Comparació del concepte d’ànima entre Plató i Descartes.

Més de vint segles separen les propostes filosòfiques de Plató i Descartes, el primer
pertany a la filosofia clàssica grega i algun filòsof del segle XX ha manifestat que tota
la història del pensament occidental són notes a peu de pàgina dels seus diàlegs, el
segon és el pare de la filosofia moderna en postular el pensament (el cogito) com a
condició de possibilitat d’allò que podem afirmar amb certesa. Malgrat aquesta
distància cronològica podem identificar punts en comú entre tots dos pensadors: la
seva aposta per la raó en la recerca de la veritat, l’ innatisme de les idees en el procés
del coneixement i l’admiració envers les matemàtiques com a model d’investigació en
serien els principals.

Respecte a l’antropologia coincideixen en el seu dualisme com a punt de partida, Plató

considerarà l’ésser humà com a un compost heterogeni entre l’ànima i el cos, mentre
que Descartes afirmarà la irreductibilitat entre la res cogitans i la res extensa, ànima i
cos són substàncies independents entre si amb atributs diferents (pensament i
extensió respectivament). Tot i així, hem de matisar la relació entre els dos elements
en les seves antropologies: mentre que Plató estableix que la unió és absolutament
antinatural, Descartes afirma que el vincle entre ànima i cos permet concebre l’ésser
humà com a una unitat, encara que no es troba al nostre abast el conèixer amb
claredat i distinció com interactuen.

Aquest matís diferenciador en les seves antropologies és motivat per la seva

concepció sobre l’ànima. El filòsof grec postulà que l’ànima és de naturalesa ideal,
divina com les idees que serveixen com a arquetip del món sensible, per tant
preexistent al cos i pervivent després de la seva mort ( al seu diàleg de maduresa,
Fedó , donarà arguments versemblants sobre la seva immortalitat). Descartes
identificarà l’ànima amb el pensament i no li atorgà existència separada del cos,
només afirma a Les Meditacions Metafísiques que la podem concebre separada del
cos, però l’ésser humà no pot ser sense tots dos elements. Aquesta reflexió ens indica
una semblança i, alhora, una diferència entre els seus plantejaments: la similitud és
que els dos filòsofs consideren l’ànima com a principi de coneixement, l’ànima
platònica ha contemplat el món de les idees en una vida anterior i la reminiscència
possibilita en aquest món sensible el despertar a la veritat de l’ésser humà, el
pensament – segons Descartes- pot descobrir la veritat si segueix la regla de
l’evidència ( només serà veritat allò que es presenti de manera clara i distinta a la
nostra ment); la diferència es plasma en la diferent consideració sobre l’ànima com a
principi de vida, Plató afirmà sense reserves aquesta tesi, Descartes oferí una
explicació mecanicista per al cos sense necessitat d’un principi immaterial quant al seu
moviment i desenvolupament.

El mecanicisme aplicat al cos en el cas del pare de la filosofia moderna li portà a

establir la glàndula pineal ( òrgan que té una altra funció segons la neurofisiologia
actual) com a indret on té lloc el bescanvi de l’element material dels nostres estímuls
en elements immaterials com les sensacions o els pensaments, i a la inversa, els
nostres actes volitius en accions que provoquen un canvi en la res extensa ( com és el
cas quan decidim moure un braç). És a dir, malgrat el problema de la connexió entre
les dues substàncies i l’explicació insuficient a través de la glàndula pineal, Descartes
entén la relació cos-ànima com a una interacció unitària on tots dos elements es
necessiten en el cas de la condició humana ( Déu no ha posat al nostre abast el
misteri d’aquesta relació). L’ànima no és un pilot que condueix la seva nau corporal de
manera independent a la manera platònica, sinó més aviat un element heterogeni al
cos (són substàncies diferents com mostra el nostre enteniment) que, tanmateix,
sembla formar un tot únic en el cas de l’ésser humà.
El problema de Descartes és com explicar la relació que mantenen cos i ànima.
Només és possible l’acció pel contacte físic, però no és possible el contacte físic amb
allò que no ocupa lloc, ni pot el pensament comunicar quantitat de moviment, que no
posseeix. Aquesta relació, des de la seva filosofia és impossible. Plató resolia aquest
problema amb l’adscripció de cada element al seu món corresponent: l’ànima al món
de les idees, i el cos al món sensible; amb el consegüent menyspreu del cos com a
font d’errors ( en el cas cartesià el dubte sobre la informació dels sentits és provisional
fins que es pugui trobar els primers principis) i com a obstacle per a la purificació de
l’ànima ( Descartes privilegia l’espiritualitat de la nostra ment sobre el cos, però n’és
prou conscient de la necessitat del cos).

De fet, Descartes no parla sobre una divisió tripartida de l’ànima com proposava Plató
( l’ànima racional, irascible i concupiscent), per al filòsof francès l’ànima és indivisible
en contraposició al cos, les passions i els desigs formen part de la nostra ment amb la
mateixa legitimitat que la intuïció dels primers principis per part de l’enteniment.

Com a síntesi, per finalitzar, els dos grans cims del pensament antropològic occidental
que representen les filosofies de Plató i Descartes coincideixen en el seu dualisme
respecte a la composició de l’ésser humà, però divergeixen quant la naturalesa de
l’ànima i la seva relació amb el cos: per l’atenenc, aquest últim és un destorb per al
coneixement i la purificació de l’ànima; per Descartes s’explica a partir del
mecanicisme sense que podem donar raó de la seva interacció amb la ment o ànima.
No els hi podem retreure res, podem pensar i reflexionar amb ells sense que sigui una
pèrdua de temps, el problema de la relació entre ment i cervell (traducció actual de la
dicotomia) encara és un problema obert al diàleg i, depèn qui sigui el nostre
interlocutor, a la discussió.