Catarsi 25 — pàg.

36
 FINALS I PRINCIPIS
per Edgar Cotes Argelich

il·lustració de la Txell Ozcáriz Soler

Tan bon punt es lleva, en Liam nota desenes d’ulls que el fiten i que no es perden
cap dels seus moviments. Tanmateix, actua talment com si les parets, en comptes
d’estar fetes de vidre, fossin de formigó armat. Es dirigeix al moble de la cuina i agafa
un parell de magdalenes. Encén la cafetera i es prepara un cafè ben carregat, que en -
dolceix amb edulcorant artificial. Finalment, s’asseu a taula i pren el seu esmorzar
amb parsimònia, amenitzant-ho amb alguna peça de rock (ja) clàssic. Ell, malgrat la
vigilància que li subordina l’existència, intenta mantenir el seu posat inalterable.
Fins i tot es permet algun somriure de tant en tant.
És en el moment d’acabar l’àpat quan la buidor del lloc li revifa, puntual,
aquella sensació de soledat. De vegades, la rutina diària que s’ha anat imposant al
llarg dels anys l’ajuda a foragitar-la. D’altres dies, però, se li fa supèrflua i acaba per
deixar-se dominar per la melangia. I és llavors quan els records s’ensenyoreixen de la
seua ment. Aquell dia sembla ser d’aquells fatídics segons. És llavors quan en Liam,
amb la mirada perduda en l’infinit, remembra la dona, els fills, els pares, els amics,
els seus veïns, els companys de feina... Un núvol d’espectres que tan sols poden po-
blar dins la seua cambra de cristall. Evoca també flaixos del passat que li aparenten
molt distants i que confon: somriures, rialles, pessigolles, carícies, petons i paraules
bufones. Només són fotogrames que ara ja no pot fruir, cosa que el fa encara més
miserable. Un únic record, tanmateix, sembla fer-se-li nítid entre aquella amalgama
mental. De fet, és el darrer que conserva abans que el món sencer se n’anés tot en or-
ris.

Catarsi 25 — pàg. 37
 Recorda despertar-se en una habitació d’un hospital. El cap li rodava com si
es trobés damunt d’uns cavallets de fira. Quan l’atracció de la seua ment va semblar
aturar-se, es va adonar que jeia en un llit, panxa amunt. Aleshores, va notar que el
cap li bullia i tenia tot el cos fatigat i amarat d’una suor gèlida. Per si no n'hi hagués
prou, com havia vist centenars de cops en pel·lícules de metges, duia un tub acoblat
al braç que li subministrava un líquid d’una bossa transparent, suspesa en una mena
de penjador no gaire lluny seu.
No fou fins una bona estona més tard que va advertir que, a l’altre extrem de
l’habitació, rere un vidre que ocupava bona part de la paret oposada al llit, podia fi-
tar el rostre enllagrimat de la seua esposa. No el mirava a ell, sinó que semblava dia-
logar amb una metgessa. No podia sentir el fil de la conversa, perquè la sala
semblava completament insonoritzada. I no només això, sinó que estava totalment
aïllada de l’exterior. De fet, no hi havia cap finestra i les úniques obertures d’aquella
cambra eren una paret de vidre blindat i una porta de ferro massís, que semblava se-
gellada com els tresors d’una piràmide.
Tot just es preguntava per què l’havien isolat d’aquella forma, que va profe-
rir una sèrie d’estossecs que acabaren tancat els llençols d’un roig pudent. Per molt
que ho intentava, en Liam no aconseguia que aquella tossera remetés, que més aviat
semblava uns lladrucs de gos rabiós. Va passar una bona estona, que podien haver
estat segons, minuts o fins i tot hores, abans que entressin a assistir-lo un parell de
robots-infermer que tancaren la porta al seu pas. El van ajudar a respirar i estabilit-
zar-se. Després, quan la tos finalment va donar treva, van comprovar-li la tempera-
tura i les constants, i a continuació li van canviar la bata i els llençols llords de sang i
altres fluids. Fet i fet, si la feina d’en Liam no hagués estat, precisament, la de progra-
mador robòtic, estava convençut que mai hauria reconegut aquells individus com a
androides. La similitud amb els humans era tal que fins i tot els seus rostres eren ca-
paços de simular algunes emocions i els seus moviments aparentaven completa na-
turalitat. Finalment, els dos androides van acabar administrant-li un sèrum que va
calmar-li els dolors i, tot seguit, van sortir de la sala, segellant novament aquella por -
tassa.
La mirada d’en Liam, aleshores, es va dirigir a l’altre extrem de l’habitació,
rere el vidre on es trobava la seua muller, que el contemplava amb ulls vidriosos. Ell
li va esbossar un somriure que pretenia ser tranquil·litzador, però que va acabar fent
l’efecte contrari, perquè malgrat que ell no ho veiés, tenia els llavis pintats de sang.
Van passar uns minuts de mirades llastimoses, fins que la mort va començar
a escampar-se. De cop i volta, la seua dona, que encara era prop del vidre, es va des-
plomar a terra, amb un gest buit. També li va passar a la doctora amb qui la seua es -
posa parlava. Els dos robots, que eren fora, van anar gairebé a l’instant, a socórrer-
les. Els rostres dels dos androides, malgrat la gravetat del moment, mantenien una
expressió impertèrrita, qui sap si perquè els seus circuits desconeixien la sensació de
sorpresa o perquè, en realitat, els era ben igual el que els passés a aquelles criatures
orgàniques. No obstant això, les màquines insistien a reanimar-les. Però, malgrat les
temptatives, va ser del tot inútil. Era massa tard per a elles. I, tot i que encara no ho
sabia, ho era també per al món sencer.

Catarsi 25 — pàg. 38
 En Liam, que s’havia aixecat del llit tan bon punt les dues dones s’havien en-
sorrat, va maldar a obrir aquella porta de metall de totes les formes que se li acudi-
ren. Aquesta acció, però, fou en va, perquè estava ben fermada. Quan es va adonar
que el que feia era inútil, es va atansar al vidre i va picar-lo amb contundència, però
ni tan sols va tremir amb els seus cops. Aleshores, l’atac d’estossecs va revifar i la fati-
ga que havia acumulat a causa del sobreesforç que havia fet, el va acabar per fer en -
sorrar-lo a ell també. En Liam recorda que l’última imatge que va veure just abans
de perdre la consciència estava desdibuixada per les llàgrimes. Tanmateix, recorda
distingir la seua pròpia sang estenent-se entre les escletxes de les rajoles mentre veia,
al mateix moment, el cos inert de la seua estimada.

Es despertaria dos dies més tard, en la mateixa habitació d’hospital, ajagut de nou
damunt el llit. La migranya continuava assetjant-lo, incessant. I tornava a tenir els
llençols tacats de sang. Intentant aixecar el cap d’un coixí amarat de suor, va poder
apreciar que no hi havia ningú a l’altre costat del vidre. Llavors, després d’uns se-
gons de desconcert, va recordar el que havia passat.
Passaria poc temps abans que apareguessin de nou els dos androides que
l’havien assistit la vegada anterior. Després de fer els mateixos procediments que li
havien aplicat amb anterioritat, li explicarien què havia passat. Un laboratori militar
havia expulsat un bacteri mortal a l’atmosfera que es va desplegar pertot arreu sense
temps de reacció, que va acabar anihilant tot ésser terrestre que estava en contacte
directe a l’atmosfera. Amb un espai de temps molt breu, aquesta pandèmia va aca-
bar resultant la mort de major part dels éssers vius del planeta i només se’n pogue-
ren salvar els animals marins, els robots (que de fet no respiraven) i tots els humans i
altres criatures que, com en Liam, estiguessin reclosos en aquelles sales d’aïllament.
Es tractava d’una bella (o no tant) ironia poètica: només s’havien salvat aquelles per-
sones que els de fora havien volgut aïllar per salvaguardar-se’n.
S’havien aventurat diverses suposicions sobre la causa d’aquella hecatombe
entre els diferents investigadors robòtics. Alguns apuntaven que havia estat un as-
salt terrorista anticientífic, militarista o ultrareligiós que no va preveure la magnitud
de la seua actuació. D’altres, en canvi apostaven que el desastre havia estat causa
d’un accident desafortunat. Tanmateix, mai no es va decantar la balança per cap de
les dues conjectures. I això era perquè la zona zero havia quedat totalment destruïda
pels mecanismes de protecció del laboratori, que van respondre massa tard per evi-
tar la catàstrofe.
En un principi, Liam no es va creure ni un borrall d’allò que li explicaven:
aquells robots el volien ensarronar. De ben segur que els causants de tot plegat havi-
en estat els androides que feia temps que preparaven una estratagema per aconse -
guir el control del planeta i desfer-se dels seus principals opositors, els humans. No
s’acabava d’empassar aquella història tan estúpida. A més a més, se li feia impensable
imaginar-se un món buit d’éssers humans o d’éssers vius en general. Amb el temps,
però, se’n va fer a la idea i no li va semblar una explicació tan eixelebrada. La huma-
nitat ja havia fet prou mèrits per guanyar-se l’autodestrucció.

Catarsi 25 — pàg. 39
 Malgrat que un cert nombre de persones havien sobreviscut, la supervivèn-
cia de la humanitat semblava ser dificultosa, i és que depenia d’individus que amb
prou feines era possible assegurar que l'endemà obrissin els ulls. I així fou: uns me-
sos més tard, els robots van informar en Liam que ell era el darrer humà en vida. Per
sort o per desgràcia, ell sí que va aconseguir afermar-se a l’existència. En pocs mesos,
va aconseguir desempallegar-se de la malaltia i va recobrar una salut plena.
En aquell punt, tanmateix, el món sencer havia passat a ser controlat exclusi-
vament pels androides. Ciutats, fàbriques, governs, infraestructures i empreses havi-
en passat a ser dirigides per i per a robots. I el món va seguir fluint, talment com si
res hagués passat, però sense humans.
Tan sols quedava ell. D’aleshores ençà, els androides l’anomenarien l’Humà,
així en majúscula. Un mes després de la catàstrofe, els robots van decidir engrandir
la seua habitació i van facilitar-li totes les comoditats inimaginables, des d’un televi-
sor enorme d’última generació fins a una banyera d’hidromassatge. Sempre, però,
anant amb compte de no desfermar l’aïllament que el mantenia sa i estalvi de la pan-
dèmia exterior. Segons li van explicar, el bacteri no desapareixeria de l’atmosfera fins
que no passessin almenys diversos centenars d’anys. Així doncs, li van disposar un
habitacle en què cada dia li proporcionaven tots els aliments, begudes i conforts que
desitgés, sempre que complís amb una condició: les parets estarien fetes de vidre per
tal que els robots poguessin visitar-lo i contemplar el seu dia a dia. D’aquesta forma
es va edificar un museu al voltant de la seua habitació, que va esdevenir l’indret més
popular de tot el món robòtic. I és que mostrava el darrer exemplar vivent de la seua
mateixa espècie creadora. Esdevingué quasi com un autèntic déu. O potser, més avi-
at, com un animal de circ.
Dia rere dia, milers d’individus venien d’indrets d’arreu del món per tal de
contemplar-lo. Si no ho hagués sabut per endavant, hauria pogut confondre totes
aquelles criatures per éssers humans. I és que tots ells presentaven rostres i faccions
diferents entre si, es relacionaven mútuament com autèntiques persones i, fins i tot,
presentaven algunes emocions. Això no obstant, tot i la seua aparença superficial,
ell coneixia a la perfecció la seua disposició interior. Dins de tots aquells cossos agra-
ciats i magnífics que simulaven humanitat, només hi circulaven tot de cables i mi-
croxips.
Després de tants dies observant aquelles criatures ja havia pogut determinar
un patró comú entre elles, tenint en compte la reacció en contemplar-lo a ell, a
l’Humà. La primera fase de totes era la sorpresa, segurament pel fet d’adonar-se de
la increïble semblança que compartia amb els robots, no només pel que feia la seua
aparença, sinó també pels seus gestos i accions. A continuació, l’expressió dels an-
droides tendia a metamorfosar-se en curiositat. Tanmateix, era una curiositat tan
analítica, tan científica que arribava al punt de tenir la sensació que els visitants, si
n’haguessin tingut l’oportunitat, no haurien dubtat a fer-li una vivisecció. I final-
ment, els seus rostres acabaven per decantar-se per un estadi de llàstima, planyent-se
de ben segur pel desgraciat humà, obligat a estar reclòs en aquella cel·la, trist i sol
pels segles dels segles. Era en aquella darrera fase quan acostumaven a afartar-se de
contemplar-lo i se n’anaven a gaudir d’alguna altra de les nombroses distraccions
que oferia aquell enorme museu. I llavors s’oblidaven d’ell. De totes maneres, ell

Catarsi 25 — pàg. 40