EDITORIAL

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER

SEGONA POCA / NM. 2 / ESTIU 1999

D I R E C TOR:

Antoni Furi
C A P D E R E D A C C I : Gustau Muoz
CONSELL DE REDACCI:
Xavier Antich, Olga Dnia,
Mart Domnguez, Ferran
Garcia-Oliver, Vicent Olmos,
Faust Ripoll, Pau Viciano
CONSELL ASSESSOR:
Clia Amors, Joan Becat,
Manuel Borja-Villel, Eudald
Carbonell, Narcs Comadira,
Manuel Costa, Alfons Cuc,
Franois Dosse, Antoni Espasa,
Ramon Folch, Mario Garcia
Bonaf, Salvador Giner, Josep
Fontana, David Jou, John
Keane, Giovanni Levi, Isabel
Martnez Benlloch, Joan
Francesc Mira, Javier Muguerza,
Francesc Prez Moragn,
Dami Pons, Josep Ramoneda,
Ferran Requejo, Vicen Rossell,
Xavier Rubert de Vents, Pedro
Ruiz Torres, Vicent Salvador,
Josep Maria Terricabras,
Vicent Todol, Enzo Traverso,
Josep Antoni Ybarra
Edita: Universitat de Valncia
i Edicions Tres i Quatre
Redacci, administraci i subscripcions:
Publicacions de la
Universitat de Valncia,
Arts Grfiques, 13 46010 Valncia.
Tel.: 96 386 41 15 Fax: 96 386 40 67
E-mail: lespill@uv.es
Disseny grfic: Enric Solbes
Fotocomposici i maquetaci:
Publicacions de la
Universitat de Valncia
Impressi: Tipografia Artstica Puertes
Distribuci: Enlace S.A.
Tels.: 96 186 10 34 / 93 338 14 00 /
971 71 30 78
ISSN: 0210-587 X
Dipsit legal: V-2686-1979
Preu daquest nmero: 1.500 ptes.

N
o s cap concessi a lestereotip dir que assistim, en aquest
tombant de segle, a un conjunt de transformacions que no poden deixar indemnes les idees, lmbit atapet de les representacions de la realitat i de les projeccions dinteressos i valors. Per
aquests canvis tampoc no deixaran indemnes les institucions
que configuren la vida collectiva. I entre aquestes institucions
hi ha una dexcepcional importncia, perqu s la seu de la
transmissi del saber en els seus escalons superiors i, tamb, de
la recerca i lelaboraci cultural al nivell ms alt. Ens referim a la
universitat. Un espai de forta concentraci de recursos humans
i materials que acompleix una tasca estratgica en les nostres
societats, amb una pluralitat de funcions. Ns una la formaci
del segment ms qualificat de la fora de treball, amb una participaci creixent en economies en qu esdev crucial el capital
hum. I una altra, laportaci substancial a la recerca bsica i
aplicada, clau de volta duna societat que, cada vegada ms, es
defineix com a societat del coneixement. I una altra, encara, la
preservaci de la memria cultural i la salvaguarda dun espai
de llibertat intellectual en qu investigar, estudiar, ensenyar i
debatre amb garanties cientfiques i ms enll de les pulsions
del mercat i del poder, dels diferents poders. Per la universitat
pateix importants disfuncions, de tota mena. Es troba immersa
en un procs complex de redefinici de la seua estructura organitzativa i dels seus mecanismes de funcionament. Tamb dels
seus objectius primaris. Lallau destudiants, la massificaci, ha
alterat vells parmetres dorganitzaci i dactuaci. Es redefineixen els plans destudi, les titulacions i laportaci de recursos.
Es planteja el problema del repartiment del poder al seu si (qui
ha de manar a la universitat?). Est en qesti larticulaci ptima del binomi docncia-investigaci. Cal repensar els sistemes
davaluaci de resultats a tots els nivells. I assoleix rellevncia la
configuraci del lligam entre universitat i empreses, per tal
dobtenir els millors rendiments socials sense que, tanmateix, la
funci essencial de la universitat (indestriable de la seua autonomia real, efectiva, que ns el tret distintitu i indefugible) es
puga malmetre. La importncia (amb una evident projecci general, transversal, internacional) daquesta qesti, justifica la
inclusi en aquestes pgines dun conjunt de treballs que, sens
dubte, aporten pistes significatives sobre un dels aspectes estratgics de les transformacions socials en curs. Un aspecte estratgic que, precisament per aix, fra errat confinar a un terreny
intern, institucional, purament acadmic.

SUMARI
1

Editorial

Diari dun viatge a Kosovo (1995)

Alfons Cuc

16

Els lmits del secularisme. La marginaci de

la religi, imposa una nova intolerncia?
John Keane

25

El multiculturalisme nord-americ en el
context internacional
Will Kymlicka

36

Enterrar les humanitats? La fagocitaci

cientfica com a alternativa
Adolf Tobea

45

Cartografia custica
Xavier Bru de Sala

58

Joan Brossa. El trasps, el llegat i el testament

Vicen Altai
EL

FUTUR DE LA UNIVERSITAT

63

Qui mana a la universitat? Sobre la

burocratitzaci de la instituci universitria
Josep Maria Bricall

69

Els lmits de la poltica universitria i els

reptes del discurs
Ander Gurrutxaga Abad

76

La dialctica pblic-privat a la universitat

de la societat del coneixement
Antoni Elias Fust

88

El futur de la recerca bsica a la universitat

Juli Peret
DOCUMENTS

101

Lassaig com a forma

Theodor W. Adorno

118

Patrimoni de la societat industrial: la

ventafocs del patrimoni cultural
Manuel Cerd

124

Leconomia valenciana al tombant del segle

Vicent Soler
LLIBRES

145

Alfons Cuc. El valencianisme poltic

Adolf Beltran

149

August Rafanell. La llengua silenciada

Miquel Nicols

155

Xavier Rubert de Vents. Catalunya:

de la identitat a la independncia
Pau Viciano

Diari dun viatge a Kosovo (1995)

Alfons Cuc
Les pgines que segueixen formen part duna mena de Bloc de Notes que he anat escrivint al llarg
duns quants anys de vida pblica i que no s si alguna vegada em trobar amb cor de publicar. En
tot cas, les circumstncies que es donen avui al Kosovo un escenari tan terrible que no arribe a
trobar el qualificatiu que li caldria mhan mogut a exhumar la crnica interna dun viatge que
vaig fer a aquell pas el 1995, i que tenia com a objecte elaborar un Informe per al Consell dEuropa
sobre la situaci dels demandants dasil albano-kosovars que mhavia encarregat la Comissi de
Migracions, Refugiats i Demografia daquella instituci. El text de lInforme oficial (Rapport sur
les demandeurs dasile albanais de Kosovo / Report on Albanians asylum-seekers from Kosovo)
fou aprovat per unanimitat per lAssemblea Parlamentria del Consell dEuropa el gener de 1996.
A ms de loriginal publicat aquell any a Estrasburg en francs i angls, existeix tamb una versi en
catal dins el meu llibre Els confins dEuropa. Nacionalisme, geopoltica i drets humans a la
Mediterrnia oriental, Editorial Afers / Universitat de Valncia, 1997.

13 DE JUNY DE 1995
En arribar al tronat aeroport de Belgrad
no vaig poder deixar de pensar en el llarg
cam poltic transcorregut que, finalment,
em permetia posar els peus en terra srbia:
llargues converses amb tota mena dautoritats de la nova Iugoslvia: el ministre
adjunt federal dAfers Estrangers a Madrid, Zivadin Jovanovic, el cnsul general
a Estrasburg, Milivojevic, lencarregat de
Negocis de la seua Ambaixada a Espanya,
Danko Prokic. La fixaci del calendari
dentrevistes, un calvari. Mai no hi havia
acord. Es tractava, bviament, de rebaixar
lestada a Kosovo i inflar la de Belgrad per
la seua part. Per part meua, de fer exactament el contrari. Finalment hem trobat

un punt dol, que en aquest cas no era

satisfactori per a ning, per al qual tothom ha hagut dadaptar-se. Com a conseqncia, per, de tots aquests avatars he
hagut de renunciar a una darrera etapa del
viatge: la que mhauria perms visitar
Tetovo i Skopje, ja dins Macednia, una
rea fortament relacionada amb Kosovo.
Aquest resultat insatisfactori sha vist
reflectit en molts detalls de lacollena
srbia: un visat que finalitza el mateix dia
que el calendari pactat: cap assistncia de
cap tipus al territori de la Repblica Federal. s evident que sense lajut decidit de
lAmbaixada espanyola el viatge no hauria
estat possible.
El periple per Srbia i per Kosovo va
comenar el dia 6, per quatre dies abans,

6
exactament el 2 de juny, laudici ad hoc
organitzada a Pars pel Consell dEuropa
mhavia donat una certa aproximaci a la
qesti kosovar. Duna banda, resultava
ben significativa labsncia, a la sala Lamartine de lAssemblea Nacional Francesa,
de qualsevol autoritat srbia. Invitats especialment pel Consell dEuropa que, daltra banda, els va expulsar ja fa anys, com a
conseqncia dels crims comesos a les diverses guerres de lantiga Iugoslvia no
han volgut ser-hi presents. Una absncia,
doncs, ben esclaridora. Per laltre costat,
els punts de vista de les diverses, i nombroses, organitzacions internacionals i
ONGs presents resultaven al mateix temps
unnimes i contundents: per a la senyora
Van Khol, de la Federaci Internacional
per als Drets Humans (Helsinki), Kosovo
representa el cas ms greu de persecuci
tnica duna poblaci a Europa; per a
Tatiana Sikoska, de lAssemblea de Ciutadans dHelsinki, resultava evident la
psicosi de por daquell pas, que explica
la riuada de lexili albans, i subratllava la
impossibilitat actual de dileg entre serbis
i albanesos. La llarga llista dobservadors
presents expressaren criteris similars i molts
dells em van lliurar dossiers de documentaci que caldr anar estudiant a poc a poc.
Per la seua banda, els convidats arribats
de Kosovo (representants de loposici interior, clandestina i/o tolerada) no podien
expressar-se amb ms claredat. Tots ells
(Blaku, Shatri, Tahiri) feien una anlisi
molt punyent de la situaci tnica i poltica del seu pas. El seu vocabulari s francament esmolat: Srbia vol destruir la
identitat tnica dels albanesos; a Kosovo
existeix, de fet, un rgim dapartheid per
als albanesos; el govern [clandest] de la
Repblica de Kosovo utilitza i utilitzar la

resistncia passiva per combatre la neteja

tnica de les autoritats docupaci srbies;
sense eslovens ni croats no hi ha cap
possibilitat de mantenir un equilibri, ni
tan sols relatiu al territori de Iugoslvia:
lnic recurs s la independncia poltica
pacfica garantida per la comunitat internacional; si no s aix, Kosovo pot ser una
segona Bsnia.
s amb aquesta mena de referncies
obtingudes a Pars que jo arribava a Belgrad la vesprada del 6 de juny. Desprs
dun poc agradable control a laeroport,
un cotxe de lAmbaixada espanyola em
transporta de primer a lHotel Intercontinental on minformen del que ja coneixia: no cartes de crdit, no travellers, no
dlars, no res de res: aquest s el regne del
deustche mark, la moneda parallela de
Srbia i, immediatament, a la residncia
de lambaixador on lencarregat de Negocis, Jos Antonio Bordallo, mha preparat
un encontre amb els seus collegues dAlemanya, de Sucia, de Frana i de Sussa,
passos on es concentra principalment la
dispora dalbanesos de Kosovo. Shi
uneix tamb el representant hongars, per
lespecial posici de la Vojvodina. La llarga
conversa s molt til i tamb molt fluda.
Les informacions que mofereixen els
diplomtics (tots ells encarregats de Negocis de les respectives ambaixades: aquest
s el nivell de representaci a Belgrad
acordat per la Uni Europea) sn plenament concordants. En primer lloc respecte al nombre dexiliats/refugiats/migrants/
desplaats (s molt difcil per a tothom depurar i precisar el vocabulari tcnic). Al
seu parer, dues-centes mil persones podria
ser una xifra raonable del conjunt total.
Aix s: vora el deu per cent de la poblaci
global de Kosovo. El representant alemany

7
diu que solament a la RFA hi ha ms de
60.000 kosovars, i el suec nidentifica ms
de 40.000 al seu pas. Daltra banda, la
coincidncia s tamb completa respecte
del nivell de discriminaci tnica existent
a Srbia envers els albanesos: no solament
a Kosovo, sin tamb al conjunt de ladministraci de la nova Iugoslvia. Dentrada, em diuen, els funcionaris, tant civils
com militars dorigen albans han estat
tots llicenciats: ara ja, simplement, no nhi
ha. Em confirmen tamb les notcies de
discriminaci tnica a Kosovo: el mot
apartheid, per a ells, fra essencialment
correcte. Shi ha arribat, com a lfrica del
Sud de no fa massa anys, a lestabliment
de dues societats paralleles sense contactes: la srbia i la de lenorme majoria albanesa. Ja tindr ocasi, em diuen, de comprovar-ho a Pristina. En tot cas aix s un
origen fonamental de la dispora albanesa:
sen van fugint de la misria i el subdesenvolupament, per tamb per la discriminaci tnica, per la violaci sistemtica
dels Drets Humans, per no servir a les
forces armades srbies. Aquesta dispora,
en fi, s molt ben vista per les autoritats
federals: neteja tnicament lescenari kosovar, permet la colonitzaci srbia (especialment serbo-bsnia), descongestiona
una mica latur, aporta bones divises per a
leconomia de lEstat.
Els dos dies transcorreguts a la capital
srbia han estat relativament frentics: un
atapet programa dentrevistes imposat per
les autoritats locals mha portat de manera
immisericordiosa dun ministeri a un
altre, dun parlament a un altre, perqu ac
tot es fa per duplicat, respectant la doble (i
en molt sentits absurda) vessant poltica
del pas: la instncia federal (Srbia ms
Montenegro), i lestrictament srbia. Len-

carregat de Negocis espanyol, Bordallo, ha

posat a la meua disposici un volvo de
lAmbaixada amb un xfer serbi (per casat amb una espanyola i que coneix el castell) i grcies a aix podem complir la
formalitat del programa oficial que, daltra
banda, les autoritats srbies ralentitzen
amb un cert cinisme. En realitat es tracta
de fer tot el possible per retardar al mxim
la sortida cap a Pristina i, daquesta manera, obstaculitzar el viatge a Kosovo. s ara
quan entenc perqu a Madrid mhan
donat noms un visat fins al dia 10 de
juny: per posar un irreversible deadline a
la missi. Viatge sempre amb la companyia i lajut de Simon Newman, britnic,
secretari de la Comissi de Migracions,
que va fent de notari de lexpedici. Bordallo, pel seu compte, no em pot acompanyar: la crisi dels ostatges de lONU est
en un moment culminant i entre ells hi ha
dos militars espanyols. LAmbaixada interv frenticament en les darreres negociacions. Vaig seguint, per telfon des del
cotxe, les ltimes novetats.
Pels vidres del volvo, entre ministeri i
ministeri, contemple la ciutat. Belgrad,
pel poc que veig, no sassembla a les ciutats eslaves que he conegut: no t ni el
refinament de lrea austro-hongaresa, ni
la monumentalitat de la polonesa o la
russa. Malgrat certs esforos arquitectnics grandiloqents shi mant sobretot
en alguns barris populars un cert clima
turc que la relaciona molt ms amb Atenes
que amb Praga, per exemple. El que dic de
lurbanisme serveix tamb per a la gastronomia: hom beu caf turc (i es demana
aix, no com a Grcia), i el plat nacional s
el cevabii, dorigen palmari.
Les entrevistes amb els parlaments
(federal i serbi) i amb els ministeris

8
dAfers Exteriors, dInterior, de Treball i
Sanitat, sn normalment avorrides i generalment redundants. La tesi srbia s sempre la mateixa: no hi ha discriminaci tnica respecte als albanesos: sn ells qui no
volen fer s dels seus drets com a ciutadans
iugoslaus/serbis. Aquest s el nus de la
qesti. Ara, una cosa queda clara: no hi ha
parlamentaris albanesos a Belgrad, no hi
ha funcionaris albanesos ni civils ni militars a Belgrad. Aix mho reconeix tothom.
Daltra banda, i a poc a poc, ells mateixos mhi van introduint dins els indits
mecanismes daquesta estranya societat
parallela kosovar que ja he comenat a
entreveure a laudici de Pars. Duna banda, lexistncia admesa per tothom de
dues societats paralleles a Kosovo:
lexigua minoria srbia recolzada absolutament per lEstat, dun costat, i, de laltre,
el de laclaparadora majoria albanesa que
ha construt els darrers anys, pel seu
compte, una vida collectiva al marge de
loficial. Ms encara: a mesura que passen
les hores i les converses ministerials a Belgrad comence a ser conscient duna altra
cosa: lautoproclamat Parlament i Govern
de la Repblica de Kosovo no es troba
com potser era lgic de pensar a lexili
sin en gran part a linterior del pas. Aix
ho vaig deduint de les paraules de les mateixes autoritats srbies que, fins i tot, fan
sovint referncia al seu president, Ibrahim
Rugova, amb qui segurament vost parlar a Pristina. Una situaci poltica, doncs,
absolutament inslita de la qual no crec
que es puguen trobar massa precedents al
mn, sin s a lndia de Gandhi i Nehru.
Mai, en tot cas, dins aquesta rea turbulenta i fero dels Balcans.
El 8 de juny, desprs dalgun incident
amb les autoritats de Belgrad, que inten-

ten subreptciament perllongar la mena

estada a Srbia, i desprs de cancelar la
darrera entrevista amb el ministre adjunt
federal Spasoja Bgdanovic, sortim finalment cap a Kosovo. El viatge es fa amb el
mateix volvo de lAmbaixada espanyola, i
amb el mateix xfer. El cotxe, per, anir
ben carregat amb dos bons bidons de
benzina, perqu Bordallo tem que ens
puguem quedar penjats sense combustible
a Pristina, cosa especialment greu vistes les
drstiques condicions del meu visat. Aix,
amb una forta sentor de benzina a linterior del vehicle, i amb la companyia ja
prevista dun jove activista albans del
Consell pels Drets Humans, comena el
trajecte. Sn gaireb cinc hores el que costa arribar de Belgrad a Pristina. Les primeres, transcorren rpides per autopista:
una de les escasses que hom pot utilitzar
avui a Srbia. Hi ha molt poc trfic,
perqu lembargament decretat per les
Nacions Unides es deixa sentir en tots els
aspectes. Una boirina lleugera no impedeix entreveure el paisatge: un bosc esps,
verd negrs, que salterna amb extensions
conreades. Hi ha un blat encara tendre,
camps de pruneres, hortalisses. Pobles petits de teula roja, moltes cases de camperols, allades. Dna una certa sensaci
dequilibri i de prosperitat relativa. Lautopista acaba a Nish, ja prop de la frontera
kosovar. A partir dara la muntanya saccentua, el bosc sespesseeix, els rierols proliferen. Si fas una certa abstracci podies
imaginar-te dins dalguna contrada sussa.
Faig el comentari en veu alta. Joja, el xfer
serbi, ens diu que, en efecte, aquesta regi
era abans la guerra (vol dir, abans de
lesclatament de Iugoslvia) un centre
dhivern molt prsper: Ara, desprs de
tantes bestieses, res no s igual, diu amb

9
recana. En tot cas, pense per a mi, les
semblances entre tot aquest pas i Sussa
sn purament geogrfiques: cap parentiu
des daltres punts de vista.
Els descens des de lalta muntanya s
lent i prou dol. Ens anem obrint, a travs
de poblets i de cases disseminades, cap a
una transici a la plana de Kosovo. El
nostre amic albans assenyala que aquestes
terres foren ja, dcades enrere, de poblaci
albanesa: varen ser serbitzades, especialment al perode dentreguerres, quan ms
de tres-cents mil albanesos foren foragitats. No massa quilmetres desprs, entorn de la ciutat de Mitrovica, ens troben
amb el primer senyal inequvoc de qu
arribem al nostre dest: un control de la
militzia travessa la ruta i, desde lluny, ens
fan senyes per aturar-nos. Sn uns quants
homes amb uniformes de combat, armilles antibala, kalaixnikovs i gossos. Gestos
resolutius i enrgics. Joja redueix immediatament la velocitat per no arriba a aturar-se; en veure la matrcula diplomtica
del cotxe el cap del grup ens fa senyal de
continuar. Lescena es repeteix unes quantes vegades abans darribar a Pristina, gaireb sempre amb el mateix ritual. Si b ja
no sn visibles els desplegaments militars
que explica Paul Garde al seu llibre Vie et
mort de la Yougoslavie, entorn de lany 90,
em sembla evident que els serbis mantenen ben esmolada la seua vigilncia del
territori. Els trenta o quaranta quilmetres
que ens resten fins a Pristina sn ja una
plana oberta. Lhbitat no s gaire diferent
del serbi, per thi ensumes que s un altre
mn: lgil verticalitat dels minarets de les
mesquites, les vestimentes a la turca de les
dones grans, els blancs barrets dels ancians
(els pls), els petits comeros orientals,
marquen una atmosfera distinta. Veig

tamb, difana, lacci de quelcom que

conec b: els comandos lingstics. Rtols de carretera o de qualsevol altra mena,
escrits en cirllic, en serbi, han estat esborrats per lesprai i substituts a vegades
pels equivalents en albans. Comente als
meus companys de viatge que entenc ben
b el significat de tot aix. Malgrat tot, el
clima s tranquil. Tamb ho ser a Pristina, si fem abstracci dels controls de
carretera i dels escamots urbans de la
militzia. Incls, malgrat un cert aire
turc, i amb lexcepci dels vells, la indumentria s occidental (jeans pertot arreu,
fins i tot per a les xiques).
Tenim lhotel a Kosovo Polje, a pocs
quilmetres de la capital. Ens ho han
recomanat aix els amics albanesos (amb
laquiescncia de lAmbaixada espanyola)
per estalviar-nos problemes: el Gran Hotel, nic establiment recomanable de
Pristina, s lloc de reuni dels caps de bandes paramilitars srbies i conv defugir-lo.
Deixem, doncs, les coses al petit hotel de
Kosovo Polje, no lluny del lloc on el 1389
es don la clebre batalla del mateix nom:
lAlmansa dels serbis enfront dels turcs:
santuari, per tant, del nacionalisme serbi
que tan eficament ha conreat Slobodan
Milosevic sis-cents anys desprs, i lloc
neurlgic denfrontament, ara, amb el
nacionalisme albans.
Anem immediatament cap a la seu de
la Uni dEscriptors (albanesos). Portem
un llarg retard, per lincident matiner al
Ministeri de lInterior, a Belgrad. Pense,
pel cam, en limportant paper que han
jugat prcticament a tots els antics pasos
comunistes, de manera singular pel que fa
a les qestions nacionalitries, aquestes
unions descriptors. Per no sn, tericament, els escriptors qui mesperen des

10
de ja fa algunes hores. Sn els representants dels partits poltics albanesos (clandestins/tolerats): la Lliga Democrtica de
Kosovo, el Partit Democratacristi, el
Partit Camperol i daltres. La seu de la
Uni dEscriptors s un xaletet modest
per net i agradable. A la sala on ens reunim noms veig un mapa del pas i, curiosament, una foto emmarcada de Joan
Pau II. Sembla absolutament inversemblant en un territori de molt mplia majoria musulmana (posteriorment anir veient
la forta influncia catlica dins el moviment
nacionalista albans a Kosovo, malgrat la
seua curta proporci demogrfica).
Els assistents sn, en general, gent
gran. Van curiosament endiumenjats: vestits foscs dhivern malgrat que la temperatura a Pristina s ben destiu, corbates
dpoca indefinida ben nuades al coll. El
vicepresident de la LDK, Fehmi Agani,
que far tot el temps de portaveu del collectiu, em diu, visiblement excitat, lhonor
que representa per als partits parlamentaris de Kosovo rebre un representant del
Consell dEuropa (organitzaci de la qual,
per altra banda, no s si en coneix molt b
atribucions i competncies).
En fi, acompanyats de linevitable caf
turc, i amb lajut dun intrpret albansfrancs (que em seguir a tot arreu al llarg de
dos dies) iniciem una llarga conversa, que
gaireb sempre s un monleg. Agani parteix, en tot cas, dun primer fet: albanesos
i grecs sn els dos pobles ms antics dels
Balcans, mentre que els eslaus, de fet, sn
uns sobrevinguts, per els serbis ens dominen ara diu per la violncia. Els serbis
sempre han demostrat que no sn
demcrates.
Amb aquestes premisses generals,
Fehmi Agani nintrodua daltres que crec

que cal igualment constatar. Duna banda,

que Albnia o fra millor dir ltnia albanesa s territorialment homognia (el
que s relativament cert, si hom t davant
lintricat laberint tnic dels Balcans). De
laltra, posa en relleu lalt potencial demogrfic dels albanesos que, al seu entendre,
es convertiran, cap al 2035, en el poble
ms nombrs dels Balcans. (bviament
no estic en condicions de discutir la prospectiva dAgani per, en qualsevol cas, el
desfermat creixement demogrfic albans
t tamb dues vessants: dun costat s una
arma poltica nacional com s natural
amb moltes conseqncies, no s si totes
positives; de laltre, si no es modifica,
condemna tamb el mateix poble a un
subdesenvolupament crnic). Esbossa,
tamb, unes primeres conclusions poltiques. Em sembla que la ms trascendental
de totes s el refs categric duna Gran
Albania. Mho diu, aix s, dolgut i a
contracor: com una mostra, en tot cas, de
realisme poltic. Els kosovars i aix crec
que s aplicable no solament a Agani sin
tamb a Rugova i, en general, a tots els
interlocutors poltics rellevants que he
tingut aquests dies a Pristina sn ben
conscients de la seua situaci estratgica
en aquesta zona neurlgica dels Balcans.
Tamb ho sn, em sembla, els serbis, a la
seua peculiar manera, cosa que explica
loriginalitat, la situaci fluctuant, la manca de precedents de la situaci actual de
Kosovo. Mexplicar. Lafany serbi de
construir una Gran Srbia un projecte
poltic constatable en aquest pas des de
1840 ha produt fins avui dues guerres
limitades (amb Eslovnia i amb Crocia),
no encara del tot resoltes, i un conflicte
molt especfic, el de Bsnia, que s des de
fa ms de tres anys un centre neurlgic de

11
la poltica europea i mundial. En tot cas, i
pel que fa a Bsnia, Milosevic autntic
impulsor del conflicte ha pogut intentar
fer veure que la m executora del genocidi
perpetrat no era directament la seua, sin
la del psiquiatra serbo-bosni Radovan
Karadzic: un autntic criminal de guerra.
Malgrat els seus poc crebles distanciaments amb Karadzic, Milosevic es troba
internacionalment molt allat, amb una
situaci econmica ben precria i polticament a la defensiva. En aquestes circumstncies, una acci a la bsnia a
Kosovo resulta impensable. Daltra banda
no hi trobaria, tampoc, cap instrument
dacci destil Karadzic: lEstat serbi hauria de fer la neteja tnica directament: sense intermediaris. Aix, s clar, ho saben els
kosovars, com tamb que una extensi de
la flamarada de Kosovo a Tetovo (ja dins
Macednia) implicaria no solament una
extensi del conflicte a Albnia, sin la
ms que probable implicaci de grecs i
turcs. Aix s: lesclat definitiu de la regi,
el trencament del flanc oriental de
lOTAN, la ms que probable implicaci
russa en lescenari balcnic. Aix i no
Bsnia s que afectaria directament els
interessos geoestratgics dels americans.
Aquesta delicada situaci s la que impedeix a Kosovo una acci srbia amb model
bosni i els obliga a mantenir lestrany
estatus daquest territori.
Un estatus, certament, indit. Mel
recorda Agani, en nom de la LKD i dels
altres partits, que parteix duna data clau
1989 com el moment del desplegament
del virulent neonacionalisme serbi de
Milosevic, de lanorreament del precari
autonomisme kosovar, de la consagraci a
gran escala de la discriminaci tnica dels
serbis contra els albanesos. Agani em fa el

resum duna situaci que altres personalitats poltiques albaneses em repetiran

obsessivament en aquestes hores, breus per intensssimes, de Pristina, sense massa
variacions substancials. s, per un costat,
la crnica de la discriminaci tnica: lexpulsi dels albanesos dels sectors pblics
de leconomia des de les fbriques fins als
hospitals, els llicenciaments massius de
mestres i professors, la reconversi de la
universitat en una instituci srbia, la supressi de la llengua a la televisi, la suspensi dels diaris albanesos, la crema pblica de llibres, lexpulsi dels albanesos
de la poltica i de lexrcit, la interdicci
incls dequips esportius integrats per
albanesos. En definitiva, posar fora de la
vida pblica amb els mtodes repressius
que cal imaginar tot un grup tnic que
significa, daltra banda, entre el 85% i el
90% de la poblaci del territori de Kosovo.
Davant daix, en primer lloc, la resistncia passiva: escoles buides, lliurament
de la universitat als serbis, estadis deserts.
Aquest s el primer gra, insistesc, de la
resistncia: la fragmentaci duna segona
etapa posterior: la construcci decidida
duna societat nacional parallela.
Enmig daquestes dues etapes i/o barrejant-se amb elles lintent de la inflexi
institucional i poltica: el referndum
(bviament clandest) per la independncia duna Repblica de Kosovo el
1991, ratificant la decisi dels diputats
autonmics expulsats: la creaci dun nou
Parlament (igualment clandest) el 1992,
que design com a president de la Repblica el Dr. Rugova.
Mentrestant, i parallelament, la construcci dunes noves institucions de facto
al marge de les institucions oficials dels
albanesos i per als albanesos: escoles, uni-

12
versitat, xarxes sanitries, protecci social.
Als carrers cntrics de Pristina on hi ha la
poblaci que gaudeix dun relatiu benestar veig les cases quallades dantenes parabliques que miren desafiants cap a Tirana.
En successives reunions dhorari incert
en qu el dia i la nit es barregen gaireb
de manera intemporal anir coneixent
detalls i precisions. La primera, per ordre
cronolgic, ja ben avanat el vespre (i que
continuar sopant) amb el professor Ejup
Statovci i amb el doctor Mark Krasniji. El
primer, un jurista, ms presentat com el
rector de la Universitat (albanesa) de Pristina; el segon, un albanleg, com a president de la (clausurada) Acadmia de Cincies i Arts. De mitjana edat el primer, ms
gran el segon, amb idntiques caracterstiques indumentries que els representants
del partits poltics, em reben al Rectorat
de la Universitat: un altre petit xalet a la
perifria de la ciutat. Mexpliquen amb tot
detall i em lliuren una memria en
angls, francs i alemany els seus esforos
per mantenir obertes, en aquesta clandestinitat tolerada, les seues respectives institucions. El rector Statovci pren, sobretot,
el protagonisme i descriu escrupolosament les activitats de les distintes escoles
(o facultats) disseminades en cases particulars, en xalets com aquest mateix, en
organitzacions no governamentals com
ara Mare Teresa (que porta el nom de Teresa de Calcuta, albanesa de naixena).
Mentre Statovci parla, no puc deixar de
recordar els tamb clandestins Estudis
Universitaris Catalans. Emili Giralt o
Josep Fontana me nhavien parlat: dels
alumnes voltant la taula del menjador de
les cases, per exemple, del doctor Rubi o
de Ferran Soldevila. Ejup Statovci es refereix, tamb, a un mn parangonable, per

molt ms ambicis. Que no renuncia, per

exemple, a mantenir fins i tot petits laboratoris de fsica o de qumica. Que fa
travessar la frontera dAlbnia a grups
destudiants de medicina perqu puguen
fer prctiques de dissecci als hospitals de
Tirana. Que imprimeix als petits tallers de
Pristina llibres deconomia poltica o
darquitectura en albans (Statovci men
regala un, impecablement imprs, sobre
arquitectura popular perqu, em diu, podr llegir un llarg abstract en angls).
s clar que tot aix em produeix una
forta impressi. Ja amb una certa habitud
de viatjar a territoris de minories nacionals
o de nacionalitats oprimides, mai no havia
tingut ocasi de constatar una voluntat de
ser tan esmolada, decidida i conscient com
la que ara observe a Kosovo. El rector, per
exemple, mha semblat, desprs de llargues
hores de discussi i conversa, un home de
voluntat diamantina. Noms viu, em sembla, per la seua estranya, admirable i tossuda Universitat. Ha comenat, em diu, a
establir lligams amb universitats occidentals, per la manca de passaport li impedeix, ara per ara, aprofundir en la tasca.
(Somriu una mica murri: S que vost ha
dentrevistar-se dem amb el governador
serbi, el senyor Nescovic. No podria
demanar-li un passaport per a mi? Li dic
que entre altres solidaritats, ell i jo en
tenim una de ben palesa: la dhaver estat,
en alguna etapa de la nostra vida, gent
sense passaport. Dem demanar un passaport per a vost al senyor Nescovic.
Aquesta fou, potser, lnica conseqncia
positiva de lobligada, avorrida i eixorca
entrevista amb el governador serbi. Em
promet segurament no sabr mai si ho
va complir un passaport per al professor
Ejup Statovci.

13
He trobat sense fissures aquesta voluntat nacional de ser. Potser el millor exemple que puc posar s la peculiaritat de les
relacions religi/naci que plantege clarament en la meua visita a la direcci de
Mare Teresa. Aquesta organitzaci socupa, em sembla que ja ho he escrit, de
latenci social i sanitria de la poblaci
albanesa, prcticament desprotegida: en
bona part per discriminaci tnica, en
bona part per la seua actitud de resistncia
davant el serbis. La delegaci amb la qual
mentreviste est formada pel bisbe de
Bins, el vicari general de Pristina i el
secretari de Mare Teresa. Tots tres amb la
mateixa indumentria: pantalons i americana negra, coll dur blanc. Parlem en una
oficina (?) al costat de la modesta catedral
catlica. Maneres untuoses prpies del
gremi. Molts somriures. Em parlen,
dentrada, en itali i mofereixen una misteleta molt dola de la qual far el menor
s possible. Em lliuren una prolixa memria explicativa de la seua xarxa assistencial per tot el territori, que voreja ja
latenci a mig mili dalbanesos. Parlem
llargament de les seues necessitats i, tamb, del seu finanament, que atribueixen
exclusivament a aportacions caritatives
catliques i no catliques dEuropa i dels
Estats Units. s el moment en qu els pregunte per les seues relacions amb les altres
dues confessions religioses de Kosovo:
amb la majoria musulmana i amb la minoria ortodoxa. Dna la resposta, lentament i reflexiva, el secretari de Mare Teresa:
Nosaltres, els catlics albanesos, tenim
una relaci molt fluda i positiva amb els
musulmans. Potser a vost li han dit a Belgrad que ac, a Kosovo, hi ha entre els
musulmans un fort corrent integrista i que
aix s un perill per a Europa. No s ve-

ritat. La nostra tradici, molt antiga, s de

convivncia pacfica i de collaboraci.
Tots som albanesos i en la defensa, en la
supervivncia de la nostra naci, estem
molt units. Dissortadament les nostres
relacions amb els germans cristians ortodoxos no sn tan bones: s, ells sn cristians com nosaltres, per la seua esglsia s
una esglsia nacional srbia, i s per aix
que les nostres relacions tenen molts
problemes.
La frontera, doncs, s molt ntida:
admirablement traada. El factor nacional
predomina ac, clarament, sobre el religis. s una variable gens fcil de trobar
en lmplia tipologia de les qestions dels
conflictes nacionals. Crec que de manera
habitual fet nacional i fet religis saglutinen, se sumen, es potencien lun amb
laltre formant un tot inextrincable: a
lUlster, a Polnia, a Grcia, a Bsnia, als
Balcans en general, al Caucas, a tota la
llarga lnia fronterera entre la civilitzaci
islmica i la cristiandat. Fra interminable especificar-ne els casos. Kosovo ns
una excepci, no s si lnica per almenys
molt singular. Si ms no, aquesta cohabitaci catlica-islmica no t massa precedents. Els albanesos, en qualsevol cas, la
conreen: s la fotografia de Joan Pau II,
presidint la Uni dEscriptors, la imatge
del papa i dIbrahim Rugova junts i
somrients al Vatic que obri el breu
apndix grfic del llibre Albanian democratic movement in former Yugoslavia que em
donar el mateix Rugova, amb altres
llibres editats pel Kosova Information
Center. Una altra dada ms a afegir a
aquest cada vegada ms polidric du
Janus que representa la naci.
Caldr anar pensant en posar un punt
final a aquesta crnica, ja massa llarga. No

14
ho voldria fer, per, sense unes darreres
notes. Les primeres sobre una llarga reuni conjunta amb el Consell dels Drets
Humans i les Llibertats, i amb els advocats
ms destacats de Kosovo. La primera
organitzaci la presideix un escriptor que
s, alhora, un mite vivent de la societat civil de Pristina: Adem Demai. Demai s
un homenet viva, impetus i dinmic,
vestit amb la tronada pulcritud que ac
sestila, i que ha dedicat tota la seua vida a
la defensa dels drets humans i de la
supervivncia del seu pas. s Premi Sajarov i ha passat molts lustres de la seua ja
llarga vida a les presons srbies (fullejant,
ja a casa, els anuaris dAmnistia Internacional llegesc, al del 91, que en aquest any
fou alliberat desprs dhaver finalitzat la
seua ltima condemna, aquesta vegada de
15 anys). Xhafer Maliki, ladvocat ms
actiu en la lluita pels drets civils i nacionals, s tamb un personatge remarcable:
sap ben b qu s oposar-se a larbitrarietat i el despotisme de Belgrad: ha estat
apallissat en ms duna ocasi pels
paramilitars.
El relat de tots dos s llarg i estremidor.
Durant hores descriuen una atmosfera: la
del terror en qu ha viscut el seu poble,
sobretot des del 89, i que els serbis
mantenen latent encara avui. s una
histria, al mateix temps srdida i trgica,
que en bona part ja conec per les lectures
dalguns informes internacionals dorganitzacions humanitries de reconeguda
solvncia. Ells, per, en fan un relat clid,
de matria viscuda, ple de detalls exactes
on es barregen noms de persones i de geografia concreta, esdeveniments molt greus
morts als carrer i detencions massives i
petites humiliacions quotidianes. s difcil prendre notes seguint la velocitat ver-

bal de Demai, lintrpret sesgota, jo

mateix faig el que puc per amagar la meua
prpia fatiga acumulada. Per ho comprenc: per a aquestes persones, allades del
mn exterior, humiliades i ofeses, avui s
un dia important: poden dir tot el que
pensen a un estrany parlamentari europeu
del qual no en saben prcticament res i a
qui no mimagine quina influncia atribueixen. Els he de deixar. Els ho dic. s
lhora convinguda i en pocs minuts he de
ser a taula amb el doctor Rugova que ha
tingut la gentilesa de convidar-me a dinar.
La menci del president permet una inflexi de la conversa. Ho entenen perfectament. Fem fotografies com a record
daquest intens mat. Men vaig un poc a
contracor.
El volvo de lAmbaixada recorre, no
sense dificultats, els carrerons dun barri
perifric de la ciutat i em deixa davant les
portes dun restaurant ja conegut. El xef,
encara amb ms somriures que la nit anterior, mintrodueix al mateix menjador
privat. Tamb la taula est parada de la
mateixa manera. Vi blanc i negre a sobre,
de producci local, i tamb el conyac
producte de Tirana que cal beure com a
aperitiu. Dos minuts desprs, amb un
temps protocollari ben calculat, hi compareix Ibrahim Rugova acompanyat per
un cap de gabinet. s un home prim, de
mitjana alada, que deu vorejar la cinquantena. Els cabells li claregen. Vesteix
amb una indumentria formal de la qual
solament destaca un tret caracterstic que,
amb posterioritat comprove per les fotografies dels llibres que mofereix, vol ser
una mena didentificaci esttica personal:
un foulard estret lligat al coll per damunt
de la corbata. Linici de la conversa tota
la sessi, en realitat s molt cordial i fluid

15
i parlem del Pars dels darrers seixanta, on
ell ampli estudis a lcole Pratique, del
seu mestre Roland Barthes, de Pierre
Vilar. Sense forar les coses, dins dun clima amists i confiat, aquest crtic literari
estructuralista, amb un francs impecable,
mexplica els seus punts de vista sobre el
Kosovo: la seua voluntat nacional de
sobreviure, lestratgia resistent davant els
serbis, la decidida assumpci de mtodes
no violents. Crec que s ell mateix qui
pronuncia el mot gandhisme, amb el
somriure melangis que el caracteritza.
Tempte de fer-li veure labisme que hi ha
entre lndia del 40 i el Kosovo daquest
tombant de segle. Ho sap, per em diu
que no hi ha cap altra sortida possible. La
resistncia armada fra un sucidi collectiu. Lnica possibilitat, doncs, s un
pacifisme a ultrana i la internacionalitzaci de la qesti kosovar. Fa molt dmfasi Rugova sobre aquest darrer punt: cal
treure el problema dun afer interior de la
poltica srbia a un mbit internacional.
En aquest sentit, per a ell lexpulsi de
Iugoslvia de lOSCE ha estat una tragdia
poltica, perqu la desaparici dels seus
observadors de Kosovo implica el manteniment duna ptica de problema interior
serbi. Ho subratlla molt: la tornada de
lOSCE s un requisit imprescindible per
a un reconeixement internacional que, a
termini mitj, pogus conduir a un protectorat aquest s el mot que utilitza: a
una administraci directa de lONU sobre
el territori kosovar.

Li dic amb tota franquesa que no trobe

molt viable, ara per ara, el cam de la internacionalitzaci, malgrat que al meu informe inclour la qesti dels observadors de
lOSCE, per que em sembla que el que
cal s iniciar la creaci que entenc tamb
molt complexa dun clima de confiana com el preconitzat per Buthros-Gali a
Xipre, que pogus confluir en una negociaci amb els serbis. Rugova no nega
frontalment aquesta possibilitat: alguna
mesura de bona voluntat per part de les
autoritats srbies podria estimular un dileg que ell, per, considera gaireb impossible. Sobretot, diu, amb lactual clima de
discriminaci tnica. [Per la meua banda
veig en Rugova, potser pels trets de la seua
formaci intellectual, un tarann ms
obert, en tot cas ms flexible, que en altres
personalitats albaneses. Crec que dialogaria amb els serbis si es donassen un mnim
de condicions. El problema s linterlocutor
que, almenys avui, no es troba a Belgrad.]
Men vaig amb la impressi que Kossovo avui s un problema sense eixida.
Malgrat els esforos serbis de colonitzaci
comente amb Rugova larribada de refugiats serbo-bosnis a territori kosovar no
sembla possible alterar el perfil demogrfic
de la regi. Ni amb aix, ni amb la poltica srbia dafavorir la dispora de la poblaci albanesa. El dcalage demogrfic dels
dos grups nacionals s massa gran. Rugova
tamb ho sap. La demografia del seu pas,
en tants sentits explosiva, s la seua nica
fora: la fora dels pobres.

16

Els lmits del secularisme

La marginaci de la religi, imposa una nova intolerncia?

John Keane

lantejarem, dentrada, una pregunta

que, segons com, pot semblar fora de lloc:
fins a quin punt lideal democrtic del
secularisme pot constituir una amenaa
per al pluralisme inherent a la democrcia
tal com la coneixem, basada en la llibertat
de pensament? Una resposta possible hi
seria que el secularisme s problemtic pel
fet mateix que la majoria dels secularistes
contemporanis el sacralitzen inconscientment. Els secularistes pensen que amb les
darreres, poques, generacions les illusions
religioses han desaparegut gradualment i
que aix s positiu perqu lexpulsi dels
sentiments religiosos dmbits com la llei,
el govern, la poltica dels partits i leducaci la separaci entre lesglsia i lestat
allibera els individus de prejudicis irracionals i promou una tolerncia dmplies
mires, que s ella mateixa un component
vital duna democrcia pluralista. Les formes modernes de recerca de sentit i salvaci hom diu ocupen el lloc de la religi,
i han esdevingut all que Thomas Luckmann anomena la religi invisible de
lautoexpressi i lautorealitzaci.

John Keane s professor de Cincia Poltica a la

Universitat de Westminster i director del Centre
for the Study of Democracy. Ha publicat recentment The Media and Democracy, Tom Paine: A
Political Life i Reflections on Violence.

Hi ha hagut diversos desafiaments a

aquesta doctrina convencional del secularisme, per les seues arrels intellectuals
sn pregones. Sobta, per, el fet que encara no sha fet una genealogia completa i
rigorosa, acadmica, daquestes arrels. I
tanmateix sembla clar que la creena segons la qual el mn modern est destruint
irreversiblement els seus fonaments religiosos s filla de lEuropa de mitjan del
segle XIX, mentre que el concepte dall
secular, que s peculiar de la civilitzaci
europea, s molt ms antic. La relaci entre el poder espiritual i el temporal secular ha estat sempre conflictiva den de
ladopci del cristianisme com a religi
oficial de lImperi rom per Constant. En
un temps tan reculat com finals del segle
XIII ladjectiu secular comen a ser
utilitzat en angls per a distingir el clergat
que vivia i treballava al si daquell mn
medieval del clergat religis que vivia en
la reclusi monstica. Guillem dOccam i
John Wyclif, ja al segle segent, reforaren
aquest sentit de la paraula secular en
distingir, en els seus escrits, entre les institucions dedicades a qestions civils, profanes i temporals i aquelles altres que eren
clarament religioses o espirituals. Aquest
era tamb el sentit que tenien les primeres
referncies al bra secular del poder civil
invocat per lesglsia per castigar els peca-

17
dors, aix com la figura de labat secular,
una persona que era beneficiria del ttol
dabat, i en gaudia duna part de les
rendes, per que no era monjo ni estava
autoritzat a exercir les funcions dun abat.
Durant el segle XVI, aquestes connotacions originriament negatives del secular com a domini temporal del mund
no subjecte directament al poder religis
el domini del no-eclesistic, del noreligis, o del no-sagrat safebliren. El
terme secular comen a perdre la seua
associaci amb la dimensi profana, quan
no directament irreligiosa. Secularize
(del francs seculariser) significava fer secular, convertir quelcom o alg de la funci o la possessi eclesistica a la civil,
mentre que secularization connotava un
procs de reducci de la influncia de la
religi, com era el cas quan el terme era
utilitzat en cercles jurdics i eclesistics per
a designar la transferncia dinstitucions o
bns eclesistics a propietat de llecs o a un
s temporal. s en aquest sentit que el
Dictionary (1755) de Samuel Johnson
definia secularity com mundanitat; atenci a les coses de la vida present, secularize com convertir atribucions espirituals
a un s com i fer mund, i secularization com acte de secularitzar.
Per b que aquests autors de neologismes no ho sabien, estaven preparant el
terreny intellectual per a la llavor secularista que arrel a lEuropa de mitjan segle
XIX i que ha florit fins els nostres dies. s a
dir, la idea que lesglsia i el mn han
entaulat una lluita histrica en la qual,
lentament, irreversiblement, la mundanitat triomfar. Exemples primerencs daquest corrent intellectual en serien la
insistncia de Feuerbach en qu la mateixa
religi ensenya lateisme, perqu en es-

sncia [la religi] no creu en una altra cosa

que la veritat i la divinitat de la naturalesa
humana; la parbola nietzscheana del
boig que, llanterna en m i a plena llum
del dia, es passeja per la plaa del mercat
duna vila anunciant amb veu fonda que
han mort Du; la remarca de Herbert
Spencer (en Data in Ethics) que actualment les prescripcions morals han perdut
lautoritat que els conferia el seu origen
suposadament sagrat, i la secularitzaci de
la moral est esdevenint imperativa, i la
doctrina sorprenentment original del
secularisme de George Holyoake, Charles
Bradlaugh i altres, segons els quals el
declivi de la religi havia de ser estimulat
mitjanant lesfor per assegurar que la
moralitat socups del benestar dels ssers
humans en la vida present, excloent-hi
qualsevol consideraci derivada de la fe en
Du i en la vida al ms enll.
s ben fcil dadonar-se retrospectivament que els protagonistes primerencs
del secularisme adobaven, de forma caracterstica, la seua posici amb dosis iguals
de suposici, predicci i prescripci, que
al seu torn nodriren conclusions acadmiques i literries del tipus caricaturitzat,
amb grcia, per T. S. Eliot a Choruses from
The Rock (1934): Per sembla que ha
passat una cosa que mai no havia passat
abans. Encara que no sabem exactament
quan, ni per qu, ni com, ni on. Lhome
ha abandonat DU no per uns altres dus,
diuen, sin per no cap du. I aix no havia
passat mai abans. Aquesta mena de
conclusions, certament, provocaven la por
i laversi entre els creients, mentre que els
secularistes, amb el suport denormes
quantitats de recerca acadmica, invocaven amb molt de convenciment les troballes empriques al seu favor. Vegeu-ne les

18
proves en el cas de la democrcia parlamentria ms antiga, diuen. Gaireb la
meitat de la poblaci adulta de Gran
Bretanya i tres quartes parts dels ms joves
no van mai a lesglsia; dues terceres parts
dels ciutadans pensen que la religi, en
general, es troba en decadncia; sols una
quarta part ho considera aix dolent en
qualsevol cas; mentrestant, la proporci
(actualment un ter) dels qui afirmen que
Jess fou noms un home est augmentant, com ho fa tamb la considerable
majoria (actualment tres quartes parts)
dels qui neguen lexistncia del dimoni.
Els terics contemporanis de la poltica favorables a la secularitat solen esmentar aquestes dades per reforar les seues
posicions i subratllen els avantatges poltics de la secularitzaci de la vida moderna. Charles Taylor, per exemple, ha assenyalat no fa gaire que secularitat i democrcia sn complementries, destacant
letimologia de la paraula saeculum, que,
tot i el seu origen incert, sutilitzava habitualment en el llat clssic per a designar
una poca o perode llarg, com en el cas
de les descripcions dels anomenats jocs
seculars (del llat ludi saeculares), que
duraven tres dies i tres nits i se celebraven
de nou en cada poca o perode de 120
anys. En el seu s cristi, remarca Taylor,
saeculum connotava all temporal i,
doncs, el mn com a oposat a lesglsia.
Taylor mira de desenvolupar el seu tema
insistint en qu lexperincia moderna del
temps secular soposa a la lgica del temps
div el temps de Du, el temps com a
eternitat, la inserci del temps en una
unitat basada en un acte fundacional que
dicta el sentit dels esdeveniments ulteriors. La interpretaci del temps en termes
profans, s a dir, la interpretaci dels

esdeveniments, altrament no relacionats

per causes o significats substancials, com a
vinculats noms perqu tingueren lloc al
mateix temps, milita contra la idea duna
societat constituda per principis metasocials, com ara la Voluntat de Du. El
temps secular, en canvi, nodreix el principi poltic, que s vital per a la vida pblica en una democrcia, segons el qual la
interacci de ciutadans que parlen i actuen al si duna esfera pblica mundana s
el fet primari, que anulla qualsevol altre
principi fundacional en competncia.
Una defensa duna mena diferent, per
parallela, de la secularitat s la que ha fet
recentment Richard Rorty, que proposa
una versi dall que en diu el comproms
jeffersoni. Les democrcies modernes,
afirma, han de privatitzar la religi sense
trivialitzar-la. Lexperincia religiosa t el
seu lloc en relaci amb all que fem en
solitud, i els ciutadans que viuen junts en
una societat oberta tenen, sens dubte,
llibertat per retre el culte religis que estimen convenient. El problema, per, s
que la religi habitualment funciona,
especialment de portes enfora de la
comunitat religiosa a qu pertanga el
ciutad creient, com a aturador de conversa. La comunicaci entre ciutadans es
veu amenaada pel silenci, lantagonisme,
el fanatisme i la violncia implcita a qu
sol donar lloc la referncia dogmtica a
principis religiosos fonamentals. Un marc
poltic democrtic, doncs, no t una altra
opci que establir un pacte: els creients
han de tenir garantida la seua llibertat per
adorar el seu Du en privat i, com a torna,
els no creients han de poder viure en
absncia de fanatisme i engany religis al
si dels dominis pblics de la societat civil i
lestat.

19
Tanmateix, la defensa del secularisme
que fa Rorty s vulnerable a lobjecci
tipus tu quoque en el sentit que en determinats contextos aquest comproms jeffersoni que es proposa funciona tamb
com un aturador de conversa; i lenrarida
descripci que fa Taylor de la lgica de
lesfera pblica moderna sexposa, de manera pareguda, a lobjecci de lhistoriador
en el sentit que en tots els casos coneguts
el discurs religis ha estat una precondici
bsica del sorgiment de les primeres esferes pbliques modernes, que corresponentment mostraven notoris rastres de
cristianisme en matries com les lleis contra la blasfmia, les festivitats religioses i
les pregries pbliques. Per podem deixar
de banda aquests matisos i considerar, en
canvi, una objecci ms carregada de
conseqncies: que els defensors contemporanis de la doctrina del secularisme exageren la durada i lamplitud de mires dels
ideals i de les institucions seculars i per
aix sn incapaos daccedir a una comprensi ms democrtica de la religi i la
poltica, perqu no se nadonen que el
principi del secularisme s ell mateix autocontradictori i, doncs, incapa en la prctica de fornir una directriu relativament
estable per a ciutadans que interactuen
lliurement en el marc de les lleis i les institucions de societats civils i poltiques democrtiques.
s veritat que el secularisme dels nostres dies no s a prop del seu esfondrament
sota el pes de les seues prpies contradiccions. I no en petita mesura perqu ha
aconseguit difondre entre els ciutadans i
els seus representants poltics la convicci,
mpliament compartida, que les fantiques i sanguinries lluites pel poder basades en la diferncia religiosa sn necess-

riament cosa del passat. Ara b, malgrat

aquest important xit, els ideals i les institucions secularistes tendeixen a produir
un enfilall de dificultats que posen a prova
la seua viabilitat i, fins i tot, donen peu a
demandes per acabar amb el secularisme.
Ns lexemple ms pals els efectes autocontradictoris de la llibertat dassociaci
religiosa. Normalment els secularistes diuen
que la democrcia exigeix la separaci entre lesglsia i lestat i la confinaci de la
religi organitzada i del discurs religis a
lmbit civil. La secularitzaci exigeix que
els ciutadans estiguen emancipats de la tutela estatal i eclesistica. Han de ser lliures
per a creure o per a retre el culte que els
dicte la seua conscincia i el seu judici tic.
En la prctica, aquesta llibertat religiosa
pressuposa una societat civil oberta i tolerant, al si de les estructures i dels espais
plurals de la qual es demana dels ciutadans
que eviten les rancnies i lefusi de sang,
de manera que tothom puga gaudir de la
llibertat de no haver de suportar les creences dogmtiques i els codis de conducta
dels altres. En altres paraules, la secularitat
demana dels ciutadans que estiguen dacord a estar en desacord amb la religi, la
qual cosa significa en darrer terme, com
ho va explicar Voltaire en el seu Trait sur
la Tolrance (1763), que hi ha dhaver almenys alguns espais civils en els quals la
religi hi jugue un paper molt redut o no
en jugue cap. La llibertat religiosa exigeix
la indiferncia religiosa. Els ciutadans han
de tolerar les opcions i actituds religioses
dels altres i assumir que tota secta s un
destorb moral i poltic per al seus vens, i
que la competici pacfica, la civilitat i la
indiferncia envers les passions dels altres
sn tan benfiques en la religi com en el
mn del comer i lintercanvi.

20
Lagnosticisme i el potencial ateisme
que aix implica s un regal del cel per als
adeptes de la religi. Convenuts que la
secularitzaci margina o destrueix potencialment les creences religioses, aprofiten
la llibertat dassociaci reconeguda per la
societat civil per a protestar contra aquells
que pretenen ignorar el pobre Lltzer que
jau davant la seua porta. Ben lluny daix,
el que cal s imitar la vida de Crist: la
preocupaci tica ha destendres als afamats, als necessitats, als que no tenen casa,
als que no tenen una assistncia mdica
adequada i, sobretot, als que no tenen
lesperana dun futur millor. Uns altres,
inspirats per la frase de Crist, pronunciada
davant Pilat, que el seu regne no era
daquest mn, subratllen la importncia
de la projecci espiritual, de la fe i lentusiasme religis. Posen mfasi en principis
com la Bblia entesa com a revelaci, el
sacrifici expiatori de Crist en la creu i la
imminent segona vinguda de Crist, i
cadascun daquests temes es posa tamb
en relaci amb la importncia de preservar la famlia, la moral i el pas mateix. La
fe privada no ns prou; els creients han de
donar testimoni davant els altres, en
pblic. I per fer-ho calen temples i manifestacions pbliques, que han de completar-se amb miracles de guariments.
Aquesta mena desbufecs del Zeitgeist
(Hannah Arendt) i les reafirmacions pbliques de ltica religiosa sn a hores dara
moneda corrent a les societats obertes. I
no en darrer terme, perqu les societats
civils secularitzadores despleguen una segona contradicci: la propensi a substituir la perspectiva religiosa per la incertesa
existencial estimula, promou, el retorn del
sagrat a la vida quotidiana. Les societats
civils modernes, enteses en termes ideal-

tpics, integren mltiples xarxes dinstitucions socials fluides, el dinamisme i

complexitat de les quals fa impossible que
els ciutadans visualitzen completament, i
no diguem ja que comprenguen, la totalitat social al si de la qual naixen, creixen,
es fan grans i moren. La sensaci dincertesa que afecta consegentment els ciutadans en qestions com la inversi i locupaci, la qualitat de lensenyament o el
canvi de pautes quant a la identitat personal i les obligacions domstiques, els fa
proclius a les tensions i a la confusi, i per
tant proclius a apropar-se a institucions
que absorbeixen les tensions, de les quals
les esglsies, les sectes i les diverses croades
continuen sent-ne exemples capdavanters,
especialment en temps de crisis personals.
En un mn desgavellat i sotms a tensions, les institucions religioses serveixen
com a recordatoris de la importncia de la
solidaritat entre aquells que pateixen les
sotragades. Ajuden a preservar el contacte
emocional amb tradicions inventades com
ara la vida familiar. En un mn dominat
pel temps secular, reforcen tamb el sentit
de misteriosa importncia dels ritus de
passatge, tot batejant esdeveniments com
la naixena, el matrimoni o la mort en les
aiges del temps teolgic, recordant daquesta manera als ssers humans mortals
que, existencialment parlant, la vida s
una derrota inevitable. I puix que els
membres de les societats civils experimenten tpicament almenys una part dall
que Heinrich von Kleist anomenava la
frgil constituci del mn, sn proclius
a tenir (i a trobar-hi consol) un sentiment
de dependncia absoluta respecte dun
ordre dexistncia diferent i ms vast, que
s anterior a la reflexi, al llenguatge i a la
interacci dels humans. Una experincia

21
dastorament i reverncia davant el mn
(posseir anticipadament all que esperem, conixer realitats que no veiem,
Hebreus, 11, 1) que Friedrich Schleiermacher (en ber die Religion, 1799) considerava la quintaessncia de la religi i que
a hores dara nodreix iniciatives religioses
com la xarxa Mar de la Fe i el Judasme
Reconstruccionista, aix com les sorprenents troballes que aporten enquestes dopini en el sentit que hi ha clares majories a
la major part dels pasos secularistes (al
voltant dun 75 per cent a Gran Bretanya)
que creuen en la religi i en la vida eterna.
Potser el tret ms sorprenentment contradictori, i autoparalitzador, del secularisme siga la seua afinitat teortica i prctica
amb el despotisme poltic. Probablement
els secularistes consideraran aquesta remarca com una mena de blasfmia. Duna
manera bastant justificada, estudiosos
com ara John Neville Figgis han resseguit
les arrels de la doctrina del secularisme en
les pors, fora lgiques, dels pensadors religiosos de ledat mitjana tardana Octo
quaestiones de potestate papae (1334-47) de
Guillem dOccam ns una mostra molt
significativa, relacionades amb el fet que
les qestions de religi i de conscincia
estaven lliscant a mans duns estaments
poltics que es negaven a reconixer que el
seu poder existia en detriment dels poders
espirituals. Per un problema de la concepci segons la qual la lluita per la secularitat era una lluita per la tolerncia de les
diferncies s que no li resulta impossible
copsar el punt de dogmatisme inherent al
secularisme mateix. I no s noms que diversos intents poltics (a Frana, Turquia, i
altres llocs) dinstitucionalitzar el secularisme hagen estat plens de tals dosis de
violncia i coacci que hom els ha pogut

titllar dexperiments de colonialisme interior (Catherine Audard); o que, des

duna postura de principis, els primers
adeptes (cristians) de les llibertats seculars
negassen habitualment als altres als jueus
(fills del dimoni) i als catlics romans
(membres dun cos que havia esdevingut
el duna prostituta), per exemple aquestes llibertats, talment com si aquests secularistes, daltra banda benvols, haguessen
sofert una fallida temporal quant a la
imaginaci, el coratge o la voluntat per
estendre els seus principis universals a uns
altres. El problema, realment, s ms profund car es pot sostenir que el principi del
secularisme, que representa una realitzaci de motius cabdals del cristianisme
mateix (Bnhoffer), t com a fonament
una versi sublimada de la creena cristiana en la necessitat de decidir pels altres,
pels no cristians, qu poden pensar i dir.
O, fins i tot, de decidir si realment poden
ser capaos de pensar i dir alguna cosa.
Lhostilitat inherent de lideal normatiu del secularisme envers els musulmans s, a hores dara, lexemple ms
preocupant daquest dogmatisme. Hi ha
dues claus ben evidents que poden donar
ra daquesta hostilitat tan estesa. Ns
una el fet que molts ciutadans daltra banda irreligiosos i tolerants de pasos com
ara estats Units, Frana i Alemanya es miren la xifra creixent ms de 20 milions
noms a la Uni Europea de musulmans
que viuen permanentment a les velles
democrcies amb una aversi callada, amb
un recel profund, fins i tot amb una belligerncia desfermada. s com si la gent
tolerant i secularista hagus de prevaricar
sempre o esdevenir fantica quan es troba
davant els vels, el menjar halal, els discursos sobre lapostasia (riddah) i el martiri

22
violent. Una altra clau s la virulenta confusi que suscita sempre el terme secularisme a les comunitats de llengua rab,
farsi i turca. s simptomtica labsncia
duna paraula en rab per a designar all
secular, la secularitat o el secularisme. El
neologisme que es va triar, almaniyyah,
rplica del terme francs laicisme, aparegu per primera vegada al final del segle
XIX al diccionari Muhit Muhit redactat per
lerudit cristi libans Boutrus al-Bustani.
La paraula almaniyyah no prov de cap
arrel verbal almana, el mot que traduiria
secularitzar, no existeix i fou, en comptes daix, derivada de alam (mn)
perqu la seua traducci literal la diniyah
(no-religis) hauria estat rebutjada sense
contemplacions pels musulmans, per als
quals (dacord amb el principi al-Islam din
wasdawlah) la divisi entre all temporal i
all espiritual s literalment impensable.
El terme secularisme esdevingu tot
seguit un insult a les odes de molts musulmans, i no sols per raons etimolgiques, sin tamb perqu els secularistes
europeus tericament oberts al mn i
oberts a lobertura mateixa normalment
covaven prejudicis antimusulmans. Especialment arran de lavan de lImperi
otom en la regi balcnica de lEuropa
cristiana, paraules com secular i secularitzaci tingueren un paper en la lluita
contra el sinistre turc. Al suposat odi
virulent daquests contra la civilitzaci
calia oposar-hi el que sovint hom anomenava una bellum contra barbaros.
De vegades els prejudicis sestovaven i
esdevenien ambigitat, com en el cas de la
vacillaci intellectual de Voltaire entre la
consideraci de Mahoma com un pensador poltic profund i fundador duna
religi racional, o com a exemple arque-

tpic de limpostor que esclavitzava nimes

valent-se de faules religioses. I de vegades
els qui parlaven el nou llenguatge de la
secularitat sadonaven de la tolerncia dels
otomans envers les minories religioses i es
mostraven encuriosits davant les caracterstiques suposadament extiques del
mn islmic. Per entre els qui abraaven
la doctrina acabada dinventar del secularisme el ms com era donar via lliure a
la ignorncia de la imaginaci triomfant
(R. W. Southern) adreada a uns musulmans imaginaris, traslladada amb facilitat
al paper. El mn musulm era considerat
aix mateix com un veritable fontanal de
bns de luxe ivori, teles precioses, espcies, minerals, oli doliva que calia explotar en benefici de la Cristiandat, damagat
o amb violncia.
Lhostilitat secular davui envers lIslam la paraula mateixa suggereix dominaci, violncia, ignorncia, misognia,
fanatisme, conspiraci internacional s,
bviament, una reformulaci, una variant,
del vell tema del satanisme de lIslam, i
ajuda a explicar per qu la majoria dels
intellectuals musulmans contemporanis
es malfien de lideal del secularisme o b el
rebutgen sense ms. El secularisme s
Satan imitant Du, em va dir recentment
el dirigent islamista turc Al- Bula, reflectint la impressi, molt estesa, que el discurs secularista dels europeus s un discurs
arrogant i que ha estat sempre una coartada per als hipcrites que pensen que els
musulmans sols poden progressar seguint
el cam marcat per Occident, que inclou
la renncia a la religi. Alguns erudits islamistes, com ara Muhammad Mahdi
Shams al-din i Rachid al-Ghannouchi, reconeixen que en el context europeu la doctrina del secularisme ajud certament a

23
amansir el fonamentalisme cristi i a
nodrir els valors de civilitat i de divisi del
poder. Per tamb remarquen que la
temptativa de secularitzaci al mn musulm durant el segle XX, hi ha deixat un
rastre de dictadures, religi imposada per
lestat, violaci dels drets humans i civils, i
lafebliment o directament la destrucci
de la societat civil. En una paraula, la secularitzaci sha guanyat una reputaci
dhumiliar els musulmans, dhumiliar-los
a travs de la prctica del doble criteri a
Kuwait, Algria i Palestina, a travs del
despotisme corrupte dels governs compradors, i a travs de lamenaa permanent de
ser aixafats pel poder econmic, tecnolgic, poltic, cultural i militar de lOccident dirigit per Nord-Amrica.
El refs islmic militant del secularisme al si dun arc geogrfic que abraa de
Marroc a Mindanao preocupa molts a
Occident. I s comprensible. El que hi ha
en joc, en termes materials, s molt
important i la creena que lantisecularisme s ms una coartada per apropiar-se
brutalment del poder que no una proposta
benigna per compartir-lo hi s molt forta,
tot i que roman en bona part sense confirmaci en els fets. La inquietud se centra
en Hama, nom duna poblaci de Sria
que ha esdevingut smbol terrorfic del
que passa quan les forces armades del secularisme ofeguen els seus oponents en un
bany de sang. Per als ciutadans que viuen
en les velles democrcies, aquest conflicte
hauria de constituir el recordatori que el
secularisme empara una intolerncia violenta i que, en general, vivim en una poca
marcada per la protesta religiosa, el retorn
del sagrat i la desecularitzaci general de la
vida poltica i social.
s estrany que siguen tan pocs els estu-

diosos Reinhold Bernhardt (Zwischen

Grssenwahn, Fanatismus und Bekennermut), Gilles Keppel (La Revanche de Dieu)
i Ronald Thiemann (Religion and Public
Life) en sn excepcions recents que reflexionen de manera imaginativa sobre
aquestes tendncies. La ignorncia pblica o la negaci, sense ms, de la rellevncia
que tenen, especialment entre els secularistes ms convenuts, estan tamb molt
esteses. Per ac i all hom hi pot trobar
mostres esparses dautntic malestar pblic davant els efectes incmodes del
secularisme; crides en favor duna nova
filosofia poltica alliberada de les ficcions
sobre la desaparici i la privatitzaci de la
religi; i en organitzacions no governamentals, per tamb en cercles governamentals i en els tribunals de justcia,
esforos prctics per establir nous compromissos poltics com ara la bona
voluntat per part dels empresaris a concedir temps per a festivitats i pregries,
lexempci dels creients pel que fa a determinats preceptes de les lleis civils, o la
proposta dacceptaci de les escoles musulmanes en el sector de lensenyament
concertat a Gran Bretanya encaminats a
conjugar millor les preferncies tant dels
no creients com dels creients. Sen deriva,
de tot aix, la necessitat de plantejar noves
qestions pel que fa als lmits del secularisme: s la doctrina vuitcentista del
secularisme que la majoria dels demcrates defensen encara amb entusiasme un
segle desprs, en realitat, una ideologia
generadora de conflicte que caldria bandejar en b de la democrcia mateix? Si fos
aix, caldria tamb abandonar les categories secularistes heretades desglsia i estat,
juntament amb la idea corresponent de la
seua separaci, ni que siga perqu els

24
termes esglsia i estat sn insuficientment complexos per donar compte de la
diversitat creixent de prctiques religioses
i regulacions governamentals de la moralitat? Haurem de deixar de cercar principis universals (com el secularisme) per
tal de categoritzar la religi? O en comptes daix, haurem de donar prioritat a
judicis lligats al context que reconeguessen
que tota moralitat incloent-hi el secularisme i el discurs religis sorgeix en un
context particular, que la convicci secularista segons la qual els creients religiosos
sn una mena dIxi copulant amb un

nvol i que engendren, com ell, monstres,

pot aplicar-se igualment als secularistes, i
que per tant all que cal avui s un nou
comproms desecularitzat entre creients i
no creients? No hi ha, doncs, una altra
opci sin la recerca de noves vies de
maximitzaci de la llibertat de creients i
no creients, posant-hi alhora un mfasi especial en la sort dels qui sofreixen ara com
ara les injustcies produdes per una doctrina les pretensions universalistes de la
qual han deixat de tenir credibilitat?
Traducci de Jaume Soler

25

El multiculturalisme nord-americ
en el context internacional
Will Kymlicka

gual que els ciutadans de molts altres

pasos, els nord-americans discuteixen ben
sovint, a hores dara, sobre qestions
relacionades amb el multiculturalisme.
Per el debat dels Estats Units t una
importncia especial com a efecte de la
gran influncia que exerceixen les idees
nord-americanes arreu del mn. Malauradament, aquesta influncia no s del tot
fecunda. Ha estat beneficiosa en alguns
casos, per escassament til en uns altres,
i ha servit per a exacerbar ms que no per
a remeiar injustcies molt notries. Temptar dexplicar les raons daix, i tamb la
manera de reduir a un mnim el perill
associat amb aquesta situaci.

EL MULTICULTURALISME
NORD-AMERIC
En els debats nord-americans sobre multiculturalisme sha manifestat un amplssim ventall de punts de vista, certament,
per em sembla que ara s possible diden-

Will Kymlicka s professor de Filosofia Poltica a la

Queens University (Kingston, Ontario). Recentment ha publicat Finding Our Way. Rethinking
Ethnocultural Relations in Canada. El seu llibre ms
influent, Ciutadania multicultural, ha aparegut en
catal, publicat per Proa-Universitat Oberta.

tificar el sorgiment dun consens o, si ms

no, dun paradigma dominant, centrat en
les tres afirmacions segents:
a) que una forma o altra de multiculturalisme s avui inevitable (com diu Nathan Glazer: tots som multiculturalistes a
hores dara), i que el debat interessant no
s si cal assumir el multiculturalisme, sin
quina mena de multiculturalisme caldria
assumir;
b) que la forma adequada de multiculturalisme ha de ser flexible en la seua
concepci dels grups i dels lmits entre
grups (poden sorgir nous grups, uns altres
de ms antics poden fondres o b desaparixer); ha de posar laccent en el carcter voluntari de la pertanyena al grup (els
individus han de ser lliures per a decidir si
volen mantenir el lligam, i com, amb el
seu grup dorigen); i ha de mantenir una
concepci no exclusivista de la identitat de
grup (ser membre dun grup no ha de
constituir obstacle per a la identificaci
amb un altre, o amb la naci nord-americana en el seu conjunt). Tan sols aquesta
concepci oberta, flexible i basada en la
voluntat del multiculturalisme sajusta al
carcter obert de la societat nord-americana i al seu respecte profund per lelecci
individual; i, finalment,
c) que el repte ms gran que t aquesta
concepci flexible del multiculturalisme

26
s la situaci dinferioritat i destigmatitzaci en qu es troben els afroamericans.
Ser negre s una identitat assignada a la
qual la majoria dels afroamericans difcilment poden sostreures o renunciar-hi. El
fill dun matrimoni mixt rab-grec pot
triar si es considerar a si mateix grecameric, rab-americ, ambdues coses o
no cap delles; en canvi, el fill dun matrimoni mixt grec-afroameric ser vist pels
altres com a negre, tant si vol com si no
vol que siga aquesta la manera com el miren els altres. A ms, el resultat daquesta
identitat assignada s un grau ms alt
dexclusi social i de segregaci que en el
cas duns altres grups tnics: s molt ms
probable que els negres visquen en barris
segregats, que vagen a escoles segregades, i
aix successivament. El repte principal
davant el qual es troba el multiculturalisme nord-americ s, doncs, de reduir
els elements adscriptius, estigmatitzadors i
segregadors de la identitat negra, per tal
daconseguir que ser negre puga assemblar-se a altres identitats tniques existents
a Nord-amrica.
Accepte aquestes tres afirmacions. Tanmateix, em preocupen les argumentacions
que hom fa servir per defensar-les. Massa
sovint aquesta concepci oberta, flexible i
basada en la voluntat del multiculturalisme nord-americ ha estat explicada i
defensada en contrast amb el nacionalisme
de les minories. s a dir: quan els autors
nord-americans expliquen com seria una
concepci tancada, esttica i involuntria
del multiculturalisme, alludeixen, tpicament, als casos de nacionalisme minoritari, siga a Quebec o a Flandes, a
Iugoslvia o a Sri Lanka. Aquest contrast
s font de confusi, ms que no de
claredat, per als debats nord-americans i,

cosa ms important, t una influncia perniciosa en altres pasos, perqu incideix

negativament en els esforos adreats a
comprendre i a situar en el lloc que els
pertoca els nacionalismes de les minories.

NORD-AMRICA POSTTNICA
Considerem, per exemple, lobra recent de
David Hollinger, Postethnic America, que
constitueix la defensa ms sofisticada de la
visi de consens suara esbossada.1 Hollinger distingeix dos tipus de multiculturalisme: un model pluralista, que considera els grups com a permanents i duradors, i com a subjectes de drets collectius;
i un model cosmopolita, que accepta els
desplaaments en els lmits entre grups, les
pertanyences mltiples, les identitats mestisses, i que es basa en els drets individuals.
Diu Hollinger: El pluralisme respecta els
lmits heretats i situa els individus en un o
altre duna srie de grups etno-racials que
caldria protegir o preservar. El cosmopolitisme s ms circumspecte pel que fa a
les delimitacions tradicionals i afavoreix
les pertanyences voluntries. El cosmopolitisme promou les identitats mltiples,
posa laccent en el carcter dinmic i canviant de molts grups i t en compte la possibilitat que apareguen noves combinacions culturals.
Hollinger defensa amb fora aquest
darrer model, el cosmopolita dacord
amb el qual sn els individus els qui decideixen el nivell, ms estricte o ms lleuger,
que volen que tinga la seua vinculaci
amb una o ms comunitats dorigen
alhora que critica el primer. Segons ell
aquest model funcion b en el cas dels
immigrants blancs a Estats Units en el

27
passat i continua funcionant fora b pel
que fa als nous immigrants procedents de
Llatinoamrica, frica i sia. Reconeix
que ser ms difcil situar els afroamericans (descendents dels esclaus, diferents
dels nous immigrants africans o caribenys)
sota aquest paraigua posttnic. Tanmateix, insisteix en el fet que aquesta mena
dinclusi s el que la majoria de negres
desitjaria i el que exigeix la justcia, i que
aix continua sent un objectiu que es pot
assolir, tot i que potser caldria posar en
prctica algunes mesures especials (per
exemple, formes ms especfiques dacci
afirmativa).
No puc estar-me de dir que magraden
les posicions de Hollinger quant a la forma adequada de multiculturalisme a
Nord-amrica. I pense que pot funcionar
tamb, pel que fa als grups immigrants, en
molts altres pasos. De fet, la poltica
multicultural adoptada pel govern de
Canad el 1971 sinspirava en bona part
en aquesta mena de concepci quant al
tractament que calia donar a la immigraci de diferents orgens tnics. Per a
alguns crtics daquesta poltica, la consideraci dels grups immigrants com a
entitats fixes i autosuficients encaixa amb
la categoria pluralista de Hollinger.
Tanmateix, si sexamina amb deteniment
la qesti, es fa pals que la poltica
multiculturalista de Canad es troba molt
ms a prop de laltra categoria de
Hollinger, la cosmopolita, tant pel que
fa a les seues intencions com a les seues
conseqncies. La poltica canadenca tracta explcitament lafinitat etnocultural dels
immigrants com una qesti voluntria i
encoratja els membres dels diferents grups
immigrants a relacionar-se entre si, a compartir el seu llegat cultural, i a participar

dinstitucions educatives, econmiques,

poltiques i jurdiques comunes. El resultat a llarg termini daquesta mena de poltica ha estat els darrers trenta anys un augment significatiu de les taxes damistats i
de matrimonis intertnics ms altes que
als Estats Units aix com la proliferaci
de les identitats fluctuants, mltiples i
mestisses.
Com Hollinger, pense que la integraci dels immigrants en aquest multiculturalisme flexible s desitjable. I fins a cert
punt es pot dir que ha conegut un xit
notable. I tamb, com Hollinger, pense
que aquest procs funciona no noms pel
que fa als ms antics immigrants blancs
procedents dEuropa, sin tamb en el cas
dels immigrants ms recents que es
traslladen del mn rab, dsia i el Carib
vers Estats Units i Canad. He defensat
aquest model dintegraci dels immigrants
tant a Canad (on ha estat assumit i acceptat mpliament) com a Europa (on troba encara grans resistncies). Des daquest
punt de vista, el plantejament de Hollinger duna Amrica posttnica constitueix
un bon model; pasos com ara ustria o
Blgica en podrien aprendre molt pel
que fa a una integraci reeixida dels
immigrants.
Ara b, el que ja no tinc tan clar s
laplicabilitat daquest model als grups no
immigrants i, especficament, als grups
que foren conquistats o colonitzats, com
els quebequesos o els pobles indgenes al
Canad. En el passat, aquestes nacions
internes sautogovernaven, i com tants
altres pobles conquistats o colonitzats
darreu del mn, han lluitat constantment
per aconseguir (o ms aviat recuperar) la
seua autonomia, aix com per mantenir-se
a si mateixes com a societats separades i

28
autogovernades. Sautodefineixen com a
nacions i reclamen els seus drets nacionals. I, de fet, tant els pobles indgenes
com els quebecois disposen duna autonomia substancial al si de Canad: els
primers a travs del sistema de les zones
ndies dautogovern; els segons mitjanant el sistema federal.
Hollinger mai no tracta explcitament
la qesti dels drets dels pobles conquistats o colonitzats al si de les democrcies liberals o la legitimitat de les formes
de nacionalisme minoritari adoptades per
aquests grups. Per s clar que no dna
suport al nacionalisme de les minories,
que equipara amb la concepci pluralista del multiculturalisme. Per exemple,
afirma que el seu model refusa la idea de
territoris jurdicament protegits per a
grups nacionalitaris, i que el pluralisme
es distingeix del cosmopolitisme pel grau
en qu confereix privilegi a grups particulars, especialment a comunitats que
estiguen ben establertes, siga quan siga
que sinvoque lideal del pluralisme.
Aquests passatges refusen implcitament
lessncia del nacionalisme minoritari a
Canad o en qualsevol altre lloc. Al capdavall, els quebequesos i els pobles indgenes reclamen drets dautogovern, jurdicament reconeguts, sobre els seus territoris
tradicionals, i la justificaci daquestes
reclamacions s precisament que aquestes
societats estaven ben establertes abans
del domini britnic. La teoria de Hollinger sembla bandejar aquesta mena de demandes nacionalistes.
Per la crtica tamb es fa explcita:
descriu el nacionalisme quebequs com la
forma extrema del multiculturalisme pluralista, en la mesura que considera els
quebequesos com un grup permanent i

durador i titular de drets collectius. Ms

encara, el descriu com una forma de
nacionalisme tnic i les seues exigncies
dautodeterminaci serien lequivalent lgic de la segregaci racial als Estats Units.
Pense que aquest argument reflecteix
una incomprensi molt corrent de la
naturalesa del nacionalisme de minoria.
Per tal dadonar-nos-en, sembla fora til
una consideraci de com han estat tractats
histricament els nacionalismes minoritaris a les democrcies occidentals, incloenthi Estats Units.

LENCAIX DEL NACIONALISME

MINORITARI
Moltes democrcies occidentals compten
al seu si amb minories nacionals: s el cas
de Blgica (els flamencs), de Gran Bretanya (els escocesos i els gallesos), de
Sussa (els francesos i els italians), dEspanya (els catalans i els bascos) i dels pasos
escandinaus (el poble indgena sami). En
la majoria dels casos, aquestes minories
foren involuntriament incorporades a un
estat ms ampli com a resultat de la
colonitzaci, la conquista o la cessi del
territori per un poder imperial a un altre.
Amb independncia de com foren
incorporades, el cas tpic s que aquestes
minories nacionals hagen maldat per
aconseguir o recuperar la capacitat dautogovernar-se per tal de mantenir-se com a
societats separades i distintes al costat de
la majoria. Tracten de controlar la llengua
i els programes densenyament a la seua
regi, la llengua utilitzada per ladministraci pblica i lestabliment de demarcacions interiors. Habitualment animen
una mobilitzaci segons criteris naciona-

29
listes, utilitzant la ideologia de la nacionalitat per a descriure i justificar aquestes
demandes dautogovern. En el cas extrem,
poden buscar la secessi, per la majoria
daquestes minories nacionals han maldat,
en comptes daix, per aconseguir alguna
forma dautonomia regional.
Com han reaccionat les democrcies
occidentals davant aquests nacionalismes
minoritaris? Histricament han temptat
danorrear-los, sovint de manera implacable. En diversos moments dels segles XVIII
i XIX, per exemple, Frana prohib ls de
les llenges basca i bretona a les escoles i
les publicacions i persegu les associacions
poltiques que pretenien promoure el
nacionalisme minoritari; Gran Bretanya
tract de proscriure ls del galls; Canad
arrabass als quebequesos els seus drets
lingstics i les seues institucions, lligades
a la llengua francesa, i redefin les delimitacions poltiques de manera que els
quebequesos deixaren de ser majoria en
qualsevol provncia; Canad, daltra banda, imped per llei als indgenes dorganitzar-se polticament en defensa de les
seues reivindicacions nacionals.
Aquestes mesures tenien com a finalitat lafebliment de les minories nacionals
i la supressi de tot sentiment didentitat
nacional diferenciada. Les minories que es
consideraven a si mateixes com a nacions
diferents, hom afirmava, eren deslleials i
potencialment secessionistes.
Tanmateix, les actituds davant el
nacionalisme de minories ha canviat drsticament en aquest segle. Per una banda,
la pressi sobre les minories nacionals a fi
i efecte que sintegrassen al grup nacional
dominant simplement no ha donat resultat. Els estats occidentals avaluaren duna
manera molt errada la capacitat de resis-

tncia i afirmaci de les identitats minoritries. Els herois, els mites i fins i tot els
costums tradicionals poden canviar molt
de pressa, per la identitat com a tal el
sentiment de ser una naci distinta, amb
la seua cultura prpia s molt ms estable. Els estats han fet servir, de vegades,
tots els instruments al seu abast per destruir aquest sentiment didentitat diferenciada, des de la prohibici dels costums
tribals fins a la supressi de les escoles que
utilitzaven lidioma minoritari. Per a
despit dels segles de discriminaci sancionada per les lleis, les minories nacionals
han mantingut la seua diferenciaci i el
seu deler dautonomia.
Quan un estat ataca el sentiment de
nacionalitat duna minoria, ben sovint el
resultat ns el reforament ms que no la
reducci de lamenaa de deslleialtat i
secessi. Totes les dades recents sobre els
conflictes etnonacionalistes arreu del mn
mostren que lautogovern fa minvar la
probabilitat denfrontament violent, mentre que, en canvi, el no reconeixement o la
supressi dels drets poltics sol provocar
lagreujament del conflicte. Segons lexperincia de les democrcies occidentals, la
millor via per afermar la lleialtat de les
minories nacionals ha estat de passar de
latac a lencaix.
Aquest canvi dorientaci es pot comprovar en moltes democrcies en les quals
hi ha minories nacionals. Per exemple,
Canad implant un sistema federal que
atorga als quebequesos importants drets
lingstics i autonomia regional. I tant
aquest estat com els pasos escandinaus
han reconegut drets dautogovern als pobles indgenes. Per la seua banda, Blgica,
Espanya i Gran Bretanya shan orientat
recentment vers la concessi dautonomia

30
regional a les seues minories nacionals. En
tots aquests pasos lobjectiu deliminar les
identitats nacionals minoritries ha estat
abandonat, i a hores dara saccepta que
aquests grups continuaran en el futur
considerant-se a si mateixos com a nacions
diferenciades i autogovernades al si destats ms amplis.
Dit breument: un nombre creixent de
democrcies occidentals sn estats multinacionals, ms que no estats-naci.
Accepten que dins de les seues fronteres hi
ha dues o ms nacions i reconeixen que
aquestes nacions integrades al seu si estan
legitimades per a reclamar els drets lingstics i les competncies dautogovern
que els pertoquen i que els sn necessaris
per tal de mantenir-se com a cultures
diferenciades. I sovint aquest carcter
multinacional t un reconeixement explcit en la Constituci.
Diversos estats multinacionals han
reconegut tamb que la millor garantia i
protecci daquests drets nacionals s alguna forma de federalisme, car el federalisme permet la creaci dentitats poltiques regionals controlades per la minoria
nacional i provedes de poders substancials
(regulats constitucionalment) dautogovern. El que veiem que sobri pas en
diverses democrcies occidentals s una
forma nova de federalisme multinacional, s a dir, un model destat que s una
federaci de pobles o nacions concentrats
regionalment al si de la qual shan establert delimitacions i shan distribut els
poders i les competncies.
Aquestes federacions multinacionals
constitueixen, segons qualsevol criteri raonable, experincies reeixides. No tan sols
han recondut els conflictes derivats de les
identitats nacionals en competncia duna

manera pacfica i democrtica, sin tamb

han assegurat un elevat grau de prosperitat
econmica i de llibertat individual als seus
ciutadans. Aix s molt notable, sobretot
si es considera lenorme fora del nacionalisme en aquest segle. El nacionalisme ha
fet esclatar imperis colonials i dictadures
comunistes i ha redefinit les fronteres a tot
arreu del mn. Per les federacions multinacionals democrtiques han reeixit en
lapaivagament i la pacificaci del nacionalisme alhora que respecten els drets i les
llibertats individuals. Es fa difcil imaginar
un altre sistema poltic que puga aconseguir el mateix.

EL NACIONALISME
MINORITARI ALS ESTATS UNITS
La crtica que fa Hollinger del nacionalisme minoritari no est en concordana
amb la prctica daltres democrcies. Tampoc no reflecteix lexperincia nord-americana amb el nacionalisme de minories.
Al si dEstats Units hi ha molts grups colonitzats que es consideren a si mateixos com
a nacions internes. s el cas, per exemple, dels porto-riquenys, dels chamorros de
Guam, dels indis americans. Aquests sn
els casos paradigmtics de nacionalisme de
minories als Estats Units. (No incloc els
afroamericans, els descendents dels esclaus
portats a Amrica, entre les minories nacionals. Hollinguer diu, i hi estic dacord,
que la majoria dels negres no shan
considerat mai una naci a part, sin que
ms aviat han maldat per la integraci en
la ms mplia naci nord-americana.)
En el tractament donat a les nacions
internes, el govern dEstats Units ha
seguit la mateixa pauta que hem vist en

31
altres democrcies occidentals. Al llarg del
segle XIX i durant les primeres dcades del
XX hom va fer esforos per suprimir
aquests nacionalismes minoritaris. Aix,
quan Estats Units conquist Puerto Rico,
tract de substituir lespanyol per langls
a les escoles i pos fora de la llei les activitats poltiques favorables a la independncia. De la mateixa manera, les tribus ndies
van patir tota una srie de mesures poltiques (per exemple, les que arreplegava la
Llei Dawes) adreades a soscavar les seues
institucions tradicionals o a obrir els territoris indis a lestabliment de colons.
Avui, en canvi, aquestes minories
nacionals sn tractades, en efecte, com a
nacions. Hom ha creat entitats poltiques duna manera que els permet de conformar una majoria local i dexercir drets
substancials dautogovern sobre una base
territorial. Totes diposen a hores dara
dun estatus poltic diferenciat (per exemple lestat associat de Puerto Rico, o la
situaci de naci dependent dels indis) del
qual no en fan s altres territoris o subunitats dels Estats Units, o b no sels ofereix.
Hollinger no sestn gaire sobre aquests
casos de nacionalisme minoritari als Estats
Units. Aix s comprensible, perqu sn
relativament perifrics, tant geogrficament com demogrfica, en el context
nord-americ. Tanmateix, sn importants
des dun punt de vista teric, perqu representen els casos ms clars en qu Estats
Units sha enfrontat a una situaci de
nacionalisme minoritari. I, pel que fa a la
presncia daquestes collectivitats, Estats
Units s, de fet, un estat multinacional,
una federaci de nacions diferents. Estats
Units tracta aquests grups com a permanents i duradors, i com a subjectes de
drets collectius.

MULTICULTURALISME
POSTTNIC I NACIONALISME
MINORITARI
Vet ac un misteri. Si s el cas que
Hollinger encerta quan diu que els nacionalismes minoritaris sn nacionalismes
tnics basats en la primacia de la sang i la
descendncia, per qu haurien de trobarhi un encaix, en les democrcies liberals?
La resposta en pocs mots seria que
Hollinger malinterpreta la naturalesa
daquests moviments nacionalistes.
Considerem el cas de Quebec. Perqu
Quebec accepta immigrants de tot el
mn: t, si fa no fa, la mateixa taxa dimmigraci per habitant que Estats Units. El
control sobre la immigraci s una de les
competncies que els nacionalistes quebequesos han maldat per tenir, i han aconseguit; a hores dara el govern de Quebec
gestiona el seu programa dimmigraci i
recluta activament immigrants, la majoria
dels quals no sn blancs. Aquests immigrants obtenen la nacionalitat (la ciutadania) duna manera relativament senzilla,
i no sols aix: la poltica dinterculturalisme que practica el govern de Quebec
els encoratja perqu es relacionen amb
membres duns altres grups tnics, perqu
compartesquen el seu llegat cultural i
perqu participen en institucions pbliques comunes.
El resultat de tot aix, a Quebec, s
aquesta mena de multiculturalisme mests
i flexible que abona Hollinger. (De fet, el
nivell dacceptaci dels matrimonis intertnics s considerablement ms alt a
Quebec que als Estats Units.) Lluny de
tractar de preservar cap mena de puresa
racial, els nacionalistes quebequesos malden activament perqu gent dunes altres

32
races, cultures i religions sels unesquen,
shi integren, hi contraguen matrimoni,
per tal de contribuir a formar conjuntament una societat moderna, pluralista i
diferenciada (francoparlant) a Quebec.
I Quebec no s un cas nic. Els nacionalismes catal i escocs sn tamb posttnics en el sentit de Hollinger. Certament,
no tots els nacionalismes minoritaris sn
posttnics. El nacionalisme basc es basa en
gran mesura en la raa i el nacionalisme
flamenc t un fort component racial, i el
mateix sesdev en alguns nacionalismes
indgenes. Ara: la mesura en qu una forma particular de nacionalisme minoritari
s racial o posttnic noms pot ser determinada considerant els fets tal com sn i
no a partir de cap imperatiu conceptual. I
la tendncia ben marcada de la majoria de
les democrcies occidentals apunta vers
una definici ms oberta i no tnica dels
nacionalismes minoritaris. En el cas de
Quebec, per exemple, la gran majoria dels
quebequesos pensaven fa quaranta anys
que per a ser un autntic quebequs calia
ser descendent dels colons francesos originaris; avui menys dun vint per cent accepta aquesta opini.
Largumentaci de Hollinger reflecteix
una interpretaci errada, per mpliament
estesa, del nacionalisme minoritari. Hi ha
tendncia a creure que aquest s la forma
extrema del multiculturalisme pluralista
i, per tant, que soposa diametralment a
qualsevol variant de multiculturalisme
cosmopolita o posttnic. En realitat, per,
aquestes doctrines operen a nivells diferents. El nacionalisme s una doctrina relativa als lmits de la comunitat poltica i
relativa a qui cal atribuir poder per
autogovernar-se. Els nacionalistes minoritaris afirmen que com a nacions internes

tenen els mateixos drets dautogovernar-se

que la majoria i conformen la seua prpia
comunitat poltica autogovernada. No hi
ha incoherncia entre aquesta visi de les
coses i lopini segons la qual totes les
nacions minoritries i majoritries haurien de ser nacions posttniques o cviques. Aquesta s, de fet, la manera com
cal entendre la idea del nacionalisme liberal: el nacionalisme liberal s el punt de
vista segons el qual les nacions tenen el dret
dautogovernar-se, per tenint present que
totes les nacions, siguen majoritries o
minoritries, han de ser posttniques.
En la mesura que sinspire en una concepci liberal de la nacionalitat, el nacionalisme minoritari no rebutja el multiculturalisme cosmopolita. Ms aviat es tracta
duna doctrina relativa a la unitat al si de
la qual hauria darticular-se el multiculturalisme cosmopolita. Aquesta unitat, ha
de ser Canad en el seu conjunt o Quebec?
Espanya en el seu conjunt o Catalunya?
Estats Units en el seu conjunt o Puerto
Rico? En cap daquests casos shi debat
sobre els mrits del multiculturalisme
posttnic. I tampoc es tracta dun debat
entre nacionalisme cvic i nacionalisme
tnic. Totes aquestes nacions siguen
majoritries o minoritries comparteixen
el model cvic, posttnic en el sentit de
Hollinger. El debat s sobre si hi ha noms
una naci cvica dintre de lestat, o si nhi
ha ms duna.
El punt de vista de Hollinger sembla
ser que el multiculturalisme cosmopolita
hauria doperar al nivell de lestat en el seu
conjunt, no de Puerto Rico, Quebec o
Catalunya. Per no ofereix les raons daquesta preferncia, potser perqu mai no
ha considerat la possibilitat que les nacions minoritries puguen articular tamb

33
al seu si una forma cvica, posttnica, de
nacionalisme.
Daltra banda, alg podria argumentar
que la unitat que escau per articular el
multiculturalisme cosmopolita no s ni
lestat ni les comunitats subestatals, sin el
mn en el seu conjunt. Des daquesta
perspectiva, els estats haurien dobrir de
bat a bat les seues fronteres i no posar cap
entrebanc a la fusi de poblacions en
funci de criteris estatals. Aquesta seria la
forma genuna de multiculturalisme cosmopolita.
El mateix Hollinger rebutja aquesta
visi tot afirmant que els nord-americans
constitueixen una naci, sestimen la seua
identitat nacional i tenen dret a mantenirla en un futur indefinit. s a dir, considera
els nord-americans com un grup permanent i durador que exerceix drets dautogovern. En aquest sentit, caldria anomenar, amb ms exactitud, la seua forma
preferida de multiculturalisme panamericana que no cosmopolita. Nega que
hi haja contradicci en lafirmaci duna
forma flexible i canviant de multiculturalisme al si dels lmits estables i duradors duna naci.
Hi estic dacord, amb la idea que
lelement cosmopolita del multiculturalisme s compatible amb una afirmaci
forta de la nacionalitat nord-americana.
Per tamb s compatible amb una
afirmaci igualment forta de la nacionalitat porto-riquenya o quebequesa. Si el
nacionalisme quebequs s pluralista
perqu implica que el multiculturalisme
ha darticular-se al si dels lmits estables i
duradors duna naci quebequesa, tamb
ho s el nacionalisme nord-americ que
defensa Hollinger. Ambds inclouen la
mateixa combinaci de multiculturalisme

flexible i lmits estables. I no crec que hi

haja cap justificaci liberal possible per dir
que els nord-americans tenen dret a una
existncia nacional, per no els portoriquenys o els quebequesos.

PER, QUINA
IMPORTNCIA T?
Ara b, al cap i a la fi, quina importncia
t, tot aix? Al capdavall, el nacionalisme
de les minories s perifric en el llibre de
Hollinger, escrit, a ms, per a una audincia domstica, igual que molts altres
llibres nord-americans recents que sols fan
referncia de passada al nacionalisme
minoritari. Aquestes referncies poden ser
equvoques o inexactes, certament. Per
fins a quin punt tenen influncia en uns
altres pasos?
Jo crec que s, que hi influeixen.
Posem-ne dos exemples: Canad i lEuropa oriental. Els canadencs anglfons
estan fortament influts pels debats nordamericans, i una conseqncia daix ha
estat la resistncia que mostren a atorgar
als quebequesos el tipus de reconeixement
pblic de la seua identitat nacional a qu
aquests aspiren.2 La influncia nord-americana ha fet ms difcil darribar a un
arranjament acceptable amb Quebec, per
b que, com he remarcat ms amunt,
Estats Units mateix est disposat a estendre aquesta mena de reconeixement nacional a Puerto Rico. Si els autors nordamericans haguessen posat laccent en qu
s inherent a la manera de procedir
dEstats Units de trobar un encaix als
nacionalismes minoritaris, crec que els
quebequesos no estarien avui tan a prop
de separar-se de Canad.

34
La situaci a Europa oriental s encara
ms greu. Si Quebec arribs de fet a separar-se, el resultat en seria probablement
que hi hauria dues democrcies liberals
relativament estables a la meitat septentrional del continent, en comptes de noms una. A Europa oriental, en canvi, la
incapacitat per a trobar-hi un encaix per al
nacionalisme minoritari s una amenaa,
no tan sols per a les fronteres existents
avui, sin per a la mateixa democrcia i
per a lexistncia duna societat civil pacfica. Hi ha gaireb una correlaci directa
entre la democratitzaci i el nacionalisme
de les minories: els pasos sense nacionalismes minoritaris significatius (la Repblica Txeca, Hongria, Eslovnia) han reeixit en el procs de democratitzaci; els
pasos en qu hi ha forts nacionalismes
minoritaris hi estan tenint dificultats molt
ms grans (Eslovquia, Ucrana, Romania,
Srbia, Macednia).
Ats aquest context, la influncia dels
debats nord-americans ha estat contraproduent en dos sentits. En primer terme, ha
contribut a la marginaci dels intellectuals liberals en aquests pasos, que sovint
miren cap als liberals nord-americans en
cerca dinspiraci. Sota la influncia dels
models nord-americans, aquests liberals
tenen poc a dir sobre lencaix dels nacionalismes minoritaris, tret de la recitaci de
la vella can que la soluci dels conflictes
tnics es troba en els drets individuals, no
en els drets collectius. Aix serveix de
ben poc, perqu no diu res sobre com
caldria resoldre els problemes que planteja
el nacionalisme minoritari. El conflicte actual a Kosovo, per exemple, gira al voltant
de si el poder poltic ha de restar centralitzat a Belgrad o b si el govern regional
de Kosovo hauria de comptar amb una

mplia autonomia. Leslgan drets individuals s, drets collectius no no aporta cap

indicaci positiva per abordar aquest
conflicte. Desprovets de qualsevol concepci clara del tipus de justcia que cal
posar en prctica als estats multinacionals,
els liberals han esdevingut espectadors
passius de les lluites entre nacionalistes
majoritaris i minoritaris.
En segon terme, els debats nordamericans han estat paradoxalment invocats pels nacionalistes majoritaris per justificar la seua poltica de supressi dels
nacionalismes minoritaris. Els governs
nacionalistes daquests pasos no sols han
estudiat, sin que tamb en gran manera
han adoptat, la retrica nord-americana
segons la qual una bona democrcia liberal ha de ser una naci cvica. Assumeixen el llenguatge de la democrcia liberal i
del nacionalisme cvic en part per impressionar els observadors foranis, per tamb
perqu procura un pretext amb el qual
esclafar el nacionalisme minoritari i arrabassar a les minories nacionals les seues
institucions pbliques privatives i els seus
drets dautogovern. Hem vist aquesta tendncia en joc a Eslovquia, Romania,
Srbia i Rssia.
Pot sorprendre que els nacionalistes
majoritaris adopten el llenguatge del
nacionalisme cvic, per ho fan. I troben
aquest llenguatge til precisament perqu
legitima laprovaci de mesures poltiques
que impedeixen a les minories nacionals
lexpressi de la seua identitat nacional diferenciada i lexigncia dels seus drets
nacionals.
El que veiem a Europa oriental, doncs,
s una aliana no santa entre intellectuals
liberals i nacionalistes majoritaris; tant uns
com altres invoquen els models nord-

35
americans per justificar el refs de les
reivindicacions de les minories nacionals.
Com remarcava ads, els intents dacabar
amb el nacionalisme duna minoria noms
poden reeixir mitjanant la coerci, i el
resultat daix ha estat difondre la por
entre les minories, fer molt tibants les relacions intertniques i, a la fi, reforar les
tendncies autoritries al si tant dels moviments nacionalistes majoritaris com dels
minoritaris.
Sens dubte, els autors nord-americans
no abonen les poltiques coercitives adreades a fer desaparixer el nacionalisme
minoritari a Europa oriental. Ben al contrari, la poltica exterior nord-americana
ha encoratjat sovint els estats a acceptar
determinades reivindicacions de les minories. De fet, el govern dEstats Units pressiona actualment Srbia perqu accepte
lautonomia de Kosovo. Per els dirigents
serbis, i es pot entendre, ho veuen aix
com una mostra dhipocresia, com un
altre exemple dels intents dEstats Units
dimposar als pasos ms febles solucions
que mai no estarien disposats a acceptar a
casa seua. Al capdavall, no diuen els nordamericans que hem de lluitar contra el
nacionalisme tnic minoritari i, en compte dacceptar-lo, maldar per construir una

nica naci cvica compartida dintre de

cada estat?
La posici nord-americana a Kosovo
tindria ms credibilitat si els nordamericans haguessen posat mfasi en el fet
que han maldat per trobar un encaix dels
seus propis nacionalismes minoritaris.
Aquest s noms un dels molts exemples
que indiquen que la transici a la
democrcia en els estats multinacionals
dEuropa oriental hauria estat ms suau si
els autors i els poltics nord-americans
haguessen subratllat que lencaix del nacionalisme minoritari s part de la realitat
nord-americana.
No vull dir amb aix que els terics
nord-americans del multiculturalisme hagen de posar al centre de les seues elaboracions teriques la qesti del nacionalisme minoritari. s una altra cosa la
situaci dels negres el que es troba, i est
b que siga aix, al cor dels seus debats.
Per magradaria que els nord-americans,
encara que noms fos de passada, admetessen que lencaix dels nacionalismes minoritaris, lluny de ser res antiameric o
antidemocrtic, constitueix una part
(petita) de la seua prpia experincia.

1. David HOLLINGER, Postethnic America: Beyond

Multiculturalism, Nova York, Basic Books, 1995.
2. En un article recent, David Bromwich va afirmar que
lassaig de Charles Taylor Multiculturalism and the
Politics of Recognition s dalguna manera un
serm canadenc dirigit als nord-americans (D.
BROMWICH, Culturalism: The Euthanasia of Libe-

ralism, dissent, hivern 1955, p. 96). Pense que aix

s un malents. Lassaig de Taylor s, ms aviat, un
serm dirigit als anglocanadencs (americanitzats) i el
seu argument central no s que el liberalisme destil
nord-americ siga errat per a Estats Units, sin, ms
aviat, que s errat per a pasos com Canad, que
contenen al seu si nacionalismes minoritaris.

Traducci de Gustau Muoz

36

Enterrar les humanitats?

La fagocitaci cientfica com a alternativa

Adolf Tobea

s pot repensar lhumanisme des de la

cincia? s possible que la cincia secreti
valors i concepcions, en un horitz ms o
menys proper, que permetin una renaixena de lhumanisme des de bases noves?
Abans de tirar endavant conv definir
duna manera senzilla i instrumental (i,
per tant, grollerament parcial), all que
pretenem analitzar. La noci genrica
dhumanisme aixopluga els corrents de
pensament que mantenen que en els homes i en les dones hi ha uns valors i unes
capacitats que conv preservar i, sobretot,
conrear. Aquest hi ha, referit als valors i
a les capacitats humanes, sha dagafar en
el sentit ms fort: s a dir, que la prpia
naturalesa els fa sorgir, ineluctablement,
per poc que les condicions siguin propcies. I, per tant, que els homes i les dones
els duen de manera intrnseca (tot i que
amb variacions molt notries, per descomptat), i que poden aplicar-los a la conducta quotidiana. Exemples poc discuti-

Adolf Tobea s metge psiquiatre i catedrtic de Psicologia Mdica de la Universitat Autnoma de Barcelona. s autor del llibre Neurotafaneries (Bromera Universitat de Valncia, 1997). Aquest article est
basat en una ponncia presentada al Seminari
Humanisme i responsabilitat dels cientfics, Fundaci Catalana per a la Recerca, Barcelona, 23 de
setembre de 1997.

bles daqueixos valors sn el deler indagatori, lenginy constructiu, la versatilitat

comunicativa, la propensi a les interaccions afectuoses i la tendncia al capteniment cooperador. Hem dit poc discutibles
per la seva omnipresncia i continutat; o,
si aix ho voleu, per la seva notable independncia del context cultural i de lherncia histrica immediata de cada
individu o comunitat.
I pel que fa a la noci de cincia tamb
la usarem ac en el seu sentit ms fort
(dissociat de la saviesa cristallitzada, per
tant): els mtodes de pensar i de manipular que duen a superar fronteres del coneixement, generant troballes radicalment
noves, prediccions consistents i reprodubles, i aplicacions contrastables.

AGONIA DE LHUMANISME
TRADICIONAL
Fins ara, de lestudi i la promoci de
lhumanisme se nhavien ocupat, de manera gaireb exclusiva i com s prou ben
sabut, les disciplines anomenades humanitats (la filosofia, la histria, lantropologia, les arts, etc.). No podia sser daltra
manera, perqu es partia de laxioma que
la cultura (o sia, les condicions propcies
de qu parlvem ms amunt) era el

37
requisit indispensable per al sorgiment i la
prctica de les qualitats humanes enlairades. I en dir ms, se sobreentenia que la
frontera divisria entre els grups dhomnids que es poden permetre el luxe de
lhumanisme i els que encara se lhan de
mirar de lluny, la fixava la cultura escrita.
Lhumanisme, per tant, ha estat un concepte fortament ancorat en els grafismes
i, ms concretament, en la lletra. Amb
aqueixa hiptesi sha anat funcionant,
durant moltes centries, i cal reconixer
que els fruits de saviesa recollits per totes
aquelles disciplines en la seva aproximaci
a la naturalesa humana sn formidables.
Per ara plana la convicci que lhumanisme pateix una crisi potser irreversible, malgrat la importncia que tothom,
sense excepci, li concedeix. I s per
aqueixa ra que es debaten, arreu, mesures
durgncia per tal de revifar-lo. Amb la
molt lloable intenci dinsuflar-li lal i
lempenta necessaris per tornar a influir
en els models de formaci individual i
dorganitzaci social. Sembla difcil, per,
de poder aturar aquella agonia perqu som
en una poca on els vectors preferents que
modulen la conducta humana transiten
per vies mltiples per, per regla general,
ben allunyades del guiatge ofert per
aquelles nobles i antigues disciplines.
De fet, el pensament humanista sha
installat en la perplexitat permanent i no
s capa doferir periscopis fructfers
danlisi ni de lunivers ntim dels individus, ni de la realitat social. Se li han
acabat, aparentment, els recursos i es va
pansint en exercicis dautolamentaci interminables (tot i que ben greixats pel
tracte reverencial que li continuen dispensant els pressuposts institucionals i el
soroll meditic), que oscillen entre les

nostlgies del passat (ah! els clssics, que ja

ho deixaren tot escrit!) i les profecies apocalptiques. Per, mentrestant, el personal
se les ha dempescar per continuar rutllant
i a falta dun guiatge consistent i engrescador, cau en braos de lallionament
publicitari (cinematogrfic, televisiu, interntic o a travs daltres suports), que t
no cal dir-ho nombroses amenitats.
Penso, per, que es poden assenyalar
alguns disparadors clau del descrdit i la marginalitat progressiva que pateixen les humanitats i, amb elles, el vell humanisme.
M EMRIA

DE FRACASSOS

Tinc per a mi que els fracassos estentoris i

repetits de les grans receptes de regulaci
de la vida social, de base humanstica, sn
un dels motors ms rellevants daquell
descrdit:
a) Fracs dels models socials de base racional-idealista: lhome solidari (socialismes, comunismes, etc.) i lhome lliure
(anarquisme, liberalisme, etc) com a elements nuclears de ledifici social, no solament shan ensorrat estrepitosament sin
que han generat, en molts casos, veritables
cataclismes.
b) Fracs dels models economicistes:
lhome utilitari tampoc serveix per a sustentar, tot sol, edificis ferms i duradors. Es
necessiten reajustaments continus de les regles, per tal danar modulant les complexes
interaccions dels diferents tipus de mercats.
c) Fracs dels models de base transcendental: lhome religis no rutlla per
bastir societats dinmiques, tot i que en
bombolles rudimentries i tancades continua essent un enorme reservori denergies
socials. I dac la temptaci permanent de
la regressi fonamentalista.

38
d) Fracs dels models de base grupal/
territorial: lhome tribal o nacional
treu el nas sempre que pot (quan trontollen, de fet, els edificis muntats sobre
diverses bastides dels models anteriors),
per noms per generar desgrcies irreparables o empobriments lamentables.
N OVETATS

INASSIMILABLES

Per una altra banda, la tecnologia post-industrial va creant i imposant noves realitats que desconcerten i ultrapassen les
anlisis i els models nascuts de les aproximacions humanistes tradicionals. Hi ha
multitud delements en els escenaris
socials actuals que les humanitats clssiques no encerten ni a descriure ni a interpretar. Exemples daix, en poden sser: el
mn trepidant i progressivament peixat i
satisfet que van disseminant els mercats
planetaris; el melting pot a escala terrquia
i les intercomunicacions globals i instantnies; la consolidaci de la revoluci femenina arreu; el llarg perode de calma sobre
les tensions mortferes de gran abast,
garantit per larmament nuclear, etc.
I al costat de tot aix, hi ha lentrada
irreverent de noves disciplines en els mbits que tradicionalment shavien reservat
les humanitats. Exemples daix darrer, en
poden sser lxit indiscutible de la sociobiologia, els fruits de la qual sn ja imprescindibles malgrat els comprensibles excessos dels pioners; lembranzida fantstica
de les neurocincies en la disecci fina i
sistemtica de les raconades de la ment
humana, en una aventura formidable que
promet novetats incessants, i la ms sorda
per fora eficient feina de larqueologia,
lantropologia, leconomia i la politologia
enteses com a disciplines objectives. s a

dir, com a sabers que han encetat un cam

dimbricaci creixent i imparable amb les
cincies naturals.1
R EACCIONS

DELS GREMIS AMENAATS

O sia, que no solament la realitat sha fet

insofriblement complexa i brutalment
canviant, sin que el pensament humanista ha de pair la presncia duns competidors que a ms daspirar a robar-li el
terreny, resulta que -amb humilitat i una
gran modstia dobjectius, aix s- sen van
sortint a lhora de fer observacions acurades i de generar prediccions (aproximades)
en els processos socials. La reacci general
dels gremis humanstics ha estat la basarda, la pura i antiga aprensi davant els
perills que amenacen densorrar el negoci.
I els culpables que reben ms dicteris i
imprecacions sempre acostumen a sser els
mateixos: la cincia i la tecnologia. La
parella maleda de lhumanisme agnic.
Dos monstres poderosssims que malgrat
haver compartit bressol amb les humanitats ara van, segons diuen, desfermats i
cecs, tot engegant processos imparables
dels quals no en poden endevinar ni les
conseqncies immediates ni el final.
s en la tensi aparentment insalvable
entre laddicci galopant als productes de
la cincia i laprensi severssima davant
dels seus fonaments, on cal anar a buscar
les creixents actituds anticientfiques que
han proliferat, darrerament, en el cor
mateix de les institucions svies. Pura
aprensi davant la necessitat (i el goig)
dhaver de muntar uns cavalls magnfics
sense haver-se familiaritzat gens amb les
brides i la sella. Les reaccions nihilistes del
post-modernisme o del constructivisme
social han estat prototpiques daquesta

39
atmosfera anticientfica creixent. Un clima, per cert, que ha motivat ja diverses
respostes duna comunitat cientfica progressivament alarmada, al seu torn, per
lagressivitat i la penetraci de diverses formes dobscurantisme disfressat de revifada
humanista.2 Ja se sap, per, que els animals malferits poden sser molt perillosos.
D EBATS

EN LES SOCIETATS AVANADES

I per acabar-ho dadobar resulta que els

debats socials que ara interessen duna
manera ms persistent deriven, tots ells, de
la cincia i la tecnologia. Sembla que les
grans divisions ideolgiques han tendit a
esvair-se, o a perdre atractiu com a motors
de tensi i de canvi social, per a bona part
del personal informat, mentre creix lafecci pels temes que la cincia i la tecnologia
van posant, incessantment, en lhoritz
practicable.
Aix, en comptes dintensos debats sobre models ideolgics, concepcions transcendents o utopies socials, els homes i les
dones daquesta poca sapassionen (un
bon gruix, almenys) en temes com ara els
lmits de la biosfera i el futur demogrfic,
els processos de canvi climtic, la preservaci de la biodiversitat, les clonacions i
els mtodes de manipulaci i correcci
gentica, latenuaci dels processos denvelliment, els mtodes i llindars per practicar eutansies, la neuromanipulaci selectiva, els vectors i les oscillacions del
creixement econmic, les xarxes de regulaci informativa, etc.
s a dir, simposen una mena de debats
que requereixen un coneixement notable
de les bases cientfiques i tecnolgiques
que han fet possible la mateixa realitat sobre la qual es preten polemitzar. I sovint,

lhumanisme tradicional shi acosta, dubitatiu i malfiat, amb referncies contextuals plenament depassades, per acabar ja
sia pixant fora de test o predicant reaccionarismes flagrants. Grolleramenmt disfressats, aix s, de progressisme humanitari.
Si sumem tots aqueixos factors, no
hauria destranyar gens el paper progressivament decoratiu que tenen les velles
humanitats i les seves destillacions. Sn
cadvers illustres. Peces de museu descassa o nulla incidncia en les fronteres del
saber. Nodriment de la barrila ftil dels
gurs duna intellectualitat desorientada i
desinformada.

UN HUMANISME
DE BASE CIENTFICA?
Cal afegir, immediatament, que al llarg
del segle que tanquem la cincia tamb ha
vist minvar part del seu prestigi. El procs
pot semblar parallel al decandiment de
lhumanisme (i aix lacostumen a presentar els devots dels nihilismes eixorcs) per
hi t, tal com jo ho veig, ms aviat poca
relaci. Lestigmatitzaci que arrossega la
cincia va lligada a les ambigitats de
la noci de progrs. La cincia havia
encandilat tothom (o gaireb, sembla)
durant el segles divuit i dinou pel sorgiment duna illusi de progrs incessant
que havia de conduir a una mena de
parads terrenal.
I com sha pogut comprovar (ben
dolorosament, de vegades), que el progrs
material i el del coneixement tenen tamb
les seves tornes malignes, hi ha un desencs
relatiu. Sha esvat aquella illusi. Sospito,
per, que la relativitzaci de laventura
cientfica amaga un rerefons ben diferent

40
al de lagonia de les humanitats perqu, en
realitat, la cincia i la tecnologia no nestan
gens de desacreditades. Just al contrari:
gaudeixen duna requesta social formidable segurament perqu el parads que van
bastint no s ptim per s francament
desitjable. De fet, hi ha una addicci
incontroloda als fruits daqueix parads
(ac tenim una de les tornes preocupants),
mentre que, de tant en tant, brolla laprensi caracterstica davant els horitzons desconeguts o poc familiars.3
Per atenuar aquestes aprensions i no
deixar-se endur per lobscurantisme retrgrad o la coqueteria nihilista del vell humanisme acoquinat, proposo dos remeis:
E XPLOTACI

DELS VALORS ESPECFICS

DE LA CINCIA

Hi ha valors dedubles de laventura cientfica i tecnolgica que, per regla general,

no shi acostumen a associar. Lexaltaci de
laplicabilitat i de la utilitat com a secrecions substantives de la recerca cientfica
ha fet menystenir un bon gruix de qualitats que tamb li sn inherents i que concorden plenament amb les que consagr la
millor tradici humanista. Vull dir, amb
aix, que a ms a ms del pragmatisme, la
fiabilitat i la rendibilitat, en cincia hi ha
delit per la bellesa, per lelegncia, pel
dubte sistemtic, per la complexitat, per la
coherncia, per la tolerncia, per la prudncia i per la humilitat. Aix, per esmentar-ne noms uns quants dels atributs que
shan considerat, amb ra, com els graus
superiors dexercici de la llibertat que ens
s donat de practicar als humans.
La cincia s font de virtuts (a ms de
malvestats, ja ho hem dit), al mateix nivell

que les arts o el millor pensament filosfic.

Per t, respecte daquelles altres secrecions del mag dels humans, alguns avantatges que monopolitza en exclusiva. Sn
la certesa aproximativa, la capacitat predictiva i la correctivitat acumulativa.
Aqueixes propietats, ben combinades, fan
un programa dobjectius limitats i no gens
trascendents per amb una gran potncia
descriptiva i una formidable capacitat per
generar realitats radicalment noves, per
practicables.
Entre les seves metes, per, ara sabem
que no hi s el cim de la certesa absoluta i
perfecta, a desgrat de lambici de cientfics eminentssims que hi aspiraren, i
dels neguits de molts que encara hi continuen aspirant. Perqu, al capdavall, el
cervell dels cientfics no s gens immune a
covar un desig ubic en els humans.
EL

NOU PAPER DE LES

CINCIES

BIOSOCIALS

Si gosem a fer aquestes afirmacions s

perqu els nous escenaris sobre els lmits
dels atributs de la ment humana que van
dibuixant la paleontologia, lantropologia
i la psicologia, un cop acceptats els lligams
amb levoluci biolgica i la potncia de
les noves sondes moleculars, neurals, etc.
posen frens taxatius a aquelles vellssimes
aspiracions humanes. Aspiracions que derivaven, essencialment, de la propensi a
loptimisme transcendent (i ac podeu collocar-hi, si us plau, des de les qualitats morals fins als ms sublims atributs de la ra).
Quan els zolegs progressen en lestudi
de les subtileses de la bondat i la compassi en els primats;4 els neurobilegs
sendinsen en les regions cerebrals que fa-

41
briquen intucions que guien lluny de la
percepci conscient algunes decisions
racionalment convenients,5 i els economistes entren, sense vergonya i amb serietat, en els dilemes on els sentiments modifiquen opcions utilitries sota la pressi
dantics imperatius biolgics,6 som davant
un canvi de paradigma. Les diverses cincies biosocials (les nascudes en les zones de
transici entre les cincies naturals i les
humanitats) han encetat, ja fa temps, el
cam que les dur a trepitjar terrenys progressivament ms slids i la collita ser
determinant (ja ho comena a sser, de
fet), per tal dintentar bastir programes
humanistes despullats dinfestacions antropocntriques. Aquest horitz ha estat
anunciat moltes vegades al llarg del segle.
El mateix Cajal ja el deix insinuat en els
seus assaigs,7 i va guanyant adeptes, lentament, entre els cientfics, tot i que el propagandista ms entusiasta ns, potser,
Edmund O. Wilson, que ha gosat ja proposar alguns eixos essencials a la seva
darrera obra Consilience.8
Lassumpte, per, no s gens senzill i
larrecerament de bona part dels gremis
humanistes tradicionals en trinxeres eixorques per molt diversificades i batejades, a
ms a ms, com a cincies humanes, no
ho afavoreix en absolut. Perqu en voler
gaudir dels privilegis de la catalogaci
cientfica, incomplint les exigncies del
mtode, contribueixen a generar confusi
i a promoure revifalles obscurantistes. Per
cal tenir present que les confrontacions
culturals sn un territori gaireb verge per
a lestudi objectiu, i preveure trencacolls i
marrades s un requeriment inevitable.
Algunes daqueixes dificultats poden sortir
des de les mateixes rengleres de la cincia.

NOVES MARRADES?
EL CCTEL INVIABLE
DE CINCIA I RELIGI
Fa poc han causat sorpresa les xifres dun
estudi mpliament divulgat sobre les
creences religioses dels cientfics nordamericans en exercici.9 Els resultats indicaren que malgrat el salt enorme en el
coneixement cientfic i la tendncia creixent a la lacitzaci social, la religiositat
dels cientfics prcticament no havia variat
al llarg del segle vint. De fet, talment com
succea a comenaments de la centria, hi
ha aproximadament un 40% dels subjectes que afirma (amb les degudes garanties
de confidencialitat) la seva creena en un
Du plenament actiu sobre el mn. s a
dir (per usar els termes literals del qestionari), en un Du obert a invocacions
explcites a lhora dobtenir respostes que
vagin ms enll, per exemple, del comfort
psicolgic de la pregria (Taula 1). El
manteniment dun percentage tan robust
de credulitat religiosa, usant, a ms a ms,
una definici tan exigent de fe, ha sorprs
tothom mentre que el 1916 gener gran
escndol justament pel motiu contrari.
s a dir, pel que tenia de constataci
duna religiositat en minoria entre els
cientfics.
Cal dir, per acotar els resultats, que
lestudi actual s molt menys fi que el que
es va fer el 1916. Per exemple, la mateixa
mostra a latzar de 1000 individus no s
tan potent ni indicativa ara com llavors; i
tampoc no shi fan distincions entre sexes
malgrat haver-se incorporat les cientfiques a lestudi, quan s una dada slida
que les dones tenen tendncia a presentar
ms religiositat que no els homes. Daltra

42
banda, tot i que les xifres de credulitat es
mantenen amb una petita tendncia a la
baixa, el desig dimmortalitat ha sofert
una caiguda brutal: el 1916 el 73% dels
cientfics el covaven amb intensitat o moderadament, mentre que el 1996 tot just
arriba a amonar-ne el 36%.

Taula 1
Religiositat dels cientfics (USA): comparaci de
respostes als qestionaris de 1916 i 1996
1916

1996

41,8
41,5
16,7

39,3
45,3
14,5

50
20
30

38
46,9
15

34
39
27

9,9
25,9
64,2

Creena en Du
1. Creients
2. No creients
3. Dubtes/agnstics
Immortalitat
1. Creients
2. No creients
3. Dubtes/agnstics
Desig dimmortalitat
1. Intens
2. Moderat
3. Inexistent

De Larson i Witham (1997): Repetiren exactament

lenquesta feta per J. H. Leuba el 1916, usant 1.000
subjectes triats a latzar a partir del Directori
dhomes i dones de cincia als USA, i restringint
la selecci a tres grans subdivisions disciplinars: la
meitat de la mostra, bilegs, una quarta part per als
matemtics i la quarta part restant per als fsics/
astrnoms agrupats. En les dues enquestes sobtingueren ndexs de resposta molt alts i comparables.
El 1916 la taxa dincredulitat ms alta la tenien els
bilegs (69,5%) mentre que ara la tenen els fsics/
astrnoms (77,9%). Els matemtics sn els ms religiosos (44,6%).

En qualsevol cas i malgrat les limitacions de lestudi, cal prendre-sel seriosament perqu hi ha altres resultats que el
corroboren. I a ms a ms, en la poblaci
general les xifres de religiositat grimpen
fins a percentatges abassegadors (superiors
al 90%). Lantiga i poderosa propensi dels
humans a la religiositat10 s, segurament,
darrere daqueix sostre amb qu topa la
capacitat corrosiva de la cincia a lhora de
fer retrocedir el deler de transcendncia,
fins i tot en el seu propi domini. Potser s
per aix mateix que sha encetat un debat
sobre la necessitat de ponderar un altre
cop les possibilitats duna combinaci
dobjectius entre cincia i religi.11
Per als que abonen aqueix dileg
superador dantics antagonismes, el deler
de veritat de la cincia i el deler de veritat
de la religi romanen avui com els nics
propulsors veritablement fructfers de
laventura intellectual de la humanitat i
poden, per tant, compartir metes. Per, a
la meva manera de veure, la combinaci s
estrictament inviable. Cincia i religi poden coexistir duna manera plenament natural en un mateix individu i fora armoniosa, fins i tot, en lorganitzaci social.
Per no poden combinar-se a lhora dencarar objectius. Hi ha una frontera infranquejable entre totes dues: en cincia la
veritat s treballa activament i s sempre
corregible, mentre que en religi a la veritat shi arriba per revelaci i s essencialment incorregible. Perqu s definitiva.
Els esperits religiosos han tingut i
tenen tenen la sort de gaudir de tasts daqueixa veritat definitiva (amb assidutats
diferents, no cal dir-ho) des de linici. En
canvi, els esperits cientfics shan de conformar amb elaboracions superbes i extraordinriament satisfactries, per acu-

43
mulatives, parcials, perfectibles i, en definitiva, transitries. Cincia i religi sn
camins estrictament irreconciliables, en
darrer terme, perqu depenen de procesos
neurals diferents i obeeixen a necessitats
biolgiques distintes.
Penso, per tant, que els humanismes
derivables de luna i de laltra han dsser
tamb necessriament diferents, tot i compartir moltssimes assumpcions i nocions.
Lhumanisme fonamentat en la trascendncia religiosa (com el que es bas,
durant centries, en lexaltaci i mitificaci de la ra) s essencialment crdul.
Mentre que lhumanisme derivable de la
cincia s, en darrer terme, descregut. Ho
s perqu ha de sustentar-se en les qualitats de correctivitat i transitorietat que
provenen, en realitat, de les limitacions
biolgiques de la maquinria pensant i
manipulativa dels humans.

CAUTELES FINALS
Hi ha dos problemes ben gruixuts, en tot
aix, que no vull pas amagar: 1. Cal
acceptar la paradoxa del bri de credulitat
indispensable per a fonamentar valors viables basats en la incredulitat. 2. Tot el programa dun humanisme incrdul fonamentat en la cincia cal confrontar-lo,
com s peremptori, amb la dura i inclement realitat. Perqu podem topar-nos
amb la sorpresa que no nhi hagi sortida:
que per practicar les virtuts humanistes,
shagi dabdicar (fugament, almenys) de
la cincia i cedir el comandament a algun
dels vectors (automtics) de la credulitat.
La resposta ms prudent seria, naturalment: ja ho anirem veient, si Du vol!
Per ara ja no ens la podem permetre en

aquesta mena dafers. A les cincies biosocials els toca de comenar el cam fent
observacions sistemtiques i simulacions
poderoses, per passar desprs als experiments suggeridors. I si hi ha progrs, caldr preparar les absoltes per fer un sepeli
ben solemne de les velles i dignssimes humanitats. Que no patiran una inhumaci
estricta sin una fagocitaci, per tal dsser
aprofitades i amplificades. Per tal que puguin passar de les descripcions temptatives
a les explicacions consistents.

1. D. O. WILSON: Consilience: the unity of knowledge,

Nova York, Alfred A. Knopf, 1998.
2. A. SOKAL i J. BRICMONT: Impostures, Pars, Odile
Jacob, 1997 [trad. cat.: Impostures intellectuals, Barcelona, Empries, 1999]. P. R. GROSS i N. LEVITT:
Higher superstitions: the academic left and its quarrels
with science, Baltimore, The John Hopkins University Press, 1994. P. R. GROSS, N. LEVITT i M. W. LEWIS
(eds.): The flight from science and reason, Annals New
York Academy of Sciences, vol. 775, 1996.
3. P. SLOVIC: Perception of risk, Science, 236 (1987),
pp. 280-287.
4. F. DE WAAL: Good natured, Cambridge/Massachussets, Harvard University Press, 1996.
5. A. R. DAMASIO: Descartes error: emotion, reason and
the human brain, Nova York, Grosset and Putnam,
1994.
6. R. H. FRANK: Passions within reason: the strategic role
of emotions, Londres, W. W. Norton and Co, 1988.
7. F. MORA (ed.): El cerebro ntimo, Barcelona, Ariel,
1996.
8. E. O. WILSON, op. cit.
9. E. LARSON, i L. WITHAM: Scientists are still keeping
the faith, Nature, 386 (1997), pp. 435-436.
10. W. BURKERT: Creation of the sacred: tracks of biology
in early religions, Cambridge/Massachussets, Harvard University Press, 1996.
11. G. EASTERBROOK: Science and God: a warming
trend, Science, 277 (1997), 5328, pp. 890-893.

44

45

Cartografia custica
Xavier Bru de Sala
PER COMENAR
Fins que va periclitar lexistencialisme, la
cultura havia ostentat un paper preponderant en la vida social i poltica dels
pasos europeus. A partir dels setanta, i
ms encara en els dos decennis posteriors,
lincrement extraordinari de professionals
de la cultura ha estat parallel a la davallada de la influncia de les veus de la cultura i les arts en les societats modernes,
fenomen que neguiteja els intellectuals i
encara no pas a tots, perqu les facilitats
per a una cmoda installaci condueixen
a un conformisme de fons, per que no
sembla inquietar la resta destaments del
cos social. La cultura ha esdevingut un b
mercantil i com a tal s adquirida o consumida per mplies masses danalfabets
funcionals. La irrupci de la cultura en
tant que sector econmic puixant i en tant
que b pblic soi disant de primera necessitat, comporta, aparellades al general
espectacle, diverses conseqncies negatives, entre elles la banalitzaci dels productes culturals i del patrimoni mateix

Xavier Bru de Sala s escriptor i crtic literari. Ha estat

director general de Promoci Cultural de la Generalitat de Catalunya i director literari dEdicions Proa.
Recentment ha publicat el llibre El descrdit de la literatura.

acumulat pels segles, la prdua o la

marginalitzaci del sentit crtic i de
lartista mateix, el constrenyiment de la
creativitat individual a abandonar laventura de la prpia expressi i discrrer pels
camins impersonals que marquen les
multinacionals, s a dir a bescanviar la
inclinaci al geni per la submissi a les
aplicacions productives del talent i, last
but not least, a excloure progressivament
del gruix del mercat global les produccions que no es vehiculen en angls, i dels
mbits locals que els eren propis les
llenges que no disposen dun mercat
prou ampli i organitzat per permetres un
espai autnom de supervivncia eficient.
Com a gran remei, sens ofereix la impotncia duns i altres per generar noves
realitats ms enll de la roda deternes
expectatives amb qu el cofosme catal
intenta cobrir-se, mitjanant considerables dosis dhipocresia collectiva, els
flancs deficients. Es produeix aix una acumulaci de materials edulcorants encrostissats que cobreix el paisatge. Per dissoldrels es necessiten compostos custics.
Sense el seu s constant no es poden traar
mapes amb un mnim de fiabilitat. Sense
mapes no anem enlloc. I mentre fem els
mapes, si els fem, i imaginem rutes, ens
quedem all mateix. Per encara no ha
estat demostrat que una certa voluntat de

46
coneixement objectiu sigui ms perjudicial que la crosta de satisfacci amb qu
dissimulem la situaci universal i tapem
els forats particulars.

ART I RA
Entre la cultura entesa com a font de
coneixement i com a lloc primordial de la
reflexi crtica per una banda, i com a
conjunt dactes de creaci artstica per
laltra es van establir, si ms no durant la
primera meitat del segle, forts lligams, de
manera que es va produir tant un pensament amb intenci artstica, fins i tot amb
plenitud potica, com un art que, tot i
accentuar el seu carcter de descoberta i
dacte intrnsecament emotiu i especulatiu, era tamb, explcitament, un dels llocs
primordials de la ra. No ja de la ra de
Goethe, formal, clssica, solemne i confiada, sin duna ra que, en preveure que
sacostava als lmits del coneixement,
havia abandonat la illusi de fer llum sobre la totalitat i, emparant-se en aix, es
refermava com a instrument idoni de
penetraci dall que s cognoscible. Si a
lentrada del segle, el pensament es pretenia cientfic i la cincia delimitava uns
horitzons propers per encara avui poc
alterats, els artistes adquirien una nova
conscincia que els obligava a incloure en
les seves creacions el discurs o el metadiscurs que les contextualitzava i els donava sentit. s aquesta major conscincia
de funcions i lmits que introdueix les
mltiples dimensions no racionals que explora i posa de manifest. El surrealisme s
un art racionalista, ms exactament un art
de lesquerda del racionalisme. I si lescriptura automtica s irracionalista, ho s

perqu sorgeix duna voluntat imparable

de coneixement i anlisi que s primordial
en laventura de la ra i es proposa contribuir a establir-ne els ltims confins. Quan
no penetra fins al nucli interior, la incorporaci de la ra s immediatament anterior a lacte creatiu, per el determina
igualment, perqu ha modificat la conscincia dels artistes en relaci a l obra.
Lart i la cultura del XIX havien assolit, amb
Tolstoi i Flaubert al capdamunt, una lcida plenitud descriptiva de la realitat humana. El segle XX s el temps de lentropia,
de lirreparable, de la fragmentaci, lesclat
i la destrucci. I ho s probablement per
la confluncia de lart i la cultura amb la
cincia i la ra que es va produir en els seus
inicis, es va desenvolupar fins a la Segona
Guerra i sha anat apagant en els decennis.
Ja als inicis del racionalisme, Hume
havia assenyalat que la necessitat de relacionar causa i efecte no prov de la ra
sin dels sentiments. s a dir, que la ra
desmenteix el sentit com. Segles ms
tard, el principi dincertesa de Heisenberg
i la subversi de la realitat objectiva, de
fonaments molt pobres amb relaci a la
realitat fsica, com assenyalava Niels Bohr,
un dels pares de la mecnica quntica, va
ms enll de corroborar Hume. Desprs
dhaver-la reforat durant segles, les
descripcions cientfiques topen amb la ra
natural i desmenteixen la intuci i les
percepcions, per als humans de tota fiabilitat, que ens portaven a confiar en la
causalitat i en la realitat.
Per si aquest no fos un indici prou clar
de la sospita que lassalt a la ra prov en
primer lloc del seu interior, adduirem que
el pensament, per ell mateix, ha arribat al
caire de la seva dissoluci, i no tan sols per
la renncia a construir artefactes formals

47
que continguin o ordenin la realitat i el
saber. De Nietzsche a Foucault i la desconstrucci passant per la prohibici de
parlar sobre els temes tradicionals de la filosofia, formulada per Wittgenstein, la ra
ha topat amb el llenguatge que la vehicula
i la realitat pensable que la constreny. Si
no en tenem prou amb lherncia darwinista del XIX que, en combinaci amb les
restes del romanticisme, ens arrencava del
regne espiritual per inclourens a lanimal,
ha resultat que el segle XX ens posa de manifest que la cultura i la ra han guanyat la
batalla contra el sentit, perqu el sentit era
una illusi de sentit. Si el segle XIX expulsa Du, el segent expulsa lhome.
La reacci contra el romanticisme i la
seva concepci natural i unitria de lsser
hum, culmina a cavall del canvi de segle.
Emps per una ra que se sap impulsada
per les descobertes cientfiques, lart del
XIX posa en quarantena els sentiments,
abandona el camp, les runes, els herois i
les aventures. El XX ha obert noves possibilitats a la imaginaci creativa. La msica
explicita els seus patrons de base matemtica per inventar noves abstraccions, al
marge de la sensibilitat dels no iniciats.
Lacci creativa s doncs un lloc per a
lanlisi. El mirall de Stendhal passa de
conscient a intelligent, es fragmenta perqu shi torna, i reflecteix, o ms aviat inventa, una imatge no gens gratificant,
carregada dun alegre estat dnim que
acabar tornant-se lgubre. Els resultats
del viatge sn impressionants. En tots els
dominis de lart, lacumulaci de grans
obres, grans artistes i moviments de potncia electritzant en un curt espai territorial i temporal deu ser la major del Renaixement en. Ben segur, la que desplega
ms energies noves en menys temps. Amb

la caracterstica comuna, insisteixo, de la

intelligncia analtica i el sentit crtic incorporats al nucli de lacte creatiu, del qual
sha excls la passi, substituda per una
emoci que es vol freda, glacial, de tornada.
Aquest fenomen no hauria pogut tenir
lloc si lart no hagus competit amb la
filosofia i lontologia de la recerca cientfica a lhora de destruir certeses i assenyalar
nous horitzons. Freud posa noves fronteres a la ment, per ben aviat es descobreix
que leixamplament del territori del jo
noms ha servit per desprendres del mateix jo. Leuropeu del segle XX sha com a
mnim escindit entre el que pot saber on
s, amb una fiabilitat noms aproximada,
estadstica, i el que no sap on trobar-se.
Aix confegeix a les avantguardes, sobretot al dadaisme i al surrealisme, el seu valor crucial. De la pipa que no s una pipa
de Delvaux, ltima conseqncia dels
daus de Mallarme que no aboliran latzar
(premonici de les partcules que no
deixen de ser ones), al dodecafonisme i les
msiques atonals, a Beckett i la literatura
de labsurd, hi ha una ruta, la ruta de la
desconfiana clarivident que detecta un
per un els paranys de les falses certeses,
amagades sistemticament rere lafalac
dels sentiments, lengany dels sentits i els
constrenyiments injustificables de lentorn social, i evita caure-hi. Lescarabat de
Kafka s un dels principals heternims de
Pessoa. Com assenyalava Cortzar, la
novella ha robat el foc a la poesia. I totes
dues shan apropiat del foc de la conscincia i de la ra crtica. Per shi han cremat
la retina.
Desprs de la Segona Gran Guerra,
aquesta ruta desemboca en un oce on ja
no podr reconixer ni la seva prpia continutat. Lltima constataci dels artistes

48
conscients s que vivim en una edat
catica on totes les esttiques han acabat
desqualificades per destrucci dels parmetres que les qualificaven. Totes menys,
si hi ha sort, les dels que saben que, en
aquesta fi de segle, les innovacions esttiques no sn recognoscibles. Lacceleraci
constant de laportaci de novetats esttiques en tots els dominis de lart, prpia de
la primera meitat del segle, propicia el pas
de la seguretat creativa a la cultura de la
incertesa que caracteritza la postmodernitat. Som a lrtic, quasi en la nit, surant en
vestimentes isotrmiques que tot just si
ens permeten el fil de llum suficient per
aferrar-nos a lnica veritat possible: la seguretat que noms hi ha dos indrets: aquest
rtic glaat i crepuscular o b la inpia.
De la mateixa manera que un nen
advertit de la falsedat dels reis dorient no
es pot posar al llit la nit del cinc de gener
amb lactitud illusionada i confiada dels
anys anteriors, ja no hi pot haver creaci
artstica digna daquest nom sense tenir en
compte, per molt que la freni, que les
propostes esttiques han de ser tamb el
lloc de la ra crtica, ara ja de la ra catica, i que aix lobliga a tenir en compte
lesgotament de laliana entre ra i
sensibilitat artstica. El minimal i el
neobarroc porten la mateixa empremta de
lhorror de lrtic, dins el qual es pot bracejar per excs o per defecte, per don ja
ha desaparegut la certesa dobtenir resultats pel fet de bracejar. El cnon congela
igualment. Amb tot, la naturalesa s tossuda i la vida fa per rebrotar on sigui.
Desprs de les extraviacions crstiques de
Beuys, i descartada tant la inconsistncia
dels candorosos com la reiteraci mercantilista dels demagogs, no sha observat
altra sortida del cercle vicis que ladopci

desttiques salvatges per part dartistes

amb menor o major aptitud i sensibilitat,
per sense coneixements, ni formaci, ni
doncs capacitat per reconixer-se en cap
herncia. Aquestes esttiques neosalvatges,
rebels per acrtiques, renuncien a tot intent de lucidesa en benefici de lautenticitat de lexpressi. Sn a la base de
multitud de msiques, van triomfar en
lart de Basquiat i el gestualisme i es troben tamb sovint connectades amb les
innovacions tecnolgiques informtiques i
els canals multimdia. Donen per descomptada la fi dels cnons en tant que
mecanismes operatius de la creaci artstica i no parteixen del reconeixement de
lexcellncia dels predecessors. (s interessant en aquest punt tenir en compte la
teoria que situa la novella contempornia
al sud del parallel 35, o del 30, i observar
la manera amb qu es produeix el mestissatge entre les realitats salvatges de la
matria narrada i les tcniques narratives
sofisticades amb qu els seus autors les elaboren.) C. S. Lewis advertia contra la desconfiana general en la possibilitat daparici entre nosaltres dobres mestres comparables a les de Proust o Kafka. I, podem
afegir, dartistes del ress de Picasso,
darquitectes de la significaci de Mies van
der Rohe, de msics amb la capacitat de
formalitzaci i la influncia de Schnberg,
etc. El seu posicionament anticatastrofista
s del tot lloable. I s cert que els genis
sorgeixen on i quan sigui. Per si parlem
de condicions per al desenvolupament i el
reconeixement del geni, no queden pas
anullades les raons per a aquesta desconfiana, avalades a ms per la consideraci,
per fora provisional, de prdua desplendor i de sentit de les creacions artstiques
dels ltims decennis. Per reforar aquesta

49
ltima afirmaci tan sols cal posar-se a
repassar els grans noms del segle i veure
com escassegen els que es van formar amb
posterioritat a la Segona Gran Guerra.
Qesti de perspectiva insuficient? Conscincia de la feblesa dels propis criteris de
jerarquia, que no ha deixat dafectar, ni
sabem com podria no fer-ho, els actes de
creaci artstica i la seva valoraci.
Insistim-hi, el mateix procs intern de
lart i de la cultura, la introducci de la ra
crtica en els actes creatius, ens ha dut a un
rtic crepuscular. Qualsevol salvaci que
sen pugui esperar exigeix el rebuig de la
ignorncia com a terra ferma des don
construir noves propostes esttiques.
Davant la fatalitat de levidncia, les estratgies dels creadors per fugir de la inanici
i la parlisi son conjuntives: com si, i a pesar de. La ms estesa continua essent el
com si. Es practiquen les arts com si tot
aix no hagus succet i la seva histria
cannica hagus quedat en suspens en el
punt del passat que a cadasc li conv, en
algun moment del segle XIX per als ms
refractaris a la modernitat, en algun triomf
de la primera meitat del XX per als refractaris a les conseqncies de la modernitat.
De vegades, actuar com si s efectiu, potser
imprescindible. Tot i que sapiguem de la
seva falsedat de fons, la confiana en la
relaci causa efecte i en la realitat palpable
s necessria per a lexistncia quotidiana.
De manera semblant, per llegir els clssics
o aprehendre lart del passat, solem adoptar una actitud composta per dos elements. Ens hi acostem com si les teories
de la dissoluci del sentit no shaguessin
posat en funcionament i alhora avaluem
des de la ms estricta contemporanetat la
pervivncia de la seva crrega de sentit

acumulada al llarg del temps, convenuts

que si no ens concernissin en la nostra circumstncia haurem de triar entre desqualificar-nos com a receptors o desclassificarlos com a clssics. Aix per llegir i mirar, i
encara ms per escoltar, per a lhora de la
creaci, el com si s una via morta. De
vegades, fer com si encara no impossibilita
laparici dobres remarcables (per exemple, bona part de la literatura nord-americana sescriu com si Joyce o Faulkner no
haguessin existit o la seva obra no compts
per a res). Que sigui, per a la creaci, una
via morta no vol dir que no shi hagi pogut
avanar abans darribar al topall on
sacaba, ni que sigui impossible quedar-se
quiet, recular o desplaar-shi amunt i
avall, tornant sempre a les mateixes estacions, amb una persistncia que s tan artstica com el metro, una mica menys
operativa que el metro, econmicament
ms rendible que el metro. Laltra actitud
dels artistes consisteix a perseverar a pesar
de les coses que han passat i sabem. No
shauria de confondre amb lanterior.
Aquella prescindeix duna part imprescindible del bagatge, la ms propera als
nostres dies (i de vegades quasi de tot).
Aquesta el porta com una crrega, es deixa
condicionar per la seva solvncia per tan
sols fins al punt abans que el pes travi
lartista i el deixi exnime. Lartista que
crea a pesar de en t prou si no desmenteix
les experincies esttiques del nostre
temps, per no gosa prosseguir a partir del
punt on les ha trobades. Potser perqu ha
arribat a la conclusi que s impossible.
Duna manera o altra, amb ms o menys
dignitat, hi ha una aventura que sacaba,
un cnon que ha deixat de tenir continutat, un rtic que ens glaa.

50
LA SOCIALITZACI DE LART
I LES INDSTRIES
Debilitada doncs a linterior, la cultura no
es trobava, a partir de la segona postguerra, amb capacitat per resistir el procs de
banalitzaci creixent que hem viscut i
vivim. Un procs forat en primer lloc per
les anomenades indstries de la cultura, i
en segon lloc per la concomitant hipermitificaci del patrimoni. Ni amb capacitat
per resistir-hi, i encara menys amb forces
per fer-hi front. Un malastruc atzar ha fet
coincidir el crepuscle del viatge en com
de ra i art amb la irrupci duna novetat
de gran abast, la cultura com a sector econmic potent, en el doble vessant de les
indstries i lorganitzaci dels mercats i de
sector pblic amb forta capacitat dinversi i actuaci. Quan ja havia estat
desactivat el mite romanticoide de lautenticitat de la cultura popular, el mite superior de la democratitzaci de la cultura
sha constitut en el poders ariet encarregat denfonsar les defenses de la cultura
rigorosa i exigent que havem heretat. En
constatar levidncia que laccs a la cultura estava restringit per la desigualtat, el
socialisme de lEst i les democrcies occidentals van competir per posar remei a la
flagrant injustcia. Amb el lmit, a una
banda, duna frria censura dictatorial i a
laltra duna forma de censura ms subtil,
on el preu de la llibertat en cas de no submissi als principis del sistema, es paga
amb una marginalitzaci progressiva de
vegades sota forma de dissidncia decorativa i desactivada. De manera que la
llibertat efectiva de dissidncia crtica t el
preu de lexclusi del discurs dominant, el
que es transmet a travs de les grans indstries i dels media. I de forma ms con-

tundent a mesura que el sistema saferma i

perd la por a una alternativa. Lesclat del
68 va ser possible perqu el sistema encara
no es veia les orelles. Per ara es tanca el
cercle, amb la prudncia de proveir-se de
vlvules de fuga de la pressi interna, per
on les posicions crtiques sesbraven i
sacaben de tornar inncues. La cultura
difosa per la gran indstria i lauspiciada
per les administracions comparteix el no
qestionament en algun cas el simulacre
de qestionament i en algun altre el qestionament real per no efectiu per marginal. I el fet compta amb el beneplcit actiu
de les societats que, mitjanant un pacte
tcit entre els emissors i els receptors de
productes i missatges, exclou la cultura
creativa i la ra crtica dels circuits. s
comunament adms, encara que no es
verbalitzi, que lart i la cultura sn perillosos quan no cedeixen, si pretenen sobrepassar la ratlla de lentreteniment o situarse en un territori allunyat de lexaltaci o
la submissi als valors establerts. Lestabilitat s condici del benestar assolit, ergo
tot el que posi en perill lestabilitat, ja sigui des de la poltica, des del pensament
crtic, o radicalment analtic, com de la
creativitat cultural, porta lestigma de la
prevenci. Ni que estigui orientat, com de
vegades succeeix, a favor de lestablishment. Sadmet i fins sestimula el pensament i lanlisi aplicats, pragmtics, operatius, orientats a incrementar lefectivitat
del sistema (cada cop ms a travs de think
tanks, que funcionen com a batallons
ideolgics auxiliars al servei dels contendents en les batalles politicosocials). La
resta queda a lexterior o perduda en el
maremgnum de linterior. s tolerada en
nom de la llibertat per arraconada. A
hores dara, s ja un fet acomplert, i amb

51
fora probabilitat irreversible, la marginalitzaci del pensament i la cultura que miren dexplorar i proposar sense constrnyer-se la creativitat. Errarem, per, si
dedussim que el panorama descrit s producte duna conspiraci. Molt ms senzill
que aix, s el resultat duna actitud prudent, previnguda o desinteressada qu
nhem de fer, si la cultura s abstrusa i no
exhibeix una utilitat immediata? que
opera en conjunci amb lesgotament i
lautomarginaci del discurs radical de
lart i la cultura en relaci al seu present
(quan aquest present ja s histria, la
possibilitat erosionadora sesvaeix, i daqu
ve la magnificaci del patrimoni i la seva
reubicaci usurpadora del present creatiu). La prohibici dictada per Bernhard
de representar les seves obres a ustria s
extrema per ms coherent que la illusi
de la cultura com a agent transformador
compartida per les vctimes del silenci
imposat (i alhora autoimposat). Qu hi fa
que porti el rtol de marginaci, el de
solipsisme o el de glaciaci, si lestaci
de terme s la mateixa? La paraula, i lart,
han estat perseguits o orientats pel poder,
segons, en molts llocs i moments, per
mai com en el temps de la globalitat havien estat tan a prop del silenci. Es democratitza la cultura? Es democratitzen unes
determinades formes de cultura, les ms
banals o les ms ben banalitzades.
Dubtar de la convenincia de la democratitzaci de la cultura era i s una monstruositat. Sen poden denunciar la parcialitat interessada i la banalitat, per no
sembla possible anar contra el fet en si
sense adoptar posicions, ms que elitistes,
feixistes. Hi ha un fet, per, que abans de
la disminuci de les desigualtats no es
posava en primer pla i ara s. Leopardi

comparava la bellesa a la carxofa, de la

qual cal haver gustat primer les fulles
amargues per tal dassaborir-ne amb plenitud el cor. No nhi ha prou doncs amb
les extraordinries millores de la igualtat
doportunitats ni amb les iniciatives que
posen a labast de tothom els bns culturals. Cal un esfor de la voluntat individual que, ara s del tot certificable, es
dna en una proporci aclaparadorament
inferior a les previsions ms pessimistes. Ja
no s que els individus no puguin. s que
no volen, s que ho troben abstrs, difcil,
enrevessat (tampoc no veuen, generalment
amb ra, que la gent amb cultura sigui
humanament millor que ells mateixos), i
prefereixen dedicar el temps a activitats
ms lucratives o a entreteniments que
deixin la ment, les facultats intellectuals
de tota ment, en reps. Quan comprovem
que, fins i tot entre les persones que han
estudiat humanitats, i entre els mateixos
professionals de la cultura, tan sols una
mnima part es preocupa per proveir-se
dun bagatge, i que la immensa majoria
dells rebutja llegir els textos que li
exigeixen un esfor o sallunya de lart que
no es revela amb immediatesa i facilitat,
hem dentonar un rquiem per lideal
kanti que Espriu recollia amb la seva visi
del nord ple de gent noble, culta, rica,
lliure, desvetllada i feli, que lacumulaci dadjectius ja tornava irnica. El fet
nou s anomenat per Enzensberger analfabetisme funcional. Tan sols cal afegir-hi
que en multitud de casos no s forat per
la desigualtat en laccs. s analfabetisme
voluntari. Exposicions de Van Gogh, Velzquez, o tantes daltres superen el mili
de visitants. Molt b, alguna cosa els quedar, les masses esdevenen infinitesimalment ms cultes suposem, mentre aplau-

52
dim, i envegem, els organitzadors. Un
palliatiu a la consideraci dincultes, en
general poc afalagadora segons els mateixos individus incultes, lexcusa per a un
viatget, i en el millor dels casos el desengany dhaver fregat la superfcie de lart
sense la mnima preparaci prvia per extreuren algun gaudi o profit immaterial.
Laccs a la cultura s en primer lloc una
aventura personal que no es pot deslligar
duna peripcia vital de lindividu. Massa
rdua per a la immensa majoria. La corrua
danalfabets funcionals voluntaris que fa
cua per contemplar la Gioconda t menys
sentit que la de russos passant fred per
veure la mmia de Lenin. Si en alguna
cosa lantic Est havia superat lOest s en
la consideraci de la cultura del patrimoni cultural no censurat com una activitat gratuta que enriqueix les persones. A
Occident, la cultura ha acabat sent un
negoci capa dembrutir-lo grapejant-li els
sentiments.
Cal insistir en la igualtat doportunitats i en el procs de democratitzaci de
laccs als bns culturals, per s obligat
prendre nota de la desigualtat voluntria
en la disponibilitat dels individus. Aquest
factor condemna la cultura, avui de manera poc menys que definitiva, al reducte
duna activitat minoritria que, ara que ja
li han trobat un succedani capa de donar
beneficis econmics o poltics sense qestionar-los, no compta ni amb el beneplcit
condescendent dels poderosos. Com que
ja en dominen els mecanismes, sn ells
que decideixen qu cal produir i transmetre. Segurs dacomplir el pacte de la
banalitat i el succedani amb el pblic,
trien, remenen, manipulen, despullen de
sentit o el tergiversen, com a molt lhistorifiquen. El problema no s que paguin,

amb diners pblics o privats, perqu aix

ho han fet sempre, el problema nou s que
ara saben. Saben qu volen, com ho volen
i tenen qui els ho faci a mida. Tan sols
permeten que es difongui la imatge dels
ssers humans que conv a lestabilitat i als
valors que els ratifiquen. La indstria de la
cultura s la menys innocent de les
indstries. Lexhibici del patrimoni musical, teatral, artstic es fa de la forma
menys significativa i ms sacralitzada possible, sempre amb lobjectiu de situar-lo
en el lloc que hauria docupar la creaci
del nostre temps. Aix, lintrpret, el director, el comissari, el crtic o lhermeneuta es
confabulen per prendre la plaa protagonista a lartista i per substituir lart del
present pel discurs sobre lart del passat.
Lariet de la democratitzaci s al centre conceptual de la demolici, per no
envesteix en solitari. Per si fos poc, dues
forces quasi tan potents, la llibertat diniciativa i la innocncia de lentreteniment,
ataquen pels flancs. I davant delles la cultura, tal com lhem descrita, no t defensa
possible. Pot quedar inerme i refugiar-se
en una benigna clandestinitat o abandonar las prpies posicions i trair-se collaborant. Com que no t res amb qu contraatacar, duna forma o altra est obligada a
cedir tant de terreny com el negoci de la
cultura es vulgui permetre ocupar. La llibertat diniciativa, que inclou la llibertat
dempresa i de vies per imposar-se en el
mercat, s un principi que noms pot trobar els seus lmits en un redimensionat de
lexperincia vital que la societat rebutja.
Afeblida la creativitat exigent pels seus
propis mrits, la cultura sha vist reduda a
la indstria de la cultura i al prestigi sacralitzat del patrimoni. I tots dos aspectes es
conjuren per acabar dofegar les restes de

53
creativitat conscient, personal i rigorosa
que sens dubte encara cuegen. Cada poca
ha escoltat la prpia msica, per la nostra
escolta massivament, o b la msica salvatge, inculta o degradada que les escasses
multinacionals de lhiperconcentrat sector
fonogrfic decideixen, en funci del mercat global, o b la msica culta del passat,
en general les partitures ms accessibles.
Els edificis ms emblemtics de la ciutat
moderna sn els temples del patrimoni
artstic, literari i musical, dels quals sn
quasi absents les creacions contempornies no patrimonialitzades. Les grans
empreses de la cultura cotitzen a la borsa i
ofereixen productes manufacturats a un
pblic, per fora acrtic, entre el qual no
es distingeixen els cultes dels analfabets
funcionals. El Titnic, la Gioconda i
Lourdes o Lorda tenen el mateix sentit,
el mateix nonsense. Tothom hi va, per
noms els illusos o lescs nombre de gent
que encara se sent moguda per alguna
mena primitiva de fe, nesperen res que no
sigui un entreteniment innocu, desprovet
daltre contingut que el de passar lestona
de la manera ms gregria, i ben considerada, possible.
Tant s aix, que resultaria senzill
establir lleis ajustades entre la quantitat de
cpies dun producte cultural, o de pblic
que el consumeix i la banalitat intrnseca
o sobrevinguda dels seus continguts.
Banalitat intrnseca de les grans indstries,
gruixos acumulats de banalitat sobrevinguda sobre Leonardo o Mozart. Les msiques experimentals compten amb pocs
milers despectadors, organitzats en circuits alternatius, mentre que la msica comercial, moguda per poques i gegantines
multinacionals, ven milions de ceds a travs de mecanismes dimposici dels seus

productes tan grollers, eficaos, manipulats i aliens a la valoraci musical, com

les llistes dels top ten. Els mecanismes de
selecci dels grups, els msics i les msiques, una mica ms complexos, primen
en primer lloc lhabilitat per connectar
amb mplies capes de pblic i seduir-lo
amb destresa interpretativa i amb exhibicions espectaculars circenses de tipus vocal, instrumental o sociomeditic, i condicionen de seguida la possible, si b en general pobra, capacitat per fer msica dels
dols del pop rock a la submissi deguda
als criteris de la figura dels productors,
pastors del gust gregari al servei de les
multinacionals, veritables especialistes en
estandaritzar la novetat atenent sempre als
parmetres del ritme elemental i les melodies primries, que asseguren, i ms per
reiteraci, una alta penetrabilitat. El rock i
afins, que van comenar com a expressi
musical dunes generacions rebels als convencionalismes, van ser aviat desvirtuats
per empresaris que convertien en negoci
lobjectiu primordial del fenomen, com
exemplifica la lluita de Lennon contra els
Beatles. Tant en el cinema com en les msiques dmplia difusi, les lgiques de
masses condicionen lorientaci i tot el
procs de producci, de manera que sn
rares, cada cop ms rares, les obres destinades a la majoria que tenen inters ms
enll de la tcnica, la sociologia dels canvis
de valors o lestudi del talent aplicat. No
es deu poder negar que msiques i films
dmplia difusi acompanyen i representen poques i moments, ni que nhi ha alguns on, de manera excepcional, la creativitat artstica real dels autors nimpulsa la
popularitat. Per, aix com les excepcions
no invaliden lequaci que relaciona el
pblic amb la banalitat intencionada, els

54
contorns de vegades imprecisos no difuminen les diferncies bsiques i radicals
entre les prctiques artstiques i les grans
indstries de la cultura. El pblic no especialitzat est desarmat i no pot deixar de
respondre amb un remarcable automatisme a la crida del picarol de la serp publicitria. Laccs a la cultura requereix ms
formaci i coneixements previs com ms
elevat s el nivell de significaci. Al capdavall de la pirmide, com hem vist, els
titnics i el patrimoni. Al vrtex, ja no la
poesia com defensaven els simbolistes ni
la filosofia, ara que els filsofs es proposen
tornar-se accessibles i entrar en la roda de
la popularitat, sin la cultura cientfica, tan
gelosa de les claus daccs com conscient
de la importncia absoluta del seu saber
per al desenvolupament de la humanitat.
En contrast amb laccesibilitat de tot coneixement cientfic que sost Jorge Wagensberg, tot i que no negant-la, la dada
que els professors de fsica eviten explicar
dentrada certes lleis que van contra levidncia suportada per la composic bsica
de la psicologia humana per tal devitar
episodis depressius en els seus estudiants.
El llibre i la literatura es trobaven en
una situaci intermdia, per amb una
marcada i irrefrenable tendncia a seguir
les passes de la msica i el cinema, tendncia que sevidencia en el procs de concentraci del sector, en la primacia del
llibre de referncia en el negoci editorial,
la substituci del criteri de valor intrnsec
dun text pel del seu funcionament en
altres paraules, capacitat de penetraci en
el mercat, larraconament de la jerarquia
literria, substituda a imitaci de la msica per les llistes dels top ten. Lexigncia de
popularitat als autors literaris, ms que
aproximar perillosament el sector tradicio-

nal amb ms pes de la cultura a la banalitzaci, empeny la literatura i la producci cultural llibresca a triar entre diversos
graus de marginalitat i lingrs en laiguabarreig on la cultura com a art deixa de ser
identificable. Ni la majoria deditorials
purament literries estan exemptes de devaluar els autors capacitats i exigents amb
la prpia obra i confondre el seu pblic
lluitant per incorporar un Paolo Coelho,
un Alessandro Baricco, o dotzenes daltres
per lestil com a caps de cartell del seu
segell. Lalternativa per a les vctimes de la
confusi sol ser, si s que han guanyat
prestigi, el fitxatge per un gegant editorial
que no li devalua lobra, perqu ja est escrita, per la hi dilueix a canvi de ms
diners. Els que en tenen prou amb la
consideraci dautors de llibres treballen
en un ambient propici, per els ecassos
escriptors amb ambici literria, inclosos
els assagistes, experimenten una pressi
per esdevenir meditics que, combinada
amb la lgica aspiraci a professionalitzarse, els presenta bifurcacions temptadores,
i sovint aconsegueix descarrilar-los. Amb
tot, la possibilitat de la literatura de creaci es mant amb un vigor superior al del
cinema perqu hi ha una massa suficient
de lectors cultes, els que exigeixen a lautor
que els exigeixi. Suficient per sostenir la
viabilitat de les edicions, i doncs linters
dels editors, i per sostenir una jerarquitzaci que no es basi en els top ten. La possibilitat de la prctica artstica i de la supervivncia dels artistes depn de lexistncia
duna massa mnima de consumidors amb
formaci i capacitat de discriminaci. Una
massa mnima de pblic capacitat que s
diferent en cada un dels dominis de lexpressi artstica. Fer viable un autor t uns
costos irrisoris comparats amb els recursos

55
que shan de posar en circulaci per mantenir un cineasta.
En les arts plstiques, el mercat ha
entrat en crisi al moment que labsncia de
criteris jerrquics comunament acceptats
ha convertir les inversions, abans segures,
en aventures de resultat incert. Tan sols es
troben lliures de risc, i encara amb excepcions tan simptomtiques com la baixada
en la cotitzaci dAndy Warhol, els valors
consolidats que havien ingressat en el
patrimoni histric abans de la crisi. En
lactualitat els promotors i els beneficiaris
del mercat de lart aprofiten tant com poden les escorrialles de lantiga confiana
dels compradors-inversors, per cedeixen
sense gaire resistncia a la demanda del
que ja s histria, i per tant no sotms a
altibaixos de la cotitzaci. Com a conseqncia, la histria tendeix a acostar-se
tant al present, i amb tanta diversitat de
criteris, molts dels quals sotmesos a la
pressi del mercat mateix, que es corre el
risc de posar en qesti la garantia dhistoricitat de la producci en bloc dels artistes incorporats en els ltims decennis. Encara ms quan la pintura de nova factura
que es pot veure a les galeries, les fires i els
salons que capitalitzen la modernitat amb
finalitats comercials es caracteritza per un
academicisme oportunista que segueix alguna de les avantguardes del segle, i posa
de manifest un decorativisme que tan sols
incorpora la crtica i el correlat del present
de manera que resultin amables i digeribles al primer cop dull. Ja fa temps que
bona part dels artistes ms inquiets han
abandonat el suport del quadre tradicional
en favor de les accions, lobjectualitat o
lexpressi a travs de les noves tecnologies. Loposici doncs entre antic i modern
ja no passa per la dada figuratiu-abstracte

sin per loposici entre decoratiu i arriscat. s el mateix circuit de distribuci i

accs escollit per lartista, comercial o alternatiu, que caracteritza lobra des dabans
de la seva concepci i que tendeix a expulsar els comercials de la modernitat, ja que
els transforma en provedors dun comer
desorbitat que, havent perdut la seva ra
de ser, enganya el pblic comprador. Un
pblic desarmat per una disponibilitat
econmica que el porta, per vanitat, a sobrevalorar estticament les seves adquisicions adoptant com a propis criteris aliens
orientats a elevar als seus ulls la vlua del
producte adquirit. Daquesta manera, els
galeristes procuren amagar la seva condici de membres dun circut periclitat i inverteixen en lelaboraci de judicis crtics
ad hoc amb lobjectiu daferrar-se al profit.
(Dic periclitat perqu noms una proporci irrisria de lart passa per les galeries,
perqu aspiren a ser les botigues de luxe
dels espais expositius dels museus i les institucions de lart, amb la superfcie dels
quals no poden competir, perqu la galeria
tradicional s un intermediari carssim
obligat a afegir al preu dels productes uns
costos de manteniment desorbitats que,
per culpa de la crisi, cal repercutir en les
escasses obres que efectivament es venen i,
last but not least, perqu ni amb tota lhabilitat manipuladora del comerciant sn
capaos dassegurar el valor de recompra
del que venen.) Lart tendeix a fugir dun
mercat cancerigen per refugiar-se en els
palaus de les institucions pbliques o privades que es prestigien a travs de la seva exhibici, per aquest tamb s un joc perills,
perillosssim per a la llibertat creativa.
Com fugir-ne si, daltra banda, el pblic
format no t capacitat adquisitiva i la crtica especialitzada ocupa lespai hegemnic?

56
EL GLOBUS CULTURAL
La caracterstica constitutiva de la globalitzaci de la cultura s la substituci de
la multidireccionalitat dels intercanvis per
la seva supressi en favor dels fluxos unidireccionals. Abans de la irrupci del
mercat global, qualsevol creador podia
accedir a la universalitat, amb lnica condici dhaver produt obres dexcellncia
cannica. El rus no existia com a llengua
de cultura fins a la irrupci de Puixkin.
Ibsen prov del norueg, Kierkegaard del
dans i Pessoa del portugus. Ms endavant, els grans mestres del cinema, en els
seus inicis i en el seu desenvolupament
prodigis, sorgeixen de localitzacions geogrfiques ben diverses. En els ltims
decennis, la globalitzaci dels mercats de
la cultura condemna dentrada les expressions de llengua no anglesa a la marginalitat. La multidireccionalitat anterior de
les realitzacions de la cultura sinterromp
per donar pas a una via de direcci nica,
de langls a lexterior. Les altres grans
llenges resisteixen ms o menys en els
seus feus i algunes, com el castell, es
troben en procs de franca expansi per
a penes superen percentatges irrisoris en
mercats exteriors. El blindatge del mercat
nordameric contra les produccions de
llengua no anglesa es correspon a lextraordinria permeabilitat dels altres mercats.
Les estratgies de lexcepci cultural o de
la protecci especial a les produccions
prpies que alguns governs europeus han
posat en marxa, no passen de reforar la
capacitat de supervivncia de les cultures
en lmbit propi, i ja s molt, per no poden arribar a potenciar indstries prou
potents per introduir amb fora els seus
productes en el mercat global.

Els parmetres ms destacables daquest fenomen sn la reintroducci magnificada de les trampes sentimentals, i
doncs el retorn de la producci artstica
del seu paper de mirall de mirall sencer i
per tant esdevingut estpid. La banalitzaci, probablement irreparable, de la cultura, no pas la seva democratitzaci. La
substituci dels antics intercanvis per les
organitzacions de la distribuci, que van
en un sol sentit. I lhegemonia de la mentalitat americana sobre leuropea, que es veu
abocada a una estril resistncia, no sabria
dir si simbolitzada en Numncia, en la poci mgica dAstrix o en lespera dels brbars redemptors descoberta per Kavafis.
Les indstries de la cultura, impulsades
per la recerca del profit econmic, han
imposat el retorn a les seqncies i les expectatives del substrat psicolgic primitiu
i subjacent. La creaci de mercats potents
i profitosos, dominada per les xarxes de
distribuci, tendeix a banalitzar, a buidar
dels esquinalls de sentit. Finalment, la
concepci nord-americana de lsser hum, que ha eclosionat en la segona meitat
del segle, en contraposici a leuropea, que
havia prevalgut, tamb a Amrica, al llarg
de la primera meitat, ha estat un ptim
vehiculador de continguts.
Una de les millors maneres dexemplificar-ho s fixar-se en levoluci del cinema. En el perode de tall que situem a la
segona postguerra europea, t lloc un divorci significatiu. Mentre els films europeus es basen en la capacitat creadora, i
encara reflexiva dels seus creadors, subsidiaris o deutors de les altres arts, la producci cinematogrfica americana sindustrialitza, i es fonamenta cada cop ms
en la banalitzaci de qu parlem. Una
banalitzaci que opera amb bases tan sim-

57
ples, i obsoletes, com les que enumero tot
seguit. La dualitat de les accions humanes,
que exigeix construir les histries amb una
arquitectura simplista dafirmacions i
negacions que s pervivncia del mecanisme central dacci-evitaci, com a tot el
regne animal. La fascinaci per lheroisme
duns protagonistes immortals. La pautaci de les histries a partir de les regles
clssiques dels tres actes, corresponents al
plantejament, el desenvolupament i el desenlla. Un desenlla allunyat de lexperincia comuna i la seva observaci, que
ha de complir la doble condici de resultar esperat i alhora sorprenent. Esperat, i
per tant sabut en el fons des del principi. I
sorprenent per les seves variables formals.
Aix es tradueix en una srie de constants que han esdevingut trucs. Per dir s
sha dhaver dit no abans i viceversa. Si la
cascada dimatges de linvent dels germans
Lumire obliga lespectador a mantenir
una actitud distreta, la velocitat creixent
imposada per la indstria en la successi
daquestes imatges bloqueja els mecanismes de la ra analtica i anulla per tant les
restes de defensa de qu disposava lespectador. Adorno denunciava a Nova York,
abans de la Segona Guerra, les potencialitats demaggiques del cinema i els efectes
narctics de la imatge seriada. Per la indstria cinematogrfica americana, ms
enll de la demaggia amb qu exalta els
valors nacionals, opera tamb, particularitat fonamental, amb una idea de la transformaci de lindividu per lexperincia i

lesfor a partir de la superaci heroica del

repte impossible, del treball dHrcules
operant sobre ell mateix en clau dramtica,
mai trgica. Sembla inaudit per s aix. I ho
s perqu a Nord-Amrica, la immensa
majoria de persones es consideren dotades
duna nima proveda de coneixement immanent, de carcter gnstic, i acomboiada
per un Du bondads que sen preocupa.
Daqu vnen lanullaci de la ra crtica,
lautosuficincia i lentronitzaci de la ra
pragmtica. El cine americ no s la
fbrica de somnis sin el lloc del miracle,
el nucli don parteix, ms que lesperana,
la slida confiana que els europeus hem
perdut. They trust in God. Amrica i la seva
cultura fascina els europeus, fatigats de
suportar lherncia, igual de slida per
negativa, del segle. Amrica, en canvi,
noms socupa dEuropa com a mercat.
All on els procediments artesanals
impedeixen la invasi de la indstria, les
possibilitats de la cultura en tant que creaci conscient sn una mica menys irrisries. Teatre, arts plstiques, msica culta.
En aquests dominis, com en la literatura,
encara hi ha un espai per a la creaci cultural no banalitzada (constrenyida, recordem-ho, per la conscincia intelligent que
se sap desproveda de referents, tant per al
sentit com per a lavaluaci de la novetat
esttica). El segle XX ha acabat gaireb amb
la idea de lart no reproduble. Veurem si
el que ve li torna a obrir espais o si, com
sembla, haur de partir de la cova on lhan
enterrat la indstria i la comunicaci.

58

Joan Brossa.
El trasps, el llegat i el testament
Vicen Altai
VISCA BROSSA!
Sacaba denlairar per damunt de la vida
un poema aerosttic amb la figura de Joan
Brossa, el vell nen ms entremaliat de
lavantguarda dun segle que tamb sacaba. Per un moment sha eclipsat la llum
dels aventurers a la ciutat i apareix pintat
de dol el substrat, els baixos duna cultura.
Lantiheroi romntic Joan Brossa, militant republic i popular, troba lautntica
figuraci en el caganer. Al voltant seu
seuen a taula el cientfic de lAcadmia
dels desconfiats, un faquir, un travest,
una ballarina de puntetes i artistes i escriptors de lavantguarda. De lluny, cineastes i msics que han omplert lescenari de
plats trencats i teranyines. Antinoucentista radical, Joan Brossa ha estat la lnia
de continutat de lavantguarda catalana,
hereu de J. V. Foix i Joan Mir. Distant,
per, de la pulcritud racionalista i higinica, ha sintetitzat les formes de la cultura
popular menys floralesca i la innovaci
permanent: lavantguarda ha existit i

Vicen Altai s escriptor i poeta. Recentment ha

publicat el llibre La Desconeguda (Valncia, Editorial
Tres i Quatre, 1998). Aquest text correspon a la seua
intervenci a la Fundaci Joan Mir de Barcelona, el
18 de gener de 1999, amb motiu de lhomenatge a
Joan Brossa.

existir sempre en lordre moral, social,

poltic, religis i artstic.
El ms enginys dels nostres homes de
carrer, el menjacapellans, el contrari a tota
manifestaci cultural amb perruca i mantega, ha estat lescriptor poeta ms preclar
de la postguerra. Ha sortit de la cultura
endiumenjada per esbrinar el potencial
desconegut de lirracional i alhora el comproms crtic del materialisme. La seva
poesia total agermana les estructures mtriques de la tradici dofici artesanal amb
frases curtes, sentncies illuminades pels
llampecs. Poesia textual, poesia visual i
poesia escnica que ha anat sortint dels
papers, sense mai, per, oblidar lescriptura de paper. Sota el comproms cvic de
lart, Joan Brossa ha fet danella i avui sn
pliade els seus hereus. En art, el poeta que
gir els angles del dau, inspir la revista
Dau al set i de qui encara avui artistes com
Perejaume, Amat, Duran Esteva i Colomer en prossegueixen les recerques objectuals; o poetes com Gimferrer, Casassas i
Hac Mor prosseguim les seves investigacions sense model.
Fa pocs dies ens havem trobat sota
unes palmeres al xamfr on tenia lestudi.
Vam recordar els molts que ens han anat
deixant pel cam: Foix, Vinyoli, Estells,
Maral, Andreu Vidal... Ens vam interrogar sobre el sentit de la mort i, bo i recor-

59
dant que Foix deia que no podia dormir
pensant en els dimonis de linfern, Joan
Brossa em don un missatge universal: La
mort fa justcia: imaginatt qu passaria si
es pogus comprar la vida, els malvats no
moririen mai.

EL LLEGAT DE JOAN BROSSA

El brogit duna serra mecnica em desperta de lestat ensopit on he caigut a causa de la mort de lamic. Amb larribada de
lany nou, mhe entrebancat amb el canvi
de nmero. Han podat larbre lletra a
lletra, i el nom ja no significa el mateix.
Mser, hum, el seu cos ha acabat en un
forn crematori: Som aire i cendra.
Hi ha un poema visual seu on apareix
el crani dun esquelet sense mandbula inferior. En el lloc de les dents hi apareix
lalfabet. A sota, de ttol, hi figura Lintellectual. s obvi que en el context de la
seva aparici Brossa devia denunciar la
passivitat acrtica de la gent de la cultura,
la xerrameca viva duna figura morta. La
duplicitat trgica pren avui un nou sentit
que prenc de memria de lantipintura de
Joan Mir: No importa que un quadre
sigui destrut. El que compta sn les llavors que escampa per la terra.
Vaig viure lenterrament des de la tramoia. Un petit comit autoorganitzat vam
complir amb literalitat lesperit de la lletra
de lavantguardista em sobren les tenebres i els missals i la voluntat de la seva
companya, la Pepa Llopis siguem, estrella meva, essencials. En una avanada
vam despullar el teatre dels signes de poder poltic i religis. Vam retirar la cinta
que guardava la fila per a les autoritats i
vam plegar el mantell blanc de laltar, aix

com el crucifix i les espelmes. La fila zero

va romandre buida i els poltics elegits
democrticament es barrejarien amb la
pliade damics, com demana lautntic
protocol republic. Vam intercanviar amb
el punxadiscos dofici la msica: Aqu
teniu Wagner proposava loficial de la
cerimnia mostrant-nos la coberta dun
Verdi, i per desprs El cant dels ocells.
Ho vam bescanviar per la Simfonia en bi
menol de Mestres Quadreny i Tocaticotocat de Santos. Mentre la Nria Candela,
rere unes sentides ulleres fosques, afinava
el micro amb El silenci s loriginal, les
paraules sn la cpia, el mag Fausto, que
feia de Lazarillo a Brossa quan Josa no feia
de xofer, demanava dentaforar uns naips
espanyols com si fossin bandera. Van pujar el fretre per lascensor: Aqu mestic
ben quiet / Procuro de no mourem / i
docupar el mnim despai. I sinici el
funeral sense cap sentit trgic: Sense la
mort la vida fra impossible.
Brossa, com Gimferrer ha assenyalat de
la pintura de Mir, s una moral. Per el
seu comproms poltic amb els desvalguts
no fou noms testimonialment solidari:
situ, altrament, la presncia del poeta en
el lloc dels assalariats del llenguatge. El seu
radicalisme poltic lluitava amb lart de la
mgia de prop. Cos a cos, la darrera escena significa un triomf ms alt que el de
lescenificaci de lavantguarda: el valor de
la paraula que transforma.
Tenim un deure amb Brossa superior al
de leditor, al del galerista o al de la gent
de teatre. El desbrinar en el seu sentit particular, total, potent. Podem reconixer en
Brossa una referncia tan alta com en la
segona meitat del segle ho han estat el
silenci enll de John Cage, lurbanisme social de Josep Beuys o el parlotejar del

60
silenci de Samuel Beckett. Aix dependr
de la capacitat propagandstica de la
nostra cultura de fer connectar la sensibilitat de Brossa amb la dels joves creadors. Amb aquest afany no fra bo desquarterar-lo: lobra visual al Museu, la
poesia escnica al Teatre, la poesia als
Llibres i lactitud cvica al cementiri. Ens
haurem dafanyar a construir una caseta
de gos al costat de la Mir, un centre
destudis Joan Brossa a la Mir. Els tres
Joans Prats, Mir i Brossa junts. Per
donar unitat a lobra i continutat a
lavantguarda: El paraigua al paraiger
aix escriu a casa, aqu.

EL TESTAMENT LITERARI
DE JOAN BROSSA
Avui celebrem festivitat de la paraula que
sobreviu per damunt de la mort biolgica.
Els amics de Joan Brossa havem organitzat a la Mir una festa sorpresa amb
motiu del 80 aniversari. Al final de la
vetllada, se li havien doferir els dos llibres
recents: Sumari astral i La memria encesa.
Els ms propers sabem de la illusi i la
cura amb qu havia preparat La memria
encesa, una antologia feta per ell mateix.
Segons que em digu, seleccionaria els
poemes ms rars, desconeguts, aquells que
del conjunt de la seva obra havien estat els
lletjos, els que ning treia a ballar. Tanmateix, en una primera lectura, he pogut
copsar que ms aviat es tracta de la visi
que el mateix Brossa vol oferir dell.
Es tracta, com el suttol assenyala,
lluny de qualsevol cnon, dun mosaic on
la diversitat, la fragmentaci i el contrapunt primen per damunt de la unitat
destructura, destil i de temtica. Com si

el poeta que havia construt la compactaci del seu personatge teatral volgus
evitar que fos llegit duna sola manera.
Brossa tira el tel i sen va sense voler fer
soroll. Aix acaba: EPLEG Conec la utilitat de la inutilitat. / I tinc la riquesa de no
voler ser ric.
Devem aquest testament no pas a un
prncep de les lletres ni a un emperador de
les arts, ans a un treballador un jardiner
del llenguatge que nha triat dels naips la
figura de la sota per jugar a fer de mona en
un mn on tothom aspira a ser rei o reina.
Brossa, ple dhumor fresc, dispara trets
amb una escopeta les bales de la qual,
lligades amb cordill perqu no es perdin,
sn de suro. La seva eina de combat no
exalta la violncia sin que safanya a
desemmascarar el sistema i la realitat amb
lantiretrica de lantipoesia: lestructura
dels jocs, la tronada dels rimaires populars, la sorpresiva de les entrenades improvisacions parateatrals, lefecte visual i la
transformaci de la mgia de prop; per
tamb la que es pot retallar en escrits al
marge, annima, fora de la histria escrita
amb lletres majscules.
Diu b la Pepa Llopis quan considera
que la gran aportaci de Brossa en la literatura s la de donar valor als retalls de la
realitat. En efecte, un contingut buit,
prosaic i desvalgut amb leficcia del xoc i
la paradoxa de la descontextualitzaci, i
un canvi de jerarquia a favor del ms pobre. Amb lletra clara i sentncies agudes,
sense subordinacions, lhome est al centre de les seves preocupacions. No pas un
ens abstracte o un passavolant carregat
dalta metafsica. No, en el mn que
Brossa veu, on senriqueixen els intolerants i egoistes a les costelles de la pobresa,
on noms progressen els espavilats i els

61
oportunistes, cal lluitar per a tots els homes i dones de la societat. Contra el poder
i el clero, i la renncia al mrit artstic.
Brossa no escriu amb retrica acadmica ni amb el textualisme avantguardista.
Ni va de savi lletrat i daltiu cultista: Jo
no llegeixo: dic la veritat. Per damunt de
la literatura i lhermenutica, despulla els
mots de la roba amb que sha disfressat la
realitat; desconstrueix la paraula escrita, i
ens convida a participar a travs de la comunicaci duna revolta divertida. Transformar la vida, vol dir filtrar la subjectivi-

tat a travs de lobjectivitat i posar el nom

i el mn darrere de cada mot. Una antologia tan personal com remarca Glria Bordons pot servir de bona introducci al
mal anomenat hermtic mn brossi. I hi
afegiria, a corregir el malents de creurel
poeta surrealista de boutades i estrebades.
La poesia de Brossa, feta de fulls clandestins, allibera, car la seva insurrecci
pretn de tornar la realitat del fons de
nosaltres mateixos en una fora transformadora que va cap endavant. Morir-se
amb el mn vell corromp la vida.

62

El futur de la universitat

PRESENTACI

En el marc dels debats que semestralment organitza lInstitut Joan Llus Vives, la

Universitat Autnoma de Barcelona convoc el novembre de 1998, a Bellaterra, la segona

edici amb el ttol Les relacions universitat-societat. La responsabilitat social de la
universitat i el futur duna universitat crtica.
Lobjectiu de les jornades era de superar els plantejaments ms habituals dun tipus de
debat que generalment noms ha destacat, duna manera ms aviat acrtica, la necessitat
dafavorir un servei recproc entre universitat i societat. Es pretenia encarar obertament
els aspectes ms conflictius daquesta relaci: les formes de control i de crtica que sestableixen entre la instituci universitria amb interessos bastant contradictoris, duna
banda, i els poders pblics i privats i els ciutadans-clients que la mantenen, duna altra.
Al capdavall, es tractava no noms de destacar la convenincia duna bona interrelaci
entre Universitat i Societat, sin tamb de reflexionar sobre els seus lmits, sobre les
condicions i sobre les conseqncies de les noves formes dinterdependncia que cerca
aquesta relaci.
La qualitat i inters de les ponncies, de les quals presentem ac les quatre de qu sen
disposava una versi escrita, i la franquesa i intensitat dels debats posteriors, van palesar
que la discussi no noms era possible, sin que segueix essent necessria.
Salvador Cards

Salvador Cards i Ros, professor de Sociologia a la Universitat Autnoma de Barcelona, fou coordinador acadmic de
les jornades sobre Les relacions universitat i societat celebrades el novembre de 1998.

63

Qui mana a la universitat?

Sobre la burocratitzaci de la instituci universitria
Josep Maria Bricall

n la universitat actual la qesti de

qui pren les decisions es presenta de
manera ben diferent des de fa uns anys. El
problema del poder era contemplat temps
enrere segons una perspectiva esttica: els
anhels democrtics units a la ideologia de
comunitat universitria portaven a una
difusi des de 1968 de la capacitat de
decidir que tradicionalment shavia concentrat en els notables de lAcadmia. Les
coses, tanmateix, shan precipitat durant el
decenni dels setanta. Un munt de circumstncies que no cal explicar aqu han
transformat la qesti del poder, que ha
passat dun ideal de difusi a una exigncia dexercir-lo eficament i ntegrament
per tal que sobrevisqui la instituci.
Aquestes notes pretenen exposar com
ha variat el significat i labast de les decisions que han de prendre les universitats,
tal com semblen manifestar-se en els esdeveniments actuals.
Encara que histricament sn gaireb
millenries, les universitats que han arribat als nostres dies sn una instituci de
comenaments del segle XIX. Concebudes
de manera diferent per Humboldt i per
Josep Maria Bricall, ex rector de la Universitat de Barcelona, s catedrtic dEconomia Aplicada daquesta
mateixa universitat. Ha estat president de la Conferncia de Rectors Europeus.

Napole, ambds coincidien no obstant

en el seu objectiu: el propsit dorganitzar
un sistema nacional de promoci segons el
mrit. La nova societat, nascuda de la Revoluci francesa i de les transformacions
industrials no podia ni havia de descansar
en el sistema precedent de reclutament.
En la prctica, el govern era el responsable ltim del sistema universitari dirigit
pels Ministeris corresponents nacionals o
regionals ja sigui cas per cas (Alemanya)
o mitjanant una organitzaci global (Frana). En la tradici germnica, el rector s
representant duns professors fortament
identificats amb llur universitat; en la tradici francesa, les universitats com a tals
desapareixen, i el conjunt de les facultats s
regit pels rectors nomenats pel Ministeri.
La tradici anglosaxona s una mica
diferent, per aquesta diferncia, a la llarga, ha estat ms complementria que altra
cosa. Al Regne Unit la regulaci universitria depn de les cartes fundacionals;
lEstat, a ms, fornia els recursos financers
a les universitats i els proporcionava la legitimitat a canvi de la producci de coneixements i la formaci de recursos humans
que promovien. Daltra banda, la universitat britnica ha estat sobretot una corporaci densenyants. La carta determina
lorganitzaci i la constituci dels rgans
de govern i la designaci del rector (vice-

64
chancellor). Tot seguint aquesta tradici, ja
abans de la Guerra de Secessi, a Estats
Units hom establ com a funcions prpies
de les escoles superiors activitats que a
Europa han quedat reservades als governs
com, per exemple, la prestaci de serveis
agrcoles, tot apropant lensenyament
superior a laparell productiu del pas, o
sigui lagricultura i la indstria.
No cal insistir gaire en els grans canvis
que la societat i leconomia han experimentat en els darrers vint anys, canvis que
han afectat fortament les universitats, i les
han convertides dinstitucions elitistes en
institucions de massa. Aix era inevitable
perqu ho ha demanat la societat i ho ha
exigit leconomia. Per els canvis sn incerts i, per tant, esquerps a les previsions
de lleis i de reglaments que es proposaven
destructurar rgidament les institucions
densenyament superior. La consecuci de
la necessria flexibilitat i adaptabilitat de
lestructura i la presa de decisions ha estat,
doncs, transferida a les universitats mateixes
que han augmentat llur capacitat de regulaci i de decisi, s a dir, llur autonomia.
Les coses, tanmateix, sn ms complicades. Per tal de comprendre-les millor,
em sembla adient alludir a algunes tendncies que configuren el sistema universitari pel que fa a qestions en les quals
centrar la meua atenci. Aix, em referir,
successivament, a la penetraci del mercat, al descabdellament de les xarxes universitries, a laugment de lautonomia de
les universitats i a la poltica universitria.

PENETRACI DEL MERCAT

En primer lloc, doncs, hi ha la penetraci
del mercat. Hom afirma que la novetat

dels nostres temps s la urgent necessitat

de formaci i de recerca que acompanya la
innovaci. De fet, de bon comenament a
les universitats la formaci sorientava
tamb a lexercici professional en la mesura que els coneixements aplicats eren
complexos (dret, medicina). Successivament, el procs san estenent en la mesura
que els gremis o corporacions professionals no bastaven per garantir aquesta
formaci. Daltra banda, la revoluci industrial hagu de comptar amb les universitats des del moment que aquestes van
introduir els laboratoris experimentals a
les facultats de Cincies.
El fet nou, per, s que la formaci
superior i els resultats de la investigaci
poden sser objecte de compra i de venda.
Poden sser mesurats dalguna forma i el
possible comprador clarament pot adquirir exactament la part de la qual pot
aprofitar-sen. s a dir, una part de la formaci superior i de la recerca han esdevingut mercaderies i, en conseqncia, es
pot parlar, b que amb prudncia, dun
mercat estandaritzable de lensenyament
superior. El que passa s que lobjecte daquest mercat s, si ms no, una part dels
serveis que forneixen les universitats i aix
situa aquestes en un nou context, per tal
com no poden renunciar ni a les activitats
ni i ara encara menys a les rendes que
proporcionen. Daqu en podem deduir
algunes conseqncies:
la prdua del monopoli de les universitats sobre una part de la recerca i de la
formaci;
el vocational training de les universitats no sorienta majoritriament a les
professions liberals, sin als serveis a la
producci organitzada (les empreses);
el concepte de stakeholder de la uni-

65
versitat es confon amb el de client o
provedor;
lestabliment, de fet, de sectors de
producci de coneixement com una part
del sistema de leconomia dun territori,
les unitats del qual establiran relacions de
competncia i de possible cooperaci, i no
nicament en el territori nacional.
El fet que les universitats es distingeixen daltres institucions densenyament
superior per no concebre recerca i ensenyament com a entitats diferents i per
concebre el conjunt de les disciplines
formant una unitat, no vol dir que puguin
desentendres dun procs que els hi toca
de ben a la vora. Per exemple, un document de la Comissi Europea (1996) remarca que la distinci entre recerca
fonamental i recerca industrial i aplicada
tendeix a desaparixer en virtut de la
reducci del lapse entre la descoberta al
laboratori i la comercialitzaci dels productes; cal, doncs, evitar tota mena de
hiatus entre el procs de recerca i el procs
dexplotaci.
Abans hem subratllat que les relacions
entre universitats depassen les fronteres
nacionals. Aix ha estat sempre aix en el
mn universitari. Per aqu destaquem
que la universitat t uns possibles destinataris que no han de residir precisament
en el mateix territori i que en el procs de
realitzaci hi poden intervenir de tot
arreu. Parallelament, lmbit territorial de
referncia pot sser menys que nacional,
en la mesura que respongui a les necessitats duna comunitat local o territorial,
com nuclis datracci dempreses industrials o de serveis i, especialment institucions culturals. El fet que algunes universitats concentrin llurs esforos en un rea
regional o local no els eximeix de cercar

una reputaci internacional en alguns dels

seus departaments.
Per tant, la penetraci del mercat no
nicament ha erosionat la idea duniversitat com a sistema de promoci controlada i regulada pels estats; sin que tamb
ha vingut a fer indefinit lmbit de la seva
actuaci, per sobre (global) i per sota
(regional i local).

XARXES UNIVERSITRIES
En segon lloc, el descabdellament de les
xarxes universitries. Ja ens hem referit a
la necessria cooperaci entre universitats.
La diferenciaci entre universitats resultat de llur adaptaci a una societat canviant demanda una nova divisi del
treball entre institucions densenyament
superior. La cooperaci requereix la constituci de xarxes universitries, que no
nicament han dintegrar universitats sin
daltres institucions pbliques i privades,
econmiques i culturals. La incorporaci
a xarxes que cobreixen camps especfics
estabilitza i organitza les aliances estratgiques duna universitat. Per a les universitats, la xarxa s un mtode de portar a la
prctica les prioritats institucionals, tot
mantenint el control sobre un conjunt
dactivitats que daltra manera restarien
tan sols en mans de lactuaci espontnia
dels membres de la universitat. Daquesta
manera esdev possible de reforar la
cohesi interna i la identitat de les
universitats.
M. Gibbons ha posat de relleu que el
coneixement sembla que actualment sorienta cap la pluridisciplinarietat i se centra en la soluci dels problemes segons sn
plantejats pel medi on shan daplicar els

66
coneixements. Daquesta manera, lorganitzaci disciplinar, homognia, sovint
jerarquitzada, s substituda per la negociaci entre els qui hi intervenen, ms
enll duna disciplina i ms enll duna
universitat, cercant freqentment la cooperaci amb laboratoris no universitaris.
Aqu hi ha un camp ben profits per a la
constituci de xarxes, amb data de
caducitat.
Simultniament, ats que una part
daquesta collaboraci no pot fer-se noms pels mitjans tcnics actuals i quan hi
ha perspectives destabilitat a llarg termini, la universitat pot desplegar-se entre
diferents campus per tal de respondre millor a necessitats creixents duna aglomeraci. Per tant, tamb s variable el campus mateix, lorganitzaci interna i dhuc,
la creaci, supressi o fusi de les institucions o de part delles.

AUGMENT DE LAUTONOMIA
La imprevisibilitat dels canvis i la penetraci del mercat densenyament superior
han eixamplat progressivament lmbit de
lautonomia universitria. Als pasos de
tradici europea continental el procs s
evident: la retirada ministerial ha exigit
omplir el buit dotant de poder lautoritat
central de la universitat (creant-la en el cas
lmit: a Frana, amb la Llei Faure). Ara,
aix tamb es dna al Regne Unit, on la
tradicional autonomia ha reforat recentment el paper de lautoritat central, perqu lobjectiu ha estat limitar el poder
corporatiu.
Lexercici daquest augment de facultats internes ha anat acompanyat de lexigncia de fer front a la concurrncia dal-

tres institucions. Per la concurrncia, a

ms, refora el centrifuguisme de la universitat, on departaments i grups de recerca rivalitzen internament i externament.
Un nou problema, per tant.
Assenyalar seguidament alguns aspectes de la prctica de lautonomia:
a) Tot i que ladaptaci de la universitat no depn nicament de decisions de
lautoritat central, cal pensar que la improvisaci o b la mera reacci, renunciant
doncs a prendre la iniciativa, t uns costos
elevats per a lestabliment, en la mesura
que ladaptaci es conformar segons pressions irresistibles o iniciatives de nivell
subcentral, en detriment de criteris de
conjunt i acadmics. Daltra banda, una
universitat no pot oferir tot el ventall
dactivitats i disciplines que ara es demanen; cal doncs elegir. La formulaci de
plans estratgics, de terminis llargs, peridicament revisables pot sser una via per
encarrilar aquestes qestions.
b) Un inconvenient en la presa de
decisions internes de la universitat rau a
confiar en persones massa polaritzades per
la instituci mateixa, parcialment inaptes
per discernir el sistema de forjar xarxes
adequades o establir els acords permanents
adients amb la resta de la societat. A ms,
confiar excessivament en representants
corporatius pot fer difcil qualsevol reforma. Tot plegat planteja el tema de la incorporaci de persones externes a la instituci
en els rgans de govern. Conv establir
una distinci pel que fa a aquesta incorporaci. Duna part conv a les universitats
incorporar externs ad personam per tal de
pilotar el canvi i ladaptaci, tot participant com a membres plens en els rgans
superiors centrals. Duna altra part, han
dafegir-se a les universitats els represen-

67
tants de les diferents institucions socials en
les diverses actuacions universitries, en proporcions potser diverses, atenent lespecificitat de cadascuna daquestes actuacions.
c) La gesti habitual de les universitats
presenta arreu alguns trets especials. Sol
esmentar-sen: la divisi de les funcions de
direcci de carcter polisinodal; lamateurisme de dirigents i gestors; la fragmentaci de la universitat en unitats autnomes;
la multiplicitat dels qui intervenen representant diferents collectius, etc. Tret del
cas que la lluita dinfluncies paralitzi la
universitat, aquest sistema ha donat a la
universitat estabilitat, compensant mesures conjunturals, per ha impedit una
presa rpida de decisions, que daltra banda, han dsser eficients i transparents.
Alguns han proposat el desenrotllament
de mercats interns al si de la universitat,
tot distingint dues unitats sota la direcci
de lautoritat central: duna banda, la direcci de les activitats bsiques de recerca i
ensenyament i daltra, lorganisme encarregat dadaptar els recursos humans existents als requeriments de les activitats,
especialment les activitats bsiques de
recerca i de formaci.
d) Enlloc tampoc a les universitats de
tradici anglosaxona ha estat possible
dirigir la instituci sense exercir contnuament la persuasi, a fi dobtenir el consens. Per el consens s ms efica si es
dota la instituci dels mecanismes que
evitin una immeditada reversibilitat de les
decisions. A tot arreu la funci directiva
correspon a un rector, president o vicecanceller, elegit ordinriament pel senat o el
cos ensenyant (al continent) o buscat pel
consell (als pasos anglosaxons). En aquest
segon cas, els leaders solen dirigir la universitat amb criteris gerencials. Ambds

sistemes delecci i nomenament tenen

com a moment decisiu la proposta de
candidats.
e) Lexercici duna autonomia ampliada i la reducci de recursos financers ha
exigit:
un avan en les tasques de gesti i
dadministraci al nivell de la instituci i a
nivells subcentrals,
una modificaci de les tasques i de
lautoritat relativa dels professors i administradors a la universitat,
un augment de les tasques a assegurar pels administratius i un augment de
llur efectius (A Finlndia, per exemple, si
els acadmics han crescut un 5,5% entre
1987 i 1992, el personal no acadmic ho
ha fet en un 20%),
un desenvolupament de ladministraci universitria i per tant una burocratitzaci de les instncies collegiades.
La relaci entre el leader de la universitat i lestructura administrativa s un
problema complex. De fet, es reprodueix
en els graons inferiors. El cap de ladministraci en alguns llocs se sotmet al rector; en daltres, el nomenament t un altre
origen. Per lautonomia ha crescut per la
necessitat dadaptar-se al canvi, no pas per
autogestionar la universitat; per tant,
laugment de ladministraci ha dobeir a
aquesta necessria exigncia (preparaci
per a les tcniques de gesti financera,
realitzaci de programes de perfeccionament, comunicaci entre els administradors, posada en prctica de modalitats de
nomenaments i promoci que tinguin en
compte el reclutament i la conservaci de
personal molt qualificat amb sentit diniciativa i flexibilitat, portar a la realitat sistemes dinformatitzaci de la gesti, revisar la composici i la prctica dels comits).

68
POLTICA UNIVERSITRIA
Finalment, el canvi dorientaci de la poltica universitria. La poltica dels governs
en relaci a les universitats presenta les
anomalies prpies de dos processos de
signe contrari que ofereixen ara com ara
una imatge de confusi considerable.
Daquesta manera, creix el grau de perplexitat dels responsables de les universitats. De primer, els governs ho hem vist
es retiren de la seva funci ordenadora ex
ante del sistema universitari. En efecte, per
un costat, les universitats disposen de major autonomia i per un altre, els hi arriben
els fons de forma global i no condicionats
(en tot cas, ms que no abans).
Per, simultniament, la importncia
de la formaci i de la recerca per la societat

i leconomia i tamb lentitat dels fons

destinats al finanament de lensenyament
superior, ha fet que els governs intervinguessin a les universitats, de manera diferent. Per aix, assenyalen alguns objectius
socials i econmics que suposen prioritats
clares en formaci i recerca i, per tant, activitats (i finanament prioritari). Aquests
objectius poden formular-se pels diferents
nivells de lAdministraci de lEstat.
Daltra banda, els governs volen avaluar si la tasca s feta de manera adient per
la universitat, ra per la qual promouen
sistemes davaluaci. Aix suposa una
nova forma dintervenci, que no confia
tant en regulacions i controls previs com
en formes indirectes: pilotatge a distncia,
anlisi de resultats i coordinaci entre plans
pblics i estratgies de cada universitat.

69

Els lmits de la poltica universitria

i els reptes del discurs
Ander Gurrutxaga Abad

n totes les societats occidentals la

universitat es troba immersa en un procs
complex incert quant al resultat final i de
conseqncies debatudes de reordenaci
de les ofertes i dincrement de les demandes dels seus serveis.
Els grans eixos del debat sn el model
dorganitzaci ms adequat per gestionar
la complexitat universitria, el finanament de lensenyament superior, lenvitricollada relaci del sistema universitari
amb el mercat de treball, les relacions amb
la societat, ladequaci dels plans destudi
a les necessitats productives o la manifesta
massificaci de les aules. Els interrogants
des de dins de la instituci coincideixen
amb les expressions externes daquests
problemes. Tot plegat indica que de la
transformaci a qu es veu sotmesa, la
universitat no nix indemne. I la conseqncia ns que ha de funcionar en un
mar de paradoxes. Daquestes, les ms significatives deriven de la seua forma destructurar-se i del medi social en el qual
sinsereix. Diu M. Beltrn, i hi estic
dacord, que poques institucions o serveis
pblics han suscitat en els darrers trenta

Ander Gurrutxaga Abad s catedrtic de Sociologia de la

Universitat del Pas Basc i viceconseller dUniversitat
i Recerca del Govern Basc.

anys expectatives tan intenses com la universitat, i certament no nhi ha cap que
haja sofert una explosi tan gran de la seua
clientela, ni que shaja vist tan fortament i
profundament transformada.
Ms enll de les crtiques a la manera de
descabdellar-se el procs, el resultat s que
dels quasi cent mil estudiants que hi havia
el 1960 sha passat a un mili i mig el
1998. Lestadstica s aclaparadora: en trenta
anys, si fa no fa, el nombre destudiants
universitaris sha multiplicat per quinze.

LA RESPOSTA INSTITUCIONAL
La Llei de Reforma Universitria (LRU) s
la resposta que es dna des del poder poltic a la universitat de masses que es configura en les dcades anteriors. La LRU
construeix lordre normatiu univesitari
damunt de dos pilars: la concepci de la
instituci com a servei pblic, per un costat, i lautonomia universitria per laltre.
Tot i aquests assoliments, no aconsegueix resoldre alguns dels dilemes histrics. Aix, per exemple, defineix i assenta
un sistema universitari engavanyat per
problemes de coordinaci i de repartiment
de competncies, en recaure en tres instncies distintes les competncies exclusives: lestat, la universitat i les comunitats

70
autnomes. La triple dimensi que caracteritza el repartiment competencial, dissenyat pel bloc de constitucionalitat, dota el
sistema duna estructura peculiar que consisteix en qu a les competncies de lestat
i de les comunitats autnomes cal sumarhi les derivades de lautonomia de les
universitats, que necessriament limiten
les primeres. I daquesta manera, lexcessiu
zel competencial de lestat i la lectura
autonomista de lautonomia universitria resta a les comunitats autnomes capacitat de decisi i dintervenci en afers de
la mxima importncia per al desenvolupament de lestat de les autonomies i per a
la planificaci estratgica de la universitat.
La paradoxa s que, amb les transferncies
corresponents, les comunitats autnomes
financen el sistema universitari, per no hi
tenen gaireb cap poder de decisi (no poden dissenyar la carrera docent, homologar ttols, dissenyar rgans de govern,
intervenir en les directrius bsiques dels
plans destudi, etc.). Una de les conseqncies daquesta disposici s que els
problemes que hom va voler resoldre amb
la LRU, tornen a emergir.
La universitat no t, a Espanya, un
model organitzatiu clar. Ms encara, es
pot dir que aquesta instituci t una naturalesa hbrida, que es pot explicar, en bona
part, per la seua mateixa histria.
Lentrellat burocrtic universitari s tan
complex que, sovint, la gesti de la complexitat no t relaci amb el grau de
responsabilitat exigit ni, encara, amb les
conseqncies que pot comportar la gesti
universitria. Sesdev aix sobretot quan
els gestors han dassumir decisions sobre
les quals no han estat consultats, ni hi han
intervingut, per de les quals, malgrat
aix, han de fer-se responsables.

Aquests problemes menen a un repte

fonamental: com cal organitzar la collegialitat, lautonomia financera, lexcellncia acadmica, i com sarticula tot aix
amb la recerca de la utilitat del servei que
forneix. Resoldre aquest dilema implica
dissenyar nous escenaris per al desenvolupament universitari.
El finanament ha esdevingut progressivament una de les qestions ms debatudes en els ambients universitaris. Conv
constatar un fet primari: els recursos financers invertits en el sistema educatiu
espanyol han estat, i sn, ms baixos que
als pasos del seu entorn, tant si considerem la despesa pblica total com a percentatge del PIB com si considerem la despesa
per alumne o per titulat.
Cal tenir en compte que la xifra de la
despesa no sols sexplica per la baixa inversi en ensenyament superior, sin per
un sistema universitari ineficient que infla
el nombre destudiants. De fet, les matrcules sn poc indicatives per la inexistncia legal dels alumnes a temps parcial,
per la llarga durada de les carreres, pels
excessius abandonaments tardans, per
lexcessiva repetici de cursos.
Qu podem dir dels objectius i leficincia de la instituci? Doncs, pel que fa
als objectius, caldr resoldre si volem tenir
molts estudiants seguint cursos a la universitat o que shi graduen, perqu no
podem cloure els ulls per tal de no veure
que lexcessiva durada dels estudis, la
repetici i els abandonaments freqents
encareixen el cost de les nostres universitats. Quant a leficincia, s important
i ning no ho dubta laugment del finanament, per aix no s prou. Vull dir
que s tan significativa la quantitat de
recursos com la forma en qu es fan servir

71
els mecanismes de finanament per tal
dincentivar ls eficient daquests recursos. I no es pot oblidar que, de vegades, el
problema s ms aviat com enfrontar els
dficits en la subvenci de la universitat
quan, alhora, es vol reduir el dficit pblic. La pregunta es planteja tot duna:
com es poden finanar les universitats, per
tal de millorar la quantitat i la qualitat dels
seus serveis, sense augmentar significativament les matrcules ni les aportacions de
fons pblics?
Un dels eixos del debat, assenyalava al
comenament, s la qesti de locupaci,
que es troba absent de les reformes educatives, quan, ben al contrari, nhauria de
ser un dels objectius centrals. Perqu s
clar, i tothom ho repeteix, que la universitat no sesgota en el seu caire professional, sin que atn tamb altres requeriments i altres funcions.

ELS LMITS DE LA POLTICA

UNIVERSITRIA
El model de la universitat actual recolza en
una situaci hbrida. El model dorganitzaci est aigualit. Aigualit en un doble
sentit: duna banda, hi ha diferents situacions territorials; duna altra, els camps de
coneixement apareixen, sovint, barrejats,
formant part duna universitat nica. Aix,
doncs, hi ha un nivell territorial format
per disset comunitats autnomes amb
competncies sobre alguns aspectes de la
universitat, amb situacions diferents. Nhi
ha que tenen diverses universitats, nhi ha
que noms en tenen una.
A ms, les situacions internes de les
universitats sn molt diferents. Nhi ha en
qu els camps de coneixement es troben

separats especialment entre les politcniques i les altres i nhi ha que ofereixen un
tipus o altre de titulaci sense distingir-ne
camps de coneixement. Nhi ha que barregen llicenciatures de primer i de segon
cicle amb estudis de primer cicle, sense
distingir entre facultats, escoles superiors
o escoles universitries. Daltres dupliquen
les titulacions de primer cicle. Nhi ha que
ho fan amb llicenciatures de primer i segon cicle. Autonomies venes repeteixen
gaireb mimticament els mateixos ttols.
Hi ha universitats privades que ofereixen
titulacions que ja simparteixen a la universitat pblica.
Trobe que cal una reordenaci que
limite les competncies del centre, atorgue
major nivell competencial a les comunitats autnomes i reoriente el concepte
dautonomia universitria, tot cercant una
coordinaci ms gran entre les accions de
la universitat i les de les autoritats poltiques. Sembla bastant absurd continuar
exigint finanament i suport a les comunitats autnomes quan el seu marc competencial s tan esquifit. Daltra banda, la
coordinaci des del centre s poc efica.
La tasca de coordinaci del Ministeri
ha de centrar-se a desenvolupar una poltica de mnims amb lobjectiu de protegir
les condicions que fan possible el funcionament del sistema universitari. Voler
anar ms enll, voler regular-ho tot amb
mesures homogenetzadores, no condueix
sin a produir institucions sense nervi, on
la competncia entre unes i altres no passa
de ser un somni fugisser. Des de quina
mena de poltica universitria es pot imposar una nica estructura salarial per als
diferents tipus de professorat? Per qu no
sha de permetre que comunitats autnomes i universitats completen els mnims

72
de les necessitats que expressen, els requeriments que exigeixen, les ofertes que
volen potenciar o el tipus de titulacions
que sestimen ms desenvolupar? El sistema universitari actual demana flexibilitat, organitzaci en xarxa. La complexitat
del sistema fa inviable el model homogenetzador actual, que condemna les universitats a lostracisme burocrtic i les
comunitats autnomes a contemplar un
joc en qu les possibilitats dintervenir-hi
amb eficcia sn, al capdavall, migrades.
Simposa, doncs, repensar les competncies duns i daltres, repensar el model
de relaci que ha de presidir la necessria
coordinaci entre tots els agents que intervenen en la poltica universitria.
Per tal de reeixir en el canvi necessari,
no sols cal un pacte poltic, sin tamb la
creaci de mecanismes de finanament,
per no estic gens dacord amb aquells que
es limiten a introduir, sense ms, criteris
incrementalistes en la discussi. Certament: cal augmentar substancialment el
finanament, per hem de defugir lincrementalisme lineal. Crec, doncs, que el debat sobre el finanament hauria de ser, sobretot, un debat sobre objectius, prioritats
i accions estratgiques de les universitats, i
no tant sobre quantitats globals. La pregunta no hauria de ser quant?, sin ms
aviat per a qu? I en aquesta reflexi
hauria dhaver-hi espai per al paper de les
entitats privades en el marc general de
finanament (quant?, com?, per a qu?).
Tinc la sensaci que noms separant
aquests dos nivells el de la subvenci per
al funcionament normal de la universitat i el
del finanament selectiu basat en accions estratgiques a travs de contractes-programa podrem trobar vies deixida vlides
pel que fa al marc general del finanament.

Quelcom de semblant sesdev en all

relatiu a la carrera docent. Es parla molt a
hores dara sobre la inadequaci, en la
situaci actual, del ttol cinqu de la LRU.
Certament, lestructura del professorat
que disseny la LRU sha desballestat com
a efecte del creixement i la diversificaci
que sha esdevingut a la universitat. El cas
ms cridaner ns la figura del professor
associat, que es va pensar i dissenyar per a
situacions especfiques i ha acabat sent
una mena de calaix de sastre per a resoldre
situacions no previstes.
No es pot separar la qesti de la
carrera docent de lanlisi de les necessitats
de la universitat. No tindria sentit, per
exemple, tenir professors rgidament adscrits a rees de coneixement que, tot i que
protegeixen i racionalitzen loferta de
coneixements universitaris, esdevenen una
cotilla rgida i insuperable quan es planteja
la necessitat dadaptar la carrera a les necessitats docents. s absurd que, amb el
pretext dels canvis causats per la reforma
dels plans destudi i el major o menor
atractiu social dalgunes llicenciatures, hi
haja professors amb nulla, o molt escassa,
capacitat docent, professors que si podien accedir al reciclatge corresponent
sincorporarien fcilment a rees de coneixement que no eren les seues de bon comenament. Cal flexibilitzar ladscripci.
De la mateixa manera, cal motivar ms
lactivitat docent dels professors, i primar,
per mitj de complements especfics, la
bona qualificaci en les avaluacions institucionals, la participaci ininterrompuda
en tasques dinvestigaci o la gesti institucional.
Cal qestionar tamb el principi dhomogenetat, i substituir-lo pel principi de
qualitat i dexcellncia. No es tracta den-

73
trar en una revisi radical de lestructura
salarial dels docents, per s de diferenciar
el salari dels altres complements als quals
poden tenir accs aquells que millor exercesquen la seua funci. Es pot allegar que
ja existeix, amb aquesta finalitat, larticle
46.2 de la LRU, per una anlisi daquest
article mostra que t una escassa aplicabilitat, tret de casos excepcionals. Hem de
crear nous incentius associats a la feina
ben feta ms que no a la reproducci ampliada de lhomogenetzaci del professorat. Ac, una vegada ms, les universitats i
les comunitats autnomes han de tenir
ms i majors competncies per fixar criteris incentivadors i desbloquejar la rigidesa de la legislaci actual. Mantenir els
criteris dara condueix a una situaci permanent de solucions ad hoc, perqu el
problema no s noms lestabilitat dels professors associats, laccs a titularitats i ctedres o el nomenament dels tribunals. Cal
considerar la funci docent en la seua integritat, tot buscant la flexibilitat, la motivaci, la qualificaci i la formaci permanent.
Pel que fa a la docncia, sovint es dna
per descomptat, amb massa facilitat, que
el binomi ensenyar/aprendre t a la
universitat les mateixes caracterstiques
que en qualsevol altra etapa del sistema
educatiu, b que en el seu mxim, propi
de lensenyament superior. Doncs b: la
qesti s ms complexa, perqu a la
universitat hi ha processos que tenen a
veure amb la formaci professional en
sentit estricte (s el cas de les diplomatures
de primer cicle), daltres que pretenen una
educaci superior de carcter general
(com sembla que s el cas dels segons
cicles) i daltres, finalment, que tenen a
veure amb la preparaci per a la recerca
cientfica i la docncia (que s lobjectiu

del doctorat o tercer cicle). Propsits tan

diversos impliquen, bviament, processos
diferenciats, per b que tots sapleguen
sota el mateix rtol, ms o menys vague,
deducaci superior, i sinstrumenten mitjanant plans destudi especfics que condueixen a determinades titulacions.
Els nous plans destudi han de demostrar que serveixen per aconseguir all que
shavia prets. Encara s dhora per fer
avaluacions dels resultats educatius de la
reforma. Per ni les crtiques constants
que el procs ha rebut, ni la tmida contrareforma encetada, en sn un bon senyal.
Ni el Ministeri fou capa de definir amb
coherncia els criteris bsics de la reforma,
ni les universitats foren capaces de sostreures als interessos corporatius. Una
reforma que exigia implicaci, participaci i ms mitjans econmics es queda a
mitjan cam. Encara nhem de veure els
resultats globals, per les crtiques ininterrompudes i la contrareforma encetada
donen molt a pensar. Una altra cosa fra
analitzar totes i cadascuna de les titulacions, ladequaci als objectius o la connexi amb el mercat laboral. A la universitat li pertoca encara definir amb precisi
el subjecte dels plans, aix com la imprescindible interconnexi amb el medi social
i amb lentrellat socioproductiu.
Des del punt de vista intern, cal dir
que els rgans de govern de la universitat
projecten un model dorganitzaci ms
aviat problemtic. A la universitat shi
apleguen cinc nivells competencials diferents i tots cinc tenen atributs graus de
responsabilitat. Aix mateix, hi ha diferents formes dexercir els crrecs unipersonals. Alhora, la capacitat dacci daquests crrecs s limitada per lacci dels
crrecs collectius.

74
Caldria comenar a reflexionar sobre
un altre sistema per estructurar lorganitzaci i la presa de decisions. Un sistema
que hauria de partir daquestes premisses:
1) separaci progressiva de la gesti administrativa i de la gesti acadmica; 2) reducci del nombre de gestors que decideixen sobre diversos afers universitaris; 3)
reformulaci dels rgans mxims de govern universitari (Claustre i Junta de Govern) amb unes altres funcions i una altra
composici; 4) descentralitzaci de serveis; 5) flexibilitzaci i desburocratitzaci
de la presa de decisions i de la seua execuci; 6) organitzaci de la universitat a
partir de la separaci entre carreres de cicle
curt, cicle llarg i tercer cicle i aquestes, al
seu torn, des dels diferents camps de
coneixement.
A aquesta anlisi caldria afegir-hi dues
qestions que tot just esbossar. Crec que
hi ha una mancana, a la universitat, de
reflexions ms particulars, referides al
medi social al qual ha de servir. El principi
dautonomia s una virtut i una forma
dorganitzar el servei universitari cap endins, per la universitat s esclava de lexcessiva homogenetzaci. Hom ha confs
la coordinaci dels serveis universitaris
amb lhomogenetzaci del servei. En
comptes dhaver reflexionat sobre els mnims comuns denominadors que hauria
dobservar el sistema universitari, sha
construt un sistema homogenetzador, en
el qual totes (universitats i comunitats
autnomes) han de ser paregudes, seguir
els mateixos criteris, etc. El principi dautonomia sha convertit aix no en un principi director, sin en laplicaci de lhomogenetzaci. Per aquest principi ha
envat, ha penetrat en lestructura, els models de gesti, el disseny curricular, les-

tructura docent i, fins i tot, els sistemes de

finanament. Crec que cal respectar el
principi dautonomia i traslladar-lo a tot
el model dorganitzaci del sistema universitari, per tamb a les relacions de les
comunitats autnomes amb lestat, de
les comunitats entre si i daquestes amb la
universitat. Al meu parer, hi ha dos debats
pendents: a) quins han de ser els mnims
comuns que garantirien la coordinaci del
sistema, per a la qual cosa lestat i les
comunitats autnomes haurien destablir
un nou model de relaci que no es base ni
en el control burocrtic dalgunes daquestes prctiques ni en pretesos sistemes
homogenetzadors, que a la fi noms provoquen confusi en voler homogenetzar
all diferent; b) quines han de ser les
competncies duns i daltres. No es pot
demanar, per exemple, per part de lestat
responsabilitat sobre el finanament a les
comunitats autnomes quan sels impedeix de desenvolupar competncies que
tenen una gran incidncia sobre el sistema
universitari que han dadministrar, per
sobre el qual tenen molt poques competncies (siga la definici de plans destudi,
la carrera docent, lhomologaci de ttols,
lestructura salarial de docents i personal
dadministraci i serveis, etc.).

LMITS DE LACTIVITAT
UNIVERSITRIA
Pense que cal autonomitzar lautonomia,
resoldre els mnims imprescindibles per fomentar la coordinaci, enterrar la idea de
lhomogenetzaci i revisar des duns altres a
prioris el principi general de lautonomia,
principi que hauria destendres a totes les
institucions que intervenen en el sistema

75
universitari. Es tracta de llegir la diferncia
des de la interdependncia, per mitj de la
coordinaci que representen els mnims
comuns i no des del control duna homogenetzaci ultrapassada per la complexitat
que ha assolit lorganitzaci universitria.
La cultura universitria ancestral, basada en la distinci pel nivell de coneixement assolit, i lestamentalitzaci del collectiu docent menen els universitaris a mirar cap endins, a recloures en si mateixos
i a identificar-se amb la seua instituci,
per sempre des duna mentalitat de propietari. El servei pblic que s la universitat obliga a suportar controls externs
dels poders pblics, que viuen la subvenci atorgada a la universitat com una
inversi. Ambdues realitats internes ensopeguen, de vegades, amb les demandes de
la comunitat cientfica dorigen. La qesti s: com pot la universitat incoporar al
seu si la cultura de la gesti i del control
del seu producte? Nhi ha prou amb els
mecanismes relacionats amb la qualitat o
caldria cercar uns altres principis directius
per a lacci universitria?
No sabria concloure sense remarcar
que la universitat no s referent de si
mateixa, sin que ms aviat lespill en el
qual ha de mirar-se s la societat a qu
serveix. Cada societat t trets propis i
aquests es concreten en demandes especfiques, siguen en matria lingstica, en
estratgies i programes concrets dinvestigaci, en ttols propis, etc. Arribats en
aquest punt, caldr deixar obert linterrogant substancial: quin model duniversitat ens estan exigint les nostres societats?
Traducci de Jaume Soler

Edicions Bromera

76

La dialctica pblic-privat a la universitat de la societat del coneixement

Antoni Elias Fust
UN NOU ESPAI SOCIAL: LA
SOCIETAT DEL CONEIXEMENT
Per situar i comprendre en tota la seva
dimensi el fenomen de lentrada a la societat del coneixement i de les anomenades noves tecnologies de la informaci i
les comunicacions (NTIC), per intentar
esbrinar la magnitud del canvi que es produeix, comenarem fent una reflexi sobre
els principals esdeveniments tecnolgics
de la humanitat.
El filsof nord-americ Thomas Stonier1 ha propugnat la tesi que hi ha tres
estats bsics originals al nostre univers:
matria, energia i informaci. Si acceptem
lexistncia daquests tres estats, ens adonarem que els grans canvis estructurals de
la humanitat coincideixen amb el domini
per part de lhome de cada perode.
Durant el paleoltic els primers homnids
comencen a transformar els materials ltics
en eines, i amb larribada del neoltic ja
podem parlar de les primeres organitzacions socials estables, en les quals el domini de la matria es veu afavorit per una
especialitzaci daquestes habilitats propi-

Antoni Elias Fust s director de lETSETB i vicepresident del Consell de Directors i Degans de Centres
Docents de la Universitat Politcnica de Catalunya.

ciada per la jerarquitzaci social. Al progressiu domini de la matria, shi va

sumant lentament lintent de control de
lenergia; aquest control no esdev evident
de manera efectiva fins al segle XVIII amb
linvent de la mquina de vapor de Watt,
circumstncia que propicia lanomenada
Revoluci Industrial, que en menys dun
segle va transformar una societat eminentment rural i agrria en una societat urbana
i proletria. Finalment, una de les conseqncies daquesta revoluci industrial s
el naixement de la telecomunicaci, que
respon a la necessitat denviar i rebre
informaci no solament dinters per als
militars i governants, sin per als nous
fabricants industrials que necessiten sistemes efectius i eficaos per posar-se en
contacte amb provedors, clients, financers i altres agents reguladors.
Actualment, a les acaballes del segle XX,
amb una habilitat especial per difondre,
emmagatzemar i processar informaci,
som de ple al domini del tercer estat bsic
anunciat per Stoiner. Les conseqncies
daquest domini seran de la mateixa magnitud o superaran les anteriors i el canvi es
far en menys temps. I s aqu on entra en
joc la universitat, com a dipositria de
coneixements. Cal dir, per, que la universitat no s lnica dipositria de coneixements, nhi ha daltres: ladministraci,

77
fundacions, empreses, etc. I amb la xarxa
de telecomunicaci i Internet, es poden
difondre arreu. Per tenir informaci no
implica la transformaci immediata en
coneixement. No hem doblidar que a la
xarxa hi ha tota mena dinformacions i
dades, que nhi ha massa, de manera que
no resulta fcil ni eficient intentar esbrinar
i digerir, de tota aquesta informaci, quina
ens cal. Lexcs, ms que no pas illuminar,
enlluerna i no permet veure la informaci
que no hi ha. No ens conv oblidar que les
fonts dinformaci a la xarxa sn de tota
mena: nhi ha de bona per tamb de
qualitat dubtosa, amb objectius bons i
amb objectius qestionables, amb interessos educacionals reals i amb altres interessos menys lloables.
Amb tot, resulta evident que cal anar
incorporant aquestes noves tecnologies
tamb en lmbit de lensenyament no
solament perqu permeten obrir noves
possibilitats dexploraci, accs a informaci, creativitat, etc., sin tamb perqu
lentorn va canviant i la recerca doptimitzaci en un entorn dinmic fora i
condueix la innovaci que sol arribar quan
la tecnologia la permet i la suporta. Ara
ens trobem en un daquests moments: la
davallada demogrfica, la necessitat de
canviar la manera deducar anteriorment
esmentada, lacceptaci del principi de
formaci continuada al llarg de tota la
vida, etc., tot ens est dient que cal assajar
noves maneres de transmetre i crear coneixements. Ls ampli de la xarxa evitar, a
ms, que aquesta pugui caure en mans
dun sol provedor, que s el que, seguint
amb el smil histric del Renaixement,
malauradament va passar amb la impremta, que dit amb tots els respectes va ser
prcticament segrestada per la multina-

cional ms poderosa de lpoca, lesglsia,

amb les conseqncies que tots coneixem:
inquisicions, llista de llibres prohibits, etc.
En particular, les NTIC ja estan fent
forat en les rees segents:
Docncia: procediments densenyament i aprenentatge, programes, cursos i
serveis, i organitzaci i gesti de la docncia.
Recerca: procediments de recerca
(inici i recerca dinformaci, compartici
de coneixements...), nous mitjans de difusi (publicaci) dels treballs de recerca.
Serveis dinformaci: biblioteques i
serveis daccs a la informaci, gesti de la
informaci.
Gesti i administraci de les universitats: nous procediments de gesti basats
en laccs a la informaci, ms eficincia
en els procediments comptables i administratius.

LA UNIVERSITAT DES DEL

PUNT DE VISTA DOCENT
La universitat s un lloc on sensenya, i
sobretot un lloc on saprn. La docncia,
lacci densenyar, s una de les diverses
maneres que hi ha de transmetre coneixements; potser s la ms eficient, perqu es
basa en la transmissi i laprenentatge de
lexperincia, ja sigui prpia o aliena, i
aquest s el gran avantatge de lensenyament davant de les altres maneres daprendre (experincia prpia, prova i error,
recerca particular dinformaci, etc.).
Lensenyament s molt ms que un guiatge per a una bona progressi en laprenentatge. El mestre (el que ensenya) no tan
sols s una autoritat en la matria que imparteix, s un educador en el sentit ms
ampli de la paraula. Sense arribar a les-

78
quema ms clssic de lacadmia grega on
els mestres eren els que escollien els seus
estudiants (deixebles), s que hem de constatar que el mestre s qui motiva, engresca,
viu una determinada matria, i a ms
transmet informaci per cada porus del
seu cos, perqu el mestre indirectament
tamb educa en comportament, en valors
tics, en manera de ser i estar. El mestre s
un model de cientfic, lletrat, enginyer,
professional, i ciutad, a imitar. Conceptualment, en aquests moments hem de
saber que formem ciutadans per a la
societat del tercer millenni, i que un dels
principals objectius de la universitat s
formar professionals illustrats, competents i altament qualificats en els diferents
mbits de lactivitat humana, i tamb generadors dopini, preparats per comprendre i intervenir en la realitat social dun
mn complex i cada cop ms petit.
La formaci de professionals illustrats,
doncs, requereix recuperar la vocaci
duniversalitat de les primeres universitats,
aquella aspiraci al coneixement total que
harmonitza lintellecte. Lestudi i la formaci en cincies i arts aplicades que
caracteritza bona part de les nostres universitats no ens ha de fer oblidar aquest
objectiu. Una visi a curt termini que noms tingui en compte parmetres com la
inserci laboral dels titulats pot provocar
una desviaci de lautntica missi de lensenyament universitari. No hem de caure
en el parany de pensar que tot el que sensenya i saprn a la universitat ha de tenir
una aplicaci immediata; leducaci universitria ha de ser, sobretot, socialment
estratgica, ha de permetre crear somniadors, ha dencoratjar, potenciar i no deformar els genis, ha dilluminar possibles

nous camins, ha de possibilitar trencaments drstics, coses que a llarg termini

permeten configurar els grans salts del
progrs de la humanitat. Aquesta mena
deducaci, que en principi sembla que no
t una aplicaci social immediata, ha de
crear un clima intellectual que generi
opini, provoqui la comprensi del tarann complex dels ens socials i de la societat
mateixa i permeti entreveure el cam de la
solidaritat, lequilibri i laven social. En
aquest sentit, trobo especialment encertades les pautes que el filsof Emilio Lled,
catedrtic dHistria de la Filosofia, recull
en el seu llibre Imgenes y palabras, tot
atribuint-les a Harold i June Shane,2 i que
reprodueixo al quadre nm. 1.
En aquest marc, les NTIC sn una
bona eina per assolir eficament el canvi
conceptual descrit al quadre nm. 1. Tot i
que laplicaci eficient daquestes tecnologies resta encara en una etapa experimental, cal cercar fins i tot un nou llenguatge,
han de ser un instrument per aconseguir
les pautes anteriorment anunciades. Posar-ho en prctica segurament ens definir
un nou paper per al professor: aquest
haur desdevenir tutor, promotor, incitador de lactivitat daprenentatge, el que
sempre hauria dhaver estat i que, sota
lexcusa duna massificaci destudiants,
en molts mbits es va perdre; ara podr
recuperar el seu paper vertader, per el que
tamb s segur s que per a un aprenentatge eficient, continuar sent imprescindible.
A les acaballes del segle XX ha aparegut
un altre fenomen que tamb influeix en la
idea general de formaci, la necessitat de
la formaci permanent. En principi
podrem dir que sempre ha estat aix i que
leducaci duna persona no sacaba mai,

79
Quadre 1
Proposta per on ha danar la innovaci en la prctica de lensenyament
De:
Aprenentatge singular
Incorporaci passiva de respostes
Programes rgids
Instrucci en sabers formals
Iniciativa i direcci del professor
Continguts allats
Respostes memoritzades
Importncia dels llibres de text
Domini passiu de la informaci

per en aquests moments ha esdevingut

una autntica necessitat, sobretot per als
professionals que en el seu acompliment
professional utilitzen tcniques i tecnologia. Les innovacions sn tan rpides que
fan que en el decurs de la vida professional
shagi canviat de tcnica i tecnologia unes
deu vegades; per tant, cal anar incorporant en el coneixement particular tots els
canvis que representin una millora del
cabal tecnolgic, tcnic i cultural del professional.
Lafrontament seris de la formaci
permanent ha de sorgir de la conjunci de
quatre protagonistes: les universitats o organitzacions professionals densenyament,
les associacions professionals, les associacions patronals i el mateix professional.
Les primeres, perqu sn les que tradicionalment han estat dipositries i creadores dels coneixements; la recerca de
nous coneixements continua sent una
missi irrenunciable de la universitat. Les
associacions professionals, perqu poden

A:
Aprenentatge mltiple
Recerca activa de respostes
Programes flexibles
Construcci dactituds que estimulin la
necessitat i la recerca de coneixements
Planificaci comuna diniciatives
Continguts interrelacionats
Plantejament de problemes
Utilitzaci daltres mitjans complementaris
Estimulaci activa de lenteniment

detectar les necessitats de formaci duna

manera ms general i amb una certa anticipaci, igual que els empresaris, que a
ms sn els que han de sufragar la formaci permanent aplicada en la seva major part (el professional ha de mantenir la
seva formaci en temps laboral). I finalment, els mateixos protagonistes de la
formaci permanent, els professionals,
perqu sn els que han destar convenuts
daquesta necessitat; la seva supervivncia
professional en depn. I aqu torna a aparixer la importncia de la formaci universitria, perqu noms si en la darrera
etapa de formaci regulada (universitria)
dels professionals, sels ha motivat, nhan
gaudit, sels ha anunciat i preparat i, sobretot, no han estat tractats ni examinats com
a mers absorbents dinformaci, en la seva
etapa professional estaran preparats i amb
bona actitud respecte daquesta necessitat
ineludible de la formaci continuada, tant
en lmbit ms tcnic i aplicat com en el
del conreu intellectual.

80
LA UNIVERSITAT DES DEL
PUNT DE VISTA DE LA RECERCA
Parallelament a la seva funci docent, de
transmissi i difusi de coneixements, la
universitat ha de ser tamb creadora de
coneixements. La principal font de creaci
de coneixement s la recerca, la recerca
entesa en els seus dos vessants: el que
esbrina el nostre passat histric i cultural i
ens forneix una millor comprensi del
nostre entorn social, i el que ens va descobrint els secrets de la natura i permet fer
avanar la cincia, s a dir, la recerca
bsica i lanomenada recerca aplicada,
que ens proporciona nous invents i aplicacions dels coneixements obtinguts mitjanant la recerca bsica.
Si la universitat deixa de fer recerca, es
converteix en una acadmia, una entitat
que fa classes, que prepara per a les oposicions, etc. aqu el mot acadmia no t
res a veure amb el concepte dacadmia
rescatat a la Itlia del segle XV en homenatge a lAcadmia Platnica, i que posteriorment ha estat utilitzat per dignificar
oficialment les elits gremials dels artistes,
dels literats, dels cientfics, dels juristes i
darrerament tamb dels enginyers.

A la universitat espanyola, la recerca

comena de manera sistemtica en la
dcada dels seixanta, en qu es comencen
a formar grups de recerca, per no s fins
a la publicaci lany 1983 de la Llei de
reforma universitria (LRU) que es consolida el canvi de model que shavia iniciat
gaireb dues dcades abans. La LRU va
propiciar una universitat regida amb criteris de qualitat de la recerca, organitzada
en departaments independents i amb incentius econmics per dur a terme lanomenada R+D (recerca i desenvolupament), amb contractes amb el sector privat i amb un alt grau dautonomia en la
seva gesti, gesti que ha passat a ser
responsabilitat de la comunitat acadmica
de cada universitat.
Conseqncia de tot aix fou lincrement espectacular del personal investigador de les universitats (vegeu el quadre
nm. 2, tret del Llibre blanc de Cotec).3
La despesa en R+D de les universitats en
el perode 1987-96 ha superat cada any la
dels Organismes Pblics dInvestigaci
(OPI); si tenim en compte, a ms, que
lOPI ms important s el Consell Superior dInvestigacions Cientfiques (CSIC)
i que el CSIC ha creat 26 centres mixtos

Quadre 2
Evoluci del personal en el sistema pblic espanyol dR+D
(en milers de persones en dedicaci plena)

Personal universitari dR + D
Investigadors Universitaris
Personal OPI dR + D
Investigadors OPI

1987

1991

1993

1994

1996

15,4
15,1
12,5
4,5

20,8
20,7
17,6
8,1

30,0
24,0
17,5
7,7

35,0
28,5
17,5
8,2

38,9
30,8
17,9
9,1

81
amb universitats i 40 unitats associades
amb 23 universitats de lEstat, podem
entreveure la importncia que la recerca
universitria ha adquirit en aquests darrers
deu anys.
Les universitats politcniques de Madrid (UPM), Barcelona (UPC) i Valncia
(UPV) sn les que ms collaboracions en
R+D han fet amb la indstria i els serveis.
Les universitats amb ms producci cientfica, producci comparable en qualitat i
impacte amb les millors universitats internacionals, sn la Universitat Autnoma de
Madrid, la Universitat de Barcelona, la
Universitat Complutense de Madrid i la
Universitat Autnoma de Barcelona.4 La
resta de les 64 universitats pbliques i privades de lEstat espanyol queda lluny, almenys en un ordre de magnitud, daquestes.
Una segona lectura daquest quadre
ens pot fer veure que la recerca universitria lany 1987 (prcticament als inicis)
estava totalment suportada pel personal
universitari, mentre que les OPI tenien

ms personal dinfraestructura i suport

que no investigadors. La infraestructura
de suport de les universitats encara es
mant lluny de les OPI el 1996, per b
que aix no significa que la proporci de
les OPI sigui lptima.

LA UNIVERSITAT DES DUN

PUNT DE VISTA ECONMIC
Lensenyament, i sobretot luniversitari,
no sha de veure mai com un negoci. La
universitat, des del punt de vista de la docncia regulada, s una inversi a mitj i
llarg termini per a la societat que la mant
(universitat pblica), i a curt termini per a
una entitat privada que faci pagar el cost
real de lensenyament. Per tant, una entitat privada, que es mou amb parmetres
de mercat, procurar proveir docncia all
on no es satisfaci la demanda social destudis, sense tenir en compte per a res la
necessitat social real daquests estudis ni si

Quadre 3
Estudiants a les universitats espanyoles pbliques i privades
els anys acadmics 1992-93 i 1997-98
Estudiants
Universitats pbliques
Universitats privades
Total destudiants

1992-93

1997-98

1.250.153
41.843
1.291.996

1.494.800
84.500
1.579.300

/%

/%

Cicle llarg (llicenciatures) 873.848

Cicle curt (diplomatures) 416.673
Titulacions prpies
1.475
Total destudiants
1.291.996

68%
31%
1%

1.035.000
536.300
8.000
1.579.300

65%
34%
1%

Increment
en %
20%
105%
22%

19%
29%
440%
22%

82
en un futur ms o menys immediat la
societat tindr necessitat daquests titulats.
Si observem el quadre nm. 3 (font:
Cotec),5 ens adonarem que la cobertura
formativa de les universitats privades representa noms un 5,3% del total destudiants del darrer any acadmic (3,24%
lany acadmic 1992-93); tot i que el
nombre destudiants de les universitats
privades sha doblat en aquests 5 anys, encara representen molt poc en el total des-

tudiants universitaris, un augment de

2,06 punts percentuals respecte dun augment destudiants del 22%. Dit duna
altra manera, en els darrers 5 anys la universitat pblica ha satisfet un increment
del 20% de la demanda de formaci superior, mentre que la privada noms nha
satisfet el 2%.
Daltra banda, veiem tamb ms creixement en la demanda destudis de primer
cicle (diplomatures i enginyeries tcni-

Quadre 4
Finanament de la formaci universitria en percentatge del PIB autonmic,
perode 1996-97
Comunitats autnomes

Balears
Castella-la Manxa
Pas Valenci
Navarra
Galcia
Extremadura
Arag
Mrcia
Pas Basc
Cantbria
Astries
Catalunya
Castella i Lle
Madrid
Andalusia
Canries
UNED
Espanya
Uni Europea
OCDE

Estimaci sobre el finanament

pblic i privat en relaci amb el
PIB autonmic 1996-97 (%)

Nombre destudiants lany

acadmic 1996-97

0,4
0,5
0,8
0,8
0,8
0,9
0,9
0,9
0,9
1,0
1,0
1,1
1,2
1,2
1,3
1,3

14.801
6.856
140.350
30.294
24.800
95.580
44.945
36.563
81.417
15.273
42.815
193.543
106.554
257.826
255.022
47.612
135.549
1.551.969

1,0
1,6
1,7

83
ques) que no de primer i segon cicle (llicenciatures i enginyeries superiors i arquitectures), tot i aix, encara hi ha ms
demanda absoluta de formaci de cicles
llargs que no de cicles curts. El que s que
resulta espectacular s el creixement absolut en titulacions prpies, tot i que continua representant nicament un 1% de la
demanda global de formaci.
Al quadre nm. 4 (font: Cotec)6 veiem
la manca dinversi en formaci universitria a tot lEstat espanyol. Estem 0,6
punts del PIB per sota de la mitjana de la
UE i 0,7 punts per sota de la mitjana dels
pasos de lOCDE. Aix refora la tesi que
la formaci universitria s una inversi a
llarg termini. Segurament els governants
consideren llarg termini tot all que sobrepassa els quatre anys del perode interelectoral, i si volem que aix canvi en la direcci adequada els haurem de convncer que
per a la formaci superior cal una poltica
ms estratgica que no pas tctica, ens
caldr animar-los a ser ms estadistes que
no poltics.

Tamb podem observar que les universitats privades es concentren totes en autonomies on hi ha una massa estudiantil de
ms de 100.000 estudiants; segurament
sn els nics llocs on aquest ensenyament
els permet cobrir despeses.
Al quadre nm. 5 podem veure les
mitjanes destudiants per universitat pel
que fa als Pasos Catalans i a lEstat espanyol. Si utilitzem parmetres europeus (la
grandria de les universitats est al voltant
dels 10.000 estudiants), ens adonarem
que no sembla exagerat el nombre duniversitats; ara b, cal tenir en compte que a
Espanya i a Catalunya sestan fent estudis
universitaris i formacions superiors que no
es consideren aix arreu del mn. Sense
arribar al cas francs, en qu ni les enginyeries i arquitectures sn universitries,
aqu les escoles dhostaleria o de fotografia, que poden ser centres de formaci
superior, potser no caldria que fossin universitries.
Si calculem la grandria mitjana de les
universitats privades de lEstat espanyol,

Quadre 5
Mitjanes, espanyola i dels Pasos Catalans, en nombre destudiants
per universitat, lany acadmic 1996-97
Comunitat

Catalunya
Comunitat Valenciana
Illes Balears
Pasos Catalans
Espanya

Nombre destudiants
curs 1996-97

Nombre duniversitats,
publiques i privades

Mitjana
destudiants
per universitat

193.543
140.350
14.801
348.694

11
5
1
17

17.595
28.070
14.801
20.511

1.551.969

64

24.249

84
tenim 84.500 estudiants entre 16 universitats, la qual cosa ens dna una mitjana
de 5.281 estudiants, que significa una
grandria petita, el que podrem anomenar grandria europea de qualitat, cosa
que tampoc no aplica el model espanyol
duniversitats privades, perqu pel que
coneixem, les niques universitats que
han iniciat una poltica de desmassificaci
de les aules sn la Universitat Politcnica
de Catalunya (centres com lETSETB
tenen un mxim de 60 alumnes per aula) i
la Universitat Pompeu Fabra, amb un
mxim de 80 estudiants per aula. Les
altres universitats no shan atrevit amb una
poltica de limitaci daccs a les aules,
perqu dentrada s complicada i impopular de cara als estudiants, ats que no
poden anar a la classe que volen per ja
se sap que qualsevol optimitzaci implica
un retall dels graus de llibertat.
Hi ha un altre intangible que resulta
equivalent a una inversi a termini indefinit: lagenda. En parlar dagenda, em
vull referir al conjunt de contactes, adreces, telfons, amistats o collegues, en una
paraula, que un estudiant o titulat fa durant els seus estudis i que constitueixen un
valor afegit a la seva formaci. El fet de
pertnyer a un clan pot ser decisiu a lhora
de trobar una bona feina, o a lhora de
canviar-ne, a lhora de fer un negoci; per
tamb s important per a qui ha facilitat i
propiciat lexistncia daquest clan, a lens
formatiu, i aix s tant o ms important
com ms fix s lestament rector de lestabliment densenyament si s pblic i
amb funcionament democrtic els canvis
de degans i rectors amb tots els seus equips
cada quatre o vuit anys fa que aquest
intangible no sigui tan important com ho
pot arribar a ser en un establiment el

gestor del qual es mantingui ms de

quinze o vint anys.
En els darrers quinze anys ha aparegut
un mercat de formaci en el sector de
lensenyament, bsicament en lmbit de
la formaci permanent i de postgrau. En
un estudi recent realitzat per lempresa
barcelonina Doxa Consulting,7 shi indica
que a Espanya aquest mercat va superar els
550.000 milions de pessetes lany 1997,
repartits al 50% entre formaci ocupacional i formaci continuada o permanent, i amb una oferta, a ms, molt atomitzada. Aix, les 10 empreses ms grans
facturaren per sota dels 30.000 milions de
pessetes. Lestudi preveu que aquest mercat continuar creixent els propers anys i
en aquest creixement sespera que augmenti molt ms la formaci basada en les
noves tecnologies multimdia (les no
presencials), que actualment representen
noms un 6%; les previsions de la Uni
Europea (UE) sn que, per exemple, la
formaci amb suport multimdia i
teleformaci en lmbit empresarial ser
del 60% del total de lmbit lany 2005.
Resulta fora evident que els propers
dos anys la formaci continuada a
distncia ser majoritriament adreada a
universitaris (formaci continuada, complementria, etc.), tant pel fet de ser els
clients susceptibles duna motivaci ms
clara, com de ser tamb els ms disposats a
utilitzar els nous mitjans. Hi ha, per tant,
un mercat de formaci superior, mercat
que si es basa en les NTIC es pot multiplicar per 10 (pensem noms en Hispanoamrica), i en el qual les entitats privades,
amb les seves caracterstiques operacionals
de flexibilitat, adaptabilitat i capacitat de
reacci tindran oportunitats de fer un
ensenyament econmicament rendible a

85
curt i mitj termini. Les universitats
pbliques, per la seva prpia organitzaci,
tindran ms dificultats a proporcionar
aquests serveis de formaci a curt termini,
per a mesura que hi vagin entrant, en els
mbits ms tcnics, cientfics i humanstics marcaran, com gaireb sempre, la pauta, entre altres coses perqu sn les que
estan en disposici doferir ms continguts, i continguts de qualitat, perqu sn
les que tenen els especialistes de prestigi,
prestigi obtingut a fora danys de recerca
i docncia.

PRIVAT VERSUS PBLIC

Hi ha serveis que no es poden regir per
una economia de mercat. Lensenyament
universitari ns un; per tant lEstat lha de
proveir. Aix no vol dir que no hi hagi
marge per a un ensenyament superior privat, evidentment hi s i en molts casos de
categoria universitria, per no tots els
ensenyaments postsecundaris han de dur
el qualificatiu duniversitaris, ni tots els
privats ni tots els pblics. Tamb cal fugir
dels tpics, ni privat ni pblic sn per si
mateix sinnims de qualitat. El que si s
cert, per, s que la selecci de professorat
ha sigut molt ms acurada en el sistema
pblic que en el privat.
En aquest pas, les universitats pbliques tenen una histria de vuit segles de
formaci superior regulada. Sense entrar
en detalls histrics sobre la creaci i el
desenvolupament daquests centres densenyament superior, el que s que hem de
constatar s que la formaci universitria
sempre sha considerat una formaci
delits, i la universitat sempre ha gaudit
duna forta autonomia davant els poders

poltics i econmics, autonomia que sha

manifestat en conceptes diversos, principalment en la llibertat de ctedra i en una
gesti i un funcionament democrtic, o si
ms no quan no sha pogut vocacionalment democrtic.
No hi ha un model nic duniversitat
pblica. Aix, per exemple, en el domini
pblic i des del punt de vista de lmbit
competencial, a Espanya hi ha universitats
de lletres i cincies i tres universitats tecnolgiques, les politcniques. Si b s cert
que ara gaireb totes les universitats pbliques catalanes estan sollicitant i aconseguint realitzar estudis denginyeria (cosa
que no s res ms que una fugida endavant
a costa dalgunes promocions), les politcniques estan encara fortament especialitzades en les enginyeries i arquitectures.
Tampoc no hi ha un model nic duniversitat privada. Nhi ha que sn una
federaci de centres amb una forta autonomia; molts ja eren centres densenyament superior abans de la LRU, alguns
adscrits a universitats pbliques i daltres
no, per en general tots ja tenien una
quota de mercat de la demanda perfectament consolidada basant-se en una bona
qualitat de formaci; aquest potser seria el
cas de la Universitat Ramon Llull a
Catalunya, la San Pablo CEU de Madrid,
i la Universitat de Deusto al Pas Basc.
Daltres, sn com un gran centre pluridisciplinari en qu els diferents estudis comparteixen installacions, fora professorat i
gesti: potser seria el cas de la Universidad
Alfonso X el Sabio i la Universidad Europea de Madrid.
Si cerquem models estrangers, la referncia obligada sembla que sn els Estats
Units dAmrica. Als EUA tampoc hi ha
un model nic duniversitats; si ens fixem

86
en un estat, Califrnia per exemple, el ms
poblat i prsper dels cinquanta estats nordamericans, ens adonarem que una gran
part de lensenyament superior s pblic i,
per tant les orientacions importants sn
fixades per lEstat. El sistema californi
procura la igualtat doportunitats a nivell
postsecundari, tot preservant els diferents
objectius de les diferents categories de
centres pblics existents: els Community
Colleges (centres densenyament superior
no universitari), la Universitat de lEstat, i
la Universitat de Califrnia, t a ms, les
universitats privades (Stanford en fou la
primera, i ms antiga que les pbliques).
Totes competeixen pels estudiants i pels
projectes de recerca, ja siguin de fons estatals o dempreses privades, per tamb sn
capaces de cooperar en projectes concrets.
La fama de qualitat de les universitats
californianes ve donada principalment
pels estudis de doctorat o tercer cicle, i per
una decisi conscient doptar per la qualitat abans que no per la quantitat.
Crec que shauria de ser molt rigors
en ls del terme universitat. La LRU, que
va permetre la creaci de les universitats
privades, i el decret llei posterior que les
va regular, potser shaurien de revisar. Els
mnims que van servir per iniciar aquest
procs potser ara shaurien de substituir
per quelcom ms exigent: nombre de doctors per titulaci en comptes de globals de
la universitat, nombre de titulacions, etc.
Sense arribar al fenomen absurd de la
Universitat Johann Cruyff, crec que hi ha
una srie de preguntes que no tenen una
resposta immediata i que cal que ens
plantegem:
En la societat del coneixement
poden aparixer ens privats, vinculats a
una editorial, per exemple, que fent for-

maci a distncia reclami el ttol duniversitat? Pensem que els continguts de la

Universitat Oberta de Catalunya els generen majoritriament professors daltres
universitats, especialment de les pbliques. Per qu no poden treballar els professors de les pbliques, segons larticle 11
de la LRU, per a una entitat privada de
formaci a distncia? Si la resposta s afirmativa, aleshores ens hem de demanar: s
lcit que facin la competncia a la seva
prpia universitat? Qui s realment el propietari dels continguts?
Pot un ens que es declara confessional, aspirar a la vocaci duniversalitat i
esdevenir universitat? (com a exemple hi
ha la Universidad Catlica de vila)
Pot la universitat pblica competir
amb lagilitat suficient amb la privada en
lrea de la formaci permanent? Per
tamb: la rapidesa de resposta de les
privades, els permet fer una formaci
permanent de prou qualitat universitria?
Les universitats privades espanyoles,
tenen totes lestatut de societat sense nim
de lucre? (A tall dexemple, val a dir que la
Universidad Alfonso X el Sabio de Madrid
t accionistes.)
Interessa la recerca a totes les universitats privades espanyoles? Nhi ha alguna disposada a renunciar al ttol duniversitat per prendre lopci de no fer recerca?
Com hem dit, hi ha serveis que no es
poden regir per una economia de mercat i
lensenyament universitari ns un, per
tant hem de ser clars i honestos a lhora de
cercar finanament, a lhora de fer publicitat, a lhora de cercar lexcellncia docent i de la recerca, i a lhora de defensar
lautonomia dunes institucions que, de
grat o per fora, noms seran si continuen
sent elitistes.

87
1. Thomas Stonier. Information and Internal Structure of
the Universe, Springer Verlag.
2. Emilio Lled. Imgenes y Palabras, Santillana Taurus.
3. Fundacin Cotec para la Innovacin Tecnolgica. El
Sistema espaol de Innovacin. Diagnstico y recomendaciones. Libro Blanco, Madrid, Fundacin Cotec.

4. Ibidem.
5. Fundacin Cotec para la Innovacin Tecnolgica.
Informe Cotec 1998.
6. Ibidem.
7. Doxa Consulting, Cinco Das, divendres 30 doctubre
de 1998, p. 20.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCI

Nom i cognoms
Adrea
Poblaci
Codi postal
Telfon
e-mail
Em subscric a la revista LEspill per 3 nmeros (1 any) a partir del nmero
, ra
per la qual:
OPCI A: Us tramet un xec per valor de 4.000 ptes.* a nom de: Universitat de
Valncia. Revista LEspill.
OPCI B: Us adjunte fotocpia de lingrs de 4.000 ptes.*, a nom de la revista
LEspill, en el compte corrent de la Universitat de Valncia (Bancaixa,
Urbana Sorolla de Valncia: 2077-0063-51-3101204651).
* Preu a Europa: 4.500 ptes. Resta del mn: 5.000 ptes.
Data
Signatura

88

El futur de la recerca bsica a la

universitat
Juli Peret

a recerca cientfica s reconeguda, si

ms no en la part del mn industrialment
ms avanada, com un motor del millorament econmic i social. Lorganitzaci
poltica dun pas ha de proporcionar un
suport adequat a la cincia si hom vol un
benestar ciutad tan generalitzat com siga
possible. Ara b, s important remarcar
dentrada que el progrs cientfic i lavan
tecnolgic tenen trajectries en bona mesura autnomes, de forma que la inversi
estatal en recerca s necessria per no
suficient per beneficiar el creixement tecnolgic i econmic de la societat.
La diferenciaci entre cincia bsica,
recerca aplicada i desenvolupament tecnolgic s en bona part difusa. Tanmateix,
aquestes categories sn emprades pels responsables de lorganitzaci dels sistemes
de cincia i tecnologia, aix com per
aquells que elaboren les estadstiques daquestes accions, basant-se en definicions
prvies molt difcils daplicar en el dia a
dia del quefer cientfic. Si b hi ha una

Juli Peret s professor de Bioqumica i Biologia Molecular i vicerector de Cultura de la Universitat de

Valncia.

certa base epistemolgica per a tal diferenciaci, s molt ms til parlar dinteressos pblics davant dels privats, del
finanament pblic enfront del finanament industrial, de la tensi entre la llibertat acadmica i la demanda duna
recerca utilitarista.
En aquest final de segle la funci de la
universitat s motiu de reflexi collectiva,
si ms no a Europa occidental i als EUA.
En general hom accepta que la universitat
s una instituci molt antiga (la de Valncia el 1999 compleix 500 anys dexistncia ininterrompuda) que, almenys des
de fa dos segles, t el comproms ineludible de generar coneixements i de transmetrels. En la seua funci com a instituci deducaci superior t lobligaci de
formar les noves generacions de cientfics i
de professionals, per alhora ha dassumir
la responsabilitat de mantenir al llarg de
tota la vida la capacitaci daquests. A
ms, lensenyament superior i la recerca
han de formar un cos simbitic. Com veurem ms endavant, el desenvolupament
tecnolgic i industrial descansa en gran
manera en lavan cientfic fonamental. La
recerca bsica finanada amb fons pblics,
sobre la base de la qualitat contrastada, i
executada sobretot a les universitats s, per
tant, insubstituble i imprescindible per al
benestar de les futures generacions.

89

Recerca amb consideracions dutilitat?

No

Per comenar, una qesti terminolgica.

El Manual de Frascati, referncia obligada
en els pasos de lOCDE pel que fa al
disseny i seguiment dels sistemes de cincia i tecnologia, defineix tres tipus dinvestigaci en funci de la seua finalitat, el
conjunt dels quals constitueixen les activitats dR+D (recerca i desenvolupament)
dun pas: recerca fonamental (bsica o
pura), recerca aplicada i desenvolupament
tecnolgic.1 La frontera entre investigaci
bsica i aplicada s, tanmateix, borrosa. Ni
la cincia, diguem-ne, acadmica s
totalment pura ni la recerca aplicada s
sempre utilitria. Quan es defineix la
recerca bsica com la bsqueda de
coneixement sense pensar en una aplicaci
prctica convindrem unnimement que
la primera part s sempre certa: linvestigador pretn produir noves descobertes.
Per la implicaci que aix necessriament comporta una ntida separaci amb
la imaginaci de les utilitats daquest
coneixement s simplement falsa. Hi ha
molts exemples que ho confirmen en el
camp de la fsica, la qumica o la biologia.
Els usos prctics de la recerca aplicada sn
en general ms obvis, per la recerca bsica tamb pot tenir aplicacions prctiques
previsibles. Lord Porter, premi Nobel i
expresident de la Royal Society, ho ha
expressat aix: Hi ha dos tipus de recerca:
laplicada i la que encara no s aplicable.
Aquestes categories usades als informes
de lOCDE de fet dificulten molt la tasca
de saber exactament quina recerca es fa
realment, qui la financia i per a qu. Fa
deu anys la National Science Foundation
(NSF) ja va proposar substituir les fina-

litats de la cincia (per a qu) pels destinataris (per a qui) i establir una taxonomia dobjectius en tres categories de
recerca: fonamental, estratgica i dirigida.2
Donald Stokes3 proposa superar definitivament aquesta relaci entre comprensi i utilitat expandint la imatge
dimensional de la recerca. Passar de lespectre lineal, unidimensional a la Frascati, a un espai bidimensional,3 definint
els quadrants de Bohr, Pasteur i Edison de
la segent forma:

COMPRENSI

UNES DEFINICIONS
AMB FRONTERES DIFUSES

BOHR

PASTEUR

Recerca bsica

Recerca bsica

pura

inspirada per
la utilitat
EDISON

No

Recerca aplicada
pura

Hi ha encara una altra forma de tipificar la investigaci atenent ms a criteris

sociolgics, fixant-nos en lorganitzaci de
la recerca. En la majoria dels sistemes de
cincia i tecnologia sn les empreses
privades (majoritriament en laboratoris i
installacions prpies) i alguns organismes
tecnolgics oficials els que fan quasi totes
les operacions de recerca aplicada i desenvolupament (fluint del quadrant de Pasteur al dEdison). La investigaci bsica
(que estaria fluint en ambdues direccions
entre el quadrant de Bohr i el de Pasteur)
est, pel contrari, ms vinculada a les institucions universitries. Mentre que hi ha
autors que aporten una argumentaci
epistemolgica sobre la diferenciaci entre

90
cincia pura i aplicada o tecnologia, daltres, com limmunleg Sir Peter Medawar,4 ens criden latenci dels riscos que
poden haver darrere daquesta dicotomia:
una major atenci a les aplicacions prctiques pot conduir a un desequilibri on
noms siga mereixedora de suport aquella
investigaci comercialitzable. Vet aqu el
resultat del que seria una poltica cientfica
miop, dominada per la bsqueda de
resultats a curt termini. Una qesti clau
ser, doncs, qui paga la recerca i per a qu.

BREU APROXIMACI AL PROCS

DINSTITUCIONALITZACI
DE LA CINCIA
La capacitat dobservaci i linters pel
coneixement de lentorn semblen ser
caracterstiques humanes ben antigues.
Aquesta observaci i aquesta interrogaci
a la natura es perd en la nit dels temps
histrics i no coneix fronteres entre civilitzacions. La domesticaci de plantes a Mesopotmia i a Mesoamrica o la matemtica grega i les mquines per a la guerra
dArqumedes sn exemples de la riquesa i
diversitat de les formes davan en el
coneixement de la natura i les seues aplicacions prctiques. El domini del foc, lagricultura i la ramaderia, lescriptura, el treball dels metalls, la construcci de camins
(que fins a Napole es construen per
raons militars), la plvora, la brixola, la
impremta: aquesta s una srie de progressos humans produts lentament i sense
que significassen una autntica revoluci
en els hbits diaris dels humans. Uns progressos que foren adquirits sense base
cientfica. La cincia com a tal coneixement avan molt rpidament durant els

segles XVII i XVIII i no fou sin cap a finals

del XVIII que inici la seua influncia sobre
la tecnologia. En efecte, la idea de progrs
en el coneixement s relativament moderna. Durant limperi rom i ledat mitjana es pensava que difcilment hom podria superar els cims intellectuals assolits
per Plat o Aristtil. Els que sn considerats fundadors de la cincia moderna,
com Isaac Newton, Francis Bacon o Gottfried Leibniz, difongueren la visi que lestudi sistemtic i empric de la natura
podria suposar una acumulaci de coneixements fins a la comprensi completa del
mn. El progrs cientfic al segle XIX, molt
lligat al desenvolupament industrial, transmet tanmateix una visi optimista sobre
la gaireb infinitud del coneixement.
La institucionalitzaci de la cincia es
va comenar a produir al final del segle
passat i, amb aquesta, la diferenciaci entre recerca pura i aplicada. La utilitat
social de la qumica (en mbits com lagricultura o lalimentaci), de la fsica (en
particular lelectromagnetisme o la mecnica) i de la biologia (per exemple, en el
control de les fermentacions o la preparaci de vacunes) facilit el suport econmic a lactivitat cientfica en pasos com
Alemanya, Frana, Gran Bretanya o els
EUA. Aix hi va afavorir la creaci dinstitucions i infraestructures al servei de la recerca i lensenyament. La idea de la necessria simbiosi entre acadmia i indstria s
una mica posterior, ms prpia de principis del nostre segle.5
Ms avanat el segle XX els conflictes
bllics, en especial les dues guerres mundials, han estimulat de diverses formes la
relaci cincia-indstria. Sobretot per als
EUA la Segona Guerra Mundial signific
el triomf rotund de laplicaci bllica de

91
la cincia. El projecte Manhattan (que
tenia per objectiu fabricar la bomba atmica) i la invenci i aplicaci del radar sn
dos exemples duna nova orientaci en la
cincia institucional, dun sistema de cincia i tecnologia amb capacitat dassolir uns
objectius concrets, en aquest cas duna
gran importncia estratgica enmig dun
conflicte bllic internacional.6 En aquesta
nova etapa no nhi havia prou amb els
cientfics: calia tamb la participaci dels
enginyers i duna estructura organitzativa
complexa, a la manera duna gran indstria. Els pasos directament implicats en la
gran conflagraci mundial dels anys 40
sapressaren a convncer tothom que la
investigaci cientfica podia ser tan important i decisiva en temps de pau com ho
havia estat durant la guerra. Prova daix
s que els nord-americans pensaven prohibir la recerca cientfica a lAlemanya
venuda. Gran Bretanya, per, va aconseguir que es permets fer cincia bsica
per amb severes restriccions sobre la
recerca aplicada.
Va ser precisament el 1945 quan el fsic
Vannevar Bush lliur al president Harry
Truman linforme7 on es proclamava el carcter inexplorat i gaireb illimitat del
paisatge cientfic i es presentava el progrs
del coneixement com una clau per a la
seguretat militar i el desenvolupament
econmic dels EUA. El 1950 es creava la
National Science Foundation (NSF), una
agncia federal de carcter netament civil
dins lentramat dorganitzacions promotores de la recerca per vinculades a interessos militars i que havien proliferat immediatament desprs de la guerra. La
revoluci sovitica i la nova URSS havien
fomentat tamb una visi de la cincia
progressiva i illimitada. La guerra freda

esperon la recerca cientfica i tecnolgica

en ambds blocs.8 Des del punt de vista de
la percepci pblica, la justificaci de la
necessitat del suport econmic a la recerca
i el progrs cientfic resultava, en ambds
blocs antagnics, molt fcil: calia mantenir un alt nivell tecnolgic en els sistemes
de defensa nacional. La imatge duna cincia benigna al servei de la humanitat ja havia eixit fatalment tocada lagost de 1945.
Malgrat que el nou ordre mundial
podria dificultar ara les justificacions
pbliques, als EUA el suport governamental a la recerca continua sent slid, com ho
s en una part dEuropa occidental i al
Jap (a Rssia, tanmateix, la situaci s
actualment dun patetisme extrem pel que
fa a la recerca cientfica).9 M. Greenwood,
director associat de lOficina del President
per a la Poltica Cientfica i Tecnolgica,
ha remarcat que acabada la guerra freda,
lobjectiu prioritari de les inversions federals en matria cientfica i tecnolgica ja
no s la seguretat nacional sin la creaci
de llocs de treball i la competitivitat econmica. Per b que els Hussein o els Milosevic de torn continuaran justificant
aqueix 22,4% desfor en recerca militar
en el conjunt de les activitats dR+D als
EUA (davant el 8,2% de la Uni Europea
i el 1,1% al Jap, segons dades de la
UNESCO). Laltra cara de la moneda s
que la percepci pblica de lavan cientfic ja no s tan optimista. La societat s
sensible a les conseqncies potencialment negatives de les aplicacions del coneixement cientfic, particularment les
blliques, aix com els seus efectes adversos sobre lambient. Lesfor per salvar les
barreres de comunicaci entre els cientfics i el pblic tamb s prioritari en molts
pasos industrialitzats, com ho s la preo-

92
cupaci per millorar la qualitat de lensenyament de la cincia i les matemtiques
en els diferents nivells educatius preuniversitaris.
El nostre s el cas dun sistema dR+D
feble, estimulat des de fa molts pocs anys
per sobre el qual actualment planen algunes incerteses. Fins als anys 70 el sistema universitari de recerca era molt dbil
i el seu impacte internacional quasi imperceptible. La promulgaci de la LRU
(1983) i, ms tard, de lanomenada Llei
de la Cincia (1986), aix com la descentralitzaci de les competncies en matria
educativa han contribut a desenvolupar la
capacitat de recerca de les universitats.
Coincidint amb un increment notable del
nombre destudiants i duniversitats, shan
fet esforos econmics per augmentar la
quantitat i la qualitat de la recerca universitria. Tamb shi han posat en prctica
poltiques adreades a diversificar lorigen
dels fons destinats a la recerca, en un intent daugmentar la implicaci del sector
privat i industrial.10
La lluita gaireb universal als pasos
occidentals contra el dficit pblic en els
darrers anys ha exercit una pressi durssima sobre els pressupostos governamentals dedicats a R+D i, en moltes ocasions,
sha tradut en retallades econmiques notables. Empentats per aquest vent, alguns,
com veurem ms endavant, han comenat
a posar en dubte la necessitat del suport
pblic a la cincia bsica i han demanat
que es deixen de gastar els impostos dels
ciutadans en el finanament duna recerca
intil. En el cas espanyol, la caiguda del
suport governamental des de 1992 ha estat dissimulada primer per la forta aportaci de fons europeus i, en els darrers exercicis pressupostaris, pel cmput de les

despeses de recerca en matria de defensa

(uns 50.000 milions de ptes.) i de desenvolupament tecnolgic a crrec del
MINER (ms de 200.000 milions de ptes.
en crdits per a la construcci davions
civils i militars, fragates i el carro de combat Leopard). Segons la distribuci de les
despeses dels PGE de 1998, noms un
5,8% dels fons pblics destinats a R+D
podrien etiquetar-se com a investigaci
bsica.

LA RECERCA BSICA
FINANADA PBLICAMENT
S EL FONAMENT DE LA
INNOVACI INDUSTRIAL
La innovaci tecnolgica, ha danar precedida per lavan en el coneixement cientfic? Hi ha qui taxativament anteposa la
cincia pura a laplicada. Per potser hi ha
tants exemples a la histria a favor daquesta visi com casos en els quals el
desenvolupament tecnolgic ha precedit i
esperonat lelaboraci dels conceptes i les
teories.11 Avui, tanmateix, el valor de la recerca bsica per al progrs econmic s
efectivament molt elevat. Un estudi de la
NSF ha mostrat que el finanament pblic de la investigaci bsica als EUA (reflectit pel suport federal a la recerca que es
realitza a les universitats i a daltres institucions sense nim de lucre) s en gran manera el punt de partida de la innovaci
tecnolgica industrial.12 Lanlisi sha fet
sobre les citacions darticles cientfics que
serveixen de fonament per a una patent,
quina classe de recerca shi cita i don provenia el finanament necessari per a executar-la. Lestudi mostra un fort lligam de
les invencions patentades amb la recerca

93
finanada amb fons pblics. Les dades
econmiques recollides a linforme, daltra
banda, constaten que el finanament privat de la recerca (tant bsica com aplicada)
es materialitza majoritriament en els
laboratoris industrials, mentre que el
finanament pblic de la recerca (sobretot
bsica) sexecuta principalment a les universitats. Les indstries alhora inverteixen
tamb una petita part en recerca acadmica. I ho fan, segons la NSF, perqu
aquesta investigaci acadmica s tant la
base de la futura innovaci tecnolgica
com generadora dun ambient adequat per
a la formaci de les noves generacions de
personal tcnic qualificat. Es conclou que
el suport federal, pblic, a la recerca s
fonamental per al creixement econmic.
Ara extrapoleu a la situaci dun pas
com el nostre on les installacions dR+D
industrials sn escassssimes i on el missatge governamental s cpia dun fracs com
el britnic: davant uns pressupostos estatals per a recerca bsica esquifits, el que cal
s que les universitats sespavilen i es busquen el suport a la investigaci a les empreses. Tot plegat, un gran despropsit
que poc t a veure amb lorganitzaci dels
sistemes de cincia i tecnologia ms avanats. En efecte, lEstat espanyol ocupa un
lloc poc rellevant en el context europeu i
de lOCDE pel que fa als esforos pblics
o privats en el terreny de la recerca. La
despesa total, pblica i privada, en R+D
espanyola fou, segons les dades oficials,
del 0,8% del PIB el 1995 (o s, uns
557.908 milions de ptes. corrents), quan
el 1992 havia arribat al rcord del 0,92%.
Mentrestant, la italiana sobrepassava clarament l1%, la britnica, francesa, alemanya i nord-americana se situaven entre
el 2 i el 2,5%, i la japonesa fregava el 3%

(la mitjana de la UE fou 1,85% i la de

lOCDE 2,15%). Segons les dades recollides als informes de la Fundaci Cotec,13
el 1995 hi havia uns 35.000 investigadors
en el sector pblic (principalment universitats i OPIs, el ms important dels quals
s el CSIC), gaireb el 75% del total.
Aquesta dada contrasta amb el repartiment quasi a parts iguals dels investigadors pblics i privats a daltres pasos de la
UE. La despesa total en R+D a lEstat
espanyol ve a repartir-se per igual entre els
sectors pblic i privat. Lorigen dels fons
en cada cas, per, s fora diferent. La
recerca universitria s suportada en un
91% pel sector pblic i en un 9% pel
privat, gaireb tot per part dempreses. Als
OPIs el finanament pblic puja al 94% i
el privat ns el 6%. Al contrari, les empreses i altres entitats sense nim de lucre,
que executen laltra meitat del total del
pasts dR+D, financen les seues activitats
en un 16% amb fons pblics i un 84%
amb privats.
Sempre hem tingut els EUA com un
eptom del finanament privat de la
recerca, per la situaci del suport relatiu
pblic/privat a la investigaci universitria
no s gaire diferent a la nostra. El 1997 la
despesa total en R+D als EUA puj a
202.500 milions de dlars (uns 30 bilions
de ptes.). Noms un 10% daquest esfor
fou executat per les universitats, un poc
ms pels laboratoris federals i al voltant
del 78% per la indstria.14 Doncs b, la
recerca universitria nord-americana (el
95% de la qual es concentra en el 16% de
les institucions deducaci superior, una
dada molt significativa) es financia en un
86% per fons pblics i un 14% per privats. Tant en universitats pbliques com
privades, la recerca pagada per la indstria

94
s noms un 7%. Daltra banda, el finanament pblic de la recerca industrial per
part de les agncies federals s dun 20%.
Hi ha una correlaci molt bona entre el
percentatge de fons destinats a recerca
bsica per part de les agncies federals15 i
el percentatge de recerca executada amb
els fons federals per part de les universitats. Noms se separen de la tendncia
general algunes agncies, com la NASA,
que tenen installacions prpies per a desenvolupar la seua recerca bsica.16 s a
dir, en general les universitats encara continuen sent el lloc adient per a realitzar
aquella investigaci sense traves (unfettered), impulsada per la curiositat, el
moviment lliure de lintellecte lliure
(segons paralues de Vannevar Bush).
Encara que no sempre s aix, sassocia
la recerca bsica a projectes a llarg termini,
de forma que, segons Andrew Odlyzko,17
dels laboratoris AT&T Bell, el declivi en
el suport a la recerca bsica per part de les
corporacions industrials que shavia produt en els darrers anys als EUA seria un
indicador del fet que cada vegada es
treballa a ms curt termini, amb una visi
ms curta del futur. Aquesta s una
situaci que, dallargar-se en el temps,
podria arribar a contagiar les administracions pbliques i les universitats. De fet,
els darrers Informes sobre la Cincia de la
UNESCO alerten sobre les tendncies
observades en molts pasos a disminuir el
finanament pblic de la recerca.
El finanament pblic de la recerca
universitria ha de ser una prioritat (i una
obligaci ineludible) dels governs democrtics.
Entre les prioritats i obligacions ineludibles dun govern democrtic haurien
destar la de defensar la plena autonomia

investigadora de les institucions pbliques. Al seu torn el sistema pblic dR+D

amb els recursos i mitjans (materials i
humans) suficients hauria de garantir als
ciutadans la independncia respecte als
interessos privats. Analitzem ara dues
qestions relacionades amb la tendncia
contrria, la de voler disminuir el suport
pblic a la recerca i substituir-lo amb
recursos privats:
1. s realista pensar que el sector privat
va a finanar tot tipus de recerca, incloenthi les cincies socials i les humanitats? En
1996, Terence Kealey, un bioqumic de la
Universitat de Cambridge (Anglaterra),
public el llibre The Economic Laws of
Scientific Research on contraposava la idea
de Francis Bacon de la tecnologia que
flueix de la cincia acadmica enfront de
la idea dAdam Smith que el desenvolupament industrial es deriva de la tecnologia prvia. Aquesta confrontaci, gaireb ideolgica, s extrapolada per Kealey
fins a lextrem de suggerir que el finanament pblic de la recerca bsica ha de
desaparixer en favor del finanament per
part de les empreses. Segons Kealey, el
suport governamental a la recerca bsica
(i, per tant, a la universitat) s un luxe de
les societats econmicament desenvolupades contempornies totalment prescindible. Si tan important per a la innovaci
s la recerca bsica, que la paguen les
indstries.18 s decebedor que aquestes
arrogncies intellectuals puguen servir de
justificaci per a disminuir els esforos
pblics en investigaci bsica. s totalment illusori pensar que el finanament
privat assumir el pes duna recerca bsica
les aplicacions de la qual poden trigar
molt anys a produir-se, o b els seus resultats no tenen un valor comercial tangible

95
sin que passen a enriquir el nostre patrimoni intellectual.19
2. Potser les empreses finanaran investigacions que no sols no troben una
aplicaci directa i immediata sin que, a
ms, puguen anar clarament en contra
dels seus interessos comercials? Un exemple resulta ben aclaridor.20 El 25 dabril de
1996 el Wall Street Journal explicava en
portada com lempresa farmacutica
Boots, que havia contractat una recerca
bsica amb cientfics de la Universitat de
Califrnia a San Francisco (UCSF), en no
agradar-li gens els resultats assolits va obligar els autors a retractar-se del que havien
publicat en el Journal of the American
Medical Association, sota lamenaa de
demandar la universitat. Boots havia
encomanat uns estudis sobre si el seu
medicament Synthroid (que als EUA
prenen diriament 8 milions de persones
amb problemes dhipotiroidisme i que
suposa un mercat de 600 milions de dlars
anuals) era biolgicament equivalent a
una forma genrica molt ms barata. Els
cientfics de la UCSF demostraren experimentalment que eren del tot equivalents i
enviaren els resultats a la revista. La
comercialitzaci del genric significaria un
estalvi de 356 milions de dlars lany... i
bviament un mal negoci per a Boots.
Lempresa oblig a retractar-se els cientfics i la mateixa instituci perqu havien
passat per alt una clusula del contracte,
aquella que diu: els resultats de la recerca
no seran publicats sense lautoritzaci per
escrit de lempresa. s clar que la integritat, lobjectivitat, la sinceritat del sistema universitari estaria en joc si les institucions es veuen en la necessitat de recrrer nicament al finanament privat de la
recerca. La privatitzaci del coneixement

s un risc que augmenta a mesura que

creix la pressi sobre les universitats perqu troben finanament industrial per a la
seua recerca, la qual cosa fa emergir uns
conflictes dinteressos inevitables.

CONSIDERACIONS FINALS
SOBRE EL PAPER DE LA
UNIVERSITAT
Les nostres universitats estan a prop del
model alemany o humboldti, que reclama de la seua plantilla acadmica
simultniament un esfor tant en lmbit
de lensenyament superior com en el de la
recerca cientfica avanada. Daltra banda,
segons linforme Delors21 per a la
UNESCO la universitat hauria dassumir
quatre funcions essencials: 1) La preparaci per a la recerca i lensenyament. 2)
Loferta de formacions molt especialitzades i adaptades a les necessitats de la
vida econmica i social. 3) Lobertura a
tots per tal de respondre als mltiples
aspectes del que sanomena educaci permanent en el sentit ms ampli. 4) La cooperaci internacional. Sha de fer compatible, doncs, la formaci dinvestigadors
amb plena capacitat de desenvolupar recerques bsiques amb la formaci despecialistes molt professionalitzats. Per, ha
de ser necessriament en la mateixa instituci? Quines poden ser les frmules de
coexistncia? Abans sha dit de passada
que noms un 16% de les institucions
densenyament superior als EUA concentren el 95% de la recerca executada a
lmbit universitari. Una altra dada: noms un 6% de les 3.600 institucions de
rang superior nord-americanes tenen capacitat de concedir el grau de doctor. Aix

96
vol dir que hi ha una oferta molt variada i
mplia de possibilitats de formaci superior ms enll de les universitats humboldtianes. I tamb una diversitat de models dorganitzaci de la recerca universitria. Malgrat que a la Gran Bretanya el
95% de la despesa dR+D universitria es
concentra en el 36% de les institucions
acadmiques, causa perplexitat que linforme Dearing22 hi constate que lopini
majoritria s que la recerca cientfica i
lensenyament superior sn tasques inseparables a les universitats. De fet, hom
reconeix limpacte de la recerca acadmica
sobre la docncia com el tret diferenciador
de lensenyament superior.
Als EUA han augmentat les veus
crtiques que alerten sobre el deteriorament de la qualitat de lensenyament universitari. Una de les causes que sapunten
s que molts professors empren massa
temps en les tasques de recerca negligint la
seua responsabilitat en la formaci dels
estudiants. s clar que leducaci superior
t uns lligams inseparables de la recerca.
Per cal vetllar perqu la qualitat de lensenyament siga elevada, cosa que no s
afavorida pels actuals sistemes davaluaci
dels professors, on lmfasi es posa sobre la
recerca.
Als EUA i tamb a Europa (especialment al Regne Unit) ha anat difonent-se
el missatge de la necessitat que les universitats centren els seus esforos investigadors en la recerca aplicada i busquen el
suport financer de la indstria. I, fins i tot,
que sorganitzen a la manera de les corporacions industrials. Tot aix no sols representa un front obert ms contra els serveis
pblics sin que, com ha quedat reflectit
abans, pot posar en perill els aspectes ms
essencials del sistema universitari. La ma-

teixa divisi, una mica obsoleta, entre

cincia bsica i aplicada est sent substituda per la difcil, per necessria, convivncia entre el finanament pblic i privat de la recerca. Sense dubte, les universitats continuen sent la fortalesa de la
recerca sense traves, agafant paraules
dOdlyzko. Per amb dificultats creixents.
Per una banda, hi ha la pressi de
moures cap a una recerca ms utilitarista,
amb un enfocament a ms curt termini.
Una de les recomanacions de lanomenat
Llibre Blanc de la Innovaci realitzat per
la Fundaci Cotec23 s que la universitat
com a instituci, a lhora de definir els
seus ensenyaments, les seues investigacions i les seues estratgies, ha de dotar-se
de capacitat per tal dentendre les necessitats de les empreses i fer econmicament
rendibles els seus coneixements tecnolgics. En aquest sentit, linforme va ms
enll i proposa la creaci dinstituts universitaris amb la participaci dempreses
com un mitj per tal dorientar la investigaci universitria cap a les necessitats
empresarials. En el fons ens podrem preguntar si les nostres universitats, carregant
amb tot el pes de lensenyament superior i
la capacitaci dels cientfics i tecnlegs,
tenen el marge de maniobra, en recursos
materials i humans, per tal datendre, a
ms, una funci tecnolgica que en altres
pasos del nostre entorn es realitza majoritriament a les mateixes corporacions
industrials. Daltra banda, hi ha els efectes
que aquesta recerca orientada pot tenir
sobre el sistema acadmic. Un creixent grau
despecialitzaci investigadora allunya
progressivament els professors dall que
han densenyar a les aules i els laboratoris.
La recerca bsica ofereix una srie
davantatges per al sistema acadmic que

97
sn irrenunciables. Una forma adequada
de preparar cientfics i tecnlegs per a un
mn que canvia molt rpidament no s
precisament transmetre visions molt concretes i estretes de la seua especialitat, sin
habilitats ms genriques i fonamentals.
Hi ha la percepci, prou generalitzada,
que la recerca bsica s un b pblic,
intellectualment ms atractiva que la
investigaci destinada nicament a incrementar els beneficis econmics. La histria ens mostra que no s una bona estratgia abordar els reptes tecnolgics a curt
termini, segons sens presenten, sense una
mirada a llarg termini que ens prepare per
abordar situacions crtiques imprevisibles.
La investigaci bsica no sols satisf la

necessitat humana de comprendre lunivers que ens envolta sin que, com ja hem
comprovat, s la base de noves tecnologies. La recerca bsica ha de ser finanada amb recursos pblics perqu els seus
resultats, que dentrada no rendeixen diners sin noves idees, no poden ser secrets.
La bona qualitat daquests resultats depn
molt de la lliure circulaci daquesta
informaci, del seu sotmetiment al debat
cientfic. El futur de la recerca bsica,
sinnim del tipus dinvestigaci genunament universitria, passa necessriament
doncs per ladopci de poltiques rigoroses
de finanament pblic i de defensa de
lautonomia intellectual i tica dels cientfics universitaris.

1. Segons el Manual de Frascati (OCDE Directorate for

Scientific Affairs, The Measurement of Scientific and
Technical Activities: Proposed Standard Practice for
Surveys of Research and Experimental Development,
Paris, 1993) la recerca bsica comprn tots els estudis
experimentals i terics destinats a adquirir coneixements sobre fenmens i fets observables. A priori no
hi ha cap perspectiva ni intenci daplicaci daquests coneixements per part dels cientfics que la
fan. Els resultats no sn comercialitzats sin publicats en els circuits adients, com sn les revistes cientfiques especialitzades. La recerca aplicada s lactivitat original per adquirir nous coneixements amb
lobjectiu de resoldre determinats problemes prviament definits, per exemple, en lmbit industrial. Els
resultats solen ser objecte de patents. Finalment, el
desenvolupament tecnolgic s el conjunt dactivitats i estudis basats en coneixements previs amb la
finalitat de fabricar nous productes o perfilar nous
procediments, sistemes o serveis, o la millora
substancial dels ja existents. Molt sovint el pas crtic,
amb una problemtica inherent, s passar de lescala
del laboratori de recerca aplicada a lescala industrial.
2. Al Report of the Task Force on Research and Develop-

ment de 1989 es defineix la recerca fonamental com

aquella que dna resultats que en el moment de
finanar-la sn per a disseminar-se a altres investigadors i educadors. Daltra banda la recerca estratgica dna resultats dinters evident per a un espectre
ampli dusuaris, externs a la comunitat dinvestigadors, que poden ser identificats en el moment del
finanament. Finalment, la recerca dirigida dna
resultats que satisfan les necessitats especfiques de
lorganitzaci finanadora. Malgrat aquest esfor
aclaridor, la NSF encara continua emprant la classificaci del Frascati.
3. Donald E. STOKES: Pasteurs Quadrant. Basic Science
and Technological Innovation, Washington D.C.,
1997, pp. 70 i ss.
4. Peter MEDAWAR: Advice to a Young Scientist, Nova
York, Basic Books, 1979.
5. En el nmero del 6 de setembre de 1930 de la revista
Nature hom pot llegir: [...] No s possible traar
una distinci clara entre la cincia i la indstria. Els
resultats de treballs dinvestigaci del carcter ms
especulatiu condueixen sovint a resultats prctics
sorprenents. Societats tan progressives com les Imperial Chemical Industries Ltd. segueixen ara a An-

98
glaterra la prctica (fa temps vigent a Alemanya) de
mantenir un estret contacte amb el treball cientfic
dinvestigaci de les universitats [...]. Citat per
Bertrand RUSSELL: The Scientific Outlook, Londres,
George Allen and Unwin, 1949.
6. Per a una discussi extensa vegeu les obres de Jos
Manuel SNCHEZ RON: El poder de la ciencia, Madrid, Alianza Editorial, 1992 i La ciencia. Su estructura y futuro, Madrid, Debate, 1995.
7. Vannevar BUSH: Science-The Endless Frontier: A Report
to the President on a Program for Postwar Scientific
Research, Washington DC, National Science
Foundation, 1990 (reimpressi).
8. Noms tornar de Postdam, Stalin convoc el
Comissari del Poble per a Municions, Boris Lvovich
Vannikov, i els seus principals collaboradors i els va
dir: Noms vull demanar-los una cosa: subministreu-nos armes atmiques al ms aviat possible.
Saben que Hiroshima ha sacsejat el mn i sha destrut lequilibri. Disposar de la bomba eliminar un
gran perill sobre nosaltres (citat per Snchez Ron
1992). El 29 dagost de 1949, la URSS va assajar el
seu primer enginy nuclear.
9. Els Informes Mundials sobre la Cincia de la
UNESCO sn una bona font de dades comparatives
sobre la situaci dels diferents sistemes de R+D al
mn. La darrera edici s la corresponent a 1998
(Madrid, Santillana/Ediciones UNESCO, 301 pp.).
10. Malgrat els esforos, podem dir que encara no hem
arribat ni a la meitat del cam per assolir el lloc que
ens correspon per la nostra posici socioeconmica. Les darreres dades publicades per lObservatoire
des Sciences et des Techniques (Rmi BARR (dir.):
Science & Technologie Indicateurs, Edition 1998,
Pars, Economica) sn decebedores. Si observem el
mapa dEuropa que reflecteix la situaci de les diferents regions (p. 535), a lrea geogrfica coberta per
la Xarxa dUniversitats Institut Joan Llus Vives
(Rossell, Catalunya, Pas Valenci i Illes Balears) les
activitats cientfiques i tecnolgiques (mesurades en
termes de publicacions i patents per habitant) es
troben equilibrades en gran part del territori per b
que no representen ms del 75% de la mitjana europea en les rees de Barcelona i Tarragona i un 33%
de la mitjana en la resta. Lexcepci en sn les rees
de Valncia, Alacant i Balears, on lactivitat cientfica
s dun 70% de la mitjana europea per les activitats
tecnolgiques noms freguen el 15%.
11. Si agafem exemples de la biologia, trobem que la
cincia bsica, la recerca sense un objectiu daplicaci previ, ens ha donat els anticossos monoclonals,

els mtodes de seqenciaci dcids nucleics i

protenes o els enzims de restricci. s a dir, la
recerca finanada generosament per agncies que no
demanaven ni exigien aplicacions industrials dels
resultats de la investigaci ha originat les eines que
sn centrals per a lenginyeria gentica i la biotecnologia contempornia. Per daltra banda, la
termodinmica, per exemple, es desenvolup tericament sobre la base de la utilitat de la mquina de
vapor, i lorigen de la bioqumica hom el situa sovint
en el context dels estudis sobre laplicaci industrial
de les fermentacions.
12. National Science Foundation, National Science
Board, Industry Trends in Research Support and
Links to Public Research, 25 de juny de 1998 (a
labast a: http://www.nsf.gov/nsb/documents).
13. Fundacin Cotec para la Innovacin Tecnolgica, Informe Cotec 1998. Tecnologa e innovacin en Espaa,
Madrid, 220 pp.
14. De fet, aquestes dades ja indiquen un afebliment del
sector universitari nord-americ com a executor
dactivitats de R+D. Les xifres recollides a lInforme
Mundial sobre la Cincia de la UNESCO de 1998
(p. 27) relatives a lany 1994 donen un pes dun
15,6% a la recerca executada per les universitats
dEUA, un 71% lexecuta la indstria i un 13,4% les
institucions pbliques dinvestigaci. Comparativament, els percentatges per a la Uni Europea sn,
respectivament, 19,7%, 61,9% i 18,4% i per al Jap,
14,1%, 71,1% i 14,8%.
15. Vegeu: National Academy of Sciences, National
Academy of Engineering, Institute of Medicine,
National Research Council, Allocating Federal Funds
for Science and Technology, Washington DC, National Academy Press, 1995, 97 pp.
16. A propsit de la NASA, recentment un comentari a
Nature es feia ress destudis oficials que mostren
com el recolzament a la recerca bsica per part de la
NASA ha disminut i com aquesta agncia no ha fet
cas de les recomanacions oficials de derivar progressivament la recerca bsica cap a la universitat.
17. Andrew ODLIZKO: The decline of unfettered research, 1995 (a labast a: http: //math.washington.
edu/Commentary/science.html).
18. No cal dir que a Gran Bretanya la polmica produda
per aquest llibre fou molt cida, adolorida com estava la comunitat cientfica per les envestides thatcherianes contra el sistema pblic deducaci i de
recerca (vegeu, per exemple, Aaron KLUG: Funding
the future of our research, New Scientist, nm. del
10 dagost de 1996, p. 47, i la ressenya sobre el llibre

99
de Kealey: M. V. POSNER: Corrupted by money?,
Nature, 382, pp. 123-124).
19. La visi de Kealey (vegeu tamb Youve all got it
wrong, New Scientist, nm. del 29 de juny de 1996,
pp. 23-26) la podrem associar amb la duna cincia
saturada, acabada, de la qual es poden esperar pocs
avanos significatius. En efecte, per a John HORGAN
(autor de The End of Science. Facing the Limits of
Knowledge in the Twilight of the Scientific Age,
Addison-Wesley, 1996) la cincia ha acabat. Totes les
preguntes fonamentals, per haver-se contestat ja o
per impossibilitat humana de trobar-ne la resposta,
shan exhaurit. Paga la pena, per tant, continuar
invertint tants diners cercant respostes impossibles?
Per recuperar la visi optimista sobre el futur de la
cincia llegiu John MADDOX: What Remains to Be

Discovered. Mapping the Secrets of the Universe, the

Origins of Life, and the Future of the Human Race,
Nova York, Free Press, 1998.
20. D. S. ZINBERG: A cautionary tale, Science (1996),
273, p. 411.
21. Jacques DELORS et al.: Educaci: hi ha un tresor amagat
a dins, Barcelona, Centre UNESCO de Catalunya,
251 pp.
22. Ron DEARING: Chairman, Higher Education in the
Learning Society, The National Committee of
Inquiry into Higher Education. Londres, Report of
The National Committee, 1997, caps. 8 i 11.
23. Fundacin Cotec para la Innovacin Tecnolgica, El
sistema espaol de innovacin. Diagnsticos y recomendaciones. Libro blanco, Madrid, Fundacin Cotec,
205 pp.

100

Theodor W. Adorno

101

Lassaig com a forma

Theodor W. Adorno
Veure all precs, all illuminat, no pas la llum.
GOETHE, Pandora

Que lassaig a Alemanya ha caigut en descrdit com a producte ambivalent, que li falta

una tradici formal convicent, que sols de tant en tant hom ha satisfet les seues altes
exigncies: tot aix ha estat constatat i criticat a bastament. La forma de lassaig encara
ara no ha sabut anar fins a la fi pel cam de la seva independitzaci, cam que la seva
germana, la poesia, ja fa temps que ha recorregut, s a dir, levoluci a partir duna unitat
indiferenciada amb la cincia, la moral i lart.1 Tanmateix, ni el neguit davant aquesta
situaci ni, encara, el que provoca lestat dnim que hi reacciona reservant lart com a
territori de la irracionalitat, identificant el coneixement amb la cincia organitzada i
exloent com a impur tot all que no sadiu amb aquesta anttesi, res de tot aix no ha
canviat gaires coses en el prejudici habitual al pas. Encara a hores dara lloar alg com a
crivain serveix per mantenir fora de lmbit acadmic el destinatari de lelogi. Tot i la
fecunda atenci que varen dedicar Simmel i el jove Lukcs, Kassner i Benjamin a lassaig,
a lespeculaci sobre objectes especfics, culturalment ja preformats,2 el gremi noms
accepta com a filosofia all revestit amb la dignitat de luniversal, permanent i avui,
encara, si s possible, de loriginari, sense parar esment a la formaci espiritual particular
excepte quan es troba escaient dexemplificar-hi les categories generals o, a tot estirar, si
s el cas que all particular es fa transparent mitjanant aquestes. Lobstinaci amb qu
sobreviu aquest esquema fra tan enigmtica com el seu guarniment afectiu si no fos
perqu el nodreixen motius ms forts que la penosa conscincia de les mancances de
cultiu duna cultura que coneix histricament ben poc la figura de lhomme de lettres. A
Alemanya lassaig suscita prevenci perqu crida a la llibertat desperit, la qual, den
del fracs duna Illustraci ja tbia des dels dies de Leibniz, no sha desenvolupat
adequadament ni tan sols avui, sota condicions de llibertat formal, ans ha estat sempre
disposada a proclamar com el seu veritable objectiu la submissi a qualssevol instncies
Aquest text (ttol original: Der Essay als Form) fou escrit per Theodor W. Adorno entre 1954 i 1958. Fou publicat a
Noten zur Literatur, Suhrkamp Verlag, 1958 i recollit a Th. W. Adorno, Gesammelte Schriften, vol. 11, edici a cura
de Rolf Tiedemann, Suhrkamp Verlag, Frankfurt am Main 1974.

102
dautoritat. Lassaig, per, no deixa que hom li prescriga la seua incumbncia. En
comptes de retre resultats cientfics o de produir artsticament alguna cosa, lesfor de
lassaig reflecteix encara loci dall infantvol, capa dabrandar-se sense dubtar-ho amb
el que altres han fet ja. Lassaig reflecteix all estimat i all odiat, en comptes de presentar
lesperit segons el model duna illimitada moral de treball com a creaci a partir del nores. Fortuna i joc hi sn essencials. No comena amb Adam i Eva, sin amb all de qu
vol parlar; diu all que se li acut sobre el tema i talla all on creu que ha arribat al final, i
no on ja no hi ha res ms a dir: s aix que se situa entre les diversions. Els seus
conceptes no es construeixen a partir de res de primer ni shi arrodoneixen en res dltim.
Les seues interpretacions no hi sn corroborades i mesurades filolgicament, sin que
sn per principi hiperinterpretacions, per al veredicte automatitzat daquell enteniment
alerta que es lloga com a agutzil de lestupidesa contra lesperit. Lesfor del subjecte per
penetrar all que samaga com a objectivitat rere la faana s estigmatitzat com a cosa
ociosa: ho s per simple por a la negativitat. Hom diu que tot fra ms senzill. Hom
atribueix la cega taca groga a qui, en comptes dacceptar i ordenar, i prou, sentesta a
interpretar; la cega taca groga de qui, impotent, amb intelligncia foraviada, fa cabries
i busca raons i sentit all on no hi ha res a interpretar. Lalternativa seria: home de fets o
home daire. Per una vegada que sha cedit al terror daquesta prohibici de pensar ms
enll dall que hi ha ja pensat en lobjecte com a tal, saccepta tamb la falsa intenci
que homes i coses es fan de si mateixos. Entendre no s aleshores una altra cosa que
escorar fins determinar qu hi havia volgut dir lautor en cada moment o, en el millor
dels casos, identificar els moviments psicolgics individuals que indiquen el fenomen.
Per deixant de banda que s ben difcil determinar qu ha pensat lindividu ads i ara,
qu hi havia sentit realment, daquesta mena de comprensi no en traurem tampoc res
dessencial. Els moviments dels autors sesborren en el contingut objectiu que aferren. I
tanmateix, per desvelar-se, latapement objectiu de significats encabits en cada fenomen
espiritual, reclama del receptor justament aquella espontanetat de la fantasia subjectiva
que hom rebutja en nom de la disciplina objectiva. No es pot treure res per interpretaci
que no hi haja estat prviament introdut com a interpretaci implcita. Els criteris hi
serien la compatibilitat de la interpretaci amb el text i amb ella mateixa i la fora que
tinga aquesta per a traslladar plegats al llenguatge els elements de lobjecte. Amb aix
lassaig sacosta a una certa independncia esttica, que s fcil retreure-li adduint que s
un mer manlleu de lart, del qual tanmateix lassaig es distingeix pel seu mitj, els
conceptes, i per la seua aspiraci de veritat, despullada daparena esttica. Aix s el que
se li escapa a Lukcs quan en la carta a Leo Popper, que fa dintroducci a Lnima i les
formes, qualifica lassaig com a forma dart.3 Ara: no s superior a aix la mxima
positivista segons la qual el que sescriu sobre art no ha daspirar de cap manera a
esdevenir exposici de caire artstic, s a dir, no ha daspirar a una autonomia formal. La
tendncia positivista en el seu conjunt, que contraposa rgidament al subjecte qualsevol
objecte possible com a objecte dinvestigaci, sajusta en aquest aspecte com en tots els
altres a la mera separaci de forma i contingut: i, com seria possible parlar aestticament
de lesttic, sense la menor similitud amb la cosa, sense caure en la banalitat i allunyar-se

103
a priori de la cosa mateixa? Dacord amb ls positivista, el contingut, una vegada fixat
segons la imatge primignia de la proposici de protocol, hauria de ser indiferent a la
seua exposici, i aquesta hauria de ser convencional, no exigida per la cosa. Daltra banda, linstint del purisme cientfic considera qualsevol moviment expressiu en lexposici
com una amenaa per a una objectivitat que seria palesa bon punt es retirs el subjecte,
una amenaa, doncs, tamb per a la integritat de la cosa, que segons es pensa safirma
millor com menys depn del recolzament de la forma, tot i que la norma mateixa daquesta consisteix precisament a fornir la cosa pura i sense afegitons. En lallrgia a les formes com a purs accidents, lesperit cientificista sacosta bastant al tossudament dogmtic. La paraula potinejada irresponsablement pretn ser mostra de responsabilitat envers
la cosa, i la reflexi sobre all espiritual es transforma en privilegi de qui manca desperit.
Tots aquests esguerros de rancnia no sn noms falsedat. Perqu si lassaig desdenya
de procedir primerament a derivar formacions culturals de quelcom que hi subjau, per
un altre costat sembolica amb massa diligncia en la maquinria cultural de la
prominncia, lxit i el prestigi dels productes del mercat. Les biografies novellades i tota
la resta de literatura de premissa que shi relaciona, i que lacompanya, no sn mera degeneraci, sin la temptaci permanent duna forma respecte de la qual cal dir que la
sospita de falsa profunditat no neutralitza de cap manera el capgirament en docta superficialitat. Ja en Saint-Beuve, de qui probablement deriva el gnere de lassaig modern, es
dibuixa aquesta tendncia, que, juntament amb productes com els retrats literaris de
Herbert Eulenberg, larquetip alemany dun devesall de literatura cultural barata,
incloent-hi els films sobre Rembrandt, Toulouse-Lautrec i la Sagrada Escriptura, ha
continuat promovent la neutralitzaci de formacions culturals, tot fent-ne mercaderies,
una neutralitzaci que en qualsevol cas arrossega irresistiblement, en el decurs de la
histria cultural recent, all que a lEst hom anomena vergonyosament el llegat. Aquest
procs s potser mximament visible en Stefan Zweig, que en la seua joventut fou capa
de produir alguns assaigs diferenciats per caure finalment, en el seu llibre sobre Balzac,
en la psicologia de lhome creador. Aquesta mena de literatura no sotmet a crtica els
conceptes bsics, les dades sense concepte, els clixs ms rebregats, ans els pressuposa tots
implcitament i, per aix, els accepta. Les romanalles de la psicologia comprensiva es
fonen amb les categories ms corrents de la concepci del mn dels semianalfabets
culturals, com ara les de personalitat o irracionalitat. Aquests assaigs es confonen, per
prpia iniciativa, amb el fullet literari, amb el qual els enemics de la forma confonen la
forma mateixa. Lliure de la disciplina de lasserviment acadmic, la llibertat espiritual
recau ella mateixa en servitud i accepta de bon grat la necessitat socialment preformada
de la clientela. La irresponsabilitat, moment en si mateixa de tota veritat que no es
consumesca en responsabilitat envers lexistent, es fa en canvi responsable davant les
necessitats de la conscincia establerta; els assaigs dolents no sn menys conformistes que
les tesis doctorals dolentes. Ara: la responsabilitat no respecta sols les autoritats i les
entitats collegials, sin tamb la cosa.
Per la forma no t cap culpa que lassaig dolent parle de persones, en comptes dexplicar la cosa. La separaci entre cincia i art s irreversible. Tan sols la ingenutat del

104
fabricant de literatura no se nadona, perqu aquest es considera com a mnim un geni de
lorganitzaci i sap fer amb bones obres dart ferralla que utilitza per a unes altres de
dolentes. La cincia i lart shan separat amb la cosificaci del mn en el decurs de la
progressiva desmitologitzaci; es fa impossible restaurar amb un colp de vareta mgica
una conscincia per a la qual siguen una i la mateixa cosa intuci i concepte, imatge i
signe si s que mai ha existit aquesta conscincia, i la seua restituci recauria en el caos.
Noms com a consumaci del procs de mediaci fra imaginable aquesta conscincia,
com a utopia, tal com fou pensada pels filsofs idealistes des de Kant amb el nom
dintuci intellectual, que daltra banda ha fracassat sempre que el coneixement actual
lha invocada. Quan mitjanant manlleus de la poesia, la filosofia creu que pot eliminar
el pensament objectivador i la seua histria, lanttesi de subjecte i objecte segons la
terminologia habitual, i fins i tot espera que en una poesia muntada amb elements de
Parmnides i Jungnickel hi parle lsser mateix, aquesta filosofia sacosta a la xerrameca
cultural ms depauperada. Amb sornegueria pagesa que invoca la qualitat dall primigeni, aquesta filosofia es nega a ajustar-se a les obligacions del pensament conceptual, per
b que les havia subscrites des del moment que no sestava de fer servir conceptes en la
proposici i el judici, mentre que daltra banda el seu element esttic no passa de ser una
aigualida reminiscncia de segona m de Hlderlin, o de lexpressionisme, o de vegades
fins i tot del Jugendstil, perqu cap pensament no pot confiar-se tan cegament i illimitada
al llenguatge com ho vol fer creure la idea del dir primigeni. La violncia que es fan amb
aix recprocament la imatge i el concepte brolla de largot de la propietat, en el qual
tremolen paraules trasbalsades per la commoci bo i callant sobre qu s all que els
commou. Lambiciosa transcendncia del llenguatge al sentit desemboca en un buit de
sentit, que al capdavall el positivisme pot aferrar i circumscriure amb gran facilitat, per
tal com encara que aquest llenguatge es crega superior al positivisme, de fet hi collabora
precisament pel seu buit de sentit, i no fa altra cosa que oferir-li material de crtica i jugar
amb les seues cartes. Sota la suggesti daquests desenvolupaments, el llenguatge, quan
encara gosa moures en les cincies, saproxima a lofici artstic, i s linvestigador cientfic
qui, en un sentit negatiu, ms fermament serva la fidelitat esttica, en revoltar-se contra
el llenguatge en general i, en comptes de rebaixar la paraula a mera parfrasi dels seus
nmeros, sestima ms la taula numrica, que almenys reconeix ja sense embuts la cosificaci de la conscincia i hi troba per a ella quelcom de semblant a una forma sense
manlleus apologtics de lart. s veritat que lart ha estat sempre tan lligat a la tendncia
dominant de la Illustraci que des de lantiguitat sha servit en la seua tcnica de les
troballes cientfiques. Per la quantitat muta en qualitat. Si la tcnica s absolutitzada en
lobra dart, si la construcci es fa total i esborra all que la motiva i shi contraposa
lexpressi, si lart pretn doncs ser directament cincia, cincia segons la seua mesura
estricta, sanciona lelevaci preartstica de la matria, que t tant de sentit com puga
tenir-ne lsser dels seminaris de filosofia, amb la qual cosa sagermana amb la cosificaci.
I fins al dia davui la funci dall que manca de funci, la funci de lart, havia estat de
protestar, ni que fos sordament, ni que fos, fins i tot, csicament, contra la cosificaci.
Per si lart i la cincia es dissociaren en la histria, tampoc no cal hipostatitzar-ne la

105
contraposici. Laversi a la seua anacrnica mescla no santifica una cultura organitzada
en compartiments. Perqu tot i que els compartiments siguen necessaris, la seua existncia certifica, tanmateix, institucionalment, la renncia a la veritat tota sencera. Els
ideals de puresa i netedat, comuns a una filosofia veritable, orientada a valors deternitat,
a una cincia internament organitzada sense clivelles, a prova de colps i dempentes, i a
un art intutiu desprovet de conceptes, sn ideals que porten visible la marca dun ordre
repressiu. Hom demana de lesperit un certificat daptitud administrativa, per tal que no
ultrapasse les lnies que assenyalen el lmit culturalment confirmat de la cultura oficial.
La premissa ns que tot coneixement pot traslladar-se potencialment a cincia. Ni tan
sols les teories del coneixement que distingeixen entre conscincia precientfica i
conscincia cientfica no conceben aquesta diferncia sin en termes dun pas gradual.
Ara: el fet que no sans ms enll de la mera afirmaci segura daqueix trasllat possible,
sense que mai no arribs a transformar-se seriosament la conscincia viva en conscincia
cientfica, remet, al capdavall, a la precarietat de la transici mateixa, a lexistncia duna
diferncia qualitativa. La ms simple meditaci sobre la vida de la conscincia pot donarnos a entendre fins a quint punt s inviable capturar amb la xarxa cientifista coneixements que no sn, de cap manera, simples impressions i prou. Lobra de Marcel Proust,
en la qual manquen tan escassament com en la de Bergson els elements cientificopositivistes, s de cap a cap lintent dexpressar coneixements necessaris i apressants relatius
als homes i als lligams socials, uns coneixements que no podrien ser recollits sense ms
per la cincia, tot i que la seua aspiraci a lobjectivitat no resta de cap manera minvada o
rellegada a una vaga plausibilitat. La mesura daquesta objectivitat no s la verificaci de
les tesis establertes mitjanant la seua comprovaci reiterada, sin lexperincia humana
individual que es mant aplegada en lesperana i la desillusi. Dna relleu a les seues
observacions tot recordant-les, per confirmar-les o refutar-les. Per la seua unitat,
individualment closa i en la qual malgrat tot hi apareix el tot, no seria susceptible de
divisi, i de reordenaci, entre les persones i aparats separats, per exemple, de la psicologia i la sociologia. Sota la pressi de lesperit cientificista i les seues desiderata, sempre
presents i latents tamb en lartista, i amb una tcnica imitada de les cincies, Proust ha
procurat, en una espcie dordenaci experimental, salvar o restablir all que en els dies
de lindividualisme burgs quan la conscincia individual encara es refiava della
mateixa i no sangoixava per endavant sota la censura dorganitzaci era considerat com
coneixement de lhome experimentat del tipus daquell ja desaparegut homme de lettres,
un tipus que Proust conjura una vegada ms com suprema encarnaci del diletant. A
ning no se li hauria acudit llavors de considerar irrellevants i rebutjar com a accidentals
i irracionals les comunicacions dalg amb experincia, allegant que aquesta experincia
s noms seua i no es pot generalitzar, sense ms, en el terreny cientfic. Tanmateix, la
part de les troballes que sesmuny per les malles cientfiques es perd, sens dubte, per a la
cincia mateixa. Com a cincia de lesperit falla en all que promet a lesperit, que s
obrir les seues formacions des de dins. El jove escriptor que vulga aprendre a la universitat
qu s una obra dart, qu s forma lingstica, qu s qualitat esttica, fins i tot qu s
tcnica esttica, no hi copsar en la major part dels casos ms que bocins esparsos,

106
informacions que es prenen ja acabades de la filosofia en circulaci en el moment, i que
safegeixen ms o menys arbitrriament al contingut de les formacions de qu shi tracte.
Per si adrea la seua atenci a lesttica filosfica, hom li fornir proposicions dun nivell
dabstracci que ni troben mediaci amb les formacions que ell vol comprendre ni es
troben en consonncia, en veritat, amb el contingut rere el qual va. De tot aix, en qualsevol cas, no ns culpable noms la divisi del treball del kosmos noetikos en art i cincia,
ni aquestes lnies de demarcaci poden ser eliminades sols per mitj de la bona voluntat
i duna planificaci superadora. I s que lesperit, afaionat inapellablement segons el
model del domini de la natura i de la producci material, es lliura al record daquell
estadi ja ultrapassat, per que en promet un altre de futur, a la transcendncia respecte de
les endurides relacions de producci, i aix paralitza el seu procediment especialitzat
precisament enfront dels seus objectes especfics.
En relaci al procediment cientfic i la seua fonamentaci filosfica com a mtode,
lassaig, segons la seua idea, treu totes les conseqncies de la crtica al sistema. Fins i tot
les doctrines empiristes, que atorguen preeminncia a lexperincia imposible de cloure
i danticipar per sobre de lordre fix dels conceptes, no deixen de ser sistemtiques en la
mesura que malden per escatir condicions del coneixement concebudes si fa no fa com a
constants i desenvolupen el coneixement en una connexi tan constant com s possible.
Lempirisme, no pas menys que el racionalisme, fou des de Bacon ell mateix assagista
mtode. El dubte pel que fa al dret absolut del mtode gaireb no sha realitzat, en la
manera de procedir del pensament mateix, ms que en lassaig. Lassaig t en compte la
conscincia de no-identitat sense ni tan sols enunciar-la; s radical en el no-radicalisme, i
ho s tamb en la negativa a reduir-ho tot a un principi, en laccentuaci del parcial
enfront del total, en el seu carcter fragmentari. Potser s que el gran sieur de Montaigne
va sentir una cosa semblant quan don als seus escrits el qualificatiu meravellosament
forms i encertat dessays. Perqu la senzilla modstia daquest mot s una superba
cortesia. Lassagista rebutja les prpies orgulloses esperances, que sovint simaginen que
han arribat fins a lltim de tot tanmateix noms pot oferir explicacions de les poesies
daltri o en el millor dels casos explicacions dels propis conceptes. Per ell irnicament
sinclou en aquesta petitesa, en leterna petitesa dels ms profunds pensaments enfront
de la vida, i amb irnica modstia encara la subratlla.4 Lassaig no sajusta a la regla del
joc de la cincia i la teoria organitzades, segons la qual, com diu la frase de Spinoza,
lordre de les coses s el mateix que el de les idees. Perqu lordre sense escletxes dels
conceptes no coincideix amb lens, lassaig no apunta a una una construcci tancada,
deductiva o inductiva. Es revolta sobretot contra la doctrina, arrelada den de Plat,
segons la qual all canviant, all efmer, s indigne de la filosofia. Es revolta contra
aquesta antiga injustcia feta a all peridor, per la qual encara sel torna a condemnar en
el concepte. Lassaig recula espantat davant la violncia del dogma segons el qual el
resultat de labstracci, el concepte atemporal i invariable, i no la individualitat que hi
subjau i que ell aferra, mereix la dignitat ontolgica. Lengany de lordo idearum com a
ordo rerum s larrel de la postura que pren quelcom de mediat com a immediat. Igual
que no es pot pensar quelcom de merament fctic sense concepte, perqu pensar-ho

107
significa sempre conceptuar-ho, aix tampoc no s pensable el concepte ms pur sense
cap referncia a la facticitat. Fins i tot les formacions de la fantasia, suposadament
alliberades de lespai i el temps, remeten a existncia individual, per derivadament que
siga. Per aix lassaig no es deixa intimidar davant la depravada profunditat pensarosa
segons la qual histria i veritat es contraposen de manera inconciliable. Si la veritat t
realment un nucli temporal, el contingut histric ple hi esdev element integral; el a
posteriori es converteix concretament en a priori, com reclamaven Fichte i els seus successors noms en general. La referncia a una existncia a la qual lassaig atorga tanta
substncia com la teoria tradicional a les meres categories s referncia a la histria tota
sencera; lexperincia purament individual, amb la qual comena la conscincia perqu
s all que t ms a prop, est mediada ella mateixa per la ms mplia de la humanitat
histrica; i la idea que en comptes daix aquesta siga mediada i el propi, individual, en
cada cas siga el no mediat, no s ms que autoengany de la societat i la ideologia
individualistes. Per aix lassaig impugna el menysteniment dall histricament produt
com a objecte de la teoria. s insostenible la distinci entre una filosofia primera i la
mera filosofia de la cultura, que pressuposaria la primera i construiria a partir del seu
fonament, distinci que val per a racionalitzar teorticament el tab existent pel que fa a
lassaig. Perd aix la seua autoritat un mode de procedir de lesperit que honora com a
cnon la separaci dall temporal i all intemporal. Un nivell dabstracci ms elevat no
atorga al pensament ni dignitat superior ni contingut metafsic; ms aviat aquest es
volatilitza amb la progressi de labstracci, i lassaig voldria justament esmenar-ho aix
una mica. El retret habitual contra lassaig, que s fragmentari i ocasional, postula sense
ms el carcter donat de la totalitat, i amb aix la identitat de subjecte i objecte, fent com
si sestigus en possessi del tot. Lassaig, per, no es proposa de buscar letern en all
peridor i fer-ne una destillaci, sin ms aviat deternitzar all peridor. La seua debilitat
dna testimoniatge de la no-identitat mateixa que ell ha dexpressar; de lexcs de la intenci
sobre la cosa i, amb aix, daquella utopia rebutjada en la divisi del mn entre letern i
el peridor. En lassaig emftic el pensament es deslliura de la idea tradicional de veritat.
Amb aix deixa alhora en suspens el concepte tradicional de mtode. El pensament t
profunditat segons la profunditat amb qu penetre en la cosa, no segons la profunditat
amb qu la reduesca a una altra cosa. Aix s el que esmera polmicament lassaig en
tractar all que, segons les regles del joc, es considera derivat sense resseguir-ne ell mateix
la definitiva derivaci. Pensa tot junt en llibertat all que troba junt en lobjecte que tria
lliurement. No sencaterina amb un mbit ms enll de mediacions que sn les
mediacions histriques en les quals est sedimentada la societat tota sencera, sin que
busca els contiguts de veritat com a histrics ells mateixos. Lassaig no pregunta per res
de donat i primigeni, en dany de la societat socialitzada, la qual, justament perqu no
tolera res que no haja estat afaionat per ella, lltima cosa que podria tolerar seria all
que recorda la seua prpia omipresncia, ra per la qual ha devocar necessriament, com
a complement ideolgic, aquella natura de la qual la seua praxi no en deixa res. Lassaig
revoca sense paraules la illusi que el pensament pot eixir-sen del que s thesei, cultura,
per irrompre en el que s physei, natura. Lligat per all fixat, per all confessadament

108
derivat, per all format, lassaig honora la natura en confirmar que aquesta no s ja
lhome. El seu alexandrinisme s una resposta a la pretensi del saquer i el rossinyol,
que, quan s el cas que la xarxa universal els permet encara sobreviure, voldrien fer creure
que, per la seua mera existncia, la vida continua vivint. Lassaig abandona la ruta militar
que cerca els orgens i que en veritat condueix al ms derivat de tot, a lsser, a la ideologia
duplicadora dall que ja existeix de totes maneres, per sense que per aix acabe esvaintse la idea mateixa dimmediatesa, postulada ja pel sentit mateix de la mediaci. Tots els
esglaons del mediat sn immediats per a lassaig, abans que es pose a reflexionar.
De la mateixa manera que la dada original, nega tamb la definici dels seus
conceptes. La filosofia ha fet valer la seua crtica plena sota els aspectes ms divergents:
en Kant, en Hegel, en Nietzsche. Per la cincia no ha fet mai seua aquesta crtica. Mentre que el moviment que comena amb Kant, dirigit contra les romanalles escolstiques
presents en el pensament modern, substitueix les definicions verbals per la formaci dels
conceptes a partir del procs en el qual es produeixen, les cincies particulars, a fi de
preservar la seguretat de la seua operaci, satenen obstinadament a lobligaci precrtica
de donar definicions; en aix els neopositivistes, per als qui la filosofia s el mtode
cientfic, coincideixen amb lescolstica. Lassaig, en canvi, assumeix limpuls antisistemtic en el seu procedir mateix i introdueix conceptes sense gaires miraments, immediatament, tal com els rep. Noms sn precisats, aquests conceptes, arran de les seues
relacions recproques. Per en aix troba suport en els conceptes mateixos. Perqu s pura
superstici de la cincia afaionadora de creure que els conceptes sn en ells mateixos
indeterminats, i que sols assolirien determinaci a travs de la seua definici. La cincia
necessita daquesta idea del concepte com a tabula rasa per tal dafermar la seua pretensi
de domini, pretensi de ser el poder nic que para la taula. En realitat, tots els conceptes
es troben ja prviament concretats pel llenguatge en el qual es troben. Lassaig parteix
daquestes significacions i les desenvolupa, en tant que sn essencialment llenguatge;
voldria ajudar-lo en la seua relaci amb els conceptes, i prendre aquests, tot reflectint-los,
tal i com es troben anomenats ja inconscientment en el llenguatge. s aix el que albira
el procediment de lanlisi de significats de la fenomenologia, deixant de banda el fet que
fetitxitza la relaci dels conceptes amb el llenguatge. Lassaig s tan escptic davant aix
com pel que fa a les definicions. Accepta sense fer-ne apologia lobjecci que ning no
sap, fora de qualsevol dubte, qu cal entendre pels conceptes. Perqu se nadona que lexigncia de definicions estrictes serveix, fa ja temps, per a bandejar, mitjanant manipulacions que fixen els significats dels conceptes, lelement amonador i perills de les coses
que viuen en els conceptes. Tanmateix, no per aix pot lassaig estar-se demprar conceptes generals ni tan sols el llenguatge, que no fetitxitza el concepte, pot prescindir-ne,
ni hi procedeix a la babal. Per aix atorga ms rellevncia a lexposici, en comparaci
amb els procediments que distingeixen el mtode de la cosa, indiferents respecte de la
presentaci del seu contingut objectivat. El com de lexpressi ha de salvar en precisi
all que sacrifica la renncia a la delimitaci estricta, sense lliurar per all que es vol
tractar a larbitrarietat de les significacions conceptuals decretades duna vegada i per a
sempre. Benjamin fou en aix un mestre inigualat. Per aquesta mena de precisi no pot

109
restar atomitzada. Lassaig no promou menys sin, al contrari, ms la interacci dels seus
conceptes en el procs de lexperincia intellectual. En aquesta, els conceptes no
constitueixen un continu operatiu, el pensament no hi avana de manera unidireccional,
sin que els diversos moments es teixeixen plegats com en un taps. De la densitat
daquest entrellaament en depn la fecunditat del pensament. En realitat, el pensador
no pensa, ans esdev escenari de lexperincia intellectual, sense ofergar-la. Tot i que hi
extreu tamb els seus impulsos, el pensament tradicional, dacord amb la seua forma
prpia, nelimina el record. Lassaig, en canvi, tria lexperincia intellectual com a model,
per b que sense imitar-la simplement com a forma reflectida; la sotmet a mediaci a
travs de la seua prpia organitzaci conceptual; el seu procediment, si es vol, s metdicament ametdic.
La manera com lassaig es fa seus els conceptes es podria comparar sobretot amb el
capteniment de qui, trobant-se en un pas estranger, ha de llanar-se a parlar-ne la llengua
en comptes danar component-la, segons els procediments escolars, mitjanant lacumulaci delements. Llegir sense diccionari. I quan haja vist la mateixa paraula trenta
vegades en contextos sempre canviants, nhaur copsat el sentit molt millor que si hagus
buscat al diccionari totes les significacions recollides, que sn en la major part dels casos
massa estretes en relaci als canvis de context, i massa vagues pel que fa als matisos
inconfusibles que aquest estableix en cada cas. I aix com aquest tipus daprenentatge
sexposa a lerror, aix tamb lassaig com a forma; lassaig ha de pagar, per la seua afinitat
amb lexperincia intellectual oberta, el preu de la manca daquella mena de seguretat
temuda com la mort per la norma del pensament establert. Lassaig no noms descura la
certesa lliure de dubte, sin que, ms encara, renuncia a aquesta certesa com a ideal. Es fa
veritable en el seu procs de fer-se, que el porta ms enll dell mateix, no en la recerca
obsessiva de fonaments, semblant a la de qui va en cerca de tresors amagats. All que
illumina els seus conceptes s un terminus ad quem ocult en lassaig mateix, no pas un
terminus a quo descobert: en aix palesa el seu mtode mateix la intenci utpica.Tots els
seus conceptes han de ser exposats de manera que es recolzen mtuament, que cadascun
dells sarticule segons la seua configuraci en relaci als altres. En lassaig sapleguen en
un tot llegible elements discrets, diferenciats i contraposats; lassaig, per, no s ni bastida
ni construcci. Com a configuraci, tanmateix, els elements hi cristallitzen pel seu
moviment. s un camp de forces, de la mateixa manera que, sota la mirada de lassaig,
tot producte de lesperit ha de transformar-se en un camp de forces.
Lassaig s una provocaci amable a lideal de la clara et distincta perceptio i de la certesa
lliure de dubte. En conjunt caldria interpretar-lo com una protesta contra les quatre
regles que el Discours de la Mthode de Descartes drea als inicis de la cincia occidental i
la seua teoria. La segona daquestes regles, la divisi de cadascuna de les dificultats en
tantes parts com fos possible i com calgus per a resoldre-la millor,5 esbossa aquella
anlisi elemental sota el signe de la qual la teoria tradicional posa en consonncia els
esquemes dordre conceptual amb les estructures de lsser. Lobjecte de lassaig, emper,
els artefactes, es resisteixen a lanlisi elemental i noms poden construir-se a partir de la
seua idea especfica. No debades va tractar Kant, pel que fa a aquesta qesti, de manera

110
anloga les obres dart i els organismes, per b que continu alhora distingint-los, insubornablement, contra tot obscurantisme romntic. Cal no hipostatitzar la totalitat com
a entitat primera i tampoc el producte de lanlisi, els elements. Enfront daix, lassaig
sorienta segons la idea daquella mena dinteracci que rebutja tan fermament la pregunta pels elements com la recerca dall elemental. Ni els moments poden ser desenvolupats purament a partir del tot ni, a linrevs, el tot a partir dels moments. El tot s
mnada i no ho s; els seus moments, dndole conceptual com a tals, remeten ms enll de lobjecte especfic en qu sapleguen. Lassaig, per, no els persegueix fins all on,
enll de lobjecte especfic, es legitimarien: si ho fes cauria en una dolenta infinitud. Ms
aviat sacosta tant a lhic et nunc de lobjecte que aquest es dissocia en els moments en els
quals t la seua vida, en comptes de ser objecte i prou.
La tercera regla cartesiana, conduir per ordre els meus pensaments, comenant pels
objectes ms simples i ms fcils de conixer per ascendir a poc a poc, gradualment, fins
el coneixement dels ms complexos, contradiu asprament la forma assaig en la mesura
que aquesta parteix del ms complex i no del ms simple o dall ms conegut i familiar.
La forma assaig sat impertorbable a lactitud de qui comena lestudi de la filosofia i ja
en t, ms o menys, una idea feta. Difcilment es lliurar a la lectura dels autors ms
simples, el common sense dels quals sol lliscar all on caldria detenir-se, sin que ms aviat
anir als aparentment ms difcils, els quals projecten aleshores la seua llum retrospectivament vers all senzill i ho illuminen com a posici del pensament respecte de
lobjectivitat. La ingenutat de lestudiant, a qui noms satisf i encara grcies el ms
difcil i formidable, s ms entenimentada que no la pedanteria de ladult que amb dit
amenaador adverteix al pensament que ha de capir primerament all senzill abans
dendinsar-se en all complex, que tanmateix s el que li atrau. Aquesta mena dajornament del pensar no fa ms que impedir-lo. Enfront del convenu de la comprensibilitat,
de la idea de la veritat com a conjunt defectes, lassaig obliga a pensar de bon comenament la cosa en tota la seua complexitat, tot fent de correctiu daquella primitivitat
encarcarada que sempre sassocia a la ratio corrent. Si la cincia trasllada la dificultat i
complexitat duna realitat antagonista i fragmentada mondicament a models simplificadors, falsejant-la segons el seu costum, i els matisa posteriorment mitjanant pretesos
exemples materials, lassaig es desempallega dantuvi de la illusi dun mn simple, i en
el fons lgic, tan cmoda per a la defensa dall que merament existeix. La seua originalitat no s un afegit, sin el seu mitj mateix. De grat atribueix el pensament establert
aquesta originalitat a la mera psicologia del subjecte del coneixement, creient que aix
descarta all que t de necessari. Les solemnes declaracions cientfiques contra lexcs
denginy no afecten en veritat al mtode, que seria poc digne de confiana per la seua
precipitaci, sin al carcter desconcertant de la cosa que aquest permet de manifestar-se.
La quarta regla cartesiana, segons la qual cal fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que hom puga estar segur de no ometre res, que s el principi veritablement sistemtic, reapareix encara inalterada en la polmica de Kant contra el pensament rapsdic dAristtil. Coincideix amb el retret que es fa a lassaig de no ser, per
dir-ho com els mestretites, exhaustiu, quan s el cas que tot objecte, i sens dubte lobjecte

111
intellectual, inclou infinits aspectes, en la selecci dels quals tan sols decideix la intenci
de qui coneix. La revisi general seria possible tan sols en el cas que estigus clar
dantuvi que lobjecte que cal tractar es resol del tot en els conceptes del seu tractament;
que no en restaria res que no pogus ser anticipat a partir daquests conceptes. Ara: la
regla de la completesa dels membres particulars pretn, en coherncia amb aquella primera hiptesi, que lobjecte pot ser exposat en una connexi deductiva sense escletxes, la
qual cosa no deixa de ser un supsit propi de la filosofia de la identitat. Com lexigncia
de definici, tamb aquesta regla cartesiana, com a indicaci prctica de pensament, ha
sobreviscut al teorema racionalista en qu recolzava, car tamb a la cincia emprica i
oberta se li exigeix visi de conjunt i continutat en lexposici. Amb aix el que en
Descartes era conscincia intellectual que pretn vetllar pel carcter necessari del coneixement es transforma en arbitrarietat, la dun frame of reference, duna axiomtica que cal
collocar al principi per satisfer lexigncia metdica i per donar plausibilitat al tot, sense
que siga possible provar-ne la validesa o la prpia evidncia; o encara, en la versi
alemanya, en larbitrarietat dun projecte (Entwurf ) que, amb el seu pathos danar a la
recerca de lsser mateix no fa altra cosa que amagar les seues condicions subjectives.
Lexigncia de continutat en la direcci del pensament tendeix ja a donar per feta la
concordana en lobjecte, una harmonia inherent a aquest. Per la continutat en lexposici estaria en contradicci amb el carcter antagnic de la cosa, mentre no definesca
la continutat ensems com a discontinutat. En lassaig com a forma es fa present, de
manera inconscient i no terica, la necessitat danullar les pretensions tericament ultrapassades de completesa i de continutat tamb en el procediment concret de lesperit. Si
es rebella estticament contra el mtode mesqu que no t cap altra pruja que no ometre
res, s perqu respon a una motivaci epistemologicocrtica. La concepci romntica del
fragment com a creaci inacabada que es projecta nogensmenys vers linfinit per mitj de
lautoreflexi defensa aquest motiu antiidealista al si mateix de lidealisme. Tampoc en la
forma dexposici no ha de fer lassaig com si hagus dedut lobjecte, i ja no tingus res
ms a dir-ne. s inherent a la seua forma la seua prpia relativitzaci: lassaig ha de compondres com si pogus interrompres en qualsevol moment. Lassaig pensa en fragments,
de la mateixa manera que la realitat s feta de fragments, i troba la seua unitat a travs de
les ruptures, no tractant daplanar-les. La uniformitat de lordre lgic enganya quant a la
naturalesa antagonista dall a qu se li imposa aquest ordre. La discontinutat s indestriable de lassaig, la seua comesa s sempre un conflicte ajornat. Alhora que compatibilitza conceptes per la seua funci en el parallelgram de forces de les coses, recula
davant el concepte superior sota el qual caldria aplegar-los tots; perqu el mtode de
lassaig sap que all que aquest aparenta fornir s insoluble, i tanmateix tracta de fornirlo. El terme assaig, en el qual sagermanen la utopia del pensament de tocar-hi i alhora
la conscincia de la prpia fallibilitat i provisionalitat, dna indici, com sesdev daltra
banda amb moltes terminologies que sobreviuen histricament, sobre la forma en
qesti, que cal saber valorar encara ms pel fet que no ho fa programticament, sin
com a caracterstica de la intenci de tempteig. Lassaig ha daconseguir que es projecte la
llum de la totalitat per un tret parcial, triat deliberadament o trobat a latzar, sense

112
afirmar per que aquesta totalitat s present. Lassaig esmena all casual o particularitzat
de les seues interpretacions i fa que aquestes, b seguint el seu propi curs, b com a pea
de mosaic en la relaci amb altres assaigs, es multipliquen, es confirmen o es limiten; no
les redueix pas de manera abstracta a unitats caracterstiques tretes daquelles interpretacions. Vet ac el que distingeix un assaig dun tractat. Escriure assagsticament vol dir
procedir de manera experimental, s a dir, retornar sobre lobjecte una i altra vegada,
interrogar-lo, temptejar-lo, examinar-lo, pensar-lo de cap a cap, atacar-lo des de diferents
costats, aplegar all que hom hi veu amb els ulls de lintellecte i traslladar a paraules all
que lobjecte permet veure en les condicions creades per lescriptura.6 El neguit que
causa aquest procediment, la sensaci que pot prolongar-se arbitrriament, t el seu punt
de veritat i el seu punt de falsedat. De veritat perqu, certament, lassaig no tanca, i la
incapacitat per fer-ho retorna com a pardia del seu propi a priori; i llavors se li carrega
com a culpa all de qu en realitat sn culpables les formes que esborren el rastre de
larbitrarietat. Per tamb hi ha falsedat en aquest neguit perqu, malgrat tot, la
constellaci de lassaig no s tan arbitrria com es pensa un subjectivisme filosfic que
canvia el constrenyiment de la cosa pel de lordre conceptual. Lassaig est determinat per
la unitat del seu objecte juntament amb la de la teoria i lexperincia encarnades en
aquest. Lobertura de lassaig no s la vagarosa obertura del sentiment i de lestat dnim,
sin que pren perfils precisos pel seu contingut. Soposa a la idea dobra capital, una idea
que reflecteix ella mateixa la de creaci i totalitat. La seua forma sajusta al pensament
crtic segons el qual lhome no s creador, res hum no s creaci. Lassaig mateix, referit
sempre a quelcom de ja creat, no es presenta com a creaci ni pretn tampoc aconseguir
res domniabraador, la totalitat del qual pogus assemblar-se a la de la creaci. La seua
totalitat, la unitat duna forma construda en si mateixa i a partir de si mateixa, s totalitat
del no total, s a dir, que ni tan sols com a forma afirma la tesi de la identitat de
pensament i cosa, que rebutja pel que fa al contingut. Lalliberament respecte de la coerci de la identitat atorga de vegades a lassaig el que se li escapa al pensament oficial, el
moment de linesborrable, del color indeleble. Determinades paraules estrangeres utilitzades per Simmel com ara cachet o attitude revelen aquesta intenci, per b que sense
que la qesti mateixa fos tractada per ell tericament.
Lassaig s alhora ms obert i ms tancat del que agrada al pensament tradicional. s
ms obert en la mesura que, per la seua disposici mateixa, nega tot sistema i respon
millor a la seua prpia naturalesa com ms rigorosament shi at; els residus sistemtics
presents en determinats assaigs, com ara la infiltraci destudis literaris per filosofemes
mpliament estesos, assumits tal com vnen, amb els quals pretenen guanyar respectabilitat, no aporten ms que les trivialitats psicolgiques. Per lassaig s ms tancat perqu
treballa empticament en la forma dexposici. La conscincia de la no identitat de
lexposici i la cosa lobliga a un esfor sense lmit. Tan sols ac hi ha analogia entre
lassaig i lart; altrament, pels conceptes que hi apareixen, que obtenen de lexterior no
noms el seu significat sin tamb el seu lligam teortic, serva necessriament parentiu
amb la teoria. Certament, el seu capteniment envers aquesta s tan prudent com envers
el concepte. No tan sols no es deriva obligadament de la teoria lerrada capital de tots

113
els treballs assagstics tardans de Lukcs, sin que tampoc no s, per dir-ho aix, pagament a compte de sntesis futures. El desastre amenaa lexperincia intellectual com
ms esforadament se solidifica en teoria i es condueix com si tingus la pedra filosofal a
les mans. I tanmateix aspira, dacord amb el seu sentit inherent, a aquesta mena dobjectivaci. Lassaig reflecteix aquesta antinmia. Aix com absorbeix de fora conceptes i
experincies, tamb teories. Per la seua relaci amb aquestes no s una relaci de punt
de vista. Si la manca de punt de vista de lassaig no respon ja a un sotmetiment ingenu
davant la prominncia dels seus objectes; si aprofita, en canvi, la relaci amb els seus
objectes com a mitj per sostreures al constrenyiment del principi, li s perms de realitzar, de manera pardica, per dir-ho aix, la polmica, que en un altre cas seria impotent,
del pensament contra la mera filosofia del punt de vista. Lassaig devora les teories que li
sn properes; la seua tendncia s sempre la liquidaci de lopini, incloent-hi tamb
aquella de la qual parteix. Lassaig s all que fou de bon comenament: la forma crtica
par excellence; i, com a crtica immanent de les formacions espirituals, com a confrontaci
del que aquestes sn amb el seu concepte, lassaig s crtica de la ideologia. Lassaig s la
forma de la categoria crtica del nostre esperit. Perqu qui critica necessriament ha
dexperimentar, ha de crear condicions en les quals un objecte puga ser visible de nou,
sols que de manera diferent a com apareix en un autor donat; i sobretot cal sotmetre a
prova, assajar, la caducitat de lobjecte, i aquest s precisament el sentit de la petita
variaci que experimenta lobjecte en mans del seu crtic.7 Quan hom retreu a lassaig
manca de punt de vista i relativisme perqu no reconeix cap punt de vista extern a ell, el
que shi posa en joc de nou s la idea de la veritat com a cosa feta i acabada, com a
jerarquia de conceptes, una idea que Hegel que no sestimava gens els punts de vista
destru: s ac on lassaig toca el seu extrem, la filosofia del saber absolut. Lassaig voldria
guarir el pensament de la seua arbitrarietat tot recollint-la mitjanant la reflexi en el seu
procedir propi, en comptes de disfressar-la com a immediatesa.
s cert, de tota manera, que aquella filosofia no salliber mai duna certa inconseqncia, derivada del fet que criticava el concepte superior abstracte, el simple resultat,
en nom de la discontinutat inherent al procs, alhora que, segons el costum idealista,
parlava de mtode dialctic. s per aix que lassaig s ms dialctic que la dialctica
quan aquesta sexposa a si mateixa. Li pren la paraula a la lgica hegeliana: no es pot
brandar immediatament la veritat de la totalitat contra els judicis particulars, ni limitar
la veritat al judici particular, sin que cal prendres literalment la pretensi de veritat de
la singularitat fins levidencia de la seua no-veritat. All que nhi ha dagosarat,
danticipador, de no totalment garantit, en cadascun dels detalls de lassaig provoca la
negaci per uns altres; la no-veritat en qu lassaig sendinsa a conscincia s lelement de
la seua veritat. Sens dubte hi ha tamb no-veritat en la seua mera forma, en la seua relaci
amb all culturalment preformat, i derivat, que tracta com si fos ens en si. Per com ms
energies esmera a bandejar el concepte de quelcom de primer, i a negar-se a extreure la
cultura de la natura, ms pregonament reconeix lessncia natural de la cultura mateixa.
Fins als nostres dies shi perpetua la connexi cega amb la natura, s a dir, el mite, i sobre
aix precisament reflexiona lassaig: la relaci entre natura i cultura s el seu autntic

114
tema. No debades, en comptes de reduir-los, lassaig se submergeix en els fenmens de
cultura, com en una segona natura, una segona immediatesa, per tal danullar-ne,
obstinadament, la illusi. Lassaig senganya tan escassament com la filosofia dels orgens
sobre la diferncia entre la cultura i all que hi subjau. Per per a ell la cultura no s un
epifenomen que caldria destruir, per damunt de lsser, sin que fins i tot all que hi
subjau s thesei, la falsa societat. s per aix que per a lassaig lorigen no val ms que la
sobreestructura. Deu la llibertat en lelecci dels objectes, la sobirania envers totes les
priorities del fet concret o de la teoria, al fet que per a lassaig tots els objectes es troben,
en certa mesura, equidistants del centre: del principi que a tots embruixa. No exala
locupaci amb all originari perqu siga originari, en detriment dall sotms a
mediaci, perqu per a ell aquest carcter doriginari s tamb objecte de reflexi, i s
quelcom de negatiu. Aix correspon a una situaci en qu loriginari, com a punt de
vista de lesperit enmig del mn socialitzat, ha esdevingut mentida. Una mentida que
sestn des de lelevaci de conceptes histrics trets de llenges histriques al rang de
paraules primignies fins a lensenyament acadmic del creative wrinting, i al primitivisme transformat en activitat professional, tot passant per les flautes dolces i el finger
painting, en qu la misria pedaggica hi es presentada com a virtut metafsica. El pensament no resta al marge de la rebelli baudelairiana de la poesia contra la natura com a
reserva social. Tampoc el pensament no t ja daltres paradisos que els artificials, i a ells es
llana lassaig. I ja que, com va dir Hegel, no hi ha res entre el cel i la terra que no estiga
sotms a mediaci, lassaig noms pot ser fidel a la idea dimmediatesa que a travs de les
mediacions, alhora que nesdev vctima tan bon punt aferra immediatament all no
mediat. Amb murrieria es fa fort lassaig en els textos, com si existissen sense ms, donats,
i tinguessen autoritat. Daquesta manera aconsegueix, per sense lengany de quelcom
de primigeni, un sl per als peus, per dubts que siga, que podria comparar-se amb
lantiga exgesi teolgica dels textos. La seua tendncia, tanmateix, s la contrria, la
crtica: la tendncia a confrontar els textos amb el seu concepte emptic, amb la veritat
que cadascun dells alludeix encara que no vulga aludir-hi, tot maldant per sacsejar la
cultura en les seues pretensions, per induir-la a admetre la seua no-veritat, s a dir,
precisament aquella aparena ideolgica en qu la cultura es manifesta com sotmesa a la
natura. Sota lesguard de lassaig la segona naturalesa es percep a si mateixa com
naturalesa primera.
Si la veritat de lassaig es mou a travs de la seua no-veritat, no haurem de buscar-la
en la mera contraposici amb all que t dinsincer i proscrit, sin en aix mateix, en la
seua mobilitat, en la seua manca daquella solidesa lexigncia de la qual la cincia va
transferir de les relacions de propietat a lesperit. Aquells que es creuen en lobligaci de
defensar lesperit contra la manca de solidesa, sn els seus enemics: lesperit mateix, un
cop emancipat, s mbil. Aix que vol alguna cosa ms que la simple repetici administrativa i lelaboraci dall que existeix ja en cada cas, presenta aspectes no garantits; per
la veritat al marge daquest joc fra mera tautologia. Histricament, doncs, lassaig es
troba emparentat amb la retrica, a la qual lesperit cientfic ha volgut, den de
Descartes i Bacon, fer miques, fins que de manera conseqent en lera cientfica la redu

115
a una cincia sui generis, la cincia de la comunicaci. Possiblement la retrica ha estat
sempre pensament adaptat al llenguatge de la comunicaci. Aquest pensament aspirava a
una eficcia immediata: la satisfacci vicria de lauditori. Precisament en lautonomia
de lexposici, que el distingeix de la comunicaci cientfica, lassaig conserva un rastre
daquell element comunicatiu que no t aquesta. Les satisfaccions que la retrica vol
donar a lodor sn sublimades en lassaig en una idea de felicitat com a llibertat enfront
de lobjecte, llibertat que fa ms justcia a lobjecte que si aquest fos inserit en lordre
implacable de les idees. La conscincia cientificista, oposada a tota concepci antropomrfica, ha estat sempre aliada amb el principi de realitat, i tan hostil a la felicitat com
aquest. Si el domini de la naturalesa pretn sempre que t com a finalitat la felicitat,
aquesta apareix alhora als seus ulls com a regressi a un estat de mera naturalesa. Aix es
fa pals fins en les filosofies ms altes, fins en Kant i Hegel. Tot i que tenen el seu pathos
en la ra, en la idea absoluta de la ra, no sestan de bescantar-la, com a impertinent i
irrespectuosa, en la mesura que relativitza coses plenament vigents. Contra aquesta
propensi, lassaig salva un moment de sofstica. Lhostilitat a la felicitat del pensament
crtic oficial s perceptible, especialment, en la dialctica transcendental de Kant, que
voldria eternitzar la frontera entre enteniment i especulaci i evitar, com diu la metfora
caracterstica, el vagareig en mns intelligibles. Mentre que en Kant la ra que es
critica ella mateixa pretn estar amb els dos peus fermament en terra, fonamentant-se a si
mateixa, en veritat esdev, segons la seua inspiraci ms ntima, hermtica envers
qualsevol innovaci i es gira desquena a la curiositat, el principi del plaer del pensament,
bescantat tamb per lontologia existencial. All que Kant, quant al fons, reconeix com
la finalitat de la ra la instauraci de la humanitat, la utopia, no ho permet la forma, la
teoria del coneixement, que impedeix a la ra danar ms enll del domini de lexperincia, que en el mecanisme del simple material i de la categoria inmutable, sencongeix
en all que ha existit de sempre. Tanmateix, lobjecte de lassaig s la novetat com a
novetat, all que no es pot reduir al passat, que no es pot traduir a formes preexistents.
En reflectir lobjecte sense violncia, diguem-ne, lassaig es queixa calladament tot
allegant que la veritat potser traeix la felicitat i amb aix tamb a si mateixa; i aquesta
queixa mou lassaig a una actitud irada. El carcter persuasiu de la comunicaci hi s
privat de la seua finalitat original, com en el canvi de funci de determinats trets en la
msica autnoma, i esdev determinaci pura de lexposici en si, dall que s fors en
la seua estructura, que no pretn reproduir la cosa, sin reconstruir-la a partir dels seus
disjecta membra conceptuals. Ara: les bescantades transicions de la retrica, en les quals
les associacions, la multivocitat de les paraules i lomissi de sntesis lgiques tenien com
a finalitat posar les coses fcils a lodor i, una vegada afeblit, sotmetrel a la voluntat de
lorador, es fonen en lassaig amb el contingut de veritat. Les seues transicions desautoritzen la deducci concloent a favor de les connexions transversals entre elements, en les
quals no hi ha espai per a la lgica dicursiva. Fa servir lequvoc no pas per descurana, ni
perqu ignore que el cientificisme el prohibeix, sin per arribar all on la crtica dels
equvocs, la mera distinci dels significats, poques vegades hi arriba: al fet que sempre
que una paraula cobreix una diversitat, all divers no pot ser del tot diferent, sin que la

116
unitat de la paraula evoca una unitat, per amagada que estiga, de la cosa, sense que, evidentment, aquesta es puga confondre, com sesdev dhabitud en les filosofies restauratives actuals, amb parentius lingstics. Tamb en aix frega lassaig la lgica musical,
lart altament rigors i tanmateix sense conceptes de la transici musical per lliurar al
llenguatge que parla quelcom dall que ha perdut sota el domini de la lgica discursiva,
la qual, aix no obstant, no pot ser bandejada, sin noms venuda en astcia quant a les
seues formes prpies grcies a la penetraci de lexpressi subjectiva. Perqu lassaig no es
troba tot simplement en oposici al procediment discursiu. Lassaig no s illgic; lluny
daix, sajusta a criteris lgics en la mesura que el conjunt de les seues proposicions ha
de presentar-se de manera coherent. No hi poden restar simples contradiccions, llevat
que deriven com a tals de la cosa mateixa. Per desenvolupa les idees duna manera diferent a la lgica discursiva. Ni s deducci dun principi ni segueix observacions particulars provedes de coherncia. Coordina els elements en comptes de subordinar-los; i
sols lessncia del seu contingut, no pas el seu mode de presentaci, s commensurable
amb els criteris lgics. Si lassaig, comparat amb les formes en qu es comunica indiferentment un contingut ja preparat, s ms dinmic que el pensament tradicional, grcies
a la tensi entre lexposici i all exposat, s al mateix temps ms esttic, com a juxtaposici construda. Noms en aix rau la seua afinitat amb la imatge, tret del fet que
lesttica de lassaig s la de relacions de tensi detingudes en certa manera. La lleugera
elasticitat del raonament de lassagista el mena, obligadament, a una intensitat ms gran
que la del pensament discursiu, perqu lassaig no procedeix, com aquest, de manera
cega, automatitzada, sin que en cada moment ha de reflexionar sobre si mateix. Certament, aquesta reflexi no afecta sols a la seua relaci amb el pensament establert, sin
tamb a la retrica i la comunicaci. Altrament, all que creuria ser supracientfic fra en
realitat, ms aviat, precientfic.
Lactualitat de lassaig s lactualitat de lanacronisme. Lhora li s menys favorable
que mai. Es troba aixafat entre una cincia organitzada en la qual tots pretenen controlarho tot i a tothom, i que exclou all que no sajusta al consens mitjanant lloances hipcritament exaladores dintutiu i suggeridor, i una filosofia que sacontenta amb les
restes buides i abstractes dall que la professi cientfica encara no ha ocupat i que precisament per aix esdev per a ella objecte duna activitat de segon grau. Per lassaig
socupa amb all que hi ha de cec en els seus objectes. Voldria fer esclatar, amb conceptes,
all que no entra en els conceptes o all que revela, per les contradiccions en qu aquests
semboliquen, el fet que la xarxa de la seua objectivitat s mera cerimnia subjectiva.
Voldria polaritzar lopac, deslliurar les forces que shi troben latents. Malda per concretar
el contingut determinat a lespai i el temps; construeix la imbricaci dels conceptes tal
com es presenten, val a dir, imbricats en lobjecte mateix. Lassaig bandeja el dictat dels
atributs assignats a les idees den de la definici del Simposi, eternes en el seu sser, no
engendrades ni peridores, no subjectes a canvi ni a minva; un sser per si mateix i per a
si mateix, associat a una forma eternament nica; i tanmateix lassaig no deixa de ser
idea, perqu no capitula davant el pes de lessent, no es doblega davant dall que simplement s. Per no ho mesura segons res detern, sin ms aviat segons un fragment entu-

117
sistic de lpoca tardana de Nietzsche: Si diguem s a un sol moment, diguem s, amb
aix, no sols a nosaltres mateixos, sin a tota lexistncia. Perqu res no existeix per si
mateix, ni en nosaltres ni en les coses; i si la nostra nima ha vibrat i ressonat una sola
vegada com una corda de felicitat, totes les eternitats havien calgut per menar a aquest
esdeveniment, i en aquest nic instant de la nostra afirmaci tota leternitat hi ha estat
aprovada, redimida, justificada i afirmada.8 Tanmateix lassaig es malfia daquesta justificaci i afirmaci. Per a la felicitat, que era sagrada per a Nietzsche, no en sap un altre
nom que un de negatiu. Fins i tot les ms altes manifestacions de lesperit, que lexpressen, continuen essent alhora culpables de posar-hi entrebancs, mentre continuen essent
mer esperit. Per aix la llei formal ms pregona de lassaig s lheretgia. Mitjanant la
contravenci de lortodxia del pensament es fa visible en la cosa all que s secreta i
objectiva finalitat de lortodxia de mantenir invisible.
Traducci de Gustau Muoz

1. Georg von LUKCS, Die Seele und die Formen, Berln 1911, p. 29. (Traducci catalana dArtur Quintana: Lnima i les
formes, Barcelona, Edicions 62, 1984, p. 51.)
2. Vegeu LUKCS, loc. cit., p. 23 (trad. cat. cit., p 48): Lassaig parla sempre duna cosa preformada o en el millor dels
casos duna cosa preexistent; s propi, doncs, de la seva essncia de mai no treure coses noves dun buit no-res, per
s de posar en ordre coses que en un moment o altre foren vives. I com que lassaig les ordena de nou, com que no
forma res de nou a partir dall que est mancat de forma, shi troba tamb lligat i sempre ha de proclamar-ne la
veritat, ha de trobar expressi per a llur essncia.
3. LUKCS, loc. cit., p. 5 i passim. (Trad. cat. cit., p. 38 i passim.)
4. LUKCS, loc. cit., p. 21. (Trad. cat. cit, p. 47.)
5. DESCARTES, Philosophische Werke, Leipzig, Buchenau, 1922, I, p. 15. (Traducci catalana de Pere Llus Font: Discurs
del mtode, Barcelona, Edicions 62, 1996, pp. 98-99.)
6. Max BENSE, ber den Essay und seine Prosa, Merkur, I (1947), 3, p. 418.
7. BENSE, loc. cit., p. 420.
8. Friedrich NIETZSCHE, Der Wille zur Macht (II), Werke, vol. X, Leipzig, 1906, p. 206, 1032.

118

Patrimoni de la societat industrial:

la ventafocs del patrimoni cultural
Manuel Cerd

o fa gaire, a principis dels seixanta,

una nova disciplina larqueologia industrial introdua, des de la Gran Bretanya,
la preocupaci per les restes fsiques de
lindustrialisme en la problemtica de la
conservaci i valoritzaci del patrimoni
histric en general. Eren moments en qu,
dia rere dia, despareixien del paisatge de
lilla gran quantitat dedificacions de la
primera industrialitzaci com a conseqncia de les transformacions urbanstiques i de la indstria iniciades en la postguerra. En els seus orgens larqueologia
industrial va ser, abans que res, un moviment cvic que tenia com a principal objectiu la salvaguarda dunes restes molt
concretes: les fbriques sobretot, en les
quals veien, com deia Andr Malraux,
una espcie desglsia de les catacumbes
que havia daspirar a all que era la catedral en altres temps. Els aspectes arquitectnics quedaven aix associats a all
que, poc desprs, es denominaria patrimoni industrial fins al punt darribar a
identificar-se mtuament.
Des daleshores, algunes fbriques antigues shan transformat en contenidors de

Manuel Cerd s professor de la Universitat de Valncia.

Va editar, amb M. Garcia Bonaf, lEnciclopedia valenciana de arqueologa industrial, IVEI, 1995.

tota mena de manifestacions de loci-espectacle que caracteritza el present panorama cultural: museus, supermercats, hotels, discoteques... I les actuacions per part
de les instncies poltiques, i tamb intellectuals i acadmiques cert que en
menor mesura: ni larquelogia ni el patrimoni industrials semblen ser temes que
desperten una certa inquietud en aquests
medis, gaireb ens podrien conduir a
creure que hi ha una lnia sistemtica de
recuperaci i conservaci dels vestigis materials del procs industrialitzador. Un
professor duna de les nostres universitats
afirmava fa pocs anys que Alcoi era una
ciutat modlica en el tractament del patrimoni industrial. Un exemple?: Mercadona ha installat una de les seues tendes en
una antiga nau de la fbrica txtil Terol.
Hom segueix daquesta forma el que
ha estat una constant de la societat occidental: convertir el passat en un gran museu des de la nostra perspectiva, des de la
creena que tot ell est en funci del que
som; que la histria ha anat transcorrenguent, en lnia ascendent sempre, fins al
moment actual. El passat com a representaci, com a mercaderia, no com a eina
per preguntar i raonar. Aix, si a ledat
mitjana les catedrals eren visitades per
devots, ara ho sn per turistes. Aix s,
almenys, i a diferncia de lantiga fbrica

119
Terol dAlcoi i de tantes altres, han seguit conservant la seua fesomia i fins i tot
la seua funci original.
Qu passa, doncs, amb all que denominem patrimoni industrial que, a diferncia daltres elements del patrimoni cultural, serveix per a qualsevol cosa menys
llevat dalguna excepci, s clar per a
all que va ser creat en el seu origen? Per
qu en uns moments en qu, afortunadament, tendncies en la museologia critiquen lexhibici descontextualitzada de
peces i objectes, gaireb ning no protesta
per la desfeta a qu contnuament fins i
tot quan es diu que se salven estan sotmesos els bns que integren el patrimoni industrial? Potser fra convenient comenar
per preguntar-nos qu s aix que denominem patrimoni industrial. Malgrat que
manquem duna definici genricament
acceptada, gaireb ning no discuteix que
aquest estaria format pel conjunt de les
manifestacions materials de la societat
nascuda amb la idustrialitzaci capitalista.
O, el que s el mateix: qualsevol b moble
o immoble daquest perode.
Des daquesta concepci, res no distingiria el patrimoni industrial de la resta
de bns que integren el patrimoni cultural, ents aquest com una globalitat i no
com una suma de patrimonis especfics.
nicament la cronologia i la diversitat
dels elements podrien servir de criteri diferenciador. En aquest sentit, potser fra
preferible parlar de patrimoni de la societat industrial que no pas de patrimoni industrial. Aix suposa, abans de tot, aclarir
qu entenem amb el terme industrial;
una qesti que va ser objecte de debat
durant algun temps per part de larqueologia industrial i que avui sembla ja estar
superada. Si quan parlem daquest terme

ho fem des dun punt de vista temtic s

a dir, fent referncia al conjunt doperacions necessries per a la producci de
bns per part de les persones (all relatiu a
la indstria), el que denominen patrimoni industrial hauria dabastar, per pura
lgica, tots els moments en qu lsser
hum ha realitzat aquest tipus dactivitats.
I aix ens remuntaria fins al neoltic, ja
que daleshores en lhome mai no ha
deixat de produir artefactes. Des duna
fulla de slex a una trilladora, o un antic
televisor en blanc i negre, en formarien
part. Si, per contra, entenem el terme industrial com a perode, aquest no pot ser
altre que el de la societat industrialitzada,
que no s el mateix que societat amb
indstria, sin que implica una nova forma dorganitzaci del treball, desconeguda fins aleshores, i un altre sistema de
vida, resultat dun nou tipus de relacions
socials. Llavors, les coses canvien radicalment: passarien a formar-ne part tant cases com factories, tant mquines com
objectes de la vida quotidiana, tant els
elements que conformen el paisatge urb
com els que conformen el paisatge rural...
En definitiva, totes les manifestacions materials produdes en el marc de la societat
industrial. Aix, en principi, fa daquesta
qesti un problema: un quadre de Mir,
estaria integrat en aquest patrimoni, ja
que no deixa de ser una manifestaci material de lpoca? Per, alhora, ajuda a
aclarir el tema: el patrimoni de la societat
industrial s alguna cosa ms que les
fbriques i les mquines, perqu les activitats dels ssers humans no poden limitar-se sols a aquestes esferes de la vida. En
conseqncia, entenem que el millor que
els podria ocrrer tant a larqueologia industrial com al patrimoni industrial seria

120
que aquests termes deixaren demprar-se
per innecessaris. En el primer cas, perqu
suposaria que la cincia histrica acceptaria duna vegada per totes que la investigaci de lpoca contempornia no pot
fer-se basant-se nicament en el registre
escrit. En el segon, perqu el patrimoni de
la societat industrial comenaria a situarse en peu digualtat respecte al patrimoni
daltres poques anteriors, tot englobat
dins del concepte ms genric de patrimoni cultural. Potser aix fora elements que
ara passen desapercebuts, i corren el risc de
perdres per sempre, fossen ms valorats.
Alg pensar que aquestes reflexions
sn del tot sobreres, fora de lloc, que no
deixa de ser una ximpleria reinvidicar que
un disc de vinil, per posar un exemple, s
patrimoni cultural. No hi respondr amb
la tpica comparana de per qu un disc de
vinil no i una inscripci romana s. Em limitar, en principi, al que diu la legislaci
vigent al respecte. Qui no estaria dacord
amb la definici de patrimoni cultural que
fa la Llei 4/1998 de la Generalitat Valenciana, segons la qual formarien part
daquest el conjunt de bns mobles i immobles de valor histric, artstic, arquitectnic, arqueolgic, paleontolgic, etnolgic, documental, bibliogrfic, cientfic,
tcnic o de qualsevol altra naturalesa
existents al territori de la Comunitat Valenciana o que, trobant-se fora daquest,
siguen especialment representatius de la
histria i cultura valenciana, independentment de les distintes poques histriques? Lambigitat daquesta definici,
com la de tota la llei tot i que encara no
disposa dun reglament, s palesa. Per
no s aquest el problema ms greu, sin
lesbiaixada aplicaci que sen fa, de la
qual cosa no cal culpar solament lAdmi-

nistraci. El 18 de juny del 1999 acaba el

termini perqu els municipis del Pas Valenci on hi haja algun immoble declarat
b dinters cultural elaboren un pla especial de protecci i perqu tots els ajuntaments aproven provisionalment un catleg
de bns i espais protegits. Estic segur de
lincompliment del termini per una gran
majoria dajuntaments. I qui es queixa pblicament daquesta situaci que podria,
fins i tot, ser en un futur prxim una eixida laboral per a molts estudiants?
Tot plegat permet constatar un desinters generalitzat envers bona part del
patrimoni cultural i ens apropa al que possiblement siga la millor definici que mai
shaja fet sobre el significat del patrimoni
en general. Ens referim a la resposta que
lord Charteris, president de la National
Heritage Memorial Found, va donar quan
va ser preguntat per aquesta qesti:
Qualsevol cosa que hom vulga. Tot i que
puga semblar una boutade, aquesta asseveraci no deixa de constatar el fet que cada
societat considera herncia de les anteriors
all en qu shi veu reflectida. I, ara com ara,
encara que arribe a considerar-se el patrimoni de la societat industrial en els termes
descrits ads, s evident que no tots els elements que lintegren sn tractats de la mateixa forma, ja que els valors artstics, arquitectnics o esttics primen sobre els altres.
Una visi monumentalista sha apoderat del patrimoni en general. Aix, pel
que fa a lpoca industrial, el patrimoni
sidentifica amb les grans realitzacions i,
com que el terme industrial continua
associant-se al dindstria, amb les grans
realitzacions arquitectniques. Hom parla, per exemple, duna fbrica modernista
o racionalista com si lnic valor a destacar fra aquest. I ser aquest lnic que es

121
tinga en compte a lhora de decidir si en
cal o no la conservaci, mai el fet que siga
un lloc on poder veure i analitzar processos de producci ja en dess, o condicions fsiques de treball. El 14 de desembre de 1998 el diari El Pas publicava la
notcia que lantiga Fbrica de Filats
Casarramona, a la barcelonesa falda de
Montjuc, havia estat adquirida per la
Fundaci la Caixa per convertir-la en un
gran museu dart contemporani. De la
fbrica es destacava que era modernista i
que seria tractada de manera que no perds la seua fisonomia. Per, i linterior,
dipsit de coneixements histrics? Una
vegada ms la histria es veu reduda a
smbols i representacions.
Les restes del passat no han tingut en
poques anteriors cap tipus de valor
histric, ra per la qual es reutilitzaven en
funci de la convenincia social. Aquest
era lnic valor que, de forma generalitzada, es tenia en compte. s lgic, doncs,
que primassen els elements arquitectnics
i, dentre ells, els que pel seu tamany, estat
de conservaci o distribuci espacial, millor sadaptassen a aquesta convenincia.
Ara b, ja durant el Renaixement aquests
criteris canvien i comencen a valorar-se les
manifestacions ms rellevants de lantiguitat clssica. Lantiguitat es converteix aix
en un valor per ella mateixa. Alhora va
prenent cos la idea, sobretot en arquitectura, que la bellesa s tan important com
la utilitat. Lart, per la seua banda, era
ents com un luxe i, a ms, vlid com a tal
luxe. Per des del segle XVIII comenar a
entendres gaireb com avui i a utilitzar-se
el terme belles arts, aplicat a aquelles considerades ms elevades i que, precisament
per aix, mancaven dun carcter utilitari,
amb la relativa excepci de larquitectura,

la qual combina bellesa i utilitat, si b,

amb el temps, sempre es tindr ms en
compte el primer aspecte.
Aquesta exaltaci dels valors esttics,
aquesta primacia de determinat tipus de
producci dels homes enfront duns altres,
de la idea enfront del treball manual, ha
comportat la separaci definitiva de les
obres i el seu context. Una persona despullada no crida latenci en una platja nudista, i viceversa. s all nic, irrepetible,
el que importa i, per tal de destacar-ho,
qu millor que allar-ho de la prpia realitat? I aix, en bona part, ha perdurat fins
als nostres dies. Com, sin, sentn la disposici de determinades obres en els museus, siga en colleccions permanents o en
exposicions temporals? Com sentn que
lAdministraci pague sumes milionries
per una obra dart mentre que deixa altres realitzacions, igualment representatives de la nostra civilitzaci, condemnades
al ms absolut dels oblits i a la seua inexorable desaparici?
Sn, per tant, la singularitat, la unicitat, lantiguitat, lesteticisme, els valors
que han predominat i predominen sobre
el patrimoni en general i, s clar, tamb
sobre el de la societat industrial. El 18 de
maig de 1999, precisament el dia internacional dels museus, tots els mitjans de comunicaci es van fer ress de qu un boig
escapat hores abans dun hospital psiquitric havia acoltellat lobra de Picasso
Mujer desnuda frente al jardn al Stedelijk,
el museu dart contemporani dAmdsterdam. Tothom semblava consternat. Per,
mentrestant, altres elements del patrimoni
de la societat industrial sn sistemticament i impunement destruts i ning no
sen fa ress. Si latac shagus produt sobre un poblat ibric s segur que tamb

122
shauria parlat de vandalisme i de lobra
dun malalt mental, cosa que no es produeix si lacci sefectua sobre un poblat
actual. Acabar aquest per ser el cas dEl
Cabanyal-Canyamelar a la ciutat de Valncia? No fa gaire, a Alcoi una selfactina
Platt del 1892, que encara funcionava perfectament, va acabar en la ferralla perqu
no va saber-se qu fer amb ella, on dipositar-la a causa de les seues dimensions i
com finanar les despeses de desmuntar-la
i tornar-la a muntar. Doncs b, una selfactina semblant pot veures en moviment a
la fbrica-museu de New Lanark (Esccia), una antiga colnia industrial que la
UNESCO va declarar patrimoni de la humanitat. Mirem aquest fet de forma positiva: hi ha llocs no gaires on algunes
mostres de lindustrialisme es conserven, i
a ms in situ. Potser nosaltres tamb ho
farem algun dia?
De totes formes, cap dels testimonis
materials de la societat industrial exceptuant aquells que podriem incloure en el
que es denominen belles arts o patrimoni artstic ha merescut fins el moment la mateixa consideraci ni de bon
tros que els dpoques anteriors. Alg pot
imaginar-se que una pinta del 1845,
posem per cas, ocupe un lloc destacat en
un museu? Tanmateix, a pocs els estranyaran notcies com lapareguda al diari Levante-EMV el 28 de mar de 1999 amb el
segent titular: El Museo Arqueolgico
de Benifai exhibir un peine de la poca
almohade nico en el mundo. No s si
ser nic altra vegada la punyetera unicitat, per s que una pinta no s ms que
una pinta: a lpoca almohade o al segle
passat. I la seua funci tot i que, segons
la notcia, la pinta de Benifai podia servir
b per a esplugar els cabells, b per a

netejar les palletes de cnem la mateixa.

Al segle XIX tamb sesplugaven els cabells
i es netejava el cnem amb pintes. I qui
diu una pinta diu un vas, una cullera, un
plat... objectes que, si sn dpoques anteriors a la medieval, solen exhibir-se als
museus arqueolgics per tal que els visitants puguen aproximar-se als costums i
tradicions de cultures anteriors a la seua.
Pot semblar un argument banal, per pintes, culleres, gots, plats, matalassos i, fins i
tot, bolquers eren empenyorats el segle
passat pels obrers alcoians per poder subsistir. No sn tamb patrimoni, en tant
que objectes dun temps determinat i
duns comportaments ja despareguts?
Sem dir que no s aix, que no hi ha
tal manca de consideraci i que des de fa
uns anys cada vegada sn ms nombrosos
els museus etnolgics o etnogrfics que
recullen i exhibeixen aquest tipus dobjectes. Ning no ho nega, per es deu ms a
la voluntat dalguns tcnic dels museus i a
la sensibilitat del poltic de torn que a una
poltica sistemtica i coherent de recuperaci del patrimoni en tots els seus aspectes. Daltra banda, els elements que conformen les colleccions daquests museus
noms sn representatius de la tecnologia
agrria tradicional i dalgunes facetes de la
vida domstica rural. La resta simplement
signora. I aix no deixa dentrar en franca
contradicci amb el mateix objecte destudi de letnologia: els pobles i les seues cultures, considerant com a parts del sistema
que un poble adopta en resposta al seu
ambient histric i natural la tecnologia, els
mtodes econmics, les institucions socials i poltiques, les creences religioses, les
creacions artstiques i el folklore. No s
ms que una definici a ls, susceptible
sens dubte de tota classe de matisos, per,

123
encara que de forma genrica, acceptada
per tothom.
Un panorama gens falaguer sens presenta: museus tradicionals exhibint obres
pertanyents a les arts plstiques essencialment fruit del geni ms que no de lenginy (paraula amb una acepcci molt ms
mplia), museus de caire etnolgic que
sols consideren determinats aspectes de la
vida rural, i algun de monogrfic. Tots ells
mostrant una visi fragmentria i esbiaxada del nostre passat ms immediat, amb
elements allats per complet del seu context i, amb massa freqncia, mitjanant
tcniques expositives absolutament tradicionals. I mentrestant, els altres elements
patrimonials de la societat industrial perdent-se no s si per sempre o fins que en
un futur historiadors, arquelegs o etnlegs, els descobreixen i puguen, aix, ser
exhibits en algun museu al marge de la
construcci social i poltica del moment
en qu van ser elaborats. Com a relquies
del passat. Solament que una relquia
comena a devaluar-se si s malinterpretada des dun primer moment i a, lgicament, s molt fcil que puga passar,
com va ocrrer quan es va descobrir que
un pont de ferro en Yorkshire era anterior
al de Shropshire, que se suposava que era
el pont de ferro fos ms antic del mn. No
convindria evitar la sacralitzaci de la
pea nica?
No voldria donar la imatge llastimosa
dun romntic afeccionat a lexaltament
del sentiment, de la fantasia, en la definici del Diccionari General Catal dAri-

many que es queixa davant la contnua

desaparici dobjectes i prctiques socials i
que advoca per la conservaci de tot. s
obvi que a s impossible, per de cap
manera ha de ser obstacle perqu les restes
del passat sestudien i es documenten en la
seua totalitat i des de la seua globalitat.
Daltra banda, i com sha dit repetides vegades, tenim tot el dret de decidir qu es
conserva i qu no i amb quins criteris. Ni
lherncia patrimonial que hem rebut s
reflex del conjunt de les manifestacions
materials produdes per una societat concreta, ni tampoc pot ser-ho el que nosaltres transmetrem. Cada cosa estar en
funci dels valors i interessos que predominen en cada moment. Tampoc no negar mai el dret de tothom de gaudir dall
que considere bell o bonic. Per tinguem
en compte que el que per a nosaltres puga
ser ara bell no t perqu haver estat sempre
aix. Ni ho ser en el futur. Les generacions posteriors podran fruir dall que estimen que s mereixedor de gaudi, que per
descomptat seran elles qui ho decidiran,
no nosaltres. No fem, doncs, de valors
subjectius criteris presumptament objectius des dels quals jutjar qu s i qu no
patrimoni, o qu cal conservar i qu no. Si
ens basem en criteris esttics, o artstics
si es vol, per qu shaurien de conservar a
les filmoteques pellcules com les dAndrs Pajares i Fernando Esteso? Des de la
perspectiva que reflecteixen un moment
conjuntural molt precs de lEspanya dels
anys seixanta, alg proposaria que ens en
desfrem?

124

Leconomia valenciana
al tombant del segle
Vicent Soler
LES BASES DEL MODEL
DE CREIXEMENT ACTUAL
Leconomia valenciana s una economia
relativament avanada. Forma part del
mn desenvolupat, per no est en el grup
de capalera. A ms, s un second comer, s
a dir, una economia que ha iniciat tard
ms que Anglaterra, el nord-oest dEuropa o que el Pas Basc o Catalunya els canvis estructurals que condueixen a la societat industrial. Hem hagut desperar fins a
la segona meitat daquest segle perqu es
dons aquest pas transcendental.
A principis del segle passat, cap al
1802, els ingressos mitjans de la poblaci
valenciana se situaven al voltant del 70%
de la mitjana espanyola, segons ha estimat
recentment Gabriel Tortella: noms Galcia, Mrcia, Canries i Astries tenien una
renda per cpita ms baixa. Si foren certes
aquestes xifres, haurem de matisar daltres
plantejaments historiogrfics que fan del
XVIII un segle de clara recuperaci econmica, tot i locupaci militar a qu vam estar sotmesos arran de la batalla dAlmansa.

Vicent Soler s catedrtic dEconomia Aplicada a la Universitat de Valncia. s autor del llibre Guerra i
expansi industrial: el Pas Valenci, 1914-1923 i
coautor de Introducci a leconomia valenciana, entre
altres publicacions.

Tortella assenyala que s en la primera

meitat del XIX quan leconomia valenciana
comena a experimentar un creixement
ms rpid que lespanyola, de manera que
el 1860 els ingressos per habitant arriben
ja entorn del 95% de la mitjana. Novament, les tres primeres dcades del present
segle reforcen aquest millor comportament relatiu de leconomia valenciana fins
arribar, en els anys trenta, a un nivell superior en un 20% a la mitjana espanyola.
Posteriorment, es tendir a la convergncia amb aquesta mitjana, particularment a
partir dels seixanta.
Lagricultura (i les finances) seran les
principals vies de penetraci de les noves
formes dorganitzaci productiva. A partir
de la dcada dels quaranta del segle passat,
laugment de la producci agrcola sassocia a lampliaci de la superfcie conreada
en regadiu i a lexpansi de nous conreus
orientats a la demanda exterior. El vi i la
pansa primer i la taronja desprs protagonitzaren lauge exportador, tot substituint
la morera, que estava en retrocs per la
crisi del sector seder. Una srie dinnovacions tcniques mquines de vapor per
elevar aiges subterrnies, s de fertilitzants naturals importats i nous mitjans
de transport com el ferrocarril i la navegaci de vapor van facilitar laccs als mercats europeus. Lexpansi del conreu dels

125
cereals i la recuperaci de la ramaderia
completen el panorama agrari del darrer
ter del segle.
Al comenament del segle XX, el creixement de leconomia valenciana seguia
basat en bona mesura en el dinamisme de
lagricultura menor protagonisme del vi i
de la pansa a causa, en part, de la filloxera,
i creixent protagonisme de la taronja junt
amb larrs i les hortalisses. A partir de la
segona dcada, quantitats ingents de capital sinvertiran en la transformaci del
terreny i en la captaci daiges subterrnies que conduiran a la predominana de
la taronja en lmbit comercial la dcada
daurada de la taronja: en 1930 sarriba a la
fita dun mili de tones exportades, xifra
que no es tornar assolir fins ben entrats
els cinquanta. Tanmateix, la modernitzaci i la capitalitzaci no van ser generals, i
mplies zones interiors del Pas en quedaren al marge.
El perode autrquic de 1939-1959 va
frenar bruscament la lnia de progrs econmic secular. No noms per les dificultats per accedir a inputs dimportaci
vitals per mantenir la productivitat econmica en els diversos sectors com els
adobs, particularment en lagricultura
dexportaci, sin tamb per limpacte de
lestancament o retrocs dels nivells de vida sobre una activitat industrial incipient
orientada a la manufactura de bns de
consum, i per lefecte negatiu dun sistema irreal de tipus de canvi.
Cal insistir que tot el lent procs modernitzador des del segle passat sha viscut
amb una important obertura econmica
en principi, grcies a lagricultura comercial: vi i taronja, per aquest ordre i en
relaci permanent amb els pasos europeus
del nostre entorn. Aquesta major propen-

si a exportar sha mantingut malgrat les

vicissituds de lestricta poltica proteccionista practicada pel govern espanyol durant la primera meitat daquest segle.
La controvrsia lliurecanvi/proteccionisme es va viure, doncs, de manera particular al Pas Valenci. Els sectors majoritaris a escala estatal manufactura i cereals
(blat, arrs) eren minoritaris ac, mentre
que els sectors exportadors lliurecanvistes,
minoritaris a lEstat, eren clarament predominants en la nostra economia grcies a
la presncia del vi, la pansa, els productes
hortcoles i, especialment, la taronja.
La tradicional hegemonia agrria, per, no ha de fer oblidar la presncia duna
base manufacturera duna certa importncia des de les darreries del XIX, tot i que
aquest sector no fou un important receptor de capitals valencians. Les niques manufactures rellevants en la primera meitat
del XIX havien estat el txtil llaner i el sector paperer alcoians i la sederia de la ciutat
de Valncia, a ms dalguna presncia txtil a les comarques de linterior com s el
cas de Morella o nguera.
La nova base industrial finisecular estava formada per una manufactura diversa i
dispersa en el territori, amb una certa
especialitzaci per comarques (que posteriorment esdevindrien autntics districtes
industrials), i vinculada al comer de
lexportaci agrria (paper, fusta, qumica
fertilitzants), al creixement urb (moble, calcer, cermica i taulellet, transformats metllics, etc.), o a les insuficincies
de les rendes agrries (cas paradigmtic del
txtil o el metallomecnic alcoi). Sinicia
tamb la producci de mquines de vapor
i turbines i arrenquen les primeres indstries metlliques, qumiques i dalimentaci. Algunes conjuntures, com la de la Pri-

126
mera Guerra Mundial, permeteren reforar la base manufacturera grcies a les exportacions als pasos en guerra i al fenomen de la substituci dimportacions. E1
proteccionisme, en tot cas, ajud la pervivncia daquesta manufactura per tamb
hi pos lmits, donada la migradesa del
mercat interior espanyol com a marc dexpansi potencial. Quan les restriccions
proteccionistes foren relaxades, fou possible lintens procs industrialitzador que
transform substantivament lestructura
econmica valenciana. De tota manera,
potser, sense aquesta base prvia el procs
industrialitzador dels seixanta no hauria
estat possible.
Linici de la relaxaci de les restriccions
fou el Pla dEstabilitzaci de 1959, que
canvia fonamentalment lescenari on haur de moures leconomia valenciana. No
s noms el final de vint anys dautarquia,
sin tamb lintent dinserir leconomia
espanyola en la lgica de la divisi internacional del treball, s a dir, dentendre-la
immersa en la realitat econmica mundial. A ms, semprn la desburocratitzaci de la vida econmica interior, tot
deixant al mercat un paper creixent. En
aquest context, cal afegir lordenaci de
sectors econmics bsics, com ara el bancari, per mitj de la Llei dordenaci
bancria de 1962.
Leconomia valenciana es beneficiar
fora de la nova situaci. Moltes de les
seues potencialitats latents podran desplegar-se i hom podr connectar millor amb
una Europa que estava en plena recuperaci des de feia temps. Es podran assimilar
pautes de consum, de tecnologies de producci i de models organitzatius que estaven utilitzant-se als pasos avanats del
nostre entorn i, aix, reduir la bretxa de

productivitat i dingressos que ens separava daquests pasos. Hom viur, doncs,
un creixement (des daleshores, la dimensi de leconomia valenciana en termes de
producci de bns i serveis, sha multiplicat per cinc) i uns canvis i transformacions
sense precedents sota el lideratge de la
indstria, que inclouen lampliaci i la
diversificaci de loferta productiva. Simultniament, t lloc una intensa terciaritzaci (els serveis augmentaran significativament el seu pes en el valor del PIB
valenci, a preus corrents) tal i com sha esdevingut habitualment en els second comers.
En el nostre cas, a ms, ajudada per lextraordinria expansi del sector turstic.
La transformaci bsica de la nostra
economia es fa, doncs, a partir dels anys
seixanta. Una economia basada en la petita i mitjana empresa, amb una mobilitat
empresarial elevada (alt percentatge de naixements i de mortalitat dempreses), baixa
capitalitzaci i un component tecnolgic
consegentment redut dels processos de
producci. Una empresa lestratgia competitiva de la qual els seus avantatges
comparatius es basar en els preus baixos,
i que ser possible ja que els costos de producci tamb seran reduts perqu els
processos productius seran intensius en
treball poc qualificat i els salaris seran relativament baixos. Aquest fet permetr
compensar amb escreix en termes de costos unitaris de producci la baixa productivitat industrial.
Aix mateix, no es dubtar a traslladar
a la societat exogenetzar, en diuen una
part dels costos per a millorar la rendibilitat empresarial o, fins i tot, per a la mateixa supervivncia empresarial. s el cas
dels outputs no desitjables, els residus dafectaci mediambiental, o de la prctica

127
de leconomia submergida, per tal destalviar costos fiscals o socials. Tamb es far
carregar sobre les esquenes dels assalariats
tots el costos derivats dels ajustaments cclics, quan les alternatives de flexibilitzaci dels processos mitjanant la descentralitzaci productiva esdevenen en realitat
prctiques deconomia negra, fora de la llei.
Per la seua banda, els productes tenen
poca identitat i hi ha una manca de xarxes
comercials prpies. En unes altres paraules, hi ha un escs conreu de les tcniques del mrqueting i la comercialitzaci.
Les fires monogrfiques, que va anar
creant la Fira de Mostres de Valncia,
brinden en bona part els contactes necessaris entre productors i clients. La gesti
empresarial t una dependncia elevada
del finanament extern, bsicament del
crdit a curt termini (fins i tot per a operacions de finanament dinversions). En
general, per, constatem que la manca de
formaci no es dna noms entre els
treballadors sin tamb entre els empresaris. Aquests molt sovint no tenen capacitat per entendre la complexitat del que
porten entre mans, particularment en perodes de vaques magres, sent com eren i
sn empreses que per les seues redudes
dimensions prenen els preus del mercat.
Una economia, a ms, poc vertebrada en
el sentit que disposa descasses relacions
interempresarials i intersectorials, perqu hi
ha poca producci de bns intermedis o
semitransformats. Es produeixen bns i serveis finals, principalment de consum, i sutilitzen matries primeres de procedncia exterior. De tot aix, ens dna compte la Taula
Input-Output de leconomia valenciana de
1980 (TIOCV-80), elaborada per Prevasa.
Tot plegat, conforma un model de
creixement en la seua fase extensiva molt

similar al que el professor itali Bernardo

Secchi tipificava per a la Terza Italia (Veneto,
Emlia-Romanya, Toscana) de la postguerra.
C RONOLOGIA

DEL CANVI ESTRUCTURAL

La intensitat del creixement i dels canvis

no ha estat la mateixa des de 1959. Hi
hagu un primer perode de quinze anys
de gran dinamisme. Desprs segu un llarg
perode de crisi entre 1975 i 1985. Tot
seguit, cinc anys de recuperaci (19851990). En els noranta, finalment, hi ha
hagut una nova desacceleraci econmica
convertida en una autntica recessi en
1992 i 1993, a la qual ha seguit un perode de recuperaci que arriba fins al moment present, tot i que es va desaccelerar
en 1996.
Aix doncs, en el primer perode
(1960-1975) shi dna un canvi profund
del paisatge econmic. Aquest canvi, per,
s acompanyat de canvis demogrfics i
urbanstics, com tamb dels valors socials,
cada vegada ms distanciats dels patrons
derivats de lescassesa: s linici de lera de
lelectrodomstic. Demogrficament, en
quinze anys (1960-1975) es creix en un
mili de persones xifra que havia costat
60 anys a assolir abans: en 1975, la poblaci valenciana era de 3.400.000 persones. Aquest creixement en gran part es deu
a limportant saldo migratori de quasi
300.000 persones. La comarca de lHorta,
la de dinamisme ms accentuat, experimenta un creixement demogrfic del
55,6% en aquest perode. La conseqncia de tot aix s laugment relatiu de la
poblaci valenciana en el conjunt estatal.
Territorialment, t lloc una acceleraci
del procs de despoblaci de les comarques de linterior i un altre de simultani

128
durbanitzaci de la poblaci. A part dels
immigrants, ms de 300.000 valencians
canvien de domicili en aquests quinze
anys, amb el consegent protagonisme del
sector de la construcci. Les infraestructures i els serveis pblics no sadeqen a
aquestes transformacions, ats que els
poders pblics es desentenen de les necessitats creades i no posen fre a lespeculaci
urbanstica i immobiliria que aquest procs desencadena. Tot aix t uns costos
socials i mediambientals molt elevats.
Aquests canvis demogrfics i territorials sn motivats bviament per la intensitat del ritme de creixement econmic,
per tamb perqu els sectors ms dinmics indstria, construcci i serveis es
caracteritzaran per processos productius
intensius en factor treball, la qual cosa origina uns alts requeriments de treballadors.
En tot cas, observarem que el factor de
dinamisme pel que fa a la demanda agregada s el consum interior en la primera
part del perode, a causa de laugment de
la renda disponible a Espanya. A les darreries dels seixanta i sobretot en els primers setanta grcies en part, a lAcord
Preferencial amb la CEE de 1970, les
exportacions esdevindran el component
de la demanda ms dinmic. Aquest
comportament dels components de la demanda agregada satenen a la tesi de Linder segons la qual lexpansi del sector exterior sempre segueix una expansi prvia
del mercat interior.
En el segon perode, a partir de mitjan
dcada dels setanta, hi ha una deterioraci
de la situaci econmica que dura aproximadament deu anys (1975-1985), amb
greus repercussions en locupaci: latur
en 1975 era del 2,4% (en Espanya, del
4,4%) i en 1985 havia pujat al 21,8% (en

Espanya, el 22,0%). El canvi de ritme

suposa que si en el primer perode la taxa
de creixement permetia duplicar el volum
de bns i serveis en deu anys, en aquest
segon perode aquesta duplicaci nhagus
necessitat trenta.
Els desordres monetaris internacionals,
per la crisi del sistema de BrettonWoods,
lalteraci dels preus relatius de les matries primeres, particularment de lenergia,
i laparici de nous pasos industrials en el
sud-est asitic (els quatre dracs: Corea,
Taiwan, Hong-Kong i Singapur) duen a
una profunda i llarga crisi. En 1979, una
nova pujada dels preus del petroli empitjorar les coses. Cal recordar que els processos productius eren, tamb, intensius
en energia i, per tant, aquests augments
dels preus del petroli augmentaven considerablement els costos de producci.
Aix mateix, a nivell espanyol, shan de
considerar els efectes negatius particulars
del retard amb qu el govern pren mesures
anticrisi rigoroses (puntualment, fins passades les primeres eleccions democrtiques
del 15 de juny de 1977, amb els pactes de
la Moncloa, i, sistemticament, a partir de
les darreries de 1982, amb el primer govern socialista).
Per, a ms dels aspectes conjunturals,
leconomia valenciana queda afectada pels
canvis en la geografia dels avantatges comparatius, de manera que el model de
creixement que hem anomenat de Secchi
comena a ressentir-sen. Entre daltres
raons, perqu els canvis institucionals
derivats de la superaci del rgim dictatorial i la consolidaci de la democrcia
tindran efectes sobre leconomia, singularment sobre el mercat de treball, on les
llibertats sindicals permetran configurar
duna altra manera variables essencials,

129
com ara els salaris. A termini mitj, laugment dels costos laborals unitaris no es
deur noms als augments salarials sin
tamb a aspectes fiscals vinculats al factor
treball com s el cas dels augments de les
contribucions a la Seguretat Social. En
pocs anys, els diferencials amb els costos
laborals unitaris dels pasos europeus de
lentorn es reduiran significativament.
En aquesta poca simplanten al territori valenci dues de les multinacionals
ms significatives: Ford i IBM (aquesta
darrera ha abandonat fa poc la factoria de
la Pobla de Vallbona, i lha deixat en mans
duna empresa provedora de materials informtics, la MSL). Totes dues, junt amb
alguna que arrib posteriorment, com
lAlsthom (que adquir lempresa de material ferroviari Macosa) van contribuir no
noms a ampliar la nostra capacitat productiva sin tamb a millorar la cultura de
la qualitat de moltes de les pimes (petites i
mitjanes empreses) valencianes que acabarien sent provedores seues.
La progressiva obertura a lexterior fa
que, a poc a poc, hi haja ms convergncia
del cicle econmic particular amb el ms
general dels pasos del nostre entorn,
particularment els de lEuropa occidental.
Aix, a partir de 1986 i fins a linici del
1990, hi ha un tercer perode, aquest de
recuperaci econmica, seguint el comportament ms general de leconomia europea. Una etapa en qu la Generalitat,
recuperada per lEstatut dAutonomia de
1982, pot elaborar poltiques econmiques especfiques, alhora que lingrs en la
Comunitat Europea en 1986 obri tot un
munt dexpectatives. Lobertura econmica que shi produeix no lleva que el protagonisme daquest perode, pel que fa a la
demanda, se lemporte el consum interior.

Finalment, en els noranta ens trobem

un ltim perode, amb una primera part
recessiva, en el marc duna contracci econmica general, que ha tingut uns perfils
aguts sobretot, en el tema de la desocupaci en 1992 i 1993. Desprs, a partir
de lltim trimestre de 1993, sha donat
una nova recuperaci econmica dintensitat diversa, tamb en el marc duna conjuntura internacional del mateix signe.
Pel que fa a la crisi de 1992-93, efectivament, des de mitjan 1990 el conjunt de
pasos de lOCDE havien tingut un creixement feble, si no negatiu. Diversos factors havien intervingut en aquesta desacceleraci econmica, com la inicial
dificultat per comprimir la taxa dinflaci,
en part alimentada pel sector terciari. A
Europa, a ms, la crisi conjuntural havia
estat alimentada per les dificultats alemanyes a lhora de finanar la reconversi
de leconomia de la zona oriental, cosa que
va pressionar a lala els tipus dinters.
Aix derivaria en tensions monetries al si
del Sistema Monetari Europeu i, en conseqncia, en inestabilitats canviries quan
justament aquest sistema shavia creat per
aconseguir una zona destabilitat en el
cam cap a la Uni Monetria i per tal de
fer viable el Mercat nic que va entrar en
vigor a principis de 1993.
A Espanya, la crisi shavia particularitzat en taxes dinflaci i datur ms altes.
Al Pas Valenci, a ms a ms, la poltica
monetria, que sostenia una pesseta dalta
cotitzaci, creava problemes a les nostres
exportacions i aix feia que la crisi adoptara perfils ms aguts.
Els factors explicatius daquella especfica desacceleraci econmica valenciana
deriven de la poltica monetria mateix,
que discriminava les economies amb alta

130
propensi a exportar, com s el nostre cas,
i tamb de la dbil expectativa del sector
de la construcci (que t uns efectes darrossegament molt alts en leconomia valenciana), que sexplica pels excedents de
loferta immobiliria acumulats i la feblesa
de lactivitat turstica. Aix, una economia
que tradicionalment creixia per damunt de
la mitjana espanyola, aleshores ho fa per
davall durant dos anys, 1992 i 1993.
Lempitjorament de les expectatives
econmiques generals, per tamb lelevat
preu dels diners, fa caure la rendibilitat esperada dels projectes dinversi i, en conseqncia, la taxa dinversions. Aix mateix, la sensibilitat del nostre mercat de
treball als daltabaixos econmics fa que en
els anys ms durs de la crisi, la taxa datur
supere lespanyola, cosa que no passava
des de feia deu anys.
La recuperaci econmica que ha
tingut lloc des de 1994 sha donat enmig
duna recuperaci generalitzada en els pasos de lOCDE, sense la intensitat esperada, amb les exportacions com a principal
font de creixement afavorides inicialment per successives devaluacions de la
pesseta en 1992 i 1993 i sense que la demanda interior, malgrat la baixada de la
taxa dinflaci i dels tipus dinters, haja
despuntat fins ben entrat lany passat.
A NLISI

DE L EVOLUCI

De tota manera, en els darrers decennis

leconomia valenciana ha crescut, en general, per damunt de leconomia espanyola,
a excepci dels perodes de crisi, com
aquest darrer de 1992-93. Aquest millor
comportament relatiu de leconomia valenciana sha donat amb ms intensitat en
determinades circumstncies: en fases

expansives (1971-73 o 1985-88), perqu

els productes valencians tenen una elasticitat-renda (una mesura de la sensibilitat
de la demanda a les variacions de la renda
dels consumidors) ms alta, i en perodes
en qu el tipus de canvi abarateix la pesseta, perqu tamb els nostres productes
tenen una elasticitat-preu (una mesura de
la sensibilitat de la demanda a les variacions dels preus relatius) ms alta en el
mercat exterior, tot i que actualment sestan revisant velles especificacions daquestes elasticitats potser excessivament altes.
s un fet, per, que la dinmica de les
nostres exportacions, entre 1973 i 1977 va
anar malament, per les devaluacions de
Fuentes Quintana en 1977 i de Boyer en
1982 milloraren la situaci, si b lentrada
en el SME (Sistema Monetari Europeu)
torn a empitjorar les coses fins a les devaluacions de 1992 i 1993.
El major dinamisme econmic valenci no sha tradut en una clara millora relativa de la renda per cpita en els ltims
40 anys en realitat, hem convergit prcticament amb la mitjana espanyola, com
ja hem assenyalat ads, ats que tamb hi
ha hagut un major creixement relatiu de
la poblaci, explicable perqu hem mantingut saldos migratoris positius fins el
moment present, tot i que de menor intensitat en els darrers anys.
Per, fins i tot, aquesta millora de la
renda per cpita no es deu a uns nivells de
salaris superiors sin a una major taxa
dactivitat. De fet, els salaris valencians
han estat tradicionalment inferiors als espanyols (encara ms baixos que els catalans, per exemple, i, bviament, que els
europeus). En tot cas, hem pogut crear
ms ocupaci relativa que el conjunt de
leconomia espanyola. Noms en els mo-

131
ments ms durs de les fases recessives, la
taxa de desocupaci valenciana ha estat
superior a lespanyola (1982-83 i 199293). Novament, el carcter intensiu en
treball dels nostres processos de producci
apareix com lexplicaci raonable daquest
fet. El contrapunt el dna la dificultat
relativa consegent per augmentar la productivitat del treball, sobretot en la indstria i els serveis, malgrat que la reassignaci de recursos ha perms la millora de
la productivitat total de leconomia valenciana. s un fet constatable que lelevaci
del nivell dingrs per habitant i el diferent
ritme davan de la productivitat en les

distintes branques de lactivitat econmica

han alimentat el trnsit duna economia
de preponderncia agrcola a una altra de
preponderncia industrial i de serveis.
Dit aix, cal tenir en compte que, darrere de lescs 4% del PIB o el 8% de
locupaci que assenyalen les estadstiques
actuals, lagricultura arrossega altres sectors que en depenen: magatzems, transports, envasaments, agroindstria, alimentaci, comercialitzaci, etc. Aquest
sistema complex, tot plegat, significa el
12,5% del PIB i ms del 17% de locupaci segons estudis recents de la Conselleria
dAgricultura.

Quadre 1
Evoluci de lestructura sectorial del PIB (a preus corrents)
(en percentatges)
PAS VALENCI
ANYS

1960
1975
1985
1989
1996
1997

ESPANYA

Agric. Indstr. Constr. Serveis Total Agric. Indstr. Constr. Serveis Total
29,0
9,0
5,1
4,4
3,4
3,8

30,3
32,5
28,4
27,9
25,8
24,2

3,2
8,0
5,7
8,0
7,2
7,7

37,5
50,5
60,8
59,7
63,6
64,4

100
100
100
100
100
100

22,6
9,7
6,4
5,0
5,5
4,9

31,5
31,8
26,5
25,3
21,6
21,6

5,3
7,3
5,6
7,9
7,7
7,9

40,6
51,2
61,5
61,8
65,2
65,5

100
100
100
100
100
100

Font: FIES de la Confederaci Espanyola de Caixes dEstalvi

Quadre 2
Evoluci de lestructura sectorial de locupaci
(en percentatges)
PAS VALENCI
ANYS

1960
1975
1985
1989
1996
1997

ESPANYA

Agric. Indstr. Constr. Serveis Total Agric. Indstr. Constr. Serveis Total
42,6
17,8
14,3
10,7
6,5
6,3

Font: EPA de lINE

23,6
33,0
28,8
28,5
23,3
23,3

5,1
9,5
6,4
8,3
6,8
6,9

28,7
39,7
50,5
52,5
63,4
63,5

100
100
100
100
100
100

41,7
23,4
17,7
12,1
8,4
8,3

23,2
27,2
24,8
22,2
18,1
18,0

6,8
9,6
7,2
8,9
8,4
8,5

28,3
39,8
50,3
56,8
64,9
65,1

100
100
100
100
100
100

132
LA

REASSIGNACI DELS RECURSOS

Aix, doncs, el canvi destructura productiva ha implicat limportant transvasament de recursos que sha donat entre sectors. Aquest transvasament ha reforat el
procs de modernitzaci productiva perqu ha tingut lloc des dactivitats menys
productives, com ara lagricultura, a daltres que ho sn ms. Ha estat aix fins al
punt que, per al perode 1955-1975, el de
transvasament ms important, la reassignaci docupaci explica el 25% de lavan registrat en la productivitat de
leconomia valenciana en el seu conjunt,
mentre que en lpoca de crisi 1975-1985,
el desplaament intersectorial de m
dobra explica noms un 15% del
creixement de la productivitat global a
causa de la prdua dintensitat de la
reassignaci.
Per la seua banda, la productivitat total
dels factors (PTF) o residu de Solow, s a
dir, el creixement econmic que no sexplica per un s ms gran de treball o de
capital, sin per la utilitzaci ms eficient
daquests, ha crescut ms en el nostre cas
que no en lespanyol: la taxa mitjana de
creixement en el perode 1964-1991 ha
estat del 3,11 enfront de la del 3,03 de la
taxa mitjana de creixement espanyola, segons els professors Ernest Reig i Andrs
Picazo. Per, en analitzar la descomposici
de la productivitat total dels factors com
es fa tradicionalment: en augments del
capital pblic, en augments del capital
hum o en canvis de lestructura productiva, es fa pals que sn els canvis en lestructura productiva, s a dir, la reassignaci de recursos, el factor que explica
de manera determinant lalta taxa de
creixement.

LECONOMIA VALENCIANA
A HORES DARA
La Taula Input-Output de la Comunitat
Valenciana de1990 (TIOCV-90) la darrera de qu disposem, tot i que posa de
relleu els canvis estructurals que es van
donar en leconomia valenciana durant la
dcada dels 80, confirma all apuntat en
la TIOCV-80 sobre la baixa articulaci del
sistema econmic valenci, la poca vertebraci, especialment pel que fa a lactivitat
industrial on molts inputs sn de procedncia exterior, alhora que la producci t
una clara orientaci cap a la demanda final. Excepcionalment, la restauraci i hostaleria, la construcci, els sectors agroalimentaris i els serveis prestats a les empreses sn sectors amb un alt grau dencadenaments o lligams amb altres sectors, tant
cap endavant (que necessiten de la bona
marxa del conjunt de leconomia per a
anar b) com cap endarrere (que tenen
capacitat destmul daltres sectors, mesurats en termes del coeficient de Streit, tot
formant complexos industrials).
En general, la Comunitat Valenciana
presenta una estructura productiva diversificada i equilibrada segons lestructura
del PIB i de locupaci, amb percentatges
semblants a la mitjana estatal. Shi aprecia,
no obstant aix, un pes lleugerament major de les activitats industrials i una importncia un poc menor de lagricultura i
la construcci.
R ECURSOS

HUMANS

Segons les xifres provisionals de lINE, el

1996 els valencians vam superar la xifra de
quatre milions. Fixat aquest marc de referncia, hem dafegir tot seguit que el mer-

133
cat de treball valenci constata una desacceleraci del creixement de la poblaci activa que afavoreix la reducci de les xifres
datur en moments, com els actuals, de
recuperaci econmica, tal i com mostra
el grfic 1.
Aquestes xifres globals oculten, si ms
no, la important segmentaci del mercat
laboral per nivells de qualificaci, edat i
sexe. Aix, sarriba a conformar una clara
dualitzaci entre llocs de treball estables i
ben remunerats per als casos on sn exigibles coneixements i habilitats professionals
i llocs de treball precaris i mal retributs
quan no hi ha qualificaci professional.
En aquest segment abunda, a ms, el treball submergit, que afecta particularment
joves i dones. Igualment es constata que
el nivell datur es duplica quan es tracta
de joves menors de 25 anys i, sobretot, de
dones joves.

En tot cas, un greu problema que

sarrossega des de sempre s la inferior
qualificaci dels nostres recursos humans
respecte dels pasos del nostre entorn.
Estem a la cua dEuropa, amb un percentatge de poblaci qualificada del 20%
(com a Portugal) enfront del 28% dEspanya, el 35% de Grcia, el 65% de Frana
o el 84% dAlemanya, segons el professor
Jordi Palafox. s especialment greu el
dficit en Formaci Professional de segon
grau i en diplomatures.
Una ra daquesta qualificaci inferior
dels nostres recursos humans sn les majors oportunitats de trobar llocs de treball
no qualificats en el mercat de treball valenci, cosa que produeix una taxa ms
elevada dabandonament destudis, una
vegada acabat el perode obligatori. Per
una altra no menys important s atribuble al sistema educatiu. Loferta destudis

Grfic 1
Evoluci de la poblaci activa, ocupada i aturada al Pas Valenci (1985-1998)
1.700,0

1.600,0

POBLACI ACTIVA:
Poblaci aturada
+
Poblaci ocupada

1.400,0
Poblaci aturada (A)
1.300,0

Poblaci ocupada (O)

Font: Dades de lEPA

1.200,0

1.100,0

Anys

1998

1997

1996

1995

1994

1993

1992

1991

1990

1989

1988

1987

1986

1.000,0

1985

Milers de persones

1.500,0

134
s insuficient tant de lensenyament reglat com del no reglat, com desgraciadament mostra el fet que estem per sota de
la mitjana espanyola en infraestructures
educatives, o que, segons ha estimat el
professor Enric Villareal, les universitats
valencianes siguen les pitjor finanades en
termes de despesa corrent en el marc
europeu i espanyol (en 1996, 280.000
pessetes per alumne enfront de les
316.000 de la mitjana espanyola).
L OFERTA

PRODUCTIVA

Leconomia valenciana continua especialitzada en activitats relacionades amb la

demanda final, intensives en treball, amb
m dobra de relativa baixa qualificaci (i
per tant, amb baixa productivitat relativa
de la fora de treball), de demanda dbil i
mitjana (segons la coneguda tipologia de
lOCDE que presumeix diferents comportaments de la demanda per als prxims
anys), madures tecnolgicament i poc intensives en R+D (recerca tecnolgica i aplicaci
daquesta a lempresa). Ara b, actualment
la concepci imperant duna indstria valenciana poc dotada de capital ha danar
revisant-se: en 1988, aproximadament el
60% del VAB daquest sector el generaven
activitats intensives en capital que donaven lloc al 40% de locupaci registrada.
Les unitats productives continuen sent
bsicament pimes (petita i mitjana empresa) amb algunes excepcions, algunes de les
quals pertanyen a empreses multinacionals. El 96,8% sn empreses de menys de
50 treballadors i signifiquen el 60% de
locupaci registrada.
Es tracta duna economia integrada
significativament en Europa. Comparativament, s leconomia ms exportadora de

mercaderies dEspanya. El gruix de la seua

exportaci s destinat a la UE, al voltant
del 70%, per tamb s dEuropa don ve
la major part de les importacions, ms del
63%. El turisme internacional tamb s
bsicament europeu. Tot tenint en compte
els efectes de la integraci econmica en
Europa que, pel que fa al de desviaci de
comer, ha estat molt ms suau que en el
cas espanyol en exportacions: el comer
amb la UE-15 ha estat, entre 1985 i 1996,
de 4,2 punts enfront dels 16,9 dEspanya.
En realitat, la coincidncia daquest procs
dintegraci amb la major liberalitzaci
del comer a escala mundial ha estat
aprofitada per algunes empreses valencianes per obrir-se mercat en pasos tercers.
No ha passat el mateix amb les importacions on la desviaci de comer sha sentit
profundament: la quota europea ha passat
del 44,1% al 63,8%, en el mateix perode.
En tot cas, les fites ms importants en
la histria econmica valenciana recent
han estat els moments dimpuls liberalitzador de leconomia espanyola, tant a escala europea com mundial: 1959 (Pla
dEstabilitzaci), 1970 (Acord de preferncies aranzelries amb la CEE), 1986
(Ingrs en la CE), 1993 (Mercat nic Europeu i Acord de Marrqueix del GATT) i
1999 (creaci de leuro i tercera fase de la
Uni Monetria).
Cal destacar que en els darrers anys
shan detectat canvis en el comer exterior
que apunten en la lnia correcta per tal de
posar al dia la nostra estratgia competitiva: ha augmentat la presncia del comer
intraindustrial (el patr de comer tpic
dels pasos avanats, que descansa ms en
la diferenciaci de productes i de qualitats
que en els baixos costos laborals), que ha
passat de representar el 39,2% del total del

135
nostre comer exterior al 46% entre 1988
i 1996, segons les nostres estimacions, en
collaboraci amb Manuel Lpez Estornell.
E LS

SECTORS NO AGRARIS :

INDSTRIA , CONSTRUCCI I SERVEIS

La caracteritzaci econmica que hem

esbossat fins ara abasta sense dificultats els
sectors econmics no agraris. Potser caldria assenyalar el carcter de fort encadenament del sector de la construcci i el
gran protagonisme que mant en leconomia valenciana, com palesa el fet que
ms del 60% de lestoc de capital privat
valenci siga del sector residencial (deu
punts ms que en el cas espanyol), sector
que s referent determinant de lactivitat
constructora.
Tamb, que el sector terciari valenci
es caracteritza pel gran pes dels subsectors
de la distribuci comercial, dels transports
i del turisme. Tots tres requereixen una
actualitzaci urgent. Particularment, el
turisme valenci, massiu, desqualificat i
sostingut sobre loferta de sol i platja haur
de fer un gran esfor per fer front a les
destinacions turstiques emergents i a les
que shi afegiran quan desapareguen els
conflictes del Mediterrani Oriental.
Aix mateix, no hem doblidar la importncia de les activitats financeres en
una economia moderna. Constatem un
pes menor daquestes activitats en el cas
valenci que en lespanyol, tot i que en la
dcada dels noranta hi ha hagut un canvi
simptomtic pel que fa al seu dinamisme,
mesurat per la rtio de transformaci
bancria (crdits en relaci a dipsits). Segons Ferran Agut, la rtio valenciana s
actualment superior al 100% i ms elevada que lespanyola.

Pel que fa al pes de les entitats autctones en el sistema bancari, cal esmentar
que un 63% dels dipsits i un 50% dels
crdits sn gestionats per aquestes entitats:
caixes destalvi (Bancaixa i CAM, fonamentalment) i cooperatives de crdit. En
fer la distinci entre entitats autctones i
fornies, trobem que aquestes darreres tenen, en general, una rtio de transformaci ms alta que les autctones, per raons
diverses i explicables. Ara b, aix no descarta la necessitat de dinamitzar les entitats autctones, perqu nhi ha altres
aspectes que les fan ms convenients, sobretot en la present etapa en qu les entitats financeres sestan posicionant en
sectors estratgics de leconomia (telecomunicacions i energia, particularment).
Tornant a lanlisi global del sector
terciari, hem desmentar que labundncia
dactivitats estancades (que no sn capaces
daugmentar significativament la productivitat), de serveis finals (al consumidor i
no a les empreses) i poc qualificats o tradicionals no noms genera tensions inflacionries, sin que dificulta la modernitzaci de lempresa valenciana, ja que les
innovacions i els coneixements no hi arriben tan sols amb les inversions fsiques
sin tamb per mitj dels serveis avanats
a les empreses.
L AGRICULTURA
Pel que fa a lagricultura cal assenyalar-ne
la diversitat interna i el fet que en una
bona part no segueix les pautes de resposta
a la crisi general en qu estan immerses les
agricultures dels pasos avanats per la
disminuci dels rendiments de les explotacions. Aquesta disminuci es deu a qu
els preus dels productes agraris creixen

136
menys que els preus de la resta de productes i serveis i, en concret, dels que es necessiten com a inputs per a les feines del camp.
Normalment, aix sexplica per lincrement de la dimensi mitjana de lexplotaci per tal dassegurar uns ingressos mnims a la unitat dexplotaci, que sol ser la
familiar. Al Pas Valenci la proximitat fsica de llocs de treball alternatius permet
que en moltes comarques de regadiu,
principalment es puga practicar lagricultura a temps parcial i molts propietaris
conserven les seues explotacions com autntics minifundis. Lalta productivitat de
la terra que no del treball, perqu tamb
en lagricultura malgrat tot, malgrat sobretot lalt ndex de mecanitzaci, la rtio de
treballadors per hectrea s molt alta no s
una explicaci suficient. Raons de prestigi
social o dexpectatives racionals de plusvlues per futurs canvis dels plans dordenaci en zones periurbanes, poden explicar millor aquestes actituds.
Ara b, la diversitat de lagricultura valenciana pels microclimes i les condicions
edafolgiques no obsta perqu shi observe una gran concentraci en el subsector
de producci vegetal (78%) enfront del
ramader (19%) i, dins daquell, en la
producci de ctrics, hortalisses i fruites
no ctriques, particularment en el regadiu
(que ocupa prop del 40% de la terra conreable, un percentatge relativament alt).
En tot cas, les tcniques productives i
de comercialitzaci (amb alguna excepci
honorable com ANECOOP) deixen molt
a desitjar i plantegen dubtes sobre la viabilitat de molts conreus en el marc de la
PAC (Poltica Agrria Comuna) de la UE
i de la progressiva liberalitzaci comercial
davant tercers pasos. Lalta taxa denvelliment del propietari agrari afegeix difi-

cultats complementries per a una enrgica i no ajornable actualitzaci del camp

valenci.
LA

RENDA I LA SEUA DISTRIBUCI

En economia es diu que, com que la renda

s el conjunt de les remuneracions percebudes pels propietaris dels factors de la
producci, val la pena fer una primera
anlisi de com es distribueix la renda entre
aquests propietaris: els del treball i els
del capital (distribuci funcional de la renda). Als primers sels retribueix amb els
salaris i als altres amb tot el que queda
(lanomenat excedent brut dexplotaci).
La quantitat de renda dun pas que
correspon als assalariats depn de dues coses: de la taxa de salaritzaci (el percentatge de treballadors assalariats respecte
del total de llocs de treball existents) i del
cost laboral real unitari (CLRU) per producte. Aquest darrer terme mereix una
atenci especial, perqu s una magnitud
que depn del cost del treball (tot el
cost: els salaris, les aportacions a la Seguretat Social, mutualitats, etc.) per tamb
de la seua productivitat, de la seua eficincia. Si aquesta s major, el CLRU ser
menor per a un mateix nivell salarial. Partim dunes diferncies salarials molt grans
respecte de la mitjana espanyola: fa trenta
anys, els nostres CLRUs mitjans eren 6
punts ms baixos que els espanyols. Ara
continuen sent ms baixos, per sense tanta diferncia. Daltra banda, la nostra taxa
de salaritzaci s major que lespanyola:
3,6 punts al principi i vora 1,5 en lactualitat. El resultat s que la participaci dels
assalariats valencians en la renda nacional
valenciana s menor que en el cas espanyol: 49,9% i 51,4%, respectivament.

137
Daltra banda, ja hem assenyalat que
en les darreres dcades hi ha hagut una
certa convergncia de la renda per cpita
valenciana i espanyola, pels transvasaments
poblacionals que han generat un saldo migratori permanent en el cas valenci. Ara
b, quan es parla de renda per cpita noms sest parlant dun simple quocient: el
de la renda del pas entre la poblaci total.
O entre les unitats familiars: aleshores es
parla de la renda familiar directa, les retribucions dels factors de la producci (treball i capital) que arriben a les famlies en
forma de salaris, de beneficis o de qualsevol altre concepte.
Aquesta renda, per, no s la que tenen
les famlies a la seua disposici. Cal restarne limport dels impostos, com el IRPF i
altres impostos directes, i sumar-hi les
transferncies de lestat, com les pensions,
les beques, les ajudes per discapacitaci,
etc. En principi, els clculs oficials noms
tenen en compte les transferncies que es
concreten en diners. El resultat daquestes
sumes i restes s la renda disponible de les
famlies. Amb aquesta renda les famlies
poden concretar la seua despesa, poden
consumir o estalviar.
En el cas valenci, aquesta renda disponible ha estat normalment ms alta que la
renda directa. La ra pot ser que, malgrat
que tenim la segona despesa per cpita
ms baixa, desprs de Catalunya, i que
som contribuents nets al Fons de Compensaci Interterritorial, tenim, tamb,
una menor crrega impositiva neta en percentatge de les rendes directes per cpita.
Per qu pot passar aix? Per exemple perqu, per a un mateix nivell dimpostos, els
beneficis de les transferncies siguen majors: ms quantitat relativa de jubilats o de

persones que es beneficien de les ajudes

per treballs estacionals, s a dir, per latur
discontinu (en agricultura, restauraci o
en algunes indstries com el joguet, la
sabata o el torr). O senzillament, a causa
duna major economia submergida (que
no paga impostos ni cotitzacions a la
Seguretat Social).
En el context europeu, la situaci valenciana ha tingut millor comportament
que lespanyola en els darrers quinze anys,
excepte en els perodes de crisi i, sorprenentment, com sha dit ads, en els dos
darrers anys, malgrat estar en fase alcista,
com es veu al grfic 2.
Desprs de tot el que sha dit, cal fer-se
una pregunta clau: quin grau digualtat t
la distribuci personal de la renda? Pel que
es veu, al Pas Valenci aquest grau s superior a lespanyol. Dit altrament: el grau
de concentraci personal de la renda s
menor en el cas valenci que en el cas espanyol. A ms, tant en un cas com el laltre (almenys entre 1981 i 1991) la situaci
ha millorat. Tamb, tots els indicadors indiquen ms igualtat en el cas valenci que
en lespanyol. Tot i aix, constatem que les
rtios de pobresa continuen sent elevades
en el cas valenci (i espanyol). Per exemple, hi ha un 10,6% de valencians que no
arriben al 40% dels ingressos mitjans de la
poblaci valenciana; hi ha un 19,8% que
no arriba a la meitat daquests ingressos
mitjans; i un 31,4% que no arriba al 60%.
Ara b, tots els clculs anteriors es fan
sobre la base de referncies monetries
explcites. Al darrere de tot hi ha els ingressos dels treballadors via nmina, els
salaris monetaris, per s evident que la
qualitat de vida no depn noms daquest
tipus dingressos.

138

% del PIB mitj de la UE-15

Grfic 2
Convergncia real del Pas Valenci i dEspanya amb la Uni Europea,
mesurada en percentatges del PIB per cpita valenci i espanyol respecte del mitj europeu

Desenvolupament dels 60

Crisi econmica i
ajustaments a la crisi

ESPANYA

Recuperaci, crisi i nova recuperaci

PAS VALENCI

Font: Renta Nacional de Espaa y su distribucin provincial. Panormica del crecimiento econmico 1960-1996. Comparacin
de las CCAA con la Unin Europea, Bilbao, BBV, 1997.

En els pasos avanats, particularment

els que segueixen el model europeu de
lEstat del Benestar, t molta importncia
la possibilitat daccedir de manera adequada a serveis essencials com la sanitat,
leducaci, els serveis assistencials o els serveis socials en general. Molt ms important com major siga la necessitat que sen
tinga, per exemple en els cas de discapacitats o de malalties greus o crniques.
La producci equitativa i de qualitat
daquest tipus de serveis per part del sector pblic s una pea clau en la consecuci duna millor redistribuci de la renda.
s la millor manera coneguda de corregir
leficient per sovint no equitativa assignaci de recursos, i concretament de la renda, per part de les lleis del mercat. Significa, a ms, el salari social dels treballadors.

CANVIS EN EL MODEL
DE CREIXEMENT
Ara tenim davant nostre un nou repte: la
creaci de la moneda nica, leuro. Aix fa
ms imprescindibles i urgents els canvis en
el model de creixement econmic valenci. Uns canvis exigibles encara que no
participssem en leuro, per la moneda
nica ens exigeix ser ms diligents. En realitat, lescenari que obliga als canvis s el
fenomen de la globalitzaci de leconomia
a nivell mundial i dobertura de mercats.
Perqu leconomia valenciana, ms enll de les crisis conjunturals, com la darrera viscuda en el 1992 i 1993 compartida
amb les altres economies de lOCDE,
pateix una crisi estructural ben idiosincrtica, una crisi de model, derivada de les-

139
gotament del model de creixement iniciat
en els anys seixanta, el model de Secchi.
Una crisi que sarrossega els darrers quinze
anys. Aquest esgotament del model tradicional de creixement sexplica per:
La plena mundialitzaci de leconomia
i laparici de potents pasos competidors
en el sud-est asitic; la superaci del model
de creixement posterior a la segona guerra
mundial basat en els principis fordistes,
s a dir, en el liderat de les grans empreses
amb economies descala, basades en processos productius de sries llargues; la
regionalitzaci simultnia de les relacions
econmiques mundials (cas de la UE, la
NAFTA, lAFTA del sud-est asitic, el
Mercosur, etc.), el gran buit creat en lrea
dels pasos de lantiga rbita sovitica...
sn alguns dels aspectes ms destacats dels
canvis que shan donat en els ltims anys a
escala mundial.
Shan creat, doncs, unes noves condicions de mercat a les qual ha de fer front
la nostra empresa tradicional. Els canvis
descenari inclouen, igualment, aspectes
salarials, fiscals, de desarmament aranzelari (Mercat nic i Ronda Uruguai), de
competncia dels nous pasos industrials,
dalts tipus dinters reals relatius, dapreciaci recurrent del TCER (tipus de canvi
efectiu real) o de difuminaci relativament
rpida de les devaluacions competitives. A
ms, hi ha hagut una tradicional atrfia
dels canals de comercialitzaci i una escassssima internacionalitzaci de la nostra
empresa. s a dir, ms enll dels aspectes
conjunturals, hi ha un esgotament del
model de creixement tradicional per la
prdua de part dels nostres avantatges
comparatius tradicionals, sense una clara
consecuci de nous.
Estem atrapats entre la lgica de crei-

xement dels pasos industrials emergents

(que participen davantatges comparatius
en els processos productius intensius en
treball perqu tenen uns costos laborals
unitaris molt baixos) i la lgica dels pasos
ms avanats (que posseeixen els avantatges derivats de la utilitzaci de tecnologies
i de know-how superiors). En altres paraules, la condici perifrica de leconomia valenciana ha variat amb el temps i
amb el comportament de pasos tercers.
Ens cal, doncs, fer front als nous reptes i
alinear-nos, en la mesura de les nostres
possibilitats i determinaci, en la lgica
dels pasos avanats: apostar pels nnxols
de mercat als quals es pot accedir mitjanant el conreu de la qualitat, la marca,
la R+D, el disseny, la diferenciaci del
producte, la bona comercialitzaci, etc.
Levoluci del cost laboral real unitari,
un concepte important en la conformaci
dels costos unitaris de producci que donen la pauta de la nostra competitivitat via
preus s significativa. Doncs b, els
CLRU depenen dels costos unitaris del
treball (salari i depeses de la SS, mutualitats, etc.) per tamb de la productivitat
del treball. En aquest sentit, sobserva que
en els darrers quinze anys el CLRU ha
millorat relativament molt poc (sha passat, per exemple de representar el 91,7%
del nivell espanyol al 93,15%), mentre
que la productivitat del treball ha passat
del 102% al 96,61%, segons els professors
Reig i Picazo. s a dir, hem empitjorat
relativament respecte a la mitjana espanyola pel que fa al CLRU. Cosa que no
fa sin preveure un escenari no gens satisfactori si pensem que la integraci econmica europea crea les condicions per a una
convergncia dels nivells salarials. Es fa,
doncs, difcil, per aquesta part, mantenir

140
la lgica dels preus del nostre model de
creixement tradicional, com a definitria
de la nostra estratgia competitiva.
Lelevada taxa de desocupaci s la
conseqncia socialment ms costosa de la
situaci actual. Una taxa que difcilment
podr baixar drsticament a curt termini,
per linflux del fenomen de la persistncia
dels nivells datur o hysteresis. Malgrat la
bona capacitat de crear ocupaci, leconomia valenciana haur demprendre canvis
estructurals si es vol arribar a xifres semblants a les dels pasos europeus del nostre
entorn, s a dir, si es vol reduir significativament el NAIRU (sigles angleses que
signifiquen: taxa datur no acceleradora
dinflaci).

ACTITUDS EMPRESARIALS
Les noves condicions del mercat exigeixen
una posici empresarial ms activa, inductora duna innovaci permanent, una
diversificaci industrial i una consolidaci
dels mercats externs ms voltils (les
exportacions no shan de considerar com
una component de la demanda agregada
que merament sacomoden a les variacions
de la demanda interior). A ms, cal
millorar la formaci del factor treball i dels
gestors empresarials i no continuar buscant avantatges en la precaritzaci i segmentaci del mercat del treball o, senzillament, en leconomia submergida. Una
cosa s lhomologaci daquest mercat
amb els pasos avanats, que el flexibilitzen en la mesura que calga, i un altra
defugir els reptes dels nostres competidors
per la via de sostenir tcniques inadequades en la lgica dels salaris baixos. Les
esperances duna situaci millor no poden

residir tampoc en qu la cotitzaci de la

pesseta es mantinga en termes convenients, entre altres motius perqu cada
vegada ser ms difcil, com ms savance
en la uni monetria europea.
La resposta ha destar en un autntic
canvi de lorganitzaci productiva i comercial de les nostres empreses (el sector
del taulellet ns un magnfic exemple).
Limpuls de lactualitzaci de les tcniques
a utilitzar, dadequaci destructures de
finanament, del conreu de la R+D, del
disseny, de les marques, la consecuci de
xarxes comercials prpies que requerir
la collaboraci interempresarial, atesa la
petita dimensi mitjana de la nostra empresa, la recerca dels nnxols de mercat
que interessen tot sacrificant lnies de
producci periclitades i plantejant-ne de
noves. Cal aprofitar les economies daglomeraci per lespecial desenvolupament
territorial de les nostres activitats productives. En aquest sentit, cal constatar lencara dbil sistema de serveis a les empreses
i les grans possibilitats obertes en els nostres sistemes territorials de pimes o districtes industrials.
Cal abandonar, en definitiva, lestratgia dindstria entrant, que centra la
producci en productes de gamma baixa i
en la competitivitat basada exclusivament
en el preu. Hem de constatar, per, que en
els ltims anys hi ha hagut un sensible
canvi de lestructura sectorial cap a sectors
ms intensius en capital i de demanda
mitjana i forta, encara que els sectors tradicionals i de demanda dbil segueixen
sent els dominants. Lexistncia duna ampla i diversificada base empresarial i duna
cultura i tradici industrial slidament
implantades sn, sens dubte, uns actius
molt importants amb qu cal comptar.

141
EL PAPER DELS AGENTS PBLICS
Aquesta dificultosa adaptaci de lempresa
valenciana als nous escenaris econmics
demana la implicaci de les administracions pbliques, per no en poltiques obsoletes de subvenci a lempresa, sin amb
actituds de ms complexitat i diligncia en
el marc de les directives comunitries i de
les competncies prpies. Amb la conscincia que, en els darrers quinze anys, ha
canviat radicalment el marc institucional.
Lexistncia ara de tres administracions
(la Generalitat, el govern dEspanya i la
UE), amb competncies en lrea econmica, permet adequar millor les accions
pbliques al tipus i el nivell de concreci
dels assumptes, per alhora exigeix una
profunda coordinaci interinstitucional
per tal de fomentar les sinrgies en les
poltiques econmiques.
Recordem que la poltica monetria,
fiscal i daltres que afecten la demanda
pertoquen, fins ara, al govern dEspanya.
Daltres, tradicionalment assignades a
Madrid passen a Brusselles, com s el cas
de laranzelria, lagrcola i pesquera i tants
altres aspectes lligats a la construcci dun
espai econmic unificat des dEscandinvia fins a la Mediterrnia. La Generalitat t competncies menors en temes
financers, fiscals i de mercat de treball, no
cap en temes monetaris, per en t moltes
en el tema dinfraestructures, de capital
hum (educaci i sanitat), dordenaci territorial, de programaci econmica i particularment en poltiques dajuda i cooperaci empresarial que permeten incidir
en aspectes de la producci i la comercialitzaci.
LInstitut de la Mitjana i Petita Indstria Valenciana (IMPIVA), lInstitut Va-

lenci dExportaci (IVEX, abans Procova), lantic Institut Valenci de lEnergia

(IVEN), la Societat de Garanties Recproques (SGR), lInstitut Valenci de
Finances (IVF), lAgncia Valenciana de
Turisme (abans ITVA), etc., junt amb lacci directa governamental, han estat uns
instruments tils en el disseny i laplicaci
de poltiques especfiques per a la nostra
economia des de la Generalitat. En tot cas,
aquesta administraci t capacitat diniciativa per plantejar davant les altres les
mesures que crega convenients en la defensa dels interessos especfics valencians.
Quines haurien de ser les poltiques
adients? En primer lloc, cal fer atenci a
les poltiques europees, que compten cada
dia ms. LAgenda 2000 s un assumpte
transcendental que ha de preocupar la
Generalitat i el govern dEspanya, perqu
de la dimensi i loportunitat dels seus
fons depn en part que puguem escurar
la distncia que ens separa de la mitjana
europea i que superem la nostra situaci
perifrica. El Banc Central Europeu hauria de compatibilitzar la lluita contra la
inflaci amb una poltica de tipus dinters i de cotitzaci de leuro realista davant
els pasos tercers. La Generalitat haur de
collaborar en la millora de laccs de la
pime a la financiaci tot desplegant les
possibilitats de lIVF i de la SGR. Igualment, la Generalitat ha dafavorir la collaboraci interempresarial per fomentar i
millorar laccs a les noves tecnologies,
dissenys, qualitats i les tcniques i els
canals de comercialitzaci. Tots aquests
punts ja han estat a bastament assenyalats
pels experts i, ms concretament, pel
professor Aurelio Martnez.
Cal cridar latenci sobre el tipus de
terciaritzaci que sha de potenciar. No s

142
el mateix els serveis al consumidor que els
serveis a la producci, a lempresa. Sn
aquests darrers els que demanen una atenci especial (tot i que dels serveis al consumidor, com ara el turisme, tamb seria
interessant modificar-ne el model de gamma baixa, noms assentat en el binomi sol/
platja). Cal fomentar els serveis a lempresa i cal que siguen de la major qualificaci possible per tal dobviar el carcter
perifric, o de sucursal, que podem denotar per a la nostra economia. Aix est
connectat, a ms, amb la capacitat per a
retindre capital hum del nivell ms alt.
En aquest tema, un potent nucli urb com
Valncia t un paper crucial.

EL TERRITORI TAMB COMPTA

El canvi de model de creixement i la convergncia real amb Europa exigeixen un
decidit canvi dactitud dels nostres empresaris. Perqu els problemes greus
dadaptaci, com hem vist, es troben al si
de les empreses: sn problemes microeconmics i es concreten en el fet que laugment de la competitivitat sha de sustentar
en laugment de la productivitat i en la
millora de les estratgies de comercialitzaci. Els poders pblics han dacompanyar lempresari i els treballadors en
aquesta aventura tamb amb poltiques
que afavoresquen la gnesi dexternalitats,
la creaci dentorns ms adients per a
laugment de leficincia de les empreses.
Ara b, per atreure activitats econmiques i per fomentar la modernitzaci de
les empreses, el territori, la geografia tamb compta. Per no es tracta de considerar
el marc fsic i la dotaci de recursos duna
economia com a dades inamovibles, ans al

contrari, hem de considerar-los com

marcs de referncia a alterar, en la mesura
de les nostres possibilitats, amb lobjectiu
de millorar-ne la qualitat tant econmicament com mediambiental.
El marc fsic de leconomia valenciana
s un territori de 23.356 km2, situat en
larc del Mediterrani nord-occidental,
amb un accs al mar de 450 km, de clima
benigne, per amb orografia i recursos
naturals (especialment, els hdrics) limitadors del creixement. Com es pot propiciar
una millora de la qualitat daquest marc
fsic, daquest territori, que ja ha estat alterat histricament, i no sempre per a b?
La Comissi Europea, en el Sis Informe sobre la situaci de les regions de la UE
(1998), subratlla que, entre els factors vinculats a les diferncies del ritme de creixement, es troba laccessibilitat regional.
Aquest tema de laccessibilitat s, doncs,
un tema territorial a considerar de manera
preferent. En aquest sentit, junt amb la
necessria vertebraci del territori valenci
mitjanant accions viries (s urgent acabar lautovia de les comarques centrals que
passa per Alcoi i convertir en autovia la
carretera entre la Font de la Figuera i
Cabdet) i, sobretot, ferroviries (en les
rees metropolitanes i en leix costaner),
volem destacar una lnia de fora: la situaci del Pas Valenci en la Uni Europea.
s imprescindible reduir la nostra
condici perifrica i reforar els enllaos
amb lEix Lotaringi (la zona de major
dinamisme europeu, que va des del sudest angls al nord-oest itali). Sens dubte,
el Port de Valncia juga un paper decisiu
en aquest aspecte de laccessibilitat, per
tamb, la consolidaci del carcter europeu dels aeroports de Manises i lAltet i,
especialment, la vitalitzaci de lEix del

143
Mediterrani, no sols amb les millores
ferroviries i de carreteres sin tamb fent
front a la possible desertitzaci econmica
entre Tarragona i Castell, per tal de no
quedar despenjats de leuroregi del mediterrani nord-occidental. Les comunicacions amb la Vall de lEbre i amb el centre
i loest peninsular (Madrid i Lisboa) tamb mereixen una consideraci estratgica.
Un altre assumpte decisiu s el de lordenaci del territori. Constatem que
lorganitzaci histrica daquest territori
hi ha produt dualitats costa/interior en
una gran part, amb gran pressi demogrfica i dactivitats econmiques sobre el
litoral. Perqu sha de partir duna evidncia: la localitzaci de les empreses mai no
s aleatria. Les empreses subiquen on
entenen que shi donen certs avantatges.
Per el mercat per ell mateix no garanteix
loptimitzaci daquests avantatges des de
la perspectiva del conjunt de leconomia,
ni menys encara la soluci als conflictes
dinteressos en els usos del sl. Per aix,
com ha reiterat el professor Eugeni
Burriel, cal una poltica activa dordenaci
del territori i que aquesta emmarque les
accions governamentals en matria dinfraestructures. Cal, doncs, un pla de directrius territorials que optimitze, en definitiva, els usos del sl. Un pla que haur de
ser pensat per a llarg termini, tot posant
especial inters en la sostenibilitat econmica i mediambiental i en un consens social i poltic ampli.
s especialment transcendent la gesti
dels recursos naturals i particularment de
laigua. Si s greu la situaci per al conjunt
del Pas, que pateix serioses alteracions de
lequilibri ecolgic per contaminaci de
les aiges, tant superficials com subterrnies, o per una explotaci desmesurada

dels aqfers, en algunes comarques s

senzillament lorigen duna possible desertitzaci econmica, llevat que shi facen
obres dinfraestructures dimportncia.
Per la seua banda, en larticulaci del
territori, el sistema de ciutats s un factor
bsic, especialment en la societat de la
innovaci, dels serveis avanats a les empreses i de les telecomunicacions. Doncs
b, el Pas Valenci actual ha heretat un
sistema urb relativament equilibrat amb
abundants ciutats mitjanes i una gran
ciutat central la metropolitana de Valncia amb dimensions i possibilitats dassumir un paper direccional i de sumar el seu
potencial a la xarxa de grans ciutats europees. Malauradament, com denuncia el
professor Josep Sorribes, Valncia no ha a
complert aquest paper fins ara.
Sense pretensi dexhaustivitat, hi hem
dafegir les poltiques que afavoresquen les
economies daglomeraci. Particularment,
per a un teixit empresarial bsicament format per pimes, en un pas on es donen les
precondicions perqu existesquen aquestes
economies, ja que les empreses es concentren per sectors en determinades comarques.
En aquestes comarques es poden conrear externalitats territorials mitjanant
limpuls de la difusi de la innovaci entre
les empreses, la qualificaci del mercat de
treball i la gnesi dactivitats noves (por
exemple, la de la indstria auxiliar o, millor, la de la construcci de maquinria
junt amb loriginria de producci de bns
de consum). Aix, es pot crear un districte
industrial que permeta una especialitzaci
cooperativa entre les empreses de la comarca
i la concreci, per tant, deconomies
descala territorial. Amb aix safavoriria
que les pimes duguen a terme iniciatives,
en connexi amb els centres innovadors

144
de les ciutats (incloses les universitats),
que, en principi, sols estaven a labast de
les grans empreses.
La poltica desenvolupada en aquest
camp s ms aviat escassa, ms enll de la
important iniciativa de lIMPIVA de crear
els instituts tecnolgics en la dcada passada (o dalguna iniciativa municipal, com
la dElx, Ciutat Linial) i, tanmateix, s un
aspecte crucial per a un teixit empresarial
de pimes com el nostre, si es vol fer front al
repte del canvi de model de creixement.
De fet, les primeres avaluacions sobre
aquestes aglomeracions apunten que les
externalitats conreades no sn especialment rellevants en tots els sectors.

A TALL DE SNTESI
Si b la segona part del segle XX ha significat un canvi substantiu en lestructura
econmica valenciana que lha acostat a la
dels pasos del nostre entorn europeu, aquest
tombant de segle torna a posar la nostra
economia davant el repte daugmentar la
velocitat de creixement i de transforma-

cions per assegurar el catch up, lacostament, als estndards dels pasos del nord.
Per aconseguir-ho, no s possible continuar amb el vell model de creixement de
letapa anterior. Cal prendren nota de lesgotament, i defugir labraada de ls
dels pasos industrials emergents: mantenir la lgica del comer interindustrial en
funci de lavantatge de produir bns i serveis que usen intensivament el factor que
ms abunda entre nosaltres: el treball desqualificat. s a dir, hem de continuar lesfor per ampliar la lgica, alternativa, del
comer intraindustrial basat en ls intensiu de la R + D, dels intangibles qualificats
en general i de la diferenciaci productiva
tant en qualitats com en productes.
Un desafiament per als nostres empresaris, que hauran de centrar les seues preocupacions en laugment de la productivitat i en la millora de les xarxes comercials,
per tamb un desafiament per als agents
pblics, particularment la Generalitat, que
hauran de crear el millor entorn perqu el
canvi i les transformacions tinguen xit i
es duguen a terme amb els menors costos
socials i mediambientals possibles.

145

Lespai del valencianisme poltic

Adolf Beltran
El valencianisme poltic
Alfons Cuc
(Segona edici, ampliada i revisada)
320 pp., 1999, Editorial Afers

El motiu que va dur Alfons Cuc a publicar El valencianisme poltic lany 1971,
si b ho mirem, s el mateix que justifica
lexistncia del tema. El llibre, fruit dun
treball sistemtic dinvestigaci en arxius i
hemeroteques, fa un exercici de reconstrucci i de memria, en un pas que, com
lautor explica en la introducci daquesta
nova edici, no sols va perdre les referncies nacionals, sin tamb moltes
altres referncies que han fet dell un poble
gaireb invisible en el conjunt multinacional de lEstat. Contra aqueixa invisibilitat Cuc va fer una gran aportaci amb el
seu treball. I, daltra banda, la necessitat de
fer visible el Pas Valenci, precisament,
empeny des del principi el recorregut del
moviment que lhistoriador analitza.
La reedici del volum, publicat ara per
Afers, es presenta amb lanotaci que es
tracta duna versi ampliada i revisada,
per s, en essncia, el mateix estudi original que Cuc, desprs dalguns dubtes, ha
refusat reescriure. El perode que abraa

segueix delimitat per dues dates: el 1874,

any daparici del Calendari de Lo Rat
Penat, que dirigia aquell gran activista popular de la Renaixena que va ser Constant Llombart, i el 1939, quan acabava la
guerra civil amb la derrota de la Segona
Repblica. Queda pendent, per tant, un
estudi complet de levoluci del valencianisme al llarg del franquisme, la transici i
la democrcia. No obstant aix, el llibre de
Cuc conserva linters i s dagrair que
una editorial dels nostres dies shaja decidit a tornar-lo a publicar.
En realitat, El valencianisme poltic s
un monument a la tenacitat, si ms no,
duns sectors minoritaris per excepcionalment actius. s, dalguna manera, la
carta de navegaci pels orgens dun moviment sense el qual seria impossible entendre el Pas Valenci contemporani. De la
Renaixena a la Repblica, i posteriorment del franquisme a la societat democrtica del final del milleni, el valencianisme sobreviu a fenmens poltics i socials ms poderosos. La pervivncia s el
primer fet que lestudi de Cuc posa en
relleu, tot contradint la impressi, general
als anys seixanta i setanta, dunes arrels
inconsistents, intermitents i dbils de la
reivindicaci nacional valenciana, posada
sempre en comparaci desfavorable amb
el desenvolupament de la mentalitat
collectiva a Catalunya. El llibre, evidentment, no fa emergir una histria equiparable a la del catalanisme, per dibuixa (i
aix va ser una revelaci substancial en el
seu moment) un moviment que evoluciona i madura, que polemitza i lluita en
funci de les condicions histriques que
viu el pas. A partir daquesta constataci,
erudits i assagistes, sobretot en els ltims
temps, han tractat de revaloritzar la im-

146
portncia de la tradici valencianista, amb
lobjectiu, poc amagat, de rearmar dhistria la revisi de limpetus i catic nacionalisme poltic i civil sorgit de la transici democrtica.
Buscar les claus del fracs del nacionalisme valenci recent en la ignorncia del
seu passat i les solucions en la mitificaci
daquest passat, pot ser noms una operaci compensatria que corre el risc de descontextualitzar els episodis, la capacitat
organitzativa i la influncia real daquell
nacionalisme primari. No s aquest el lloc
per a debatre-ho. Molt ms interessant
sembla la lectura que el mateix Cuc fa
dalguns dels problemes dinterpretaci
que planteja la sempre conflictiva, i molt
sovint precria, existncia del moviment
en els diversos escenaris histrics on est
documentat. Una lectura que illumina
eficament en la introducci daquesta
reedici quan planteja un tema central, el
de lespai poltic i ideolgic del valencianisme. En citar un article de Ferran Fabregat del 1992, Cuc assenyala: Fabregat,
en interrogar-se sobre lespai poltic del
primer valencianisme, feia referncia a
diverses qestions que sn a la base del
lent, i sens dubte precari, desenvolupament histric del valencianisme poltic (i
tamb del valencianisme cultural). Els
tres factors sn el distint comportament
de les classes dominants a Catalunya i el
Pas Valenci davant la crisi del 98, lencerclament del nou moviment entre el
republicanisme blasquista i el bloc catlic,
i el grau de desnacionalitzaci, molt superior al de Catalunya.
s possible que, als historiadors, els
motive ms la reflexi sobre la crisi del 98,
i hi ha debats sobre lassumpte recollits en
diverses publicacions, per em semblen

ms interessants dabordar ac els dos ltims factors, especialment el que fa referncia al valencianisme com a moviment
atrapat entre dos grans blocs. El llibre de
Cuc est ple dexemples de la vocaci
unitarista, i tamb de les contradiccions,
que la necessitat de situar-se en aquesta
mena de bipolaritat poltica va provocar
en el moviment valencianista, el qual va
fer lentrada a la majoria dedat, en la primera dcada del segle XX, com constata
lestudi, amb la irrupci de les joves generacions de Valncia Nova i de la m de les
primeres polmiques amb el blasquisme.
Aquesta interelaci del valencianisme amb
el seu context, lintent dadaptaci permanent a les circumstncies poltiques i socials, s una caracterstica que el llibre de
Cuc va posar en evidncia i que noms
ara, amb la suficient perspectiva histrica,
s possible interpretar com una qualitat
que es relaciona ntimament amb la facilitat de contagi, dinfluncia sobre les
altres opcions poltiques majoritries a
lhora, sobretot, de conformar lagenda de
determinats debats collectius.
Ens trobarem, per tant, davant dun
moviment polticament ofegat al llarg del
segle entre els dos blocs majoritaris (republicans i monrquics, blasquistes i catlics,
Front Popular i CEDA, socialistes i populars...), per dunes capacitats catalitzadores del debat democrtic molt superiors
a la seua envergadura poltica i electoral.
La simetria daquesta situaci ha estat variable i poques vegades perfecta: el nacionalisme valenci ha tingut sempre una
base democrtica poc conciliable amb la
ideologia autoritria que ha professat la
dreta en moltes etapes. En algun moment,
fins i tot, la dreta ha fet del valencianisme
la seua bstia negra cohesionadora dun

147
bloc tradicionalista i refractari al progrs.
En toc cas, sense lexistncia dun valencianisme actiu no es pot explicar laparici
en la nostra vida collectiva de qestions
com lautonomisme, el comarcalisme, el
catalanisme (concebut com a aproximaci controvertida de posicions a partir del
marc nacional i histric compartit), la
recuperaci cultural o la normalitzaci
lingstica. No es poden explicar aquestes
qestions ni les reaccions contrries que
ha suscitat el seu plantejament sense el
paper jugat pel nacionalisme valencianista
i la seua intelligentsia.
Per qu aix no sha tradut en una fora poltica i electoral significativa? Heus
ac la pregunta que, desgraciadament,
obsessiona els terics i els prctics de
lassumpte. I els obsessiona fins al punt
dignorar unes altres anlisis, dapagar
unes altres percepcions. La referncia a la
desnacionalitzaci sorgeix de seguida en
aquest context. El mateix Cuc hi fa
allusi a la introducci ja comentada: El
resultat final s que el Pas Valenci entra
dins lpoca de la creaci dels estats naci
que s, al mateix temps, lpoca de les
grans transformacions econmiques, socials, jurdiques i poltiques del mn contemporani en clau espanyola, s a dir,
amb unes concepcions hegemniques de
carcter uninacional (espanyol), ben
sovint centralistes i unitaristes. Dac deriven en bona manera les dificultats del
moviment valencianista per a obrir-se
cam enmig duns blocs politicosocials
monrquics i republicans tots plenament espanyolitzats. Cuc es desmarca
de la pregunta formulada per Manuel
Mart Per qu al Pas Valenci es va desenvolupar, al llarg dels segles XVIII i XIX,
un sentiment de pertinena nacional-

espanyola tan profundament arrelat?,

qualificant-la de dilema excesiu. I fa
malament, perqu ell mateix nha donat
una resposta quan sha referit a la societat
valenciana com una societat nacionalment poc estable.
Efectivament, el Pas Valenci, i torne a citar Cuc (Pas i Estat: la qesti valenciana), ms que una societat diferenciada lingsticament, culturalment i polticament en gran part de la seua trajectria
com a poble, s, sobretot, una societat histricament diferenciada. Sn precisament
la seua riquesa i complexitat histriques
les que atorguen al Pas Valenci un perfil
fortament singularitzat que violenta els
esquematismes, els reduccionismes i les
simplificacions. Coneixedor com pocs,
en bona mesura grcies a una dilatada
experincia com a senador atent als afers
de la poltica exterior, dels conflictes
nacionalitaris de lentorn europeu, Cuc
amplia la seua afirmaci de la primera
edici dEl valencianisme poltic segons la
qual el valencianisme no era, en absolut,
un mn autrquic, per a concloure que
el moviment valencianista tamb est lligat a com i de quina manera sha produt
la integraci del pas dins ledifici de lestat
naci espanyol.
La inestabilitat nacional, la singularitat
histrica, la integraci dins lEstat o el
sentiment de pertinena nacional-espanyol no sn qestions que puguen despatxar-se tan alegrement com ho fan els
autoanomenats nacionalistes valencians.
I Cuc fa molt de temps que ha establert
les reserves sobre el particular. Unes reserves, per, que massa sovint saturen aqu.
Des del meu punt de vista, les dificultats
del nacionalisme poltic organitzat, del
nacionalisme poltic realment existent,

148
per fer-se lloc en la societat valenciana no
sn tctiques (aix, ja hi ha hagut moltes oportunitats per a comprovar-ho). Tinc
la sospita que tampoc no sn estratgiques i, encara ms, em sembla que hi ha
dades per a pensar que sn estructurals.
Ja no es tracta de si s possible o no que
als escons de les Corts Valencianes shi
asseguen diputats nacionalistes (ho fan fet
una legislatura grcies a una coalici amb
Esquerra Unida, com ho van fer, en les
institucions de lpoca, durant la Repblica, grcies a la seua integraci dins del
Front Popular). Tampoc no es tracta de
negar la possibilitat material que algun dia
hi puga haver un grapat de parlamentaris
elegits en candidatures autonmes (es
diguen UPV, Bloc o com dimonis vulguen). El que no sembla probable s que
deixen de ser mai una minoria exiga. I?
La proposta s analitzar la qesti des
dun altre angle, sense ignorar cap ni una
de les aportacions que treballs historiogrfics i de reflexi com els de Cuc, Fuster,
Marqus, Mira, Prez Moragon, Simbor,
Bald, Fabregat, Ninyoles, Moll i tants
daltres puguen haver fet. Aix s, loperaci obliga, naturalment, a deixar de banda
una certa mitologia. T alguna cosa a
veure levoluci del valencianisme, a ms
de la precarietat histrica del pas, la desnacionalitzaci, la integraci dins lestat,
el sentiment de pertinena nacional-espanyol o el sandvitx entre els grans blocs,
amb levoluci de la societat? Quan el
valencianisme poltic emergeix, el Pas
Valenci, com tots els pasos del seu
entorn, es troba immers en els primers
compassos de la nova societat de masses.
Sn concebibles el blasquisme o la Dreta
Regional Valenciana al marge del nou
fenomen de la poltica de masses, al marge

dels nous mecanismes de creaci dopini

pblica? Ho s el valencianisme?
Si alguna cosa ha caracteritzat el nacionalisme valencianista, de manera ms tmida en la Repblica per ben explcita a
les acaballes del franquisme, a partir de
Fuster, s el combat contra el provincianisme, contra lacontentament sucursalista, contra el particularisme folklric i
esterilitzant. No s, potser, el valencianisme un moviment modernitzador? Un moviment modernitzador que no compta
amb un programa poltic assumible per
la societat, la qual s que sha fet porosa,
en canvi, a les seues incitacions collectives
en mbits molt diversos.
A la llum de les doctrines ms rebregades, i ms ortodoxes (per aix els resulta
tan difcil dentendre els nacionalistes
catalans ms clssics), la del nacionalisme
valencianista s una anomalia de gran
envergadura. Com pot tenir tanta influncia (en la cultura, en lensenyament, en els
sindicats, en les comarques, en la universitat, en la poltica, al capdavall) un moviment que difcilment acosengueix representaci parlamentria? Alguna cosa falla
en les anlisis.
Vist amb una certa objectivitat, el
valencianisme s un lobby respectable al
Pas Valenci daquest final de segle, una
fora civil, un moviment social, com vulgueu dir-li, no gaire diferent dels que existeixen en altres pasos, en altres societats
del mn occidental. I si lespai del valencianisme, el caldo de cultiu, no s preferentment el de la poltica, encara que
tamb (sobretot concebuda en un sentit
plural), sin el de la modernitat?
Siga com siga, qualsevol intent daproximaci al valencianisme com a agent
modernitzador, en el context canviant i

149
complex de la societat de masses, haur de
tenir molt en compte, entre altres, els
treballs de Cuc, les seues incursions en la
histria, el seu inventari de fets i esdeveniments, per tamb les seues interpretacions.
El valencianisme poltic continua viu.

Repensar la
fatalitat histrica
Miquel Nicols
La llengua silenciada. Una histria del
catal del Cinccents al Vuitcents
August Rafanell
147 pp., 1999, Empries

E n un dels seus aforismes insolents i lcids, Joan Fuster advertia, si fa no fa, que
en histria el que no s erudici s poltica. La disjuntiva t la grcia hiperblica de
lestirabot, per escamoteja un tercer
element, que, participant dels altres dos,
configura un espai privatiu: el discurs. En
efecte, la histria, entesa com a activitat o
com a resultat, s una construcci intellectual que es resol en textos, generalment
escrits. I els textos defineixen un gnere,
de vegades amb subgneres associats, unes
convencions: uns tpics, uns gestos, unes
metfores, unes rutines de lectura... Una
petita tradici, ni que siga reclosa en la
complicitat domstica del gremi despe-

cialistes. La fortuna social de la histria ha

estat tradicionalment lligada a aquesta
condici discursiva. No debades fins a la
problematitzaci cientifista dels Annals,
en ple segle XX, se la considerava sobretot
com una art literria. I encara avui, bona
part dels problemes de manca dempatia i
de ress que acusen els historiadors deriven de la incapacitat de trobar nous camins expressius o de renovar la retrica
consuetudinria.
Tamb la historiografia lingstica participa de la centralitat del discurs, on senfronten i es reconcilien el coneixement i
linters. Al capdavall, la histria duna
llengua s una modalitat de la histria en
qu les formes dintercanvi lingstic han
perdut, provisionalment, el carcter de
vehicle de sociabilitat, per esedevenir el
nucli temtic de la cognici histrica. Dit
breument: la llengua, o les llenges, les
varietats de llengua en llur complexitat social, esdevenen el centre de la comprensi
del passat, el fil conductor que ens descobreix els arguments sociolingstics del
present. Lhistoriador de la llengua ha de
construir un discurs singular, conjuminant relat i interpretaci, per sense caure
en els excessos de la historia narrativa, presonera del relativisme epistmic, o en lesquematisme de la lectura sobreideologitzada.
No s segur que en la histria del catal
shagi sabut eludir aquests riscs. La relativa escassesa daquest tipus destudis ha
oscillat de vegades entre lerudici dascendent romntic i la reivindicaci de to
abrandat o pamfletari. De fet, posats a
arribar al fons de la qesti, no s segur
que fins fa unes poques dcades hgem
tingut alguna cosa semblant als preliminars del gnere histria de la llengua ca-

150
talana. Les raons histriques daquest dficit, un dels molts que ha patit o pateix la
cultura catalana, poden semblar bastant
bvies i es lliguen a les contingncies histriques de lltima centria: als daltabaixos poltics, socials, culturals i idiomtics.
En tot cas, no s aquest el lloc dargumentar in extenso un tal dficit, que no
donem com a dogma, sin ms aviat com
a temptativa o conjectura de context per
al llibre que presentem.
En efecte, La llengua silenciada. Una
histria del catal del Cinccents al Vuitcents,
dAugust Rafanell no s, com cabria esperar de lenunciat segon, que desenvolupa
el ttol de portada, un nou resum de la
histria de la llengua, a ls dels compendis que circulen pel nostre esquifit mercat.
No es tracta de lensima versi duna
histria victimista, restringida en aquesta
ocasi al tram central que sescola del segle
XVI al XIX. La llengua silenciada s un excellent assaig dhistria cultural, que destaca sobretot per leficcia discursiva, per
la capacitat de sintetitzar, en una explicaci versemblant, les raons per les quals el
catal esdevingu, des dels inicis de ledat
moderna fins a les envistes de la Revoluci
industrial, una llengua progressivament
emmudida.
Lautor s professor dhistria de la
llengua catalana a la Universitat de Girona, un centre acadmic on aquesta disciplina ha assolit un alt nivell, amb investigadors de relleu com Josep M. Nadal,
Modest Prats, Albert Rossich, Pep Balsalobre, Francesc Feliu i el mateix August
Rafanell, entre altres. A ms a ms, Rafanell coneix molt b els problemes singulars del catal en terres valencianes i
nha estudiat aspectes parcials, com ara la
gnesi del llemosinisme, laparici de

lapitxat o les disputes al voltant de la unitat i dispersi de la llengua. En aquest

treball ha reunit coneixements diversos,
que ultapassen el llindar de la histria lingstica estricta, i sensibilitat envers els problemes interpretatius que aquesta suscita.
I el resultat s un producte slid que, com
no pot ser altrament, sobre a diversos tipus de lectors i a diferents nivells de lectura.
El primer encert del llibre s tot just el
ttol: el joc de denotaci i connotaci que
imposa i que bviament serveix com a fil
expositiu. El catal dels temps moderns no
s una llengua silent, ni deliberadament
silenciosa, sin una llengua silenciada a la
fora. De fet, com veurem al llarg de lassaig, aquest arraconament li impedir
esdevenir una llengua en el sentit modern
de la paraula. El detonant discursiu el
trobem en el prembul, que sobre amb
sengles citacions de don Ramn Menndez Pidal i Miquel Porta Perales, les quals,
amb to i propsits distints, coincideixen,
ms enll del temps, a legitimar el valor
del castell com a llengua prpia, tamb,
de Catalunya. Rafanell es proposa, doncs,
refutar la inanitat daquesta coartada historicista, tot reconeixent de manera explcita que el discurs histric depn de la
posici relativa de lhistoriador i del seu
ancoratge en el present. En definitiva, els
historiadors, inclosos els de les llenges,
parlen sobre el present amb arguments del
passat. Per aix lautor es distancia del sectarisme acrtic i assumeix la prdica des
duna trona laica i descreguda, en una clara allusi a les desqualificacions que Porta
Perales va adrear a un altre llibre, del qual
Rafanell era coautor: El futur de la llengua
catalana (1990).
El llibre que glossem aqu pertany,
doncs, a aquest subgnere de respostes

151
transversals que al nostre pas apareixen de
tant en tant, per tal de desmentir les insdies que propala la intelligentsia espanyola,
siga filolgica o no. Les citacions de partida sn reals, per no deixen dactuar com
una mena de recurs de la captatio. El lector avisat les podria permutar per unes
altres de parcialment equivalents, firmades
pels caps de fila de la primera meitat daquest segle, que Rafanell enumera (Unamuno, Ortega, Madariaga, etc.). Per
igualment podrem bescanviar aquests
noms per uns altres de ms prxims al
nostre present: Julin Maras, Gregorio
Salvador, Lus Mara Ansn o qualsevol
representant conspicu de lindgena Frum Babel. Rafanell forneix nombrosos
arguments de fet, i algun judici de valor,
contra la mala fe, o el presumpte desconeixement dalguns despistats, que encara
creuen en el progrs genocida, i en la
modernitat cultural, com a simplificaci
de la diversitat de llenges.
La llengua silenciada es presenta, doncs,
com una sntesi dhistria del catal en els
temps moderns, destinada a explicar-nos
de manera clara i rotunda les coordenades
sociopoltiques, culturals i ideolgiques
que nhi determinaren larraconament
progressiu. Una sntesi dhistria externa,
dhistria social de la comunitat catalanoparlant, que esbossa els canvis lingstics i explora les mutacions correlatives en
el domini de la comunicaci efectiva (la
distribuci dusos de llengua) i de la conscincia social (les actituds idiomtiques,
les ideologies, les representacions simbliques). Com veiem, un tema apassionant,
pluriforme i complex, que potser no ha
merescut en les tribunes pbliques latenci requerida. Hi han contribut lerosi
de la memria histrica, la vulgaritzaci

dels estereotips que difonen les ideologies

dominants i la falla separaci entre les
formes culturals (tcnica/humanstica; icnica/discursiva; moderna/tradicional...).
Rafanell hi alludeix en la Prvia, avisant-nos sobre el presentisme... transparent i obsc, que abomina del passat i
tendeix a legitimar el nostre mn rod de
cada dia.
El llibre concilia densitat temtica i
claredat expositiva i ens dna una narraci
interpretada daquest silenciament progressiu, que es desenvolupa en la perspectiva de la llarga durada histrica. Durant
tres segles i mig, la comunitat catalanoparlant va perdre pes poltic, es va reduir
demogrficament i va patir una aculturaci, amb ritmes i evolucions divergents
en cadascun dels territoris histrics. El
relat dels avatars del catal implica els
protagonistes individuals i collectius; els
processos, que, en la seua lgica superior,
escapen sovint a la voluntat dels agents
histric; i els escenaris en qu es verifica la
interacci social i la construcci progressiva de les identitats lingstiques. Com
veiem, una trama densa, que lautor desenvolupa amb fludesa, sense banalitzar o
reduir a esquema la complexitat dels processos que aborda.
Des de la llarga durada, Rafanell ens
presenta la sort del catal dins el procs general de modernitzaci politicoideolgica
i dhomogenetzaci tecnolgica que afecta el conjunt de les llenges occidentals.
Aquestes avancen des del segle XVI, a lempara del poder poltic i arrecerades en la
tradici literria prpia, cap a la gestaci
despais socials cohesionats, en qu samalgamen el mercat interior, lestat naci
unitari i la llengua nacional, codificada i
difosa per lalfabetitzaci massiva i els

152
aparells coercitius de lestructura estatal,
singularment leducatiu. Cal remarcar, en
aquest sentit, que lautor, per deformaci,
o ms aviat, per formaci i sensibilitat
professional, dedica una atenci especfica
a lensenyament en cada poca, a lestatus
de les llenges en qu shi materialitzava i
a la comesa sociolingstica que hom li
assignava.
A ms de lensenyament, Rafanell tracta un ampli catleg de temes i subtemes,
tots ells interdependents, dels quals assenyalem els ms importants:
la dependncia entre el marc poltic
general, que determina el grau de sobirania, la capacitat dorganitzaci sociolingstica duna formaci histrica i fins i
tot la perioditzaci adoptada: una primera
etapa, amb el ttol ms asptic de Nous
usos i costums, coincident amb la monarquia hispnica dels ustries (15001700) i una segona, corresponent als canvis que, amb els Borbons, van de la Nova
Planta a mitjan segle XIX, i que es titula,
ms expressivament, Una poltica de la
llengua;
la pugna per la distribuci del mercat
de la comunicaci lingstica en cada
moment, o, el que s el mateix, els conflictes lingstics entre el catal, lespanyol, el llat i lrab dels moriscos; no cal
dir que, mentre el catal iniciar una evoluci recessiva, i el llat i lrab desapareixeran en moments i circumstncies diferents, lespanyol tendir a ocupar
segments cada vegada ms grans daquest
mercat en transformaci;
la descripci dels usos lingstics generals, a partir de les oposicions oral/
escrit, privat/pblic, que delimiten uns
mbits ds especfics; aix, dins els usos
pblics escrits, es consideraran linstitu-

cional, el socioeconmic, el ja esmentat de

leducaci, leclesistic, que t una dinmica prpia, i el de la producci cultural,
dins la qual destaquen els usos literaris;
la conformaci del registre literari
(prctiques literries, noci de literatura...) en cada perode i ladopci duna
llengua determinda com a vehicle dexpressi literria;
la interrupci per a la llengua catalana del procs de gramatitzaci que es dna
en lentorn lingstic immediat (espanyol,
francs, itali);
la gnesi dactituds lingstiques que
reflectiran el grau de conscincia lingstica, quant a la identitat i el nom de la llengua, i pel que fa a la valoraci sociolingstica daquesta.
La revisi de tots aquests factors ens
dna un balan rotundament negatiu per
al catal, per contrast amb les llenges de
lentorn. Aquestes, o b gaudiren duna
estructura destat, erigida des de la Revoluci francesa a la categoria de naci poltica referencial, com ara el francs o lespanyol; o b, com en el cas de litali,
supliren la manca dun entrellat poltic
cohesionat amb la inexorable puixana de
la modernitzaci socioeconmica i amb el
pes duna molt slida tradici literria
ininterrompuda. En tots tres casos, lalfabetitzaci massiva que forar lindustrialisme, amb el guiatge de les gramtiques
respectives, servir per superar la fragmentaci heterognia dels parlars dialectals i per construir un espai homogeni,
una llengua nacional, identificada amb
laprenentatge i la producci descriptura.
La invenci de les llenges en sentit
estricte, i de la ideologia nacional i nacionalista que les empara, data de lltim
segle i mig. Rafanell ens fa veure com el

153
catal, suplantat progressivament des del
segle XVI pel castell en els usos culturals i
institucionals, qued condemnat al silenci
pblic al llarg del segle XIX i, conseqentment, no va superar la posici massiva i
residual dels dialectes, la dispersi dels
quals constitueix la quinta essncia de les
llenges silenciades. Com a contrapartida, es mantingu en lnies generals la
vigoria dels usos orals i de la privacitat,
sobretot a Catalunya i a les Illes. En aquest
punt es tanca el relat, tot just quan el
conflicte social i de llenges es disposava a
experimentar un canvi qualitatiu, passant
pel seds culturalista i esperonador de la
Renaixena.
Manllevant lesquema interpretatiu al
socileg i mestre de socilegs Salvador
Giner, podrem afirmar que tamb en el
terreny del saber cientfic les opinions
sorganitzen i agrupen dacord amb una
pauta cclica. Una determinada visi de la
realitat irromp en el terreny de la cincia
instituda, o en procs dinstitucionalitzaci, i a partir daqu esdev una mena de
sentit com progressivament acceptat, que
pot actuar com a doxa establerta, en pugna amb visions discrepants. No s fcil
aventurar en quin estat de la cadena es
troba la historiografia de la llengua catalana. Ja hem advertit que la prpia existncia daquesta oscilla entre el dogma de
fe i levidncia palmria, irrefutable. Tampoc no sabrem adscriure lobra en qesti
a un estadi precs, perqu la seua s ms
aviat una naturalesa hbrida; com hbrida
s la phy@sis de lassaig mateix.
Per en tot cas, lautor de la La llengua
silenciada no es limita a fer un inventari
eixut dels problemes suara referits i daltres de connexos. Si fos aix, el text no
tindria ms atractiu que el duna bona

sntesi que presenta de nou una histria

amb final conegut. Linters del llibre rau
en lhabilitat de lautor per encaixar les
peces dun trencaclosques, els perfils del
qual ja coneixem, de manera que el
resultat sembli refrescantment nou, amb
un dibuix potser ms vvid i un cromatisme suggestiu. Rafanell no repeteix els
clixs habituals amb frmules estereotipades, ni pinta els conflictes sociolingstics amb el tra gruixut del polemista iracund. Emet, s, judicis o valoracions que
creiem haver sentit abans. Ara b, en lescriptura assagstica, com en altres registres
expressius, importa el dictum, per tamb
compten el modus, i la textura, la gradaci
subtil, el mats. En aquest sentit, lassaig
obre petites escletxes en les lectures canniques: sinterroga sobre lestat dels
nostres coneixements, insinua paralellismes o divergncies amb el present i apunta alguns problemes metodolgics, relatius
a la perioditzaci, a la impossibilitat daccedir al registre oral o a la representativitat
dels testimonis escrits que conservem.
Lestudi sarticula com una narraci explicativa, caracteritzaci tipolgica que
escau a tota obra historiogrfica, per que
en aquesta cobra una virtualitat especial,
per tal com el relat i la problematitzaci de
les dades sacoblen perfectament, sense
estridncies ni solucions de continutat.
Aix s possible perqu, com acabem dinsinuar, la hiptesi explicativa est ben
travada, s com un ordit, subtil i slid
alhora, que enllaa tres segles i mig dhistria i centenars de referncies. Sens dubte
el lector llec en la matria, o que en tinga
un coneixement superficial, hi trobar
ms dificultat per retrobar el fil conductor
a travs de les dades que Rafanell li ofereix.
En aquest sentit, si tenim en compte les

154
mancances de cultura histrica general del
nostre pblic lector, shi troba a faltar un
cert guiatge ms explcit, no tant en la
perioditzaci, que s consistent i est ben
modulada, com en el mtode que sustenta
la narraci/explicaci, i que justifica una
determinada distribuci de les dades. Aix
sevidencia en algun dels epgrafs, com ara
Els usos literaris i Les bones lletres,
labast referencial dels quals pot resultar
equvoc o si ms no redundant.
Ara b, el discurs histric t les seves
servituds i no es pot escriure amb la simple apellaci als esquemes interpretatius.
Lhistoriador ha de crear o recrear ineluctablement el seu objecte a partir de les
dades positives. I aix, en el terreny del
passat duna llengua, implica catalogar-ne
usos, costums i productes, sobretot productes; no pot ser altrament. Daltra banda, elaborar un assaig com aquest, en qu
largument s consabut, comporta un difcil equilibri de presncies i omissions, de
dades i idees, denfocaments i itineraris.
La qesti s sortir-sen airs amb una dosificaci continguda, adequada a lobjectiu, i
una escriptura dctil, concisa i expressiva.
August Rafanell respecta en La llengua
silenciada aquests dos requisits. Ha bastit
una exposici molt documentada en les
dades, els conceptes i les interpretacions. I
alhora ha aconseguit alleugerir-la, llevar-li
la pesantor erudita que sol presidir aquest
tipus de papers. Labsncia daparat crtic
hi ajuda fora. Rafanell cita, directament
o indirecta, molts investigadors que han
aportat dades positives i interpretacions
plurals a la histria del catal (Balsalobre,
Batllori, Cahner, Coln, Duran, Ferrando, Fuster, Garca Crcel, Lpez Quiles,
Mons, Montoya, Nadal, Rossich, Prats,
Segarra, Ventura, Vila, etc); que han ei-

xamplat el coneixement daltres parcelles,

des de les quals entenem millor la nostra
(Le Goff, Febvre, Popper, Trovato...), o
que fins i tot han animat la discussi amb
propostes de mtode o amb opinions singulars (Burke, Chartier, Fuster de nou,
Hina, Kamen...). Per en tots els casos ens
nestalvia la prolixa precisi bibliogrfica.
Sempre hi haur qui qestione aquest
procediment, que es justifica en atenci a
lestratgia discursiva perseguida.
Tamb la quantitat dinformaci pot
semblar dantuvi excessiva en un treball
daquestes caracterstiques. Pensem, per,
que si lautor hagus prescindit de bona
part de les dades que aparentment conformen un text enfarfegat, potser hauria guanyat en agilitat narrativa tot el que hauria
perdut en fora suasria. Aix, tenim la
impressi que, si no shi ha dit tot, perqu
no s possible encabir tot el que sabem sobre la sort histrica de la llengua en unes
poques planes, shi han inserit moltes dades, imprescindibles per satisfer el relat i
saber com i per qu va evolucionar la llengua catalana en els temps moderns; quins
en van ser els protagonistes i en qu van
consistir els canvis. I sobretot ens fa lefecte que, dall que hi ha entrat, ben poc
resulta accessori; que el detall se subordina
al conjunt i que aquest est ben lligat.
Rafanell contrapesa els documents i les
interpretacions, presta una atenci equilibrada als diferents problemes que aborda,
ja siguen territorials, cronolgics o temtics
i desenvolupa una argumentaci versemblant, amb convicci i sense vehemncia.
Per damunt de les virtuts daquesta sntesi assagstica sobre lemmudiment forat
de la llengua catalana, o ms aviat com a
causa ulterior delles, destaquen els valors
expressius del llibre. Alludem abans a la

155
bondat retrica com a conditio sine qua
non del saber histric. Si La llengua silenciada aconsegueix persuadir, amb arguments segons com tan fressats, s justament pel to assagstic adoptat, que corregeix la severitat doctoral daquesta mena
de discursos. Es tractava de permutar un
conjunt de frases histriques de manual
tancat per una parfrasi ms elstica, que
dons cabuda a lasseveraci emftica,
tractada amb un xic dironia, i a la interrogaci que interpella el lector, el qual pot
buscar una complicitat menys lineal.
Obrem aquest comentari amb una citaci de Joan Fuster i no s una simple
casualitat. El llibre de Rafanell s una provatura assagstica dun cert aire fusteri,
que comparteix amb lautor del Diccionari
per a ociosos notables afinitats retriques,
tant en el disseny de la dispositio com en la
factura de lestil, en els recursos duna elocutio que conjumina acutat, ritme i metaforitzacions punyents. Daquestes, nhi ha
que poden ingressar en la crrua dimatges
que conceben les llenges com a organismes vius (lesclerosi de lAntic Rgim, la
metstasi castellanitzadora...). Lautor s
ben conscient del registre escollit i quan
opta, com diu a la Prvia, per gestar un
text que t molt del serm, del libel o
del prospecte, a ms de manifestar una
cautela per guanyar-se el lector, est eixamplant el repertori de procediments
lingstics amb qu se solen despatxar
aquest tipus dobres. I est reclamant de
passada una ms gran llibertat expressiva.
La historiografia de la llengua catalana
sha vist constrenyida dins del petit univers de discurs que li imposaven les adverses condicions exteriors i les prpies inrcies mentals. Llibres com aquest, sntesi
modesta i alhora interrogaci ambiciosa i

dialogant, contribueixen a renovar-ne

lutillatge conceptual i a afinar-ne les eines
lingstiques. I contribueixen, esperem-ho
aix, a connectar ms i millor amb pblics
diversos, massa avesats, com diu lautor
mateix, a combregar amb el discurs imperant de la fatalitat histrica. Perqu La
llengua silenciada s al capdavall una mena
de juguesca amb el lector per demostrar-li
que les coses podien haver anat duna altra
manera, que no hi ha llenges maldestres
per se, que mai no semmudeix per voluntat prpia i que del silenci es pot sortir,
amb la convicci decidida de parlar lliurement, i de superar per sempre ms els
temors del passat.

Independncia
sense nostlgies
Pau Viciano
Catalunya: de la identitat a la independncia
Xavier Rubert de Vents
156 pp., 1999, Empries

mb lobjectiu confessat dexplicar la

viabilitat, justificar el dret i traar lhoritz
dun procs dindependncia poltica
deslliurat del seu tradicional llast identitari, nostlgic i ploramiques, la proposta de Rubert de Vents no pot deixar

156
indiferents ni el nacionalisme perifric
convencional, ni certa esquerra espanyola
que no es cansa de proclamar la seua fe antinacionalista. Per sobretot sn aquests,
els sectors que en nom de la modernitat i
del progrs han rebutjat o escarnit les
reivindicacions de les nacions sense estat,
els qui es trobaran ms incmodes. Criticar els excessos del comunitarisme i la
carrincloneria patritica va de soi, per
una altra cosa s propugnar la independncia de Catalunya i denunciar el carcter
nacionalista i excloent dels estats-naci,
fins i tot dels fonamentats en constitucions democrtiques. s ac on sels endevina el desconcert: avalat per la seua
trajectria intellectual i poltica, la reflexi de Rubert de Vents no pot despatxarse com una crida a la submissi a la tribu
o una mostra detnicisme potencialment
genocida. La ressenya de Javier Pradera,
publicada en un mitj tan cannic com El
Pas (8 de maig de 1999), s tot un smptoma de la perplexitat que suscita el llibre.
El terme independncia segons sembla no passaria de ser una provocaci: el
que demana el filsof no sallunyaria massa dun estat culturalment heterogeni como la Espaa actual. Per el cas s que,
precisament, el que propugna Rubert de
Vents t poc a veure amb concessions
dautonomia cultural i molt amb la redistribuci del poder poltic. En el fons, el
ressenyador no pot escamotejar la naturalesa poltica de la reflexi, per sembla
reduir-la a una mena de coartada ideolgica de la Triple Alianza formulada en
la Declaraci de Barcelona.
El ttol de ledici castellana (De la
identidad a la independencia: la nueva
transicin) tamb suggereix la connexi
amb el debat actual sobre la plurinacio-

nalitat de lEstat. La desaparici de linnocent topnim del ttol original pot ser
tamb simptomtica: alguna mena de prudncia no estrictament comercial podria
explicar la decisi dels editors. De fet, en
la contraportada de la versi catalana es
remarca que el llibre s un manifest contundent a favor de la independncia de
Catalunya, mentre que en la traducci
castellana ms en la lnia de Pradera es
pregunta: Es sta una propuesta meramente retrica o simplemente insensata?
Dues formes de fer publicitat dun mateix
llibre que remeten a mercats lingstics de
diguem-ho aix sensibilitats polticament plurals. Ja t ra Pasqual Maragall
quan, en el seu sucs prleg, es frega les
mans esperant la reacci de tot nacionalista o sobiranista pur, sigui de la naci
espanyola, sigui de la catalana. En aquest
sentit, des del nacionalisme hegemnic,
Felip Puig acusava Maragall, en un polmic article aparegut al diari Avui (24 de
maig de 1999), dapadrinar una mena
dindependentisme sense nacionalisme, que
no passa de ser un exercici filosfic, per
que no sembla haver aportat elements de
debat destacables. Lallusi al llibre, amb
certa indiferncia afectada, no deixa de resultar evident. Per no pot dir-se que el
blanc principal de les crtiques de lassaig
siga el catalanisme darrel romntica i
historicista: Xavier Rubert no fa el paper
dun Jon Juaristi catal. Si s cert com
diu Maragall al prleg que lobra est escrita des de la indignaci educada davant les idees anacrniques que encara ens
encotillen, aquestes idees sn, dentrada,
les que es defensen des de tribunes progressistes de gran audincia. Els noms
amb qui polemitza el filsof (Victria
Camps, Fernando Savater, Vargas Llosa)

157
no sn precisament els valedors dels nacionalismes titllats detnicistes o romntics. All que sembla indignar lautor s el
culte a un fals cosmopolitisme i a la
sobirania territorial dels estats, que comparteixen tant lesquerra oficial com el
liberalisme dogmtic. I per refutar aquestes idees dominants i justificar la seua
proposta alternativa, el discurs del llibre
ha de centrar-se en el concepte i les lectures poltiques de la identitat, i en la crtica
del sentit histric i actual de lestat-naci.
Rubert argumenta contra les visions
que voldrien reduir les comunitats a una
construcci purament imaginria, i que
per tant neguen lexistncia dels drets
collectius, alhora que condemnen com a
reaccionries i perilloses per a la convivncia democrtica qualsevol aspiraci
dels pobles que ultrapasse el plcid terreny
de la cultura per endinsar-se en la reivindicaci poltica. La identitat collectiva,
amb el seu costat positiu (solidaritat) i la
seua cara fosca (exclusi), no s un invent
pervers o una tara que desapareixer en un
futur imaginable amb el perfeccionament
illustrat de la societat. Les necessitats
didentitat i de pertinena sn inscrites en
la naturalesa humana de la humanitat
com a espcie biolgica, i en lloc de blasmar-les el que cal s aprendre a comptarhi i, si es pot, a civilitzar-les. Civilitzar-les,
entre altres coses, vol dir establir mecanismes per protegir el prosme, sobretot les
minories, del nostre zel identitari. Aquesta
s la racionalitat dels drets collectius. Els
polemistes de Rubert afirmen que aix no
justifica la legitimaci dels drets darrel
comunitria, ja que els drets humans
individuals haurien de ser una garantia suficient. Per la realitat addueix lassagista s ben tossuda: Al capdavall, no-

ms els drets collectius especfics reco- neguts a un grup poden protegir-lo de

lagressi indiscriminada dun altre.
s cert que hi ha el perill que els drets
collectius puguen esdevenir obligacions
comunitries que encadenen els individus
al seu grup, per aix s un risc que cal
assumir. Tamb en nom dels drets individuals es vulneren els drets dels pobles.
En definitiva, insisteix lautor, el nacionalisme defensiu i provisional pot tenir
una dimensi alliberadora semblant a la
que ha jugat el feminisme respecte als
drets i la identitat de la dona. Els aspectes
amenaadors del nacionalisme rauen, ms
aviat, en una lectura monoltica redundant de la identitat, que ha anat lligada
a la nation building de lestat contemporani. La complexitat de la identitat moderna la idea dun individu confegit per
diverses empremtes i codis comunitaris
que ha interioritzat (econmic, familiar,
professional o nacional) ha estat negada
per uns estats que han tractat duniformitzar els individus per fer-ne ciutadans
homologables, als quals sels exigeix no
sols una lleialtat pblica sin tamb una
adhesi moral en el fur intern de la conscincia. La poderosa maquinria nacionalitzadora dels estats i lemulaci mimtica
tot i que amb recursos ms artesanals
dels pobles que shi oposen, han rebutjat
la complexitat de la identitat individual i
sovint han desembocat en episodis sagnants. Ara b, la soluci no s fugir-sen
destudi negant les identitats en nom dun
cosmopolitisme artificis i que, daltra
banda, resulta un horitz utpic per a la
immensa majoria de la societat. Tot al
contrari, el que proposa Rubert de Vents
s palliar les nostres tendncies dogmtiques i predatries tot reconeixent aquesta

158
multiplicitat identitria, cosa que ens
permet dassumir un sentit de pertinena
no excloent.
La crtica de la dimensi fosca del
nacionalisme passa per la desconstrucci
dun artefacte tan poders com lestat-naci que lha segregat. Aix vol dir establir
la seua genealogia i traure a la llum les
funcions prctiques i simbliques que
nhan determinat lxit i lhan legitimat
com a forma dorganitzaci poltica hegemnica. Pel que fa al llinatge, Rubert de
Vents napunta tres filiacions: grega
(sacralitzaci dall pblic i mascul), romana (territorialitat) i cristiana (unitat
ideolgica), que formen la mixtura literalment explosiva de qu est fet lestat
modern: lexpansionisme territorial empalmat a una messinica vocaci universal. Lestat-naci assumia aix una doble
missi: cap a linterior, la dhomogenetzar i unificar, i cap a lexterior la de dividir o, almenys, neutralitzar els seus
rivals. La mecnica daquesta constellaci
de sobiranies poltiques descansava, en ltima instncia, sobre el monopoli de la
violncia i de la benevolncia legtimes
sobretot la capacitat de distribuci que
havien aconseguit de reservar-se els estatsnaci. Junts afirma lautor, aquests dos
monopolis aplegaven no noms una fora
enorme, sin un prestigi i una legitimitat
com mai no res en aquest mn ha tingut.
A tot aix safegia, almenys en nombrosos
pasos occidentals, la legitimaci democrtica a travs dun sistema parlamentari
que representava els interessos i les aspiracions de la majoria dels ciutadans. Durant un temps, assentats sobre aquestes
bases, els estats han pogut funcionar passablement, encara que fos a costa de la
negaci de les minories i de lenquadra-

ment de la complexitat de les identitats

individuals en el motlle nacional. Ara b,
en lactualitat aquestes construccions poltiques tenen com ms va ms dificultats
per exercir les funcions que les justificaven. Per una banda, la violncia illegtima des de les mfies fins al terrorisme
destat condiciona lactuaci dels poders
pblics, i per una altra podria afegir-shi
aquests estats han perdut el control dalgunes parcelles de la violncia legtima
amb la privatitzaci de la policia (empreses de seguretat) i la prdua dautonomia
dels exrcits nacionals (grans aliances
militars). La crisi de lestat del benestar i el
prestigi creixent de les formes de solidaritat no governamentals, el desprestigi dels
partits poltics i, en general, la dificultat de
fer efectius els principis democrtics que
es proclamen, han minat les altres bases de
legitimaci tradicional dels lestats-naci.
Amb els processos de globalitzaci, han
perdut eficcia per regular una economia i
defensar uns interessos cada vegada ms
difcils de definir en termes nacionals. El
resultat poltic de tot aix ha estat la prdua de sobirania estatal per dalt (integraci europea) i per baix (les legtimes aspiracions dels pobles). Davant aquesta
erosi, lluny dacceptar-se com un monument de larqueologia poltica, els
estats-naci tendeixen a reforar lnic
que va quedant-los: la funci simblica.
Aix, en realitat, la legitimaci es busca a
travs dun neonacionalisme identitari,
amb arguments comunalistes, que no t
res a veure amb el patriotisme constitucional de Habermas (qualificat de pura enganyifa) o les identitats compatibles i inclusives de Havel (una pietosa creena).
Aquesta tendncia general derosi de
la legitimitat de lestat, no pot deixar de

159
condicionar larticulaci tradicional entre
Espanya i Catalunya. En bona mesura,
segons lanlisi de Rubert de Vents, la
dinmica poltica actual respon a uns rols
fossilitzats submissi poltica catalana a
canvi de proteccionisme econmic i militar estatal que ja no tenen una base real.
La retallada de sobirania de lEstat espanyol, especialment en la capacitat de definir un mercat nacional, li fa perdre poder en la negociaci amb la perifria
industrial. Al mateix temps, lascens econmic i cultural de Madrid i, parallelament, el major pes poltic de Barcelona,
tendeixen a esborrar la complementarietat
de les dues capitals i les fa ms competitives. En aquest nou context, seria
lgic que Catalunya assums una independncia funcional i operativa en un
Estat espanyol flexible, que accepts una
redifinici de la seua soberania tradicional. Seria lgic, per lautor no ho veu
probable. Duna banda per la comoditat
que, per a les dues parts, tenen els clixs
assumits (el do ut des), per sobretot pels
obstacles ideolgics i prctics que salcen
des de la Meseta: la concepci assumida
que noms all oficial s respectable, la
identificaci entre estat i naci i la difusi
dun neonacionalisme espanyol darrel
orteguiana i benet per lopini progressista. Mentre perduren aquests esculls
mentals i lexperincia parlamentria de
lautor no linclina a loptimisme pedaggic, el federalisme homogenetzador
de lesquerra no passaria de ser, com diu
Pasqual Maragall, una cotilla elegant. El
regateig del nacionalisme centrista suportat pels partits estatals com un molest
peatge per mai no acceptat com una actitud legtima sassenta en una base tan
precria com laritmtica electoral. Linde-

pendentisme democrtic no deixa de ser

respectable, per els seus objectius se
situen en un horitz poc prctic i, encara
pitjor, anacrnic, ja que la demanda de
sobirania pura i dura aniria en contra de la
tendncia a la devaluaci dels estats.
La superaci daquest bloqueig estaria,
segons la proposta de Xavier Rubert, en la
reivindicaci duna independncia sense
nacionalisme identitari, tenint en compte
que lnica in-dependncia plausible dun
pas dins daquest mn imprecs i vague s
la seva inter-dependncia, s a dir, la seva
entrada sense altres hipoteques al mercat
de les forces poltiques i econmiques que
el regeixen. Es tractaria de construir formes poltiques alliberades de la crrega
miticoteolgica dels estats tradicionals,
ms prctiques i modificables, congruents
amb les realitats concretes dun territori.
Aquestes noves estructures poltiques haurien de ser prou obertes per integrar la
identitat plural dels individus, i dabast territorial variable en funci de les distintes
activitats que regulen. Aix, la interdependncia de Catalunya podria realitzarse, segons lactivitat en qesti, en el seu
marc actual, en els Pasos Catalans o en la
Uni Europea. En qualsevol cas, Catalunya podr existir polticament en la mesura en qu spiga jugar estratgicament
les formes dinterdependncia que escull i
els nuclis dagregaci a qu sadhereix.
Tot aix utilitzant els arguments universalistes, liberals i utilitaristes que els estats
esgrimien en els seus bons temps. Agafem-los doncs per la paraula conclou
Rubert de Vents: deixem-los ara ser
nacionalistes a ells.
El problema, com el mateix autor
reconeix, s que a hores dara qui talla el
bacall segueixen sent els estats. Lhoritz

160
teric o filosfic que proposa el llibre
ofereix valuoses pautes per orientar lacci
poltica, per ha de concretar-se, paradoxalment, en un mnim perfil estatal.
Aquest ha de ser lindispensable en termes de coerci i de distribuci perqu
Catalunya tinga provisionalment la legitimitat poltica necessria, si ms no per
tenir veu i vot en el futur desmantellament
del sistema destats. Les allusions favorables a la Declaraci de Barcelona, al federalisme asimtric o al canvi de finanament demostren que, malgrat tot, pot
haver-hi un ampli espai de consens entre
sectors catalanistes de tradici poltica
diferent, tant provinents de lesquerra com
del nacionalisme darrel identitria. Les
disputes sobre la paternitat de certes idees
com ara la provisionalitat del nacionalisme o la interpendncia entre drets
individuals i collectius no farien ms
que confirmar aquesta confluncia. Fins i
tot podrem preguntar-nos si una proposta poltica daquesta mena, que demana
una mnima cohesi nacional prvia, no
suposa blanquejar els beneficis assolits
abans per un nacionalisme reivindicatiu

de caire ms diguem-ne tradicional.

Des del Pas Valenci i les Illes Balears
per no esmentar territoris encara ms
desemparats, on la identitat lingstica i
cultural catalana es troba realment amenaada, aquesta qesti no t res de terica.
De fet, en ampliar la geografia de la
reflexi ms enll de les quatre provncies
del Principat, travessant fronteres autonmiques i destats, les implicacions del
llibre assoleixen una complexitat engrescadora. Encara que no sendinsa per
aquests viaranys, les idees de Rubert de
Vents poden servir per repensar una
articulaci flexible i realista dels Pasos
Catalans un espai de comunicaci obert
a desenvolupaments nacionalitaris ms
enll del mer reconeixement retric de la
unitat lingstica o de lafirmaci duna
identitat nacional monoltica i acabada.
En qualsevol cas, aquest assaig ser una
bona guia intellectual, lcida i brillant,
per als qui sarrisquen a reflexionar sobre
el futur del pas, entre els esculls del vell
nacionalisme identitari i els cants de sirena del desimbolt per sovint crispat
neonacionalisme estatal.