Seminari de Toxicologia molecular

Dioxines: Un problema ambiental i alimentari

Les dioxines es caracteritzen per ser químicament dos anells de benzè units per un oxigen.
També són característics d’aquests compostos els àtoms de clor substituint els hidrògens de
l’anell de benzè. Dins de la gran família de les dioxines trobem el que són estrictament les
dioxines, uns 75 compostos; i altres compostos amb característiques similars com són els
furans i els PCB, 135 i cap a 200 respectivament.

Les fonts de dioxines les podem classificar entre primàries i secundàries segons la seva
importància. Cal destacar que a diferencia de molts altres contaminants, mai s’han generat
intencionadament, sinó com a subproducte d’altres reaccions. Les fonts primàries són la
síntesi de productes clorats com són els blanquejadors de polpa, processos tèrmics on hi
hagi presència de matèria orgànica, clor i temperatura com són les incineracions en
condicions inadequades, la recuperació de metalls o el trànsit. També processos naturals
com són els incendis o les erupcions volcàniques constitueixen una producció primària de
dioxines. La producció secundària de dioxines vindria causada per l’alliberació de dipòsits
d’aquests com serien sòls contaminats, fangs de depuradores, sediments... Es calcula que
les emissions anuals d’aquests compostos són quantitats molt petites si ho comparem amb
altres tipus de contaminants que es generen a tones; de l’ordre de 10’5 Kg d’ITEQ.

La principal característica de les dioxines és que són contaminats orgànics persistents

(POP). Això provoca que siguin molt estables i difícils de degradar, que es puguin
transportar i dispersar pel medi ambient, podent-los trobar des de l’aire i l’aigua fins als
organismes vius. En ser hidròfobs es dissolen en greixos provocant una bioacumulació i
una biomagnificació que provoca la toxicitat en els organismes vius. La bioacumulació
significa que tenen més tendència a trobar-se els greixos dels organismes vius que no en el
medi que els envolta, mentre que la biomagnificació fa que es trobin de forma més
abundant en els organismes superiors de la xarxa tròfica. Aquesta última característica és la
que ens relaciona aquest problema inicialment ambiental amb un alimentari.

La toxicitat d’aquests compostos ve donada en el cas d’una intoxicació aguda pel fet de
tenir una LD50 de l’ordre dels micrograms per quilogram de pes corporal, provocar
cloroacné, problemes a nivell hepàtic i renal, i el síndrome de Wasting que provoca un
pèrdua de pes gradual fins a la mort. Per destoxificar se solen donar lípids no assimilables
que les dissolen i no són retinguts per l’organisme viu. En les intoxicacions cròniques es
provoca teratogeneicitat, malformacions, immunosupressió, disrupció del sistema endocrí a
nivell del tiroides i fins i tot càncer.

Tot això, és deu a que aquests compostos interaccionen amb el receptor d’arilhidrocarburs
(Ah), que reconeix molècules planes, provocant la transcripció de gens com el citocrom
P450, que són emprats com a marcadors d’exposició. El millor reconeixement és aquell que
provoca una major toxicitat (la 2,3,7,8-clorodioxina). Així en total hi ha 29 compostos que
tenen aquest efecte, 7 dioxines, 10 furans i 12 PCB coplanars. Tan mateix, no tots tenen la
mateixa afinitat pel receptor, ja que com més augmenta la cloració més en disminueix la
seva toxicitat. Per aquest motiu s’estableixen experimentalment factors d’equivalència
tòxica per tal de ponderar cadascuna de les molècules. D’aquí en surten els ITEQ que són
un recompte conjunt de les dioxines de cada tipus ponderades en referència a la de toxicitat
màxima.

La exposició a aquests compostos pot venir donada per la actualment poc freqüent
exposició per treballar en processos industrials on es produeixin de forma desprotegida,
puntualment accidents on hi ha producció o fuites d’aquests, o més freqüentment la
exposició a nivells de fons que poden provenir de l’alimentació. Es calcula que la ingesta
tolerable d’aquests compostos no ha de sobrepassar els 1-4 pg per quilo de pes corporal i
dia; tant mateix els controls alimentaris fets rutinàriament tant sols indiquen que en la
ingesta unes dosis d’aproximadament 0,91 pg per quilogram i dia.

La resolució d’aquest problema ambiental i alimentari passa per la disminució de les

emissions de dioxines i pels controls dels aliments al llarg de tota la cadena alimentària.