PENÉLOPE

per Pablo Arreche

traducció de l’Edgar Cotes Argelich

il·lustració d’en Takeshi

El parpelleig de les llums vermelles i blanques era tan fort que amenaça-
va de fer-li mal a les pupil·les. Per això va cloure els ulls amb força i va
intentar aïllar-se del so de les alarmes per poder dir:
—Ja estic desperta, 9-11. Deixa de fer tant d’esvalot.
—Tinent Ruiz, Penélope. Seguint els protocols d’emergència ins-
tal·lats al meu sistema i complint les ordres 11-14 de regulacions de
supervivència, és vostè la més apta per dur a terme les reparacions.
Va processar el que li deia la veu digital, encara sentint com la bi-
lis li pujava per la gola. La Penélope Ruiz tenia l’estómac regirat i l’olor
fètida del vòmit als seus peus no l’ajudava pas a concentrar-se.
Estava desperta.
Per sort, en 9-11 ja havia apagat les llums d’advertència i el soroll
estrident de l’alarma general va parar.
—Què passa? Som a prop?
—Falten trenta anys, sis mesos i vuit dies per arribar a la destina-
ció, tinent Ruiz.
—Fantàstic —Penélope va aconseguir posar-se dempeus i com-
provar que els músculs no se li havien atrofiat dins la criocambra. Tenia
fred, sí, però podia caminar. Va esquivar l’últim sopar menjat allà a la
Terra i va esperar que s’obrissin les portes automàtiques de la bodega
de càrrega.
—Per què m’has despertat, 9-11?
—Per múltiples danys en les diferents cobertes de la nau. Traves-
sem una zona de camps d’asteroides.
Un quadre de situació hologràfic va aparèixer en una de les pa-
rets del passadís adjacent a la zona de criocambres. En la imatge, un xic
pixelada, hi van aparèixer quatre roques de la mida d’un xip, prou velo-
ces i dures per penetrar el buc d’una nau espacial.
—Micrometeorits.
Centenars de milers d’aquestes petites roques s’estampen cada
dia contra l’atmosfera del planeta Terra i només provoquen una simple
llampada. A l’espai, són tan perilloses com una bala perduda.
—Quins són els danys més importants?
—Bombes d’aigua, refrigeració, vela solar i sistema de motors.
—Com? Estem aturats? —la boira del llarg somni li va desaparèi-
xer de cop dels sentits—. Sigues més específic, 9-11.
—Vaig parar els motors per no sobreescalfar-los, tinent. Les ve-
les solars estan plegades, ens movem a velocitat d’impuls.
—Quan s’aturarà la nau?
—Exactament d'aquí a vint-i-quatre hores.
—Merda!
La Penélope era ben conscient que si la nau s’aturava del tot, se-
ria impossible tornar a encendre els quatre motors que donaven vida al
viatge interestel·lar.
—El tinent Jensen és a bord?
—Sí que hi és.
—Necessito despertar-lo, 9-11. Ell em va ensenyar tot el que sé i
és millor mecànic que jo.
—Em sap greu, tinent Ruiz. Les meves anàlisis prèvies demos-
tren que només vostè pot dur a terme les reparacions necessàries per a
continuar el viatge. Per alguna cosa es va graduar amb les millors classi-
ficacions.
—No sé si agafar-m’ho com un afalac —va dir després d’un llarg
esbufec. Va moure el cap i es va acariciar les temples—. A treballar!
La Penélope va començar a buscar eines a mesura que avançava
pel llarg passadís que travessava la nau de proa a popa. Pensava en en
Jensen. «Ho he intentat, amor meu», es va dir. Estaria bé que es desper-
tés i parlessin de l’última baralla que havien tingut a la Terra, el dia
abans que sortissin congelats cap a l’infinit.
—Quan fa que vam sortir, 9-11?
—Cent deu anys, sis mesos, tres dies i…
—Sí, sí. Ja n’hi ha prou. On és el trepant de bateria?
Quan el va trobar, es va dirigir corrents cap a l’escotilla que un
cop oberta la va conduir a la sala de màquines. Un lloc fosc i ronyós
que en 9-11 il·luminava amb llums d’emergència.
Va recórrer a les palpentes els passadissos intricats, bo i entapis-
sats amb pistons i cables. Tot i que no havia estat mai allà dins, es
coneixia els plànols de cap a peus. Va trobar de seguida les falles. Un
dels micrometeorits havia travessat el blindatge, ja segellat per l’eficient
Intel·ligència Artificial denominada 9-11, i foradat una gran quantitat de
mànegues per on circulava el líquid refrigerant.
Va trigar una bona estona a tallar i posar pegats a les mànegues.
—No em puc creure que faci la feina d’un mecànic —va dir en-
tre rialles en una de les moltes converses que tindria aquell dia en veu
alta amb en 9-11—. El meu pare tenia un taller de bicicletes a la Terra.
—Tot això és al seu historial, tinent. Per això la meva anàlisi per
a despertar-la és correcta.
—Gràcies de nou, 9-11 —va renegar uns minuts més amb un
pegat que no s’enganxava—. Com li va al tinent Jensen?
—En un somni criogènic.
—Ja ho sé. Volia dir que si…
—Les seves pulsacions són mínimes i el seu organisme és estable
com la resta dels deu mil tripulats.
—...ha somiat?
—Les connexions neuronals del tinent Jensen s’han il·luminat
breument en sis ocasions.
—Què va somiar?
—No ho puc dir això, tinent Ruiz.
—És clar que no. Cony de màquina —va remugar en veu baixa
mentre acabava d’aplicar la cola—. Ja està! Per fi s’ha enganxat el pegat
de merda —la Penélope es va alçar enmig de l’embull de cables i mane-
guetes— I ara continuem.
—El refrigerant ja corre —va anunciar en 9-11 amb un deix tri-
omfalista.
 —Quant falta perquè s’acabi el termini?
—19 hores, 38 minuts i 7 segons.
—Tinc temps per fer una mossada.
Va obrir un paquet de pastilles que era al costat de la taquilla on
es guardaven els vestits espacials. Es va omplir el cos de calories men-
jant l’equivalent en pastilles a un rostit de tira1 amb patates fregides. Va
beure un glop de suc de taronja. A mesura que passaven els minuts ana-
va recuperant les forces i els reflexos perduts durant el somni criogènic.
També va començar a sentir el moviment de la nau, i el que era pitjor, el
desaccelerament dràstic de la velocitat d’impuls.
—Hora de sortir.
Va fer una hora d’exercicis a la cambra de descompressió. L’or-
ganisme se li havia d’adaptar a l’exterior, abans de creuar la porta
estanca.
Després es va posar el vestit.
—Com em veus? —va preguntar a la lent de la càmera fent una
volta.
—Penélope Ruiz és la millor tripulant qualificada per realitzar…
—No volia dir això —va acabar d’hermetitzar el vestit i d’engan-
xar el casc—. Hauríem de despertar en Jensen perquè em guiï allà fora.
—9-11 pot guiar-la —va contestar l’ordinador a bord parlant en
tercera persona—. Segons les meves anàlisis vostè supera el tinent Jen-
sen en activitats extravehiculars amb un percentatge de tres a un.
La Penélope va somriure.
—L’alumna supera el mestre.