Abril i Maig, o tota la vida sencera

Recull de poemes i textos d’aquests mesos del

2010

Això de que t'agradi escriure és la polla. Ara, sense solta ni volta, fotré una parrafada
que em divertirà més que que que que que que que que que que que que que que que
viure a Tarragona un divendres per la nit, posant per cas. Aquí va:

Allà on la creativitat m’ha portat

Adelaida és home. Té un cromosoma de color groc (ves a saber de quin color són, ni
que cony importa això). Té un grup de punk-rock, d'influències alemanyes, i una novia
que es diu Josep. Els dos s'estimen molt. Ell li canta les cançons i ella frega els plats
dels dos. El menjar, però, el cuinen junts. Adelaida té un pis a Barcelona, bé, de fet té
tot un edifici. La planta baixa la va llogar a una discoteca o pub (és més pub que disco,
per la curta grandària i cèntrica ubicació). Al seu pub hi punxen música de ràdio, venen
alcohol a preus desorbitats (d'escàndol) i els cartells que refereixen a la clientela estan
escrits en castellà. El pub s'omple de xarnegos durant la 1h i les 2.30h de la nit. Entre
les 24h i la 1h (obren a les dotze) hi ha jovenets, i més tard (entre les 2.30h i les 4h
p.m.), l’omplen quatre o cinc persones no tan joves o veïns que tornen de la feina.
Adelaida viu a Tarragona, amb la Josep, obviament. L'Aldelaida va al psicòleg, l'ajuda a
que no es desplomi marejada ni nerviosa quan ha d'anar a pixar als bars.

Na Josep, en canvi, fa classes de català, que li costen. S'ha adscrit a un nombrós grup de
polítics que sembla que tenen suport i ja n'és la líder. Sembla ser que demà hi ha
eleccions (no sembla ser, perdó: demà hi ha eleccions). Ella, que està nerviosa, ha anat
avui a Barcelona a dormir a casa de l'Adelaida. Per calmar-se una micona ha decidit
baixar al pub de 2h a 2.30h p.m., s'ha pres dues copes de cava i ha tornat a casa davant
de les salutacions dels clients. Joan, el cambrer de confiança li ha desitjat molta sort.
Ella, ja cansada i més tranquil·la s'ha posat a escoltar la ràdio: enquestes, sondejos,
previsions, etc. La Josep en surt ben parada. Demà, per acabar-ho rimant, sembla ser
que acabarà sent presidenta de la Grandíssima Generalitat.
No de perfil Noe

Poema:
Cantàvem devotament

embriagats no tan sols

per l'aurèola de l'alcohol

sinó pel que jo creia:

flama incandescent.

Vaig mirar entusiasmat

el cabell de Noe negre,

vaig preguntar-li si veure'm

era veure un rusc d'abelles

o veure una gatona un gat.

Responguè enfosquint la foscor

a l'estil Poe

el que ha sigut l'anomenat "NO"

del perfil Noe.

Text:
M'he subscrit, adscrit, agregat, adjuntat, annexat, donat d'alta, posicionat a favor del
famós NO de perfil Noe.

Anit em vaig posar a recordar, cosa que estic fent ara mateix (per tant recordo el record
d’anit). Vaig alimentar la meva autoconfiança un altre cop, doncs aquesta història que
va ocórrer en un temps passat i que ara plaentment estic recordant és força heroica,
èpica i el demostratiu que acaba qualificant-la d’autoconfiança: meva.
Fa un parell d’anys vaig visitar Madrid amb una colla d’amics dels que n’he perdut una
mica el rastre. Èrem quatre: Oriol, Andreu, Eric i Marc. Vam arribar allà, a Madrid, i
ens vam instal·lar a un hotel a prop del Paseo de la Castellana. Era un carrer que tallava
amb Gran Via, suposo que amb nom de militar.

Quan vam desar els bàrtols a les nostres habitacions (estaven distribuïdes 2 i 2) jo vaig
precipitar-me i vaig anar a fer un tom sol, al·legant que aniria a un súper a agafar
queviures que ens mantinguessin desperts per les nits, i vius als dies. Vaig creuar un
carrer, i vaig girar a la cantonada següent sense fixar-me en els cartells que donaven
nom als carrers. “Hauré de fer reminiscència de les passes que m’han portat aquí” vaig
pensar, si no recordo malament, un cop davant de la primera botiga d’alimentació que
vaig trobar. Allí vaig entrar i vaig agafar un parell de botelles de litro i mig d’aigua, 6
botelles de cervesa peculiars d’Alemanya o altres països de la vora, bosses de patates i
no recordo què més. A l’hora de pagar una noia se’m va colar i va pagar un parell
d’aigües. Jo havia deixat la meva bossa a un lloc del mostrador que estava lluny de la
meva vista. Mentre jo pagava, ella va agafar la meva bossa i va posar la seva al seu lloc.
Un cop em vaig donar compte ja no quedava rastre d’ella a la tenda. Vaig sortir
esperonat a per ella i la vaig atrapar no gaire lluny. Vaig obrir una motxilla que duia i
allí estaven les meves coses. Vam estar discutint sobre si jo havia de tornar-li les seves
dos aigües i ella, sense cap altra alternativa, em va convidar a casa seva per prendre
quelcom que valgués tant com la meva voluntat de fer les paus, de perdonar-la. Vam
pujar a un pis molt ben situat, amb una vista des d’un balcó que em permitia entreveure
el parc del Retiro. Estava sentat a un sofà molt còmode -s’ha de dir-, i ella va aparèixer
per darrere de mi amb un suc de llimona que just havia sentit que espremia i una botella
de Bombay. Va deixar el recipient de l’espremidor i la botella damunt de la taula que hi
havia davant del sofà i va tornar-se’n. Va arribar un altre cop, sentint les seves passes jo
pel darrere, amb dos gots i una llauna de tònica de Schweppes. Va delectar-me amb una
litúrgia de mescladora convincent i vam beure també devotament, però abans va fer-me
anar a per glaçons, que es van fondre suddenly. Ens vam despullar i, nus, vam follar
com les ombres que follen a la cançó Junior Suite de Nacho Vegas. Vaig dutxar-me
mentre ella dormi esgotada i respirant fortíssimament al sofà –“amb el mal de cap que
tindrà demà” vaig pensar- i vaig trucar aquells per saber on estaven. Ella va despertar-
se, va mirar-me adormida –quina contradicció- i va demanar-me el núm abans de que es
perfilés la meva sortida triomfal al carrer de Madrid que acabava de suar. Vaig agafar la
compra i, al girar-me cap a ella, vaig negar la seva proposició, al·legant la meva
subscripció al NO de perfil Noe.
La pintura

"Falten deu minuts", diu la professora. Jo, miro detingudament l'examen i,

personalment, crec que ja no puc esprémer més el cervell, i si pogués, sincerament,
tampoc ho faria. M'aixeco i camino lentament contemplant les mirades de preocupada
que fan les noies que m'envoltaven i les contemplacions funestes dels companys de la
primera fila. Entrego l'examen, torno al lloc, agafo els trastos i per la porta que me'n
vaig. Vaig sortint pels passadissos i escales mentre escolto els comentaris dels que de
ben segur treuran excel·lent, sobre si havien contestat allò allà o allò altre a aquella altra
pregunta. Surto per la porta quan de sobte sona el mòbil, bé, vibra, doncs calia que
ningú s'assabentés de cap trucada meva durant l'examen. Contesto, és l'Aida: "em
sembla molt bona la idea que em vas proposar fa setmanes ja, sobre emborratxar-nos i
pintar tela i cavallet a casa meva." Li contesto que cap allà vaig. Agafo el primer bus de
línia que es dirigeix cap a casa seva, escolto Física y Química de Joaquín Sabina durant
el trajecte, baixo a la parada pertinent, truco al timbre, i m'obra, amb el rom a la mà i els
mugrons marcats estilitzant la camisa. Em fa dos petons i m'endevina el camí cap a la
seva habitació. Parlem, mentre bebem molt devotament, de com ho farem: jo m'estiraré
al seu llit, nu, escrivint el que em surti de la meva ment de poeta deshinibit, mentre ella
pintarà amb la paleta més escassa de colors -només tres- el que pugui sobre el resultat
del treball de ma mare estés sobre els llençols arrugats que, per mandra -suposo-, no ha
volgut fer. Doncs així succeeix. Més tard ja, fosc per la finestra, enretira la tela i en posa
una altra damunt del cavallet. Em mira somrient, complagudíssima, i respon al meu
deporable -però alegre!- rostre embriac: "aquesta tela la vull pintar com tu volies que la
pintés, amb tu al darrere".
Abril de 2010

En Abril de dos mil diez,

días para el terrorista:

satélite en oculista

no vislumbrará su tez.

De luto está el familiar

no el político polaco

que, a la altura del fracaso,

jamás podrá fracasar.

Aprovecha tu niñez,

niño, abre aquella revista

que aparta papá de vista

pero encontraste, ¡pardiez!

En Abril, locos de atar

somos ambos, que los trapos

sucios de este mes de Mayo

ya fuimos a encomendar.
Todo lo que el miedo esconde

Que es disposi a tocar entre suor, llàgrimes finíssimes que decorin els seus pòmuls, un
somrís de rigor per agradar i per amagar els nervis també. Que es disposi a tocar sense
alè, que li costi respirar per tenir tapat el nas, que suï una gota més. Que es disposi a
tocar neguitosa, amb el paladar adolorit, un xic èbria; si us plau: que tingui el cor per
fora de la camisa, les ungles dels peus tallant roba de mitjó i pell de sabata, la llengua
ensalivant, els ulls -repeteixo- plorosos, que estigui despentinada, mucositat al nas, el
pèl punxegut i la carn de gallina. Que es disposi a tocar distreta, pensativa, dubitativa,
alienada; si us plau: nerviosíssima.

Que quan ja rebi l'ordre de musicar els xafardeigs del públic erri la primera nota. Que
pel seu cap el subconcient es foti d'ella exageradament preguntant-li perquè cony no pot
deixar d'endevinar la meva cara. Que s'acostumi a l'horror de pensar en algú, que aquest
sigui jo i arranqui els aplaudiments dels familiars i dels altres xafarders a l'acabar. Que
maleeixi haver pensat en mi, en mi, en mi, en mi, en mi, etc.

Que si no succeeix així: ¡¡quin atordiment!!

Bellesa amb b

És dia de lluna plena,

a les quatre de la tarda

Aurora, Eulàlia i Marta

s'unten la pell crema.

El sol, que oblida ma casa,

corre a empaitar Amèrica

mentre porta les celles

a depilar l'Eulàlia.

Alhora, està reposada

Aurora amb les seves venes

unflades de sang vermella

apressadament bombejada.

Surt talentosa Marta

amb mitges fosques i verda

la jaqueta que d'etiqueta

des de soltera no es posava.

Ja és fosc i les enteses

pensen que és escassa

la mà de mascles

que decoren la discoteca.

I Krahe ha vingut a beure

prop d'on elles ballen

llàstima que ni a males

sàpiguen valorar la bellesa.

Reus-Luton

Estimada Lèsbia,

L’altre dia fent memòria vaig recordar-me de tu un altre cop. T’ho he dit vint-i-cinc
vegades, ho sé Lèsbia, però aquest cop evoquen olors de fa temps en aquesta habitació
des d’on t’escric. De fet, és evident que mai t’he necessitat mentre estaves amb mi, no
recordo fascinat que em compressis tot allò que volia i que, neci, vaig permetre’t
comprar, no en sóc de materialista, això ja ho saps, dona. L’altre dia vaig trobar una
fotografia de carnet teva a un d’aquests calaixos que en comptes de funcionals són més
aviat decoratius, tan malmesos per les rabietes meves, te’n recordes? Rabietes que
segurament deriven d’alguna discussió amb tu algunes d’elles. Doncs fent memòria
d’aquesta foto acabo d’aterrar a l’aeroport de Luton, sí, recordo que vam sortir de Reus,
fa 28 mesos. Després, a l’arribar, amb els pares i mon germà vam agafar un bus que ens
portaria a Londres ciutat, a un hotel de nacionalitat espanyola em sembla, davant de
l’estació de trens Victoria –i de tots els teatres que la envoltaven, un d’ells amb el
mateix nom, si no recordo malament-. El primer dia vaig sortir de casa amb mon germà
i vam conèixer, a la part de darrere de l’hotel on s’escopia l’aire calent de la ventilació,
un grup de londinencs amb dificultats econòmiques. Ens vam fer amics d’un que havia
viscut a Sevilla –o era de per allà- i va haver d’anar-se d’Espanya per passar una
miqueta de haixíx de res per l’Estret. La primera nit suposo que va ser plàcida, totes ho
són, i jo somniava en aprendre a plorar, a sentir mal per amor, i aquestes coses q jo ja no
recordo que volen dir. Saps què? abans d’anar a dormir, mirava que no hi hagués mon
germà mirant-me, ni que pogués haver-hi una càmera oculta al sostre i, quan estava
assegurat, feia un petó a aquesta foto que tinc a deu centímetres de mi mentre t’escric
tota aquesta parrafada, amor. Amor, quina paraula més irònica, jo acollonit per no
semblar un maricon mentre feia un petó a la puta foto que tinc davant. Després, suposo
que vaig fer una partida a la DS que tenia i escoltaria Antònia Font que en aquells temps
els escoltava un colló. La paraula és irònica per dos o tres motius, jo ara només en penso
explicar un, i és que ara estic molt apartat d’aquesta concepció d’amor fidel i devot i
fervent i cursi i dolç i verdíssim –verdíssim de que no és madur, s’entèn- i irreal. Podria
posar-te exemples de fa poc, o relativament poc, però m’agrada més parlar del passat
més passat, quan encara no em vas perdre el respecte. En aquells temps jo just acabava
de conèixer que cony era ser infidel, i em va horroritzar la idea de tornar-me un
especialista en aquesta faceta, i volia sentir un amor intens i fervent, inesgotable –potser
per això ja no hi crec-. L’únic que vaig fer va ser mentir-me, sí, aquest és el verb. Tu
segur que creus en la infidelitat, vés, que t’he de dir a tu que no sàpigues ja –i jo fotent
petons a la foto, bah!-. Els dies que van prosseguir de la primera nit a la capital britànica
van ser molt divertits, crec que és la millor ciutat europea que mai he vistat, excepte per
la infinitat de càmeres que irradien en l’ambient –que amb el contacte que deu fer això
amb els telefons mòbils ens posa als homes els collons com una cambra de gas per
l’esperma-. Doncs això, que aquests dies m’ho vaig passar molt bé, un viatge que ja està
marcat com done a la meva llibreteta Moleskine. I tens la santa sort que em recordi a tu,
sincerament.

T’hauria d’haver ensenyat un assaig que vaig fer sobre impúdica relació que té
l’escriptor amb el món abans d’escriure això, em sap greu.

Un petó de

El pseudoconfidencial Xavi
A aquells
Als que descansen l'u de maig

als que s'aixopluguen de groc i vermell

els quals el llatí és un faig

envellit al jardí en temps

tardorenc

Als que ja no fabriquen seda

als que planifiquen i ploren

els quals l'or els cega

volen volar però, probres

no poden

Als que ja no vesteixen pana

als que neden només en clor

als que sí vesteixen Zara

a tots ells se'ls ha fos

el glaçó (el cor)

i ara a corre-cuita busquen un desfibril·lador (un congelador).

Mil dones que em diuen que no

La vaig conèixer jeguda sobre una hamaca, prenent un còctel d'anunci de revista
prestigiosa -ja sabem què és prestigiós avui en dia, jeje- dins la seva terrasseta a 10
pams de la sorra de la platja. La vaig mirar, es devia sentir engalanada i em va suggerir
si volia provar un còctel semblant. Vaig afirmar-li la proposició. Es va molestar tan sols
a dir: "passi, home", el seu cul no es va moure. El que va passar després, in situ, fins ara
mateix que estic a ca meva teclejant, sincerament, no és d'interès comú.

A partir de llavors l'he trobada a tot arreu. Sabeu què, ara agafo i dic, cridant a més no
poder: LA TROBO A TOT ARREU!!

I, de sobte, ella ha aparegut pel darrare com un esperit -no n'entenc d'això, com el bitxo
que més us agradi-. I obra la boca per dir-me:

-Res de tot arreu, d'això se'n diu omnipresència.

I, llavors, no em surten més paraules per respondre que aquestes que seguiran ara
mateix els vostres iris (o retines o pupil·les, el que sigui):

-D'això també se'n pot dir menjar pastós, insomni, tren cremallera, olor a claveguera,
muntanya +8000m, hospital, sintetisme, fi del món, avorriment de mitja tarda, sofocant
calor a l'estiu i aberrant fred a l'hivern, boca ensucrada, tormenta elèctrica, humitat
infinita, remullada de sant Magí, música de ràdio, -segueixo nerviós- edifici a Fifth
avenue, conte per a nens petits, religió, -i encara més- orquestra simfònica, maduixes
amb molta nata, Nike (o CocaCola o McDonalds), fills predeterminats... -deixo
entreveure mil ocurrències més tan originals com la primera i acabo dient-li-: mil dones
que em diuen que no.

I aquest serà el títol del text.

Discurs de Segon de Batxillerat de Lestonnac-L’Ensenyança
(Censurat)

Hola a tots. Em presento: em dic Oriol Juvé. Deixeu-me explicar, a grans trets, la meva
vida fins fa dos anys. Jo sóc un noi –Oriol és nom de noi, pels que potser sou meitat
xinesos meitat alemanys i no ho sabíeu-, sóc un noi nascut a Badalona. Els meus pares
es diuen Jesús i Joana. Al meu pare, quan just m’havien de batejar, va rebre una trucada
que el fer canviar de lloc al treball, cosa que ens va portar a viure a Tarragona. Un cop
ubicats ma mare tampoc podia cuidar de mi, fet que em va dur a iniciar una preeducació
a la llar d’infants. Allà vaig conèixer la Marta i la Marina, que encara avui estan pupitre
amb pupitre a classe, i ens vam fer molt amics. Quan vaig començar a anar al parvulari,
a Lestonnac-L’Ensenyança, vaig aprendre a estimar les petites coses d’aquesta vida: un
lego, menjar xocolata quan obeïa la professora de faldilla curta, l’Alba, i els meus
primers amics Josep i Jonhatan. Els anys van fer de mi algú més assenyat i ben aviat,
davant de tants diners convertits en videojocs per la meva primera comunió, vaig
començar a estimar les coses més grans. Una d’aquestes, sens dubte, es tracta d’una
paraula de tres lletres, la primera de les quals és majúscula i la segona, que és la primera
vocal, té accent tancat. I és que Déu em va comprar, penso ara. Anava a missa amb ma
mare, la meva àvia –que venia els caps de setmana a veure’ns i era vidua- , les Mireies
Guinovart i Escoté i les seves respectives famílies. Als aniversaris, de coca, xocolata i
piscina de pilotes de plàstic i colorins, anàvem amb mala sang el Guillermo, el Sierra, el
van Asch, el Pol i jo a fer córrer esperitades la Noelia, la Lucía i la Míriam pels
passadissos de la garjola del local Xiqui Park. Quan ja en vaig tenir 12, vaig deixar la
primària per entrar a l’ESO, on en canviarien els companys i travaria noves amistats
com per exemple el ros d’en Carles i la riallera Olivia. Durant la educació secundària
del que es tractava era de buscar les pessigolles a les professores d’Història i
Matemàtiques. Ara que ho recordo, un dia la professora d’anglès va renyar el Martí i el
Josep Mercadé perque la Blanca va queixar-se que li tocaven el cul massa sovint –jo li
vaig tocar un cop i no va dir res, però ara m’odia-. La Blanca era bona noia, era molt
amiga de la Tània i la Maria. Les tres s’asseien al darrere a fer llistes sobre quins eren
els nois més eixerits de la classe -bé, de les dues classes- i a mi mai m’hi van posar en
cap. Ho sé perquè el Martí va agafar la llista i me la va ensenyar. Els guapos eren ell, el
David Ginebra –m’encanta aquest cognom- i un altre noi que, com a excepció que
confirma la regla, no era de cap de les dos classes. De fet, aquest noi feia per aquella
època segon de Batxillerat, és deia Joan si no recordo malament. Parlant de Joans, el
Joan March, un noi de l’altra classe, un dia em va dir si volia anar al cinema amb ell i
dues noies. No eren del cole, es deien Andrea i Alexandra Martínez Maeso –dic tants
cognoms perquè a la meva classe tenia una companya que compartia nom i primer
cognom-. Amb elles vam tenir força relació, i, de fet, l’Andrea va ser la meva primera
nòvia, però per vergonya no seguiré per aquí. Els dies de primer i segon d’ESO duraven
tan poc com para-sols en dies ventolers –adjectiu que li agrada molt al Ginebra- d’estiu.
Quan segon d’ESO va acabar, el Mercadé, el David –que no el Ginebra-, la Vicky, la
Travieso i la Regma vam anar a Irlanda per un mes a aprendre anglés. Sabeu què, l’únic
que vaig aprendre va ser a beure amb b alta i veure amb b baixa les calces i sostens a la
Regma. Mon pare, que en sap força d’anglés, va voler mantenir una conversa amb mi
quan vaig arribar. Encara em fa mal la mandíbula quan menjo aquells bistecs passats al
cole!! de la bufetada que em va pegar, i de la pedra de que estan fets aquests bistecs. Per
que, un cop acabat l’estiu, va tornar tercer de l’ESO. Això ja va ser un pèl més
complicat: les noies eren cada vegada més guapes, alguns amics m’induïen a fumar-me
alguna cigarreta i, de tant en tant –per precaució, si algú púdic llegeix això, diré que de
molt en tant en tant- un porro era el que ens fumàvem. L’Educació Física se’m va fer
pesada, la física i la química un pànic amb el que havia de conviure –Hola com estàs
pànic, fill de puta no t’hi vull-. Això sí, estava inspiradíssim en la Religió: vaig deixar
de creure en aquell que d’infant em regalà la Nintendo 64 per la seva pròpia gràcia. Els
exàmens ja ens posaven una mica la por al cos però vam arribar, la gran majoria, a
l’estiu de tercer a quart amb ganes de gaudir-lo, moltes ganes. Aquell estiu, els que èrem
més amics que eren el Mercadé, el David –que no el Ginebra-, el Martí i l’Edgar –
encara no havia parlat d’ell, pobre- vam fer un viatge a la costa brava. Allà vam
conèixer 6 noies que vam invitar al pis de tiet del Martí. Hi havien 6 dormitoris, cal que
us digui com es distriburien?. Allí vam experimentar amb el sexe, aquella sana utopia
d’anys enrere, però com ja he dit que aquestes coses explicar-les em causen pudor,
imagineu i prou. Al final de l’estiu vaig conèixer dues noies que vindrien noves al
col·legi, elles eren l’Helena i l’Eli. Serien molt importants en el meu canvi de
personalitat. Elles van aportar-me espontaneïtat i gust pel cinema i la lectura –recordo
que abans només hi anava per a xerrar amb en Joan March i les pseudonòvies-. Durant
el curs de quart d’ESO vaig fer alguns viatges amb mons pares, i vaig pujar a esquiar
amb els amics de sempre, aquest cop però s’hi va adderir al grupet la Gemma i la seva
cosina Júlia. Com sempre que es fa amb els amics, una estança collonuda. Però el final
de curs ja seria més dramàtic, molts van fer front a problemes més greus per passar de
curs, recordo que l’Ignasi buscava altres alternatives, no sabia com s’ho havia de fer. Jo,
per sort, vaig tirar endavant. Aquell final també ho havia de ser per altres amistats, o no
tan amistats, de classe. L’Anna Guinea, la Mariona, l’Albert, la Núria, el Pau, la Carla,
l’Alba Romeu –per distingir-la de l’anterior, que per cert, després de parvulari no sé que
se’n va fer d’ella- la Clara, la Jordà, el Mena, l’Àlex, el Ferran i l’Anna Riola van agafar
destinacions que desconec en la gran majoria. Això sí, l’estiu que va succeir quart
d’ESO va ser el que vulgarment es coneix com la polla, per ser encara més impúdic
davant del lector diré la puta polla, no sabria com descriure’l sino. Però aquí va acabar
la cosa. Teníem tots els que vam decidir pel Bat la por al cos des del primer dia de
Setembre, i el que digui el contrari menteix –doncs menteixo perquè en aquells dies
recordo que jo mateix deia que no tenia pas aquesta por-. Van anar estructurant les
classes, professors i tutors determinats, cares violentes i a passar el mal tràngol amb un
parell de dissabtes que quedaven lliures pecant i fent-nos els immorals. Aquí és on vull
aprofunidir, i perdó per la parrafada!:
Èrem aquesta barreja d’estudiants –enumararé només els que m’interessen, els
protagonistes en la meva vida (enumerar, un verb que per cert apareix a tots els
examens): Eren la Marta Lacorte, la Marta Lòpez –ja l’he dita abans-, Marina –l’he
anomenat abans també, encara seuen juntes-, la Maria, la Tània, el Martí, el Ginebra i el
Joan March els que duraven. Els nous eren la Laura núm1, la núm2, l’Eric, el Víctor –
que feia música Jazz, molt bona per cert-, el Roger, l’Anna Guinea, el Miquel, el Nacho,
l’Adriana, l’Adrià, l’Ahinoa, la Dilara, la Inés i el Josep Maria. Anècdotes a primer
vàries, vam trencar un radiador, vam pintar els lavabos, alguns fumaven a les
habitacions de més enllà que ara són aules d’exàmens, etc. Però el més fotut va ser la
canya dels professors. Posaré per cas dos assignatures: dibuix tècnic i castellà,
dificiíssim. Les mates seguient sent fàcils per mi, la física se’m començava a donar bé i
demés comunes també les vaig saber trobant el seu què. Durant el curs poqueta cosa a
dir, més que res, perquè les coses que diria no les puc dir. Per ètica –ho vaig aprendre a
filosofia, i aquí pico l’ullet a algú-. L’estiu semblava ser un descans, però vaig haver de
treballar perquè l’any que ve no tingués tant de pes a sobre. Ho vaig fer, vaig guanyar-
me els diners que em permetrien anar de viatge a mig curs a Itàlia i vaig esborrar el
maleït dibuix tècnic del meu horari escolar. L’estiu va ser avorrit, tant o més rutinari
que el curs que vindria. Quin pal! El curs que vindria seria d’allò més fosc. La família ni
existia, els amics sota al cau amagats, tothom fent feina. Ni per una cervesa estava
disposat a perdre el batxillerat. Començava a estudiar per la tarda i acabava a les 12 i
mitja de la nit només parant per pixar i sopar. Em dutxava cada tres dies per no perdre
ni un segon de temps -perdó, m’hauria d’haver atacat i fet parar la vergonya aquí-. Ni el
nadal el va deixar descansar. Aquell treball de recerca que acabaria sent un nou va fer
agre el cava de cap d’any i salat el raïm. Tot era un compte enrere pel viatge. Al viatge
va ser collonut. Més enllà del viatge diürn, que em va semblar molt maco, també
comptava burlar els professors de nit. No ho digueu a ningú: vaig beure amb b alta un
xic, vaig fumar tabac verd i, perdonin però ho he de dir, vaig haver d’utilitzar alguna
goma de color groguenc. Era necessari, aquell viatge vindria a ser la calma davant d’una
tempesta que s’acabaria el 10 de juny del mateix any 2010. A 21 dies d’aquest, estic
passant per una petita treva que acabarà dilluns pròxim. Que Déu reparteixi sort. Tots
els discursos tornen sempre al mateix lloc. Al final és Déu, o la sort, o algun fenomen
en què creure el que ens ha de fer tirar endavant. No sóc jo qui ha arribat fins aquí?
doncs suposo que jo podré seguir. I ara, que em miro bé aquell noi de lletres d’allà
darrere, puc corroborar la meva disposició d’universitari capdavanter de beca als EUA.
Per si els interessa, aquell noi es diu Xavi. Gràcies pel Batxillerat i que acabi bé el dia. I
la nit!
Violet

El despertador no m'ha despertat en un dia de sol:

Desperta'm, amor

Violet és aquí,

Cohen sona pels altaveus,

es manifesten els ateus

i Beatrix

ha matat Vernita Green.

Els aqueus,

mentre, esperen impacients

a les portes de Troia que

alguna actriu

els doni un Òscar.

Maleït despertador,

has tornat a fer de les teves.

No ets més útil que una ameba,

no ets gaire més que la paraula amor.

El Casino (text Nietzscheà):
En aquell casino d'acomodadors -o gentlemans, o com es vulguin dir els que posen
ordre amb tratges a mesura als casinos (no m'ho posaré a buscar ara)- estàvem
completament anul•lats. No podiem fer més que gastar-nos els quatre calerons que
duiem a les butxaques i esperar que s'acabés ja aquesta petita anomalia a la nostra
sortida d'excursió. Amb tot, el Jaume i la Clara s'ho passaven d'allò més bé fer fent una
partida de pòquer amb una parella que també havia quedat allà tancada. La Violet volia
anar a pixar, va anar a preguntar on tenien els lavabos però no va rebre cap resposta que
l'ajudés a complir la seva voluntat. Es girà cap a mi, s'apropà i em digué que n'estava
farta d'aquesta situació.

-Això és una merda, com poden ser tan ludòpates aquestos dos! -proseguí- Tornem al
cotxe com sigui.

-A veure com ens fas sortir d'aquesta -vaig contestar-la.

-No et preocupis -em va dir. Llavors va girar-se bruscament cap allà on estaven els dos
segurates parlant amb un gentleman d'aquests mentre vigilaven la sortida (recordo que
l'amo d'aquella casa ens havia captivat en un casino que tenia al sòtano de casa seva, la
mansió seva, per haver intentat entrar a furtar el que ens vingués en gana. Recordo
també que estàvem en un moment d'ebrietat frenètic i nietzscheà, enmig d'una muntanya
preciosa verda davant d'un mar que queia com un àngel que plàcidament dormia ras del
terra)- Seguiu-me -prosseguí.

En Jaume i na Clara van deixar el pòquer i van apropar-se a mi. Ens vam quedar mirant
na Violet amb moltíssima intriga. Ella -la Violet- va alçar la mà dreta, com si sostingués
una bandera, que jo, amb una incipient imaginació vaig poder veure. Em va delectar
aquell quadro romàntic. Tot i que no portava la bandera tricolor, la bandera que podia
contemplar seguia sent tricolor. Amb la mà esquerra, Violet va apuntar -també amb una
escopeta imaginària- tots aquells taps de suro que només feien que obeir -taps de vida
feble- i va descarregar tota la munició provinguda del seu cor. La sang dels casineros va
omplir el casino com si fos una banyera. Violet ens va mirar, va somriure, va riure més
tard, va anar apunjant el volum de les seves riallades, i ens va dir:

-Així es faran les coses a partir d'ara, d'acord?

Per la muntanya (text idíl·lic):

I caminàvem a embranzides curtes, amb pauses per seguir rient tots quatre plegats sense
ofegar aquella lúcida harmonia que, imperfecta, es mostrava amb la bellesa més extensa
de la vida idíl·lica –un insecte copulava amb un altre damunt d’una tulipa-. El Jaume va
aixecar la vista del terra una altra vegada, la Clara seguia plorant d’emoció –davant
del mar jeia, i respirava, esperant-nos, a la V i a mi concretament, mentre xerràvem
sobre la possibilitat de que una planta fos una espècie herbàcia A o B, planta que
abundava en tot el tram recorregut-, a més a més, la Clara olorava el paisatge del mar
com qui escriu un poema sobre el gust de la paella. Tot ocorria entre la lleugera
fragilitat a la que estàvem tots exposats després d’haver partit del bar, allà a la ronyosa
ciutat. La Violet era l’ànima, cantava, ens feia desencaixar la mandíbula –un altre cop!-,
comentava les sensacions que li provocava el mar, que queia pel penya-segat de la
manera subtil que ho fa una ploma d’ocell, però no una d’aquelles rates voladores de
Tarragona, no, sinó de la manera que ho faria la ploma d’un cigne.