D’ON NEIX L’ODI

per Maria Arazo

il·lustració d’en Dani Ramos Gimeno

MENCIÓ

Res pertorba el silenci de les primeres hores del dia, un dia que triga a
arribar. I quan per fi ho fa, és només per transformar aquest món
cristal·lí en una explosió de colors i llums, durant unes poques hores,
abans que la nit torni a embolcallar el nostre país de gel.
El sol encara no ha sortit, però la seva llum vermellosa ja tenyeix
els pics de les muntanyes de l'horitzó, més enllà de l'aeroport abandonat
i de les muralles que ens protegien. El temps passa, i aquesta llum dèbil
travessa les muntanyes, s'escola per entre els boscos glaçats i repta per
la planura, cap a nosaltres, amb l'actitud lenta però constant d'un
depredador.
Trobo a faltar les nits clares i els dies brillants de la meva
infantesa, la llum viva d'aquell sol impossible de mirar, els sons del
carrer quan la ciutat despertava, els crits, els riures, la música; tots els
sorolls que em recordaven que no estava sola al món. No com aquest
silenci omnipresent i hivernal que emana de la mateixa terra com abans
l'olor a claveguera acompanyava els dies de pluja.
 Per fi és de dia, però, i això m'anima. Canvio el pijama per un
vestit d'exterior i vaig a veure els pares, que ja deu fer hores que són
desperts.

—Han desaparegut dues criatures més. —La veu de la governadora

sona cansada i, malgrat la fermesa amb la qual ho intenta ocultar, està
preocupada—. Als afores. Els pares han avisat fa un parell d'hores;
treballen tots dos a l'hivernacle durant el tercer torn de nit, i quan han
tornat a casa els fills no hi eren.
Els he trobat a la sala de reunions després de donar voltes per tot
el castell. El meu pare seu davant una tassa de té que ja està freda i de
la qual s'ha oblidat; la meva mare passeja amunt i avall, llençant
llambregades per la finestra de tant en tant. Deixo el casc a la taula, que
ocupa gran part de la sala, i m'assec al costat del meu pare. M'estic
fregint dins del vestit, però em fa mandra treure-me'l, i de totes maneres
no vull estar massa estona més dins de casa.
—Ja en portem vint-i-nou. I no n'hem trobat ni un, encara —es
lamenta el meu pare. Cap de les dues li fem cas.
—No estaven tancats? —pregunto. Feia més d'una setmana
s'havia aconsellat als ciutadans tancar als fills, quan no se’ls pogués
vigilar, a la cambra soterrada que hi ha a cada casa. Des de llavors, no
n'havia desaparegut cap més.
—Sí, però han desaparegut de totes maneres —diu el meu pare.
—Van trobar la cambra oberta i buida —aclareix ma mare.
Una cambra, que ha sigut dissenyada especialment perquè pugui
resistir fins la fi del món si s'escau, oberta. Era l'únic lloc que
consideràvem completament segur. És qüestió d'hores que corri la veu i
la gent comenci a tenir por. Més de la que ja tenen.
—Hem de fer alguna cosa més —dic, com cada vegada que
tenim aquesta conversa—. Podríem…
Aquest cop, però, m'aturo en creuar-me amb els ulls de la meva
mare. Durant uns breus segons no aconsegueix ocultar l'expressió del
tot, i a mi no se m'escapa. Està espantada.
—Hem enviat una partida de guàrdies fora les muralles quan
encara era de nit. —La veu de la governadora, ferma i serena, ha tornat
—. Han trobat unes petjades petites, de nens, a la neu tova que encara
no s'ha gelat degut a l'escalfor dels murs. Pensaven que això era tot fins
que han vist que al gel hi havia unes marques que no eren dels nostres
vehicles: uns forats prims i profunds, que s’estenien regularment per la
planura.
—Cap a les muntanyes —dic, en una veu tan baixa que no em
senten.
Em trobo mirant per la finestra, a les muntanyes silencioses i
altes que suposàvem desertes. Potser ha arribat el moment, em dic,
sabent el que s'ha de fer.
—No estem sols. Ja va sent hora de visitar les muntanyes —
afirma el meu pare, repetint com un eco els meus pensaments.

"I si no tornes, Rohèsia?"

Les paraules de la meva mare em segueixen perseguint mentre baixo a
l'hangar del castell. No he respost, i no ha calgut. Els meus pares s'han
acomiadat de mi amb una abraçada breu la una i un petó l'altre, i he
marxat com si fos un dia qualsevol. Saben que no poden prescindir de
tot un equip de guàrdies enviant-los a la muntanya, que encara que
sigui perillós, si només s'arrisca una vida, millor. A més, tothom és
necessari dins dels murs menys jo, la filla privilegiada de la
governadora.
Trio un dels trineus petits, que sembla el més adequat per al gel
de la planura, i llenço la bossa de provisions que he anat arreplegant de
baixada al compartiment del darrera. Mentre les portes de l’hangar
s’obren, em poso el casc i comprovo que el trineu està en condicions i
té la bateria prou plena. M'estic ja asseguda davant els comandaments,
esperant, quan una ombra m'obstrueix la visió i obro la porta del trineu,
amb mala gana.
—On vas? El dia no és tan llarg per a una excursió en trineu. —
És en Júrian, el fill del cap de la guàrdia. Encara és un adolescent, però
em treu més d'un cap i de polleguera. Un sentiment de superioritat
moral que li han inculcat des de ben petit el mou a perseguir-me allà on
vagi per assegurar-se que sóc una mica útil per a la societat.
—Vaig a les muntanyes —dic, intentant sonar apàtica—.
Segurament se'm faci de nit.
Triga uns segons a processar la informació. Fa cara d'haver
dormit poc últimament.
—No seria millor que algú t'acompanyés?
 —No hi ha ningú que em pugui acompanyar sense córrer cap risc
—dic, freda.
Per primer cop a la vida, no intenta demostrar-me que no tinc
raó.
—Jo et podria acompanyar.
La seva resposta em sorprèn i fa saltar la meva màscara de
serenitat.
—No.
—Rohèsia, és molt possible que no tornis si hi vas sola.
—I acompanyada també. Au, va, aparta't, que faig tard.
En Júrian em manté la mirada uns segons més del necessari, i
finalment baixa el cap i es mou a un costat.