MINAIRONADES

per Maria Llansó

il·lustració de la Txell Ozcáriz Soler

FINALISTA

En despertar a boca foscant, l'Hidrolat es va trobar atrapat dins el seu

canutet d'agulles i una por desconeguda fins llavors va tensar-li les ales
de manera antinatural. L'amo Jaume, no s'havia oblidat mai de treure el
tap al petit recipient on el minairó descansava durant el dia. A
diferència dels de la seva espècie, l'Hidrolat dormia sol dins el petit tub
de plàstic, de tan sols tres centímetres de llarg. També treballava de
manera independent des de feia més de trenta anys a Ca de Girau, on
havia crescut i es considerava un més de la família. Els seus
compatriotes preferien jeure amuntegats i dur a terme les tasques
encomanades pels seus amos en equip. En canvi, l'Hidrolat era un llop
solitari, una mica rondinaire i excèntric, però sempre se n'havia sortit
prou bé.
És per això que aquella nit, entre incrèdul i atemorit, va tensar les
diminutes ales de mosquit i va empènyer ben fort la tapa del canut.
Aquesta va cedir, sense més recança que un petit soroll, per donar pas a
les golfes fosques i silencioses de sempre. «L'amo Jaume pensa que no
puc obrir el canut des de l'interior i jo li deixo creure si així ha d'estar
més tranquil». Els remordiments d'haver destapat el tub sense permís
van aparèixer amb rapidesa per remoure-li els pensaments. Espantant
males jugades mentals, va sortir cautelós a l'exterior del seu cau, tot
parant l'orella als possibles moviments humans de la casa. Com succeïa
la majoria de nits, el matrimoni ja devia estar dormint amb placidesa.
Algunes vegades però, l'amo Jaume es quedava prenent el cafè traïdor
de la son mentre ultimava la redacció de les tasques nocturnes, i
deixava que l'Hidrolat compartís amb ell aquell moment tan plàcid,
quan tot calla i el bosc llunyà crepita de sorolls. Els minairons sempre
treballen de nit per evitar problemes als amos: acusacions forànies,
veïns envejosos, enraonies. Els éssers humans tenen debilitat per la
cobdícia i un follet treballador és un tresor de valor incalculable.

Però aquella mitjanit no se sentia ni tan sols el respirar serè de la parella

descansant. La casa dormia més profundament que de costum i el
minairó va sentir com una inquietud no benvinguda el sotjava per
moments, com quan en una tempesta s'espera el primer tro. Amb la
seguretat dels éssers màgics, va alçar el vol, i com cada nit quan
s'encaminava a realitzar les seves tasques, va pronunciar en veu alta el
seu mantra laboral. Aquelles preguntes que sorgien soles del seu alè i
sense les quals no podia viure:
—Què faré? Que diré? —Sense esperar resposta del silenci, es va
escapolir per la porteta de les golfes i va flotar fins a la cuina, on sota la
safata groga de fruita hi havia la nota amb la feina de cada jornada.
Però quelcom anava malament i de seguida l'Hidrolat va percebre
la catàstrofe. Amb el somriure de les coses ben fetes congelat, va
comprovar que el seu instint fatal no l'enganyava: aquella nit la llista de
tasques no hi era. NO HI ERA. Esgarrifança. Esglai. Terror. Per
primera vegada en tres dècades no hi havia cap nota i això no podia
significar cap altra cosa que no conduís a la desgracia. «Què faré? Què
diré?» Com podia ser que l'amo Jaume se n'hagués oblidat? Després de
tants anys de servir fidelment en aquella casa, de fer-los guanyar diners
amb la cura del bestiar i la segada dels camps, què significava aquell
abandó sobtat?
 Amb un sospir de forçada calma i remugant malediccions,
l'Hidrolat es va dirigir al dormitori per exigir les explicacions
corresponents a la despreocupada parella. Volava tan veloç que les
seves ales emetien un brunzit de borinot gegant i la seva barba
blanquinosa se li encastava sobre el rostre suat. La por li va escalar pel
pantaló quan va comprovar que el llit matrimonial estava fet i sense
presència humana. La situació empitjorava sense remei i el follet va
sentir un nus de malastrugança donant-li un cop de puny al pit: ells no
hi eren, la llista no hi era. Per quin motiu s'havien oblidat d'ell? El tic
nerviós de la cama no el deixava parar quiet però necessitava asserenar-
se per pensar. De sobte va recordar que era la festa major del poble veí.
En un instant de lucidesa i amb certa enveja, se'ls va imaginar ballant
feliços sense pensar en el menyspreu que significava el seu descuit.
«Tothom es pot equivocar», es repetia per dins, «sobretot els
humans». Però aquell era un error poc perdonable. Per calmar-se una
mica i espantar males idees, va pensar que el més adient en aquelles
circumstàncies seria treballar en alguna cosa, al cap i a la fi, era la seva
funció: dur a terme tot el que li demanés el seu amo. D'acord, en aquell
moment no disposava d'una llista de tasques però podia repetir-ne
alguna passada, se sabia de memòria el funcionament de la masia. Així
que primer es va dirigir al menjador, però abans de netejar el foc a terra
va considerar més urgent atendre les ovelles. Un cop a l'estable, va
pensar que potser l'amo preferiria que enllestís les reparacions del
tractor. Davant la maquinària però, li va semblar de vital importància
fer el pa per l'esmorzar del matí següent, cosa que el va tornar a conduir
a la cuina. La maleïda cuina on la llista no hi era. Com l'havien pogut
menysprear tant? Ells, que l'havien segrestat de l'herba minaironera
quan era un nadó i l'havien criat quasi com un fill propi. Anys més tard,
s'havia trobat amb un grup de minairons de la muntanya que li
explicaren com els follets lliures viuen als boscos i treballen les pedres
sense que ningú els mani. Però l'Hidrolat era fidel al seu amo i a Cal
Girau, perquè l'havien cuidat i estimat sempre, li havien proporcionat
un canut d'agulles acollidor i molta feina. Ell era un minairó feliç. O ho
havia estat fins aquella nit de desgràcia.

De sobte, el gos va començar a bordar i l'ensurt inicial del lladruc es va

convertir en gaudi per a l'Hidrolat, que va volar cap al rebedor obrint
els seus ulls de mussol i eixamplant el nas de patata. La borla del barret
dringava d'alegria i esperança. Segur que l'amo i la seva dona,
preocupats pel descuit, tornaven a donar-li feina i disculpar-se. Unes
sabates es van refregar contra l'estora de l'entrada i sobre un pas insegur
va aparèixer la muller de'n Jaume, la Matilda. Les galtes pujades de to
indicaven l'embriaguesa provocada pels excessos de la festa. Venia sola
i caminava en silenci, com si no volgués despertar a ningú.
L'Hidrolat va encendre el llum del passadís i la pobra dona es va
sobresaltar de tal manera que va ensopegar tot rodolant per terra.
—Perdona Jaume si t'he despertat. Se que et trobaves malament...
—es va disculpar mig atordida encara.
—En Jaume no hi és i no m'ha deixat la llista de tasques —va
brunzir l'Hidrolat tot fent-se de la mida d'un pardal per poder ser més
visible. Veient que la Matilda no reaccionava va afegir: — Sóc
l'Hidrolat i no tinc feina!
La dona es va aixecar atabalada, murmurant per si mateixa: «En
Jaume no hi és... Però, on és? Deu ser amb la Patrícia, aquella mala
pècora. Sospitava que me la fotien però ara ja ho sé del cert. I durant les
festes! Quina barra». Mentre maleïa el marit i la seva amant, es va
encaminar de nou al rebedor de la casa. «Ara veuràs com els
enxamparé». Amb un equilibri precari va intentar sortir a l'exterior,
però la porta d'entrada no s'obria. La Matilda va entornar el pom
diverses vegades mentre estirava amb força. Va fer uns quants intents
fins que per fi el va mig veure. L'Hidrolat aguantava la porta recolzant
un sol dit despreocupat, i amb un sol moviment l'hagués pogut fer
miques si no fos perquè necessitava l'atenció d'aquella dona, borratxa
perduda.
—Matilda, diga'm què volia que fes en Jaume durant aquesta nit,
si us plau. —Va respirar fons i el tic nerviós va fer que un camal del
pantaló a ratlles s'arrugués genoll amunt. Batia tan ràpid les ales que el
brunzit semblava un eixam sencer d'abelles rabioses.— Necessito
treballar! Què faré? Què diré?
Però la dona ni el mirava, l'ignorava ofuscada pels embolics
extramatrimonials del seu marit. I no li proporcionava cap llista, cap
pista, cap tasca. El va intentar espantar amb la mà, com es fa amb les
mosques pesades a l'estiu, i la humiliació patida per l'Hidrolat va fer la
resta.