La decepció confirmada

No m’hauria imaginat mai, a mitjans del teu primer mandat i del meu darrer, que els
temors que em produïes aleshores com a Secretària Confederal acabessin confirmant-se
plenament. Persones concretes del meu entorn immediat ja sentien, a principis de l’any
2000, les meves opinions sobre la teva incapacitat manifesta per dirigir la Confederació. I
no tenien aquestes opinions res a veure amb el fet -trist però real- que en la teva elecció
com a Secretària Confederal, tu només vas ser la darrera opció després que cap de les
persones amb qui tots havíem dipositat les esperances, acceptés fer-se càrrec de la
responsabilitat. Noms com: Joan Cubilla, Octavi Miarnau, Jaume Marsà, Daniel Simon,
Josep Maria Lluch i Josep Chalmeta eren, clarament, persones altament més qualificades
que tu per assumir el repte. No cal posar-nos pedres al fetge... no va poder ser. Va ser
una llàstima, però ja no podem tornar enrere

La sort que tenim, malgrat tot, és que aquests companys, en qui aleshores confiàvem,
continuen al sindicat i crec que encara podem esperar-ne que, quan calgui, si cal, sabran
estar a l’alçada que aleshores no van poder assumir o no es van atrevir a encapçalar. És
evident que aleshores, i sense que això suposés massa risc per a tu, vares acceptar el
càrrec –eres i continues sent alliberada sindical, i ja portes 14 anys sense trepitjar les
aules, oi?-. Crec que és just reconèixer i agrair-te el gest i l’assumpció de la
responsabilitat, en aquells moments durs en què ningú més que tu va acceptar el repte
d’encapçalar i posar la cara a un projecte sindical, sinó tocat de mort, en estat catatònic.
Segurament ja et deus haver fet mereixedora d’alguna mena de reconeixement, tipus
medalla President Macià, ara que no són especialment apreciades ni reconeixen gaire
més que favors i trajectòries no especialment rellevants.

La voluntat de canviar-ho tot

Hi ha algunes qüestions, no obstant, que des de l’any 1998 fins ara, demostren que tot ha
canviat molt. Les causes que han acabat produint la situació en què ens trobem
actualment, ja es podien intuir o preveure en els primers anys del nostre mandat com a
responsables sindicals. No m’està de més evocar ara totes aquelles agradables converses
en les que tu mateixa, el Ferran Casas, el Carles Sastre i jo mateix, parlàvem amb passió
de canviar el logotip de la Confederació (els cèlebres “gomets”), el nom de la
Intersindical-CSC (era massa llarg per dir-lo d’una sola tirada i era difícil d’encabir en
una sola línia de la revista-, i finalment de concretar el “discurs”, com si la Declaració de
Principis no fos ja prou bon discurs. D’aquestes tres coses que ens havíem de permetre
canviar-ho tot, només una única perviu encara en forma d’autèntica obsessió per al
Ferran, el Carles i, lamentablement, per a tu també. Recordo que totes aquelles dèries
van acabar, sortosament, en pocs canvis reals. Van servir per convocar un congrés
extraordinari en el qual tant sols es va aprovar un allargament del mandat del Secretariat
Confederal, ampliant-lo de 4 a 6 anys, per intentar evitar que els congressos ordinaris
coincidissin amb els períodes més forts d’eleccions sindicals que, com tothom sap, i
malgrat que ara el procés sigui dinàmic i no limitat en el temps, es concentren fortament
per a la finalització dels mandats anteriors. Aquesta proposta, pensada des de la realitat i
el coneixement de les dificultats operatives en què ens hem mogut sempre com a
organització, va ser del Ferran Casas. També va servir per arreglar algun que altre
desajust dels Estatuts que no havia pogut arreglar-se en el Congrés de l’any 1998, atesa la
precarietat d’aquell moment. I en aquest cas la proposta de modificació va ser meva.

Aprofitant el moment, es va formalitzar l’entrada de dos nous membres del Secretariat

Confederal, en Joan Arimon i en Ramon Sancho, que cobrien les dimissions dels
companys Casimir Garcia –Responsable de Seguretat i Salut Laboral- i de Josep Ruaix,
del Sindicat Independent de la Comarca d’Osona –Responsable d’Acció Social-.
Aquestes dimissions s’havien produït, en el primer cas, per les dificultats de compaginar
la tasca professional amb la responsabilitat sindical en el primer dels casos, i en el segon
cas perquè el sindicat del que provenia el company havia deixat de formar part de la
Intersindical-CSC. Sobre aquell Congrés extraordinari, que no crec que fos res més que
un simple tràmit sense transcendència, només voldria recordar un comentari fet pel
company Xavier Castellana, que actuà com a Secretari en aquell congrés, en què es
mostrava extraordinàriament sorprès per l’allargament del mandat del Secretariat, i ho
qualificava d’insòlit. Una lucidesa extraordinària l'exhibida en aquell moment, que
sembla haver-lo abandonat des que s’ha convertit en un dels 10 notables de la Comissió
confederal nomenats en el Congrés de l’any 2004, i hagi deixat una feina en una empresa
privada de tecnologia punta per desembarcar en una empresa pública (Turisme Juvenil
de Catalunya sa), després que el seu partit polític (ERC) accedís al poder a través de
Pacte del Tinell. No sé si la conducta acomodatícia inherent a la funció pública afebleix
el caràcter o l’amanseix, però en el seu cas sembla evident que si.

Persones que no poden decebre

El que no puc és situar en un moment concret el meu desencís cap a tu. En canvi, cap a
altres persones concretes amb qui vaig compartir responsabilitats al Secretariat, si que no
em cal situar cap data, perquè mai m’han decebut. Perquè l’existència de decepció
implica un dipòsit previ de confiança. I el Carles Sastre mai m’ha decebut. Era evident
que no era competent com a Secretari d’Acció Sindical, quan se’l va proposar i escollir, i
a més tenia l’inconvenient de viure a la ciutat de Lleida, fet que encara el convertia en
menys idoni. Potser la seva sort és que ara, quan no té ningú que li pugui treure les
castanyes del foc, ja pot considerar-se en aquella categoria escolar tan de moda des de
l’entrada de la LOGSE: pot progressar adequadament. Si hagués de valorar la seva utilitat
o capacitat en funció de l'escassa entitat dels documents que continua presentant, és
evident que la meva valoració sobre la seva vàlua continuaria sent la mateixa, però és
possible que el fet que ara treballi més que mai, em faci variar la valoració. Tant de bo!

Respecte al Ferran Casas, què vols que et digui! En Carles Sastre i jo mateix vam ser els
únics que vam oposar-nos a la seva entrada al Secretariat Confederal, entre d’altres
motius perquè feia molt poc que s’havia afiliat, la seva inexperiència era evident (havia
aparegut a la Confederació com a becari de la Universitat Ramon Llull) i se’l proposava
com a Secretari de Comunicació, i el seu desconeixement de la Confederació i del món
laboral, aleshores, eren abismals. Aquestes tres raons, bàsiques totes elles, que m’havien
fet oposar a la seva entrada al Secretariat, és evident que les ha superat amb escreix. El
fumut i el més trist és que aquesta evident millora la va acompanyar d’una lamentable
descoberta: el seu caràcter. És una persona demagoga, manipuladora i extremadament
visceral, capaç de pràcticament tot per aconseguir els seus objectius, fins i tot a mentir
quan cal. Per si ja no te’n recordes, només cal que tinguis present com va jugar amb tot el
Secretariat en ple per convèncer-nos de la contractació del Jordi Espot, mentint
explícitament sobre la seva situació laboral i fent-nos creure que a l’empresa del senyor
Sellarès hi estava com a becari i no com a treballador. En fi, va aconseguir el que es va
proposar i encara és hora que ningú, tret de mi, li hagi retret. Descobert el personatge és
evident que tampoc tenia cap possibilitat de confiar-hi plenament., ni a nivell personal ni
sindical. Si alguna cosa està clara, respecte al Ferran, és que té totes les virtuts necessàries
per triomfar en qualsevol gabinet de premsa polític o bé en el món mediàtic madrileny:
manca d’escrúpols, definició clara dels objectius i facilitat pels contactes i les relacions,
sempre i quan, és clar, en pugui treure profit. En la seva columna de beneficis caldria
apuntar-hi la seva sincera humanitat quan s’adona que la seva verbositat ha ferit
l’interlocutor. I no parlo pas de mi, perquè ja sap ell de sobres el que ens hem arribat a
dir a la cara i mai ens hem hagut de retreure ni perdonar res.

Puigcercós i les JERC avalen els Avalots

Tornant a tu, diria clarament que el meu desencís s’inicia quan el nostre amic Ferran
Casas planteja la proposta dels joves. Proposa la creació d’unes joventuts del sindicat. Si
contextualitzem la situació d’aleshores, serà més fàcil comprendre la successió de fets
que ens porten fins avui. Com que estic convençut que si la memòria em falla ja m’ho
remarcaràs oportunament, espero que disculpis qualsevol errada que pugui cometre. Tot
té relació directa amb l’acord, avalat pel gran Joan Puigcercós, de crear, potenciar, ajudar
-com en vulguis dir-, tant és, de fundar els Avalots, les joventuts de la Unió General de
Treballadors. Ja ho suposo que l’amic Puigcercós no els devia crear ell, exclusivament.
En qualsevol cas els va donar carta de credibilitat des de la seva responsabilitat a les
Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. I evidentment l’aval de l’actual Secretari
General d’ERC era una indicació clara i contundent del camí que havien de seguir els
militants jerkis: apuntar-se al nou grup de joves del sindicat socialista espanyol. Em
sembla recordar que l’amic Puigcercós va arribar a sortir per la televisió per comunicar
la bona nova.

Com que a ningú se li escapa que les JERC i ERC són independents (?), un gran nombre
de xicots i xicotes de les joventuts republicanes van apuntar-se als Avalots. I el verb
apuntar es pot entendre, perfectament, com a sinònim d’ingressar-hi en clau monetària
estrictament. En resum, i parlant clar i català, van ploure contractes i calerons. com si fos
un mannà caigut del cel, a les butxaques de tot un seguit de militants jerkies encantats
d'envernissar de catalanitat l’organització espanyola que els comprava l’espectacle
catalanitzador El que en cap cas m’atreviré a afirmar és que l’operació de venta de les
joventuts jerkies a l’UGT fos cap error monumental del gran Puigcercós, perquè aquest
nou messies de l’independentisme català no s’equivoca mai ni deixa de controlar a la
perfecció tot allò que fa. En un “magnífic” llibre del meu germà, Oriol Malló (El Diputat
K), s’afirma i es proclama als quatre vents la seva excel·lència No sé gaire més de les
virtuts del nostre estimat Puigcercós perquè, de tan infumable que era el llibre, ni tan
sols vaig arribar a la pàgina 80. S’ha de ser molt militant o simpatitzant d’ERC per
acabar-se un panegíric lamentable com aquell.

Lamentable relació de Puigcercós amb la Confederació

El que a tu no se t’hauria d’haver escapat és que abans de la performance del gran

Puigcercós amb els Avalots, es va produir un episodi sindical tristament lamentable que
ens va afectar, i de quina manera!, i en el qual el Diputat K hi va tenir molt a veure: el cas
d’Aigües Ter-Llobregat. Te’n faré un resum breu per si la memòria t’hagués jugat una
mala passada. El Comitè d’empresa de la societat Aigües Ter-Llobregat (ATLL) estava
compost per 9 delegats que s’havien presentat en una llista independent. La
Intersindical-CSC els assessoràvem en la negociació del conveni col·lectiu d’empresa
perquè hi teníem alguns afiliats entre la plantilla, i significativament, una de les afiliades
tenia la màxima responsabilitat en el Comitè, en concret la companya Teresa Massó, que
n’era la Presidenta. En el Comitè també hi havia una altra afiliada, el nom de la qual ja
no recordo. Aquesta presència a l’empresa ATLL es mantenia des de l’època en què
l’Associació de Treballadors de la Indústria de l’Aigua de Catalunya (ATIAC) formava
part de la Intersindical-CSC.

Quan la negociació es va bloquejar per unes frases ofensives dites per la Direcció d’ATLL
a la Presidenta del Comitè, que l’empresa es negava a reflectir a les actes, als assessors
sindicals que participàvem en les negociacions vam sol·licitar la intervenció dels diputats
del Parlament de Catalunya perquè l’empresa era pública. Es van sol·licitar entrevistes
amb tots els grups parlamentaris presents a la nostra cambra de representació i tan sols
ens va atendre el senyor Joan Puigcercós. Després d’explicar-li la situació en què es
trobaven les negociacions, al diputat se li va ocórrer la idea de sol·licitar la intervenció
dels comptes de l’empresa, per verificar les dades econòmiques de la societat pública.
Com que un dels problemes que teníem en la negociació era l’accés a aquestes dades
–bàsiques per saber si la proposta econòmica era viable o no- la idea ens va semblar
l’obrellaunes que necessitàvem per reobrir les negociacions i reconduir-les al nostre
favor. Cal agrair l’atenció dispensada pel diputat Puigcercós. Era la primera vegada que
d’ERC atenia favorablement un requeriment nostre, tot i que cal dir que en d’altres
àmbits, com l’Ajuntament de Barcelona, els únics que ens prestaven atenció eren els
senyors de CiU i del PP. Segurament les atencions polítiques tenien a veure, simplement,
amb el fet de poder utilitzar-nos per erosionar els governs contra els qui podien carregar
a través nostre. És trist que els polítics només es moguin per erosionar els governs, i no
per resoldre problemes, però vaja, què hi farem!! Si ells només saben aprofitar-se de
nosaltres, aprofitem-nos-en nosaltres mentre puguem, no?

Mentre el Comitè d’ATLL i qui els assessoràvem esperàvem notícies sobre la

comptabilitat de l’empresa pública i sobre el senyor Puigcercós, aquest apareixia a la
televisió i als mitjans de comunicació per comunicar la creació dels Avalots. La sorpresa i
la incredulitat van ser majúscules. De la comptabilitat i les auditories d’ATLL mai se’n va
tornar a parlar. El Comitè sospitosament va prescindir del nostre assessorament, i va
anar a parar a braços de la UGT. Les nostres companyes al Comitè van explicar-nos que
2 milions de les pessetes d’aleshores s’havien volatilitzat de la comptabilitat de l’empresa;
suposaven que per pagar la nova i sospitosa tranquil·litat en que ATLL es va veure
gratament sorpresa. Els calerons van anar a ERC, a les butxaques de Joan Puigcercós, al
finançament dels incipients Avalots, o bé directament a la UGT? Podria ser perfectament
que els 2 milions no fossin més que una invenció del Comitè per justificar la seva
baixada de pantalons...? Potser. Qualsevol hipòtesi podria ser certa, però per un rumor
molt menys fonamentat, el President Pasqual Maragall va muntar un ciri immens, o no?
Tu, Isa, potser ja te n’has oblidat o no li dónes cap importància. Jo no me n’he oblidat i
penso, perquè moltes coses m’ho indiquen, que si al principi d’una carrera política com
la del diputat Joan Puigcercós ja estava enterbolida per dubtes com els d’ATLL, de què
no serà capaç?

No totes les JERC estan diposades a ingressar a la UGT

Cal dir, tornant a l’operació dels Avalots, i a benefici de determinats companys de la

JERC i actuals companys també a la Intersindical-CSC, que alguns militants d’aquesta
organització juvenil van negar-se a seguir les “recomanacions” del senyor Joan
Puigcercós. I aquesta negativa a acceptar determinats consells republicans, combinada
amb la justa indignació que els pactes ERC-UGT i la traïció a ATLL van suposar a
l’interior de la Intersindical-CSC, van servir de llavor de la creació dels joves. I la persona
ideal per dur-la a terme era el Ferran Casas que, en tant que membre del Secretariat, i
amic i/o conegut de diversos membres de les JERC, oposats a l’estratègia del seu partit de
desembarcar a la UGT. Ell podria esdevenir la persona idònia, com així va ser, per
dissenyar i iniciar una nova organització que actués de contrapès als recentment creats
Avalots. I tu saps de sobres que de les primeres coses que el Ferran Casas va tenir clares
d’entrada era que les joventuts de la Intersindical-CSC no havien de semblar només
creades per l’oposició de les JERC als Avalots. En resum, s’havia de dissimular, com fos,
la influència de les JERC a la nova organització.

Pràcticament tothom del aleshores Secretariat Confederal, els uns amb més entusiasme
que d’altres, va estar d’acord en tirar endavant l’operació de contrarestar els Avalots. Si
he dit pràcticament tothom és perquè no tots érem partidaris de l’operació perquè, al
marge de l’emprenyada lògica que tots teníem, hi havia serioses reticències sobre
l’operació i el seu abast. Les reticències eren diverses, però es podrien concretar en les
següents: què carat hi pintava una organització política –ni que fos juvenil– en un
sindicat... ? Com s’incardinava una entitat d’aquella magnitud en una confederació de
sindicats...? Si es pagaven quotes, eren dels sindicats o bé de l’entitat juvenil?

Finalment, i després que s’aclarís que les joventuts eren essencialment un intent
d’anul·lar els Avalots i prou, es va acceptar la creació d’unes joventuts. El fet decisiu que
va decantar la presa de decisió favorable va ser l’argument, agradable però fal·laç, que es
podria produir un rejoveniment de l’organització i, per dir-ho d’alguna forma, es podria
formar una pedrera de futurs quadres sindicals.

No crec que, en aquells moments, hi hagués ni en tu ni en cap dels companys de qui amb
els temps t’has acabat envoltant cap voluntat d’alterar substancialment la Confederació.
El problema, malgrat que potser no de forma plenament conscient, és que s’havia plantat
la llavor dels problemes actuals.

Que entri ERC, però que no es noti!

En l’intent evident de dissimular la influència clau de les JERC a les joventuts, era
necessari, i així s’encarregava el Ferran Casas constantment de recordar-m’ho, que les
persones que donessin la cara davant de l’opinió pública no fossin militants de les JERC
o persones significades o compromeses amb aquesta entitat política juvenil Per aquest
únic motiu, durant els primers temps dels joves, el Ferran Casas n’assumia la màxima
responsabilitat. En aquells moments els joves no suposaven explícitament cap problema
per a la Confederació... perquè no estaven ni legalitzats: no tenien estatuts. Tenien un
secretariat –per dir-ho d’alguna forma-, on les persones que en formaven part anaven
canviant constantment en funció de les relacions que el Ferran Casas anava considerant
més adequades. En aquests inicis dubitatius dels joves –situació causada per la
immediatesa en crear-se com a resposta visceral a la nova traïció dels partits polítics
nacionalistes al sindicalisme català– els joves permetien anar qüestionant els Avalots allà
on intentaven fer forat, i permetien denunciar la “catalanització” artificial de la UGT.

Amb posterioritat, Comissions Obreres (CCOO) va decidir crear Acció Jove,

segurament incentivat pels claríssims beneficis que s’entreveien en unes joventuts.
Beneficis que tu no vas trigar a massa a descobrir, ja que molt ràpidament et vas
convertir en la màxima avaladora dels nostres “joves turcs” (li pots preguntar al Carles
Sastre qui eren, que segurament ho haurà llegit en algun informe de l’amic Ramonet o en
les llargues hores de vida penitenciària).

Segurament quan et vas veure obligada a dirigir i controlar el procés d’assentament de

les joventuts, una part important de culpa la tenia el desordre i el caos en què sovint
treballava el Ferran Casas. Quan la situació no es desbocava, i el Ferran Casas no podia
assumir directament la feina, es delegava en el “maulet” útil. Un maulet (membre d’un
altre grupuscle típic de l’independentisme) també servia –per què no?– per encobrir a les
JERC.

Una figureta per encobrir a les JERC

Per sort del Ferran Casas, i teva, vareu tenir la sort d’ensopegar amb l’empresa
Transmediterrània. I en aquesta empresa vau localitzar el vaixell que us podria permetre
arribar a Ítaca: un jove que, provinent de l’independentisme revolucionari, integrat en
els ambients alternatius i etílics de la Vila de Gràcia i, a més, empleat en una empresa
(vaja, un treballador!!)...en resum algú que podria encapçalar el projecte de les joventuts.
Algú amb cara i ulls que no era de les JERC... que més es podia demanar! Complia
perfectament el perfil que us agradava: per ideologia, per història, per militància, per
compromís amb el Tercer món.... I dit i fet, descobert i elevat als altars. Portaveu,
“mandamás”, “cacique”... (Per favor, digues-li al Carles Sastre que m’estalviï les
explicacions sobre la bondat de la paraula “cacique”, que ja li vaig aguantar el rotllo un
dia, i en vaig acabar tip, avorrit i fastiguejat. Provoca tanta somnolència sentir-lo!).

És evident que tots triem les amistats, però també ho és que cap tria és neutra del tot.
Començàveu a perfilar la possibilitat de posar les primeres pedres d’una refundació de la
Intersindical-CSC. Aquelles il·lusions tavernàries de finals del segle passat, que s’havien
fos en el Congrés extraordinari de l’any 2002, podien tenir possibilitats de concretar-se,
si perseveràveu i actuàveu amb la suficient habilitat: teníeu unes joventuts que era
plausible que s’acabessin consolidant, una possibilitat d’articular un discurs buit però del
vostre gust (i també del món pretesament alternatiu amb qui us agrada masturbar-vos), i
tot un seguit de persones (futurs dirigents?) disposats a criticar-ho tot sense pietat, i amb
ganes de lluitar per obtenir la direcció de la Confederació, a la mínima que es pogués. En
resum, una gent amb ganes de fer-se un sindicat a mida: a la vostra mida.
Un Secretariat inoperant i ineficaç

I ja ha arribat el moment de parlar del Secretariat escollit l’any 1998, aquell en què tu i jo
compartíem responsabilitats. Un Secretariat en el qual, durant la segona part del mandat
–a principis del nou segle-, ja es va començar a perfilar-hi diversos grups, entre els qui
no paraven de lloar-te en tot moment, els qui merament hi transitaven, i els qui, com jo,
i pocs més, començàvem a desconfiar de tu i dels teus amics. Per cert, i només com a
consell, crec que si tinguessis un mínim de vergonya i de sentit del ridícul t’hauries
d’haver començat a amoïnar pels constants elogis que rebies de determinats responsables
i afiliats, i que avui encara duren. Les constants referències a “la jefa”, a la importància
que et donaven, als “rams de flors” preparats, etc. són una mostra de baixesa moral
inqüestionable que no pot obeir a cap intenció neta per part de qui te’ls fa. A tots ens
agrada que ens llencin floretes, però un excés d’aquestes denota algun objectiu ocult. Et
creia una persona molt més crítica del que m’has demostrat, i lamentaria adonar-me,
amb el pas del temps, que l’egolatria i la supèrbia s’han apoderat de tu. Mal assumpte, si
així fos.

Deixo per a més endavant la importància que el “comissari polític” devia tenir en la
vostra presa de consciència, que podíeu, finalment, fabricar-vos el sindicat a la mida que
volíeu. És evident que el Secretariat on estàvem no funcionava a nivell operatiu. Els que
podíem treballar-hi, o vaja, els que podent-hi treballar ho fèiem realment, érem molt
pocs. Amb prou feines, i amb diversos grau d’implicació, només ens hi dedicàvem els
que estàvem a sou de la Confederació, els alliberats –i no tots-, i pocs més: en resum, el
Jesús, en Joaquim, jo mateix, el Joan Arimon, tu mateixa i el Carles Sastre i en Ferran
Casas, quan podien. Dels dos darrers, el Ferran Casas tenia una excusa evident:
treballava a Madrid, a la corresponsalia del Diari Avui. Del Carles Sastre no et sabria dir
el motiu d’alguna de les seves absències, ja que mai va rendir comptes de la seva feina;
com a mínim al Secretariat. Semblava que tingués butlla. Potser tu sabies on era o què
feia, però en moltes ocasions la resta del Secretariat no en teníem ni idea. Realment
semblava haver aconseguit l’objectiu de qualsevol treballador: cobrar per fer veure que
treballa.

Era evident que de les Secretaries no en funcionava pràcticament cap ni una. La

Secretaria d’Organització era assumida per qui no n’era titular, i l’assumpció es limitava,
i ja era molt, a garantir el funcionament i l’organització del dia a dia, no pas a funcions
sindicals com correspondria a una bona Secretaria d’Organització. I funcionava perquè
en Jesús Malló sempre hi era. Tenia sentit organitzatiu i alliberava de moltes feines a
altres membres del Secretariat assumint tasques que, tot i ser absolutament necessàries,
ningú volia assumir. En Joaquim Gil possiblement no feia la feina de formació
confederal que hauria d’haver fet, tot i que si consideréssim la seva tasca d’assumpció
integral del Centre d’Informació, Recerca i Ensenyament de Noves Professions
(CIRENP) com a formació, seria, conjuntament amb en Jesús Malló, els únics que
haurien aprovat amb nota alta el seu pas pel Secretariat. En el meu cas és indubtable que
no hauria aprovat tampoc. El fet d’haver d’assumir la coordinació dels Serveis Jurídics
(SSJJ), l’Acció Sindical -que el Carles Sastre –responsable nominal– defugia, i les
funcions d’assessorament en general a l’afiliació, entre moltes d’altres qüestions,
convertien la meva feina més en una feina de bomber que no pas de responsable
confederal. El meu nivell de col·lapse era tan gran que, a hores d’ara, encara sóc incapaç
de recordar si la meva Secretaria tenia algun nom, o no. En qualsevol cas, jo també
hauria suspès com a responsable confederal.

Del Carles Sastre què en puc dir que no hagi dit ja? Si mai va assumir la seva Secretaria,
què vols què te’n digui?. El Ferran Casas, tot i el handicap que li suposava el fet de viure i
treballar a Madrid, s’encarregava de controlar les revistes de “La Confederació”, l’opinió
externa de la Intersindical-CSC i tota la tasca que feia en Jordi Espot, la persona que
tenia assignada al seu càrrec. La seva feina era, essencialment, donar les ordres oportunes
al seu empleat; en resum, supervisió i control. Possiblement no se li pogués demanar
més, des de Madrid estant. Sobre el Joan Arimon, pel que recordo, a part de la
preocupació per la seguretat i la salut a nivell teòric i pràctic (va fer els plans d’evacuació
i de seguretat dels dos locals), hivernava a l’espera de ser el futur Secretari General del
Sindicat de l’Administració de Catalunya (SAC), mentre es dedicava a informar –el més
correcte seria dir-ne malparlar– d’altres companys del seu sindicat, que, per més inri, en
alguns casos fins i tot eren membres d’aquell mateix Secretariat.

Val la pena que parlem de la Núria Mateo, del Xerardo Díaz, del Daniel Simon, del
Ramon Sancho o de la Mercè Nabonne? No cal que hi perdem massa el temps. Pels
motius que sigui no van fer allò pel que havien estat designats. Amb això que dic no vull
menystenir ni menysprear les seves aportacions i les seves tasques puntuals, quan les van
fer, sinó constatar merament que de treball de secretariat en van fer molt poc.

Un Secretariat dividit i profundament trencat

El Secretariat, a efectes de prendre decisions, el componíem només tu, el Jesús Malló, el

Joaquim Gil, el Joan Arimon, jo mateix, el Ferran Casas i el Carles Sastre, aquests dos
darrers quan hi eren. Quan no podien ser-hi ja t’encarregaves tu mateixa de
transmetre’ns el que volien votar. I entre aquests 7 magnífics és evident que no hi havia
una gran unió ni entesa. Segurament quan el Secretariat vam ser escollits, la unió no era
massa més que una cosa virtual, circumstancial, si vols. Podríem assimilar la situació a
un part. L’any 1998 havíem sortit d’una situació molt dura, i el fet que el Congrés
l'haguéssim fet bastant en precari (recordes que el SICO encara era membre de la
Intersindical-CSC?) i n'haguéssim sortit prou dignament, ja eren prou motius per
estar-ne tots contents, Secretariat inclòs. Però una cosa és redreçar una organització
sindical i treure-la de la via morta, i l’altre és que aquesta situació puntual ens garantís
un futur esplendorós Possiblement en aquell moment no ho podíem haver fet millor. No
se’ns podia exigir haver tingut el cap fred ni la suficient perspectiva per definir amb
precisió el futur que volíem, ni la forma d’aconseguir-ho. Aigua passada, ja no podem
fer-hi res.

El pas del temps, les dificultats del dia a dia, la conjuntura general, l’entorn polític, i
molts d’altres factors, tant interns com externs, van acabar perfilant dues línies d’afinitat
en el Secretariat. Dues línies no molt ben definides, ni homogènies -tot s’ha de dir-, en
les quals per un costat hi éreu tu, el Carles Sastre, el Ferran Casas i el Joan Arimon, i en
l’altre ens hi trobàvem en Jesús Malló, en Joaquim Gil i jo mateix. De la resta de
membres del Secretariat seria absurd voler encasellar-los enlloc, perquè mai van tenir
prou temps per descobrir l’existència de posicions diferenciades.

Quan parlo de línies, o sigui de grups diferenciats, no vull dir -en cap moment- que
fossin grups tancats oposats l’un a l’altre, i que actuessin al marge entre ells, quan no
directament a la contra. Parlo del que els grups anarquistes tradicionals parlen quan
defineixen els grups “d’afinitat”: parlo de les confiances i les complicitats que
s’estableixen entre persones. I tot i que es continuaven prenent decisions de forma
mancomunada, la desconfiança i els recels entre la gent del Secretariat eren moneda d’ús
corrent. I aquests elements són mals companys de viatge.

Xerrades patètiques arreu del país

Només voldria recordar un qüestió que pot semblar anecdòtica, però que pot ser
rellevant per entendre el que diré tot seguit. I no és cap retret, creu-me, en absolut... en
tot cas és un agraïment, potser excessivament tardà. Disculpa, doncs. Mai no podré
agrair-te prou que m’alliberessis de la feixuga tasca de fer xerrades informatives i/o bé
formatives a les JERC o a altres grups de l’esquerra independentista. I si t’expresso el
meu més sincer agraïment és perquè si hi ha quelcom que detesto profundament és
parlar públicament a una gent que no escolten, ni tenen voluntat d’entendre el que se’ls
explica, quan no, en els pitjors dels casos, han estat directament obligats a assistir a les
“diatribes”. Només recordar algunes de les xerrades en què vaig participar a les JERC,
trobaria mil motius per escriure algun gag tipus Monty Phyton. Recordes aquella
xerrada tan patètica a Pineda de Mar? Em sembla recordar que era un divendres i em
sembla que qui ens l’havia muntada era el company Pere Aragonès, l’actual cap d’aquesta
organització.

En arribar es va veure que no hi havia ningú més que l’organitzador, en Pere. I per no
fer-ne massa sang, només diré que aquest company va haver de trucar a militants de la
seva comarca per mirar d’omplir una miqueta la sala on era previst que féssim la
xerrada. No et recordaré l’interès que els assistents van mostrar per la xerrada, perquè la
nostra potencial “clientela” només esperava el moment de tocar el dos. Per mirar de
quedar bé amb nosaltres, l’organitzador encara va haver d’esforçar-se a implorar que
alguns dels “assistents” a la xerrada, es dignessin a acompanyar-nos al sopar. Als únics
nanos que recordo, i encara ric veient-los la cara, eren una parelleta que vaig suposar que
havien estat trets d’un llit calent just quan amb prou feines havien tingut temps
d’ajeure-s’hi, i que pobres, cremats pel desig ardent d’un divendres sexual, llargament
esperat i desitjat, havien de sufocar els seus desitjos escoltant-nos a tu i a mi... i a més, a
sobre, havien d’acompanyar-nos a sopar... amb la poca gana que devien tenir. Crec que
devien cardar allà mateix, a la primera cantonada que devien trobar, desitjant-nos que
nosaltres també poguéssim gaudir del sexe amb plena joia... o sia -no et confonguis-, que
ens devien enviar a prendre pel sac. Deixem l’anecdotari.

De ben segur que en molts casos el que jo els deia no era grat d’escoltar, no als pretesos
oients –que ni s’assabentaven del que els explicava- sinó als organitzadors de les xerrades
Davant de la meva constant negativa a participar en aquells espectacles fastigosos i
segurament per la vostra necessitat de formular un discurs simple i demagog que els
joves entenguessin sense problemes, vaig deixar de fer xerrades. Suposo que fer discursos
fàcils i políticament correctes és més fàcil per arribar a unes bases de partits polítics
acostumades a la simplicitat intel·lectual d’argumentaris pensats per a menors d’edat. I a
més, no t’enganyis, tu ja saps que a mi no se m' imposaven els discursos. Me’ls feia jo
mateix. I no em conformava, ni em conformo, a dir el que l’audiència vol sentir, sinó a
expressar el que crec que s’ha d’explicar.

Sento dir-te que tu mateixa ets víctima d’aquest insult a la intel·ligència que suposa el
pensament tou. Cal que et recordi que fins avui encara no has escrit cap document o
discurs en els 8 anys que fa que ets Secretària Confederal. Amb prou feina t’has limitat a
redactar la Ponència que vas presentar al Congrés, i ja veurem després que no fa més que
confirmar el teu nivell. En Jesús, jo mateix, el Ferran Casas, el Joan Arimon o en algunes
ocasions el Carles Sastre hem estat els escribes d’una Secretària Confederal illetrada.
Mira’t tots els escrits i documents que heu fet des del 2004 fins ara, i hi percebràs una
evident pèrdua de qualitat i de nivell –ja no parlo del pensament que expressen, perquè
en aquest sentit el retorn a les cavernes és accelerat–. Per acabar amb allò que et deia de
l'anècdota, és evident que quan vau decidir fer-me el favor d’apartar-me de les xerrades,
no ho vau fer com una atenció a la meva salut –especialment la mental-, sinó perquè ja
sabíeu que el meu discurs era inassumible per aquells que volien escoltar-vos i seguir-vos
fins on fes falta.

Ningú pren decisions: la política esdevé mestressa dels discursos

Tornant a la divisió del Secretariat Confederal que t’esmentava abans, seria fàcil relatar el
munt de decisions i acords que van ser presos sense que hi hagués plena coincidència.
Eren acords i resolucions presos d’esma. Hi va haver un moment en el qual ja no hi
havia la comunió mínima que cal per tirar endavant un organ col·legiat, com era el
Secretariat. Culpables? Segurament tots teníem part de la culpa. El que llavors semblava
clar és que la llavor de la divisió, plantada quan l’acord de crear unes joventuts del
sindicat, ja havia germinat amb força. Havien desaparegut els ponts de diàleg. I vau
decidir, tu i els teus, cremar les naus per impedir que hi pogués haver marxa enrere.

Tota aquesta desconfiança i recels dels darrers anys del Secretariat del 1998, no eren
aliens a l’absurda política, imposada sense cap mena de debat ni consens previ, de ser
presents a tot arreu –plataformes, iniciatives, manifestacions, etc. sempre i quan
aconseguíssim ressò mediàtic. L’última, per no dir l’única vegada que recordo haver
debatut la nostra presència en algun acte va ser a la Cimera Europea, celebrada a
Barcelona. I l’únic argument que vau esgrimir era digne del limitat intel·lecte de qui el
defensava amb major ímpetu: com que els altres hi són, nosaltres hi hem de ser. I com
que els moviments socials decidien negre, nosaltres jugàvem a negre, i si apostaven per
jugar a fet i amagar, doncs som-hi, que a l’akelarre hi falta gent. I com que el debat
impedeix sovint la presa de decisions, vau optar per la via dels fets consumats. Vau
comprovar que l’Espai Jove –en aquell moment ja constituït i legalitzat- podia també ser
útil per això. A partir d’aquell moment, o bé a través de l’Espai Jove o bé amb l’excusa
que el Secretariat no era operatiu –i que s’havien de prendre decisions–, o bé amb
qualsevol altre arguments que anés bé, la Intersindical-CSC va començar a involucrar-se
en plataformes, recollides de signatures, campanyes de suport, reconeixement als
“moviments socials” d'una legitimitat que òbviament no tenien i a seguir-los per por de
no sortir a la foto, per no quedar al marge dels seus èxits. Si algú hi posava objeccions, ja
no s’hi podia fer res. Podíem apuntar-nos a qualsevol festival, amb l’alegria i optimisme
de qui no sap el què es fa, però era inconcebible sortir-ne, no fos cas que ens tornéssim
“assenyats” o “reformistes”. Cap discussió seriosa, cap possibilitat de fer-se enrere en una
decisió presa per no se sabia qui, ni amb quines intencions.

Del Tio Canya al sindicat: els inicis d’un comissari polític

I ara és el moment de treure de l’armari –no perquè sigui gai, és clar– tot el que té a
veure amb el meu estimat “comissari polític”: l’Eduard Suàrez, a qui jo anomenava Edu
Lucas, en homenatge a un robocop “sindicalista” fabricat al Col·lectiu Ronda i posat en
funcionament a la Federació de Treballadors de Catalunya (FTC). L'Eduard no deixa de
ser una còpia barata de l’autèntic Edu Lucas. Aquest comissari va ser subordinat meu a la
Secretaria d’Acció Sindical. Aquest polític professional, regidor únic d’ERC a l'Hospitalet
de Llobregat, va començar a fer aparició per la Confederació al cap de poc temps que els
joves haguessin començat a treballar. Com que ja ben d’entrada vaig ser apartat del
control dels joves –per ser substituït per tu mateixa i pel Carles Sastre quan va caldre
orientar el treball del Ferran Casas– no sabria situar amb exactitud quan aquest
personatge va començar a aparèixer per la Confederació. Aquesta persona,
conjuntament amb el company Antoni Alarcón, eren cambrers al bar Tio Canya que les
JERC tenien a Ciutat Vella de Barcelona.

Ell era el controlador de les JERC en el negoci, un control del qual responia directament
al Secretariat Nacional de les JERC, i concretament al senyor Uriel Bertran, actualment
diputat d’ERC al Parlament de Catalunya, però en aquell moment Secretari General de
les JERC. Aquesta relació només constata un fet simple d’entendre: les actuacions de
l’Eduard Suàrez no estaven, ni estan, al marge de la voluntat inicial de les JERC i d’ERC
d’instal·lar un cap de pont des d’on desembarcar a la Intersindical-CSC. I la vehemència
d’aquest personatge, combinada amb una capacitat de convenciment només reeixida
davant de persones porugues i amb poca capacitat d’argumentació, el convertien en una
persona idònia per, conjuntament amb en Ferran Casas i en Sergi Perelló –portaveu de
l’Espai Jove, aleshores–, intentar convertir, amb un cert èxit fins ara, la
Intersindical-CSC en un sindicat –no pas una confederació de sindicats– que fos
“simpatitzant” –per dir-ho d’una forma suau– del seu partit i de l’independentisme
anecdòtic. Si bé com a sindicalista és un fracassat integral, com a comissari polític ha
excel·lit amb nota, tot i que la joguina que pretenia i anhela no l’aconseguirà, si més no,
en les condicions que ell i els seus amics de les JERC i d’ERC, desitjarien.

Per fer front al procés d’eleccions de finals de l’any 2002, el Secretariat va plantejar-se la
contractació d’una persona, per tal que fes tasques d’acció sindical (visites a delegats
propis o bé a independents, essencialment). Si no recordo malament, els candidats a
ocupar el lloc eren escassos. De noms segurament en devien sorgir uns quants: el Gerard
–un jerkie de Sant Fost de Campsentelles–, el mateix Sergi Perelló, el Xavier Idrach...
potser també es va parlar d’un altre jerkie –Gerard Rabat–, i com no, també va sortir el
nom de l’Eduard Suàrez. És possible que hi hagi inclòs algun nom que aleshores ni tan
sols es va plantejar. En qualsevol cas, l’autènticament important és constatar que, de
candidats, n’hi havia pocs. De candidats preparats, n’hi havia menys encara. I amb
aptituds, amb prou feines el Xavier Idrach. Amb l’argument sempre recurrent que
tothom pot ser vàlid si rep formació adequada –criteri absurd, com s’ha demostrat amb
el pas del temps–, el Secretariat Confederal va decidir, amb el meu únic vot en contra, la
contractació final de l’Eduard Suàrez.

Allò que alguns teníem clar quan es discutia la idoneïtat o no de contractar-lo, es va

acabar confirmant més ràpid fins i tot del que hauria estat previsible. Era un inútil
integral per a l’acció sindical: no mostrava cap interès ni voluntat per aprendre’s les lleis
laborals. Tenia l'íntim convenciment que ell no s’estava a la Confederació per fer les
feines que se li encomanaven, sinó per fer altres “feines”... En fi, una corrua de
despropòsits que, per molt que jo –com a responsable directe seu– intentés esmenar i
denunciar en reunions al Secretariat, no van suposar, en cap moment, el qüestionament
de la seva contractació.

Calia ser cec per no adonar-se que l’aval de la seva contractació no s’havia plantejat en
clau estrictament sindical, sinó més aviat política, amb majúscules. La consolidació de
l’Espai Jove, facilitar l’entrada constant de gent del seu partit a la Confederació, ajudar a
establir relacions amb personatges propers al pensament i als àmbits d’influència d’ERC
(universitats, institucions, etc.), suplir en la mesura del possible els evidents dèficits del
Secretariat en l’acció social (eufemisme referit a l’establiment de relacions amb la fictícia
“societat civil” del país), marcar de molt aprop l’agenda de la Secretaria Confederal,
alhora que perfilar-li els temes sobre els quals intervenir –perquè pretesament eren els
que la societat demanava–, etc., aquestes eren les feines que creia, fermament, que eren
les que havia de fer.

En resum, anar perfilant l’entorn personal i organitzatiu necessari per acabar fent un
sindicat a imatge i semblança del seu partit. I fruit d’aquesta contradicció entre el que
feia, i el que hauria d’haver fet, els seus resultats en l’acció sindical van limitar-se a ser els
següents: 2 o 3 delegats (simpatitzants i afiliats d’ERC) i l’extraordinària fita d’obtenir
tota la representació sindical d’una empresa que coneixia sobre manera: la representació
sindical d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va anar a parar al sarró de la
Intersindical-CSC, amb la germana de la consellera d’Educació Marta Cid, com una de
les delegades. Una fita que, ell sabrà per què, va exigir que no es publiqués a la pàgina
web ni a cap organ de difusió confederal. Com si no en poguessin estar orgullosos!!
També s’ha d’apuntar en el seu currículum sindical una altra important objectiu sindical,
que amb el temps ha esdevingut d’una gran transcendència: la representació sindical de
l’Agència Catalana de Cooperació per al Desenvolupament (ACCD), que també va anar
a parar a la Intersindical-CSC, sent escollida com a delegada de personal, la secretaria
personal de l’amic David Minobes, l’amo del negociat, la senyora Laia Cañigueral.

En ambdós casos, vaig tenir el dubtós honor de ser escollit per seguir els processos
electorals, segurament perquè l’Eduard Suàrez no devia confiar en el maulet útil. No és
que fossin processos electorals especialment desagradables, ans tot al contrari. Sempre és
d’agrair que les empreses et facilitin la feina, tot i que d’això en alguns àmbits se’n diria
fer sindicalisme groc, no?

El més greu, no obstant, de tot plegat, i el que he dit fins ara ja ho és prou, és que les
gestions per aconseguir aquests delegats no van ser fetes des de la pròpia
Intersindical-CSC, sinó directament des dels despatxos de l’Ajuntament de l’Hospitalet
de Llobregat, on el regidor únic d’ERC ja exercia de càrrec electe. Ja es veurà la
transcendència que aquestes processos electorals tindran en la solvència de la
comptabilitat futura de la Intersindical-CSC.
Construint, dia a dia, la casa comuna de l’esquerra nacional

Tot això s’ha d’explicar, essencialment, perquè no s’ha esdevingut per què si: si s’ha
permès és perquè d’aquell Secretariat trencat de què parlo, una de les parts, amb evident
traïdoria hi va donar el vistiplau. Parlant clar i català: vau decidir que la
Intersindical-CSC havia d’esdevenir la casa comuna de l’esquerra nacional: el sindicat
sociopolític –ni confederal ni independent– que voldríeu èmul de LAB. I la decisió, tal i
com tots tenim clar, és ben lícita. És lícita, no obstant, només en el cas que es plantegi a
plena llum del dia, exposant de forma clara quines són les intencions. Quan aquestes
decisions es prenen a esquenes de l’organització, perquè es té el convenciment que això
no és el que desitgen la majoria de sindicats que conformen la Intersindical-CSC, és
aleshores quan esdevenen clarament il·lícites I com que aquest és el vostre objectiu (un
LAB a la catalana, amb una ERC que us pagui la festa), i sabeu que no podeu
explicitar-lo, heu anat fent des d’abans del mes de novembre de 2004 fins ara, ocultant a
tothom les vostres intencions reals. Vegem-m'ho

Perquè tot s’entengui, cal explicar l’última gran aberració que es va produir abans del
Congrés confederal del 2004. El gran engany. Va ser la conversió de l’Espai Jove
-aleshores les joventuts ja havien adoptat aquest nom- en un sindicat de ple dret de la
Confederació. I goso qualificar-ho d’aberració o d’atrocitat perquè va suposar la
culminació d’un enorme disbarat. Acceptar que en una confederació de sindicats –com
era la Intersindical-CSC– uns afiliats participessin doblement a través d’un híbrid, en
condicions d’igualtat amb els autèntics membres de la Confederació, els sindicats,
autèntics i únics subjectes de dret de la Confederació.

Es permetia que l’operació política de desembarcament d’un partit polític guanyés carta
de legitimitat. I a més es pervertia absolutament el sistema de representació confederal.
Per primer cop a la nostra dilatada història, una munió de joves marcadament
ideologitzats i de clara inclinació política –tot i que no unànime-, molts d’ells sense cap
experiència laboral ni sindical, esdevenien una part substancial de l’organització, no
només a través de l’Espai Jove, sinó també a través dels sindicats en els quals,
teòricament, estaven inclosos. Allò que havia acceptat el Secretariat quan s’havia
plantejat el tema de les joventuts -que no serien un sindicat, que era un tema
conjuntural, etc., aquell pacte tàcit era dinamitat per aquells qui pensaven beneficiar-se
d’aquella traïció

Una nova aixecada de camisa

Les excuses per dur a terme aquella flagrant violació de l’esperit confederal van ser
aquelles que alguns ja ens havíem temut, quan expressàvem reticències a la creació de les
joventuts. Quan dèiem que era una operació política d’ERC tu mateixa ens deies que no
ens havíem de preocupar per res. Ens venies que els joves no serien un sindicat, que
només serien la pedrera que dinamitzaria els sindicats, que només serien l’avantguarda
de l’organització, etc. I és clar que van ser l’avantguarda. Van servir per omplir
manifestacions, dinars del 1r de maig, radicalitzar el discurs sindical a través sobretot de
l’àrea mediàtica del sindicat –espai web, internet, gabinet de premsa, revistes–, muntar
performances, participar en mogudes, “normalitzar” el mapa dels Països Catalans, etc. I
totes aquestes activitats tan reeixides -i de tant poc contingut sindical- finalment,
contràriament al que ens havies assegurat, eren els motius principals en base al qual
pretenies que obtinguessin legitimitat com a sindicat. L’únic en què podries haver-te
basat per fer-ne sindicat –que haguessin servit per dinamitzar la vida sindical– no s’havia
produït.

Aquells que sempre hem sabut que és un sindicat no podíem acceptar, ni podem, que
l’Espai Jove sigui un sindicat. Podrà ser moltes coses, però mai un sindicat: una mena
d’akelarre de revolucionaris de pa sucat amb oli i antiglobalitzadors nacionalment
convençuts; un grupet d’universitaris amb ganes d’interpretar sociològicament el món;
un pas previ i necessari en un llarg procés de creació de currículum polítics En resum,
tot el que vulguis, excepte un sindicat. Bé, finalment vau aconseguir legitimar l’aberració,
i au, 3 vots més al sarró d’una Comissió confederal ja prou deslegitimada... 3 vots més
per usar a la Comissió confederal, “para lo que se tercie”.

Tot plegat només eren excuses útils que no podien aguantar cap anàlisi mínimament
rigorós. On és la pedrera de quadres sindicals? On és la col·laboració d’aquests joves en
la FIC, l’STEC, la USEC, el SAC o al SIPVSC? No et demano que em contestis, perquè la
resposta ja la sabem de sobres, tant tu com jo. Ni hi ha pedrera sindical ni hi ha cap
treball sindical. Parlem doncs del Congrés, perquè aquest moment era clau per
consolidar el que teníeu en ment.

S’acosta el Congrés: cal amagar les intencions

Quan al Secretariat havíem de parlar de la convocatòria del Congrés, en vam parlar, és

clar. Es va produir una mínima coincidència en els temes que s’hi haurien de tractar:
organització, acció sindical i posicionament a Europa. I en aquest darrer assumpte ja es
va veure que alguna cosa no estava ben greixada, que grinyolava, vaja. El fet que en Jesús
Malló volgués assumir aquesta ponència us plantejava, a alguns, un problema greu. I us
el suposava perquè sabíeu de quin peu calça el Jesús.

És un europeista convençut des de molt abans que alguns de vosaltres tinguéssiu ús de

raó. Alguns de vosaltres, inclús, quan ell era europeista, només enteníeu Europa com la
plataforma des d’on amagar-vos per preparar violentament la salvació del món.
Angelets! I per intentar contrarestar la visió europeista i socialdemòcrata del Jesús Malló,
us calia oposar-hi alguna altra visió que us fos més còmoda, no tan sols a vosaltres sinó
també a aquells que havien dipositat les seves ambicions i anhels en la vostra capacitat
d’influència. Per aquest motiu vau intentar ampliar la visió a tot el món, i no tant sols a
Europa. La idea era, i així es va plantejar, que el Sergi Perelló assumís aquella nova
ponència.

Com que al Secretariat no ens acabàvem d’aclarir respecte a la nova ponència sense que
apareguessin les agrors habituals, es va deixar la resolució sobre el contenciós en mans
de la Comissió confederal. La Comissió finalment va acordar que sobre el tema
internacional hi hauria dues ponències, la d’en Jesús Malló i la d’en Sergi Perelló. Tots
érem perfectament conscients que les dues serien antitètiques, però en fi, si aquesta era
una de les concessions que hauríeu de fer per superar el Congrés. Doncs endavant, valia
la pena pagar-ne el preu.

Quan es va proposar la composició de la Comissió Organitzadora del Congrés, vaig

assumir-ne la presidència, essencialment perquè ningú del Secretariat volia fer-se’n
càrrec. Potser el que preteníeu era anul·lar-me de cara al Congrés. Coneixent l’historial i
antecedents d’algunes persones de qui ja he parlat –Eduard Suàrez i d’altres que des de
sempre s'han sabut moure molt bé darrere dels bastidors (ja saps de quin gos de presa
parlo, oi?), és perfectament possible que se us hagués ocorregut la idea.

El que us deu costar d’entendre és que hi ha persones, com jo, que som perfectament
capaces de fer moltes coses alhora: treballar, pensar, llegir ponències infumables,
impugnar-les, coordinar congressos i, oh sorpresa, fumar mentrestant. És increïble, no,
el versàtil que arribem a ser algunes persones.

Comissió Organitzadora: dos a treballar, la resta a controlar

Si vaig acceptar el repte va ser per dues raons essencials: la primera va ser per evitar-te a
tu –i per extensió a tot el Secretariat– el ridícul espantós que hauria suposat que ningú
del Secretariat volgués coordinar el Congrés, i la segona raó, perquè sabent que podria
comptar amb el Xavier Idrach, estava convençut que podria tirar endavant la feina,
passant olímpicament de les altres perles que se m’havien encolomat des de la Comissió
confederal: l’Eduard Suàrez i en Joan Arimon. No recordo, perquè no vaig fotre-li ni cas,
si el Jaume Clotet també formava part d’aquella Comissió organitzadora. Com que de
totes les reunions en fèiem actes, i tenies informadors de sobres a la pròpia Comissió
organitzadora, ja sabràs que les coses es van fer raonablement bé. El desenvolupament
del Congrés n’és la prova evident.

Per a mi les reunions preparatòries no tenien cap importància, eren com un refredat,
calia passar-lo i prou. El que si que tenia molt clar, ja d’entrada, és que el fet
d’assumir-ne la màxima responsabilitat em permetria tenir una excusa perfecta per
estalviar-me l’espectacle que s’hi preparava. I vist amb perspectiva, aquella decisió de ser
el màxim responsable de muntar el Congrés, em va permetre no haver d’entrar, excepte
comptadíssimes excepcions, a la sala on se celebrava el Congrés. I he de reconèixer que la
meva absència –intencionada– va ser força comentada, tant el dia 20 de novembre com
amb posterioritat. El Congrés no mereix massa comentaris més. Va ser, per dir-ho
clarament, la coronació de la minusvalidesa intel·lectual, la proclamació de la bòrnia en
el regne dels cecs, i la consagració de l’infantilisme independentista a l'enèsima potència.
Foc d’encenalls per culminar llargues trajectòries de fracassos polítics llaurats en els
submóns independentistes. Res d’important, vaja, ni res que en temps futurs no es pugui
arreglar. Totes les criatures passen, un moment o altra, la varicel·la. Espero que alguns ja
l’haureu superada definitivament, tot i que res fa pensar que en sigueu capaços.

El Congrés no serà de consens: hi haurà guerra?

El que si que va ser transcendent va ser tot el previ al Congrés, en especial, les ponències
i el secretisme en la confecció del Secretariat. Sobre les ponències, cal expressar que
només en Sergi Perelló i en Jesús Malló van fer-me-les arribar amb temps suficient. La
teva ponència va arribar també en termini, tot i que cap al final del termini previst. La
que ja va ser un escàndol va ser la del Carles Sastre. Sense entrar a valorar-la, era evident
que no s’hagués hagut d’haver tramitat, ni tan sols. Per què? Perquè va ser lliurada 7 dies
més tard del termini previst, i després que tant tu com jo ens hi deixéssim la pell per
aconseguir que ens l’enviés! Si jo hagués actuat correctament, hauria d’haver retirat la
ponència o bé hagués hagut de convocar una Comissió Confederal extraordinària per tal
que aquesta me n’hagués autoritzat l'admissió a tràmit. Però per què calia muntar tan
merder si, total, a tothom li era igual el que passés amb la ponència del Carles Sastre.
Segur que tu et devies emprenyar-te molt amb en Carles Sastre... A més, no ens
enganyem, era tant dolenta i pobre de continguts que només podia haver estat feta a
corre cuita. Si no l’hagués fet en un vist i no vist, aleshores si que hauríem tingut un
problema seriós, perquè un document com aquell era tan patètic, que invalidaria l’autor
per a cap càrrec de responsabilitat.

A mi, en particular, les ponències no em suposaven un tema que em preocupés

especialment. Tots sabem que, tant tu com el Carles Sastre, sou incapaços de redactar
cap document amb compromisos, objectius i estratègies clares. I per aquest motiu, el que
digués la ponència del Carles Sastre era intranscendent Sobre el que diguessin en Jesús
Malló o en Sergi Perelló tampoc era un tema que em preocupés especialment. Les
ponències sobre Europa i el Món no deixaven de ser res més que les elucubracions
mentals de qui les elabora, sense que suposin cap obligació ni vinculació amb el dia a dia
sindical. El Congrés hagués aprovat aquelles ponències o unes altres, de sentit contrari,
perquè a l’afiliació i als sindicats els importen poc les floritures literàries i les
manifestacions de bones intencions. Només als joves i als molt ideologitzats els
preocupen els punts i les comes, les paraules, els significats, perquè segurament els
nivells de testosterona els augmenten significativament quan veuen la seva visió del món
reflectida, paraula per paraula, en un paper. Com si amb això aconseguissin res!! Els
treballadors en general, ens preocupen les coses importants, no podem permetre’ns
perdre el temps contemplant focs d’artifici.

Si haguessis analitzat objectivament les esmenes presentades, hauries comprovat una

cosa molt lamentable: els sindicats passaven olímpicament de les ponències, i l’afiliació
encara més. Recorda qui van ser els únics a presentar esmenes i sobre quines qüestions:
la Comissió dels 10, la sobirania alimentària del fantasma d'en Nèstor Sastre (ha, ha, ha) i
diversos textos alternatius, presentats sobretot pel Ferran Casas, per deixar més
presentables algunes de les ponències que, de tant mal fetes, s’haurien d’haver reescrit
totalment. Hi ha dues interpretacions per entendre aquesta situació: o bé les ponències
no tenien ni el nivell mínim per despertar cap debat –jo m’inclino per aquesta–, o que a
la Intersindical-CSC tothom passa de tot.

En qualsevol cas, i és molt trist constatar-ho, el nivell actual no dóna per més. D’això si
que n’estic convençut. Només cal fer un seguiment de la pàgina web, llegir els diversos
plans que heu presentat a la Comissió confederal, escoltar els discursos del 1r de Maig, o
llegir les actes de les Comissions confederals... I és evident, d’on no n’hi ha, no en pot
rajar. Només us salvo per aquella frase que diu allò de “ qui fa tot el que pot, no se li pot
demanar més”.

El Secretariat Confederal: l’autèntic botí de guerra

El Congrés, en aquest cas ordinari, es va celebrar el dia 20 de novembre de 2004. Uns

quants mesos abans ja sabíem que l’autèntic tema transcendental que s’hi dirimiria seria
la composició dels òrgans de representació, sobretot, el Secretariat confederal. En una
organització solvent, una decisió tan transcendental es parla amb antelació, es negocia
amb els interessats, es procura consensuar, en fi, no es deixa per a l’últim dia. És el
normal, no et sembla? Però amb la nostra voluntat de ser diferents de la resta –fins i tot
en això–, havíem d’intentar ser originals. I fins una setmana abans del Congrés no vas
ensenyar les teves cartes, tot i que en Jesús Malló ja s’havia atrevit a plantejar el tema del
nou Secretariat, molt abans. Però tu aleshores vas esquivar la qüestió, com vas poder.
L’únic que vas assegurar és que tu tenies intenció de continuar al capdavant de la
Confederació. A partir d’aquella reunió, muts i a la gàbia.

El lògic i normal hauria estat que tu, en la teva condició de Secretaria confederal, i amb la
intenció ja manifestada de voler continuar, haguessis plantejat, amb antelació, amb
quines persones comptaves per a un nou Secretariat. Però no. Era un secret, i ho havia de
continuar sent el màxim de temps possible... Per què? A ningú dels qui componíem el
Secretariat se li escapava que, darrera d’aquella deliberada voluntat d’ocultació hi havia
la por que, de fer-se públiques les teves intencions, l’escàndol hauria estat majúscul. I
hauries possibilitat, és clar, que davant del que proposaves, s’hagués articulat una segura
oposició als teus plantejaments. Per això, només per això, vas evitar fer pública la
composició del nou Secretariat.

No és que tingui cap intenció de deixar-te malament, que això ja ho fas mot bé tu sola,
però et diré que la Mercé Nabonne i jo mateix, molt abans que se celebrés el Congrés, ja
fèiem apostes sobre els noms que proposaries per al nou Secretariat i t’asseguro que no
ens vam equivocar de gaire. Perdona, si que ens vam equivocar, sobretot perquè creiem
que proposaries un Secretariat més ampli, no pas de 7 persones com finalment va
succeir. No és que la Mercè i jo tinguem dots endevinatòries, que no, és que era tan fàcil
saber les teves intencions que no té cap mèrit haver-ho encertat. El que era absurd era
l’obsessió per mantenir en secret la composició del nou Secretariat. No teníem cap
intenció de presentar una alternativa. És lògic, potser, que volguéssiu ocultar-ho perquè
si d’alguna cosa estic segur, és que d’haver presentat una candidatura alternativa, segur
que haguessis perdut, per molts militants joves de que t’haguessis envoltat, talment com
guàrdies de corps. I t’ho asseguro perquè ni tu ni els teus “llepes” tenien, ni tenen a hores
d’ara cap influència sindical que sigui digna de ser tinguda en compte.

Només cal veure els noms que vas proposar per arribar a la trista conclusió que vas
decidir envoltar-te de persones de molt poc nivell sindical. Una tria que només podia
interpretar-se en clau interna de cohesió d’un grupet de fidels, disposats a dir si a tot, i
amb ganes de dominar tots els racons de la Confederació. En resum, persones que et
servissin per l’objectiu de terra cremada. I uso aquest terme amb plena consciència del
que dic. Perquè només cremant tot allò que us feia nosa, podíeu aspirar a tenir les mans
lliures per fer i desfer al vostre gust i acabar el procés de “refundació” de la Confederació,
convertint-lo en un sindicat de classe tradicional, que deixés de ser independent –per
situar-lo en l’òrbita econòmica d’ERC– i esdevingués la casa comuna de l’esquerra
nacional. I el totalitarisme d’una direcció ben centralitzada us permetria controlar tots i
cadascun dels racons de la confederació.

Apareix el “germà meravella”

El control dels sindicats díscols va ser un dels motius pel qual vas posar al teu equip una
persona tan nefasta com el Nèstor Sastre, el germà de l’etern Secretari d’Acció Sindical,
Carles Sastre, i els únics mèrits sindicals del qual són el d’haver-se afiliat al SAC quan va
veure que la situació li era favorable, i haver-se presentat a les eleccions sindicals de
l’Institut Català de la Salut, d’on va sortir escollit pels pèls Si coneguessis mínimament
els submóns independentistes d'on provenen aquestes dues “joies”, sabries de sobres que
la Intersindical-CSC era objecte constant del seu menyspreu, fins que van poder
sustentar-se’n econòmicament un, i beneficiar-se'n políticament l’altre. L’amic Nèstor
Sastre només sap intrigar, crear conflictes allà on no n’hi ha, i crispar els ànims, quan li
convé. Parlar de la seva experiència, formació o compromís sindical és un sarcasme que
no penso permetre’m.

Una persona així era ideal per intentar un assalt a la direcció del SAC, per posar-lo
definitivament sota el vostre control. Però no pas perquè aquest individu tingui capacitat
per encapçalar res (ell sabrà de què s’amaga), sinó perquè és el personatge fosc i
ombrívol capaç de fer la feina bruta –conjuntament amb l'Eduard Suàrez– necessària per
guanyar el Congrés del SAC. Una feina bruta que la cara amable del canvi –el Joan
Arimon-, no podia fer, per raons òbvies. Tu saps de sobres que, d’entrada, el Joan
Arimon no havia de formar part del Secretariat que ara presideixes. Te’l reservaves per
encapçalar el relleu del Francesc Tomàs, Secretari General del SAC que, per sort, encara
continua sent-ho. Per aquest motiu li vas oferir el càrrec de Secretari de Salut i Seguretat
Laboral al company David Hereu, també afiliat del SAC. Si els plans t’haguessin sortit
com tu volies, haguessis tingut totes les peces dels recanvi al SAC en perfecte disposició:
el Néstor Sastre i el David Hereu al Secretariat Confederal, i el Joan Arimon en
permanent campanya electoral. De la Núria Margarit en podrem dir també algunes
coses, referides al SAC, però no crec que tingués cap especial rellevància, al marge de,
potser, assegurar alguns vots en contra del Francesc Tomàs.

L’esquema va trontollar una mica quan el David Hereu no va acceptar el càrrec que li
proposaves, perquè preferia el treball sindical de base, com a alliberat del SAC, i no es
veia capaç d’assumir una responsabilitat confederal. Cap problema, que diria aquell.
Com que l’assalt al SAC era una dels objectius bàsics del teu nou mandat, vas acceptar
que el Joan Arimon continués al Secretariat confederal, amb el compromís que, un cop
aconseguida la Secretaria general del SAC, dimitiria del Secretariat confederal per donar
entrada al David Hereu. Si ho sé és perquè tu mateixa m’ho vas dir en la darrera
conversa que vam tenir, abans del Congrés. Va ser el dia en què em vas preguntar si volia
acceptar continuar al Secretariat, assumint els Serveis Jurídics i la Federació d’Indústria.
En aquella conversa et vaig plantejar els inconvenients que hi veia en la teva proposta de
Secretariat. En aquella conversa si que vaig tenir clar que de poques coses més parlaríem,
perquè la meva confiança amb tu, ja força tocada, havia desaparegut totalment.

Tot i les males arts, es perd el Congrés del SAC

Llàstima que la realitat final del Congrés del SAC us espatllés el projecte dissenyat. És el
problema que teniu sempre els que viviu de cabòries. Lamentablement per a vosaltres, i
afortunadament per a la Confederació, el SAC va celebrar el seu Congrés, i el resultat
final, pel que fa a candidatures, va situar només dos dels teus candidats al Secretariat del
SAC: el Joan Arimon i el David Hereu. El primer després de perdre, per poc, el pols amb
en Francesc Tomàs i el segon, que de poc i ni tant sols hi entra.

Amb tot el joc brut exhibit, amb la parcialitat intolerable exhibida pel Secretariat en pro
d’un dels candidats i amb els moviments de l’Eduard Suàrez, fent gestions i trucades des
d’ERC i des de l’Ajuntament d’Hospitalet de Llobregat per portar gent al Congrés –tot i
que ell mateix no és afiliat del SAC–, amb tot, vau fracassar. Un trist fracàs. Potser
hauries d’esperar a que el tripartit es consolidi encara més, aviam si d’aquesta forma la
clientela política us dóna els fruits esperats. Per cert, els favors de l’Eduard Suàrez al
company Martí Gurria van convertir-se en un vot a favor del Joan Arimon? La Laia
Cañigueral –secretària de l’amic Minobes–, afiliada a ERC i delegada de la
Intersindical-CSC (no del SAC) a l’Agència Catalana de Cooperació al
Desenvolupament, va assistir al Congrés per pròpia voluntat, o alliçonada?

El millor del Congrés, no obstant, no va ser veure com vau fracassar, que també, sinó
veure com el “hermanísimo” Nèstor Sastre no va ni tan sols sortir escollit per formar
part del Secretariat del SAC. Pobre nano! Ell que sembla que tot ho sàpiga, de derrota en
derrota fins a la derrota final. Segur que, ple de ressentiment, ja deu estar preparant
alguna estratagema per convocar un Congrés extraordinari per rectificar l’error
democràtic de no haver estat escollit. Mentre no se'n surti, pot continuar reposant en la
seva condició de consentit sindical. No s’esllomarà pas, no, ja que no ho ha fet mai.

Respecte al tema del SAC, només un consell: que haguéreu fracassat un cop no vol dir
que no hàgiu de continuar intentant-ho. El clientelisme, les subvencions, les males arts, i
la intriga, si persevereu, us poden ser útils per culminar el control del SAC. Un altre
consell, també gratis: l’Eduard Suàrez ha d’aconseguir que tots els empleats del David
Minobes a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) s’afiliïn al
SAC, i quan calgui el seu vot, se’ls diu que no poden fallar al Congrés i se’ls obliga a votar
el vostre candidat.

Fins i tot podria considerar-se que l’assistència al Congrés fos considerada hora
extraordinària, si se celebrés fora de la jornada laboral. Fins i tot, per què no? Podria
estendre's el model de l’Agència a altres organismes de l’Administració en què ERC hi
tingui mà, que segur que n’hi ha uns quants. Segur que en algun despatx de l’Ajuntament
de l'Hospitalet de Llobregat ja hi estaran treballant.

Un Secretariat pensat en clau de “futur”

Continuant amb el repàs dels membres del Secretariat que vas proposar, parlem de la
Núria Margarit. Què vols que te’n digui? Només és la nena útil en qui devies pensar per
encobrir que les seves funcions a la Secretaria d’Acció Social, seguirien estant en mans de
l’Eduard Suàrez i dels interessos de control i domini del seu partit. Amb sort potser li has
pogut treure suc per revifar Interdona o per assegurar que tinguem bons contactes amb
els “currantes” de la Direcció General de Joventut. Sempre és bo mantenir en bon estat
les entitats i les administracions que poden ser útils a efectes de subvencions. Ja la
coneixem, la Núria. Sabem qui és i de qui sempre s’ha considerat tan amiga.

La tria del Nèstor Sastre, del Joan Arimon i de la Núria Margarit ja estan explicades. Si hi
ha quelcom més a explicar, ja sortirà més endavant. La resta de membres del Secretariat,
excepte el Sergi Perelló per a Organització, vas presentar-los perquè no tenies ni la
intenció de canviar-los, ni tampoc tenies ningú que els pogués substituir i que fos de
plena confiança. Així doncs el Carles Sastre i el Ferran Casas van seguir sent Secretaris
d’Acció Sindical i de Premsa i Publicacions respectivament. Dues responsabilitats claus
que continuaran sent exercides des de la distància, i en el cas suposo del Carles Sastre
amb la mateixa incapacitat manifesta per exercir cap mena de coordinació ni de control
sobre el personal adscrit a la seva Secretaria. Unes condicions ja conegudes abans que els
tornessis a presentar. Suposo que si van seguir al Secretariat va ser per assegurar la
continuïtat de l’orientació sociopolítica que dueu a terme, com ja he denunciat.

I aquest és, purament i simple, el motiu que tu et tornessis a presentar. I serà el motiu en
base al qual justificaràs la teva reelecció al Congrés del 2008, si abans no aconsegueixes
assegurar que algun dofí de la teva plena confiança et permeti retirar-te. Recorda que vas
dir a molta gent que aquest seria el darrer mandat, però amb el munt de mentides amb el
que els darrers anys t’has envoltat, ja no crec que ni els teus fidels et creguin. El problema
que podries tenir és que tots aquells que et fan la gara-gara, te la faran fins que els siguis
una nosa. I si algun dia arribes a tenir un criteri diferent al d’aquests senyors a qui ara fas
tanta gràcia, aleshores si que t’adonaràs de qui eren els companys sincers amb qui
podries haver confiat.

De figurant a futur successor

L’única aposta creïble i seriosa que vas fer respecte al Secretariat va ser la incorporació
del Sergi Perelló. I dic seriosa perquè era una aposta que te la creies de veritat. No puc
mentir-te, crec que és una aposta errònia, perquè em sembla que no dóna la talla. I els
dubtes sobre la seva capacitat no han fet més que confirmar-se.

No només ha demostrat ser un Secretari d’Organització molt limitat –per ser cortès–,
sinó que com a futur Secretari Confederal seria com portar l’organització a un suïcidi
induït. O em vas enredar quan vas dir-me que el Sergi Perelló era el teu successor
natural? Si vols fer la prova del cotó sobre la seva vàlua, només cal que revisis les
funcions que tenies establertes per la Secretaria d’Organització i les confrontis amb la
realitat del seu dia a dia. La comparació no s’aguanta per enlloc.

Tu mateixa tenies força clar que la seva capacitat era molt limitada, aleshores. En resum,
que li feia faltava rodatge. Això ens ho vas dir a uns quants, en el moment que et vas
veure obligada a revelar quin era el Secretariat que proposaries al Congrés. Conscient
com eres de les seves mancances, i aixecada la llebre, vas intentar que en Jesús Malló es
comprometés a assessorar-lo mentre es feia el relleu. Un relleu –el que suposava el Sergi
Perelló–, que tu i els teus havíeu decidit a esquenes del Secretariat anterior. I per què?

Ja ha quedat ben clar, doncs, quin tipus de Secretariat vas proposar, i per què. Expliquem
de forma ben clara tot allò que els congressistes del 20 de novembre del 2004 van
ignorar. En resum, expliquem seriosament quines van ser les batalles ajornades
aleshores, i que encara avui s’han de resoldre d’una forma o altra.

10 notables en un organ destinat al fracàs

Quan vas presentar la ponència infame que vas presentar, preveies la inclusió, a la
Comissió confederal de 10 persones “representatives dels diferents sectors, territoris i
entitats que conformen la I-CSC”. Eren 10 persones que, sumades a les 3 que suposaven
l’aberració de reconèixer l’Espai Jove com a sindicat, convertien la Comissió confederal
en un organ descafeïnat, en que ja no representaria als sindicats que conformen la
Intersindical-CSC. Converties la Comissió confederal en allò que us calia: una
plataforma des de la qual legitimar, per la superioritat dels vots no sindicals sobre els
sindicats, el control del Secretariat sobre la Confederació.

La representació provinent dels sindicats era la següents: 3 representants del Sindicat de

l’Administració de Catalunya (SAC), 3 del Sindicat Professional de Vigilància i Serveis
de Catalunya (SIPVSC), 3 de l’Associació de Treballadors Jubilats de Catalunya (ATJC),
3 de la Federació de Treballadors de la Indústria de Catalunya (FIC), 3 de la Unió de
Sindicats d’Empleats de Catalunya (USEC), 3 del Sindicat d’Empleats del Grup Deutsche
Bank (SEG-DB) i 3 del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya (STEC) .
En total, doncs, 21 delegats per l’autèntica representació sindical. Per alterar aquesta
situació ja s’havia creat l’Espai Jove (3 vots), el Secretariat confederal n’era membre nat
(8 vots), i ara proposaves la figura dels notables de l’organització (10 vots). 21 persones
de no elecció sindical, en resum, 21 persones sobre les quals els sindicats no pintaven res
en la seva elecció. Si aquesta situació no es pot considerar una alteració greu del model
confederal, ja m’explicaràs com cal entendre-ho. I no pots ignorar que el SEG-DB mai ha
pogut presentar a la Comissió confederal més d’una persona, perquè el nivell de la seva
afiliació és tan ínfim i la militància dels seus cotitzants tan minsa, que no donen per
presentar més d’un representant a la Comissió confederal: l’amic Josep Falcón. O sigui
que, res de 21 a 21. No: 21 no sindicals, enfront de 19 representants dels sindicats.
Després entendràs perquè alguns, tot i haver-hi presentat esmenes, vam retirar-les abans
del Congrés. Ho vam fer amb intenció, és clar, de posar en evidència la farsa que
preparàveu, i perquè materialment no teníem ni ganes ni temps d’argumentar-ho
correctament, amb garanties d’aconseguir abatre la proposta dels 10 notables.

Al principi la proposta dels 10 potser estava feta des de la bona fe. No ho sé... ho dubto,
però mai se sap. Que estigués feta des d’una certa bona fe no vol dir, no obstant, que no
estigués carregada de males intencions. M’explicaré. Per assegurar que el nou Secretariat
comencés a treballar amb tranquil·litat, us calia tenir silenciades algunes boques,
especialment les d’aquelles persones a qui havíeu apartat de la nova direcció. I també us
calia, –com a mínim tu n’eres molt conscient–, que el Sergi Perelló rebés una certa ajuda,
perquè aterrava a la Confederació sense cap experiència de gestió sindical ni
coneixement dels lligams i les relacions existents, sobretot, a la seu central. La solució es
podia articular a través dels 10 notables. Seria una magnífica plataforma des de la qual
assegurar-vos la retirada de la “vella guàrdia” sindical, ben assegudets en poltrones
inútils però respectables, des de les quals no us farien nosa. També podríeu
aprofitar-vos-en, per què no?, per facilitar que el nou equip confederal pogués tenir a mà
el consell i l’experiència d’aquells que, tot i negar-los cap paper en el futur de la
confederació, no podíeu negar-los la sapiència i l’experiència acumulada amb el pas dels
anys. I algun que altra cop de mà sempre pot ser necessari, en un moment o altre.

Menyspreu als dirigents històrics

El problema és que un menyspreu com aquell només podia ser interpretat com un insult,
com una bufetada. I l’honradesa i compromís sindical que tant el Jesús Malló com en
Joaquim Gil han demostrat al llarg dels anys, no podien acceptar un menyspreu com
aquell. Un oferiment com el dels10 notables només podia haver sorgit d’alguna ment
malaltissa, de base política. És en els àmbits de la política o de l’administració –encara
que no únicament en aquests–, on s’acostuma a “premiar” els dissidents o les persones
incòmodes, elevant-les a llocs de nul·la responsabilitat però de lluïment En països
comunistes o feixistes –“tanto monta, monta tanto”– hi ha formes menys civilitzades de
resoldre les discrepàncies, però no és el cas nostre, per sort. Així doncs l’oferiment va ser
rebutjat. Per què... series capaç d’explicar-me perquè en Jesús Malló hauria d’haver
acceptat ajudar el Sergi Perelló? Era lògic esperar-ho després dels darrers anys de
Secretariat? Persones explícitament excloses dels nous òrgans de direcció, a qui s’havia
ocultat expressament qui serien els seus successors... podies creure que volguessin
participar en equips de suport a aquestes mateixes persones?

Una cosa és que pensessis que alguns som idiotes sense remei, l’altra és que a més ens ho
tiressis a la cara. Des de la traïció i l’engany podies demanar-nos de participar en una
farsa concebuda per a major glòria de les teves intrigues, flirtejos polítics i política
sectària? Per aquest motiu, la setmana anterior al Secretariat va estar carregada de
tensions i estira-i-arronses. Una situació que només es va resoldre, de forma patètica
–cal di-ho–, amb l’acord final d’incloure el Jesús Malló en una Secretaria d’Organització
compartida amb el Sergi Perelló. Tu sabràs perquè els teus “fidels gossos de presa” es
negaven a acceptar el Jesús Malló al Secretariat. Ja t’ho diré jo mateix. Perquè permetre al
Secretariat l’estada d’algú que no compartia els vostres objectius a llarg termini, i que
mai hagués transigit a fer la vista grossa, era una jugada massa perillosa, que no podíeu
permetre-us. Si ho vau permetre, finalment, va ser només per assegurar-vos un Congrés
tranquil, seré, falsament unitari. No us interessava que al Congrés es visualitzés una
organització dividida, en el qual hi haguessin discussions agres, vots en contra, etc.

Per això, només per això, finalment vau acceptar la inclusió d’en Jesús Malló a la llista
del Secretariat. Cal dir, però, que fins que no hi va haver l’acord final, vau fer tot el
possible per aconseguir alguna mena de compromís, preferentment escrit, pel qual al cap
d’un temps el Sergi Perelló es quedés sol al capdavant de la Secretaria d’Organització, per
fer i desfer al servei dels interessos i dels grups a qui tenia clar que es devia. Així es va
proposar que en Jesús Malló dimitís al cap d’un temps; se li va plantejar que a mitjans del
mandat plegués; o es va intentar limitar les seves funcions organitzatives a tasques
merament administratives.

Durant les discussions d’aquella setmana prèvia al Congrés, l’Eduard Suàrez va trobar
l’excusa ideal per justificar la no inclusió d’en Jesús Malló: si ell sortia a la foto, no es
visualitzaria el canvi real de la Confederació. El pobre xicot, sempre tan objectiu amb els
altres, i sempre tan poc crític amb els seus, no devia adonar-se que hi havia molt poc
canvi real en la foto volguda, atès que la majoria del nou equip (5 de 8) ja estaven en
l’anterior Secretariat. Potser el que no s’atrevia a dir, pobrissó, és que el que no es veuria
clar era el canvi que ell havia ajudat a fomentar. En resum, que al senyor no li quadraven
els números.

I del Roger, què en fem?

Si ni en Joaquim Gil, ni en Jesús Malló, ni la Mercè Nabonne, ni el Daniel Simon, ni

l’Octavi Miarnau, ni en Xerardo Díaz Castro, ni en Ramon Sancho, ni la Núria Mateo no
eren mereixedors de continuar al Secretariat, ni sortir a la nova foto de la Confederació,
jo tampoc m’ho mereixia. I t’ho recordo perquè a mi si que em vas oferir ser al nou
Secretariat, assumint els temes jurídics i el desenvolupament de la FIC. No sé si em vas
fer l’oferiment, amb la convicció íntima que no ho acceptaria, o si aquest va ser sincer.
Com que ja d’entrada vaig negar-me a acceptar-ho, suposo que et devies treure un pes de
sobre. En aquella darrera conversa va quedar ben palès, per part meva, que tot i deixar de
ser responsable confederal, continuaria col·laborant activament en la consolidació i
rellançament de la FIC. Aquest és l’únic punt en què tu i jo vam estar d’acord. Per això
vas acceptar que la FIC quedés sota la meva responsabilitat directa, i vas garantir-me el
sou de 1400 € mensuals (sense Seguretat Social), que a dret a llei, i pel compromís
concret pel Secretariat al seu dia amb mi mateix i amb el Carles Sastre, hauria d’haver
vist minvat, ja que hauria d’haver deixat de cobrar la part del sou que es corresponia a la
responsabilitat confederal.

El Joaquim Gil també et planta

El Joaquim Gil tampoc va voler participar de la farsa dels 10 notables. Ja en va tenir prou
veient com havien anat els últims mesos de Secretariat, i intuint per on anirien les
actituds dels futurs membres del nou Secretariat. La negativa d’uns quants a fer-te el joc,
va obligar-te a forçar la màquina. Havies de resoldre el tema dels 10 notables com fos.
Era qüestió d’omplir de candidats la llista que presentaries al Congrés. Com que la idea
amb la que havies concebut els 10 no va reeixir, vas haver d’improvisar a marxes
forçades. D’aquí les presses i les urgències per trobar persones a qui oferir un càrrec de
tanta “alta responsabilitat”. Segurament algunes de les persones que finalment vas
incloure en la llista, ja les devies tenir pensades amb antelació. Possiblement en Jaume
Clotet i en Sergi Farreres ja els tenies previstos, perquè m’havies comentat que et
semblaven persones amb qui es podia comptar, per ajudar a la Secretaria de Premsa el
primer, i per representar al Penedès el segon. Possiblement amb en Xavier Castellana
també hi devies haver pensat, per les bones referències de què sempre ha disposat allà on
ha estat –preferentment les JERC–.

Del Marc Faustino potser també me n’havies parlat com un dels possibles candidats. Si et
sóc franc, no me’n recordo. Crec que hauríeu d’analitzar seriosament la relació que teniu
amb ell. Sempre l’heu utilitzat per sortir del pas. No heu cregut mai que pugui fer
aportacions interessants sobre res. Només us heu aprofitat d’ell d’una forma que,
francament, no entenc com pot suportar, i més coneixent el desdeny amb què sovint
tracteu allò que fa. Et reconec, això si, que les múltiples oportunitats que li hem ofert per
demostrar la seva vàlua no han permès fins ara entreveure-li massa capacitat per fer més
coses que les que estrictament se li manen, però crec que valdrà i molt, quan es
desprengui de les bajanades i prejudicis ideològics que el tenallen. Pensa que aquesta
vàlua tampoc l’han demostrada mai altres membres del teu Secretariat, però a ells els has
tractat diferent a com tractaves el Marc Faustino. Per què serà?

La tria dels 10 notables: exercici trist i patètic

Si quelcom demostra que els 10 notables no són res més que una idea de bomber poc
meditada, és per la incoherència de la teva ponència quan recomanaves que els Secretaris
Generals de cada sindicat formessin part de la representació de cada sindicat a la
Comissió Confederal. I de sobte, de tots els Secretaris Generals de sindicats que formen
part de la Intersindical-CSC, 3 ja passaven directament a formar part dels 10 notables: la
Núria Mateo (SG. del SEG-DB), el Xavier Idrach (SG. de la FIC) i el José María
Izquierdo (SG. del SIPVSC). O tens molt poca imaginació, o és que no tenies pensada
cap llista alternativa del 10, quan uns quants vam rebutjar-te l’oferiment que ens feies de
formar-ne part. I d’aquesta forma arriben les presses; el Congrés s’acostava i calia anar
tancant temes. Ara proposem-li al Jaume Marsà (STEC) que en formi part; tant és que
no tingui clares les funcions dels 10 ni pugui assegurar la seva presència en cap de les
reunions previstes. Després oferim-li al Xavier Idrach (FIC), en una breu xerrada a la
màquina de cafè, i diguem-li que no es preocupi, que ja li explicaràs en un altre moment
en què consisteix. Com que encara falta més gent, i ja no queda temps per que el Congrés
està en marxa, i és l’hora de dinar, vinga oferim-li a la Lídia Ripoll (USEC), i li demanem
com un favor. Ai coi, encara ens falta un nom, doncs vés per on, si l’Octavi Miarnau
(SAC), l’amic Octavi també està per aquí al Congrés, doncs a demanar-li que firmi. Au,
ja tenim feta la llista. Sobre el Xavier Castellana no vull ni imaginar que devies vendre-li
perquè s’hi apuntés. Potser complint les instruccions dels seus amics de les JERC i ERC
ja es va donar per ben pagat.

El nivell de patetisme amb què vas confeccionar la llista faria riure, si no fos per plorar.
No tant per la forma, que també, sinó per la pressumpta transcendència que els 10
notables havien de representar per dinamitzar la Comissió confederal Veient tot el
procés de confecció, potser el més valent hauria estat encarregar-los la distracció o
l’entreteniment de la Comissió, més que no pas la dinamització. Marc Faustino, Xavier
Castellana, Jaume Clotet, Jaume Marsà, José María Izquierdo, Núria Mateo, Jaume
Clotet, Xavier Idrach, Lídia Ripoll i Sergi Farreras: els 10 que representaven territoris,
entitats i sindicats. Riem?

Segurament quan em deies, en la conversa cèlebre que abans referia, que hi havia poca
gent amb qui es pogués comptar, tenies raó. Per això em vas demanar si coneixia més
gent disposada a col·laborar. Em vaig negar a donar-te noms, i si m’hi vaig negar va ser
per dues raons concretes: la primera perquè sabia que eren gent en qui tu no hi
confiaves, i la segona perquè no tenia cap intenció de cremar-los, o sigui de mostrar-te’ls
com a possibles col·laboradors. Són gent, companys i companyes que, alguns, quan han
vist ganes de treballar i seriositat, han participat i d’altres que estan disposats a fer-ho
quan hi hagi un entorn sindical real, lliure de dogmatismes i fal·làcies, independent de
grups de pressió econòmics i/o polítics. Perquè hi ha ganes de fer sindicat. Per això tu i
els teus llepes no teniu cap altra oportunitat de consolidar-vos que practicar el que abans
et deia, de la terra cremada; o sia cremar qualsevol nau que no controleu, sectarialitzar la
direcció i assegurar lligams duradors amb els administradors de la cosa pública, per
evitar dependre dels sindicats i de les entitats satèl·lits de la Intersindical-CSC, que
segueixen les seves pròpies dinàmiques, per evitar veure’s infectats pel vostre esquema de
funcionament.
Esmenes congressuals per deixar-te en ridícul

Ara potser entendràs perquè vaig retirar l’esmena. Per forçar la situació. Si no l’hagués
retirat i l’esmena hagués continuat viva, potser hauries pogut reformular-la, reduint per
exemple el nombre de membres per deixar-hi només els amics fidels, o qualsevol altre
animalada que els teus estrategues se’ls hagués ocorregut.

Eliminant l’esmena havies de començar a córrer, demanar favors, en resum, evidenciar

clarament la teva absurda precarietat. I així et va anar. Havent de reduir una idea
estúpida a una simple farsa. Si la teva intenció d’eliminar o neutralitzar la poca
intel·ligència sindical que quedava a la Confederació, ja era un fracàs evident, només et
quedava l’única solució vàlida que et quedava per a l’esperpèntic nomenament dels 10
notables: assegurar-te que com a mínim no us plantegessin problemes. Al cap i a la fi, els
mesells que havien de votar-ho tot a ulls clucs ja els tenies ben previstos, Jaume Clotet,
Xavier Castellana , Sergi Farreras, Marc Faustino i Núria Mateo. La tria de l’Octavi
Miarnau, la Lídia Ripoll i el Jaume Marsà, que ja t’havien dit que no podrien
participar-hi activament, et resolia un problema. No us molestarien. Amb el José María
Izquierdo podies acontentar al SIPVSC, i tampoc seria cap nosa perquè també t’havia
expressat reserves tant sobre la seva disposició a participar-hi com sobre el què hi hauria
de fer. També t’anava bé, perquè no dir-ho, per vendre que amb el SIPVSC s’atenia la
representació d’un sindicat. La tria del Xavier Idrach devia tenir en compte diversos
factors: era representant d’un sindicat, la FIC, havia col·laborat desinteressadament a
l’organització de diversos actes, l’havies deixat penjat, a principis de l’any 2004, quan no
el vas contractar després que al Secretariat ho haguéssim aprovat, en resum, es podria dir
que era una persona delerosa d’acceptar un oferiment com el que li vas fer; i ell, també
com bona part de la resta dels 10, no tenia ni idea de que representava ser un notable.

10 vots més per manipular els òrgans de govern

Salvada la teva cara i la llista, i amb una indefinició absoluta sobre què fer amb els 10
notables, aquests només podien ser-te útils per manipular la Comissió confederal a
través dels seus vots. Vegem-m'ho. Si les 10 persones notables eren bàsiques per ajudar a
dinamitzar la Comissió confederal, ja m’explicaràs el perquè de la seva tria. Quatre
d’elles ja t’havien assegurat que no podien col·laborar-hi (Octavi Miarnau, Lídia Ripoll,
Jaume Marsà i José María Izquierdo). Tu i jo sabem el màxim profit que es pot treure al
Marc Faustino, i la dinamització no és una qüestió que se li pugui delegar, francament.
Només cal saber les feines i tasques que assumeix per adonar-se que si amb prou feines
hi confies tu, per no dir ja Acció Sindical, difícilment es pot confiar en ell com a
organitzador o dinamitzador.
Situació també vàlida que es pot aplicar també als companys Xavier Castellana, Jaume
Clotet o Núria Mateo. Amb riure’t les gràcies ells ja són feliços. Tu i jo ja ens coneixem, i
també els coneixem a ells. De les 10 persones escollides, només dues podien quadrar amb
un hipotètic perfil de dinamitzadors: el Xavier Idrach i el Sergi Farreras. El darrer
col·labora en aquest invent meravellós que són les unions territorials, agrupacions no
mutualistes intercomarcals o agrupacions galàcticocomarcalistes –tant és el nom, ja saps
de què parlem–. El Xavier Idrach havia demostrat abastament de què era capaç –tant
quan ho feia voluntàriament com quan estava a sou–, i tu, amb el seu acomiadament, no
has fet més que demostrar la teva niciesa més absoluta.

Si li preguntessis al Marc Faustino per les reunions dels 10 notables, et cauria la cara de
vergonya. Només en la primera reunió vau tenir la decència d’invitar-hi a tothom (A
l’Octavi Miarnau no el compto perquè ni ell mateix sabia que era un dels 10 notables. Bé,
això és el que ens va dir quan el vam veure al Congrés del SAC, i ell no té cap motiu per
inventar-s’ho). Com que els assistents no tenien ni idea de què havien de fer, tu i el Sergi
Perelló vau haver d’inventar-vos alguna cosa: presentar informes, fer propostes de
treball, avaluar la Comissió confederal, dirigir-la, etc. Qualsevol improvisació era vàlida
per sortir del pas. I això ho afirmo perquè la falta de rumb ha estat evident des d’aquella
primera reunió.

L’únic document que van arribar a analitzar va ser el Reglament de Funcionament de la

Comissió confederal. Un escrit signat pel Xavier Castellana, redactat a cuita corrents pel
Marc Faustino, presentat-discutit-aprovat (tot en una mena de pack) en un dinar
informal, celebrat a la seu de la Intersindical-CSC, el dia abans que tingués lloc la
Comissió confederal on s’havia de presentar solemnement. Sort que el Francesc Tomàs i
jo mateix vam decidir esmenar-lo a fons, perquè els disbarats que contenia eren de
l’alçada d’un campanar. No perquè fossin fruit de cap mala fe, sinó de la pressa en
redactar-lo. És el problema que té la pràctica del “recorta y pega”, que al final ja no saps
què enganxes ni on ho fas. Els 9 notables i el Xavier Castellana amb prou feines si sabien
de què tractava el document.

Com que ni vosaltres us creieu ja el tema dels 10 notables, ni sabeu quina utilitat
funcional donar-li, els 10 han acabat convertint-se en les 10 tristes figures que no saben
si s’han de reunir o no, si han de fer-ho amb una periodicitat concreta o indeterminada,
si poden decidir quelcom o s’han de conformar amb aplaudir a ulls clucs el que fa el
Secretariat, si han de ser un grup cohesionat o bé l’exèrcit de Pancho Villa. L’únic que
deuen tenir clar, ells mateixos, el Secretariat i tota l’organització en ple, és que tenen dret
a veu i vot en les Comissions confederals. I per aquest motiu, perquè només serveixen
per votar, resulta molt sospitós que en les convocatòries de reunions de la Comissió
confederal s’hagi oblidat algunes persones.
El que dic ho sé de veres, perquè hi ha hagut companys concrets a qui no s’ha convocat a
unes quantes de les trobades gastronòmiques celebrades fins ara (un lleuger mos entre
les 14 i les 15 hores, portat per cadascú, que la casa és pobre). Hi ha hagut companys a
qui s’ha convocat a reunions el mateix dia que se celebrava la reunió, amb unes escasses
hores d’anticipació, ignorant que no tothom pot viure d’alliberaments sindicals o de
vaguejar per les administracions. La majoria de gent treballa, i els que no tenen feina, la
busquen. El més greu però, és que intencionadament algú ha oblidat convocar a
Comissions confederals. I fer-ho, quan és intencionat, és la manipulació a què em referia
anteriorment. Si volguessis parlar-ne, podríem fer-ho, perquè sé perfectament de què
parlo, i sé qui n’és el responsable. Però digues-me, val la pena que t’ho expliqui amb tot
detall, si al final li acabaràs carregant totes les culpes al Marc Faustino. I ell s’ho
empassarà, com ha fet sempre. Sembla que tu, a l'igual que altres membres del
Secretariat, gaudiu carregant el vostre mort a altres persones.

En fi, pots continuar jugant amb els teus vots fidels, amb la perversió de la Comissió
confederal, i ignorar els que no et segueixen el joc: podràs continuar liderant un sindicat
de babaus sense criteri ni opinió. En un terreny erm de pensament i de coneixement, tu,
els amics Néstor i Carles Sastre o els Eduard Suàrez de torn podeu continuar inventant
cabòries i ficcions, reescriure falsament la història del sindicalisme nacional per
continuar com fins ara, en la inòpia més absoluta.

Ja tenim ben servida tota la funció del Congrés: Un Secretariat confederal fet a mida
(només amb la nosa temporal del Jesús), una comissió de 10 notables més o menys
arregladeta, un Espai Jove convertit en cap de pont de l’esquerra nacional (JERC-ERC-
independentisme radical) i portaveu de la renovació, un comissari polític amb mà de
ferro controlant l’USEC, i una organització del Congrés que no tenia cap ganes de
plantar cara (el Xavier Idrach i jo mateix), sinó més aviat de passar pàgina. Parlem doncs
del desenvolupament del Congrés.

El Congrés ja és aquí: cal que tot sembli que va bé

El Congrés va funcionar organitzativament perquè el Xavier Idrach i jo vam fer una

bona feina. Treballem bé plegats, què vols que hi faci. L’Eduard Suàrez, el comissari
polític també va fer bé la seva feina... total ja tenia l’experiència de quan les joventuts
republicanes. Una qüestió és no servir sindicalment, l’altra és no fer bé una feina per la
qual s’està preparat. El problema principal el vam tenir en l’apartat de protocol. En Joan
Arimon, suposo que imbuït del seu entusiasme amb les perspectives que el Congrés li
oferia, va desatendre la seva responsabilitat, per passar-se el dia papallonejant El Xavier
Idrach et podria explicar abastament la feina que va haver de fer amb els corsos i els
sards, especialment, i amb d’altres delegacions internacionals, mentre la resta us
passàveu la jornada intentant enredar els convidats, fent-los veure que aquell era el gran
Congrés que havíeu volgut i somniat. Quan aquell espectacle es va acabar, vaig
concloure, el més ràpid que vaig poder, i vaig marxar cuita corrent, no sense abans haver
evitat una abraçada d’ós del Ferran Casas.

L’única cosa que realment em va doldre, de tot aquell espectacle va ser el tracte que vau
dispensar al Xavier Idrach. Encara recordo com m’explicava, dolgut com estava, com el
vau ignorar no convidant-lo al “fastuós” i fallit sopar post Congrés. I tu sap prou bé com
de forma indecent vas retreure-li la seva conducta durant el Congrés. Es pot arribar a
concebre una mala fe i una ignomínia tan barroera amb algú que tan desinteressadament
havia col·laborat en aquell Congrés? Algú que, treballant de nit, havia vingut alguns
matins –sense haver dormit- per ajudar a organitzar aquell Congrés, es mereixia aquell
tracte? El que vau fer era digne d’autèntics “fills de mala mare”. I ho dic així, amb
paraules gruixudes, perquè el que vau fer-li no pot dir-se d’altra forma. No cal que us
ofengueu. Els únics que s’haurien d’ofendre, amb raó, serien el Xavier Idrach i les vostres
mares. Les meves sinceres disculpes a ambdós: les mares i el Xavier per comparar-los
amb vosaltres.

No es pot enredar a tothom!!

No tot en aquell Congrés va ser tant desagradable, és clar. Hi va haver algunes qüestions
que demostren que no tothom accepta fer passar bou per bèstia grossa. En l’apartat de les
votacions, va ser molt satisfactori que amb prou feines avalessin la vostra candidatura pel
Secretariat un 40 % dels assistents al Congrés, i que a més hi haguessin un quants
delegats que votessin en contra. Si us arriba a sortir oposició, és que ni l’amic Rafa Díaz,
Secretari General de LAB, us vota. El que més gràcia em va fer, cal dir-ho és que,
finalitzades les votacions, diversos delegats i delegades van venir a dir-me que havien
votat en contra del Secretariat perquè els semblava que el Congrés no havia estat tan
plàcid com s’havia volgut fer creure. Eren delegats que havien estat capaços d’entreveure
les tensions i els nervis de la situació, i havien recelat de tot plegat. Els feia la sensació
que hi havia gat amagat.

Alguns d’aquests delegats tampoc els havia agradat el xou final: l’escenificació
batasunera del tancament del Congrés. Si vols estar tranquil·la pots creure’t que els únics
que van queixar-se van ser la gent “sospitosa” del SIPVSC. A ells evidentment els va
molestar, però no només a ells. A mi especialment no em molesten aquests espectacles.
El que em sorprendria és que amb la teva simplicitat acabessis veient-ho tot com una
pel·lícula de bons i dolents, d’indis i soldats de cavalleria.

No és per res, però quan es tenen més de 40 anys a l’esquena, les dicotomies infantils
s’haurien d’haver superat ja: que els teus fills no facin anàlisis rigoroses, és lògic i normal;
el que no té lògica és que tu tampoc els facis. Lamentablement, transcorreguts 18 mesos
d’ençà el Congrés, continues pensant en termes de bons i dolents. Felicitats, doncs pels
teus evidents progressos.

Les teves misèries al descobert: l’elecció del President

Deixem dir-te l’última cosa referida al Congrés, abans que se m’oblidi. Em van explicar
com s’havia desenvolupat l’elecció del President de la Intersindical-CSC. Si en tinguessis,
t’hauria caigut la cara de vergonya. Que no sabessis que l’elecció del President s’havia de
fer en aquell Congrés, ja demostra la teva incapacitat. Aquest episodi confirma el teu
desvergonyiment més absolut. Perquè no t’enredis... si no volies el Lluís Llerinós com a
President de la Intersindical-CSC, perquè no vas presentar un candidat diferent?

Presentar la seva elecció amb el desdeny amb què vas fer-ho no era més que una mostra
de feblesa exhibida públicament davant de tots els congressistes, i oferia de tu una imatge
de rancúnia i impotència, francament preocupants. Potser en la teva superba ignorància
et devies sentir cofoia del menyspreu amb què tractaves al Lluís Llerinós. Mira’t al mirall,
i compadeix-te, perquè vas fer llàstima. No és moralment acceptable mostrar en públic
les misèries. Mal assumpte, en resum, si no entens que les formes i el tracte fan gran a
qui sap exercir-les, no a qui les menysté.

Ara si que puc donar per tancat el tema del Congrés. Els preparatius per fer el sindicat
sociopolític de l’esquerra nacional ja estan suficientment explicats (val la pena
recordar-te allò que deia l’amic Miquel Porter quan diferenciava un sindicat català d’un
de catalanista?). Vegem doncs en que s’ha concretat el nou sindicat que al Congrés del
2004 vau començar a dirigir.

El Secretari d’Organització: rídicul en la seva presentació

Una de les primeres coses que vau haver, com a nou Secretariat, van ser els Pressupostos
i Balanç de l’any 2004 i 2005. Per no escarnir al nou jove Secretari d’Organització de la
Intersindical-CSC, Sergi Perelló, només diré que, quan a la Comissió confederal va haver
de presentar-los, es va limitar a això, perquè en absència de qui havia confeccionat
aquells documents, va ser incapaç de fer-ne una explicació mínimament convincent.

Segurament perquè no sabia ni de què parlava, ni de què li parlaven els membres de la

Comissió quan en qüestionaven aspectes concrets. La ignorància i els desconeixement
no són pecat, no cal que pateixi. Per aquest motiu ningú li va retreure res en aquella
reunió. La bondat evident de tots els qui estàvem en aquella reunió va ser evident: vam
permetre-li sortir d’aquell mal pas sense cap esgarrinxada. El que tots sabíem aleshores
era qui havia redactat aquells documents: en Jesús Malló. I sabíem de sobres que podíem
confiar plenament en la feina que havia fet. Els molts anys d’experiència i de solvència
fent aquella mateixa feina, ja acreditaven prou la fiabilitat d’aquells números.

L’únic que se li podria retreure al Sergi Perelló era que havia pretès obviar que aquells
documents els havia fet la persona amb qui compartia la Secretaria d’Organització. I
l’orgull si que és pecat. Des de la pròpia Comissió se li va haver de recordar que la feina
no era seva, sinó que l’havia feta conjuntament amb en Jesús Malló. Que generosos que
vam ser, quan ell no hi havia participat per a res. Tan jove i tanta supèrbia: mala senyal.

Altres qüestions que demostren el mal estil amb què alguns membres del nou Secretariat
van entrar a la direcció confederal va ser el tema de la garantia del company Joaquim Gil.
Convé explicar-ho, perquè no tothom sap la història.

El mal estil s’estén al nou Secretariat

El Joaquim Gil és un sindicalista sorgit del sector del metall –no de la metralla, com
d’altres–, amb més de 40 anys de trajectòria sindical ferma i compromesa amb el sindicat
nacional, des que va fundar-se Solidaritat d’Obrers Crisitians de Catalunya (SOCC),
passant després a la Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC), la Confederació Sindical
de Treballadors de Catalunya (CSTC), la Confederació Sindical de Catalunya (CSC) i
finalment la Intersindical-CSC. Quan a finals dels anys 70 l’empresa on treballava,
FAEMA, va tancar portes, va entrar a treballar a l’incipient administració de la
Generalitat de Catalunya com a ordenança. En l’interval entre la fallida empresarial i el
seu accés a la Funció Pública, SOC li va comprometre un ajut econòmic per assegurar-li
una subsistència amb dignitat que li permetés el manteniment del seu compromís
sindical: vaja, convertir-lo en un quadre sindical. Des d’aquest compromís vital
–compartit amb en Jesús Malló–, va contribuir a fundar el Sindicat de l’Administració de
Catalunya, conjuntament amb el company Jesús Prujà. Un projecte, el del SAC, que amb
els anys ha perdurat i crescut fina arribar a ser de vital importància per al conjunt de la
Intersindical-CSC.

I tota la seva dilatada trajectòria sindical va ser compensada, per dir-ho de forma
eufemística, amb un greu error jurídic dels nostres flamants Serveis Jurídics. Un error
dels advocats Sergio Solanas i Jordi Domènec consistent en assessorar-lo malament en
un assumpte immobiliari respecte a la seva vivenda. Una errada que li va suposar haver
de comprar, a preu de mercat, el pis de lloguer on vivia des de feia molts anys, sense el
dret de tempteig. Uns 66.000 € de sobrecost (11 milions de les antigues pessetes) a què
havia de fer front, havent fet ja els 60 anys. Quanta gent coneixem que es vegin obligats a
concertar hipoteques als 60 anys?. La responsabilitat en la negligència dels Serveis
Jurídics era evident. Qualsevol persona hagués exigit danys i perjudicis contra la
Confederació... excepte algú com en Joaquim Gil. I es va limitar a actuar contra
l’advocat, solament, salvaguardant la Intersindical-CSC d’una possible querella. Aquesta
situació obligava a tota la direcció confederal d’aleshores a comprometre algun tipus
d’ajut a en Joaquim Gil, que li permetés fer front a la situació econòmica. D’aquí la
necessitat de mantenir-li l’ajut pecuniari pactat anys enrere. El compromís va ser acordat
per unanimitat de tot el Secretariat d’aleshores. O sia que afectava i obligava a tots els qui
aleshores n’érem membres: la Isabel Pallarès, en Carles Sastre, en Ramon Sancho, la
Núria Mateo, el Xerardo Díaz, en Jesús Malló, en Ferran Casas, en Daniel Simon, en
Joan Arimon, en Daniel Simon, l’Octavi Miarnau, la Mercè Nabonne i jo mateix.

El “nou” equip no compleix els compromisos anteriors

Havent escollit un nou Secretariat, era evident que calia preservar d’una forma o altra el
compromís contret amb en Joaquim Gil el seu dia, i s’havia d’assegurar de la forma que
fos que aquesta obligació persistís en la nova situació. I en aquesta tessitura es va poder
comprovar el caràcter mesquí d’alguns membres del nou equip. En el moment de signar
la proposta de compromís, i després de mostres evidents de malestar per trobar-se amb
aquell tema sobre la taula, alguns d’ells van exigir fer constar un escrit amb reserves de
mal gust, i explicitant el seu disgust per haver d’acceptar coses de l’anterior equip, com si
no anessin amb ells. Devien ignorar, potser per inexperiència –segurament per mala fe–,
que quan hi ha relleu en una organització, en una administració o en un govern, els nous
no es desentenen dels compromisos que han fet els anteriors, sinó que els assumeixen,
tot i que a continuació, i en ares de la seva facultat directiva, decideixen comprometre’s
amb qui vulguin i pel que vulguin, sense que se’ls pugui exigir –aquí si que no– fidelitats
anteriors. Haurien d’aprendre que els compromisos dels òrgans no afecten a les persones
que els componen (que també), sinó als propis òrgans. Això està a les beceroles!

En el cas del Nèstor Sastre podria fins i tot entendre’s les reserves exposades, per la seva
habitual tendència a defugir compromisos que li comprometin la vida i l'economia El
curiós, si més no per la mostra de cinisme que suposava, van ser les reticències d’en Joan
Arimon i d’en Ferran Casas, atès que eren perfectes coneixedors de l’origen d’aquell
compromís. Van retratar-se indignament, com si la cosa no anés amb ells. Aquesta
situació, la de desvincular-se de l’anterior Secretariat, ha estat un recurs força recurrent
entre tots els membres del nou Secretariat que ja havien estat a l’anterior equip, inclosa
tu mateixa. Pensa que estem parlant de la majoria del nou equip, perquè tant tu, com en
Carles Sastre, com en Joan Arimón o en Ferran Casas havíeu estat en l’anterior
Secretariat, i en el nou organ sou majoria, ja que a l’actual Secretariat, compost per 7
persones –després de l’abandó d’en Jesús Malló–, només la Núria Margarit, el Néstor
Sastre i el Sergi Perelló són nous. Si les matemàtiques no em fallen, i si no rectifica’m, 4
de 7 són majoria, aquí i a Tumbuctú. D’aquesta desvinculació amb els 6 anys de
Secretariat anterior, n’hi ha abundants exemples des del Congrés fins ara.

D’aquesta mena d'oblit intencionat, el més sorprenent, per a alguns dels que ja no estem
al Secretariat actual, és com era possible que aleshores –durant 6 anys- no pintéssiu res,
no decidíssiu res, no influíssiu gens...– perquè, ja m’ho explicaràs, si ara tot ho féu tan bé
com auto proclameu amb tan d’orgull mal sa, què vau fer des del 1998 fins al 2004? No
pots fer-me creure que dels 13 membres d’aquell Secretariat tots, tret de vosaltres 4, érem
més convincents, més intel·ligents i més hàbils que vosaltres. Ni estant borratxo podria
creure’m una fal·làcia així. Et puc acceptar, com a màxim, que potser alguns teníem més
experiència i també més vocació estrictament sindical que vosaltres. Però res més. Per
què si vosaltres no éreu ningú, i nosaltres ho érem tot, com es pot entendre que no
haguéssim estat capaços d’impedir els viaranys que han dut l’organització a la
lamentable situació actual?

Diferències de Secretariats: l’antic exercia la llibertat de pensament

Sincerament, l’única diferència que hi havia entre l’anterior Secretariat i l’actual era,
essencialment, la següent: en l’anterior hi havia opinions i sensibilitats diferents, i ara no.
Abans no podíeu ni somniar a imposar el vostre model sociopolític (ni tant sols us
atrevíeu a exposar-lo clarament), i ara no hi ha ningú que us el discuteixi. Abans hi havia
preocupació sindical i confederal, ara només hi ha ganes de controlar, eliminar la
dissidència i fer-vos un lloc en el nou mapa polític nacional que albireu.. Per tot això us
negueu a reconèixer-vos a l’anterior Secretariat. Perquè no us permetia fer el que volíeu,
i perquè els que de l’antic Secretariat continueu en el nou, no sou capaços de treballar
amb gent que opina diferent, que no accepta una visió única del món, i que us plantava
cara quan calia. En resum, perquè sense oposició sou genials, amb oposició us foneu com
el sucre a la llet. Lamentablement no sabeu treballar més que en un esquema sectari, petit
i que pugueu controlar-lo eficaçment. Les històries dels ”germans meravella” ho
demostra abastament.

Si alguna cosa vau tenir clara, en haver acabat el Congrés, era que malgrat l’èxit aparent
del mateix, estàveu més sols del que alguns es podien haver imaginat i a més, entràveu a
dirigir una organització en la qual hi treballaven moltes persones a qui de ben segur
consideràveu sospitoses de ser fidels als antics membres del Secretariat, ja feliçment
defenestrat. Deliris clars de paranoia, de qui veu en els altres allò que és ell. Els sona la
frase castellana “el ladrón cree que todos son de su condición”? Doncs això, companys,
això és el que us turmentava l’ànima.

Un acte d’honradesa personal: plego de la Confederació

Jo hi treballava, l’Anna Asensio, l’Eusebi Garcia, el Josep Aldevert, en Jesús Malló –que
encara era membre del Secretariat,. i formava part del patronat del CIRENP i de la
Fundació Layret–, en Joaquim Gil –que era President del CIRENP–, en Jordi Muñoz,
l’Alèxia Tomas, etc. Massa enemics i massa a prop. Tanta gent malèvola us podien posar
traves a la feina diària d’apoderar-vos de tots i cada un dels ressorts de la Confederació.
Alguns de nosaltres, per honestedat i coherència, vam acabar marxant –sense fer soroll–,
perquè no ens sentíem a gust a la nova organització que feia temps entrevèiem. I en el
meu cas parlo d’honestedat perquè si no hagués estat honest amb mi mateix i amb la
Confederació, encara a hores d’ara estaria cobrant 1400 € mensuals, fent el que m’hagués
donat la gana. I això que dic ho dic amb ple convenciment. Tu també saps perquè ho dic.

Ho dic perquè el Carles Sastre, en teoria el meu cap directe com a Secretari d’Acció
Sindical, era incapaç d’imposar cap coordinació ni criteri, perquè no té autoritat moral,
ni capacitat intel·lectual ni organitzativa. S’havia passat 6 anys demostrant-m’ho
àmpliament No podria ser el meu cap per a res, no perquè no fos la seva funció, sinó
perquè és incapaç de fer-la. I ja ho va demostrat entre el 20 de novembre i el 17 de gener,
data en què vaig abandonar definitivament la meva trajectòria laboral a la
Intersindical-CSC, després de 20 anys. És creïble algú que durant dos mesos ni tan sols
va convocar cap reunió per definir els objectius de la seva Secretaria, ni va supervisar cap
de les feines que fèiem els tres companys que treballàvem a la Secretaria d’Acció
Sindical? Una incapacitat que, després de la meva marxa, ha continuat demostrant amb
el Marc Faustino, en Ramon Puig i en Xavier Idrach, el meu substitut a la Secretaria.

Potser ara que ja no hi som ni jo ni en Xavier Idrach, sabrà imposar-se com a cap
perquè, a l’igual que quan compartíem Secretariat, només sap manar i imposar quan
s’envolta de persones que es caracteritzen per no posar mai en qüestió res del que els
digui, i el Marc Faustino i en Ramon Puig tenen tendència a optar massa sovint pel
silenci o la fugida. En el cas del Marc Faustino té lògica, atesa la seva història personal,
farcida d’obediències no reflexionades, complexos d’incapacitat no superats i una
convicció íntima que només se’n fa ús però que no se’l té en compte. En el cas del
Ramon Puig aquesta actitud té lògica per l’edat i la situació personal. Si ni amb tot a
favor el “company” Carles Sastre és capaç de manar, aleshores ja n’hi ha per apagar el
llum i tancar la paradeta.

Vaja, que s’hi hagués volgut continuar cobrant una morterada per no fer res, ho hauria
pogut fer durant tot el temps que m’hagués donat la gana. Potser t’haguessis atrevit a
plantejar-me una rebaixa en el meu sou, atès que no tenia ja responsabilitats
confederals...És possible, per què no? Però aleshores m’hauries hagut d’apujar la
cotització a la Seguretat Social, passant dels 186 € que em declaràveu, als 1256 € que em
correspondrien pel sou que tenia, sense el Plus confederal. T’hagués costat molt car
retocar-me el sou i alhora regularitzar-me’l. I era absolutament impensable pensar ni tan
sols en acomiadar-me... pels múltiples problemes que t’hagués suposat. Per això, quan
vaig decidir plegar ho vaig fer sent plenament conscient del que feia i sabent els
problemes que us estalviava, tant al Secretariat –que m’era ben bé igual–, com a
l’organització confederal, que aquesta si que m’importava. I m’importava tant com li
havia importat al Joaquim Gil quan els Serveis Jurídics li van fallar estrepitosament, amb
les conseqüències que ja he explicat anteriorment. Per això et deia que l’honestedat va
presidir en tot moment la meva decisió de plegar.

Me’n vaig anar de la Confederació, després de molts anys de treballar-hi, amb una mà al
davant i una al darrera, i amb tant sols 6 anys de cotització a la Seguretat Social, després
de 20 anys d’haver passat per tantes situacions irregulars –tant de contractació com de
Seguretat Social–, que podria haver aprovat qualsevol màster sobre mala gestió
empresarial. Amb 39 anys me n’anava a treballar a un magatzem frigorífic, en horari
nocturn, amb l’esperança d’iniciar un camí de regularització cap a la meva jubilació, si és
que arribo algun dia a cotitzar els 35 anys que em demanaran... i me’n falten 26 encara!.
Espero que l’estat no augmenti els anys de cotització necessaris per accedir a la jubilació,
perquè aleshores em veig treballant fins, com a mínim, els 70 o 75 anys.

També era conscient, cal ser clar, que amb la meva marxa, apart de mostrar la meva
disconformitat amb el sindicalisme sociopolític (no volia ser empleat d’ERC ni amic
íntim de LAB) i procurar per la meva jubilació, hi va influir decisivament la convicció
que era la forma més idònia per forçar la contractació del company Xavier Idrach, a qui
s’havia estafat un any abans, quan es va aprovar contractar-lo en substitució del cèlebre
Eduard Suàrez, i se’l va deixar penjat, saltant-se un acord pres pel Secretariat. I la
persona que va dinamitar l’acord vas ser tu, directament. Els motius, tu els sabràs. No sé
si fruit de la meva marxa o no, al cap de 3 mesos de marxar jo el Xavier Idrach va ser
contractat. No sé perquè vas fer-ho, si ja havies passat d’ell un any i mig abans.
Segurament no tenies ningú més. Ja sabem que les JERC, ERC i l’independentisme, en
general, donen per molts pocs sindicalistes. Estan farcides de mestres, lingüistes,
sociòlegs, funcionaris, estudiants... gent acomodatícia poc donada al treball sindical.
També és possible que sentissin remordiments pel tracte que li havies dispensat
aleshores. No ho crec, però vaja, tu sabràs els motius de la teva decisió.

Secretaria d’Organització: cal fer neteja!!

En Jesús Malló, que estava en un Secretariat en el qual us feia nosa, i al que ja hem
explicat com hi va entrar –amb calçador–, va resistir al Secretariat fins que va aconseguir
allò que s’havia proposat: tancar l’exercici de l’any 2004, aconseguir el reconeixement del
deute amb en Joaquim Gil, signar els protocols de la Fundació Layret i del CIRENP, i
veure per escrit com se li reconeixia el deute econòmic que la Intersindical-CSC tenia
amb ell mateix. Un deute, el pagament del qual heu incomplet fins avui, i que a més vau
pretendre fer desaparèixer, com per art de màgia, dels pressupostos de l’any 2006.
Devíeu pretendre donar-lo per saldat, eliminant-lo dels papers, no pas liquidant-lo

Si ell hagués volgut, hagués pogut continuar al Secretariat fins a la fi del mandat. Però
aquest estil, el d’estar en llocs de decisió a contracor i a disgust, no és el seu estil ni ho ha
estat mai. Potser perquè d’altres no han estat capaços de fer res més al llarg de la seva
vida, ja penseu que tothom és igual. Per això no cal insistir en que les trajectòries d’en
Jesús Malló i les dels “germans meravella” no aguanten cap comparació.

La marxa d’en Jesús Malló, la meva, el desenvolupament del Congrés, i tot plegat
combinat amb el tracte que en Sergi Perelló li va dispensar mentre van treballar plegats,
van acabar comportant la marxa de l’Anna Asensio. Una sortida, la de l’Anna, que va
comunicar al seu cap directe un mes abans que es fes efectiva. Sembla que a tu et va
doldre que no t’ho comuniqués personalment, ja que li vas haver de retreure, per
persones interposades. Vas arribar a un nivell de misèria absoluta fins i tot el dia que
vam celebrar una petita festa de comiat, organitzada per la Teresa Vilaplana i en què vam
participar en l’organització de la mateixa tots aquells qui l'apreciàvem i en lamentàvem la
seva marxa. Suposo que per demostrar qüestions d’autoritat (devies voler deixar clar que
qui manaves eres tu), vas agafar-la per banda, 20 minuts abans de començar la
celebració, per parlar amb ella. I havies tingut un mes per parlar-hi... un mes en el qual
vas esquivar-la intencionadament. Segurament devies voler evitar sentir el que t’hagués
pogut explicar sobre com se la tractava.

Quan la vas agafar per banda, per què ho vas fer? Per fer-li costat i per lamentar la seva
marxa o per retreure-li que no t’ho hagués comunicat personalment? Què pretenies?
Evitar que et retragués res durant la festa? Com si no coneguessis l’Anna. L’Anna no ha
estat mai una imbècil. Sempre s’ha comportat amb una dignitat i una escrupolositat que
ja la voldries per a tu. A la festa de comiat ja vam tenir ocasió de comprovar, amb evident
patetisme, que molts dels companys del sindicat no tenien ni idea que marxava, que
plegava. Sort va tenir de veure que, gràcies a la Teresa Vilaplana, i a tots els signants de
l’escrit que vam lliurar-li, hi havia molta gent que se l’apreciava. I devia adonar-se que
alguns dels que éreu allà en realitat no lamentàveu la seva marxa, sinó només que no ho
hagués fet per la porta del darrera, de forma silenciosa. De l’espectacle del Toni Alarcón,
corrent a fer un escrit de comiat en el qual també hi sortissis tu mateixa, no deixa de ser
res més que una altra de les esperpèntiques actuacions d’aquesta persona, delerosa de
dignificar-vos tant com pugui, tot i que sempre li poseu tan difícil En fi, ja ho va dir ell
mateix aquell dia: li cal demostrar més lleialtat encara que la que per simple subsistència
seria recomanable En fi, tots acabem retratant-nos d’una forma o altra, més o menys
patètica els uns, més o menys digna els altres.

El protagonisme de la Secretària Confederal

Abans de continuar amb el procés d’abandó –voluntari o forçat del personal- voldria fer
un incís que explicita molt bé com t’has tornat, i de quin tipus de gent t’has envoltat.
Parlem d’una altra festa, la que vam celebrar per commemorar el 70è aniversari del
Joaquim Gil i la seva jubilació. La festa va tenir moments patètics que en Joaquim Gil no
es mereixa. I si els va tenir va ser perquè els qui vam organitzar-la vam equivocar-nos
volent involucrar-hi tota l’organització. Amb els precedents del comiat de l’Anna
Asensio, ja hauríem d’haver quedat ben escaldats, però noia, n’hi ha que perseverem en
els errors, i de quina manera. Haguéssim hagut de fer-la fora del local de la
Confederació, invitant-hi només a aquells que realment hi volguessin participar, de tot
cor. Amb un dinar o un sopar, obert a tothom, hauríem estalviat determinades
presències, incloses la teva, que feien nosa. I no és que sobressin perquè si –que no-, sinó
per la forma indigna com van fer-hi acte de presència. No hem de descartar que li retem
al Joaquim Gil l’homenatge que es mereix. Ja li retrem quan creguem que se li ha de fer:
quan deixi definitivament el seu compromís vital amb el sindicat que el país necessita.. o
sia, mai. En resum, i perquè ho entenguis, amb en Joaquim Gil qualsevol dia és bo per
celebrar simplement que continua sent-hi, que continua estant allà on ha estat sempre,
amb nosaltres, amb els treballadors i treballadores del país

Pensa també que, si li organitzem alguna mena d’acte, amb el format que sigui,
estalviarem l’espectacle denigrant d’haver de gastar uns calerons de l’organització per
comprar un ram de flors a la Secretària Confederal. Perquè ja em diràs tu a què treia cap
que un dels “germans meravella” et regalés un ram de flors en representació d’altres, en
un acte d’homenatge al Joaquim Gil? Que no volies ser menys que l’homenatjat? Això, ja
em perdonaràs, és com voler ser el nuvi en un casament i l’infant en un bateig. Si ser
l’objecte d’un detallet com aquell no et va deprimir, és que definitivament estàs feta de
pedra. Potser sent generosos aquell ram no era res més que una mostra de sincera
devoció d’aquells que saben que, sense tu, ells no són res a la Confederació. Una prova
d’amor que només va tenir l’inconvenient de ser inapropiat el lloc i el moment en que es
va professar. Només em queda esperar que la persona que et va lliurar el ram, tingués el
detall de pagar de la seva pròpia butxaca el ram de flors. Ja només faltaria que amb fons
de la Confederació es paguessin detalls de fidelitat.

La contractació del successor i de l’amiga

Tal i com et deia, l’honradesa de l’Anna Asensio, d’en Joaquim Gil, d’en Jesús Malló i la
meva pròpia, van deixar-te lliure el camí. Sense l'Anna Asensio ni en Jesús Malló, el
control de la Secretaria d’Organització ja era complert. Només calia acabar de
concretar-lo. I això no era possible si el teu empleat, Sergi Perelló –perquè és el que és en
realitat– no estava present físicament al despatx. Així que calia contractar-lo o, més ben
dit, fer que s'auto contractés. Així que ell mateix es va contractar, es va marcar un bon
sou, i es va establir l’horari que més li convenia. Per cert, amb aquestes condicions, jo de
gran vull ser com ell. Però amb això només, no n’hi havia prou.

Calia aprofitar que l’Anna Asensio havia marxat per contractar algú que la substituís. I
com que calia que entrés algú que fos d’absoluta confiança, res de preguntar als sindicats
si coneixien aturats, o si coneixien algú que pogués ocupar la vacant. No, dona, no. El
millor era col·locar-hi alguna amiga intima. Això de la intimitat ho dic, amb el risc
evident d’equivocar-me, perquè recordo la festa que vam celebrar pels teus 40 anys. Dels
pocs que vam gaudir del privilegi de quedar-nos fins altes hores de la matinada a la
terrassa de casa teva, la Rosa López Martínez era una de les que van gaudir del privilegi,
conjuntament amb el seu marit i els dos fills de la parella. El curiós del cas, i que encara
no entenc, és perquè quan va començar a treballar a la Confederació, pràcticament ho va
fer d’amagatotis. Vau presentar-la només a alguns dels que hi treballàvem, amb sou o
no-. Recordo el dia que vaig esmentar-li, com si res, que creia que la coneixia del dia de
la festa del teu aniversari. Es va quedar molt sorpresa, talment com si hagués descobert
un secret. I que jo sàpiga no és cap delicte contractar amics i amigues per a llocs de
responsabilitat, que demanen confiança, i des dels quals es vol exercir un ferri control.
Entra perfectament en la lògica d’aquells grups –sectes?– que fan de l’endogàmia una raó
bàsica de la seva pervivència. Quants més lligams, i més profunds, menys discrepàncies.
Què havia d’amagar la Rosa? Jo crec que res, no?

Les darreres depuracions necessàries

Després calia continuar depurant els pocs elements del personal que no us fossin
d’estricta confiança, i amb l’excusa que de 4 a 6 de la tarda no volíeu desprendre-us de
personal d’Acció Sindical per atendre la recepció de la Confederació, vau fer una oferta
endimoniada al company Eusebi Garcia. He dit endimoniada perquè sabies que era
d’impossible acceptació. Ja sabies que treballava en un altre empresa, fins les 5 de la
tarda. No et pregunto què pensaries d'algun empresari que actués igual, perquè ja has
demostrat que el cinisme i la mentida t’han equiparat a qualsevol dels nostres pitjors
empresaris. En qualsevol cas, l’oferta va ser un acomiadament amb tota regla.

Fins i tot vas acceptar reconèixer-li una indemnització que, a dret a llei, no li
correspondria Tampoc vas tenir la dignitat de proposar-li de continuar treballant en
alguna de les entitats que col·laboren amb la Intersindical-CSC, com ara la Fundació
Layret o el CIRENP. I no serà pas perquè ell no t’ho va esmentar, sinó perquè no volies
de cap de les maneres que continués. I la possibilitat de recol·locació existia, perquè al
CIRENP li feia falta algú que fes gestions durant la tarda, i l’horari de l’Eusebi Garcia
anava bé pel que el CIRENP requeria.

Com que l’únic objectiu vostre era veure’l desaparèixer, el Carles Sastre va indignar-se
quan va tenir coneixement que passava a formar part del CIRENP. Una indignació
incomprensible, atès que ell, tot i ser membre de la direcció del CIRENP, desconeixia les
necessitats del centre de formació de la Intersindical-CSC. O sia que la seva emprenyada
era en clau d’Intersindical-CSC i no pas de CIRENP, perquè primava més l’objectiu de
practicar la depuració del personal que no la d’atendre i satisfer les deficiències del
CIRENP.

Incorporacions de gent aliena a la lluita sindical

Posteriorment us heu anat envoltant, a través de Solidara i d’Interdona, de persones que

s’hi han anat introduint per reforçar el discurs alternatiu basat en la presència a la
societat civil, en les lluites internacionals (amb subvencions, un altre millora personal és
possible), i en la necessitat de sortida mediàtica que us cal per justificar que esteu
presents i vius. El fumut és que són persones que no tenen cap tradició sindical ni tenen
coneixement sobre l’organització confederal de la Intersindical-CSC i que, em sembla,
que ni els interessa ni els preocupa.

En resum, us heu anat envoltant d’un entramat de persones provinents de moviments

socials que no tenen cap representativitat (okupes, antiglobalitzadors, casals
independentistes, feministes... el que sigui) digna de tenir-se en compte, els quals han
trobat a la Intersindical-CSC unes poltronetes des d’on gaudir de credibilitat i legitimitat
i perquè no, comoditat i seguretat econòmica.

Tota aquesta gent de qui us heu envoltat s’assemblen com gotes d’aigua a l’anunci d’un
cotxe –crec recordar que es tracta del Laguna– en què l’eslògan resumia el següent: un
gentilhome, un bon vivant, que es transformava en un cantant punk que denunciava, en
el concert, els diners i la burgesia en què vivia. L’anunci acabava proclamant: No ens
enganyem, a tots ens agrada viure bé. Mai millor expressat. El problema d’envoltar-se de
cínics i acomodats és que s’utilitzi una plataforma sindical com és la Intersindical-CSC
per bastir una mena de tinglado que no té res a veure amb la lluita i la praxis sindical. És,
no ens enganyem més, aquesta voluntat d’esdevenir un moviment sociopolític el que
produeix que et facin nosa els sindicats que realment conformem la Intersindical-CSC.

El Consell Confederal: organ molest, organ menystingut

Com que no controles el SAC, ni el SIPVSC, ni la FIC, ni els Jubilats, i el SEGDB i

l’STEC no semblen res més que cadàvers mal enterrats, heu decidit menystenir-los com a
interlocutors. Tot el que heu fet, des del Congrés ençà ha estat a esquenes dels sindicats,
ha estat fet perquè escapés al control dels sindicats. En aquest sentit cal contemplar el
pacte amb el personal del Banc de Sabadell, o la creació de les unions territorials

Sobre els companys del Banc de Sabadell vas dir, en una reunió de la Comissió
confederal, que només eren una secció sindical de l’USEC. I no vas explicar-ho fins que
vam demanar-te explicacions. Si no te les haguéssim demanat, encara a hores d’ara
estaríem en la inòpia més absoluta. Sort que vam demanar quines eren les condicions en
què s’havien convertit en Secció Sindical de l’USEC, perquè si no tampoc hauríem sabut
en quins termes s’havia concretat l’acord. El més delirant va ser comprovar dues coses en
la resposta que vas donar. La primera era constatat que la USEC no responia, quan el
lògic hagués estat que la resposta l’haguessin donat ells. Això no era cap sorpresa pels
que ho preguntàvem, perquè teníem molt clar que l’USEC no havia pintat res en el
procés d’incorporació de la gent del Banc de Sabadell.

Només cal fixar-se en qui són els representants de l’USEC a la Comissió confederal per
tenir clar que només estan allà per lloar al Secretariat: el Ramon Puig i el Toni Alarcón
–empleats a sou- i l'Eduard Suàrez, sempre servicial quan cal. La segona era contemplar
esparverats com la integració de la Secció Sindical del Banc de Sabadell comportava un
règim econòmic consistent en que la pròpia Secció recaptava els diners i se’ls gastava
com creien que havien de fer-ho per, al cap de l’any, i si restava alguna quantitat, cedir-la
a la Intersindical-CSC. D’acord que pagaven la feina que la Intersindical-CSC els fes i
que no disposen –encara?- de cap espai a la seu confederal, però l’absurd de tot plegat és
que aquest és l’esquema de confederació de serveis que tant heu criticat des de sempre, i
a més amb l’agreujant que estaves oferint a altres sindicats un model de finançament a la
seva mida. A partir d’aquell moment els protocols ja estaven clars: el model a seguir
estava ben definit.

Pot ser que se m’escapi alguna altra intenció oculta en el pacte amb el Banc de Sabadell,
no acabo d’entendre aquesta mena d’acords. Si el sentit comú i no l’estupidesa
caracteritzés el teu segon mandat,, hauria entès que la implicació d’aquests companys en
la lluita contra la Molt Alta Tensió (connexió europea de transport d'energia elèctrica de
França cap a l’Estat Espanyol) i la possibilitat de treure un substancial nombre de
delegats en les properes eleccions al Banc de Sabadell, amb la subsegüent bossa d’hores
sindicals, mereixien una anàlisi més seriosa per part de la Comissió confederal, atesa la
transcendència que donàveu a la incorporació d’aquests companys. Si aquesta
incorporació s’hagués fet en clau d’una futura reconversió del SEGDB, per exemple, en
embrió d’una possible federació de banca, crèdit i –per què no– assegurances, aleshores
hauria tingut sentit que s'exposés de forma oberta. I les aportacions que des de la
Comissió confederal s’haguessin pogut fer haurien estat de gran profit per al conjunt de
l’organització. Però és clar, discutir prèviament els temes a la Comissió confederal pot
comportar que algú plantegi dubtes, inconvenients, i que l’estratègia s’hagi de
reconsiderar, qüestió aquesta que des d’una direcció centralitzada, contrària als principis
confederals, no podíeu permetre-us.

Per això, simplement per això, el tema es va quedar amb una Secció Sindical de la USEC,
perquè la USEC no planteja cap problema. Possiblement rere l’entrada de la gent del
Banc de Sabadell no hi hagi gaire més que la incorporació d’un tipus de gent –molts
d’ells provenen de la CGT– el perfil del qual us deu anar bé per engruixir el model
d’esquerres, sociopolític i abertzale que voleu.

Les Unions Territorials: una nova farsa!

En aquesta mateixa lluita entre els dos models que conviuen amb extremes dificultats a
la Intersindical-CSC, cal incloure-hi l’invent de les unions territorials. Per aquest motiu
vau actuar amb el màxim secretisme possible quan vau prendre la decisió de crear la
Unió Territorial del Penedès Vau actuar d’esquenes als sindicats, per evitar que
poguessin fer descarrilar els vostres plans. Sabíeu que unes estructures com les
proposades, eren difícilment conciliables amb una estructura sindical confederal com la
que defineix la Intersindical-CSC I com que ho sabíeu però alhora també volíeu evitar
que els sindicats us posessin “pegues”, vau tirar pel dret. Vau crear-la i us vau quedar ben
amples. Ni tan sols se us va ocórrer invitar als sindicats a la constitució de la Unió
Territorial, no fos cas que s’aixequés la llebre.

Amb posterioritat, i perquè se us van demanar explicacions, que si no tampoc les

hauríeu donat, vau explicar que no calia patir, que les Unions Territorials no suposaven
cap disfunció en la vida interna dels sindicats, que no tindrien representació en cap
organ confederal, que no gestionarien cap quota, etc. Recorda una mica, perquè no
dir-ho, totes aquelles garanties que vas donar-nos quan l’invent de l’Espai Jove...No
passava res, tampoc, i mira com va anar.

Aquestes dues qüestions, principalment però no únicament, han marcat essencialment el

paper que heu volgut destinar a la Comissió confederal: el Secretariat aprova i la
Comissió confederal avala. Si als sindicats no els agraden els acords presos pel
Secretariat, doncs que es gratin. I aquesta forma d’actuar és una gravíssima falta de
respecte no només als sindicats sinó també al Congrés, i a tots els congressistes que hi
van assistit i que van aprovar la teva ponència. Perquè en aquell Congrés vas fer creure
que la Comissió confederal seria dinamitzada, seria l’ogan decisori que havia de ser, etc
etc. Tot mentides, com s’ha vist.

Objectiu: calcar el sindicalisme “abertzale” de LAB...

Esteu fent tot el possible per consolidar una estructura paral·lela a la confederal, per
intentar dinamitar-la quan tingueu prou poder per dur-ho a terme. Aleshores si que
haureu culminat l’eclosió del sindicat centralitzat de l’esquerra nacional, entesa en sentit
ample (del PSAN fins a ERC), coherent nacionalment (de Fraga a Maó i de Saldes a
Guardamar, o sia, dels Països Catalans, pels que no estigueu familiaritzats amb aquesta
terminologia). Naixeria el LAB català, adaptat a la realitat catalana, o sigui menys radical
que aquell però pensat i fet a imatge i semblança d’aquell. Hem d’informar que LAB vol
dir Sindicat de Patriotes Bascos, per si algú no ho sabia. Potser, doncs, la
Intersindical-CSC hauria de canviar el nom per Sindicat de Patriotes Catalans; és una
idea, tot i que també et puc assegurar que amb aquest nom no aneu enlloc. Euskadi no és
Catalunya, per sort o per desgràcia.

... amb els diners de l’administració pública

El problema que tens i que teniu com a Secretariat, és que per assegurar que el projecte
arribi a bon port, cal que econòmicament aguanti. Cal que el vaixell no naufragui per
falta de combustible. I en un procés com aquest, en el qual no es compta per a res amb
els sindicats, cal que algú hi aporti fons suficients: diners, vaja. I els calerons no els poden
aportar ni els moviments socials ni els partits polítics ni els grupuscles de l’esquerra
independentista.

Lamentablement la societat civil catalana no és com la basca, en la qual la ciutadania

milita i contribueix a pagar-se les festes. Al nostre país la societat civil seria morta –o
agònica- si no fos perquè compta amb el suport, a vegades menor, a vegades major, de la
menjadora pública. La conjuntura actual, amb un govern tripartit que més que treballar
en coalició, ha decidit repartir-se les àrees de poder, com si de regnes de taifes es tractés,
l’operació iniciada amb l’Espai Jove (JERC), ha permès establir uns contactes i relacions
que podríem qualificar d’incestuoses amb àrees concretes del poder polític actual. Parlo
d’això perquè sé, i tu encara ho saps més bé que jo, que el que dic té múltiples proves que
ho acrediten.

Una realitat que no fa més que consolidar-se i ampliar-se a mesura que passa el temps.
Tot el que dic és gravíssim perquè suposa sotmetre una organització sindical que sempre
ha fet bandera de la independència econòmica i política, als designis d’organitzacions
polítiques i d’administracions públiques.

Una història sobre finançament

En Xavier Idrach, quan encara treballava per vosaltres, em va explicar una història que
parlava d’un concurs públic per gestionar el Punt d’Informació Juvenil (PIJ) de la
Direcció General de Joventut, per un import total de 600.000€ -a repartir en dos anys- i
que es va perdre per una lamentable confusió amb uns sobres.

Com que no en sé més, només puc precisar que es va produir una cridòria i una forta
esbroncada a un treballador de la Intersindical-CSC, per part d'un responsable sindical
de la Unió de Sindicats d'Empleats de Catalunya (USEC), arrel d’aquest concurs “fallit”
de la Direcció General de Joventut. No hi devia haver res d’estrany en aquella pèrdua,
perquè estic plenament convençut que CCOO i UGT ho haguessin denunciat
immediatament, si hi haguès hagut cap irregularitat!
No obstant, i pels motius que fos, el concurs el vau perdre, i tot i això aquell “fracàs” us
va anar prou bé, atès que els amics d'ERC us van compensar una mica, a través del
Departament de Presidència. No hi ha res com tenir amics, tot i que també seria correcte
afirmar que el bo és que et mantinguin. I en el cas de què parlo, si els amics van forts
d’armilla –tot i que siguin amb diner públic- millor que millor. Tu saps, també, que la
dita catalana és sàvia: “qui paga, mana”. Doncs, amb això, ja està tot dit.

Solidara: un altre sistema de finançament és possible!

L’invent de Solidara, a part d’incloure’s en la creació d’un discurs adaptat a la sempre

políticament correcte antiglobalització i a l'antiamericanisme més visceral (la Declaració
de Principis de la Intersindical-CSC us l’heu llegida mai?) no deixa de ser res més que
una altra de les fonts de finançament públic amb les que preteneu sostenir la
transformació sociopolítica de la Intersindical-CSC. Només cal fer un cop d’ull als
Pressupostos –dignes de la senyoreta Pepis–, amb que l’amic Sergi Perelló va obsequiar
la Comissió confederal el dia 13 de gener de 2006, per comprovar que l’amic David
Minobis, Director de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), i
membre destacat, en el seu dia d’ERC, va obsequiar-nos amb el bonic detall de 75.000 €
per les arques confederals. Potser estic errat, si és així m’ho expliques millor, però si de
l’ACCD entren 225.000 € per projectes de desenvolupament, i només en surten 150.000
€, la resta deu ser un bé de Déu. I no em facis combregar amb rodes de molí, perquè no
puc creure’m que els qui treballen per Solidara –comptant que ho facin de forma
regular– tinguin uns sous tan elevats, ni que les despeses de gestió (inclòs lloguer i altres
despeses), afegides als salaris, pugin tan amunt.

Josep Huguet: un discurs fet realitat, finalment

No cal esverar-se perquè tot això només confirma que en tot plegat hi havia des de fa
temps, i continua havent-hi, una entesa de fons entre ERC i bona part dels qui ara
formeu el Secretariat actual, per garantir la presa de possessió del sindicat, via
subvencions i contractacions laborals. La mamella pública raja, i força, i els amics d’ERC
encara poden obrir-vos vies de finançament noves: heu provat amb els consellers d’ERC
a qui encara no heu passat el plateret? No em consta que, a hores d’ara, des
d’Universitats o des del Departament de l’amic Josep Huguet s’hagi obert l’aixeta. I
l’amic Josep Huguet va ser antic afiliat de l’STEC. En va marxar, ja fa anys, per anar a
parar a la USTEC, criticant la inoperància que veia en la nostra Confederació. Quan va
donar-se de baixa va lamentar que els seus esforços ingents per enfortir la Confederació
no trobessin el ressò que, ben de grat, hagués celebrat (a l’STEC encara riuen pensant en
la tasca impressionant que va fer).
Potser per això –perquè al seu dia no se’l va tractar bé–, organitzava trobades amb afiliats
del seu partit i de la Confederació per donar-los indicacions sobre el què havien de fer:
entrar a la Intersindical-CSC, dominar-la, i ajudar en el procés de confluència de tots els
detritus del “gloriós sindicalisme català” en una gran confederació: la USTEC, la FTC, la
Intersindical-CSC i molts d'altres, tots junts, de la seva maneta, per triomfar d’una
vegada per totes. Ja ho saps, amic Huguet, potser ara és el moment idoni per fer realitat
el que havies somniat fa anys. Doncs ja ho saps, aboca-hi tots els diners públics que
puguis, i aviam si ara teniu sort, tu i els teus amics republicans.

Com et deia abans, mentre la mamella pública segueixi rajant, els sindicats no pintarem
res, la Comissió confederal no deixarà de ser més que un simple tràmit a superar cada
dos mesos, la Presidència i la Vicepresidència de l’organització continuaran sent
menystinguts, i els 10 notables seguiran dormint el són dels justos, fins que calgui
despertar-los per guanyar les votacions en què els necessiteu (però no els convoquis a
tots, és clar, que n’hi ha que podrien arribar a pensar per si sols, i això et seria un
problema).

FIC i USEC: dos models oposats de fer sindicat

Potser que vagi acabant, no, tot i que no tot està dit encara. Deixo algunes perles per una
ampliació, una segona versió d’aquesta pel·lícula de terror en què has convertit la
Intersindical-CSC. Voldria explicar-te, si em permets, la diferència entre un Secretariat
sindical, i un grup d’amics. A la FIC tenim un Secretariat, tot i que en diguem Comissió
Gestora. La USEC és una reunió d’amics o empleats, com prefereixis. Saps per què?
Perquè a la FIC no ens plantegem fer congressos per sortir del pas. Primer intentem
organitzar-nos i estructurar el sindicat. No posem el carro davant dels bous. A la FIC no
avantposem l’adscripció nacional i/o política a la validesa sindical. Triem les persones
que poden assumir responsabilitats en funció de la capacitat que demostren per dur-la a
terme. Per això vam acordar que la Secretaria d’Acció Sindical l’assumís una persona
que, des de fa més de 12 anys, és membre d’un important Comitè d’empresa. No
l’escollim, com va fer la USEC, perquè li feia gràcia ser-ho. Ja saps de qui parlo. I encara
és hora que demostri cap validesa, per no dir ja experiència.

A la FIC escollim els representants que enviem a la Comissió Confederal en funció de

l'interès que tenen per assistir-hi i també, i això és l’important, pel nivell d’exigència
demostrat en l’anàlisi i discussió dels temes que s’hi ha de tractar. No fem com fa la
USEC, que omple la seva representació amb empleats a sou i amb càrrecs municipals,
per fer preguntes ja preparades, atacar a la resta de membres de la Comissió confederal
quan us interessa, i votar el que vol la direcció, mentre s’omplen el pap de glosses i
alabances a la direcció que tan bé ho fa tot. A la FIC ens prenem seriosament les
obligacions que lliurement hem compromès i ens convoquem tots, al marge de les
simpaties personals que ens puguem tenir entre nosaltres. Discutim i discrepem i, en la
mesura que podem, intentem actuar mancomunadament en tot allò que ens afecta com a
organ conjunt que som. A la USEC no es prenen seriosament la farsa de Congrés que
van fer. Quan tenen reunions només avisen els amics. Comptar que hi pugui haver
discussió entre els que en formen part, és com somniar que els antiglobalitzadors arribin
a tenir, algun dia, alguna idea que es pugui concretar.

Potser per això la FIC som un problema. No acceptem ser uns simples lloros al serveis
dels vostres ideals sociopolítics. No acceptem que ningú ens digui el que hem de fer ni
pensar. Som treballadors i treballadores que tenim capacitat de pensar per nosaltres sols.
I ho volem continuar fent, amb el vostre suport o sense, amb la vostra oposició o
tenint-vos al costat.

Conclusions finals

Crec que aquest escrit te’l devia. És evident que la situació, tal i com està ara, no té cap
solució bona. Si vols acabar de consolidar el sindicat sociopolític, segur que m’hi
trobaràs en contra, i no només a mi. Si estàs disposada a fer propòsit d’esmena, crec que
és possible desfer bona part del que has estat teixint fins ara, i sense que això suposi
massa trencadissa ni malmeti situacions personals. Recuperar una part de les idees amb
què vam començar l’any 1998 és plausible, si des de la lleialtat necessària, continuem
convençuts que ens cal tornar a ser independents, a tots nivells, i oberts a totes les
sensibilitats que conviuen a la Intersindical-CSC.

Podria acabar amb una mostra d’afecte sincer, però seria enganyar-te si aquest afecte te
l’adrecés a tu i no pas a la bona gent que han fet històricament el sindicalisme nacional.
Persones que per desgràcia ja no formen part de la Intersindical-CSC. El somni potser
serà possible algun dia, de moment només ens queda el malson que vosaltres signifiqueu.
Tan de bo despertem tots plegats.

Barcelona, estiu del 2006.