Bombardejos massius

L’aparició de l’aviació com a arma de combat durant la Primera Guerra Mundial va suposar una
transformació decisiva en les confrontacions bèl·liques. En aquell moment, l’aviació es va limitar
pràcticament a combats aeris, encara que, el 1917, avions alemanys van llançar bombardejos sobre
algunes ciutats en territori britànic. Va ser en el període d’entreguerres quan es va començar a
desenvolupar la doctrina del bombardeig estratègic, la immediata conseqüència del qual va ser el disseny i
la construcció d’avions per operar a llarga distància. La Guerra Civil Espanyola va ser camp
d’experimentació de “bombardejos massius” sobre poblacions civils.
El bombardeig de Guernica del 26 d’abril de 1937 és el més paradigmàtic, però com tots sabeu a
Catalunya també n’hi van haver de molt sagnants a Barcelona, però també a altres ciutats com Reus,
Granollers, Lleida...
A Barcelona, però, el primer bombardeig havia vingut del mar: el creuer italià Eugenio di Savoia va atacar
Barcelona el 13 de febrer del 1937, i és recordat com el bombardeig de la “casa Elizalde”.
Els bombardejos aeris sobre Barcelona es van produir els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 per part de
l'aviació legionària italiana i l’aviació alemanya des de les seves tres bases a Mallorca, causant entre 880 i
1.300 morts, i entre 1.500 i 2.000 ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l'Ajuntament de
Barcelona van assenyalar 875 morts (d'ells, 118 nens), més de 1.500 ferits, 48 edificis destruïts i 78
greument danyats. És considerat el primer “bombardeig de saturació” de la història i el segon que més
morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica.
En tota la guerra, a Catalunya les bombes van matar dues mil set-centes persones a la ciutat i malferir-ne
set mil.
Segons la premsa, fins al 31 d'octubre de 1938 havien mort a Catalunya 4.018 persones i 6.174 havien
resultat ferides.
Aquests bombardejos de la mal anomenada “Guerra Civil” van afectar molt tant a la meva família com a
la de l’Esther. Com tantes altres famílies, els Raduà van perdre quatre familiars, entre ells dos nens i una
nena. A casa nostra van suposar una fugida de casa per anar a llocs més segurs. El meu avi Samuel va
marxar de Barcelona amb la família cap a Valldoreix. El meu besavi Llauradó i la família van haver de
marxar de Reus, i una filla seva de Lleida i un altre fill de Barcelona.
Però després d’aquella barbàrie sembla que la humanitat no n’hagi après res. A la Segona Guerra
Mundial també es van fer servir aquests “bombardejos massius”.
I aquests dies estem saturats de veure els efectes dels “bombardejos massius” sobre població civil. La
guerra a Gaza ha suposat ja més de 10.000 morts civils, entre ells molts nens, en només un mes de
conflicte. Aquests bombardejos els fan els avions que sembren la mort al seu pas.
Aquesta situació em recorda aquelles paraules del profeta:
Fins quan, Senyor, cridaré auxili i no m'escoltaràs, clamaré contra el violent i no em salvaràs? Per
què em fas veure tanta injustícia? Per què et mires de lluny l'opressió, mentre jo he de presenciar
destruccions i violències? Pertot esclaten processos i baralles. (Habacuc 1,2-3)
Tant de bo puguem seguir el seu exemple d’esperança contra tot pronòstic:
Em quedo dret en el meu lloc de sentinella, estic a l'aguait a la meva talaia, per veure què em
respondrà el Senyor i què li puc respondre jo sobre la meva queixa.
El Senyor m'ha respost així: «Escriu el que jo et revelo, grava-ho sobre unes tauletes perquè es
pugui llegir sense entrebancs. No és encara el moment que es compleixi, però vola cap al terme i no
fallarà. Espera-ho, si és que triga; segur que vindrà sense retard. (Habacuc 2,1-3)
SFM