RECULL DE PROSA

TAST PELS DE TARRAGONA

DIES SACRES, O BÉ PAGANS, O BÉ NO HI HA SEXE, O MILLOR

DEIXO D’ESCRIURE

Aquesta vida es celebra en dies puntuals. Sacres els dies, o bé pagans, arriben com
l’aigua fresca a l’estiu en un dia de butxaques foradades. Sí, tot això està molt bé, però,
Sr. Alcalde, si és a tu que he de demanar explicacions, ¿per què en comptes de caure,
aquesta aigua tan bonament benvinguda a la nostra llengua, degota amb tantantíssima
parsimònia, i no de tan fresca, cau com l’aigua de l’allau que un mal hivern matà a
diversos alpinistes? Què de breus son les alegries, m’afirmo. Ara bé, em pregunto si la
humanitat, aquesta barreja de sexes que ha esdevingut un sol i mixt i, que amb certa
gràcia, s’intenta mantenir la tradició diferenciant en dos lavabos als locals els dos sexes
arcaics - no pretenc pas donar un missatge sexista, ni molt menys -, és capaç de
mantenir el seny de la felicitat un pas per damunt de la múrria (sempre la he volguda
dir) i alhora intolerant peülla de la penúria.

Massa complicat, em desentenc d’aquesta parrafada llarga que no crec que porti enlloc,
més que a la desestabilització de la que pretenia allunyar-me quan l’he començat. El que
sí que diré és que aquestes línies m’han costat força dotar-les d’alguna coherència, i tan
sols he tacat quinze línies - fins a aquesta, i si encara sé comptar -, tristes línies que no
ompliran capl’ interès primordial de ningú. Però bé, no seguiré per aquesta via que sé
que és molt fàcil fer-se la víctima de que ningú et llegeixi. Normalment, quan em passa
això decideixo incidir en que a altres escriptors – o compositors – que m’agrada llegir sí
que haurien de tenir més lectors, si és que no en tenen prous, però crec que també pot
suscitar algun pensament crític sobre mi, acusant-me de dèspota o bé de demagògic.
Amb aquests últims adjectius ja sembla que parli dels polítics... Doncs això, vagi bé.
Adéu lector, adéu subconcient, adéu Calamaro - l’estic escoltant -, adéu escriptor.
 TRES DE ROMANAS

1
Atenais vivía allá donde las paredes carecen de armonía, donde los cristales eran
transparentes de verdad, y desnudaban lo que se ve, donde olía a vino y fluídos
expelidos, ya fuesen vómitos o codiciadas eyaculaciones. Ella era una liberta, antigua
esclava de Roma que tenía que seguir vendiendo su cuerpo para permitirse su limitada
supervivencia, otorgando así una vida cómoda y la excelencia a su alcahuete. Sufría y
no vivía para ella, vivía en Pompeya pero no era pomepeyana. Pero un día Vesubio,
como si fuese nacido entre la segunda mitad de septiembre y la primera de octubre,
conociendo así el precio justo, la cubrió de cenizas, al igual que cubrió al pompeyano, al
risueño, al ciudadano fornicador y al alcahuete.

2
Pensó que lloraría todos los suspiros que le faltaban para la muerte, sin apenas tiempo
para tomar aliento, pero desconocía la capacidad de soportar del cuerpo humano, algo
así como el desastre mayor que se le puede a uno venir encima. No le dolía ni el
desgaste ni la irritación genital, las estocadas que recibía aprendió a ignorarlas, controló
los impulsos estomacales producidos por el hedor del vino agrio y de otros vómitos de
sus compañeras y clientes. Resumiendo, envejeció en el lupanar.

Siempre pensé que debería llorar a cada instante, pero el cuerpo humano es capaz de
soportar el desastre mayor que se le puede venir encima. Y aun consciente del martirio
diario, yo, ciudadano casado de Roma, no tenía el pudor de negar mi usual visita a su
habitación de cristal.

-¿La visitamos juntos? las chupa por dos ases de bronce –dije a mis allegados.

Mientrastanto una pared rezaba algo así como “Así que llegué aquí, follé y regresé a
casa”.
 3
Lucila y Tiria eran nativas de Cádiz. Por algún motivo que un servidor y tonto narrador
desconoce fueron llevadas al Submemmio. Allí fueron sodomizadas por alguien con un
miembro parecido al de Príapo y con el abdomen tatuado. Su marca decía algo así
como: “soy la segunda opción y una importante lección, quien sabe por dónde querrán
entrar los que pagan”. Debe decirse que era un norteafricano con una musculatura muy
desarrollada. Una vez maltratadas por primera vez fueron llevadas ante Calígula, que las
recibió con rostro vicioso junto a otras tantas mujeres en el vestíbulo de su palacio en la
época de crisis económica que Roma sufrió. El espectáculo que se presenció fue
vehemente y a la vez repulsivo, permitidme la licencia de que, por pudor, haya acortado
la descripción. En resumidas cuentas, la orgía entre las muchachas importadas y
Calígula, junto con amantes hombres y familiares, fue el más asqueroso deseo que un
ser humano puediera tener en vida. La higiene no era propia de un lugar tan lujoso pero
sí de uno tan lujurioso. Una vez probadas las mujeres libertas y extranjeras fueron
expuestas a un público que también estuvo obligado ha relacionarse con ellas. Calígula
ingenió así una medida para frenar la crisis de la época. El palacio se convirtió en un
prostíbulo al que los ciudadanos de Roma debían frecuentar. Al poco tiempo, esa
costumbre levantó una cruel herida que jamás ha cicatrizado en el territorio italiano. Se
tacharon unos cuantos abriles y las mujeres iban padeciendo el castigo de un exceso.
Lucila y Tiria estaban completamente desgastadas, pues no es tan ancha la cuenca del
río para tan abundante caudal.
 TREBALL DE CLASSE (inacabat)

Era el 2 de juny de 2005, quan, en una escola on es predicava el culte a Jesucrist i,

sobretot, a la verge Maria, doncs era d’origen conventual, es va dur a terme un procés
que acostumava a succeir en l’últim mes escolar dels alumnes de primer de Batxillerat.
Es tractava d’un treball que es basava en investigar un tema que agradés a l’alumne, i
que hauria d’investigar des del mateix mes de juny fins el 17 de gener de l’any següent.
Aquest treball era obligatori, doncs sense ell no es podia completar l’última fase de
l’educació secundària.

El nostre protagonista és diu Eugeni. Ell era nascut a Vic, poble on encara continuava
vivint. Portava tota la vida veient els mateixos paisatges, els mateixos records de la
infantesa es mostraven als seus ulls al sortir al carrer a passejar. Així doncs, podem dir
que no tenia present res del que visqué anteriorment. La monotonia quedava palesa al
seu rostre. Jove, de disset anys, emprenia el viatge a la universitat amb forces ganes,
doncs volia especialitzar-se en alguna cosa que de veritat el motivés. A casa tenia bona
relació. Vivia en un lloc afable i gentil, doncs no deixa de tenir essència de poble. Ell,
rebia docència de l’escola que us he introduït precedentment.

En un principi, l’Eugeni va rebre la notícia de fer un treball de recerca amb els braços
oberts. Creia que tenia moltes coses que investigar que no sabia, i no només ell, sinó
hom que s’interessés pel seu pròsper treball podria adquirir coneixements que en aquell
moment eren inassequibles. Primerament va pensar -mentre l’Alt comandament 1 donava
les pautes per seguir el treball- que podia tractar temes de l’estil música underground,
negra, les diferents facetes més obscures que té el rock experimental, el punk, l’indie, el
que serien les drogues i les bogeries dins de la música, vaja. Però ben aviat, i ajudat per
un programa d’una televisió privada, va saber que el tema a tractar era sobre la
pornografia. Ell no creia que ho fes per mossegar els estaments del col·legi ni tampoc
per fer-ho a l’Alt comandament, però potser sí que tenia un subconcient cruel.

L’Alt comendament va pautar unes condicions indispensables per a fer el treball de

recerca. L’Eugeni segurament no va estar prou atent mentre s’imaginava aquell grandiós
treball que tenia en ment. L’Alt comandament va donar les llistes dels tutors que
regirien cada treball de cada alumne. A l’Eugeni li va tocar una tutora que es deia
Amàlia, la seva professora de química.

Ben aviat van quedar els dos, l’Eugeni i l’Amàlia, per parlar sobre el futur treball. Ella
va exposar la seva idea d’analitzar detingudament el procés d’una creació eròtica amb la
finalitat d’expressió al públic. Ella es va negar, i va demanar-li si el plaïa de fer-lo sobre
un altre tema. Ell, dubtós, va dir que intentaria complir els seus desitjos, però que s’ho
repensaria. La tutora el va fer intuir que no tenia cap altra sortida. Al dia següent, entre
classe i classe, l’Eugeni va apropar-se a l’Amàlia per dir-li que el faria sobre l’anestèsia
1
L’Alt comendament és una persona. És indistint que te la imaginis tant un home com un
dona.
local, un tema que l’havia apassionat des de feia moltíssim de temps. Obviament era
mentida.

L’Eugeni va passar-se tot l’estiu estudiant sobre el tema. Primerament va voler conèixer
a persones d’aquest ambient. No seria fàcil per un menor recercar documentació sobre
el fet pornogràfic si no tingués contactes que l’ajudessin a cercar informació o
l’apropessin a espectacles i cinemes. Aquests mateixos es prestarien per a ser
entrevistats i portarien actors, guionistes, directors, càmeres, etc, per a que els pogués
extreure alguna informació en especial. El programa que abans he anomenat també el va
servir per a documentar-se sobre el tema i aprofundir. A mitjans d’estiu portava un
treball molt avançat, d’unes 76 pàgs i una important col·lecció fotogràfica i d’una
videoteca a més a més. Va seguir l’altre meitat d’estiu delegant veure el treball
finalitzat, esforçant-se de valent. Mentrestant ho intentava combinar amb algunes altres
alegries que ens depara a tothom l’estiu. Així com la platja, la calor, la gastronomia, el
sexe, la beguda, el riure, l’amistat, cap obligació (o almenys en el cas de l’Eugeni, doncs
disposa d’una sana edat immillorable), etc.

Un cop van començar les classes altre vegada, ell portava el treball igual d’avançat que
aquells alumnes tan aplicats que s’enduen els professors al sac. Però ara tenia el repte
més difícil del treball pel davant i l’únic que volia evitar, doncs no depenia d’ell ni dels
seus interessos, sinó dels interessos de la tutora capitanejada per l’Alt comendament.

Cap a la primera setmana d’octubre va haver d’entregar tot el que portava sobre l’anàlisi
local a l’Amàlia, que després d’haver passat per un estiu calurós i alegre estava molt
morena. Un cop l’Amàlia va veure el treball va alterar-se força. Decebuda va demanar
explicacions sobre el que veia escrit en aquella portada, de la qual el seu títol li
semblava una taca a una pared acabada de pintar. L’Eugeni es va acollonir davant la
cara de l’Amàlia, però va ser breu ja que s’ho venia a venir.

-Eugeni, què et vam dir?

-Amàlia –va dir amb veu tremolosa-, em sap greu, però és el tema del qual vull fer el
treball. No saps...

-Però escolta! –el va tallar- No saps que aquí tenim uns valors que s’han de respectar?
Ara parlaré amb l’Alt comandament a veure que en pensa.

-Amàlia, deixeu-me.

-No, no, no –respongué-. A veure que feu per allà al fons! –va dir dirigint-se als
alumnes que xerraven al passadís fora de la classe, pronunciant “a veure” com si fos
“avere”.

-Bé, doncs ja em direu que en penseu.

-Sí, sí. Però pots comptar que serà un no rotund.

-Mai sigui llegeix-te’l.

-No!! –va dir exaltada.

-Però...

L’Amàlia va anar-se’n i ell es va quedar pensatiu assegut al seu pupitre. Tenia clar que
el treball que havia dut a terme era excepcional. Era un enorme document que
publicarien a aquell programa que veia divendres per la nit a aquella cadena privada de
televisió. Potser es faria ressó del seu nom si tingués rellevància aquella recerca.
L’Eugeni estava segur que allò documentava una indústria completament desconeguda
que només es recorria a ella per burlar-se’n o per consumir-ne.

-Quedarà el meu treball en va? –es va preguntar- No, és impossible. Si més no m’ha
servit per mi, i això consta en la merda d’objectius que m’han demanat que hi escrigui –
pensà.

L’Amàlia va dirigir-se a l’Alt comandament. Entre els dos van decidir que necessitava
escarmentar, que tenia prohibit tan sols pensar-hi. L’Alt comandament va referir-se en
castellà a l’Amàlia amb aquestes paraules:

-Dile que se deje de tonterías. Suspenderá y eso no se lo quitará nadie, que se joda. Dile
que lo vamos a dejar cojeando. Con otro paso de superioridad que muestre le
cortaremos las alas, ¿Quién se cree que es? El estudio puede estar tan bien hecho como
la Capilla Sixtina, pero no es no. Que lo comprenda, vamos, que no tiene otra solución.
Tenemos que adoctrinar bien a los niños, luego cuando crezcan ya verán por dónde va a
ir, pero de mientras, aquí a obedecer sin que se pase de la raya. Lo tendremos como
carne de cañón, díselo, que yo me divierto con alumnos así. De hecho, alguien tiene que
equilibrar la balanza. Pero es que es atrevido el crío, fíjate ¿A quién se le ocurre llevar
su propia ley en un sitio tan bien organizado? Y dile también que si pretende un trato
igual en todo lo demás, pues después de esta impertinencia no lo tendrá. I le sacaremos
las tripas para cenar esta noche...

La nit d’aquell dia, ell, inocent, intuïa aquestes paraules de l’Alt comendament, i se’n
preparava d’altres a casa seva:

-Ara que li puc dir a aquesta gent. Seguiré, amb dos collons ben posats. Se m’unflarà la
vena del coll com a aquella de la tele, ja veuran ja. Jo tinc dret a fer el que vulgui,
independentment del que vulgui. Però, és que a més a més, estic obeïnt-los, ho faig
perquè ells m’ho manen. Oh no, una sola obligació els hi permeto. Totes les santes putes
pautes que l’Alt comandament va dissenyar maliciosament per atemptar contra la nostra
salut, estan seguides al treballàs que he fet amb les meves mans, més blanques i pures
que les d’un àngel. Vull una recompensa, un excel·lent, un alleugeriment dels neguits i
desassossecs que prevec el dia de demà. Necessito alguna cosa semblant a una infusió,
un til·la d’aquelles.
 LA MORT

Després diuen que de les dones només vull el que va de carn enfora. Mira-la ella, tan
mona, tan buida per dins. Té el cabell més ben allisat del planeta! Oh, quina dona! No
he vist tal maluc com el seu, com es trenca i es reconforta sobre una música tan i tan i
tan elaborada, mereixedora de premis Grammy i tota la pesca aquesta. Ella, que em
passejava com un gos passeja les seves puces. Pobre del següent, el següent que intenti
fer-la tirar endavant en coneixement i poesia, amor i bones intencions, i totes aquestes
coses que prefereix oblidar fixant-se en els valors de la seva estimada innocència,
inculcats des del canal de televisió fins a les portes ferides dels lavabos. No sap parlar,
per què sinó s’amaga quan els comptes no li quadren? Ara m’informen que viu
dolçament feliç, sense escoltar ningú, evidentment. Feliç dins la seva impertinència.
Creu saber de la vida, si en sap dic! És llesta com ella sola. Saps què? L’altre dia em va
dir que no pagaria mai per veure Enrique Bunbury, ni un cèntim. Així es fa, s’han
d’esborrar de la cartografia catalana els locals de culte i oci, evidentment, que promouen
aquests cantautors imbècils, vulgarment coneguts, i molt ben reconeguts, com a
cantautors de pacotilla. Espera, que encara no he acabat, recordo aquella matinada en
que llegint el diari, plegats, llegíem que un noi va assaltar un tren Renfe per reivindicar
la qualitat subestimada de l’oli d’oliva de Siurana. Oh! com va exclamar! ella que és
d’aquesta terra d’or líquid, així el va anomenar. L’alegria es fonia amb la seva pell en
forma de pluja lleugera de maig. “Així es fa” va dir. Què de sàvia és la natura, que ha
injectat en ella els secrets més complexos que conté, i que jo, tan miserable, no he
sapigut entendre ni esbrinar ni res semblant. ¿Què vols que faci, Verge Maria, si aquesta
dona, a qui he dedicat moltíssim de temps, i només unes copes i alguna altra dona han
sapigut donar-me el que esperava d’ella. No ha deixat de pensar en ella mateixa en dos
segles i mig, encara? Moriré sense ser considerat com un perdedor de l’amor, que és el
que sóc. La dona, que vol ser tan emblemàtica, és més senzilla i vulgar que la barana de
A Tocar Ferro de Tarragona. I jo, que pensant que era complicada i que ella esperava la
millor versió de mi, l’hagués complagut dient que sí a tot el que feia, fa i farà.
 AURORA O EULÀLIA

És necessari, sincerament (molts cops, quan vull convèncer als lectors d'alguna pollada
tan certa com la que diré ara, escric "sincerament" al començar. És símptoma d'intimitat,
diuen):

L'altre dia vaig conèixer Aurora (o Eulàlia, no me'n recordo) a un pub d'aquests d'avui
en dia, de cubata sintètic i plàstic, i música de cabaret poc galàctic. Va costar 7€ i mig la
puta entrada, doncs va merèixer la pena, i inclús va ser insuficient, conèixer una noia tan
atractiva com ella. Ballava d'aquesta manera que ballen les noies desinhibides i
modernes, les més atractives, sincerament. Doncs això, que estava allà semi-borratxa
(com jo mentre escric això) o borratxa sencera, i vaig anar corrent a prendre suc de
civada amb ella. Em mirava amb cares estranyes, com si no volgués sentir com fregaven
sons les meves cordes, i bebent ininterrompudament de la botella de 35 Cl (C L, quines
inicials més emblemàtiques). Primerament vaig aconseguir que no assentís allò que li
proposava, però com hom sap, amb la droga que fertilitzaven els seus òrgans, va acabar
sucumbint als meus desitjos. Ens trobàvem a les 5 i mitja de la matinada jaient al portal
de casa meva, jo vomitant esternuts i ella esternudant vòmits. Jo volia que pugés de
seguida, però ella va preferir morir-se. Va venir l'ambulància, amb els colors que tan
malament decoren el treball que aquesta fa, i se la va emportar a l'hospital. Des d'allà va
ser exportarda, o va emigrar, algun altre món on per fi no assoliria arribar al meu llit.
 CLARA JANSÀ FENOLLOSA

Camino entre un sòl gris cimentat i un sostre grisenc també, en un matí d’estiu, proper a
les 13h, el dia no pinta tan bé com l’anterior. Amb calçat estiuenc trepitjo la inerta
grisor del terra que em fereix la planta del peu pel poc gruix de la sola de les sandàlies.
La humitat de Tarragona em permet vestir camiseta de màniga curta, però juraria que fa
dia de tardor. Des de la meva òptica puc contemplar un mar enfurismat, i embrutat per
la ferralla que porta el petroli a derivar, com talla ambdós grisos. Porto a sobre una
càrrega feixuga, la usual sensació que el món cau damunt meu, provinguda per un
desamor, per la impotència i la conseqüent pèrdua del control. Camino amb la mirada
als peus, camaleònics, doncs tenien un color semblant al brut del terra. Vés a saber
quina fila faig, però internament estic col·lapsat, mancat de serenor, de tranquil·litat.
“Però és quan menys t’ho esperes quan la vida et sorprèn”, algú m’ho haurà dit algun
cop, és un lema que és més útil que el menjar per sobreviure. I ja arribant a l’hotel
Imperial Tarraco, a l’altura de les motos Honda, treu el nas i tota la resta del cos una
morenor que contrasta amb el trist paisatge. La morenor és una dona, una dona alta i
prima que sembla que hagi conegut el cel i només mirant la grandària dels seus ulls
pugui contagiar-me de la seva estància allà. Gira el cap cap a mi i dels núvols sorgeix
una escletxa per on un raig de sol es descobreix i impacta amb el pòmul dret de la
d’ella. Porta posat un somriure perenne i una camiseta a ratlles fines vermelles i negres.
Creua per anar a una fleca a l’altra banda del carrer, i jo, que no deixo de mirar-la,
endevino la claror que m’acompanyarà fins a casa.