EDITORIAL

Com s ben sabut, la sobirania tradicional dels estats-

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER

SEGONA POCA / NM. 3 / TARDOR 1999

D I R E C TOR:

Antoni Furi
Gustau Muoz
CONSELL DE REDACCI:
Xavier Antich, Olga Dnia,
Mart Domnguez, Ferran
Garcia-Oliver, Vicent Olmos,
Faust Ripoll, Pau Viciano
CONSELL ASSESSOR:
Clia Amors, Joan Becat,
Manuel Borja-Villel, Eudald
Carbonell, Narcs Comadira,
Manuel Costa, Alfons Cuc,
Franois Dosse, Antoni Espasa,
Ramon Folch, Mario Garcia
Bonaf, Salvador Giner, Josep
Fontana, David Jou, John
Keane, Giovanni Levi, Isabel
Martnez Benlloch, Joan
Francesc Mira, Javier Muguerza,
Francesc Prez Moragn,
Dami Pons, Josep Ramoneda,
Ferran Requejo, Vicen Rossell,
Xavier Rubert de Vents, Pedro
Ruiz Torres, Vicent Salvador,
Josep Maria Terricabras,
Vicent Todol, Enzo Traverso,
Josep Antoni Ybarra
CAP DE REDACCI:

Edita: Universitat de Valncia

i Edicions Tres i Quatre
Redacci, administraci i subscripcions:
Publicacions de la
Universitat de Valncia,
Arts Grfiques, 13 46010 Valncia.
Tel.: 96 386 41 15 Fax: 96 386 40 67
E-mail: lespill@uv.es
Disseny grfic: Enric Solbes
Fotocomposici i maquetaci:
Publicacions de la
Universitat de Valncia
Impressi: Tipografia Artstica Puertes
Distribuci: Enlace S.A.
Tels.: 96 186 10 34 / 93 338 14 00 /
971 71 30 78
ISSN: 0210-587 X
Dipsit legal: V-2686-1979
Preu daquest nmero: 1.500 ptes.

naci, tal com es va establir a partir de les revolucions

liberals, es troba sotmesa actualment a processos derosi
o, si ms no, de redefinici, lligats a les grans transformacions daquest tombant de segle. El fenomen, certament,
s mundial i es manifesta amb trets especfics segons els
diferents contextos historicoculturals. En la nostra rea
immediata, la lgica de la construcci europea i, al capdavall, els efectes dels processos ms amplis de lanomenada globalitzaci empenyen a la limitaci del poder estatal en terrenys tan definitoris com la regulaci de les
economies, la moneda o la poltica exterior i de defensa.
Daltra banda, les exigncies de la racionalitat administrativa, laplicaci del principi de subsidiarietat o les demandes dacostament del poder all on sorgeixen els problemes, afavoreixen les tendncies descentralitzadores, les
poltiques de devoluci o, en tot cas, el qestionament
de les velles estructures centralitzades. Es planteja aleshores qui ha de ser el subjecte poltic que ha dassumir ms
poder per la base. El magma daspirants regions, ens autnoms, ciutats, rees metropolitanes no pot amagar realitats pregones, tot i que sovint aixafades. No pot amagar
lexistncia de cultures i pobles diferenciats que han sobreviscut a lembat uniformitzador dels estats. En general, la
reivindicaci nacional dels pobles no assimilats per
lhomogenetzaci impulsada pels estats t significaci
democrtica, en el sentit que pot fer ms autntica la democrcia i la ciutadania. I a ms contribueix a posar en
evidncia el rerefons identitari, de nacionalisme destat
excloent, que sovint ha legitimat els poders oficials. Ara:
davant aquest procs de qestionament ideolgic i prctic
de les atribucions de la seua sobirania, es pot constatar la
tendncia dels estats a reafirmar-se com a marcs nacionals,
tot insistint en la dimensi simblica que els fa, en expressi de Benedict Anderson, comunitats imaginades.
Aquesta reacci defensiva adopta formes molt diverses,

segons el context. En el cas espanyol, per exemple, es pot

observar una tendncia a reforar els discursos nacionalistes
clssics afavorida pel control dels antics i nous
instruments nacionalitzadors i, particularment, a regenerar aquests discursos de matriu identitria una mica tronada a travs dun neonacionalisme que apella als
valors universalistes i fins i tot al patriotisme constitucional, sense deixar de ser, per, menys uniformitzador i
excloent. A hores dara el reconeixement de la pluralitat
nacional de lEstat espanyol s una assignatura pendent (i
molt problemtica). No hi ha massa motius per a loptimisme quan veiem com fins i tot el pluralisme cultural s
qestionat per sectors consistents dels mbits de creaci
dopini: els intellectuals i els mitjans de comunicaci.
Quina presncia i quin reconeixement tenen, per exemple, les cultures no castellanes en lmbit espanyol? Un
cert progressisme hispnic t encara un llarg cam dautoclarificaci a fer, que hauria de comenar per sotmetre a
anlisi el llegat del franquisme en termes de nacionalisme
identitari, de tradici reaccionria, que ocup durant quaranta anys (uns anys, a ms, decisius en la configuraci de
la formaci social actual) lespai pblic i tots els mitjans
de nacionalitzaci. I tanmateix a hores dara assistim al
llanament dun neonacionalisme espanyol que, sense reconixer-se com a tal, busca el seu entroncament histric
amb la tradici liberal del segle XIX i, sobretot, amb el
pensament poltic contemporani. Sense menystenir els
rebrots del vell espanyolisme reaccionari, no hi ha dubte
que el neonacionalisme que insisteix en el patriotisme
constitucional o en els valors de la modernitat ha esdevingut una ideologia amb una subtil voluntat de persuasi
al servei de la naci i la cultura espanyoles uniformes com
a nic horitz legtim. Un nacionalisme que malgrat la
seua vocaci de neutralitat i de racionalitat, massa sovint
no amaga les actituds desqualificadores i crispades. I que
tampoc no pot ocultar les vinculacions subterrnies que
luneixen al vell nacionalisme tradicional i identitari de
lEspaa una, amb les mitologies, simbologies i genealogies corresponents. Alguna cosa grinyola.

SUMARI
1

Editorial

Per a una poltica didentitat democrtica

Chantal Mouffe

15

Els estats europeus davant la globalitzaci

Jrgen Habermas

27

Sobre ls poltic de la histria

Giovanni Levi

N EONACIONALISME

ESPANYOL

39

Paranys i oblits del nacionalisme

espanyol
Juan Sisinio Prez Garzn

48

El pluralisme esquifit i poc constitucional

del nacionalisme espanyol dels nostres dies
Jos Ignacio Lacasta-Zabalza

60

La memria i lamnsia
Camilo Nogueira

68

Sobre la qesti: les noves formes del

nacionalisme espanyol
Ramn Cotarelo

78

Sobre la cara dEspanya

Joan Francesc Mira

87

Neonacionalisme espanyol i nacionalismes

perifrics
Josep Ramoneda
DOCUMENTS

95

Qu en resta? En resta la llengua materna

Hannah Arendt
Entrevista, per Gnter Gaus

114

Literatura i periodisme. La construcci dun

cnon personal
Isidor Cnsul

120

Hi hagu franquisme a Espanya?

Reflexions impertinents sobre el lloc
histric de la dictadura
Ismael Saz

134

Quan la ciutat no s ciutat

Josep Sorribes
LLIBRES

147

El capitalisme reestructurat: lera de la

informaci segons Manuel Castells
Joan Manuel Tresserras

172

Conquesta i colonitzaci: una visi innovadora

Pierre Guichard

Per a una poltica

didentitat democrtica
Chantal Mouffe

urant les darreres dcades, la

tendncia a confiar en categories com ara
naturalesa humana, ra universal i
subjecte autnom racional ha estat
qestionada cada cop amb ms fora. Des
de diversos punts de vista, molt diferents
pensadors han criticat la idea duna
naturalesa humana universal, dun cnon
universal de racionalitat a travs del qual
aquella naturalesa podria ser coneguda,
aix com la possibilitat duna veritat
universal. Una tal crtica del racionalisme
i de luniversalisme, conceptuada sovint
com a postmoderna, s considerada per
alguns autors, com Jrgen Habermas,
com una amenaa per a lideal democrtic
modern. Aquests autors sostenen que hi
ha un lligam necessari entre el projecte
democrtic de la Illustraci i la seva consideraci epistemolgica, i que, com a

Chantal Mouffe s Senior Research Fellow en el Center

for the Study of Democracy de la Universitat de
Westminster de Londres. Ha estat leditora de
Gramsci and Marxist Theory (1979), Dimensions of
Radical Democracy (1992) i Deconstruction and
Pragmatism (1996), a ms de coautora, amb Ernesto
Laclau, de Hegemony and Socialist Strategy. Towards
a Radical Democratic Politics (1985), i autora de The
Return of the Political (1993) i The Challenge of Carl
Schmitt (1999).

conseqncia, criticar el racionalisme i

luniversalisme significa soscavar les bases
mateixes de la democrcia. Aix explica
lhostilitat de Habermas i dels seus seguidors davant de les diferents formes de
postmarxisme, postestructuralisme i postmodernisme.
Tinc la intenci de dissentir daquesta
tesi i dargumentar que noms s possible
assolir la naturalesa dall poltic, aix com
reformular i radicalitzar el projecte democrtic de la Illustraci, quan sextreuen
totes les implicacions de la crtica de
lessencialisme la qual constitueix el punt
de convergncia de tots els anomenats
posts. Crec que s urgent dadonar-se
que el marc universalista i racionalista,
dins del qual va ser formulat aquest projecte, avui ha esdevingut un obstacle per a
una comprensi adequada de lescenari
actual de la poltica democrtica. Caldria
renunciar a aquest marc, i aix pot fer-se
sense que calgui abandonar laspecte poltic de la Illustraci que representa la
revoluci democrtica.
Seguirem, en aquest aspecte, la iniciativa de Hans Blumenberg, el qual, en el
seu llibre Die Legitimitt der Neuzeit,
distingeix dues lgiques diferents dins de
la Illustraci: una, dautoafirmaci (poltica), i una altra, dautofonamentaci
(epistemolgica). Dacord amb Blumen-

8
berg, aquestes dues lgiques han estat
articulades histricament, per no hi ha,
entre elles, una relaci necessria, de forma que poden separar-se perfectament.
Per aix s possible distingir entre el que
s autnticament modern la idea dautoafirmaci i el que s merament la reocupaci duna posici medieval, s a dir,
lintent de donar una resposta moderna a
una qesti premoderna. Segons la perspectiva de Blumenberg, el racionalisme no
s quelcom essencial a la idea dautoafirmaci, sin un residu de la problemtica
absolutista medieval. Aquesta illusi de
proveir-se del propi fonament, illusi que
acompanya la comesa dalliberament de la
teologia, hauria de ser aleshores abandonada i la ra moderna reconeixeria els
seus lmits. De fet, s noms quan sadapta
al pluralisme i accepta la impossibilitat
dun control total i duna harmonia final
que la ra moderna sallibera de la seva
herncia premoderna.
Aquesta proposta revela la inadequaci
de la noci de postmodernitat quan s
usada per a referir-se a un perode histric
completament diferent que signifiqui una
ruptura amb la modernitat. Quan ens
adonem que el racionalisme i luniversalisme abstracte, lluny de ser constitutius
de la ra moderna, eren de fet reocupacions de la posici premoderna, esdev
clar que qestionar-los no implica rebutjar
la modernitat, sin admetre les potencialitats que ja hi eren inscrites des del comenament. Aix tamb ens ajudar a
entendre perqu la crtica de laspecte
epistemolgic de la Illustraci no qestiona del seu aspecte poltic dautoafirmaci, sin que, ben al contrari, pot
ajudar a enfortir el projecte democrtic.

LA CRTICA DE
LESSENCIALISME
Un dels avenos fonamentals del que he
anomenat la crtica de lessencialisme ha
estat la ruptura amb la categoria de subjecte com a entitat racional transparent
que pogus aportar un sentit homogeni a
tot el camp de la seva conducta per ser la
font de les seves accions. La psicoanlisi ha
mostrat que la personalitat, en lloc destar
organitzada al voltant de la transparncia
dun ego, est estructurada en una srie de
nivells que es troben fora de la conscincia
i de la racionalitat dels agents. Aix, de fet,
ha desacreditat la idea del carcter necessriament unificat del subjecte. La tesi
central de Freud consisteix en qu la ment
humana est necessriament sotmesa a
una divisi en dos sistemes, un dels quals
ni s ni pot ser conscient. Lautodomini
del subjecte, un tema central de la filosofia
moderna, s precisament all que, segons
argumenta, no pot ser assolit mai. Lacan,
tot seguint Freud i desenvolupant la seva
intuci, ha mostrat la pluralitat de
registres que travessen qualsevol identitat
el Simblic, el Real i lImaginari i el lloc
del subjecte com el lloc duna absncia
que, tot i ser representada dins de lestructura, s el lloc buit que, al mateix temps,
subverteix i s la condici de la constituci
de qualsevol identitat. La histria del
subjecte s la histria de les seves identificacions, de forma que no hi ha cap
identitat amagada, ms enll de la ms
recent, que hagi de ser alliberada. Hi ha,
aix, un doble moviment. Duna banda,
un moviment de descentrament que impedeix la fixaci duna srie de posicions a
lentorn dun punt preconstitut. Duna
altra, i com a resultat daquesta no-fixesa

9
essencial, el moviment oposat: la instituci de punts nodals, fixacions parcials
que limiten el flux dall significat pel
significant. Ara b, la dialctica de no-fixesa
/ fixaci noms s possible perqu la fixesa
no s pas donada per avanat, perqu cap
centre de la subjectivitat no precedeix les
identificacions del subjecte.
Crec que s important emfasitzar que
una tal crtica de les identitats essencials
no est limitada a un cert corrent de la
teoria francesa, sin que es troba en les
filosofies ms importants del segle XX. Per
exemple, en la filosofia del llenguatge del
darrer Wittgenstein tamb trobem una
crtica de la concepci racionalista del
subjecte que indica que el ms recent no
pot ser la font de significats lingstics, ja
que s per mitj de la participaci en diferents jocs lingstics que el mn sens revela. Trobem la mateixa idea en lhermenutica filosfica de Gadamer, en la tesi
segons la qual existeix una unitat fonamental entre pensament, llenguatge i
mn, i s dins del llenguatge que es constitueix lhoritz del nostre present. Una
crtica semblant de la centralitat del subjecte i del seu carcter unitari en la filosofia moderna pot trobar-se en diferents
formes en molts altres autors, cosa que ens
permet afirmar que, lluny de ser limitada
al postestructuralisme o al postmodernisme, la crtica de lessencialisme constitueix el punt de convergncia dels ms
importants corrents filosfics actuals.

ANTIESSENCIALISME
I POLTICA
En Hegemony and Socialist Strategy, vam
intentar dibuixar les conseqncies da-

questa crtica de lessencialisme per a una

concepci radical de la democrcia, articulant alguna de les seves perspectives
amb la concepci gramsciana dhegemonia. Aix ens va conduir a plantejar la
qesti del poder i de lantagonisme, aix
com el seu carcter indefugible en el nucli
del nostre enfocament. Una de les principals tesis del llibre s que lobjectivitat
social est constituda a travs dactes de
poder. Aix significa que qualsevol objectivitat social, en el fons, s poltica i que ha
de mostrar les traces de lexclusi que
governa la seva constituci: s el que, tot
seguint Derrida, hem anomenat el seu
exterior constitutiu [constitutive outside].
Ara b, si un objecte ha inscrit en el seu
propi sser quelcom altre de si mateix i si,
com a resultat, qualsevol cosa s construda com a diferncia, el seu sser no pot
ser concebut com a pura presncia o
objectivitat. Aix indica que la lgica de
la constituci dall social s incompatible
amb lobjectivisme i lessencialisme dominants en les cincies socials i en el pensament liberal.
El punt de convergncia o, ms aviat,
de collapse mutu entre objectivitat i poder s el que hem anomenat hegemonia.
Aquesta forma de plantejar el problema
indica que el poder no hauria de ser concebut com una relaci externa que t lloc
entre dues identitats preconstitudes, sin,
ms aviat, com a constructor de les prpies identitats. Aix s realment decisiu,
perqu si lexterior constitutiu s present
en linterior com a possibilitat sempre real,
en aquest cas linterior mateix esdev una
disposici purament contingent i reversible (en daltres paraules: la disposici
hegemnica no pot reclamar cap altra font
de validesa que el poder bsic en el qual

10
est installada). Lestructura de mera possibilitat de qualsevol ordre objectiu que es
revela en la seva naturalesa merament
hegemnica es mostra en les formes assumides per la subversi del signe (s a dir,
de la relaci significant/significat). Per
exemple, el significant democrcia,
quan est lligat a un cert significat en un
discurs que el relaciona amb lanticomunisme, s molt diferent de quan est lligat
a un altre significat en un discurs que participa duna clara intenci antifeixista. De
la mateixa manera que no hi ha un substrat com entre aquestes articulacions
contradictries, tampoc no hi ha forma de
subsumir-les en una objectivitat ms profunda que en reveli lautntica i ms pregona essncia. Aix explica el carcter
constitutiu i irreductible de lantagonisme.
Les conseqncies daquestes tesis per
a la poltica sn transcendentals. Per
exemple, dacord amb aquesta perspectiva,
la prctica poltica en una societat democrtica no consisteix a defensar els drets
didentitats preconstitudes, sin, ms
aviat, a constituir aquestes mateixes identitats en un terreny precari i sempre vulnerable. Un enfocament daquesta ndole
implica un desplaament de les relacions
tradicionals entre democrcia i poder.
Segons una concepci socialista tradicional, una societat ser ms democrtica
com menys poder hi sigui constitutiu de
les relacions socials. Ara b, si acceptem
que les relacions de poder sn constitutives dall social, aleshores la principal
qesti duna poltica democrtica no s
com eliminar el poder, sin com constituir
formes de poder que siguin compatibles
amb valors democrtics. Reconixer
lexistncia de relacions de poder i la
necessitat de transformar-les, al mateix

temps que hom renuncia a la illusi de

qu podrem alliberar-nos completament
del poder, aix s el que s especfic del
projecte de democrcia radical i plural
que estem defensant.
Un altre carcter distintiu de la nostra
perspectiva afecta la qesti de la desuniversalitzaci del subjecte poltic. La nostra
intenci s trencar amb qualsevol forma
dessencialisme. No noms amb lessencialisme que travessa, en gran part, les categories bsiques de la sociologia moderna i
del pensament liberal, i dacord amb el
qual qualsevol identitat social est perfectament definida en el procs histric de
desplegament del seu sser, sin tamb
amb la seva forma diametralment oposada: un cert tipus dextrema fragmentaci
postmoderna dall social que refusa
donar als fragments cap mena didentitat
relacional. Una tal opini ens deixa amb
una multiplicitat didentitats sense cap
denominador com i impossibilita distingir entre diferncies que existeixen,
per que no haurien dexistir, i diferncies
que no existeixen, pero que haurien dexistir. En daltres paraules, posar exclusivament lmfasi en lheterogenetat i la
incommensurabilitat ens impedeix reconixer que certes diferncies es construeixen com a relacions de subordinaci
i, per tant, que haurien de ser recusades
per una poltica democrtica radical.

DEMOCRCIA I IDENTITAT
Desprs dhaver donat un breu esbs de
les principals tesis de la nostra perspectiva
antiessencialista i de les seves implicacions
generals per a la poltica, ara magradaria
concentrar-me en alguns problemes espe-

11
cfics que afecten la construcci didentitats democrtiques. Examinarem com
una tal qesti pot formular-se dins dun
marc que trenca amb la tradicional problemtica racionalista liberal i que incorpora alguns aspectes crucials de la crtica
de lessencialisme. Un dels principals
problemes del marc liberal s que redueix
la poltica al clcul dinteressos. Els individus sn presentats com a actors racionals
moguts per la recerca de maximitzaci
dels seus propis interessos. s a dir, que
sn considerats com a actors, en el camp
poltic, de forma bsicament instrumental. La poltica s concebuda segons
un model elaborat per estudiar leconomia, com un mercat interessat pel repartiment de recursos en el qual els compromissos es barregen amb els interessos,
definits aquests amb independncia de la
seva articulaci poltica. Uns altres liberals, aquells que es rebellen contra aquest
model i que pretenen crear un lligam entre
poltica i moralitat, creuen que s possible
crear un consens racional i universal per
mitj de la lliure discussi. Creuen que, si
hom relega les opcions de dissens a lesfera
privada, seria suficient un acord racional
sobre els principis per administrar el pluralisme de les societats modernes. Per a
tots dos tipus de liberals, per, all que t
a veure amb les passions, amb els antagonismes, all que pot comportar violncia,
s vist com a arcaic i irracional: com a
residus duna poca passada en la qual el
dol comer encara no havia establert la
preeminncia dels interessos per sobre de
les passions.
Aquest intent danihilar all poltic,
tanmateix, est condemnat al fracs perqu, daquesta manera, no pot pas ser domesticat. Cam va assenyalar Carl Schmitt,

all poltic pot extreure la seva energia de

les ms diverses fonts i pot emergir a partir
de relacions socials molt diferents: religioses, morals, econmiques, entre daltres.
All poltic t a veure amb la dimensi de
lantagonisme que est present en les relacions socials, amb la possibilitat, sempre
present, que una relaci nosaltres / ells
sigui construda en termes damic /
enemic. Negar aquesta dimensi antagnica no implica fer-la desaparixer, sin
que noms condueix a la impotncia de
reconixer les seves diferents manifestacions i docupar-sen. Aquesta s la ra per
la qual una perspectiva democrtica necessita adaptar-se a lindefugible carcter de
lantagonisme. Una de les seves comeses
principals consisteix a preveure com s
possible evitar les tendncies a lexclusi
que estan presents en qualsevol construcci didentitats collectives.
Per tal de clarificar la perspectiva que
estic exposant, proposo distingir entre
all poltic i poltica. Amb all poltic, em refereixo a la dimensi antagnica
que s inherent a qualsevol societat humana,
un antagonisme que, com he dit, pot prendre diferents formes i pot emergir en diverses relacions socials. Daltra banda, la
poltica es refereix al conjunt de prctiques, discursos i relacions que pretenen
establir un cert ordre i organitzar la coexistncia humana sota condicions que siguin
sempre potencialment conflictives perqu
estan afectades per la dimensi dall poltic. Aquesta perspectiva pretn mantenir units els dos sentits de polemos i de polis
dels quals es deriva la idea de poltica, cosa
que em sembla crucial si volem ser capaos
de protegir i de consolidar la democrcia.
A lhora dexaminar aquesta qesti, s
particularment til el concepte dexterior

12
constitutiu al qual mhe referit abans. Tal
com ha estat elaborat per Derrida, el
propsit ns destacar el fet que la creaci
duna identitat implica lestabliment
duna diferncia, la qual s sovint construda sobre la base duna jerarquia: per
exemple, entre forma i matria, negre i
blanc, home i dona, etc. Un cop hem
ents que qualsevol identitat s relacional
i que lafirmaci duna diferncia s una
precondici per a lexistncia de qualsevol
identitat (s a dir, que la percepci de
quelcom altre constituir el seu exterior), aleshores podem comenar a entendre perqu una tal relaci sempre pot
esdevenir el fonament de la producci de
lantagonisme. De fet, quan sarriba a la
creaci duna identitat collectiva, bsicament a la creaci dun nosaltres per la
seva demarcaci respecte dun ells, sempre hi ha la possibilitat que la relaci nosaltres i ells arribi a ser una relaci
damic i enemic, s a dir, una relaci antagnica. Aix sesdev quan laltre,
considerat fins aleshores simplement com
a diferent, comena a ser percebut com
alg que posa en qesti la nostra identitat i amenaa la nostra existncia. A partir
daquest moment, qualsevol forma de
relaci nosaltres i ells, sigui religiosa,
tnica, econmica o de qualsevol altra
mena, esdev poltica.
s noms quan reconeixem aquesta
dimensi dall poltic i entenem que la
poltica consisteix a domesticar lhostilitat i a intentar defugir lantagonisme
potencial que existeix en les relacions humanes, que podem plantejar la qesti
fonamental de la poltica democrtica.
Aquesta qesti, a diferncia dels racionalistes, no consisteix en com arribar a un
consens racional assolit sense exclusi o,

per dir-ho amb unes altres paraules, no

consisteix en com establir un nosaltres
que no tingui un corresponent ells. Aix
s impossible, ja que no pot haver-hi un
nosaltres sense un ells. El repte s com
establir aquesta discriminaci nosaltres /
ells de forma que sigui compatible amb
una democrcia pluralista.
En lesfera de la poltica, aix pressuposa que laltre ja no s vist com un
enemic que cal destruir, sin com un adversari, s a dir, com alg amb les idees
del qual ens enfrontarem, per al qual no
qestionarem el dret de defensar-les. La
primera comesa de la poltica democrtica
no s pas eliminar les passions ni relegarles a lesfera privada per tal de fer possible
un consens racional, sin mobilitzar
aquestes passions de forma que fomentin
estratgies democrtiques. Lluny de posar
en perill la democrcia, la confrontaci
agonstica s, de fet, la condici mateixa
de la seva existncia.
Lespecificitat de la democrcia moderna rau en el reconeixement i la legitimaci
del conflicte i en el refs a suprimir-lo per
la imposici dun ordre autoritari. Trencant amb la representaci simblica de la
societat com un cos orgnic que s caracterstica de la forma holstica dorganitzaci social, una societat democrtica
deixa lloc per a lexpressi dinteressos i
valors en conflicte. Per aquest motiu, una
democrcia pluralista no noms requereix
el consens pel que fa a una srie de principis comuns eticopoltics, sin tamb la
presncia del dissens i dinstitucions a travs de les quals unes tals divisions puguin
manifestar-se. Aquesta s la ra de qu la
seva supervivncia depengui de les identitats collectives formades al voltant de
posicions clarament diferenciades, aix

13
com de la possibilitat descollir entre alternatives reals. La diluci de les fronteres
poltiques entre dreta i esquerra, per
exemple, impedeix la creaci didentitats
poltiques democrtiques i alimenta el desencant pel que fa a la participaci poltica.
Aix prepara el terreny per a les diverses
formes de poltica populista articulades a
lentorn de qestions nacionalistes, religioses o tniques. Quan la dinmica agonstica
del sistema pluralista s entrebancada per
labsncia didentitats democrtiques amb
les quals cadasc pugui identificar-se, hi
ha el perill que aix multipliqui les confrontacions respecte de les identitats essencialistes i els valors morals innegociables.
Un cop s reconegut que qualsevol
identitat s relacional i que es defineix en
termes de diferncia, com podem defugir
la possibilitat dexclusi que comporta?
En aquest sentit, pot ajudar-nos, encara
un cop ms, la noci de lexterior constitutiu. Posar lmfasi en el fet que lexterior s constitutiu revela la impossibilitat
destablir una distinci absoluta entre
interior i exterior. Lexistncia de laltre
esdev condici de possibilitat de la meva
prpia identitat: sense laltre, jo no puc
tenir una identitat. Per aix, qualsevol
identitat est indefugiblement desestabilitzada per la seva exterioritat, i la interioritat apareix com quelcom sempre contingent. Aquestes qestions bloquegen
qualsevol concepci essencialista de la
identitat i impossibiliten qualsevol intent
de definir la identitat o lobjectivitat de
forma concloent. Ja que lobjectivitat depn sempre duna alteritat absent, sempre
s necessriament contestada i contaminada per aquesta alteritat. La identitat,
doncs, no pot pertnyer a una persona
sola, i ning no pertany a una identitat

simple. Encara podem anar ms lluny i

argumentar que no noms no hi ha identitats naturals i originals, ja que cada
identitat s el resultat dun procs constituent, sin que aquest mateix procs ha
de ser considerat com un procs dhibridaci i nomadisme permanents. La identitat, de fet, s el resultat dun conjunt
dinteraccions que tenen lloc dins dun
espai els contorns del qual no sn clarament definits. Nombrosos estudis feministes i investigacions inspirades en la
perspectiva postcolonial han mostrat
que aquest procs s sempre un procs
sobredeterminat que estableix lligams
molt intricats entre les diverses formes
didentitat i una complexa xarxa de referncies. Per tal dassolir una definici
apropiada didentitat, necessitem tenir en
compte la multiplicitat de discursos i
alhora lestructura de poder que els afecta,
aix com la complexa dinmica de complicitat i resistncia subjacent a les prctiques
en les quals aquesta identitat est implicada. En lloc de considerar les diferents
formes didentitat com la fidelitat a un
lloc o com una propietat, haurem dadonar-nos que sn all que est en joc en
qualsevol conflicte de poder.
All que comunament anomenem
identitat cultural s, al mateix temps,
lescena i lobjecte de conflictes poltics.
Lexistncia social dun grup necessita un
tal conflicte. s un dels principals espais
en els quals sexerceix lhegemonia, perqu
la definici de la identitat cultural dun
grup, en referncia a un sistema especfic
de relacions socials contingents i particulars, t un paper protagonista en la creaci
de punts nodals hegemnics. Aquests
defineixen parcialment el significat duna
cadena significant, de forma que ens

14
permeten controlar el flux de significants
i, temporalment, el camp discursiu.
Pel que fa a la qesti de les identitats
nacionals tan crucials avui un altre
cop, la perspectiva basada en lhegemonia i en larticulaci ens permet lluitar
com unes feres amb la idea dall nacional
i copsar la importncia daquest tipus
didentitat, en lloc de rebutjar-la en nom
de lantiessencialisme o com a part duna defensa de luniversalisme abstracte. s molt
perills ignorar la fortssima inversi libidinal que pot ser mobilitzada pel significant naci i s ftil esperar que qualsevol
identitat nacional pugui ser substituda
per les anomenades identitats postconvencionals. La lluita contra el tipus exclusiu de nacionalisme tnic noms pot durse a terme quan hom articula un altre
tipus de nacionalisme, un nacionalisme
cvic explcitament lleial amb els valors
especfics de la tradici democrtica i amb
les formes de vida que li sn constitutives.
Contrriament al que safirma sovint
si prenem, per exemple, el cas dEuropa,
no crec que la soluci sigui la creaci
duna identitat europea, concebuda com
una identitat homognia que podria
reemplaar qualsevol altra identificaci i
lleialtat. Si ens en fem una idea, per, en
termes daporia, en termes del doble
genitiu que va suggerir Derrida a The
Other Heading, aleshores la noci didentitat europea podria ser el catalitzador
dun procs prometedor, gens diferent del
que Merleau-Ponty va anomenar universalisme lateral, que impliqus larribada
de luniversal al nucli ms ntim de les
especificitats i de les diferncies i que
sinscrigus en un pla de respecte per la
diversitat. De fet, si concebem aquesta
identitat europea com una diferncia res-

pecte dun mateix, aleshores ens podem

representar una identitat que doni cabuda
a lalteritat, que demostri la porositat de
les seves fronteres i que sobri cap a aquell
exterior que la fa possible. Acceptant que
noms la hibridaci ens crea com a entitats separades, safirma i se sost el carcter
nmada de tota identitat.
Suggereixo que, resistint la temptaci,
sempre present, de construir la identitat
en termes dexclusi i reconeixent que les
identitats contenen una multiplicitat
delements i que aquests sn dependents i
interdependents, una poltica democrtica
modulada per una perspectiva antiessencialista pot defugir el potencial de violncia que existeix en qualsevol construcci didentitats collectives i pot crear les
condicions per a un pluralisme autnticament agonstic. Un tal pluralisme est
ancorat en el reconeixement de la multiplicitat dins dun mateix i de les posicions
contradictries que aquesta multiplicitat
comporta. La seva acceptaci de laltre no
consisteix merament a tolerar les diferncies, sin a celebrar-les positivament a
causa del reconeixement que, sense alteritat, cap identitat no podria mai autoafirmar-se. Aix constitueix, tamb, un pluralisme que valora la diversitat i el dissens,
tot reconeixent-hi lautntica condici de
possibilitat duna vida esforadament
democrtica.
Traducci de Xavier Antich
For a Politics of Democratic Identity va ser la conferncia amb qu Chantal Mouffe va participar en el
seminari Globalitzaci i diferenciaci cultural,
organitzat pel Museu dArt Contemporani de
Barcelona (MACBA) durant el mes de mar de
1999. Agram a Manuel J. Borja-Villel, el seu director, lautoritzaci per traduir el text.

15

Els estats europeus

davant la globalitzaci
Jrgen Habermas

n la introducci a un llibre sobre

Dinmica global i mons de vida locals1
es diu: La pregunta que ho domina tot
avui s si ms enlla dels estats nacionals,
en un pla supranacional i global, ser
possible o no tornar a posar sota control la
crrega explosiva, tant ecolgica com
social i cultural, del capitalisme mundial.
La capacitat innovadora i de regulaci dels
mercats no es discuteix. Per els mercats
noms reaccionen davant missatges
codificats en el llenguatge dels preus. Sn
sords envers els efectes externs que
generen en altres mbits. Aix dna motiu
a Richard Mnch, un socileg liberal, per
a tmer lesgotament dels recursos naturals
no regenerables, una massiva alienaci
cultural i ladveniment desclats socials en
el cas que no siga possible dintervenir

Jrgen Habermas (nascut el 1929 a Dsseldorf ), filsof

i teric social, s un dels pensadors ms influents
daquest segle a Europa. Entre 1971 i 1981 dirig
lInstitut Max Planck per a la Recerca de les condicions de vida del mn cientificotcnic (a Starnberg).
Ha estat catedrtic de Filosofia a la Universitat de
Frankfurt entre 1982 i 1994. Els seus darrers llibres
sn Faktizitt und Geltung (Suhrkamp, 1992), Die
Einbeziehung des Anderen. Studien zur politischen
Theorie (Suhrkamp, 1996) i Die postnationale
Konstellation (Suhrkamp, 1998). Aquest article aparegu a Bltter fr deutsche und internationale Politik
(nm. 4/1999).

polticament en aquells mercats que, per

dir-ho aix, fugen duns estats nacionals
afeblits i desbordats.
Certament, en lpoca posterior a la
guerra els estats de les societats capitalistes
ms avanades han atiat, ms que no
apaivagat, la bomba ecolgica. I han construt els sistemes de protecci social a partir de burocrcies del benestar que no han
afavorit precisament lautonomia de decisi dels seus beneficiaris. Per realment
durant el tercer quart del nostre segle lestat social ha compensat, a Europa i daltres
societats de lOCDE, les conseqncies
socialment no desitjades dun sistema econmic altament productiu. Per primera
vegada el capitalisme no ha impedit, sin
al contrari, ha fet possible, lacompliment
de la promesa republicana duna inclusi
de tots els ciutadans amb igualtat de drets.
Lestat constitucional democrtic, daltra
banda, garanteix lequitat tamb en el sentit que tots han de tenir la mateixa possibilitat de fer s dels seus drets. John Rawls,
el teric ms influent del liberalisme
poltic dels nostres dies, parla en aquest
context de fair value, de drets repartits
equitativament. Per a la vista de les persones sense sostre, el nombre de les quals
augmenta silenciosament davant els nostres ulls, hom recorda la frase dAnatole
France: tothom ha de tenir els matei-

16
xos drets, per no sols a dormir sota els
ponts.
Si entenem el text de les nostres constitucions en aquest sentit material de realitzaci duna societat justa, la idea de
lautolegislaci, segons la qual els destinataris de les lleis han de veures alhora com
els seus autors, assoleix la dimensi poltica
duna societat que influeix sobre si mateixa. En la construcci de lestat social a
Europa, en lpoca de la postguerra, els
poltics de totes les tendncies sinspiraren
en aquesta comprensi dinmica del
procs democrtic. Avui sabem que aquesta idea noms sha realitzat en el marc de
lestat nacional. Per si aquest ensopega
amb els lmits de les seues possibilitats
dactuaci en el nou context de leconomia i la societat mundials, es posen en risc,
junt amb aquesta forma dorganitzaci,
dues coses: tant la limitaci poltica dun
capitalisme que es desborda globalment
com lnic exemple duna democrcia que
funciona mitjanament en un espai determinat. Pot ampliar-se ms enll de les
fronteres nacionals aquesta forma dinfluncia democrtica de les societats modernes sobre si mateixes?
Analitzar aquesta pregunta en tres
passos. De primer, hem descatir de quina
manera sinterrelacionen estat nacional i
democrcia i qu s el que amenaa avui
aquesta singular simbiosi. A la llum daquest diagnstic donar compte tot seguit,
breument, de quatre respostes poltiques
als desafiaments de la constellaci postnacional; respostes que, daltra banda, determinen tamb les coordenades en qu es
descabdella a hores dara el debat sobre la
tercera via. Aquesta debat ens indica,
finalment, el cam per a una presa de posici resoluda sobre el futur de la Uni

Europea. Si els ciutadans, en conjunt privilegiats, de la nostra regi volen tenir

alhora present la perspectiva daltres pasos
i continents, han de promoure laprofundiment federatiu de la Uni Europea amb
la intenci cosmopolita de crear les premisses necessries per a una poltica interior global.

DESAFIAMENTS PER A LESTAT

NACIONAL I LA DEMOCRCIA
Les tendncies que reclamen avui sota el
rtol de la globalitzaci inters i atenci transformen una constellaci histrica
caracteritzada pel fet que, fins a cert punt,
lestat, la societat i leconomia es desenvolupaven coextensivament al si de les
mateixes fronteres nacionals. El sistema
econmic internacional, en el qual lestat
marcava la divisria entre leconomia interior i les relacions de comer exterior, es
transforma, sota el signe de la globalitzaci dels mercats, en una economia transnacional. Hi tenen una gran importncia
sobretot lacceleraci dels moviments de
capital arreu del mn i la imperativa
potenciaci de les localitzacions nacionals
davant lentrellaament global dels mercats financers. Aquests fets expliquen per
qu avui els actors estatals no sn ja els
nusos duna xarxa global de relacions dintercanvi que ha substitut lestructura de
relacions entre estats o internacionals.2 A
hores dara els estats sinsereixen en els
mercats, ms que no pas les economies
dintre de les fronteres estatals.
s clar que la propensi a desbordar
fronteres no afecta noms leconomia.
Lestudi recentment publicat de David
Held i collaboradors sobre Transforma-

17
cions globals cont, al costat de captols
sobre comer mundial, mercats financers i
corporacions multinacionals (amb localitzacions productives enllaades i repartides
arreu del mn), tamb uns altres captols
dedicats a poltica interior global, poltica
de pau i violncia organitzada, als fluxos
migratoris creixents, als nous mitjans i les
noves xarxes de comunicaci, a les formes
hbrides i barrejades de cultures, etc.
Aquest ampli i progressiu desbordament
de fronteres en leconomia, la societat i la
cultura afecta les condicions dexistncia
del sistema destats europeu, que sha
constitut den del segle XVII sobre una
base territorial i que aporta encara a lescena poltica els actors collectius ms
importants. Per la constellaci postnacional bandeja aquest encadenament
estructurador de la poltica i el sistema
jurdic amb els circuits econmics i les
tradicions nacionals al si de les fronteres
de lestat territorial. Les tendncies que es
descriuen amb el rtol de la globalitzaci
no sols amenacen, a linterior, la composici relativament homognia de la poblaci, s a dir, la base prepoltica de la integraci dels ciutadans, com a efecte de la
immigraci i la segmentaci cultural. Ms
decisiva hi s la circumstncia que un estat
com ms va ms embolicat en les interdependncies de leconomia mundial i la societat mundial perd autonomia i capacitat
dacci, per tamb substncia democrtica.3
Deixar de banda ara la minva fctica
de la sobirania dels estats, que persisteix
formalment,4 i centrar latenci en tres
aspectes de la despossessi de lestat nacional: a) la prdua de capacitats de control;
b) els dficits creixents de legitimaci de la
presa de decisions; c) la dificultat creixent

per a lexercici legitimat i efica de funcions de direcci i organitzaci.

La prdua dautonomia significa, entre
altres coses, que lestat ja no est en condicions de protegir duna manera suficient, amb les seues prpies forces, els seus
ciutadans davant els efectes externs de les
decisions duns altres actors o enfront de
les conseqncies encadenades de processos originats fora de les seues fronteres. Es
tracta, per un costat, de desbordaments
espontanis de fronteres derivats dels
danys mediambientals, la delinqncia
organitzada, els riscos associats a lalta
tecnologia, el comer darmes, les epidmies, etc., i, per un altre, de les conseqncies calculades, per que cal assumir,
de les poltiques duns altres estats, en la
definici de les quals els (tamb) afectats
no hi poden participar, com ara els riscos
derivats de centrals nuclears construdes a
laltra banda de la frontera i que no
sajusten a les normes de seguretat del
govern propi.
Quant a la necessitat democrtica de
legitimaci, sempre hi apareixen dficits
quan lunivers dels qui participen en les
decisions democrtiques no coincideix
amb el dels afectats per aquestes decisions.
A ms, la legitimaci democrtica sofreix
un menyscapte no tan pals, per ms
sostingut, quan saconsegueix palliar la
necessitat cada vegada ms gran de coordinaci, derivada de la interdependncia
creixent, a travs dacords interestatals. La
inserci institucional de lestat nacional en
una xarxa dacords i dorganitzacions transnacionals produeix, certament, en alguns
camps de la poltica equivalents de les
competncies perdudes a escala nacional.5
Per com ms nombroses i rellevants sn
les matries regulades per la via dels acords

18
entre estats, ms nombroses sn tamb les
decisions poltiques sostretes als processos
de formaci democrtica de lopini i la
voluntat, que continuen esdevenint-se
encara tan sols en escenaris nacionals. A la
Uni Europea, el procs bsicament burocrtic de presa de decisions pels experts de
Brusselles s un exemple daquesta mena
de dficit democrtic, que apareix quan els
rgans de decisi nacionals sn substituts
per comissions interestatals, integrades per
representants governamentals.6
Al centre del debat hi ha, per, lescurament de la capacitat dintervenci de
qu ha gaudit fins ara lestat nacional per
dur a terme una poltica social efica i legitimada. Amb la dislocaci de lmbit
territorial reservat dactuaci, per un costat, i larticulaci global dels mercats i
lacceleraci dels moviments de capitals,
per un altre, desapareix la integritat funcional de leconomia nacional: No es
pot confondre integritat funcional amb
autarquia... [La primera] no exigeix una
oferta de productes completa, sin la
disposici nacional fiable daquells factors
complementaris sobretot capital i organitzaci que sn indefugibles per tal que
els recursos de treball amb qu compta
una societat siguen capaos de produir.7
Un capital que es troba, per dir-ho aix,
exempt, en la recerca doportunitat dinversi i de guanys especulatius, de lobligaci de presncia nacional i que vagareja
lliurement, pot amenaar amb lopci
deixida si el govern fora massa la localitzaci nacional a partir de consideracions
relacionades amb lespai de maniobra que
es deixa a la demanda, als criteris socials o
a la protecci dels llocs de treball.
Daquesta manera els governs nacionals perden la capacitat de fer servir els

recursos de control de leconomia interna,

destimular el creixement i, amb aix,
dassegurar una base substancial de la seua
legitimaci. Les poltiques de control de la
demanda tenen efectes externs amb
conseqncies contraproduents sobre el
circuit econmic nacional (com sesdevingu a comenament dels anys vuitanta
amb el primer govern Mitterrand), perqu
mentrestant les borses internacionals shan
convertit en la instncia davaluaci de les
poltiques econmiques nacionals. En
molts pasos europeus el desplaament de
la poltica pels mercats es manifesta en el
cercle infernal datur creixent, els sistemes
de protecci sobrecarregats i les contribucions socials a la baixa. Lestat es troba
davant el dilema que precisament quan
ms caldria augmentar la imposici sobre
la propietat mobiliria i prendre mesures
per a estimular el creixement per tal
daportar recursos a uns pressupostos ofegats s menys factible procedir aix dintre
de les fronteres nacionals.

COORDENADES DUN DEBAT

Davant aquest desafiament hi ha dues
respostes absolutes i unes altres dues de
ms matisades. La polaritzaci entre els dos
camps que es pronuncien a favor (a) o en
contra (b) de la globalitzaci i la desterritorialitzaci, motiva la recerca de terceres
vies amb una variant ms aviat defensiva
(c) i una altra de ms aviat ofensiva (d).
a) La presa de partit a favor de la globalitzaci recolza en lortodxia neoliberal, que en les darreres dcades ha impulsat el canvi cap a poltiques econmiques
doferta. Preconitza la subordinaci incondicional de lestat als imperatius duna

19
integraci social mundial a travs dels
mercats i recomana un entrepreneurial
state que deixa de banda qualsevol projecte
de desmercantilitzaci de la fora de
treball i, en general, la protecci per lestat
dels recursos lligats al mn de vida. Lestat,
inserit en el sistema econmic transnacional, abandona els seus ciutadans a les
llibertats negatives assegurades duna
concurrncia a escala mundial i limita
essencialment el seu paper a ladequaci
favorable als negocis de les infraestructures, que han de fer atractiva la localitzaci prpia segons criteris de rendibilitat,
alhora que afavoreixen lactivitat empresarial. No puc abordar ac els supsits del
model neoliberal ni la respectable controvrsia doctrinal sobre la relaci entre justcia social i eficincia del mercat.8 Tanmateix, dues consideracions simposen fins i
tot a partir de les premisses daquesta mateixa teoria.
Suposem que algun dia una economia
mundial totalment liberalitzada i amb
mobilitat illimitada de tots els factors
productius (incloent-hi la fora de treball)
complets la perspectiva dun equilibri
global de les localitzacions i la condiciobjectiu duna divisi simtrica del treball.
Fins i tot des daquestes premisses caldria
comptar amb un perode de transici, tant
a escala nacional com mundial, en qu
sesdevindria no tan sols un augment
drstic de les desigualtats socials i de la
fragmentaci de la societat, sin tamb la
devastaci dels parmetres morals i de les
infraestructures culturals. Des dun punt
de vista temporal es planteja, per aix, la
qesti de quant de temps ha de passar
fins que shaja travessat la vall de llgrimes i quants sacrificis exigiria aix:
quants destins marginalitzats hi restarien

a la vora del cam, quantes conquestes

civilitzatries hi caurien vctimes de la
destrucci creadora?
Una qesti igualment torbadora es
planteja a propsit del futur de la democrcia. Perqu els procediments i els acords
democrtics que forneixen als ciutadans
units la possibilitat dexercir influncia
poltica sobre les seues condicions dexistncia social sofreixen indefugiblement un
procs de buidatge a mesura que lestat
nacional perd funcions i mbits dactuaci
sense que hi apareguen equivalents en el
pla supranacional. Daix, Wolfgang
Streeck en diu la prdua de capacitat
adquisitiva de les paperetes de vot.9
b) Daltra banda, com a reacci davant
el soscavament de lestat nacional i la
democrcia es forma una coalici defensiva dels perdedors reals o potencials en el
procs de canvi estructural i de despossesi de lestat democrtic i els seus ciutadans. Per el desig enrgic de tancar les
encloses fa, a la fi, que aquest partit de la
territorialitat (Charles Maier) sopose
tamb als fonaments igualitaris i universalistes de la democrcia mateixa. Lemoci
proteccionista, en qualsevol cas, porta
aigua al mol del rebuig etnocentrista de la
diversitat, del rebuig xenfob de laltre i
del rebuig antimodern de les relacions
socials complexes. Lemoci soposa a tot
all que travessa fronteres: als traficants
darmes i de drogues, als mafiosos, que
amenacen la seguretat interior, a lallau
informatiu i als films nord-americans, que
amenacen la cultura nacional, i tamb al
capital estranger, als immigrants i als refugiats, que amenacen el nivell i la forma de
vida dels autctons.
Fins i tot si es t present el nucli racional daquestes reaccions defensives, s fcil

20
adonar-se per qu lestat nacional no pot
recuperar la seua fora dantany amb una
poltica de recloures en ell mateix com un
eri. La liberalitzaci de leconomia
mundial, que comen en acabar la
Segona Guerra Mundial i que prengu
provisionalment, sobre la base dun sistema de taxes de canvi fixes, la forma dun
embedded liberalism, sha accelerat fora
desprs de la fi del sistema de BrettonWoods. Per aquesta evoluci no era forosa ni inevitable. Els imperatius sistmics
que mentrestant provenen de les pressions derivades dun rgim de lliurecanvi
fermament establert amb lOrganitzaci
Mundial del Comer sn el resultat del
voluntarisme poltic. Per b que els Estats
Units han forat les rondes del GATT, no
es tracta de decisions imposades unilateralment, sin de decisions negociades i
acumulatives que han anat marcant un
cam, determinades per les omissions successives de molts governs nacionals. I com
que els mercats globalitzats shan format
per la via de la integraci negativa de
molts actors independents, no hi ha cap
possibilitat per a iniciatives restauradores
amb pretensi de desvincular-se unilateralment del resultat sistmicament integrat
duna decisi concertada, sense haver de
fer front a les sancions corresponents.
La situaci de taules en el pro i contra entre els partits de la globalitzaci i
de la territorialitat ha donat peu a la
recerca duna tercera via. Aquest propsit es desdobla en dues variants, una
defensiva i una altra ofensiva. La primera
(c) considera que el capitalisme mundial
desfermat no pot ser ja domat, per s
nacionalment rebaixat, mentre que la
segona (d) aposta per la capacitat de configuraci duna poltica que seguir, ara a

nivell supranacional, els mercats que hi

han fugit.
c) Segons la variant defensiva, la
subordinaci de la poltica als imperatius
de la societat mundial integrada a travs
dels mercats no s reversible. Per lestat
no ha de limitar-se a un paper merament
reactiu centrat en les condicions de valoritzaci del capital inversor, sin que ha de
jugar alhora un paper actiu en totes les
temptatives de qualificar els seus ciutadans
i fer-los competitius. La vocaci de la nova
poltica social no s menys universalista
que la de lantiga. Ara: el seu objectiu
primer no ha de ser la protecci davant els
riscos corrents associats a la vida laboral,
sin proveir les persones amb les aptituds
emprenedores dels eficients, que han de
valer-se per si mateixos. La coneguda
mxima dajudar a ajudar-se serva el
sentit economicista duna preparaci fsica
intensiva adreada a posar tothom en
condicions dassumir responsabilitats i
desplegar iniciatives per tal de defensar-se
amb competncia al mercat, i no haver de
dependre, com fracassats, de lajuda
social de lestat: Els socialdemcrates han
de canviar el sentit de la relaci entre risc i
seguretat, que predomina en lEstat del
benestar, per tal de donar suport a una
societat en qu hi hagi individus que sarrisquen de manera responsable en les esferes
del govern, les empreses i els mercats
laborals. [...] La igualtat ha de contribuir a
la diversitat i no posar-hi traves.10 Aix,
certament, s noms un aspecte, per
tamb el fonament del nou programa.
All que irrita els vells socialistes
daquesta perspectiva del nou centre o
del nou laborisme no s tan sols la
desimboltura normativa que exhibeix,
sin tamb la problemtica premissa em-

21
prica segons la qual el treball remunerat,
encara que no siga en la forma duna
relaci laboral normal, segueix sent la
variable clau de la integraci social.11 La
tendncia secular dun progs tcnic que
augmenta la productivitat i estalvia treball
i, alhora, la pressi creixent especialment
per part de les dones sobre el mercat de
treball fan que el supsit contrari, el de la
fi de la societat de la plena ocupaci
(Vobruba), no aparega com a totalment
desencertat. Per si sabandona lobjectiu
poltic de la plena ocupaci caldr o b
retallar els criteris pblics de la justcia
distributiva o b considerar alternatives
que constituiran un llast per a la localitzaci nacional: projectes com el repartiment del volum (ms redut) de treball o
la participaci dmplies capes en la
propietat del capital o la introducci
duna renda bsica superior al nivell de
lajuda social de carcter no contributiu
(desvinculada dels ingressos derivats de
lactivitat laboral) no poden dur-se a
terme, en les condicions actuals de leconomia mundial, sense afectar els costos.
Des del punt de vista normatiu els protagonistes daquesta tercera via tomben
cap a la lnia dun liberalisme que considera la igualtat social exclusivament des
del costat de linput i la redueix a igualtat
doportunitats. Per deixant de banda
aquest prstec moral, en la percepci pblica sesborra la diferncia entre Margaret
Thatcher i Tony Blair sobretot perqu
lesquerra ms nova sajusta a lunivers tic
didees del neoliberalisme.12 Mhi referesc
a la disposici a confiar en lethos duna
forma de vida orientada al mercat global,13 que espera de tots els ciutadans que
es preparen per a esdevenir empresaris del
seu propi capital hum.14

d) Qui no vulga saltar per damunt

daquestes ombres, prendr en consideraci una altra variant de la tercera via, la
variant ofensiva. Aquesta perspectiva t
com a eix la primacia de la poltica davant
la lgica del mercat: Fins a quin punt sha
de desfermar la lgica sistmica del
mercat, on i en quin context ha de dominar el mercat, aix en una societat moderna ha de determinar-ho, en darrera
instncia, la poltica deliberativa.15
Aquesta afirmaci s clar t un regust
voluntarista i, daltra banda, en principi
no s ms que un postulat normatiu que,
segons les nostres reflexions anteriors, no
pot ser ja dut a terme en el marc nacional.
En la recerca duna eixida del dilema entre
el desarmament de la democrcia de lestat
social i el rearmament de lestat nacional,
aquesta exigncia fa girar els ulls devers
unitats poltiques ms grans i rgims
transnacionals, els quals, sense tallar la
cadena de la legitimaci democrtica,
haurien de compensar la prdua de funcions de lestat nacional. Com a primer
exemple duna democrcia ms enll de
lestat nacional sens ofereix, naturalment,
la Uni Europea. De tota manera, la
creaci dunitats poltiques ms grans no
altera encara res en el mecanisme de la
concurrncia de localitzacions, s a dir, en
la primacia de la integraci pel mercat
com a tal. La poltica noms es recuperar en relaci als mercats globalitzats
quan siga factible establir a llarg termini
una infraestructura capa de sustentar una
poltica interior global que, tanmateix, no
estiga desvinculada dels processos democrtics de legitimaci.16
Per parlar de la recuperaci duna
poltica que segueix els mercats no hauria de fer evocar la imatge duna concur-

22
rncia de mercat entre actors poltics i econmics. Les conseqncies problemtiques duna poltica que assimila la societat
en el seu conjunt a les estructures del mercat sexpliquen, certament, perqu el poder poltic no pot ser substitut a voluntat,
en dosis arbitrries, pels diners. Lentrada en
acci del poder legtim es mesura segons
criteris diferents als de lxit econmic. A
diferncia dels ordenaments poltics, per
exemple, els mercats no poden democratitzar-se. Ms adient hi s la imatge duna
concurrncia entre mitjans diferents. La
poltica que genera mercats s una poltica
autoreferent en la mesura que tot pas cap
a la desregulaci dels mercats s alhora
una despotenciaci o autolimitaci del
poder poltic com a mitj per a la realitzaci de decisions vinculants en el pla
collectiu. Una poltica recuperadora
inverteix aquest procs; s una poltica
reflexiva de signe contrari.

EUROPA I EL MN
Si sanalitza levoluci de la Uni Europea
des daquest punt de vista, el balan que
shi pot establir s paradoxal: la creaci de
noves institucions poltiques les autoritats de Brusselles, el Tribunal de Justcia
Europeu, el Banc Central Europeu de
cap manera no significa, per se, un enfortiment de la poltica. La uni monetria s
el darrer pas en un cam del qual sen pot
dir, mirant enrere amb objectivitat, que,
tot i els projectes inicials de Schuman, de
Gasperi i Adenauer, representa la creaci
dun mercat a partir dacords intergovernamentals.17 La Uni Europea es presenta avui com un gran espai continental
que, horitzontalment, est enllaat densa-

ment a travs del mercat, per que, verticalment, guarda una regulaci poltica
relativament feble a travs dautoritats
legitimades indirectament. Per tal com els
estats han perdut la capacitat de definir
lajust de les taxes de canvi en transferir la
seua sobirania monetria al Banc Central,
apareixeran problemes duna nova magnitud com a conseqncia de la previsible
intensificaci de la concurrncia al si del
nou espai monetari unificat.
Les economies, estructurades fins ara
nacionalment, es troben en nivells diferents de desenvolupament i estan marcades aix mateix per estils econmics diferenciats. Fins el moment en qu daquest
conglomerat heterogeni nhaja sorgit una
economia integrada, la interacci entre els
diferents espais econmics, que continuaran inserits en sistemes poltics especfics,
produir, sense dubte, friccions. Aix
afecta, dentrada, les economies ms febles, que han de compensar els seus desavantatges competitius amb reduccions
salarials, mentre que les economies ms
fortes temen el dumping salarial. Es dibuixa un escenari desfavorable per als sistemes de seguretat social daltra banda no
mancats ara ja de problemes, que romanen ajustats a un format nacional i amb
una estructuraci molt diversificada.
Mentre que uns temen veures desprovets
dels seus avantatges quant als costos, els
altres temen una igualaci cap avall.
Europa es troba davant lalternativa de fer
front a la pressi derivada daquests problemes a travs del mercat en termes de
concurrncia entre rgims sociopoltics i
localitzacions o de donar-los un tractament poltic, amb lobjectiu dassolir una
harmonitzaci i una adaptaci gradual
en qestions rellevants de la poltica so-

23
cial, de mercat de treball i fiscal. En el fons
de la qesti es tracta de si cal defensar
lstatus quo institucional dequilibri interestatal dinteressos nacionals, encara que
siga al preu dun run to the bottom, o si la
Uni Europea ha de desenvolupar-se ms
enll de la seua condici actual dassociaci destats per a esdevenir una autntica
federaci. Tan sols en aquest cas assoliria
Europa la capacitat i la fora poltica per a
prendre decisions correctores del mercat i
per a imposar regulacions amb efectes
redistributius.
En les coordenades del debat actual
sobre la globalitzaci, ni els neoliberals ni
els nacionalistes troben grans dificultats
per a triar entre aquestes alternatives.
Mentre que els euroescptics inguaribles
insisteixen, davant la uni monetria ja en
vigor, en el recurs a la protecci i lexclusi, els adeptes de leuromercat es donen
per satisfets amb la uni monetria, que
entenen com la culminaci del mercat
interior. En contraposici amb tots dos
camps, els eurofederalistes defensen la
transformaci dels tractats internacionals
en una constituci poltica, que faria
recolzar les decisions de la Comissi, el
Consell de Ministres i el Tribunal de Justcia sobre un fonament propi de legitimaci. Els partidaris duna posici cosmopolita, finalment, consideren que Europa
com a estat federal seria el punt de partida
duna xarxa transnacional de rgims que
dhuc sense un govern mundial podria,
fins a cert punt, promoure una poltica
interior global.
De tota manera, la contraposici bsica entre eurofederalistes i adeptes de leuromercat es complica pel fet que aquests
formen una coalici no explcita amb
aquells euroescptics que busquen, sobre

la base de la uni monetria ja existent, una

tercera via. Blair i Schrder, segons sembla, ja no estan tan allunyats de Tietmeyer.
Els adeptes de leuromercat voldrien
preservar lstatus quo perque confirma la
subordinaci dels fragmentats estats
nacionals a la integraci del mercat. Per
aix s totalment lgic que els portaveus
del Deutsche Bank consideren acadmica la discussi sobre federaci destats
versus estat federal: En el marc de la integraci dels espais econmics desapareix, al
capdavall, qualsevol distinci entre adscripci civil i adscripci econmica.
Aquest s, fins i tot, lobjectiu central que
es persegueix amb els processos dintegraci.18 Des daquest punt de vista, la concurrncia europea ha de fer que deixen de
ser un tab i que es dissolguen recursos
nacionals com les entitats financeres pbliques o els sistemes estatals de seguretat
social. La posici dels adeptes de leuromercat, al cap i a la fi, es basa en una premissa compartida tamb pels socialdemcrates defensors de lestat nacional que ara
cerquen una tercera via: En lpoca de la
globalitzaci s impossible evitar la limitaci del poder estatal; [la globalitzaci...]
exigeix sobretot enfortir els vectors de
llibertat de la societat civil, s a dir, la
iniciativa i la responsabilitat dels ciutadans.19 Aquesta premissa comuna explica
la inversi de les aliances. Avui antics
euroescptics donen suport als adeptes de
leuromercat en la defensa de lstatus quo
europeu, per b que per motius diferents i
amb uns altres objectius. No volen
anullar la poltica social de lestat, sin
canalitzar-la devers inversions en capital
hum; daltra banda els esmortedors
socials no han de passar totalment a mans
privades.

24
Daquesta manera la controvrsia entre
neoliberals i eurofederalistes sencreua
amb el debat entre la variant defensiva i la
variant ofensiva de la tercera via que t
lloc al si de la socialdemocrcia (entre
Schrder i Lafontaine, per dir-ho aix).
Aquest conflicte afecta no sols la qesti
de si la Uni Europea pot recuperar, a
travs de lharmonitzaci de les diferents
poltiques fiscals, socials i econmiques
nacionals, els espais de maniobra que
han perdut els estats. En qualsevol cas,
leconomia europea gaudeix encara duna
autonomia relativament gran respecte de
la concurrncia global com a efecte de la
densa articulaci regional de relacions
comercials i inversions directes. La controvrsia entre euroescptics i eurofederalistes
es concentra sobretot en la qesti de si la
Uni Europea, a la vista de la diversitat
destats membres, de pobles, cultures i
idiomes, podr mai assolir la condici
dun veritable estat o romandr tamb en
el futur dintre dels lmits dun sistema
neocorporativista de negociaci.20 Els
eurofederalistes persegueixen lobjectiu
denfortir la capacitat de govern de la
Uni per tal que es puguen implantar a tot
Europa poltiques i regulacions que obliguen els estats membres a un procediment
coordinat encara que sen deriven conseqncies redistributives. Des daquesta
perspectiva, lampliaci de la capacitat poltica dacci ha danar de la m duna
ampliaci de la base de legitimaci.
Ara: s discutible que una formaci de
la voluntat poltica democrtica a escala
europea, capa de fer possibles poltiques
coordinades positivament i amb efectes
redistributius, i de legitimar-les, puga existir sense lampliaci de la base de solidaritat interna. La solidaritat dels ciutadans

dels estats, que fins ara sols ha existit en un

pla nacional, hauria destendres als ciutadans de la Uni. Noms aleshores fra
concebible atribuir-los salaris mnims si fa
no fa iguals i, en general, condicions iguals
per al desenvolupament dels seus projectes
de vida individuals, encara que estiguen
sotmesos a una determinaci nacional. Els
escptics en dubten tot adduint que no
existeix all que en podrem dir un
poble europeu, que s el que hauria de
constituir un estat europeu.21 Daltra
banda, els pobles sols es formen quan es
constitueixen com a estats. La democrcia
mateixa s una frmula, jurdicament
mediada, dintegraci poltica. s cert que
aquesta depn, al seu torn, duna cultura
poltica compartida per tots els ciutadans.
Per si es pensa que en els estats europeus
del segle XIX la conscincia nacional i la
solidaritat entre ciutadans noms es cre a
poc a poc i amb lajuda de la historiografia
nacional, el progrs de la comunicaci de
masses i la implantaci del servei militar
obligatori, no hi ha motius per al pessimisme. Si aquesta forma artificial de solidaritat entre estranys es va deure a un
impuls dabstracci histricament rellevant que men duna conscincia local i
dinstica a una conscincia nacional i democrtica, per qu no es podria projectar
tamb aquest procs daprenentatge ms
enll de les fronteres nacionals?
Els obstacles, s veritat, sn molt alts.
No nhi haur prou amb una Constituci.
Aquesta no pot fer altra cosa que engegar
els processos democrtics en els quals desprs haur darrelar. I com que lelement
dacord entre estats membres perviur
tamb en una Uni polticament constituda, un estat federal europeu haur
dassumir, en qualsevol cas, un format

25
diferent del que s propi dels estats federals nacionals, les vies de legitimaci dels
quals no pot simplement copiar i prou.22
Finalment, cal referir-se breument a la
perspectiva cosmopolita daquesta evoluci. Grcies a la seua base econmica ampliada, un estat federal europeu, si reeixia,
b podria assolir considerables avantatges
comparatius en la concurrncia global.
Per si el projecte federalista persegueix
nicament la finalitat de fer emergir un
altre global player duna magnitud comparable als Estats Units en lescenari mundial, ser un projecte particularista i es
limitar a afegir-hi una altra dimensi, ara
econmica, a la fortalesa Europa que
sha configurat a propsit dels criteris de
concessi dasil poltic. I enfront daix el
neoliberalisme podria fins i tot invocar la
moral del mercat, el judici imparcial
dun mercat mundial que, al capdavall, ja
ha atorgat als pasos emergents, als nous
pasos industrials, la possibilitat daprofitar els seus avantatges comparatius pel
que fa als costos per a recuperar amb les
seues forces un endarreriment que els
benintencionats programes de la poltica
de desenvolupament no haurien pogut
superar mai. No cal estendres gaire sobre
els costos socials daquesta dinmica de
desenvolupament.23 Per difcilment es
podr negar que les unions supranacionals
que constitueixen entitats poltiques amb
capacitat dacci global tan sols configuren projectes normativament acceptables
quan al primer pas lin segueix un segon.
Amb aix es planteja la qesti de si el
petit grup dels actors amb capacitat dacci global podr, en el marc duna organitzaci mundial reformada, tibar la (fins ara
ms aviat fluixa) xarxa de rgims transnacionals i si voldr aprofitar-la duna

manera que realment faa possible un

tomb cap a una poltica interior global
sense govern mundial.24 Una poltica
daquesta mena hauria de ser impulsada
des de la perspectiva de promoure lharmonitzaci en comptes de lhomogenetzaci. Lobjectiu a llarg termini hauria de
ser la superaci gradual de lescissi social
i lestratificaci de la societat mundial sense danyar, tanmateix, la diversitat cultural.
Traducci de Gustau Muoz

1. Richard MNCH, Globale Dynamik lokale Lebenswelte, Frankfurt, 1998.

2. Richard COX, Economic Globalization and the Limits to liberal Democracy, en Anthony MCGREW
(ed.), The Transformation of Democracy?, Cambridge,
1997, pp. 49-72.
3. Lothar BROCK, Die Grenzen der Demokratie: Selbstbestimmung im Kontext des globales Strukturwandels, en Beate KOHLER-KOCH (ed.), Regieren in
entgrenzten Rumen, PVS-Sonderheft, 29 (1998), pp.
271-292.
4. David HELD, Democracy and The Global Order, Cambridge, 1995, pp. 99 i ss.
5. Michael ZRN, Gesellschaftliche Denationalisierung
und Regieren in der OECD-Welt, en KOHLERKOCH (ed.), Regieren in entgrenzten Rumen, pp.
91-120.
6. Fritz W. Scharpf afirma que els resultats de les negociacions intergovernamentals tenen, com a conseqncia del dret de veto de tots els implicats una
base prpia de legitimaci que rau en la norma segons la qual tots els implicats han dacceptar les decisions, i cap dells no les acceptaria si el resultat en fos
que es trobs en una posici pitjor que si es produa
el fracs de les negociacions. (Fritz W. SCHARPF,
Demokratie in der transnationalen Politik, en
Ulrich BECK (ed.), Politik der Globalisierung, Frankfurt, 1998, pp. 228-253. Cit. p. 237). Largument
no t en compte ni el carcter derivat ni el caire
minvat duna legitimaci daquesta mena, s a dir, ni
el fet que els acords supranacionals no es troben

26
sotmesos en la mateixa mesura a lexigncia
legitimadora que les decisions internes dels estats, ni
la circumstncia que la formaci de la voluntat
institucionalitzada al si dels estats nacionals est
determinada tamb per normes i valors reconeguts
intersubjectivament i no sesgota en la mera formaci de compromisos, s a dir, en la compensaci
dinteressos a partir deleccions racionals. Tampoc
no es pot reduir, daltra banda, la poltica deliberativa dels ciutadans i els seus representants a
lopini autoritzada dels experts. Vegeu la justificaci
de la comitologia europea per Christian JOERGES i
Jrgen NEYER, Von intergouvernementalem
Verhandeln zur deliberativen Politik, en KOHLERKOCH (ed.), Regieren in entgrenzten Rumen, pp.
207-234.
7. Wolfgang STREECK (ed.), Internationale Wirtschaft,
nationale Demokratie, Frankfurt, 1998, Introducci,
pp. 19 i ss.
8. Jrgen HABERMAS, Die postnationale Konstellation,
Frankfurt, 1998, pp. 140 i ss.
9. W. STREECK (ed.), Internationale Wirtschaft, p. 38.
10. Anthony GIDDENS, The Third Way, Cambridge, 1998,
p. 100 [traducci catalana: La tercera via, Barcelona,
Edicions 62, 1999, p.110]; vegeu aix mateix Joshua
COHEN i Joel ROGERS, Can Egalitarianism survive
Internationalization?, en STREECK (ed.), Internationale Wirtschaft, pp. 175-194.
11. ZUKUNFTSKOMMISION DER FRIEDRICH-EBERT-STIFTUNG
(ed.), Wirtschaftliche Leistungsfhigkeit, sozialer
Zusammenhalt und kologische Nachhaltigkeit, Bonn,
1998, pp. 225 i ss.
12. Sobre aquesta terminologia, vegeu Jrgen HABERMAS,
Vom pragmatischen, ethischen und moralischen
Gebrauch der Vernunft, en id., Erluterungen zur
Diskursethik, Frankfurt, 1990, pp. 100 i ss.

13. Thomas MAAK i York LUNAU (eds.), Weltwirtschaftsethik, Berna, 1998, p. 24.
14. Ulrich THIELMANN, Globale Konkurrenz, Sozialstandards und der Zwang zum Unternehmertum, en
MAAK i LUNAU (eds.), Weltwirtschaftsethik, p. 231.
15. Peter ULRICH, Integrative Wirtschaftsethik, Berna,
1997, p. 334.
16. Emanuel RICHTER, Demokratie und Globalisierung, en Ansgar KLEIN i Rainer SCHMALZ-BRUNS,
Politische Beteiligung und Brgerengagement in
Deutschland, Baden-Baden, 1997, pp. 173-202.
17. Wolfgang STREECK, Vom Binnenmarkt zum Bundestaat?, en Stephan LEIBFRIED i Paul PIERSON
(eds.), Standort Europa. Europische Sozialpolitik,
Frankfurt, 1988, pp. 369-421.
18. Rolf E. BREUER, Offene Brgergesellschaft in der
globalisierten Weltwirtschaft, Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ), 4-I-1999, p. 9.
19. Ibid.
20. Claus OFFE, Demokratie und Wohlfahrtstaat: Eine
europische Regimeform unter dem Stress der
europischen Integration, en STREECK (ed.), Internationale Wirtschaft, pp. 99-136.
21. Dieter GRIMM, Braucht Europa eine Verfassung?,
Munic, 1995; vegeu, sobre aix Jrgen HABERMAS,
Die Einbeziehung des Anderen, Frankfurt, 1996, pp.
185-191.
22. Klaus EDER, Kai-Uwe HELLMANN i Hans-Jrgen
TRENZ, Regieren in Europa jenseits ffentlicher
Legitimation?, en KHLER-KOCH (ed.), Regieren in
entgrenzten Rumen, pp. 321-344.
23. Vegeu la introducci i les aportacions a la part IV de
MAAK i LUNAU (eds.), Weltwirtschaftsethik.
24. HABERMAS, Die postnationale Konstellation, pp. 156
i ss.

27

Sobre ls poltic de la histria

Giovanni Levi

ap a la fi de Le pass dune illusion

Franois Furet afirmava que, una vegada
perdut el sentit de la histria amb el qual
el marxisme-leninisme, per tamb el
pensament democrtic ms en general,
havia prets donar a loptimisme democrtic la garantia de la cincia, la idea
duna societat diferent ha esdevingut quasi
impossible de ser pensada [...]. Heus-nos
ac, doncs, condemnats a viure en el mn
en qu vivim.1 I tamb: Si el capitalisme
ha arribat a ser lavenir del socialisme, si el
mn burgs s all que ve desprs de la
revoluci proletria, en qu es transforma aquesta garantia del pas del temps?
La inversi de les prioritats canniques
redueix al no-res lencadenament de les
poques en la marxa cap al progrs. La
histria torna a ser el tnel fosc en el qual
lhome actua sense saber on conduiran les
seues accions, incert quant al seu dest,
desposset de la illusria seguretat duna

Giovanni Levi (Mil, 1939) s catedrtic dHistria

Econmica a la Universitat de Vencia. El seu nom
est lligat al corrent de la microhistria. s autor,
entre daltres, de Leredit immateriale. Carriera di
un esorzista nel Piemonte del Seicento. En catal se
nha publicat el treball El perill del geertzisme dins
del volum a cura d Agust Colomines i Vicent
Olmos Les raons del passat. Tendncies historiogrfiques actuals, Afers, 1998.

cincia que done compte dall que fa.

Mancat de Du, lindividu democrtic
veu com sensorren, en aquesta fi de segle,
els fonaments de la deessa histria [...]. A
aquesta amenaa dincertesa shi afegeix,
en el seu esperit, lescndol dun avenir
tancat. 2 Malgrat tot, per, hi preval una
visi optimista: acabada una illusi el que
tenim davant s un mn ms real i ms
hum, sense mesianismes. Per lanlisi de
Furet tocava tamb, tot i que massa de
passada, un aspecte rellevant: tamb la histria, una arma poltica usada per donar
sentit al mn del passat segons una lgica
del present, ha perdut seguretats de cop i
volta. I aquest caire de la qesti em
sembla que ha de ser vist amb menys optimisme. No tan sols lavenir reclama nous
instruments per a la seua comprensi;
mentre formes molt potents de poder
solidifiquen el seu domini econmic i
ideolgic, cal tornar a donar-li tamb un
significat al passat. El fet s que el desarmament ideolgic no s general: tan sols
una de les parts ha sofert una prdua de
sentit. En aquesta situaci desigual, hi
prolifera un s poltic nou i molt ests de
la histria davant el qual els historiadors
es troben particularment indefensos i desconcertats.3 Les bases i lespai del nostre
ofici han canviat ms del que sha percebut immediatament.

28
Fra bastant absurd pensar que ls
poltic de la histria s una novetat. El
carcter de cincia civil que t la histria
en fa, per definici, una activitat poltica:
tant si estudia trajectries individuals o
socials, com si estudia grups, institucions
o nacions, o si estudia, en fi, la formaci
dels estats o levoluci de les cultures, no
sembla que hom puga separar-la de
laspecte civil de definici de les identitats,
dun mateix i dels altres. Aix, doncs, la
historiografia ha produt sempre visions
del mn que comportaven, indestriablement, un element poltic ls del qual
conscient o inconscient era en tot cas
inevitable. I, tanmateix, tamb aquest s
t una histria sobre la qual val la pena
indagar, una histria feta de molts components, entre els quals cal comptar tamb
la relaci entre lhistoriador i el pblic
lector, una relaci que ha canviat al llarg
del temps.
La historiografia ha enfrontat aquest
problema duna manera implcita: mantenint un to que parafrasejant James
Clifford4 podrem qualificar dautoritari;
ha construt una retrica peremptria amb
la qual sha presentat al lector. Una retrica que donava per feta la idea duna
reconstrucci objectiva de fets ja copsats
mpliament, com si lobjecte de la historiografia no fos un altre que reconstruir
com shan esdevingut les coses: una relaci
necessria entre text i realitat en la qual el
text historiogrfic representa un mn
definit i significatiu. Rere aquesta imatge
autoritria samaga un aspecte implcit
molt relacionat amb la capacitat de persuasi i, tamb, un dels aspectes ms slidament arrelats en el sentit com historiogrfic: el lector demana de lhistoriador
moltes coses, per dna per descomptat

que all que conta siga veritat. En aix rau

tamb amb fora la possibilitat de dir
conscientment coses falses i de ser creguts.
Tamb per tal com lextraordinria transformaci a qu han donat lloc la caiguda
del sistema sovitic i la fi del bipolarisme
ha generat una expectativa desorientada
de relectura de la histria, lexpectativa
duna revisi que manca en part dinstruments nous dinterpretaci per que no ha
perdut el sentit de lautoritat cientfica
dels historiadors.
Aix, doncs, cal cercar el nou s poltic
de la histria i el seu significat no pas en la
seriositat de les discussions, sin en la forma retrica que ha fet servir el revisionisme
per adrear-se al sentit com historiogrfic. Hi far valer, per tant, un exemple
particularment miserable des del punt de
vista cientfic per a mostrar aquestes noves
caracterstiques.
En la presentaci de les memries de
dos italians que combateren en la Guerra
Civil espanyola (Giuliano Bonfante, que
abandon el front republic el 1937, i
Edgardo Segno, voluntari al bndol franquista el 1938), un conegut diplomtic i
periodista itali que sol ser presentat com
a historiador, Sergio Romano, justificava
la sublevaci de Franco com a resposta al
comunisme i a les violncies dels republicans, en comptes de considerar-la causa
del progressiu predomini comunista al
front antifranquista: la guerra deix aix
de ser una guerra entre feixisme i antifeixisme per a esdevenir una guerra entre
feixisme i comunisme.5 Romano negava,
tanmateix, que Franco fos feixista: No
fou feixista [...]. Fou autoritari, reaccionari, brtol, despietat. Per era espanyol.6
Tot ben sospesat, fou cruel i, alhora,
clarivident. Fou clarivident perqu es

29
resist a les pressions dintervenci que li
venien de lEix i mantingu el pas fora de
la guerra mundial. Fou cruel, vanits,
irritant, per mai no li fu a la societat
espanyola all que els Gottwald, els Novotni, els Rakosi, els Dimitrov, els Grotowohl, els Gheorghiu-Dekh, els Ceaucescu
i altres dirigents comunistes de la segona
postguerra feren a la societat dels seus
pasos. En tenim la confirmaci quan hem
pogut constatar, en la darrera fase de la
vida de Franco i desprs de la seua mort,
que Espanya havia conservat, malgrat la
dictadura, les energies i les virtuts necessries per a encarar el seu futur poltic i
econmic. Tot comptat i debatut, i a la
vista de com havien danar les coses, ben
b podem concloure que Bonfante fu b
dabandonar la partida el 1937 i Sogno no
fu mal dafegir-shi el 1938.7
Com es pot veure, res de brillant:
simplificacions, falsificacions, propaganda. I tanmateix aquesta intervenci ha estat molt significativa i suscit un ampli
debat.8 Un debat, tanmateix, que sha
mostrat en conjunt estril: uns hi han
tractat despecificar i de clarificar, uns
altres hi han mostrat indignaci. Per
sembla que els elements principals del sentit com historiogrfic dominant hi eren
tots presents: cap alineament obertament
positiu (Franco era cruel), els republicans
eren sanguinaris i estaven dominats pel
comunisme (i qu hi ha hagut de pitjor
que el comunisme al nostre segle?); les
parts tenien en com el mateix esguard
lvid fet descepticisme i dincertesa que
atura qualsevol opci i qualsevol alineament (noms la clusula a la vista de com
havien danar les coses constitueix un
instrument de judici significatiu).
No crec que siga casual que el volum

haja aparegut com a suplement de la

revista Liberal, un setmanari finanat per
Cesare Romiti, ex president de la FIAT i
interessant eminncia grisa de la vida
poltica i econmica italiana i espanyola:
justament els mateixos dies de juny de
1998 en qu Romano publicava el seu
volumet, Romiti culminava els seus 25
anys com a president de la FIAT i debutava com a editor, tot esdevenint president
de la casa RCS-Rizzoli, propietria entre
altres del Corriere della Sera i dEl Mundo.
Els conservadors italians presenten contnuament a hores dara lEspanya dAznar
com a model exemplar per a Itlia i per a
Europa (a ms de Romiti,9 tamb Berlusconi i Casini shan manifestat sovint en
aquest sentit). Per sota dinterpretacions
histriques improbables i superficials hi
ha tamb, doncs, una campanya propagandstica que malda per suggerir una
continutat entre franquisme i desenvolupament actual, posant entre parntesis el
perode socialista, el seu perills estatisme
i la poltica de welfare. Hom suggereix aix
la imatge duna Espanya dinmica per
encara amenaada pels comptes no passats
amb el seu passat. Tamb el franquisme,
tamb el feixisme itali, han sabut democratitzar-se i modernitzar-se: a la vista de
com havien danar les coses foren els mals
menors contra el perill comunista i obriren la via al desenvolupament econmic i
al neoliberalisme. Post hoc erga propter hoc.
Partint daquest exemple extrem que
mostra ls periodstic del passat i no t,
doncs, en principi res a veure amb el debat
cientfic i amb la recerca podem preguntar-nos: existeixen avui novetats rellevants
en ls poltic de la histria?
Dentrada cal dir que nhi ha una: ha
canviat la relaci entre la histria i els lec-

30
tors perqu la comunicaci a travs dels
llibres ha perdut el quasimonopoli que
havia conquerit progressivament amb la
difusi de la impremta. s cert que tamb
daltres formes de transmissi del saber
histric, com ara les imatges o la comunicaci oral, tingueren una funci important en el passat. Per no ni ha dubte que
la impremta, la generalitzaci de lalfabetisme, lescolaritzaci massiva i la minva
del preu dels llibres jugaren un paper
decisiu per a fer de la historiografia un element poltic fonamental en la construcci
de les ideologies identitries al si de les
formacions estatals de lpoca moderna i
contempornia.
Avui les coses han canviat: altres fonts
dinformaci, duna altra mena, juguen
un paper important, rivalitzant amb els
llibres i, cada vegada ms, obligant la historiografia mateixa a modificar la manera
denfrontar un sentit com historiogrfic
que sha transformat radicalment.
No em sembla que els historiadors
professionals se nhagen adonat del tot i,
per tant, que se nocupen gaire. De tant en
tant, certament, sescolten planys per la
reducci del pblic lector. I cada vegada
ms la historiografia ha de ser subvencionada, perqu les vendes dels llibres dhistria no sn prou per a justificar-ne econmicament ledici. Per no em sembla
que es puga percebre la sensaci dun
canvi dpoca que hauria transformat el
sistema mateix de producci de la comunicaci dels resultats de la recerca.
Hom pot dir sense embuts que, a hores
dara, els peridics, la televisi i altres
mitjans de comunicaci forneixen informacions amb caracterstiques molt especfiques la simplificaci i la velocitat que
sn fora diferents de les que fa servir en

general la historiografia per que, tanmateix, intervenen en la mateixa rea de

consumidors dhistria i en modifiquen el
mercat.
Lescola ha estat i s el lloc per excellncia de divulgaci del coneixement
histric, el lloc per excellncia de ls civil
i poltic de la histria, el lloc en el qual
sesdev la socialitzaci dels joves a travs,
en gran mesura, de la transmissi de models identitaris bastits a partir dels esdeveniments histrics que han constitut les
nacions. Per aix com han canviat els
mecanismes de la socialitzaci, amb una
reducci del paper de la famlia i un augment del paper del grup dels coetanis, aix
tamb, al costat de lescola, uns altres mitjans com el cinema, la televisi, internet i els
peridics, han generat un sector nou i potent de models que ha transformat el paper
mateix de lescola, que ara ha confrontar-se
amb una quantitat extraordinriament
ms gran i incontrolada dinformacions.
No s, doncs, cap casualitat que en els
darrers anys haja tingut lloc a Frana, a
Itlia i a Espanya un vast debat sobre ls
de la histria com a eina de socialitzaci,
que ha menat a una transformaci profunda dels programes escolars. Amb un resultat paradoxal a tot arreu: la histria no hi
s pensada com a instrument de la formaci profunda i de llarga durada de les
realitats nacionals i de la complexitat de la
transformaci del mn, no s doncs llegida per problemes segons cronologies i
desenvolupaments complexos. Sin que,
ms aviat, sha transformat certament
que seguint lonada dun sentit com
historiogrfic del tot factual i de curta durada segons els fets, amb la idea que els
fets recents sn per definici ms importants que no els reculats atesa lexigncia

31
pedagogicocultural de dedicar un espai
ms ampli al tractament desdeveniments
recents [...] que haur de caracteritzar-se
tamb per una major riquesa de dades i de
referncies.10 Sha produt aix un allargament del contemporani i una estilitzaci i
simplificaci del passat ms remot; la histria sha transformat en notcia.
No s tan sols el seguiment infinit i
impossible dels fets que proposa aquesta
perspectiva. s que, a ms, la idea que
domina aquest enfocament s la dun mn
cada vegada ms uniforme, on caldria minimitzar els trets antropolgics i culturals
caracterstics dels diferents pasos, en
funci duna visi ms global del mn
davui que facilite la superaci de diferncies i retards respecte dun model nic
de ciutad europeu. Per ignora el fet que
precisament les diferncies profundes sn
el problema i no les coherncies superficials i les convergncies immediates. I que
noms la comprensi de la dimensi
efectiva i de lescala correcta de lectura de
les realitats socials i culturals permet de
coordinar valors diversos, cosa que sens
dubte no permeten la simplificaci i laplanament. Em sembla que nhi ha prou amb
mirar per la finestra els esdeveniments
recents als Balcans o lenvitricollada unitat
monetria europea per adornar-sen: la
diversitat tnica, religiosa, nacional, reacciona desordenadament a la imposici de
models uniformes. Aquesta imposici
de models uniformes, de fet, en ignorar les
especificitats, contribueix a reforar-les.
Per no tan sols han canviat els canals
dinformaci: ha canviat tamb la memria. Massa sovint hom simplement ha contraposat la memria a loblit, com si la
guerra de les representacions del passat
pogus reduir-se al conflicte entre all que

hom tria recordar i all que hom vol

cancellar. No per casualitat gran part del
debat del revisionisme ha semblat polaritzar-se en la idea que calia trobar una
soluci equilibrada que conjurs els passats que no passen, per tal daconseguir de
fer-los passar: la culpabilitzaci dAlemanya pel nazisme, les simplificacions que
havien callat sobre el perode de Vichy o
que havien considerat el feixisme com un
parntesi ali a la histria i a la conscincia
de la gran majoria del poble itali o que
havien cobert amb un silenci esps la
guerra civil espanyola i el franquisme.
Per el revisionisme no sha nodrit tan sols
amb fets contemporanis. Daltres fets del
passat es presentaven carregats dambigitat a la memria i calia reprocessar-los per
tal dafavorir-ne loblit. Nhi ha prou amb
recordar la histria de la sollicitud de
perd per la Inquisici promesa pel papa
les conclusions de la qual shan ajornat a
lany del jubileu i que fins ara sols ha
produt declaracions fet i fet justificatives
sobre el respecte per les regles per banda
dels inquisidors i la major moderaci i
correcci daquests en comparaci amb els
tribunals laics.
Per no es tracta tan sols de memria o
doblit. Es tracta tamb del canvi mateix
de la memria, que ha esdevingut tota una
altra cosa i ja no s la memria collectiva i
social en qu se sol pensar quan es fa
referncia a la histria. La memria sha
eixamplat fins produir all que Bion nha
dit una obstrucci, que impedeix la
intuci de fets desconeguts: un excs de
memria s tamb un excs de conformisme, una saturaci que entrebanca el judici
i la crtica.11 I alhora la marxa triomfal de
la individualitzaci, de la privatitzaci
de lexperincia, ha produt una memria

32
esmicolada, individualitzada. El que passa
una i altra vegada a primer pla s la
memria dindividus, no la dun grup o la
dun poble: no s ja histria comunicable,
sin autobiografia, no s ja passat de la societat, sin mirades de fragments i dobjectes separats, de coses tal com venen
representades per la imaginaci ms corrent, nodrida de llibres, de pellcules i de
mites aproximatius. Aquesta imaginaci
llisca fatalment vers la simplificaci i lestereotip, fruit de les ruptures i derives que
la memria opera fatalment entre les experincies de persones i generacions diverses.12
Per davall de tot aix hi ha una ideologia potent i conscient que exalta tan sols
els aspectes positius de lafirmaci de lautonomia de lindividu en lestat modern.
Far referncia a un segon exemple ds
poltic de la histria. No es tracta, en
aquest cas, de revisionisme, sin duna
operaci ms complexa i subtil dhistria
ideolgicament orientada. Em referesc a la
monumental recerca ms de 10 volums
sobre Les origines de lEtat moderne en
Europe, XIIIe-XVIIIe sicle promoguda i finanada per la Fondation Europenne de
la Science.13 La idea rectora amb una voluntat explcita ds poltic de la histria
nera la de mostrar la ineluctabilitat duna
forma especfica destat modern, respecte
del qual les desviacions o els retards no
neren ms que patologies, i les possibles
alternatives tan sols resistncies intils. Un
dels volums, el que ens interessa ac en
particular, est dedicat a Lindividu dans la
thorie politique et dans la pratique.14 La
tesi que mant la curadora, Janet Coleman,
a la introducci s, justament, que en la
histria europea un procs no teleolgic,
perqu fou inconscient, men tanmateix a
un procs uniforme dindividualitzaci,

ra per la qual shi form un espai propi

de lindividu configurat per rellevants trets
comuns que han generat una comuna
experience europenne. s en aquest espai
lliure indeterminat, protegit de dret de les
ingerncies de lestat o de qualsevol altra
persona, on el carcter nic de lindividu
sexpandeix de la millor manera en lestat
liberal modern [...]. La submissi completa de lestat a les lleis garanteix al ciutad
modern una completa llibertat interior
com a individu, des del moment que es
regeix per ell mateix i s autnom.15 Tot i
la banalitat de fons de la tesi, all que
sobta en aquest volum i en lenfocament
tot sencer de la srie s el to bsicament
apologtic i el caire fatal del procs: la
historiografia ha perdut el paper de cincia
de les diferncies rellevants per a transformar-se en constructora dhomologacions
improbables. Aix, mentre poders cada
vegada ms forts se sostrauen al control
democrtic, mentre cadasc de nosaltres
veu, doncs, cada vegada ms difcil contrarestar amb la frgil arma del vot les decisions econmiques i poltiques dun mn
on shan accentuat les interdependncies i
els trets globals, constantment sens tornen a presentar com a conquestes triomfals la fi de les ideologies i el triomf de
lindividu, la fi de la histria en la societat
del capitalisme liberal i lafirmaci de la
memria fragmentria. Tocqueville ho havia avanat amb claredat: La democrcia
no sols fa oblidar a lhome els seus avantpassats, sin que li amaga tamb els seus
descendents i el separa dels seus contemporanis; el tanca tothora en si mateix i
amenaa, en fi, de reclourel totalment en la
solitud del seu cor.16
Aix doncs, el que els historiadors troben en els seus lectors s una memria

33
individualitzada, curulla dinformacions,
per esmicolada. Una memria que tendeix a simplificar i a estereotipar i que
reflecteix una societat esbocinada que ha
afeblit el sentit de conjunt de qualsevol
memria collectiva o, millor dit, que s
sensible a formes simplificades de representaci del passat, fetes deslgans i mites
buits de continguts reals per no per aix
menys potents i mobilitzadors o, a linrevs, parallitzadors.
Precisament en aquesta sobreposici
entre fragment i memria rauen alguns
dels equvocs que han caracteritzat ls de
les fonts orals: perdut el sentit collectiu del
passat, a molts historiadors els ha semblat
possible de recuperar visions subjectives que,
ben sovint, expressaven la desagregaci ms
que no pas la pluralitat de punts de vista.
Per exemple, moltes de les investigacions
recents sobre els crims nazis a Itlia, veritables recerques sobre lalteraci de la memria, han contribut sobretot a fer pals
de quina manera la memria individual
a travs de la decantaci, la influncia
dels mitjans de comunicaci, lestilitzaci
ha construt imatges distorsionades del
passat, carregades duna ideologia que descontextualitza el passat per tal de manipular-lo ms o menys conscientment.17
Com ja sha assenyalat, en les dificultats que troben els historiadors per a prendre nota daquestes transformacions hi
juga un paper central el canvi de lescenari
poltic mundial. Tot i que siga banal lobservaci, la fi de la bipolaritat ha determinat tamb un canvi de fons en els temes
i les orientacions de la historiografia.
Camps sencers de recerca shan extingit
progressivament (s el cas, per exemple, de
la histria del moviment obrer), mentre
que un clima general dincertesa ha envat

el treball dels historiadors. La fi del sistema sovitic i la imatge de leconomia de

mercat com lnica perspectiva realista
dorganitzaci institucional, fins i tot ms
enll dels extremismes neoliberals, ha
acabat amb moltes de les perspectives que
situaven en el conflicte social i cultural el
centre datenci dels historiadors. Les
solidaritats socials que feien aparentment
automtics els alineaments poltics ja no
sn evidents i en el debat recent shan
enfosquit els significats allusius, per immediatament perceptibles, de dreta i
esquerra. De sobte, si no als historiadors,
s en tot cas al sentit com del passat li han
mancat referncies i claredat, valors morals i culturals. Com en tot moment de
crisi i de reestructuraci, tamb hi ha,
certament, un aspecte positiu: desapareixen esquemes i falsificacions que havien
retingut una fora poc raonable dintre de
la cultura ambient. Per els danys immediats hi sn profunds i evidents i, ara com
ara, escassament enfrontats per una cincia que es troba amb dificultats evidents
per enfrontar-shi perqu est afectada per
una crisi de fons. Si observem el paper que
juguen els fets histrics en el debat poltic
davui podem adonar-nos tot seguit que hi
ha una confusi i una incertesa plenes de
simplificacions, a lempara del mateix clima de dubte i de debilitat: localismes i
nacionalismes, violncies i desigualtats,
proliferen en els buits que obre aquesta
dificultat de la historiografia per a jugar el
seu paper civil.
Ls allionador de la histria que sha
fet a molts pasos sha basat sovint en la
idea que les nacions han nascut de la violncia. No noms de la defensa enfront
dels enemics exteriors, sin tamb de la
guerra civil, que permet que la part mi-

34
llor pogus fer prevaler els seus principis:
en aquesta idea han estat educats els joves
nord-americans amb relaci a la Guerra de
Secessi, els joves anglesos pel que fa a la
Revoluci anglesa o els joves francesos
quant a la Gran Revoluci. Per no es pot
generalitzar aquest model: precisament la
dificultat per a reconixer en el Risorgimento itali no sols una guerra contra
ustria sin tamb una guerra civil contra
el papa, i en la Resistncia una guerra civil
duna part contra una altra (i no pas de
tots els italians contra una nfima minoria
de feixistes) ha pesat durament en la capacitat dItlia per a construir-se mites fundadors forts. El feixisme mateix, per no
amonar els catlics, hagu delegir els seus
improbables mites de referncia en la Roma antiga o, en tot cas, en la Gran Guerra
contra ustria, i no en el Risorgimento.
Els revisionismes davui, en canvi amb
la qual cosa es veu que els temps i els
modes de ls poltic de la histria shan
transformat, segueixen un procediment
oposat: no els interessa tant la revaloritzaci de moviments, perodes o personatges del passat com la desvaloritzaci del
passat en general. El tema com ha estat
de fer iguals, i totes dues negatives, les
parts en conflicte. En una guerra justificada, per equvoca, contra les lectures
maniquees de la histria, hom tracta de
mostrar tot el que hi havia de negatiu en
all que semblava innovador. No era en
termes duna revaloritzaci del nazisme
que Nolte sostenia les seues tesis, ni duna
revaloritzaci del feixisme que hom ha
mostrat les violncies dels partisans a
Itlia, durant la Resistncia i desprs. La
imatge del passat que sen deriva no s la
duna interpretaci capgirada, sin la dun
anivellament de les posicions, conside-

rades totes negatives. El passat en va ple,

de bestieses.
Precisament en aquest sentit em sembla significatiu ls poltic de la histria
que fa a hores dara lEsglsia catlica. Els
exemples sn nombrosos, per en recordar noms dos especialment representatius
de la relectura instrumental dels fets del
passat, i tamb dels efectes de desinformaci que es produeixen per la manera com
la premsa i la televisi reprocessen els textos, fent-ne notcies succintes la repetici
de les quals es memoritza molt ms que no
els continguts i significats reals de la
revisi del passat que du a terme lEsglsia.
Tot el procs de reescriptura de la histria i de proposici de models de santedat inherent a les innumerables decisions
de beatificaci dels darrers anys mereixeria
una anlisi ms pregona. Per em sembla
pals que hi ha en curs una intensa producci de smbols carregada de conseqncies. Per exemple: quin missatge ha
volgut llanar el Vatic amb la beatificaci
del cardenal Stepinac? Desprs dhaver
estat un dels protagonistes de la poltica
que afavor la desintegraci de Iugoslvia,
amb el reconeixement preco de la independncia de Crocia, el 8 de mar de
1999 el papa Joan Pau II beatific el
cardenal Stepinac, smbol de lantititisme
croat, per tamb lligat ambiguament a la
poltica i els crims dAnte Pavelic. Stepinac no condemn mai les prctiques ferotges dels feixistes croats i guard silenci
sobre la participaci de membres del clero
catlic en les massacres comeses pels ustatxis contra els partisans i els cristians ortodoxos i en la gesti dels camps de concentraci, a Jasenovac i altres llocs.18
Vegem un altre exemple que, sens dubte, deu recordar el lector. Es tracta dun

35
document particularment significatiu per
ell mateix, per revelador tamb de la
distncia que hi ha entre la imatge difosa
en lopini pblica i el contingut especfic
dels textos. Desprs duna sorollosa campanya periodstica que havia creat una
gran expectativa pel que fa a una possible
revisi de lactitud mantinguda pel Vatic
durant lHolocaust, el 16 de mar de 1998
la Comissi vaticana per a la relaci amb
els jueus publicava el document en qesti. Fem-ne memria: una reflexi sobre la
Shoah.19 En aquest text extraordinari i
ambigu lextermini s condemnat amb
fermesa i sense reticncies; per contra, les
responsabilitats morals de lEsglsia per no
haver-se oposat amb fermesa als crims sn
collocades en un context global equvoc i
justificatiu. Hi ha punts, en la meua
opini, particularment rellevants: partint
de la distinci entre antisemitisme i antijudasme, el document reconeix que
lantijudasme tal vegada ha afectat, desafortundament, tamb els cristians. Per
lantisemitisme nazi s una doctrina
darrels neopaganes, perqu refusa de
reconixer les realitats transcendents com
la font de la vida i el criteri del b moral
[...]. Aquest antisemitisme t les arrels fora
del cristianisme i tractant dassolir els seus
objectius no dubt a oposar-se a lEsglsia
i a perseguir tamb els seus membres.
Una subtil presa de possessi del martiri
ali confirma la prctica dinsinuar smbols catlics a Auschwitz.
El document continua preguntant-se
si la persecuci nazi dels jueus no fou
facilitada pels prejudicis arrelats en alguns
esperits i cors cristians. Per aquesta pregunta resta sense resposta: Qualsevol resposta a aquesta pregunta ha de tenir en
compte el fet que tractem de la histria de

les actituds de persones lEsglsia com a

instituci hi s, doncs, lluny i de la seua
manera de pensar, que es trobaven subjectes a mltiples influncies. I, daltra banda, ats que molts ignoraven la Soluci
Final, uns altres tenien por i uns altres,
encara, saprofitaren de la situaci, la
resposta cal donar-la cas per cas.
Hi ha culpes dels estats occidentals de
tradici cristiana i hi ha culpes individuals. Per tamb hi ha mrits, incloenthi all que fu el papa Pius XII, personalment o per mediaci dels seus representants, per salvar centenars de milers de
vides jueves. Desprs hi ha una citaci del
missatge adreat pel papa Joan Pau II a la
comunitat jueva dEstrasburg el 1988:
Repetesc una vegada ms amb vosaltres la
condemna ms ferma de lantisemitisme i
del racisme, que sn oposats als principis
del cristianisme. Per tot seguit el
document mira darrenglerar la Shoah
amb totes les formes de genocidi, aix
com les ideologies racistes que les inspiren
[...]. Recordem, en particular, la massacre
dels armenis, les innumerables vctimes a
Ucrana els anys 30, el genocidi dels
gitanos, que fou igualment resultat de les
idees racistes, i tragdies semblants que
tingueren lloc a Amrica, a lfrica i als
Balcans. Tampoc no oblidem els milions
de vctimes de la ideologia totalitria a la
Uni Sovitica, a Xina, a Cambodja i en
altres llocs. No oblidem tampoc encara el
drama de lOrient Mitj. I per a completar aquesta adequaci, en qu els significats es barregen i sigualen les culpes, el
document es llana a la conclusi, tot
dient, duna manera gaireb increble:
esperem transformar la conscincia dels
pecats passats en una decisi ferma de
construir un futur nou en el qual ja no hi

36
haur antijudasme entre els cristians o
sentiments anticristians entre els jueus.
Ms enll de les aproximacions insinuadores (martiri jueu-martiri cristi; paper de salvador de Pius XII, per cap
referncia a les crtiques de qu ha estat
objecte la seua actuaci; assimilaci dels
genocidis; acostament genocidi-qesti de
lOrient Mitj; culpes cristianes-culpes
jueves), hi ha ac tamb, com es veu, una
profunda relectura del passat: la imatge
que sen deriva s que el passat es troba en
general reblert de mal, sense que se nhi
puga identificar amb claredat una altra
font que no siga la dels negadors de
lorigen transcendent de la vida i de la
moral; aix doncs, nazis i comunistes. Tots
els altres en tenien, de culpes; tanmateix,
humanes: els ustatxis que mataven sense
renegar de Du, dhuc en el seu nom, els
jueus per haver tingut sentiments anticristians, els cristians per un antijudasme
que de tota manera cal contextualitzar i
mirar de comprendre cas per cas. Els
homes ja se sap sn pecadors.
El paper poltic de lEsglsia ha canviat
en aquest darrer pontificat i hom vol
donar-ne una imatge nova que propose
lEsglsia com a totalitat: hi ha desaparegut qualsevol rastre dalineament, lEsglsia ha renunciat al seus arrengleraments

de part per tornar a presentar-se per damunt de les parts.

Per tamb aquesta versi treu rellevncia a la histria. El passat s, tan sols, el
lloc del pecat i de la confusi. On tothom
s culpable, ning no ho s. Ni Stepinac,
ni Pius XII, que sn beatificats per haver
donat testimoni de la veritat catlica elegint sempre la via inevitable del mal
menor en un mn de violncia i de pecat.
He triat tres exemples molt diferents
ds poltic de la histria sense voler, tanmateix, proposar-ne una tipologia exhaustiva. Per mha semblat possible de veurehi un fons com que ha incidit profundament en el camp de la recepci dels
resultats de la recerca histrica. La pretesa
fi de les ideologies no s una altra cosa que
una suspensi de la ra histrica que obre
de bat a bat les portes precisament al
triomf de les ideologies: irracionalisme,
nacionalisme, neoliberalisme, fonamentalisme religis. La histria s manipulada i
utilitzada mentre la veu dels historiadors
ha esdevingut ofegada i llunyana. Ni la
memria esmicolada ni lescola ni els mitjans de comunicaci poden seguir el seus
procediments, lents i incerts. Em sembla
urgent de debatre-ho.
Traducci de Jaume Soler

37
1. F. FURET, Le pass dune illusion. Essai sur lide
communiste au XX sicle, Pars, Laffont-CalmannLvy, 1995, p. 809.
2. Id., p. 808.
3. Un exemple interessant em sembla que ns la debilitat i la indecisi amb qu el mateix Furet contradiu
dos punts centrals de les tesis de Nolte (la prioritat
cronolgica i, doncs, el paper causal del bolxevisme
respecte del nazisme i la identificaci dun nucli
racional en lantisemitisme nazi) en lintercanvi
epistolar tot just publicat. F. FURET-E. NOLTE, XX
secolo. Per leggere il Novecento fuori dai luoghi comuni,
Roma, Liberal, 1997.
4. J. CLIFFORD, On Ethnographic Autority, Representations I (1983), pp. 118-146.
5. Due fronti. La guerra di Spagna nei ricordi personali di
opposti combattenti di sessantanni fa. Introduzione di
Sergio Romano, Florncia, Liberal libri, 1998, p.
XIII. Poques setmanes desprs de la publicaci sen
fu una nova edici amb part del debat que suscit i
amb la rplica de Romano.
6. Due fronti, 2a ed., p. 197.
7. Id., p. XV.
8. En el debat intervingueren M. Pirani (La Repubblica,
13-V i 21-V 1998), R. Foa (LUnit, 15-V), B. Spinelli (La Stampa, 17-V i 24-V), N. Aiello (entrevista
a Valiani, La Repubblica, 20-V), E. Sogno (La
Stampa, 21-V), G. Ranzato (La Repubblica, 25-V),
S. Romano (Corriere della Sera, 6-VI), E. Deaglio
(Diario, 24/30- VI), M. A. Maciocchi (El Pas, 26VI), S. Viola (La Stampa, 18-VI), I. Montanelli
(Corriere della Sera, 30-VI), M. Veneziani (Il
Giornale, 30-VI), F. Perfetti (Avvenire, 30-VI), A.
Tabucchi (Corriere della Sera, 30-VI i 26-VII), P.L.
Battista (La Stampa, 1-VII), M. Brambilla (Corriere
della Sera, 2-VII), P. Ostellino (Corriere della Sera, 5VII), G. P. Pansa (LEspresso, 9-VII), E. Bettiza (La
Stampa, 11-VII), F. Adornato (Liberal, 16-VII), S.
Juli (Babelia, 18-VII), A. Botti (El Pas, 10-VIII).
s probable que lenumeraci no siga exhaustiva.
9. Vegeu, per exemple, lentrevista a La Stampa del 20V-1998, les declaracions a la televisi recollides pels
diaris del 23-IX-98, lentrevista a La Repubblica del
31-XII-1998.

10. Aix es diu a lOrdre Ministerial 682, de 4 de novembre de 1996, del Ministeri dInstrucci Pblica
itali dedicada a Modificacions de les disposicions
relatives a la subdivisi anual del Programa dHistria, que prescriu que en tots els cicles escolars el
darrer any estiga dedicat exclusivament al segle XX.
11. W. R. BION, Group amd Organisation Studies, Mark
Person & Ass., Colchester, 1974, pp. 16-17.
12. P. LEVI, I sommersi e i salvati, Tor, Einaudi, 1986,
p. 128.
13. Sen pot veure una presentaci detallada a J.-Ph.
GENET, La gense de lEtat moderne. Les enjeux
dun programme de recherche, Actes de la recherche
en sciences sociales, 118 (juny 1997), pp. 3-18. Ja he
discutit aquest programa en larticle al qual em
permet de remetre el lector: G. LEVI, The Origins
of Modern State and the Microhistorical Perspective, dins J. SCHLUMBOHM, ed., Mikrogeschichte/Makrogeschichte. Komplementar oder inkommensurabel?,
Gttingen, Wallstein Verlag, 1998, pp. 53-82.
14. J. COLEMAN (dir.), Lindividu dans la thorie politique
et dans la pratique, Pars, PUF, 1996.
15. Id., p. XVIII.
16. A. DE TOCQUEVILLE, De la dmocratie en Amerique,
vol. 3, part 2, cap. 2.
17. Vegeu, per exemple, limportant llibre, recentment
publicat, dA. PORTELLI, Lordine gi stato eseguito.
Roma, le Fosse Ardeatine, la memoria, Roma,
Donzelli, 1999.
18. Sobre aix cal veure M. A. RIVELLI, LArcivescovo del
genocidio. Monsignor Stepinac, il Vaticano e la
dittatura ustascia in Croacia, 1941-45, Mil, Kaos
edizioni, 1998. No he pogut tenir en compte el
volum tot just publicat en la collecci Quaderni
dellOsservatore Romano: G. P. MATTEI, Il cardonale Stepinac. Una vita eroica nella testimonianza di
quanti con lui sono stati vittime della persecuzione
nella Jugoslavia comunista, Roma, 1999.
19. Les citacions que segueixen provenen del text publicar
a Le Monde del 18 de mar de 1998, amb la indicaci traduction non officielle par le secrtariat de
lpiscopat franais por les relations avec le judaisme.

38

Neonacionalisme espanyol

PRESENTACI

o hi ha dubte que circumscriure una problemtica com la que tempta dabordar aquest
dossier planteja molts problemes, derivats de la diversitat daspectes que cal tractar. Ens
referim, en efecte, a una tendncia, a un corrent didees, internament diferenciat, que naix en
un context poltic i cultural determinat, i que beu de referents histrics i dun passat que el
condiciona. I que promou projeccions, una visi que voldria ser configuradora. Ens trobem,
doncs, amb relectures del passat, valoracions del marc constitucional actual, propostes de
reformulaci daquest, idees ms o menys genriques sobre els nacionalismes, alarmismes de
tota mena sobre la prdua de substncia de la naci espanyola, projectes ms o menys definits
de renacionalitzaci o redescobriments de la peculiaritat duna trajectria histrica. Sn molts
els punts de vista i les perspectives des de les quals abordar el fenomen que hem convingut a
anomenar neonacionalisme espanyol. Lespectre dexponents daquest, certament, s ampli:
des de la Real Academia de la Historia fins a Fernando Savater, per dir-ne un parell
dexemples. La qesti, daltra banda, nodreix a hores dara una bibliografia abundosa de
Javier Tusell a Javier Varela, de Fernando Garca de Cortzar a Gustavo Bueno que
mereixeria una lectura detinguda. Nosaltres hem optat per un tractament circumstanciat i
ampli i, sobretot, plural: quant a perspectives, maneres de veure, disciplines i ubicaci
geogrfica. En cap moment hem volgut operar a partir del reduccionisme o dun apriorisme
empobridor. Promoure una cultura de debat, de dileg i dintercanvi racional darguments
ens sembla, en qualsevol cas, linstrument ms vlid per artigar un territori que es perfila,
cada vegada ms, com a extremadament significatiu en les coordenades actuals. Les
aportacions de Juan Sisinio Prez Garzn, de Jos Ignacio Lacasta-Zabalza, de Camilo
Nogueira, de Ramn Cotarelo, de Joan Francesc Mira i de Josep Ramoneda serveixen, si ms
no, per a encetar un debat necessari. I mostren, a ms, que ni tot est dit ni tot s previsible.

39

Paranys i oblits
del nacionalisme espanyol
Juan Sisinio Prez Garzn

l nacionalisme espanyol es nega a

presentar-se com a tal, probablement perqu s al poder des que es va articular com
a estat a partir de les Corts de Cadis. Es
presenta paradoxalment com si no fos nacionalista, com si fos menys excloent que
daltres, o com si tingus la capacitat de ser
compatible amb diversos nacionalismes,
aix s, dins del seu clos i sota les regles de
joc marcades amb un criteri superior. Ben
rotundes han estat en aquest cas no sols les
declaracions a la premsa realitzades per
acadmics de la histria, sin tamb el fet
que lAcademia de la Historia com a instituci proclams el monopoli, del qual es
considera titular, dexponer una versin
depurada acerca de las sucesivas realidades a las que este sujeto vivo al que llamamos Espaa ha dado corporeidad a lo largo
del tiempo.1 Per una tal expressi del
nacionalisme no es refereix noms a certs
sectors historiogrfics que pogussem considerar conservadors. Tot al contrari, de
forma ms encoberta potser fruit de la
inrcia, potser duna ideologia no reconeguda es descobreix com a suport tcit de les
obres del que podrem qualificar com historiografia progressista. A lanlisi daquesta
darrera dedicarem les pgines segents.
Juan Sisinio Prez Garzn s membre del Centro de
Estudios Histricos del CSIC.

LA HISTRIA, BASTI DEL

NACIONALISME ESPANYOL
El fet s que el nacionalisme espanyol es
va afaionar des de lestat mateix durant el
segle XIX, quan sestabl la identificaci de
lestat unitari articulat pel liberalisme amb
una idea romntica de naci. Aquests
conceptes, estat i naci, es van solapar en
un de sol, el dEspanya, que, sobre les
diferents herncies duna monarquia plurivassalltica, es va constituir en ptria dels
ciutadans i en mercat de les emergents
burgesies per a organitzar un espai com
poltic i tamb cultural, perfilat des de
lhegemonia castellana. Un paradigma
nacionalista com aquest, en lestructuraci
del qual tingueren un paper destacat els
historiadors, segueix lligant-nos tant que
impedeix de plantejar un nou pacte de
convivncia ciutadana, perqu, sobre
aquell pacte fundacional de les Corts de
Cadis, se superposaren visions essencialistes del romanticisme que van fer dall
espanyol una substncia identitria atemporal i immutable. Per aix, avui resulta
quasi impossible plantejar, per exemple,
que tamb la Real Academia de la Lengua
espanyola, evidentment hauria dacollir
en pla digualtat els altres tres idiomes que
existeixen junt amb el castell, perqu, de
qualsevol diccionari que sedita de la

40
llengua castellana, sen fa gala i es divulga
per tots els mitjans sempre com un
esdeveniment de la cultura espanyola, una
manera gens indirecta dexcloure tot all
que es refereix, per exemple, al catal, al
gallec o al basc. Per al nacionalisme espanyol seria fantasis, en aquest sentit,
plantejar-se que lestat deixe de professar
un nic idioma oficial, que se secularitze,
com va fer amb la religi, i aleshores poder
obrir la convivncia idiomtica a noves
frmules. Per exemple, que es cultivs el
monolingisme educatiu en les corresponents nacionalitats o comunitats autnomes, mentre que fora daquestes es practics el bilingisme amb carcter oficial,
de manera que results normal que el
president dun govern que han votat tots
els qui es qualifiquen com a espanyols,
jure el seu crrec en els quatre idiomes dels
ciutadans als qui ha de representar: seria
demanar massa a un idioma que presumeix de ser parlat per 300 milions i
davanar al cor mateix de limperi nordameric?
El nacionalisme espanyol com qualsevol altre insisteix una i altra vegada a
plantejar les arrels histriques dels seus
fonaments. En definitiva, com a sistema
didentitat collectiva, proporciona a lindividu una classificaci i una interpretaci
del mn, cosa que implica una memria del
passat i fins i tot un codi de conducta per
al present i, per descomptat, una estratgia
per al futur. En aquest sentit, la ideologia
nacionalista no es diferencia del que espera un individu de les creences religioses,
perqu en tots dos casos es tracta dhistries teolgiques i teleolgiques, salvfiques i tiques, amb un projecte que trascendeix vers el futur. Per qu posem
lexemple per la rellevncia que t un aca-

dmic de la histria com Carlos Seco va

exposar fa un any, amb un dolor tan
agnic, des de la tan publicitada pgina
tres del diari ABC, que si el desastre [de
lopci secessionista] llegara a consumarse,
pido a Dios que me evite vivirlo? Significaria nada ms y nada menos escrivia
que una segunda prdida de Espaa,
similar a la que, a partir del 722, y a lo
largo de siete siglos, los espaoles de todos
los rincones de Iberia se esforzaron victoriosamente en superar.2 Qu passa amb
aquesta Espanya en qu en un debat electoral, durant el mes de juny de 1999, un
president autonmic acusava el president
Aznar del fet que no gobierna en toda
Espaa: en Catalua pide permiso, y en el
Pas Vasco ni lo intenta?3
En definitiva, el nacionalisme s pura
histria i com a tal histria estableix un
dileg amb el passat. Els historiadors som
els qui anomenem i elegim fets, processos,
victries, fracassos, morts i herois i fites,
perqu, que, si no nosaltres, impulsem
centenaris i commemoracions, i per qu s
la nostra professi la que nextrau majors
avantatges professionals, encara que els
poltics tamb sen beneficien? Noms cal
recordar els dos 98, recentment celebrats,
el de la mort de Felip II i el de la guerra
de Cuba, o el de Carles V ara, per tanmateix, per qu ning de lentorn del
govern i de les instncies del poder estatal
incita a la commemoraci del tercer centenari de larribada dels Borb? En efecte,
no seria molt oport de celebrar el centenari del primer Borb quan Catalunya i
el Pas Valenci precisament celebren les
derrotes que sofriren a mans seues. Per
contra, no fa molts anys el centenari de
Carles III fou bastant sonat historiogrficament i polticament.

41
Els historiadors, per tant, hem de donar coherncia al passat perqu no ens
torbe en el seu caos, cercar relacions amb
el present i escorcollar els senyals que ens
permeten de reconixer-nos en els subjectes histrics que som capaos de singularitzar i anomenar. Aquest s el nostre
poder social des del segle XIX i hi seguim,
per b que ens renovem en mtode i
tcniques de recerca. Si al segle XIX els
creadors de la histria nacional, els Modesto Lafuente i els Cnovas, o lAcademia
de la Historia, editaven documents i textos que filaven la genealogia nacional, o
commemoraven fastos medievals com la
conversi de Recared, encara hi som avui
dia, siga commemorant el descobriment
dAmrica, les dones de Felip II, el regnat
de Carles V, o celebrant la fundaci duna
ciutat o la prdua duna identitat institucional, aix quan directament no es commemora all que no va existir, com la
cclica celebraci dun Jaume el Major
soterrat a Compostella a major honor i
glria no sols del turisme i de la identitat
nacional cristiana, avalada per lestat, sin
tamb per a avantatge dels historiadors. La
histria, per tant, en nixer com a saber
nacional i com a disciplina estatal al segle
XIX, en aquest segle de les revolucions
nacionals de les burgesies europees que es
constitueixen en estats liberals, es va desenvolupar com a cincia social amb la tasca
dacostar el passat als ciutadans per a
mostrar-lo com una prolongaci de les
aspiracions del present. I en un tal paradigma segueix inscrita avui la producci ms
significativa de la nostra historiografia.

ELS ESPANYOLS: AMB

SUBSTNCIA MONRQUICA
I CRISTIANA?
En efecte, sense que puga desentranyar ara
totes les maneres com opera aquest paradigma, tanmateix cal remarcar que lhistoriador, en seleccionar, ha de fer un relat
rotund, sense fissures, en qu siga coherent fins el darrer qualificatiu del text a fi
que els fets histrics adquiresquen un significat didentificaci individual i collectiva, alhora que ofereixen un projecte de
futur. En el cas del nacionalisme espanyol
tenim suficients exemples que, encara que
no es presenten com a tals, precisament
per aix poden ser reveladors de les formes
en qu es recicla i sencobreix el paradigma
esmentat. Paga la pena, en aquest sentit,
daturar-se a veure com actua el nacionalisme espanyol, sobretot sense mostrar, o
fins i tot negant la seua condici. En
donen bona prova dos llibres recents,
dindubtable impacte professional, que a
ms a ms procedeixen de dos historiadors
justament respectats per les seues trajectries historiogrfiques, dun slid ancoratge metodolgic i acadmic. Es tracta
dels llibres de Joseph Prez i de Miguel
Artola, tots dos ressenyats mpliament i
favorablement en la premsa nacional, editats sens dubte no per al redut grup despecialistes sin per a lextens pblic a qui
legtimament pretenen darribar les editorials quan descobreixen que hi ha moltes
persones vides dhistria, siga de Carles
V, de Felip II, de Ferran VII, de la monarquia que considerem nostra, o de les
vicissituds dun passat amb el qual sestableix la continutat necessria per al futur.

42
Doncs b, en ambds llibres batega un
sentiment idntic, que Espanya s una
entitat compacta, amb ingredients plurals
i molt diversos, per sempre connectats de
manera teleolgica per arribar al nostre
present. Encara ms, en el cas dArtola la
instituci monrquica serigeix en el fil
conductor de la histria nacional espanyola, perqu el mateix ttol ns tot un
manifest poltic, per ms que no es diga
com a tal i es desenvolupe en textos dun
segle o dun altre per a rastrejar-ne el nom
i argumentar la cosa: la monarquia que fa
entrar Espanya en la histria per a posseirse mtuament. En efecte, com que no es
pot assumir tot el pes del passat, com que
hi ha tanta informaci fins i tot lautor
menyst les obres i la bibliografia de
molts, com que sorgirien mltiples esquinaments si hom matiss cada etapa
que aborda, cada tema que exposa, per
aix selecciona textos i documents, per
ajustar comptes directament amb les fonts
histriques i deixar crrer la tesi no
escrita, per s escampada per les successives pgines de la identificaci dEspanya i la monarquia. En vincular al ttol
mateix tots dos termes, es planteja bviament un sentiment no escrit que ambdues
entitats shan desenvolupat en un procs
de reciprocitat i de substanciaci mtua al
llarg dels segles. I per tal de deixar clar
aquest sentiment, es relativitzen o obvien
daltres processos poltics que haurien resultat contraris a la tesi esmentada, no per motius de recerca monogrfica, sin perqu
no sn rellevants precisament per a la
construcci del discurs que guia el llibre.
Com que no sen fan explcits els
propsits, alg podria jutjar maliciosa la
pretensi de trobar en aquest llibre, rere el
devessall aclaparador de textos i dades

sobre el sistemar esta inmensa Monarqua,4 un esquema teleolgic que revalids el mite de la monarquia com a forma
de govern i destat per antonomsia a
Espanya. Per s just pensar que un historiador dels coneixements de M. Artola no
investiga per atzar ni per caprici. No seria
coherent amb la seua trajectria historiogrfica, coherent, sens dubte, amb premisses dun slid liberalisme. No seria difcil
conjecturar que es podia haver escrit un
llibre diferent sobre aquesta mateixa monarquia i sobre els corresponents entramats sociolgics del poder, per no s
qesti de plantejar ac lalternativa, ni al
llibre, ni a la monarquia, ni a les formes
del poder seleccionades per Artola, encara
que s que hi ha una evidncia historiogrfica i poltica: la monarquia dEspanya
s, per a lautor, la dels regnes cristians.
Som nosaltres, els cristians, els qui definim Espanya des de lasturi Pelai fins al
Borb Carles IV, en vespres daquesta altra
definici constitucional modelada a les
Corts de Cadis, que s just el moment en
qu finalitza el relat dArtola. Loblit, per
tant, de vuit segles dhistria islmica s
tan rotund que ja situa el llibre en lesfera
del desenvolupament de la monarquia
com una essncia intemporal.
Es tracta, per aix, no dabordar els
aspectes purament acadmics del llibre i
de la recerca efectuada per Artola, sin
desbrinar com, en convertir els noms en
coses i simultniament oblidar danomenar-ne daltres, es crea un model de realitat. En enllaar com a relaci possessiva
els conceptes de monarquia i dEspanya,
Artola organitza la realitat ni ms ni
menys que de deu segles llargs, des del VIII
al XVIII, atribuint a tots dos conceptes la
qualitat dobjectes internament homo-

43
genis, per obligatriament imbricats en
una exigncia que els delimita com a
entitat compacta i coherent. Ambds, la
monarquia i Espanya, amb una arquitectura interna estable de possessi mtua, i
amb uns lmits externs fixos sens dubte,
la cristiandat front a lislam, que defineixen lespai de convivncia poltica del
nostre present, per ms que Artola acabe
bruscament el llibre al segle XVIII. Aix s,
vuit segles dhistria peninsular, els segles
musulmans, shi ometen potser perqu no
encaixen en el pla duna veritat utilitria
que es descobreix en el fet mateix de lescriptura de La monarqua de Espaa,
perqu el devessall de dades, textos, fets,
citacions, no significa res ms que laclaparament de lexpert per argumentar una
cosa tan elemental que ni senuncia per
bvia, s a dir, que Espanya fou i s un
projecte poltic com i que el seu fil conductor ha estat des dels segles medievals la
monarquia.
s clar que un expert mai no dir que
sescriu un llibre al servei de la monarquia, ni tan sols per a raonar sobre la
identitat collectiva dEspanya com a
unitat poltica. Se sobreentn perqu es
parla des del llenguatge acadmic en el
qual el relat sorganitza sobre conceptes
intemporals com els de forma de govern
o forma destat. Per aix, i paradoxalment, quan leditor vol deixar clar el
propsit del llibre, ni tan sols en la contrasolapa divulgativa dirigida a un ampli
pblic comprador no saconsegueix
claredat, i aix sescriu, de manera contradictria, un text en uns termes que permetrien bastants prctiques deconstruccionistes: La monarqua de Espaa sescriu
no s un ttulo gratuito destinado a llamar
la atencin del lector, sino la descripcin

de lo que fue la constitucin poltica del

Estado que aparece con la incorporacin
en 1479 de los reinos de Isabel y Fernando
en una unidad poltica. Adems de una
forma de gobierno, la Monarqua es un
tipo de Estado cuya constitucin, no
escrita, requiere una explicacin ms
extensa que la Constitucin impresa, no
tanto para describir su contenido como
para dotar a las opiniones del necesario
testimonio documental.5
Lautor, en efecte, des de la seua
inqestionable experincia i coneixement,
informa dels molts daltabaixos del poder i
del govern de cada rei, dels documents en
qu sacrediten les seues decisions, de les
exhaustives formalitats amb qu es
redacten, es traslladen, es compleixen o
sincompleixen, o de totes les institucions
que es van reglamentar i de les maneres en
qu es reuniren, delegaren i funcionaren,
sempre insistint en les formes en qu
sorganitz el poder articulat per corts,
consells, corregiments o intendncies
Per, hi ha conclusi al llibre?; potser el
poder monrquic marca la histria de les
nacions, o, almenys, la dEspanya com a
naci? Perqu lautor reitera la tesi que les
nacions es defineixen pel procs de
centralizacin del poder, i en aquest cas,
la integracin de los reinos de cada
Corona fue un proyecto comn, cuyo
triunfo se produjo en otras circunstancias
y a partir de otros principios polticos. La
aparicin del Estado-Nacin se dio conclou cuando la revolucin liberal defini
a sta como la unin de todos los ciudadanos dentro de las fronteras histricas del
reino.6
Arribats en aquest punt, la qesti que
es planteja s si potser no domina en el
relat nacionalista espanyol que Artola

44
desenvolupa a lentorn de la monarquia
una trama dxit moral, com si sestigus
en una cursa en el temps en qu cada dinastia i cada rei, amb les seues institucions
de poder absolut, fossen corredores que
passassen la torxa dEspanya, el nom de la
qual, insistesc, es troba, per que mai no
es defineix com a cosa, tret que sidentifique amb un territori que en qualsevol cas
sempre va ser canviant per interessos patrimonials reials i no espanyols Foren
els reis, aix, els artfexs daquests propsit
i meta construir Espanya i per aix sn
els agents predilectes de la histria? Sens
dubte, un tal plantejament no es troba
noms en aquest llibre. Es pot constatar en
qualsevol manual general sobre la histria
dEspanya, per a lanlisi dels quals podem
triar el ms recent de Joseph Prez, perqu
la seua condici mateixa dhispanista li
permet de ser ms rotund i explcit en les
seues intencions historiogrfiques, en restar fora de la larvada i no admesa polititzaci en qu ens movem els historiadors
espanyols en el medi acadmic pretesament neutral. Per aix, i perqu vol contribuir a la convivncia des de posicions
valentes i progressistes, J. Prez pot dirigir-se al lector espanyol amb un propsit
clar, el dadoctrinar-lo perqu no sacomplexe ni sembrute de manera masoquista
en el seu passat, perqu cada nacin tiene
en su historia sus pginas negras, pero, en
general, se las considera como acontecimientos que pertenecen a un pasado
histrico que no tienen porqu empaar
definitivamente la imagen de la nacin.
[] Los espaoles aconsella lautor tienen que reaccionar ante su propia historia,
asumiendo los episodios negativos como
cosas que pertenecen al pasado histrico.
No se trata de ocultar las pginas negras,

menos an de oponerles una leyenda rosa,

sino de exponer los hechos, todos los
hechos, enfocndolos en una perspectiva
histrica.7
Lautor es permet, per tant, de parlar
sense tabs del futur que suposa com una
possible confederaci per a salvar la unitat
duna Espanya que veu la seua integritat
qestionada. Potser un espanyol tema de
ser tan clar per por que no li apliquen
alguna etiqueta poltica. Tanmateix, quan
J. Prez es llana al futur i es demana: es
Espaa una nacin o una comunidad de
nacionalidades?, respon directament que
la Constitucin de 1978 no ha zanjado
realmente el asunto. La cuestin es dar
sentido al Estado de las autonomas i per
aix conclou amb una pregunta retrica:
llegar a ser Espaa una confederacin?8
Aquest s el colof del llibre. Tanmateix,
la pregunta final s clarament retrica i
sen preveu la resposta afirmativa perqu
lautor, amb tot el dret, lgicament, t
la ideea que paga la pena de conservar la
realitat dEspanya com a conjunt poltic.
Per aconseguir-ho pot flexibilitzar-sen
lorganitzaci amb noves frmules de
distribuci del poder, per aix J. Prez
pensa en la confederaci, per sense admetre que un dia podien trencar-se les
fronteres. Fronteres que, a part daix, no
s moment danalitzar com es forgen segons lautor, perqu una vegada ms
trobem que all espanyol sidentifica amb
all cristi, enfront dall islmic.
En efecte, potser siga aquesta la qesti
ms xocant del llibre de Joseph Prez, tan
elaborat i aconsellable per altra banda.
Que reitere la pretensi dexplicar aix
que el nacionalisme espanyol projecta
com a Espanya vers ledat mitjana, i que
aquesta explicaci dall espanyol es faa

45
des de la substncia de la cristiandat: la
clave de la historia de Espaa, durante la
Edad Media escriu est precisamente
ah: en el esfuerzo de los espaoles durante
los siglos para incorporarse cuanto antes al
mundo occidental y evitar a la pennsula
el destino del norte de frica, es decir, el
de unas provincias romanizadas y cristianizadas que acaban formando parte del
mundo islmico.9 Podrem fer un llarg
parntesi dexgesi de ls anacrnic de
termes tan poltics com el despaoles en
ledat mitjana, o donar per existent lempresa conscient de reincorporarse al
mundo occidental, cosa que duu implcit
a sobre lenfrontament europeocentrista
entre mundo occidental y cristianizado i
mundo arabizado. Per, a ms a ms, J.
Prez dna per descomptat que Espanya
s una realitat prvia als segles dhistria
musulmana, perqu insisteix en el fet que
els visigots ja aporten la unitat poltica. De
fet, defineix sant Isidor ni ms ni menys
que com a pensador nacional i li assigna
un patriotismo espaol precoz.10
De nou, sn termes que delaten aquest
nacionalisme no reconegut com a espanyolista i el desentranyament del qual exigiria esbrinar amb detall les implicacions
dels conceptes que, evidentment, ni sn
neutres, ni sn unidireccionals. Una qesti que, fora daix, es troba en la major
part de la producci historiogrfica espanyola actual, encara que no sexplicite com
a nacionalista. No seria difcil descobrirne els deutes amb els paradigmes historiogrfics del segle XIX siga amb el romntic,
siga amb lorganicista de final del segle,
en daltres nombrosos i importants llibres
dhistria recentment publicats. Nhi ha
prou, com a exemple, amb recordar que
en la prolongaci de la histria de Menn-

dez Pidal, avui sota la direcci de J. M.

Jover, no shi observa ni que haja canviat
el paradigma nacionalista, ni que, almenys, es pense dincloure les perspectives
historiogrfiques de nacionalitats que ja
han establert daltres anlisis del passat,
com pot comprovar-se en el tom dedicat a
ledad de plata de la cultura espaola, el
primer volum del qual pagaria la pena desconstruir en aquests conceptes didentidad,
pensamiento y vida i hispanidad que donen
ttol a extenses pgines en les quals Espanya s una essncia que apareix compacta,
unvoca, homognia, quan precisament,
entre 1898 i 1936, ha fet fallida important
per Catalunya i per Euskadi, sense parlar
daltres observacions que se li podrien fer
a un volum com aquest des de la metodologia danlisi dels processos del pensament i de la cultura en general.

INRCIES I OBLITS
COM A EPLEG
En tot cas, els manuals o llibres generals
presenten Espanya com una naci-estat
amb una estructura de vincles socials
fonamentats en una identitat essencialista
que es projecta obligatriament vers un
futur com. Per aix, encara que en uns
llibres es remarque la normalitat o la peculiaritat de la seua evoluci, i en daltres
es contextualitzen les diferncies o les
similituds, tanmateix en tots sacoblen per
captols juxtaposats el que sn processos
de relacions econmiques, poltiques o
ideolgiques que, sens dubte, actualment
ultrapassen les fronteres de lactual Espanya, i que tampoc en el passat no van
coincidir amb el que avui anomenem
Espanya. Hem fragmentat i individua-

46
litzat aquests processos i els conflictes consegents en cercles homogenis, i per aix
sens presenta Espanya com una naciestat unitria en el temps amb unes
relacions socials internes i uns actors que
es comporten des de fa segles com coses
que es mouen en resposta a un mecanisme
intern de rellotgeria. s significatiu pel
que fa a a loblit, ja esmentat, de les
monarquies o els regnes musulmans en el
llibre dArtola, per s una norma inconscient loblit de Portugal, lestat menys
ents des de la historiografia espanyola.
Sn exemples que podrien estendres a
qualsevol llibre al qual, des dun nacionalisme espanyol no reconegut, se li descobresquen els deutes amb els parmetres
liberals del segle XIX. Daleshores en, cal
insistir-hi, la narraci es basa en una selecci prvia, feta amb criteris nacionals, per
transmetre un missatge, i aquest mtode
s el que segueix dominant en la nostra
disciplina, fins al punt que la prctica
totalitat de la nostra producci s construda a partir de segments, desdeveniments, de dades, de citacions, de textos
que tenen coherncia nacional i presenten
una significaci per ells mateixos, tots
integrats en un relat descontextualitzat
dels elements torbadors i allat dels oblits.
Per exemple, s revelador lanacronisme
amb qu es presenta als manuals la cartografia de lEspanya que naix a les Corts
de Cadis. Es projecta enrere sempre idntica, ama de tota la pennsula, sense fronteres internes en els perodes prehistrics,
romans i dels visigots, a costa dun Portugal que no existeix, i dunes fronteres
pirenaiques que sn plenament moder-

nes De sobte, en ledat mitjana sinunda

la pennsula de fronteres canviants, i
llavors, entre daltres molts regnes, apareix
Portugal difs, perqu est pendent de
reintegrar-se per des del segle XVII s
presentat en blanc, fins avui, com si no
exists sobre la cartografia peninsular.
Nhi ha prou amb el cas de Portugal
per tancar aquestes pgines amb un dels
ms clamorosos silencis sobre els quals s
construt el nacionalisme espanyol, per no
citar els oblits tan greus de, per exemple,
quan sensenya una literatura espanyola
en qu a penes sesmenta, en lletra petita i
com a curiositat collateral, la literatura en
catal, en galleg o en basc, de manera que
els joves de les comunitats autnomes de
llengua castellana arriben a la universitat
sense haver sentit res de lexistncia del
Tirant lo Blanc, o de Castelao, Verdaguer i
Maragall, per dir alguns noms rellevants,
mentre que s que han estudiat La
Celestina i Bcquer o Campoamor. Potser
s en la llengua on el nacionalisme espanyol es troba a hores dara amb renovades
energies. No s casualitat que el Consejo
Superior de Investigaciones Cientficas
(CSIC) acabe de crear, per primera vegada
en la seua histria, un Instituto de la
Lengua Espaola, obviant la frmula ms
provocativa dInstituto del Espaol, per
que, en realitat, sols tracta i tractar sobre
el castell i sobre la seua literatura, perqu
ni actualment hi ha en aquest institut
departaments dedicats a leuskera, al catal
o al galleg, ni sembla preveure-sen, quan
el CSIC se suposa que s un organisme
estatal, finanat amb diners de tots els qui
avui som espanyols.
Traducci de Pau Viciano

47
1. Espaa. Reflexiones sobre el ser de Espaa, Madrid, Real
Academia de la Historia, 1997.
2. C. Seco Serrano, Lo que en Espaa no va bien,
ABC, 30 de maig de 1998.
3. Declaracions de J. Bono, reprodudes per El Pas, 25
de maig de 1999, p. 25.
4. Vegeu, pel que fa a aix, la ressenya un poc teatral
del llibre per Julio A. Pardos, titulada Sistemar esta
inmensa Monarqua, Revista de Libros, 34, octubre
de 1999.

5. Miguel Artola, La Monarqua de Espaa, Madrid,

Alianza Editorial, 1999.
6. Ibid., p. 620.
7. Joseph Prez, Historia de Espaa, Barcelona, Crtica,
1999, p. 7.
8. Ibid., p. 18.
9. Ibid., p. 5.
10. Ibid., p. 18.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCI

Nom i cognoms
Adrea
Poblaci
Codi postal
Telfon
e-mail
Em subscric a la revista LEspill per 3 nmeros (1 any) a partir del nmero
, ra
per la qual:
OPCI A: Us tramet un xec per valor de 4.000 ptes.* a nom de: Universitat de
Valncia. Revista LEspill.
OPCI B: Us adjunte fotocpia de lingrs de 4.000 ptes.*, a nom de la revista
LEspill, en el compte corrent de la Universitat de Valncia (Bancaixa,
Urbana Sorolla de Valncia: 2077-0063-51-3101204651).
* Preu a Europa: 4.500 ptes. Resta del mn: 5.000 ptes.
Data
Signatura

48

El pluralisme esquifit i poc constitucional del nacionalisme espanyol dels

nostres dies
Jos Ignacio Lacasta-Zabalza

quest article reprn, amb voluntat de

sntesi, algunes de les idees exposades per
lautor en el llibre Espaa uniforme.1 I tamb recull les seues crtiques al nacionalisme
espanyol del present manifestades en les
XVII Jornades de la Societat espanyola de
Filosofia jurdica (Valncia, 15 i 16 dabril
de 1999). La ponncia que hi vaig presentar t com a ttol Temps difcils per al
patriotisme constitucional espanyol.2 Ara
b, potser el subttol dEspaa uniforme
El pluralisme escarransit i desmemoriat
de la societat espanyola i de la seua conscincia nacional i intellectual donar
indici precs dall que pretenc argumentar ac.

UN PLURALISME ESCARRANSIT
La tesi de fons consisteix a desvelar que la
identitat nacional del tot espanyol rebutja qualsevol alteritat que ultrapasse

Jos Ignacio Lacasta-Zabalza (Pamplona, 1946) s

catedrtic de Filosofia del Dret a la Universitat de
Saragossa. Ha publicat recentment el llibre Espaa
uniforme (El pluralismo enteco y desmemoriado de la
sociedad espaola y de su conciencia nacional e
intelectual), Irua/Pamplona, Pamiela, 1998.

els lmits esquifits de les pautes ideolgiques dictades pels dos partits poltics
principals del Parlament espanyol. El tot
no admet la cultura poltica asimtrica de
les parts, posa el crit televisiu al cel
davant qualsevol cosa que sone a sobirania compartida i autodeterminaci,
no es planteja buscar la integraci democrtica ni la uni voluntria dels nacionalismes de les nacionalitats en un projecte
compartit.
El seu pluralisme el de lactual identitat nacional espanyola s, aix doncs,
escarransit (enteco). La qual cosa safirma
en el mateix sentit que li donava el 1611 a
ladjectiu entecado el Tesoro de la Lengua
Castellana o Espaola de Sebastin de
Covarrubias.3 En la seua versi ms forta
entecado volia dir el mateix que podrit.
En la seua versi ms tova, que s la que
ac fem servir, un entecado s un sser
impedido en sus braos y piernas, que las
mueve con dificultad y torpea. A hores
dara el mot enteco ha passat al Diccionari
espanyol vigent com a sinnim de malalts. Tot i que t molta ms riquesa la
definici de Covarrubias, puix que
introdueix la idea de malaptesa. Perqu
es tracta, certament, dun nacionalisme
barroer i maldestre. Que no sap eixir del

49
ms vulgar dels antiseparatismes, recolzat
sempre en sospites i tpics i quasi mai en
raons serioses contrastades empricament.
En la seua dimensi ms elaborada o
menys basta, ha de recrrer a lantiseparatisme dOrtega y Gasset i a la seua Espanya concebuda com una empresa comn,
quan ben poc t de comuna en adrear el
gros de la seua propaganda poltica i
intellectual contra els nacionalismes de
les nacionalitats. Quant a la seua projecci
jurdica, linspirador de la LOAPA
Eduardo Garca de Enterra semblaria
ser el rien ne va plus teric de la repartici
autonmica de competncies i el seu fams i ben ortegui llet i caf per a
tothom.4 I una jurisprudncia del Tribunal Constitucional oscillant, per restrictiva i formalista, ha acabat per limitar
el poder de les comunitats autnomes,
sota el pretext de delimitar el recurs dinconstitucionalitat a lnic mbit propi
dautonomia de les competncies existents en lEstatut corresponent. Tot negant de iure les comunitats autnomes que
puguen tenir interessos ms amplis que els
seus propis.
Vist des de la perifria, el fenomen
antiseparatista s preocupant. Gran part
de la intellectualitat orgnica sembla que
no t cap altra ocupaci la idea s de
Bartolom Clavero que cancellar nacions i encobrir la prpia, decidits com
estan a negar el dret universalista dautoderminaci en nom de no se sap quin
universalisme, ignorants de les dues
autodeterminacions, la interna i lexterna,
recollides en la legislaci internacional
subscrita per Espanya i ben descrites pel
Tribunal Suprem de Canad en la seua
decisi sobre Quebec del 29 dagost de
1998. Aquesta intellectualitat sentesta

ara a importar el dogma nord-americ de

lexaltaci de lindividu jurdic i de la
inexistncia dels subjectes collectius, la
corporetat dels quals noms es manifestaria en smbols i banderes. No hi ha
naci ni poble, diuen plegats lintellecte espanyol uniforme i el pensament
polticament correcte. Se nobliden, aix,
del sistema jurdic en qu vivim, en el qual
sense construccions de subjectes collectius no hi ha drets individuals, i sense
poder constituent no hi ha constituci
que valga. La Constituci de 1978 arrenca
en la primera lnia del Prembul de
quelcom tan collectiu com la naci
espanyola, en aquest mateix apartat hi
apareixen els pobles dEspanya; en larticle 1 Espanya, la sobirania nacional i
el poble espanyol, i en el controvertit
article 2, les nacionalitats i regions al
costat de la naci espanyola. I aquests
subjectes collectivssims no sesvaeixen
del text constitucional, una norma de rang
mxim que crea drets i deures importantssims i que acaba en la seua Disposici
Transitria Quarta atorgant a Navarra la
possibilitat dincorporar-se al rgim autonmic basc mitjanant entre daltres
mecanismes una cosa tan collectiva com
un referndum expressament convocat a
lefecte, i aprovat per la majoria dels vots
vlids emesos.
El desenvolupament cultural del pluralisme poltic oficial s, sense cap mena
de dubte, bastant escarransit a Espanya.
En la prctica, sentn el pluralisme a la
manera obtusa que ho fa Manuel Ramrez,
catedrtic de Dret Poltic, des de les pgines del diari El Pas.5 Hi escriu que
tenim un pluripartidisme no excessiu, el
dels partits que shan centrat en la societat. s a dir, que els que no shan cen-

50
trat no estan en el sistema i potser que ni
tan sols en la societat. Per el perill, car
la doctrina del professor Ramrez consisteix a aventar temors inconcrets i desconfiances envers la perifria, s el del regionalisme visceral. Perqu Ramrez, en la
mateixa direcci ultraconservadora i preconstitucional que Julin Maras, mai no
fa servir el terme nacionalitats i sestima
ms el de regions (a despit de larticle 2
de la Constituci que parla de nacionalitats i regions). Aquest problema el
dels nacionalismes dura ja massa per a
Ramrez, el qual crida latenci sobre el
risc de continuar amb el conllevar
ortegui. s a dir, que li passa el mateix
que a Ortega en la seua polmica amb
Azaa, quan el primer considerava la
qesti autonmica catalana com una
mena de creu que no hi havia altre remei
que carregar. Cosa que li fu patir el
blasme, ple dagudesa, de Manuel Azaa a
les Corts Constituents republicanes: El
Sr. Ortega y Gasset deia, examinant el
problema catal en el seu fons histric i
moral, que s un problema insoluble i que
Espanya noms pot aspirar a conllevarlo.
I Azaa es reia finalment dOrtega en
confersar-li que a mi sem presenta una
fisonomia moral del poble catal una mica
diferent daquest concepte trgic del seu
dest. Una fisonomia particular, que all
que demanaria s tractament democrtic i
intelligncia per captar la seua voluntat
quan assoleix la forma, la dimensi, el
volum i la lnia dun problema poltic.6
Ara: el nacionalisme espanyol de Manuel Ramrez, i de tants altres publicistes i
universitaris, no t res a veure amb la percepci democrtica dels nacionalismes perifrics per part de Manuel Azaa durant
el perode constituent republic. T a

veure, ms aviat, amb els projectes antiseparatistes dOrtega duna Espanya

concebuda com a dest, en els quals es
va inspirar directament caldria no oblidar-ho la unidad de destino en lo universal de Jos Antonio Primo de Rivera.
Cosa que no s una simple hiptesi, sin
tota una histria concreta del que sha
esdevingut a Espanya.7

DFICIT
DE MEMRIA HISTRICA
Aquest fals pluralisme de centre s aix
mateix desmemoriat. Franco s anomenat
a la TVE i els seus telediaris lanterior
Cap de lEstat. I de la mateixa manera les
llistes de carrers de moltes viles i ciutats
daqueixa Espanya uniforme estan farcides
de les anterioritats dels noms dels
anticonstitucionals generals Mola, Milln
Astray i Primo de Rivera. A Lle es pot
caminar des del carrer Generalsimo cap
a lavinguda de la Constitucin, com si
es pogus compatibilitzar Franco amb els
drets constitucionals avui reconeguts i
contra els quals el dictador desencaden
un colp militar faccis. A lentrada del
Ministeri de Medi Ambient, a Madrid, hi
ha una enorme esttua eqestre del
general Franco en persona. I no gaire lluny
hi ha les efgies dels dirigents socialistes
Largo Caballero i Indalecio Prieto. Dos
ssers que tingueren, junt als defectes,
grans virtuts en tants i tants aspectes. Que
no en dubtem es deuen haver revoltat
en les seues tombes laiques davant la
proximitat esculpida del mateix general
Franco que els declar la guerra a mort.
Vet ac com trobem culturalment la
identitat nacional espanyola, com una

51
barreja impossible de la profunda intelligncia dIndalecio Prieto i la curtedat de
mires de Francisco Franco. Una conscincia esgarriada que no sap encara que per
acceptar Prieto (o Azaa) i la Constituci cal rebutjar sense embuts la dictadura
militar i nacionalcatlica de Franco.
Laltra cara de la mateixa moneda
amnsica consisteix en la invisibilitzaci
de lantifranquisme i els antifranquistes.
No vol saber-sen res, dels patiments i les
morts que tamb portaren la llibertat a
Espanya; ni saber perqu encara el 1976 el
Tribunal de Orden Pblico obr unes
5.300 causes contra el que sn a hores
dara perfectes drets fonamentals de la
Constituci (associaci, reuni, manifestaci, llibertat dexpressi i daltres). Lantifranquisme ha passat a acompanyar a
totes les moltssimes vctimes i perdedors
de la histria dEspanya, amb la qual cosa
no pot estranyar que la societat espnayola
tinga un esperit democrtic insuficient i
que mantinga (ho demostra Vctor PrezDaz) una relaci dexterioritat amb lestat
democrtic de dret que, en principi, pertany a tota la ciutadania.8
Per tot aix, un patriotisme constitucional espanyol sense un veritable passat
compartit s molt defectus. Totes les societats democrtiques en tenen, i a Portugal, per exemple, ning no dubta de la
inauguraci de les llibertats constitucionals desprs de lenderrocament de la
dictadura feixista el 25 dabril de 1974. La
Constituci espanyola manca del seu
antecedent democrtic ms directe lantifranquisme i el text republic de 1931 i
aquest buit lomple un franquisme
embellit, la por, la ignorncia o totes tres
coses alhora. Les noves generacions de joves desconeixen qu era el franquisme i

que lorigen de les seues llibertats democrtiques no es troba tan sols tot i que
tamb en la reuni dels pares de la
Constituci. Sels ha amagat lactuaci de
la torturadora Brigada Poltico-Social, del
Tribunal para la Represin de la Masonera y el Comunismo, dels moltssims Consells de Guerra contra persones civils amb
resultat de mort o la realitat dels milers de
presoners poltics en totes les etapes de la
dictadura, aix com lexcepcionalitat del
Tribunal de Orden Pblico i del Tribunal
de Responsabilidades Polticas (el qual,
indignament, castig els presidents legtims de la Segona Repblica, i les seues
famlies, amb multes milionries per complir el seu deure constitucional).
I no shi val a dir que el record de tot
aix i dels seus protagonistes fomenta avui
odis i rancnia. Perqu ja han passat
vint-i-tants anys des del trasps del dictador i el que es promou, en realitat, s una
incultura histrica i una insensibilitat
democrtica certament alarmants.
La societat espanyola recolza en hiptesis de memria escanyolides i falses, perqu hi manca ni ms ni menys que tot all
que fu el franqusime des de l1 dabril de
1939 fins a les primeres eleccions generals
de 1977. Prou sabem que hi hagu amnisties i autoamnisties ms que generoses
en 1976 i 1977. No es tracta, doncs, de
demanar responsabilitats, sin simplement de recordar les actuacions de cadasc i dencarar la veritat. Ni el sistema
poltic ni la societat gosen fer-ho i sestimen ms buscar aixopluc en una guerra
civil en la qual un gran nombre de
persones no hi vam ser, perqu no havem
nascut encara. La conscincia social,
asseguren els estudis de Paloma Aguilar i
Vctor Prez Daz, sembla preferir majori-

52
triament la guerra civil com a tragdia
en tant que moment fundador de lactual
democrcia. Perqu aix es reparteixen les
culpes entre tots dos bndols. A hores
dara sabem a bastament que els rojos
afusellaren capellans i monges i els franquistes poetes, en un moment enfollit en
qu tots fores cruels i canbals.9
Perqu el cainisme o el rebregat
canibalisme no donen compte de quelcom de fonamental que se li ha furtat a la
identitat nacional espanyola. Val a dir, que
el rgim legtim era el de la Segona Repblica i lillegtim el de Franco, que sal
en armes contra el primer i contra el que
havien dit les urnes; contra la Constituci
legal de 1931 i els Estatuts dAutonomia.
s el cas, si seguim els esmentats, i
molt informats, treballs sociolgics de
Paloma Aguilar i Vctor Prez Daz, que el
gran pblic espanyol t una visi negativa
de la Segona Repblica, que desemboca
segons la metfora fluvial en la guerra
civil. I a ms a ms aix es va deure als
errors dels republicans i a les seues maldestres institucions. Una visi matussera i
unilateral, aquesta, amb conseqncies
morals i jurdiques dall ms greu, per tal
com hi desapareix la principal responsabilitat del franquisme en lexecuci sagnant del colp militar que fu caure la
Repblica, alhora que es fan fonedissos els
objectius anticonstitucionals i antidemocrtics (labolici del sufragi universal) que
persegu i aconsegu lanomenat bndol
nacional. Per a la conscincia espanyola
Franco troba, aix doncs, atenuants en
els errors republicans. Una nima social
malmesa que salta de la guerra civil a
lanomenada transici, tot desviant la
mirada per tal de no veure all que es fu
entre 1939 i 1977. Si a aix hi afegim que

el sistema poltic espanyol no ha fet una

condemna institucional clara i contundent del franquisme (ni Aznar, ni molt
menys Felipe Gonzlez, amb el seu estiueig a lAzor, ni el Rei); si tenim present
que el cadver del president legtim de la
Segona Repblica, Niceto Alcal-Zamora,
torn a Espanya quasi damagat i duna
manera vergonyosa, mentre que les restes
de lanticonstitucional i perjur Alfons XIII
tornaren amb honors militars de cap
destat a El Escorial, cal deduir que els
fonaments democrtics de la identitat
nacional espanyola no hem denganyarnos-en sn bastant fluixos i ms que
conciliadors amb el passat immediat ms
que dictatorial.10
Llevat dels incorregibles com Felipe
Gonzlez, una part de la societat espanyola i s un smptoma encoratjador ha
mostrat el seu acord davant la possible extradici dAugusto Pinochet pels seus
crims, per no ha estat capa denfrontarse amb els crims i les malvestats que shan
esdevingut a la seua prpia i ben propera
Espanya, una vegada acabada una socorreguda guerra civil a la qual remet de manera oportunista i rutinria tot all que fa referncia a la repressiva actuaci franquista.

EL TOT I LES PARTS

Lanomenat patriotisme constitucional
resulta, doncs, ben poc constitucional; i la
unitat del tot es construeix amb materials
tan autoritaris com lantiseparatisme de tots
els dies i amb un antiterrorisme ms aviat
poc i de vegades no gens constitucional.
A ms, lintellecte uniforme usa el
concepte de constituci en un sentit
fallacis, duna manera abstracta, iusna-

53
turalista i excloent de totes les persones i
els partits que no entren en el seu univers
constitucional. Els peridics del dia 19
de juny de 1999 reportaven que Jos Mara
Aznar, davant el pacte del Bloque Nacionalista Galego i el Partit Socialista de Galcia en les institucions municipals, retragu
al PSOE que salis amb partits que posen en qesti lEspanya constitucional.
La Constituci, per, no s una cosa
tan compacta com pot ser-ho el formig
armat, ni un Dret Natural deslligat de la
realitat jurdica i poltica. El marc de la
Constituci, ho assenyala Bartolom
Clavero, cont els drets, les llibertats, no
pas les institucions, els organismes. Els
drets fonamentals i la resta de llibertats
constitueixen el nucli jurdic sobre el qual
cal entendres democrticament. La Constituci s, tamb, una estructuraci del
poder i les institucions diverses. Per, dacord amb el rigors plantejament de Bartolom Clavero: les institucions sn malleables i contingents; les llibertats, no.11
Doncs b, per a lescarransit pluralisme
espanyol la Constituci s exactament el
contrari daix que tan correctament
defineix Bartolom Clavero. s una
organitzaci del poder poltic intocable,
immodificable, nica i indivisible en el
seu carcter nacional. Tanmateix, el Bloque Nacionalista Galego s una fora que
es distingeix per la seua defensa inequvoca dels drets fonamentals i la llibertat.
Aix, resulta ser molt ms constitucional,
en el sentit tcnic de rigor, que no el Partit
Popular. Entre daltres coses, perqu el
BNG t molt incorporada la cultura antifranquista (i, qui sha pensat que es pot ser
demcrata, a Espanya, sense ser antifranquista?) i el pensament republic de Castelao. Recolza en un ahir certament esdevin-

gut, culturalment slid i no pas en lenfosquiment de la memria del PP, que compta amb personatges com Fraga Iribarne.
Que s el mateix Fraga que postul com a
ministre de Franco la formaci del Consell
de Guerra i el posterior assassinat del comunista Julin Grimau els anys seixanta; i el
mateix ministre dels fets sagnants de Vitria
i Montejurra en lesbombada transici.
Una Espanya constitucional com la
dAznar, que exclou el Bloque Nacionalista Galego i els seus centenars de milers
de votants, el que propugna de fet s un
bipartidisme agressiu i va contra el veritable pluralisme poltic, que s un dels
valors superiors de lordenament jurdic
espanyol, incls, efectivament, a larticle
1.1 de la Constituci.
s anticonstitucional el programa de
compliment ntegre de les penes del Partit Popular en les seues campanyes electorals. I ho s per la seua incompatibilitat
absoluta amb larticle 25.2 de la Constituci, que indica de manera preceptiva
que Les penes privatives de llibertat i les
mesures de seguretat estaran orientades a
la reeducaci i la reinserci social.
Naturalment, hom pot defensar idees
anticonstitucionals fins i tot lhorror de
la pena de mort, com fa Gustavo Bueno
per mitjans pacfics, sense coacci ni violncia. Aix ho exigeix la llibertat dexpressi (article 20.1 de la Constituci).
Ara: qui atempta contra el principi
dhumanitat de les penes de larticle 15
de la Constituci, hauria de deixar de
parlar en el nom monopolista de lEspanya constitucional. Una Espanya que fos
aix (i que en realitat no ho s o no del
tot) sestaria dactuar en contra dels drets
fonamentals reconeguts en els articles 15 i
25.2 de la Constituci.

54
Les normes jurdiques sobre estrangeria i la Llei espanyola 1/96 neguen als
immigrants segons critica Javier de
Lucas el dret a la tutela judicial efectiva
i lassistncia lletrada al detingut, cosa
que es fa amb violaci flagrant dall disposat a larticle 24.2 de la Constituci,
que reconeix aquest dret bsic a tots els
ssers humans.12
Per el PP no ha estat tot sol pel que fa
a la conculcaci dels drets fonamentals.
Tant els governs del PSOE com els del PP
han posat en prctica una poltica de
dispersi dels presos dETA. El recalcitrant PP ja ha rebut dos avisos del Parlament espanyol (el darrer, pel juny de
1999) perqu els acoste a lrea basconavarresa. Amb aquest afer el cas s que ha
sortit a la llum un cinisme constitucional
veritablement indignant. Quasi sempre la
propaganda que dna suport a aquestes
mesures anticonstitucionals porta la discussi a terrenys com ara els drets dels
presos, si en tenen o no i fins a quin punt,
i la possibilitat o no de la reinserci
(sempre malentesa com a penediment
unilateral ). Doncs b, la primera cosa que
cal escatir s elemental: si ha existit o no
aquesta deliberada poltica penitenciria
de disseminaci dels presos etarres lluny de
les seues terres i famlies. I ats que hi ha
hagut de veritat aquesta poltica premeditada contra centenars de presos i els
seus parents, ms que injustament castigats, ja que aix figura en els nombrosos
escrits dapologistes de la dispersi com
Javier Pradera o Fernando Reinares,
resulta, doncs, que sha atemptat des dels
governs i els mitjans de difusi contra els
articles 14 i 25.2 de la Constituci. Perqu
lexecuci de la pena t com a lmit que no
es puga discriminar uns presos respecte

duns altres en ra del delicte coms o de

qualsevol altra cosa (aix doncs, no es pot
acostar uns a les seues cases i uns altres
allunyar-los-en), segons all que diu larticle 14 del text constitucional. Prohibici
de tota discriminaci en tota lactivitat
penitenciria que ordena, per tal que no
hi haja dubte, larticle 4.1 del vigent
Reglament Penitenciari de 1996. Larticle
constitucional 25.2 prescriu que les penes,
sempre i sense excepcions orientades a
la reinserci social, han de complir-se en
les millors i no en les pitjors condicions
per part de la poblaci reclusa i en establiments on tot empresonat hi gaudir dels
drets fonamentals daquest Captol, tret
dels que estiguen expressament afectats
pel contingut de la resoluci condemnatria. I la decisi condemnatria no pot
incloure lallunyament del recls del seu
entorn familiar i social. I no pot fer-ho
perqu aix fra com incrementar la pena
de privaci de llibertat amb un altre cstig
complementari. Perqu fra violentar
larticle 2 de lactual, i ja esmentat, Reglament Penitenciari, que obliga a qu el
compliment de les penes tinga com a
model la vida en llibertat i que es faa
sempre afavorint els vincles socials.
El Dret es pot retrcer molt i molt,
per dac no sen poden treure interpretacions diverses, car afavorir no vol dir
perjudicar ni entrebancar o impedir,
sin all que diu. Perqu sempre les
normes han de ser interpretades segons el
sentit propi de les paraules (article 3.1 del
Codi Civil, despecial rellevncia per a les
lleis penals i penitenciries).
La hipocresia daquesta polmica es
pot comprendre amb un exemple ben grfic. Vera i Barrionuevo, ja indultats, proclamaren la seua innocncia; s a dir, no

55
shavien penedit ni molt ni poc. Per la
sentncia shavia executat correctament en
complir-se a la pres de Guadalajara i
prop de les seues famlies i els seus, s a dir,
afavorint els vincles socials com exigeix
la llei dels condemnats pel segrest de
Marey.
Les lleis i la Constituci no foren pensades nicament perqu les compls la
ciutadania. Un Estat de Dret s aquell que
se sotmet al Dret i que no els dna la ra
als qui el combaten en comprovar que
aix no s aix perqu les institucions no
compleixen all jurdicament regulat. Els
governs del PSOE i PP no han fet cas de la
importncia de larticle 9 de la Constituci en els tres apartats que t. Perqu
en aquest afer penitenciari han deixat de
banda lapartat 1 que prescriu que els poders pblic se sotmeten a la Constituci i
a la resta de lordenament jurdic. No han
volgut aplicar el manament de larticle 9.2
ni promoure o bandejar els obstacles
per tal que els presos dETA no siguen
discriminats. I, finalment, han infringit
del tot el principi de legalitat daqueixa
norma 9.3 en ignorar all que diu la mateixa Constituci, la Llei General Penitenciria i el Reglament Penitenciari pel
que fa a com han dexecutar-se les penes
als establiments penitenciaris espanyols.
Tamb el PNB permet el seu dia
aquesta poltica de dispersi dels presos
etarres. Hi ha rectificat a fons i amb elegncia. Per hauria de reflexionar per la
mala cultura que es crea en la societat basca i navarresa quant als drets fonamentals. Si hi ha una filosofia democrtica
insuficient al si del nacionalisme basc, aix
es deu, en gran manera, al fet que no es
creu en la necessitat de lluitar per la universalitat dels drets fonamentals i es cau

en aquest vici tan espanyol de pensar que

el dret es troba aqu, disponible, a linnoble servei del que dicte la poltica.
Una cultura jurdica de el tot i les
parts hauria de dur-se a terme sobre lafirmaci que no hi ha delictes bons i dolents
segons qui els cometa. La privaci de la
vida i de la llibertat dun sser hum cal
rebutjar-la de totes passades. Per aix
esdev sagnant al Pas Basc i Navarra
lindult de Vera i Barrionuevo i el manteniment a la pres de lantiga Mesa Nacional dHB. Sembla, segons el que sha
filtrat a la premsa, que el Tribunal Constitucional reparar el desficaci jurdic amb
tots els respectes del Tribunal Suprem.
Que condemn els membres dHB mitjanant una interpretaci extensiva en
matria penal, cosa que est rigorosament
prohibida per les normes pertinents. En el
seu moment Enrique Gimbernat critic
amb encert aquesta sentncia perqu aplicava la categoria de delicte de perill a
lemissi dun vdeo el contingut del qual
no s delictiu, segons el Tribunal Suprem
mateix, i per consegent no existeix cap
perill de lesi de ning. Una sentncia
que, tanmateix, van aclamar i aplaudir
irresponsablement des de Jos M. Aznar
fins a Fernando Savater.
El tot i les parts hauria densenyar
que si els dHB, o qui siga, han danar a la
pres, que siga per delictes comesos i castigats per la llei i no perqu ho diga lopini pblica. Hom no pot procedir, amb
els dHB ni amb ning, com ho feia la
Inquisici en prohibir tot all que venia ex
illis, dels altres (moros i jueus). Un criteri
vertaderament constitucional no ha de
traar una ratlla dels drets i les llibertats i
propugnar que noms sn ex nobis, de nosaltres. La resta, els delinqents, els con-

56
demnats per delictes de terrorisme, tenen
tamb els seus drets, que cal saber respectar i fins i tot defensar a contracor si escau.
Daltra banda, i aquesta sentncia s
paradigmtica, cal criticar la dictadura de
les enquestes dels futurs votants. Fins el
Tribunal Suprem sha fet crrec en el Fonament Jurdic Set daquesta sentncia
sobre HB de la conscincia de la comunitat a qu pertany i a la qual serveix el
jutge. I, tanmateix, cal recordar que els
drets fonamentals i la presumpci dinnocncia no estan a disposici de les opinions pbliques, per molt majoritries
que siguen. De fet, en aquesta societat
uniforme hi ha massa gent partidria de la
pena de mort, tot i que aquesta ha estat,
justament i jurdicament, esborrada fins i
tot de lmbit militar espanyol.13

PATRIOTISME
CONSTITUCIONAL
Molt massa es parla i sescriu de lanomenat patriotisme constitucional. Per
se lha buidat de contingut i sha perdut de
vista que consisteix: a) en la recerca duna
identitat nacional compartida que tinga
com a aliment com els procediments
democrtics i els drets fonamentals; b) el
seu inventor Habermas hi afegeix tamb el
cultiu duna memria crtica del passat
ms recent (del nazisme i el comunisme
sense equiparacions indegudes a Alemanya, del franquisme a Espanya); i c) a
Espanya ha de recolzar-se en lenteniment
voluntari i no en la discrdia entre el
tot i les parts.14
La desqualificaci quotidiana dels
nacionalismes perifrics en els mitjans de
comunicaci i entre la intellectualitat del

tot no respon ni als procediments democrtics exigits (per la seua falta de pluralisme), ni a un establiment de ponts de
comprensi mtua, ni a cervells oberts cap
a la cultura poltica de les parts.
Intellectuals com ara Antonio Muoz
Molina, resseguint un cam recorrregut ja
amb ms fora per Julin Maras, llancen
tot el pes de la culpa de labsncia duna
Histria comuna ben pensada damunt les
espatlles dels anomenats particularismes. Segons aquests tpics, les histries
valencianes, les geografies andaluses o les
mitologies basques, quasi que han malms
lescaient Histria dEspanya. Ja est b
criticar les exageracions si es produeixen,
com en tota la polmica sobre la ubicaci
del Gernika de Picasso. Per est malament fer demaggia. No tots els mites
cauen del costat perifric i la unitat espanyola amb sons imperials dOrtega y
Gasset, com els descobriments dAmrica
de Lan Entralgo, els discursos de la Corona amb sabor a Julin Maras i a la seua
unitat en la diversitat, la nacionalitat
espanyola indiscutible i eviterna de Federico Jimnez Losantos, la multinacionalitat sense nacionalisme basc de Fernando
Savater, lexistncia objectiva dEspanya
de Garcia Trevijano, lestat refs de Gustavo Bueno, aix com leclosi histrica de
lEstat espanyol que crea la naci poltica
(sense parar esment si aqueix estat era
democrtic o no), no sn, tot plegat, ms
que argumentacions segons el pensament
dun patriotisme constitucional no fictici, de carcter ladjectiu s de Habermas
prepoltic o no democrtic. Que no
tenen com a substrat la llibertat i la
voluntat dels ssers individuals i de les
nacions de lEstat espanyol, tot inventant,
daquesta manera, una unitat nacional que

57
pretn posseir laura quasi natural dall
que ha existit des de sempre.15
Certament, al si del nacionalisme basc
hi perviu la fonamentaci mtica, com
s el cas de lestudi de la conquesta de
Navarra el segle XVI per lhistoriador Mikel
Sorauren. En aquesta obra hi ha una mica
de confusi entre la histria de la sobirania i la de la llibertat (que no sn necessriament coincidents). Aix no obstant,
en aquesta mateixa Historia de Navarra
podem llegir que uns tres mil navarresos
lluitaren en el bndol republic i que uns
2.789 (en xifres molt documentades) foren afusellats com a conseqncia del terror faccis desencadenat el 18 de juliol de
1936. Aquest historiador denuncia la desaparici, el 1972, dels arxius militars que
guardaven els expedients dels navarresos
republicans i locultaci de les proves escrites de la repressi franquista. En general, Sorauren no dubta ni un moment
quant a la legitimitat de la Repblica, tot i
que no hi estalvia crtiques, ni quant al
carcter de rebelli militar anihiladora
(que no en quede ni un, apunta que
digu Mola) del colp franquista. Sorauren
no sols va a lencontre de la memria antifranquista, sin que exigeix ms documentaci i un millor accs a la que nhi ha.16
Aquesta actitud i aquesta memria,
amb les excepcions dalguns historiadors
com Julin Casanova, no sn tan fortes ni
tan coherents, ni estan tan esteses, en
lmbit social del tot. Ja hem vist qu
pensava una part important de la societat
espanyola dels errors republicans. I ac s
que es produeix un desencontre de les
parts amb el nacionalisme espanyol,
perqu lexili de Castelao en el galleguisme
i lafusellament ja acabada la guerra de
Companys per al nacionalisme catal, sn

smbols ben reals, estimats i presents dall

que vertaderament sesdevingu.
Mario Vargas Llosa, que sha convertit
en un impartidor de doctrina antiperifrica, en la seua elogiosa exgesi del bucle
de Jon Juaristi, creu que dhuc si el pas
basc no hagus estat objecte, sobretot durant el rgim de Franco, de vexacions i
prohibicions intolerables contra leusquera i les tradicions locals, la llavor nacionalista hauria germinat tamb. Per el ms
abracadabrant s lexplicaci final del novellista peru: perqu la terra en qu cau
i els adobs que la fan crixer no sn
daquest mn concret.17 Que s com dir
que el nacionalisme basc, com que no s
daquest mn, pertany al tipus teolgic de
problemes que representa lexistncia de
laltra vida desprs de la terrenal, el cel div
o el rol dels querubins.
Seriosament: compareu aix amb els
neguits dun nacionalista basc com Mikel
Sorauren, que demana ms dades i menys
romanos entorn de la repressi franquista, i que estableix un nexe de causa a
efecte entre la dictadura i la resistncia del
nacionalisme a lrea basconavarresa, i
comprovareu que, tot i els seus mites de
segles passats, les tesis de Sorauren sobre la
repblica i el franquisme sn molt ms
democrtiques i de concrdia que no les
de Juaristi i Vargas Llosa. Aquests dos
escriptors, en devaluar all que es va sofrir
i en prescindir de la repressi que sabat
sobre el basquisme, fan impossible una
cosa que seria dall ms convenient: la
reconstrucci conjunta duna memria
antifranquista de el tot i les parts.
A ms a ms del plans destudi, de les
Humanitats a la deriva i de la LOGSE,
aix com dels efectes en els cervells juvenils
de les televisions, no sn precisament els

58
particularismes els que han cavat aquest
fossat dignorncia collectiva sobre els
nostres antecedents histrics ms immediats. Sn aquells que, des dels seus llocs
de comandament poltics i culturals, no
han volgut que es conega collectivament
en tota la seua enormitat el franquisme,
des del principi fins al final. s ms
cmode i ms covard fer vagarejar les
pors de la societat per la guerra civil en qu
no vam participar, en comptes de construir una histria solidria elemental, com
la que tenen Itlia, Frana i Portugal:
desprs duna horrible dictadura i de
dolors sense fi, es va donar a llum en connivncia o consens amb antics franquistes la nounada Constituci.
Lentrevista mantinguda per Felipe
Gonzlez, el 10 de mar de 1998, amb el
peridic mexic La Reforma demostra fil
per randa el que ac es critica.18 De locasi
nica que tingu quan fou governant, en
pensa Gonzlez: Era una gran avinentesa
per a passar comptes amb la histria. No
fou aix. Ho vaig acceptar com una de les
regles del joc del poder. En podeu treure
les conseqncies que vulgueu. El resultat cultural, en la interpretaci de Felipe
Gonzlez, molt exacta daltra banda, s
que, des daquesta perspectiva: Hom analitza all aparent, el que hi ha damunt la
taula, per no el que hi ha a sota.
1.

2.

LACASTA-ZABALZA, Jos Ignacio, Espaa uniforme (El

pluralismo enteco y desmemoriado de la sociedad
espaola y de su conciencia nacional e intelectual),
Irua/Pamplona, Institucin Prncipe de Viana/
Gobierno de Navarra/Editorial Pamiela, 1998.
LACASTA-ZABALZA, Jos Ignacio, Tiempos difciles para el
patriotismo constitucional espaol, Materials de les XVII
Jornades de la Societat espanyola de Filosofia jurdica i
poltica, Universitat de Valncia, 1999, pp. 1-69.
Prxima publicaci en lAnuario de Filosofa del Derecho.

I, certament, aix son les regles del

joc del poder poltic espanyol i tots els
seus governs amb el passat immediat, puix
que dedicant-se a all aparent no hi ha
espai per a escorcollar sota aquesta hipcrita taula la veritat despullada on es troben els veritables antecedents democrtics
de la Constituci davui: el republicanisme i lantifranquisme. La conseqncia
no en pot ser ms nefasta: damunt la taula
hi ha Cnovas del Castillo, Alfons XIII i
aqueixes llistes de carrers espanyols farcits
de noms franquistes i anticonstitucionals.
Caldria posar punt i final a aquesta
manca de coratge cvic que encara permet
pensar a un ampli sector de la ciutadania
que, a la manera de Felipe Gonzlez, es
pot passar amb tota tranquillitat del carrer del Generalsimo al de la Constitucin. En canvi, caldria arribar a un mdic
acord cultural quant a aix: pel primer
carrer es desfila disciplinadament a pas de
legionari i pel segon es passegen amb
tranquillitat els ssers lliures, a condici
que spiguen que la Constituci s un text
mnim o un indret intermedi per a lexercici dels drets fonamentals i no un trgala
del poder poltic organitzat en la trona
bipartidista.

Traducci de Jaume Soler

3.
4.

5.
6.
7.

COVARRUBIAS, Sebastin de, Tesoro de la Lengua Castellana o espaola, Madrid/Mxic, Turner, 1984.
BASTIDA, Xacobe, Miseria de la autonoma (Una filosofa del Estado autonmico), Oviedo, Servicio de
Publicaciones de la Universidad de Oviedo, 1999.
RAMREZ, Manuel, La cuarta ocasin, El Pas, 19
de juny de 1999.
AZAA, Manuel, Defensa de la autonoma de
Catalua, Barcelona, Undarius, 1977, pp. 11-14LACASTA-ZABALZA, Espaa uniforme, p. 306.

59
8. Ibidem, pp. 305-352.
9. Ibidem, p. 316.
10. LACASTA-ZABALZA, Tiempos difciles para el patriotismo constitucional espaol, pp. 3-6.
11. CLAVERO, Bartolom, Derecho histrico (vasco) y
Derecho constitucional (espaol), en el llibre collectiu Foralismo, derechos histricos y democracia,
Bilbao, Fundacin BBV, 1998, pp. 263-286.
12. LUCAS, Javier de, Derechos Humanos:un ideal de
emancipacin?, Hika, 94 (1998), pp. 23-27.
13. Aquest afer dels presos dETA i de la sentncia sobre
HB es tracta mpliament en la introducci del
llibre Espaa uniforme. All shi pot copsar aix
mateix la grandesa moral i el sentit com de Dario
Fo, que critic aquesta sentncia com una mostra
de debilitat i un atac a la llibertat dexpressi.
Tamb shi arreplega el disbarat jurdic de
Fernando Savater, que qualific pel seu compte i
en parallel la temptativa demetre el vdeo com
una coacci als ciutadans; quan la coacci s,
en el mn del Dret, una conducta de qui impedeix a un altre amb violncia fer all que la Llei no
prohibeix, o lobliga a fer all que no vol (article
172 del Codi Penal). I, qu o quina cosa en concret i a qui concretament impediren o obligaren, i amb violncia, els condemnats dHB a
fer all que la Llei no prohibeix o all que no
volia? No res, no cap i a no ning ns la resposta
jurdica inequvoca. Fernando Savater faria b de
recordar que no tots sabem de tot i que el Dret
penal i processal s una tcnica que exigeix un mnim de coneixement. Espaa uniforme, pp. 51-53.
Per a entendre la gravetat daquesta sentncia de
condemna dHB, cal matisar, desprs de la indicaci dEnrique Gimbernat, que el Tribunal Suprem ha deixat de banda tota la seua doctrina
unnime sobre els delictes de collaboraci amb
banda armada. GIMBERNAT ORDEIG, Enrique,
Ensayos penales. Madrid, Tecnos, 1999, pp. 62-65.
Cal no oblidar que aquesta sentncia, segons critica Gimbernat, s tamb una amenaa per al
futur de la llibertat dexpressi en aquest pas.
14. LACASTA-ZABALZA, Tiempos difciles para el patriotismo constitucional espaol, pp. 1-3.
15. Ibidem, pp. 1-28.
16. SORAUREN, Mikel, Historia de Navarra, el Estado
vasco, prleg de Toms Urzainqui i prefaci de Koldo Martnez Grate, Irua/Pamplona, Pamiela,
1998, pp. 172 i 385-387.
17. VARGAS LLOSA, Mario, La vieja que pasa llorando,
El Pas, 2 dagost de 1998.
18. LACASTA-ZABALZA, Tiempos difciles para el patriotismo constitucional espaol, p. 48.

el mn de les nacions

1. Franois Thual, Els conflictes identitaris,

184 pp.
2. Alfons Cuc, Els confins dEuropa.
Nacionalisme, geopoltica i drets humans a
la Mediterrnia oriental, 190 pp.
3. Ernest Gellner, Nacionalisme, 112 pp.
4. Liah Greenfeld, Nacionalisme i modernitat,
196 pp.

N O V E T A T

editorial afers

60

La memria i lamnsia
Camilo Nogueira
LORIGEN DUNA
CONTRADICCI
LEspanya de ledat moderna, dabans de
la Revoluci francesa, no podia comptar
amb una ideologia destat pel fet que destat no nexistia. En el temps de la dinastia
Habsburg, els regnes de la pennsula es
confonien en una monarquia que hom
pretenia universal, amb un patrimoni territorial, transformat avui en mltiples estats, que sestenia per Europa i per les
colnies dAmrica. Ni tan sols existia el
concepte dEspanya. Amb la dinastia dels
Borb la monarquia es trobava ms enredada pels pactes de famlia amb la casa
matriu francesa, especialment en la lluita
contra el poder angls decisiva en el
resultat final de les relacions amb les colnies americanes, que no en la estructuraci duna entitat estatal, precisament
en lpoca en la qual les monarquies britnica i francesa donaven forma poltica,
administrativa i econmica a dos grans
estats. Noms desprs del 1798 i de les
guerres napoleniques, amb episodis vergonyants inicials de rendici de Carles IV
i de traci absolutista de Ferran VII al

Camilo Nogueira s diputat al Parlament Europeu pel

BNG.

poble i als liberals que havien donat suport

al seu regrs, es pot parlar de la construcci de lEstat espanyol i de la ideologia que
lacompanya.
Tot i aix, en el llarg procs destructuraci estatal dels darrers segles van primar els perodes de monarquia liberal
caciquil o les etapes dictatorials, al llarg de
les quals el centralisme uniformitzador,
fonamentant-se en una concepci del poder lligada als interessos poltics, econmics i militars de lAntic Rgim, va negar i
reprimir les aspiracions federalistes i les
reivindicacions de les nacionalitats, alhora
que ho va fer amb les aspiracions democrtiques i de transformaci social de les
classes socials emergents. Lestat i la naci
espanyola eren considerats com el patrimoni de la monarquia i de lexrcit, amb
laval integrador, moral i institucional de
lesglsia catlica, tot i que en determinats
perodes el govern va poder respondre
tamb als interessos econmics especfics
de les burgesies financera i industrial. El
franquisme fou lexpressi externa daquesta concepci de lestat i de la societat
espanyola.
Noms en els poc freqents perodes
democrtics la Primera i la Segona Repblica i en el ja durador de la Constituci
de 1978 ha estat admesa la diversitat poltica i cultural de la societat espanyola. En

61
la darrera constituci, el pacte entre loposici democrtica i els reformadors del
franquisme, que va permetre el reconeixement constitucional de la diversitat
nacional i lacceptaci dels drets adquirits
en els referndums democrtics dels estatuts republicans, va comptar, duna manera determinant, amb limpuls de les
forces poltiques de les nacionalitats, i es
va obrir cam envers un estat de les autonomies que va beneficiar tots els territoris
i pasos espanyols, a ms de les nacions
que el van propiciar. Desprs dun perode
inicial dacord relativament generalitzat,
es va reobrir el problema de lestructuraci
de lestat, amb la qual cosa van entrar
novament en contradicci les aspiracions
de les nacionalitats i la voluntat del poder
central de mantenir-se com lnic ens
superior, decisiu i sobir. Tot aix, amb
independncia de les justes protestes procedents dels territoris de lantic regne de
Lle, units a Castella de manera arbitrria,
aix com de les posicions nacionalistes
gallegues, basques i catalanes ms radicals,
les quals no es reconeixien en el pacte
constitucional per les seues limitacions en
la qesti nacional i per la inclusi de la
forma monrquica de lestat.

EL REARMAMENT
ESPANYOLISTA
Ara, desprs de vint anys de vigncia del
rgim constitucional i de laplicaci globalment satisfactria dun sistema politicoadministratiu descentralitzat, assistim a
un rearmament de la ideologia i de la
poltica uniformitzadora i centralista de
lEstat espanyol, el qual s dun carcter
diferent i es manifesta en uns termes dis-

tints dels vigents en els rgims dictatorials

o caciquils que van caracteritzar la monarquia espanyola al llarg dels dos darrers
segles. Aquest rearmament, per, ja no es
pot fonamentar en la sola negaci de la
diversitat poltica i cultural de lestat, ni
tampoc no es poden reprimir les seues
expressions democrtiques pbliques.
El discurs espanyolista es produeix tot
coincidint amb la crisi dels estats moderns, en el moment en qu la supressi
de les fronteres territorials, econmiques,
monetries, jurdiques, socials, lingstiques, etc., ha canviat radicalment el
contingut dels poders i de les institucions
estatals construdes a partir del model nascut a Anglaterra i Frana, i cristallitzades
amb la instauraci de les institucions democrtiques derivades de les revolucions
anglesa, nord-americana i francesa. Per,
tot i tenir lloc en aquest temps histric el
de la crisi de lestat naci, i a diferncia
de les postures xovinistes prpies destats
que, com s el cas del francs, es fonamenten avui en la defensa de la nation
enfront dels aspectes dissolvents de la
globalitzaci, la ideologia estatal espanyola (condicionada tamb per la necessitat de posar remei a la decadncia i a
lallament histrics contemporanis) no es
caracteritza per un enfrontament intellectual contra la dissoluci de les fronteres
estatals, ni est bsicament informada per
teories relacionades amb els aspectes universals de desestructuraci dels estats ni
pel procs actual de construcci de la unitat europea, sin que es nodreix duna voluntat centralitzadora enfront de les
nacions perifriques que reivindiquen
lautogovern sobre la base de la seua tradici histrica i de la seua voluntat poltica nacional.

62
Tot aix, per, no vol dir que aquest
discurs no faa servir els arguments contraris a les nacions sense estat, propis
duna ideologia europea que situa la
veritat de la qesti nacional en el terreny
estricte de les posicions oficials dels estats
constituts. Els articulistes de lespanyolisme, amb posicions que sn compartides i
difoses pels partits estatals, pels mitjans de
comunicaci i pels universitaris o per
algunes institucions culturals com ara la
Real Academia de la Lengua Espaola, tiren m de justificacions dun eclecticisme
especialment oportunista, barrejant teories poltiques contradictries en elles mateixes que van des del conservadorisme de
Kedourie, favorable a les monarquies o als
estats de lAntic Rgim enfront de la nova
situaci creada per la Revoluci francesa,
fins al marxisme dogmtic de Hobsbawm,
el qual qualifica els nacionalismes de les
nacions sense estat com un fenomen histricament transitori, identificable amb
els interessos de les burgesies.
Posicions com les protagonitzades per
escriptors, com ara Savater o Juaristi, en
relaci amb la qesti nacional dEuskadi,
Sol Tura o Carreras sobre Catalunya, el
meu estimat ve Blanco Valds sobre Galcia, o Juli o Elorza com a representatius
dels articulistes del centre de lestat, les
quals sn compartides i impulsades per les
empreses de comunicaci, per les institucions centrals i per alguns partits poltics, com ara el PP i el PSOE per no parlar dels agressius tertulians radiofnics,
que encara viuen en lAntic Rgim es basen en la consideraci de lEstat espanyol
i en general dels estats constituts com
un producte de la racionalitat, sacralitzant-lo com a permanent i necessari, i
amb la pretensi de fonamentar-lo en la

ciutadania sense cap mena de distinci de

les llenges i de les cultures, malgrat levidncia del fet que s el resultat de la
imposici dun poder centralista i uniformitzador no gens respectus amb la diversitat interna daqueix mateix estat.
La ideologia espanyola projecta a sobre
de les nacions internes lacusaci de pretendre la constituci de nacions tnicament uniformes, contraposant la idea de
poble reivindicada per les nacions sense
estat a la de territori, que seria la prpia
destats com lespanyol, el qual tindria aix
latribut de la pluralitat, de la diversitat i,
fins i tot, del mestissatge i de la democrcia. Aix, identifica de manera ahistrica
els territoris i, fins i tot, les institucions
procedents de labsolutisme monrquic
amb el respecte a les diferents cultures,
situant per contra en postures tancades i
exclusivistes els grups poltics i culturals
que reclamen el pluralisme i la llibertat
econmica, lingstica i social enfront de
lestat dominant i uniformitzador. Hom
pretn ignorar el fet que van ser els poders
monrquics a ledat moderna i lEstat espanyol en el seu procs destructuraci
contempornia els que van determinar
leliminaci del pluralisme cultural i poltic intern, identificant en la prctica lestat
en tant que instituci amb la uniformitzaci lingstica i considerant leliminaci
de les diferncies com una qesti necessria i com la garantia del poder centralitzat de la instituci estatal.
La realitat histrica t poc a veure amb
la pretensi dels analistes poltics o dels
historiadors espanyols de contraposar a les
aspiracions del poble, que serien universalistes i referides als grans problemes socials, a les ambicions de les classes dominants locals, que noms defensarien pro-

63
blemes particularistes, b de la noblesa, b
de la burgesia, o b de la intelligentsia. Els
qui a lEstat espanyol defensen aquests
plantejaments, segueixen postures com la
de Hobsbawm, el qual contraposa les
nsies demancipaci nacional a les esperances, les necessitats i els interessos de
lordinary people, i parteix de la base que el
poble no s necessriament nacional i
encara menys nacionalista, tot afirmant
que: la major part dels students estarien,
per cert, dacord amb el fet que qualsevol
que fos la naturalesa dels grups socials
atrets primerament per la conscincia
nacional, les masses populars obrers, servents, camperols sn les darreres a sentirsen afectades, degut al fet que tindrien
unes altres nsies, reivindicacions o preocupacions alternatives. Obliden, per, el
fet que la identitat nacional, i fins i tot
laspiraci expressa a lautogovern, pot
coincidir i coexistir amb altres identitats i
posicions vitals i poltiques, alhora que
pretenen ignorar que laspiraci a lautogovern pot romandre adormida o mudar
histricament, com tamb que una societat identificada amb el seu carcter sociolgic, cultural i histric, pot fer patents o
aplaar les seues aspiracions nacionals dacord amb les circumstncies histriques,
sense que aix supose lacceptaci del
domini duna altra naci o dun estat no
considerat com a propi.
Per al nou centralisme espanyol, lestat
gaudiria duna pretesa neutralitat pragmtica, mentre que Galcia, Euskadi o els
Pasos Catalans, aspirants a constituir-se
en nacions poltiques, mereixerien una
desqualificaci ideologitzada, fins i tot
quan els seus grups poltics situen la seua
aspiraci a lautogovern des duna posici
daceptaci dels canvis histrics objectius

que avui modifiquen el contingut de la

sobirania i de la independncia que afecten tots els estats i totes les nacions.
Tot participant de la preponderncia
actual de la ideologia estatalista a Europa,
lescorament xovinista mena a atribuir a
les nacions sense estat el nacionalisme
excloent o exacerbat faig servir els qualificatius codificats i, fins i tot, a identificar aquest nacionalisme amb la violncia,
en un context condicionat per la inestabilitat provocada per la caiguda parcial de
limperi sovitic tal com va ocrrer amb
la desfeta dels imperis austrac i rus el
primer ter del segle XX la qual va propiciar la independncia dantics estats europeus satellitzats o la formaci de nous
com a conseqncia del reconeixement
del principi dautodeterminaci, quan fou
la ideologia estatalista destats com ara la
Gran Bretanya, Frana o Espanya, la que
va donar el seu suport oficial inicial a les
posicions centralitzadores i agressives de
Srbia a Iugoslvia, amb una actitud poltica que va contribuir a perllongar la
guerra i a augmentar les prdues humanes.
Malgrat que hom atribueix aquest
carcter al nacionalisme de les nacions
sense estat i sense oblidar que, com s el
cas dETA, la reivindicaci nacional tamb
ha estat acompanyada dexpressions violentes, les evidncies histriques ens
diuen que aqueix radicalisme antidemocrtic i la prctica de la violncia sn histricament ms prpis de limperialisme i
de la lluita entre estats i monarquies que
no de les aspiracions nacionals emancipatries. No caldria haver de recordar el
carcter violent que van tenir les lluites
monrquiques entre Frana i Anglaterra
en la Guerra dels Cent Anys (1338-1453);
la Guerra dels Trenta Anys, que acab amb

64
la derrota dels Habsburg espanyols i la
victria de la monarquia borbnica francesa; la Guerra de Successi, amb larribada dels Borb a Madrid; les guerres
napoleniques i la victria transitria de
les monarquies de lAntic Rgim; la guerra
francoprussiana de 1870, la Primera i la
Segona guerres mundials... Excloents van
ser Felip II, Felip III i Felip IV davant
dHolanda i Portugal, i no els holandesos
ni els portuguesos que van lluitar per la
seua independncia al segle XVII, com ho
ha estat Srbia, i no Eslovnia, a Iugoslvia
als inicis dels anys noranta, o Indonsia i
no Timor Est. (Aix mateix, podrem dir
que s excloent la negaci histrica per
part de lEstat espanyol de la llengua gallega parlada per la totalitat de la poblaci
de Galcia i, fins i tot, la preeminncia actual del castell per sobre del gallec creaci i patrimoni de tot un poble a Galcia
per sobre del desig dels nacionalistes
gallecs que la llengua de la seua naci siga
reconeguda i usada al seu pas.) Lafany
didentificar les aspiracions de les nacions
sense estat amb aquesta mena de posicions
antidemocrtiques, porta la ideologia estatalista a confondre sota el mateix terme
nacionalisme les nsies democrtiques
de llibertat duna societat que cerca lautogovern nacional o la formaci dun estat
independent, amb els seus contraris, ja
siguen la ideologia i la poltica uniformitzadora i centralitzadora histriques dels
estats constituts enfront del pluralisme
intern, o b els fenmens com ara els imperialismes expansionistes dels estats, o
moviments no especficament nacionals
sin referents a posicions extremes sobre
els grans conflictes socials contemporanis
com ara el nazisme o lestalinisme que,
en qualsevol cas, han estat dilucidats al se-

gle XX mitjanant guerres entre estats constituts i no, naturalment, entre nacions
sense estat mancades de poder militar.

UNA NOVA POLTICA

CENTRALITZADORA
El rearmament espanyolista es reflecteix
en mesures poltiques concretes que defineixen un centralisme de nou encuny. La
visi histrica que hom imposa des del
poder poltic i cultural estatal reafirma la
unitat i la continutat territorial dEspanya
com a estat, el qual es remuntaria a ledat
mitjana. Aquesta visi, dominant en els
estudis histrics universitaris, en les obres
de divulgaci i en les anlisis poltiques
estatals, oculta el carcter contingent de la
forma territorial de lEstat espanyol demostrada per lexistncia mateixa de lEstat portugus, afirma el carcter de la monarquia europea dels Habsburg com una
monarquia espanyola que ja prefiguraria
lestat peninsular, atorga a la dinastia borbnica del XVIII un paper modernitzador
que fa taula rasa de la seua subordinaci
als interessos de la branca francesa, els
quals foren la causa denfrontaments amb
la Gran Bretanya alhora que decissivament negatius en la relaci amb Amrica,
i tendeix a normalitzar el segle XIX tot
tractant docultar el carcter monrquic
caciquil del poder poltic central, que va
constituir el principal obstacle per al desenvolupament econmic i social, com
tamb per a lestructuraci plural i democrtica de lestat. En oblidar, doncs, que
lEstat espanyol no s la conseqncia
dun dest premeditat, la ideologia espanyola continua sense admetre la idea que
lEstat espanyol shaja pogut construir en

65
territoris diferents, ms amplis o ms reduts que no els heretats finalment per la
monarquia absolutista. Hom podria aplicar a Espanya la ja clssica i aguda sentncia de Renan1 malgrat que ha estat
usada habitualment pels terics dels estats
constituts, contra la formulaci de la
identitat histrica de les nacions sense estat que aspiren al ple autogovern, que
afirma que loubli et je dirai mme
lerreur historique, sont un facteur
essentiel de la formation dune nation et
cest ainsi que le progrs des tudes
historiques est souvent pour la nationalit
un danger. Tamb ac, com a Frana, la
base de la identitat nacional no s la
memria sin lamnsia: els ciutadans
sn induts a oblidar els seus orgens.2
Lamnsia espanyolista afecta especialment el procs contemporani destructuraci de lestat. Aix, encara el segle XIX,
la monarquia va intentar lassimilaci de
Portugal amb lajuda de Napole, va perdre les colnies americanes i va considerar
Cuba, fins al final, tan espanyola com les
Illes Canries. I amb un inters major pretn, encara ara, ignorar que el segle passat
no noms es va manifestar una tendncia
estatal unitarista i uniformitzadora, hereva
de la monarquia patrimonial, sin tamb una altra de federalista o partidria del
reconeixement poltic de la diversitat nacional, convivint totes dues en conflicte
des del principi, com a vectors determinants dun procs histricament obert.
Aix, el naixement i levoluci dels nacionalismes gallec, catal i basc no sn el
resultat duna desviaci perversa sin que
expressen a la pennsula les idees i la realitat poltica dun vast moviment que va
canviar les fronteres europees tot al llarg
de la histria moderna i especialment al

llarg dels segles XIX i XX, quan es van

constituir nacions poltiques i nous estats
com a conseqncia de la caiguda dels imperis turc i austrac, de la reconversi dels
imperis tsarista i germnic, del qestionament de lestructura centralitzada i uniformista dels estats dinasticoreligiosos en
expressi de Gellner i de laplicaci del
principi dautodeterminaci nacional. De
fet, el nacionalisme i els estats nacionals
van emergir, dacord amb John Roberts,
quan labsolutisme va cedir davant les
regles constitucionals.3 Les reivindicacions constitucionals i nacionals contempornies sn dos aspectes dun mateix moviment general democrtic per la sobirania
popular. En aquest marc, el nacionalisme
de les nacions sense estat concreta una
reivindicaci democrtica, un moviment
per la democrcia,4 contra el procs de
centralitzaci poltica i econmica, com
tamb duniformitzaci lingstica i cultural dels estats que han heretat el patrimoni
territorial de les monarquies absolutes.
Noms lamnsia poltica, al servei dels
interessos de lestat uniformitzador, pot
explicar el fet que hom considere les aspiracions de les nacions perifriques com a aspiracions separatistes tendents a destruir una
unitat estatal que abans mai no havia existit.
La importncia dels arguments de carcter histric com a justificaci i com a
part del procs de recentralitzaci protagonitzat pels poders de lestat, amb el
suport i el protagonisme dinstitucions i
mitjans de comunicaci, aix com de les
empreses editorials, explica lintent de
potenciar un estudi de les humanitats concebudes com una instrucci sobre el dest
unitari espanyol fonamentat sobre Castella i limperi, amb elements al voltant de
lsser dEspanya recreats per la generaci

66
del 98. Aix mateix, la preferncia del
castell per sobre de les altres llengues de
lestat sinclou en el mateix mbit politicoideolgic, i es mant fins i tot la ideologia
de la seua superioritat, una postura que
sempara en els textos constitucionals que
afirmen lobligatorietat del seu coneixement
alhora que neguen el de les altres llenges
dintre de la seua prpia naci.
Ara, per, les armes centralitzadores es
basen tamb en les contradiccions reals o
suposades entre els diferents territoris de
lestat. A travs de la dialctica poltica
quotidiana, o b solemnement en documents com ara la Declaracin de Mrida,
signada pels presidents dExtremadura,
Andalusia i Castella-La Manxa i, en qualsevol cas, mitjanant decisions poltiques
expresses, hom procura limitar labast de
les competncies poltiques de les nacionalitats amb largument duna igualtat
entre les diferents autonomies, que entenen com una limitaci de la dimensi
competencial dels autogoverns nacionals,
tot potenciant el poder central de lestat
com a factor de redistribuci i de solidaritat. La Declaracin de Mrida, que s
lexpressi clara del neocentralisme regionalista, pretn identificar les aspiracions
nacionals alternatives com a prpies de
pasos rics com ara Catalunya o Euskadi,
sense posar de manifest que lEstat espanyol no va tenir histricament aquell
carcter redistribuidor; aix, sense entrar
a analitzar la qesti nacional gallega, la
qual trenca inequvocament aquella identificaci. Ignora que la solidaritat s compatible amb la descentralitzaci del poder
poltic i, fins i tot, oculta el fet que fou la
lluita democrtica de les nacionalitats la
ra poltica determinant del reconeixement constitucional de les autonomies

que ara salien tot pretenent negar una

diferncia poltica i cultural que s perfectament compatible amb la igualtat dels
drets i dels deures individuals dels ciutadans. Els arguments a favor de lenfortiment del poder central de lestat sn,
paradoxalment, utilitzats tamb per la
mateixa dreta neoliberal que qestiona
aspectes fonamentals de lacci econmica
de lestat com a instituci, amb independncia de la seua dimensi territorial.
En aquest context, la Declaraci de
Barcelona, en proposar levoluci constitucional envers un estat com de tipus
federal, respon a una tendncia interna
que cerca conquerir un major grau dautogovern, alhora que s una resposta proporcionada a aquestes tendncies recentralitzadores del poder estatal.
El centralisme espanyol t aspectes
rellevants que caminen per irresponsables
averanys anticonstitucionals, entre els
quals destaca la tendncia recurrent de les
propostes de canvi de la llei electoral per
tal dimpedir la formaci de majories que
necessiten els vots dels diputats catalans,
bascs i gallecs; una tendncia mai no
materialitzada enfront de levidncia que
serien anticonstitucionals i anirien en
contra de les regles democrtiques establertes si el sistema electoral continua
essent proporcional, o podrien conformar
majories absolutes nacionalistes a Galcia,
Catalunya i Euskadi en el cas de convertirse en majoritari amb circumscripcions
uninominals, de manera que es podria facilitar la presa de decisions democrtiques
sobre lautodeterminaci als parlaments
respectius.
Ms enll, per, de la negaci dels fonaments nacionals de la reivindicaci
de Galcia, Euskadi o els Pasos Catalans

67
i de la dialctica poltica i ideolgica, lestatalisme es manifesta en decisions estratgiques transcendentals que tendeixen cap
a lenfortiment del centre. Lestructuraci
de la xarxa de ferrocarrils dalta velocitat
recupera la dinmica centralitzadora de les
decisions estatals, reproduint decisions
histriques com la de la xarxa radial de les
lnies de ferrocarrils del segle XIX, abans i
desprs de la Restauraci, o la industrialitzaci estatalista induda des de Madrid
durant el franquisme amb una intenci
centralitzadora contradictria amb una
concepci europea de les comunicacions
espanyoles.
Aquesta tendncia es manifesta tamb
en les relacions amb la Uni Europea, no
tant com a resistncia enfront de la prdua
de competncies essencials de lEstat espanyol en el procs de construcci europea,
sin com a negaci de lexercici directe de
les seues competncies poltiques per part

de les comunitats autnomes, les quals sn

reabsorbides pel poder central. I com a tot
un smbol, pot servir dexemple la batalla
lliurada a la Uni Europea en defensa de
la castellana, com si tota la diferncia
cultural espanyola es jugus en una ratlla.
Traducci de Vicent S. Olmos
1.

2.
3.

4.

Ernest RENAN, Quest que cest una nation?, citat en

E. J. HOBSBAWM: Nations and nationalism since
1780. Programme, myth, reality, Cambridge
University Press, 1990.
Ernest GELLNER, Encounters with Nationalism,
Oxford (GB) i Cambridge (USA), Blakwell, 1994.
John ROBERTS, Revolution from Above and Below.
European Politics from the French Revolution to
the First World War, en T. C. BLANNING (ed.):
Modern Europe, Nova York, Oxford University
Press, 1996.
Michael MANN, A Political Theory of Nationalism
and its Excesses, a Sukumar PERIWAL (ed.):
Notions of Nationalism, Budapest, Central European University Press, 1995.

N. 23
REVISTA DE DIFUSI DE LA
INVESTIGACI TARDOR 1999
EL CERVELL AL DESCOBERT
MONOGRFIC .

Articles dE, Font, J. C. Lpez

Garca, J. M. Tornos i A. Pascual-Leone, I. Farias,
J. M. Garca-Verdugo i D. Herrera, A. Salvador,
M. D. Molt i C. Njera, R. Espert Tortajada.
ACTUALITAT: Ms cincia i millor, J. Velasco. Les
dunes de Serra Gelada, J. V. Boira i Maiques. In
memoriam Jos Ignacio Fernndez Alonso, cientfic i mestre, Francisco Toms. Quan lenergia es
converteix en matria, M. J. Costa. Lavantguarda
i les universitats durant ledat moderna, E. Pinter.
Contra el relativisme, J. A. de Azcrraga. Michael
Ruse, M. Domnguez. ENTREVISTA: Simplement
de les operacions del cervell, en diem ment, entrevista amb Carlos Delmonte, per E. Desfilis.
PUBLICACIONS. LLIBRES. TESIS. El cervell potic,
A. Tobea.

Informaci i subscripcions a Mtode: Arts Grfiques, 13-2n pis. Valncia 46010. Tel: (96) 386 46 86

68

Sobre la qesti: les noves formes

del nacionalisme espanyol
Ramn Cotarelo

er qu noves formes?
La pregunta no t res de trivial, perqu
caldr comenar per esbrinar si s que en
t daltres, de velles; si en t cap; ms
concretament: si existeix el nacionalisme
espanyol.

LES FORMES DEL

NACIONALISME
No conec ms que dues menes de circumstncies histriques que donen lloc al
nacionalisme. Ns una la que en podrem
dir la nation fiere delle mme, la naci
preexistent que es projecta cap al futur
amb una interpretaci orgullosa del seu
passat, on troba la clau del seu cam i de la
seua missi en el mn.
Laltra circumstncia s la de la naci
in fieri, s a dir, el grup autoidentificat
com a nacional que se sent preterit, huRamn Cotarelo (Madrid, 1943) s catedrtic de Cincia Poltica i de lAdministraci de la Universitat
Complutense de Madrid. s autor, entre altres, de
les obres La izquierda, desengao, resignacin y utopa
(1989), En torno a la teora de la democracia (1990),
Transicin poltica y consolidacin democrtica
(comp., 1992), La conspiracin. El golpe de Estado
difuso (1995), El desgobierno de la derecha (1997) i
Ordeno y mando: la derecha contra el Estado de
derecho (1998).

miliat, potser explotat, negat en els seus

valors ms ntims i sentits, i que lluita per
emergir amb personalitat prpia en
lescenari de la histria. Aix com el primer
s un nacionalisme de maduresa, per dirho aix, de plenitud, la fiert, el manifest
destiny, el Volksgeist, laltre s un nacionalisme emergent, a vegades fins revolucionari, un nacionalisme de joventut o que
shi vol identificar com a smbol de la
fora de la vida, la Jove Turquia, per exemple, la Jove Itlia i dhuc la Jove Europa de
Mazzini. Tot aix s clar a grans trets i
amb molts matisos, com sempre que es
recorre a la histria per donar suport a
algun raonament. I dic aix per curar-me
en salut per si de cas hi ha qui fa lobjecci
molt encertada que, en coses de sorgiment de la naci, sobta trobar Itlia i
Alemanya en camps oposats; pel que fa a
classificacions, certament.
El nacionalisme espanyol, si s que
existeix, no seria del primer grup i, daltra
banda, fra ridcul a hores dara adscriurel al segon. I aix per raons que tractar
dexposar tot seguit.
Que no forma part del primer, es dedueix de quelcom molt senzill. Tots els
nacionalismes daquest tipus recolzen en
la idea dalguna mena dexcepcionalisme
positiu que se suposa intrnsec al grup
hum en qesti, elaborat millor o pitjor

69
per pensadors i poetes: les aportacions a la
civilitzaci (la cincia, les arts, la filosofia),
lamor a la llibertat i el carcter indmit
del poble, el seu sentit de laventura, o la
seua relaci especial amb Du. Coses,
aquestes, que evidentment poden ser
ms o menys reals, ms o menys imaginries. Per lexcepcionalisme espanyol s
negatiu. No vull (i, probablement, no
puc) reobrir la vella disputa del regenacionisme i, encara abans, de larbitrisme,
aquestes reflexions aclaparadorament pessimistes sobre la condici espanyola, per
s clar que mentre Frana, Anglaterra,
Estats Units i, en gran manera, tamb Alemanya i Itlia, nodreixen la conscincia
nacional amb fets immarcescibles, de
grans beneficis que els seus pobles han
aportat a la humanitat, els espanyols no
hem aconseguit dadjudicar res de semblant al nostre suposat quefer collectiu.
Aquelles nacions, amb lafegit molt significatiu dels Pasos Baixos (potser el primer
estat amb conscincia de tal de lpoca
moderna), han identificat algun dels seus
moments histrics amb la culminaci
coetnia de lesperit i la civilitzaci: els
Pasos Baixos i la seua independncia, precisament enfront dEspanya; Anglaterra i
la revoluci anomenada Gloriosa; Estats
Units, la independncia i els drets humans; Itlia, lImperi Rom i el Renaixement; Frana, de nou la revoluci i el
Codi de Napole.
s clar que en alguns daquests casos
les proclamacions contrastaven amb la seua
aplicaci prctica, car els drets humans
van conviure tranquillament als Estats
Units amb lesclavitud, mentre que, per la
seua banda, el Codi de Napole, juridificaci de les llibertats burgeses, fou compatible amb lestructura dun imperi que

pretenia imposar la llibertat a sang i foc a

Europa, potser per tal de fer realitat aquella pregunta contradictria de Rousseau
en el sentit de si caldria obligar els homes
a ser lliures. Tanmateix, aquestes i altres
consideracions possibles em sembla no
entelen el valor del meu argument, que fa
referncia no pas a laplicaci prctica dels
postulats, sin a la seua eficcia com a
ideals de legitimaci. I, pel que fa a aix,
aquests pasos han fet una veritable construcci legitimatria amb la seua interpretaci del passat. Noms els espanyols interpretem la nostra histria a la defensiva, de
manera exculpatria, i a ms ni tan sols
compartim una interpretaci comuna
daquesta histria en els seus mecanismes
ms fonamentals. Felip II, de la mort del
qual es va complir lany passat el V centenari, fou un exemple clar duna ambigitat moral aclaparadora. Fins els qui defensen que Felip II fou un bon monarca (si s
que aquesta expressi t cap significat)
reconeixen que si aquell bon monarca
hagus reeixit en lepisodi de la Invencible,
la Reforma hauria acabat a Anglaterra i
potser tamb al continent. I, sense la
Reforma, el liberalisme hauria estat impossible. I, sense el liberalisme, el mn
tindria avui un aspecte bastant ms srdid.
Perqu ac rau el problema. Tots shan
arranjat per interpretar els seus imperis, les
seues finest hours, com a triomf de la ra,
de la llibertat, del progrs, conquestes que
no tan sols hom atribueix a la naci per
una mena de codi gentic (ms o menys
explcitament formulat) sin que desprs
han desbordat els marcs nacionals respectius i shan ests per tota la terra en benefici de la humanitat. Noms limperi
espanyol (dels de lpoca moderna, s clar)
apareix interpretat universalment, fins i

70
tot per una pila despanyols, com una
mena de kingdom of darkness o com en
direm a hores dara com all que ms
sassembla, a Europa, a una forma de despostisme asitic, un privilegi que compartim amb els russos, i com quelcom que
hauria de ser combatut en nom del
progrs de lesperit hum.
Hi ha, fins i tot, en lorigen dalguns
nacionalismes de la primera circumstncia, com ara langls o lholands, tots dos
provets duna fabulosa capacitat per a la
propaganda, un element antiespanyol que
sarticulava afirmant que la causa de la llibertat a Europa, de la llibertat mercantil,
religiosa, civil, era la causa de la lluita contra Espanya. I aix, projectat en negatiu,
no hi ha nacionalisme que puga reeixir. Els
qui volgueren donar vida a un nacionalisme espanyol li buscaren un origen semimedieval en la monarquia dels Reis Catlics, per hagueren de veure-se-les desprs
amb la interpretaci dominant antiespanyola, que batejaren com leyenda negra.
Negra ho s, i a bastament; per no hi ha
llegenda de cap mena, si per llegenda
sentn el relat duns esdeveniments fabulosos i imaginaris. Perqu els excessos
dAlba a Flandes no tingueren res dimaginaris; la Inquisici a Espanya i Amrica no
fou cap fantasia.
Per a major desgrcia de limpossible
nacionalisme espanyol de la primera fornada, ni tan sols ateny consens dins Espanya mateixa. Per raons que fra prolix
denumerar ac, per que pertanyen a
aquest excepcionalisme negatiu del nostre
pas, molts espanyols creuen que la leyenda
negra s ms vertadera que les diferents
histries rosades que els frustrats artfexs
del nacionalisme espanyol hagen pogut
ordir. Una part important daquesta ma-

nera de pensar i de fer correspon al que

genricament en podrem dir lesquerra
espanyola. Fa relativament poc temps en
tinguerem una bona prova amb la commemoraci de V centenari del descobriment dAmrica. Per b que lorganitzador
del magno evento (precisament lesquerra
llavors al poder) estava una mica descoratjat per haver de rememorar un fet amb el
qual sempre pretengu justificar-se la dictadura, s a dir, la Hispanitat, i acab
acceptant una frmula de comproms que
eliminava el terme descobriment, polticament incorrecte, i el substitua per encontre, com si aix tingus cap sentit; no
pogu mantenir a ratlla els ms radicals
dels seus, que de seguida comenaren a
parlar de genocidi de la poblaci autctona, crim especialment nefand a hores
dara, per pel que sabem desconegut el
segle XVI.
Aix les coses, s clar que no existeix un
nacionalisme espanyol com la naci fiere
delle mme. En el millor dels casos, tot el
que el problemtic nacionalisme espanyol
ha aconseguit de fer ha estat defensar
lexistncia duna naci articulada al voltant duns objectius que lenfrontaven
amb ella mateixa. I, en conseqncia, no
ha pogut florir una concepci compartida
dEspanya en la qual hi haja consens com
a suport hum i material dun ideal com.
Tot el que hi ha hagut han estat dues idees
dEspanya enfrontades i irreconciliables
que han trobat formulaci potica en els
versos famosos de Machado. I ja que hi
han intervingut els poetes, grans encunyadors dideals nacionals, hom podria pensar
que, en el fons, el nacionalisme espanyol
s precisament aquest sser dividit i enfrontat. Per aquest s el terreny esmunyeds de les paradoxes unamunianes, i amb

71
paradoxes es construeixen pocs nacionalismes robusts, amb himnes, banderes i
soldats desconeguts, fills annims de la
Ptria sempiterna.
Aix que, de nacionalisme espanyol a la
manera de les nacions reussies, sen pot
parlar ms aviat poc. s impossible generar un nacionalisme a base dun excepcionalisme negatiu. Perqu fins i tot els que
diuen creure en una naci espanyola del
tipus europeu/positiu, incorren en la contradicci de fer-ho damunt un fonament
negatiu. O no s contradictori, alhora que
pintoresc, que lideal intellectual de la
dreta espanyola siga avui Cnovas del
Castillo, un pessimista tan consumat i tan
convenut de la decadncia espanyola que
volgu convertir Espanya en un contrafament de la naci que en bona part
havia causat la seua runa? Per ventura la
dreta no ha cregut sempre que les institucions, que enfonsen les arrels en el passat dels pobles, no sn transplantables
com la dacsa o les crelles?

ELS NACIONALISMES
EMERGENTS
Al mateix temps, deia ms amunt, fra
ridcul afirmar que el nacionalisme espanyol siga de carcter emergent, per b
que potser no tan impossible com sembla
a primera vista. Perqu hauria de ser
ridcul, es pot explicar amb relativa facilitat: podem formular la peregrina idea que
el nacionalisme espanyol s tan opressiu
que no sols ha tractat dabsorbir i/o eixafar els nacionalismes gallec, basc i catal,
sin tamb una mena de nacionalisme
espanyol emergent ms o menys relacionat amb el castellanisme. Aquest s, al

meu parer, el sentiment que glateix en el

fons daquests confusos, quan no exquisidament minoritaris, nacionalismes castellanocomuners o lleons. Perqu, tanmateix, i malgrat aquest caire tan ridcul, no
es pot descartar totalment, aix s ms
complicat dexplicar i sols ho intentar cap
a la fi daquest article, desprs dhaver
reflexionat sobre els veritables nacionalismes emergents que hi ha a Espanya.
Que sn, com tothom sap, el gallec, el
basc i el catal, i que per fer-ho breu
tractar com si fossen iguals, tot i no
ignorar les profundes diferncies que hi ha
entre ells, perqu, pel que fa als objectius
que mhe traat ac, comparteixen un tret
que hi s essencial: el fet de no ser espanyols. No se mescapa la dificultat lgica
tan bvia que t a veure amb el fet que no
es possible definir una cosa per negaci o
mancana. Per aix s irrellevant ac, per
dues raons: primera, perqu si tota negaci no s una determinaci, tota determinaci s que s una negaci, segons deia
amb molta sagacitat Spinoza; i segona,
perqu del nacionalisme es pot dir que
troba (jo mateix, unes lnies ms amunt)
la seua essncia mateixa en la negaci. No
en la negaci com un fet, sin com una
voluntat; no en el no ser, sin en el no
voler ser.
Que no s possible dintegrar aquests
nacionalismes emergents que hi ha a Espanya en un nacionalisme espanyol millor o
pitjor adobat, aix es veu sense anar ms
lluny en la dificultat que hi ha per posarlos nom, per batejar-los, per donar-los
lsser. Perqu les tres frmules que conec
sn insuficients. Aix, en primer lloc, dirne que sn nacionalismes espanyols s
absurd, i no perqu pense que lexpressi
nacionalisme espanyol siga ms indici-

72
ble, en el sentit analtic del terme, que
nacionalisme catal, basc o gallec
(de fet, com ja he anunciat, dedicar la
darrera part daquest article a esbossar una
possible forma de nacionalisme espanyol,
potser perqu el nacionalisme siga per a les
persones com laigua per als peixos), sin
perqu el nacionalisme s una condici totalitzadora, com lsser parmenide: no poden coexistir dos nacionalismes nodrint-se
de la mateixa naci.
La segona frmula, que sol fer-se servir
per palliar linconvenient tot just assenyalat, i tamb perqu algun nom caldr
donar-li a la cosa (car s aix que jo vinc
referint-mhi), o s, la dels nacionalismes de (o a) Espanya, esdev especialment esmunyedissa per tal com tracta de
passar per alt el fet que lnic nacionalisme
que no t cabuda a Espanya siga lespanyol. Les millors conscincies, fins on puc
albirar, han mirat de salvar aquest escull
valent-se dun curis tripijoc: combatre els
nacionalismes emergents en nom del no
nacionalisme. Dit en termes que ens
acosten fora a la patafsica dAlfred Jarry,
per que al meu parer formulen aquesta
estranya pretensi segons la qual ser espanyol consisteix a no ser nacionalista de res.
Si aix t cap sentit, que vinga Ub rei i
que ho veja.
La tercera frmula, que parla de nacionalismes perifrics, s la ms maldestra
de totes tres perqu, a ms de no resoldre
els problemes que susciten les altres, hi
afegeix un element pressumptus i dhuc
ofensiu. Perifria, de qu? Madrid, el suposat centre, ha estat i s capital dEspanya durant tan poc de temps i duna
manera tan problemtica que cal reforarla mitjanant manament constitucional.
No recorde ara que hi haja cap altre pas a

Occident en qu es considere necessari

demparar la capitalitat amb un manament constitucional. Perqu perifric ac
sols pot ser ents en sentit geogrfic, car
qualsevol altre s metafric fra com afegir-hi, a linsult, lescarni.
Aix doncs la cosa, els nacionalismes
emergents, no t nom. Per aix no treu
que siga combatuda. I en aquest combat
apleguen les forces contra lenemic com
els dos intents de nacionalisme espanyol la
portentosa naturalesa dels quals deu haver
comenat a intuir-se ja en el decurs
daquestes lnies atabalades: val a dir, les
forces dels qui creuen que hi ha i no
faltava sin cal que hi haja un nacionalisme espanyol (a les quals, si sem permet
la comoditat del recurs, encara que siga en
detriment duna justcia estricta, considerar la dreta i on tenen cabuda des de
la nostlgia dels Tercios de Flandes fins la
barroeria de lEspanya ca) i les daquells
que, com deia ms amunt, afirmen ser
espanyols no nacionalistes. Personalment,
simpatitze molt ms amb els segons que
no amb els primers; per aix no vol dir
que em semblen ms encertats. Compartesc amb ells el refs del nacionalisme,
per em deixa bocabadat que de la negaci
del nacionalisme sen derive una condici
nacional i a ms a ms militant. Tot aix
s un embolic que espere aclarir al final.
En qualsevol cas, ambdues forces comparteixen els arguments contra els nacionalismes emergents. La qual cosa em permetr tractar-les tamb com si fossen
similars, sense ignorar-ne les diferncies.
Aquests arguments es plantegen en dos
camps, el del dret positiu i el de la Realpolitik de lera de leuropetzaci i, ms
enll, de la globalitzaci. Podrien plantejar-se en un tercer, que a ms seria primer

73
per importncia, s a dir, el ms ideolgic
de la filosofia del dret. Per aquest camp
es deixa de banda amb molta cura, perqu
mena a una conclusi literalment explosiva. Considerar en concret largumentaci en el dret positiu i en la Realpolitik
global, per permeteu-me tan sols apuntar
un aspecte de la naturalesa vidrenca del
primer camp. Hom podria comenar amb
aquesta pregunta: els gallecs, bascos i
catalans (o la part dells que Du tinga a
b determinar), tenen dret a ser nacionalistes gallecs, bascos i catalans? s obvi
que, atesa la conscincia contempornia
en matria de drets, la resposta noms en
pot ser un s rotund, fins i tot en boca
daquells que en el seu fur intern ho
neguen i que, si poguessen, acabarien amb
aquests nacionalistes per la via que Franco
acab amb Companys. S, hi tenen dret. I
aleshores hauran de poder tamb exercirlo. Hi ha dhaver una via (i si no nhi ha,
caldr cercar-la) per a exercir aquest dret,
tret del cas que estem dacord amb la idea
que hi ha dues menes de drets: els que
tenen eficcia i els que no en tenen. Per
ja comprenc que no podem estar-hi dacord, perqu si uns drets poden ser ineficaos (i continuar sent drets), tots poden
ser-ho. No cal que recorde ac el problema
molt semblant que es planteja amb el
malaurat dret al treball en lestructura
ideolgico-constitucional de lestat del
benestar i que es resol tot dient que el terme dret en aquest cas s sols desideratiu,
aproximatiu, metafric; s a dir, que no s.
Com que no es pot dir el mateix pel que fa
al dret a ser nacionalista, aquest camp es
bandeja amb tota cura.
I es planteja la qesti en la segona
instncia, com si ja hagus estat resolt en
la primera, en el terreny del dret positiu,

com un debat sobre el dret dautodeterminaci com a concreci o reducci jurdica

daquest dret filosfic a ser nacionalista.
Les dues forces que esmentava ms amunt,
la nacionalista espanyola i lespanyola no
nacionalista, parlen amb una boca nica
en el seu raonament contra el dret dautodeterminaci. Els arguments que fan
servir shan dit i redit tantes vegades que
fra abusiu estendres gaire ms dall a
qu obliga un recompte succint de les
seues raons, i que s com segueix: a) noms hi ha drets individuals, no existeixen
els drets collectius; b) s impossible,
doncs, determinar el subjecte dels drets
collectius sense incrrer en una reducci
a labsurd; c) lanomenada autodeterminacio dels pobles no s una altra cosa que
una interpretaci errnia del dret internacional, en tots els seus aspectes, normatiu,
jurisprudencial i doctrinal; d) lexercici del
dret dautodeterminaci s, necessriament, un abs de dret per tal com no
accepta (ni en t cap obligaci) una altra
soluci irreversible que la favorable, tot
considerant la desfavorable una mera situaci transitria que justifica lagitaci
permanent i un estmul per a la seua repetici ad nauseam; e) comporta un element
totalitari, contrari als drets de la o de les
minories.
No s aquest el lloc per rebatre aquests
raonaments amb els oposats, puix que,
sense aportar-hi res de nou, fra repetir
lobvietat i avorrir el lector, al qual, no
sense un cert crrec de conscincia, gose
remetre a uns altres articles en qu mhe
ocupat daquest assumpte. Espere, tanmateix, que com a torna daquesta sobrietat
sem permeta dafegir dos contra-arguments tot emparant-me en el fet que sn
nous o, si ms no, s la primera vegada que

74
mhi referesc per escrit. Sn els segents:
primer, vista en conjunt largumentaci
antiautodeterminista s molt difcil
alliberar-se de la impressi que cont una
bona dosi de sofisma, de leguleyera i de
mala fe; almenys tanta com la que
demostren tenir-ne molts, si no tots, els
nacionalistes. I espere que no sem titllar
per aix dadorador del vedell dor de
lequidistncia. Jo mateix reconec que sc
un nacionalista espanyol. Per amb els
meus arguments.
La segona novetat, de la qual no me
nhavia adonat fins ara, tot i que podia
haver-ho fet abans si no fos per la meua
ignorncia, es planteja en aquest mateix
terreny del subjecte dels drets. Pot alg
explicar quin significat t la Carta Africana dels Drets Humans i dels Pobles,
considerada avui com un document fonamental de ledifici creixentment slid del
dret internacional humanitari?
Pel que fa al camp de la Realpolitik,
europea primer i desprs global, hom pot
assenyalar un fet curis: largument s
compartit no sols per les dues forces ads
esmentades dels espanyols nacionalistes i
dels no nacionalistes espanyols, sin tamb per molts nacionalistes gallecs, bascos i
catalans. I s compartit perqu es planteja
en termes tan boirosos, imprecisos i, en el
fons, mistificadors que, no volent ning
confessar qu pretn realment dir amb ell,
arribats al moment oport, que sol ser cap
al final del programa, tertlia o colloqui,
tothom linvoca amb la mateixa complaena amb qu entonen el Gaudeamus
igitur. Diu aquest argument, si s que sen
pot dir aix: quin sentit t avui, al final del
segle XX i del segon millenni (i a linici del
XXI i del tercer, hi afegesc jo) cap nacionalisme quan s pals que lestat nacional

ha perdut la seua ra de ser, trepitjat per

lesperit de Carlemany a Europa i de Bill
Gates a lample mn? Doncs b, si cal
prendres seriosament aquesta invocaci,
la resposta noms pot ser-ne una: efectivament, quin sentit? Doneu-ne una resposta
i vegeu si satisf a tots els qui fan la pregunta. Perqu si t cap sentit, serem on
rem al comenament; i si no en t cap,
llavors, de qu i per qu, sobretot per
qu estem discutint?

MALGRAT TOT,
UNA FORMA NOVA?
Tornem, ni que siga un moment, al tema
del ttol, que no era consideracions sobre
el nacionalisme espanyol, sin sobre la
pregunta relativa a les noves formes daquest interessant fenomen. Perqu, vista
amb desapassionament i amb un punt
dironia levoluci del pas el darrer quart
de segle, s curis que es plantege la pregunta, si se sap que el nacionalisme espanyol no t forma, car en el millor dels
casos, com hem vist, en tindria dues, que
en qestions de nacionalisme s com no
tenir-ne cap. I, a ms, b est. Nhi ha
prou amb observar com les dues forces
poltiques majoritries, ambdues consignatries duna de les dues conscincies
nacionals, sn incapaces de posar-se dacord per a salvaguardar lexistncia dall
que diuen venerar per davant de qualsevol
altra consideraci, o s, la Naci (de la
qual, tanmateix, no deixen de parlar-ne),
per a compredre que ac, de nacionalisme
espanyol, no nhi ha. Per aix s curiosa la
pregunta per les seues noves formes. s
com si tots estigussem a laguait del que
seria una novetat en la histria del pas.

75
Aquest s el cas, per exemple, de les
dues formes velles, que totes dues afirmen
que sn noves. Lesquerra, assegurant que
no s la dreta i que porta en la motxilla
lengalipada (conegut tamb com a projecte en largot poltic contemporani)
dun nacionalisme espanyol, si fa no fa a la
manera com tot soldat de Napole portava en la motxilla el bast de mariscal de
camp. Aquest nacionalisme s nou, segons
que sembla, no perqu ho siga com a tal,
s a dir, perqu siga de data o encuny
prxim, de naixena recent, sin perque,
tot i tenir ja una llarga tradici, no ha
pogut mai arrelar al solar patrio, dominat
tradicionalment per un altre nacionalisme, el de la dreta, que Du confonga.
La dreta, al seu torn, argumenta la
novetat del seu nacionalisme tot afirmant
que ja no s la mateixa, que ha canviat,
que per exemple ha canviat Cnovas
per Azaa. Ni ms ni menys. I Anglaterra
com a model pels Estats Units; car la dreta
sol apuntar-se al vencedor, encara que siga
en detriment de la claredat mental i,
segurament, de la moral. Perqu ja sha
destar molt confs, mentalment i moral,
per voler fonamentar un ideal nacionalista
no sobre la desinteressada imitaci de les
virtuts dun poble (signifique aix el que
signifique; per exemple, quan els cretencs
miraven els egipcis, els grecs els cretencs,
els romans els grecs, i tota la resta els romans) sin sobre la identitat descoberta de
dos partits, duna classe, duns interessos,
doncs, ben materials.
No deixa de tenir grcia que ambdues
noves formes de nacionalisme espanyol
es posen en oferta en lluita enfront dels
nacionalismes no espanyols emergents. s
com si volguessen donar-se la ra a si
mateixos quan, davant aquests, deixen

anar ladvertiment gemegaire que el nacionalisme (emergent) noms sap definir-se

per exclusi i, dhuc, per refs; un argument que qualifica sibillinament tot
nacionalisme (tret del propi, per descomptat) de feixisme. Perqu tota exclusi i tot
refs es formulen en poltica a travs de la
dicotomia schmittiana damic-enemic, i ja
se sap que Carl Schmitt porta tard o
dhora al nazisme. O hi portava fa uns
anys i ara potser ja no, ats com canvien
els temps. Dic que te grcia aquesta circumstncia perqu no veig com podrien
lliurar-se de la mateixa acusaci els intents
darticular un nacionalisme espanyol. La
qual cosa no s sin la conclusi visible
daquesta impossibilitat que un intueix
sempre que els espanyols dun o altre bloc
nacionalista neguen el pa i la sal als seus
congneres gallecs, bascos i catalans, s a
dir, que s impossible atacar un nacionalisme en nom dun altre perqu tots sn,
en essncia, iguals.
Es podria argumentar, en contra daquesta darrera observaci, que, en veritat,
el nacionalisme espanyol, pel fet de ser el
primer constitut t, no pas un dret millor,
segons la vella mxima romana que fra
absurda ac, sin lavantatge dall conegut, la comoditat dall que s, la inrcia
duna realitat quotidiana que no demana
un altre esfor que dadaptar-shi, per res
que obligue a pensar. Aquest s un argument en qu ressona la ideologia del sentit
com, que acusa tots els altres de ser un
perill potencial per tal com si tot canvi pot
ser per a b, tamb pot ser per a mal. Per
aquest argument, encara que no ho sembla, ens porta a mbits massa abstractes,
en els quals all que es discuteix s lactitud que pren cadascun de nosaltres davant
levidncia que la nostra histria (tota la

76
histria) no s una altra cosa que una successi de canvis en la qual no es respecta
literalment res. Canvien els partits, els
governs, els pasos, les idees, les grans teories i fins els dus. No hauria de canviar
Espanya?
Cosa que em duu finalment a formular
la meua proposta de nacionalisme espanyol, puix que, en intur que el nacionalisme s consubstancial als ssers humans
aix que formen grups de ms de dos (una
cosa diferent s que tinga una forma o una
altra, o no cap), caldr tamb que explique
quina s la meua.
Abans, per, permeteu-me de concloure amb la meua idea de les formes esmentades, diguent tan sols que, per ms que
sescarrassen, no aconseguiran ser noves de
cap de les maneres, perqu ambdues
neguen de soca-rel i sense embuts el dret
dautodeterminaci.
Que s lelement que donaria al nacionalisme espanyol la seua novetat i all que
permet parlar duna forma nova daquest
sense fer giragonses retriques. Aquesta
nova forma, que, daltra banda, ja existeix
i t nombrosssims adeptes a Espanya, als
quals els poltics i els seus intellectuals no
deixen expressar-se, accepta el dret dautodeterminaci amb totes les seues conseqncies.
Tampoc s el cas ac dentretenir-nos
amb un debat sobre larticulaci prctica
daquest dret, que pot trobar-se en altres
llocs. Sols voldria recordar que, siguen
quines siguen les mesures prctiques, la
seua formulaci ha de regir-se per la bona
fe. El debat poltic noms s digne i
fecund quan s de bona fe i, a ms a ms,
parteix del convenciment que la prova de
la mala fe de ladversari no justifica mai la
prpia.

T sentit parlar de nacionalisme espanyol i reconixer alhora el dret dautodeterminaci? Evidentment que s. I, en
cas dexercir-se aquest dret, qu en restar,
dEspanya? El que en reste i vulga continuar diguent-se Espanya. I si no en resta
res perqu ning vol continuar diguent-se
Espanya? Doncs tampoc, evidentment, no
passaria res. T sentit, sobretot, perqu
parteix de la idea que la naci, si ha de ser
alguna cosa, sols pot ser-ho lliurement i
voluntria, almenys per lacceptaci lliure
i voluntria dels seus membres, fills o
qualsevol que siga el nom que es done a
les sues parts components individuals i
aix comptant-los a tots, a quasi tots, a
moltssims, a la meitat ms u..., aix sn
afers que poden ser debatuts entre gent
civilitzada. Perqu els qui voldrien que
entenguem el seu patiment davant la idea
de lesqueixament de la seua naci o els
qui demanen la nostra solidaritat per
entendre la humiliaci que senten en ser
considerats membres duna naci en qu
no volen estar, o a la qual potser odien,
tamb podrien fer un esfor i entendre
langoixa que sentim els qui ens considerem part duna naci capa dobligar a
uns altres a ser-ho en contra de la seua
voluntat.
Convertir la condici despanyol en
voluntria grcies al reconeixement de
lautodeterminaci s lnica forma que se
macut de fer-la atractiva, o si ms no de
fer-me-la atractiva a mi. I si aix s aix,
res deu tenir destrany que gose creure que
tamb pot ser atractiva per a molta altra
gent, incloent-hi molts nacionalistes gallecs, bascos i catalans als quals, com a mi
(i sospite que com a tots, per no nestic
segur), els agrada ms poder ser que no ser,
triar que no haver estat triats.

77
Durant una temporada vaig sentir una
certa simpatia per la frmula, que sembla
inspirada en aquest mateix nim innovador, dEspanya, naci de nacions, de la
qual, si no vaig molt errat, en sn, o nhan
estat, els principals defensors Gregorio
Peces-Barba i Miguel Herrero de Min.
Palesa un intent ben intencionat de resoldre la contradicci entre el nacionalisme espanyol al qual no es vol renunciar
i els nacionalismes emergents als quals es
pretn reconixer en la plenitud de la seua
essncia i els seus drets; i t aix mateix
lavantatge dancorar-se en la suposada
experincia histrica dEspanya com a
mare ptria de les nacions hispano/ibero/
llatinoamericanes. Tanmateix, una reflexi
ms aprofundida em duu a concloure la
seua insuficincia en qualsevol sentit que
no siga aquell purament metafric amb
qu de vegades es fa servir lexpressi rei
de reis. Aix ho va advertir en el seu moment Jordi Pujol, en rebutjar aquesta
pretesa nacionalitat supranacional dEspanya i reduir-la a la condici destat, amb
una distinci que es fa ress de la diferncia que feia Tnnies entre Gemeinschaft
i Gesellschaft.
La naci de nacions s una entelquia perqu o b designa un procs en el
qual les nacions en plural acaben esdevenint Naci en singular, a la manera de la
reproducci per espores i en detriment de
lexistncia de la Naci primignia, o b
una situaci en la qual noms t existncia
aquesta darrera i les nacions no tenen
veritable condici de tals als ulls dels seus
nacionalismes respectius i sols poden ser
designades aix en el mateix esperit, si fa
no fa, en qu parlem de la naci esquimal,
de la maor o de les diferents nacions dels
indis de lAmaznia.

Daltra banda, la frmula noms t

sentit veritable en la mesura que la naci
composta reconeix el dret dautodeterminaci de les nacions que la componen i,
doncs, el de la seua secessi, amb el mateix
respecte que els espanyols diguem que
professem avui per la independncia de les
nacions de laltra banda de lAtlntic. Cosa
que no crec que siga compartida per tots
els defensors de lexpressi, puix que condueix a considerar la naci espanyola duna
forma tan laxa que inclou totes aquelles
repbliques transatlntiques, almenys les
de parla espanyola. Per aix podria comenar a pensar-se de constituir la naci
espanyola en els termes de voluntarietat
que ac shan propugnat, despullada incipientment de la seua determinaci juridicoestatal en qu es troba tan a desgrat.
Duria una mica ms enll la meua proposta, per tem que se macuse dutpic,
cosa que com s ben sabut constitueix
una de les formes ms socorregudes de
tallar de soca-rel qualsevol debat poltic
quan comena a ser un xic interessant.
Aix que ho deixe ac, ara com ara. Espere
que aquesta forma de nacionalisme espanyol civilitzadament voluntria i inclusiva
el faa ms interessant, fins per als que
professen alguna de les formes dels nacionalismes emergents. Lnic inconvenient
que presenta s que els altres nacionalismes espanyols la consideren, com solen
fer, tradora (amb aquest llenguatge que
de seguida ens posa en la pista del carcter
confessional i sentimental dels nacionalismes) o que, fins i tot, en diguen nacionalisme antiespanyol i heus-nos ac servint
ja lAnti-Espanya.
De qu em deu sonar a mi, aix?
Traducci de Jaume Soler

78

Sobre la cara dEspanya

Joan F. Mira

ts que, per raons de la meua particular biografia intellectual, cada vegada

puc considerar menys lantropologia com
una dedicaci professional o quasiprofessional, i ms com una antiga manera de
mirar el mn de les gents que em rodegen,
el ttol mateix daquest paper, que parla de
la cara dEspanya, em va suggerir des del
principi ms reflexions entorn del joc dels
espills i de la prosopografia clssica, que
no meditacions sistemtiques i slidament
ancorades en mtodes acreditats de la
disciplina.1 Per quina relaci hi pot haver
entre cara i nacionalisme?, es preguntar potser el lector. Per comenar, se
macudeix una reflexi sobre el sentit mateix de la paraula cara, i ms si lemprem
en plural: les cares; se suposa, i per aix
usem la sincdoque que molt sovint es
transforma en metfora, que la cara s
aquella part nostra que expressa ms que
cap altra all que profundament i permanentment som, i fins i tot expressa de
manera ms o menys real o sincera com
estem o ens trobem en un moment o circumstncia. I en tots els idiomes que
conec hi ha alguna forma de diferenciar la
Joan Francesc Mira (Valncia, 1939) s professor de la
Universitat Jaume I, assagista i escriptor. Ha publicat, entre molts altres llibres, Crtica de la naci pura
i Sobre la naci dels valencians.

cara que tenim de la cara que fem o

posem: de distingir lexpressi externa i
visible de la particular identitat personal o
interior la cara com espill de lnima,
de la manifestaci daquesta mateixa identitat eventualment alterada o variable la
cara com expressi dhumor o destat
dnim. Tamb en tots els idiomes que
conec, duna manera o duna altra, les cares
dalguna realitat fsica, moral, histrica o
social fan referncia en plural als
aspectes no-idntics que pot presentar, a la
seua prpia multiplicitat interna, o a la diversitat de les maneres com s o pot ser
percebuda aquesta realitat: sempre se
suposa que els pasos, les ciutats, o les poques no tenen una sola cara, sin moltes.
Lindividu es mira a lespill, contempla
la seua cara, sap que s seua, i a partir
daquesta contemplaci sap qui s o com
s ell mateix: supose que hi ha pocs dubtes
que el sentit mateix de la identitat
personal no s experimentat exactament
de la mateixa manera en els pobles i temps
amb espill que en poques i societats
sense espill. No s igual mirar-se cada
dia, que no haver pogut mirar-se mai. I no
s debades que les mitologies i les faules
estan plenes de narracions en les quals la
cara reflectida i contemplada el reflex de
la cara en laigua o en un espill no s tant
el reflex de lnima com lnima ma-

79
teixa, s a dir la substncia ms profunda
de la prpia identitat individual. Paradoxalment, som, all dins de laigua o de
lespill, aquesta cara que es veu ac fora; i
podria aplicar-se en aquesta realitat per
reflex realitat mediatitzada pel mitj que
ens reflecteix la vella mxima que combina tan pulcrament idealisme i empirisme: esse est percipi, sser s sser percebut.
Perqu, qui sap quina realitat personal o
collectiva existeix (si s que ex-sisteix)
fora de la realitat percebuda, o almenys
construda de manera que siga perceptible. I si tot a t algun sentit o valor,
ms enll de lhipotticament literari, s
perqu una naci s tamb i valga aquesta altra metfora, com en valen tantes
altres en aquesta matria de nacions una
cara singular que hom pot i ha de
identificar com a comuna i prpia. I un
nacionalisme s tamb entre altres definicions igualment metafriques i incertes un complicat mecanisme per produir
aquesta espcie particular de cara, i per
ensenyar a reconixer-la en lespill imprescindible. Alguns nacionalismes, per, com
lespanyol o el francs, i no sn els nics
ha coms el comprensible i popular
error de creure que com ms gran s
lespill ms gran s la cara. Creena de la
qual poden derivar tota mena de problemes de mtode i de percepci.

LES ENTITATS DE LID

En qualsevol cas, tornem a lsser a quina
cosa som, en com o per separat, i a les
maneres i mitjans amb qu es manifesta i
es reflecteix aix que som en lespill en qu
ens veiem. A quina cosa som en com,
que equival a dir com a qu ens hem de

veure collectivament. Podrem comenar

amb un doble axioma provisional (encara
que, fora de les anomenades cincies
exactes, tots els axiomes sn extremadament perillosos), com aquest: a) un nacionalisme s ms intens i radical com ms
expressament afirma la superioritat/supremacia de la naci com a entitat/realitat
definidora de la id-entitat dels qui en
participen o la formen; b) un nacionalisme s ms poders com ms estretament va associada al poder i a lestat,
amb tots els seus smbols i recursos la
mateixa naci que defineix i proclama.
Em permetr, per illustrar tot aix, dacudir al que podria denominar-se etnografia recreativa, en forma de quatre breus
recursos a fets observats o recordats: potser
hi ha casos en qu letnografia s ms til
que la sociologia o la cincia poltica.
Conserve, entre els records dinfantesa
i de famlia, la fotografia que em van fer a
lescola, supose que els primers dies del
primer curs de primria. s la mateixa
foto que tenen, o que poden recordar, tots
els antics escolars de la meua generaci i
dalgunes ms: el xiquet, amb uniforme o
davantal, est assegut darrere duna taula i
davant dun llibre obert, emblemes de la
seua futura educaci, i t indefectiblement
al fons, a la paret, un mapa dEspanya.
Noms hi ha dues cares en la imatge: la
careta infantil, que acaba docupar darrere
de la taula el seu primer lloc institucional fora de la famlia; i la cara dEspanya, en forma de mapa o imatge visible
de la suprema instituci lestat, la naci,
la ptria, eventualment acompanyada
tamb duna bandera, nacional, no cal dirho. No hi ha mediaci, no hi ha res
entremig: hi ha linfant i el mapa, la seua
cara (la meua cara) i la seua ptria (la meua

80
ptria). En la foto, noms el mapa i la seua
forma acolorida em situa, em defineix i
midentifica com alguna cosa ms que un
petit individu en una aula: sc un xiquet
ben pentinat, sc un escolar, per sobretot
sc un pulcre infant i escolar espanyol. El
mapa, darrere de la meua cara, emmarca
sense ambigutats lnica identitat perceptible. La qual, pels mateixos anys i els segents, va ser encara reforada a travs de
la seua associaci amb les emocions religioses ms sagrades: els meus records ms
antics de lHimno Nacional no van units a
cap desfilada militar o celebraci patritica, sin a la msica de lorgue de lesglsia en el moment de la consagraci, o mentre el capell impartia la benedicci amb el
Santssim en la custdia daurada i refulgent.
Alguns anys ms tard, quan estudiava
els primers cursos del batxillerat (aquell
batxillerat amb molt de llat, que comenava als deu anys i en durava set), em van
gravar en la ment encara infantil els
mltiples continguts de lassignatura dita
Formacin del Espritu Nacional. Es tracta, tot sha de dir, duna matria que no
s de cap manera exclusiva, com a assignatura o no, dels rgims ms o menys fexistes: leducaci nacional francesa, per
exemple, ha estat i s un model altament
apreciat. En aquells anys, a ms dinculcar-me apotegmes implacables (de lestil:
Espaa estaba en la mente de Dios desde
toda la eternidad, o El separatismo es el
nico crimen que jams perdonaremos),
mensenyaven tamb boniques canons
sobre el sentit de la histria i per tant de la
vida i de la mort: De Isabel y Fernando/
el espritu impera: / moriremos besando/
la sagrada bandera, i tamb Nuestra Espaa gloriosa/ nuevamente ha de ser/ la
nacin poderosa/ que jams dej de ven-

cer; o sobre els principis perennes de la

diplomcia i el valor de la integritat territorial tal com sapliquen a Gibraltar: son
tus rocas hoy holladas/ por el asta de un
extrao pabelln. I aprenia alhora versos
de profunda significaci simblica i personal, com els segents: Salve a ti, pabelln
de Castilla,/ pincelada de sangre y de sol!/
Quien no doble ante ti la rodilla/ no merece llamarse espaol. Ho he comentat ja fa
temps en algun llibre, i els meus records
no sn prou clars per poder precisar qu
sentia un escolar valenci enfrontat a la
peremptria necessitat dagenollar-se davant del pavell de Castilla, sota pena de
no merixer lnic nom i lnica identitat
(lnic sser i lnic dir-se realment
valuosos) que des dels seus anys ms tendres li havien asignat el mapa, la bandera,
la msica sagrada de lhimne, i desprs els
textos de la matria nacional.2
I lltima histria. Fa alguns anys, en
una reuni internacional dantroplegs
del Mediterrani a Saragossa, els reunits,
desprs de les sessions de treball i de les
recepcions habituals, vam ser convidats
amablement pels paisans del nostre amfitri principal, el professor Carmelo Lisn,
en un poble prxim a la capital aragonesa.
Una part de la festa municipal consistia en
un espectacle de danses per part de diferents grups folklrics convocats per a
locasi. Escoltant amb alguna atenci les
lletres de les jotes, hi apareixia una exaltaci insistent i per al simple espectador
foraster una miqueta desmesurada dun
conjunt de referncies a Arag i als aragonesos: la noblesa, la histria ancestral, la
robustesa fsica, el valor, la sang, la lleialtat, el patriotisme (insistentment espanyol, a ms daragons), lautenticitat, i
algunes altres notes i virtuts que havien de

81
situar els cantants i els seus representats i
compatriotes regionals com a tpicament
nics o superiors. Per descomptat que la
insistncia dun grup hum a afirmar que
posseeix en el grau ms alt les notes i virtuts ms valuoses, no s res de nou. Una
mica ms original era el nom, brodat
amb grans lletres en el seu estendard, de la
principal agrupaci de msics i dansaires
de la sessi: La Raza Aragonesa. Jo em
preguntava: un ajuntament del Pas Basc
hauria oferit a visitants forasters o illustres
un espectacle folklric amb un grup de
dantzaris anomenats La Raa Basca?, hi
ha a Catalunya alguna cobla sardanista
anomenada La Raa Catalana?; i per qu
una paraula que ac apareixia innocent i
gens escandalosa hauria aparegut intolerable en altres parts o territoris? (potser
perqu aquesta raa aragonesa expressava un insistent patriotisme espanyol que
la raa basca o catalana difcilment hauria expressat en un acte equivalent?). I de
fet, quines eren all les implicacions o
connotacions de la paraula raa? O,
posats a ampliar, quin sentit tenia aquesta
mateixa paraula aplicada a la festa del 12
doctubre, dia del Pilar, de la Gurdia
Civil, dEspanya i de la Hispanidad, i que
durant dcades es deia Fiesta de la Raza?
No dir que amb aquestes notes etnogrfiques queden demostrats aquells
axiomes provisionals, per potser s que
almenys en el primer dels dos el seu
fonament queda illustrat o illuminat en
tant que aplicable a les imatges, conceptes
i termes amb qu hem estat formats i
definits en la condici despanyols els
ciutadans de la meua generaci, de moltes
generacions anteriors i (ja no tots, per)
tamb dalguna de posterior. La qesti,
doncs, que no s nova, s aquesta: s defi-

nible Espanya Espanya-naci, Espanya

definidora suprema de lentitat nacional
comuna, Espanya definidora de la id-entitat nacional dels espanyols, etc. sense
acudir a la seqncia ideal, terminolgia,
simblica i conceptual que es desprn daquestes quatre notes etnogrfiques? Val
a dir: qu s o qu queda de Espanyanaci, de la naci espanyola, sense mapa
dEspanya, himne dEspanya, bandera,
sacralitat, antiguitat, poder, histria, glria,
victries, integritat perfecta del territori,
Isabel i Fernando, Castella, la hispanidad o
el 12 doctubre? Sense un espill fet i compost de tot aix, s possible reconixer la
prpia cara comuna com la cara dEspanya? I els qui no es reconeixen en aquest
espill, en qu i com sn espanyols de naci
comuna, no nicament ciutadans ms o
menys lleials de lestat com? No s petit
linterrogant, si no eixim de la metfora.
No pretenc que aquelles quatre histries, no s si molt o poc exemplars, tinguen ms valor del que tenen: simples
mostres de les moltes maneres com en
aquests regnes dEspanya sha jugat i es
juga amb els espills que emmarquen i
defineixen la cara dels seus habitants,
terres i naci. Imatges i mapes, banderes,
versos, canons, danses i races, o accents i
ortografies. I no shi val a dir que aix s
antic, que ara el nou nacionalisme
espanyol modern, liberal, democrtic,
desquerres ja no juga amb aquests smbols, termes o valors: qui no recorda la
defensa poltica i acadmica de la en els
teclats dels ordinadors importats, com si
en les tecles es jugara la diferncia i la
substncia dEspaa?, i Gibraltar s encara
i sempre Gibraltar, i el 12 doctubre s la
festa nacional dEspanya, i la naci de
ciutadans o la naci constitucional no

82
deixa de ser entitat suprema i la resta entitats menors. I qu caldr dir de lEstat
espanyol que, com a tal estat definit com
estat-naci, com a tal Espanya, es projecta
al mn amb lemblemtica i desafiant
del seu Instituto Cervantes?: per podria
aquest estat-naci projectar-se, com a tal,
amb una tx o amb una ny? Podria?
Res no ha de sorprendre, tanmateix,
perqu en aquest camp tot saprofita per
definir, i si pot ser exaltar, una identitat
comuna, una diferncia, siga i sobretot
la que s delimitada i emmarcada per les
fronteres del mateix estat, o la que s emmarcada per algun altre lmit de major o
menor consistncia i extensi, i que pot
posar en perill la validesa definitria del
mapa estatal. La identitat collectiva s
una expressi tan molesta quan es converteix en obsessi, queixa o conflicte
com genricament inevitable. En definitiva, prescindint de les adherncies i els
abusos que la poden acompanyar, identitat no fa referncia ms que a la consistncia o realitat dalguna cosa, a lsser
daix que som. I un procs de construcci
didentitat no s altra cosa que laprenentatge dels continguts i de les connotacions
lentitat dall, daquell id, que som o
que hom ha definit que som. Hi ha un
id que se suposa que est aqu davant,
que ex-sisteix, que s objectiu (s pensat,
ergo existeix!), i per tant s independent de
cada personalitat individual; i que s com
un b com i alhora com una marca distintiva que hom assumeix o rep. Aprendre
qu s com es diu, es connota, es defineix
i se simbolitza aix que som, s una part
que mai no falta en el procs formal de la
instrucci pblica, i molt menys, no cal
dir-ho, en leducaci nacional, que s
molt ms difusa i extensa.

Tota educaci nacional, i ms si s

una acci destat, s una educaci nacionalista: all que saprn, a lescola i fora de
lescola (a les competicions esportives
inter-nacionals, per exemple, o en la jura
de bandera...) no s solament que som alguna cosa, sin que hi ha un aix que, si
es posseeix, produeix ms sser que els
altres. Shi aprn que existeix una jerarquia de lid i de lentitat: una vertadera
jerarquia en lordre del valor, no una simple expansi espacial del tipus carrer,
barri, municipi, comarca, provncia, regi,
estat, continent. All que hom aprn, per
tant, s que en aquesta jerarquia, en aquest
ordre sagrat, hi ha un nivell i un espai de
carcter suprem, supra-ordenat, i en relaci al qual tots els altres sn secundaris.
Aix, lnic espai didentitat de rellevncia
bsica i incondicionada, lnic que exigeix
una lleialtat no sub-ordinada, s lespai
definit com a nacional: aquesta i noms
aquesta entitat constitueix el mxim
sser. De la mateixa manera, per exemple, que noms hi ha una bandera prou
sagrada com per morir besant-la. Perqu,
qui est disposat a morir, indistintament,
per tres o quatre banderes diferents?
s obvi, daltra banda (ms obvietats,
per si no nhi havia prou, deu pensar el
lector amb tota la ra), que lentitat daquest id suprem, val a dir, la seua definici
i el seu valor, noms s percebuda a travs
dun procs de mediaci ideolgica,
nominal i simblica. s a dir per mitj de
la construcci i la difusi duna extensa
trama de formes de representaci: paraules, noms, figures, signes, institucions o
emblemes, carregats duna doble o triple
potncia connotativa i emocional (no cal
noms reconixer la bandera, cal besar-la,
tot escoltant lhimne). s ben visible,

83
tamb, que com ms poder institucional i
tcnic existeix per a la producci, difusi
i imposici daquesta trama representativa, ms gran ns la penetraci en lespai
social sobre el qual es projecta. I lestatnaci modern (s a dir lestat autodefinit
com a ptria i com a lloc i lmit, fins i tot
fsic, de les lleialtats supremes) constitueix
lexemple ms perfecte daquesta capacitat
de produir, definir i imposar identitat.

LA MULTIPLICACI
I LA DIVISI
Si, a travs de la meua etnografia personal i dalgunes reflexions complementries, he posat algun mfasi en els mecanismes de producci didentitat, ho he
fet tamb per tal de tenir-los presents a
lhora dobservar-ne el funcionament en
nivells diferents daquells en qu van ser
inventats i com qui diu patentats. Lestat,
insistesc, en tant que instituci suprema
de poder i en tant que primer interessat a
produir la indentificaci dels sbdits o
ciutadans amb lespai que el defineix, s el
mxim instrument en la formaci de
lesperit nacional. Per, si les condicions
de des-concentraci del poder ho permeten, pot no tenir, o perdre, lexclusiva en
ls i aplicaci de lutillatge que ell mateix
havia desenvolupat per a aquests efectes.
Pot ocrrer llavors que aquest instrumental formador fronteres, noms, himnes,
escola, banderes, administraci o mapes
siga utilitzat amb eficcia notable per a la
(re)producci o el reforament daltres
entitats que eventualment arriben a emprar, per a la seua prpia afirmaci, procediments del tot semblants als que va usar
aquell per a la seua. Un procs daquest

tipus s el que han seguit, en gran mesura,

els moviments nacionalistes clssics de
lEuropa dels segles XIX i XX, sobretot els
que van crixer al si dels grans estatsimperi, i fins un cert punt els moviments
contemporanis demancipaci de les colnies: la seua culminaci ha estat, gaireb
indefectiblement, la reproducci dun
model quasi nic destat-ptria i destatespai didentitat, amb mecanismes equivalents per afirmar o reforar aquesta mateixa identitat. Potser s ms interessant,
almenys per la seua considerable novetat,
el funcionament daquests mateixos mecanismes a linterior dun estat que, tanmateix, no deixa de definir-se formalment
com espai duna nica naci. I ac s on el
vell i perenne nacionalisme destat (vull
dir els seus mecanismes, la seua ideologia
explcita o implcita, els seus portadors
conscients o inconscients) comena a tenir
problemes: si hom percep amb fonament o no, tant se val que lespill es
fragmenta, com preservar la integritat i les
dimensions de la cara? Reflecteix cada
fracci despill fracci destat? una part
de la cara/entitat de la naci?; i si no,
representen (totes?, algunes?) variants de
la cara comuna, o sn cares diferents?
LEspanya dels darrers anys, a partir
sobretot de la successiva entrada en vigor
dels diferents Estatuts dAutonomia, s un
terreny especialment privilegiat per observar aquest fenomen de multiplicaci.
No pretenc afirmar, per descomptat, que
en alguns casos particularment en els que
hom ha convingut a denominar nacionalitats histriques, sense ms ra declarada
que laprovaci destatuts en temps de la
II Repblica, lafirmaci duna entitat
diferenciada no tingus precedents ms
antics, o no estigus basada en factors

84
substancialment independents del procs
institucional que va obrir la Constituci
de 1978. All que minteressa comentar s
el fet que, en les disset comunitats autnomes reconegudes, ha anat produint-se un
procs de construcci externa i visible duna
cara prpia a base delements i de mecanismes essencialment comparables, i no
molt diferents en les formes i de vegades en
el fons, als que fins poc temps abans havien estat en la prctica exclusius de lestat.
Aix, en el curs de molt pocs anys,
disset territoris i les poblacions, les elits
intellectuals i poltiques, els mitjans de
comunicaci, els cossos administratius, i
els organismes de govern i de representaci respectives shan trobat davant de
loportunitat formal i institucional de procedir a aquesta construcci didentitat
que s al mateix temps ideolgica,
simblica, i fsicament efectiva: noms cal
observar els cartells de les carreteres, de les
obres o dels centres pblics i de serveis. I
les banderes. I tot aix, torne a insistir,
tant si lentitat en qesti possea una
definici reivindicada i activada ja des
dpoques anteriors (de vegades amb una
histria poltica recent comparable a la
dels nacionalismes clssics europeus del
segle XIX i principis del XX), com si es
tracta dentitats lafirmaci de les quals
s ms el resultat que no la causa del seu
reconeixement estatutari. En un cas com
en laltre, cada comunitat autnoma
reconeguda ha posat lmfasi i lesfor ms
decidits en la producci duna trama de
representaci i definici que acudeix a tots
els materials disponibles. I aquests materials sn els mateixos de sempre: histria
real reinterpretada o illusria i fantasiejada, emblemes, tnies, llengua o dialecte, folklore o institucions de poder. En

definitiva es tracta, per a tots encara que

de diferent manera, de respondre de
manera expressa i visible a la pregunta: qu
s aix que som?, quina s la realitat, lantiguitat, lautenticitat i el fons daquesta
persona comuna que ara es mostra a travs
de la cara institucional, amb el seu territori i el seu estatut, el seu parlament i el
seu govern?, quina s la substncia daquesta identitat institucionalitzada, ats
que (amb lexcepci de la Comunitat de
Madrid, i encara ac s dubts) ning deu
voler pensar que la seua s efecte noms
duna circumstncia o accident? I a ms a
ms: com expressar i mostrar aix que
som, i com fer que siga percebut i assumit
precisament de manera que siga ms real?
Una bona repassada a la premsa i a la producci bibliogrfica de tots els antics o
nous espais poltics donaria resultats
possiblement sorprenents quant a la varietat de les respostes trobades ...i a la dificultat dordenar-les de manera coherent. En
definitiva, per a lortodxia clssica era
vlid, ms o menys matisat, laxioma del
filsof Ortega segons el qual Espaa es
una cosa hecha por Castilla, o lexpressi
feli de lacadmic Lan segons la qual ser
espaol es estar acastellanado. Perfectament. Per qu passa, llavors, quan per a
catorze o quinze de les disset comunitats
autnomes o quinze i mitja, si comptem
els recels de molta gent de lantic regne de
Lle, ara Castilla-Len la millor justificaci de la prpia existncia s lafirmaci de la seua no-castellanitat? Si aix s
aix, qu queda dEspanya, en efecte?
Qu en quedaria?
All que pretenc concloure s molt
simple i molt complex alhora: que la
transformaci dantics espais geogrfics,
histrics o de denominaci regional (en

85
alguns casos molt incertament i vagament
definits per la histria o per la geografia)
en espais poltics ben delimitats, els ha
convertit tamb en mbits per al mateix
exercici, vell o nou, del principi de la
identitat. En pocs anys, el ciutad ha anat
percebent de manera progressivament
efica lexistncia de la Junta, Xunta, Diputacin General, Generalitat o Govern
del seu territori en multitud de cartells i
rtols, edificis, campanyes institucionals o
impresos administratius. Ha vist el nom
del seu govern i territori en obres pbliques, escoles, hospitals i promocions turstiques o gasstronmiques. Ha participat
en eleccions al seu parlament autonmic
votant potser partits dmbit territorial
propi, ha percebut lexistncia de poltics
propis presidents, consellers, lders de
partits i duna acci poltica prpia administraci, debats, normes i lleis. I parallelament ha rebut el refor de tota una
trama simblica abans marginada o amagada, si no inexistent: una bandera profusament utilitzada i exhibida (de vegades
molt recent, o a penes inventada...), un
himne antic o no tan antic, un dia oficial de festa comuna, la forma dun mapa
repartit en escoles i fullets, un escut en
papers i edificis oficials, i ls formal i
poltic dun nom territorial. No s poca
cosa, tot plegat: s laparici i ls delements abans reservats en exclusiva a lestat,
i gelosament dedicats a reforar en les
conscincies lid duna entitat espanyola.
Una ocasi dor, sense dubte, per a lantropologia poltica: no tinc referncies dun
procs multiplicador equivalent, tan elaborat, tan general, tan extens i tan complet, que es trobe ara mateix en curs en el
mn anomenat occidental. O potser en
cap altre mn. No de la mateixa manera,

en tot cas. Espanya, curiosament, resulta

ser una altra vegada diferent.
Em permetr, per acabar, afegir alguns
pargrafs dun llibre meu de fa alguns
anys, que em sembla que no han perdut
actualitat ni pertinena:
La por dels espanyols de doctrina a la
reducci del mapa no ve solament dhaver
estat educats en la grandeza. Aquesta por,
ms que por simple s terror a trobar-se
disminuts en el propi sser nacional:
lespanyol sidentifica, fa coincidir la
prpia identitat nacional, amb tot el mapa
dEspanya. Per tant, si una part daquest
mapa sen desprn, si el mapa es redueix i
canvia de forma, qu seria Espanya? Seria,
en primer lloc, menor; i ser espanyol seria
menys ser ara, evidentment, ser espanyol
s ser ms i ms ser que catal o basc, i s
un argument de fons ben usual contra els
nacionalismes perifrics; seria una
identitat restringida, seria perdre una
part del propi sser, etc. Lamputaci intolerable, metfora orgnica o corporal,
apareix ben sovint en aquest context.
Per s que la reducci del mapa no
seria, per a lespanyol, nicament una
qesti de volum, de quantitat nacional,
didentitat empetitida. s, ms encara,
una qesti didentitat incerta, potser
inexistent, encara no imaginada. Vegem:
un basc o un catal, per poc adoctrinat
que estiga, t clara en el cap la imatge, el
mapa, de Catalunya o dEuskadi, ...sense
Espanya, s clar. Fins i tot hom pot tenir
present el mapa de lEuskadi complet,
amb Navarra, Lapurdi i Sola; o el mapa
dels Pasos Catalans, que fa un temps en
circulaven molts. Per cap espanyol no t
al cap, ni pensa tenir-lo ni voldria tenir-lo
mai, el mapa dEspanya sense Euskadi i

86
Catalunya..., menys encara sense Navarra,
el Pas Valenci i Galcia!
I, tanmateix, els qui parlen de lEspanya multinacional, de la naci de
nacions, etc., haurien de tenir ben clara
almenys i en primer lloc quina s aquella
naci la naci espanyola, o una naci
espanyola? que no s basca ni catalana
...ni gallega ni valenciana, si volem ser ms
rigorosos [o simplement ms cruels:
1999]. Perqu el mapa de lEspaa Grande
ja el sabem tots, i ens inclou tots de grat o
per fora. El problema, el gran problema
nacional de la Pennsula, s el de lEspaa
pequea: mentre els espanyols no sentenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya
(ni el Pas Valenci ni Galcia [per repetir
intilment la crueltat: 1999]), ac no hi ha
estat plurinacional possible; ja que una de
les nacions, la ms grossa, s incapa
reconixer-se ella mateixa. Mentre tinguen
necessitat dincloure els altres per poder
imaginar la identitat prpia, el problema
no t soluci. Mentre lEspaa pequea,
per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande...
Ms de quinze anys desprs dhaver
escrit aix, continue pensant que el
problema, expressat en aquests termes,
que sn els termes ms radicals i ms
aspres i per tant els menys acceptats i
habitualment els menys explcits, no t,
efectivament, cap soluci visible: cap
soluci conceptual ni simblica, i per tant
cap soluci poltica. I no hi ha cap nou
nacionalisme que puga omplir aquest
buit. Perqu, per davall de tota vestimenta
terminolgica accessria (ciutadania, democrcia, constituci, igualtat, lleialtat,
solidaritat...) el nacionalisme espanyol,

com tot bon nacionalisme clssic, percep

clarament o confusament la qesti com
una matria de mapa i de substncia, de
forma, de cara i despill: com una qesti,
en ltim extrem, dsser o de no sser.

1. Aquest paper s una versi amb considerables supressions i algunes addicions, sobretot al final de la
meua aportaci al simposi internacional Las diferentes caras de Espaa: perspectivas de antroplogos
espaoles y extranjeros, organitzat per la Universidade da Corua i celebrat a Ferrol el novembre de 1994.
2. Molt de temps desprs, installat ja en una nacionalitat personal reflexivament elaborada i assumida,
ms valenciano-catalana que castellano-espanyola,
contemplava cada dia sense massa sorpreses com en
la meua prpia societat el debat sobre la substncia
daqueixa definici nacional (el mal resum del qual
s: som solament valencians, o tamb dalguna manera catalans, o valencians dEspanya o simplement
i sobretot espanyols?) busca suport i matria en les
manifestacions ms diverses i sorprenents. Sorprenents per als forasters, com sol passar. I no s un
error dexpressi, afirmar que el debat troba matria
i suport en les seues manifestacions, i no en les
seues causes: amb aix vull dir que el conflicte no
se sost sobre els seus fonaments argumentals, qualssevol que siguen, sin sobre all que amb aquests
materials es fabrica per servir darmament i projectil.
Qualsevol cosa es pot fer servir: noms i toponmia,
festes, cuina, poltica, economia, histria, monuments, marededus, personatges i ossos de personatges. Noms cal proposar-sho. Com en qualsevol
part del mn en aquesta mena de conflictes, no cal
dir-ho. I en primer lloc la llengua: es pretn demostrar, per exemple, que el valenci s un idioma diferent del catal?; res millor, llavors, que fabricar una
ortografia diferent de la comuna i comunament acceptada, de manera que la diversitat visible daccents
grfics i de lescriptura dalgunes consonants mostre
i demostre la diversitat substancial de les dues llenges. Limportant, doncs, no s lexistncia de la diferncia, sin la producci daquesta diferncia, i els
objectius per als quals, una vegada produda, s exhibida i emprada. Dit duna altra manera: com en tot
debat sobre identitats, la diferncia no s nicament o no s tant la causa sin sobretot el fi.

87

Neonacionalisme espanyol
i nacionalismes perifrics
Josep Ramoneda
1. Sovint la confrontaci ideolgica es
construeix sobre malentesos. De fet,
moltes vegades consisteix en lexplotaci
conscient i voluntria dels malentesos
que, per repetici, sacaben convertint en
tpics que tothom dna per bons, ning
no qestiona. Daix sen diu la cerimnia
de la confusi. Daquesta cerimnia forma
part un tema recurrent en el debat hispnic sobre els nacionalismes. Els nacionalistes perifrics retreuen als nacionalistes
espanyols que siguin nacionalistes. I sovint els nacionalistes espanyols neguen ser
nacionalistes. Amb la qual cosa el dileg
pren totes les formes del dileg de besucs.
Qu reflecteix aquesta confusi? Si un
s nacionalista i una de les caracterstiques dels nacionalistes s sentir-se orgullosos de ser-ho, perqu no som un poble
qualsevol1 no hauria de considerar negativament que un altre sigui nacionalista
duna mena diferent dun altre poble que
tamb deu creure que no s un poble
qualsevol. s ms, un nacionalista ha de
voler que els altres tamb siguin nacionalistes perqu sn la condici dexistncia del seu propi nacionalisme.
Josep Ramoneda (Cervera, 1949) s filsof i director del
Centre de Cultura Contempornia de Barcelona. Ha
publicat diversos llibres com ara Mitolgiques, El sentit ntim i, darrerament, Despus de la pasin poltica.

Tot nacionalisme es forja contra algun

altre nacionalisme. Perqu hi hagi un nosaltres hi ha dhaver un altres. Per qu,
doncs, els nacionalistes perifrics critiquen
que els espanyols siguin nacionalistes? Una
resposta genrica diria: la lgica dels nacionalismes sempre s la de confrontaci
entre els bons i els dolents. Els nacionalismes catal o basc, per exemple, necessiten
satanitzar el nacionalisme espanyol en
benefici de la seva autoconscincia. Per
en el cas espanyol aquesta explicaci no s
suficient. El nacionalisme espanyol s
dolent, per als nacionalistes perifrics, perqu s el nacionalisme opressor: el que ha
ocupat unes nacions impedint dobtenir la
seva plenitud. La plenitud nacional (la
realitzaci en acte de la seva suposada potncia com a poble), en la doctrina sobiranista convencional, s lestat mateix.
Des daquesta perspectiva, el nacionalisme espanyol s un nacionalisme contaminat per principi. No cap, als ulls dels
nacionalismes perifrics, un nacionalisme
espanyol tan democrtic i digne com els
seus perqu porta el pecat original de la
negaci dels altres nacionalismes hispnics. Per a alguns, lnica forma democrtica de ser nacionalistes que tindrien els
espanyols seria no ser nacionalistes. Curiosament, alguns espanyols participen daquesta idea i la fan extensiva als nacio-

88
nalismes perifrics. Embolica que fa fort.
Naturalment, confrontats en aquest
autoretrat, els nacionalistes espanyols els
de tradici democrtica; els altres no coneixen cap altre llenguatge que la inquebrantable unidad de Espaa neguen ser
nacionalistes. Ning no vol ser el dimoni
de la pellcula. Com pot ser que un
nacionalista renegui de la seva sagrada
condici? En realitat, per al nacionalista
espanyol, el patriotisme va de soi, no cal
emfasitzar-lo ni exagerar en la seva simbologia, perqu la realitat dEspanya s una
evidncia. Des del seu punt de vista sn els
nacionalismes perifrics els que prenen
actituds desafiants, perqu mentre el nacionalisme hispnic s una realitat, el
nacionalisme perifric s un acte de voluntarisme permanent.
Davant daix la reconstrucci dun
discurs neonacionalista espanyol pren la
forma del constitucionalisme. s a dir,
converteix linstrument en fi. Un fi precari
les regles del joc sempre sn canviables
que permet construir un nacionalisme que
apelli als principis superiors dels drets
individuals com a resposta al nacionalisme
comunitarista de les nacions perifriques.
En principi, lentesa sobre les regles del joc
s sempre ms fcil que lentesa sobre les
qestions essencials. La histria de la recent democrcia espanyola ho confirma.
s sempre en el pas dall formal a all
fonamental quan surten les pistoles. Per
en convertir la Constituci en essencial,
els neonacionalistes espanyols no afavoreixen lacord. Fent del marc com la bandera
prpia, en certa manera, lestan devaluant.
2. El nacionalisme espanyol existeix,
no cal demostrar les evidncies. Tanmateix, s que cal dir, perqu sovint no s vol
entendre, all obvi: que com arreu, ni tots

els nacionalistes sn iguals ni tots els

espanyols sn nacionalistes. La pretensi,
tpica de la lgica maniquea del discurs
nacionalista, que el que no s nacionalista
duna cosa ho s forosament de laltra em
sembla no noms contrria a la veritat,
sin tamb inacceptable com a principi de
relaci democrtica. Encara que dialcticament sigui molt til com a mecanisme
de desqualificaci de ladversari utilitzat
sovint per les dues bandes: si no ests amb
mi ests contra mi.
Per el que s rellevant s lestructura
del sistema de nacionalismes hispnic, que
s el que determina les peculiaritats del
xoc de trens nacionalistes en la democrcia
actual. No pretenc repassar la histria,
per el procs dunificaci dEspanya ha
fet fallida en part en la mesura que tant la
qesti catalana com la qesti basca apareixen, encara ara, com a problemes recurrents. Quan lhoritz es va desplaant
dEspanya cap a Europa seguim parlant de
trobar lencaix. La cursileria del llenguatge
poltic no t lmit.
On estem? Espanya s un sistema de
nacions inscrites. Geogrficament hi ha
una naci lespanyola i en les cantonades de la pell de brau hi ha unes altres
nacions: Pas Basc, Catalunya i Galcia,
encobertes en la Constituci amb el pudors eufemisme de nacionalitats. A ms de
la geografia hi ha la histria i la vida.
Aquestes han treballat i el resultat ns que
la pluralitat de nacions inscrites no s
noms una qesti geogrfica i, per tant,
de rectificaci de mapes, sin una qesti
de voluntat poltica i dactualitzaci permanent de les realitats dites nacionals. Les
nacions tamb estan sotmeses a la lgica
del canvi: no sn realitats immutables,
impermeables a les petjades de la histria.

89
Sn les persones que les habiten les que
configuren la realitat de cada naci. I aix
s el que no volen entendre alguns discursos essencialistes que es neguen a
acceptar que el principi de sobirania ja no
s el que era o que es neguen a assumir la
crua realitat, per exemple, del Pas Basc,
on es dna una situaci dempat etern
entre nacionalistes i no nacionalistes per
molt que els nacionalistes no vulguin
acceptar-ho.
Hi ha un nacionalisme espanyol que
creu que tot plegat s una sola naci:
Espanya. Hi ha uns nacionalismes perifrics que entenen que cada naci s una,
incompartible i indivisible, per all que
no es posible querer dos mujeres a la vez
y no estar loco, per, al mateix temps, en
aquestes nacions, hi ha molta gent que se
sent de les dues i una altra gent que se sent
de la contrria i nhi ha uns quants que no
se senten de cap. Aquest ltim grup no es
irrellevant, perqu ens hem de comenar a
acostumar que reconixer a un pas
lentitat de naci no implica forosament
ser nacionalista i que els mateixos drets
cvics tenen els que sn nacionalistes i els
que no ho sn. El discurs del todo por la
patria resulta definitivament tronat a
hores dara, per molts galons democrtics
que la naci tingui o per molta cara de
verge ofesa que posi.
Aquest sistema de nacions inscrites en
el patr hispnic o ibric si hi afegim
Portugal, que s que va assolir el seu acompliment en forma destat comporta situacions conflictives en els nacionalismes
perifrics. Conflictes cruents per simples
al Pas Basc, en la mesura que la divisi
entre nacionalistes i constitucionalistes (o
autonomistes, o no nacionalistes o espanyolistes, com sels anomena segons els

prejudicis ideolgics de qui parla) est

molt consagrada. Ms complexos a Catalunya on els mecanismes dintegraci i,
sobretot, de neutralitzaci han funcionat
amb una indiscutible eficcia, encara que
sigui al preu dun cert desajust entre superestructura poltica i realitat social. De
la complexitat daquest puzzle deriva la peculiar situaci del nacionalisme espanyol.
La histria recent els quaranta anys
de franquisme han contribut bastant a
qu el nacionalisme espanyol tingui una
certa debilitat simblica. Sha produt el
que Jos Maria Beneyto anomena una
fetichizacin negativa. Tot el que el franquisme ha manipulat paraules i signes
cal enviar-ho a netejar abans de tornar-ho
a utilitzar.2 I aquests exercicis de recuperaci del llenguatge no es fan en dos dies.
Aix contribueix a qu el nacionalisme
espanyol vagi feliment per a ell escs
de smbols: un himne que no ha cantat
mai ning (no t ni lletra, que jo spiga),
una festa nacional sense cap tradici en
realitat s una festa aragonesa hereva del
Da de la Raza dinequvoques ressonncies feixistes, una bandera que per a algunes generacions ser difcil de fer seva desprs dhaver-la vist tant de temps amb
liga incorporada com a smbol de la
dictadura. Precisament fou contra aquests
smbols quan estaven en mans de Franco que els demcrates espanyols varen
reivindicar, al costat de la llibertat, els
drets de les nacions perifriques. Magradaria que ara no se napenedessin dhaverho fet.
Entre la tradici doliente del nacionalisme espanyol nascut de la crisi de fi de
segle i la contaminaci franquista dels
smbols nacionals, el nacionalisme democrtic espanyol ha de reconstruir discurs i

90
simbologia. La visi trgica duna Espanya
que sospira per Europa al temps que
reivindica els seus trets peculiars s ja
duna altra poca.3 Resulta incompatible
amb una Espanya modernitzada, cada cop
ms homogenetzada amb els patrons
europeus. Europa ja no s un anhel sin
una realitat. I el mite de Catalunya com
a societat ms avanada, ms propera a
Europa, ja no t sentit desprs del cam
fet per altres regions dEspanya, i en especial per laglomeraci de Madrid.
Llevat de la dreta i la ultradreta nostlgiques, dels sectors que encara continuen
pensant que del nord noms vnen que
mals, Espanya cada cop s menys diferent.
La defensa de la unitat nacional pren la
forma neonacionalista del constitucionalisme, com a reconeixement del sistema
jurdic que ha fet possible un exercici de
convivncia inslita en la histria daquest
pas. La Constituci s la bandera dun
neonacionalisme que fa menys por en la
mesura que ell tamb ha perdut moltes
pors. El que no vol dir s que aix hagi
millorat la mtua comprensi.4
3. Tanmateix, Espanya existeix. La
complexitat del sistema de nacions inscrites no treu que hi hagi molts ciutadans a
linterior i a la perifria, a tots els cantons
convenuts que Espanya s una naci. I
que la naci espanyola est per sobre de les
altres pretensions nacionals. De fet, aix
ho reconeix jurdicament la Constituci:
la millor bandera del nacionalisme espanyol. Com a tot arreu, de lassumpci del
fet naci alguns en poden concloure una
opci nacionalista, daltres no. I entre els
nacionalistes hi ha moltes famlies i matisos. Que estigui amagat no vol dir que
sigui noms residual el nacionalisme fort
dels que creuen que Espaa es una, gran-

de y libre. Encara hi ha molta gent que

no pot entendre, per exemple, que a
Catalunya es parli una altra llengua. Per
el tema daquest article es el neonacionalisme, el que ha pres la Constituci com
a bandera. I que assumeix els nacionalismes perifrics no com un b possible sin
con un mal inevitable que cal conllevar.
Lestat de les autonomies ha estat fonamentalment un procs de descentralitzaci accelerada. La transferncia de recursos a les administracions perifriques, b
que considerada, per algunes delles, insuficient, fa que lautogovern no sigui noms
un objectiu. Al Pas Basc, sobretot, per
tamb a Catalunya, comena a haver-hi
material suficient perqu lautogovern no
sigui una figura retrica. Aquest procs,
que a Espanya t el seu origen immediat
en les reivindicacions de la resistncia
antifranquista, coincideix, per una casualitat histrica, amb el signe dels temps. El
procs de globalitzaci va acompanyat en
parallel dun desenvolupament del principi de subsidiaritat que marca una tendncia a la proximitat en la decisi
poltica. Vivim en un perode de forces
centrfugues respecte dels estats-naci
triomfants en els dos darrers segles: per un
cant es creen estructures supranacionals,
per laltre es desenvolupen les estructures
regionals i locals. Aquesta dinmica tamb
pesa sobre el nacionalisme espanyol, que
s conscient que ha passat la seva hora
bona: lhoritz s Europa. Per aix el neonacionalisme aposta pel pragmatisme de
linstrument jurdic ms que no per les
grans apellacions ancestrals i les fabulacions sobre el dest de la ptria. Vctor
Prez-Daz parla del nacionalisme inhibit de les generacions del canvi por su
reaccin al hipernacionalismo espaol del

91
franquismo, y por su impulso de atraccin
hacia Europa: tambin por su perplejidad
ante el problema de una definicin nacional de Espaa donde pudieran coexistir
diversos nacionalismos.5
Aquest nacionalisme pragmtic s el
nacionalisme dels que governen abans el
PSOE, ara el PP, entre altres coses perqu el governant ha de donar tot lmfasi
que calgui a les lleis fonamentals per les
que es regeix i perqu el nacionalisme segueix sent una doctrina de dividends
assegurats. Prez Daz mateix ho diu ben
clar: Saben que en el pueblo hay un
depsito de nacionalismo espaol muy
importante, que se expresa en cuestiones
aparentemente triviales, en los deportes,
en los toros o en las canciones o en apartes
sentimentales intempestivos: pero no saben qu hacer con l. Regularment el
treuen a passeig durant les campanyes
electorals tots recordem els excessos verbals dAznar i altres dirigents del PP contra Pujol abans de les eleccions generals de
1996 per aleshores ve lhora de pactar i
de fer veure que no sen recorden de tot el
que van dir.
Crec que el cas dAznar s fora emblemtic: nacionalisme verbal per amb totes
les concessions, per tal de conservar el poder. Els partits que aspiren a governar
Espanya saben que poden necessitar dels
nacionalistes perifrics per assolir la majoria. Aquest fet ha estat alhora un motiu
de xoc ideolgic i fins i tot sentimental,
per tamb un fre als intents unitaristes.
El primer inters del PP i el PSOE es governar: un dells en front de laltre. Aix fa
que les amenaces cclicament enunciades
dun front com per acabar amb el xantatge nacionalista no shagin, de fet, acabat
de concretat mai. El resultat de tot aix s

que el nacionalisme espanyol s ms una

actitud, una disposici desperit que no un
projecte real de pas. Sobretot un cop
acceptat que no hi ha marxa enrere en el
procs autonmic. De fet, la incapacitat
dassumir a linici de la transici les tres
realitats nacionals perifriques contrastades ha provocat una desmembraci en
autonomies dissenyada fora artificialment. Els rgans creen la funci i ara proliferen els partits regionalistes i els regionalismes. s a dir, en voler igualar a mnims,
el neonacionalisme espanyol es troba amb
una proliferaci de la demanda regionalista que aspira a mxims.
Reconstruir el simblic i renovar el
projecte: el neonacionalisme espanyol
probablement hi arriba tard. Lhoritz ha
canviat: Europa s el nou marc en qu es
juguen les qestions de sobirania, la pretensi de tornar a donar volada a un estatnaci espanyol est entre el quiero y no
puedo i el puedo y no quiero. s a dir,
el nacionalisme espanyol viu entre les
inrcies culturals i les exigncies de la conservaci del poder. Els nacionalismes
acostumen a servir perqu governin sempre els mateixos els de casa. La casa espanyola s complicada perqu la democrcia
es va construir sobre un canvi del poder
poltic a condici que no es toqus el
poder econmic. Per el poder econmic
ha viscut les seves prpies mutacions des
daleshores i ha diversificat les seves opcions poltiques. Mentre a Catalunya les
velles famlies continuen mantenint el
poder poltic malgrat haver perdut bona
part de leconmic, a Espanya les velles
famlies shan eclipsat en els nous poders
econmics formats en la proximitat del
poder via privatitzacions i altres privilegis.
Dalguna manera, a Madrid manen els

92
empleats. I aquests saben ms de poder i
de diners que no de ptries. El nacionalisme s retrica ms que prctica.
4. La confrontaci amb el nacionalisme basc ha fet emergir alguns accents
neoideolgics entre la intellectualitat espanyola. Construts sobre un argument en
principi impecable: la primacia dels drets
individuals sobre els collectius. Criteri
bsic si no volem estar obligats a agenollar-nos davant les banderes o inclinar-nos
en veure passar processons. Tanmateix, la
innegable primacia dels drets individuals
els nics realment objectivables sobre
els collectius no exhaureix el debat sobre
aquests darrers.
Des duna perspectiva democrtica,
noms en tant que sumatori de drets individuals es pot parlar de drets collectius.
Per la clau del debat no est en el que
suma sin en el que resta. Noms sn
acceptables drets collectius que no siguin
incompatibles amb els drets individuals de
tots els nostres i els altres. El debat
sobre els drets individuals no s tant un
debat sobre els nacionalismes com sobre la
condici de possibilitat dels nacionalismes
democrtics. El discurs antinacionalista
nega la possibilitat que es doni aquesta
condici. I tanmateix no es pot negar que,
en temps recents, el nacionalisme ha estat
a molts pasos el marc natural dadscripci
de la vida democrtica.

La pregunta s: pot seguir funcionant

el nacionalisme com a sistema de referncia duna solidaritat entre ciutadans
dun mateix estat? Es pot negar aquesta
hiptesi a les nacions que hi han arribat
tard? O en el procs de globalitzaci el
nacionalisme ja no ser ms un marc
darticulaci poltica sin simplement una
sndrome de pertinena? Les respostes
haurien de valer per a tots igual llevat que
establim una diferenciaci entre dues
categories de nacionalismes: els legtims i
els illegtims, els que van triomfar que
tenen estat i els incomplets els que no
han arribat a tenir estat. Tornem all on
hem comenat: des de lestat (el nacionalisme en acte) es nega virtualitat democrtica als nacionalismes en potncia i des del
victimisme dels nacionalismes en potncia
es nega legitimitat als nacionalismes en
acte. Un cercle de difcil sortida que resol,
dia a dia, el poder de la realitat (les relacions de fora, per ser ms clars) al qual,
finalment, tots sadapten, per que fa molt
improbable el debat didees i lacord
poltic de fons entre els que diuen ser
comprensius com si intentar entendres
fos una concessi (les formes ms laiques
del neonacionalisme espanyol) i els que
busquen la incomprensi com a via dautoafirmaci identitria (els nacionalismes
perifriques ms ideolgics).6

1. A Jordi Pujol li he sentit utilitzar aquesta expressi.

Segur que molts altres lders poltics la utilitzen tamb igual o de forma semblant. El xovinisme no t
fronteres. Tanmateix s una formulaci imprpia de
la cultura democrtica. Si no som un pas qualsevol s que els altres son pasos qualssevol. s lautocomplaena del nosaltres que mira menyspreadorament els altres.

2. Enviar a netejar les paraules, s una expressi de

lhongars Imre Kertesz, a propsit de la contaminaci del llenguatge pel totalitarisme: Un instante de
silencio en el paredn, Barcelona, Herder, 1999.
3. Mentre Catalunya ha utilitzat sovint Europa com el
ters espai on resoldre el conflicte amb Espanya, la
tradici espanyola, la de Joaqun Costa i Angel
Ganivet i, fins i tot dOrtega mateix, ha viscut sem-

93
pre trgicament la perspectiva Europa. Volen i
dolen: Europa com a referncia per tamb com a
amenaa per la peculiar idiosincrsia espanyola.
Beneyto ho explica aix: Espaa es el problema y
Europa la solucin, pero no para respetar o imitar,
sino para lograr que Espaa sea una posibilidad
europea y llegar as a una nueva proyeccin de
Espaa en Europa y en el mundo. Jos Mara
BENEYTO, Tragedia y razn. Europa en el pensamiento
espaol del siglo XX, Madrid, Taurus, 1999.
4. Sempre mha semblat interessant el diferent tipus de
relaci de la resta dEspanya encapalada pel que
acostumem a anomenar Madrid com a smbol de
lEstat amb el Pas Basc i amb Catalunya. La virulncia de la qesti basca no treu una major facilitat
de comunicaci que amb Catalunya, probablement
deguda a la llengua. Psicolgicament Catalunya ha
tendit a donar lesquena a Madrid, a mantenir-hi
una relaci molt estrictament sentida en termes
dinteressos. El pont aeri com a smbol duna relaci
pragmtica. Ning no es va queixar mai de la mala
comunicaci per carretera entre Madrid i Barcelona,

quan ja es podia anar de Valncia a Copenhaguen

sense sortir de lautopista. Aquest feeling no s ali a
la imatge fencia de la manera de fer dels catalans en
poltica. Una imatge que no tenen els bascos malgrat
que amb el concert ells mai no paguen, noms cobren.
5. Aquestes citacions sn dun dels millors llibres escrits
sobre la transici espanyola i els seus dficits
democrtics. Vctor PREZ DAZ, Espaa puesta a
prueba (1976-1996), Madrid, Alianza Editorial,
1996.
6. s davant daquesta impossibilitat dentesa franca que
Xavier Rubert de Vents aposta per la independncia
com a condici de la possibilitat dun dileg de tu a
tu potser ms entenedor per un nacionalisme
espanyol acostumat a ser estat. Xavier RUBERT DE
VENTS, Catalunya, de la identitat a la independncia, Barcelona, Empries, 1999. En una conversa per
al suplement Quadern del diari El Pas (18 de mar
de 1999), Rubert deia: Independncia, per a qu?
Perqu internacionalment s el que sentn, perqu a
Madrid s el que entenen, perqu els pijos daqu,
noms de sentir que som estat, sho creuran.

CARCTERS
REVISTA DE LLIBRES

R ESSENYES
N OVETATS E DITORIALS
O PINI
A NLISI
C RTICA L ITERRIA
Publicaci Trimestral:
Gener Abril Juny Octubre
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
Av. Blasco Ibez 32 - 46010 Valncia Tel.: 96 386 40 90 Fax: 96 386 44 93 E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

94

95

Qu en resta?
En resta la llengua materna
Hannah Arendt
Entrevista, per Gnter Gaus

Gnter Gaus: Senyora Arendt, vost s la primera dona que apareix en aquesta srie

dentrevistes. La primera dona, per amb una ocupaci que, segons lopini corrent en aquest
pas, s ms aviat prpia dels homes: la filosofia. Aquesta observaci prvia em porta a la
primera qesti: considera el seu paper en el cercle dels filsofs, malgrat el respecte i el
reconeixement de qu hi gaudeix, com una raresa, o b toquem amb aix un problema
demancipaci que no ha existit mai per a vost?
Hannah Arendt: B, em sembla que haur de comenar protestant. Jo no en forme part,
del cercle dels filsofs. La meua professi si s que es pot dir aix s la teoria poltica. Jo
no em considere de cap manera filsofa. Tampoc no crec que sem considere com a
integrant del cercle dels filsofs, com diu vost tan amablement. Per pel que fa a laltra
qesti alludida en lobservaci prvia, aquesta opini corrent segons la qual la filosofia
s una activitat prpia dhomes... De cap manera no es pot acceptar, aix! Ben b pot
donar-se el cas duna dona que siga filsofa...
Jo la considere una filsofa, a vost
Tem que no puc fer-hi res, per la meua opini s que no ho sc. Crec que fa temps que
em vaig acomiadar definitivament de la filosofia. S, s cert, vaig estudiar filosofia, com
vost sap, per aix no vol dir que hi rests.
Tanmateix, magradaria i malegra que toquem aquesta qesti que explics ms
concretament quina diferncia hi ha per a vost entre la filosofia poltica i el seu treball com a
professora de teoria poltica. Ho dic perqu si pense en alguna de les seues obres, com ara Vita
activa, no puc estar-me darrenglerar-la entre els filsofs, mentre no em definesca ms
exactament quina diferncia pot haver-hi.
Mire, la diferncia rau realment en la cosa mateixa. Lexpressi filosofia poltica, que jo
defuig, t a sobre un enorme llast derivat de la tradici. Quan parle sobre aquestes coses,

Aquesta entrevista a Hannah Arendt (Hannover 1906 Nova York 1975) fou emesa per la ZDF el 28 doctubre de
1964. Una versi impresa naparegu al volum a cura de Gnter Gaus (nascut el 1929, periodista i escriptor alemany), Zur Person. Portrts in Frage und Antwort, Mnchen, 1964.

96
tant en un marc acadmic com no acadmic, dic sempre que entre la filosofia i la poltica
hi ha una tensi. s a dir, entre lhome que filosofa i lhome com a sser que actua. Una
tensi que no existeix en la filosofia de la natura. El filsof es troba davant la natura igual
que tots els altres homes. Si hi pensa, ho fa en nom de tota la humanitat. Per el filsof
no s neutral davant la poltica. No ho s den de Plat!
Entenc el que vol dir.
I s per aix que en la majoria dels filsofs hi ha una mena danimadversi envers la
poltica. Amb molt poques excepcions. Kant ns una. Una animadversi que s dall
ms rellevant pel que fa a tot aquest problema, perqu no s una qesti personal. Rau
en la naturalesa de la cosa mateixa.
I vost no vol participar daquesta animadversi envers la poltica perqu pensa que aix seria
un llast per al seu treball?
No vull participar daquesta animadversi, vet-ho aqu! Vull mirar-me la poltica amb
ulls, per dir-ho aix, no entelats per la filosofia.
Ja. Per ara, si li sembla, tornem a la qesti de lemancipaci de la dona. Ha existit aquest
problema, per a vost?
S, el problema, com a tal, existeix naturalment sempre. En realitat jo sempre he sigut
una persona ms aviat antiquada. Sempre he pensat que hi ha determinades ocupacions
que no sn adients per a les dones, que no els assenten b, si es pot dir aix. No s gaire
bonic una dona manant. Hauria dintentar no trobar-se en aquesta mena de posicions, si
li importa conservar les seues qualitats femenines. Si hi tinc ra o no, no ho s. Jo mateixa
mhe atingut sempre ms o menys inconscientment o diguem, millor, ms o menys
conscientment a aquest punt de vista. De tota manera, personalment el problema no ha
tingut per a mi cap importncia. Sap? En realitat, sempre he fet el que he volgut.
El seu treball ms endavant, sens dubte, entrarem en els detalls sha centrat en una part
important a escatir les condicions en qu tenen lloc lacci i el comportament poltics. Amb
aquesta mena de treball, es proposa tamb dobtenir una repercussi mplia o ms aviat pensa
que aquest tipus de repercussi ja no s possible en els temps actuals? O poster la influncia s
per a vost quelcom daccessori?
Mire, s curis aix. Si sc sincera, li he de dir clarament que quan estic treballant la
influncia no minteressa gens.
I quan el treball est enllestit?
Doncs, est enllestit. La qesti essencial per a mi s arribar a comprendre les coses. Per
a mi limportant s la comprensi. En el meu cas, de la comprensi en forma part tamb
el fet descriure. Lescriptura no s cert? forma part del procs de comprensi.

97
s a dir, quan escriu, aix li serveix per a avanar en el procs de coneixement.
S, perqu aleshores determinades coses resten fixades. Suposem que tingussem sempre
una memria excellent, de manera que recordssem tot all que pensem. Dubte molt,
en aquest cas, perqu conec la meua mandra, que prengus notes de res. El que mimporta s el procs de pensament mateix. Si aix va b, pesonalment estic satisfeta. Si puc
reeixir a expressar-ho per escrit de manera adequada, llavors la satisfacci s doble.
Per vost preguntava per la repercussi. Aix s si em permet la ironia una
pregunta tpicament masculina. Els homes sempre volen tenir una gran influncia; per
jo aix ho veig, en un cert sentit, des de fora. Influir, jo? No, jo el que vull s comprendre.
I si unes altres persones comprenen en el mateix sentit que jo he comprs, aix em
dna una satisfacci pareguda al sentiment de trobar-me a casa.
Escriu amb facilitat? Redacta amb fludesa?
De vegades s i daltres no. Per en general puc dir que mai no escric si abans, per dir-ho
aix, no he transcrit.
s a dir, desprs dhaver-ho pensat acuradament.
S. Jo s exactament el que vull escriure. Si no ho s, no mhi pose. Normalment escric
noms una versi, i aix va relativament rpid perqu, en realitat, depn de la velocitat a
qu puga mecanografiar.
La dedicaci a la teoria poltica, a lacci i el comportament poltics, es troben avui al centre
del seu treball. En aquest sentit, em sembla particularment interessant una cosa que he trobat
en una correspondncia que va mantenir amb Gershom Scholem, que s professor a Israel.
Vost hi escrivia, si em permet la citaci, que en la meua joventut no minteress ni la poltica
ni la histria. Lany 1933, senyora Arendt, com a jueva, hagu demigrar dAlemanya. Tenia
llavors vint-i-sis anys. Foren aquells esdeveniments la causa de la seua dedicaci a la poltica,
de la fi daquest desinters per la poltica i la histria?
S, s clar. Lany 1933 aquest desinters ja no era possible. Fins i tot abans ja no era
possible.
I sacab tamb per a vost ja abans?
S, naturalment. Llegia els diaris amb un inters vivssim. I tenia opinions poltiques. No
pertanyia a cap partit; no vaig sentir-ne la necessitat. Per des del 1931 estava totalment
convenuda que els nazis es farien amb el poder. Mantenia discussions permanents amb
altra gent sobre els problemes que ens preocupaven. Per realment sols vaig comenar a
ocupar-me sistemticament daquestes coses en lemigraci.
Voldria fer-li una altra pregunta sobre aix que acaba de dir. Si ja el 1931 estava convenuda
que era inevitable laccs dels nazis al poder, no es va plantejar de prendre una postura activa
en contra daix, com ara entrar en un partit, o va pensar que no tenia sentit?

98
Personalment pensava que no tenia sentit. Si hagus cregut que en tenia i aix fa mal de
dir-ho a posteriori potser que hauria fet alguna cosa. Creia que no hi havia cap
esperana.
Recorda algun esdeveniment concret que hagus marcat linici de la dedicaci als temes
poltics?
Podria esmentar el 27 de febrer de 1933, el dia de lincendi del Reichstag, i les detencions
illegals que comenaren aquella mateixa nit. Les anomenades detencions preventives. s
sabut que aquella gent anava a raure als soterranis de la Gestapo o a camps de
concentraci. El que pass llavors fou terrible, encara que ha quedat fins avui en un segon
pla per tot el que vingu desprs. Per a mi fou un xoc directe, i des daquell moment em
vaig sentir responsable. s a dir, que vaig deixar de pensar que hom es podia limitar a
observar els esdeveniments. Vaig tractar dajudar en algunes coses. Per el que em va
impulsar a anar-men dAlemanya, com a causa immediata, aix... si cal que ho explique,
perqu no ho he explicat; per em sembla que no t importncia.
Explique-ho, per favor.
Tenia de tota manera intenci dexiliar-me. Vaig pensar de seguida que els jueus no hi
podien romandre. No tenia cap voluntat danar per Alemanya com a ciutadana de segona
classe, per dir-ho aix, sota la forma que fos. A ms, estava convenuda que les coses
anirien cada vegada pitjor. I tanmateix a la fi no vaig anar-men duna manera
precisament tranquilla. Cal dir que aix, en certa manera, malleuj. Em detingueren,
vaig haver dabandonar el pas illegalment ara li contar com i aix mateix em va fer
venir una sensaci immediata dalleujament. Vaig pensar: almenys he fet alguna cosa!
Almenys no sc inofensiva. Ning no mho podr retreure, aix!
Loportunitat daquestes coses em vingu de la m de lOrganitzaci sionista. Tenia
una amistat molt estreta amb alguns dels seus dirigents, sobretot amb qui nera president
aleshores, Kurt Blumenfeld. Per jo no era sionista. Tampoc ning no va intentar que ho
fos. De tota manera hi estava fins a cert punt influda; concretament, pel que fa a la
crtica, a lautocrtica, que havien desenvolupat els sionistes al si del poble jueu. Aix
havia influt en mi, fins i tot mhavia impressionat; per polticament no hi tenia res a
veure. B, lany 1933 vingueren a trobar-me Blumenfeld i un altre i em digueren: volem
aplegar una recopilaci de manifestacions antisemites a nivell de base. s a dir, per a
entendrens, manifestacions en associacions diverses, en corporacions professionals de
tota mena, en revistes especialitzades de qualsevol tipus; en un mot, aquelles coses que
no arriben a lestranger i passen desapercebudes. Aplegar aquesta recopilaci, entrava
aleshores en el captol de la propaganda de lhorror, que sen deia. Aix no ho podia fer
una persona que estigus organitzada amb els sionistes. Perqu si lenxampaven,
enxampaven lOrganitzaci.

99
s clar.
S, la cosa era clara. Em preguntaren: Voldries fer-ho? I jo vaig respondre que s,
naturalment. Nestava contenta. Dentrada em semblava dall ms raonable i, daltra
banda, tenia la sensaci que, malgrat tot, es podia fer alguna cosa.
Va ser detinguda arran daquesta tasca?
S. Em varen enxampar. Per vaig tenir moltssima sort. Desprs de vuit dies en vaig
sortir perqu amb el policia que em tenia detinguda, doncs ens varem fer amics. Era un
xicot encantador. Havia passat de la brigada criminal a la secci poltica. I no en tenia ni
idea. Qu hi havia de fer? Em deia tothora: Normalment tinc alg assegut ac davant
meu, el mire i tot duna s de qui es tracta, qui s. Per qu puc fer amb vost?
Aix era a Berln?
S. Desgraciadament, vaig haver denganyar aquell home. No podia deixar que enxamparen lOrganitzaci. Li vaig contar tota mena dhistries fantstiques, i ell em deia: Jo
lhe portada ac, i tamb la treur. No cal que contracte cap advocat. A ms, els jueus ara
no tenen diners. Estalvies els diners que tinga! Mentrestant lOrganitzaci mhavia
buscat un advocat. Naturalment a travs duns altres membres. Per jo el vaig rebutjar.
Perqu aquell xicot que mhavia detingut tenia una cara que inspirava credibilitat,
decncia. Vaig refiar-me dell i vaig pensar que aix era molt millor que no un advocat
qualsevol, que a ms estaria ple de por.
Aix, doncs, pogu eixir i anar-sen dAlemanya?
Vaig poder eixir, per vaig haver de travessar illegalment la frontera, per la muntanya,
perqu evidentment la cosa encara rodava.
En lintercanvi epistolar que hem evocat ads, senyora Arendt, vost refusava molt clarament
com a sobrera una mena dadvertncia de Scholem, en el sentit que hauria de tenir sempre
present la pertinena al poble jueu. Vost escrivia i torne a citar : sser jueva s, per a mi,
una de les dades incontrovertibles de la meua existncia, i mai no he tingut cap velleitat
dalterar res en aquestes qestions de fet, ni tan sols en la infantesa. En relaci amb aix,
magradaria fer-li algunes preguntes. Vost nasqu el 1906 a Hannover. El seu pare era
enginyer. Posteriorment es traslladaren a Knigsberg, que s on es va fer gran. Quins records t
del que significava per a un infant, a lAlemanya dabans de la guerra, haver nascut al si
duna famlia jueva? Quina fou la seua experincia en aquest sentit?
No podria respondre-hi, amb pretensions de veritat, quant a laspecte general de la
qesti. Pel que fa als meus records personals, per lambient de casa no vaig saber que era
jueva. Ma mare no era gens religiosa.
El seu pare mor aviat.

100
Mon pare mor aviat. Tot sembla una mica estrany. El meu avi era president de la
comunitat liberal i regidor de Knigsberg. Jo provinc duna antiga famlia de Knigsberg.
Tanmateix, la paraula jueu no es pronunciava mai entre nosaltres, quan jo era una nena
petita. Tan sols en vaig ser conscient arran de comentaris de tipus antisemita no val la
pena entrar en detalls a crrec dalguns xics i al carrer. Per aquesta via vaig ser-ne, per
dir-ho aix, illustrada.
Fou un xoc per a vost, aix?
No.
No tenia la sensaci que aix la feia especial?
Doncs, s, aix s tota una altra cosa. Per no va ser un xoc per a mi, de cap manera. Vaig
pensar: aix s, aix sn les coses. Que si em feia la sensaci de ser especial? S, per avui ja
no podria explicar exactament de quina mena era aquesta sensaci.
Qu en pensava, a grans trets?
Crec que, objectivament, tenia a veure amb el fet de ser jueva. Per exemple, quan era
nena una nena ja una mica gran era conscient que el meu aspecte era jueu. s a dir,
que tenia un aspecte diferent als altres. Daix nera ben conscient. Per no en el sentit
duna inferioritat, sin simplement com una constataci. I a ms, ma mare, lambient de
casa, per dir-ho aix, era peculiar, una mica distint als altres. Hi havia bastants diferncies
tamb amb relaci a altres nens jueus, fins i tot amb relaci als nens de la nostra famlia
en general, de manera que per a la nena que jo era es feia ms aviat difcil situar on es
trobava exactament la diferncia.
Magradaria que explics amb ms detall aix que diu de les peculiaritats de casa seua. Diu
que per a sa mare no hi hagu mai cap necessitat dexplicar-li res sobre la seua adscripci
jueva. Fins i tot que se nhagu dassabentar al carrer. s que sa mare havia perdut la
conscincia de ser jueva, que vost reclamava per a si mateixa en la carta a Scholem? Potser
aix ja no tenia cap importncia, per a ella? Shavia produt una assimilaci reeixida, o potser
sa mare es va enganyar pensant que havia estat reeixida?
Ma mare no tenia grans pretensions teriques. No crec que tingus moltes cabries sobre
totes aquestes qestions. Procedia del moviment socialdemcrata, concretament del grup
de la Sozialistische Monatshefte; tamb mon pare, pero sobretot ella. I aquest tema no sel
plantejava; era jueva, i prou. Mai no mhauria fet batejar! Supose que mhauria donat una
bona galtada si algun dia shagus assabentat, per exemple, que jo anava negant que era
jueva. Aix ni es plantejava. No obstant, la qesti mateixa an assolint, naturalment, als
anys vint, quan jo era jove, una importncia molt ms gran que per a ma mare. I per a
ma mare, quan jo ja era gran, assol tamb una importncia molt major que en la seua
vida anterior. Aix, de tota manera, es devia a circumstncies externes. Jo, per exemple,
crec que mai no mhe considerat alemanya en el sentit de la pertinena nacional, no en

101
el sentit de la ciutadania, si puc fer aquesta distinci. Recorde que cap a lany 1930, si fa
no fa, tenia discussions sobre aix, per exemple, amb Jaspers. Ell deia: Naturalment que
s vost alemanya!. I jo responia: Es veu de seguida, que no ho sc!. Per no tenia cap
importncia per a mi. No ho vaig viure, diguem-ne, com una situaci dinferioritat. Ni
de bon tros era aquest el cas. I tornant ara a les peculiaritats de casa meua, mire:
lantisemitisme s una cosa amb la qual shan trobat tots els infants jueus. I ha enverinat
lnima de molts infants. La diferncia, a casa nostra, era que ma mare sempre marcava
una postura molt clara: cal no deixar-se humiliar! Cal defensar-se! Si, per exemple, algun
professor feia comentaris antisemites la majoria de les vegades no en referncia a mi,
sin en referncia a altres companyes descola, per exemple a jueves orientals les
instruccions que tenia jo era aixecar-me tot seguit, abandonar la classe, anar a casa i
informar exactament de tot el que havia passat. Llavors ma mare escrivia i enviava una de
les seues cartes certificades; i la qesti ja shavia acabat del tot per a mi, naturalment.
Tenia un dia sense escola, i estava dall ms b. Per si el conflicte era amb altres infants,
llavors no podia explicar-ho a casa, la cosa canviava. Calia defensar-se per una mateixa. I per
aix totes aquestes coses no foren mai un problema per a mi. Hi havia regles de
comportament, amb les quals, per dir-ho aix, la meua dignitat quedava preservada i
protegida, absolutament protegida, a casa.
Vost va estudiar a Marburg, Heidelberg i Friburg amb els professors Heidegger, Bultmann i
Jaspers. Estudi sobretot filosofia, per tambe teologia i grec. Com s que va fer aquesta tria de
matries?
S, s, sobre aix jo mateixa he reflexionat sovint. I noms puc dir-hi una cosa: la filosofia
era una opci fora de dubtes. Des que tenia catorze anys.
I per qu?
B, jo havia llegit Kant. I vost podria preguntar-me: com s que hava llegit Kant?
Dalguna manera la qesti, per a mi, es plantejava aix: o puc estudiar filosofia o
diguem-ho aix em tire per una finestra. Per no perqu no estims la vida, jo! Aix
no! Ja ho he dit abans: era aquesta voluntat de comprendre.
S.
Vaig tenir la necessitat de comprendre ben aviat. Daltra banda, els llibres estaven tots a
casa, noms calia agafar-los de la biblioteca.
A banda de Kant, recorda especialment unes altres lectures?
S. En primer terme Psicologia de les concepcions del mn, de Jaspers, aparegut, em sembla,
el 1920. Jo tenia llavors catorze anys. Desprs vaig llegir tamb Kierkegaard i aix va anar
acoblant-se tot all...

102
Hi entrava tamb la teologia?
S. Tot all va anar acoblant-se en el sentit que per a mi ambdues coses eren indestriables.
Noms tenia una reserva, en relaci amb el fet que era jueva, i com havia dencarar jo tot
aix? Com havia de procedir, com havia de treballar. No en tenia ni idea, sap? Tenia
preocupacions greus, que tanmateix anaren esvant-se sense gaires dificultats. El grec era
tota una altra cosa. De sempre mha agradat molt la poesia grega. I la poesia ha jugat un
paper molt important en la meua vida. Aix que vaig triar tamb grec, perqu era el ms
fcil per a mi. Ja el llegia.
Em deixa bocabadat!
No exagere, home.
De ben jove va mostrar aptituds intellectuals molt notables. No es va sentir mai, per aquesta
causa, quan era una jove estudiant, a lescola o a la universitat, distanciada, potser duna
forma dolorosa, del capteniment normal al seu entorn?
Potser hauria passat aix si nhagus estat conscient. Per pensava que tothom era igual.
Quan se nadon de lerror?
Ms aviat tard. No vull dir-ho, em fa vergonya. Era increblement ingnua. Aix es devia,
en part, a leducaci que vaig rebre a casa. Mai shi feia cap allusi. Mai es parlava de les
notes que obtenia. Es considerava poc important. Qualsevol arrogncia es mirava
malament, a casa. En tot cas, jo no era realment conscient de la situaci. Potser de
vegades tenia la sensaci duna mena destranyesa entre la gent.
I pensava que era vost qui nera la causa?
S, exclusivament. Per aix no tenia res a veure amb les aptituds. Mai ho vaig relacionar
amb les aptituds.
Sen derivava de vegades, en els anys de joventut, una certa dosi de menyspreu pels altres?
S, de vegades. Ben dhora. I aquest menyspreu tamb em va fer patir, a mi, de tant en
tant. Vull dir: que aix realment no podia ser, que aix no es podia fer, i aix
successivament...
Quan abandon Alemanya el 1933 se nan a Pars, on va treballar amb una organitzaci
que tractava denviar joves a Palestina. Pot explicar-nos-en alguna cosa?
Aquella organitzaci enviava joves i tamb infants jueus dentre tretze i disset anys
dAlemanya a Palestina, i all els allotjava en els kibutzim. Per aix, realment, conec com
sn els kibutzim bastant b.

103
I des duna poca ben primerenca.
S. Llavors minspiraven un gran respecte. Els infants hi rebien formaci professional i
una nova escolaritzaci. De tant en tant hi feia arribar tamb infants polonesos. Era un
treball social, un treball educatiu, sistemtic. Tenem grans campaments en zones rurals
on es preparava els infants, on sels feia llions, on aprenien tamb a fer les feines del
camp, i on sobretot havien de recuperar-se fsicament. Calia vestir-los de cap a peus.
Calia cuinar per a ells. Sobretot calia procurar-los documentaci, tractar amb els pares, i
tamb era fonamental aconseguir diners. Aix es va deixar en gran mesura en les meues
mans. Collaborava amb dones franceses. B, aquesta era si fa no fa la tasca que hi feiem.
Quant a la decisi dassumir aquest treball, li interessa que li ho explique, o no?
Si us plau.
La cosa fou aix. Jo venia duna actitivtat purament acadmica. I en aquest sentit lany
1933 em va fer una impressi duradora, enorme. En primer terme positiva, i en segon
terme negativa. O potser hauria de dir: en primer terme negativa i en segon terme
positiva. Avui es pensa sovint que el gran xoc dels jueus alemanys lany 1933 lexplica la
presa del poder per Hitler. I b, pel que fa a mi i a les persones de la meua generaci, puc
dir que aix s un malents ben curis. Naturalment que all fou terrible. Per era una
qesti poltica. No era personal. Que els nazis eren els nostres enemics... Du meu, no
havem desperar la presa del poder per Hitler per a saber-ho, ni de bon tros! Des de feia
com a mnim quatre anys aix era pura evidncia per a qualsevol que no tingus
pertorbades les seues facultats. Que una gran part del poble alemany el seguia, daix
tamb nerem conscients. No era aix el que ens podia produir un xoc, amb trets de
sopresa, lany 1933.
Vol dir que el xoc de 1933 fou perqu els esdeveniments passaren del terreny poltic general a
un terreny personal?
No, no s aix. O s: tamb s aix. De primer, lmbit general poltic esdevingu dest
personal, en la mesura que un emigrava. Per, en segon lloc, vost sap ben b qu volia
dir la Gleichschaltung.1 I la qesti era que els amics shi apuntaven (sich gleichschalteten)!
El problema, el problema personal, de fet, no era, diguem-ne, el que feien els nostres
enemics, sin el que feien els nostres amics. El que sesdevingu llavors amb lonada de la
Gleichschaltung, que era ms aviat una cosa voluntria, no imposada encara sota la pressi
del terror, fou com si shagus obert un gran esvoranc al voltant de nosaltres. Jo vivia en
un ambient intellectual, per tamb coneixia persones duna altra mena. I vaig poder
adonar-me que entre els intellectuals la Gleichschaltung fou, per dir-ho aix, la norma.
Per entre els altres, no. I aix no ho he oblidat mai. Men vaig anar dAlemanya amb
una idea fixa naturalment, exagerant sempre una mica que era: mai ms! No vull cap
ms contacte amb aquestes histries intellectuals. No vull tenir res a veure amb aquesta
mena de gent. No pensava, naturalment, que els jueus alemanys i els intellectuals jueus
alemanys, si haguessen estat en una altra situaci, en una situaci diferent daquella en

104
qu es trobaven, shaurien comportat duna manera diferent. No era aquesta la meua
opini. La meua opini era que aix tenia a veure amb aquest ofici, amb la condici
intellectual. Parle del passat. Desprs vaig saber-ne ms coses...
I ho creu aix, encara?
Duna manera tan tallant, no. Per que en el fons tot aix est molt present; que, per dirho aix, als intellectuals sempre sels pot acudir alguna cosa davant qualsevol circumstncia, daix nestic encara convenuda. Mire, que alg sadapts perqu havia de mantenir la dona i els fills, aix ning no sho hauria pres malament. La cosa terrible era que,
damunt, hi creien de veritat! Poc de temps, s cert, alguns molt poc de temps. Tanmateix,
la cosa era aix i volia dir que davant Hitler sels acudia alguna cosa; i en part eren coses
dall ms interessants! Molt fantstiques, interessants i embolicades! Coses que suraven
molt per damunt del nivell normal! All em va semblar grotesc. Van caure en la trampa
de les seues prpies pensades, diria avui. Aix s el que pass. Llavors, per, no ho vaig
veure tan clarament.
I per aquest motiu tenia tanta importncia per a vost de passar del contacte amb aquests
cercles, dels quals volia allunyar-sen duna manera radical, a un treball de tipus prctic. No
s aix?
S, la part positiva s aquesta: vaig entendre una cosa, que llavors expressava una i altra
vegada amb una frase, en la qual em reafirme encara: Si ens ataquen com a jueus, ens
hem de defensar com a jueus. No com a alemanys o com a ciutadans del mn o invocant
els drets humans i coses aix. Sin des duna perspectiva ben definida: qu puc fer ara,
molt concretament, com a jueva? A aix shi afeg encara una intenci molt clara: ara vull
integrar-me, de fet, en una organitzaci. Per primera vegada. I integrar-me, naturalment,
en lorganitzaci dels sionistes. Aquests eren els nics que estaven preparats. Vull dir, que
amb els assimilistes no hauria tingut cap sentit. Daltra banda, realment mai no hi havia
tingut res en com. De la qesti jueva ja me nhavia ocupat abans. El treball sobre Rahel
Varnhagen estava ja concls quan vaig deixar Alemanya. I sens dubte el problema jueu hi
t un paper important. Quan el vaig escriure, em vaig inspirar tamb en aquella mxima:
Vull comprendre. s clar que no eren els meus problemes personals com a jueva el que
hi tractava. Per ara la pertinena al judasme shavia convertit en el meu problema. I el
meu problema era poltic. Purament poltic! Volia fer un treball de tipus prctic i volia
fer, a ms, una tasca purament, exclusivament, jueva. I en aquest sentit vaig comenar a
bellugar-me quan vaig arribar a Frana.
Fins lany 1940.
S.
En el curs de la Segona Guerra Mundial vost arrib a Estats Units, on treballa encara avui
com a professora de teoria poltica, no de filosofia...
Grcies per laclariment.

105
...a Chicago. Viu a Nova York. El seu marit, amb qui es va casar el 1940, hi fa tamb de
professor de filosofia. Ara la provncia acadmica de la qual ha tornat a formar part desprs
de les decepcions de lany 1933 s internacional. I tanmateix voldria preguntar-li si troba a
faltar res de lEuropa dabans de Hitler, que ja no tornar a existir mai ms. Quan viatja a
Europa, quina impressi li fa: qu nha restat, qu s el que se nha perdut per a sempre?
LEuropa dabans de Hitler? No en tinc cap enyorana, aix li ho puc ben dir. Qu en
resta? En resta la llengua materna.
I aix representa molt per a vost?
Molt. Sempre mhe negat conscientment a perdre la llengua materna. Sempre he
mantingut una certa distncia respecte del francs, que vaig arribar a parlar molt b, i
tamb respecte de langls, llengua en qu escric ara.
Aix volia preguntar-li: ara escriu en angls?
S, per mai no he perdut la distncia. Hi ha una diferncia enorme entre la llengua
materna i una altra. Pel que fa a mi mateixa, ho puc explicar amb tota la senzillesa del
mn: en alemany em conec de memria una bona part, una gran part, de la poesia. Els
poemes alemanys, dalguna manera, estan sempre presents en el fons del meu cervell in
the back of my mind. I aix naturalment mai no es pot tornar a aconseguir en una altra
llengua. En alemany em permet coses que en angls no em podria permetre. Vull dir, de
vegades puc permetre-me-les ara tamb en angls, perqu mhe tornat una miqueta
descarada, per en general he mantingut aquesta distncia de qu parlava. La llengua
alemanya, en qualsevol cas, s el ms important que nha restat i, tamb, el que sempre
he volgut mantenir duna manera conscient.
Tamb en els pitjors moments?
Sempre. Pensava: qu hi farem? No s la llengua alemanya la que ha embogit. I en segon
lloc, no hi ha substituci possible per a la llengua materna. S, es pot oblidar la llengua
materna. s veritat, jo ho he vist. Aquestes persones parlen la llengua dadopci millor
que no jo. Jo seguesc parlant amb un accent molt fort, i ben sovint em manca fludesa.
Aquestes persones ho han superat, aix. Per el que en resulta s una llengua en qu una
frmula feta va desprs duna altra, perqu sha perdut la llibertat i la creativitat que es
tenia en la llengua prpia en oblidar-la.
Els casos en qu sha oblidat la llengua materna, sn en la seua opini conseqncia duna
decisi conscient?
S, molt sovint. Ho he viscut amb gent, com una mena de xoc. Mire, el tombant decisiu
no fou, almenys en el meu cas, lany 33. El tombant decisiu fou el dia en qu sabrem
dAuschwitz.
Quan fou aix?

106
Lany 1943. I al principi no ens ho criem. Per b que realment tant el meu marit com jo
diem sempre que daquesta gent ens ho podem esperar tot. Per aix no ens ho criem,
dentrada perqu estava en contra de qualsevol criteri de necessitat o de convenincia
militar. El meu marit havia fet estudis dhistria militar, ra per la qual en sabia alguna
cosa. Deia: no te les cregues, aquestes histries; no poden haver-ho fet! I desprs, passat
mig any, ens ho hagurem de creure, perqu ens fou demostrat. Aquest fou el veritable
xoc. Abans havem dit: b, qu hi farem, tenim molts enemics. s molt natural. Per qu
no hauria de tenir enemics un poble? Per all fou tota una altra cosa. Fou realment com
si shagus obert un abisme davant nostre. Perqu hom tenia la impressi que tota la resta
hauria pogut recompondres duna manera o duna altra, com sempre poden recompondres al capdavall les coses en la poltica. Per all, no. All no hauria dhaver passat
mai. I no mestic referint al nombre de vctimes. Em referesc a la fabricaci de cadvers i
tot aix... no cal que mhi estenga gaire. All no hauria dhaver passat. Hi va passar una
cosa amb la qual ning pot ja saber-sen avenir. De la resta de coses que sesdevingueren
llavors, podria dir-ne, per exemple, que de vegades tot plegat fou una mica difcil, que
ens vam veure reduts a la misria, que vam patir persecucions, que hagurem damagarnos i fugir, que hagurem de fer la viu-viu i tot aix, com sol passar en aquestes
situacions. Per rem joves. Fins i tot diria que en algun moment fou fins a cert punt
divertit. No sabria dir-ho duna altra forma. Ara: all no. All fou tota una altra cosa.
Amb tota la resta, un podia, al cap i a la fi, avenir-se personalment.
Magradaria que explics, senyora Arendt, en quina mesura sha modificat, si s que ho ha fet,
la seua opini sobre lAlemanya de la postguerra, que vost ha visitat repetidament i on han
estat publicades les seues principals obres, den de 1945.
Vaig tornar per primera vegada a Alemanya el 1949. Hi vaig venir llavors com a
comissionada duna organitzaci jueva dedicada al salvament del patrimoni cultural jueu,
sobretot dels llibres. Hi vaig venir amb molt bona voluntat. La meua reflexi posterior al
1945 era: fos el que fos el que pass lany 1933 a la vista del que vingu desprs no
tenia importncia. s clar, la deslleialtat dels amics, si es pot dir duna manera tan crua...
...que vost va patir personalment...
Naturalment. Per, sap?, si alg shavia fet llavors de veritat nazi i escrivia articles en
aquesta lnia, no tenia cap ra per mantenir-se lleial a mi, personalment. Jo ja no tenia
res a dir-li, tallava amb ell i prou. No tenia cap motiu per adrear-se a mi, havem acabat.
Aix est ben clar. Per aquesta gent no eren tots uns assassins. Eren noms gent que,
com diria jo avui, havien caigut en la seua trampa. All que vingu desprs ells tampoc
no ho havien volgut. En conseqncia em va semblar que precisament en aquest abisme
hi havia dhaver una base. I aquest fou el cas tamb, en bona part, quant a moltes
relacions personals. Vaig discutir amb gent. Val a dir que jo no sc gaire amable i no vaig
amb circumloquis educats: dic la meua opini duna manera ben directa. Per, si fa no
fa, les coses pogueren arranjar-se amb alguna gent. Com he dit, es tracta de gent que

107
noms varen fer determinades coses un parell de mesos o, en el pitjor dels casos, un parell
danys; per ni sn assassins ni van denunciar ning. O siga, com ja he dit, gent a la qual
Hitler els va inspirar alguna idea. Per la vivncia ms general i de ms importncia en
tornar a Alemanya ms enll de lexperincia del reconeixement, que daltra banda en la
tragdia grega s sempre el punt dinflexi de lacci fou dun gran trasbals. I, a ms a
ms, al carrer es parlava alemany. Aix em va plaure indescriptiblement.
Amb aquestes idees vingu lany 1949?
Si fa no fa, amb aquest nim. I avui, quan les coses, diguem-ne, ja shan encarrilat una
altra vegada, avui les distncies shan fet ms aviat ms grans del que eren abans, quan hi
havia aquest trasbals.
Perqu les coses en aquest pas potser shan encarrilat, al seu parer, massa de presa?
S. I de vegades han anat per carrils que no macaben dagradar. Per no men sent
responsable. Ho veig una mica des de fora, no? s a dir, a hores dara em trobe molt
menys afectada que aleshores. Tal vegada tinga alguna cosa a veure el pas del temps.
Evidentment, quinze anys no sn cap bajanada.
Troba que sent, per tot plegat, una indiferncia molt ms gran?
Diria que s distanciament. Indiferncia s massa dir. Per distanciament, aix s.
Aquesta tardor ha aparegut a Alemanya el seu llibre sobre el procs Eichmann a Jerusalem.
Den de la seua publicaci als Estats Units, aquest llibre ha estat objecte dun debat molt
intens. Des de la part jueva, sobretot, se li han fet retrets, dels quals vost nha dit que en part
responen a malentesos i en part sn el producte duna campanya poltica organitzada. El
motiu de tot plegat s sobretot la qesti que hi tracta de fins a quin punt caldria retreure als
jueus la seua actitud de passivitat davant el genocidi perpetrat pels alemanys. O, en tot cas,
fins a quin punt caldria considerar quasi en termes de culpabilitat compartida la collaboraci
de determinats consells de notables jueus. Siga com siga, aquest llibre sobre Eichmann dna
peu a moltes qestions dinters per a una caracteritzaci de Hannah Arendt. Comenar
amb una pregunta molt directa, si mho permet: li dol lacusaci, que sha fet de vegades, en el
sentit que en aquest llibre es fa palesa una manca destima envers el poble jueu?
Dentrada haur de constatar, amb tota cordialitat, que naturalment tamb a vost li ha
fet efecte aquesta campanya. Enlloc del llibre, de cap manera, no li he retret al poble jueu
de no haver ofert resistncia. Aix ho ha fet una altra persona, concretament el senyor
Hausner, del ministeri fiscal israeli, en el procs contra Eichmann. I jo vaig qualificar
les seues preguntes en aquest sentit als testimonis del procs de Jerusalem com imbcils
i cruels.
He llegit el llibre. Ho s, aix que diu. Pense que lnica base que poden tenir algunes de les
acusacions que hom li ha fet seria el to en qu estan redactats alguns passatges.

108
B, aix s una cosa molt diferent. En contra daix, no puc dir res. I, daltra banda,
tampoc no vull dir res. Si hom t lopini que daquestes coses noms es pot escriure amb
patetisme... Mire, hi ha gent que es pren malament, i me nacusa, una cosa, i jo fins a cert
punt ho puc entendre. I s que jo encara sc capa de riure. Perqu s veritat que pense
que aquest Eichmann era un pallasso, i li diria encara ms: mhe llegit totes les actes del
seu interrogatori, 3.600 pgines, a ms les he llegit amb molta cura, i no s quantes
vegades exactament, per ben sovint men feia un fart de riure! Aquesta reacci meua hi
ha gent que se la pren malament. Jo no puc fer-hi res. Per estic convenuda duna cosa:
tres minuts abans duna mort segura, jo encara riuria. I la qesti, diu vost, s el to. El
to s en bona part irnic, natural. Per el to s en aquest cas, en realitat, la persona. Si
sem retreu que jo hauria acusat el poble jueu, dir que aix s una mentida malvola i de
pura propaganda. I res ms. Pel que fa al to, per, s un retret que sem fa a mi com a
persona. En contra daix, no puc fer-hi res.
Vol dir que est disposada a suportar-ho?
Ah, i tant. Qu hi hem de fer, no li sembla? No puc dir-li a la gent: us equivoqueu, no em
compreneu, en veritat el que tinc al meu cor s tal o tal cosa! Aix fa riure.
Voldria esmentar, encara en aquest context, un testimoniatge seu. Vost deia: Mai en la meua
vida no he estimat cap poble o collectiu, ni lalemany, ni el francs, ni el nord-americ, ni
tampoc la classe obrera o res de tot aix. De fet, sols estime els meus amics i sc totalment
incapa de qualsevol altre tipus damor. Per sobretot aquest amor envers els jueus, per tal com
jo mateixa sc jueva, em resultaria sospits. En relaci amb aix li preguntaria: no necessita
lhome, com a sser que acta polticament, dun lligam amb un grup; un lligam, que fins a
cert punt hom podria dir-ne tamb amor? No li fa por que la seua actitud puga ser
polticament estril?
No. Jo diria que s laltra actitud que s estril. Pertnyer a un grup s, dentrada, una
dada natural. Vost forma part dun grup qualsevol per naixement, sempre. Per
pertnyer a un grup de la manera que vost indica en el segn sentit, s a dir, formar-ne
part organitzadament, aix sn figues dun altre paner. Aquesta integraci organitzada
respon sempre a una vinculaci amb el mn. s a dir, que all que tenen en com els que
sorganitzen daquesta manera, s el que normalment sen diu interessos. La vinculaci
directa de tipus personal, de la qual sen pot dir que s amor, aquesta naturalment existeix
en lamor veritable duna manera superlativa, i tamb existeix fins a cert punt en lamistat. Ac hi ha una apellaci a la persona duna manera directa i independent de qualsevol
vinculaci mundanal. s per aix que gent de les organitzacions ms diverses poden
mantenir una relaci damistat personal. Ara, si es confonen aquestes dues coses, s a dir,
si es posa lamor damunt la taula de negociacions, per dir-ho una mica brutalment, aix
em sembla funest.
Considera que s apoltic?

109
Considere que s apoltic, considere que s ali al mn. I realment ho considere una gran
desgrcia. Hi estic dacord, que el poble jueu s un exemple paradigmtic dun poble ali
al mn que sha mantingut com a tal al llarg de millennis...
Mn ents segons la seua terminologia: com lespai per a la poltica.
Com a espai per a la poltica.
I per aix ha estat el poble jueu un poble apoltic?
No ho afirmaria duna manera tan concloent, perqu naturalment les comunitats locals
eren tamb, dalguna manera, poltiques. La religi jueva s una religi nacional. Per el
concepte dall poltic noms shi podia aplicar amb limitacions molt grans. Aquesta
prdua de mn que va sofrir el poble jueu arran de la dispora i que com passa en tots
els pobles pries suscitava una calidesa molt particular entre aquells que en formaven
part, aix sha modificat amb la creaci de lestat dIsrael.
Shi ha perdut, amb aix, alguna cosa de la qual vost es puga plnyer?
S, la llibertat es paga cara. La humanitat especficament jueva que tenia molt a veure
amb la prdua de mn, aix era una cosa molt bonica. Vost s massa jove i no pot haverho conegut: aquest estar-fora-de-tot-lligam-social, aquesta falta total de prejudicis, que
jo vaig poder viure amb molta intensitat precisament en el cas de la meua mare, que ho
practicava aix tamb envers la comunitat jueva. Tot aix, naturalment, ha ocasionat
danys extraordinriament grans. Cal pagar, per lalliberament. Jo mateixa vaig dir en el
meu discurs Lessing...
...a Hamburg lany 1959...
S, hi vaig dir: Aquesta mena dhumanitat no sobreviu ni cinc minuts el dia de
lalliberament, el dia de la llibertat. I b, aix tamb ha passat entre nosaltres.
Voldria, potser, tornar enrere?
No. Jo s que cal pagar un preu per la llibertat, per no puc dir que el pague de gust.
Senyora Arendt, fins a quint punt se sent obligada amb els coneixements als quals pot haver
accedit per mitj de lespeculaci filosoficopoltica o per mitj de lanlisi sociolgica? Vull dir:
shi sent tan obligada que esdev per a vost un deure de difondrels? O pot admetre que hi ha
motius que aconsellarien el silenci sobre veritats que haja arribat a saber?
Ah, aquest s realment un problema ben difcil. Aquesta s, en el fons, lnica qesti
que mha interessat de tota la controvrsia al voltant del llibre sobre Eichmann.
Tanmateix, no sha plantejat mai, tret de quan jo mateixa mhi he referit. s lnica
qesti seriosa. Tota la resta, al capdavall, ha estat pura xerrameca propagandstica. B
doncs: fiat veritas, pereat mundus? Per en realitat el llibre sobre Eichmann no tocava
aquesta mena de coses. Aquest llibre no perjudicava, de cap manera, linters legtim de
ning. Tan sols sha pensat que era aix.

110
Per haur dadmetre que la consideraci de qu s legtim pot ser, naturalment, objecte de
debat.
S, s veritat. T ra. Qu s legtim o qu no ho s, torna a ser objecte de debat. I en
aquest sentit jo, probablement, entenc com a legtim una cosa i les organitzacions
jueves una altra de ben diferent. Per suposem que hi haguessen estat en joc interessos
reals, recongeuts com a tals tamb per mi.
Es pot silenciar conscientment, aleshores, una veritat que sarriba a conixer?
Ho hauria fet, jo? S. En tot cas, segurament ho hauria escrit... Mire, alg em va
preguntar: si hagus previst tal o tal cosa, no hauria escrit duna altra manera el llibre
sobre Eichmann? I jo hi vaig respondre: No. Mhauria trobat davant lalternativa
descriure o de no escriure. Tamb es pot callar.
S.
No sempre sha de parlar. Per hi ha tamb una altra qesti: ara ens acostem al que, el
segle XVIII, hom en deia la veritats de fet. Perqu es tracta simplement de veritats de fet.
No es tracta dopinions. I vet ac que daquestes veritats de fet en tenen cura les cincies
histriques a les universitats.
Que no sempre nhan tingut cura amb molta eficcia.
No. De vegades cauen. Es posen a disposici de lestat, en segueixen els dictats. Mhan
contat que un historiador va dir amb relaci un llibre, que ara no recorde, sobre els
orgens de la Primera Guerra Mundial: No deixar que puga malmetrem el record
daquella poca sublim! Vet ac un home que no sap el que s. Per aix no t inters.
Lhistoriador s de facto el guardi de la veritat histrica, de la veritat dels fets. I fins a
quin punt sn importants aquests guardians, aix ho sabem, per exemple, arran de la
histria del bolxevisme, en qu cada cinc anys calia reescriure la histria i treuren fets,
com ara que havia existit alg que sanomenava Trotski. Volem anar a aix? Hi tenen
inters, els governs?
Inters potser s. Per hi tenen dret?
Dret? Sembla que, malgrat tot, pensen que no hi tenen dret, car en un altre cas, diguemne, no tolerarien les universitats. s a dir, que tamb els estats tenen inters per la veritat.
No em referesc ara als secrets militars, aix s molt diferent. I b, ara aquestes histries es
remunten, pam amunt pam avall, vint anys enrere. Per qu no haurem de dir-ne la
veritat?
Potser perqu vint anys sn encara massa pocs?
Aix diu alguna gent i uns altres diuen tamb que desprs de vint anys ja no s possible
esbrinar la veritat. Vol dir que en qualsevol cas hi ha inters a no trauren laigua clara.
Per aix no s un inters legtim.

111
Per tant, en cas de dubte vost donaria preferncia a la veritat.
Jo diria que a la imparcialitat, que va nixer quan Homer...
...tamb per als venuts...
Exacte! Quan les veus de la can callen de lhome venut, aleshores deixeu-me que
dHctor... No s cert? Aix ho va fer Homer. Desprs vingu Herdot que parl de les
grans fetes dels grecs i dels brbars. Daquest esperit ve tota la cincia, tamb encara la
moderna, tamb la cincia histrica. Quan no ss capa daquesta imparcialitat perqu
hom pretn destimar-se tant el propi poble que es veu en la necessitat dafalagar-lo
tothora... s, aleshores no hi ha res a fer. Jo pense que aquesta mena de gent no sn
patriotes.
En una de les seues obres ms importants Vita activa o De la vida activa arriba a la
conclusi que lpoca moderna ha destronat el sentit com, s a dir, el sentit de la primacia del
poltic. Caracteritza com a fenomen social modern ms destacat el desarrelament i el desempar
de lhome-massa i, alhora, el triomf dun tipus dhome que troba la seua satisfacci purament
en el treball i el consum. Tinc dues preguntes sobre aix. La primera: fins a quin punt aquesta
mena de troballa filosfica es basa en experincies personals, que sn les que, en principi,
estimulen el procs de pensament?
No crec que hi haja procs de pensament sense experincia personal. Tot pensament s
repensament, repensament de la cosa. No s veritat? Jo visc al mn modern i, bviament,
tinc en aquest mn modern les meues experincies. Daltra banda, aix ha estat constatat
tamb per molta gent. Mire, aquesta qesti del treball i el consum s tan important
perqu per aquesta via torna a perfilar-se una absncia de mn. Ja no depn dun mateix
com siga el mn.
El mn ents sempre com a espai en el qual es configura la poltica.
Per ara ents duna manera molt ms mplia, com a espai en qu les coses assoleixen
una dimensi pblica, com a espai en qu habitem i que ha de tenir un aire respectable,
decent. En el qual es fa present tamb lart. En el qual es fan presents tota mena de coses.
Vost deu recordar que Kennedy va intentar ampliar considerablement lmbit dall
pblic en convidar a la Casa Blanca escriptors i tot tipus de nullitats. s a dir, tot aix
podia formar part tamb de lespai pblic. En el treball i el consum, per, lhome resta
realment redut a si mateix.
Al nivell biolgic.
A un nivell biolgic i a si mateix. I ac t vost el lligam amb el desempar. En el procs de
treball hi sorgeix un desempar peculiar. No puc estendrem ara gaire, aix ens portaria
massa lluny. Aquest desempar s aquesta reducci a un mateix, en la qual en certa manera
el consum ocupa el lloc de les activitats realment importants.

112
Tinc una altra pregunta en aquest context. En Vita activa arriba a la conclusi que les
experincies veritablement orientades al mn s a dir, visions i experincies del mxim
rang poltic se sostreuen cada vegada ms a lhoritz dexperincia de lexistncia humana
mitjana. Diu que avui la capacitat dactuar es limita a pocs. Qu significa aix en la
poltica prctica? Fins a quin punt no esdev, en aquestes condicions, una ficci una forma
destat que, si ms no tericament, es basa en la corresponsabilitat de tots els ciutadans?
B, aix ho voldria matisar una mica. Mire, en primer lloc, aquesta incapacitat per orientar-se amb competncia veritable no afecta noms la gran massa. Afecta igualment la
resta de sectors. Diria que fins i tot afecta els estadistes. Lestadista es troba voltat, assetjat,
per un exrcit dexperts. I realment caldria plantejar ac el problema, en aquest espai que
hi ha entre lestadista i lexpert. Qui ha de decidir a la fi s lestadista. Per difcilment
podr decidir amb competncia. No pot saber-ho tot, per descomptat. Ha dassessorarse amb experts i, daltra banda, amb experts que sempre, per principi, es contradiran. No
s cert? Qualsevol estadista amb ulls a la cara es fa assessorar per experts de les orientacions ms enfrontades. Perqu, s clar, ha de mirar-se les coses des de tots els punts de
vista, no? Per a la fi ha darribar a una conclusi, a un judici. I aquest trmit destablir
un judici s un procs duna mena fora misteriosa. En el qual es manifesta tamb el
sentit com. Pel que fa, diguem-ne, a la gran massa, jo diria que sempre que saplega
gent, amb independncia de la quantitat, es configuren i apareixen interessos pblics.
Encara ara.
I es configura un espai pblic. A Amrica del Nord, on continuen existint encara aquestes
associacions espontnies, que sorgeixen i que desprs es dissolen, aquestes associations de
les quals en parlava ja Tocqueville, aix shi pot veure duna manera molt clara. Sempre
hi ha un inters pblic que lliga un grup determinat de persones, dun barri o fins i tot
duna finca, duna ciutat o dun grup dispers. Aleshores aquesta gent saplega i es troba,
sens dubte, en situaci de tractar pblicament aquestes qestions que els afecten. Perqu
aquestes qestions, les veuen, estan al seu abast. s a dir, all que vost evocava en la seua
pregunta, afecta sols les decisions mximes al nivell ms alt. I en aquest punt, cregam, la
diferncia entre lestadista i lhome del carrer no s, relament, gaire gran.
Senyora Arendt, vost mant amb Karl Jaspers, el seu antic professor, el que en podrem dir un
dileg permanent. A qu pensa que es deu la forta influncia que ha exercit en vost el
professor Jaspers?
B, doncs, on Jaspers arriba i parla, es fa clar. Jaspers t un discurs tan directe, tan inspirador de confiana i tan rigors com no nhe conegut en cap altra persona. Aix ja em
va impressionar de molt jove. Daltra banda, t un concepte de la llibertat conjugada
amb la ra al qual jo, quan vaig arribar a Heidelberg, hi era totalment aliena. No en sabia
res, tot i que havia llegit Kant. He vist aquesta ra, per dir-ho aix, funcionant en la
praxi. I si puc dir-ho em vaig fer gran sense un pare , va ser el meu model, amb el qual
em vaig formar. De cap manera, valgam Du, voldria responsabilitzar-lo de res relatiu a

113
mi, per si hi ha alg que ha aconseguit fer-me entrar en ra, aquest s Jaspers. Aquest
dileg que mantenim, naturalment, ara s diferent. Aquesta s realment la meua vivncia
de postguerra ms forta. Que puga haver-hi un dileg aix! Que es puga parlar daquesta
manera!
Permetam que li faa una ltima pregunta. En un discurs dhomenatge a Jaspers vost ha dit:
La humanitat no sateny mai en la solitud i mai tampoc pel fet de lliurar lobra a la
publicitat. Noms pot atnyer-la qui s capa dassumir, en la seua vida i la seua persona, el
risc de la publicitat. Aquest risc de la publicitat daltra banda, una citaci de Jaspers,
en qu consisteix per a Hannah Arendt?
El risc de la publicitat em sembla ben clar. Hom sexposa a la llum de la publicitat, i ho fa
en tant que persona. Tot i que pense que un no ha daparixer i actuar davant la publicitat
reflectint-se a si mateix, tamb s que en tota acci la persona sexpressa duna manera
inconfusible i nica. I parlar s tamb una forma dacci. Aix per un costat. El segon
risc s que fem alguna cosa i, tot seguit, emboliquem els nostres fils en una xarxa de
relacions. Qu en sortir daix, ning no ho sap. No tenim un altre remei que dir:
Senyor, perdonals, perqu no saben el que fan. Aix passa amb tota acci. I per una
ra molt simple i molt concreta: perqu no es pot saber. Aix s un risc. I tanmateix diria
que aquest risc sols s acceptable a partir de la confiana en lhome. s a dir i s una
cosa molt difcil de definir, per molt pregona a partir de la confiana en la humanitat
de tots els homes. Altrament no es podria.
Traducci de Gustau Muoz

1. Gleichschaltung s el nom que reb la poltica duniformitzaci de ladministraci i la vida pblica impulsada pels
nacionalsocialistes, que havia de menar a una homogenetzaci total dacord amb les pautes ideolgiques del
nazisme. (N. del t.)

114

Literatura i periodisme
La construcci dun cnon personal
Isidor Cnsul

l clan pallars tri Miquel Pueyo com

a gerent de la taula rodona i el bon jan,
investit amb lautoritat que donen aquests
nomenaments, va fer crrer un qestionari de referncia als escriptors convidats
a debatre en pblic sobre Literatura i
periodisme: a la mitja dotzena que sumvem Mart Domnguez, Xavier Garcia,
Andreu Lonc, Montserrat Palau, Valent
Puig i qui signa aquest paper. El programa
recorda que vam seure a discutir-ho el 26
del juny, a boca de fosc, rere una taula de
la Casa de Cultura de lAjuntament de
Pont de Suert i en el marc de la VI Trobada dEscriptors al Pirineu. Enguany, la
trobada havia abandonat lestatge i el
refugi habituals de les Valls dneu per
installar-se, no sabria dir si duna manera
puntual, a la Ribagora. El qestionari
que, uns dies abans, Miquel Pueyo havia
deixat a la bstia electrnica, a lnima del
fax o a linfern de correus, que cadasc s
ben lliure dentrar o no en la modernitat,
tenia aquella intelligncia que es caracteritza per anar rfena de sentit prctic i
demanava, com passa sovint en aquests
actes, el coix dun gruix de temps que no
tenem. La qesti de fons preguntava si

Isidor Cnsul, escriptor i crtic, s actualment director

literari dEdicions Proa.

es podia parlar dun cnon basat en el

valor esttic de lobra literria i de quina
manera actuava en el mn del periodisme.
Una segona consideraci demanava si hi
havia valors literaris en el periodisme
actual i quins elements positius o estimulants trobvem a lhora de simultaniejar la
creaci literria amb el periodisme escrit.
A lhora dels trons, els ponents vam
caar al vol el carcter obert de la convocatria per plantar-nos en un nic moviment que fixava la posici de cadasc en
la graella de sortida del debat. Com a molt
vam arribar a moure un parell de peons
entre els quadres de lescaquer i, qui ms
qui menys, va pactar un tracte de fidelitat
amb els tics ms personals. De manera
general, tothom va dir-hi la seva amb criteris poc o molt assenyats: all que en
direm una taula previsible, vaja, a ms de
tranquilla, i sense apuntaments denjlit
ni sorpreses. El fil que va seguir la meva
reflexi samagava en lesquema dunes
fitxes que ara, desencotillades, donen,
amb tota la prevenci que calgui, el text
que adjunto. Un paper en tres parts que
comena amb uns apunts obvis sobre la
creaci literria (Forma i comunicaci);
continua amb quatre especulacions personals sobre Literatura i periodisme; i es tanca
amb una defensa de la crtica literria com
a creaci.

115
FORMA I COMUNICACI
En la meva perspectiva, qualsevol text
amb pretensi literria ha de tenir dues
qualitats, que magradaria dir que veig
com indestriables: domini de la forma i
sentit de la comunicaci. Entesa com a
bella art, la literatura troba les excellncies
ms subtils della mateixa en el domini de
la forma, en la bondat de la bella disposici de les paraules, en el treball que
lescriptor aplica al fang de la llengua en
qu escriu i en el bra retric de la mateixa
pea. I mavano a aclarir que empro el
mot retric en el sentit primigeni dart de
leloqncia, artifici de lexpressi escrita i
lluny, doncs, de la corrupci moderna del
mot i de les connotacions pejoratives que
lacosten al sentit dampullositat i buidor.
Des duna perspectiva estrictament formal, a un text literari se li ha dexigir, com
a primera virtut, la prpia capacitat per a
defensar-se sol com a text, que el tramat
de lnima se li abilli amb qualitats prpies
i que sigui arrodonit fins a convertir-se, si
s possible, en un artefacte vlid per ell
mateix. Justament perqu el primer material de la literatura s el fang de la llengua
a partir del qual lescriptor construeix les
formes dun discurs que es basa, si t
pretensions literries, en la bellesa de la
forma mateixa.
Per lescriptura s tamb comunicaci
i opino que no si val a fer volar coloms
duna manera general i gratuta. Crec que
no han perdut ni un bri de modernitat els
dos versos que Antonio Machado va posar
al poema Autorretrato que obre Campos de
Castilla: Desdeo las romanzas de los tenores huecos / y el coro de los grillos que
cantan a la luna. Per aix entenc que
qualsevol paper literari, a banda dun

artefacte formal amb voluntat de perfecci, ha de donar una resposta o una altra
(en forma danlisi, de sntesi, de pregunta, de comentari marginal o punt de vista
personal), a algun dels problemes, angoixes, dubtes, dificultats i circumstncies de
la quotidianitat de qui escriu. I ara s quan
la coherncia del discurs demana, potser,
lajut dexemples de models concrets i
illuminacions del sentit prctic. Ho sintetitzar en la novella El pont sobre el
Drina (1945), de lescriptor bosni Ivo
Andric (1892-1975), per la qual sento una
antiga i devota admiraci de lector. s,
sens dubte de cap mena, la millor novella
dAndric, premi Nobel de literatura lany
1961, i no va incorporar-se al patrimoni
lingstic del catal fins lany 1994, cinquanta anys desprs de la seva publicaci
(Edicions 62. Traducci de Slavica Bursac
i Si Capdevila).
Com a primera consideraci es podria
dir que el mig segle que ha rodat sobre la
novella s el seu aval ms concloent: cinquanta anys que constaten la victria del
text sobre les llepades de desgast del temps
i la certesa que s una obra que continua
afermant-se, amb consistncia, amb tots
els ets i uts duna senyora novella. El lector que shi encara resta sorprs per la complexitat de la trama estructural, per la grcia
de la seva narrativitat, pel llument tcnic
del complex taps histric que shi desplega i per altres elements de cuina de la
novella i de retrica narrativa que larmen, des duna perspectiva formal, amb la
fora dun text que es defensa i justifica tot
sol. Al mateix temps s una novella que
apunta dret al moll de los dun conflicte
sagnant el dels Balcans i demostra, cinquanta anys desprs de la seva publicaci,
la seva capacitat destendre la mirada al

116
llarg dels segles per illuminar la difcil
histria de lindret potser ms tacat de
sang en lEuropa dels darrers segles i la
geografia ms damnada per les atrocitats
durant els darrers deu anys daquest segle
XX: Bsnia.
Recordo, de manera sumria, la trama
de El pont sobre el Drina: un mat de 1516,
un nen serbi, vctima de limpost de
sang que calia pagar als turcs, somni el
pont que ell mateix manar construir, de
vell, quan la fortuna lhagi convertit en
visir i gendre del paix: un pont de pedra
slid, de dos-cents cinquanta passos de
llarg i amb lelegncia dels onze arcs que el
sostenen. Un pont a la frontera de limperi
i un cam obert entre lOrient dadopci i
la seva Bsnia nadiua. La novella es
desplega en un marc histric de quatrecents anys, del somni de 1516 fins a 1914,
a linici de la Primera Guerra Mundial,
quan els soldats austrohongaresos en
retirada dinamiten el pont i en destrueixen la part central. Quatre segles novellats
des de la perspectiva dun protagonista
inslit, el mateix pont que no uneix,
noms, les dues vores del riu sin el dest
dels seus pobladors i les seves creences particulars. La novella creix en un bullidor
de personatges i una cadena de relats
diversos que tenen el pont com a eix i escenari: una quotidianitat feta damors i
desamors, descenes de refinada crueltat i amb els alts i baixos caracterstics
del decurs de lexistncia. Amb el pas del
temps roden tamb les diferents generacions i lexistncia de la bona gent que viu
a les dues bandes del pont (cristians, musulmans i jueus), que desenvolupen formes de tolerncia per conviure sense
ensurts. Fins que arriba un dia que alg
toca a somatent i comena una escabet-

xinada mtua entre els mateixos vens,

amics i parents que setmanes enrere convivien de manera pacfica. Sn una mena
de canvis que acostumen a venir de fora,
en la veu dalg que arriba per recordar
que hi ha deutes pendents de venjana o
b quan els illuminats, duna o altra
religi, senten la necessitat datiar velles
diferncies i organitzar croades dalliberament. s, en darrer terme, el dest trgic
duna terra de frontera entre mns oposats, el punt on frega la geologia de lesperit entre Orient i Occident: un imperi
otom en procs de regressi i la pressi
duna Europa occidental que, a finals del
XIX, es transvestia amb les coloraines dun
imperi en decadncia, laustrohongars,
immens cadver vivent quan la histria del
pont es tanca el 1914.

LITERATURA I PERIODISME
Ms dun lector em podria retreure que
aquesta defensa dequilibri entre fons i
forma, de la tensi que es demana entre
continent i contingut, i de la relaci harmnica de forces que cal establir entre
significat i significant s massa senzilla
dargumentar en el corpus duna obra narrativa, i encara ms en una novella com la
que he triat dexemple. La mateixa argumentaci podria ser vlida si la propera
capitomba dexemple prctic tris la forma
dun poema que, per ms inri, seria
segurament un poema dels qualificats com
a emblemtic, coneguts de tothom i comentat manta vegades en els manuals de
la histria de la literatura. Mirar de no
caure en el parany que jo mateix mhe
posat per anar de dret a la defensa de
textos literaris, en aparena menors, per

117
que sn els propis de lexercici periodstic:
des duna columna dopini a una crnica
esportiva, o dun reportatge extic a un
paper de crtica literria. Em podria estalviar el tpic de dir els quatre o cinc noms
de referncia a la literatura catalana (Pla,
Sagarra, Gaziel, Fuster...), que han reeixit
en la creaci dun corpus literari indiscutible a partir del fet de conjugar literatura i periodisme. Ho deixo dit, ni que
sigui de passada, per dues raons: aix no
mallunyo de lenunciat de la taula rodona
(Literatura i periodisme) i em guardo a la
reserva per si cal, com un roc a la faixa, la
nmina daquest estol dhomenots. En
darrer terme, la coherncia del discurs
mhauria de permetre mantenir la defensa
de lexercici de la crtica literria com un
acte de creaci.
Com qualsevol animal de lletres tinc
una compulsada addicci a la lectura de
diaris i ja fa anys que he triat la coqueteria
de deixar-me seduir no noms per linters
de la notcia o el comentari escaient sin
per la grcia esttica del paper que llegeixo: per la qualitat del suport literari en qu
la notcia, la columna dopini o el reportatge ens s presentat. Posats a triar duna
bursada, no em sap greu admetre que els
articles de Quim Monz gaireb mai no
tenen prdua ni tendrum, i sn daquells
papers que pots queixalar sense reserves
perqu tens tots els nmeros a favor que
all tagradi. Entre els meus contemporanis, aquesta sensaci dencarar-te a un
exercici literari quan, fet i fet, noms llegeixes un article de diari, sols mhavia
passat amb alguns articles de lenyorada
Montserrat Roig: els que posava a la
darrera pgina de lAvui, a les acaballes de
la seva vida. Era una capacitat dalqui-

mista que convertia en or literari la prosa

del periodisme que, ara com ara, noms la
trobo de tant en tant a les columnes de
Manuel Vicent i de Joan de Sagarra, als
reportatges de Manuel Rivas i en algun
paper gastronmic i viatger del Josep
Piera. De Manuel Vicent, per exemple,
recordo una columna de tres o quatre estius enrere i que dec tenir retallada en
algun cartips que tenia el valor impagable
de combinar amb tot lencert la descripci
gastronmica duna paella amb una sucosa
sntesi dactualitat poltica. s un text que
recordo com un prodigis equilibri entre
tots dos perns i que funcionava, mesurat
de dalt a baix, amb lestricta saviesa dun
poema. Tot i aix, el text periodstic que
guardo a la memria com a model de
paper de premsa banyat per la literatura s
un article de Josep M. Ballarn, de fa una
colla danys, i que duia com a ttol El bon
Du dels bolets. Shi narrava una histria
rodona i tan inslita que lhauria signada
sense contemplacions el mateix Pere
Calders. Era un article basat en fets reals,
on sexplicava la histria dun capell del
Solsons que duia el vitic al malalt duna
masia. Era en temps de tardor i, fent drecera a peu pel mig del bosc, el bon
sacerdot fou escoms per una poderosa
flaire de rovellons. Lnima de boletaire
que lhabitava li va fer deixar el calze amb
el vitic al costat duna alzina mentre
comen una adelerada recerca i captura
de bolets. El drama arrib quan ja nhavia
plegat una faldada de la sotana i, posat de
nou a la feina, va resultar que no trobava
enlloc lamagatall on havia deixat el vitic.
Un cop ms, la realitat demostra que t
ms nassos que la ms inversemblant de
les ficcions.

118
LA CRTICA LITERRIA
COM A CREACI
I ara, dins de la lgica del mateix discurs,
mirar descometre el darrer punt que s,
al mateix temps, el que ms minteressa. Fa
cinc anys, per fer de prleg i justificaci al
meu llibre Llegir i escriure... Papers de crtica literria (1995), vaig redactar un
paper que encara conserva, em penso, la
seva validesa. Hi denunciava que la crtica
literria era vista massa sovint des de la
simplicitat dels tpics i que era encara
massa ests el clix que qualificava els
crtics literaris de creadors frustrats. No hi
podia estar dacord perqu trobo la sortida
massa fcil i perqu la qualificaci acostuma a acompanyar-se amb un deix dacidesa i connotacions amargants. Tot amb
tot, s un caramel que circula i acostuma a
aflorar en la boca dels escriptors de creaci
davant dun article que no els s favorable,
dun estudi o una antologia que els oblida,
o de la mena de comentari crtic que
dibuixa un mirall diferent al que els
plauria de reflectir-shi.
Hi ha encara una segona consideraci
de tipus general que acusa la crtica literria de mandarinat, dafavorir uns corrents esttics sobre uns altres i de prioritzar determinades tendncies literries. No
far cap esfor per negar-ne levidncia
perqu, efectivament, han existit i existeixen escoles de crtica que analitzen i presenten els productes de creaci literria
arrecerats rere lescut i la perspectiva duna
talaia determinada: a vegades des dels
parmetres duna metodologia especfica i
altres des duna ideologia particular. El
passat immediat illustra fefaentment amb
el desconcert descoles de crtica que es
pensaven haver descobert Amrica, o que

havien arribat a formulacions de treball

vlides per a tothom. La conjunturalitat
efmera daquestes propostes sha tradut
en programes inflats de pedanteria que el
pas del temps ha convertit en runes, material de desgus i fins objectes de vergonya aliena.
Ni creadors frustrats ni mandarins.
Davant del fracs de massa projectes
programtics i perqu entenc que la reflexi del crtic no pot avanar-se mai a la
realitat del creador, defenso la crtica literria des de la humilitat, la simplicitat i la
grandesa de lofici de lector. Crec, per aix
mateix, que un crtic literari s, abans de
qualsevol altra consideraci, un lector vora i apassionat. El tipus que ha tingut la
sort de creuar-se amb el ver de la lectura i
es planteja una primera relaci amb la
literatura a partir de lobvietat de llegir-la.
I un cop passat aquest primer estadi que
no es diferencia gens de la figura dun
lector convencional, el detall que singularitza la feina del crtic s la necessitat
dopinar i de reflexionar sobre all que ha
llegit. I defenso que limpuls que impelleix a la reflexi pblica i al comentari
dall que sha llegit no es diferencia gaire
dels neguits del poeta davant de la necessitat de fer un poema, o dels requisits interiors que mouen un narrador a explicar els
contorns duna histria de ficci. I si la
passi de llegir configura el primer estadi
del procs, el conjunt sarrodoneix amb la
necessitat indefugible duna reflexi posterior i la redacci del paper que sescaigui.
Crec que lexercici de la crtica s un tot
indestriable format per la fusi daquests
dos elements, una globalitat que els conjumina i harmonitza com les cares duna
moneda o les parts del signe lingstic: la
passi de la lectura i la necessitat de refle-

119
xionar-hi. A banda, s clar, hi intervenen
factors de coloraines culturals com poden
ser els esforos de seguiment dunes determinades literatures, els jocs dinterseccions artstiques i histriques, els models
de llengua literria que sha pres lopci de
defensar i la particularitat de les flaques
subjectives que hi vulgueu afegir. Sn,
per, elements complementaris, el farcit
del pollastre o la manera de cuinar-lo.
Perqu s a partir de limpuls que empeny a escriure desprs de llegir que es pot
defensar la feina de la crtica com a treball
de creaci, la possibilitat duna art que
neix de la reflexi sobre el propi art. Els
comentaris dun llibre, lanlisi duna determinada tendncia, lestudi duna poca
literria no han de ser necessriament
espessos ni una llauna feixuga de pair. El
crtic pot esforar-se a redactar un discurs
ben construt, un paper que sentengui,
que no renunci a la qualitat literria ni als
detalls de dignitat duna prosa formalment ben executada. Hi ha una metfora
musical que serveix per a explicar-ho amb
convicci. Un crtic literari ha de tenir la
sensibilitat del msic que sacosta a lobra
daltri per a interpretar-la. I pot fer-ho, si
en sap, amb la prctica i saviesa dofici que
dignifica lobra dels mestres.

El problema, si sem permet, s que tots

els oficis necessiten el purgatori previ duns
anys daprenentatge, passats els quals,
tampoc no va gens de malament una punta de tenacitat, el pebre de la constncia i
aquest detall impagable que s lamor a la
feina. Per contra, un dels pecats ms greus
en el conreu de la crtica literria neix
de la suprbia i acostuma a passejar-se de
bracet amb la pedanteria i la intolerncia.
No mentretindr a posar exemples perqu
la Histria de la Literatura Universal va
plena de disbarats en forma dafirmacions
desballestades, desmenes gratutes a la
totalitat i dincontinncies dopereta contra obres i autors que desprs shan consolidat com a referncies cabdals en les
lletres de la cultura occidental. El dret a
equivocar-se no reconeix privilegis i els
problemes de miopia en el mn de lart
sn patrimoni de tots els que shi dediquen. De tant en tant, tamb els vells
artesans fan malb alguna pea de terrissa.
De tota manera, el risc acostuma a minvar
quan el treball s presidit per la serietat de
lofici, quan sestima la feina que es fa dia
a dia i quan, desprs de galopar intensament com a lector pel ver de la literatura,
se sent, imperiosa i potent, la necessitat de
reflexionar-hi.

120

Hi hagu franquisme a Espanya?

Reflexions impertinents
sobre el lloc histric de la dictadura
Ismael Saz

n acabar la Guerra Civil eren pocs,

entre els venuts, els qui dubtaven del
carcter feixista del rgim victoris. Aquella coalici de carlistes, dretans recalcitrants, falangistes, militars i capellans semblava expressar perfectament una voluntat
reaccionria que, podia suposar-se, era el
veritable feixisme. Per si fos poc, la mateixa victria franquista en la guerra va
poder aconseguir-se grcies a la intervenci directa i a lajuda decisiva de les potncies feixistes, Itlia i Alemanya. No eren
molts, per tant, els qui estaven disposats a
entrar en subtileses com les dAzaa,
quan contraposava la idea, i la possibilitat,
duna dictadura militar i eclesistica tradicional a la duna dictadura feixista. A
ms a ms, acabada la guerra mundial,
seria la mateixa ONU, la seua Assemblea
General, la que el desembre de 1946 proclamaria el carcter feixista de la dictadura
del general Franco.
Ismael Saz s professor dHistoria Contempornia a la
Universitat de Valncia. Ha publicat, entre altres,
Mussolini contra la Segunda Repblica (IVEI, Valncia, 1986). s aix mateix editor dels volums Repensar el feixisme (Afers, 1996), Espaa: la mirada del
otro (Ayer, 1998) i Dynamism and Conflict. Valencia
1808-1975 (Glasgow, 1999, en collaboraci amb
Paul Preston).

Moltes coses van canviar els anys i les

dcades segents. Tanmateix, per a loposici democrtica i obrera, lessncia feixista del rgim mai no fou qestionable.
No ho era, almenys, al principi dels anys
seixanta. Cal reconixer que hi havia molts
elements perqu la dictadura de Franco
sacomods b a aquesta definici. Per
aquell temps encara dominava la idea que
identificava el feixisme com una espcie de
producte agrari, expressi dun passat
reaccionari i feudal que es negava a desaparixer. Segons la doctrina dictaminada
per la Tercera Internacional, el feixisme
era, a ms, la dictadura del capital financer. Era una imatge del feixisme que sacomodava perfectament a la realitat espanyola o a all que es prenia com a tal.
Potser no hi havia a Espanya una aristocrcia terratinent i una oligarquia financera
com Du mana? Aix que no s difcil
dentendre que encara a la fi de la dcada
dels seixanta el partit de loposici per
excellncia, el Partit Comunista, defins la
revoluci pendent com a antifeudal i antimonopolista. La qual cosa venia a ser el
mateix, o aix se suposava, que antifeixista.
Tanmateix, aleshores la societat espanyola havia experimentat una transformaci tan radical i gegantina que comen-

121
ava a resultar una mica difcil mantenir-se
en els esquemes anteriors. Aquella societat
semblava cada volta ms industrial i menys
agrria, ms capitalista i menys feudal.
Alguna cosa de tot aix bategava en els
fons de la divergncia de Claudn i Semprn. Aquests dirigents comunistes pagaren amb lexpulsi del partit la seua oposici a la lnia dominant. Per, com se sap,
molts dels seus plantejaments sobriren
cam entre els diversos medis de lesquerra
marxista, sense exclouren molts dels joves
quadres del mateix Partit Comunista.
Alhora que la societat espanyola es
desfeudalitzava, el feixisme feia el mateix i, fins a cert punt, a ms, es descapitalitzava. Aix s el que semblava esdevenir-se, almenys, en les anlisis i els estudis
que publicaven llavors alguns marxistes
alemanys, francesos o britnics. Aix,
Reinhard Khnl continuava establint una
relaci entre burgesia i feixisme, per
precisava que no era directa ni necessria,
i que la dictadura feixista podria explicarse en clau de bonapartisme. Nicos Poulantzas, per la seua banda, reconeixia lautonomia relativa del feixisme, tot i que
aquesta no servs a la fi per a cap altra cosa
que per assegurar lhegemonia del capital
monopolista. Ms lluny anava encara Tim
Mason quan remarcava la primacia de la
poltica en les dictadures feixistes. De
manera que, per a lhistoriador marxista
britnic, el poder poltic podia entrar en
contradicci, en algunes rees, amb els
poders econmics dominants i fins i tot
imposar-shi. En definitiva, continuava
existint una relaci entre capitalisme i
feixisme, per deixava de ser dabsoluta
subordinaci i purament instrumental.
La paradoxa es trobava en el fet que la
renovaci dels estudis marxistes es tradua

en una exclusi de la dictadura franquista

de la categoria de feixisme. Aix, per a
Khnl el franquisme seria un dels casos
marginals de dictadures que, malgrat
acomplir la mateixa funci social que les
dictadures feixistes, no podria enquadrarshi a causa del menor pes relatiu del partit
feixista respecte als seus aliats conservadors, els poders econmics, lexrcit i lesglsia. Alguna cosa semblant opinava Poulantzas. Segons ell, el franquisme seria, en
tant que dictadura militar, una forma especfica de rgim capitalista dexcepci,
que no hauria de confondres, per, amb
daltres de semblants com el bonapartisme
o el feixisme.
No pot dir-se que tot aix provocs,
almenys al principi, massa maldecaps a
lesquerra espanyola. En aquell temps
Khnl era el gran expert marxista en el
feixisme, mentre que Poulantzas i lestructuralisme constituen una mena de gran
far intellectual del marxisme europeu.
Aleshores van coincidir, a ms a ms, una
certa radicalitzaci de la nova esquerra,
com una de les conseqncies ms duradores del maig del 68, i la crisi terminal de
la dictadura franquista. En aquest context,
era fins a cert punt lgic que algunes
organitzacions radicals que pretenien
superar per lesquerra el Partit Comunista
adoptassen com un axioma el carcter no
feixista de la dictadura de Franco. Si
aquesta podia definir-se com una dictadura militar dessncia purament capitalista, la lluita contra ella podia plantejar-se
com una lluita directa per la revoluci
socialista, sense cap tipus detapes intermdies democrtiques o antifeixistes
i sense les aliances i els pactes corresponents amb la burgesia a qu tan aficionat
era el PCE.

122
Tampoc cal exagerar, tanmateix, la
influncia de les distintes estratgies poltiques en la caracteritzaci de la dictadura.
Aix que si els materials i seminaris
de diversos grups i grupuscles dextrema
esquerra apuntaven en aquesta direcci,
daltres estudis, ms seriosos i qualificats,
seguirien tamb direccions similars. Aix
s el que feia, per exemple, Manuel Pastor,
un autor dorientaci trotskista amb una
slida formaci marxista, que considerava
la dictadura franquista com una forma de
bonapartisme. Per una cosa semblant feia
tamb Sergio Vilar, que unia a la seua
condici de deixeble directe de Poulantzas
la dintellectual orgnic del PCE. Vilar
definia el franquisme com una dictadura
militar, encara que, aix s, hi projectava
les ms tenebroses connotacions religioses
feudals. Poc abans, lEquip Comunicaci
havia desenvolupat tamb una srie de treballs que analitzaven la dictadura de Franco
en clau bonapartista.

ANTE DIOS Y ANTE LA HISTORIA.

LA DICTADURA, UNA I SOLA
Aix doncs, pot afirmar-se que a les
acaballes de la dictadura i en la transici es
produa, tant en el pla de la poltica com
de les cincies socials, un important procs
de revisi dels vells estereotips i certeses.
Aquest procs atacava, per dir-ho aix, els
dos extrems cronolgics de la contemporanetat espanyola. Si en un dells hi
havia, com sha vist, el franquisme, en
laltre es trobava el problema mateix de la
formaci de la societat burgesa a Espanya.
Si, tal com recordvem, la societat que
emergia de la dictadura no podia considerar-se de cap manera feudal, la pregunta

era clara: quan havia deixat de ser-ho? La

historiografia exerciria ac un paper essencial. Per una complexa concatenaci de
causes que anaven des dels debats marxistes sobre la transici del feudalisme al
capitalisme fins als mateixos problemes
dexplicaci del segle XIX, la qesti de
labsncia o no de la revoluci burgesa va
esdevenir durant uns anys una de les
preocupacions fonamentals de la historiografia espanyola. No insistirem en aix.
Nhi ha prou amb dir que, com a resultat
daquest problema, es va anar imposant la
idea que a Espanya shavia produt una
veritable revoluci burgesa, o, com
safirmaria desprs de manera ms precisa,
una revoluci liberal digna daquest
nom. Aix suposava el principi del qestionament, si ms no per a la primera
meitat del segle XIX, de lexcepcionalitat o
anormalitat espanyola. No deixa de resultar revelador, pel que veurem ms endavant, que aquesta primera batalla contra
lexcepcionalitat situs al punt de mira alguns dels qui ms havien fet per construirla: els regeneracionistes de la crisi del 98.
Tot aix implicava tamb posar en
qesti la base mateixa de la cadena
dendarreriments i danormalitats que de
fracs en fracs i de feudalitzaci en feudalitzaci semblava conduir inexorablement
al franquisme. Malgrat que noms fos el
principi, perqu hi havia encara moltes
franges per estudiar i molts problemes per
abordar. En gran part, perqu les relacions
entre els fracassos no acabaven desbrinar-se. Els historiadors de leconomia trigaren a qestionar aix s, no menys
decisivament la idea del fracs de la
revoluci industrial o la del retard prcticament absolut de leconomia en ledat
contempornia. Aix que, de moment, res-

123
tava per establir el tipus de relaci que hi
podia haver entre els xits de la revoluci
liberal i els fracassos de leconomia. Una
situaci que podrem denominar de
taules, que no era necessriament contradictria, per que tamb permetia que
les diverses escoles i tendncies poguessen
atrinxerar-se en la seua prpia visi de la
histria recent.
A laltre extrem de la nostra contemporanetat les coses anaven duna altra manera. En comptes davanar en el procs
de revisi i denriquiment de les perspectives a lhora destudiar la dictadura franquista, va aparixer en el camp de lesquerra historiogrfica una certa tendncia vers la simplificaci de les posicions,
que sovint es tradua en una afirmaci tancada del carcter feixista de la dictadura.
Quina era la causa daquesta disparitat?
Per qu aquest tractament diferent dels
problemes del segle XIX i dels del XX? Les
raons sn, certament, variades. Duna
banda, el segle XIX estava suficientment
lluny perqu la seua revisi historiogrfica
no comports cap amenaa per al radicalisme poltic i democrtic dels qui protagonitzaven aquesta relectura. Daltra
banda, el segle XIX havia estat, evidentment per motius antagnics, la bstia
negra tant per al franquisme com per a
lesquerra radical, de manera que un canvi
de perspectiva per part daquesta darrera
no lallunyava gens de la seua conscincia
antifranquista. A ms a ms, existia una
mena de tradici liberal integrada per
historiadors de la talla de Miguel Artola,
Jos M. Jover i Jaume Vicens Vives, que
havia fet ja algunes passes decisives en
aquesta reavaluaci del segle XIX.
Amb el franquisme succea, dalguna
manera, tot el contrari. Encara hi calia

passar comptes historiogrfics i, per suposat, algunes formacions poltiques de la

dreta tenien un inequvoc passat franquista. A ms a ms, la majoria dels historiadors i cientfics socials de lpoca havien
viscut havien experimentat el franquisme, i podien considerar, per aix mateix,
que ells ja sabien el que era. En qestions
de franquisme, a diferncia del que succea
amb el segle XIX, tots rem especialistes.
Per la ra ms poderosa daquest nou
impuls de lesquerra historiogrfica vers la
reafirmaci del carcter feixista de la dictadura es troba probablement en un altre
lloc; molt relacionat, per cert, amb les
mateixes cincies socials. Lany 1964, el
socileg espanyol establert a la Universitat
de Yale, Juan Jos Linz, havia llanat la
seua caracteritzaci del franquisme com a
rgim autoritari. Deu anys desprs, sota
els auspicis dun home del rgim, encara
que reformista, Manuel Fraga, aquell treball es va publicar a Espanya. El nucli de
les tesis de Linz, unit a les circumstncies
de la traducci castellana i a la mateixa
recuperaci de les llibertats, va afavorir un
autntic atrinxerament per part dun sector de lesquerra historiogrfica que conduiria, entre altres coses, al fet que el
debat Linz i el debat sobre la naturalesa
del franquisme acabassen per ser una
mateixa cosa.
All que, al capdavall, deia Linz no era,
si ms no en un aspecte substancial, molt
diferent del que afirmava el marxisme
renovat des del final de la dcada dels seixanta. s a dir: que la dictadura franquista
no era estrictament una dictadura feixista.
Per hi havia daltres aspectes en qu la
diferncia era fonamental. En primer lloc,
perqu, es vulga o no, el terme autoritari
comportava un cert embelliment de la

124
dictadura franquista i una tendncia a
identificar-la tota amb els anys menys
durs, els seixanta. En segon lloc, i correlativament, el rgim autoritari es definia per
oposici a un altre tipus de rgim, el totalitari, que tant podia ser el nazi com el
sovitic. La qual cosa allava implcitament el franquisme del seu marc de referncia ms obvi: la categoria genrica de
les dictadures de dretes, feixistes o no.
Daquesta manera, la dictadura franquista
semblava haver-se situat, de sobte, en una
mena de llimbs autoritaris intermedis entre els mals del totalitarisme i els bns de
la democrcia, dels quals, a ms, podien
formar-ne part les experincies histriques
ms variades sempre que acomplissen
aquella doble condici negativa.
No tenia res destrany, en conseqncia, que una de les reaccions als plantejaments de Linz consists precisament en
la reafirmaci del carcter feixista de la
dictadura i en acusacions, ms o menys
larvades, dhaver-la embellida. Molt ms
sorprenent resultava el fet que bona part
de les crtiques a Linz es fessen des dels
plantejaments del mateix Linz. Perqu,
certament, la teoria dels rgims autoritaris
no deixa de ser una simple aplicaci de la
teoria del totalitarisme, la qual se situa,
per definici, als antpodes de la teoria
marxista. Doncs b, la paradoxa rau en el
fet que alguns autors marxistes espanyols
sapressaren a combatre laplicaci de Linz
de la teoria del totalitarisme... donant per
bona, implcitament, aquesta teoria. I aix,
si Linz parlava de lexistncia dun pluralisme limitat calia demostrar que, de pluralisme, no nhi havia ni lombra; si Linz
parlava de lexistncia duna mentalitat en
comptes de la ideologia prpia dels rgims
totalitaris, calia demostrar que el franquis-

me tamb tenia una ideologia; si Linz

deixava de banda la funci social de les
dictadures, calia reafirmar que el tot o el
quasi tot duna dictadura era la funci
social. De fet, era en aquest darrer punt on
apareixia alguna cosa de lenfocament
marxista. En la resta, hom tendia a reproduir el mateix esquema formal-funcionalista de Linz.
A Linz, fidel a la teoria del totalitarisme, sols semblava interessar-li si un
rgim tenia ideologia o no, no pas en qu
consistia aquesta ideologia; a molts dels
seus contradictors, fidels al seu rebuig de
Linz, sols semblava importar-los la demostraci que el franquisme tenia una ideologia, fos la que fos. A Linz, fidel a la
teoria del totalitarisme, semblava importar-li ben poc sempre en clau taxonmica, ja sentn quins poguessen ser els
components daqueix pluralisme limitat; a
molts dels seus opositors, fidels al seu
rebuig de Linz, sols semblava importar-los
que el pluralisme limitat, a Espanya, havia
estat tan limitat que es podia considerar
gaireb inexistent. I aix, si saconseguia
demostrar que el franquisme havia tingut
una ideologia, encara que no fos feixista, i
havia estat substancialment un rgim de
partit nic, encara que fos ms o menys
adulterat, es podria demostrar que el
franquisme havia estat un rgim totalitari
i, doncs hom suposava, feixista. All
que es produia, al capdavall, era una mena
de barreja entre dos paradigmes antagnics, el del feixisme i el del totalitarisme, amb conseqncies certament no
gens aclaridores.
s clar que no tots els estudis seguiren
aquesta deriva. Nhi hagu que assumiren
duna manera ms o menys explcita, amb
matisos ms o menys importants, lesque-

125
ma de Linz. Uns altres continuaren desenvolupant aproximacions intermdies en
clau de bonapartisme o de despotisme
reaccionari modern. Hi hagu qui continu reafirmant el carcter bsicament
militar duna dictadura amb un fons
essencialment tradicional i reaccionari.
Entre els qui insistien en el carcter feixista de la dictadura, es posava mfasi
sobretot en la funci social de salvament
dun ordre capitalista amenaat i es
recordava la similitud dels integrants de la
coalici social i poltica al poder amb els
dItlia i Alemanya. No hi faltaren, en fi,
els qui com lautor daquestes lnies definiren una categoria, la de rgim feixistitzat, que pretenia donar compte tant de
les semblances com de les diferncies amb
aquelles dictadures.
Daltra banda, els assoliments de la recerca no eren, de cap manera, menyspreables. Savan molt en lestudi de la
repressi, la qual cosa ha perms destablir-ne un quadre bastant complet on
destaca, en especial, el carcter ferotgement venjatiu i la voluntat dextermini
definitiu de lenemic poltic. Sha avanat
notablement en el coneixement de les
condicions de vida de les classes populars
o en el del moviment obrer i de les actituds empresarials. El mateix caldria dir
pel que fa als poders locals, algunes
institucions del rgim i les dinmiques de
lalta poltica, interior i exterior. La cultura, leducaci, sobretot quant a les primeres dcades, han estat tamb un
objectiu essencial de nombroses investigacions. I els estudis relatius a la ideologia
han perms definir lexistncia dun nucli
nacionalista basat en la identitat entre all
catlic i all espanyol, que fou batejat com
nacionalcatolicisme. Alguns estudiosos van

resseguir aquests orgens ideolgics en la

Segona Repblica, i uns altres es van remuntar, de manera convincent, fins al
pensament de Menndez y Pelayo.
Malgrat tot, lombra del debat Linz ha
continuat projectant-se en diversos sentits. Duna banda, la pruja de polmica i
la necessitat quasi compulsiva de rebatre el
socileg de Yale ha acabat, paradoxalment,
per conferir a les seues tesis una centralitat
i un carcter de punt de referncia universal que, probablement, no mereixien.
Duna altra, i en conseqncia, el debat es
tancava en una mena de nominalisme
arran del qual lnica cosa important era
si el rgim podia ser considerat autoritari
o no, feixista o no. Finalment, i encara que
puga semblar contradictori, el debat es
desenvolupava amb una manca de reflexi
terica esbaladora. El mateix nominalisme tendia a reduir el problema a una qesti purament espanyola que semblava
que podia resoldres tot fent abstracci
dels grans debats i dels diferents desenvolupaments historiogrfics dels estudis sobre el feixisme o les dictadures europees
del segle XX. Tret de poques excepcions, les
referncies a aquesta mena destudis i teories semblaven reduir-se a una mena de
tcnica de pessigar, per tal com sen
prenia all que ms podia convenir a la
prpia argumentaci.
Tot aix ha acabat conduint al que en
podrem dir lentotsolament dels estudis
sobre el franquisme, que s, alhora, horitzontal i vertical. Horitzontal perqu tendeix a desconixer els grans problemes que
la historiografia dunes altres latituds ha
abordat pel que fa a les diferents experincies dictatorials. Vertical perqu el franquisme semblava convertir-se en una
mena de compartiment estanc, isolat tam-

126
b dels grans problemes de la contemporanetat espanyola. La Guerra Civil comenava a funcionar aix com un gran dic
historiogrfic, com una divisria daiges
segons la qual hi hauria una histria i
una historiografia contempornia dEspanya que concloa amb la Guerra Civil i
una altra que comenava a partir daquesta. El franquisme havia esdevingut
aix gaireb lnica dictadura europea del
segle XX que podia ser estudiada al marge
dels seus orgens socials, poltics, ideolgics i culturals. Podia ser feixista independentment del que haguessen fet els feixistes durant la Segona Repblica. Podia ser
autoritria independentment del que haguessen pogut fer les dretes antidemocrtiques en aquest mateix perode. Sobretot, podia ser una cosa i laltra independentment del que uns o altres pensassen.
s a dir, de quina en fos la ideologia i de
quins en fossen els antecedents. La histria del franquisme comenava el 1936 o
el 1939 i a partir daleshores lnica cosa
que semblava rellevant era si es podia
collocar el rgim dintre del model
autoritari o de dictadura feixista.

ADU A LA DICTADURA...
ARRIBA LA HISTRIA
Ateses aquestes circumstncies, no pot
estranyar que el problema del franquisme
haja anat a raure a un segon pla en el marc
dels grans debats i de les polmiques poltiques, culturals i historiogrfiques que
travessen el present de la societat espanyola. I que aix com veurem haja passat, a ms, en el moment ms inoport.
Tres factors interrelacionats, en efecte, han
coincidit a situar al cor de les polmiques

dactualitat dues qestions distintes, per

indestriablement lligades: el problema de
la normalitat o anormalitat de la histria
contempornia dEspanya i el problema
nacional, s a dir, el problema de la nacionalitat espanyola amb relaci a les nacionalitats dites perifriques.
I quins sn aquests tres factors? El
primer t un carcter fonamentalment
historiogrfic, tot i que no exclusivament.
La tasca de revisi i de normalitzaci de la
histria contempornia dEspanya a qu
em referia ads ha continuat, es podria dir
que implacablement, fins ara mateix.
Com a tret ms destacat del procs, cal
subratllar la resoluci del problema fonamental que hi havem assenyalat: ja no es
percep contradicci entre lxit, ms o
menys matisat, de la revoluci liberal poltica i el fracs, tamb ms o menys matisat, de leconomia. Ara es pot constatar,
ben al contrari, que tant en el pla poltic
com en leconmic, per podrem afegirhi tamb que en el social i el cultural,
lEspanya contempornia, almenys fins
1923, es va moure si fa no fa dintre dels
parmetres de les societats europees ms
properes. Ning no posa en dubte que hi
hagus elements dendarreriment relatiu
en alguns aspectes, per tampoc no signora que aquests no es donaven sempre,
no afectaven igualment tots els mbits i
zones geogrfiques, i de cap manera eren
absoluts. Es reconeix, en definitiva, tot i
que no sempre, que Espanya, amb les seues
especificitats, estava dintre i no al marge daqueix marc europeu i que, sobretot, caminava en la mateixa direcci. Tot
aix sha volgut expressar amb el terme
normalitat, per b que, com veurem, no
tothom est dacord amb aquesta expressi, ni la interpreta de la mateixa manera.

127
El segon factor s dordre essencialment poltic. T a veure, duna banda,
amb laccs al poder, desprs de tres lustres, duna dreta que es pot considerar ja
essencialment democrtica. Tant com
triomfalista. s aquest el sentit del fams
Espaa va bien del president del govern,
que tantes crtiques i bromes ha suscitat en
lopini, i que semblava coincidir sospitosament amb la idea de la normalitat de
la histria espanyola. Duna altra banda, el
nou govern de la dreta, a ligual que els
darrers governs socialistes, era minoritari
al Parlament i havia de comptar, doncs,
amb el suport dels nacionalistes catalans i
bascos. Aquesta circumstncia permetia a
loposici de retreure al govern de torn
una suposada predisposici a renunciar a
una autntica poltica nacional en benefici dels seus aliats nacionalistes. O, dit
altrament, tendia a fer-lo responsable dun
afebliment de la cohesi nacional dEspanya. No cal dir que davant aquesta mena
de crtiques els governs en qesti safanyaven a demostrar justament el contrari,
s a dir, el seu espanyolisme i la seua
capacitat vertebradora. La polmica sobre
lensenyament de la histria tingu molt a
veure amb tot aix. Tot i que aquesta
polmica va permetre tamb constatar
lexistncia dun sector creixent de la intellectualitat espanyola que, travessant
transversalment les diferncies entre lesquerra i la dreta, es mostrava especialment neguits pel que fa a la unitat, la
cohesi i fins i tot lsser dEspanya.
El tercer factor es relaciona amb les
celebracions del 98. Val a dir, la rememoraci daquella crisi de fi de segle que,
dalguna manera, es trobava en lorigen
de tot plegat. Fou en aquella fi de segle,
en efecte, quan assoliren un punt culmi-

nant les anlisis i els planys en relaci amb

lanormalitat, la decadncia, la descomposici i quasi desaparici dEspanya. A ms,
fou llavors tamb per aix no tingu res
de casual quan es posaren els fonaments,
de vegades noms ideolgics, dels nous
nacionalismes. De lespanyolista, centralista i uniformador, reaccionari i populista; dels perifrics, descentralitzadors i
enemics de la uniformitat, tot i que a linici no gaire allunyats tampoc, en alguns
dels seus corrents, de les mateixes propensions reaccionries i populistes. No cal dir
que ens referim a nous nacionalismes i
no a uns altres corrents de signe inequvocament democrtic que podien mantenir posicions daquest caire dintre de
projectes poltics fonamentalment espanyols o perifrics. Per conv assenyalar
ja ara que mentre els nous nacionalismes
perifrics mostraren una remarcable capacitat devoluci en sentit democrtic, no
es pot dir aix mateix del nou nacionalisme espanyol. Tampoc no haurem doblidar que en les dcades centrals i decisives del segle XX el vell nacionalisme
espanyol dorigen liberal i inequvocament democrtic tend a entendres molt
millor amb els nacionalismes perifrics que
no amb el nou nacionalisme espanyol.
No tinc intenci, bviament, de fer ac
cap mena de balan de tot all que sha
escrit sobre el 98, per no s sobrer
recordar que aquesta qesti nacional i
nacionalista hi ha estat paradoxalment
tan omnipresent com absent. s a dir, ha
alenat constantment al fons de tot all que
sha escrit, per poques vegades se nha fet
lobjecte central duna reflexi de llarg
abast sobre la histria de lEspanya del
segle XX. Una llacuna, al meu parer decisiva, que enllaa, a ms, amb una altra de

128
les ms clamoroses absncies en aquestes
celebracions del 98. Perqu parlar dun 98
(1898) des dun altre 98 (1998) o, si es
vol, duna fi de segle des de la segent,
porta implcita la idea de balan dun
segle. Doncs b: duna manera no menys
sorprenent, quasi la meitat daquest segle,
els quaranta anys de franquisme, gaireb
han desaparegut, o han passat gaireb desapercebuts, a lhora destablir aquell balan.
A travs daquests factors interrelacionats, aix doncs, shan configurat els
debats actuals sobre la normalitat i el
problema nacional dEspanya, alhora que
es defugia aquest perode essencial que fou
el franquisme. La paradoxa s encara ms
cridanera si tenim en compte que aix
sesdev tot just en el moment que es clou
aquell cicle de renovaci-revisi dels estudis que, com hem vist, sobr grosso modo a
linici dels setanta. Hom podria dir, en
aquest sentit, que aquest procs sha tancat, si ms no en part, com un cercle que,
en comptes de donar a llum una srie de
propostes ms o menys alternatives, sha
dibuixat a partir de compartiments estancs. A lentotsolament a qu poden haver
menat els debats sobre el franquisme, podria succer-lo ara un altre entotsolament
complementari, que tendiria a isolar el
franquisme mateix de les anlisis globals.
Ara: que no es parle de franquisme no
vol dir que aquest no exist. Que no es
tracen grans lnies dinterpretaci de la
contemporanetat espanyola no vol dir
que no existesquen. Existeixen, i es podria
dir fins i tot que la seua absncia explcita
s la millor demostraci de la seua presncia, tcita per determinant. I dintre
delles el franquisme pot tenir una absncia explcita encara ms clamorosa, per
precisament perqu no signora, encara

que es pretenga, el seu lloc fonamental en

la histria recent. Com veurem tot seguit,
en les dues grans lnies tcites que hom
pot resseguir, el franquisme sembla ser
ads el convidat de pedra la presncia del
qual resulta particularment incmoda,
ads el convidat la presncia del qual sinvoca, per sols com a aix, com a convidat
de pedra.

PARNTESI I REVELACI
Quines serien aquestes lnies, quina seria
la seua relaci amb el franquisme en el
marc dels dos grans debats actuals? La
primera, de signe liberal-conservador i
que podrem dir-ne del parntesi, tendiria
a apreciar la normalitat substancial de
lEspanya del Vuit-cents i faria extensiu
aquest judici favorable a la Restauraci
canovista. Aquesta, com a rgim liberaloligrquic, hauria arrossegat, s cert, entre
daltres, el problema del caciquisme, per
aix seria una conseqncia, ms que no
pas de les insuficincies del sistema, del
baix nivell de mobilitzaci duna societat
endarrerida. Malgrat aix, el sistema hauria pogut evolucionar cap a la democrcia
parlamentria si no shi haguessen oposat
dos grans obstacles. Duna banda, una
esquerra impacient i radical, a la qual se
sol identificar, sense innocncia de cap
mena, amb els regeneracionistes i amb la
poltica del tot o res; duna altra, la mateixa cpula del sistema, el rei Alfons XIII,
responsable en darrera instncia de la seua
fallida definitiva. La dictadura de Primo
de Rivera hauria obert el cam a una
repblica excessivament radical, fins i tot
sectria, que al seu torn hauria afavorit
una reacci conservadora. Tingus el que

129
tingus de reacci lgica, per no per aix
justificada, la sublevaci de juliol de 1936,
el rgim resultant hauria anat molt ms
enll del que haurien desitjat la major part
de les forces de la dreta que havien combatut la Repblica. La progressiva personalitzaci de la dictadura en la figura de
Franco seria la conseqncia lgica, si no
la causa mateixa, de tot plegat. Mort el
dictador i establerta la monarquia parlamentria, la societat espanyola hauria
recuperat desprs dun llarg parntesi el
cam all on lhavia deixat a comenament
dels anys vint.
Pel que fa al problema nacional, el rgim de Franco hauria dut fins a lexageraci la defensa de la unitat i la uniformitat
de la naci espanyola, propiciant-ne a llarg
termini lafebliment. La retrica nacionalista fins a la sacietat i la seua completa
instrumentalitzaci per la dictadura haurien acabat desprestigiant el nacionalisme
espanyol i dhuc la mera defensa de la idea
dEspanya. Per justament per aix i desprs de la recuperaci de la normalitat i de
la configuraci de lestat de les autonomies, foren tasques ms urgents el reforament dels mecanismes de vertebraci de
la naci espanyola i la necessitat de plantar
cara al darrer factor danormalitat i exageraci que persisteix: el carcter suposadament insadollable dels nacionalismes
perifrics. La recuperaci de la idea de la
naci espanyola seria tamb una tasca
urgent com a element indefugible de cohesi enfront de les tendncies disgregadores de la societat postindustrial i la
prdua duna srie de referents morals que
en un altre temps podia haver proporcionat, millor o pitjor, lesglsia.
Laltra lnia, que podrem dir-ne de la
revelaci, tindria un fort carcter reactiu i

defensiu alhora enfront del triomfalisme

implcit en la interpretaci anterior. Dac
la seua tendncia a cridar latenci sobre
aquells aspectes de lEspanya contempornia en els quals la singularitat, especificitat o peculiaritat respecte de les dinmiques europees seria ms gran. Tanmateix,
aquest impuls crtic no deixa de presentar
dificultats, ats que aix exigeix situar-se,
en certa mesura, a contrapl duna lnia de
renovaci historiogrfica de la qual han
estat, precisament, protagonistes destacats
alguns dels qui se situen en aquestes posicions. Perqu, en efecte, prcticament
ning no insisteix ja en la tesi dels fracassos successius, de la revoluci burgesa a
la industrialitzaci. Per, en canvi, hi ha
tendncia a subratllar, com a elements
danormalitat, la reiteraci dels enfrontaments civils al llarg del segle XIX i la construcci dun estat liberal centralista, uniformador i escassament respectus amb les
llibertats cviques. Sobretot, lestat liberal
vuitcentista i ac hi ha tendncia a esborrar la separaci entre labans i el desprs
del sexenni democrtic hauria tingut una
feble capacitat nacionalitzadora, tant cap
endins com cap enfora. Cap enfora, amb
la clamorosa prdua, en dues tongades i
sense que es produs una reacci efectiva,
de lantic imperi colonial. Cap endins, per
les prpies deficincies estructurals de
lestat i lexcessiva presncia de lesglsia, la
qual cosa hauria afavorit un discurs nacionalitzador feble i reaccionari.
La conseqncia lgica daquestes
mancances hauria estat el sorgiment dels
nacionalismes a les zones ms dinmiques
del pas, Catalunya i el Pas Basc. Aquesta
seria, al seu torn, la culminaci i la millor
demostraci del que hi hauria de peculiar
en lEspanya contempornia. La crisi de la

130
Restauraci, la dictadura de Primo de
Rivera i, desprs del parntesi republic, la
dictadura franquista, serien fruit dels
mateixos actors i dels mateixos factors que
actuaven des del segle XIX. Al ferotge
nacionalisme, centralista i uniformador,
de la dictadura franquista hi hauria respost
el desenvolupament dels nacionalismes
perifrics, conseqncia, sempre lgica i
necessria, de les deficincies democrtiques i de les tendncies centralitzadores
de lEstat espanyol. Duna manera implcita o explcita hom suggeriria, en fi, que
lexistncia mateixa daquests nacionalismes s el millor exemple, si no la demostraci, de les deficincies i peculiaritats
duna histria dEspanya que es projecta
inevitablement vers el present.
Naturalment, aquestes dues grans
lnies dinterpretaci, tal i com han estat
caracteritzades ac, no deixen de ser una
mena de construccions ideals-tpiques, en
la descripci de les quals, daltra banda, no
ens hem estalviat una certa voluntat provocadora. Serien, doncs, ben pocs els
autors que shi reconeixerien, en la totalitat o en la major part de cadascuna
delles. I aix deu ser molt ms notori i
complicat all on es creuen les prevencions
desquerra davant la normalitzaci histrica i el distanciament o laversi envers els
nacionalismes perifrics. Tampoc no s
qesti de debatre ac fil per randa els
supsits daquestes interpretacions, ni
davaluar alguns dels elements ms convincents que de forma ms o menys
allada alenen sempre en aquesta mena
daproximacions. Crec, de tota manera,
que sn pertinents algunes reflexions de
carcter general.

EL FRANQUISME
EN EL SEU SEGLE
Caldria parlar, en primer lloc, de la manera com les reconstruccions de la histria
contempornia acaben per condicionar,
alhora que en sn condicionades, per la
presncia/absncia del franquisme. En
la interpretaci que hem anomenat del
parntesi, el franquisme acaba sent excls
precisament per aix, perqu s vist com
un simple parntesi quasi accidental en
una histria, ms que normal, normalitzada. En laltra interpretaci, la de la revelaci, sembla invertir-se el procs de revisi de la histria contempornia dEspanya fins al punt que es clou el cercle sobre
bases molt semblants a les de fa ms de
tres dcades: si llavors es podia anar
dendarreriment en endarreriment o de
feudalitzaci en feudalitzaci fins el franquisme-feixisme, ara es pot fer aix mateix
de peculiaritat en peculiaritat. Quant al
franquisme, les exigncies de radicalisme
daquest enfocament sembla que menarien, gaireb com a necessitat, a la seua
caracteritzaci de la manera ms terrible
imaginada, com a dictadura feixista. La
qual cosa coincidiria amb les exigncies
de laltre radicalisme evocat quan tractvem el debat sobre el franquisme. Aix
s una forma, certament, de trencar els
entotsolaments i els dics historiogrfics que
constatvem aleshores, tot i que potser no
la ms complexa, elaborada i convincent.
En segon lloc, es pot constatar un cert
contagi o impregnaci nacionalista, ms o
menys conscient, en totes dues reconstruccions histriques, que tendeix a fer
perdre protagonisme a actors i a sectors
fonamentals de la histria del segle XX a
Espanya, i tamb a desplaar cap a un

131
segon terme all que ha estat, segurament,
el problema decisiu del segle: la lluita per
la democrcia poltica i la igualtat social.
Si s cert que aquestes dues qestions no
han anat sempre de la m, tamb ho s
que han estat les forces que lluitaven per
una o per laltra les que, per dir-ho aix,
han empentat la histria cap avant. Dit
altrament: no es pot construir la histria
del segle XX i del seu assoliment principal,
la democrcia parlamentria, com si gaireb no haguessen existit les forces poltiques i socials que ms feren per totes dues.
I dintre daquestes cal esmentar, per descomptat, els liberals conseqents, republicans, socialistes, cenetistes i comunistes,
les classes populars i sectors fonamentals
de les classes mitjanes. B est que la nova
dreta liberal-conservadora estiga disposada a recompondre els ponts amb un remot
passat liberal, per ja no ho est tant que
soblide que foren uns altres els que mentrestant mantingueren els objectius democrtics. O que soblide que el liberalisme
sense democrcia de sectors fonamentals
daquella mateixa dreta deriv, amb facilitat sorprenent, cap a un liberalisme
contra la democrcia abans desdevenir
ferotgement antidemocrtic i antiliberal.
Duna altra banda, les celebracions del
98, amb la seua polaritzaci al voltant
del problema dEspanya i del regeneracionisme, han tendit a afavorir, de vegades
inconscientment, aquesta relativa evaporaci de lesquerra de lpoca. Entre altres
coses, perqu uns i altres han tingut tirat a
assumir lenunciat del problema Espanya dels regeneracionistes, tot oblidant
lnies de separaci fonamentals al seu si i
al marge dells: dun costat, els qui confiaven en els valors de la Illustraci, en la ra
i en lacci dels ciutadans, en la necessi-

tat i perfectibilitat de la poltica parlamentria i democrtica; dun altre, els qui

precisament comenaven a posar en qesti totes o algunes daquestes coses. I
convindria no oblidar que a un costat
daquesta divisria se situaven gent com
Antonio Machado, Azaa, Morote, els
republicans o els socialistes, mentre que a
un altre costat hi havia, o shi adreaven,
els Costa, Ganivet, Unamuno, Baroja,
Azorn o Ortega. Presentar com un tot
indiferenciat el regeneracionisme i el radicalisme democrtic pot convenir-li a una
certa dreta neoliberal o a una certa esquerra radical, per no sadiu gaire amb les
dinmiques de fons que es poden identificar en la societat espanyola de les
primeres dcades del segle.
En tercer lloc, aquesta impregnaci
nacionalista es manifesta tamb en una
tendncia a tractar des de les mateixes
claus nacionalistes els problemes del
nacionalisme que sorgeix precisament en
aquella conjuntura. s cert que nombrosos escrits shan centrat, de vegades de
forma particularment brillant, en aquesta
problemtica. Ara, nhi ha bastants que
han mostrat un gran tirat a abordar la
qesti del nacionalisme espanyol, o en el
seu cas dels nacionalismes perifrics,
com si hagus estat un esclat sobtat, de
major o menor abast, que no tingus gaire
a veure amb els grans problemes del moment, com ara lascens de les masses i el
desafiament de la democrcia, i s en canvi
molt, o gaireb exclusivament, amb la idea
de la decadncia i la runa dEspanya i
la proximitat o lallunyament dEuropa.
Tanmateix, hi havia espanyols per als
quals Europa significava democrcia i nhi
havia per als quals leuropetzaci podia
produir-se amb o sense democrcia. El

132
mateix nacionalisme que sorgeix llavors a
Espanya s un fenomen purament europeu que correspon fil per randa amb els
problemes de la nacionalitzaci de les
masses que viu lEuropa del moment. I
aquest nou nacionalisme espanyol, a lensems que leuropeu, s un fenomen les
preocupacions nacionals del qual tenen
una indubtable crrega poltica, que
tendeix a inscriures en el marc dactituds i
construccions de signe antiliberal, antidemocrtic i antiillustrat. No debades per a
molts dells decadncia de la naci i decadncia duna societat sotmesa a lassalt
de les masses eren una i la mateixa cosa.
En aquest context sern importants les
diferncies entre els nacional-catlics reaccionaris, que abonen una idea dEspanya
en la qual es fonen all catlic i all espanyol, i els essencialistes castellanistes,
que cerquen en la llengua, el paisatge i el
paisanaje castellans les essncies dEspanya. Per aix no ha de fer-nos oblidar
que uns i altres estaven posant els fonaments per a la construcci dun nou ordre
nacionalista que es definiria progressivament per oposici a la democrcia liberal i
parlamentria. Es tracta, tot plegat, del fet
que uns i altres comenaven a soscavar les
bases de la democrcia liberal. Una cosa s
entestar-se a cercar una mena de feixisme
avant la lettre en Costa, els regeneracionistes o els noventayochistas i una altra, de
ben diferent, ignorar que s en aquests
anys quan a Espanya, aix com a Itlia,
Alemanya o Frana, hom comena a posar
algunes de les bases ideolgiques de les
seues futures experincies antiliberals.
En quart lloc, i consegentment, caldria analitzar el franquisme, pel que fa a
laspecte ideolgic, dins i no al marge
daquest procs. Cal situar els seus matei-

xos orgens en la reacci que sesdevingu

a tot Europa enfront dels avenos de la
democrcia i el socialisme. La democrcia
espanyola, la Segona Repblica, podia ser
frgil i fins i tot cometre nombrosos excessos de radicalisme o sectarisme, per cal
no oblidar que a Espanya, a ligual que a la
resta dEuropa, shavia anat forjant un
pensament ideolgic nacionalista capa
daglutinar, cohesionar i legitimar tots els
sectors enemics de la democrcia. La qual
cosa vol dir que el tret distintiu de la
dictadura franquista seria precisament el
seu carcter de dictadura nacionalista. En
la doble vessant que el concepte tenia
llavors a Europa, val a dir, antidemocrtica i essencialista. B est que en diguem,
daquest nacionalisme espanyol, nacionalcatolicisme i que constatem lalt grau de
feixistitzaci del conjunt ideolgic que en
result. Per tan importat com aix, o
ms, s que recordem aquesta essncia
nacionalista darrels tan especficament
espanyoles com genunament europees.
Caldr tenir present, en aquesta perspectiva, que aquest discurs nacionalista constituir el punt dencontre ideolgic entre
les principals forces poltiques identificades amb el bndol franquista. Encara que
hi hagus tamb diferncies de cap manera
irrellevants entre els ms especficament
nacionalcatlics, que es remuntaven a
Menndez y Pelayo i Accin Espaola, i els
ms populistes i feixistes, que volien
incloure en la seua genealogia intellectual
i remarquem-ho nacionalista, una generacin del 98 en gran mesura construda
amb aquesta finalitat.
Conv no oblidar, en qualsevol cas,
que uns i altres, tots els qui sidentificaren
amb el rgim franquista, foren igualment
responsables de la construcci i imposici

133
duna idea dEspanya uniforme, essencialista, eterna i excloent. Evidentment, tots
ells collaboraren amb entusiasme i determinaci semblants en la destrucci del
precedent ms directe de lEspanya democrtica i autonmica actual. s cert que
posteriorment nhi hagu qui rectific, a
causa, entre altres coses, del fracs definitiu del seu projecte poltic, fos el nacionalcatlic de matriu clarament reaccionria o
lespecficament feixista. No es menys cert
que aquesta rectificaci fou molt ms
meritria com ms lluny nera el punt de
partida, major labast i ms honestament
sen reconegu el cam recorregut. Per hi
ha un abisme entre aix i projectar sobre
aquests sectors com fa a hores dara una
certa literatura quasib la paternitat de
lEspanya pluralista actual. Rectificaren, i
aix t molt de mrit. Per rectificaren per
a confluir en una direcci que uns altres
no havien abandonat mai.
Per concloure, i en relaci amb alguns
aspectes del moment actual, caldria dir
que el problema de la normalitat o anormalitat de la histria de lEspanya contempornia s probablement irrellevant a
lhora dexplicar, justificar o anatemitzar
els nacionalismes perifrics. Tan normal
pot ser la seua existncia com la seua ab-

sncia. Com lexperincia europea ens mostra a hores dara, ms aviat pot parlar-se
duna mena de carcter precursor del cas
espanyol que no dalgun tipus de retard o
danormalitat. Daltra banda, conv tenir
present que en tota construcci relativa a la
normalitat i als nacionalismes de lEspanya
contempornia, el franquisme, com a tal,
ha docupar un lloc central. Com a dictadura nacionalista, excloent i antidemocrtica, contribu decisivament a desprestigiar
la idea dEspanya. Consegentment, fou
el rgim poltic que ms ha fet histricament en la lnia de la destrucci i del
desmembrament de la naci espanyola.
Per el franquisme no fou ni un parntesi ni un epifenomen revelador dels mals
de la contemporanetat espanyola, sin el
producte conscient duna srie dactors
poltics i socials que trobaren en el nacionalisme espanyol la millor resposta possible als desafiaments de la societat moderna. Entre aquests, i a lunson, els relatius
a la democrcia poltica, la igualtat social i
la pluralitat nacional. Reintegrar-ho tot
plegat en el marc dels grans debats actuals
fra, probablement, un bon cam per a
enfrontar-nos amb tot el nostre passat. Un
passat que de vegades no sabem ben b si
vol realment passar.

134

Quan la ciutat no s ciutat

Josep Sorribes
NO SOLS
UNA QESTI DE NOMS
En el llenguatge com el terme ciutat est
molt lluny dhaver perdut el seu s. No
pertany, per tant, a aquesta categoria de
paraules el significat de les quals cal cercar-lo en diccionaris etimolgics. Per si
preguntem a alg, triat a latzar, qu s el
que entn per ciutat, s probable que ens
done una resposta en clau negativa: all
que no s el camp. Aquesta percepci, aparentment lgica, denota la pervivncia
duna idea de ciutat arrelada, dalguna manera, en la memria collectiva de la ciutat
medieval. Ciutat, el que sen diu ciutat,
era all envoltat per les muralles i que ha
deixat en moltes ciutats europees la seua
empremta b perqu han subsistit no s
el cas ms habitual o b perqu i aix ja
sovinteja ms han deixat vestigis en
forma de torres, portes o, simplement,
diferenciant clarament el teixit urb
dintramurs del creixement extramurs, on

Josep Sorribes i Monrabal s professor dEconomia

Regional i Urbana a la Universitat de Valncia. Ha
publicat, entre altres, els llibres Comprendre i gestionar la ciutat: un assaig deconomia i poltica urbana
(Universitat de Valncia, 1997) i La ciutat desitjada.
Valncia entre el passat i el futur (Tndem, 1998).

tota mena deixamples, planificats o no,

han fet crixer les ciutats molt ms enll
dels lmits que marcaven les antigues
muralles. Sols cal llegir el magnfic i ja
clssic treball dAymonino1 per prendre
conscincia de lapassionant procs de
creixement de les nostres ciutats.
En absncia de muralles, el concepte
de ciutat perd significaci, per al capdavall sempre tenim al subconscient la imatge medieval i, en el seu defecte, el pur i
simple lmit administratiu del municipi. A
ms, en moltes ciutats petites o fins i tot
mitjanes, aquesta definici per negaci
encara respon a una realitat perceptible:
quan sacaben les cases, comena el camp,
fins que la carretera ens duu a un altre
nucli urb envoltat al seu torn per terrenys
de conreu agrcola.
Aquest tipus de percepcions, que pertanyen a la memria collectiva o a lestricta observaci, fan que la ciutat tinga entre
nosaltres un significat molt clar i al qual
sovint recorrem en lmbit quotidi. Certament, el ttol daquest article fa pensar
tot just el contrari. s a dir: que la ciutat ja
no ho s. No es tracta de fer jocs de paraules, per el fet s que la simple observaci del territori quan fem turisme, quan
ens desplacem per treballar, estudiar,
comprar o divertir-nos o quan lanalitzem
amb un mnim de precisi, ens revela que

135
el concepte de ciutat com a espai oposat al
camp ja no funciona en molts indrets. I
daltra banda cada vegada es parla ms
drees urbanes, drees metropolitanes, de
conurbacions i fins i tot de megalpolis.2
Tothom sap que les ciutats grans solen
estar envoltades daltres nuclis urbans en
general de menor dimensi, encara que hi
ha excepcions amb els quals mantenen
unes relacions tan intenses que els lmits
administratius sn, dentrada, irrellevants.
La ciutat real ha deixat de ser, en molts
casos, la ciutat administrativa, per a esdevenir un conjunt de nuclis urbans intensament relacionats que, de fet, constitueixen
un nic mercat de treball i de consum i
que s lmbit geogrfic dels desplaaments qotidians. No importa gaire que
hi haja soluci de continutat o que hi
trobem espais agrcoles intersticials o que
la gent sidentifique amb la seua ciutat i no
pas amb aquesta estranya ciutat de ciutats.
I tanmateix... la realitat s la presncia cada vegada ms determinant de noves unitats urbanes a les quals el terme ciutat els
v una mica estret a hores dara.
I per tal que el lector sadone de la
importncia del fenomen de lexpansi del
que anomenarem rees urbanes o rees
metropolitanes a escala planetria, nhi ha
prou amb escollir, entre moltes altres opcions possibles, linteressant treball dAngotti3 i extreuren, si ms no, algunes
dades significatives. Aix, en 1990 el 35 %
de la poblaci mundial vivia en ciutats de
ms de 100.000 habitants, una xifra que
fa ms que probable que ens trobem quasi
sempre, si parlem dels pasos desenvolupats, en presncia del fenomen metropolit. Si a aquest 35% li afegim la mirada
de ciutats mitjanes que no arriben als
100.000 habitants i que molt sovint es

troben en lmbit dinfluncia de grans

ciutats, aleshores aquestes ciutats de ciutats
comencen a ser objecte til de reflexi.
Sobretot si es t en compte que aquest
35% esdev a lAmrica del Nord un
778% i a Europa i lantiga URSS ms del
47%. Angotti dna una srie de xifres
sobre la poblaci esperada a partir del
2000 a les majors aglomeracions urbanes
del mn, que fan venir calfreds quan es
tracta de la Xina, lndia, el Sudest asitic,
frica o Llatinoamrica, per que tamb
sobten quan es tracta dels pasos desenvolupats.
Tot plegat evidencia que vivim en un
planeta cada vegada ms urbanitzat i que
una part gens menyspreable de la poblaci
urbanitzada habita en unes estructures
espacials que hem convingut a anomenar
ciutat de ciutats o rees urbanes. Per a explicar aquestes estructures el terme ciutat
ha esdevingut clarament obsolet.

DESENVOLUPAMENT I
SUBDESENVOLUPAMENT
Per b que puguem centrar la nostra
atenci en el mn desenvolupat, aix no
vol dir, ni de bon tros, que no es puguen
trobar rees metropolitanes als pasos en
vies de desenvolupament: nhi ha i de
ben grosses a la Xina, a alguns pasos del
Sud- est asitic, a frica (El Caire) i al con
sud de Llatinoamrica, sense oblidar el
Districte Federal de Mxic, lrea ms
poblada del planeta.
Tanmateix, existeix un consens quasi
unnime pel que fa a la necessitat de subratllar les diferncies qualitatives que hi ha
entre les aglomeracions urbanes dels pasos desenvolupats i les ciutats gegantines

136
del tercer mn, tot i que aquest terme s
una mena de calaix de sastre que amaga
situacions ben diverses. Bo i assumint el
risc de simplificar massa, es pot afirmar
que mentre que als pasos desenvolupats
les aglomeracions urbanes sn producte
del creixement econmic i de la difusi del
fet urb al territori, en canvi, als pasos subdesenvolupats, lexplosi urbana s fruit
de la coincidncia duna expulsi massiva de poblaci drees agrcoles que no poden suportar la pressi poblacional i duna
tisora demogrfica (davallada de les taxes
de mortalitat i manteniment delevades
taxes de natalitat) que fa que el creixement
de la poblaci urbana siga exponencial.
La petita diferncia s que la major
part de la poblaci urbana daquests pasos
t serioses dificultats per a sobreviure per
la feblesa del sector industrial. Aix fa que
lelevat percentatge de poblaci ocupada
als serveis amague lexistncia de milions
de persones sense ocupaci, vctimes, en el
millor dels casos, de la ms informal de les
economies possible. Una altra diferncia
que cal tenir en compte s que mentre que
als pasos desenvolupats trobem xarxes de
ciutats denses i estructurades que conformen sistemes urbans ms o menys eficients, als pasos subdesenvolupats les
ciutats multimilonries de la pobresa solen
ser lefecte duna polaritzaci extrema,
estan molt allunyades entre si i presenten
escasses interrelacions productives
Aix doncs, la urbanitzaci accelerada
del planeta amaga situacions molt diverses
i exigeix escollir dantuvi el tipus durbanitzaci que es vol analitzar. En el nostre
cas, la reflexi t com a objecte lestudi del
progrs de les rees metropolitanes al mn
desenvolupat i dels problemes analtics i
de gesti que planteja aquest progrs. Les-

tudi de la urbanitzaci de la pobresa sens

dubte un dels grans desafiaments del nostre temps requereix un altre instrumental teric.

LES RES URBANES

ALS PASOS DESENVOLUPATS:
LA VESSANT ANALTICA
Laparici i el desenvolupament drees
metropolitanes no s, precisament, un
fenomen recent. Al magnfic i tamb ja
clssic llibre dArdig,4 shi poden trobar
alguns textos dinters, escrits per Patrick
Geddes el 1915 i per Fawcet el 1932, que
tenen en com el seu carcter descriptiu i
una mica naf, per que donen constncia
del sorgiment del fenomen al comenament del segle XX als pasos ms desenvolupats. Ara, en la mesura que el procs
durbanitzaci s desigual en el temps i en
lespai, hi ha pasos daquest mateix mbit
en els quals laparici del fenomen metropolit fou bastant ms tardana.5
Per, a ms de confirmar lorigen temporal del fenomen i la seua descripci ens
interessa, com s lgic, aturar-nos en les
causes. Caldr esperar una mica ms per
trobar aquesta mena danlisi tot i que
tampoc no s precisament un tema nou de
reflexi. Als anys seixanta ja en proliferen
els textos en la literatura especialitzada. I
ho fan amb una coicidncia notable: identifiquen com a causa primordial les revolucions tecnolgiques i, en concret, la seua
aplicaci als transports.
Trenta anys desprs el diagnstic ha
canviat ben poc tot i que el fenomen ha
pres una volada que tal vegada ni Hauser6
ni Blumenfeld7 podien albirar. Per continuen essent els avenos en la mobilitat,

137
possibilitats per la millora dels mitjans de
transport, el que explica que, ms enll de
solucions i delimitacions administratives,
les rees metropolitanes siguen cada vegada ms i ms extenses. A tall dexemple,
els darrrers estudis realitzats sobre lrea
urbana de Barcelona,8 ens parlen ja duna
regi urbana que abasta la gens menyspreable xifra de 163 municipis quan la
mancomunitat actual tan sols nintegra
administrativament 31. Aix vol dir no
sols que les respostes organitzatives van
sempre molt al darrere dels fets sin tamb, i aix s el que cal subratllar, que 163
municipis constitueixen un nic mercat
de treball, dhabitatge, etc. I que la poblaci es mou diriament a distncies cada
vegada ms grans per tal de desenrotllar el
seu treball o satisfer les seues necesssitats
de formaci, compres, gestions o esbarjo.
Podem preguntar-nos, al fil daquest
argument sobre el carcter determinant de
la revoluci dels transports en la conformaci i extensi de les rees metropolitanes, si la revoluci actual (la de les telecomunicacions) no hi introdueix canvis
qualitatius. Aquest s un terreny especialment relliscs degut bsicament tant a
lescassesa destudis emprics sobre els
efectes del desenvolupament de les telecomunicacions en les rees metropolitanes
com a lexcessiu nombre de treballs de
caire, diguem-ne, futurista. Sortosament,
sempre podem trobar en aquests camps
esmunyedissos i complicats la veu o els escrits dalg que pose una mica dordre en
les idees. I hem trobat una ajuda impagable en un article de Graham,9 que t la
virtud de la humilitat (sabem ben poca
cosa), del coneixement de la bibliografia
(el seu article s un veritable survey) i,
sobretot, de la clarividncia enfront de

visions tan discutibles com les de Virilio,10

qui arriba a afirmar que amb la revoluci
de les transmissions instantnies, som
testimonis del principi duna mena darribada general en la qual tot arriba tan
rpidament que leixida esdev innecessria. Perqu una cosa s reconixer que
les telecomunicacions canvien drsticament la noci despai-temps i una altra de
ben diferent s profetitzar sobre la fi de les
friccions espacials que sn a la base del
fenomen urb. Graham reacciona amb
vehemncia davant profecies daquesta
mena en afirmar que contra aquestes prediccions distpiques sobre la fi de les barreres del temps i lespai, voldria defensar
que les restriccions del temps i lespai encara romanen [....] i coincidesc amb largument de Castells que lespai dels fluxos
interactua amb lespai dels llocs que s
el terreny dels vells paradigmes urbans.
Per tant, en primer lloc, res de crisi
urbana perqu lespai dels llocs (les ciutats i rees urbanes) no est predestinat a
desaparixer en la societat de la informaci. En segon lloc, ciutats i rees urbanes
no sols no estan predestinades a desaparixer sin que, ms aviat al contrari, la
revoluci de les telecomunicacions refora
el seu paper director en convertir-les en
nodes de la xarxa mundial i donar-los
loportunitat de vendre serveis (en sentit
ampli) a escala planetria, sempre, s clar,
que siguen competitives.
El que s ms arriscat, com hem vist
ms amunt, s dir coses sensates sobre la
incidncia del desenvolupament de les
telecomunicacions al si de les rees metropolitanes. Es parla molt de la telecity, el
teletreball, la telecompra, la teleducaci i
coses semblants. No hi ha dubte que les
possibilitats sn immenses, com s im-

138
mensa tamb i aix ja es nota la collaboraci de les telecomunicacions en la
dualitzaci i la fragmentaci social (perqu saber o no saber utilitzar-les permet
oportunitats de treball i aprenentatge
fora diferents). El que sembla clar s que
aquest impacte requereix com a qesti
prvia ls massiu de les telecomunicacions, i aix vol dir per exemple que el
percentatge de llars interconnectades ha
daugmentar molt per damunt de les taxes
actuals. Sembla haver-hi, per tant, una
limitaci de la demanda que els poderosos
interessos econmics en joc fan i tant!
tot el possible per superar. El temps dir.
Si limpacte de les telecomunicacions a
les rees metropolitanes s a hores dara
encara incert (ni tan sols s un fet comprovat que siguen les principals responsables de la nova embranzida de la difusi
metropolitana), el que sembla ms clar s
que shan produt canvis qualitatius en
lestructura interna de les rees metropolitanes. Canvis en la lnia del que comena
a ser conegut com policentrisme11 i que no
vol dir una altra cosa que el canvi de
lestructura metropolitana que sha fet pals en el trancurs, diguem-ne, dels darrers
vint anys. A grans trets, aquest canvi t a
veure amb el trnsit duna situaci de fort
predomini duna ciutat central especialitzada en usos terciaris i direccionals envers
una perifria metropolitana bsicament
industrial i fora dependent de la primera
a un altra situaci en la qual lestructura
metropolitana esdev cada vegada ms
una xarxa en qu els diferents nuclis tenen
diferents nivells i graus despecialitzaci i
on la interdependncia s molt ms generalitzada. Una situaci, doncs, menys
jerrquica i radiocntrica en la qual, malgrat el protagonisme lgic i persistent de

la ciutat central, shi poden trobar dinmiques molt riques i variades en la perifria
(que ja no ho s tant) metropolitana, seu
ara dactivitats terciries dalt valor afegit,
de centres dinvestigaci, de centres comercials i logstics, etc., i on la dimensi menor
no sols no s cap obstacle, sin que s fins i
tot un avantatge, a lhora doferir nivells elevats de qualitat de vida i doferta cultural.
Fet i fet, lespai metropolit shomogenetza cada vegada ms alhora que sestn
en el territori. Els avenos en laccessibilitat i, ara si, els avantatges de les telecomunicacions estn en lorigen dun procs
de canvi estructural. Ens trobem davant el
que Trulln ha anomenat la ciutat flexible12 i ens vnen al cap algunes antigues
utopies, com ara la Catalunya Ciutat,
que no sentenen sense la difusi que sha
fet de lobra de Patrick Geddes.13
Tots aquests canvis en lestructura metropolitana que, per altra banda, mostren
un fort parallelisme amb levoluci dels
sistemes urbans des de la jerarquia fins a la
nodalitat reticular14 en qualsevol cas han
contribut molt a posar les coses al seu lloc
pel que fa a lesbombada teoria del cicle
urb,15 hereva de les primeres anlisis
nord-americanes sobre la crisi urbana
dels anys seixanta, quan la forta suburbanitzaci derivada del boom automobilstic
havia fet crixer les perifries metropolitanes deixant els downtowns i les rees
centrals de les ciutats en mans de les minories racials, amb els corollaris de pobresa, marginaci, etc.
Doncs b, seguint aquest fil argumental, els anys vuitanta tingu molt dxit
lesmentada teoria del cicle urb que utilitzant un parallelisme biolgic ms aviat
barroer identificava fases de creixement i
declivi a les ciutats semblants a les que es

139
poden observar en els ssers vius. Aix, es
parlava duna primera fase de concentraci de la poblaci a les rees centrals
seguida de fases successives en les quals, a
poc a poc, el creixement demogrfic de la
primera i segona corona compensava, amb
escreix, les prdues de poblaci que patien
les rees centrals.
Cal dir, en defensa daquesta teoria, no
sols que s molt grfica i fcil dexplicar
sin, tamb, que es compleix en termes
demogrfics. A ms, no deixa de ser consistent afirmar que si les rees centrals perden poblaci i activitat econmica degut a
la forta descentralitzaci o difusi urbana, baixen els ingressos fiscals i els governs
locals disposen de menys recursos per
endegar programes ambiciosos de regeneraci urbana dels teixits centrals.
Tot i aix, aquesta teoria fa aigua per
massa forats. En primer lloc, ha afavorit
interpretacions apocalptiques en termes
de crisi urbana i reruralitzaci que no es
corresponen amb els fets. En segon lloc, s
una teoria estrictament demogrfica i s
sobrer recordar que prdues de poblaci a
les rees centrals no suposen necessriament rendes per cpita minvants. Contrriament a aix, si les rees centrals saben
reestructurar-se i assumir noves funcions
ben b pot passar (vegeu el cas de Barcelona) just el contrari. En tercer lloc, els
anys noranta han estat escenari dun
procs molt clar de regeneraci fsica i
funcional de les rees centrals que ha recuperat el seu atractiu, tot promovent un
procs de tornada conegut al mn anglosax com a gentrification.16 Ja fa temps
que The Economist17 ens posava sobre la
pista de la fortalesa daquesta mena de
renaixement urb que avui sha ests una
mica pertot arreu.

Per tant, cal parlar de difusi, reestructuraci i policentrisme al si de les rees

metropolitanes i oblidar-se de suposades
crisis. s clar que en un context cada vegada ms competitiu a causa de la globalitzaci alg coneix una paraula ms utilitzada, a tort i a dret?, no totes les ciutats
saben o poden fer front als reptes, i actuar
en conseqncia, per aix s un fet
consubstancial a la prpia histria de les
ciutats, les dara i les de fa segle i mig.
Un altre aspecte analtic s el de les
delimitacions de les rees metropolitanes i
la seua definici conceptual ms o menys
formal, perqu encara no hem dit qu
entenem per rea metropolitana. Dentrada, cal dir que els lmits de les rees metropolitanes sn canviants i que aquest s
un tema que interessa sobretot per a fixar
un mbit de gesti. Daltra banda, les
rees metropolitanes noms tenen un
reconeixement administratiu i criteris
estadstics de delimitaci a Estats Units,
mentre que a Europa tan sols hi hagu un
intent fracassat, a mitjan dels vuitanta, per
definir el que sen digu rees urbanes
funcionals (functional urban regions) per
en lactualitat les rees metropolitanes no
sn unitats estadstiques amb greus problemes per als investigadors.
Tant els criteris utilitzats als Estats
Units com els que de vegades es troben a
estudis concrets drees metropolitanes
europees tenen en com, a banda de la
polinucleaci com a requisit previ, la preeminncia dels fluxos que es produeixen al
si de lrea com a criteri bsic per a determinar quan es pot parlar i quan no de
lexistncia duna rea metropolitana. De
vegades tamb es posa el requisit dun cert
volum de poblaci, tot i que aquest criteri
s sempre ms relatiu perque hom pot

140
trobar rees que sense tenir un elevat
volum de poblaci compleixen la resta de
requisits. Per a mesurar la intensitat dels
fluxos hi ha diversos mtodes, entre els
quals destacarem la delimitaci de mercats
locals de treball, les intensitats de trnsit i els
models gravitacionals com a ms rellevants.
En general, laplicaci daquests i uns altres
mtodes condueixen a solucions semblants.
Tot i que les definicions tenen sempre
una dosi darbitrarietat i un valor relatiu,
tamb sn tils de vegades. Sobretot per a
entendrens. En aquest sentit, i sense cap
pretensi de competir amb definicions
denciclopdia, podrem convenir que una
definici senzilla i til drea metropolitana podria ser la segent: rea geogrfica
en la qual es constata lexistncia duna polinucleaci urbana, amb densitats elevades,
usos industrials i terciaris predominants i
intensos fluxos quotidians entre els diferents
nuclis urbans. Aquesta mena de definici
serveix tant per a les rees nord-americanes
(formades per extensi dun nucli original)
com per a les europees (on normalment hi
havia nuclis urbans prxims prviament a
lesclat urbanitzador). I tamb inclou el
fenomen de la conurbaci que es dna
quan no hi ha un nucli central dominant
sin una pluralitat de nuclis dimportncia similar (el Randstad holands o la conca
del Ruhr, per posar-ne dos exemples). Una
definici, al remat, cmoda i funcional.

REES URBANES ALS PASOS

DESENVOLUPATS: LA VESSANT
DE POLTICA I DE GESTI
En lapartat anterior hem tractat dexplicitar les qestions teriques o analtiques
que ens han semblat ms importants a

lhora de parlar daquesta nova unitat

urbana, daquesta ciutat de ciutats que
sn les rees metropolitanes dels pasos
desenvolupats.
Laltra vessant dinters s, sens dubte,
tot all referent a la gesti de les rees
metropolitanes, un aspecte que presenta
diferncies qualitatives amb relaci a la
gesti habitual dels governs locals i no
pocs problemes i interrogants. Ara b: cal
un nivell de govern metropolit? No nhi
ha prou amb el govern de les ciutats normals? Ats que noms un petita minoria
de les rees metropolitanes de facto gaudeix dinstitucions metropolitanes de govern, ben b podria pensar-se que aquesta
dimensi de gesti no s tan important.
No cal dir que no sc daquesta opini,
i trobe que es pot donar suport a la necessitat de governs metropolitans a partir
duna srie darguments bastant difcils de
rebatre. En primer lloc, lexistncia duna
rea metropolitana vol dir que hi ha un
nic mercat de treball i habitatge i un mbit geogrfic en el qual es produeixen
intensos fluxos quotidians pels motius esmentats ads, i tamb per motius que tenen a veure amb els estudis, les compres o
lesbarjo. Per tant, caldr que alguna instncia de govern planifique els usos del
territori metropolit perqu deixar en
mans de cada municipi lordenaci del seu
territori (artificialment delimitat pel terme administratiu) sol provocar un considerable desgavell. El mateix podrem dir
de la poltica de promoci econmica, en
qu el sumatori diniciatives municipals,
moltes vegades contradictries o estrilment competitives, no sembla el millor
cam per fer front als reptes dun mn
globalitzat on el que compta s la competncia tot sovint ferotge entre les grans

141
rees urbanes, i s bastant ms difcil
reeixir-hi quan la competncia es planteja
al si de lrea urbana sense cap mecanisme
de coordinaci.
A ms, si el territori metropolit funciona de fet com una unitat, hi ha un
munt dinfraestructures i serveis en els
quals la planificaci i gesti dmbit metropolit permet aprofitar economies
descala (no sempre fcils de quantificar
per existents al cap i a la fi). Em referesc,
s clar, al transport, al cicle de laigua, a la
recollida, el reciclatge i leliminaci de residus, als serveis dextinci dincendis i
protecci civil i als grans equipaments
educatius, sanitaris o culturals. El terme
municipal s un mbit inapropiat i definitivament obsolet per a resoldre aquestes
qestions, encara que mantinga la seua
utilitat (i aix podria ser discutible) com a
mbit de representaci poltica primria i,
sobretot, per a la prestaci de serveis personals en els quals la proximitat i el coneixement directe sn un gran avantatge.
No s qesti valorar ac si t molt de
sentit, des del punt de vista de leficincia,
mantenir el municipi com a mbit autnom a efectes de la poltica fiscal i la gesti
urbanstica, per s difcil evitar la temptaci de posar damunt la taula si, per
exemple, t algun sentit la pervivncia, a
lrea metropolitana de Valncia, de 44
administracions fiscals i urbanstiques
diferents per a una poblaci que no arriba
al mili i mig de persones.
La darrera ra que adduirem en aquest
recompte sinttic per a justificar lexistncia de governs metropolitans s labundncia i la intensitat de les anomenades
externalitats positives i negatives dins
lrea, i la necessitat, per raons dequitat,
dinternalitzar-les a travs de mecanismes

de compensaci. s a dir, no t cap sentit

que la ciutat central suporte costos ms
elevats derivats dels famosos free-rider (els
qui nutilitzen els serveis per no hi resideixen, i per tant no els paguen), com
tampoc no en t que un municipi metropolit on sinstalle la tpica activitat que
ning no vol per que s necessria (els
abocadors, les depuradores o les presons
en sn exemples tpics) no puga fruir de
cap compensaci. Tampoc no sembla
massa lgic que hi haja un ampli ventall
de pressions fiscals diferenciades, almenys
si no tenen una correlaci clara i visible
pel que fa a nivells diferents de prestaci
de serveis.
Al remat, per tant, els fets sn realment
tossuts i ignorar lexistncia duna rea
metropolitana per la via de la inexistncia del nivell de govern escaient, a lnic
que pot conduir s a laparici de deseconomies daglomeraci que es podrien
evitar i a lacceptaci de desigualtats evidents entre la poblaci resident als diferents municipis de lrea.
Dit aix, cal afanyar-se a advertir que
les solucions organitzatives sn molt diverses. s molt illustrativa en aquest
sentit la lectura dun treball recent dedicat
a lanlisi comparativa de la gesti drees
metropolitanes.18 Hi ha, malgrat algunes
homogenetats referents a lestatut competencial, tantes solucions organitzatives
com rees metropolitanes: des de lexperiment agosarat i innovador de Toronto
(un nic ajuntament metropolit) fins a
lelecci directa dels responsables metropolitans a les provncies italianes (que evolucionen rpidament cap a organismes
ntidament metropolitans), passant per
limpost daglomeraci establert a Marsella com a font principal de finanament

142
de lrea i sense oblidar loriginalitat i els
bons resultats dun organisme com Bilbao
Metropoli 30, una mena dinstncia de
reflexi i coordinaci desforos de les
diferents administracions on sols hi treballen vuit persones.
La qesti, doncs, no s tant lelecci
de model organitzatiu (nhi ha on triar)
com no caure en lerror de deixar que una
rea metropolitana funcione sense cap
instncia de gesti. De tota manera hi ha
una qesti qualitativa que cal no oblidar:
els ciutadans de les rees metropolitanes
tenen, en general, un grau molt baix
didentificaci amb aquesta nova ciutat i
perceben sovint els organismes metropolitans com a aliens i beligerants amb els
interessos locals. Noms frmules que
permeten una identificaci ms ntida dels
ciutadans amb la seua ciutat real tenen
possibilitats de futur. Hi tornarem.
Desprs daquest breu reps sobre els
avantatges de la gesti metropolitana,
pot sorprendre tant el fet ja esmentat que
sols una minoria de les rees metropolitanes existents tinguen organismes metropolitans ad hoc com lintens debat
teric (amb conseqncies prctiques gens
menyspreables) que tingu lloc a la dcada
dels vuitanta entre partidaris i detractors
daquestes formes de govern supralocal.
Pel que fa a la primera qesti, la resposta no pot ser una altra que la ja coneguda dificultat objectiva en termes poltics de superar la fragmentaci municipal
i daconseguir que els governs locals facen
cessi del que en podrem dir qotes de
sobirania als nous ens. La segona qesti
(la controvrsia terica) t ms inters. De
fet, a les dcades dels seixanta i setanta
sorgiren una bona part dels organismes
metropolitans avui existents. En uns casos

com a fruit de legislacions dmbit estatal

(Frana, 1966; Anglaterra, 1974) i en uns
altres com a conseqncia dacords puntuals (Frankfurt, 1974; Toronto, 1981)
entre les administracions implicades. En
totes dues modalitats es feia present el que
podrem anomenar paradigma de la
racionalitat planificadora. s a dir, els
nous ens eren el resultat de la comprensi
dels avantatges que hem tractat de resumir
i, tamb, dels inconvenients que suposava
ignorar la realitat.
Tanmateix, en el context ms general
de lonada neoliberal de crtica a lexcessiu
pes de lestat, a les ineficincies fora evidents, cal dir-ho tot de la burocrcia i a
la necessitat de desregular el major nombre possible dactivitats pbliques reintroduint el mercat i estenent la cultura empresarial a la gesti pblica, es produeix
als anys vuitanta una forta discussi sobre
la convenincia o no de mantenir els organismes metropolitans. Discussi que t
el seu epicentre al Regne Unit, on el 1986
seliminen les rees metropolitanes creades
la dcada anterior i es produeix aix mateix, el 1996, labolici de les grans autoritats a Esccia i Galles.
Som davant el triomf poltic del neoliberalisme thatcheri, recolzat per lxit
dels pressupsits terics de la Public
Choice theory (teoria de lElecci Pblica), segons els quals la fusi de petits
comtats en grans unitats produeix una
concentraci monopolstica del poder que
condueix a la ineficincia i a una manca de
resposta a les demandes dels ciutadans.19
La conseqncia lgica ns la recomanaci de suprimir les burocratitzades estructures de govern metropolitanes i tornar a
la fragmentaci i a la desconcentraci del
poder perqu les petites unitats sn els

143
millors jutges dels seus interessos (small is
beautiful). El principi one city, one government s considerat pernicis per a
leficincia i tamb per a la democrcia,
des del moment que sargumenta que la
gran dimensi de les organitzacions metropolitanes juga en contra de la participaci ciutadana. No gaire temps desprs
de la supressi de les rees metropolitanes
a Anglaterra es va constituir una Comissi
per a la Reforma del Govern Local,20 que
desprs de set anys de treball i intensos
debats ha deixat les coses com estaven i ha
propiciat que a Esccia i Galles les reformes aprovades el 1996 hagen anat tamb
pel mateix cam.
Tota aquesta controvrsia t un indubtable inters teric, encara que els seus
efectes prctics tot i que importants han
tingut un abast territorial fora limitat: ni
tans sols en laltre pas on el neoliberalisme
ha pres volada (els Estats Units) hi ha
hagut cap marxa enrere. Al contrari, tant a
Estats Units i Canad com a lEuropa continental es produeixen avanos significatius pel que fa a la reforma dels organismes metropolitans existents i tamb a la
creaci de nous ens.21 La qual cosa no vol
dir que el debat no haja produt fruits
positius daplicaci general. Per exemple,
no s casual que la famosa ineficincia X
(atribuda als efectes nocius de la burocratitzaci) estiga de moda als estudis acadmics, com no ho s que es reconega lavantatge de recrrer al mercat quan es donen
les condicions mnimes i la convenincia
de revaloritzar el partenariat o que es tinga
present que, en efecte, la gran dimensi de
les jurisdiccions pot fer ms difcil el
control democrtic i la participaci. Totes
aquestes llions han estat interioritzades
en bona manera pels responsables metro-

politans amb efectes positius per a la viabilitat i leficincia daquests organismes.

Una qesti completament diferent s que
es considere positiva la situaci al Regne
Unit, per aquest no s el meu cas.
Ms enll de la interioritzaci ja esmentada de les llions del debat angls, s
un fet que es detecten canvis qualitatius en
les reformes i les noves creacions dens metropolitans que tenen lloc a la dcada dels
noranta. A hores dara en tots els documents programtics de reformes i noves
creacions apareix com no? la referncia
a la necessitat de prendre posici davant
les noves estructures econmiques, socials
i poltiques generades pel fenomen de la
globalitzaci.
La preocupaci per les conseqncies
de la globalitzaci s seguida per la insistncia en els aspectes mediambientals i de
sostenibilitat signe del temps a partir
dacepcions i concepcions molt variades.
Un altre tret innovador de les propostes s el caire molt ms participatiu i lesfor que shi detecta per arribar a solucions
de consens entre tots els agents pblics i
privats implicats en el projecte metropolit. s cert que aquesta s un filosofia
prpia dAmrica del Nord i dalgunes
experincies europees (com s el cas de
Frankfurt) des de fa ja dcades, per no s
menys cert que molts organismes metropolitans de la primera fornada tenen un
carcter inequvocament tecnocrtic i que
la seua preocupaci per leficincia s molt
ms palesa que la que es pot detectar
envers el problema de la participaci i la
democrcia. Aquest caire ms democrtic
i de consens tal vegada no siga ali, com
apunta amb ironia Lefvre,22 al fet que les
grans ciutats necessiten de les perifries
per tal de poder competir-hi i aix les

144
obliga a mantenir plantejaments molt ms
respectuosos.
El darrer canvi qualitatiu lligat amb
lanterior per amb trets propis s la
preocupaci per integrar en aquests projectes els ciutadans i, en concret, destendre la conscincia de ciutad metropolit, un objectiu molt ms difcil que
els tres primers per bsic per a la viabilitat a termini mitj i llarg dels organismes
metropolitans. s tracta, al cap i a la fi,
dun problema de legimitat (vegeu la
interessant argumentaci de Lefvre) no
en el sentit democrtic del terme, sin des
de la perspectiva de la conscincia individual. I la legimitat dels organismes supralocals requereix un salt qualitatiu en la
percepci de lespai per part dels ciutadans, una superaci dels entrebancs localistes. Les eleccions directes als ens metropolitans hi poden ajudar, i experincies
com les de Toronto poden ser un exemple,
per aquest s un cam farcit de dificultats, tot i que s indefugible. Com tots els
canvis culturals, el naixement del ciutad
metropolit demanar temps i esfor.

CLOENDA NECESSRIA I
SORTOSAMENT PROVISIONAL
Al llarg daquest article hem tractat descatir els problemes semntics, metodolgics, analtics i poltics que estan lligats
indestriablement a laparici i el desenvolupament de les rees metropolitanes com
a modalitat dassentament urb duna
importncia creixent a escala planetria,
tot i que hi ha diferncies qualitatives molt
importants entre les grans rees urbanes
del mn desenvolupat i les grans metrpolis de la misria.

Hem perdut en gran manera el referent de ciutat sense que hgem pogut encara assimilar les noves formes docupaci
de lespai que hem anomentat, segons els
casos, ciutat real, ciutat de ciutats,
rees urbanes o rees metropolitanes.
Tanmateix, encara que semble una mica
paradoxal, aquests nous assentaments
urbans sn una de les poques possibilitats
de resoldre satisfactriament, en termes de
creixement, benestar i llibertat, el creixent
desarrelament que suposa per a lindividu
un procs de globalitzaci que no controla
i davant el qual el municipi tradicional s
incapa de reaccionar. Bastir una nova
identitat de ciutad metropolit s, per
tant, o aix sembla si ms no, lnic antdot enfront daquest estranyament i enfront de la dualitzaci i la segmentaci
social creixents. Construir una nova identitat local s, tal vegada, lnic cam per
a fer compatible una globalitzaci imparable (i potser positiva, com tants altres
grans canvis socials de la histria) amb la
defensa dels drets de lindividu al benestar
i al necessari sentiment de pertnyer a una
collectivitat dins la qual desenvolupa les
seues relacions ms bsiques i qotidianes.
I aix, certament que no sense esfor,
dificultats i no poques crisis, s que ho
poden fornir les grans rees urbanes,
les xarxes de ciutats interconnectades
dmbit local.
Al capdavall, s la forma de fer que la
interacci entre lespai dels fluxos i lespai
del llocs no acabe necessriament en una
victria del primer, amb el corollari de
milions de ciutadans sotmesos al diktat
dels interessos econmics. Uns ciutadans
als quals ni lestat-naci en decadncia ni
els vells o nous nacionalismes els serveixen
com a element de referncia i identitat,

145
sempre que aquest es vulga bastir a partir
de la tolerncia, la diversitat i la multiculturalitat.23
Hi ha, s clar, un punt dutopia en
aquest darrer pargraf. Duna utopia que,
nogensmenys, esdev cada vegada ms
important conrear. Les ciutats del futur

1.
2.

3.
4.

5.

6.

7.

AYMONINO, Carlo, Origini e sviluppo della citt

moderna, Pdua, Marsilio Editore, 1971.
GOTTMAN, J. A. i R. A. HARBER, Metropolis on the
move. Geographers look at urban sprawl, Nova York,
John Wiley & Sons, 1967.
ANGOTTI, Th., Metropolis 2000. Planning, Poverty
and Politics, Londres-Nova York, Routledge, 1993.
ARDIG, A., La diffusione urbana. Le aree metropolitane e i problemi del loro sviluppo, Roma, Ave
editrice, 1967.
Un fet remarcable s, per exemple, lendarreriment
temporal de la conformaci drees metropolitanes
als second comers, com ara Espanya. De fet, fins els
anys 60 daquest segle a Barcelona i Madrid, i fins
els 70 en el cas de Valncia, no es pot parlar de
lexistncia drees metropolitanes.
HAUSER, Ph. M., Urbanitzation: an overview dins
de HAUSER, Ph. M. i L. SCHORE (eds.): The Study of
urbanization, Nova York, John Wiley & Sons,
1965.
BLUMENFELD, H., The Modern Metropolis, en
AA.DD., Cities: a Scientific American Book, Nova
York, Alfred A. Knopf, 1970.

immediat seran, cada vegada ms, grans

rees urbanes que cal saber organitzar i
gestionar des de perspectives no localistes
i on els individus han de trobar un espai
vital que no sols els protegesca sin que
tamb els permeta formar part activa
duna histria que est per escriure.

8.

9.

10.

11.

12.

Vegeu en aquest sentit el nm. 30 de la revista

Papers, editada el 1998 per lInstitut dEstudis
Metropolitans de Barcelona. Aix mateix t un
gran inters Oriol Nello: Le dinamiche metropolitane: la difussione della citt sul territorio,
Archivio di Studi Urbani e Regionali, 62 (1998),
pp. 27- 67.
GRAHAM, S., Cities in the real-time age: The paradigm challenge of telecomunications to the conception and planning of urban space, Environment
and Planning A, vol. 29 (1997), pp. 105-127.
VIRILIO, P., The third interval: a critical transition,
en ANDERNAT-CONLEY, V. (ed.): Rethinking Tecnologies, Minneapolis MN, University of Minessota
Press, 1993, pp. 3-10.
ANAS, A; R. ARNOTT i K. A. SMALL, Urban Spatial
Structure, Journal of Economic Literature, vol.
XXXVI (setembre, 1998).
TRULLN, Joan, Factors territorials de competitivitat
de la Regi Metropolitana de Barcelona, en el
dossier La Barcelona Metropolitana: Economia i
Planejament, Revista Econmica de Catalunya, 34
(gener, 1998), pp. 34-49.

146
13. ROCA, Francesc, Politica Econmica i Territori a
Catalunya 1909- 1939, Ketres, 1979.
14. PUMAIN, D. (1992): Urban Network versus Urban
Hierarchies dins de Environment and Planning A,
vol. 24.
15. FRIEDRICHS, J., A Theory of Urban Decline: Economy, Demography and Political Elites, Urban
Studies, 30 (6) (juny, 1993).
16. CAMERON, S., Housing gentrification and urban
regeneration policies, Urban Studies, vol. 29 (1)
(1992).
17. The Economist: Turn up the lights. A Survey of
Cities, 29 de juliol de 1995.
18. SORRIBES, Josep, Las Areas Metropolitanas: Anlisis
Terico y Experiencia Comparada, Valncia, Consell
Metroplit de lHorta, 1999.
19. BOYNE, G. A., Competition and Public Choice
Theory, Urban Studies vol. 33, nm. 4-5 (1996).
20. LEACH, S. (ed.), Local Government Reorganisation:
The Review and its Aftermath, Londres, Frank
Cass, 1998.
21. Els anys noranta han estat especialment productius
pel que fa a les reformes dels organismes metropolitans preexistents i a la creaci de nous ens com
es pot comprovar en el llibre referenciat en la nota
18. Cal destacar el nou moviment itali (amb
Bolnia com a referent), aix com lextensi de la
Llei francesa de 1966 (amb importants canvis) a
altres aglomeracions urbanes, com ara Marsella.
Pel que fa a les reformes, tot i que el cas de Toronto
s molt espectacular, conv no perdres la lletra
menuda del que sest fent a Portland (lrea
metropolitana ms compacta dEstats Units) o a
Frankfurt, on hi ha noves iniciatives de gran
inters.
22. LEFVRE, C., Metropolitan Government and Governance in Western Countries: A Critical Review, International Journal of Urban and Regional
Research, 22 (1) (mar 1998), pp. 9-25.
23. Aquestes idees sobre la possibilitat de construir la
nova identitat del ciutad del segle XXI sobre la
ciutat i no sobre nacions-estat en decadncia o vells
i nous nacionalismes pertanyen a Ricard Prez Casado i es justifiquen a bastament (amb incitacions,
daltra banda, a la polmica) en la tesi doctoral que
sota el ttol Entre el pasado y el futuro. La ciudad
en la era de la globalizacin ha estat presentada al
Departament dHistria Contempornia de la
Universitat de Valncia. Vull deixar constncia del
meu agrament a lautor per haver-me perms
dutilitzar el darrer esborrany daquest treball.

147

El capitalisme
reestructurat:
lera de la informaci
segons Manuel Castells
Joan Manuel Tresserras
La era de la informacin: economa, sociedad y cultura
I: La sociedad red (590 pp.)
II: El poder de la identidad (495 pp.)
III: Fin de milenio (446 pp)
1997-1998, Madrid, Alianza Editorial.
The information age: Economy, society and
culture
I: The rise of the network society (556 pp.)
II: The power of identity (461 pp.)
III: End of millennium (418 pp.)
1996-1997-1998, Oxford, Blackwell.

questa ambiciosa obra de Manuel

Castells va aparixer en angls el 1996 i va
rebre immediatament laval dautoritat
de figures de la sociologia com ara sn
Anthony Giddens, Alain Touraine o lactual president del Brasil, Fernando Henrique Cardoso. En pocs mesos els treballs
de Castells van constituir-se en un punt de
referncia imprescindible del gran debat
que congrega les diverses branques del
pensament social al voltant de lhipottic
canvi de civilitzaci que vivim. Aquest

canvi profund, expressat per la transformaci de les formes de producci i de relaci social, hauria estat propiciat per
laplicaci intensiva de les noves tecnologies, especialment les procedents dels
camps de la informtica i les telecomunicacions. La centralitat daquests temes en
la reflexi de Castells i la seva capacitat per
explorar amb un gran desplegament dinformaci i de perspiccia analtica la complexitat de manifestacions daquesta crisi
de canvi han convertit La era de la informacin en un clssic daquesta fi de segle.
Desprs de la sacralitzaci inicial de
lobra han anat emergint algunes veus crtiques. La moda Castells, que ha protagonitzat molts debats i que ha estat en la base
de moltes idees suggestives formulades per
intellectuals i poltics, ha provocat un doble fenomen ben curis: mentre continua
creixent el nombre de persones que el citen i lelogien sense haver-lo llegit, tamb
ha crescut el daquells que sen serveixen
sistemticament, sense citar la procedncia de les reflexions. Realment lextensi de
lobra i el seu carcter multidisciplinar
converteixen la lectura atenta en un exercici exigent, que els uns decideixen estalviar-se i que els altres, desprs de lesfor,
procuren rendibilitzar.
La majoria de les crtiques han apuntat
o b a la insuficincia dalguns apartats
dedicats a avaluar la situaci de pasos o de
moviments socials concrets, o b al carcter massa caleidoscpic i panormic del
llibre. Els especialistes en alguna cosa han
preferit la primera objecci, mentre que
els pensadors del pensament en general
han tendit a presentar Castells com un
simple bon divulgador que ha tingut lhabilitat de compendiar, de manera brillant,
fonts dinformaci i camins danlisi molt

148
diversos. Per aquesta mena de vies, passades les primeres devocions, alguns detractors han gosat finalment acusar Manuel
Castells de banalitzador i doportunista;
de ser lintellectual adequadament relacionat, viatjat i establert capa de presentar ben embolicat un farcell didees de
mltiple procedncia per arribar, al capdavall, a all que resultaria encara pitjor:
la construcci dun discurs integrat, avalador dels canvis que la informacionalitzaci i la globalitzaci apadrinen i de la
formulaci duna nova visi estructuralista de la societat. Poc menys, doncs, que
una vctima ingnua ms del vora pensament nic.
Aquestes pgines prenen una perspectiva diferent. Parteixen de la convicci que
La era de la informacin s una obra important. Segurament el resultat de lesfor
ms seris i menys carregat de prejudicis
per analitzar, des duna tradici deutora
del marxisme crtic, les transformacions
recents del capitalisme i el sorgiment
duna societat radicalment nova en molts
aspectes. Procurarem, doncs, fer una sntesi raonada de les posicions i els suggeriments de Manuel Castells. Intentarem
fixar amb precisi les seves orientacions i
assenyalar els punts que semblen ms frgils o poc consistents del seu desplegament argumental. Recollirem algunes de
les ms interessants crtiques que han
plantejat altres autors. I, sobretot, consignarem algunes vaguetats i cortines retriques que desmereixen del to general
esplndid de lobra. El nostre propsit
consisteix a mostrar resumidament la gran
aportaci de Manuel Castells al coneixement de la societat informacional i propiciar una ampliaci de les lectures i els debats que ja ha suscitat. I afavorir, daquesta

manera, la urgent renovaci de les bases

del materialisme histric i el seu llegat
conceptual, per adaptar-lo a les exigncies
dels nous parmetres de lanlisi social i
histrica, els de la nova dialctica crtica
de la complexitat.

LA SOCIETAT XARXA
Segons lautor, en la dcada de 1970 va
constituir-se un nou paradigma tecnolgic
organitzat al voltant de la tecnologia de la
informaci. La revoluci que va suposar
la rpida implantaci daquesta tecnologia
va provocar, a partir dels anys vuitanta,
una veritable reestructuraci del sistema
capitalista que ha derivat en el sorgiment
dun nou model de desenvolupament:
linformacional, clau de lextensi i el rejoveniment del capitalisme. En aquest
model de capitalisme informacional s
caracterstic que el coneixement esdevingui la principal font de productivitat.
Encara que la informaci i el coneixement hagin estat fonamentals en totes
les societats, el distintiu en la nostra societat informacional seria el fet que la
generaci, el processament i la transmissi
de la informaci esdevenen la clau de la
productivitat i del poder. En aquest context, marcat per la globalitzaci de leconomia i de la cultura, la tendncia social i
poltica caracterstica de la dcada dels 90
seria la construcci de lacci poltica i social a partir de les identitats primries i de
la preeminncia de la identitat com a
principi organitzatiu. El tema de la identitat s objecte central de la reflexi de
Castells en el segon volum de lobra, per
s un punt de referncia permanent en
les preocupacions de lautor per establir

149
les vies de la reconstrucci dels subjectes
histrics que comencen a habitar lesfera
informacional.
Castells repassa la histria de la
informtica i la microelectrnica mentre
senfrontren, des dels EUA, als reptes de
canvi econmic suscitats durant la crisi del
petroli, a lestmul innovador desencadenat per la carrera de lespai o a la pugna
per disposar duna clara superioritat tecnolgica militar en el context de la confrontaci de blocs (aquests dos ltims
factors sintetitzats en el somni reagani de
la guerra de les galxies). Hi destaca la
manera en qu les noves tecnologies de la
informaci van arribar a implantar-se per
la coincidncia de programas de macroinvestigacin y extensos mercados desarrollados por el Estado, por una parte, y la
innovacin descentralizada por una cultura de creatividad tecnolgica y modelos de
rpido xito personal, por la otra (I, 87).
Amb lxit de les noves tecnologies van
mostrar-se les principals caracterstiques
del nou model/paradigma tecnolgic/
informacional: les tecnologies tenen la
informaci com a primera matria bsica;
la capacitat de la tecnologia per produir
efectes en tots els ordres de la vida; la
capacitat daquestes tecnologies per interconnectar-se i crear xarxes; la seva flexibilitat (tenen una naturalesa que els permet reconfigurar-se i reorganitzar-se); la
seva capacitat per convergir en una mena
de sistema de sistemes integrats.
Per a Castells, ladopci de les noves
tecnologies de la informaci va ser decisiva en la resoluci de la crisi econmica occidental dels anys setanta (que no atribueix sobretot a la pujada dels preus del
petroli, sin a la incapacitat del sector pblic per incrementar sostingudament la

seva despesa). Aquestes tecnologies van

permetre la reducci dels costos de producci, laugment de la productivitat,
lampliaci del mercat i lacceleraci de la
rotaci del capital. La massiva inversi en
infraestructures de la informaci i la comunicaci durant els anys vuitanta i
lacceleraci del procs de globalitzaci en
serien una prova.
Leconomia informacional es caracteritza per la globalitzaci (del capital, del
treball, dels mercats, de la cincia i la tecnologia) i pel fet dincorporar la nova lgica de la comunicaci i la informaci a
tots els processos de producci i distribuci prviament existents, siguin de lmbit
o del sector que siguin. Per aix, la economia industrial tuvo que hacerse informacional y global o derrumbarse (I, 119).
Aquesta globalitzaci, per, condicionada per factors com la divisi internacional del treball, s paradoxalment regionalitzada de manera que estimula estratgies
de creixement diferents en un marc altament competitiu. Castells, doncs, constata que leconomia global s asimtrica i
diagnostica que el surgimiento del capitalismo de crecimiento rpido del Pacfico
asitico es, con el fin del Imperio sovitico
y el proceso de unificacin europea, uno
de los cambios estructurales ms importantes que estn ocurriendo en el mundo
al terminar el siglo (I, 139). Aquest creixement rpid es dna sobretot als pasos
que es mostren capaos dadoptar massivament les noves tecnologies de la informaci i la comunicaci. Tanmateix, degut
en bona part al retard en la seva reorientaci, van manifestant-se processos dexclusi de grans rees econmiques com s
el cas duna proporci significativa dsia
i de la majoria de zones de lAmrica

150
llatina i dfrica. I cal no perdre de vista
que, com apunta lautor, la irrelevancia
(desde el punto de vista del sistema) es una
condicin ms amenazadora que la dependencia (I, 163).
Leconomia informacional t com a
fonament la confluncia dun nou paradigma tecnolgic amb la implantaci
duna nova lgica organitzativa. Dorganitzaci del treball i dorganitzaci de les
relacions socials. En aquest procs de reorganitzaci social li correspon un paper
central al desplegament de les empresesxarxa i de les xarxes dempreses. La utilitzaci intensiva de les noves tecnologies, en
una cursa per la flexibilitat de les estructures productives i de comercialitzaci,
permet laplicaci de criteris de descentralitzaci, participaci i coordinaci que
converteixen en lents i obsolets els models
de la gran empresa vertical tradicional. La
interconnexi ha esdevingut la clau de la
flexibilitat organitzativa i de lactivitat empresarial perqu lobjectiu principal consisteix a generar conocimiento y procesar
informacin con eficacia [...] adaptarse a
la geometra variable de la economa global (I, 199). Per a Castells, linformacionalisme s un nou mode de desenvolupament que altera, per que no substitueix,
el mode de producci dominant i en el
qual, por primera vez en la historia, la
unidad bsica de la organizacin econmica no es un sujeto, sea empresarial
(como el empresario o la familia empresarial) o colectivo (como la clase capitalista, la empresa, el Estado) (I, 226), sin
que la veritable unitat bsica ns la xarxa.
Castells critica les visions postindustrialistes del canvi en marxa amb la seva
referncia a la desaparici del mn industrial i tamb aquell mecanicisme evolutiu

que fa passar leconomia del predomini de

lagricultura, al predomini de la indstria
i, desprs, al predomini dels serveis, com a
claus interpretatives de les actuals transformacions. Assenyala les segents caracterstiques comunes fonamentals entre les
diverses societats informacionals: la progressiva desaparici de locupaci agrcola; el descens de locupaci industrial tradicional; laugment tant dels serveis a la
producci com dels serveis socials; la diversificaci de les activitats de serveis generadores docupaci; el creixement del
nombre de feines de carcter executiu,
professional i tcnic; la formaci dun
proletariat de coll blanc: doficinistes i
venedors; lestabilitat de locupaci al comer minorista; lincrement simultani
dels nivells ms alts i ms baixos de lescala
ocupacional, i la millora relativa general
de lestructura ocupacional amb lincrement de locupaci de ms alta formaci i
qualificaci.
Malgrat aix, els problemes derivats de
lalteraci del marc de les relacions laborals i la reducci a loccident europeu del
paper de lestat del benestar (ms per la
pressi del model nord-americ que no
pas per la competncia de lesclavatge del
sud-est asitic) seran molt considerables;
sobretot a mesura que vagi desapareixent
bona part del treball ms rutinari o ms
mecnic i saprofundeixi la segregaci social en funci de leducaci. En conseqncia, mentre la magnitud de molts dels
problemes dependr de la duresa de la
competncia internacional, probablement
trobarem que nuestras sociedades tendrn que escoger entre el desempleo masivo [...] o una redefinicin del trabajo y el
empleo, abriendo el camino para una reestructuracin total de la organizacin so-

151
cial y los valores culturales (I, 284). I si
laposta per la segona opci no s prou
gil, imaginativa i radical, ning sembla
en condicions de poder evitar la creixent
dualitzaci.
Desprs duna primera part de descripci i anlisi del nou ordre econmic
informacional, s avaluat el nou model de
cultura que sest desenvolupant en aquell
marc i el reajustament de la vida quotidiana que provoca. El nou sistema tecnolgic est canviant el nostre sistema de
codis simblics i de comportaments. El
protagonisme creixent i la capacitat dadaptaci dels mitjans de comunicaci els
converteix en leix fonamental de la construcci de la nova cultura: desprs de treballar, el consum de mitjans ha esdevingut
la segona gran activitat de la major part
de la humanitat i, amb el pes de la televisi, la ms important dentre les realitzades a lmbit domstic. Desprs de referir-se a ls abusiu que va arribar a fer-se
de les nocions de comunicaci de masses
i de cultura de masses, i atenent a les ltimes orientacions cap a la convergncia
entre mitjans i cap a la proliferaci del
multimdia, Castells apunta que, malgrat
tot, no estamos viviendo en una aldea
global, sino en chalecitos individuales,
producidos a escala global y distribuidos
localmente (I, 374).
La gestaci dInternet, a partir de connexions com a mnim paradoxals entre els
interessos militars, la contracultura i la
universitat, s lexemple ms transparent
del curs seguit per la nova tecnologia i dels
efectes que pot provocar. Potser no podr
emular lxit dimplantaci rpida dun
mitj com la televisi (tot i els seus inicis
precaris), per ha aconseguit ja una penetraci vertiginosa entre la poblaci ms

culta que en pot condicionar el desenvolupament. Juntament amb el sorgiment de

les dites comunitats virtuals o amb lexistncia dun catleg dusos ms o menys
alternatius, Internet est teixint un marc
global de referncia per a unes lites locals
de propensi cosmopolita, mentre el mercat massiu de consum de les majories sembla bastir-se a partir del multimdia, especialment el dentreteniment i el recreatiu.
El previsible nou imperi del multimdia
integrar un model cognitiu com i,
enmig duna batalla durssima pel control
dels continguts, mentre es proclama a
quatre vents la victria de la interactivitat,
afavorir lestabliment de dues poblacions
ben diferents: los interactuantes i los
interactuados (I, 404).
En plena implantaci de la cultura de
la virtualitat real cal detectar, segons
Castells, que el nou sistema de comunicaci tamb transforma radicalment la
nostra percepci de lespai i del temps.
Las localidades se desprenden de su significado cultural, histrico y geogrfico, y
se reintegran en redes funcionales o en
collages de imgenes, provocando un espacio de flujos que sustituye al espacio de
lugares (I, 408). Per imperatiu econmic
i de les necessitats de circulaci de la
informaci shan establert unes noves xarxes que enllacen ciutats, governs i grans
empreses, que dibuixen uns veritables corrents dabast planetari i que alteren els
vells vincles determinats per la proximitat
(determinaci fonamental de la combinaci espai-temps). La connexi entre els
mercats borsaris i els inversors de tot el
mn en rgim de simultanetat (temps
real) s un exemple del pes creixent daquest espai de fluxos que ens apropa a la
idea duna ciutat de ciutats, una extrema-

152
dament selectiva ciutat global: La ciudad
global no es un lugar, sino un proceso. Un
proceso mediante el cual los centros de
produccin y consumo de servicios avanzados y sus sociedades locales auxiliares se
conectan en una red global en virtud de
los flujos de informacin, mientras que a
la vez restan importancia a las conexiones
con sus entornos territoriales (I, 419).
Tamb algunes ciutats realment existents esdevenen veritables tecnpolis en la
mesura que concentren una gran quantitat
de mitjans dinnovaci en relaci sinrgica, cosa que els permet disposar de plataformes de producci industrial de gran
valor afegit en les quals el component bsic del mateix procs industrial s el
coneixement. En la societat informacional, la detecci de les noves pautes de
treball i del desplegament de moltes activitats bsiques lligades a leducaci, el consum o la salut, associades a la implantaci
de les xarxes de telecomunicacions, porten
lautor a considerar que la ciutat informacional en construcci no es una forma,
sino un proceso, caracterizado por el dominio estructural del espacio de los flujos
(I, 432). Tanmateix, el procs ms generalitzat, i que mostra una fora especial en
rees de recent industrialitzaci, s el de
laparici de les megaciutats, vistes per
Castells com el veritable model durbanitzaci del tercer millenni. En la seva visi
las megaciudades no pueden ser consideradas slo en cuanto a su tamao, sino en
funcin de su poder gravitacional hacia las
principales regiones del mundo [...] Las
megaciudades articulan la economa global, conectan las redes informacionales y
concentran el poder mundial (I, 437).
Aquestes megaciutats en construcci
sn els punts fonamentals de connexi de

les xarxes globals de tota mena i els veritables punts dancoratge de lespai dels
fluxos que, per a Castells, s el responsable
de lorganitzaci de leconomia informacional global: El espacio de los flujos es la
organizacin material de las prcticas sociales en tiempo compartido que funcionan a travs de los flujos (I, 445). Mitjanant aquest fluxos, les lites accedeixen
fcilment a la creaci unificada duna cultura compartida que ja no mant vincles
amb la resta de la gent perqu, al capdavall, cada vegada ms, mentre que les lites
es fan ms cosmopolites, resulta que el
com de la gent continua sent majoritriament local.
De manera complementria a la reconformaci de la dimensi de lespai en la societat informacional, organitzada al voltant dels fluxos, aquesta societat-xarxa
trenca la tradicional concepci lineal, seqencial i cclica del temps. En resulta una
dimensi del temps que es la mezcla de
tiempos para crear un universo eterno, no
autoexpansivo, sino autosostenido, no cclico sino aleatorio, no recurrente sino
incurrente: el tiempo atemporal [...] presente eterno (I, 467). Lespai dels fluxos,
segons Castells, reformula el temps, disuelve el tiempo desordenando la secuencia de los acontecimientos y hacindolos
simultneos, con lo que instala a la sociedad en una efimeridad eterna (I, 502).
Daqu el contrast entre la atemporalidad, estructurada por el espacio de los
flujos i las temporalidades mltiples y
subordinadas, asociadas con el espacio de
los lugares (I, 503).
La tendncia social que Castells considera dominant en lera de la informaci s
lestabliment duna preeminncia de la
morfologia social pel damunt de lacci

153
(sociopoltica) que es concreta en el desplegament de la societat de xarxes, vertebrada i dinamitzada per fluxos que determinen noves modalitats dhegemonia.
Llavors, encara que les xarxes siguin concebudes com estructures obertes, capaces
dexpandir-se mentre hi hagi disponibles
els mateixos codis de comunicaci, el poder acaba per esdevenir una mena de capitalista colectivo sin rostro, compuesto
por los flujos financieros que dirigen las
redes electrnicas (I, 510). En les condicions de la societat-xarxa, mentre que el
capital sorganitza globalment, el treball
tendeix a individualitzar-se, de manera
que la contradicci capital-treball i la contradicci entre la classe capitalista i les
classes treballadores queden immerses en
una oposici encara ms fonamental: la
que es dna entre la lgica desencarnada
de los flujos de capital y los valores culturales de la experiencia humana (I, 512).
Laparici de la societat-xarxa s presentada a les conclusions de lobra com un
veritable canvi qualitatiu en levoluci de
lexperincia humana. Castells planteja
que si el mn preindustrial shavia caracteritzat pel domini de la natura sobre la cultura, i la industrialitzaci havia representat
el domini de la natura per la cultura, ens
encaminem cap a un estadi en el qual la
cultura es refereix directament a la cultura, desprs dhaver dominat la natura fins
al punt que la pot arribar a convertir en
una mera forma cultural. Finalment, seguint Castells, en els nostres atabalats dies
de fi de segle, haurem assolit collectivament tot i que ben desigualment un grau
tan elevat de coneixement i dorganitzaci
social que entrarem en una nova era marcada per lautonomia de la cultura davant
les bases materials de la nostra existncia.

EL PODER DE LA IDENTITAT
En el segon volum de La era de la informacin saborda lestudi de les reaccions que
manifesten els moviments socials nous i
vells davant de les transformacions del
model econmic i de les formes de vida, i
es plantegen noves orientacions per a lanlisi de les identitats i la cultura.
Com hem vist fins ara, les complexes
transformacions socials de finals del segle
XX duen Manuel Castells a establir una
seqncia interpretativa que assigna un
carcter decisiu a laugment de la quantitat dinformaci que els sistemes socials
metabolitzen, a la centralitat que aquesta
informaci ha adquirit en la conformaci
de la nova economia i la nova cultura, i al
pes decisiu que han tingut en aquest
procs anterior les TIC (tecnologies de la
informaci i la comunicaci). Des daquesta perspectiva que em sembla la ms
oberta, culta i productiva dentre les formulades des de les cincies socials, les
TIC haurien esdevingut el factor nodal en
el desenvolupament de les formes ms
avanades de la producci de bns i serveis, facilitant la configuraci de la nova
societat com una veritable societat-xarxa.
A ms, aquestes TIC haurien condicionat
poderosament les lnies de canvi de les formes de vida quotidiana finisecular i
shaurien constitut en lelement ms determinant de les noves formes de divisi i
de discriminaci social. Aix constituiria
un veritable canvi de mode de producci i
de desenvolupament. Per a ell, la nova societat-xarxa es caracteritzaria no tant pel
seu suposat carcter postindustrial, sin, al
contrari, per la nova onada dintensificaci industrial. Onada que ara, per, estaria
marcada per la transcendncia que hi tin-

154
dria el processament de la informaci i per
la preeminncia del sector de les indstries
del coneixement i la cultura.
Si saccepta aquest punt de partida resulta evident la importncia de qestions
tan decisives com la de la recomposici
dels subjectes histrics o la constituci
de subjectes histrics nous. I la qesti
dels subjectes histrics de la societat emergent aboca directament als temes de la cultura, la construcci social del sentit, la
identitat i els moviments socials.
Per a Castells els moviments socials
equivalen a les accions collectives conscients que transformen els valors i les institucions de la societat. La identitat es
correspon amb el procs de construcci de
sentit que sefectua mitjanant unes fonts
o atributs culturals que els subjectes van
organitzant i jerarquitzant en el curs de la
seva experincia. I el sentit queda concebut com la identificaci simblica que els
subjectes actors socials realitzen amb
lobjectiu de la seva acci. Es fa difcil
dabordar en profunditat labast de les precisions conceptuals que Castells introdueix i ens limitarem a donar-ne aquesta
interpretaci aproximada. Noms destacarem com la principal hiptesi de partida
que inspira la posici de lautor en aquest
volum, que en el nou ordre informacional
los sujetos, cuando se construyen, ya no
lo hacen basndose en las sociedades civiles, que estn en proceso de desintegracin, sino como una prolongacin de la
resistencia comunal (II, 33-34).
Aquesta hiptesi permet considerar
lascens del fonamentalisme islmic, per
exemple, com la conseqncia de lesfor
per reconstruir, a partir de la tradici no
pas tornant-hi un nou sentit en una alternativa global al orden global exclusio-

nista (II, 43). Mentre que el creixement

del fonamentalisme cristi dels darrers
vint o trenta anys podria explicar-se en bona part per la reacci contra el cuestionamiento del patriarcado, derivado de las revueltas de los aos sesenta y expresado en
los movimientos de mujeres, de lesbianas
y de gays (II, 49).
En plantejar la qesti del nacionalisme, lautor obre el seu plantejament al
mxim. El ttol del primer captol dedicat
al tema cont una declaraci dintencions:
Naciones y nacionalismos en la era de la
globalizacin: comunidades imaginadas
o imgenes comunales?. Desprs dassenyalar els excessos de Gellner i Hobsbawm
i retreure la incongruncia de no reconixer que les nacions i els nacionalismes
tenen una vida prpia al marge de la condici destat, exposa que las naciones y
los estados-naciones no estn histricamente limitados al estado-nacin moderno constituido en Europa, que el nacionalismo contemporneo puede, o no,
orientar-se hacia la construccin de un estado-nacin soberano, que el nacionalismo no es necesariamente un fenmeno de
lite y, de hecho, el actual suele ser una reaccin contra las lites globales, i que el
nacionalismo contemporneo [...] se orienta
ms hacia la defensa de una cultura ya
institucionalizada que hacia la construccin o defensa de un estado (II, 52-53).
Arrenglerant-se amb Deutsch i Rubert
de Vents, Castells insisteix a plantejar
que la reducci de les nacions i els nacionalismes al procs de construcci de lestat-naci fa impossible explicar lascens
del nacionalisme i el declivi simultani de
lestat modern. Amb el nacionalisme, com
amb qualsevol altra identitat, all que
realment conv esbrinar, tant duna pers-

155
pectiva terica com prctica, s cmo, a
partir de qu, por quin y para qu se construye (II, 54). Lexperincia sovitica de
tractament de la qesti nacional i desfor en la construcci duna nova identitat
compartida mostra com uno de los estados ms poderosos de la historia de la
humanidad no fue capaz, tras setenta y cuatro aos, de crear una nueva identidad nacional (II, 61), mentre sevidenciava la
capacitat de perdurar de les nacionalitats
amb una slida base histrica. Per a Castells el fenomen del rebrot del nacionalisme amb lensorrament de lURSS sexplica
perqu, davant del buit deixat pel fracs
del marxisme-leninisme en ladoctrinament de les masses, quan el poble va poder
tornar a expressar-se no va poder sin recrrer a la nica fuente de identidad que
se conservaba en la memoria colectiva: la
identidad nacional (II, 63). Per aix, lexperincia sovitica s un testimoni molt
valus de la perdurabilidad de las naciones ms all, y a pesar, del estado (II, 64).
Abans dentrar a considerar el problema general del fet nacional en lera de la
informaci, Castells satura en el cas catal. En fa una aproximaci histrica amb
voluntat de distanciament i pulcritud, que
cont una elegant desautoritzaci dalgunes simplificacions que inclouen les del
Sol Tura de Catalanisme i revoluci burgesa (1967): el anlisis de clase no puede
explicar la continuidad del discurso explcito de la identidad catalana a lo largo de
la historia, pese a todos los esfuerzos del
centralismo espaol para erradicarla (II,
72). Presentada com una comunitat cultural organitzada a partir duna histria
compartida damunt dun territori i al voltant de la llengua, Catalunya no s pas una
entitat imaginada, sin un producte hist-

ric permanentment renovat. Castells procura separar el poder de lestat de la identitat cultural per poder apostar per la viabilitat dun estat obert i plural espanyol
on els catalans puguin establir-hi el seu
projecte y as crear su comuna dentro de
una red ms amplia (II, 73). No s segurament el tema ms dominat per lautor,
per adopta una posici plena de matisos
que es beneficia de tota la crrega de dubtes del seu propi itinerari biogrfic. Unes
pgines interessants per als mateixos catalans. I una magnfica sntesi per a la gent
que no t ni idea de qu s Catalunya, o
noms en t alguna de pintoresca. Com a
conclusi provisional, una nova hiptesi
que s una presa de posici: la lengua,
sobre todo una plenamente desarrollada,
es un atributo fundamental de autorreconocimiento y para el establecimiento de
una frontera nacional invisible menos arbitraria que la territorialidad y menos exclusiva que la etnicidad (II, 75).
En un mn sotms a processos dhomogenetzaci per les ideologies de la modernitzaci i els mitjans de comunicaci
globals, la lengua, como expresin directa de la cultura, se convierte en la trinchera
de la resistencia cultural, el ltimo bastin
del autocontrol, el refugio del significado
identificable (II, 75). En canvi la etnicidad no proporciona la base para parasos
comunales en la sociedad red, porque se
fundamenta en lazos primordiales que
pierden su significado (II, 82). En el nou
ordre de la informacionalitzaci/globalitzaci de leconomia i la cultura la raza
importa, pero ya casi no construye sentido (II, 83).
Daltra banda, els entorns locals, fins i
tot aquells ms fermament territorialitzats, no proporcionen, en opini de Cas-

156
tells, un model especfic de conducta o
una identitat distintiva, encara que les persones tendim a agrupar-nos en organitzacions territorials que, amb el pas del temps,
podrien generar un sentiment de pertanyena i, en alguns casos, una identitat
cultural i comunal. Ara b, para que esto
suceda es necesario un proceso de movilizacin social (II, 83). Aproximadament
all que en la tradici tpica del catalanisme era invocat com la voluntat dsser.
Davant la individualitzaci, la competitivitat ferotge i la globalitzaci, Castells
veu les comunes o comunitats culturals de
base religiosa, nacional o territorial i no
pas les darrel tnica com la principal
font alternativa de construcci de sentit en
les nostres societats. Es tracta de reaccions
defensives que operen reelaborant materials provinents de tradicions histriques.
Una caracterstica de la nostra poca seria
justament el predomini de les identitats de
resistncia, per comptes de les identitats
legitimadores, com a conseqncia de la
desarticulaci de la societat civil de lera
industrial i el declivi de lestat-naci.
Laproximaci de Manuel Castells als
moviments socials contraposats al nou
ordre global parteix, entre daltres, de dues
constatacions gens banals: que lnic
sentit de la histria s el de la historia que
sentimos, i que els moviments socials
pueden ser socialmente conservadores,
socialmente revolucionarios, ambas cosas
a la vez o ninguna (II, 93). Per illustrarho es fixa en moviments tan diferents i tan
significatius com els zapatistes, la milcia
patritica nord-americana, el grup/secta
Aum Shinrikyo, lecologisme, el feminisme i el moviment gai.
Lanlisi de cada moviment s abundosament informada, generosa en la des-

cripci i les referncies, duna remarcable

actualitat, imprpia dun text daquestes
caracterstiques; i els suggeriments dinterpretaci resulten rics i estimulants. Cada
pea estudiada proporciona reflexions
noves, mostra possibles desenvolupaments
i, per damunt de tot, el conjunt creuat de
petites monografies sacosta a all que deu
ser el pensament polidric, el pensament
complex. Probablement, en lassaig dedicat a cada moviment o corrent hi ha aspectes discutibles o insuficincies que poden
ser detectats. Per s difcil que alg pugui
no quedar impressionat pel devessall didees
i daportacions que sorgeixen del conjunt.
En el cas dels zapatistes es posa lmfasi
en qu el seu xit es degu en bona part a
la seva estratgia de comunicaci, i lautor
no dubta a qualificar el moviment de primera guerrilla informacional. La xarxa
electrnica al servei de la revoluci. En
canvi, en el cas dels patriotes nord-americans la xarxa ha proporcionat un instrument potentssim dintegraci i denquadrament a grups reaccionaris extremistes
com la John Birch Society o el Ku-KluxKlan, o als grups fantics com Christian
Identity, els grups pro-vida o lassociaci
Rifle. Es parla, informa Castells, duns
cinc milions de persones involucrades en
aquesta teranyina dassociacions radicalment conservadores, quan no directament
feixistes, defensores dels vells valors i, sobretot, de lindividu, la famlia i la comunitat local. Per en determinats mbits
sestableix una connexi evident entre
aquests sectors i els nuclis duna radicalitat
autoinvocada desquerres o llibertria, que
comparteixen la fascinaci pels nous mitjans: en la dcada de los noventa los
fundamentalistas y libertarios estadounidenses convergen en la destruccin de un

157
gobierno federal que se percibe apartado
de Dios y del Pueblo (II, 117). Parallelament, per grups com Aum Shinrikyo
grup popularitzat internacionalment arran
de latac amb gas sar al metro de Tquio
el mar de 1995-, lapellaci a factors
identitaris resistencials s fonamental; tant
com la utilitzaci intensiva de les noves
tecnologies de la informaci i la comunicaci, que esdevenen la seva veritable infraestructura organitzativa.
Pel que fa al conglomerat ecologista,
Castells repassa levoluci del moviment/
empresa Greenpeace, i destaca la inicial
dualitat localisme/internacionalisme i el
conflicte amb lestat-naci, caracterstics
de bona part del primer ecologisme. A
ms de la incorporaci de la cincia en la
formulaci de la nova identitat i la reivindicaci de formes de democrcia de base,
subratlla com lecologisme suposa un esfor per construir una cultura que consideri lespcie humana com un component
de la natura. El darrer subapartat que
lautor dedica al tema sobre amb un ttol
gaireb programtic: El ecologismo en
accin: llegar a las mentes, domar al capital, cortejar al estado, bailar con los medios de comunicacin (II, 153).
La crisi identitria desencadenada pels
canvis en el mn contemporani que han
estat accelerats per la informacionalitzaci
i la globalitzaci t expressions concretes
de gran impacte social com, per exemple,
el qestionament dun model patriarcal
secular. Castells sost que en la majoria de
pasos desenvolupats la famlia patriarcal
ha esdevingut un model en retracci. Una
allau de dades i quadres procuren explicar
com la incorporaci progressiva de les dones al mercat laboral i la creixent disponibilitat dinstruments de control de la

sexualitat han provocat la modificaci de

la condici de moltes daquelles dones i,
de retruc, han exigit una redefinici dels
rols sexuals tradicionals al si de la famlia.
Amb lenfortiment del moviment feminista i la popularitzaci de fragments del seu
missatge va guanyant terreny la proposta
de substituir la dominaci masculina pel
comproms.
Castells repassa la histria del moviment, especialment den de 1969 i la
creaci als EUA de la NOW (National
Organization of Women), la influncia
que hi va tenir la vessant lsbica i les vies
de disseminaci ms enll duna vinculaci estricta amb una certa esquerra entre
activista i acadmica. El contrast entre el
feminisme com a ideologia estricta duna
minoria de dones professionals i intellectuals, i la difusi i popularitzaci dalgunes
de les seves propostes bsiques a travs de
les indstries culturals i el mitjans de comunicaci, permet a lautor parlar duna
polifonia inductiva. El moviment feminista, en la seva enrevessada trajectria
shauria ocupat de de/re/construir la
identidad de las mujeres despojando del
gnero a las instituciones de la sociedad
(II, 228), perqu slo reconstruyendo su
identidad en virtud de su especificidad
biolgica y cultural pueden convertir-se
las mujeres en ellas mismas (II, 223-224).
La reivindicaci feminista i la parallela
visualitzaci o desocultaci social de lhomosexualitat apareixen com a factors complementaris de contestaci del paradigma
mascul clssic. El desvetllament del moviment gai, coincidint amb la informacionalitzaci de leconomia a les gran rees
urbanes, la reivindicaci de lalliberament
sexual i el repte feminista al patriarcat tradicional, porta Castells a considerar la

158
hiptesi que la homosexualidad y el lesbianismo no pueden definirse como preferencias sexuales. Son, fundamentalmente, identidades y, de hecho, dos identidades distintas: lesbiana y gay (II, 232).
Tamb aqu el reps histric es fa imprescindible, incidint en la gestaci dimaginaris simblics i llenguatges expressius
que van anar facilitant lautoreconeixement comunitari, la codificaci identitria. I tamb, s clar, incidint en la repercussi de la sida. En resum, per a Castells
els moviments gai i lsbic no noms
defensen el dret hum bsic descollir qui
estimar i com fer-ho sin que constitueixen vigorosas expresiones de identidad
sexual y, por lo tanto, de liberacin sexual
(II, 247). s per aix que aquests moviments desafan algunos de los cimientos
milenarios sobre los que las sociedades se
construyeron en la historia: la represin
sexual y la heterosexualidad obligatoria
(II, 247). De lobservaci complementria de lacci del feminisme i el moviment
gai, i de la seva influncia social en el nou
marc de transformacions, no sen deriva
pas la desaparici de la famlia, per s
levidncia de la seva diversificaci i duna
reestructuraci general dels seus mecanismes interns de poder. I de la modificaci duna pea tan determinant com la
famlia sen derivaran inevitablement ja
sen deriven, de fet noves condicions de
construcci de la personalitat, s a dir,
de la prpia identitat.
En un escenari canviant com el que
hem descrit, Castells explora la reacci de
lestat. Com modifica el seu paper ladveniment de la societat informacionalista?
En quina mesura lestat occidental sadapta als processos de globalitzaci i localitzaci? Com interv sobre els nous pro-

cediments de generaci didentitat comunitria? Si Poulantzas establia lany 1978

que la naci moderna era producte de
lestat simplificaci prou discutible, per
a Castells les condicions actuals han modificat radicalment aquesta relaci entre
lestat i la naci: la captura, por parte del
estado, del tiempo histrico mediante su
apropiacin de la tradicin y la (re)construccin de la identidad nacional es desafiada por las identidades plurales definidas
por los sujetos autnomos (II, 272).
Lestat-naci heretat de lEuropa moderna va perdent el seu poder, absorbit per
les xarxes globals, i es veu qestionat des
de les identitats comunitries singulars.
Ho veiem en les seves dificultats per controlar leconomia i en la creixent dependncia dels governs respecte dels mercats
globals del capital. El pes decisiu de les
grans empreses els permet exercir una gran
pressi sobre la majoria destats. Els estats
fins els ms rics i avanats tenen greus
dificultats per mantenir el seu nivell de
despeses socials, una de les ms slides bases de legitimaci. Levoluci simultnia
dels mitjans de comunicaci, vers la internacionalitzaci i lacomodaci a una gran
diversitat de pblics locals, desborda per
fora i per dins la delimitaci rgida de les
unitats administratives dels estats. Pel
mateix motiu, el control de la informaci
i dels processos de comunicaci per part
dels estats es fa ms difcil. Per a Castells,
la lluita dels estat-naci per controlar les
xarxes de telecomunicacions s una batalla
perduda perqu els processos de desnacionalitzaci i de desestatificaci de la
informaci sn imparables.
La prdua de poder dels estats tradicionals t una de les manifestacions ms
dramtiques en els fenmens de globalit-

159
zaci de la criminalitat: trfic de drogues,
darmes, de tecnologia no legal, dart, de
materials radioactius, drgans humans,
de persones i animals. Les noves tecnologies han facilitat els procediments de blanqueig de diners i la globalitzaci vertiginosa de les xarxes criminals. Els intents de
disposar de sistemes internacionals de seguretat van molt pel darrere en la guerra
tecnolgica i electrnica. I tamb, en aquest
punt, els pasos menys desenvolupats i els
seus governs estan en situaci de clar
desavantatge.
Castells es mostra contundent en la
seva anlisi de la crisi de lestat-naci i en
lavaluaci dalgunes de les seves metamorfosis: la formacin de la Unin Europea [...] no es un proceso de construccin
del estado federal europeo del futuro, sino
la construccin de un crtel poltico, el
crtel de Bruselas, en el que los estadosnacin europeos puedan seguir hacindose, de forma colectiva, con ciertos grados
de soberana en el nuevo desorden global,
y luego distribuir los beneficios entre sus
miembros, bajo reglas incesantemente negociadas (II, 295-296). Una prova daix
seria la privatitzaci de lhumanitarisme
a mans diniciatives civils transnacionals
com algunes ONG (Amnistia Internacional, Metges sense Fronteres), mentre la
poltica va teixint una mena de nova burocrcia global (FMI). Ens trobem doncs
que els governs nacionals (estatals) sn
demasiado pequeos para manejar las fuerzas globales, pero demasiado grandes para
manejar las vidas de la gente (II, 302).
Per a Castells, lo que hace el poder de
la tecnologa es reforzar de forma extraordinaria las tendencias arraigadas en la estructura y las instituciones sociales: las sociedades opresivas pueden serlo ms con

las nuevas herramientas de vigilancia,

mientras que las sociedades democrticas
y participativas pueden incrementar su
apertura y representatividad distribuyendo ms el poder poltico con el poder de la
tecnologa (II, 330). De manera complementria, encara que el estado an se
basa en la violencia y la vigilancia [...] ya
no posee su monopolio ni puede ejercerlas
desde sus lmites nacionales (II, 333), en
termes histrics relatius resulta que hoy el
estado es ms vigilado [sobretot pels mitjans de comunicaci] que vigilante (II,
332). En endavant, doncs, les noves relacions de poder hauran de ser enteses preferentment a partir de la capacitat de controlar les xarxes de ms valor instrumental
global, des didentitats especfiques. Per
aqu trobarem larrel de les noves formes
emergents de dominaci poltica.
Els mitjans de comunicaci de lera
electrnica shan convertit en lespai privilegiat de la poltica. s preferentment a
travs dels mitjans que la gent rep la
informaci i conforma la seva opini sobre les coses, i aix condiciona completament els altres actors poltics que, sense
una presncia activa i continuada als mitjans, no poden difondre propostes ni suscitar adhesions. Llavors, les regles prpies
de lespectacularitzaci de la realitat amb
qu operen els mitjans impregnen lesfera
poltica de manera que la desqualificaci
de ladversari, la difamaci o lescndol
esdevenen peces importants en qualsevol
estratgia.
Manuel Castells no pot desempallegarse del tot, en aquesta part, del cabal de
tpics que shan amuntegat sobre les funcions dels mitjans de comunicaci en la
societat contempornia. Per intenta fugir
tant de les posicions integrades com de les

160
ms apocalptiques. Per a ell, el fet determinant s que, amb el pes creixent dels
fluxos, sha produt una profunda penetraci de la poltica simblica en el sistema
poltic, ra per la qual considera que las
nuevas condiciones institucionales, culturales y tecnolgicas del ejercicio democrtico han vuelto obsoleto el sistema de partidos existente (II, 387). El seu pronstic
de futur de la poltica informacional observa una triple tendncia: el decantament
cap a la recreaci dun estat local, lexploraci de les possibilitats de la comunicaci
electrnica per incrementar la participaci
poltica, i el creixent desplegament de la
poltica simblica i la mobilitzaci al voltant de motivacions no poltiques.
Lestat-modern ha perdut sobirania,
desbordat per les xarxes globalitzadores de
leconomia, la informaci i les noves formes de poder, tal i com podem constatar
amb la davallada de lestat del benestar i
els processos de privatitzaci i desregulaci. Repercussions similars afecten les
esglsies majoritries i institucions tan
arrelades com la famlia patriarcal. El liberalisme democrtic i les propostes de socialisme basades en el treball van perdent
el seu sentit en el nou context social,
acompanyant en la seva crisi moltes institucions i organitzacions de la societat civil.
A primera vista, estamos siendo testigos
del surgimiento de un mundo hecho exclusivamente de mercados, redes, individuos y organizaciones estratgicas (II,
394); un mn en el qual sembla que les
identitats ja no siguin imprescindibles.
Per sembla com si comencessin a cobrar
vida noves indentitats-projecte que no
sorgeixen pas de les antigues identitats de
la societat civil de lera industrial, sin del
desplegament de les identitats de resistn-

cia, en lnia de continutat amb los valores

de una resistencia comunal a los intereses
globales establecidos por los flujos globales de capital, poder e informacin (II,
396). Per aquesta via intueix Castells la
conformaci de nous subjectes histrics.
La globalitzaci, la reestructuraci del
capitalisme o limperi de la tecnologia per
la tecnologia apareixen, juntament amb la
cultura de la virtualitat i lorganitzaci
interconnectada, com a principals trets de
la nova estructura social i com a causes
fonamentals de la crisi de lestat i de la societat civil heretades de lera industrial.
Mentrestant, les comunitats de resistncia
defensen les seves identitats, els seus espais, els seus llocs contra la lgica sin lugares del espacio de los flujos que caracteriza el dominio social de los flujos en la era
de la informacin (II, 397), reclamant la
seva memria histrica, reivindicant-la i
afirmant la permanncia dels seus valors
contra la disolucin de la historia en el
tiempo atemporal y la celebracin de lo
efmero en la cultura de la virtualidad real
(II, 397).
El poder s vist per Castells cada vegada ms com una funci de la confrontaci
inacabable que es dilucida al voltant dels
codis culturals. Per aix les identitats li
semblen tan importants, perqu construeixen intereses, valores, y proyectos en
torno a la experiencia y se niegan a disolverse, estableciendo una conexin especfica entre naturaleza, historia, geografa y
cultura. Las identidades fijan el poder en
algunas zonas de la estructura social y desde all organizan su resistencia o sus ofensivas en la lucha informacional sobre los
cdigos culturales que construyen la conducta y, de este modo, las nuevas instituciones (II, 399). Per aix, ni el moviment

161
obrer ni altres moviments tradicionals li
semblen els ms adequats per generar noves identitats-projecte. En canvi conclou
que ecologistes, feministes, fonamentalistes religiosos, nacionalistes... poden esdevenir els subjectes potencials de la nova
era de la informaci, perqu ladopci de
les noves xarxes de comunicaci com a
forma organitzativa bsica per part daquests nous moviments socials els converteix en els nous principals productors i
distribudors de codis culturals.

FI DE MILLENNI
El tercer volum rastreja les possibilitats
dutilitzaci dels vells models destat i la
manera com senfronten a la crisi que el
canvi de civilitzaci provoca. Daltra banda, la dialctica integraci/exclusi s aqu
observada des duna preocupaci ms poltica i amb una explcita voluntat de comproms humanstic. Castells es mou en
una tradici ben empeltada per lherncia
marxista i expressa una clara voluntat de
participaci en la recomposici dun pensament progressista, desquerres, que, sense
renunciar a la descripci de tots els greus
riscos que la nova dinmica histrica comporta, no aboqui al derrotisme sin a lacci.
Castells considera que les TIC tecnologies de la informaci i la comunicaci
han afavorit una transformaci de la
percepci del temps i lespai i, en conseqncia, han condicionat la modificaci
dels fonaments de lexperincia humana.
En aquest marc, en plena reestructuraci
del capitalisme, la globalitzaci de la
informaci i de leconomia coincidirien
paradoxalment amb la localitzaci creixent de la identitat i les formes de legiti-

mitat. I, aix, mentre lestat-naci aniria

donant pas a all que Castells anomena
lestat-xarxa, apareixerien els smptomes
de la fi de la dominaci occidental lligada a lindustrialisme i lemergncia
duna nova hegemonia a lrea del Pacfic.
El collapse de lantiga URSS serveix a
Castells per illustrar el seu diagnstic sobre la crisi de lestatisme industrial. La
interpretaci daquest collapse no resulta
fcil: un pas autosuficient en recursos
(lnic que ho era realment), potncia militar, tercera economia del mn, condicions de vida de la poblaci que havien
millorat... i, en canvi... quizs sea el nico cambio histrico importante producido sin la intervencin de movimientos sociales o sin una guerra trascendental (III,
31). Castells sost que la causa de fons de
la crisi va ser la incapacidad estructural
del estatismo y de la variante sovitica del
industrialimo para assegurar la transicin
a la sociedad de la informacin (III, 32).
LURSS va aconseguir xits econmics
espectaculars en termes dindustrialitzaci, encara que fos per la sobreexplotaci
duna poblaci depauperada. En trenta
anys va passar de ser un pas agrari pobre a
ser una gran potncia industrial. Per,
passada la primera generaci dordinadors
i les primeres etapes de lexploraci de lespai, va anar manifestant-shi un creixent
retard tecnolgic. Per a Castells va ser el
sistema sovitic, i no pas la manca de recursos esmerats en el desenvolupament
cientfic i tcnic, el responsable del retard
tecnolgic en el moment precs de la crisi
de canvi de paradigma. Durant lacceleraci de la innovaci tecnolgica dels anys
seixanta i setanta, la Uni Sovitica es va
decantar vers la importaci de maquinria
i ladquisici de tecnologia, mentre que la

162
represin ideolgica y la poltica de control de la informacin fueron obstculos
decisivos para la innovacin y la difusin
de nuevas tecnologas, centradas precisamente en el procesamiento de la informacin (III, 60). Complementriament, un
adoctrinament revolucionari que no atenia a la transformaci dels mecanismes de
producci didentitat i a la perdurabilitat
del substrat historicocultural, i la posterior
perestroika, amb les seves intencions aperturistes, per tamb amb els seus errors i
ingenutats, no van ser capaos devitar el
trencament. Lestatisme ultrancer no va poder frenar lexplosi identitria desprs
dhaver mostrat la seva incapacitat per renovar adequadament la informaci i les
tecnologies que incorporen informaci,
les noves fonts fonamentals del poder
econmic i poltic. Per aix, sentencia
lautor, el legado ms duradero del estatismo sovitico ser la destruccin de la
sociedad civil tras dcadas de negacin
sistemtica de su existencia (III, 93).
El segon captol, El cuarto mundo:
capitalismo informacional, pobreza y exclusin social, parteix del reconeixement
que laven de linformacionalisme est
provocant lincrement de la desigualtat al
mn i eixampla labast dels processos dexclusi. Lexclusi s per a Castells el proceso por el cual a ciertos individuos y grupos se les impide sistemticamente el acceso a posiciones que les permitiran una
subsistencia autnoma dentro de los niveles sociales determinados por las instituciones [...] el proceso que descalifica a una
persona como trabajador en el contexto del
capitalismo (III, 98). Lexclusi s sobretot, doncs, un procs i no pas una condici.
Levoluci dalgunes magnituds econmiques durant les dues o tres darreres d-

cades permet resseguir laugment general

de la misria i la significaci decreixent de
lfrica subsahariana en el comer mundial, fins a quedar exclosa de linformacionalisme global. La industrialitzaci africana va fer crisi en el momento exacto en
que la renovacin tecnolgica y la industrializacin orientada a la exportacin caracterizaban la mayora del mundo (III,
113). Dependent de lajut internacional i
els crdits, fora de la revoluci de la tecnologia de la informaci hi ha ms lnies telefniques a Manhatan que a tota lfrica
subsahariana, la dramtica situaci africana s revisada per Castells a partir dalgunes evolucions particulars (Zaire, Nigria), que mostren el paper regressiu desenvolupat per uns models destat neofeudal
de carcter substancialment predador: la
manca darrelament cultural i larbitrarietat amb qu van ser concebuts aquests
estats, shan combinat amb el clientelisme
tnic i la desintegraci, tant de les formes
consuetudinries del poder local autcton,
com de les tradicionals economies de subsistncia. Aquests factors expliquen la radical diferncia entre el rol dissolvent de
lestat a lrea africana i el destimulador i
motor del desenvolupament que ha tingut
en general a lrea del Pacfic
Si al panorama de la regi hi afegim els
estralls de la sida, noms larrossegament
que pogus generar una Sudfrica potent
tot i els seus problemes interns i la manca de complementarietat de la seva economia amb la dels pasos de lentorn sembla
poder evitar lexclusi gaireb completa de
la regi de la nova economia informacional global. Per ni aquest arrossegament
sudafric ni lexploraci de models de desenvolupament alternatius i sostenibles
semblen prou actius; segurament perqu

163
lo que es una tragedia humana para la
mayora de los africanos contina representando una fuente de riquezas y privilegios para las lites (III, 153).
Per tamb al cor mateix de leconomia global la desigualtat i lexclusi la
polaritzaci shan incrementat. Els EUA
han patit limpacte simultani dels processos de desindustrialitzaci, dindividualitzaci, dincorporaci de les dones al
treball remunerat en condicions de discriminaci, i de crisi del model de famlia
patriarcal. Nhan derivat el descens dels
ingressos familiars mitjans i leclosi de
noves formes de marginaci social a gran
escala. Mentre la informacionalitzaci fa
augmentar els llocs de treball qualificats
als EUA, la globalitzaci permet el desplaament dactivitat poc qualificada als
pasos en vies dindustrialitzaci. En aquestes condicions la gent dels guetos, que ha
patit pobresa ambiental, desestructuraci
familiar i una educaci deficient, no t cap
possibilitat... excepte la seva incorporaci
a les xarxes de la subeconomia informal i,
sobretot, a la creixent economia criminal.
Llavors, la competencia econmica suele
practicarse mediante la violencia, destruyendo an ms la vida comunitaria y propiciando que, aparte de con las iglesias de
base comunitaria, las redes sociales supervivientes se identifiquen cada vez ms con
las bandas (III, 168). No s estrany que,
en aquestes circumstncies, lincrement de
la poblaci reclusa resulti abrumador: lestat de Califrnia gasta en presons una part
del seu pressupost (el 9%) equivalent al
destinat a les escoles.
En general, per, larrel de lexclusi
no s la manca de treball sin la condici
dels treballadors. Ho demostra el creixement constant de lexplotaci de m

dobra infantil (la desintegraci de les

societats tradicionals els deixa indefensos
als barris de les megaciutats) i locupaci
en grans rees de condicions laborals
precries. En aquest punt Castells no pot
sin parlar del que anomena forats
negres del capitalisme informacional, decorats amb un paisatge de delinqncia,
bogeria, addiccions a drogues, empresonaments, violncia, illegalitat i misria; tot
embolicat amb una cultura de lefmer, del
present, de linstant desvinculat de cap
origen i que no sorienta cap enlloc.
Lestreta relaci entre les ms variades
formes de leconomia criminal i leconomia legal, mitjanant els procediments de
blanqueig de diner que nodreixen els circuts financers, fa molt difcil separar una
economia de laltra i combatre eficament
les xarxes criminals. Les noves tecnologies
de la informaci i la comunicaci han estat un instrument que ha perms la millora de la capacitat de connexi entre les
diverses mfies locals fins a crear veritables
trames que abasten tots els sectors criminals i totes les regions. A banda del trfic
de drogues, cal considerar la importncia
econmica del trfic darmes, el de material nuclear (especialment a partir de la
crisi del Pacte de Varsvia), els citats
dispositius de blanqueig de diners, el
contraban demigrants illegals i el comer
de dones i criatures, o el comer illegal
drgans.
Segons Castells, la clave del xito y la
expansin del crimen global en los aos
noventa es la flexibilidad y versatilidad de
su organizacin; s a dir que la interconexin es su forma de operacin (III,
206). La profunda criminalitzaci de leconomia russa i les repbliques exsovitiques o el paper del narcotrfic en leco-

164
nomia de molts pasos de Llatinoamrica
mostren la capacitat de la nova economia
criminal de corrompre les institucions,
dassolir uns nivells de coacci i de
violncia extraordinaris, de mobilitzar
grans quantitats de diners per introduirlos en negocis convencionals, destructurar-se en poderoses xarxes internacionals i
dadaptar-se rpidament als canvis de la
demanda. Per, com es pot combatre
aquest sector a Llatinoamrica si, com
reconeix Castells, a diferencia de los modelos tradicionales de internacionalizacin
de la produccin y el comercio en Amrica Latina, sta es una industria orientada a
la exportacin, de control latinoamericano y con una competitividad probada
(III, 221)? Lautor arriba a apuntar la
capacitat dinversi en I+D daquestes
xarxes, i no sest de plantejar, a propsit
de Colmbia, una hiptesi general que
considera la importancia de la identidad
cultural en la constitucin, funcionamiento y estrategias de las redes criminales
(III, 224). La referncia a Rssia permetria afirmacions en una direcci semblant.
La globalitzaci i la informacionalitzaci del crim organitzat han estat facilitades pel fet que la alta movilidad y extrema flexibilidad de las redes permite eludir
las regulaciones nacionales y los rgidos
procedimientos de la colaboracin policial
internacional (III, 229). La capacitat de
corrompre la democrcia, o de difondre
una cultura protagonitzada per nous herois de lacci vinculada al crim i capa de
fascinar els joves, completa el ventall dopcions daquestes xarxes criminals que
probablemente llevan la delantera a las
compaas multinacionales en su capacidad decisiva de combinar la identidad cultural i la empresa global (III, 232).

El desenvolupament del Pacfic asitic

s un dels eixos de la interpretaci del
mn actual que proposa La era de la informacin. La creixent integraci del Pacfic
en leconomia mundial, o la seva capacitat
de generar ms del 25% de la producci
total, posen en qesti les visions tradicionals duna economia interdependent
per estructurada al voltant dun nic
centre: Occident. El Pacfic asitic certifica la viabilitat dun procs dindustrialitzaci i de modernitzaci que no es plega a
una dinmica occidentalitzadora. El cas
del Jap va assenyalar aviat la possibilitat
de vincular un desenvolupament accelerat
amb un projeccte nacionalista de reforament de la independncia per la via econmica. En processos daquesta mena el
protagonisme de lestat esdev decisiu. El
modelo japons es una experiencia crucial
al mostrar que la intervencin selectiva y
estratgica del Estado puede hacer ms
productiva y competitiva una economa
de mercado (III, 254). Per el model que
va fer possible el miracle japons (productivitat laboral, orientaci exportadora,
estabilitat i tradici patriarcal, collaboraci dels treballadors en els objectius de
lempresa) sembla mostrar smptomes
de crisi. La globalitzaci de les empreses
japoneses, la prdua de la capacitat interventora de lestat (especialment el fams
MITI: Ministeri de Comer Internacional
i Indstria), lexposici a lefecte dels
fluxos financers globals, la desregulaci, la
transformaci del sistema familiar, o lobsessi a prioritzar la reproducci cultural
per davant de la innovaci intellectual,
han provocat un enfilall de petites crisis
que han afeblit la posici de lestat i han
qestionat antigues estructures de legitimitat histrica. Per a Castells aquesta inci-

165
pient crisi de lestat i fins de la naci al
Jap expressa la incompatibilitat entre
lestat desenrotllista i la societat de la
informaci que aquell mateix estat havia
ajudat a generar.
Per ms que no pas el desenvolupament del Jap, all que ha posat en dubte
el manteniment duna hegemonia noms
occidental ha estat lascens, en contra del
diagnosticat per les teories de la dependncia i del desenvolupament, dels anomenats quatre tigres de lest asitic: Corea
del Sud, Hong Kong, Singapur i Taiwan, i
els seus imitadors (Tailndia, Malisia,
Indonsia). En tots aquests casos el paper
de lestat en la transformaci econmica
ha estat decisiu: la creaci de grans grups
oligoplics des de lestat a Corea, el pacte
amb les multinacionals i la construcci
nacional a Singapur, la combinaci entre
rigidesa poltica i flexibilitat econmica a
Taiwan, o la connexi de les petites empreses a les xarxes comercials internacionals i la potenciaci del consum interior
mentre canalitzava la connexi de la immensa economia xinesa a leconomia global a Hong Kong. Paper central de lestat
com a constant en quatre models diferents
de desenvolupament. Amb protecci social a les ciutats-estat (Hong Kong, Singapur) o amb situacions dexcepci tirniques (Corea, Taiwan). Tamb han resultat fonamentals la inexistncia duna classe
de terratinents rurals, lorientaci exterior
exportadora de les respectives economies,
la disponibilitat de m dobra educada,
capa de reciclar-se i escassament retribuda, i, molt especialment, la capacitat general manifestada per adaptar-se a la informacionalitzaci i la globalitzaci.
Resulta molt interessant la caracteritzaci de lestat desenrotllista com aquell

que fonamenta la seva legitimitat en la

promoci del desenvolupament i que s
capa de subordinar les velles classes dirigents a un aparell tecnocrtic eficient, imposant la seva lgica a tota la societat.
Malgrat aix, la interpretaci concreta de
levoluci de cada tigre resulta segurament
insuficient i esbiaixada. Concloure que el
Singapur ideat per Lee Kwan Yew s probablement el nico proyecto verdaderamente leninista que ha sobrevivido a su
matriz original (III, 317), per considerar
que representa la fusi de lestat desenrotllista amb lestat revolucionari, sembla pel
cap baix excessiu.
Pel que fa a levoluci de la Xina, Castells parteix de la convicci que la xinesa
va ser, substancialment, una revoluci nacionalista amb caracterstiques socialistes,
i que la recent modernitzaci i apertura
econmica respon a una deliberada poltica dels dirigents del partit comunista. El
control de les institucions i els seus recursos hauria esdevingut, aix, el principal
mecanisme de generaci duna nova
classe capitalista dempresaris burocrtics. Lxit relatiu en el procs de conversi
del gegant xins endarrerit de fa poques
dcades en una potncia econmica de
1.200 milions de persones ha de fer front
a obstacles importants com la urbanitzaci accelerada, els conflictes interprovincials, la lluita contra latur o la manca
duna bona base tecnolgica.
En conclusi, referint-se a lemergncia dun pol econmic poders al Pacfic
asitic que coincideix amb lonada informacionalitzadora, Castells afirma que el
significado histrico del ascenso del Pacfico es el cimiento multicultural de la nueva economa global (III, 341). La porta
daccs a un mn ms interdependent i

166
multicultural en el qual no ser possible
prescindir de lexistncia dels altres i on
caldr assajar frmules de relaci que superin la dinmica perversa del sotmetiment i facin possible la cooperaci.
En parlar, per, de la modificaci del
paper de lestat quedava pendent lestudi
de les claus del procs dunificaci dEuropa. Lautor havia format part de lAlt
Comit dExperts sobre la Societat de la
Informaci, creat el 1995 per la Comissi
Europea, i coneix de primera m moltes
de les contradiccions, tribulacions i claudicacions que han acompanyat el procs.
Potser per aix, tria aquest apartat per argumentar una de les peces mestres de la
interpretaci de lengranatge global que
proposa: el desplegament de lestat-xarxa.
Al seu parer, en torno al proceso de formacin de la Unin Europea se estn
creando nuevas formas de gobierno y nuevas instituciones gubernamentales, en el
mbito europeo, nacional, regional y local, induciendo nuevas formas de Estado
que propongo denominar el Estado red
(III, 344). El marc en el qual t lloc el procs de construcci europea i daquest nou
tipus destat est condicionat per la doble
tendncia que caracteritza lera de la informaci. Duna banda, la globalitzaci de
leconomia, la tecnologia, la cultura i el
coneixement; de laltra, la afirmacin de
la identidad como fuente de sentido (III,
344). Seria la incapacitat de lestat-naci
clssic per adaptar-se a les exigncies daquesta doble dinmica all que abocaria a
la construcci de lestat-xarxa.
Castells recorda la matriu substancialment defensiva que va inspirar el procs
unificador europeu. El perill desdevenir
dependents, no noms en el terreny militar, sin tamb en leconmic i tecnolgic

(amenaa dels EUA i el Jap) i aguditzar

aix la dependncia poltica, va tenir un
efecte mobilitzador. Les ambigitats i els
dubtes a lhora de plantejar obertament
els problemes derivats de la supranacionalitat problemes agreujats desprs de la
unificaci alemanya i la seva creixent hegemonia expressen la complexitat de la
transici, en uns moments en qu ja s
evident que leconomia global no es un
sistema indiferenciado, compuesto por
empresas y flujos de capital, sino una estructura regionalizada en la que las antiguas instituciones nacionales y las nuevas
entidades supranacionales siguen desempeando un importante papel en la organizacin de la competicin econmica, as
como en la utilizacin o el despilfarro de
sus beneficios (III, 351). En un context
com aquest, la caiguda de la competitivitat
europea (costos laborals ms alts, menys
dinamisme empresarial, innovaci tecnolgica menor) davant dun mercat cada
vegada ms global apareix a lhoritz com
un problema que haur de ser plantejat.
Parallelament, cal considerar el procs de
desindustrialitzaci i desinversi relativa,
combinat amb la pressi de la immigraci
la creaci duna Europa ms multitnica.
I, encara, el creixement de leconomia criminal, les dificultats de mantenir el paper
de lestat del benestar, o la transnacionalitzaci de molts mitjans de comunicaci i
dindstries culturals. Tots aquests factors
condicionen la unificaci europea i provoquen reaccions incmodes en alguns estats, com ara Frana, que responen a una
vella concepci estreta i obsoleta, defensiva, del sentit de la globalitzaci. Per
aquest reflex defensiu dun estat-naci que
no vol cedir sobirania o privilegis no ha de
fer perdre de vista la disminuci de la ca-

167
pacitat collectiva de fiscalitzar unes institucions supranacionals que manifesten
evidents dficits democrtics. Per aix,
sovint, en un tiempo de globalizacin de
la economa y europeizacin de la poltica, los ciudadanos se atrincheran en sus
pases y afirman cada vez ms sus naciones (III, 361). Davant la diversitat devolucions possibles (reforar el propi estat
contra la Uni; abonar la Uni per afeblir
el propi estat), Castells admet que pot
tenir ra Orstrom Moller quan parla dun
futur model europeu que faria compatible
la internacionalitzaci econmica i la descentralitzaci cultural.
La complexitat de les constants negociacions entre els diversos interessos i les
diverses institucions de la Uni Europea
faciliten poder veure-la com una veritable
xarxa de distribuci de sobirania ms que
no pas com una instncia superior. Aix
suposa, en opini de Castells, un exemple
embrionari de lestat-xarxa, caracteritzat
per compartir la autoridad (es decir, en
ltimo trmino, la capacidad de imponer
la violencia legitimada) a lo largo de una
red (III, 365). Es tractaria duna forma
emergent destat, caracterstica de la societat de la informaci, en reposta a la
globalitzaci. Com a suport daquest estat-xarxa, la inexistncia duna identitat
europea podria ser resolta complementant
les identitats existents amb una identitatprojecte, basada en un seguit de valors i
objectius que poguessin atraure la majoria
de ciutadans: estat del benestar, solidaritat, drets humans, participaci poltica,
defensa de les petites cultures i llenges,
etc. Perqu una identitat-projecte s no
una proclamacin utpica de sueos, sino
la lucha por imponer modos alternativos
de desarrollo econmico, sociabilidad y

gobierno. I, segons aquesta perspectiva,

existen embriones de una identidad proyecto europea y, probablemente, slo si
estos embriones encuentran expresin poltica, el proceso de unificacin poltica
acabe logrndose (III, 367).
En la conclusi general de La era de la
informacin lautor considera que el bloc
de processos de canvi i crisi que ha anat
estudiant han generat una nova estructura
social dominant, una nova economia i una
nova cultura. Sn, respectivament, la societat de xarxa, leconomia informacional
global i la cultura de la virtualitat real.
De la m de la revoluci de la tecnologia de la informaci sha produt una
reestructuraci socioeconmica, acompanyada pel desenvolupament de xarxes
interconnectades que han esdevingut la
forma predominant dorganitzaci de les
activitats humanes. Aix ha determinat
laparici duna nova forma de capitalisme
caracteritzada per: la globalitzaci de capitals, mercats i treball; la flexibilitat organitzativa de les xarxes en benefici de
lempresa, i el sorgiment de noves formes
dexclusi social i duna poderosa economia criminal global.
Den dels anys seixanta i setanta,
aquest capitalisme dur ha incorporat
intensivament la tecnologia y la cultura en
el procs de producci, mentre es multiplicaven els moviments socials que seran
la fuente del ecologismo, del feminismo,
de la defensa constante de los derechos
humanos, de la liberacin sexual, de la
igualdad tnica y la democracia de base
(III, 373). Aquests moviments no havien
incls en general la tecnologia entre les
seves crtiques, i el seu cosmopolitisme
va propiciar un mn ms interdependent.
Per, sobretot, van rebutjar la reproducci

168
rutinria dels codis i valors establerts per
la societat anterior. I aix tamb va facilitar els canvis perqu, a banda de les minories actives i conscienciades, la resta de
grups socials van veures abocats a la incertesa, la desorientaci i, de vegades, a parapetar-se en aquells fonaments permanents
i elementals de resistncia, menyspreats
per la minoria culta.
En lesfor per sintetitzar els aspectes
centrals del seu plantejament, Castells
estableix una distinci clau entre els
treballadors educats, autoprogramables,
adaptables, que incorporen informaci i
coneixement al procs de treball, i els treballadors genrics, sense possibilitat de
reprogramaci, capaos noms dexercir
treballs rutinaris. Els treballadors genrics
sn individualment prescindibles i estan
condemnats collectivament a ser parcialment substituts per mquines i a ocupar
un paper subordinat. La lgica daquest
sistema capitalista sestableix en funci de
lobtenci del benefici, apropiat a partir de
criteris de propietat. Aix, lestructura social contemplaria en un primer segment
els empresaris i accionistes (sovint tamb
treballadors o gestors de fons de pensions), en un segon segment, una classe
directiva, seguida dels mercats financers
(que absorbeixen una part molt important
daquells beneficis), desprs els treballadors qualificats... i aix fins a la multitud
dexclosos. En aquest panorama, los mercados financieros globales y sus redes de
gestin son el capitalista colectivo real, la
madre de todas las acumulaciones i las
redes financieras globales son el centro
nervioso del capitalismo informacional
(III, 377).
La desigualtat creixent i lexclusi sn
la conseqncia automtica de les noves

relacions de classe que disolen les formes

de solidaritat de la societat industrial. Ara
ja, alguns importants conflictes socials no
son expresin de la lucha de clases, sino de
reivindicaciones de grupos de inters o de
revueltas contra la injusticia (III, 380).
Les crisis de lestat-naci i de la democrcia poltica sn posades en evidncia per la
poltica informacional, vertebrada per
la manipulaci de smbols en lespai dels
mitjans de comunicaci, de manera que el
sistema poltic queda buit de poder; un
poder que queda incorporat als cdigos
culturales mediante los cuales las personas
y las instituciones conciben la vida y toman decisiones, incluidas las polticas
(III, 381). Perqu per a Manuel Castells,
la cultura como fuente de poder y el poder como fuente de capital constituyen la
nueva jerarqua de la era de la informacin (III, 382).
En aquesta era de la informaci, on el
espacio de los flujos [...] domina al espacio de los lugares de la cultura de los pueblos (III, 383) i la historia se deshistoriza (III, 384), impera la cultura de la
virtualitat real en la qual todas las expresiones de todos los tiempos y de todos los
espacios se mezclan en el mismo hipertexto (III, 384). Llavors, les opcions de
canvi han de tenir en consideraci que les
nostres societats estn constituidas por la
interaccin entre la red y el yo, entre
la sociedad red y el poder de la identidad
(III, 386). La fora dels moviments socials
basat en la identitat rau en el fet que solen
situar-se fora de les xarxes i la seva lgica i
aix poden assajar formes autnomes de
construcci de sentit. Aix, si es procura
posar la tecnologia al servei de les necessitats i les aspiracions de les majories, potser les identitats resistents podran esde-

169
venir identitats projecte, i orientar noves
poltiques.
Castells vaticina que el segle XXI es
caracteritzar per una perplexitat informada. Per la coincidncia de la globalitzaci
de leconomia amb la localitzaci de la
poltica. Massa esquemtic i efectista, sens
dubte. Per aquestes reduccions publicitries i aquestes receptes finals simplificades
no ens han de fer perdre la perspectiva
duna obra de conjunt duna gran solvncia i penetraci. Una obra que es clou amb
una defensa apassionada daquella mena
de prctica poltica que defuig ladhesi
acrtica i incondicional a esquemes terics
o ideolgics, que reposa en la prpia experincia, i que proclama que no hay nada
que no pueda ser cambiado por la accin
social consciente e intencionada, provista
de informacin y apoyada por la legitimidad (III, 394).

LES CRTIQUES I
ELS COMENTARIS A LOBRA
Les persones interessades en lexploraci a
fons de La era de la informacin poden
passejar per les nombroses webs que shi
refereixen. Per dentre reflexions crtiques
que he pogut recollir les ms recomanables sn les que referencio tot seguit.
El professor de la University of Westminster London, Nicholas Garnham, va
publicar a Loisir et socit / Society and
Leisure (vol. 21, nm. 1, 1998. Presses de
lUniversit du Qubec: Information
Society Theory as Ideology: A Critique),
la crtica ms contundent a lobra de Castells formulada des de posicions que podrien ser catalogades com a marxisme
clssic, acadmic o tradicional. Garnham,

bo i reconeixent la importncia de lobra i

de moltes de les seves aportacions, acusa
Castells de propugnar el determinisme
tecnolgic i de no justificar prou que la
informacionalitzaci i la reestructuraci
que lacompanya suposin un veritable
canvi qualitatiu del capitalisme que convidi a parlar dera de la informaci, de
societat-xarxa o, simplement, de capitalisme informacional. La crtica de Garnham,
segons el meu criteri, es basa en la no
acceptaci dels conceptes de mode de producci i de mode de desenvolupament
que Castells utilitza. La discussi, llavors,
queda sobretot circumscrita en lmbit de
leconomia poltica de la nova societat
(validesa de la noci de fora productiva
aplicada a la informaci o a la organitzaci xarxa, per exemple; o a la relaci
entre coneixement i productivitat). Per a
Garnham, Castells exagera la importncia
i la novetat de les xarxes i de les tecnologies de la informaci i la comunicaci,
participant aix en el reforament duna
ideologia integrada que tendiria a sacralitzar-les. Li retreu nocions com la de capitalista collectiu sense rostre i de no posar en primer pla les relacions de propietat, per acabar diluint la idea mateixa
de la lluita de classes. Segons Garnham, la
substituci de lenergia pel coneixement
com a fonament del sistema econmic no
modifica substancialment la subordinaci
del treball al capital. De manera semblant,
la contradicci entre unes lites globals i
unes masses locals no respondria necessriament a un canvi de les relacions entre
leconomia i les sobreestructures poltica i cultural. En conclusi, Nicholas
Garnham es declara no convenut pels
arguments de Castells, que creu atrapats
en una visi estructuralista i en una

170
sobredimensi integrada del pes dels sistemes i els mitjans de comunicaci davant all que ell anomena non-symbolic
realities.
Des de posicions semblants, amb una
certa tendncia a donar per bones les anlisis del capitalisme que la tradici marxista havia formulat els anys seixanta i
setanta partint dels models clssics, es pronuncia el professor deconomia de la Universidad de Buenos Aires Claudio Katz
(Voces y culturas. Revista de comunicacin.
Nm. 14, Barcelona, 1998: El enredo de
las redes). Per a Katz, al capdavall, la red
informtica tiene para el capitalismo contemporneo un significado equivalente al
que tuvo la red ferroviaria a mitad del siglo XIX y la red elctrica a fines de esa centuria. Daltra banda, segons el seu criteri,
el model explicatiu tecnologista de les xarxes de Castells no tindria prou en compte
les contradiccions i tendiria a diluir-les en
una particin simplista entre els inclosos
i els exclosos de la societat. Tamb aqu es
destaca la propensi al determinisme tecnolgic de La era de la informacin, i
sacusa Castells de substituir lanlisi de les
relacions socials per lestudi de les connexions de les xarxes. Per tot plegat, segons Katz, encara que Castells hauria
detectat b la importncia creixent de la
informaci i el coneixement, tamb hauria
considerat equivocadamente que substitueixen la propiedad como fuente de poder. En conseqncia, aix hauria dut
lautor a una visi desencantada del mn i
de la capacitat transformadora de lacci
humana.
Una lnia ms sofisticada, menys economicista i menys tradicional, s la que
adopta linvestigador Andrew Calabrese,
de la University of Colorado (Journal of

Communication. Vol. 49, nm. 3, 1999:

The Information Age According to Manuel Castells). Calabrese tamb retreu a
Castells una tendncia al fetitxisme i al
determinisme tecnolgics i la utilitzaci
dun llenguatge per descriure orientacions
de futur que recorda el dAlvin Toffler o
John Naisbitt. Per, tot i considerar insuficient la base danlisi social que avala la
centralitat concedida a la informacionalitzaci, Calabrese reconeix en Castells
grans aportacions i s capa de penetrar a
fons en les propostes dels volums segon i
tercer. Calabrese demostra un detallat coneixement de lobra de Gramsci i lutilitza
per destacar en aquells volums un s potser massa pobre de nocions com la de
societat civil o la de bloc histric. Per
acaba amb un reconeixement explcit de la
importncia del treball de Castells, la seva
intelligncia, integritat i el fons humanista que traspua. I el proclama un model
dall que lexcellncia en el camp de les
cincies socials pot arribar a assolir.
En una lnia semblant a lanterior, en
qu es combina una atenci menys circumscrita a la part econmica de lobra
amb una lectura polticament i culturalment menys torturada i defensiva, podem
destacar tamb la reflexi del professor
Jordi Berrio de la Universitat Autnoma
de Barcelona (Anlisi, quaderns de comunicaci i cultura. Nm. 23, Servei de Publicacions UAB, Bellaterra, 1999). Jordi
Berrio pren La era de la informacin com
un exemple del que les cincies socials poden aportar en els moments actuals, per
tamb de les seves limitacions. Per a
Berrio, Castells resol b lestudi de com
funcionen les coses en la nova societat i
aconsegueix destacar el que s ms significatiu dall altre que no ho s. Tamb

171
atorga un gran valor descriptiu dels grans
moviments socials contemporanis al segon
volum, encara que considera pendent
laprofundiment en lestudi de les
transformacions de la identitat individual.
En la part final del seu comentari de
lobra, Berrio destaca la importncia de no
disposar duna teoria global de la societat
ni tampoc de cap gran paradigma teric
acceptat com a factor condicionant
decisiu de lobra. Suggerint que Castells
deuria prendre com a model els ambiciosos treballs de Marx i Weber, recorda que
aquests comptaven amb una teoria social
que donava sentit a les descripcions de les
societats del seu temps. Per aix, conclou
que, encara que lesfor de descripci i
dinterpretaci de Castells no pugui
contextualitzar-se en un sistema de mn
coherent, s una aportaci recomanable
per a tot aquell que vulgui fer lesfor de
comprendre, fins on actualment s
possible, el nostre mn.
La era de la informacin s un text
complex, que alterna captols fonamentalment informatius i descriptius amb alguns
de to assagstic i daltres de voluntat primordialment teoritzadora. Aix i la seva
extensi considerable en dificulten ls
com a material de lectura de gran difusi.
Tanmateix, la seva rendibilitat s molt alta
com a obra de referncia que permet actualitzacions i lobtenci dun ampli registre de suggeriments en camps fonamentals
de les cincies socials, particularment
leconomia i la sociologia, per tamb la
geografia humana, la politologia, lantropologia de la vida quotidiana i de la cultura, o les cincies de la comunicaci. Es
tracta, sens dubte, duna de les obres ms
suggeridores i de ms volada editades els
ltims anys sobre la complexa qesti de

la naturalesa profunda i el sentit general

de les transformacions socials en curs. Un
antdot recomanable contra la perplexitat
i contra la mera rendici davant les
diverses manifestacions del tan alludit
com mal anomenat pensament nic.

Les cites literals de Manuel Castells porten la indicaci

de volum i de pgina dacord amb ledici en espanyol.
He pogut comentar lobra de Castells amb molts collegues i amb els estudiants de doctorat del programa de
Periodisme i Cincies de la comunicaci del curs
1998-99. Per he de consignar lajut o lassistncia especial de les segents persones: Giuseppe Richieri,
Nicholas Garnham, Miquel Rodrigo, Enric Marn
Otto, Josep Llus Gmez Mompart i Francesc Espinet.
A la web de lIncom (Institut de la Comunicaci de la
UAB: http://www.blues.uab.es/incom) shi poden
trobar els comentaris inicials als tres volums de lobra
de Castells compendiats aqu, fets en el marc dels
Informes sobre limpacte cultural de les noves tecnologies de la informaci i la comunicaci que, amb
el patrocini de la Fundaci Bofill, anem elaborant amb
el professor Enric Marn.

172

Conquesta i
colonitzaci: una
visi innovadora
Pierre Guichard
El naixement duna colnia. Dominaci i
resistncia a la frontera valenciana (12381276)
Josep Torr
264 pp., 1999 Universitat de Valncia/
Institut de Cultura Juan Gil-Albert

Poques regions dEuropa resulten tan

emblemtiques del contacte plurisecular

entre lOccident cristi i lIslam, a ledat
mitjana i a lpoca moderna, com ho s
Valncia. s aqu on t lloc, entre 1087 i
1102, lepisodi del Cid que, alguns anys
abans que la primera croada sacsege
lOrient, veur establir-se al mateix sl
dEuropa un primer estat croat sense
dem, fruit fuga del dinamisme de laristocrcia feudal. Dos segles i mig ms tard,
la conquesta daquestes terres valencianes,
realitzada entre 1233 i 1245, far del rei
Jaume I dArag, el Conqueridor per
excellncia. La poblaci musulmana
mantinguda desprs daquesta fase de la
conquesta ser ms nombrosa que a cap
altra part de la pennsula. Una societat
dun tipus particular, caracteritzada per la
importncia daquesta poblaci de moros i la potent aristocrcia possedora de
les senyories on la seva explotaci els assegura la riquesa, perdura fins al foragita-

ment de 1609. Ens trobem aqu davant

una frontera particularment sensible de la
Cristiandat, on no faltaran els incidents
violents, com lassalt a la moreria de
Valncia el 1455, i on lhostilitat envers els
musulmans esdevinguts moriscos tendeix
a accentuar-se en lpoca de la confrontaci de la monarquia dels ustria amb
lIslam otom a la Mediterrnia. La gran
expulsi de 1609, que culmina la intransigncia cristiana i concreta lideal duniformitat sense concessions cap al que
progressivament tendia la pennsula, afecta un ter de la poblaci i deixa un buit
demogrfic especialment intens i durador,
del qual el regne de Valncia trigar molt a
recuperar-se.
Una herncia musulmana amb diversos aspectes, que no sols es limita a lagricultura irrigada, que caracteritza la histria posterior de les terres valencianes: la
cermica daurada mudjar de Manises,
difosa per tota lEuropa baix-medieval; el
desenvolupament de la manufactura paperera i, sobretot, de la sedera; per no parlar
de la reinterpretaci popular, els orgens
de la qual sens escapen, a travs dun folklore encara molt viu que no deixa destendres: les famoses festes de moros i
cristians. Daltra banda, hi ha una historiografia rica i diversa que participa,
tamb, daquestes particularitats. Aix,
limitant-nos tan sols al camp de larabisme, tenim la Historia musulmana de Valencia del gran arabista Ambrosio Huici,
apareguda el 1970, on sexpressa per primera vegada una contestaci perifrica
al castellanocentrisme tant de temps dominant, defensat en lhagiografia cidiana
de Menndez Pidal. Hi trobem, per
exemple, una rehabilitaci del cad Ibn
Jahhf, cremat viu pel cap castell en

173
1094, desprs dhaver reprs Valncia als
musulmans revoltats; i sobretot un qestionament de la idea postulada per
Menndez Pidal (i altres arabistes i medievalistes) de lexistncia dun partit
musulm mudjar valenci resignat a la
conquesta i favorable a lentesa amb els
cristians, a causa de la fraternitat de raa
que uniria tots els habitants de la pennsula davant els berbers vinguts del Magrib,
aquelles amenaadores llagostes africanes que deia Snchez Albornoz.
La riquesa documental de la Corona
dArag, com tamb latractiu duna histria contrastada, als marges conflictius de
lOccident en expansi, expliquen sens
dubte lafluncia de recerques estrangeres
vingudes a enriquir la historiografia valenciana. Cal esmentar, en primer lloc, lobra
monumental del pare Burns qui, desprs
de les publicacions pioneres de Huici a
qui, una vegada ms, hem de retre homenatge, i parallelament als esforos
daltres historiadors valencians pense en
Miquel Gual Camarena, Amparo Cabanes
i, ms recentment, Enric Guinot, sha
esforat pacientment en reconstruir el
paisatge documental valenci de la immediata postconquesta. Jo mateix, des duna
orientaci ms aviat historicoarqueolgica que sovint he compartit amb Andr
Bazzana, espere haver aportat una pedra
til a aquest edifici historiogrfic.
A laprofundiment i la renovaci daquesta tasca contribueix de forma molt
innovadora lobra recent de Josep Torr,
El naixement duna colnia. Dominaci i
resistncia a la frontera valenciana (12381276). El llibre, editat per la Universitat
de Valncia, procedeix de la reelaboraci
duna tesi presentada el 1996 que va obtenir, un any desprs, el premi Ferran

Soldevila atorgat per la Fundaci Congrs

de Cultura Catalana. Lestudi tracta sobre
els primers temps del regne de Valncia i
analitza com a fets de colonitzaci ja ho
indica clarament el ttol la conquesta i la
migraci catalano-aragonesa al territori
valenci, aix com el manteniment duna
part important de la poblaci musulmana.
A la introducci, lautor reconeix honestament els deutes intellectuals que ell considera tenir amb diversos historiadors.
Evidentment, estic molt content de figurar-hi al costat dAntoni Furi i de Miquel
Barcel, a qui lobra deu certament molt
en la seva inspiraci general.
He de dir que no estic dacord amb
tots el pressupsits de recerca i totes les
opcions del llibre. Em sembla que la tendncia neomarxista i una mena de pessimisme histric radical que inspiren alguns
dels judicis sn, de vegades, excessius.
Josep Torr analitza, per exemple, la concentraci residencial dels nouvinguts cristians als centres de colonitzaci en termes
exclusivament negatius: el fet de compartir constantment els espais pblics de la
vila el carrer, la plaa, la cua del forn, els
banys contribueix a exasperar els nims.
Contenir la crispaci era una de les tasques principals dels governs locals (p.
173), ja que la mateixa creaci de les
concentracions residencials representa un
acte profundament coactiu, exterior a la
lgica dels cicles camperols; un acte que
institueix el conflicte permanent com a
resultat duna agregaci contradictria, no
sorgida del consens ni duna racionalitat
comunitria interna (p. 174). Podem,
sens dubte, formular un judici moral
general sobre el mateix fet histric duna
colonitzaci dirigida, per definici, a substituir, si ms no en part, una poblaci per

174
una altra. Per lapreciaci referida al canvi destructures que aquest fet implica em
sembla duna altra classe. Llevat que
conreem un ideal rousseauni i sols admetem la virtut del bon salvatge vivint a
una societat ideal, prxima a la natura. s
que no podem trobar, tamb, aspectes
positius i reconixer una dinmica progressista en la concentraci humana i
lagrupament de mitjans i denergies que
es realitza en el marc de la nova sociabilitat induda per la concentraci quasiurbana dels populatores del nou regne? Si
indubtablement s cert que la ruptura dels
lligams genealgics i la dispersi patrimonial sn elements fonamentals del sistema
feudal, perceptor de renda sobre les unitats productives restringides a la famlia
conjugal, no s cert tamb que la mateixa
fragmentaci socioeconmica pot ser considerada com histricament ms progressista que les formes ms collectives i les
solidaritats clniques de moltes societats
extraeuropees?
Ara b, tant si estem o no dacord amb
tal o tal posici de lautor per exemple, el
seu rebuig a la idea tan repetida de la
superioritat militar de les formacions
occidentals o, fins i tot, amb el conjunt
de les tesis que hi desenvolupa, aquesta
obra no deixa de semblar-me important.
Hi podem trobar, sens dubte, excellents
anlisis de detall. Aix, al primer captol,
dedicat a la capacitat de resistncia de la
poblaci indgena o andalusina, tenim
un molt bon estudi, totalment nou al meu
parer, sobre la importncia de la ballesta
en les tcniques de combat dels musulmans. Per linters fonamental del llibre
rau sobretot en el desmuntatge dels
mecanismes duna captura ja literalment
colonial als ulls de lautor, encara que

ens trobem en plena edat mitjana, de

territoris i de poblacions sotmeses a lexpansi occidental. En la seva lnia general
de recerca, Josep Torr sinspira de forma
molt directa en lexcellent llibre de lhistoriador anglosax Robert Bartlett, The
making of Europe (1993), on sofereix una
aproximaci general a lexpansi medieval
europea. Per va ms lluny en lanlisi precisa i local dels processos histrics de la
conquesta i la colonitzaci. Es recolza en
documents ja coneguts en conjunt, principalment el fons de la cancelleria reial,
per els explota ms intensivament del
que shavia fet fins ara, particularment a
travs duna anlisi molt fina de les dades
fiscals. Explota, tamb, els llibres del
justcia, especialment primerencs, de les
viles dAlcoi i Cocentaina (el ms antic
data dels anys 1263-64) que a penes havien estat estudiats anteriorment. Aquesta
documentaci aporta indicacions precioses sobre les relacions quotidianes entre els elements cristians i musulmans de
la poblaci, a una regi caracteritzada precisament per aquesta dualitat poblacional,
des dabans de les grans revoltes musulmanes de 1276-77.
Als captols tercer i quart, lautor es
lliura a una anlisi estructural de les societats colonitzadora i colonitzada tal i
com sorganitzaven a Valncia durant les
dcades que seguiren a la conquesta. Estudia les modalitats docupaci de la terra
per part dels colons cristians, els processos
evolutius de les produccions controlades
per aquests vers una certa especialitzaci,
i, com ja he assenyalat, les formes dun
poblament fora ms concentrat i centralitzat del que ho estava abans. La individualitzaci dels patrimonis i de les unitats
domstiques, la concentraci residencial,

175
lestratificaci social de la classe camperola, resultats de lexercici del poder senyorial i de la renda feudal, produeixen de
forma inexorable el desenvolupament de
la necessitat del crdit i del mercat de bns
de consum (p. 160). Fortes tensions internes sacreixen al si daquesta societat dominant, la causa de les quals cal cercar,
fonamentalment, en les dificultats dadaptaci als sistemes dorganitzaci agrria, a
les tcniques heretades del passat musulm pels colonitzadors i regides per una lgica social profundament diferent (p. 145).
La societat musulmana, objecte del captol quart i ltim, a causa de la conquesta
i de la repressi de les revoltes posteriors,
es troba profundament desestructurada,
i es caracteritza ara per la dualitat radical
entre un sector de camperols despossets
de les seves terres, en gran part desplaats i
dispersats pels voltants dels centres de
colonitzaci (els jornalers i els eixarics), i,
daltra banda, les aljames que resten en
possessi de les seves terres i conserven,
dalt o baix, la capacitat dorganitzar la
producci agrria, tot i en el marc nou i
constrenyidor de les exigncies feudals de
renda. La conclusi posa de manifest larticulaci establerta des de les primeres
dcades, i mantinguda fins lpoca morisca, entre aquestes dues formes antittiques
de la presncia musulmana i la societat
colonitzadora dominant. Les zones que
resistiren de forma ms vigorosa a locupaci violenta del territori i aconseguiren,
aix, mantenir-se les quals corresponen
tamb, aproximadament, a les regions on
el control cristi era menys necessari estratgicament, foren fragmentades i allades
les unes de les altres per espais colonitzats
on la immigraci cristiana es vei sistemticament afavorida per la monarquia.

Neutralitzades daquesta manera, pogueren ser ben aprofitades fiscalment pel rei i
els magnats que les tenien en senyoria. Per
la seva banda, els senyors dalqueries ms
petites i els nombrosos cavallers i prohoms
dotats de possessions majors que les simples explotacions familiars, on inicialment
sols tenien drets sobre la terra, utilitzaren
els serveis de la m dobra musulmana,
dels jornalers i dels eixarics, totalment
dependents econmicament, la fora de
treball dels quals fou, aix, fortament explotada.
Es tracta, doncs, conclou lautor, de
dues lgiques diferents, per no contradictries i fins i tot complementries,
que sarticulaven en un sistema general
dexplotaci colonial del treball indgena
que permet explicar lestabilitat del cos social andalus durant segles (p. 248). Al
seu parer, en efecte, sense la reserva
constituda per les aljames, la massa socialment frgil dels musulmans despossets o
eixarics, necessria per a lexplotaci de les
propietats dels prohoms i dels cavallers,
hauria minvat prompte fins desaparixer,
ja que, en cas contrari, el seu cost de reproducci hauria resultat massa alt. Inversament, la dominaci sobre les aljames no
hauria pogut consolidar-se sense la seguretat militar que assegurava al regne la
presncia duna poblaci cristiana important, constantment mobilitzable, de la
qual els prohoms i els cavallers constituen
larmadura militar. Lorganitzaci general
del sistema presenta, com ho veu lautor,
tal similitud amb les situacions colonials
dpoca moderna i contempornia que es
pot, legtimament, parlar de colonitzaci.
Tenim, doncs, un llibre intelligent i
ambicis, que proposa hiptesis explicatives slides i suggeridores, a partir de les

176
quals s possible repensar en nous termes,
des de ledat mitjana, un procs dexpansi occidental alliberat de la ruptura
cronolgica artificial prpia de la perioditzaci clssica, que atorga una excessiva

consideraci a lespecificitat de lpoca

moderna respecte als segles anteriors.
Lobra mereix, incontestablement, de ser
llegida. I hauria de servir de punt de partida per a un debat certament fecund.

1999

Nm. 1 HIVERN 1999

La histria en el debat poltic sobre lensenyament de
les Humanitats. Pedro Ruiz Torres
Models federals i Estat de les Autonomies. Ferran
Requejo
Hominitzaci i humanitzaci. Eudald Carbonell
De lintellectual crtic a lintellectual democrtic.
Franois Dosse
Els intellectuals, entre la crisi de la ra i la fi de la
histria. Detlev Claussen
Intellectuals i antifeixisme. Per una historitzaci crtica. Enzo Traverso
Temps i relat. Enric Sria
Davant lHolocaust. Memria, histria, metfora. Saul
Friedlnder
Esclavitud i emancipaci dels jueus. Isaiah Berlin
Desenvolupament sostenible al Pas Valenci. Ricardo
Almenar, Emrit Bono, Ernest Garcia
1898, a Espanya: segles abans i el dia desprs. Miquel
Barcel
Llibres (A. Castieira, A. Cuc)

Nm. 2 ESTIU 1999

Diari dun viatge a Kosovo (1995). Alfons Cuc
Els lmits del secularisme. La marginaci de la religi,
imposa una nova intolerncia? John Keane
El multiculturalisme nord-americ en el context internacional. Will Kymlicka
Enterrar les humanitats? La fagocitaci cientfica com a
alternativa. Adolf Tobea
Cartografia custica. Xavier Bru de Sala
Joan Brossa. El trasps, el llegat i el testament. Vicen Altai
EL FUTUR DE LA UNIVERSITAT: Josep Maria Bricall, Ander
Gurrutxaga Abad, Antoni Elias Fust, Juli Peret
Lassaig com a forma. Theodor W. Adorno
Patrimoni de la societat industrial: la ventafocs del
patrimoni cultural. Manuel Cerd
Leconomia valenciana al tombant del segle. Vicent Soler
Llibres (A. Beltran, M. Nicols, P. Viciano)