Mickey està dempeus.

MICKEY. — (Sacsejant el dau a la mà.) Vinga, nena, necessitem un tros del pastís. (Tirant el
dau.) … Cinc! (Compta les caselles al tauler de joc.) Un, dos, tres, quatre, cinc! … Ciència
i Natura. (Ella s’asseu. RENÉE agafa una targeta de la caixa i la mira.)

RENÉE. — Ah, això t’encantarà … “Quantes vegades a l’any té relacions sexuals un

pingüí?”

(MICKEY mira la seva parella, VERA, desconcertada.)

MICKEY. — Coneixes algun pingüí? … Íntimament?

VERA. — Això no hauria de ser Ciència i Natura. Això hauria de ser xafardeig.

MICKEY. — Diré que ho fan sis vegades.

VERA. — Per què només sis vegades?

MICKEY. — Heu vist mai com són?

VERA. — Viuen en icebergs. Què més podrien fer durant tot l’hivern? (A les altres.) Jo
dic vint vegades.

RENÉE. — Malament. Ho fan una vegada.

1 Posicions escèniques al final del document.

Pàgina 4 de 74
SYLVIE. — Una vegada? Osti, em vaig casar amb un pingüí.

RENÉE. — Collons, quina calor que fa aquí. Quan arreglarà l’aire condicionat?

SYLVIE. — (Li dóna el dau a RENÉE.) La teva tirada.

RENÉE. — Vaig a passar, ho juro.

VERA. — Algú em va dir que estaves veient un metge. És alguna cosa greu?

RENÉE. — No. Només hem tingut dues cites. (Llença el dau.) Quatre. (Comptant.) Un, dos,
tres, quatre … Oh, Déu. Esports!

SYLVIE. — Vés a l’inrevés. (A VERA.) Agafem Ciència.

(RENÉE mou la fitxa cap a l’altra banda.)

MICKEY. — Dos minuts i comptant.

SYLVIE. — (A MICKEY.) T’importa si primer fa la pregunta? (A VERA.) Endavant, Vera.

VERA. — (Llegeix la targeta.) “Què significa la C en la Teoria de la Relativitat d’Einstein,

E és igual a MC quadrat?”

(LA SYLVIE i la RENÉE la miren amb cara de tonta i la boca oberta.)

SYLVIE. — Provarem l’esport.

VERA. — No pots canviar després d’haver escoltat la pregunta.

RENÉE. — Ella m’ha pres el meu torn. Jo trio esports. (Torna a moure la fitxa.)

MICKEY. — (Mira el rellotge.) Un minut trenta i comptant.

VERA. — (Llegeix.) “Qui va fer dos ‘no-hitters’ per als Cincinnati Reds el 1938?”

(SYLVIE i RENÉE tornen a mirar amb la boca oberta, tonta.)

SYLVIE. — (A RENÉE.) Vols provar lo de la MC al quadrat?

RENÉE. — (A VERA.) Doneu-nos una pista.

VERA. — Quina mena de pista?

RENÉE. — És beisbol o futbol?

VERA. — És beisbol. I et donaré una altra pista. Té un nom holandès …

SYLVIE. — … Dutch Schultz.

MICKEY. — Dutch Schultz era un gàngster.

Pàgina 5 de 74
RENÉE. — Joe Rembrandt.

VERA. — És aquesta la teva resposta?

SYLVIE. — Peter Windmill.

VERA. — És aquesta la teva resposta?

MICKEY. — Seixanta segons i baixant.

SYLVIE. — Què és això, un enlairament a Cap Cañaveral? (Cridant cap a la cuina.) Olive,
necessitem ajuda.

OLIVE. — (Fora de l’escenari.) Vinc. Vinc.

VERA. — Et rendeixes?

RENÉE. — Encara no … Bobby Amsterdam … Tony Tulips.

VERA. — Rendeix-te. No ho aconseguiràs mai. He de marxar a les dotze.

SYLVIE. — On dimonis has d’anar amb tanta pressa?

VERA. — Ho he dit quan m’he assegut. He de marxar a les dotze. Mickey, no ho he

dit quan m’he assegut? He de marxar a les dotze.

MICKEY. — M’estic començant a preocupar per la Florence. Mai abans havia arribat
tan tard.

VERA. — Li he dit a en Harry que seria a casa cap a la una. Tenim un vol les vuit del
vespre cap a Florida.

(SYLVIE li llença una mirada.)

MICKEY. — Qui viatja a Florida al juliol?

VERA. — És fora de temporada. No hi ha aglomeracions i s’obtenen les millors

habitacions per una desena part del preu.

SYLVIE. — Unes vacances. Sis persones garrepes en un hotel buit.

MICKEY. — Potser la Florence està malalta. Realment m’estic posant nerviosa.

VERA. — Et rendeixes?

SYLVIE. — Mickey Dikes … Odio aquest joc.

MICKEY. — Sabíeu que la Florence es va quedar tancada al bany de Bloomingdale

tota la nit? Va escriure tot el seu testament en mig rotllo de paper higiènic … (Mira
el rellotge.) El temps s’està acabant.

Pàgina 6 de 74
SYLVIE. — (Crida.) Olive! Ens estem quedant sense temps.

(L’OLIVE surt de la cuina amb una safata de menjar i refrescos.)

OLIVE. — Bé, quina és la pregunta?

MICKEY. — Només tens quatre segons.

VERA. — Qui va fer dos ‘no-hitters’ seguits…

OLIVE. — (Sense respirar.) Johnny Van Der Meer l’11 de juny contra els Boston Braves,
tres-zero, i el 15 de juny contra els Brooklyn Dodgers, sis-zero, el seu rècord global de
l’any va ser de quinze victòries i deu derrotes, em sobra un segon, fes-me una altra
pregunta.

RENÉE. — És increïble.

SYLVIE. — T’agrada molt l’esport, no?

OLIVE. — M’encanten els homes grans amb pantalons ajustats … Qui vol una Pepsi
sense cafeïna amb una caloria “Nutrasweet”?

MICKEY. — Jo sí.

OLIVE. — (Portant-li la llauna.) Una llauna de productes químics per la Mickey la Policia.

MICKEY. — (Agafant la llauna.) Està tèbia.

RENÉE. — Perquè la nevera està espatllada des de fa dues setmanes.

OLIVE. — I goteja una mica. Qui vol menjar?

MICKEY. — Què tens?

OLIVE. — (Mira els entrepans.) Tinc entrepans marrons i entrepans verds.

MICKEY. — De què és el verd?

OLIVE. — (Mirant-los.) O és de formatge molt nou o de carn molt vella.

MICKEY. — Millor dóna’m el marró.

RENÉE. — Prendràs menjar d’aquesta nevera? Vaig veure llet acumulada allà on ni
tan sols hi havia a l’ampolla.

OLIVE. — Què ets, algun tipus de guru de salut? Menja, Mickey. Menja.

SYLVIE. — (A RENÉE.) Tornem a tirar. Llença el dau.

RENÉE. — (A OLIVE.) Pensava que tenies una nova assistenta que començava a

Pàgina 7 de 74
treballar el dilluns.

OLIVE. — No. No vaig passar l’entrevista.

RENÉE. — (Sacsejant el dau … a les altres.) Aquesta dona produeix un telenotícies en el

prime time i no té assistenta. (Ella llança el dau.) Cinc. Un, dos, tres, quatre, cinc …
Ciència i Natura.

VERA. — Ah, aquesta és bo … “Què tanca un gripau quan empassa?”

(RENÉE i SYLVIE miren OLIVE.)

SYLVIE. — ELS SEUS ULLS!! … Tanquen els ulls.

MICKEY. — Així és. Com ho sabies?

SYLVIE. — Vaig sortir amb un noi que semblava un gripau.

MICKEY. — (A RENÉE.) El teu torn de nou. Tira.

RENÉE. — Ei, Olive, podem establir una regla? Cada sis mesos has de comprar
patates fregides fresques.

OLIVE. — Ja ho faig. Menja’t aquestes fins al setembre.

RENÉE. — Almenys a casa de la Florence el menjar és decent.

OLIVE. — El meu menjar no és decent?

RENÉE. — Ni tan sols és menjar.

OLIVE. — Bé, m’estic cansant de ser la bona. Em deveu sis dòlars per cat pel bufet.

(Totes reaccionen descaradament.)

SYLVIE. — Bufet? Refrescos dietètics calents i dos entrepans sobrants de quan anaves
a l’institut?

RENÉE. — (Movent la fitxa.) Un, dos, tres … De nou Esport.

MICKEY. — (Llegint la targeta.) “Què portava Forrest Smithson a la mà per inspirar-se

mentre corria els obstacles als Jocs Olímpics de 1908?”

(RENÉE i SYLVIE es giren i miren OLIVE.)

OLIVE. — … Pantalons extra curts.

VERA. — És aquesta la teva resposta?

SYLVIE. — (A VERA.) Si ho repeteixes una vegada més, et prenc com a ostatge, t’ho
juro per Déu.

Pàgina 8 de 74
MICKEY. — Seixanta segons i baixant.

OLIVE. — Portava una Bíblia.

VERA. — Així és.

RENÉE. — Aquesta dona és increïble.

MICKEY. — (A OLIVE.) Com pots saber sobre els Jocs Olímpics de 1908?

OLIVE. — D’en Phil. En Phil sabia més sobre esports que qualsevol home que hagi
conegut mai … Crec que encara avui estaríem casats si jo hagués pogut guanyar
el Kentucky Derby. (Amb la mirada perduda, pensant en Phil.)

RENÉE. — No tornis a tenir aquesta mirada plorosa als ulls. L’home va gastar-se tots
els estalvis en les apostes.

RENÉE. — Dos. Ciència i Natura.

VERA. — Quin és el múscul més fort del cos d’un home?

SYLVIE. — Abans o després?

MICKEY. — No estaràs enviant diners al Phil, oi?

OLIVE. — No.

MICKEY. — Sí, ho fa.

OLIVE. — … Uns quants centenars de dòlars. Just fins que aconsegueix redreçar la
seva vida.

MICKEY. — Fa dos anys que intenta redreçar-se. Com estava de doblegat?

OLIVE. — No puc evitar-ho. Cada vegada que escolto la seva veu al telèfon, li
acabo enviant un xec. És molt bo en això. Posa una mica de veueta perquè sap
que m’arriba.

RENÉE. — Mai donaria suport a un exmarit. No fins que les dones obtinguin el mateix
sou que els homes.

SYLVIE I MICKEY. — Exacte!

VERA. — Bé, t’ho has de mirar de les dues maneres. El que és bo per a l’oc és bo per
l’oca.

SYLVIE. — (Mirant-se-la.) Seràs un gran èxit a Florida.

VERA. — Renuncies al múscul més fort?

Pàgina 9 de 74
RENÉE. — La llengua.

VERA. — Així és.

RENÉE. — (Tira el dau.) No em preguntis com ho sé. Tres. Un, dos, tres … Esports i Oci.

(Sona el telèfon.)

VERA. — (Llegeix.) “Com es diu el plat del sud fet dels intestins prims dels porcs?”

OLIVE. — Menjar d’avió.

SYLVIE. — Menuts.

OLIVE. — (Agafa el telèfon.) Hola? Oh, Déu meu, Phil! … Ara mateix parlava de tu.

MICKEY. — Que algú li amagui el talonari.

(RENÉE torna a tirar el dau. Mou la fitxa durant la conversa d’OLIVE.)

OLIVE. — (Al telèfon.) Com estàs, Phil? … T’escolto bé. Cansat? … Sí, sembla que tinguis
una mica refredat … No estàs dormint bé, eh?

(Tapant el telèfon, a les noies.)

Està gemegant. Això em costarà uns calés.

MICKEY. — No cedeixis. Recorda “El Álamo”.

OLIVE. — (Al telèfon.) Aleshores, què has estat fent, Phil? … Sobretot pensant en mi. Ai,
que dolç. (Tapant el telèfon, a les noies.) Estem parlant de quatre xifres. (Tornant al telèfon.)
Estàs en dificultats? Quina classe de dificultats?

SYLVIE. — Vols que tallem el lligams?

OLIVE. — (Agafa la mà per tranquil·litzar la SYLVIE; al telèfon.) Deus dos mesos de lloguer? Oh,
bé, ho sento … Quant em costarà?

RENÉE. — (A les nenes.) Un milió sis-cents mil.

OLIVE. — (Al telèfon.) Collons, m’agradaria poder ajudar-te, Phil, però estic en fallida.
Acabo de pagar els impostos dels dos últims anys.

MICKEY. — Molt bé. Segueix així, noia. Guanya-li aquesta.

OLIVE. — (Al telèfon.) Ho sé … Sé que odies haver de demanar, Phil. I jo odio haver de
dir-te que no.

SYLVIE. — Penja. Penja abans que la seva veu s’esquerdi.

OLIVE. — (Al telèfon.) Què passa amb la teva veu, Phil? … Sisplau, Phil, no ho facis…

Pàgina 10 de 74
Sisplau, no, Phil … Escolta, t’enviaré tres-cents dòlars, està bé?

RENÉE. — Glòria Steinem t’odia!

OLIVE. — Deixa de tossir, Phil… La simpatia no funcionarà amb mi … T’envio cinc-

cents dòlars i prou.

SYLVIE. — (A les noies.) M’hi jugaria fins i tot diners que va arriba als sis-cents cinquanta.

OLIVE. — (Al telèfon.) Phil, he de deixar-te … Ha sigut agradable parlar amb tu … És

què? … El nostre aniversari? … Quan? … Déu meu, la setmana que ve, tens raó …
Oh… Doncs el mateix a tu, Phil… Segur. Sis-cinquanta … Adéu, Phil.

(Ella penja. Mira les noies, ruboritzada i avergonyida.)

Sonava com l’Annie l’orfeneta en una tempesta de neu. Què vol de mi?

RENÉE. — (Sostenint una patata fregida.) Li dones al teu exmarit sis-cents cinquanta dòlars,
i a les teves millors amigues han de menjar-se els Rotlles del Mar Mort?

OLIVE. — El meu caràcter té un defecte fatal. Ell. Endavant i dispara’m.

MICKEY. — Si ho dius seriosament, aquí tinc la meva pistola.

VERA. — (Llegeix.) “Quina és la verdura coneguda més antiga del món?” (Tothom la
mira, sorprès.)

SYLVIE. — … Tu!!

RENÉE. — (A OLIVE.) Hi ha altres homes al voltant, ja ho saps.

OLIVE. — (Caminant d’un costat a l’altre.) Creus que no ho sé? Hi ha dos germans
espanyols en aquest edifici que estan bojos per mi. Els nois més atractius que hàgiu
vist mai … Dec estar boja. Per què enviant a un jugador empedreït com Phil set-
cents cinquanta dòlars?

MICKEY. — (A RENÉE.) Passa’m la bossa. Vaig a fotre-li un tret.

VERA. — (A SYLVIE i RENÉE.) És aquesta la teva resposta final?

SYLVIE. — Sí! Tu ets la verdura més antiga coneguda per l’home.

VERA. — Malament. És el pèsol.

SYLVIE. — Doncs tu ets la subcampiona.

(VERA llança el dau, mou la fitxa.)

OLIVE. — Els nens d’avui són més intel·ligents que nosaltres. Per què passar per tots
els problemes del matrimoni quan es pot tenir una companya de pis? Demà

Pàgina 11 de 74
començaré a mirar dins de l’autobús.

VERA. — Entreteniment.

RENÉE. — (Llegeix.) “Quin grup va protagonitzar la pel·lícula, “Rock Around the Clock!”

OLIVE. — Va, totes juntes!

LES CINC DONES. — (TOTES aixequen punys a l’aire.) “BILL HALEY AND THE COMETS” !!!

OLIVE. — (Petant els dits.) Sí! Déu meu, dóna’m una nit més a la part posterior d’un T-
Bird! Whoo-hoo!

SYLVIE. — Recordeu Danny Flannigan? Quina cosa més sexi!

MICKEY. — Portava texans de mida 28 sobre un cos del 32.

RENÉE. — Recordo la primera vegada que vaig ballar amb ell. Va passar la nit dient:
“No és el que penses. Tinc dos paquets de cigarrets a la butxaca” … L’endemà
vaig haver d’anar a confessar-me.

OLIVE. — Sempre duia una lliura de greix als cabells. Recorden l’hivern en què sortir i
se li va congelar el cap. Va haver de pentinar-se els cabells amb un martell i un
cisell.

VERA. — Sabeu qui pensava que era el més guapo de l’escola? … El Sr.
Schwartzman, el Director.

(Les noies es miren les unes a les altres.)

OLIVE. — Collons, com odiava tenir disset anys … fins que vaig arribar a tenir-ne
trenta-cinc anys. Sabeu a què em refereixo?

(Tots es perden en el pensament.)

MICKEY. — Sí.

SYLVIE. — Sí.

RENÉE. — Sí.

VERA. — Sí.

(SYLVIE, RENÉE i MICKEY assenteixen … Aleshores totes es queden tranquil·les mentre reflexionen sobre
aquest pensament tranquil·lament. Totes elles es perden momentàniament en el record de la seva
joventut. Sona el telèfon. És com si no l’escoltessin. Torna a sonar. OLIVE creua i l’agafa.)

OLIVE. — (Al telèfon.) Aquí el Club de Fans Chubby Checker. Hola.

(De sobte somriu, abaixa la veu i s’allunya de les altres.)

Pàgina 12 de 74
Ah, hola, amor. (Es torna molt seductora. Les altres escolten.) T’he dit que no em truquis
aquesta nit… Ara no puc parlar amb tu … Ja saps que sí, estimat … Bé. Espera un
moment. (Ella es gira.) Mickey! És el teu marit. (Deixa el telèfon.)

MICKEY. — (Aixecant-se, es dirigeix al telèfon.) M’agradaria que tinguessis una aventura

amb ell. No m’emprenyaria tant. (Ella agafa el telèfon.) Hola, Stanley. Què passa? T’has
fet el sopar? … Què has preparat? … Costelles de xai? Això és molt bo, Stan.

VERA. — El teu marit pot fer costelles de xai?

MICKEY. — (Tapant el telèfon.) Les bull en aigua. (Tornant al telèfon.) Qui? … No, no s’ha
presentat aquesta nit. Què passa? … Estàs fent broma! … Com ho he de saber? …
Bé. Ho faré… Sí. Adéu. (A les altres.) Què us he dit?

RENÉE. — Què passa?

MICKEY. — La Florence ha desaparegut.

RENÉE. — Oh, Déu meu!

MICKEY. — Us he dit que alguna cosa estava passant.

SYLVIE. — Què vols dir, desapareguda?

MICKEY. — Avui no ha estat a casa en tot el dia. Ha cancel·lat la seva cita facial i la
seva pedicura. No s’ha presentat a la seva classe de ioga ni a la dels seu assessor
espiritual. Ningú sap on és. L’Stan acaba de parlar amb el seu marit.

OLIVE. — Espera un minut. Ningú es considera desapareguda per un dia.

RENÉE. — Així és. Has de faltar quaranta-vuit hores abans que et donin per
desapareguda.

SYLVIE. — Li encanta el Museu d’Art Modern. Potser ha anat a allà.

VERA. — Potser es va quedar tancada al museu. Una vegada vaig parlar amb un
guàrdia de seguretat allà durant vint minuts fins que vaig saber que era una
estàtua.

(La SYLVIE li llença una mirada.)

RENÉE. — Potser ha tingut un accident.

OLIVE. — L’haurien sentit.

RENÉE. — Si està tirada en una cuneta en algun lloc? Qui sabria qui és?

OLIVE. — Té targes de crèdit per a quaranta-set botigues. Si passen vuit hores sense
les seves compres, Nova York hauria de tancar.

Pàgina 13 de 74
RENÉE. — Potser l’assaltat.

OLIVE. — Saps què porta a la bossa de mà? Gasos lacrimògens, una sirena i una
ràdio policial. Si la toquen a l’espatlla, apareix un cotxe de policia.

MICKEY. — No ho sé. Tinc la sensació que, ara mateix, està en problemes en algun
lloc.

OLIVE. — Ens deixem d’endevinalles? Vaig a trucar a Sidney. (Es dirigeix al telèfon.)

SYLVIE. — Espera un minut! No facis res encara. El fet que no sapiguem on és no vol
dir que algú altre no ho sàpiga … No estarà veient algú … ademés?

VERA. — Vols dir com un hipnotitzador?

SYLVIE. — (Li llença una mirada.) T’has pres un Valium? … Has pensat alguna vegada en
agafar velocitat per poder estar al dia amb la resta de nosaltres?

OLIVE. — La Florence no és d’aquestes. Ni tan sols es va treure la roba quan va tenir

els seus fills … Si us plau.

SYLVIE. — No es pot dir mai. És un món diferent en què vivim avui. Què pot fer un
home, una dona pot fer … Mai ho he fet jo personalment, però he rebut la picor de
tant en tant. Admet-ho. Tots en tenim.

VERA. — No ho he fet.

SYLVIE. — Parlo de dones normals.

OLIVE. — (Marcant al telèfon.) Estem perdent el temps. Vaig a trucar a Sidney i esbrinar
què és què. (Al telèfon.) Hola? Sidney? … Olive. Ho acabo d’escoltar. Escolta, Sidney,
tens alguna idea d’on podria estar? … Ella què? … Estàs fent broma? … Per què?
… No, no ho sabia … Ui, això és molt dolent … Bé, escolta, Sid. Queda’t tranquil i en
el moment en què escolti qualsevol cosa t’ho faré saber … D’acord. Adéu. (Penja.)

(Totes la miren amb gran suspens. Creua sense dir res fins al final del sofà, perduda en el pensament.
Elles la miren fixament. Finalment es dirigeix a elles.)

S’han separat.

VERA. — Qui?

OLIVE. — Qui??? … La Florence i en Sidney, això és qui. S’han separat. El matrimoni

s’ha acabat.

VERA. — No m’ho diguis.

RENÉE. — No m’ho puc creure.

SYLVIE. — Al cap de catorze anys.

Pàgina 14 de 74
VERA. — Eren una parella molt feliç.

MICKEY. — Catorze anys no vol dir que siguin una parella feliç. Només vol dir que son
una parella llarga.

SYLVIE. — Què ha passat?

OLIVE. — L’home vol marxar, això és tot.

MICKEY. — Ella es destruirà. Conec la Florence. Farà alguna bogeria.

SYLVIE. — Acostumava a dir: “El nostre matrimoni durarà cent anys” … Què ha
passat?

OLIVE. — N’han faltat vuitanta-sis anys.

MICKEY. — Es matarà. Escolteu el que estic dient. Sortirà i intentarà matar-se.

SYLVIE. — Callaràs, Mickey? Deixa de ser policia durant dos minuts. (A OLIVE.) On aniria,
Olive?

OLIVE. — Ha sortit a matar-se.

MICKEY. — (A SYLVIE.) Què t’ha dit?

RENÉE. — (A OLIVE.) Ho dius seriosament?

OLIVE. — Això és el que Sidney m’ha dit. Ha sortit a matar-se. No volia fer-ho a casa
perquè la seva mare dormia.

VERA. — Per què es va voler matar?

OLIVE. — Per què? Perquè és una histèrica.

SYLVIE. — (A OLIVE.) Vols dir que en realitat ha dit: “Sortiré a matar-me”? Què ha fet,
deixar una nota?

OLIVE. — No. Ha enviat un telegrama.

MICKEY. — Un telegrama suïcida?

RENÉE. — Si vol matar-se, per què envia un telegrama?

OLIVE. — Perquè com més ràpid arriba, més ràpid té l’oportunitat de salvar-se.

VERA. — Ah, ara ho entenc. Realment no vol matar-se. Només vol atenció.

MICKEY. — Tenim gent com ella tota l’estona. Desitgen atenció. Tenim un home que
ens truca cada dissabte des de dalt del pont George Washington. Ja ni tan sols li
contestem.

Pàgina 15 de 74
RENÉE. — No ho sé. Sempre hi ha una primera vegada. Potser aquesta és l’única
vegada que realment ho vol fer.

OLIVE. — Si us plau. Està massa nerviosa per matar-se. Porta el cinturó de seguretat
en una pel·lícula de l’autocinema.

SYLVIE. — Bé, no podem seure aquí i no fer res.

VERA. — No hi ha cap lloc on la puguem buscar?

SYLVIE. — On? On buscaries una persona suïcida que vulgui viure?

(Sona el timbre.)

OLIVE. — (Baixa la veu.) I tant! Si et mataràs, on és el lloc més segur per fer-ho? … Amb
els teus amics.

VERA. — (Dirigint-se a la porta.) La deixaré entrar.

(TOTES parlen ràpid, nervioses.)

RENÉE. — Espera un minut! Pot estar histèrica. Portem-nos bé i tranquil·les. Si estem

tranquil·les, potser ella estarà tranquil·la.

MICKEY. — Tens raó. Així és com parlen amb aquesta gent a les cornises. Gentilment
i calmadament, com un sacerdot.

VERA. — Què li direm?

MICKEY. — Res. No diem res. Com si no haguéssim sentit mai res.

SYLVIE. — Potser hauríem d’avisar la policia.

MICKEY. — (Furiosa.) I què dimonis creus que sóc, per amor de Déu?

OLIVE. — Noies, heu acabat aquesta discussió? Perquè ja podria haver mort de
vellesa a la sala… Tothom, assegudes.

(Totes es precipiten a les seves cadires. VERA creua fins a la porta. Asseguda amb RENÉE i SYLVIE … A
MICKEY:)

Bé, fes-nos una pregunta.

MICKEY. — Primer has de tirar el dau. Aconsegueix la teva categoria.

OLIVE. — M’importa una merda quina és la categoria? Només cal fer una pregunta.

MICKEY. — La meva ment és massa lògica. No puc fer una pregunta fins que algú
em doni una categoria.

RENÉE. — Esports i Oci.

Pàgina 16 de 74
(Torna a sonar el timbre.)

SYLVIE. — Esport i Oci, no: és massa dur.

OLIVE. — No m’ho puc creure.

VERA. — Li he de dir a la Florence que esperi un minut?

OLIVE. — (A MICKEY.) Pel·lícules! Entreteniment! (Cridant.) Obre la porta!

(MICKEY agafa una carta mentre VERA obre la porta. Hi veiem a la FLORENCE, vestida ordenadament.
Porta una bossa. Intenta actuar com si tot estigués bé, però podem intuir la tensió i l’ansietat que hi
ha a sota.)

FLORENCE. — Hola, Vera.

VERA. — Ah, hola, Florence. Gairebé ens havíem oblidat de tu. (Torna al seu seient.)

(FLORENCE entra a l’apartament.)

OLIVE. — Un tros més del pastís és tot el que necessitem.

FLORENCE. — Hola, noies.

(Les NOIES amb prou feines miren cap amunt. Li llancen un desinteressat “Hola, FLORENCE”, però la
seva atenció està en el joc.)

SYLVIE. — (A MICKEY.) Podries repetir-me la pregunta, si us plau?

MICKEY. — Encara no l’he dit … “Anomena tres actors que van interpretar Charlie
Chan a la pantalla”.

FLORENCE. — (Passejant-se per la sala.) Em sap greu arribar tard.

OLIVE. — Cinc, deu minuts. Gran cosa … Hi ha alguns entrepans allà si tens gana.

FLORENCE. — Sí, tinc gana. No he menjat en tot el dia. (Es dirigeix cap els entrepans; els
mira.) No. No importa.

OLIVE. — Quina era la pregunta?

RENÉE. — Tres actors que hagin interpretat el paper de Charlie Chan.

FLORENCE. — Hi ha alguna cosa per beure?

OLIVE. — És clar. Coca-Cola, Pepsi, 7-Up, qualsevol cosa.

FLORENCE. — Volia dir begudes fortes. Tens alguna beguda forta? … Un Dubonnet?

OLIVE. — Dubonnet? … No, es va acabar l’última caixa.

Pàgina 17 de 74
FLORENCE. — No importa. (Mentre s’allunya d’elles; sospir audible.) Res importa.

OLIVE. — (Tornant al joc.) … Tres actors que van interpretar a qui?

MICKEY. — Charlie Chan! Charlie Chan! Quantes vegades ho he de dir? Charlie

Chan!

SYLVIE. — Bé, pren-t’ho amb calma. Calma’t.

FLORENCE. — (Està darrere de VERA, juga amb els cabells de VERA.) … Algú ha trucat
preguntant per mi?

OLIVE. — Trucat? No que jo recordi. (A les altres.) Algú ha trucat preguntant per la
Florence? (Ràpidament murmuren: “que no ho recorden”.) Per què? Esperaves una
trucada?

FLORENCE. — Jo? Qui em trucaria?

OLIVE. — (Torna al joc.) Això … tres actors que van interpretar Charlie Chan, és això?

MICKEY. — Això és tot. Aquesta és la pregunta. Ho has aconseguit!

OLIVE. — Vols dir en la mateixa pel·lícula?

MICKEY. — (Perdent la paciència.) Com poden aparèixer en la mateixa pel·lícula? Per a

què volien tres Charlie Chan a la mateixa maleïda pel·lícula?

VERA. — Una vegada tenien dos Tarzan a la mateixa pel·lícula.

MICKEY. — (Atacant-la.) Mai! Mai dos Tarzan en una pel·lícula.

VERA. — Un d’ells es va fer passar per Tarzan.

MICKEY. — (Perdent el control.) Llavors no eren dos Tarzan. Era un Tarzan i un que es feia
passar per Tarzan.

RENÉE. — Bé, calmat. Pren-t’ho amb calma.

OLIVE. — Totes calmades, bé?

MICKEY. — Ho sento. No puc evitar-ho. Tothom em posa nerviosa.

SYLVIE. — Això és perquè poses nerviosa a tothom.

MICKEY. — (Sarcàsticament.) Ho sento. Perdoneu-me. Aniré a matar-me!

OLIVE. — (Avisant-la.) Mickey!

(Mou el cap indicant la FLORENCE; totes s’asseuen en silenci un moment mentre FLORENCE CREUA cap
a la finestra.)

Pàgina 18 de 74
FLORENCE. — Vaja, tenim una bonica vista des d’aquí dalt. Què tenim, dotze pisos?

OLIVE. — (S’aixeca ràpidament.) No. Només són onze. (Tanca la finestra ràpidament.) Diu
dotze però només són onze … Vols seure i jugar, Flo? Encara és aviat.

(OLIVE creua de nou cap a la taula.)

FLORENCE. — No … No crec que pugui concentrar-me aquesta nit.

SYLVIE. — És la teva categoria preferida. Pel·lícules.

FLORENCE. — Aquesta nit no distingiria una pel·lícula d’una altra.

OLIVE. — Tu la sabries aquesta … “Anomena tres actors que van interpretar Tarzan a
les pel·lícules”.

MICKEY. — Charlie Chan! CHARLIE CHAN!!

FLORENCE. — Sidney Toler, Warner Oland i Peter Ustinov … Disculpeu-me. (Creuant.)

OLIVE. — Cap a on vas?

FLORENCE. — He d’anar al bany.

OLIVE. — Sola?

FLORENCE. — Sempre vaig sola … Per què?

OLIVE. — No, per res … Hi estaràs molt de temps?

FLORENCE. — … El temps que faci falta. (Ella entra al bany.)

MICKEY. — Estàs boja? Deixar-la entrar allà sola?

OLIVE. — Com podria matar-se allà dins?

SYLVIE. — Què vols dir, com? Podia prendre pastilles. Podia tallar-se els canells.

OLIVE. — És el bany de convidats. No hi ha res. Què farà, empassar-se una tovallola?

MICKEY. — Podia saltar.

VERA. — I tant que sí. No hi ha cap finestra allà?

OLIVE. — Fa només sis centímetres d’amplada.

MICKEY. — Podia treure el cap i colpejar-se la finestra al coll.

OLIVE. — També es podria llançar a l’East River. T’estic dient que no intentarà res.

Pàgina 19 de 74
VERA. — Xist! Silenci!

(Totes escolten. Sentim FLORENCE sanglotant al bany.)

Està plorant.

RENÉE. — Hauríem de fer alguna cosa. No hauria d’estar allà plorant tota sola.

OLIVE. — Vols entrar-hi i plorar amb ella?

(Sentim el soroll del vàter.)

VERA. — Està sortint!

(Totes fan un correguda boja cap a la taula i s’asseuen. Totes estan en els seients equivocats.
S’aixequen i canvien ràpidament de seient. Reprenen les posicions simulant estar relaxades i fins i tot
avorrides. FLORENCE surt i s’eixuga els ulls i el nas.)

OLIVE. — (Llegint la targeta.) “Quina pel·lícula van protagonitzar Claude Rains i Bette
Davis…”

FLORENCE. — Mr. Skeffington. Crec que aniré una mica de passeig. (Agafa l’abric i la
bossa.)

OLIVE. — I on aniràs a caminar a aquesta hora de la nit?

FLORENCE. — No ho sé. Al llarg del riu és agradable.

OLIVE. — Al riu!!

FLORENCE. — Has sentit alguna cosa, no?

OLIVE. — No.

FLORENCE. — Sí. Estàs preocupada perquè jo intenti alguna cosa perquè en Sidney
m’ha deixat després de catorze anys de matrimoni, el porc! (Esclata en llàgrimes i es
precipita per la porta principal.) Me n’he d’anar!

OLIVE. — Florence, no!!

RENÉE. — No ho facis, Florence, si us plau!

(Totes li supliquen.)

FLORENCE. — No m’atureu. No intenteu aturar-me.

(FLORENCE està intentant de sortir per la porta, les altres l’estiren cap dins.)

MICKEY. — Florence, som les teves amigues. Pots parlar amb nosaltres.

FLORENCE. — (Plorant.) No puc viure sense ell. No té sentit continuar.

Pàgina 20 de 74
(MICKEY, la policia, agafa la FLO i li bloqueja un braç a l’esquena d’ella. Amb el braç lliure, FLORENCE
colpeja la MICKEY a les costelles amb el colze. MICKEY es doblega de dolor. Deixant enrere MICKEY,
s’allunya d’elles i es precipita a través de l’habitació fins al bany del costat oposat. Totes es
precipiten darrera d’ella en un fila índia perquè només hi ha espai darrere de la taula i les cadires
per córrer d’aquesta manera. Totes segueixen FLORENCE fins al bany. La última tanca la porta. Hi ha
una forta commoció a l’interior invisible pel públic. De sobte s’atura. La primera és OLIVE, que té la
mà amb dolor. La segueix RENÉE.)

RENÉE. — No calia colpejar-la tan fort.

OLIVE. — Em mossegava el coll. Què volies que fes, llepar-li la cara?

MICKEY. — (Surt caminant cap enrere, indicant amb les mans com si estigués dirigint el trànsit.)
Poseu-la al sofà.

(SYLVIE surt portant inconscient la FLORENCE a les espatlles, seguida de VERA.)

SYLVIE. — Frega-li els canells.

RENÉE. — Ja està retornant.

FLORENCE. — Deixeu-me tranquil·la, voleu? Veuré què faig. Si us plau, tothom, deixeu-
me sola … Oh, Déu! Ah, el meu estómac.

MICKEY. — Què passa amb l’estómac?

VERA. — Se la veu malalta. Mira-li la cara.

FLORENCE. — No estic malalta. Estic bé. No he pres res, ho juro.

OLIVE. — Què vols dir que no has pres res? Què has pres?

FLORENCE. — Res!

OLIVE. — Ho jures?

FLORENCE. — Ho juro.

OLIVE. — Per la vida dels teus fills?

FLORENCE. — No. Per la del meu marit.

MICKEY. — Ho sents? Ha pres pastilles.

FLORENCE. — Només uns quantes, això és tot.

(TOTES reaccionen amb alarma i preocupació per les pastilles.)

OLIVE. — Quantes pastilles?

MICKEY. — Quin tipus de pastilles?

Pàgina 21 de 74
FLORENCE. — No ho sé. Petites, verdes. He agafat el primer que he trobat de la
farmaciola d’en Sidney. Devia estar boja.

OLIVE. — Vaig a trucar a Sidney. Revisarà l’armari.

FLORENCE. — NO!! No li diguis! Si sent que he pres una ampolla sencera de pastilles…

MICKEY. — UNA AMPOLLA SENCERA?? UNA AMPOLLA SENCERA DE PASTILLES?? …

Ràpid! Truqueu a una ambulància!

(RENÉE agafa el telèfon i marca.)

OLIVE. — Ni tan sols saps de quin tipus.

MICKEY. — Quina diferència hi ha? Ha agafat una ampolla sencera.

OLIVE. — Potser eren vitamines. Podria ser la més sana de l’habitació … Pren-t’ho
amb calma, sisplau.

FLORENCE. — No truquis a Sidney. Prometeu-me que no trucareu a Sidney.

MICKEY. — Dóna-li una bufetada a la cara. Obriu la finestra. Doneu-li una mica
d’aire.

SYLVIE. — Passegeu-la. No la deixeu que s’adormi.

(SYLVIE i MICKEY aixequen la FLORENCE, posen els seus braços per sobre de les espatlles d’elles i
comencen a passejar-la per l’habitació.)

MICKEY. — (Esperant en el telèfon.) Fregueu-li els canells. Mantingueu la seva circulació

en marxa. Seguiu caminant. Mantingueu la seva sang en moviment.

RENÉE. — L’hospital està comunicant.

(La RENÉE penja. La OLIVE ha estat asseguda al sofà veient amb menyspreu aquesta bogeria.)

SYLVIE. — (A OLIVE.) Hi ha cap metge a l’edifici?

OLIVE. — És optometrista. Si es queda cega, li trucaré.

(Continuen fer-la caminar.)

FLORENCE. — Si us plau, deixeu-me seure. No puc caminar tant sense les meves Nikes.

MICKEY. — No t’asseuràs fins que no vomitis aquestes pastilles.

FLORENCE. — Ja les he vomitat. Són fora.

(SYLVIE i MICKEY s’aturen i la miren.)

MICKEY. — Quan les has vomitat?

Pàgina 22 de 74
FLORENCE. — Havia menjat una pizza a Broadway. He vomitat a l’ascensor.

(SYLVIE i MICKEY la miren, després s’allunyen, deixant-la sola.)

Ho sento. Pensaran que ho ha fet un gos … Puc prendre alguna cosa?

VERA. — Ara t’ho porto. Vols una Cola o un Sprite?

SYLVIE. — (Cridant.) Vols portar-li una beguda?

VERA. — Molt bé.

(Ella s’escola cap a la cuina. FLORENCE està asseguda en una cadira.)

FLORENCE. — (Plorant.) Catorze anys! Sabies que havíem estat casats catorze anys,
Renée?

RENÉE. — Sí, Florence. Ho sabia.

FLORENCE. — I ara s’ha acabat. Tot s’ha acabat. Catorze anys per la finestra.

SYLVIE. — Potser ha sigut només una baralla. Has tingut baralles abans.

FLORENCE. — No. S’ha acabat. Demà té una cita amb un advocat … El meu cosí.

MICKEY. — Està bé, estimada. Desfoga’t. Treu-ho tot.

FLORENCE. — He estat plorant dotze hores. No sé d’on n’han sortit tantes. Crec que
totes són les mateixes llàgrimes, només que donant voltes en cercles.

VERA. — Et va bé un Dr. Pepper?

FLORENCE. — No el truquis. Estic bé.

VERA. — No, és una beguda.

FLORENCE. — Ah! Gràcies, Vera. (Pren el refresc i beu lentament tota la llauna; fa un rot.)
Perdoneu-me.

OLIVE. — Florence, totes ens hem preocupat per tu. On has estat durant tot el dia?

FLORENCE. — No ho sé. He caminat sense rumb per la ciutat … He acabat al Museu

d’Art Modern. He parlat amb un dels vigilants de seguretat durant una hora. Ha
estat allà escoltant tot el què li he dit. Tan pacient.

(Totes miren la VERA. Ella s’encongeix.)

MICKEY. — Molt bé, no ens quedem mirant-la. Potser que marxem, eh?

OLIVE. — Sí. Anem. Està bé. Ja és hora de marxar.

Pàgina 23 de 74
(MICKEY, SYLVIE, RENÉE i VERA tornen a la taula per recollir les seves coses.)

FLORENCE. — Estic molt avergonyida. Si us plau, perdoneu-me, noies.

VERA. — No et preocupis. Ho entenem.

MICKEY. — (Baixant la veu.) Coneixeu el número de la “Línia Directa suïcida”?

OLIVE. — (Mirant-la.) Li ho preguntaré a la Florence; ella hi té compte allà …

(MICKEY assenteix i se’n va. Les altres noies s’acomiaden.)

NOIES. — Bona nit, Flo… Cuideu-vos, estimada… Et truquem demà.

(Totes se’n van. La porta es tanca. Després s’obre mentre RENÉE treu el cap.)

RENÉE. — Si passa alguna cosa, Olive, truca’m.

(OLIVE assenteix, RENÉE marxa, tanca porta. Es reobre i SYLVIE treu el cap.)

SYLVIE. — (A OLIVE.) Estic a tres illes de distància. Podria estar aquí en cinc minuts.

(OLIVE assenteix, la SYLVIE se’n va, tanca la porta. S’obre de nou i entra VERA.)

VERA. — Si em necessites, estaré al Meridian Motel de Miami Beach.

OLIVE. — Seràs la primera a qui trucaré, Vera.

(VERA assenteix i se’n va.)

MICKEY. — (A OLIVE.) Segura?

OLIVE. — N’estic segura.

MICKEY. — (Fort, a FLORENCE.) Bona nit, Florence. Intenta dormir bé. Us garanteixo que
les coses es veuran molt més brillants al matí. (A OLIVE, xiuxiuejant.) Amaga tots els
cinturons i bosses de plàstic.

(OLIVE tanca la porta, mira FLORENCE i després creua lentament la sala.)

OLIVE. — Oh, Florence, Florence, Florence, Florence.

FLORENCE. — Ho sé, ho sé, ho sé, ho sé … Què faré, Olive?

OLIVE. — Prendràs un cafè ben carregat per eliminar aquestes pastilles. Jo el

preparo.

FLORENCE. — El terrible és que encara l’estimo. Era un matrimoni pèssim, però encara
l’estimo. No volia aquest divorci.

OLIVE. — Vols un brownie? Un brownie de xocolata? Té unes tres setmanes, però

Pàgina 24 de 74
podria torrar-lo.

FLORENCE. — Si Sidney i jo ens separem, seria la primera de la meva família a divorciar-

me.

OLIVE. — Em vas dir que la teva mare i el teu pare estaven divorciats.

FLORENCE. — Vull dir des d’aleshores … La meva germana encara està casada …
Separada però casada.

OLIVE. — Què tal un espresso? Amb galetes “Stella D’Oro”?

FLORENCE. — Com s’atreveix a tractar-me així? Com s’atreveix?

(Amb ràbia, colpeja el puny al braç de la cadira i de sobte s’agafa el coll amb molt de dolor.)

Ah! Ah, coll meu! El meu coll!

OLIVE. — Què has fet?

FLORENCE. — (Sostenint-se el coll.) És un espasme nerviós. M’agafa al coll. Oh, Déu. Ah,
Déu, fa mal.

OLIVE. — Què puc fer?

FLORENCE. — Una tovallola. Porta’m una tovallola calenta. Molt calenta.

OLIVE. — Està bé. I algunes aspirines?

FLORENCE. — Sí, unes aspirines … I una mica de brandi … No puc moure el coll.

OLIVE. — Tovallola calenta, aspirina i brandi. Alguna cosa més?

FLORENCE. — En Ben-Gay. Per fer-me un massatge després.

OLIVE. — Molt bé. (Marxa cap a dins.)

FLORENCE. — I un mocador. Un mocador de llana… El caixmir és millor si en tens.

(Camina, fregant-se el coll.) Sabia que venia alguna cosa, Olive. Sabia que teníem
problemes. A mitja nit em bolcava al bany i pregava: “Si us plau, Déu, si us plau,
ajudeu-me a salvar el meu matrimoni. Si us plau, Déu, digueu-me què he de fer.
Digues-me què estic fent malament. Si us plau, Déu, ajudeu-me” … I llavors sentiria
a Sidney a l’habitació dient: “Si us plau, Déu, fes-la callar. Digueu-li que estigui
tranquil·la, si us plau, Déu” …

OLIVE. — (Torna a entrar amb una safata de medicaments.) … Aquí ho tens. Posa’t el
mocador. Pren-te les aspirines.

FLORENCE. — (S’asseu a taula.) No sóc una gemegadora. Mai he intentat de fer canviar
a Sidney… Porta un tupè el doble de gran del què necessita, sembla un gos d’atura

Pàgina 25 de 74
anglès, i mai li he dit una paraula.

OLIVE. — Pren-te-les amb aiguardent.

FLORENCE. — Ara li ha donat per les botes de cowboy. Amb una alçada de poc més
de metre i mig, porta botes de cowboy. Li arriben fins als genolls … Sembla que va
saltar d’un cavall de 1000 metres. Ara li ha donat per aprendre idiomes. Està
estudiant rus a l’Escola Nova. En lloc de sí, diu: “Da”. Tot és “Da”.

OLIVE. — T’estàs posant tensa de nou, Florence. Deixa de posar-te tensa.

FLORENCE. — Estic casada amb un home de metre i mig d’alçada amb un tupè de
grans dimensions i botes fins als genolls que camina dient “Da”, i s’atreveix a deixar-
me a mi???

OLIVE. — Et vols relaxar!! RELAXA’T, collons! Tens el coll com el de l’Arnold

Schwartzenegger.

FLORENCE. — De vegades penso que estic boja. De vegades penso que m’haurien
de tancar en una institució.

OLIVE. — Més tard, si el massatge no funciona.

FLORENCE. — Això no fa olor de Ben-Gay.

OLIVE. — (Mira el tub.) Tens raó. És pasta de dents.

FLORENCE. — No crec que això m’estigui ajudant. (Es neteja la pasta de dents amb una
tovallola.)

OLIVE. — Perquè no et vols relaxar. Sempre has estat tan tensa?

FLORENCE. — Des que era un nadó. Podia mastegar un filet gruixut només amb les
meves genives.

OLIVE. — Doblegat.

(FLORENCE es doblega. OLIVE comença a fer massatges amunt i avall per l’esquena.)

FLORENCE. — Faig coses terribles, Olive. Ploro. M’espanto. Em poso histèrica.

OLIVE. — (Encara fent massatges.) Si això et fa mal digues-m’ho perquè no sé què

dimonis estic fent.

FLORENCE. — M’aprofito de tu, Olive. Abuso de la nostra amistat. Sé que et torno boja.

OLIVE. — No, no ho fas.

FLORENCE. — Sí, ho faig.

Pàgina 26 de 74
OLIVE. — No ho fas.

FLORENCE. — Que sí. Et veig grinyolar les dents quan parlo amb tu. Abans tenies les
dents molt més llargues.

OLIVE. — (Deixa de fer massatges.) D’acord. Com notes el coll?

FLORENCE. — Millor.

OLIVE. — Bé.

FLORENCE. — Però mai dura gaire.

OLIVE. — Potser aquesta vegada.

FLORENCE. — No. Acaba de tornar. (Es torna a fregar el coll.)

OLIVE. — (Sacseja el cap en la desesperació.) Beu-te el brandi.

FLORENCE. — No crec que pugui. No baixa.

OLIVE. — Buscaré el desembussador … Vinga, beu el brandi. Et sentiràs millor.

FLORENCE. — Gràcies a Déu, els nens estan fora en el campament d’estiu.

S’estalviaran això fins al setembre.

OLIVE. — Si us plau, beu-te el brandi.

FLORENCE. — No em vull divorciar, Olive. No vull canviar de sobte tota la meva vida.
Parla amb mi. Digues-me què he de fer.

OLIVE. — Molt bé, molt bé. En primer lloc, et calmaràs i et relaxaràs. Aleshores, tu i jo
descobrirem una vida completament nova per a nosaltres.

FLORENCE. — Sense Sidney? Quin tipus de vida hi ha sense Sidney?

OLIVE. — No visc amb Sidney i estic molt contenta. Pots fer-ho, Florence, creu-me.

FLORENCE. — Olive, tu has passat per el mateix. Què has fet? Com ho vas aconseguir?

OLIVE. — (Beu una mica de brandi.) Vaig beure durant quatre dies i cinc nits. No podia
treballar. Menjava un quart d’ametlla de Haagen-Dazs cada nit. Vaig engreixar 6
quilos, 3 a cada maluc. Semblava que portava la roba per rentar a les butxaques
… Però ho vaig aconseguir.

FLORENCE. — I què passa amb Sidney? Ell també és humà. Com ho aconseguirà?

OLIVE. — És un home. Els homes tenen llibertat. Pot conèixer dones a qualsevol lloc.
Hem de donar un ronyó i esperar que l’home estigui agraït i solter.

Pàgina 27 de 74
FLORENCE. — Creus que Sidney està pensant en altres dones? En un moment com
aquest?

OLIVE. — Et garanteixo que demà a la nit estarà en un bar de solters assegut en un

tamboret a sobre de dues guies telefòniques.

FLORENCE. — Ho creus?

(Florence ha estat jugant amb l’orella. De sobte comença a fer sorolls estranys mentre intenta
destapar l’orella.)

OLIVE. — Què passa ara?

FLORENCE. — (Dempeus.) Les meves orelles s’estan tapant. És una condició sinusal. Sóc
al·lèrgica. (Fa que el sinus torni a sonar, i després creua cap a la finestra oberta. OLIVE la segueix
nerviosa al darrere.)

FLORENCE. — No saltaré. Només vull respirar. (Ella respira profundament.) Fins i tot era
al·lèrgica al perfum. Havia de posar-me la loció de Sidney per després de l’afaitat.
Old Spice amb Mentol … Sempre em feia sentir com si navegués cap a casa des
de Singapur. (De sobte es remou bramulant com un ant.)

OLIVE. — (Sembla ximple.) Què estàs fent?

FLORENCE. — Estic intentant destapar-me les orelles. S’ha de crear una pressió a
l’interior i així s’obren. (Tornant a bramular.)

OLIVE. — S’han destapat?

FLORENCE. — Una mica. (Es frega el coll.) Crec que m’he lesionat la gola.

OLIVE. — Florence, No facis res. No et toquis.

FLORENCE. — No puc evitar-ho. Torno boig a tothom. Una vegada un conseller

matrimonial em va expulsar del seu despatx. Va escriure a la meva fitxa: “Llunàtica”!
… No culpo a Sidney. És impossible estar casat amb mi.

OLIVE. — Es necessiten dos per fer un matrimoni pèssim.

FLORENCE. — Què faré amb la resta de la meva vida, Olive? Em queda molt d’això.
Si tingués setanta o setanta-cinc anys, podria superar-ho.

OLIVE. — Et diré què faràs. Començaràs de nou la teva vida i t’hi pararàs damunt
dels dos peus. Sigues independent!

FLORENCE. — Tens raó.

OLIVE. — És clar que sí.

FLORENCE. — Això és el que era abans de casar-me. Era un gran comptable. Avui

Pàgina 28 de 74
podria estar a Price Waterhouse. Tens raó. Tornaré a la feina. Seré independent.
Una dona autosuficient.

OLIVE. — Molt bé.

FLORENCE. — Potser hauria de tornar a demanar la meva antiga feina.

OLIVE. — Per què no? Per a qui vas treballar?

FLORENCE. — Sidney. Déu, els errors que he comès. Maleïda estúpida!! M’odio.

OLIVE. — No t’odies. T’estimes. Tu creus que ningú té problemes com els teus.

FLORENCE. — T’equivoques. Jo noto que en el fons meu m’odio.

OLIVE. — Vinga, Florence, sisplau. Mai havia vist ningú que s’estimi tant. Si tinguessis
dues cames més, et trauries a ballar.

FLORENCE. — Em pensava que eres la meva amiga.

OLIVE. — I ho sóc. Per això puc parlar amb tu així. T’estimo gairebé tant com tu.

FLORENCE. — Doncs ajuda’m.

OLIVE. — Com puc ajudar-te quan jo no puc ajudar-me? Creus que és impossible
viure amb tu? De petita vaig ésser desendreçada. Em vaig casar amb un vestit
blanc amb taques de Coca-Cola … La meva ment està en altres coses …
M’agrada escriure, m’agrada pintar, m’agrada la fotografia. No m’agrada netejar.
Deixo un gran desordre després de llegir qualsevol llibre.

FLORENCE. — No ho faig per mi mateix. M’agradava que Sidney tornés a una casa
neta. Vull que els meus fills creixin tenint respecte per les coses. Com sinó
aprendran?

OLIVE. — Però quin sentit té tot plegat? Quan estiguis mort, et llençaran terra a sobre.

FLORENCE. — Si pogués canviar … Potser hauria de trucar a Sidney.

OLIVE. — Per a què?

FLORENCE. — Per tornar-ho a parlar. Potser vam deixar alguna cosa per dir-nos.

OLIVE. — On és el respecte per a tu mateixa? Vols arrossegar-te de damunt de les

mans i els genolls?

FLORENCE. — No se n’adonaria. Es pensaria que estava fregant el terra.

OLIVE. — Florence, escolta’m … Aquesta nit dormiràs aquí. Demà aniràs a casa,
empaquetaràs els teus medicaments sinusals i les teves locions després d’afaitar-te
i tornaràs aquí amb mi.

Pàgina 29 de 74
FLORENCE. — No et molestaré?

OLIVE. — És clar que sí.

FLORENCE. — Soc una plaga.

OLIVE. — Ja ho sé que ets una plaga. Vaig ser jo qui et va posar el nom.

FLORENCE. — Llavors, per què vols que visqui amb tu?

OLIVE. — Perquè, jo tampoc puc suportar viure sola … Perquè estic sola, per això.

FLORENCE. — Mai vaig pensar que estiguessis sola. Tens tants amics.

OLIVE. — Els amics se’n van a casa a les onze … Vinga, Florence, t’ho proposo. Què
vols, un anell de compromís?

FLORENCE. — Si realment vols que vingui, Olive, hi ha moltes coses que puc fer per
aquí. Podria convertir aquest lloc en alguna cosa digne de “l’Architectural Digest.”

OLIVE. — Florence, “l’Sports Illustrated” ja m’està bé a mi.

FLORENCE. — Voldria fer alguna cosa, Olive. Deixa’m fer alguna cosa.

OLIVE. — Molt bé. Demà em podràs construir una terrassa. Tot el que vulguis.

FLORENCE. — (Comença a endreçar-ho tot.) Menjaràs com mai havies menjat. T’agraden
els pancakes russos calents? O les broquetes caucàsiques? Ho prepararé per sopar.
(Recollint els plats bruts.)

OLIVE. — No cal que cuinis. M’agrada menjar fora.

FLORENCE. — Esmorzar i sopar a casa, ens estalviarem una fortuna. Ho necessitarem.

Perquè no estic agafant ni un cèntim d’en Sidney.

OLIVE. — Espera un minut. No ens hi precipitem.

FLORENCE. — M’has dit que tingués respecte per mi mateixa, no? Com tindré
respecte si agafo diners de Sidney?

OLIVE. — Els diners són l’únic àmbit on el respecte per a un mateix no funciona.

FLORENCE. — No necessito res d’en Sidney. Li ho mostraré. Li mostraré el que puc fer.
(Sona el telèfon. Ella el mira.) És ell. Aquest és en Sidney. El conec per el so de la trucada.

(Torna a sonar. OLIVE creua i l’agafa.)

OLIVE. — Hola? Ah, hola, Sidney. (Assenteix a FLORENCE.)

FLORENCE. — (Oneja els braços frenèticament.) No sóc aquí. No m’has vist. No saps on sóc.

Pàgina 30 de 74
No he trucat. No pots posar-te en contacte amb mi. No sóc aquí.

OLIVE. — (Al telèfon.) Sí. Ella és aquí.

FLORENCE. — NO LI DIGUIS AIXÒ! NO T’HE DIT QUE NO LI DIGUIS AIXÒ?

OLIVE. — (Al telèfon.) Sí, m’ho ha explicat tot.

FLORENCE. — Com el sent? Està preocupat? Què diu? Vol parlar amb mi? Perquè no
vull parlar amb ell.

OLIVE. — (Al telèfon.) Estic d’acord amb això, Sidney.

FLORENCE. — Estàs d’acord amb què? No estiguis d’acord amb ell. D’acord amb mi!
Sóc la teva amiga. No puc creure que estiguis d’acord amb ell.

OLIVE. — (Al telèfon.) Bé, personalment crec que s’ho està prenent molt bé, Sidney.

FLORENCE. — NO m’ho estic prenent bé. M’ho prenc com una dona boja. Dius que
això és prendre-s’ho bé?

OLIVE. — (Al telèfon, càlidament.) Ah, sé què et passa, Sidney. Has estat meravellós de
tota manera. Salut.

FLORENCE. — QUÈ VOLS DIR: “SALUT”? NO “SALUT, NO”!!

OLIVE. — (A FLORENCE.) Ha esternudat, què vols que li digui??

FLORENCE. — Ho sento. Vol parlar amb mi? Pregunta-li si vol parlar amb mi?

OLIVE. — (Al telèfon.) Eh…, Sidney, t’agradaria parlar amb ella?

FLORENCE. — (S’hi acosta.) Dóna’m el telèfon. Parlaré amb ell.

OLIVE. — (Al telèfon.) Ah, no vols parlar amb ella.

FLORENCE. — (Sorpresa.) No vol parlar amb mi?

OLIVE. — (Al telèfon.) Sí. Ja ho veig … Comprenc… Hi estic d’acord… Tens tota la raó
… Bé. Tu també cuida’t … Adéu. (Ella penja.)

FLORENCE. — No volia parlar amb mi?

OLIVE. — (Simpàticament.) No.

FLORENCE. — Llavors, per què ha trucat?

OLIVE. — Només volia assegurar-se que estaves bé.

FLORENCE. — De veritat?

Pàgina 31 de 74
OLIVE. — M’ha dit que t’estima molt i que ets una mare i una dona meravelloses.

FLORENCE. — Ha dit això? … Què més ha dit?

OLIVE. — No era important.

FLORENCE. — Què més ha dit?

OLIVE. — No res.

FLORENCE. — Què més ha dit?

OLIVE. — Però com a dona, estàs tant boja com una cabra.

FLORENCE. — (Ella camina fins a la porta de la cuina, s’atura i diu deliberadament:) Oh, de debò?
… És això el què t’ha dit el vaquer baixet i calb? … Bé, digues-li que mai no trobarà
una altra dona com jo si encara que visqui mil anys. (Ella entra a la cuina amb plats.)

OLIVE. — … Quin dormitori vols? Des d’un es pot veure Nova Jersey, des de l’altre es
pot veure un noi que dorm nu.

FLORENCE. — (Surt de la cuina.) Sàpigues que me n’alegro. Perquè finalment m’ha fet
adonar. S’ha acabat! Fins ara no ho havia entès. (Continua endreçant.)

OLIVE. — Vols unes pastilles per dormir? Pren-te un parell de pastilles per dormir.

FLORENCE. — No me’ls puc empassar.

OLIVE. — Pots xuclar-les tota la nit.

FLORENCE. — Penso que no m’ho havia cregut fins ara. El meu matrimoni realment
s’ha acabat.

OLIVE. — Florence, anem-nos-en al llit. Tinc una altra feina a part de tu.

FLORENCE. — D’alguna manera ara no em sembla tan malament. Vull dir que crec
que puc viure amb aquesta cosa.

OLIVE. — Bé. Viu amb ella demà. Ara vés-te’n a dormir.

FLORENCE. — Ho faré. Només vull començar a reordenar la nostra vida. Posaré les
coses en ordre. Tens una llibreta? Vull escriure els menús de la setmana.

OLIVE. — NO HI HA MENÚS! No planifiquis el meu menjar. No vull fer cap promesa a

un pollastre rostit. Si us plau, vés-te’n al llit!!

FLORENCE. — Puc estar uns minuts sola? He de posar ordre els meus pensaments.
(Comença a recollir tota la runa del joc.) Penso millor quan estic netejant.

OLIVE. — No dormiré si t’escolto aquí. Si vols netejar, baixa a la planta baixa i neteja

Pàgina 32 de 74
l’ascensor.

FLORENCE. — Ho agrairàs al matí. Un cop tregui aquesta brossa d’aquí, veuràs mobles
que mai no sabies que tenies. Au, va. Ves-te’n al llit. Ens veurem per esmorzar. (Està
de genolls netejant-se sota la taula.)

OLIVE. — No faràs res gran, oi? T’agradaria empaperar, oi?

FLORENCE. — Només deu minuts. Això és tot el que estaré. Ho prometo. (Petó.) Olive!

OLIVE. — (Que ha començat a anar cap el dormitori.) Què?

(FLORENCE s’enfila a la taula del menjador i comença a treure la pols.)

FLORENCE. — Mai m’havia adonat que estaves tan sola. Devia ser horrible per a tu
estar aquí sense ningú més.

OLIVE. — (Torna a entrar, la mira, amb un gran pressentiment.) Doncs … Ja ho veurem!!

Teló

Pàgina 33 de 74
Acte Segon

Escena 1

Dues setmanes després. Sobre les 22:00 hores.

El joc Trivial Pursuit està en curs. OLIVE, VERA i MICKEY estan a un costat de la taula,
RENÉE i SYLVIE a l’altre. Una cadira buida, presumiblement la de la FLORENCE, està del
costat de l’equip de SYLVIE.

L’aspecte de la sala és decididament diferent que en el primer acte. És estèril,

impecable i brillant. Ni bosses de roba al voltant, ni diaris a terra ni revistes antigues,
ni plats bruts.

MICKEY llança el dau i després mou la fitxa sis caselles.

MICKEY. — Entreteniment!

OLIVE. — La meva especialitat. Continua.

RENÉE. — (Mira enrere cap a la cuina.) Quant de temps triga la Florence a fer cafè?

OLIVE. — Bé, primer ha d’anar a Colòmbia a recollir les beines. Vinga, vinga. Quina
és la pregunta?

SYLVIE. — (Llegeix des de la targeta.) … “A la dècada de 1940, qui era coneguda com
la ’Reina de la Republic Pictures’?”

OLIVE. — Ah. Oh. Fàcil. Ho sé. No m’ho diguis. És eh … com es diu? … Ah, Crist, ho
sé. Era rossa. Pèssima actriu. Crec que el seu marit era el propietari de l’estudi.

VERA. — Doneu-nos una pista.

OLIVE. — NO!! Sense pistes. No vull pistes … Bé, doneu-nos una pista.

SYLVIE. — Tenia el mateix nom que un cereal.

MICKEY. — Un cereal?

VERA. — … Un cereal fred o un cereal calent?

(MICKEY i OLIVE llancen una mirada a VERA. FLORENCE apareix des de la cuina. Porta un davantal friqui.
Porta una safata amb gots, menjar i tovallons de lli. Després de posar la safata, agafa els tovallons
d’un en un, els treu a tota velocitat i comença a posar-los a la falda de cada jugadora, d’un en un
d’esquerra a dreta al voltant de la taula.)

MICKEY. — (A SYLVIE.) Què vols dir? T’agraden els fruits secs?

VERA. — No hi ha cap actriu que es digui Fruits Secs. Ho recordaria.

Pàgina 34 de 74
(FLORENCE continua estenent-les-hi els tovallons mentre juguen.)

OLIVE. — No … És el nom de l’empresa. Kellogg. Kitty Kellogg … Nabisco … Nora

Nabisco.

(FLORENCE aboca un Pepsi en un got amb gel.)

FLORENCE. — Una Pepsi freda i gelada per la Mickey. (S’acosta a MICKEY.)

MICKEY. — Gràcies.

FLORENCE. — (Retirant el got.) On és la teva posa-gots?

MICKEY. — El meu què?

FLORENCE. — El teu posa-gots. Acabo de comprar un nou i bonic conjunt de posa-

gots de plàstic.

VERA. — (Aguantant un posa-gots marró.) Aquí està. He pensat que eren galetes grans de
xocolata.

FLORENCE. — Intenteu utilitzar sempre els vostres posa-gots, noies … Xerès on the
rocks?

SYLVIE. — (Aixecant la mà.) Xerès on the rocks. (Aguanta el posa-gots.) I tinc el meu posa-
gots.

FLORENCE. — (Creuant de tornada cap a la safata de menjar.) Odio ser una plaga, però els
gots humits es mengen els vernissos. Arruïna l’acabat.

OLIVE. — (Encara en el joc.) Farina? (A VERA i MICKEY.) És Farina?

VERA. — No era Farina a les comèdies de “Els petits trapelles”?

MICKEY. — Correcte. La simpàtica nena negra amb un cercle al voltant de l’ull.

FLORENCE. — Iiiii … tenim un cendrer net per la Sylvie …

SYLVIE. — Gràcies.

OLIVE. — … Però són tres noms. Tal i tal cereal.

FLORENCE. — Iiiii un entrepà per la Vera.

(Eixuga el fons del plat amb un tovalló i el col·loca davant de VERA.)

VERA. — Això fa una olor meravellosa. Què és, Florence?

FLORENCE. — És amanida de cranc amb salsa de curri i una mica d’anet al sègol
suec.

Pàgina 35 de 74
VERA. — Has tingut tota aquesta feinada només per a mi?

FLORENCE. — No és cap problema. De veritat. Ja sabeu com m’agrada cuinar.

(VERA està a punt de mossegar quan FLORENCE empeny el cap de la VERA cap endavant.)

Acabo de netejar la catifa, intenta menjar sobre el plat … Olive, què volies?

OLIVE. — Ànec de Pequín per a set! … No veus que estic intentant concentrar-me?

FLORENCE. — Gintònic. Torno tot seguit.

(Marxant cap a la cuina, s’atura a la caixa metàl·lica a sobre de la taula.) Qui ha apagat el
Pure-A-Tron?

MICKEY. — El què?

FLORENCE. — El Pur-A-Tron. El purificador. (El torna a engegar.) No jugueu amb això, noies.
Estic intentant treure una mica de la brutícia de l’aire. (Ella sacseja l’aire amb el tovalló.)

OLIVE. — (Perdent la paciència.) Ho estàs fent a propòsit, no? Estàs intentant distreure’m
perquè el teu equip pugui guanyar.

FLORENCE. — No, no ho faig. Ni tan sols conec la pregunta.

MICKEY. — Qui era la reina de la “Republic Pictures”?

FLORENCE. — Vera Hruba Ralston. (Entra a la cuina. OLIVE crida.)

VERA. — Ralston! Aquest és el cereal.

OLIVE. — (S’aixeca cridant.) AQUESTA NO ÉS LA SEVA PREGUNTA!!! AQUESTA ERA LA

MEVA PREGUNTA!!! … He fet tot el treball dur i es diverteix dient Vera Hruba Ralston!!!
(Llançant el tovalló damunt de la taula.) Maleïda sigui! … Mickey? Què em costaria
contractar un assassí?

SYLVIE. — (Aixecant-se.) Ja no puc més. En tres hores no hem passat de quatre

preguntes … No puc pensar. Em poso nerviosa que es colarà darrere nostre i ens
tallarà els cabells.

RENÉE. — (Agafant-se la gola.) No puc respirar. Aquella maleïda màquina ha xuclat tot
l’aire d’aquí.

VERA. — (Provant l’entrepà.) Això és deliciós. Les torrades són cruixents sense estar
seques.

MICKEY. — Sabeu què he sentit? He sentit que en Sidney sembla cada dia pitjor.
Envia a buscar menjar xinès cada nit. Stanley el va veure al carrer amb salsa de soja
a la boca.

Pàgina 36 de 74
VERA. — (Encara menjant.) Tot el que hi ha a l’entrepà és tan fresc. On obté el cranc
fresc?

OLIVE. — Els criem a la banyera.

SYLVIE. — Aquest hotel a Florida continua obert? Crec que hi aniré.

RENÉE. — (Indicant el Pure-A-Tron.) T’estic dient que aquesta cosa ens podria matar. Ens
trobaran aquí al matí amb la llengua fora.

SYLVIE. — Fes alguna cosa, Olive! Ha convertit un bon joc amistós en la Sala de
Lectura de Ciències Cristianes.

VERA. — Acabo de sortir del bany. Les tovalloles són tan netes i esponjoses. I fan tan
bona olor. També ho ha fet ella, Olive?

OLIVE. — No, les envia a l’Índia on les renten a cops a les roques.

MICKEY. — El problema és que la Florence hauria d’haver viscut fa cent anys. Hauria
estat molt apreciada en aquest món.

OLIVE. — Estic intentant arreglar-ho.

RENÉE. — (Tocant les cortines de les finestres.) Collons, aquesta màquina ha netejat les
cortines. Probablement està aspirant els nostres pulmons ara mateix.

SYLVIE. — (Posant-se la jaqueta.) Escolteu. Oblideu-ho. Me’n vaig a casa.

OLIVE. — Seu. Està sortint.

SYLVIE. — Quan? Probablement està posant paper a les prestatgeries.

OLIVE. — No te’n vagis, Sylvie. El joc no s’ha acabat.

SYLVIE. — Escolteu, ni tan sols m’agrada tant aquest joc. Però és la nit a la setmana
que puc passar amb les noies. Parlaré de sexe. Parlaré de xafarderies. Fins i tot
parlaré de National Enquirer … Però no parlaré de torrades cruixents i tovalloles
esponjoses. (Es posa la bossa a l’espatlla.) Hi ha dos tipus de persones que et tornen boja
en aquest món. Els que acaben de deixar de fumar i els que acaben de separar-
se.

VERA. — (A SYLVIE.) Realment cal aprendre a tenir més compassió.

SYLVIE. — (Apuntant a VERA.) I la tercera és la gent que diu això. (Es dirigeix cap a la porta.)

OLIVE. — No te’n vagis, Sylvie. Encara no.

SYLVIE. — És culpa teva. Ets tu qui li va impedir matar-se. (Obre la porta i se’n va.)

OLIVE. — Té raó. La dona té raó.

Pàgina 37 de 74
VERA. — Jo hauria parlat de sexe. Però ningú ho ha plantejat.

RENÉE. — Espero tenir la cartera per a que puguin identificar el meu cos.

OLIVE. — (Cridant cap a la cuina.) Florence, osti, t’estem esperant. Tanca ja la cuina i
vine cap aquí.

RENÉE. — (Agafant una targeta.) Què és aquesta olor? (Olorant les cartes.) Desinfectant! …
Són les cartes. Ha netejat les cartes. (Les llença.)

(FLORENCE entra amb una beguda per a OLIVE.)

FLORENCE. — Bé, quina és la pregunta?

RENÉE. — (Aixecant-se.) Nom d’una pel·lícula de Philip Marlowe protagonitzada per

Robert Mitchum.

FLORENCE. — Adéu, nena.

RENÉE. — I bona nit per a tu, estimada. (Es posa la jaqueta i la bossa i se’n va.)

FLORENCE. — Oh, ho sento. És culpa meva?

VERA. — No. Suposo que ningú té gaire ganes de jugar aquesta nit.

MICKEY. — De tota manera, m’he d’aixecar d’hora per anar a treballar. (Posant-se la
jaqueta i agafa la bossa.)

FLORENCE. — Al teu marit li agrada que siguis policia, Mickey?

MICKEY. — (Aixecant-se.) Bé, tot el que vol fer són coses cinèfiles.

FLORENCE. — Com què?

MICKEY. — Com posar-te les manilles.

VERA. — Ho has fet alguna vegada?

MICKEY. — Una vegada. Però es va adormir i em vaig lesionar un disc intentant arribar
al bany. (Dirigint-se cap a la porta.) Si m’ho preguntes, et diré que vosaltres dues sou
molt afortunades. Us envejo a les dues.

FLORENCE. — Ens enveges? Per què?

MICKEY. — Perquè sou lliures. Podeu fer el que vulgueu, anar on vulgueu. Viure les
vostres fantasies.

FLORENCE. — És així com et sents, Vera?

VERA. — No sóc gens bona en les fantasies. En Harry és qui les té, i me les explica.

Pàgina 38 de 74
MICKEY. — (Acostant-se a la porta.) Creieu-me, aquest és el moment per ser soltera. Miro
al meu voltant i els homes es veuen millor avui que mai.

FLORENCE. — Per què creus que és així?

MICKEY. — Perquè avui són onze anys més joves.

(VERA i MICKEY surten.)

FLORENCE. — (Comença a netejar la taula.) Vaja una cosa, Olive. Pensen que tenim sort.
Pensen que estem gaudint d’això. No ho saben, Olive. No saben com és.

OLIVE. — (Freda i seca.) T’estaria immensament agraïda, Florence, si no netegessis ara

mateix.

FLORENCE. — (Encara netejant.) Són només algunes coses … T’imagines que realment
ens envegen.

OLIVE. — Florence, deixa-ho tot tal i com està. No he acabat d’embrutar per
aquesta nit.

FLORENCE. — Són només uns quants plats. Vols que els deixi aquí tota la nit?

OLIVE. — No m’importa si els duus al teu dentista per a què els renti. Però no em facis
sentir culpable per això.

FLORENCE. — No et demano que ho facis.

OLIVE. — Per això em fas sentir culpable. Sempre estàs al meu bany penjant les
tovalloles. Cada vegada que algú fuma, el segueixes amb un cendrer. Ahir a la nit
et vaig trobar netejant el terra de la cuina, sacsejant el cap i gemegant: “Petjades!
Petjades!” …

FLORENCE. — No vaig dir que fossin teves.

OLIVE. — Bé, eren meves, collons. Tinc peus i fan petjades. Què volies que fes, pujar
pels armaris?

FLORENCE. — No. Vull que caminis per terra. (Es creua per netejar el telèfon.)

OLIVE. — Puc? Ah, això és meravellós.

(FLORENCE neteja el telèfon amb un drap i després neteja també el cable.)

FLORENCE. — Només intento mantenir el lloc habitable. Jo no et vull irritar.

OLIVE. — Després no eixuguis el telèfon. Algunes de les meves empremtes dactilars

preferides es troben en aquest telèfon.

FLORENCE. — (Mira OLIVE, abaixa el drap i s’asseu en una cadira; s’acosta l’auto-llàstima.) … Em

Pàgina 39 de 74
preguntava quant de temps trigaria.

OLIVE. — Quant de temps trigaria?

FLORENCE. — Abans que et poses dels nervis.

OLIVE. — No he dit que m’hagis posat dels nervis.

FLORENCE. — Bé, és el mateix. Has dir que t’irritava.

OLIVE. — Has dir que m’irritaves. Jo no ho he dit.

FLORENCE. — Llavors, què has dit?

OLIVE. — No sé què he dit. Quina diferència hi ha amb el que he dit?

FLORENCE. — No fa cap diferència. Només estava repetint el que pensava que deies.

OLIVE. — (Molesta.) Bé, no repeteixis el que pensaves que he dit. Repeteix el que HE
DIT!! … Déu meu, això és irritant.

FLORENCE. — (Agafa una tassa, caminant d’un costat a l’altre.) Ho sento. Perdona’m, Olive.
No sé què em passa.

OLIVE. — I no ploris. Si vols lluitar, lluitarem. Però no ploris. Lluitant guanyo jo; plorant
guanyes tu.

FLORENCE. — Tens raó. Tot el que dius de mi tens tota la raó.

OLIVE. — (Enfadant-se.) I no cedeixis tan fàcilment. No sempre tinc raó. De vegades

tens raó.

FLORENCE. — Tens raó. Jo ho faig. Sempre imagino que estic equivocat.

OLIVE. — Només aquesta vegada t’equivoques i tinc raó.

FLORENCE. — Ah, deixa’m sola.

OLIVE. — I no t’enfurrunyis. Això és el mateix que plorar.

FLORENCE. — Ho sé. Ja ho sé. (Esprem la copa amb ràbia.) Maledicció! Per què no puc fer
bé una maleïda cosa?

(De sobte, estira fort el braç cap enrere a punt de llançar la copa contra la paret, després s’ho
pensa millor i s’atura.)

OLIVE. — (Observant-la.) Per què no l’has llençada?

FLORENCE. — Gairebé ho faig. De vegades em poso tan boja amb mi mateixa.

Pàgina 40 de 74
OLIVE. — Aleshores, per què no has tirat la copa?

FLORENCE. — Perquè estic intentant controlar-me a mi mateixa.

OLIVE. — Per què?

FLORENCE. — Què vols dir, per què?

OLIVE. — Per què t’has de controlar? Estàs enfadada, tenies ganes de tirar la copa,
per què no la llences?

FLORENCE. — Perquè no té sentit. Encara estaria enfadada i tindria una tassa

trencada.

OLIVE. — Com saps com et sentiries? Potser et sentiries meravellosa. Per què has de
controlar tots els pensaments del teu cap? Per què no et deixes anar un cop a la
vida? Fes alguna cosa que et vingui de gust fer i no el que se suposa que has de fer
… Deixar de dur la comptabilitat. Relaxa’t! Emborratxa’t! Enfada’t! … Va vinga!
TRENCA LA MALEÏDA COPA!!

(FLORENCE de sobte percep un augment de la ira, s’enfronta a la paret i, amb totes les seves forces,
llança la copa contra la paret. Es trenca a trossos. De sobte s’agafa el braç amb dolor.)

FLORENCE. — Oh, el meu braç! M’he fet mal al braç! (Està agonitzant de dolor.)

OLIVE. — (Aixecant les mans al cel.) Ets desesperant! Ets un cas mental sense solució!

FLORENCE. — Se suposa que no hauria d’utilitzar aquest braç. Tinc bursitis. (Fregant-se’l.)

OLIVE. — No ploraràs, oi? Crec que totes aquelles llàgrimes gotejant en el braç són
les que et van provocar la bursitis. (Li tira un tovalló.) Saps el que ets, Florence? Ets un
accident humà.

FLORENCE. — (Donant-se copets al genoll.) Oh. Que només serveix per cuinar, netejar i tenir
cura d’aquesta casa. Ens estalviem molts diners, oi?

OLIVE. — Gràcies, PaineWebber.

FLORENCE. — (Coixeja cap a la taula i posa els trossos de la copa trencats en una safata.) D’acord,
potser sóc compulsiva, però no sóc una rondinaire. També tenim els nostres bons
moments, no?

OLIVE. — Bons moments?? … Florence, tenir una imatge clara a Channel Two no és
la meva idea de passar una bona estona.

FLORENCE. — De què parles?

OLIVE. — He passat prou nits veient que et posaves tires de cotó entre els dits dels
peus. La nit es va fer per a coses millors.

Pàgina 41 de 74
FLORENCE. — Com què?

OLIVE. — Com l’olor d’un bon cigar que gira sota el nas. Escolta’m bé. Hi ha dos
sexes en aquest món. Nosaltres som un d’ells. Jo no ho vaig inventar, però la natura
exigeix que el nostre sexe de vegades hagi de posar-se en contacte amb l’altre
sexe.

FLORENCE. — Vols dir homes?

OLIVE. — Si vols donar-li un nom, bé. Homes!

FLORENCE. — Això és curiós. No he pensat en els homes en setmanes.

OLIVE. — No hi veig la gràcia.

FLORENCE. — Creus que no trobo atractius els homes? Trobo atractius molts homes.

OLIVE. — Com qui? Posa’n un nom.

FLORENCE. — Sempre havia pensat que Adlai Stevenson era atractiu.

OLIVE. — Sí, però ja no té data … Florence, no ens podem quedar a casa soles cada
nit així.

FLORENCE. — Escolta, tinc la intenció de sortir. Jo també estic sola. Però fa poc temps
que estic separada. Dóna’m una mica de temps.

OLIVE. — Què demano? Només m’agradaria sopar una nit amb un parell de nois
simpàtics.

FLORENCE. — A qui trucaria? L’únic home que conec és el meu perruquer i està en
altres coses.

OLIVE. — Deixa-m’ho a mi. Hi ha dos germans que viuen en aquest edifici. Són
espanyols. Solien viure a Espanya. Són molt divertits.

FLORENCE. — Com ho saps?

OLIVE. — La setmana passada vaig quedar atrapada a l’ascensor amb ells. Em van
convidar a sopar. Això serà perfecte.

FLORENCE. — Com són?

OLIVE. — Senyors de veritat. Portaven vestits de jaqueta creuada.

FLORENCE. — Que vesteixin de jaqueta creuada no vol dir que siguin uns senyors.

OLIVE. — Aquests tenien doblec als pantalons.

FLORENCE. — Però són joves o grans? Són d’aspecte agradable.

Pàgina 42 de 74
OLIVE. — T’ho intento dir, són dos nois espanyols de classe. No hi ha tocs a les
sabates. (Busca el número de telèfon.)

FLORENCE. — Quin d’ells em toca?

OLIVE. — Agafa el que vulguis. Quan entrin, m’assenyales l’espanyol que triïs. (Es
dirigeix al telèfon, comença a marcar.)

FLORENCE. — No sabria què dir-los.

OLIVE. — (Deixa de marcar.) Relaxat. És fàcil d’estar amb ells. Vaig parlar amb ells
durant mitja hora i ni tan sols vaig entendre una paraula del que deien.

FLORENCE. — No parlen anglès?

OLIVE. — Parlen un anglès perfecte … de tant en tant … Només promet-me una

cosa.

FLORENCE. — Què?

OLIVE. — No anomenis a un d’ells Sidney. Oblida’t d’en Sidney. Es tracta de Manolo

i Hay-zoos.

FLORENCE. — Manolo i Hay-zoos?

OLIVE. — No pronunciïs la J.

FLORENCE. — (Pensa.) On hi ha una J a Manolo i Hay-zoos?

OLIVE. — Deixa de preocupar-te, vols? Passarem una nit a la ciutat. Coneixen el millor
restaurant espanyol de Nova York.

FLORENCE. — Jo no vaig a un restaurant perquè em veig tothom en aquesta ciutat.

OLIVE. — Creus que la gent està recorrent els carrers esperant a veure amb qui
sortim?

FLORENCE. — Parlo dels meus amics. La meva família. I si la meva sogra entra i em veu
bevent tequiles amb Manolo i Hay-zoos?

OLIVE. — La teva sogra viu a Florida!!!

FLORENCE. — AQUESTA PODRIA SER L’ÚNICA NIT QUE VE A LA CIUTAT.

OLIVE. — Florence … Necessito una cita realment urgent. El temps va passant. Les
meves hormones fan tick-tock, tick-tock … Dóna’m la teva mà.

FLORENCE. — Què?

OLIVE. — Dóna’m la teva mà. (Agafa la mà de FLORENCE i la posa al pit.) Sents el meu pit?

Pàgina 43 de 74
FLORENCE. — Sí.

OLIVE. — Bé, doncs no és prou bona. Vull sentir una mà més gran amb artells … Si us
plau!

FLORENCE. — Molt bé. Bé… Però no fora. Menjarem aquí.

OLIVE. — AQUÍ??? … Florence, aquesta no és una cita sobre el menjar. Es tracta de

mossegar-nos les puntes dels dits. Es tracta de lluitar per l’honor d’una dona i
assegurar-nos que perdem!

FLORENCE. — No pretenc perdre res. Tu vols sopar, jo faré el sopar. Faré un pollastre
rostit a la valenciana amb arròs espanyol, albergínia, carbassa, boletes de patata
i suflé de llimona.

OLIVE. — Estàs boja? Els rebentaràs. Necessitaran ajuda per sortir de les cadires. Els
vull romàntics, no diabètics.

FLORENCE. — El meu menjar és lleuger. El meu menjar és esponjós. No em diguis com

cuinar. Vols que et mosseguin els dits, jo els hi escamparé paté sobre els dits. (Es
dirigeix al telèfon.)

OLIVE. — A qui truques?

FLORENCE. — Als meus fills. Vull que sàpiguen el que estic fent. Per si els seus amics els
diuen que la seva mare és una qualsevol. (Acaba de marcar. Mentre espera que soni el
telèfon:) Manolo i qui?

OLIVE. — Hay-zoos.

FLORENCE. — Com l’escrius?

OLIVE. — J-E-S-U-S!

FLORENCE. — Això és Jesús! El seu nom és JESÚS???

OLIVE. — És un Jesús diferent. Deixaràs de preocupar-te, pel bé de Déu!

FLORENCE. — No m’has dit que el seu nom era Jesús … Faré una cosa més senzilla.
Peixos i pans o alguna cosa així.

Teló

Pàgina 44 de 74
Escena 2

Uns dies després. A primera hora del vespre.

L’escenari és buit. La taula de menjador sembla una pàgina de “Casa i Jardí”. Està
preparada per un sopar per a quatre persones, amb estovalles de lli, espelmes i
copes de vi. Hi ha un centre de taula floral, flors per tota l’estança, galetes i
productes per untar a la taula de centre.

S’obre la porta d’entrada i entra OLIVE. Porta el seu moneder, maletí, una bossa de
paper amb vi. Ella mira al voltant de l’habitació amb un somriure brillant.

OLIVE. — (En veu alta cap a la cuina.) Oh, Déu, és preciós … Sembla una obra de Noel
Coward. (Es treu les sabates, es treu la jaqueta, la llança a la cadira però no hi arriba i cau a terra.
Comença a treure’s la faldilla. Ja ha posat el maletí a la taula del menjador.) Em torno a sentir
viva … Em sento glamurosa … Em sento com algú a “Dinastia” …

(Es dirigeix al bany portant el vestit a la bossa de plàstic de les netejadores que portava amb ella.

FLORENCE entra des de la cuina. Porta una gran bossa d’escombraries verda. Ella mira al seu voltant
l’embolic que ha deixat OLIVE. Va donant la volta i recull els objectes, el maletí, la faldilla, la brusa,
les sabates i un a un, els posa a la bossa d’escombraries. Després li fa un nus, creua fins a l’armari
del rebedor, obre la porta i llença la bossa juntament amb altres cinc o sis bosses d’escombraries
plenes. Després creua de nou a la cuina.

OLIVE surt de l’habitació, apujant-se el cremallera del vestit, raspallant-se els cabells. Es creua a la
taula contra paret i agafa uns clips de cabells i les sabates d’un dels calaixos.

FLORENCE surt sostenint un cullerot de fusta i llença una mirada a OLIVE. FLORENCE s’asseu.)

OLIVE. — (Continua; arreglant-se els cabells.) Ah, et veus preciosa. M’encanten les grans
arracades. Molt Español … Què et passa, Florence? … Alguna cosa està malament.
Ho dic per la teva conversa … Bé. Digues. Què et passa?

FLORENCE. — Què passa? Comencem per quina hora creus que és?

OLIVE. — Quina hora? No ho sé. Set-trenta? Vuit?

FLORENCE. — Torna-ho a provar. Les vuit-vint!

OLIVE. — Bé, doncs són les vuit-vint. Tan?

FLORENCE. — Tu em vas dir que series a casa a les set.

OLIVE. — Això vaig dir?

FLORENCE. — Això és el que em vas dir. “Seré a casa a les set” és el que vas dir.

OLIVE. — D’acord. Vaig dir que seria a casa a les set i són vuit-vint. Quin és el
problema? …

Pàgina 45 de 74
FLORENCE. — Si sabies que arribaves tard, per què no m’has trucat?

OLIVE. — No et podia trucar. Estava ocupada.

FLORENCE. — Massa ocupada per agafar un telèfon? On eres?

OLIVE. — Corria amunt i avall de la Sisena Avinguda buscant un parell d’arracades.

FLORENCE. — Tinc desenes d’arracades. Podria haver-te’n prestat un parell.

OLIVE. — T’ho vaig dir. No puc portar arracades perforades. Els lòbuls de les orelles
es van tancar.

FLORENCE. — Podria haver-los mossegat. Quan Sidney arribava tard, sempre

m’avisava.

OLIVE. — Tard?? No arribo tard!! Vaig ser la primera aquí … Quina diferència hi ha
en quina hora és?

FLORENCE. — Et diré quina diferència hi ha. Em vas dir que venien a les set-trenta.
Havies de ser aquí a les set per ajudar-me amb els hors d’œuvres. A les set-trenta
arriben i tenim còctels. A les vuit del vespre ens asseiem i sopem. Ara són vuit-vint-i-
un i tinc un au preciosa i gran que està a punt per ser servida. Si no mengem en
cinc minuts, també podria volar d’aquí a l’infern.

OLIVE. — (Mirant al cel.) Oh, Déu, ajuda’m!

FLORENCE. — No li diguis ajuda’m. Digues-li que salvi el meu capó de dotze lliures.

OLIVE. — Dotze lliures?? Has cuinat dotze lliures s’adormiran sense nosaltres.

FLORENCE. — Quan tinc companyia, serveixo millor. I aquesta nit estic servint els millors
diners de capó sec que puc comprar.

OLIVE. — No el pots mantenir humit durant un temps?

(FLORENCE intercanvia l’ampolla de vi.)

FLORENCE. — HUMIT??? No ho entens, s’ASSECA!! … Els aliments no es poden cuinar

per sempre. Es converteix en fòssils.

OLIVE. — Bé, doncs talla’l ara i servirem capó fred.

FLORENCE. — (Lleugerament esbojarrada.) Capó fred?? … CAPÓ FRED??? … Per a un

sopar asseguts? … Creus que sóc una mena de BÀRBAR? …

OLIVE. — Ha sigut només un suggeriment.

FLORENCE. — De debò? Què tal unes botifarres amb mongetes? O potser amb quatre
Big Macs i alguns batuts? Creus que vaig anar avui a Elizabeth Arden’s per a fer una

Pàgina 46 de 74
cera de cames per poder servir CAPÓ FRED??

OLIVE. — M’has preguntat per un consell, te l’estic donant.

FLORENCE. — (Manotejant-li el cullerot per la cara.) Per què no posem una bossa de
caramels de Halloween i els deixem agafar els que vulguin?

OLIVE. — Bé, Florence, m’estic afartant de tu.

FLORENCE. — Creus que és fàcil? Va, fes-ho tu. Sortir a comprar, netejar, fer
arranjaments florals i petits arranjaments amb dissenys espanyols a les empanades
de mantega. Estar esclavitzada en una cuina calenta tot el dia mentre tu estàs en
una oficina amb aire condicionat donant puntuacions de beisbol.

OLIVE. — Partits de beisbol?? … Sóc responsable de fer arribar les notícies importants
al públic. Saps que hi ha hagut una gran revolució avui a Baggi? Una gran
revolució!

FLORENCE. — On collons és Baggi?

OLIVE. — És un nou país africà.

FLORENCE. — Des de quan?

OLIVE. — Des de dijous.

FLORENCE. — Ho dius de broma? Bé, tinc un capó que és més antic que Baggi.

OLIVE. — Qui et diu que cuinis? Podríem haver estat a la “Casa mi Casa” veient
ballarins flamencs en lloc de la teva pèssima cullera giratòria.

(Sona el timbre. Totes dues es congelen.)

FLORENCE. — Bé, ja són aquí. Els nostres convidats. Buscaré una serra de cadena i li
tallaré les ales. (Comença a anar cap a la cuina.)

OLIVE. — QUEDA’T ON ETS!!

FLORENCE. — No tinc la culpa d’aquest sopar.

OLIVE. — Qui t’està culpant? A qui li importa fins i tot el sopar? Estem tenint una cita
aquesta nit, no un concurs de cuina.

FLORENCE. — M’enorgulleixo del que faig. Sóc coneguda a tot Nova York per la meva
cuina. I els explicaràs exactament el que ha passat.

OLIVE. — Escriuré una confessió completa sobre els tovallons del sopar. Ara treu-te
aquest davantal de Peter Pan perquè vaig a obrir la porta.

FLORENCE. — Per què no anem a Arthur Treacher’s a buscar uns palets de peix?

Pàgina 47 de 74
OLIVE. — Has acabat?

FLORENCE. — He acabat.

(FLORENCE força un somriure mentre OLIVE obre la porta. Hi ha DOS SENYORS amb vestits foscos de
jaqueta creuada, cadascun amb bigoti i cadascun sostenint una caixa de caramels i un ram de
roses. Són extremadament educats, de bon humor, riallers i tenen personalitats atractives. Parlen
amb accent castellà. Són, per descomptat, MANOLO i JESÚS.)

OLIVE. — Bé, hola. O he de dir: “Buenos días”?

MANOLO. — Es pot, però és incorrecte. Millor dir “Buenas tardes”.

JESÚS. — Dias és matí.

MANOLO. — Tardes és vespre.

OLIVE. — Ho entenc. Jo capisco.

MANOLO. — No. Jo “comprendo.”

JESÚS. — Capisco és Italià.

MANOLO. — Comprendo és Español.

OLIVE. — Jo understand.

MANOLO. — Understand és anglès.

(Els NOIS i l’OLIVE riuen.)

OLIVE. — Bé, endavant, “amigos”.

MANOLO. — Amigos! Molt bé! (Entren.) Jesús? Tens alguna cosa a dir?

JESÚS. — Sí. Amb els nostres millors desitjos, el Manolo i jo us hem portat flors i dolços
frescos.

MANOLO. — I roses vermelles per als teus cabells vermells.

OLIVE. — Oh, que dolç.

JESÚS. — I els caramels. Espero que us agradin. No són massa bons.

OLIVE. — No són bons?

JESÚS. — Sí.

OLIVE. — Els caramels no són bons?

MANOLO. — Sí. Massa masticables.

Pàgina 48 de 74
OLIVE. — Es coneix com a torró!

MANOLO. — Ah, sí! Nou-gat! (A JESÚS.) És Nou-gat. Torró!

JESÚS. — Ho sento … Encara som nous en l’anglès.

OLIVE. — Però molt reflexius. Ho posaré en aigua.

MANOLO. — Només les flors, eh! Els dolços a l’aigua no són bons.

JESÚS. — (A MANOLO.) Havia pensat que era torró.

MANOLO. — No, aquesta vegada volia dir que en cap cas, l’aigua no era bona.

OLIVE. — (Sostenint els dos rams de flors i les dues caixes de caramels.) Bé, sens dubte són
boniques. Em sento com Miss Amèrica.

JESÚS. — Em sento igual. De vegades trobo a faltar Espanya.

MANOLO. — (A JESÚS.) No. Vol dir la noia del vestit de bany. Després en parlem. (A OLIVE.)
Estàs sola aquesta nit?

OLIVE. — No. On s’ha ficat? … Manolo! Jesús! M’agradaria que coneguéssiu la meva
companya d’habitació i xef per a la nit, Florence Unger.

FLORENCE. — Senyora (Estén la mà.) Com està vostè?

MANOLO. — Un gran plaer en conèixer-la. (S’inclina i li besa la mà.) Sóc Manolo

Costazuela. (S’inclina i li torna a besar la mà.) I el meu estimat germà, Hay-zoos
Costazuela.

FLORENCE. — (Estén la mà.) Com està vostè?

JESÚS. — M’emplena de gratificació de conèixer-la. (S’inclina i li besa la mà. Ella,

automàticament, doblega el seu peu darrere d’ella.)

OLIVE. — (Estenent la mà.) I un per a mi.

JESÚS. — Serà un plaer. (S’inclina i besa la mà d’OLIVE.)

MANOLO. — I jo doblo el plaer. (S’inclina i li besa la mà.) Aquesta és una encantadora

sorpresa per a mi, senyora Unger.

OLIVE. — Per què no ens asseiem tots?

MANOLO. — Gràcies. T’agrada en aquesta cadira?

OLIVE. — No ho sé. Aparca’t a qualsevol lloc.

JESÚS. — Ja ho vam fer. El cotxe és a l’exterior.

Pàgina 49 de 74
MANOLO. — No. No. Vol dir que seguis.

(Els NOIS riuen.)

OLIVE. — Hay-zoos, per què no t’asseus al sofà?

JESÚS. — Per descomptat, si no és massa problema.

OLIVE. — Bé, fes-ho de la manera més fàcil possible. (Els NOIS riuen.) I, Florence, per què
no t’asseus al sofà al costat del Hay-zoos? … o a la butaca. (FLORENCE s’asseu a la cadira
d’un sol club. JESÚS s’asseu.) Manolo, no vols seure?

MANOLO. — Després de tu, Olive.

JESÚS. — (S’aixeca.) Ah, disculpeu-me.

OLIVE. — (A JESÚS.) No t’agrada aquesta cadira?

JESÚS. — No, m’encanta aquesta cadira. Potser t’agrada a tu aquesta cadira.

OLIVE. — No, no. T’he ofert aquesta cadira. Si us plau, seu.

JESÚS. — Per descomptat. (S’asseu.)

MANOLO. — (A JESÚS.) No fins que Olive s’assegui.

JESÚS. — (S’aixeca.) Sóc tan estúpid. Perdoneu-me.

MANOLO. — (A OLIVE.) Ara seu tu, Olive.

OLIVE. — Bé. És el meu torn. (Ella s’asseu.)

MANOLO. — Ara m’assec. (S’asseu. A JESÚS:) Ara t’asseus tu.

(JESÚS s’asseu. La FLORENCE s’aixeca.)

FLORENCE. — A algú li agradaria alguna cosa?

(MANOLO i JESÚS s’aixequen.)

OLIVE. — Per què no mirem si tots podem seure alhora?

MANOLO. — Per descomptat. (S’asseu.)

OLIVE. — (Peta els dits.) Florence, seu!

(FLORENCE s’asseu mentre MANOLO i JESÚS s’aixequen en deferència.)

Seieu, nois, seieu.

(Els nois s’asseuen.)

Pàgina 50 de 74
MANOLO. — Això passa tota l’estona a Espanya. És per això que nosaltres hem de fer
migdiades … Olive! Estic molt impressionat amb casa teva.

OLIVE. — Ah? T’agrada?

MANOLO. — M’agrada? No. M’encanta! (Es besa els dits.) Bonica, com un El Greco.

OLIVE. — Qui?

MANOLO. — El Greco. El pintor, no?

OLIVE. — (Mira al seu voltant, s’encongeix.) No recordo qui el va pintar.

(MANOLO i JESÚS es peten de riure.)

MANOLO. — Em vas mentir, Olive. Ens vares dir que l’apartament estava molt, eh,
descuidat per a convidar-nos. No està descuidat.

OLIVE. — Sí, però des d’aleshores tinc una dona que neteja cada dia.

MANOLO. — Jo també en tinc una. És Hay-zoos. (Assenyalant a JESÚS. Tots gaudeixen d’això.)

JESÚS. — És cert. M’agrada casa meva molt neta. Manolo i jo som molt diferents. Jo
sóc ordenat, ell no ho és. Sempre estic a temps, sempre arriba tard. És molt difícil
viure junts, ho entens?

OLIVE. — He sentit a parlar de gent així, sí … Has sentit parlar de gent així, no,
Florence?

FLORENCE. — (Pausa … després a MANOLO.) … Et refereixes a El Greco, el gran pintor

espanyol, no?

MANOLO. — (Una mica confós.) Sí … Voleu tornar una mica enrere en la conversa?

FLORENCE. — No. Ja ho he entès. (Hi ha un moment incòmode de silenci.)

OLIVE. — Bé, això és molt bonic … Li deia a Flo l’altre dia com ens trobàvem.

MANOLO. — Ah … Qui es Flo?

OLIVE. — És ella.

FLORENCE. — Sóc jo.

OLIVE. — Flo és l’abreviatura de Florence.

JESÚS. — No, ella no és tan petita.

OLIVE. — No. És el seu nom.

Pàgina 51 de 74
JESÚS. — El seu nom és massa curt?

OLIVE. — No. És com eh … un sobrenom. Igual que el meu nom és Olive. Però de
vegades em diuen Ollie. És més curt.

JESÚS. — Ollie és més curt que Olive?

OLIVE. — … És un llenguatge complicat.

FLORENCE. — … En realitat, El Greco era grec.

MANOLO. — Sí.

JESÚS. — Ah!

FLORENCE. — Això és el que significa el nom d’El Greco … “El-grec”!

MANOLO. — (Assentiments.) Sí, ho sabem. Parlem castellà.

FLORENCE. — Ho sé. Parlava d’art. Vaig llegir sobre ell en una guia de viatges. Va viure
en una ciutat espanyola anomenada Tolaydo.

JESÚS. — (Corregint.) Toledo.

FLORENCE. — Havia pensat que era Tolaydo.

JESÚS. — No. Es pronuncia Toledo.

OLIVE. — (Canta.) “Ella diu Tolaydo i tu dius Toledo, ella diu Tomayto i tu dius Tomate
…”

(Ella i els nois riuen.)

FLORENCE. — … Tenim un Tolaydo a Ohio … Tolaydo, Ohio.

JESÚS. — No … Crec que aquella és Toledo.

FLORENCE. — Ah.

MANOLO. — Ja veus, en l’espanyol castellà, parles diferent de l’anglès. Barcelona es

Barthelona. Sant Josey és Sant Ho-say. Very very good vitamins es berry berry gods
bitamins… Així doncs, han de baies de baies bones bitamins a San Ho-say però baia
de baies dolentes bodka martinis a Barthelona … Ho faig bé, Hay-zoos?

JESÚS. — Berry berry nais.

(Tots riuen … Aleshores, hi ha un silenci incòmode.)

OLIVE. — Digueu-me, no ha estat un estiu de merda? … Oh, disculpeu-me, estic berry

berry apenada.

Pàgina 52 de 74
MANOLO. — Oh, eh, és la més calenta que recordo. La nit passada en Jesús i jo hem
dormit sense res.

OLIVE. — (Molt sexy.) Ah sí?

MANOLO. — La vellets del costat ens varen veure nus. Deixem la porta oberta per la
brisa. Ens van veure, ells pensen —quina és la paraula quan dos homes s’estimen?

FLORENCE. — Germans?

MANOLO. — No. Germans, no. Ja sabeu. Gent feliç.

OLIVE. — Gais?

MANOLO. — Sí, Gais. Sí. Es pensen que som gais.

JESÚS. — No som gais, creieu-nos. (Riuen.) Som tot al contrari. Què és el contrari de
gai?

OLIVE. — No gais.

JESÚS. — Sí. Sí. Som no gais.

MANOLO. — Som els més no gais que sigui possible. (Se’n riuen d’això.)

JESÚS. — Digue’m, Florence… perquè vius amb l’Olive, la gent es pensa que ets gai?

FLORENCE. — Per descomptat que no. Això és ridícul … Per què ho preguntes?

MANOLO. — Perquè cada divendres a la nit només tens dones de visita, la gent diu
coses molt divertides.

FLORENCE. — Abans jugàvem a cartes, ara juguem a Trivial Pursuit. Què passa amb
això?

MANOLO. — Això és un bon punt. Florence tens un bon punt.

FLORENCE. — Per què quan els homes juguen al pòquer, ningú pensa que són gais.

MANOLO. — Aquest és un altre bon punt. Florence té dos bons punts.

JESÚS. — A Amèrica, la gent és molt sospitosa de la gent que no està casada.

MANOLO. — Sí. És cert. Jesús té un punt molt bo.

OLIVE. — Així que Florence està portant dos punts a un … Escolteu, estic segura que
els nois voldrien un còctel primer… No el prendríeu vosaltres, nois? (Aixecant-se.)

MANOLO. — Doncs estaria molt bé.

Pàgina 53 de 74
OLIVE. — Bé. Què t’agradaria?

MANOLO. — No vull posar-te en problemes. Tens potser un vodka doble.

JESÚS. — Manolo! M’ho has promès. Ja no hi ha vodkes dobles.

MANOLO. — Ho sentiu? El meu germà, a vegades, és com la meva mare. Però té raó.
No estic bé amb el licor. Em poso molt agressiu. De vegades ataco la gent.

OLIVE. — Vinga, endavant, que el nen prengui una copa… I per Jesús?

JESÚS. — Jesús voldrà un Martini molt, molt, molt, sec.

OLIVE. — Posaré una esponja al got. Torno de seguida. (Es dirigeix cap a la cuina.)

FLORENCE. — (Seguint-la.) On vas?

OLIVE. — A buscar les begudes. Et donaré prou temps per conèixer’ls.

(OLIVE surt cap a la cuina. FLORENCE sembla perduda. Ella mira els NOIS, li somriuen. Es creua de nou
a la seva cadira i s’asseu, creuant les cames. Hi ha un silenci llarg i incòmode.)

FLORENCE. — Així que … Sou germans, oi?

MANOLO. — Ah, sí … Tots dos.

FLORENCE. — Això és bonic … D’on ets?

JESÚS. — Barcelona.

FLORENCE. — Ah … I quant de temps fa que ets als Estats Units d’Amèrica?

JESÚS. — Dos anys. No, tres anys.

FLORENCE. — Tres anys … Esteu de vacances?

MANOLO. — No, no. Treballem aquí, veritat Jesús?

JESÚS. — Sí. Iberia.

FLORENCE. — Treballes a Sibèria?

JESÚS. — No. Iberia. Les aerolínies espanyoles.

FLORENCE. — Ah. No ho entenia … Sou pilots?

MANOLO. — No, no. Vendes i administració.

FLORENCE. — Realment hauré d’aprendre castellà. Avui tothom a Nova York ho fa. Si
no saps què vol dir Caballero, tens por d’anar al bany.

Pàgina 54 de 74
MANOLO. — Aquest és un altre punt molt bo. Ara tens tres bons punts. Fli.

FLORENCE. — Fli?

MANOLO. — No és aquest el teu nom per abreujar?

FLORENCE. — Flo.

MANOLO. — Flo! Ho sento molt, Flo.

FLORENCE. — Està bé, Manny.

MANOLO. — Manny? … Ah, és més curt que Manolo. Molt bé, sí, Jesús?

JESÚS. — No Jesús … Xus!

(Tots tres riuen, llavors FLORENCE crida.)

FLORENCE. — Olive?? NECESSITES AJUDA?

OLIVE. — (Treient el cap per la porta.) Estic bé. Només tinc una mica de problemes amb
els glaçons de gel. (Desapareix.)

JESÚS. — Així doncs, Flo … Quina ocupació tens?

FLORENCE. — Estic separada.

JESÚS. — De la teva feina?

FLORENCE. — No, del meu marit.

JESÚS. — Perdoneu-me, no ho he entès.

FLORENCE. — Abans treballava, però després vaig deixar-ho per ser mare.

MANOLO. — Tens fills?

FLORENCE. — (Explicant als estrangers.) Sí. Les mares tenen fills.

MANOLO. — Quants?

FLORENCE. — Totes les mares tenen fills.

MANOLO. — No. Quants nens i nenes teniu vosaltres!

FLORENCE. — Oh … eh, tres … No! Dos… Estava comptant el meu marit. (Riu
vergonyosament. Ells també ho fan.) Però ara que estic separada, tornaré a buscar feina.

MANOLO. — En això Espanya és molt diferent d’Amèrica. Espanya continua sent molt
tradicional, molt antiquada. Allà es pensa que és l’home el que ha de robar el

Pàgina 55 de 74
pastís.

FLORENCE. — Robar el pastís?

MANOLO. — El robador de pastissos?

FLORENCE. — El guanyador?

MANOLO. — Sí. El guanyador del pa… Però Jesús i jo estem molt al dia. Molt nou a la
moda. Digues-li, Jesús.

JESÚS. — Manolo i jo estem molt al dia. Molt a la última moda. Per això ens vam
divorciar de les nostres esposes. Per això vàrem venir a aquest meravellós país per
començar les nostres vides de nou. Encara estimem Espanya, però ja era hora de
dir adiós.

FLORENCE. — Que trist … Encara hi ha nens allà?

JESÚS. — Ah, sí. Milions de nens. Tenen molts fills.

FLORENCE. — No, volia dir fills teus.

JESÚS. — Ah. No. No hi ha nens. Som homes honorables. Si tinguéssim fills, ens hauríem
quedat allà amb les nostres esposes i la nostra família i hauríem estat miserables per
sempre.

FLORENCE. — És difícil, oi? Quan perds un cònjuge?

MANOLO. — Ah, sí … Què és un cònjuge?

FLORENCE. — (S’adona que no ho entenen.) Un cònjuge! (Ella pensa.) … El meu marit és un

cònjuge.

MANOLO. — Sabies que era cònjuge abans de casar-te amb ell?

FLORENCE. — No. La persona amb qui estàs casat és un cònjuge. La seva dona era
cònjuge.

MANOLO. — No ho crec. No guardàvem secrets els uns dels altres.

FLORENCE. — No, mira. Quan et cases la persona amb qui estàs casat es converteix
en el teu cònjuge.

JESÚS. — Ja ho entenc. El teu cònjuge és el teu “maredo”. El teu marit. Sí?

FLORENCE. — Sí. Sí. Grathias. Moltes gràcies a Déu.

JESÚS. — Ets infeliç d’estar separada del teu cònjuge?

FLORENCE. — Bé, després de catorze anys, es clar que sí. És molt trencador, oi?

Pàgina 56 de 74
JESÚS. — Trencador? (Sembla desconcertat.) Què és trencador?

MANOLO. — (Arronsant-se.) Trencador … No comprendo.

FLORENCE. — (Il·lustra fent gestos amb les mans.) Trencar. Trencador.

JESÚS. — El teu marit et va trencar?

FLORENCE. — No. La vida ens va trencar. Els problemes ens trenquen. Encara no ho
he superat. Ha sigut un moment molt difícil. Ho entens?

JESÚS. — Ah, sí. Res de bo.

MANOLO. — (A FLORENCE.) Ara estàs descontenta, Flo, però amb el temps et trobaràs
millor. A Espanya tenim una expressió. “La casa no està construïda fins que no surt
fum de la xemeneia” … Ho entens?

FLORENCE. — No.

MANOLO. — Potser això ho entendràs … “El toro no plora fins que les seves banyes
toquen el cel” … Sí? (Encara desconcertada, nega amb el cap.)

JESÚS. — “El vaixell arriba a port quan el mariner es perd” … (Negant amb el cap.) “El
gos beu aigua quan el…”

MANOLO. — Prou, Jesús.

(FLORENCE agafa fotos de la taula i les mostra.)

FLORENCE. — Aquesta és la pitjor part de la ruptura.

MANOLO. — (Aixeca, mira la foto.) Ah. Éreu nòvios des de nens?

FLORENCE. — No. Aquest són els meus fills. Nen i nena.

MANOLO. — Oh. Preciosos. Quins nens tan bonics. Mira, Jesús. Preciosos, no?

JESÚS. — Oh. Sí. Muy preciosos. (Assenyalant.) La nena s’assembla a tu.

FLORENCE. — Aquest és el nen petit.

MANOLO. — Ah … Viuen amb el seu pare?

FLORENCE. — No. Encara estan de colònies. És un pare meravellós. És molt estricte

amb ells, però sempre és just. Sidney és un home molt excepcional. Un dia ell —oh,
què estic dient? No voleu sentir res d’això.

MANOLO. — Però es clar que sí. És bo treure-ho tot de dins. Nosaltres ens ho hem tret.
Tu també cal que ho treguis, Flo.

Pàgina 57 de 74
FLORENCE. — Ho estic intentant. (Treu una altra foto, la mostra.) Aquest és ell. Sidney.

MANOLO. — (Mira la foto, una mica escèptic.) Ah. Molt distingit. Veritat Jesús que és molt
distingit?

JESÚS. — (Mira; igual d’escèptic.) Ah, sí … Molt distingit … És un vaquer?

FLORENCE. — No. Però li agrada portar botes.

JESÚS. — (Mira la foto.) Té un bonic cabell negre molt espès. És espanyol?

FLORENCE. — No, però crec que el cabell ho és. (Ella tria una altra foto.) No us sembla
agradable?

(JESÚS la mira. Està desconcertat. La mostra a MANOLO, que també està desconcertat. La giren cap
per avall i, a continuació, cap a la dreta cap amunt.)

JESÚS. — No hi ha ningú en aquesta foto.

FLORENCE. — Ho sé. Aquesta és una foto de la nostra sala d’estar. Teníem un

apartament preciós.

MANOLO. — Ah, sí. És molt bonica.

JESÚS. — (Mira la foto.) Les làmpades són molt boniques.

FLORENCE. — Vam comprar aquestes làmpades a Itàlia. Llums molt rars. Em va

encantar tant el meu apartament, mai vaig voler sortir. Era un lloc tan feliç, tothom
rient, tothom parlant entre ells. Vaig pensar que continuaria per sempre … I de sobte
tot ha desaparegut … Sidney, les rialles, els llums… (No pot acabar. Es descompon,
sanglotant.)

JESÚS. — … No t’entristeixis, Flo … Hi ha un lloc a Brooklyn on pots comprar les

mateixes làmpades.

FLORENCE. — Si us plau, perdoneu-me. No volia dir emocionar-me tant. Vols una mica
de pasta de guacamole? (Els dóna la mà a mesura que les llàgrimes tornen a fluir.)

MANOLO. — És bo plorar. Allibera del dolor, no és cert, Xus?

JESÚS. — Si. Quan Manolo es va acomiadar de la seva parella, va plorar durant tres
dies.

FLORENCE. — De debò?

MANOLO. — L’estimava com cap home podia estimar una cònjuge. (La seva veu
comença a esquerdar-se amb emoció. Plora.) Cada nit encara em quedo amb ella. No és
cert això, Xus?

JESÚS. — Jesús! … És cert. Cada nit l’escolto pensant en ella.

Pàgina 58 de 74
MANOLO. — (Eixugant-se els ulls.) De vegades penso que m’he equivocat. Si jo estimava
tant la Salina, per què la vaig deixar? Estava boig. I ara ja és massa tard. (Està
sanglotant.)

FLORENCE. — Potser no és massa tard.

MANOLO. — És massa tard … (Plorant.) Es va casar el mes passat.

JESÚS. — Per a mi és el mateix. Només que va ser molt pitjor. La meva Consuela era
—perdona’m— infidel. (Plorant.) Però avui la perdonaria. Perquè l’estimava molt. Mai
trobaré una altra dona com la Consuela.

FLORENCE. — Sabies qui era l’altre home?

JESÚS. — Sí. (Apuntant a Manolo.) El nou marit de la seva exdona.

FLORENCE. — Déu meu!!

(Tots tres ploren. OLIVE de sobte entra a la sala amb les begudes.)

OLIVE. — Tothom està content? (S’atura de sobte a la vista de la sensiblera escena. Tots
intenten recompondre’s.) Què collons ha passat? Què els has dit?

FLORENCE. — Res.

OLIVE. — Bé, si realment vols plorar, entra i mira el teu ocell mort.

FLORENCE. — (Saltant indignada.) Oh, Déu meu! Per què no m’has avisat? T’he dit que
m’avisessis. (Es precipita cap a la cuina.)

OLIVE. — Us hauria d’haver avisat, nois. És la persona més dramàtica de Nova York.

MANOLO. — Crec que és la dona més sensible que he conegut mai.

JESÚS. — És tan fràgil. Tan delicada. Tan espanyola. És el tipus de dona que només
trobes a Barthelona.

OLIVE. — Bé, quan surti d’aquesta cuina, potser es dirigeixi allà.

(S’obre la porta de la cuina i surt FLORENCE. Porta guants de forn.)

FLORENCE. — Espero que a tothom li agradi la carn fosca.

OLIVE. — Espera un minut. Potser el podem salvar.

FLORENCE. — Salvar què? L’ocell negre? Sembla el falcó maltès.

MANOLO. — (Simpàticament.) El podem veure, Flo?

JESÚS. — Si us plau?

Pàgina 59 de 74
(FLORENCE va reticentment a la cuina, després surt amb un ocell fosc i fumejant, els mostra les restes.)

MANOLO. — (S’acosta i se’l mira.) Hmmm … Aquest pollastre està molt cremat.

JESÚS. — No hi ha cap problema. Podem preparar una paella de pollastre a dalt a

casa en deu minuts.

FLORENCE. — Amb això!

JESÚS. — No. Tinc una paella congelada de Stouffers. És millor que el menjar real.

MANOLO. — Després ens veiem a dalt. Apartament 14B.

OLIVE. — Ni tan sols esperarem l’ascensor.

MANOLO. — És cert. Sempre hi ha gossos allà.

(Petons a la mà. Tots dos es precipiten a la porta i se n’han anat en un instant. OLIVE es gira cap a
FLORENCE, tota emocionada.)

OLIVE. — No et semblen xamosos?? … SÓN XAMOSOS??? … Ha arribat el nostre

moment, Florence. Aquest serà un gran any per a les dones … Vinga, arreplega el
guacamole. (Agafant l’ampolla de vi.)

FLORENCE. — Jo no hi vaig.

OLIVE. — Què?

FLORENCE. — No sé com parlar amb ells. No els entenc … “El vaixell arriba a casa
quan el mariner està perdut”? Què vol dir això?

OLIVE. — No ho sé. No sóc un filòsof espanyol. Sóc una dona nord-americana

frustrada … Ara agafa el guacamole.

FLORENCE. — No puc. Em sento massa culpable. Emocionalment segueixo lligada a

Sidney.

OLIVE. — Florence … descongelar la paella amb Jesús no és adulteri. Ara, agafa el

pot de guacamole. (Ella se’n va cap a la porta.)

FLORENCE. — (Agafa el pot del guacamole. Es dirigeix cap a la porta.) Està bé, tot bé, però no
serà divertit. Estic tensa com una fusta. Fins i tot el meu vestit el sento tens.

OLIVE. — Atura’t, Florence. Tornaràs a posar-te malalta a l’ascensor.

(FLORENCE s’agafa l’esquena al primer pas.)

FLORENCE. — OHH!! … OH, DÉU!!! … AH, LA MEVA ESQUENA!!! … AHH! S’ha trencat. La
meva esquena està trencada. S’ha trencat.

OLIVE. — L’esquena no està trencada … Anem a la cadira.

Pàgina 60 de 74
(FLORENCE no es pot moure del dolor.)

FLORENCE. — (A dalt de les escales.) NO!!! … No em puc moure! No em moguis! (Es repenja
contra la paret.)

OLIVE. — Maleïda, m’arruïnaràs tota la nit … No et puc deixar així.

FLORENCE. — Vull que te’n vagis. M’estàs tensant més. Si us plau, vés-te’n.

OLIVE. — Et donaré unes aspirines. (Va a la cuina. FLORENCE es queda immòbil.)

FLORENCE. — … Si us plau, Déu, no em deixis caure. No em deixeu morir aquí, Déu, si

us plau, encara tinc dos fills per criar, si us plau, Déu …

OLIVE. — (Des de la cuina.) Si us plau, Déu, feu-la callar. Si us plau, Déu que s’estigui
quieta.

Teló

Pàgina 61 de 74
Escena 3

L’endemà al vespre sobre les 19:30h.

La sala torna a estar habilitada per al joc, les cadires posades al seu voltant.
FLORENCE està aspirant la catifa de la sala d’estar. S’obre la porta i l’OLIVE entra
veient-se-la una mica cansada. Porta un impermeable sobre els seus pantalons i la
brusa. Porta el diari de la nit. FLORENCE és aliena a OLIVE. OLIVE es treu el seu
impermeable, després es creua fins l’endoll de la paret i desconnecta l’aspiradora.
FLORENCE se n’adona i es gira i veu OLIVE. OLIVE s’asseu al silló i obre el seu diari.

FLORENCE agafa l’aspiradora i es dirigeix a la cuina amb ella.

L’OLIVE trepitja el cordó, mentre FLORENCE l’estira des de la cuina. A la tercer estirada,
l’OLIVE aixeca el peu i sentim un fort terrabastall des de la cuina.

FLORENCE surt coixejant mentre OLIVE somriu i s’asseu al sofà. FLORENCE porta una
safata amb un plat al vapor d’espaguetis. S’asseu a taula i ruixa formatge als
espaguetis i comença a menjar.

OLIVE s’aixeca, agafa el pot desodoritzant i creua. Ruixa per tot FLORENCE per
esborrar l’olor dels espaguetis i dóna un últim esprai al plat d’espaguetis … FLORENCE
deixa la forquilla i el tovalló, intentant contenir la seva ira. OLIVE ha reprès el seu
seient al sofà i continua llegint.

FLORENCE. — Bé, quant de temps durarà això? Et passaràs la resta de la teva vida
sense parlar amb mi?

OLIVE. — Tu vas tenir la teva oportunitat de parlar ahir a la nit. Jo et vaig suplicar que
vinguessis a dalt amb mi. Buscava un romanç i, en canvi, tenia una dona
petrificada que es trobava a la porta. Mai més vull tornar a sentir el so de la teva
veu, ho entens?

FLORENCE. — Sí. Ho comprenc. Gràcies.

OLIVE. — (Treu una clau de la butxaca, es dirigeix a FLORENCE.) Aquesta clau és de la porta
del darrere. Quedat al passadís i a la teva habitació i no prendràs mal.

FLORENCE. — (Indignada.) Ah, de debò? Bé, deixa’m recordar-te que pago la meitat
del lloguer i entraré a qualsevol habitació que vulgui.

OLIVE. — No al meu pis. No vull veure’t. Tapa els miralls quan passegis per la casa…
(Amenaçadora.) I estic farta i cansada d’olorar la teva cuina. N’estic fins el cap-de-
munt dels teus olis poliinsaturats. Ara treu aquests espaguetis de la meva taula.

FLORENCE. — (Riu.) Això és curiós. Això és molt divertit.

OLIVE. — Què dimonis és tan graciós?

Pàgina 62 de 74
FLORENCE. — No són espaguetis. Són linguini.

(OLIVE la mira com si estigués boja. A continuació, OLIVE agafa el plat de pasta, creua fins a la porta
de la cuina i el llança des de la sala contra la paret llunyana i invisible de la cuina.)

OLIVE. — Ara són escombraries!! (Se la veu autosatisfeta.)

(FLORENCE mira cap a la cuina, terroritzada.)

FLORENCE. — Estàs BOJA??? … Jo no penso netejar tot això … És el teu embolic …

Mira-ho, escampat per tota la paret.

OLIVE. — (Mirant-ho.) M’agrada.

FLORENCE. — No ho deixaràs penjat allà, no? Fins que es torni dur i marró i… ugh, vaig
a netejar-ho! (Ella comença.)

OLIVE. — (Cridant.) Tu toques un sol d’aquest linguini i et trencaré tots els sinus del cap.

FLORENCE. — Per què? Què he fet? Què t’estàs tornant boja? La cuina? La neteja? El
plor? Què?

OLIVE. — Et diré exactament què és. És la cuina, la neteja i el plor. Són les bramuls
d’alces que obren les orelles a les dues de la matinada. Ja no ho aguanto més,
Florence. M’estic acabant. Tot el que fas m’irrita. I quan no ets aquí, les coses que
sé que faràs quan entris m’irriten … Em deixes petites notes al coixí. “S’han acabat
els flocs de blat de moro. F.U.” … Vaig trigar tres hores a esbrinar que F.U. era
Florence Unger … No és culpa de ningú, Florence. Només som un parell de
companyes podrides.

FLORENCE. — Ja veig el quadre.

OLIVE. — No! Això només és el marc. La imatge encara no l’he pintat … Cada nit al
meu diari anoto les coses que has fet aquell dia que m’irriten … Estem al juny i fins
ara només he omplert fins al gener … I encara no he posat lo dels Germans
Gaspatxo.

FLORENCE. — Ah! És això el que et molesta? Que ahir a la nit et vaig arruïnar la teva
vida sexual?

OLIVE. — Quina vida sexual? Ni tan sols puc tenir somnis bruts. Entres i els neteges.

FLORENCE. — (Sacsejant el dit davant la cara d’OLIVE.) No em culpis. En primer lloc, ja et vaig
advertir que no orquestressis aquella cita.

OLIVE. — No m’apuntis amb aquest dit a menys que tinguis intenció d’utilitzar-lo.

FLORENCE. — Mira, Olive, deixa’m tranquil·la. Marxa! Em sents? (S’allunya com si acabés
de guanyar una batalla important.)

OLIVE. — Què és això? Una mostra de temperament? No t’havia vist tant enfadada

Pàgina 63 de 74
des del dia que vaig deixar caure les pestanyes a la teva massa de panellets.

FLORENCE. — Olive, estàs demanant escoltar alguna cosa que no vull dir … Però si ho
dic, crec que seria millor m’escoltessis.

OLIVE. — (Sarcàsticament.) Estic tremolant per tot arreu. Mira com estic tremolant tota
jo. (S’asseu en una cadira, creua les cames tranquil·lament.)

FLORENCE. — Bé, t’ho vaig advertir … Ets una noia meravellosa, Olive. Ho has fet tot
per mi. Si no fos per tu, no sé què m’hauria passat. Em vas portar aquí, em vas donar
un lloc per viure i alguna cosa per viure. Mai t’oblidaré per això. Ets el top amb mi,
Olive.

OLIVE. — (Immòbil, pensant-s’ho.) … Si m’ho acaben de dir, crec que potser m’he perdut
alguna cosa.

FLORENCE. — Ja hi estem arribant.

OLIVE. — Bé.

FLORENCE. — Tu també ets una de les vividores més grans del món.

OLIVE. — Ja ho veig.

FLORENCE. — I molt poc responsable.

OLIVE. — És així?

FLORENCE. — Gens fiable.

OLIVE. — Això és tot?

FLORENCE. — Inapel·lable, irresponsable i indescriptible.

OLIVE. — Què és això, una cançó de Cole Porter?

FLORENCE. — Això és tot. He acabat. Ara ja t’ho he dit. Què t’ha semblat això?
(Allunyant-se.)

OLIVE. — Bé. Perquè ara t’ho diré …

Durant vuit mesos

(FLORENCE es precipita, s’asseu a la cadira, creua les cames tranquil·lament.)
he viscut tota sola en aquest pis. Em pensava que era miserable. Em pensava que
era solitària. Et vaig portar aquí perquè pensava que ens podíem ajudar les unes a
les altres … I després de tres setmanes de contacte proper i personal, tinc urticària,
picor i una terrible psoriasi … Estic envellint al doble de la velocitat del so … Tinc set
noves taques fosques a la mà que semblen el Big Dipper… No puc més, Florence
… Fes-me un favor i entra a la cuina. Viu amb les teves olles, les teves paelles, el teu
cullerot i el termòmetre de carn … Ara vaig a dins per tombar-me … Les meves
dents s’estan quedant soltes i em temo que si les deixo caure aquí, tornaràs a treure

Pàgina 64 de 74
la teva aspiradora. (Se’n va, destrossada.)

FLORENCE. — (Espera, doncs:) Camina sobre els papers, vols? Acabo de fregar el terra
d’allà.

(OLIVE torna a sortir, furiosa, amb una mirada maníaca als ulls, preparada per a l’assassinat. Va
directe a la FLORENCE.)

Mantén-te allunyada de mi. T’ho adverteixo, no em toquis.

OLIVE. — A la cuina! Vull ficar-te el cap al forn i cuinar-lo com un capó.

FLORENCE. — Et trobaràs en un bon plet, Olive.

OLIVE. — No serveix de res córrer, Florence. Només hi ha sis habitacions i conec tots
els amagatalls.

(OLIVE persegueix FLORENCE, que corre al bany i tanca la porta. OLIVE la persegueix però en lloc
d’entrar al bany, torna a entrar al dormitori. L’escenari està buit per un moment. Llavors FLORENCE
crida mentre OLIVE aparentment ha entrat al bany per l’altra porta. FLORENCE corre cap a la sala
d’estar.)

FLORENCE. — És així com resols els teus problemes, Olive? Com un animal? (Agafa la
seva bossa, pren un objecte de l’interior i l’assenyala.) Endarrere! Això és gas lacrimogen. Si
poses un dit sobre meu estaràs utilitzant gotes per als ulls la resta de la teva vida.

OLIVE. — Vols veure com resolc els problemes? Et mostraré com els resolc. (Es dirigeix
al dormitori de FLORENCE. FLORENCE treu una sirena de la seva bossa.)

FLORENCE. — (Cridant.) Molt bé. T’ho he advertit. Faré sonar la meva sirena. (Ella prem el
botó però no funciona. L’acosta a la seva orella i l’escolta.) Què passa amb això? Has estat
jugant amb la meva sirena? (Ella ho colpeja sobre la taula tres o quatre vegades amb
desesperació.) Vaja merda! Vint-i-dos cinquanta per un tros de merda japonesa!

(OLIVE surt de l’habitació de FLORENCE amb una maleta buida. La llença damunt de la taula.)

OLIVE. — Et mostraré com els resolc! (Obre maleta i s’aparta.) Aquí la tens! Així és com
els resolc.

FLORENCE. — (Confosa, mira la maleta.) On vas?

OLIVE. — (A punt de l’infart.) No jo, tu! Tu!! Ets tu qui se’n va. Arreglaré la sirena perquè
puguis demanar un taxi.

FLORENCE. — De què parles?

OLIVE. — El matrimoni s’ha acabat, Florence. Estem fent una anul·lació. Ja no vull
viure amb tu. Vull que empaquetis les teves coses, lligueu-ho amb el teu embolcall
de Saran i surt d’aquí.

FLORENCE. — Vols dir realment “sortir”?

Pàgina 65 de 74
OLIVE. — (Dirigint-se a la cuina.) En realitat, físicament i immediatament.

(Agafa olles i paelles de la cuina. Surt amb els estris, els deixa a la bossa i tanca la bossa.)

Apa! Ja està tot recollit!

FLORENCE. — Saps? Estic pensant en marxar de veritat.

OLIVE. — (Mira cap al cel.) Per què no m’escolta? Sé que parlo, reconec la meva veu.

FLORENCE. — Dit d’una altra manera, m’estàs fent fora.

OLIVE. — No en altres paraules. Aquests són perfectes. (Li dóna la maleta a FLORENCE, qui
no l’agafa.)

FLORENCE. — Molt bé. Només volia deixar constància d’això. Que quedi a la teva
consciència. (Entra a la seva habitació.)

OLIVE. — Que quedi què en la meva consciència?

FLORENCE. — Que m’estàs fent fora. (Ella surt, posant-se la jaqueta.) “Surt de casa” és el
que has dit.

(Agafa la bossa i guarda la sirena i els gasos lacrimògens.)

Però recorda això: El que em passi és la teva responsabilitat. Que es quedi això dins
del teu cap!

OLIVE. — Què m’has posat al cap? No em posis coses al cap! Treu-m’ho! (S’enfila als
cabells com si intentés treure insectes.)

FLORENCE. — T’he deixat molt de menjar, només has d’escalfar-lo. Pots preguntar als
veïns com encendre un llumí. (Es dirigeix cap a la porta.)

OLIVE. — (S’afanya cap a la porta i bloqueja el camí.) No marxes fins que no t’ho tornis a
endur.

FLORENCE. — Que m’endugui què?

OLIVE. — “Que es quedi això dins del teu cap” … Quin dimonis és això, “La
maledicció de la mòmia”?

FLORENCE. — M’agradaria marxar ara.

(Sona el timbre.)

… Aquest és el teu timbre… No penses obrir?

OLIVE. — Florence, hem estat massa temps bones amigues per acabar-ho d’aquesta
manera. Som gent civilitzada. Donem la mà i partim com senyores …

Pàgina 66 de 74
FLORENCE. — No hi ha res suau a l’hora de ser expulsada.

OLIVE. — (Assentint.) D’acord … Ho vaig intentar.

(Obre la porta i allà estan MICKEY i VERA. Entren.)

MICKEY. — Què està passant? (Mira FLORENCE.) Florence, et veus blanca com un
fantasma.

FLORENCE. — (A les noies.) Olive us ho explicarà tot. Que tingueu un bon joc. Si teniu
gana, Olive us portarà un plat de linguini. No us oblideu d’ajupir-vos … Adéu, a
totes. (Se’n va, tancant la porta.)

MICKEY. — Florence no jugarà aquesta nit?

OLIVE. — Està massa ocupada. Ha de sortir i escampar la culpa per tota la terra …
Bé, comencem. Traieu el joc.

(VERA busca el joc del Trivial Pursuit i l’obre sobre la taula. MICKEY entra a la cuina i després s’atura
quan veu el que hi ha a la paret oposada.)

VERA. — (Preparant el joc.) Sé el que estàs passant. Harry i jo també hem tingut una
gran baralla aquest matí.

OLIVE. — I per què?

VERA. — És molt gelós. Pensa que em vesteixo massa sexy.

OLIVE. — (Mirant-la.) Aferrat a Harry. És un home insòlit.

(S’obre la porta d’entrada i entra RENÉE, mirant afeixugada.)

RENÉE. — Hola… Escolta, si us plau, puc tenir un escocès. Tinc molt males notícies. He
trencat amb el metge.

OLIVE. — T’ha deixat amb una maledicció al cap?

RENÉE. — No és un metge bruixot. És ginecòleg. (La porta s’obre i entra la SYLVIE.)

SYLVIE. — Totes assegudes. Tinc notícies importants per explicar-vos.

OLIVE. — Collons, aquest lloc és com una teràpia de grup.

VERA. — Són bones notícies o males notícies?

SYLVIE. — Depèn de quins siguin els teus ingressos… Estic embarassada.

MICKEY. — Ei! Enhorabona.

SYLVIE. — No és genial? El pingüí ha passat.

Pàgina 67 de 74
RENÉE. — Estàs segura que estàs embarassada? No confio en els ginecòlegs.

SYLVIE. — On és la Florence? Vull explicar-li la gran notícia.

OLIVE. — Se n’ha anat. Està enfadada perquè no li ha agradat el que he dit.

VERA. — Què has dit?

OLIVE. — Li he dit: «Surt de casa meva!»

RENÉE. — L’has fotut fora?

OLIVE. — No he pogut evitar-ho. Ja no podia més … Era prou dolent veure-la

redreçar el cordó telefònic, però quan posava fruits secs en un bol, els organitzava:
ametlla al costat de l’anacard, anacard al costat del cacauet, cacauet al costat
del pacana, pacana al costat de la nou del Brasil, nou del Brasil al costat de
l’ametlla…

SYLVIE. — Molt bé! Atura’t, Olive. T’estàs posant malalta.

OLIVE. — … nous al voltant de la vora…

SYLVIE. — Ja n’hi ha prou!!! (Posa braç al voltant d’OLIVE, la reconforta.)

MICKEY. — D’acord, tots sabem que és impossible, però ella segueix sent la nostra
amiga, està sola al carrer i encara estic preocupada per ella.

OLIVE. — I jo no ho sóc? A mi no em preocupa? No m’importa? Qui creus que la va

enviar allà fora en primer lloc?

MICKEY. — Sidney.

OLIVE. — Què?

MICKEY. — Sidney la va enviar en primer lloc. Tu li vas enviar en segon lloc. I amb qui
visqui després l’enviarà en tercer lloc. No ho entens? És Florence. Ho fa ella mateixa.

OLIVE. — Per què?

MICKEY. — No ho sé. Hi ha gent així. Hi ha una tribu a l’Àfrica que es colpeja al cap
amb roques tot el dia.

OLIVE. — … Però apostaria que no endrecen els seus fruits secs.

SYLVIE. — Em pregunto on anirà aquesta vegada?

(Sona el timbre.)

OLIVE. — És ella. Ho sabia. Vol tornar. La ciutat de Nova York tampoc la vol.

Pàgina 68 de 74
VERA. — Vaig a obrir la porta.

OLIVE. — Comencem a jugar! No li vull donar la satisfacció de que sàpiga que totes
estàvem preocupades per ella. Totes assegudes, com si no passés res.

(Totes s’asseuen.)

SYLVIE. — (Tocant-se la panxa.) Espero que el meu nadó no escolti això. Pensarà que les
dones estan boges.

OLIVE. — (A VERA.) Obre! Obre!

(VERA obre la porta. MANOLO està allà.)

VERA. — Ah, hola … No és ella, Olive.

MANOLO. — Bones tardes.

VERA. — Olive, és el senyor Tardes.

OLIVE. — (S’aixeca.) Ah, hola, Manolo … Noies, m’agradaria que coneguéssiu el meu
veí, Manolo Veneçuela.

MANOLO. — Costazuela. Manolo Costazuela. (A OLIVE.) Olivia, puc parlar-te un

moment, si us plau.

OLIVE. — (Creus.) Es clar que sí, Manolo.

(MANOLO la du a un costat.)

Què passa?

MANOLO. — Crec que ja ho saps. He vingut a recollir la roba de Flo.

OLIVE. — (Se’l mira amb incredulitat.) La roba de Flo??? … La roba de la meva Flo?

MANOLO. — Sí. Florence Unger, aquella dolça dona torturada que és en el meu
apartament ara arrabassant-li el cor a Jesús … Has estat una parella molt
entremaliada, Olivia … L’amistat és més important que els capons … Ara esta al
nostre apartament desfogant-se.

OLIVE. — (A les NOIES.) Us ho traduiré més endavant.

(JESÚS entra, estirant d’una FLORENCE reticent.)

JESÚS. — Manolo, Florence no es vol quedar. Si us plau, digues-li que es quedi. (Fixant-
se en les NOIES.) Disculpin-me la meva intrusió, per favor.

FLORENCE. — De veritat, amigues, això és molt vergonyós. Puc anar a un hotel. (A les
NOIES.) Hola, noies.

Pàgina 69 de 74
NOIES. — (Tranquil·lament, sorpreses.) Hola, Florence.

MANOLO. — (A FLORENCE.) Tonteries. T’he dit que tenim una habitació de convidats que
ningú utilitza. No pots rebutjar la nostra invitació.

JESÚS. — No ens varen educar per permetre que una dona passegés sola pels
carrers.

FLORENCE. — Segur que no tindran cap problema?

MANOLO. — Som nosaltres els que som els problemes. Jesús ronca i jo parlo en somnis.

OLIVE. — (A les NOIES.) Això hauria de sonar molt bé amb els seus bramuls d’alces.

MANOLO. — (A OLIVE.) No vull semblar groller, Olivia, però a Espanya, fer fora de casa
un amic és com matar un toro amb una pistola. (A FLORENCE.) Si us plau, Flo. Només
per uns dies.

JESÚS. — Fins que tinguis on raure.

FLORENCE. — Bé, potser per una nit. Demà he de buscar feina.

MANOLO. — Ah, això és meravellós. (Li besa la mà.)

JESÚS. — (A FLORENCE.) T’ajudem a treure’t la roba?

FLORENCE. — (Mirant el seu vestit.) Aquesta roba?? … Ah, la de dins. No, gràcies. Ara la
trec.

MANOLO. — Molt bé. Vine tan aviat com estiguis a punt: Flosy!

OLIVE. — Flosy???

JESÚS. — No arribis tard. Cocktails en quinze minuts.

MANOLO. — I segueix estudiant el llibre en llengua castellana que et vaig regalar.

FLORENCE. — “Monto prou bé”.

MANOLO. — Ah, bé. A mi també m’agrada muntar a cavall. Bones tardes.

(Els NOIS marxen amb un gest galant. FLORENCE es gira i mira les NOIES de camí cap al dormitori.)

RENÉE. — Ei, Florence. De debò et mudaràs amb dos nois?

FLORENCE. — Un et dóna una puntada de peu, dos t’agafen. Les dones per fi
avancen. (Entra al dormitori amb orgull.)

SYLVIE. — (Sorpresa de FLORENCE.) Crec que pariré aquí mateix, a terra.

Pàgina 70 de 74
OLIVE. — Bé, està més net que un hospital.

VERA. — Estic molt impressionada. En la meva vida mai havia vist un canvi tan sobtat
en una dona.

(FLORENCE surt amb els seus vestits en una bossa de plàstic.)

FLORENCE. — (Radiant de felicitat.) No ho sé, de sobte em sento tan elevada. Sento que
estic flotant, com quan prens xarop per a la tos … Olive, vull donar-te les gràcies.

OLIVE. — Gràcies? Per a què?

FLORENCE. — Per les dues coses més grans que has fet mai per mi. Agafar-me i
expulsar-me.

(Sona el telèfon. MICKEY s’aixeca per agafar-lo.)

Deuen de ser els nois. La sang espanyola és tan calenta.

(MICKEY agafa el telèfon.)

MICKEY. — (Al telèfon.) Hola? …. Un moment.

FLORENCE. — (Treu uns articles de la bossa.) Olive, aquí tens el gas pebre i la meva sirena.
Crec que ara puc encarregar-me dels homes pel meu compte.

MICKEY. — És el teu marit.

FLORENCE. — Ah! … Doncs fes-me un favor, Mickey. Digues-li que ara no puc parlar
amb ell. Però digues-li que li trucaré en pocs dies, perquè crec que tenim molt de
què parlar. I digues-li que si li sono diferent, és perquè no sóc la mateixa dona que
va sortir d’aquella casa fa tres setmanes. Endavant, Mickey, digues-li.

MICKEY. — Ho faré quan el vegi. Aquest és el marit d’Olive.

FLORENCE. — (Avergonyida.) Ah!

(OLIVE es dirigeix al telèfon.)

Adéu, noies. Us enviaré una capsa de bombons. (Es dirigeix cap a la porta, OLIVE l’atura.)

OLIVE. — Florence, no marxis encara. (Al telèfon.) Hola, Phil … Mira, ara no puc parlar.
Puc tornar a trucar-te? … Quina xec? … Phil, ja no penso enviar-te més xecs. Hi ha
un límit a … Què? M’has enviat un xec? … Vols dir que ho has amortitzat tot! … Bé,
m’alegro que hagis tingut un bon guany, Phil, però mai esperava que tornessis tot
el … no, no … Sé el que vols dir amb el respecte a un mateix.

(Ella i FLORENCE intercanvien mirades.)

… Vol dir això que ja no em trucaràs, Phil? … Bé. Espero que ho facis … Adéu, Phil.
(Penja. Es veu una mica trista i intenta forçar un somriure.)

Pàgina 71 de 74
No és agradable? Suposo que ja no em necessita.

FLORENCE. — Agradar-te és millor que necessitar-te.

OLIVE. — (Eixugant-se els ulls.) Escolta, és millor que te’n vagi. Estàs començant a parlar
com una galeta de fortuna.

FLORENCE. — (A les NOIES.) Estàs començant el joc ara?

VERA. — Sí. Vols jugar?

FLORENCE. — Jo sí, però estic ocupada, molt ocupada … (Surt.)

(La SYLVIE surt del dormitori sostenint una tovallola. OLIVE l’agafa i la plega ordenadament.)

OLIVE. — … Vinga, comencem el joc … (S’asseu.) Renée i jo contra vosaltres tres …

Tira, Renée…

RENÉE. — (Tira el dau.) Quatre … Entreteniment.

VERA. — (Agafa una targeta i llegeix.) “Segons l’èxit dels “Four Seasons” del 1962, qui no
plora?”

OLIVE. — (Canta.) “Les noies grans no ploren” 2 [etc.]

(SYLVIE s’hi uneix… Després VERA, després els altres. Continuen cantant mentre cau el…)

Teló

2L'autorització per produir aquesta obra no inclou el permís per utilitzar aquesta cançó a la producció. Per sol·licitar els drets
per utilitzar la cançó “Big Girls Don't Cry” cal contactar amb MPL Communications, c/o Eastman & Eastman, 39 West 54th.
Street, Nova York, NY 10019.

Pàgina 72 de 74
Disseny de l’Escena

Pàgina 73 de 74
Posicions en l’escenari

Pàgina 74 de 74