EDITORIAL

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER

SEGONA POCA / NM. 1 / HIVERN 1999

D I R E C TOR:

Antoni Furi
Gustau Muoz
CONSELL DE REDACCI:
Xavier Antich, Olga Dnia,
Mart Domnguez, Ferran
Garcia-Oliver, Vicent Olmos,
Faust Ripoll, Pau Viciano
CONSELL ASSESSOR:
Clia Amors, Joan Becat,
Manuel Borja-Villel, Eudald
Carbonell, Narcs Comadira,
Manuel Costa, Alfons Cuc,
Franois Dosse, Antoni Espasa,
Ramon Folch, Mario Garcia
Bonaf, Salvador Giner, Josep
Fontana, David Jou, John
Keane, Giovanni Levi, Isabel
Martnez Benlloch, Joan
Francesc Mira, Javier Muguerza,
Dami Pons, Josep Ramoneda,
Ferran Requejo, Vicen Rossell,
Xavier Rubert de Vents, Pedro
Ruiz Torres, Vicent Salvador,
Josep Maria Terricabras, Vicent
Todol, Enzo Traverso, Josep
Antoni Ybarra
C A P D E R E D AC C I :

Edita: Universitat de Valncia

i Editorial Tres i Quatre
Redacci, administraci i subscripcions:
Servei de Publicacions de la
Universitat de Valncia,
Arts Grfiques, 13 46010 Valncia.
Tel.: 96 386 41 15 Fax: 96 386 40 67
E-mail: lespill@uv.es
Disseny grfic: Enric Solbes
Fotocomposici i maquetaci:
Servei de Publicacions de la
Universitat de Valncia
Impressi: Tipografia Artstica Puertes
Distribuci: Enlace S.A.
tels.: 96 186 10 34 / 93 338 14 00 /
971 71 30 78
ISSN: 0210-587 X
Dipsit legal: V-2686-1979
Preu daquest nmero: 1.500 ptes.

Qualsevol pas, qualsevol cultura que aspiren a una certa

normalitat solen disposar de variades eines per posar en
acci de forma insistent les idees que sn capaos de
segregar. Potser siguen les revistes de pensament les ms
apropiades per activar-les, les idees, en la mesura que els
papers que contenen van destinats a una annima comunitat de lectors amb objectius a mig cam entre formatius
i debelladors. Formatius perqu es presenten, o shaurien
de presentar, sempre com un dileg obert i mai com una
admonici o una tirallonga de consignes; i debelladors
perqu les opinions en propicien de noves, susciten
aquiescncies o refutacions, animen, en fi, polmiques
que qestionen lautosatisfacci en qu gaireb per inrcia sinstallen les idees i els seus inductors.
I precisament es tracta daix, de temptatives de resposta a tantes qestions complexes, amb lesperana que
res no caur en el buit. Amb lobjectiu ltim dobrir camins per a pensar la realitat contempornia des de les
nostres coordenades prpies, tot contribuint a una installaci ms decidida de la cultura catalana en una modernitat assumida crticament.
s amb aquest propsit que encetem una segona
poca de la revista LEspill, fundada el 1979 per Joan
Fuster, i que dur fins el 1991. Vint anys desprs el context en qu ha dinscriures aquesta publicaci ha canviat
radicalment. Ha canviat lentrellat institucional i poltic,
el panorama didees, el marc global en qu ens movem.
Tanmateix, alguns dels problemes que motivaren en primera instncia laparici de la revista en la primera poca
no han canviat tant. I sn encara els que ens solliciten: la
necessitat daplegar materials dinformaci i de reflexions
tan rigorosos com siga possible; lexigncia de produir
convocatries cohesionadores; la convenincia de promoure plataformes que puguen exhibir una decidida vitalitat cultural, fruit del treball de les successives promo-

cions que han anat incorporant-se a les tasques de docncia, investigaci o escriptura en el curs dels darrers anys.
Per en aquesta segona poca LEspill incorpora modulacions que el lector podr comprovar immediatament. La intenci que ens anima s promoure una revista
de pensament contemporani, concretament de pensament crtic vinculat a les cincies socials i als diferents
sabers capaos de suscitar una atenci i un inters de caire
general. No nha de restar excls cap mbit de reflexi
de la poltica a la sociologia, de la histria a la literatura,
de leconomia a la filosofia o a les cincies de la naturalesa, sempre que els resultats exposats puguen tenir un
inters positiu per al lector no especialista, en la mesura
que apunten problemtiques centrals, o especialment
significatives, de la nostra poca.
La revista no proposa com a tal un discurs especfic,
una orientaci definida en el terreny poltic o de les idees.
La independncia, la valoraci del pluralisme, lactitud
crtica, sn els seus signes didentitat. Si hi ha un discurs ms enll del que queda implcit en el seu plantejament mateix ser el que es plasmar en la selecci de
centres datenci temtica, en la incorporaci dautors, en
la integraci daportacions avui disperses. Aquesta intenci, certament, respon a la voluntat domplir els buits
fcilment constatables en el nostre panorama cultural.
Per tamb a lesfor per potenciar un mbit didees
obert, suggeridor que no defugir, ans al contrari, el
mats polmic o la intervenci combativa, capa de fer
de contrapunt a les inrcies ms aviat estantisses duna
part de la nostra cultura nacional. I tamb a la deriva
ideolgica dels discursos dominants, installats tan sovint
en agressives pulsions homogenetzadores, en la negaci
dels drets collectius, en concepcions estretes i limitadores
de la democrcia, o fins i tot, malgrat algunes aparences,
en la prdica adversa a la ra a la ra, en tot cas, no
estrictament instrumental, al pluralisme cultural, a la
diversitat dopcions i de lectures de la modernitat. O que
hi veuen un joc dincompatibilitats, ms que no una
dialctica de possibilitats obertes.

SUMARI
1

Editorial

La histria en el debat poltic sobre

lensenyament de les Humanitats
Pedro Ruiz Torres

24

Models federals i Estat de les Autonomies

Ferran Requejo

37

Hominitzaci i humanitzaci
Eudald Carbonell

45

De lintellectual crtic
a lintellectual democrtic
Franois Dosse

63

Els intellectuals, entre la crisi de la ra

i la fi de la histria
Detlev Claussen

72

Intellectuals i antifeixisme.
Per una historitzaci crtica
Enzo Traverso

85

Temps i relat
Enric Sria

93

Davant lHolocaust. Memria, histria,

metfora
Saul Friedlnder

DOCUMENTS

103

Esclavitud i emancipaci dels jueus

Isaiah Berlin

123

Desenvolupament sostenible
al Pas Valenci
Ricardo Almenar, Emrit Bono,
Ernest Garcia

134

1898, a Espanya: segles abans

i el dia desprs
Miquel Barcel

LLIBRES

147

Ernest Gellner, Nacionalisme

ngel Castieira

151

Joan Fuster, Correspondncia, vol. 2

Alfons Cuc

La histria en el debat poltic sobre

lensenyament de les Humanitats
Pedro Ruiz Torres

l 10 doctubre de 1996, amb motiu de

lobertura del curs de les Reials Acadmies,
la ministra dEducaci i Cultura daleshores pronunciava un discurs en la Real
Academia de la Historia, en presncia dels
reis dEspanya i del president Jos Mara
Aznar, en el qual denunciava el calamitoso
estado de la enseanza de la Historia en
nuestro pas. La crtica anava dirigida a
lanterior etapa socialista, que era acusada
dhaver estat capa deliminar progressivament la Histria dels plans destudi amb la
intenci de manipular con ms facilidad a
los ciudadanos. El desinters manifest per
lestudi de la Histria era certament un fenomen de carcter general per, a diferncia de pasos com Gran Bretanya o Frana
que saberen reaccionar a temps, a Espanya
els anteriors responsables poltics no ho
feren en el moment oport. Per aix el nou
govern havia de fer front a una situaci
considerada muy grave, que requeria
solucions immediates.1
Daquesta manera el govern del Partit
Popular es feia ress del descontent provocat per lanterior poltica educativa socialista, al mateix temps que exposava certes
idees de la seua particular forma de concebre la Histria. All que la ministra anomenava, de manera evidentment exagerada, el

calamitoso estado en qu es trobava

lensenyament de la Histria al nostre pas
obea, segons el seu criteri, al fet que
faltaven poques i temes en els programes
destudi, aix com continguts i coneixements bsics. La culpa la tenia aquesta
curiosa amalgama que havia eliminat la
Histria de lensenyament secundari en
privar els alumnes de la cronologia el
esqueleto de la Historia i de les grans personalitats histriques. A canvi, sensenyava
un estructuralisme sociolgic radical, que
empobria el mensaje transms als alumnes i disminua la capacitat de formar-los
com a ciutadans. Formar ciutadans era una
responsabilitat ineludible dels poders
pblics. El nou govern estava disposat a
assumir-la mitjanant una poltica orientada a recuperar el verdadero estudi de la
Histria.
El fet desmentar una programaci escolar que havia de proporcionar una visin objetiva de levoluci humana i del
paper que hi ha exercit Espanya, un mensaje transms als alumnes, lestudi de les
grandes personalidades histricas, la cronologia com a esqueleto de la Historia i
la necessitat daugmentar els continguts,
especialment referits a daltres poques
diferents de la contempornia, era optar no

6
per la Histria sin per un tipus dhistria.
En el discurs de la ministra hi ha constants
apellacions al concurs dels historiadors,
singularmente de los que forman esta
academia, i nicament dues referncies als
qui evoquen la seua professionalitat: Cnovas del Castillo i Marcelino Menndez y
Pelayo, membres destacats de la vella
Academia de la Historia de finals del segle
passat. La Histria que ha de tornar-se a
ensenyar s, en conseqncia, la que abans
creia proporcionar una visin objetiva de
la evolucin de la cultura humana, capa
de produir un mensaje que se transmite al
alumno, on els grans personatges i la
cronologia mantenen un paper essencial.
La qesti sobre el tipus dHistria que
cont la proposta de reforma educativa
dEsperanza Aguirre resulta molt simple i
fcil de plantejar. Sens dubte, es troba allunyada de levoluci experimentada per la
disciplina. No t en compte els resultats del
debat epistemolgic i metodolgic desenvolupat al llarg de la nostra centria en una
comunitat cientfica cada volta ms mplia
i diferent de la formada a Espanya pels
acadmics de lpoca de Cnovas. Proposa
tornar a recuperar la vella histria dels esdeveniments, dels grans personatges, la histria amb continguts que transmeten missatges
(cvics?, patritics?) als alumnes. Certament, aquesta Histria, com la ministra
reconeix en el seu discurs, ha evolucionat,
pero se trata de una evolucin progresiva,
no de una ruptura. Per aix la Histria,
com a assignatura, la Histria que segons
Esperanza Aguirre hauria densenyar-se, i
no aquesta curiosa amalgama denominada
eufemsticamente Conocimiento del medio natural, social y cultural, conserva

encara lempremta historicista i positiva

que li va conferir el segle XIX i es contraposa
a lanlisi destructures bajo la ptica metodolgica de las Ciencias Sociales. Es
tracta, en definitiva, de reivindicar la concepci objectiva que E. H. Carr en 1961
va denominar de sentit com de la histria, segons la qual aquesta consisteix en
una srie de fets verificats, fets que, com ens
diu irnicament lautor de Qu s la histria?, els troba lhistoriador en els documents, en les inscripcions, etctera, igual
que els peixos sobre el taulell duna pescateria. Lhistoriador els reuneix, sels endu a
casa, on els guisa i els serveix com a ell ms
li abelleix. Una tal creena en un nucli ossi
de fets histrics existents objectivament i
amb independncia de la interpretaci de
lhistoriador s una fallcia absurda, per
dificilssima de desarrelar. Potser per aix,
caldria afegir, encara nhi ha que afirmen,
com fa la nostra ministra, que la tarea
cientfica de los historiadores se realiza a
travs de sus trabajos de investigacin de
los hechos y de interpretacin de los mismos, donant per suposat que ambdues
coses poden anar efectivament separades.
Tanmateix, els plantejaments inicials
sobre all que havia de tornar-se a ensenyar
deixaren pas a una proposta del Ministeri
que es va fixar com a nic objectiu, dels dos
exposats inicialment, lincrement dels continguts, sense voler entrar en qestions
relacionades amb el tipus dHistria.
Les idees de la ministra van rebre immediatament el suport del diari ABC, que
dedic la seua portada del 15 doctubre a
ressaltar les greus insuficincies formatives
dels nostres estudiants. Segons llegim en la
portada del peridic: la mayora de los

7
alumnos de la ESO terminar sus estudios
sin or hablar de Felipe II, Julio Csar y las
cuevas de Altamira [...]. El bajo nivel de
exigencia acadmica ha provocado la alarma en padres y educadores, que han reclamado del nuevo Gobierno una modificacin urgente de los planes de estudio. En
les pgines interiors, un editorial glossa lesmentada intervenci dEsperanza Aguirre,
la ministra que ha echado sobre sus espaldas una descomunal tarea, i desprs dinsistir en la sospita que no s polticament
innocent lempobriment de lensenyana
de la Histria, apunta de ple a aquelles
comunitats autnomes que marginan la
Historia de Espaa y la tergiversan.
Pocs dies desprs, a finals del ms
doctubre, Esperanza Aguirre aprofita leco
positiu de la seua proposta i anuncia la
creaci duna comissi dexperts que revisar la Histria en lESO i sencarregar de
modificar-ne els continguts en els plans
destudi.2 En un moment que les notcies
de les successives intervencions de la ministra sols pareixen recollir el seu lloable propsit dincrementar els coneixements
dHistria i en especial dHistria dEspanya en lensenyament secundari, sorpresos
probablement la majoria dels historiadors
pel sobtat inters del nou govern, hi ha una
veu que es pronuncia en contra de la
proposta de la ministra. Javier Tusell, gens
sospits de ser un historiador ideolgicament desquerra, discrepa de la ministra
en declaracions al ABC i publica el 2 de
novembre de 1996, en les pgines dopini
dEl Pas, un article titulat La ministra y la
Historia en qu soposa a la idea de politizar un afer de tanta trascendncia com s
el de lensenyament de la Histria a Espa-

nya. De passada, critica tamb latac rebut

per la Histria de lEdat Contempornia i
la Histria del Temps Actual en el discurs
de la ministra. Un coneixement de la nostra
histria contempornia, conclou, contribueix a assentar la convivncia entre els
espanyols, revela lesfor duna societat en
la conquesta dunes millors condicions de
vida i ajuda a perpetuar i aprofundir els
hbits democrtics.3
Durant prop dun any la comissi
creada per a la reforma de les Humanitats
en lESO aconsegueix treballar sense a penes polmica en els peridics. El 22 doctubre de 1997 per fi la ministra presenta el
seu Plan de Mejora de las Humanidades i
anuncia que est disposada a comenar a
aplicar-lo el prxim curs a tot Espanya. La
premsa del dia segent ho converteix en
notcia rellevant i ho tracta en general de
manera favorable. En realitat, hi ha prou
amb fer una ullada al projecte de Reial Decret 1997 i comparar-lo amb el Reial
Decret 1007/1991, per a percebre que el
primer simplement proposa un programa
ms detallat per a desenvolupar les lnies
molt generals contemplades en el segon. En
el cas de la Histria, el desenvolupament
(certament pobre) dels apartats que recull
el Reial Decret de 1991 passa ara a esdevenir un programa clssic per edats, que
guarda raonablement les proporcions a
lhora de distribuir els continguts per poques i la divisi entre Histria Universal i
Histria dEspanya. En conseqncia, el
projecte de decret no estableix cap ruptura
amb lanterior decret aprovat el 1991, sin
que proposa una llista de temes ms detallada i amb un altre ordre. Tanmateix, com
ben aviat va poder apreciar-se, el menys

8
important fou el contingut de lesmentat
projecte. All que va esdevenir el centre
datenci informativa i de debat va ser
lenrenou que la ministra mateixa provoc en
presentar la reforma com un gran canvi a favor de la seua manera dentendre la Histria
i en especial la Histria dEspanya. El major
relleu de la notcia se lendugu la modificacin de los contenidos per a potenciar
el estudio de la Historia Universal y de
Espaa de todos los tiempos, y reforzar el
estudio cronolgico de los perodos histricos, aix com el fet que un dels nous
objectius generals de lassignatura dHistria fos comprender y valorar el carcter
unitario de la trayectoria de Espaa con sus
diversidades lingstico-culturales.4 La ministra mateixa va resumir de la segent
manera el sentit del projecte: no fijamos
planes de estudio sino saberes comunes, con el
fin de que todos los alumnos aprendan lo
mismo, independientemente de la comunidad autnoma donde residan.5
En els dos o tres dies segents, les reaccions en contra del pla de reforma es multipliquen. Els peridics editats a Catalunya
coincideixen a destacar el rebuig unnime
al decret partidista que unifica la histria dEspanya. En contra seua es pronuncia tamb obertament la Generalitat de
Catalunya, que nexigeix la retirada. Les
crtiques se centren en el fet dhaver establert com a objectiu prioritari el coneixement del carcter unitari de la Histria
dEspanya, que recorda massa all que
lEstat ensenyava durant el franquisme. Es
parla del clan de Valladolid com a responsable del dictamen de la comissi dexperts. Lopini dels partits catalans i dels
sindicats docents resulta unnime en

atribuir al projecte de decret un carcter

centralista i retrgad, i considerar
desfasada la concepci de la histria en
qu se sustenta, a ms de memorstica i
excessivament detallista (La Vanguardia i
Avui del 24 doctubre). CiU far tot el que
calgui perqu no prospere el Pla dHumanitats del Ministeri, adverteix el conseller
dEnsenyament de la Generalitat de Catalunya, i a la protesta se sumen els consellers
autonmics dalgunes comunitats en mans
dels socialistes i el Departament dEducaci del Govern Basc per no haver estat
prviament consultats. El PSOE acusa la
ministra de tenir una visin retrgada de
la historia (El Pas, 23 doctubre).
Un article signat per Josep Play Maset,
publicat a La Vanguardia del 28 doctubre,
resumeix amb el segent titular el que shavia esdevingut fins aleshores: La historia
como caballo de batalla. El debate sobre
Humanidades se convierte en un pulso
poltico y no pedaggico. Lafany de la ministra, que declara estar disposada a seguir
endavant amb el seu Plan de Mejora de las
Humanidades i atribueix la reacci al fet
que se ha politizado el tema, cedeix a poc
a poc. Aguirre admet lerrada de parlar
duna visi unitaria de la Histria dEspanya, desprs que el 25 doctubre el conseller catal dEnsenyament adverts el
Govern que pagar molt car el Pla dHumanitats. El 27 doctubre, en una trobada
informal amb periodistes per a llevar importncia a lafer, el secretari dEducaci,
Eugenio Nasarre, reconeix que el terme
unitario es polticamente desacertado i
la ministra hi afegeix que, en qualsevol cas,
no fue oportuno. Desprs es mostra partidria de despolititzar el tema i diu que

9
est disposada a propiciar un gran consenso en aquesta matria. Finalment
suggereix que el projecte de decret puga
acabar sent modificat amb la fi de substituir lexpressi unitario per comn.
Malgrat que encara es pronunciaren algunes declaracions en el sentit que abans
dacabar lany saprovaria el decret dHumanitats, all cert s que el projecte entra
en una fase de consultes a les comunitats
autnomes de la qual, com s previsible,
nix malparat. L11 de novembre els grups
parlamentaris de la Comissi dEducaci,
tret del PP, mostren el seu rebuig al Pla
dHumanitats. El 18 de novembre els representants dels governs basc, catal, canari
i andals negocien a Bilbao un front com
per a demanar la retirada del projecte. Per
fi, en la sessi del ple del Congrs celebrada
el 16 de desembre, el PP es queda sol i
sofreix una derrota important a lhora de
defensar el decret dEsperanza Aguirre, el
seu projecte educatiu ms emblemtic. La
proposta del PSOE, recolzada per IU,
Coalicin Canaria i el Grup Mixt, que demana al govern la retirada del Pla dHumanitats, prospera per 180 vots a favor, 151
en contra i dues abstencions.
A partir daquest moment, el govern
Aznar renuncia a imposar la reforma per
decret. El que menys importa s ara la
viabilitat del projecte, com abans ho era
la seua efectivitat de cara a la millora de
lensenyament de les Humanitats. Es tracta
de cultivar la imatge dun Ministeri preocupat per lensenyament de les Humanitats
i en especial de la Histria dEspanya,
vctima duna oposici que de nou torna a
unir lesquerra amb els nacionalistes. Per
la seua culpa no millora lensenyament de

la Histria en lESO i en el Batxillerat,

ni es refora el sentiment nacional dels
espanyols.
Daquesta manera, la reforma dEsperanza Aguirre, lluny dacabar en una derrota parlamentria, va comportar un guany
poltic sorprenent, donat el limitadssim
abast del projecte de decret que, com tots
reconeixen, no toca horaris, ni replanteja
matries, ni menys encara proposa dintroduir millores en els mtodes densenyament. El projecte dHumanitats, alhora
que havia donat lloc a una derrota parlamentria ms que previsible, aconseguia a
canvi per a la ministra el protagonisme
dun debat intellectual de gran calat poltic, que es desenvolup especialment durant els mesos de novembre i desembre en
les pgines dopini dels peridics. En la
recta final de lany que commemorava el
centenari de lassassinat de Cnovas i en el
preludi del que ens portaria el record del
desastre del 98, amb el vell problema
dEspanya i la sempre difcil i complicada
construcci de la identitat nacional espanyola com a tel de fons, en plena onada
terrorista dETA (que a lestiu anterior havia provocat la indignaci general desprs
de lassassinat dun regidor del PP de
lAjuntament dErmua), la conjuntura contribuiria decisivament al fet que el projecte
Aguirre (poc innovador per altra banda,
com hem vist) es transforms en un afer
suposadament de gran transcendncia per
a la vida pblica dels espanyols. No per
linters educatiu que despertava el decret,
com hauria estat lgic esperar dun projecte
concebut per a millorar lensenyament de
la Histria i en general de les Humanitats a
les portes del segle XXI, sin per una altra

10
qesti. All que va centrar latenci i provoc finalment el debat va ser un plantejament de tipus poltic vinculat a una forma
tradicional de concebre Espanya i el paper de
la Histria en lestructuraci o desestructuraci de les nacions-Estat.
Les opinions en favor del projecte de
reforma foren nombroses i de distint signe.
Les ms neutres, polticament parlant, les
exposaren alguns membres de la comissi
assessora de la ministra, visiblement molests pel caire que prenia lafer. Pere Molas i
Celso Almuia, en declaracions a diferents
peridics, alludeixen a una perspectiva
apoltica, purament professional i cientfica, que segons ells no ha estat ben percebuda. Julio Valden, en un article publicat
a El Mundo el 6 de novembre de 1997, amb
el ttol Sobre la enseanza de la Historia,
i en unes Reflexiones sobre la enseanza
de la Historia, aparegudes en la revista
Historia 16 el mes segent,6 reconeix que la
proposta a penes canvia res de lactual sistema educatiu i de lestablert en la LOGSE,
per rebutja les dues objeccions bsiques
que shan fet al projecte: pretendre una
concepci unitria de la histria dEspanya
i retornar als principis pedaggics fa temps
bandejats. Celso Alunia, en un article
dopini aparegut en El Pas (24 de gener
de 1998), La Comisin y la propuesta
curricular de Historia, defensa el document base elaborat per la Fundacin Ortega y Gasset de Madrid i afirma que, lnic
objectiu de la comissi es garantir una
visin global e integrada de la Historia de
Espaa y que se desechen visiones apriorsticas, fragmentadas y, en casos, esencialistas y descalificadoras. Els historiadors
que assessoraren la ministra es van queixar

que la seua proposta havia estat injustament politizada per part duns crtics que
no shan molestat a conixer el treball
desenvolupat per lesmentada comissi.
Tanmateix, per molt manifesta que fos
la voluntat de limitar-se a un assessorament
merament tcnic, sorprn que els membres
de la comissi creguessen que el projecte de
decret anava a separar-se de les idees sobre
la Histria exposades per la ministra. Era
inevitable que el projecte de decret es polititzs almenys per dues raons evidents. La
primera pel fet que, no ho oblidem, es va
presentar com el primer gran fruit de lanunciada reforma de les Humanitats, una
reforma que poc de temps abans shavia
polititzat conscientment duna manera tan
manifesta que resultava ingenu pretendre
despolititzar-la ara pel mer fet de comptar
amb lassessorament tcnic duns experts.
La proposta de lesmentada comissi encara que queds reduda a uniformitzar els
continguts dels programes dHistria dEspanya i no, com es va dir, la interpretaci
de la Histria dEspanya, era impossible de
separar de les idees que el Ministeri havia
exposat reiteradament. A ms, existia una
altra ra, com ens recorda Josep Ramoneda, i s que una propuesta de un Gobierno siempre s una propuesta poltica, por
ms que se arrope con los mejores oropeles
cientficos.7 Res daix, en conseqncia,
no hauria dhaver sorprs als qui aconsellaren al Ministeri, ms que ms perqu el
govern mateix havia plantejat obertament
el debat com un debat poltic.
Per aquest motiu, la defensa del projecte
de decret resulta ms conseqent si es reconeix el biaix poltic que la proposta de reforma duia a sobre. No es tracta solament,

11
en aquest cas, de parlar en favor del projecte, sin tamb de posar de relleu i recolzar
clarament les intencions ltimes del Ministeri. s cert que aquestes intervencions
presenten un carcter diferent i, en consqncia, cal comenar per remarcar un fet
significatiu: que la pretesa reforma de les
Humanitats va trobar un eco favorable en
mbits intellectuals diversos, no tots ni
molt menys ideolgicament conservadors. Tanmateix, per damunt del que separa aquestes opinions, hi ha una coincidncia important. Es tracta bsicament de
defensar la naci espanyola, la llengua i la
histria comunes de la qual han de tenir un
paper preponderant en el nostre sistema
educatiu, i alhora, com a corollari de lanterior, daprofitar lavinentesa per a atacar
les idees dels nacionalistes (ben ents que
en aquest com en tants altres debats, els
nacionalistes per antonomsia sn els nacionalistes catalans o bascos, perqu els
partidaris de la naci espanyola no solen
considerar-se nacionalistes).
Aix, per exemple, per a Javier Varela el
projecte de decret s excellent, i per contra,
els qui el critiquen formen un extrao
frente del rechazo en qu lesquerra es barreja amb els nacionalismos perifricos,
acostumbrados a celebrarse con estereotipos narcisistas i imatges plenes de ressentiment, basadas en la negacin del adversario castellano. Grande es el envite
[conclou larticle]. Si cada territorio, cada
nacionalidad de las que integran Espaa, se
dedica a inventar una memoria separada y
enfrentada a las restantes; si hay dirigentes
polticos que tratan de aislar a la gente en
mitologas irracionales, la convivencia es
imposible. Los nacionalistas, en amigable

compaa de intereses localistas, quieren

seguir jugando a contar mentiras.8
Carlos Seco fa seues les idees de la ministra (que com recorda oportunament havien estat exposades en el discurs pronunciat en la Real Academia de la Historia en
presncia dels reis dEspanya, con aplauso
unnime de todos los acadmicos) perqu
tenen una dimensin nacional (nacional
espaola, se entiende: Espaa es, no me he
cansado de repetirlo, una nacin de naciones), que els partits dmbit espanyol haurien de fer tamb seua. All que est en joc
s la dignidad del Presidente del Gobierno
espaol, y, en ltimo trmino, su capacidad
de estadista, para no sacrificar la integridad
del Estado, tal como se configura en la
Constitucin vigente, ante las imposiciones, claramente escisionistas, de quien le
representa al frente de una de las Comunidades autnomas.9
Segons aquesta i daltres opinions semblants, el pla de la ministra en favor de
recuperar la histria i la cultura dEspanya
t un gran calat poltic: senfronta a la
perillosa tendncia dels nacionalismes perifrics i a qestionar Espanya com a naci i
en definitiva com a Estat. La histria dEspanya que impulsa Esperanza Aguirre (una
histria objectiva, gens dogmtica, que
rep laplaudiment dels acadmics, en definitiva cientfica i polticament correcta) apareix aix com una cosa molt valuosa i
contraposada a les mitologies irracionals
elaborades pels nacionalistes. Es pot
arribar ms lluny i propugnar, fins i tot, a
lentorn del projecte dEsperanza Aguirre,
un pacte semblant a lantiterrorista, com fa
Francisco Rodrguez Adrados, de la Real
Academia Espaola. En la seua opini, la

12
ministra s una dona brava, que resisteix
impvida el festival localista i lluita perqu sestudie la histria duna nacin llamada Hispania (que des de Diocleci fou
un concepto poltico), en lloc de cinc o
sis histries paralleles. I com que aquesta
naci tan antiga no s cap mite cultivat per
nacionalistes, sin un fet objectiu, cal que
hi haja per tant una coincidncia entre
socialistes i populars en el fet que existesca
un ncleo de educacin espaola, una
coincidncia en all substancial, algo que
todos estaran esperando y que no debe
limitarse al tema terrorista.10
En un llarg i dens article dAntonio
Muoz Molina, La historia y el olvido,11
sorgeix de nou una de les idees que Esperanza Aguirre havia exposat en el discurs de
la Real Academia de la Historia, sense fer
referncia explcita a la ministra ni al polmic decret. Si els intellectuals, ens diu, shaguessen preocupat pel que sesdev en les
escoles, haurien vist com any rere any, fins
arribar a culminar en la clebre LOGSE,
lensenyament de la Histria perdia relleu
en els plans destudi, tornant-se conceptualment borrosa en una assignatura anomenada Cincies Socials. Shi afegia la fiebre
regionalista o nacionalista que se extendi
entre nosotros desde principios de los aos
setenta, y que culmin en la colosal chapuza del llamado Estado de las autonomas.
Una tal situaci va dur lesquerra, que es va
afiliar ignorant a la creena que nacionalisme i progressisme eren la mateixa cosa, a
renunciar a reconixer-se com a espanyola i
creure que Espanya era una invenci de la
dreta franquista. Cal, doncs, reivindicar la
Histria dEspanya, una histria que conte
la simple verdad que los documentos ates-

tiguan, en la que per a orientar-nos calen

noms i una noci clara de la successi de
fets histrics (encara que evidentment no
sols aix), una histria que rebutge tant els
mites que ens ensenyaven en les escoles
franquistes com els simulacros de historia
que alientan los nacionalismos de ahora.
El Pla de reforma de les Humanitats,
escriu Fernando Sabater, t defectes en la
forma dinstrumentalitzar-lo, en la metodologia i en els continguts, per, encara
que sens dubte hauria destar ms consensuat, resulta imprescindible per les repercussions poltiques i de convivncia social
que tenen certes disciplines dites humanistes. Porque la sospecha lamentable que
tenemos es que hoy no se est educando en
Espaa para la convivencia pluralista, sino
para 17 formas de autonomismo divergente, cuando no de antagonismo intraestatal.
Es lstima que se deje exclusivamente a la
derecha el justificado propsito de remediar en la medida de lo posible esta situacin. Els nacionalistes viven de contar
historias... y por tanto le temen a la historia
ms que a un nublado. Per qu la pretensi unitria ha de ser uniformitzadora
o unilateral? En qu soposa aquest projecte a la democrtica pluralitat cultural del
pas? En lloc dinsistir en la disparitat disgregadora dels greuges, caldria parlar
duna real y efectiva unidad poltica, cuyo
presente derecho histrico a existir como
tal es el ms indudable de todos.12
No s difcil percebre, en aquestes opinions favorables al projecte de reforma
dEsperanza Aguirre, una gradaci de postures en relaci a la funci educadora de la
Histria. La Histria pot servir per a cohesionar la naci espanyola, per a reforar la

13
idea duna naci de nacions o simplement per a combatre la tendncia centrfuga de lEstat de les autonomies a destruir
el concepte i la realitat mateixa dEspanya.
Totes aquestes opinions comparteixen, tanmateix, dues caracterstiques: per una banda, identifiquen les mitologies irracionals
amb els nacionalismes, mentre que
defensen una histria objectiva, verdica i que ens educa com a ciutadans lliures;
per altra, reivindiquen la histria dEspanya enfront duna multiplicitat dhistries
paralleles o juxtaposades, que sn les que
cada territori, nacionalitat o autonomia
suposadament promouen. All que cap
daquestes opinions no satura a analitzar i
encara menys a criticar s aquesta histria
dEspanya (una histria elaborada abans i
desprs del franquisme i, per tant, molt
ms slida i persistent que la caricatura
dhistria nacionalista que ens ensenyaren
durant la dictadura), una histria dEspanya que pot ser tamb nacionalista i estar
en conseqncia plena de mitologies irracionals. Perqu el poblema no s de memria histrica, de tornar a ensenyar qui era
Don Pelayo (sempre que aix tinga avui dia
algun sentit), sin dHistria, s a dir, dinterpretacions sobre el passat, i del fet que hi
aparega de nou, amb lexcusa que s necessari saber qui era Don Pelayo, el mite nacionalista de lEspanya eterna.
El fet destar en una democrcia, lluny
del feixisme i de lEspanya monoltica de
Franco, indueix a pensar que la Histria
dEspanya ha deixat de ser nacionalista?
Com es pot saber? No es pot confiar, com
fa Muoz Molina, en una histria que conte la simple verdad que los documentos
atestiguan, frase que a un historiador com

E. H. Carr (gens postmodern) li hauria fet

recordar la creena positivista en el nucli
ossi dels fets existents objectivament, i a un
filsof de la cincia com Popper (a qui no
crec que ning satrevesca a qualificar de
postmodern) el vell empirisme i linductivisme ingenu. Qui fa parlar els documents
i des de quina perspectiva? Com, a partir
dells, sobt la veritat dels fets i de quina
manera aquesta veritat (b que provisional) constantment samplia, es corregeix o
es revisa? Tots aquests problemes, lluny
destar resolts o de suposar una concessi al
relativisme postmodern, centren el debat
constant dels historiadors des de fa almenys
un segle. I per seguir amb les preguntes: en
funci de quin criteri cientfic es pot afirmar que una histria, per exemple dAndalusia o de Catalunya, ha de ser necessriament menys rigorosa, menys cvica, ms
irracional i ms localista que qualsevol histria que es considere ella mateixa de tot
Espanya? (per, ho s realment?, quina
Espanya tracta?, quin concepte en t?)
Caldria convenir, com a mnim, que no
s lmbit territorial, nacional o local, el
que ha de servir-nos per a definir el rigor
cientfic i el valor educatiu i cvic de la matria histrica, tret que un se senta nacionalista i considere que lnica histria cientfica, educativa i cvica s la de la seua naci
(espanyola, catalana o basca), menyspreant
aix les altres histries. Digual forma, per a
qualsevol que defense conseqentment la
histria cientfica, i no les mitologies nacionalistes, hauria de ser evident, en aquestes
altures i desprs de tant de debat historiogrfic, que acumular personatges i esdeveniments tampoc no equival a tenir un
major o menor coneixement histric.

14
Entre els qui publicaren articles dopini en els peridics en contra del projecte
de la ministra, tamb hi ha diferents postures. Si comencem una altra vegada per la
menys poltica, hem desmentar de nou
Javier Tusell que, com hem vist, va criticar
des del principi la manera delaborar i
presentar pblicament la proposta per part
del Ministeri. En lloc dhaver realitzat un
llibre blanc meditat, i noms descriptiu, en
qu sortissen a relluir els defectes del nostre
sistema educatiu pel que fa a les Humanitats, shavia optat per una denncia genrica a la qual, a ms a ms, no se li donava
cap soluci efectiva. Constituye, en fin,
una ingenuidad pensar que con tan slo
este largo decreto mejorarn los conocimientos de humanidades en los estudiantes
espaoles. El documento ministerial con
frecuencia no hace ms que desglosar en
apartados ms minuciosos los enunciados
del real decreto vigente en la actualidad.
En opini de Tusell, la comissi dexperts
est formada per persones sens dubte valuoses, per ni remotament representatives
de la pluralidad existente en Espaa en
esta disciplina.13 Cal observar que lesmentat historiador oportunament alludeix
a la pluralitat existent en la disciplina, a
formes diferents de concebre i practicar la
histria, no a sensibilitats ideologicopoltiques, com entenia la ministra. Perqu,
afegim per la nostra banda, en no
reconixer lexistncia daquesta pluralitat,
la histria deixa de ser cincia per a
convertir-se en dogma (i el dogmatisme,
com b sabem, potser tant desquerra com
de dreta, marxista o liberal). Javier Tusell,
en diversos articles, defensa una proposta
de consens que partesca del reconeixement

de la pluralitat de concepcions existents en

la disciplina i dun estudi extens de la situaci actual de la histria en el sistema educatiu espanyol.14
Assenyala que, per contra, el debat es
desenvolupa en la perifria, ben ents: en
lespai dominat per la poltica, no en el
centre, que seria el referit a la situaci en
qu es troba leducaci al nostre pas i el
paper que hi exerceix la Histria. Per aix,
com hem vist, obeeix a una intencionalitat
manifesta pels qui des del principi van provocar lesmentat debat. De nou, com en el
cas dels historiadors que participen com a
tcnics en el grup assessor de la ministra, la
bona voluntat a lhora de reconduir lassumpte podria pecar de certa ingenutat si
pretengus devitar la contaminaci poltica
del problema educatiu. Probablement pot
haver-hi un decret tcnic, a partir de la
proposta de la comissi existent o duna
altra ms mplia i plural dexperts, per no
s el decret el que est en joc, sin les idees del
Ministeri en relaci amb la Histria i el
concepte que t de naci espanyola.
El projecte de reial decret, assenyala
Jordi Sol Tura, presupone la existencia de
una visin uniforme de la historia de Espaa compartida por todos que simplemente no existe. Perqu, en efecte, hi ha
prou amb comparar els noms dels principals carrers en algunes zones dEspanya,
per a comprovar que en la societat espanyola actual existen versiones y vivencias
de nuestra historia ms reciente totalmente
contrapuestas. No es tracta doptar per una
histria unilateral dEspanya o per una altra
de Catalunya o dEuskadi tamb unilateral,
sin de saber qu ha sido de una sociedad
diversa y compleja, traumatizada por siglos

15
de intolerancia, de unidad impuesta por la
fuerza y de negacin de pluralismos culturales y lingsticos, que hace muy pocos
aos que ha empezado a salir de la oscuridad y a caminar por nuevas sendas.15
Afanyem-nos a afegir que aix ho saben
perfectament els historiadors que han
collaborat en el projecte de decret, el
treball dels quals, segons han aclarit ells
mateixos, quedava redut a uniformitzar i
desenvolupar continguts educatius de
lESO i no pas a proposar una explicaci
unitria de la Histria dEspanya. La culpa,
per tant, no pot ser dels responsables dun
esborrany de decret que, com assenyala
Julio Valden, mai no han prets dimposar
una concepci determinada de la Histria
dEspanya. Tanmateix, pensen el que pensen els autors materials del decret, el ben
cert s que des del costat poltic o des de les
pgines dels peridics, nombroses i constants intervencions han cultivat lequvoc
de fer creure que, a diferncia del que hi
havia abans, grcies al nou decret els nostres escolars per fi aprendran una Histria
dEspanya objectiva, verdica, nica per
a tots, elaborada per autntics historiadors
professionals. Una Histria dEspanya que,
daquesta manera, esdevindria aix una
poderosa arma poltica per a combatre el
conjunt de mitologies irracionals que els
responsables poltics de les comunitats
autnomes pretenien dintroduir en els
seus respectius sistemes densenyament,
amb la finalitat inconfessable de trencar la
unitat dEspanya. Per aix, per a salvaguardar-la, calia recuperar la histria uniforme o comuna dEspanya, enfront daquestes altres mil histries localistes que
ens desvertebren. Amb aquesta manera de

presentar i elogiar el projecte, estranya poc

el tipus de reacci i de crtiques que ha
rebut.
Per, com construir con el dilogo una
historia de Espaa pluralista e integradora,
en paraules de Jordi Sol Tura, quan, pot
afegir-shi, es manifesten veus antagniques? Duna banda, hi ha els qui identifiquen la Histria dEspanya amb la seua
forma de concebre la Histria i la naci
espanyola. Duna altra, els qui rebutgen
aquesta Histria dEspanya per considerarla uniformitzadora, centralista i, en conseqncia, oposada a la histria de les nacions
o regions duna Espanya que no identifiquen amb una naci, sin amb una mera
superestructura poltica. Entre aquests
darrers, Camilo Nogueira16 converteix la
histria de Galcia en paradigma duna realitat histrica que pone en cuestin la idea
de un Estado espanyol predestinado en la
forma territorial actual, per a fonamentar
a continuaci en aquesta histria de Galcia
laspiraci a lautogovern de cadascuna de
les nacions que constitueixen aquest Estat.
La Histria, una volta ms, com escriu
Josep Play Maset,17 esdev aix uno de los
pilares en los que se sustentan las ideologas
nacionalistas, las de aqu y las de all, para
entendernos. Y la sensibilidad en estas
cuestiones est a flor de piel, aqu y all.
Per tant, fins a cert punt s lgic lardor
dels nostres poltics i governants, duna i
daltra banda, en all relatiu al debat sobre
lensenyament de la Histria. Com assenyala Jos lvarez Junco, por lo que de
verdad pugnan es por el control de los mitos
en los que se funda la legitimidad de nuestras instituciones [...] La llamada memoria
colectiva consiste, por tanto, en recons-

16
trucciones ideolgicas del pasado esto es,
al servicio del presente. El caso ms claro es
el de las historias nacionales, que por mucho que se pretendan disciplinas acadmicas tienen como fin primero y principal el
reforzamiento de un ente actual. Aix
ocorre (continua lesmentat historiador)
amb la histria dEspanya, que tracta dexplicar que lEstat en qu els ciutadans viuen
s el producte duna existncia immemorial
i parlen duna Espanya romana, pese a que
nada hubo en la era romana que se pareciera a la actual Espaa. Aix tamb sesdev, com a reacci, en les histries nacionals
de les elits poltiques que aspiren a construir un Estat propi i que han fomentat
historias no menos fabulosas sobre una
Catalua cuyas tendencias democrticas y
mercantiles seran evidentes desde las ruinas de Ampurias, o sobre un Pas Vasco de
independencia milenaria y con pureza de
sangre a prueba de invasiones.18
Abans, doncs, de posar-se a reivindicar,
aix sense ms, lensenyament de la histria
dEspanya, caldria preguntar-se, com fa
Josep Fontana: qu clase de historia y de
qu Espaa? es tracta. Perqu hi ha els llibres que ensenyen a linfant que la histria
no lhan feta els personatges, sin tot el
poble, i els que sols parlen de guerres i
gestes com a mitj de cultivar el patriotisme. Hi ha lEspanya dels reis i els governants i la dels milions de camperols, la del
racisme i la intolerncia i la de les seues
vctimes. Un Gobierno que se pretende
liberal debera serlo tambin en el terreno
de las ideas. Para mejorar la calidad de la
enseanza de historia en Espaa no sirve de
nada controlar los programas y libros de
texto. Lo nico que hay que hacer es poner

los medios para que el profesorado, que es

la pieza fundamental del proceso, pueda
realizar mejor su trabajo.19 Un retret semblant li fa Josep Ramoneda a Esperanza
Aguirre: la ministra, que jura por Hayek,
repite a menudo sus creencias liberales. Y,
sin embargo, sus argumentos son netamente intervencionistas... Quien puede negarse a mejorar la enseanza de las Humanidades? A efectos concretos es tan intil dar
el voto afirmativo a una vaguedad de este
tipo como decir que no. El consenso sobre
afirmaciones generales no significa nada. Es
en la prctica donde las polticas toman
cuerpo. Y en la prctica lo que encontramos es una lista de temas y de programas.
Es sta la funcin de la poltica en relacin
con la educacin? Es esta manera de
intervenir la va adecuada para mejorar la
enseanza?.20
Ara b, noms pot plantejar-se la qesti que efectivament existeix ms dun
tipus dhistria dEspanya quan sha pogut
abandonar abans una concepci monoltica
de la Histria, incapa de reconixer la
diversitat i pluralitat denfocaments que
efectivament existeixen dins de lesmentada
disciplina. Acceptar que hi ha diverses concepcions i interpretacions no significa que
el passat manque dexistncia objectiva,
sin que la nostra percepci i la nostra
capacitat dentendrel varien en funci de
circumstncies molt diverses (despai i de
temps, poltiques, ideolgiques i culturals,
com les que configuren la histria daquesta disciplina que en diem Histria). Sens
dubte s simplificar en excs reduir a dues
les formes de concebre la Histria. Larticle
de Josep Fontana s en realitat el contrapunt de les idees de la ministra que, com

17
hem vist, havia oposat en el seu discurs la
tasca educadora de la histria de sempre, al
pernicis estructuralisme radical procedent
de les Cincies Socials. Per aix, en larticle
esmentat saccentua duna manera tan unilateral i tan extrema, com havia fet abans la
ministra, aquestes dues formes dentendre
la Histria, donant-los, tanmateix, un valor
formatiu que resulta precisament linvers
del que oficialment shavia proclamat en el
discurs de la Real Academia de la Historia.
En la lnia de Fontana, s legtim preguntar-se si la Histria de sempre ha format autntics ciutadans o, per contra, el
que va ensenyar fou a respectar lordre molt
poc democrtic que imposaven els governants i a cultivar un concepte tancat i
monoltic (quan no era tamb agressiu) de
ptria, amb el qual enllaaren els dos grans
desastres del nostre segle. La nova Histria
va sorgir precisament per a combatre una
Histria nacionalista doblement desacreditada, polticament i cientficament, no
per a continuar-la, daqu la ruptura relativa, s cert, per ruptura al cap i a la fi
que va comportar. Va ser grcies a lobertura metodolgica de la Histria a les noves
Cincies Socials que aquella va descobrir
un mn social fins aleshores inexplorat, un
territori molt ms ampli, plural i concorde
amb els valors democrtics que per fortuna
acabaren imposant-se a Europa. Segurament un debat entre historiadors i educadors que parts de la Histria que avui dia
es fa realment no necessitaria de recrrer a
imatges del passat sobre lestat en qu es
trobava fa molts anys aquesta disciplina,
sin a opcions historiogrfiques i educatives que actualment sn bastant ms complexes i diverses. Per s evident que, fins i

tot quan la polmica entra a plantejar

qestions tan importants com les del tipus
dHistria que mereix ser ensenyada, no
pot substraures per desgrcia a un plantejament poltic que poc o no gens t a veure
amb all que avui interessa als historiadors.
No sols evidentment quina Histria,
sin tamb de quina Espanya estem parlant?,
com es preguntava Josep Fontana. Tamb
ho assenyala Jordi Sol Tura. Perqu, podem afegir per la nostra banda, que si cal
identificar-se mitjanant la Histria amb
una comunitat anomenada Espanya cosa
que per cientfica que siga la Histria no
deixa de ser una opci nacionalista, per un
costat hi ha lEspanya eterna dels poltics
conservadors, recuperada ms tard pels
vencedors de la Guerra Civil, i per un altre,
lEspanya plural i democrtica que no pogu dur-se a terme durant la Segona Repblica. La primera la coneixem de sobra,
alguns lhem soferta directament i avui dia
ning no sembla voler reivindicar-la. La
segona, s una realitat inqestionable o
encara forma part dun projecte que fracass en els anys trenta i que sols amb la recent
conquistada democrcia ha comenat, no
sense obstacles, a materialitzar-se? s lEspanya a qu es referia el llavors rector de la
Universitat de Barcelona, Pere Bosch Gimpera, en la conferncia inaugural del curs
1936-1937 pronunciada en la Universitat
Literria de Valncia:
Espaa vive un momento crucial en que
todo se transforma, en que se revisan valores antes aceptados por todos, en que desaparecen instituciones seculares, en que se rectifican mtodos de gobierno, en que se
abandonan ideas antes profundamente

18
arraigadas y en que se intenta una nueva
organizacin del pas. El propio concepto de
Espaa es uno de los ms sujetos a revisin.
Qu es Espaa?
Exista una Historia tradicional, oficial
ortodoxa de Espaa, que habamos
aprendido en la escuela, a la que se aluda
en todos los discursos polticos, que se consignaba en todos los tratados. Esta Historia
ortodoxa parta de la idea dogmtica de
la unidad y cohesin esencial de Espaa y
de su civilizacin, como de un ente
metafsico. Era consustancial con ella la
misin de Espaa en Amrica, la defensa de
la unidad religiosa, la realizacin, prefigurada en la poca romana, de Espaa por
Castilla y por la monarqua desde Atalfo a
la dinasta borbnica. Puesta en peligro la
unidad en el fraccionamiento de la Edad
Media por los musulmanes, se reconstrua
poco a poco durante la Reconquista y culminaba con los Reyes Catlicos, los verdaderos restauradores de Espaa y el punto
inicial de su grandeza; desde entonces los
valores castellanos, sublimados por el Imperio, entre ellos la lengua, se convierten en
los valores espaoles por antonomasia.
Cuanto no se ajustaba al esquema era hertico. El hecho de Portugal se consideraba
una rebelin, el de Catalua, obstinndose
en renacer, en cuanto pasaba de mero
romanticismo literario o folklrico e intentaba una cristalizacin poltica, se condenaba duramente.
Pruebas? Fundamento cientfico?
Ninguno. La Historia ortodoxa ha sido
expuesta, se han reunido los hechos prescindiendo de los contradictorios y se ha
popularizado al amparo del Estado que la
representaba, apareciendo durante ms de

un siglo como un dogma, de igual manera

que nadie haba demostrado el derecho divino de los reyes y se consideraba un sacrilegio ponerlo en duda...21
No es tracta, per tant, duna Espanya
que puga sustentar-se en la histria ortodoxa
que abans saprenia a lescola, a qu feien
referncia la majoria dels discursos poltics
daquella poca. La idea dEspanya que tradicionalment han transms els nostres educadors i els nostres poltics (alguns dels
quals sn avui oficialment recordats com a
grans personatges poltics i gegants del
coneixement histric) partia, en paraules
de Bosch Gimpera, de la idea de la unitat i
cohesi essencial dEspanya i la seua civilitzaci, com si es tracts dun ens metafsic.
Res daix no resulta, per descomptat cientfic, com els mateixos historiadors shan
encarregat de posar de relleu a partir del
moment que va entrar en crisi la vella
histria nacionalista (la histria de tall historicista o positivista, la histria dels grans
personatges i dels grans esdeveniments de
la naci-Estat) i el nostre pas va conixer
tamb els aires de renovaci de lanomenada histria social (la de la gent que
abans semblava no tenir histria, la que
descobreix les estructures socials i sobre a la
revoluci metodolgica de les cincies socials). A aquesta renovaci van contribuir decisivament lhistoriador catal Jaume Vicens
Vives, deixeble de Pere Bosch Gimpera, i
lanomenada escola de Barcelona, aix com
Miguel Artola, Jos M. Jover, Manuel Tun
de Lara i, fora dEspanya, Pierre Vilar i J. H.
Elliot, entre altres, lobra dels quals representa
en conjunt una veritable ruptura en relaci
amb la vella histria nacionalista tradicional.

19
Per aix, ms que mai, les paraules pronunciades fa mig segle pel rector de la Universitat de Barcelona haurien de tenir-se
molt en compte: Espanya no pot ser una
construccin artificial apoyada en un
dominio, no hay que tomar a ningn
pueblo de Espaa, ni a su cultura, como
representante exclusivo del pueblo espaol
o de la cultura espaola, ni atribuir patentes de heterodoxia a los dems. En la
verdadera perspectiva histrica, la futura
Espaa ser tambin solidaria de todos sus
valores tradicionales verdaderos. Ninguno
de sus pueblos morir, y Espaa slo podr
florecer si consigue integrar toda su masa y
hacerla salir de la miseria y de la ignorancia,
infundindose la conciencia de unos ideales
comunes, a la vez nacionales y humanos.
Un concepte dEspanya com aquest,
que per fortuna ha pogut abandonar la
realitat dun poder polticament imposat i
duna societat immersa en la misria, per a
identificar-se amb una democrcia consolidada i un desenvolupament plenament
modern, s antagnic del que sempre ha
promogut el vell nacionalisme essencialista,
en la seua versi espanyola o antiespanyola.
Ara b, ressucitar el fantasma de lEspanya
amenaada pels (altres) nacionalismes s
seguir ancorat en el passat i no adonar-se de
lenvergadura dels canvis esdevinguts. Encara ms quan precisament all ms destacable dels darrers anys s que lactual
estabilitat poltica deu molt a lactivitat dels
nacionalismes perifrics que, ms enll de
les seues respectives autonomies, han estat
capaos de contribuir decisivament a la
governabilitat daquesta nova Espanya. Mai
no hi ha hagut al nostre pas millors
condicions tant poltiques com relatives al

desenvolupament de la investigaci histrica que ha tingut lloc en les tres darreres

dcades per a estudiar una histria dEspanya ms plural i ms cientfica, alliberada
de mites nacionalistes, capa dintegrar les
diverses trajectries de les respectives societats i cultures que la formen i de posar de
relleu el que les uneix i alhora el que les
diferencia. Per a aix, no sha de mirar cap
al passat duna poca inexistent, en qu
suposadament shauria ensenyat Histria,
quan realment el que aleshores predominava era una histria dogmtica, patriotera
i castellanocntrica, el contrari de la Histria dEspanya que es pot i que cal ensenyar.
En lloc de mirar nicament el passat, millor seria treballar tamb per al futur, amb
el suport duna Histria que est disposada
a anar ms enll de qualsevol forma de
nacionalisme caduc.
Sols amb aquest concepte dEspanya i
de la seua histria es pot reivindicar la
historia plural y honestamente subjetiva de
los historiadores, com fa Josep Ramoneda,
aunque muchas veces me irrite la tentacin que les induce a presentar su disciplina
como la ms cientfica de todas las humanidades.22 En efecte, han de ser els historiadors i no els qui en paraules de Manuel
Cruz pretenen convertir el passat en el
nuevo territorio de la poltica, i la Histria en un dcil instrumento al servicio de
patrias o ideologas,23 els qui sesforcen a
posar-se prviament dacord sobre la Histria que cal ensenyar per a un projecte dEspanya amb futur. Una histria dEspanya
que ha destar disposada, com assenyala encertadament Reyes Mate, no tanto a glorificar la memoria de los vencedores cuanto a
recordar la de los vencidos i a aprendre de

20
lexperincia de lexili una forma de patriotismo mucho ms cercano al cosmopolitismo que el del nacionalismo.24
Probablement estem en una poca en
qu, per citar Jrgen Habermas que evidentment no ha intervingut en el nostre
debat, per s en un altre provocat a Alemanya pel ressorgiment del vell nacionalisme, las diversas tendencias a la globalizacin del trfico, de los contactos y de las
comunicaciones, de la produccin econmica y de su financiacin, de las transferencias en tecnologa y armamento, del comercio de drogas y de la criminalidad, y
sobre todo de los peligros tanto estratgicos
como ecolgicos, nos confrontan con problemas que ya no pueden solucionarse dentro del marco del Estado nacional.25 Per
aix avui quan, segons Francisco Ayala,
una Espaa modernizada y democrtica
ha renunciado por su parte a la organizacin centralista del viejo Estado, para convertirlo en una estructura compleja de
cuerpos polticos dotados de mayor o menor autonoma, alhora que assistim a la
degradacin del viejo Estado nacional, desmembrado en territorios autnomos cuya
meta particular en ningn modo puede
consistir tampoco claro est en esa multiplicacin de soberanas enanas con que
los ilusos suean.26 Avui, quan la vella idea
unitria, centralista i castellanista dEspanya, com ens recorda Jos Luis Abelln, ha
deixat pas a la idea de les Espanyes,
prpia de lEstat de les autonomies.27
Avui finalment, quan, segons Javier Tusell,
lo fundamental el patriotismo de la
Constitucin o, lo que es lo mismo, la
lealtad a los principios democrticos est
resuelto i all que existeix s un sentiment

de fatiga de espaolidad i de hartazgo de

nacionalismos perifricos,28 no t cap sentit plantejar-se un debat poltic sobre la
Histria com el que ha prets de suscitar
lactual govern.
Si la proposta de la ministra Esperanza
Aguirre shagus limitat, com considera
Juan Goytisolo, a tractar de destruir els
mites nacionalistes i a encontrar un comn denominador a las diversas y contradictorias historias e historietas peninsulares,29 hauria estat en efecte un projecte
raonable i tots lamentarem que razones
polticas de baja laya lhaguessen fet inviable. La prova que per desgrcia no va ser
aix s que, fins al moment, no hi ha hagut
voluntat dafavorir un empeo colectivo
de historiadores y especialistas de distintas
corrientes de pensamiento y enfoque
destinado a revisar uno a uno los dogmas
decrpitos y verdades rancias, ni tampoc
un anlisis riguroso de los acontecimientos, causas y situaciones histricas a
partir de mltiples perspectivas, requisit
imprescindible, segons Goytisolo, per a
aconseguir dassolir lobjectiu duna reforma raonable. Proposar-se recuperar sense
venir a tomb i de forma acrtica una
determinada histria dEspanya, pretendre
que s possible una histria polticament
correcta duna Espanya que a penes resulta
problemtica, i contraposar-la a totes les altres histries que en bloc sn considerades
mitologies irracionals creades pels (altres)
nacionalismes, no sembla un projecte
raonable, a pesar de lopini favorable que
ha suscitat fins i tot entre una gran part de
la intellectualitat desquerra.
Si des del consens civil que, en paraules
de Santos Juli, sha obert pas treballo-

21
sament des de 1976, Espanya vol ser ms
que un Estat, per a la qual cosa sha encunyat aquest misteris concepte de naci de
nacions, la seua realitat actual, com b
afirma el citat historiador, no ha de ser
concebuda com el resultat natural i obligat
duna histria inevitable, sin duna
voluntad constituyente que intenta construir un Estado en el que quepan todas las
diferencias nacionales. Tan negatiu per a
mantenir el difcil equilibri daquesta naci de nacions seria negar les diferncies
cediendo a la nostalgia de un quimrico
pasado de Nacin-Una, com magnificarlas por lo que Freud llamaba el narcisismo de las pequeas diferencias.30 Amb ra
es refereix Santos Juli a un passat de
Nacin-Una que s efectivament quimric a causa, en gran part, de la escasa capacidad de creacin de Estado y, en consecuencia, de construccin de nacin, que
desplegaron las monarquas hispanas. A
canvi, la idea dEspanya com a projecte
all que Pere Bosch anomen la verdadera Espaa, una Espanya que se halla
todava en formacin y lejos de haberse
constituido definitivamente segueix essent
ms atractiva que la pretensi de recuperar
el passat idealitzat duna Espanya que molts
no senten seua. nicament la primera t
futur, si s capa de crear nous lligams de
solidaritat i de reforar els antics, i sempre
que respecte el joc democrtic no sols de les
distintes opcions ideologicopoltiques, sin
tamb de les mltiples identitats que, en
lloc dexcloures mtuament, han de fer-se
compatibles.
La idea dEspanya com a projecte

collectiu de futur s relacionable amb

aquest nou patriotismo de la Constitucin que es contraposa a all que Maurizio Fioravanti ha denominat la vella
lgica liberal-estatalista. A diferncia de
lestatisme liberal, que hem heretat del
segle passat, la unitat poltica dun poble o
duna naci, representada per lEstat sobir,
no pot concebres com una realitat objectiva, sin que, al contrari, resulta problemtica i en conseqncia no pot ser pressuposada. El ben cert s que aparece como
el resultado de una accin dinmica inspirada por la Constitucin, como el fruto
de una direccin conscientemente elegida
por las fuerzas sociales y polticas.31 En
conseqncia, no es podria orientar el
debat sobre el paper de la Histria en
leducaci dels espanyols vers aquesta idea
dEspanya com a projecte, vers aquest nou
patriotisme de la Constituci del que ara
sens parla, en lloc de plantejar-se amb un
carcter essencialista ranci i amb una lgica
liberal-estatalista que fins i tot est present
en una part de la nostra esquerra intellectual i poltica? Per poc que situem el debat
en un terreny ben distint del que ha servit
perqu mesuren les seues forces govern,
aliats i oposici, i sempre que passen aviat
les commemoracions millenaristes i el
revival canovista i noventanyochista que ha
reactivat alguns dels nostres fantasmes procedents del passat ms perillosos, s probable que guanyem una perspectiva de futur
que avui s absent en un debat pobre, tant
en noves idees poltiques, com en propostes
de reforma educativa que siguen veritablement eficaces.

22
1. Palabras pronunciadas por Doa Esperanza Aguirre,
ministra de Educacin y Cultura, en la apertura del
Curso 1996-1997 de la Real Academia de la Historia,
Madrid, 10 doctubre de 1996, reprodut ntegrament
en Comunidad Escolar, 23 doctubre de 1996, p. 3.
2. Segons recull Comunidad Escolar, 30 doctubre de
1996, p. 7, la ministra havia anunciat la setmana anterior, en lacte de dipsit de lArxiu del General
Narvez en la Real Academia de la Historia, que pensava constituir una comisin de historiadores que revisen los planes de estudio para hacer posible que los
alumnos que cursen la ESO tengan una idea general
de la cultura occidental y del papel que en ella ha
desempeado Espaa. En una altra intervenci, amb
motiu de la inauguraci de les activitats per al present
curs del Club Zayas, reiter que estava disposada a
tornar als estudis dHistria de lEnsenyament Secundari el lloc que els correspon i declar que una de las
ms sutiles pero ms letales formas de utilizacin poltica de la Historia reside precisamente en su supresin,
en la eliminacin progresiva de su presencia en los
planes de estudio escolares. Desaparecidos o deformados los puntos de referencia histricos de los ciudadanos, stos se someten con mucha mayor facilidad a
la manipulacin y son menos libres.
3. En Escuela Espaola, 19 de desembre de 1996, aparegu un breu escrit signat per Jos Antonio Dacua
Berbejo, en qu critica el discurs de la ministra i les
seues declaracions a El Pas (2 de desembre), aix com
la portada del ABC: Si realmente estuviera tan preocupada como quiere dar a entender, se habra ledo los
Reales Decretos donde se establece el currculo de Primaria i Secundaria y consultado textos de diferentes
editoriales; entonces habra descubierto que ni lo que
dice el ABC, ni lo que dice su discurso es cierto, porque todos los perodos de la Historia son estudiados,
la cronologa sigue apareciendo y las grandes personalidades tambin... En algo tiene razn la seora
ministra, la Historia no se debe utilizar polticamente,
pero es lo que hizo en su discurso al tachar de calamitosa, delirante y manipulacin la situacin, el
lxico y el contenido del currculo de Historia.
4. ABC, 23 doctubre de 1997, secci deducaci; La Vanguardia, del mateix dia, p. 27; Diario 16, p. 36; El
Pas, p. 27.
5. El Mundo, 23 doctubre de 1997, p. 27 (la cursiva
reprodueix literalment les paraules de la ministra,
segons el citat diari).
6. Historia 16, nm. 260, desembre de 1997, pp. 3 i 74-75.
7. Historia e ingenuidad, El Pas, 18 de desembre de
1997.

8. La enseanza de la historia, El Pas, 21 de novembre

de 1997.
9. Los puntos sobre las es, ABC, 7 de novembre de
1997.
10. ABC, 10 de desembre de 1997. En una lnia ms
catastrofista encara que la de la ministra, la directora
del diari valenci Las Provincias, en la seua habitual
columna-editorial, en referir-se a lentrevista amb
lhistoriador Francisco Javier Fernndez Nieto que el
citat diari reprodueix en pgines interiors, afirma:
Ms claro no se puede decir. Lo que ha sucedido ha
sucedido. Sin ms. Pero los Goebbels de la historia
siguen, erre que erre, publicando libros e introduciendo falacias histricas como la tantas veces repetida Confederacin catalano-aragonesa, llegando a la
barbaridad de afirmar que Aragn se uni a Catalua. Hasta aqu podamos llegar [...]. Ni de un universitario, ni de un bachiller. La calidad, la profundidad
de la enseanza ha disminuido notablemente. Hace
unos aos, no se poda superar el examen de ingreso
en el bachiller, el que se haca a los diez aos, si se
tena tres faltas de ortografa. Y un acento, contaba
por media. Hoy, acaban Filologa sin distinguir entre
voy a ver y el verbo haber. Es, lo que dice el profesor
Fernndez Nieto, igualar por abajo. El mejor camino
para conseguir que los estudiantes sern hoy ms
tituladamente analfabetos que ayer, pero menos que
maana (2 de novembre de 1997). Nombroses foren les opinions, sempre en defensa de la reforma
urgent dels plans destudi dHumanitats, que aquest
diari va publicar. Segons Joaqun Calomarde, que
ms tard fou proposat pel govern valenci per a la
nova comissi constituda desprs de la retirada del
projecte de reial decret: Lo que ocurre es que, hora
es ya de decir sin tapujos y abiertamente lo esencial:
que Espaa existe, que es una nacin (la ms antigua
nacin de Europa), que no hay que pedir ms tiempo
perdn por el descubrimiento americano, que nuestra cultura es universal y que se llama histricamente
cultura espaola. Siendo todo ello histricamente as,
verdadero y riguroso, los espaoles tienen dercho a
conocer su historia comn, la que les pertenece por
ser espaoles, por radicar en ellos, como tales, la
soberana nacional (La historia de Espaa, 26
doctubre de 1997). Julia Navarro: No s por qu
los partidos polticos de izquierda decidieron en su
da que el estudio de las Humanidades era algo carca, y optaron por dejarlas reducidas a la nada
(Cleopatra es una crema?, 26 doctubre de 1997).
Csar Alonso de los Ros: Desde hace mucho tiempo he venido denunciando el menosprecio demos-

23
trado por los ministerios de Educacin a la enseanza
de la historia, la geografa y la literatura. En general a
las Humanidades. Se saba que en el fondo se trataba
de una dejacin de deberes de la Administracin
central ante los poderes autonmicos, especialmente
los de Catalua y Euskadi... Asimismo las perversiones educacionales que se han estado produciendo
a lo largo de esta ltima dcada y que marcarn
negativamente la formacin de tantos ciudadanos
se amparaban con la idea de la heterogeneidad cultural, el derecho a la diferencia, incluso el deber hacia
lo propio, hacia la realidad casera. [...] La propuesta
del derecho es una denuncia explcita de la situacin
en la que estamos y que puede calificarse como aberrante desde el punto de vista intelectual, peligrosa
desde el punto de vista de la convivencia y destructiva nacionalmente hablando. Es explicable, por
tanto, que el Partido Socialista se haya sentido aludido y haya tratado de crear una cortina de humo ya
mediante cuestiones de procedimiento, ya mediante
acusaciones infundadas al texto. De este modo su
actitud ha venido a legitimar, una vez ms, a los
nacionalistas en una cuestin en la que deberan estar
de acuerdo, por razones obvias, el PSOE y el PP (El
test, 4 de novembre de 1997).
11. El Pas, 9 de novembre de 1997.
12. Unidos por la desunin, El Pas, 23 de novembre de
1997.
13. La Vanguardia, 29 doctubre de 1997.
14. Humanidades: una propuesta de consenso, El Pas,
11 de novembre de 1997.
15. Qu Historia, El Pas, 6 de novembre de 1997.

16. Qu historia comn, El Pas, 30 de desembre de

1997.
17. La Vanguardia, 28 doctubre de 1997.
18. De historia y amnesia, El Pas, 29 de desembre de
1997.
19. Ensear historia de Espaa, El Pas, 19 de desembre
de 1997.
20. Historia e ingenuidad, El Pas, 18 de desembre de
1997.
21. Pere BOSCH GIMPERA, Espaa, conferncia publicada en Anales de la Universidad de Valencia, segona
poca, Valncia, 1937, pp. 9-47.
22. El Pas, 18 de desembre de 1997.
23. El futuro ha muerto: a por el pasado!, El Pas, 5 de
gener de 1998.
24. La memoria es peligrosa, El Pas, 20 de desembre de
1997.
25. Ms all del Estado nacional, Trotta, Madrid, 1997,
p. 175.
26. Un esplendor final, El Pas, 25 de novembre de
1997.
27. Las Espaas: una idea plural de Estado, El Pas, 27
de gener de 1998.
28. Angustias nacionales, El Pas, 22 de novembre de
1997.
29. Historias, historietas e historia, El Pas, 28 de gener
de 1998.
30. Malestar con la historia/y 2, El Pas, 23 de novembre de 1997.
31. M. FIORAVANTI, Los derechos fundamentales. Apuntes de
historia de las Constituciones, Trotta, Madrid, 1996,
p. 129.

24

Models federals
i Estat de les Autonomies
Ferran Requejo

n lmbit de la teoria poltica i de les

anlisis sobre el federalisme, aquest tombant
de segle est presidit per la revisi de les
concepcions de la legitimitat democrtica,
especialment en aquells contexts caracteritzats per forts components de pluralisme
cultural. Aquesta revisi es produeix, fonamentalment, en linterior del anomenat
paradigma del liberalisme poltic. Tanmateix, es tracta duna revisi que afecta
bona part de la manera que el liberalisme
democrtic tradicional ha ents i, sobretot,
ha regulat en la prctica qestions com els
drets, les institucions, els processos de decisi, la separaci de poders, o alguns dels
seus valors bsics, com la llibertat, la igualtat o el pluralisme.
Les democrcies liberals avui han de fer
front tant als reptes que suposa la globalitzaci per a unes estructures pensades per

Aquest text s una nova versi de les collaboracions:

Lacomodaci federal de lestat plurinacional espanyol a F. REQUEJO, Federalisme, per a qu? Lacomodaci de la diversitat en democrcies plurinacionals, Tres
i Quatre, Valncia 1998, pp. 147-173; i Estat plurinacional i democrcia avanada, a X. BRU DE SALAJ.TUSSELL (coords.), Catalunya / Espanya. Un dileg
amb futur, Planeta, Barcelona 1998, pp. 227-247.

unitats estatals, com als reptes que suposen

unes societats creixentment pluralitzades
en relaci als seus components culturals.
Davant de bona part de les preguntes i demandes daquests dos fenmens, les concepcions del liberalisme democrtic tradicional es troben perplexes o desorientades.
Malgrat que es tracta de la tradici poltica
ms exitosa de lpoca contempornia,
moltes vegades no est dotada dels utillatges intellectuals i morals ms adequats per
fer front a les noves demandes de societats
cada cop ms complexes i interrelacionades. La seva revisi actual, per, s necessria per tal de realitzar millor els seus
propis valors, i de disminuir els esbiaxos de
carcter cultural que sovint arrosseguen les
versions prctiques del liberalisme tradicional. Es tacta duna revisi, tant conceptual
com institucional, per millorar, per refinar
els components tics de les democrcies actuals. A inicis del segle XXI, al liberalisme
democrtic li escauen les paraules dun dels
personatges del Romeu i Julieta de Shakespeare quan torna cap a casa desprs duna
nit alegre: s tan tard que podrem dir que
s dhora.
Al cap de vint anys de laprovaci de la
primera constituci democrtica desprs

25
del perode franquista, ens trobem en un
bon moment per plantejar les possibilitats i
els lmits que aquest nou marc legal representa en la qesti, histricament irresolta,
de lacomodaci poltica de la plurinacionalitat de lestat. Pot considerar-se aquesta
una qesti resolta o, com a mnim ben
encarrilada, a partir del disseny de lestat de
les autonomies? O, ben al contrari, podem
afirmar que les nacions minoritries es
troben ubicades en una mena de carcassa
jurdica i poltica que les hi impedeix
dexercir un autogovern proporcional a la
seva reiterada voluntat dautogovern nacional? Podem dir que estem davant dun
model de caire federal, certament peculiar, tal com perseguien alguns representants del catalanisme poltic tradicional? O,
finalment, s lactual estat autonmic el
model ms adequat, dins dels que existeixen en la poltica comparada daquest tombant de segle, per configurar un estat
plurinacional en un context presidit pels
creixents processos dinternacionalitzaci
tecnolgica, poltica, i econmica, i per la
construcci de la Uni Europea?
En les pgines que segueixen tractar de
respondre a aquestes qestions duna forma
concisa. En primer lloc, considerar, breument, les condicions generals de realitzaci
duna bona acomodaci poltica en contextos plurinacionals, per la qual cosa
descriur a continuaci els principals tipus
dacord federalitzants que poden trobar-se
en la poltica comparada actual. En segon
lloc, ubicar lactual estat de les autonomies
en aquests diferents tipus dacord, i nanalitzar la idonetat per regular la realitat
plurinacional espanyola en el context de
construcci de la Uni Europea.

QUATRE MODELS BSICS

DACORDS FEDERALS
Tractar la qesti de lacomodaci poltica
duna realitat plurinacional, duna banda,
requereix tenir una idea precisa de qu ha
dentendres per una bona acomodaci i,
daltra banda, requereix analitzar la idonetat daplicar alguns dels models territorials
que ens ofereix la poltica comparada dels
sistemes democrtics per tal de veure si sn
idonis per portar a terme aquella acomodaci.
Dacord amb una consideraci actualitzada de les democrcies liberals, i a partir
del debat entre liberalisme democrtic i
pluralisme cultural de les dues darreres dcades, una bona acomodaci poltica entre diverses collectivitats nacionals ha de
recollir almenys tres tipus diferents de lgiques normatives en els acords poltics establerts: una lgica de carcter pragmtic,
una altra de carcter tic-cultural, i una
altra de carcter poltic-moral. En primer
lloc, un bon acord haur dincloure una
lgica pragmtica (o instrumental) dirigida
a lobtenci de determinats fins i objectius,
sense fixar-nos, de moment, en quins sn
aquests ltims. Es tracta duna lgica que,
en el terreny poltic, est presidida pels
valors o principis rectors de leficincia,
leficcia i lestabilitat institucional. Des
daquesta perspectiva, un acord de carcter
federalitzant que satisfs les parts implicades, per que no estigus dotat, per exemple, destabilitat, no podria ser qualificat
com un bon acord. En segon lloc, un
acord entre diferents realitats nacionals significa acomodar diferents identitats collectives, que seran sempre particulars no

26
mai universals, les quals es reflecteixen
en diverses llenges i maneres dentendre la
histria collectiva prpia, en referents simblics i culturals diferenciats, etc. Aquesta
lgica de carcter tic-cultural ha de tenir
el seu reflex en els smbols, les institucions,
els processos de representaci i de decisi,
etc, establerts per lacord poltic. Una bona
acomodaci federal de realitats plurinacionals no significa noms que es recullin els
principis destabilitat o eficincia, sin que
tamb resulti cmoda en termes didentitat per a les diferents collectivitats nacionals que hi conviuen. Aquesta comoditat
sha de reflectir en un entramat competencial, institucional i simblic que permeti
reconixer-se en les institucions i smbols
de lestat a les diferents realitats nacionals.
Lelement contextual resulta una qesti
clau per a lacomodaci poltica de societats
nacionalment plurals. Finalment, un bon
acord significa incorporar una lgica poltica-moral inequvocament liberal-democrtica. s a dir, una lgica basada en el respecte i la protecci duns valors humans de
carcter universal, aix com en els altres principis organitzatius que conformen el nucli
dur dels estats de dret (principis de legalitat,
separaci de poders, llibertats individuals i
collectives, eleccions competitives, etc). Es
tracta duna lgica que, a diferncia de
lanterior, sinspira en uns valors i criteris
dactuaci institucional molt ms independents del context en qu sapliquen.
Quan repassem els diferents tipus
dacords federals, una noci ms mplia que
no la dels estats federals o federacions
estrictes, que existeixen avui al mn, comprovem que la majoria dells han recollit
molt millor les lgiques pragmtica i pol-

tica-moral que no la de carcter tic-cultural. Aquesta darrera, que hauria dincorporar consideracions de carcter histric,
lingstic, etc. de les diferents collectivitats
nacionals, ha tendit a recollir noms les
particularitats culturals hegemniques,
marginant o menystenint les de les collectivitats minoritries en lestructuraci daquells acords. Aix ho comprovem, sobretot, en el cas dels estats federals o federacions. Tanmateix, el grup dacords federals
s bastant ms ampli que el de les federacions estrictes. En termes generals pot dirse, amb Daniel Elazar, que el federalisme es
basa en el principi dautogovern ms govern compartit (self-rule plus shared rule).
Lobjectiu bsic en seria el de combinar els
avantatges de la unitat i de la diversitat. Les
caracterstiques ms comunes als acords
liberals-democrtics de caire federal (paraula que deriva de la llatina que significa pacte), serien:
1) Existncia de dos nivells de govern,
que inclouen una dualitat en els poders legislatiu i executiu, cadascun dells amb institucions, competncies i ingressos propis.
2) Mecanismes de collaboraci o coordinaci en les relacions intergovernamentals en aquelles competncies que sn compartides o concurrents entre els dos nivells
de govern.
3) Mecanismes de representaci de les
unitats federades en algunes institucions de
decisi poltica del poder central, o de
lestat considerat en conjunt.
4) Un rbitre institucional que dirimeixi les disputes sobre la constitucionalitat de
les normes emanades tant dels parlaments
de les unitats federades com del parlament
federal (tribunals o, de vegades, referenda)

27
5) Una constituci escrita que no pot
ser reformada unilateralment per les institucions de la federaci, ja que aix significaria la ruptura unilateral del pacte previ
establert per les unitats federades.
En els acords de caire federal podem
trobar larticulaci daquests alements o
noms dalguns dells. Partint de les tipologies ms esteses en els estudis actuals sobre federalisme, a grans trets podem distingir quatre grans tipus dacords federals:
1. Els estats regionals. Es tracta destats
en qu el doble nivell de govern es produeix
com a conseqncia dun procs de descentralitzaci poltica, garantit en la mateixa
Constituci de lestat. A diferncia del que
sha esdevingut a federacions histriques
(EUA, Sussa, Alemanya) que estan basades
en un procs de centralitzaci des dunitats
prvies i independents, aqu el que existeix
previament s un centre unitari que es
descentralitza a partir dun moment determinat. La cessi de competncies va de dalt
a baix, diguem-ne. La descentralitzaci poltica regional, que bviament pressuposa
lexistncia dun centre previ, en la prctica
ha acostumat a establir-se noms en algunes de les regions de lestat. El poder judicial i la fiscalitat acostumen a romandre en
les institucions del poder central. En el
procs de reforma constitucional les institucions de les regions s molt marginal, o
fins i tot inexistent. El cas prototpic ns
Itlia, a partir de la Segona Guerra Mundial.
2. Les federacions simtriques. El pacte
que ha constitut la federaci es basa en
un procs de centralitzaci pel qual les unitats federades han cedit una srie de competncies al poder central. La simetria consisteix en qu aquesta cessi i, ms en gene-

ral, les relacions entre totes les unitats

federades i la federaci sn ms o menys del
mateix tipus. Les unitats federades exerceixen els seus poders legislatius, executius,
judicials, i fiscals sobre els ciutadans, de
manera independent. Aqu, i a diferncia
del model anterior, tot el territori de la
federaci equival a la suma dels territoris de
les unitats federades. En els darrers anys ha
augmentat el nombre de mecanismes de
cooperaci o de coordinaci entre els dos
nivells de govern, degut sobretot a lincrement de les competncies compartides
(Alemanya, ustria).
3. Els acords federals asimtrics. Existeixen dos tipus dacords: les federacions
asimtriques, i els acords asimtrics especfics entre diferents tipus dunitats (federacies, estats associats). En les federacions
asimtriques es mant la perspectiva de
centralitzaci federal del model anterior,
per en aquest cas les relacions de les unitats federades amb el poder central no s
homognia. La Constituci federal estableix diferents relacions per algunes daquelles unitats, que queden reflectides en diversos nivells competencials, en lentramat
institucional, en la representaci exterior
de lestat, o en la poltica fiscal. Els motius
per regular asimetries legals sn diversos,
per tots estan basats en les asimetries de
fet (culturals, geogrfiques, histriques,
etc.) existents entre les unitats federades.
Blgica constitueix un exemple recent a
Europa destat federal asimtric.
Altres tipus dacords asimtrics els constitueixen les federacies i els estats associats.
Les primeres consisteixen en lacord entre
una unitat gran i una unitat o diverses
unitats molt ms petites, segons el qual

28
aquestes ltimes retenen un grau elevat
dautogovern, per alhora desenvolupen un
paper mnim en les decisions de la unitat
gran. Lacord no es pot trencar unilateralment per part dels dos tipus dunitat, sin
noms per lacord dambdues parts.
Exemples de federacies els tenim en el cas de
Puerto Rico en relaci amb els EUA, o de
Bhutan en relaci amb lIndia. Els estats
associats, per la seva banda, sn semblants a
les federacies, per en aquest cas lacord pot
ser trencat per alguna de les unitats de forma unilateral seguint pautes preestablertes.
Exemples destats associats serien les illes
Cook en relaci amb Nova Zelanda, o les
illes Marshall en relaci amb els EUA.
4. Les confederacions. Es tracta dacords
entre diferents estats amb la finalitat destablir governs comuns per al desenvolupament de tasques o objectius especfics (bsicament, poltica internacional, defensa, o
economia). El govern com, per, s totalment dependent dels governs dels estats de
la confederaci. Es tracta, diguem-ne, dun
govern de delegats de les unitats confederades, les quals poden sempre donar lacord
per finalitzat. A vegades algunes confederacions han donat lloc amb posterioritat a
federacions. Exemples de confederacions
histriques, els tenim en els estats nordamericans entre 1781 i 1789; o en el de
Sussa entre 1291 i 1847 (excepte el perode napolenic de 1798-1815). Altres
exemples: la Comunitat del Carib, i la
Comunitat dEstats Independents, o alguns
aspectes de la Uni Europea mateixa.
A banda daquests quatre tipus bsics
dacords federals o federalitzants, sen donen altres amb un abast ms restringit, i
que noms mencionem breument:

les unions, en qu les unitats constituents

mantenen la seva integritat principalment,
per mitj dinstitucions generals, com ara el
doble mandat, regional i general, de consellers (cas de Blgica abans desdevenir una
federaci amb importants trets asimtrics el
1993);
les lligues, que estableixen acords entre
diferents estats per objectius especfics per
mitj dun secretariat, i no dun govern (Lliga
rab, Asean, Otan, Consell Nrdic, etc.);
els condominis, en els quals determinats
territoris estan sota el govern conjunt
daltres estats (Andorra abans de la recent
constitucionalitzaci en els anys noranta);
les autoritats funcionals compartides, o
agncies creades per diversos estats per portar a terme la implementaci de poltiques especfiques (lAgncia Internacional
dEnergia Atmica, LOrganitzaci Internacional del Treball, etc.).
Tamb es presenten casos mixtos en els
quals es combinen trets de diferents tipus
dacords, com el cas de Canad a mitjan segle XIX (1867), o el de de la Uni Europea a
partir de lacord de Maastricht (1992), en
qu es juxtaposen caracterstiques confederals i federals.

LESTAT DE LES AUTONOMIES

A partir dels anteriors tipus dacord federal,
comprovem que el cas de les autonomies
espanyoles suposa una concreci fora
atpica, i un tant hbrida, en el mn de la
poltica comparada. En termes generals,
per, el disseny constitucional i estatutari
est bsicament establert des de les carac-

29
terstiques dels estats regionals. Es tracta
dun estat que respon a un procs de descentralitzaci poltica, garantida constitucionalment, a partir dun estat centralitzat
previ. El procs de transferncia competencial sestableix des del poder central a les
unitats subestatals (comunitats autnomes), inversament al que sesdev en el cas
de les federacions. Daltra banda, el doble
nivell de govern, independentment de quin
sigui el contingut competencial concret,
sestableix en les funcions executives i legislatives. El poder judicial, en canvi, mant
les caracterstiques territorials de lestat
centralitzat anterior. La fiscalitat roman
bsicament en les institucions del poder
central. A ms a ms, les comunitats autnomes no intervenen en el procs de reforma constitucional, mentre que en la reforma
dels seus estatuts dautonomia intervenen
els dos nivells legislatius, el del poder central i el dels parlaments autonmics.
Hi ha dos trets, en canvi, que acosten
lestat de les autonomies al grup de les
federacions, un de carcter particular i un
altre de ms general. El primer fa referncia
al fet que el procs de descentralitzaci poltica est dissenyat per a totes les subunitats territorials, i no noms per a algunes.
La suma dels territoris dotats amb una
autonomia poltica constitucionalment
garantida, actualment disset comunitats
autnomes ms dues ciutats del nord
dfrica, Ceuta i Melilla, equival a tot el
territori de lEstat. El segon tret fa referncia a laugment de competncies compartides en qualsevol tipus dacord federal
produt en la segona meitat del segle XX,
questi que trenca el carcter ms rgid del
repartiment competencial caracterstic de

les federacions fins a aquest perode, de

vegades caracteritzades com a federacions
duals. Aquest darrer aspecte, per, en el
cas espanyol es contextualitza en una tradici i una cultura poltica molt allunyades
de les que caracteritzen les federacions histriques.
Lestat de les autonomies presenta, a
ms a ms, algunes peculiaritats de carcter
asimtric. Com s ben sabut, el fams
article 2 de la Constituci de 1978 estableix lexistncia de nacionalitats i regions. Aquesta podria ser una base del
reconeixement de dues entitats subestatals
diferenciades susceptible de recollir el
carcter plurinacional de lEstat espanyol,
amb independencia del nivell dautogovern
daquells dos tipus dentitats. Les asimetries
de carcter nacional tindrien aix un cam
per ser reconegudes com a tals. Tanmateix,
com no s menys conegut, la resta del text
constitucional tracta aquelles dues entitats,
les nacionalitats i les regions, en termes
uniformes, i shi refereix a elles com a comunitats autnomes. En termes generals,
pot dir-se que les asimetries recollides en
lestat de les autonomies sn, fonamentalment, de carcter transitori: diferncies
referides a institucions prpies, al ritme
ms rpid o ms lent de lassoliment del
mxim sostre de competncies que la
Constituci possibilita en el procs de descentralitzaci de lestat, o a dues vies diferents daccs a un autogovern propi per
part de les comunitats autnomes. Les
excepcions al carcter transitori de les asimetries regulades, les constitueixen, duna
banda, la regulaci duna poltica fiscal especfica limitada als casos del Pas Basc i
Navarra (legitimada en la mateixa Cons-

30
tituci disposici addicional primera pel
reconeixement dun rgim foral preconstitucional, i de la qual cal destacar el seu
carcter ms confederal que no federal
estricte) i, daltra banda, la referncia, no
exempta dambigitats, a algunes peculiaritats de carcter cultural (llengua, dret civil,
etc.), o de carcter fsic (p. e. la insularitat)
que presenten algunes de les entitats subestatals. La perspectiva duna simetria homogenetzadora, que presideix les regulacions
de carcter permanent de la resta daspectes
de lestat de les autonomies fou, a ms,
reforada pels pactes postconstitucionals de
1981 i 1992 entre les dues primeres forces
poltiques dmbit estatal, aix com pel
desenvolupament uniformista de bona part
de les lleis de bases emanades del poder
central (funci pblica, govern local, universitats, etc.).
ACOMODAR POLTICAMENT
UN ESTAT PLURINACIONAL
NO EQUIVAL A DESCENTRALITZAR-LO

En el moment de procedir a una avaluaci

de lestat de les autonomies al cap de vint
anys de les seves primeres regulacions constitucionals, idealment haurem de comparar les finalitats o els objectius que es pretenien assolir amb la implantaci daquest
model territorial, i els resultats prctics del
seu desplegament durant aquest perode.
Tanmateix, ens trobem amb una dificultat
dentrada en aquesta pretensi: la poca
claredat dels objectius implicats en el model autonmic. Amb una mera lectura
descontextualizada del text constitucional
no podem saber quins sn els objectius perseguits. Aquesta poca claredat no deixa de ser,
per, bastant informativa en el moment de

saber en quin terreny ens movem, o en el

de valorar quins sn els lmits i les possibilitats de futur dun model de distribuci
territorial del poder poltic que resulta indit
en el mn de la poltica comparada.
s ben conegut el fracs histric de
lEstat espanyol a lhora darticular les seves
diferents realitats nacionals al llarg dels dos
darrers segles. Fins i tot en el sentit molt
restrictiu que contenen expressions com el
problema cataln, o el problema regional, que poden resseguir-se en diverses
manifestacions i tractats de diferents dirigents, intellectuals, o en manifestos de les
principals forces poltiques espanyoles durant les primeres dcades de segle, podem
veure que, com a mnim, shi detectava
aix: que hi havia un problema territorial
per resoldre, i que aquest problema afectava
algunes regiones i no daltres. La irresoluci daquesta qesti podem caracteritzar-la, en termes ms estrictes, com la del
fracs del procs general de nation-building
espanyol a partir dun estat capa dintegrar
o dacomodar les seves diferents realitats
nacionals en un concepte articulat de naci
espanyola. Daltra banda, en tant que nacions especfiques, sobretot Catalunya i el
Pas Basc han estat massa dbils per imposar un model darticulaci plurinacional
de lEstat espanyol, per alhora han estat
suficientment fortes per impedir que sels
imposs, sense ms, el model uniformista i
homogenetzador de naci espanyola associat al procs de nation-building estatal dels
dos darrers segles.
Les coses no eren massa diferents, en
aquest terreny, en arribar la transici poltica en els anys immediats a la dictadura
franquista. En les discussions del procs

31
constituent, lgicament, la primera prioritat era establir un sistema liberal-democrtic homologable als de lentorn europeu.
Per, des de la perspectiva de com havien
de resoldres les qestions nacionals seguien
existint una diversitat de posicions que
anaven des del tradicional espanyolisme
castellanista, fins a un indefinit federalisme, moltes vegades ms conscient del que
volia evitar que no del que volia proposar.
El resultat s conegut: unes regulacions
constitucionals ms o menys explcites de
contingut unitarista sobre la naci espanyola, al costat daltres regulacions molt
ms ambiges sobre el dret a lautogovern
dunes nacionalitats i regions que el text
constitucional ni cita ni caracteritza.
Tanmateix, malgrat les dificultats que
suposa aquesta indefinici en el moment
destablir una avaluaci del model autonmic, crec que no resulta massa difcil
constatar lexistncia de dues perspectives
que, malgrat que poden juxtaposar-se en la
regulaci prctica dalgunes matries, apunten en direccions poltiques diferenciades:
1) la perspectiva dun estat unitari que
procedeix a una descentralitzaci poltica, i
2) la perspectiva dun estat que busca
una acomodaci slida i estable de les seves
diferents realitats nacionals.
Aix, podem preguntar-nos dentrada, si
sn aplicables les mateixes solucions poltiques per regular la descentralitzaci dun
estat, i per acomodar o articular la seva plurinacionalitat. La resposta que ens donen
els principals models de la poltica comparada sobre aquesta qesti s fonamentalment negativa.
Al meu entendre, la principal deficincia estructural de lestat de les autonomies

actual no sn les seves limitacions, que

tamb nhi ha, com a model de descentralitzaci, sin el fet que no permet, i a
vegades fins i tot impedeix, una regulaci
adequada de la pluralitat nacional espanyola. Es tracta de dues qestions que han
quedat sempre per resoldre en lhistric
problema regional. Pot dir-se que, malgrat les seves limitacions, lestat de les autonomies posa unes bases per solucionar la
descentralitzaci, per tamb pot dir-se
que est molt lluny de solucionar lacomodaci de la plurinacionalitat. Lestat de
les autonomies, a ms, s un model presidit
per una lgica ms regionalitzadora que
no genunament federal. Per, en qualsevol
cas, descentralitzar un estat no s el mateix
que acomodar o articular les diferents identitats nacionals que hi conviuen. No es
tracta noms duna qesti de ms competncies. Podria augmentar-se la llista
daquestes ltimes i, malgrat tot, persistir la
incomoditat de les identitats nacionals
minoritries en no haver-se establert, duna
manera efectiva i concreta, un reconeixement i un desenvolupament ampli de la seva
especifitat nacional. Aquest s el cas, per
exemple, de lactual situaci del Quebec en
relaci amb Canad. Malgrat que la federaci canadenca s un estat molt ms descentralitzat que lEspanya autonmica, la identitat nacional del Quebec no acaba destar ben
acomodada en el federalisme canadenc.
Aquesta regulaci, certament deficient,
del fet plurinacional per part de la Constituci espanyola de 1978 no impedeix valorar positivament la manera en qu regula
altres aspectes, tals com el reconeixement i
els mecanismes de garantia dels drets de
ciutadania, o bona part de la definici de

32
lentramat institucional. En termes generals, crec que va ser un bon acord per deixar
definitivament enrere la dictadura i els
aspectes ms retrgrads de la cultura poltica espanyola. I va ser-ho sobretot si no oblidem el context en el qual es va produir la
transici en la segona meitat dels anys
setanta: un procs de reforma poltica dirigida per elits sorgides del franquisme, amenaces latents desprs realitzades de cops
militars, manca duna cultura democrtica
i de la negociaci en els actors poltics,
debilitat de les forces de loposici tant de
les dmbit estatal com de les de les nacions
minoritries, etc. Per primera vegada,
amb lexcepci de la inestable experincia
republicana dels anys trenta, la Constituci
de 1978 ha perms situar de manera inequvoca lEstat espanyol en el grup de les
democrcies liberals occidentals, ha possibilitat la integraci en la Uni Europea,
alhora que ha condut a la modernitzaci
de la societat i de les mateixes estructures
estatals. Tamb ha possibilitat, com diem,
una descentralitzaci poltica que contrasta
clarament amb les estructures centralitzades del rgim anterior.
Tanmateix, malgrat tots aquests i altres
mrits que mostra el curriculum de la Constituci actual, amb la mateixa contundncia pot afirmar-se, tamb com diem, que
no reconeix el pluralisme nacional existent
a lEstat espanyol, i a ms a ms, dilueix la
regulaci daquest pluralisme en una mera
descentralitzaci generalitzada i uniformista. s un text que, quant a la plurinacionalitat, ja va nixer amb elements molt limitadors, tant pel que fa a la dimensi del
reconeixement daquella plurinacionalitat,
com pel que fa a la dimensi de lautogo-

vern. El repte que plantegen les nacions

minoritries no sembla ben resoluble des
de les premisses bsicament regionals des
de les quals es va establir el model autonmic actual. Malgrat lindiscutible avan
que representa lestat de les autonomies en
relaci amb models territorials anteriors
cosa que tampoc s destranyar donada la
desgraciada histria dEspanya en termes
liberals i democrtics, la regulaci autonmica actual pot, en tot cas, ser considerada
una estaci intermdia en el seu cam vers
un reconeixement i un autogovern nacional
efectius, per no pot ser considerada
lestaci final del trajecte.
EL FEDERALISME PLURAL
Poden superar-se els lmits del model actual
sense modificar la Constituci? O, en altres
paraules, sn les ambigitats constitucionals susceptibles duna lectura no regionalista, sin plurinacional, del model autonmic? En el moment dintentar respondre
aquesta qesti conv establir, primer de
tot, quins sn els objectius duna regulaci
plurinacional (on es vol anar), per passar
a formular desprs, i noms desprs, si
aquests objectius resulten assolibles des de
les premisses del marc constitucional actual
(com anar all on es vol anar).
Un dels avantatges potencials dels
acords federals consisteix en la seua flexibilitat o adaptabilitat als requeriments especfics de cada pluralisme cultural de carcter
territorial. De moment, la histria de les
federacions liberals-democrtiques ha estat
marcada per models preferentment territorials o simtrics. Tanmateix, laugment de
la complexitat que suposa un mn cada
vegada ms globalitzat en les relacions exte-

33
riors dels estats, i cada vegada ms pluralitzat en les relacions internes, requerir tamb una complexitat ms gran en els acords
federals que sestableixin en els futurs marcs
constitucionals. La creixent complexitat de
les xarxes intergovernamentals requereix
superar les rigideses estatalistes del constitucionalisme democrtic tradicional. En
aquest sentit, i en el cas de realitats plurinacionals, un dels models que pot contribuir
a superar aquestes rigideses s el que he
anomenat model de federalisme plural. Es
tracta dun model institucional basat en la
perspectiva de la revisi actual del liberalisme democrtic la regulaci duna poltica
liberal del reconeixement, i que crec que
suposa una de les vies de renovaci del
federalisme en realitats presidides per un
pluralisme cultural territorialitzat. En termes generals, el federalisme plural consisteix en tres tipus bsics dacords federals:
1) la regulaci normativa i institucional,
a nivell constitucional, del pluralisme nacional de la federaci;
2) lestabliment duna serie dacords de
carcter asimtric o confederal en la regulaci dels aspectes decisius pel reconeixement i lautogovern de les entitats nacionals minoritaries (i tant en relaci a les
poltiques externes com internes de la federaci). I finalment,
3) la regulaci dacords de carcter simtric en la resta daspectes de lautogovern.
El primer tipus dacord est ms centrat
en la perspectiva del reconeixement constitucional de la plurinacionalitat, mentres
que els altres dos ho estan en la perspectiva
de lautogovern de les entitats federades.
bviament, el nucli bsic del federalisme
plural el constitueixen els dos primers tipus

dacords esmentats. Lobjectiu bsic s el de

regular diferents tipus dacord federal
segons lmbit funcional a regular i les
caracterstiques de les unitats federades. No
es tracta, per tant, de contraposar un model
federal global de carcter asimtric a un
altre de carcter simtric, sin de fixar quines regulacions dambds tipus i en quins
territoris shauran destablir en realitats que
sn nacionalment plurals. Quan juntament
amb el procs de construcci de la Uni
Europea conviuen diversos processos de
nation-building, els estatals i els no estatals,
tant lexperincia histrica com la poltica
comparada apunten que en aquells mbits
o matries ms relacionades amb la protecci i el desenvolupament de les caracterstiques nacionals, resulta ms convenient establir acords de carcter asimtric o confederal en el cas de les subunitats federades
dotades daquelles caracterstiques. Aix
resultar molt ms convenient com ms
asimtrica sigui la realitat fctica entre els
grups nacionals majoritaris i minoritaris.
A continuaci presento una exemplificaci de federalisme plural per al cas espanyol, que al meu parer procuraria una
millor acomodaci de la plurinacionalitat
de lestat, i que es basa en treballs anteriors
sobre la qesti. Aquesta exemplificaci,
que naturalment no pretn tenir un carcter tancat ni exahustiu, est feta des de la
perspectiva de lacomodaci de Catalunya
en una futura regulaci federal espanyola
en el marc de la Uni Europea. Per tal de
simplificar, tan sols distingeixo tres mbits
dactuaci: el simbolicolingstic, linstitucional i el competencial, aix com noms els
dos primers tipus dacord dels tres esmentats anteriorment.

34

Regulaci
del
pluralisme
nacional de
lestat

Regulacions
asimtriques
o
confederals
en relaci
a la
vinculaci
de
Catalunya
amb lestat,
la UE i
lmbit
internacional

Esfera simblica-lingstica

Esfera institucional

Esfera competencial

Reconeixement constitucional i
reconeixement de la igualtat i
de les cultures nacionals
Plurilingisme:
- Nom oficial de lestat
- Moneda
- Documents personals
didentitat (passaport, DNI,
carnet de conduir, etc.)
- Documents oficials
- Segells
Smbols de lestat plurinacional
(himne, bandera, etc.)

Plurilingisme en el Parlament federal

(documents i intervencions orals)

Inclusi de la plurinacionalitat i del plurilingisme en els currcula

acadmics (educaci
primria i secundria)
Creaci de departaments
lingstics i culturals de
les minories nacionals a
les universitats pbliques
Plurilingisme en les poltiques de la federaci dirigides a tots els ciutadans

Regulaci prpia dels usos de les

banderes, himnes, de Catalunya, de lestat, la UE
Seleccions esportives nacionals
prpies
Representaci de Catalunya en
esdeveniments esportius internacionals (campionats europeus i mundials)
Reconeixement oficial del COC
(Comit Olmpic de Catalunya)
Registre mercantil, de propietat
i civil en catal
* Monolingisme opcional en
documents personals didentitat
* Monolingisme opcional en
documents oficials

Plurilingisme en ambaixades
i consulats
Plurinacionalitat en les poltiques
culturals exteriors de lestat

Representaci internacional de la plurinacio- Regulacions confederals:

nalitat de lestat
legislaci i poltiques
Representaci diferenciada a la UE i el Con- prpies en matries de
sell dEuropa
poder local, dret civil,
Delegacions de la Generalitat en lmbit in- universitats, infraestructernacional
tures, regulacions electoRepresentaci prpia a la UE en matries rals, lingstiques, cultulingstiques i culturals
rals i poltica exterior de
Representaci prpia a la UNESCO
les competncies prpies
Catalunya, districte electoral nic en eleccions
federals i europees
Regulacions asimtriques:
Dos nics nivells administratius: Generalitat i legislaci i poltiques prpoder local
pies en matries deconoSupressi administraci perifrica de lestat
mia, fiscals, educaci,
Possibilitat dacords federals horitzontals en- europees, dimmigraci,
tre estats membres de la federaci
sanitries i de seguretat
Senat: - eleccions de segon ordre pels estats social, de comunicacions
membres
(control sobre les teleco- Dret de veto dels senadors de les na- municacions prpies),
cions minoritries
governaci
- bicameralisme simtric
Dret de veto de la Generalitat de les regulacions
del poder central sobre matries exclusives
Tribunal constitucional: composici amb presncia especfica de les nacions minoritries
Consell General del Poder Judicial i Tribunal
de Comptes: composici especfica
Tribunal Superior de Justcia de Catalunya:
* Regulacions alternatives de la ltima cort dapelaci en matries lingsGeneralitat
tiques i culturals, i en les regulacions de la
(institucions catalanes dauto- Generalitat i el poder local
govern)
Organitzaci i govern del poder judicial propis

35
El gran avantatge del moment actual s
lexistncia de la UE. Es tracta dun marc
que fins i tot suposa un aven amb relaci a
altres realitats plurinacionals com ara la
canadenca, en molts aspectes ms desenvolupades en termes democrtics, per
tamb ms polaritzades.
La doble conclusi que simposa s,
duna banda, que les regles de lestat de les
autonomies, tot i que poden resultar parcialment adequades des de la perspectiva de
la descentralitzaci dun estat uninacional,
no ho sn des de la perspectiva de lacomodaci dun estat plurinacional. Daltra
banda, les possibilitats daconseguir aquesta acomodaci dins del marc constitucional
actual resulten francament incertes. En el
context de la construcci de la Uni Europea, ms que no dadquirir competncies
sense trencar la lgica regionalista de la
descentralitzaci, del que es tracta s dassolir una posici prpia i diferenciada,
sobretot en els mbits simblic, institucional, competencial i internacional que
permeti reforar i desenvolupar les diferents realitats nacionals que conviuen en el
mateix estat, ms enll de les seves fronteres. Per, per dur a terme un projecte
com aquest cal pensar que el model sortit
de la transici poltica, ara fa uns vint anys,
ha de donar pas a un altre model estructurat des de la plurinacionalitat.

S TAN TARD QUE PODREM

DIR QUE ES DHORA
Lestat de les autonomies i la constituci de
1978 que lemmarca han perms sortir
dun estat autoritari i centralitzat sense

gaires costos, alhora que ha perms estructurar una srie dautogoverns de carcter
ms regional que federal. El que certament no s poc, donades les experincies de
la histria del pas en aquest segle. En el
moment dentrar en el segle XXI cal, per,
que les nacions minoritries puguin avanar en la perspectiva duns autogoverns
nacionals estructurats des dunes noves
regles constitucionals que parteixin dun
reconeixement inequvoc de la plurinacionalitat de la democrcia espanyola. El nou
context de la Uni Europea canvia bona
part de les regles del joc de les relacions
intergovernamentals a linterior dels estats
de la Uni. En termes prctics, aquest nou
escenari significa tant un conjunt de possibilitats com damenaces pel reconeixement i pels autogoverns de les nacions
minoritries europees. El futur daquests
autogoverns ser determinat tant per la
voluntat i percia de les elits poltiques i
socials daquestes realitats nacionals, com
per les possibilitats i els lmits normatius de
les regles constitucionals i dels tractats
europeus. Els dos escenaris que sobren en
aquest inici de segle lacomodaci de la
plurinacionalitat a escala espanyola, i la
construcci de xarxes regionals i dun
procs dinstitucionalitzaci a escala europea conformen els marcs duna futura
poltica liberal del reconeixement de la
pluralitat nacional de la UE, la qual inclou
una realitat bastant ms complexa que la
dels estats membres. La Uni es un escenari
ple de possibilitats. Per ser un procs que
en el futur immediat continuar sent dirigit
pels estats membres. Per part de les elits
poltiques i socials de les nacions minoritries seria un error que la UE acabs con-

36
vertint-se en una mena de coartada que
fes que aquelles ja no es plantegessin el
tema, encara no resolt, de la seva acomodaci en lestat. Tot apunta que aquest
ltim continuar sent, i per bastant temps,
el marc constitucional i poltic bsic de
referncia de les nacions minoritries
europees. Tornant a la citaci inicial, del

que es tracta s de partir de la idea que

linici del segle XXI inaugura una nova fase
en el millorament tic i institucional de les
democrcies liberals, per tal dadequar
millor els seus valors al pluralisme cultural i
als processos de globalitzaci de les societats contempornies. s a dir, que s tan
tard que podrem dir que s dhora.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCI

Nom i cognoms
Adrea
Poblaci
Codi postal
Telfon
e-mail
Em subscric a la revista LEspill per 3 nmeros (1 any) a partir del nmero
, ra per
la qual:
OPCI A: Us tramet un xec per valor de 4.000 ptes.* a nom de: Universitat de
Valncia. Revista LEspill.
OPCI B: Us adjunte fotocpia de lingrs de 4.000 ptes.*, a nom de la revista
LEspill, en el compte corrent de la Universitat de Valncia (Bancaixa,
Urbana Sorolla de Valncia: 2077-0063-51-3101204651).
* Preu a Europa: 4.500 ptes. Resta del mn: 5.000 ptes.
Data
Signatura

37

Hominitzaci i humanitzaci
Eudald Carbonell

Potser s hora de valorar qu passa en un

mn en el qual tot est canviant de manera

molt significativa. Creiem que s necessari
analitzar qu est succeint al nostre voltant
des duna perspectiva global. Immersos en
un context on la velocitat intraespecfica de
canvi dels homnids humans saccelera dia
rere dia, no som capaos de reaccionar al
mateix nivell que ho fan les realitzacions
humanes, dutes a terme grcies a la selecci
tcnica, entenent per selecci tcnica la
capacitat humana de modificar el comportament etolgic animal a travs de la producci extrasomtica.
Per explicar tota la complexitat dels processos actuals que els humans som capaos
de dur a terme, ens hem de retrotreure al
passat; s en aquest passat on podrem trobar les claus dall que avui ens ha fet contingents. El procs biocultural ha estat molt
llarg en el temps i una gran quantitat de
factors hi han influt de forma diferent fins
a la situaci actual. Conixer i jerarquitzar
les caracterstiques daquest procs s una
condici indispensable per tal dentendrel
en tota la seua complexitat.
Lanlisi sha diniciar per la srie de factors que ens han fet humans. Per tant,
abans shan de fixar aquells processos que

sn prpiament biolgics, i s obvi que la

nostra anatomia s un factor elemental per
tal dentendre tot aquest procs; no obstant
aix, tamb sn cabdals aquells altres que,
sorgits de la nostra evoluci morfolgica,
han esdevingut singulars, com s, per
exemple, la intelligncia operativa.
El procs dhominitzaci ha estat llarg i
sha ests durant ms de tres milions danys.
Sha estructurat sobre la parsimnia prpia
de la selecci natural. En canvi, el procs
dhumanitzaci ha estat molt ms accelerat.
Els homnids humans estem modificant de
forma sistemtica la nostra evoluci biolgica mitjanant comportaments tcnics i
cientfics, de manera que, a poc a poc, ens
anem allunyant del control de la selecci
natural tot substituint-la per la selecci tcnica. Lhominitzaci o procs pel qual hem
adquirit la morfologia dhomnids, ens ha
portat a la humanitzaci, procs pel qual
hem desenvolupat la nostra intelligncia
operativa.

ADQUISICIONS
Els homnids pertanyem a la famlia hominoidea, estem inclosos en lordre dels pri-

38
mats i el nostre origen s afric. En els
primers moments de la nostra evoluci, ara
fa entre 3 i 1 mili danys, hem presentat
varis gneres: lAustralopithecus, el Paranthropus i lHomo. Aquesta diversitat va anar
disminuint fins que en el plistoc mitj,
fa noms 0,7 milions danys, va romandre
tan sols un gnere, lHomo que ja durant
aquells moments shavia ests pel continent
eurosiatic.
La primera clau per entendre el procs
dhominitzaci s ladaptaci dels homnids africans a la bipedestaci. La locomoci erecta permet tota una srie davantatges sobre els altres grups zoolgics. Aquesta
locomoci prov de lespecialitzaci dalguns primats que shan dadaptar a la vida
en espais oberts; anteriorment, als boscos
africans, els primats eren braquiadors, i fins
arribar als 4-3 milions danys no adopten la
posici que els havia de permetre bipedestar. Cal recordar que la separaci entre els
ximpanzs i els homnids va tenir lloc entre
els 4 i 6 milions danys.
Per tot aix, la primera gran adquisici
humana s posar-se dret. En fer-ho, es
produeix la segona gran adquisici, la
dalliberar les mans. A partir daqu comencen tota una srie de transformacions
morfolgiques que tindr com a resultat la
formaci dun gnere especfic, lHomo.
Sembla que el cervell comena a desenvolupar-se de forma rpida quan el gnere
Homo utilitza les extremitats superiors per
fabricar eines de treball. Per tant, ls de les
mans i el creixement cerebral sn les adquisicions ms importants que segueixen a la
de la posici erecta. Com veurem, es fan
ms i ms complementries, i tot aix passa
ara fa uns 2,4 milions danys.

La producci extrasomtica i sistemtica de materials ltics i de vegetals introdueix una correcci important en les cadenes trfiques africanes. La selecci tcnica
fa que els menys adaptats estiguin en condicions dinferioritat per explotar eficament els seus nnxols ecolgics i que, per
tant, estiguin sotmesos a la pressi daquells
ms avanats, no genticament sin tcnicament. Per primera vegada, els factors
dadaptaci duna espcie no es basaven
nicament en factors gentics sin en factors de tipus cultural. Aquest s el primer
Rubic que convertir, a la llarga, els homnids en humans.
Laccs a noves formes dalimentaci
permet una nova forma dorganitzaci i un
important xit dels homnids que han
adoptat aquesta estratgia per sobreviure.
LHomo, daquesta manera, es convertia en
un competidor temible per als grups zoolgics que vivien en el seu mateix entorn.
Cap a 1,5 milions danys enrere, un gran
salt tcnic convertiria les eines en uns artefactes complexos que encara farien ms difcil la convivncia de gneres propers que
havien de coexistir en el mateix territori.
Possiblement fou la competncia intraespecfica dels primers homnids all que port
a lextinci del gnere australopitec i tamb
del parantrop, alhora que motiv la gran
emigraci cap a Eursia.
La sortida del continent afric s una de
les grans adquisicions que realitzrem els
humans. Vrem passar de viure en un sol
continent a fer-ho en dos grans continents.
Creiem que aquest fenomen succeeix fa entre 1,4 i 1 mili danys. Les descobertes
recents de lilla de Flores tamb ens acosten
a una gran antiguitat de la navegaci, i les

39
indstries ltiques localitzades en aquest
indret del sud-est asitic. El procs dhominitzaci, tal i com hem vist, sha barrejat
amb el procs dhumanitzaci. Ladquisici
de la tcnica per fabricar instruments ns
una de les proves ms contundents.
Hi ha tota una srie de factors nous que
aniran apareixent durant el procs de consolidaci daquestes adquisicions i que
seran claus: el llenguatge, la domesticaci
del foc i el vestit. Aquesta trada, que en el
plistoc mitj (cap als 500.000 anys) ja sha
consolidat, representa un segon i gran nivell de complexitat. Sn adquisicions que
ens fan plenament humans ja que ens
podem reconixer fcilment en el seu s.
Sn conceptes que cap altre animal, per social que sigui, ha aconseguit controlar.
Amb aquestes adquisicions el procs dhominitzaci deixava cada vegada ms el lloc
al procs dhumanitzaci. Grcies a la selecci tcnica, els homnids humans anem
consolidant les adquisicions tecnoculturals
i fent-nos tal i com ara som.
Les segueixen dues altres adquisicions
de gran importncia qualitativa i que segurament es deriven del llarg procs dacumulaci intelligent. Es tracta de lacumulaci intencional dels morts, com a forma
primitiva denterrament, i de lart com a
manifestaci concreta dun pensament abstracte. Tot aix sesdev cap al final del plistoc mitj, ara fa uns 300.000 anys. Cap als
40.000 anys se sitematitzen lart i els enterraments; poc desprs trobem que els homnids esdevenen una sola espcie i cap als
20.000 anys ocupen ja tot el planeta; durant tot aquest llarg perode han estat
caadors recollectors. Tot va variant i, cap
als 10.000 anys, a causa del canvi climtic i

de lelevada demografia dels homnids humans, aquests fan un altre salt cap a les
noves formes de vida: les societats productores. s molt curis que aquesta forma de
treball i deconomia noms sassoleix quan
la nostra espcie ja ha ocupat tot el planeta,
per no abans.
No obstant aix, la cursa humana no sha
acabat. Si analitzem qu va succeir, veiem
que els homnids sestenen com una capa
doli sobre el planeta. Primer frica, desprs Eursia, Austrlia i, finalment, el continent americ. Conquereixen la terra i
desprs la mar. Lestratgia adaptativa sha
fonamentat en una sola espcie per molt
ben adaptada; una espcie que, grcies a la
tecnologia, ha pogut installar-se en totes
les latituds i tenir xit. Una espcie que ha
sortit del trpic i que pot viure a qualsevol
indret en modificar tots els costums grcies
a la seva producci extrasomtica. Una
espcie generalista a lhora de menjar, amb
un elevat sentit social i amb un domini
excellent de la intelligncia operativa. Les
interrelacions que sorgeixen com a conseqncia de lemergncia de factors dhominitzaci i humanitzaci van generant ssers
ms i ms complexos, amb una capacitat
operativa i una intelligncia creixent.
Cada any que passa, les criatures humanes desenvolupem ms i ms capacitat
intellectual. Una de les caracterstiques
histriques del nostre progrs en ladquisici de complexitat s la gran quantitat
dobjectes que governa la nostra vida social;
si comparem les espcies del nostre gnere
que van viure a frica fa ms de 2 milions
danys amb nosaltres, ens adonarem que no
noms hi ha hagut un canvi biolgic important sin que la nostra activitat extraso-

40
mtica ha augmentat de forma exponencial. Per illustrar-ho podem posar un
exemple. Un Homo rudolfensis, al llarg de
tota la seva vida, podia utilitzar uns milers
dobjectes i, possiblement, no tenia cap
possessi objectual continuada. Ara mateix,
un Homo sapiens utilitza milers i milers
dobjectes noms en un dia i tots nosaltres
en possem una gran quantitat, sobretot en
les societats avanades.
La manipulaci dobjectes s un fet incontestable del procs dhumanitzaci.
Com ms objectes manipulem, ms i ms
humans ens anem fent. Si pogussim mesurar ls dobjectes en civilitzacions
passades podrem adonar-nos que com ms
nutilitzen, ms complexes sn les civilitzacions. El fet tecnolgic no s noms una
activitat humana important, s lactivitat
humana per excellncia. Si no fos per
aquest desenvolupament de les mans i del
cervell, estarem molt a prop de letologia
dels animals mamfers propers. Els humans
som incapaos de continuar el nostre progrs cap al coneixement cientfic sense la
cincia, i a la cincia cada vegada ms li
calen mquines que permetin observar i
analitzar els materials que ens envolten. La
cincia necessita comprovacions empriques sistemtiques, i aquest procs de comprovaci experimental i analtic ens fa
conixer dia a dia qui som, per tant ens humanitza. Ara com ara, la cincia s, doncs,
un factor dhumanitzaci bsic.
Per poder fer el salt definitiu cap a la
nostra singularitat humana hem hagut de
reconixer la nostra estructura espaciotemporal. En efecte, fins que no hem ocupat
tota la biosfera, la hidrosfera i ara lespai, no
hem estat capaos de desenvolupar el nos-

tre potencial de coneixement. Els humans

hem anat creant les condicions per viure en
un medi tecnicohistric, on els comportaments etolgics van deixant pas als comportaments ms humans. El procs de despullar-nos de lhominitzaci noms com a
forma dadaptaci biolgica del gnere
Homo ha estat lent, sha allargat durant tot
el plistoc. Ara b, en lholoc sha disparat
i cada vegada augmenta ms i ms la
velocitat tecnocultural intraespecfica. En
aquest sentit, mentre que els processos biolgics, tal i com els coneixem, sn lents, els
culturals sacceleren dia rere dia amb adquisicions duna dimensi que encara les
nostres filosofies no poden comprendre.
A la Terra la vida de molts dels ordres,
de les famlies i de les espcies danimals no
ha variat en centenars de milions danys.
Aquest comportament biolgic de tipus
teleonmic necessita duna parsimnia per
tal dassegurar ladaptaci dels individus
dun grup; ben al contrari, els homnids,
ara fa 2,5 milions danys, tallrem aquesta
parsimnia lentament: al principi, mitjanant la fabricaci dels primers codis informatius. Ara, la parsimnia ja s un fssil
propi del nostre procs dhominitzaci.

SOCIALITZACI DE LA TCNICA
La cultura occidental, marcada per la Illustraci, pel romanticisme, pel positivisme,
pel marxisme, viu de la filosofia idealista
del segle XIX que, heretada dels presocrtics
grecs, planteja una filosofia dels homes i de
les dones basada en una srie de principis
morals, els quals, ara com ara i desde la nostra
perspectiva, resulten totalment anacrnics.

41
La ideologia del segle XX no es troba a
lalada de les realitzacions materials de la
humanitat, per la qual cosa hi ha una gran
contradicci entre la forma dentendre la
realitat i la forma de produir-la. En aquests
moments les relacions tcniques de producci sn les que marquen el comps de
la nostra existncia. La manipulaci, les
mquines, en fi, la tecnologia, sn a la base
de tots els processos que portem a terme.
LOccident s com s grcies la tecnologia;
les comunicacions, la producci denergia,
la producci de menjar i la distribuci marquen com mai la nova forma de viure.
La capacitat dels humans per modificar
lentorn, a ms de les immenses possibilitats dautomodificaci biolgica, marcaran
el futur de les noves relacions socials. Des
de la descoberta de lestructura del DNA
per Watson i Crick el 1953, fins a la confecci del mapa gentic dels humans, que
segons sembla estar acabat el 2001, hauran passat prop de cinquanta anys. En
aquest perode de temps, els humans hem
trepitjat la Lluna, hem enviat enginys fora
del nostre sistema solar, hem clonat animals (i potser ssers humans), hem topografiat tota la Terra i estem topografiant
altres planetes, hem descobert i implantat
els sistemes digitals en totes les formes de
comunicaci...
Tanmateix, aquesta nova forma de viure
i a s el ms curis encara est governada per una forma de pensar arcaica. Per
aix no s extraordinari escoltar expressions
com hem dhumanitzar la tcnica; manifestacions provinents de persones amb un
alt nivell intellectual, per que demostren
que no han ents el procs dhominitzaci i
dhumanitzaci.

Els darrers cent anys ens han humanitzat ms que els dos milions i mig danys
devoluci biolgica. Hem estat capaos de
fer de la cincia un paradigma prctic i til,
que, sens dubte, ser la base duna humanitat nova, sense els prejudicis i substractes
culturals, religiosos i metafsics que fins ara
tenem. La tecnologia portar un nou
racionalisme prctic que assegurar a la
humanitat una forma dorganitzaci diferent; tot girar entorn duna manera genuna dadaptaci humana, una dinmica
sociotcnica. Per tot aix, com podem pensar que es pot humanitzar la tcnica si
aquesta ha estat la que ens ha fet humans?
Cada vegada ms el desfasament entre els
fenmens reals que articulen la nostra vida
i la forma de produir-la i dentendre-la est
arribant a un carrer sense sortida.
s per aix que proposem una nova
estratgia que ens permeti despullar-nos de
velles ideologies, la major part de les quals
ja shan demostrat incapaces dexplicar els
fenmens de creixement i de desenvolupament hum. La nostra proposta es basa en
la socialitzaci tcnica. El nou humanisme
s el tecnolgic, que s, al capdavall, el ms
hum de tots. Hem de posar la tcnica al
centre de les nostres relacions estructurals
si s que realment volem entendre lesdevenidor i canviar les condicions objectives del
nostre futur fent-lo millor del que s el
nostre present. s clar que amb postures
defensives al voltant de la tcnica no articularem mai una nova forma solidria de
viure; noms fent-nos conscients de qu
ens ha fet humans, podrem arribar a ser
realment solidaris.
Per tal dexplicar aquest nou plantejament hem necessitat duna anlisi en pro-

42
funditat de tot el projecte hum, des del
seu inici fins arribar als nostres dies. La
nostra visi del mn, la visi que t lHomo
sapiens, no lhem coneguda fins ara, quan
som capaos de conixer la cronologia del
nostre origen, de submergir-nos en el passat i de jeraquitzar les claus que ens han
portat a ocupar la cadena trfica de la Terra
com a vertebrats.
Les formes de relaci ideolgica basades
encara en els mites i en la forma dentendre
el mn dels naturalistes grecs ens han deixat una forta emprempta acientfica i idealista. Aquestes formes ideolgiques de relacionar-nos i de justificar les nostres relacions es construen en un moment en el qual
encara no tenem cap evidncia emprica
sobre lorigen. Quan Charles Darwin escrigu, lany 1859, lOrigen de les espcies, encara no shavia descobert cap fssil que explicara els nostres orgens. s a partir duna
pressumpci cientfica que la humanitat va
ser capa de, posteriorment, realitzar les
descobertes. Noms en el transcurs del segle
XIX s quan es comena a utilitzar un llenguatge cientfic per tal de designar la marxa
del coneixement social. Aquest llenguatge
va ser transms a les universitats fins al punt
que la crrega religiosa comen a tenir el
mateix pes especfic que la crrega cientfica.
Actualment ens preguntem com s que
encara arrosseguem el vell humanisme i
com s que encara no som capaos de formular la nova manera de veurens com a
humans. A la fi del segle XX alguns de nosaltres albirem la dualitat hominitzacihumanitzaci com una base estratgica del
pensament i de lacci social del futur. Per
a tot aix shan de desplegar els conceptes i
la terminologia que permetin enquadrar la

nova realitat en un marc intelligible i practicable; el de la socialitzaci de la cincia i

de la tecnologia s, per a nosaltres, un dels
ms importants.
Ara, grcies als avenos cientfics, ja
entenem el planeta com una unitat ecolgica; fins a la fi del segle XX la nostra concepci de la terra era fragmentria, es tractava dun territori per explorar i explotar
segons les necessitats de generaci de riquesa dels pasos poderosos. La sociodiversitat
era entesa com una forma dadaptaci diferencial; els occidentals entenien que la
racionalitat i el progrs era una propietat
intrnseca seva, fins al punt que lesclavitud, la xenofbia, la segregaci pel color de
la pell o pel nivell cultural governaven les
relacions entre comunitats, per culpa dun
racionalisme mal ents, que feia els altres
ssers inferiors, i que podia per tant tractarlos com a objectes o subjectes sense nima.
Ara, a la fi del segle XX, quan la tecnologia sesdev un paradigma imparable,
molts homes i dones han quedat al marge
de les estratgies socials i veuen en la tcnica la maldat intrnseca. En aquest sentit,
existeix un nou analfabetisme com a conseqncia dels plantejaments arcaics de les
filosofies antitecnolgiques, i que, si b en
el passat expressaven comportaments socials, ara, en el moment actual representen
postures defensives davant la imparable i
nova articulaci social... s per tant en el
marc de la socialitzaci de la tcnica que
sha dentendre el procs de globalitzaci
present i futur de la nostra espcie. La prctica humana ens porta a la uniformitzaci:
cada vegada ms ens acostem cap a una
manera nica dentendre la realitat, un
pensament nic. El que sha dintentar

43
aconseguir s que aquest sigui solidari i
defensi sistemes igualitaris.
En el futur, quan ens puguem desfer de
les ideologies antigues, podrem completar
el procs dhumanitzaci a travs de la tcnica. Potser aix serem capaos de produir
el suficient per poder viure confortablement en tots els continents, evitar la misria, guarir les malalties ms mortferes,
cuidar el planeta i conquerir el nostre sistema solar. Tot grcies a la tecnologia. Tot
grcies a la socialitzaci tecnolgica.

LA HUMANITZACI
COM A FUTUR
Guanyar en humanitzaci s guanyar en
compexitat. El futur de la humanitat estar
regit per grans projectes cientificosocials
que seguiran dues grans estratgies estructurals: el coneixement del microcosmos
(lorganitzaci de la materia bitica i abitica) i la colonitzaci del cosmos.
s en aquesta dualitat de futur on les
energies evolutives del nostre gnere trobaran la perspectiva que semblava que
havem perdut en els darrers segles com a
humanitat que sestava humanitzant i encara desconeixia el cam crtic. La biotecnologia, una vegada el projecte Genoma hum estigui acabat, tindr material de
recerca per a desenes danys, tant des de la
perspectiva de la recerca terica com de
laplicada. La producci de material biolgic al laboratori, la manipulaci gentica,
fins i tot la creaci de noves espcies, constituiran alguns dels resultats del futur que
ens humanitzar. La ideologia que haur de
guiar aquestes descobertes, haur de ser

molt diferent a les que han dominat en el

segle XX. Quan tot aix es faci realitat, en
un futur prxim, la humanitzaci haur
guanyat la partida a lhominitzaci. Com a
conseqncia, aquestes noves tiques ideolgiques no podran provenir del comportament hipcrita del capitalisme ni del socialisme burocrtic, fases endarrerides duna
humanitat encara prehistrica si parlem de
laplicaci del coneixement cientfic i tcnic. La nova biotica est en el marc del
racionalime tecnolgic, que haur de guiar
el funcionament del nostre comportament
solidari en el planeta.
Finalment, la recerca extraterrestre impulsar una nova concepci de lsser
hum. La possibilitat de viure fora del nostre planeta, a la Lluna o a Mart, s una
realitat factible amb la tecnologia actual i s
possible que molts dels lectors joves en puguin gaudir. El llanament de les primeres
peces de lestaci orbital Aurora per part
dels russos en el marc dun projecte internacional de cooperaci ha encs la nova era
espacial; lany 2004, si tot va b, els humans ens haurem humanitzat ms, ja que
disposarem dun reducte de vida extraplanetria permanent. s possible que durant
la primera centria del proper millenni
sarribi a construir una estaci permanent a
la Lluna i shagi arribat a Mart. A partir
daqu, tot pot succeir molt rpidament i,
aventurant-nos a endevinar el futur, podrem dir que s possible que neixin els
primers humans fora del planeta. Si aix
sesdev, la nostra espcie no ser noms
una criatura de la Terra si no tamb de la
Lluna o de Mart. Humans selenites o b
marcians, poden ser el producte de la humanitzaci en les darreries del segle XXI.

44
EPLEG
Ms homnids que humans, en el futur ms
humans que homnids. s una llarga cursa
per sobreviure i per evitar la nostra extinci. Sotmesos a la selecci natural com
qualsevol dels altres mamfers marins o terrestres, hem estat capaos de trobar el
nostre lloc en la filognia dels primats. Som
lnica espcie que ha estat capa dadonarsen i, com a conseqncia, ens hem anat
humanitzant. Primer foren les adquisicions
prpies de lanatomia dels homnids les que
ens donaren avantatges a la nostra adaptaci, i ms tard unes adquisicions que cada
vegada van fer que el nostre funcionament
social fos ms complex. Tot plegat, comenava lemergncia dun fet nou sobre la
Terra que, a salts, ens convert en una singularitat. La intelligncia operativa ens ha
perms desenvolupar formes de coneixement que han fet emergir la nostra conscincia fins a fer-nos com som ara. Fa cap a
300.000 anys passrem el primer punt crtic; una espcie diferent a la nostra lHomo
heildelbergensis, ja acumula els morts, parla, vesteix i s possible que no gaire ms
tard sorgissin les formes ms primitives
dart. Cap a 40.000 anys aquestes adquisicions sn comunes a tota una nova espcie: lHomo sapiens s un altre Rubic.
Lagricultura substitueix progressivament la
cacera ara fa uns 10.000 anys i poc ms tard
es fonen metalls i es construeixen ciutats,
sinventa lescriptura, es formen estats... La
humanitzaci comena a mostrar la seva
cara ms resolutiva.
No s, per, fins als darres segles que comencem a tenir un coneixement empric.
La teoria de levoluci sorgeix en el segle

passat i les descobertes paleontolgiques

que ens fan pensar tal i com pensem ara sn
del segle XX. Abans del nostre segle, molts
dels plantejaments eren hiptesis no contrastades. Fa molt poc que hem aconseguit
emergir com a realitat histrica conscient
del nostre origen i, el que s ms allucinant, sincrnicament ja mirem de viatjar
cap al cosmos per conquerir-lo.
El passat i el futur es troben en una
mateixa crulla i sn indestriables. El procs
dhumanitzaci no hauria estat possible
sense el dhominitzaci; arribats en aquest
punt ens adonem que el coneixement ha
estat la forma de selecci tcnica que nosaltres hem triat per, a poc a poc, escapar de la
selecci natural i esdevenir amos i senyors
del nostre futur. Un repte als dus que hem
inventat i als quals histricament hem responsabilitzat de tot el que passava. Som
conscients que les niques criatures que
poden explicar la singularitat de la vida i de
les seves estratgies som nosaltres; estem
sols en el nostre sistema solar i ning ens
pot ajudar a saber per qu som com som.
Hominitzaci i humanitzaci, una dialctica imparable que ens acosta a la nostra
identitat planetria i ens despulla dels mites
dels temps passats, ens empeny cap al racionalisme crtic a travs de la cincia i de la
tecnologia. Cada vegada ms humans, cada
vegada ms i ms aptes per poder utilitzar
el poder de la nostra ment i de les nostres
mans. Recordem Goethe quan posa en
boca de Faust el desig hum, possible
sntesi del que som: En la mandra no busco la fortuna, la inquietud s la millor de
les cares de la humanitat; fins i tot en el
mn endormiscat del sentiment, emocionats, ens commou la immensitat.

45

De lintellectual crtic
a lintellectual democrtic
Franois Dosse

cusats peridicament de traci den

de Julien Benda, quan no de complot contra la cultura, sacsejats entre els diferents
papers suggerits per la Ciutat (Cassandra o
Creont), agafats en el turment dels engatjaments protestataris o laudatoris, unes vegades vigilants enfront de la ra dEstat i
daltres consellers del Prncep, els intellectuals han perdut el fil dAriadna que els
identificava de manera serena amb la imatge de la indignaci militant des de lafer
Dreyfus. Ac i all, hom es complau a proclamar la fi del regnat dels intellectuals
desprs de la fi de la histria i, sens dubte,
abans de la fi del mn. De la mobilitzaci
en favor del capit Dreyfus fins a Jean-Paul
Sartre, la figura de lintellectual-crtic domina lescena francesa, on sembla imposarshi com lnica postura intellectual possible. El dest funest de les utopies defensades
pels intellectuals en aquest trgic segle XX,
aix com la tecnificaci dels sabers i la parcellaci daquests ms enll de tot projecte
global, han afavorit el triomf duna cultura
dels experts amb una forta propensi a
substituir el control democrtic i a arrabassar als ciutadans qualsevol mena de control
sobre el seu avenir. Davant aquest perill,
que no t res de complot, sin que ms
aviat sembla que s el resultat inexorable de

la complexitat creixent dels sabers exigits,

sobre una nova oportunitat per als intellectuals: la dun comproms amb els desafiaments reals de la societat amb la finalitat
daclarir els mltiples reptes del present i de
contribuir aix a qu els ciutadans puguen
tornar a bastir, sobre fonaments nous, una
esperana collectiva.

EL TEMPS DE LA SOSPITA
El segle XX, el segle de les ruptures, indueix
a un pessimisme pregon pel que fa a la histria. Per a tot intellectual simposa de
pensar desprs de Dachau, Auschwitz, com
va dir Adorno. La modernitat tecnolgica,
transformada en piconadora compressora,
en mquina de mort a escala planetria, es
troba afectada de negativitat i enganxada
en les malles de la ideologia de la sospita. A
aix cal afegir, encara, la descoberta del que
hi havia rere el tel dacer, al dessota dall
que hom presentava com a model, i que es
va revelar com la realitat del totalitarisme. I
al dessota de la ra, les seues astcies implacables, que tornen a tancar la tapadora
per damunt de les esperances de creaci
dun mn millor. Llavors simposa constatar una discontinutat necessria: Hem

46
de tornar a partir de zero.1 De cap manera
no s ja possible una certa visi ingnua
identificada amb lexaltaci del progrs
continu de la Llibertat i de la lucidesa humana. Lhumanisme, en el sentit dun
home amo del seu dest, perfectible i que
camine dreturer vers la perfecci, ja no s
admissible. La visi dun endem rialler s
substituda per una aproximaci a un
seguit de canvis parcials respecte dels quals
cal definir els lmits dall possible.
Desprs, 1956 i el seu seguici de desillusions, de Budapest a Alexandria, passant
per Alger, interromp els cants de lalliberament i duna certa esperana collectiva.
Aquests anys cinquanta foren com una
nova fractura en el paisatge intellectual
francs: 1956 (...) ens va dur a no estar ja
obligats a esperar res.2 Els anys seixanta no
seran ms propicis a leclosi de ruptures
positives. Si el moviment internacional del
1968 va encendre, el temps duna primavera, la societat francesa, el mateix any deixar el record cruel de lesclafament duna
altra primavera, la de Praga, sota la bota
sovitica i una nova fornada dintellectuals
va sofrir de ple el colp daquest nou seisme.
Per a tota una generaci, lesperana revolucionria, exposada a les forces de lopressi, passa a tenir estatut de mitologia, s
reduda a fantasma i confinada, refusada,
com un mite del segle XIX. Aquests grans
passatges al lmit que atreien amb les seues
promeses els intellectuals sofriren una
erosi irreversible en una societat occidental que ja no es pensava pertanyent a una
histria calenta, sin que ms aviat semblava imitar les societats primitives, tot
privilegiant una relaci freda amb una
temporalitat clavada a terra, en la immo-

bilitat. Lescatologia revolucionria es dissolgu en el motlle de les resistncies, blocatges i inrcies prpies de la nostra societat. Al descrdit que afecta el comproms i
el voluntarisme poltic li correspon, en el
pla teric, un mateix descrdit que concerneix aquesta vegada tot all que tinga a
veure amb la histria. Fou a partir daquesta negaci de la historicitat, de la recerca
dels orgens, de la gnesi de la reflexi sobre
els ritmes temporals, que es va bastir i difondre el paradigma estructuralista. Aquest
fix el moviment, refred la histria, lantropologitz.
La fascinaci dun Occident que trenca
amb la seua historicitat davant el mode de
vida immutable dels nambikwaras, restitut
per Lvi-Strauss, ens revela a mitjan anys
cinquanta que Occident entra en lera de la
postmodernitat. s la idea mateixa de progrs la que es veu sotmesa a desinfecci, si
ms no com a fenomen unificador. El progrs es pluralitza, ja no s la fora motriu
de levoluci social, No es nega lexistncia
de punts sobresortints, per aquests ja no
formen part duna problematitzaci global
de la societat. Aquesta desconstrucci s a
la base duna veritable revoluci intellectual que inaugura lestructuralisme, particularment a travs de lantropologia, a travs de la idea de lequivalncia de lespcie
humana. s el pas, tan decisiu, de LvyBruhl a Lvy Strauss. Mostra que, ms enll
de les latituds, de la pluralitat de formes de
ser i de pensament, totes les societats humanes sn expressions plenes de la humanitat sense valor jerrquic. Aquest aspecte
de la revoluci estructuralista no ha estat
ultrapassat, i inaugura una percepci del
mn que estableix un tret dequivalncia

47
entre totes les formes dorganitzaci social.
Ja no nhi ha, a partir daquesta nova visi,
talls superiors/inferiors, ni estadis anteriors/posteriors. Lestructuralisme va contribuir fortament a posar en crisi la idea de
progrs. Certament, ben aviat es far el pas
de la relativitat al relativisme. I siga quina
siga la posici defensada, la interpretaci de
lAltre com a manifestaci parcial de lUniversal hum contribuir a la sortida de
lesquema histric evolucionista del segle
XIX. Les cincies humanes van promoure
aleshores la substituci de la conscincia
duna Europa model, avantguardista en la
marxa de la humanitat, per una conscincia
crtica que destitueix el Subjecte i la Histria, pel retorn de la conscincia sobre si
mateixa o, ms aviat, sobre el seu revers,
all rebutjat. Aquesta idea duna igualtat
dels pobles, que va sorgir en la postguerra i
simpos arran de la descolonitzaci, s una
idea totalment nova que altera totes les
referncies amb les quals es pensava lespai
geopoltic. Per a lintellectual occidental la
percepci de la humanitat resta del tot descentrada. La identitat ja no s llegida des de
linterior, sin projectada vers un espai
exterior. Aquesta inflexi de la mirada imposa la dialectitzaci dels espais, i imposa
tamb la necessitat de les ulleres de lantropleg per tal descrutar lunivers de lAltre.
Al cor mateix del segle de la histria
occidental triomfant, el segle XIX, un filsof
havia percebut ja amb intensitat aquesta
mena de culs-de-sac. Es tracta de Nietzsche, un dels mestres de la filosofia de la
sospita. La ra en acci va obrir cam,
curiosament, a un Estat desptic. La unitat
alemanya es va realitzar, per al preu de la
constituci dun Estat prussi militaritzat i

agressiu. Nietzsche va escriure llavors les

Consideracions intempestives (1873-74) sobre els perills de la histria en les seues dues
accepcions dhistoricitat (Geschichte) i de
coneixement de lesdevenir histric. Nietzsche teoritza el sucidi de la histria occidental, aix com la mort de lhomo historicus. Hi oposa a la teodicea que mena a la
creaci del ms fred dels monstres freds
(lEstat), lapologia dels valors plurals,
locals i presents. I predica la tornada a les
arrels ms profundes duna Europa embastardida per les seues mescles successives de
races i pel seu missatge universalitzador
desfigurat per una eixida radical de la historicitat. Per aquest segle XIX s tamb el
moment en qu Darwin fa veure lorigen
simiesc de lespcie humana. La perspectiva
antropocntrica, el pensament metafsic,
sn posats a prova pels descobriments
cientfics. El discurs nihilista de Nietzsche
pogu, en aquest context, conixer una
desclosa i oposar-se a la perspectiva de les
Llums triomfants. Aquesta nafra narcicista
safegeix a la revelaci copernicogalileana
segons la qual la Terra no es trobava al
centre de lUnivers, i totes dues coincideixen a capgirar la metafsica occidental. El
desenvolupament de la ra, doncs, mena al
seu contrari, a la presa de conscincia dun
no-sentit, de la relativitat i la relativitzaci
de la figura mateixa de lhome. Nietzsche
dna vacances a la histria i, tamb, a la
dialctica de la ra.
Ms endavant Heidegger reprn el
llegat nietzsche en la seua crtica radical de
la modernitat. El seu pensament sarrela en
el context de La decadncia dOccident pintada per Oswald Spengler, un quadre que
Heidegger marcat pel trauma de la Pri-

48
mera Guerra Mundial i de la catstrofe que
sen deriva en la Repblica de Weimar, als
anys vint porta fins al paroxisme. Ressegueix el trajecte de lOblit de lsser, del
constant foragitament rere la prevalena del
que s. La revelaci de la veritat ja no s
accessible a lhome, en la mesura que cada
manifestaci daquesta s alhora i en si
mateixa dissimulaci.3 La histria no s a
la fi una altra cosa que el trist descabdellament duna ra mistificada den de lesquerda original. La temtica de letern
retorn troba ress en la concepci heideggeriana de la filosofia a-perennis, veritable
remugueig del mateix a partir de la qesti
de saber per qu hi ha lsser i no el no-res;
i la resposta s que no nhi ha resposta.
Un pessimisme pregon inspira aquestes
dues filosofies que volen fonamentar la fi
de la filosofia: Sembla que tot retorna al
caos, que lantic es perd, que el nou no val
res i va afeblint-se ms i ms.4 Aquests dos
pensaments es presenten com lAnti-Illustraci, i Nietzsche denuncia el carcter
brutal i violent que ha revelat la filosofia de
les Llums amb la seua culminaci en la
Revoluci francesa. En all essencial lobra
de Nietzsche, com la de Heidegger, es
construeix sobre una crtica radical de la
Illustraci. Totes dues escometen, en primer terme, una certa concepci de la historicitat, com a portadora de progrs. Si hi ha
un sentit en la histria, s que mena inexorablement a la decadncia. Per a Nietzsche
la conscincia es troba entrebancada per la
histria, de la qual cal alliberar-se per tal de
jutjar el present: (Nietzsche) acomiada la
dialctica de la ra.5 Rere les pretensions
duniversalitat de la Illustraci, Nietzsche
hi percep la lgica immanent i amagada de

la voluntat de poder. Lesdevenir s un nosentit o, ms aviat, laprenentatge dall trgic de les coses, que s lessncia mateixa de
les coses: La histria s entre nosaltres una
teologia camuflada.6 Evidentment, el nosentit condueix lhome a la impotncia, al
nihilisme, assumit per una lit aristocrtica,
la dels forts, i fa caduca qualsevol illusi
vinculada a lacci humana. Lesperit de
racionalitzaci de lhome s copsat en continutat amb lesperit religis. La ra hauria
substitut Du en una illusi similar. Lesfor de domini hum s, doncs, irrisori.
Nietzsche fa remuntar el declivi de la Humanitat als orgens del pensament grec, a
Scrates, que apareix a Ecce Homo com el
smptoma mateix de la decadncia. Linstint i lhubris dionisaca hi sn oposades a
ltica socrtica, substituda posteriorment
per la moral religiosa amb el mateix objectiu de foragitar i ofegar les pulsions vitals.
Tota la histria de la civilitzaci es desplega, doncs, segons la lgica infernal duna
ra castradora i duna moral mistificadora.
La filosofia, daquesta manera, hauria de
retrobar la pulsi creadora amagada sota la
mscara de la civilitzaci. Nietzsche preconitza loblit per tal de desprendres de lillusori i de la mistificaci: s possible viure
sense records, i viure felios, com ens ho
mostren els animals. Per s impossible
viure sense oblidar.7 Heidegger, per la seua
banda, situa al centre de la seua filosofia
lOblit de lsser, del qual lhome en seria
el pastor.
Heidegger reprn la crtica nietzscheana
de la modernitat en les seues llions dels
anys trenta per radicalitzar-la encara ms.
Restableix la preeminncia de la filosofia.
En ell tamb la histria s tan sols el des-

49
plegament dun lent declivi que deriva, ja
des de lpoca dels grecs, de lOblit constant de lsser. A El principi de ra (1957)
critica dues formes de pensament de la
histria. Duna banda, all que qualifica
com a metafsica de la histria, segons la
qual la llibertat estaria en acci en levoluci histrica. Aquesta visi procedeix de
la metafsica en la mesura que pressuposa
que lhome es troba al cor del procs histric. Una creena daquesta mena participa, doncs, per a Heidegger, duna illusi,
duna metafsica de la subjectivitat. Duna
altra banda, escomet el hegelianisme com a
teleologia en qu la ra es revela a poc a poc
ella mateixa en autodesenvolupar-se en el
decurs de la histria, el que s una altra
forma de metafsica que sotmet la histria
al principi de ra, una variant que reintrodueix tanmateix el Subjecte en un lloc
central, i no pas perqu domine un procs
dels enganys del qual, sovint, ns mes aviat
vctima, sin perqu sentn que pot accedir a la intellecci del sentit daquest procs. Ara b, aquest sentit es modela segons
lestructura de la seua prpia ra, la de
lhome, i no de la de lsser, que resta confinat en lOblit.
Heidegger substitueix aquests enfocaments, que ell qualifica de metafsics, per la
histria de lsser, histria sense histria,
simple desplegament dall que es dna,
que passa, a travs de les seues imatges successives, sense sentit, sense filiaci, sense
perioditzaci. La metfora que fa sevir per
a pensar la histria s la florida dun roser a
la primavera, amb una borronada mtliple,
sense tronc, sense arrels, que tradueix molt
b la histria esclatada, a bocins, sense
subjecte que done sentit al desenrotllament

histric, i aix mateix sense subjecte subjacent, ocult, del qual caldria resseguir-ne les
petjades.
En comptes dassumir la seua posici
com a pastor de lsser, lsser-al-mn sha
perdut en lsser-hi, prdua que es va
traduir al segle XIX en la tecnificaci del
mn, la generalitzaci de la modernitat, el
Ge-stell, la manera de fer tcnica. En la
concepci heideggeriana la sort de lhome
no depn de lhome; aquest no t marge
dautonomia en les seues facultats subjectives, no pot fer altra cosa que mostrar-se
atent a la veu de lsser i, en aquesta mesura, el filsof i el poeta hi sn presentats
com aquells qui han reeixit a situar-se ms
a prop daquest sser-hi de lsser, daltra
banda descrit molt sovint com un abisme. Lsser remet a la condici de lhome
com a sser-per-a-la-mort, arrel primera
que ha vist sorgir el mn del pensament.
Heidegger bandeja, aix doncs, el punt de
vista del cogito cartesi o del psicologisme.
Ja no se situa en el pla en qu la consciencia
sensenyoreix della mateixa, sin en el
nivell de les condicions dexistncia del
cogito. La tasca dels intellectuals s, aleshores, de denunciar els procediments de
manipulaci del mn tcnic i les illusions
prpies dels diversos somnis de domini.
Aquesta postura heideggeriana enllaa
amb la genealogia nietzscheana i totes dues
trobaran en lestructuralisme una continuaci, densa i matisada. La crtica de letnocentrisme, de leurocentrisme, saccentuar
als anys cinquanta i seixanta amb lonada
estructuralista que assumir, a la seua manera, el paradigma crtic nietzscheanoheideggeri. Rere el descabdellament continu
de la ra triomfant, hom ressegueix llavors

50
la imatge del foll, del primitiu o de linfant
com a figures que han estat refusades,
negades, a fi i efecte dinstaurar el regnat de
la ra. Lvi-Strauss rehabilita el pensament
salvatge, la infantesa ja no s entesa per Jean
Piaget com el negatiu de ledat adulta, sin
com una edat especfica; Foucault retroba
la llarga deriva de la follia abans de ser
reclosa; Lacan, per la seua banda, porta a
terme una veritable polvoritzaci del
Subjecte, tot afirmant, en un sentit contrari
al cogito cartesi que: Jo pense on no hi
sc, i doncs sc on no hi pense. Hom
retrobar les orientacions principals del
nietzscheheideggerisme amb el tema de la
fi de la filosofia, assumit de manera especial
per Jacques Derrida, que malda per fer
sortir el pensament de la seua captivitat.
Derrida preconitza lescriptura del tra pur,
un pensament que no vol dir res, significant pur alliberat de significat. En
segon lloc, hom retroba el paradigma de la
genealogia amb la problematitzaci de les
condicions exteriors de producci dels
discursos, i no ja de lestudi del contingut
daquests. En tercer lloc, la idea de veritat,
lnica que podria permetre de verificar
ladequaci del discurs al seu contingut,
perd qualsevol mena de fonament i es
dissol al mateix temps que el referent,
bandejat radicalment. En definitiva, hom
assisteix a la historitzaci de les categories i
a la fi de qualsevol referncia universal. A
aquesta sistemtica cal afegir-hi, encara, la
desaparici del nom de lautor, del significat de la seua existncia, que sesborra rere
les lleis del llenguatge, respecte del qual
apareix com un simple executant duna
composici que no li pertany. Lintellectual redueix el seu paper al dun vagabund

pels marges, un minador de prejudicis, un

destructor de mites.

UNA TICA DE LA
RESPONSABILITAT
Al bell mig de la dcada dels anys setanta,
la situaci fa un tomb. El primer xoc, el
ms espectacular, s de caire poltic, i
reflecteix les onades successives que produeixen les revelacions de Solshenitzin. s
clar que no calia esperar a Solshenitzin per
a obtenir informacions sobre la realitat
totalitria del mn sovitic. Ja als anys vint
Trotski havia denunciat la dictadura
estaliniana i, des daleshores, havien estat
molt nombrosos els testimoniatges sobre
els processos, els camps, incloent-hi els
Relats de Kolyma, de Varlam Khalamov, la
primera edici dels quals aparegu,
mutilada, el 1969 a Frana.
Tanmateix, una ceguesa peculiar, conjuminada amb un esfor parallel encarnat
sobretot per Althusser per pensar la teoria
del socialisme sense tenir-ne en compte la
realitat, permeteren damagar una reflexi
veritable sobre els ensenyaments histrics
que calia extreure de la funesta experincia
sovitica. La revolta de maig de 1968 i el
seu discurs, mpliament deutor del marxisme ms pur, no permetien treure totes les
conseqncies del coneixement de la realitat totalitria, que daltra banda safirm
espectacularment una altra vegada lagost
del 1968 amb la invasi de Txecoslovquia.
Quan va aparixer la traducci francesa
dArxiplag Gulag la situaci ja era distinta,
i aquest fou un moment oport perqu
lobra de Solshenitzin assols la mxima re-

51
percussi. El 1974, en efecte, el gauchisme
es trobava en plena desfeta, mentre que lesquerra clssica francesa progressava, per
en el marc dun sistema poltic amb el qual
shavia reconciliat desprs de la signatura
del programa com el 1972. Els primers
efectes de la crisi econmica no tringaren a
contradir aquells que veien la fi del tnel
per a lendem. Ms aviat al contrari, produiren un capgirament radical de la conjuntura: la fi dels Trenta Gloriosos i el
comenament duna fase prolongada marcada per lestanflaci, la recessi i la reestructuraci. Ja no calia esperar cap gran
diada revolucionria, ja no hi havia en
lhoritz cap matinada encisadora de sortida de la crisi. En un moment en qu latur
augmentava, en qu les esperances revolucionries sallunyaven, en qu el Club de
Roma parlava de creixement zero, lefecte Gulag fou decisiu. Va mostrar, bsicament, que tot i que no es pot imputar a
Marx la responsabilitat del Gulag com
alguns sapressaren a fer (amb aquesta lgica caldria condemnar Jess pels excessos
de la Inquisici), no es pot pensar, nogensmenys, el marxisme al marge del seguici
funest dels seus efectes concrets en la Histria de la Humanitat. La crisi era profunda, i de cap manera nhi havia prou amb
invocar una simple relliscada, els excessos
del culte a la personalitat o labs dels
burcrates... per tal de salvar el sistema.
Daltra banda, la fi el 1975 de la guerra
del Vietnam, que havia radicalitzat una
bona part de la joventut mundial, ofer un
context favorable a una reconsideraci en
termes positius dels valors inherents a les
democrcies europees. Tendia a imposarshi una lgica binria que, cada vegada

mes, oposava democrcia a totalitarisme. Fou aquest el context en qu lefecte

Gulag esdevingu decisiu, i fou reconegut
com a tal, fins i tot per aquells que no
havien esperat el 1974 per a commoures
i comprometres contra aquell sistema.
Aquest fou el cas de Claude Lefort i el seu
grup Socialisme ou Barbarie: Un llibre
com aquest, [...] som un petit nombre
de gent que lespervem den de molt de
temps.8
Poc a poc, les lluites varen prendre com
a objectiu la defensa dels drets de lhome,
que abans daquest perode hom havia tendit a qualificar de formals. Lenorme massa
de memria collectiva recollida per Solshenitzin entre 1958 i 1967 ja no permetia
aquesta mena de subterfugis. I lOccident
que va acollir lautor dArxiplag, expulsat
de lURSS el febrer de 1974, estava ara
predisposat a escoltar les veus que hi arribaven, encara amb penes i treballs, de laltra
banda del tel de ferro, les veus de dissidents que hom havia internat en hospitals
psiquitrics per haver gosat reclamar el
respecte als drets humans: Vladimir Bukovski, Leonid Pliutx... El marxisme retrocedia al mateix ritme que arribaven aquests
dissidents i que hom prenia conscincia de
lhorror que havien viscut. El 1977 la
revelaci del que acabava de dur a terme la
revoluci cambodjiana de Pol Pot no fou
un sobresalt en un pensament de taula rasa:
en el seu nom, hom havia exterminat sistemticament dos milions dhomes i dones
sobre una poblaci de nou milions! Lencaixada de mans entre els dos germans enemics, Sartre i Aron, el 26 de juny de 1979
entorn de la defensa dels boat people vietnamites s un moment simblic fora signifi-

52
catiu i revelador dun capgirament histric
de la conjuntura.
Amb el reflux del marxisme senfonsa
tamb, sesborra, linstrument danlisi
global de la societat i de la histria. Lestructuralisme no surt indemne daquest
seisme, car, ms enll de lacostament estructuralista-marxista defensat per alguns,
es presentava com lexpressi mateixa del
pensament i del paradigma crtic. Den
de molt de temps havia recusat la validesa
cientfica de lobservaci dall visible,
dall explcit, i havia preferit, en canvi,
lestudi de les lgiques amagades, ocultes i
globals. Ben al contrari, all que revela
lefecte Gulag s que nhi ha prou amb escoltar, llegir i veure per a comprendre, a la
inversa del que volia una certa especulaci
conceptual de pretensi cientfica que havia fet un paper de cortina de fum, tot impedint de copsar all que estava realment
en joc en la tragdia en curs aix com la
complicitat objectiva dels qui donaven
suport als botxins. Aquesta evoluci fou
tamb fatal per a la ideologia estructuralista
en la mesura que el missatge dels dissidents
era el de la defensa dels drets de lhome,
dun cert humanisme: valors certament
bandejats pel mtode estructuralista, el
punt de vista del qual consistia justament a
pensar sense el Subjecte per accedir a la
Cincia. El retorn dall rebutjat es produa
en aquest cas per lEst. Smptoma de la
nova situaci dels intellectuals, aquesta
circumstncia paradoxal va menar molts
dells a tallar el nus gordi per a fer front a
les noves exigncies de la realitat poltica,
sobretot a lEst. I aquesta evoluci no fu
ms que intensificar-se al llarg duna dcada que acab amb els xits del sindicat

Solidaritat a Polnia (agost 1980) i lestat

de guerra decretat per Jaruzelski (desembre
1981). Daquest nou front de lluites, condudes en nom dels valors del dret i la
democrcia, molts en conclogueren que era
impossible de mantenir dos discursos contradictoris.
Progressivament els intellectuals es
reconciliaren amb tota una srie de valors
occidentals considerats fins aleshores com
a mistificadors, purament ideolgics. La
ironia a propsit dels valors democrtics es
fu ms difcil i la desconstrucci de tots els
aparells daquesta democrcia hagu de ser
reconsiderada a la vista de la seua positivitat. Si lintellectual orgnic shavia extingit feia ja molt de temps, llavors era
lintellectual hipercrtic qui patia una crisi
desllanguiment. I no pot sorprendre gaire
que es pogus parlar tot seguit del silenci
dels intellectuals, accentuat encara ms
desprs de 1981. El capgirament de la conjuntura intellectual fou copsat amb notable agudesa per Pierre Nora qui, tanmateix,
havia jugat des de Gallimard un paper
seminal en lauge estructuralista. Per Nora
fou llavors molt conscient que la pgina
havia girat. Prenent acta del fracs de les
visions globalitzadores, llan el 1980 una
nova revista, Le Dbat, que constitu un
veritable esdeveniment en la vida intellectual francesa. La revista no pretenia ja ser
suport dun sistema de pensament, dun
mtode amb vocaci unitria, sin simplement constituir-se en lloc de dileg, en
crulla didees: Le Dbat no t cap sistema
a imposar, cap missatge a lliurar, ni tampoc
es proposa fornir explicacions ltimes de
cap mena.9 Le Dbat se situa en una perspectiva dobertura i es distancia, aix, de la

53
conjuntura estructuralista per substituir
aquesta per leclecticisme, la juxtaposici
ms mplia possible de punts de vista, sense
atorgar preferncia a un mtode danlisi
determinat.
Pierre Nora, en plantejar-se la qesti:
Qu poden els intellectuals?, afirma que
el desplaament del centre de gravetat de la
literatura vers les cincies humanes es
troba, potser, en procs de capgirament.
Evidentment, les cincies socials han perms de comprendre que hom parla un
llenguatge diferent del qu hom creu que
es parla, de saber que hom ignora els
motius pels quals hom actua, i que el punt
dassoliment, els resultats, escapen al projecte inicial. Si en aquest aspecte el balan
s positiu, la conjuntura imposa ara una
relaci nova al saber, car s a recer de la
funci crtica que funciona amb plenitud
la irresponsabilitat poltica dels intellectuals.10 La creaci de Le Dbat posa de
manifest la reconciliaci dels intellectuals
amb els valors de la societat occidental, una
revaloritzaci de la democrcia, de la Illustraci, i una conversi progressiva a laronisme. La revista constata lesgotament dels
models de superaci, b en relaci amb un
avenir a hores dara ja caduc, resignat a la
prdua dun avenir progressista o revolucionari, b en el pla cientfic dun rigor
desempallegat de parasitisme ideolgic.
Lpoca s propcia a un pensament tou,
mbil, lbil, que revela les illusions perdudes del cientifisme dels anys seixanta. s,
encara, simptomtic que el subttol de Le
Dbat siga Histria, poltica, societat,
perqu el 1980 les disciplines que havien
tingut un paper capdaventer durant lhora
de glria de lestructuralisme lantropolo-

gia, la lingstica, la psicoanlisies troben

totes en una situaci de crisi, de reflux, desclatament i, en definitiva, de desori teric.
El pensament de lacci simposa aleshores a favor dall que Marcel Gauchet ha
qualificat de canvi de paradigma en les
cincies socials.11 Hom assisteix progressivament a la sortida de lantic paradigma,
dall que Marcel Gauchet anomena paradigma crtic.12 Es caracteritzava per una
mena de tir de cavalls integrat per una disciplina model, la lingstica, dues disciplines reines, la sociologia i letnologia, i dues
doctrines de referncia, el marxisme i la
psicoanlisi. Aquesta configuraci de les
cincies socials tenia la seua expresi filosfica en els pensaments de la sospita, en les
estratgies del descobriment i el desenvelament, amb la idea que la veritat cientfica
s accessible, per est amagada, velada.
All que caracteritzava aquest paradigma
era que desplegava un pensament del descentrament. Les cincies humanes exalades en aquest perode tenien totes la mxima capacitat per a expropiar la presncia, el
testimoniatge dun mateix, i en primer lloc
de tot all que tenia a veure amb lacci,
amb la prctica del llenguatge, ocasions en
conjunt per a produir operacions significatives. En aquest context, lestructuralisme
permetia conjugar els efectes del disseny
teric de destituci del subjecte amb lambici duna presa de posici objectivadora
de pretensi cientfica.
Cap als anys vuitanta hom va tombar,
de manera evident, vers un nou paradigma
marcat per una organitzaci intellectual
totalment distinta, en la qual el tema de la
historicitat va subtitur el de lestructura.
Aquest nou perode est marcat sobretot

54
per la rehabilitaci de la part explcita i
pensada de lacci.13 Tanmateix, no shi
tracta dun simple retorn del subjecte com
era pensat en un altre temps, en la plenitud
de la seua sobirania, potencialment transparent. El que hi ha s un desplaament de
la recerca vers lestudi de la conscincia,
per duna conscincia problematitzada
grcies a tota una srie de treballs com els
de la pragmtica, el cognitivisme o, encara,
els models de lelecci racional. Lesquema
del desvelament consistia a vorejar, a passar
rere lestrat conscient per anar directament
a les motivacions inconscients. El nou
paradigma capgira aquesta perspectiva i fa
de linconscient un punt darribada i no ja
un punt de partida. Lenfocament consisteix a salvar els fenmens, les accions, all
que apareix com a significatiu per a explicar
la conscincia dels actors. Es tracta de
retrobar contemporanetats que donen sentit pel seu carcter connex, sense procedir
per aix a reduccions. Aquesta part explcita i pensada de lacci que torna a primer
pla t com a efecte de situar la identitat
histrica al centre de la reflexi en el marc
dun triple objecte privilegiat per a lhistoriador: una histria poltica, conceptual i
simblica renovada.
Aquest desplaament vers la part explcita i pensada de lacci s particularment perceptible en la nova sociologia. Luc
Boltanski, en analitzar els fonaments del
capgirament de paradigma, hi veu la desaparici de la filosofia de la histria implcita
que estava en vigor a lpoca del paradigma
crtic, impossibilitat per a projectar-se cap
al futur desprs dun punt de ruptura que
hom pot situar al voltant de 1978, amb
Khomeini i Cambodja. El segon vector de

crisi de lantic paradigma cal situar-lo en la

crisi de lestat-naci, que planteja qestions
ms generals relatives a la societat. Daix,
en resulta una incapacitat per a globalitzar
al voltant de grans marcs identificats amb
la naci. En un altre nivell, connectat amb
la crisi de la idea de naci, el lligam complementari que permetia de fer treballar
conjuntament socilegs, juristes i poltics
esdev aix mateix un punt de suport creixentment evanescent. El socileg explorava
lestat de normativitat dintre la societat i
feia partcip dels seus resultats el jurista,
que els tranformava en dret, el qual, al seu
torn, regulava lacci dels poltics. Aix
funcionava als anys seixanta, per a hores
dara aquesta mena dacord s completament decrpit. La belle poque de la sociologia clssica coincideix amb els anys de la
postguerra, els anys de la reconstrucci
nacional i de la modernitzaci de lestat. Hi
subjeia un projecte emancipador de la
societat, amb una perspectiva de descobriment dall ocult i de canvi rpid.
Aquest paradigma tingu la seua eficcia social, per la nova sociologia considera
que cal qestionar-ne molts dels postulats
en la mesura que no aconsegueix de donar
compte de lacci social. En primer lloc, el
tall radical que opera el paradigma crtic
entre competncia cientfica i competncia
ordinria t com a efecte de no pendres
seriosament les pretensions i competncies
de la gent corrent, les manifestacions de la
qual hom considera expressi duna illusi
ideolgica. En segon lloc, el paradigma crtic tenia com a rerefons una antropologia
pessimista implcita que feia de linters
motiu nic i exclusiu de lacci. Linters s
una guia, un indicador, rellevant a lhora de

55
comprendre la unificaci que es va fer als
anys setanta. Linters, concretament, va fer
un paper dalaprem en totes les empreses
de desvelament, de denncia de les pretensions dels actors. En tercer lloc, el paradigma crtic es presentava com a pauta de
lectura global dall social, capa de fer
intelligibles les conductes de tots els individus en totes les situacions. La prova central consistia a mostrar que una mateixa
persona reprodua comportaments del mateix tipus fos quina fos la situaci. En quart
lloc, el paradigma funcionava duna manera poc coherent puix que es pretenia
crtic, tot denunciant el carcter normatiu
de les posicions dels actors, les seues illusions, les seues creences, per no palesava
tanmateix els seus fonaments normatius.
En fi, lelement unificador de les cincies
humanes als anys seixanta entorn del paradigma crtic fou linconscient: Constitueix, en sentits daltra banda diferents, la
pedra angular de la lingstica, de letnologia, de la sociologia i, fins a cert punt, de
la histria, tal com es va desenvolupar en
lescola dels Annales.14
El capgirament de paradigma en curs es
basa en aquestes crtiques per a reformular
un programa de recerca que siga ms capa
de donar compte dels elements constitutius
de lacci. Quan Luc Boltanski i Laurent
Thvenot menaren la seua investigaci
sobre els litigis, sobre els afers, aplegaren
un cos rellevant i heterclit. El problema,
des dun punt de vista sociolgic, era de
comprendre quines condicions havia de
complir una denncia pblica per a trobar
acollida. Aquesta feina exigia posar en
qesti una de les grans divisions inherents
al paradigma crtic, la que oposava lordre

dall singular a lordre dall general:

Lluny dacceptar la divisi a priori entre
all individual, que seria qesti de la
psicologia, i all collectiu, que seria per
aix mateix propi de la seua disciplina, el
socileg ha de tractar la qualificaci singular o collectiva de lafer com un producte de lactivitat mateixa dels actors.15 Copsar el procs de generalitzaci que va realitzant-se pressuposa prendres seriosament el
que diuen els actors, reconixer-los una
competncia adequada per a analitzar la
seua situaci. Aix fou determinant en la
ruptura amb el paradigma crtic, perqu
calia renunciar a la postura de denncia i
disposar-se a escoltar els actors. La nova
sociologia es va disposar, doncs, a posar en
qesti, com ho havien fet Bruno Latour i
Michel Callon, la gran divisi entre el
coneixement cientfic i la normativitat,
entre judicis de fet i judicis de valor. El coneixement ordinari, el sentit com, fou
aleshores reconegut com a jaciment de
sabers i daptituds. Letnometodologia va
contribuir de manera til a aquest desplaament, consistent a cercar les similituds
entre les explicacions cientfiques i les
fornides pels autors mateixos. Aquest enfocament permet un capgirament decisiu
consistent a fer de la crtica mateixa un
objecte de la sociologia. Lantic paradigma
no podia prendre les operacions crtiques
com a objecte per tal com, en tenir com a
base un tall radical entre fets i valors, mantenia el socileg al marge de qualsevol
empresa crtica, en un illot de positivitat
sobre el qual volia fundar lambici dun
desvelament radical.16
La prova del nou paradigma rau, certament, en la recerca de camp, en el terreny

56
empric. Per el qestionament dels grans
talls fa possible tamb reprendre lligams
ms naturals entre la filosofia i les cincies
humanes. All que es postula s el carcter
complementari entre aquests dos nivells:
hom veu les cincies humanes com la
continuaci de la filosofia per uns altres
mitjans, que contribueixen a la realitzaci
del treball filosfic de constituci duna
gramtica dels ordres de justificaci dels
actors socials. Aquesta nova orientaci implica prendres seriosament el gir lingstic i parar esment als discursos sobre lacci, a la narraci, a all que sen pot dir la
intriga inherent a les accions, en expressi
de Ricoeur, sense tancar-se tanmateix en la
discursivitat. Lintellectual ha de disposarse llavors a seguir els actors com ms a
prop millor en la seua tasca dinterpretaci... Es pren seriosament els seus arguments i les proves que aporten, sense tractar
de reduir-los o de desqualificar-los tot
oposant-hi una interpretaci ms forta.17
Per tal de realitzar aquesta tasca, per tal
devitar tota forma estabilitzada dinterpretaci, la nova sociologia ha de portar a
terme diverses aproximacions indirectes,
cal que sendinse en el terreny de la filosofia
analtica, de la pragmtica, del cognitivisme, de la filosofia poltica, apropant-se
aix a mbits connexos, a enfocaments
creuats que contribueixen a fer emergir un
sentiment dunitat al voltant del capgirament en curs vers un nou paradigma.
Aquest pot ser definit com a paradigma
interpretatiu, en la mesura que tendeix a
subratllar el paper de la interpretaci en
lestructuraci de lacci, tot reconsiderant
tota la xarxa conceptual, totes les categories
semntiques prpies de lacci: intencions,

voluntats, desigs, motius, sentiments...

Lobjecte de la sociologia passa aix dall
institut a all que institueix i torna a incloure els objectes de la vida quotidiana i
tamb les formes esparses i variades de la
socialitat.

UN MODEL DINTELLECTUAL
ATENT A LA RA PRCTICA:
PAUL RICOEUR
El desplaament de la mirada, concentrada
fins ara en les condicions de lacci, vers
lacci mateixa en els seus procediments
significatius atorga un lloc central al filsof
francs que, den de la seua tesi sobre la
voluntat,18 no ha deixat de plantejar-se la
qesti del sentit de lacci humana: Paul
Ricoeur. El 1956, davant lesdeveniment
que sacsej els intellectuals compromesos
duna manera o altra en el combat socialista, s a dir, quan van veure com els tancs
sovitics envaen Budapest i reprimien
duna forma sagnant la resistncia hongaresa, Ricoeur, al contrari que bona part dels
intellectuals, no ho deix crrer tot per
allunyar-se dall poltic, ans al contrari,
sesfor a repensar lacci a la llum daquest esdeveniment dramtic. Aquell mateix any, el govern francs, dirigit pel secretari general de la SFIO, Guy Mollet, es
llan a la boja expedici de Suez, que tingu com a resultat un fracs lamentable i
un descrdit durador. Davant un horitz
poltic opac i desesperant, s gran la temptaci de limitar-se a conrear cadasc el seu
hort. Per fou precisament en aquest context quan Ricoeur intervingu, quasi en
calent, el 1957, amb un text en qu tracta-

57
va de fer intelligibles els desastres del present tot preservant limperatiu categric
dun pensament i duna actuaci poltics.19
Quan els tancs entraven a Budapest,
Ricoeur participava en el congrs anual de
la revista Esprit. Albert Bguin va redactar
un editorial de la revista en qu el refs als
rgims de les democrcies populars obria
via a una mirada crtica al marxisme:
Sembla totalment evident que els homes
dHongria, com els obrers de Berln i de
Poznan, shan aixecat contra formes dopressi que no es distingeixen gaire de
lalienaci econmica tal com fou definida
pel geni de Marx.20 Shi tractava dun crit
de revolta en calent, per Bguin anunciava
una reflexi collectiva i un aprofundiment
de lanlisi dall que shi havia esdevingut.
El grup de filosofia dEsprit es reun i
Ricoeur lorient cap a una reflexi sobre
all poltic. Per tal de reaccionar davant la
situaci, es va iniciar una reflexi collectiva
que dur un any i que desemboc en un
text cabdal: La paradoxa poltica. Ricoeur
heret de Mounier aquesta disponibilitat
per copsar lesdeveniment com a pedra de
toc de la reflexi filosfica. La reflexi naix
a partir de lesdeveniment com una resposta possible de lintellectual. La importncia daquesta intervenci de Ricoeur ser
reconeguda tardanament: paradoxalment
fou llegida o rellegida a la fi dels anys setanta, desprs que la crtica dels totalitarismes
contribu a donar un nou impuls al pensament poltic contemporani.21
All que posava en qesti Budapest
per la seua radicalitat i sobtadesa afectava
Ricoeur en el ms profund i suscitava la
seua reacci: Lesdeveniment de Budapest,
com tot esdeveniment digne daquest nom,

t una potncia indefinida de trasbals; ens

ha tocat i commogut en diversos nivells de
nosaltres mateixos: en el de la sensibilitat
histrica, mossegat per linesperat; en el del
clcul poltic a mitj termini; en el de la
reflexi duradora sobre les estructures poltiques de lexistncia humana. Caldria anar
i venir tothora de luna a laltra, de totes
aquestes potncies de lesdeveniment.22
Ricoeur fa del concepte de paradoxa instrument heurstic en lanlisi de la naturalesa
del poder poltic, el qual es troba al centre
duna tensi viscuda entre una doble dimensi: una positiva, alliberadora, que
encarna la humanitat de lhome, i una altra
negativa de passi de poder, de dominaci,
de sotmetiment. Ricoeur assumeix doncs la
reflexi sobre all poltic al si de la categoria antropolgica general de la paradoxa.23
Aquesta forma concentrada de la paradoxa
poltica permet a Ricoeur refusar lalternativa a qu convida la tradici filosfica, una
alternativa que oposa, per un costat, els
pensadors que magnifiquen la capacitat
racional i alliberadora encarnada per lEstat
i, per un altre, el corrent advers que no veu
en el poder ms que mentida i manipulaci: Cal resistir a la temptaci doposar
dos estils de reflexi poltica, un que destacaria la racionalitat poltica, amb Aristtil,
Rousseau, Hegel, i un altre que posaria laccent en la violncia i la mentida del poder,
segons la crtica platnica del tir, lapologia maquiavlica del prncep i la crtica
marxista de lalienaci poltica.24 Cal reflexionar sobre la poltica en aquesta doble
dimensi. Les desventures histriques es
deuen al fet que el pensament dels extrems
no ha perms de lligar aquests dos aspectes
contradictoris i insuperables per tal de

58
contenir el carcter negatiu que opera a
linterior de lafirmaci de la racionalitat
estatista. Tanmateix, Ricoeur no concep
aquests dos pols com a simtrics. Adapta el
quant ms de sant Pau a lmbit dall
poltic tot posant lmfasi en la imatge de la
racionalitat humana que encarna el poder:
Lasimetria entre la negativitat i lafirmaci
originria s indissociable duna ontologia
del fer. Aix cal no oblidar-ho mai. Aix s
la condici duna anterioritat de lsser,
dun sser que ha de ser qualificat dentrada
com a bo, sense la qual cosa sesfondraria
la teleologia.25 Si Ricoeur havia desenvolupat una crtica dels enfocaments reduccionistes a propsit de la voluntat, reafirma
tamb lautonomia de la dimensi poltica,
especialment en relaci a les anlisis economicistes marxistes que tenen tendncia a
no veure-hi ms que un reflex de les relacions socials de producci. Tan sols la presa
en consideraci de lespecificitat de la
dimensi poltica permet de retrobar la
teleologia que lanima i que contribueix a
la humanitat de lhome. s aquest impuls
primer, aquest pacte originari, inaccessible,
aquest contracte social imaginari all que
s, tanmateix, constitutiu duna comunitat
humana, duna voluntat collectiva de viure
plegats. I no obstant s tamb, paradoxalment, a travs daquesta relaci amb la
idealitat que pot introduir-se la mentida en
la poltica. Per abans de ser hipocresia
rere la qual samaga lexplotaci de lhome
per lhome, la igualtat davant la llei, la
igualtat ideal de cadasc davant de tots, s
la veritat dall poltic. s aix el que fa la
realitat de lEstat.26 Ricoeur escomet de
manera frontal el problema de lalienaci
poltica, del mal lligat a la passi del poder,

fins al punt que hi ha qui hi ha entrevist

una sobrevaloraci daquesta dimensi negativa. La restituci de lambivalncia a la
poltica, la dissimetria favorable a la seua
dimensi positiva i latenci al pla de lacci pel que fa a la inversi possible del seu
sentit primer s la condici mateixa duna
filosofia poltica. En Ricoeur aquesta sobri
a la dimensi pragmtica de la racionalitat
dun Estat que ha de generar els processos
necessaris per tal de controlar les seues propensions a la desmesura, ra per la qual cal
una vigilncia democrtica i plural constant. En aquest sentit, el problema central
de la poltica s la llibertat; tant en el sentit
que lEstat fonamenta la llibertat per la seua
racionalitat com en el sentit que la llibertat
limita les passions del poder per la seua
resistncia.27 Aquesta filosofia poltica no
noms desemboca en lacci, tamb dna
arguments per impugnar les tesis al voltant
de labsurd dels propsits i objectius poltics. La manca de sentit esdev la temptaci
dun nombre creixent dintellectuals desillusionats que es repleguen en la manca de
comproms o que sorienten vers la feina
cientfica al marge de la poltica, com una
defensa enfront del seu poder malvat. La
insistncia en la realitat paradoxal dall
poltic s tamb una advertncia contra
labsolutitzaci daquesta dimensi per part
daquells que pensen que ella, tota sola, pot
fer-ho tot per la seua capacitat per a
racionalitzar, sistematitzar i uniformitzar.
Malgrat el dileg constant que ha mantingut amb les cincies humanes, siga amb
la semiologia, amb lantropologia estructural de Lvi-Strauss o amb la psicoanlisi
freudiana,28 Paul Ricoeur ha estat durant
molt de temps ignorat pels exponents

59
daquestes cincies humanes a lpoca de
lestructuralisme triomfant. Ara aix ha
canviat i per b que encara hi ha prevencions davant les posicions de lhermenutica que representa, Ricoeur ha esdevingut
una referncia clau present en la major part
dels treballs de cincies humanes. All que
sha transformat i que ha perms finalment
lestabliment daquest dileg fecund s la
conjuntura intellectual, lobertura que
aquesta fa possible com a efecte de lesgotament dels grans paradigmes unitaris dominants fins aleshores en lescena de les cincies humanes. Contrriament a la majoria
dels filsofs que shavien deixat arrossegar
per lonada estructural, Paul Ricoeur va
saber resistir-shi, tot tenint en compte una
srie daportacions de les disciplines-guia
daquest perode. Precisament aquesta resistncia permet avui el rellanament, el
redesplegament de les problematitzacions
de les cincies humanes en una nova relaci, pacificada, amb la filosofia. Paul
Ricoeur pogu resistir-se a les illusions de
lpoca, que travess sense desviar-se de les
seues orientacions inicials grcies a una
relaci molt intensa amb la tradici hermenutica alemanya que arrenca de Schleiermacher, amb les cincies de lesperit de
Dilthey i la fenomenologia de Husserl,
amb les reflexions de Heidegger sobre la
historicitat i amb les de Gadamer sobre la
tradici, a les quals cal afegir-hi, encara,
daltres influncies importants com lexistencialisme, de Karl Jaspers i de Gabriel
Marcel, o el personalisme dEmmanuel
Mounier.
La lnia directriu de lobra de Paul
Ricoeur consisteix a situar-se a linterior
daquesta tensi que es presenta com a

alternativa entre explicaci i comprensi.

Paul Ricoeur, amb pruja dialgica, explora
totes les potencialitats daquests dos pols,
tot evitant de presentar-los com a expressi
duna dicotomia insuperable entre all que
formaria part de lmbit de les cincies de
la naturalesa (explicaci) i all que pertanyeria a les cincies de lesperit (comprensi). Si descarta amb claredat aquesta gran
divisi, no per aix deixa dassumir de
Dilthey i Husserl lorientaci inicial segons
la qual cal partir dall viscut subjectivament, del seu trasllat a discurs i del seu
desplegament horitzontal en lunivers intersubjectiu que escau a la comunicaci. El
mn de vida o el mn viscut i els diversos
procediments de subjectivaci i de socialitzaci possibles sn, doncs, a la base duna
tasca que necessriament ha de retrobar-se
amb les cincies humanes quan aquestes
sinterroguen sobre lacci o b sobre el
sentit que cal donar a la prctica social.
Den daquest debat el projecte de Paul
Ricoeur ha estat de construr una fenomenologia de lacci tot multiplicant les
giragonses necessries que el condueixen a
un segon moment marcat per lempelt hermenutic que escau al programa fenomenolgic. Aquest horitz doble situa Ricoeur
entre all viscut i el concepte. Pot aix evitar
de cedir als reduccionismes del concepte,
a all que sen diu, a Frana, el pensament
des de fora29 i al mateix temps doposar-hi
les revoltes necessries per a evitar lexaltaci sense mediacions de lego transcendental. Aquest entremig sajusta fora b a
la tercera via que busquen desesperadament, per avui amb ms xit, les cincies
socials deleroses didentificar el fonament
del lligam social. Paul Ricoeur se situa, sens

60
dubte, en aquest espai intermedi entre el
sentit com les possibilitats del qual sn
avui revaloritzades, mentre que ahir eren
rebutjades com a illusio prpia de la doxa i
una dimensi epistemolgica que ha perdut la seua posici de preeminncia. Ja no
soposa, doncs, el concepte a all viscut per
tal de descualificar-ho, i Paul Ricoeur porta
a terme una recerca de sentit a partir de les
mediacions imperfectes en una dialctica inacabada oberta sempre a noves atribucions de sentit. Aquesta obertura a la
temporalitat, a la cadena generacional inscrita en la trama de la historicitat soposa a
labsolutitzaci de la idea de ruptura epistemolgica prpia del paradigma estructuralista amb pretensi cientificista.
A la posici de preeminncia de lintellectual que implica la filosofia de la sospita,
Paul Ricoeur hi oposa la via de llarg abast
que indaga les condicions de validaci del
discurs explicatiu en les cincies socials, el
de lhermenutica de la comprensi histrica.30 Lempelt hermenutic en el projecte
fenomenolgic pressuposa una triple derivaci, una triple mediaci que fa passar la
recerca eidtica pels signes, els smbols i els
textos: Mediaci pels signes: amb aix
safirma la condici originriament lligada
al llenguatge de tota experincia humana.31
La mediaci pels smbols, com ha assenyalat Olivier Mongin, va ser menada en dos
temps.32 s presentada a La symbolique du
mal on Ricoeur hi desplega lexplicaci
dun sentit secundari i amagat dexpressions ambivalents.33 Als anys seixanta
Ricoeur fa valer la dimensi polmica del
conflicte de les interpretacions a partir
daquesta plurivocitat del sentit tot rellanant daquesta manera el projecte herme-

nutic en una veritable guerra de les hermenutiques34 en tensi entre una estratgia de desvelament i una reintegraci
dun sentit ms elevat. Per la tercera mediaci ocup un lloc encara ms important
en lobra de Ricoeur. Es tracta de la mediaci textual. Latenci donada a les formacions discursives no significa de cap manera
tancar-se, a la manera estructuralista, en el
clos del text. En Ricoeur comporta tamb
ultrapassar lalternativa saussaureana entre
llengua i parla, recolzant-se en la teoria de
lenunciaci de Benveniste i en la presa en
consideraci de la referncia en els termes
de Frege, a fi i efecte de reformular la qesti del sentit. La triple autonomia que assoleix el discurs grcies a lescriptura en relaci a la intenci del parlant, a la recepci i
al context de la seua producci t com a
efecte, pel que fa al projecte hermenutic,
de posar definitivament fi a lideal cartesi,
fichte i en part tamb husserli de la transparncia del subjecte per a si mateix.35

UNA FIGURA DE TERCER TIPUS:

LINTELLECTUAL DEMOCRTIC
Tota una srie de corrents derivats de la
recerca en cincies humanes malda per
rehabilitar un pensament de lacci, durant
tant de temps enterrada sota els estrats
estructurals que se suposava que la condicionaven. Duna manera encara subterrnia, perqu s collectiva, mltiples treballs
enllacen amb lexperincia, all viscut, la
intencionalitat, la reintroducci dels objectes. Els intellectuals, tot renunciant a la
seua posici de preeminncia, han dinspirar-se en recerques que sondegen lesdeve-

61
niment emergent, la innovaci en curs de
realitzaci, all que va instituint-se ms que
no all institut, les diverses maneres
dapropiaci, didentificaci, lexperincia
ntima del social. Un seguit de pols organitzats, institucionalitzats, de recerca treballen en aquesta direcci: ns un el que es
dedica a lantropologia de les cincies com
lentenen Michel Callon i Bruno Latour,
animadors del CSI (Centre de Sociologie
de lInnovation), al voltant dels conceptes
de fet social total, derivat de Marcel Mauss,
i de traducci en el sentit de Michel Serres,
base de la idea de xarxes sociotcniques
que sn alhora reals (naturals), collectives
(socials) i narrades (discursives). El pol cognitivista en la seua variant no reduccionista,
representada per investigadors com JeanPierre Dupuy o Pascal Engel, replanteja,
tamb de manera fecunda, la vella distinci
entre cos i esperit. Una nova sociologia de
lacci, en gran mesura deutora de letnometodologia, i inspiradora dun corrent
deconomistes qualificats de convencionalistes, explora les vies duna superaci de
lalternativa entre holisme i individualisme
metodolgic. Daltra banda, la revitalitzaci de la histria cultural, de la histria de
la memria, de la histria de les representacions i de la histria dall poltic apunten vers una nova perspectiva en qu el
temps present esdev la categoria analtica
de fons.
Lintellectual se situa aleshores en un
entremig: entre els laboratoris de la innovaci, font duna cultura dexperts, i la
divulgaci meditica. La seua nova funci
consisteix a reforar el paper de les mediacions a fi de suscitar debats en lmbit pblic que puguen esclarir les decisions estra-

tgiques de la societat. Ha de jugar, doncs,

una altra mena de paper, no menys essencial, que s dafavorir laparici dun veritable espai de deliberaci, de comunicaci,
la qual cosa implica que es distancie de la
seua clssica posici hipercrtica i la subtituesca per una postura ms constructiva.
Lintellectual pot llavors contribuir a superar lescissi entre opini i saber, tot jugant
un paper actiu daprofundiment democrtic grcies a la seua activitat de vetllador o
referent en els conflictes dinterpretaci a
linterior duna zona que Olivier Mongin
qualifica dintermdia entre doxa i episteme,
la de la recta opini ja entrellucada per
Aristtil sota el nom de doxazein: El fet de
restar confinat a definir una oposici intransigent entre lesfera de lopini (el prejudici, lalienaci) i la del saber (el saber
neutre de lEstat que representa la voluntat
general dins la Repblica) penalitza doblement lintellectual i laparta del debat democrtic. Lintellectual esdev aix presoner duna actitud que el mant a distncia
de la societat i limpedeix de prendre part
en la discussi pblica.36 Daquesta nova
configuraci en resulten dues prioritats per
a lintellectual: cap amunt, de discutir el
discurs de lexpert; cap avall, desclarir
lopini a partir de les posicions prpies.
Lintellectual es trobar en condicions de
reconstruir un nou horitz dexpectatives si
s capa daprofitar els resultats assolits pels
tallers de la ra prctica i, a ms, de fer-se
present en el nostre espai dexperincia. Si
no defuig aquestes condicions, lintellectual podr evitar que lhoritz dexpectatives acabe per esvanir-se i podr, aix mateix, recrear les condicions duna esperana
collectiva. Aquesta perspectiva implica,

62
tanmateix, una renncia: la de pretendre
una posici de preeminncia. I implica
tamb una exigncia: reobrir les possibilitats no realitzades del passat. Aquesta
revisitaci de la memria orientada a lacci
humana es proposa recrear, a partir del

present, els fonaments dun projecte de

societat obert i sotms a debat, tot fent
ms determinat all que podem esperar i
ms indeterminada la nostra experincia.37

1. Michel FOUCAULT, entrevista amb K. Boesers, Die

Folter, das ist die Vernunft, Literaturmagazin 8,
Rowohlt, Reinbeck, 1997.
2. Michel FOUCAULT, declaracions fetes a Maurice
Clavel a Vzelay el 1977, Ocaniques, 13 gener
1988.
3. Martin HEIDEGGER, Questions I, Gallimard, Pars, p.
188.
4. Friedrich NIETZSCHE, Humain trop humain I,
Gallimard, Pars, 1968 (1878), p. 225.
5. Jrgen HABERMAS, Le discours philosophique de la
modernit, Gallimard, Pars, 1988, p. 105.
6. Friedrich NIETZSCHE, Considrations inactuelles, 2,
Aubier (1876), p. 327.
7. Ibid., p. 207.
8. Claude LEFORT, Soljnitsyne, Textures, 13, 1975,
article recollit a Un homme en trop. Essai sur
lArchipel du Goulag, Le Seuil, Pars, 1975.
9. Le Dbat, nm.1, editorial, maig 1980, director:
Pierre Nora.
10. Pierre NORA, Que peuvent les intellectuels?, Le
Dbat, 1, 1980, p. 17.
11. Marcel GAUCHET, Le Dbat, 50, maig-agost 1998,
pp. 165-170.
12. Ibid., p. 165.
13. Ibid., p. 166.
14. Luc BOLTANSKI, LAmour et la Justice comme
comptences, Mtaili, 1990, pp. 49-50.
15. Ibid., p. 23.
16. Ibid., p. 53.
17. Ibid., p. 57.
18. Paul RICOEUR, Philosophie de la volont, vols. 1 i 2,
Aubier, 1950 i 1960.

19. Paul RICOEUR, La paradoxe politique, Esprit, maig

1957; reimprs a Histoire et Vrit, Le Seuil, Pars
(1955), 1964, pp. 260-285.
20. Albert BGUIN, editorial: Les flammes de Budapest,
Esprit, desembre 1956.
21. Olivier MONGIN, Paul Ricoeur, Le Seuil, Pars, 1995,
p. 89.
22. Paul RICEOUR, La paradoxe politique, Histoire et
Vrit, op. cit., 1964, p. 260.
23. Philibert SECRTAN, Vrit et Pouvoir, ed. LAge
dHomme, Lausana, 1968, p. 143.
24. Paul RICOEUR, La paradoxe politique, op.cit., 262.
25. Olivier MONGIN, Paul Ricoeur, op. cit., pp. 90-91.
26. Paul RICOEUR, La paradoxe politique, op. cit., pp.
265-266.
27. Ibid., p. 285.
28. Paul RICOEUR, De linterpretation, Le Seuil, Pars,
1965.
29. Olivier MONGIN, Paul Ricoeur, op. cit., p. 26.
30. Paul RICOEUR, Du texte laction, Le Seuil, Pars,
1986, p. 328.
31. Ibid., p. 29.
32. Olivier MONGIN, Paul Ricoeur, op. cit., pp. 137-144.
33. Paul RICOEUR, La symbolique du mal, a Philosophie
de la volont, vol. 2: Finitude et culpabilit, Aubier,
1960.
34. Paul RICOEUR, Le conflit des interprtations, Le Seuil,
Pars, 1969, p. 485.
35. Paul RICOEUR, Du texte laction, op. cit., p. 31.
36. Olivier MONGIN, Face au scepticisme, La Dcouverte,
Pars, 1994, p. 363.
37. Paul RICOEUR, Temps et Rcit, Le Seuil, Pars, 1985,
vol. 3 (Points-Seuil), p. 390.

Traducci de Jaume Soler

63

Els intellectuals, entre la crisi de la

ra i la fi de la histria
Detlev Claussen

lguna mena de fi sembla fer-se present. Ni que siga com a esdeveniment lligat
al calendari: la fin de sicle i lacabament del
millenni coincideixen. Els nombres, certament, estimulen la imaginaci. Potser fra
anar massa lluny retornar ara als moviments millenaristes, a les seues idees, motius i causes; per cal adonar-se que aquesta
mena de moviments forniren la matria
primera amb qu els intellectuals europeus
del segle XIX forjaren les seues ideologies. El
segle XIX, sens dubte, encara es projecta al
nostre present. Ra i histria foren
categories que exerciren una important
influncia en lesfera pblica al segle XIX, i
tamb categories amb les quals assoliren
prestigi els intellectuals. Lenorme expansi dels mitjans de comunicaci impresos al
mn occidental afavor que els productors
didees assoliren un paper pblic, cosa que
els va fer independents del seu mtier especfic com a artistes o cientfics. Ara podien
esdevenir publicistes, periodistes, figures
conegudes per lopini pblica. Per la
Primera Guerra Mundial comport a Europa una forta davallada dels intellectuals,
molts dels quals oferiren els seus serveis
com a propagandistes de guerra, atiant el
xovinisme. Ja no hi havia intellectuals
sense poltica.

Tot aix sembla molt general; per si

ens hi fixem, trobarem en aquesta descripci un ress de lexperincia alemanya dels
segles XIX i XX. Potser en la histria alemanya es pot copsar amb especial intensitat el
moviment pendular entre el Geist apoltic i
la intellectualitat compromesa. Lidealisme
alemany probablement perqu no podia
emmirallar-se en una Illustraci tan potent
com la de Frana i la dAnglaterra pos un
mfasi molt fort en la funci emancipatria
de la ra. Precisament perqu els idealistes
articulaven el seu pensament lluny del poder poltic, van dipositar una immensa
esperana en el paper de la ra en la
histria. La filosofia de la histria de Hegel
es va vincular amb Napole lesperit universal a cavall i el seu fracs alter les
expectatives demancipaci. La imaginaci
dialctica de Hegel maldava per salvar la
ra en un mn irracional. El seu comproms intellectual proclamava: El real s
racional, el racional s real.
Aquesta doble sentncia, intencionadament ambivalent, va collocar Hegel,
lintellectual filosofador, en una perillosa
proximitat amb el poder. Per Hegel adscrivia al poder una pretensi de ra que la
poltica, ni llavors a Prssia ni posteriorment a Alemanya, no estava disposada a

64
acceptar. Lambigu filsof de lEstat educ
els crtics radicals de la societat. Ara caldr
esperar que amb la desaparici del socialisme real siga possible, de bell nou, una
reconsideraci alliberada de prejudicis dintellectuals com Marx i Engels. La denncia daquests com a inventors de gaireb
tots els mals totalitaris del segle XX forma
part de la torturada histria dels intellectuals en la guerra freda, que sortosament
acab lany 1989. El Manifest Comunista,
que ja t cent-cinquanta anys, fou lobra
duns intellectuals aillats, que vivien com a
exiliats, en una mena de splendid isolation,
desprs del fracs de la revoluci continental europea del 1848. Van experimentar de
manera paradigmtica el dilema de lintellectual radical que busca una sntesi entre
una poltica capa dincidir en la realitat i
la investigaci sense compromissos de la
realitat mateixa. El seu pensament teric els
isolava; per limperatiu poltic, que els
menava a buscar un pblic massiu, deformava tamb el seu propi mn didees.
LAnti-Dhring de Friedrich Engels s
un exemple modlic de la modificaci de la
teoria com a efecte de la popularitzaci. Un
intellectual radical no fa compromissos
amb els seus adversaris poltics, per s que
en fa amb el pblic al qual sadrea. El dest
que esperava aquest text de 1877 en el mn
del socialisme real del segle XX pot ser considerat com una mena de pedra de toc: la
crtica duna Weltanschauung vulgar va
esdevenir ella mateixa una Weltanschauung
positiva. LAlemanya del darrer ter del
segle XIX estava plena dun tipus dintellectual que Nietzsche es mirava amb el menyspreu ms profund. Ja el 1873, en la primera
de les seues Consideracions intempestives, va

establir un tall entre pensament i histria

per por, precisament, a la popularitzaci i
la vulgaritzaci.
No es pot concebre una resposta ms
clara a Hegel i Marx. La seua crtica a
David Strauss tocava el viu dun epgon de
Hegel, per Nietzsche sequivocava quan
identificava lepgon amb la filosofia hegeliana mateixa. Sense pretendre-ho, la filosofia de Nietzsche no s una altra cosa que
lacompliment dun punt central del programa hegeli: la concepci de la filosofia
com lpoca articulada en el pensament.
Daquesta manera es troba sempre en
Nietzsche el grandis al costat del banal,
amb una absncia de compromissos que
voreja la follia. La impossibilitat de la seua
prpia forma de vida intellectual una
existncia privada, marginal, en un rac
dEuropa es reflecteix en la seua oeuvre
aforstica.
No sols a Europa ha fet el segle XX impossible una existncia intellectual en un
mbit al marge de la poltica. Per si volem
ser ms precisos caldria deixar de banda la
simple seqncia del calendari. Eric Hobsbawm ha parlat del segle breu, del segle dels
extrems, que comena amb la Primera
Guerra Mundial i acaba amb la fi de la
Uni Sovitica. Lesplendor i la misria de
la figura de lintellectual en lesfera pblica
estan lligats a aquesta poca. Lesplendor
comena amb el comproms dels intellectuals en favor de la revoluci. La vinculaci
entre lavantguarda esttica i lavantguarda
poltica semblava un fet evident. La revoluci russa va coincidir amb lesfondrament
dels vells imperis de lEuropa continental.
Lantic ordre burgs, que encara havia marcat la pauta europea en la Belle poque, ja

65
no es va poder restaurar enlloc. Molts
episodis de valor exemplar, en relaci amb
tot aix, van coincidir en el temps de la
Repblica de Weimar. Aix, els intellectuals van jugar un paper en el moviment
revolucionari i moltes figures destacades
sadheriren als partits desquerra. Per tamb la dreta radical hi exercia una gran atracci. La situaci, les circumstncies, movien
a la participaci poltica.
Una ullada a les condicions socials daquell temps pot fer ms entenedora aquesta
polititzaci. La rpida industrialitzaci i
lexpansi coetnia dels mitjans de comunicaci de masses havien creat una nova
capa mitjana intellectual que ja no podia
trobar ocupaci en les institucions tradicionals. Les conferncies de Max Weber de
lany 1918, La cincia com a professi i
La poltica com a professi, reflecteixen,
com a documents dpoca, aquesta posici
ambigua dels intellectuals a Alemanya. La
dissociaci entre ethos cientfic i presa de
decisions poltiques fu possible laparici
dun ampli ventall dactivitats i ocupacions.
La desesperaci dunes capes mitjanes colpejades per la guerra i la crisi s ben coneguda per al lector davui. Noms amb
lamenaa feixista per a la democrcia sembl assolir la societat una estructura visible.
El caire antifeixista que impregn les actuacions pbliques hi fu possible el comproms de persones que shavien considerat
apoltiques en el sentit tradicional de la
burgesia culta alemanya (la Bildungsbrgertum). El nom de Thomas Mann s un bon
exemple de la conscincia duna burgesia
en davallada, la majoria silenciosa de la
qual sacomod al nacionalsocialisme. La
Guerra Civil espanyola va marcar desprs

fronts molt precisos, que tanmateix esdevingueren una altra vegada confusos arran
dels coetanis processos de Moscou.
La situaci de la intellectualitat europea en vespres de la Segona Guerra Mundial noms pot ser descrita com aportica.
Calia tenir molta sort i molta intelligncia
per a sortir-sen. Per fins i tot el coneixement ms precs no assegurava la supervivncia. Hom shi enfrontava amb molt
ms que les Cinc dificultats per a escriure la
veritat, de qu va donar testimoniatge Bertolt Brecht. Walter Benjamin escriv sobre
el silenci dels pensadors. Les Tesis sobre
filosofia de la histria, que portava amb ell
quan travess la frontera cap a Espanya,
conceptualitzaven un final. Crisi de la ra
i fi de la histria coincideixen: Lastorament que produeix que coses com les que
vivim siguen encara possibles en el segle XX,
no s filosfic. Tampoc no constitueix
linici dun coneixement, com no siga el
coneixement que la idea de la histria de
qu deriva aquest astorament s insostenible. El dilema davant el qual ens trobem
nosaltres, s a dir, els intellectuals de la fi
del segle XX est formulat den de molt
de temps. No som ms llestos que els
desesperats i desesperanats de fa cinquanta
anys. Al mn hi ha massa indrets on passen
coses que ning no hauria considerat ja
possible que passassen al segle XX.
Si ho considerem tot plegat amb ms
deteniment, ens adonarem que el segle XX
es caracteritza precisament per coses que els
fills intellectuals del darrer canvi de segle
difcilment haurien considerat encara
possibles en el futur. Ra i histria estaven
vinculades a una idea del progrs que ja era
problemtica, com a fe en el progrs, a fi-

66
nal del segle XIX. A aquesta fe en el
progrs li corresponia una fe en la cincia reiteradament renascuda a conseqncia dels xits de les cincies al mn occidental del segle XX, per que daltra banda
ha anat limitant-se cada vegada ms al
progrs tcnic. De progrs, tan sols en parla
avui qui es refereix a la tecnologia. Les
necessitats de la tecnologia han de regular
tamb la vida social: hi han de desaparixer
les regles humanes i ser substitudes per les
tecnolgiques. La gbia de ferro que va
profetitzar Max Weber sembla que abasta
ara, desprs de la fi de la guerra freda, tot el
globus. En aquestes condicions, als intellectuals els pertocaria la tasca de decorar
amb teles aquesta estructura i moblar-la
amb cultura.
Herbert Marcuse parl de lhome unidimensional. De Herbert Marcuse ja no
en parla gaireb ning, per certament
hom t la sensaci permanent de trobar
lhome unidimensional. Aquest home
unidimensional es caracteritza per la prdua de memria fins al punt que quasi ni
se nadona. Lhome unidimensional aparegu a mitjan dels anys daurats del boom
econmic, aquest quart de segle entre 1950
i 1973 posteriorment tan exalat a Occident. La societat opulenta semblava que
no era noms una ideologia, sin que havia
esdevingut tamb una realitat. El llibre de
Marcuse acaba amb levocaci dunes paraules de Walter Benjamin pertanyents a
una poca ms fosca: Tan sols els qui no
tenen cap esperana poden ser la nostra
esperana. La societat opulenta havia fet
malb la memria dels homes. El triomf
global de la indstria cultural, previsible
fins i tot a linici dels anys quaranta, havia

transformat els intellectuals en membres

dun sistema de productors dependents.
Lintellectual polititzat, que encara
confiava en el potencial hum de la lluita
antifeixista, hagu de ser substitut en la
guerra freda per un intellectual funcional,
que havia de fer declaracions b de croada
o b pacifistes-conformistes. Foren ben
pocs els qui pogueren sostreures a aquesta
divisi del mn en dos bndols. Els qui ho
aconseguiren, devien el seu enorme prestigi
al seu coratge per defensar una individualitat que semblava aleshores un valor superat, antiquat. Latac de lescriptora Elsa
Triolet, membre del partit comunista, a
Jean-Paul Sartre ns un exemple molt
representatiu: Vost s filsof i, doncs,
anticomunista. En la lluita antifeixista i en
la divisi de lpoca de la guerra freda, els
intellectuals de renom eren representants
molt destacats duna nova capa intellectual
que havia augmentat enormement els seus
efectius. Als Estats Units aquestes masses
intellectuals es guanyaven la vida a les
universitats, les fundacions i els mitjans de
comunicaci. A la Uni Sovitica nodrien
un aparell burocrtic inflat i feien rutllar la
maquinria de la propaganda. La cultura,
i amb ella els intellectuals, esdevingu en
ambdues societats funcional a la poltica.
Durant lpoca de la guerra freda les
cincies socials i la publicstica occidentals
van establir una aliana de convenincia
amb el propsit de presentar, sense gaires
escrpols pel que fa a la veritat, els punts de
vista dexperts que poguessen ser tils davant una opini pblica delerosa dinformaci. Les explicacions que hom oferia
dels processos socials sallunyaven cada vegada ms de la realitat. Noms aix es pot

67
explicar que sels escaps, als corrents principals de les cincies socials i de la publicstica occidentals, la crisi social que soscavava el socialisme real en el seu conjunt.
Per a ning no li agrada gaire que es recorde aix. La gran mentida dOccident, la
creena segons la qual aquest va derrotar
lEst en la guerra freda, va quallant daquesta manera amnsica. I, tanmateix, el socialisme real fracass per la seua incapacitat
per a reformar-se a si mateix. Les societats
de tipus sovitic havien realitzat una modernitzaci social menada amb mitjans
brbars, una modernitzaci que destru els
fonaments propis. Una part daquesta
modernitzaci barbrica consist en la liquidaci de lantiga intelligntsia i en la
configuraci duna nova intellectualitat
conformista. Per daquesta en sortiren
tamb crtics socials altament representatius, com ara Solshenitzin, Sakharov,
Kopelev, Daniel o Siniavski, per no deixar
lexemple sovitic.
Sembla paradoxal: en lpoca doposici
aquests intellectuals desenvoluparen qualitats que a Occident es recordaven tan sols
dels antics intellectuals compromesos de
lantifeixisme. Eren capaos danar ms
enll del seu horitz professional, especialitzat, estricte. Sadonaven que all que
fallava en el seu mbit especfic dactivitat
tenia molt a veure amb la deficient organitzaci de la societat en el seu conjunt. El
comproms amb la seua causa necessriament havia de dur-los a discussions sobre la
llibertat dexpressi. Molts esdeveniments
de la fi de lpoca sovitica recorden lesfondrament dels grans imperis a comenament
del present segle. Tamb en aquesta poca
pertoc als membres ms agosarats de la

intellectualitat artstica i cientfica la tasca

de donar expressi als sofriments causats
per una opressi directa. Encara avui la
publicstica occidental tracta dherois els
intellectuals de loposici al sistema sovitic, perqu els hi va pertocar una funci
social per a la qual ja no hi ha lloc a Occident. Avui comencen, per, a veures una
mica ms els aspectes menys heroics de la
vida de la intellectualitat sovitica. I hom
comena a explotar-los.
Alemanya, una vegada ms, pot ser vista
com un cas especial dun tipus especialment nefast, per del qual, tanmateix, sen
pot derivar alguna cosa ms general. Hom
retreu als intellecuals de la RDA, amb
independncia dels seus mrits en la caiguda del rgim, els seus antics privilegis. En
general, hom deslegitima massivament els
intellectuals que no se saben avenir amb el
seu nou paper, que consistiria a emfasitzar
una i altra vegada els avantatges de la nova
societat, que, bviament, per als ulls occidentals s la de sempre i ben coneguda. En
les societats transformades de lantic socialisme real els intellectuals polititzats
dabans perden no sols la seua funci, sin
sovint tamb la feina. Deixant de banda
lesplendor presidencial de Vaclav Havel al
Castell de Praga, les noves societats han fet
sobrers els antics intellectuals. Tamb hom
podria dir que el president Havel encarna a
la perfecci la funci que els pertoca
dexercir als intellectuals desprs de la fi del
comunisme: la de ser decoraci i legitimaci moral de les noves relacions de poder.
Precisament la seua pretensi moral fa
vulnerables davant atacs insidiosos als
intellectuals compromesos. s molt fcil
recordar els antics privilegis de qu gaudien

68
tamb els intellectuals compromesos abans
de comenar a ser perseguits. Un antiintellectualisme quotidi es fa present simtricament tant a lEst com a lOest.
A tot arreu hom ha identificat els
intellectuals amb el poder de la paraula.
Des de lpoca de la Illustraci, intellectuals vigorosos en ls de la paraula han
maldat per assentar la seua autoritat per
mitj dels seus discursos i els seus escrits.
Daltra banda, den de Francis Bacon
lantiautoritarisme respecte de les autoritats
tradicionals forma part de les qualitats
bsiques de lindividu illustrat. La mera
existncia dintellectuals en un mn heternom suscita malfiana, enveja i admiraci. Als ulls del pblic, en la vida de
lintellectual es realitza la utopia duna vida
autodeterminada. Duna manera sens dubte maldestra, el seu fracs reconcilia amb els
compromissos inconfessables de la prpia
existncia.
Per tamb forma part de la manera de
fer prpia dels intellectuals laliana amb
les noves formes de poder. La Illustraci i
el poder en la seua versi moderna estan
ntimament lligats. Els illustrats es valien
de lautoritat de les paraules per tal dencobrir el seu privilegi, el fet destar alliberats
de les penalitats del treball fsic. Les paraules, per, fa ja temps que han caigut en
el descrdit: en les societats modernes ja no
hi creu prcticament ning en la ra i en
la histria. La ra i la histria es fan
servir com a frmules de legitimaci. De
ra noms en parlen els pares quan volen
renyar els fills. A aquesta mena dadvertiments paterns recorda tamb el discurs
pblic, que confon la ra amb la racionalitat econmica en el sentit de shareholder

value. La histria, per la seua banda, serveix com una mena de carreu duna historiografia de legitimaci, emprada per a
lautorepresentaci dun pas en museus,
monuments i llibres.
No tan sols la ra i la histria han
caigut en el descrdit; tamb sha produt
una prdua general de confiana en els
intellectuals. Ells mateixos han participat
amb gran energia en lautodestrucci de la
Illustraci, a la qual devien el seu ascens i
el seu prestigi. Lesperit antiautoritari amb
el qual els cientfics illustrats sacsejaren els
fonaments de la religi institucionalitzada i
del sistema feudal, no deix fora de camp el
pensament mateix. A partir del moment
que la cincia institucionalitzada tall la
relaci entre subjecte i cosa, els cientfics
formalitzaren el coneixement fins al punt
de buidar-lo de contingut. Desprs del
triomf del cientifisme en la cincia organitzada, el que en rest foren unes uberoses
humanitats, mbit on es reclut la gran
majoria dels intellectuals amb projecci
pblica. Aquests han de demostrar tothora
la seua utilitat, per tal daconseguir noves
fonts de finanament. Per tal de ser considerats com a individus dxit, rendibles
econmicament, molts intellectuals es lliuren al conformisme. Practiquen el sucidi
intellectual per por a la mort social. Prefereixen lxit popular de lautor massiu o,
cosa ms espectacular encara, el del lder
dopini radicalment inintelligible de tots
els esnobs culturals, abans que no la feina
de presentar un coneixement assolit amb
penes i treballs a un pblic sovint escassament predisposat. s considerat un intellectual dxit aquell que aconsegueix de ferse un lloc no sols a lAcadmia, sin tamb

69
al mercat. Lintellectual que apareix davant
el pblic combina modlicament en una i
la mateixa persona el productor i el venedor
de bns de consum culturals. El seu llenguatge sacosta al de la publicitat. Aix crea
malfiana entre els consumidors experts,
que de cap manera no volen que els prenguen per babaus.
Qui es propose parlar avui amb credibilitat com a intellectual, no pot defugir
aquesta mena de reflexions sobre la prpia
condici. Si un treballador de lintellecte
vol ser mereixedor del nom dintellectual,
ha de desenvolupar la comprensi de la
dependncia prpia. Ning que publique
treballa avui fora de la indstria cultural.
Per hi ha intellectuals que fan servir
ladmissi daquesta dependncia com a
excusa: es veuen obligats a produir la porqueria que venen perqu, suposadament,
aix els ho exigeix el mercat. Per si s el cas
que els intellectuals han de funcionar en
un mercat cultural complicat, certament
podran oferir obres bones o dolentes. El
pecat original no s haver de moures en el
mercat. Ms aviat caldria dir que s la
producci de porqueria el que condueix al
sucidi intellectual.
Qui s capa de reeixir amb productes
dolents ha de ser objecte de crtica. Junt
amb la memria, la crtica s una de les
capacitats que permeten la construcci
duna conscincia intellectual. Hem dagrar
a Alan Sokal i Jean Bricmont la seua denncia de la xerrameca i la buidor que molt
sovint trobem en intellectuals que sadapten al gust dels mitjans de comunicaci.
Quan el segle breu comenava a fer-se gran,
cap als anys setanta, les cincies socials i les
humanitats foren escenari duna revoluci

nominalista. Com una mena de succedani

de la fracassada transformaci del mn,
hom va voler transformar la forma de
parlar sobre el mn. Ladverbi post vingu a substitur la nova era que no va
esdevenir-se el 1968.
La desvaloritzaci del coneixement
transms no fou exclusiva dels autoanomenats postmoderns. Ls dexpressions com
ara canvi de paradigma, preses de la sociologia de la cincia, acompleix la mateixa
funci que el post. En definitiva, subministren frmules que consagren el triomf
del present sobre el passat. Nhi ha prou
amb saber utilitzar les noves terminologies
per a sentir-se superior a la tradici. Aquesta tcnica afalaga tant els productors com
els consumidors. Desvaloritza el saber, lexperincia i la capacitat en favor de la informaci i la comunicaci. Alhora, en la
sociologia es consagr el discurs inconseqent de la fi de la societat del treball,
que aparentment havia de ser substituda
per una societat de la informaci o de la
comunicaci. Daquesta manera, amb
una enorme crrega nominalista, el treballador intellectual s separat de la histria
del treball i el seu dest. Els excessos metafrics dels postmoderns reforcen la hiperinflaci que afecta totes les rees del llenguatge i que, per exemple, fa del llenguatge de
la publicitat la lingua franca de la descripci
social. Alhora, totes les formes de la circulaci, incloent-hi la circulaci del coneixement, sn presentades com a completament emancipades de la seua base a la producci. Aix, els intellectuals es neguen a
entendre la seua situaci al si duna societat
transformada per a la qual encara manquen
els conceptes escaients.

70
El record no ha de tractar de fer enrere
el rellotge, per pot enfortir la capacitat de
crtica davant el fetitxisme. Les revolucions
nominalistes han provocat una inflaci de
paraules. Ara b, tota crisi ofereix tamb
loportunitat de qestionar-se el valor ds
dels productes. Els intellectuals que volen
tenir alguna cosa a dir no poden dedicar-se
a afalagar directament el seu narcicisme, i
tampoc no han de tractar dafalagar el narcisisme del consumidor. Han de tornar al
projecte inacabat de la Illustraci i reprendre el dur treball sobre els conceptes. Qui
vulga substitur paraules buides de sentit
per conceptes, ha de reconixer els lmits de
la Illustraci, lmits que cientfics i intellectuals, com a hereus de la Illustraci, han
negat durant lpoca de lexpansi de la
seua competncia i autoritat. Els conceptes
mereixedors daquest nom fan referncia a
alguna cosa externa als conceptes mateixos;
el concepte troba el seu lmit en la cosa. La
separaci entre concepte i cosa, que sha
radicalitzat en la histria de les cincies del
breu segle XX, no ha de suprimir, com sha
volgut, ni el subjecte ni lobjecte. Metodolgicament, permet la coincidncia dhome
i cosa, causant el declivi de lun i laltra. El
saber social sempobreix amb la inflaci del
llenguatge. Lexcs dautovaloraci intellectual ens fa tornar estpids.
El poder sobre les paraules que sembla
prometre cada onada de lxic nou, pica
lullet als qui viuen en un context marcat
pel conformisme social atomitzat, fent-los
creure que podrien representar encara
aquell individu autnom que ha estat constantment amenaat dextinci en el decurs
de la histria de la societat. El segle que ha
fet de lespectre de la persecuci, els camps

de concentraci, el genocidi, la fugida i la

deportaci una realitat possible, vvida i
concreta, per a tothom, ha deixat com a
herncia daquest temps una por universalitzada. La indstria de lentreteniment
cultural, tan lligada al present, ha transformat tamb aquesta realitat histrica en
artefacte fcilment reproduble i, per tant,
fungible. Les produccions culturals sobre
lHolocaust, per exemple, shan emancipat
de lAuschwitz real. Substitueixen aquesta
realitat per una pantalla de projeccions on
tenen cabuda tamb el kitsch, el sentimentalisme i la pompositat amb sobrecrrega
cultural. Les produccions culturalment
conformistes susciten en el pblic una sensaci ambivalent de malestar. Lintellectual
digne daquest nom ha de tractar de transformar aquest malestar en crtica conscient.
Tamb lexperincia de la destrucci de
lexperincia el llegat dAuschwitz, de
lArxiplag Gulag, dels terribles episodis de
lalliberament del colonialisme ha de ser
integrada en la conscincia.
Lamenaadora herncia del breu segle
XX que ara acaba nodreix un dubte ben
justificat pel que fa a categories com ra,
histria o conscincia. No obstant, si tenim
present la crrega metafsica daquests
conceptes, ens adonem que no ens hem
alliberat encara de la promesa que comportaven. Com a conceptes, transcendeixen la
realitat. Lintellectual pot establir una mediaci entre el record de la realitat i la
representaci duna altra realitat possible.
El record del sofriment, de la manca
deixides i de la desesperaci constitueix la
conscincia intellectual. Es podria parlar
dun superjo cultural. Aquest superjo recorda lobligaci envers la veritat que sim-

71
posa qui tracta de pensar i de comprendre.
Aquells intellectuals que difonen en les
Acadmies i els mitjans de comunicaci
noves formes sinttiques de fe, deixen de
banda aquesta exigncia de coneixement.
Per el coneixement com a producte intellectual ha de tenir tamb valor ds, un
valor ds que cal no confondre amb la seua
utilitat social. El valor ds dels productes
intellectuals inclou la capacitat doferir-li
al consumidor la possibilitat de saber ms
sobre si mateix i sobre les coses que a linici.
Lintellectual ha de considerar ms important la qualitat de la seua mercaderia que
lxit i la carrera. Tan sols aix mantindr viva la memria de la llibertat.
Traducci de Gustau Muoz

72

Els intellectuals i lantifeixisme.

Per una historitzaci crtica
Enzo Traverso

vui assistim a un fenomen paradoxal i

inquietant: lascens de moviments poltics
dinspiraci feixista a escala europea (des de
Frana a Itlia, des de Blgica a ustria),
sacompanya, al si dels medis intellectuals,
duna vasta campanya de denigraci de tota
la tradici antifeixista. A Itlia, els mitjans
de comunicaci presenten lantifeixisme
com el responsable de les derives catastrfiques de la primera Repblica i el principal
bigraf de Mussolini, Renzo De Felice, ha
dut a terme una batalla per a superar el
paradigma antifeixista que seria, als seus
ulls, la major tara de la historiografia de
postguerra.1 A Alemanya, desprs de la reunificaci, lapellatiu antifeixista sutilitza
com un insult, amb loblit ms o menys
conscient de tot all que lantifeixisme va
representar, per a lexili alemany i per a la
lluita contra el rgim hitleri, abans de
transformar-se en ideologia dEstat de la
RDA.2 A Frana, la campanya contra lantifeixisme ha estat llanada, fa uns anys, per
un article dAnnie Kriegel en Commentaire.3 Desprs, ha conegut el seu moment
ms baix amb laparici dun innoble pamflet que pretenia presentar Jean Moulin
com un agent sovitic,4 i ha assolit la seua
culminaci, en un pla cultural molt ms
elevat, amb Le pass dune illusion de Fran-

ois Furet, un llibre on lantifeixisme s

redut a una gegantesca empresa de mixtificaci que hauria perms al totalitarisme
sovitic denganyar uns intellectuals generosos per ingenus.5 La qesti s dalada:
qu resta del comproms antifeixista dels
intellectuals? Podem dir-nos, avui, antifeixistes? Els qui estan convenuts, com jo
mateix, del valor histric i de lactualitat
poltica de lantifeixisme, i per tant de la
necessitat de combatre una mala forma de
revisionisme, no poden permetres de respondre aquestes preguntes atrinxerant-se
darrere duna idealitzaci apologtica del
passat. Es tindria la temptaci de respondre
que, en desempallegar-se de lantifeixisme,
es corre el risc desborrar lnica cara decent
que Itlia ha sabut donar della mateixa
entre 1922 i 1945, Alemanya entre 1933 i
1945, Frana entre 1940 i 1944. Per,
encara que necessria, aquesta resposta no
s suficient. Per defensar lantifeixisme com
a experincia exemplar, en el sentit ms
noble del terme, i com a lli encara viva
del passat, cal procedir a la seua historitzaci crtica, copsant les febleses i les limitacions que, sovint, van aparellades a la seua
grandesa. I per comprendre el lligam dels
intellectuals amb lantifeixisme, cal partir
de lluny, de les fonts del seu comproms.

73
Un dels darrers assaigs de George Orwell,
Writers and Leviathan, est consagrat a la
relaci que sestableix a Europa, durant els
anys trenta, entre els intellectuals i la poltica. Lautor hi subratlla, a partir duna reflexi mpliament autobiogrfica, el carcter
quasi ineluctable de la irrupci de la poltica en la cultura. Els escriptors no podien
continuar tancant-se en un univers de valors
esttics, a labric dels conflictes que esqueixaven el vell mn. Avui escrivia ning
no podria consagrar-se a la literatura de
manera absoluta, com ho feien Joyce o Henry
James.6 El mateix balan ja havia estat
establert, una desena danys ms aviat, poc
abans de la guerra, per Walter Benjamin,
qui afirmava la necessitat doposar la polititzaci de lart i de la cultura i per tant el
comproms dels artistes i dels intellectuals a lestetitzaci de la poltica duta a
terme pel feixisme: Fiat ars, pereat mundus, tal s el mot dordre del feixisme, que,
Marinetti ho reconeix, espera de la guerra
la satisfacci esttica duna percepci sensible modificada per la tcnica. Aix s evidentment la perfecta realitzaci de lart per
lart. En el temps dHomer, la humanitat
soferia en espectacle als dus de lOlimp:
ara sha fet el seu propi espectacle. Ha esdevingut tan estranya a ella mateixa que pot
reeixir a viure la seua destrucci com un
gaudi esttic de primer ordre. Heus aqu
quina mena destetitzaci de la poltica practica el feixisme. La resposta del comunisme
s politizar lart.7 Dit duna altra manera,
lintellectual havia de mullar-se, bregar
amb les asprors del present, esdevenir a la
seua manera militant si no volia florir-se
com un fssil, com una figura anacrnica i
intil de lletrat que viu fora del seu temps.

La noci dintellectual que va aparixer definitivament en el vocabulari dOccident a patir de laffaire Dreyfus, designa
precisament aquesta interferncia entre
literatura i poltica que marcar profundament tota la histria del segle XX. Evidentment, aquesta figura no manca dinsignes precedents, des dels filsofs de la Illustraci fins a les revolucions de 1848, en les
quals participaren nombrosos homes de
lletres. Per s a partir del tombant de segle
quan aquest fenomen pren noves dimensions fins a esdevenir, durant el perode
dentreguerres, un aspecte central de la
cultura europea i occidental. En La trahison
des clercs, Julien Benda va tractar de capturar aquesta imatge del literat comproms
amb una definici ideal-tpica: els homes
la funci dels quals s defensar els valors
eterns i desinteressats, com la justcia i la
ra.8 Ara, ben mirat, lentrada en la poltica dels intellectuals no sha fundat sempre en aquests valors. Laffaire Dreyfus ja va
ser una baralla dintellectuals: Maurice
Barrs contra mile Zola, douard Drumont contra Bernard-Lazare. Altrament
dit, nacionalisme contra universalisme,
antisemitisme contra igualtat republicana,
militarisme contra democrcia. Durant els
anys vint i trenta, aquests conflictes saccentuen: al costat dels intellectuals que es
mobilitzen per defensar la democrcia, nhi
ha daltres que treballen per enderrocar-la.
Una mplia part de la cultura europea sadhereix als valors que sinscriuen contra la
tradici de 1789: el nacionalisme, lantisemitisme, la revoluci conservadora, lelitisme antidemocrtic i el feixisme exerceixen
una atracci considerable sobre un gran
nombre dintellectuals a Itlia, a Frana, a

74
Alemanya i fins i tot en un focus tradicional del liberalisme com Anglaterra.9
Sovint es t tendncia a oblidar-ho, per una
mena de xoc retrospectiu que amaga el fet
que Gramsci va esdevenir una figura central de la cultura italiana solament desprs
de la guerra i de la caiguda del feixisme, que
Maurras i Drieu la Rochelle eren tan influents, en la Frana dels anys trenta, com
Malraux i Gide, i que, en la Repblica de
Weimar, Ernst Jnger i Oswald Spengler
eren molt ms clebres que Walter Benjamin o Ernst Bloch.
Una prefiguraci literria daquesta
dicotomia duna banda lintellectual
democrtic, racionalista i antifeixista, i de
laltra el nihilista romntic i apocalptic,
revoltat contra la modernitat fou esbossada per Thomas Mann, a linici dels anys
vint, en La muntanya mgica. Els dos herois
daquesta novella, Settembrini i Naphta,
han estat interpretats com les dues nimes
de lautor, que havia publicat, a la fi de la
Primera Guerra Mundial, un manifest de
la revoluci conservadora com les Consideracions dun apoltic, i que encarnar desprs la conscincia democrtica del seu pas
quan, exiliat als Estats Units, llanar les
seues Crides als alemanys per denunciar
els crims del nacionalsocialisme. Daltres hi
han vist la transfiguraci literria del dileg
que Thomas Mann havia entaulat amb el
seu germ, Heinrich, ideolgicament molt
a prop de Settembrini. Ms recentment,
aquest conflicte novellesc, situat per lautor al cor dels Alps sussos, en viglies de la
Primera Guerra Mundial, sha evocat com
la prefiguraci duna altra clebre disputa
filosfica, aquesta vegada del tot real, que
tindr lloc a Davos, el 1929, entre el darrer

representant de lAufklrung alemanya, el

neokanti Ernst Cassirer, i Martin Heidegger, el jove autor de Lsser i el temps, herald
duna nova forma dontologia poltica que
degu conduir-lo, alguns anys ms tard, a
adherir-se al rgim nazi.10
La parbola de la intelligentsia europea
dentreguerres es desenvolupa entre aquests
dos pols filosfics i poltics evidentment
oposats per no sempre sense interferncies. Alguns crtics fins i tot han formulat
la hiptesi segons la qual el retrat del
nihilista Naphta li hauria estat inspirat a
Thomas Mann pel jove Gyrgy Lukcs,
lautor de Lnima i les formes, atret des de
la fi de la guerra pel comunisme, fins a
esdevenir, el 1919, comissari del poble
dEducaci en lefmera repblica sovitica
hongaresa dirigida per Bla Kun.11 En tant
que romntic, Naphta s una mena de Janus
de dos rostres, lun conservador i fins i
tot reaccionari, laltre revolucionari. Aquesta figura metafrica ens serveix per recordar-nos que molts intellectuals sovint
jueus i antifeixistes destinats a jugar un
paper no negligible en la renovaci de la
filosofia poltica de la postguerra, foren
deixebles de Heidegger. Pensem solament
en Hannah Arendt, o encara en els marxistes Marcuse i Gnther Anders. El fet s
que, durant els anys trenta, Naphta havia
de triar: el seu rebuig a la Zivilisation podia
arrecerar-se tant en les mitologies teutniques cultivades pel nacionalsocialisme,
com en una crtica radical del rostre de la
modernitat encarnat pel feixisme.12
Si lintellectual comproms, lhumanista revoltat dibuixat per Benda en situaci, segons la definici que en donar
Sartre alguns anys ms tard s, doncs,

75
lluny docupar tot el terreny durant la primera meitat del segle, coneixer, per, una
volada considerable durant els anys trenta.
El gran tombant que marca el comproms
poltic dels intellectuals no s 1917, la
revoluci dOctubre, sin 1933, larribada
de Hitler al poder a Alemanya. Aquest
comproms coincideix sovint, s ben cert,
amb la seua entrada en el camp magntic
del comunisme, que, tanmateix, no constitueix el punt de partida sin solament el
resultat de la seua radicalitzaci. El 1917,
John Reed, per a qui els soviets russos anaven a capgirar el mn, constitueix una
excepci. El 1934, per contra, Heinrich
Mann s lluny destar allat quan publica
Der Ha. Louis Aragon, el futur cantor de
Stalin i poeta oficial del comunisme francs, havia definit la Revoluci dOctubre
com una simple crisi ministerial. Ning no
podia reaccionar amb la mateixa lleugeresa
davant el nazisme. A partir de 1933, el
comproms antifeixista dels intellectuals
ser massiu. Conduir molts dels qui havien restat indiferents o no havien amagat
el seu escepticisme davant els obrers insurrectes de Tor, de Berln i de Budapest el
1919, a aproximar-se a la Uni Sovitica,
vista com un basti contra lascens de la
pesta nazi a Europa.
Aquesta mobilitzaci antifeixista ser
marcada, entre 1935 i 1937, per la celebraci de dos congressos internacionals en
defensa de la cultura, el primer a Pars, el
segon a Valncia, en lEspanya republicana,
en els quals van participar nombroses personalitats de les ms significatives de la
cultura de lpoca: dAndr Malraux a
Andr Gide, dAlbert Einstein a Heinrich
Mann, de Bertolt Brecht a Ernst Bloch, de

John Dos Passos a Theodor Dreiser, de

Robert Musil a Gyrgy Lukcs, de Rafael
Alberti a Jos Bergamn.13 Trobar el seu
apogeu durant la Guerra Civil espanyola,
on la defensa de la Repblica sembla
identificar-se amb la de la cultura europea.
Nombrosos sn els escriptors que sallisten
en les brigades internacionals o acudeixen a
Espanya per sostenir-hi la Repblica, de
George Orwell a Ernest Hemingway, dAndr Malraux a Arthur Koestler, de W. H.
Auden a Stephen Spender, de Benjamin
Pret a Octavio Paz. Laliana entre la intelligentsia antifeixista i el comunisme es
mantindr durant molt de temps, sacsejada
pel pacte germanosovitic de 1939, desprs
represa el 1941 i segellada per la resistncia.
El 1945, la cultura europea sha situat, en
bona part, sota lhoritz de lantifeixisme.
Hi ha molts elements en lorigen daquest tombant poltic dels intellectuals.14
Dentrada, larribada de Hitler al poder a
Alemanya seguida un any ms tard pel
colp destat feixista-clerical de Dolfuss a
ustria, desprs pel pronunciamiento de
Franco a Espanya es va viure com un veritable traumatisme. Si el feixisme itali
restava com un fenomen nacional, allat,
mal conegut i mal ents, al qual havia pogut adherir-se un sector important de la
cultura italiana, de DAnnunzio a Gentile,
i fins i tot de lavantguarda (els futuristes),
ladveniment del nacionalsocialisme a Alemanya donava sobtadament al feixisme una
dimensi europea, en fer-lo aparixer com
una terrible amenaa no solament per al
moviment obrer sin, en general, per a la
democrcia i la cultura a escala del continent. Aquesta amenaa no es limitava a
lesfera poltica, ja que semblava posar en

76
qesti la civilitzaci mateixa. Bastava amb
escoltar les declaracions dels caps nazis per
comprendre que lherncia de la Illustraci
estava en perill: Goebbels havia anunciat
que lany 1789 ser esborrat de la histria.15 Lantifeixisme sidentificava aix amb
la lluita per la pau, en un continent on les
ferides de la Primera Guerra Mundial encara estaven obertes i on els equilibris poltics
semblaven cada volta ms precaris. Lagressi italiana a Etipia, la remilitaritzaci de
Rennia, la guerra dEspanya, la guerra
sinojaponesa, desprs Munic i finalment
una nova guerra: aquesta escalada suscitava
a Europa una inquietud creixent que tingu
ress en lart i en la cultura. Last but not
least, el feixisme havia fet dels intellectuals
un dels seus blancs privilegiats, com ho
testimoniaven els milers descriptors, periodistes, cientfics, universitaris i artistes obligats a emigrar. La cultura antifeixista fou
aix, en gran part, una cultura dexili. La
seua unitat estava cimentada per una multitud de pries errant dun pas a un altre,
dun continent a un altre, com els ambaixadors duna Europa humanista amenaada
danorreament. Lantifeixisme sexpressava
aix grcies a una pliade de revistes en
llengua alemanya publicades a Pars, Londres, Praga, Zurich, Amsterdam, Moscou i
Nova York per exiliats dEuropa central,
jueus en la majoria dels casos. Tots aquests
intellectuals, ha escrit Peter Gay, van contribur a donar a lesperit de Weimar la
seua veritable llar: lexili.16
Molts crtics han subratllat els lmits
daquest comproms antifeixista, sovint tan
geners com cec. No tan sols els intellectuals orgnics i els companys de viatge
dels partits comunistes refusaven de veure

els aspectes tirnics de lestalinisme. Retour

de lURSS dAndr Gide, Homage to
Catalonia de George Orwell, Sil est minuit
dans le sicle de Victor Serge i Darkness at
Noon dArthur Koestler, publicats tots
entre 1936 i 1940, en sn excepcions, que
van passar desapercebudes en el moment
de la seua aparici o que van ser rpidament oblidades com el llibre de Gide
desprs dun ress efmer. El to general de
lantifeixisme pel que fa al rgim sovitic
era ms aviat duna certa complaena, si no
duna admiraci acrtica. Al congrs parisenc de 1935, Magdeline Paz i Henri
Poulaille tingueren moltes dificultats per
llegir una crida a favor de lescriptor llibertari Victor Serge, deportat a Sibria.17 Davant la URSS, lactitud dominant no s la
de Gide o Orwell, sin la dels socialistes
fabians Sidney i Beatrice Webb, dos intellectuals pregonament aliens al comunisme
per tradici, cultura i temperament que,
tanmateix, publiquen una obra titulada
Soviet Communism: a New Civilization
(1935), o tamb la de lescriptor alemany
Lion Feuchtwanger, que assisteix als processos de Moscou i els aprova amb entusiasme en Moskau 1937. Per no calia
convertir-se forosament al culte de Stalin,
desprs de 1933, per defensar la URSS.
Lantifeixisme no es redua a una simple
variant del comunisme sovitic. En Le pass
dune illusion, al contrari, Franois Furet el
presenta com el producte del gran tombant del Komintern de 1935, amb el qual,
grcies a una hbil mixtificaci, el totalitarisme rus shauria disfressat dherald de la
democrcia: La idea totalment negativa de
lantifeixisme ens explica Furet va suplir la impossibilitat dexpressar en positiu

77
all que podia unir les democrcies liberals
al comunisme estalinista. Alhora, era bastant vaga per permetre a Stalin desclafar la
democrcia pertot on les seues armes hi
havien arribat, i bastant precisa per condemnar com a blasfema qualsevol comparaci entre el seu rgim i el de Hitler.18
Aquesta tesi simplifica la realitat histrica almenys per dues raons: esborra totes
les tendncies no estalinistes i fins i tot
antiestalinistes que actuaven al si de la
cultura antifeixista i, sobretot, sembla ignorar el fet que, a Europa occidental, no es
podia combatre el feixisme prescindint o
oposant-se a laportaci dels comunistes i
de la Uni Sovitica. La URSS era un
element indispensable de qualsevol aliana
que espers dabatre Hitler,19 ha escrit Eric
Hobsbawm, a qui la tesi de Furet li sembla
estranyament irreal, per no dir lleugera,
en la seua subestimaci de lamenaa feixista. Ignorar aquests fets sols pot conduir
a derives perilloses, com recentment ha
subratllat una figura lmpida de lantifeixisme liberal, Norberto Bobbio: Al cap daquests darrers anys de revisionisme histric,
arribe a constatar amb amargor que el
rebuig de lantifeixisme en nom de lanticomunisme ha condut sovint a una altra
forma dequidistncia que em sembla abominable: la del feixisme i lantifeixisme.20
El tombant del Komintern, el 1935, no
determina sin que sadapta a un gir que ja
sha encetat, tant en el moviment obrer
com en el mn intellectual des de 1933. A
Frana, la primera crida per a la unitat
dacci contra el feixisme t lloc pocs dies
desprs dels avalots del 6 de febrer de 1934.
s signada per surrealistes (Andr Brton,
Ren Crevel i Paul luard) i per escriptors

atrets pel comunisme com Jean-Richard

Bloch o Andr Malraux. Uns dies ms tard,
una crida anloga llanada pel filsof Alain
i els etnlegs Paul Rivet i Paul Langevin,
obtindr en uns mesos milers de signatures.
Prendr forma aix un Comit de vigilncia
dels intellectuals antifeixistes (CVIA).21 En
resum, lluny de constituir-ne un subproducte, lantifeixisme dels intellectuals precedeix la poltica de front popular del partit
comunista i de la SFIO.
Laliana entre una part de la cultura
europea i el comunisme s producte del feixisme. La incapacitat o la manca de voluntat de veure el veritable rostre de lestalinisme sn ms accentuades a mesura que
lamenaa del feixisme s ms gran, immediata, terrible. Rars sn, a Europa, els antifeixistes disposats a denunciar els crims de
Stalin, a comprendre que si els comunistes
sn un aliat indispensable en la lluita
contra el feixisme, la seua poltica no ha de
ser sempre abonada; que el mateix combat
antifeixista corre el risc de ser desqualificat
si se silencien el despotisme sovitic, els
processos, les execucions sumries, les deportacions, els camps de concentraci (per
no dir res de la collectivitzaci forada,
ignorada en aquella poca fins i tot per la
literatura anticomunista ms aferrissada).
Hi ha lorientaci seguida pels surrealistes,
que, el 1936, denuncien els processos de
Moscou com una abjecta posada en escena
policaca, i pel cercle intellectual agrupat
a Nova York al voltant de Partisan Review
sobre el qual Trotski exerceix una gran influncia, que dna suport a una comissi
dinvestigaci, presidida per John Dewey,
per tractar de desemmascarar aquests processos-farsa.22 Podrien afegir-shi els noms

78
dels intellectuals comunistes que trenquen
amb lestalinisme a Europa, de Paul Nizan
a Manes Sperber, dArthur Koestler a Willy
Mnzenberg. Arran de la seua intervenci
en el congrs de 1935 per la llibertat de la
cultura, lantifeixista itali Gaetano Salvemini, llavors exiliat als Estats Units, express de manera molt explcita les seues reserves pel que fa a lestalinisme, i suscit aix,
com ja ho havia fet Breton abans dell, la
reprovaci duna mplia part del pblic:
No tindria dret de protestar contra la Gestapo i lOvra feixista afirma si tracts
doblidar que existeix una policia poltica
sovitica. A Alemanya hi ha camps de
concentraci, a Itlia hi ha illes transformades en llocs de detenci, i a la Rssia
sovitica hi ha Sibria.23
Daltra banda, la teoria del totalitarisme
(que rebutja la Rssia de Stalin i lAlemanya hitleriana com dues formes de nou absolutisme), les primeres formulacions de la
qual foren elaborades per alguns assagistes
excomunistes, com Franz Borkenau, o liberal-conservadors, com Eric Voegelin i Waldemar Gurian, desprs per Friedrich Hayek
i daltres, fou percebuda molt ms com el
signe duna retirada dels intellectuals cap a
una actitud de passivitat escptica i de pessimisme impotent, que no com un exemple
de comproms ms efica i lcid. Els terics
del totalitarisme van copsat certament la
naturalesa desptica del rgim de Stalin,
per la conclusi lgica implcita en la seua
tesi (la impossibilitat duna aliana amb la
URSS) va esdevenir, a partir de 1941, completament irreal. Ells mateixos, comenant
per Raymond Aron, refusaran de traure
una tal conclusi. Aquesta dialctica infernal entre feixisme i estalinisme feta din-

teracci i no pas fundada, com voldria

Ernst Nolte, en una relaci gentica de
filiaci24 explica, en bona part, sense justificar-lo, el silenci dels intellectuals respecte a la dictadura sovitica. Dentrada,
lamenaa del feixisme, desprs limmens
prestigi i la legitimitat histrica adquirits
per la URSS durant la Segona Guerra
Mundial, conduren una part considerable
de la cultura occidental a ignorar, a menystenir, a disculpar, fins i tot a legitimar les
derives autoritries i criminals del rgim
sovitic. Per aix no autoritza una lectura
retrospectiva i de fons ahistric de la fascinaci exercida en lpoca per lestalinisme
sobre la intelligentsia antifeixista. Furet, per
exemple, oposa les virtuts benfiques dun
liberalisme histricament innocent i polticament clarivident, veritable anttesi dels
totalitarismes, a lantifeixisme dels intellectuals. Ara b, una de les condicions fonamentals de la radicalitzaci poltica i de
ladhesi al comunisme, en un context de
depressi econmica i dascens del feixisme, rau precisament en la profunda crisi de
les institucions liberals, esgotades, somogudes per la Primera Guerra Mundial,
minades pels embats nacionalistes i, el ms
importat, profundament incapaces doposar-se al feixisme. Si el feixisme shavia deslliurat per lesfondrament de lantic ordre
liberal, com identificar-se amb aquest darrer per a combatre la seua monstruosa progenitura? Si el feixisme va enterrar la democrcia liberal, ho va fer atacant dentrada
lesquerra, el moviment obrer, desprs els
jueus i daltres elements antinacionals, no
pas posant en qesti les elits tradicionals
que havien establert el seu poder en el marc
de les institucions liberals. Pot oblidar-se

79
ladhesi al feixisme de tots els puntals del
liberalisme itali: la monarquia, la burgesia
i fins i tot una part no negligible de la
cultura (Vilfredo Pareto i Giovanni Gentile, sense oblidar, fins el 1925, Benedetto
Croce)? Pot oblidar-se lelogi a Mussolini
per Winston Churchill? Pot oblidar-se
lacarnissament amb qu, entre 1930 i
1933, les elits prussianes es van desembarassar del seu liberalisme de faana i desmantellaren la democrcia de Weimar preparant ladveniment de Hitler? En aquest
context, a Europa occidental, la URSS apareixia molt ms apta per a barrar el pas al
feixisme que no les forces tradicionals dun
liberalisme deliqescent.25 Es pot retraure
als intellectuals que mantingueren el mite
de la URSS dhaver-se mentit ells mateixos
i dhaver contribut a enganyar el moviment antifeixista, del qual haurien pogut
esdevenir la conscincia crtica en lloc de
fer-se els propagandistes dun rgim desptic, per es pot tenir la certesa que cap
mobilitzaci de masses contra lamenaa
nazi no hauria vist la llum sota la direcci
dels vells poltics liberals. La lluita contra el
feixisme tenia necessitat duna esperana,
dun missatge emancipador i universal que
semblava oferir el pas de la revoluci de
1917. Si una dictadura totalitria com la de
Stalin va poder encarnar aquests valors als
ulls de milions de treballadors ac est la
tragdia del comunisme al segle XX s
precisament perqu els seus orgens i la seua
naturalesa eren profundament diferents
dels del feixisme. Heus ac all que lantitotalitarisme liberal sembla pregonament
incapa de comprendre.
Ms complex a desxifrar, per contra, s
el silenci dels intellectuals antifeixistes da-

vant un altre trencament del segle XX, el

dAuschwitz. Ara b, el genocidi dels jueus
dEuropa un extermini que es volia total,
sense excepcions no era previsible. Els
historiadors ms aviat sinclinen a pensar,
en la seua majoria, que Hitler no actuava
segons un pla acuradament establert i que
el seu antisemitisme radical noms pogu
transformar-se en projecte genocida en les
terribles condicions de la guerra de lEst,
que fou una guerra de conquesta i daniquilaci. Resta el fet que, des de 1933, una
gran amenaa pesava sobre els jueus, tot i
que no sen podia copsar encara el desenlla
catastrfic. Lemigraci de vora quatrecents mil jueus dEuropa central, entre
larribada de Hitler al poder i lesclat de la
guerra, revelava de manera incontestable la
gravetat daquesta amenaa. Ara b, al llarg
dels anys trenta, lantisemitisme mai no va
ser percebut per la cultura antifeixista com
un dels elements constitutius, fins i tot com
el punt fix del sistema nazi, sin ms aviat
com el simple corollari propagandstic
dun rgim que havia designat els seus
enemics entre la democrcia, el liberalisme,
el marxisme i el moviment obrer, lesclafament del qual havia estat, daltra banda,
una de les primeres mesures, si no la condici mateixa de la seua existncia. Pocs
intellectuals posseen la clarividncia de
Gershon Scholem, qui, tres mesos desprs
de larribada de Hitler al poder, escrivia des
de Palestina al seu amic Walter Benjamin,
exiliat a Frana, una carta en qu definia
ladveniment del nazisme com una catstrofe dabast histric mundial, que li permetia per primera vegada de comprendre
lexpulsi dels jueus dEspanya el 1492:
Les proporcions de la desfeta dels movi-

80
ments socialista i comunista simposen als
nostres ulls duna manera sinistra i inquietant escrivia, per la desfeta del judaisme
alemany certament pot comparar-shi.26
En una altra carta a Benjamin, el febrer de
1940, Scholem formulava la pregunta
crucial: qu ser dEuropa desprs de leliminaci dels jueus?.27
A lendem de la guerra, el genocidi
jueu apareix com una de les seues pgines
trgiques, entre moltes daltres, i no ocupa
ms que un lloc marginal en la cultura i en
el debat intellectual. Lactitud dominant s
la del silenci. Auschwitz no s ni laffaire
Dreyfus ni la Guerra Civil espanyola, ni
tampoc la de Vietnam, esdeveniments davant els quals els intellectuals shan sentit
interpellats i han reaccionat assumint les
seues responsabilitats. Les Rflexions sur
la question juive, publicades per Sartre el
1946, sn un exemple revelador daquesta
ceguesa dels intellectuals davant Auschwitz. Sartre assenyala els jueus com les vctimes oblidades de la guerra, per mai no
situa el genocidi al centre de la seua reflexi. Desprs de lalliberament dels camps
dextermini nazis, la questi jueva restar
als seus ulls lantisemitisme francs de
laffaire Dreyfus i de la III Repblica.
Aquest clebre assaig, on les cambres de gas
a penes sn esmentades, de manera totalment marginal, podria interpretar-se com
el testimoniatge ms significatiu de la ceguesa de la cultura europea davant una de
les tragdies ms grans del segle. Per
lexemple de Sartre s lluny de ser un fet
allat. Lamarga constataci de vegades
acompanyada dun sentiment de culpabilitat confessat obertament de no haver
mesurat la dimensi i labast del genocidi

jueu, travessa els escrits autobiogrfics de

nombrosos intellectuals com Raymond
Aron, exiliat a Londres, o Vittorio Foa, un
dels dirigents del Partit dAcci a Itlia.28
Aquesta ceguesa certament tenia causes
profundes, que depenien tant del context
general de la guerra a despit de les seues
especificitats, el sofriment jueu participava
duna massacre gegantesca que no havia
estalviat quasi cap naci, i la seua visibilitat
estava disminuda en un continent en runes com duna incomprensi ms antiga
de la naturalesa de lantisemitisme nazi.
Aquest darrer era considerat com un residu
obscurantista i medieval, no com una doctrina moderna, racionalitzada a Alemanya
amb lajuda de juristes, etnlegs, bilegs i
metges. Era, segons un estereotip que es
remuntava a la cultura socialista del segle
XIX, el socialisme dels imbcils, s a dir,
una simple arma de propaganda. Un genocidi industrial i burocrtic completament
irracional, tant des dun punt de vista militar com econmic, era una novetat absoluta, la possibilitat de la qual no entrava en
les categories de la cultura antifeixista.29
Aquesta noms destaca, dels rgims de
Mussolini i Hitler, el seu carcter regressiu i purament negatiu: lantiliberalisme,
lanticomunisme, lantiindividualisme, lantiparlamentarisme, lantiracionalisme. El
feixisme s redut aix exclusivament al seu
aspecte reaccionari. Sn rars els qui copsaven les arrels dels moviments feixistes en
la societat industrial, en la mobilitzaci de
masses, en el culte a la tcnica, s a dir, els
qui reconeixien el feixisme com una variant
reaccionria de la modernitat. Res ms desconcertant, en el pla ideolgic, que els moviments feixistes, una nebulosa en la qual

81
cohabiten conservadorisme i eugenisme,
futurisme i neoclassicisme, romanticisme
regressiu i totalitarisme tecnocrtic: altrament dit, un magma eclctic on es troba
Georges Valois i Alfred Rosenberg, Filippo
T. Marinetti i Arno Brecker, Julius Evola i
Albert Speer, Oswald Spengler i Ernst Jnger,
Giovanni Gentile i Carl Schmitt. Aquesta
barreja de sensibilitats contradictries amagava la naturalesa dels feixismes com a rgims revolucionaris, el rebuig de la
modernitat liberal i democrtica dels quals
no tenia com a objectiu el retorn a un passat acomplert, sin la instauraci dun
ordre nou, jerrquic, autoritari, desigualitari, nacionalista, fins i tot racial per no
passatista: el misticisme feixista s biologitzat, el seu culte a la tcnica estetitzat, el seu
menyspreu de la democrcia fundat en la
mobilitzaci de masses, el seu rebuig de
lindividualisme proclamat en nom duna
comunitat del poble quallada per la guerra.
Ara b, era impossible de copsar la
modernitat dels feixismes basant-se en una
filosofia de la histria que postulava levoluci de la humanitat cap al triomf ineluctable de la Ra. Una caracterstica important de lantifeixisme que contribueix a
explicar tant la seua complaena respecte a
lestalinisme com la seua ceguesa davant el
genocidi jueu, rau en la defensa acarnissada
de la idea de Progrs, una de les grans
categories heretades de la cultura europea
del segle XIX. Els homes i dones de la
Resistncia ha escrit James D. Wilkinson
en The Intellectual Resistence in Europe
sassemblen als seus avantpassats espirituals
del segle XVIII, els filsofs.30 La pliade de
revistes que sorgeixen o es renoven el 1945
Esprit, Les Temps Modernes, Critique a

Frana, Der Ruf i Der Anfang a Alemanya,

Il Ponte, Belfagor i Nuovo Politecnico a
Itlia es reclamen explcitament daquest
racionalisme humanista encarnat per Lessing, Voltaire i Cattaneo. El retorn a la
llibertat i a la democrcia s viscut com un
nou triomf de la Illustraci, de la Ra i del
dret que fa aperixer el feixisme com un
parntesi de la histria, una regressi efmera, una recaiguda anacrnica i absurda
en una barbrie ancestral, una temptativa
fracassada daturar la marxa de la humanitat vers la pau i el progrs. En aquest clima
de confiana en el futur, en qu la histria
sembla reinstallada finalment sobre els
seus rails naturals, ning no es preocupa
dels escapats dels camps dextermini nazis.
Ning no te ganes descoltar els seus relats i
Primo Levi trobar tota mena de dificultats
per a publicar Se questo un uomo, rebutjat
el 1947 per Einaudi, leditorial antifeixista
ms prestigiosa dItlia. La Uni Sovitica,
per contra, obt els beneficis del tribut que
ha pagat per vncer el III Reich. La lluita
pel progrs sidentifica amb el combat per
la defensa de la ptria del socialisme. s
lpoca en qu el filsof Alexandre Kojve
creu percebre en Stalin, com abans Hegel ho
havia percebut en Napole a Jena, lesperit
universal, lhome de la fi de la histria.31
Per a Theodor Adorno, en canvi, el nacionalsocialisme era una refutaci de la
filosofia de la histria de Hegel. El 1944
creia haver trobat al seu torn lesperit
universal (Weltgeist), no a cavall, ni sota
la forma dun carro de combat sovitic,
sin en les V 2 hitlerianes, aquestes bombes-robot que, amb el feixisme, uneixen a
la perfecci tcnica de ms embranzida
una total ceguesa.32 La postura filosfica

82
dAdorno s la de lEscola de Frankfurt,
que agrupa un dels corrents ms significatius de lexili antifeixista alemany. Jueus
extraterritorials i sense lligams, els seus
animadors participen en el moviment antifeixista tot restant als marges, conscients
que, a despit de la seua desfeta, el nazisme
ha canviat ja el rostre del segle i la imatge
de lhome. El sentiment duna aniquilaci
definitiva, la del mn jueu dEuropa central, travessa el conjunt de la intelligentsia
judeoalemanya a lexili. Auschwitz sels
apareix com un trencament de la histria,
com una ruptura quasi total escriur
Hannah Arendt en Els orgens del totalitarisme en el flux ininterromput de la histria occidental tal com lhavia coneguda
lhome durant ms de dos millennis.33
Per als intellectuals de lEscola de
Frankfurt, el reconeixement dAuschwitz
com a ruptura de la civilitzaci s indissociable dun qestionament radical de la
idea de progrs. Si el nazisme va assajar
desborrar lherncia humanista de la Illustraci, ha de ser comprs tamb, dialcticament, com un producte de la civilitzaci
occidental mateixa, amb la seua racionalitat
tcnica i instrumental lliure des de llavors
de qualsevol mira emancipadora, i redut a
un projecte de dominaci. Des daquesta
perpectiva, Auschwitz no pot aprehendres
ni com a regressi ni com a parntesi,
sin ms aviat com un producte autntic
dOccident, com lemergncia de la seua
cara destructora. En un text de 1944 integrat en La dialctica de la Illustraci, Horkheimer i Adorno perceben Auschwitz com
el smbol duna autodestrucci de la
ra.34 Exiliat als Estats Units, Gnther
Anders ser un dels primers, amb Albert

Camus i Georges Bataille a Frana, a considerar Hiroshima com lesdeveniment

fundacional duna era nova en qu la
humanitat est irrevocablement capacitada
per a autodestruir-se.35 Lluny de celebrar
un nou triomf de la Illustraci, aquestes
figures allades no poden pensar la guerra
com una epopeia victoriosa del Progrs.
Davant lespectacle duna civilitzaci que
ha transformat la tcnica moderna en un
fetitxe de la decadncia (Benjamin),
lnic sentiment possible s la vergonya,
una una vergonya prometeica (Anders) a
la mesura de labast del desastre.
Si es vol fer un balan crtic del comproms antifeixista dels intellectuals durant els
anys trenta i quaranta, s sens dubte aquest
corrent pregonament pessimista, del tot
marginal a la cultura europea en la qual
introdueix una dissonncia dialctica, melanclica i desesperada, el que avui em
sembla el ms interessant i lcid. Ara b, la
profunditat de la visi daquests intellectuals els menava tamb a lallament, el
preu del qual va ser una invisibilitat i una
impotncia poltica quasi totals, cosa que
no podia ms que accentuar la seua desesperana. Aquesta lucidesa, afavorida per
lexili, suposava una reculada, un distanciament crtic que no estava sempre a
labast dels qui, a Europa, estaven compromesos en la lluita. Ac, on el combat antifeixista sidentificava amb lesperana dun
nou mn, lestat dnim dels intellectuals
era diferent. En aquest combat, no han
estat ni els ms nombrosos ni els ms generosos. Els maquis cal recordar-ho? eren
proletaris, no pas escriptors. Entre aquests,
alguns van triar la collaboraci, daltres
van optar per diferents formes, ms o

83
menys confortables, dadaptaci,36 per
la seua participaci en la Resistncia no fou
negligible. Sn ells els qui van afaionar la
cultura de la Resistncia, els qui van escriure en la seua premsa, els qui li van donar
color i estil. Durant un moment, van encarnar veritablement, als ulls del mn, els
valors universals de la justcia i de la ra
dels quals havia parlat Benda quinze anys
abans. s per aix que la memria dels qui
van triar de combatre contra el feixisme,
amb les seues plomes i sovint amb les armes, ha de ser preservada. En una poca
la nostra en qu els intellectuals que pretenen defensar valors universals es redueixen sovint a la caricatura meditica dels
seus antecessors, ens resten exemples per a
meditar. s tamb grcies al poeta espanyol
Federico Garca Lorca, al cronista del gueto
de Varsovia Emmanuel Ringelblum, a lhistoriador francs Marc Bloch, al crtic lite-

rari itali Leone Ginzburg, als escriptors

alemanys Carl von Ossietzky i Erich
Mhsam, tots afusellats, morts en combat,
en la pres o en un camp de concentraci,
que laire que respirem avui s ms lliure, o
en tot cas menys enverinat, que el de
lEuropa que els va fer desaparixer. Si no
considerem la democrcia, seguint Hans
Kelsen, com una simple norma de procediment sin com una conquesta histrica,
nhem de concloure que s impossible ser
demcrata, en aquesta fi del segle XX, sense
ser alhora antifeixista. Una democrcia no
antifeixista seria ben frgil, un luxe que
lEuropa continental, que ha conegut b
Hitler, Mussolini i Franco, no pot permetres.37 Heus ac una lli que la histria de
la Resistncia intellectual, clarament i definitivament, hauria dhaver-nos ensenyat.

1. Cf. R. DE FELICE, Rosso e nero, Baldini & Castoldi,

Tor, 1995.
2. En la seua editorial del 22 de juliol de 1991, la
Frankfurter Allgemeine Zeitung escrivia que no hi ha
antifeixisme que no siga culpable i anunciava els
anys noranta com una nova era danti-antifeixisme
(cf. Wolfgang SCHNEIDER, Deutschland erwacht,
Konkret, 1991, nm. 10, pp. 30-34). Cf. tamb
Antonia GRNBERG, Antifaschismus. Ein deutsches
Mythos, Rowohlt, Hamburg, 1993.
3. A. KRIEGEL, Sur lantifascisme, Commentaire, 1990,
nm. 50.

4. Thierry WOLTON, Le grand recrutement, Grasset, Pars,

1993, obra que almenys t el mrit dhaver provocat
la resposta de Pierre VIDAL-NAQUET, Le trait empoisonn. Rflexions sur laffaire Jean Moulin, La Dcouverte, Pars, 1993.
5. F. FURET, Le pass dune illusion. Essai sur lide communiste au XXe sicle, Laffont/Calmann-Lvy, Pars, 1995.
6. G. ORWELL, Collected Essays, vol. 4, Penguin Books,
Londres, 1986, p. 409.
7. W. BENJAMIN, Loeuvre dart lpoque de sa reproductibilit technique, Essais 1935-1940, DenoelGonthier, Pars, 1983, p. 126.

Traducci de Pau Viciano

84
8. J. BENDA, La trahison des clercs, Grasset, Pars, 1975.
9. Cf. Alistair HAMILTON, Lillusion fasciste. Les intellectuels et le fascisme 1919-1945, Gallimard, Pars, 1973.
10. Cf. Rdiger SAFRANSKI, Martin Heidegger, Grasset,
Pars, 1996, pp. 197-202.
11. Aquesta hiptesi centra tota la segona part de lobra
de Judith MARCUS, Georg Lukcs and Thomas Mann.
A Study in the Sociology of Literature, The University
of Massachussetts Press, Amherst, 1987. Sobre les
mliples cares del romanticisme, cf. Michel LWY,
Robert SAYRE, Rvolte et mlancolie. Le romantisme
contre-courant de la modernit, Payot, Pars, 1992.
12. Cf. Jeffrey HERF, Reactionary Modernism. Technology,
Culture and Politics in Weimar and the Third Reich,
Cambridge University Press, Nova York, 1984.
13. Sobre el congrs parisenc de 1935, cf. Michel WINOCK,
Le sicle des intellectuels, Seuil, Pars, 1997, cap. 27, i
Herbert R. LOTTMAN, La Rive gauche. Du Front
populaire la guerre froide, Seuil, Pars, 1981, II, cap.
6; sobre el congrs de Valncia, cf. Andrs TRAPIELLO,
Las armas y las letras. Literatura y guerra civil (19361939), Planeta, Barcelona, 1994, cap. 10, i sobretot
Manuel AZNAR, II Congreso internacional de escritores
para la defensa de la cultura, Valncia, 1987, vol. II.
14. Cf. Eric J. HOBSBAWM, Gli intellettuali e lantifascismo, Storia del marxismo, vol. 3, t. II, Einaudi,
Tor, 1981, pp. 441-490.
15. Citat en Karl D. BRACHER, La dictadure allemande.
Naissance, structure et consquences du nationalsocialisme, Privat, Tolosa de Llenguadoc, 1986, p. 31.
16. P. GAY, Le suicide dune rpublique. Weimar 19181933, Calmann-Lvy, 1993, p. 180.
17. H. R. LOTTMAN, La Rive gauche, op. cit., pp. 178-184.
18. F. FURET, Le pass dune illusion, op. cit. p. 193.
19. E. HOBSBAWM, Histoire et illusion, Le Dbat, 1996,
nm. 89, p. 130.
20. N. BOBBIO, De Senectute, Einaudi, Tor, 1996, pp. 8-9.
21. Cf. Pascal ORY, Jean-Franois SIRINELLI, Les intellectuels en France, de lAffaire Dreyfus nos jours, Armand Colin, Pars, 1986, pp. 98-99; H. R. LOTTMAN,
La Rive gauche, op. cit., especialment el cap. 5 de la
segona part, pp. 148-158.
22. Cf. Alan WALD, The New Intellectuals. The Rise and
Decline of the Anti-Stalinist Left from the 1930s to the
1980s, The University of North Caroline Press,
Cahpell Hill & Londres, 1987, sobretot el cap. 5,
pp. 128-162.
23. Citat en Marcello FLORES, Limagine dellURSS.
LOccidente e la Russia di Stalin (1927-1956), Il
Saggiatore, Mil, 1990, p. 214.
24. E. NOLTE, Der europische Brgerkrieg 1917-1945.

Nationalsozialismus und Bolschewismus, Ullstein,

Prophylen, Frankfurt/Berln, 1987.
25. Els liberals que van combatre contra el feixisme, com
el moviment itali de Giustizia e Libert, triaren de
collaborar amb els comunistes. Vegeu, en aquest sentit, el testimoniatge i la reflexi de Norberto Bobbio,
que en va ser un dels animadors (Dal fascismo alla
democrazia, Baldini & Castoldi, Tor, 1997).
26. Carta datada el 13 dabril de 1993, en G. SCHOLEM,
W. BENJAMIN, Briefwechsel, Suhrkamp, Frankfurt,
1980.
27. G. SCHOLEM, Walter Benjamin. Histoire dune amiti,
Calmann-Lvy, Pars, 1981, p. 247.
28. R. ARON, Mmoires. Cinquante ans de rflexion politique, Juillard-Presses Pocket, Pars, 1983, p. 242; V.
FOA, Il cavallo e la torre. Riflessioni su una vita,
Einaudi, Tor, 1991, pp. 69-70. Vegeu sobre aquest
tema E. TRAVERSO, LHistoire dchire. Essai sur
Auschwitz et les intellectuels, ditions du Cerf, Pars,
1997, cap. I.
29. Cf. Dan DINER, Antifaschistische Wleltanschauung.
Ein Nachruf, Kreislufe. Nationalsozialismus und
Gedchtnis, Berlin Verlag, Berln, 1995, p. 91.
30. J. D. WILKINSON, The Intellectual Resistence in Europe,
Harvard University Press, Cambridge, 1981, p. 276.
31. Citat en Lutz NIETHAMMER, Posthistoire. Ist die Geschichte zu Ende?, Rowohlt, Hamburg, 1989, p. 77.
32. Th. ADORNO, Minima moralia. Rflexions sur la vie
mutile, Payot, Pars, 1991, p. 53.
33. H. ARENDT, Les origines du totalitarisme. Limprialisme, Fayard, Pars, 1982, p. 11.
34. M. HORKHEIMER, Th. W. ADORNO, Dialectique de la
raison, Gallimard, Pars, 1974, p. 15.
35. G. ANDERS, Die Antiquiertheit des Menschen. I. ber
die Seele im Zeitalter der zweiten industriellen Revolution, C. H. Beck, Munic, 1985. Vegeu tamb A.
CAMUS, 8 aot 1945, Actuelles. crits politiques,
Folio-Gallimard, Pars, 1997, pp. 67-69. Sobre les
reflexions de Bataille desprs dHiroshima, cf. Michel
SURYA, Georges Bataille, la mort loeuvre, Gallimard,
Pars, 1992, pp. 437-442.
36. Ph. BURRIN, La France lheure allemande 1940-1944,
Seuil, Pars, 1995, que analitza les formes dadaptaci dels intellectuals francesos a locupaci alemanya (cap. XXI, pp. 321-345).
37. Segons Marco Revelli, el paradigma antifeixista s, en
certa manera, el paradigma democrtic historitzat,
contextualitzat, adaptat a lpoca dels totalitarismes i
de les dictadures de massa (G. DE LUNA, M. REVELLI,
Fascismo, antifascismo, La Nuova Italia, Florncia,
1995, p. 30).

85

Temps i relat
Enric Sria

na manera prou habitual de concebre

el temps s la de comparar-lo de forma
explcita o implcita amb lespai: fer-ne de
la durada extensi. s una comparana
frtil. Ens deixa dir que el passat s una
estranya contrada o que hi ha poques remotes o prximes, extiques o familiars,
com de fet s el cas. Els clculs temporals,
com els espacials, amiden distncies.
Digual manera que ens resulta ms fcil
de reconixer com a prxims, per exemple,
el to i lambient duna novella espanyola
de postguerra que el duna tragdia grega o
un relat de Les mil i una nits, ens aclimatem
amb ms facilitat a un treball o una novella
histrics referents al segle XIX que no a la
Mesopotmia antiga, llevat que ja ens
hgem familiaritzat amb aquella remota
civilitzaci grcies a la freqentaci dobres
que ens en parlen. Ms lluny o ms a prop,
la llibresca s una forma vicria de viatjar i,
en qesti de temps, les formes vicries en
sn les niques fins ara disponibles.
La comparana espacial permet entendre per qu sequivoquen els qui atribueixen lxit de la narrativa histrica quan no
la despatxen com a mera evasi intranscendent nicament al fet que, en ella, el passat pot ser llegit com a metfora del present, com si el lector noms poguera inte-

ressar-se, o ser commogut, per all que li

parla, de manera ms o menys esbiaixada,
dell mateix. s un punt de vista excessivament estret i empobridor (i, potser per
aix, ha gaudit entre nosaltres duna immerescuda voga). Els ssers humans no som
tan solipsistes. El contrari s molt ms cert.
Llegim novelles (i biografies, i llibres dhistria, etc.) per compartir altres vides, altres
experincies del mn. Mentre podem accedir-hi, mentre ens semblen interessants, no
ens importa gaire que siguen vides molt
distintes de la nostra. Molt sovint ho preferim i tot. El fet que puguen ser apropiades
justament perqu sn altres ns un dels
principals valors. Com s obvi, abans
datresorar-los, els coneixements que hem
dadquirir ens sn aliens.
Una concepci ausades burda, immobilista i alladora de la natura humana ha
tendit a condemnar com a escapistes molts
dels interessos motivats per la nostra insadollable curiositat. Amb tot, crec que s
evident que limpuls de conixer altres vides i mons no prov, en si, duna mancana,
sin dun escreix. No s (o no s solament)
per fugir duna realitat insatisfactria que
lhome es posa en moviment. Si la raresa s
lestmul de la curiositat, aquesta, tant o
ms que la necessitat, s el motor de lapre-

86
nentatge. Els homes no sn illes, ni les cultures sn compartiments estancs. Al contrari, lenteniment dels humans s tan dinmic com les seues cames.
Hi ha un exotisme del temps com nhi
ha un de lespai. Lextic, en tots dos casos,
es relaciona amb lextraordinari, i el familiar amb el com. Hi ha un extraordinari
regulat, com les festes, amb el conjunt
dactes especials que les acompanyen. Nhi
ha un altre dimprevist, atzars, desconegut
o sorprenent: s lestrany. Com s sabut, la
relaci amb lestrany s ambivalent. Hoste i
hostil provenen de la mateixa arrel (com
tamb host, exrcit). Lestrany excita la curiositat i provoca el temor. Segons els casos,
cal rebrel amb hospitalitat o cal combatrel.
Lestrany, en major o menor grau, s amenaador quan sens acosta, i s apetible
quan ens hi acostem. La recerca de
lestrany, com la defensa contra ell, s una
constant tpicament humana. Molts estudiosos dubten que els homes de Neanderthal posseren un llenguatge articulat i,
en canvi, sabem que ja atresoraven closques
de moluscos de formes rares, portades
dindrets llunyans. Des de llavors, lapropiaci de lestrany constitueix tresors.
Lextic s una de les formes ms atractives de lestrany. Forma part del pol destacat, memorable i enriquidor de lexistncia humana. El viatger que torna dun lloc
extic atrau latenci si sap dir-nos qu ha
vist; llavors, un dels nostres ha estat testimoni de lexistncia dun lloc meravells:
un lloc on s com lextraordinari.
En general, la gent llegeix novella histrica per la mateixa ra que viatja, si pot,
de vacances a lndia: per traslladar-se, de
fet o amb la imaginaci, a un altre lloc,

perqu en sent curiositat. Ning no sen va

a lndia per trobar-shi com a casa (per
aix, ja estem b a casa) ans per sorprendres de la diversitat; i tamb per conixerla, per entrar-hi en relaci o, almenys, serne testimoni. Aix s cert fins al punt que
la relaci amb lextic enriqueix a qui lha
mantinguda. I lenriqueix perqu augmenta el seu bagatge de rareses dignes de contar-se de remotes i vistoses closques de
molusc i, tamb, en ltim extrem, el seu
repertori dexperincies memorables, de
coneixements adquirits, de possibilitats.
Contemplant un lloc on lextraordinari s
com, el viatger, com lhome que domina
ms duna llengua, ha acrescut el seu mn
duna manera que en podrem dir exponencial. Hi ha introdut la diversitat dels
punts de vista i ha multiplicat els termes de
comparaci. En realitat, ha fet possible
lacte de comparar, en un sentit i en una
escala que lhome que no ha viscut aquesta
experincia la normalitat de lextraordinari, la intimitat de laltre, lhome que
viu en un sol mn, no pot ni imaginar.
Quan el viatger torna a casa, el seu testimoni esdev interessant, al seu torn, per a
qui lescolta en la mesura que linters
dall que ha presenciat es conserva en el
relat i que aquest sap transmetre els coneixements i, sobretot, les noves perspectives
que el narrador ha adquirit. Afortunadament per als bons narradors i per al seu pblic, aquesta pot ser una mesura molt alta.
Dit siga de passada, la possibilitat efectiva dacostar-se als llocs remots ha fet del
llibre de viatges una forma habitual de donar testimoniatge escrit de lextic geogrfic. Lextic temporal no disposa daquesta
possibilitat. La histria es conta per mitj

87
dhistries. Ara b, per produir-se, la narrativa histrica necessita la conscincia prvia
(que pot ser perfectament illusria, mtica)
que hi ha hagut un passat valus i estrany,
digne de ser contat i ats. Un passat que podria excitar la curiositat i de vegades tamb
lorgull del pblic. En aquest sentit, la Ilada i
lEneida sn narracions histriques exemplars. Aix mateix, el romanticisme, que
accentua la mitificaci de lantiguitat clssica alhora que inaugura la de ledat mitjana,
mentre se sap completament allunyat dels dos
perodes, reuneix unes condicions excepcionals perqu shi produesca leclosi de la
novella histrica tal com la coneixem. I en
la seua constituci i triomf, la recerca de la
curiositat davant lestrany ha ultrapassat de
molt la de lorgull davant les velles gestes
dels avantpassats. La gran narrativa histrica
europea ha freqentat Egipte, Roma o Cartago, les catedrals franques i els palaus xinesos; ha disposat dautors especialitzats, de
Walter Scott a Marguerite Yourcenar passant per Mika Waltari o Baumgarten, i duna
nmina impressionant de contribuents ms
espordics, entre els quals Kleist, Stendhal,
Hugo, Manzoni, Flaubert, Tolstoi, Dblin,
Thomas Mann, Borges, Gore Vidal, Umberto Eco o darrerament Delibes, i ha obert
un ventall molt ampli i bigarrat dintencions i destils, per, passat el primer arravatament romntic, el que no ha estat de
cap manera s un gnere patritic, ni tan
sols un de particularment pic, contra el
que a linici es podia esperar, i no ho ha
estat perqu lexcitant estranyesa dels fets,
ambients i personatges que aquestes histries ens contaven, en comptes destimular
les efusives complicitats de la identificaci
patriotera, ms aviat les anullaven.

Daltra banda, aix podria explicar les

dificultats que es perceben en laclimataci
del gnere a casa nostra i la peculiar ambigitat amb qu shi sost. El nacionalisme
nostrat ha concebut, ms encara, ha sentit
la prpia histria com una continutat collectiva (i, tret de poques i delicioses excepcions, com Paraules dOpoton el vell,
dAvell Arts, no sha interessat gaire per la
histria dels altres: en aix, demostra ser
una ideologia molt greument mancada de
curiositat. Noms ara comena a haver-hi
indicis ferms de narrativa histrica no
ptria en catal; siga sobre la Frana illustrada o lEgipte faranic). Els nacionalistes
sidentifiquen amb els catalans del passat en
la mesura que els creuen essencialment
idntics, com a poble, a ells mateixos. Ells,
per dir-ho aix, es banyen sempre en el
mateix riu nacional. Llavors, representar
catalans, ni que fra del segle XI, com a estranys curiosos, i no com a membres
immediatament recognoscibles del propi
grup, atemptaria contra un pilar bsic de la
seua manera dentendre la naci.
Potser per aix, la narrativa histrica
catalana ha tendit a buscar perodes mal
connotats per la ideologia patritica dominant; poques definides per la invasi dels
estranys i lestranyament dels propis (decadncia i castellanitzaci sen diu) o b ha
tirat al dret i ha triat personatges marcadament marginals, alienats (moriscos, jueus,
bandolers, etc.) per construir els seus relats.
I aix, fins i tot durant la primera febrada
dafirmaci del nacionalisme romntic,
quan els relats histrics, ms que per satisfer curiositats lletrades o acrixer mons
interiors, servien per acomplir funcions
propagandstiques: de Lorfeneta de Menr-

88
guens a El coronel dAnjou, passant per El
encubierto de Valencia del liberal don
Vicent Boix. Refredades aquestes agitacions, la narrativa histrica tindr un passar
ms aviat neulit entre nosaltres. I, en tot
moment, el gros de la producci ms creble continuar freqentant, de manera
quasi sistemtica, els perodes estranyats
dels segles XVI al XVIII en comptes, per
exemple, de les glorioses aventures medievals. Podem dir Un lloc entre els morts, als
anys 60, i Crim de Germania o Ducat dombres durant la Transici. Fent-ho aix, els
narradors obeen, al mateix temps, una
coerci ideolgica (si sels deixa, els catalans
sn sempre uns) i una llei del gnere (qui
desperta la curiositat s laltre). Daltra banda, la sentida necessitat dassumir penitencialment els perodes inadequats o els
fracassos de la prpia histria dota lexploraci daquestes contrades mig estranyes
dun atractiu afegit, de tipus ms aviat
expiatori, o morbs. El component expiatori, davant un passat que es considera
mancat o impropi, no shauria de desdenyar
en aquest cas. Curiosament, quan en la
nostra narrativa alg gosa tocar ledat
mitjana Cercamon ho fa per relatar-nosen un somni desfet. Cert que el mite dun
passat impropi i la deixuplina del seu
constant record implica el prec fet a quina
divinitat? dun futur apropiat, la realitzaci final del somni. El plany histric actuaria, aix, com un sacrifici i un conjur. En
aquest punt tamb podrien estar canviant
darrerament les coses, perqu la coerci
ideolgica que provoca aquestes contorsions literries va minvant.
Siga com vulga, convindria que la nostra problemtica manera de passar comptes

amb el passat (i el futur) no entorpira la

comprensi dun dels grans gneres narratius europeus que, almenys en les seues
obres mestres i, de fet, en totes les que
atenyen alguna qualitat ha explorat uns
altres territoris, molt ms vastos, amb uns
altres motius. Podem estar segurs que, quan
la prosa de Waltari es passejava per lEgipte
o la Palestina antics, no ho feia impellida
per la complexa sedimentaci nacional de
Finlndia. I no s (solament) per les mancances histriques de Blgica o de Frana
que Yourcenar sendins en la memria de
lemperador Adri o Stendhal en les sinuositats barroques de la cartoixa de Parma.
Si, com diem, la curiositat s laventurera atracci que sentim davant lestrany
com a interessant, es tracta dun impuls
potent que nha de combatre un altre
tamb potent: la por, que s el refs que
sentim davant lestrany com a perills.
Com s fcil dentendre, la curiositat s
dinmica i expansiva, mentre que la por s
paralitzadora i alladora. Elias Canetti pensava que la por era el sentiment (o la pulsi,
que tant fa) hum originari i principal. s
fals. Lsser hum no s una criatura acovardida fins en aquest extrem. Altrament, ja
ens haurem extingit fa millennis, si s que
amb un sentiment originari aix hagurem
tingut mai loportunitat darribar a ser. Ms
correcte seria dir que la sensaci primria
de lsser hum (i probablement no sols
dell) s la inquietud. Provocada aquesta,
no ja els humans, fins i tot les amebes tenen
dos moviments possibles, el de fugir i el
dagafar. Sens dubte, una bona part dels
nostres moviments sencabiria en aquest
esquema, des de i cap a.

89
De fet, la curiositat i la por es contraposen a dins nostre amb notable avantatge
per a la primera. Ens movem per terra, mar
i aire amb gran desimboltura perqu la
nostra curiositat ha estat sempre molt ms
poderosa que la nostra por. I s tamb per
aix que hem arribat a saber alguna cosa del
mn el prxim i el lluny i de nosaltres
mateixos. El fet que siguem uns animals
dotats duna notable capacitat daprenentatge est ntimament relacionat amb la
nostra quasi inexhaurible curiositat i disposici a lempatia (s a dir, laptitud per
posar-se en el lloc dun altre, siga per preveuren les reaccions, acompanyar-lo en els
sentiments o compartir-ne les experincies;
es tracta en tots els casos dadoptar, ni que
siga momentniament, els punts de vista
aliens), i tot plegat tamb ho est amb
lextraordinria temeritat humana.
s absurd pensar que en les nostres
recerques i exploracions (i la lectura s tamb aix, com la cincia o els jocs infantils)
busquem noms informaci til sobre els
nostres voltants. Lsser hum s molt ms
desficis que aix. El que sovint busquem
s tot el contrari: distracci, sorpresa, raresa, novetat, repte i, de vegades, fins i tot
risc. No solament colleccionem rares closques de molusc, tamb busquem emocions
desacostumades. Sembla com si extraordinari i habitual hagueren de guardar en la
nostra vida alguna mena de proporci.
Vivim lexcs dextraordinari com un caos
que ens desconcerta i ens perd; vivim lexcs dhabitual com una rutina que ens
ofega i ofusca.
Com tots sabem, els humans som unes
criatures tan peculiars que, molt sovint, per
gaudir de la vida, hem de sentir emocions

que ens facen crrer riscos. Els riscos es

relacionen estretament amb els jocs, fins i
tot en la paremiologia. Correm riscos quan
posem en joc les coses que ens importen, des
de jugar-nos la vida, a jugar-nos la prdua
del que estimem o el guany del que volem.
Molts jocs no sn ms que una artificiosa
manera de fer-nos la vida ms perillosa
almenys aparentment, en forma representada, ritual o teatral, estranya i fascinant
del que ja s. Qualsevol histria fantstica i
sorprenent, una aventura medieval, un
viatge a Saturn, a taca o al fons de la ment,
pot formar part, sens dubte, daquesta
mena imaginativa, cultural, dexcitaci.
Certes sorpreses, com certes emocions,
poden ser veritablement perilloses per a la
vida. Les nostres pors ja sencarreguen
dimpedir, per regla general, que ens hi
exposem ms del compte. Per contra, una
manca absoluta de sorpreses, com la manca
absoluta de moviment, seria literalment
invivible. Noms la mort pot ser-ne un
smil adequat. Una de les funcions ms
evidents de la civilitzaci, al costat de la de
subministrar-nos coneixements o comoditats, s la de subministrar-nos emocions
sense greu perill fsic. La literatura combina
diverses deixes funcions alhora. Veritablement, instrueix i adelita: combat lensopiment, satisf la nostra curiositat i sorprn
la nostra imaginaci; ens proporciona plaer
i informaci, potser saviesa, i ens permet
viatjar per territoris, temps i vides aliens a
nosaltres; amplia la nostra comprensi del
que ens era estrany i fa ms ric i complex el
nostre mn. La literatura, vista aix, s un
mitj bastant econmic i molt efica daugmentar en totes direccions la nostra experincia del mn.

90
Encara que el temor, quan domina, no
sembla tenir res datractiu, sin al contrari,
en latracci s que hi ha un component de
temor, i un dimportant. La cosa ms fascinadora de la curiositat s que lestimula la
mateixa por que ha aconseguit de vncer.
Hi ha un plaer a sentir por i vncer-la, a
deixar-se endur per aquest sentiment exaltat de domini del propi temor que suneix a
la satisfacci sentida per qui salva un
obstacle que li entrebancava la llibertat de
moviments. Superada, per no eliminada,
la por esdev excitaci. Intensifica la vivncia de qui la ven i sap domar-la. Aix,
Sapere aude fou la consigna ms atraient, i
ms encertada, que Kant pogu imaginar
mai. Sentim que les coses vertaderament
valuoses no ens exigeixen solament esfor;
ens exigeixen sobretot audcia. Ens sembla
que hem de gosar cercar-les per merixerles i que aquesta recerca s una aventura.
Potser per aix, lextic com a extic, i no
el familiar com a tal, ha estat sempre linspirador de les nostres fascinacions, i de les
nostres descobertes, ms profundes.
En tot cas, del que no hi ha dubte s que
les rareses ens atrauen tant com els tresors
(de fet, sn els tresors), les endevinalles, les
proves i els misteris. En el fons, i generalitzant de manera potser massa arriscada, es
podria dir que el que ms ens atrau ha de
ser, justament, all que ms temem: ha de
ser laltre. Per la relaci entre laltre i
nosaltres s tan bsica, tan constitutiva de
tot procs de coneixement (i, en conseqncia, tamb de reconeixement) i al mateix temps acobla lextic i el familiar,
latractiu i el temible, duna manera tan
paradoxal, que ens duria massa lluny noms de perfilar-la. Comptat i debatut, ja

ens hem foraviat massa en aquest paper

divagatori. Valga, doncs, noms com a
mostra de la seua complexitat aquella afirmaci de Simone Weil, segons la qual per a
un sser hum, el ms temible s deixar de
ser reconegut com a tal pels seus congneres. En efecte, tota separaci mesurable
s relativa, i la mida de la distncia ns
lndex de la relativitat. En canvi, aquesta
separaci de qu ens parla Weil s absoluta.
No hi ha cap distncia que puga ser salvada
ni cap relaci que shi puga establir. Qui
mira un altre sser hum com una cosa no
en pot sentir aquella barreja datracci i
temor que els ssers humans ens inspirem
mtuament (aquella barreja que, ben sovint, podem denominar respecte). Llavors,
laltre, aquest sser hum mirat com una
cosa, far ben fet de sentir-se tan indefens
com un mort.
Amb la humanitat de laltre home, el
que ac es nega, precisament, s la paradoxa
compartida de la condici humana: una
mena de conjunt ple delements distints, en
qu cadascun daquests elements, tot i la
seua diversitat, reflecteix el conjunt sencer.
Els humans intum que la humanitat s una
en la multiplicitat, potser perqu, en el fons
de la repblica interior de cada home,
sabem que lestranyesa ens s comuna, que
el ms ntimament propi s justament all
que compartim amb tots, i que, al capdavall, a ning desconeixem ms que a nosaltres
mateixos, aquesta incgnita que noms la
comprensi dels altres ens pot ajudar a
plantejar (i, en aquest sentit ms profund,
en qu el ms estrany resulta ser el ms
prxim, s que podria ser cert que tot relat,
i tota literatura, fra un mitj dexplorarnos a nosaltres mateixos per espills). Aques-

91
ta intuci i aquest saber s justament el
que la reducci de laltre home a cosa fa per
anihilar. Lalienaci radical de lhome i la
letal indiferncia que provoca no s un
extrem teric, ans dissortadament real,
observat i patit. Es dna bastant sovint en
situacions de guerra, com Simone Weil
comprov amb repugnncia a Espanya (i a
la guerra de Troia, grcies a lacurada narraci de la Ilada) i mig Europa ho pogu
constatar desprs a gran escala. La reducci
dels ssers humans (inclosos els seus cadvers) a meres coses t en lHolocaust un
exemple especialment revelador. Alguns
testimonis, com Primo Levi, han posat
aquest fet en el centre de la seua descripci
de lextermini. Per la reducci de lsser
hum a cosa, la seua deshumanitzaci, que
s tamb, o sobretot, una desalteritzaci ja
que alg es nega a mirar laltre com a tal,
com a prosme i com a estrany, hoste o hostil, essencialment igual i distint de qui el
mira s un acte que sha esdevingut i pot
esdevenir-se en qualsevol moment. La descripci, tan precisa i punyent, de Simone
Weil s anterior a la Shoah.
Aquest punt destranyament i indiferncia absoluts representa el pol oposat del
nostre tema i lillumina en negatiu. Tota
vertadera relaci humana, en canvi, est
emmarcada per una altra polaritat, la de
latracci i el recel, ms o menys forts.
Mentre els humans es temen i satrauen,
mentre es respecten, lanihiladora indiferncia absoluta no hi cap. Com diu Simone
Weil, en el nostre cam, no ens apartarem
mai igual dun fanal que ens trobem al
davant que duna altra persona.
El bon lector de narrativa histrica, com
el de llibres de viatges, no vol que li parlen

dell mateix; vol reconixer-se a ell mateix

en la humanitat dels altres. Vol continuar
mirant els ssers humans del passat com a sers
humans, sense reduir-los ni a cosa ni a pretext. Perqu vol saber dells, conserva la memria de la seua diversa i comuna humanitat i lhonora. Nest vinculat. Al capdavall, lexercici de la histria no s ms que
laplicaci als territoris del passat de la vella
i certa mxima que res hum pot ser-nos
ali. Aquesta vinculaci, per damunt del
temps i contra ell, basada en coses tan distintes com la pueril atracci per lextic i el
profund reconeixement de la compartida
humanitat de tots nosaltres, els que ara
vivim, els que visqueren i els que viuran,
enllaa una comunitat, la comunitat. I s
per aix que, sense pretendre-ho, en voler
que un llibre ens parle daltres homes
perqu eren altres, acabem aprenent alguna
cosa de nosaltres mateixos. No perqu el
passat sempre com a espill del present, sin
perqu passat i present esdevenen aspectes
imbricats duna mateixa realitat humana de
fons, que els (i ens) engloba i transcendeix,
i dna sentit a la nostra voluntat de saber.
La diferncia entre espai i temps, i s
una diferncia crucial, s que podem aventurar-nos per lespai en totes les direccions,
mentre que el nostre periple temporal s
nic. La fletxa del temps marca una sola
direcci per a cada un de nosaltres. En
lespai, viatjar s tan natural com moures,
si no s que sn sinnims. En canvi, no podem eixir del nostre temps si no s amb la
memria o la imaginaci (i per aix recorrem a la literatura). El passat no s solament una contrada estranya. Ens s, en el
fons, inaccessible. Si anem a un altre pas,
podem tornar amb un simple grapat de

92
fotos i records o tamb podem observar-ne
els costums, aprendren lidioma, tractar-ne
la gent, compartir-ne esperances i problemes, arrelar-nos-hi, viure-hi (convertir en
familiar lestrany i lali en propi). En
canvi, per molt que llegim llibres sobre
lEgipte antic, naprenguem la llengua i en
visitem els monuments conservats, mai
podrem viure un sol dia a lEgipte antic.
Aquest misteri no ens ser desvelat.
En aix, espai i temps sn antittics.
Lespai sens obri i el temps ens tanca.
Podem canviar de lloc a voluntat, per no
de moment. El nostre temps ens empresona en ell. La paradoxa ms sorprenent
daix s que podem arribar a entendre les
poques passades els seus supsits, prejudicis, tendncies i processos, fins i tot all
que no podien copsar els que hi vivien
molt millor que la nostra, justament perqu el seu misteri vital ens s negat, perqu
sempre seran extiques per a nosaltres.
Podem veure-hi el conjunt perqu la nostra
mirada sempre nest allunyada. Digual
manera, el present es resisteix a ser comprs

perqu el vivim. En la mesura que en

formem part no podem examinar-lo. Daltra banda, mentre transcorre, el de present
s un concepte massa vague i difs per ser
copsat de cap manera. Noms per al futur
tindr algun significat com a passat. Potser
els homes del futur voldran saber-nos.
Segurament ho voldran. Perqu voldran
saber. I aix ens i els inclou. La nostra vinculaci amb el futur, la nostra curiositat per
la gent distinta que esperem que hi viur,
s encara molt ms desesperada que amb el
passat. Ac cap mirada, ni la ms allunyada,
ens s possible. Noms la imaginaci pot
actuar. I ho fa. Tamb ac la literatura dna
caixers perqu aquest impossible anhel de
comunicaci amb tota la humanitat (inclosa la que ja no hi s i la que encara no s)
puga discrrer.
Amb tot, aquest futur que no podem
concebre ens s tan extraordinari com ho
ser llavors, segurament, el seu passat. Eixa
atracci potser compartida s un vincle que
cau fora de la longitud del temps i, per
aix, aquest no lerosiona.

93

Davant lHolocaust.
Memria, histria, metfora
Saul Friedlnder

er a tots nosaltres escriu Eric Hobsbawm hi ha una mena de dimensi desconeguda entre la histria i la memria,
entre el passat com a document pblic i per
tant obert a un estudi relativament desapassionat, i el passat com a part dun mateix,
el passat de la prpia vida [...]. La grandria
daquesta dimensi pot variar, com tamb
ho pot fer la foscor i la boira que la caracteritza. Per sempre, sempre, hi ha una terra
de ning que s, per als historiadors o per a
qualsevol que shi interesse, la part ms
rdua de la histria.1
La dificultat que comporta entendre
esdeveniments del passat recent esdev realment enorme quan intentem reconstruir i
interpretar els moments ms terribles del
segle, en concret lHolocaust. Aquesta catstrofe no tan sols es va gravar en la memria daquells que la visqueren, sin que
la seua presncia en lesperit i en la imaginaci de la societat contempornia, en lloc
de minvar, sembla que augmente amb el
pas del temps. Al llarg dels darrers dotze
mesos, per exemple, a Frana sha celebrat
el judici a Maurice Papon sobre la deportaci dels jueus de Bordeus, a Sussa sha
iniciat el debat sobre lapropiaci indeguda
de lor de les vctimes jueves polmica que
sestn a altres pasos, el Papa Joan Pau II

ha fet una declaraci sobre lantisemitisme

cristi, i el debat obert sobre si cal aixecar a
Berln un monument dedicat a les vctimes
de lHolocaust ha assolit un nou nivell dintensitat.
He escollit aquesta paradoxa sobre la
recuperaci de la memria com a punt de
partida. Desprs, analitzar limpacte potencial que tal esdeveniment provoca en la
tasca dels historiadors a ms dels dilemes i
reptes que el fet hi promou; per acabar, en
les meues conclusions tornar al postulat
inicial, emmarcat en un context ms ampli,
en concret, en la transformaci de lHolocaust en una nova i fonamental metfora
de la imaginaci contempornia.

LHOLOCAUST:
RECUPERACI DE LA MEMRIA
Les dues dcades posteriors a la guerra
es poden caracteritzar com un perode de
silenci virtual respecte a lHolocaust, tal
vegada interromput per la difusi de records alternatius, escrupolosament mtics:
hi havia un consens per a reprimir i oblidar.
La generaci dels adults contemporanis al
nazisme encara dominava lescena pblica.
Fins i tot els supervivents, en el context de

94
les seues relacions amb la societat on vivien,
participaren en lencobriment del passat i
en lelaboraci daquest consens. Ning no
estava interessat en escoltar-los (ni tan sols
a Israel) i, en qualsevol cas, el que desitjaven per damunt de tot era la reintegraci
social, tornar a la normalitat.
Cap a mitjan dels anys seixanta, una
primera onada de debats va sacsejar aquestes mesures de protecci. La generaci
nascuda durant o cap a la fi de la guerra
volia que el tema sorts a la llum; les revoltes dels estudiants de la darrera part de la
dcada i les seues seqeles posaren en qesti molts aspectes de la cultura contempornia i airejaren les mentides i lobscuriment del perode nazi. Lagitaci ms gran
va tenir lloc a Alemanya, per tamb cal
recordar el fams eslgan dels estudiants
francesos tots som jueus alemanys susceptible de ser interpretat de diverses maneres; al mateix temps, en La tristesa i la
pietat de Marcel Ophuls, Frana s testimoni de la primera clivella simblica en la
construcci del seu discurs mtic sobre els
anys de guerra. Malgrat aix, aquest retorn
al passat va ser rpidament neutralitzat per
abstraccions teriques i per una extrema
polititzaci.
Una segona onada de debats a finals
dels setanta i principis dels vuitanta ajudaren a fer emergir una nova subjectivitat i
debilitaren el suport dalgunes de les construccions teriques de la dcada anterior.
Es va produir una proliferaci de literatura
autobiogrfica, dinnovadores pellcules
documentades de forma exhaustiva, aix
com la recerca de la vida quotidiana sota el
nazisme. Tot plegat va crear una nova i ms
directa confrontaci amb les diverses face-

tes de lpoca nazi, per b que algunes de

les primeres representacions postmodernes
daquella poca no mancaven duna fascinaci perversa cap a aquest passat. Fou,
per, un esdeveniment dels mitjans de comunicaci, la programaci a la cadena
NBC de la srie Holocaust durant els
anys 1978 i 1979, emmarcada ja en el nou
context, el que va accelerar per tot Occident laugment de linters per saber sobre
lextermini dels jueus, inters encara vacillant per que sexpandia rpidament.
Finalment, desprs dels intensos debats
poltics i historiogrfics a lAlemanya dels
vuitanta, i com una seqela indirecta de la
caiguda del comunisme i ms tard de la
reunificaci, aquesta memria es va expandir ms durant els anys noranta, sembla
que en particular entre la tercera generaci
de postguerra, s a dir: els nts dels que
visqueren dadults lpoca nazi.
La durada de les fases varia segons els
distints contextos nacionals: el perode
damnsia pot haver estat particularment
llarg i el passatge cap a una conscincia ms
vasta molt abrupte, com per exemple a
Sussa o, tamb, a Frana. Lonada actual de
recuperaci de la memria nacional de la
poltica antisemita de Vichy va trobar la
mxima expressi fa aproximadament deu
anys en diversos nivells: primer jurdic,
desprs poltic i, finalment, institucional,
aix com tamb va estar present a lmbit
intellectual i artstic. Fa tres dcades el
dest dels jueus francesos no era ms que un
aspecte perifric en la representaci de
lpoca de Vichy i de locupaci alemanya;
avui aquest dest s el cor del debat sobre
aquells anys a Frana. I pel que fa a linesperat aldarull sobre el paper de Sussa du-

95
rant la guerra, de sobte sha produt una
intensa controvrsia pblica sobre lexpoliaci i lexplotaci material i econmica de
les vctimes jueves, i no noms per part de
Sussa, sin que cada vegada sembla ms
evident que per part de tot Occident. Per
tot arreu es retroba la memria i aix fa que
sorgesquen preguntes tant pel que fa a qestions generals com a aspectes especfics.
No cal insistir ac en el gran impacte de
tot aix en els mitjans de comunicaci i en
la no menys estesa explotaci poltica de
lHolocaust. Ambds fenmens han estat
sovint objecte de debat: recordem que no
eren a lorigen de lexpansi de la memria;
senzillament varen contribuir i shan beneficiat duna tendncia alimentada per factors sociopsicolgics ms bsics, com ara
un canvi generacional, una creixent demanda de justcia i, finalment, alguns processos ideologicoculturals recents.
Ara, el marc generacional simposa. La
generaci dels nts ha agafat la distncia
suficient respecte dels esdeveniments, en
termes tant del mer pas del temps com de
la implicaci personal, per a ser capaos de
enfrontar-se amb el passat i el seu impacte.
Aix, dalguna manera, la recent onada de
recuperaci de la memria de lHolocaust,
en primer lloc podria ser interpretada com
un senyal de la fi dun perode de latncia
collectiva i de gradual esborrament de la
repressi tamb collectiva.
Aquesta interpretaci podria entendres,
en sentit metafric, com un treball subterrani, per possiblement tamb com un
retorn dall reprimit en relaci als
diversos i intricats processos psicologicosocials. Com podem veure, tant els conceptes
com les qestions que es plantegen sn bas-

tant clars. I ara, estem preparats per a encarar els pitjors aspectes daquest passat o
b all reprimit torna en la forma dun renovat rebuig en alguns mbits [...] i de representacions mercantilitzades, comercials,
polticament tendencioses i interessades
(quan no pornogrfiques) en uns altres?
com diu Dominick LaCapra.2 En unes
altres paraules, estem presenciant un esborrament gradual de les defenses, o es podria dir que, al mateix temps, laugment de
la conscincia del passat es deu tamb al
reciclatge de les metfores ms poderoses
del mal i a la victimitzaci amb finalitats
comercials, o a altres formes de retorn del
reprimit? recordem la fascinaci que va
sorgir per lesttica nazi als anys setanta.
El procs de treball subterrani tamb
pot trobar interrupcions duna altra mena.
Aix, durant les darreres dcades les esglsies cristianes han experimentat un canvi
dopini manifest cap als jueus; la disposici a assumir responsabilitats en lHolocaust ha trobat recolzaments ferms entre
catlics i protestants. Per, no s la recent
declaraci del Papa un signe evident de
dubte tal vegada una forma devitar la
qesti fonamental? Pot ser utilitzada la
poltica, o els factors dogmtics o els burocrtics, per a defugir la responsabilitat histrica? Ara hem de deixar aquesta pregunta
sense respondre, per s evident que el procs de difusi del record de lHolocaust
estar molt influenciat per la posici adoptada a llarg termini per les esglsies oficials.
Em referir ara a un element elusiu per no
per aix menys decisiu en la construcci
daquesta memria: la demanda de justcia.
Hannah Arendt, en una carta del 17
dagost de 1946, dirigida a Karl Jaspers,

96
diu: Els crims nazis, em sembla, excedeixen els lmits de la llei; i s precisament aix
el que constitueix la seua monstruositat.
Per a aquests crims, cap cstig s bastant sever. Pot ser siga fonamental penjar Gring,
per tamb s totalment inadequat. s a
dir, aquesta culpa, a diferncia de qualsevol
altra culpa criminal, sobrepassa i tira per
terra qualsevol sistema legal. Aquesta s la
ra per la qual estan tan confiats els nazis a
Nuremberg. Ells ho saben, s clar. I tan
inhumana com la seua culpa s la innocncia de les seues vctimes. Senzillament,
els ssers humans no poden ser ms
innocents que ells ho eren davant la cmera
de gas... Simplement, no som capaos de
tractar, ni al nivell hum ni al poltic, amb
una culpa que est ms enll del crim i amb
una innocncia que est ms enll del b i
de la virtut.3
La carta de Hannah Arendt s un cri de
coeur que tenia molt de sentit el 1946; jo
encara diria ms, fins i tot avui, molta gent
optaria per una postura aix dabsoluta per
avaluar els crims nazis. Actualment, els processos judicials ja no sn una soluci (el
judici contra Papon s possiblement lltim
cas en qu es jutgen nazis i els crims que
shi relacionen), per la demanda duna
justcia completa, sense compromissos i
quasi metafsica encara s present. s una
demanda centrada en la formaci de la memria. A la inversa, per a altres segments de
la societat el que sha de reconixer s la
diferncia entre els diversos graus dimplicaci, de responsabilitat i de culpa; vist des
daquesta perspectiva, la justcia recau
precisament en aquestes distincions.
Fins i tot en el seu sentit ms literal, la
demanda de justcia va introduir una dosi

dambigitat en les nostres narracions daquest passat. Des dels procediments portats
a terme en acabar la guerra i els judicis de
Nuremberg, passant pel dUlm, el dEichmann i el dAuschwitz, fins als judicis de
Barbie de Papon, els processos judicials ms
imporants han contribut de forma inqestionable al coneixement pblic de lHolocaust, per tamb han establert uns marcs
de memria ben rgids. No sn pocs els
historiadors que han afirmat (i molts dells
han lamentat) que la historiografia de lHolocaust sha encasellat segons els models
extrets daquests judicis. Tanmateix, hi ha
daltres que, seguint tcitament largument
dArendt del 1946, consideren que els models dels judicis sn ineludibles, que estan
lligats de forma intrnseca a la naturalesa
dels fets i a la inevitable diferncia entre el
punt de vista de les vctimes i la percepci
alemanya del passat.
Aix mateix, la demanda de justcia est
alimentant debats altament ambigus (per a
tots els implicats) sobre la victimitzaci
comparada al si del sistema nazi de terror i
dextermini i al si de diversos sistemes de
terror i dextermini. La controvrsia al voltant del monument a les vctimes de
lHolocaust que hom pensa construir a
Berln una controvrsia que comen fa,
almenys, deu anys no s sin un aspecte
ms daquesta onada de memries en
competncia.
De fet, durant els darrers trenta anys
han sorgit debats similars als Estats Units i
tamb en altres parts dOccident; a NordAmrica, en concret, la creixent demanda
per part de minories tniques i socials que
es reconega la seua prpia herncia histrica, un reconeixement que contaria una

97
histria de sofriment i de triomf, porta a
confrontacions, tant obertes com encobertes, sobre la victimitzaci comparativa. En
aquest context, lHolocaust ha esdevingut
la tragdia arquetpica, per tamb un
focus de ressentiment competitiu. En
aquest cas, la demanda de justcia es fon
amb un debat cada vegada ms estrident
sobre lexcepcionalitat histrica de lextermini dels jueus europeus.
Per concloure aquest apartat, mencionar un conjunt diferent delements ideologicoculturals, relacionats amb el que hem
exposat, que ben b poden haver contribut
a la major presa de conscincia en les dcades recents dall que representa lHolocaust: la fallida de les ideologies de progrs
(accelerada per la caiguda del marxisme) i
el qestionament radical del discurs de la
modernitat. Donat que aquests temes abasten un camp immens, espere que les meues
observacions seran acceptades com all que
pretenen ser: simples suggeriments dinterpretaci.
La fallida de les ideologies de progrs
comprn tant una tendncia ideolgica
stricto sensu com el qestionament radical
del discurs de la modernitat. En ambds
casos trobem el rebuig a una visi de la
histria, la societat i la humanitat que avan al llarg del segle dinou i linici del vint i
qu, malgrat els atacs soferts, va acabar
victoriosa cap a la fi de la segona guerra
mundial. En la seua variant liberal, aquesta
visi mundial ha esdevingut avui quasi
hegemnica. Per el que s vlid per a la
gran majoria de la societat s qestionat per
una influent tendncia cultural. s en
aquest darrer context quan Auschwitz
sha convertit en un esdeveniment emble-

mtic de la caiguda dels ideals de la Illustraci. El postmodernisme cultural ha fet

dels crims nazis, de lHolocaust en particular, el compendi del fracs de la civilitzaci i del collapse del discurs racionalista. Per aquest motiu, apareix un sentiment molt ests de prdua que apunta a la
indeterminaci dels esdeveniments i a la
dificultat dentendrels i de representar-los.
s ben coneguda la referncia de JeanFranois Lyotard a la indeterminaci
dAuschwitz en Le Diffrend: Suposem
que hi ha hagut un terratrmol que ha destrossat no tan sols vides, edificis i objectes,
sin tamb aquests instruments que
serveixen per a mesurar directament o
indirectament terratrmols. La impossibilitat de quantificar-los no limitaria els
supervivents, ms aviat els inspiraria amb la
idea duna fora tellrica fortssima. El
cientfic podria dir que no t ni idea, per
la gent normal experimentaria una emoci
complexa, evocada per la representaci negativa dall que s indeterminat. Mutatis
mutandis, el silenci que el crim dAuschwitz
imposa sobre els historiadors s un senyal
per a la gent normal. Els senyals no sn
referents [...] sn indicadors dalguna cosa
a la qual se li han de posar paraules per
sense que shi puga trobar un llenguatge
acceptat [...] el silenci que envolta la frase:
Auschwitz era un camp dextermini no s
un estat dnim, s un senyal que alguna
cosa es queda per dir, alguna cosa indeterminada.4
De fet, la indeterminaci definida per
Lyotard apareix en dos nivells: la naturalesa
de lesdeveniment en si mateix (una fora
tellrica fortssima que no pot ser quantificada) i el discurs de la seua representaci

98
(els cientfics no tindrien res a dir, per la
gent normal i corrent sabria que cal posar
paraules a alguna cosa que mai no sha expressat abans). Tornar a aquesta indeterminaci en relaci amb la tasca dels historiadors. Ara, per, intentar explicar el
problema duna forma diferent, possiblement ms concreta.
Com ja sha dit, el declivi del discurs
racionalista de la modernitat implica la
desaparici tant del concepte de progrs,
com daquells objectius representats per
una visi histrica totalitzadora. En aquesta
visi fragmentada del passat i del futur, el
record de lHolocaust, per emblemtic que
puga ser, esdev una memria que manca
dintegraci en una continutat, una memria que sembla existir per ella mateixa.
Lextermini industrial, en cadena, de milions dssers humans no encaixa fcilment
en la nostra percepci de lera moderna i
menys encara en una visi desdeveniments
mancada dun relat globalitzador.
Aquest aspecte indeterminat del significat de lHolocaust i les modalitats ambiges
de la seua representaci poden, de forma
ben estranya, reforar lonada de recuperaci de memria que vivim. La gran quantitat de textos i gestos commemoratius
poden ser ben b un intent (conscient o
no) per compensar aquesta manca evident
dancoratge i tamb per equilibrar les ambigitats de la memria retrobada. Un dels
gestos ms forts de compensaci, que es
projecta retrospectivament als orgens daquesta mateixa memria, s lesfor actual
per identificar exactament qui en va ser
vctima; de fet, el record de lHolocaust per
a molts s identificat de forma indeleble
amb el record dalgunes vctimes ben

conegudes; per tamb fomenta un profund desig de recerca i didentificaci de les

encara desconegudes, aquelles que tan sols
sn un nom. Aquesta multitud de cares, de
veus i dhistries individuals ens dna el
sentit per retrobar fragments duna veritat
fonamental.

SOBRE LA MEMRIA
I LA HISTRIA
Ja hem esmentat al comenament que
quan el passat est profundament ancorat
en la nostra conscincia, ni la memria ni
la histria poden separar-se per complet. La
historiografia no depn de la memria en
aquesta dimensi desconeguda, per una
contnua interacci entre la memria i la
histria dna forma a la nostra comprensi
del passat. Per intentar explicar la progressi de la memria de lHolocaust, shan
esmentat tres factors principals: canvi generacional, demanda de justcia i un nou
panorama intellectual i ideolgic, el de la
postmodernitat. Aix, aquests tres factors
sn fonamentals per esclarir la interacci
entre la memria i la historiografia daquest
passat.
Sovint sha analitzat limpacte del canvi
generacional en la historiografia del nazisme i de lHolocaust.5 Els records personals
dels historiadors contemporanis al perode
nazi troben expressi en distintes formes,
b dmfasi o delusi historiogrfica.
Aquest vincle no sempre saccepta i les
discussions i controvrsies que envolten
aquests temes sn ben conegudes.6 El pas
del temps i el canvi generacional no sn
menys significatius. Lltim grup dhisto-

99
riadors, aquell que pertany a la generaci
dels nts, probablement representa una
nova forma dhistoriografia que tot just
comena a Alemanya. Sembla que s capa
dencarar-se, fins al mnim detall, amb els
aspectes ms extrems de lextermini en tota
la seua envergadura; a partir dac, i per primera vegada, aborda tamb la historiografia de les vctimes (principalment jueves).
El segon aspecte de la interacci entre la
memria de lHolocaust i la seua historiografia pertany a la dimensi moral daquests esdeveniments. A principis dels anys
vuitanta, els historiadors alemanys van
fixar-se en la srie de televisi Holocaust
i en altres semblants per a criticar les visions
en blanc i negre, les anomenades representacions moralstiques del nazisme. En lallegat de Martin Broszat, per exemple, la
representaci del nazisme per Hollywood
era el punt de partida de la seua postura. En
la consegent controvrsia dels historiadors i en el debat sobre la historitzaci del
nacionalsocialisme, el que realment estava
en discussi era la dimensi moral de la
representaci dels esdeveniments i, doncs,
els lmits de la seua historitzaci.7 Tanmateix, i fins avui, lentrellaament entre la
historiografia desdeveniments com ara
lHolocaust i linevitable s, en la seua
narraci i interpretaci, de categories morals (implcites o explcites) no ha estat
conceptualitzat de manera suficient. s al
voltant daquestes categories morals compartides que, per necessitat, histria i memria troben els principals punts de
convergncia. s possible que laparent
dicotomia entre la necessria historitzaci
del nacionalsocialisme i una no menys
inevitable presncia duna dimensi moral

quan tractem daquella poca trobe soluci

seguint la poderosa frmula de Jrn Rsen:
Lallegat a favor de la historitzaci del
nacionalsocialisme hauria de conduir a una
crida, que en seria el corollari: hem daprendre a plnyer-nos histricament.8
Finalment, en tant que afecta la historiografia, considerarem lambigitat del
significat de lHolocaust. Sha fet una indagaci histrica per qestionar la veritable
ra de llocs com Chelmo, Belzec, Sobibor,
Treblinka, o Majdanek, lnica funci dels
quals era exterminar de forma immediata,
a diferncia dAuschwitz i daltres camps,
on lextermini es duia a terme en combinaci amb el treball fors de les vctimes fins
a la mort.9 Tan sols en aquests llocs, aproximadament dos milions de vctimes van ser
assassinades durant menys dun any (entre
la primavera del 1942 i la del 1943). Com
pot integrar-se el significat daquests esdeveniments en la interpretaci de la nostra
poca si ni tan sols va influenciar el curs de
la guerra? Tampoc no va influenciar cap
dels principals corrents de la histria durant la postguerra i, a ms, all fou per a
lhistoriador un perode de temps molt
curt, com si digussem la bromera de les
ones de llarga durada.
Per en general, la historiografia tradicional ha tractat de superar aquesta ltima
indeterminaci centrant-se bsicament en
els mecanismes que menaren a la soluci
final, i en la logstica, la tecnologia i els
processos burocrtics que portaren a la seua
realitzaci. Per exemple, Raul Hilberg
exposa a The Destruction of the European
Jews que ell sha centrat en el com ms
que no en el perqu daquesta histria.
Aquesta indagaci histrica sobre els

100
mecanismes de la soluci final representa
la veritable base de la nostra coneixena i,
indubtablement, hi resta la nostra tasca
primria. Per, s el perqu all que de
forma constant desafia la nostra comprensi i resta per sempre com a tel de fons en
els esforos per interpretar la histria. El
perqu s el terreny de lindeterminat.
El desig dinterpretaci est sempre
present fins i tot en les descripcions ms detallades del procs de mort. Aix, en el darrer captol de Ordinary Men, Christopher
Browning presenta una srie dexplicacions,
perfilades principalment des duna perspectiva sociolgica, sobre el comportament
dels famosos membres del batall de policia
101. I s precisament en aquest punt on el
lector pot quedar poc convenut, encara que
les preguntes realitzades no podien haverse quedat sense fer ni sense respondre.
De vegades fins i tot els detalls ms
diminuts del com fan sorgir la pregunta
del perqu amb tota la seua intensitat.
Qualsevol pas en la prctica o en els plans
dels executors evoca la necessitat daquesta
pregunta. El mateix passa amb aspectes
quasi imperceptibles de les reaccions de les
vctimes. Quan els jueus de Riga eren conduts a les pedreres, abans dafusellar-los els
ordenaven treures la roba. I all hi era la
primera lnia daquells comdemnats, sense
roba. Per, per qu es desvestien aquells
que anaven darrere i que sabien que anaven
a crrer la mateixa sort?
Per una banda, el sentit dindeterminaci, i per una altra el progrs accelerat de
les investigacions monogrfiques, tot plegat
apunta cap a all que, almenys en la meua
opini, es manifesta com lopci ms convincent per als historiadors: defugir qual-

sevol tancament conceptual, avanar en la

representaci de lHolocaust sobre la base
de visions parcials, segons esquemes merament temptatius dinterpretaci. Aix no
significa que a priori siga impossible una
interpretaci conceptual del conjunt; ms
aviat significa que amb els coneixements
histrics i els conceptes de qu disposem
actualment no hem estat capaos doferir
un marc global convincent per a aquesta
interpretaci. Per exemple, feixisme i
totalitarisme sn conceptes tils, per
sembla que serien molt ms aplicables a
diverses categories de fenmens histrics
contemporanis si no shi inclou lextermini
nazi, que si es fa.
Plnyer-nos histricament, com ja
sha dit, es tradueix principalment en la
necessitat dun major mfasi no sols en la
histria de les vctimes dins la historiografia
de lpoca sin tamb en la creaci de noves
formes de recerca histrica per tal devitar,
en aquest terreny, el que lhistoriador de
Berkeley, Thomas Laqueur, ha definit recentment com ms del mateix de la historiografia de lHolocaust. Com ell mateix
ens assenyala, la crtica daquesta aproximaci indica que falla precisament en confrontar per una banda el trencament de la
moral personal que aquests esdeveniments
impliquen i per una altra el terror subjectiu
que inspiren.10 Per a Laqueur, noms la integraci del dest individual dins el context
de narraci histrica ens permetria superar
la dicotomia entre la impenetrable abstracci de milions de morts i la tragdia individual de la vida i la mort durant el temps de
lextermini.
De fet, Laqueur noms va remarcar el
que s un repte constant: com podem fer

101
una histria de lHolocaust en la qual no
tan sols figure la histria de les vctimes
com a collectivitat, sin que tamb shi
incloga la narraci dels esdeveniments
segons les percepcions daquestes vctimes i
la descripci del seu dest individual.
Laqueur evoca ac els milers de breus dades
biogrfiques i les fotos dinfants deportats
de Frana que va compilar Serge Klarsfeld.
Aquests infants no podrien parlar per ells
mateixos, per amb el poc que es va poder
saber sobre la vida i la deportaci dun nen
de vuit anys o duna nena de tres nhi va
haver prou.
Els testimoniatges de les vctimes poden
no esclarir-nos gaire la dinmica interna de
les persecucions i lextermini nazis, per
posa en evidncia absoluta el comportament nazi; descriuen els encontres cara a
cara dels perpetradors amb les vctimes
durant les persecucions, les deportacions i
els assassinats. Per sobretot, els testimoniatges de les vctimes sn lnica font que
tenim per a bastir la histria de com visqueren la seua destrucci. Evoquen, amb
les seues expressions catiques, la intensitat
del seu terror, el desesper, la resignaci
aptica i la total manca de comprensi del
que estava passant.
El fet dafegir-hi la veu de les vctimes
eixampla radicalment lenvergadura de la
narraci. Cal dir que aix sha de complementar amb lesfor dels historiadors per
trobar nous conceptes que expressen, per
b que inadequadament, el trencament de
totes les normes i la dimensi del sofriment, que a la historiografia tradicional li
s difcil de pair.

CONCLUSIONS
Per concloure, tornar al postulat inicial
sobre la recuperaci de la memria de lHolocaust i abordar de nou limpuls que hi
ha darrere daquest paradoxal fenomen
dins dun context histric el ms ampli
possible.
A principis del segle XIX, Hegel presentava, en la seua Fenomenologia de lesperit, la
dialctica entre amo i esclau per a illustrar
la formaci de la conscincia dun mateix i
de laltre. La relaci que existeix entre lamo
i lesclau s dabsoluta dominaci, per es
reconeix que per a formar la conscincia de
lamo, lesclau s imprescindible. En la idea
de Hegel, amb el seu treball lesclau contribua a la producci de la civilitzaci i lalienaci inherent en aquest tipus de situaci
de desigualtat fonamental comportava realment un potencial per al canvi i lalliberament. Anem a arriscar-nos i comparem la
dialctica entre amo i esclau i la pseudodialctica dexecutor nazi i vctima. En el
darrer cas, les vctimes eren temporalment
cadvers vivents que ignoraven per complet
el seu dest. La pseudodialctica a qu em
referesc era un joc que els executors jugaven
amb les vctimes; els exterminarien tan bon
punt la logstica i les installacions tcniques estiguessen llestes. El que abans era
dominaci havia esdevingut anihilaci.
Una histria de levoluci de la modernitat que utilitze aquestes metfores com a
illustracions paradigmtiques del seu comenament i el seu final hauria de bastar
per explicar per qu la reflexi sobre lHolocaust pot mostrar-se com a un mitj
necessari i essencial per entendre la nostra
societat. I aquesta necessitat dentendre ha

102
dincrementar la recuperaci de la memria, siga en la forma que siga. Per, pense
que les raons ms profundes per explicar
aquest augment datenci les podrem exposar en termes ms fonamentals encara.
Sembla, en efecte, que el nazisme en general, el seu cap, les seues organitzacions
criminals i policies assassines, i en particular lextermini total dels jueus, shan
transformat en una representaci sincrtica
del Mal, en la metfora central del mal que
tenim en la imaginaci. Avui, el pitjor
estigma que es pot associar a un individu, a
un grup o una poltica s identificar-los
amb el nazisme. A la inversa, quan un grup
vol desafiar la societat de la forma ms
cridanera i extrema, llavors escull smbols,
eslgans ideolgics i rituals nazis. s molt
probable que a tot Occident, tret dalgunes
excepcions, a cap infant nascut desprs de
1945 li posaren Adolf de nom. Aquesta
autocensura s un senyal diminut per ell

mateix, per indica que, per a les generacions de postguerra fins a avui, el nom
del lder nazi t encara massa connotacions.
I si de deb estem presenciant la formaci
daquesta nova metfora del mal, la recerca
dels seus significats polifactics podria portar-nos al punt central duna nova comprensi dels codis morals tcits en les
nostres societats.
Finalment, i retornant al tema central,
no podria ser que aquesta constant atenci
posada a lera nazi, a la literalment extrema
i inconcebible naturalesa dels seus crims,
aix com a la indeterminaci que els envolta, derive de la presncia duna pregunta
inevitable per insoluble, una pregunta que
est ms enll del pensament histric o
tic?, una pregunta que no s altra que la
segent: quina, a la vista daquells crims, s
la naturalesa de la naturalesa humana?

1. Eric HOBSBAWM, The Age of Empire, 1875-1914,

Londres, 1987, p. 3.
2. Dominick LACAPRA, Representing the Holocaust:
History, Theory, Trauma, Ithaca, 1994, p. 189.
3. Hannah ARENDT, Karl JASPERS, Correspondence 19261969, Nova York, 1992, p. 54.
4. Jean-Franois LYOTARD, Le Diffrend, Pars, 1983,
p. 91.
5. Vegeu, en particular, Norbert FREI, Farewell to the
Era of Contemporaries: National Socialism and Its
Historical Examination en route into History,
History & Memory, vol. 9, nms. 1-2, tardor 1997,
pp. 59 i ss.
6. Vegeu, especialment, Martin BROSZAT i Saul
FRIEDLNDER, A Controversy about the Historici-

zation of National Socialism, dins Peter BALDWIN,

ed., Reworking the Past: Hitler, the Holocaust and the
Historians Debate, Boston, 1990.
El comentari ms profund sobre aquest debat i les
seues implicacions es pot trobar a Jrn RSEN, The
Logic of Historicization: Metahistorical Reflections
on the Debate between Friedlnder and Broszat,
a History & Memory, vol. 9, nms. 1-2, 1997,
pp. 113-144.
Jrn RSEN, loc. cit., p. 141.
Arno MAYER, Why did the Heavens not Darken? The
Final Solution in History, Nova York, 1988.
Thomas LAQUEUR, The Sound of Voices Intoning
Names, London Review of Books, 5 juny 1997,
p. 3.

Traducci dIsabel Albarracin

7.

8.
9.
10.

103

Esclavitud i emancipaci
dels jueus
Isaiah Berlin
I

Fa uns vint anys aparegu en un setmanari un assaig de Sir Lewis Namier. Tractava del
1

problema dels jueus a la nostra poca. Si no em falla la memria, el professor Namier hi

feia servir un smil frapant per la seua precisi i eficcia: comparava lefecte de la Illustraci
sobre les masses jueves en el darrer segle amb lacci del sol sobre una glacera. La capa
exterior en desapareixia per evaporaci; el cor de la glacera romania compacte i congelat;
una gran porci de la massa congelada es fonia i sescolava en torrents impetuosos que
inundaven les valls i arribaven en part als rius i a la mar, mentre que una altra part
sestancava en estanys immbils. En un i altre cas shi operava en el paisatge un canvi singular, de vegades revolucionari. La metfora no sols tenia fora, sin que era exacta: levaporaci es va produir, en efecte, malgrat tots els desmentiments; arribat el cas, lassimilaci
fou completa. A Anglaterra, per exemple, les branques principals de famlies com els
Ricardo, els Disraeli o els Lvy-Dawson sinseriren en el marc general de la societat gentil i
sallunyaren dels seus orgens, cosa que sesdevingu aix tant als seus ulls com als dels seus
vens. Aquest fenomen, certament, era condemnat pels qui pensaven que la religi jueva s
lnica que est en possessi de la veritat i que, per tant, consideraven una abominaci
totes les formes de defecci daquesta religi, en particular per part dels qui nhavien estat
anteriorment fidels. Ms encara, jutjaven perverses aquestes defeccions, en la mesura que
contribuen a difondre creences errnies. Tamb era condemnat pels qui creien en la
solidaritat interna de les races i les comunitats com a tals, i en consideraven, doncs, laband,
pel motiu que fos, com una mena de deslleialtat, com una deserci. Tanmateix, la cosa es va
produir sense gaires problemes, i si en les circumstncies actuals aix aparegus com a
practicable per a les masses, i no tan sols per a un petit percentatge dels jueus, potser no seria
gens fcil argumentar en contra seua.
Isaiah Berlin (1909-1997), el gran pensador britnic dorigen jueu nascut a Letnia, public aquest text sota el
ttol Jewish Slavery and Emancipation dins lobra a cura de Norman Bentwich Hebrew University Garland. A
Silver Jubilee Symposium, Vallentine, Mitchell and Co., Londres, 1952.
Copyright by Isaiah Berlin 1951

104
Cal dir tot seguit que s impossible de respondre, i dargumentar en contra, quan shi
tracta de jueus veritablement religiosos, per als quals la conservaci del judasme com a fe
s una obligaci absoluta a la qual cal sacrificar-ho tot sense dubtar, fins la vida mateixa, si
de cas es planteja una elecci daquesta mena. La posici de tots els creients autntics, des
del moment en qu per principi no sobre a cap argument empric, extret de la histria o de
lexperincia, ni a cap mena de reivindicaci de la felicitat en aquesta terra, pot, doncs, ser
una posici inexpugnable. El que ja no s tan evident s que la gent que creu en la preservaci i la transmissi dels valors jueus (i generalment shi tracta menys duna fe religiosa,
en el sentit estricte del terme, que duna barreja dactituds, de perspectives culturals, de
records i de sentiments duna raa, dhbits personals i de costums socials) tinga la ra de la
seua part quan considera evident, sense qestionar-sho gaire, que aquesta forma de vida
mereix manifestament de ser preservada, fins i tot al preu increble, pagat en sang i en
llgrimes, que ha fet de la histria dels jueus, al llarg de dos mil anys, un martirologi atro.
Els valors atributs a una fe que no es raona tenen carcter absolut. Per des del moment
que hom dilueix aquest absolut per no fer-ne sin una fidelitat a les formes de vida
tradicionals, encara que aquesta fidelitat estiga santificada per la histria, pel sofriment i
per la fe dels herois i dels mrtirs de totes les generacions, ja no es poden rebutjar sense ms
les altres opcions possibles, si no s a causa del patiment que origina tota elecci. Siga com
siga, i feliment per als qui no poden plantejar-se sense patiment aquesta mena de problemes morals, la qesti tendeix, en la prctica, a esdevenir purament acadmica. La soluci
de lassimilaci a gran escala, amb independncia del que pogus passar en segles anteriors,
no sha revelat una alternativa practicable en lpoca moderna. Els jueus alemanys que hi
van creure i van posar en prctica aquesta opci amb la convicci ms sincera, van sofrir el
dest ms terrible de tots. Levaporaci, en el sentit que lentenia el professor Namier, es
produ de veritat, per en una proporci mnima. Aix, doncs, la qesti de si lassimilaci
total s admissible o no, si contrav o no la dignitat, si s justificable o desitjable, aquesta
qesti, per a b o per a mal, s irrellevant pel que fa al problema jueu. Com a soluci radical
com a soluci de problemes que no sn sols els dalguns individus o els dalguns grups que
viuen situacions excepcionals ha fet fallida. I no hi ha cap ra per a pensar, si parem esment a
les llions de la histria i de la sociologia, que aquesta temptativa puga mai reexir.
Per tampoc no hi ha cap avenir en la vida del cor de la glacera, daquesta massa que
roman congelada. Per forts que siguen els lligams duna religi antiga i rgida, que impregna completament la vida de lindividu i lorganitza en una disciplina nica, la desintegraci
social del vell mn, que feia abans possible aquesta vida per a comunitats senceres, ha
avanat ja massa a hores dara. Els jueus han passat, duna manera fora singular i anmala,
i amb un cert endarreriment, pel procs histric que ha estat propi daltres nacions europees. Els jueus dEuropa han estat la darrera comunitat a eixir de ledat mitjana; la darrera
a accedir al rang dEstat a travs dun Risorgimento nacional i cultural, el qual mutatis
mutandis (i nhi ha menys mutanda del que hom pensa generalment) sassembla al Risorgimento daltres que hi arribaren tardanament, i especialment a la resurrecci poltica dels

105
grans pobles que, amb Israel, han entrat en la histria com a creadors de la civilitzaci
occidental: els pobles de Grcia i dItlia. Una vegada iniciat el procs de transformaci,
esdev ineluctable. I aix es va esfondrar el vell marc al si del qual havien pogut menar els
jueus, fins i tot desprs de lexpulsi dEspanya, una vida social i religiosa totalment sui
generis, a Alemanya, a Itlia, a la Provena, i ms tard als imperis rus, austrohongars i turc.
Fou aquesta, en el seu apogeu, una de les civilitzacions ms completes i ms potents que
hom puga concebre, malgrat que fos perseguida, isolada i no tingus influncia enll dels
murs del ghetto. Sobrevisqu en plena histria moderna, sobretot a linterior de les fronteres de lImperi rus, en qu la seua fora deriv de lhostilitat suspica i activa del govern
daquest imperi, que va menar els jueus russos a formar una societat dins la societat. En
aquestes condicions, i malgrat la misria esborronadora, la discriminaci poltica i econmica ms violenta, i les vexacions materials i morals de tota mena, els jueus desenvoluparen
una vida interior a la seua mesura, rica i independent, don sorgiren aquestes personalitats
jueves generosament dotades, plenes dimaginaci, lliures i indomables, que fins i tot avui
han pogut comparar-se tan favorablement amb els jueus dOccident, ms instruts, per de
vegades menys espontanis i tamb moralment i estticament menys seductors. Aquests
jueus dOccident, nascuts i educats en una atmosfera ms tolerant, per tamb ms ambivalent, en qu els jueus eren acceptats a mitges pels seus vens, i estaven mancats de la
influncia tutelar duna estructura social prpia, acabaren trobant-se de vegades en una
situaci dengavanyament, de mancana, dinferioritat en relaci amb el seu entorn. I
esdevingueren una mena dinvlids espirituals, gent molt sovint dotada i interessant, subtil,
sensible, excepcionalment perspica, per tamb, per alguna misteriosa ra, causa
dinquietud i de malestar per a ells mateixos i per als altres. Perqu s difcil negar (per b
que sovint hom ho haja fet) que la histria recent daquesta categoria de jueus els qui no
varen reeixir a evaporar-se ni restaren congelats ha estat una histria dangoixa i dinfortuni, tret daquelles comunitats pacfiques on pogueren formar, diguem-ne, bassals tranquils que passaven en gran mesura desapercebuts. Aquesta histria turmentada ha tingut
els seus moments de moderaci, els seus perodes de tranquillitat relativa en qu es podia
arribar a pensar que finalment, potser, hom podria assolir una certa estabilitat. Per
inevitablement a aquests perodes els succeen convulsions cruels en qu les illusions sesmicolaven, i de bell nou simposava la incerta recerca de la pau i la seguretat, fins i tot quan
hi havia ben poques esperances de mantenir-les gaire temps.
En el curs de la histria agitada i plena de fracassos que ha estat la seua durant els darrers
dos segles, els jueus han produt obres de geni en gaireb tots els mbits. Han servit
fidelment les societats al si de les quals han viscut i en els ms diversos nivells, i ben sovint
amb ms devoci que no els altres nadius daquests pasos. Han fet tots els esforos imaginables per adaptar-se i ajustar-se, conscientment o inconscient, a les ms diverses societats
i institucions. Alguns varen fer-ho tot, en langoixa i el dolor, per evitar el que pogus
contrariar els seus vens. Sovint baixaren la veu fins arribar per sota del xiuxiueig. Imitaven
els altres amb una destresa desconcertant i de vegades sidentificaven amb el seu entorn

106
amb una rapidesa i una precisi inaudites. Per tot aix no va valdre de res. Tothora, un
sentiment els corcava en el fons del seu cor, de la seua conscincia: que els seus estoics
avantpassats, tancats cada vespre en lestret espai del seu ghetto horrors, tenien no sols
ms dignitat que no ells, sin tamb ms satisfaccions; tenien ms orgull, estaven menys
abaltits; eren ms odiats, potser, per tamb era menor el menyspreu de la gent de fora. I
aquest desassossec del seu esperit, que la discussi racional no podia apaivagar, turmentava
els jueus i afligia els seus amics. Viciava de soca-rel qualsevol anlisi de la qesti, com si hi
hagus quelcom damagat, que hom no gosava enunciar en el debat, i que tanmateix constitua el cor del problema tot sencer. El problema mateix cremava, perqu noms de fer-hi
allusi feia sorgir la sospita i provocava ms dun trngol: vet ac una realitat que tots
aquells que shan interessat pel dest dels jueus, amics i enemics, jueus i no jueus, han
tractat dexplicar-se al llarg de ms dun segle, incansablement per sense gaire xit. Tal
vegada una altra metfora podr fer una mica de llum, si no sobre la soluci, almenys sobre
la naturalesa de lantiga Judenfrage.

II
Hom podria comparar la situaci dels jueus, alliberats sobtadament devers la fi del segle
i linici del XIX, amb la duns viatgers als quals una mena daccident els hagus llanat
enmig duna tribu de costums desconeguts per a ells. Com reaccionar la tribu davant la
presncia dels forasters? En principi pot acollir-los b o malament. Pot matar-los, acaarlos o, al contrari, acceptar-los i fins i tot venerar-los. Pel que fa als forasters, la primera cosa
que cal fer, si s que volen si ms no sobreviure, s familiaritzar-se amb els costums
daquesta tribu, amb la seua manera de comportar-se. Els membres de la tribu, en canvi,
no tenen cap necessitat de fer-ho; viuen la seua vida, mengen, beuen, parlen, canten, es
procuren la subsistncia, estimen i odien, sense que els calga prendre conscincia de la
manera com es desenvolupen aquestes tasques, ni demanar-se tothora qu han de fer en
acabant. Per als forasters, que no en saben res daquesta manera de viure, hi ha ben poques
coses que siguen la pura evidncia; ben al contrari, els sembla necessari fer tots els possibles
per descobrir com funcionen els seus amfitrions. Si no sn capaos de capir-ho correctament, ben b podrien sofrir grans maldecaps. La qesti s no equivocar-se, car aix
voldria dir posar la seua vida en perill. La seua tasca ms important s dobservar i formarse una idea clara de com pensen i actuen els membres de la tribu; posteriorment, la feina
ser dadaptar-se, cas que aix siga possible, a aquest gnere de vida. Sen segueix, de tot
aix, que molt dhora, si sn una mica espavilats, els nostres viatgers estaran molt ben
informats sobre la vida de la tribu. Acabaran per saber fora ms dels seus costums dall
que els cal saber-ne als mateixos membres de la tribu, perqu daquest coneixement precs
depn directament la llibertat i la tranquillitat dels forasters, i fins i tot la seua vida
mateixa. En canvi, els de la tribu no depenen daix.
XVIII

107
A la llarga, per, tot aquest treball i tota aquesta atenci consagrats a la vida i a les
concepcions dels altres generar sens dubte un afecte molt natural, una devoci, un sentiment didentificaci personal i de lliurament a quelcom que ha absorbit tot el temps, el
talent, lenergia, tots els recursos mentals i afectius de linvestigador. Vet ac que els forasters
passen a ser la primera autoritat en matria de vida indgena: en codifiquen la llengua i els
costums; elaboren els diccionaris i les enciclopdies de la tribu; esdevenen els intrprets
daquesta societat en relaci amb el mn exterior. Cada any que passa augmenta en ells el
coneixement i lamor per la tribu, i creix la fascinaci que senten per tot all que shi troba i
shi fa. Si la seua tasca rex, creuen que comprenen tan profundament els nadius del pas,
i que els comprenen millor que aquests a si mateixos, que arriben a pensar que sn una i la
mateixa cosa amb la civilitzaci indgena. Creuen, i no sense motiu, que en sn els millors
amics, els capdavanters, els profetes. A la fi sels veu disposats no noms a viure, sin tamb a
morir, per ella, i arribat el cas amb ella, tot mostrant en aquesta circumstncia un ardiment no
inferior al dels mateixos autctons, i potser posant-hi fins i tot un grau superior dapassionament. Tanmateix, sovint passa que aquests sentiments no sn regraciats, ni corresposts. La gent del pas pot pensar que aquests forasters sn sorprenents, de vegades pot
admirar-los, restar seduda pel seu encs, tenir-hi afecci i fins i tot portar-los al cor. Per
aquests sentiments, per benvolents, respectuosos o fascinats que siguen, no deixen de ser, al
capdavall, els que hom reserva als estrangers, a persones les altes qualitats de les quals sacompassa al fet mateix de ser, en cert sentit, diferents a la tribu, exteriors a la seua estructura.
Dentrada, aquest sentiment de ser mantinguts a distncia mena els nouvinguts a la
perplexitat; ben aviat sindignen i protesten: com pot ser que sels tracte com a estrangers, a
ells que han donat la seua vida, el bo i millor que tenen i totes les seues energies intellectuals i morals perqu la comunitat indgena siga feli a casa seua i apreciada com cal a
fora, a ells que han fet pels autctons bastant ms del que ells mateixos semblen disposats a
fer? Ara: s precisament aix el que fa que hom els considere com a intrusos. La seua
comprensi de la tribu s massa penetrant, la seua dedicaci s excessiva; al cap i a la fi no
en sn membres, sin especialistes. En sn els servidors, potser els salvadors, per no en
formen part en plenitud. Comptat i debatut, estan massa delerosos dagradar; i fins i tot
massa delerosos de ser el que afirmen que sn, amb grans gestos demostratius i, certament,
ben sovint amb totes les aparences al seu favor. Un dels factors que els fa diferents s precisament aquest excs dinters que mostren per la tribu i el seu dest, i all que acompanya
inevitablement aquest inters: la seua inslita passi per redrear-ho tot i per arribar a la
veritat. Perqu aix els s absolutament indispensable. Ells no poden permetres de mirar el
mn amb ulls que no siguen crtics i, tot simplement, viure i morir, suportar els sofriments
normals i fruir els plaers normals, com els naturals del pas. Per tal com no sadapten
automticament a la vida de la societat indgena, en tot moment, i sobretot quan sesdev
que el seu lligam amb els nadius no funciona, han dexaminar i reexaminar la seua situaci
i molt especialment les seues relacions amb els vens, car si no ho fan sexposen a cometre
errades, i a rebre els colps de la llei tribal i a perir. Heus-los ac atrafegats, no amb menys

108
afany perqu ho facen de manera semiconscient, a fer-se una idea correcta de les coses,
sense la qual podrien trobar-se en perill de mort. Per aquesta ra els nostres forasters
esdevenen a poc a poc uns analistes i intrprets sense pari del rgim social de la tribu. En
els perodes de prosperitat saben descriuren fidelment els xits, fins i tot posar en joc el seu
orgull a fer-sen uns propagandistes entusiastes; en conseqncia, sn ben vistos. Per ats
que aquest sentit seu de la veritat no els abandona mai, posen la mateixa fidelitat i la
mateixa acutat en lanlisi de les desfetes; arribat el cas, es fan odiar per aix. All que els
autctons senten en lavinentesa no s tant que siga poc plaent descoltar la veritat, tot i
que puga ser aquest el cas, sin ms aviat que els qui la diuen ocupen una posici avantatjosa i externa, i que el seu diagnstic s una mica massa objectiu i massa fred; que, en
cert sentit, els qui lemeten sn especialistes foranis, els quals, si s veritat que comparteixen
el dest de la tribu, no el comparteixen orgnicament, sin per atzar i accident. En resulta
que la tribu es gira contra ells i que com ms parlen, amb ms ferotgia els persegueixen,
amb independncia de la veracitat, el valor o la importncia de les seues paraules. Als
forasters, que a hores dara es consideraven del tot assimilats als indgenes, aquests atacs els
semblen tan poc motivats i tan cruelment injustos que normalment no poden explicar-se
qu els pot causar. Perqu, tan sagaos que sn en altres qestions, i tan autocrtics com
poden arribar a ser, els cal tanmateix mantenir almenys una illusi: la de ser veritablement
i plenament membres de la tribu, car en aix han de basar necessriament tota la seua
situaci i la seua capacitat mateixa per a treballar en favor de la tribu. I aix, com que tota la
seua existncia i tots els seus valors depenen daquest postulat, sesdev que amb un esfor
conscient poden arribar a ser capaos de viure la vida dels naturals del pas i assolir una
seguretat completa en lliurar-se, si conv fent servir tcniques artificials, a activitats que els
autctons fan de manera natural i espontnia. Aquest postulat no ha de ser discutit, perqu
si no fos veritat, la presncia dels forasters enmig dels indgenes no estaria mai del tot
exempta de perill. I el seu esfor enorme i sostingut, que culmina amb lassoliment duna
perspiccia intellectual i moral del tot singular, grcies a la qual han dirigit la seua mirada
al cor mateix del sistema indgena, aquest esfor b podria ser conseqncia dun error
gegant: un error al qual, potser, shan vist forats, per que els autctons, per la seua banda,
no cometen. Perqu a aquests linstint els continua advertint que a aquests forasters, tot i
que sassemblen ja tant a la gent del pas, que parlen com ells i fins i tot reaccionen com
ells, no deixa de faltar-los un element que els impedeix de ser com els nadius. De qu es
tracta, aix ni els autctons ni els forasters sabrien dir-ho amb precisi, perqu els forasters
mostren una habilitat especial a refutar les teories mitjanant les quals els autctons
intenten, sense miraments o amb malcia, de definir aquest element impalpable. Per aix
no impedeix que aquest element, certament, estiga present aquesta diferncia i que com
ms prenguen cura els forasters a negar-lo, ms atrauen latenci sobre el que hi ha de no
autcton en el seu capteniment. Car, al capdavall, els nadius del pas mai no farien tant
desfor per refutar afirmacions que sn manifestament falses, mai hi posarien tant de
fervor ni hi consagrarien aquest luxe darguments aparentment tan contundents per a la fi

109
escassament convincents. Com ms els forasters sentesten a debatre-ho, ms clarament fan
pals que sn diferents dels autctons. En realitat, aquest gran neguit per negar la
diferncia s precisament el que impedeix que desaparega. Uns altres forasters, com ara els
normands entre els francs, els hugonots entre els anglesos o els gals a lsia Menor, reconeixien sense problemes que eren el que els altres veien en ells, s a dir, estrangers, gent que
professava religions estranyes i tenia costums peculiars, la qual cosa, arribat el cas, els fu
impopulars, provoc conflictes o, fins i tot, determin que fossen cruelment perseguits.
Per no hi havia res dobscur o de problemtic quant a la seua identitat, al seu estatus. I
arribaren a fondres amb la poblaci circumdant quan, amb el pas del temps, els matrimonis mixtos o altres formes de barreja els feren perdre les seues caracterstiques fsiques,
socials o espirituals. En canvi, els forasters als quals fem referncia ac tenen com a tret
especfic dhaver preservat els seus atributs particulars, especialment les seues idees religioses, tot negant de manera resolta que aquestes caracterstiques distintives fossen duna
importncia decisiva, o que tinguessen res a veure amb la seua relaci amb la societat al si
de la qual vivien. Aquesta actitud recolza en una illusi, que daltra banda les dues parts
prenen per una realitat, generalment amb tota sinceritat i honradesa. Per no deixa de ser
una illusi, lelement erroni de la qual sintueix a mitges, i que per aquest fet mateix
desprn un sentiment dincomoditat i amonament que arriba a tots els qui tracten
dexaminar-la. s com si hom saprops a un misteri que, en ambdues bandes, hom
sentesta a considerar inexistent, per del qual tant uns com altres creuen, si ms no, que
nensumen la realitat.

III
Aquesta parbola illustra el dest dels jueus a Europa i Amrica. Potser lexemple ms
esclatant en siga el dest dels jueus alemanys. En cert sentit, cap comunitat no ha reeixit
mai a identificar-se tan estretament com ells amb la naci al si de la qual ha viscut. Quan
un jueu alemany refusava, lendem de laccs de Hitler al poder, de traslladar-se a Frana i
es justificava dient: No puc anar-men al pas dels nostres enemics, feia palesa una
situaci dun patetisme probablement sense pari en cap altre pas. Alguns jueus alemanys
comprenien molt pitjor all que els colpejava, i com shi havia arribat, que qualsevol
passavolant. Al cap i a la fi, allegaven, quin poeta s ms alemany que Heine?, quin compositor ms alemany que Mendelssohn? I tanmateix s justament ac on rau el problema.
Goethe era poeta, escrivia sobre la naturalesa, sobre lamor o sobre la condici humana, i
com que era alemany, el seu geni era un geni alemany, i era un gran poeta alemany.
Beethoven era compositor, i com que era alemany, era un gran compositor alemany; per
alguns trets especfics, perqu posseia alguns atributs propis de lalemany, era diferent dels
compositors francesos o italians. Heine, en canvi, no escrivia de lamor i de la vida, en la
major part de la seua obra, de manera directa: parlava sobretot dAlemanya, del que era

110
sser alemany, i tamb no sser alemany. Lexperincia de la qual derivava bona part dels
seus escrits no era de primera instncia, sin de segona instncia; es veia ell mateix com a
alemany, com a jueu, com a poeta, com a habitant de massa mons alhora. La seua ploma
revela una varietat particular dautoconscincia, molt diferent de la que pot ser prpia dun
membre normal duna societat degudament reconeguda. Daltra banda, no hi ha cap altre
compositor tan sistemticament germnic com Medelssohn, que es va creure en lobligaci
de ressuscitar el llegat nacional contingut en la litrgia protestant, que redescobr i resitu
en el rang que li pertocava el gran Johann Sebastian Bach, que compongu la simfonia La
Reforma per a major glria de la seua Esglsia dadopci, i que cap a la fi de la seua vida
havia esdevingut el gran msic neoluter que mai no fou o no podria haver estat un Schumann, o ni tan sols un Brahms. De Mendelssohn es podria dir, amb ra, que va fer molt per la
msica alemanya i per la cultura alemanya; per a ning no se li ha acudit mai dir una cosa
semblant de Mozart o de Schubert. Aquests eren, simplement, msics de geni, i a ms alemanys (o austracs); no feren res per la msica alemanya (o austraca): es limitaren a compondre-la. La msica alemanya tradicional era un ideal per a Mendelssohn, com ho era tamb
lImperi britnic per a Disraeli; hi creia ms apassionadament que lartista alemany mitj.
Aquesta mena de pruja, no en dubtem, s sovint producte dun sentiment de parentiu
insuficient, i dun desig desborrar el fossat. I com ms insalvable s el fossat, ms sexaspera
el desig de negar-lo, de fer com si no exists. Cosa que produeix un so poc natural, que
perceben totes les odes, excepte les de lestranger mateix, siga un jueu o qualsevol altre
foraster assimilat a mitges, i s justament aquesta abnegada dedicaci a la seua segona
ptria, la passi amb qu malda per fer-se una segona naturalesa, all que fa sonar la nota
errada. Ara: una segona naturalesa s una altra cosa, no s la naturalesa, i el desig desesperat
dautoidentificaci del jueu no sona, de cap manera, com res dautntic. Quan Walther
Rathenau escrivia en algun lloc del seu diari que per a ell els jueus dAlemanya no eren una
altra cosa que una tribu alemanya ms, una tribu ms allunyada que els prussians, per
ms propera que els suabis (o una cosa semblant), feia una afirmaci que cap persona
sensible sobretot si es tractava dun alemany no podia llegir sense sentir-se fortament
amonada. Desprs Rathenau mor a conseqncia dels trets dun daquells joves nacionalistes alemanys que ell tant admirava quan estava dhumor per aix. I aquest assassinat
fou, sens dubte, un gran crim i una tragdia per al seu pas, per all que el fu encara ms
horrible, ms pattic, s que al llarg de tota la seua vida Rathenau fou massa cec, o senceg
massa, per acceptar que una cosa aix fos ni tan sols possible. Si nhagus entrevist la
possibilitat, la seua vida i la seua actitud haurien estat molt diferents. Potser hauria evitat
lassassinat o, si ms no, en el pitjor dels casos, hauria caigut com a mrtir duna causa
defensada sense equvocs, i no com a trista vctima de les seues prpies illusions.

111
IV
Sha dit sovint que els jueus sn millors intrprets que no creadors. Hi ha un fons de veritat
en aquesta remarca, tot i que no pot acceptar-se sense matisar-la fortament. Dir, com hi ha
qui diu, que la interpretaci s en si mateixa una mena de creaci, que els periodistes, els
violinistes o els traductors de geni sn plenament creadors, s dir una cosa certa, sens
dubte. Ara: com a comentari de la tesi inicial, s un sofisma. Tothom coneix la diferncia
que hi ha entre les activitats prpiament creatives i les activitats prpiament interpretatives,
per la insistncia a voler aixecar un mur insuperable entre ambds dominis condueix
infalliblement a conclusions increblement pedants i escassament convincents. No s cap
atemptat contra la claredat afirmar, per exemple, que Tolstoi i Bach foren abans que res
artistes creadors cosa que es podria dir tamb dIbn Gabirol o dels autors dels Psalms i
que homes nics en la seua mena de talent, com ara Paganini i Saint-Beuve, no ho eren.
Aquesta mena de termes descriptius com creatiu i interpretatiu no sn judicis de valor,
sin simplement categories de classificaci, tot i que de vegades sn vagues i insuficients.
Per poc que admetem aquesta classificaci, sens fa tot duna evident que en lmbit de les
humanitats els jueus, per la ra que siga, han deixat empremta ms com a intrprets que no
com a creadors. No passa el mateix, s clar, en les matemtiques o en les cincies naturals.
Ac els jueus han produt homes de geni, tan grans i tan nombrosos com qualsevol altre
poble (darrerament hom els ha enumerat amb una freqncia gaireb pattica, i no cal
recitar-ne una vegada ms la llista).
No cal anar a cercar-ne la ra massa lluny. Si sem permet tornar a la nostra comparaci,
diria que els jueus, com els forasters que malden per dissoldres en una tribu desconeguda,
es troben obligats a dedicar totes les seues energies i tot el seu talent a la tasca de comprendre i dadaptar-shi, car la seua vida est en joc a cada pas. Dac ve aquesta hipertrfia
extraordinria de la facultat de copsar tendncies i de discernir, gaireb fins al detall, gaireb
fins al mats, les variacions de les situacions individuals i socials, i de captar-les, ben sovint,
fins i tot abans que altres les hagen ni tan sols observat. Dac ve tamb aquesta finesa tan
esbombada del seu esperit crtic, aquesta sorprenent acutat de la capacitat danlisi del
passat, del present i de vegades fins i tot de la conjectura relativa a lavenir; en un mot, el
geni que hom els reconeix per a lobservaci, la classificaci i lexplicaci i, per damunt de
tot, per a la descripci i lanlisi en les formes ms penetrants i ms subtils. Hom tendeix,
ja se sap, a estimar-se ms enll dall raonable o a exagerar el valor o la importncia del
que un mateix ha descobert. Daquesta manera trobem jueus proclius a retre un culte ben
singular als herois o a les institucions de les nacions al si de les quals viuen. Trobem un
Stahl o un Friedjung entre els profetes del nacionalisme alemany; veiem un Disraeli
inventor de la mstica de limperialisme britnic; sabem que Ludwig, Guedalla i Maurois
sn els ms clebres bigrafs populars, i adoradors dherois, del nostre temps; que hi ha
pintors de cort capaos dintroduir un halo romntic en els seus personatges, de veurels
amb ulls obnubilats, de percebre-hi coses que altres esperits, menys vids dun mn ms

112
feli i de colors ms vius, considerarien potser com inexistents. No cal recrrer a tcniques
psicolgiques abstruses o incertes per entreveure en algunes obres la presncia dun desig
roent dall que aquest mn li ha negat al seu autor. s el cas, per exemple, del retrat
de Goethe per Emil Ludwig, de les visions dun romanticisme ingenu de Wellington o de
Palmerston ofertes per un Guedalla (tot i la mica desperit crtic que hi aporta o algun
excs de sofisticaci que hi afegeix) o de lestudi que dedic Andr Maurois a Disraeli, que
quasi fa feredat de tant com revela de si mateix. (I potser caldria afegir-hi, encara, la imatge
dels ideals catlics, afalagadora i duna elegncia exquisida, que ens proposa Bergson en les
seues darreres obres.) En cert sentit hi trobarem, en tot aix, lequivalent modern del saber,
labnegaci i la imaginaci que els metges i financers jueus de ledat mitjana posaven al
servei dels seus clients, els quals, al seu torn, quan tot anava b, es dignaven a recompensarlos amb algun boc de benvolena o amb algun besllum fugisser dun mn ms gloris.
s per aix que quan els jueus sendinsen directament en lart o en la literatura
dimaginaci, sesdev que les seues temptatives tenen quelcom dimitatiu i dartificial. La
cosa pot ser molt subtil i, certament, no cal subscriure bogeries perilloses i repugnants,
com el racisme, per exemple, per pensar que lart i la literatura tenen inevitablement arrels
en la tradici viscuda del grup social al qual pertany lartista. Perqu la veritat (malgrat que en
anys passats els nacionalistes i altres extremistes hagen exagerat aquesta veritat massa
violentament perqu siga tan evident com caldria) s que el llenguatge, les formes musicals,
els colors o les formes a travs de les quals sexpressa lartista no sn simplement producte
de la seua individualitat, sin tamb duna tradici social ms mplia que, daltra banda, s
en gran part inconscient i que s all que genera una sintonia amb aquells als quals sadrea
i li dna la possibilitat destablir-hi una comunicaci instintiva. Ara b, els jueus que es
llancen a aquesta cursa estan collocats, diguem-ne, ms en de la lnia de sortida. Entre
ells hi ha molts que han de fer dantuvi una gran despesa denergia i dintelligncia
simplement per adaptar-se a un medi en el qual els seus vens es mouen amb tota naturalitat i sense esfor. Aix, no t res de sorprenent que desprs dhaver invertit tant de la
seua substncia emocional i intellectual en loperaci dadaptar-se de maldar dalguna
manera per naturalitzar-se ja no els en reste gaire per a un esfor creador que siga
francament vigors, lliure i original. Aprendre a fer servir un mode dexpressi poc o molt
ali consisteix necessriament a aprendre a fer la crtica dun mateix; s tenir conscincia
plena de la prpia relaci amb aquest o aquell altre model, amb tal o tal artista o escola de
pensament. La msica de Meyerbeer o la de Mahler (com la de Busoni, que no era jueu,
per que era, nogensmenys, un assimilat, mig alemany, mig itali) es nodreix, en els seus
millors moments, dun excs de records dunes altres msiques, i es troba viciada per molts
elements aliens que no tenen relaci amb la msica i que denoten una gran contenci
desperit. Es podria dir el mateix de les novelles dautors tan diferents entre si com
Auerbach i Disraeli, Wassermann i Schnitzler, per no esmentar ms que artistes seriosos.
En el cas dels novellistes, els poetes i els compositors de segon ordre, aix s duna
evidncia aclaparadora.

113
Certament, no s que no tinguen dons naturals, recursos o integritat. El que no tenen
s el medi ambient al si del qual no els caldria dedicar la meitat de les seues capacitats i
energies a establir els fonaments de ledifici artstic que desprs hauran de bastir, aquests
fonaments que els no jueus ja es troben construts, perqu sn el scol damunt el qual
viuen normalment la seua vida. I s interessant remarcar que si aquesta consideraci val per
a les arts i les activitats humanes en general, el vehicle dexpressi de les quals sn els mots
i els smbols, fruit del desplegament inconscient de les tradicions, aix no saplica daquesta
manera a les cincies naturals. Ac els vehicles, els smbols, sn en qualsevol cas instruments
artificials fabricats expressament per especialistes i destinats a ser neutres i internacionals.
En les arts i les lletres sn indefugibles les riques possibilitats dassociaci que posseex un
smbol: tot o gaireb tot hi depn de lefecte combinat daquests matisos, la creaci dels
quals no t res dartificial. En les cincies i les matemtiques aquesta mena dinteraccions
no sn ms que un obstacle a la claredat i la precisi, i leliminaci nest ms que justificada. En un mn de smbols abstractes, sense lligams amb les cultures nacionals, els temps
i els llocs, el geni jueu hi troba via lliure i aquesta llibertat total el fa capa de crear obres
magnfiques. Ac els jueus no es troben collocats ms en de la lnia de sortida, sin al
mateix nivell que els altres i les seues qualitats intellectuals i imaginatives, exercides durant
segles de solitud i de reclusi, al llarg dels quals shavien orientat cap endins, han donat
resultats prodigiosos. En aquest mbit no sn ja intrprets, comentadors o traductors, sin
creadors independents i duna sola pea. I aix val a dir que constitueix noms un tast del
que els jueus podrien produir en condicions culturals semblants a les de les altres nacions.
Aquest s, en definitiva, el ms slid dels arguments que es pot avanar en favor daqueixa
normalitzaci que ha estat sempre lnica o gaireb lnica gran defensa del sionisme.

V
Amb les persones passa com amb les coses: normalment sn all que hom considera que
sn quan shi tenen tractes, i no necessriament all que pensen elles que sn. Una taula s
all que la gent, en general, troba que s una taula. Qu diria una taula si pogus parlar,
daix no en sabem res; si ens digus que en la seua opini no s una taula, no deixarem
tanmateix de pensar que s una taula. I el mateix passa amb les persones. Desprs de mig
segle de dir-se que eren alemanys absolutament normals a Alemanya, francesos a Frana o
peruans a Per, a la llarga els jueus del mn occidental no pogueren, tanmateix, tancar
totalment els ulls al fet que en opini dels seus vens no eren exactament el mateix que els
altres. Alguns dels seus vens mantenien aquesta opini massa ostensible i amb una insistncia implacable, almenys durant algun temps. De vegades hom deia que aquesta opini era
efecte de lantisemitisme o de la ignorncia, de vegades que era una illusi difosa amb premeditaci entre els mateixos jueus per obscurantistes o xovinistes mailintencionats. Per a la fi, el
problema que els optimistes del segle XIX podien afirmar que no existia, o que estava en vies

114
de superaci, hagu de ser reconegut com una realitat tangible fins i tot en els medis jueus
ms assimilacionistes de la nostra poca, la qual cosa produ conseqncies psicolgiques
variades, per de tota manera peculiars. Podrem fer servir de nou, encara que siga abusar,
una analogia. Vet ac la situaci que shi plantejava. En aquests ambients els jueus es comportaven com una mena dhumans contrafets, diguem-ne que com geperuts, i hom hi podria distingir entre ells tres tipus diferents, segons lactitud que adoptaven respecte de la seua gepa.
La primera categoria era la dels geperuts que pretenien que no tenien gepa. Si hom els
plantejava problemes, no dubtaven a presentar un document signat i contrasignat pels
dirigents de totes les nacions, i sobretot pels ms esclarits dentre ells, on es declarava solemnement que els portadors del document en qesti eren persones normalment constitudes
i desenvolupades, que cap signe no els distingia dels altres humans amb bona salut, i que
dir-ne una altra cosa era una ofensa a la moral internacional. Si malgrat tot alg sentestava
a mirar-los fixament lesquena, amb la conseqncia que es podia esperar, els geperuts
sostenien que es tractava duna illusi ptica o b duna forma virulenta dun prejudici
que procedia del temps en qu hom creia, molt equivocadament daltra banda, que eren
geperuts; o potser fins i tot duna poca molt reculada en qu, certament, hi havia geperuts
al mn, per ara aquesta raa ja shavia extingit. De vegades no sestaven de jurar que hom
els havia mirat damagat aquesta part de la seua esquena on, afirmaven, no hi havia rastre
de gepa, i aix fins i tot si ning no els mirava. Quan no tenien papers a m i no exhibien
certificats internacionals que els declaraven no geperuts, citaven els intellectuals liberals i
illustrats del segle XIX o els savis antroplegs o els terics socialistes, els quals explicaven
que la idea mateixa de geperut obea a una confusi, per tal com aquests pretesos geperuts
no existien o si de cas havien existit mai, shavien extingit feia molt de temps. Sarribava a
dir, fins i tot, que si hom trobava criatures daquesta mena, la seua existncia se situava fora
de qualsevol camp de recerca que es pogus concebre.2
La segona actitud era justament la contrria de la primera. El geperut no dissimulava
gens ni mica que tingus gepa i manifestava alt i fort que shi sentia molt a gust amb la gepa
i fins i tot sen vantava. Que tenir gepa era un privilegi i un honor que el feia membre dun
grup superior i que si els seus perseguidors lapedregaven era perqu, en el fons, lenvejaven,
perqu conscientment o inconscientment li envejaven un atribut tan singular, que daltra
banda no estava a labast de tothom. Aquesta mena de persones deien, si fa no fa: No em
fa cap vergonya de ser geperut; al contrari: sc geperut i nestic orgulls.
El tercer grup era el de les persones temorenques i respectuoses que consideraven que si
no feien mai la ms mnima allusi a les gepes, i si podien menar els altres a veure-hi en el
simple fet de fer servir el mot una mena de discriminaci indigna, o almenys una falta
deducaci, els seria possible de derivar qualsevol discussi sobre el tema a uns lmits raonables, i moures entre la gent desquena dreta sense prcticament cap sensaci dincomoditat, almenys per a ells. Portaven de bon grat abrics ben amples, que dissimulaven fora la
seua figura. De vegades sesmentava entre ells el tema prohibit i es consultaven mtuament
sobre tal o tal tipus dungent que, segons la brama, si se laplicaven totes les nits, i aix

115
durant uns quants segles, tenia la virtut de reduir a poc a poc el volum de la gepa o fins i tot
qui sap? podia arribar a eliminar-la del tot. Els casos de desaparici total no eren
absolutament inslits, sobretot en pasos llunyans i en un passat remot. Hi havia esperances
per a tothom, sempre que hom en parls el mnim possible i que hi apliqus lungent amb
diligncia i regularitat.
Aquestes foren durant molt de temps les tres categories principals de jueus assimilats,
als quals lanomalia del seu estatus els menava a patir un malestar dintensitat variable.
Cadascuna daquestes tres categories considerava els membres de les altres dues amb ulls
ms aviat crtics, car hom considerava que menaven una poltica errada, absurda fins i tot,
que comportava, daltra banda, el risc de fer crrer la mateixa sort als llestos que als ximples.
Per heus ac que arribaren els qui deien que una gepa s una gepa, un apndix indesitjable,
que no es pot amagar, i que no s tampoc possible de reduir a poc a poc mitjanant laplicaci de palliatius benignes; i que s, a ms, causa de grans mals per als qui shi troben
afectats. Els qui deien aix recomanaven amb una audcia que es va considerar molt a
prop de la follia que es practiqus lablaci de la gepa amb els mitjans de la cirurgia.
Reconeixien, certament, que aquesta intervenci, com s el cas de totes les operacions
importants, comportava un risc seris per a la vida del pacient, podia provocar danys en
altres parts del cos i, encara, podia produir efectes psicolgics inesperats. Per si a la fi
reeixia, ja no hi hauria gepa. Potser una gepa no era el pitjor dels mals, i es tractava duna
operaci costosa i perillosa. Aix era cert, per si el que es desitjava ms que qualsevol altra
cosa era fer desaparixer a gran escala les gepes en un mot, si qualsevol cosa era preferible a
una gepa, llavors no hi havia cap ms soluci: noms una operaci daquesta mena
garantiria els resultats desitjats. De fet, aix era el que proposava la soluci sionista, en la
seua forma poltica ms elaborada. Si hi ha una dada que palesa el seu triomf, i jo crec que
s aix, s que els jueus dIsrael, i sens dubte els qui hi han nascut en una poca recent,
solen ser gent, al marge de quins siguen en un altre sentit els seus defectes o les seues virtuts,
amb lesquena dreta. Es fa difcil ara com ara de dir quin ser lefecte actual i futur daquesta
operaci sobre els jueus i els no jueus, per un fet s clar: les tres actituds abans esmentades
han restat histricament desacreditades amb laparici de lEstat dIsrael. Aquest
esdeveniment sorprenent ha transformat la situaci dels jueus, lha tornat difcil de
reconixer, i ha fet obsoletes totes les teories i totes les activitats que tenien com a font i
origen aquesta situaci, per b que aix mateix ha menat, al seu torn, al sorgiment de nous
problemes, noves solucions i noves controvrsies no menys acarnissades.

VI
Arthur Koestler ha ofert una formulaci veritablement colpidora dun daquests nous
problemes.3 En un altre temps els jueus pregaven tres vegades cada dia pel retorn a Si. Hi
havia obstacles materials que feien impossible lacompliment daquest desig. Ara les

116
circumstncies han canviat i moltssims, si volgueren, podrien, si ms no, emprendre
accions que a la fi els menarien a Isarel o que, en tot cas, els transformarien, arribat el
moment, en ciutadans dIsrael residents a lestranger. Si les coses sn aix, no s pura
hipocresia continuar fent aquestes pregries sense emprendre cap acci per aconseguir
lobjectiu desitjat? Aquells que volen, polticament parlant, ser jueus i res ms que jueus
poden fer-ho i, en conseqncia haurien de procedir aix, identificant-se completament
amb lEstat dIsrael. Els qui no volen emigrar ni demanar la nacionalitat israeliana, farien
b de mirar la realitat cara a cara i confessar-se que no volen ser jueus en el sentit ple de la
paraula, i de triar per tant una altra nacionalitat. Si decideixen, diguem-ne, que sestimen
ms de ser anglesos o nord-americans que israelians, llavors haurien de deixar de causar
irritaci entre els seus vens amb un exclusivisme del qual noms ells en sn responsables i,
per exemple, haurien de deixar doposar-se als matrimonis mixtes dels seus fills i filles,
daplegar-se en ghettos espirituals, i de vegades topogrfics, al voltant dinstitucions especficament jueves, o de mantenir el jiddisch o altres llenges prpies dels jueus. I haurien, en
resum, de prendre mesures enrgiques per tal de submergir-se totalment (i no ja amb les
restriccions dantany) en la vida dels qui els envolten. Aquesta poltica de liquidaci de la
Dispora equival, de fet, a una invitaci al sucidi voluntari de la Galut entesa com a
instituci o entitat especficament jueva.
Des de laltre costat, els capdavanters de la primacia absoluta dIsrael en la vida jueva
han arribat a conclusions que no sallunyen gaire de les de Koestler. Lavenir dels jueus es
troba a lEstat dIsrael i tan sols aqu, ra per la qual el valor de la Dispora es mesura
noms pel suport que puga oferir al nou estat, que daltra banda senfronta a grans perills.
Mentre les comunitats jueves de fora dIsrael puguen donar-li suport, aix els dna una ra
de ser. Des del moment que deixen dajudar-lo, perqu no vulguen o no puguen fer-ho, o
pel fet que la seua ajuda no siga ja necessria, aquesta ra de ser desapareix i aquestes comunitats ja no afecten el dest dels jueus com a tals. Podrien ben b esvanir-se pacficament
emigrant massivament a Israel i liquidant aix el problema jueu del qual en sn el focus, i
que desapareixeria automticament amb elles. Entre les dues maneres de veure la qesti
em sembla que la diferncia s la segent: Arthur Koestler vol que la Dispora simpose el
deure de liquidar-se ella mateixa immediatament; els ultranacionalistes voldrien que es
mantingus mentre faa el paper indispensable de vaca lletera, i per tant najornarien la
liquidaci, que vindr tard o dhora, fins que aquesta funci deixs de ser rellevant.
Abans dassenyalar els defectes daquesta tesi tan contundent caldria, potser, reconixerli el punt de veritat que inclou. No hi ha dubte que la creaci de lEstat dIsrael ha canviat
les dades del problema individual dels jueus de la Dispora. El vell problema era de tipus
nacional. A tot arreu hom considerava els jueus com una mena de nosa. Fins i tot quan no
eren perseguits activament, sentien una intensa temptaci dassimilar-se o b dagrupar-se
al marge. Per aquesta segregaci no els protegia de la persecuci. Quant a convidar els
individus a assimilar-se voluntriament, independentment que el consell fos bo o dolent,
equivalia a fer la cosa gaireb inviable per a ells. Mai en la vida he pensat que puga existir

117
un elefant rosa, per si alg em digus que shi tracta duna idea que he de proscriure absolutament, crec que no podria pensar en una altra cosa. Des del moment que hom diu als
jueus que han de perdre o oblidar els seus trets distintius, nhi ha que safanyen, que sescarrassen a perdrels. Per com ms shi escarrassen, menys sen surten, i ms es distingeixen
dels altres. Les associacions constitudes per jueus per afavorir lassimilaci sassemblen ms
que res a reunions pbliques convocades per protestar contra el perills costum de les reunions pbliques. Ja es pot comprendre que una poltica daquesta mena engendra espontniament la seua prpia desfeta, i desprs vindran els corresponents naufragis humans,
grotescos i lamentables. El problema dels jueus no era individual, sin collectiu. Individualment, els jueus podien, sens dubte, desaparixer, o establir-se cmodament i a la seua
convenincia en algun lloc. Per comunitats senceres no podien fer-ho encara que volgueren. El sucidi en massa, en sentit literal, no era possible, com s que ho era, per exemple,
lassassinat en massa, all on soptava pel recurs a la fora. Aix ho fu la Inquisici a Espanya, imposant el baptisme definitiu de nombrosos jueus, que el varen preferir a lexili. I
tanmateix, fins i tot en aquestes terribles circumstncies, va caldre que sescolaren diverses
generacions perqu hi desaparegus la memria dels jueus. Hi hagu marranos que retornaren a la fe dels seus pares i cap comunitat jueva no es va sotmetre enterament. Pertot
arreu hi hagu prdues, mrtirs i exiliats. Expulsats dun pas, els errants es traslladaven a
un altre, sense esperances reals dinstallar-shi definitivament. s justament aquest
sentiment dinseguretat, producte alhora de la incapacitat per assimilar-se a voluntat, de la
vergonya i la humiliaci que hom patia si ho intentava, o simplement de veure els altres
llanar-se per aquests camins mortificadors, all que posava a tot arreu els jueus, com a
individus, en una situaci psicolgicament tan incmoda, tan cruel, i all que els menava a
lagitaci nerviosa, a un neguit permanent, fet com si digussem a propsit per atraure cap
a ells una atenci escassament benvolent, que arribat el cas els valia el menyspreu, laversi
i la persecuci. A aquests tristos resultats arribaren tant els qui glatien per assimilar-se com
els qui es revoltaven contra lassimilaci.
Aquesta situaci sha acabat a hores dara. En principi, els qui pateixen massa per la
incomoditat de la seua posici i aquells que per raons religioses, nacionals, o daltres, i amb
independncia del que pensen de la seua existncia en un medi no jueu, aspiren a viure
plenament la seua vida com a membres duna majoria i no duna minoria al si duna naci
moderna, tots aquests tenen avui bones raons per esperar que podran anar a Israel, a desenvolupar-hi la seua existncia. Per nhi ha daltres que, encertats o equivocats, obertament
o secretament, no estan disposats a prendre aquest cam. Per una ra o altra, desitgen viure
o, si ms no, continuar vivint com a ciutadans jueus destats polticament no jueus. Es pot
pensar el que es vulga daquesta mena de gent, que daltra banda constitueix potser la
majoria de la Dispora present i futura. Sels pot defensar o atacar, o no fer-ne cas, per el
fet s i aquest s un fet nou i cabdal que la qesti de si han de restar-hi o anar-sen, o
romandre en una situaci intermdia, aix s ara un problema individual, que cada jueu s
lliure de resoldre com li vinga de gust. I que pren la responsabilitat de la seua decisi no

118
com a membre duna naci, sin com a sser hum i com a individu. Que una persona trie,
activament o passivament, de viure engavanyat, de conixer la inseguretat, de patir
humiliacions socials per viure com a jueu, obertament o damagat, en una societat i en un
pas on no sestima gens ni mica els jueus, aix s en gran mesura, i cada vegada ms,
assumpte seu o de la seua famlia. Podrem menysprear la seua manca dorgull, assenyalar
amb el dit aquest home que senganya a si mateix, i predir-li un avenir desastrs; o b
podrem felicitar-lo pel seu utilitarisme clarivident, lloar-lo per la capacitat de sacrificar-se
amb tant de coratge pel futur dels seus fills, per no fer cas dels prejudicis i desdenyarlos amb el cap ben alt. Podem fer tot aix: hi tenim dret. Per ell, per la seua banda, t
tamb tot el dret a viure la vida que vulga, tret del cas que la seua tria provoque en aquest
mn massa injustcia o sofriment.
Ahir la tragdia de la condici dels jueus era que no tenien cap possibilitat real de triar.
Els homes no tenen poder sobre les creences prpies; lassimilaci llevat de la conversi en
massa a religions en les quals no podien i sovint no volien creure, i a les quals, a ms, en el
clima intellectual dels tres darrers segles no podien aparentar de creure era impracticable
per a la majoria. I cap altra soluci no els garantia la seguretat com no fos el desenvolupament dinstitucions liberals en aquest mn: una esperana massa cruelment frustrada
en el darrer mig segle perqu siga avui res ms que un ideal noble, per ms aviat remot.
Pel que fa a les esperances dassimilaci massiva que el comunisme fu nixer en tantes
nimes angoixades, cal dir que han acabat en la decepci ms amarga. Lluny dhaver
provet un mtode per a lassimilaci en massa, el comunisme ha deixat en moltes de les
seues vctimes jueves ferides inguaribles, fins al punt que sn en gran mesura incapaces de
readaptar-se a una vida normal, tranquilla, civilitzada i productiva. De tota manera, el
problema no s tan difcil de resoldre avui com ho era abans. Des de la destrucci de lEstat
jueu pels romans, els jueus mai no shan trobat, com a individus, en millor situaci que ara
per decidir per ells mateixos el seu mode de vida i tot all que shi relaciona. Arthur
Koestler sembla creure que els jueus que es neguen o a emigrar o a assimilar-se seran sempre
un element de neguit als pasos on viuran, font de penosa incomoditat per a ells mateixos i
per als altres, incitacions vivents a la brutalitat per la falsedat mateixa de la seua posici.
Potser. Tenim tamb ocasi encara dheure-nos-les amb els pattics hereus dels vells
bundistes i dels vells jiddischtes, els portaveus moderns del nacionalisme de la Galut, que
es basava en la consideraci de les nacions modernes com una amalgama bigarrada de comunitats extremament diverses i quasi autnomes, al si de la qual els grups jueus de llengua
jiddisch, menant una existncia pintoresca i ornats amb el seu folklore, les seues canons
tradicionals i els seus oficis de temps passats, i amb els seus curiosos costums de lantigor,
conformarien un component extic per fortament acolorit. Daquests miratges, que recorden el neomedievalisme nostlgic dalguns excntrics com H. Belloc o C.K. Chesterton,
no valdria realment la pena ni parlar-ne, si no fos perqu, en proposar una visi totalment
irreal dall que sn o poden ser les societats modernes, sn capaos de reeixir, encara avui,
a confondre persones innocents i fer-los mal. A aquests cecs conductors de cecs sels poden

119
aplicar fora b les ms virulentes frases de Koestler. Mereixen totalment, i molt millor que
ning, lamarg sarcasme que adreava el socialista rus Plekhanov als bundistes: aquests no
eren, deia, altra cosa que sionistes amb por al mareig. Si amb tots els horrors de la histria
recent no nhi ha hagut prou per obrir-los els ulls, caldr dir que sn inguaribles.
Per si s cert que el llenguatge rude dArthur Koestler t sentit pel que fa a aquestes
petites minories desesperants, tamb s un fet que al mn hi ha gran quantitat dindividus
que no es decideixen a concebre la vida com una elecci radical entre un cam o un altre,
i que no els haurem de condemnar per aix. De la fusta torta de qu est feta la humanitat va dir un gran filsof no se nha tret mai res de dret.4 Vet ac el tipus delecci
decisiva amb qu pot acarar-se, per exemple, un artista: deixar sa casa i la famlia per un
estil de vida ms propici a lart, o abandonar lart per tal de, diguem-ne, dedicar-se als
negocis i donar de menjar a la seua famlia. Tanmateix, sovint passa que els artistes, en
realitat, no fan ni una cosa ni laltra, que resolen la qesti amb un comproms, cosa que
els fa perdre possibilitats de reeixir, per almenys fan les dues coses alhora. Dir-li a un
artista que ha de triar, imposar-li sense motiu el ms intransigent o aix o all, noms
perqu volem solucions radicals, s una forma intolerable dintimidaci en una societat
que reconeix als ssers humans el dret a una certa flexibilitat, el dret a realitzar-se com
vulguen, dintre dels lmits ms amplis compatibles amb un mnim de justcia, de llibertat i
de sensibilitat humana. Pensadors pusillnimes que busquen la salvaci en els dogmes
religiosos o poltics, o nimes presoneres del terror, com T. S. Eliot i Arthur Koestler, poden
desitjar la supressi absoluta daquests elements dindecisi en benefici dun arranjament
net i clar: en aquest sentit sn fills veritables del segle, daquest segle de sistemes totalitaris
que han maldat precisament per instaurar aquesta mena dordre entre els ssers humans,
per encabir amb gran rigidesa cada persona en la seua categoria precisa, i que ha eliminat
poc o molt les llibertats civils a fi dacomplir aquest designi, que de vegades hom defensa
fins i tot sota la bandera de lultraracionalisme o de la cincia. Sens dubte Eliot i Koestler
protestarien de veures associats lun amb laltre o amb el Zeitgeist, com hem fet ac. Eliot,
en particular, abomina les societats organitzades sobre bases racionalistes o cientfiques,
mentre que Koestler s un dels capdaventers de loposici contra el totalitarisme. I, tanmateix, posar-se en contra duna part de la poblaci per lnica ra que hom hi veu un element
incmode de la societat, forar-la a canviar dopini o b a fer les maletes, s una actitud
lexplicaci psicolgica de la qual pot ser fcilment endevinada (particularment quan
lacusador mateix s vctima del dubte i candidat al sofriment). Per no per aix deixa de
ser un capteniment tirnic, i de la varietat mesquina. T com a causa profunda la convicci
que els ssers humans no tenen dret a viure en lerror, la inconseqncia o la vulgaritat; que
la societat t el deure de fer tots els possibles per desempallegar-se daquesta mena de gent,
per mitjans humans, certament, per de desempallegar-sen, encara que no shi tracte de
criminals ni de bojos perillosos, i que de cap manera no posen en perill les vides o les
llibertats del seus conciutadans. Aquesta actitud, que de vegades ens adonem que forma
part de les opinions de pensadors daltra banda civilitzats i sensibles, s una actitud dolenta,

120
perqu evidentment s incompatible amb la supervivncia dun cert teixit social, duna
textura social suficientment raonable, humana, oberta, al si de la qual els homes puguen
gaudir daquelles llibertats i relacions personals que sn les niques que fan tolerable la
vida. Igualment culpables dexageraci sn aquests ultranacionalistes jueus, visquen a Israel
o a fora, que consideren els jueus com una mena dAuslandsjuden (al cap i a la fi el concepte
dAuslandsdeutsche, encara que la paraula potser no, s anterior de moltes dcades a Hitler,
i certament els jueus sn grans imitadors) que tenen deures envers Israel, per que no hi
tenen cap dret, perqu els jueus han de viure a Israel, o almenys viure per a Israel, o no
viure en absolut. La creaci de lEstat dIsrael ha retut un dels serveis ms grans que puga
acomplir una instituci humana en favor dels individus: ha garantit als jueus no tan sols el
reconeixement de la seua dignitat personal i del seu estatut com a ssers humans, sin
tamb el dret, cosa infinitament ms important, de triar com a individus la manera en qu
voldran viure, la llibertat fonamental delecci, el dret a viure o a morir, de fer el seu cam
vers el millor o el pitjor, sense la qual cosa la vida no s ms que una forma desclavitud,
com ho ha estat, de fet, per a la comunitat jueva al llarg de gaireb dos-mil anys.
Per cal estar atents a no confondre aquesta llibertat recentment assolida amb una nova
esclavitud. Lantiga esclavitud venia del fet que hom explicava als jueus que el seu dret a la
llibertat plena com a homes i com a ciutadans era com a mnim dubts mentre sentestassen a voler continuar sent plenament jueus. I, com havia de passar, la propaganda dels
assimilacionistes provocava una reacci indignada en aquells que ni volien amagar els seus
trets peculiars ni estaven disposats tampoc a permetre la seua transformaci, mitjanant
una operaci de cirurgia esttica brutal, o a travs dalgun mtode ms lent, en quelcom de
molt diferent dall que eren i que volien continuar sent. El desvetllament religis jueu,
que tingu el seu origen a Frankfurt, aix com el moviment sionista, foren ambds, cadascun a la seua manera, respostes vlides a la temptativa de retornar a una nova esclavitud els
recentment emancipats. Avui lassimilaci no s ms que el trist fantasma dall que fou.
Per hi ha un altre perill: que una vegada aconseguida la nova i gran victria (i fins a quin
punt aquesta victria s gran, i quina gran cosa s de trobar-se de sobte lliures, amb la
facultat delegir viure com les altres nacions o de fer altrament, aix potser no estem encara
en condicions de copsar-ho plenament), puga passar que hom tracte dimposar noves
cadenes damunt despatlles prou i massa avesades als ferros, encara que shi tracte de ferros
dun caire molt distint; que hom vulga clavar en el cap dels ignorants i dels qui no hi veuen
clar que no tenen prcticament, com a jueus, el dret de viure fora de les fronteres dIsrael i
que, com no siga que lEstat dIsrael els ho haja demanat explcitament, cometrien una
mena de traci a la raa si volien viure en un altre lloc, i aix perqu sels dir la seua
vida no s seua, ans pertany a la seua raa, a la seua naci, al seu Estat. Daquesta manera la
gran onada de sentiment de generositat que a hores dara flueix tan abundosament devers
Israel, i que s compartida pels qui voldrien viure a Israel i per aquells que hi veuen,
justificadament, la garantia de la prpia emancipaci com a ssers humans, tant si van a
viure-hi com si no, podria esdevenir un xovinisme estret, fatal i totalment indefensable. Si

121
no se li posen traves, podria provocar, en canvi, un inevitable, i probablement exagerat,
capgirament contra aqueixes monstruoses pretensions. No hi ha a Israel aquest fill tard
del Risorgimento dEuropa, el darrer estat bastit sobre els fonaments humans i liberals
anunciats per la gran Revoluci Francesa i les revolucions europees de 1848, concebuts pel
pensament social progressista dEuropa Occidental, denigrats pel bolxevisme i denunciats
per Goebbels, no hi ha cap lder dopini responsable a Israel, o a fora, que puga prestarse conscientment a aquesta mena de poltica. s dall ms incert que les comunitats jueves
de la Dispora hagen de jugar encara aquest digne i gran paper, cosa en la qual sembla que
confien aquells que es preocupen seriosament per la seua supervivncia espiritual. Per
aquesta posici ha deixat de tenir una importncia cabdal. Lavenir collectiu dels jueus s a
Israel. La religi jueva sobreviur al cor dels qui hi creuen, siga on siga que es troben. I no
hi ha dubte que els jueus com a individus reivindicaran els seus drets i acompliran tots els
seus deures com a ssers humans i com a ciutadans en les societats on podran, finalment,
elegir lliurement de viure; lliurement per tal com sn, tant fsicament com moralment,
lliures dabandonar-les i per tal com, en no ser-los imposada a la fora lopci danar-sen o
de restar-hi, shi tracta d una elecci autntica.
Un americ de geni va dir una vegada que els jueus eren un poble especial perqu sn
com qualsevol altre, per b que una mica ms. Hi ha en aquesta observaci una veritat
amarga. Certament, a ning no li agrada de ser escarnit, veure exagerats els seus trets
distintius, de vegades fins a la caricatura. I tanmateix, recrrer a la fora per tal dimpedir
que la gent faa aix, per irritant que puga ser el seu comportament, no deixa de ser un atac
a les llibertats humanes ms elementals. sser escptic fora de mida o hipercrtic; sser
insensible o hipersensible; no tenir dignitat o complaures en lostentaci ms vulgar; sser
obsequis o neurticament agressiu; no tenir sentit moral o sentit de la mesura en esttica,
o mancar de certes formes de tacte espiritual: tot aix sn, sens dubte, coses que no tenen
res de falagueres, sn fins i tot coses profundament empipadores. Per no sn un crim. I ni
Plat ni Maurras ni Eliot, ni cap dels seus seguidors, no tenen, per aix noms, cap dret de
relegar els homes fora dels lmits de la ciutat humana. Si els jueus han de patir com han
patit en el passat perqu no tenen la sort de plaure els seus vens quan fan el mico o el lloro,
almenys patiran individualment. Sn ssers humans i tenen el dret a captenir-se malament
dins dels lmits permesos als humans membres de societats lliures. I ni Koestler, ni els
ultranacionalistes les posicions dels quals assumeix implcitament, ni els nacionalistes
de la Galut ni els assimilacionistes, no poden reconixer-los menys que aix. Per no tenen
el dret, llevat que es traslladen a Israel, a demanar ms que aix. Per exemple, no tenen dret
a una versi, ni que siga en to menor, de lestat dins de lestat, o a fruir de privilegis especials
dins de societats no jueves. Vet ac les noves dades del problema als nostres dies. Tant a la
Dispora com a Israel uns jueus seran agradables i altres seran desagradables, nhi haur
que destacaran les seues caracterstiques jueves i nhi haur que les amagaran, uns seran ben
vistos i respectats i altres detestats i menyspreats, nhi haur que podran ser comunistes i
nhi haur que preconitzaran el feixisme per al seu pas o per a tot el gnere hum. Per res

122
de tot aix no s (ni ha de ser) motiu de trgic neguit o de desesperaci per als jueus en el
seu conjunt, com passava en una altra poca. Car el dest dels individus, i fins i tot de
comunitats concretes, siga per anar-sen o per restar all on es troben, s ara a les seues
mans, almenys moralment. Cadascun pot prendre la seua decisi lliurement, a la seua
manera, buscant el millor, i amb tota la saviesa i tota la sort de qu siga capa. En aquest
sentit, la creaci de lEstat dIsrael ha alliberat tots els jueus, siga quina siga la seua relaci
amb aquest Estat. I aix ho haur fet fins i tot si arribava el dia ombrvol de la desfeta, el
dia en que perds la independncia. Aquesta temible catstrofe no s gaire previsible, per
fins i tot si es produa lEstat hauria acomplit la seua tasca demancipaci. Vet ac la resposta
als qui soposaven a la creaci dun Estat jueu dient que seria massa feble, incapa de defensar-se i sobreviure, o massa esquifit per hostatjar la Dispora tota sencera. Ara: la majoria
dels qui plantejaven aquesta mena de qestions normalment no creien sincerament en la
seua validesa. Shi tractava ms aviat dexcuses que es donaven a ells mateixos per apartar el
seu pensament deleccions massa difcils.
Un problema nacional de fet, un problema mundial ha estat resolt. No cal dubtarne, i a despit dels qui sinventen un dilema insidis, una exigncia de tot o res (tots els
jueus han danar a Isarel, o desaparixer de la nostra vista duna manera o altra); aix s, i
amb escreix, cosa miraculosa per a una generaci humana. Certament, tenim bones raons
per dir dayenu;5 i haurem de preguntar-nos si les generacions jueves que vindran podran
entendre els problemes i les frustracions dels seus avantpassats, si podran explicar-se els
motius daquestes exigncies mesquines i violentes que, fins i tot a lhora del triomf, han
estat plantejades per alguns daquests fills del dor ha-midbar6 que han passat massa temps
en la foscor per saber viure, i deixar viure els altres, lliurement, a la llum del dia.
Traducci de Gustau Muoz

1. Aquest assaig fou redactat el 1951. El text de Namier a qu es fa referncia s Zionism, New Statesman, 5 novembre
1927, pp. 103-104, recollit a Skyscrapers and Other Essays (Londres, 1931).
2. Aquesta era lactitud daquells que, com el benintencionat socialdemcrata (i no jueu) Karl Kautsky, escrivien llibres per
demostrar que, segons els criteris habituals del que era una raa o una naci, no es podia dir que els jueus en fossen una.
O la dels rabins que declaraven que el judasme era noms una religi, o sols una tica, o una concepci, o una memria.
Si aquestes proposicions haguessen estat certes, serien tan bvies que no caldria ni defensar-les. No cal demostrar que
els metodistes no sn una raa ni una naci, o que els jueus no sassemblen a res de tot aix.
3. Al seu Promise and Fulfilement: Palestine 1917-1949 (Londres, 1949).
4. Immanuel KANT, Idea de la histria universal des dun punt de vista cosmopolita (1784), Kants Gesammelte Schriften
(Berlin, 1900 -), vol. 8, p. 23, ln. 22.
5. En tenim prou.
6. La generaci del desert, s a dir, els qui havent vagat durant quaranta anys no estaven en condicions escaients per fer-se
crrec com calia del llegat de la Terra Promesa.

123

Desenvolupament sostenible
al Pas Valenci
Ricardo Almenar, Emrit Bono, Ernest Garcia

omenarem amb una afirmaci: el

Pas Valenci no s el pas de les meravelles
que una certa cultura barroera i oficial intenta vendre. Fins i tot a molts benpensants
noms els preocupa lesgotat model de
creixement econmic que ha caracteritzat
fins ara leconomia valenciana. Tanmateix,
cap daquestes posicions mai no sha preocupat danalitzar el cost mediambiental que
suposa la riquesa generada per la societat
valenciana, com tampoc les conseqncies
ineluctables que pot comportar per a la
qualitat de vida dels valencians i per al
futur daquella riquesa. En aquesta direcci, el que proposem ac s una nova visi,
una nova lectura de la realitat economicosocial valenciana que, al nostre parer, pot
aportar noves perspectives, nous elements
per a poder formular opcions poltiques
que permeten solucions distintes a problemes vells. En aquest sentit, aquest article
es basa en les principals conclusions del
projecte dinvestigaci La sostenibilidad
medioambiental en la economa y la sociedad valencianas, finanat per la Fundaci
Bancaixa i desenvolupat en 1996 i 1997
per un equip de vint-i-quatre investigadors,
procedents de diferents disciplines (biologia, qumica, poltica econmica i sociologia). Lobjectiu daquest projecte era ela-

borar un diagnstic de levoluci recent i de

lestat actual de leconomia i la societat
valencianes des del punt de vista de la sostenibilitat mediambiental. Es tracta, doncs,
dun intent davaluar la sostenibilitat del
desenvolupament en lmbit del Pas
Valenci.1
El marc geogrfic de lestudi s un petit
pas del litoral mediterrani. Petit perqu la
superfcie a penes depassa els 23.300 quilmetres quadrats, menys del 5% del territori
espanyol i menys de l1% de lactual Uni
Europea. Litoral perqu, amb uns 450
quilmetres de lnia costanera i amb una
disposici territorial allargada i parallela a
la costa, la influncia marina hi s determinant. Mediterrani perqu sinclou plenament en la conca daquest mar, un fet que
aflora en tots els aspectes territorials que es
consideren, des de la geologia fins al clima,
del relleu a la vegetaci, dels sls a la biodiversitat. La poblaci hi ha arribat a quatre
milions dhabitants, quasi el doble de lexistent a mitjan segle. Shi est tancant el darrer cicle de la transici demogrfica amb un
creixement vegetatiu prxim al zero, amb
una taxa bruta de natalitat (1995) del 9 per
mil i una esperana de vida (1991) de 76,4
anys. Tanmateix, al llarg de la dcada dels
noranta, la poblaci sembla que continua

124
augmentant de forma significativa, a causa
dun flux migratori net positiu provocat
especialment pel creixent nombre de residents estrangers. La majoria de la poblaci
valenciana dos teros del total viu a ciutats de ms de vint mil habitants, per la
urbanitzaci entesa com a forma de vida
sestn a la prctica totalitat dels habitants.
La famlia nuclear s la norma 3,2 membres per llar, encara que persisteixen fortes
xarxes de relacions primries. Els processos
dindustrialitzaci i terciaritzaci de les darreres dcades shan concretat en una producci manufacturera diversificada i en
certs sectors automoci, cermica, calcer,
joguina bastant activa, com tamb en una
economia de serveis marcada per una forta
especialitzaci en el turisme de sol i platja,
que ha relegat a una posici molt secundria el sector agrari, tradicionalment potent.
En 1994, el sector primari sols representava
el 3,6% del valor afegit brut regional, mentre que la indstria arribava al 25,5% i els
serveis al 63,4%. La generalitzaci duna
certa abundncia econmica ha de matisarse amb alguns desajusts socials del desenvolupament. Latur i la precarietat laboral en
1995 la taxa docupaci temporal era del
44,3% afecten sectors importants de la poblaci, especialment dones i joves. La distribuci desigual de la renda ocasiona bosses
de pobresa persistents, i encara que lescolaritzaci s massiva, les persones amb estudis
mitjans i superiors continuen sent relativament ms escasses que al conjunt espanyol.2
Entre els diversos indicadors possibles
per matisar les dimensions socials del desenvolupament econmic, hem elegit lndex de desenvolupament hum (IDH) utilitzat en els informes del PNUD. LIDH

intenta ser un indicador del conjunt de variables que es consideren discriminants a

lhora de definir all que anomenem desenvolupament hum. Les tres capacitats ms
essencials per als ssers humans, segons
lIDH, sn el gaudi duna vida llarga i sana,
laquisici de coneixements i laccs als recursos.3 Aix, en 1992, lndex de renda del
Pas Valenci s molt semblant a lespanyol,
per en els indicadors de salut i deducaci
la posici valenciana es troba sensiblement
per sota de lespanyola.4 Aquest dficit social del desenvolupament valenci es percep amb ms claredat si sanalitza levoluci de lIDH durant els anys vuitanta. A
partir de 1981, en qu els nivells eren similars en les tres components, sobserva com
la societat valenciana ha estat ms efica per
a procurar-se recursos que no per a adquirir coneixements o assolir una vida ms
llarga i sana.5 El model de desenvolupament sha basat en la potenciaci econmica, encara que aix pogus suposar pitjors
resultats en altres mbits de la vida social,
com ara la sanitat o leducaci. A continuaci mostrarem com shan incrementat tamb els costos ambientals.

LESTAT DELS PRINCIPALS

ECOSISTEMES
Limpacte ambiental provocat per una determinada pressi antrpica, certament,
shi correlaciona per duna forma variable
i no linial, en no dependre sols dels nivells
de pressi assolits sin tamb dun conjunt
de propietats intrnseques com lelasticitat
o resilincia dels sistemes ambientals afectats. Per aix, lanlisi quantitativa del con-

125
sum de recursos i la producci de residus
que es presentar a la secci segent ha
de posar-se en relaci amb lanlisi de la integritat estructural i la salut funcional daquests sistemes. Comentarem a continuaci,
molt breument, algunes caracterstiques
significatives de lestat dels sistemes atmostric, hdric i edfic en el territori valenci.
La conca mediterrnia, i la seua subconca occidental, t unes caracterstiques
niques, ja que consisteix en un petit mar
interior ubicat en latituds subtropicals. La
Mediterrnia occidental es troba envoltada
de terres altes i muntanyes que assoleixen,
com a mitjana, els 1.000 metres daltitud, i
en alguns casos arriben a superar els 3.000.
Les principals serralades com els Alps, els
Pirineus i lAtles actuen com a barreres al
moviment nord-sud de les masses atmosfriques, mentre que daltres formacions com
els Apenins o el Sistema Ibric exerceixen
una acci semblant respecte dels desplaaments oest-est. El resultat final daquests
factors orogrfics s que la ventilaci neta
de la conca aria s de les ms restringides
del globus, cosa que t conseqncies significatives en aspectes com la dispersi dels
contaminants atmosfrics o la quantia i el
repartiment de les precipitacions.
Els sistemes hdrics superficials es veuen
amenaats per la doble pressi que suposa
la formidable extracci de cabals per a les
necessitats humanes i els considerables volums daiges residuals que hi sn vessades
de nou. Rius com el Millars, el Magre, el
Cnyoles, el Serpis i el Vinalop presenten
en les anlisis nivells de contaminaci molt
superiors a lacceptable. El resultat s una
aguda deterioraci tant en la quantitat com
en la qualitat de les aiges daquests siste-

mes superficials, un fenomen que se superposa a la irregularitat hdrica en els seus

efectes sobre organismes i comunitats bitiques. Els aqfers subterranis senfronten
a tres agressions distintes: sobreexplotaci
(serra de Crevillent, Jumilla-Villena o plana de Sagunt), salinitzaci per intrusi marina (Vinars-Penscola, Orpesa-Torreblanca, plana de Sagunt, Gandia-Dnia,
Orxeta) i contaminaci per diferents substncies (nitrats en molts dels aqfers litorals, residus organoclorats a Llria-Casinos
o la plana de Sagunt, metalls pesants a
Vinars-Penscola, Orpesa-Torreblanca o
les planes de Castell i Valncia).
Els processos de degradaci dels sls
ms estesos i amb major repercussi agronmica i ambiental sn, en ordre dimportncia, lerosi hdrica, la salinitzaci i la
contaminaci. Uns altres tipus de degradaci que tamb shi detecten sn la deshumificaci, lencrostament superficial o la compactaci subsuperficial, lalcalinitzaci i,
sobretot, locupaci de terres com a conseqncia de la urbanitzaci. Aquest darrer
procs afecta sovint els sls ms frtils, els
ms idonis per a ls agrcola. El 31% dels
sls valencians presenta en lactualitat una
erosi alta o molt alta (prdues per damunt
de les 40 tones per hectrea i any). Hi ha 44
emplaaments inventariats pel seu alt grau
de contaminaci industrial, encara que el
nombre ns segurament ms alt.

IMPACTES AMBIENTALS DE
LACTIVITAT ECONMICA
En el projecte shan analitzat els fluxos ms
rellevants entre leconomia i el medi am-

126
bient valencians, comptabilitzats en unitats
fsiques. La matriu de consum de productes
naturals mostra que s en el sistema de
producci on es realitza majoritriament
ls de recursos naturals,6 mentre que el
consum domstic s significatiu en els recursos pesquers (44%) i en lenergia (22%).
Pel que fa a lemissi de contaminants, hem
calculat que la quantitat total emesa pel sistema econmic valenci en 1990 era de
ms de 23 milions de tones.7 Daquesta
manera, a principis dels anys noranta, les
pressions de leconomia valenciana sobre el
medi ambient mesurades com a demanda
de recursos i vessaments de residus eren
intenses i superiors en la majoria dels casos
a les corresponents mitjanes mundials. Per
cpita, shi utilitzava un 14% ms denergia
comercial, un 23% ms daigua, un 85%
ms de recursos minerals, un 14% ms de
recursos pesquers i un 53% ms de fusta industrial. El mateix succea amb molts dels
outputs, tret de les emissions de dixid de
carboni (un 6% menors que la mitjana
mundial), dxid de sofre (un 8% menors),
o de met procedent de fonts antrpiques
(un 65% inferiors). Les taxes per cpita de
residus igualaven aproximadament residus agropecuaris i industrials o superaven
amb escreix xids de nitrogen, residus
inerts, residus nuclears generats per centrals
elctriques, residus slids urbans els respectius valors mitjans planetaris.
La falta de tractament dels residus o una
gesti defectuosa agreujava les conseqncies ambientals daquests nivells de
vessament. En la primera meitat de la dcada dels noranta, almenys el 22% dels residus slids urbans, el 35% de les aiges
residuals urbanes, el 85% de les aiges resi-

duals industrials i el 95% dels residus

industrials txics i perillosos no rebien cap
tipus de tractament. Ms significatiu s el
fet que aquesta pressi no sols es troba per
sobre de la mitjana global, sin que creix i,
a ms a ms, creix rpidament. En els darrers deu o dotze anys, tant els recursos necessaris per a leconomia valenciana com els
residus que hi genera han conegut una expansi molt rpida. Des de mitjan dcada
dels vuitanta, la poblaci valenciana ha
crescut per damunt del 7%, mentre que
lactivitat econmica, mesurada pel PIB,
sha incrementat quasi un 30%. Per aproximadament en aquest mateix perode temporal, la utilitzaci denergia primria va
crixer un 47%, la denergia final un 52% i
la demanda daigua un 14%. La producci
valenciana de recursos minerals sincrement un 65% i la pesca desembarca- da en
els ports augment un 63%. Lnica excepci a aquest increment generalitzat correspon als recursos forestals locals, lextracci
dels quals va baixar un 64% entre 1985 i
1995, degut al fet que en aquest interval els
incendis arrasaren 319.000 hectrees de
muntanya (el 31% de la superfcie forestal
valenciana).
Lincrement de contaminants no ha estat menor. Encara que lescassesa i lheterogenetat de les dades obliga a donar les
xifres amb precauci, hem calculat que
lemissi antrpica dxids de sofre a latmosfera ha augmentat un 9% i la dxids
de nitrogen un 27% (1985-1993). Les
emissions antropgenes de met shan
incrementat en un 11% (1990-1993) i el
dixid de carboni procedent de la crema de
combustibles fssils un 35 % (1985-1995).
El volum daiges residuals dorigen urb i

127
industrial va crixer un 42% (1985-1993) i
la generaci de purines ramaderes un 64%
(1986-1995). Els residus industrials de
carcter txic i perills han augmentat un
39% (1986-1997), els residus nuclears
dalta activitat un 33% (1985-1995), els
residus inerts un 11% (1991-1996) i els residus sanitaris especfics i citosttics un
28% (1991-1997). Per ltim, la producci
de residus slids urbans sha vist incrementada quasi un 62% al llarg del perode
1986-1997.
Aix doncs, en comparar els augments
del consum de recursos i lemissi de contaminants per leconomia valenciana durant
els darrers anys amb levoluci de la poblaci i de lactivitat econmica, es desprn
una conclusi: en tots els casos labsorci
de recursos i la generaci de residus ha augmentat per damunt del creixement demogrfic i, en quasi tots, ha anat per davant
del creixement econmic.
A partir duna ampliaci de la taula
input-output convencional, incorporant-hi
els principals fluxos de recursos i residus, en
el projecte sha dut a terme una simulaci
suposant que la demanda final de leconomia valenciana sincrements en un 10%
respecte als valors de 1990 com a resultat
daugments en la mateixa proporci dels
diferents components (consum, formaci
bruta de capital i exportaci). Les conseqncies serien les segents: es generaria un
increment del PIB i, per tant, de les rendes
del treball i del capital, del 7%. Aquest
creixement produiria una deterioraci del
medi ambient superior en termes relatius,
estimada en un creixement del 8,9% en el
consum de recursos naturals i del 9% en les
emissions de contaminants. Dins del con-

sum de recursos, experimentarien augments

situats entre el 8 i el 9% el consum daigua,
el denergia i el de recursos forestals, i superiors al 9% el de recursos miners i pesquers.
Les emissions contaminants registrarien
augments del 9% en el cas dels vessaments
al sl i del 8,8% en les emissions a latmosfera i dels vessaments a les aiges.
s a dir, en levoluci recent i segons les
tendncies actuals, leconomia valenciana
no guanya en ecoeficincia sin que, al
contrari, en perd: aconseguir un determinat increment en el producte interior brut
generat per leconomia valenciana es paga
amb un increment encara major en recursos i residus. I, amb aix, no sols avana en
insostenibilitat mediambiental, sin que retrocedeix en eficincia econmica genuna.

DIMENSIONS SOCIALS:
EL CONSUM
En el projecte sha analitzat levoluci
dalgunes prctiques de consum per a s
personal que contribueixen significativament a la degradaci del medi ambient.
Aix mateix, sha analitzat la relaci entre
aquestes prctiques i algunes variables estructurals, com ara el nivell dingressos, els
estudis realitzats, la condici socioprofessional, la relaci amb locupaci, el gnere,
ledat o les dimensions del municipi de
residncia. Aix, en concloure la transici
desenvolupista, a finals dels anys setanta,
van quedar establerts alguns trets de la
societat del consum de masses al Pas
Valenci. Caracterstiques del model de
consum vigent sn: un sistema de comercialitzaci creixentment dominat per grans

128
companyies que operen en mercats mundials i recorren a una publicitat massiva;
una dieta amb molta protena animal, basada en productes portats cada volta de ms
lluny i amb una forta presncia daliments i
begudes molt processats i envasats; una mobilitat basada en lautombil privat en el
marc dun sistema de transport organitzat
al seu servei; una forma dhabitaci amb
preferncia per lhabitatge en propietat, la
tendncia a la suburbanitzaci i el consum
creixent denergia; una cultura de lusar i
llanar, marcada per la poca durabilitat dels
productes i per lalta producci de residus.
El model de consum aix resumit s
molt homogeni. Indica lestil de vida de
tots els grups socials, potser amb lexcepci
dels molt marginals, dels molt pobres, amb
uns trets que han anat accentuant-se amb
el pas del temps. Aquest consum de masses
ha augmentat els costos socials i ambientals. Pel que fa a la capacitat de satisfer
necessitats, no sembla molt distint en la
dcada dels noranta a com era a principis
dels vuitanta. Tanmateix, sembla que
requereix un esfor creixent fsic i econmic per mantenir-se. Per una banda, necessita ms energia, produeix ms residus i
exerceix ms pressi sobre els ecosistemes.
Per una altra, una porci creixent de lincrement de la capacitat de despesa sen va,
no en augmentar el consum, sin en finanar-lo i assegurar-lo. Finalment, la situaci
de la part de la poblaci que queda marginada del model es fa ms i ms difcil.
La tendncia del consum domstic vers
ms insostenibilitat mediambiental est
impulsada per levoluci de les estructures
productives i de les xarxes de comercialitzaci, i tamb per la difusi dels trets cultu-

rals de la modernitzaci. En el cas valenci,

cal sumar-hi el fet que els consums posicionals o de distinci, que en molts casos
tenen una forta capacitat datracci per a
tots els grups socials, accentuen aquesta
tendncia. Limpacte ecolgic de la forma
de vida dels grups socials amb ms ingressos, ms estudis, ms urbans, s superior al
que es derivaria simplement de la seua
major capacitat de despesa. O dit duna
altra manera: en la societat valenciana els
grups destatus ms alt tenen formes de
vida accentuadament menys sostenibles
que la resta de la poblaci.
En la literatura sobre la modernitzaci
ecolgica se sol presentar lambientalisme
com una ideologia ms present entre les
classes mitjanes urbanes amb un alt nivell
de formaci escolar. Segons aquest punt de
vista, serien els grups ms moderns els
qui, sobre la base dun benestar material
consolidat, desenvoluparien valors postmaterialistes i, entre ells, una procupaci
creixent per un medi ambient ben conservat. Les conclusions del nostre estudi sobre
les prctiques de consum sn distintes: els
comportaments de les classes mitjanes
urbanes amb ms instrucci escolar no sn
ecolgicament ms compatibles que els
comportaments de les classes treballadores,
la gent del mn rural o els qui tenen pocs
estudis. Al contrari, limpacte ambiental de
la seua dieta, la seua mobilitat i el seu
habitatge s relativament major. En la mesura que els usos i costums de consum ms
moderns es constitueixen en model a
imitar i es difonen a tots els estrats socials,
tot aquest mbit de la vida apunta en la
societat valenciana a una modernitzaci
antiecolgica.

129
DIMENSIONS SOCIALS:
ELS VALORS
La major part de la poblaci valenciana
com sesdev a la resta del mn percep la
crisi ecolgica com un problema greu que
ha dafrontar-se amb urgncia, sense ajornaments per al futur. Hi ha un consens ambientalista, mpliament difs, que sembla
superposat al consens productivista establert a lentorn de lexpansi econmica i
de laugment del nivell de vida. Aquesta
superposici no s harmoniosa i sovint
apareix com una estructura de doble vincle.
Lexamen de les fissures daquesta estructura que podrien donar pas a un sistema de
valors favorable a la sostenibilitat, no permet resultats concloents. En alguns dels
problemes considerats al nostre estudi sobre opinions i valors, hi ha segments
significatius de poblaci majoritaris en
certs casos que mantenen punts de vista
que han estat formulats en un moment o
altre pels moviments ecologistes i, alhora,
mostren el seu desacord amb proposicions
de signe contrari. Es localitzen aix alguns
punts en qu sembla que hi ha condicions
adequades perqu les propostes de sostenibilitat arrelassen en lopini ciutadana. Hi
ha, a ms, daltres temes al voltant dels
quals tant els nivells dinformaci com lestructuraci de les opinions estan bastant
lluny del que resultaria coherent amb un
sistema de valors favorable a la sostenibilitat. Duna manera molt clara, s el cas
dels valors relatius a la poblaci: la necessitat de moderar el creixement demogrfic
s escassament compartida per la poblaci
valenciana. Possiblement, al pes de les tradicions natalistes catliques i marxistes se

sumen les noves campanyes que presenten

com un desastre lenvelliment de la poblaci. Una informaci insuficient i imprecisa sobre els efectes de les biotecnologies i de
lescassesa de recursos no renovables produeix una opini confusa, en qu temors i
esperances es barregen i se superposen.
Com sha assenyalat anteriorment, existeixen algunes peces dopini coherents
amb un sistema de valors orientat a la sostenibilitat. Tanmateix, aquestes peces creences, actituds i valors no apareixen articulades entre si en la conscincia i les prctiques socials. Aparentment no hi ha en la
societat valenciana, almenys encara, una
ideologia ecologista amb existncia autnoma respecte dels grans corrents ideolgics
tradicionals. Els elements de lopini sobre
el medi ambient ms normalitzada en la
nostra societat la que constitueix el centre
de lesmentat consens ambientalista estan
unificats, ms que no per una estructura
discursiva coherent, autnoma i articulada,
per la presncia de certs nuclis discursius
(dislocaci, contaminacions) que sha
pogut establir mitjanant estudis realitzats
amb tcniques qualitatives. La dislocaci fa
referncia, aix, a la sensaci que t la gent
de la prdua de la possibilitat dintervenir
sobre els problemes que lafecten. La por a
diverses amenaces que estan fora de control
sexpressa en por a les contaminacions. La
relaci entre aquests nuclis i un sistema de
valors favorable a la sostenibilitat s, en el
millor dels casos, ambigua.
La percepci dels problemes del medi
ambient com a seriosos i preocupants est
difosa, duna manera bastant homognia,
entre tots els grups dedat. En el terreny de
lopini, les generacions joves ms consu-

130
midores deducaci i dinformaci apareixen com lleugerament ms ambientalistes.
Tanmateix, en el terreny dels comportaments, el quadre resulta contradictori: els
estils de vida ms moderns i ms agressius
per al medi ambient estan ms presents a
mesura que ledat es redueix. Davant el
tpic que identifica ecologisme i joventut,
lanlisi de les dades presenta un resultat
molt ms complex, que no sols duu a rebutjar aquest tpic en aspectes significatius
sin que fins i tot permet copsar certs smptomes de crisi de lideal ecologista en la
joventut dels anys noranta.
Tot i que no hi ha diferncies substancials entre homes i dones quant a la seua
actitud vers el medi ambient, la pervivncia
de codis de gnere derivats del patriarcat t
com a resultat que les dones tendesquen
una mica ms a buscar la coherncia ecolgica en lesfera privada (consum, activitats quotidianes en la llar, relacions humanes) i els barons un poc ms en lesfera pblica (moviments socials, poltica). La pervivncia daquesta escissi s un obstacle en
el cam cap a una societat menys insostenible, que requereix canvis en la construcci
social de les necessitats que orienten les persones cap a ms satisfacci obtinguda dintercanvis no mercantils amb daltres ssers
humans i cap a la moderaci del combat
per la riquesa i el poder, requereix la demolici del mur que separa canviar la vida de
canviar el mn.
Els grups amb ocupacions tcniques i
professionals han consumit molta instrucci escolar i estan relativament ben informats, cosa que, per una altra part, contribueix al fet que la seua opini sobre qestions generals siga ms procliu a solucions

ambientalistes i, per una altra, condueix

una petita part dels seus components a lactivisme ecologista. Tanmateix, la majoria
dels seus membres estan entrenats en receptes professionals conceptes i solucions
que no tenen en compte els costos ambientals. La inrcia daquests conceptes i solucions s molt poderosa i fa que tot all que
se naparta tendesca a percebres com a prematur, arriscat, poc contrastat i, en definitiva, impracticable. Com a conseqncia, la
dissociaci entre una opini favorable a la
protecci de la natura i una prctica que lagredeix s particularment aguda en aquests
grups socials.
El consens ecologista roman sobretot en
lmbit de lopini, i es projecta menys en
les esferes del comportament. Per a la majoria, el medi ambient s una cosa de la qual
val la pena informar-se, que desperta inters, curiositat, procupaci o temor. s tamb una cosa que comena a afectar el comportament dels valencians i les valencianes
en tant que consumidors, encara que molt
poc en mbits distints al consum. Lopini
favorable a lecologisme sembla que va , al
Pas Valenci com a la resta del mn, molt
per davant de la prctica conseqent. Molta gent, a partir de la discrepncia observada entre opinions i comportaments, ha vist
fragilitat i inconsistncia en el consens ambientalista de la societat contempornia.
Sens dubte, hi ha molt daix. Tanmateix,
una estructura inestable i inconsistent s
tamb una estructura oberta a moltes possibilitats, oberta al canvi. Que el canvi arribe
a produir-se i consolidar-se depn, entre
altres coses, del marc institucional i de la
capacitat dels poders pblics per assenyalar-hi el cam. La distncia entre lopini i

131
el comportament no s tan sols un fenomen psicolgic. Sovint pot ser el resultat de
les condicions socials en qu es desenvolupa la vida de la gent, de mediacions institucionals i poltiques. s evident, per exemple, que la disposici favorable de la poblaci a la recollida selectiva de residus no pot
traduir-se en la prctica si les ciutats no implanten un sistema adient de contenidors i
de gesti. La declaraci que sestaria disposat a usar menys el cotxe pot ser totalment
sincera, encara que el trasllat a la prctica es
veja dificultat per una organitzaci social
del temps i de lespai que el converteix en
una necessitat quasi ineludible. s evident,
per exemple, que la capacitat dels poders
pblics per promoure canvis socials depn
en bona mesura de la seua influncia moral
sobre la ciutadania, i s clar que la generalitzada falta de confiana en les institucions
poltiques erosiona radicalment aquesta
capacitat.

CONCLUSIONS
La transici cap a formes menys insostenibles de producci i consum ser molt
costosa per a totes les societats del mn. Per
a les ms riques, perqu hauran de reduir
substancialment els impactes que actualment produeixen. Per a les ms pobres,
perqu hauran dassajar camins de desenvolupament nous. Per el fet de ser costosa no
la converteix en opcional: es produir de
totes maneres perqu s imposada pels lmits de la Terra. La qesti s si lacci social conscient i intencional ser capa de
reduir els seus efectes negatius i de generar
noves oportunitats per a la millora de la

vida, o si, al contrari, es produir a travs

de catstrofes i de decadncia de la civilitzaci. Fins fa molts pocs anys, el Pas Valenci ocupava una posici amb insospitats
avantatges davant aquest dilema: en combinar nivells de desenvolupament hum
bastant alts amb nivells dimpacte ambiental no molt allunyats de la mitjana mundial, la minimitzaci dels costos de la transici resultava concebible. Aquests possibles avantatges hi desapareixen molt de
pressa. Els processos dels darrers deu anys
han desequilibrat els components del desenvolupament hum i han augmentat
molt sensiblement els costos ambientals
En relaci amb les demandes de recursos i els vessaments de residus, els nivells
per cpita assolits per leconomia valenciana encara que normalment superiors a les
mitjanes mundials se situen majoritriament per sota de les mitjanes de la Uni
Europea. Aix no obstant, lincrement
experimentat en els ltims deu o quinze
anys en recursos i residus supera en quasi
tots els casos el creixement demogrfic i en
la majoria dells el creixement econmic
mateix. El ritme daugment de les taxes
valencianes de recursos i residus s, en lactualitat, superior o molt superior a lincrement de les seues homlogues europees. En
aquest camp, el de la pressi antrpica sobre el medi ambient, sest produint un
accelerat procs de convergncia amb la
Uni Europea, molt ms velo, per descomptat, que la convergncia en producte
econmic o en renda. Aquesta conclusi,
extreta a partir de dades empriques, s
coherent amb els resultats que es desprenen
dels exercicis de simulaci sobre la base de
la taula input-output mediambiental del

132
Pas Valenci per a 1990. Les simulacions
realitzades fetes, aix s, sota determinats
supsits indiquen que un determinat
increment del producte regional provoca
un creixement encara major en el consum
de recursos naturals i en les descrregues
contaminants, com aix sembla haver succet al llarg de la dcada actual. Encara que
les taxes valencianes de demanda de recursos i de vessament de residus sn inferiors a
les europees, la situaci que presenten al
Pas Valenci els grans sistemes-suport de
lactivitat econmica (com laire, les aiges
o els sls) s pitjor, en lnies generals, que la
que aquests mateixos sistemes presenten a
Europa. Aix s degut a la baixa renovabilitat, escassa productivitat i elevada vulnerabilitat dels sistemes valencians tpicament mediterranis en relaci amb els de
lEuropa temperada.
Des del comenament dels anys vuitanta, la capacitat de despesa de la poblaci
valenciana ha crescut substancialment. Tanmateix, pel que fa a la seua aptitud per a satisfer necessitats, el consum privat al Pas
Valenci no sembla haver-se incrementat al
comps de la despesa, i requereix, ms aviat,
un esfor creixent (fsic i econmic) per a
mantenir-se. Per una banda, necessita ms
energia, produeix ms residus i exerceix
ms pressi sobre els ecosistemes. Per una
altra, una porci substancial de lincrement
dels ingressos se nha anat, en lloc daugmentar el consum, a finanar-lo i assegurar-lo.

En lactual poblaci valenciana existeixen creences, actituds i valors orientats vers

la sostenibilitat. La seua difusi s transversal, i impregna amb ms o menys profunditat tots els grups socials i hi genera contradiccions internes. Hi ha un consens
ambientalista/ecologista procliu a la sostenibilitat que apareix superposat al consens
productivista, establert a lentorn de lexpansi econmica i de laugment del nivell
de vida. Per el consens ambientalista/ecologista roman sobretot en lmbit de lopini, mentre que es projecta menys en les
esferes del comportament. La distncia entre lopini expressada i el comportament
coherent no s, tanmateix, un simple fenomen psicolgic descissi que obeeix a distintes causes, algunes fcils destablir. Tamb s el resultat de les condicions socials en
qu es desenvolupa la vida de la gent i, molt
concretament, de labsncia de mediacions
institucionals i poltiques adequades.
Totes aquestes conclusions no inviten a
loptimisme. Poden resumir-se en una advertncia: hi ha evidncies suficients que
apunten el fet que si lactual societat valenciana no troba estratgies, instruments i
actuacions per moderar la pressi que exerceix sobre els sistemes ambientals del Pas, i
cada volta ms sobre el conjunt del planeta,
entrar de ple en una dinmica dalt risc,
creixents incerteses i probables resultats
traumtics, tant per als sistemes ecolgics
com per a les poblacions humanes.

133
1. Linforme final del projecte, que consta de 13 volums,
ha estat resumit per a la seua publicaci com a llibre:
R. ALMENAR, E. BONO i E. GARCIA (dirs.): La sostenibilidad del desarrollo: el caso valenciano, Fundaci
Bancaixa, Valncia, 1998. La relaci completa dautors i autores, sense esmentar de nou els tres directors,
s la segent: C. A, C. Arjona, M. D. Beln, R.
Castell, M. Diago, P. Duart, P. Feced, F. J. Hernndez, F. Hign, R. Juan, J. J. Martnez de la Vallina,
M. M. Milln, J. Ncher, V, Navarro, J. Nebot, B.
Polanco i A. Viguer. Les seues contribucions a aquest
text sn mtiples, encara que, evidentment, els errors
que la sntesi haja pogut produir sn noms nostres.
2. La proporci de llars valencianes sota la lnia del 50%
de la despesa mitjana se situava quasi en un 20% a
inicis dels anys noranta, quan en el conjunt de lEstat
espanyol la proporci era del 17,5%. La poblaci amb
estudis mitjans i superiors era, respectivament, el
33,9% i el 2,7% al Pas Valenci, enfront del 34,3% i
3,7% dEspanya.
3. Els indicadors utilitzats per avaluar aquests tres components sn, respectivament, lesperana de vida en nixer, lndex de consecuci educativa i el producte interior brut per cpita (PIBpc) corregit i ajustat. Lndex
de consecuci educativa es construeix poderant la taxa
dalfabetitzaci dadults i la taxa de matriculaci com-

4.

5.

6.

7.

binada en els diversos nivells educatius. El PIBpc

sajusta segons la paritat del poder adquisitiu i sexpressa en dlars ($PPA).
En 1992, en el rnquing mundial de lIDH el Pas
Valenci (ndex 0,903) ocupava el lloc 25 i Espanya
(0,930) el 9. El PIB per cpita ajustat era molt semblant a Espanya (5.307) i al Pas Valenci (5.306), posicions 24 i 25, respectivament. En canvi, en esperana de vida el Pas Valenci estava en la posici 17 (76,4
anys) i Espanya en la 6 (77,6), i en educaci la poblaci valenciana baixava al nivell 28 (ndex 0,88), mentre que lespanyola en conjunt estava en el 7 (0,94).
En 1981 lndex desperana de vida era 0,831 i en
1991 0,856; lndex de consecuci educativa, per als
mateixos anys, era 0,825 i 0,879; lndex de renda
0,835 i 0,973, i lIDH 0,830 i 0,903.
En 1990, el consum daigua (hm3) en activitats productives fou de 3.049 dun total de 3.411; el denergia
(milers de TEP), 5.240 de 6.732; el de recursos
pesquers (t), 45.052 de 80.924; mentre que en recursos minerals i forestals, amb 40.032.098 i 1.138.684 t
respectivament, tot el consum va ser del sector productiu.
Del total de 23.308 (milers de t i t eq. dO2), 18.256
corresponien a activitats productives i 5.052 al
consum domstic.

CARCTERS
REVISTA DE LLIBRES

R ESSENYES
N OVETATS E DITORIALS
O PINI
A NLISI
C RTICA L ITERRIA
Publicaci Trimestral:
Gener Abril Juny Octubre
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
Av. Blasco Ibez 32 - 46010 Valncia Tel.: 96 386 40 90 Fax: 96 386 44 93 E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

134

1898, a Espanya:
segles abans i el dia desprs
Miquel Barcel
...and, after all, how few days go to make
up a century. (Del Diari de Jonathan
Harker, B. Stocker, Dracula, 1897, Londres,
1993, p. 35)

omptes fets de les commemoracions

reflexives entorn del 98, sembla que nhi va
haver ms dun, dendem daquell any. Va
haver-hi molts dilluns a aquell diumenge
de festa, de derrota i dexpulsi sin honor
dels espanyols de lilla de Cuba. En la celebraci general, auspiciada amb diferents
intensitats per tota mena dinstitucions
nacionals i autonmiques, ha prevalgut, que jo spiga, un to relativament menor, exhibint recolliment reflexiu i una
certa sobrietat dexpressi. Ambdues coses
sn no gens freqents en la historiografia i
lassagstica espanyola. Nhi ha hagut, s
clar, excepcions. Sens dubte, la ms pregona s el volum publicat per la Real Academia de la Historia (Madrid, 1997, 587 pp.)
que reuneix contribucions de diversos autors que comparteixen inequvocament dues
coses: la preocupaci sobre el ser dEspanya manifesta palesament en el ttol,
Espaa. Reflexiones sobre el ser de Espaa i
el coneixement que aquesta preocupaci
noms pot adquirir un sentit dins duna

narraci especfica dorgens, dun gui

cronolgic per on transcorre, com un
rastre, la criatura. Ja saben com funciona:
espai geogrfic previ, sentit del nom,
visigots, moros no ja els han tret, la Reconquesta, la protonacionalitat desprs,
etc., fins al dia davui en qu la criatura
sembla que podia finalment resultar ser
nacin de naciones. Atesa la data de
publicaci, 1997, els acadmics degueren
pensar que abans de comenar les reflexions oficials sobre el 98 la seva veu havia
de ser sentida i escoltada.
J. S. Prez Garzn ha ressenyat amb grcia aquest llibre de lAcademia (Espaoleando con la historia de la Academia, El
Pas, 9 de desembre de 1998), destacant-ne
el seu carcter desvariat i lesquema narratiu bess del de qualsevol llibret de difusi
de la histria dEspanya en els anys immediatament posteriors a la victria, el 1939,
del Alzamiento Nacional comandat per
Francisco Franco. Jo, de fet, en faig servir
un de primer grado publicat a Santander,
el 1939, per un Instituto de Espaa. El
curis, o no tant curis, com desprs es
comentar, s que el gui substancialment
s el mateix que el de qualsevol manual
davui. Pel que fa a lpoca dita medieval
la identitat pot resultar torbadora.

135
Que lexpulsi dels espanyols de Cuba
va provocar entre els intellectuals contemporanis un tipus especfic de reflexi sobre
el significat nacional que se li havia de donar a la derrota s molt clar. Que un dels
focus principals i ms concentradament
immbil era comprovar lexistncia mateixa del subjecte historiogrfic al qual li
havia succet el desastre tamb s molt clar.
Lalarma, per altra part, era justificada, ats
que la prdua de Cuba era un senyal de
complicada interpretaci, per inequvoca,
de la inconsistncia daquell subjecte historiogrfic. Espanya, s clar. El que discuteix,
per sota m, aquell grup descriptors s,
davant lexemple cub, fins on pot arribar
aquella susceptibilitat de reversi histrica.
Discutint-ho van produint i precisant un
llenguatge que refora els fonaments del
subjecte de la narraci; revitalitzen, de fet,
el medi on pugui mantenir-se la criatura.
Els factors que en generen les condicions
principals destabilitat del medi sn el de
dotar la criatura de la mxima antiguitat
possible actualment, els nacionals constitucionalistes no la fan anar ms lluny de
500 anys, el destablir-hi una successi
dantecedents, sense els quals resultaria
irreconeixible, i el de cercar una soluci historiogrficament creble a la constatable
decadncia de la criatura.
La reflexi es converteix aix necessriament en una narraci per no en una qualsevol narraci, inventada del no res. El gui
hi s ja, fet dantic per un bisbe i funcionari
colonial, Roderic Ximnez de Rada, arquebisbe de Toledo, eixerit promotor de la
conquesta de tota la part sud i oest dal-ndalus. Deixant de banda textos ms secun-

daris, Ximnez tra un esquema de fases

successives, fins a ell, clar, i que t la virtualitat de poder ser constitut en eix, repulsiu de tots els altres, de lnica narraci
possible de la criatura. Leix permetia
tamb addicions que trobaven sentit justament en lorientaci de les fases anteriors.
Es tractava duna virtualitat perqu res en
lesquema nexigia la realitzaci, s a dir,
que una fase impliqus laltra. Aix, la
narraci mai no explica ni perqu les fases
sn el que sn, ni les que sn, ni tampoc si
lordre de connexi s necessari o determinat en les anteriors. La narraci, aix, no t
propietats intellectives, noms crea la
percepci dun subjecte que mai no pot ser
contrastat. Lexhibici de perplexitat que
feien aquells escriptors del 98 entorn el
ser dEspanya, com ara els acadmics,
podia enutjar a Joan Fuster com menutja a
mi. Per sota, per, del lirisme sarsuelesc hi
ha lexpressi dun projecte poltic ben
concret de definir i, el que s ms seris, de
dur a terme una identitat. J. Ortega y
Gasset tenia molt clar, el 1921, quin era
lexemple histric adequat per a fer-ho,
Rhodsia: La Espaa una nace as en la
mente de Castilla, no como una intuicin
de algo real Espaa no era, en realidad,
una, sino como un ideal esquema de algo
realizable, un proyecto incitador de voluntades, un maana imaginario capaz de disciplinar el hoy y de orientarlo, a la manera
que el blanco atrae la flecha y tiende el arco.
No de otra suerte, los codos en su mesa de
hombre de negocios, inventa Cecil Rhodes
la idea de la Rhodesia: un Imperio que poda ser creado en la entraa salvaje del frica. (Ortega y Gasset, 1967, p. 56).

136
EXCURSUS SOBRE RHODSIA
No es tracta duna atzagaiada, ni de bon
tros. Fixis el lector en la imatge de Cecil
Rhodes, los codos en su mesa de hombre
de negocios, inventant la idea de Rhodsia
que podia ser creada en la entraa salvaje
del frica. Aix, dantuvi, es degu, segons
lautor, pensar Espanya el segle XV. Pensar
primer i fer-la, desprs. Per la fora, s clar.
El que J. Ortega y Gasset (Ortega, com li
diuen) proposa s la forma verbal del poder
tot implicant, que com Rhodsia, lexercici
de la fora bruta s lnic fons del poder. El
procediment enunciatiu s verbal, narratiu,
per apunta a fer tan antiga la narraci com
sigui possible i, alhora, a mostrar com deliberada la creaci dEspanya. Cecil Rhodes
ho pens. Els caps castellans tamb; noms
aquests caps podien pensar una cosa aix: y
hay razones para ir sospechando que, en
general, slo cabezas castellanas tienen rganos adecuados para percibir el gran problema de la Espaa integral (la cursiva s
meva, p. 52).
No crec que J. Ortega y Gasset fes broma. s fcil ara despatxar la frase com a una
forma exagerada de dir, una metfora poc
encertada, inapropiada. Tinc la convicci
que si aquest text es pogus atribuir a un
postulant del nacionalisme catal o basc
faria fer encara escarafalls i seria oportunament addut com a mostra de la irracionalitat que samaga en el fons obscur dels
nacionalismes perifrics.
Tornem-hi; Cecil Rhodes sol, assegut a
una taula, pensa en fer Rhodsia, a sang i
foc, retallant-se un tros de lfrica salvatge,
establint-hi un ordre entre 1884 i 1893; els
caps castellans tenen els rgans adequats

per a pensar una naci, Espanya. Tot

comena dins el cap, orgnicament. Perqu, ben pensat, quina altra explicaci
dorigen podria haver-hi? Serien els caps
castellans la concreci casual de les forces
annimes que empenyen el vent de la
histria que sol bufar de garb? Per qu
shauria de pensar Espanya? I qui ho hauria
de fer? s clar que J. Ortega y Gasset sap
qui era i qu va fer Cecil Rhodes. Era, sens
dubte, el millor cas que tenia a m. Rhodsia havia comenat dun pensament, primer, i duna voluntat, desprs. Espanya
tamb. El menys important era la diferent
cronologia i, evidentment, fos el que fos el
que hi havia abans dEspanya qui ho sap?,
la Pennsula, per exemple, no era la salvatge
frica. Limportant era establir que la naci
es pensa i que aix noms, en el cas dEspanya, ho pot fer orgnicament cert grup de
gent. A catalans i bascs no sels pot mai
ocrrer pensar-ho. Qu passaria si ho provessin de fer? Aix: Yo sospecho que, aplicando sus mtodos y dando con sus testas
en el yunque, lejos de arribar a la Espaa
una, habran dejado la Pennsula convertida en pululacin de mil cantones. (p. 53,
la cursiva s meva).
Ja ho saben, doncs. Fixis el lector. Les
cabezas shan tornat testas. I aquestes
testas no pensen, sin que fan de martell,
colpegen, sn una eina inanimada, inorgnica, sense capacitat de concebre una disciplina nacional unitria. Hi s tot: el menysteniment aristocrtic, per dir-ho aix, de J.
Ortega y Gasset per lorganitzaci del treball fabril, del saber fer proletaris, incompatible amb la formalitzaci duna naci
qualsevol altra dEspanya. A ms, en no
poder orgnicament pensar Espanya, les

137
alternatives noms sn actuar insensatament contra Espanya o, aquests nacionalismes, generar, incapaos, una mena de
firmament gravitatori on pullulen mil
fragments histricament informes.
Per, aix, sho creia J. Ortega y Gasset?
Amb certesa no es pot saber mai, per jo
diria que s. En qualsevol cas, sembla segur
que un munt molt considerable de gent
sho ha cregut o no ho han trobat estrany
ni digne de seris comentari. La meva convicci que J. Ortega y Gasset sho creia no
s gens contrria a leloqent exemple,
Rhodsia, que fa servir lautor. La valoraci
intellectual i poltica sense repulsi moral,
de lacci colonial europea s generalitzada
des de fa temps i forma part substancial de
la conscincia europea, tan substancial com
la seva prctica. B, per aix no es pot
reduir a ximpleries tals com que lautor era
fill del seu temps. O ser fill del seu temps
s quelcom que no es pot fragmentar a
gust. Si J. Ortega y Gasset creia que Rhodsia podia funcionar com a exemple del
que volia dir sobre Espanya era perqu pensar i fer Espanya era, de molt, anterior a
Rhodsia. De fet, aix, Espanya era lantecedent exemplar de Rhodsia, tres segles
abans. Espanya era a la vegada una avanada de la modernitat com shagus divertit
J. Conrad llegint a J. Ortega, Espanya un
outpost of progress i una prova primerenca de quin sentit havien de tenir aquestes especials concrecions de la ra i de la
voluntat que eren les nacions generatives,
a la vegada, destats. La conquesta dAmrica, de fet coetnia a aquesta unificaci
dEspanya, ns el millor resultat, s lacci
que fa comprensible la unificaci: la unin
se hace para lanzar la energa espaola a los

cuatro vientos, para inundar el planeta,

para crear un Imperio an ms amplio. La
unidad de Espaa se hace para esto y por
esto (pp. 56-57).
Rhodsia, doncs, s la histria de desprs. Lacci colonial europea era simplement continuaci de lespanyola ms antiga, la primera, la de la tornada, com creia
C. Colom, al parads, al jard de lEdn. La
conquesta interior, la dal-ndalus, ni cal
esmentar-la. El mateix J. Ortega y Gasset la
trobava tan llarga com per no ser tan sols
reconquista. s un passar comptes, un
trmit mal fet. El 1921, doncs, lobjecte
historiogrfic, nic possible, ja estava formalitzat en totes les seves parts constituents. La reflexi commiserativa sobre la
prdua del darrer fragment de lImperi,
part del foc inicial dEspanya, havia estat
fcilment transcendida en una reorganitzaci conceptual que, perdut limperi, assenyalava amb claredat el que shavia de salvar
la unitat daquella antiga constituena.
Les amenaces a aquesta unitat estaven ben
clares i, per aix, i encara avui mentre escric, Espanya estava invertebrada. Lenemic
final resultava ser interior, domstic, diguem-ne de casa.
Aix, la commiseraci dura poc i no s
sempre la mateixa, la dAntonio Machado,
lenergumnica de Miguel de Unamuno o
la de J. Ortega y Gasset. A fi de comptes la
daquest darrer s la que sintetitza tota la
narraci historiogrfica dEspanya i lofereix en un discurs modern, articulat, posat
al dia i per a s poltic. Entre altres, per el
principal, sens dubte, R. Menndez Pidal
que publicar el 1926 i 1929 les seves
dues obres cabdals, La Espaa del Cid, que
determina encara els lmits dins dels quals

138
es pensa tota la histria del feudalisme, i els
temibles Orgenes del espaol, havien anat
construint la narraci dEspanya, capellans,
propietaris, senyorets, funcionaris, acadmics, fidelssims al gui generatiu den
Ximnez.
El discurs de la invertebraci dEspanya
que inclou una recepta per a solucionarla t una perdurable consistncia. Peculiar, per significativa. Rhodsia sacaba de
fer, s dara, nova. Espanya, en canvi, s
quasi inicial. T, per, un defecte constitutiu permanent que limita sempre la seva
capacitat de completar-se, dadquirir una
estabilitat regeneradora. s clar que lenunciaci persistent daquest defecte singular
obliga a preveure una possible, no gens
desitjada per, descomposici de la criatura. La contemplaci daquesta possibilitat
sempre ha estat present en qualsevol consideraci poltica de futur.
En aquest punt de lanlisi t poc sentit
ja especular sobre si J. Ortega y Gasset es
creia o no aix dels rgans adequats dels
castellans i el de les testas basques i catalanes. Fill del seu temps? I tant, per un fill
ben assabentat. El cap, el que hi ha dins, el
cervell, era, des de feia temps, el lloc on els
cientfics i els precientfics europeus cercaven lexplicaci per a dues coses connexes:
la desigualtat de les races que la conquesta
dAmrica havia convertit en problema inajornable, atesa la magnitud de les matances
dindgenes americans i africans i la
desigualtat entre els europeus, en especial
entre pobres i rics. Les manifestes inferioritats eren lestmul apropiat per trobar-ne
la seva fonamentaci biolgica. Cap altre
lloc millor que el cap. Ni color, ni trets
fisionmics, ni dimensions, ni costum, ni

dus falsos tenien la capacitat explicativa de

la inferioritat histrica que podien tenir els
caps. Els van mesurar per dins i per fora,
van calcular volums de capacitat, van ferne tipologies i, en efecte, el resultat final era
sempre satisfactori: els dels blancs eren els
millors. Cap a 1870, P. Broca ja ho havia
resumit com a coneixement denciclopdia
dantropologia. El que era lanimalitat i les
distncies entre aquesta i els humans era
una discussi inextricable de les formes
dentendre lacci colonial gegantina que es
duia a terme des del segle XVI. Hi havia
europeus que presentaven caracterstiques
que els feien plausiblement suspectes de no
haver recorregut suficientement el cam del
canvi des de lanimalitat a lhome. C. Lombroso, entre el 1887 i el 1911, identifica els
ms visualment discernibles en les seves
fesomies de delinqent, lhome criminal
per les retxilleres del qual sentreveia lanimal atvic, el salvatge. De tot aix en fa
lanlisi S. J. Gould (1981, reed. 1996) i
me nestavio els detalls. I tampoc caldria
anar massa lluny a cercar mostres daquest
inters cranial. El mateix Julio Caro Baroja
(1955, p. 170), als seus Estudios saharianos,
fa una tipologia de fsics dels habitants del
Sahara. Per el que crida latenci s la
introducci que fa a aquesta taxonomia:
Esperamos con gran impaciencia la ocasin de llevar a cabo estudios en colaboracin con los antroplogos fsicos. Ahora, sin
nimo de pretender competir con ellos y a
ttulo de pura curiosidad, vamos a hacer
aqu una pequea digresin, exponiendo
algunas observaciones que hemos hecho en
el trato con la gente de Ulad Tidrasin respecto a lo que llama ms la atencin al profano en relacin con su aspecto fsico.

139
(Caro Baroja, 1970, p. 170, la cursiva s
meva).
Tanmateix, per, la grolleria de les
mesures fsiques i de la interpretaci
fisionmica, que feien palesa la causa biolgica tant dels colonitzats com dels pobres
interiors, deixarien pas a un tipus dexercici ms afinat tant dobjectius com de
tcniques. La intelligncia seria, en resum,
una capacitat cognoscitiva innata, radicada
a qualque part del cervell, i que podria ser
adequadament desvelada i mesurada mitjanant proves cada pic ms complexes. Les
diferncies socials, i colonials, s clar, vindrien a ser els productes dels rangs desiguals genticament heretats en tenir-la, la
intelligncia. El 1909, Cyril Burt ja ho
havia anunciat al British Journal of Psycology, desenvolupant i deformant lassaig i
les intencions dAlfred Binet, mort el 1911.
El 1912, el psicleg alemany W. Stern
formulava que ledat mental, reconeguda a
les proves, havia de ser dividida per la
cronolgica. Vet aqu el quocient dintelligncia, IQ. Les proves massives fetes a
lexrcit nord-americ i la vinculaci perversa que tingueren amb la selecci de quotes dimmigraci les feren populars, sens
dubte, aix com el cmul de nocions que
les sustentaven. s impossible que J. Ortega y Gasset no en sabs res. Era tot dins
laire, les colnies, la brutalitat de les
masses, el brostar fabril, Amrica, les capes dirigents, selectes, pensants, la guerra
que venia... J. Ortega y Gasset no feia ni
broma ni havia triat les imatges a latzar.
Agradi ara o no. Els caps eren caps i les testas, testas. En el fons, una ximpleria terrible per no gens dissonant amb tot el que
sestava fent arreu. Lorganicisme de J. Or-

tega y Gasset s, en aquest cas, tan retallat,

precs i energumnic com per acabar proporcionant la millor definici dEspanya
que jo conec recordi el lector la seqncia:
Espanya nace de la mente de Castilla (p.
56); slo cabezas castellanas tienen rganos adecuados... (p. 52); i hi ha ...cabezas
catalanas y viscanas nativamente incapaces
hablo en general y respeto todas la individualidades para comprender la historia
de Espaa (p. 52, la cursiva s meva);
Espanya, millor dit, aix que llamamos
Espaa s una enorme cosa (p. 53). I aix
sacaba. Ja ho saben: una enorme cosa.
s, certament, un misteri, possiblement
fllic. No he sentit parlar mai duna altra
naci que fos aix.
Els que pensin que J. Ortega y Gasset
desconeixia els termes implicats en la seva
selecci lxica i dimatges ho han de demostrar. s a dir, han de provar que lautor
noms feia un acudit menystenidor i passablement xenfob. Si no ho fan que callin.
Poden, per, posar el crit al cel.

LA LLISTA DE VISIGOTS
La potent imatge de C. Rhodes pensant
Rhodsia cont, tanmateix, un equvoc que
cal identificar. J. Ortega y Gasset imagina i
fa imaginar al lector un C. Rhodes, els colzes sobre la taula, pensant el fet imminent.
Per com a imatge dEspanya proposa una
perspectiva dislocada. Espanya, segons lautor, hauria dhaver estat concebuda aix en
un temps previ, indeterminat. La perspectiva s inevitablement retrospectiva. Els qui
ho pensaren, b que ho feren, per mai no
es va poder concloure lestat pensat. Tan-

140
mateix, J. Ortega y Gasset ho pensa, ell
tamb, des dun xit, des duna consecuci
que s, per altra banda, lnic lloc des don
es poden percebre i pensar les separacions i
els particularismes. Aquest pensament requereix de la histria, de la narraci on puc
dir-ho? lenorme cosa es faci present. I
aqu lautor senzillament no pot sin fer s
de la narraci que hi ha, i dels traos ms
elementals i formatius.
Aquesta narraci noms des de lautoritat, de lestat, pot ser regulada, imposada
i difosa. No t per si mateixa intelligibilitat. s la del poder, religis tamb, inextricable, com en el relat que fa De Rebus
Hispaniis larquebisbe Ximnez. No hi ha
lloc per a res ms. Per aix resulta, el gui,
tan eficient, tan destre. Noms lexercici del
poder li atorga qualsevulla contingut precs. La narraci s linial per adquireix
gruixos de ms intens relleu en determinats
trams de la seqncia. Per exemple, els
episodis dautoritat dels Reis Catlics, uni
poltica de les dinasties, explusi dels jueus,
conquesta de Granada i, noms daparena
curiosa, lestat visigot. Objecte de brometa
all de la llista de reyes visigodos, resulta que lestat visigot t una funci estricta i insubstituble en el manteniment del
gui. Resulta que fa les segents funcions:
1) individualitzar un poder monrquic desprs dels romans, lautoritat i el sentit poltic dels quals eren molt ms difosos i massa
genrics per formar part de la seqncia; 2)
lautoritat visigoda es perfila com a monarquia de tota la provncia administrativa imperial romana; aix, tot i que lextensi de
lautoritat no sigui uniforme i sostinguda,
almenys implica una visi poltica de futur,
una voluntat de constituir-se en un regnum

unitari que dibuixa clarament la naci; 3)

aquest regnum s, a ms, un ordre religis,
el cristi-catlic, constitutiu de trets intocables i perennes de lestructura dorigen
fundadora; 4) el regnum perdut, per la conquesta islmica, fa de recordana de la
legalitat histrica que sha de recuperar, ns
el referent constant, passant per en Ximnez fins a lacadmia davui. s una impostura fantstica, font inacabable dirracionalitat, imprescindible, per, per mantenir
viva la criatura. He volgut donar detalls de
la qesti perqu s possible que la majoria
de lectors no familiaritzats amb aquest
tipus de disfressa no la reconeguin com a
disfressa. El significatiu s que de visigots
no cal saber-ne res. La cosa saguanta sola.
Les conquestes dal-ndalus i dAmrica, que formaven part de lenrobustiment
de la seqncia a travs de la qual viu la
criatura, sn, en la narraci actual i moderna que sen fa, explicades amb menys color
i sense endiumenjar-les de la retrica de
glria amb qu es feia abans. I tampoc no
fa tanta estona, de fet, fa dos dies. Sense
recrrer a la referncia dels entusiasmes de
lexaltaci victoriosa fins cap a 1970, hauria
de bastar consultar qualsevulla de les 15
edicions, fins a 1967, de la Espaa invertebrada de J. Ortega y Gasset per advertir el
grau de continuaci de la irracionalitat en
qu senquadrava qualsevol qesti sobre la
criatura. Una mostra: La unin [la de
Espanya] se hace para lanzar la energa espaola a los cuatro vientos, para inundar el
planeta, para crear un Imperio an ms
amplio. La unidad de Espaa se hace para
esto y por esto. (p. 57). No es tracta dun
incontenible excs verbal. Tot el llibre s
aix i refon lexperincia historiogrfica

141
constitutiva espanyola. Alerta, no la simplifica, la resumeix millor que qualsevol altre
amb discerniment i vigor descriptura.
Segurament, tothom ho sap, aix.
Per el que jo vull destacar s que no hi
ha cap ms gui narratiu que el que fa servir J. Ortega y Gasset el 1921. Les implicacions daquesta consideraci sn torbadores. Una delles s que no hi ha prpiament
un tractament exclusivament acadmic de
la qesti, ni, per descomptat, una resoluci tcnica. El secret no est amagat en cap
arxiu ni en la confecci adequada de cap
registre que es pugui construir, com podria
fer pensar el prleg de J. Vicens Vives, datat
el febrer de 1960 (Aproximacin a la historia de Espaa, Barcelona, 1960). No hi ha
cap secret. Hi ha, per, un estat nacional
ben pals i actiu, lexistncia del qual determina la congruncia de la narraci que dell
sen fa. I aquell febrer de 1960 encara era
ms actiu, rgid i consistent que ara. Lestat
espanyol no s ell mateix la seva narraci,
per viu, inequvocament, dins el seu propi
relat. No t altre espai on romandre. Saber
aix pot fer comprensible que, justament,
la continutat de lobjecte de la narraci
imposi constrenyiments intellectius molt
forts per tal que persisteixi la seqncia a
travs de la qual es fa reconeixible i patent.
El carcter genric, imprecs i grandiloqent de lacadmia espanyola de lletres
no s de cap manera aberrant ni el resultat
atzars dimpercies personals.
Una altra de les implicacions, connexa
amb labans apuntada, s que no hi ha
dreceres metodolgiques per sortir-sen de
la narraci nacional. Aix s ms evident
en la histria antiga, medieval i moderna
que no pas en lanomenada contempo-

rnia. No s gens descartable que la meva

impressi sigui sobretot el resultat deformat, medievalitzat, de la meva experincia
acadmica professional. Per he vist el que
he vist o he cregut veure. Des daproximadament el 1970, he vist desfilar la histria
econmica, la dels Annales, la total, la
de les mentalitats, la local i lantropolgica. Mentre, per, la Reconquesta, les
taifes, la profunda i obstinada confusi
sobre el que s o no s el feudalisme, tota
mena dorgens i la unitat final segueixen
igual que sempre, vigents, ensenyats a les
universitats, amb una capacitat enorme de
reproduir-se. Les commemoracions de Felipe II han posat de manifest, pel que tamb he vist, que la qesti de lImperi difcilment pot ser concebuda en altres termes
que no siguin els de cercar proporcions
adequades i, sobretot, tranquillitzadores
entre llums i ombres percebudes des duna
perspectiva indefinidadment humanista.
Tan esfumada s la perspectiva que no hi ha
indis, ni holocaust, ni moricos, ni res. S,
hi ha intolerncia, Inquisici i un imperi
malversat. Poca cosa ms.

LENDEM DEL 98, TORNAR

COM SI RES A LOFICINA?
A la detecci i consideraci que fa J. Ortega y Gasset, el 1921, del defecte constitutiu
dEspanya no hi figura per a res al-ndalus
nom usat pels indgenes i que durant molt
de temps va ser canviat pel dEspanya musulmana. Lautor es limita a dir: Un soplo
de aire africano los barre [a la minora selecta visigoda] de la Pennsula, y cuando
despus la marea musulmana cede... (p.

142
152). Est clar que no es tracta de gent,
rabs i berbers sn un soplo de aire i marea, factors inhumans relativament destorbadors de la narraci dEspanya. En un
altre moment fa referncia a la contnua
lucha de los castellanos con la Media
Luna, con otra civilizacin (p. 56). La seva
existncia consisteix en ser extingits. Historiogrficament, lautor podia prescindir-ne
sense dificultat i sense violentar la intelligibilitat de la seqncia. I aix encara ara s
aix per molt que la recerca hagi introdut
ms gruix i relleu especfic en el coneixement, fent-lo possible, daquesta societat i
de lestat omeia. La tria de J. Ortega y
Gasset estava, ben segur, estretament condicionada tant pel que se sabia en aquell
moment com pel com se sabia. Cal recordar que la publicaci de la Histoire de
lEspagne musulmane per E. Lvi-Provenal
s de 1950. No hi ha res de semblant abans
ni desprs. I no s en cap sentit producte
acadmic nacional. Tanmateix, la tria resulta haver estat la bona. Al capdavall la recerca actual, que per fi t un abast orientat i
sistemtic, mostra que, en efecte, al-ndalus era duna qualitat social diferent sense
antecedents comuns amb les societats feudals hispniques i que, molt notriament,
ateses les prioritats habituals dhistoriadors
i arquelegs, les formes dorganitzar lautoritat, lEstat califal en darrer terme, sn
tamb inequvocament diferents, pertanyen, per dir-ho aix, a un tipus de tradici
poltica clarament ali. La consternaci
acadmica actual s comprensible. El vell
projecte desquerres dincorporar a la
histria dEspanya un molt gros fragment
marginat, desconsiderat i menyspreat per
lacadmia de dretes representant dun

gui molt estricte de la narraci nacional

es revela intil. El que apareix sovint com a
conflictes acadmics, desacords interpretatius dinformaci, valoracions desiguals de
la informaci, no t res de querelles personals sin que respon a reaccions esperonades per la conscincia que aquesta ruptura del gui s definitiva. Les conseqncies
intellectuals daquesta ruptura haurien de
ser fortes i haurien dafectar diversament la
producci de coneixement sobre el passat.
Per exemple, shaurien de connectar b les
experincies dextermini, de concebir-les
fins i tot, dal-ndalus amb les prctiques i
les discussions sobre les prctiques dutes a
terme a Amrica. Hi ha diferncies per
mai no han estat proposades com a mereixedores destudi conjunt o connex. La ra
s molt senzilla i deuria espantar: lextermini dal-ndalus amb la cresta final de
1609, lexpulsi dels moriscos, s, en el
fons, percebut com el desenlla duna
neteja tnica interior sobre la qual lnica
discussi seriosa possible fou si havia tingut, la seva realitzaci, efectes perniciosos
sobre els netejadors. A lholocaust americ
hi intervenen factors intellectuals diferents, nous, ms exigents, perfectament
sentits per lantropologia dels Illustrats
francesos, Diderot, Voltaire, Helvetius i
Rousseau, i que es poden resumir en la necessitat urgent de distingir entre la condici
de lanimalitat i la dhumanitat. s significativa lexistncia pauprrima i sarsuelesca
de lamericanisme acadmic espanyol.
Per aix mereix ser comentat en un altre
lloc i per extens.
Basta ara establir que el 1921 J. Ortega
y Gasset atorga a la conquesta dAmrica
una vinculaci amb la construcci intellec-

143
tual i fsica per fsica vull dir de las tierras
y de los hombres dEspanya. En rigor, la
unidad de Espaa se hace para esto y por
esto (p. 57). s a dir, para crear un Imperio an ms amplio (p. 57). Amrica s la
dimensi que dna sentit global, universal diuen ells, a lenorme cosa. All dels
moros interiors s noms coseta i no atorga gens de glria. A ms, la difusi i consolidaci de la llengua castellana es converteix
fcilment en un motiu de gratificaci tnica capa per si mateix de generar tota mena
de significacions. Cal recordar que els moros interiors es van mostrar tenament
reacis a adoptar-la com a llengua. Des
daquesta perspectiva resulta difcil, doncs,
no veure en la independncia de Cuba
quelcom ms que la prdua duna colnia, encara que fos la darrera. s un final,
tel. La narraci dEspanya es queda
reduda a un mbit domstic incomprensiblement encara! amenaat per uns estranys i obstinats enemics interiors, amb la
desafecci com a desconcertant forma
doposici i resistncia.
Certament, al patr Esteve, de Portocolom (Felanitx, Mallorca), que va ser a la
gerra de Cuba, mort als 107 anys, que fos o
no fos Cuba la darrera colnia li importava
tres trons. Ho s. Tanmateix, per, seria un
pl frvol entestar-se a desconsiderar els
planys i les preocupacions de tots aquells
cercles dintellectuals que miraven destablir quin podia ser el significat precs del final formal dun imperi arcaic i mal ents.
No eren quatre gemecs, sense massa sentit.
La implicaci daquest imperi amb la mateixa narraci germinal dEspaya recordeu
com ho implica J. Ortega y Gasset, per aix
es va fer la unitat i fins i tot la coinci-

dncia amb lacabament de la neteja interior, la de Granada, amb lapoderament de

les illes del Carib, resulta massa intensa per
no percebre-hi que no es tractava noms
duna mutilaci. I, a ms, si, com era obvi,
els insidiosos particularismes basc i catal
amb les seves testas feien pertina figura
de presncia. La regeneraci no era sin
contemplar on shavia arribat i proposar-hi
tota mena de remeis. De fet, sen proposaren molts recordeu J. Costa i molts tamb resultaven entre ells contradictoris i
daplicaci difcil. Un, per, era indispensable: la construcci duna cultura nacional
espanyola, i aix passava forosament per
lextensi de la llengua, tcnicament del
castell per polticament de lespanyol.
Eren faves comptades. Lobjectiu del Centro de Estudios Histricos, fundat el 18 de
mar de 1910, era justament aquest. La disciplina acadmica que va inaugurar encara
s ben perceptible en el conjunt de la
universitat espanyola, incloent-hi, s clar, la
catalana. La connexi entre aquesta filologia i lidealisme alemany i els planys dels
intellectuals era vivssima i requereix una
consideraci integrada. Qualsevol hauria
dhaver vist, des dels particularismes, el
caire amenaant que la construcci duna
cultura nacional podia arribar a tenir. I no
perqu aquesta cultura nacional especfica
contingus elements particularment nocius
o activament destructors. Era i s, penso,
ms senzill: la narraci espanyola s excloent
perqu no nhi ha daltra. I ja no nhi pot
haver, almenys feta a un laboratori o en els
caps rectifico, despatxos dels historiadors.
Ning no sap amb precisi, per exemple,
quan comena la refracci de la histria nacional de Catalunya respecte a la dEspanya.

144
Nhi ha que diuen que ho saben per no ho
expliquen. Que ho facin. Noms la prctica
diferencial, com sembla que est passant
ara, pot conduir a fer una narraci nova de
futur, no de passat. Si no sinterromp, s clar.
La resposta catalana es movia, sense
clarividncia, dins daquesta narraci nica. Per aix era, o noms era, una resposta
catalana a una qesti imperial espanyola.
En rigor, a lacabament formal de limperi.
Els autors de lexposici La Resposta Catalana no sembla que sadonessin prou de
les implicacions ni del joc de miralls que
repeteixen, en una perversa identitat, la
imatge. El discurs entorn de Kurtz hagus
pogut constituir-se en narraci diferent a la
dEspanya. Per sens dubte no era aquesta
la intenci i ni el comissari ni els adjunts al
comissari tenien prou potncia o ganes per
construir una narraci diferent que, per
altra banda, els visitants haurien tingut
dificultats dentendre.
s curiosa la inadvertncia de la resposta catalana respecte a la diferncia entre cabeza i testa. La resposta addueix
justament proves constants daquesta diferncia. Les testas no poden pensar ni ms
enll dEspanya ni fora della. Tamb s
curis que la cesura entre limperi acabat
el de deb, el formatiu, el dAmrica i la
incursi colonial al Marroc sigui tan neta i
tan gran. Entre 1912 i 1927 es produeix un
fort increment en lagressi espanyola contra els Bani Wariagal. Ignoro fins a quin
punt s una acci produda per lexasperaci dels militars, desprs del desastre del
98. Lagressi colonial al Magreb em sembla que poc o no res t que veure amb
lAmrica perduda, irreversiblement, sense
la qual els comptes nacionals no surten.

Tot i haver-hi hagut intents antics de

preparaci intellectual perqu sassums la
conquesta del Marroc com una reparaci
histrica La Providencia tiene predestinado a la Espaa cristiana el devolver a su
vez a los africanos las cadenas con que ellos
nos haban cargado, va escriure F.J. Simonet el 1859 (B. Lpez Garca, 1971, p.
171); cal recordar que Simonet s autor de
la conceptualitzaci i sistematitzaci dels
mossrabs, vigent encara avui en els seus
trets principals, a la majoria de les universitats espanyoles, mai el nou imperialisme
no va ser confs amb el dAmrica ni sen
podia esperar una gratificaci a la mesura
daquella prdua que lexpulsi de Cuba
tancava.
Tanmateix, J. Ortega y Gasset, a les
pgines de El Sol, ja havia advertit que De
todas suertes, Marruecos hizo del alma dispersa de nuestro ejrcito un puo cerrado,
moralmente dispuesto para el ataque
(1921, p. 82). Aix va ser. Per s pals ara
que latac va anar molt ms enll del que
lautor suposava que aquell puo cerrado
podia anar.
S, ja s que els episodis de la resposta
catalana presentada oficialment sn ms
complicats del que dic i tamb ms opacs.
En J. M. Fradera (El Pas, 19 de novembre
de 1998) va ressenyar els graus diferents
dopacitat sota els quals moros, obrers, catalanistes i militars espanyols es belluguen i
sovint es destrossen. Aviat ser Berln i
Auchswitz.
Si hi ha una resposta catalana oficial,
institucionalitzada, hi ha hagut tamb una
ms dispersa, variada i no tan institucional resposta de la tanmateix institucional
histria econmica. En efecte, lImperi va

145
ser un mal negoci, Cuba una rmora, el
capitalisme anava b, flua com torrenteres
per on tocava anar i feia el que havia de fer,
cot, txtils, aiguardents, vi, retard agrcola, un pas ineficient, uns aerdroms pobres. s una simplificaci que faig per
penso que no deformada. S, lendem del
98 tothom va anar a la feina. De fet, no
va passar res. Ah! el puo cerrado va tornar a casa i va fer trencadissa. Finalment es
podia refer la narraci dEspanya i explicarla de tu a tu amb tranquillitat. Fins a quin
punt s incorrecte dir que a mitja Espanya
lhavien fotut fora? Els centenars de milers
de morts, represaliats i exiliats neren una
altra, dEspanya? Conv pensar-sho, si hi
caben tantes narracions, o si sen pot fer
una altra de diferent. En tot cas seria en el
futur. El passat daquesta narraci se sap
com acaba. Molts vrem nixer llavors, jo,
per esmentar-me, el 27 de gener de 1939.
Es pot dir que hi vaig ser des del principi.
Recordo, a Felanitx, a la cantonada de lescala del carrer des Sitjar un cartell groguenc que deia: An hay Pirineos. Va ser
a lescola que vaig aprendre que aix no era
Mallorca.

B, per, pel que men vaig poder tmer

tothom als matins anava a la feina o a ferne fer. Anys ms tard ho vaig llegir i em
vaig anticipar al saber actual de la histria
econmica. Un mat, diguem de setembre
de 1836, Lucien Leuwen, un extinent del
27 regiment de llancers, est a punt de
sortir per primera vegada cap a la feina, una
modesta ocupaci burocrtica dificultosament aconseguida. Ha passat de tot per
llegint el pargraf final ning ho diria. En
rigor, Stendhal fa girar entorn de Lucien
Leuwen tots els conflictes concentrats en el
regne de Louis-Philippe, entre ells el de les
primeres vagues dobrers i les repressions
sagnants de lexrcit. Tamb descriu els
primers exercicis de democrcia parlamentria. I, per acabar-ho, fa tenir a Lucien
Leuwen un amor que, com tots els que es tenen, no shauria dhaver tingut. Per aquell
mat, Lucien Leuwen eut besoin de se sermonner pour prendre envers les gens quil
allait voir le degr de scheresse convenable (Stendhal, 1973, p. 723). Doncs, b,
aix. Devia ser un dilluns, del 1898 o del
1939. A Barcelona, el mes de febrer daquell
any, per exemple, no hi havia passat res.

REFERNCIES
CARO BAROJA, J. (1955), Estudios Saharianos, Madrid; Espaa. Reflexiones sobre el ser de Espaa, Real Academia de la Historia, Madrid, 1997.
FRADERA, J. M. (1998), La opacidad del pasado, El Pas, 19 de novembre.
GOULD, S. J. (1981, reed. 1996), The mismeasure of man, Penguin Books, Londres.
LVI-PROVENAL, E. (1950-1967), Histoire de lEspagne musulmane, Pars.
LPEZ GARCA, B. (1971), F. J. Simonet ante el colonialismo (1859-1863): unos artculos en La Amrica,
Cuadernos de Historia del Islam, serie miscelnea-islmica occidentalia, 1, pp.159-178.
Manual de historia de Espaa. Primer grado, Instituto de Espaa, 1939.
ORTEGA Y GASSET, J. (1921, 15a ed. 1967), Espaa invertebrada. Bosquejo de algunos pensamientos histricos,
Ediciones de la Revista de Occidente, Madrid.
PREZ GARZN, J. S. (1998), Espaoleando con la historia de la Academia, El Pas, 9 de desembre.
STENDHAL (1973), Lucien Leuwen, Librairie Gnrale Franaise, Pars.
VICENS VIVES, J. (1960), Aproximacin a la historia de Espaa, Barcelona.

146

147

El nacionalisme
segons Gellner
ngel Castieira
Nacionalisme
Ernest Gellner
310 pp., 1998
Editorial Afers/Universitat de Valncia

questa s lpoca del nacionalisme.

Potser no lhavem anticipat, per amb
perspectiva temporal, podem entendrel
(p. 44). Vet aqu un bon resum daquesta
obra pstuma dErnest Gellner. La frase
concentra tres idees fonamentals pronunciades amb graus diferents de fermesa per
part de lautor. La primera es formula avui
com una evidncia: som al bell mig de
lpoca del nacionalisme. s a dir, lelement
que travessa i caracteritza la modernitat no
s principalment lindividu o el treball o la
racionalitat intrumental sin ladscripci
ciutadana majoritria a una forma de
pertinena politicocultural que troba en la
naci la seva figura ms reeixida. La segona
idea Gellner la fa precedir dun prudent
potser que en realitat pretn suavitzar el
judici negatiu que projecta sobre la classe
dels cientfics socials (ell mateix incls). La
seva traducci ms grollera podria ser
aquesta: el que avui es presenta com a una
evidncia sociolgica ha estat paradoxalment ignorat, menystingut o rebutjat per la
prctica totalitat dels acadmics. s aquest
rampell de sinceritat el que ens permet
comprendre millor la tasca proposada per

Gellner, una tasca daltra banda, carregada

daquella humilitat filosfica prpia del
mussol hegeli: potser ara que una bona
part dels fets ja han tingut lloc serem capaos dentendre alguna cosa. Teoritzar el
nacionalisme no fra res ms que, a la llum
de la temporalitat esdevinguda (i dels fracassos acadmics constatats) enlairar tan
provisionalment com calgui una colla de
principis, unes idees nuclears que donin
ra de la seva existncia i dels seus avatars.
Som, doncs, davant duna obra que formula una pretensi clarament moderna (el
penltim intent de teoritzar el nacionalisme) per que, com a obra de maduresa, ha
estat elaborada desde el convenciment postmodern (alguns dirien antidogmtic) dhaver conegut i patit una pila derrors de perspectiva. El punt adoptat s ms o menys el
segent: si la certesa existeix (en la recerca
historicoetnogrfica sobre el nacionalisme),
encara est per assolir. Aquest tarann fa
perdre una certa frescor a les premisses del
llibre, ats que lautor gat vell en lofici
va blindant cada pas que dna amb successives matisacions, excepcions i relativitzacions histriques. De manera que, tot i que
ell mateix consideri la seva argumentaci
plausible i persuasiva, acaba per situar-se
en la pretesa imposici dun paradigma, un
pas ms enll del mateix Thomas Kuhn.
Citem les seves prpies paraules: Levidncia en sentit contrari i els arguments contraris
presentats certament no avalen laband de
la [meva] teoria, per, de la mateixa manera, no justifiquen que la teoria siga tractada com a fermament estaberta (p. 97).
Aquest pessic de relativisme teric o dantidogmatisme postmodern (daltra banda,
tan tpic dels de Cambridge) tindr tamb

148
el seu correlat en les mnimes i tmides implicacions prctiques sobre el nacionalisme
que Gellner gosar proposar al final del
llibre i que desembocaran de manera conseqent en un conservadorisme realista.
Tres grans interrogacions donen als
captols del llibre continutat i permeten
posteriorment a lautor formular uns principis terics del nacionalisme. Les qestions sn aquestes:
1. s el nacionalista universal, perenne
i necessari o es tracta, ms aviat, dun fenomen particular, contingent i accidental?
2. s el sentit de letnicitat, la identificaci amb una naci, i lexpressi poltica daquesta identificaci apassionada,
quelcom de molt antic i present al llarg de
la histria (tesi primordialista) o s, al
contrari, quelcom de modern, un corollari
dels trets caracterstics del nostre mn ms
recent (tesi modernista)?
3. Tot donant per bona la tesi modernista, per qu, coincidint amb lindustrialisme i la Illustraci, va tenir lloc el naixement no duna nica cultura universal,
omniabastadora i internacionalista, sin
dun grup limitat de cultures nacionals?
Al voltant daquestes preguntes, i fonamentalment de les dues primeres, Gellner
teixeix una tupida xarxa de reflexions fonamentades en una llarga recerca histrica i
etnogrfica que li permet dibuixar un model bsic que ofereix a travs de diversos
principis, una teoria global del nacionalisme. El resultat abreujat s el segent:
1. El nacionalisme s un principi poltic que sost que la similitud o homogenetat de cultura constitueix el vincle social
bsic que legitima la pertinena dun
collectiu a una mateixa unitat poltica.

Aquesta i ltnica (= cultura compartida)

han de ser congruents. En un mot: una
cultura, un estat. Aquesta, recordem-ho,
era la tesi bsica defensada ja per Gellner a
Nations and Nationalism (1983).
2. El principi poltic del nacionalisme
no t una presncia universal: no s cert
que sempre i a tot arreu els homes hagin
defensat una convergncia entre unitat
poltica i unitat cultural; per tampoc es
tracta duna invenci accidental. Ans al
contrari, respon a arrels profundes que han
condicionat una bona part de la humanitat
i dels seus sentiments. Per com a tals
arrels, parteixen dun fet histric amb una
projecci extensssima, que per a Gellner
cal situar cap a la fi del segle XVIII. Per tant,
3. El nacionalisme s un fenomen modern que es cova amb lindustrialisme i que
necessita, per a manifestar-se, duna alta
cultura. Dificilment operar en una societat agrria on les unitats poltiques o b sn
molt ms petites (les ciutats estat) o molt
ms grans (imperis) i on els lligams poltics
no exigeixen (com en la modernitat) la
similitud cultural.
La versemblana daquest tercer principi (plagat danomalies i excepcions, com
li han recordat els crtics) obligar lautor a
descriure les seqncies possibles de laparici i del recorregut del nacionalisme. De
manera original, Gellner emprar dos tipus
de pautes: en el primer tipus (a) practica talls
temporals que defineixen etapes diacrniques de la seva evoluci; en laltre (b), cartografia sincrnicament talls o zones de territoris diversos on el maridatge entre estat i
cultura ha pres manifestacions diferents.
En a) les etapes de transici van de la
societat tradicional no nacionalista (etapa 1)

149
a la societat moderna nacionalista en els
seus diversos estadis (etapes 2, 3 i 4). Per a
la construcci daquest model, Gellner
sinspirar en levoluci de lEuropa central.
s aquest un dels pocs llocs on lautor es
concedir una petita llicncia i on anticipar els seus desitjos en presentar, fins i tot,
un futur escenari postnacionalista (etapa 5)
o dapaivagament del sentiment nacional.
En b) el dest modern del nacionalisme,
com a fenomen que afecta molts ssers humans, ser cartografiat per zones que shan
ajustat millor o pitjor al principi dhomogenetat cultural. Dit alegrement, es
tracta duna qesti de marits (daqu la
metfora anteriorment emprada de maridatge entre estat i cultura) o melics (Gellner
juga ara amb un vell acudit entre darwinistes i creacionistes). En efecte, a Nations
and Nationalism afirmava Gellner: Tota
noia ha de tenir un marit, i preferiblement
el seu, i actualment tota cultura desenvolupada vol un estat, i preferiblement el seu.
El cartgraf detecta zones on a voltes hi ha
noia per no hi ha marit o a linrevs, zones
on feliment el matrimoni es fa efectiu, etc.
En el seu darrer llibre, en canvi, Gellner
canvia dexemple i parla de melics: Hi ha
nacions que tenen melics genuns i antics,
nhi ha que tenen melics inventats a lefecte
per la seua propaganda nacionalista, i nhi
ha que no en tenen ni rastre (p. 97). I ms
endavant: Hi ha nacions que tenen melic,
daltres que arriben a tenir-ne, i daltres,
encara, que han vist com els imposaven un
melic (p. 102). En tot cas, el que interessa
a Gellner recordem el seu tercer principi
s subratllar que s la modernitat la que
genera la necessitat de melics.
Des del punt de vista teric, crec que la

cartografia per zones suggerida per Gellner

ofereix un potencial que ell mateix no
explota i que, quan ho fa apellant als fets
histrics sospito que alguns dels exemples
citats podrien ser ms que discutibles.
Lesquema s senzill per seductor: el maridatge entre Estat i cultura nacional permet
dibuixar una graella de quatre zones o
escenaris:

estat

cultura
nacional

s
no

no

zona 1
zona 4

zona 2
zona 3

En la zona 1 la parella estat/cultura

nacional hauria viscut una mena de cohabitaci o matrimoni de costum des de fa
molt de temps, abans fins i tot de la modernitat. Gellner inclou dins la zona 1
Portugal, Espanya, Frana i Anglaterra i
manifesta sense recana que aquests estats
dinstics corresponien a zones culturalslingstiques amb poques diferncies culturals i internament amb poques tensions
nacionalistes. En all fonamental, ja sabien quina era la seua identitat, i qui era
lEstat encarregat de protegir aquesta
identitat (p. 58).
En la zona 2, que correspondria a la
Itlia i lAlemanya premodernes, trobem
lexistncia antiga duna altra cultura compartida per labsncia corresponent al
paraiges protector de lestat. La nvia
estava a punt, per no hi havia nuvi. Si
en la zona 1 el matrimoni estava, al parer

150
de Gellner, consumat fins i tot molt
abans de la cerimnia oficial, en la zona 2
hi mancava tamb en el sentit marital la
unificaci. El fet que en tots dos casos la
uni es pressuposi pacfica i benigna (sense
lluites dalliberament o sense la reclamaci
de principis dautodeterminaci) justifica
les benediccions i acceptacions donades per
Gellner. Per aqu, inevitablement, acaben
les seves simpaties.
En efecte, la zona 3 correspon al mosaic
de lEuropa central. Es tracta duna situaci
on no hi havia ni estats nacionals ni cultures nacionals i on qualsevol experiment
denginyeria poltica (el pas per les cinc
etapes que van de la societat tradicional a
lestat nacional) estava abocat a la violncia
i lhorror de la neteja tnica. Aquest s, sens
dubte, el fantasma que ntimament recorre
tot el llibre daquest jueu txec fugitiu de la
invasi nazi del 39 anomenat Ernest
Gellner. La prevenci gellneriana contra el
nacionalisme es fa ara comprensible, perqu el nacionalisme que ell va presenciar i
patir va ser la millor recepta per a la catstrofe. Lautor el va viure i ara en descriu les
conseqncies nefastes derivades de la
pretesa veritat del seu primer principi (el de
lhomogenetat cultural): en el pitjor dels
casos la neteja tnica i la persecuci de les
minories; en altres, turbulncies inevitables
derivades de voler posar en prctica el principi dautodeterminaci. Noms en molts
pocs casos (com alguns dels citats en les
zones 1 i 2) es donaria, al parer de Gellner,
una benaurada condici o situaci (pp.
52 i 60) doblit, dissoluci o amnsia de les
diferncies culturals que hauria perms
incorporar tothom a la ciutadania independentment de la seva diversitat dorgens.

Aquesta benaurada condici, almenys pel

que fa a Frana, ha estat recentment ms
que qestionada per un altre expert en el
tema com s Josep R. Llobera (veg. El dios
de la modernidad, 1996).
El model per zones, com dic, acaba per
ser poc explotat. La, en principi, previsible
zona 4 (que correspondria a lexistncia
prvia dun estat sense cultura nacional),
sense cap explicaci, no s desenvolupada
per Gellner, la qual cosa impedeix una discussi en detall sobre quants estats inclosos
a la zona 1 podrien ben b correspondre a
la zona 4 (cas, per exemple dEspanya i Anglaterra). Gellner, en canvi, opta per derivar
cap a una zona 3 bis (lEuropa comunista)
i, desprs, encara, cap a una zona 5 situada
fora dels lmits dEuropa (lIslam). Aix li
permet avaluar les relacions entre marxisme
i nacionalisme i Islam i nacionalisme. La
conclusi s rotunda: el marxisme no ha
pogut competir amb el nacionalisme.
LIslam, en canvi, s.
El cos teric elaborat per Gellner ens
mena, de nou, al punt de partena del
nostre comentari. Laproximaci de Gellner
al fenomen nacionalista s una aproximaci
preventiva que, traduda ara al nostre llenguatge vindria a dir: no vrem ser capaos
danticipar el fenomen del nacionalisme i,
per tant, vrem haver de patir els seus estralls i la seva crueltat. Ara ens cal, ms que
la prdica moralitzadora, la tasca dexplicar
les arrels de la seva aparici i les causes del
seu xit. Comprendrel (a travs dels principis per ell formulats) fra la millor via
teraputica per al distanciament, la relativitzaci i, al capdavall, levitaci de nous
banys de sang i noves etapes de terror. Dit
de manera planera, si per la via terica

151
podem demostrar que el principi dautodeterminaci s una bajanada (p. 105)
haurem donat un pas cap a la desfetitxitzaci de la terra i, en darrer extrem, cap
al manteniment de lstatu quo. Lintellectualisme poltic de Gellner (coneixent la
veritat actuarem b, s a dir, deixarem de

Cartes de lexili
Alfons Cuc
Correspondncia, 2. Agust Bartra i altres
noms de lexili americ
Joan Fuster
442 pp., 1998
Editorial Tres i Quatre

Un conjunt aproximat de vint mil cartes

rebudes i de dues mil enviades als seus

corresponsals (conservades aquestes darreres curosament mitjanant artesanals procediments de cpia) constitueix linslit
arxiu epistolar que, al llarg de tota la vida,
va anar configurant Joan Fuster. Avui
aquest patrimoni histric representa una
eina fonamental per estudiar la vida cultural i civil del Pas Valenci de la segona
meitat del segle XX, i em sembla que pot
constituir igualment un instrument imprescindible per a un coneixement aprofundit dels avatars pels quals ha hagut de
passar, durant prcticament mig segle, la
cultura catalana globalment considerada.

ser nacionalistes) el mena ineludiblement

al conservadorisme. Vet-ho aqu. Lesfor
teric de lacadmic deixa veure, en darrera
instncia, la causa duna vida amenaada
per la por i el llarg i silencis combat mantingut, a travs de larsenal de les idees, pel
malaguanyat professor de Cambridge.

Dins la complexa planificaci editorial

que implica la publicaci duna massa tan
ingent de materials, el director de ledici,
Antoni Furi, ha destinat el segon volum
daquesta Correspondncia de Fuster a un
inventari de textos sobre lintercanvi epistolar de lescriptor de Sueca amb el mn de
lexili catal a Amrica, que amb laparici
daquest volum podem considerar ja com
definitiu. En aquest sentit el llibre que
recull cartes rebudes i enviades per Fuster a
Agust Bartra, F. de S. Aguil, Avell Arts
Balaguer, Domnec Guans, Ramon Fabregat, Miquel Ferrer i altres transterrats
resulta un complement essencial a compilacions publicades anteriorment com lEpistolari Joan Fuster-Vicen Riera Llorca, Josep
Ferrer i Joan Pujadas (curadors), Barcelona, Curial, 1993, i fins i tot a una altra
mena de reculls com Textos dexili de Joan
Fuster, Generalitat Valenciana, 1991, una
excellent antologia darticles de lescriptor
valenci, publicats a revistes catalanes de
lexili americ, que seleccion i introdu
Santi Corts.
Ha estat Corts mateix lencarregat de
ledici del volum que ara comentem.
Lelecci ha de considerar-se molt encertada, perqu el curador s un bon coneixe-

152
dor de la variada gamma de problemes de
la Valncia de postguerra i no caldr sin
citar ac la seua tesi doctoral Valncia sota el
rgim franquista (1939-1951), Institut
de Filologia Valenciana/Publicacions de
lAbadia de Montserrat, Valncia-Barcelona, 1995 per tamb del mn de lexili,
com s pals als seus llibres El valencianisme
republic a lexili, Generalitat Valenciana,
1993, i Lexili valenci als seus textos, Generalitat Valenciana, 1995. El coneixement
de Santi Corts daquest doble, i tanmateix
nic escenari, el de la Valncia ttrica daquells anys i el de lemigraci poltica, es
reflecteix de manera notria tant a la introducci com a laparat crtic del volum.
s per aix, per la semblana paradoxal
descenaris tan llunyans que, a la Valncia
de 1950, Fuster se sentia literalment un
exiliat. He dit sovint als amics escrivia a
Agust Bartra, el seu principal interlocutor
daquesta Correspondncia 2 que potser no
es trobaria un esperit ms semblant al dun
valenci catalanista que el dun catal
exiliat. Molts sn els factors que podrien
ajudar a comprendre la rotunda consideraci que feia en aquell moment Fuster i que
contribueixen a explicar el fil que el va unir
especialment a la primera meitat dels anys
cinquanta, com reflecteix molt b aquest
volum amb el grup descriptors catalans a
lexili americ, especialment amb Riera
Llorca i amb Bartra. Tots compartien, en
primer lloc, unes mancances intellectuals i
materials evidents: la inexistncia dun ambient cultural i cvic on arrelar-se amb normalitat, per tamb les possibilitats econmiques ms indispensables per dur a terme
el seu ofici descriptors.

En aquest darrer sentit Bartra escrivia a

Fuster justificant el seus retards epistolars: tinc molt poc de temps i [encara]
menys esma a causa de lhorari inhum que
haig de suportar a la llibreria [on treballava a Mxic]. Pensa afegia que plego a
les dotze de la nit i que no tinc ni dissabtes
a la tarda ni gaireb diumenges [...] ms
acerb no disposar ni duna sola nit per a
escriure, per a treballar en all que dna un
sentit total i vital a la meua vida. Fuster,
pel seu compte, el 1951, un any desprs
dacabada la llicenciatura en Dret, i malgrat
les seues reticncies clarament confiades a
Bartra, decidia establir-se com a advocat.
Havia procurat evitar-ho li escriu perqu tinc la impressi que no aprofite massa
per a traficar en plets i cenyir-me a un ofici
essencialment trbol i farisaic com s
aquest. Per no hi ha ms remei! La
possibilitat duna altra mena doportunitats
professionals potser ms plcides i amb
ms marge per a lexercici de lactivitat
literria shavien ja frustrat. Volia reconeix Fuster haver-me enganxat en qualsevol roda burocrtica que em dons pocs
mals-de-cap i em deixs ms lliure de preocupacions. No ha estat possible. O millor
dit: ho seria, a canvi de certes concessions
de tipus poltic i dhuc moral; per s un
preu excessiu. Veurem si puc traure punta
en a de fer dadvocat. Avui sabem que
aquesta perspectiva tampoc no reeix. Daquesta manera Fuster iniciava una difcil,
gaireb impossible aventura: la de fer, de la
seua obssesi per les lletres, un ofici per
viure. Potser aviat un bigraf ens puga explicar el cost personal non vi si pensa
quanto sangue costa daquesta decisi de

153
Fuster que tantes conseqncies ha tingut
per al pas. En tot cas, el 1951, lescriptor
valenci no sestava de confiar a Bartra que
si concursava amb uns poemes als Jocs
Florals de lexili, a Nova York, el fet dobtenir un premi [...] no tenia per a mi ms
valor que a part el judici favorable la
petita remuneraci.
Tot aix plegat el com per divers
desarrelament de les societats respectives,
una mateixa encara que distinta angoixant
situaci (econmica) personal, una semblant incertesa davant el futur ajuden a
explicar, al meu entendre, el fil que va unir
durant bastants anys, en una comunicaci
singular, Fuster i els seus amics dAmrica.
En tot cas, sabem que Fuster se sentia tamb, a la seua prpia terra, com un altre
exiliat. Una situaci que al jove escriptor
valenci dotat ja duna sensibilitat nacional ben esmolada i ben conscient de viure
una poca especialment anorreadora per al
seu pas li semblava encara ms punyent
que la de lexili geogrfic mateix. Per aix
escrivia a Bartra, el 1950, que el nostre
exili s ms dolors que el vostre. Sentirse exiliats en la mateixa ptria! Vosaltres,
sens dubte, viviu servant al cor una imatge
preciosa de la ptria, aqueixa Catalunya
ideal que lenyorana i la fe us mantenen
intacta; per nosaltres [...]. Nosaltres no sabem defugir una comparana immediata
entre all pel que lluitem i una realitat sorda, aptica, amarga. Perqu si almenys tingussem enemics!.
Mig segle desprs, coneixedors com ara
som de les dificultats extremes per les quals
ha passat, i encara passa, un pas com el
valenci tan allunyat encara duns par-

metres mnimament acceptables de normalitat nacional no podem sin compartir el

judici i lemoci de Bartra. Mescriviu una
frase, millor dit, un crit, que mha fet
esborronar per la seva justesa trgica. Fa:
Perqu si almenys tingussem enemics!. Ja
els tindreu si seguiu endavant!. Per tamb
tindreu amics, ja els aneu tenint. Entre la
pattica soledat dels primers cinquanta que
expliciten les referncies anteriors i els
artefactes explosius dedicats a lescriptor de
Sueca els anys de la transici, shauria
descolar una trajectria al mateix temps
sobtada i contradictria de recuperaci
nacional i civil en la qual ning no podr
deixar de reconixer el paper que a Fuster li
pertoca.
Amb la publicaci daquesta Correspondncia 2 que dalguna manera completa
limportant epistolari Fuster-Riera Llorca
es tanca de fet la recuperaci duns materials que reflecteixen la relaci, una mica
inslita, que va unir lescriptor valenci
amb un grapat descriptors i patriotes catalans exiliats a Amrica. Sn sense dubte
reflex duna poca de pregona anormalitat
duna anormalitat trgica en la nostra
vida collectiva i tamb en la vida personal
de molts ciutadans. Per aix aquesta singular correspondncia de lexili del doble
exili havia de tenir, com aix ha estat, unes
limitacions: les que imposava el curs de
levoluci de la conjuntura de linterior.
A mesura que comenaven a encetar-se
aix s, amb una lentitud histrica desesperant determinades possibilitats dactuaci al mateix pas, la tensa comunicaci epistolar intercontinental havia desllanguir-se.
No s gens casual que el gruix dels mate-

154
rials recollits tant en aquest llibre com en
el que compila la relaci Fuster-Riera Llorca baixe substancialment al llarg de la
segona meitat dels anys cinquanta. Lactivitat intellectual i civil de Fuster era ja molt
intensa i els escenaris anaven canviant. En
el cas de Riera Llorca els contactes escrits es
van prolongar encara que de manera molt
intermitent fins el retorn definitiu del
novellista a Catalunya lany 1969.
Pel que fa a Bartra les circumstncies
semblen diferents i possiblement en aquest
cas, el rpid esllanguiment de la correspondncia no s ali a les tensions que traspuen
a linslit debat lingisticoliterari per en
definitiva tamb civil que van mantenir
els dos corresponsals sobre les particularitats regionals que devien (i/o podien)
utilitzar els escriptors valencians als seus
escrits. Prenent peu en un hipottic perill
de balcanitzaci de la llengua, Bartra i
tamb Calders varen adoptar actituds ms
fabristes que les de Fabra. Per contra, Fuster va rebutjar decididament lexcessiu cen-

tralisme que postulava el seu corresponsal,

perqu pel gust duna idea abstracta de
lidioma, podrem tallar aquest cord
umbilical que ens lliga [als escriptors valencians] a la gent del Pas Valenci [...] no
podem ni volem profunditzar ms aquesta
separaci entre ells i nosaltres. Aquestes
discrepncies que es restringien al terreny
lingisticoliterari, per que eren probablement mostra de concepcions civils i nacionals ms pregones sn tamb al fons de
lesmortement de la relaci epistolar entre
Fuster i Bartra.
Fet i fet, sense poder entrar ara i ac en
una anlisi minuciosa del conjunt de qestions que aquest llibre recull un arc molt
ampli daspectes de carcter lingstic, literari, nacional i civil, el que em sembla ms
substancial s la quantitat i la qualitat dinformaci nova que ens aporta sobre una
realitat mal coneguda, llargament exclosa
dels circuits habituals de la cultura i dels
papers pblics. A partir dara tindrem
loportunitat de tenir-la present.