La qüestió de Catalunya, Francesc Pi i Margall

La història ha demostrat a bastament els riscos que suposa defensar a l’Estat espanyol una
opció altra que l’estricament unitarista. Ésser partidari d’una altra proposta territorial significa
estar abocat a la incomprensió, a la demonització —quan no a l’insult. En realitat, pel mer fet de
declarar-te’n, passes automàticament a ésser considerat sospitós. Un mica menys que si et
confesses sobiranista—!Ave Maria Puríssima!, !Santiago y Cierra España!—, però sospitós al cap i a
la fi.
Fàcilment podem caure en l’error de pensar que això succeeix únicament avui en dia —no
cal sinó veure com els més de 275.000 votants de Bildu són considerats com a còmplices dels
terroristes, en el millor dels casos—, que és un problema nou, atiat i utilitzat electoralment per PP i
els seus mitjans de comunicació afins. Res més lluny de la realitat: des que l’estat espanyol
començà a configurar-se com a tal, qualsevol intent de descentralització, de compartir el poder
amb les regions o nacionalitats s’ha considerat un perill, com una xacra que calia combatre a tot
preu per a la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els
espanyols”.
Una realitat indiscutible que és mostra amb tota la seva cruesa si
hom té l’extravagant i ben poc modern costum d’immergir-se en el sempre
sorprenent i agraït oceà de les llibreries de vell o de les atapeïdes i
empolsegades lleixes de les biblioteques dedicades a la nostra història
recent. Fent-ho, descobrirà veritables tresors com La qüestió de
Catalunya, de Francesc Pi i Margall, l’edició facsímil de l’original del 1913
publicada per Editorial Alta Fulla l’any 1978. Una obra cabdal que ens
permet conèixer el pensament del que fou, sens dubte, un dels més
destacats prohoms catalans del segle XIX, i un defensor a ultrança de la tesi
federalista per a la Península Ibèrica.
Nascut a Barcelona el 1824, però emigrat a Madrid als vint-i-tres
anys, no trigà en prendre consciència que aquella Espanya que ell sentia —o
volia sentir— tan seva s’empobria, anquilosava i s’ensorrava en un
narcisisme mal entès, en una malaltissa i inhibidora obsessió per viure més dels desitjos que no pas
de la realitat, de la història que no pas del present, de la hidalguia que no pas de la cavallerositat.
Ben aviat descobrí que aquella Espanya caduca, trista i atrabiliària, cega i encegada,
fanàtica i ignorant, negra i ennegrida, que tan bé definí Antonio Machado una cinquantena d’anys
després, estava condemnada a anar quedant progressivament arraconada dins del concert del món.
Com bé remarca Antoni Rovira i Virgili —en un esplèndid i exemplar pròleg que és tan
interessant i apassionant, si no més, que el mateix el llibre que encapçala— “Fou a les darreries del
segle que en Pi i Margall sentí ferits els seus ulls per la gran claror del catalanisme.” Una ferida, o
més aviat un reconeixement, que entenem que segurament no s’hauria arribat a produir si amb
anterioritat no hagués constatat que la idea d’Espanya que ell preconitzava no tan sols no era
compartida quasi per ningú al centre de poder de la península, sinó que mai no podria ésser entesa
ni compartida.
En aquest punt, doncs, diferim de la visió roviriana, que tendeix un xic massa
subjectivament a presentar-lo com a catalanista. Una adscripció que considerem que no sostenen
els articles i reflexions dels escrits de Pi i Margall inclosos a La qüestió de Catalunya, per més que
per més que l’excepcional prologuista se’n serveixi en el seu propòsit d’impulsar i defensar amb
ungles i dents aquesta poc fonamentada hipòtesi seva. Ens temem que l’autor d’Història dels
moviments nacionals es deixà arrossegar massa per les seves idees a l’hora de voler convertir el
polític català del XIX a la seva flama catalanista. Rovira i Virgili confongué els seus desitjos —hauria
volgut que el gran federalista hagués estat catalanista— amb la realitat.
Entenem que una lectura atenta i sense prejudicis de l’obra que tractem no ofereix dubtes:
per a Pi i Margall el seu país era Espanya, no pas Catalunya. Ho evidencia el fet que faci servir
exclusivament el terme nació per referir-se a l’estat espanyol, mai a la nostra terra o a cap de les
altres regions espanyoles. Com a exemple, un paràgraf que no podria ésser més explícit pel que a la
seva visió regionalista es refereix: “De separatistes no n’hi ha a Catalunya ni enlloc d’Espanya. El
que allí aspira a més és què Catalunya sigui en la nació ço que és l’Hongria a Àustria.” (pàg. 24, el
subratllat és nostre).
Això sí, un regionalisme extens, generós i respectuós amb la pluralitat lingüística, històrica i
de caràcter dels diversos pobles i regions que composaven la nació espanyola. Uns pobles i regions
entre els quals hi comptava, curiosament, Portugal. Un poble independent des de feia un parell de
segles, però que ell considerava com una part integrant d’aquesta nació espanyola que propugnava i
defensava. Entre d’altres raons, perquè —amb tota la raó del món— argüia que l’única diferència
entre els pobles de Catalunya i de Portugal era que aquesta darrera havia tingut èxit en la seva
revolta sediciosa, mentre que la nostra terra no.
Un estat espanyol ampliat, coincident amb la Península Ibèrica, que entenia que tan sols
seria factible amb un règim federal que concedís una extensa llibertat d’actuació als diversos
pobles i regions que la formaven, que els permetés de sentir-se voluntàriament integrats en el
complex i enriquidor conjunt de la nació espanyola. El seu missatge no pot ésser més clar (ni
tampoc, malauradament, més actual): “La cosa que hi ha en veritat en totes les províncies és la
racional tendència a sortir de la tirania de l’Estat, a viure en llibertat absoluta en tot allò que a la
llur vida particular es refereixi, a regir-se per autoritats pròpies i no per gent estranya.” (Pàg. 24).
Llegint amb la perspectiva d’avui La qüestió de Catalunya —que inclou la traducció al català
d’alguns dels capítols del llibre cabdal de Pi i Margall, Les nacionalitats, junt a una ben escollida i
representativa antologia dels seus articles— ens adonem de com hauria pogut canviar i millorar
l’estat espanyol si s’hagués pres la molèstia d’escoltar les paraules tan enraonades d’un dels seus
fills nascuts a províncies... La veu d’un fill que —amb la voluntat de fer-se entendre— tot
renunciant a la seva, els parlava en la llengua castellana.
Ben segur que això que alguns segueixen entestant-se en anomenar el Reino de España hi
hauria sortit guanyant, haguera limitat el seu estancament anihilador, hauria evitat la seva
indeturable davallada, hauria avançat un segle la seva modernització, i potser fins i s’hauria
estalviat la més incivil de les guerres, si hagués fet cas a les avançades idees federalistes del polític
català, en comptes de preferir cloure’s en el plany i el victimisme infructuós de la generació del 98!
Com n’hauria arribar a ésser de diferent, l’estat espanyol si hagués optat per obrir els ulls a
la realitat i acceptar l’inajornable progrés del temps i la història, fent seves les propostes de Pi i
Margall, que parlava d’entesa i agermanament quan els altres insistien en l’enfrontament, que
posava l’èmfasi en allò que ens unia i no pas en el que ens separava, que establia ponts de diàleg
entre els pobles i les cultures peninsulars mentre els intel·lectuals espanyols de la seva època es
llepaven amargament les ferides i tractaven d’imposar una unitat que era uniformitat...
Amb tot, el que és més greu és que allò que el nostre avantpassat deia l’any 1898 segueix
essent perfectament vigent cent quinze anys després!
La transcripció d’un fragment del seu article Per la federació, publicat el 27 d’agost
d’aquell any a El nuevo régimen no podria evidenciar-ho millor:
«Odien la federació casi tots els nostres polítics. (...) És tota una revolució això què'ls federals proposen,
continuen dient: afebliria l'Estat, alteraria tot l'ordre existent, trencaria l'incompleta unitat a què hem arribat a força
de segles, ens exposaria a dilaceracions cent vegades més deplorables (...).
L'unitat no és l'uniformitat. Una seria Espanya encara que fos distinta la Constitució de cada una de ses
regions, sempre que correguessin a càrrec del poder central els interessos nacionals. En la separació d'aquests
interessos i els interessos regionals i en el respecte mutual dels uns envers els altres hi ha la suprema garantia de
l'unitat i el ordre.
Dilaceracions dins la Península no fóra difícil que n'hi hagués si se segueix i sobre tot si s'extrema l'actual
règim. En la decadència i descomposició a què l'Espanya ha arribat podria en realitat succeir que aspiressin a
l'independència les regions de major força i vida, desitjoses d'evitar que se n'apoderi i les rosegui la general gangrena.
El més eficaç medi d'evitar-ho és l'aplicació del federalisme.
Que l'establiment d'aquest sistema constitueix una revolució, com negar-ho? Precisament perquè la
constitueix el considerem ara més que mai oportú i urgent. Ho demana d'imperiosa manera la correcció dels
inveterats abusos i fastigosos vicis que minen les presents institucions. No s'aconseguirà, no, per altre procediment,
ni la llibertat en les eleccions, ni la mort del caciquisme, ni el desplegament de totes les forces vives, i tots els gèrmens
de riquesa que la Nació tanca. És indispensable trencar la cadena que va del ministre de la Governació a l'últim
alcalde, del ministre d'Hisenda a l'últim recaudador de contribucions, del ministre de Gracia i Justícia a l'últim dels
jutges municipals; és indispensable en absolut què'l govern central se vegi privat de confiar l'administració de les
regions i els municipis a protegits i a famolencs.»
La qüestió de Catalunya, traducció d’Antoni Rovira i Virgili, pàg. 35 i ss.
dimarts, 24 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

www.racodelaparaula.com

Informació sobre els drets